El noi del mocador

EL NOI DEL
MOCADOR
Judit Pelegrín
Josep Paniello Palacio
Tinc disset anys i em dic Sara... Sara Garcia... I de sobte estava allà... es podria dir
que vaig ser una afortunada... o no... depèn del punt de vista amb què es miri... va
succeir un capvespre de Nadal... m’encantaven aquelles tardes en les que sortia
sola al carrer amb el meu petit diari a la mà dreta, tota decidida a trobar alguna cosa
que m’inspirés a escriure. Eren prop de les vuit i ja feia estona que era nit fosca. Una
mica cansada, vaig seure en un banc. Un suau oreig acaronava la meva pàl·lida pell
i, tot i que tingués fred, m’encantava aquella sensació. Inesperadament, un noi alt de
mirada dolça i captivadora va seure al meu costat. Vaig sentir com els batecs del cor
acceleraven el seu ritme. Un calfred va recórrer el meu cos. Sístole-diàstole, sístolediàstole... Sense pronunciar paraula, va treure un mocador blau com els meus ulls
amb les inicials SP brodades amb delicadesa. El deixà damunt de les meves cames i
va marxar... novament sense dir res... en silenci... i, sense adonar-me, un somriure
es perfilà en la meva cara. Automàticament el vaig guardar a la meva butxaca i, no
sé com, em vaig dormir plàcidament. Vaig despertar-me sobresaltada. No sabia
quant de temps havia transcorregut... no podia donar crèdit... semblava un malson...
una broma pesada.... Vaig obrir i tancar els ulls ràpidament però res, seguia allà, en
una habitació tancada que em provocava claustrofòbia. Un cop d’ull va servir per
constatar que el mobiliari brillava per la seva absència... tot el que m’envoltava
consistia només en piles i piles de llibres escampats anàrquicament. La situació
esdevenia inversemblant. Vaig voler buscar una sortida. Entre els llibres vaig
observar una porta de fusta on hi havia unes inscripcions gravades en llatí. Amb
eufòria continguda vaig córrer cap a ella però, de cop i volta, la porta es va moure.
Un forta tremolor envaí el meu cos deixant-me immòbil, petrificada per uns moments.
Quan aquella porta es va obrir de bat a bat, va aparèixer una dona de cabells grisos,
1
amb una blancor pàl·lida que dominava la seva pell i uns ulls blaus que em
resultaven familiars.
-
Hola petita, ja t’has despertat? – digué mentre m’acaronava els cabells
maternalment. Em vaig apartar d’un salt en una reacció instintiva.
-
Qui és vostè? Amb quin dret em té retinguda? Deixi’m sortir ja! – vaig replicar amb
l’ansietat de sortir corrents conscient que aquella anciana, que devia fregar els
setanta, no podria atrapar-me.
-
Què qui sóc, dius? Bé... seu nena seu – respongué amb gest amable i to conciliador.
-
Sara, sé que és difícil d’entendre però....
-
Un moment! Com sap vostè el meu nom?
-
Si em deixes acabar petita... abans que em tornis a interrompre t’explicaré què fas
aquí. Mira al teu voltant, què veus? Llibres oi? Saps que s’explica en algunes de les
seves pàgines? Les històries de persones que, com tu, han estat alguna vegada en
aquesta estranya sala... has de saber que jo porto aquí molts anys..
-
Com he arribat a parar jo aquí?
-
Estàs en l’ Estret paral·lel dels escriptors... aquí vénen, a través dels seus somnis,
els nens que tenen un futur com a escriptors... tots els llibres que hi ha són de
novel·listes famosos que un dia, com tu, van acabar parant en aquest indret
peculiar... però has de saber que l’única manera de sortir-hi és escrivint una història
impressionant, que sorprengui a tot aquell que la llegeixi... i per aconseguir això es
necessita temps...
-
Però senyora, com pot ser que vostè segueixi aquí després de tant temps? Per què
no ha sortit? Ha tingut molts anys per redactar un bon relat....
2
-
Pot ser no ho entens però t’estava esperant.... et necessito per escriure la meva
història...
-
Jo?... Per què? No sé si sabré... – vaig contestar amb veu tremolosa.
L’afable anciana comentà que l’argument havia de basar-se en la seva vida. Un
contrapunt de nostàlgia va omplir la seva mirada. Es notava que trobava a faltar
alguna cosa del seu passat. La pena es deixava entreveure a través dels seus ulls.
El meu vocabulari no era suficientment ric i no sabia si podria estar a l’alçada. Vam
començar el relat i, per art de màgia, les paraules sortiren soles i els mots vesaren
com l’aigua d’un rierol...
