PSICOLOGIA I FAMILIA

Paola Stefani Bueso
PSICOLOGIA I FAMÍLIA
Tema 1: Introducció als conceptes bàsics i els fonaments teòrics de la relació interpersonal.
1.1. Concepte FAMÍLIA
Definició de família: conjunt de persones emparentades (biològicament o no) que comparteixen un habitat, uns
valors.
Construir la democràcia més petita al cor de la societat
La família es considerada la cèl·lula base de la societat i el seu paper en el compliment d’importants funcions
socioeconòmiques és justament reconegut. Nombrosos canvis* han modificat el seu paper i funcions però la
família segueix sent el marc natural on els seus membres, en particular els nens, es beneficien del suport afectiu,
financer i material indispensable pel creixement i l’ expansió i on s’atén a les persones com els avis, els
discapacitats i els malalts.
Família deriva de la paraula llatina “famulus”: que significa esclau de la casa o conjunt d’esclaus domèstics que
pertanyien a un mateix amo.
Nombrosos canvis*: Al segle XX, concretament als anys 60, entra en crisis l’ estructura de família patriarcal. Ja
no podem parlar d’una estructura patriarcal, sinó, post patriarcal, home i dona, pare i mare, tenen els mateixos
deures. Hem evolucionat d’un funcionament més vertical a més horitzontal.
El paper clau de la família és: fomentar el creixement i l’ expansió de les persones del grup.
La família cobreix la funció essencial de preservació i transmissió dels valors culturals. En el sentit més ampli, la
família pot ser, i és sovint efectivament, una institució que educa, forma, motiva i ajuda als seus membres i,
d’aquesta manera, inverteix en la seva expansió i aporta una contribució precisa al seu desenvolupament.
Estructura familiar: els que habiten un espai, una casa. La família com a estructura fomenta el desenvolupament
i creixement dels seus membres. Això ens ha funcionat i es manté.
Richard va definir un entorn “VUCA”. Aquest és un entorn:




Volatilitat: actualment les famílies son més volàtils ja que es separen etc.
Incertesa
Complexitat
Ambigüitat
Zigmunt Bauman diu que els vincles dins de la societat són molt dèbils, on les relacions canvien i es mouen.
Família al segle XXI:
1
Paola Stefani Bueso






Relacions conjugals i parentals son volàtils.
En continu canvi i moviment
No existeixen certeses ni conviccions permanents
Les relacions ens semblen complexes
Ningú es mulla
Ambigüitat i relativisme
Modernitat:
1. La tècnica i la ciència viuen en un període d’esplendor, es desenvolupen a les grans ideologies i utopies
del segle XX i l’estat intervé massivament en la societat intensificant en el control i la burocràcia
2. L’aparença i la publicitat cobren gran importància davant als valors de les societat agràries. Tot es
relativitza. Les arts exploren altres mons sonors i visuals.
3. Després de la segona guerra mundial i després un miratge de nous valors europeus, s'enfonsa als valors
de sempre i emergent la tècnica i el treball productiu, es viuen en un període de prosperitat arribant a la
fantasia del creixement il·limitat, del consumisme i de la societat del benestar.
4. La parella explora altres probabilitats, trenca amb els models antics, la dona “s'allibera” i accedeix
massivament al mon del treball productiu.
5. La sexualitat es separa de la reproducció, amb el control de la natalitat, i el matrimoni indissoluble entre
en crisis. GRAN CANVI
6. Apareix el fenomen de “amor lliure”, s'enalteix la promiscuïtat i s’explora la vida en comunitats sense
molt èxit, tornant a la relació de parella encara que sigui en relacions consecutives.
Post-modernitat
1. Apareix la critica a les ciències com la garantia de validesa universal. Desapareixen els pensadors, els líders
polítics i religiosos com a creadors de pensament i s'enalteix el relativisme i el subjectivisme i es
radicalitza la compulsió al consum.
2. Apareix la Ecologia com a valor que defineix la naturalesa i el medi ambient. Es creen ONG formades per
voluntaris, amb finalitats socials, com alternatives al funcionament burocràtic.
3. L’accés a la informació es immediata. Es perd la intimitat davant l’aparició de les “xarxes socials”. Les
xarxes socials es converteixen en la gran aparador de la vida de les persones i una particular forma de
comunicació.
4. Es busca el immediat, el culte al individu, el cos i la satisfacció immediat i desapareixen la cultura del
esforç personal i col·lectiu.
2
Paola Stefani Bueso
5. La globalització sobre els individus però les diferencies socials i econòmiques entre rics i pobres es
radicalitzen. (exemple vols estan més barats)
1.1. 2. Aspectes psicològics basics
Per a Miguel Garrido:
“La família és un grup que té una estructura bàsica (pare-mare-fills) habitant un espai durant diversos cicles, que
té com a finalitat complir amb les funcions sexuals- reproductores, econòmiques, socio-educatives i afectives i
que funciona com un sistema amb les seves pròpies regles internes i oberta tant a la família extensa (diverses
generacions) com a la comunitat.”
Tasca del grup familiar

Contenir ansietats dels seus membres: si no hi ha control de les ansietats, no hi haurà creixement. Si hi
ha un excés de relaxació, tampoc. Un nen espantat, no aprendrà.

Ajudar a créixer: Diferenciació, Cooperació, Educació, Dona temps i espai.
La família sana és aquella que permet el creixement i la diferenciació, tots som diferents. Tots ens
ajudem, l’estructura familiar parteix de la cooperació. La família que inverteix en creixement es aquella
família que educa els seus fills tan a casa i promou l’educació fora de casa. Cadascú és diferent i cadascú
té el seu propi temps i espai, els seus ritmes i els seus moments.
Per a J. Thomas:
“La família es un grup molt especial que s’ha institucionalitzat amb la funció o tasca de ser una matriu parental
(permet el creixement dels seus membres) amb dos sistemes inconscients en el seu interior:
1. Continent (Sistema parental) : responsabilitat de contenció que no es pot delegar.
2. Contingut (Sistema filial): la seva funció es la d’anar-se desenvolupant.
No tothom te les mateixes funcions i responsabilitats si no que hi haurà un subsistema en que els pares tindran
una responsabilitat i els fills una altre. I aquestes no les poden externalitzar (les responsabilitats) seria “treure la
responsabilitat i que se’n ocupin els altres.
Des d’aquest punt de vista, la família es una estructura viva i única (no hi ha dues families igual), que participa i
dona forma al aparell mental (com la família fomenta el pensament, tenint en compte que el recent nascut
funciona més a nivell sensorio-motriu) de cada un dels seus membres, sobretot en el que representa als seus fills
(més important en els fills) i en la parella. “
És a dir, cada un té les seves funcions, els pares unes responsabilitats i els fills unes altres. Des d’aquesta
perspectiva, la família, en general, tindria com a objectius:
1. Ser un sistema internalitzat de relacions: organitza un sistema de relacions.
3
Paola Stefani Bueso
2. Un marc per l’aprenentatge.
3. Una matriu pel pensament: que fomenti i ajudi als seus membres a pensar, que ajudi als seus membres
a crear l’aparell mental i per tant, desenvolupar-se com a persones.
1. 2. Vincle
“Vincle es la interacció que des de el moment del naixement el recent nascut manté amb les persones que atenen
les seves necessitats vitals i les cuida.”
Relació d’objecte: interacció que des del moment del naixement el neonat manté amb les persones que han atès
les seves necessitat vitals i l’han cuidat. (figura materna biològica o no).
Creixement físic i emocional
1. El fetus creix en una matriu de la mare (vincle fetal).
2. La mare biològica es comença ha vincula amb el fetus.  La futura mare sap que tindrà una criatura i
comença les fantasies i es així quan es comença el vincle. Aquesta fantasia dependrà de cada mare
(fantasia de com serà el seu fil...).
3. El pare es vincula a traves de la mare. És la mare que fa participa al pare tot i que hi ha que no els hi
fan participis (depèn de l’interès).
4. Fins a quin punt les noves tecnologies afavoreixen el vincle?  ecografies (per això han anat evolucionant
tant), cordo umbilical, sentir el cor. Les noves tecnologies poden afavorir noves vinculacions: el fet de fer
una ecografia, sentir les pulsacions del seu cor, veure la criatura, com es mou, fa que la relació no sigui
tant de fantasia i prengui més caràcter realista.
5. El fetus mielinització les vies sensitives  l’audició, visió... A partir del 7 mes d’embaràs el fetus és
competent, el fetus sent. Vies motores no mielinitzades fins al mesos d’haver nascut.
6. Ansietat i contenció  La sensació que tenim quant el nen esta dins de la panxa és de benestar, ja tant
per la temperatura el PH, es alimentat i rep l’oxigen pel cordo. Però en quant neix la sensació es de
crispació, plora, confusió, punys tancats... el col·loquen a sobre de la mare i la mare li parla i aquest es
relaxa  CONTENCIÓ DE LES ANSIETATS. Això també ha millorat molt gracies a l’epidural i per tant creo
un vincle més intens.
7. Les capacitat del recent nascut  hi ha nens que neixen tranquils i hi ha d’altres que no. No depèn nomes
dels pares sinó també dels fills. Quant parlem de que els nens tenen les seves capacitats a nivell motor es
bastant incompetent però no a nivell neurològic. A partir del naixement parlem de figura materna, pot
fer de mare tothom però com a figura la mes preparada es la mare biològica però pot passar que aquesta
estigui en un mal moment i no pugui. També una de les funcions de la família es alimentar als fills i es
també on s’estimula la vinculació (lactància) .
4
Paola Stefani Bueso
Segons diversos autors a partir d’uns estudis amb un ximpanzé van dir que el paper fonamental de la mare és el
de la contenció. Demostren la importància del vincle amb la mare. Youtube  “Experimentos Harlow amor
materno”.
El nen neix amb unes capacitats que li permet les relacions. La primera capacitat és que al ser tant vulnerable, la
majoria de la societat té una tendència a cuidar-lo, a fer-se’n càrrec. Ja porta la seva càrrega genètica, els seus
trets característics, les seves capacitats, reaccions físiques i biològiques.
T.Berry Brazelton  Afirma que les fantasies es donen fins al 7 mes de l’embaràs quan el nen ja es viable amb els
2k i pico, quan la mare ja es prepara pel moment. Va visitar una clínica que no hi havia incubadores i va observar
on les mares tenien els seus fills sobre seu embolicat amb una manta (es doncs apareix vincle a traves de la pell).
Es dons es va inventar el sistema cangur: Nens prematurs, mare fa d’incubadora tenint el nen en braços. “La
relación más temprana” Llibre. Explica aquets vincle, la relació vincular i aquestes dinàmiques que es genera a
relació entre la mare i el fill.
Edward Tronick  els seus estudis es basen en la cara inexpressiva. Ex: li diuen a la mare que posi cara de pal
davant del seu fill i observen la resposta d’aquest. Deia que un nen necessitava una mare suficient ben bona, allò
que es vincular, cuidar, estimar... Youtube  “ Mira lo que pasa cuando la madre ignora a su bebè”. Veure com
interacciona la mare amb el nen. En un moment li demana que la mare no reaccioni davant de les demandes del
nen. El nen utilitza totes les seves tècniques perquè la mare torni a fer-li cas (crisa, es mou, senyala...). Es pot
veure el que li passa al nen quan no té la figura materna i no té una vinculació. Veiem que el nen desconnecta
(conductes bastant “autístiques”).
Estudi de Hrlow, Dodworth & Harlow (1965): El ximmpaze (tenia dues opcions, una mare de filferro amb un biberó
o una amb teixit de felpa), quan l’espantaven, en comptes denganxar-se a la mare que tenia el biberó, senganxava
amb la mare que tenia teixit de felpa. Es va veure la importància de la relació, del vincle i del tacte. La importància
del fet de relacionar-se, vincular-se, el contacte de pell del recent nascut.
La mare africana fa el vincle a traves del tacte, en canvi nosaltres es amb la mirada.
Conclusió: Si no hi ha cura del nano el nen es mor.
1.3. Definició i característiques de l'ansietat.
Ansietat: resposta biològica normal de l’organisme davant d’un perill. Es duu a terme ja al principi.
Hi ha aspectes biològics, psicològics i socials que determinen l’estructura de personalitat. Per això sempre parlem
d’un model bio-psico-social.
5
Paola Stefani Bueso
En aquesta estructura, la persona té unes ansietats (que pot ser més o menys elevades), de les quals un se n’ha
de defensar. Quan més elevada siguin les ansietats, més rígides seran les defenses. Si tens una contenció
adequada disminueix les ansietats. Quan l’ansietat esta ,és continguda, més flexible serà la defensa.
Els esdeveniments vitals i tens certs percentatges de vulnerabilitat, és quan apareix el trastorn o la malaltia. Per
què som poc vulnerables? Perquè tenim ansietats més baixes i més contingudes i tens les defenses més flexibles.
És tot un conjunt, però no tenim un aparell per mesurar la vulnerabilitat.
Si ens centrem en les ansietats diem que hi ha ansietats més intenses i n’hi ha de menys intenses.
Es parla de que hi ha 3 tipus d’ansietat:
1. Ansietat confusional
Ansietat primerenca que es dóna molt al principi. Ansietat que apareix en els primers moments del recent
nascut, quan neix sent una ansietat molt confusa on el nen es troba en el buit i és quan se’l col·loca sobre de la
mare, aquesta li parla i l’embolcalla que el nen es relaxa. Figura de contenció, funció de contenció: la mare es fa
càrrec de les angoixes del nen i el tranquil·litza. Ansietat més bàsica.
2. Ansietat paranoide; Ansietat persecutòria
El nen es sent perseguit per una figura materna que esta present i a vegades no ho esta. Es vincula amb una
figura que el cuida però que no esta les 24h del dia amb ell. Alguns autors parlen d’unitat originaria: vincle que
s’estableix entre figura materna i recent nascut en el qual no hi ha separació, el nen no té consciència de que ell
i la mare són coses diferents. Alguns autors parlen que el pare és el responsable d’evitar que es creí una relació
simbiòtica entre mare i fill.
3. Ansietat depressiva
El nen pren consciència de que la mare i ell NO són la mateixa cosa. Es veu realment diferenciat de la figura
materna. Concepte ambivalència: concepte evolutiu on el nen clarament es diferencia de la mare, sent que la
mare no és ell, sent que la mare la comparteix amb el pare i altres germans i a partir d’aquí, fa un pas endavant
en el seu
creixement evolutiu.
La parella prou sana, que pot elaborar les pròpies ansietats i contenir-les, podrà ajudar-se mútuament a créixer
i, alhora, ajudar els fills en el seu creixement (Pérez Testor, 2006). Aquesta seria la principal funció de la família,
crear el marc necessari per afavorir el creixement dels seus membres, contenint les ansietats que es formen en
el grup familiar. El nen creix en el marc de la parella i és en aquesta triangulació on es crea la família.
Si observem detingudament una família, veurem que és un grup amb una organització molt complexa i amb els
seus propis límits. Les principals limitacions seran les que pateixi cada un dels progenitors. Per tant, el creixement
de la família dependrà dels límits de creixement dels pares.
6
Paola Stefani Bueso
Si l'ansietat és crítica no es creix. És cert que determinats nivells d'ansietat, certes dosis de dolor mental, són
necessaris per créixer. Tot creixements comporta dolor, i els nivells excessius d'ansietat bloquegen i paralitzen,
per la qual cosa podem afirmar que la família en què predomina l'ansietat i la confusió no creix.
1.4. Mecanismes de defensa.
Mecanismes de defensa: Respostes organitzatives que expliquen com el nen s’estructura davant d’aquestes
ansietats. Si té unes figures familiars que l’ajuden a contenir, li serà més fàcil. Si el nen no en té, el nen utilitzarà
defenses més primitives i no tant elaborades o organitzades.
Davant d’aquestes ansietats el nen desenvolupa els mecanismes de defensa: la més primitiva és la escissió.
1. Escissió: Defensa més bàsica i primitiva. Parcialitat, fragmenta, trenca... El nen pot veure una mare que
cuida, una mare que no respon, una mare que no hi és... fragmenta/partim la realitat. És una manera de
defensar-te d’una ansietat més confusional. Nomes veu trossos de la realitat. (Mare bona o mare dolenta;
més endavant es quan el nen integra i relaciona les diferents figures maternes que ho han a la seva pròpia
mare). Quan hi ha una ansietat confusional, d’entrada, es tindrà una escissió. Veure nomes una part de
la realitat. Ha de patir quan està confús per atendre la situació que t’angoixa. Distingeix una mare dolenta
que a vegades no l’atén i una bona quan el calma.
2. Projecció: Projectem “col·loquem” aspectes nostres que no ens agraden, a una altra persona. Com en les
relaciones de parella, es fomenta molt la projecció. Col·locar els problemes en els demes. Col·loques les
coses negatives en l’altra. El nen sent que el malestar son produïts per una altra persona i tot es per culpa
de l’altra. Aquest mecanisme no son etapes sinó posicions.
3. Negació: Negar la realitat, els problemes... no veus que oblides una part de la realitat que esta passant.
Juntament amb la negació ve la idealització. Deixes a part una part. Mecanisme pel qual es nega (no
acceptes una part de la realitat). Obviem algú.
4. Idealització: Forma de negació en el qual tu veus la part bona, positiva de l’altre i negues la negativa.
Potencies els aspectes positius i disminueixes els negatius. Esta en la base de l’enamorament. De vegades
es poden veure coses (positives) que ni tan sols té. Nomes veiem lo bo de l’altre i no veiem lo dolent. És
un vincle parcial ja que nomes t’apropes a la part positiva, mentre que quan nosaltres estimem és un
vincle total ja que acceptes la part positiva i la negativa de l’altre. Fase de l’enamorament. Nomes veiem
lo positiu i no lo negatiu. Com a mecanisme es necessari en la relació. Nega una part de l’altra, negant lo
negatiu per a veure nomes lo positiu. En l’enamorament nomes veus allò positiu. Gracies a aquesta ens
permet conèixer a l’altra, per tant no es del tot dolenta. Aquesta permet fins i tot inventar coses positives
de l’altra. Es una mena de vincle parcial. Que no vol dir estimar perquè estimar es un vincle global en que
s’accepta lo positiu i lo negatiu. L’enamorament ha de durar un mesos, ha de superar-se perquè nomes
aporta una relació parcial.
5. Identificació projectiva: Concepte complexa però que en relacions de parella es duu molt. Pot tenir un
component positiu. Exemple: Mare li diu a la seva filla que agafi un jersei que tindrà fred. La mare creu
que ella tindrà fred, així que es projecta a la filla. La base de la identificació projectiva esta en la empatia.
Aspectes de mi mateix que considero inconscientment de mi i projecta en l’altre, identificats a aquest
7
Paola Stefani Bueso
altre amb això “dolent”. La projecció son aspectes més negatius del nostre caràcter que no ens agraden.
Projectes i t’identifiques. La identificació projectiva, mecanisme de defensa postulat per Klein, ajuda a
entendre molts conflictes interns: aspectes de si mateix que considera “dolents”, amenaçadores, son
escindits inconscientment de mi i projectats en l’altre, identificant aleshores aquell altre amb allò
“dolent”. Ex: el marit no sap combinar i es la dona que li diu com vestir-se. La part que no sap ho projecta
a la dona. La identificació projectiva esdevé el concepte de la col·lusió.
Concepte de POSICIÓ
Ens movem entre 2 extrems (pols): són formes de funcionar:
1. Posició Esquizo-paranoide: quan ens movem en aquesta posició, domina aquest mecanisme defensiu
esquizo paranoide. Sentir-te amenaçat, malament, que no pots tolerar.
2. Posició depressiva (integradora): NO TÉ CONNOTACIÓ NEGATIVA. Capacitat que té la persona d’integrar.
Anteriorment, deprimir-se era ser capaç d’adonar-se dels tots els aspectes, integrar-los. Ho veiem com
algu saludable, ets capaç de créixer però existeix una pèrdua. Posició que integra tots els aspectes
positius, negatius, capacitats dels problemes. Capaç d’acceptar, tolerar i integrar.
Posició Esquizo-paranoide (no sempre es negativa segons quines situacions) entrar bé i positiu a una classe i
sortir malament
Posició Depressiva (entrar malament a una classe i sortir bé)
Posicions incompatibles (o una o altre), però estem en constant transició entre una o altre. Funcionem amb una
posició o altre.
No sempre la posició esquizo-paranoide es negativa i la posició depressiva es positiva. En un moment de tensió
(et veus amenaçat per tres persones pujant pel carrer quan ja es fosc) i se t’activa la posició esquizo-paranoide i
te’n vas corrent serà millor que la posició depressiva que segueixes i inclús els hi demanes la hora.
1.5. Concepte de Col·lusió
Col·lusió (joc inconscient entre dos en una parella):
Per col·lusió entendríem un acord inconscient que determina una relació complementaria, en la qual cadascú
desenvolupa parts d’un mateix que l’altre necessita (identificació projectiva) i renuncia parts que projecta sobre
el cònjuge. Es dona en tot tipus de parelles. El problema es quan hi ha una col·lusió rígida.
Una relació de parella es basa en la complementarietat. No es basa en la igualtat.
8
Paola Stefani Bueso
Ex: el que li agrada parlar, renuncia a escoltar i ho projecta sobre l’altre. I el que li agrada escoltar, renuncia a
parlar i ho projecta, ho delega sobre l’altre.
Ex2: home que no sabia combinar color, li delega la feina a la seva dona, que si que sap combinar colors. Home
renuncia a saber combinar color i li delega a la seva dona, que aquesta ho accepta.
El problema es quan aquesta relació es torna rígida i crea dependència quan “tu necessites que jo et cuidi i jo
necessito cuidar-te” es quan es produeix la relació corrosiva.
2.6. Supòsits Bàsics
Els supòsits bàsics són una teoria que va tenir molt èxit als anys 50-60 realitzada per Bion. “Experiencias en
Grupos” llibre que va tenir impacte en el món de les empreses malgrat ser clínic.
Te uns mecanismes inconscients que Bion explica en “Experiències en grups”. Ell fa un curs de teràpia de grup. El
primer dia quan arriba a classe es queda callat durant tot l’estona sense fer res, diu Bion que no te ni idea d’allò
quan el “líder” li diu que ja poden començar. Veu 3 reaccions: 1- uns que creuen que l’esta vacil·lant; 2- Altres
se’n van i no tornen, 3- Altres es queden igual i esperen a que portin un altre.
Per Bion:

