Et presentem la revista.

Número 3
Maig del 2015
Revista del col.lectiu de professors universitaris cristians
Editorial
Edita: Col.lectiu de professors universitaris cristians
Direcció: Mar Galceran i Francesc Grané
Consell Editorial: Mercè Amat, Marta Burguet, Ricard Casadesús,
Mar Galceran, Francesc Grané, Teo Mellen, Jesús Oliver-Bonjoch,
Josep Otón, Josep Mª Solà, Javier Velasco, Tòfol Trepat.
Disseny i maquetació: Sònia Poch
Dipòsit legal: B 25194-2014
Adreça:
València 244, 3er
08011 Barcelona
Telèfon: 93 4876363
Creure i Saber / 2
ÍNDEX
Editorial Creure i Saber
Què vol dir “Creure en Déu”
5
L’inefabilitat del misteri de Déu
6
Què vol dir avui creure en el
Déu cristià?
10
El déu trinitari
14
Un llibre
18
Una cançó
20
Una pel.lícula
22
Art per a transcendir
24
Creure i Saber
26
Creure i Saber / 3
Creure i Saber / 4
Què vol dir “Creure en Déu”?
L
’expressió “creure en alguna cosa”
ha deixat de ser un tabú per tornar
a estar de moda. El catàleg de creences és tan ampli, gairebé com a persones.
Hi ha una forma de viure que se centra en
una actitud eclèctica, és a dir, en la barreja d’elements de diverses visions del món,
tradicions espirituals i ideologies. En l’àmbit espiritual, és força habitual entre els estudiants creure, per exemple, en la reencarnació, tot i que no s’acaben de tenir massa
clara la manera en què es produeix. Creure
també en els diferents tipus de cossos: el cos
físic, l’espiritual, l’energètic, etc. I creure alhora en els àngels, ja que sembla que
no presenten massa problema: per alguns
estudiants els àngels passen a ser acompanyants gairebé visibles inqüestionables de la
seva vida. No fa falta ser gaire observador
per adonar-se que en la nostra actualitat
existeix un autèntic mercat del món metafísic
que va donant vida a petits col·lectius, editorials, entitats, etc.
La creença es refereix als ents, a les
realitats substancials, però avui hi ha també
hi una vivència de generalització de la creença centrada en les metodologies que ajuden
al benestar físic i emocional. Els diferents
estils de meditació són observats més com
a mètodes que no pas com a finalitats en si
mateixes. El món emocional i el món espiritual tendeixen a confondre’s massa sovint.
Una passejada per la llibreria de la FNAC
ens fa veure aquesta convergència entre
món espiritual i món psicològic (o simplement emocional).
El cristianisme afirma en el seu
credo: creiem en Déu, Pare totpoderós. Potser
aquesta és l’única creença que encara no
està de moda, perquè Déu, entès com a
persona real, amb barba blanca o no, d’una
talla molt més gran als homes i dones, que
fa el que vol i quan vol, és un format expressiu que costarà molt que abandoni el pensament infantil i màgic, contra el que molta gent encara avui necessita rebel·lar-se, i
amb raó.
I en canvi diem: “crec” o “creiem”.
Expressions que mostren que no hi ha evidència científica, perquè per molt que certs
corrents afirmin que tenir una sensació determinada en una meditació és “tocar Déu”,
el cristianisme ens parla d’un Déu que sempre està més lluny, és inabastable, transcendent i roman sempre en el Misteri perquè
Ell és el Misteri. Tot i així, “hi ha un estat
de quietud en Déu, de relaxació de tota activitat intel·lectual, en què ja no es fan projectes, no es prenen resolucions, no s’actua,
on tot el que ha de venir es deixa en mans de
la voluntat divina, abandonant-se a la Providència”, com diu i viu Edith Stein. Hi ha una
realitat que ens sobrepassa. Que sobrepassa
el ser de cada moment concret.
Avui, des de diferents disciplines
i diverses recerques es posen noms a una
realitat immaterial, espiritual . Avui, són
molts els qui diuen que Déu, rebi el nom
que rebi, és tothora present. La qüestió és:
cap on ens porta, aquesta realitat? Quina
mena de transformació provoca en nosaltres, i en els altres? La qüestió fonamental
no és si Déu existeix o no. A Jesús de Natzaret el van matar una gent molt creient! La
qüestió és quina mena de concreció té aquesta realitat del Misteri, la realitat de Déu.
Com es concreta, quin conjunt de característiques d’aquesta realitat afecten al nucli
del nostre viure diari. 
Francesc Grané
Director Centre Edith Stein
Creure i Saber / 5
L’INEFABILITAT
DEL MISTERI
DE DÉU
de Ricard Casadesús
Creure i Saber / 6
E
l gran teòleg medieval, Sant Tomàs
d’Aquino, en la seva Summa Teològica
deia que l’existència de Déu no és evident, però que no per això és incognoscible.
