1 Projectes de futur per a les terres de Lleida Economia, Societat, Cultura, Identitat i Territori Maig de 2010 2 CONTINGUTS INTRODUCCIÓ p. 7 1. De la producció: l’empresa, el treball, la formació i les oportunitats de futur p. 12 1.1. El camp 1.1.1. L’agricultura i la ramaderia que convé. Qualitat productiva i benestar rural. La vindicació del pagès empresari, productor i amic de la terra a) La producció d’aliments de qualitat b) Ser capaços de competir en un mercat obert c) La bona comercialització dels productes d) Equilibri territorial e) El capteniment del medi ambient f) Algunes problemàtiques genèriques 1.1.2. El medi ambient: Una prioritat transversal 1.1.3. La gestió de l’aigua, riquesa natural de Lleida 1.2. La Indústria. Quines Indústries? 1.2.1. El món empresarial a Lleida 3 1.2.1.1 Aspectes estratègics 1.2.1.2 Propostes d’actuació 1.3. Una societat de serveis. 1.3.1. Les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació a Lleida 1.3.2. Treballar per viure. Nous serveis per una societat de serveis 1.4. La relació aprenentatge treball 1.4.1.La formació professional, l’aprenentatge continuat a) Formació bàsica b) El model de centres c) El professorat d) L’alumnat e) Incentivació de la formació continuada. 1.4.2. Les relacions FP i Universitat amb el món productiu 1.5. El nou turisme 2. Societat i Cultura, Cultura i Societat p. 51 2.1. Una escola participativa i participada 4 2.1.1 El model educatiu a) Model educatiu b) Millora de l’educació c) Qualitat educativa d) Avaluació 2.1.2. L’educació INFANTIL 2.1.3. L’educació primària 2.1.4. L’educació secundària 2.1.5. La Universitat. De com evitar l’èxode forçat dels nostres talents 2.1.6. El coneixement de les llengües estrangeres 2.2. Una sanitat universal i de qualitat 2.2.1. Les addiccions, un repte de futur 2.3. Serveis socials i qualitat de vida. De com assegurar la cobertura de les necessitats socials bàsiques al conjunt de la població 2.4. Habitatge habitable, accessible, respectuós i coherent 2.5. Cultura local versus cultura universal. De com aprofitar i promocionar les nostres capacitats 2.5.1. De les Arts i els creadors 5 3. Lleida, un espai i una oportunitat per l’equilibri territorial de Catalunya p. 73 3.1. Infraestructures per a les persones 3.2. De com racionalitzar els múltiples nivells administratius sense fer més gran encara la despesa. Dividir la Província? Crear noves administracions? 3.2.1. Les comarques 3.2.2. Vegueries 3.2.3. L’Administració municipal 3.2.4. La relació de Lleida amb les metròpolis: Barcelona, Madrid, Brussel·les 3.3. Una Administració al servei dels ciutadans i ciutadanes 3.3.1. Seguretat ciutadana 3.3.2. Una justícia ràpida i eficaç per a tot el territori 3.4. La nova immigració: un problema o una oportunitat de futur? 3.5. Una política d’igualtat 6 4. Una nova manera de fer política. Identitat i Democràcia p. 92 4.1.De com bastir un projecte i una consciència comuna dels catalans des de Lleida. El catalanisme avui 4.2. El foment de l’associacionisme 4.2.1.Polítiques de participació 4.2.2.El paper de les ONG 4.2.3. La participació dels joves 4.3. L’esport 4.4. Polítiques d’igualtat 4.4.1. La participació de la gent gran 4.5. Regeneració política: els camins a seguir per dignificar l’acció política i el compromís ciutadà 4.6.Comunicació i informació per a tothom. El dret a la informació 4.7. Lleida al món AnnexOs p. 110 7 INTRODUCCIÓ La Casa Gran del Catalanisme a Lleida considera imprescindible bastir un projecte col·lectiu il·lusionador i mobilitzador de les capacitats dels ciutadans, compatible amb diferents visions del país i diferents ideologies, per tal d’augmentar l’auto-estima de Catalunya i els catalans, créixer en possibilitats de futur en un entorn cada cop més exigent, buscar i promoure l‘excel·lència, garantir la cohesió social i l’equilibri territorial i obrir possibilitats de progrés i creixement personal de tots els qui hi viuen i treballen. Creu, així mateix, que cap ciutadà no es pot sentir exclòs de la construcció d’un tal projecte, perquè tothom és necessari, i perquè quantes més aportacions s’hi facin més ric serà i més fàcil serà que pugui ser un projecte reeixit. La Casa Gran del Catalanisme és un espai obert a la participació de tots els qui avui volen un millor futur per Catalunya i tots els seus ciutadans, articulat pels principis del catalanisme integrador. Un projecte que aposta per la regeneració democràtica, per posar la gent i les seves necessitats i anhels en el centre de la política, i que proclama Catalunya com a primera prioritat de l’acció política, sense límits, i que vol la pervivència de la nació, de la seva llengua i cultura i de les seves institucions seculars. Des d’aquests principis, les persones que constitueixen la Casa Gran, que no volen resignar-se al que és avui una realitat gens satisfactòria, han elaborat un document que té com a finalitat fer propostes de futur per a les comarques de Lleida, des de la voluntat de millora del país. 8 Aquest document que comença a escriure’s avui i té la vocació de no tenir final: sempre hi ha coses a fer, i ara són moltes. És molt principalment un document-proposta obert a la participació de tots els qui tinguin l’amabilitat de fer-hi aportacions adreçades a la seva millora i que s’agraeixen des d’ara mateix. No es tracten pas totes les qüestions que afecten el futur de les terres de Lleida; altres temes poden ser-hi afegits si hi ha propostes al respecte. La iniciativa, doncs, neix amb la vocació de perdurar en el temps, tant com el que nostre territori estigui viu i hi hagi persones amb idees i amor a la terra com per a bastir un espai i una societat cada cop millor i més justa. Altres vindran que cercaran i tindran nous neguits i fites que explorar, que hauran d’ampliar i perfeccionar aquesta caixa de idees que avui comença a caminar i que s’ofereix a tots aquells que creguin hi tenen la seva a dir. Tanmateix, no aspira pas a dir a tots i totes els lleidatans i lleidatanes què és el que han de fer o convé fer. Les polítiques paternalistes no serveixen i han conduït al país a l’atzucac. Convé canviar el que no agrada tot conservant la identitat i allò que fa estimar el nostre entorn. Les Terres de Lleida, que signifiquen el 37% del territori de Catalunya, tenien l’any 1900 el 20% de la seva població, avui tot just arriben 5,5%, tot i que la ciutat que dona nom al territori ha crescut de forma notable i harmònica i que la immigració d’altres contrades ha estat notòria, encara que no tan important com la dels anys seixanta. Després de trenta anys de govern autònom la tendència no s’ha invertit. Lleida continua sent poc o molt la “ventafocs” d’una Catalunya que 9 veu com es debilita el sector agrari i es conforma en convertir part de les nostres terres es espais de cap de setmana. No s’amaga quina ha de ser la nostra intenció primera: després de trenta anys de democràcia, ja no es poden deixar passar oportunitats que el nou món ofereix i és arribada l’hora del canvi. La Casa Gran vol concitar totes les energies i les idees lliurement i clara expressades per tal de dibuixar plegats els camins que des de Lleida plantegin una Catalunya més vertebrada i equilibrada. Volem un Govern de Catalunya que pensi en Lleida des de Lleida de forma completa, competent i eficaç, sense haver d’esperar el permís de ningú. Volem un nou govern que estigui convençut de què les comunicacions i els eixos territorials són una prioritat que beneficia al conjunt de la nació, uns govern que entengui que les potencialitats personals són arreu del territori governat per la Generalitat de tots, com el nom expressa. Des de les Comarques de Lleida es vol expressar la voluntat de canvi. Es vol viure amb dignitat de la terra i en la nostra terra, conscients de les dificultats que la pagesia té. Es vol viure de l’activitat econòmica productiva. No es pot continuar veient com en molts dels nostres pobles les pensions (escasses i malgrat tot moneda de canvi electoral) continuen sent un dels principals ingressos familiars. No es pot seguir dependent massa sovint d’una subvenció d’aquesta o aquella administració. Precisament per aquest motiu, es valoren l’educació i la formació com a eines fonamentals per tirar endavant el país sense deixar escapar 10 les grans oportunitats que ofereix el nou món tecnològic, les noves ocupacions, les noves perspectives i la riquesa principal que acumula la nostra gent: la joventut, l’esperit de treball i la innovació. Hom està cansat de tenir cervells formats a Lleida a Seattle, a París, a Madrid o a Barcelona i de veure, per contra, que més d’un cop les comarques lleidatanes són solament notícia per fets anecdòtics quan no tràgics o lamentables. Quants dels nostres joves brillants no han de fer les maletes per a no tornar mai més mentre recorden amb tristor els poemes de Màrius Torres? Les Terres de Lleida hi ha un enorme, immens desig de canvi. Aquí hi ha els coneixements suficients com per a constatar que les nostres terres han estat en el passat i seran en el futur defensa i garantia d’una Catalunya rica i plena on tots els que hi viuen i treballen hi tenen lloc i acollida. Catalunya no serà si el conjunt del territori no té la voluntat de sumar, de fer més enllà d’interessos personals immediats i sovint mesquins. El “Projectes de futur per les terres de Lleida” que la Casa Gran del Catalanisme a Lleida ha endegat va més enllà d’unes sigles, d’un interès partidista, patrimonial o d’aquell que cerca el protagonisme de les persones. La Casa Gran es posiciona enfront de qui nega la construcció d’una cultura política estable o d’un imaginari col·lectiu compartit, que ara mateix ens manca quan volem entendre i ser entesos. Avui hi ha una oportunitat única que a les mans de tots està. Amb aquest document es crida a la reflexió de tota la ciutadania, convençuts que ha arribat l’hora de Lleida i que les nostres terres, lluny de ser-ne 11 alienes, participaran amb entusiasme en el canvi que s’acosta cap al diàleg franc i cap a l’entesa dels lleidatans. El protagonista no serà ningú en particular. Els protagonistes seran tots els qui aquí viuen i treballen. Per això, per amor a la terra i en la creença en un futur millor i més just, s’ha confegit aquest document, no pas fet per experts en cap àmbit particular sinó per conciutadans de Lleida, que aspira a contribuir, ben modestament i després de les aportacions dels qui així ho vulguin, al que ha de ser la guia d’un govern que tingui el suport de la immensa majoria dels catalans i que vulgui recollir les reflexions dels seus autors i les energies corresponents. 12 1. De la producció: l’empresa, el treball, la formació i les oportunitats de futur. 13 1.1. El camp E l camp és una qüestió de país. Cal creure que és un sector estratègic pel conjunt del territori nacional, imprescindible per equilibrar-lo i fer-lo viure. Convé prendre consciència de la importància del sector primari en el territori, entenent els productes autòctons com una prioritat, sense oblidar els entorns periurbans dels municipis que conformem el territori lleidatà (plana i muntanya). Només si hom és capaç de fer que els sectors agrari, ramader i forestal puguin viure amb dignitat s’aconseguirà ser un país equilibrat modern i punt de referència en el món. L’equilibri territorial és una de les bases mes importants d’un país modern. Es necessita que la població continuï vivint en qualsevol part del territori d’una forma digna. Els governs han d’intervenir d’una forma positiva en el cas que la producció en algunes zones del territori no sigui capaç de competir plenament en un mercat únic. Cal mantenir petites explotacions ramaderes en zones molt allunyades, de difícil accés, en molts casos pel que suposa pel medi ambient i la presència humana en el territori, encara que econòmicament no siguin massa viables; en aquests casos, l’administració actuarà per assegurar la seva continuïtat. També, es procurarà la potenciació en l’ús de la fusta autòctona en la construcció no solament perquè representa un estalvi energètic de primer ordre, sinó també perquè possibilita la viabilitat dels boscos, així com un conjunt d’indústria auxiliar que es situa en les zones properes, tot creant llocs de treball i assegurant un país mes equilibrat. 14 1.1.1. L’agricultura i la ramaderia que convé. Qualitat productiva i benestar rural. La vindicació del pagès empresari, productor i amic de la terra Són necessaris més recursos per ser més competitius. En tecnologia, el món agrari està força avançat però els costos segueixen sent encara massa alts. Si com a país no es fa clara l’aposta en recursos per un sector tant estratègic com l’agricultura i la ramaderia, els costos de manteniment del demà seran insostenibles. S’està produint la desaparició de les famílies que es dediquen a l’agricultura i la ramaderia com a activitat única i principal. L’agricultura i la ramaderia com a interès estratègic de país contribueixen en gran mesura a fixar la gent al territori i, alhora, creen cercles o àrees econòmiques sense les quals seria inevitable la desertització de moltes zones del país. És en els països menys desenvolupats on la gent ha d’abandonar les zones rurals i concentrar-se en les grans metròpolis. L’equilibri territorial, el cooperativisme, la comercialització, la gestió de l’aigua, són qüestions estructurals que cal tractar en conjunt. No són aquests els únics problemes. La legislació imposa unes mesures que encareixen el producte i, en canvi, no se’n controla el detall. Hom és molt permissiu en les importacions i no s’exerceix el control necessari en les entrades exteriors. Les cooperatives sovint treballen cadascuna pel seu costat sense visualitzar models de comercialització globals i pensants en conjunt. De vegades, fan competència innecessària al sector privat. Racionalitzar, 15 incentivar, promoure, empènyer... són verbs, però, buits de contingut si no hi ha mesures i polítiques concretes que els dotin de significat. Resumint, l’agricultura com sector econòmic, ha de permetre: • La producció d’aliments de qualitat. • La possibilitat de competir en un mercat obert. • La bona comercialització dels productes. • L’equilibri territorial. • El manteniment del medi ambient. En definitiva, ha de permetre viure amb dignitat a la pagesia, als ramaders i als qui viuen dels boscos a Catalunya. a) La producció d’aliments de qualitat El sector agrari i ramader català ha demostrat llargament la seva capacitat de ser present, i competir, en un mercat globalitzat. El sector està preparat per produir els millors productes, de la millor qualitat, assegurant alhora l’estricte compliment de la seguretat alimentària. b) Ser capaços de competir en un mercat obert Per competir en un mercat obert és necessari : • Que la superfície o el nombre de caps de les explotacions catalanes, sigui cada cop més semblant a la dels països de la UE més dinàmics. • Que les regles de joc siguin d’aplicació per a tots. Per tant, que els productes que entren en la UE compleixin els mateixos requisits, pel que fa a qualitat i seguretat alimentària, que els que s’exigeixin als 16 productors europeus. No és concebible que a Catalunya un ramader pugui arribar a ser condemnat a la pena de presó per administrar hormones als vedells de carn i al mateix temps que en el mercat es pugui trobar carn hormonada procedent de països tercers, com ara EE.UU., sense que ni tants sols consti aquest fet en l’etiqueta. És difícil d’entendre que encara estigui prohibit l’ús de proteïnes d’origen animal en els pinsos, alhora que no es pugui assegurar que els productes elaborats carnis que es consumeix no procedeixin d’animals que sí que han utilitzant aquest tipus d’alimentació. • Que els governs vetllin perquè mitjançant accions externes no es pertorbin les lleis del mercat, com poden ser subvencions a les exportacions o ajudes directes a la producció. No és concebible que un dels mecanismes que s’està usant de forma exagerada sigui l’establiment de barreres sanitàries com a element per dificultar les importacions en països, en teoria tant lliberals, com els EE.UU. De tots és sabut els prejudicis que provoquen les paralitzacions de les exportacions de certs productes per causa d’una suposada malaltia que mai no s’acaba de confirmar com cal. Es provoca, així, un efecte nociu envers els països que actuen correctament ja que reben unes produccions molt per damunt de la seva capacitat de consum, fet que ensorra el mercat. • Els governs tenen eines suficients per assegurar la transparència del mercats, la traçabilitat dels aliments i la seguretat alimentària. c) La bona comercialització dels productes Per a la bona comercialització dels productes convé: 17 • Exigir que la qualitat i la seguretat alimentària, així com totes aquelles mesures que són d’obligat compliment a Catalunya, també s’apliquin als productes que arribin de fora. • Instar a la UE la creació d’un cos especial d’agents duaners, que depenent de Brussel·les es responsabilitzi dels controls de les importacions de països tercers. • Exercir un millor control de la qualitat dels productes que arriben de la UE, sobretot mitjançant les grans cadenes de alimentació d’origen francès i alemany. • Fomentar la creació de cadenes de alimentació de capital català. • Potenciar la traçabilitat dels productes a fi i efecte d’assegurar la seva qualitat i seguretat alimentària. • Potenciar la comercialització dels productes agraris pels propis productors, ja sigui directament o mitjançant el cooperativisme. • Fomentar de forma especial la comercialització dels productes artesanals i els que tenen denominació d’origen, entre altres. d) Equilibri territorial. L’equilibri territorial es una de les bases més importants d’un país modern. En aquest sentit convé: • Que la població continuí vivint, d’una forma digna, en qualsevol part del territori. 