XXV CERTAMEN LITERARI “RAMON VIDAL” CATEGORIA C - GRUP 7 (Narració lliure) PATRIOTA O BOTIFLER? Perpinyà, 24 de setembre de 1815 “Que hi faig aquí, lluny de la meva família, mancat del seu afecte i companyia, i de la del meus amics, enyorant dia a dia, hora a hora, minut a minut la meva terra estimada. I sobretot avui, diada de sant Prim? Aquesta pregunta a sí mateix ja fa setmanes que se la va fent en Jaume Puig, però avui encara és més dolorosa i punyent. A Besalú és Festa Major. Les famílies es reuneixen i es troben per menjar, parlar i celebrar la festa de tots. Ell, ja fa més d’un any que va marxar de la vila comtal, arran de la retirada de les tropes franceses del Principat. En Josep Pujol, en Boquica, ha estat penjat i esquarterat pels seus crims, i a en Napoleó Bonaparte, l’emperador dels francesos, les coses no li han anat gens bé, i ara ja no és ni cabdill militar ni emperador : viu reclòs en una illa al mig de l’Atlàntic. Però, com va arribar el protagonista de la nostra història a aquesta situació? Com pot ser que un home instruït, honrat i amb una bona situació econòmica estigui ara l’exili, lluny dels seus i amb greus mancances físiques, emocionals i econòmiques? Voleu saber la resposta a aquestes preguntes? Suposo que sí. Anem, doncs, a explicarvos-les. 1ª part: Fins al començament de la guerra del Francès( 1761-1808) En Jaume Puig i Armengol va néixer al municipi de Beuda, el 14 de febrer del 1761. Els seus pares, en Ramon i la Dolors treballaven com a pagesos les terres pròpies al voltant del mas Cairat, a prop de Lligordà, on vivien, entre Beuda i Besalú. La propietat l’havien heretat dos anys abans d’un oncle solter del pare que va morir sense descendència. En Jaume era el segon fill del matrimoni. El primer, en Pere, havia nascut tres anys abans, i com hereu li pertocava quedar-se al mas com a propietari. Tres anys desprès d’en Jaume va néixer la Maria, però unes febres malignes se la van emportar quan encara no havia fet la primera comunió. La Dolors va quedar embarassada dues vegades més, però no va arribar a parir. Van ser dos avortaments força prematurs. En Jaume va créixer en un entorn tranquil i feliç. El pare es guanyava bé la vida com agricultor i petit ramader. Era un home sorrut, però honrat i treballador, que feia prosperar l’heretat, i amb pocs anys el mas Cairat era dels més admirats , i fins i tot, envejats de la contrada. Dels set als catorze anys, en Jaume, un noi una mica tímid però despert i intel·ligent, a més d’ajudar al seu pare i al seu germà en les tasques agrícoles i ramaderes que calia, assistia regularment a les classes de primera ensenyança, que els monjos benedictins del monestir de St. Pere de Besalú oferien als fills de les famílies nobles i benestants de la vila i de l’entorn. S’havia de pagar regularment, però en Ramon, el pare, volia que el seu segon fill, el fadristern, ja que no li pertocava heretar el mas, tingués una bona educació i estudis per guanyar-se bé la vida, i a poder ser, una carrera que li permetés exercir una professió lliberal. El 1775, en Ramon Puig, seguint els consells dels monjos-mestres d’en Jaume, que admiraven el seu talent i bona disposició pels estudis, matriculà el seu fill de catorze anys, en el col·legi de l’Assumpta de Cervera, perquè cursés els estudis de batxiller. En Jaume, malgrat l’enyorament, sobretot inicial, de no poder anar a casa només dues vegades l’any, per Nadal i les vacances d’estiu, aprofità el temps i quatre anys més tard (1779) obtingué el títol de batxiller superior amb matrícula d’honor. El mateix any, és admès, pel seu excel·lent expedient acadèmic, a la facultat o càtedra de lleis de la Universitat de Cervera, única en funcionament en aquells moments a Catalunya, arran de la supressió de les altres universitats com a conseqüència de la victòria de les tropes borbòniques de Felip V a la guerra de Successió contra Catalunya (1714). En Jaume