Cantera del Mèdol

Índex
• Pròleg..............................................................................................2.
• Origens............................................................................................3.
• La cantera del Mèdol.
3.1.Local·lització...........................................................................................5.
3.2. Extracció de la pedra..............................................................................6.
3.3.Antoni Martí franques en relació amb el Mèdol.....................................8.
• Tasques esportives del Mèdol.
• Excursions.............................................................................................11.
• Esports de risc.......................................................................................14.
• Opinions de un periodista......................................................................17.
• El Mèdol y la cultura.
• La musica..............................................................................................21.
• El primer concert natura al recinte del Mèdol.......................................21.
• El segon recital a l'Auditorium Natural de Catalunya......................22.
• El concert dels interessos oficialistes....................................................23.
• El darrer espectacle passat per aigua.....................................................24.
• Poesia.
• Ramon Pinye i Morlà.....................................................................26.
• Antoni Rovira i Virgili..................................................................28.
• Conclusions...................................................................................30.
• Bibliografia....................................................................................31.
8. Índex per fotos..............................................................................................32.
1. Pròleg
No hi ha en tot el mon cap lloc que em faci tanta impressió. El Mèdol és un recinte sagrat, amagat al peu d'una
muntanya. A banda i banda, uns murs massissos de roca llisa, m'és impossible no pensar amb els homes que
es van deixar les esquenes amb els tascons i escarpes i prova d´això en tenim l'agulla que al bell mig del clot
s'alça majestuosament. El Mèdol és el pare de molts dels monuments de la nostra Tarragona, una barreja de
historia i vida per la seva peculiaritat de flora i fauna.
Jo he passat moltes estones entretingudes amb aquest lloc paradisíac, realitzant una modalitat d'escalada
anomenada boulder que consisteix en fer recorreguts horitzontals o verticals de poca alçada per les parets,
equipat només amb els peus del gat, son unes sabates que permeten una millor adherència amb la roca
lumaquel·la. Degut aquesta afició jo vaig decidir fer aquest treball de recerca, en el qual he recopilat tota mena
d'informació des de la vertent historica−arqueologica a la part més cultural. Poemes de poetes reconeguts, a la
vessant més lúdica com l'excursionisme i l'escalada.
1
2. L' origen
Es coneix per El Mèdol una antiga pedrera romana del municipi de Tarragona, prop de la costa, davant la
punta de la Móra, a les terres del Mas del Mèdol, a l´antic terme de Tamarit de Mar.
De fet, El Mèdol és el nom que rep la pedrera en conjunt, però, alhora, les diferents zones tenen nom propi: el
clot del Mèdol és el recinte d´uns cent metres de llargada per cinquanta d´amplada i vint de fondària resultat
de l´excavació. Al bell mig del clot s´alça l´agulla del Mèdol, un pilar de pedra no excavada, triangular, com a
testimoni del nivell original del terreny. L´antiga pedrera de Glanum, a la Gàl·lia, presenta també una agulla
similar a la nostra. La seva finalitat era de servir per cubicar la quantitat de pedra que s´extreia de l´indret, tal
com es fa avui dia en obrir una carretera, que es deixa un piló assenyalador del rebaix efectuat a la terra. El
petit sector de pas entre el clot i la resta del conjunt s´anomena Pla de les Heures.
La del Mèdol és una pedra lumaquel·la (restes de closques, conquilles i material detrític, sedimentats per
calcita) micènica de coloració groc−daurada, del tipus conegut com soldó, sauló, fàcilment extraïble i
manipulable, raons per les quals fou àmpliament usada en arquitectura i escultura.
La bibliografia temàtica arqueològica −escassa− i la historiogràfica −menys escassa i més redundant−
coincideixen a considerar que del Mèdol en sortiren els carreus per la muralla tarragonina, bastida −en dues
fases− entre el final del segle III i el tercer quart del segle II a. De la n.e. Hem de considerar, per altra banda i
a més, que la major part dels monuments i edificis romans conservats presenten en alguna part de les
estructures arquitectòniques carreus de soldó, com és el cas dels murs del Fòrum provincial, l´anomenat
pretori (o castell del rei), la torre de l´antiga Audiència, el Circ, l´Amfiteatre, etcètera.
Tanmateix, les recents investigacions i teories arqueològiques han determinat que els blocs de pedra no són
els materials més utilitzats, sinó el formigó −l´opus caementicium−, amb el qual, i mitjançant la tècnica de
l´encofrat −molt més antiga del que s´acostuma a creure−, es basteixen ben sovint els fonaments(gairebé
sempre invisibles a l´espectador) i les parets mestres dels edificis. Els carreus, els carreuons, les plaques i les
lloses de pedra, normalment, serveixen per cobrir les façanes i parets dels àmbits més freqüentats, o els
paviments i esglaons.
Foto dels anys vint: vegem la jove vegetació.
2
Jaume Massó, arqueòleg, al qual es deuen aquests aclariments, també ens fa advertir que és del tot arriscat,
avui dia, afirmar que un edifici o altre hagi estat bastit, ni que sigui parcialment, amb pedra procedent del
Mèdol. Sil les muralles ho van ser, això demostraria que l´inici de l´explotació d´aquesta pedrera se situaria en
una data posterior al 218 a. De la n.e., any de l´arribada dels germans Escipió a Tàrraco. Però fins al moment,
com hem dit, no hi ha proves, ni geològiques ni arqueològiques, que donin validesa irrefutable a aquesta
hipòtesi.
Es fa imperiosa, en aquesta situació la realització d´estudis monogràfics que científicament demostrin la
procedència de la pedra de tots i cadascun dels monuments de Tarragona; només d´aquesta manera es podrà
donar per vàlida o rebutjar la hipòtesi tants anys mantinguda. Més encara: la datació arqueològica dels edificis
permetria coneix en quin moment i en quin ordre s´iniciaren les explotacions de les nombroses pedreres de
soldó, així com d´altres classes de materials rocosos, localitzades pels voltants de Tàrraco, des de les de
Vilaseca fins al Mèdol.
