Revista Papers 24 - Congo, perill de riqueses

publicació de la lliga dels drets dels pobles
núm. 24/2002
arran del segon Fòrum Social Mundial / Kosova 2002,
un conflicte oblidat / entrevista a Mbuyi Kabunda
Badi / los pueblos originarios de América Latina /
conferència de pau per al País Basc
Sumari
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
Sumari
Des de la junta...
Àngel Rosell
2
Opinió
Arran del segon fòrum
Social mundial
Iolanda Fresnadillo,
Guiomar Vargas i Toni Verger
3
Retalls de premsa
6
Des de la junta
La nostra realitat es presenta de forma
dinàmica i canviant. El lliure mercat és sense
cap tipus de dubte qui dicta les normes en el
Balcans
Kosova 2002. Un conflicte oblidat
Rita Huybens
context internacional i nacional. Termes com
7
globalització, mundialització i europeisme, es
troben en la primera línia de l’opinió pública
Àfrica
Entrevista a Mbuyi Kabunda Badi
Carles Cascón
10
(o publicada).
L’acció individual i col·lectiva es troba
immersa en un nou context social i mediàtic.
Amèrica Llatina
Los pueblos originarios
de Amèrica Latina
Héctor Hugo Decúrgez
Els referents ja no recauen en la dicotomia
14
clàssica esquerra - dreta, orient - occident,
nord – sud, etc.
Actualitat
Conferència de pau per al País Basc.
Per un acord plural per a la igualtat
Ana Rodet Iraola,
Taller d’Elkarri de Barcelona
Per entendre la nostra societat actual cal un
16
nou prisma, cal aprendre a treballar a partir
de la teoria de la complexitat, i sense cap tipus
de dubte des de l’esfera d’allò local cap a la
Biblioteca
Bibliografia destacada
18
Activitats de la Lliga
19
globalitat, però sempre creant i vertebrant
ciutadania. Essent el treball en xarxa
l’instrument per la construcció d’una nova
societat composta per paisatges i no pas per
geometries lineals.
Revista Papers
Edita
Tiratge
Data d’edició
Exemplar gratuït
amb la col·laboració de:
Lliga dels Drets dels Pobles
2.000 exemplars
Juny de 2002
Consell de Redacció Cecilia Garrigós, Rita Huybens, Albert
Roig, Àngel Rosell, Xavi Zulet.
Sabadell
Telèfon/Fax
Adreça Postal
Plana Web
Correu electrònic
Castellar Solidari
Telèfon
Ca l’Estruch, carrer Sant Isidre, 140
93 723 71 02
Apartat de Correus 2045
08200 SABADELL
www.sabadellsolidari.org/lliga
[email protected]
Carrer Major, 74
93 714 34 27
Disseny i Impressió Impremta Dit i fet
Disposem d’una Biblioteca especialitzada en temes de Drets
Humans, desenvolupament, política, pobles indígenes,
cooperació… on trobaràs informació alternativa a la
dominant. Pots consultar el fons bibliogràfic a la nostra
pàgina web.
Horari: de dilluns a divendres de 17 a 21 h.
2
Àngel Rosell
Membre de la Lliga dels Drets dels Pobles
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
opinió
El Fòrum Social Mundial es planteja com un espai de
trobada, debat i intercanvi
Arran del segon fòrum social mundial
Els autors d’aquest article, un cop
retornats de Brasil, on assistírem al
II Fòrum Social Mundial (FSM), ens
trobàrem amb que en el nostre
entorn coexistien dues opinions
majoritàries envers aquest esdeveniment, més aviat incompatibles. Sintèticament, la primera de les opinions respondria a una espècie de
temor cap al que s’ha percebut com
la “capitalització del Fòrum per part
de la socialdemocràcia”. Ben al contrari, la segona es traduiria en una
actitud de caire triomfalista, és a dir,
el FSM com a èxit absolut i sense
precedents. Un dels objectius d’aquest article és el d’aprofundir en
aquestes visions, que creiem han
estat excessivament mediatitzades
pels mitjans de comunicació, des del
bagatge de la nostra participació en
el Fòrum. En definitiva, pretenem
mostrar al lector tant les incoherències i perills del Fòrum, com les seves
qualitats i potencialitats, i matisem
finalment que la nostra anàlisi és
feta des de la perspectiva de la participació en moviments socials.
Què és el fòrum
social mundial?
Cal deixar clar des del principi que
el Fòrum Social Mundial es planteja
com un espai de trobada, debat,
intercanvi i, com a molt, de creació
d’una agenda internacional entre
les organitzacions de la societat
civil d’esquerres. No es planteja
com l’Alternativa al neoliberalisme,
tot i sigui part del procés per a la
seva generació, ni com una Internacional dels moviments socials, tot
i que en sigui un important referent.
Um outro mundo é possivel
“Un altre món és possible”, és el convenciment de molts col·lectius.
La realització d’un esdeveniment de
les característiques del FSM s’ha
d’entendre en el marc de l’actual conjuntura i en el paper que en ella hi
representen els moviments socials.
El FSM, més enllà de sorgir del no
res, és possibilitat almenys per tres
condicions: i) la consolidació i internacionalització durant els anys 90
d’un moviment de protesta a la mundialització i radicalització del capitalisme; ii) la creació de xarxes de
comunicació i intercanvi d’informació, sobretot virtuals, entre els actors
del moviment; iii) la necessitat de trobades presencials de formació i
debat amb què complementar i anar
més enllà de les protestes reactives.
Les dates escollides per a la realització del Fòrum no són casuals. Es realitza en paral·lel al Fòrum Econòmic
Mundial i des d’una posició d’antagonisme respecte a aquest (lluny de
la hipòtesi de la compatibilitat que
han plantejat alguns intel·lectuals i
articulistes). Tampoc és casual el
lloc escollit: Porto Alegre (Rio
Grande do Sul, Brasil). Havia de ser
en una ciutat d’un país del sud, i
millor encara si aquesta és qualificada com “la capital de la participa-
ció”, és governada per l’esquerra1 i,
sobretot, si és el bressol del naixement d’un moviment de la força del
Moviment de Treballadors Rurals
Sense Terra (MST).
