Podeu consultar-la en PDF

Número 2
Desembre del 2014
Revista del col.lectiu de professors universitaris cristians
Editorial
Edita: Col.lectiu de professors universitaris cristians
Direcció: Mar Galceran i Francesc Grané
Consell Editorial: Mercè Amat, Marta Burguet, Ricard Casadesús,
Mar Galceran, Francesc Grané, Teo Mellen, Jesús Oliver-Bonjoch,
Josep Otón, Javier Velasco, Tòfol Trepat.
Disseny i maquetació: Sònia Poch
Dipòsit legal: B 25194-2014
Adreça:
València 244, 3er
08011 Barcelona
Telèfon: 93 4876363
Creure i Saber / 2
ÍNDEX
Editorial Creure i Saber
5
Què és tenir fe?
6
Fe i creure en l’Antic Testament
10
La fe il.lumina la vida
14
Un llibre
18
Una cançó
20
Una pel.lícula
22
Art per a transcendir
24
Creure i Saber
26
Creure i Saber / 3
Creure i Saber / 4
Editorial Creure i Saber
Començàrem el primer número de la revista Creure i
Saber abordant la primera paraula que afirmem en el Credo:
CREC. Com varem veure, el fet de creure no és una actitud
exclusivament religiosa sinó una realitat humana universal.
Forma part de l’essència de la mateixa persona. Necessitem
creure, és a dir, necessitem experimentar que la vida té algun
sentit, que hi ha algun motiu del que o qui fiar-se, per a poder
considerar que la vida val la pena de ser viscuda.
Fent un pas més endavant ens endinsem en aquest segon número en l’àmbit més específic de la fe. Quan els cristians
afirmem en el Credo que “creiem”, ens estem referint a que
aquest sentit de la vida, aquest algú de qui fiar-se és el Déu
de Jesús. És a dir, professem la nostra fe, la nostra adhesió a la
figura de Jesús. Una adhesió a la que no s’hi arriba per convenciment intel·lectual o ideològic, sinó per l’atracció d’una realitat que ens depassa, l’experiència desbordant de l’Amor que
veiem encarnat en Jesús de Natzaret. Però no es tracta d’una
adhesió totalment cega, és a dir, no es tracta d’una adhesió a
algú que conforta totes les nostres seguretats sinó que ens les
despulla, ens les col·loca a la intempèrie, atès que es tracta de
fiar-nos d’algú a qui no veiem, a qui no podem conèixer del tot,
però que intuïm, que podem experimentar i del que en podem
donar raó malgrat sigui un camí a les palpentes. La fe és fiar-se
d’aquesta realitat transcendent que intuïm que ens porta a la
nostra veritat última, a allò que ens fa plenament humans, a
esdevenir amb més plenitud nosaltres mateixos.
Des d’aquesta perspectiva la fe, malgrat no elimina les
dificultats ni les inseguretats de la vida, sí que ens permet mirar-nos la vida amb un nou sentit. Mirar-nos la vida confiant en
que aquesta realitat última pot reordenar-ho tot dirigint-ho a
bon fi.
Mar Galceran
Creure i Saber / 5
QUÈ ÉS,
TENIR FE?
de Francesc Grané
Creure i Saber / 6
“Si no ho has aconseguit és
que no has tingut prou fe”
El cartero y Pablo Neruda
“T
othom creu en alguna cosa”, és un
lloc comú de moltes converses.
Però, abans que tot, en què consisteix, creure?
Des d’un punt de vista psicològic la creença és un assentiment de veritat en allò que
no està demostrat. El científic confia en què allò
que formula de forma conceptual es posarà en
evidència. Hi confia, té fe en les seves formulacions. En la creença religiosa hi ha una primera
etapa de convicció, després un procés de verificació diferent de les creences científiques que
han de ser validades pel mètode científic. La creença religiosa pot precedir i sustentar l’esforç teològic. Amb la diferència que, en l’àmbit teològic,
Déu sempre roman en el misteri.
Confiança bàsica des de la fisiologia
i la psicologia
La fe, per tant, ens remet a la confiança.
La confiança no és el mateix que la formulació
conceptual que fem d’ella mateixa. Quan la fe es
formula adquireix la forma de creença. Les creences són l’expressió articulada de la fe. I la fe
es pot definir, bàsicament, com a confiança.
La relació inicial que ens construeix com
a humans té en la seva base un procés de confiança, una fe que es viu de forma totalment inconscient, i que expressa la fe implícita que el
ser humà porta inscrit en les seves neurones. Fe
absoluta que es tradueix en el concepte de confiança bàsica.
