Dijous 8 d`Octubre de 2009 · Número 7

Dijous 8 d’Octubre de 2009 · Número 7
Pàg. 05
9
Pàg. 07
PANIQUE AU VILLAGE
Pàg. 09
DORIAN GRAY
Pàg. 11
www.sitgesfilmfestival.com
VENGEANCE
INFO TICKET
ENTRADES (IVA inclòs)
VENDA ANTICIPADA
8€ Pel·lícules de la Secció Oficial Fantàstic
a Competició / Secció Oficial Fantàstic
Panorama / Secció Oficial Noves Visions
Secció Orient Express-Casa Àsia / Secció
Anima’t / Secció Seven Chances / Sessions
Especials / Sessions 3D
4€ Classes magistrals
6€ Retrospectives i Homenatges
7€ Sessions de curts d’animació a
competició
10€ Maratons de 2 i 3 pel·lícules
12€ Gales d’Inauguració i Cloenda
Maratons dia 12 d’octubre
On-line: www.telentrada.com (cost de
distribució: 0,90€)
Telèfon: 902 101 212 (cost de distribució:
1,5€)
I a oficines de Caixa Catalunya. (cost de
distribució: 2€)
ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)
Abonament Matinée: 99€
Novetat! Vàlid per accedir a les sessions de
l’Auditori, durant tot el Festival, en la franja de
les 10h-12h-15h* (caps de setmana inclòs). El
pots comprar fins al 30 de setembre només a
través de Tel·Entrada!
Butaca VIP: 280€ ESGOTADA!
Novetat! La manera més còmoda de no
perdre’t cap pel·lícula i sempre des de la
teva butaca preferent! Tindràs la teva pròpia
acreditació i podràs gaudir de totes les
sessions de l’Auditori durant tots els dies del
Festival, incloses la Inauguració, la Cloenda
i la Marató de l’últim dia. La pots comprar
fins al 30 de setembre només a través de
Tel·Entrada!
Localitat Numerada (LN)
Algunes sessions de l’Auditori disposen d’un
nombre limitat de butaques numerades. Amb
aquesta entrada, per 2€ més, t’estalviaràs
de fer cua a les sessions més esperades
de l’Auditori (consulta la programació de les
sessions LN).
DESCOMPTES FANTÀSTICS**
Descompte 20: a partir de la compra de 20
entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà
un descompte del 20%.
Descompte 10: a partir de la compra de 10
entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà
un descompte del 10%.
INFO TRANSPORTS
A – DES DE BARCELONA
TREN*
BCN (Sants) – Sitges: Primer tren 05:40
Últim tren 00:06
Sitges – BCN (Sants): Primer tren 04:49
Últim tren 22:26
Per a més informació consulteu www.renfe.es
AUTOBÚS DIÜRN I NOCTURN*
Sortides des de Zona Oasis. Consulteu horaris
i preus a la companyia Monbús (0034) 93
893 70 60 / www.monbus.cat
COTXE
Podeu circular per l’autopista C-32 en direcció
Sitges i agafar la sortida 31 (Sitges Nord),
la sortida 30 (Sitges Centre) o bé la sortida
29 (Sant Pere de Ribes). Aquesta via ràpida
travessa els túnels del Garraf i comporta un
peatge.
També podeu sortir de l’autopista C-32 per
la sortida Castelldefels Platja i circular per la
C-31 o carretera de les Costes en sentit Sitges
fins a entrar a la vila pel barri d’Aiguadolç.
Aquesta possibilitat també dóna accés a Les
Botigues de Sitges i al poble de Garraf i no
comporta cap peatge.
A – DES DE VILANOVA I LA GELTRÚ
TREN*
Sitges - Vilanova: Primer tren 06:16 / Últim
tren 00:44
Vilanova – Sitges: Primer tren 04:42 / Últim
tren 22:19
Per a més informació consulteu www.renfe.es
AUTOBÚS*
Sortides des de l’estació de tren. Consulteu
horaris i preus a la companyia Autocars Plana
(0034) 977 354 445/ www.autocarsplana.com
COTXE
Podeu circular per l’autopista C-32 i agafar la
sortida 29 (Sant Pere de Ribes) o bé la sortida
30 (Sitges Centre).
BUS INTERURBÀ DE SITGES*
Vallpineda, Terramar i Llevantina. Consulteu
horaris i preus a la companyia Sarfa (0034)
902 302 025 / www.sarfa.com.
* El Festival no és resposanble dels possibles
canvis d’horaris d’aquest servei
CARNETS AMB DESCOMPTE **
20% de descompte en la compra d’entrades
pels clients de Caixa Catalunya (només
aplicable a la venda anticipada) i titulars de
Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta
Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci
i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta
Amiga Desigual, Majors de 65 anys, Club
TR3SC, Club UOC.
Els descomptes no són acumulables. El titular
haurà de presentar a la taquilla el carnet de
soci i el DNI.
* excepte sessions 3D i Maratons del dia 12
** no aplicables a Inauguració, Cloenda,
Maratons del dia 12, sessions 3D, Abonament
Matinée, Butaca VIP i Localitat numerada.
Les entrades adquirides a través de
Tel·Entrada per a les projeccions de l’Auditori
s’hauran de recollir a la taquilla de l’Hotel
Meliá ubicada a la Sala Tramuntana. Les
entrades adquirides a través de Tel·Entrada
per a les projeccions del Prado i el Retiro
s’hauran de retirar a la taquilla de l’edifici
Miramar.
L’Abonament Matinée només es podrà recollir
a les oficines de Caixa Catalunya. Les entrades
per a les sessions de cada dia s’hauran de
demanar a les taquilles del Melià presentanthi l’Abonament recollit a les oficines.
L’acreditació de Butaca VIP només es podrà
recollir a les oficines de Caixa Catalunya i
s’haurà bescanviar per una acreditació vàlida
per a totes les sessions de l’Auditori a les
taquilles del Melià.
VENDA A TAQUILLES DURANT ELS DIES DE
FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots els
cinemes i sessions a:
Taquilla Hotel Melià (Sala Tramuntana)
C/ de Ramon Dalmau, s/n
De l’1 al 12 d’octubre
La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de
la primera sessió de pagament de l’Auditori i
tancarà a l’inici de l’última sessió.
Taquilla edifici Miramar
C/ Davallada, 12
De l’1 al 12 d’octubre
La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de
la primera sessió de pagament del Prado i del
Retiro i tancarà a l’inici de l’última sessió.
S’accepta pagament amb Visa. Es donarà
prioritat a la venda d’entrades per a les
sessions immediates. Queda prohibit l’accés
a la sala un cop començada la sessió. No
s’admetran canvis ni devolucions excepte en
casos de canvi de programació o suspensió
de passi per part del Festival. Si és així, la
devolució de l’import o el bescanvi per una
altra entrada s’haurà d’efectuar a les mateixes
taquilles on ha estat realitzada la compra.
En el cas d’haver efectuat la compra per
Tel·Entrada la devolució de l’import s’haurà
de tramitar a qualsevol oficina de Caixa
Catalunya. Aquestes devolucions s’efectuaran
en els 10 dies posteriors a l’anul·lació de la
projecció.
3
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
AVUI US RECOMANEM...
DORIAN GRAY
Oliver Parker
ENTER THE VOID
Gaspar Noé
9
Shane Acker
Els mites del fantàstic no moren
mai. I encara menys Dorian Gray, el
guapo inmortal congelat pel quadre
que segella el seu pacte amb el
diable. Parker reinventa el cine
gòtic britànic.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
AUDITORI 17:00
El cineasta més irreverent del
cinema contemporani torna amb
un viatge al·lucinant als racons
més obscurs de Tòquio i de la
ment humana. L’escàndol
està servit.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
AUDITORI 10:15/19:30
Apadrinat per Tim Burton,
Shane Acker ha convertit
finalment en llarg el seu esplèndid
curt. Ninots de drap com els
que feia l’àvia en un univers
steampunk ple d’imaginació.
S.O. FANTÀSTIC PANORAMA
AUDITORI 22:30
ESPECIAL CLIVE BARKER
KINATAY
Brillante Mendoza
VENGEANCE
Johnnie To
Un aspirant a policia es veu
involucrat en el segrest d’una
prostituta. Premi a la millor
direcció de Canes, Kinatay
s’aferra com cap altra i a temps
real a les regles del gènere.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
EL RETIRO 18:15
Un home viatjarà a Hong Kong per
venjar la seva filla, que ha perdut
el seu marit i fills a mans d’uns
gàngsters. Un film que compon seqüències per a la llegenda. Johnnie
To torna a Sitges.