Grup de treball: Segons W. Bion un grup de treball centrat en una tasca. Requereix dels seus membres la
capacitat de cooperació i esforç. Es un estat mental que implica contacte amb la realitat, evolució de
idees noves, tolerància a la frustració i control d’emocions.

Supòsits basics: Els supòsits basics son mecanismes inconscients anti-tasca. Son estats emocionals que
tendeixen a evitar la frustració inherent a l’aprenentatge, que implica esforç, dolor i contacte amb la
realitat.
1. Dependència: funcionament del grup que es torna passiu. Arriba a classe, i es posa a prendre apunts i ja
esta. Queda enganxat al lideratge, no esta actiu.
2. Atac i fuga: grup el qual es rebel·la contra el projecte, el programa (volem uns altres temes, altre ordre
dels temes).
3. Aparellament: tendència a fer parelles (xerrar amb el del costat).
Aquests supòsits tenen a veure amb les dificultats cognitives de cada persona.
Una família és un grup de treball: depèn de com es porti el lideratge, el grup es pot comportar d’alguna d’aquestes
9
Paola Stefani Bueso
3 formes. Fins i tot podem trobar un punt de vista evolutiu en el qual en la infància es duu un comportament més
de dependència, a l’adolescència més d’atac i fuga i un cop grans s’emparellen.
Tema 2: La qualitat de les relacions de parella: Marital Quality.
Descripció de parella i família. Una parella es transforma en família amb l’aparició del primer fill.
2.1. ANTECEDENTS
El concepte de parella és un concepte nou que va aparèixer al segle XX, fins aleshores quan es parlava de parella
es referien al matrimoni.
-
Al s. XIX augmenten els escrits però són sobretot moralistes i conservadors.
-
Als anys 30 i 40 hi ha els primers serveis de consulta conjugal. Model psicoanalític.
10
Paola Stefani Bueso
-
Als anys 40 i 50 es popularitza la psicologia social i la teoria sistèmica (model social), teoria sistèmica és
el progrés de la fallida del psicoanàlisis.
-
Als anys 60 i 70 es quan es crea la teràpia familiar i de parella, cada model desenvolupa els seus propis
processos per resoldre els problemes de la família.
2.2. ESTAT ACTUAL
Molt condicionat de com s’ha viscut al final del S. XX. A partir del anys 60, la família es transforma, canvia el
concepte. A partir dels anys 60, la dona té el control de l’embaràs i la sexualitat es deixa de veure d’una forma
persecutòria.
Matrimoni: contracte per protegir els membres dèbils i per perdurar el patrimoni. Com més fills, més rica és la
família ja que més perdurarà el patrimoni familiar.
Actualment, el que predomina és la idea de parella no tant de matrimoni. Actualment la dona no depèn del marit,
s’organitza per si sola.
La qualitat de la relació de parella ve condicionada per la vida social del S.XX: ella sola es pot fer càrrec de la
seva sexualitat i s’originen unes paradoxes:
1. Al segle XX augmenta el valor de la parella, per si sola és important la parella i alhora disminueix la
importància del matrimoni.
2. El valor dels fills augmenta, drets dels nens on cada vegada estan més protegits però al mateix temps,
disminueix la natalitat.
Amb tot això apareix la anticoncepció i la desmitificació de la maternitat. La dona pot tenir relacions sexuals
sense haver de quedar-se embarassada.
2.3. CONCEPTES FONAMENTALS
Marital Quality: estabilitat, satisfacció, ajustament, felicitat, harmonia, benestar, èxit, etc.
Marital Quality: estabilitat és un punt clau per una bona relació. Satisfacció: fonamental que estiguin els dos
membres de la parella satisfets. Per uns altres autors lo fonamental era l’ajustament: que els dos es sentissin bé
al costat de l’altre, ajustar bé les seves formes de fer i actuar. Per altres felicitat: ser feliços. Per altres que la
relació fos harmònica. Benestar: benestar economic, psicologic. Èxit: relació que funciona, que va bé. Etc.
1. Qualitat en la relació de parella:
Perquè la parella estigui bé s’ha de sentir satisfet de com va la teva relació. Qualitat de parella es vincula molt
amb la satisfacció, com es mesura la satisfacció? Amb l’ absència de problemes (antigament) o millor dit, amb la
11
Paola Stefani Bueso
capacitat per resoldre els problemes i percepció de benestar general (actualment). Marital Quality molt
relacionada amb la estabilitat (desig de convivència i no plantejar-se la separació). La estabilitat no es garantia
de qualitat, hi ha moltes parelles estables en conflicte continu.
Satisfacció i estabilitat no són garantia de qualitat, faltaria alguna cosa més.
-
Alta estabilitat matrimonial (de parella) és un indicador de la qualitat de les relacions de parella (Spanier
i Lewin, 1980).
La satisfacció matrimonial és la variable que té major influència sobre la estabilitat (Karney i Bradbury,
1995).
2. Relació de parella
Una relació de parella és la unió de dues persones amb voluntat de viure junts i amb un projecte comú de futur.
Es una definició bastant criticable (cal que visquin junts? Hi ha alguns autors que pensen que mentre hi hagi un
projecte en comú ja va bé, però també n’hi ha d’altres que pensen que tampoc cal que hi hagi un projecte comú).
El concepte de relació de parella es un concepte viu, dinàmic i va canviant a mesura que va avançant el temps.
Una realitat nova que va més enllà de suma de les dues persones que la componen.
Una parella no és 1+1, és aquella que transforma l’altre (importància de l’experiència individual).
Unitat bàsica de convivència i d’identitat social. Sobretot es ritualitza (matrimoni és una parella que genera un
ritual sigui religiós, civil...)
Spanier (1976) parla de Diada relació primària entre adults que viuen junts.
Balint (1973) parla d’Entitat  la parella reconeguda i es diferencia dels altres. La parella forma una entitat i la
societat protegeix aquella relació. El ritual protegeix a la parella.
Elements comuns a totes les relacions amoroses:
- Amor (relació total) enamorament (relació parcial)
- Respecte mutu,
- Enteniment sexual aspecte molt important en la relació
- Estabilitat econòmica
- Comprensió mutu
- Suport recíproc
- Valorar i gaudir del esser amat
- Satisfacció
- Compromís
- Intimitat
- Complement
- Creixement
- Sexualitat
12
Paola Stefani Bueso
-
Amor
Límit
Una de les aproximacions al concepte de relacions de parella la va fer Robert J.Sternberg, el qual va publicar el
llibre “El triangulo del amor”. La concepció de Sternberg (1989) sobre els 3 component bàsics de l’amor. L’amor
com un triangle, amb els 3 costats de longitud variables, són la passió, la intimitat i el compromís,
3. Aparició del primer fill
El primer fill diuen que és el gran enemic de la parella. Transforma la parella en família.
Amb tot una gran complexitat, ja que una relació a dos es transforma a una relació a 3 i això es considera
catastròfic per la quantitat de canvis que es dona. Per que aquest pas d’una relació diàdica a una relació triàdica
sigui un pas saludables es necessari crear un espai mental parental (capacitat que te la parella que dona cabuda
a un tercer. És un espai simbòlic, la parella es prepara per tenir temps i espai pel fill. Durant l’embaràs ja es dóna
temps per tenir aquest espai mental parental.
La gran diferencia es que passes d’una relació de conjugal a una relació de parental:
A quin nivell?
1. Canvis individuals:
- Alteració dels hàbits quotidians (ex: fumar, sortir de festa, consumir alcohol...)
- Repercussions psicològiques: un no és el mateix quan té un fill, té unes responsabilitats.
- Canvis físics i fisiològics, sobretot amb la dona.
- Adopció de rols de gènere: Hi ha parelles que eren molt igualitàries (s’ho tornaven tot), però amb
l’aparició del fill de vegades la dona hi ha certes coses que nomes les farà ella...
2. Canvis en la relació de parella
- Hàbits i activitats compartides (ex: abans era anar al gimnàs, un cop tingui el nen es veure amb qui es
calma, canviar bolquers...)
- Canvis en les relacions sexuals
- Temps lliure: disminueix o desapareix el temps lliure
- Distribució de rols i divisió de tasques, de tal manera que en la major part d’estudis apareix una baixada
de la... però les escales et puntuen mes baix perquè segueixen preguntant per la parella, quan en realitat
la parella ja s’ha tornat en família. Per tant, el que passa es que canvia la dinàmica, no la qualitat.
- Qualitat de la relació de parella i satisfacció
3. Canvis laborals
- Baixa maternal
- Dificultats en la carrera professional (hi ha llocs de treball que no volen contractar a dones)
4. Canvis en les relacions socials
13
-
Paola Stefani Bueso
Amistats (es: la gent que té un fill s’acostuma a fer amics dels pares dels nens del col·legi o de la guarderia)
4. Transició a la paternitat
Christopher Clulow ha treballat i estudiat molt la dinàmica en les relacions familiars. Parla d’una tensió entre
pare i ser parella, i alguns cops és difícil. Com ser pares sense perdre la relació de parella. Per això ell parla de la
transició a la paternitat i examina la capacitat de les parelles per el maneig dels límits entre l’apropament i la
distancia, la intrusió i la exclusió, allò semblant i allò diferent, en camins flexibles que permeten l’equilibri entre
estar junts i estar separats a traves del temps.
La idea de Clulow és la de tenir un repte i veure com es maneja.
La tensió entre ser pare i ser parella es sempre un recte, i algunes vegades de difícil maneig.
La transició de la paternitat examina la capacitat de les parelles per tractar els límits entre l’apropament i la
distancia, la intrusió i la exclusió, ho semblant i lo diferent, en camins flexibles que permeten l’equilibri entre
estar junts i estar separats a traves del temps.
Això implica manejar els dilemes del triangles (relacions de 3 persones). La paternitat demana a les parelles
redibuixar els límits en relació a una tercera persona, a ells mateixos com a individus i com a parella, i en relació
al seu entorn social i econòmic.
2.4. VARIABLES RELACIONADES AMB LA MQ
El naixement del primer fill s’associa a una dimensió de la qualitat de les relacions de parella (Belsky i Rovine,
1990), tot i que no queda clar si esta disminuint es deguda a l’arribada del primer fill o a un deteriorament natural
de les relacions de parella. (Kudek, 1991)
Durant la transició a la paternitat el descens en la satisfacció matrimonial es més important (Tucker y Aron,
1993). Tenir un fill es una experiència de immortalitat (tu ets morts però els teus gens segueixen).
Les variables que es fan servir més en les mesures de les relacions tenint present l’àmbit del avaluat:
14
Paola Stefani Bueso
Per tant, a l’hora de fer una descripció de la parella sana es molt difícil.
2.5. PARELLA SATISFACTÒRIA
Avaluació integradora i reparadora de la parella: una parella sana es aquella que fa una evolució d’integració i
reparació.
Evolució integradora i reparadora de la parella
Una parella satisfactòria i amb bones perspectives és la que té:




Capacitat de donar i rebre
Enfrontar-se als sentiments de frustració
Enfrontar-se als sentiments d’hostilitat
Suportar (acceptar) les diferències individuals
Una parella que viu en aquestes condicions es aquella on hi ha:





Intercanvi
Cooperació
Creativitat
Resolució de les tensions (no que no en tingui, n’ha de tenir però la parella les resol).
Capacitat de reparació (capacitat de fer les paus).
3.6. ASPECTES METODOLÒGICS DE LA INVESTIGACIÓ EN LA MQ
Hi ha més problemes en: (Items)





Procediment: cal definir-lo molt be
Disseny mes habitual: longitudinal de mesures repetides
Tampany mostrals: molt variat, hi ha revistes que et demana una mesura de mostra concret i que de
vegades és difícil trobar-la.
Anys de convivència: s’ha de veure
Mortalitat: et deixen de contestar les enquestes o els tests
15
Paola Stefani Bueso



