Catedral de Teruel

1. LA CIUTAT
Es té constancia que la ciutat de Terol data almenys d'època fenicia, amb el nom celtíber de Turba, que van
canviar pel de Thorbet. I en succesives repoblacions com; els grecs per Turbalium i els romans per Turba
oppidum, la significació de la qual es la mateixa, Ciutat de la Torba. Deixant apart rasgues etimologics de la
ciutat i hipòtesis sobre topònims o pobladors el que si es cert es la conquesta mitjeval per Alfons II al 1171.
Aquesta no es una data fixa, ja que Zurita en els seus Anales ens comenta que Alfons II conquesta les riberes
del Guadalaviar i l'Alfambra, fundant allí una ciutat que durarà 6 anys, fins al 1177. Aquest és el temps que va
haber de batallar amb els moros per expulsar−los d'aquestes terres. Un cop conquerida més terra es va decidir
elevar una fortificació a les Moles de Terol, futur baluart i lloc fronterer per a la conquesta de València,
encara en mans musulmànes.
El nom de Terol sabem que deriva del topònim àrab Tirwal, amb el que es designa un nucli de població
musulmana sense censar ni delimitar. Així doncs d'ençà la conquesta de les terres altes del Sud d'Aragó per
Alfons II al 1171 , no es fins al 1177 que no concedeix els Furs. Aquests Furs van ser tant amplis que ni en
temps de l'Emperador Carles V els habitants de Terol i la seva comarca podien desobeir completament les
ordres reials, i no es fins al 1598 que els diputats de la ciutat renuncien davant el Tribunal de Justícia als seus
Furs de Sepúlveda, acollint−se als Generals d'Aragó.
Aquestes condicions més que especials tindran la seva peculiar rellevància en l'organització de la ciutat, l'art i
l'estructura social.
El recinte mitjeval s'eleva per sobre d'una alta mola flanqueja per profunds barrancs, i a la seva dreta el riu
Túria. Es aquest el pla ideal de ciutat impulsat per la C. d'Aragó durant la reconquesta del llevant peninsular.
Un traçat hipodàmic només trencat en la cota més alta de la ciutat al sudest, mentre la resta manté les quatre
portes principals Nord, Sud, Est i Oest amb dos carres principals que comuniquen les quatre portes.
La ciutat queda repartida en nou parròquies, amb la principal dedicada a Santa Maria de Mediavilla, actual
Catedral, no fou elevada al rang de Catedral fins a l'any 1587, data de la creació de la diocesi de Terol; amb
anterioritat el Pontifex aragonés Benedet XIII li va concedir el rang de colegiata. Situada com bé indica el seu
nom al centre de la ciutat, mentre les altres vuit es reparteixen quatre a cada costat de la ciutat. Es de suposar
que cada església tenia un campanar o torre quadrada amb una volta apuntada que s'obria al carrer que
passava per sota. Aquesta tipologia de campanar observada actualment a les torres de Sant Martín, el Salvador
i la de la Catedral, a més de complir amb la corresponent funció religiosa, també jugava un important paper en
control viari.
Al no existir una ciutat musulmana anterior, ni una aljama àrab, ni un espai tancat per a la moreria, és de
suposar que la convivència cristiano−musulmana fou del tot oberta, amb una certa concentració àrab al
nord−oest de la ciutat. El peculiar caràcter de la moreria de Terol es degut a que es va formar a partir
d'immigrants, cautius del regne de València, redimits pel treball, i finalment per una campanya de repoblació
mudèjar apoiada per Pere III al 1285. Per aquesta raó els habitants de religió musulmana no van ser emplaçats
a l'extramuros ni en calls a la ciutat, com era habitual a l'època, sinò en règim obert per tota la ciutat i com em
comentat anteriorment amb una certa massificació al Nord.
Pel què respecta a la organització social de la ciutat, i al fet qué ès tractava d'una ciutat fronterera amb l'Islam,
cal destacar el paper de poder que exercien els cavallers, així com els organs eclesiàstics i monàstics que tant
necessaris eren a una ciutat de recent creació. El poder més elevat en matèria jurídica i legislativa residia en el
jutge, les ordres reials sempre eren supeditades a les del jutge, es aquesta una de les principals característiques
dels Furs de Terol, una total Autonomia que era molt similar a un estat Federal dins la Corona
Catalano−Aragonesa.