ja tenia divuit anys. En aquell moment, era canceller (rector) de la universitat Francisco Fuertes Piquer, aragonès, que tractava de mantenir els prestigi de la institució, molt malmès arran de l’expulsió del professors jesuïtes el 1776. La càtedra( facultat) de lleis era la més lliberal del centre universitari i estava dirigida pel famós home de lleis català Ramon Llàtzer de Dou i Bassols, que més tard va ser canceller de la mateixa universitat i també diputat per Catalunya a les “Cortes” de Cadis , on va votar la Constitució de 1812, la primera constitució lliberal d’Espanya. En Jaume va aprofitar molt bé les ensenyances de dret que va rebre, (només la llengua castellana estava permesa), malgrat el dur règim intern que es va produir al centre, arran de l’edicte promulgat el 1781. Aquest regulava el comportament que havien de tenir els estudiants, la seva vestimenta (sotana negra, barret de tres pics), els horaris espartans ( aixecar-se quan sortia el sol, estudiar dues hores al matí abans del començament de les classes), i hi havia fortes multes pels infractors. Aquestes mesures disciplinàries van impactar en el caràcter del nostre protagonista, i el desenvolupament posterior, en l’exercici de l’advocacia. A la universitat de Cervera, malgrat l’ensenyament basant en els preceptes i disposicions de l’absolutisme de l’Àntic Règim, també començaven a arribar aires nous de la Il·lustració francesa i el clima pre-revolucionari que s’estava coent en el país veí. El nostre protagonisme estava molt atent a aquests nous aires de llibertat i justícia social. El juny de 1784 , amb vint-i-tres anys, en Jaume es graduà com advocat i va començar a treballar a Barcelona, en un bufet dirigit a distància pel seu protector i antic professor de Cervera, Ramon Llàtzer de Dou. La seva feina convivia sovint amb els plets que la noblesa i la alta burgesia té amb la petita burgesia i els menestrals. Allà començà a adonar-se dels abusos i injustícies que la legislació absolutista permetia vers la classes baixes i populars. També, va viure, a distància, la revolució francesa, que malgrat els seus excessos, hauria de portar canvis significatius en la manera de governar a tot al món. Als trenta anys (1791), es casà amb Maria Costa, pubilla de Dosquers. El matrimoni fixà la seva residencia a Besalú, passant en Jaume a exercir la seva professió assessorant jurídicament a diversos terratinents de la zona. Va intentar fer la seva feina de la manera més justa possible, malgrat que més d’una vegada la seva ètica personal xocà amb la legislació estamental que estava vigent. El cap de dos d’anys (1993) ja és pare de dos infants bessons ( nen i nena). També, es designat regidor de l’Ajuntament de Besalú, en representació de les professions lliberals. Al mateix any comença la Guerra Gran, declarada pel rei Carles IV de les Espanyes, contra la França revolucionaria. En Jaume, des del primer moment discrepa del tot de l’eufòria inicial de la majoria del poble espanyol i català que volia lluitar contra les idees renovadores de la revolució francesa, empès pel clergat i les classes nobles dominants. Aquestes tenien por, pànic fins i tot, que aquelles triomfessin aquí i s’anés en orris el seu poder i privilegis. Però, mica en mica aquesta eufòria va anar minvant, per la pèssima direcció militar del conflicte per part dels comandaments castellans; i desprès que l’exèrcit francès envaís l’Empordà i la Cerdanya, i fins i tot Besalú fou ocupada i saquejada dues vegades, la pau de Basilea( 1795) va deixar les fronteres com estaven. La situació econòmica a tot Catalunya i també a la Garrotxa i a Besalú, però, havia empitjorat clarament. Les collites eren cada cop més minses i la pobresa i la mendicitat campaven per tot arreu. El revifament econòmic de mitjans de segle s’havia acabat. El 1799, a Barcelona es creà l’anomenada “olla pública” perquè molta gent no es morís de gana. A Besalú, el