INTRODUCCIÓ A L’ESTRUCTURA SOCIAL DE CATALUNYA

INTRODUCCIÓ A
L’ESTRUCTURA
SOCIAL DE
CATALUNYA
Presentació a càrrec de Brahim Yaabed
Brahim Yaabed: En primer lloc, vull donar-vos les
gràcies per venir avui aquí, aquesta tarda de dilluns,
al seminari «Democràcia, participació i societat civil a
la Catalunya d’avui», i avui parlarem de la introducció
a l’estructura social de Catalunya. Ens acompanyen
dues personalitats de la societat catalana. L’una és
veterana, és Jaume Sobrequés; d’ell no cal parlar-ne
gaire, és llicenciat per la UB i catedràtic d’història de
Catalunya a la UAB, etcètera; podríem parlar d’ell
tota la tarda-vespre. També ens acompanya Jordi
Sauret, que és doctor en sociologia i director gerent
de l’empresa FeedBack, que es dedica, com sabeu, als
estudis demoscòpics i a les enquestes.
Parlarem d’estructura social de Catalunya, el nostre
país, des dels inicis de la seva història, que ha anat
canviant, i aquesta es determina per la demografia i
a la vegada pel teixit econòmic. En aquests últims vint
anys, diria jo, Catalunya ha canviat la seva fisonomia
social d’una manera espectacular. Per tant, avui ens
toca repassar aquesta evolució social i, de retruc, com
que venim d’unes eleccions generals a l’Estat espanyol, aprofitarem la presència d’en Jordi –també d’en
Jaume, no cal dir-ho– per a analitzar aquestes dades
i els resultats del passat diumenge 20 de novembre.
Dit això, en Jaume ens farà una introducció històrica
de cara a aquesta evolució de l’estructura social del
país, i després en Jordi farà la seva ponència, per
a acabar amb un debat amb els ponents i el públic:
vosaltres. Perquè crec que avui tenim moltes coses a
parlar, moltes preguntes, com ara llegir el panorama
polític actual del país, com serà Catalunya d’aquí a cinc
anys, el paper de la crisi, etcètera. Tindrem una tarda
interessant, i s’ha d’aprofitar la presència d’aquests
dos homes il·lustres per a respondre a aquests neguits
sobre els quals no tenim resposta. Per tant, no m’entretinc més; us dono de nou les gràcies en nom de la
Fundació CatDem, del seu director, Agustí Colomines,
que per motius d’agenda no ens ha pogut acompanyar
aquí, i també dels companys d’aquesta casa, que fan
que tot això sigui possible. Moltes gràcies per la vostra
presència. Endavant, Jaume!
Jaume Sobrequés
Hi ha un fil conductor en molts aspectes de la vida del país
que no és possible d’entendre si no fem una mirada retrospectiva cap al passat. Us en donaré alguns exemples que
són d’una evidència absoluta. Parlem una llengua que van
portar els romans aquí, quan varen desembarcar a Empúries el 218 aC, poca broma! Hem viscut sota els efectes –i
encara hi vivim– d’allò que hem anomenat la civilització
cristianooccidental, perquè en els segles III-IV la Península
es va cristianitzar, i amb aquesta, Catalunya. Vivim en una
xarxa de ciutats, les més importants de les quals varen ser
fundades pels romans: Barcino, Baetulo, Gerunda, Ilerda,
Tarraco, etcètera. No és possible d’entendre l’origen de les
ciutats en què vivim sense anar al món clàssic, romà, ja
fa més de mil anys. La distribució de l’hàbitat rural entre
un hàbitat dispers (la Catalunya Vella, masies), un hàbitat
concentrat (pobles, la Catalunya Nova), això és fruit de la
Reconquesta i del repoblament que comença el segle VIII
i acaba el segle XV. Podríem parlar d’una infinitat de coses:
d’estructures socials, de mentalitat, etcètera. L’historiador,
o el ciutadà, si vol entendre el present, en molts aspectes
ha de mirar enrere; és el que jo faré avui, molt breument
perquè tinc poc temps, quant a l’estructura social contemporània d’aquest país.
Nosaltres hem tingut una estructura social i unes classes
socials que són fruit de la història. Ara han canviat les coses;
últimament han canviat tant, que ja és impossible d’analitzar-les amb rigor. Jo, amb això, hi faig una mica de broma.
Fins al segle XX, avançat ja, es podia parlar de classes socials: hi havia un esquema que provenia de l’edat mitjana o
del segle XIX amb la Revolució Industrial, i aquest concepte
d’estructura de classes socials més o menys funcionava.
Ara hauríem de parlar de dues classes socials: els qui treballen i els qui no, i dins dels qui treballen n’hi ha uns que
treballen més i són rics o cobren més, i uns de més pobres
o que cobren menys. Aquesta diferència de basar la diferència social entre els qui treballaven i els qui no és una cosa
absolutament nova. Pel que fa a la idea de les mentalitats,
és la mateixa cosa. Nosaltres podem dir, quan analitzaven
la societat de l’Antic Règim, que els pobres, els proletaris,
eren d’esquerres i que els benestants eren de dretes. Això ja
és mentida: quan Rajoy obté més vots al cinturó industrial
de Barcelona, vol dir que els obrers també són de dretes,
és a dir, s’ha trencat l’estructura. Però aquest no és el meu
ministeri; jo us parlaré molt sintèticament de dos períodes
clau en la història de la formació de les classes socials.
En l’un, que passaré tan de pressa com pugui, des de la
baixa edat mitjana (segles XIV i XV) fins als segles XVI,
XVII i XVIII, l’estructura de les classes socials era la que
analitzaré. Evidentment, hi havia canvis interns, però la
mecànica és la següent, per exemple, una primera divisió:
les classes productores de riquesa, des del segle XIII fins
al segle XVIII, a les portes ja de la gran Revolució Industrial.
Érem una societat, la catalana, i ha estat, des de l’alta edat
mitjana fins ben avançat el segle XIX o el XX, una societat
de pagesos. Per exemple, us donaré una data: en el segle
XV –i això també val per al XVI i el XVII i per al gran cicle
de revolució agrària del XVIII de fa quatre dies–, doncs bé,
del mig milió d’habitants que tenia Catalunya en aquests
segles fins a principis del XVIII, a partir del 1700 fins al
1800, Catalunya dobla la població, de 450.000 a 900.000.
Però durant cinc segles Catalunya té sempre la mateixa
població, amb petites fluctuacions, sempre al voltant de mig
milió. D’aquesta xifra, 350.000 eren pagesos, era gent que
vivia al camp, eren els productors: produïen riquesa. Així,
doncs, no hi havia classes socials marcades: uns produïen
riquesa i uns altres no. Dins d’aquests hi havia una altra
classe social: els menestrals, la gent d’ofici, els artesans,
el sector dels aliments, els moliners, els forners, el sector
dels vestits, la metal·lúrgia, els de la pell, la construcció,
els fusters, etcètera. Aquests representen un 80% de la
població urbana; són els menestrals. Catalunya ha estat
un país de menestrals, com deia Vicens Vives. I després
hi havia l’estrat inferior de la societat urbana: els bracers,
els macips, els traginers... Aquests menestrals, la gent dels
oficis, que són el futur germen de la burgesia –no hi hauria
burgesia el XIX sense aquesta base de gent–, lluitaran a
l’Antic Règim per assolir poder polític. Aquest poder, com
sabem, era en mans de la noblesa, els grans barons, o de
l’alta jerarquia eclesiàstica, o del patriciat urbà (els rics de
les ciutats, els ciutadans honrats). Els menestrals, durant
la baixa edat mitjana, lluitaran també per assolir un lloc
dins el domini polític de les ciutats. Una divisió era els qui
produïen: pagesos i menestrals. Però qui tenia la riquesa?
Primer de tot els grans magnats, els grans barons, la gran
noblesa. Mireu, durant 500 anys –i l’evolució és molt lenta
en l’Antic Règim–, un 40% de la terra era en poder de la
noblesa, un 25% del país era en poder de l’Església i un
35%, en mans de l’aristocràcia de la ciutat urbana, que
havia comprat terres; un 10% de la població tenia el 100%
de la terra, que generava rendes: els barons, l’Església, l’alta
jerarquia eclesiàstica. Els menestrals maldaren per fer front
a l’aristocràcia urbana, els ciutadans honrats de Barcelona.
Els rics de la ciutat eren els qui tenien el domini polític i els
qui havien invertit al camp i tenien propietats agràries. L’Església era dividida en grups socials; hi havia una aristocràcia
(els bisbes i els abats), una classe mitjana (els canonges i
els de baixa, els frares). Durant 500, 600 o 700 anys, el país
tenia tres jurisdiccions, dividides en la jurisdicció nobiliària,
l’eclesiàstica i la reial; eren uns estats dins d’un estat. Els
nobles, en els seus dominis, administraven justícia, tenien
policia, cobraven impostos... Feien el mateix l’alta jerarquia
eclesiàstica; els bisbes, els grans monestirs (Poblet, Santes
Creus), eren senyors territorials, tenien milers de treballadors que treballaven directament per a ells, tenien grans
rendes, grans jurisdiccions –aquestes no s’aboliran fins al
segle XIX–. I finalment les ciutats reials, aquelles ciutats
que depenien directament del rei, és a dir, del poder civil,
com ara. Tots depenem d’un estat civil i no d’un monestir,
ni d’un noble. A l’edat mitjana tot el territori català, amb un
gran predomini de l’Església o la noblesa, era a les seves
mans; tenien el territori i administraven justícia; tenien els
seus veguers, els seus batlles i cobraven els seus impostos:
era un estat dins d’un d’estat. Doncs bé, aquesta estructura, senyorial, jurisdiccional, no s’acabarà fins al segle XIX.
Ara parlarem d’un fet, fent un salt en el temps, que no és
altre que intentar respondre com s’acaba això en el temps.
Com es trenca aquesta estructura que us he explicat ràpidament? Doncs amb la Revolució Industrial, amb la caiguda
de l’Antic Règim, el segle XIX: desamortitzacions, supressió
de les jurisdiccions –això el 1830 i escaig, poca broma!,
– l’abolició del règim senyorial, feudal, creat el segle XI,
l’any 1000-1100. En el segle XI, quan es crea el sistema,
i fins al segle XIX, el país viu –amb canvis interns– en un
règim senyorial, feudal, de jurisdiccions. Catalunya va ser
a mitjan segle XIX, juntament amb el País Basc i algun altre
enclavament molt puntual a Andalusia, l’única regió industrialitzada, i això és molt important per a entendre sobre la
base del que ja he explicat: la Revolució Industrial ajuda a
entendre el món contemporani que jo diria que hem viscut
fins fa quatre dies, en què ja és impossible d’entendre res
i explicar res. Fins ara, tota la societat contemporània és
filla de la Revolució Industrial. Catalunya és l’única regió
peninsular en què es produeix la Revolució Industrial, que
ja s’havia produït un segle abans a la Gran Bretanya i que
va comportar una transformació social i econòmica del
país, i va produir una transformació radical de l’estructura
social i econòmica del país, i, sobretot, va accentuar el fet
diferencial de Catalunya envers les altres regions peninsulars o espanyoles. Això és molt important per a entendre la
Renaixença, o les reivindicacions catalanistes, etcètera. Dos
grups socials destinats a marcar el to de la vida catalana de
la segona meitat del segle XIX i del primer terç, o de la primera meitat fins a la guerra civil, del segle XX es consolidaren
durant aquest temps i són fruit d’aquesta revolució; d’una
banda, les burgesies industrials, comercials, financeres o
agràries, i de l’altra, el proletariat. L’enfrontament entre tots
dos sectors donarà vida a l’aparició del moviment obrer i
les seves lluites reivindicatives, que a Catalunya tindran –
com tothom sap– un marcat caràcter anarcosindicalista;
Catalunya no serà un país de sindicalisme socialista.