Defensava la possibilitat del coneixement de
l’existència de Déu de forma racional i natural, i no fou l’únic. Certament, al llarg de la
història de la humanitat, l’home no només
ha buscat Déu, sinó que també ha experimentat l’encontre amb Déu quan no el
buscava o bé la seva crida. En aquest encontre, és quan l’home ha reconegut Déu com a
Déu i no pas com una idea, un producte material o una promesa, sinó com una realitat absolutament gratuïta d’un ordre superior, que no
respon directament a les necessitats de l’home
perquè no està condicionat per ell, però que a
la vegada esdevé necessari per a l’home, que ja
no pot pensar reflexivament sense Déu.
Òbviament, Déu és Déu i l’home és
home. Déu se situa davant l’home en una
transcendència que és, a la vegada, distància i presència, diferència i semblança. Això comporta la necessitat d’arribar a una
comprensió fonamental de Déu.
En una comprensió funcional, que opera segons el principi del desig, Déu és vist com
un producte que respon a una necessitat de
l’home i que li garanteix la seva felicitat. En
aquest sentit, doncs, l’home no respecta Déu
perquè no s’obre a la seva voluntat i esperança,
sinó que projecta la pròpia necessitat. En can-
vi, en una comprensió real, Déu apareix com a
Déu, en la seva condició sagrada, és a dir, com
a fi i no mitjà de res ni per a res. És Déu qui
disposa de l’home i no al revés, ja que aquest
n’és la seva criatura. L’ésser humà s’obre a
Déu, deixant-se conduir per la seva voluntat, malgrat no la pugui comprendre.
Déu en aparèixer davant l’home, pot
suscitar en aquest una doble reacció antagònica d’atracció-repulsió. D’una banda, l’home
es veu a si mateix totalment diferent de Déu
però, d’altra banda, se sap semblant a Ell, creat
i cridat per Ell. Però, és que Déu està situat en
un ordre diferent del racional i moral humà;
Déu és meta-racional i meta-moral. La teologia clàssica ens diu que Déu fa tot el que vol
perquè pot, però el seu poder és el seu mateix
ésser, i el seu ésser és la seva intel·ligència, santedat i amor. En Déu, els ordres intel·ligència i
voluntat no poden contraposar-se. La transposició a Déu d’aquesta escissió, pròpia de l’ésser
finit, no seria més que un vulgar antropomorfisme.
Déu, però, encara que és absolut i independent del món en el seu ésser, existència
i obrar, car és d’un altre ordre, no es desentén
de la seva creació ni de les seves criatures, sinó
que continua “lligat” al món donant l’ésser a
tot allò que crea. A més, Déu crea el món i
el cedeix a la llibertat i responsabilitat de
l’home perquè el realitzi. L’acció de Déu és
el fonament de possibilitat per a la llibertat i
Creure i Saber / 7
Creure i Saber / 8
acció de l’home; l’home és lliure i co-creador
gràcies a Déu. La providència divina l’orienta
vers el seu fi. Així, tal com mostrà el teòleg jesuïta alemany Karl Rahner, la llibertat i capacitat creadora de l’home creixen a mesura que
s’apropa més al seu fonament, Déu.
Rahner desenvolupa en la seva obra
essencial Curs fonamental sobre la fe una revelació sobrenatural divina, malgrat que transcendental i atemàtica, però oferta a tots els
éssers humans de tots els temps. La seva tesi
és que hi ha una història salvífica general que
és coextensiva amb la història humana. És en
l’oferiment de l’autocomunicació divina, que
Déu descendeix lliurement sobre l’ésser humà
amb la seva gràcia sobrenatural, i li fa possible
apropar-se sobrenaturalment a ell.
Déu, per definició, transcendeix
radicalment la nostra ment i mai pot ser
aprehès com un objecte més de la nostra
experiència. Però, l’experiència de Déu no
és una experiència del mateix nivell que l’experiència d’objectes creats, sinó que és una experiència de transcendència global, d’obertura
a l’infinit, però que és context i rerefons de les
nostres experiències ordinàries.
En conèixer un objecte concret, el
coneixem en contrast amb un context d’altres objectes possibles. Aquest context no té
límits, sinó que s’estén vers l’infinit; s’escapa
sempre als nostres conceptes; és l’horitzó-sempre-més-enllà del nostre abast. Per tant, solament coneixem objectes concrets en contrast
amb un horitzó infinit i misteriós. Efectivament, Déu és transcendent. Pels seus atributs,
Déu és bo infinitament i ontològica, és
summa bondat, summa bellesa, summa
veritat... il·limitat i infinit, perfecció absoluta, però també és amor. Tots aquests
atributs identifiquen Déu i omplen de contingut la seva definició. És a dir, intenten definir
l’inefable, però això ja va més enllà d’aquest
article que pretén introduir el lector al misteri
de Déu. 
Creure i Saber / 9
QUÈ VOL DIR
AVUI CREURE
EN EL DÉU
CRISTIÀ
de Cristòfol-A. Trepat i Carbonell
Creure i Saber / 10
Q
UI O QUÈ ÉS DÉU?
No ha existit cap civilització des de la
prehistòria fins avui que no hagi tingut
creences religioses. Per això molts genetistes
consideren que si la religió no hagués estat important per a la supervivència de l’espècie humana faria molts mil·lennis que aquesta hauria
deixat de ser present entre nosaltres. La religió,
a més, comporta gairebé sempre la creença en
diverses divinitats o fins i tot en una de sola.
