Camperols del pais Valenciá; Antoni Furió

CAMPEROLS DEL PAÍS VALENCIÀ
−Aquest llibre d'Antoni Furió, llincenciat en Història per la Universitat de València, és una analisi de la vida
dels camperols valencians, concretament dels de la vila de Sueca, tan social com econòmicament, a més de la
seu acció en els camps, canviant la morfologia d'aquestos, durant la Baixa Edat Mitjana, desde la conquesta
cristiana fins el segle XVI.
−El llibre s'estructura en tres gran capitols, que actuen com blocs temàtics que a la seua vegada estan
subdividits es aspectes més concrets, alhora que aquestes també es subdivideixen. Així es divideix el llibre en
els conceptes bàsics de l'agricultura baixmediaval, com és, el medi natural, el medi humà i com la terra estava
baix domini senyorial, ja fos laic o eclesiàstic.
A banda dels capítols el llibre, n'hi ha un apèndix, en el qual hi apareixen les fonts emprades i una anàlisi dels
padrons de riquesa. Les fonts són , molt importants pels investigadors de la història mediaval, ja que aquestes
poques vegades fan referència a com era la vida quotidiana de la gent de l'época, i la majoria de vegades a
soles fan referència a actes polítics o eclesiàstics, per això l'investigador ha dedicar hores d'estudi als arxius
tant municipals com personals o d'alguna institució que hagen estat recuperats per tal de reconstruïr la història,
no a soles la dels grans fets, batalles... sino tambè, i el que és en definitiva el seu objectiu principal, com
vivien els homes, com es relacionaven entre ells, quina era la seua actitud davant el món...
−Aquest llibre ho hem de prendre, no com una analisi exastiu del camp suecà, que pot ser siga la seua primera
impresió, sino que les conclusions estretes de l'analisi, com a conceptes generals, no fixant−nos a sóles en els
aspectes particulars, les hem de fer extensibles a tot el País Valencià.
Així doncs, establiré les meus conclusions de cada capitol per anar després a les conclusions generals del
llibre.
−.EL MEDI NATURAL
−Es obvi, que ni a Sueca, ni a la resta de territoris valencians que es dediquen al cultiu de la terra el paisatge
de fa set segles no és el de l'actualitat, i no estic parlant ara de canvis deguts a conrear una espècie o altra, sino
a que l'espai ha canviat molt, degut a diversos factors, com la demografia, l'explotació dels recurdos naturals,
irrigacions, vies de comunicacions... han canviat radicalment la fesonomia rural dels camps valencians. A
Sueca, el canvi es més espectacular degut a la presència de l' Albufera, o millor dit a la seua presència fa
segles, ja que l'acció humana, per guayar terrey a l'aigua i disposar de més terreny per conrear han fet
disminuir la seua extensió, canviant així l'anterior paisatge, un paisatge de canyals i margals, de zones
pantanoses...
Les porcions de terrreny en les quals es divideix un terme cominitari reben el nom de partides, aquestes
partides evolucionen al llarg del temps, canviant de nom, ampliant la seua extensió o disminuint−la,
integrant−se en altres o desapareixent, a més de crear−se noves.
Quan els cristians conqueriren el País Valencià, l'escasa demografia feïa que no haguera una gran extensió de
terreny conreada (Sueca segle XII: 12 partides; 7927 fanecades) tanmateix l'augment de població demanava
un augment de la producció, cosa que feia augmentar la terra conreada (Sueca dos segles despres 17605
fanecades).
Les partides o alqueries rebien el nom d'accidents geogràfics (físics o humans), de l'orografia del terreny, de la
vegetació..., noms que moltes vegades hi arriven fins l'actualitat.
1
Tots els cultius requereixen de l'aigua, aigua que els nostres avantpassats portaven (i porten els llauradors
moderns en molts casos) als camps mitjançant les sèquies, nom genèric amb el qual ens referim per nomenar
els canal artificial que porten l'aigua aln nostres camps, tanmateix em de diferèciar sèquia, fillola i braçal,
encara que emprem la mateixa paraula per at tots tres. La sèquia propiament dita és en canal que ix de la font
d'aigua principal, a la seua vegada es divideix en filloles, que reparteixen l'aigua per les partides i les braçals
que porten l'aigua dins dels camps.