Parelles joves de classe mitja-alta: perquè son propers a la investigació
Estudis transversals: son els que s’acostumen a fer ja que es difícil fer estudis longitudinals.
Pocs dissenys en que es comparen 2 grups de parelles. Has de tenir un grup de control, és complicat
trobar 2 grups de parelles que tinguin els mateixos problemes i que a sobre no hi intervinguis. Formes:
llista d’espera.
2.7. MESURA DE LA MQ
1. Entrevistes  És la més eficaç, no la més eficient. Et diuen. Coses que no ha preguntat, la pregunta es pot
mititzar, pots aclarir. Problema de l’entrevista: molt de temps i és cara. No hi ha subvenció que et pagui les
entrevistes, i ho soluciones amb el voluntariat. Però segur que es la manera mes eficaç per obtenir la informació
de més qualitat.
2. Observació directa  des d’un punt de vista teòric. Es molt complicada, es molt complicat que hi hagi parelles
que accedeixin a deixar tenir una persona a casa observant, i inclús si ho deixen es molt difícil de que es comportin
igual. Es fa difícil de que es comportin igual. Tota la recerca feta amb parelles son aproximacions.
3. Qüestionaris  més utilitzat. I escales, que et donen una informació, que pot ser segada perquè es la seva
percepció, la percepció de cada persona (i no deixa de ser parcial).
Scala penja 18 escales!!! (no entra exam)
1)
2)
3)
4)
5)
6)
DAS (Dyadic Adjustment Scale), de Spanier (1976)
MAT (Marital Adjustment Test) de Locke i Wallace (1959)
QMI de Norton 1983
RSOC DE wEISS I pERRY
ENRICH
....
Graham Spanier (1976) Investigador molt important, va fer una escala DASC (Escala d’ajustament Diàdic) que
permet mesurar la percepció de cada un dels membres de la parella sobre la seva relació.
Inclou 4 subescales que proporcionen informació especifica:
-
Consens diàdica
Cohesió diàdica
Satisfacció diàdica
Expressió d’afecte
Aquestes subescales permeten veure en què hi ha més dificultats. Però la traducció en espanyol no té cap
fiabilitat.
16
Paola Stefani Bueso
Escala total: el punt mig és 100. Si estàs per sobre de 100 la teva funciona (100 com a punt de tall). Mes a baix de
100 ja es considera mes patològic. A espanya en centrem en aquesta.
Article: avaluació de la efectivitat de la psicoteràpia psicoanalítica de parella.
Tema 3: L'elecció de parella.
3.1. Mecanismes psicològics d’elecció de parella
No vol dir que tinguem la solució, es tracta de veure perquè escollim a la parella que escollim, perquè ens
enamorem d’aquest i no d’un altre.
Hi ha uns mecanismes bio-psico-socials que influeixen l’elecció de parella.
BIO: l’instint animal porta amb un tipus d’aparellament que pot assegurar tenir cries (la descendència), la
protecció, la supervivència d’una manera més eficaç. En especies que necessiten un contacte (per exemple
17
Paola Stefani Bueso
mamífers, no els peixos), hi ha unes rutines molt ben programades que normalment la femella busca al mascle
més adequat.
En l’espècie humana també hi son aquests mecanismes (oxitocina, hormones que surten del torrent sanguini i
s’externalitzen)
SOCIAL: El grup, la comunitat, models antropològics que marquen que hi ha perfils de homes-dones que poden
ser més atractius.
Però nosaltres ens centrarem més en la part PSICOLÒGICA (mecanismes psicològics d’elecció de parella.
L’elecció de parella i la procreació va íntimament relacionat. En la majoria d’insectes és la femella la que elegeix
el mascle adequat per millor procreació (quins gens són els més adequats), però en cada espècie va diferent. En
l’espècie humana també té els seus mecanismes biològics.
Hi ha mecanismes conscients i inconscients.
1. Mecanismes conscients: allò que atrau cadascú, a cadascú li atrau una cosa determinada de l’altre de
forma conscient, que cadascú ho pot verbalitzar.
2. Mecanismes inconscients: tot i que hi ha autors que no parlen de mecanismes inconscients sinó que
parlen d’atzar. Sorgeix d’una escola de pensament del model anglosaxó que comencen a interrogar-se
del per que de l’elecció de parella, cap a on va dirigida...
Dicks (1967): “El matrimoni (o aparellament) com a institució social, continua sent expressió de l’aspiració de la
cultura (de la societat) per assegurar l’estabilitat, la seguretat i la dignitat de les necessitats de relació entre la
parella i els fills”. Protecció dels més febles (considerats la dona i els fills). Una dona no tenia relacions sexuals
sense casar-se, i aquí hi ha un compromís social. En el moment en que la dona deixa de ser feble i passa a ser
autònoma i independent, desapareix el tabú de la virginitat.
Dicks (1967): Com a sistema de relacions interpersonals és estable i duradora segons el grau en què aconsegueix
les qualitat d’un compost o díada integrada, a partir d’una iniciació com suma de 1+1 (si son alguna cosa més que
tant sols un 1+1, la parella ha de ser més que la suma dels seus membres). L’exemple de l’Oxigen i l’Hidrogen, si
els dos gasos entren en contacte i aconsegueixen ser aigua, son més estables, molt més que l’oxigen per un costat
i l’hidrogen per l’altre. Els dos membres de la parella es transformen amb un tipus de dinàmica i de compost
diferent. La gràcia és que canviïn els dos, quan només canvia un, és que aquest s’ha sotmès i estem en un
problema.
Nivells de cohesió de la díada (Dicks, 1967)
1. El subsistema de normes i valors socials: com més igual sigui a tu, afavoreix la relació.
a. Homogàmia: aparellament entre iguals (mateix nivell economic, valors socials...).
b. Heterogàmia: aparellament entre diferents ( diferent religió, entorn, nivell econòmic).
2. El subsistema de valors personals: que espero o que busco en l’altre. Normalment s’escull allò que es
coneix i que no es fa estrany. Amb qui comparteixes gustos.
18
Paola Stefani Bueso
3. El subsistema de forces inconscients: aquell aspecte inconscient que fa que t’atregui un i no el del costat.
3.2. Mecanismes Inconscients d’Elecció de parella
Per Sigmund Freud existeixen dos tipus d’elecció:

Conforme el tipus de recolzament: Inconscientment un home busca en la parella característiques de la
seva mare i una dona busca en la seva parella característiques del seu pare.

Conforme el tipus narcisista: (consisteix en que ens atrau algú que sabem o sentim que nosaltres
l’atraiem a ell) “A mi m’agrada una persona perquè jo li agrado” “Aquest noi té molt bon gust” El fet de
que l’altre s’interessi ja fa que mostris un interès per aquella persona.
A partir de les teories de Freud, Ottenheimer (1970) parla de:

Motivacions pre edípiques: Mecanismes poc elaborades, més immadures.
o Elecció indiscriminada de parella: m’atrau la idea de conquerir, conquistar, agradar a l’altre, m’és
igual, tothom m’agrada. (Marina P.)
o Voracitat: necessitat que una persona sent de que l’altre li donarà tot, s’entregarà plenament.
o Records de criança: la persona que em cuidava tenia una olor intensa, m’atrau les olors intenses.
Records de criança que fan que una persona em sigui inconscientment atractiva perquè em
recorda a aquells moments on em vaig sentir cuidat i protegit. “Em cuidava una filipina, ara
m’agraden les asiàtiques!”.

Motivacions edípiques: Ja hi ha la diferenciació i per tant, ja son més madures i més elaborades.
o Per fixació de la mare: aspectes de la relació de vinculació.
o Ideal de puresa: la virginitat. Homes que s’enamoren de dones molt més joves (símbol de puresa),
més que la font de puresa, actualment, la font de la joventut.
o Exogàmia: trencament amb les figures parentals, busques tot lo contrari al teu pare, a la teva
mare.
L’autora ho veu com quelcom forçat.
No debemos olvidar que lo que el hombre desea recrear en sus relaciones amorosas es su impresión infantil ante
la persona amada y las fantasías que tuvo con ella. Además, el inconsciente establece asociaciones sobre bases
muy distintas de las que rigen la mente consciente.
Toda suerte de impresiones completamente olvidadas –reprimidas- contribuye así para que una persona resulte
para determinado individuo, más atractiva que los demás, en el terreno sexual y en otros.
19
Paola Stefani Bueso
Aunque los vínculos amorosos de la vida adula están fundados en las primeras relaciones emocionales con los
padres, hermanos y hermanas, los nuevos lazos no son necesariamente meras repeticiones de la temprana
situación familiar.
Los recuerdos, sentimientos y fantasías inconscientes entran en la nueva ligazón de amor y amistad en formas
completamente disfrazadas.
Pero además de las primeras influencias, muchos otros factores actúan en los complicados procesos que cimienten
una relación amorosa o amistosa.
Las relaciones normales adultas siempre con tienen nuevos elementos derivados de la nueva situación: las
circunstancias, la personalidad del otro, y su respuesta a las necesidades emocionales y a los intereses prácticos
adultos.
Per a M. Klein (1937)
-
-
No tenim que oblidar que el que l’home desitja recrear a les seves relacions amoroses és la seva impressió
infantil davant la persona estimada i les fantasies que va tenir amb ella.
A més, l’inconscient estableix associacions sobre bases molt diferents de les que regeixen la ment
conscient.
Tota sort d’impressions completament oblidades – reprimides- contribueix així per a que una persona
resulti per a un determinat individu, més atractiva que les altres, en el terreny sexual y en altres.
Encara que els vincles amorosos de la vida adults estan fundats en les primeres relacions emocionals amb
els pares, germans, germanes, els nous llaços no són necessariament meres repeticions de la primerenca
situació familiar. Els records, sentiments i fantasies inconscients entren al nou lligam d’amor i amistat en
formes completament disfressades.
Però a més de les primeres influencies, molts altres factors actuen en els complicats processos que
cimenten una relació amorosa o amistosa. Les relacions normals adultes sempre contenen nous
elements derivats de la nova situació: les circumstàncies, la personalitat de l’altre, i la seva resposta a les
necessitats emocionals i als interessos pràctics de l’adult”.
Pel·lícula: Adivina quien vive esta noche. Joanna y John Prentice. Escena 2.
1. Mecanismes d’elecció de parella, que hi veu ell en ella? Ella en ell?
a. Primer nivell de Dicks: Nivell de normes i valors: relació heterogàmica (aparellament entre
diferents).
b. Segon nivell: per que s’enamoren conscientment? home molt interessant, molt pacient,
conferenciant, doctor i sap molt bé el que farà al futur. I a ell? La Joanna és diferent a la resta de
persones que ha conegut fins ara, no es que no li importi la diferencia de color és que no hi veu
diferència.
20
Paola Stefani Bueso
c. Tercer nivell: inconscientment que busquen un de l’altre? Ell s’enamora d’una persona
totalment diferent a la difunta dona. Tot i que sembla que sigui ell totalment diferent, en el fons,
es molt semblant al pare, tranquil, serio, sap el que vol... ella busca una figura parental. El record
de criança (la cuidadora és negra). Ella busca una figura parental on els records de criança hi són
presents. I ell busca una noia jove i a la que pot dominar amb facilitat.
3.3. COMPULSIÓ A LA REPETICIÓ
Procés (impuls) incoercible i d’origen inconscient, en virtut del qual el subjecte es situa activament en situacions
penoses i inadequades (situacions que ens perjudiquen), repetint així les experiències antigues, sense recordar
el prototip d’elles (sense recordar que això ja ho hem passat), sinó al contrari, amb la impressió molt viva de què
es tracta d’algu plenament motivat en lo actual. Tendència a repetir malgrat les coses hagin anat malament.
(Psicologia clàssica): tots tenim una tendència a repetir.
Procés inevitable i d’origen inconscient en virtut en qual el subjecte tendeix a ficar-se en situacions inadequades
repetint experiències antigues sense que les persona les recordi, al contrari, al subjecte li sembla que està fent
coses diferents.
Sense voler, ens tornem a ficar en la mateixa dinàmica, l’estil.
Aquesta compulsió de repetició també es dóna en la elecció de parella. Tendim a repetir els mateixos errors. El
per què és perquè el mecanisme és inconscient (és la única raó que trobem a aquesta raó). S’estableix també la
mateixa forma de funcionar internament
Exemple de John Derek i les dones que ha tingut:
3.4. ESTILS DE VINCLE DE PARELLA
La col·lusió (vist anteriorment en la teoria) es dona en totes les parelles, però pot ser patològica o normal.
Referits a aquelles dinàmiques en la que hi ha un tret determinant per sobre dels altres. Predominen 3 grans
estils de vincle i relació, que són bastant inconscients però que d’alguna forma es pot donar també a nivell
inconscient:
1. Admiració: ha d’haver alternança del paper progressiu / regressiu
21
Paola Stefani Bueso
Estil on predomina la admiració cap a la meva parella (ex: és una persona molt intel·ligent, o una persona
molt forta, o que és molt guapo). Pot ser per qualsevol motiu.
Per considerar-lo un vincle és important l’alternança del paper progressiu/regressiu: jo t’admiro a tu pel que
sigui i tu m’admires a mi pel que sigui. Hi ha d’haver una alternança d’admiració. No és que un admira a
l’altre i l’altre es deixa admirar. Hi ha un equilibri i és el que d’alguna manera marca la diferència entre l’estil
de vincle i la col·lusió. (hi ha altres autors que no diferencien, parlen de col·lusió sana i col·lusió patològic).
Quan el vincle es rígid es quan hi ha patologia.
2. Atenció: que l’altre persona estigui interessat en el que faig jo. Sense nivells de control i que hi hagi una
alternança del paper progressiu / regressiu
Estil relacional fonamentat en l’atenció cap a la parella (a mi m’interessa el que diu la meva parella).
Sempre i quant no arribi a nivells propis de control (sinó seria col·lusió basada en el control fonamentat en la
desconfiança)
Alternança del paper progressiu/regressiu: És clau per entendre com una relació de parella sana.
3. Cura: Sentir-se cuidat per la persona. ha de ser una dependència alterna (progressiu / regressiu)
Estil de dependència on predomina la cura (no és patològic). En una relació de parella hi ha dependència a la
parella, però el patològic serà quan hi ha un extrem de dependència.
Dependència progressiva/regressiva alterna: jo em deixo cuidar per tu i demà tu et deixes cuidar per mi.
Són 3 nivells i podem trobar variacions en elles (no fa falta que només aparegui un). És interessant veure quin
tipus d’estil de vincle predomina.
És important que s’ho diguin i que ho demostrin (aquí hi ha confrontacions, són freqüents les queixes perquè un
no comunica o no demostra).
Parlem de col·lusió (patològica) quan un ho fa i l’altre no (per exemple, un admira i l’altre no).
Quan es fan rígids, poden crear dependències (que poden ser sanes o patològiques).
Tema 4: Psicopatologia de la parella.
Principi del Límit
A les relacions de parella, una de les coses que ens apareix és aquest concepte de límits de la relació o concepte
de membrana. La idea de membrana és que quan una parella s’enamora, comencen a sortir junts, es crea una
membrana simbòlica al seu voltant. Una membrana que marca els límits extradiàdics (que és parella i que no
ho és) i els límits intradiàdics: separa un de l’altre.
22
Paola Stefani Bueso
Parella: es crea una dinàmica concreta, estàs tot el dia pensant en l’altre i en compartir amb l’altre (lo demés,
sobra). La idea es que amb el pas del temps s’estabilitza aquesta membrana intradiàdica. Hi ha parelles que ho
fan tot junts, altres res junts, i altres a mitges. Les dues membranes ens poden donar moltes possibilitats.

Límit intra diàdic: Dintre de la pròpia parella es forma una membrana. Manté l’autonomia de cada part.
És aquella que ens recorda que hi ha nivells d’autonomia personal i que la parella no ha d’estar fusionada.

Límit extra diàdic: Aquesta membrana separa i limita a la parella de l’entorn. La societat s’ha ritualitzat
aquesta membrana (com el matrimoni, la societat protegeix aquella parella i està molt mal vist que una
persona es posi al mig d’una relació de parella). Els protegeix de la resta de la societat.
Els autors el que indiquen és que pot existir una patologia de les membranes.
Membrana extra diàdica: molt rígida
A
B
Membrana intra diàdica: molt porosa, deixa
passar molt.
Ex:parella que ho fan tot junts i molt separats dels
demés.
Membrana extra diádica: molt porosa, deixa
passar molt.
A
B
Membrana intra diádica: molt rígida.
Ex:No fan res junts, un sopa aquí, l’altre allà.
Membrana extra diádica: relativament porosa
Membrana Intra diádica: relativament porosa.
A
B
Ex:Trobar un equilibri entre diverses membranes.
Bona relació amb els altres però també temps pels
dos.
Les parelles que s'han presentat en la seva consulta (en la consulta de Dicks) es pot dividir en dos:
1a hipòtesi de Dicks
L’origen està en la decepció d’un dels dos (o tots dos) quan l’altre no representa el rol de parella ajustant-se a
una figura preconcebuda i fantasiosa. “Ell/a ja no és com abans”. “Abans em venies a buscar a la feina, ara ja no
ho fas. Abans t’admirava i ara ja no. Ell o ella ja no és com era abans. Això fa que m’hagi desenamorat. “
2a hipòtesi de Dicks
23
Paola Stefani Bueso
Els subjectes poden atacar (no suportar) en els cònjuges tendències que originalment si van exercir atracció ja
que el company va ser percebut, inconscientment, com a símbol d’aspectes de la personalitat del subjecte que
es van perdre a causa de la repressió.
Aquestes tendències eren atractives precisament perquè aquestes tendències compensaven i l’altre persona la
necessitava. Els meus desitjos que havia reprimit eren expressats per l’altre.
Exemple: Parella que ve i diu que és insuportable, diuen que la seva parella és com una criatura. Allò que
originalment va crear atenció ara es fa insuportable.
Concepte de Col·lusió (de Dicks)
Per col·lusió entendríem un acord inconscient que determina una relació complementaria, en la qual cada un
desenvolupa parts d’un mateix que l’altre necessita i renuncia a parts que projecta el cònjuge (parts que no
necessito però que ja projecta l’altre).
Ex: Necessito ser forta, doncs busco a algú fort i ja em cuida. Un home que no sap combinar els colors de la roba:
en comptes d’aprendre a combinar els colors, la seva dona aprèn a fer-ho i ja li combina per ell.
Les parelles no s’ajunten perquè són iguals sinó perquè es complementen.
Aquesta complementarietat conscient també s’acompanya per una complementarietat
inconscient en la que es creen dinàmiques (col·lusió).
La col·lusió són els estils de vincle però en els seus extrems més radicalitzats.
TIPOLOGIES DE COL· LUSIÓ DE PARELLA. J.Willi
Jordan Willi: Descriu les tipologies de col·lusió (agafa els conceptes del desenvolupament infantil de Freud):
1.
2.
3.
4.
Narcisista – Caracterial de Font:
Oral – Psicòtica de Font
Anal – Obsessiva de Font
Fàl·lica – Histèrica de Font
PREGUNTA D’EXAMEN: (hi haurà moltes preguntes sobre aquest tema)
Tipus d'aparellament psicopatològic:
1.
2.
3.
4.
Narcisista o caracterial
Dependència
Domini-sumíssiu
Edípica o per triangulació
Altres tipus:
24
Paola Stefani Bueso
5. Psicosomàtica
6. Borderline
CONFLICTE : Habituals, no passa res. Es troba la solució i no deixa seqüeles.
TRASTORN: Quan ja hi ha dificultats que no es poden resoldre i entren en dinàmiques més tòxiques, no es pot
arreglar. És patològic.
*Capacitat de reparar, perdonar*
Tema 5: Problemes més habituals en les relacions de parella.
5.1. Motius de consulta: Sexualitat i Actuacions
Hi poden haver tants problemes com parelles existeixen. Però els podem agrupar en dos grans grups:
Trastorns de la sexualitat: Es un tema molt agraït a diferencia amb el tema d’actuacions.
25

Paola Stefani Bueso
Trastorn Sexual Primari: “És aquella complicació de la esfera de la sexualitat que impedeix o dificulta la
penetració en la relació coital. Pot ser produïda per l’aparició de trastorns de la erecció en l’home i
vaginisme o disparèunia en la dona”. Aquella dificultat en l’esfera de la sexualitat de la parella de tipus
genital. Hi ha un problema que dificulta el coit. Pot ser problemes d’erecció o problemes de vaginisme o
disparèunia en la dona que dificulta la penetració. NO HI HAGUT RELACIÓ SEXUAL.
Es diu primari perquè la parella mai ha pogut tenir relacions sexuals satisfactòries.
Com que és un tema molt poc tractat, les parelles venen a teràpia pensant que son les úniques a les que
els hi ha passat, i costa molt de consultar, per la vergonya que pot provocar. Son temes que no acostumen
a comunicar-se fora de la parella, o de vegades inclús dins de la pròpia parella no es parla d’aquest tema.
Normalment venen per qüestions secundàries (com voler tenir fills i que no poden, etc.).
Ens podem trobar que sigui un problema individual (es lo més normal), però malgrat això és important
fer unes entrevistes d’exploració, mirar de quina forma aquella parella està construint aquest problema.
Arriba un moment que s’ha de decidir si és un problema més de caire individual o és un problema conjunt.