L´estudi detallat de la procedència dels materials petris emprats en els diferents monuments antics podria
confirmar, també, una correspondència entre la qualitat i característiques dels productes de cadascuna de les
pedreres i les necessitats dels productes de cadascuna de les pedreres i les necessitats constructives d´una part
o de la totalitat dels edificis. O bé si només s´utilitza una sola pedrera per cada obra, com sembla el cas de
l´anomenada torre dels Escipions; és a dir, que es podria arribar a detectar existència d´una veritable xarxa
econòmica dedicada a buscar i servir materials de construcció per a clients públics o particulars.
El cert és que encara avui hi ha la creença popular que els carreus de la catedral van sortir del Mèdol. Aquesta
convicció no està mancada de fonament, ja que sembla que l´antiga pedrera va ser explotada encara en època
medieval i potser, del que actualment es pot veure del Mèdol, només el vèrtex −allí per on va començar
l´extracció de pedra− de l´agulla sigui d´època romana. És clar que, mentre no es disposi de la mena d´estudi
tècnic que s´ha apuntat més amunt, serà difícil sortir del terreny de l´especulació històrica en aquestes
qüestions per situar−se en el de la certesa científica.
3
3. La cantera del Mèdol.
3.1. Localització.
Terme municipal de Tarragona. Acces des de el àrea de servei del Mèdol en la autopista A−7 també es
possible accedir−hi per la CN−340 al costat de la Mora.
3.2. La extracció de Pedra.
La matèria prima més evident emprada en la construcció de la Tarragona romana va ser la pedra, un material
amb el qual es van aixecar els seus principals edificis. Les seves procedències són, però molt diverses, ja que
en trobem tant del voltant de Tarragona, com en diferents punts de la Mediterrània, la mateixa península
Ibérica, Grècia, Itàlia i Àfrica entre altres. Aquests orígens més llunyans solen correspondre als marbres i
pedres nobles que s´utilitzarien en les luxoses
4
Sistemes d'aixecament de carreus. Utensilis per treballar la pedra.
decoracions dels grans edificis públic i privats. De pedreres, lloc de on s´extreu la pedra, en trobem de dos
tipus diferents, les pedreres al cel obert, que són les més abundants, i les pedreres amb galeries subterrànies.
Menys habituals per les dificultats tècniques que suposa. Per treure la pedra, introduïen en les esquerdes
tascons de fusta i amb aigua calenta els feien unfla i així rebentaven la pedra.
Per moure la pedra s´utilitzaven cordes, politges I grapes metàl·liques, amb les quals se construïen grues que
Virtuvio descriu com maquines. També s´utilitzaven rodillus de fusta per desplaçar els blocs. El transport a
llarga distancia dels blocs de pedra fins al seu destí es podia fer mitjançant carros o preferentment amb
vaixells, depenent del lloc d´extracció i del seu destí final. Un cop els carreus arribaven al seu destí, eren
colocats al seu lloc corresponent dins la construcció i acabats de repicar per donar−los la forma final i
encaixar−los perfectament al seu lloc.
Al voltant de Tarragona coneixem una quinzena d´antigues pedreres d´on s´extreien quatre tipus diferents de
roca, el saó, el llisós i la pedra de la savinosa, que servien per a la construcció, i la pedra de Santa Tecla, que
s'utilitzava per a la decoració dels edificis. Algunes d´aquestes explotacions estan al costat dels monuments
als quals van subministrar la pedra com les pedreres del aqüeducte, d´altres senzillament es troben on hi havia
unes bones condicions d´extracció, com el Mèdol, mas del Marquès, la punta de la creueta, la Móra, la
savinosa o les coves del Llorito (explotada sobretot en època moderna) entre d´altres.
Si múltiples foren les pedreres emprades per extreure el material precís per a bastir els monuments i edificis
de la ciutat romana, de totes elles, la més espectacular és la del Mèdol, a 6 quilòmetres de la ciutat, a prop del
traçat de l´antiga Via Augusta. El Mèdol és una muntanya d´un tipus de pedra sorrenca, d´un color
groc−daurat (encara que en trobem variants des del gairebé blanc fins el vermell), constituït per una calcaria
lumaquel·la micènica, que és relativament fàcil de treballar.
Dins de la seva zona les explotacions de la pedrera són diverses, preo d´entre elles la més gran i la que causa
major impacte al visitant és la anomenem el clot del Mèdol. El Mèdol presenta la peculiaritat de tenir en el
centre del gran clot ( 200x50 metres aproximadament) un monòlit o obelisc de 6 metres d´alt que es deixà
com a constatació de l´antic nivell de la muntanya abans de l´exracció i que é coneguda com l´agulla del
Mèdol.
Les mesures dels blocs extrets són, amb òbvies oscil·lacions d´uns 1,65x0,83x0,75 metres, que foren emprats
com a carreus encoixinats en primera instància a la muralla i després en molts altres edificis de la ciutat. En
5
diverses parts del clot del
Mèdol, hi podem veure les marques de l´extracció de la pedra i els esglaonaments causats en les parets gairebé
verticals. La profunditat del clot oscil·la de 15 a 20 m.
6
3.3 Antoni Martí i Franquès amb relació el Mèdol.
Antoni Martí va néixer a Altafulla, el numero 19−21 del carrer Nou, el 19 d´abril de 1750. Bona part de la
seva vida la va viure al poble natal, encara que passava temporades a Tarragona, Ardenya i d´altres poblacions
on tenia propietats. La finca del Mèdol també formava part del patrimoni familiar dins el terme municipal de
Tamarit de Mar.
Home amb múltiples dedicacions, a més d´administar les finques i negocis i de participar activament en la
vida política i econòmica de Tarragona, tenia una gran inclinació per les ciències especialment per la botànica.
