En Català ÍNDEX 1.Introducció ___________________ 2.Què és el càncer? _____________
Anuncio
En Català ÍNDEX 1.Introducció ___________________ 2.Què és el càncer? _____________ 3.Causes del càncer _____________ 4.Diagnosi ____________________ 5.Tractaments _________________ 6.L'estudi del càncer a la Història ____________________ 7.Els diferents significats del Càncer ____________________ 8.Conclusions _________________ 9.Glosari _____________________ 10.Bibliografia _________________ INTRODUCCIÓ El càncer, juntament amb la sida, són actualment les malalties més temudes pa la nostra societat. La seva naturalesa i el seu desenllaç les fa ser especials per damunt de totes les demés. Sempre m'ha intrigat com cabia la possibilitat que una petita part del nostre cos es tornés en contra d'ell mateix en una mena de revolució amb un fatal desenllaç; m'ha preocupat la possibilitat que es desenvolupés una malaltia la llavor de la qual és present en el meu cos i en el de tots els demés. I qui mai no ha conegut algú que va morir per un càncer? El fet que la malaltia sigui tan extensa fa que, per desgràcia, s'en coneguin multitud de casos. El meu interés per aquesta malaltia és el seu misteri i fatalitat; sembla no tenir solució. De fet, aquest és el problema, molta gent creu que tenir càncer és sinònim de mort segura, i en aquest treball intentaré desvetllar perquè això no ha de ser necessàriament així, i quines són les raons per les quals es tracta el càncer amb aquest temor i misteri característic al llarg de la història. A més, aquesta investigació també em serveix per entrar de ple en un camp de la medicina en el qual m'hi podria dedicar tota la vida, i per tant m'interessa conèixer bé. Què és el Càncer? El Càncer és una malaltia causada per una incontrolada reproducció de determinades cèl·lules de l'organisme. 1 A causa de determinats factors, les cèl·lules, que havien seguit les regles estrictes de comportament sobre com poden crèixer i reproduir−se, deixen d'obeir i es llancen a un procés de desordre reproductiu. Aquestes cèl·lules formen agrupacions o tumors que poden mantenir−se localitzats (tumors benignes) o provocar una invasió en altres teixits (tumors malignes) en el fenomen conegut com metàstasi (el vertader càncer). Hi ha molts tipus de càncer, i per tant es considera que és una família de més de 100 malalties molt estretament relacionades pel fet de la reproducció incontrolada de les cèl·lules en tots els casos. Naixement d'una cèl·lula cancerosa Totes les cèl·lules canceroses provenen de cèl·lules normals de l'organisme. Quan una d'aquestes cèl·lules normals pateix una mutació al seu DNA, és possible que una de les cèl·lules resultants d'una divisió mitòtica contingui el material genètic defectuòs, i es converteixi en una cèl·lula cancerosa perquè perd la seva capacitat d'autoregulació en el seu creixement i reproducció. Els carcinógens són els agents causants de mutacions responsables de la formació de tumors. El procés de carcinogènesi consta d'una fase d'iniciació, quan es produeix el canvi irreversible en el material genètic de la cèl·lula, i la promoció, quan comença a dividir−se successivament en més cèl·lules canceroses. El cas és que hi ha molt poques cèl·lules a l'organisme capaces d'experimentar una transformació maligna, perquè a més d'haver−hi una mutació és necessari una contínua divisió cel·lular, una capacitat que no posseeixen totes les cèl·lules a causa de la gran especialització de la majoria d'elles; així, cèl·lules com les musculars o les neurones no poden produir per elles mateixes un càncer, però totes le del tipus epitelial, sí. També és sabut que la contínua divisió cel·lular pot causar un càncer, ja que les successives mitosis poden malmetre els cromosomes i així fer que la cèl·lula es malignitzi. Aquest procés té un sistema d'autoprotecció perquè existeix una regió als cromosomes, exactament als extrems, anomenada telòmer, que no conté cap informació i per tant pot anar gastant−se sense que la cèl·lula es malignitzi; a més existeix un enzim, la telomerasa, que protegeix el telòmer. El telòmer i la telomerasa són una de les esperances en la investigació contra el càncer, ja que es podria aconseguir que els cromosomes no patissin modificacions causants de tumors en les diferents divisions mitòtiques, i així evitar gran part dels càncers derivats de teixits constantment en reproducció. A part d'això, és necessari que el sistema immunològic pateixi alguna deficiència i no pugui detectar abans les cel·lules canceroses per eliminar−les. Es creu que apareixen constantment cèl·lules tumorals però que el sistema immunològic les elimina; aleshores, una deficiència en ell o l'aparició de cèl·lules capaces d'evitar la detecció, comportarien l'aparició d'un tumor. Extensió del càncer Quan la cèl·lula cancerosa comença a reproduir−se de manera descontrolada, perd completament la capacitat d'autocontrol que tenen les cèl·lules normals i les propietats típiques del tipus al qual pertany. Així, per exemple, no poden interaccionar amb les seves veïnes per disposar−se ordenadament, perden la forma en la majoria dels casos, maten a les veïnes axafant−les o utilitzant tots els nutrients sense deixar−ne per elles i fins i tot, quan un tumor es fa gran, allibera enzims que devoren les veïnes per poder tenir més espai per crèixer i s'obren camí per venes i artèries per poder invaïr altres espais del cos. Aquest creixement tumoral no és com el d'un embrió, perquè moren força cèl·lules a causa d'errors en la mitosi, i el restringeix; això fa que els tumors creixin més lents que com ho faria un teixit normal. Els Tumors Tècnicament, la paraula tumor es refereix a qualsevol desenvolupament cel·lular anormal, no només al càncer. 