Per evitar mals entesos, cal distingir
el FSM de dos fòrums que es realitzen també a Porto Alegre en les
mateixes dates: el Fòrum de Parlamentaris i el Fòrum d’Autoritats
Locals. Per marcar diferències n’hi
ha prou amb dir que Joan Clos participà al Fòrum d’Autoritats Locals i
un cop finalitzat aquest volà cap a
Nova York per assistir al Fòrum
Econòmic Mundial.
Però a més d’aquests dos Fòrums,
podríem parlar d’ ”altres” Fòrums, ja
que el mateix FSM no és quelcom
homogeni. Ben al contrari, el FSM es
pot desglossar en una sèrie de tendències en el seu contingut marcades
per diferents voluntats polítiques, no
sempre perceptibles des de l’exterior.
En l’arrel d’aquesta diversificació s’hi
troben, entre d’altres possibles raons,
les tensions existents en el marc del
comitè organitzador de l’actual edició del Fòrum, conformat per vuit
organitzacions de la societat civil
1 Porto Alegre, igual que l’estat de Rio Grande do Sul, està governada pel Partit dels Treballadors (PT), un partit que aglutina diferents tendències de l’esquerra brasilera. A Porto
Alegre, el PT està implementant des de fa anys els pressupostos participatius. Cal tenir en compte que un govern d’esquerres com el del PT facilita no només la logística sinó
també el finançament d’un esdeveniment d’aquestes característiques.
3
opinió
brasileira2. Les diferències ideològiques entre les organitzacions d’aquest Comitè i les pressions externes rebudes per algunes d’elles, va
ocasionar una divergència entre
una línia d’activitats més institucional i una altra de caire més movimentista. Tot i això cal esclarir que
les diferents línies eren permeables
i difuses.
En la línia de caire institucional hi
trobem el que podem qualificar
com a Fòrum Oficial. Fou la part
del FSM més mediàtica i la que
contà amb major assistència, unes
80.000 persones segons l’organització. En el seu marc es desenvoluparen diferents actes en funció
de quatre eixos temàtics: a) Producció de riqueses i reproducció
social, b) Accés a riqueses i sostenibilitat, c) Afirmació de la societat
civil, d) Poder polític i ètica de la
nova societat. Les activitats envers
aquestes temàtiques podien adoptar fórmules ben diferents; entre
elles destaquen les conferències,
els seminaris i els tallers.
La línia més movimentista del
FSM estava impulsada sobretot
des del moviment obrer i de camperols de Brasil, representats per
organitzacions com el CUT i el
MST. Podem afegir una tercera
línia present en el FSM, la qual es
va portar a terme en el Campament Intercontinental de la Joventut. Allà, en un espai anomenat
Laboratório de Resistência Global
– Projeto Intergalactika, el sector
juvenil dels moviments en contra
de la mundialització del capitalisme va intercanviar experiències,
va debatre sobre tàctiques i estratègies, va consensuar una agenda
internacional pròpia, etc.
Potencialitats del
FSM o cap a on sí
ens agradaria que
anés el Fòrum
En primer lloc, i com ja hem esmentat, el FSM és sobretot un espai de
trobada, intercanvi i debat, una
oportunitat per enfortir les aliances
i complicitats dins dels moviments
socials i per conèixer les experiències i estratègies d’altres moviments
d’arreu. En aquests sentit, els petits
tallers sectorials o regionals, que
faciliten (per una qüestió de dimensió) la dinàmica participativa i d’intercanvi, són els que s’haurien de
promoure, per sobre de les grans
conferències dels intel·lectuals de
l’antimundialització.
En aquest sentit, la iniciativa, llençada ja l’any passat, d’organitzar
fòrums socials regionals, previs al
FSM, en els diferents continents del
planeta, és força positiva. En els
fòrums regionals es podrà facilitar
el debat de temes locals i la interrelació d’aquests amb les qüestions
globals, es potenciarà la relació
entre moviments que treballen realitats similars i la possibilitat de crear
aliances i agendes comunes. Els
fòrums regionals permetrien, a més,
la participació en aquests tipus d’esdeveniments, de moviments que, per
manca de recursos, no poden assistir al FSM. En aquest sentit, i amb
vista a properes edicions del FSM,
caldria dedicar més esforços (sobretot econòmics) a facilitar la participació de persones i moviments dels
continents africà i asiàtic.
D’altra banda, el FSM, en tant que
espai de trobada de moviments
socials, permet forjar una identitat
en comú. El FSM facilita la trobada
entre semblants dins del moviment
contra la mundialització capitalista,
permet el coneixement de l’altre i el
reconeixement en l’altre, de manera
que afloren sentiments de pertinença i es van delimitant les diferents identitats dins d’aquest moviment. Aquests espais de trobada i
de coneixença són també espais a
potenciar, enfront dels grans espais
de diagnosi i discurs.
Els espais de trobada, participació,
intercanvi i diàleg, que entenem que
s’han de potenciar, també s’han de
poder combinar, com en la present
edició del FSM, amb moments de
mobilització. Tant la manifestació
inaugural com la marxa contra
l’ALCA que va tancar el fòrum,
varen constituir dues massives mostres de mobilització col·lectiva, la
dimensió lúdica i festiva de les
quals no difuminava la contundència del seu missatge. A més, fora del
programa oficial, es van donar
altres moments de mobilització: un
Cacerolazo per Argentina, una ocupació d’un edifici del centre de
Porto Alegre per part d’un moviment de lluita pel dret a l’habitatge,
…així com l’okupació, per part de
participants en el Campament de la
Joventut, de la Sala VIP de la PUC.