18 • Que els governs intervinguin d’una forma positiva en els casos en els quals la producció en algunes zones del territori no sigui capaç de competir en un mercat únic. • La potenciació de les produccions artesanals o de qualitat, com a element bàsic per la diversificació de les activitats econòmiques de les zones més vulnerables. • Que l’administració actuï per assegurar la continuïtat de les petites explotacions que mediambientalment són molt importants, encara que econòmicament no siguin del tot viables, situades en zones d’alta muntanya, molt allunyades i de difícil accés, i en zones deprimides. Igualment, es protegiran les agricultures periurbanes. • La potenciació de l’ús de la fusta autòctona en la construcció, perquè no solament representa un estalvi energètic de primer ordre, sinó també per la possibilitat de donar viabilitat als boscos, així com un conjunt d’indústria auxiliar que es situa en les zones properes tot creant llocs de treball assegurant un país més equilibrat. e) El capteniment del medi ambient • L’agricultura, la ramaderia i el sector forestal han estat exemple de bones pràctiques, llevat d’excepcions ben escadusseres, en el manteniment del medi ambient; els avala més de 3.000 anys de bona tasca. • El món forestal és una de les assignatures pendents; el manteniment del bosc és una activitat econòmica productiva, i com a tal ha de ser viable. Hom hauria de promoure l’aprovació d’una Llei de bases 19 reguladora de l’Estatut de la Propietat Forestal, on es reconegui de manera clara el paper dels propietaris forestals privats en la preservació del territori. • S’ha de promoure el contracte social/territorial forestal, el qual ha de donar reconeixement explícit de les externalitats positives del boscos, i per tant ha de fixar les mesures de foment com un deure de les administracions públiques. Així mateix, convé una regulació detallada de les mesures de recolzament econòmic per part de les administracions públiques, com a reconeixement exprés de les externalitats que produeixen els boscos per al conjunt de la societat. • El doble llenguatge té un punt de màxima expressió quant, per una banda, hi ha un mercat amb quotes de contaminació de cada país (“dret a contaminar”), i en canvi no hi un vertader reconeixement dels efectes positius que el medi forestal fa al conjunt del ciutadans, per les seves aportacions. Els governs es comporten de forma absolutament gasiva quan no volen reconèixer l’aportació extraordinària d’oxigen a l’atmosfera, ni tampoc l’efecte “claveguera” de CO2 que fan les masses forestals. • S’ha de crear una fiscalitat específica per als rendiments forestals, que tingui en compte el llarg període de maduració de les inversions, la gestió sostenible i equilibrada dels boscos i les circumstàncies adverses que poden afectar els rendiments forestals, com ara els incendis. f) Algunes problemàtiques genèriques • Preu del producte: De tots és sabut que el sector agrari en general 20 és l’únic a qui se l’imposa el preu de compra i el preu de venta. Treballa amb productes peribles, i aquest fet limita (per no dir anul·la) la capacitat de negociació. • Per intentar arreglar el problema, s’han publicat algunes normatives (pagament de productes moridors a 30 dies) que han quedat en paper mullat. S’ha intentat establir un contracte de compravenda (sector lleter) que només ajudava a la indústria. I, darrerament, la Comissió Nacional de la Competència està actuant amb un excés de zel a partir del qual s’està potenciant de forma indirecta la consolidació d’oligopolis. • No s’ha de permetre la compra de productes agrícoles i ramaders per sota del cost de producció (es disposa de dades objectives dels observatoris sectorials), i que s’estableixi un sistema de fixació de preus en base a criteris objectius. En aquesta línia, hom entén que els preus que es fixen a les llotges han de ser preus de mínims, a partir dels quals i en funció de la qualitat del producte, es puguin incrementar (actualment passa al revés). • Minimització dels “efectes globalització”: Actualment a Catalunya s’estan produint uns aliments de màxima qualitat que, a l’hora d’oferir-los al mercat, entren en competència directa amb productes de tercers països en els quals les condicions de producció són sensiblement diferents, amb un nivell restrictiu inferior. • S’està en un mercat lliure i globalitzat en el que tothom pot vendre de tot a tot arreu. I aquest fet, per als qui estan en el sector productiu, suposa un handicap insalvable. Hi ha d’haver controls dels productes de 21 fora que es comercialitzen a Catalunya, i la identificació dels productes (tant dels autòctons com dels al·lòctons) per tal que el consumidor, a través d’un etiquetatge clar, pugui decidir l’orientació del seu consum amb totes les eines de coneixement necessàries, és a dir, que al consumidor li arribi la informació de la cadena alimentària. Aquestes limitacions no només fan referència a aspectes vinculats directament al producte final, sinó que també discriminen pràctiques en base a la suposada afectació a l’aplicador, a la fauna salvatge... • Excés normatiu: En els darrers anys, el sector ha entrat en un univers de normatives a complir que no són assumibles. I en molts casos acaben sent normatives molt vinculades amb la protecció ambiental i en promocionar unes produccions amb un “plus” de qualitat. La situació econòmica actual no permet que el sector assumeixi aquesta veritable càrrega burocràtica. Menys encara quan al cap dels anys es comprova que algunes d’aquestes normatives són revisades a la baixa (per exemple la identificació electrònica en cabres). S’ha d’aturar aquesta allau de normatives que no suposen un valor afegit del producte econòmicament parlant. Per què eliminar determinats productes fitosanitaris que a la conca mediterrània són molt útils i es compleixen els terminis de seguretat? És el moment ara d’instaurar una normativa de benestar animal en el sector porcí? La protecció de les aus ha de passar ineludiblement per la limitació de l’activitat agrària? • Reducció dels costos de producció: en aquest sentit hi ha dos aspectes clau que hom creu que han de ser tractats amb valentia i rapidesa: ús de farines de carn per a l’alimentació de mono-gàstrics i descriminalització dels cultius transgènics. Són dos aspectes vinculats a la ramaderia i que tenen una íntima relació. La font proteica de les formulacions 22 dels pinsos actualment queda molt limitada a un producte important de països tercers, la soja. Un elevadíssim percentatge d’aquesta soja és transgènica, però com que es tracta d’un cultiu que fins al moment no s’ha adaptat a Catalunya, queda allunyat del debat popular. Fins a l’aparició de la malaltia de les vaques boges, aquesta font proteica es podia substituir amb farines de carn. Amb els evidents controls i els restriccions necessàries d’espècies animals destinatàries, es pot prescindir d’aquest subproducte? I en relació a la producció de transgènics a Catalunya (actualment limitada al blat de moro arran de la problemàtica plaga que pateix, el “taladre”), s’ha d’evitar que els agricultors catalans puguin millorar el rendiment per hectàrea dels seus cultius? I el que és més greu, s’ha d’evitar la producció a casa nostra de transgènics però permetre impunement la seva comercialització? • Coherència en l’aplicació de normatives: Són diverses les ocasions en les que s’ha pogut comprovar un excés de zel en l’aplicació de les normatives que afecten al sector, arribant a situacions en les que hi ha incoherències entre dues normatives diferents (normativa de benestar animal i impossibilitat urbanística d’ampliació d’explotacions). • Reestructuració de la cadena alimentària: És evident que amb l’actual estructura de la cadena alimentària el productor no té cap força. Potenciació de les interprofessionals, potenciació de la transparència de mercats i control de les pràctiques abusives (venta a pèrdues, oligopolis); anàlisi de l’impacte de les marques blanques, etiquetatge i traçabilitat, equilibri entre competència i regulació de mercats... • Potenciació de la recerca orientada cap a les necessitats del sector: És imprescindible la investigació i la recerca en el sector, però 23 cal que s’orienti de tal manera que, ni que sigui indirectament, faciliti la gestió del dia a dia del professional agrari. Si s’investiga la relació del canvi climàtic i l’agricultura, segur que s’haurà de dir l’emissió de CO2 del sector, però també caldrà especificar l’efecte d’absorció dels cultius. Exactament el que no ha passat amb la ZEPA’s i el Canal Segarra-Garrigues, on es disposa de molts estudis en pro de la protecció de les aus, i cap en pro de la producció de l’agricultura i la possibilitat de compatibilitat de les dues realitats. • Creure en la producció catalana: El darrer exemple és prou gràfic de la problemàtica que denunciem: com pot ser que Catalunya, un país amb 11 DO’s vitícoles, hagi acceptat la tramitació i la inclusió a la IG “Viñedas de España”? No es tracta d’una qüestió de patriotisme, sinó d’una qüestió de promoció dels productes de qualitat de casa nostra. • Potenciar la investigació encarada cap a la resolució dels problemes reals del sector: És una opinió generalitzada que en moments de crisi la recerca i la investigació és una de les claus per a poder impulsar una sortida d’aquella. Són diversos els exemples en els quals les línies d’investigació van enfocades cap a uns objectius que queden molt lluny de la realitat del dia a dia del sector. • Alguns exemples concrets: 1.- Restriccions a la fertilització orgànica: La directiva nitrats de la UE limita l’aplicació anual de fertilitzants orgànics, però permet que es pugui completar amb fertilitzants químics. En cap cas es contempla la realitat catalana de la doble collita i altres pràctiques que es fan a Catalunya. Cal desenvolupar estudis a partir dels quals es pugui demostrar l’error que la 24 UE comet a casa nostra amb la generalització de les restriccions en la fertilització orgànica. 2.- Reducció de costos de producció: Una reivindicació “històrica” del sector ramader és l’acceptació de l’ús de farines de carn en l’alimentació animal. El cost de la proteïna per als pinsos (principalment soja) és molt elevat, i des del sector hom creu que s’hauria d’investigar per poder confirmar en quines espècies es pot permetre el seu ús. En aquest sentit també es demana que s’investigui a fons sobre el cultiu d’organismes modificats genèticament (transgènics) i es pugui regular una normativa de coexistència que ajudi tots els productors. 3.- Nous reptes. Des de diversos àmbits de la societat es transmet de forma reiterada la preocupació per a poder fer front als nous reptes de la societat (canvi climàtic, ús eficient de l’aigua, sobirania alimentària...). • Política de desenvolupament rural: S’ha de treballar la política de desenvolupament rural en el sentit que reverteix en positiu sobre l’activitat del sector; hom creu que cal reorientar-la una mica respecte la línia en la que s’està treballant actualment. El desenvolupament rural queda supeditat al fet que la població del territori es pugui guanyar la vida en el mateix territori, és a dir, fent de pagès. Cal treballar el desenvolupament rural des d’un punt de vista agrarista, és a dir, potenciant i prioritzant les actuacions encaminades a la producció agropecuària per davant de tot. I en aquest sentit la potenciació d’infraestructures vinculades al sector s’han de potenciar al màxim. El futur de l’activitat passa per poder disposar d’unes noves infraestructures que permetin la seva màxima tecnificació. En aquest sentit, projectes d’implantació de regadius com el canal Segarra-Garrigues són eines clau per al desenvolupament, i es creu que s’han de fer extensius arreu del territori. Però cal treballar per 25 tal que aquestes inversions siguin assumibles pels pagesos, ja que altrament no seran aprofitables pel teixit productiu. • Simplificació administrativa: En diversos aspectes, com ara les tramitacions a través d’internet. Hi ha molts tràmits que els pagesos i ramaders han de fer a través de les oficines comarcals i de forma presencial que es podrien informatitzar de tal manera que es poguessin tramitar a través d’internet (auto-guies ramaderes, sol·licituds de plantació de vinya...). A banda d’això, també es considera que s’ha de continuar treballant per tal que no s’hagin de presentar els documents de forma reiterada per a la tramitació de diferents expedients; també seria interessant que es fes un mínim control o supervisió de la tasca que desenvolupen les diverses entitats col·laboradores del DAR, així com també les entitats d’assessorament. En resum: • Es pot competir en un mercat que sigui realment lliure, si les normes de competència són per a tots iguals. • Hi ha zones on aquesta competitivitat es difícil; cal fer un esforç per mantenir l’activat econòmica en aquestes zones, amb la diversificació i amb l’elaboració de productes de qualitat. • També s’hauria d’actuar amb especial sensibilitat per protegir i resoldre les problemàtiques pròpies de les agricultures periurbanes. • La comercialització dels productes agraris és una de les assignatures pendents; la venda directa, mitjançant les cooperatives, i el foment de cadenes alimentàries de capital català haurien de ser prioritats del govern. 26 • L’equilibri territorial és la base per tenir un país modern. Cal fer possible que la gent no es vegi en l’obligació d’emigrar cap a les grans ciutats. • El medi ambient és una de les prioritats del sector, no obstant convé fer un esforç de reconeixement de les aportacions del sector forestal al conjunt de la societat. • Si s’aconsegueix que el món rural en el seu conjunt, i el sectors agrari ramader i forestal, visquin amb dignitat, no hi ha cap mena de dubte que s’anirà pel bon camí. 1.1.2. El medi ambient: Una prioritat transversal El medi ambient ha d’ocupar avui espai i lloc de prioritat en qualsevol acció de govern que pensi en el futur del país. No es tracta solament d’evitar que el medi ambient es malmeti més (que també) sinó de recuperar aquelles coses que s’han perdut en un temps de disbauxa i agressió contra la natura. Certament, aquest és avui un problema global però cal començar per les polítiques de casa. La qüestió ha d’afectar, implicar i importar a tots els àmbits econòmics, socials i encara als comportaments ciutadans. La transversalitat en aquest àmbit no és un desig sinó una necessitat inajornable. • Lleida pot i ha de ser pionera i creadora d’energies netes. Cal millorar i optimitzar l’energia hidràulica de la que ja es disposa. Cal també en aquest sentit exigir a les companyes explotadores un manteniment acurat de les línies instal·lades . 27 • Prioritzar i donar ajudes anuals als investigadors d’energies renovables de les empreses i la Universitat de Lleida. • Incentivar fiscalment als productors que utilitzin energies netes. • No es pot permetre que en el nostre país s’instal·lin centrals tèrmiques, cosa absolutament incompatible amb una política forestal coherent. • Convé realitzar un programa integral de sensibilització de la societat dirigit especialment a les escoles. • L’ampliació del aeroport del Prat, en una zona en la qual s’ha de circular a velocitat reduïda per l’alta concentració de residus en l’atmosfera, es podria haver resolt construint un nou aeroport a peu d’AVE entre Lleida i Barcelona. D’aquesta manera, també es faria un país de més qualitat. En tot cas, convindrà potenciar el de Lleida-Alguaire i connectar-lo amb el sistema aeroportuari català, gestionat per la Generalitat amb un paper decisiu. 1.1.3. La gestió de l’aigua, riquesa natural de Lleida L’aigua és una font de riquesa natural de la circumscripció de Lleida i com a tal mereix una especial atenció en els plantejaments de futur d’aquestes terres. Fins no fa massa temps es pensava que les polítiques necessàries passaven per dur recursos allà on era la població, amb conseqüències sovint poc respectuoses amb la natura. Potser és moment de pensar en el camí invers, més lent però amb tota certesa més d’acord amb el nou paradigma que hom planteja del 28 creixement sostenible: acostar les poblacions i l’activitat econòmica allà on són els recursos. És sabut que l’aigua és un bé escàs i que Catalunya, en el seu conjunt, no és una excepció en aquest plantejament. Cal fer, però, algunes preguntes: el dèficit actual es soluciona amb el transvasament del Roine? Cal impulsar les desalinitzadores? Es vol utilitzar els recursos del país amb la interconnexió de conques? Per tradició i cultura els lleidatans saben i poden gestionar bé el recurs de l’aigua, tot i que sovint han estat poc escoltats en el moment de planificar. Ara mateix hi ha sobre la taula propostes concretes que caldrà dur a la pràctica: • Per fer possible el Segarra-Garrigues es necessiten més recursos. Els pagesos no poden pagar el que se’ls demana. La rendibilitat és inviable. • Calen estructures de regadiu potents, si es creu que el de l’aigua és un sector estratègic. En aquest sentit va, i es pot tenir de guia, el “Manifest de Vallbona”. • L’aigua ha de tenir una política transversal que ajudi a equilibrar el territori plantejada amb generositat, per tal de garantir les necessitats bàsiques en tot el territori, sense oblidar el principi bàsic del creixement cabal i suportable. • S’ha de plantejar de forma immediata l’automatització del reg per a distribuir els recursos de forma racional durant les 24 hores del dia. 29 • Abans de parlar d’interconnexió de conques cal tenir clars i ordenats els temes mediambientals. Cal plantejar què es pot assumir i què no. Aquest ha de ser un compromís polític i econòmic de les nostres terres. Ara hi ha recursos limitats i poques garanties. 1.2. La Indústria. Quines Indústries? La evolució dels sectors productius a Catalunya en els dos darrers segles no ha tingut correspondència am el que s’ha produït a les Terres de Lleida. A banda d’algunes excepcions puntuals, val a dir que la tradició industrial de Lleida és gairebé inexistent. Mentre l’economia del país anava substituint el sector primari pel secundari per finalment acabant fent gran el terciari, el canvi d’activitat històrica a les Terres de Lleida a fet el pas directe des de l’agricultura als serveis sense passar per un procés industrial important com el viscut en altres indrets de Catalunya. Mai és tard però per iniciar una activitat industrial i cal fer especial èmfasi en aquelles que puguin sorgir de les noves oportunitats que tota crisi genera. En aquest sentit s’ha de donar suport al nous emprenedors, en especial a aquells que generen noves activitats i oportunitats en el sector de la indústria agroalimentaria, de les noves tecnologies i dels equipaments. 1.2.1. El món empresarial a Lleida En general, s’ha de dir que el teixit empresarial de les Terres de Lleida es molt prim. Només hi ha, segons la base de dades empresarials de la “Confederación Española de Cámaras de Comercio”, 37.853 empreses (menys que a la comarca d’Osona). 30 No és cert que les Terres de Lleida siguin eminentment agroalimentàries. Hi ha un sector primari i auxiliar (frigoconservació - pinsos) molt potent. Això no obstant, el valor als productes agraris s’afegeix fora del territori lleidatà. A nivell de PIB, aquest sector només representa el 17% del de la demarcació. Existeixen honroses excepcions, entre les quals, sense ànim d’exhaustivitat: • Sector fructícola: Indulleida, i algunes cooperatives... • Sector carni: Argal, Cooperativa Guissona, petites empreses càrnies, 5-6 escorxadors... • Sector vitivinícola: Raïmat, Castell del Remei... • Sector olis: Agroaliment, Borges... A banda de l’agroalimentari, els sectors més potents en les terres de Lleida són: • Fabricants de materials de construcció: bòbiles, prefabricats, metall auxiliar (armadures, elements de tancament,...) • Sector metall-mecànic: fabricació d’elements auxiliars, fabricació de maquinària (agrícola o no) • Sector logístic i de comunicacions • Sector instal·lacions A més, hi ha empreses de qualsevol sector industrial o de serveis, algunes de les quals són veritables referències en el sector. 31 Des del punt de vista numèric les empreses de Lleida es distribueixen de la següent manera: SECTOR Nombre Extraccions, producció energia i aigua 614 Producció i transport d’energia elèctrica 580 Metal·lúrgia, construcció de maquinària, electrotècnia, mitjans de transport, equips mèdics i de precisió 1.073 Construcció de maquinària 142 Material electrònic 37 Òptica i precisió 40 Agroalimentària, tèxtil, calçat, fusta, pell, arts gràfiques i plàstics 1.632 Agroalimentàries 534 (sucs, conserves i primers transformats vegetals) (102) (Pa) (124) (Fabricació pinsos animals) (34) Tèxtil, cuir i calçat 279 32 Fusta, moble 506 Paper i arts gràfiques 240 Plàstic Construcció i instal·lacions Instal·lacions 39 8.909 843 Distribució, comerç, hostaleria i reparacions 14.084 Logística, transport i comunicacions 8.028 Finances, assegurances, api, serveis de suport a les empreses 8.028 Educació, formació, sanitat, serveis recreatius i culturals i esports 4.913 A més, a les Terres de Lleida existeixen una sèrie de sectors, que agrupats al voltant de diverses iniciatives empresarials, són emergents i poden tenir una gran importància futura, tant a nivell local com de projecció exterior. Aquests són: • Software • Energia renovable (solar tèrmica, solar fotovoltaica, eòlica) • Medi ambient • Clúster Lleida Biotech (biomaterials, bioenergia). 