L’ordenament jurídic. El dret civil. Les fonts del dret civil César Hornero Méndez P05/03006/00324 © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 Índex Introducció ................................................................................................ 5 Objectius ..................................................................................................... 7 1. L’ordenament jurídic ......................................................................... 9 1.1. La norma jurídica .............................................................................. 9 1.1.1. Concepte i característiques ................................................... 9 1.1.2. Estructura de la norma jurídica; norma i disposició ............. 10 1.1.3. Principals classificacions de les normes jurídiques ............... 11 1.2. L’ordenament jurídic ........................................................................ 13 1.2.1. Concepte i caràcters .............................................................. 13 1.2.2. Principis rectors de l’ordenament jurídic espanyol .............. 14 1.2.3. Sectors de l’ordenament: dret públic i dret privat ................ 16 2. El dret civil ........................................................................................... 18 2.1. Concepte de dret civil ....................................................................... 18 2.2. Evolució històrica del dret civil ........................................................ 18 2.3. Contingut del dret civil: la realitat social regulada pel dret civil ...................................................................................... 20 2.4. Sistemàtica del dret civil ................................................................... 21 2.5. Dret civil i drets especials privats ..................................................... 21 2.6. El dret civil espanyol ........................................................................ 22 2.6.1. Dret civil i Constitució .......................................................... 22 2.6.2. La codificació civil a Espanya. El Codi civil del 1889 ........... 23 2.6.3. El Codi civil: estructura, contingut i caràcters ...................... 26 2.6.4. Les reformes del Codi civil .................................................... 26 2.7. Els drets civils forals o especials ........................................................ 28 2.7.1. El Codi civil i els drets civils forals o especials: el sistema d’apèndixs ............................................................ 29 2.7.2. Les compilacions ................................................................... 29 2.7.3. La CE del 1978: el model autonòmic d’organització del dret civil ........................................................................... 30 3. Les fonts del dret civil ....................................................................... 32 3.1. Concepte i classes ............................................................................. 32 3.2. El sistema de fonts de l’ordenament jurídic espanyol: les fonts del dret civil comú ............................................................. 33 3.3. La llei com a font del dret ................................................................ 36 3.3.1. Concepte ............................................................................... 36 3.3.2. Classes de lleis en l’ordenament jurídic espanyol ................ 36 3.4. Els reglaments de l’Administració .................................................... 39 L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 3.5. El costum .......................................................................................... 40 3.5.1. Concepte i elements. Caràcters ............................................. 40 3.5.2. Requisits del costum en el CC espanyol ............................... 42 3.5.3. Classes de costum .................................................................. 42 3.5.4. Els usos jurídics i els usos dels negocis ................................. 43 3.6. Els principis generals del dret ........................................................... 44 3.6.1. Concepte ............................................................................... 44 3.6.2. Funcions ................................................................................ 45 3.7. Altres fonts del dret .......................................................................... 45 3.7.1. La jurisprudència del Tribunal Suprem ................................. 45 3.7.2. Les sentències del Tribunal Constitucional .......................... 47 3.7.3. Les resolucions de la Direcció General dels Registres i el Notariat ........................................................................... 48 3.7.4. La doctrina científica ............................................................ 49 3.8. Relació entre dret civil general i drets civils autonòmics ................. 49 Resum .......................................................................................................... 51 Activitats .................................................................................................... 53 Exercicis d’autoavaluació ...................................................................... 53 Solucionari ................................................................................................. 55 Glossari ........................................................................................................ 56 Bibliografia ................................................................................................ 57 L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 5 Introducció Com ha assenyalat recentment Jestaz (Le droit, 1996, pàg. 5), Robinson Crusoe a la seva illa deserta no necessitava el dret. En efecte, el dret es pot considerar una necessitat o una conseqüència de la vida en societat. Les normes jurídiques són fonamentalment regles d’organització social, caracteritzades no tant pel fet de contenir un mandat obligatori –una cosa que compartirien amb altres regles–, sinó per la seva formulació, la seva generalitat i abstracció i, sobretot, pel seu caràcter coercible; és a dir, perquè se n’exigeix l’observança coactivament. La varietat de les relacions i conflictes que genera la vida de qualsevol comunitat justifica l’existència d’una també variada gamma de normes jurídiques diferents pel seu contingut. Així, les normes jurídiques es poden elaborar i presentar de manera diferent (per exemple com a llei, costum o principi general del dret). El conjunt organitzat i sistemàtic de normes existents en un determinat territori (normalment un estat nacional) i en un moment determinat és el que es coneix com a ordenament jurídic. Dins de l’ordenament jurídic es poden aïllar conjunts de normes que s’identifiquen per tenir com a objecte la regulació dels mateixos tipus de relacions i conflictes. De manera tradicional, se solen identificar en el si de l’ordenament dos grans subconjunts que agrupen les normes en dret públic i dret privat. En aquest últim, a més com a dret privat comú, cal incloure l’anomenat dret civil. El dret civil –com el dret en general– es pot considerar des d’una perspectiva actual, però també des d’un punt de vista històric, entre altres coses perquè aquesta aproximació històrica ajuda a explicar el present. La història del dret civil s’inicia a Roma, on s’encunya el terme (Ius civile). De la seva llarga i rica evolució posterior, se n’ha de destacar allò que, ja contemporàniament, ho determinarà de manera significativa: la codificació. La codificació, el moviment que es desenvolupa des de les acaballes del segle XVIII i que tindrà la seva eclosió al llarg del segle XIX, representarà una nova manera de presentar el dret, una autèntica revolució jurídica. Els codis civils, amb el Codi francès de 1804 al capdavant, formaran part destacada d’aquest moviment. El dret civil espanyol participa de la mateixa arrel romana que els altres drets civils europeus, i participa, també, en la codificació civil amb la promulgació el 1889 del Codi civil vigent (d’ara endavant CC). Però si hi ha una cosa que caracteritza el dret civil a Espanya és l’existència no d’un únic dret civil, sinó de diversos drets civils aplicables només en determinats territoris (Catalunya, Aragó, les Balears, Galícia, Navarra i part del L’ordenament jurídic. El dret civil... 6 © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 País Basc). Són els coneguts com a drets civils forals o especials, la seva regulació i sobretot coexistència amb el dret civil comú –recollit fonamentalment en el CC– s’ha conegut des del segle XIX com a qüestió foral. El tractament que s’hi va atorgar va determinar la relativament tardana promulgació del CC. Un tractament que, d’altra banda, necessàriament ha rebut els efectes de l’entrada en vigor de la Constitució espanyola del 1978 (d’ara endavant CE), en la qual s’inclouen com a noves instàncies legislatives les comunitats autònomes, algunes d’elles, com no podia ser de cap altra manera, amb dret civil propi. Les normes jurídiques que conformen el dret civil tenen orígens diferents o maneres d’elaborar-se molt diverses, així com formes d’exterioritzar-se també molt diferents. La metàfora de les fonts del dret permet identificar aquesta diversitat de normes jurídiques, que tenen com a principals manifestacions la llei, el costum i els principis generals del dret. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 7 Objectius Aquest mòdul, d’acord amb el seu caràcter introductori, té com a comesa fixar conceptes tan bàsics com poden ser la norma jurídica, l’ordenament jurídic, les fonts del dret o el dret civil. Com a objectius específics podem assenyalar els següents: 1. Identificar què són les normes jurídiques, el seu concepte, la seva estructura i les seves característiques. 2. Descriure els principals tipus de normes jurídiques. 3. Establir el concepte d’ordenament jurídic, i també els seus caràcters. 4. Diferenciar què són normes jurídiques de dret privat i de dret públic. 5. Descriure el contingut del dret civil. 6. Assenyalar les principals fites de l’evolució històrica del dret civil. 7. Descriure la codificació civil a Espanya. 8. Descriure el Codi civil espanyol: estructura, contingut, caràcters i reformes. 9. Explicar la situació actual dels drets civils forals o especials, i també el tractament que històricament se’ls ha donat. 10. Assenyalar quines són les fonts del dret civil comú. 11. Establir les notes que singularitzen la llei com a font del dret. 12. Descriure el costum com a font del dret: concepte, elements, caràcters i classes. 13. Caracteritzar els principis generals del dret com a font del dret: concepte i funcions. 14. Explicar si la jurisprudència és o no una font del dret. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 8 L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 9 1. L’ordenament jurídic 1.1. La norma jurídica 1.1.1. Concepte i característiques La vida en societat porta implícita la necessitat de la seva pròpia organització. Aquesta necessitat es posa especialment de manifest en l’aparició habitual de conflictes entre els integrants d’aquesta societat. La composició d’aquests conflictes o l’evitació anticipada dels que es puguin generar, s’aconsegueix per mitjà de l’establiment o la fixació de regles de comportament o organització social, una sèrie de regles que poden ser de naturalesa i origen molt diversos. L’ésser humà en societat, amb independència del seu grau d’evolució, viu envoltat de regles i de normes diferents, com poden ser les d’educació o d’urbanitat, les morals i religioses, o els simples usos socials. Amb totes elles, els individus pretenen organitzar la seva vida en societat. Entre aquestes normes, n’hi ha algunes que presenten unes característiques especials: es tracta de les normes jurídiques. Les normes jurídiques es caracteritzen o singularitzen respecte els altres tipus de regles socials per la seva connexió amb el poder. La societat s’organitza localitzant centres de poder amb capacitat per imposar les solucions o regles que es consideren pertinents i necessàries. D’aquesta manera, les normes jurídiques es poden concebre com a normes d’organització del poder i normes de regulació dels comportaments dels membres del grup social, que es caracteritzen perquè la seva observança es pot imposar coactivament pel mateix poder que les creï (o, si és procedent, per un altre poder que tingui atribuïda aquesta missió). Les normes jurídiques es poden definir com aquelles regles d’organització i comportament social que el poder públic pot imposar coactivament. Les seves característiques serien les següents: 1) Les normes jurídiques són obligatòries; és a dir, contenen mandats obligatoris, prescriuen comportaments, tant en sentit afirmatiu o positiu (“faci vostè això”) com negatiu (les anomenades normes prohibitives: “No faci vostè això”). Aquesta característica no les singularitza especialment, ja que la comparteixen amb altres normes no jurídiques. 2) Les normes jurídiques es caracteritzen –a diferència de les normes no jurídiques– per la seva coercibilitat, que és tant com afirmar que es poden impo- L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 10 sar coactivament (una cosa que posa de manifest la connexió entre norma jurídica i poder). 3) Les normes jurídiques es caracteritzen per la seva formulació; és a dir, no es decideixen sobre la marxa (com succeiria en el cas de qualsevol acte administratiu), sinó que s’estableixen per a la generalitat. El fet que les normes jurídiques estiguin formulades possibilita la consecució d’una vella aspiració dels sistemes jurídics com és la certesa del dret. 4) Les normes jurídiques també es caracteritzen per la seva abstracció, una nota distintiva que s’ha de considerar una conseqüència de l’anterior. Les normes jurídiques es formulen d’una manera general i abstracta; el subjecte destinatari de les normes jurídiques, per la seva banda, se sol descriure de manera indefinida i impersonal: “El que...” o “aquell que... “. 1.1.2. Estructura de la norma jurídica; norma i disposició Les normes jurídiques contenen, com ja hem dit, prescripcions i mandats els destinataris dels quals són els individus que viuen en una societat o comunitat. Les normes jurídiques solen contenir, com a manifestació del seu caràcter coercible, la reacció que es produirà com a conseqüència de la contravenció del mandat obligatori que estableixen. En definitiva, tracten de preveure situacions o comportaments que es poden produir en la realitat, determinant els efectes que porten aparellats. Aquest contingut típic de les normes jurídiques s’estructura habitualment amb l’ajuda d’un instrument bàsic de la lògica que és el sil·logisme. El sil·logisme jurídic –un sil·logisme adaptat a l’àmbit del jurídic– està compost per dos elements: el supòsit de fet i la conseqüència jurídica. El supòsit de fet, com el mateix terme indica, no és cap altra cosa que la descripció d’uns fets, la delimitació d’una parcel·la de realitat, en general d’una conducta. La conseqüència jurídica que porten aquests fets també es recollirà en la norma. Aquesta conseqüència jurídica pot ser molt variada: la concreció d’uns efectes determinats o la imposició d’una pena, per exemple. Exemple de sil·logisme jurídic Una mostra senzilla de sil·logisme jurídic seria l’article 1902 del CC: “Aquell qui per acció o omissió causi dany a un altre, per culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat”. El supòsit de fet s’identifica amb facilitat: “El que per acció o omissió causi dany a un altre, per culpa o negligència, [...]”; i també la conseqüència jurídica: “Està obligat a reparar el dany causat”. Pot existir la idea preconcebuda que aquesta estructura es recull de manera perfecta i acabada en una única norma jurídica (article 1902 del CC, per exemple). Tanmateix, el sil·logisme jurídic es pot recollir en diverses disposicions normatives que conformarien una norma jurídica completa. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 11 L’ordenament jurídic. El dret civil... Exemple de norma jurídica Un exemple de norma jurídica que no es pot conformar per una única disposició seria la regulació en el nostre CC de la rescissió dels contractes des de l’article 1290 fins al 1297. L’article 1290 del CC, que disposa que “Els contractes celebrats vàlidament es poden rescindir en els casos establerts per la llei”, s’ha de completar necessàriament amb altres preceptes perquè es pugui establir el supòsit de fet i les conseqüències jurídiques de la rescissió. Quant al supòsit de fet, els contractes que són rescindibles són els que es descriuen bàsicament en els articles 1291 i 1292 del CC (per exemple, en el núm. 1 de l’article 1291: “Els contractes que puguin celebrar els tutors sense autorització judicial, sempre que les persones a qui representen hagin patit una lesió en més de la quarta part del valor de les coses que n’hagin estat objecte”). La conseqüència jurídica, és a dir l’exercici de l’anomenada acció rescissòria i els efectes de la rescissió pròpiament parlant, es preveu en diversos preceptes: articles 1294, 1295, 1298 i 1299 del CC (en concret, l’article 1295, 1 del CC estableix que “La rescissió obliga a retornar les coses que van ser objecte del contracte amb els seus fruits, i el preu amb els seus interessos; en conseqüència, només es podrà portar a efecte quan el que l’hagi pretès pugui tornar allò que per la seva part estigués obligat a retornar”). 1.1.3. Principals classificacions de les normes jurídiques Podem identificar diversos tipus o classes de normes jurídiques en funció de criteris diferents. Generals i particulars En consideració a l’àmbit territorial de vigència i d’aplicació de les normes jurídiques, podem identificar unes normes jurídiques generals aplicables a tot un territori, normalment el nacional o estatal, i d’altres de particulars, que són vigents només en una part del territori. Comunes i especials La distinció entre normes jurídiques comunes i normes jurídiques especials està determinada per les característiques que han de reunir els subjectes que protagonitzen les relacions jurídiques que són objecte de regulació per part d’aquestes. En el cas de les primeres, les comunes, es tracta de relacions jurídiques que pot protagonitzar qualsevol persona, sense necessitat que reuneixi algun requisit o condició especial que la singularitzi respecte d’altres. El dret civil és un exemple clar d’aquest tipus de normes. Les normes jurídiques especials, en canvi, són aquelles que regulen relacions jurídiques en les quals els subjectes que hi intervenen han de presentar una qualitat o condició determinada. Una mostra d’aquest tipus de normes seria el dret mercantil aplicable només a relacions jurídiques protagonitzades per un subjecte que reuneix la qualitat d’empresari. Adjectiu comú L’ús de l’adjectiu comú per a identificar un tipus de normes jurídiques s’ha de precisar, ja que respecte a aquest terme, l’expressió dret comú es pot utilitzar amb altres accepcions. En primer lloc, tractarem del dret comú com a terme no històric. És una traducció al ca- Normes jurídiques: generals i particulars Aquesta classificació encaixa perfectament amb la distinció entre Estat i comunitats autònomes establerta a partir de la Constitució espanyola del 1978. El dret estatal seria un dret general i el dret de cada comunitat autònoma –que tenen, no ho hem d’oblidar, capacitat legislativa– seria un dret particular. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 12 L’ordenament jurídic. El dret civil... talà de Ius commune, integrat pel dret romà, el dret canònic i el dret feudal, serviria per si sol per identificar tota una època de la història del dret europeu: l’edat mitjana. Com a segona accepció, el terme s’usa al nostre país per a diferenciar el dret civil comú dels drets civils especials. De manera abreujada, fins i tot amb aquest sentit, es parla de dret comú directament. En l’article 14.1 del CC s’estableix que “La subjecció al dret civil comú o a l’especial o foral es determina pel veïnatge civil”. Normals i excepcionals Les normes jurídiques normals regulen situacions normals o habituals; les excepcionals regulen situacions extraordinàries. Prescriptives i permissives Aquesta classificació –i la següent, la que diferencia entre normes jurídiques imperatives i dispositives– s’estableix en funció de l’àmbit de llibertat que té l’individu, el subjecte destinatari de la norma jurídica, per seguir o no el previst en la norma. Les normes jurídiques prescriptives imposen necessàriament als subjectes l’observança d’un comportament determinat, de manera que no es poden sostreure a la seva aplicació. Les normes prescriptives, com sol ser habitual, es poden configurar en forma de prohibició de fer (en aquest cas s’anomenaran prohibitives). Exemples de normes prescriptives Serien normes prescriptives l’article 500.1 del CC que estableix que “L’usufructuari està obligat a fer les reparacions ordinàries que necessitin les coses donades en usdefruit” o l’article 1779 del CC: “El dipositant està obligat a reemborsar al dipositari les despeses que hagi fet per a conservar la cosa dipositada i a indemnitzar-lo de tots els perjudicis conseqüència del dipòsit”. Les normes jurídiques permissives autoritzen els subjectes a realitzar o no els comportaments que hi estan previstos; els atribueixen, en definitiva, la facultat de realitzar la conducta o l’actuació prevista en la norma. Exemples de norma permissiva Una mostra de norma permissiva seria l’article 32 de la CE: “L’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica”, o també l’article 1730 del CC: “El mandatari podrà retenir en penyora les coses objecte del mandat fins que el mandant realitzi la indemnització i reembors de què tracten els dos articles anteriors”. Imperatives i dispositives Aquesta classificació s’estableix també en funció de l’àmbit de llibertat de l’individu respecte de les normes jurídiques, si bé la facultat de sostreure’s es posa de manifest en un moment diferent del de la classificació anterior. En aquest cas, la capacitat de l’individu per no aplicar la norma jurídica es manifesta una vegada que ha incorregut en el supòsit de fet que desencadena la seva aplicació. Normes jurídiques: normals i excepcionals No es tracta d’una distinció merament teòrica o dogmàtica. En l’article 4.2 del CC podem llegir: “Les lleis penals, les excepcionals i les d’àmbit temporal no s’aplicaran en supòsits ni en moments diferents dels que s’hi comprenen”. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 13 Quant a les normes jurídiques imperatives, a qui incorre en el supòsit de fet se li aplica sense possibilitat d’elecció; és a dir, sense que es pugui excloure de la seva aplicació. Exemple de normes jurídiques imperatives Un exemple de normes jurídiques imperatives serien els preceptes que regulen els requisits del matrimoni en el CC, de l’article 44 fins al 48. Una vegada que els futurs esposos decideixen contreure matrimoni, no poden disposar dels requisits, ignorant-los o substituint-los per d’altres. No es pot decidir, per exemple, la inaplicació de l’article 46 que preveu que “No poden contreure matrimoni: 1r. Els menors d’edat no emancipats. 2n. Els que estiguin lligats amb vincle matrimonial”. En el cas de les normes jurídiques dispositives, la seva aplicació es pot substituir per una reglamentació diferent. La previsió de la norma és subsidiària o supletòria d’aquella de la qual es dota o proporciona el subjecte mateix. Exemple de norma dispositiva L’article 1171 del CC seria una norma dispositiva: “El pagament s’haurà d’executar en el lloc que hagués designat l’obligació. Si no s’hagués expressat i es tractés de lliurar una cosa determinada, s’hauria de fer el pagament on aquesta existia en el moment que es constituís l’obligació. En qualsevol altre cas, el lloc del pagament serà el domicili del deutor”. 1.2. L’ordenament jurídic 1.2.1. Concepte i caràcters És un fet fàcilment constatable l’existència d’una pluralitat de normes jurídiques. Així mateix, es pot constatar que les normes jurídiques s’apliquen en un espai i temps determinat, ja que estan destinades a organitzar la vida en societat d’uns individus, una societat o comunitat que es desenvolupen en unes coordenades d’espai (territori) i temps. Aquests elements permeten deduir amb facilitat un concepte d’ordenament jurídic com a conjunt organitzat i sistemàtic de normes jurídiques que regeixen per a una comunitat o societat concreta en un moment determinat. Hem d’insistir que es tracta d’un conjunt ordenat, d’una cosa sistemàtica i organitzada. Díez-Picazo ens ofereix un concepte molt ampli d’ordenament jurídic: “El conjunt total de regles o directives, per mitjà de les quals es prefigura l’organització d’un grup social, o partint de les quals es realitza dins d’un grup social una funció de pacificació de conflictes i de satisfacció de pretensions”. Díez-Picazo (1993, pàg. 179) Com a caràcters de l’ordenament jurídic podem assenyalar els següents: L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 14 1) L’ordenament jurídic es caracteritza per l’existència d’un criteri de pertinença que permet determinar les normes jurídiques que el componen. Com a concrecions d’aquest criteri de pertinença, es trobaria l’anomenada teoria de les fonts del dret i les regles relatives a la vigència de les normes jurídiques. 2) L’ordenament jurídic es caracteritza per la seva complexitat i al mateix temps per la seva coherència. El caràcter complex de l’ordenament es manifesta en l’existència de normes elaborades en èpoques diferents, provinents de diferents àmbits de poder o formulades de manera diferent (la norma jurídica legal es formula per escrit, mentre que la consuetudinària –el costum–, no). Malgrat aquesta complexitat, l’ordenament ha d’aspirar a la coherència per via de la presència necessària d’uns principis o criteris que permetin dotar-se d’ordre i sistema. 3) L’ordenament jurídic es caracteritza, igualment, perquè ha de ser ple i complet. No podem afirmar que en efecte ho sigui, ja que la perfecció no és possible, però sí que hem d’exigir com a mínim l’aspiració de l’ordenament a aconseguir-ho evitant que hi hagi llacunes. Aspiració de l’ordenament a ser ple i complet Aquesta aspiració de l’ordenament és la que explica l’article 1.7 del CC que estableix que “Els jutges i tribunals tenen el deure inexcusable de resoldre en tot cas els assumptes que sàpiguen, atenint-se al sistema de fonts establert”. En ordre a aquesta aspiració, l’ordenament organitza jeràrquicament l’aplicació de les diferents normes jurídiques (article 1.3 del CC: “El costum només regirà si no hi ha llei aplicable, [...]”, i l’article 1.4 del CC: “Els principis generals del dret s’aplicaran si no hi ha llei o costum, [...]”, o en preveu l’aplicació analògica a supòsits diferents dels que s’hi preveuen (article 4.1 del CC: “l’aplicació analògica de les normes procedirà quan no recullin un supòsit específic, però en regulin un altre semblant entre els quals s’apreciï identitat de raó”). 4) Se sol afirmar el caràcter únic de l’ordenament jurídic. Matisació del caràcter únic Aquesta característica, tanmateix, es pot matisar, ja que depèn en gran manera del punt de vista que s’adopti. Si pensem, per exemple, en el cas d’un ciutadà espanyol destinatari de normes jurídiques provinents de la Unió Europea, de normes jurídiques estatals i de normes jurídiques autonòmiques, ens podem plantejar que cadascun d’aquests grups de normes constitueixi un ordenament jurídic (que, d’altra banda, seria el més raonable i admès), o bé que existeixi una espècie de macroordenament jurídic integrat per normes de procedència tan diversa. 1.2.2. Principis rectors de l’ordenament jurídic espanyol L’existència d’uns principis rectors de l’ordenament jurídic es pot plantejar com una necessitat atenent a la seva complexitat evident. Aquesta complexitat se supera en part donant a l’ordenament la coherència que li proporcionen fonamentalment uns principis que regeixen l’existència, la conformació i el contingut de les normes jurídiques. Aquests principis es localitzen, amb més o menys claredat, en totes les normes jurídiques que configuren un ordenament. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 15 L’ordenament jurídic. El dret civil... En el cas de l’ordenament jurídic espanyol, aquests principis es recullen principalment en la CE del 1978. Aquesta norma jurídica de caràcter legal ocupa una posició fonamental i preeminent en el nostre ordenament. A més d’establir-s’hi el catàleg de drets i llibertats dels ciutadans, s’hi organitzen i articulen els poders públics. En tot això es manifesta el caràcter fonamental i especial de la Constitució per a l’ordenament. La Constitució espanyola (la CE) del 1978 La nostra Constitució actual, que va entrar en vigor l’1 de gener del 1979, respon al model contemporani de constitucions. Juntament amb el reconeixement als ciutadans d’un catàleg de drets i llibertats (Títol I. Dels drets i deures fonamentals), es regulen l’organització dels poders de l’Estat: el legislatiu (Títol III. De les Corts Generals), l’executiu (Títol IV. Del Govern i de l’Administració) i el judicial (Títol VI. Del poder judicial). Una de les novetats importants de la CE del 1978 és la introducció en el títol VIII (De l’organització territorial de l’Estat) d’una nova administració territorial, a més de l’Estat i dels municipis i les províncies, com són les comunitats autònomes. La importància de les comunitats autònomes es manifestarà, entre altres coses, en el fet que estan dotades de capacitat normativa. 1) Principi democràtic Aquest principi s’articula entorn de la idea que el poder emana del poble i que aquest, per tant, constitueix la raó última de les normes jurídiques. Es manifesta amb diferent intensitat segons el tipus de norma jurídica de què es tracti. Així, en les normes jurídiques legals, el principi democràtic es percep en el fet que s’elaboren en parlaments democràtics. 2) Principi de legalitat Es tracta d’un altre dels principis que atorguen coherència al nostre ordenament jurídic. La CE garanteix expressament el principi de legalitat (article 9.3 CE). Per a la seva enunciació es pot utilitzar l’article 9.1 de la CE: “Els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic”. Aquesta submissió a l’imperi del dret comprèn els ciutadans, però també els poders públics, principals protagonistes, directes o indirectes, en la creació de les normes jurídiques. Aquest principi de legalitat es projecta amb intensitat variada, segons el poder de què es tracti: legislatiu, executiu o judicial. Intensitat del principi de legalitat Per al poder judicial, el principi de legalitat és especialment intens (com es dedueix de l’article 117 de la CE). També segons el sector material de normes jurídiques es pot manifestar amb diversa intensitat. La importància, per exemple, del principi de legalitat en el dret penal és significativa: “No es pot condemnar ningú per accions o omissions que en el moment de produir-se no constitueixin delicte, falta o infracció administrativa, segons la legislació vigent en aquell moment” (article 25.1 de la CE). 3) Principi de seguretat jurídica En l’article 9.3 de la CE s’estableix que la Constitució també garanteix la seguretat jurídica. L’aspiració a la certesa del dret és desitjable per a qualsevol or- Parlaments democràtics En aquest sentit, el principi democràtic és congruent amb les previsions constitucionals del sufragi universal (article 23.1 de la CE) o dels partits polítics (article 6 de la CE). © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 16 denament jurídic. Que les normes jurídiques siguin certes i no dubtoses és una cosa que s’ha de perseguir per a fer accessible i segur l’ordenament als seus subjectes destinataris. Aquesta vella aspiració del dret es concreta, a més, en diverses circumstàncies o aspectes també garantits per l’article 9.3 de la CE. En aquest precepte es garanteixen la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets i la prohibició d’arbitrarietat dels poders públics. 4) Principis materials: llibertat, igualtat i dignitat de la persona A la nostra CE queden registrades unes altres sèries de principis que incideixen sobre el contingut material de les normes jurídiques; és a dir, que també pel seu contingut (no solament en la manera de crear-se o elaborar-se, o en la forma de presentar-se en l’ordenament jurídic) existeixen en la CE principis rectors que doten de coherència l’ordenament jurídic. En aquest sentit, d’acord amb l’article 10 de la CE, no serien admissibles en el nostre ordenament jurídic normes contràries a la dignitat de la persona, o bé que impedissin el desenvolupament lliure de la personalitat. D’altra banda, les normes jurídiques han de ser escrupolosament respectuoses amb el principi d’igualtat consagrat en l’article 14 de la CE. Qualsevol norma jurídica del tipus que sigui que inclogui una discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, no es pot admetre, si no es modifica en el nostre ordenament jurídic. 1.2.3. Sectors de l’ordenament: dret públic i dret privat És evident que el contingut de les normes jurídiques varia segons el tipus de conflicte o problema que tracten de resoldre o, en el millor dels casos, segons el tipus de realitat que tracten d’organitzar. No són el mateix les normes que tracten de regular el trànsit per carretera que aquelles que s’ocupen de regular l’intercanvi de coses mitjançant un preu, és a dir, la compravenda. Aquest contingut tan variat de les normes jurídiques, que està determinat per la diversitat de les relacions socials que són objecte de la seva regulació, les permet agrupar o presentar en forma de sectors materials dins de qualsevol ordenament jurídic. Referent a això, tradicionalment s’ha articulat com a summa divisio de les normes jurídiques la que les permet identificar com a pertanyents al dret privat o al dret públic. Aquests serien els dos grans sectors en els quals es pot dividir l’ordenament, per al qual també s’han utilitzat tradicionalment diversos criteris. En primer lloc, el criteri de l’objecte. Les normes de dret públic s’ocupari- L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 17 L’ordenament jurídic. El dret civil... en de l’organització dels poders públics i sobretot de les relacions entre els poders públics i de les relacions entre aquests i els particulars. Al contrari, com és previsible, les normes jurídiques de dret privat regularien les relacions entre particulars, sia considerant-los individualment, sia integrats en les anomenades organitzacions socials (persones jurídiques, en general). En segon lloc, s’ha utilitzat l’anomenat criteri d’interès. En el dret públic és recognoscible (i preval) l’interès de la comunitat o interès públic, mentre que en el dret privat ho és l’interès del particular. Més enllà de la més o menys solidesa i infal·libilitat d’aquests criteris –cosa que evidentment no es pot sostenir–, encara serveixen a grans trets per a identificar generalment què és dret públic (o de dret públic) i què és dret privat (o de dret privat). Criteris de divisió de l’ordenament jurídic: dret públic i dret privat La realitat actual del tràfic jurídic econòmic sotmet aquests criteris a una revisió permanent, i s’ha arribat a parlar, fins i tot, d’una privatització del dret públic i d’una publificació del dret privat. Fenòmens com la utilització de fórmules societàries (la societat anònima, per exemple) per part de les administracions públiques troben difícil explicació en l’aplicació lineal i sense matisos d’aquests criteris. Sigui com vulgui, podem continuar sostenint per al nostre ordenament jurídic l’existència de dos grans sectors o branques: el dret públic i el dret privat. En el seu si es localitzen, al seu torn i més específicament, altres sectors o branques del dret. En concret, la divisió que podem establir és la següent: 1) Sectors o branques del dret públic • Dret constitucional • Dret administratiu • Dret financer i tributari • Dret penal • Dret processal 2) Sectors o branques del dret privat • Dret civil • Dret mercantil Ubicació dubtosa 3) Sectors o branques d’ubicació dubtosa • Dret del treball • Dret internacional públic • Dret internacional privat • Dret comunitari o de la Unió Europea La presència en aquests sectors de normes jurídiques que, d’acord amb els criteris tradicionals, són tant de dret públic com de dret privat justifica la ubicació dubtosa, mentre que ratifica els dubtes expressats sobre la infal·libilitat dels criteris esmentats. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 18 L’ordenament jurídic. El dret civil... 2. El dret civil 2.1. Concepte de dret civil En primer lloc, cal dir que el dret civil no és més que un subconjunt diferenciat de normes dins de l’ordenament jurídic, com qualsevol subconjunt que es pretengui singularitzar per les relacions, els conflictes o les situacions que es regulen en aquestes normes. D’altra banda, ja s’han apuntat algunes característiques del dret civil. En concret, hem assenyalat que es tractaria d’un dret comú, i també que formaria part de l’anomenat dret privat. La qüestió que es planteja –què és el dret civil?– té una resposta actual, encara que també l’hem de considerar des d’una perspectiva històrica. 2.2. Evolució històrica del dret civil La realitat social que regulen les normes jurídiques civils podem afirmar que s’ha mantingut històricament. A continuació, i molt esquemàticament, assenyalem les principals fites en l’evolució històrica del dret civil. 1) En el dret romà s’encunya el terme Ius civile, literalment ‘dret del ciutadà’. Aquest Ius civile presenta un contingut bàsicament idèntic al dret civil actual, encara que sens dubte més restringit des del punt de vista subjectiu (només s’aplicava al ciutadà romà) i adequat als problemes de la societat del seu temps. Amb una història pròpia de diversos segles, aquest Ius civile quedarà registrat en la compilació del dret romà promoguda per l’emperador Justinià en l’ano- Lectura recomanada Per a una aproximació a aquesta permanència del dret romà recomanem l’obra de P. Stein (2001). El Derecho romano en la Historia de Europa. Madrid: Siglo XXI d’Espanya Editores. menat Corpus Iuris Civilis. 2) L’edat mitjana va implicar el renaixement del dret civil provinent de Roma. La vulgarització que va seguir la caiguda de l’Imperi Romà a Occident es va contrarestar per la recepció del dret romà, del Ius civile, per mitjà de l’anomenat Ius commune (dret comú). Aquest últim, afavorit pel paper unificador que exercia el cristianisme i per l’aspiració de reconstruir l’antic Imperi Romà, estava integrat pel dret romà rebut, el dret canònic i el dret feudal. Adaptat als nous temps –aquesta serà fonamentalment la tasca de glossadors, postglossadors i comentaristes, és a dir els estudiosos del dret de l’època–, el dret civil continuarà sent el mateix pel que fa al seu contingut. 3) La fita següent ressenyable en l’evolució del dret civil és la seva nacionalització. Tant l’aparició dels estats moderns com la reforma protestant seran Lectura recomanada Sobre l’edat mitjana i el dret en general recomanem l’obra de P. Grossi (1996). El orden jurídico medieval. Madrid: Marcial Pons. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 19 L’ordenament jurídic. El dret civil... factors que incidiran en l’afirmació dels drets europeus (a Espanya, successivament, es promulgaran l’ordenament de lleis d’Alcalá, l’ordenament de lleis de Montalvo, les lleis de Toro i la Nova Recopilació o les Constitucions i altres drets de Catalunya). El dret civil s’identifica pràcticament amb el dret romà, si bé se’n va privatitzant definitivament el contingut i es van produint algunes escissions, com la de les normes penals i processals i, sobretot, la de l’anomenat dret dels mercaders (dret mercantil). 4) El final de l’edat moderna i el començament de l’edat contemporània, que es materialitza en el pas de l’antic règim al nou règim preconitzat per la Revolució Francesa, tindrà les seves conseqüències per al dret civil. D’una banda, assistirem a la definitiva estatalització del dret civil, circumPortada de la compilació de 1588-1589 de les Constitucions i altres drets de Catalunya stància en la qual influirà, sens dubte, la conformació dels estats liberals i amb ells la consagració de la llei (parlamentària i democràtica) com a norma jurídica paradigmàtica i com a primera font del dret. A tot això, hi hem de sumar l’aparició d’una manera de presentar-se el dret pràcticament desconeguda fins llavors: el codi. Aquest període, en efecte, està marcat per la codificació del dret en general, codificació que donarà lloc a importants productes: els codis civils que es promulgaran en molts estats europeus. El segle XIX s’inicia amb el que s’ha de considerar com el codi de referència, el Codi civil francès del 1804 –que adoptarà el nom oficialment el 1807 del seu principal promotor: Códe Napoléon–, i culmina el 1896 amb el Codi civil alemany (BGB). Circumstàncies diferents El moviment codificador civil europeu es desenvoluparà en cada país segons les seves pròpies circumstàncies, la qual cosa explica l’enorme diversitat de dates de promulgació existent d’uns països als altres: França, 1804; Itàlia, 1865; Espanya, 1889, o Alemanya, 1896. 5) El dret civil presenta algunes peculiaritats o transformacions importants en el segle XX : a) Assistim a la conformació definitiva del dret del treball, que en el seu contingut bàsic s’articula entorn del contracte de treball, versió evolucionada i capitalista del contracte d’arrendament de serveis. En general, es produeix l’aparició de subsectors de normes jurídiques civils amb una marcada tendència a l’especialització i fins i tot a l’escissió. En aquest sentit, a la primeria de segle es comença a delinear l’anomenat dret agrari, i a partir dels anys setanta, el dret del consum o dels consumidors. b) Quant a la manera de presentar-se el dret civil, és a dir, els codis civils, coneixeran una important crisi pel que respecta a la seva consideració com a vehicle adequat per a legislar, plantejant-se el seu abandonament en favor de la utilització de les anomenades lleis especials (lleis monogràfiques restringides a una matèria). Aquesta crisi adoptarà una intensitat molt desigual segons els països. Aquest fenomen es coneixerà com a descodificació. Actualment, sense que puguem parlar d’una recodificació, en general podem afirmar que s’hauria tornat a jugar amb el model, una cosa que es constata en l’elaboració de codis nous o en la reforma (renovació) dels existents. Codi A Espanya la utilització de la fórmula codi s’adverteix en el Codi penal del 1995 o en la nova Llei d’enjudiciament civil del 2000 (que encara que no es denomini codi respon a aquest model). D’altra banda, la renovació dels codis existents es comprova en les nombroses reformes experimentades pel nostre CC últimament. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 20 2.3. Contingut del dret civil: la realitat social regulada pel dret civil El contingut del dret civil està determinat per la realitat social que delimiten les normes jurídiques que l’integren. Aquesta realitat social –com hem tingut ocasió d’apreciar abans–, i també el dret civil, s’ha de tenir en compte des d’una perspectiva històrica. La conclusió que podem obtenir de l’anàlisi històrica esmentada és que el dret civil roman pràcticament inalterat en el seu contingut essencial des del dret romà, el qual no es contradiu amb l’afirmació que el reconeixement esmentat ha experimentat històricament notables i evidents modificacions i alteracions. Els canvis de tot signe (socials, econòmics o tecnològics) que s’han produït en aquesta realitat social així ho han exigit. Tot això ha provocat, com també hem assenyalat ja, que s’hagin anat esqueixant sectors de normes del dret civil (per mor del tractament diferenciat d’una part de la realitat), sectors que cobrarien existència pròpia i diferenciada. D’aquesta manera s’explica el dret mercantil o posteriorment la irrupció del dret del treball. Encara que potser no sigui la forma més correcta d’expressió, podem afirmar que el dret civil, pel seu contingut, és el dret de la persona i d’allò que fa la persona. Vet aquí un concepte ampli, potser en excés, que convé delimitar. El dret civil conté les normes que determinen els requisits i atributs propis de la condició de persona–subjecte de dret. Així, en el dret civil es regula el naixement (determinant de l’adquisició de la personalitat), la mort (determinant de l’extinció de la personalitat) i la capacitat jurídica i d’obrar. En el dret civil es regulen també totes aquelles relacions jurídiques privades a què pot tenir accés qualsevol persona, sense necessitat de reunir prèviament cap circumstància o requisit especial (per exemple, ser empresari o treballador, com succeiria en el dret mercantil i en el dret del Treball, respectivament). El ventall de relacions jurídiques regulades pel dret civil és molt ampli: des d’aquelles que podem qualificar de familiars (matrimoni o pàtria potestat, per exemple) fins a altres d’un contingut estrictament patrimonial (propietat o contractes). Formen part del dret civil el dret de la persona, el dret de coses, el dret d’obligacions i contractes, el dret de família i el dret de successions mortis causa. En aquest àmbit de les relacions jurídiques regulades pel dret civil seria on s’haurien produït aquestes escissions o esqueixaments als quals hem fet al·lusió. Les escissions esmentades tindrien el seu origen principalment en l’especialització d’aquestes relacions. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 21 L’ordenament jurídic. El dret civil... 2.4. Sistemàtica del dret civil La sistemàtica o estructura del dret civil està directament relacionada amb el seu contingut. Un cop s’ha establert el contingut esmentat, una altra qüestió és com es presenta o s’estructura, quelcom que també es troba íntimament relacionat amb la forma d’estudiar-lo. Hi ha dues maneres d’organitzar sistemàticament el contingut del dret civil. En primer lloc, l’anomenat Pla romanofrancès. Es tracta d’una proposta que té el seu origen en la tripartició del dret amb motiu del jurisconsult romà Gaius que es recull posteriorment en el Codi civil francès. Gaius divideix el dret en persones, coses i accions. El Code Napoléon s’estructura en tres llibres, dedicats respectivament a les persones, les coses i “De les diferents maneres d’adquirir la propietat”, que comprèn la successió mortis causa i el contracte.* L’altra divisió del dret civil es coneix pel nom del jurista prussià que la va proposar: Pla de Savigny. Es tracta de la seguida tradicionalment per la nostra doctrina i pels plans d’estudis de les facultats de Dret espanyoles. Per a Savigny, el dret civil es divideix en part general i part especial; aquesta última, al seu torn, es divideix en quatre parts: dret de coses, dret d’obligacions, dret de família i dret de successions. Díez-Picazo i Gullón (1997, pàg. 46) proposen una sistemàtica, eclèctica, correctora i en certa manera actualitzada d’ambdós plans. La divisió del dret civil seria, segons la seva opinió, la següent: I. Introducció. II. Dret de la persona. III. Dret patrimonial o Dret de béns. IV. Dret de família. V. Dret de successions. 2.5. Dret civil i drets especials privats El dret civil constitueix el nucli fonamental del dret privat. Com ja hem indicat, serveix per a determinar la configuració dels subjectes de dret privat, i també per a regular les relacions jurídiques que protagonitzen. Tanmateix, el dret privat ha experimentat una clara evolució en el sentit que no s’esgota en el dret civil. Actualment, el dret privat no es pot identificar en exclusiva amb el dret civil. Els subjectes privats protagonitzen relacions jurídiques regulades pel dret mercantil, el dret del Treball o el dret agrari. Tots ells, com sabem, amb origen en el dret civil, s’integren en el dret privat. El dret civil exerceix un paper qualitativament singular en el si del dret privat, i es considera dret privat general o dret comú; en definitiva, un dret de referència (supletori) per als drets civils especials. Dret de referència per als drets civils especials En aquest sentit, el text normatiu fonamental del dret mercantil, el Codi de Comerç, estableix en l’article 2 que “Els actes de comerç, siguin o no comerciants els que els executin, estiguin o no especificats en aquest Codi, es regiran per les disposicions que s’hi contenen; si no n’hi ha, pels usos de comerç observats generalment a cada plaça; i, si manquen ambdues regles, per les del dret comú”. Aquest últim és òbviament el dret civil. * Aquest serà l’esquema adoptat en el nostre CC, si bé l’extens Llibre III del Codi civil francès es dividirà, en el nostre cas, mitjançant la separació de la successió mortis causa (inclosa en el Llibre III) de les obligacions i contractes (Llibre IV). © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 22 2.6. El dret civil espanyol El dret civil espanyol comparteix, evidentment amb les seves peculiaritats nacionals, la mateixa evolució històrica que abans ressenyàvem per al dret civil europeu. La matriu romana i les fites històriques fonamentals del dret civil a Europa són comuns a tots els països d’aquesta matriu que conformen l’anomenat dret continental (França, Itàlia o Alemanya, com els més representatius). Les diferències comencen a aparèixer amb la nacionalització del dret civil i amb la codificació. L’estudi que aquí es proposa del dret civil espanyol des del punt de vista històric és necessàriament parcial i avançat en el temps per aquesta raó. En aquest sentit, es comença plantejant la situació actual d’un dret civil, com tot l’ordenament jurídic del qual forma part, determinat per la CE del 1978. A continuació s’ha d’abordar la codificació civil a Espanya com a model històric, però també actual, de presentar-se el nostre dret civil. Finalment, encara que per la seva importància se li dediqui un apartat diferenciat (2.7.), s’inclouria en aquesta aproximació al dret civil espanyol la referència als altres drets civils espanyols, els forals o especials. La història i el present del dret civil a Espanya inclouen necessàriament aquest fenomen de diversitat territorial, i també el tractament que s’hi ha atorgat i que se li atorga encara avui. 2.6.1. Dret civil i Constitució La relació entre dret civil i Constitució l’hem de considerar en relació amb l’evolució experimentada per aquesta última, i fonamentalment amb el paper que contemporàniament ha acabat assumint com a norma fonamental i com a cúspide de l’ordenament jurídic. Com hem esmentat, la Constitució és una norma jurídica especial –tècnicament, una llei– amb virtualitat per a determinar, fins i tot materialment o en el seu contingut, la resta de l’ordenament jurídic. La Constitució vincula tothom, des del legislador al ciutadà, passant pel jutge. Sense cap dubte, aquest paper material de la Constitució ha d’influir necessàriament en el dret civil, recollit bàsicament en el cas espanyol en un CC del 1889. Els codis civils europeus han pogut sobreviure a diversos règims polítics (per exemple, el cas del BGB alemany, vigent durant el nazisme i supervivent a aquest, o el Codice civile italià, del 1942, realitzat al final del règim feixista i que no es deroga amb l’arribada de la seva actual república democràtica). Però tot això canvia quan les constitucions contemporànies assumeixen aquesta ubicació privilegiada en l’ordenament i desenvolupen la seva funció material determinant. Així s’expliquen les reformes que obligatòriament es realitzaran en el nostre CC per a adequar-lo a la CE del 1978. Influència directa de preceptes constitucionals en el dret civil La influència directa de preceptes constitucionals en el dret civil es percep fàcilment. Podem diferenciar preceptes generals –que en realitat influeixen en tots els sectors materials L’ordenament jurídic. El dret civil... 23 © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 de l’ordenament jurídic, i no solament en el dret civil–, com serien els articles 1, 2, 9.3 i 10, de preceptes més concrets que incideixen sobre matèries pròpies del dret civil. Entre aquests trobaríem: l’article 11 (nacionalitat), l’article 12 (majoria d’edat), l’article 13 (estrangeria), l’article 14 (igualtat o no-discriminació), l’article 15 (dret a la vida) o l’article 18 (dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar, i a la pròpia imatge). Així mateix, afectarien els continguts del dret civil els articles 32 i 39, pel que fa al dret de família, l’article 33, pel que es refereix a la propietat i l’herència, o l’article 38, que reconeix la llibertat d’empresa (principi fonamental per al dret patrimonial). Aquest caràcter determinant de la CE del 1978 sobre el dret civil es pot apreciar, finalment i com veurem, en la previsió, dins de l’organització territorial de l’Estat, de les comunitats autònomes, i en concret en la possibilitat que algunes d’aquestes, dotades de dret civil foral o especial, puguin legislar sobre aquest. 2.6.2. La codificació civil a Espanya. El Codi civil del 1889 La codificació civil a Espanya (la codificació en general, no solament la del dret civil) forma part d’un moviment que es desenvolupa a Europa des de la segona meitat del segle XVII, que tindrà com a objectiu principal crear una nova manera de presentar el dret davant dels seus destinataris. La codificació se suporta des del punt de vista filosòfic fonamentalment en l’anomenat iusnaturalisme racionalista (o escola racionalista del dret natural), aparegut a Europa principalment en el segle XVII guiat per l’obra d’autors tan significatius com Grocio o Puffendorf. El codi, en el seu sentit modern, és sinònim de sistema i d’ordre. Fins llavors el màxim que s’havia aconseguit era recopilar, de vegades sistemàticament, les normes que s’anaven acumulant en l’ordenament jurídic. El que es proposa resulta realment nou i molt afavoridor de la seguretat jurídica i la certesa del dret. El codi es concep com la manera més adequada possible perquè els destinataris de les normes accedeixin al dret sabent a què atenir-se en cada moment. El segle XIX: segle de la codificació civil Amb algun precedent en el segle XVIII –el més conegut és l’extens Algemeine Land Recht prussià, un codi immens que comprèn dret públic i dret privat–, el primer gran Codi civil, el que servirà de model i referència a la codificació en general i en especial a la del dret civil, serà el Codi civil francès, promulgat el 1804 i conegut des del 1807 com a Code Napoléon en homenatge al seu principal promotor, el mateix emperador. La influència del Codi civil francès serà notable i perceptible a tot Europa (Àustria, 1811, o Itàlia, 1865, entre d’altres), i fins i tot en les noves nacions americanes que en aquells anys s’independitzen (Xile, 1858; l’Equador, 1861; l’Argentina, 1869; o Colòmbia, 1877). Pel que fa a la codificació en general, a Espanya cal dir que es troba present en l’ideari reformista de la Il·lustració espanyola. Aquest fet explicarà que en la Constitució de Cadis del 1812 es concreti aquest ideal codificador en l’article 258, en el qual s’estableix que els codis civil, criminal i de comerç havien de ser únics per a tota la monarquia. Aquesta adscripció ideològica de la codificació serveix d’excusa perquè s’abandoni des del 1814 la idea d’emprendre qualsevol projecte en aquest sentit durant el primer període del regnat absolut de Ferran VII. El trienni liberal (1820-1823), en el qual es restaurarà la vigència de la Constitució del 1812, revitalitza el moviment codificador fins al punt que es promulga el 1822 el primer Codi penal i s’arriba a redactar un modest projecte de CC. La restauració de la monarquia absoluta, de nou en la persona de Ferran VII, representarà una nova aturada per al moviment codificador. Tan- L’ordenament jurídic. El dret civil... Lectura recomanada Sobre la relació entre dret civil i constitució recomanem l’obra de J. Arce i Flórez-Valdés (1986). El Derecho civil constitucional. Madrid: Editorial Civitas. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 24 L’ordenament jurídic. El dret civil... mateix, el Codi comença a desempallegar-se de la seva càrrega ideològica per a començar a ser assumit com una mera tècnica legislativa. Fruit d’aquest clima veurà la llum el primer Codi de Comerç del 1829, vigent fins al 1885, data en la qual es promulga l’actual. En el regnat d’Isabel II es produeix l’impuls definitiu de la codificació civil. Durant aquest període, el 1833 s’encarrega a Cambronero (1765-1834), un important jurista de l’època, la redacció d’un projecte de Codi civil que es finalitza el 1836, un projecte que no arribarà a discutir-se malgrat tot en les Corts. També en aquest període, el 1843, es crea l’anomenada Comissió General de Codis (equivalent a l’actual Comissió General de Codificació, existent en el si del Ministeri de Justícia), una comissió tècnica que s’havia d’encarregar de l’elaboració dels futurs codis. Haurem d’esperar fins a la dècada dels cinquanta perquè es remeti al Govern el conegut com a Projecte de Codi civil del 1851. El Projecte de Codi civil del 1851, projecte fallit, es constitueix en el precedent immediat del CC del 1889. Sobre les seves característiques s’han fet clàssiques les paraules de De Castro, que el definia, a banda de pel seu evident afany unificador, com a decididament liberal, moderadament progressista i clarament afrancesat. Més enllà de les inevitables objeccions polítiques i ideològiques que s’hi poguessin oposar, la raó principal que el projecte fracassés va ser el seu caràcter unificador i desconeixedor dels drets civils forals o especials. El Govern es limitarà a sotmetre’l a una espècie d’informació pública per part de diferents institucions i autoritats, la qual cosa equivaldrà a un tàcit abandonament del projecte. Caldrà esperar a l’inici de la dècada dels vuitanta perquè es produeixi el rellançament de la codificació civil. L’autèntic punt mort en el qual queda la codificació civil dóna origen, en el període immediatament posterior al 1851, a una sèrie de lleis especials de dret civil. La impossibilitat de realitzar un Codi civil justifica la promulgació d’aquestes lleis que es consideren absolutament necessàries. Entre aquestes cal assenyalar la Llei hipotecària del 1861, la Llei del notariat del 1862, la Llei d’aigües del 1862, la Llei del Registre Civil del 1870 i la Llei de matrimoni civil, també del 1870. L’impuls definitiu al nostre CC es produeix en la dècada dels vuitanta. La restauració de la dinastia borbònica amb el regnat d’Alfons XII implicarà un període de pau i tranquil·litat, i polítiques indubtablement favorables per a la posada en marxa d’una iniciativa legislativa de l’envergadura d’un Codi civil. Com a elements fonamentals d’aquest impuls hem de destacar els que proposem tot seguit. D’una banda, la solució que es tracta de donar a la denominada qüestió foral: mitjançant el Reial decret de 2 de febrer del 1880 es decideix la incorporació a la Comissió General de Codis de representants provinents de les regions amb dret civil propi, i es preveu també la realització d’unes memòries en les quals es determinin les institucions forals que encara conservaven Avantprojecte de CC de 1882 A l’impuls d’Alonso Martínez es deu també l’elaboració del conegut com a Avantprojecte de CC del 1882, que, encara que comprèn només dos llibres del Codi, serà determinant en la conformació final de la Llei de bases del 1888. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 25 vigència. D’altra banda, cal destacar com a determinant la figura del polític liberal i jurista Manuel Alonso Martínez (1827-1891). A aquest jurista li devem una idea que resultarà crucial per a l’elaboració definitiva del CC. Alonso Martínez, convençut que l’elaboració de qualsevol codi és una tasca de contingut eminentment tècnic i que la discussió parlamentària significaria condemnar la seva promulgació a un procés llarg i molest, creu trobar la solució per a evitar-ho per mitjà de la tècnica o sistema d’una llei de bases. Segons la seva proposta, les Corts es limitarien a establir les bases o principis a partir d’una comissió, reduïda i especialitzada, que amb aquest encàrrec específic redactaria el Codi. Malgrat l’encert de la proposta, el Projecte de llei de bases que presenta al Parlament el 1881 es rebutja. Cal esperar fins al 1885 perquè un altre ministre de Gràcia i Justícia, Francisco Silvela (1845-1905), presenti un nou Projecte de llei de bases del Codi civil que no s’arriba a discutir al Congrés per la dissolució de les Corts. Aquest mateix Projecte es presenta en la legislatura següent, i s’aprova finalment per la Llei de l’11 de maig del 1888. La Llei de bases del 1888 comprèn vuit articles i vint-i-set bases. Aquestes es dirigeixen al Govern, el qual s’encarrega de redactar el Codi, tasca que desenvoluparà la Secció del Civil de la Comissió General de Codis. En la Llei de bases s’aborda la qüestió foral en els articles 5è., 6è. i 7è., la seva solució era determinant per a la promulgació del Codi. D’una banda, es consagra la conservació del dret foral a les províncies i territoris on subsistís, mitjançant l’establiment que el Codi civil hi regiria tan sols com a supletori; això, sense perjudici que “El títol preliminar, quan estableixi els efectes de les lleis i dels estatuts i les regles generals per a la seva aplicació, serà obligatori per a totes les províncies del Regne”, i també ho seran les disposicions que es dictin per a desenvolupament de la base 3a., relativa a les formes de matrimoni”. D’altra banda, es preveu l’elaboració d’apèndixs del Codi civil en els quals es continguin les institucions forals que convé conservar en les províncies o territoris on n’hi ha. Redactat molt ràpidament per la Comissió General de Codis, es publica en la Gaceta de Madrid el 8 d’octubre del 1888. S’inicia en les Corts la discussió sobre l’adequació d’aquest text a les bases, cosa que motivarà que pel Reial decret de l’11 de febrer del 1889 es prorrogui el termini de la seva entrada en vigor fins a l’1 de maig (previst en la Llei de bases del 1888 per a seixanta dies després de la seva publicació). Malgrat tot, les Corts, per la Llei de 26 de maig del 1889, ordenaren fer i publicar una edició reformada del Codi civil. El Reial decret del 24 de juliol del 1889 disposà la publicació definitiva del Codi civil –una nova edició, s’adverteix, “feta amb les esmenes i addicions proposades per la Secció del civil de la Comissió General de Codificació, segons el resultat de la discussió que hi va haver en ambdós cossos de colegisladors”–, i entrarà immediatament en vigor. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 26 L’ordenament jurídic. El dret civil... 2.6.3. El Codi civil: estructura, contingut i caràcters El Codi civil espanyol conté 1976 articles, estructurats en un títol preliminar: De les normes jurídiques, la seva aplicació i eficàcia (articles de l’1 al 16) i quatre llibres: Llibre I. De les persones (articles del 17 al 332), Llibre II. Dels béns de la propietat i les seves modificacions (articles del 333 al 608), Llibre III. De les diferents maneres d’adquirir la propietat (articles del 609 al 1087), i Llibre IV. De les obligacions i contractes (articles del 1088 al 1975). Els llibres es divideixen al seu torn en títols, i aquests (inclosos el títol preliminar) en capítols. Alguns d’aquests capítols apareixen dividits també en seccions. La sistemàtica del CC espanyol respon a l’anomenat Pla romanofran- Disposicions El CC, a més, conté una disposició addicional (article 1976 del CC), tretze disposicions transitòries i tres disposicions finals. cès, que estructura el dret civil en persones, coses i accions. Com ja hem esmentat, es denomina romanofrancès perquè està establert pel jurisconsult romà Gaius en les seves Institucions i perquè és l’adoptat posteriorment en el Code Napoléon. Quant al seu contingut, segons l’afany codificador per a oferir un cos cert i accessible de normes que regulin de la manera el més completa possible determinades relacions o conflictes, el CC inclou aquelles matèries que es consideren pròpies del dret civil. El nom de cada un dels llibres en què es divideix denota fàcilment aquest objectiu. D’aquesta manera, el CC regula la persona, les obligacions i els contractes, els drets reals, el dret de família i la successió mortis causa. S’hi ha d’afegir, com a contingut específic del títol preliminar –mentre demostra el paper fonamental del dret civil per a l’ordenament jurídic– la regulació sobre les normes jurídiques, la seva aplicació i la seva eficàcia. En el CC, com és obvi, no es conté tot el dret civil. Fora d’aquest hi ha lleis especials, algunes de promulgades com sabem anteriorment al 1889 (la Llei hipotecària o la Llei de registre civil, per exemple, després substituïdes), i altres amb què s’ha buscat posteriorment donar resposta a noves realitats socials (lleis d’arrendaments rústics i arrendaments urbans, per exemple). Reformes 2.6.4. Les reformes del Codi civil Sense que puguem dir que es produís una sacralització de nostre CC, va ser objecte únicament de dues reformes gairebé insignificants fins al 1939 (el 1904, dels articles 688 i 732, i el 1928, de l’article 954 fins al 957), malgrat que aviat En aquest sentit, amb una modèstia que s’ha destacat moltes vegades pel poc que té d’usual el CC, en les seves disposicions addicionals preveia tot un sistema de reformes que a la llarga van ser inutilitzades en la vigència del CC (vegeu les disposicions addicionals del CC). © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 27 L’ordenament jurídic. El dret civil... se’n detectessin defectes i manques, i sobretot que el mateix CC naixés conscient que les reformes eren necessàries. A partir del 1939 les reformes han estat nombroses. A continuació assenyalem les més importants. 1) Llei de 8 de setembre del 1939, modificant el títol VIII, llibre I, del Codi civil. 2) Llei de 15 de juliol del 1954 per la qual es reforma el títol primer del títol primer del Codi civil, denominat “Dels espanyols i els estrangers”. 3) Llei de 24 d’abril del 1958 per la qual es modifiquen determinats articles del Codi civil. 4) Llei 49/1960, de 21 de juliol, sobre propietat horitzontal. 5) Llei 3/1973, de 17 de març, de bases per a la modificació del títol preliminar del Codi civil, i Decret 1836/1974, de 31 de maig, pel qual se sanciona amb força de llei el text articulat del títol preliminar del Codi civil. 6) Llei 14/1975, de 2 de maig , sobre reforma de determinats articles del Codi civil i del Codi de comerç sobre la situació jurídica de la dona casada i els drets i deures dels cònjuges. 7) Llei 11/1981, de 13 de maig, de modificació del Codi civil en matèria de filiació, pàtria potestat i règim econòmic matrimonial. 8) Llei 30/1981, de 7 de juliol, per la qual es normalitza la regulació del matrimoni en el Codi civil i es determina el procediment que cal seguir en les causes de nul·litat, separació i divorci. 9) Llei 51/1982, de 13 de juliol, de modificació de l’article 17 fins al 26 del Codi civil. 10) Llei 13/1983, de 24 d’octubre, de reforma del Codi civil en matèria de tutela. 11) Llei 21/1987, d’11 de novembre, per la qual es modifiquen determinats articles del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil en matèria d’adopció. 12) Llei 11/1990, de 15 d’octubre, sobre reforma del Codi civil en aplicació del principi de no-discriminació per raó de sexe. 13) Llei 18/1990, de 17 de desembre, sobre reforma del Codi civil en matèria de nacionalitat. 14) Llei 1/1991, de 7 de gener, de modificació dels codis civil i penal en matèria de responsabilitat civil del professorat. CE del 1978 Hem de ressenyar també que l’entrada en vigor de la CE del 1978, com ja s’ha indicat, portà com a conseqüència l’adequació i reforma del nostre CC. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 28 15) Llei 30/1991, de 20 de desembre, de modificació del Codi civil en matèria de testaments. 16) Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil. 17) Llei 40/1999, de 5 de novembre, sobre nom i cognoms i el seu ordre. 18) Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil. 19)Llei 4/2000, de 7 de gener, de modificació de la regulació de la declaració de mort dels desapareguts en ocasió de naufragis i sinistres. 20) Llei 34/2002, d’11 de juliol, reguladora dels Serveis de la Societat de la Informació i del Comerç Electrònic. 21) Llei 36/2002, de 8 d’octubre, de modificació del Codi civil en matèria de nacionalitat. 22) Llei orgànica 9/2002, de 10 de desembre, sobre sostracció de menors. 23) Llei 7/2003, d’1 d’abril, de la societat limitada Nova Empresa. 24) Llei 22/2003, de 9 de juliol, Llei Concursal. 25) Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers. 26) Llei 41/2003, de 18 de novembre, de protecció patrimonial de les persones amb discapacitat. 27) Llei 42/2003, de 21 de novembre, de modificació del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil en matèria de relacions familiars dels néts amb els avis. 28) Llei 13/2005, d’1 de juliol, per la qual es modifica el Codi civil en matèria de dret a contreure matrimoni. 29) Llei 15/2005, de 8 de juliol, per la qual es modifiquen el Codi civil i la Llei d’enjudiciament civil en matèria de separació i divorci. 2.7. Els drets civils forals o especials L’existència de diferents drets civils en diferents territoris d’Espanya és una notable i coneguda peculiaritat del nostre país. La varietat esmentada troba la seva justificació històrica en el fet que Espanya no hagi conegut una verdadera unitat politicojurídica fins al segle XVIII, amb l’adveniment de la dinastia bor- L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 29 bònica, i que, per tant, fins llavors molts territoris tenien el seu propi dret. A partir d’aquest segle podem afirmar que sorgeix l’afany per la unificació del dret, una cosa que necessàriament havia de repercutir en la mateixa existència d’aquests drets civils forals o especials. Les dificultats per a aquests drets territorials seran especialment acusades quan aquest afany unificador es materialitzi, a partir del segle XIX, en l’objectiu de disposar d’un únic CC per a tota la nació. D’aquesta manera neix l’anomenada qüestió foral, en plantejar-se la compatibilitat o cohabitació del CC, que es pretén que sigui únic per a tot l’Estat, i els drets civils forals o especials, aplicables només en els seus àmbits geogràfics respectius. Sabem que l’oblit d’aquests últims serà una de les principals causes del fracàs del Projecte de Codi civil del 1851 i, amb això, del retard de l’arribada de nostre CC fins al 1889. La qüestió foral, la coexistència entre els diferents drets civils amb vigència a Espanya, el dret civil comú i els drets civils territorials ha rebut al llarg de la història diferent tractament, sobretot des de la promulgació del CC. 2.7.1. El Codi civil i els drets civils forals o especials: el sistema d’apèndixs Com ja hem tingut ocasió de veure, la Llei de bases d’11 de maig del 1888 va determinar la conservació dels drets forals (article 5è. i 6è.). Aquesta conservació s’havia d’articular per mitjà del que es coneix com a sistema d’apèndixs. Els drets civils forals o especials s’havien de recollir (codificar-se, en definitiva) cada un d’ells en un apèndix al CC, el qual complementarien clarament. Amb el pas dels anys, el balanç respecte a aquest sistema no podia ser més negatiu. Només es va promulgar un apèndix, el corresponent al dret civil d’Aragó, aprovat per Reial decret llei de 7 de desembre del 1925. 2.7.2. Les compilacions El 1944, quan ja estava més que constatat el fracàs del sistema d’apèndixs, el Consell d’Estudis de dret Aragonès proposa la celebració d’un congrés nacional en el qual s’abordi la qüestió foral i la manera com s’haurà d’afrontar en un futur immediat. El congrés, celebrat a Saragossa entre el 3 i el 6 d’octubre del 1946, adopta com a conclusió fonamental la necessitat d’elaborar un nou CC que recollís “les institucions del dret comú, del dret territorial o foral i les peculiaritats d’algunes regions, tenint en compte el seu esperit i forma tradicional, el seu arrelament en la consciència popular i les exigències de la seva evolució jurídica i social”. Per a això, com a primera providència, s’havia de procedir a la compilació dels drets civils territorials. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 30 L’ordenament jurídic. El dret civil... Aquesta conclusió va ser assumida pel Govern, i es van promulgar les diferents compilacions mitjançant lleis estatals entre el 1959 i el 1973: Biscaia i Àlaba (1959), Catalunya (1960), les Balears (1961), Galícia (1963), Aragó (1967) i finalment Navarra (1973). Drets civils forals recopilats en les seves corresponents compilacions A mitjan anys setanta del segle passat els drets civils forals o especials es trobaven recollits cada un d’ells en la seva compilació corresponent. Això explica el sentit de l’article 13 CC introduït amb la reforma del títol preliminar del 1973: “1. Les disposicions d’aquest títol preliminar, en tant que determinen els efectes de les lleis i les regles generals per a la seva aplicació, així com les del títol IV del Llibre I, amb excepció de les normes d’aquest últim relatives al règim econòmic matrimonial, tindran aplicació general i directa a tot Espanya. 2. Pel que fa a la resta, i amb tot el respecte als drets especials o forals de les províncies o territoris en els quals estan vigents, regirà el Codi civil com a dret supletori, en defecte del que ho sigui en cada una d’elles segons les seves normes especials”. 2.7.3. La CE del 1978: el model autonòmic d’organització del dret civil Una de les grans novetats de la CE del 1978, que ja hem indicat, és la previsió d’una nova instància territorial dotada de capacitat legislativa com les comunitats autònomes. Algunes d’aquestes coincideixen amb els territoris que disposen d’un dret civil propi. El repartiment de competències, de matèries sobre les quals poden legislar l’Estat i les comunitats autònomes, s’estableix principalment en els articles 148 i 149 la CE. En aquest últim es determinen les competències exclusives de l’Estat. Entre elles, en l’apartat 1, 8a., es preveu la seva competència sobre el dret civil, si bé amb la possibilitat que determinades comunitats autònomes, les que tenen dret civil foral o especial, puguin legislar al respecte. L’article 149.1, 8a. CE disposa que és competència exclusiva de l’Estat la: “Legislació civil, sense perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les comunitats autònomes dels drets civils, forals o especials, allà on n’hi hagi. En tot cas, les regles relatives a l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions juridicocivils relatives a les formes de matrimoni, ordenament dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per resoldre els conflictes de lleis i determinació de les fonts del dret, amb respecte, en aquest últim cas, a les normes de dret foral o especial.” Article 149.1, 8a. CE Seguint Roca i Trias (1998, pàg. 68), la disposició constitucional contindria tres normes: 1) La reserva a l’Estat de la competència en matèria civil. 2) L’atribució a determinades comunitats autònomes (allí on hi hagi “dret civil, foral o especial”) de la competència per a la conservació, modificació i desenvolupament d’aquest dret. Lectura complementària Com a mostra podeu veure la STC 88/1993, de 12 de març del 1993, en la qual es resol un recurs d’inconstitucionalitat interposat per la Presidència del Govern contra la Llei 3/ 1988, de les Corts d’Aragó de 25 d’abril, sobre equiparació dels fills adoptius, en la qual s’estableix la interpretació dels termes “conservació, modificació i desenvolupament”. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 31 3) La competència exclusiva de l’Estat sobre determinades matèries. L’aplicació del sistema predisposat a la CE del 1978 no ha estat exempta de dificultats. Algunes d’aquestes provenen de les mateixes dificultats d’interpretació de l’article 149, 1, 8a. En aquest sentit, ha resultat determinant la tasca interpretadora del Tribunal Constitucional quan ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre algun dels extrems del precepte. Evolució dels drets civils autonòmics Com és natural, les comunitats autònomes competents en matèria de dret civil s’han preocupat de modificar i actualitzar el seu dret civil propi. Per a això, unes quantes van dictar lleis que assumien com a llei autonòmica el contingut de les compilacions preconstitucionals (així, entre d’altres, Catalunya el 1984, Aragó el 1985, Galícia el 1987 o les Balears el 1990), que esdevingueren així, en bloc, lleis autonòmiques. A més s’han dictat nombrosíssimes lleis que han reformat el dret civil autonòmic, sia per la regulació ex novo d’institucions incloses o no en les prèvies compilacions, sia mitjançant modificacions de conjunt o de blocs importants. Així, per exemple, la Llei 3/1992, d’1 juliol, de dret civil foral basc, o la Llei 4/1995, de 24 de maig, de dret civil de Galícia. Són exemples de lleis autonòmiques reguladores de sectors en bloc del dret civil, Aragó i Catalunya. Així s’ha dictat a Aragó la Llei 1/1999, de 24 de febrer, de successions a causa de mort, verdader codi de dret aragonès de successions, i la Llei 2/2003, de 12 de febrer, de règim econòmic matrimonial i viduïtat que conté el règim patrimonial del matrimoni en bloc. Codi civil de Catalunya A Catalunya, per la seva part, s’ha emprès un pla de reformes del dret civil propi dirigit a produir finalment un Codi civil de Catalunya. Es va començar amb lleis concretes reformadores d’institucions aïllades (menors, institucions tutelars, filiació, fundacions i associacions, contractes d’integració, pensions periòdiques, cessió de sòl per edificació, drets reals limitats inclosos els de garantia, etc.). Un cop assolit un cert volum de normes pròpies reguladores de cada un dels blocs en què se sol dividir el dret civil, s’han dictat codis parcials. Així, fins ara, el Codi de família (Llei 9/1998, de 15 de juliol) i el Codi de successions a causa de mort (Llei 40/1991, de 30 de desembre). El pas final del procés serà l’aprovació del Codi civil de Catalunya. Amb aquesta finalitat, el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei 29/2002, de 30 de desembre, denominada “Primera llei del Codi civil de Catalunya”. D’aquesta manera, el legislador català ha fet el primer pas cap a la creació d’un Codi civil català, integrat per sis llibres: el primer, relatiu a les disposicions generals; el segon, relatiu a la persona i la família; el tercer, relatiu a la persona jurídica; el quart, relatiu a les successions; el cinquè, relatiu als drets reals, i el sisè, relatiu a les obligacions i els contractes (art. 3 de la Llei). Aquest codi assumeix el rang de dret comú a tot Catalunya, fet pel qual les seves disposicions s’apliquen supletòriament a les altres lleis (article 111-4. CCCat). Cal assenyalar que, des d’un principi, s’ha qüestionat l’adequació del projecte al marc de distribució de competències en matèria civil establert en l’article 149.1.8è. de la Constitució, tant per la doctrina jurídica més prestigiosa (Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano.“Código civil”. Aranzadi Civil, núm. 6, juny del 2004) com pel mateix poder executiu, que va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei citada. El recurs d’inconstitucionalitat ha estat retirat per decisió del Govern de la Nació, d’acord amb la interlocutòria del Tribunal Constitucional de 3 de novembre del 2004. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 32 L’ordenament jurídic. El dret civil... 3. Les fonts del dret civil 3.1. Concepte i classes L’expressió font del dret és una metàfora jurídica. Font és, literalment, el lloc d’on flueix o brolla alguna cosa. Si apliquem aquest concepte al dret i a les normes jurídiques, podem entendre per font del dret el lloc on es troba o on es pot localitzar. Malgrat la seva aparent senzillesa i claredat, aquest concepte pot resultar un xic equívoc en la mesura que podem distingir bàsicament dues maneres de concebre les fonts del dret. En primer lloc, es pot assignar la consideració de font del dret a les forces socials que creen el dret, els diferents tipus de normes jurídiques que configuren l’ordenament jurídic. Això equival a considerar com a font del dret la persona o les persones, o bé les institucions que tenen capacitat o facultat normativa. Aquesta serà una manera de concebre les fonts del dret que incideix sobre la manera de producció de les normes jurídiques: les diferents maneres d’elaborar o crear normes jurídiques, recognoscibles en qui les desenvolupen, equivaldrien a diferents fonts del dret. En segon lloc, l’altra concepció de les fonts del dret és aquella que les considera des d’una perspectiva aparentment més formal, en tant que constitueixen les diferents formes d’expressió o exteriorització que assumeixen les normes jurídiques. Això equival a afirmar que el dret es presenta com a llei, com a costum o com a principi general del dret, per esmentar les principals possibilitats del nostre ordenament. D’aquestes dues concepcions sobre les fonts del dret ens sembla més adequada la segona. Amb ella s’aconsegueix identificar més fàcilment, en un ordenament jurídic determinat, les formes o maneres de manifestar-se que tenen les normes jurídiques que l’integren. La primera concepció, sense que se n’hagi de menystenir el valor enriquidor amb relació a qualsevol aproximació a les fonts del dret, té més aviat el valor descriptiu d’un aspecte concret de les normes jurídiques com són les forces socials o els poders que les creen. Sobre les classes de fonts del dret es poden plantejar dues classificacions en funció d’altres criteris: 1) Fonts formals i materials. Aquesta classificació correspon més aviat a aquesta doble possibilitat de concebre les fonts del dret que acabem d’assenyalar. Són Diferents fonts del dret Així, per exemple, es poden establir binomis com llei (norma jurídica legal) –Parlament (font creadora del dret contingut en norma jurídica llei), o costum (norma jurídica consuetudinària)– comunitat o poble (font creadora del dret contingut en la norma jurídica consuetudinària). © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 33 fonts del dret formals les diferents formes que adopten les normes jurídiques quan es creen, o el que és el mateix, les diverses maneres de manifestar-se el dret positiu. Serien fonts del dret materials les forces socials (persones, òrgans, institucions) amb capacitat per a crear normes jurídiques (en el cas d’Espanya, per exemple, les fonts més clares en aquest sentit serien les Corts Generals o els parlaments de les comunitats autònomes). 2) Fonts directes i indirectes. El criteri per a diferenciar aquestes fonts estaria determinat per la major o menor accessibilitat, directa o indirecta, amb relació al dret, a les normes jurídiques, que poden presentar els diferents tipus de fonts del dret. Així, les fonts directes són les que contenen en si mateixes una norma jurídica (per exemple, la llei o el costum); les indirectes són aquelles que no contenen per si mateix una norma jurídica, però que poden contribuir a la seva generació o creació, o a la seva aplicació. En algun cas també se les anomena fonts de coneixement (entre aquestes es podria esmentar l’analogia o l’equitat i aquelles que després s’estudiaran com a altres fonts del dret: la jurisprudència i la doctrina juridicocientífica). 3.2. El sistema de fonts de l’ordenament jurídic espanyol: les fonts del dret civil comú Si es plantegés la qüestió de quines són les fonts de l’ordenament jurídic espanyol, podríem obtenir una resposta immediata i aparentment definitiva a partir de l’article 1.1. del Codi civil: “Les fonts de l’ordenament jurídic espanyol són la llei, el costum i els principis generals del dret”. Tanmateix, aquesta resposta no es pot considerar del tot exacta. L’article 1.1 del nostre Codi civil serveix per a establir, en tot cas, el sistema de fonts del dret civil comú (per tant, ni tan sols de tots els drets civils existents al territori nacional). És un precepte que admet una lectura correctora, ja que pecaria, en la seva pretensió d’establir les fonts del dret espanyol, tant per excés com per defecte: per excés, en la mesura que no totes les fonts que allà s’assenyalen ho són de tots els sectors materials de l’ordenament jurídic espanyol (pensem en el dret penal com l’única font possible del qual és la llei); per defecte, en el sentit que no es recullen fonts d’altres sectors de l’ordenament (així, el conveni col·lectiu font del dret del Treball). A aquesta dificultat per a establir amb facilitat el sistema de fonts de l’ordenament jurídic espanyol, hi hem d’afegir l’existència a Espanya, a partir de la CE del 1978, d’una nova instància normativa com són les comunitats autònomes. En efecte, una de les grans novetats que incorpora la Constitució és el reconeixement de potestat legislativa a les comunitats autònomes. Qualsevol determinació del nostre sistema de fonts s’ha de fer tenint en compte aquesta nova realitat. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 34 Finalment, a l’hora d’establir el nostre sistema de fonts no podem deixar de tenir en compte la integració d’Espanya en les comunitats europees, avui Unió Europea, des del Tractat de Maastricht del 1992. En aquest cas, ens trobem davant d’una altra instància de producció normativa capaç fins i tot d’elaborar normes directament aplicables a i pels ciutadans dels estats membres de la Unió esmentada. Amb aquestes precaucions i amb la base matisada de l’article 1.1. del CC, es pot proposar un sistema de fonts de l’ordenament jurídic espanyol, de caràcter marcat civilista, reconeixent la condició de dret comú que té aquest sector de normes en l’ordenament jurídic, o si prefereix directament el sistema de fonts del dret civil espanyol. Aquest es trobaria integrat pels elements que anotem a continuació. 1) Constitució espanyola del 1978. Constitució espanyola del 1978 Per la seva naturalesa es tracta d’una norma jurídica legal, d’una llei, per la qual cosa s’hauria d’incloure en el número quatre d’aquest sistema. Tanmateix, pel seu contingut i les seves funcions –entre altres coses perquè conté els que hem denominat principis rectors de l’ordenament jurídic–, se li reconeix aquesta posició especial. Un lloc privilegiat en el sistema de fonts recognoscible, per exemple, en el fet que es tracta de l’anomenada “Llei de lleis”, ja que s’hi determina qui elabora les normes jurídiques legals i com (vegeu el títol III, especialment el capítol II). 2) Els tractats internacionals. Els tractats internacionals Els acords subscrits entre Espanya i altres subjectes de dret internacional, que poden ser estats o organitzacions internacionals o supranacionals, poden contenir normes jurídiques directament aplicables al territori espanyol. Per a això es requereix, com assenyala l’article 1.5 del CC, que passin “a formar part de l’ordenament intern mitjançant la seva publicació íntegra en el Butlletí Oficial de l’Estat”. 3) Dret de la Unió Europea. Dret de la Unió Europea Com s’ha assenyalat, la integració d’Espanya en la Unió Europea representa la incorporació en el nostre sistema de fonts de normes jurídiques procedents de les institucions comunitàries, una cosa d’especial importància amb relació a algun dels seus tipus, els reglaments, directament invocables i aplicables pels ciutadans dels estats membres. En el paràgraf segon de l’article 249 del Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea s’estableix que: “El reglament tindrà un abast general. Serà obligatori en tots els seus elements i directament aplicable en cada estat membre.” Al contrari, la directiva, segons es disposa en el paràgraf tercer, “Obligarà l’estat membre destinatari quant al resultat que s’hagi d’aconseguir, deixant, tanmateix, a les autoritats nacionals l’elecció de la forma i dels mitjans.” L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 35 4) Dret escrit intern (llei i reglament). Llei i reglament L’expressió dret escrit intern és sense cap dubte molt àmplia. Cal entendre que s’hi comprenen tant la norma jurídica legal estrictament parlant, és a dir, la Llei parlamentària, com l’altra norma jurídica formulada per escrit, però creada no per òrgans del poder legislatiu, sinó del poder executiu. Ens referim en aquest últim cas al reglament. També hem de matisar que en aquesta expressió dret escrit intern es comprendria tant les lleis i reglaments estatals, com les lleis i reglaments autonòmics, a més a més d’altres normes jurídiques reglamentàries provinents d’altres administracions (administració local o institucional). 5) Costum. 6) Principis generals del dret. Aquest sistema de fonts exigeix algunes puntualitzacions. En primer lloc, cal reiterar que es tracta d’un sistema de fonts preponderantment civil, o si es prefereix directament del sistema de fonts del dret civil comú. S’hi inclouen fonts del dret que no regeixen per a altres sectors de l’ordenament jurídic (per exemple, el dret penal o el dret tributari), o es deixen fora fonts d’altres sectors (dret del treball). Hem d’insistir que es tracta del sistema de fonts del dret civil comú i no de tots els drets civils espanyols, ja que en algun d’aquests el costum, com per exemple en el dret foral navarrès, és la primera font del dret. En segon lloc, cal assenyalar que és un sistema articulat en funció d’uns principis que l’ordenen i sistematitzen: bàsicament el de jerarquia (encara que no solament). El principi de jerarquia és el que estableix l’ordre entre les diferents fonts, un principi que s’ha de completar amb el principi de competència, que resol la relació entre la legislació estatal i la legislació autonòmica, i amb els principis d’efecte directe i primacia o prevalença que fan el propi amb el dret de la Unió Europea i el dret estatal. A continuació ens disposem a tractar amb major deteniment les fonts determinades en l’article 1.1. del CC: la llei, el costum i els principis generals del dret. No oblidem, en qualsevol cas, les altres (la CE, els tractats internacionals i el dret de la Unió Europea) –que poden contenir perfectament normes jurídiques de dret civil–, que s’estudiaran específicament en altres disciplines de la llicenciatura en dret. L'enunciació de fonts en els drets civils autonòmics En la major part dels drets civils autonòmics l’enunciació de fonts coincideix amb la que es conté en l’article 1 del CC. Així, per exemple, l’article 111-1.1 del CCCat disposa que “El dret civil de Catalunya és constituït per les disposicions d’aquest Codi, les altres lleis del Parlament en matèria de dret civil, els costums i els principis generals del dret propi". O l’article 1r. 1 de la Compilació aragonesa, conforme al qual “Les fonts del dret civil d’Aragó són la llei, el costum i els principis generals en els quals tradicionalment s’inspira el seu ordenament jurídic”. Trenca aquesta ordenació la llei 2 de la Compilació de Navarra (coneguda com a Fur Nou de Navarra), conforme a la qual l’ordre de les fonts del dret civil navarrès és primer el costum i després la llei i els principis generals del dret; en aquest cas s’anteposa el costum a la llei. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 36 3.3. La llei com a font del dret 3.3.1. Concepte En un sentit ampli, el terme llei es podria atribuir pràcticament a tota norma jurídica formulada per escrit per qui té capacitat normativa per a això. Una norma jurídica que presenta uns indubtables avantatges, com poden ser la seva accessibilitat per als subjectes a qui s’aplica o la seva apreciable seguretat, però a la qual es pot reprotxar el seu caràcter artificiós o la seva poca flexibilitat o espontaneïtat per a adaptar-se a unes circumstàncies noves. La seva accepció àmplia permet diferenciarla d’altres normes jurídiques com el costum o els principis generals del dret, però no així d’altres normes jurídiques també escrites i creades per un òrgan amb capacitat per a això (reglament). Des de la Revolució Francesa assistim a una verdadera consagració, gairebé sacralització, de la Llei, si bé no en qualsevol sentit, sinó en el de norma jurídica dictada per l’òrgan en el qual es troba representada la sobirania popular. La Llei, estrictament parlant, en la cultura jurídica occidental és des de llavors la llei parlamentària, una norma jurídica que permet expressar i escenificar el montesquinià principi de separació de poders. En aquest sentit, assenyala De Otto (1988, pàg. 102), segons el dret constitucional espanyol només són lleis les normes aprovades per les Corts Generals, d’acord amb el procediment previst en el títol III, capítol segon de la CE, i les aprovades per les assemblees legislatives de les comunitats autònomes. 3.3.2. Classes de lleis en l’ordenament jurídic espanyol D’acord amb el que acabem de plantejar, existiria un únic tipus o classe de llei: la parlamentària. Ara bé, es poden diferenciar tipus o classes de lleis en funció de diferents requisits que estableix la CE entorn del seu contingut i aprovació, modificació o derogació. Llei orgànica La llei orgànica es regula expressament en l’article 81 la CE: es caracteritza pel seu contingut, és a dir, les matèries que s’han de regular mitjançant aquest tipus de llei, i per la majoria necessària per a la seva aprovació. L’article 81 CE estableix: “1. Són lleis orgàniques les relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, les que aprovin els estatuts d’autonomia i el règim electoral general i les altres previstes a la Constitució. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 37 2. L’aprovació, modificació o derogació de les lleis orgàniques exigirà majoria absoluta del Congrés, en una votació final sobre el conjunt del projecte.” Article 81 de la CE Quant al seu contingut, queda establert en l’article 81.1 que s’ha de regular per aquesta classe de llei tot allò relatiu al desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, els estatuts d’autonomia i el règim electoral general, i també les altres matèries previstes en la Constitució. Exemples de matèries que s’han de regular mitjançant una llei orgànica En efecte, la CE deixa constància diverses vegades de determinades matèries que ha de regular una llei d’aquest tipus: article 54, el defensor del poble; article 93, respecte a un tipus determinat de tractat internacional; article 116, amb relació als estats d’alarma, d’excepció i de setge; article 165, on es determina que el Tribunal Constitucional serà regulat mitjançant una llei orgànica. Quant a la majoria necessària per a la seva aprovació, modificació o derogació, en l’apartat 2 de l’article 81 s’estableix la majoria absoluta del Congrés en una votació final sobre el conjunt del projecte. Llei ordinària La CE, a diferència del que succeeix amb la llei orgànica, no es refereix expressament a aquest tipus de llei, fet pel qual les seves característiques s’han d’establir residualment amb relació a aquella. D’acord amb aquest criteri negatiu, el contingut o matèries que s’han de regular mitjançant llei ordinària serien les que no són pròpies de la llei orgànica. Respecte a la majoria necessària per a la seva aprovació, modificació o derogació, n’hi ha prou amb la majoria simple (davant l’absoluta exigida per a la llei orgànica). Normes amb rang de llei: decret llei i decret legislatiu La reserva escrupolosa del terme llei per a les normes jurídiques legals elaborades en el parlament es posa de manifest en ocasió de les denominades normes amb rang de llei, el decret legislatiu (també conegut com a legislació delegada) i el decret llei (també conegut com a legislació d’urgència). En aquests casos el poder executiu, en una gairebé derogació del principi de separació de poders, assumeix el paper de legislador, més enllà de la seva competència normativa ordinària que sabem que és la reglamentària. Aquesta competència legislativa del Govern, substitutiva del poder legislatiu, s’ha de considerar absolutament extraordinària. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 38 Les normes amb rang de llei previstes en la nostra CE són el decret legislatiu (de l’article 82 fins al 85) i el decret llei (article 86). En el decret legislatiu el Govern rep expressament un encàrrec per part de les Corts Generals per a legislar sobre una matèria concreta (matèria que mai no podrà ser de les que ha de regular una llei orgànica). El caràcter extraordinari d’aquesta delegació legislativa s’adverteix en la cura amb què la Constitució estableix els seus requisits. S’ha de fer, doncs, expressament, per a una matèria concreta i fixant un termini per al seu exercici. No és possible l’existència de delegacions implícites o per temps indeterminat, ja que cada una s’esgota amb el seu ús, i no són possibles subdelegacions. Dos tipus de decret legislatiu Es preveuen dos tipus de decret legislatiu diferents pel seu contingut. En primer lloc, aquell en el qual mitjançant una llei de bases s’encarrega al Govern l’elaboració d’un text articulat, i en segon, aquell en el qual mitjançant una llei ordinària –expressió que s’ha d’entendre aquí només per diferenciar-la de la llei de bases– s’encarrega l’elaboració d’un text refós. El decret llei representa, si és possible, més derogació del principi de separació de poders, ja que en aquest el Govern no actua per delegació expressa de les Corts Generals, sinó en funció d’una delegació general que pot assumir, directament habilitat per la Constitució, en casos d’extraordinària i urgent necessitat. El Govern es troba, no obstant això, limitat per una sèrie de matèries que no es poden afectar per aquest tipus de norma amb rang de llei: l’ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat, els drets, deures i llibertats dels ciutadans regulats en el títol I, el règim de les comunitats autònomes i el dret electoral general. La intervenció de les Corts Generals, en concret del Congrés dels Diputats, es produeix en aquest cas a posteriori, ja que els decrets llei s’han de sotmetre immediatament a debat i votació en el Congrés esmentat, convocat amb aquesta finalitat si no estigués reunit en el termini dels trenta dies següents a la seva publicació. En aquest termini el Congrés s’ha de pronunciar expressament sobre la seva convalidació o derogació. Lleis de les comunitats autònomes Com ja hem esmentat abans, una de les grans novetats de la CE del 1978 és la incorporació d’una nova instància normativa legislativa com són les comunitats autònomes. A partir d’aquest moment no podem parlar d’un monopoli legislatiu per part de les Corts Generals. D’acord amb els preceptes dels seus respectius Estatuts d’Autonomia, les comunitats autònomes poden dictar diferents tipus de normes amb rang de llei (lleis en sentit propi elaborades pels seus respectius parlaments, decrets legislatius o decrets lleis), fidels a la caracterització abans realitzada. El que no poden és dictar lleis orgàniques, ja que aquestes han de ser necessàriament aprovades per les Corts Generals. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 39 Aquelles matèries sobre les quals poden legislar les comunitats autònomes s’han d’establir per a cada una d’elles en el seu estatut d’autonomia i d’acord amb el sistema de repartiment de competències, previst bàsicament en els articles 148 i 149 de la CE. En el primer s’estableixen aquelles competències que poden assumir les comunitats autònomes i en el segon, les que són competència exclusiva de l’Estat. Les comunitats autònomes amb capacitat per dictar normes legislatives Hi ha la possibilitat, no obstant això, que les Corts Generals atribueixin, en matèria de competència estatal, a totes o a alguna de les comunitats autònomes la facultat de dictar per a si mateixes normes legislatives en el marc dels principis, les bases i les directrius fixats per una llei estatal (article 150.1 de la CE). Així mateix, hi ha la possibilitat que l’Estat pugui transferir o delegar en les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seva pròpia naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació (article 150.2 de la CE). Així doncs, i com acabem de veure, les relacions entre la legislació estatal i l’autonòmica, la seva articulació en el sistema de fonts, es regeix pel principi de competència. És a dir, si les comunitats autònomes tenen aquesta competència, la seva legislació és d’aplicació preferent a l’estatal, sense perjudici del caràcter supletori del dret de l’Estat amb relació al seu (article 149.3 de la CE). Lleis marc Aquesta categoria de lleis és de contingut material. Es tracta d’una classe de llei caracteritzada pel seu contingut especial, ja que, en termes generals, contindrien els principis o les bases, les directrius i els límits dins dels quals –en el seu marc– s’han d’elaborar posteriorment altres disposicions normatives. Exemples de lleis marc De mostres d’aquest tipus de llei, no en falten en la nostra Constitució. En primer lloc, l’article 150.1 de la CE utilitza directament el terme llei marc com a vehicle per a fer efectiva la possibilitat que les Corts Generals atribueixin a les comunitats autònomes la facultat que dictin normes legislatives “en el marc dels principis, les bases i les directrius fixats per una llei estatal”. En segon lloc, se sol considerar com un exemple de llei marc la prevista en l’article 150.3 de la CE, l’anomenada llei harmonitzadora, aquella que pot dictar l’Estat establint els principis necessaris per harmonitzar les disposicions normatives de les comunitats autònomes, fins i tot en el cas de matèries atribuïdes a la seva competència, quan així ho exigeixi l’interès general. Finalment, constituiria una llei marc, la llei de bases corresponent a una de les modalitats de decret legislatiu, expressament prevista en la CE, ja que s’hi estableixen els principis i les bases que s’han de desenvolupar en el text articulat que s’encarrega al Govern. 3.4. Els reglaments de l’Administració El reglament és una norma jurídica que reuneix les característiques de totes les anteriors (contenir un mandat obligatori, ser coercible, a més del seu caràcter general i abstracte) i que comparteix amb les normes jurídiques legals el fet d’estar formulada per escrit. De manera aparent i externament, les lleis i els reglaments no es diferencien; la distinció, doncs, s’estableix a partir de l’autoritat o el poder que les formula. La llei, com sabem, correspon en exclusiva al L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 40 L’ordenament jurídic. El dret civil... poder legislatiu (al nostre país les Corts Generals i les assemblees legislatives de les comunitats autònomes), mentre que el reglament el formula el poder executiu, el Govern o l’Administració, ja sigui estatal, autonòmica o local. L’article 97 de la CE estableix que: “El Govern dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i les lleis.” Article 97 de la CE Reglaments d’altres administracions Sens dubte, existeixen reglaments d’altres administracions, com la local o les anomenades administracions institucionals o autònomes (per exemple, les universitats). L’article 25 de la Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern regula la forma de les disposicions i resolucions del Govern, dels seus membres i de les comissions delegades: “Les decisions dels òrgans regulats en aquesta Llei revesteixen les formes següents: a) Reials decrets legislatius i reals decrets llei, les decisions que aproven, respectivament, les normes previstes en els articles 82 i 86 de la CE. b) Reials decrets del president del Govern, les disposicions i actes l’adopció dels quals s’atribueixi al president. c) Reials decrets acordats en el Consell de Ministres, les decisions que aprovin normes reglamentàries de la seva competència i les resolucions que hagin d’adoptar la forma jurídica esmentada. d) Acords del Consell de Ministres, les decisions de l’òrgan col·legiat esmentat que no hagin d’adoptar la forma de reial decret. e) Acords adoptats en comissions delegades del Govern, les disposicions i resolucions d’aquests òrgans col·legiats. Aquests acords revestiran la forma d’ordre del ministre competent o del ministre de la Presidència, quan la competència correspongui a diferents ministres. f) Ordres ministerials, les disposicions i resolucions dels ministres. Quan la disposició o resolució afecti diversos departaments revestirà la forma d’ordre del ministre de la Presidència, dictada a proposta dels ministres interessats.” Article 25 de la Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern. La relació entre la llei i el reglament és jeràrquica. El reglament no pot vulnerar la llei i tampoc no pot regular matèries que siguin de competència exclusiva de les Corts Generals. 3.5. El costum 3.5.1. Concepte i elements. Caràcters El costum és una altra font del dret. És una norma jurídica dotada d’unes característiques pròpies i singulars que pateix, en certa manera, aquesta sacralització de la Llei de què abans parlàvem, la qual cosa es tradueix en la seva preponderància sobre les altres fonts del dret. El caràcter secundari i subsidiari del costum amb relació a la Llei, tal com es consagra en el nostre dret civil comú (article 1. 1 i 3 del CC), està molt relacionat amb els avantatges que presenta davant les La potestat reglamentària.... ... pot ser controlada pels tribunals ordinaris d’acord amb el que estableix l’article 106.1 de la CE. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 41 incomoditats del primer. La norma jurídica consuetudinària, malgrat la seva espontaneïtat i la seva emanació directa de la comunitat, experimenta, sobretot en les societats actuals, unes dificultats evidents, primer, per a sorgir o ser creada, i segon, per a desenvolupar-se com a tal norma jurídica. El caràcter secundari del costum respecte de la llei és la pauta general en els drets civils autonòmics que la recullen com a font (article 111-1.2 del CCCat, article 2 de la Compilació aragonesa), llevat del cas particular de Navarra, on, conforme a la llei 2 de la seva Compilació, el costum és preferent a la llei, precisant en la llei 3 que “El costum que no s’oposi a la moral o a l’ordre públic, encara que sigui contra llei, preval sobre el dret escrit. El costum local té preferència respecte al general”. Els dos elements constitutius del costum, tradicionalment admesos, permeten identificar-la amb facilitat: 1) L’element material, fàctic o extern, és a dir, l’ús, que equival a la repetició d’actes uniformes al llarg del temps. Es tracta de la realització d’una conducta que es repeteix de manera generalitzada i uniforme en un mitjà determinat o àmbit social delimitat geogràficament –el més habitual–, o per altres circumstàncies (per exemple, la condició professional dels que actuen en un àmbit determinat). 2) L’element espiritual, psíquic o intern, que també s’anomena jurídic, conegut clàssicament com a opinio iuris seu necessitatis, i que es correspon amb la convicció que els actes o l’ús la realització dels quals es compleixen constitueixen, en una conducta deguda, que es pot exigir i per tant imposar. És clar que la seva apreciació, atès el seu caràcter intern o psíquic, és més difícil que la de l’element material. Les característiques del costum com a font del dret permeten fer ressaltar els seus avantatges i inconvenients: 1) En primer lloc, el costum es caracteritza per l’espontaneïtat de la seva creació, una cosa que a priori li permet reflectir amb més facilitat les necessitats econòmiques i socials existents en una comunitat determinada. Això que constitueix un avantatge té l’inconvenient del seu caràcter imprecís i insegur. 2) En segon lloc, pel que fa a la seva creació, el costum és de formació gradual, sense que hi hagi, davant la Llei, cap deliberació sobre la seva necessitat o oportunitat. Podem afirmar que aquestes es sobreentenen en el mateix fet de l’aparició del costum. 3) Finalment, en tercer lloc, el costum es caracteritza també per tractar-se d’una norma jurídica no formulada per escrit, cosa que vol dir que no es pot recollir per escrit, fet que sens dubte li proporcionarà un caràcter més fix. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 42 L’ordenament jurídic. El dret civil... 3.5.2. Requisits del costum en el CC espanyol Els requisits del costum en el CC espanyol són els següents: 1) El costum només regirà si no hi ha llei. Només es podrà acudir al costum si no hi ha llei aplicable. El costum assumeix, d’aquesta manera, un caràcter secundari o subsidiari amb relació a la llei; en qualsevol cas, un valor complementari d’aquesta. 2) La prova del costum. Aquell que en pretengui l’aplicació, s’ha d’encarregar de provar la seva existència com a norma jurídica. No regeix per al costum el principi Iura novit curia, literalment ‘el tribunal coneix el dret’. Això demostra aquesta posició desavantatjosa del costum respecte a la llei, ja que en aquest cas no s’exigeix cap prova a qui la pretengui aplicar. En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que l’article 281.2. de la LEC estableix que la prova del costum no serà necessària si les parts estan conformes en la seva existència i contingut, i les seves normes no afecten l’ordre públic. 3) El costum no pot ser contrari ni a la moral ni a l’ordre públic. Es tracta d’un requisit amb dificultats evidents per a poder establir-se amb caràcter objectiu, sobretot pel que fa referència a la moral. Es podria reconduir a allò que alguns han denominat la racionalitat del costum. Uns requisits similars als descrits sota el règim del Codi civil s’exigeixen en les normes autonòmiques en la matèria. L’excepció, de nou, la representa Navarra, ja que, atès el seu sistema de fonts (repetidament al·ludit), el costum regeix abans que la llei. En el cas d’Aragó s’ha de matisar que el costum preval sobre la llei dispositiva, però no sobre la imperativa. 3.5.3. Classes de costum Podem diferenciar diversos tipus de costum en funció de criteris diferents. Com a classificacions principals s’estableixen les que presentem a continuació. 1) Per la seva relació amb la llei es parla, de manera clàssica, de tres tipus de costum: a) Extra legem o praeter legem. Aquell costum que regula una matèria no regulada per la Llei. b) Contra legem. Aquell costum que regula una matèria de manera diferent i contrària de com ho fa la Llei. c) Secundum legem o propter legem. El que serveix per a interpretar d’una determinada manera o sentit la Llei. Admissió del costum El costum extra legem o praeter legem és admès en el nostre dret civil comú. El costum contra legem no s’admet i sí en canvi en el dret navarrès. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 43 2) Pel seu àmbit territorial de vigència podem diferenciar: a) Costum general, d’aplicació en tot o la major part del territori d’una nació. b) Costum regional, d’aplicació en el territori d’una regió o comarca. c) Costum local, d’aplicació en una localitat. Àmbit L’article 1.3 del CC es refereix al costum a seques, sense especificar si es tracta de general, regional o local. Sigui com vulgui, els elements i les característiques del costum com a font del dret i com a norma jurídica apunten a una major facilitat de creació i desenvolupament com més reduït sigui l’àmbit, en general geogràfic encara que no solament aquest, en el que es crea i s’aplica. En aquest sentit, cal recordar que en la regulació anterior del costum, en el títol preliminar del CC vigent fins al 1974, el costum considerat era el costum local (article 6). 3.5.4. Els usos jurídics i els usos dels negocis L’article 1.3 del CC, en el segon paràgraf, es refereix als usos jurídics en els termes següents: “Els usos jurídics que no siguin merament interpretatius d’una declaració de voluntat tindran la consideració de costum.” Es tracta d’un concepte que no és fàcil d’identificar. Sembla clar que cal diferenciar-los dels mers usos socials, que no tenen transcendència jurídica, en el sentit que no obliguen ni generen responsabilitat pel seu incompliment (com a màxim, reprovació social). D’altra banda, podem deduir a partir de com es consideren en el CC que es tracta d’una cosa diferent del costum. És més, en la regulació esmentada es diferencien uns usos merament interpretatius d’altres que no ho són i que serien aquells a què se’ls atorga la consideració de costum. Exemple L’article 1257 del CC estableix: “Els contractes només produeixen efecte entre les parts que els atorguen i els seus hereus; llevat del cas, quant a aquests, que els drets i les obligacions que procedeixen del contracte no siguin transmissibles, o per la seva naturalesa, o per pacte, o per disposició de la llei. Si el contracte contingués alguna estipulació en favor d’un tercer, aquest en podria exigir el compliment, sempre que hagués fet saber la seva acceptació a l’obligat abans que hagi estat revocada.” Article 1257 del CC L’explicació tradicional d’aquests usos jurídics ha estat que es tracta d’un costum sense opinio iuris, la qual cosa té com a conseqüència que no es pugui exigir una conducta –com si es tractés d’una norma jurídica–, sinó que el que a L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 44 tot estirar poden imposar és la seva conveniència. La seva manifestació més clara la trobaríem en els anomenats específicament usos dels negocis. Exemples d’usos dels negocis L’article 1258 del CC estableix: “Els contractes es perfeccionen pel mer consentiment, i des de llavors obliguen, no solament a complir allò expressament pactat, sinó també a totes les conseqüències que, segons la seva naturalesa, siguin conseqüència de la bona fe, l’ús i la llei. “ L’article 1599 del CC estableix: “Si no hi ha pacte o costum en contra, el preu de l’obra s’haurà de pagar en fer-se el lliurament.” A aquests usos jurídics els serien d’aplicació, quan no siguin merament interpretatius, els mateixos requisits que s’exigeixen al costum. 3.6. Els principis generals del dret 3.6.1. Concepte Els principis generals del dret són una altra font del dret, la tercera en l’enumeració jeràrquica de l’article 1.1 del CC. Segons l’article 1.4 del CC, “s’aplicaran en defecte de llei o costum, sense perjudici del seu caràcter informador de l’ordenament jurídic”. Consagrats com a font del dret i norma jurídica per primera vegada en el Codi austríac del 1811, han passat amb fortuna a altres codis civils. La seva difusió, no obstant això, no els ha deslliurat de les seves perceptibles dificultats i els seus inconvenients com a norma jurídica. La principal dificultat amb relació a aquesta norma jurídica és la seva conceptualització, i també la seva identificació i localització en l’ordenament jurídic. Davant la facilitat amb què es poden definir i localitzar la llei i el costum, els principis generals del dret constitueixen un camp adobat per a assajar diverses teories. Si calgués sintetitzar les diferents (i nombroses) teories explicatives sobre els principis generals del dret, podríem procedir agrupant-les en una tendència iusnaturalista i en una tendència positivista. Segons la primera, els principis generals del dret serien veritats jurídiques universals, sia dictades per la raó, si es considera com a creadora de la llei natural, sia per la llei divina, si es considera com a tal. Davant aquestes teories iusnaturalistes es trobarien els positivistes que entenen que els principis generals del dret s’extreuen de l’ordenament jurídic per mitjà de successives abstraccions o generalitzacions de la lògica de les altres normes jurídiques que el conformen. Totes aquestes teories pateixen algun defecte i sobretot no aconsegueixen explicar com es conforma o qui crea un principi general del dret, una cosa que sí que es pot determinar, amb més o menys nitidesa, de les altres fonts del dret. Amb tot, sembla existir cert acord quant al fet que aquesta missió correspon al legislador o als tribunals, o fins i tot a la doctrina científica. Aquesta dificultat afegida L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 45 L’ordenament jurídic. El dret civil... dels principis generals del dret els resta sens dubte operativitat i virtualitat com a font i explica la seva ubicació subsidiària respecte de la llei i el costum. La creació o formulació dels principis generals del dret D’exemples de la consagració legislativa de principis generals del dret, no en falten. Podem qualificar de molt clar l’article 7.1 del CC, el qual recull el principi general d’actuació segons la bona fe. Sobre l’elaboració o creació –es pot parlar així – dels principis generals del dret per part dels tribunals, podeu veure la recent STS del 10 de març del 1998. 3.6.2. Funcions Les funcions que desenvolupen els principis generals del dret són tres: 1) Com a autèntica norma jurídica, aplicable subsidiàriament si no hi ha llei ni costum. 2) Com assenyala l’article 1.4 del CC, el seu caràcter informador de l’ordenament jurídic, en el sentit literal de donar forma, donar coherència o lògica i servir del seu fonament. 3) El seu caràcter complementari o orientador de la tasca interpretadora de les altres normes jurídiques. 