ORIENT EXPRESS-CASA ASIA
EL RETIRO 09:45/20:30
MOON
Duncan Jones
MORPHIA
Alexei Balabanov
CADA VER ES...
Ángel García del Val
Recuperant la tradició de la
ciència-ficció dels setanta, Duncan
Jones debuta amb aquest preciós
trencaclosques humanista que
mostra la vida solitària d’un
astronauta en una estació lunar.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
EL RETIRO 22:45
El 1917, en ple període revolucionari,
un doctor es prescriu una petita dosi
de morfina i s’hi torna addicte. Balabanov reconstrueix l’època i mostra
amb un realisme cru cossos malalts i
amputacions.
S.O. NOVES VISIONS
PRADO 13:15
Retrata el dia a dia de Juan Espada,
encarregat del manteniment
dels cossos amb què fan pràctiques
els estudiants de medicina. Un
irònic i torbador documental
sobre la mort.
ELS ALTRES FANTÀSTICS
PRADO 17:15
Les dues últimes pel·lícules
basades en relats del
gran mestre del terror: Clive
Barker’s Dread d’Anthony
DiBlasi i Clive Barker’s Book
of Blood de John Harrison.
Nit Barker a Sitges.
SESSIONS ESPECIALS
AUDITORI 00:30
Vincenzo Natali impartint una classe magistral
Duncan Jones i Sam Rockwell, director i actor de Moon
Shinya Tsukamoto, l’home de ferro arriba a Sitges
4
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
S.O. NOVES VISIONS
Prado 11:00
LA SORPRESA AL DESCUBIERTO
Amer
MILLENNIUM 2 SE ESTRENA EN
SITGES’09
DOLÇA AMARGOR
Poques vegades l’amargor (en francès, amer significa “amarg”) i la bellesa han mantingut un equilibri tan
perfecte. A part de ser una joia única, Amer és el primer llargmetratge
d’Hélène Cattet i Bruno Forzani, dos
joves realitzadors francesos que,
des que es van conèixer a Brussel·
les, van començar a dirigir i a autoproduir-se curtmetratges a quatre
mans, incloent-hi Chambre jaune,
Millor Curt Fantàstic al Sitges’02 i
Experiment & Mutation Prize al festival ToHorror’06 de Torí.
D’entrada, cal dir que Amer no es
pot comentar d’acord amb els paràmetres habituals de la crítica
cinematogràfica. El fil argumental
i el ritme narratiu hi resten supeditats a la poètica de les imatges
i a la funcionalitat semàntica, que
recau sobre el muntatge i recupe-
ra, en aquest sentit, la tradició de
vells mestres com Eisenstein, que
buscava la transmissió inequívoca
del missatge a partir de la suma
d’imatges. No és que Amer tingui o
pretengui transmetre un missatge
hermètic, però és cert que el diàleg
del joc de plans i contraplans hi té
un pes cabdal. La pel·lícula entronca
amb el corrent experimental iniciat
per Maya Deren i fa ús, com ella, de
símbols i ombres. Amer és un film
heterodox que, a còpia de plans
detall, trasllada a la nostra pell les
experiències d’Ana, una nena que
va creixent i que veiem momentàniament en diferents etapes de la
seva vida: infantesa, adolescència i
edat adulta. Tots aquests moments
–interpretats, òbviament, per tres
actrius diferents– estan marcats
per dos elements reiterats: l’agonia
i la sensualitat, que hi caminen agafades de la mà i precipiten els sentits d’Ana en explosions constants.
Cattet i Forzani han fet un treball
estètic excepcional partint, entre
altres coses, de la força dels ulls;
de mirades, n’hi ha de tots tipus i
colors: d’intenses, de desviades,
de caigudes i de limitades pel forat d’un pany. Però els directors no
s’han aturat en la part visual sinó
que han buscat també despertar el
tacte, l’oïda i altres potències incontrolables que habiten el nostre cos.
I, com que no s’està de res, el duet
francès s’ha permès, al damunt, fer
un homenatge a Buñuel repetint la
dicotomia navalla/ull. És indubtable: si Amer es mengés tindria un
gust agredolç.
Júlia de Balle
La segunda entrega de la popularísima saga “Millennium”,
The Girl Who Played with Fire,
se estrenará en Sitges’09 en el
Auditori del Melià el domingo 11
de octubre a las 15:00, después
del increíble éxito de Millenium
1: Los hombres que no amaban
las mujeres. La saga de Stieg
Larsson se ha convertido en un
fenómeno mundial después de
la muerte del escritor sueco, habiendo vendido en España más
de un millón de ejemplares y con
cifras espectaculares en las salas de cine. El polémico periodista Michael Blomkvist y la siniestra hacker Lisbeth Salander, que
en la primera película se habían
adentrado en la investigación
de la misteriosa desaparición
de la adinerada Harriet Vanger, vuelven a la cancha de la
mano del director sueco Daniel
Alfredson, hermano de Thomas,
el autor de la exitosa Déjame
entrar. La acción y la intriga se
disparan. ¿Encontrará Blomkvist a la desaparecida Lisbeth?.
Descúbranlo antes que nadie en
Sitges’09.
5
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
Moon
S. O. FANTÀSTIC PANORAMA
Auditori. 22:30
9
DUNCAN JONEs y sam rockwell
VÍCTIMES DEL PROGRÉS
creacions que donaran un bri d’esperança al món. El Número 9 (Elijah Wood) es trobarà amb els seus
altres companys, que parlen amb
les veus de monstres com ara Martin Landau, Christopher Plummer i
Jennifer Connelly. A Elijah Wood li
toca, un cop més, salvar el món,
però ara amb l’aparença d’una figureta spitchpunk emotiva i sincera, dotada d’una gran intel·ligència
i, alhora, d’una considerable ingenuïtat. Els nou personatges són
éssers d’aspecte DIY, res a veure
amb els herois clàssics, i serà la
força del grup i de les seves ànimes
el que els permetrà tirar endavant,
acomplir la missió i canviar el món.
Acker es va inspirar en animadors
com Jan Švankmajer, els germans
Quay i els Lauenstein, i –per a l’ambientació– en fotografies de ciutats
europees bombardejades durant
la segona guerra mundial, com
també en els treballs de Zdzislaw
Beksinski. La idea era fer el curtmetratge en stop-motion, però això
era inviable econòmicament. Acker
s’imaginava una tribu de nòmades carregats amb totes les seves
possessions. Mentre feia el curt va
trobar feina com a animador al rodatge d’El Senyor dels Anells i allà,
a més de conèixer Elijah Wood, es
va especialitzar en imatges generades per ordinador. Acker ho tenia
clar: com que els seus personatges
eren facetes d’ell mateix, va fer
com el Número 9 i va posar cap i
cor al servei d’un ideal. L’esforç
del creador s’ha concentrat en la
humanització de les figures allà on
la distopia sol accentuar la proesa
mecànica i la necessària realitat
del progrés tecnològic. Com va dir
no fa gaire Bruce Sterling: “Ens estem preparant, secretament, per
a la mort de la nostra pròpia tecnologia”. Això mateix devia pensar
Dave quan “desconnectava” HAL
a 2001: Una odisea del espacio, i
això és el que intenten els nou petits protagonistes d’aquesta proesa
de l’animació.
Era una de las películas más esperadas del festival, una condición que
se dejó notar en la ruda de prensa,
donde el director Duncan Jones y el
actor Sam Rockwell fueron recibidos
con un estruendoso aplauso. No es
para menos: rodada con muy poco
presupuesto y mucho amor por la
ciencia ficción, Moon se encierra
en una estación lunar, donde un
solitario Sam pasa sus días con la
única compañía de Gertie, un robot
de inteligencia artificial que parece
el hermano pequeño del mítico Hal
de 2001: Una odisea del espacio.
Rockwell habló de su papel, absolutamente protagonista: “para un
actor es un sueño, pero también
una pesadilla”. El encuentro para
la prensa supuso también un reencuentro entre el actor y el director,
que hablaron con complicidad sobre su gusto por la ciencia ficción.