33 1.2.1.1 Aspectes estratègics A la llum del que s’ha explicitat anteriorment, s’haurien de tenir en compte els següents aspectes estratègics: • Actualment existeix una identificació entre potencial agrícola i ramader i potencial agroalimentari. No es pot obviar ni ignorar la gran importància que tenen les terres de Lleida pel que fa a la producció animal i vegetal, tant en l’àmbit català com estatal i fins i tot europeu, ni que hi ha una de les millors escoles d’enginyeria agrícola de l’Estat. Però, en un moment en què el consum alimentari s’està desplaçant cap a la tercera i quarta gamma, la definició de potencial agroalimentari ho fa cap a la industrialització dels productes agraris i la seva comercialització. • Si es té això en compte, el potencial agroalimentari de Catalunya fa temps que rau en bona mesura a les terres de Barcelona i Girona. I el que és més greu és que la falta de política industrial i de condicions de competitivitat territorial accentuen aquest moviment. Si es vol vindicar el paper i la importància de les Terres de Lleida com a Pol Agroalimentari cal actuar de forma decidida a través de polítiques industrial-empresarial i d’afavoriment de la competitivitat territorial, que permetin (entre altres) desenvolupar un sector agroindustrial potent a les nostres terres i fins i tot el nou sector biotech (biomaterials, bioenergia,..). • S’ha de trencar amb la idea de què a Lleida només hi han peres i porcs. Aquesta és una idea que la societat catalana, la classe política i l’administració té molt assumida (amb el perjudici que això representa per a les terres lleidatanes). El pitjor de tot és que els lleidatans 34 també s’ho creuen. Si es té en compte que el sector primari representa el 16-17% del PIB, el de serveis al voltant del 60% i el secundari un 23-24% es disposarà d’un retrat més fidel de la realitat macroeconòmica lleidatana. • Hi ha un teixit empresarial prim però molt divers i expert, amb sectors emergents (TIC, medi ambient, energies renovables, turisme de natura-interior) i d’altres tradicionals (oli, instal·ladors de fred industrial, fabricants de maquinària, materials de construcció, logística, construcció). Cal ser capaços de desenvolupar aquest discurs i contraposar-lo amb altres avui vigents i defensats des del poder institucional més rònec, i també fer que CDC ho assumeixi plenament. Des del punt de vista de les actuacions, caldria anar difonent el missatge per tal d’interioritzar aquesta realitat i les circumstàncies dels diferents sectors econòmics, per tal d’ajustar les polítiques apuntades anteriorment (industrial-competitivitat territorial). • A mig i llarg termini, no cal confondre la ruralitat de les terres de Lleida, pel que fa a la distribució demogràfica i els usos del sòl, amb la ruralitat de la seva economia. En aquest sentit, caldria revisar les actituds polítiques (prejudicis), no parlant tant de reequilibri territorial com a compliment de drets de persones i empreses en comparació amb Barcelona. Caldria començar a construir un discurs més basat en el reequilibri territorial com a dinàmica d’increment de competitivitat territorial. Les empreses radicades en terres lleidatanes no podran ser competitives si el territori en el seu conjunt no es competitiu. D’altra banda, on Catalunya té marge per guanyar competitivitat i més creixement sostenible i sostingut és a les Terres de Lleida. Això és, doncs, tant una legítima aspiració de progrés econòmic i social 35 d’aquestes terres, com una necessitat prioritària pel país i que l’ha d’ajudar a sortir de la crisi. • Competitivitat territorial és allò que fa que les persones i les empreses visquin i operin millor en un territori. Aspectes com ara: relació amb l’administració, infraestructures i qualitat energètica, infraestructures de comunicació, de telecomunicació, accés i tipologia de sòl industrial, accés i adequació del sistema educatiu a la realitat socioeconòmica del país a mig termini, sistema sanitari, accés a l’habitatge, .....) 1.2.1.2 Propostes d’actuació a) Fer una primera definició de principis programàtics i mesures a prendre respecte d’una política industrial-empresarial per a les Terres de Lleida: • Relació empreses – administracions • Millora de l’accés a finançament (Reforma ICF) • Paper ACC10 • Suport a la implantació-desenvolupament d’activitat empresarial • Mesures de suport a la permeabilització del mercat laboral • Gestió del territori – revisió Pla Territorial de Ponent (model de creixement concentrat versus creixement difús) • Promoció de sòl industrial • Suport a la inversió empresarial (sigui innovació o no) • Polítiques sectorials específiques b) Fer una aproximació de propostes que ajudin a millorar la competitivitat de les terres de Lleida: 36 • Formació professional, formació universitària, formació continuada. • Infraestructures comunicació: eix occidental, alliberament de l’autopista des de Valls fins a Soses, eix transversal ferroviari, pla de l’Aeroport, ports secs,... potenciació de la xarxa secundària • Infraestructures de telecomunicacions: cobertura total de banda ampla, telefonia mòbil. • Infraestructures energètiques: adequar-les al creixement urbà i industrial. 1.3. Una societat de serveis 1.3.1. Les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació a Lleida La nova societat de la informació (SI) no representa tan sols un canvi tecnològic derivat de l’ús general de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), representa una veritable revolució social, econòmica i cultural, com ho fou a finals del segle XVIII la revolució industrial. Internet és ja una realitat a tenir present en qualsevol debat o reflexió que tingui vocació de parlar del conjunt dels mitjans de comunicació. Una realitat més complexa si tenim en consideració que cada receptor és al mateix temps un possible emissor i que la unidireccionalitat dels mitjans tradicionals es trenca de forma evident. Els experts diuen que ja avui hi ha més de mil milions de planes web a la xarxa, la qual cosa vol dir que és del tot impossible en la vida sencera d’una persona visitar ni tan sols una petita part del que en aquests moments circula. Més volum informatiu no vol dir 37 més informació, pot significar exactament el contrari. Mil milions de biblioteques d’Alexandria no serveixen de res a un analfabet o a aquell que, tot i saber llegir, no coneix els mecanismes per buscar en el lloc adient allò que cerca amb interès, o a qui no té criteri format per destriar la informació disponible. L’aplicació de les noves tecnologies de la informació comporten nous problemes i requereixen noves solucions. Hom pensa altre cop en els més joves i en els més desafavorits (pensant per exemple que a la illa de Manhattan hi ha més línies telefòniques que a tot el continent africà). El primer problema que cal afrontar és la possible dualització. Dualització entre Primer i Tercer Món, entre els que tenen accés fàcil i ràpid a la xarxa i els que no el tenen. Mentre la televisió i la ràdio es poden ja considerar serveis quasi universals, Internet encara no. Dualització també en el si de les societats industrialment avançades entre els que tenen la capacitat econòmica d’accedir i els que no la tenen; entre els que saben i els que no saben i, entre aquests darrers, entre els qui no saben perquè no volen o, el que és intolerable per a un demòcrata, els qui no saben perquè no poden o no disposen dels mitjans necessaris per saber. Problemes també de dualització entre aquells que viuen en zones de bones xarxes de comunicació i aquells en els que els talls de llum fan encara contemporani el llum d’oli o l’espelma. Internet pot significar un canvi en molts dels llocs de treball tradicionals i aquest és un element especialment rellevant per a les Terres de Lleida. Les noves tecnologies poden acabar amb el treball 38 repetitiu, feixuc, de valor escàs però poden ser instrument per a la idiotització global, instrument d’alliberament o d’esclavatge en funció dels seus continguts. L’augment del benestar col·lectiu no és possible sense el repartiment i la redistribució de les millores incrementals i això és especialment cert pel que fa a l’accés a les mercaderies més valuoses del segle XXI: la informació i el coneixement. Més possibles problemes. Qui sap si l’aparició de nous monopolis que dictin les regles del mercat i sobre el que cal i no cal saber acabaran enfosquint el panorama! El mercat, “el beatífic mercat”, no sempre tria com a producte, ni solució final, ni el millor, ni el més útil, ni allò tècnicament més perfeccionat, ni el que és més ergonòmic, ni tan sols el més barat. Se’n podrien posar exemples a dojo. Quant a la política, les noves tecnologies de la informació (NTI) poden significar un avenç en la participació i en el sistema de consulta popular directa, però també un retrocés del sistema democràtic si la dualització abans esmentada es consolida. Les NTI són un instrument de comunicació de masses que poden canviar nombroses situacions. De la mateixa manera que les antenes parabòliques van contribuir molt més a la caiguda del mur de Berlín que totes les negociacions diplomàtiques plegades, Internet ha contribuït ja a comunicar agents socials que difícilment haguessin mai entrat en contacte. En els darrers anys, s’ha produït una important difusió d’Internet entre els ciutadans. Tanmateix, encara s’està en un estat inicial del desenvolupament de la Societat de la Informació que encara només ha aprofitat una petita part del que les TIC poden oferir. La societat de la informació modifica totalment els conceptes de la cultura del 39 treball de la societat industrial i post-industrial. L’activitat productiva s’ha d’orientar cap a l’entorn del coneixement. Aquest ha de ser el principal recurs competitiu de les empreses catalanes dins d’un mercat global. Les empreses de la nova economia tenen en les persones i el seu coneixement el seu principal actiu. La societat de la informació modifica totalment els conceptes de la cultura del treball de la societat industrial i post industrial. L’activitat productiva s’ha d’orientar cap a l’entorn del coneixement. Aquest ha de ser el principal recurs competitiu de les empreses catalanes dins d’un mercat global. Les empreses de la nova economia tenen en les persones i el seu coneixement el seu principal actiu. La societat de la informació i del coneixement requereix, doncs, d’una nova acció de govern, d’una nova manera de fer política, i atorgar uns nous rols als actors polítics per reforçar el liderat dels governs i de les institucions democràtiques. Així mateix, posar en valor el consens amb la ciutadania, ja que aporta noves eines i possibilitats de participació; en aquest sentit, obre vies de col·laboració amb la societat, els moviments de voluntariat, les associacions sense ànim de lucre i el tercer sector. Les polítiques que s’haurien de desenvolupar en l’àmbit de les TIC, haurien de pivotar entre d’altres, en els eixos següents: • Garantir unes infraestructures que permetin la lliure competència en serveis entre les empreses proveïdores, per tal que proveeixin els millors serveis amb els millors preus possibles, garantint la cohesió territorial i la igualtat d’oportunitats en l’accés a aquest tipus 40 d’infraestructures. Les infraestructures no poden en cap cas limitar el creixement d’un país: és més, han de ser un dels seus motors. Promourem amb intensitat el projecte de xarxa oberta. • Dotar la ciutadania d’una bona formació no només en coneixements tecnològics, sinó també de les oportunitats que aquestes possibiliten. Per aquest motiu, cal articular un entorn social afavoridor i propens a la innovació, a l’emprenedor i a la incorporació de les noves tecnologies, tant per a l’ús particular com empresarial. • Garantir una societat TIC segura. La seguretat de qualsevol àmbit d’actuació dels ciutadans i les empreses ha de ser segura, independentment de si la seva activitat es realitza en l’entorn real o en el de la xarxa. • El model ha de garantir que els ciutadans i empreses puguin gaudir de la societat de la informació en la seva pròpia llengua. En un nivell complementari, l’administració més enllà de la relació formal en l’exercici de la potestat del ciutadà, haurà de desenvolupar estratègies de relació basades en els nous canals que ofereixen les TIC (2.0 o el que sigui, xarxes socials, butlletins electrònics , missatgeria instantània, serveis de mobilitat, ...). Per tant, això suposa el desenvolupament de noves professions que tindran com a objectiu produir des de la xarxa i no per a la xarxa com ho estem fent ara. Convindrà mesurar la qualitat dels serveis que es presten des la xarxa, les garanties d’igualtat d’oportunitats, etc. ....totes aquelles mesures que permetin convertir el moment de relació amb l’administració en una cosa còmode, no traumàtica, no molesta ni costosa en temps. Obtindrem 41 unes capacitats marginals que ens permetran optimitzar els costos en els processos de comunicació i divulgació. En definitiva dirigir els missatges a qui els està esperant. El Servei Universal ha de garantir, entre d’altres, la prestació d’una connexió a Internet per a tot els ciutadans, amb independència de la seva localització geogràfica, amb una qualitat determinada i a un preu assequible. No obstant això, la definició actual parla d’un accés “funcional”, la qual cosa en la pràctica es tradueix en poder utilitzar un mòdem i en navegar a una velocitat d’uns 56Kbps (menys de vint vegades 1 Mega). Aquest tipus de connexió no és suficient per a poder accedir als serveis oferts en l’actualitat a través d’Internet, i per tant, per a tenir accés a la Societat del Coneixement i disminuir al màxim la fractura digital i conseqüentment territorial. Internet és cada cop més present en la vida dels ciutadans i ciutadanes. A Catalunya un 60% de les llars estan connectades a Internet i el 68% de la població és usuària d’Internet; percentatge que creix fins a un 95% entre els joves de 16 i els 24 anys. A més, s’observa un ús creixent, tant del propi servei com dels usos associats, com per exemple, el percentatge d’usuaris de teleformació (e-learning) s’ha multiplicat per tres en els darrers 4 anys. No obstant això, a nivell territorial la tinença de connexió a Internet no està distribuïda uniformement, al contrari del que passa amb la tinença d’ordinador, motivat ja sigui per la manca de connectivitat, per un elevat preu o per desconeixement de les avantatges de l’ús d’Internet. 42 És necessari la redefinició del concepte d’accés funcional a Internet, doncs actualment es considera segons la recomanació del Sector de Normalització de la ITU (Unió internacional de Telecomunicacions) com banda ampla “una capacitat de transmissió més ràpida que la velocitat primària de la xarxa digital de serveis integrats (XDSI) a 1,5 o 2Mbps”. Atès que el passat mes de novembre de 2009, el Ministre d’Industria va anunciar que el 2011 el govern de l’Estat garantiria l’accés a Internet a una velocitat d’1 Mega com a conseqüència de la modificació del Servei Universal, sembla ser que es dóna un primer pas per a regularitzar aquesta anomalia. Val a dir, que la definició de Banda Ampla no és un concepte estàtic, ni és independent del comportament del mercat. Es tracta d’un valor que evoluciona amb les preferències i necessitats dels usuaris. És també un concepte centrat en l’usuari i el punt de partida per a qualsevol sistema de comunicacions de nova generació. La cobertura de Catalunya del servei d’accés a Internet d’1 Mega cobreix només el 97 % de la població total. Traduït en xifres és mes significatiu: • Més de 200.000 persones sense cobertura • 38 municipis sense cobertura i 145 per sota del llindar del 70% del territori • 245 nuclis de població (no disseminats) sense cobertura 43 No cal dir que bona part d’aquestes xifres es corresponen a la circumscripció de Lleida. S’hauria de seguir l’evolució i compliment d’aquesta promesa, puix el Ministeri encara no ha definit sobre quins criteris es fonamentarà la nova definició del Servei Universal i una característica tant importat com el preu d’aquest servei no ha estat encara concretada. • Cal defensar un cost del servei en consonància a la situació del mercat actual; es pot considerar raonable un preu del servei d’accés a Internet per al ciutadà entre 15€ i 20€. • Finalment, convindria seguir el correcte compliment per part de l’operador u operadors als que s’adjudiqui la prestació del Servei Universal per garantir que totes les empreses i els ciutadans i ciutadanes del nostre país tenen garantit aquest servei. S’hauria de demanar el traspàs d’aquesta competència que actualment està encomanada al Ministeri d’Indústria a la Generalitat de Catalunya. 1.3.2. Treballar per viure. Nous serveis per una societat de serveis Algunes propostes: • Lleida és la ciutat capital de província amb menys centres comercials i oferta més restringida. Urgeix un Pla Comercial per a Lleida. • Desenvolupament de sòl industrial a preus taxats públics per atraure grans empreses. 44 • IVA liquidat enlloc del IVA devengat com fins ara. Això és un tema molt dur per les empreses, que paguen el IVA de factures que de vegades no cobren. • Ara que Catalunya té inspecció del treball, cal un pla per generar milers de llocs de treball nous cotitzant via llei de la dependència, fent necessari que els ajuts que les famílies reben estiguin en la majoria dels casos justificats per la contractació d’una persona que atengui el dependent. 1.4. La relació aprenentatge treball 1.4.1.La formació professional, l’aprenentatge continuat L’aprenentatge al llarg de la vida, especialment en els àmbits formatius generals i en els laborals i professionals, és una característica de les societats avançades. En un món accelerat en el que els canvis en el sistema productiu són continuats, només la constant adaptació permetrà mantenir la productivitat i l’ocupació d’amplis estrats de la població. a) Formació bàsica És sabut que els més formats són els qui millor es segueixen formant. Per tant, un objectiu a mig termini ha de ser que cap alumne no deixi l’ESO sense haver assolit les competències bàsiques de manera que sigui més fàcil l’accés i la continuïtat en els estudis secundaris post-obligatoris, ja sigui formació professional o batxillerat, amb l’horitzó que no menys del 80% dels alumnes acabin disposant d’un 45 títol de formació secundària post-obligatòria. b) El model de centres La reflexió sobre el model de centres professionals ha de ser encetada. La possibilitat que la Universitat es vagi obrint a impartir ensenyaments de grau superior de formació professional i el progressiu esborrament de fronteres entre estudis que la con-validació d’estudis o el reconeixement de competències albira, duu amb una certa naturalitat a potenciar centres de formació professional d’alt nivell amb una oferta concentrada i homogènia en alguna o algunes branques del coneixement. L’atomització i la duplicitat d’oferta formativa no du a l’ús eficient de recursos ni tampoc a l’excel·lència. c) El professorat La qualitat formativa depèn de la qualitat del professorat. En la formació professional, l’obsolescència pot aparèixer si no es prenen mesures importants de formació continuada i preceptiva dels docents que hi presten serveis. Les relacions centre docent, empresa i universitats han de servir també per millorar els fluxos formatius dels docents. La fàcil incorporació de docents temporals provinents dels centres de treball ajudaria els centres, la formació que s’hi imparteix i els docents. 