Diversos autors han aportat hipòtesis que va ser el científic Martí D´Ardenya (nom amb el que se'l coneixia, ja
que la família tenia arrels en aquell municipi) qui va plantar els xiprers al clot del Mèdol. Morant i Clanxet
afegeix que el botànic experimenta diverses espècies vegetals al recinte, de particulars característiques
climatològiques. Camps i d´olzinelles i Quitana i Mari matisen que si no va ser Antoni Martí qui va plantar els
xiprers a la finca, sens dubte devia fer−ho algun descendent directe del científic altafullenc.
La referència més antiga que hem pogut localitzar de la existència de xiprers al Mèdol (cal advertir que no es
un arbre propi de la zona sinó que ha estat plantat pel home. Si tenim en conte que aleshores feia 47 anys que
Antoni Martí era mort, i els darrer anys de la seva vida, amb de morir d´apoplexia a la seva vila natal el 20
d'agost de 1832, els havia passat a Barcelona, ¿podem pensar que uns xiprers que havien estat plantat 50 anys
abans, podien semblar naixent a una entitat d´escursions científiques?
L'any 1879 veiguem el xiprers recent plantats.
7
En canvi, un quadre de més de dos metres d´alçada de Santigo Russinyol que es podia datar de primers de
segle i que representa un primer pla de l´agulla del Mèdol, mostra uns xiprers que, proporcionalment a
l´alçada de l´obelisc, devien fer uns sis metres. Tot sembla indicar que més aviat devia ser un descendent
directe del científic qui va plantar els xiprers, però les dades no permeten una afirmació rotunda de la hipòtesi.
Un problema similar se'ns planteja a l´hora d´atribuir a Martí d´Ardenya, la instal·lació de la tanca i la porta
del recinte que encara a mitjan d´aquest segle durava. Hi ha referències d´aquesta tanca a partir de la primera
excursió oficial a Tarragona de la delegació Catalana d´excursions, el 1883, per la qual Josep Virgili, membre
de l´entitat, demana la clau de la finca al seu propietari Gaieta de Martí. Un gravat atribuït a Russinyol, també
mostra la tanca amb la porta. La manca de referencies més remotes ens impedeix definir en quin moment ens
construir el tancat.
8
La vegetació ara en l'actualitat.
4. Tasques esportives al Mèdol
4.1. Excursions.
L'esport a l´aire lliure que permet un lloc com el Mèdol és el que està amb contacte amb la natura i la
muntanya, la massa rocallosa i el bosc. Partint de la base que la pedrera era coneguda pels habitants de
Tarragona per la tradició − potser indirectament certa− que d´allí se n´extragué la pedra necessària per a la
construcció de la catedral de la diòcesi, i que per la major proximitat física encara, la coneixíem també la gent
d´altafulla i la del municipi de Tamarit, parlem de descoberta del Mèdol de del moment que aquest té una
projecció més enllà de la comarca o del seu entorn habitat.
En aquest punt, la primera activitat esportiva organitzada de què es té constància documental va ser la visita
que hi feren els membres de l´aleshores recentment fundada Associació d´Excursions Catalana (AEC) de
Barcelona, a finals de novembre de 1878.
Eudald Canibell, un dels expedicionaris, va escriure la ressenya de la sortida per al número 2 del Butlletí de
l´Associació d´Excursions Catalana, publicat el 20 de desembre de 1878. De bon matí, el 30 de novembre,
Canibell, Francesc−Xabier toballa, Joseph Fiter i Joseph Canals vam agafar el tren cap a Tarragona per
conèixer la Torre dels Escipions i Tamarit de Mar. Els va rebre, a l´estació d´Altafulla, Joan Gatell, qui els
oferí el seu palau del segle XVIII. Gatell va fer de guia per als visitants i els ensenya la població, la Torre dels
Escipions i, seguidament, una pedrera romana, segons descrivia l´articulista, que no devia conèixer el nom del
lloc o no el devia recordar al moment de relatar l´excursió.
Pàl·lides seran totes las descripcions que`s fessin d´aquell lloc a on viu encara lo esperit i ressonen las
petjades dels esclaus d´aquell poble que avasalla´l mon (..) al bell mig d´una placeta formada per l´extracció
de la pedra s´alça entre l´herbaç imponent i majestuosa produint la més agradable i original impressió la
piràmide coneguda per la gent de la contrada amb lo nom d´Agulla del Mèdol massa informe d´ennegrida
pedra, de 12 a 13 metres d´altura deixada segurament per medi la quantitat de material extret d´aquell lloc.
Lo mateix objecte sembla tenir una espècie de Túmul que recorda las construccions megalítiques en lo centre
de la pedrera , així descrivia l´indret Canibell.
Pel que diu del Túmul a la base de l´agulla, i suposant que no errés el càlcul, el nivell del terreny en aquell
moment, si més no al voltant del monòlit, devia ser tres o quatre metres més elevat que avui en dia.
9
L'agulla mil·lenària.
Un altre detall de l´estat del moment de la pedrera ens l´aporta la memòria d´una nova excursió organitzada
des de Barcelona, l´any següent, per l´ACEC. L´article es va publicar al tercer volum de les memòries de
l´entitat, de 1879, llibres que recollien ressenyes d´excursions, conferencies, informes arqueològics i articles
variats dels membres de l´associació.
L´aspecte actual d´aquest obelisc colocat en aquell baix terreny i voltat de naixents xiprers es per demés
poètic i a tots causa notable impressió
Cinc anys més tard, al migdia del diumenge 14 de gener de 1883, un grup de tarragonins es reuniren a les
glorietes del camp de Recreo per constituir la delegació de Tarragona de l´AEC. Els membres de la nova
entitat excursionista vam programar una primera excursió corporativa a la Torre dels Escipions i la pedra del
Medo que és com ells coneixien el nom del paratge.
El diumenge següent de la fundació de la delegació, a les 9 del matí, vam sortir en automòbil Joaquim Besora,
Feliu Ribas, Josep Izquierdo, Josep Virgili, Avel·lí Sureda, Ramon peregrí, Sadurní Ginesta i Antoni Virgili,
propietari aquest últim de Mas Rabassa, al qual es dirigien, finca veïna de la del recinte. A les 11 del matí vam
marxar a peu des del mas en direcció a la torre romana i després al Mèdol.