La Revolució Industrial comporta un procés d’innovació tecnològica, i alhora n’és filla, caracteritzat per la mecanització
i la producció en massa. Abans ja hi havia indústries al país:
els petits tallers artesanals, aquells menestrals del segle
XV, aquella gent que va muntar petits tallers, ja existien.
La Revolució Industrial suposa la gran mecanització d’això
i es comença a produir en massa; és el que defineix una
societat industrial. En segon lloc, hi ha un augment espectacular de les inversions en la producció i de concentració
d’aquesta en grans fàbriques, que substituïren els petits
tallers artesanals d’arrel medieval, dels menestrals del XIII,
XIV i XV, i que arriben fins al XIX vius, inalterats. Aquesta
revolució també suposa una especialització de la força del
treball i una concentració física de treballadors, molts d’ells
provinents de zones agrícoles que emigren a les ciutats a
la recerca del treball industrial. I encara hauríem de parlar
de la formació del mercat. Ja hi havia mercats, a l’edat mitjana: els mercaders catalans anaven des de l’Orient fins a
l’Atlàntic o a Bruges, poca broma! Però aquests mercats es
consoliden com a mercats que reben producció industrial
de Catalunya. Per tant, hem dit mecanització, producció
en massa, augment espectacular de les inversions, concentració de la mà d’obra a les fàbriques, especialització
de la producció, i hem dit, finalment, formació d’un mercat
regional català-espanyol o internacional, i també hem de
dir americà a les colònies. Mentrestant, la resta d’Espanya
va mantenir, tant en el segle XVIII com en el segle XIX, la
vella estructura feudal de l’Antic Règim i va posar en marxa
un seguit de transformacions socials i econòmiques, més
modernes, que varen actuar com a base dels canvis socials
que configuren la societat contemporània fins a l’època
de la guerra civil. La revolució burgesa dels anys trenta
del segle XIX va qüestionar les velles estructures socials i
econòmiques del passat, i, en canvi, aquesta transformació
no es va produir a la resta d’Espanya, i això marcarà un fet
diferencial, tant des d’un punt de vista polític, com des de
les mentalitats i de la producció econòmica. La Revolució
Industrial catalana es fonamenta sobretot en la producció
tèxtil, que ja a la darreria del segle XVIII i a l’edat mitjana
havia donat lloc a nombrosos establiments, fàbriques de
teixits, arreu del país. Així, doncs, la revolució industrial
d’aquesta indústria tèxtil assumeix aquestes característiques que abans us he explicat. La plena mecanització de la
filatura i d’una bona part del tissatge fan avenços decisius
a partir dels anys trenta.
El procés aquest que us he dit de concentració industrial va tenir lloc en dues localitzacions. L’una és la zona
de concentració hidràulica, és a dir, a la vora dels rius (el
Llobregat, el Cardener, el Freser) i les colònies industrials
que encara es troba un avui dia quan va per la carretera
i algunes de les quals s’han museïtzat, en què els obrers
vivien a la fàbrica, a les colònies, en un règim paternalista
que tenia per objecte fonamental evitar que participessin
dels moviments obrers reivindicatius; per tant, a les zones
de fàcil accés a la força hidràulica o a les zones de ports,
és a dir, als llocs on és més fàcil d’accedir a les matèries
primeres o al comerç de què us he parlat –altrament dit,
el Maresme i el Barcelonès, tota la zona industrial de l’àrea
metropolitana– i que són filles de la Revolució Industrial.
Hem dit que la Revolució Industrial es fa a Catalunya amb
el tèxtil, i hauríem de parlar també de la gran indústria
metal·lúrgica catalana (La Maquinista Terrestre i Marítima),
o hauríem de parlar de les fàbriques de química (la Cros,
o la Indústria).
La Revolució Industrial, hem dit, dóna vida a dos grups soci-
als que marcaran el to del país, econòmicament, socialment,
políticament i culturalment. Són allò que he anomenat les
burgesies, la gent que ha fet diners en el procés industrial i
que són els burgesos. De burgesia no n’hi ha una de sola. Hi
ha la burgesia agrària, els antics del període senyorial, que
encara en queden, naturalment, no desapareixen; són els
nous que han accedit a noves propietats al camp; són alguns
nobles espanyols que tenen interessos agraris a Catalunya;
són la burgesia industrial amb interessos al camp: els Bonaplata, els Güell, els Girona. A més de ser de la burgesia
industrial, han invertit i han comprat finques al camp. També hi ha una burgesia d’activitat econòmica immobiliària;
són els especuladors, que han arribat fins avui; són la gent
que fa compravenda de terrenys urbans, els constructors
de cases. En aquest període què passa? Que s’estava fent
l’Eixample –això que veiem aquí fora–; per tant, l’Eixample
permet negocis immobiliaris especulatius impressionants,
i això dóna lloc a una classe social que arribarà fins quan
vulgueu. Ara la crisi ens ha alliberat d’ells, i hauríem de dir en
bona hora si no fos que darrere hi ha els obrers, i això ja sap
més greu. Són els especuladors, una burgesia econòmica
immobiliària; creen societats financeres: el crèdit mercantil,
el crèdit del foment, etcètera. Hi ha una burgesia comercial,
són l’alta burgesia comercial: els naviliers d’alta volada, els
consignataris de comerç, la gent que nolieja en vaixells cap
a Amèrica. Deveu haver sentit a parlar d’Antonio López, que
té una plaça per aquí, un santanderí que arrela aquí i que
crea la Companyia Transatlàntica amb la col·laboració de
gent com Manuel Girona o els Urquijo-Bas. Són noms que
sonen fins fa quatre dies i que comercien amb Cuba, Puerto
Rico, les Filipines; també amb els Estats Units, Colòmbia,
Veneçuela, l’Argentina o l’Àfrica; creen grans companyies
que seran privilegiades pel poder, pel govern. El govern,
aquestes flotes de vaixells les aprofitarà per a transportarhi tropes, passatgers o correspondència a Amèrica: és el
que en diríem l’alta burgesia mercantil. Després hi ha una
burgesia –tot això és al voltant d’aquesta revolució industrial, d’aquest fenomen tan impressionant– de les activitats
financeres: els banquers, dels quals també hem sentit a
parlar, propietaris d’entitats de crèdit o assegurances, accionistes de companyies ferroviàries.
En aquest moment també –som a mitjan segle XIX, Revolució Industrial– cal fer una línia de ferrocarril. Aquestes línies
es construeixen en els anys seixanta, a partir del cinquanta,
la línia Barcelona-Mataró, el seixanta i escaig el tren arriba
a Girona, etcètera. És a dir, els negocis ferroviaris són els
banquers: el de Girona, el Banc de Barcelona, el de Crèdit
Mercantil, els Arnús, el Banc Hipotecari, l’Hispano Colonial,
etcètera.
I finalment la que ha donat nom a tot el procés, la burgesia
industrial: a la comercial, l’agrària, la financera, l’especulativa, etcètera; són els industrials dels filats del cotó, dels
teixidors; són els Bacigalupi, els Ramisa, els Jerónimo, els
Muntadas. Totes aquestes burgesies esdevindran un grup
de pressió a Madrid, són un poder fàctic; constituiran a
Madrid el grupo catalán –això d’anar a Madrid i influir allà
són coses que sonen–. I què hi faran, totes aquestes burgesies, allà, aquests rics, que quan poden ja hi van amb tren,
a Madrid? Defensar el proteccionisme per a la indústria
catalana, els aranzels; afavorir la indústria catalana enfront
dels latifundistes andalusos o castellans que defensen el
lliurecanvisme. Aquesta gent seran el grupo catalán i defensaran el proteccionisme de la indústria catalana. Només
uns vint o trenta detenten aquests grans noms, un lloc social, una influència; són molt pocs, realment, els grans, els
realment importants, però tenen un gran poder. A aquests
s’hi ha de sumar un altre grup social que també ajuda a
entendre la societat, els americanos, que són gent que han
fet grans negocis a Amèrica i que retornen capitals aquí,
són els indians: són gent que invertiran els beneficis que
han fet a Amèrica, sobretot, i a partir de principis mitjan
segle XIX, quan molts d’aquests països americans es fan
independents. I no cal dir després de l’anomenat «desastre
colonial de 1898», que suposarà una repatriació d’aquests
capitals i aquests americanos tornaran de diversos països,
i a partir del 98, a Cuba i a altres llocs d’Amèrica, i també
faran grans inversions especulatives que han deixat una gran
empremta a la ciutat actual, no solament a la de Barcelona
–hem de mirar de no fer de la història de Barcelona com
si fos la de tot Catalunya–, sinó també en altres ciutats,
per exemple, del Maresme o d’altres indrets de Catalunya.
I finalment diríem que hi ha encara una burgesia intel·lectual,
que ja tocava! Són aquesta burgesia intel·lectual catalana, com ha passat tantes vegades al llarg de la història.
De moment tenen els ulls molt girats cap a Madrid: Felipe
Monlau, Pere Mata, Francesc Permanyer, Pi i Margall mateix, Laureà Figuerola, són gent que d’entrada van a Madrid
i intenten fer cultura. Però ben aviat, i a partir de mitjan
segle XIX, Barcelona recupera la universitat el 1833-34-35.
Recordeu: la desfeta de 1714. Felip V suprimeix totes les
universitats catalanes i en concentra una de sola a Cervera,
l’única ciutat que havia estat lleial als borbons i a Felip V.
Per tant, una única universitat, que també va donar grans
intel·lectes, però Barcelona no en tenia. Al voltant d’aquesta universitat naixerà una autèntica burgesia intel·lectual,
dels Martí d’Aixalà, Milà i Fontanals, Llorens i Barba, Mañé
i Flaquer, Bosch i Labrús, Duran i Bas, Rubió i Ors, etcètera.
És a dir, una burgesia intel·lectual que serà la que donarà
ales a aquest fet diferencial i al moviment de la Renaixença
cultural del país i, de mica en mica, influenciarà aquesta
burgesia industrial, que es farà regionalista o catalanista,
fins a esdevenir un catalanisme polític. I també són gent
que impulsaran el moviment de la Renaixença i, amb el
canvi de segle, el modernisme, que també ha deixat una
gran empremta en la societat actual.
La Revolució Industrial genera un augment del nombre de
treballadors, la concentració en algunes comarques: al pla
de Barcelona, al Vallès, al Maresme, com hem dit abans,
gràcies a les fàbriques tèxtils. Aquests treballadors de la
Revolució Industrial lluitaran des dels anys quaranta del
segle XIX fins a la guerra civil per diverses qüestions: contra
les condicions de treball i de vida, a favor d’una jornada laboral més sensata. Penseu que la jornada laboral d’aquest
potentíssim sector del proletariat era de seixanta-nou hores
setmanals el 1858, i la jornada diària, de catorze, quinze i
setze hores. Per exemple, en una població com Salt, el 1870
es treballava de les cinc del matí a les nou del vespre. La mà
d’obra lluitarà per alliberar-se de la mà d’obra femenina i
infantil, que tenia una explotació impressionant. Perquè ho
veieu, el 1856 –és una data concreta– el salari oficial dels
homes era de deu rals (xifra arrodonida), el salari oficial de
les dones era de quatre rals i el salari oficial infantil, de nens
que a partir de nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze anys
treballaven amb una jornada gairebé normal, era de tres
rals. Els aliments dels obrers eren de molt poca qualitat, i
aquests tenien grans malalties, grans epidèmies, malalties
contagioses, etcètera.
