DSCCV 28 (Comissió d`Educació i Cultura)/ VII

CORTS VALENCIANES
DIARI DE SESSIONS
Reunió número 28
DIARIO DE SESIONES
VII Legislatura
Any 2010
COMISSIÓ D’EDUCACIÓ I CULTURA
realitzada el dia 3 de novembre de 2010
Presidència de la Il·lustre Diputada
Senyora María Soledad Linares Rodríguez
SUMARI
(Comença la reunió a les 11 hores i 20 minuts)
Projecte de llei, de La Generalitat, d’autoritat del professorat (RE número 63.224, BOC número 252) .....
pàgina 2
Intervencions dels diputats senyor Josep Maria Pañella Alcàcer (GP Compromís) i senyor Juan Mariano Castejón Chaler (GP Popular) i de les diputades senyora Margarita Sanz Alonso (Agrupació de Diputats i Diputades No Adscrits), senyora Ana Isabel Noguera Montagud (GP Socialista) i senyora Rosa María Barrieras
Mombrú (GP Popular).
Designació del membre de la comissió que ha de presentar davant del Ple el dictamen de la comissió
sobre el Projecte de llei, de La Generalitat, d’autoritat del professorat ..........................................................
Intervenció de la diputada senyora Rosa María Barrieras Mombrú (GP Popular).
(S’alça la reunió a les 13 hores)
pàgina 15
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
Comissió d’Educació i Cultura realitzada el dia 3 de novembre de 2010. Comença la reunió a les 11 hores i 20
minuts. Presideix la il·lustre diputada senyora M.ª Soledad Linares Rodríguez. Reunió número 28.
La senyora presidenta:
(Inoïble) … per favor, senyor secretari, pot passar llista
per a vore si tenim quòrum.
(El secretari passa llista per tal de comprovar si hi ha quòrum)
El senyor secretari:
Hay quórum, señora presidenta.
La senyora presidenta:
Gracias.
Está también la presencia de Mariano Castejón para…
Vamos a empezar con el orden del día: «Lectura i aprovació, si escau, de l’acta de la reunió anterior». Si les seues
senyories no tenen res a dir, la donem per aprovada.
Projecte de llei, de La Generalitat,
d’autoritat del professorat
La senyora presidenta:
El segon punt de l’ordre del dia: debat del Projecte de
llei, de La Generalitat, de l’autoritat del professorat.
S’ha aplegat a un acord entre els grups polítics. Anem a
començar per les esmenes a l’article 1. Començarà el Grup
Compromís i tindrà la paraula la senyora Margarita Sanz
Alonso.
Tiene usted diez... ¡Ah, perdón! ¡Perdón, perdón! La primera és de Compromís, i és el senyor Pañella.
Senyor Pañella, té vosté la paraula durant quinze minuts.
El senyor Pañella Alcàcer:
Per aclarir una cosa. Jo he entés que dia a l’article 1, supose que se referix a totes les esmenes, a totes les presentades. (Remors)
La senyora presidenta:
Senyories, sí, a l’agrupació que s’ha acordat, eh, per part
de tots els grups.
El senyor Pañella Alcàcer:
Molt bé, molt bé. Perfecte.
Gràcies, senyora presidenta.
Bé, no anem a parlar una a una. Tots els senyors diputats
i les senyores diputades tenen les esmenes. I, per tant, anem
a fer una defensa global d’elles en la línia i explicar el perquè global d’estes esmenes.
Indubtablement té relació amb la postura que el meu
grup va manifestar en plenari de presentació de la llei en
Pàgina 2
discutir l’esmena a la totalitat. Considerem que la llei que
se presenta avui a debat va a ser molt poc efectiva. Va a ser
poc efectiva perquè té unes problemàtiques específiques
que van determinar, però crec que cal tornar a repetir perquè és el que marca el motiu de totes les esmenes.
La primera és que s’intenta, s’intenta donar caràcter
d’autoritat al professorat en general, el professorat en general, parle com a mínim dels centres sostinguts amb fons públics. Ahí hi ha un problema, que la legislació estatal ja per
delegació contempla la concepció d’autoritat a totes aquelles persones que són representatives de la mateixa administració, o siga, als funcionaris.
Per tant, el que és a tot el professorat funcionari no va a
aportar-li absolutament res, perquè va a reconéixer una
cosa que ja en principi tenen reconegut per la legislació.
I aquells que no són funcionaris –al professorat de la pública– no els va a ser de possible aplicació perquè la definició com autoritat serà una definició que anirà al marge de
la legislació del marc estatal que es marque, la legislació
estatal, i per tant va a ser impossible que tinga característiques de representant de l’administració pública aquell que
en realitat no ho és, perquè està definida com a funcionari,
com a treballador de l’administració pública directa.
Per tant, en eixe aspecte la considerem que és una llei
que no va a aportar res.
També hi ha un altre aspecte, que és, en el mateix sentit,
el de la presumpció de veracitat, sobre el qual hem de fer
absolutament el mateix plantejament que acabe de fer, siga
la presumpció de veracitat d’un representant de
l’administració pública, i per tant que té eixe concepte de
representant de l’autoritat i, per tant, per delegació de
l’autoritat mateixa ja la té. Mentres que aquell que no ho és
legalment no la va a poder tindre. No podem dir, per molt
que diguem nosaltres, que té presumpció legal de veracitat
una persona no funcionària, que no és representant de
l’administració, no ho va a tenir.
Ahí, en estos dos conceptes que hem dit ja va un paquet
d’esmenes directament aplicades a ells. I, per l’altra, quant
a la defensa del professorat, exactament el mateix. I, com a
mínim, hi havia una proposta d’esmena d’aproximació del
Partit Popular, però com a mínim esperem que se’ns aclarisca. En este moment no l’assumim, perquè considerem
que la defensa del professorat funcionari la possibilitat la té
ja l’administració. I, com ja vaig dir, de fet no seria cap novetat que eixira en defensa del professorat els advocats de
la mateixa Generalitat.
I entenem que no és que no siga obligació de la conselleria assumir la defensa d’aquells que pertanyen a una empresa privada, siguen, per exemple, professors, perquè és el
que estem parlant en este moment, sinó que la llei ho prohibix, sinó que no podem assumir legalment la defensa
d’aquells que són treballadors d’una empresa privada. Per
tant, en eixe aspecte, en eixe aspecte també he presentat esmenes.
Per tant, concloent estes primeres tres aportacions o tres
consideracions, hem d’afirmar que esta llei és una llei que
va orientada a donar publicitat de l’interés de la conselleria,
i del govern valencià i del Partit Popular en relació a unes
problemàtiques determinades de violència que ha patit el
professorat. I dic «publicitat» perquè no va al meollo de la
qüestió, sinó va a donar simplement unes formes externes
per a dir-los que se preocupen d’això, però que al mateix
temps no aporten vostés absolutament res.
De fet, hi ha un altre bloc d’esmenes que van destinades,
i que algunes vostés mos han transaccionat i tal..., però que
no les posaven com a, doncs, per exemple, la número 5,
que vostés han transaccionat ara, però que vostés
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
s’oblidaven de parlar del suport de la Generalitat valenciana a la tasca del professorat. No tenim encara postura respecte, per exemple, a la número 8 que presentem nosaltres,
quan parla d’incloure un apartat en l’article 4, en el text dir:
«a ser respectats i rebre un tracte adequat també per part de
l’administració». No m’han contestat. Vull dir, la primera
que ha de manifestar el respecte degut a una autoritat, que
és el professorat, és la mateixa administració, que faça
constància expressa d’això, demanem que hi haja constància expressa com el reconeixement a la llibertat de càtedra.
Això és autoritat per al professorat, reconéixer que la seua
opinió té valor i reconéixer la llibertat de càtedra. Això és
donar-li autoritat real al professorat.
També, com diem en l’esmena número 12 que hem
presentat des de Compromís, afegir que se tindrà també la
col·laboració necessària per part de les administracions
públiques, perquè parla de col·laboració, que
l’administració pública, que vostés, el govern, que la conselleria es mulle.
Indubtablement hi ha una intencionalitat que nosaltres
no podem permetre, i ho tréiem en l’esmena número 18, en
l’article 4. Vostés quan parlen dels taulers d’anuncis i diuen
al final «a fi d’evitar en especial que servisquen de suport a
conductes injuriosos u ofensives per al professorat i la resta
de membres de l’administració educativa».
A vore, si no sabérem de què parlem jo estaria totalment d’acord. Estic totalment d’acord que en els taulers
d’anuncis no es permeten conductes injurioses ni ofensives per a ningú. Però és que això amaga un altre sentit,
senyories, això amaga impedir la llibertat d’expressió,
l’accés a uns taulers. Perquè parlem d’un fet, parlem d’un
fet. I si un mal té una llei irremeiable és que la llei se faja
en funció únicament d’un fet particular. La llei ha de tindre en consideració els fets generals. I vostés fan una llei
per a justificar una conducta que a més ha sigut suspesa, i
dic suspesa per dir-ho fi, en la nota que parlem
d’educació, l’han suspés en eixa conducta pels mateixos
tribunals. I els ha dit que no tenen raó. I ara se proposen
buscar un text legal en l’excusa, imagine’s vostés el que
els importa l’autoritat real del professorat, en l’excusa de
donar-li autoritat al professorat i reconéixer eixa autoritat,
posen un fet que va contra la llibertat d’expressió del mateix professorat.
Mire, no ho dic jo, ho diuen els tribunals, ho diuen els
tribunals. Sí que és veritat que han recorregut i tal. Però de
moment és el que tenen. I avui volen vostés donar-li cos legal a actuacions irregulars de la mateixa conselleria.
Ja hem parlat del que és la presumpció de veracitat i,
com dia en el mateix concepte d’implicació de
l’administració, hem demanat un punt en qual parle de les
mesures de suport al professorat en l’exercici de les seues
funcions, l’increment del servei d’assessorament, en la defensa jurídica, en el servei de prevenció de riscos laborals,
de riscos laborals, en les mesures de suport per tal de garantir la jubilació parcial prevista en la Llei 7/2007. Mire,
això és reconéixer autoritat..., no ja autoritat, simplement
els drets, i dir ens preocupem de vosaltres, dels professors.
Vostés, està previst legalment, però no s’aplica pràcticament mai.
Una aplicació correcta també dels plans de convivència.
Pla específic de formació en estratègies i tècniques de gestió de la convivència. Vull dir, tot el que se dedica en solució de conflictes, preparació del professorat en relació a estes circumstàncies i donar-los la màxima preparació i
formació per a saber resoldre els conflictes, és una forma
de donar-li davant l’alumnat una gran professió, un gran reconeixement, una gran autoritat al mateix professorat.
Pàgina 3
De vegades, al final, quan parlem d’estos... Sí que és veritat –si me permet, encara que siga mencionar-ho, com és
en pla positiu–, el senyor Castejón davant de mi parlava
que parlaríem també del significat de la paraula «autoritat»
en el concepte de la llei. Efectivament, eixe haguera sigut
el primer debat. Quin concepte tenim nosaltres, i vostés,
cadascú, d’autoritat? Possiblement, segur, trobaríem coincidències. Però també és segur que trobaríem divergències
en eixe mateix concepte d’autoritat. De fet, no hi ha un
únic concepte d’autoritat, no hi ha un únic concepte
d’autoritat.
De fet, el fet de dir, farem una llei per a donar-li
l’autoritat al professorat, prové d’un concepte medieval
d’autoritat, aquell moment en què se considerava que
l’autoritat era per infusió divina. Avui, eixe concepte està
molt lluny del que almenys Compromís assumix. El nostre
concepte d’autoritat és el que se basa en l’autoritat moral,
en la superior preparació, en la capacitat, com he dit, de donar solució als problemes que se van produint, i en este cas
dins d’una classe.