“Una bona tarda d’hivern... com m’agradaven aquells capvespres en què marxava a
la platja i deixava córrer la meva imaginació i aprofitava per escriure poemes i breus
relats... També recordo que gaudia veient les persones anònimes mentre passejaven
i pensava com serien les seves vides, on devien treballar, feia hipòtesis sobre el
seus noms... petits detalls que m’inspiraven... i quan arribava l’estiu desitjava com
una boja que tornés el fred de gener... Tots els dies eren iguals... entrada la nit
tornava a casa on la meva mare em preparava una bona tassa de cafè calent i em
demanava que li llegís algun dels meus versos... com la trobo a faltar...
Els dies transcorrien rutinàriament però una nit se’m va creuar un noi que... digue’m
que no em va deixar indiferent tot i que al principi no li vaig fer gaire cas... la seva
presència, no sé si per casualitat o intencionadament, es va convertir en habitual. A
primera vista podia semblar que no ens fixàvem l’un en l’altre però els dos sabíem
que una complicitat invisible estava naixent...
Es van succeir les setmanes... els mesos... amb una rapidesa inusitada... un matí em
vaig llevar i, sense ser gaire conscient, vaig agafar paper i llapis i vaig començar a
3
escriure. Estava contenta, les paraules sortien del meu cor, sentia l’emoció, les
ganes i les pessigolles que revifaven a l’hora d’omplir fulls en blanc... però ni jo
sabia el per què.... el meu cos volia i tenia la necessitat d’escriure, d’expressar els
seus sentiments... Em vaig observar al mirall. Davant ja no hi havia una nena petita
sinó una atractiva noia que gaudia del plaer de les lletres, de les metàfores, dels
versos... Tanmateix, una tarda de diumenge, asseguda al banc de sempre mentre
esperava dissimuladament la presència del jove enigmàtic, el destí, la vida... no sé...
em va portar fins aquí, a un lloc que no sortia en cap mapa... un espai on només hi
havia llibres... la bogeria s’apoderava de mi... fins que amb el temps vaig acceptar
que no podria sortir ni comunicar-me amb ningú... i vaig optar per llegir i llegir...
‘Shakspeare, Cervantes, Lord Byron... noms i obres omplien la meva peculiar
existència... autors que havien estat en algun moment de les seves vides en aquella
solitària sala.... i ho vaig entendre... vaig entendre què havia de fer per tornar al meu
món. Un inconvenient insalvable envaí la meva ànima: la pena per haver-hi perdut el
meu estimat provocà que la meva inspiració agafés les maletes i desaparegués com
un vaixell en la línia difusa de l’horitzó... la meva llibreta es va perdre i la tinta de la
meva ploma es va assecar...
Era un dolor horrible... feia mal però no matava... premia però no ofegava... i vaig
perdre l’esperança... las papallones de l’amor s’anaren esvaint mica en mica... el
temps i la tristor ja no cremaven tant... em deixaven conciliar la son... li havien donat
una treva indefinida al meu cor... Però continuava sense poder escriure... la ment
seguia en blanc... em vaig rendir... vaig acceptar que hauria de passar allà la resta
de la meva vida... però un dia vaig entendre que encara hi havia llum, que aquelles
papallones no estaven mortes sinó adormides... tenia un pressentiment... i
aparegueres tu... Aleshores alguna cosa es va accionar com un ressort, es construí
4
un pont entre la realitat i el desconegut, es resolgué la incògnita universal, el taló
d’Aquil·les de tot científic... i se’m va oferir una oportunitat.. l’oportunitat d’escriure un
relat en l’Estret paral·lel dels escriptors que em permetés obrir la porta i tornar al
meu món particular...
Vaig mirar l’anciana... els seus ulls reflectien esperança i una llàgrima regalimà
discretament per la seva delicada pell... Es posà de peu... s’apropà lentament.... i
m’abraçà... un soroll ensordidor envaí l’ambient... era el moment de sortir d’allà...
havia arribat l’hora... la porta es va obrir...
-
Hem de marxar! Ràpid!– vaig exclamar agafant-la del braç.
-
Jo no puc sortir... no pertanyo al teu món...– va confessar-me amb un somriure a la
cara.
No entenia res. Tants anys esperant sortir-hi i no volia. Aleshores, de la seva
butxaca, va treure un mocador exactament igual al que aquell noi m’havia donat en
el seu dia... blau cel amb les inicials SP brodades... estava arrugat i el color
desgastat pel pas del temps... I va ser quan ho vaig entendre tot... aquella dona...
aquella anciana d’ulls blau cel... havíem escrit la història de la meva vida... ens vam
abraçar per última vegada... i vaig travessar la porta en un adéu sense retorn...
tornava a estar en aquell banc... asseguda embolcallada del fred hivernal... no hi
havia ni una sola ànima pel carrer... vaig girar-me cap a la meva dreta i allà estava
ell... el noi del mocador... em mirava d’una manera que ningú m’havia mirat mai...
5
6