Tot això donarà lloc, a poc a poc, a l’organització dels sindicats obrers, de la lluita obrera. L’any quaranta del segle XIX
Catalunya té la primera organització obrera de Catalunya i
d’Espanya, que és una colla que porta el nom d’Associació
de Protecció Mútua de Teixidors del Cotó. Aquest món obrer
reivindicatiu per una jornada laboral digna, per uns sous
dignes, per unes condicions de vida dignes –les fàbriques
eren humides, fosques, etcètera–, doncs aquesta lluita que
a vegades va ser, avançat el segle, mor. També a vegades els
obrers, amb els proteccionismes, donaran suport a alguna
manifestació que marcarà el to diferencial del sindicalisme obrer a Catalunya. Serà la introducció, a partir dels
anys seixanta-setanta del segle XIX –i això marcarà tot el
moviment obrer fins a la guerra civil d’una manera clara i
nítida– de l’anarcosindicalisme, de l’Associació Internacional
de Treballadors (l’AIT), l’associació llibertària anarquista que,
diríem que a partir dels anys setanta, s’introdueix i esdevé
absolutament majoritària a Catalunya. L’anarcosindicalisme
prevaldrà com a força motor de les organitzacions obreres
literalment fins tota la República i durant la guerra civil. El
moviment obrer es radicalitzarà a mesura que vagin passant els anys, fins a esdevenir i promoure autèntiques accions terroristes en acabar el segle XIX. Per exemple, tenim
l’atemptat contra el general Martínez Campos; la bomba
del Liceu el noranta-tres; l’any noranta-quatre, executats
set anarquistes; la bomba al carrer dels Canvis Nous quan
passava la processó de Corpus, que produeix sis morts; el
Procés de Montjuïc, on van ser executats cinc anarquistes,
o l’assassinat de Cánovas del Castillo. És a dir, que serà un
moviment que es radicalitzarà fins als anys vint del segle
XX, el 1920-1923, en què hi haurà allò que dèiem del llibre
de Maria Aurèlia Capmany, el famós Quan matàvem pels
carrers, quan organitzacions obreres i pistolers de la patronal, pistolers a sou, varen produir, entre 1920 i 1923,
s’ha calculat entre 500 i 600 morts. D’aquí vindrà després
una de les excuses i dels motius del cop d’estat del general
Primo de Rivera el 1923. També es produeix a Barcelona,
però no hi arrela; curiosament, al final del segle hi ha un
intent d’organitzar un moviment obrer de tipus socialista;
l’any 1888 es funda a Barcelona la UGT, fins que deu o dotze anys després, com que aquí no funcionà, es treballarà
des de Madrid. Però és que en l’any 1888 es funda també
a Barcelona el PSOE. El PSOE es funda a través de Pablo
Iglesias. Hi ha encara un intent, tampoc reeixit, de fundar
un sindicalisme catòlic arran de l’encíclica Rerum Novarum
de Lleó XIII, de 1891, que manifesta una preocupació social
de l’Església per la justícia social, etcètera. I hi ha un intent
de crear, també a Catalunya, un sindicalisme catòlic.
En definitiva –i acabo–, la Revolució Industrial, amb l’aparició
d’aquests dos grups socials, marcarà el to de la societat
contemporània fins a la guerra civil, i deixarà herències
polítiques i socials que han perviscut molt més enllà de
la guerra civil. Però em sembla que això és un altre tema,
ministeri que avui no em toca a mi d’ocupar-me’n. Res més
i gràcies.
Jordi Sauret
Hola, bona tarda! És veritat, i l’estava escoltant i pensava
com lligaria una cosa amb l’altra, però ha estat fàcil. He
anat prenent notes de tot el que ha anat dient i jo us parlaré d’una cosa molt més tangible, que és, en el fons, què
va passar en les eleccions de fa una setmana, i el que va
passar s’entén molt a partir del que s’ha anat dient fins ara.
Ja al començament de la seva intervenció anterior, s’ha
parlat de llengua i s’ha parlat de migracions. Aquests elements i la identificació ideològica en l’eix esquerra-dreta
tenen molt a veure amb la identificació de després amb els
partits. Si a Catalunya no haguéssim tingut una llengua i
també unes migracions, avui no estaríem parlant de dos
sistemes de partits. Tenim el sistema de partits general
d’Espanya (PSOE, PP i IU) i a Catalunya tenim quelcom
més complex, perquè, a part d’això, a dins del PSOE també
hi ha el PSC, que alguna cosa té a veure amb la llengua i
amb la identitat d’aquí; una altra cosa són CiU, ERC, i ja no
parlem de tota la diàspora de partits, com SI. Allò de què es
parlava de llengua i migracions té molt a veure amb això.
Després, també tenim el sentiment de classe. Quan abans
parlaves de classe social, efectivament, s’ha trencat aquest
sentiment de classe, però ha estat molt important, i en
alguns partits en què sí que és més important aquest sen-
timent de classe però en termes agregats per la majoria
de la població, en aquells que tenim dret de vot, doncs,
efectivament, s’ha trencat aquest sentiment de classe o,
com a mínim, hi ha una clara voluntat de voler ser de classe
mitjana, l’aspiració nacional és de classe mitjana; aquella
classe treballadora que dèiem abans vol ser de classe mitjana. I a partir d’aquí entra un fenomen important, que és el
treball. I deies que aquesta aspiració nacional de ser classe
mitjana es basteix sobre l’eix econòmic, és clar. L’eix econòmic, si a mi em funcionen bé les coses econòmicament,
em permet adquirir una sèrie de posicions, però l’economia i el bon funcionament d’aquesta també és garantia
de les prestacions de l’estat del benestar. Això que avui
hem d’ajustar –hem de dir que potser hem estirat més el
braç que la màniga– en el fons és una conseqüència també
de la situació econòmica; per tant, economia vol dir, per
a mi, que si la situació econòmica del país funciona em
permet accedir a una sèrie d’actes; accedir també vol dir
estat del benestar, vol dir l’ascensió social de les classes,
i això desactiva molts conflictes. En un país on la gent és i
vol ser de classe mitjana –i partir d’aquí no preguntem si
és de classe mitjana-alta o mitjana-baixa, tant se val l’aspiració– s’han acabat les revolucions. Hi ha revolucions
en el moment en què la gent veu que els mecanismes del
sistema no permeten millorar: no em permeten millorar en
estudis, no em permeten millorar en les condicions de vida,
sanitàries, socials, culturals, i, per tant, no em permeten
millorar. Llavors és quan la gent fa coses estranyes i és
lícita la revolució, és normal.
Però tot això ha canviat molt, però sí que té a veure amb
el que dèiem abans. A partir d’aquí, aquestes ànsies de
canvi, i les diferents sensibilitats, acaben vehiculant-se,
traslladant-se a través d’uns partits polítics. En el cas de
Catalunya en tenim cinc, o en teníem tradicionalment cinc,
però des de fa uns anys en tenim ja set i a vegades vuit.
Penso en Ciutadans, penso en Solidaritat, també penso
en la CUP, que a vegades entren i surten. Per tant, què ens
està dient això? Ens està dient que aquests partits clàssics
que teníem aquí a Catalunya estan fallant o, com a mínim,
que sectors significatius que haurien d’estar integrats en
aquests partits s’estan escapant, estan intentant buscar
altres vies. Per tant, tot això ho connecto perfectament,
o dit d’una altra manera, encara no he començat la meva
intervenció, però vegeu que tot això ho he anat agafant de
la intervenció anterior i que hi lliga perfectament.
Per tant, del que estem parlant és d’alternança. Les alternances es poden fer via revolució, es poden fer vies cop
d’estat, que també és una forma d’alternança de classes,
de sentiments de prioritats, de grups socials, de grups
econòmics, de grups culturals, o es poden fer a través del
vot, que és el que fem últimament a l’Europa occidental. I
en el cas de l’Estat espanyol, a partir dels anys setanta-set
setanta-nou, l’alternança la fem així. Però el fet, per tant,
que guanyi un o un altre de què dependrà? Dependrà de
la combinació d’aquests dos eixos que dèiem abans. Hi ha
un eix ideològic esquerra-dreta que sempre hi és, d’alguna
manera hi és; una altra cosa és que la gent sigui menys fidel
a aquests eixos. Hi ha l’eix nacional (més catalanisme, més
espanyolisme) amb totes les combinacions, i dependrà, per
tant, dels partits que es presentin, de quins seran capaços,
d’entrada, de mobilitzar més gent, perquè la primera clau
d’unes eleccions és el grau de participació. Del 100% de
la gent que pot anar a votar, mai no vota tothom. Veurem
que en el cas català, espanyol però català, hi ha un 25%
d’abstenció estructural, és a dir, passi el que passi, tant si
moren cent persones a Madrid o si hi ha un cop d’estat el
23 de febrer del 81, és igual, no es passa mai del 75-77%. O
sigui que hi ha un 25%, que això és molta gent; amb el cens
actual vol dir que, quan fas una campanya electoral, quan
els polítics diuen que ha de votar tothom, hi ha 1.350.000
persones a Catalunya que, passi el que passi, no aniran a
votar. Els qui estem aquí segurament vàrem anar a votar i
no havíem fet mai tantes cues, i un té la sensació que tothom qui coneixem va anar a votar. Jo no conec ningú que
m’hagi dit a la cara que no va anar a votar, excepte algú
que estigués malalt o de viatge. Doncs escolti’m, miri les
dades, que no passem d’un 75%. Per tant, tens un 25%
d’abstenció estructural i, al final, depèn d’aquest 8-10%,
que fa que vagis a votar més o menys.
Les europees són una altra història. Però fora d’aquestes,
després s’acostuma a passar del 54-55%; això és la cosa
normal. Entre aquest 54-55% fins al 75%, aquest percentatge és el que fa que un partit pugui guanyar o no, i, per
tant, en un ajuntament guanyarà un partit; per exemple,
aquí a Catalunya acostuma a guanyar CiU, però al cap d’un
any hi ha generals i la cosa més normal és que guanyi el
PSC-PSOE. I bé, què ha passat? Doncs el que ha passat
és que hi ha un 8-10-15%, depèn del cas, de gent que va
a votar o no. Aquest és el primer punt. I, a més, quan va
a votar no sempre vota exactament igual, i això té molt a
veure amb el que hem dit fins ara: la llengua, el sentiment
de pertinença, etcètera.
I, per anar acabant la meva síntesi del que s’ha fet fins ara,
has parlat de fet diferencial, que això ja ve del segle passat,
quan una part d’aquesta burgesia catalana va anar a defensar els interessos a Madrid. I aquest fet diferencial es basa en
dos eixos, l’econòmic –uns interessos que s’han de defensar
o que un creu que s’han de defensar–, i l’interès identitari
(llengua, tema internacional, identificació, etcètera), i, en tot
cas, cal veure com totes les migracions s’han anat adaptant
d’alguna manera al país d’acollida; si no, seria impossible,
per exemple, entendre els resultats de diumenge passat.
Amb les dades d’avui fa un any –just un any, que avui és
28 de novembre del 2011–, avui fa un any que l’electorat
català va anar a votar amb una participació alta del que són
unes eleccions al Parlament de Catalunya, pràcticament
un 59%; és molt pel que fa a eleccions catalanes. I aquesta
gent va fer una cosa estranyíssima: pràcticament va donar
una majoria absoluta –que no hi és, i alguns tenen molt
clar que no la tenen perquè no poden governar bé, però
pràcticament una majoria absoluta– a CiU, per exemple, en
ciutats on el president Pujol no havia aconseguit guanyar
mai. I va guanyar pràcticament en tota l’àrea metropolitana,
en ciutats com Sant Feliu de Llobregat, Molins, en ciutats
on no havia guanyat mai. Això ens vol dir alguna cosa: es
trenquen les fidelitats partidistes, i ens vol dir també que la
gent, en un context de crisi econòmica, prioritza com mai
altres coses, que aquest eix no és estrictament ideològic.