Trastorn Sexual Secundari: La parella anteriorment si que ha tingut relacions sexuals satisfactòries però
en aquells moments ja no. Aquella disfunció sexual que apareix després d’un temps de convivència on les
relacions sexuals anteriorment havien sigut satisfactòries. No hi hagut un problema sexual fins que hi
apareix. Te a veure amb una causa que es pot trobar ja que es secundari a alguna cosa. Normalment
trobarem una causa biològica o una causa psicològica i així generarà un problema. SI HI HA HAGUT
RELACIÓ SEXUAL.
Dins dels trastorns de la sexualitat trobarem:
1. Trastorns del desig sexual:
Desig sexual hipoactiu: un dels dos deixa de tenir desig. (El més habitual és després de tenir fills, quan la
dona passa per la menopausa, per l’administració d’un fàrmac, etc.) Lo habitual de la consulta d’aquest
tipus és quan un no té desig i qui no en té (clàssicament era la dona la que no en tenia i l’home que no,
actualment s’està veient molt la consulta inversa, la dona si que té desig i l’home no). Des del punt de
vista social, que la dona no tingui desig és més normal socialment vist, però que l’home no tingui desig es
surt del què s’espera des del punt de vista social (quan això passa la dona pensa que és culpa seva, “no
soc suficient atractiva per ell, etc”). Pot haver una causa biològica generada per exemple un tumor
cerebral.
Impuls sexual excessiu: És un dels motius que més consulten. La discussió està en que per el que un pot
ser excessiu, per l’altre pot ser lo normal. Cada parella defineix què és excessiu i què no ho és en la seva
parella. El problema és de la parella i cal poder-los ajudar en aquesta dinàmica.
2. Trastorns de l’excitació sexual: son les més característiques.
Trastorn de l’excitació sexual en la dona, bàsicament seria la manca de lubricació.
Trastorns de l’erecció en l’home. És un mecanisme biològic però molt mecanitzat per les ansietats, una
persona ansiosa també pot ser que tingui problemes en l’excitació o en la lubricació. Un dels aspectes
més terapèutics aquí és quan hi ha la confiança. No hi ha pitjor cosa en una relació sexual que sentir-se
jutjat per l’altre. El que cal és una coneixença en la relació.
26
Paola Stefani Bueso
(Són problemes secundaris, per tant, hem de saber des de quant està passant això, per tant és molt més
important fer l’anamnesi)
3. Trastorns orgasmics:
Si no han anat al ginecòleg, abans s’ha de descartar el problema biològic.
Trastorn orgasmic femení
Trastorn orgasmic masculí
Ejaculació precoç: penetració de duració de menys de 2 a 3 minuts. (o abans de penetració)
4. Trastorns sexuals per dolor:
Disparèunia
Vaginisme: Impossibilitat de relaxar els músculs vaginals.
5. Disfunció sexual degut a una malaltia mèdica: desviació penis, etc.
6. Disfunció sexual induïda per substàncies: Com pot ser els antidepressius, drogues, etc. (generen
problemes en aquests sentits)
7. Disfunció sexual no especificada
La conclusió final seria que tots aquests trastorns s’haurien de poder observar, però normalment són deguts a
problemes, situacions o dificultats per les que estan passant la parella, i són els aspectes que s’haurien d’observar
més.
Activacions per l’actuació (Actuacions):
1. Acting sexual (infidelitat): Actualment es torna a parlar molt d’això. És el gran motiu de consulta
d’aquests últims anys.
-
Benigna: És una infidelitat menys carregada emocionalment i genera un canvi en la relació. D’alguna
manera, l’enganyat reconeix que té un sentiment de que alguna cosa no estava funcionant en la relació.
Hi ha possibilitat de reparació.
La infidelitat no és una conducta extrema (és molt diferent que sigui ocasional en un moment determinat
que no pas que sigui una persona que ho fa habitualment)
Quan passa aquesta situació on es reconeix que hi havia unes dificultats, genera molts cops que es
replantegi la relació i que es sentin molt més a prop un de l’altre.
27
-
Paola Stefani Bueso
Maligna: Acaba definitivament amb la parella. En comptes de sentiments de culpa i actituds de reparació,
després de la transgressió dels límits diàdics hi ha insensibilitat i indiferència davant de les conseqüències
que pot patir el cònjuge ofès.
La conducta del cònjuge ofès té un recolzament en el sistema social que tendeix a protegir-lo. Ell demana
justícia i càstig per l’infidel. NO HI HA REPARACIÓ POSSIBLE
Si els membres de la parella no es donen compte que és un problema dels dos, no hi ha reparació possible.
2. Crueltat i violència: tema 12
3. Abandó: Aquella situació en la que un membre de la parella desapareix.
-
Parcial: El membre que desapareix avisa, diu a on va i acostuma a tornar. El veiem com a mesura de
protecció (un d’ells s’enfada molt, i com que sap que es impulsiu, per no tirar-li res al cap se’n va durant
unes hores a fer un vol i a relaxar-se, pseudoabandonament protector)
-
Total: No avisa i no torna. És una situació que genera gran angoixa, i moltes vegades la relació ens pensem
que està millor que mai, per això la persona abandonada no sap què passa, no entén per què no torna i
les fantasies que es fa la persona són molt bèsties (es pensa que l’han segrestat, o s’ha mort, o qualsevol
desgràcia). Quan es va aprovar la llei del divorci es va pensar que això no passaria, i amb el divorci pots
fer el dol de la separació, però en un abandó total no es pot fer el dol, perquè no tens un referent per ferlo. El divorci demana afrontar-te, mentre que l’abandó no demana que t’afrontis.
5.2. Infidelitat: motiu de consulta habitual
És una situació que desestabilitza la relació de parella. Actua com a factor predisposen i precipitant d’un conflicte
de parella. Les relacions de parella són relacions que normalment demanen l’exclusivitat (és un tema de societats
monogàmiques). En les societats monògames es tracta l’exclusivitat. Però apareix un altre moviment de la parella
oberta, en el que es basa en la lleialtat (has d’explicar tot el que passa a la teva parella, però no fa falta ser fidel).
J.Corbella: “la fidelitat es el comprimís temporal de pertànyer motivat interessat i implicat en una causa, idea,
creença o persona. Te inevitablement, un component immobilista, es fidel aquell que perdura, si no es tractaria
d’un altre tipu de valor; la fidelitat, per definició, es un valor lligat a la temporalitat.”
La infidelitat des de la nostre perspectiva
28
Paola Stefani Bueso
Definició: La infidelitat és entesa com a la ruptura d’acords implícits o explícits que fonamenten el vincle de la
parella.
Dicks (1970): Introdueix el concepte de díada. Aquella unitat formada per els dos membres de la parella que
comparteixen espai vincular interpersonal comú. La infidelitat és trencar l’acord intradiàdic (s’ha d’entendre des
de la perspectiva de l’acord intradiàdic.
Existeixen estudis com els realitzats per Allen que profunditzen, no nomes en les característiques de la persona
infidel, si no també en la seva parella, en la relació matrimonial i en el context en el es porta a cap.
Tipus de infidelitat (3):
1. Infidelitat sexual: infidelitat puntual, com per exemple sopars d’empreses... si que hi ha relació sexual.
Mal tolerada pels homes.
2. Infidelitat emocional: no hi ha relació sexual. La persona dedica temps i espai amb un altre i no amb la
seva parella. Mal tolerada per les dones i genera un mal estar.
3. Infidelitat combinada: hi ha la sexual i emocional portada fora de la relació primària i que suposa una
ruptura del acord.
MIRADA AL NOSTRE ENTORN
- s.xx  fidelitat com valor va començar a perdre status. A partir dels 60’s, la fidelitat s’entenia com una submissió
al conjug.
- Diferenciacion entre fidelitat i lleialtat
- 70’smatrimonis oberts. Valor de la sinceritat i no de la fidelitat. Molt d’hora les parelles entren en conflicte i
amb l’aparició de fenòmens com el sida en els 80’s la fidelitat i les relacions estrictament monògames van tornar
al boom.
- s.xxi variació en les tipologies de les parelles. No existeixen dos casos iguals. Violència en la parella. La
infidelitat sexual ha existit sempre i la societat ha intentat protegir-se sempre dels conflictes que pot provocar.
Boom del poliamor y variacions.
*Proposem entendre la infidelitat com la ruptura d’acords implícits o explícits que fonamenten el vincle de la
parella. Ens basem en el concepte de diada i el concepte de membrana o límit diàdic.
Infidelitat significa trencar l’acord extradiàdic. En l’àmbit de l’exclusivitat sexual, la infidelitat, representa una
actuació sexual, un acting-out dels acords presos pels dos.
Otto Kernberg: Entén la infidelitat com un tipus de triangulació que pot o (1) Destruir la relació o (2) en el millor
dels casos, la pot reforçar.
29
Paola Stefani Bueso
TIPUS DE TRIANGULACIÓ (2)
1. Triangulació Directa: Fantasia inconscient d’ambdós membres sobre un 3r que està exclòs, un membre
idealitzat del gènere del subjecte: el rival temut que duplica al rival edípic. “tot home i tota dona tem
conscient o inconscientment la presència d’algú que seria més satisfactòria per a la seva parella. Aquest
3r és origen de la inseguretat emocional en la intimitat sexual i els gelosia com a senyal d’alarma que
protegeix la integritat de la relació”
2. Triangulació Inversa: Fantasia compensadora o venjativa de compromís amb una persona que no sigui la
teva parella, sinó un membre idealitzat de l’altre gènere que representa l’objecte edípic desitjat. Es tracta
de la fantasia de que un és desitjat per una altre persona, idealitzada, a més de la pròpia parella. Amb lo
qual s’estableix una relació triangular en la que el subjecte es festejat per dos membres de l’altre gènere,
en lloc de competir amb el rival edípic del mateix gènere pel objecte edípic idealitzat de l’altre gènere.
Kerneberg proposa que en una relació de parella, el llit es sempre es compartida per 6 persones:
-
La parella
Les seves respectius rivals edípics inconscients
Els seus respectius ideals edípics inconscients.
Dicks: la infidelitat beninga es caracteritza per l’aparició d’un acord diàdic en el sentit d’ignorar les transgressions
sexuals de caràcter casual que no perjudiquen el sentiment de pertinència mútua.
Els actes trivials son viscuts com escaramusses sense importància, relacions de vinculació parcial que no
comprometen els límits diàdics.
La ferida en el límit diàdic pot tenir resultats inesperats. En aquest tipus de infidelitats anomenades benignes, la
resposta del cònjuge ferit es la alliberació d’una considerable proporció d’odi i gelós junt amb un avançat desgel
de la fredor antilibidinosa, amb la qual cosa aprofundeix el reconeixement del cònjuge com el objecte libidinós i
el reconeixement de les potencies sexuals adormits d’un mateix.
Per Dicks la infidelitat maligna es un fenomen destructiu que acaba definitivament amb la relació de parella.
En aquesta situació apareix el rebuig o la destrucció posterior del company com objecte libidinós, a traves la
exaltació del rival, a qui s'atribueix qualitats sexual molt superiors.
En el lloc de sentiments de culpa i de actituds de reparació després la transgressió dels límits diàdics hi ha
insensibilitats i indiferència davant les conseqüències que poden patir el cònjuge ara ofès.
En aquests casos la infidelitat pot servir per ferir, rebaixar o embogir a la parella, establida prèviament en una
col·lusió sadomasoquista i cruel.
30
Paola Stefani Bueso
Tema 6: Funcions emocionals en la vida de família.
Matrimoni obert: s’està d’acord en ser lleials però no fa falta ser fidels.
Anys 80: Canvi important  La promiscuïtat es converteix en una practica de risc, els experts creuen que per
l’aparició de la sida, per tant es torna a portar la monogàmia.
Anys 2000: sembla que hi ha un retorn de la parella oberta (poliamor). Significa que una persona pot estimar a
més d’una persona a la vegada. La innovació és que la dona té un protagonisme que anteriorment no el tenia.
Abans semblava que només era l’home que podia estimar a dos o més dones.
Parella que arriba a consulta: Hem de mirar el motiu de consulta, la relació de la parella i per tant, la col·lusió.
“La família es el grup on es creix i s’assumeix les necessitats bàsiques i fonamentals dels seus membres i en
concret dels fills. És un grup en el qual els membres es vinculen, s’estimen, es cohesionen i s’ajuden
recíprocament a créixer i a viure com a persones en totes les seves dimensions: cognitiva, afectiva, relacional,
etc.”

La tensió entre ser pare i ser parella és sempre un repte, i alguns cops de difícil maneig.