En aquell temps, la pedrera estava tancada, i Josep Virgili va demanar−ne la clau al propietari, Caieta de
Martí. Del relat de l´excursió, se n´extreu que ja en aquella època hi havia a la finca la gedra que dóna nom al
pla de les Heures.
A dos quarts de 3 de la tarda vam tornar cap a Mas Rabassa, on vam brindar amb lo champgne −diu la
crònica− per a la prosperitat de la nova societat d´excursions. Vam iniciar el retorn a la ciutat pels volts de les
5 i vam arribar−hi atres quarts de 8 del vespre. Diguem, com a epíleg d´aquesta sessió primerenca, que a la
tardor del mateix any l´AEC de Tarragona instal·là la seva seu social al segon pis del número 6 del carrer
Escrivans.
D´ençà d´aquestes excursions dels darrers anys vuit−cents, no hem trobat constància escrita de més activitats
organitzades semblants fins als anys trenta del segle passat , avivat l´esperit excursionista per acostar−se al
Mèdol probablement pel ressò dels concerts natura que hi havia tingut lloc els primers anys de la dècada.
El 1933, el grup Excursionista Muntanyenc, delegació de Tarragona, de Palestra, va organitzar un campament
de vacances a la font de l´oliva, del 2 al 9 de setembre, amb la finalitat de potenciar la ciutat turística;
patrocinava l´empresa el camping club de Tarragona amb la col·laboració de l´ajuntament de local. A les 6 del
matí del dijous dia 7, els campistes van fer una marxa a peu direcció a la Torre dels Escipions, la pedrera
famosa i la platja de Tamarit, des d´on es van dirigir a l´estació d´Altafulla per agafar el tren de tornada a la
capital.
10
La Secció d´excursionisme de l´Ateneu de Tarragona va fer la darrera excursió organitzada de la qual haguem
trobat referència abans de la guerra. El diumenge 8 d´abril de 1934, van sortir del local de l´ateneu a dos
quarts de 7 del matí els expedicionaris en direcció a Tamarit i Altafulla, van fer l´esmorzar al clot del Mèdol i,
més tard, van agafar el tren a l´estació de la vila costanera per arribar a Tarragona al migdia.
Racons del Mèdol, no tant coneguts.
4.2 Esports de risc al Mèdol
Amb l´evolució de l´excusionisme després de la guerra, cap als 40 es van donar inicis −esporàdics i amb pocs
practicants− de l´escalada a Catalunya. En aquella etapa primerenca, l´escalada no constituïa una finalitat en
si, sinó que era una extensió de l´activitat excursionista, un mitjà per vèncer desnivells i arribar als cims.
Ja l´any 1951 s´havia l´agulla del Mèdol, com prova la capseta de plom que l´escalador va deixar al cim, amb
la data gravada a la tapa, com n'hi ha a moltes fites muntanyenques per dipositar−hi un llibre de registre −
diguem−ne−, on els qui arriben allí solen deixar constància del fet. Des d´aleshores i fins fa poc, són molts els
qui hi han pujat; el llibret que actualment conté la capsa del 51 no és el primer que està dipositat al centre
Excursionista de Tarragona (CET). Avui dia, amb la part de l´agulla inestable és força arriscat escalar−la.
11
A partir dels anys 60−70, l´escalada ja s´estableix com un esport integral en contacte amb la natura, amb un
caràcter més de finalitat que de mitjà; l´objectiu és pujar desnivells. Els materials que s´utilitzen són precaris:
empotradors, vagues, botes rígides, cordes, escales...; es practica l´escalada artificial, pujant per cordes i
escales que es van instal·lant a les parets del Mèdol hi ha claus i restes de les assegurances que s´usaven.
Practicant la modalitat de escalada anomenada boulder.
Actualment, l´escalada artificial s´utilitza encara com a mitjà per assolir els cims, però el que realment es
practica més és la escalada deportiva, modalitat en la qual l´esportista supera el desnivell mitjançant els
elements naturals que li ofereix la paret. E tracta de pujar per la paret, no per les cordes, mantenint, però,
evidentment, una sèrie de material mínim com els peus de gat −calçat flexible−, asseguraments, burils, espits,
parabolts o químics −anclatges usats industrialment que l´escalada moderna ha adoptat per tal d´augmentar la
seguretat de l´esportista− i la pols de magnesi per tal d´evitar lliscades que podrien ser fatals. La filosofia de
l´escalada deportiva no és pujar desnivells ni cims, sinó superar−se a si mateix, intentant augmentar les
pròpies possibilitats. En aquest cas, l´escalada lliure és la finalitat en si de l´activitat esportiva, i aquest va ser
el boom del Mèdol als anys 70 i 80 on, malgrat tot, no s´hi van clavar excessius asseguraments degut a la
petita alçada de la paret −entre 15 i 2º metres−, que permetia l´assegurança des de l´exterior. S'hi van obrir
diverses vies, una dotzena aproximadament, com la Catalunya, la via Racó, la canuta o fins i tot amb noms
com la via water.
En els darrers anys, a causa del tipus de pedra del recinte, que, desgasta molt la pell de les mans i les soles
dels peus de gat, ha disminuït notablement la concurrència d´escaladors d´aquesta modalitat, que prefereixen
altres indrets.
12
L´escalada que es realitza avui dia a la mil·lenària pedrera, a banda de l´aprentatge dels principiants, és
principalment la modalitat anomenada boulder, consistit a fer petits flanquejos −recorreguts horitzontals, o
verticals de poca alçada− per les parets, a dos o tres metres per damunt del terra, equipat l´esportista amb els
peus de gat, roba d´esport senzilla i una petita bossa de pols de magnesi. Aquesta modalitat serveix a
l´escalador per adquirir tècnica i flexibilitat, alhora que exercitar la musculatura. Es així que, entrant a ma
dreta, comença el flanqueig fins arribar, aproximadament, a l´alçada de la via stres és un 7ª.
Amb aquesta foto es veu, que els circuits de bicis de muntanya també passen per el Mèdol.