Jones, que ha dotado la película de
una marcada estética retro, con más
maquetas que efectos digitales y
La
tira
de
El jove Shane Acker no s’imaginava,
quan estudiava animació a la UCLA,
que el fruit d’un projecte universitari desembocaria, al cap de quatre
anys, en el fabulós curtmetratge 9,
i encara menys que mereixeria una
candidatura als Oscar. Llavors Acker
va dir que una cosa així et canvia la
vida, i és ben veritat que a ell li va
canviar. Després de la nominació ja
no se li devia fer tan estrany que un
grup de productors de la magnitud
de Tim Burton, Dana Ginsburg i el
kazakhstanès Timur Bekmambetov
li anés al darrere amb una oferta
per convertir 9 en un llargmetratge. El guió es va fer amb l’ajuda
de Pamela Pettler (col·laboradora
habitual de Burton), i ara, tres
anys després, ja podem gaudir de
la meravella acabada: una obra
steampunk d’animació ambientada en un entorn postapocal·líptic.
Els éssers humans han construït
unes màquines assassines que
actuen pel seu compte. Abans de
morir, un científic insufla vida a nou
m
ille
Gu
ls
Do
con explícitos homenajes al cine de
la época, afirmó que “a los dos nos
gustan mucho las películas de ciencia ficción de los setenta y ochenta”
y añadió que “viendo películas como
Transformers 2, no me extraña que
me guste el cine de los setenta”. Jones quiso subrayar que Moon trata
sobre todo de la soledad y de las
relaciones a larga distancia y confirmó que su próxima película será un
thriller ambientado en el futuro, en
el que el personaje de Rockwell hará
un cameo. Los dos apelaron a sendas anécdotas familiares: el actor
comentó que para prepararse su papel, además de ver muchas “buddy
movies” (películas de colegas) como
Cowboy de medianoche, se fijó en su
tío, que es piloto de pruebas; Jones
bromeó cuando se le preguntó por
qué no había incluido ninguna canción de su padre (David Bowie, otro
icono de los setenta): “no me podía
permitir pagar los derechos de alguno de sus temas”.
6
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
ANIMA’T
El Retiro 12:00/16:30
Curts Anima’t a competició (Segona Sessió)
THE SPINE
Chris Landreth. Canadà, 2008
THE CAT PIANO
Eddie White, Ari Gibson. Austràlia, 2009
IN THE NAME OF THE ART
Mardo El-Noor. Nova Zelanda, 2008
L’HOMME A LA GORDINI
Jean-Christophe Lie. França, 2009
CODSWALLOP
The Brothers McLeod. Regne Unit, 2008
PHOTOGRAPH OF JESUS
Laurie Hill. Regne Unit, 2008
OEDIPE
Capucine. Japó/França, 2008
INK
Justin Wallace. Austràlia, 2009
THE NOT-SO-GREAT EUGENE GREEN
Michael Hill. Austràlia, 2009
BACKWARDS
Aaron Hughes. Regne Unit, 2009
7
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
S. O. FANTÀSTIC PANORAMA
Auditori 15:15
Panique au village
MESTRES DEL PÀNIC
Prepareu-vos per a un autèntic festival de l’humor. El ritme, la víscera,
l’estructura de Panique au village és
de delírium trèmens, més enllà de
l’aspecte infantil que pugui tenir. Els
animadors belgues Stéphane Aubier
i Vincent Patar, després de més de
deu anys en el món de l’animació
(PicPic André Show va començar a
emetre’s el 1998), decideixen passar-se al cinema. I hi entren per la
porta gran, presentant la pel·lícula
a Canes, passant per diversos festivals i canals de televisió, i aconseguint que la versió anglesa l’apadrini
l’estudi Aardman (Wallace & Gromit, Evasión en la granja i Creature
Comfort). Panique au village va ser
una sèrie de 20 episodis que es va
emetre enmig d’un gran èxit el 2000
i que ja es pot considerar de culte.
Un dia els seus autors van decidir
que volien explicar una història més
unitària: van agafar un dels episodis
més celebrats, el del descobriment
de l’Atlàntida, i el van desenvolupar.
Els personatges són els mateixos:
Cowboy i Indien (dos histrions capaços de crear tota mena de problemes a un ritme vertiginós i que semblen no tenir cap més objectiu a la
vida que desencadenar el caos amb
la mínima excusa), Cheval (un cavall
comme il faut que viu amb els protagonistes i està enamorat de Madame Longrée, una euga que ensenya
música a altres animals), el Gendarme, el Carter, Steven (un pagès
escandalós obsessionat amb el seu
tractor), Janine (la dona de Steven) i
uns éssers vinguts de l’Atlàntida. Tots
els personatges podrien haver sortit
del mateix calaix on guardàvem els
Clics de la nostra infantesa, i viuen
al Village, un escenari rural i despullat de cartró. La pel·lícula comença
el dia de l’aniversari de Cheval: Cowboy i Indien volen fer-li una barbacoa,
però un error en la comanda fa que
rebin més de cinquanta milions de
totxanes. L’aniversari es converteix
en tsunami i, a partir d’aquí, embolica que fa fort: parets que cauen, un
viatge per mar, un viatge al centre de
la Terra i al bell mig de la neu, on una
base científica allotjada en una naupingüí es dedica a llençar boles de
neu gegants al Village... La petjada
d’Aardman en el guió i en l’animació
és notable, però no hem d’oblidar les
obres de Buster Keaton i Jacques
Tati, ni els primers videoclips de Michel Gondry (només cal veure Les
cailloux per al grup Oui Oui). Els autors, de la seva banda, reconeixen
estar en deute amb Mark Baker, PES
(Adame Pesapane), les sèries South
Park i Futurama i les animacions de
Terry Gilliam per a la mítica Monty
Python Flying Circus. La inspiració
més concreta la treuen del seu propi
univers, i no necessiten més justificació que els detalls divertits de la vida
quotidiana. Arran de la sèrie, Panic ja
s’ha convertit en una marca de fàbrica: herois amb aspecte de joguines
infantils, decorats bucòlics, rock’n
roll (el que fa el grup de francès Dyonisos), diàlegs absurds, personatges
excèntrics, unes veus inoblidables,
molt de ritme i un humor tendre, surrealista i brutal alhora.
Timer
Entrevista amb Jac Schaeffer
Et vas fer directora perquè trobaves a faltar alguna cosa en
l’escriptura?
Des de petita sempre he volgut fer
pel·lícules, i per això vaig començar
a escriure, per tenir alguna cosa
per dirigir. O sigui que el dirigir ve
d’abans de l’escriure. La manera com
m’aproximo a la meva obra és pensant en el producte final; de fet, sóc
una escriptora molt visual i escriure
és una manera de poder obtenir una
obra final.
Sabem que la idea de Timer et va
venir arran del rellotge que la teva
mare tenia per fer el compte enrere del dia del casament del teu
germà. Quin percentatge de l’Oona
(Emma Caulfield) ets tu?
Ui, molt. Jo sóc tots els meus personatges. En aquest cas crec que sóc
mig Oona i mig Steph (Michelle Borth). L’Oona és més optimista i creu
en l’amor; l’Steph és més freda, està
ferida per dins però no ho demostra
i per això té aquest humor satíric. Jo
puc ser optimista, però el meu humor
és d’aquest estil.
Creus que la història no funcionaria
si els personatges de l’Oona i en
Mickey (John Patrick Amedori), en
comptes de ser antagònics, fossin
més semblants?
Generalment, la història romàntica
que ens agrada veure és la dels pols
oposats, perquè és la que, com a
espectadors, més ens satisfà. Mentre es coneixen, les parelles han de
passar per diferents fases en què
van agafant coses l’una de l’altra, i
el més important d’aquesta relació
és que els dos són millors persones
després d’haver-se conegut. Era molt
important que fossin diferents perquè, mentre que en Mickey, que ja
no és d’entrada el típic jove immadur,
madura i es torna més seriós, l’Oona
aprèn a deixar-se anar i a obrir-se als
altres. Els dos aprenen de les qualitats de l’altre.
Com has treballat per aconseguir
la credibilitat del personatge?
Jo vaig ser actriu de teatre i sóc una
directora d’actors més que no pas
una directora tècnica. El càsting és
mitja pel·lícula: s’han de trobar les
persones adequades. Quan escric
sóc molt precisa i en el guió deixo
molt clar què vull. Per dirigir faig servir
la intuïció i així veig si em crec el que
estic veient. Si no m’ho crec, busco la
manera de fer entendre a l’actor què
li passa al personatge. Tots els actors
de Timer són molt bons i, encara que
tenien maneres diferents de treballar,
tot va anar força rodat.
un final real i no de ficció, un final dels
que passen de veritat i que no per
això tenen menys màgia.