I a partir d’aquí és allò de què us parlaré. Per tant, fem un
salt des del trenta-sis, més o menys, i jo me’n vaig a fa una
setmana, al diumenge passat.
He preparat un Powerpoint i intentaré que sigui al màxim de
pedagògic possible; hi he posat per títol Les enquestes en
la base de l’estratègia electoral. Bé, un servidor es dedica
a fer això; jo em dedico a fer demoscòpia, a fer estudis de
mercat, i, per tant, a través de les enquestes també veiem
com evolucionen les coses. I això és el que us explicaré.
Per tant, començarem primer situant la composició de
l’electorat català en les eleccions anteriors. Prendré com
a base les eleccions generals del 2007 i les autonòmiques
del 2010 perquè veieu els eixos on ens trobem. Veurem com
s’identifica la gent i, a partir d’aquí, veurem l’enquesta del
CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que van publicar el mes
de setembre-octubre. En aquella enquesta, amb les dades
extrapolades –ara veurem com s’extrapolen les dades, no
allò que va sortir directament, que va ser molt denostat i fins
i tot algun periodista estripà–, veurem com aquell escenari ja
marcava exactament, punt amunt, punt avall, l’escenari que
després es va produir diumenge. Després veurem l’evolució
dels electorats, els transvasaments, veurem quines dades
teníem els qui ens dediquem a la demoscòpia el dijous dia
17 de novembre, que és l’última data en què fas enquestes
–no té sentit fer enquestes en dissabte, però en divendres
encara sí, que és el dia de cloenda de mítings–, i després
veurem els fluxos, o què ha passat o que va passar aquell
dia. Aniré de pressa en les primeres dades, i, a més, sé que
aquí ho veureu poc i malament, però en tot cas intentaré
situar-ho una mica.
Quan abans parlàvem de les migracions, això vol dir que
som una societat molt poc homogènia lingüísticament, i, per
tant, d’entrada, amb dades d’enquesta, no amb les dades
oficials de l’IDESCAT però són bàsicament això, què ens
estan dient, aquestes dades? Que tenim un 41% de gent que
parla majoritàriament català a casa seva, catalanoparlants,
segur. Després tenim un altre 36% de castellà i després hi
ha un altre 20% que parla a casa una llengua o una altra
indistintament. Aquesta és la clau del futur del nostre país;
és a dir, tenim dues comunitats monolingües i som una
mica més els qui som catalanoparlants, però després hi
ha un altre 20% que, si el català entra en una etapa de poc
prestigi social, no de persecució, això tant se val, fins i tot a
vegades la persecució pot anar bé per a ser més punyent,
més defensor. Però en tot cas aquest és el país que tenim.
El vot de CiU en les últimes eleccions generals, no les d’ara,
sinó les del 2007, de les quals tenim les dades d’enquesta,
eren bàsicament catalanoparlants; és a dir, quan CiU va a
les eleccions generals, normalment –tot això ho trencarem
a les eleccions de fa una setmana–, com que a les eleccions generals s’acostuma a prioritzar l’eix dreta-esquerra,
la cosa normal en aquest país que majoritàriament se sent
de centreesquerra és que guanyi, com ha estat sempre, el
PSC-PSOE. Això és la cosa normal; això és el que forma
part del guió, els altres partits s’acaben quedant amb els
nuclis més fidels, tret que tinguin algun motiu per a jugar a
primera divisió –aquesta seria governar a Espanya–.
Va passar això en l’operació reformista, que va ser un gran
moment que va permetre a CiU jugar a primera divisió.
Però en condicions normals és una formació que, per a
un gran gruix de la gent, no compta. Per tant, s’acaba quedant amb l’electorat més catalanista i més de centredreta.
Les 780.000 persones que van votar fa quatre anys, si ho
analitzes, és el nucli dur, són els fidels, fidels, fidels. Tot el
que passi d’aquí vol dir capacitat d’integrar i incorporar
gent que no són exactament el perfil tradicional. I això vol
dir molta més gent castellanoparlant, molta més gent de
centreesquerra, etcètera. I, per tant, les dades són bastant
definitives en aquest sentit. De les 780.000 persones que
van votar CiU fa quatre anys, un 73% eren catalanoparlants,
en un país on dèiem que el 41% eren catalanoparlants. Per
tant, ja es veu. En canvi, a les eleccions d’avui fa un any,
d’1.202.830 persones, els catalanoparlants només eren un
54%. És a dir, l’èxit de les eleccions de fa un any va ser que
aquesta formació va saber superar les barreres idiomàtiques, però hi són; quan parlaves abans que les migracions,
aquestes condicionen moltíssim el vot. Per tant, ens trobem
en una societat totalment bilingüe; però, en canvi, si CiU
vol créixer a les franges frontereres amb el PP i el PSC, la
llengua principal és el castellà, i d’alguna manera n’ha de
ser conscient –que ja ho saben–. L’opinió pública catalana
en l’escala dreta-esquerra se situa en un 4,28, i això és un
centreesquerra, en diríem així. L’electorat tradicional de CiU
se situa en el 5,39, al voltant del centredreta. L’èxit de les
eleccions generals de fa un any va ser que s’hi va incorporar
moltíssima gent de centreesquerra. Després ja veurem per
què la gent fa aquests canvis i vota coses aparentment no
del tot naturals pel que fa a proximitat. En canvi, en l’eix
nacional català-castellà, més sentiment espanyol o més
sentiment català, aquí sí que tenim una majoria difusa d’un
catalanisme que impregna tots els partits d’alguna manera,
i és clar en el cas de CiU, i a tots els partits els passa la
mateixa cosa.
Ara me’n vaig a un gràfic on m’estaré més estona, perquè tot això ens dóna aquest gràfic d’aquí. Veureu que el
punt verd és la mitjana catalana, és a dir, la mitjana de les
5.400.000 persones està posada aquí. Què vol dir «aquí»?
Vol dir que en aquest eix centreesquerra és en una posició
de socialdemocràcia, i en l’eix català-espanyol és en una
posició moderadament catalana. Per tant, la mitjana catalana d’aquests cinc milions es troba en un punt de socialdemocràcia catalanista. Aquest és el tema. Després, ja hem
dit que no tothom va a votar: aquest 1.300.000 persones
que no voten mai, etcètera. És clar, en aquest punt d’aquí
veureu que hi ha partits que són més propers a d’altres.
Aquesta és la fotografia de la gent que va anar a votar al
Congrés l’any 2008. Què va passar el 2008? Aquí hi ha la
gent a qui es pregunta com es posiciona. Fixeu-vos en el
cas de Ciutadans, comencem per aquí dalt. C’s és el PSOE
a Catalunya; és a dir, la gent que se sent de C’s se situa en
unes coordenades d’esquerra i en una banda més aviat
espanyolista. La gràcia del PSOE, en aquest país, ha estat
com l’ha allunyat; és a dir, quan va aparèixer C’s, com que
parlava de llengua, tots els mitjans de comunicació propers
al PSC van intentar vendre que era una segona marca del
PP. Però, en canvi, a la gent que vota C’s, si li preguntem
com se situa ideològicament, és al PSOE. El gran èxit que
ha tingut el PSOE en aquest país ha estat que la gent no
entengués que C’s és el PSOE a Catalunya: d’esquerra i
espanyolista. El que passa és que l’opinió pública no ho ha
copsat i aquests han estat molt hàbils: «Vostè parla de llengua? Qui parla de llengua? El PP? Doncs vostès són el PP.»
Però la gent que vota C’s no està en aquestes coordenades.
Passem al segon tema: el PP. Aquests els tenim aquí. No hi
ha ningú més en aquest espai de dreta i espanyolista; és el
perfil del militant. La gran majoria de partits se situen en
aquesta òrbita d’aquí; aquí és on hi ha moltíssima gent. Si
ho veieu, el PSC és aquí. El gran avantatge del PSC és que
en tot aquest espai d’aquí dalt no hi ha cap altre partit;
perquè, és clar, per a l’opinió pública, no és aquí. Per tant,
quan aquesta gentada, que són moltíssima gent, van a votar
en clau d’eleccions espanyoles –perquè a les altres no hi
acostumen a anar–, només tenen un partit possible, que és
aquest d’aquí, el que els cau més a prop. Per tant, l’electorat
PSOE, si va a votar, només en té un, perquè el PP és molt
lluny, costa molt de traspassar aquesta frontera cap allà.
Per tant, la clau dels èxits del PSC és que té un monopoli
amb una bossa de gent d’1.200.000 persones i una bona
penetració en aquest espai de centreesquerra catalanista.
Aquí tenim ICV i ERC. Fixeu-vos com s’estan ubicant, és a
dir, el que acaba quedant avui a ERC es posa en una situació
gairebé de competició amb la CUP. Quan ERC ha adoptat
posicions més centrals cap aquí, és quan ha obtingut 23
diputats. Avui té el que té, perquè el seu electorat, el que
els vota estant aquí, en aquesta bossa, que els va donar
23 diputats i ara els n’ha donat 3.
I CiU on és? És en aquest centre ample, i també té el gran
avantatge que tot el centre catalanista, aquestes 700.000
persones, no tenen ningú més i, per tant –i aquests sí que
van a votar, aquests sí que ho fan sempre–, és aquest vot
més fidel, però la clau per a créixer és penetrar en tots
aquests altres espais d’aquí.
Aquests quadrats de color groc són el perfil de la gent que
va votar PSC-PSOE a les generals i autonòmiques el 2010.
Aquest electorat és el que va votar Zapatero a les generals
perquè no guanyés el PP, que aquests són molt dolents i les
eleccions del 2008 es van fer en clau que no guanyessin;
varen votar així, i al cap de tres anys van votar CiU a les
autonòmiques. Va passar el mateix en l’electorat d’ERC,
que va votar CiU; no té res a veure amb aquest electorat
d’aquí baix; és un electorat socialdemòcrata, que en algunes
eleccions ha pogut votar ERC però que bàsicament es troba
a la centralitat, i també alguns sectors del PP que van votar
CiU. Però fixeu-vos que són claríssims, els eixos, i que s’ha
d’ocupar aquest espai central d’aquí.
Aquestes són les eleccions generals de fa quatre anys.
Són unes eleccions clàssiques, això és el que toca: que
guanyi el PSC amb més o menys força i que la distància
sigui més o menys forta. Les eleccions del 2010 són les
que ho van començar a trencar tot; la crisi i la mala gestió
del Govern de la Generalitat van començar a trencar coses,
i aquest electorat de CiU, que en altres eleccions tenim
més avall, va pujar. L’èxit d’aconseguir 1.200.000 vots és
situar-te pràcticament en la mitjana catalana, i vol dir que
t’ha d’entrar molta gent ideològicament de centreesquerra
i castellanoparlant; aquesta va ser la clau. I aquesta com
s’aconsegueix? Perquè, és clar, la gent no té unes pulsacions
fixes. La clau és que s’aconsegueixen perquè canvien els
temes d’interès, allò que dèiem de les fidelitats als partits.
Aquesta és la fotografia que tenim del sistema de partits
catalans. Tot el trencament d’esquerres se situa en aquest
espai d’aquí, o sigui, en el fons, de totes aquestes escissions
no n’hi ha cap que seriosament vulgui anar cap al centre; és
a dir, els electors que van fer costat a SI estan competint,
en el fons, amb la CUP. El dia en què se n’adonin hauran
d’anar més cap a la centralitat, i potser aquí la nova direcció
ho entendrà i intentarà, suposo, donar suport a CiU, per
exemple; si ho fessin, això els permetria entrar en zones
de molta més població.