Finalment, el FSM és sens dubte un
gran aparador de la societat civil
organitzada i d’esquerres. No es pot
negar que, a efectes propagandístics
del moviment, el FSM ha aconseguit
donar la imatge que moltes persones
estaven cercant: la d’un moviment
constructiu i propositiu, reflexiu i
participatiu. És una visualització en
positiu del moviment, davant de la
visualització de conflicte que es projecta des dels mitjans quant a les
2 El Comitè Organitzador del FSM està composat per l’Associação Brasileira de Organizaçoes Não Governamentais (ABONG), ATTAC Brasil, Rede Social de Justiça e Direitos
Humanos, Associação Brasileira de Empresários pela Cidadania (CIVES), Comissão Brasileira de Justiça e Paz (CBJP), Central Única dos Trabalhadores (CUT), Instituto Brasileiro de Análises Sociais e Econômicas (IBASE) i Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (MST).
4
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
mobilitzacions organitzades davant
les reunions i cimeres dels grups de
poder del planeta. El FSM, sense buscar la confrontació directa, ha aconseguit atraure l’atenció dels mitjans
de comunicació de masses. Les futures edicions del Fòrum haurien de
seguir essent una invitació a la lluita
i la capsa de ressonància dels discursos i propostes que es van forjant en
el marc dels moviments contra la
mundialització capitalista. Un dels
reptes serà aconseguir que el missatge no sigui desvirtuat per la
mediatització dels mitjans, o que l’espai disponible no l’acaparin les organitzacions o delegats amb més recursos.. De no ser així, el FSM pot esdevenir un gran espectacle i desvirtuarse els seus objectius originaris.
Quines alternatives
es presenten al FSM?
Es fa referència al FSM com a punt
d’inflexió en el recorregut del moviment antimunidalització, pel seu
caràcter eminentment propositiu i
de construcció d’alternatives. Però
com dèiem abans, al FSM no es
forja l’Alternativa, ja que els consensos entre la totalitat dels participants són de mínims.
Fent un exercici de síntesi, podem
distingir entre dos grans blocs d’alternatives que es varen debatre al
FSM. En primer lloc, les que es plantegen com a objectiu la humanització del capitalisme i, en segon, les
que plantegen la superació d’aquest.
Dins del primer bloc trobaríem iniciatives com: la democratització,
reforma i control de les institucions
financeres internacionals (FMI, BM,
BID,…), les reformes per assolir sistemes tributaris més redistributius,
aproximacions a la renda bàsica
(que per fer-la més aplicable li man-
A www.forumsocialmundial.org.br es detalla la raó de ser d’aquest organisme
lleven les seves condicions d’universalitat i/o incondicionalitat), la
democratització de la policia, els
pressupostos participatius, etc.
Quant a les alternatives superadores del capitalisme, a Porto Alegre
es va parlar sobretot de socialisme,
és a dir, de sanitat, educació, cultura, bens naturals.... públics i universals, de la propietat i gestió
col·lectiva dels mitjans de producció, de la supeditació de la tecnologia al benestar comú, etc. Destacava
la insistència en dissociar el socialisme vers vells fantasmes i condicionar-lo a valors com l’ecologisme,
la democràcia i l’internacionalisme.
cia a la qüestió del deute extern. Un
primer i poc transformatiu plantejament respecte d’això seria el de la
condonació o “perdó” del deute
extern per part dels creditors a
determinats països empobrits i de
forma condicionada, com en el cas
de la iniciativa HIPC del FMI. En l’altre pol el plantejament seria el de la
total cancel·lació del deute extern
dels països empobrits i la restitució
del deute ecològic, històric i social
que té Occident amb ells. Aquesta
segona proposta obliga a tot un
replantejament del sistema financer
lligat al capitalisme, la seva evolució
històrica i la seva lògica intrínseca.
Aquests són tan sols breus exem-
Però a més, existeix tot una bateria
d’alternatives i propostes que es
varen treballar al FSM i que segons
l’enfocament que se’ls doni poden
ser ubicades en el primer o segon
dels blocs. Algunes d’aquestes són:
la cancel·lació del deute extern, la
lluita pels drets humans, la democràcia participativa, la cultura de
pau, el comerç just, el respecte al
medi ambient etc. Per il·lustrar la
idea del doble discurs farem referèn-
ples dels centenars d’alternatives
que es van tractar a Porto Alegre.
Malgrat tot, es va parlar molt de
com hauria de ser aquest altre món
possible, però molt poc de com arribar-hi. Amb vista al futur, hem d’intensificar els nostres esforços en
construir, no només la utopia d’altres móns possibles, sinó els camins
i ponts per arribar-hi.
Iolanda Fresnadillo,
Guiomar Vargas i Toni Verger
5
opinió
Retalls de premsa
Crisis cafetalera:
la culpa és de
Vietnam?
La fallida del cafetalers de Guatemala i
Nicaragua, les grans pèrdues financeres
a Hondures, El Salvador, Timor Oriental
i Indonèsia, apunten a una direcció: Vietnam. La recent arribada a l’escenari
cafetaler mundial de Vietnam com productor d’importància, ha llençat una
sobreoferta de cafè en el mercat mundial i ha causat la devallada dels preus
internacionals.
El president de l’Associació de Cafè i
Cacau de Vietnam ho declara obertament: “Vietnam és el culpable de la caiguda del preu mundial del cafè”. En una
dècada Vietnam va passar de ser un petit
país productor de cafè a convertir-se en
el que ocupa el segon lloc entre els
exportadors de cafè en el món, i en el
primer productor mundial de cafè
robusta.
El primer responsable de la crisis cafetalera són els mercats financers internacionals. El preu base del cafè és fixat
pels comerciants a la Borsa del Cafè,
Cacau i Sucre de Nova York, i en la
Borsa de Futurs Internacionals de Londres. Són aquests preus els que impacten directament als comerciants locals i
als productors.
El segon responsable són les corporacions transnacionals. També juguen un
paper decisiu ja que dominen la indústria del cafè a nivell global. Tot i la crisis
aquestes corporacions continuen obtenint beneficis. Procter & Gamble, Philip
Morris, Sara Lee y Nestlé dominan el
mercado mundial del café.
Aquestes transnacionals s’aprofiten de
la crisis dels cafetalers i dels obrers, i
amb la manipulació dels preus i la
demanda de cafè a nivell mundial van
contribuir en la crisis actual.