Partint de la concepció de l’home com a
realitat dialògica —l’ésser es configura en la trobada amb l’altre, fins i tot en la seva realitat cor-
poral i cerebral. Des d’un punt de vista espiritual, la fe “és la confiança bàsica en aquell (Déu)
que no el puc assolir però que el puc estimar,
que no puc conèixer tot el que és però que el
puc intuir i hi confio”1. Si la confiança bàsica
es construeix a partir de la relació amb una o un
conjunt de persones físiques, la fe des del punt
de vista espiritual té com a referència també una
relació, en aquest cas amb una realitat transcendent. En el cristianisme aquesta realitat transcendent té totes les característiques d’una relació personal. Però mai, i d’aquí les dificultats a
l’hora que també la grandesa, es pot demostrar.
Estem davant d’una crisi de fe?
Avui és un lloc comú afirmar que la fe
està en crisi. La lògica de la maduresa humana
porta a la previsió pel futur: preveiem les nostres
situacions de debilitat, de malaltia, de crisi econòmica. Durant els moments de bonança preveiem els moments de vaques flaques. Això és un
indicador d’adultesa. La qüestió problemàtica
és quan la fe, que és l’única resposta a qüestions existencials bàsiques, és substituïda per la
seguretat, i això passa en qüestions com l’opció
amorosa per una persona, per un fill o una família
o una comunitat, per la pregunta pel sentit de la
pròpia vida, pel dolor o per la mort, i per tantes
preguntes les respostes de les quals no poden
tenir mai una resposta objectiva sinó només un
acte d’afirmació i de confiança.
1. FONT, J.: Religió. psicopatologia i salut mental. Barcelona:
PUMSA, 1999
Creure i Saber / 7
L’expressió la fe està en crisi es fa servir també utilitzant la paraula fe com a sinònim
d’experiència religiosa, o d’experiència cristiana.
I això mereix reflexionar en dues grans línees.
En primer lloc, quan es converteix la fe
en seguretat, no pas en certesa. Un pot tenir la
certesa de l’experiència de Déu, com descriu
Rahner2, la fe en Déu escapa les seguretats rígides, perquè precisament tota la literatura bíblica ens ve a dir que Déu sempre escapa allò que
pensem o sentim. La substitució de la fe en un
Déu que ens depassa, sempre, per l’afirmació
de les seguretats i les conseqüències que això
ha tingut, en els àmbits del culte, de la moral, de
l’organització crea certa confusió.
En segon lloc, la qüestió del contingut
de la fe. Diu Von Balthassar que “només l’Amor
és digne de fe”3. I aquí, la fletxa apunta directament envers l’estil de cristianisme que vivim. La
fe és una confiança i, per tant, una experiència
d’un Amor que ho pot tot. Deixar-se penetrar
per l’amor de Déu, fins les entranyes més primàries, pot transformar-nos. Si volem, és clar.
La teva fe t’ha salvat
Una de les grans sorpreses d’una lectura adulta de l’evangeli i l’argumentació que fa
servir Jesús sobre les facultats absolutes per
a la transformació humana de la fe. Ho veiem
diverses vegades, per exemple, en el capítol 9
de Mateu. “Coratge, fila, la teva fe t’ha salvat.
I la dona quedà curada des d’aquell moment”.
És el que li diu Jesús a una dona amb hemorràgies. Si no vingués del mateix Jesús, aquesta
expressió podria ser titllada de relativisme: Jesús no salva! I, en canvi. Jesús la repeteix permanentment: “Que es faci segons la vostra fe”
(Mt 9,29); “Dona, és gran la teva fe! Que es faci
2. RAHNER, K: Sobre la inefabilidad de Dios. Experiencias de un
teólogo católico. Barcelona: Herder, 2005.
3. VON BALTHASAR: Solo el amor es digno de fe. (7ed.). Salamanca: Sígueme. 2004.
Creure i Saber / 8
tal com tu vols. I des d’aquell mateix moment es
posà bona la seva fila” (Mt 15, 28); “Per la vostra
poca fe. Us ho asseguro: només que tinguéssiu
fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta
muntanya: “Vés-te’n allà”, se n’hi aniria. Res no
us seria impossible”. (Mt 17, 20); “Us ho asseguro: si teniu fe i no dubteu, no solament fareu
això que jo he fet a la figuera, sinó que fins si
dieu a aquesta muntanya: “Alça’t i tira’t al mar”,
es realitzarà” (Mt 21, 21).