2 Només una petita part d'aquests tumors són cancerosos. Es diferencien perquè els benignes creixen més ràpidament que les cèl·lules normals, però no tant com els malignes. Tampoc s'extenen, ni envaeixen altres teixits. Aleshores, com que no es propaguen, es curen amb l'extirpació, encara que si no es tracten a temps es poden tornar malignes. Els tumors malignes estan formats per cèl·lules anormals, pel que fa a la seva morfologia, en ràpid creixement, que poden extendre's a d'altres parts del cos y que destrueixen les cèl·lules normals dels teixits del voltant. TAULA DE COMPARACIÓ DELS DIFERENTS TUMORS CARACTERÍSTICA • Desenvolupament • Recurrència • Aspecte • Destrucció del teixit • Propagació • Efecte sobre el cos TUMOR BENIGNE Fa una expansió lenta i una pressió sobre els teixits del voltant però sense invasió. TUMOR MALIGNE Fa una invasió ràpida de teixits del voltant, extenent−se en totes direccions. Quan s'extirpen quirúrgicament, No recurreixen quan s'extirpen acostumen a recurrir degut a la quirúrgicament. infiltració en els teixits del voltant. Està format per cèl·lules que varien Està format per cèl·lules molt anormalment respecte el teixit semblants a les del teixit original. original. La destrucció és extensa, degut a la És mínima. infiltració i propagació. Aquests es propaguen ràpidament a Aquests no es propaguen, s'estan través del sistema sanguini i localitzats. linfàtic; donen lloc a tumors secundaris amb la metastasi. Provoquen pèrdua de pes, debilitat Generalment no maten, però de i anèmia. Són sempre mortals si no vegades destruexixen òrgans vitals, exerceixen pressió i produeixen excés s'extirpen quirúrgicament si no es tracten amb rapidesa abans que d'hormones. Poden tornar−se s'extenguin. malignes. IDENTIFICACIÓ D'UN TUMOR Les característiques per les quals el patòleg identifica un tumor són aquestes: • Neoplasia cel·lular hi ha una neoformació en un òrgan o teixit. • Anaplàsia cel·lular hi ha diferències estructurals entre el creixement anterior i l'actual. • Heterotopia cel·lular hi ha un desplaçament cel·lular cap a zones impròpies del cos. En cas que sigui un tumor benigne, només es compleix plenament la neoplàsia cel·lular. Si bé a la pràctica clínica, la denominació de neoplàsia es refereix normalment a processos malignes. CAUSES DEL CÀNCER CARCINÒGENS QUÍMICS Aquestes substàncies només justifiquen una petita part dels càncers diagnosticats, però tot i així són molt importants. Els carcinògens químics poden causar càncer a la zona d'aplicació, de metabolisme, d'acumulació 3 o d'excreció, depenent del tipus de producte. Els carcinògens no actuen sobre les cèl·lules produint tumors de forma immediata, sinó que hi ha un temps anomenat període latent que va des de la primera exposició fins a l'aparició del tumor. Aquest període varia segons la naturalesa química de l'agent, la quantitat utilitzada, el teixit o òrgan exposat i l'espècie animal a la que pertany l'individu. A més, aquests carcinògens són molt inespecífics, i poden causar molts tipus de càncer (els hidrocarburs policíclics produeixen molts tipus de tumors, com ara sarcomes ossis, tumors musculars i leucèmies, carcinomes d'estòmag, d'intestí, de pulmons, de pell, de pròstata, de cervell, etc; el 2−acetilaminafluorè produeix tumors a l'oïda, a les tiroides, a les cèl·lules sanguínies, a les mames, a la bufeta urinària, a l'estòmag i a l'úter de rates i ratolins). Molts d'aquests carcinògens es troben en pesticides i poden ser resultat de la transformació a l'estòmag de conservants del tipus nitrat i nitrit; també es troben en forma de plàstics, i hi ha altres substàncies diferents com l'amiant. La seva capacitat de produir càncer es pot veure incrementada per substàncies que per sí soles no són carcinógenes, però sí potenciadores: són els cocarcinògens. Els carcinògens químics actuen sobre les cèl·lules i interfereixen d'alguna manera els processos de síntesi que tenen lloc en ella i als que tenen directa responsabilitat en el creixement i divisió cel·lular. Per saber si això es produeix es fan servir àtoms de carboni radioactiu en els carcinògens per poder localitzar−los després d'haver estat introduïts a les cèl·lules; segons el lloc on es localitzen voldrà dir que han passat o no determinat procès (si un carcinògen amb C14 és totalment metabolitzat, apareixerà a l'aire expirat per l'animal C14O2). Grup de les nitrosamines Les nitrosamines són, en general, compostos extremadament tòxics que en dosis molt elevades produeixen cirrosi y necrosi hepàtiques. A concentracions molt més baixes i administrades reiteradament, les nitrosamines produeixen múltiples