D’altra banda la idea que expressem amb el nom
de Déu està fortament arrelada en la consciència i el pensament humà encara que no s’accepti
la seva existència.
A més, sembla força congruent que a través de la raó humana arribem a deduir l’existència
d’una primera Intel·ligència responsable de la creació de les coses que existeixen o la d’una primera
energia que dotés de moviment l’univers; i fins i
tot la necessitat d’un Ésser necessari que no fos
efímer i prescindible com ho són tots els éssers
del món incloses, naturalment, les persones, i que
sostingués la permanència de tota aquesta creació. Ara bé: ¿una Causa inicial, un primer Motor o
un Ésser necessari són pròpiament parlant Déu?
¿Déu és només això? S’agenollaria algú en adoració davant d’una Causa increada o d’un primer
Motor immòbil?
De fet un dels problemes de la nostra raó és que Déu és indefinible perquè no
cap dins les categories humanes. Per això al
llarg de la història hom ha afirmat que és més
fàcil dir el que Déu no és que no pas descriure el que és. Qualsevol definició de Déu amb la
raó resulta sempre inadequada. Déu, com afirma Sant Tomàs, es troba sempre més enllà de la
comprensió humana.
TRANSCÈNDÈNCIA I IMMANÈNCIA
Filòsofs i teòlegs solen aplicar aquests
dos conceptes per presentar el misteri de Déu:
transcendència i immanència. Transcendir vol dir,
etimològicament, ‘ultrapassar pujant’. Que Déu
és transcendent significa que està situat o existeix
enllà de qualsevol cosa que podem pensar, sentir
o percebre. En aquest sentit, doncs, Déu és una
realitat amagada que hom no pot ni tan sols
pensar ni accedir-hi. Quan s’afirma que Déu és
immanent (etimològicament: que “viu o és en o
dins de”) es vol dir que aquest Déu amagat viu o és
present misteriosament dins del món a través, entre d’altres dimensions possibles, de la bellesa, la
bondat o la veritat. Tenim, doncs, vies per intuir-lo
però amb la sola raó mai no hi podrem accedir.
Tot intent d’especular sobre què o qui és Déu, per
alta que sigui la filosofia amb la qual s’intenti arribar-hi, està condemnada al fracàs. D’Algú o d’Alguna cosa que sigui absolutament transcendent
els humans no en podem dir pràcticament res.
EL DÉU REVELAT
Però un Déu absolutament transcendent
pot, per voluntat pròpia, manifestar-se als humans
i fer-los conèixer alguns aspectes sobre la seva essència i existència que altrament no podríem mai
conèixer. Els cristians creiem que Déu s’ha
revelat a través de la Bíblia i, d’una manera
especial i definitiva, en la persona de Jesús
de Natzaret. Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare (Jn
14,9). Per tant avui, al segle XXI, els cristians creiem no pas en un Déu que està amagat en la seva
transcendència, sinó un Déu que s’ha revelat als
humans al llarg de la història del poble d’Israel i
després, a través de Jesús, a tot el món. I sabem
per aquesta revelació que Déu és una Persona que
Creure i Saber / 11
ens estima i ens salva. Aquest és el Déu en què
creiem els cristians i que és el fonament de tot i,
per això, la primera frase del nostre Credo diu:
Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de
la terra. Utilitzem per adreçar-nos a Déu la imatge de “Pare” però cal tenir sempre present que és
una imatge. Déu no té sexe, no és masculí ni
femení, i per tant la imatge de “Pare” no el
defineix. Segons com, a través de l’experiència
humana, podríem pensar que Déu és com un “Avi”
o com una “Mare”. A la mateixa Bíblia, el profeta
Osees quan parla d’un Déu que estima “entranyablement” utilitza el mot hebreu rehem que vol dir
“úter”. Així, doncs, Déu també pot ser considerat
com a Mare. Tot depèn de l’experiència de ser estimats que tinguem ja que això és l’essencial en
la definició del Déu revelat: Déu és amor (Jn 4,7).
El Déu revelat no deixa de ser transcendent i,
per tant, inaccessible en la seva comprensió. Per
això ens calen imatges de Déu –Pare, Mare, Roca,
Muralla, etc.-- però mai no hem de confondre les
imatges de Déu amb el que Déu en realitat és.
Déu sempre és una paraula oberta.
“CREDO IN UNUM DEUM”: CREURE EN DÉU
ÉS FER CAMÍ.
En la fórmula llatina del Credo s’utilitza
un matís que sol passar desapercebut en la traducció a les llengües romàniques: “in” amb l’acusatiu
llatí (unum Deum) indica direcció, camí. Es perd,
doncs, el matís que hauria d’indicar que “creiem
anant cap a Déu”. Segons la primera frase del
Credo, “creure en Déu” per al cristià no és
només una afirmació intel·lectual i estàtica, dita d’un cop per sempre, sinó un camí
de recerca. Creiem en Déu a mesura que l’anem
cercant, fent camí vers Ell cada dia. L’infinit de
Déu no és objecte de coneixement sinó de desig.