I lògicament, en última instància, en última instància,
quan no hi ha hagut eixe reconeixement serà el reconeixement d’eixa autoritat per part de l’administració educativa.
Però això és l’últim pas. Els passos previs, com he dit,
és un concepte d’autoritat actual, no un concepte medieval,
que és el que mos porten vostés. Hem fet la llei, ja sou autoritat, malgrat les altres consideracions que he dit al principi del que significa també fer aquesta llei.
Malgrat això, ho agarrem seriosament, el que tenim en
les mans, que és la llei, el projecte de llei. No ens conformem que estiga feta. Demanem que hi haja en les disposicions addicionals el cost de la creació d’una comissió de
valoració i seguiment, en la qual estaria representada lògicament la conselleria, també els pares i mares, també el
professorat, també les organitzacions sindicals. I ahí és important.
Ací haguérem tingut una transaccional importantíssima
a fer. Esta té molt de significat. El fet que vostés no (inintel·ligible) ... demostra clarament quina és la seua voluntat.
La seua voluntat és arribar i poder contar: «Hem aprovat la
Llei d’autoritat del professorat.» I dir, la gràcia divina diu
que els professors són autoritat a partir de la creació de la
llei. Indubtablement, la gràcia divina, en este cas, és el
Consell de La Generalitat i el seu president, lògicament, i
el seu conseller.
I simplement, per acabar, demanem també que s’impose
la necessitat de garantir la defensa davant qualsevol possible
agressió de la mateixa administració, perquè hi han agressions d’alumnat, però també –i hem parlat fa poc d’una, en
relació a un tauler d’anuncis–, qui defén al professorat de les
agressions que la mateixa administració fa. Ningú en este
moment. Per tant, no estaria de més que eixe seria un reconeixement total, total, de l’autoritat del professorat.
Per a concloure, com a conclusió, senyories, simplement
tinc de dir: estes esmenes intenten millorar una llei que difícilment és millorable. Per què? Perquè, referint-me a la meua
intervenció, a l’inici de la meua intervenció, està clar que no
va a canviar absolutament res del que hi ha. No és ni tan sols
una declaració d’intencions, senyories. És una llei en realitat
buida de contingut i que difícilment és millorable.
Presentem les esmenes perquè el procediment en el qual
estem és l’únic que podem fer, però el que corresponia és realment la retirada d’esta llei, la retirada d’esta llei, cosa que
estes Corts ja han discutit i, per tant, no anem a tornar a dir.
Gràcies.
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
La senyora presidenta:
Gràcies, senyoria.
Per a exercir el torn en contra, té la paraula
l’il·lustríssim diputat senyor Mariano Castejón. Té la paraula.
El senyor Castejón Chaler:
Moltes gràcies, senyora presidenta.
En primer lloc, mire, lamento sincerament que vosté
afronte esta llei sense la il·lusió necessària. Sembla com si
tirés la tovalla abans d’afrontar un tràmit parlamentari, com
és el debat d’una sèrie d’esmenes, perquè vostés presenten
aquelles propostes, aquelles esmenes, en definitiva, que puguen millorar la llei. Però diu que si no és millorable, jo
quasi quasi diria: per a què seguir parlant. Mosatros estic
aquí precisament per a millorar una llei que mosatros hem
aportat perquè considerem que és tot el contrari del plantejament que vosté ha fet.
Mos parla com si això sigués una llei medieval. El que
no li puc consentir de cap manera és que intente compaginar autoritat, en esta llei d’autoritat que presenta el
Grup Parlamentari Popular, amb arguments medievals.
Mire, no. És completament propera a la problemàtica que
ens troben avui en dia a tots els centres educatius. Jo diria que davant del que mos dia vosté de medieval, és contemporània.
També fea referència... qüestionava una mica què és el
que es puga entendre, per part del Grup Parlamentari Popular, per autoritat. Jo ho vaig dir el dia que vam defensar
l’esmena a la totalitat. Ho tenim claríssim, ho tenim claríssim. Si presentem aquesta llei és perquè hi ha una problemàtica social, perquè per part jo diria de tots els estaments educatius se mos demana una presa de posició, que
de forma jo diria valenta ha agafat el Partit Popular presentant aquesta llei. I pensem que aquesta llei d’autoritat no...
per a res allò de medieval que vosté mos dia. És a dir, mosatros pensem que l’autoritat cal exercir-la amb un respecte, és a dir, amb l’exercici de respecte i respecte mutu,
mutu entre el mateix professorat, en tot l’estament purament docent, l’alumnat i, naturalment, els pares.
Parlava com si sigués allò de mando y ordeno. No. Ja li
vaig dir en el seu moment que l’obediència mosatros pensem que és una reacció que té d’haver, però sempre com a
una resposta a la confiança, una resposta que té de sorgir
del respecte, i no precisament amb este ordeno y mando
que vosté volia aparentar que se pretén imposar en esta llei.
Ha fet... ha explicat moltes esmenes... Ha parlat
d’algunes esmenes així en concret i altres se les ha saltades
aixina una mica en banda. En principi, agrair-li que part de
la seua formació s’haja acceptat la transaccional de tres esmenes que s’han presentat, concretament per a la mesa, que
sàpiga les numerades amb la número 5, la número 12 i la
número 18. Són acceptades pel Grup Compromís i, per
tant, ja tenim un punt d’unió.
Per tant, ja podríem seguir treballant per si poguéssem
arribar a una aprovació conjunta, però que sembla, donada
la seua postura, que va a ser impossible. Va a ser impossible perquè des del primer moment vosté s’ha instal·lat dient
que és una llei que se presenta simplement com a publicitat, que no va a aportar res possible. Mire, simplement
l’únic que cal fer és una vegada la llei estiga aprovada, que
s’aplique i tot allò que ordena la llei que s’aplique. Ni més
ni menys. No volem res més. Ja en seria prou, ja seria un
avanç molt importantíssim l’aplicació de la llei.
Pàgina 4
Precisament, allò de donar publicitat, nunca más lejos
de la realidad. Precisament el que es tracta de solucionar
una sèrie, que, com insistim, ja ho vam dir en el seu moment, en el moment de la presentació de l’esmena a la totalitat, són manifestos i que la societat mos demana, almenys, una presa en consideració, una postura ferma, que
sembla que per part del seu grup parlamentari no estan
disposats a arreplegar.
En algunes esmenes vosté ha fet referència com si... Bé,
en principi, mos parlava, per exemple, en la primera, mos
parlava d’intentar reconéixer la labor del professorat docent
amb autoritat i establir unes condicions bàsiques per a
l’exercici de les seues funcions docents. Jo pense que això
és el que determina precisament l’objecte d’aquesta llei.
Per tant, esmenes que vosté mos presenta, de modificació del text, que no millora... –i vaig en fer-ho en general–,
aquelles propostes de modificació que pensem que no millora la redacció del text presentat per la nostra llei, no
anem a acceptar-ne cap, com ja li ho hem dit anteriorment.
Algunes esmenes a què vosté mos ha fet referència, concretament... –ja no parlaré de les que ja ha acceptat–, però insistia molt en l’esmena, concretament, número 8, que és la
que fa... Diu: «Cal afegir en l’apartat...» És l’esmena número
8, la que fa referència al punt número 1 de l’article número
4, de la que vosté ha parlat, que diu: « ...a ser respectats i rebre un tracte adequat per part de l’administració.» I vosté insistix molt.
Mire, el que nosaltres fiquéssem esta... poguéssem assumir aquesta redacció que vosté fa en este article, seria com
no reconéixer, no reconéixer que... Bé, pensem que no procedix. No procedix. Per què? Perquè el contingut d’esta ja
es troba realment assumit en l’apartat a) dins del mateix
punt i este mateix article. I diu: per què? Perquè ja se dóna
per entés que cal sempre rebre un tracte adequat i, naturalment, ser valorats per la comunitat educativa i per la societat en general en l’exercici de les seues funcions. Ja està redactat. Per tant, ja considerem que no coincidim en aquesta
postura.
També vosté ha incidit molt en la llibertat de càtedra. És
que jo penso que aprofitar una llei... allò... aprovechando
que el Pisuerga pasa por Valladolid, intentar parlar d’una
sèrie de coses. Mire, la llibertat de càtedra està reconeguda
ja en la nostra Constitució, en la secció I, del capítol II, del
títol I, dels drets fonamentals i les llibertats públiques. Si
ara vosté volgués tornar a incidir, bé, també té de dir que...
També s’arreplega el que vosté ha parlat de la llibertat de
càtedra, s’arreplega de forma expressa en la legislació bàsica de l’estat, concretament, en la Llei orgànica 8/1985, del
dret a l’educació. Ja s’arreplega. És a dir, com si volguéssem parlar una altra vegada del mateix.
I, no obstant això, aquesta llibertat de càtedra no es troba dins de l’objecte de la futura llei d’autoritat del professorat, és que no és motiu. Per tant, intentar reconéixer, per
una part, l’autoritat personal docent i establir les seues condicions per a l’exercici, no se per què li volia també afegir
allò de la llibertat de càtedra, no té res a vore. Per tant, tampoc podem acceptar aquesta esmena.
Afortunadament, mos ha acceptat una transaccional que
fea referència a la col·laboració necessària per part de les
administracions públiques. Mire, en alguna cosa hem arribat a acord. Perquè com a agents de la col·laboració necessària amb el personal docent, únicament, a vegades, únicament pensar que les administracions públiques se puguen
considerar... el que és l’estament docent, no. També cal
pensar que esta col·laboració mútua també cal arreplegarla..., cal pensar en altres agents que també formen part de
tot este col·lectiu educatiu, com puguen ser els pares, les
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
mares, l’alumnat, inclús el personal que forma part dels estaments educatius, encara que no siga personal docent. Per
tant, agraïm aquesta posada en comú.
Algunes coses que vosté mos ha qüestionat... –passo per
alt ja les esmenes que mos han acceptat en forma de transaccional–, però alguna que m’ha cridat l’atenció, en què
vosté s’ha esplaiat en el tema del tauler d’anuncis. Mire, la
conselleria, la Conselleria d’Educació, la que és competent
en matèria d’educació, per damunt de tot, el que ha de fer
és garantir en el seu àmbit, en el seu àmbit d’actuació, naturalment, l’ús adequat de tots els espais públics. I un
d’estos espais públics són precisament els taulers
d’anuncis. I tot això ho té de fer, perquè no se pot saltar la
llei a la torera, ho té de fer de conformitat amb la legislació
tant laboral com administrativa, que avui per avui és
d’aplicació. Per tant, jo no sé per què vosté busca fantasmes on no n’hi han. És a dir, aquí... Diu que «si obeïx a un
punt puntual.» Això són les seues paraules.
El projecte que mosatros avui presentem, el projecte de
llei, en este apartat concretament, el que pretén precisament
és mantindre un adequat clima escolar en tots els centres,
evitant precisament un exercici que moltes vegades és abusiu en la utilització dels taulers d’anuncis que puguen interferir en el bon funcionament del sistema educatiu i que
moltes vegades el que fa és atemptar i vulnerar drets fonamentals i llibertats reconegudes en la mateixa Constitució,
en l’Estatut d’autonomia i en la resta d’ordenament jurídic.
Això és el que pretén regular aquesta llei.
Per tant, este objectiu, el de salvaguardar estos drets individuals i col·lectius, correspon als membres de la comunitat educativa. I, per tant, cal permetre que s’aconseguisca
una protecció real i efectiva del professorat i la resta de
membres de l’administració educativa. I això és el que precisament pensem que queda reforçat per mitjà d’aquesta incorporació en este precepte d’esta futura llei.