La construció de sèquies noves al llar de la Edat Mitjana va permetre l'extensió del regadiu, que va anar
guanyant terreyn al secà durant tot aquet periòde de temps i així al segle XVI el regadiu era ja el majoritari a
la Ribera (i al P.V. per extensió i lògica, especialment a les zone costaneres i a les que disposaven d'aigua
abundant i climatologia propícia, es a dir, es produguè una separació entre l'interior del país que continuà amb
el secà tenint la vinya i els cereals com a conreus bàsics, i la façana costanera de regadiu, amb major
productivitat i rendiment, generant un contrast ecòmic entre l'interior i la costa). L'extensio del regadiu va anar
acompanyada d'un canvi en la dieta alimentari, en efecte la triologia mediaval, cereal, vinya i olius,
esdevingué en una nova amb producte com l'arròs que es va extendre ràpidament a la Ribera, arbres frutals i
desde el descobriment d'Amèrica de productes com la tomaca o la creïlla.
Contrariament al que pugam pensar (tot el món pensa que nosaltres som la culminació de l'evolució i que
abans del nostre desenvolupat segle XX tot era un desatre i especialment l'E.M. que es vista com un pas enrere
el l'esmenada evolució) el rec i el control de les sèquies estava ben organitzat, habitualment l'organització del
rec gaudia d'autonomia plena respecte al municipi, encara que també era pro frecuent que les sèquies
estigueren baix control del Consell, com a Sueca. Això depenia si les sèquies eren grans i travessaven
diferents municipis , que s'organitzaven en corporacions supramunicipals, o si be la sèquia regava un sol
terme municipal. Tanma−teix els consells municipals estaven integrats per camperols, per la cual cosa no
havia grans diferències entre una organització i l'altra.
L'oficial encarregat del rec més important era el sequier, que era escollit pels Jurats del Consell, era designat
com a sequier major, per a distinguir−lo dels sequiers d'una sóla sèquia que són coneguts amb l'apelatiu del
cana particula que tenen en comanda. Les obligacions i la normativa que havien de seguir els sequiers es
troben regulades als furs, i eren aplicades tant als sistemes municipals com als supramunicipals. El sèquier
major poseia les claus del cano, era per tant l'encarregat d' obrir i tancar les aigües, de distribuir−les, de
castigar als infractors... El sequier coneixia perfectament el terme i era escollit entre els membres de les
families camperoles més antigues i/amb una heretat major a la mitjana.
El sequier delegava en els regants particulars la tasca de vigilar els partidors i la distribució estipulada d'aigua,
eren nomenats regants, altres ajudants n'eren el col·lector, que recaptava impostos i el clavari, que era el
tresorer que recollia els impostos i els distribuïa per a fer obres de manteniment, pagar salaris...
Les quotes ha pagar pels camperols depenien de la proporcio de terra regada que possïen, eren estipulats pels
jurats i aquest canon també hi variava segons les terres foren de secà o regadiu. Encara que de vegades el
gravamen sobre la terra regadaes calculava segons el valor nominal de la terra posseïda.
Les sèquies eren revisades i reparades tots els anyns després de l'època de reg, per colles de jornalers, que la
majoria de vegades eren forasters, especialment, els vinguts de Castella, el sèquier tenia l'obligació de
mantindre les s'equies en bon estat, sino no tenia dret a cobrar, tanmateix moltes vegades era imposible
fer−ho, de manera que el sèquier arrivava amb pactes amn els particulars a canvi de que aquestos es feren
càrrec dels braçals que entraven als seus camps a canvi d'algunes contraprestacions mentres el sèquier es feia
càrrec de les sèquies majors i les filloles principals.