Dit això, aquest és l’escenari antic, el de fa tres anys i el de
l’any passat. Anem a l’escenari de precampanya, en el qual
se’ns trenquen moltes coses, i citaré no una dada meva,
sinó una dada del CEO subcontractada a una empresa
competidora meva; per tant, jo no tinc cap interès a dir
que ho fan bé; és un competidor meu, aquesta empresa
que va fer el treball de camp. Doncs bé, aquesta empresa
va donar unes dades, i en aquestes va posar en la segona
columna –són les dades d’intenció directa, i això va ser una
autèntica bomba– que CiU podria tenir un 22, 6% del cens
electoral, no pas dels votants, un 16,3% el PSC, un 13,% el
PP, etcètera. Aquesta és la dada directa que donen. És clar,
aquí tenim un problema, en aquest país: ens donen dades
no acabades; el CIS, a Madrid, ens agradi o no, almenys es
mulla i fa la intenció directa, i amb els seus models dóna
una projecció. Algunes vegades s’ha equivocat, i ara penso
en les eleccions europees: quan tots dèiem que guanyaria el PP, va ser l’únic que va dir que guanyaria el PSOE.
Doncs mireu, chapeau! Després van cessar o fer dimitir
el director, o el que sigui, però almenys es va mullar. És
molt més clar: amb aquestes dades faig una projecció, i els
del CIS, a les eleccions europees, van dir que guanyaria el
PSOE; va guanyar el PP, i llavors a aquell senyor o a aquella
senyora el van apartar, però es mullen; en canvi, en el cas
català volem ser tan neutrals... I no vull manipular, perquè,
és clar, això és la cuina, que sempre es diu, que jo li dono
les dades directament; mireu, això és el que diu la gent.
Això està molt bé, i després algú ho analitza i en dóna la
seva visió. Però, si jo dono els ingredients i després no està
acabat, els mitjans de comunicació no tenen cap cultura en
aquest aspecte, i, a més a més, la urgència de temps: ho
està presentant el director del CEO i Catalunya Informació
ja ho està punxant, i els de l’Agència EFE ja estan penjant
els teletips. I què diuen? Doncs el que surt directament. És
clar, com que no hi ha aquest procés d’anàlisi, és una feina
no elaborada, i aquí va ser un impacte per a molta gent, i es
va dir que el CEO no havia fet bé el treball de camp. Tinc la
imatge d’algun director de diari a TV3 estripant l’enquesta
i dient: «Jo no pagaria una enquesta no acabada.» Això és
cert, jo tampoc no pagaria una enquesta que no em digués, traduït, què vol dir allò. Però això no és culpa del CEO
d’ara ni del de quan es va constituir. Es va creure que així
no s’influiria en l’opinió pública; però, és clar, quan dónes
això, és una autèntica feina no acabada; s’ha d’analitzar.
Uns servidors, FeedBack, des de fa molts anys, ja en l’època del primer CiU, amb Gabriel Colomer, ja estàvem molt
disconformes amb com es donava això, molt, molt i molt
disconformes. Després del primer any del segon tripartit,
aquest ja no tenia una majoria sociològica; és a dir, una
majoria de l’electorat d’Esquerra va caure en picat en fer
president Montilla. Això va ser al cap de sis o set mesos
d’investidura: va caure en picat, i el tripartit ja no tenia una
majoria sociològica. Hi havia una part dels tres partits que va
caure en picat; després van caure els socialistes, però això
va ser ara. Les enquestes del CEO no ho donaven mai, és a
dir, al cap d’un any CiU ja hauria guanyat les eleccions, no
amb la contundència recent, perquè encara no havia esclatat
la crisi, però ja no sumaven les tres forces del tripartit. Però
les enquestes del CEO mai no ens ho varen dir, això, mai.
Què ens deien? Que hi havia un empat. Sempre hi havia 22,
21, i veies TV3 amb uns histogrames magnífics i uns gràfics
magnífics que donaven un empat. Però, és clar, ja els hauria
agradat tenir un empat!, i l’opinió pública s’enduia aquesta
imatge: allò ja no sumava. I un servidor, a qui molestava
això, l’únic que podia fer des de la meva empresa, era fer
la contraprogramació del CEO. Doncs, com deia, fèiem la
nostra cuina, com el CIS. Amb el meu model dóna això; no
ho feia ningú més. Lògicament hi havia diaris que ho compraven i n’hi havia que no; TV3, mai, evidentment. Doncs
amb aquesta enquesta del CEO tan dolenta, això mateix –si
voleu podeu entrar a feedback.cat i mirar les projeccions del
CEO– donava aquest escenari. Aquella enquesta tan dolenta
que algú va estripar donava, amb dades del 13 d’octubre,
que CiU podia guanyar les eleccions amb 16 diputats, PSC
15-16, 12 PP, 1-2 ERC, 2 ICV. Això, el 13 d’octubre! Perquè
entengueu que les campanyes electorals milloren coses,
modulen coses, però els miracles, a Lurdes. Si tu en tens 25
i te’n vas a 15-16, pots millorar algunes coses, encara més,
tots pensaven en 17, 18 amb un excés de mobilització; 17 era
el nombre, i es va anar consolidant a 16. Això sí que ho veia,
16, i aquest 16 de CiU tothom pensava al final que molts
vots s’acabarien mobilitzant, i quan es mobilitza només
tenen un partit, i, per tant, aquest 16 patirà, hi pot haver
un empat. Però això són dades del 13 d’octubre fetes pel
CEO a través de l’empresa subcontractada. Per tant, mireu
que diferent que és la intenció directa o quan fem la cuina.
És clar, en aquell moment va sortir això i va ser impactant.
Com a mínim, no és la imatge que teníem al cap d’aquells 25
del PSOE. Per tant, aquest era l’escenari de precampanya:
tots els partits ho tenien i tots feien les seves enquestes.
Més o menys, punt amunt, punt avall, a tots ens sortia el
mateix. Per tant, el CEO va fer una bona enquesta, però
el problema és com presentar-la a l’opinió pública. Com
que ningú no li fa la cuina i no la hi pot fer –ho té prohibit,
a més, en els estatuts–, el CEO ha de presentar les dades
tal com són, i així el que fas és desinformar.
Bé, això és un tema de majories al Parlament, etcètera. Ara
anem a les dades de campanya. En veure això, entendreu
la campanya de cada un dels partits; cadascú fa el que pot
en la vida; «en tal va fer una campanya dolenta», depèn.
I segurament sí, alguns van fer una mala campanya, però
veiem com això va evolucionant, és interessant.
Sé que la taula és fatal i no la podeu veure de cap manera,
però us l’explicaré. Després penseu que anirem a aquesta,
que és molt més agradable: és la síntesi de l’anterior.
Sí que vull entretenir-me un moment en les dades que ja
són de les setmanes de campanya, els trekkings de campanya, que en diuen. Hi ha partits que ja contracten estudis
durant els dies de campanya. Aquestes dades són del 17 de
novembre, del dijous abans. Eren ja per a anar-les seguint.
Quan preguntem d’una manera espontània «vostè per quin
motiu decidirà el vot», un 68% diu que sortir de la crisi
o més llocs de treball és el més important. Veiem que el
tema principal no és un tema ideològic, no és un tema de
dretes i esquerres, com alguns partits han intentat fer-nos
creure; en aquestes eleccions la pel·lícula anava de sortir
de la crisi i de crear llocs de treball, i era contundent. He
marcat la fila verda perquè en totes les franges l’electorat del
PSC-PSOE, a les eleccions del 2008, eren quasi 1.700.000,
una barbaritat! D’aquesta barbaritat de gent que va votar
massivament Zapatero perquè no guanyés el PP –i la resta
de partits es van quedar amb els ossos, amb els electors
més fidels, i això dóna el que dóna en cada cas– un 74%
de l’electorat de Zapatero diu que el primer tema és sortir
de la crisi econòmica. I en l’electorat de CiU és un 68% el
qui ho diu, un 78% en el del PP, etcètera. Aquest és el tema:
qualsevol que durant la campanya electoral intentés col·
locar algun altre tema que no fos sortir de la crisi no tindria
cap interès de l’opinió pública. Ho sabem ara perquè hi ha
hagut uns resultats electorals, però ho vàrem veure ja a
les eleccions municipals. Encara més, Zapatero només va
guanyar les eleccions del març del 2008; en les següents
eleccions d’aquell mateix any hi va haver europees a l’estiu, i
hi va anar a votar poquíssima gent, però el PP ja va guanyar
claríssimament, és a dir, a Zapatero ja li va començar l’abstenció selectiva. Molta gent que li havia fet costat perquè no
guanyés el PP, perquè l’economia no en formava part, i quan
el PP parlava que hi havia crisi perquè s’havien passat tres
anys –feu memòria: la bomba, la motxilla, allò de la goma
2–, havien perdut tota la credibilitat en parlar del tema. I,
per tant, quan en l’últim moment van intentar entrar en el
tema econòmic, per a la gent ja no tenien credibilitat, i en
canvi era veritat, després ho hem vist, que la crisi estava
esclatant, però no tenia credibilitat; la campanya del PSOE
d’un país divertit, contra aquests que sempre van en pla
negatiu, no tenia credibilitat.
Això va ser pel març; però, és clar, les europees eren a l’estiu;
havien passat tres mesos i ens n’havíem adonat: estàvem
en crisi. La gent tenia consciència de crisi i van votar poquíssims, però el PP ja va guanyar. Algú podria dir que han
guanyat perquè la gent no va anar a votar, però també et
pots preguntar per què la gent no ha anat a votar: els uns
van a votar perquè, deien, «el meu partit no m’ha enganyat,
el PP m’ha dit la veritat» i, en canvi, el votant del PSOE es
va quedar massivament a casa. I Aguilar, el candidat, un
home agradable, dirà per què li ho han fet pagar a ell, si és
una bona persona. No, no li ho feien pagar a ell; ell es va
endur la primera bufetada en abstenció del seu electorat:
«M’ha enganyat el meu partit: em quedo a casa.»
Algú va dir que era poca participació, d’acord. Vénen les
municipals; aquí sí que hi ha participació, i ja vam veure
com va quedar el mapa d’Espanya: Sevilla i Còrdova, dues
ciutats d’esquerres; a Còrdova hi havia hagut alcaldes d’IU,
amb gent com Aguilar o Anguita; avui, majoria absoluta del
PP. És clar, quan veus això, creus que està passant alguna
cosa. Aquí hi ha gent, com ara una persona de vint o trenta
anys, que votava comunista en algun moment, després va
passar al PSOE o es va abstenir i ara vota el PP; si no, no
surten els números: no tens una majoria absoluta del PP
a Còrdova sense aconseguir un transvasament directe de
vots. Això vol dir que alguna cosa falla en les classes socials, en la identificació partidària alguna cosa està fallant.
Vénen les generals i passa el mateix: la cosa va d’economia. El PSOE només podia parlar d’economia, però no tenia
credibilitat; si haguessin tingut una sola idea econòmica,
creïble, ja l’haurien aplicat: no aniràs a l’abisme amb cinc
milions d’aturats i dir que saps sortir de la crisi. No sigui
tan pervers! Si té encara que sigui mitja idea, apliqui-la ara
mateix! Per tant, són desastroses, les dades que tenia el
PSOE d’anar a unes eleccions amb un sol tema, l’economia,
i tu no en pots parlar; has d’intentar trobar alguna cosa que
molesti i que d’alguna manera preocupi el teu electorat, i
és cert que a l’electorat socialista les següents coses que
li marquen són el no a les retallades.
I això són aquests punts d’aquí, però no s’adonaven que la
gent, quan comença a veure les retallades, pregunta per
què s’han de fer i, per tant, en el fons, és una conseqüència
negativa de com ha deixat vostè les coses; és a dir, no és
un plebiscit sobre si vols que et facin les retallades o no, no
era això; per tant, era una conseqüència negativa d’això. En
tot l’escenari –i fent una síntesi– l’economia era el tema en
tots els grups electorals. Dit d’una altra manera, un 68%
eren llocs de treball, un 31% eren canvis en la situació econòmica, tant se val. Després hi havia el bloc retallades, que
efectivament era molt nombrós: algunes eren en sanitat (un
25%), un 18,9% en educació, un 6,8% en serveis socials,
etcètera. És un bloc important però sempre molt inferior a
l’altre, i sí que hi ha hagut partits que s’han basat en això,
però això dóna el que dóna, i és molt digne.