6
Els grans dominadors del mercat mundial del cafè es mantenen inmunes a la crisis
La devaluació l’any 1997 de la moneda
vietnamita, el dong, va ser explotada
ràpidament pels comerciants i minoristes del cafè. Les transnacionals com
Nestlé van començar a comprar a Vietnam per baixar els preus, obligant als
seus proveidors tradicionals a Mèxic i
Centramèrica a baixar els seus. Però ni
tan sols Vietnam es va beneficiar d’aquest canvi.
L’expansió de l’us de grans de cafè genèticament modificats per part de les corporacions transnacionals amenaça a
reduir encara més els preus del cafè i
destruir les bases econòmiques dels
petits productors. L’avanç del cafè genèticament modificat augmentarà la concentració de la sembra de cafè a plantacions agroindustrials i la collita sota el
control de les transnacionals.
Gerard Greenfield
Revista Envío, núm 242, maig 2002
Patents i
multinacionals,
l’epidèmia del segle
La privatització de la salut global
compta amb la complicitat de les admi-
nistracions de la UE, dels EUA i del
denominat G7. L’any 1997 la Unió Europea va dirigir una carta al president de
Sud-Àfrica recordant-li que l’aplicació
de futures lleis sobre medicaments
–semblants a les que han permès a Brasil donar una teràpia combinada de
retrovirals a 90.000 afectats de la sida i
que han reduït el preu més d’un 70 %“afectaria negativament els interessos
de la indústria farmacèutica europea”.
El mateix any, i davant els moviments de
l’Assemblea Mundial de la Salut per
revisar el tema de les patents, la UE no
va tenir cap problema a afirmar que “la
salut no tindrà prioritat sobre consideracions de propietat intel·lectual”i posicionar-se a favor del bloqueig dels acords.
Impedir l’accés als medicaments essencials, convertir les malalties dels països
del Sud en malalties oblidades i dificultar
el creixement de la indústria farmacèutica local representa un atemptat contra
la salut pública. Per això països com Brasil han optat per la via de la llicència obligatòria, a fi de defensar-se contra l’agressió que les lleis del mercat global han
imposat al seu sistema de salut.
Tomeu Adrover
ILLACRUA, núm 98, abril 2002
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
balcans
A la premsa ja no es parla de Kosova, sembla que tot
estigui arreglat i funcioni bé
Kosova 2002. Un conflicte en l’oblit
El 1987, Milosevic es converteix en
nou dirigent de la república federal
de Sèrbia i mobilitza les masses sèrbies sobre el tema del rescat nacional, i sobretot en Kosova on, afirma,
els serbis estan a punt de patir un
genocidi. Això ho afirma en els
comicis i actuant com un nacionalista obté un consens plebiscitari
del seu poble.
Les diferents etapes del domini serbi
sobre Kosova són prou conegudes:
mobilització popular per promoure
un recol·locament serbi en la regió,
presentació d’un projecte serbi de
reformes constitucionals amb la finalitat d’eliminar l’autonomia kosovar i
declarar-lo territori serbi. Per aconseguir el seu propòsit, s’utilitza la violència: dura repressió de les vagues i
protestes albanokosovars el març del
1989 i la proclamació de l’estat d’emergència a Kosova, pres per l’exèrcit federal i per la policia sèrbia.
Aquest procés té el seu punt culminant quan en 1990 es presenten unes
modificacions constitucionals que
L’escriptor Ibrahim Rugova (dreta) va ser la veu dels albanokosovars durant la seva
difícil presidència al capdavant del govern de la regió.
trolen els recursos econòmics mentre que els albanokosovars organitzen un Estat alternatiu i una societat
que ells mateixos defineixen com a
paral·lela, intentant reproduir les
estructures de les quals disposaven
en els anys anteriors. Així doncs, es
crea un sistema educatiu paral·lel,
una xarxa de societats comercials
per donar treball als albanokosovars
acomiadats dels càrrecs públics.
govern a l’ombra, amb represen-
Proclamació de la
República de Kosova
ció paral·lela són molts: el fiança-
anul·len les autonomies de Kosova
en l’àmbit de la república de sèrbia.
Durant 1991-1992 Iugoslàvia es dissol. Primer Eslovènia i Croàcia, després Bòsnia i Macedònia proclamen
la seva independència reconeguda
internacionalment. L’escenari de
Kosova esdevé marginal en la crisi
global de l’exIugoslàvia i queda al
marge de l’atenció internacional.
A partir de l’abolició de l’autonomia
kosovar, els serbis ostenten el poder,
gestionen els càrrecs públics, con-
El 24 de maig del 1992 se celebren
eleccions, il·legals segons Belgrad, i
surt reelegit el parlament de l’autoproclamada “República de Kosova”.
L’escriptor Ibrahim Rugova, líder
del LDK (Lliga democràtica de
Kosova), és elegit president; des de
fa anys denuncia sistemàticament i
públicament les discriminacions i
els abusos que pateixen els albanokosovars. Rugova anomena un
tants a l’exterior, mentre l’LDK
organitza la societat paral·lela que
ha de fer front a les limitacions
imposades pel poder “en place,” per
al qual tot és jurídicament il·legal.
Cal tenir en compte que no és fàcil
gestionar una societat sense l’estímul formal del poder.
Però els problemes de l’organitzament no és regular (la nombrosa
emigració kosovar a Alemanya,
Suïssa i altres països envia diners a
les famílies i a l’LDK), els mitjans
són escassos, l’assistència mèdica
és pobre, sense poder fer operacions quirúrgiques complicades, les
aules escolars són soterranis, els tribunals no existeixen i la justícia es
resol amb mediacions informals.
Gràcies a la prudència i al pacifisme
de Rugova, es va evitar enfronta-
7
balcans
ments greus durant molts anys però
les lluites polítiques entre els albanesos de Kosova són contínues i el primer ministre del govern a l’ombra,
Bujar Bukoshi, que viu a Alemanya,
des d’on coordina la captació de fons
entre els emigrants, el 1996 s’oposa a
Rugova i s’apropa a les posicions
més radicals de Demaqi.