Jo crec que amb això li haurà quedat perfectament clar el
perquè fem esta incidència tan puntual, en la qual vosté ha
perdut quasi, o ha guanyat, dos o tres minuts parlant d’això.
Algunes de les consideracions que també vosté fea en
les esmenes que vosté ha presentat, algunes... Allò de la
presumpció de veracitat. Mire, sembla que... Jo no sé si
vosté realment aposta per donar-li l’autoritat, per donar-li el
reconeixement que el professorat avui per avui en la Comunitat Valenciana, este reconeixement d’autoritat necessita.
No sé si realment aposta. Perquè ficar en dubte la presumpció de veracitat dient que com això ja ho contempla les lleis
actuals, ja no fa falta que hi haja una llei que ho reflectisca.
Jo penso que en un moment donat, si tenim una reglamentació amb el rang de llei dins la nostra comunitat, que marca clarament quines són... És a dir, on pot emparar-se,
podíem dir, el professorat, en este cas, mantingut per fons
públics, que després parlarem entre públic, privat, entre privat concertat i no concertat... Si realment sap on pot emparar-se, molt millor per a tot l’estament educatiu, per a tot
l’estament educatiu, no només per al professorat.
Per tant, el que jo penso que tindria de fer és llegir en el
dictamen de l’avantprojecte... El Consell Jurídic Consultiu ja
mos ha ficat un dictamen que el que fa és establir que «el reconeixement d’esta presumpció de veracitat ha de ser-ho –i
ho diu, ho diu clarament–, ha de ser-ho només als efectes i
en el marc dels expedients disciplinaris –estic llegint textualment–, instruïts en tals centres docents privats en relació a
l’alumnat, en virtut de la relació de subjecció especial existent entre este i el professorat, sense eficàcia fora de l’àmbit
intern i disciplinari del centre docent. Per això, aquesta esmentada presumpció s’ha de preveure en els reglaments interns de funcionament dels centres docents privats.»
Pàgina 5
És a dir, aquelles coses que vosté fica en dubte, la mateixa llei ja contempla de quina manera es poden solucionar.
Per tant, el que té de fer vosté és recolzar la llei i que
s’aplique tal com està redactada. (Veus) Si me permet, seguiré explicant-li alguns d’estos plantejaments que vosté ha
anat fent.
La senyora presidenta:
Señorías, por favor, respeten el turno de palabra.
El senyor Castejón Chaler:
Una esmena que –no sé– s’ha negat en redó, concretament l’esmena número 34 que mos fea el Grup Compromís, on diu que els centres..., fea referència als centres
mantinguts amb fons públics. I vosté el que vol llevar és
simplement el capítol de fons, és a dir, que siguen realment (inintel·ligible) ... Mire, l’extensió de la defensa
jurídica –i també ho diré claret, perquè també insistix
moltes vegades en el mateix–, l’extensió de la defensa
jurídica i protecció en els procediments que se seguisquen
davant qualsevol ordre jurisdiccional, no sol al professorat dels centres públics, insistixo, no sol al professorat
dels centres públics, sinó també al personal docent dels
centres concertats, és una de les mesures legals adoptades
per este projecte de llei per a protegir i reforçar al professorat en les funcions docents, que aixina preveu, concretament, l’article 108.4 de la llei.
Per tant, jo no sé per què vosté té interés de dir-li al
professorat que està a l’ensenyament concertat que no
l’emparem de res. No. No existix... S’establix, evidentment, una distinció. Hi ha una distinció claríssima que un
només podrà ser quan es contempla la prestació d’un servici públic a l’educació i que es realitza dins d’un centre
públic concertat. No sé per què la intenció de ficar-lo en
dubte i sempre donant la sensació que només és publicitat
i a l’hora de la veritat la llei no es podrà aplicar, no es
podrà aplicar. Jo penso que esta publicitat negativa l’està
portant a terme vosté en contra d’un plantejament que per
part de la llei s’està portant a terme de forma clara. És a
dir, la llei no té massa article, la llei és fàcil de llegir i és
fàcil que en el seu moment tot el professorat la puga assumir, i està ahí. I el que no contempla la llei és que no està
en la llei. Per tant, no anem a ficar-li problemes abans que
sorgisquen.
Algunes coses més que també, en el poquet temps que
em queda... El que tampoc voldria deixar jo passar és la
proposta, que no mos ha acceptat, una de les transaccionals, concretament la que fa referència a l’exposició de motius, en què no se vol llevar el que és l’apartat de... de
caràcter públic, que és la que fa referència..., és l’esmena
número 56, concretament, de supressió, perquè no..., al final no ha segut acceptada, perquè el text..., el text que
vosté presenta, (ininte l·ligible) ... número..., insistixo,
(inintel·ligible) ... del projecte de..., al que és l’exposició de
motius, considera, (veus) a part que se diu que se considera
adequada i contribuïx a reforçar i potenciar el prestigi que
correspon al personal docent, que supose que en això estem
totalment d’acord, però el que vosté no..., de cap manera
vol considerar el que quede només la condició d’autoritat
pública. El terme «pública» sembla que..., no sé, que li
sembla que no és procedent en este punt concret, en este
punt concret de l’exposició de motius.
Mire, el text, pensem que si llevéssem lo més..., podíem
dir, este qualificatiu de «pública», el text estaria molt més
adequat i realment contribuiria encara més a reforçar o po-
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
tenciar el prestigi que correspon al personal docent. I únicament penso que caldria suprimir només la paraula «pública» quan es refereix a este reconeiximent de la condició
d’autoritat i..., mire, també, ¿per què diem això? Perquè
mos veem d’alguna manera avalats en el dictamen que ha
fet el Consell Jurídic Consultiu, que diu que la condició
d’autoritat, d’acord amb el que disposa este dictamen, seria
molt més àmplia llevant-li la condició de «pública».
Per tant, en esta transaccional nosaltres accediríem en
això i és un plantejament que li demanaria que el tornés a
fer, per si en el seu moment considerés que pugués acceptar-lo.
I el que no podem oblidar en cap moment és quin és
l’objecte d’aquesta llei. L’objecte d’aquesta llei, insistixo,
és, doncs, reconéixer una altra vegada més que l’autoritat
del professorat en l’establiment de les seues condicions bàsiques de treball, en les seues condicions bàsiques de
l’exercici de l’educació, tal com se replega en l’exposició
de motius, doncs, tinga una reconeiximent institucional i
legal de l’autoritat del professorat. Esta és la funció bàsica.
És a dir, intentar col·locar dins d’esta llei altres coses com
tots los temes de formació, que si mos dóna temps podríem
per a un altre moment, que ja estan regulats en altres apartats de la llei d’educació i ja n’hi han altres apartats com
puga ser els Cefire en el que és la formació o riscos laborals, és intentar col·locar coses, buscar excuses de mal pagador per a no donar suport a una llei que, tal com està escrita, insistixo, l’única cosa que tindríem de fer és que, en
el seu moment, quan estiga aprovada, se puga portar a terme i puga ser complida.
Res més i moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Una vez debatido, se han presentado tres enmiendas
transaccionales, procederemos primero a la votación de las
enmiendas transaccionales. ¿Votos a favor? 15 votos. Ahora pasamos... Mayoría.
Vamos a votar el grupo... (Veus) Dígame, señoría. (Una
diputada intervé sense micròfon; veus)
Venga un momento aquí y lo vemos. (Pausa)
Señorías, a ver, vamos a proceder. El grupo de no adscritos pide la votación agrupada, ¿eh? (Veus) La 1, la 4, la
56 y la 64. ¿Votos a favor de estas enmiendas? 6. ¿Votos en
contra? 8. ¿Abstención? 1.
El siguiente bloque ya es el resto... (Veus) Es que no las
tengo. (Veus) Perdonen, la 45, es que no... (Veus) Me lo
acaba de decir ahora. La 45, por favor. ¿Votos a favor? 2.
¿Votos en contra? 8. ¿Abstención? 5.
Vamos a... Les rogaría a los portavoces que si quieren,
las agrupaciones, que si son tan amables de ir pudiéndomelas pasar, por agilizar, si es tan amable.
Y ahora, ya, no tienen ningún grupo más, el resto de las
enmiendas. ¿Votos a favor? 7. ¿Votos en contra? 8. Quedan
desestimadas.
Y seguimos con el siguiente grupo de enmiendas que
presenta la Agrupación de Diputados y Diputadas No Adscritos, y, para su defensa, tiene la palabra la ilustrísima diputada doña Marga Sanz Alonso. Tiene usted diez minutos.
La senyora Sanz Alonso:
Sí, muchas gracias, señora presidenta.
Pàgina 6
Esquerra Unida en la enmienda a la totalidad que presentó en el pleno hablaba de que este proyecto de ley era
un proyecto ineficaz porque entendíamos que no añadía demasiado a la consideración del profesorado como autoridad
y, por otra parte, tampoco sentaba en toda su extensión las
bases para mejorar la convivencia en aspectos que nosotros
luego hemos tratado de introducir con enmiendas, como
luego explicaré.
Por otra parte, también entendíamos que era un proyecto
de ley inútil y empeñado..., porque estaba empeñado en dar
autoridad al profesorado, cuando el profesorado, digamos,
de la..., funcionario, tiene en estos momentos reconocido
ya el carácter de autoridad, porque se lo da la Constitución
en su artículo 27 y la legislación que luego de ahí se deriva.
Por tanto, nosotros nos hemos encontrado ante un proyecto
de ley que juega, y pongo el «juega» entre comillas, ¿no?, a
la ambigüedad con el término de «autoridad». Entonces,
cuando se sabe que el profesorado de centros privados, tanto sostenidos con fondos públicos como no, nunca podrá
tener reconocido por ley el carácter de autoridad pública y,
por tanto, parece que sea un proyecto de ley más de hacer
propaganda que de, realmente, resolver los problemas realmente que se pueden dar en relación a la convivencia y en
su implicación hacia el profesorado, ¿no?
Por tanto, si realmente quisiéramos que el profesorado,
o quisieran ustedes que el profesorado de la privada, concertada o no, tuviera carácter de autoridad pública, lo que
se tendría es que modificar el Código penal y, por tanto, en
ese sentido, ustedes deberían presentar en el Congreso de
los Diputados las modificaciones pertinentes.
Por tanto, yo he querido hacer esa introducción para poder enmarcar las enmiendas que, luego..., y que comparto
en gran parte con el compañero que me ha precedido, pero
es que ustedes luego lo que hacen, al saber que esto es imposible que sea reconocido por ley, llevan a reglamentos internos el reconocimiento de la autoridad del profesorado, el
reconocimiento de la veracidad ante la posibilidad de conflictos, cuando yo les puedo decir que el reglamento dirá lo
que diga, pero la ley dice lo que dice, y cuando llegue un
momento en que un conflicto en un centro público pueda
trasladarse ante un tribunal, e implique a un profesor, el
juez no va a actuar de acuerdo al reglamento interno, sino a
lo que diga la ley.
Por tanto, ahí aparece, por tanto, una serie de contradicciones que nosotros entendemos que, al final, si este proyecto de ley no reconoce que el profesorado funcionario
tiene carácter de autoridad y el profesorado de centros privados no lo tiene, pues, realmente, lo que estamos haciendo
es dejar sin la protección adecuada al profesorado de los
centros privados, concertados o no, que tienen derecho a
estar protegidos frente a este tipo de..., frente a un posible,
como dice el proyecto de ley, agresión física o moral, ¿no?