La transició a la paternitat examina la capacitat de les parelles per gestionar els límits entre l’apropament
i l’allunyament i examinar-se com a parella.
De què dependrà que la parella es transformi adequadament en família:
ESPAI MENTAL PARENTAL. Aquest espai parental simbòlic és un espai que crea aquesta capacitat d’acceptar
aquest tercer membre, i per tant, estructurar mecanismes en que la parella va més enllà d’ells dos.
Clulow (1996): Diu que l’aparició del tercer implica gestionar els dilemes del triangle.
La paternitat demana a les parelles redibuixar el límits de la relació de parella.
Tasca del grup família consisteix en: Contenir ansietats  Ajudar a créixer. Família lloc més adequat perquè els
membres es desenvolupin però també pot ser el pitjor (dinàmica patològica de la família). Família sana és aquella
que es capaç de contenir ansietats i ajudar en el creixement.
Què hem de mirar a la família que ens ve a visitar: Mirar si la família està complint amb aquesta tasca, per tant,
les funcions emocionals (tenim les interjectives i les projectives)
(Meltzer i Harris)
Funcions emocionals Interjectives Ajuden a la fonamentació del creixement de la família (contenció de les
ansietats). La família que es capaç d’aquestes 4 coses és una família sana.
-
Generació d’amor. (quan el nen neix la mare es relaciona amb ell, el pare també). Aquest vincle amorós
aporta autoestima al nen.
31
-
Paola Stefani Bueso
Foment d’esperança: la família que fomenta la esperança és aquella que genera creixement i es capaç
d’organitzar el grup familiar. Malgrat hi hagi problemes i dificultats la família sigui capaç de fomentar
esperança.
-
Contenir el patiment depressiu: No és aquella família que no té problemes, sinó aquella que té dificultats.
-
Fomenta al pensament: Acceptes que l’altre pensi diferent, i és algú que és difícil pels pares, perquè els
hi dóna certa llibertat als fills per pensar diferent i ho acceptes.
Funcions Emocional Projectives negatives, no fomenten el creixement,
-
Suscitació de l’odi: Sense voler-ho, moltes vegades es crea una tarannà que molts cops genera tensió,
angúnia i malestar. (ex: “el teu germà ho ha fet millor que tu”. Fonamentació de la competitivitat i genera
certa enveja i odi).
-
Sembra de desesperació: Dificultat de contenir les ansietats que apareixen en el grup.
-
Fonamentar l’angoixa persecutòria: Queixes de que el veí fa tal cosa sempre, etc. Col·loques l’amenaça
fora.
-
Funcionar amb mentides y confusió (fomentar que no s’entengui bé el que està passant, que t’aparta
d’entendre la realitat): Hi ha veritats que poden ser agressions, però el cas és si som capaços de fomentar
pensament o tot al contrari.
S’ha de mirar quin tipus de funcions emocionals predominen. I a través de la entrevista veus com es relacionen
entre ells o quin és el pensament global de la família.
La idea es que no existeix cap família que sigui 100% així ni tampoc que sigui 100% en funcions introjectives. La
perfecció no existeix, sinó que normalment estan en equilibri.
És important l’equilibri, que les introjectives estiguin per sobre de les projectives. No hi ha famílies 100% sanes
ni patològiques.
Per tant, per més patològica que ens sembli una família, sempre trobarem nuclis conservats i els hem de buscar.
Hem d’entrar al grup familiar, pensat que trobarem alguna cosa positiva i serà aquí on podem tractar a la familiar,
ho farem a través dels nuclis sans, nuclis conservats.
Per que una família millori, es curi, hem d’ajudar a generar aspectes introjectius, juntament amb apoderar
aquelles que ja en tenen.
Tema 7: La Família que vol adoptar
32
Paola Stefani Bueso
1. CONCEPTES BÀSICS
A l’any 2000 Espanya es converteix en el segon país del món en adopcions, per darrera de USA. Al 2010, els nens
adoptats als anys 90 son adolescents, i comencen a presentar alts nivells de patologies en comparació als
adolescents amb les seves famílies biològiques.
“Adoptar significa acceptar com a fill a algú que, biològicament no ho és. Es crea una relació paternofilial entre
persones “estranyes per naturalesa”: L’adoptant (persona que adopta) i l’adoptat (persona rebuda com a fill per
l’adoptat)”
El dret romà és el primer que legisla l’adopció (diu que aquest fill que passa a ser de la família també adopta tots
els drets i tots els deures d’aquella família, entre ells venerar els avantpassats)
És el resultat de la trobada entre dos situacions complementàries:
-
Un nen necessitat d’afecte i cura.
Una parella que vol i desitja assumir aquestes funcions.
Objectiu: Integrar d’una forma total (diferenciació a l’acollida, que s’integra parcialment), a un nen en una família
amb el propòsit de que pugui establir unes relacions que li ofereixin seguretat, acceptació, estabilitat i amor;
aspectes necessaris per el desenvolupament harmònic de la seva personalitat  punt important
-
Funció biològica: nodrir, vestir, cuidar (tot més físic i biològic)
Funció emocional: tot el que es parla en el tema 8.
Els pares adoptius han de ser capaços de complir amb ambdues funcions.
Algunes circumstàncies per els que un nen arriba a un procés d’adopció:
1) Mort dels pares
2) Abandó
3) Privació de la pàtria potestat (l’administració ho decideix)
Per tant, el nen arriba d’una PÈRDUA.
Candidats a adoptar:
La majoria de les sol·licituds d’adopció provenen de parelles estèrils, però cada vegada més ho demanen:
Persones solteres i soles. Parelles que renuncien a tenir fills propis i decideixen adoptar… Parelles amb fills
biològics que volen un altre fill.
2. FASES DEL PROCÉS D‟ADOPCIÓ
33
Paola Stefani Bueso
2.1. Plantejament de l’adopció
a) Motius per decidir l’adopció (motivació prèvia):
1)
2)
3)
4)
5)
6)
7)
Voler constituir una família
Desig d’educar i criar un fill
Parelles que no poden tenir fills (% molt elevat)
Parelles que ja tenen i fills i en desitgen un altre
Parelles que ja han superat l’etapa de la procreació
Omplir el buit ocasionat per la pèrdua d’un fill
Revitalització de la relació de parella
b) Mecanismes psicològics que es generen:
Quan sabem quin és el problema és més fàcil d’afrontar i més ràpid (perquè ja se li ha passat). És molt més difícil
per motius psicològics (mecanismes psicològics que fan que aquella parella no es pugui quedar embarassada,
quan ho deixen córrer i es tranquil·litzen és quan el tenen.
Home i Dona no ho associen i no ho accepten de forma igual:
DONA: La maternitat es relaciona amb el fet d’engendrar i criar, i la esterilitat es pot associar amb la incapacitat
d’exercir de mare.
HOME: L’esterilitat s’associa freqüentment amb la impotència, i pot provocar una sentiment de frustració i
vergonya.
Per això, quan parlem de l’adopció estem parlant d’una trobada entre 2 PÈRDUES:
-
El nen que sent el dolor per al pèrdua del seus pares biològics.
La de la parella que ha vist frustrat el seu desig de paternitat biològica.
Els aspectes més representatiu que apareixen durant les primeres fases del procés d’adopció són:
1)
2)
3)
4)
5)
6)
7)
Vulnerabilitat i dependència davant els professionals.
Venen de frustració durant els tractaments de fertilització
Sentiments complexos entorn la esterilitat
Reconeixement de la esterilitat i procés de dol
Desequilibri com a parella: moments tensos
Indefensió al comunicar-lo als demés
Angoixa davant el temps d’espera
34
Paola Stefani Bueso
8) Pressió social
2.2. Procés de selecció
Condicions bàsiques prèvies a l’adopció:
1) Que el nen es trobi lliure per a l’adopció
2) Que els pares biològics hagin donat el seu consentiment
3) Que els futurs pares adoptius siguin adequats, és a dir, que complexi amb les exigències del país d’adopció
(ex; només parelles casades, només parelles heterosexuals, etc)
En el cas d’adopcions internacionals.
1)
2)
3)
4)
5)
Que s’hagi tingut en compte el país d’origen
El país d’entrada tingui permís.
Conveni de les Nacions Unides sobre els drets dels nens, de 20 de novembre de 1989.
Declaració de Nacions Unides sobre els principis socials i jurídics aplicables a la protecció.
Conveni relatiu a la protecció del nen i a la cooperació en matèria d’adopció internacional, fet a La Haya
el 29 de maig de 1993, rectificat per Espanya mitjançant Instrument de 30 de juny de 1995
Parlem tant d’adopció internacional perquè fa molt de temps que l’adopció nacional està tancada (normalment
els nens que hi ha per adoptar son nens molt malalts o em condicions molt especials).
Variables que es tenen en compte en la selecció:
-
Sol·licitants majors de 25 anys i edat màxima de 55 anys. No més de 40 anys amb el fill adoptat (és a dir
que si tens més de 40 anys, no es pot aspirar a un recent nat).
-
Adopció conjunta: es comprova que tinguin una relació estable (si han contret matrimoni o no però que
hi hagi documents que ho acrediten). Temps mínim de convivència de 3 anys. Són els països d’origen els
que marquen a qui poden adoptar.
-
Decidir si poden ser uns pares adequats (aquest és el punt més conflictiu).
Aquestes variables depenen molt de la cultura de cada país (per exemple: Holanda consideren que tots els pares
no són adequats per adoptar i han de demostrar que si que són adequats) És tot un procés.
Procés a Catalunya:
35
Paola Stefani Bueso
El comitè avaluador és el que mira l’informe i valora si la parella es idònia o no.
Adaptació familiar
Quan els nens tornen a casa, s’han d’adaptar mútuament (pares-fill). Un dels problemes comuns és l’arribada ja
que molts cops es fa una benvinguda per part de la família que la criatura es troba desbordada.
Algunes reaccions per part dels nens son:
1.
2.
3.
4.
5.
Inseguretat davant el nou lloc, angoixa de separació, por, sentiment d’abandó.
Refús a un dels membres de la família
Pertorbacions en el son
Manifestacions agressives.
Reaccions de tipus regressiu (es tornen com a bebès, perden el control dels esfínters, per captar l’atenció
dels pares i estiguin pendents d’ells)
6. Adaptació excessivament ràpida: reacció de pànic, a la que el nen es va tranquil·litzant i les coses
comencen a anar més normal i apareix la seva manera de ser i funcionar.
7. Rebel·lió i atac al vincle: Posar a proba inconscientment (a veure fins a on arriben) i a la família es genera
un patiment important.
8. No adaptació; incompatibilitat per ambdós parts. Els nens passen a l’administració, a una casa d’acollida.
Algunes reaccions per part dels pares:
36
Paola Stefani Bueso
1) Atendre a les necessitats del nen, però també reservar un espai i un temps per la pròpia parella.
2) Sobreprotegir-lo, focalitzar tota l’atenció en el nen. Això les primeres setmanes o mesos és lo normal. El
problema està quan al llarg del temps la sobreprotecció es manté.
3) Expectatives excessivament elevades i poc realistes. Esperar que el nen segueixi totes les expectatives
que tenies sobre aquest nen.
4) Tendència a atribuir a l’herència els problemes de comportament del nen.
5) Idealització de la família biològica i elaborar fantasies sobre les causes de l’abandonament.
6) Tensió davant les preguntes i dubtes del nen sobre els seus antecedents, les causes de l’adopció, etc.
7) Aliança d’un dels dos membres amb el nen.
Trastorns més comuns de motiu d’assistència psicològica:
1) Dificultats d’aprenentatge: i els que no venen amb aquestes dificultats tenen problemes emocionals.
2) Trastorns del caràcter i/o impulsivitat, dificultat de la parella per a posar límits: molts cops son tractats
i diagnosticats com a TDAH, sense tenir en compte els problemes i dificultats emocionals. Si li afegim la
dificultat de la parella per posat límits (dels pares) i costa i és difícil ja que el porta esperant molt de
temps, i encara més quan el nen t’ho posa difícil.
3) Malalties psicosomàtiques, falles en el procés d’individuació o en el procés de maternitat. Problemes i
pors que han anat arrossegant aquests nens. Totes aquelles patologies que degut a causes emocionals es
transforma en el cos.
3. INFORMACIÓ DE LA CONDICIÓ D’ADOPTAT
Antigament era costum no informar al noi que era adoptat, actualment si que es fa molt i es tira molt per la
naturalitat.
Passos del nen per a arribar a comprendre la situació:
1) Disposar de nocions prèvies del concepte i diferenciar entre naixement i adopció. Saber els coneixements
que té el nen sobre l’adopció, el naixement, etc...
2) Comprendre plenament el concepte, a nivell cognitiu; i això podria implicar que anés tenint consciencia
de la situació. Com que hi ha una evolució cognitiva del nen, també hi ha un evolució cognitiva del nen
sobre què vol dir ser adoptat, i la família ha de poder adaptar-se i saber què contestar en cada una de les
paraules.
3) Conèixer aspectes legals i jurídics (que els adquirirà en l’adolescència). Fins l’adolescència no serà
realment conscient de la condició d’adoptat.
37
Paola Stefani Bueso
Quina informació s’ha de donar? S’aconsella que abans dels 5 anys es comuniqui al nen, però és molt millor que
es faci des de l’arribada de casa.
Com? Informació adaptada a cada edat. El millor es fer rituals i celebracions (exemple: 15 de gener celebrem el
teu aniversari, i el 7 de novembre celebrem que vas arribar a casa). Com més natural es faci és molt millor. A cada
nen depenent de les preguntes que fa, depenent de la seva inquietud, etc.. Per lo tant es va donant la informació
de la manera més adaptada que es pugui.
Hi ha molts contes infantils que expliquen l’adopció i el fet de que n’hi hagin ja normalitza la situació.
4. ACOLLIDA



Figura que es crea legalment en el 1986.
El nen no té un vincle legal amb la família i l’objectiu de l’acollida és intentar evitar la institucionalització
(que aquells nens estiguin en un entorn familiar i no en pisos tutelats o cases institucionalitzades).
Es manté la relació amb la família biològica, perquè aquesta, en un futur, se’n podran fer càrrec d’ell
(pot ser que en aquell moment estigui a la presó o en rehabilitació, etc...) la família biològica té un
impacte.
“Un niño prefiere un abrazo a un golpe, però prefiere un golpe a nada”
Any 2000:11.400 menors son tutelats per les administracions, mentre que 4.900 vivien en Famílies d’acollida.
Any 2015: 35.300 menors son tutelats per les administracions i 16.600 menors viuen en Famílies d’acollida.
Tema 8: Psicopatologia de la família
Abordar-ho des de les funcions emocionals
38
Paola Stefani Bueso