La fe, la confiança absoluta en Jesús,
un procés que comença en l’interior de la
persona humana, és el que salva, el que transforma la persona. Sense això, Jesús no pot fer
res, i així ho expressa l’evangelista: “I no va fer
allí gaires miracles, perquè ells no tenien fe”
(Mt 13,58).
Alguna cosa d’aquesta és la que es pot
veure en tots els processos de guariment, de
curació: la confiança absoluta, la fe, no passa
només per les estructures cognitives. Afecta
tot el ser, les seves neurones, la seva biologia.
La fe té una traducció en totes les dimensions
de l’ésser, també en el seu cos. A petita escala,
això és el que poden percebre molts terapeutes amb els seus pacients: el valor fonamental
que per a l’evolució dels seus pacients té la
confiança d’aquests en el camí que van fent. La
fe, transforma.
En resum
La fe, doncs, no és un fenomen opcional
de la condició humana: és un requisit constitutiu. Més encara, és el requisit que ens constitueix com a humans, tant des del punt de vista
biològic, psicològic com en la nostra identitat
social i cultural. I la fe en l’Amor com a absolut
de la vida humana, en un Amor que “ens ha estimat primer”4 és alhora el requisit antropològic
per a una vida que vol ser reeixida.
4. IJn 4, 10
Creure i Saber / 9
FE I CREURE
EN L’ANTIC
TESTAMENT
de Javier Velasco
Creure i Saber / 10
Q
uants de nosaltres entenem la fe i el
creure com l’adhesió a una sèrie de veritats o enunciats que pertanyen a una
creença religiosa, filosòfica o una persona o institució determinada. Un assentiment psicològic,
cognitiu i afectiu a una doctrina o ideologia. El
creure en la Bíblia no és exactament això, és,
primer de tot, fidelitat, lleialtat, confiança en
algú, que habitualment es refereix al Déu d’Israel, a Jahvè .
Bruce J. Malina, un dels principals representants de l’aproximació a la Bíblia des de
les ciències socials (The Context Group), entén la fe bíblica des d’aquesta perspectiva: «les
paraules “fe”, “tenir fe” i “creure” es refereixen al
“imant social” que uneix les persones entre si,
és a dir, a una conducta marcada per la lleialtat,
el lliurament i la solidaritat, una conducta manifestament social i emocional [ ... ]. Per regla general, però, aquesta lleialtat va dirigida al Déu
d’Israel».
Fidelitat i veritat són dues realitats que
sempre van enllaçades a la fe d’Israel. Déu és
el sempre fidel, el verdader. El poble de Déu, el
creient bíblic ha de mantenir-se fidel a aquest
Déu. Tota la Bíblia és un testimoni de fe: d’un
Déu fidel i d’un poble del que s’espera fidelitat
com a resposta.
El verb hebreu creure (aman) apareix
137 vegades en la Bíblia hebrea. Els diversos
textos que trobem ens permeten reconèixer el
sentit de l’expressió, fins i tot la forma de traduir
aquest verb ens pot ajudar .
Podem veure una petita selecció d’ells :
Després Moisès i Aaron van reunir tots els
ancians dels israelites.
Aaron els va transmetre el missatge que el
Senyor havia comunicat a Moisès i va fer els
prodigis davant el poble.
Els israelites van creure i, en sentir que el
Senyor havia decidit d’intervenir a favor
d’ells i que havia vist la seva opressió,1 es van
agenollar i prosternar. (Ex 4,29-31).
Aquí l’«creure» és fiar-se, posar la seva
confiança en les paraules de Moisès i Aaron i,
per descomptat, fiar-se de Jahvè. Els signes, en
aquesta ocasió, ajuden a aquesta confiança. El
poble s’inclina, es postra davant el Senyor, com
a senyal de fidelitat, d’acatament.
Llavors el Senyor va baixar en la columna de
núvol, s’aturà a l’entrada de la tenda i cridà
Aaron i Maria. Ells es van acostar i el Senyor els
va dir: «Escolteu les meves paraules: Quan hi ha
entre vosaltres un profeta, jo, el Senyor, em mostro
a ell en una visió o bé li parlo en somnis. Però amb
Moisès, el meu servent, no és així: ell és l’home de
confiança de tota la meva casa. (Nm 12,5-7).