Por tanto, no es que nosotros nos neguemos, el problema
es que, si esto es así y hay una desigualdad en la protección
que la ley da a un funcionario profesor que otro que no lo
es, pues, de alguna forma eso se tendrá que compensar, y
eso es a lo que debería haber entrado la ley, pero diciéndolo
claramente, diciéndolo claramente y no jugando con las palabras. Por tanto, nosotros también hemos introducido otro
tipo de enmiendas, luego las explicaré, porque entendemos
que la autoridad del profesorado no se deriva solamente de
un reconocimiento por ley, sino del reconocimiento que la
administración le da y que la sociedad percibe de él y, por
tanto, en el ejercicio de sus funciones debe ser dotado de las
mejores condiciones para poder desarrollar su trabajo, para
poder actuar frente a los conflictos y, por tanto, estar respaldado por la administración y por el conjunto de la comuni-
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
dad educativa. Por tanto, ahí también introduciremos otro
tipo de enmiendas y un apartado nuevo.
En el capítulo I, disposiciones generales, que, efectivamente, hemos presentado siete enmiendas, de las cuales hemos transaccionado tres, sobre todo las que hacían referencia a la necesidad de que la conselleria y la administración
protegieran la labor docente del profesorado, pues, creo
que ahí nos hemos podido poner de acuerdo en una formulación de principios, pero no nos han reconocido una enmienda que nosotros hemos hechos introduciendo la libertad de cátedra, que, efectivamente, está reconocido por la
ley, pero que en la práctica es el origen de muchos conflictos, porque han aparecido muchos conflictos en el seno de
la comunidad educativa, porque puede haber padres o
alumnos que no estén de acuerdo con la orientación que da
un profesor en la materia que explica. Por tanto, no es que
la libertad de cátedra no se reconozca, sino que se debe introducir como un elemento para garantizar la autoridad del
profesorado y, por tanto, que padres, alumnos y el resto de
la comunidad educativa tengan en consideración este derecho del profesorado a la hora de organizar las clases.
Mire, nosotros también hemos hecho la enmienda, y lo
dijimos en el pleno, al famoso tema del tablón de anuncios.
En primer lugar, porque los tablones, como dicen, jamás
podrán ser soporte de conductas injuriosas..., bueno, pues,
los tablones, en todo caso, deberían rectificar, «no deberán
ser soportes de carteles, documentos, anuncios, de imágenes injuriosas», porque los tablones no soportan conductas
injuriosas.
Pero, en todo caso, cuando hablamos de anuncios y documentos que pudieran ser injuriosos, estamos hablando ya
de la libertad de expresión, y los derechos a la libertad de
expresión sí que están regulados constitucionalmente y por
decisiones judiciales y no por la apreciación subjetiva de
un conseller, de un inspector o de cualquier otra persona
destinada a fiscalizar si ahí se dice o no se dice. Por tanto,
los equipos directivos ya son los que en cada centro se encargan de que esas cuestiones se gestionen y tienen,
además, las referencias jurídicas adecuadas y legales para
poderlo hacer.
Al capítulo II, protección jurídica del profesorado, hemos presentado seis enmiendas, y realmente es aquí donde
nosotros hemos encontrado que hay mayores contradicciones y redactados extraños, ¿no? En el artículo de autoridad,
no se entiende que digan que en los centros privados la
condición de autoridad quedará limitada al ámbito interno
y a las relaciones del profesorado y el alumno... Deberán
justificar por qué la enseñanza privada restringe los efectos
de autoridad al recinto escolar y excluye, dentro de ese recinto, a las familias y a los tutores legales. Eso, por ahí.
Y ya que hablan de dignificar al profesorado, deberían
asumir que defender al profesorado de la enseñanza privada también se le..., que al profesorado de la enseñanza privada también se le puede dañar en su integridad física y
moral en el centro por parte de un tutor o también por parte
de un padre..., familiar de los alumnos.
Luego, en el artículo de presunción de veracidad, ustedes saben que el profesorado de privada no puede ser catalogado como autoridad y se le puede..., y, por tanto, no se
le puede atribuir presunción de veracidad a priori, pero
como ustedes han incluido en esta ley al profesorado de la
privada, su presunción de veracidad la hacen depender de
un reglamento interior que, como antes decía, carece de valor jurídico. Cuando llegue el conflicto a un tribunal, el
juez juzgará no por el reglamento, sino juzgará por lo que
dice la ley.
Pàgina 7
Y, mire, en el de la asistencia jurídica del profesorado,
el artículo que nosotros hemos presentado una enmienda,
pues, la Ley 10/2005, del 9 de diciembre, no contempla
que a los profesores del profesorado de la enseñanza privada concertada o no, entre dentro de los términos establecidos por el artículo 11, que lleva por título «Defensa y
asistencia letrada de autoridades y personal al servicio de
La Generalitat». No es que se les niegue, es que no lo
contempla y, por tanto, si no están incluidos en la ley, no
es que nosotros lo estemos denegando o mi compañero en
su intervención anterior lo haya denegado, es que la ley
no lo contempla.
Por tanto, ustedes a lo mejor sí que podrían, y lo podríamos hacer de cara al pleno, incluir algo así como que los titulares de los centros privados garantizarán la asistencia letrada gratuita a su profesorado, y para ello contarán con la
ayuda económica de La Generalitat, por lo menos para poderse acoger a la defensa y a la asistencia jurídica al profesorado de la privada..., de la escuela privada, de la enseñanza privada, que pudiera tener algún tipo de problema.
Luego, en reparación de daños y desperfectos, también
subsidiariamente deberían estar asumidos por los padres y
tutores, porque los alumnos no tienen muchas veces dinero
para poder responder. Y, luego, bueno, hay otras enmiendas
que entran dentro de este, de la responsabilidad..., bueno, la
supresión del término «concertado», esto, me parece que
había algo por ahí, pero, bueno.
Y, luego, nosotros sí que planteamos también la introducción de un capítulo nuevo de medidas de apoyo al personal en el ejercicio de sus funciones, que también, como
entendemos nosotros que la autoridad del profesorado
debe trabajarse, es en base a que el profesorado tenga un
formación para abordar los conflictos, que haya personal
educativo en los centros públicos y en los centros privados especializados en tratar los conflictos en el aula o los
conflictos de convivencia, que la conselleria ofrezca servicios de asesoramiento al profesorado en términos de
convivencia y de conflictos... Es decir, una serie de..., que
están ahí, detallados, en concreto, y que ayudarían a que
el profesorado tuviera un respaldo real por parte de la administración para formarse y para poder actuar frente a
los conflictos, que es lo que en muchas ocasiones falta en
los centros públicos.
Y, en ese sentido, nosotros creemos que se puede mejorar la ley. Que la ley de cara al pleno, este proyecto de ley
de cara al pleno, podría contar con acuerdos de los grupos
precisamente para facilitar o para permitir amparar, dentro
de lo que la ley reconoce, un servicio jurídico determinado
para proteger al profesorado de la enseñanza privada de posibles conflictos en el centro. Y yo creo que ese es el elemento fundamental, ese junto con el apoyo a los profesores
en los temas de resolución de conflictos.
Muchas gracias.
El senyor president:
Muchas gracias, señora Sanz.
Por parte del Grupo Popular tiene la palabra don Mariano Castejón.
El senyor Castejón Chaler:
Moltes gràcies, senyor president.
Ens ha repetit alguna cosa més que el que podíem dir
el seu ideari que en el moment que es va presentar
l’esmena a la totalitat va ser, podíem dir, el tronc més important de la seua defensa i avui es manté en ells. Natural-
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
ment, això es diu coherència i nosaltres la respectem.
Respectem aquesta coherència que té, perquè el plantejament podia ser diferent.
Jo en el que incidiré és en algunes coses que em sembla
que o no ha fet una lectura adequada o esta incoherència
que vostés veuen en alguns paràgrafs de la llei pensem nosaltres que no és així, que no és així. Precisament, sobretot,
tant vosté com el grup Compromís feia abans, sembla que
intentem amb la presentació d’esta llei donar a entendre
que tots els col·leges privats tindran un recolzament jurídic
per part de La Generalitat, quan la llei, si vosté la llig, contempla que no és així. Però sí que marca les pautes perquè
puga haver esta defensa jurídica. I l’únic que dic jo és que
el que cal fer és llegir la llei i aplicar la llei.
En algunes de les esmenes que vosté també ha fet referència, bé, quant a la llibertat de càtedra no vaig a repetirli les mateixos arguments que li he repetit abans al Grup
Compromís, perquè l’esmena pràcticament és la mateixa.
El que està clar és que no es troba dins l’objecte d’aquesta
futura llei d’autoritat del professorat. I, per tant, ja li he explicat abans on i de quina manera, des de la Constitució
fins a la llei orgànica, s’arreplega el que vosté dia de la llibertat de càtedra. Per tant, ja no entraré una altra vegada a
explicar el mateix.
Coses que vosté ha fet referència de forma molt puntual,
sí que m’agradaria contestar-li de forma molt puntual. Per
exemple, també insistia una altra vegada en el tauler
d’anuncis. I és una de les esmenes que estan igual, igual,
quina casualitat, que estan amb la mateixa redacció i caldria vore d’on ha vingut aquesta esmena i on ha arribat. Ho
sabem. Però, en definitiva, per a no repetir els mateixos arguments que li deia a Compromís... Jo repetixo que si alguna cosa ha de tindre clara l’administració, en este cas
l’administració educativa, i en el moment que per part nostra cal en este cas presentar una reglamentació, presentar
una llei, és precisament la de salvaguardar tots els drets,
tant els individuals com els col·lectius d’aquesta comunitat
educativa. I per això, insistixo, aquesta puntualització en
l’articulat de la llei que reforce aquestos plantejaments als
quals vosté fea referència.
Algunes de les coses que vosté mos dia, sobretot quan
fea eliminar en alguna esmena, concretament l’esmena número 26, que pretén eliminar un paràgraf de l’avantprojecte
de llei, que diu concretament: «En els centres educatius privats la condició d’autoritat del seu personal docent quedarà
limitada a l’àmbit intern i disciplinari de les relacions entre
el professorat i l’alumnat.» Precisament és el que jo li dia
abans. És a dir, que la llei el que pretén és que quede molt
clar fins on arriba. El que tenim claríssim és que professor
de l’escola pública o de l’ensenyament públic, pel simple
fet de ser un funcionari dependent en este cas de La Generalitat, la condició d’autoritat, com bé dia el senyor Pañella
i vosté ha arreplegat, ja la té. El que fem és regular-ho i de
quina manera i fins a on arriba. I en el cas dels col·leges
mantinguts amb fons públics també. I inclús en el privat. I
penso que recórrer a quin siga l’ideari i de quina manera el
seu règim de centre ho tinga plasmat, és una forma de solucionar problemes que avui per avui se donen. Jo penso que
donem un pas endavant i que vostés no volen reconéixerho. Però, bé, allà vostés.
També fea referència, i insistixen una i altra vegada, a la
presumpció de veracitat. I torno a dir-li el mateix. Si mos
llegim el dictamen de l’avantprojecte que mos fa el Consell
Jurídic Consultiu allí s’establix, i no voldria repetir-ho perquè temps no en tenim massa, el reconeixement que cal tindre del que s’anomena presumpció de veracitat i fins on pot
arribar. Per tant, que se mos diga que als col·leges que no
Pàgina 8
són públics, que són docents privats i són concertats en alguns moments mantinguts per fons públics, ho marca clarament. Públic per un cantó, ja el deixem a banda; col·legi privat concertat mantingut per fons públics, com no pot ser
d’una altra manera, un altre, i aquells privats també ho marca clarament de quina manera estes relacions entre
l’alumnat, les relacions entre el professorat i l’alumnat, sobretot estem parlant sempre de conflictes, quede regulat. Per
tant, jo penso que també la llei ho arreplega perfectament.