Hi va haver alguna sorpresa durant
el rodatge?
De fet, sí: el primer dia gairebé ens
detenen! Resulta que el director de
localitzacions tenia tots els permisos de rodatge en ordre però es va
equivocar de data: era 30 d’octubre
i al permís hi deia 30 de novembre.
Estem rodant una escena, tot va la
mar de bé, i arriben uns cotxes de la
policia. Llavors la meva ajudant ve i
em diu: “Acaba la seqüència perquè
pot ser que ens detinguin d’aquí un
moment.” Vaig contestar: “Faré tots
els possibles!”
Per tant, la història passa en un
present paral·lel al nostre?
Exacte, sí.
Quina importància tenia per a tu
trencar amb el típic happy end?
Uf, molta! No volia el final estereotipat de les comèdies romàntiques.
Mira, a mi m’encanten aquest tipus
de pel·lícules: l’humor, la manera com
et fan sentir... Però el final sempre el
trobo decebedor, sobretot si en aquell
moment no tinc parella. Em sento estafada perquè m’he ficat a la història
i m’estimo els personatges, però no
em crec això que un vagi corrent a
buscar l’altre a l’últim moment i siguin feliços eternament. Jo no sé què
és, això de “per sempre més”, i volia
Volies parlar del nostre món tot i
que la premissa del film és de ciència-ficció?
Sí, completament, volia que fos de
debò, i aquest final ajuda a tocar de
peus a terra, perquè les coses són
així.
Et va costar trobar el suport necessari per tirar endavant el projecte?
Bé, quan escrius alguna cosa que se
surt dels paràmetres habituals i que
no és fàcil de catalogar, et trobes, per
un costat, que atrapa l’atenció de la
gent i això està bé, però, per l’altre,
que no saben com etiquetar-la; llavors, com hi ha aquesta tendència a
normalitzar-ho tot, sorgeixen dubtes.
La qüestió és tenir clar què vols mantenir. A mi em preguntaven: “Però
per què no l’ambientes al futur?”
Se’ls feia estrany que el timer fos
contemporani. Però jo no vaig cedir,
necessitava que la gent reconegués
el món que els ensenyava. A la meva
germana, per exemle, no li agradava
el nom d’Oona, però per a mi era molt
important que fos únic i fàcil de recordar: la majoria de protagonistes es
diuen Jeanny! A més, Oona significa
“u” i ella busca el seu “u”; passa que,
com que aquesta cerca, en el fons, és
un autodescobriment, el que troba és
el seu “u”.
Júlia de Balle
8
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
SESSIONS ESPECIALS – CLIVE BARKER
Auditori 00:30
Dread + Book of Blood
VUELVE LA SUBVERSIÓN
No hacía falta que Stephen King nos
lo dijera, leer los ‘Libros de sangre’ de
Clive Barker ya era prueba suficiente
de que nos encontrábamos ante un
gran maestro del terror. Ahora, veinticinco años después y cuando el autor
británico ha demostrado de sobras
su valía en todos los campos artísticos a los que se ha aproximado, uno
sigue sintiendo los mismos escalofríos cuando se acerca a unos relatos
en los que el terror y lo sobrenatural
siguen siendo algo profundamente
real, carnoso, erótico y amoral. Para
Barker nunca han existido medias
tintas, su visión del terror y el sexo
nunca ha tenido cortapisas, ni acepta
concesiones, y así lo ha demostrado
en una obra como cineasta que las
más de las veces se ha encontrado
de bruces con la intransigencia y la
incomprensión de la industria. Las
primeras adaptaciones de sus relatos a la gran pantalla (Rawhead Rex
y Underworld) se alejaron tanto del
material original que Barker no pudo
más que optar por tomar él mismo
las riendas, ponerse tras la cámara
y debutar con un primer largometraje
que se convirtió instantáneamente
en pieza de culto. Hellraiser (1987)
no sólo hizo correr ríos de tinta con
su exploración del deseo y la carne
sino que regaló al género del terror
un nuevo e inolvidable icono: Pinhead, el cenobita de rostro claveteado que nos abría la puerta a un
mundo de placer y dolor. Tras Hellbound, estimable secuela realizada
por Tony Randel, Barker prosiguió su
carrera como director con Razas de
noche (90) y El señor de las ilusiones
(95), nuevas incursiones en su particular universo que acabaron siendo
boicoteadas por unas productoras incapaces de comprenderlas y mucho
menos de aceptar su ‘amor por el
monstruo’. Desencantado, Clive Barker abandonaría la realización para
dedicarse a la fotografía, la pintura
e incluso los videojuegos (Jericho),
pero también a la producción, campo
con el que finalmente parece haber
hallado el camino para reconducir su
obra a la gran pantalla. Con Dread y
Book of Blood, las dos últimas adaptaciones de sus ‘Libros de sangre’,
Barker se ha mostrado más que
satisfecho con el trabajo realizado
por Anthony DiBlasi y John Harrison.
Un suceso inusual que nos pone a la
expectativa de su posible vuelta tras
la cámara. Por ahora, alegrémonos
de que el terror adulto, la sangre y
la carne vuelvan a apoderarse de la
pantalla de la mano de dos alumnos
aventajados. Vuelve el escalofrío, el
morbo, la pasión y la subversión.
Dread
En una de las primeras secuencias
de Dread, la cámara se monta sobre un hacha ensangrentada, acompaña el movimiento parabólico de
su filo y se encasta sobre el rostro
de una mujer. Un toque de ingenio
macabro que nos pega en la butaca y nos adentra en un universo de
mentes trastornadas y fantasmas
interiores. De hecho, la película,
adaptación libre del relato “Terror”,
incluido en el segundo volumen de
los “Libros sangrientos” de Clive
Barker, se aparta de las habituales
incursiones del autor en el universo
sobrenatural y aborda el terror psicológico desde un crudo realismo (sólo
perturbado por ciertas incursiones
oníricas). El filme cuenta la historia
de Stephen, un estudiante de cine
(interpretado por Jackson Rathbone, el Jasper Hale de la saga de
Crepúsculo), y Quaid (un magnífico
Shaun Evans). El segundo convence al primero de iniciar un proyecto
que consiste en grabar en vídeo a
personas que confiesan sus miedos
más íntimos. El problema llegará
cuando los demonios interiores de
los protagonistas, sumados al ansia
de Quaid por explorar los límites del
miedo, conviertan el proyecto en un
carrusel de crueldad y horror. Dirigida por el debutante Anthony DiBlasi
(amigo de Barker y productor ejecutivo de Book of Blood, El sueño de
la muerte y El vagón de la muerte),
Dread demuestra que es posible
combinar el horror más visceral (ojo
al bistec que tiene que devorar una
de las protagonistas) con el terror
más sofisticado y cerebral.
Book of Blood
“Los muertos tienen autopistas que
pasan por los páramos de nuestras
vidas, ocultando un tráfico infinito de
almas perdidas…”. Con esta enigmática y fúnebre premisa, arranca
Book of Blood, película que engarza
dos relatos de los “Libros de sangre”
de Clive Barker: “El libro de sangre”,
con el que se abre el primer volumen, y “En la calle Jerusalén”, una
suerte de epílogo del sexto. La trama del filme se centra en la relación,
llena de atracción y suspicacias,
que entablan Mary Florescu (Sophie
Ward, ¡la amada del joven Sherlock
de El secreto de la pirámide!) y Simon McNeal (Jonas Armstrong). Ella
es una profesora y escritora de éxito
empeñada en demostrar al mundo
la existencia de lo paranormal, mientra él es un joven alumno que afirma
mantener contactos con el más allá.
La tensión sexual, los sueños como
un territorio de sórdidas revelaciones, y la piel humana convertida en
un “diario de los muertos” son los
ingredientes esenciales de una película que se sitúa en la frontera entre
el thriller y el gore más salvaje. Dirigida por John Harrison, colaborador
de George A. Romero y compositor
de la banda sonora de algunas de
sus películas, Book of Blood da un
nuevo sentido al concepto del “terror
cutáneo”.