Amb el projecte que s´ha dut a terme recentment, el recinte del Mèdol, davant la proliferació de visitants i
curiosos, deixarà de ser un espai atractiu per als escaladors. A més, amb la sèrie de rocòdroms que s´estan
creant ales comarques, els esportistes tendeixen a entrenar−se a gimnasos i en aquestes parets artificials a
l´aire lliure.
Els ecologistes han recomanat, mentre s´elavorava el projecte actual, que no s´obrin noves vies d'escalada i
que, en el cas que s´hi practiqui, es limiti a les parets que es troben al costat de l´agulla, dins el primer nivell,
utilitzant les vies ja establertes, per no incrementar la pressió de l´inpacte humà sobre tan antic recinte gairebé
natural.
Avui en dia l´escalada no esta permesa en el clot del Mèdol.
4.3. Opinions d´un periodista
Manuel Brunet i Solà
El Periodista auseta Manuel Brunet (nascut a Vic el 1889 i mort a figueres el 1056) va ser redactor de la
publicació la publicitat i de la veu de Catalunya i director de la revista mirador, a partir del 1939 fou
col·laborador de Destino amb el pseudònim de Romano. Durant la dècada dels anys vint va saber l´existencia
del Mèdol per una fotografia del mon de l´excusionisme. Interessat per el insòlit indret, en parlar al seu amic
Jaume Mercader, orfebre tarragoní que vivia a Barcelona que organitzava tertúlies a casa seva el qual decidí a
visitar el recinte fruit d´aquesta estada a la antiga pedrera que publicar a mirador aparegut al numero del 31
d´octubre de 1929.
El Medòl
Havia vist fa anys una bona fotografia feta per un excursionista, i sinó m´havia figurat la pedrera romana del
Mèdol tal com es, perquè li havia atribuït una altre orientació, no m´havia equivocat a certs detalls essencials,
els colors i el flaire i sobretot aquella pau feta d´ingredients tant estranys que no s´asembla gota a la impressió
que pot fer l´arquitectura i el paisatge que no sentim en el millor Jardí claustral ni en un racó de basc, una pau
que no us es possible d´apriar i gustar fins que no reaccioneu contra aquella excitació del primer moment
13
gairebé, fins a l´hora d´anar−vos−en.
Imagineu un pujol ple de garrofers i pins dominant cap a migdia i ponent un paisatge de vinya i oliveres, tallat
en diagonal per unes muntanyes separades per bavins de mar. Un país harmoniós, daurat, humanitzat amb
unes muntanyes que tenen l´art d´organitzar−se i situar−se a satisfacció del més exigent i a mesura que pugeu
o baixeu sembla que els turons que són allí baix dempeus al mar facin una corredissa per a col·locar−se millor.
I tot passant, per la banda de migdia, per un camí de garrofers que només es consent la cucoteria d´uns fonolls
i unes palmes, tot plegat veiem el llangoteitx dels xiprers de la pedrera el Mèdol és una esberla enmig del
pujol i encara que gairebé a tot arreu es talla pic la vegetació a lligat tant bé el paisatge que la gran esquerda
sembla un accident del terreny.
El fondal verger tancat, eriçat de xiprers xop d´ombres clapejat d´or el cim i coronat de blau us atreu com un
xuclador.
Un feixuc de xiprers domina la paret i la porta de forrella que tanca el camí antic de pedrera. Si haguéssiu de
dibuixar aquest racó, hauríeu de fer−ho a la ploma i amb el propòsit d´il·lustrar un peu de pagina o una inicial.
El camí antic de valla suaument fins la part més fonda de la pedrera. Al bell mig del fondal, prop d´un pou
voltada de garrigues, espígol i romaní s´alça l´Espiga del Mèdol , un obelisc de pedra la dama que els
picapedrers varen fer sorgir en aquell lloc com una penyora i testimoni de la feina feta.
És realment inexplicable que s´hagi fet tan poc cas del monument que bé deu fer una dotzena de metres. Si els
romans haguessin alçat l´obelisc del Mèdol. Si aquesta columna en lloc de ser treta de camp a cop de tascons i
perfilada amb la escarpa, fos una construcció erigida en aquell lloc i els historiadors paguéssim lliurar−se a
tota mena de suposicions sobre el fet que pogués commemorar, la orgullosa espiga de la pedrera tindria una
abundant literatura.
Més interessant que qualsevol menhir prehistòric és aquesta columna de la qual ens sabem exactament el
significat perquè hem de consideraria com un monument al treball dels obrers que varen construir la
Tarragona romana. Entren d´una manera ben visible en la formació de aquest obelisc almenys dues capes de
pedra. I fet curiós com si el bloc superior hagués girat una mica sobre si mateix a conseqüència d´algun
terratrèmol, ni les arestes, ni les linees d´encaix coincideixen ben bé. Les humitats i els líquens han vestit
l´obelic d´or i negre. El cap d´amunt es veu estries daurades d´escarpa de picapedrer. El cim com fent−li de
bandera hi ha uns brins d´herba.
La pedrera és llarga i llòbrega. Resseguint−la fàcilment endevinareu els antics camins d´entrada i sortida. Un
cop oberta devia fer de taller. Encara hi ha una pica tallada a la roca, alimentada per uns reguerols que van
baixant per la paret entre les heures. I la pica encara s´omplena d´aigua... Escampats per terra escampats per
terra hi ha alguns carreus i en un d´ells, que pot fer−nos de seient, fàcilment observareu que te a cada cap un
encaix que fa suposar que el bloc va ser lligat i baixat o que devia ser tret del clot.
Tres colors endossaren la pedrera: el verd l´or i el negre. Una cortina d´eura vella d´un verd fosquissim
cobreix un gran pany de paret. I els llocs on no hi ha heura, els líquens i la pluja donen or i negre. Però aquest
negre, color del vessat, passa del blau al morat fosc quan hi va el sol.