Allò de l’extensió de la defensa jurídica, també cal aplicar la llei, ni més ni menys, el mateix que li dia abans. És a
dir, presenten problemes on... Jo penso que si alguna cosa
ha fet aquesta llei és anar de forma detallada d’alguns temes puntuals... I, a més no mos anem a enganyar, són temes que avui per avui ja s’han plantejat, que a les escoles
s’han plantejats, és a dir, que hi han hagut juís
d’enfrontaments entre alumnat i professorat i que han arribat als jutjats i que hi han hagut les seues sentències i en alguns moments s’ha determinat que les agressions s’han
considerat com a faltes i altres com a delictes. És a dir, la
casuística ja la tenim, ja s’ha produït. Per tant, el que cal ficar és fre o almenys replantejar la situació que ens trobem i
intentar ficar solució, que és el que planteja, insistixo, una i
altra vegada aquesta llei.
Allò del cost econòmic, allò del cost econòmic que
vosté fea referència dels col·leges privats, també
s’arreplega; és a dir, és que no sé per què no volen reconéixer que, a pesar que la llei té un articulat molt curt, està replegant una casuística realment important.
Altres coses que vosté fea referència d’una forma així
més… Ahí sí que insistixen moltes vegades en el que és la
formació. Mire, torno a insistir. La funció d’aquesta llei no
és ni més ni menys, insistixo, la de reforçar l’autoritat del
professorat. Això no ho perguéssem de vista, no ho perguéssem de vista! Per tant, i tot allò que volguéssem introduir en la llei i que no estiga dins d’esta motivació, dins
d’este objectiu, que és el general, no dic que estiga malament, perquè en definitiva no està. Però plantejar aquí, per
exemple, intentar que en esta llei s’arreplegue tota una sèrie d’articulat... Vostés presenten fins a un capítol sencer de
quina ha de ser la formació del professorat o la formació
permanent del professorat. Perdone, això ja està regulat,
això ja ho tenim! Tenim una sèrie d’organismes, una sèrie
d’institucions que se preocupen d’això.
Jo he estat set anys a un Cefire i vuit anys d’assessor i sé
perfectament de què estic parlant i el qui està al costat
també ho sap perfectament. Me referixo que se puguen millorar aquestes relacions entre professorat i els serveis psicopedagògic i que se puga millorar, és a dir que hi haja més
quantitat o més pressupost per a la formació del professorat? No li ho discutixo. Però és que no estem parlant d’això
en esta llei. Per tant, jo penso que no podem perdre temps
intentant incloure una sèrie d’apartats en esta llei que no tenen res a vore en la llei. Per tant, els dic que penso que no
li ho podem acceptar per això.
El que sí que coincidixo tant amb vosté com amb el portaveu de Compromís és que el que cal plantejar-nos és que
la millora de les condicions laborals del professorat evidentment sí que millora les condicions per a poder treballar
i, fonamentalment, ¿quina millora cal buscar en esta llei?
Aquella que implica el reconeixement social de la seua tasca. I en això, tot l’articulat està bolcat en això. Per tant, tot
el que siga que fomente fonamentalment el prestigi i
l’autoritat anem en la bona línia. És a dir, no busquem necessitats al professorat o no anem (inintel·ligible) ... aquí a
que mos apareguen necessitats que són d’altra índole i que
no vagen emmarcades en este objectiu general.
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
Per tant, com li dia en el moment que li vam rebutjar la
seua esmena a la totalitat, nosaltres estem per a millorar les
condicions i les condicions del professorat en l’àmbit
d’aplicació d’aquesta llei. Perquè podíem fer algun resum i
podríem parlar que en estos deu o dotze anys la quantitat
que per part de la conselleria s’ha destinat per a la millora
de les condicions del professorat han sigut abismals. La
quantitat de cursos, cursets i accions formatives que fan per
a reciclar, a nivell general i fonamentalment en la resolució
de conflictes en l’aula, també són notòries. Hi ha inclús
fins a especialistes només dedicat a això. La trajectòria que
ha tingut la comunitat, en este cas el govern de La Generalitat, a través de la conselleria, en tota una sèrie des del mateix observatori al..., al... que va haver abans de la llei que
ara presentem, és a dir, al reglament que hi havia, és a dir,
tot ha sigut amb vista que el professorat es veja recarregat
d’este reconeixement que necessita per a impartir amb totes
les garanties la funció docent. I en això estem.
Que vosté me diga que és necessari aplicar-li encara
moltes més...? Fonamentalment, sempre quan parlem de reconeixements acabant parlant d’economia. Mire, jo penso
que, des de fa molts anys, La Generalitat, en este cas la
Conselleria d’Educació, està aportant millors mitjans materials, està donant millors condicions quant a infraestructures, és l’època en què s’està apostant més quant al nombre
de professors que hi ha més a les aules. És a dir, aquells
mitjans materials, aquelles matèries de reconeixement o
d’ampliació psicopedagògica cara els alumnes s’estan donant. Per tant, estem donant aquells mimbres perquè se
puga treballar d’una forma adequada. I, en canvi, n’hi ha
alguna cosa que fins ara no s’havia abordat, a la millor, de
la forma adequada, que és este reconeixement que necessita
avui per avui, perquè mos ho demana la societat, com és el
reconeixement de l’autoritat del professorat amb tot el que
això implica. I és el que realment aporta esta llei.
Per tant, jo penso que el que han de fer és mirar una
mica en general, passar una mica de postures partidistes i
vore si esta llei és positiva, per la situació que mos trobem
ara a la Comunitat Valenciana a nivell educatiu amb totes
les problemàtiques que apareixen, quant a agressions fonamentalment, i vorem que cal apostar jo penso que per una
llei. Per tant, algunes de les esmenes que vostés plantegen
que no aporten res al text les podien retirar, fins i tot arribar, ja sé que es planteja a la millor una cosa bastant complicada com per a presentar una esmena a la totalitat, però
que en definitiva és totalment positiva, segur que sí. I que
molt dels dubtes que vostés plantegen no tenen realitat de
ser, també ho veig.
Insistixo, i ho he dit més d’una vegada, aplicació de la
llei tal com està escrita amb aquestes esmenes que podem
arribar a un acord. I això és un pas positiu per al col·lectiu
de l’ensenyament i de l’educació, no només del professorat
sinó també de les famílies i també, naturalment, dels alumnes, que moltes vegades mos deixem de banda i el que més
mos interessa és la millor educació i el millor ensenyament
per a tot l’alumnat de la Comunitat Valenciana.
Res més i moltes gràcies.
La senyora presidenta:
Gracias, señoría.
Una vez debatido este grupo de enmiendas, por parte de
la agrupación de diputadas y diputados, me piden que se
vote separadamente la enmienda número 2. Por lo tanto,
¿votos a favor de la enmienda número 2? 6 ¿Votos en contra? 8 ¿Abstenciones? 1.
Pàgina 9
Vamos a votar el resto de las enmiendas. ¿Votos a favor?
7 ¿Votos en contra? 8.
Continuamos con la agrupación de las enmiendas presentadas por el Grupo Socialista. Para su defensa tiene la
palabra la ilustrísima diputada doña Ana Noguera.
La senyora Noguera Montagud:
Gracias, señora presidenta.
Inicialmente, nosotros sí estamos de acuerdo. Y nos parece política y socialmente importante que exista un reconocimiento del prestigio del profesorado. Es cierto que tenemos que hacer un esfuerzo a nivel social para recuperar
una de las figuras más importantes de una sociedad, que es
el papel del profesor y el prestigio social que ahí corresponde. Pero a mí me parece, y nos parece en el grupo, que
esta es una cuestión muy seria y muy importante para tratarla como se está tratando en esta ley. Y además he de reconocer que me siento realmente decepcionada de cuál ha
sido el trámite y la forma y el fondo en el que esta ley se ha
ido llevando adelante. Porque no es solo una cuestión de
que nos paremos a debatir, como hemos hecho aquí, distintos términos de las enmiendas, que estaríamos ya en ese nivel si hubiéramos adquirido el armazón o el cuerpo de la
propia ley en sí, sino que hay una previa, que a mí me parece que es importante, que es cómo hemos llegado a esta
ley, por qué y qué finalidad tiene.
En principio esta ley no se puede decir, como decía el
portavoz del Partido Popular, que es una ley valiente, no lo
es, porque no aporta nada nuevo; con esta ley en la mano
no se aporta nada. La vida de los profesores y el prestigio
social no va a cambiar ni antes ni después, ni tampoco los
conflictos en los que se puedan encontrar.
Por otra parte, exime de responsabilidad a la administración, en toda la ley va eximiendo de responsabilidad a la
administración, cuando debería de velar y de ser garante
justamente de ese prestigio social del profesorado. Y más
cuando se está diciendo que esta ley pretende dar una respuesta social a muchos de los conflictos que se encuentran
en las aulas. Pero el conflicto solo queda reducido entre el
profesor y el alumno.
Bueno, si tenemos que atender a la demanda social que
estos momentos hay, lo podemos ver en todos los medios
de comunicación, el conflicto permanente que han vivido
los profesores con la administración educativa, con el propio conseller de Educación, ha sido permanente y ha sido
objeto de conflicto. Por tanto, esta ley tenía que haber servido para dirimir esos conflictos entre la administración y
el profesorado.
Tal y como esta ley está, además, y como se presenta, no
se pueden hacer, realmente, enmiendas de contenido de estructura, más allá. Y, por eso, yo creo también que la coincidencia de muchas de las enmiendas que aquí se presentan, porque la ley son tres páginas en las cuales se intenta,
en tres páginas, resumir o simplificar –más bien simplificar– el concepto de autoridad. Por tanto, poca estructura
tiene.
Algunas cuestiones que me parecen básicas: primero, si
esto es una ley para el profesorado, lo mínimo es que se tuviera el acuerdo y consenso de los afectados. Y más cuando
es una ley que pretende, sobre todo, ser moral. Porque no
tiene nada más. No tiene ni legalidad ni economía detrás
que la avale. Entonces, si es una ley moral, preguntemos o
digamos a los propios afectados cómo consideran que tienen sus propios conflictos que solucionarse.
Pero yo creo que esta ley no ha pasado por ninguno de
los lugares que debía de pasar. Desde luego, no obtuvo el
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
visto bueno del consejo escolar en su momento. Pero tampoco sé si las comisiones permanentes de directores o los
profesores involucrados –desde luego, no los sindicatos–
han considerado que en esta ley se pueda el acuerdo.
A mí me da la impresión de que es más una zanahoria
que se está intentando poner delante, mientras, por detrás,
se están aplicando medidas realmente restrictivas a las condiciones laborales del profesorado. Que se dice: «No tiene
nada que ver hablar de formación o hablar de condiciones
laborales…» Sí, claro. Igual que hablar de la libertad de cátedra, como se comentaba a los compañeros que me han
precedido. ¡Claro que tiene que ver! Y no vale la excusa de
decir que es que todo eso ya está regulado previamente.
Esta ley también. ¡Si esta ley, todo lo que está aquí, es absolutamente prescindible! Con el reglamento interno de
funcionamiento y con el propio Código penal en la mano
esta ley nos sobra. Es decir, no hay nada en esta ley que no
esté regulado previamente fuera. Por tanto, hay otros elementos para considerar la autoridad que, aunque estén regulados fuera, deberían de considerarse aquí dentro.
Por tanto, yo no sé si responde más bien a una zanahoria que se pone delante a los profesores mientras por detrás
se está generando –como digo– grandes recortes; o si corresponde más bien a una medida muy electoralista. Y esto
me dolería. Me dolería porque sería, nuevamente, generar
la decepción y la frustración, no sólo entre el profesorado
sino los que aquí estamos intentando sacar adelante la ley,
los distintos grupos políticos. Porque se trataría de que ustedes acompañen una medida electoral en un programa
electoral del que ya no tienen nada más que hablar en educación, porque lo acompañan de un sin fin de fracasos encima de la mesa. Y, entonces, ahora vamos a llevar la medida de la ley de autoridad en Madrid, en Valencia, en
Murcia, como nueva medida del Partido Popular para
combatir todos los males de la educación. Lo cual sería,
desde luego, no sólo simplista sino electoralista. Pero por
ahí van los tiros.