Altra competència del sequier era la de inspeccionar la xarxa de sèquies i informar als Jurats o a la comisió
supramunicipal, encara que les acusacions també podien ser presentades per particulars o guàrdies de
vigilància del terme. Les infraccions estaven moltes vegades tipifícades en un reglament per tal d'establir unes
2
sancions econòmiques fixes però que la majoria de les vegades eren ignorades pels camperols.
−.EL MEDI HUMÀ
−Després de la conquesta del regne per part de les hostes de Jaume I comença el repartiment del Regne per als
seus soldats i per als colons, tanmateix no hem d'oblidar que s'anaven a assentar en uns territoris que portaven
sis segles sota domini islàmic i que per això la seua forma d'organització era de model islàmic, siguent
l'alqueria el model clàsic d'explotació. Els musulmans conquerits no abandonaren la seua terra en un primer
moment ja que continuaren al camp mentres els cristians s'instalaren a les ciutats. La colonització del país fou
dirigida per la noblesa i el rei, i s'estrucutrava segon el model de régimen senyorial, es a dir, el rei concedia a
canvi d'un jurament de vasallatge o per recompensa pels serveïs prestats terres aln nobles, el quals pasaven a
tener el domini sobre la terra, rebent a canvi les rendes dels camperols. A banda del domini territorial també
podien gaudir del domini jurisdiccional, ja fora el mixtum o el mer.
Les terres que no eren concedides a la noblesa pertanyien al rei, eren de reialenc, que generalment estaven
meys sometides a abusos i opresions que les pertayents a la noblesa ja fora esta laica o eclesiàstica. Es per
això que els colons s'adequen a l'estatus jurídic senyorial, que suposen la relació del vincle emfitèutic i les
relacions entre senyors i camperols.
La primerenca organització territorial sèria lenta i complexa, amb moviments migratoris intensos, les bases
jurídiques estaven fixades pel règim senyorial. Com tots pertanyien a la mateixa classe (95% no privile−giats)
les diferències eren mes de caire que econòmic que no pas socials, ja que totos estaven considerats camperols
perque fins i tot els artesans disposaven de terres, aquestes diferències s'agreujaren amb el pas del temps.
Poc a poc s'anaren abandonant les alqueries per la vida a la vila, i aquestes, les alqueries esdenvingueren en
partides, es a dir, les unitats d'explotació i habitatge pasaren a ser partides, porcions de terra conrreables.
Periodicament n'havien epidèmies, males collites, hambrunes, catastrofes naturals...fenòmens per als cuals la
societat mitaval no estava preparada i que tenien efectes catastròfics, afectant sobre tot al sector més
paupèrrim de la societat, tot això feia que la demografia es mantinguera gairabé estable. Les fonts per
determinar la població d'una vila o ciutat són el padrons de riquesa, apareguts al segle XV que son uns censos
més complexos que els de segles anteriors, molt imprecisos, que donaven xifres rodones atenguentse a la
quantitat d'homes d'armes de la vila o el els actes del sindicat.
La dona lliurava al seu marit les terres compreses en la seua dot, que les serien reintegrades en cas de
separació, encara que molt ocasionalment continuava controlanles després del seu matrimoni. Les dones no
apareixen als censos a no ser que siguen orfes o vídues.
Les families a la edat mitja baixa són, en la majoria dels casos unicel·lulars, els fills en fer−se majors d'edat
marxen de casa per establir−se pel seu compte, encara que en moltes ocasions i degut a la precaria situació
econòmica permaneixien a casa dels pares, altres vegades els pares delegaven les terres als fills encara de
continuar actius per evaïr rendes, i tampoc seria gens anormal que gent sense parentesc s'agruparà en una
mateixa casa per tal de sobreviure el millor posible, a més, les families, recorrien abans que als jornalers, a
persones del mateix llinatge en temps de crisis per treballar al camp.
Els matrimonis tedeixen a donar−se als matells nivells de riquesa, creant així grups endogàmics de rics que
concentren cada vegada més les terres i gaudixen del poder municipal.