Con la proyección de Pathos. Entrega de la
Màquina del Temps a Clive Barker
9
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
S. O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
Auditori 10:15/19:30
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
Auditori 17:00
Enter the Void
TRANCE Y PSICODELIA EN TOKIO
El Sitges’09 se viste de radicalidad
y controversia para presentar uno
de los filmes-escándalo de la temporada: Enter the Void, obra magna
de Gaspar Noé, uno de los grandes
enfants terribles del cine contemporáneo. Tras poner patas arriba el último Festival de Cannes, el director
de Irreversible (2002) y Solo contra
todos (1998) trae a Sitges un proyecto que, tras más de quince años de
gestación, ve la luz con la intención
de revolucionar el lenguaje cinematográfico, trastocar los sentidos y agitar
las consciencias del espectador. Ahí
es nada. Noé lo tiene claro: “Quería
realizar una película alucinógena de
colores e imágenes, una experiencia
profundamente hipnótica, como un
sueño en el que la belleza visual y
la intensidad sensorial dominase la
acción”.
¿Pero cuál es el objetivo del trance
que nos propone Noé? “No se trata
simplemente de experimentar un
colocón, sino de surcar la existencia
como en un bote a la deriva sin destino o puerto de llegada. El tema prin-
cipal de la película es la sentimentalidad de los mamíferos (la animalidad
humana) y el tembloroso vacío de la
experiencia humana”. Temas que
son abordados por Noé a través de
una trama en la que se cruza el drama familiar y el cine negro, aunque él
prefiere considerar la película un melodrama psicodélico.
La radicalidad de Enter the Void parte
de su premisa formal: toda la película
está filmada desde el punto de vista
del protagonista, un joven traficante
de drogas, Oscar (Nathaniel Brown),
que en los primeros compases del filme es abatido a tiros en el insalubre
baño de un club nocturno de Tokio.
La experiencia subjetiva se convierte
entonces en un viaje fantasmal por el
tiempo y el espacio, ya que Oscar se
niega a abandonar el mundo de los
vivos. Tiene pendiente una promesa:
la de cuidar por siempre de su hermana, Linda (Paz de la Huerta), una
bailarina de striptease. De hecho, el
crítico norteamericano Gavin Smith
no ha dudado en describir la película
como una versión menos sentimen-
tal, pero más ambiciosa y cruenta de
Ghost (1990).
La cámara de Noé vuela libre por el
cielo nocturno de Tokio (una ciudad
de colore vibrantes) observando la
realidad a través de los ojos (el espíritu) de Oscar, atravesando paredes y
penetrando en todo tipo de órganos
y orificios. Se trata de una deslumbrante y sobrecogedora propuesta
audiovisual, un reto técnico mayúsculo que deja los largos planos y los
arriesgados movimientos de cámara
de Irreversible a la altura del juego
de niños. Bajo la influencia de autores como Stanley Kubrick (2001: Una
odisea del espacio sería el referente
principal) o Keneth Anger, Gaspar
Noé reincide en sus obsesiones: el
sexo, la violencia, la muerte… todo
ello desplegado sobre una dimensión
mística de la existencia. No en vano,
según Noé Enter The Void retrata “el
viaje espiritual post-mortem descrito
en el ‘Libro Tibetano de los Muertos’”.
Bienvenidos al universo x-treme de
Gaspar Noé.
La segunda sesión incluye el corto Le Visage
Dorian Gray
JOVENTUT, DIVÍ TRESOR…
Oliver Parker torna a portar a la pantalla Dorian Gray, a qui no vèiem des
de La liga de los hombre extraordinarios, l’adaptació del còmic de Sir
Alan Moore. El personatge d’aquest
efebus té una llarga història, i els
cànons de bellesa, ja se sap, canvien: de la mandíbula quadrada i la
brillantina de Georges Sanders a la
versió d’Albert Lewin del 1945 hem
passat a la cabellera i els trets femenins (estil Robert Pattinson) de Ben
Barnes (Las crónicas de Narnia).
Henry Wotton és el veterà Colin Firth, que ja havia treballat amb Parker; Basil Hallward és Ben Chaplin,
i Rebecca Hall, que últimament no
para, és Emily Wotton. Parker conserva l’essència de la història, el
pacte fàustic de Dorian Gray amb el
dimoni per no envellir, però hi afegeix
personatges i transforma la senyorial
atmosfera victoriana en una festa
per als sentits. Dorian Gray arriba a
Londres després de la mort del seu
pare. Allà coneix Henry Wotton, que
l’introduirà a la societat i l’ensenyarà
a gaudir dels plaers prohibits. Henry
li presentarà el pintor que, obsessionat per la seva bellesa, li farà el
famós retrat. Però en aquesta vida
tot té un preu, i Dorian pagarà molt
cara l’eterna joventut. És la tercera
vegada que Parker adapta una obra
d’Oscar Wilde. Diu que s’hi va decidir
després de pensar en figures com
Mick Jagger i Rudolph Huryev, joves
que aconsegueixen arribar dalt de
tot i que viuen al marge de les normes, fent la seva santa voluntat, tot
i que el temps els acaba passant
factura. “Vivim a l’època de la celebritat; el físic i la cultura pop són
elements cada cop més importants
en les nostres vides”, declara Parker.
Celebritat o celebrititis en l’era del
narcisisme sense fi. El llibre d’Oscar
Wilde ja plantejava tots aquests
temes fa un segle. Parker, que havia treballat amb el mestre Clive
Barker, dóna una atmosfera fosca
a la pel·lícula i l’omple de moments
de sexe i luxúria per tal de reflectir
l’obsessió de la nostra societat amb
el plaer i l’aparença juvenil. Les interpretacions estan molt treballades
(s’hi veu la mà del Parker actor) i el
vestuari està modernitzat com a la
Maria Antonieta de Sofia Coppola.
Es tracta de barrejar les emocions
fortes d’una pel·lícula de terror amb
els grans diàlegs i les càrregues de
profunditat que caracteritzen l’obra
d’Oscar Wilde.
10
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
S. O. Noves Visions
Prado 13:15
Morphia
CIUDADANO BALABANOV
Le han llamado el David Lynch ruso,
le han vendido como la respuesta
rusa a Tarantino, hay quienes comparan algunos de sus filmes con el
cine de Jeunet & Caro… Nada de
esto es cierto, claro. Aleksey Balabanov es, simple y llanamente, uno de
los mejores directores de cine actuales, dentro y fuera de Rusia. Su peculiar carácter y sentido del humor, su
estilo personal e imaginería propias,
le convierten en un “autor” en toda
regla, lo que no impide que muchas
de sus películas hayan gozado y gocen de éxito y aceptación popular.
Ignorado sistemáticamente en nuestro país, con la excepción de algunos
festivales visionarios como Gijón
-que trajo Cargo 200 y le dedicará
toda una retrospectiva en su próxima
edición- o Sitges, que programa este
año su nueva joya: Morphia, personalísima adaptación de los escritos
juveniles -de carácter autobiográfico- de Mikhail Bulgakov, basada en
un guión original del llorado Sergei
Bodrov Jr., que le confirma, si hacía
falta, como un narrador exquisito,
metagenérico y fundamental, tanto
desde una perspectiva, por decirlo
así, eslavófila, como desde otra occidentalista.
Balabanov es capaz de pasar de la
fábula surrealista con raíces en Beckett o Kafka -Los Días Felices y El
Castillo- al filme de gángsteres mas
elegante, cool y sorprendente -Brother y Brother 2-, la comedia negra
ultraviolenta -Blind Man´s Bluff-, la
reflexión histórica y cinéfila al borde
del puro fantastique -Of Freaks and
Men-, el cine bélico y de aventuras
en estado puro, con aires de western
sin corrección política alguna -War-, y
la crónica negra más singular y corrosiva -Cargo 200-, hasta llegar a esta
evocación de los primeros tiempos
revolucionarios, que, por seguir con
comparaciones absurdas, alguien
ha dicho que semeja una imposible
combinación entre el Dr. Zhivago y
Larry Clark. Sea como sea, el caso
es que Balabanov, al igual que otros
realizadores rusos actuales, sufre a
veces el sambenito de ser visto siempre o casi siempre bajo la óptica,
necesaria pero no exclusiva, de su
nacionalidad e incluso nacionalismo. Son demasiadas las voces que
analizan, critican o interpretan su fil-
mografía desde el punto de vista de
su significado político y social, dentro
del panorama de la nueva Rusia: ¿Es
positivo para su país que los filmes
de Balabanov sean casi siempre tan
pesimistas, violentos y cínicos? ¿Se
pueden considerar una renovación
del concepto de chernukha? ¿Es Balabanov un nacionalista? ¿Son sus
filmes antisemitas, racistas, morbosos? ¿Sus argumentos son siempre
metáforas aplicables al devenir histórico de Rusia?