A ver, ocho cuestiones que tengo dudas. Como decía antes… Bueno, más que duda, que pongo encima de la mesa
y expongo por lo que no me gusta cómo está tomando forma esto. Hemos dicho todos, y así es, que esta ley no sirve
para nada. Y es verdad, con el Código penal en la mano, lo
que rige el régimen de ordenación interna la verdad es que,
perfectamente, se podría prescindir.
Pongamos un caso típico, qué ocurre si un alumno tiene
un problema con un profesor, bien sea de una falta o de un
delito, bien sea un insulto o un bofetón. Qué ocurre antes o
después de la aprobación de esta ley. Lo mismo. Porque
según esta ley, lo único que tiene que hacer es que Font de
Mora le dice que pida excusas. ¿Y? Desde luego el profesor no va a coger esta ley para decirle al alumno lo que está
bien o mal. Se acogerá a lo que está tipificado como delito
o falta por parte del Código penal. Y lo mismo hará cuando
aquí la propia ley dice que se vayan al Ministerio Fiscal o
que actúen con los delitos y faltas consecuentes. Es decir,
esta ley no va a servir para nada en su aplicación.
En segundo lugar, ¿no hay una voluntad económica y
política de dar estabilidad al profesorado y prestigio en su
papel social? Sabemos que muchas de las cuestiones que
afectan al prestigio social del profesorado es el descrédito
que se ha llevado a lo largo de su función docente y de su
función como funcionario público –y eso ha sido, a veces,
hasta consciente–: con la inestabilidad laboral, con la falta
de sustituciones, con la falta de profesorado en determinadas aulas… Se ha generado una imagen de desprestigio del
docente, del cual tiene mucha responsabilidad la administración. Y eso aquí se obvia…«no hablemos de eso porque
Pàgina 10
esto ya está regulado en otro lado.» ¿Dónde? Si estamos hablando del papel de la función, de recuperar la función de
prestigio del profesorado deberemos de considerarlos como
tal y tratarlos como tal. Claro, cuando somos incapaces de
considerar a los propios interinos, que estaban trabajando en
el curso pasado, como propios nuevos docentes en este curso, pues nosotros mismos ya estamos diciendo poco.
Tercer lugar, hay pocas medidas preventivas que se hayan considerado, previamente, antes de poner esta ley en
marcha. Ni si quiera las del 2009 –lo comenté en el pleno–.
Ni siquiera las dotaciones económicas del plan Previ, que
serían medidas preventivas para llevar adelante esta ley, se
ha sido incapaz, por parte del conseller, de sacar la dotación
presupuestaria. Entonces, qué estamos haciendo, ¿una ley
de pura moralina?...de pura moralina, ni siquiera de moral
porque no tenemos ni la categoría ética para llevarla adelante. De moralina, porque las medidas preventivas que en el
2009 deberían de haberse aplicado, ni siquiera se ha sido capaz de sacarlas por una cuestión puramente económica.
Cuarta cuestión, la esquizofrenia –que han comentado
mis compañeros– entre lo público y lo privado. No se puede legislar. Y por eso se genera tanta confusión. Y lo más
que se hace –decía el portavoz del Partido Popular– que,
valientemente, se sentaban bases para regular incluso a los
docentes del régimen interno –¡no señor!–, del colegio privado. No señor. Lo más que se hace es: «Se deberá prever,
en el régimen interno, las cuestiones previstas en esta ley.»
Se deberá prever. Y, ¿qué ocurre si no se prevén?, ¿hay
algún tipo, aquí, de sanción que diga: «Y aquel colegio privado, sostenido con fondos públicos, o regulado, como se
está haciendo con las subvenciones de la conselleria, dejará
de percibirlas», por ejemplo? Digo yo. Porque si no cumple
la ley, porque uno en su régimen interno no lo pone, debería de tener por la contrapartida que corresponda a la administración. Y, luego, cuestiones tan nimias o banales,
como decir que esta ley se aplicará en los colegios privados, solamente, en el interior del centro. ¿Qué ocurre, que
el docente, una vez en la puerta, deja de ser docente o ya no
se le va a aplicar? O funcionará el Código penal… Claro,
dentro y fuera.
Si es que, la ley, en sí misma, genera tantas confusiones
porque no tiene armazón para sujetarla.
Otra cuestión, lo del tablón que sacaban mis compañeros y que a ustedes parece que les molesta tanto –bueno, en
este caso, al conseller–. Es que, tal y como está el articulado del punto número dos, que aparece aquí –claro, es que
es para retirarlo, si el conseller hubiera pensado dos veces
lo que estaba haciendo–: «La conselleria competente en
materia de educación garantizará el uso adecuado.» ¿Va a
ser quién revise todos los tablones de anuncios de todos los
institutos y colegios públicos, privados, concertados y
demás? Porque ni siquiera es que va a ser el consejo escolar del centro, o la dirección del centro, o quienes tengan la
competencia sobre su propio espacio. No, esta competencia
es exclusiva del conseller. Mientras que lo demás –lo que
son delitos, faltas, agresiones, insultos y demás–, la dirección será la responsable de llevar a buen cauce, la del
tablón de anuncios no, por favor, esto es tan sumamente
importante que es directamente la conselleria y directamente, casi, la mesa del conseller quien va a supervisar los
tablones de anuncios. Es casi como caer en el ridículo a la
hora de legislar cosas así.
Otra cuestión más. La ley plantea un ejercicio absoluto
de simplificación y de alarmismo. Alarmismo porque durante todo el tiempo –lo veíamos en la intervención del
señor Castejón– era las continuas agresiones y violencia
que parece que se vive en los institutos. Y no sé si me sona-
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
ba casi como estar viendo una de estas películas americanas, de rebelión en las aulas, que nos ponen continuamente.
¿De verdad tenemos tantos datos en la mano que el problema de la autoridad del profesor, sólo y exclusivamente,
se limita a las agresiones y violencias del alumno contra el
profesor? ¿No hay nada más? ¿Ese es el único aspecto coercitivo de autoridad que vemos?
Y simplificación porque, desde luego, no hay en la ley
ni se prevé ningún tipo de otras medidas alternativas, pedagógicas, a la propia coerción que se puede plantear en la
ley. Por ejemplo, el Observatorio Estatal para la Convivencia sí aporta y estudia medidas que tengan que premiar los
aprendizajes, los buenos comportamientos, dar el poder de
referencia al profesorado… Aquí no se hace nada de eso.
Se hace una simplificación extrema y peligrosísima por
parte de lo que puede ser los casos de conflictos y de violencias del alumno y el profesor. Que, por otra parte, suele
ser la táctica habitual del Partido Popular siempre, ante
cualquier tipo de conflicto social: la simplificación y el
alarmismo, con todo lo que eso pueda generar.
Y, por último, cuando llegamos a esta ley tenemos que
llegar por algo, ¿no? Quiero decir, ¿llegamos a esta ley sólo
porque hemos oído que hay problemas en las clases, sólo
porque sabemos y creemos que es importante –porque así
lo creemos– que haya un prestigio y un reconocimiento del
papel del profesor? ¿O hay algo en lo que nos podamos basar? Es decir, ¿hay asesoramiento?, ¿hay formación previa?, ¿hay diagnóstico?, ¿hay análisis de problemas de los
estudiantes?, ¿hay informes previos y trabajos complementarios?, ¿hay un protocolo de actuación que diga qué pasará
una vez aplicada esta ley?, ¿hay alguien que oriente de
esto? Es decir, ¿ha servido para algo el observatorio de la
convivencia del 2004? Es mi pregunta. ¿Ha servido para
algo? Porque, claro, todos pusimos también ahí muy buena
voluntad. Y aprobamos el observatorio de convivencia para
el 2004. Y esta ley no ha pasado ni por el observatorio de la
convivencia o, al menos, no lo regula en lo que nos han pasado aquí, que ha pasado por el Consejo Jurídico Consultivo, que ha tenido los informes pertinentes de quien tenía…
Pero, desde luego, no de la entidad que tenía que tenerlo.
Claro, cuando yo cojo el observatorio para la convivencia, encuentro que lo primero que tiene que hacer es dar
asistencia técnica al pleno para facilitar el desarrollo de las
líneas de trabajo. ¿Lo ha hecho? ¿Nos ha dado asistencia
alguien? Ya no pregunto sólo al conseller –que supongo y
espero, que lo dudo, pero espero–, sino, ¿ha dado asistencia
para realizar esta ley, que sería lo único que tendría, entre
manos, para realizar? ¿Ha asesorado? ¿Ha difundido información a los centros sobre gestión y prevención? ¿Tiene
conocimiento, análisis y prevención? ¿Ha contribuido a la
mejora del clima escolar? –Estoy leyendo cuestiones que
están en las misiones del observatorio.– ¿Ha dado respuesta
y ha previsto conductas inapropiadas?
Es decir, el observatorio de la convivencia, ¿ha hecho y
ha elaborado algún tipo, serio, de análisis, de conflictos, de
diagnóstico, cuantificados, estadísticos, con trabajo sociológico y pedagógico previo, que puedan traernos en esta
mesa y que nos digan: «Mirad, esto es lo que ha ocurrido
en los últimos seis años –que es donde está creado el observatorio–»? ¿O es que el observatorio no ha realizado nada
de eso y estamos a tientas, dando palos de ciego, sacando
una ley que ni es ni deja de ser, que ni tiene la voluntad
política, de verdad, de reconocer el papel del profesorado
dotándolo de los instrumentos, de los medios necesarios y
dándole seguridad y estabilidad a su capacidad docente y
nos quedamos en una ley puramente de moralina porque
estamos y no estamos? Para qué sirve esto. Es decir, esta
Pàgina 11
ley para qué sirve, qué lleva detrás de ella. ¿Hay algún informe que la acompañe, que a mí me pueda dar la garantía,
de verdad, a la hora de aprobarla, de que era esto lo que nos
habían recomendado?
Porque vuelvo al origen y al principio. Con esta ley en
la mano, si un profesor tiene un conflicto, a partir de que
aprueben la ley, con un chaval… Primero, espero que sea
dentro del centro y no sea fuera, porque ya la distinción se
establece. Segundo, si es dentro, lo más que puede coger es
la ley y decir: «Ha dicho el conseller que me pidas excusas.»; poco más, ya no más. Porque, desde luego, lo que actuará será con el Código penal en la mano, pero no con esta
ley. Y tercero, no habremos resuelto lo que es importante
–que consideramos, para nosotros, fundamental dentro de
la administración pública– y es tener claro cuál es el papel
docente dentro del sistema educativo público valenciano. Y
eso, en estos momentos, el conseller y la conselleria no lo
tienen claro. ¿Entra o no dentro de la regulación de esta
ley? Sí, si hablamos de autoridad. Ahora, si estamos hablando de intentos de medidas coercitivas, de cara del
alumno al profesor, estamos hablando de otra cosa. Para
eso, ustedes se bastan para hacer un reglamento interno, de
medidas coercitivas y sancionadoras de cara al alumno.
Y creía, sinceramente, que esto era algo más serio, en lo
que íbamos a embarcarnos, en lo que se iba a buscar el consenso de todos los grupos políticos y, principalmente, de
los afectados. Ya que, si no se pone un duro, al menos se
pone la complicidad y participación de aquellos que consideran que su autoridad debe de estar no solo regulada sino
reconocida, empezando por el propio conseller.
Nada más y muchas gracias.
(Ocupa la presidència el vicepresident, senyor Pedro Ángel
Hernández Mateo)
El senyor vicepresident:
Muchas gracias, señora Noguera.