L'herència no era per al primogènit, sino que era repartida per igual entre tots els fills, excepte en les dones
casades que amb las seua dot perdien el dret a l'herència familiar.
Els llinatges estaven sotmessos a moviment, no eren estàtics, uns apareixien i altres desapareixien, degut a
3
canvis de nom dels fills respecte als pares, la manca de descendents varons, l'empobriment d'alguns...són
aquests últims els que més tendeixen a la desaparició, mentres que els benestants tendeixen a consolidar−se.
També és important la migració interna del regne, pasat alguns temps de la conquesta i en canviar els seyors
les cartes franques, molts camperols oprimits marxen (fugen) cap a zones meyns oprimides i tedeixen a acabar
en ciutats reals.
Com ja diguerem els colons aniran progrsivament concentrantse a els espais urbans, dixant les alqueries
deshabitades, que esdevenen en parceles que tanmateix no seràn les unitats de explotació, la unitat
d'explotació serà el tros, a les terres on predomina l'emfiteusi on el feudal divideix les terres en parceles
menudes. Als grans latifundis feudals l'alqeria romandrá siguent la unitat bàsica.
El tros es la parcela de terra que cada emfiteuta posseix en cada partida, la extensió és heterogènea, depen de
les fragmentacions i reagrupacions a la que es vega sotmessa. Es difícil saber quina era la superfície exacta
d'aquestes parceles, encara que sabem que es mesuraven en fanegades, jovades o cafissos, encara que al segle
XV la jovada desapareix del vocabulari agrari, i les continues fragmetacions fan apareixer termes com
quartons i braces.
Com ja hem dit la familia és la unitat de treball i com hem vist aquesta s'organitza de forma atòmica, encara
que als periodes de crisi i per evitar una fragmentació excesiva apareix el model de gran familia i es presenten
fraus com el abans esmenat, també es comparteix el treballa amb amics o coneguts, associcions entre persones
pasives, propietaris de parceles no treballadors i persones que s'encarreguen dels seus camps, el
subanderrament a tercers, práctica seguida pels camperols més rics, que a més recorreixen a jornalers que se
reclutaven entre els fills dels emfiteutes més pobres o de les colles ambulants, peró que constitueixen una
minoria
Ja que l'explotació era portat a terme per la familia camperola, que només contracta ma d'obra subsidiaria
quan no disposa de familia.
Al País Valencià era practica habitual la rotació biennal de cultius, amb forment de primavera, guaret biennal i
forment i ordí d'hivern. La sembra es realitzava a maig i la recollida era en juny i juliol, quan també es
pagaven els censos.
Com ja sabem e conreu es basava en la triologia bàsica mediterrànea: cereal, vinya i olivar, encara que també
es conreaven hortalises i arbres fruiters. La terra de cereal es denominava terra campa i el cereals més conreats
eren el blat, el forment, l'ordí, l'avena, el panís, la dacsa...però el preferit malgrat les seues característiques
inapropiades per conrear−lo a la majoria de les terres i el seu alt preu era el forment (el pa bó), ací hem de
vore la cárrega ideològica de l'esglesia i com afectava a la vida dels homes, en efecte en la triada mediterrànea
hem de vore el reflexe de Jesucrist.
L'altre cereal que prompte comença a destacar al País i especialment a la Ribera fou l'arròs, que comença a
extendre a l'E.M. fins l'actualitat quan és el cultiu més important de la comarca.
L'olivar era el arbori més conreat i estava destinat a la producció d'oli i sabó tant per al consum local com per
al foraster, l'olivar contrasta amb la vinya que paulativamnet va anar decaiguent, malgrat que al segle XIII el
seu cultiu era imposat per les senyories, la seua decadència fou irreversible fins desapareixe de moltes
comarques del país.
A l'anell que envoltava les ciutats es conreaven les hortalisses, llegums, fruiters i arbres de caràcter industrial,
aquest costum ha arrivat fins els nostres dies, el cas més evident és València, que a la seua rodalia i
especialment a Benimaclet encara conserva l'horta.