46 d) L’alumnat L’orientació professional ha de ser millorada per garantir fluxos suficients d’alumnes a la formació professional de caràcter vocacional i no pas com a resultat d’una elecció d’arrel negativa, en no saber què fer o no poder fer altra cosa. L’accés a la formació professional fent ús de les vies no habituals de les proves específiques d’accés s’ha de mantenir, tot i que comporta reptes en el procés d’ensenyament-aprenentatge en la mesura que no estan garantides les competències bàsiques que l’ESO, en el cas dels alumnes que ingressen en cicles de grau mitjà, i del Batxillerat, en els de grau superior. El que han de ser vies transitables però excepcionals no es poden convertir en una via d’accés habitual. Altre cop, la millora de l’ESO i del Batxillerat, d’assolir-se, repercutirà en la Formació Professional. Els Programes de Qualificació Professional Inicial s’han de vincular estretament a la formació professional (FP) per permetre el trànsit des dels programes a la FP. e) Incentivació de la formació continuada Per als alumnes més grans de 18 anys, la implantació de beques salari vinculades a la superació dels estudis amb un cert grau d’excel·lència podria incentivar la formació i augmentar el nivell d’ocupabilitat dels futurs professionals. La formació continuada en centres de formació professional 47 s’ha de fer fàcil. La clarificació de l’estructura dels cicles formatius en crèdits certificables o acreditables i la facilitat en l’acreditació de competències que la legislació ja preveu s’ha de potenciar, per tal d’afavorir la transició continuada dels treballadors entre l’empresa i els centres docents per a formar-se. En un territori com el nostre és del tot importat potenciar la formació a distància i la teleformaciò com a instrument de màxima utilitat. La creació d’un xec formació respectable en la seva quantia i visible per als qui decidissin formar-se i les desgravacions fiscals pels qui dediquessin part dels seus recursos a formació continuada han de ser polítiques explorades. 1.4.2. Les relacions FP i Universitat amb el món productiu La societat del coneixement requereix precisament de coneixement, malgrat l’obvietat. El coneixement no es genera només en els centres universitaris ni en els centres de formació tècnica i professional. Cada cop més, les empreses són contenidors de coneixement, sovint mantingut dins les seves parets per evitar de perdre avantatges competitives respecte altres competidors potencials o reals. Els fluxos entre ambdós subsistemes de coneixement, empreses i instituts de formació, es fan imprescindibles si es vol una Lleida competent i competitiva. Des de la UDL ja es fan esforços per connectar-los, com també des d’alguns centres de formació no universitaris. No cal 48 dir, que convé formalitzar aquests vincles, incorporant els centres de referència de FP a les xarxes avui existents per trencar barreres i aprofitar sinèrgies. Un Consell de la Formació Superior conformat també amb alguns centres de secundària seria aconsellable. 1.5. El nou turisme El turisme és ja un dels principals recursos econòmics de les terres de Lleida tant pel que fa a moviment econòmic com a ocupació. Resta però molt per fer en el camí de racionalitzar i garantir el futur del sector. El salt qualitatiu en turisme passa per la renovació, la diversificació i la millora contínua dels establiments turístics, sobretot els vinculats a les petites i mitjanes empreses. Les noves tecnologies s’han d’aprofitar com a bones eines de comercialització i promoció dels productes turístics. Algunes propostes: • S’ha de millorar la formació dels professionals tant perquè els clients gaudeixin d’un bon servei turístic com perquè la nostra identitat sigui reconeguda com a marca de qualitat. • No pot ser que “Turisme” sigui una “carrera” de tres anys i que en els últims s’hagin perdut la quantitat de pràctiques que els alumnes podien fer ja fa 20 anys. No solament no hem millorat si no que a hores d’ara tenim dèficit de bons guies turístics . Les professions” turístiques” no estan prou valorades i algunes es veuen com a “extres” a altres feines habituals. Això desprestigia aquest món. 49 • Hi ha un “multi-client” interessant en l’entorn rural. Valora sobre tot, la seguretat (sanitària, accessos adequats, prevenció incendis, evitar robatoris,..) Cada vegada vol més serveis complementaris i s’està fent poc, i lentament, el procés d’adaptació a les noves necessitats. Cal, així doncs, traçar, o en el seu cas modernitzar, plans d’actuació concrets. • Convé augmentar la despesa i l’estada del multi-client. Convé cercar nous clients que es moguin per altres motius i clients més exigents per augmentar la qualitat dels serveis. Així mateix, s’escauria definir productes turístics per zones i estacions. • Cal disminuir la estacionalitat i augmentar la qualitat dels serveis (més formació personal, menys rotació de personal i més fidelització dels clients). • Les administracions han de garantir el manteniment dels boscos i espais més visitats. S’han d’adequar serveis a les necessitats del territori (senyalització adient, serveis de transport, sanitat, xarxa viaria). S’han de coordinar i complementar serveis públics i privats. • És molt important tenir clar en qualsevol programa de la Generalitat: imatge de marca, categorització del producte (valor afegit), comunicació i fidelització dels clients Altres aspectes que caldria considerar serien: treballar per la recerca d’un turisme intracomunitari i elaborar un programa de foment de la producció artesanal agroalimentària que sigui més que un programa. 50 Totes aquestes millores s’han de fer garantint la protecció dels recursos naturals i el patrimoni arquitectònic i cultural. Els verbs més turístics són: preservar, divulgar, gaudir i compartir. 51 2. Societat i Cultura, Cultura i Societat. 52 2.1. Una escola participativa i participada L a educació és el tema transversal per excel·lència i del sistema emprat i els seus resultats en depèn en bona mesura el futur d’un país. He de ser motiu de neguit important l’aspiració de voler transmetre un país millor a les generacions que han de venir però més important i principal ho ha de ser deixar unes millors i més preparades generacions al nostre país entenen que aquest és un cicle que mai acaba, sempre hi ha motius i raons per aprendre. 2.1.1 El model educatiu a) Model educatiu El model educatiu des del punt de vista jurídico-formal està ben definit en les lleis educatives espanyoles i en la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que respecta la legislació bàsica estatal. La LEC configura un sistema d’interès públic en el que troben aixopluc els centres públics i els concertats, la qual cosa ha de dur a la superació del vell debat escola pública versus escola privada per aprofundir en el debat de la qualitat educativa i com aconseguir-la. Malgrat el que la LEC disposa i la majoria parlamentària que la suporta, no és tanmateix segur que els vells debats no segueixin encara presents de forma sovintejada en el discurs educatiu públic. 53 b) Millora de l’educació La millora de l’educació ha de ser, malgrat tot, el nucli central sobre el que descansi el discurs educatiu en els propers anys. I la millora s’ha de configurar en termes de resultats i en termes d’equitat. La millora educativa no pot dissociar-se de la millora en la resposta a les necessitats socials més peremptòries. Massa sovint, l’escola aprecia com els dèficits previs a l’escolarització marquen decisivament la trajectòria escolar dels alumnes. La bona connexió, en les edats primerenques especialment, però no només, entre els àmbits d’atenció a les necessitats personals i socials de les capes de la població més dèbils tenen el seu reflex en l’atenció escolar. Les administracions locals hi juguen un paper rellevant. Ras i curt, l’equitat escolar comença amb l’equitat social. c) Qualitat educativa La qualitat educativa depèn de la qualitat de les escoles i del professorat que hi presta serveis. No depèn de l’aparell burocràtic que sosté les estructures del sistema, encara que l’afecta: els excessius requeriments sobre les escoles així com l’escassa atenció a les seves necessitats poden dificultar la feina de centres i professors. La formació inicial dels docents i la contínua ha de millorar en quantitat i qualitat i s’ha d’adreçar a millorar la pràctica educativa, no només o no prioritàriament el currículum del docent o la seva promoció, ambdues finalitats ben lloables i desitjables per altra part. 54 L’autonomia dels centres està predicada en les lleis i mai no del tot implementada en tota l’extensió del terme. Només cal veure el devessall de normativa que regula l’autonomia. L’autonomia en la contractació de docents, i en prescindir-ne, sota els principis d’igualtat, mèrit, capacitat i interdicció d’arbitrarietat, ha de ser efectivament explorada. d) Avaluació El que no s’avalua és devalua. El que no s’avalua és perquè no té valor. L’avaluació només té sentit si s’adreça a la millora. L’avaluació no pot ser una activitat de dalt a baix. Tampoc una excusa per evitar que sigui dit que no s’avalua o una activitat que s’esgota en ella mateixa. L’avaluació que no es veu d’entrada com una activitat positiva incardinada en l’activitat del centre docent i de la seva praxis educativa està condemnada al fracàs. L’objectiu de l’avaluació no és la millora dels resultats estadístics d’una nació o d’un estat en matèria educativa. Tampoc la determinació del currículum per la porta del darrera. Les avaluacions han d’anar seguides d’un pla de millora. I no es poden seguir fent avaluacions si no es garanteix abans que de les ja fetes se’n dedueix alguna cosa en ordre a la millora del que ha estat avaluat. 2.1.2. L’educació INFANTIL L’atenció educativa i social integral als nens i nenes entre 0 i 6 anys ha de seguir essent prioritària. La construcció de llars d’infants s’ha de mantenir, ja siguin públiques o privades, i si cal ampliant les 55 vies de finançament subvencionades, sense variar l’actual mecanisme de provisió de l’oferta entre centres privats subvencionats i centres públics de titularitat municipal, tenint cura, però, d’estendre el finançament a totes les llars que reuneixin els requisits establerts, sense més condicionaments. 2.1.3. L’educació primària L’educació primària està avui ben estructurada. L’esforç s’hauria d’adreçar a augmentar els seus resultats en els aprenentatges bàsics: lectura, expressió oral i escrita, especialment en llengua catalana, i competència matemàtica. L’aprenentatge de llengües estrangeres s’ha de completar, per ser reeixida, amb suport des dels mitjans de comunicació visuals, avançant en la difusió de programes en llengua anglesa, encara que no només, adreçats a les edats primeres. Finalment, l’atenció individualitzada d’alumnes amb dèficits d’aprenentatge així que apareguin. El progrés en l’etapa de l’ESO depèn de l’assoliment de les competències bàsiques en l’educació primària. 2.1.4. L’educació secundària L’ESO ha de ser objecte d’una atenció prioritària. El model d’escola comprensiva ha estat superat per la pràctica ordinària dels centres sense que se n’hagi fet l’oportuna reflexió. A la vegada que es preconitza l’atenció als alumnes amb dèfi- 56 cits d’aprenentatge a l’educació primària, convé parar atenció als que s’aprecien a l’ESO, amb preocupants taxes de fracàs escolar i d’abandonament. L’atenció individual o en petits grups d’alumnes que no segueixen es fa imprescindible i urgent. La diversificació curricular conforme avança l’etapa ha de ser potenciada, sense establir necessàriament itineraris separats dels alumnes a temps complet. L’educació post-obligatòria no és seguida pel gruix d’alumnes que s’esperava. La poca atracció encara dels ensenyaments professionals, força renovats i seguits per un creixent nombre d’alumnes, i les taxes d’abandonament i de repetició al primer curs del batxillerat en són la causa fonamental. La millora de l’ESO és la clau per a l’ampliació de la demanda d’ensenyaments post-obligatoris, juntament amb la millora de la formació professional i la transició entre els cicles de grau mitjà i superior. 2.1.5. La Universitat. De com evitar l’èxode forçat dels nostres talents La Universitat està en un moment de canvi. El sistema universitari català ha de guanyar en excel·lència i capacitat d’atracció de talent d’arreu del món. En particular, la UdL ha de significar-se en algun àmbit del coneixement en el que pugui ser referent europeu, si no mundial. Hi ha alguna possibilitat en l’àmbit agroalimentari i de la salut, de manera connexa amb el primer. La interrelació entre les universitats catalanes per crear una 57 marca de qualitat acceptada arreu és un altra possibilitat de desenvolupament futur de la UdL. En qualsevol cas, l’aposta estratègica de la UdL ha de ser l’excel·lència. Si dues de les més prestigioses escoles de Negocis són a Catalunya perquè no és possible fer un pas endavant a la UdL? El professorat n’és la clau i l’aposta del territori en el seu conjunt per la UdL és el desllorigador. Malauradament, els efectes beneficiosos de la Universitat, visibles arreu, no han anat acompanyat d’esforços prou reeixits per fer veure al conjunt de la societat lleidatana, més enllà de la ciutat, de la importància d’apostar per la UdL. En aquest sentit, caldrà encetar una via de col·laboració inter-territorial. Una universitat d’excel·lència ajudarà a conservar el talent dins l’àmbit territorial de Lleida i dur-ne d’altre de fora, sense perdre de vista que avui no hi ha distàncies en el món globalitzat i que cap activitat universitària pot ser tancada en un àmbit territorial reduït. El món de la UdL és el món. 2.1.6. El coneixement de les llengües estrangeres El coneixement de llengües europees i també de les més parlades arreu del món és imprescindible per afavorir la comunicació entre pobles, societats i cultures, com també la interrelació de l’economia lleidatana i catalana. La millora de l’aprenentatge de les llengües en l’educació bàsica i secundària postobligatòria és crucial com també afavorir el coneixe- 58 ment per a la població adulta. En aquest sentit, es fa una proposta per extendre el coneixement de les llengües estrangeres que s’incorpora com a annex 1 en aquest document. 2.2. Una sanitat universal i de qualitat Catalunya disposa d’un dels sistemes sanitaris exemplars en el món. Exemplars per la cobertura universal, per la qualitat del servei i per l’impuls del sector biomèdic sobre la recerca. Aquestes són tan sols, algunes de les variables que fan que Catalunya sigui al capdavant de la llista en esperança de vida, i per tant es demostra que tot el sistema, la recerca i la universalitat de la nostra sanitat ha arribat a la ciutadania. Ara és moment, però, ja sigui per les circumstàncies econòmiques mundials, ja sigui pel difícil manteniment sostenible del sistema actual, que es planteja una revisió amb l’objectiu de millorar-lo i fer-lo més sostenible. Aquest és el gran repte, i alhora l’oportunitat, que caldrà afrontar en els propers anys. És imprescindible i seria una iniciativa única, formar nous grups de treball multidisciplinar per discutir els aspectes de millora respecte la Sanitat. En molts grups de treball actuals tan sols hi ha personal lligat al mon sanitari. Afortunadament es disposa de la facilitat d’aglutinar diferents disciplines al voltant de la sanitat, i pensem que és la única forma de dibuixar les directrius de futur. Quins són els perfils que haurien de treballar conjuntament els grups? • Perfil de client, usuari: és molt important disposar de la visió del que finalment rep els serveis sanitaris. 59 • Perfil sanitari: treballadors del sector que coneguin el funcionament del sistema, des d’una perspectiva global. • Perfil gestor: es necessita de la implicació de gestors sanitaris amb experiència, que hagin viscut/afrontat reformes estructurals del sistema. • Perfil administració: seria molt útil tenir persones amb experiència en el govern de la Generalitat en el sector salut. • Perfil empresa: directius de la indústria farmacèutica, proveïdors de tecnologia, sistemes informàtics, etc. • Perfil econòmic: es necessita dirigir totes les idees al món de la viabilitat econòmica, i per tant és indispensable disposar de la visió d’un expert en aquests temes. • Perfil empresa biomèdica/centre de recerca aplicada: seria interessant disposar de l’opinió del director científic d’aquestes organitzacions. • Altres persones interessades. La figura del grup de treball hauria de servir per fomentar el diagnòstic i saber quines són les millors solucions, tot analitzat de forma plural, multidisciplinar i amb l’ambició de fer una sanitat millor. Hi ha alguns temes identificats i que s’enumeren a continuació: 60 • Plantejar la viabilitat de reorganitzar l’assistència sanitària. • Organitzar els Hospitals, els CAPs d’acord amb les necessitats dels clients/usuaris i no de les estructures jeràrquiques. • Plantejar la viabilitat de treballar conjuntament amb l’Empresa Privada. S’han de buscar necessàriament les complicitats dels pacients, dels sanitaris, de l’Administració i també de la indústria farmacèutica/tecnològica. El model actual de gestió sanitària no té visió de SERVEI, tant sols persegueix el control de la despesa, i per tant és molt difícil millorar. Plantejar la viabilitat de revisió, basant-se en criteris de millora, qualitat, especialització, innovació i generació de coneixement i atracció de recursos. 2.2.1. Les addiccions, un repte de futur Un àmbit particular de l’atenció sanitària i de la salut que cada cop guanya en importància són les addiccions. En l’annexe 2 es fa una diagnosi de la problemàtica actual i s’apunten tot un seguit de propostes d’actuació a les terres de Lleida. 2.3. Serveis socials i qualitat de vida. De com assegurar la cobertura de les necessitats socials bàsiques al conjunt de la població Ha de ser un objectiu irrenunciable de tots els poders públics acabar amb la pobresa, la exclusió i la marginació socials. L’aparició de 61 nous problemes relatius als accelerats canvis ha dut noves necessitats que cal entendre per actuar sobre elles abans que no es produeixin fragmentacions fins ara desconegudes que ens aboquin a una situació dibuixada per la línia dels que estan o no estan en el sistema o entre aquells que estan permanentment en el llindar de la incertesa. L’administració, les administracions, han de trobar polítiques que abordin sense prejudicis les qüestions que avui són una preocupació popular i demà es poden convertir en problema irresoluble. En una societat “petita” com la nostra és encara possible fer diagnòstics ajustats i apropar-se a una cerca de solucions possible i raonable amb un nivell de coordinació i intercanvi d’informació que a dia d’avui no es dóna de forma suficient. Algunes propostes: • Cal millorar l’accessibilitat als serveis socials d’Atenció Primària per part dels usuaris i les seves famílies. Per aconseguir-ho cal augmentar les ràtios de treballadors/es socials dels ajuntaments i consells comarcals i alhora ampliar-ne els horaris d’atenció. No podrem aconseguir que els serveis socials es puguin equiparar als serveis de salut en quan a prestigi i qualitat si no tenim sistemes d’atenció a les tardes, o caps de setmana, per exemple. És evident que això és molt difícil en els municipis petits, però caldria establir des dels consells comarcals i amb els ajuntaments mesures per poder donar cobertura i assessorament a les urgències socials (que n’hi ha). També hem de millorar la informació. A més, i en compliment de la Llei de la dependència, cal assegurar l’elaboració dels PIAS i les valoracions dels graus de dependència en els terminis establerts. 