1
2. L'ESGLÉSIA
L'incomparable marc de l'ensostrat es l'església de Santa Maria de Mediavilla, iniciada en estil romànic de
totxo i posteriorment
mudejaritzada. S'ha de tenir en compte que Mariano Navarro Aranda divideix tots els monuments turolenses
en tres estils: Romànic en totxo, Gòtic mudèjar i Renaixentista. Finalment afirmaque la catedral pertany al
segon estil. No aclareix però una autoria ni una dada fixa de construcció, només esmenta 1335 com a una
possible data en les obres de caire mudèjar. En el punt de cronologia el Sr. Carana, cronista de Terol afirma
que a finals s. XII l'església inicia les obres de construcció. Reflexionant aquesta dada podem pensar que està
en el cert ja que Terol com a nucli de població urbà es fundat a finals d'aquest segle, i sobretot si pensem que
la ciutat va ser edificada sobre un territori verge, en el que no habia hagut restes de cap assentament anterior el
qual pogués haver prestat els seus fonaments per a noves edificacions.
Durant les obres de reconstrucció al 1942 a càrrec de Regiones Devastadas, després de la destrucció que va
patir la Catedral durant la Guerra Civil, es va realitzar una exploració de murs i pilastres que va permetre
llevar una planta basilical de tres naus i tres absis en tot igual a una església romànica
A El Libro Verde de la Ciudad es fa referència a l'inici de construcció de la torre, que s'alça als peus de la
Catedral, donant−nos la cronologia 1257−58, i partint d'aquestes dades Torres Balbàs afirma que la
reconstrucció de la nova església fou progressiva: Torre, cos i capçalera.
3. L'ENSOSTRAT
3.1. Autories, cronologies i altres hipòtesis
Per l'esmentat anteriorment podem deduir que el pas següent a la construcció de la nau central fos l'ensostrat, i
es així com es pot deduir una cronologia si més no incerta de la segona meitad s. XIII.
Ara bé, a l'arxiu de la Catedral de Terol existeix un document del s. XIV (1335) sobre pintures i obres
realitzades al temple, donant lloc a interpretacions sobre l'enderroc de l'antiga coberta romànica i la
construcció d'una nova coberta −possible ensostrat actual−. Existeixen altres documents coincidents en data, i
interessa donar−los a conèixer per si així es pot datar l'ensostrat a la segona meitad del s. XIII o be al s. XIV.
Un nou arxiu de la Catedral ens torna a donar la dada de 1335 com a possible dada de la construcció de
l'armadura i les seves obres de pintura, aquest cop ens dòna fins i tot autoria. Atribuint−lo a Jussaf com a
mestre d'obres i a Domingo de Peñaflor com a pintor, i d'altres manobres moros i cristians.
Però aquest document parla realment de les obres de l'ensostrat o del cimborri anterior a l'actual
renaixentista?, o de obres i pintures a la capçalera?. Fent un acurat estudi del document i de la figura de
Domingo de Peñaflor, l'adquisició de materials, el cost d'aquests i l'extenssió de la mateixa, es veu clarament
que aquestes obres obres no pertànyen a l'ensostrat, i es fa una especial menció de la decoració de les copes
−claus− per part de Domingo de Peñaflor. Com s'ha comentat en el document es fa menció de la compra dels
colors, on s'utilitzen −Sagristia i a la Casa Abadia−, i qui els utilitza. Domingo de Peñaflor apareix com el que
pinta les claus de les creueries.
Veient que totes les hipòtesis sobre la construcció de l'ensostrat son incertes o molt dubtoses, al 1991 es llança
una nova hipòtesi, aquest cop de caire científic en la qual per mitjà d'un estudi dendrològic del tall de la fusta,
ens arriba una dada si més no objectiva, 1261. Aquesta no seria però la dada de l'inici de les obres, ja que la
fusta ha de ser tallada i assecada, però definitivament i sense cap altre data més fiable, podem ubicar la
cronologia de l'ensostrat a la segona meitat del s. XIII.
2
3.2. Congetures sobre el terme artesonat i el procés de construcció.
El tant esmentat terme artesonat, es pot considerar erroni i inadequat. Balbina Mtez Caviró en els seus estudis
sobre terminologia de la fusteria hispano−musulmana, diu que el terme artesonat ha de ser usat tan sols en
connotacios ornamentals, independentment que la seva estructura o armadura, es trobin decorades amb
casetons o arteses. Així es pot apel·lar artesonat a un sostre pla o alfarje, com el del saló principal dels reis
catòlics a Saragossa.