Por parte del Grupo Popular, tiene la palabra la señora
Barrieras Mombrú.
La senyora Barrieras Mombrú:
Moltes gràcies, senyor president.
Senyories.
Bé, senyora Noguera, jo no vaig a fer-ho molt llarg, tenint en compte que crec que s’ha debatut ja, per activa i per
passiva, el tema. El meu company, senyor Castejón, jo crec
que ha explicat el que, en realitat, és el que vol esta llei, la
finalitat que té esta llei que és reforçar i potenciar la figura
del professorat, davant de la societat, i garantir d’esta manera que este col·lectiu trobe les millors condicions possibles per a dur a terme la seua tasca docent, la seua important funció.
Jo crec que és una norma jurídica nova, que la comunitat reconeixerà el personal docent, amb caràcter de llei.
Eixa condició d’autoritat, en exercici de les seues funcions
i la presumpció de veracitat dels fets (inintel·ligible) ... en
l’exercici de les seues competències correctores i disciplinàries. S’atorga al professorat, creem –no, no creem,
m’he equivocat– estem convençuts, un prestigi major a
través de la legitimació de la seua autoritat. Al mateix
temps que permetrà fomentar la consideració i el respecte
que els correspon en l’exercici de les seues funcions.
Jo crec que, en això, tal com m’ha paregut entendre,
senyora Noguera, estem d’acord. Estem d’acord. En el que
no estem d’acord, evidentment, és en que vosté creu que
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
això no és una llei seriosa ni responsable. Jo sí que crec que
és una llei seriosa i responsable. Crec que la conselleria
vetlla pel professorat i és garant del professorat.
Jo crec que vosté només... es posa, normalment, quan té
una intervenció, a parlar no de generalitats, vosté parla
sempre de fets molt, molt puntuals. Es pot parlar d’uns
conflictes que... que no dic jo que no existisquen, no han
d’existir conflictes en algun professorat? Evidentment que
han d’existir. Però no perquè estiga el conseller Font de
Mora, estiguera el conseller que estiguera, estiguera el govern que estiguera. ¿Vosté sap que tenim, en l’actualitat, un
total de 51.854 professors? Torne a repetir, 51.854 professors. El que hi haja algun problema puntual en algun professor, me pareix d’allò més normal. És a dir, és una cosa
que, és que me pareix que no caldria ni mencionar-la.
Parlant ja d’això, volia dir-li, en l’estabilitat de les plantilles –que vosté també parlava–, que tenim 17.406 professors més que en l’any 1995, o siga, un 50% més de professorat. També hem de dir que la reducció d’interinitat que,
evidentment, tots estem d’acord que cada vegada anem
anant baixant les interinitats per a donar una estabilitat.
Evidentment! Clar que estem d’acord! Però, també, hem de
tindre en compte que en primària, en l’any 1995, quan el
govern del Partit Popular va entrar, teníem un 13%; i, ara,
en el 2010-2011, tenim un 6,82%. Evidentment, que hem
de rebaixar-ho! Doncs, sí, senyora! Doncs, sí, senyor! Estem completament d’acord, estem completament d’acord.
En secundària hem passat del 18 al 14. Hem de rebaixar-ho
mes? Sí, senyora! Estem completament d’acord. Però, no
em dirà a mi que no s’està pel camí, pel camí que crec que
és el just i que, tant de bo!, poguérem anar més de pressa.
Però, n’hi ha moltes coses a fer en una conselleria com la
d’Educació.
Que convoca anualment el concurs de trasllats per als
distints cossos de docents! Hem de tindre en compte que en
el curs este passat, 2009-2010, van participar 4.717 mestres
i 5.610 de secundària i de règim especial.
Per tant, jo crec que, bé, que n’hi ha inclús un acord,
n’hi ha un acord d’interinitat en què es recull la territorialització de les borses. És un acord que es va firmar el passat
30 d’abril i no podrà entrar fins a juny de 2011 perquè, bé,
per algun motiu, l’STEPV no va subscriure’l, no sabem bé
exactament el perquè, però tots els altres sindicats el van
subscriure i l’STEPV no va voler subscriure-ho. Però, bé,
en això ja no vaig a entrar més.
Els conflictes que –insistisc– vosté parla, els generalitza,
i no deuria de generalitzar-los. Els problemes són completament puntuals. Vosté parla que és una llei que és molt barata, és econòmica, és... No me parle vosté de lleis que siguen econòmiques! Senyora Noguera, esta llei és una llei
que, en estos moments, jo crec que l’aportació econòmica
no és necessària per a una llei d’autoritat del professorat. Sí
que era necessària una aportació econòmica –i vosté estarà
amb mi, a més, n’estic segura, n’estic segura que estarà
amb mi completament– en una LOGSE que es va aprovar
farà ja molts anys, però que pensem que encara la portem
penjant, on es va aprovar que havien d’augmentar de catorze a setze anys l’escolarització els xiquets i va nàixer sense
una llei de finançament que l’acompanyara, va nàixer amb
un cero patatero al costat.
Eixa llei sí que necessitava diners per a poder-se dur a
terme. Un munt de diners! Encara estem ara intentant acabar d’adequar esta comunitat educativa al sistema LOGSE,
que, ara, es diu LOE, però que, bé, pareix que són los mismos perros con distintos collares, és la mateixa llei per a
mi. Però, bé, eixes lleis sí que necessiten esta, i jo no crec
que siga eixa la funció important d’esta llei.
Pàgina 12
En el tema de les esmenes, doncs, bé, vosté em parlava
també d’allò que fa l’Observatori de la Convivència. Des
que es va crear eixe Observatori de la Convivència, que
vam ser pioners, no hem anat darrere de cap comunitat de
Madrid, sinó que jo diria el contrari, perquè nosaltres el decret de la conselleria, de 4 d’abril de 2008, sobre convivència en els centres docents no universitaris sostinguts amb
fons públics, i sobre drets i deures d’alumnats, etcètera,
etcètera, va ser nostre molt abans, molt abans que la consellera de Madrid tirara endavant esta llei.
Nosaltres, en realitat, creem que eixe Observatori de la
Convivència –que es va crear– ha fet molta, molta, molta
faena, perquè des d’eixe observatori és on va sorgir el pla
Previ, senyora Noguera. I en eixe pla Previ, i dins d’eixe
observatori, es va crear el registre central d’incidències,
que és la informació de l’estat de la convivència en eixos
centres educatius, unes web, que es diuen «orientados»,
que oferixen tota la informació a la comunitat educativa per
a reorientar la convivència en els centres; es van fer acords
i convenis amb entitats per a la creació de serveis d’ajuda a
docents i famílies, que és l’Oficina d’Atenció a Víctimes
del Delicte; les campanyes que s’estan fent de sensibilització i jornades formatives; les ordres dels plans de convivència en els centres educatius no universitaris; la creació
de materials didàctics específics per al foment de la convivència, que n’hi han llocs com, per exemple, (inintel·ligible) ... tierra; programes específics com el Íntegra,
que també està dins d’açò; unitat específica de Borriana per
a l’atenció a l’alumnat amb trastorns greus de conducta; el
decret de convivència; la creació d’unes unitats d’atenció i
intervenció de les tres direccions territorials d’educació
amb un inspector i un psicopedagog. Eixes unitats
d’atenció i intervenció –perquè també ho sàpia la gent–,
entre les seus funcions: assessorar els centres, els alumnats,
els professors, valorar i intervenció. Doncs, n’hi ha hagut
54 actuacions en el 2006; 484, en el 2007; 870 en el 2008; i
917, en el 2009. 2.325 actuacions. Per tant, jo, no em diga
que no s’està fent res des d’ahí.
Les ajudes al pla Previ –que vosté parlava–. En el proper trimestre està ja preparada la publicació de les tres convocatòries millorades respecte a les edicions anteriors, centrades en el desenvolupament del pla Previ: ajudes
econòmiques a ajuntaments i entitats, premis a la convivència escolar, ajudes econòmiques per a accions i programes
de materials didàctics en innovació...
Per tant, per tant, no em diga que no s’està treballant
perquè crec que ací tampoc podem posar-mos d’acord.
Vosté també parla en base a quins estudis. Bé, doncs,
n’hi ha uns estudis realitzats, per exemple, per parlar-li
d’un estudi, per la UCV (la diputada diu «u-ce-uve») –o la
UCV (la diputada diu «u-ce-ve»), que estic parlant en valencià– on en un 50% d’adolescents valencians ha augmentat la violència en els últims deu anys. Amb els xiquets que
s’ha fet la mostra, han sigut xiquets en edats compreses
dels catorze als dèsset anys. Segons eixe estudi, més del
30% d’estos xiquets van assenyalar haver insultat els seus
professors; i més del 20% ha pintat o ha fet malbé les parets de la seua escola.
Per tant, creem que és molt evident el que està succeint,
i crec que estem, també, tots d’acord amb el pacte per
l’educació, el ministre Gabilondo, que –insistisc– un ministre que va entrar amb molt bones intencions i amb moltes
ganes de treballar per l’educació en este país, però no sé si
l’han frenat per part del senyor Zapatero o no, no sé exactament el que ha ocorregut, però el que sí que sé és que este
pacte per l’educació, que ens diuen a nosaltres que mosatros l’hem vullgut parar, però, resulta, ¡perdone!, que quede
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
clar que en eixe pacte per l’educació no n’hi havia ningú
que estiguera d’acord en eixe pacte: ni pares, ni mares, ni
alumnes, ni professorat, ni sindicats, ni PP... O siga, ningú
estava d’acord més que el ministre que el va presentar.
Però, en eixe pacte per a l’educació ja parlava de l’autoritat
del professorat. Estava molt interessat, igual que en la Llei
catalana d’educació sabrà vosté també que es parla de
l’autoritat del professorat.
Per tant, jo crec que és una llei necessària el que es presente tal i com s’ha presentat.
Quant als informes, evidentment, estan els informes,
però els informes del Consell Jurídic Consultiu, que són
unes de les esmenes que vostés presenten, i, evidentment,
no podem acceptar-li-les perquè és el mateix Consell Jurídic Consultiu el que ens diu que s’han de fer eixes modificacions en la llei com a observacions; unes, observacions,
i, les altres, observacions essencials.
Per tant, jo crec que és una llei que complix amb tots els
informes i amb totes els preceptes legals. Evidentment, evidentment, l’esforç que s’està fent per a poder aplegar a
acords per una banda i per altra, jo crec que és d’agrair, jo
crec que és d’agrair perquè en els fons estic convençuda
que tots pensem que és bo per al prestigi del nostre professorat, per al prestigi del nostre professorat. L’autoritat se
l’han de guanyar ells, però reforçar la figura de l’autoritat
jo crec que és una cosa molt important.
Les esmenes. No vaig a poder entrar en totes les esmenes però, per exemple, el que diem de la llibertat de càtedra
–li ho ha explicat ja el senyor Castejón–, està reconegut en
la Constitució, està en la Llei orgànica de l’estat de dret a
l’educació. No és el tema que ens ocupa en esta llei, no és
el tema que ens ocupa.
Vostés parlen, també, que en l’article 4 volen que,
d’alguna manera, la conselleria s’implique i en esta llei...
–a vore com li podria explicar el que jo veig que s’està demanant en estes esmenes–, s’està demanant una sèrie
d’obligacions que té conselleria i que jo estic d’acord amb
eixes obligacions, però que ja estan completament garantides fora d’esta llei, que no fa falta esta llei per al que vostés
estan demanant. Vostés demanen allò del risc laboral, demanen un munt de coses que ja estan contemplades en altres lleis. Esta llei no és per a això.