Veureu que Iniciativa ha tingut un creixement de 96.000
votants. És clar que hi ha gent que ha votat en base a això,
però aquest no és el tema. I després hi ha tots els temes que
també surten espontàniament: la classe política honesta,
un 7,4%; la societat ciutadana, un 5,9%, etcètera. Però no
anaven d’això, aquestes eleccions, com hem pogut veure.
Per tant, és un mal paper, per entendre’ns, com tenia el
pati cadascú.
D’una manera suggerida, preguntàvem també què tenia en
compte la gent a l’hora de decidir el vot. És clar que el primer
punt o eix era quin era el partit amb millors propostes per
a sortir de la crisi i crear llocs de treball; però, és clar, això
t’ho diuen tots els partits: l’electorat del PSOE amb un 58%,
el de CiU amb un 48%, el del PP amb un 73%, etcètera;
només el d’Esquerra, amb un 33%, és poc significatiu. Tot
i això, aquest és el tema transversal.
En un segon punt apareix el partit que pugui defensar millor
els interessos de Catalunya, però sempre supeditat a l’altre.
Aquí entendreu que, depèn de quin partit siguis, jugaran una
carta o una altra. Si ets del PP, només tocaràs tres tecles,
com han fet tota l’estona (canvi, España, economia); són
tres tecles, no n’havien de tocar cap més. Pel que fa a la
paraula canvi, la gent, evidentment, volia canvi; les eleccions
van d’Espanya, i el canvi és econòmic. No hi ha més temes:
no hi ha tema lingüístic, no hi ha cap altre tema; qualsevol
altre tema genera antipatia, vot en contra. És clar, si CiU
tocava només canvi i economia, d’acord, això és el PP. Havia
d’introduir en unes eleccions generals el tema de Catalunya;
s’havia d’introduir el tema català, que costa. Fins molt al
final no es va començar a tocar. Veureu per què. Quant a
l’electorat socialista, si ets del PSC, què fas amb aquestes
dades? Segurament haurien d’haver intentat vendre tota
la política social que havien fet en algun moment: drets
de minories, etcètera. Però està tan desconnectat, aquest
tema, amb un electorat que només vol sortir de la crisi,
que varen fer una campanya. Per tant, és cert que al seu
electorat el preocupa aquest tema de les retallades, però no
és el tema principal. Iniciativa, en canvi, ho tenia més fàcil.
Parla d’economia però parla també que hi hagi un govern
progressista a Espanya, d’evitar un govern de majoria del PP.
I en el cas d’ERC, a part de la crisi, és el partit que defensa
millor els interessos de Catalunya. Per tant, cada electorat
tenia les seves preferències, però veiem que no totes tenen
la mateixa importància. Aquesta dada és demolidora per
al PSOE i explica el que va passar.
Per a aquesta gent que d’una manera espontània i suggerida –i bàsicament és economia–, si li preguntes quin
partit creu que a Madrid defensarà millor els temes que el
preocupen, quin partit ho pot fer millor, CiU, d’entrada, té
una preferència d’un 22%. Abans d’aquesta dada, però,
jo em quedaria amb els vermells de baix. Hi ha un 20,3%
que diu que cap partit, mentre que hi ha un 13% que diu
que no ho sap. Hi ha un 33% de població que diu que cap
partit, i això és allà. Allò que em preocupa a mi hi ha un 33%
dels catalans que no ho situa en cap partit. I dels que ho
situen en algun partit, en primer terme CiU amb un 22%, el
segueix el PP amb un 15% i empatat més o menys amb el
PSOE, amb un 12%. No cal que veieu l’excepcionalitat del
tema, però el PP és un partit que a les enquestes sempre
surt per sota; allò més normal d’aquests sempre és que
tinguin una citació del 5, 7 ,10% en una enquesta. Que el
PP planti cara en una enquesta al PSOE t’està dient com
va la cosa, vol dir que treu cap. No és normal. Si mireu
qualsevol enquesta del PP a Catalunya, sempre té unes
dades molt minoritàries. Que hem de fer molta cuina per
a imputar una sèrie de vots molt amagats, però més enllà
dels totals marginals.
Si anem columna per columna, dels votants del PSOE amb
Zapatero, que van ser 1.700.000, només un 32% considera
que el seu partit de fa quatre anys pot solucionar allò que
ens ha dit que el preocupava, fins i tot les retallades. Això era
ja en campanya electoral! Per tant, no tens cap credibilitat.
En canvi, d’aquest mateix electorat, un 16,5% diu que CiU;
després, un 8,3%, PP. No perdem el nord! Són gent que fa
quatre anys va anar a votar el PSOE perquè no guanyés el
PP, i ara, amb un 8,3%, amb el que em preocupa avui, potser
el PP ho podrà solucionar. Això és un transvasament directe
de vots, no gaire significatiu a Catalunya però remarcable,
per exemple, a l’àrea metropolitana. El principal transvasament va ser amb CiU, però el tema és allà. Després trobem
ICV amb un 4,8%. Això és un gran fracàs per a ICV, que
només captis un 5% de vot directe del PSOE quan ets el
seu braç armat en tots els temes socials –a vegades sents
per televisió alguns discursos agafant grans banderes de la
classe treballadora–, i després veureu que han aconseguit
96 vots més. En tot cas, quedem-nos amb la xifra: un de
cada tres catalans creu que cap partit no solucionarà els
seus problemes, i CiU en primer lloc i amb un empat entre
PSOE i PP, per a ser més exactes.
L’electorat de CiU tampoc no ha fet cap tancament complet
de files, ja que només un 61% diu que CiU pot solucionar
els seus problemes. Aquí també hi ha una diàspora: un 7,6%
diu que el PP, etcètera; excepte els del PP, amb un 75%,
els electors creuen que el seu partit pot solucionar-los els
problemes. Per tant, de què serveix la campanya? Serveix
per a intentar millorar una mica aquestes dades. Si tu véns
amb un 31% no passaràs de 60, però la campanya serveix
per a maquillar una mica les dades. ICV també tenia un
problema en començar la campanya, ja que la seva gent
tampoc no acabava de veure que el seu partit li solucionés els problemes. Penseu en les constants peticions de
Coscubiela perquè la gent no es quedés a casa i anés a
votar. És clar, perquè van veure que un 26% deia que cap
partit no els solucionaria i un 11% que no ho sabia. Aquí
tens quasi un 40% de la seva base electoral que, durant la
campanya, no sabia si el seu partit era el millor per a solucionar aquests problemes. Si tu tens aquestes dades i ets
en Coscubiela, què fas? Demanar que la gent vagi a votar:
«A vostè que el preocupa: les retallades, la majoria absoluta
del PP i un govern progressista a Espanya? Vagi a votar!»
Un 41% d’indecisos que al final no es van mobilitzar. Amb
aquestes dades es veu cap a on va cadascú. «Quin partit
creu que li pot solucionar els problemes?» Aquí, com podeu
veure, es trenca qualsevol estructura de classes socials,
tota l’estructura ideològica, classe esquerres-dretes. Aquí
hi ha uns transvasaments. Per què? Perquè, com mai, la
crisi ha pesat. Hem tingut altres crisis en el cas de l’Estat
espanyol, però mai tan profunda o en què la gent tingui la
sensació de tanta profunditat. També en els anys vuitanta
vàrem tenir crisi, i amb els Jocs Olímpics, però hi veies una
sortida. Avui no, i la desesperació econòmica fa que la gent
trenqui fidelitats electorals.
Una altra dada per a pensar: «Segons la seva opinió,
quin dels partits creu que té millors propostes per a sortir d’aquesta crisi a Espanya?» Quan parles d’Espanya i
crisi, això és PP: PP, CiU, són allà. D’això, anava aquesta
campanya. I aquí ens tornem a trobar el mateix: les baixes
fidelitats. Per exemple, del mateix electorat de CiU, només
un 44% creu que el seu partit té les millors solucions per
a la crisi a Espanya. Penseu que si CiU se centrava en un
discurs només de canvi econòmic, si no introduïa amb
molta força el tema català, que va ser el pacte fiscal, si
no ho feia amb molta força, la tendència hauria estat una
altra. Les eleccions de què van? Van d’Espanya, canvi a la
Moncloa i economia. Això és un tobogan que et porta cap
al PP. El mateix electorat de CiU, en un 44% considerava
que Espanya, crisi, canvi, és PP.
Més coses. L’altra pregunta, en canvi, es fa pensant en la
pròxima legislatura: «Quin partit creu que podrà defensar
millor els interessos de Catalunya a Madrid?» Aquí ja no hi
ha color. Per això en Duran deia que si les enquestes diuen
que el meu partit és el que ens pot defensar millor, penseu
en això. Jo us vaig posant frases, en cada cas, de cada un
dels líders polítics de diferents partits, i deia coses, en el
fons, no gaire normals amb les dades que tenia. Llavors
com combines totes dues coses? Normalment, en unes
eleccions generals, aquesta pregunta no pesa mai tant,
però les dades també eren demolidores. Per això cadascú
anava a la seva.
Més dades demoscòpiques que expliquen la campanya del
PSC i les primeres banderoles que van posar, quan deien
que no era el mateix l’un que l’altre, que no era el mateix
Rubalcaba que Rajoy. Per què no és el mateix? És clar, per
l’opinió pública, malgrat que el PP no hauria pogut pensar
mai a tenir un 37% de preferència, no s’ho haurien pogut
imaginar mai a Catalunya. Tot i això, amb una batalla bipartidista, guanya el PSOE. Per tant, que és millor per a
Catalunya? El millor és, lògicament, la suma suficient del
PSOE, sigui amb majoria absoluta o sense, amb un 44,3%
contra un 36,8%. Per tant, al PSOE li interessarà fer una
bona campanya, molt de partit, i potser jo us he fallat i no
ho van dir gaire, i potser ho havien d’haver dit. Sigui com
sigui, compte amb l’alternativa!
Això, en partits polítics; però és que si posem qui creu que
guanyarà, això és demolidor. Aquí s’entén el transvasament
de l’última setmana; és a dir, votant socialista en unes generals, «a les autonòmiques votaré en Mas», quan, davant
el 92% que creu que guanyarà el PP, a més a més, un 59%
creu que ho farà amb majoria absoluta. Quan tens clar això,
això del vot útil, de parar la dreta, no té sentit. L’eix esquerra-
dreta, que ja estava molt tocat, explota l’última setmana.
Molts votants socialistes van passant a CiU, ja que tampoc
no tenien gaire clar el que farien, perquè «l’eix esquerradreta no m’està funcionant, és impossible» o «me’n vaig
a Esquerra Unida», molt legítim, també, i això són els tres
diputats, que sempre estan en 2-3. L’última setmana, doncs,
el consoliden, perquè una part del votant socialista, quan
veu el que alguns en deien tsunami, davant aquest 92% de
convicció que guanya el PP segur, el PSOE va amb l’economia que no em soluciona cap problema, llavors la gent va
a segones preferències. Una part se’n va cap a Iniciativa,
d’altres s’abstenen, que ja ho tenien bastant clar, i una allau
de gairebé 200.000 persones passa a CiU, que en el fons
ja ens ho deien en les enquestes; si no, no haurien sortit
aquests 15-16 diputats. S’acaba consolidant aquesta tendència, i aquesta dada és demolidora. És el final de campanya
i tothom deia vot útil, i en Duran no parava de dir-ho.