El 1997 s’organitzen protestes estudiantils contra Belgrad i neix l’ELK
(probablement nodrit d’armes provenint d’Albània i finançat per albanesos exiliats). Les primeres
accions terroristes de l’ELK (Exercit d’alliberament de Kosova) són
aprofitades per sèrbia per augmentar la seva presència a Kosova i els
enfrontaments es disparen a finals
de febrer del 1998.
L’avanç serbi és continu i les massacres també: al final del mateix
any, l’ACNUR estima que més de
300.00 albanokosovars fugen de les
forces armades i dels paramilitars
serbis. El gener del 1999, el segrest
per part de l’ELK de 8 soldats serbis
va provocar la massacre de Racak
(amb 45 morts).
Resposta
internacional
contra les forces
militars iugoslaves
La reacció internacional (després de
diferents intents per part de diverses
organitzacions internacionals i europees) convoca ara les parts implicades a les negociacions de Rambouillet (França). Donada la negativa de
Belgrad al diàleg i sense l’autorització de l’ONU, l’OTAN comença els
atacs aeris contra interessos militars
i civils de Sèrbia i Iugoslàvia, amb
els danys col·laterals que una intervenció d’aquesta dimensió provoca.
8
Les forces militars sèrbies responen
i sobretot en els pobles practiquen
una veritable neteja ètnica. En dues
setmanes s’afegeixen unes 250.00
persones a les ja 400.000 desplaçades: es dirigeixen majoritàriament
cap a Macedònia i Albània.
en aquesta societat que intenta poc
a poc mirar cap al futur i sobreviure.
Lamentablement, Kosova ja no és
notícia, la premsa no en parla i sembla que tot estigui arreglat i funcioni
bé. Una visita per Prishtina i la regió
em mostra que ben lentament la
El 24 de maig, el Tribunal Penal
Internacional per la exIugoslàvia
acusa públicament Milosevic i quatre dirigents serbis més de crims de
guerra i contra la humanitat.
població es recupera de les ferides i
patiments enmig d’un caos urbanístic, públic i social i amb perspectives
econòmiques confuses.
En la actualitat està previst que fins
Actualment, Milosevic compareix
davant aquest tribunal en la Haia.
Difícil pla de
desenvolupament
sociopolític per
Kosova
l’any 2005, Kosova és un protectorat
internacional liderat per la UNMIK
(Nacions Unides per l’Administració de Kosova). Aquesta organització està encarregada de tota l’administració i treballa conjuntament
amb l’administració local.
Kosova compta amb la presència
En el seu moment una guerra
començada sense perspectives polítiques clares i sense un pla ben gestionat i programat pel futur de
Kosova va ser un greu error; les
guerres tornen precisament perquè
els conflictes del passat s’han resolt
amb la força o superficialment,
sense anar al fons de la qüestió:
només es poden trencar amb solucions polítiques consensuades. La
renúncia a la política i a la diplomàcia és una equivocació i les seves
conseqüències tard o d’hora són
nefastes.
d’uns 50.000 representants internacionals, considerant també els militars de la KFOR.
La vinguda de tants estrangers va
repercutir en la vida social i econòmica dels Kosovars: molts espais
públics estan ocupats per personal
internacional (UNMIK, OSCE...), els
lloguers de pisos convertits en despatxos s’ha disparat: els preus es
situen a escala europea i determinats articles d’alimentació i de vestir han apujat de preu. Aquesta
situació també provoca molta diferència d’ingressos per part de la
La comunitat internacional es va
mostrar incapaç de desplegar
mesures de prevenció del conflicte
i aliena a les demandes formulades
en el seu moment, del moviment de
desobediència civil kosovar no violenta.
mateixa població: la persona que
pot llogar una casa o un pis a organismes internacionals té una renda
molt superior.
La necessitat per part de la UNMIK
de traductors locals ha fet que molts
mestres i altres professionals hagin
Actualment, a la primeria de 2002,
les conseqüències de tots aquests
fets explicats breument són latents
deixat la seva feina per treballar per
la UNMIK amb sous de fins a 5 o 6
vegades sumperiors.
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
Situació econòmica
desestructurada
La sensació que emana de les converses mantingudes amb els representants de l’SBASHK (Sindicat de
Ciència i Educació de Kosova), de
mestres i de veïns, és de desànim,
La precarietat de l’economia familiar (ingressos mínims, i atur molt
elevat), l’assistència a classe durant
només una part del dia, fa que molt
nens viuen al carrer i venen articles
de tota mena per aconseguir ingressos per a la seva família (tabac,
begudes, llibres, etc.).
frustració i també a vegades d’enveja. Es comenta que s’està vivint
un moment de transició però que tot
es fa amb molta lentitud.
El Sr Agim Hyseni, President del
SBASHK, s’expressava de la següent
manera:
falta d’ ordre polític, social i econòmic durant tot aquest temps.
Un exemple molt clar es troba en la
redacció per part de l’UNMIK conjuntament amb l’administració i
l’UNICEF del nou currículum escolar que es podrà aplicar dintre d’uns
quants mesos.
Cal també assenyalar que es nota la
presència dels beneficis econòmics
procedents d’accions o de negocis
il·legals (drogues..), així doncs, la
rehabilitació senzilla d’edificis contrasta amb les mansions que van
apareixent com a bolets.
Donada la importància de l’educació a tots els nivells i en tots els
àmbits i considerant la franja de
població tan elevada en edat escolar, es tracta d’un punt clau per al
futur desenvolupament del país i de
la convivència entre les diferents
“Dels aproximadament 2 milions
d’habitants de Kosova, en l’actualitat entre el 10 i el 15% són rics o
molt rics; un 55% viu en la pobresa,
d’aquesta franja entre un 20 i 25%
viu en extrema pobresa. La població
de Kosova és molt jove: l’increment
anual de la població és d’un 2,7%, les
famílies són molt nombroses, sobretot en els pobles. El creixement
demogràfic albanès no es pot aturar,
amb un nivell del 2,7% anual, que és
el més alt d’Europa, amb un 52% de
la població menor de 19 anys.”