Vist això el que seria diligent, seria anomenar−lo armadura de par i nudillo. Aquesta armadura està formada
per vigues inclinades d'acord amb el faldó de la coberta, i apoiades a la cumbrera o vèrtex superior, això
serien els pares. Per evitar la forma de fletxa, a un terç de la cumbrera es col·loca el nudillo. A la base dels
pars es col·locat un estrep encarregat de repartir el pes i l'empesa de l'armadura als murs. A l'alçada de l'estrep
es col·loquen els tirants, unint horitzontalment els estreps d'ambdós costats a fi de contrarrestar les empeses
produïdes en els dos costats. Aquestes vigues solen estar aparellades i son de tamany molt superior als pars i
nudillos, doncs a més de tenir que treballar a tracció deuen soportar el seu propi pes amb una gran separació
entre els dos. Per reduir aquesta ès disposen dues peces empotrades que funcionen com a mènsules, i que son
denominades cans o asnados, i als caps tenen decoració geomètrica, zoomòrfica o antropomòrfica.
L'estructura així concebida té la facultat de produir un repartiment uniforme de les forces en tot el perímetre
de l'armadura. Per a tal de poder presentar la decoració policromada, entre els pars i els nudillos es col·loquen
taules, que formen els faldons inclinats i l'almizate o harenuelo horitzontal−−>[Author:J]. L'armadura te 32m
de longitud, 7.76m d'amplada, així com 3.50m d'amplada a l'harenuelo i 2.85 als faldons. A tot el llarg de
l'armadura observem 10 tirants que separen l'estructura en 9 seccions, la darrera secció la 9ena fou la que
quedà totalment destruïda, i va ser reconstruïda per Regiones Devastadas l'any 1942, al reconstruir−la però es
va prescindir totalment de la decoració figurada a eccepció del anvantpenúltim tirant al qual se li van afegir 4
estels de 8 puntes flanquejant una mitja lluna central.
3.3. La decoració i temàtica de l'ensostrat.
La decoració figurada de l'armadura ocupa més d'una quarta part del total de l'obra, quedant la resta per a
decoracions vegetals i geomètriques. És força curiós la poca intervenció de decoració figurada on es
contempli la història sagrada. Cert és que l'ensostrat té un significat global de caire còsmic, sent la coverta el
que tanca l'àmbit sacre, i és relaciona amb el firmament o el cel, significat que es corroborat amb la presècia
d'estels i cúpules gallonades a l'almizate. Si la decoració sagrada és tant minsa la profana abunda en
espectacularitat i magnificiència, els temes a tractar son diversos, estaments, oficis, reis, personatges
influïents, mensaris, bestiaris un llarg etcèra de creenses i fets que envoltaren a les gents que vivien al Terol
mitgeval.
3.3.1. Temes sacres
Com hem esmentat la decoració sagrada es molt reduïda, i contempla únicament el cicle de la passió, imatges
de sants, l'inici de l'Ave Maria i alguns casetons amb simbologia de l'Antic Testament −en aquest punt hi ha
diverses controvèrsies−. El cicle de la passió decora els cans situats entre el 2on i el 3er registre, i contempla;
Jesús i Pilat, la flagelació, Jesús amb la creu, el descendiment i l'enterrament, el Noli me Tangere, els
deixebles d'Emaús, el dubte de Sant Tomàs, el Pantòcrator i la Crucifixió.
En aquest punt cal destacar on estan emmarcades aquestes pintures, al can que te esculpits dos lleons, el més
proper a l'altar apareix amb un anyell a la boca, i el més proper a l'hastial apareix amb la boca buida. El lleó
que du l'anyell correspon a la mènsula on Crist es al tribunal, i al costat oposat on apareix el pantòcrator el
lleó du la boca buida. La doble significació del lleó a la tradició cristiana ens remiteix als textos de David on
diu: Ex ore leonis... de la boca del lleó, Senyor, salvam però també cal esmentar el sentit bíblic:Lleó de la
tribu de Judà i fins i tot Sant Pere a la 2ona Epístola als Timoteus diu: El Senyor em va assistir i vaig ser
lliurat de la boca del lleó. Ell em lliurarà de tot pecat. De tot això Rabanaque treu les seves conclusions, que
3
per cert son força el·loqüents, i ens proposa que mentre Jesús és amb Pilat la humanitat encara està a la boca
del Lleó, però quan aquest esdevé Totpoderós −Pantòcrator− el lleó apareix amb la boca buida com el lleó de
la Tribu de Judà −El Salvador−.