62 • Cal garantir de forma real el dret a escollir els serveis i les prestacions socials. Si bé la nova llei ho preveu, s’està afavorint més les prestacions econòmiques enfront els serveis. En un context social de crisi econòmica global, l’aplicació de la nova llei de la dependència era una bona oportunitat per crear milers de llocs de treball que s’ha deixat escapar. • S’han de posar en marxa mesures concretes i reals per professionalitzar l’atenció a les persones amb dependència. La llei ho preveu i no s’està fent pràcticament res. La Generalitat ha de deixar de posar traves a les entitats (públiques o privades) que volen construir residències i nous serveis d’atenció a la dependència. Ha d’aclarir quins són els criteris d’acreditació i facilitar el concert de places. • També s’han de posar en marxa programes per la prevenció de la dependència i la promoció de l’autonomia personal. • S’ha d’ampliar de forma potent la cobertura de serveis a les persones amb malalties mentals. • Cal posar en marxa programes específics per donar suport als familiars que tenen cura d’una persona amb dependència o malaltia mental. Totes aquestes mesures han de fer-se accessibles a tots els ciutadans i per tant, és important apostar decididament per la creació de serveis d’assessorament, de suport, preventius, i d’atenció per tot el territori. No tots el esforços, però, s’han de centrar en l’Administració (que ha de ser garant d’una acció global i concertada sobre la matèria) i 63 els seus recursos. Una política que complementi, i no substitueixi la molt bona feina que es fa des d’associacions, ONG i institucions de tota mena pot estar en el bon camí. 2.4. Habitatge habitable, accessible, respectuós i coherent Alguns punts d’interès: • La rehabilitació: un objectiu prioritari. Especialment important a l’hora de mantenir l’ocupació i l’activitat. Cal estructurar i definir plans viables i eficaços. • La Llei OMNIBUS és molt important de cara al futur dels professionals. • Les noves tecnologies poden i han d’aportar solucions a mig i llarg termini. • Es fa necessari determinar els nivells d’aplicació del Codi Ètic. • Cal reduir fins a eliminar les barreres arquitectòniques. 2.5. Cultura local versus cultura universal. De com aprofitar i promocionar les nostres capacitats La cultura catalana sempre ha hagut de superar traves històriques per fer-se un lloc en el món, en el seu propi i en el global: el fet de no tenir un Estat propi; de compartir veïnatge amb una de les cultures 64 més potents del món; de comptar amb un mercat potencial reduït. Els creadors catalans han format part, però, d’un poble arrelat a la seva història, orgullosos de ser catalans, amb un llegat cultural propi, una llengua pròpia, unes institucions pròpies. Aquests mateixos creadors han estat, llurs obres, reflex de la societat contemporània europea primer, mundial després, però sempre des de l’òptica catalana, que els ha conferit uns valors propis d’aquest terra, com la modernitat, l’obertura, la innovació, la tenacitat. Són aquests valors que, en l’àmbit de la cultura, i també en d’altres, els nostres creadors i artistes han excel·lit en l’esfera artística mundial. L’obra, els autors, doncs, no s’entenen sense el país. I sempre, amb més o menys entrebancs, amb una pàtina que tot ho cobria, que tot ho lligava, i que hi donava sentit, de forma directa o indirecta, com és la llengua. Si ens centrem en la llengua, cal fer serioses reflexions sobre el paper que els catalans i les seves institucions han de jugar en el futur immediat. Del darrer informe de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 200308, s’extreuen unes conclusions molt preocupants. A tall d’exemple, s’observa una disminució en l’ús del català com a primera llengua d’ús; també la disminució del seu coneixement i la disminució d’ús habitual de la llengua catalana. La política lingüística ha de ser transversal, superadora de caselles d’àmbit per passar a afectar qualsevol relació. És cert que de l’aprovació de l’Estatut n’ha sortit una eina clau per a la protecció i difusió de la llengua, avui malauradament posada en dubte per causa d’una Sentència eventualment desfavorable; però tenim altres camins per tirar endavant. 65 L’administració, per sobre de tot, ha d’estar al servei del ciutadà en les tasques de promoció, estímul, impuls, projecció, del fet cultural; i centrar-se, també, en aquells aspectes de flagrant incompliment dels preceptes legislatius vigents a partir de polítiques d’estímul i de control. Cal potenciar i donar de veritable contingut les institucions que vetllen per la promoció i la defensa de la llengua catalana en totes les seves expressions: el Consell Social de la Llengua Catalana, Oficina de Garanties Lingüístiques, el Consorci per a la Normalització Lingüística del Català, l’Institut Ramon Llull, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut d’Estudis Catalans, ... Cal fomentar l’ús de la llengua catalana. Cal trobar mecanismes persuasius per tal de posar en valor la llengua com a element de prestigi, necessari i vàlid en tots els entorns socials, laborals, econòmics, polítics, judicials, ..., sobretot en la gent immigrada. A la vegada, no podem perdre la identificació entre la nostra llengua i la nostra cultura, fets diferencials del nostre poble. Les noves tecnologies juguen i jugaran un paper cada cop més fonamental. La presència i l’ús de la nostra cultura hi ha de ser present. Hem d’aprofitar el gran potencial que permet internet per ser més globals que mai. La presència i pervivència d’aquests continguts només es garantirà, però, pels alts nivells de qualitat que aportin, per la innovació i l’atracció que puguin generar. La TDT dóna molta flexibilitat per tal d’acollir continguts en les llengües oficials de l’Estat. La presència de la llengua en entorns virtuals, videojocs, programaris, eines de posicionament (GPS), etc, és molt residual. 66 La presència externa a través de la xarxa no ha d’obviar la presència física i “real” dels nostres creadors. Plataformes de promoció i llançament de productes autòctons ens farà més forts, més admirats i reconeguts. Aquest poder de seducció i atracció és el que ens garantirà la línia ascendent de coneixença i reconeixement mundial, amb èxits individuals i col·lectius. L’èxit d’un autor català és l’èxit de tot el seu poble, o així és com personalment ho sento. Els sectors de la cultura són molts i abasten camps molt amplis. Les arts plàstiques, les arts escèniques, les infraestructures culturals (biblioteques, museus), el patrimoni, el món de la lletra (editors, escriptors, il·lustradors, dibuixants), la música, la cultura tradicional, Per bé que no els podrem abastar tots, sí que caldria tenir present els valors esmentats anteriorment com a eixos fonamentals d’actuació de l’administració i la ciutadania catalana per tal de garantir-nos un futur, si més no, el que nosaltres imaginem. Conscient que els noms triats són bescanviables per d’altres, la seva presència la podem entendre, en alguns casos, com un joc de provocació. Però en tots ells es donen les condicions perquè els puguem prendre de referència: la primera novel·la moderna europea, escrita en català per un autor valencià ens aporta els components de pertànyer a una realitat sociocultural més enllà de la cotilla provinciana; l’arquitecte Gaudí va saber transcendir l’obra arquitectònica en valor cultural de reconeixement mundial; Salvador Dalí, també visionari i geni creatiu; Joan Amades, que va saber prestigiar la cultura més popular als nivells d’alta cultura; Ferran Adrià, que també transcendeix la finalitat de la seva professió en innovació al servei de l’experiència. Tots ells han estat precursors del seu moment històric; innovadors en els seus planteja- 67 ments professionals; reconeguts internacionalment; prestigiats pel seu propi poble; i referents per les generacions futures. La cultura de segle XXI ha d’aspirar a posar més noms d’aquests a la llista de la història, i també moltíssims d’altres que sense tanta transcendència, treballant incansablement per enfortir culturalment, artísticament el poble de Catalunya. El paper de l’administració ha de ser de suport a les iniciatives, a la promoció d’aquells valors, tant nous com consolidats. Des de les terres de Lleida, reclamem que els representants territorials tinguin un pes específic a l’hora de tenir poder de decisió de les accions a emprendre, així com han de comptar amb les dotacions pressupostàries adequades. També es podria plantejar una política conjunta de promoció cultural entre les diverses institucions territorials implicades; una mena de Pla Director Territorial. En aquest sentit, el sector privat també hi hauria de tenir un paper molt rellevant per tal de comprometre’s en l’impuls de la cultura al territori. Cal millorar, doncs, la Llei de Mecenatge. En l’àmbit de la gestió, també es podria plantejar una gestió externalitzada de certs esdeveniments o infraestructures. El nostre territori compta amb un gran llegat patrimonial que cal conservar i difondre. Atès que són inversions costoses, reclamarien que s’apliqués l’1 % cultural de les concessions d’obra pública que anés a cobrir les despeses de restauració i manteniment patrimonial. La llengua ha de continuar essent l’eix vertebrador de la nació catalana, element clau de la seva identitat. 68 És evident que la sentència favorable de l’Estatut d’Autonomia afavoriria la tasca de normalització lingüística de la llengua catalana, però si no fos així, hem de continuar lluitant per fer-la present arreu, des de les TIC fins a l’àmbit de Justícia, i fer assumir aquest compromís a les empreses i institucions espanyoles amb seu a Catalunya. Aquesta exigència ha d’acompanyada de models de prestigi i feina ben feta interns, i això passa per tenir uns nivells de comunicació que vetllin per la correcció i extensió de l’ús del català. Com a apunt només de l’extensió de la llengua i cultura a l’estranger, cal continuar reclamant la presència oficial del català a la Unió Europea, i també cal que les Oficines Exteriors de la Generalitat vetllin per la difusió del patrimoni cultura català. En un àmbit més genèric, cal vetllar per la consolidació del model lingüístic català, i sobretot l’extensió del seu ús en tots els àmbits de la societat. Cal uns referents clars i uns objectius compartits. Les diverses institucions vinculades amb la política lingüística han de millorar la seva eficiència i esdevenir model de referència i prestigi de la llengua. Calen polítiques que vagin més enllà del “quedar bé”(amb això no volem dir que el que s´ hagi fet fins avui ho sigui). La cultura no pot ser l’ornament de l’acció de govern, sinó un dels seus eixos fonamentals. Al cap i a la fi, el que ens distingirà com a país és el nivell cultural, de formació, d’actitud contemplativa i de gaudi per allò que és elaborat i que dóna sentit. La cultura no ha de ser el complement en la vestimenta sinó el que defineix la persona. 69 2.5.1. De les Arts i els creadors Lleida ha estat des de fa molt de temps bressol de grans artistes que sovint han hagut d’emigrar perquè la seva vàlua sigui reconeguda. No és d’estranyar, les polítiques de suport als nostres creadors ha estat sovint errada quan no inexistent. L’esforç pels artistes locals de fer exposicions en espais privats no poden transcendir en front la màquina de difusió institucional que, amb tots els espais públics a l’abast, amb subvencions, edicions de catàlegs, cartells, obra al carrer, etc., posa a disposició d’artistes de fora o emergents. El concepte és que per estar a la “page” i que resulti políticament rentable, cal seguir pautes universals. Així és com s’aconsegueix que els creadors més veterans desapareguin del cos cultural de la ciutat. Mentrestant la societat no se sent representada per cap autor ni expressió artística, creant un buit d’indiferència vers l’art i tots els seus autors. Avui, l’actualitat en l’obra resideix en tenir a disposició recursos tècnics, visuals, informàtics i d’altres i executar la idea a través d’empreses productores que costen un disbarat. És a dir; quan no hi ha subvenció, els projectes es limiten a la capacitat individual i tot allò que es fa amb les mans, neix obsolet. Anàlisi conceptual a banda, a nivell local caldria integrar la participació d’artistes en espais públics que podrien canviar i donar una part de singularitat a l’aspecte avorrit que de vegades pot semblar que tenen les nostres terres. És a dir; que els artistes participin activament o teòrica, formant part de l’equip d’opinió en l’obra pública en les que intervinguin pautes estètiques. Avancem, però, algunes propostes: 70 • Cada espai al carrer fet amb diners públics hauria de disposar d’obra d’artistes locals de forma prioritària, ja sigui en forma d’escultures, murals, disseny etc. • Començant per posar dibuixos i pintures a les parets interiors dels edificis i despatxos de l’administració pública. • Promoure al carrer, en espais molt determinats, als artistes de graffitis. • Que a la ciutat de Lleida es proposi d’una vegada a crear un centre de Gravat que pugui abastir totes les Arts del Llibre. • Accelerar i possibilitar d’una vegada que la ciutat disposi d’un Museu d’Art Contemporani, la qual cosa mai ha estat una realitat. El Museu Morera ha estat- i està- sempre a precari en espais prestats i de relativa factura. • Condicionar a les entitats bancàries que disposen d’Obra Social, a un percentatge d’accions que tinguin en compte a autors locals. • Que es promoguin exposicions itinerants i trobades d’intercanvi d’artistes de Lleida amb d’altres grups del nostre territori. • Crear fires dignes, sota la direcció de gent de Lleida i amb la intervenció i/o opinió d’artistes locals. • Que s’impulsi o faciliti la inclusió d’artistes de Lleida a fires d’art, al menys nacionals. 71 • Que es tingui en compte que artistes de Lleida puguin il·lustrar portades de llibres que estiguin subvencionats per l’administració. • Posar a concurs els llocs de feina relatius a les arts, amb prioritat de personal de Lleida, i que les decisions siguin supervisades per organismes independents. • Que deixem solament d’importar, i encara que sigui en un percentatge, comencem a exportar el nostres valors culturals. • Hauríem d’aprendre a conviure amb tots els llenguatges creatius i utilitzar els nostres artistes de més nivell. Finalment, com a mesures que creiem hauria de prendre el futur govern de la Generalitat volem proposar: • Que el govern de la Generalitat no tingui sistemàticament a Lleida marginada de tots els seus projectes culturals. • Que en la direcció del recent creat Consell Nacional de les Arts, hi hagi representació lleidatana. (Ni en la direcció, -7 membres- ni en el centenar d’assessors que disposa el CONCA, no hi ha ningú de Lleida.) També diríem el mateix amb l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, AAVC, etc. • Que la Generalitat proposi la desgravació en la compra d’obra d’art d’artistes vius (la qual cosa funciona fa molt de temps a Europa en tots els països que formen part de la UNESCO). 72 El futur requereix un mínim de seguretat percebuda pels ciutadans, seguretat que avui es veu en precari. No parlem de la seguretat ciutadana i l’ordre públic (que també) sinó de la seguretat necessària de tenir garantida una escola digna i d’alta qualitat, uns serveis sanitaris suficients, unes infraestructures que funcionin, una justícia en la que confiar, una informació en la que creure i una posició en el món que ens garanteixi el respecte com a nació. 73 3. Lleida, un espai i una oportunitat per l’equilibri territorial de Catalunya. 74 3.1. Infraestructures per a les persones U n dels indicadors més importants a l’hora de definir el grau de progrés, benestar i capacitat de desenvolupament d’un territori ve definit per la quantitat i la qualitat de les seves infraestructures i l’adaptació a llurs necessitats de present i futur. Unes infraestructures adients són el punt de partida fonamental per qualsevol activitat. Certament, en els darrers vint anys la circumscripció de Lleida ha millorat substancialment per que fa a noves i millors comunicacions, instal·lació de nous equipaments i altres necessitats històriques que convertien Lleida en la “ventafocs” de Catalunya. Avui això no és així però resta molt per fer i cal anar amb rapidesa per no perdre el tren de la història, i cal fer-ho assumint prioritats pensant en les persones que viuen en un territori i no a l’inrevés. Cal equilibrar transversalment el territori prioritzant aquelles infraestructures viàries que connecten les tres valls pirenaiques. Així els túnels de Comiols, Cantó, Perbes i la Bonaigüa permeabilitzarien la difícil orografia pirenaica i aconseguirien compensar la tendència nord-sud per una nova visió est-oest. Altrament les comarques de la plana de Lleida s’estructuren al voltant de l’eix de l’autovia A-2 que uneix Barcelona amb Madrid. Aquesta realitat precisa de quatre objectius per aconseguir extreure’n el màxim de potencialitats: a) La construcció d’un tercer carril a l’autovia A-2 entre Lleida i Cervera 75 per descongestionar l’actual volum de trànsit pesant. b) La connexió amb el port de Tarragona. L’autovia A-27 que suposarà el desdoblament de l’actual N-240 entre Lleida i Tarragona, i la nova autovia entre Montblanc i l’A-2 (entre Tàrrega i Cervera) crearia una gran “Y”, amb Montblanc com a nexe d’unió, que permetria fer un gran salt endavant a la comarca de les Garrigues i convertiria la zona de l’Urgell i la Segarra en un dels pols logístics més importants de Catalunya. c) L’Eix Occidental de Catalunya és el traçat viari que discorre de sud a nord pel límit oest del territori de Catalunya i que, a les terres de Lleida està format per la C-12 entre Amposta i Lleida, i la N-230, que inclou la futura autovia A-14, entre Lleida i la frontera amb l’Estat francès. Aquest eix ha de permetre descongestionar i complementar l’Eix del Mediterrani, incorporar-hi les Terres de l’Ebre, de Lleida i de l’Alt Pirineu i connectar-lo amb Tolosa i el centre de França, a l’entorn de Clermont-Ferrand, un veritable centre d’alta tecnologia aeroespacial, química i farmacèutica, entre d’altres. d) L’autovia Tàrrega-Balaguer-Alfarràs pel traçat de les actuals C-53 i C-26 és clau per complementar el predomini de desenvolupament de l’eix de l’A-2. Balaguer ha patit el gran desavantatge de no pertànyer a l’eix de l’autovia A-2. Les comunicacions de Balaguer tant amb Lleida ciutat com amb la resta poblacions del seu entorn sempre han estat mitjançant carreteres d’un carril per sentit. Això canviaria amb una connexió amb autovia amb Lleida i una altra amb Tàrrega. Balaguer se situaria en el vèrtex d’un gran triangle de desenvolupament i estaria davant l’oportunitat històrica de convertir-se en la porta d’entrada del Pirineu lleidatà 76 D’altra banda, el transport públic també hi té molt a dir. S’han de consolidar projectes de futur, com el de la xarxa ferroviària regional de suport al Tren de Gran Velocitat, la construcció d’aquest fins a la seva connexió amb la xarxa europea, la construcció de l’Eix Transversal Ferroviari i la consolidació i explotació a màxim rendiment del nou aeroport d’Alguaire. Per tant, una aposta per comunicacions est-oest al Pirineu i per comunicacions nord-sud a la plana, no com un objectiu en si mateix, sinó com una eina per aconseguir un territori competitiu. Un concepte que hauríem de fer-nos nostre i que defineix el potencial de desenvolupament que tenen les Terres de Lleida en els propers anys: La competitivitat és la mesura de la eficiència global d’una empresa o d’un territori, respecte al seu entorn. Això vol dir: • Comunicacions viàries dignes i racionals. • Comunicacions ferroviàries. • Comunicacions portuàries i aeroportuàries. • Telecomunicacions de banda ampla accessibles, segures i a cost. • Accés a l’energia i a sòl industrial. • Un sistema d’aprenentatge que formi adequadament els treballadors i empresaris, tant en els períodes inicials de formació com durant la vida laboral • Estratègies mediambientals que no impedeixin un desenvolupament empresarial sostenible i sostingut. 