Creure Déu “anant cap a Déu” pressuposa posar
en acció la persona cristiana en tres direccions:
complir els manaments (sabem que coneixem Déu
si guardem els seus manaments, 1 Jn 2,3), la pregària
personal i eucarística (sigueu constants en l’oració: en
Creure i Saber / 12
les vetlles feu accions de gràcies, Col 4,2), i finalment
el servei als altres en la història concreta que ens
toca viure (si algú que posseeix béns en aquest món veu
el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes,
com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu? Fills meus, no
estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat,
1 Jn 3, 17-18).
ELS HUMANS: IMATGE DE DÉU
El Déu cristià ens ha revelat des de l’inici
de la Bíblia que els humans vam ser fets a imatge
seva (Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a
imatge de Déu, creà l’home i la dona, Gn 1,27). Per tant
en cada home i dona del món tenim una imatge
de Déu. Aquesta és la raó més sublim que podem
trobar per fonamentar un respecte veritable i un
amor sincer envers aquells i aquelles que són de
fet els nostres germans -perquè invoquem Déu tal
com ho va fer Jesús amb la imatge del Pare- i que
són inviolables en els seus drets com a persones,
no només per consideracions humanístiques per
ben intencionades que aquestes siguin, sinó perquè per a nosaltres són una imatge de Déu. Per
aquest motiu també hem de cercar Déu en el nostre interior ja que en som la imatge.
CREURE EN EL DÉU CRISTIÀ
Creure en el Déu cristià, doncs, és
creure en un Déu revelat que il·lumina la
nostra raó. És creure en un Déu personal amb
qui es pot parlar cara a cara. És creure en un Déu
que sota les imatges de Pare i també de Mare, és
alliberador i salvador. Un Déu que ens estima i ens
perdona i que sempre és amb nosaltres. Un Déu
que podem estimar i en qui podem reposar. Precisament perquè ens estima Ell el primer, com a
resposta a aquest amor desinteressat i constant,
som convidats a la pregària assídua, a trobar-lo en
els sagraments, especialment en l’eucaristia, i en
una constant exigència moral en la lluita per la justícia i en la denúncia profètica de tot abús contra
qualsevol home o dona, imatges d’aquest Déu en
qui creiem. 
Creure i Saber / 13
EL DÉU
TRINITARI
de Joan Planellas i Barnosell
Creure i Saber / 14
D
ÉU HA VOLGUT MANIFESTAR-SE ELL
MATEIX
Déu se’ns ha comunicat en la nostra
història humana, que en diem història de la salvació. Però el que Déu ens ha comunicat no es
redueix merament a un cos de veritats doctrinals,
contingudes a l’Escriptura i ensenyades per l’Església. Abans de tot això, Déu ha volgut manifestar-se i comunicar-se «ell mateix», com afirma el
Concili Vaticà II (DV 2.6). El cimal i la plenitud
d’aquesta autocomunicació de Déu és el Misteri
de Jesucrist. Una autocomunicació que ha estat
progressiva: iniciada en els orígens de l’univers i
del món, continuada en la història de l’Antic Testament, i culminada en Crist, el Verb o la Paraula
feta carn. A la vigília de la creació, Déu va decidir
aquest projecte i l’ha dut a terme amb un compromís d’immutable i eterna fidelitat.
Aquesta comunicació té una finalitat: la
d’introduir la humanitat en la pròpia vida de Déu
(DV 6). Als inicis, Déu ja crea amb la intenció d’entrar en comunió, de manifestar-nos el seu amor,
de fer-nos «partícips dels béns divins». D’aquí que
en «arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu
Fill, [...] nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui
vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills.
I la prova que som fills és que Déu ha enviat als
nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: “Abba,
Pare!”. Per tant, ja no som esclaus, sinó fills, i si
som fills, també som hereus, per obra de Déu» (Ga
4,4-7). Això mostra com Déu no es dóna a conèixer en un cos de veritats abstractes, sinó en una
història significada. I en aquesta història es dóna
a conèixer com a Pare, Fill i Esperit Sant: Jesús ens
revela que Déu és Pare, ell se’ns revela com el Fill
i, en ell, se’ns comunica el Do de l’Esperit Sant.
No és estrany que en el Nou Testament hi trobem
ja abundants fórmules triàdiques (Mt 28,19; 1 Co
12,4-7; 2 Co 13,13; Ga 4,4-6) que, d’una forma sintètica, mostren la dinàmica trinitària de la salvació
i anticipen les formulacions sobre el Déu Trinitari que elaboraran els primers Pares de l’Església i
que tenim en el Credo.
DÉU SE’NS COMUNICA COM A AMOR
Déu, que se’ns comunica com a Pare, Fill i
Esperit Sant, se’ns revela com a Amor en majúscules. Ja ens ho diu un passatge capital de la primera
Carta de sant Joan:
Estimats meus, estimem-nos els uns als
altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom
qui estima ha nascut de Déu i coneix
Déu. El qui no estima no coneix Déu,
perquè Déu és amor. L’amor de Déu s’ha
manifestat enmig nostre quan ha enviat
al món el seu Fill Únic, perquè visquem
gràcies a ell [...]. Nosaltres hem conegut
l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu
és amor; el qui està en l’amor està en Déu,
i Déu està en ell (1 Jn 4,7-9.16).