El narrador bíblic posa en boca del Déu
d’Israel aquesta lloança a Moisès: Moisès és l’home de confiança del Senyor, el més fidel. Aquí
el verb aman és entès en el sentit de «és el més
fidel», millor que el que «creu» o «té fe». Moisès,
1
Creure i Saber / 11
Creure i Saber / 12
enfront dels seus germans Aaron i Moisès i fins
i tot de tot el poble, és en qui Déu pot confiar,
sense fissures.
Després em triaré un sacerdot fidel, que es
comportarà segons el desig del meu cor; li
construiré un casal perdurable, i ell viurà vora
el rei que jo hauré ungit. (1Sam 2,35).
El sacerdot Elí escolta que Jahvè nomenarà un sacerdot fidel, Samuel, que encara és un
nen, contràriament al que fan ell i els seus fills.
Traduir per un sacerdot «creient» o que «creu»
no tindria sentit. La fe és fidelitat, és lleialtat, és
algú que actua segons el pla de Déu.
Arreu de la terra, el qui vulgui ser beneït,
ho serà pel nom del «Déu veritable», i el qui
juri, també ho farà per aquest nom. Tothom
oblidarà els desastres del passat, els meus ulls no
els tornaran a veure. (Is 65,16).
Déu és «veraç». Aquí seria un absurd entendre aman per «creient» aplicat a Déu. La fe,
conseqüentment, també significa viure en veritat, de forma coherent, com el Senyor que sempre és veraç.
Hem pogut comprovar, encara que sigui
succintament, que la fe i el creure en el món de
la Bíblia, concretament de l’Antic Testament i,
també, per extensió, podríem aplicar-ho al Nou,
té un sentit molt concret, que de vegades s’aparta de la nostra comprensió habitual.
La persona creient, qui té fe, és sobretot algú que es fia de Déu, que ha posat en Ell
tota la seva confiança. És, també, el sempre
fidel, qui guarda fidelitat al seu Senyor, a Déu.
Algú que viu segons veritat, és autèntic, en qui
es pot confiar.
Espero que aquesta perspectiva ens
ajudi a viure de forma més autèntica la nostra
fe, d’homes i dones del segle XXI, i no la confonguem amb una simple adhesió a una llista
d’enunciats.
Creure i Saber / 13
LA FE
IL·LUMINA
LA VIDA
de Cristòfol-A. Trepat i Carbonell
Creure i Saber / 14
1. ¿Què és la fe?
Però el Fill de l’home, quan vingui,
¿trobarà fe a la terra? (Lc 18,8). ¿Quants creients avui no podrien interpretar aquesta frase
de Jesús com un acompliment de profecia, si
més no a Europa? Les esglésies, els diumenges,
solen estar buides o amb gent gran. Molts ja ignoren el contingut de la religió cristiana perquè
ha desaparegut de la formació de les escoles no
confessionals. El que diu la jerarquia eclesiàstica, d’altra banda, comença a ser irrellevant per
a molts. ¿No han arribat ja aquells moments previstos en el dubte de Jesús? Encara queda fe a la
terra? Per molt de temps? Què és exactament
la fe?
La fe en el catecisme que aprenien els infants fa molts anys es definia com creure en allò
que no es veu. És una definició massa simplista
però que conté una bona dosi de veritat. Tenir fe
es confiar en la veritat d’unes afirmacions sobre
la vida i la transcendència que no es poden demostrar com a certes a través de proves empíriques. Puc creure que Déu existeix i que Jesús és
Fill de Déu... però no ho veig amb els ulls externs
i, a més, no ho puc demostrar.
La fe, però, no consisteix pròpiament en
l’adhesió a unes afirmacions teòriques, ni en la
fidelitat a una institució, ni en la creença en realitats que no es veuen. La fe cristiana, per damunt de tot, és l’adhesió a una persona històrica que va existir fa més de dos mil anys i que
d’alguna manera continua vivint a la vora nos-
tra: Jesús de Natzaret. Tenir fe en Jesús vol dir
confiar en el que Ell va ser, va fer i va dir. Tenir fe
vol dir fiar-se d’una persona que va fer sempre el
que va predicar i que va resumir el seu missatge
de manera molt precisa: estimeu-vos els uns als
altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres (Jn 13,34). Tenir fe,
doncs, com a cristians és estimar radicalment
o, si més no, tenir-ho com a fita en el camí de
la pròpia vida. Sí, molt bonic. ¿És possible, tanmateix, verificar la veritat o certesa d’aquesta fe,
d’aquest programa de vida? Deixem-ho aquí de
moment.