77 Tot l’anterior equilibra un territori, però cal anar més enllà. Per assolir la competitivitat cal tenir en compte també tot allò que fa que a una persona se li faci atractiu de viure al territori on s’implanten les empreses: • Una educació de qualitat. • Un sistema sanitari robust i capaç de donar resposta a les necessitats de la població. • Infraestructures culturals de qualitat. • Accés a la vivenda (social o no) que les famílies necessiten. Les empreses no poden ser competitives si el país no és capaç d’assegurar un nivell adequat de tots aquests requeriments. Si el país no és competitiu, les seves empreses no ho poden ser a mig i llarg termini. Les Terres de Lleida tenen clares oportunitats derivades de la seva situació geoestratègica dins de l’arc Mediterrani occidental: • La saturació del corredor costaner. • La proximitat del teixit industrial més potent del sud d’Europa. • Una situació estratègica amb grans possibilitat logístiques. • Els tres ports comercials de Catalunya (Palamós, Barcelona, Tarragona) • La gran reserva de sòl disponible. Tot això configura un marc que pot facilitar l’enfortiment de l’economia de les nostres terres i promoure’n el seu desenvolupament econòmic, mediambiental i humà. 78 Així doncs, fan falta: • Polítiques de suport a la innovació. • Dotació d’infraestructures de comunicacions i telecomunicacions. • Polítiques energètiques. • Polítiques mediambientals. • Polítiques de desenvolupament humà (sanitat, cultura, ensenyament, formació, etc.) Volem que les Terres de Lleida siguin competitives perquè Catalunya sigui competitiva. Així assegurarem un creixement tecnològic, econòmic i humà sostingut i sostenible. 3.2. De com racionalitzar els múltiples nivells administratius sense fer més gran encara la despesa Dividir la Província? Crear noves administracions? Tot i que alguns han pretès explicar que a Catalunya s’ha produït un debat sobre la divisió territorial i les seves conseqüències en la gestió i l’administració del territori, ningú no s’ha sentit veritablement cridat a expressar la seva opinió amb el rigor, la calma i la raó que mereix el tema. Som lluny de tenir idees o visions de consens i es cometrà una greu equivocació si a corre cuita s’aprova una divisió territorial que pretengui tenir perspectiva de futur i de consens.. El debat territorial està per fer i cal afrontar-lo amb la participació de tots els actors que hi són presents i encara amb la ciutadania en general. 79 Si algú pensa que el problema de l’organització territorial és nou, s’equivoca. En democràcia, el debat de les Vegueries ja es va iniciar als anys 80 per acabar en un calaix desprès de fortes discrepàncies i dos sentències del Tribunal Constitucional que deixaven les coses tal com estan avui. Si a més és temptat de fer modificacions sense un clam popular que l’acompanyi, erra doblement. Però si, malgrat tot, algú s’entesta en introduir canvis que provoquen la percepció entre bona part dels seus habitants de que el nou model proposat perjudica els seus interessos i un nou intent centralitzador, la discussió es pot transformar en greuge i el greuge en tribulació amb batussa i divisió interna d’opinions poc recomanable en els temps que corren i els vents que bufen. L’article 83 de l’Estatut de Catalunya estableix que Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries. També que l’àmbit supramunicipal és constituït, en tot cas, per les comarques, que ha de regular una llei del Parlament. Sobre aquesta premissa cal plantejar-se, des del punt de vista lleidatà, quins límits territorials ha de tenir l’actual demarcació de Lleida quan es dugui a terme la divisió de Catalunya en vegueries. La província de Lleida té la característica, respecte de les altres dues províncies menors (Tarragona i Girona), que la diferència de població entre la seva capital, Lleida, i la resta de ciutats i pobles és molt àmplia. El percentatge de població de la capital sobre el total de la demarcació és superior al 30 per cent. Així, al voltant de Girona (96.188 hab.) podem trobar ciutats com Figueres (43.330 hab.), Blanes (40.047 hab.), Olot (33.524 hab.) o Salt (29.985 hab.); i a Tarragona, amb una capital de 140.323 habitants, hi ha nuclis com Reus (107.118 hab.), 80 el Vendrell (35.821 hab.), Tortosa (35.143 hab.) o Valls (25.092 hab.) A Lleida, en canvi, la població està molt més concentrada en la capital de la província. Lleida ciutat té una població de 135.919 habitants. Les demés ciutats més grans de la província són Balaguer (16.779 hab.), Tàrrega (16.539 hab.), Mollerussa (14.319 hab.) i la Seu d’Urgell (13.063 hab.) Per tant, la ciutat de Lleida juga un paper cabdal en l’estructuració del territori que l’envolta i alhora té una gran responsabilitat per evitar convertir-se en fagotitzadora de les potencialitats de desenvolupament del seu entorn. L’estructura demogràfica de la demarcació de Lleida, amb una gran capital i un territori poc homogeni sense altres grans ciutats, té el risc de caure en el desequilibri entre el cap i la resta, però també l’oportunitat de créixer de forma compassada creant una estructura territorial adequada que permeti una òptima prestació de serveis des de les administracions al ciutadà. 3.2.1. Les comarques En una estructura territorial com la que té Lleida en aquests moments és on més adequada la divisió comarcal. Una multiplicitat de pols de desenvolupament permet travar la població als nuclis més petits, gaudir dels serveis més bàsics des de la proximitat i consolidar una sentiment de pertinença al territori més proper, sempre aixoplugat pel paraigües de la gran capital. Les capitals de comarca han de ser, doncs, nodes de desenvolupament econòmic i centres de prestació de serveis. 81 Apostant per aquesta estructura territorial basada en les comarques, que ofereixen serveis des de la proximitat com la gestió dels residus, l’assistència social o el transport escolars, quedaria per plantejar-se l’estructura administrativa i el tipus de govern d’aquestes. S’haurien de posar damunt la taula els avantatges i els inconvenients d’uns Consells Comarcals com els actuals, basats en el Decret Legislatiu 2/2003 de 5 de maig pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya, i els d’uns Consells Comarcals formats per un simple Consell d’Alcaldes i una estructura administrativa, merament gestors de polítiques dictades per altres administracions superiors. 3.2.2.Vegueries Tornant a les vegueries. La desequilibrada implantació demogràfica en l’extens territori lleidatà i la seva orografia complica la creació d’una nova vegueria al Pirineu, atès el seu volum demogràfic global, la conveniència d’una capitalitat sòlida i indiscutible, i també la necessitat d’enfortir el sentiment de pertinença a una realitat històricament no reconeguda fins ara. Els lligams sentimentals entre les conques del Ribagorçana, del Pallaresa o del Segre responen a una realitat lleidatana en el seu conjunt, no a una realitat només pirinenca. La unitat administrativa precisa també d’una unitat geogràfica que a hores d’ara encara no té la muntanya lleidatana perquè les històricament deficients comunicacions transversals han impedit la formació d’aquest esperit pirinenc i han consolidat la relació amb la ciutat de Lleida seguint el curs de les valls fluvials. 82 Tal com havíem apuntat en l’apartat “Infraestructures”, és en aquest sentit que en plantejar-se qualsevol divisió de l’actual demarcació cal equilibrar transversalment el territori prioritzant aquelles infraestructures viàries que connecten les tres valls pirenaiques. 3.2.3.L’Administració municipal És l’administració més propera als ciutadans i la que presta serveis essencials per a la convivència. És una administració crònicament mal finançada. En temps de crisi, és el primer coixí que tenen els exclosos o que en poden acabar essent per recuperar, si més no intentar-ho, la bona integració social i el benestar personal. La proposat d’un millor finançament dels ajuntaments va acompanyada de la necessària crida al rigor i a la contenció pressupostària. Despeses excessives o clarament prescindibles ofenen al bon gust i a l’ús correcte dels recursos públics. Els requeriments d’aprimament raonable del sector públic també són d’aplicació als ajuntaments, que massa sovint han plantejat la seva estructura pels temps de recursos creixents. Els ajuntaments juguen un paper de pedagogia pública molt rellevant. L’administració pública acaba sent judicada també pel que els ajuntaments fan. Els principis d’igualtat, mèrit, capacitat i publicitat en l’accés a la prestació de servies a l’ajuntament han de ser respectats. La bona pràctica en la contractació pública és quelcom a tenir en compte. 83 3.2.4. La relació de Lleida amb les metròpolis: Barcelona, Madrid, Brussel·les. Convé distingir entre les tres metròpolis. La vinculació de la ciutat de Lleida i la de la xarxa de ciutats i pobles (que cal enfortir) de la demarcació ha de ser ben estreta per guanyar pes i visibilitat dins el conjunt dels municipis i territoris catalans. La relació no pot ser només entre principals només perquè el desequilibri serà massa gran. Semblantment, la relació amb les altres metròpolis s’ha de fer des de la més ferma relació amb la resta de la xarxa territorial catalana per guanyar rellevància, la qual cosa no exclou que en defensa dels interessos propis de cada municipi lleidatà i en ús de les competències que els pertoca d’exercir, els diferents ens locals tinguin tot el dret, i l’hagin d’exercir, de relacionar-se amb les administracions competents en les diverses qüestions i problemes que els afectin. 3.3. Una Administració al servei dels ciutadans i ciutadanes El nord està allà, a UTOPIA, a aquell país imaginari del que parla Tomàs Moro, en el que la simplicitat de les lleis i dels usos facilita tant la vida als utòpics habitants. El nord també està en perdre de vista espais com la illa de Laputa dels viatges de Gulliver on els humans, molt pragmàtics i mancats d’imaginació, dominen un món que per a res contempla les diferències i que solament observa des de l’alçària. El nord administratiu d’avui hauria de deixar de banda allò que emana directament del desgast model burocràtic Weberià i que pro- 84 postes tan neoliberals com la NGP (Nova Gestió Pública), molt focalitzades en la mesura del rendiment i en el rendiment de comptes,han consolidat, tot i que pretenien escapolir-se’n, amb la seva obsessió pel pragmatisme, pels objectius i per la seva calculabilitat. Costa tant fixar i valorar de manera objectiva el “Bé Comú” que parlar d’eficiència i d’economia ha suposat un imaginari progrés de l’administració i una forma de tirar endavant amb un vocabulari i unes metodologies de treball tan carregoses com, en molts casos,més que dubtoses. Si bé el que ha suposat la NGP no es pot deixar de banda pel que comporta el principi de retiment de comptes de l’Administració pública, s’hauria d’evitar (i que aquesta nova tendència ha promocionat en gran mesura) caure en els defectes més amunt apuntats que acaben conduint a una administració que es mira el melic. En termes educatius, per posar un exemple, prioritzar els resultats du a ensenyar per aconseguir bons resultats en els test o en les mesures que es facin, no en “educació”, i estar més pendents de fer bé els procediments que atendre els objectius del sistema. Posar pel davant el bé comú i la satisfacció dels drets dels ciutadans en l’administració suposa prioritzar el que ha de ser l’objectiu essencial de l’administració. Un altre punt en la modernització de l’Administració, també hauria de passar per que els seus integrants la convertíssim en més deliberativa. S’hauria de fomentar la col·laboració front la competència, la mediació front la direcció, la participació front la presa jeràrquica de decisions i per damunt de tot la claredat en el seu funcionament més 85 que no pas la tecnificació improductiva i excessiva del mateix. Per altra banda també s’hauria de potenciar, com mesura agilitzadora, la confiança en l’administrat, fomentant la interoperabilitat real i efectiva. Les dades de les persones físiques es troben en tants llocs i tan diferents de l’administració que proposar el seu creuament d’una manera total i absoluta, evitaria tràmits i tràmits tant pels ciutadans com per als funcionaris. Les Tecnologies de la Informació (TIC), possibiliten aquesta via. I és que sens dubte estem en un moment en el qual la complexitat de la nostra societat té com a contrapartida el gran desenvolupament de les noves tecnologies i el que això hauria d’aportar de cara a l’agilitació de la burocràcia. D’aquest tema, el de les noves tecnologies com mitjà de modernització de les nostres administracions, s’hauria d’aprofitar: La modernització de l’administració passa inevitablement per la seva simplificació. • Passa per descarregar-la de tasques burocràtiques interminables que comporten pèrdua de temps i esforços inútils tant pel ciutadà com pel funcionari. • Passa per aprofitar l’oportunitat que la llei 11/2007 dóna. El fet de tenir que pensar en una nova administració electrònica per atendre als ciutadans, és l’oportunitat d’or per simplificar-la. • Passa per començar un treball pautat i ordenat de cara a l’acompliment d’aquesta llei. 86 • Passa per fer l’administració més simple i els procediments més sòlids, usables i accessibles. Per fer això, i aprofitant el que de innovador implica l’administració electrònica s’hauria de fer un inventari catàleg de tot el que l’administració ofereix als ciutadans i ordenarho de manera clara i simple a les oficines virtuals i administracions obertes dels organismes encarregats de tramitar-ho. • Passa per que aquestes oficines virtuals siguin quelcom més que glossaris d’instruccions i informacions que gairebé mai permeten al ciutadà realitzar gestions complertes. • Passa per començar d’una manera definitiva a resoldre aquesta relació telemàtica entre ciutadans i administració. I la modernització del Registres d’entrada. • Passa per intentar evitar la nova modalitat d’analfabetisme que està sorgint arran de les noves tecnologies. • Passa doncs per la usabilitat de l’administració electrònica i dels tràmits i per apropar les solucions que dóna l’administració a la ciutadania es faci la tramitació per la via que es faci. • Passa per reduir les gestions incompletes o bé perquè solament es dóna molta informació que acaba fent perdre els ciutadans, o bé perquè les sol·licituds s’ha d’acabar imprimint en paper, o bé perquè la navegació dificulta molt l’assoliment del procés. I també per fer gestions reals, ja que s’observa que moltes de les que ara son realitzables no generen cap mena d’expedient administratiu i que són purs tràmits (el canvi d’una domiciliació bancària per posar un exemple). 87 • Passa per evitar el “torni vostè demà” de Mariano de Larra, o “deixemho corre, ja m’hi aproparé” dels ciutadans que volen un accés més simple a través d’internet. • Passa per que el ciutadà pugui sol·licitar-ho tot, encara que només sigui sol·licitar-ho, per la via electrònica i que el document que arribi als registres telemàtics segueixin el seu curs amb els suports que cada administració pugui tramitar, ja sigui híbridament, ja sigui totalment de manera electrònica. És a dir si una administració està més avançada i té els Work flow i els gestors d’expedients i de documents implantats que permetin la seva gestió purament electrònica que ho faic i en cas de no tenir encara aquests sistemes que es constitueixi un expedient híbrid. L’administració no pot aturar-se per no tenir la seva organització interna encara preparada per gestionar del tot electrònicament. L’administració si té l’obligació de facilitar totes les vies al ciutadà: la presencial i la virtual. • Per tant primer i prioritari, dotar les administracions dels obligatoris Registres telemàtics. • Segon i en paral·lel, estudiar i racionalitzar els procediments de cara a eliminar tràmits i documents innecessaris per continuar la gestió tant electrònica com en paper. • Tercer, establir clarament els criteris unitaris de la gestió dels expedients i modernitzar electrònicament cadascun dels passos, i un darrera de l’altre, de la seva gestió. • Quart i en definitiva, dotar de contingut les actuals oficines virtuals 88 i fomentar totalment la cultura del nou mitjà que suposa internet. Actualment aquest és un mitjà absolutament minoritari per la dificultat afegida que comporta. Fomentar la cultura d’internet amb l’e-administració comporta baixar les taxes d’analfabetització que provoca la seva posta en marxa i per tant millorar molt i molt la seva accessibilitat i la seva usabilitat. I així potser “si no és possible arrancar les males opinions, ni posar remei als defectes arrelats, (...), no per això s’ha d’abandonar a l’Estat ni deixar la nau a la deriva en mig de la tempesta per no poder dominar els vents”. Com deia Tomas More a la seva Utopia i lluitar contra mars i tempestes per canviar els clixés. 3.3.1. Seguretat ciutadana Nous temps i noves situacions requereixen també nous mètodes que impliquin major seguretat sense renúncia dels espais de llibertat individual i col·lectiva que tant ens ha costat de guanyar. L’extensió del territori de Lleida i la seva poca homogeneitat poblacional fan que aquesta tasca no sigui fàcil i mostres, i queixes, d’inseguretat i de delictes fins ara desconeguts han aparegut en els darrers anys. Cal treballar de forma urgent, com a mínim, en tres fronts: • Modernització i actualització constant dels cossos de seguretat de la nació. • Coordinació eficaç i continuada de totes les policies que actuen sobre el territori evitant conflictes competencials i gelosies absurdes. 89 • Prioritzar la prevenció a la repressió. Cal que els ciutadans, des de molt joves, sàpiguen que la seguretat és una qüestió que afecta tots els ciutadans i que a tots el ciutadans importa. El policia no és un agent dedicat a imposar multes i sancions (que també, si cal) sinó un col·laborador necessari de la pau, la tranquil·litat i les llibertats de tots. 3.3.2. Una justícia ràpida i eficaç per a tot el territori L’alentiment dels processos judicials i la creixent desconfiança en la justícia com a instrument eficaç per a superar problemes és una percepció generalitzada. Més en el nostre territori en el que els ciutadans sovint han de fer llargs i nombrosos desplaçaments per solucionar problemes (sovint menors) o plantejat fets i qüestions de justícia. 