Posiblemente, la respuesta a estas
y otras preguntas similares sea muchas veces: sí. Pero por encima de
todo, hay algo que no se puede ni
debe ignorar: que Balabanov es un
cineasta excepcional, con un mundo
propio, un estilo singular, un pulso
narrativo y visual implacables, un
imaginativo empleo de la música, y,
en definitiva, con un discurso autoral
que, una vez más, no le impide hacer
un cine accesible, por encima y más
allá de cualquier frontera geográfica
o cultural. Si Rusia tiene y ha tenido
siempre grandes autores minoritarios –de los vanguardistas soviéticos
de los años 20 y 30 a Tarkovski o
Sokhurov-, y tiene ahora excelentes
directores de blockbusters comerciales -Timur Bekmanbetov, por ejemplo-, lo que más necesita son creadores capaces de reunir lo mejor de
ambos mundos. Algo que Balabanov
hace con total naturalidad, demostrando que Rusia sigue siendo un
país de grandes cineastas, y que, por
lo demás, es uno de los mejores directores actuales, perfectamente disfrutable para cualquier espectador
en busca de buen cine. Y si después
de leer esto no vas a ver Morphia, no
mereces estar en este festival.
Jesús Palacios
11
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
ORIENT EXPRESS-CASA ASIA
El Retiro 09:45/20:30
Vengeance
JOHNNIE ENCUENTRA A JOHNNY
Midnight X-treme
El Retiro 01:00
The Human Centipede
(First Sequence)
LA MASCOTA ESCATOLÓGICA
Como ya sucedía en la precedente
Exiled –y en menor medida en la
desacomplejada y volátil Sparrow-,
la última película de ese realizador
tan sobrado como estiloso llamado
Johnnie To, se adentra en los terrenos del retro-noir para erigir una
pieza de ballet balístico capaz de
convertir en antiguos todos los thrillers realizados, pongamos, los últimos cinco años. Ahora bien, existen
ligeras diferencias que convendría
señalar; si el wild bunch de Exiled
conseguía aunar cual cópula desenfrenada el crepúsculo de Sam
Peckinpah con el psicodélico funambulismo de un Gene Kelly/Vincente Minnelli, en Vengeance la autocomplacencia de las formas nos
retrotrae al Jean-Pierre Melville de
Le samouraï –de hecho, To quería a
Alain Delon para interpretar al cocinero amnésico full-time-killer al que
ha acabado dando vida la estrella
del rock melódico francés, Johnny
Hallyday- tamizado bajo el filtro del
primer John Woo (el de Hardboiled y
Una bala en la cabeza).
Como bien indica el título, esta es
una película que surge desde el
odio que el cowboy galo protagonista de este western siente hacia los
asesinos de su familia. A partir de
ahí la obra se estructura a lo largo
de asombrosas set-pieces donde To
renueve su estatus de rey de espadas de la violencia coreografiada;
entre medio: elegantes y simpáticos
momentos destinados a que personajes y espectadores empaticen entre sí (un perfecto caldo de cultivo
para la aparición de futuros guiños
cómicos en el epicentro de las espirales provocadas por los muchos
tiroteos de la cinta). En Sitges estamos de enhorabuena, vuelve un
clásico del festival con una de sus
mejores películas que, entre otras
muchas cosas, viene a confirmar
que To está viviendo un momento
realmente dulce como realizador y
eso es algo digno de celebrar. Prepárense para aplaudir.
Alejandro G. Calvo
Poco después de presentarse en
el FrightFest de Londres, las voces
empezaron a correr. Poco se puede
reproducir de lo que se dijo entonces, de los rumores que corrían por
internet, pues las palabras eran tan
brutales como extensas eran las
exclamaciones. Se acababa de presentar la película más bestia de la
temporada. Y eso que el arranque
de The Human Centipede (First Sequence) sorprende por su limpieza,
por el cuidado con el que está rodado cada plano y cada secuencia. El
detalle de un cartelito en un patio,
en el que pone “mi querido 3-perro”, la presentación de dos amigas condenadas a vivir juntas una
experiencia límite, la exploración de
la casa de los horrores donde tendrá lugar toda la película y sobre
todo, el dueño, un médico perverso,
caracterizado e interpretado con
soberana imponencia por Dieter Laser. Él lleva una bata blanca y unas
gafas de sol. Su postura es hierática. Es la encarnación del mal desde
su vertiente más terrorífica. No hay
nada que dé más miedo que la inteligencia y al doctor empeñado en
convertir a tres seres humanos en
un perro esta le sobra.
La imagen que ha conducido The
Human Centipede (First Sequence)
de cabeza a la categoría del terror
más extremo es la culminación de
la obra del médico, que secuestra a
las dos amigas y a un japonés que
llega por casualidad a su casa. Luego cose la boca de uno con el trasero de otro, formando una suerte
de perro humano. Hasta aquel momento la película ha circulado por
los derroteros de la tensión, ahora
se inicia el juego macabro: mientras
el médico educa a su criatura como
si fuera una mascota que le tiene
que recoger el periódico a diario, los
rehenes deben seguir con sus necesidades vitales. Lo escatológico tiene que llegar tarde o temprano. El
japonés (en cabeza de la comitiva)
va comiendo y finalmente debe evacuar todo aquello que ha ingerido.
Si la boca de la chica está cosida
a su trasero, no hace falta decir
dónde van a parar los residuos de
él. Se produce así una reacción en
cadena. Tom Six dirige con pulso de
cirujano, esta cinta absolutamente terrorífica, en la que se ponen
bajo mira las perversiones del ser
humano. Una película angustiante
destinada a sacudir Sitges y que es
la primera parte de una trilogía. A
sufrir y a seguir.
12
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
S. O. NOVES VISIONS
Prado 23:15
The House of the Devil
REGRESO A LOS OCHENTA
Una de las grandes ideas de The
Trigger Man, la anterior película de
Ti West (presentada también en el
festival) era su concepción del espacio. West es uno de los mejores
ejemplos de cómo explotar una
única localización hasta sacarle
el máximo partido, de cómo manejarse con un bajo presupuesto,
mucha imaginación y un vasto conocimiento cinéfilo. De la misma
manera que le gusta darle vueltas
al concepto de la película sin necesidad de hacerlo más complejo,
sino apelando a cierta simplicidad.
Sólo alguien listo puede hacer una
buena película con tan poco. En
The Trigger Man el espacio era un
bosque. La línea argumental, sencilla: un grupo de amigos acosado
por un francotirador anónimo. El
discurso: tensión pura. The House
of the Devil arranca en el paisaje
desértico de un campus y se traslada luego a la casa del diablo del
título. La línea argumental resulta
cristalina: para pagar el primer
mes de alquiler de su nueva casa,
una universitaria responde a un
anuncio de babysitter. El tono: terror de la vieja escuela. The House
of the Devil nos planta frente a una
película de los ochenta. Los encuadres, las texturas, la dirección artística y la banda sonora nos hacen
viajar en el tiempo.
De la mano de Larry Fessenden
(que le ha producido esta, The Trigger Man y The Roost, presentadas
también en Sitges), Ti West plantea
un arranque magistral, en un ambiente absolutamente asolado. The
House of the Devil se toma su tiempo hasta entrar en materia, pero es
justamente esos tiempos muertos y
ese paisaje universitario en el que
no hay rastro de nadie lo que nos
pone a tono con la película. Todo
es desértico y extraño hasta que
la chica llega a la casa, donde la
recibe una pareja de lo más extraña, interpretada por dos colosos de
la pantalla, Tom Noonan (Hunter,
Heat, El último gran héroe) y Mary
Woronov (uno de los rostros de la
factoría de Andy Warhol). En aquel
momento (y con tan sólo treinta minutos por delante) se comienza a
materializar el terror. Lo que antes
era un ambiente sospechoso va co-
brando forma. El giro definitivo se
produce mientras la protagonista
se pasea por la casa con un walkman en el que suena una canción
de The Fixx’s. Es el momento más
ochentas de la película (el reproductor de música, el tema) y West
lo filma con la cámara en movimiento, trepando por las escaleras
al ritmo de su acelerada protagonista. La atmósfera sugerente da
paso a la acción desenfrenada: los
dos inquilinos revelarán sus intenciones y porqué esa casa tiene un
vínculo tan fuerte con el diablo. De
la misma manera que sabe explotar los pocos elementos, West sabe
rodearse de buenos colaboradores:
Fessenden en la producción, Noonan, Woronov y una prometedora
Jocelin Donahue como intérpretes
y el equipo responsable de Splinter
(otra revelación, vista el año pasado en Sitges y prodigio de los efectos hechos de manera artesana)
como responsables de los efectos
especiales. La parte final de The
House of the Devil hará las delicias
de los nostálgicos y los amantes
del terror, pero ante todo supone la
confirmación de Ti West como uno
de los grandes (y silenciosos) valores del cine de género actual.