L’altra dada, també del PSC, quan compares candidats
tampoc no hi ha color. El PSC, amb aquestes dades, quina
campanya va fer? Una campanya de candidats, «no és el
mateix aquest que l’altre», deien això. Ja que no podien
parlar d’economia, parlaven d’una externalitat negativa de
l’economia, però no es van adonar de la perversitat del
tema. És clar, amb aquestes dades no podies fer una altra
cosa. Per tant, l’electorat català segueix tenint una profunda
antipatia pel PP, però per primera vegada aquesta antipatia,
por, no la va canalitzar el PSC-PSOE, i no la va canalitzar
per aquesta dada d’aquí. Malgrat tenir preferència ideològica a favor del PSOE, davant la inevitabilitat de la majoria
absoluta, fa una altra cosa.
Anem a un altre tema de campanya: el pacte fiscal. El pacte
fiscal, segons dades del CEO i també nostres, sempre és al
voltant d’un 71% d’acceptació. Durant la campanya, va pujar
una mica i vam anar fins al 75%; és a dir, és transversal, a
més a més. Per tant, aquest tema no és decisió de vot, no
us enganyeu: la gent no va a votar pacte fiscal. Una altra
cosa és que forma part d’un pack, però el primer factor és
crisi econòmica, una certa defensa interior de Catalunya
i un vot útil per a intentar evitar la majoria absoluta del
PP. Això és el que veureu després. Però, a més a més, en
aquest pack, en aquest embolcall, en el tema eix nacional,
el pacte lliga perfectament, perquè és economia, són diners,
i és nacional, també, perquè són els nostres diners. És un
tema important en el discurs, però no us enganyeu, no va
ser decisiu; només surt quan preguntes a la gent; llavors
sí, en som conscients. Però no era un tema de campanya,
i, en canvi, sí que sortia com un argument.
Finalment aquesta és, per entendre’ns, l’equivalent a l’enquesta del CEO que hem vist. Això és una enquesta del 17
de novembre. A la pàgina següent us explicaré què vol dir
això. És la intenció directa. Aquesta enquesta ens donava
el dia 17, dijous, un 21,6% de preferència per CiU, un 19,2%
pel PSC, un 14,3% pel PP. En les principals dades d’aquí,
perquè les vegeu bé, a la primera columna del PSC només
un 43% de l’electorat del PSC de fa quatre anys deia que
els tornaria a votar amb seguretat; hi havia un 11,9% que
deia que votaria CiU. Quan fem les sumes i restes i el que
sigui –perquè, és clar, també he dit que hi havia una part
dels votants de CiU que votaven el PSC–, a CiU li sortien
1.032.000 vots; en va acabar tenint 1.014.000. Per què?
Això no ho tinc aquí, perquè la transferència entre votants
socialistes cap a CiU va ser de 178.000. Consolides els que
tens més, aquests de més. La transferència amb Esquerra
només és de 14.000. Val a dir que a ERC en unes generals,
no pots gratar més, perquè ja tenien unes males dades,
però no hi va haver una gran transferència. De gent que no
va votar, uns 60.000, i amb el PP la frontera gairebé es va
neutralitzar. La suma de les aportacions, però –bàsicament
exvotants socialistes, més aviat zapateristes, per evitar un
triomf del PP–, donava 1.032.000 persones. És clar que
també és cert que hi havia unes 100.000 persones que no
sabien què farien, que votarien en blanc, etcètera. Per tant,
quan faltaven quatre dies per a les eleccions, CiU tenia unes
dades al voltant de 930.000 vots assegurats. Va acabar
tenint-ne 1.014.000. Això, doncs, significa un escenari del
qual ara us faré la traducció.
La traducció és aquesta: en la primera columna veureu que
són les dades de partida. PSC, 25 diputats, 45% del vot. El
13 d’octubre, amb dades pròpies, l’escenari que tenim és
molt similar al del CEO, fins i tot una mica més del que va
ser. A nosaltres ens donava 16 el PSC, 14-15 CiU, 13-14 PP, 2
ERC, 1 Iniciativa. Això és abans de començar la campanya.
Quan es parlava de l’empat entre els tres grans, podia ser,
ja que les diferències eren molt petites, d’un. Si anem a la
quarta columna, amb projecció de 4 de novembre, als inicis
de la campanya, que va començar al dia 2, el PSC és manté
amb els 16, la qual cosa és un desastre absolut, perquè, és
clar, en aquestes dades partíem d’una gran desmobilització
socialista. Sempre el PSC-PSOE, quan hi ha campanyes
electorals, mobilitza la dada, però cada dia que va passant
i estàs enquistat en el 16, és un gran èxit per a tots els
altres, perquè vol dir que no mobilitzaven el seu electorat.
Us donaré una altra dada: una enquesta del CIS, l’última
que es va publicar. Un 30 i poc per cent de votants socialistes, deia que no sabia què faria, estava indecís; alguns
deien clarament que votarien altres partits. Això donava
tres milions i mig de persones que deien que no sabien
què farien, si votar el PSOE o no. Al final en van perdre 4.
Què vol dir? Que la campanya, en lloc de mobilitzar la gent,
que és la cosa més normal, en el cas del PSC-PSOE els va
fer immobilitzar gent, els va restar potencial, cosa inaudita
fins aquell moment. Així, les campanyes van servir per a
acabar de donar l’estocada que no anaven bé; en canvi, en la
penúltima projecció, aquí ja passen coses. El PSC, contra la
hipòtesi que tots teníem que això només podia millorar, en
lloc de pujar, baixa i se’n va cap a 15. I veus que a Barcelona
comença a lluitar pel diputat 9 –els 10 sempre es donaven
per fets a Barcelona–. En tenia 16! I veus que en l’última
setmana passen coses: en lloc de disputar el diputat 10,
disputa el 9, i a Girona perd clarament, a Tarragona, que
en tenia 4, es queda amb 2, 2, 2.
En el cas de CiU passa el contrari. En lloc de lluitar pel 14,
el 15 es comença a consolidar; això en l’última setmana,
l’11 de novembre. Pel que fa al cas del PP, ells, 12-13, fins
al final es van mantenir així. A ells els va jugar una mala
passada l’excés que, com que guanyarien de tant, al final
els va frenar. Pel que fa a ERC, els 2 de Barcelona estaven
consolidadíssims, i en tot cas el dubte era en el de Girona.
Per això, on va anar en Bosch a fer el seu míting de final
de campanya? Efectivament, a Girona; els de Barcelona
ja estaven consolidats. Ell, quan parlava de les enquestes,
abans d’aparèixer ell, en tenien 1; tan bon punt ell es comença a donar a conèixer, consolida un electorat, minoritari, però el consolida, i són 2 a Barcelona. La batalla és a
Girona. Que a Girona, en aquella nit electoral ERC lluités
pel tercer fins al darrer moment, no en tenia cap dubte,
formava part del guió; el que no en formava part era a qui
el prendria. Qualsevol enquesta donava que el guanyava
claríssimament a Girona; els senadors se’ls emportava, però
amb un percentatge d’un 37-38%, com va acabar essent,
però semblava que el que podria prendre el diputat a ERC
seria el tercer de Girona, i no: va ser el PSC. Aquí l’enquesta
es va equivocar. L’enfonsada del PSC va ser més forta del
que diagnosticaven les enquestes, és a dir, l’escenari de
Girona donava sempre 3 per a CiU, 2 per a PSC, 1 a per al
PP. Aquest sempre era l’escenari estabilitzat; però, si en
lloc de donar 6 diputats a Girona, n’haguessin donat 7, el
setè era clarament d’ERC. Per tant, a qui el podria prendre?
Semblava que a qui el podria prendre era a CiU, injustament,
perquè guanyava de totes totes, però en cap cas del PSC.
Aquesta va ser l’única dada curiosa de campanya. Anava de
molt poc tenir el tercer de Girona, però l’hi podien prendre.
I el novè de Barcelona estava en 8-9. Aquesta és la foto
que teníem al final. Per tant, al final se li van consolidar
les millors perspectives respecte als marges que tenien.
Al PP li van jugar una mala passada les enquestes, perquè
sempre li donen 12-13 i van acabar en 11; ERC 2-3 –això era
claríssim– i Iniciativa també.
Al final què va passar? Que els petits, per entendre’ns, van
consolidar les seves millors perspectives en detriment del
PSC. Aquestes són les dades que teníem, per tant, aquesta
dada no és gaire diferent d’aquesta.
Ha passat un mes, la gent s’ha gastat molts diners en campanyes electorals, en anuncis, en debats, i al final l’opinió
pública costa més de canviar que no sembla; és a dir, hi ha
uns elements que pesen molt; en aquest cas eren l’econo-
mia, el descrèdit socialista, etcètera. Vist això, vàrem anar
a votar, i tots sabem el que va passar. Ara us explicaré, per
acabar, què va acabar passant.
D’entrada va votar un 66% del cens, és a dir, uns 3,5 punts
menys de persones; però, de fet, van ser 880.000, molta
gent, que varen fer coses diferents. Ja sé que entremig hi
ha morts; ja sé que tenim la idea de congelar les dades,
però entremig es mor gent, però també n’entren d’altres
que tenen un perfil similar. El que va passar va ser que el
cens va créixer en 71.000 persones, tot i que algunes no
varen anar a votar. El PSC va perdre 770.000 vots, són
molts; ERC, malgrat que s’ha venut com un gran triomf, va
perdre 47.000 vots. Després ja en veureu la magnitud; la
suma dels que perden són 880.000. El primer beneficiari
d’això va ser l’abstenció. Hi va haver 300.000 persones,
en comparació amb les dades anteriors, que se’n varen
anar a l’abstenció. Després, el segon guanyador d’aquestes
eleccions va ser CiU, que va integrar 234.000 vots més;
aquest va ser el segon guanyador. El tercer guanyador no
va ser un partit concret, sinó que van ser la suma d’altres
partits, vots nuls, vots blancs; és a dir, un vot realment de
protesta que no canalitzava cap dels altres. Va créixer en
quasi 147.000 vots. La dada és 336.000 persones que van
anar a les urnes i que van votar una cosa que segur que no
sortia, o van votar en blanc, el PACMA, vot nul...; 336.000
persones!, que, en comparació amb fa quatre anys, eren
147.000 més. Aquest va ser el tercer vencedor d’aquella
nit electoral. El quart vencedor va ser el PP, amb 105.000
paperetes més –no està malament del tot–, i després, els qui
semblava que des de casa, en mirar el telenotícies i escoltar
algunes intervencions que deien que s’havien d’emportar
tot el moviment protesta d’indignació, 96.000 persones...
Per tant, és clar que la gent no va votar en termes de classe
social, i tampoc no va votar en termes de no estar d’acord
amb la indignació. Això no ho tinc aquí, però heu de saber que, quan preguntem a la gent si està d’acord amb
els indignats, un 71% dels espanyols i dels catalans –aquí
no fem cap diferència– diem que estem indignats i que hi
estem d’acord. Després no vol dir exactament donar suport
a alguns moviments que es puguin fer, però la indignació hi
és, el que passa és que no l’està agafant ningú, i, en tot cas,
alguns d’aquests que diem això, després ens canalitzem en
aquests partits més clàssics. Però hi ha aquest malestar, i
tant que hi és! El tema és que els partits que fan bandera
d’aquest malestar, després no ens són creïbles.