Que Déu sigui amor en el seu ésser més
profund és quelcom que l’autor descobreix en
l’actuació divina i, per tant, en el fet singularíssim
d’enviar el seu Fill al cosmos de mort per a donar
Creure i Saber / 15
vida als homes. D’aquí que l’amor passi a ser també el distintiu dels fills de Déu i, sobretot, del Fill
per excel·lència que és Jesús.
En tota aquesta economia salvífica, Jesucrist hi apareix com a pre-existent, amb noms i
títols divins i que porta a terme una acció salvadora que només Ell pot dur a terme. Per això és
objecte de culte i adoració; té una funció de portar a plenitud tot l’univers al final dels temps. Ell,
apareix en relació amb Déu Pare, en una relació
de dependència, portant a terme una funció rebuda, provinent del voler d’«un altre».
Però Ell no és l’únic. Hi
intervé també un element
que és anomenat Esperit
Sant: «I la prova que
som fills és que Déu
ha enviat als nostres
cors l’Esperit del
seu Fill, que crida: “Abbà”, Pare!».
Aquest Esperit actua en la vida i resurrecció de Jesús,
i actuarà en els nostres cors donant-nos
també a nosaltres la
condició de fills.
Per tant, la doctrina trinitària no apareix
com a resultat d’una especulació
teològica d’algunes ments penetrants
sobre com pot ser Déu en si mateix, sinó que, en
canvi, resulta d’una necessitat de formular i d’explicar, en la mesura del possible, l’experiència de
Déu com a Amor que havien fet els qui havien
reconegut en Jesús de Natzaret el Senyor i que
actuava entre els homes a través del seu Esperit.
SINGULARITAT DE LA NOCIÓ CRISTIANA DE
DÉU
El cristianisme s’arrela en la revelació divina de l’Antic Testament i, per tant, en l’afirmació del Déu Únic: «Escolta Israel: el Senyor és el
Creure i Saber / 16
nostre Déu, el Senyor és l’únic» (Dt 6,4; Mc 12,29).
Però, la manera cristiana d’afirmar la unicitat de Déu no és igual a la de la religió jueva o
islàmica: la unitat última de Déu, la més gran que
podem pensar, és en si mateixa plural. Déu és comunió i relació de persones en la més estricta unitat. No hi ha unitat divina sense Trinitat i a la inversa. Des de l’antigor, la fe cristiana
en la Trinitat es va entendre a si mateixa com la
forma més elevada de la fe en un sol Déu. El Déu
cristià ha de ser concebut com a «u» per la relació
d’amor i de comunió en la diversitat
que es dóna en el seu mateix
ésser. Una bella frase d’una
antiga confessió -que es
remunta al papa Damas
(segle IV)- afirma que
«Déu és únic, però
no solitari». Un
Déu solitari seria
un Déu ben trist.
¿Com
podríem
imaginar que Déu
visqués en soledat
eterna i inactiva per
tota l’eternitat prèviament a la creació del
món? No podem pensar que Déu no té comunicació més que amb aquest
món nostre: això faria a Déu
dependent de la creació per a poder
subsistir com a Déu vivent. No. L’experiència
de Crist i de l’Esperit ens han ajudat a entreveure que Déu és eterna comunió.
Amb tot, la filosofia moderna sovint ha
considerat la persona humana com l’ésser que
s’afirma en front de l’altre, que el condiciona i el
limita. Per això, alguns voldrien (Karl Barth, Karl
Rahner...) que la categoria de persona no fos aplicable a Déu. Però, precisament, la consideració
de la comunió trinitària ens pot fer descobrir que
l’altre no és necessàriament com el mur que em
limita o l’obstacle que em destorba, sinó l’ober-
tura que em possibilita, m’acull i m’enriqueix. La
persona és el ser de la comunió, «en» i «per» a la
comunió: una comunió que és perfecta i total en
Déu i que esperem que es realitzi plenament en
nosaltres quan el mateix Déu ens cridi a participar
plenament de la seva pròpia vida. Perquè nosaltres
podem «tenir» amor; però Déu «és» Amor». Nosaltres podem «tenir» relació, però Déu és «relació»,
nosaltres podem «tenir» diàleg, però Déu «és» diàleg i entrega total del Pare pel Fill i del Fill al Pare,
en la unitat de l’Esperit. Aquí hi ha la diferència
entre nosaltres i Déu. En les persones divines, per
tant, coincideix l’ésser de cada una d’elles amb «la
relació» total a les altres, en la comunió perfecta
de l’únic amor. L’autopossessió de cada una de les
persones s’identifica amb la donació total a les altres dues. Així, tan sols en tant que relacionada
amb les altres cada persona té la seva «identitat»
pròpia.
Serà bo, per tant, en teologia i en catequesi, d’accentuar, el concepte de relació, de diàleg, de donació. És molt important que entenguem
la persona principalment com a relació: com a relació que la persona «és», i no com a relació que la
persona «té». Com afirma Josep M. Rovira Belloso
(El misteri de Déu, 527), la persona suposa distinció
i intransferibilitat, de tal manera que cadascú pot
experimentar el fet que una persona no n’és l’altra.