nostre protagonista, ja voltant els quaranta anys, vivia en un dilema permanent. Per una banda, en la seva feina, havia de procurar pels interessos de la gent benestant que assessorava, però, per l’altra, cada vegada admirava més els avenços socials i polítics que en el país veí donaven la veu i el poder al poble pla. La situació es va agreujar a començaments del segle XIX, quan el domini quasi absolut dels mars per part de la marina anglesa ( Trafalgar, 1805) provocà greus maldecaps a la navegació comercial de la incipient industria catalana cap a Amèrica. La pobresa augmentava i cada vegada hi havia més catalans, com en Jaume , que pensaven que els ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat no eren tan dolents com el poder dominant en aquestes contrades els volia fer creure. El 1805 i posteriors , la situació a Besalú, era molt preocupant. Els terratinents (nobles i burgesos rics) volien cobrar, com sempre, les rendes als masovers i arrendataris, però les collites eren dolentes i aquests no tenien quasi ni per menjar. En Jaume, intentava, com regidor i advocat, fer de mitjancer d’ambdues parts, però no era gens fàcil per ell. Els uns volien que s’apliqués la llei fil per randa, i els altres, advocaven a les llibertats amatents al país veí per reclamar més justícia social i pagar molt menys que el que els demandaven. En aquells anys, era força conegut per Besalú i pobles veïns, un traginer anomenat Josep Pujol , alies “Boquica”, que deien que era francmaçó. En Jaume el coneixia força, i compartia, encara que no del tot, les seves idees lliberals i afrancesades. El 1807, el tractat de Fontainebleau, obre les portes a que les tropes napoleòniques entrin a la península ibèrica, per annexionar-se, França i Espanya, Portugal. 2ª part: La Guerra del Francès ( 1808-1814) A començaments de l’any 1808 la situació a Catalunya, i també a Besalú, era d’incertesa i nerviosisme. Les tropes franceses, a finals de l’any abans, havien entrat a la península pel País Basc i ja havien començat a envair Portugal, amb l`ajut de les tropes espanyoles, en principi, aliades. Sorprenentment, el mes de febrer, un cos d’exèrcit francès entrava per la Junquera, i amb quatre dies havia ocupat Barcelona i les seves fortaleses de Montjuic i la Ciutadella. Les autoritats demanaven calma al poble, que anava veien que aquelles tropes no estaven de pas. Un mes més tard, els francesos arriben a Madrid, havent ocupat pacíficament, diverses ciutats i territoris. El poble madrileny s’amotina (Aranjuez- març 1808), i obliga al rei Carles IV a abdicar en el seu fill Ferran VII. Napoleó, però el que vol és instaurar a Espanya la seva pròpia monarquia, imposant com a rei al seu germà Josep Napoleò, cosa que aconseguirà el mes de juny d’aquell mateix any. Els seus propòsits es veuen entorpits, però, per l’aixecament popular del 2 de maig a la capital espanyola. Comença la guerra de la Independència, la Guerra del Francès pels catalans. A Besalú, la situació des del mes de març es preocupant. L’engany de l’exèrcit de l’emperador es ben evident, però al quedar la vila fora de la ruta d’avituallament dels seus soldats (Figueres-Girona-Hostalric-Barcelona), no és ocupada en aquest primer moment. En Jaume, ara ja com a tinent d’alcalde, intenta calmar els ànims, esperant, desitjant interiorment, que l’ocupació, si es produïa, fos breu i servís per promoure els canvis socials, culturals, econòmics i polítics que el poble i el país necessitava. La situació va canviar a partir de començaments del mes de juny, quan es va constituir la Junta de Defensa del Govern Local, a imitació d’altres indrets catalans i espanyols, per fer front a l’imminent pas per la vila d’una columna de l’exèrcit francès. En Jaume estava en contra de la seva creació, al·legant que l’ajuntament era prou eficient per fer front a qualsevol eventualitat, però es veié desbordat per la majoria de regidors, del