càncers a diferents òrgans, com l'esòfag, els ronyons, els pulmons, la bufata urinària, i fins i tot el cervell en moltes espècies. La més senzilla i una de les més tòxiques és la dimetil nitrosamina, on els 2 grups de CH3 poden ser substituïts per una gran varietat de grups amb diferents propietats, però compartint la propietat d'actuar com a carcinogen. Substituint els seus carbonis per C14 és possible seguir−los per tot el cos. La primera etapa és la d'alliberació de CH3−, que pot reaccionar amb les proteïnes i àcids nucleics de la cèl·lula. Es sap que la guanina del DNA, es metila donant 7−metilguanina , de manera que pot modificar la seqüència de bases, realitzant canvis en un o més gens, així com a la transcripció d' RNA i al pas d'aquest en proteïnes, provocant normalment una malignització de la cèl·lula. Les amines aromàtiques Aquesta substància anomenada HN2 va ser molt investigada a ran de la 2a Guerra Mundial per a una 4 hipotètica guerra química. Aquestes substàncies actuen sobre les cèl·lules en multiplicació, i servien per lluitar contra leucèmies i altres malalties; però en voler investigar per voler−la fer més eficaç i menys tòxica, es va sintetitzar unes noves substàncies anomenades mostasses nitrogenades, que contenen cicles, que tenien una acció directa sobre les cel·lules en reproducció, causant una fragmentació dels cromosomes i d'altres anormalitats superficials, uns resultats similars a l'acció de les radiacions ionitzants. Aleshores, com que es sabia que aquestes radiacions eren carcinògenes, es va suposar que les molècules també; es va comprobar en animals, i els resultats van donar positiu. Es va veure que aquestes molècules al igual que les radiacions, actuaven a l'interfase cel·lular, quan s'està produint DNA, interferint el procès sintetitzador d'aquest o també en l'associació DNA−Proteïnes que constitueixen el cromosoma. Amb una dosi adequada, sense ser suficientment forta com per matar directament la cèl·lula, amb una lesió òptima, es produiria la carcinogènesi. COCARCINOGÈNESI És un fenomen pel qual una substància incrementa el potencial carcinogen d'una altra. Totes aquestes substàncies carcinògenes tenen una funció de promoció de la cèl·lula tumoral latent, o sigui, induir a la reproducció incontrolada. Si un carcinogen només fa que una cèl·lula esdevingui tumoral latent, o sigui, que s'iniciï, serà molt difícil que es produeixi tumor; si s'aporta un cocarcinogen, es produirà una promoció amb la conseqüent aparició del tumor. CARCINOGÈNESI PER RADIACIÓ Totes les radiacions, ja siguin ionitzants o bé no ionitzants, són carcinògens molt perillosos. Les radiacions són capaces d'incidir sobre les cèl·lules, si són suficientment potentents, penetrar fins al seu nucli, on poden modificar el material genètic. També, són capaces de malmetre altres components cel·lulars fent possible la mort de la cel·lula provocant l'envelliment del teixit o bé iniciant−la a convertir−se en una cèl·lula cancerosa latent en cas d'incidir en el DNA. Per tant, les radiacions només són iniciadors , no pas carcinògens complets perquè no produeixen la promoció ; aíxí que, perquè es produeixi un tumor és necesari que la radiació afecti teixits de cèl·lules capaces de reproduir−se com els epitelis o la medul·la òssia (actualment els supervivents de les explosions nuclears de Hiroshima i Nagasaki sofreixen uns alts índexs de leucèmia). Se sap que els primers radiòlegs i investigadors de radiocactivitat, inclosa Marìe Curìe, van morir en contraure càncer; en saber de l'alt potencial carcinogen de la radioactivitat, tots els treballs on hi ha manipulació de substàncies radioactives, estan molt ben protegits i ès gairebé impossible patir un càncer per causa d'elles. Pero hi ha més radiacions que les laborals que siguin perilloses i puguin causar càncer: els raigs ultraviolats, A i B del sol són radiacions molt potentes, i poden causar càncers de pell. Conforme s'ha anat posant de moda el prendre el sol, els càncers de pell han anat augmentant sense parar, fins a ser el melanoma de pell , el segon càncer més diagnosticat en les dones. Per pendre el sol sense córrer riscos de patir càncer s'anconsella aplicar cremes filtradores i a exposar−se al sol de manera gradual, perquè la pell s'acostumi a ell i pugui fabricar tranquil·lament la mel·lanina, el pigment característic de la pell bronzejada que a la vegada protegeix del sol. MUTACIONS La Teoria de la mutació somàtica exposa que el primer acointeixement que té lloc en l'aparicio d'una cèl·lula maligna és una mutació en unan cèl·lula normal, i que per dedfinició, el gen o gens afectats per la mutació han de ser aquells que directa o indirectament són els responsables de la iniciacio i continuació cel·lular cancerosa; aleshores el càncer hauria de ser considerat resultat d'aquesta mutació A mes de la mutació somàtica , el desgast dels cromosomes en les sucsesives divisions mitòtiques (després de la desaparició total dels telòmers) també es una causa d'aparició de tumors, ja que provoca una modificació als cromosomes. 