4
Tanmateix els productes conreats anaren canviant segons les époques, ja he dit que la vinya va patir un procès
de decadència irreversible, la irrigació i l'acondicionament de terres fins llavors ermes per al cultiu va
permetre un augment de la producció i una diversitat de productes conreats, així guanyaren espai conreat
productes com els cultius de terra campa, la morera i el olivar, i amb el temps moltes de les terres de terra
campa dedicats a cereals de secà esdevingueren en arrosals i l'olivar també es retraigué, per tant es trenca
l'antiga triologia.
A més de l'agricultura que era la principal activitat econòmica també hi estaven la ramaderia i la industria. Les
terres de pastura del ramat estaven concebides per rei o per el seyor, generalment eren lliures, a més també
disposaven de les terres pròpies en guaret. Per a les invassions dels camps particulars per part dels bestiars
eren castigades per el justícia , encara que la majoria de les vegades eren impagades i les invasions del camps
es multiplicaven.
La industria era casera, es criaven els cucs de seda alimentats per la morera i la tela es filava en casa.
III EL SENYORIU I LA TERRA
−.Les relacions socials a l'E.M. es basaven en dos conceptes, dependència i explotació, i es desenvolupaven al
senyoriu, i en torn als mitjan de producció, per una banda qui tenen el domini sobre la terra, els senyors i per
altra qui la treballa, els camperols. Dos classes antagòniques i destinades a la lluita, i la terra és la
protagonista, ja que tota està sotmessa, ningú pot sortir si no entra un altre. Les terres canvien de dominant,
senyoriu laic, senyoriu eclesiàstic, realenc però la realitat es la mateixa, la confrontació es la realitat, el destí.
Als seyorius, els camperols evolucionen cap diferents camins segons el seu nivell econòmic, ja que socialment
tots eren iguals, els benestants derivarien en burguesos i el misers en proletaris.
Al País Valencià l'origen dels senyorius es troba a la conquesta cristiana quan Jaume I sancionà legalment
l'ocupació efectiva d'alguns territoris a la noblesa i a les ordres religioses, moltes d'aquestes donacions havien
estat fetes molt abans de la conquesta, com Sueca que fou cedida a l'ordre de Sant Joan de l'Hospital per
Ramón Berenguer IV l'any 1157 prop d'un segle abans de la conquesta.
Com ja sabem el principal mètode de subjecció a la terra al País Valencià és l'emfiteusi, per la qual el
camperol s'obliga a la satisfacció de la renda feudal al senyor a canvi del del domini útil de la terra. La renda
feudal pot ser econòmica o realitzar−se mitjançant treballs personlas a les terres del senyor i té la seua base en
la coacció extraeconòmica del seyor mitjançant la força militar primerament i en els drets jurisdiccionals
anexos al senyoriu després, a més de les fadigues, lluïsmes i drets prohibitius i privatius que els seyors
s'anexionaren i dels quals obtenien, més que de la terra, el seu poder, ja que aquestes rendes eren més
susceptibles de canvis (a l'alça) que les de domini de la terra, que generalment eren a perpetuitat i que amb la
inflació anaren perdent importància.
L'oritge de la emfiteusi al País Valencià es troba en el moment de construcció del regne, per els primers
establiments individuals i la sanció legal en els Furs, que homogeneen juídicament el Regne.
Les cartes de poblament eren en si mateix establiments emfitèutics, el seyor concedia la carta a un grup de
colons i un partitor repartia la terra entre ells per indicació del seyor o el monarca. La figura del partitor arrivà
fins el segle XIV, el que demostra que la repoblació no es fa només sha conquerit la terra sino que és un
procès continuat al llarg dels temps.