clergat i dels besaluencs en general, que volien a més, armes i l’allistament de voluntaris per aturar als ja clars invasors. A mitjans del mes de juny, els francesos sí que van passar per la vila, però no hi va haver cap lluita important ni la van ocupar. La seva intenció era arribar i conquerir Olot, que no van aconseguir. Pocs dies desprès van recular cap a Figueres, on estaven ben instal·lats i protegits. La Junta Local de Defensa, amb el 1er. comissionat, Odon Soler, prior de Sta. Maria, al capdavant, mantingué el control de la vila, infestada aleshores de fugitius de Figueres, Girona i pobles veïns, en què hi havia forts combats. Des de l’Ajuntament, el nostre protagonista procura alimentar i donar aixopluc a tota aquesta riuada de nouvinguts, que a finals d’any, veient l’imminent l’ocupació enemiga, marxa cap a l’Alta Garrotxa i Olot, conjuntament amb força besaluencs. Un altre esdeveniment, aquest familiar, acapara l’atenció, preocupa i neguiteja a en Jaume. El seu fill Ramon, de poc més de setze anys, ha fugit de casa i s’ha unit a l’escamot guerriller d’en Pujol, en “Boquica”, que amb 30-40 homes joves, ataca per sorpresa a petits combois d’avituallament dels francesos. Actuen vora Figueres i altres indrets de l’Empordà i ràpidament s’amaguen darrera la Mare de Déu del Mont i els veus voltants. En Jaume, tot i estar en contra de la invasió francesa, encara confia que es pugui reconduir el conflicte i pugui començar un futur de millores econòmiques, amb més justícia i llibertat, pels catalans i també pels espanyols. A la primera meitat de l’any 1809, els atacs guerrillers contra l’enemic s’incrementen. Figueres, ocupada ja des fa quasi un any, en rep diversos, que són rebutjats, alguns inextremis. Girona encara lliure, és assetjada diverses vegades pels francesos, però resisteix. Des de Besalú, punt d’encreuament de camins, s’organitzen diversos grups per atacar al enemic. En “Boquica” i els seus escampen el terror entre els petits escamots francesos que assalten. La fama de cruel i sanguinari, encara que fins ara en el bàndol català, s’escampa arreu. En Jaume pateix pel seu fill Ramon, que fa l’impossible per no trobar-se cara a cara amb el seu pare que vol que abandoni la quadrilla. La situació s’agreuja a partir del mes de maig. Girona és assetjada per tercera vegada i ara l’exèrcit francès està decidit a prendre definitivament la ciutat, situada en la ruta estratègica de proveïment de Barcelona i altres indrets de la península des de França. Des de Besalú, els caps Francesc Rovira i Joan Clarós fan servir la vila com a punt de trobada de les forces catalanes de la comarca per ajudar als assetjats gironins, amb atacs guerrillers, inesperats i breus, a les forces assetjadores. Els francesos, amatents a aquests atacs, incrementen notablement els seus efectius i intensifiquen les incursions vers la vila comtal. Malgrat la resistència oferida pels homes de Rovira i Clarós, Besalú és ocupada el 19 de desembre de 1809. La majoria de defensors, veien la seva inferioritat en homes i armament, decideixen abandonar la vila i refugiar-se a Tortellà. Molts besaluencs fugen amb els combatents, però en Jaume es queda al poble, per intentar apaivagar la fúria de l’exèrcit ocupant, dirigit pel general Souham. Malgrat la seva intersecció no pot evitar que el general mani penjar cinc persones no combatents, acusades de sabotatge. En Ramon , el fill d’en Jaume, també fuig de Besalú, amb el seus companys de colla. Girona ja havia capitulat l’11 de desembre, desprès d’una heroica, i per alguns, absurda resistència numantina de més de set mesos de setge, que va originar més de 15.000 baixes, entre morts i ferits, d’ambdós bàndols. La ciutat d’Olot cau el 29 del mateix mes. L’ocupació efectiva de Catalunya era quasi definitiva. Només Tarragona i Tortosa resistiran fins el 1811. L’any 1810 comença a la vila comtal amb l’ocupació de les tropes