5 VIRUS Quan es va veure que un càncer es podia encomanar, es van desmontar moltes de les teories establertes; peró després de força investigacions (aïllant teixit malalt i filtrant−lo sense que quedessin cèl·lules) es va comprobar que el que vertaderament s'encomanava era el virus causant d'aquell càncer. Així es va descobrir l'existència dels virus oncogènics, els quals uneixen el seu DNA al de la cèl·lula i provoquen la iniciació. RÈGIM ALIMENTARI Segons un estudi realitzat pel National Cancer Institut, la dieta és responsable de fins el 35% del total dels casos registrats als EUA, més fins i tot que el tabac (més concretament el 60% dels càncers en les dones i del 40% en homes). EXCÉS DE GREIXOS I CONSERVANTS. TABAC. S'ha estudiat que les dietes riques en greixos poden afavorir l'aparició de tumors, ja que opden estimular la producció d'hormones que a la vegada afecten el matabolisme cel·lular i deixen les cèl·lules exposades a un major risc de convertir−se en canceroses. Hi ha una altra teoria que diu que la ingestió de molts greixos afavoreix la secreció d'àcids biliars. També és possible que els greixos fagin més vulnerables les cèl·lules a l'atac de radicals lliures, productes secundaris de la digestió, que quan s'acumulen poden provocar mutacions a l'ADN de l'epiteli intestinal. Els conservants, més específicament els nitrits i els nitrats, són substàncies que ajuden a que es conservin els aliments sense bacteris com el de la salmonel·la o el botulisme, i per tant són molt necessaris; però a la vegada poden transformar−los en nitrosamines (carcinògens químics explicats en apartats anteriors). S'ha descobert que l'acció dels sucs gàstrics sobre els nitrits i els nitrats es pot impedir si s'acompanya l'aliment amb vitamina C, perquè es combina amb els conservants i fa impossible la seva conversió en els perillosos carcinògens. El tabac és un dels hàbits més perillosos segons els estudis realitzats per l'Organització Mundial de la Salut. El càncer de pulmó és una de les formes més letals de càncer, ja només una dècima part es poden curar quan es troben en la seva fase inicial i és molt difícil detectar−lo perquè els símptomes no són gaire importants fins que no està en fase avançada (clínicament silenciosos). Alguns carcinògens fan que el fet de fumar sigui una causa segura de càncer. VITAMINES I FIBRA Els aliments que contenen les vitamines A,C i E, i els que contenen fibra, són els aliments que més intervenen en la prevenció i el tractament del càncer. Les vitamines contribueixen a combatir certs càncers reduint la formació de productes residuals carcinògens a la cèl·lula; en principi l'organisme pot desfer−se dels residus sense problemes, però una aportació adequada de vitamines a la dieta proporciona un marge suplementari de seguretat. La fibra, encara que passa pel tub digestiu sense experimentar cap transformació, és molt important en la nostra dieta. La fibra reté aigua i així estova el contingut intestinal i facilita la digestió i sobretot l'eliminació dels residus; contribueix a mantenir l'intestí en bon estat, evitant el càncer de cólon, perquè accelera el pas dels aliments per ell i així redueix el temps que les cèl·lules de l'intestí estan en contacte amb les substàncies carcinògenes dels aliments i de l'acció dels àcids biliars (amb components possiblement carcinògens, encara que febles) sobre elles. Règim anticàncer 6 S'ha d'evitar el màxim la obesitat, ja que les persones amb un 40% més de sobrepès presenten un major risc de càncer de cólon, mama i úter; per tant s'ha de reduir al màxim el consum de greixos. S'ha d'incrementar la ingestió de fibra i de productes que continguin les vitamines A i C. PRINCIPALS FACTORS DE RISC DIAGNOSI De moment no existeix un mètode de diagnosi per a tot els tipus de càncer, així que els metges s'han de guiar pels símptomes que el pacient explica tenir. A partir d'aquí és molt corrent fer un examen amb raigs X, fent servir de vegades la papilla de bari (BaSO4), que dibuixa el contorn dels òrgans del tub digestiu de manera que les anormalitats del creixement es fan visibles a la radiografia. Existeixen altres materials opacs per estudis amb raigs X per òrgans com la bufeta orinària i els ronyons. En la detecció del càncer de mama s'apliquen els raigs X suaus, que delimiten les estructures de l'interior de l'órgan per les diferents densitats. També es fa servir la termografia, que consisteix en efectuar una fotografia amb una pel·lícula molt sensible a el calor, de manera que les zones més calentes seran pròpies de divisió cel·lular més ràpida perquè necessiten una quantitat de sang més gran. L'endoscopia és la tècnica que permet l'observació de les cavitats del cos directament (sense intervenció de fotografies, radioactivitat...); existeix el gastroscopi, que pot arribar fins a l'estòmag i extirpar fragments de teixit per a un posterior estudi. El broncoscopi s'utilitza pel mateix fi, però en els conductes aeris majors dels pulmons. Com que les cèl·lules tumorals consumeixen molta energia, tenen una gran demanda de metabòlits; així, és possible buscar la zona de més demanda, per senyalar la localització d'un possible tumor. Per fer això és necessari utilitzar metabòlita que continguin isòtops radioactius, que a més de fer les mateixes funcions que els normals, permeten