2. La vida
Qualsevol persona pel fet de viure no
té més remei que plantejar-se implícitament o
explícita una sèrie d’interrogants fonamentals.
¿Qui sóc? ¿D’on vinc? ¿On vaig? ¿Quin sentit té
el dolor? ¿Quin sentit té la meva vida? ¿Com i
en funció de què puc discernir el que està bé i el
que està malament? ¿Per què morim? ¿Què hi ha
després de la mort? Com és que existeix alguna
cosa en comptes de no existir res? Existeix Déu?
Ser conscient d’un sentit personal en l’esdevenir
de la pròpia vida és una de les condicions necessàries per aspirar humanament a algun grau de
felicitat.
Aquests interrogants no vénen pas,
però, d’un gust especial per l’elucubració mental
sinó que són el resultat de l’experiència de viure.
Passem per moments dolorosos –malalties, frusCreure i Saber / 15
tracions, anhels no acomplerts...-- la mort ens
toca de la vora poc o molt en persones estimades, passem per moments de por en el present i
respecte del futur... També la feina ens neguiteja
sovint i ens domina o ens provoca insatisfaccions. D’altra banda passem per moments bons,
amb la música, amb l’esport, amb les activitats
del lleure i, molt especialment, quan experimentem l’afecte de les persones que ens estimen i
quan estimem amb plenitud la parella, els fills,
els néts, els amics... És a través de tot aquest
ventall de vivències diverses i contràries
entre si que sorgeixen de manera
natural les grans preguntes.
Segons les respostes que
ens donem tendirem a
viure d’una manera o
d’una altra. Quan no
hi ha respostes satisfactòries és quan
experimentem un
buit existencial que
solem tapar amb
activitats, siguin de
feina, d’ocupacions
diverses o simplement
mirant la televisió o ocupant-nos en xerrameques
insubstancials. Cal aleshores
tenir sempre alguna cosa per fer
i cal evitar com sigui el silenci i la solitud perquè aleshores potser podem sentir el
buit interior o l’absència d’un projecte que ompli
la vida.
3. La llum
La llum és un fenomen físic que fa perceptible la realitat a l’ull. Sense llum no podríem
viure ja que no seríem capaços de distingir res:
tot seria fosca. Hi ha persones que, malauradament, són invidents i accentuen per poder viure
altres sentits. Tanmateix no podrien viure si d’altres persones amb els ulls sans no els ajudessin
poc o molt. No endebades la llum és una de les
Creure i Saber / 16
imatges de Déu. Déu és llum, i en ell no hi ha
foscor de cap mena.(1 Jn 1,5). I Déu, com la
llum, no es pot mirar cara a cara perquè enlluerna
però permet distingir i destriar amb certesa allò
que il·lumina. Tenir fe vol dir fiar-se de la llum
de Déu. Reprenem la pregunta anterior de bell
nou: ¿podem d’alguna manera verificar aquesta
llum de Déu que és la fe en la nostra vida?
La fe és un do de Déu. Ningú no creu
com a conseqüència d’un raonament filosòfic
o científic. La fe consisteix a obrir el nostre cor
a aquest do una mica a les palpentes.
Però no és un salt permanent en
el buit ja que la fe ens retorna,
si la sentim i actuem en funció d’ella, la certesa d’haver optat per un bon
camí. La fe no és una
opció teòrica sinó un
camí pràctic. I és en
aquest camí pràctic
quan et retorna la
certesa de la fe. Cal,
doncs, no només
pensar la fe sinó experimentar-la. Si més
no és així com sembla
que està establert el pla
de Déu que admet, naturalment, totes les excepcions. En
definitiva: de la mateixa manera que
ningú no trobarà mai cap veritat –científica o social—si no creu prèviament que la veritat existeix,
la fe és difícil de verificar en el seu sentit pregon
si no es viu amb un acte positiu de la pròpia voluntat. És quan ja s’ha adoptat l’acte de fe quan
de mica en mica es va verificant vivencialment
que és el camí correcte. Per quines raons? Per
una de sola: perquè aleshores experimentem
que la fe il·lumina la vida enllà de tots els conceptes i raonaments que ens puguem fer.