El sou d’un mestre de primària és
de 140 EUR, mentre que el cost de
vida d’una família de 6 persones per
despeses bàsiques (sense comptar
lloguer) és d’uns 500 EUR.
Els serveis públics, com el transport,
la recollida de deixalles funcionen
amb moltes deficiències; les escoles
Viatjant per la zona, es constata que
s’han reconstruït moltes cases, però
n’hi ha una quantitat important
sense acabar (falten portes, finestres...) i, al mateix temps, existeix el
caos urbanístic (obres fetes sense
permís, sense connexió al clavegueram, per exemple).
ètnies.
La convivència
difícil de
les comunitats
sident de Kosova, a Bajram Rexhepi
Per que fa la convivència entre les
diferents ètnies, les coses no es presenten tan fàcils. La població sèrbia
viu tancada en els seus pobles i el
contacte amb els albanokosovars
sembla mínima o nul·la. Hi ha
minories turques i bosnianes que
viuen en la seva comunitat oberta i
tampoc no tenen molt contacte amb
la resta de la població, però ja era
així abans del conflicte.
nes és d’entre 40 i 50 per aula i
donades les mancances d’espai es
treballa en 2 o 3 torns: des de les 7.30
del matí fins a les 5.30 de la tarda
aproximadament. En moltes escoles
hi ha més de mil alumnes, no hi ha
telèfon ni ordinadors.
en les seves mans i, tot tenint en
compte les dificultats, és esperançador: fa poc dies el Parlament elegit
el passat dia 17 de novembre va
votar a Ibrahim Rugova com a pre(del partit radical de Hasim Thaci)
com a primer ministre i s’espera
que entri en el nou govern un representant serbi. Es tractaria d’un primer pas molt rellevant cap a la
futura convivència.
En la ment de la majoria de la
població albanokosovar no s’esborrarà mai el patiment i les injustícies sofertes durant els últims anys;
però el futur del seu poble depèn
d’ells mateixos i el seu deure, és, a
poc a poc, transmetre a les futures
generacions que, només a través de
l’educació en valors, com el res-
també estan obertes però falten professors, material i el numero d’alum-
El futur dels albanokosovars està
Ara bé, no es pot negar l’esforç que
s’està realitzant, tant per part de
l’administració local com per part
de la UNMIK, per construir i establir les estructures sòlides i bàsiques d’una societat civil albanokosovar que pateix les conseqüències
dels 10 anys de clandestinitat i de
pecte a la persona, a la natura, a la
llibertat i a la tolerància, podran
reconstruir el seu poble i evitar tornar a situacions del passat.
Caldrà molta generositat i paciència.
Rita Huybens
9
àfrica
La dictadura blanca fue substituida por la dictadura negra
Entrevista a Mbuyi Kabunda Badi
Nacido en la República Democrática
del Congo (exZaire) y con muchos
años de residencia en España,
Mbuyi Kabunda Badi es profesor de
Doctorado en Relaciones Internacionales y Estudios Africanos de la Universidad Autónoma de Madrid y profesor inivitado en el Instituto de
Derechos Humanos de la Universidad de Deusto. Es autor de varias
publicaciones sobre los problemas
de desarrollo, estado, etnicidad, conflictos y derechos humanos en
África y actualmente preside la ONG
SODEPAZ (Solidaridad para el Desarrollo y la Paz). El pasado mes de
febrero impartió una conferencia en
Mbuyi Kabunda Badi (esquerra), president de SODEPAZ, fa una crida a l’autocrítica
després del període d’anhelat govern autòcton a molts països africans.
Sabadell sobre las dictaduras en el
a
colonización, e incluso el lenguaje de
de Estocolmo. La autocrítica no tiene
de
los colonizadores consistente en
que ser unilateral, se ha de tomar
ETANE, un acto organizado por el
considerar a los pueblos como inca-
también en consideración los facto-
Grup Àfrica Negra (GAN) de la Lliga
paces de cualquier tipo de autoorga-
res históricos y estructurales del
dels Drets dels Pobles.
nización y de desarrollo por sí mis-
subdesarrollo en África. Hemos lle-
mos. De ahí la imposición de un
gado a la conclusión de que la des-
Estado centralizador heredado de la
colonización en África se ha limi-
colonización y que no fue concebido
tado sólo a un cambio de personal
ni para la democracia, ni para el des-
político: el reemplazo de la dictadura
arrollo, ni para el respeto de los
blanca por la dictadura negra.
África
Subsahariana
Edmundo
Sepa,
junto
presidente
Tras la euforia de los sesenta en
plena independencia de las colonias en África llegaron los golpes
de estado, los dictadores, la
corrupción, etc. Usted es de los
pocos que habla con claridad de
«colonos blancos de piel negra».
¿Es la hora de la autocrítica?
derechos humanos. Es decir, una
estructura administrativa de explotación y de represión omnipresente
en la recaudación de impuestos y
10
Hay, evidentemente, factores exógenos, pero ¿el problema más
grave no es el apoyo de los
gobiernos europeos a dictadores
que favorecen sus intereses? Eso
que usted llama el «cordón umbilical» del intercambio de favores.