13
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
IN MEMORIAM
SEVEN ChANCES
Prado 18:45
Youth Without Youth
LA SEGUNDA JUVENTUD DE COPPOLA
Antes de culminar su retorno al
cine independiente con la operística Tetro, estrenada este mismo
año, Francis Ford Coppola rompió
un silencio de diez años (desde Legítima defensa) con Youth Without
Youth, de 2007, película con la que
se planteó una sugerente cadena
de regresos: a sus orígenes, a los
proyectos personales, a la libertad
creativa, a sus obsesiones (la lucha
contra el tiempo, la búsqueda quimérica del amor)… Podría decirse
que estamos ante el filme que marca el inicio de la segunda juventud
de Coppola, una etapa marcada por
los proyectos de bajo presupuesto
rodados al margen del sistema de
estudios de Hollywood. Si, para Tetro, el director de la trilogía de El
padrino se desplazó hasta Buenos
Aires, Youth Without Youth fue rodada Rumanía, país en el que se desarrolla la trama.
Es 1938 y a sus 70 años, el profesor de lengua y filosofía Dominic
Matei (interpretado por Tim Roth)
contempla el suicidio: el amor de su
vida ha fallecido y se siente incapaz
de completar una gran investigación inacabada sobre los orígenes
del lenguaje. Es entonces cuando
la vida de Matei se ve radicalmente
trastocada cuando es atravesado
por un rayo y, tras una lenta recuperación, empieza a rejuvenecer.
Su extraordinario caso despierta el
interés de los nazis, que quieren ex-
Fallece Alberto Sánchez Millán,
miembro del Comité de Dirección
y del Patronato de la Fundación
Festival de Cine de Huesca
Alberto Sánchez, fotógrafo y enamorado del cine, comenzó a trabajar en el Festival de Cine de Huesca
en los años setenta. El recordado
Pepe Escriche pensó que ayudaría
para mejorar la organización del
mismo. Hombre humanista y ac-
tivo en aquellas Conversaciones
Internacionales sobre el Cortometraje que se celebraron a finales de
los setenta, impulsor de la sección
de tanto éxito Cine y Gastronomía
y pieza importante en la organización del Concurso de Relatos de
Cine que actualmente organiza el
Festival, Sánchez supo transmitirnos su pasión por el séptimo arte
y la fotografía.
SALA TRAMUNTANA
Taula Rodona: Torna l’Espai Sideral, amb Manel Huerga, Ivan Engler i
Duncan Jones. Dijous 8. 11:00
Classe Magistral Clive Barker: El que porta l’infern. Divendres 9. 13:00
Classe Magistral: El fantàstic segons Tsukamoto. Divendres 9. 10:30.
Gratuïta
Trobada amb els germans Pastor, directors de “Carriers” (Infectados).
Dissabte 10. 10:00
Trobada amb l’actor Paul Naschy: Memòries de Naschy. Dissabte 10. 12:30
eL DiAri DeL FeSTiVAL
Coordinació:
Maquetació:
Ricardo Reparaz, Violeta Kovacsics
Redacció:
Juan Carlos Gómez, Stalyn Salazar,
Javier Martínez (Estudio Fénix)
Manu Yánez, Ingrid Guardiola,
Júlia de Balle, Jordi Martínez Gomis
Fotògrafs:
Jesús Paris, Miguel Ángel Chazo
Mercè López
Guillem Dols
Correcció:
perimentar con él. Unos años después, el destino del profesor se cruza con el de una joven que despierta en él sentimientos olvidados. Así,
Matei no sólo reencuentra el amor,
sino que sus nuevas “habilidades”
le sirven en bandeja las claves de
su ambiciosa investigación.
Planteado como un romance fáustico sobre la regresión del tiempo y la
transmigración de las almas, Coppola construye en Youth Without Youth
un relato cargado de realismo mágico y que remite, en su juego tempo-
ral, a El curioso caso de Benjamin
Button. En realidad, el guión, escrito por el mismo Coppola, está basado en una novela de Mircea Eliade,
célebre escritor e historiador de las
religiones rumano. Como si se tratara de un retorcido cuento borgiano,
el filme se erige, desde los créditos
iniciales, como una verdadera máquina del tiempo cinematográfico,
imbuida de las turbias atmósferas
de El tercer hombre. Bienvenida
sea la segunda juventud del gran
Francis Ford Coppola.
Get your kicks...
Il·lustració:
Disco-Club R-66
Por cortesía del Diari del Festival
viernes 9 y sábado 10 de octubre,
entrada gratuita antes de las 02,30 h.
Continúa tu película en la
discoteca de moda !!
Para eventos, fiestas y otros...
Contactar: tel. 605 07 07 77 - Jaime Torres
14
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
PROGRAMACIÓ
AVUI - dijous 8
09:45 El Retiro
Orient Express-Casa Asia
Vengeance
Johnnie To. França/Hong Kong, 2009. Amb
Johnny Hallyday, Anthony Wong. 108’.
13:15 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
Morphia
Alexei Balabanov. Rússia, 2008. Amb Leonid
Bichevin, Ingeborga Dapkunaite. 110’.
10:15 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Enter the Void
Gaspar Noé. França/Alemanya/Itàlia, 2009.
Amb Brahim Chioua, Vincent Maraval, Olivier
Delbosc. 136’.
14:00 El Retiro
S.O. Fantàstic Competició
Heartless
Philip Ridley. Regne Unit, 2009. Amb Jim Sturgess, Clémence Poésy, Timothy Spall. 110’.
11:00 Prado
S.O. Noves visions - Discovery
Amer
Hélène Cattet i Bruno Forzani. França, Bèlgica,
2009. Amb: Bianca Maria D’Amato,
Marie Bos, Charlotte Eugène Guibeaud. 90’.
Amb post screening.
15:15 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
Panique au Village
Stéphane Aubier i Vincent Patar. Bèlgica,
França, Luxemburg, 2009. Amb Stéphane
Aubier, Jeanne Balibar. 75’.
11:00 Tramuntana
Classes Magistrals
Taula Rodona: Torna l’Espai Sideral - Manel
Huerga, Ivan Engler i Duncan Jones
15:15 Prado
S.O. Fantàstic Competició
Timer
Jac Schaeffer. EUA, 2009. Amb Emma Caulfield, Michelle Borth, John Patrick Amedori.
99’.
12:00 El Retiro
Anima’t curts
Segona sessió de curts
91’.
16:30 Retiro
Anima’t curts
Segona sessió de curts
91’.
12:45 Auditori
Sitges Especial - Focus 3-D
Los secretos de Coraline (doc)
Coraline 3D
Henry Selick. EUA, 2009. Veus: Dakota Fanning, Teri Hatcher. 100’.
17:00 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Dorian Gray
Oliver Parker. Regne Unit, 2009. Amb Ben
Barnes, Colin Firth, Ben Chaplin. 112’.
17:15 Prado
Els altres fantàstics
Cada ver es...
Ángel García del Val. Espanya, 1981. 73’.
22:30 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
9
Shane Acker. EUA, 2009. 81’.
18:15 El Retiro
S.O. Fantàstic Competició
Kinatay
Brillante Mendoza. França/Filipines, 2009.
Amb Coco Martin, Julio Diaz. 110’.
22:45 Retiro
S.O. Fantàstic Competició
Moon
Duncan Jones. Regne Unit, EUA, 2009. Amb
Sam Rockwell, Dominique McElligott. 97’.
18:45 Prado
Seven Chances
Youth Without Youth
Francis Ford Coppola. EUA/Itàlia/Romania/
França, 2007. Amb Tim Roth, Alexandra Maria Lara, Bruno Ganz. 124’.