Quan ens llencem a estimar sense condicions persones concretes; quan som solidaris
per amor i no només per compassió; quan per-
donem l’enemic o aquella persona que ens ha
fet mal; quan renunciem a la venjança o a tornar
senzillament mal per mal, ni que sigui només
amb un silenci despectiu; quan llegim a poc a
poc els evangelis i els meditem; quan preguem
en la solitud i el silenci per demanar forces; quan
ens penedim del mal que hàgim pogut cometre...
i tot això ho fem com a conseqüència de l’opció
de la fe en Jesús i en el seu missatge, fàcilment
verificarem que fer un camí que ens proporciona, entre d’altres experiències possibles, una
pau interior i una tranquil·litat de consciència
que ens relliguen a una vida amb sentit com a la
nit les flames a la fosca.
4. Mirar el món amb la llum de la fe
La fe, doncs, és una manera d’il·luminar la vida. No ens indica tant el què hem de
veure sinó la manera de mirar el món. Ens ensenya a reconèixer-ne la dignitat. A admirar-lo
per la seva grandesa i magnificència. A valorar-lo
com obra del Creador. A estar atents a les necessitats dels altres que, sense la llum de la fe,
ens passarien desapercebudes. A contemplar-lo
sabent que aquest desig de veure mai no pot satisfer-se per complet, ja que sempre tindrem set
de plenitud i d’infinit.
La fe aporta un punt de vista de conjunt
que reordena els esdeveniments atorgant-los un
significat en el mosaic global i, alhora, relativitzant-los. Impregna de sentit detalls aparentment
insignificants i ens ajuda a escapar de la temptació d’absolutitzar aspectes parcials. La fe ens
permet captar la immensitat del món, explorar
els horitzons de la realitat per trobar en els límits
de l’existència els vestigis que revelen el seu sentit. No dóna certesa absoluta, però orienta la recerca de significats sòlids. Indica el camí.
La fe, finalment, il·lumina el nostre interior. A través de l’esguard dels ulls del cor (Ef
1, 18) és possible entendre el món d’una manera extraordinària. Fins que els ulls de la fe no
s’obren, no ens adonem que constantment som
visitats per Déu en el propi cor de la vida ordinària. Amb la fe anem descobrint en els fets diaris
de l’existència l’escenari de la trobada amb el
Misteri. Des de la fe l’experiència quotidiana és
acollida com un signe o senyal que ens remet a
un significat diví. Aleshores tot és metàfora, paràbola, missatge, signe de la presència de l’Eternitat encarnada enmig del que és transitori.
La fe com l’amor és do de Déu, és flor
que sovint trobem al bosc però que hem de cuidar en el nostre jardí interior. Cal fer-la créixer
cada dia. Si tens la gràcia de creure no t’oblidis
mai de sol·licitar a Déu el que li va demanar el
pare del noi malalt: Crec, però ajuda’m a tenir
mes fe (Mc 9,24). 
Creure i Saber / 17
LLIBRE
Jo confesso
Jaume Cabré
Proa (2011)
de Cristòfol-A. Trepat i Carbonell
Creure i Saber / 18
J
aume Cabré (Barcelona, 1947) és, sens dubte, el
millor escriptor en llengua catalana dels darrers 30
anys i un dels millors de la literatura contemporània.
En la seva darrera novel·la, Jo confesso, ha arribat a l’excel·lència literària en grau eminent. Jaume Cabré confirma
un cop més que ja ha entrat en l’estatge dels clàssics. No
és pas un elogi desmesurat de qui signa aquesta ressenya,
sinó un acord estranyament unànime de la crítica catalana,
espanyola, francesa i alemanya. Ha estat traduït a vint-i-un
idiomes.
En aquesta novel·la de més de 1000 pàgines Cabré exerceix una mena de sacerdoci laic en la mesura que
actua de mediador sagrat entre les essències de la vida
dels humans –dolor, plaer, por, eufòria, alegria, bé, mal...—i
nosaltres, els lectors, a través d’una obra literària que es
pot qualificar sense exagerar d’autèntic monument artístic. No hi trobareu ni un sol simplisme, ni un sol estereotip,
ni una sola frase fallida o escrita de pressa. Tots els personatges i totes les situacions responen a la profunda complexitat de la vida. Res se li escapa en els mil matisos de
l’ànima dels humans.
Resulta impossible resumir-ne l’argument. Tot gira
al voltant d’una confessió de l’Adrià Ardèvol, professor
universitari superdotat, quan al final de la seva vida s’adona que la memòria i el cap li fugen de manera irreversible.
Al voltant d’aquesta confessió s’articulen un seguit de
complexes històries que tracten a fons l’irresoluble problema del mal i la possibilitat de redempció. També, però,
podríem dir que el protagonista és un violí. I no ens deixem
d’apuntar finalment que el món monàstic, tant el del passat com l’actual, hi apareixen per necessitat del guió. No
diguem res més de l’argument. Deixem-ho així.