I ara, ja, una fitxa per a cada un dels partits i acabem. A
CiU què li va passar? Va consolidar els 780.000 vots, en
va captar 235.000 més, això és 1.014.000, i també vol dir
que va incrementar un 30% la base que tenia. És moltíssim,
incrementar així, i bàsicament per tres temes. El primer va
ser que va captar un vot transversal de votants de centreesquerra, sobretot, a causa de tres factors. El primer és
una major credibilitat en l’eix econòmic que el PSC-PSOE;
si el tema va d’economia i la meva batalla és amb els socialistes, és evident que no hi havia color, però això no era
suficient, si no haurien votat el PP. El segon factor és tot
el tema d’interessos Catalunya-Madrid, la major capitalització, etcètera. Malgrat que CiU sempre utilitza aquest
argument en unes generals, el PSC, i l’últim PSC que era a
la Generalitat, tenia la credibilitat d’una part important de
la ciutadania –«ets al govern», etcètera–; tenia credibilitat
cap a un PSC que tot aquest temps havia estat desaparegut. Chacón, en plena campanya, en una entrevista a La
Vanguardia deia que no havia tingut necessitat, durant tot
aquest temps, de diferenciar-se del PSOE. Segurament és
cert, però l’opinió pública catalana sí que té la sensació que
havia de tenir una separació. En la sentència de l’Estatut,
ella va ser de les que va sortir dient que no estava bé. Amb
tot això, tu potser en el teu ànim, si aquesta senyora es
confessés, penses que segur que té la consciència neta
respecte al fet que no tenia motius per a fer-ho; el problema
és que una part important del seu electorat creia que sí que
ho havia de fer. El tercer factor és que, davant la majoria
absolutíssima del PP, i la impossibilitat del PSC, la gent ha
abandonat aquest vot natural al PSC, és a dir, a aquest eix
dreta-esquerra, i prioritza l’eix català. Això es va veure molt
en l’última setmana. Per tant, la sort de CiU van ser aquestes
tres coses: ser més competent en matèria econòmica, la
defensa Catalunya-Madrid per incompareixença del PSC i
també per a ostentar la Generalitat –això també hi ajuda,
no ens enganyem– i, de cop i volta, esdevé com un tercer
partit per a agafar votants de centreesquerra que, en condicions normals, en unes eleccions generals no els voten.
Pel que fa al PSC, aquests van perdre el 45% del seu electorat. És la meitat! Val a dir, en favor del PSC, que les dades
del 2008 van ser excepcionals, ja que era l’únic que parava
el PP. Van tenir molts vots prestats.
El primer terme, com dèiem abans, qui el capitalitza? Primer
l’abstenció; després, CiU; tercers, altres partits, blanc, nuls,
etcètera; després, Iniciativa, i després ja una transferència
no gaire gran, ja que només va créixer en 105.000 vots, el
PP, però sí que hi ha una transferència directa.
De fet, aquestes eleccions s’expliquen per la magnitud de la
desmobilització del PSC. Tots els altres creixen, excepte ERC,
que és l’altre perdedor en vot absolut, però tots els altres
creixen, perquè, d’alguna manera, alguna cosa capten del
PSC, en la mesura que és una diàspora, perquè han incomplert dues coses: expectatives econòmiques i nacionals. En
una discussió de grup qualitativa, abans de la precampanya
la vàrem fer sobre l’elector socialista, i, en fer-la, la gent
et deia «m’ha enganyat». La gent, a més a més, val a dir
que es gronxa absolutament. Una dona, per exemple, em
deia: «Yo no me hubiera comprado mi segunda residencia
si hubiese sabido eso». Jo vaig pensar: «Quina mentida! Et
vas deixar enganyar com tothom! Estem tots hipotecats
fins al coll! Però ara queda bé dir em van enganyar.» La
dona em deia que no hauria votat si hagués tingut tota la
informació quan l’havien enganyat. Això és mentida! Ara
queda bé dir-ho; en tot cas, jo he de donar la culpa a algú,
i en aquest cas són els socialistes. A partir d’aquí puc fer
moltes coses: puc abstenir-me, puc votar CiU si Catalunya
em pesa una mica, puc votar Iniciativa, puc fer moltes coses;
però hi havia aquest ànim de sentir-se enganyat, estafat.
El PSC-PSOE estava tan tocat com l’equivalent a Filesa. Al
final de Filesa també feia discussió de grup –fa uns quants
anys que en faig–; ja havia guanyat el PP i al votant socialista
encara li feia vergonya dir que els havia votat: «Jo he votat
el partit pels meus pares», etcètera. Era un vot vergonyant;
ara, més que vergonyant, és un vot d’estafa, també; per un
tema econòmic; els motius són totalment diferents, però
han passat molts anys. No m’havia tornat a trobar, en una
discussió de grup, gent normalíssima avergonyida del que
havien fet, en un cas i en l’altre. Quan vas amb aquestes
dades a una campanya electoral, quan el teu grup no té
força, estàs molt malament.
Pel que fa al PP, l’han acabat votant 715.000 persones i té
un increment d’un 17%, no està malament del tot, 105.000
persones més. Fidelitza molt bé els seus, i bàsicament el
seu tema és el que dèiem: canvi, Espanya i fer fora el govern
socialista; són tres tecles que li funcionen. Si us hi fixeu, no
volien cap altre tema. A la precampanya fa sortir el tema
lingüístic. Ho van parar de Madrid! Aquí a Catalunya s’atiava
el conflicte lingüístic –fem una mica de memòria– amb les
escoles i el sistema d’immersió lingüística, i des de Madrid
ho van tenir clar: aquest tema, no; aquest tema l’únic que
fa és moure gent en contra; que després se li va moure
igualment en contra, però no era convenient. Per tant, és
una campanya que han percebut com un tema necessari
i prou; molt al final, que davant l’allau tan bèstia de les
enquestes se li va frenar una certa transferència CiU-PP, i
segona, sobretot, que votants de centreesquerra socialista,
davant aquesta allau, beneficiés CiU més que a ells. I això els
va jugar la mala passada de no arribar als 12 diputats avui.
Pel que fa a Iniciativa, va consolidar els seus 183.000 electors, que està molt bé, i va sumar 96.000 electors més;
però, és clar, en termes comparatius, va créixer un 52%
més. Quan només en tens un, és una barbaritat: va créixer
un 52%, que és molt. Però, és clar, en termes absoluts, són
96.000 vots, i va captar el votant de més a l’esquerra del
PSC, i a més activista, ideològic, actiu, en el que és tota
aquesta batalla contra les dretes, catalanes o espanyoles.
Però en canvi fracassa –i ho vaig dir així– en l’intent de ser
aquest catalitzador de tot el moviment indignat popular,
que hi és. No va tenir suficient credibilitat, però el caldo de
cultiu hi segueix estant.
Finalment ERC és l’altre partit que, en termes absoluts,
perd vots. Perd 47.000 vots, que és un 16% de la seva base.
Va tenir la sort dels 100 vots i escaig de Girona, si no, allò
més normal amb el seu vot és tenir 2 diputats; 2 seria la
cosa normal per vot popular. Però a vegades la llei d’Ohm
fa aquestes coses; llavors el PSC en tindria un més, però la
cosa normal seria això; per tant, jo vull creure que –una cosa
són els missatges en públic– internament han de veure que
es van quedar clavats en el mateix nombre de vots absoluts,
20 amunt, 20 avall, 1.000 més, que a les autonòmiques,
amb 8 punts menys de participació. És a dir, ha d’anar a
votar molta més gent, 8 punts més de participació entre
autonòmiques i generals, els mateixos vots absoluts. És
un missatge, és a dir, encara no es nota l’efecte Junqueras,
encara que se’ls ha de donar temps. No eren les eleccions
per a jutjar la nova direcció, això és claríssim; però, en tot
cas, està en standby.
I finalment, l’última pàgina, que fa referència a transparència i aquesta cosa estranya de vots blancs, nuls, etcètera.
Això, al final, va suposar ser 336.000 persones. És molta
gent. Si us hi fixeu, seria el tercer partit. Perquè, és clar, el
primer va ser CiU, el segon el PSC, i el tercer partit serien
aquests, gent que va anar a l’urna a votar alguna cosa que
sabia que no sortiria –perdó, serien el quart partit, el tercer
seria el PP–. Aquí hi ha una part de desencís socialista, vots
de protesta que no canalitzen els altres partits, etcètera.
És difícil d’interpretar, això, però sí que hi ha una bomba
bastant important que no canalitzen els altres partits.
I finalment, l’abstenció: 300.000 persones van anar directament a l’abstenció. De fet –i diem 25.000–, a la pràctica
hi va haver un 8% d’abstenció de veritat, perquè hi ha un
25% de votants que no ho fa mai, i per tant, a la pràctica,
dels qui acostumen a votar en un moment màxim en unes
generals, varen faltar 430.000 persones, i 300.000 van ser
aquesta vegada. De fet, l’abstenció; en les eleccions del
2008 i el 2004 ja hi va haver menys participació, des de
Zapatero, la primera vegada que va guanyar va ser amb un
74-75%, el 2008 ja hi va haver 4-5 punts d’abstenció i ara ha
baixat una mica més. Per tant, tenim una abstenció d’unes
430.000 persones que no varen anar a votar, 300.000 de
les quals sí que ho varen fer fa quatre anys, però ara no.
I aquestes són les dades, que, com podeu comprovar, no
tenen gaire a veure amb la ideologia, és a dir, és clar que
hi ha ideologia, i que cada partit té un pòsit ideològic, i
que una part dels votants de cada partit sí que el tenen,
però una altra gran part, aquesta gent que canvia i que
va a votar o no hi va..., aquí vol dir que hi ha alguna cosa
més. I algunes vegades el factor ideològic és molt important, i ara la gravetat de la crisi és el que ha imperat més.
Alguns tenien més credibilitat i d’altres menys. Crisi, tema
econòmic i tema lingüístic; la llengua, les migracions, la
ideologia; la suma d’aquestes tres coses més l’expectativa
d’una classe mitjana aspiracional, tot això fa un pack, de
manera que avui –jo també estic d’acord amb tu– no es
pot parlar d’estructura de classes socials; l’ascensió social ha funcionat molt, la gent no vota –la majoria– per
classe, i les expectatives de la gent són unes altres, i això
sí que ha marcat aquesta campanya electoral. Però, com
podeu veure, les dades que teníem en sortir de l’estiu, de
setembre-octubre, no van ser gaire, gaire, gaire diferents
del que va acabar passant; en tot cas es van incrementar,
però les tendències eren allà. Cap dels partits no va fer un
gran canvi, amb les dades que teníem el setembre-octubre
es fa la campanya i canvia molt. Les dades ja eren allà, i,
per tant, de què serveix una campanya electoral? Alguns
canvis sí que hi ha hagut, i han acabat donant l’escenari
de victòria de CiU en l’última setmana, però molt cap al
final: al començament d’aquesta anava molt per la mínima,
però semblava que el PSC guanyava. Sí que serveix, però
serveix per a aquests petits titulars, que per a qui guanya
aquest diputat és un gran èxit, per a qui el perd és un gran
fracàs, però que la tendència de fons era l’economia, i el
factor català va pesar com mai; però va afectar com mai
en la mesura que el partit natural d’una majoria sociològica
d’aquest país, que seria el PSC-PSOE, no tenia cap credibilitat econòmica quan el tema era aquest, i no podia parar
de cap manera el PP. Davant això, la gent abandona l’eix
dreta-esquerra i se’n va a l’eix nacional català.
Aquestes són les dimensions que va donar el diumenge
passat i que d’alguna manera ja continua el que havia passat
avui fa un any, que anaven en aquesta mateixa línia a les
eleccions al Parlament de Catalunya; s’expliquen exactament pel mateix factor. Hi havia un eslògan d’una tanca
publicitària, del partit d’aquesta casa, de CiU, que era un
túnel, i hi havia una llum al final del túnel. Això és el que va
votar la gent. El PP l’ha utilitzat també el terme, la sortida
del túnel. Això és el que va votar la gent: sortir de la crisi,
amb credibilitat, fer fora el tripartit, totalment desautoritzat.
Això va ser, doncs, sortir del túnel i el final del tripartit ja
fa un any, i va ser molt similar al que va passar diumenge.