L´erosió a anat corcant la pedra i consumint−la fins a tal extrem que en certs llos si fem caure la placa de
floritura la roca la desfà com guix i deixa veure algunes petxines. Una anima piadosa va plantar uns anys uns
quants xiprers en aquesta fondalada. Amb la dèria de pujar més que l´obelisc o de veure el sol s´han anat
aforant, i com que el vent no arribar a escabellar−los tenen forma de flama com els de les pintures primitives i
perquè pasturen tant bé son tant ben fets que semblen tornejats i pintats de nou. Més alt que els xiprers que els
altres arbres i l´obelisc i tot, hi ha un pi pinyer de tres branques que de dalt estant sembla una flor que
emergeix de una copa plena d´ombres.
14
Abans de pondràs el sol ja es ben fosc el clot de Mèdol. Un drago −l´ única fresa que se sent− se'n va dormir
sota les heures. El simula de l´Espiga es va envermellint a la boca de la pedrera cara a ponent els garrofers i
els pins que s´aboquen al fondal i la graonada tallada pels picapedrers son de tots colors.
Sense necessitat d´imaginar−se un quadre d´historia es impossible no pensar amb els homes que va esbadellar
aquesta muntanya donant−li una forma de jardí. Durant un cert temps les escarpes i els tascons dels
picapedrers varen anar cantant el poema de la construcció de la colònia Júlia Vitrix Tarraco. Els obrers devien
eser ibers, i els caps de colla devien parlar un llatí bàrbar. Quan es va decidir explotar aquesta pedrera tan
apartada de Tarragona potser totes les pedreres del voltant estaven en activitat. Potser aquesta pedrera era més
fàcil, potser calia a afanyar−se a construir les muralles i era necessari treure pedra de tat arreu.
Aquí es veu l'erosió, tal com passa a les muralles de Tarragona.
El Mèdol es el moltó d'on ha sortit Tarragona, la matriu de la ciutat, el taller de la capital de la Hispània
Citerior, la ciutat on havia de viure August i havia de organitzar la nostra civilització. Poques ciutats podem
mostrar en tant perfecte estat de conservació el teler d´on han sortit. I poques pedreres, potser cap més, tenen
tant prestigi històric espectacular.
No hi ha en tot Tarragona cap altre monument que faci tanta impressió. És més viu que un temple, que una
ara, que una muralla, que un aqüeducte, que una tomba, que un arc de triomf, o que una catedral. Hi ha en ell
el mínim d'arqueologia. Ha prestat servei només una vegada, però d´una manera definitiva. I s´acontenta
essent el montllo el negatiu d´on han sortit molts altres monuments i sap dissimular i fa veure que només es
paisatge...
No hi ha en Tot Tarragona cap altre monument una dedicatòria explicita. Els obrers que varen buidar el Mèdol
se'l varen dedicar.
15
L´espiga es un monument que varen exigir les muralles de Tarragona, l´obra publica més capital i més vella
de Catalunya té tanta personalitat aquesta espiga que sortint del Mèdol si goses la saludaria. Els tarragonins
haurien de entrar al Mèdol amb el barret llevat.
5. El Mèdol i la cultura.
5.1. La Música
Durant els primers anys 30 es van fer concerts musicals a la àrea del Mèdol encara avui són en la memòria
viva de molts tarragonins, immediatament relacionats amb el peculiar espai. Consta també prou
documentació, fàcilment localitzable, en la multitud d'articles que es van publicar a la premsa local fent−se
ressò, puntualment, de cada espectacle, així com al conegut volum d'Eduard Baixauli, Tarragona musical, de
19969.
5.2. El primer concert−Natura al recinte del Mèdol
Sembla que els antecedents del primer dels concerts−Natura es troben en una actuació restringida que la
cantant lírica Maria Barrientos va fer al recinte, l'any 1930. Abans, però, hi ha constància al diario de
Tarragona que, el 27 de maig de 1912, l'orfeó Tarragoní, acompanyat pel quartet de la filharmònica de
Tarragona, va oferir un concert en aquell mateix indret. L'agost del mateix any 1930, el diario de Tarragona va
deixar anar la idea que forà interessant provar de fer algun concert amb més públic al Mèdol.
La proposta llençada interessà a molts centres musicals i artístics de Catalunya, els quals va enviar múltiples
suggeriments al respecte, entre ells el d'establir−lo amb caràcter anual, periodicitat que revaloritzaria i
embolaría el clot del Mèdol com auditori natural únic en el món. D'aquesta manera, es va parlar per primer
cop, el setembre d'aquell any, el Mèdol com a auditórium natural. Músics prou reconeguts es van oferir a
fer−hi concerts.
La primera data va ser el diumenge 14 de setembre. Tots els diaris catalans se'n van fer ressò, i no van faltar
veus que dubtaven de les condicions acústiques del lloc escollit.
Es van fer les reserves de les entrades, totes idèntiques, ala redacció del Diario de Tarragona i a la junta
Anti−tuberculosa. El recital es regia per una sèrie de principis com: donar ocasió de sentir joves artistes locals,
enllaçant−los en l'especial estètica de l'espai, els aficionats a la música de la ciutat; donar a conèixer el clot del
Mèdol, rescatant−lo de l'oblit general, segons era el desig del doctor Josep Bassedaas, propietari com sabem
de la finca, la qual cedi gratuïtament per l'audició; i proporcionar fons econòmics a la junta Anti−tuberculosa
èra consolidar la Colònia Escolar Marítima, destinada a ajudar i guarir els nens afectats per aquesta malaltia.
Malgrat les deficiències d´organització, el concert va ser un gran èxit i es va demostrar la magnifica condició
acústica del clot, de manera que els principals promotors de l´acte, el diari esmentat, el doctor Bassedas i el
sindicat d´iniciativa de Tarragona −que s´havia fet càrrec de les despeses−, van decidir instituir el concert com
a espectacle anual i destinar−ne els guanys a la colònia Escolar Marítima.
5.3. Segon recital a l´auditorium Natural de Catalunya
Si l´any 30 s´havia parlat d´auditori Natural, el 1931, en parlar del segon Concert−Natura −aquest en va ser
sempre el nom genèric−, ja es qualificava la pedrera mig abandonada fins poc abans, d´auditorium Natural de
Catalunya2.