3.7. Altres fonts del dret Respecte a aquest apartat hem d’aclarir que es farà menció d’aquelles que no es consideren estrictament i formalment fonts del dret. Són les que es podrien agrupar, en tot cas, en la denominació comuna de fonts indirectes a causa del seu caràcter coadjuvant per a l’aplicació de les “veritables“ fonts del dret. 3.7.1. La jurisprudència del Tribunal Suprem Abans d’entrar en consideracions sobre si la jurisprudència és o no font del dret, qüestió que ja hem respost negativament abans, i sobre tot el paper que desenvolupa amb relació a la Llei i les altres fonts del dret, convé aclarir què s’entén per jurisprudència. Amb caràcter general, s’hauria superat la concepció clàssica de la jurisprudència entesa com a ciència del dret (humanarum et divinarum rerum notitia, iusti et iniusti scentia) per a identificar-la amb el conjunt de pronunciaments o resolucions (sentències) dels òrgans jurisdiccionals (jutjats i tribunals) en el qual s’interpreta i aplica el dret. Es tracta, com diem, d’una concepció àmplia, ja que permet acollir tant la jurisprudència del Tribunal Suprem (que ara veurem que constitueix estrictament el que en el nostre ordenament s’ha de conside- No s’abordaran, com ja avancem, les que sí que són veritablement altres fonts del dret, com els tractats internacionals, el dret de la Unió Europea o els convenis col·lectius. Aquestes fonts s’estudiaran específicament, i amb més profunditat, en altres disciplines. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 46 rar jurisprudència), com també l’anomenada jurisprudència provincial (les sentències que es produeixen en altres tribunals del nostre sistema judicial, com són les audiències provincials), o fins i tot de jurisprudència registral, que serien les resolucions d’un òrgan de caràcter administratiu com és la Direcció General dels Registres i el Notariat. El concepte estricte de jurisprudència cal restringir-lo, d’acord amb l’article 1.6 del CC, a les sentències d’un tribunal determinat: el Tribunal Suprem. També d’acord amb aquest precepte s’ha de tractar la doctrina reiterada en aplicar la llei, el costum i els principis generals del dret; és a dir, no n’hi ha prou d’una única sentència perquè es pugui entendre conformada la jurisprudència. Tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes Al Tribunal Suprem, s’hi han d’afegir els tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes, que culminen, com estableix l’article 152. 1 de la CE, “l’organització judicial en l’àmbit territorial de la comunitat autònoma.” La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia coneixerà, segons estableix l’article 73 de la Llei orgànica del poder judicial, del 1985, com a sala civil: Del recurs de cassació que estableixi la llei contra resolucions d’òrgans jurisdiccionals de l’ordre civil amb seu en la comunitat autònoma, sempre que el recurs es fonamenti en infracció de normes de dret civil, foral o especial propi de la comunitat, i quan el corresponent estatut d’autonomia hagi previst aquesta atribució”. El que acabem de veure es confirma en la nova regulació del recurs de cassació en la Llei d’enjudiciament civil, del 2000, en l’article 478, en què s’estableix que “El coneixement del recurs de cassació, en matèria civil, correspon a la Sala Primera del Tribunal Suprem. No obstant això, correspondrà a les sales civils i penals dels tribunals superiors de justícia conèixer els recursos de cassació que procedeixin contra les resolucions dels tribunals civils amb seu en la comunitat autònoma, sempre que el recurs es basi, exclusivament o juntament a altres motius, en una infracció de les normes del dret civil, foral o especial, propi de la comunitat, i quan el corresponent estatut d’autonomia hagi previst aquesta atribució”. Com el mateix Tribunal Suprem ha establert, són necessàries dues o més sentències per a entendre que la jurisprudència s’ha constituït sobre una determinada matèria. Com a últim requisit hem d’assenyalar que no tot el contingut de la sentència és apte per a constituir la jurisprudència. Aquesta es conformarà amb la part de la sentència constitutiva de l’anomenada ratio decidenci; és a dir, la decisió i sobretot els fonaments de dret que el fonamenten. No serveixen per a constituir jurisprudència les consideracions addicionals o ultra això que realitza el tribunal, conegudes com a obiter dicta, i que només complementarien, pel seu caràcter incidental, la ratio decidendi. Quant al que acabem de veure, la STS de 6 de març del 1997 estableix el següent: “En principi, cal ressaltar que hi ha una línia jurisprudencial constant i pacífica, per la qual es proclama que és necessari que, perquè una doctrina jurisprudencial es pugui considerar infringida, cal que estigui plasmada en dues o més sentències conformes, amb la qual cosa es compleix degudament el que preceptua l’article 1.6 del Codi civil, que parla de la jurisprudència com la doctrina que de manera reiterada estableix el Tribunal Suprem en interpretar i aplicar les normes jurídiques. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 47 L’ordenament jurídic. El dret civil... És més, el Tribunal Suprem adverteix que la jurisprudència al·legable en cassació ha de ser reiterada (SS de 22 de desembre del 1969, 5 de maig del 1970, 20 de juny del 1975, 25 de març del 1976 i 15 de febrer del 1982, entre altres); i ha de recaure sobre la fonamentació constitutiva de la ”ratio decidendi” i no de declaracions fetes com a obiter dicta o per si calia (SS de 14 de novembre del 1990 i de 16 de juliol del 1992). L’únic que admet la doctrina jurisprudencial, sempre partint de la base d’un mínim de dues sentències concordants, és que una sola sentència, que no hagi estat contradita, ha de ser seguida pel jutge d’Instància (SS de 24 d’abril del 1970 i de 29 d’abril del 1972).” STS de 6 de març de 1997 Com ja avancem, la qüestió de si la jurisprudència constitueix una font del dret s’ha de contestar negativament, almenys en una apreciació formal i directa de les fonts esmentades. Això és el que es desprèn de l’article 1 del CC, tant en el seu apartat 1, en el qual no se l’esmenta entre les fonts del dret –encara que ja hem advertit que aquest precepte no és enterament exacte– i el que es confirma en l’apartat 5. Aquesta exclusió de la jurisprudència de les fonts del dret es confirmava també en el derogat article 1692.4 de la LEC que establia com a motiu de cassació la infracció de l’ordenament jurídic o de la jurisprudència, és a dir, diferenciava entre l’ordenament jurídic, en el qual es troben les normes jurídiques, i la jurisprudència, com una cosa diferent d’aquestes. Regulació del recurs de cassació La nova LEC ha renovat la regulació del recurs de cassació. L’article 477 regula els motius de cassació i les resolucions que es poden recórrer en cassació. Introdueix la possibilitat que aquestes resolucions es puguin recórrer “quan la resolució del recurs presenti interès cassacional”, una cosa que succeirà (apartat 3) quan la sentència recorreguda s’oposi a doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem o resolgui punts o qüestions sobre els quals existeixi jurisprudència contradictòria de les audiències provincials o apliqui normes que portin més de cinc anys en vigor, sempre que, en aquest últim cas, no hi hagués doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem relativa a normes anteriors de contingut igual o similar”. Per tant, malgrat reconèixer que en efecte el nostre sistema de fonts no inclou la jurisprudència –a diferència del que succeeix en l’altre sistema jurídic occidental, el Common Law dels països anglosaxons, on els òrgans judicials sí que gaudeixen de la capacitat o facultat creadora del dret–, no podem deixar de reconèixer-li una notable importància per a la interpretació i aplicació del dret. N’hi ha prou de conèixer una mica la realitat de la pràctica professional del dret per a constatar que la norma jurídica no se sol aplicar a seques, sinó que va acompanyada de la interpretació i aplicació que en fa la jurisprudència. 3.7.2. Les sentències del Tribunal Constitucional El Tribunal Constitucional no és un òrgan judicial, ni forma part per descomptat del poder legislatiu ni tampoc del poder executiu. Com s’afirma genèricament, el Tribuna Constitucional té atribuït, a més en exclusiva, l’anomenat judici de constitucionalitat, consistent a determinar l’adequació a la CE del 1978 de disposicions normatives o d’actes en els quals es puguin conculcar drets fonamentals i llibertats públiques. Lectura complementària Això és el que es descriu últimament en la nostra doctrina F. Blasco Gascó (2000). La norma jurisprudencial (Nacimiento, eficacia y cambio de criterio). València: Tirant Lo Blanch. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 48 Aquestes funcions, segons estableix l’article 161 de la CE, es concreten com s’exposa a continuació: “1. El Tribunal Constitucional té jurisdicció a tot el territori espanyol i és competent per conèixer: a) Del recurs d’inconstitucionalitat contra lleis i disposicions normatives amb força de llei. La declaració d’inconstitucionalitat d’una norma jurídica amb rang de llei, interpretada per la jurisprudència, l’afectarà, si bé la sentència o sentències recaigudes no perdran el valor de cosa jutjada. b) Del recurs d’empara per violació dels drets i llibertats referits a l’article 53,2 d’aquesta Constitució, en els casos i formes que la llei estableixi. c) Dels conflictes de competència entre l’Estat i les comunitats autònomes o dels d’aquestes entre elles. d) De les altres matèries que li atribueixin la Constitució o les lleis orgàniques. 2. El Govern podrà impugnar davant del Tribunal Constitucional les disposicions i resolucions adoptades pels òrgans de les comunitats autònomes. La impugnació produirà la suspensió de la disposició o resolució recorreguda, però el Tribunal, si és el cas, l’haurà de ratificar o aixecar en un termini no superior a cinc mesos.” Article 161 de la CE La relació de la jurisprudència del Tribunal Constitucional amb el sistema de fonts del dret és molt estreta i es pot resumir de la manera següent: En primer lloc, el Tribunal Constitucional actuaria com a legislador negatiu, ja que les lleis s’anul·larien i s’expulsaria de l’ordenament jurídic en ser declarades inconstitucionals pel tribunal esmentat. En segon lloc, el Tribunal Constitucional pot establir la interpretació i aplicació que s’ha de realitzar, segons la CE, d’una llei determinada. Aquestes resolucions es coneixen com a sentències interpretatives de rebuig. En aquest cas, la llei no s’anul·la o declara inconstitucional per ser contrària a la CE, ja que hi ha una interpretació que hi està conforme, una interpretació que li permet la seva subsistència. 3.7.3. Les resolucions de la Direcció General dels Registres i el Notariat La Direcció General dels Registres i el Notariat és un òrgan administratiu que es troba integrat en el Ministeri de Justícia, i que comprèn entre les seves atribucions la de resoldre recursos interposats contra resolucions dels registres de la propietat i mercantils i del Registre Civil. El conjunt d’aquestes resolucions és el que rep el nom de jurisprudència registral. Aquestes resolucions no constitueixen font del dret, si bé gaudeixen de gran autoritat i prestigi, i es tenen molt en compte en l’aplicació de les normes jurídiques. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 49 3.7.4. La doctrina científica L’existència d’una ciència del dret, d’una ciència jurídica, és indiscutible. Actualment aquesta ciència es troba enquadrada en el si de les ciències socials i té per objecte l’estudi del dret, de les normes jurídiques, abastant tant la seva creació com, sobretot, la seva interpretació i aplicació. És producte d’aquesta ciència l’elaboració d’un cos de doctrina, el qual, malgrat la importància històrica que pot haver tingut (en el dret romà o en l’edat mitjana, per exemple) i que conservaria actualment, no es pot considerar font del dret. Els autors no creen, o com a mínim directament, dret. No obstant això, malgrat que no la podem considerar una font del dret, no hem de menysprear la seva importància a l’efecte principalment de la interpretació de les normes jurídiques. La doctrina constitueix un element important que el legislador ha de tenir en compte per a regular una matèria, sia ex novo, sia per a la introducció d’alguna reforma sobre l’existent. Així mateix, l’anàlisi i la interpretació de les normes jurídiques dutes a terme per la doctrina es valora especialment per a la seva aplicació. Doctrina científica En aquest sentit, resulta molt significativa la invocació a la doctrina realitzada en la base 1a. de la Llei de bases del Codi civil de l’11 de maig del 1888: “El Codi prendrà per base el projecte del 1851 en tant que s’hi troba el sentit i capital pensament de les institucions civils del dret històric patri, s’haurà de formular, per tant, aquest primer cos legal de la nostra codificació civil sense un altre abast i propòsit que el de regularitzar, aclarir i harmonitzar els preceptes de les nostres lleis, recollir els ensenyaments de la doctrina en la solució dels dubtes suscitats a la pràctica, i atendre algunes necessitats noves amb solucions que tinguin un fonament científic o un precedent autoritzat en legislacions pròpies o estranyes, i després d’obtenir un assentiment comú entre els nostres jurisconsults, o que resultin bastant justificades, en vista de les exposicions de principis o de mètode fetes en la discussió d’ambdós cossos colegisladors. “ Base 1a. de la Llei de bases del Codi civil d’11 de maig del 1888 3.8. Relació entre dret civil general i drets civils autonòmics Com hem vist, tant en el CC com en les Compilacions o normes civils autonòmiques, hi ha enunciacions del sistema de fonts. En termes generals això significa que en l’àmbit de vigència d’un determinat dret civil autonòmic caldrà buscar la regulació aplicable conforme al propi sistema de fonts que tingui establert aquest dret civil en particular. Tanmateix, hi ha una tradició que considera que els drets civils territorials (forals o especials, en la terminologia constitucional) no són complets o plens, sinó que contenen una regulació parcial i incompleta. És per això que, i perquè es projecta sobre el dret civil a més la dialèctica de la relació entre el dret de l’Estat i de les comunitats autònomes (l’estudi de la qual correspon fer-ho en la disciplina de dret constitucional), es planteja la qüestió de la relació que existeix entre el conjunt del dret civil general o estatal i els drets civils autonòmics. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 50 L’art. 13.2 del CC dóna resposta, determinant que el mateix Codi civil (i el seu sistema de fonts) s’aplica en defecte del sistema de fonts previst per cada dret civil autonòmic. Textualment, l’esmentat precepte disposa: “En la resta, i amb ple respecte als drets especials o forals de les províncies o territoris en els quals estan vigents, regirà el Codi civil com a dret supletori, en defecte del que ho sigui en cada una d'aquelles, segons les seves normes especials.” Article 13.2 del CC En poques paraules, el dret civil general es configura a si mateix com a supletori del dret civil territorial, però amb una supletorietat que està subordinada a allò que cada dret territorial al seu torn disposi, de tal manera que el dret civil territorial pot articular el seu propi sistema de fonts, posposant la necessitat de recórrer al dret civil estatal, ja que els drets territorials es poden configurar al seu torn com a ordenaments plens, amb el seu propi sistema d’integració o cobertura de llacunes (llevat del cas de les matèries civils reservades “en tot cas” a la competència del legislador estatal, conforme a l’article 149.1.8 de la CE), mitjançant la invocació de les seves pròpies fonts supletòries preferents. Això és el que pot succeir amb aquells drets autonòmics que recorrin als seus propis principis generals, abans d’anar al dret estatal supletori, com és el cas de Catalunya, de Navarra o d’Aragó. Fins i tot, en alguns drets civils autonòmics es condiciona o restringeix l’aplicació del dret civil estatal, no solament posposant el grau de supletorietat, sinó imposant que, quan sigui aplicable, es moduli conforme a la pròpia tradició jurídica i als principis del dret autonòmic. Així, per exemple, l’article 111-5 del CCCat disposa: Les disposicions del dret civil de Catalunya s’apliquen amb preferència a qualssevol altres. El dret supletori només regeix en la mesura que no s’oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o als principis generals que l’informen. Article 111-5 del CCCat D’acord amb això resulta que el dret civil estatal només serà aplicable en defecte de llei, costum (per aquest ordre o, en el particular cas navarrès, per l’invers) i principi general de dret civil autonòmic. I que l’aplicable serà la llei civil estatal i els principis generals civils estatals, ja que no és imaginable l’aplicació d’un costum a un territori on aquesta no regeix, ja que si hi havia costum s’haurà aplicat com a font de dret civil propi abans de recórrer al dret estatal. D’aquesta manera indirecta el legislador autonòmic en matèria de dret civil pot reduir al no-res l’eficàcia de la regla general continguda en l’art. 149.3 de la CE, conforme al qual “el dret estatal serà, en tot cas, supletori del dret de les comunitats autònomes”. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 51 Resum Aquest mòdul es divideix en tres parts clarament diferenciades encara que connectades entre elles. La primera part està dedicada a l’ordenament jurídic; així doncs, estarem obligats a fer referència a l’element bàsic que el configura: la norma jurídica. El conjunt organitzat i sistemàtic d’aquestes normes, aplicables en un territori concret i en un moment determinat, és el que es denomina ordenament jurídic. La configuració de l’ordenament jurídic, pel que es refereix a les normes jurídiques, és molt variada a causa dels diferents continguts que tenen, i també de les diferents maneres que es poden exterioritzar (per exemple, llei, costum o principis generals del dret). La segona part del mòdul s’ocupa del dret civil, com a subconjunt de normes recognoscible en l’ordenament jurídic. S’analitza, en primer lloc, el dret civil en general, especialment la seva història, el seu contingut i la seva sistemàtica. En segon lloc, passem a estudiar el dret civil espanyol, fent especial atenció a la seva codificació i al tractament dispensat, des d’un punt de vista històric i actual, als altres drets civils existents a Espanya, els anomenats drets civils forals o territorials. I ja finalment, en la tercera part del mòdul s’estudien les fonts del dret, en concret les fonts del dret civil comú. Del sistema de fonts proposat (CE, tractats internacionals, dret comunitari, dret escrit intern, costum i principis generals del dret) s’analitzen amb més precisió i detall la llei, el costum i els principis generals del dret. No falta una referència a les que no es poden, almenys en un sentit formal i directe, considerar fonts del dret, encara que no se’ls pot negar la seva consideració com a fonts materials o indirectes: la jurisprudència del Tribunal Suprem, les sentències del Tribunal Constitucional, les resolucions de la Direcció General dels Registres i el Notariat, i la doctrina científica. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 53 L’ordenament jurídic. El dret civil... Activitats 1. Activitat de caràcter pràctic (I) La qüestió de les anomenades unions de fet és una cosa que preocupa des de fa anys el legislador espanyol, especialment pel que fa referència a la seva regulació específica i a la seva possible equiparació, quant al seu tractament i efectes, amb el matrimoni. Abans que aparegués una llei estatal, alguna comunitat autònoma ja s’havia ocupat de la seva regulació. En concret, a Catalunya s’ha promulgat la Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parella (DOGC, núm. 2687, de 23 de juliol del 1998 i BOE, núm. 198, de 19 d’agost del 1998). Una vegada tingueu aquesta disposició, heu de procedir a: 1) Realitzar una anàlisi exhaustiva de la llei, explicant i destacant tot el que considereu interessant. 