franceses, que duraria més de quatre anys i significaria un llarg període de por, penúries i mancances de tota mena. Les forces ocupants es van instal·lar al turó de Sta.Maria, lloc de fàcil defensa i bon punt d’observació, i també al monestir de St. Pere i el seu claustre. Però, com que amb els espais esmentats no en feien prou per enquibir a tots els nombrosos efectius, sobretot els primers mesos, ocuparen algunes cases particulars , a més d’enderrocar-ne d’altres que estaven massa a prop d’espais fortificats. El comandament francès publica un edicte al mes de gener, en què barrejant, hàbilment, promeses poc creïbles d’un futur millor, es donen ordres precises d’acatament i de lliurament d’armes, amb penes de mort pels que no les compleixin. També hi ha l’exigència, per part de la població d’alimentar a les tropes i proveir-les d’allò que els fes falta. Per últim, com humiliació, les autoritats besaluenques que quedaren a la vila havien de jurar fidelitat a Josep Bonaparte, rei imposat a Madrid. Com podem comprendre, la gran majoria de vilatans trobaren aquestes imposicions totalment inacceptables i feren el possible per boicotejar-les. En Jaume també les trobava extremadament rigoroses i injustes, però tenia l’esperança que serien transitòries, i que mica en mica se n’anirien flexibilitzant, creien en les promeses franceses, i per evitar mals majors, va començar a col·laborar amb els ocupants. Diversos van ser els intents de les tropes de Clarós i Rovira per alliberar Besalú, sobretot els primers mesos d’aquest primer any d’ocupació, però van resultar fallides. Els francesos sabien molt bé la importància estratègica de la vila i la defensaven aferrissadament, amb més tropes i armament. En Jaume, a més de la seva impopular tasca, poc compresa i acceptada pels seus veïns, patia per la sort del seu fill Ramon, que ja vorejava els divuit anys. El mes de març, es va assabentar, per les autoritats militars franceses, que en Boquica i els seus homes havien canviat de bàndol. Ara combatien al costat de l’exèrcit francès i contra els patriotes catalans, sembla ser que pels diners que els pagarien els ocupants i les promeses d’aquests dels botins que poguessin obtenir assaltant masies, atacant hisendats, etc. Aquesta notícia també fou coneguda per vilatans besaluencs i van incrementar el seu rebuig, odi fins i tot, cap a ell i la seva família. El consideraven un botifler. Dos mesos més tard, el mes de maig, en Jaume rep l’amarga notícia de la mort d’en Ramon, en combat contra els insurrectes, segons el comandament francès, i uns dies més tard li lliuren el seu cadàver. L’enterrament del noi a la vila és del tot punyent i dolorós per la família Puig-Costa. No hi assisteix, pràcticament, cap vilatà, excepte els familiars i alguns pocs amics, i a més, un escamot de l’exèrcit invasor honora al mort amb salves de fusell. Era un heroi per ells. No serà fins l’estiu del 1814, quan en Jaume viu exiliat a França que s’assabentà, per un antic integrant de la quadrilla d’en Boquica, que el seu fill no va morir en combat, sinó que fou assassinat pel seu cap, quan es negà a lluitar contra els seus compatriotes. En Pujol, va mentir als francesos i va amenaçar als seus homes, amb la mort, si revelaven la veritat. A la primavera d’aquell any, Catalunya es devé administrativament un estat independent, encara que la realitat és del tot contrària: els que manen realment són les autoritats militars franceses. No és fins el gener del 1812 que queda annexionada a França, amb pocs canvis realment pel que fa a la situació de submissió dels habitants del Principat. Per si no hi hagués prou penúries, una terrible epidèmia (1811) va assolar el país: la pesta. Aquesta terrible malaltia , a més de la fam, per la gran sequera dels anys 1811 i 1812, va originar molts morts i van fer molt difícil l’obligada convivència d’invasors i envaïts. La malaltia no entenia de bàndols i afectava