El vincle emfitèutic ens presenta un dilema, de qui era la terra?, doncs bé, seguint les tesis d'Antoni Furió hi
podem dir, que l'emfitèusi era un vincle imposat pel senyor emparada en una força coeectiva (militar) i que la
tinença per part del camperol del domini útil no li concedeix aquest cap dret de propietat sbre la terra, ja que
l'únic que fa el senyor es apartar−se de la terra, que és treballada pel camperols, i que aquests estan,
mitjançant uns mecanismesadscrits a la terra, ja que no poden vendre−la, canviar−la, conrear el que vullguen,
5
sino que el senyor te dret a intervenir en aquests assumptes. Per això podim dir que el snyor te el domini sobre
la terra, que aquesta es treballada pels camperols que la posseissen però que no sòn els seus propietaris. En
definitiva les dos classes socials tenen un drests i unes obligacions sobre la terra. A més hem de recordar que
no totes les terres esta baix el règim senyorial, sino que també hi trobem al·lous, especialment a les terres de
realenc, encara que auò no els lliura del domini del senyor, ja que han de pagar els drets privatius i prohibitius
de les terres que habiten.
Les rendes que havia de pagar el camperol mitjançant la partició del fruits estaben establertes a aquest vincle
emfitèutic, i és el component clau degut a que relaciona directamnet la producció agrícola augmentant
proporcionalment a l'increment d'aquesta. La majoria de les particions ho estaven a la vuitena, es a dir, del
total el senyor es cobraia la vuitena part, encara que havien altres taxes com la setzena, la vintena, en
metàl·lic...
La propietat de terres franque va anr minvant durant el pas del temps degut a les presions que rebien per part
dels senyors i a que no podien augmentar la seus extensió, ja que en origen eren les terres donades per Jaume I
als colons per establir−se, i al no haver−hi més donacions i amb la impoibilitat d'adquirir de noves, ja que la
resta estan baix control senyorial, estan comdenades a la desaparició, al segle XV ja eren escasissimes.
Com ja hem dit el senyor s'apropia dels monopolis (drets privatius i prohibitius) i es d'ací d'on obtenia les seus
rendes més importants. Aquestos drets feien referència a l'ús del molí, a les carniceries, a la fusta del bosc...,
els encarregats d'aquests monopolis disposaren prompte d'una situació econòmica aventajosa i d'ací naisque la
burguesia que finalment acabaria amb el sistema feudal.
Els altres drets amb els que comptava el senyor eren els jurisdiccionals, el rei delegava en els nobles i les
ordres militars l'administració jurídica del regne i aquests amb eixa virtud es dedicaven a abusar i oprimir al
poble, encara que el dret jurisdiccional podia ser mer o mixtum, generalment el rei delegava el mixtum impei,
el dret civil, que no donava el dret de penar els delictes de sang, ni condemnar l'acusat a mort. Per el dret
jurisdiccionals, els camperols també hi havia de pagar rendes al senyor.
Els camperols, malgrat esser una única classe, no eren un grup homogeni, les diferències econòmiques entre
ells es feia que a soles actuaren comunalment contra el règim senyorial, i que no prengueran consciència de
classe, ells son la força productiva però sense els mitjans de producció.
Els prtotagonistes principals són els emfitèutics, el sistema s'articula envers ells, la resta (esclaus, mossos i
jornalers) depenen d'ells per garantir la seua subsistència, ja que no poseixen terres, encara que eren la
minòria. Els ramaders temien una situació millor que no aquests jornalers i mossos, vinguts de les capes més
baixes dels emfitèutics.
Els camperols rics guadeixen de extenses explotacions, són els emfitèutics que disposen de les millors
parceles, de bones comunicacions... i que controlen en consell municipal, encar que ací també participen els
artesans (camperols que a més treballen en els tallers) i alguns camperols mitjans, que suposen la majoria de
la població. Els mes desafovorits esta integrat per dos grups, els pudents que han traspassat llurs riqueses als
fills i per tant no son pobres, i els que tenen poques herències i s'han de llogar com jornalers.
La tendència es a la divisío en dos grups també antagònics dins del camperolat i amb diferents objectius, pero
una banda els rics, que concentren cada vegada més terres constitueixen un grup endogàmic, per l'altra la
tendència a la pobreça de la majoria degut a les continues fragmèntacions de la terra. Tanmaterix sempre
existirà un camperolat intermedi, que intentarà alcançar la riquesa, o al menys no vore's sumit en la pobreça.