A la secció 2ona apareixen Pere i Jesús, el mestre i l'apòstol, i entre ells hi ha una dona amb una poma a la mà,
aquesta pot ser interpretada com a la Verge Maria, o més abiat com a la humanitat redimida entorn a la figura
del redentor i al seu cap visible a la terra.
Seguint aquesta temàtica aparèixen els vicis i les virtuds, però amb grans pèrdues ja que només tenim tres
virtuds i un vici.
En quant a la Verge i corresponent amb la àmplia tradició Mariana de l'època el 3er tirant emmarca la
salutació angèlica en lletres tardo romàniques: Ave Maria gratia plena Dominus tecum benedicta.
A la secció 6ena apareixen un monjo i una doncella amb una llarga cabellera i una cadernera a la mà.
Rabanaque a volgut posar−los en conexió i relacionar−los amb la fundació de l'Ordre de la Redenció. Yarza
discrepa sobre aquest significat i atorga una nova visió de la doncella separant−la totalment del monjo, i
exposant−la com a reflex del pecat i comparant−la amb la prostituta d'Alexandria, la qual segons els textos
bíblics, la defineixen com una dona molt bella, amb una llarga cabellera rossa, i una cadernera que canta i
avisa de la seva presència.
A la 7ena secció hi ha una representació d'un Sant Franciscà, identificat com Sant Francesc per Rabanaque,
però que segons Borràs aquesta identificació es totalment errònia ja que la iconogrfia de l'època en relació
amb el Sant està totalment distorsionada, i afirma que dèu tractar−se d'algun altre sant franciscà, com Juan de
Perugia, o de Pedro Sassoferrato, sants arrivats a Terol pels volts de la 1era meitad del s. XI.
3.3.2. Temes profans i la vida a la ciutat
La vida de la ciutat, així com dels seus personatges i de la mateixa construcció del sostre queda reflexada en
frisos, casetons i mènsules. En aquesta temàtica de caire profà, sens monstra tota l'activitat present en una
ciutat de creuament de cultures, i recent creació. Una ciutat dominada pels cavallers, en recerca de la fortuna
emergent en les lluites de reconquesta a territori musulmà. Així de com totes les activitats que duien a terme
els seus habitants.
En aquesta temàtica cal destacar les figures que apareixen al fris de la secció 6ena esquerra, on en una sèrie de
nou vinyetes apareix el procés de construcció de l'armadura, en la que observem el procés de tallatge dels
cans, com serràven les viges, l'ensamblament dels pars i els nudillos, i les mesures que prenien de les fustes.
Aquestes vinyetes no tindrien més importància si no fos pel gran valor documental que posseeixen, valor que
es tradueix en l'estil de treballar i les eines que empleen. Algunes d'aquestes eines, com les serres, o les
destrals, encara avui existeixen i encara que han estat desplaçades pels enginys mecànics, tenen encara un lloc
en moltes cases rurals.
Al costat oposat apareixen els mestres pintors realitzant la decoració figurada. A la secció 8ena, en dos
casetons separts apareixen tres dones, identificades com a musulmanes, segons Borràs, Rabanaque i Yarza,
vestides amb túniques negres i tocats blancs. Aquestes treballen segurament del que podriem anomenar peons
i utilitzen politges i altres estris com cubells de fusta per elevar els materials.
A més de fer esment dels obrers també apareixen els que avui anomenem mecenes, aquests fan aparició al fris
més proper a l'altar,
i estan emmarcats sota un arc de mig punt. A la resta de frisos de tot el perímetre de l'armadura apareixen
4
altres cares, de també gent influient, i gent no tant influïent, que son els que en certa manera donen la sensació
que també haguessin participat a l'obra, o si més no aquells ciutadans que van aportar el seu granet de sorra
aquesta. Com les cares son tant seriades per distingir entre homes i dones cal observar que els homes estant
girats cap a la dreta i les dones cap l'esquerra.