A les directrius que dirigirme el primer espectacle, en aquesta ocasió s´hi van afegir el caràcter genuïnament
tarragoní de l acte, amb un programa base d´elements locals, tot i admeten t la participació d´artistes foranis
que volguessin donar relleu a l´audició, i a la finalitat humanitària. Davant l´interes general que havia
16
desvetllat el concert anterior, s´amplià notablement el nombre de localitats.
Entre ells els molts convidats a participar de l´esdeniment hi havia Joaquim Sánchez, director de Ràdio
Barcelona i especialista en acústica de sales de concerts, el qual proposava estudiar les condicions sonores
naturals del clot. Un altre convidat especial va ser Pau Casals, al qual van anar a convidar expressament el
periodista Lluís de salvador i el doctor Joan Sans i salafranca, a la platja de Sant Salvador, el dia 8 de
setembre, cinc dies abans del recital. El violoncel·lista vendrellenc accepta de bon grat i es va oferir a estudiar
la possibilitat de dirigir el concert de l´any següent. Finalment, però, Casals no va poder acudir a l'espectacle i,
aprofitant una visita a Tarragona, el dia 22 següent, va disculpar−se de la seva absència a de Salvador.
El dijous anterior al concert es van iniciar els preparatius. L´ajuntament local habilità zones d´aparcament a
les immediacions del Mèdol i va establir normes per evitar el caos i el col·lapse de vehicles. El dia 13 es va fer
l'acte, al qual assistí una gran quantitat de públic, a més de totes les autoritats locals. El senyor Cirera i
fontbona va proporcionar un servei d´autobusos, i el senyor Obiols es va fer càrrec del servei del bar que
s´instala al pla de les heures.
Un concert a l'Auditorium Natural de Catalunya.
5.4. El concert dels interessos oficialistes.
El tercer dels concerts Natura, l´any 32, va ser el xoc d´interessos, entre els que els organitzadors proposaven
com a destí definitiu del Mèdol i el que el govern de la generalitat projectava. No és que es produís un
enfrontament obert i declarat, sinó al contrarií, i el resultat, com calia esperar, va ser el que, esportivament en
dir−ne joc nul.
Ja l´any anterior, els organitzadors havien mantingut converses amb el conseller de cultura de la generalitat,
Ventura Gassol, perquè la denominació del Mèdol com a Auditori Natural de Catalunya es fes oficial, però la
conjuntura política del moment ho va impedir.
El maig de 1932, Josep Arana, president de l´orfeó Tarragoní, reprenent una idea de l´anterior president de
l´entitat, Xavier Gols, del 1930 − que no fructificava proposar als organitzadors dels Concerts−Natura que fos
l´orfeó qui fes el concert d´aquell any. Per qüestions d´espai, es decidí que seria un nombre reduït
d´orfeonistes els que hi intervindrien. L´organització va caure en el doctor Sans, que ja hi tenia experiència, i
van proposar a Joseph Arana d´aprofitar l´ocasió per consagrar oficialment, i d´una vegada, el recinte com a
17
Auditori Natural de Catalunya.
Es va fixar la data del 29 de juny per a l´espectacle. Francesc Macià president de la generalitat i Ventura
Gassol havien confirmat la seva assistència, conjuntament amb altres membres d´entitats culturals i artístiques
de Barcelona. Per a la disponibilitat d´espai, es van acordar limitar l´assistència de públic als socis protectors
de l´orfeó i familiars, i tan sols es van instal·lar vuit−centes cadires al Clot, si bé el dia del concert es
calcularen, entre els dels recinte i els que havien anat a escoltar als voltants dels tallats del Clot, uns
cinc−centes espectadors.
El concert va tenir una bona càrrega de reivindicació nacionalista per la consagració de la pedrera.
Aquí es veu Macia acompanyat de més autoritats.
5.5. El darrer espectacle, passat per aigua.
El concert Natura de 1933, per problemes econòmics de les colònies Escolars de la Junta Anti−tuberculosi, es
va retardar novament per als primers dies de setembre. A finals de juny, Josep Basades va confirmar als
organitzadors que podíem disposar del Clot del Mèdol per realitzar l´audicio.
Un cop assegurat l´indret, la preocupació dels organitzadors era oferir un recital en la mateixa línia dels
anteriors, a causa de l´augment d´interès que havia desvetllals ambients musicals. Un recital que es va fer al
Tarragoní Saló Modern, patrocinat per l´academia Marshall de Barcelona, i en el qual actuaven cinc artistes
infantils, va donar llum a la proposta de fer un concert de joves promeses. La data seria el 10 de Setembre.
El dia anterior, una nombrosa brigada de l´ajuntament va treballar tot el dia fent obres d´habilitació per obrir
un accés per obrir un accés per a vianants a la part alta de la pedrera, es va ampliar els aparcaments i es
mantingué
5.6. Poesia.
18
5.6.1. Mn. Ramon Pinyes i Morlà
De família vallenca, que es traslladà a Tarragona quan Ramon pinyes i Morlà tenia tres anys. El 1887 entrà al
seminari de la ciutat, on es va doctorar en dret Canònic. La seva vocació també el va portar a col·laborar a
revistes com Democràcia Cristiana, Setmanari Catòlic de Reus, la Cruz de Tarragona i més endavant a la Veu
de Catalunya, La veu de Tarragona i La Conca de Barberà. També va escriure un himne a la Mare de Deu de
Montornès i Avé Maria de Montornès, amb musica de Xavier Rovira i Sola, i alguns assajo el poema que
dedica al Mèdol forma part del llibre de poemes tarragonins.
La pedrera Romana
Dintre l´enclòs de la pedrera
oh, quin silenci més profund hi ha!
si fins les aures la passa lleugera
deturen i no hi gosen davallar!
D´aquesta calma entranya i tant pregona
mont esperit
es sent culpit
i s´esborrona.