Introjectives: generació d’amor, foment d’esperança, contenció del sofriment depressiu i pensar.
Projectives: suscitament d’odi, sembra de desesperació, emanació d’angoixa persecutòria i creació de
mentides i confusió.
Tipologies de grup familiar (2 models):
-
Meltzer y Harris, 1989
Fernández Mouján, 1973
Classificació de Meltzer y Harris (1989)
Parlen de 5 tipologies:
1.
2.
3.
4.
5.
Família de Parella Bàsica: família sana
Família Matriarcal:
Família Patriarcal: Les funcions emocionals introjectives recauen sobre el pare
Família Banda: No hi son les funcions emocionals introjectives, predominen més les projectives.
Família en Reversió: Família més patològica, on predominen les funcions projectives.
Aquesta classificació ajuda més amb famílies més malaltes.
FAMÍLIA DE PARELLA BÀSICA:
-
Presidida per a una parella de pares (el fet de que siguin 2 té moltes avantatges, de suport, de
recolzament, tens més possibilitats de que es puguin recolzar)
-
Es preocupen per a les funcions introjectives. (estructura familiar saludable)
-
Necessitat d’un espai d’intimitat i de separació (rols diferenciats), i el grup pares té aquest espai separat
que diferenciï la conjugalitat amb la paternitat.
-
La figura materna suporta les projeccions dels fills (sigui la mare o el pare): hi ha un nivell de contacte
amb la figura materna que de vegades és més fàcil parlar d’unes coses i altres amb aquests, i fa una funció
de contenció amb els fills. Un dels dos es més proper al fill.
-
La figura paterna conté les angoixes de la mare del que li puguin explicar els seus fills.
-
El creixement (van a l’escola, van adquirint competències...) dels membres dona seguretat.
-
Estableix una relació global amb la comunitat a través dels seus membres (per exemple: el pare estigui
vinculat amb una associació de veïns, el fill que juga a l’equip de bàsquet de l’escola...) xarxa de relacions
de la família amb la comunitat a partir de cada membre de la família.
-
La identitat única de cada membre la fa vulnerable: aquí és tant important el cognom com el nom de
cada persona, i, per exemple, perdre un dels membres de la família fa que sigui insuportable.
-
Recursos interns adequats. Tenir capacitats que permet prendre decisions adequades.
39
Paola Stefani Bueso
Ajuda a poder afrontar les dificultats.
FAMÍLIA MATRIARCAL
-
Les funcions introjectives (emocionals) recauen en la mare.
-
El pare està absent o és inadequat: no pinta res, no participa, no es cuida de res.
-
Aquesta figura paterna pot ser substituït per altres figures masculines. Pot ser un avi, un tiet, un veí, un
professor a l’escola, etc.
-
Tendència a centrar-se de forma dependent amb la comunitat. Poden demanar ajut a treball social, a les
administracions, etc. Perquè t’ajudin es important que puguin demanar ajuda, aquestes son famílies que
s’acostumen a recolzar molt en la comunitat, i de vegades els hi poden faltar recursos, ja que s’acostumen
a demanar sempre ajut a l’entorn.
-
Disciplina molt centrada en la culpa, el que manté el grup unit no és una forma agressiva o violenta com
les famílies patriarcals, sinó un tipus de funcionament més enganxifós. Col·loca molt la culpa en el
funcionament (exemple: mare demanant que marxin a gaudir d’una sortida amb els amics, però que ara
es troben molt malament, però que marxin, però ella en aquests moments s’està trobant fatal, etc fer
pena i culpa)
-
Adaptació moralística a la comunitat: fan veure que s’adapten al que demanen actualment a la societat,
tot i que no estiguin molt d’acord. Intentaran adaptar-se tot el que pugui. Atents del que diran els altres.
Aparenten molt les formes.
-
És difícil contenir la desadaptació dels seus membres: exemple: quan un fill es més psicopàtic i la culpa
no funciona per mantenir el grup unit si no reacciones. No te sentiment de culpa no et quedes.
-
Tendència a subrogar les funcions emocionals en algun fill: Pressió emocional perquè agafi el paper que
no li toca per ser la figura parental. Ex: mor pare i substitueix el paper del pare.
-
Si la figura matriarcal pot complir les funcions introjectives exerceix de parella bàsica. En una família en
la que només hi ha la mare però aquesta pot complir amb les funcions emocionals introjectives i és capaç
de fer créixer a la família i els seus membres, funcionarà com una família de parella bàsica.
FAMÍLIA PATRIARCAL
-
Figura paterna dominant
-
Mare absent o incapacitada
-
Si la figura patriarcal (paterna) pot complir les funcions introjectives exerceix de parella bàsica.
40
-
Paola Stefani Bueso
Quan no pot exercir bé les funcions emocionals introjectives i apareix una disciplina dura i impositiu
(patriarcal) en el que el càstig corporal i/o el càstig verbal (mordacitat tirànica) és la forma en la que el
pare machaca els fills.
-
La tendresa es considera una feblesa, per tant, difícilment apareixeran moments de tendresa, a no ser
que apareguin per altres membres de la família, que normalment és l’àvia materna, la que exerceix
funcions de tipus maternal.
-
És un grup més inestable que el matriarcal. És més fàcil de que es trenqui, com que els fills creixen i
poden ser més forts que el pare.
-
Si es trenca l’autoritat basada en la disciplina no es refà i apareix la dispersió.
FAMÍLIA BANDA
-
Apareix quan una o dos figures parentals actuen per identificacions negatives. En el qual es creen unes
dinàmiques que perjudiquen el funcionament de la família.
-
Pautes educatives basades en la crítica a la pròpia educació. Família que fa un “com sí funciones com
una família adequada” però en realitat no. Es fa molt difícil d’acceptar el paper de l’escola en el paper del
fill, persones molt crítiques amb l’escola, amb el professor, etc.
-
Els fills han de complir les expectatives parentals. Quan fomentes pensament i creixement el nen podrà
pensar què fer, i en canvi, en aquestes famílies veuran malament que el fill segueixi unes pautes diferents
a les que ells decideixin. Grup aglutinat que no permet que hi hagi gaires diferencies.
-
Les funcions introjectives es simulen que hi són. Sembla que hi hagi funcions emocionals però no
-
En lloc de generar amor apareix seducció (no és el mateix estimar que seduir)
-
En lloc d’esperança té una alegria maníaca. (som fantàstics, meravellosos, la nostre família és la millor,
etc... i per tant, fora d’aquesta família tindràs dificultats)
-
En lloc de fomentar pensament, es fomenta l’eslògan i el dogma (funcionem d’aquesta manera, en
aquesta família es pensa així, i si penses diferent ja no ets de la família)
-
Si no acceptes aquests funcionaments familiars apareix el càstig i la expulsió. Genera dificultats, tensions,
etc. Nens amb fòbia escolar, s’ha d’explorar què passa a la família.
-
Ja sigui una família amazònica (predomini femení) o titànica (predomini masculí), és antisocial, mafiosa
i tendeix a ser delinqüent.
FAMÍLIA EN REVERSIÓ
-
És una caricatura hostil de la vida familiar. (Agressiva)
-
Una o dos figures parentals deteriorades que pateixen psicosis, sexualitat perversa o tendència criminal.
41
-
Paola Stefani Bueso
Desafia la comunitat i s’aïlla. La família en reversió ho fa molt més que la banda, ja que la banda almenys
fa veure que es socialitza, però ells no. Entren en dinàmiques en les que la família es tanquen en si
mateixes.
-
Tendeix a la precarietat i a la economia il·legal.
-
Sofriment mental persecutori i identificació amb figures fortes i violentes. Tendeixen a identificar-se amb
les figures més fortes i violentes, i el més ben vist i més ben valorat serà el germà gran que es passeja
pel barri amb la pistola. Aquestes figures acostumen a ser els líders del grup (seran els més forts), i per
tant, el grup tendirà a enfrontar-se, i per això la tendència és caòtica.
-
Tendència al caos, grup orientat a sobreviure com pot.
-
Apareixen creences estrambòtiques, supersticions i deliris (persecutoris molts cops).
-
Tendència a la perversió sexual, suïcidis semiaccidentals i incendis provocats per treure diners. Tot una
sèrie de funcionaments molt caòtics.
-
Coqueteig amb sectes destructives i delictives. (secta dona seguretat, ja que es senten amenaçats)
-
Poden aparèixer en qualsevol classe social. Amb formes diferents però el funcionament és molt
destructiu.
Classificació de Fernández Moujan (1973)
1.
2.
3.
4.
Famílies Aglutinades  Tendeix a la classificació a la família Matriarcal
Famílies Uniformades  tendeix a la classificació a la família Patriarcal
Famílies Aïllades
Famílies Integrades  tendeix a la classificació de la família Parella Bàsica
Comença amb les famílies més patològiques i acaba amb la integrada.
“Hi ha famílies pot de confitura (que seria la Aglutinada) i hi ha famílies capsa de formatgets en porcions
(Uniforme)” El pot de confitura hi ha diferents tipus de fruita però tot està amb una mel que els hi fa tenir el
mateix gust a totes. La família amb formatgets estan tots idèntics, tots envoltats amb lo mateix, família molt
rígida etc.
FAMÍLIA AGLUTINADA
-
Exagerada tendència a anar “tots a una”. Pesa molt el cognom, més que el nom.
-
Falta d’identitat pròpia i individual
-
Interaccions estereotipades, cadascú sap quin és el seu rol, el seu paper.
42
Paola Stefani Bueso
-
Afecte claustrofòbic: acaba asfixiant aquest funcionament.
-
Ideologia centrada en el grup, en el “clan”.
-
Falta de reflexió i hi ha desconfiança cap a fora. La nostre família sabem què és el que fa molt bé, i és
tanca als demés perquè els demés no saben què és el que es fa bé.
FAMÍLIA UNIFORMADA
-
Tendència a la submissió.
-
Es neguen les diferències.
-
Interaccions rígides.
-
Autoritat i justicier (qui la fa la paga)
-
Ideologia centrada en la exigència (hem de ser els millors)
-
Control i poca reflexió (no fomenten pensament en aquest tipus de família, si no que hi ha el control es
fa el que diu o si no les coses no funcionaran)
FAMÍLIA AÏLLADA  “vive como quieras” cadascú va a la seva
-
Predomini a la individualitat (al contrari de la uniformada que tendeix al clan). El cognom interessa poc.
Lu important soc jo i els demes no m’importen.
-
Deteriorament de la identitat grupal, interessa menys el grup. En aquests casos si li passa alguna cosa a
algú cadascú s’espavila.
-
Interaccions superficials, perquè no esperes gaire de l’altre i no interessa. Casa pensió, un arriba a casa,
i va fent les coses.
-
Relacions satisfactòries (quan preguntes és el que et diuen)
-
Metes pobres, i si vius en un entorn en el que ja està tot fet, no esperes més.
-
Ideologia individualista “salvase quien pueda” i adaptativa “m’adapto a tot”.
FAMÍLIA INTEGRADA
-
Equilibri entre individus i grup
-
Rols flexibles
-
Contenció de les ansietats dels fills
-
Es fomenta la capacitat reflexiva i el pensament
43
Paola Stefani Bueso
-
Hi ha discussions explícites. El conflicte en si no és dolent, és com es resol.
-
S’accepten les diferències i la crítica.
Etapes de la família (7):
1. Formació de la família: formació de la parella es a dir s’estructuren com una parella
2. Naixement del primer fill: es transforma la parella en una relació de 3
3. Família amb fills pre-escolars: xuqulen l’energia de la família, més d’un fill. Etapa més complicada
4. Família amb fills escolars: nens que ja van al col·legi, ja es un altre moment. Etapa més relaxada
5. Família amb fills adolescents: fills en desacord amb els pares. Aquest han de crear la seva pròpia identitat
i s’han de separar dels seus pares. Potser també un moment molt gratificant ja que aquest ja tenen les
seves idees i pots discutir amb ells...
6. Síndrome del “niu buit”: les famílies en que el pare fora de casa la mare a casa i es feia càrrec dels fills.
Els fills adolescent comencen a prendre les seves decisions i comencen a volar i aquesta mare es troba en
que no sap que fer i aquestes es reorganitzaven i el pare quant es jubilava es deprimia ja que la mare ja
s’havia reorganitzat i ell no sabia que fer.
7. Família amb fills que han format famílies: apareixen els nets i la parella pren uns altres objectius.
Tema 9: Família, Malaltia i Discapacitat.
Quan hi ha una discapacitat genera una seqüela
Concepte de Discapacitat: Restricció o absència de la capacitat de realitzar una activitat en la forma, o dins del
marge, que es considera normal per un esser humà. (Bruna, 2001)
44
Paola Stefani Bueso
Quan un membre de la família pateix una discapacitat tot el sistema reacciona (tota la família queda afectada).
No és un problema de només un.
“La discapacitat suposa per a la família un canvi de valors i prioritats; planteja nous desafiaments en la estabilitat
emocional de la família i requereix un canvi de funcions. S’alteren hàbits, plans familiars i individuals i,
possiblement, les funcions que deixa de fer la persona afectada tindran que ser assumides entre la resta de la
família” (Navarro, 1995)
El naixement i/o notificació als pares de la discapacitat d’un fill suposa:
-
Trencar un equilibri existent en la família
-
El fill real no és el somiat. Això equivaldria a una pèrdua i serà necessari un procés de dol.
-
És necessari iniciar un procés de DOL: caldrà renunciar al fill esperat i acceptar el fill present. Reacció
davant d’una situació de pèrdua.
En aquest procés es passa per diverses fases:
-
La negació de la discapacitat, la negació de la realitat, etc..
-
Cada membre de la parella realitza un procés diferent, on intervenen variables com:
o La unió de la parella abans de la noticia (l’anunci pot fer que la parella s’uneixi més o al contrari,
que sigui una bomba que provoqui la separació)
o Si és el primer fill o tenen altres
o Hi ha recolzament de la família i amics
o Depèn del tipus de la patologia:

Si el trastorn és congènit o adquirit

Si és degeneratiu o no

El tipus i grau de discapacitat.
(Alomar, 2006)
Depèn molt de totes les variables. Sempre acabem amb la idea del vestit a mida, de que cada família és un món
i cada persona és un món.
Procés de dol:
Són habituals manifestacions com:
- S’han equivocat amb el diagnòstic
- Peregrinatge d’especialistes a la recerca de la resposta desitjada.
- Dubtes, interrogants, sentiments de culpa, retret, cerca del responsable...
Generen sentiments molt contradictoris: sentiments de tristesa, desesperança, il·lusió.
45
Paola Stefani Bueso
Comporta una situació de crisis de la família que és necessari elaborar, compartir i expressar amb altres
(professionals, amics, familiars...) els sentiments i emocions.
Reaccions de la família en el procés de dol:
Primer de tot entren en un estat de commoció: en estat de shock. Per aquest motiu, cal explicar bé la notícia i
estar a prop d’ells però amb suficient distància ja que potser no servirem d’ajuda. La segona fase és quan s’entra
en depressió, còlera i culpa. Segueix una fase en la qual es mostra esperança i optimisme. Aquestes dues últimes
fases poden entrar en bucle, pensar que se n’han sortit però adonar-se que no, i així una vegada darrere de l’altre.
Després de tot això ve la negació, per que es cansen de no poder sortir d’aquell bucle negatiu de passar de
l’optimisme a la depressió i culpa. Per últim, sempre s’acaba amb una fase d’assimilació, moment en el que la
família se n’adona de que potser el que s’està fent funciona.
La mala resolució d’aquest conflicte durà a la consolidació d’un nou funcionament grupal en el qual se solen
trobar fenòmens com els següents: importants conflictes de parella, aparició de nous subgrups i trastorns del rol.
Diferencies evolutives
La família reaccionarà de forma diferent depenent de qui presenta la discapacitat és:
-
Bebè o fill petit
Fill en edat escolar o adolescent.
Antigament hi havia sistemes interns o grupals que acompanyen als familiars i personals quan es moria un fill,
estava mentalitzada la població (es tenien 7 fills perquè sabien que d’aquests 7 sobreviurien 3) Actualment no
està dins de la mentalitat de que el fill es pugui morir, i no hi ha sistemes de recolzament tant grans com
anteriorment, i quan passa és una situació que es fa insuportable.
-
Un dels pares: Hi ha una afectació, no només emocional sinó que també econòmicament.
Un dels avis: Amb ells si que estan mentalitzats.
Els altres germans (que no tenen aquesta discapacitat)
Sentiments i sensacions:
Són una part de la família que queda bastant desprotegida o desatesa quan hi ha un membre amb discapacitat,
ja sigui per la constant atenció que s’ha de dedicar a la persona en qüestió o per que els pares es capfiquen amb
la malaltia o discapacitat i deixen una mica de banda a tots els fills, inclòs el que presenta la discapacitat.
46
Paola Stefani Bueso
Els sentiments que expliquen els germans solen ser: abandonament dels pares (gran dedicació al germà amb
dificultats), gelosia i enveja, culpabilitat per no tenir el que li falta al germà i vergonya.
A vegades la reacció de la família és la de generar rols molt diferenciats, com poden ser: excés de responsabilitat
o eximir-lo absolutament de tot. Amb això, és molt difícil no caure en conductes extremes. (Alomar, 2006)
Orientació familiar
D’entrada allò principal és ajudar a la família a prendre consciència de la discapacitat. Això s’ha de fer respectant
les defenses i estratègies inconscients, és a dir, no acceptar el que ens diuen però si fent les coses amb molta
cura i poc a poc. El primer que s’hauria de fer és treballar el sentiment de negació, vol dir baixar les ansietat i,
una vegada aconseguit, anar treballant les defenses.
A vegades cal mantenir la comunicació entre la família i els professionals ja que moltes vegades trenquen amb
aquests a causa de la situació en la que s’han trobat.
Últimament, s’ha desenvolupat molt el potenciar els recursos del grup familiar, és a dir, no dir- los el que han de
fer sinó que els ajudem a que ells mateixos trobin els seus propis recursos.
Tema 10: La Família del pacient amb Psicosis: de la culpa a la col·laboració terapèutica
Psicosis: Al·lucinacions, manca de consciència de la malaltia, no hi ha diferenciació de l’interior i de l’exterior.
Paper de la Família
Nova perspectiva en la qual ens mirem la família al segle XXI.
47
Paola Stefani Bueso
Si a principis del segle XX una majoria de psiquiatres d’orientació psicoanalítica recelaven de mantenir la relació
amb la família del pacient, des dels anys 60 hem aprés que no podem permetre’ns el luxe de prescindir d’ella.
En efecte, tan aquells psicoanalistes que van buscar altres paradigmes (per exemple el sistèmic), com aquells que
van desenvolupar aplicacions del psicoanàlisis en l’àmbit de la parella i la família, tots coincidim en la importància
d’integrar a la família en el diagnòstic i el tractament dels pacients greus.
Ha passat d’una primera fase on estava completament desvinculada de la salut mental, especialment en la era
manicomial, a una segona fase on predominava el recelo per part dels professionals de sentir que tenien que
atendre a la família (sobretot a la mare, com un agent provocador de la malaltia, a partir de la terminologia de la
“mare esquizofrenógena”).
A una tercera fase, la família ha adquirit un paper clau per incloure’ls com agent terapèutic en el tractament
multidisciplinar que mereix aquest tipus de trastorns. Amb la desinstitucionalització s’ha passat
d’hospitalitzacions úniques i de per vida, a múltiples hospitalitzacions parcials quan són requerides. Per això últim
es necessita de la presencia i participació de les famílies en el tractament de les persones amb trastorn mental.
Des de fa dècades els investigadors van descriure la esquizofrènia com una malaltia “familiar”. Es de tots conegut
que el risc entre els familiars en primer grau dels pacients que pateixen esquizofrènia es major que l’existent en
la població general. Molt s’ha escrit i discutit si era la genètica o era l’ambient el principal responsable de la
gènesis d’aquest trastorn.
Estudi publicat per Pekka Tienari y colaboradores (2004)
145 dones amb esquizofrènia que havien donat el seu fill en adopció. Van valorar psicometricament a aquests
fills a l’edat de 23 anys i una altre vegada als 35 anys.
Comparant-los els 2 grups es troben que:
Nomes van presentar esquizofrènia 8 dels 145 fills de dones “normals”. En el grup de fills de dones
esquizofrèniques la xifra va ser de 32. D’aquests 32, 27 van ser adoptats que presentaven famílies disfuncionals.
Amb la gènesis no hi ha prou.
La criança adequada d’un nen disminueix la possibilitat de que es manifesti el fenotip esquizofrènic tot i el risc
genètic i que no hi ha cap factor de risc genètic alt i cap ambient disfuncional que per si mateixos puguin predir
l’aparició d’esquizofrènia.
Els treballs de Leff y colaboradores es basan en la teoría de la vulnerabilitat (Zubin y Spring, 1977).
Si es redueix l’estrès ambiental del pacient i s’aconsegueix que aquest accepti la medicació antipsicòtica, serà
menys vulnerable a les recaigudes, es millorarà la integració a la comunitat i s’evitarà el deteriorament i la
cronificació.
A partir dels estudis de Leff, Fallon, Vaughn i altres, la família passa a tenir un paper preponderant en el
tractament i sobretot en la prevenció de recaigudes del pacient. Els resultats són espectaculars: 9% de recaigudes
en grup de tractament davant el 50% en un grup control. 90% de recaigudes sense cap tractament.
48
Paola Stefani Bueso
“Emoció Expressada” (EE) de Leff i Vaughn (1985)
Parlem de família d’alta EE quan al menys un dels seus membres presenta un o més de
les següents dimensions:
- Criticisme: avaluació negativa de la conducta del malalt.
- Hostilitat: avaluació negativa del malalt com a persona.
Sobreimplicació emocional: sentiments o actituds per part d’un familiar de desesperança, sobreprotecció o auto
sacrifici respecte al pacient.
Estudi de Camberwell
L’estudi de Camberwell ens ofereix un Programa Integral d’atenció al pacient psicòtic a partir de l’ingrés del
pacient en una unitat d’aguts. El tractament constava de:
Un programa Psicoeducatiu dirigit als familiars del pacient, mentre aquest estava ingressat.
Sessions familiars a cada del pacient amb tots els membres presents incluit el pacient.
Grup de familiars de diferents pacients on s’intercanviaven experiències i es discuteixen els problemes de
convivència.
Conclusió: nova manera d’entendre la psicosis. Es pot treballar amb programes psicoeducatius, sessions familiars
i grups de familiars.
Altres aportacions que han influit en la nostra manera d’entendre el treball en psicosis
com:


Les aportacions de Victor Hernandez (Hernández 2007).
Les aportacions de la teoria psicoanalítica del model …..
Y.O.Alanen
Alanen proposa el tractament adaptat a les necessitats. Els principis bàsics que caracteritzen aquest tractament
integrat. Els 5 grans temes que cal adaptar a les necessitats del pacient.
1. Les activitats terapèutiques es plantegen i s’efectuen de manera flexible e individual en cada cas, de
manera que es tractin les necessitats reals i canviants dels pacients i també de les persones de les seves
xarxes d’interacció, fonamentalment la seva família. L’abordatge centrat en la família esta indicat amb
el fi de contenir les tensions que sovint suporten els membres de la família en plena crisis psicòtica o amb
la cronificació dels símptomes.
49
Paola Stefani Bueso
2. L’avaluació i el tractament estan presidits per una actitud psicoterapèutica. Això vol dir un intent de
comprendre el que ha passat i el que esta passant als pacients i el seu grup de relacions interpersonals i
com podem utilitzar aquesta comprensió com a base per contactar i ajudar al pacient. Això implica també
observar les nostres pròpies reaccions emocionals.
3. Les diferents activitats terapèutiques s’haurien de complementar en lloc de plantejar-se com alternativa
on un exclou l’altre.
4. El tractament hauria de mantenir la qualitat de procés continu.
5. El seguiment és important tan pels pacients com pels equips terapèutics i el sistema de tractament com
un tot.
La nostra proposta
¿Com mirem a les famílies?  Diagnòstic.
¿Com intervenim?  Tractament.
Tema 11: La Violència en la família.
La violència normalment s’exerceix amb el que tens a la vora i per tant les tensions més importants son en la
família.
La violència en l’àmbit familiar pot aparèixer com a:
1. Violència infantil: És de la que més parlarem i és la més freqüent.
2. Violència en la parella: violència de gènere
50
Paola Stefani Bueso
3. Violència en la tercera edat: malgrat que les persones grans el que denuncien és una violència més
institucional, de les llars residencials, però els hi costa molt denunciar la violència entre la família.
Definició de violència: “Entenem per acte violent tot atemptat a la integritat física i psíquica de l’individu,
acompanyat per un sentiment de coerció i perill.” (Perrone i Nannini, 1997)
Definició d’abús: “Es considera abús quan un individu, en situació de poder, s’aprofita de l’altre en condicions
d’indefensió o vulnerabilitat.” Son situacions que generen un plus en la forma de violència.
Definició de negligència: “Es considera quan un o ambos pares no exerceixen les funcions de protecció o cura
física i psicològica cap els seus fills.” No tenir cura dels fills és una negligència. És la més habitual en el nostre país.
Forma de violència més freqüent en l’entorn familiar.
Formes de violència:
1. Física
2. Psicològica
3. Sexual: especifica que implica tot l’aspecte psicològic (aquest no esta en el power però ell ho comenta)
VIOLÈNCIA EN LA PARELLA
Epidemiologia de la violència de la parella:
En el 2017 a Catalunya (dades del departament d’interior de 24 de novembre de 2016):
Denuncies: 9.880
Detinguts: 4.004
Víctimes ateses: 9.591
Víctimes mortals: 44
El 90 % de les agressions físiques es dóna en dones
El 95 % de les agressions no es denuncien. Per tant, costa de denunciar per la pressió social, per la pressió
familiar, etc.
- El 80 % de les agressions duren més d’1 any, no son situacions momentànies.
- El 12 % de les dones maltractades no es reconeix com a tal, no es reconeixen com a dones maltractades.
Hi ha gent que els hi costa reconèixer-ho perquè anteriorment era “el normal” que el marit pegués.
- La major incidència es dona en dones entre 45 i 64 anys.
Institut de la Dona
Síndrome de la Dona Maltractada
-
Trets característics (3):
1. Les primeres agressions apareixen durant el nuviatge.
51
Paola Stefani Bueso
2. El maltracta repetit i intermitent amb els períodes d’arrepentiment (període de lluna de mel) que
provoca ansietat, sobresalt i alerta permanent. És un cicle que es va repetint i per tant, provoca ansietat
i alerta perquè no saps com arribarà la parella, si arribarà a casa violent o bé.
3. Depressió, baixa autoestima, apatia, culpa, disfunció sexual, etc., són conseqüències de la violència.
Sensibilitat Social sobre Violència Familiar (Consell Superior del Poder Judicial, 2018)
Increment en el número de denúncies de violència familiar




16% més en el 2017 arribant a les 166.620 denúncies
Descens del 12% al 10% el número de dones que s’acullen a la dispensa d’obligació legat de declarar.
Conclusió: la dona cada vegada perd més la por.
Ha augmentat molt la sensibilitat tot i que encara caldria sensibilitzar més. A qui més cal sensibilitzar als
adolescents de 12-13-14 anys, ja que estan a la fase d’enamorament idíl·lic, i consideren que l’amor ho
pot tot (dit a un estudi). Els nens de 11 anys eren més conscients de la violència. A l’estudi es llegeix una
història de violència.
Antecedents de violència Familiar
Una història d’abús durant la infància fa a les dones més vulnerables psicològicament, mentre que el
recolzament social pot protegir a les dones en les situacions traumàtiques.
Donat que les dones maltractades estan habitualment aïllades (sigui perquè un recolzament social pobre indueix
a la depressió, o perquè la depressió indueix a l’aïllament, o perquè la parella ho provoca), està clar que
incrementar el seu sistema de recolzament social pot tenir un efecte beneficiós per a la dona i per els seus fills.
Causes que dificulten posar fi al maltractament:
1. Col·lusió → sobretot la col·lusió obsessiva, seria aquella situació on es dona una dinàmica de control que
pot donar lloc a un funcionament sadomasoquista, et trobes atrapat pel tema i no te’n pots en sortir.
2. Amor romàntic → visió negativa de l’amor romàntic. Idealització, l’amor ho pot tot, “malgrat que ell pot
ser una persona agressiva jo el canviaré”. Recordem que les primeres situacions de violència apareixen al
nuviatge.
3. Aferrament insegur → persones que han viscut situacions de violència, amb les quals no t’has sentit prou
estimat, no has fet un vincle del tot segurs, “abans que estar sol, el que sigui”. El p{nic a la separació és
superior a la violència del maltractament.
4. Dependència econòmica i emocional → no es pot separar de l’agressor perquè depèn al 100% de la
persona. El recolzament psicosocial és dels aspectes més importants de la persona. La dependència
emocional seria el cas on un home va salvar a una dona de la prostitució, “li dec tot a aquest home”. Hi
ha serveis per posar fi a això.
52
Paola Stefani Bueso
5. Por a les conseqüències → “si marxo de casa això serà encara pitjor”. Flota en l’ambient que el fet de
denunciar, marxar de casa, pressuposa problemes, “mujer se va de casa, hombre va y la mata”.
VIOLÈNCIA INFANTIL
Farem referència a la violència de pares cap a fills, (és el més freqüent) tot i que actualment hi ha violència de
fills cap a pares.
El maltractament a nens/es i adolescents constitueix un problema d’extraordinària gravetat, tant per la seva
amplia incidència com per la constatació cada cop més evident dels seus efectes traumàtics a curt i a llarg termini.
Percepció de la violència (Levendoksy, y Graham-Bermann, 2001).
Els nens que han estat testimonis de violència en la parella presenten problemes en el seu ajustament social i
emocional, menor competència social i menor autoestima, més problemes de conducta i psicopatologia, por,
depressió, agressions i trastorn per estrès post-traumàtic. → diferents autors determinen que els nois i les noies
reaccionen de manera diferent.
Tipus de maltractament infantil:
1. Maltractament físic: Acció no accidental d’un adult que provoca dany físic o malaltia o que col·loca en
greu risc de patir-la com a conseqüència d’alguna negligència intencionada (ferides, magulladures,
hematomes, cremades, fractures, lesions internes, asfixia)  el més evident, és un problema diferenciar
si és o no és accidental (es forma als pediatres en això), normalment la repetició d’accidents fa sospitar.
Normalment apareixen conseqüències, però si no apareix la conseqüència es fa més difícil d’analitzar i
diagnosticar.
2. Negligència o abandonament físic: situació en la qual les necessitats físiques bàsiques d’un menor i la
seva seguretat no són ateses pels seus cuidadors→ és la més freqüent , es detecta molt a nivell escolar,
a nivell de treball social. Higiene inadequada, mal vestits, mal alimentats. No són adequadament atesos,
en qualsevol classe social. Poden posar en situació de risc als seus fills. S’han trobat a escoles que a l’hora
de dinar el nen s’ha quedat sol perquè ningú l’ha anat a buscar, tenint uns pares metges. Un altre
exemple, és el Michael Jackson.
3. Maltractament psicològic i abandonament emocional: No es prenen en consideració les necessitats
psicològiques del menor, particularment les que tenen a veure amb les relacions interpersonals i
l’autoestima → el vincle amb la mare és molt important, encara que el nen tingui dies és molt diferent
que el nen vegi que la seva mare l’estima. El nen se sent agredit emocionalment.
4. Abús o “sometimiento” sexual: utilització d’un menor per part d’un adult per satisfer els seus desitjos
sexuals.
5. Explotació laboral: per l’obtenció d’un benefici econòmic, s’assigna al nen amb un car{cter
d’obligatorietat la realització de treballs que excedeixin els límits de lo habitual. → és un aspecte
transcultural, des de la nostra mentalitat occidental, A la índia els nens cosien pilotes de futbol, i com es
53
Paola Stefani Bueso
va denunciar i es va tancar la fàbrica els nens es van haver de dedicar a la prostitució, a l’hora de fer
intervencions en altres cultures, podem empitjorar les coses, o es fa a nivell global o no es fa.
6. Maltractament prenatal: situacions i característiques de l’estil de vida de la dona embarassada que,
podent ser evitables perjudiquen el desenvolupament del fetus. → per exemple, el fet de fumar, o el
síndrome alcohòlic fetal. Es pot intentar intervenir amb la mare, no es pot denunciar, les mares (en
general) no ho acostumen a fer expressament, se les ha d’informar.
7. Síndrome e Münchhausen per poders: es provoquen en el menor símptomes físiques patològics que
requereixen hospitalització o tractament mèdic reiterat. → els pares generen problemes en els seus fills
amb la intenció que siguin cuidats, s’inventen símptomes per a que els ingressin en un hospital, perquè
pensen que allà estaran més ben cuidats. Menteixen perquè estan tan angoixats, tenen tanta por, que ho
porten allà.
8. Maltractament institucional: situacions que es donen en centres o organitzacions que atenen a menors
d’edat i en les que per acció o omissió no es respecten els drets bàsics del menor.
Transmissió intergeneracional del tractament.
Una mica la idea és que el maltractament es transmet. No passa al 100%, passa en un 65%.
Els/les fills/es que han patit maltractament quan eren nens/es o que han estat testimonis de maltractament entre
els seus progenitors, poden presentar la tendència a repetir aquesta experiència en les seves relacions de parella.
Haver patit maltractament durant la infància també està associat al maltractament en la relació de parella. De
fet, sembla que les conseqüències poden ser més greus, observant-se efectes diferencials en homes i dones. →
establiran una altra tipologia de vincle en la seva relació de parella.
Alexander, Moore i Alexander (1991) De fet, sembla que les conseqüències poden ser més greus, observant-se
efectes diferencials en homes i dones. Consideren que és probable que els homes que han rebut maltractament
quan eren nens estableixen de relacions de parella en les que s’exerceixen i es reben agressions. → es fiquen en
dinamiques agressives, ja sigui perquè escullen la parella malament o perquè exerceixen ells el maltractament
en la parella.
Freerick i Haugaard (1999) diuen que en les dones que han patit maltractament durant la infància poden
observar-se actituds d’evitació del contacte social i el sentiment de que les relacions de parella són poc
predictibles.
Enfocament del maltractament infantil:
-
L’enfocament clínic es centra en les dificultats psicopatològiques que pateixen el/la maltractador/a i en
les conseqüències que per la salut mental i l’adaptació social té el fet d’haver patit maltractament. → des
de la perspectiva clínica es considera que això hi és, però també es necessiten nuclis psicòtics i patològics
per arribar a matar.
54
-
-
Paola Stefani Bueso
Des de l’enfocament social, es posa èmfasi en la repercussió del context socio-econòmic: pobresa,
aïllament social, falta de serveis socials, atur, males condicions de “vivenda”, etc.
Des de l’enfocament de gènere, es posa enfasis en el funcionament patriarcal de la societat i les relacions
de poder discriminació, descalificar o minuscalorar.
El maltractament afecta a tots els estrats socioeconòmics i culturals, i la desestructuració personal o familiar s’ha
de considerar un factor facilitador o predisponent, però NO etiològic. Predisposen però no causen. Necessitem
la suma de causes que generin aquesta situació: estructures de personalitat patològiques i situacions de l’entorn
que donen poc suport poden facilitar que la violència aparegui.
Gravetat de les repercussions

Manifestacions simptomàtiques semblants al síndrome d’estrès post-traumàtic.

Problemes en la sexualitat i en les relacions interpersonals.

Mal rendiment acadèmic, etc.
(Sánchez, Martínez i Torija,1995)
Les repercussions pel menor seran més greus:
-
Quant major sigui la violència amb la que s’hagi empleat l’agressor → amb més violència més repercussió.
-
Quant més temps hagi durat els abusos → no és el mateix donar una bufetada al mes, que una al dia.
-
Quant més gran sigui la diferència d’edat entre l’agressor/a i l’agredit/da. → es tolera millor si és de la
teva edat que no que ho faci un noi més gran o un noi adult. Sembla que es tingui com mentalitzat que
barallar-te amb algú que té la teva edat és normal.
-
Quanta major sigui la proximitat familiar → viu molt pitjor que sigui el pare o la mare el que abusi que
no pas un familiar llunyà.
Tema 12: La família que emigra.
Migració:
-
Procés pel qual un o més membres d’una família abandonen el seu país d’origen buscant millores
econòmiques (emigrant) o polítiques (refugiat). → un refugiat se sent amenaçat per la situació del seu
país. El procés que fa l’emigrant i el refugiat és el mateix, però les motivacions diferents. El refugiat
acostuma a tenir una acollida més cuidada que no pas l’emigrant.
Tipus de migració, segons la procedència:
-
Emigració: quan marxen, país que envia cap a fora.
Immigració: quan venen cap aquí, país que acull.
55
Paola Stefani Bueso
Tipus de migració segons nivells de protecció psicosocial, no tenen res a veure les unes amb les altres:
-
Migració Protegida → unes característiques que protegeixen la migració. Per exemple, un esportista
d’elit, un futbolista de sud-amèrica, que ve amb un contracte. La rebuda seria amb aplaudiments.
-
Migració Desprotegida → No protegeixen la migració. Aquest procés és molt diferent per aquells que
migren clandestinament com els que intenten creuar l’estret de Gibraltar de manera il·legal. La rebuda
seria de guàrdies amb mascaretes, i turistes que fan fotos.
La migració protegida ajuda al emigrant a suportar la pèrdua. En canvi en la migració desprotegida, l’emigrant
viu la por, la il·legalitat i el sentiment de persecució (en moltes ocasions es troba realment perseguit) aspectes
que es sumen al ja complex sentiment de pèrdua.
Françoise Paye (2003), parla que “l’exili polític inclou diverses violències que poden ser ètniques, institucionals,
policíaques, etc.”
Procés de dol
La reacció davant la pèrdua es denomina procés de dol. Comença abans de partir amb la ambivalència (EXAMEN.
IMP. El dol comença quan tu et planteges marxar, això implica que tens una dinàmica complicada en el país
d’origen. “si els esquimals no marxen amb el fred que fa…”). Acaba amb la reintrojecció de l’objecte quan apareix
la integració de la família a la societat d’acollida. El dol es pot elaborar de forma normal o patològica.
La elaboració normal del dol porta cap a la reconstrucció del món intern, enriquit per la nova experiència i per
una confiança bàsica enfortida. Llavors un pot recompondre els llaços amb el món extern, deteriorats parcialment
per la pèrdua. → la pèrdua genera una desconfiança, per això la elaboració normal del dol porta cap a la
reconstrucció. Hi ha una pèrdua i tu has de restablir aquest vincle amb el que s’ha perdut.
Fases de separació:
Segons Bowly (1968 i 1969) apareixen tres fases davant la pèrdua de separació:
1. Fase de Protesta
2. Fase de Desesperança → si no ve ningú no acabes fent cap mena de senyal
3. Fase de Desafecte → no m’importa, ja m’és igual, no m’afecta aquesta situació.
La persona que emigra al principi pot estar molt empipada perquè al país no li fan cas, llavors cau en la
desesperança i marxa (perquè no sent resposta en el seu país d’origen) i marxa en oposició del seu país d’origen
(desafecte). Llavors passarà a les fases de migració.
Fases de migració:
56
Paola Stefani Bueso
1. Acomodació → busco un espai per estar, m’acull un familiar,… t’acomodes
2. Adaptació → situació en la qual un se sent que forma part d’aquesta societat, aprens l’idioma, trobes
feina, etc. Hi ha molta gent, però, que es queda en l’acomodació, no aprenen l’idioma, no poden fer gaire
cosa. Normalment la 1a generació es queda aquí, no és fins una 2a o 3a generació en la qual hi ha una
integració.
3. Integració → formes part del teu país d’acollida. Ben bé és que hagis nascut allà. Pràcticament ets un
autòcton més. Per a que un es pugui integrar s’ha d’integrar però la població autòctona, l’ha de voler
integrar també.
Fracàs de la migració → des del punt de vista psicològic consideraríem quela persona fracasa perquè organitza
un tipus de..
Quan la persona es capaç d’integrar-se, vol dir que h fet un bon procés de dol, saludable, però no tothom ho
aconsegueix.
Parlaríem de fracàs migratori quan la persona no és capaç de passar aquestes fases. Aquest fracàs porta a la
persona a utilitzar, inconscientment, les Defenses Maníaques que es caracteritzen per: (molts cops intenten
negar la realitat, els conflictes...)
Defenses maníaques
-
Oblidar les arrels i el passat
Pseudo-integració ràpida i forçada → sembla que s’integri, però no. Adopta les tradicions de manera
maníaca.
Negació de la tristesa per la pèrdua → no pot reconèixer que ha perdut.
Davant el fracàs, pot aparèixer una reacció depressiva greu. → per aquest sentiment de fracàs en la
integració. Poden aparèixer malalties melancolioses greus.
Defenses obsessives
-
Es viu la pèrdua com un atac al objecte → he abandonat als meus pares, als meus avis, el meu lloc era
estar allà i no aquí, no m’he portat prou bé, he anat a la meva, etc.
-
Sentiment d’ingratitud → sentiment de malestar.
-
Pensament màgic de solució amb el retorn → això es solucionarà quan jo torni, això és parcial, jo tornaré.
-
Tendència a la cronificació.
Defenses psicòtiques
-
Poden aparèixer regressions amb l’aparició de deliris.
-
Ansietats persecutòries poden provocar reaccions paranoides. → es pensava que la gent del metro, bus,
xocava contra ell perquè era negre, es sentia amenaçat. Per això la gent tendeix a buscar espais on la gent
57
Paola Stefani Bueso
és de la mateixa ètnia, per sentir-te mínimament protegit.
-
La família pot sentir-se perseguida per la població receptora.
Integració familiar
-
Comença amb el reagrupament familiar → el fet que pugui venir la família és un aspecte de millora de la
situació.
-
Depèn de com visqui la primera generació el procés de dol → la integració familiar serà millor o pitjor
depenent d’aquesta 1a generació, si pot fer aquest procés d’anar-se vinculant.
-
S’aconsegueix a partir de la 2a generació → una generació amb la qual ja se sent que forma part.
Tema 13: La mort a la vida familiar.
La mort d’un membre de la família impacta sobre tot el sistema familiar. El grup reaccionarà segons el grau de
vulnerabilitat i depenent del paper que jugava el membre que ha mort.
“La mort d’un dels seus membres planteja nous desafiaments en l’estabilitat emocional de la família i requereix
un canvi de funcions. S’alteren h{bits, plans familiars i individuals i les funcions que deixa de fer la persona ,
hauran de ser assumides entre la resta de la família” → estem més mentalitzats per acceptar la mort d’un avi,
però no la d’una parella o d’un fill.
Diferències evolutives
La família reaccionarà de manera diferent si qui mor es:
- Bebè o fill petit → sempre apareix la culpa.
- Fill en edat escolar o adolescent
- Un dels pares
58
Paola Stefani Bueso
-
Un dels avis
Com superes la pèrdua i com treballes la culpa serien els 2 temes fonamentals.
Reaccions de la família
- Estat de commoció: shock
- Negació
- Ansietat, depressió, còlera i culpa
- Adaptació
Això ocorre durant com a mínim un any, quan es tracta d’un procés benigne. Si és una persona amb la qual tens
una “enemistat” és més difícil.
També pot haver-hi un fracàs del procés de dol.
- Defenses maníaques → “mejor que se haya muerto”, no me importa, no me afecta.
- Defenses obsessives → donar-hi voltes
- Defenses psicòtiques → et sents perseguit, parlar amb els morts.
Hi ha rituals que faciliten el dol, el funeral com a acomiadament, en canvi hi ha altres que no ho afavoreixen, com
per exemple, reunir-se per parlar amb el mort, etc.
Com intervenim?
En el tema de la mort és l’acompanyament en la família que ha perdut un ésser estimat.
Quan el dol és complicat cal fer un treball psicològic, per fer un procés de dol adequat. Hem d’evitar posar-nos
maníacs (no en parlem), una mica excessiu. És molt important posar-se al costat de la família, sense confondre’s
amb la família, la família et pot sentir com a un d’ells però ells necessiten algú extern. Si estàs massa allunyat no
els ajudes, però si estàs molt enganxat tampoc els ajudes. Necessiten a algú que contingui les seves angoixes i
ansietats.
Tema 14: Noves organitzacions familiars o el fracàs d'un model?
1. RUPTURA VINCULAR
El divorci l’entenem com un trencament del vincle, produeix en la parella una sensació de fracàs. Les parelles
sempre pensen que ells mai es separaran i per això fa que ens arrisquem i ens llencem amb diverses relacions.
Quan la fantasia es trenca, la sensació sempre és de fracàs. Per els dos membres de la parella. Hi ha una gran
diferència entre el que decideix que trenca la relació i el que es sent abandonat. Molt poques vegades els dos
estan d’acord. No només es sent fracassat el que es abandonat sinó també el que decideix tallar la relació.
Inés Alberdi, 1999: “La pèrdua per la mort de la parella és molt més greu i definitiva que la que suposa el divorci
i, tot i això, al estar més regulada i millor assumida socialment, planteja problemes que semblen menys greus.”
Quan hi ha un divorci, la gent encara no sap molt bé que fer, no està organitzat. “No existeixen mesures
estructurals per ajudar als que es divorcien. La casa es desintegra en dues parts que no arriben a independitzarse.”
59
Paola Stefani Bueso
Una de les persones que més ha treballat el tema del divorci ha estat Judith Wallerstein: “El divorci constitueix
una experiència de risc per la supressió dels punts de referència i la desaparició momentània de les línies de
desenvolupament.” Quan hi ha un trencament, les coses s’aturen en l’estructuració familiar. Hi ha una manca de
desenvolupament i de línies clares de com funcionar. El divorci provoca molt conflicte amb els fills.
“La parella i els fills poden reaccionar de forma normal o patològica en funció de la seva estructura, de l’ambient
familiar previ i del desenvolupament del procés de separació.” (Wallerstein i Blakeslee, 1995).
“El divorci, en tant que ruptura d’equilibri, comporta patiment per la parella i per els
fills encara no constitueix un trastorn per si mateix.”
“Així, ningún trastorn ni quadre clínic són específics de la situació de divorci i els símptomes que apareixen
s’elaboren a partir de la personalitat subjacent i el seu nivell d’evolució”. (Wallerstein i Resnikoff, 1997) Un divorci
és una situació de risc. El divorci per si mateix no ens explica res, només ens indica com la parella vivia abans i
com fan el procés.
La proposta:
 Una ruptura de parella és un esdeveniment vital que genera un procés de dol per elaborar la pèrdua.
 Des del nostre model, tota situació de crisi suposa una pèrdua. Per lo tant, un divorci també ho serà. És
diferent a la mort, una immigració.... però al ser una pèrdua genera un procés de dol.
2. PROCÉS DE DOL (tema anterior).
Fases del procés de dol:
a) Pèrdua
b) Protesta
c) Desesperança
d) Desafecció
e) Reintrojecció
Després d’un divorci, és important que la persona faci un procés de dol. Hi ha persones que no s’ho permeten i
llavors fracassen i apareixen les defenses.
Defenses maníaques