3.4. La nova immigració: un problema o una oportunitat de futur? La circumscripció de Lleida, que representa el 37% del territori de Catalunya, tenia, al 1990, el 20% de la població. Cent deu anys més tard, després de nombrosos processos migratoris, tot just depassa el 5%. El camí més directe perquè qualsevol ciutadà se senti plenament integrat a la societat d’acollida és poder cobrir les seves necessitats primeres, la feina, l’educació, la sanitat... Els valors intrínsecs que comporta pujar a l’ascensor social, com són l’esforç, el compromís, ... són el primer pas a compartir amb els catalans. A més, contribueixen a fer ajudar que els immigrants se sentin membres de ple dret sobre la base dels elements plenament catalans. 90 La idiosincràtica territorial i social de Lleida afavoreix una presa de consciència pels als nouvinguts en relació a incorporar-se a l’imaginari social, cultural, lingüístic català. Hem de ser capaços, des del més clar posicionament de compromís patriota, de fer-lo atractiu,per a incorporars’hi en favor de la Catalunya futura i la seva cohesió i catalanitat. 3.5. Una política d’igualtat Deia Fourier, al segle XIX, que el grau d’emancipació d’una societat es pot mesurar segons el nivell d’emancipació i participació de la dona en els afers polítics, socials i econòmics. Dos cents anys després, l’afirmació continua essent vàlida. És cert que en els darrers trenta anys s’ha fet un pas de gegant, però no ho és menys que resten encara moltes coses a fer i molt camí a recórrer. Els salaris de les dones continua sent menor, el paper de la dona en llocs directius o de responsabilitat continua sent residual, els estereotips negatius home/dona continuen estan presents en el món de la pagesia, com a exemples. Per continuar avançant plantegem algunes propostes: • El temps per baixa maternal és de quatre mesos, temps insuficient. La mare treballadora ha de cercar una escola bressol quan el nadó és encara molt petit. Pensem, doncs, que cal modificar la Llei per tal que la parella pugui gestionar el temps de baixa maternal. En concret, proposem la possibilitat de reduir la jornada laboral fins a un període de vuit mesos de tal manera que no calgui deixar el lloc de treball al temps que es compagina vida laboral i familiar. • La retribució de les dones continua essent més baixa que la dels homes 91 i ni tan sols es compleix la condició a igual feina igual salari. S’han de cercar mecanismes reals dirigits a complir aquesta obvietat. • Incentivar l’associacionisme vindicatiu femeni. 92 4. Una nova manera de fer política. Identitat i Democràcia 93 4.1.De com bastir un projecte i una consciència comuna dels catalans des de Lleida. El catalanisme avui L leida ha estat sempre un territori de frontera. La història ens recorda que la ciutat ha estat una de les més (sinó la més) colpejades per conflictes i guerres al llarg de la història. Cal defensar els trets diferencials de les Terres de Lleida com un valor comú de la identitat i valors de la cultura catalana i treballar per un autèntic equilibri territorial en tots el àmbits: infraestructures, educació, cultura, teixit productiu. En contra del que molts han pretès sense èxit en el passat (fent invents com la región del Ebro o estrambots com ara el leridanismo) la gent de Lleida ha estat sempre fidel al seu propi esperit tot i que sovint s’ha vist obligada a emigrar per progressar o simplement per sobreviure. 4.2. El foment de l’associacionisme 4.2.1.Polítiques de participació Catalunya té una tradició associativa important malgrat els entrebancs històrics que han sorgit en el camí. Com deia Oscar Wilde, els catalans hem entès de sempre que solament en l’associació voluntària es troben les persones certament realitzades. Així ho hauria d’entendre la Generalitat de Catalunya a l’hora de potenciar, donar suport i animar al món associatiu. • Cal crear una llei no intervencionista però sí reguladora del Associacionisme i el Voluntariat. • Fer campanyes per promoure l’associacionisme entre els joves, la 94 gent gran i sobre tot els nou vinguts com un element clau de la seva integració. • Les associacions poden arribar on poden arribar, i la professionalització és necessària per anar més enllà. Però tot el capital de bona voluntat no es pot veure substituït ja que estaríem empobrint la societat. En aquest sentit, orientar i ordenar la tasca associativa i d’ajuda que ja hi ha és una bona direcció política, en especial en un país en el que el voluntariat ha tingut un paper històric protagonista. • No es tracta de competir sinó de treballar plegats amb unes normes i orientacions comunes que permetin establir canals i mecanismes de cooperació. “L’estatut del voluntari”, el “mapa de necessitats” o els “plans d’actuació” poden i han de ser eines útils en aquesta direcció. Cal sumar esforços i sinèrgies que comportin drets i obligacions pels participants i optimització dels recursos econòmics i humans. 4.2.2.El paper de les ONG Respectar la independència de les ONG davant les administracions i poders polítics i defensar el seu sentit crític com un valor democràtic inherent als valors associacionistes del poble català. Defensem la transparència en els ajuts públics a les ONG i altres associacions i la racionalització i coordinació del mapa d’ONG. 4.2.3. La participació dels joves Els joves viuen amb especial intensitat i desconcert les situacions de 95 crisi i sovint no albiren les perspectives de futur que voldrien anhelar. És parla molt d’ells i se’ls escolta poc. De vegades es fan plans i s’escriuen projectes des de velles perspectives que no tenen en compte la velocitat amb què evolucionen els medis, els entorns, els canals d’informació, les condicions de vida, les posicions i els oficis. La manca de canals d’expressió o el no trobar mecanismes d’opinió i creació adients els converteix sovint en escèptics del present i de l’esdevenidor quan haurien de ser els portadors de noves i renovades esperances. 4.3. L’esport La circumscripció de Lleida ha donat sempre grans esportistes a Catalunya. Si comparem la ràtio esportistes/població Lleida ha estat sempre capdavantera malgrat les dificultats que els nostres joves han tingut en el passat. No és, doncs, fer demagògia assegurar que amb una mica més d’atenció i suport els resultats poden acostar-se a l’excel·lència. Algunes propostes: • Descentralització administrativa del Consell Català de l’Esport. La Representació Territorial d’Esports a Lleida ha de ser un punt administratiu per solucionar els problemes de les entitats esportives de Lleida. • Proposar de l’associacionisme com element tradicionalment vertebrador del teixit esportiu català, en contra de models intervencionistes que han debilitat progressivament aquest model. • Esport i salut. Desenvolupament de programes transversals mitjançant programes d’activitat física per la millora de la salut i l’autoestima. 96 • Demanar un Conselleria d’Esports. • Modificació de la Llei de protecció de clubs d’elit • Modificació de la Llei de pesca actual per adaptar-la a les necessitats (i coneixement d’aquest àmbit dels esports de riu) dels pescadors de les terres de Lleida. • Crear un centre d’activitats a la natura on s’inclogui un centre de tecnificació d’esquí nàutic a les terres de Ponent, perquè aquestes ha de ser utilitzades com una eina de reequilibri territorial. Promulgar normes dins aquest àmbit que facilitin de manera sostenible la pràctica d’aquestes activitats. • Establir un model objectiu de subvencions mitjançant paràmetres preestablerts, com la millor eina per vertebrar un model coherent de finançament de les associacions esportives ( duració mínima de 3 anys dels programes subvencionables) . • Fer una nova llei del mecenatge catalana amb millor tractament fiscal. • Potenciar L’INEF. Lleida. • Crear un Centre de Tecnificació dels Esports Aeris a l’aeròdrom d´Alfés. 97 4.4. Polítiques d’igualtat La valoració i enfortiment (empowerment) del talent i la intel·ligència ha de ser prioritat per un territori que sovint ha estat caracteritzat de forma caricaturesca i burda per estereotips de conformació, submissió i encara ignorància. El talent no pot ser malbaratat ni per raons econòmiques, ni territorials, ni de gènere, ni de edat... Aquesta lluita ha de ser denominador comú a totes les polítiques. Les polítiques d’igualtat no s’han de limitar a qüestions de gènere. També s’han de tenir en compte altres aspectes que dins de la societat acostumen a quedar poc representats per motius d’edat, salut, minusvalies, religió, sexe... 4.4.1. La participació de la gent gran És conegut i assumit per tothom que la gent gran de Catalunya suposa un important sector de la societat i que el nombre augmenta cada any que passa. La població major de 60 anys suposa el 22% de la societat catalana. La xifra es dispara en el conjunt del territori de Lleida i arriba a se molt superior en la majoria del nostres municipis rurals. I no és una qüestió brèvola: parlem de persones amb una problemàtica concreta i en moltes ocasions dramàtica sense que es trobi una solució que impliqui la no marginació i el profit social del cabdal que suposa l’experiència, un talent sovint oblidat. És per això que el tema mereix una mirada que vagi més enllà dels serveis socials o de l’atenció necessària a les persones. Jubilar-se no és una malaltia ni pot significar caure en la passivitat. S’ha de donar les facilitats perquè la gent no es desconnecti de l’activitat 98 social. Procurar que col·laborarin amb la seva experiència a ajudar. Cal canalitzar les il·lusions del col·lectiu nombrós de la Gent Gran ja que pot jugar un paper important a Catalunya des del seu bagatge i experiència. Uns dels principals objectius és aportar propostes i suggeriments per a uns ciutadans i ciutadanes que, per les seves circumstàncies d’edat, requereixen d’una especial atenció. • És importat respectar la decisió de les persones d’on volen passar els darrers anys de la seva vida. Per això és necessari augmentar l’atenció a la llar o bé crear més Centres de Dia i residències sobretot per aquells casos d’impossibilitat física o psíquica. • S’ha de posar mesures de protecció a la major celeritat possible als quadres familiar violents. No es poden oblidar els casos de persones gran que viuen a la marginalitat. • És necessari fer complir la Llei de la Dependència. Segons les Administracions Locals, la majoria de prestacions socials per necessitats bàsiques estan pendents de resolució des de l’any 2008. • S’ha de fer una actualització de les pensions. Les darreres intervencions del govern han provocat molta preocupació tant en els actuals pensionistes com en els • Tot aprofitant els corrents de voluntariat, se’n podria impulsar un de juvenil per als jubilats. I, per contra, caldria impulsar activitats que permetessin la gent gran a participar en serveis a la comunitat, com, per exemple, crear aules d’activitat ludico-culturals. 99 4.5. Regeneració política: els camins a seguir per dignificar l’acció política i el compromís ciutadà Tot i que, avui, el sistema polític és democràtic, hi ha moltes veus que criden a la regeneració de la política, i no els falta fonament. Cal regeneració ètica i política alhora. Aquesta regeneració de la democràcia ha de suposar més transparència, més participació activa i més col·laboració, sobretot per millorar les relacions entre polítics i ciutadans. I les noves tecnologies, ben utilitzades, poden ajudar a fer-ho possible. És per això que es parla de ciutadans 2.0, democràcia 2.0 o política 2.0. Com si d’una nova moda es tractés, molta gent ja parla de política 2.0, és a dir, aquella que també utilitza les noves eines digitals per informar, conèixer, iniciar debats o prendre decisions. Però al contrari d’una moda que avui arriba i demà marxa, aquest concepte i, sobretot, aquesta nova oportunitat de relació entre les persones que fem política i la resta de ciutadans ha arribat per quedar-se i, m’atreviria a dir, per provocar una revolució. Sense ser uns experts i considerant-nos més aviat uns aprenents digitals, hem observat durant el temps que fa que utilitzem aquestes tipus d’eines que el 2.0, tal com explica molt bé Antoni Gutierrez Rubí, suposa una “regeneració social que connecta amb moviments de fons de la nostra societat”: el coneixement compartit, la creativitat permanent i la innovació, la col·laboració i l’aplanament de les estructures verticals, l’interès per a temes personals i del dia a dia, la mirada global en l’actuació local.... Tot plegat comporta un nou terreny de joc amb unes noves normes que reconeixen i donen valor al referent i no a la jerarquia. 100 Transparència Més transparència vol dir posar a l’abast dels ciutadans la informació imprescindible, suficient i ben elaborada (que no manipulada) perquè els ciutadans, de manera directa, accedeixin amb facilitat a determinar les polítiques públiques i puguin avaluar-ne, eventualment, els seus resultats. I no només es tracta de posar a l’abast informació, sense més, sinó també de permetre que els ciutadans puguin informar-se de manera precisa sobre els seus governants i els legisladors, si ho requereixen. Les pràctiques transparents, però, no suposen la supressió de les actuacions de control de l’oposició ni dels mitjans de comunicació, ja siguin públics o privats. Al contrari, la transparència implica que aquests agents puguin fer millor la feina de control de qui ostenta el poder. Quan els poders legislatiu, executiu i judicial tenen connexions prou evidents, la transparència guanya valor. Participació i col·laboració La transparència ajuda a la participació col·laboradora dels ciutadans en la vida política. Els dies en què els polítics escollits elaboraven les millors polítiques possibles tancats en els parlaments han quedat lluny. La complexitat de les societats modernes fa impossible que uns quants, i els seus millors assessors, sàpiguen amb detall què fer i com, què legislar i sobre quines bases. Els ciutadans saben els beneficis de col·laborar-hi utilitzant les noves plataformes de comunicació social, compartint inquietuds, preocupacions i acció política. 101 És del tot necessari aplegar el màxim capital social possible, i més en els temps que vénen. Les solucions vindran de l’aportació de tots els ciutadans, i no només per l’actuació d’uns quants per benintencionats i valents que siguin. I si el govern actua amb transparència, el capital social (ciutadania disposada a participar i col·laborar de la política) és més fàcil d’aplegar. Si no hi ha transparència, el ciutadà no se sentirà convidat a participar-hi. És l’expressió “ja s’ho faran”, que massa sovint s’escolta. I si alguns la fan, la política, uns altres no la fan, perquè la política la fas o te la fan. Patim una gran crisi econòmica, que sí té precedents, però que a diferència de les altres crisis requereix actuacions a la velocitat dels nostres dies, que és la de la llum. Patim una crisi de valors, dels valors de sempre, que són substituïts pels oportunistes del moment. La subsidiarietat substitueix el compromís, i el dret a l’obligació. Patim una crisi identitària en la que milions de catalans ens trobem més units que mai en el que volem i més dividits que mai en com ho volem. Patim una crisi cultural que enfonsa a multitud de ciutadans en l’esvoranc de la fractura tecnològica, social i d’excel·lència que són necessàries per superar els nous reptes del futur. Patim altres crisis que provoquen altres fractures en la necessària unitat de tot un poble per afrontar el canvi de cicle en el que irremeia- 102 blement ens hi veiem compromesos. La regeneració política no és una proposta sinó una necessitat urgent per la que caldrà: • Democràcia interna en els propis partits. • Limitació de mandats. Limitació de mandats, fins un màxim de 12 anys, tant en el món polític com en el del associacionisme. • Clarificació del finançament dels partits. • Vinculació territorial comarcal i local dels polítics al territori. • Passar comptes davant la ciutadania de cadascun dels membres electes. Creació d’oficines d’atenció al ciutadà per part dels representants polítics que tindran obligació d’atendre i fer-hi presència de forma habitual. • Eliminar les despeses “suntuàries” minimitzar les anomenades de “representació”. • Eliminar la propaganda política feta per l’administració i pagada pels contribuents. Els diners emprats per l’administració en el mitjans de comunicació han de servir per a informar i atendre als ciutadans i no per lloar les virtuts d’allò que tenen obligació de fer. 4.6.Comunicació i informació per a tothom. El dret a la informació Vivim en un moment, a diferència de recents èpoques, en el que la capacitat d’informació és quasi il·limitada. Qualsevol persona de 103 l’anomenat “occident” pot llegir, escoltar o visualitzar centenars de diaris, milers de cadenes de ràdio, més de mil milions de pàgines web i desenes de cadenes de televisió. Tot això és ben cert: en uns instants tenim coneixement d’una mort que s’ha produït a l’altre costat del planeta; és a l’abast de molta gent la possibilitat d’estar immediatament assabentats del darrer descobriment científic o de tenir notícia en un minut de quines són les prediccions meteorològiques per anar aquí o allà el cap de setmana. Per contra, podem viure ignorants de qui és el veí de dalt del nostre pis, desconeixedors dels plans urbanístics que afecten al nostre barri, de quines angoixes pateix la tieta a la residència o com es diu la capital de comarca del costat de casa nostra. Som a prop d’allò llunyà i ignorants absoluts dels que passa al nostre més proper entorn. Major volum d’informació no vol dir informació millor o de major qualitat, ni tan sols més informació. Abans es deia que els arbres no deixen veure el bosc i ara ho hauríem de traduir per: l’excés de soroll no deixa escoltar la música o el bombardeig d’imatges no permet veure la fotografia ni mirar tranquil la pel·lícula. Quan solament teníem una televisió pública, o més ben dit una sola televisió, sabíem que més que pública era governamental i que les coses que allí es deien estaven orientades i dirigides a major glòria del que manava (que era un i indivisible, com els soviets), de tal manera que els informatius eren com el Butlletí Oficial de l’Estat, més que públics, oficials, molt oficials. La tele era com el No-Do però en modern, no calia anar al cinema 104 per tal que tots els espanyols fossin assabentats del més convenient als interessos del poder establert. És clar que eren molts els que directament no es creien tot allò que s’hi deia i cercaven altres fonts informatives, normalment a l’estranger, que se suposava de major rigor. Al final de la dictadura, el públic interessat en conèixer i els periodistes experts en esquivar la censura van haver de fer encara un exercici peculiar, i no sempre fàcil, com era aprendre a escriure i a llegir entre línies: una pràctica que, per altres raons, potser hem de tornar a fer. Hom pensava que els canvis de temps significarien també grans modificacions en un doble sentit: allò que es deia públic ho seria de veres i es multiplicarien en positiu els canals i les possibilitats d’expressió i comunicació augmentant la diversitat, la pluralitat, la objectivitat, la defensa i empara dels valors culturals, de les primeres idees de la Revolució Francesa, de tolerància... La realitat decep, més quantitat no ha significat més qualitat, llevat d’excepcions. Ara expressem opinions de forma oberta i franca, tenim tots plegats la sensació de què allò que mirem, escoltem i llegim no ens acaba de fer el pes, que la “teleporqueria” i (en menor mesura) la “ràdiomentida” inunden llars i vehicles de transport però, tot i que les legislacions europea, espanyola i catalana permeten corregir aquestes coses, es fa cas omís al que està escrit i debatut des de fa anys. No recordarem aquí la quantitat de recomanacions, lleis, decrets i ordres que hi ha sobre la matèria, totes elles tan ben intencionades com inútils fins al moment. La majoria de les emissores públiques continuen sent governamentals, amb escassos mecanismes de control eficaç per tal que no ho siguin, perquè siguin públiques. 