Un dels temes profans més prolífics a l`època, son els mensaris, en els quals són il·lustrats els diferents mesos
de l'any per mitjà
d'al·legories, a l'ar− madura a les seccions 1ª i 5ª trobem; Gener, Febrer, Març, Abril, Maig, Juny, Juliol i
Agost. En ells podem observar com en un casetò partit per la meitat ens es representat dos mesos, els quals per
mitjà d'alegories a la feina que es realitza al mes podem deduïr de quin es tracta. Així observem a un home
fent la sega indicant−nos el mes de juny, a un home amb una clau a la mà −símbol de l'apertura de l'any nou−
el mes de gener. Al mes de març veiem a un home podant un arbre. De mesos es conserven vuit dels dotze.
Gràcies a això podem veure les tasques que es realitzaven a cada època de l'any, i també les eines que
s'utilitzaven.
A l'exercici de la caça li ha estat donat en tots els temps y per tots els pobles una especial atenció. Per a poder
entrar de ple en l'estreta oligarquia que organitzava la ciutat, i poder entrar així mateix a la vida social. Veiem
a nobles reis i plebeus. Son significatives les escenes de caça a l'ensostrat, i com veurem tot seguit, el mateix
es donen a la caça els cavallers, com aquells que no tenen calers per costejar−se un cavall.
A tot el llarg de l'armadura podem observar l'amplissima dedicació que les escenes de caça tenen. A la 2ona
secció trobem dos homes caçant un au de grans dimensions, mentre un li clava una llança l'altre l'agafa pel
cap. La segona escena que apareix en la mateixa secció es un jenet que persegueix a un sèrvol, mentre un gos
el té apresat pel darrere al front de l'animal hi ha un infant amb una jabalina apunt de clavar−se−la.
S'ha dit que l'ensostrat evoca el regnat de Jaume I. Sense que aquesta afirmació sigui compartida pels
especialistes, no vol dir que algunes de les representacios de l'armadura no facin referència a aquest gran rei,
que perfectament pot entrar en el contingut històrico−religiòs de l'ensostrat. De la seva crònica s'extreu un
fragment en el que comenta que va fer un viatge d'Alcañiz a Albarracin, convidat pel senyor dàquest lloc, i
que s'hospedaria a l'actual Ejea de Albarracin. Després del corresponent descans del monarca anirien a la caça
del senglar. Doncs bé, a la mènsula de la 4ª secció apareix una escena de caça del senglar, on apareixen tres
infants i dos gossos donant presa a un senglar, d'aquesta escena no es pot deduïr que el rei Jaume estigui
present, però es curiòs veure a tres homes d'aspecte plebeu caçant un senglar amb gossos.
Com hem vist d'escenes de caça hi ha moltes, però l'ocupació principal dels cavallers és la guerra, i aquesta
està més que representada en frisos, mènsules i casetons. Uns cops veiem als cavallers de marxa cap a la
batalla. Més endevant els veiem en el fragor de la batalla contra l'enemic habitualment sarraï. Aquesta
esplendorositat alhora de mostrar el potencial bèl·lic tal vegada ve contagiat de terres catalanes, en plena
expansió marítima en aquells temps. Hi ha escenes si més no curioses com ara al fris esquerre de la secció
3era, on un cavaller lluita amb un infant, aquesta escena probablement hauria d'èsser identificada com el que
avui coneixem com un torneig. També al fris esquerre de la secció 2ona, apareix el que s'ha identificat com
una cavalgada d'alarde, en la qual els cavallers passeigen muntats a cavall amb totes les armes excepte el casc.
En totes aquestes escenes de cavalleries tant necessàries per l'engrandiment de l'orgull nacional i religiós en
temps de guerra, es poden distingir els blasons d'alguns dels cavallers i relacionar−los amb les ordres de
cavalleries del moment o amb els escuts dels seus regnes, d'entre d'altres s'han distigit la Creu de Calatrava,
l'escut de la Corona Catalano−Aragonesa.I també apareixen els blasons dels llinatges de la ciutat de Terol: els
Muñoz, Marcillas, Liñan, Villaregut i els Urrea. Els Marcilla posseien l'escut amb sis bandes horitzontals
blanques i vermelles.