ser detectats ja que alguns dels seus àtoms emeten radiacions. La glàndula tiroidea acumula iode, i per tant es pot fer servir I131; com que la metàstasi que té lloc a les cèl·lules tiroïdals també acumulen el iode, també serà possible detectar els tumors escampats. Per a la detecció de tumors cerebrals es fa servir As74; i pel de mama el P32O4. Fases del càncer 7 Una vegada s'ha detectat la presència d'un o més tumors s'ha de determinar la fase en la que es troba per poder preparar el tractament adequat. La fase es determina després de fer una biopsia , examinant els teixits, òrgans y nòduls linfàtics, per determinar fins a quin punt s'ha extès el càncer, si és que ho ha fet. Hi ha 4 fases: • Fase I el tumor encara està localitzat en el seu lloc d'origen sense cap metàstasi. • Fase II El tumor s'ha extès als nòduls linfàtics pròxims • Fase III el tumor s'ha extès a d'altres òrgans, com els pulmons, cervell, fetge i ossos. En aquest estat es considera i tracta el càncer com una malaltia extesa per tot el cos. • Fase IV És similar a la fase III, però es refereix a tumors que es dispersen de manera molt complexa. TRACTAMENTS Una de les raons per les quals el càncer és tan temut, a part de l'alt índex de mortalitat, és que els tractaments acostumen a tenir efectes secundaris que debiliten i malmeten força la persona. Actualment no hi ha tractaments que una vegada acabats deixin la persona en perfecte estat de salut, però es continua avançant per aconseguir el menor patiment del pacient. CIRURGIA La cirurgia és el mètode més antic per tactar el càncer, i continua essent adequat per a la majoria dels casos. No totes les operacions són de cirurgia major: alguns tipus de càncer de pell, per exemple, poden eliminarse amb un anestèsic local i amb una tècnica que consisteix en poc més que rascar el tumor. Per contra, en altres tipus, la cirurgia és major. La cirurgia del càncer pot ser curativa, preventiva i paliativa. Es fa servir la primera per eliminar un tumor completament. Algunes tumoritzacions no són canceroses, peró si no es toquen poden convertir−se en malignes. Per aquesta raó, els metges utilitzan la cirurgia preventiva; exemples d'ella són l'extracció d'un pòlip del còlon o l'eliminació d'una lesió cutània que pot tornar−se maligna. La cirurgia paliativa elimina els símptomes, però no elimina l'enfermetat; es fa servir per suavitzar el sufriment de malalts incurables. Un exemple podria ser quan es talla un nervi perquè la presió per part del tumor sobre aquest no fagi dolor al malalt. La curativa és la més adequada per per tractar tumors localitzats y relativament petits, com els de pit, pulmó o de cólon. En casos com tumors de múscul o l'ossi, s'extirpa el tumor, i després es recorre a la radioteràpia per eliminar els possibles residus tumorals i s'evita l'amputació. La cirurgia curativa es realitza quan el metge considera que podrà extirpar tot el tumor. Primerament es fan probes per saber si l'operació no serà inadequada o inútil.Les tècniques quirúrgiques varien, depenent del tamany i la localització del tumor, però normalment el cirurgià extirpa tot el teixit tumoral visible juntament amb el del seu voltant i alguns nòduls limfàtics pròxims, ja que podrien contenir cèl·lules canceroses que s'haguessin extès a través seu. S'acostuma a fer tot en una mateixa operació per evitar que les cèl·lules tumorals que hagin pogut arribar al teixit sà penetrin a la ferida i comencin de nou el tumor; s'anomena disecció en bloc. Altres tècniques quirúrgiques són: • L'escisió local només s'elimina el tumor. És adequat pels tumors que rarament s'extenen. • Electrocirurgia s'utilitza la corrent elèctrica d'alta freqüència transmesa a través d'una fulla de bisturí, agulla o elctrode de disc per tallar o coagular el teixit. S'utilitza en alguns tipus de tumors epitelials, 8 de boca i recte. • Criocirurgia es congela i destrueix el tumor amb nitrogen líquid aplicat amb una sonda especial; és molt adequat per càncers cerebrals, boca i pròstata. • Quimiocirurgia o cirurgia de Mohs congelació i eliminació gradual del tumor, fins que al microscopi ja no es veu més teixit cancerós. S'utilitza en alguns tumors epitelials. Efectes secundaris El major perill immediat ve donat per l'anestèsia, que pot ser general, local o espinal. La primera és la més freqüent, i el risc és petit però significatiu, ja que pot afectar la respiració; l'anestesista ha de vigilar les constants vitals perquè el son no resulti massa profund. L'anestèsia local s'injecta a la zona a operar, de manera que el malalt continua despert durant l'intervenció. Gairebé no té cap risc, ja que es fa servir en tumors de pell petits i en les biòpsies. L'espinal s'injecta a prop de la medul·la espinal, i per tant es corre el risc de deixar invàlid el pacient perquè només dormen des de la zona d'injecció fins als peus. RADIOTERÀPIA Aquesta teràpia es basa en fer servir radiacions d'alta energia per trencar el DNA de les cèl·lules canceroses per interrompre la seva divisió. A més, les cèl·lules canceroses són més vulnerables a la radiació, per la seva major rapidesa en la reproducció. Com la cirurgia, la radioteràpia pot ser curativa o