105 Les anomenades privades (que haurien d’estar sota supervisió pública, que no governamental, en tant serveis públics que són), han estat creades o comprades per aquells que tenen el poder econòmic i no pas el consens de la majoria de ciutadans i ciutadanes que paguen i suporten una nova “telecràcia” que no resol, de cap de les maneres, el zàping que ens retorna a les imposicions share que demanda la llei de les tres esses: sex, scandal and sport com a tòtem, sense tabú, d’audiència buscada a qualsevol preu per uns i altres. Els clients més fidels a les petites pantalles (cada cop menys petites), als aparell receptors i emissors en general són els infants i els adolescents (i també la gent gran). Miren, sense cap veu crítica al seu costat, el que emet la televisió durant una mitjana de quatre hores diàries (incrementades en èpoques de vacances fins a sis o set). Cal sumar a aquestes les dedicades l’ordinador, a Internet, als jocs de vídeo i a altres entreteniments similars que converteixen a aquest segment de la població en el principal consumidor sense que aquest fet sembli preocupar en absolut als emissors. La televisió, les televisions, doncs, tenen una nova responsabilitat afegida, la de saber que són agents actius de socialització de les noves generacions. La pantalla té grans avantatges sobre l’escola: no fa mai vacances, quan el nen està malalt continua funcionant i no té horari, està endollada tot el dia. A l’escola els nens i nenes, normalment, estan amb el mestre. Amb la tele, en canvi són sols, sols davant el perill. Cal cercar els camins adients que permetin fer passes endavant afavorint la generació i l’accés a la informació sense trampes per i del conjunt de la població per a transformar-lo en coneixement acumulat. 106 Cal ficar l’accent en els continguts, en la informació, en un nou model educatiu capaç d’integrar aquests coneixements. En definitiva posar les persones i no els clients com a prioritat pública. La idea que la UE, per exemple, ha difós de servei públic respecte ales emissores de ràdio i televisió, no és pas aliena a aqu esta nova realitat. Com a conseqüència, han estat molts els preceptes i orientacions que sobre aquest àmbit han anat fent públics els diferents òrgans legislatius competents en tots el nivells, altra cosa és el seu reflex efectiu en la programació diària. Cal posar d’acord la realitat amb la Declaració Universal dels Drets dels Nens i les Nenes de Nacions Unides, les regles de Beijing, les recomanacions del Consell d’Europa, el informes del Centre d’Investigació i Documentació Educativa (CIDE), els documents del Parlament de Catalunya, les reflexions del Senat d’Espanya, els documents aprovats per unanimitat pel nostre estat i la nostra nació, o el “llibre verd” de la UE sobre la protecció dels menors i la dignitat humana. Repassant qualsevol d’aquests documents trobaríem unanimitats aclaparadores i decepcions monumentals alhora de cercar el seu reflex a la realitat quotidiana. Una realitat que es complica quan sabem que no és precisament fàcil de distingir per als més menuts (aquells que han vist milions d’imatges sense haver entès encara que és això del llenguatge abstracte) la línia que separa lo imaginari de lo real, allò que és cert d’aquella cosa que és pura ficció o dibuix de fum. Del que es tracta és d’eliminar dificultats i per això cal conèixer abans els inconvenients. Els mitjans de comunicació en general 107 no es poden equiparar al dimoni, al contrari: cal cercar els camins adients que permetin fer passes endavant afavorint la generació i l’accés a la informació. Algunes de les mesures que es proposen són: • Fiabilitat de la informació a l’abast. • Educar en la crítica i en la decodificació de la informació en l’ensenyament obligatori. • Agències nacionals d’informació pròpies. • Els mitjans, públics i privats, han de tenir la funció de deconstruir, més que filtrar, la informació que genera el propi govern amb la finalitat de fer-la entenedora i proporcionar eines de debat i de creació d’opinió entre la ciutadania. • Cal redimensionar el mercat audiovisual públic de Catalunya amb la construcció nacional, independència, integració. • Suport a la difusió d’un ideari nacional en mitjans públics i aplicació d’un codi deontològic clar i precís. • Educar en valors de democràcia, igualtat i fraternitat. • Els mitjans de comunicació privats han de ser còmplices alhora de contribuir a la construcció d’una societat més avançada, més democràtica, més lliure, ... 108 4.7. Lleida al món • Xarxa internet. La banda ampla ha d’arribar al 100% del territori a un preu raonable. • Alguaire en el sistema aeroportuari català i europeu. Estudiar la viabilitat de l’aeroport d’Alguaire tant en la vessant de mercaderies, com en la de poder ser el punt de sortida de la producció agrària de tota la seva zona i un punt d’arribada de turistes per a conèixer i gaudir els atractius turístics i gastronòmics derivats de la nostra producció (fruita, vi...) d’influència. Coordinació en l’apartat de mercaderies amb els ports de Catalunya. • Millors comunicacions. • Sistemes logístics útils, ergonòmics i importants. Establir xarxes de WIFI en els nous habitatges. • Cultura. • L’Aigua com a riquesa natural més important. • Fruita: centre interpretació i difusió de la fruita. • Intercanvis amb Europa prioritzant la nostra relació amb els veïns. • Replantejar el mapa universitari de manera que uns estudis determinats (per exemple agrònoms, INEF) arribin a ser referents internacionals. Encara hi ha esperança. Encara hi ha futur si els ciutadans i ciutadanes de les Terres de Lleida són capaços de pensar més en el que donaran i gens en el que obtindran. Si són capaços de sumar intel·ligència amb imaginació. “Anticipar-se és guanyar” sempre que es faci complint les dos premisses principals que són; encertar 109 en l’anticipació i fer-ho en una societat disposada i preparada per acceptar i assimilar els canvis. El Parlament de Catalunya de principis del segle passat va avançar-se en 100 anys en moltes de les lleis promulgades però és evident que no tots estaven disposats a acceptar i assimilar els canvis proposats. Ara és el moment de pensar en col·lectiu i consens. Tot i que cal recordar la nostra història, les millors pàgines són les que escriurem en els propers anys, entre altres coses perquè nosaltres en serem els protagonistes, i és per això, que només nosaltres serem els responsables de l’èxit o el fracàs que en gaudiran o pagaran els nostres nets. Hem d’ambicionar no tant sols fer millor el que hem fet sempre, si no que qüestionant-ho tot, aprofitar o reinventar tots els àmbits de relació, producció, formació, administració i govern. Han transcorregut 10 anys d’aquest nou segle i sembla que en un sospir han passat més coses que en els 50 anys del segle passat. Quasi res més, que una dècima part d’aquest segle, i els canvis, quasi sempre, els trobem com un bon o mal amic a cada cantonada, quasi sempre de forma inesperada, i quan encara no hem tingut temps de aprofitar o superar la sobtada trobada, ja ens tenim que acomiadar i esperar entre il·lusionats i temorosos el nou encontre. No hi ha dubte que la millor manera de viure la vida és anticipar i preparar les bones oportunitats i evitar-ne els mals encontres. 110 AnnexOS 111 Annex 1 Projecte Konekto Objectiu general: Ajudar i facilitar l’aprenentatge de les llengües estrangeres dins de l’àmbit europeu i mundial a les persones joves, el món educatiu i universitari, l’àmbit científic i sectors laborals específics. Fomentar el sentit de “ciutadania europea i global” dins de la societat, especialment entre el món estudiantil i el de sectors laborals on el domini de les llengües sigui molt important. El Projecte Konekto (que significa “comunicació” en esperanto) es divideix en dos apartats: Konekto 1: per a les llengües de l’àmbit de la Unió Europea. Konekto 2: per a les llengües de fora de l’àmbit de la UE: rus, xinès, japonès, àrab i altres que es considerin d’interès (amazic, hebreu, turc...) Konekto 1 Objectiu: Ajudar i facilitar l’aprenentatge de les llengües estrangeres dins de 112 l’àmbit europeu a les persones joves, el món educatiu i universitari, l’àmbit científic i sectors laborals específics. Persones que hi poden participar: De 16 a 30 anys i professionals del món educatiu. Podria ser ampliable a altres sectors laborals i productius independentment de l’edat, si es creu adient i es assumible. Per exemple el món del turisme i la recerca i investigació. Característiques del projecte: El projecte es basa en dos exigències socials detectades en aquest començament de segle. • La necessitat de coneixements de la llengua anglesa. Plantejat ja més com a requisit que com a mèrit, dins de l’etapa educativa i també dins de la formació al llarg de la vida de les persones més adultes. • La necessitat de terceres i quartes llengües a casa nostra (català, castellà, anglès i una altra llengua) segons l’àmbit educatiu i/o professional, com a element de mèrit, diferenciador i d’excel·lència. En base a aquests dos principis el projecte Europa 3.0 ajudarà a un ampli col·lectiu de persones a millorar els seus coneixements d’idiomes, tant de l’anglès, com d’altres llengües de la Unió Europea: francès, alemany, italià, grec, suec, portuguès... 113 Tipus d’ajut: La gent podrà demanar un crèdit “tou” d’un màxim de 3.000 euros per poder pagar un curs de llengua en algun país de la UE. Aquests diners es podran tornar durant 5 anys amb unes condicions avantatjoses, ja que vindran avalats pel Govern de la Generalitat. També es pot platejar l’opció de donar una quantitat determinada de beques per aquests cursos. Aquest projecte es pot plantejar també dins del marc de la Unió Europea, ja que podria fomentar l’intercanvi d’alumnat entre tots els països de la UE i el sentit de ciutadania europea. Característiques dels cursos: Per tal d’assegurar un bon aprofitament del curs i uns bons resultats, hi ha una exigència mínima per poder sol·licitar un ajut Europa 3.0. Els requisits són els següents: 1- Els cursos hauran de tenir el vist i plau del departament de l’idioma escollit d’una EOI o el Departament d’Educació. 2- En el cas de l’anglès, es demanarà un nivell mínim de B2 del MECR (Marc Europeu Comú de referència), per l’alemany, italià i francès, un B1 i per a la resta d’idiomes de la UE (suec, grec, neerlandès, ..) un A1, així com per a les altres llengües oficials de l’Estat: èuscar i gallec. Aquest criteri s’estableix en base a la situació actual de l’aprenentatge 114 d’idiomes a casa nostra i a la facilitat existent dins de l’ensenyament públic en aprendre alguna d’aquestes llengües. Quan més facilitat hi ha en aprendre una llengua, més exigència 3- Al finalitzar el curs s’haurà d’acreditar el curs davant el Departament d’Educació amb el certificat corresponent. Amb aquestes exigències també es fomenta l’aprenentatge de llengües estrangeres dins de Catalunya, ja que es demanen uns nivells determinats que es poden assolir i certificar dins de Catalunya i al mateix temps s’obre la porta a aprendre llengües de la UE que no tenen oferta pública i en molts casos, ni privada - a tot el territori. Tant les institucions públiques com les privades, en surten, en aquest sentit, molt beneficiades. Límits: Es poden demanar dos ajuts per idioma escollit, sempre i quan tots els cursos anteriors hagin estat realitzats satisfactòriament i el següent sigui de nivell superior o bé del mateix nivell si es tracta d’aspectes d’especialització de la llengua Konekto 2 Objectiu: Ajudar i facilitar l’aprenentatge de les llengües: rus, xinès, japonès i àrab. Es podria ampliar a altres llengües amb menor quantitat de 115 parlants, però importants per a les nostres relacions econòmiques, culturals i socials; amazic, hebreu, turc... Persones que hi poden participar: De 18 a 35 anys. Característiques del projecte: El projecte es basa en la necessitat de fomentar l’aprenentatge de quatre llengües de gran importància comercial, científica i cultural i que no tenen una oferta d’ensenyament gaire amplia ni en la vessant pública, ni la privada. També ho dificulta el fet que la petita oferta existent d’aquestes quatre llengües està centralitzada bàsicament a Barcelona. Tipus d’ajut: La gent podrà demanar un crèdit “tou” d’un màxim de 3.000 euros per poder pagar un curs de llengua en algun país on aquestes llengües siguin oficials. Aquests diners es podran tornar durant 5 anys amb unes condicions avantatjoses, ja que vindran avalats pel Govern de la Generalitat. També es pot platejar l’opció de donar una quantitat determinada de beques per aquests cursos. 116 Característiques dels cursos: Els cursos hauran de tenir el vist i plau del departament de l’idioma escollit d’una EOI o el Departament d’Educació. Les persones que acreditin tenir ja un nivell determinat en alguna d’aquestes llengües a través d’una institució reconeguda (EOI, Universitats), tindran preferència en l’atorgament d’aquests crèdits. Al finalitzar el curs s’haurà d’acreditar el curs davant el Departament d’Educació amb el certificat corresponent. Límits: Es poden demanar dos ajuts per idioma escollit, sempre i quan tots els cursos anteriors hagin estat realitzats satisfactòriament i el següent sigui de nivell superior o bé del mateix nivell si es tracta d’aspectes d’especialització de la llengua Annex 2 LES ADDICCIONS AVUI, UN REPTE DE FUTUR Educar per no abusar • Fenomen de les drogodependències. • Significat del consum de drogues entre els adolescents. • Factors de protecció i de risc. 117 • Què són les drogues? Tipus. • Drogues més consumides pels joves. • Com actuar per a ser preventius. • Com detectar consums de drogues. • Serveis d’atenció a Lleida. • Drogodependència • Substància: La seva importància recau en les propietats farmacològiques que té i segons sigui estimulant, depressora o psicodislèptica. • L’individu: Cada persona és diferent, té una història personal, una capacitat i expectatives pròpies, .... • L’entorn: Tant l’entorn familiar com l’entorn socio-cultural en el que està immers. L’adolescència és una fase del desenvolupament especialment vulnerable en funció dels canvis maduratius/genètics, neurohormonals, corporals, cognitius/emocionals i psicosocials. Es mantenen molts trastorns infantils i constitueix l’edat d’inici preferent d’altres propis de l’adult Els diversos observatoris de consum de drogues mostren una elevada incidència de l’ús substàncies entre els adolescents, amb precocitat en l’edat d’inici, i associació a conductes de risc. També s’observa que la majoria dels que inicien l’ús de substàncies no continuen, ni presenten problemes associats. Quatre per cent dels adolescents de 12-17 anys pateixen depressió major i el 9% als 18 anys. Quan es tenen en compte els trastorns mentals 118 menors, la proporció és superior: 20% o més. Els trastorns comòrbids agreugen el problema. Al voltant del 50% de menors amb un trastorn presenten 2 o més trastorns al mateix temps. El nombre d’adolescents que consumeixen alcohol i drogues, fa que s’incrementi la prevalença de patologia dual (trastorns que es desenvolupen a la vegada), empitjorin els pronòstics i es distorssionin els quadres clínics, tal i com s’observa als Serveis de Psiquiatria Infanto Juvenil. Així podem perfilar les següents tipologies: Adolescents amb inici de consum de drogues, interferència en el seu funcionament però cap consciència de dany per drogues. • Només els pares acudeixen al professional • Els adolescents tenen antecedents de problemes psiquiàtrics comòrbids previs a l’ inici de consum de drogues: poden estar ja en tractament o ho han estat en el passat a causa de trastorns psiquiàtrics que precedeixen al consum de drogues (TDAH, T negativista desafiant, T. conducta disocial etc.) • El trastorn psiquiàtric comòrbid apareix de bell nou: la consulta pot referir-se als problemes psiquiàtrics i no pas a l’ús de drogues. • La consulta de l’ adolescent està relacionada a un impediment funcional relacionat amb el consum (empitjorament del rendiment escolar, de les relacions familiars, socials, problemes amb la policia, problemes 119 emocionals etc.) . Propostes per a Lleida • Actualment hi ha un grup de pares al CSMIJ, però caldria ampliar aquesta oferta des de l’atenció primària. • Millora detecció precoç en l’escola. • Millora detecció precoç a l’atenció primària. Adolescents amb consum persistent de drogues o amb dependència que tenen algun concepte de dany en relació a l’ús de drogues i demanen informació/tractament. Poden presentar o no patologia psiquiàtrica comòrbida. Adolescents que acudeixen al CSMIJ enviats per pediatres o metges de família amb quadres psiquiàtrics no-urgents que apareixen en relació al consum de drogues. El pacient pot presentar, o no, consciència de dany en relació al consum de drogues. Propostes per a Lleida • Actualment hi ha un programa d’atenció de les drogodependències al CSMIJ, però cal augmentar les dotacions del programa. • Creació d’una Comunitat Terapèutica per a Adolescents. 120 Adolescents amb presència de factors de risc i que mantenen o es possible mantenir una certa vinculació amb un servei de drogodependències o de psiquiatria infantojuvenil (Fills de pares toxicòmans (vinculació CAS), pacients en tractament en equips d’ atenció a la infància, Fills de pares amb TMS (vinculació CSM). Menors en acolliment i tutela de la DGAI, Menors vinculats al Sistema Judicial-Penitenciari. Propostes per a Lleida Caldria impulsar una constitució d’una taula entre els diferents recursos de la xarxa de salut (CAS, CSM i primària), xarxa de serveis socials i de justícia per detectar i abordar aquests casos. Adolescents en qualsevol fase anterior procedents d’altres cultures, en que a més de l’abordatge terapèutic caldrà obtenir per part del terapeuta la competència cultural adequada Propostes per a Lleida • Més presència del mediador cultural. • Millora de la prevenció selectiva en grups de risc Com actuar per a ser preventius “La pretensió bàsica ha de ser ajudar-los a créixer, a madurar, arribar a ser ciutadans en un món en que les drogues hi són presents, sense que el seu ús (si es que les utilitzen) els hi creï problemes, els destrueixi com a persones. Hauran d’aprendre maneres constructives de relacionar-se 121 i amb això consistirà principalment la tasca de prevenció”. Factors de protecció • Autoestima alta, tolerància a la frustració, acceptació de la diversitat, presa de decisions • Normes i límits clars • Pràctiques educatives correctes • Vincular-se a diferents instàncies Factors de risc • Edat d’inici en l’ús de drogues • Conflictes familiars • Actituds favorables al consum • Estil educatiu inconsistent • Comportament antisocial Ajudar a resistir la pressió de grup: • Valorar la individualitat • Explorar el significat de l’amistat • Suport per dir “no” quan calgui • Valorar els avantatges i els inconvenients de decidir què volen fer • Afavorir que tingui accés a amistats diferents Potenciar la capacitat crítica dels fills: • Crear un clima de confiança on els fills es sentin lliures per expressar les seves idees • provocar els fills perquè es pronunciïn 122 • reconèixer quan els fills tenen raó • encoratjar-los perquè defensin les seves opinions, escoltin els altres i raonin lògicament • afavorir els acords i pactes • ajudar els fills a saber el que pensen • ensenyar-los a ser assertius 123