tant a uns com als altres. Es procurava aïllar als malalts, però no sempre s’aconseguia, sobretot si aquests eren soldats francesos. La població local, no els volia a casa seva i els episodis violents sovintejaven. A casa d’en Jaume també van haver de fer front a l’epidèmia. La seva dona, la Maria, va caure malalta a mitjans d’aquell any, i va estar tres mesos entre la vida i la mort. Finalment, quasi de forma miraculosa, es va salvar, però amb greus seqüeles físiques que la van acompanyar la resta de la seva vida. En Jaume, ja amb cinquanta anys, i amb el dolor de la mort del fill a sobre, va haver de fer el cor fort i , amb l’ajut de la seva filla Joana i el seu germà Pere, trampejar el temporal de la millor manera possible. Les autoritats militars franceses, al veure que minvaven els seus afectius, van intensificar la militarització de la població autòctona. Reclutaven joves i homes entre els 18 i 40 anys, cercant desertors i afusellant pròfugs. A Besalú n’hi hagué uns quants. En Jaume anava veien que les seves expectatives de millora no s’albiraven per en lloc, i la seva seguretat personal, malgrat el seu comportament solidari vers tothom, començava a no estar garantida. El reclutament obligatori va augmentar a partir de l’any 1812, quan els exèrcits napoleònics van envair Rússia i necessitaven allà soldats ben entrenats. La desfeta allà, cinc mesos desprès, va ser èpica i la bona estrella d’aquets exèrcits a Espanya va començar a minvar. El general anglès Wellington, nomenat cap de tots els exèrcits espanyols, començà a guanyar batalles al francesos, però al sud i centre d’Espanya. A Catalunya, les autoritats militars franceses encara tenien el control de la situació i consumaven, cada vegada més, accions repressives vers la població civil. L’odi i la rancúnia estaven presents, dia sí, dia també. L’any següent, 1813, l’exèrcit francès anava reculant a la península i perdent efectius a Catalunya, que Napoleó necessitava al centre d’Europa. A l’octubre Wellington i les seves tropes entraven a França pel País Basc. Els francesos es retiraven de València i es concentraven a Catalunya. Aquí, apujaven els impostos i requisaven collites i bestiar de les masies. En Boquica escampava el terror arreu, entre els catalans resistents. Els francesos, però, també havien de fer front als atacs, curts i selectius, dels guerrillers locals. El rebuig de la gent cap a aquells era cada vegada més perceptible i evident , però alhora hi havia molta por. En Jaume, poc a poc, sense que es notés, comença a boicotejar l’avituallament de les tropes ocupants. Falsifica documents i fa informes falsos per perjudicar als invasors, però davant la seva gent encara és un traïdor, un botifler. No és fins a començaments de l’any següent, 1814, que la situació canvia radicalment. Les tropes franceses, cada vegada més fustigades per les espanyoles i les quadrilles de guerrillers locals, a més de les derrotes dels seus exèrcits a Europa, comencen a pensar en la retirada. Malgrat això, encara hi ha forts combats, amb tràgics episodis de crueltat d’ambdós bàndols. A Besalú i rodalies la pitjor fama se l’emporta en Boquica i els seus homes. Al mes d’abril, es produeix la retirada definitiva dels francesos de Catalunya. A Besalú, es retiren a començament de mes, volant les fortificacions que havien ocupat i les muralles, però no el pont romànic i altres cases de la vila. En Jaume tingué molt a veure en que les destrosses no fossin majors, encara que la seva mediació no va ser prou reconeguda per la majoria dels seus veïns. I que fer aleshores? Marxar o quedar-se? L’acceptarien les noves autoritats les seves explicacions i el deixarien lliure, o el jutjarien i el condemnarien per traïdor/botifler? La seva dona, la seva filla i el seu germà, així com els pocs amics que li quedaven, veien com estaven els ànims, li van aconsellar que marxés, però no massa lluny, i una vegada que