paliativa, i dóna millors resultats com més localitzat es troba el tumor. La curativa s'utilitza en general en els casos on la cirurgia pot resultar massa desfigurativa, com en el cap o al coll amb el tumor de faringe, que permet conservar la veu perquè no s'ha d'extirpar l'òrgan. Les radiacions s'administren en dosis anomenades rads; una de 3000 rads és baixa, i una de 6000 a 8000 rads és alta. Es poden administrar per via externa o interna, que fa possible concentrar molt la dosi, minimitzant l'exposició dels teixits del voltant. Aquesta última es realitza implantant una font de radiació, generalment radi o cesi, en el lloc del tumor; l'implant s'està uns 2 o 3 dies, i el pacient no pot rebre visites. La radioteràpia externa, que s'utilitza amb més freqüència, es fa exposant el pacient a una radiació similar als raigs X, protegint les parts del cos no afectades amb plaques de plom. Efectes secundaris L'únic objectiu de la radioteràpia és atacar i matar les cèl·lules tumorals, que es divideixen amb rapidesa. En teoria aquestes cèl·lules són més susceptibles a la radiació que les cèl·lules normals, però en realitat els teixits sans també pateixen mals deguts a la radiació. Antigament els instruments tenien molt poca precisió, però actualment han millorat molt, i es pot fer servir radiacions d'alta energia que penetren de manera eficaç a través de la pell i poden dirigir−se amb gran precisió cap als tumors, reduint la possibilitat de cremades cutànies. Abans d'aplicar la dosi, s'avalua la capacitat de resistir els efectes de la radiació per part del pacient, ja que depenent del tipus de tumor i de l'estat de la persona, es realitzarà una o altra dosi. Però totes les persones pateixen sempre alguns efectes secundaris, ja siguin forts o febles, que dependrà sempre de la persona. Normalment, els símptomes són fatiga, vòmits, mareig, nàuseas, mal de cap i pèrdua de la gana; a més, hi ha altres efectes segons la zona on s'ha aplicat les radiacions: • Cap i coll pèrdua temporal del cabell; ulceració o inflamació de la boca, que normalment està seca; dolor al menjar o tragar; pèrdua del sentit del gust. • Tòrax ulceració de l'esòfag, malestar al tragar, tos seca i respiració difícil. • Abdomen superior nàuseas, vòmits i pèrdua de la gana. 9 • Abdomen inferior irritació intestinal amb espasmes i diarrea; irritació de la bufeta que provoca orinació dolorosa i sanguinolenta; en les dones, esterilitat i menopausa prematura; en homes, esterilitat. • Pell envermelliment com una cremada solar, ampolles. • Medul·la òssia reducció d'eritròcits i leucòcits a la sang; anèmia per falta d'hemàties. QUIMIOTERÀPIA La quimioteràpia consisteix en l'administració fàrmacs o hormones, en forma de pastilles, injeccions o infisió intravenosa. Com que passen a la circulació sanguínia, arriben a totes les parts del cos. Gràcies a ella s'han curat càncers que sense ella eren incurables, i pot servir com a teràpia paliativa o com a auxiliar, és a dir, que s'utilitza després d'haver eliminat el tunor visible, amb la intenció de destruir qualsevol cúmul de cèl·lules malignes que quedi. Funcionen com les radiaciona, danyen les cèl·lules canceroses i les normals, però aquestes són capaces d'autoreparar−se, mentres que les altres moren. Es dóna en dosis de diferents fàrmacs a la vegada, els anomenats còctels de fàrmacs, que produeixen grans efectes secundaris, i per això es té molt en compte l'estat del pacient, i si realment el càncer es pot curar, ja que ho passaria pitjor inútilment. La quimioteràpia paliativa s'administra en dosis més petites perquè el metge no intenta eliminar pel complet el tumor, i dóna bons resultats suavitzant els símptomes del càncer de mama, pròstata, tiroidees, ronyons, ovaris, úter i pulmó, entre d'altres. La quimioteràpia auxiliar és discutida perquè no és segur que quedin cèl·lules canceroses després d'una extracció. Efectes secundaris Normalment ocorren en els mateixos llocs que els causats per les radiacions, és a dir, les zones amb cèl·lules amb major velocitat de reproducció. També depenen principalment de la perdona, ja que pot ser que es pugui portar una vida normal o bé haver d'estar hospitalitzat. També depén molt de les dosis rebudes i del tipus de fàrmacs. Els més comuns són les nàusees, pèrdua de gana, diarrea, úlceres a la boca i sang a les deposicions. I segons el lloc tenim: • Pell úlceres doloroses si la substància injectada intravenosament surt de les venes; erupcions, envermelliment, decoloració i exfoliació. • Medul·la òssia supressió de la divisió cel·lular en ella, causant anèmia; hemorràgies. • Òrgans sexuals Esterilitat temporal o permanent; sequetat o ulceració vaginal; interrupció de la producció d'esperma; errors de DNA en gàmetes. • Neuromuscular debilitat, fatiga, paràlisi; tremolors, pèrdua de l'equilibri. • Cabell pèrdua del cabell temporal, encara que després surt menys i més fi. TRACTAMENTS EXPERIMENTALS Un dels punts més investigats en l'actualitat és l'interferó. Va ser considerat com la cura miraculosa, ja que és una substància de lluita contra les infeccions víriques que redueix la divisió de les cèl·lules canceroses; però de seguida es van adonar que només valia el fabricat per humans (no serveix el fabricat per bacteris modificats genèticament), i aquest és molt car d'aconseguir. Es continua investigant perquè si seria possible d'aconseguior una via alternativa per fabricar interferó. 