Quant al tema de la pública, de la privada, de la privada, de la pública... Jo, ahí, de veritat, jo crec que ens
deuríem seure, perquè s’han aplegat a unes quantes esmenes; en el cas del Grup Socialista, a la 7, a la 14, a la 20 i
a la 66, cosa que vull agrair, cosa que vull agrair, i en tenim una pendent, que és la 36, que sí que m’agradaria que
poguérem aplegar a un acord. Perquè si, en realitat, el que
diu esta llei quant a l’autoritat del professorat i, d’alguna
manera, diferenciant el que és la pública de la privada, no
és més que el que diu com a caràcter essencial el Consell
Jurídic Consultiu.
Per tant, jo crec que ens deuríem seure perquè eixa manera –dic jo– de no acabar d’entendre –i vaig a posar-me jo la
primera, vaig a posar-me jo la primera–, de no acabar
d’entendre a la millor el que en realitat esta llei vol, doncs, jo
crec que és qüestió de seure-mos i arribar a acords. Per què?
Perquè..., jo no vaig a llegir-les totes les argumentacions que
m’ha donat la conselleria perquè, evidentment, les argumentacions de la conselleria el que fa és referendar el perquè no
aprovem les seues esmenes, però amb els dos minuts que me
queden, evidentment, no vaig a tindre temps.
Però, sí que m’agradaria –insistisc–, sí que m’agradaria
que en el tema de públic i privat ens quedara clar que el reconeixement legal i institucional de l’autoritat del professorat inclou a tot el sistema educatiu no universitari, tant als
Pàgina 13
centres docents públics, concertats, com a privats. Per tant,
en els centres educatius privats, la condició d’autoritat quedarà limitada a l’àmbit intern i disciplinari de les relacions
d’especial subjecció entre el professorat i el alumnat, però
no és perquè ho diem nosaltres, sinó perquè és que ho diu
el Consell Jurídic Consultiu. Per tant, es garantix la defensa
jurídica i protecció al personal docent dels centres no universitaris sostinguts amb fons públics, ens els procediments
que se seguixen davant qualsevol ordre jurisdiccional en
els termes de la Llei 10/2005.
Quant a allò de «no medie culpa in vigilando dels professors», és una altra recomanació del Consell.
Per tant, senyories, jo –insistisc–, estan d’acord, en realitat, amb els principis de la llei, estan d’acord amb els objectius de la llei, doncs, en la forma de la llei intentem aplegar al màxim consens possible perquè no vull pensar en
cap moment que cap d’estos grups polítics que estan representant...., a la majoria no, a tots els valencians i valencianes de la nostra comunitat, no puguen aplegar a acords en
una llei que el que vol –i no vol fer res més– és prestigiar la
funció docent, que crec que en estos moments fa molta,
molta falta.
Per tant, només demane a les seues senyories que li posen molta estima per a tornar a reconsiderar alguna esmena
que se’ls haja pogut presentar i que, al final, esta llei duga
un consens, que és el que, en realitat, voldrien els mestres,
les mestresses, professors i professores de la nostra comunitat educativa.
Res més i moltes gràcies.
(Ocupa la presidència la presidenta, senyora M.ª Soledad
Linares Rodríguez)
La senyora presidenta:
Señora Noguera.
La senyora Noguera Montagud:
No sé cómo he de hacerlo, sería una petición, en este
caso, a la presidenta. Yo lo comento y me dicen si es el trámite o tengo que hacerlo por escrito o no.
A ver, buena voluntad de que esta ley salga adelante hay,
pero yo tengo desconocimiento de ciertas cosas, por tanto
solicitaría que hubiera una comisión a la que asistiera el
observatorio estatal y nos informara. Hay informes que... A
ver, simplemente, el observatorio estatal tiene, entre sus
misiones, darnos asistencia –lo pone aquí–. Yo entiendo
que habrán unos informes previos, al menos, he oído que
hay informes de adolescencia y tal, que yo desconozco.
Yo tendría preguntas que hacerles, incluso, jurídicas.
Quiero decir, no es nada descabellado, yo sí quiero llegar a
una buena ley y a un buen consenso. Pero, yo, con las enmiendas que tengo y con este debate, no avanzo; yo llegaré
al pleno y estaré con las mismas posiciones porque no tengo el asesoramiento que me hace falta.
Por lo tanto, solicitaría a esta presidencia, si además lo
consideran el resto de miembros, que el Observatorio de la
Convivencia de la Comunidad Valenciana pudiera venir,
pudiera explicarnos, pudiera presentar los informes, pudiera decirnos cuál es el diagnóstico, cómo ve la ley y las dudas que podamos tener en cuanto a las cuestiones jurídicas
o no. Yo lo solicito, si es posible, me gustaría, porque, si
no, no voy a avanzar, estaré exactamente con mis mismas
posiciones, y, el Partido Popular, con las suyas, pero sin información.
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
La senyora presidenta:
Tiene la palabra el Grupo Popular.
La senyora Barrieras Mombrú:
Por una cuestión también de orden, en cuanto a lo relativo a la señora Noguera y yo.
Evidentemente, a ver, el funcionamiento de una presentación de una ley en esta cámara creo que está bien regulada por el reglamento. Por lo tanto, yo estoy completamente
de acuerdo con la señora Noguera que, antes de que se presente la ley en el pleno, podemos solicitar a nivel de grupo
parlamentario una reunión con quien considere oportuno,
cuando considere oportuno y el día que considere oportuno.
¡Y no hay ningún problema! Pero, no podemos mezclar en
una comisión que tiene una reglamentación para un trámite
de una ley, un trámite legislativo, el que vengan aquí informes porque, entonces, podríamos hacer una comisión de
estudio, tendríamos que crear una comisión de estudio y
podríamos pasarnos a lo mejor todo lo que queda de legislatura sin que se aprobara esta ley.
Por lo tanto, pido que no se tenga en cuenta esa petición
a nivel de comisión, pero, evidentemente, desde nuestro
grupo estamos completamente de acuerdo a reunirnos con
quien considere la señora Noguera oportuno.
La senyora Noguera Montagud:
(Inoïble) ... es muy gordo el asunto. No voy a irme yo ni
a reunirme en un bar, ni en un despacho, ni nada... (Veus)
La senyora presidenta:
Señorías, señorías, por favor.
La senyora Noguera Montagud:
¡Es que me gustaría que constara en acta!
La senyora presidenta:
Por favor, señorías, vamos a guardar un poco el orden.
(Veus)
Vamos a ver, la petición…
La senyora Noguera Montagud:
Es que comparezca el observatorio, que además está…
La senyora presidenta:
Señora Noguera, si me deja hablar, yo le daré el turno de
palabra y tendremos un debate ordenado, si somos tan amables. Si hablamos todos, es imposible que nos entendamos,
por favor.
Usted ha tenido su turno y ha hecho una petición que va
a constar en el acta. Y la portavoz del Grupo Popular, que
es el mayoritario en esta cámara, le ha dado una respuesta
que yo creo que es la adecuada, en el sentido de que una
ley tiene un trámite, a excepción…, y aquí en esta cámara
tenemos ya antecedentes, como es el estudio para la violencia de género o el estudio para la dependencia, y eso exige
otro proceso, que nos llevaría a dilatar en el tiempo el debate de esta ley en el pleno.
Pàgina 14
Por lo tanto, yo, en este momento… (veus) en este momento, usted, señora Noguera, ahora está en su derecho de
pedir todos los informes que usted considere necesarios.
Usted está en su derecho de reunirse, como grupo parlamentario, con quien desee. Se le facilitará por parte de la
cámara todo lo que usted necesite. Incluso se puede hacer
conjuntamente con los portavoces de todos los grupos parlamentarios, tener ese tipo de reunión previo al pleno, si
esto es posible. Lo que no podemos es dilatar esto, porque
requeriría…, en la mesa, en la Junta de Síndicos, y dilataría
la aprobación de este proyecto de ley en el pleno de las
Cortes.
Por lo tanto, señorías, les ruego que cuando finalice éste,
tengan ustedes una reunión, si quieren, y puedan pedir esa
reunión con lo que usted desea.
Y, ahora, por lo tanto, vamos, una vez debatidas todas
las enmiendas que ha presentado el Grupo Socialista, primero, vamos a votar la enmienda transaccional. ¿Votos a
favor de la enmienda transaccional? 15 votos a favor.
Y ahora, las enmiendas… hay una agrupación y, por un
lado, vamos a votar, en primer lugar, en un bloque, la 27, la
32, la 36 y la 38. ¿Votos a favor? 5. ¿Votos en contra? 8.
¿Abstenciones? 2.
A continuación, votamos la 37. Votos a favor, 5; votos
en contra, 8; abstenciones, 2. Y ahora… (Algú diu: «Seis.»)
6, perdón. No me había dado cuenta, señora Sanz, que
había… Por lo tanto, 1 abstención.
Y ahora ya el resto de las enmiendas. ¿Votos a favor? 7.
¿Votos en contra? 8.
Una vez debatidas todas las enmiendas, vamos a empezar a debatir los artículos. (Veus) Artículo número 1…
(Algú diu: «Será a votar.») A votar, sí, perdón, a votar.
Artículo número 1, por favor. Votos a favor del artículo número 1, 8; en contra, 2; abstenciones, 5.
Artículo número 2. Votos a favor, 8; en contra, 2; abstenciones, 5.
Artículo número 3. Votos a favor, 8; voto… Del artículo
número 3, por favor, ¿votos a favor? 8… (Veus) A ver, ¿a
favor el 3? Por favor, señorías, vamos a repetir el artículo
número 3. ¿Votos a favor del 3? 10… (Veus) ¿15? Del número 3, ¿15? Vale.
El artículo número 4. Votos a favor, 8; votos en contra,
2; abstenciones, 5.
Del artículo número 5. Votos a favor, 8; en contra, 7.
Artículo número 6. Votos a favor, 8; en contra, 7.
Del artículo número 7. Votos a favor, 8… no, ¿9? (Veus)
Volvemos a votar el artículo número 7. Votos a favor, 8;
votos en contra, 2; abstenciones, 5.
Del artículo número 8. Votos a favor, 8; votos en contra,
2; abstenciones, 5.
Pasamos ya a la disposición adicional. Votos a favor,
8;votos en contra, 2; abstenciones, 5.
A la disposición derogatoria. Votos a favor, 8; votos en
contra, ninguno, y abstenciones, 7.
A la disposición final primera. Votos a favor, 8; votos en
contra; abstenciones, 7.
A la disposición final segunda. Votos a favor, 8; votos en
contra, ninguno; abstenciones, 7.
Y ya a la exposición de motivos. Votos a favor, 8; votos
en contra, 2; abstenciones, 5.
Señorías, queda vista ya la ley para el pleno, para su vista en pleno.
Muchas gracias, y se levanta la sesión… (Veus) ¡Ay,
perdón! El punto número 3, seguimos con el punto número
3. (Veus)
Comissió d’Educació i Cultura
03.11.2010
Pàgina 15
La senyora Barrieras Mombrú:
Designació del membre de la comissió que ha
de presentar davant del Ple el dictamen de la comissió
sobre el Projecte de llei, de La Generalitat,
d’autoritat del professorat
Sí, demane la paraula, senyora presidenta, per a proposar
al secretari de la mesa, el senyor Manuel Bueno, per a presentar el dictamen d’esta llei. Si estan tots d’acord? (Veus)
La senyora presidenta:
La senyora presidenta:
Continuem amb el punt número 3. (So d’un telèfon mòbil)
I demana la paraula... la portaveu?
Bé, vist que estan... (Veus) Senyories! Senyories! Ja que
estan tots d’acord, designem el senyor Bueno per a presentar la llei que acabem de debatre.
Se finalitza la comissió i s’alça la sessió. Moltes gràcies.
(S’alça la reunió a les 13 hores)