2) Considerar l’encaix, adequat o no, d’aquesta disposició en el sistema de repartiment de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes, tal com queda dissenyat en la Constitució espanyola del 1978, especialment pel que incumbeix a la legislació civil (article 149. 1, 8a.). 2. Activitat de caràcter pràctic (II) Comenteu el fragment següent de la STS de 10 de març del 1998: Es tracta d’una situació que, com s’ha apuntat, és de transcendència jurídica, derivada d’una situació de fet no regulada per la llei, ni, sens dubte, per costum. Per això és necessari acudir als principis generals del dret, última formal del sistema de fonts en l’ordenament jurídic, com disposa l’article 1.1 del Codi civil i matisa l’apartat 4 del mateix article. En les sentències abans esmentades, s’apunta la possibilitat de reclamar en cas de convivència «more uxorio»: així la del 20 d’octubre del 1994 diu que les unions de fet poden ser a vegades causa legítima d’alguna reclamació i la del 16 de desembre del 1996, després d’afirmar l’exclusió de les normes del matrimoni a les unions de fet, afegeix: «no obstant això, aquesta exclusió no significa, com ocorre amb tot fenomen social, que el dret romangui al marge dels drets i deures que sorgeixin sota aquestes situacions entre la parella i fins i tot amb tercers a la parella». I el principi general ja s’ha apuntat i no és altre que protegir el convivent perjudicat per la situació de fet; principi que deriva de normes constitucionals (article 10, principi de la dignitat de la persona; article 14, principi d’igualtat; article 39, principi de protecció a la família), de normes de dret privat, com el Codi civil (el mateix article 96) i la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’arrendaments urbans [en l’article 16.1.b), entre d’altres, reconeix expressament la protecció al convivent], de les sentències del Tribunal Constitucional (totes citades anteriorment) i de les mateixes sentències d’aquesta Sala, en les quals pràcticament totes reconeixen drets al convivent perjudicat”. 3. És aconsellable que realitzeu les lectures següents: Alonso Pérez, M. (1990). Ideal codificador, mentalidad bucólica y orden burgués en el Código Civil de 1889”. Centenario del Código Civil (vol. I, pàg. 17-50). Madrid: Editorial Centro de Estudios Ramón Areces. Portalis, J. E. M. (1997). Discurso preliminar al Código Civil francés (introducció i traducció d’I. Cremades i L. Gutiérrez-Masson). Madrid: Editorial Civitas. Exercicis d’autoavaluació 1. Enumereu les característiques de les normes jurídiques. 2. Establiu si els sectors de l’ordenament jurídic següents són normes jurídiques comunes o especials: dret administratiu, dret penal, dret processal i dret tributari. 3. Determineu el caràcter prescriptiu o permissiu del precepte següent: “L’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni segons les disposicions d’aquest Codi” (article 44 del CC). 4. Concepte d’ordenament jurídic. 5. Podem afirmar que l’ordenament jurídic és ple i complet? 6. Què significa que les normes jurídiques que integren l’ordenament jurídic espanyol responen a l’anomenat principi democràtic? Lectures recomanades A títol il·lustratiu també podeu consultar les altres lleis autonòmiques existents sobre la matèria: a Aragó, la Llei 6/1999, de 26 de març, relativa a parelles estables no casades [BOAR núm. 39, de 6 d’abril del 1999, i BOE núm. 95, de 21 d’abril del 1999]; la Llei foral 6/2000, de 3 de juliol, per a la igualtat jurídica de les parelles estables, de la Comunitat Foral de Navarra [BON núm. 82, de 7 de juliol, i BOE núm. 214, de 6 de setembre]; i de la Comunitat Autònoma Valenciana la Llei 1/2001, de 6 d’abril, per la que es regulen les unions de fet [DOGV núm. 3978, d’11 d’abril, i BOE núm. 112, de 10 de maig]. © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 54 7. Quins són els criteris principals per a diferenciar el dret privat i el dret públic? 8. Què és el dret civil? 9. Què és un codi? 10. Per què fracassa fonamentalment el Projecte de CC del 1851? 11. Com s’estructura el CC? 12. Com es resol en el CC l’existència dels drets civils forals o especials? 13. Assenyaleu les principals reformes del CC des de la CE del 1978. 14. Les comunitats autònomes tenen competència per a legislar en matèria civil? 15. En el Consell de Ministres es planteja una discussió: el Govern pensa que s’ha de procedir a regular el dret d’associació, previst en l’article 22 de la CE, precepte que forma part de la secció 1a. del capítol 2n. del títol I: “Dels drets fonamentals i les llibertats públiques”. Un ministre entén que ho pot fer el mateix Govern mitjançant un decret llei. Un altre pensa que ho pot fer el Govern després que es Corts aprovin una llei de bases. Algun d’ells té raó? A quina “fórmula legislativa” respon el segon plantejament? Hi ha una tercera possibilitat? 16. Quan es pot aplicar el costum en el dret civil comú? 17. És la jurisprudència font del dret? L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 55 Solucionari 1. Les característiques de les normes jurídiques són les següents: en primer lloc, les normes jurídiques són obligatòries; en segon lloc, les normes jurídiques es caracteritzen per la seva coercibilitat; és a dir, per ser susceptibles d’imposar-se coactivament; en tercer lloc, es caracteritzen per la seva formulació; és a dir, per quedar establertes o declarades i no decidir-se sobre la marxa; en quart lloc, solen ser generals quant als subjectes destinataris i estar formulades d’una manera abstracta. 2. Els tres primers sectors de normes jurídiques, el dret administratiu, el dret penal i el dret processal, serien normes jurídiques comunes, ja que als subjectes protagonistes de les relacions jurídiques que es regulen en cada un d’ells no se’ls exigeix generalment cap requisit o condició específica (amb independència que hi hagi alguna excepció en el si d’aquestes normes, en el sentit que siguin només aplicables a determinats subjectes, com per exemple l’anomenat dret de la funció pública, que forma part del dret administratiu i que seria només aplicable a aquells que tinguin la condició de funcionari públic). Les normes jurídiques que conformen el dret tributari serien especials. S’apliquen a relacions en què intervenen subjectes que tenen la condició de contribuent o d’Administració tributària. 3. Aquest precepte és de caràcter permissiu, ja que l’home i la dona no estan obligats necessàriament a contreure matrimoni, sinó que poden decidir lliurement si ho fan o no. 4. L’ordenament jurídic és un conjunt o sistema organitzat de normes jurídiques per les quals es regeix una societat o comunitat. 5. No podem afirmar que l’ordenament jurídic sigui ple i complet. Sí que podem afirmar en canvi que ha de ser o tendir a ser ple i complet. Per a això es preveu en el nostre ordenament l’aplicació jeràrquica de les normes jurídiques (el costum si no hi ha llei i els principis generals del dret si no n’hi ha cap dels dos) i l’aplicació analògica de les normes jurídiques a supòsits que no n’estiguin proveïts (article 4 del CC). 6. La CE del 1978 consagra l’anomenat principi democràtic segons el qual tots els poders emanen del poble. Aquest principi, amb més o menys claredat, es posa de manifest en l’origen de totes les normes jurídiques que conformen el nostre ordenament. El principi mencionat es pot localitzar clarament, de manera directa o immediata, en el costum, i de manera indirecta o mediata en la llei (parlamentària). 7. Són els dos grans sectors en els quals pot i se sol dividir l’ordenament jurídic. S’han utilitzat tradicionalment diversos criteris. En primer lloc, el criteri de l’objecte. Les normes de dret públic s’ocuparien de l’organització dels poders públics i sobretot de les relacions entre els poders públics i les relacions entre aquests i els particulars. Per la seva banda, les normes jurídiques de dret privat regularien les relacions entre particulars, considerant-los individualment o integrats en les anomenades organitzacions socials (en general, persones jurídiques). En segon lloc, s’ha utilitzat l’anomenat criteri d’interès. En el dret públic és recognoscible (i preval) l’interès de la comunitat o interès públic, mentre que en el dret privat el que preval és l’interès del particular. 8. El dret civil és un conjunt de normes dins de l’ordenament jurídic recognoscible pel tipus de relacions que són objecte de la seva regulació. Forma part del dret privat, a més com a dret privat comú. Sobre el seu contingut cal dir que el dret civil conté les normes que determinen els requisits i els atributs propis de la condició de persona-subjecte de dret. Així mateix, es regulen també totes aquelles relacions jurídiques privades a què pot tenir accés qualsevol persona, sense necessitat de reunir de forma prèvia cap circumstància o requisit especial. En definitiva, formen part del dret civil el dret de la persona, el dret de coses, el dret d’obligacions i contractes, el dret de família i el dret de successions. 9. Un codi és una manera sistemàtica i organitzada de presentar les normes jurídiques. Materialment adoptaria la forma d’un llibre, i constitueix un model paradigmàtic per als que busquen la certesa del dret i la seguretat jurídica d’aquells a qui se’ls apliquen les normes jurídiques. 10. El Projecte del CC del 1851 fracassa fonamentalment pel tractament que dispensa als drets civils forals o especials. Els territoris on estaven vigents hi van veure una imposició desconeixedora de les seves peculiaritats. 11. El Codi civil espanyol conté 1.976 articles, estructurats en un títol preliminar i quatre llibres, d’acord amb l’anomenat Pla romanofrancès que dividia el dret civil en persones, coses i accions. En concret, l’estructura del CC seria la següent: títol preliminar. De les normes jurídiques, la seva aplicació i eficàcia (de l’article 1 fins al 16) i quatre llibres: Llibre I. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 56 De les persones (de l’article 17 fins al 332), Llibre II. Dels béns de la propietat i les seves modificacions (de l’article 333 fins al 608), Llibre III. De les diferents maneres d’adquirir la propietat (de l’article 609 fins al 1087), i Llibre IV. De les obligacions i contractes (de l’article 1088 fins al 1975). 12. L’anomenada qüestió foral va recaure en els articles 5è., 6è. i 7è. de la Llei de bases del Codi civil. En aquests articles es va establir, en primer lloc, la conservació dels drets forals a les províncies o territoris en els quals subsistissin, així el CC seria d’aplicació supletòria (amb l’excepció d’alguns dels seus preceptes que serien d’aplicació preferent, com els relatius a l’efecte de les lleis i les formes de matrimoni). En segon lloc, es va disposar l’elaboració d’apèndixs del Codi civil que contindrien “les institucions forals que convé conservar en cada una de les províncies o territoris on avui existeixen” (article 6è.). 13. Les reformes del CC des de la CE del 1978 són nombroses. Entre les més importants trobaríem: la Llei 11/1981, de 13 de maig, de modificació del Codi civil en matèria de filiació, pàtria potestat i règim econòmic matrimonial; la Llei 30/1981, de 7 de juliol, per la qual es normalitza la regulació del matrimoni en el Codi civil i es determina el procediment que cal seguir en les causes de nul·litat, separació i divorci; la Llei 51/1982, de 13 de juliol, de modificació de l’article 17 fins al 26 del Codi civil; la Llei 13/1983, de 24 d’octubre, de reforma del Codi civil en matèria de tutela; la Llei 21/1987, d’11 de novembre, per la qual es modifiquen determinats articles del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil en matèria d’adopció; la Llei 11/1990, de 15 d’octubre, sobre reforma del Codi civil en aplicació del principi de nodiscriminació per raó de sexe; la Llei 18/1990, de 17 de desembre, sobre reforma del Codi civil en matèria de nacionalitat; la Llei 1/1991, de 7 de gener, de modificació dels codis civil i penal, en matèria de responsabilitat civil del professorat; la Llei 30/1991, de 20 de desembre, de modificació del Codi civil en matèria de testaments; la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil; la Llei 40/1999, de 5 de novembre, sobre nom i cognoms i el seu ordre; la Llei 1/ 2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil; la Llei 4/2000, de 7 de gener, de modificació de la regulació de la declaració de mort dels desapareguts amb ocasió de naufragis i sinistres. (La CE del 1978, pel paper fonamental que exerceix en el nostre ordenament jurídic, va tenir un efecte reformador important en el seu si. En aquest sentit, el CC ha estat modificat diverses vegades, i han estat especialment importants les reformes relatives a l’anomenat dret de família.) 14. Les comunitats autònomes, la creació de les quals es deu a la CE del 1978, tenen competència per a legislar en matèria civil, en els termes previstos en l’article 149. En aquest precepte s’estableixen les matèries sobre les quals té competència exclusiva l’Estat, incloent-hi la legislació civil, “sense perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les comunitats autònomes dels drets civils, forals o especials, allà on n’hi hagi”. Assenyala, a continuació, el precepte d’aquelles matèries civils que són sempre, fins i tot per a les comunitats autònomes amb dret civil propi, de competència exclusiva per a l’Estat: “En tot cas, les regles relatives a l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídico-civils relatives a les formes de matrimoni, ordenament dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per a resoldre els conflictes de lleis i determinació de les fonts del dret, pel que fa, en aquest últim cas, a les normes de dret foral o especial”. 15. Cap dels ministres no té raó. La segona fórmula proposada és el decret legislatiu. L’única possibilitat que hi ha, en tractar-se d’un dret fonamental, és regular-lo mitjançant una llei orgànica. 16. Conforme a l’article 1.3 del CC, el costum només es pot aplicar si no hi ha llei. En aquest cas, a més haurà de complir dos requisits: que resulti provat i que no sigui contrari ni a la moral ni a l’ordre públic. 17. La jurisprudència, que estrictament és la doctrina que de manera reiterada estableix el Tribunal Suprem en interpretar i aplicar les normes jurídiques (article 1.6 del CC), no és font del dret, o com a mínim no ho és directament i formalment. Això no significa que no tingui summa importància per a aplicar les normes jurídiques, fins al punt que la seva infracció es considera motiu suficient per a interposar el recurs de cassació. Glossari codi m Llibre, producte material de l’ideal codificador, l’objectiu del qual consisteix a recollir el dret –de cada sector material de normes: dret civil o dret penal, per exemple– de manera sistemàtica i completa, aspirant a aconseguir la major certesa i seguretat jurídiques. codificació f Moviment sorgit a Europa a les acaballes del segle XVIII i desenvolupat fonamentalment al llarg del segle XIX, el principal propòsit del qual era elaborar codis, cossos legals en els quals es presentés el dret de manera sistemàtica i ordenada. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 57 costum f Norma jurídica no formulada per escrit, elaborada directament per la comunitat, que té com a fonament l’observació per part d’aquesta comunitat d’una conducta o comportament reiterat, l’observança de la qual s’acaba entenent que és obligatòria i exigible per als membres de la comunitat esmentada. dret civil m Conjunt o sector material de normes jurídiques, dins del dret privat, encarregades de regular les persones i les relacions jurídiques bàsiques que desenvolupen (obligacions i contractes, drets reals, relacions familiars o successions mortis causa). dret privat m Sector de normes dins de l’ordenament jurídic caracteritzades per tenir com a objecte la regulació de les relacions establertes entre particulars, sia considerats individualment, sia integrats en les anomenades organitzacions socials (normalment persones jurídiques). Així mateix, s’afirma que es tracta de normes que regulen relacions jurídiques en les quals preval un interès particular. dret públic m Sector de normes dins de l’ordenament jurídic caracteritzades perquè el seu objectiu és l’organització dels poders públics i també la regulació de les relacions entre els poders públics i les relacions entre aquests i els particulars. S’afirma igualment que es tracta de normes que regulen relacions jurídiques en les quals preval un interès públic. font del dret f Metàfora jurídica la virtualitat de la qual consisteix a identificar tant les forces i les maneres de creació de les normes jurídiques com, sobretot, les formes d’exterioritzar els diferents tipus de norma jurídica. jurisprudència f Doctrina reiterada establerta pel Tribunal Suprem (i si és procedent pels tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes) en interpretar i aplicar les normes jurídiques. llei f Norma jurídica formulada per escrit i elaborada pel poder legislatiu. norma jurídica f Regla de composició social caracteritzada per contenir un mandat obligatori, per la seva formulació, pel seu caràcter general i abstracte i, en especial, per la seva coercibilitat, és a dir, pel fet que el seu compliment es pot exigir coactivament. ordenament jurídic m Conjunt organitzat i sistemàtic de normes jurídiques vigents en un espai (normalment un territori) i en un moment determinats. principi general del dret m Norma jurídica l’origen de la qual se situa fora de l’ordenament jurídic, en les anomenades veritats jurídiques universals (explicació iusnaturalista), o bé en el mateix ordenament jurídic, deduïda de la lògica i la raó d’altres normes jurídiques (explicació positivista). reglament m Norma jurídica formulada per escrit i elaborada pel poder executiu. Bibliografia Bibliografia bàsica Díez-Picazo, L. (1993). Experiencias jurídicas y teoría del Derecho (3a. edició corregida i actualitzada). Barcelona: Editorial Ariel. Díez-Picazo, L.; Gullón, A. (1997). Sistema de Derecho civil. Volumen I. Introducción. Derecho de la persona. Autonomía privada. Persona jurídica (novena edició revisada i actualitzada). Madrid: Editorial Tecnos. López, A.; Montés, V.L. (coords.) (1998). Derecho civil. Parte General (3a. edició). València: Tirant Lo Blanch. Bibliografia complementària Atienza, M. (2001). El sentido del Derecho. Barcelona: Editorial Ariel. Blasco Gasco, F. (2000). La norma Jurisprudencia (Nacimiento, eficacia y cambio de crieterio). València: Tirant Lo Blanch. Bercovitz Rodríguez; Cano, R. (1993). “La conservación, modificación y desarrollo por las comunidades autónomas de los derechos civiles, forales o especiales”. Derecho privado y Constitución. Madrid. L’ordenament jurídic. El dret civil... © Universitat Oberta de Catalunya • P05/03006/00324 58 Carrasco Perera, A. (1988). El Derecho civil: señas, imágenes y paradojas. Madrid: Editorial Tecnos. Gil Rodríguez, J. (1989). “Acotaciones para un concepto de Derecho civil”. ADC (pàg. 317376). Madrid. Lalaguna Domínguez, E. (1998). La diversidad de legislaciones civiles en España. València: Tirant Lo Blanch. Martínez de Aguirre Aldaz, C. (1991). El Derecho civil a finales del siglo XX. Madrid: Editorial Tecnos. De Otto, I. (1988). Derecho constitucional. Sistema de fuentes. Barcelona: Editorial Ariel. L’ordenament jurídic. El dret civil...