10 Hi ha una altra substància de la família de l'interferó, el factor de necrosi, que destrueix la paret de les cèl·lules canceroses, però no resulta en molts casos. També s'estudia la immunoteràpia, que consisteix en l'estimulació del propi sistema immunològic perquè ell sol destrueixi les cèl·lules canceroses. Però falta molt per investigar. L'ESTUDI DEL CÀNCER A LA HISTÒRIA Els primers indicis sobre l'existència del càncer a l'home es remonten als escrits dels antics grecs i perses. Lógicament no ha estat possible investigar la presència de tumors als teixits tous dels antics cadavers, però alguns dels esquelets descoberts a Egipte presentaven deformacions òssies similars a les produïdes pels càncers d'os. Copisarow (1952) va citar tres referències de l'Antic Testament en les quals es mencionava una malaltia que probablement era el càncer; així, per exemple, en el llibre segon de les Cròniques, 21, 18−19, pot ser que es parli del càncer intestinal, sent significatiu que aquesta malaltia es considerés incurable. A l'any 300 aC, ja es coneixia el fatal desenllaç produït pel càncer i es diferenciava alguns tumors benignes. Es tractava, sempre que fos possible, per extirpació o bé amb pomades arsèniques o similars d'acció fortament corrosiva. Arquígenes d' Apamea, contemporani d'Aureli Cornelius Celso (25aC−50dC), va perfeccionar el mètode per l'amputació dels membres, efectuava histerectomies i va arribar a amputar carcinomes de mama. Claudi Galé creia que el cos humà contenia quatre fluïds importants: la sang del cor, la flema del cap, la bilis groga del fetge i la bilis negra de la melsa. L'equilibri entre aquests quatre fluïds es considerava de gran importància per a la salud de l'individu, de manera que la seva alteració era causa de malaltia; Galé suggeria que el càncer era resultat d'un excés de bilis negra, i aquesta teoria es va mantenir durant totes les èpoques bàrbares. Amb el descobriment del microscopi i l'impuls vitalitzador del Renaixement sobre la ciència experimental, les noves teories, basades en la observació, van substituir ràpidament les antigues. Rudbeck, el 1652, va descriure per primera vegada els vasos limfàtics, i amb aquest descubriment va nèixer la teoria de l'origen limfàtic del càncer, el qual no és sorprenent si es considera que molts tumors acostumen a propagar−se a través de la circulació de la limfa. Cada nou descobriment en el camp de la patologia ha donat lloc a una nova teoria sobre el càncer. L'establiment per Schwann (1838) de l'estructura cel·lular i les característiques del neocreixement dels tumors va suggerir que els càncers podien derivar de les cel·lules germinatives que es troben escampades entre tots els elements dels teixits normals. Quaranta anys més tard Cohnheim va imputar l'origen dels càncers a les cèl·lules embrionàries aïllades i a les restes de teixit. Aquesta teoria pot ser vàlida per a tipus de tumors molt poc freqüents. Amb el descobriment dels bacteris van començar les afirmacions de que determinats bacteris (que després van resultar ser elements passius o actius del tumor) eren la causa del creixement tumoral. Després dels bacteris, considerats com organismes subcel·lulars productors de malalties, van apareixer els virus, més petits i més difícils de descubrir que els bacteris, que també van ser considerats com la causa del càncer. De fet els virus estan implicats directament en alguns tipus de càncer en animals. Les últimes dècades del segle XIX es van caracteritzar per l'estudi detallat de l'estructura dels tumors i el seguiment de les cèl·lules de les quals procedeixen. A principis d'aquest segle la investigació es va centrar fortament a l'estructura interna de les cel·lules, creient sobretot que la solució al problema del canvi d'una cèl·lula normal en una anormal (cancerosa) només pot trobarse a l'interior de la cel·lula mateixa. ELS DIFERENTS SIGNIFICATS DEL CÀNCER El càncer i la SIDA, com abans ocurria amb la tuberculosi, són malalties considerades encara misterioses, i els prejudicis, les pors i els processos de sufriment han fet aparèixer una xarxa de complicades associacions i causes que fan que la seva comprensió i cura siguin molt difícils. 