Más que la hora de la autocrítica, es
ausente en el cumplimiento de sus
la hora de pedir responsabilidades
obligaciones económicas y sociales.
después de 40 años de independen-
Este posicionamiento no tiene nada
cia que corresponden a 40 años de
que ver con la llamada «nueva gene-
fracasos y de desaliento a manos de
ración de autores africanos autocrí-
Es de sobra conocido que muchos
los gobernantes poscoloniales, que
ticos». Esta supuesta nueva corriente
dictadores africanos se han mante-
han sido incapaces de concebir una
es una recuperación del discurso
nido en el poder con el apoyo de las
vía africana de desarrollo, de demo-
colonial interiorizado, que atribuye
superpotencias y de las antiguas
cracia y de un proyecto de sociedad.
los fracasos de África a la cultura de
metrópolis, que les han abando-
Les tacho de «nuevos colonos
los africanos y a su incapacidad con-
nado a su propio destino cuando ya
negros» por haber mantenido las
génita. Es un discurso de autoflage-
no podían servir a sus intereses. Es
estructuras y los mecanismos de la
lación que refleja un cierto síndrome
el caso de Mobutu o de Savimbi,
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
que cometieron el grave error de no
haber comprendido que la guerra
fría para la que Occidente les necesitaba ya habÌa finalizado. Muchos
dirigentes africanos han accedido al
poder y lo han confiscado gracias a
lo que François-Xavier Verschave
llama la Françafrique, un club de
mafiosos franceses y africanos que
intercambian recursos y favores,
que permiten a los primeros tener
una clientela diplomática e incluso
la financiación oculta de los partidos políticos franceses y de la campaña electoral a partir de los recursos africanos, y los segundos beneficiarse del apoyo de Francia para
mantenerse en el poder y conseguir
el material bélico para disuadir o
reprimir a sus pueblos. Es lo que
llamo el cordón umbilical entre el
centro del centro europeo y el centro de la periferia africana.
¿Cuáles son, a su juicio, las carencias más graves de las democracias africanas respecto a los derechos humanos?
En África, en el proceso de democratización no se ha vinculado la democracia con el respeto de derechos
humanos y viceversa. Nunca se ha
establecido este binomio. El proceso
de
democratización
ha
sido
impuesto desde el exterior y desde la
cumbre, sin un cambio paralelo de
hombres y de mentalidades. Tampoco ha sido precedido por un
debate público sobre el modelo de
democracia a crear. Los dirigentes
han cambiado sólo las formas para
seguir teniendo acceso a la ayuda
externa. Todo sigue igual con la
única diferencia de que se sirven
ahora de los fraudes electorales para
dotarse de una tapadera jurídica.
Salvo en algunos casos contados
donde se han producido alternancias
y alternativas en el poder (Senegal,
Ghana, Malí), en los demás los jefes
de Estado se han mantenido
mediante fraudes o han asegurado
su retirada tranquila, favoreciendo
por el mismo mecanismo la elección
de sus fieles. Estas prácticas explican las tensiones sociales preludios
a las guerras civiles como sucedió en
Costa de Marfil o como está sucediendo en Madagascar. Las «demo-
fiar la explotación de los yacimientos de petróleo a una multinacional
petrolera estadounidense, en detrimento de la Elf Aquitaine francesa,
se favoreció su caída. De igual
modo, el capitán Thomas Sankara
fue físicamente eliminado por su
discurso antiimperialista y populista
que no fue del gusto de Francia.
El proceso de democratización ha sido
impuesto desde el
exterior y desde la
cumbre, sin un cambio
paralelo de hombres y
de mentalidades
En caso de apuros, como sucedió
recientemente con Mugabe en
Zimbabwe, siempre resurge el
viejo fantasma anticolonialista
como pretexto...
craduras» actuales (democracias
formales y dictaduras encubiertas)
no se caracterizan por la cultura de
derechos humanos. Siguen con la
mentalidad de partido único y la cultura de la impunidad-inmunidad.
¿Cómo explica que dictadores
como Teodoro Obiang Nguema en
Guinea Ecuatorial o Gnassinbé
Eyadema en Togo lleven tanto
tiempo en el poder pese a su condición de criminales?
La permanencia en el poder de Teodoro Obiang en Guinea Ecuatorial y
de Gnassingbé Eyadema en Togo, al
igual que Omar Bongo en Gabón,
Paul Biya en Camerún, Idriss Déby
en Chad, Blaise Compaoré en Burkina Faso, o el retorno de Denis Sassou Nguesso en Congo-Brazzaville,
se explica por su pertenencia a la
Françafrique a la que hice mención,
y por ser los fieles servidores de los
intereses franceses y de sus multinacionales. Prueba de ello es que
cuando Pascal Lissouba, el presidente democráticamente elegido en
el Congo-Brazzaville, decidió con-
El discurso anticolonialista fue utilizado durante mucho tiempo por los
dirigentes africanos para dotarse de
una nueva legitimidad y distraer a
las masas de los fracasos internos,
responsabilizando de dichos fracasos exclusivamente a los factores
externos. Es un discurso consentido
por sus aliados del Norte, por hacer
mucho ruido y poco daño, y para
darles una imagen nacionalista que
les legitima ante sus pueblos. En el
caso de Mugabe, el discurso anticolonialista obedece a fines electorales: unir al electorado negro en
torno al problema de la reforma
agraria frente a la minoría blanca y
desacreditar la oposición interna,
presentada como aliada a aquella
minoría. Es decir, el uso del anticolonialismo como discurso populista,
racista y electoralista.
El dilema es, tal vez, adecuar una
democracia, que es en definitiva
un modelo importado, a una
sociedad sin experiencia democrática, sin tradición constitucionalista, donde el poder ve a su
propio pueblo como enemigo y no
al que servir. Hay quien dice que
sería una ayuda garantizar la
inmunidad a los presidentes que
abandonen voluntariamente el
cargo para propiciar el relevo.
¿Sería eso peligroso?
11
àfrica
La sociedad tradicional tuvo su
forma de democracia basada en el
de la globalización positiva, la de la
justicia y de los derechos humanos.
populares hacia la cumbre, encargada del bienestar de la población,
por ser los jefes tradicionales líderes políticos, económicos y espirituales con un poder de inspiración
divina. De ahí los grandes debates
públicos bajo el árbol o la gran
plaza del pueblo para llegar a un
Luego está el tema de la financiación de las guerras. Está demostrado que con la explotación de
recursos en África (diamantes en
Angola, petróleo en Sudán y
Nigeria, minerales en la Rep.