Aquesta tendència es consolidà al segle XVI.
A finals del segle XII, les ciutats per delegació senyorial o real , començen a ser dotades de reglamentació
municipal, Al País Valencià la fòrmula municipal va estar portada pels conqueridors, i com al segle XIII ja
6
estaven perfilades Jaume I només va nomenar els càrrecs. Sobre aquesta reglamentació i l'evolució del costum
es perfilarà l'organització comunal camperola des d'el segle XIV fins els decrets de Nova Planta. Aquesta
organització és piramidal i l'autorita no és delegada de baix cap amunt sino que pateix una graduació, el cim
no és escollit per la base sino imposat pel monarca.
La base d'aquesta piràmide és el consell general (assemblea general), es reunia molt poc i tratava només temes
de gran importància, a més els senyors s'oposaven a aquestes reunions perque podian afavorir la conciència de
classe del poble i per això es dictaven normes molt dures per convocar dites assemblees. Aquest Consell
General anà cedint al Consell format per prohoms comperències per agilitzar la presa de decisions i la
capacitat de resposta. El Consell estava presidit pels jurats que s'escollien dins d'ell i tenien al seu càrrec la
gestió dels afers de la comunitat durant un any, encara que podien ser escollits més d'una vegada.
Per damunt del consell es troben els imposats pels senyors o per el rei, són el justícia i el batle. El primer era
elegit pels candidats presentts pels prohoms, en un principi, després els senyors imposaren el que més
beneficiava als seus interessos, generant indignació entre els prohoms. El batle era en un principi era um
membre més de la comunitat, però al segle XV va adquirir connotacion honorístiques i va deixar les seues
funcions administratives en mans del lloctinent de senyoria.
Tot aquest sistema senyorial i la seua organització estava destinat a satisfer els desitjos de la noblesa sobre els
camperols, aques sistema era totalment desigual i es basava en la sang, la sang te donava els drets, el noble ho
era per sempre el mateix que el camperol.
A més els nobles intentaver cada vegada més augmentar la seua presió sobre el camperolat, al País Valencià
promte començaren a intentar canviar les condicions sobre les quals s'havien establert els colons. Els
camperols sense una consciència de classe no res podien fer contra el senyor, que a més disposava de la força
militar, tanmateix les quiexen i les revoltes (generalment masacrades) començaren prompte, però va haver de
pasar molt de temps, per a que el sistema senyoria caiguès, al País Valencià fa poc més d'un segle encara hi
era vigent a algunes zones. Els camperols enriquits, els mercaders i els artesans que dominaven els consells
municipal amb el pas del temps esdevingueren es una nova classe, la burguesia, que dirigi al camperolat per
fer caure el règim senyorial.
−.CONCLUSIONS
−Hem vist com la base de l'activitat durant l'E.M. era l'agicultura, la terra era el centre de tot, de l'economia i
de les relacions socials, la divisió s'efectuava entre els que dominaven la terra i entre qui la treballaven.
La terra com a centre va fer que es canviaren els aspectes del medi natural, també el desenvolupament de
l'agricultura, el canvi de cultius, feren que el paisatge estiguera cada vegada més antromorpitzat.
La terra era en si un sistema desigual, que donava la sumissió de la majoria camperola a la minoria de la
noblesam, personalment no m'agradaria ser un camperol de la edat mitjana, ja que a més de treballar la terra
per una altre (encara que no siguera tot) i posar−me també baix les lleis d'un que es el meu antagònic, el meu
enemic no m'entusiasma.
Tanmteix es aquest sistema, el senyorial es va produïr la genesis de la nostra vida actual del nostre sistema,
del que ara som. També i en us aspecte més nacional, es va produïr el naixement del nostre país, el Regne de
València te els origens en la conquesta militar i en el establiment de senyorius en ell.
7