11 Aquest tipus de malaltia és sinònim de misteri, vergonya, contagi i fatalisme, entre altres qualificatius, i intento desenredar els judicis i opinions socials sobre el patiment. S'ha de procurar evitar que el pes de la culpa recaigui en el pacient, per aliviar−lo de tota idea errònia i també infundada que la malaltia és expressió del caràcter i que aquest mateix és el que la causa. En el cas de la tuberculosi es tenia la idea romàntica que la patien artistes (com Poe, Chejov...), individus hipersensibles i sentimentals que l'adquirien per tenir a la seva personalitat uns atributs, dons i perfils del caràcter, causants de l'existència de la malaltia. El càncer s'atribueix a un no benestar, a un cúmul de passions frustrades, silenciades durant molt de temps; a una negació al goig sexual i a una infinitat de sentiments tergiversats per les forces més retrògrades de la societat. Susan Sontag, l'escriptora, ens explica en el seu llibre La malaltia i les seves metàfores, a partir d'una investigació i coneixement personal d'aquest patiment i tot el que l'envolta, que el càncer no és una malaltia caracterial (que no apariex segons el caràcter i l'actuació d'una persona), que no respon a una insuficiència de passió o a un dèficit d'energia vital, que no és una malaltia psicològica ni una maledicció. La metàfora del càncer porta als malalts a un espai perdut, abandonat, com residus d'un mal social incontrolable, a la vegada que es senyala que allò, per maligne, és mereixedor d'un càstig. Durant els anys 30 la metàfora del càncer es va fer servir per senyalar el problema amb els jueus; un problema que s'havia d'extirpar (segons els nazis), ja que era un teixit malalt que exigia un tractament des de l'arrel. També s'ha considerat el nazisme , l'estalinisme i el maoïsme, com a plagues que s'havien de combatre d'igual manera que a un tumor. S'han fet moltes teories sobre el càncer i la gent del poble sempre ha anat creant falses històries que corrien de boca en boca creixent més i més. Teories moltes vegades començades per l'esglèsia perquè els seus adeptes tinguessin por de segons quins comportaments per si es podia desenvolupar la malaltia misteriosa. La por era de tal magnitud que fins i tot s'evitava de mencionar el nom de la malaltia. Totes aquestes teories s'han anat desmontant gràcies al triomf de la ciència per sobre de les supersticions i falses dites, en un camí que ha estat molt dur, ja que aquestes falses idees residien al si de la majoria de famílies, que les anaven transmetent de pares a fills; però al fi s'ha aconseguit desemmascarar el càncer, per així poder advertir a tothom de les probabilitats que tenen de patir−ne un, sense donar la més mínima importància a la part espiritual de l'individu, i sí a la part física. CONCLUSIONS Definitivament el càncer sí que és una gran malaltia: el propi cos es torna contra el seu amo; una revel·lió que pot acabar sent totalment devastadora. Però si s'aconsegueix un diagnòstic precoç, hi ha moltíssimes probabilitats de sortir−ne ben parat. Sembla molt demanar, però per a la satisfacció pròpia i del col·lectiu de l'individu, evitar segons quines coses no sembla una mala idea; si es redueixen els riscos i es visita periòdicament el metge, el càncer pot ser detectat i gairebé segurament curat. La curació, tots els tractaments, causen uns efectes secundaris molt durs, però amb les ganes de viure res no pot (sempre i quan existeixin). Un s'ha d'enfrentar al càncer sense tenir−li por, perquè així se'l podrà derrotar; s'ha de saber que un no té la culpa de l'aparició d'un tunor, simplement passa. Si se'l desemmascara es pot veure com totes les històries antigues contades sobre ell, són totalment falses, i el malalt només cal que lluiti per vèncer, concienciat del sufriment que viurà en la lluita, però també de la victòria final. GLOSARI ADENOMA Tumor benigne del teixit epitelial. 12 BENIGNE Aplicable a aquells tumors que normalment presentenuna estructura típica del teixit d'origen, amb creixement lent, expanxiu però sense metàstasi. CARCINOGEN Agent productor de càncer. Pot ser químic, físic o biològic. CARCINOMA Tumor maligne del teixit epitelial. COCARCINOGEN Agent que sense ser carcinogen coopera en la carcinogènesi augmentant la potència productora de càncer d'un carcinogen. DNA Àcid desoxiribonucleic. Molècula complexa formada per nucleòtids (desoxirribosa, fosfat i base nitrogenada). Conté informació codificada sobre la síntesi de totes les proteïnes de l'organisme. HIDROCARBURS POLICÍCLICS compostos químics complexos constituïts per més d'un anell benzènic adjacent. LEUCÈMIA Tumor maligne dels teixits hematopoiètics que normalment desemboca en la producció de cèl·lules canceroses mòbils i immòbils. LIMFOMA Tumor maligne dels ganglis limfàtics. MALIGNE Aplicable a un tumor que normalment presenta diferenciació imperfecta, creixement invasiu i expansiu, ràpid i progressiu, amb tendència a produir metàstasi. MELANOMA Tumor que conté melanina dins les seves cèl·lules. METABÒLIT Substància transformada en el metabolisme. NUCLEÒTID Monòmer que constitueix la cadena de DNA i RNA. Està formada per una ribosa o una desoxiribosa, un fosfat i una base nitrogenada. ONCOGÈNIC Que produeix càncer. RNA Àcid ribonucleic. Està format per nucleòtids que no contenen timina. TRANSFORMACIÓ Conversió de les cèl·lules normals en cèl·lules malignes. BIBLIOGRAFIA • R.J.C, Harris. (1986) Càncer. Ed. Guadarrama. Punto Omega.Barcelona. • TANNENHAUS, Norra. (1988) El Cáncer. Ed. CEAC. Libros Cúpula/Salud. Barcelona. • FARRINGTON, Benjamin. (1973) Ciencia y política en el mundo antiguo. Ed. Ayuso. Madrid. • TATÓN, René. (1988) Història general de las ciencias. Ed. Orbis. Barcelona. • SONTAG, Susan. (1976) La emfermedad y sus metáforas. Ed. Taurus. Madrid. • Invasió de cel·lules canceroses i metàstasi. Investigación y ciencia, núm. 187, abril de 1992, p24−32. Pàgina web de l'Organització Mundial de la Salut : www.oms.es 2 13 14