Pel que fa al vastissim bestiari que apareix a tot el llarg de l'ensostrat cal dir que aquests poden estar extrets
5
d'algun dels diversos llibres que parlaven de bèsties fantàstiques, bestiaris, o bé s'ha d'atendre a la seva
capacitat moralitzadora i si més no de caire cristià. Cal prestar especial atenció a una figura en la que apareix
un lleó derrotant a un drac en aquesta escena cal destacar l'àmplia tradició cristiana envers el lleó, aquesta
imatge apareix en el 3er tirant, i es pot identificar amb el Vincit leo de tribu Juda. Apart d'aquesta escena
trobem d'altres bèsties com ara dracs, centaures, hidres, grifons, etc...
3.4. Estil artístic.
No es pot posar en dubte que l'acoloriment de l'armadura es notable i que guarda estretes relacions amb la
pintura oriental i occidental dels ss. XII i XIII. En quant a l'ensostrat d'aquest estudi, es nota ràpidament el
gust, no sols per la flora hornamental i els complicats entrellaçats geomètrics sinò per l'excel·lent logro de la
policromia, per la brillantor del color, cuidat fins a l'extrem de la seva aplicació per tintes planes i amb rara
excepció els tons intermitjos.
I és que l'elecció del color va íntimament lligada a la realitat psicològica dels sentiments de l'artista que posa
en els colors a la seva paleta un indefinida gama de colors. No es pot negar en mode algun que tant a les
vestidures, com en els animals, els fons pictòrics, l'heràldica, es fa mitjà d'expressió del que va supossar una
època d'esplendor en una comarca de recent reconquesta.
Sembla llògic que un lleó, per exemple, sigui pintat amb el seu color original. Però no falta escena en la que el
lleó no apareixi, per exigència simbòlica o figurativa de color vermell.
La decoració pintada de l'ensostrat, desde el punt de vista tècnic, es troba realitzada en temple sobre taula, i
des del punt de vista formal es trova relacionada amb el gòtic linial aragonés pels volts de 1285. La tècnica
pictòrica, en un informe de 1987 realitzat per ICROA, recull que la tècnica pictòrica usada es, una preparació
de clara d'ou i sang de vaca o bou.
Yarza aborda l'anàlisi formal i estilístic de tot el repertori ornamental agrupant−lo, per procedències
artístiques, en quatre grans blocs: a) repertori decoratiu de tradició islàmica; b) llenguatge ornamental i
figuratiu del 1200; c) el llenguatge ornamental i arcaitzant de tradició romànica; i d) llenguatge figuratiu del
gòtic linial al 1285.
BIBLIOGRAFIA
• RABANAQUE Martin, Emilio; El artesonado de la Catedral de Teruel, en Teruel nº 17−18. Teruel
1957, pp 142−202
• YARZA Luaces, Joaquin; En torno a las pinturas de la techumbre de la Catedral de Teruel (Teruel
1975), IIº Simposio internacional de mudejarismo. Teruel−Madrid 1978, pp 41−70
• YARZA Luaces, Joaquin; Santa Maria de Mediavilla, Teruel: Pintura de la Techumbre Mudéjar, en
Gonzalo BORRÁS ( Coord.), Teruel Mudéjar, patrimonio de la Humanidad. Zaragoza, Ibercaja, 1991.
pp 239−318
• BORRÁS Gualis, Gonzalo; La techumbre de la Catedral de Teruel. Zaragoza 1999
• BORRÁS Gualis, Gonzalo; Teruel mudéjar, en Descubrir el Arte nº 6. Madrid 1999, pp 32−43
• BORRÁS Gualis, Gonzalo; Arte mudéjar aragonés. Zaragoza, Guara, 1978
• PANO Y RUATA, Mariano de; La techumbre de la Catedral de Teruel, Revista de Aragón, V , 1904,
pp 53−59, 103−108, 152−157.
6
• NOVELLA Mateo, Ángel; El artesonado de la Catedral de Teruel (Santa Maria de Mediavilla),
Teruel, nº 32, 1962, pp 175−233
• AGUILAR Garcia, Mª Dolores; La pintura en la techumbre de la Catedral de Teruel, Actas. III
Simposio Internacional de Mudejarismo (Teruel 1984). Teruel, Instituto de Estudios Turolenses,
1986, pp. 571−592.
ÍNDEX
• La ciutat
• L'església
• L'ensostrat
3.1. Autories, cronologies i altres hipòtesis
3.2. Congetures sobre el terme
artesonat i el procés de construcció
3.3. Decoració i temàtica de l'ensostrat
3.3.1. Temes sacres
3.3.2. Temes profans i la vida a la
ciutat
3.4. Estil artístic
1
16
7