Tot en aquesta novel·la és perfecte. La història
atrapa des de la primera pàgina i ja no et deixa anar. La
tècnica narrativa s’estructura amb una simultaneïtat gairebé demoníaca d’espais i temps que no afeixuga gens la
lectura. Els personatges estan presentats cadascun amb
intensitat subtil. I, finalment, afegim que la llengua està
treballada amb una cura d’orfebre i alhora amb un élan
poètic d’estil molt personal. La llengua en les novel·les de
Jaume Cabré, i aquesta no en constitueix una excepció,
és música.
A mesura que es va llegint Jo confesso resulta
impossible no anar esdevenint més intensament humà.
Creure i Saber / 19
CANÇÓ
Tu ets la llum que em guies
En tu confio
Creure i Saber / 20
Guiding Light
Foy Vance and Ed Sheeran
Well the road is wide
And waters run on either side
And my shadow went with fading light
Stretching out towards the night.
La carretera es ancha
Y el agua cae por ambos lados
Y mi sombra cae con la luz
Estirándose hacia la noche.
‘Cause the Sun is low
And I yet have still so far to go
My lonely heart is beating so
Tired of the wonder.
Porque el sol está bajo
Y yo todavía tengo que llegar lejos
Mi corazón solitario
late cansado en la espera.
But there’s a sign ahead
Though I think it’s the same one again
And I’m thinking ‘bout my only friend
And so I find my way home.
Pero hay una señal más allá
Es la misma otra vez
Estoy pensando en mi único amigo
Y en encontrar el camino a casa
When I need to get home
You’re my guiding light
You’re my guiding light.
Cuando necesito llegar a casa
Tu eres mi guía de luz
Tu eres mi guía de luz
When I need to get home
You’re my guiding light
You’re my guiding light.
Cuando he necesitado llegar a casa
Tu eres mi guía de luz
Tu eres mi guía de luz
Well the air is cold
And yonder lies my sleeping soul
By the branches broke like bones
This weakened tree no longer holds.
Ahora hace frío
Y allí se encuentra mi alma dormida
Las ramas se rompen como huesos
Y este débil árbol ya no aguanta más
But the night is still
And I have not yet lost my will
Oh and I will keep on moving ‘till
‘Till I find my way home.
Pero la noche es todavía
Y todavía no he perdido la voluntad
Y seguiré caminando
Hasta que encuentre el camino a casa
When I need to get home
You’re my guiding light
You’re my guiding light. (bis)
Cuando necesito llegar a casa
Tu eres mi guía de luz
Tu eres mi guía de luz (bis)
-
https://www.youtube.com/watch?v=ljsxs47Xd84
Creure i Saber / 21
PEL.LÍCULA
Nebraska
de Mercè Amat Ballester
Creure i Saber / 22
Nebraska (EUA, 2013)
Direcció: Alexander Payne
Guió: Bob Nelson
Música: Mark Orton
Producció: Albert Berger i Ron Yerxa
Fotografia: Phedon Papamichael
Sinopsi:
A Woody Grant (Bruce Dern), un ancià de passat alcohòlic amb
símptomes d’autisme i de demència, li comuniquen per correu que ha guanyat un milió de dòlars en un concurs. Té intenció d’anar a Nebraska per
cobrar els diners com més aviat millor. La seva dona, Kate, i els seus dos
fills, David i Ross, intenten però dissuadir-lo i fer-li entendre que tot plegat
és una estafa d’un truc de màrqueting. Un Woody entestat se’n va sol cap
a Lincoln, però David finalment l’acompanya en un intens viatge físic i emocional que els condueix al retrobament enmig del no-res i el pas vertiginós
del temps.
Amb la tonalitat poètica d’un hipnòtic blanc i negre, aquesta història de l’Amèrica profunda es presenta plena d’humanisme. El director, Alexander Payne, ens hi té avesats amb pel·lícules com A propòsit de Smith
(2002), Entre copes (2004) i Els descendents (2011). I ara Nebraska: un
relat bellíssim d’amplis paratges naturals i recerques humanes que amb
humor irònic mostra el que significa viure des de la confiança, l’amor i el
perdó. La humanitat que desprèn aquesta història és un entranyable cant
a la família i al vincle entre pare i fill, un elogi de la dignitat de la vellesa, de
l’indefugible retorn reconciliador als orígens i de la resolució valenta dels
conflictes pendents.