23:15 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
The House of the Devil
Ti West. EUA, 2009. Amb: Jocelin Donahue,
Greta Gerwig, Tom Noonan. 93’.
19:30 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Le Visage (curt)
Enter the Void
Gaspar Noé. França/Alemanya/Itàlia, 2009.
Amb Brahim Chioua, Vincent Maraval, Olivier
Delbosc. 136’.
20:30 Retiro
Orient Express-Casa Asia
Vengeance
Johnnie To. França/Hong Kong, 2009. Amb
Johnny Hallyday, Anthony Wong. 108’.
21:15 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
The Forest
Ashvin Kumar. Índia, Regne Unit, 2009. Amb:
Jaaved Jaffery, Nandana Sen. 90’.
00:30 Auditori
Sitges Especials
Pathos (curt)
Dread
Anthony DiBlasi. Regne Unit, 2009. Amb: Shaun
Evans, Jackson Rathbone, Hanne Steen. 95’.
Book of Blood
John Harrison. Regne Unit, 2009. Amb Jonas
Armstrong, Sophie Ward, Clive Russel. 100’.
01:00 Retiro
Midnight X-treme
The Human Centipede (First Sequence)
Tom Six. Regne Unit, Holanda, 2009. Amb
Dieter Laser, Ashley C. Williams. 90’.
01:00 Prado
Midnight X-treme
Black Dynamite
Scott Sanders. EUA, 2008. Amb Michael Jai White, Tommy Davidson. 90’.
BRIGADOON
Demà DIJOUS 8
HOMENATGE A JUAN PIQUER SIMÓN
La grieta (1990, Juan Piquer Simón)
EL CINEMA QUE HOLLYWOOD VA
PROHIBIR
Mad Youth (1939, Melville Shyer)
HOT BOLLYWOOD!!!
Julie (2004, Deepak S. Shivdasani)
ESPECIAL AFTER ALIEN
X-TRO (1983, Harry Bromley Davenport)
ESTRENA BRIGADOON
Tras los pasos del bandolero (2009,
Pedro Jaén)
15
DIARI DEL FESTIVAL
Dijous 8 octubre 2009
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - divendres 9
10:00 El Retiro
Orient Express-Casa Asia
Merantau
G. H. Evans. Indonèsia, 2009. Amb Iko Uwais. 133’.
10:15 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Fenix (curt) + Ingrid
Eduard Cortés. Espanya, 2009. Amb Elena
Serrano, Eduard Farelo, Iris Aneas. 93’.
10:30 Tramuntana
Classes Magistrals
El fantàstic segons Tsukamoto (Gratuït)
11:00 Prado
S.O. Noves visions - Discovery
Colin
Marc Price. Regne Unit, 2008. Amb Alastair
Kirton, Daisy Aitkens, Kate Alderman. 97’.
12:15 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
The Last Breath (curt)
George A. Romero’s Survival of the Dead
George A. Romero. Canadà, 2009. Amb Alan
Van Sprang, Kenneth Welsh. 90’.
13:00 Tramuntana
Classes Magistrals
Clive Barker: El que porta l’infern
14:30 El Retiro
S.O. Fantàstic Competició
Dorian Gray
Oliver Parker. Regne Unit, 2009. Amb Ben
Barnes, Colin Firth, Ben Chaplin. 112’.
14:45 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Cold Souls
Sophie Bartes. EUA, 2009. Amb Paul Giamatti,
David Strathairn, Emily Watson. 101’.
15:15 Prado
S.O. Fantàstic Panorama
Panique au Village
Stéphane Aubier i Vincent Patar. Bèlgica,
França, Luxemburg, 2009. Amb Stéphane Aubier, Jeanne Balibar. 75’. Amb post screening.
17:00 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Accident
Soi Cheang. Hong Kong, 2009. Amb Louis Koo. 89’.
12:15 El Retiro
Anima’t
King of Thorn
Kazuyoshi Katayama. Japó, 2009. 110’.
17:00 El Retiro
Anima’t
King of Thorn
Kazuyoshi Katayama. Japó, 2009. 110’.
13:00 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
Van Diemen’s Land
Jonathan auf der Heide. Austràlia, 2009. Amb:
Oscar Redding, Arthur Angel. 104’.
17:15 Prado
Els altres fantàstics
El espíritu de la colmena
Víctor Erice. Espanya, 1973. Amb Fernando
Fernán-Gómez, Teresa Gimpera. 97’.
18:45 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
Maqueta (curt)
Paranormal Activity
Oren Peli. EUA, 2007. Amb: Micah Sloat, Katie
Featherson, Mark Fredrichs. 96’.
22:45 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
When it will be Silent (curt)
Carriers
Àlex Pastor i David Pastor. EUA, 2009. Amb Chris
Pine, Lou Taylor Pucci, Piper Perabo. 90’.
19:15 El Retiro
Orient Express-Casa Àsia
Merantau
G. H. Evans. Indonèsia, 2009. Amb Iko Uwais,
Sisca Jessica, Mads Koudal. 133’.
23:00 Prado
S.O. Noves visions - Discovery
Amer
Hélène Cattet i Bruno Forzani. França, Bèlgica,
2009. Amb: Bianca Maria D’Amato, Marie
Bos, Charlotte Eugène Guibeaud. 90’.
19:15 Prado
Seven Chances
La terre de la folie
Luc Moullet. França, 2009. Amb Luc Moullet,
Heloise Mignot, Charles Drecq. 90’.
20:45 Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Ingrid
Eduard Cortés. Espanya, 2009. Amb Elena
Serrano, Eduard Farelo, Iris Aneas. 93’.
21:00 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
Morphia
Alexei Balabanov. Rússia, 2008. Amb Leonid
Bichevin, Ingeborga Dapkunaite. 110’.
21:30 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama
9
Shane Acker. EUA, 2009. Veus: Elijah Wood,
Jennifer Connelly, Christopher Plummer. 81’.
23:15 El Retiro
Sitges Especials
Tetsuo: The Bullet Man
Shinya Tsukamoto. Japó, 2009. Amb Erik Bossick, Akiko Monou, Shinya Tsukamoto. 79’.
01:00 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
Paris by the Night of the Living Dead (curt)
Carlota (curt)
George A. Romero’s Survival of the Dead
George A. Romero. Canadà, 2009. Amb Alan
Van Sprang, Kenneth Welsh. 90’.
Dead Snow
Tommy Wirkola. Noruega, 2008. Amb Vegard
Hoel, Stig Frode Henriksen. 91’.
01:00 El Retiro
Midnight X-treme
Vampire Girl vs. Frankenstein Girl
Naoyuki Tomomatsu i Yoshihiro Nishimura.
Japó, 2009. Amb Yukie Kawamura, Takumi
Saitoh, Elly Otoguro. 85’.
Samurai Princess
Kengo Kaji. Japó, 2008. Amb: Aino Kishi, Dai
Mizuno, Asuka Kataoka. 86’.
Hard Revenge Milly
Takanori Tsujimoto. Japó, 2008. Amb Miki Mizuno, Hiroshi Ohguchi, Tetsuya Nakamura. 45’.
Hard Revenge Milly Bloody Battle
Takanori Tsujimoto. Japó, 2009. Amb Miki Mizuno, Hiroshi Ohguchi, Tetsuya Nakamura. 75’.
01:00 Prado
Sitges Especials
Book of Blood
John Harrison. Regne Unit, 2009. Amb Jonas
Armstrong, Sophie Ward, Clive Russel. 100’.
Dread
Anthony DiBlasi. Regne Unit, 2009. Amb:
Shaun Evans, Jackson Rathbone. 95’.
Midnight X-treme
The Human Centipede (First sequence)
Tom Six. Regne Unit, Holanda, 2009. Amb
Dieter Laser, Ashley C. Williams. 90’.
BRIGADOON
Demà divendres 8
MARATÓ IMAGEN DEATH
Retrospectiva: Daniel Chamorro.
Curtmetratges: Certamen de Jóvenes
Artistas de Castilla-La Mancha
2008. Alien, by Giger. Documental:
Entresijos del verdadero crimen de
Cuenca. Documental: Gritos De Terror
(2008, David Garcia). Documental: La
sonrisa del Lobo (2009, Javier Perea).
Curtmetratges: Hecho en Castilla-La
Mancha. Sorteig de digipaks. La raíz del
mal (2008, Adrián Cardona)