I, alhora, suposa relacionalitat, de tal manera que,
com més perfecta és la persona, més surt d’ella
mateixa i es retroba en la perfecció de lliurament
gratuït envers els altres, per tal d’establir-hi comunicació. Quan més la persona és per l’altre,
més troba la seva identitat, i més tendeix a
la unitat perfecta de la comunicació. Això es
compleix del tot en Déu i tendencialment
en els éssers espirituals finits.
CONCLUSIÓ
En conclusió, si «Déu és Amor» (1Jn
4,8.16), l’amor ha de constituir també la llei interna del seu ésser i de la unitat amb ell mateix.
Creure en la Trinitat significa que la veritat
es troba al costat de la comunió: la unitat de
Déu és l’expressió de la comunió dels tres. Ja ho
deia l’any 649 el Concili del Laterà: el cristià és
qui confessa «la Trinitat en la unitat i la unitat en
la Trinitat» (càn.1).
Llavors, hom s’adona a quina comunió i a
quin amor estem cridats a viure els cristians, esdevenint icones de la Trinitat en el món. Perquè
la persona humana, feta a imatge del Déu-Trinitat, és cridada a viure més i més a semblança de la
Trinitat (Vaticà II, LG 2-4; AG 2-4). La persona
humana s’ha de realitzar no en l’afirmació
de si contra els altres, sinó en la relació i en
la comunió més perfecta que pugui amb els
altres, convençuda que el ser, el bé i el goig de
l’altre són veritablement el seu propi bé. Déu Ú i
Tri n’és el model i la referència supremes. 
Creure i Saber / 17
LLIBRE
Història de l’ànima
Christiane Singer
Luciérnaga (2007)
de Francesc Grané
Creure i Saber / 18
H
ISTÒRIA DE L’ÀNIMA,
DE QUINA ÀNIMA?
“¿Qui és aquest monstre que hi ha en mi
i que només es nodreix de penediment, de sofriment
i de ressentiment, i que és insaciable? ¿Qui és aquesta part de mi que es tanca el pas, que ha jurat la
meva perdició? ¿El meu ego? ¿El meu Sant Sebastià foradat de ferides i de fletxes? El pitjor botxí
és el que es vesteix de víctima”. Són les paraules
de Liliane B., la protagonista de la novel.la
HISTÒRIA DE L’ÀNIMA, de Christiane Singer. A la mort del seu marit, Liliane
s’adona, com ho fa la protagonista de Dublinesos de James Joyce, la profunda buidor
d’una vida viscuda al costat d’un home que
acaba de morir i amb un amant que sempre
l’ha ajudat a explorar la seva dimensió més
instintiva. “On van les llàgrimes que no es ploren?
Quin estrat soterrani alimenten? Potser s’ho pregunta algú, això”.
Vaig abandonar la novel.la a la primera pàgina. Vaig pensar que es tractava
d’aquests escriptors contemporanis que es
veuen en l’obligació de demostrar al lector
la riquesa del seu vocabulari sentimental
i que n’han de fer ostentació a les primeres ratlles. Va ser gràcies a la insistència
d’una amiga meva que em vaig submergir
en la lectura d’aquesta Història de l’ànima,
emulant la Història d ’una ànima, de Teresa
de Lisieux, o de l’Infant Jesús. Entre els
dos llibres, el pas d’un article determinat
a un indeterminat, però dues exploracions de la pròpia ànima que convergeixen
en el descobriment d’una existència que és
cridada per l’arrel més profunda del propi
ésser, que és el Ser, el Ser en majúscules,
la paradoxa d’una intimitat que és sempre
Alteritat. “¿Potser no he olorat sempre la meva
vida des de fora, com si evités comprometre’m
amb ella? ¿He entrat alguna vegada tota sencera
en una situació concreta? ¿Com he pogut creure
durant tant temps que era força allò on avui hi
descobreixo covardia?
L’exploració del descobriment d’una
dona -normal-, ella mateixa, que és orfe de
vida després de viure i deixar-se portar per
tants camins com se li obrien. “Tota la vida
fins avui, Liliane B., he intentat distreure’t del
record de la teva veritable identitat. Fer-te oblidar, banyar-te en la suau amnèsia d’una existència
normal”.
El rescat del sentit de l’existència
per part d’una dona que no s’ha privat de fer
cap trajecte si sentia que l’havia de fer, però
que decideix anar al desert, al desert contemporani on cadascú se les ha de veure amb
la llarga llista de compromisos que pren i
que el construeixen. El despullament forçat,
si voleu, però en definitiva, despullament de
tot i de tots.
El relat esdevé el relat d’una vida
espiritual, mística, sense utilitzar cap mena
de llenguatge religiós, ni espiritual. Un relat
sobre la transformació d’una vida grisa, que
no sabia que era grisa, en una vida que devora, per la seva força i la seva llum, la pròpia
protagonista: “Tot desapareix. La meva vergonya, la meva soledat, la meva humiliació. Tot s’ha
transfigurat: el cel, la plaça de l’església, els grans
castanyers, els carruatges, jo mateixa. En aquest
instant, tot es fon, tot s’amalgama. El cel, la plaça de l’església, els grans castanyers, els carruatges,
jo mateixa. Encara que tot s’ha tornat diferent.