¿Voleu viatjar amb Woody a Nebraska -imatge de vertadera Ítaca-?, quan arribem, ¿quin premi ens espera? Viatgem, doncs, sense nostàlgia, sense sentimentalisme, sense rancúnies ni culpabilitats paralitzants.
Alguns dels premis que, l’any 2013, obté la pel·lícula de Nebraska
han estat, entre d’altres: 6 nominacions, que inclouen millor pel·lícula i director, als Premis dels Oscars; 5 nominacions, que inclouen millor pel·lícula i director, als Globus d’Or; i el premi al millor actor (Bruce Dern) al
Festival de Canes.
Creure i Saber / 23
Art per a
transcendir
de Jesus Oliver-Bonjoch
Creure i Saber / 24
L
’art té a veure amb la dimensió espiritual de l’ésser humà des
del principi dels temps. Aquelles primeres creacions humanes que nosaltres identifiquem com a obres d’art, varen
ser realitzades per a procurar una imatge als primers pensaments
abstractes que anaven sorgint en la ment dels nostres avantpassats, quan començaren a fer-se preguntes i a cercar respostes. I
en l’instant precís en què, sense ser-hi conscients, començaven a
transcendir i a interpretar la realitat que percebien amb els sentits,
varen començar a diferenciar-se dels altres primats.
Des de llavors, la tasca dels artistes ha estat i és la de traduir conceptes i idees a un llenguatge que pogués ser copsat directament pels nostres sentits i assimilat com una emoció, abans
de ser racionalitzat per la nostra ment. Convertir una idea o un
sentiment en quelcom tangible; en una imatge, en una successió
de sons harmònica, o inclús en un sabor o una olor; aquesta és la
funció de l’art i la tasca prodigiosa dels artistes. Per això crec que
la funció dels professors d’Història de l’Art hauria de ser ajudar als
altres a despertar, a obrir els porus dels sentits, i ensenyar a utilitzar-los com els nostres avantpassats, per a connectar directament
amb el llenguatge artístic. Aprendre a apreciar l’art significa, doncs,
aprendre a observar, a obrir bé els ulls i a veure, a escoltar, a palpar
i, també, a olorar i a assaborir.
Al llarg de segles, molts artistes han creat obres per a provocar emocions que desvetllessin en l’ànima de qui les contempla
l’anhel de transcendir, com la pintura mural que mostra la fotografia que il·lustra aquest text. Va ser realitzada per l’artista irlandesa Phoebe Anna Traquair (1852-1936) a l’interior d’una església
d’Edimburg (Catholic Apostolic Church, a East London Street);
representa el moment en què un àngel va a alertar a les deu verges
(Mateu 25,1-13), i simbolitza el despertar de l’esperit. 
Creure i Saber / 25
CREURE
I SABER
Creure i Saber / 26
Des d’un punt de vista espiritual, la fe “és la confiança bàsica en Aquell
(Déu) que no el puc assolir però que el puc estimar, que no puc conèixer
tot el que és però que el puc intuir i hi confio” (J.Font)
La fe, la confiança absoluta en Jesús, un procés que comença en
l’interior de la persona humana, és el que salva, el que transforma la
persona. (F. Grané)
La fe és fidelitat, és lleialtat, és algú que actua segons el pla de Déu. (J.
Velasco)
Tota la Bíblia és un testimoni de fe: d’un Déu fidel i d’un poble del que
s’espera fidelitat com a resposta. (J. Velasco)
La fe cristiana, per damunt de tot, és l’adhesió a una persona històrica
que va existir fa més de dos mil anys i que d’alguna manera continua
vivint a la vora nostra: Jesús de Natzaret (C. Trepat)
La fe és un do de Déu. Ningú no creu com a conseqüència d’un
raonament filosòfic o científic. La fe consisteix a obrir el nostre cor a
aquest do una mica a les palpentes. (C.Trepat)
La fe, doncs, és una manera d’il·luminar la vida. No ens indica tant
el que hem de veure sinó la manera de mirar el món. Ens ensenya a
reconèixer-ne la dignitat. (C.Trepat)
Amb la fe anem descobrint en els fets diaris de l’existència l’escenari
de la trobada amb el Misteri. (C.Trepat)
Què m’aporta la fe? Com la puc cultivar?
Creure i Saber / 27
Creure i Saber 2014
Revista del col.lectiu de professors universitaris cristians