Sembla la pau d´un cementiri.
No és de bon acer aquesta quietud
que ens volta de paor i solitud.
I plana el fat d´un crim o d´un martiri?
Esta tot encantat, com si dormís,
les pedres i l´arbreda i fins l´aire:
i forja´s el sentit fantasiàri;
misteri que hi deu haver o bé un encís
hi la agulla del mig tant alta i prima
com un braç ert que s´alça amenaçant,
és el padró d´un fet sagnant,
puig que la sang per tot i regalima?
Sang que eixí de la pedra al cert ferida
19
de l´escoda amb el cop du i pacient:
sang que el sol i serena que ja han brunyida,
santifica, amb místic ungiment.
Silenci paorós, silenci extrany,
vull desfer el teu imperi,
saber el misteri
i dir−ne l´averany:
Un ressò llunyedà
de cadenes, a mida
que li pareu be l´oïda,
hi sentireu dringar.
De temps ja molt llunyans,
de suor i sang d´esclaus la terra és xopa
apuraren aquí nostres germans,
de amarga fel plena la copa.
Mentre de la muntanya els grossos daus
de mica en mica, anaven esdernat−se,
ofegant dins del cor l´odi i venjança,
sota el fuet, maldaven els esclaus,
Mal vestits, mal peixats, usos de peus,
com animals de carrega
i amunt, del fons del clot, en còrrua llarga
arrossegaven els pesats carreus.
Ara lloem la traça i solidesa
de qualque monument,
i no parem esment
20
que a voltes tanta de grandesa
es pastava amb suor i sang innocent.
5.6.2. Antoni Rovira i Virgili.
Rovira i Virgili nasqué a Tarragona però els seus pares eren de la Conca de Barberà −ell− d'Altafulla −ella−,
raó per la qual, de ven petit, compartir estades a la masia del Miquelet, prop de Poblet, i a Altafulla.
D'aquestes estades n'havien de néixer, temps a venir un seguit d'articles i poemes sobre la Conca, el camp i
Tarragona; i, enconcret, el Mèdol indret que devia haver conegut de petit en les seves corregudes amb els
xiquets de la villa materna li dedica un poema, dins el llibre La collita temprana i reproduit posteriorment a
antologia tarragonesa d'Antoni Rovira i Virgili.
El clot del Mèdol
Entre garrigues aspres i seques
conreus, pinedes i garrofers,
en una plana, fa temps deserta,
hi ha una pedrera dels segles vells
La pedra treta va ser portada
a Tarragona, ciutat capdal,
sempre nodrida per les estranyes
de roca viva dels seus voltants.
Clot en la roca que vermelleja,
al mig ostenta l´alt signe sol:
la agulla dreta fina i esvelta,
mòdul de pedra que forma un bloc.
Els que enfondiren el clot històric
aquest monòlit i van tallar,
dit que assenyala, mut testimoni
la mida exacte del gruix buidat.
El clot rodegen pedreres grogues
−or fet pels segles i pel cel dolç−
que en la mesura dels flancs de roca
21
mostren la talla de l´antigor.
el clot Mèdol a la bellesa,
plora dins l´ambit dels buits daurats
les pedres mortes les filles seves,
que li prengueren en temps llunyans.
No és clot hòrrid ni fosc abisme;
de verdor l´omplen pins i xiprers,
ocells els poblen i salvatgines
mig amagades entre esbarzers.
Els pobres arbres que dintre malden
Alhora cerquen aire i claror
I alcen les soques esprimatxades
Per evadir−se de la presó.
Viatger ràpid que amb encís mires
la vida interna del lloc pregon:
no t'encomanis la melangia
del clot del Mèdol, misteriós.
Ombres del homes, ombrés dels arbres
ombres dels rèptils i ocells de nit
s'han fet mestresas de la clotada,
prop la gran ombra de Tamarit.
La vila morta que la mar vetlla
te cases brunes i un roig castell,
niu de fantasmes que en la tenebra
El clot visiten entre esparvers.
Que els Deus us treguin l'encis malèfic
22
clot del misteri, poble desert;
fugin les ombres, i el sol encengui
les pedres roges i els arbres verds.
Torni a ésser plena la vila buida,
passi la vida pel terme trist,
el clot del Mèdol amb l'altre agulla
sigui un alegre i profund jardí.
6. Conclusions
Acabat el treball m'adono que après moltes coses d'aquest indret tant peculiar, m'ha impressionat molt els
mètodes de com van fer l'extracció de la pedra, únicament amb unes eines precàries com tascons i aigua
calenta.
També m'emociat molt amb els poemes, i m'omplien d'enveja els poetes que relataven el silenci sepulcral del
lloc, ja que avui en dia tenim l'autopista al costat i només s'escola el soroll dels automòbils.
Ara ja som patrimoni de la humanitat, i han acabat una nova entrada al Mèdol per la Móra, això hem fa patir.
Perquè fins ara s'ha conservat perfectament, si recordem que es calcula aproximament que fa quasi 2250 anys
que es va començar l'extracció de la pedra a la pedrera romana, repeteixo hem fa patir una afluència excessiva
de gent en aquest jardí claustral, degut al incivisme e incultura de la gent.
23
Sorprenents formes de la roca.
7. Bibliografia.
Carreras, J.; Garriga, E. El Mèdol . Tarragona 1991.
Index de fotografies
24
Fotografia dels anys 20..................................................................2.
Localització....................................................................................3.
Sistemes d'aixecament
Utensilis per treballar la roca.........................................................6.
Vista panoràmica de l'agulla.........................................................8.
Fotografia de l'any 1879................................................................9.
Fotografia del mateix lloc 2001...................................................10.
L'agulla mil·lenària......................................................................12.
Racons del Mèdol.........................................................................14.
Practicant el boulder.....................................................................15.
Rutes de bicicleta..........................................................................16.
Cova petita....................................................................................20.
Concert als anys 30.......................................................................23.
Les autoritats.................................................................................25.
L'agulla a contrallum....................................................................30.
Formes curioses de la roca............................................................31.
32
25