Tot forma part d’una sola i única corrent. ¿Quan
temps ha durat? ¿ El temps d’obrir i tancar els ulls,
deu minuts, un any? Tan bruscament com ha començat, tot, tot cessa. Torno a ser jo, però amb la
claredat d’una benedicció indicible”.
El llibre esdevé la metàfora d’un camí
antic, expressat amb les possibilitats d’una
dona del segle XXI. Podeu conèixer Christiane Singer (Marsella, 1943-Viena, 2007)
a través de l’entrevista a Youtube https://
www.youtube.com/watch?v=Et_DHTDCNBI. El llibre Història de l’ànima va rebre el premi Albert Camus l’any 1989 i premi
de la llengua francesa l’any 2006. 
Creure i Saber / 19
CANÇÓ
I still haven’t found what I’m looking for
Encara no he trobat el que estic cercant
Creure i Saber / 20
I still haven’t found what I’m looking for
Encara no he trobat el que estic cercant
U2
I have climbed the highest mountains
I have run through the fields
Only to be with you
Only to be with you
He escalado las más altas montañas
He corrido a través de los campos
Sólo para estar contigo
Sólo para estar contigo
I have run I have crawled
I have scaled these city walls,
these city walls
Only to be with you
But I still haven’t found
What I’m looking for
But I still haven’t found
What I’m looking for
He corrido, me he arrastrado
He trepado los muros de esta ciudad,
los muros de esta Ciudad
Sólo para estar contigu
Pero todavía no he encontrado
Lo que estoy buscando
Pero todavía no he encontrado
Lo que estoy buscando
I have kissed honey lips
Felt the healing in her fingertips
It burned like fire
This burning desire
I have spoke with the tongue of angels
I have held the hand of a devil
It was warm in the night
I was cold as a Stone
But I still haven’t found
What I’m looking for
But I still haven’t found
What I’m looking for
He besado labios de miel
He sentido el alivio en la yema de sus dedos
Ardía como fuego
Este deseo ardiente
He hablado con la lengua de los Ángeles
He tomado la mano del diablo
Era cálida en la noche
Yo estaba frío como una roca
Pero todavía no he encontrado
Lo que estoy buscando
Pero todavía no he encontrado
Lo que estoy buscando
I believe in the Kingdom Come
Then all the colours will bleed into one
But yes I’m still running
You broke the bonds
You loosed the chains
You carried the cross
And my shame
Oh my shame
You know I believe it
But I still haven’t found
What I’m looking for
But I still haven’t found
What I’m looking for.
Creo en el Reino de los Cielos
Cuando todos los colores se fundan en uno
Pero sí yo todavía estoy corriendo
Tú rompiste los lazos
Tú soltaste las cadenes
Tú llevaste la cruz
Y mi vergüenza
Oh mi vergüenza
Tú sabes que yo creo en eso
Pero todavía no he encontrado
Lo que estoy buscando
Pero todavía no he encontrado
Lo que estoy buscando
-
https://www.youtube.com/watch?v=Pb1XXs7e7ac
Creure i Saber / 21
PEL.LÍCULA
Tierra de ángeles
de Mar Galceran
Creure i Saber / 22
Tierra de ángeles (Suècia, 2004)
Direcció: Kay Pollak
Guió: Kay Pollak, Carin Pollak, Margaretha Pollak
Música: Stefan Nilsson
Producció: Sonet Film AB / GF Studios AB / Lefwander Kapitalförvaltning AB
Fotografia: Harald Gunnar Paalgard
Sinopsi:
Daniel Daréus és un director d’orquestra de gran prestigi i reconeixement que, malgrat haver arribat al cim de la fama de la seva carrera artística, sent una profunda buidor i soledat. Un fet tràgic en la seva adolescència
va marcar definitivament la seva vida: la mort per atropellament de la seva
mare, amb qui es sentia íntimament vinculat, davant seu. La música esdevindrà llavors el seu refugi i camí de guariment personal; amb tot, la buidor i el
cansament per l’esclavitud de la fama l’aniran ofegant fins arribar a patir un
infart a la meitat de la seva vida. Després d’aquest ensurt, decideix posar fi
a la seva carrera musical i tornar al petit poble on va passar la seva infància,
situat en una remota zona al nord de Suècia. La seva arribada suposa una
petita revolució, quan després de diverses peticions accedeix a dirigir el cor
parroquial de l’església luterana.
La seva original i transgressora manera d’ensenyar no únicament posarà al descobert la doble moral que vivien alguns dels personatges, sinó
que anirà fent emergir l’autèntica naturalesa i allò de més preuat que cada
persona del cor portava al seu interior.
Sota la seva direcció, el cor cobra vida, augmenta el nombre de cantaires, millora el nivell de les seves interpretacions i és convidat a participar
en un concurs. Però el més significatiu es que aconsegueix provocar canvis
radicals en les seves vides, dotant-les de més consciència, autoestima, llibertat i felicitat. Daniel decideix estimar, confiar i creure en les possibilitats
creatives de cadascun dels membres del cor i portar a la màxima plenitud
llurs potencialitats. Així que convida els cantaires a descobrir quina és la
seva nota més genuïna, quina la música que habita en els seus cors per fer-la
emergir amb esplendor i força.