s’aclarissin les coses, li deien, que podria tornar. Ell no n’estava tant segur 3a. part: Desprès de la Guerra del Francès(1814-1815) Finalment, en Jaume, el juntament amb el comandaments i les tropes ocupants, va marxar cap a Figueres, i d’allà cap a Perpinyà. Era la segona setmana del mes d’abril de 1814. La seva dona no el va poder marxar amb ell: el seu estat de salut no ho permetia, com tampoc la seva fill que l’havia de cuidar. També els acompanyava en Josep Pujol, en Boquica, amb els que quedaven de la seva banda assassina. A Besalú, pocs dies desprès de l’evacuació dels francesos, a la Plaça Major es llegia la Constitució progressista de Cadis, la Pepa, proclamada dos anys abans. També, es celebraren grans festes, i fins i tot , durant tres dies van estar il·luminats els carrers. Aquesta eufòria col·lectiva, però no va durar massa temps. El rei borbó retornat, en Ferran VII, “el Deseado”, malgrat jurar la nova Constitució, no va trigar a rebutjar-la i reinstaurar l’Àntic Règim, l’absolutisme més ranci. Ja a Perpinyà, en Jaume va saber de l’última malifeta d’en Boquica, quan el 5 d’abril va provocar la mort violenta d’en Ramon Mahulà, de Beuda, per un qüestió de econòmica, de diners. Els seu assassinat encara perdura en la memòria popular d’aquestes contrades. Uns mesos més tard, en Jaume, també s’assabentà de la veritat sobre la mort del seu fill Ramon. Aquest coneixement, minvà una mica el seu dolor per la trista pèrdua. El seu fill no va ser un traïdor, un botifler, com pensaven i li deien sovint la majoria de veïns de la vila comtal. Ell, prou que va voler, des del primer moment i en la distància, reivindicar la seva memòria, però excepte la seva família i els amics més íntims, no el van creure. Tampoc va poder aportar proves d’aquesta veritat. En Boquica, fins que un any desprès no va ser lliurat a les autoritats espanyoles per jutjar-lo pels seus crims, tenia atemorits als seus homes que havien marxar amb ell a França i coneixien el fets. A les autoritats franceses tampoc els interessava gens que es coneguessin. Al començament de la tardor d’aquell any, 1814, en Jaume es començà a trobar malament, i fins als voltants de Nadal del mateix any, no va saber el que tenia : una greu perforació intestinal, una apendicitis aguda, que quasi li pren la vida. Amb els pocs diners que li quedaven dels que s’havia emportar a l’exili, va poder pagar un bon metge francès que el va operar i el va salvar. Però a partir d’aquell moment, amb cinquanta-tres anys la seva salut se’n va ressentir, com també els seus estalvis. I els ànims minvaven perquè les notícies que li arribaven de Besalú no eren favorables per la seva tornada. Hi havia molt ressentiment encara pels anys d’ocupació francesa. I tornem al començament d’aquest relat. Podrà en Jaume tornar aviat a Besalú, sense por per la seva vida? Deixo la resposta oberta a la lliure decisió del lector o lectors d’aquest relat. Els fets posteriors, però, li va donar, en certa manera, la raó a en Jaume sobre la necessitat d’acabar amb l’Àntic Règim. Un segle XIX farcit de guerres, de pronunciaments militars, de canvis de constitucions i de règims polítics, amb molta inestabilitat, no s’haguessin evitat adoptant les idees i les lleis modernitzadores de la revolució francesa, que l’exèrcit napoleònic podia/volia, per la força, implantar a Catalunya? PATRIOTA O BOTIFLER? Besalú, 19 de desembre de 2019 (EL PERSONATGE PROTAGONISTA D’AQUEST RELAT , EN JAUME PUIG ARMENGOL, ÉS TOTALMENT FICTICI , AIXÍ COM LA SEVA FAMILIA I EL MAS CAIRAT. Sí que són reals alguns dels personatges secundaris i fets relatius als anys que es mencionen, quasi tots relacionats amb la guerra del Francès a Catalunya i de la Independència a Espanya. En aquest relat novel·lesc, basat en fets històrics, m’ha ajudat molt el llibre LA GUERRA DEL FRANCÈS AL CANTÒ DE BESALÚ, de Josep Riu i Joan López, com a coordinadors principals. Gràcies. ) ,