Control: estar molt pendent del que fa l’altre.
Triomf i menyspreu
60



Paola Stefani Bueso
Fugida cap a endavant: trenquen amb la parella i en 15 dies ja es junta amb un altre home.
Negació de la pèrdua i del dolor: No ha de sentir dolor ni pèrdua, “no se lo merece este desgraciado”
Emparellaments forçats: Qualsevol és millor que l’anterior i per tant, pots tenir disgustos ajuntante amb
el pitjor.
Defenses obsessives:




Reparació repetitiva
Danys provocats
Dubtes
Culpa
3. FASES DEL DIVORCI
El divorci normalment el dividim en quatre fases.
1. La decisió de divorciar-se: pot durar 15 segons o pot durar 30 anys. En els divorcis la família s’empobreix
i per aquesta raó molts cops això és el que evita el divorci, i té el seu pes en la decisió de divorciar-se. (Ex.
Trobar-se a la parella amb un/a altre)
2. Plantejament de la ruptura: quan planteges a la teva parella que et vols separar. És la etapa en la que
normalment venen les parelles a teràpia. Normalment hi ha un que té molt clar que s’han de separar,
sigui perquè hi ha una altre persona o perquè veu que no funciona de cap de les formes, etc. I és quan
l’altre part de la parella proposa fer la teràpia. Quan hi ha una tercera persona és molt difícil, però quan
és perquè no funciona, aquesta proposa genera canvis i sacseja la parella, i nosaltres ajudem a que
aclarint i integrin les dificultats i les propostes i ells decideixin si seguir o no, i a partir d’aquí fer teràpia o
no. Aquest procés pot durar poc o molt. I hi ha moltes parelles que es queden aquí, ho val plantejant però
mai ho fan.
3. Separació: Aquí també ens venen a preguntar, però en aquest cas per evitar tant de dolor als fills, a com
superar-ho, etc. Pares que volen saber què poden fer. Però depèn molt de com trenca la parella, la relació
que queda entre ells, etc.
Fase en les que es separen físicament, amb una custodia compartida si pot ser, la investigació empírica
diu que és tant necessari que passi temps tant amb la mare com amb el pare. La separació és física però
pot ser que no mental,
4. Desvinculació: Quan la separació conjugal és física i mental. Ja no té tanta importància què fa l’altre, amb
qui va, etc. Lo important és que els fills estiguin bé, etc.
4. IMPACTE DEL DIVORCI
Per a Robert Weiss:
-
Entre 2 i 4 anys per que les persones directament implicades en una ruptura poden arribar a una resolució
constructiva dels problemes generats.
61
Paola Stefani Bueso
Wallerstein parla del sleeper effect, que podria traduir-ho com a efecte latent, que es pot manifestar fins als 15
anys del divorci i s’observa en un 60 per cent de les dones que han viscut una ruptura matrimonial.
El Sleeper Efect, que podríem traduir-lo com “efecte latent”, descrit per Wallerstein (992) sembla manifestar-se
als 15 anys del divorci i s’observa en un 60% de les dones que han viscut una ruptura matrimonial. .s un efecte
que pot manifestar-se al cap d’uns anys (com un estrès pots-traumàtic) i que pot aparèixer un % molt elevat de
dones que han viscut una separació. Aquest efecte latent es manifesta en forma de por al rebuig per part de la
parella quan s’intenta formar una nova relació estable. “Jo no em puc vincular amb aquesta persona perquè em
passarà el que em va passar amb l’altre”.
L’home té molta més pressió per tornar a tenir una parella estable.
En el meta-anàlisi de Amato i Keith (1991), es conclueix que els fills exposats al divorci dels pares tendeixen a
presentar més problemes de comportament, psicològics i cognitius. (Aquest meta-anàlisis no separa el tipus de
divorci que hi ha, no separa divorcis de mutu acord dels litigants)
Els percentatges de risc de patir problemes psicopatològics o d’inadaptació social arrel del divorci serien (en
mostres britàniques) del 29% per els fills homes i del 21% per les filles. En EEUU, Wallerstein i Kelly (1980) van
trobar que el 35% dels fils de pares divorciats van tenir algun tipus de psicopatologia o patien problemes socials.
Conclusions de l’impacte del divorci en els fills
1.
2.
3.
4.
Comporta sofriment per als fills
No hi ha un trastorn ni un quadre clínic específic a causa del divorci
Els nens es troben amb problemes addicionals als propis de l’edat.
La transició després de la separació pot ser molt estressant. Sobretot amb els nens que després¸ quan
entren a la fase de separació, els pares entren en una dinàmica molt agressiva.
Una de les consultes freqüents a les consultes es “estem pensant en divorciar-nos, però no volem”. Una altre
consulta és: “Hem decidit que ens separem, com ho podem fer perquè afecti lo menys possible als fills.”
5. FACTORS QUE AFAVOREIXEN L’ADAPTACIÓ DELS FILLS
Diferents factors que afavoreixen a l’adaptació dels fills:
1. Reconeixement i acceptació de la ruptura: és el punt principal. Els pares tenen tendeixen a no dir-ho, i
lo important és que els nens ho entenguin i ho reconeixen. També és important que els hi diguin els dos
62
Paola Stefani Bueso
i explicar-ho amb paraules que ho puguin entendre. I que els fills puguin protestar, puguin preguntar,
dibuixin, juguin, i els puguin acompanyar per començar el procés.
2. Establiment de certa distancia per a preservar la identitat i poder manipular i gestionar la inevitable
angoixa que es produeix. Cal que els nens no estiguin dintre de tot el procés. Distància saludable. Els fills
no han d’estar ficats en el problema, no se’ls hi ha de demanar opinió. Cal donar lis distància i així, poden
ser més capaços d’elaborar l’angoixa i l’ansietat. Els fills mai volen que els pares es separin, volen
mantenir el vincle costi el que costi i intenten evitar-ho dintre de les possibilitats.
3. Elaboració de la pèrdua total o parcial d’algun dels seus progenitors, especialment en els casos en que
la custodia no va ser compartida legal o pràcticament.
4. Elaboració dels sentiments de ràbia contra els pares i de l’autoculpabilització. (tendència del nen a
culpabilitzat)
5. Acceptació de que el divorci és definitiu. Moltes vegades els fills no ho volen acceptar i fins que no
apareix una tercera persona, pensen que és possible la reconciliació. Per això normalment reaccionen
molt malament front la nova parella.
6. Acceptació de si mateix com una persona capaç d’estimar i de ser estimat.
6. FAMÍLIA RECONSTITUÏDA
Si els pares es divorcien, permet que es pugui reconstituir la vida d’aquestes parelles.
Llei 30/1981 llei del divorci:
-
El matrimoni és una relació jurídica dissoluble per les causes que la llei disposes
-
El divorci és considerat com a últim recurs al que podien acollir-se els conjugues i només quan era evident
que, després d’un dilatat període de separació, la seva reconciliació ja no és factible. S’exigia la
demostració del cese efectiu de la convivència conjugal o de la violació greu o reiterada dels deures
conjugals
-
Per tant, la separació era un requisit del divorci. Encara que després de la separació molt pocs es tornen
enrere, una proporció de separats mai es divorcia.
Quan es va instaurar la llei, els divorcis i les separacions es van disparar ja que hi havia molta gent separada per.
que no podia fer el pas perquè estava prohibit (dictadura).
63
Paola Stefani Bueso
Llei 15/2005:
-
Divorci: Només fa falta que un dels esposos no desitgi la continuació del matrimoni per que es pugui
posar una demanda de divorci, no cal que hi hagi un motiu. Només es requereix que hagin transcorregut
tres mesos des de la celebraci. del matrimoni
-
Separació: - Es manté com una figura jurídica, per aquell conjugues que no optin per la dissolució
immediata. No és necessària ni obligatòria per el divorci.
La tendència europea és igualar la mitjana americana del 50percent.
La família reconstituïda té una avantatge sobre la família tipo: quan ja s’ha passat l’experiència de divorci i et
tornes a aparellar, ja saps que hi ha problemes, que et tornes a aparellar, que és difícil i es trenca la idealització.
I et trobes que l’home aguanta coses de la seva nova parella que abans no aguantava amb la dona anterior, i la
dona aguanta coses del nou home que amb l’home anterior no aguantava.
Quan hi ha patologia en una família? Quan no hi ha funcions emocionals introjectives. No va en funció de quin
tipus de família sigui sinó de la qualitat de relacions que s’estableixen.
Tema 15: Teoria i tècnica de l'abordatge de la parella i la família.
Objectius bàsics d’Intervenció



Contenció de les ansietats, així ens podran explicar el que els hi passa i així poder fer una avaluació i
diagnòstic.
Diagnòstic. Es podrà fer quan haguem aconseguit contenir les ansietats de la família i poden explicar-nos
realment que passa. Tipus de col·lusió predominant en la parella.
o Primera entrevista: important establir aliança terapèutica.
o Segona i següents.
o Devolució: no cal que sàpiguen exactament el diagnòstic que nosaltres hem fet, explicar una mica
el que es veu.
Tractament: diferents tipus en funció del que creiem que és millor tractar.
o Individual
o Parella
o Família
Tècniques de tractament
64
Paola Stefani Bueso


Objectius del tractament
Marc de treball en el quan tu estableixes el funcionament
o Setting: el que tu pactes amb el pacient. “Ens veurem durant X sessions...”. És molt important
marcar com treballaràs. Hi ha terapeutes que van canviant sobre la marxa, això és un problema
ja que és important explicar com treballaràs.
o Ritme de les sessions.
Característiques i particularitats del tractament










Indicacions i límits per realitzar teràpia de parella i família. Per exemple, amb un problema sexual entre
la parella, no caldrà fer un treball a nivell familiar.
Inici de la sessió. La parella o família s’ha de sentir lliure perquè parlin del que vulguin, de tot allò que els
hi preocupa.
Delimitació de les àrees de discussió. El tractament de parella o família, és un tractament FOCAL. No
anem a fons del que li passa a cada un dels membres. Hem d’entendre que està focalitzat, que hi ha unes
àrees que treballarem i altres que no
Establiment de la relació de treball. Aliança terapèutica en la qual el terapeuta i el pacient estableixen
un vincle.
És interessant el fet d’utilitzar la contratransferència. Allò que em remou a mi del que diu el pacient. Si
no em dono compte del que hem provoca, ho puc mostrar. És important adonar-se’n del que allò em
genera per no actuar-ho. Ex. Si una persona plora i et promou, et pot commoure o no. Si no et promou,
pot ser que sigui una tipologia més histriònica (això es veu més amb els anys).
Temors del terapeuta. Pot tenir temors de no fer les coses, d’equivocar-se... aquets temors estan molt
bé, el problema és quan no tenim temors. Això vol dir que llegeixes, supervises, et formes... Mentre
aquest temor no et bloquegi, no hi ha problema.
Interès per la parella o la família. És important mostrar-ho. Això és fa amb l’actitud d’escolta, amb fer la
teva feina amb honradesa; quan la parella i la família t’està explicant has d’estar atent i no pensant en
altres coses. Es tracta de treballar de forma activa.
Tolerància i acceptació. Aquestes actituds són fonamentals.
Neutralitat. No prendre partit per un o per l’altre.
Empatia
Intervencions del terapeuta



Actitud de disponibilitat i atenció
Tolerar el silenci
Intervencions verbals. Allò que el terapeuta pot mostrar, allò que amb les seves intervencions pot ajudar
a que la parella afronti les seves dificultats. Així podran entendre que els hi passa.
65
Paola Stefani Bueso
Tema 17: Actualitat dels projectes de Recerca
17.1. Projectes de recerca
Genograma familiar  Eduard Carratala
Genograma: eina que s’utilitza des de molts model d’intervenció i es converteix molt important quan es treballa
en famílies. Es molt útil com a fotografia.
- Funció: ens dona una fotografia clara i simbòlica de la família que estem veient.
Símbols basics del genograma
66
Paola Stefani Bueso
La representació bàsica és de major a menor, d’esquerre a dreta.
67
Paola Stefani Bueso
“Problem Solving Brief Therapy – The Science of John Weakland Revisited”  Eduard Carratala
És un dels primers models sistèmics definits.
*Factor d’impacte: índex que explica el rang d’arribada de la revista
17.2. Tesis Doctorals
68