Daniel serà capaç de transformar les enveges, les gelosies, les sospites, els rumors, les rivalitats i els antagonismes entre els diferents habitants
gràcies a la pràctica de la sinceritat, la transparència, la comunicació veraç,
l’honradesa, la bondat i l’amor.
El film va ser nominat a un Oscar com a millor pel·lícula estrangera.
Creure i Saber / 23
ART PER A
TRANSCENDIR
de Jesus Oliver-Bonjoch
Creure i Saber / 24
A
l bell mig d’una de les sales del Museu
Arqueològic d’Atenes, es mostra una de
les obres mestres de l’art hel·lènic d’època clàssica, l’escultura de bronze d’un déu que va
ser trobada al fons de l’Egeu, davant del cap Artemísion. Possiblement degut a les circumstancies
del seu descobriment, es coneguda com el ‘Posidó
d’Artemísion’, però, la veritat és que no podem
identificar-la amb seguretat, perquè ens falta l’element determinant, una arma amenaçadora que
l’estàtua agafava amb la ma dreta, talment com
si estigués a punt de llençar-la. Si aquest element
iconogràfic hagués estat un trident, sens dubte es
tractaria de Posidó, però també hauria pogut ser
un llamp, i llavors seria una imatge de Zeus.
Els visitants del Museu, o els qui coneixen aquesta escultura només a través de fotografies, la contemplem i l’admirem com una obra
d’art, i, com a molt, podem apreciar també la bellesa del cos representat, justament perquè el cànon de bellesa masculina imperant segueix sent
el que van establir els nostres avantpassats grecs.
Però, per a apreciar el com i el perquè d’aquesta escultura, hem de viatjar virtualment en el
temps i recordar que no va ser modelada i fosa
en bronze per a ser exhibida en un museu, sinó
que representa una divinitat lloada pels antics
grecs. Un déu nascut fa molts milers d’anys de
l’imaginari de nòmades vinguts al Mediterrani
des d’Àsia, que va anar prenent forma a imatge i semblança dels caps de família grecs; ciutadans, mariners i guerrers, que a l’adolescència
començaven a modelar els seus cossos atlètics
per a emular els herois mítics en els jocs sagrats
d’Olímpia o Delfos; hospitalaris, però, alhora,
implacables amb aquells a qui consideraven rivals o enemics.
Això no obstant, d’ençà que la vaig veure
in situ, crec que, tot i les característiques tan especials d’aquesta escultura, també podem observar-la amb uns altres ulls, de tal forma que ens faci
reflexionar en un altre nivell, més enllà de criteris
artístics, estètics o històrics, i pugui increpar-nos
com a objecte de contemplació.
A mi, aquest déu nu i desarmat que ara
sembla inofensiu, em va fer pensar en altres déus
que, armats com Zeus i Posidó, podien fulminar
homes i terres, arrasar ciutats i fer desaparèixer
continents sencers sota les aigües, legitimar guerres i atorgar la victòria a exèrcits agressors, i que
eren utilitzats per les castes sacerdotals per a aterrir i dominar els seus pobles. Encara avui, entre
nosaltres n’hi ha que creuen en déus d’aquesta
mena, temibles i implacables, als quals invoquen
per a censurar, coaccionar i fer patir altres éssers
humans, arribant, fins i tot, a sembrar la mort i el
terror.
En canvi, el Déu veritablement nu i desarmat és el que s’emmiralla en el tarannà i en les
paraules de Jesús de Natzaret, en les de Francesc
d’Assís i en tantes persones, creients o no, que sovint passen desapercebudes entre nosaltres, però
que cada dia es donen als altres sense cercar ni notorietat ni reconeixement. 
Creure i Saber / 25
CREURE
I SABER
Creure i Saber / 26
Déu se situa davant l’home en una transcendència que és, a la vegada,
distància i presència, diferència i semblança (R. Casadesús)
Déu és una realitat amagada que hom no pot ni tan sols pensar ni
accedir-hi. (C. Trepat)
Déu crea el món i el cedeix a la llibertat i responsabilitat de l’home
perquè el realitzi (R. Casadesús)
Déu no té sexe, no és masculí ni femení, i per tant la imatge de “Pare”
no el defineix. (C. Trepat)
Déu és bo infinitament i ontològica, és summa bondat, summa bellesa,
summa veritat... il·limitat i infinit, perfecció absoluta, però també és
amor (R. Casadesús)
Creure en Déu” per al cristià no és només una afirmació intel·lectual i
estàtica, dita d’un cop per sempre, sinó un camí de recerca. (C. Trepat)
Els cristians creiem que Déu s’ha revelat a través de la Bíblia i, d’una
manera especial i definitiva, en la persona de Jesús de Natzaret. (C.
Trepat)
Déu és comunió i relació de persones en la més estricta unitat. No hi
ha unitat divina sense Trinitat i a la inversa. (J. Planellas)
Creure en la Trinitat significa que la veritat es troba al costat de la
comunió. (J. Planellas)
Com es concreta Déu en la teva vida? De quina manera
afecta en el teu quotidià?
Creure i Saber / 27
Creure i Saber 2015
Revista del col.lectiu de professors universitaris cristians