Democrática del Congo, etc.) se
arma a los ejércitos y guerrillas
con dinero occidental. ¿Cómo
parar ese eterno círculo criminal?
sido despreciado por los líderes
modernistas a favor de las Constituciones escritas en las lenguas
extranjeras, y que excluyen el derecho tradicional, es decir ajenas a la
Esta nueva dimensión de los conflictos africanos ponen de manifiesto lo
que venimos afirmado desde hace
algún tiempo: el carácter más económico que étnico de las guerras en
África. Los conflictos en Sierra
cultura oral de la mayoría. Se
impone una nueva forma de democracia original: la democracia social
consensuada (democracia participativa de inclusión y no de exclusión),
mediante la participación en el ejercicio del poder de los mal llamados
partidos étnicos y los partidos de la
señores de la guerra congoleños), se
dotaron de un verdadero arsenal de
guerra. La solución pasa por el fin de
la exportación de armas y de la
ayuda
humanitaria,
recuperada
como impuesto revolucionario sobre
los refugiados por los jefes de guerra
para alimentar a sus tropas como
sucedió en Somalia o en los campos
de refugiados hutus del este del
consenso. Todo este mecanismo de
comunocracia o «bantucracia» ha
Jonas Savimbi en Angola o de Foday
Sankoh en Sierra Leona (o de los
centralismo democrático mediante
la canalización de las aspiraciones
como queda patente en los casos de
El acceso al poder
pasa por el control de
territorios en los que
están ubicados las
materias primas
Congo-Zaire, y un mecanismo eficaz
de prevención, gestión y resolución
de conflictos.
Usted conoce de forma particular
la historia reciente de la República Democrática del Congo
(exZaire). ¿Podría dar alguna claves de lo acontecido en el que es
uno de los países más extensos y
ricos en recursos del Africa subsahariana? ¿Por qué se insiste en
proyectar la imagen de "conflicto
tribal" a una guerra interestatal
de trasfondo económico?
oposición, como marcos de interiorización del sentido de Estado y de
aprendizaje de la cultura democrática. Prevalece cada vez más la opinión según la cual se debe otorgar la
inmunidad a los jefes de Estado
para favorecer su retirada. Sería la
única manera de favorecer la alternancia en el poder y evitar que eliminen a sus enemigos y a los testigos de su crímenes. Se crearía así un
antecedente peligroso de consagración de la impunidad. El perdón es
inseparable de la justicia, al menos
para respetar la memoria de las víctimas. Los derechos humanos se
han convertido en una ideologÌa
universal, y los tribunales internacionales deben actuar y no esconderse detrás del principio de inmunidad de los jefes de Estado por los
crímenes cometidos en el ejercicio
de sus funciones. Ha llegado la hora
12
Leona, Liberia, Angola, la República
Democrática del Congo (RDC), etc.
demuestran que el acceso al poder
pasa por el control de territorios en
los que están ubicadas las materias
primas.Tanto los gobiernos como los
señores de la guerra han convertido
la guerra en un negocio del que todo
el mundo sale ganando: los gobiernos y las mafias del Norte para vender armas tanto a las fuerzas gubernamentales como a las guerrillas
(como en el caso del «Angolagate»),
las multinacionales para tener
acceso a las materias primas baratas
en el mercado negro, la corrupción
de los miembros del gobierno o de
los altos cargos militares y la mala
gestión bajo la excusa de la economía de guerra, y los jefes de guerra
para enriquecerse y alimentar a sus
tropas con las actividades delictivas,
El conflicto de la RDC, que se ha
combrado víctimas directas e indirectas estimadas en tres millones
personas, tiene varias facetas nacionales y regionales. La primera fase
del conflicto nació de la exportación hacia este país de los conflictos
étnicos de Ruanda y Burundi. Fue la
chispa que condujo a la caída de
Mobutu
por
el
antimobutismo
nacional y regional. El primero
aspecto permitió a Laurent-Désiré
Kabila, al que se confió la guerra
sucia de destrucción de los campos
de refugiados hutus, organizar un
verdadero
paseo
militar;
y
el
segundo facilitó su toma de poder
en Kinshasa en mayo de 1997 con el
apoyo de los países vecinos. Las
contradicciones entre Kabila y sus
aliados ruandeses, ugandeses y
burundeses por el cobro de la fac-
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
tura del apoyo que le brindaron
Mugabe, Kenya
Obiang, Guinea Ecuatorial
junto a su política de nacionalismo
y de búsqueda de autonomía, condujeron a la segunda fase de la guerra iniciada en agosto de 1998 hasta
la actualidad. Se habla de la «Primera Guerra mundial africana» por
Eyadema, Togo
la implicación de unos 16 fuerzas
gubernamentales y rebeldes implicadas en el conflicto. Tanto los alia-
Paul Biya, Camerún
dos de la rebelión armada congoleña (Ruanda, Uganda y Burundi)
como los del régimen de Kabila
(Angola, Zimbabue y Namibia) proceden al saqueo del país. Ruanda se
ha convertido en el principal exportador del coltán congoleño, Uganda
de los diamantes y del oro, mientras
Thomas Sankara, Burkina Faso
que una parte muy importante del
cobalto, petróleo y diamantes de la
Mobutu, Congo
parte del territorio controlado por
el gobierno va a parar en Zimbabue, Angola y Namibia. Se trata
efectivamente de una guerra inte-
Lissouba, Congo-Brazzaville
restatal con transfondo económico.
El diálogo intercongoleño de Sun
City (marzo-abril de 2002), en Sud-
Las diferentes personalidades que han compuesto la escena política en el continente
africano nos muestran muy diversos puntos de vista.
áfrica, puso de manifiesto el peso y
No se puede perder la esperanza
CADHP o la Unión Africana no
la razón de ser de estas intervencio-
por los abundantes recursos huma-
constituyen soluciones. La primera
nes: la rapiña de los recursos natu-
nos y naturales del continente que
es más un discurso sobre la tradi-
rales del Congo. Prevalecieron en
constituyen el futuro de África. De
ción africana y un discurso político,
este encuentro las presiones de
ahí el afrooptimismo y afrocen-
un instrumento de promoción que
trismo que suelo defender. No se
de protección de derechos huma-
trata de un afrocentrismo de anto-
nos. De igual modo, la Unión afri-
complacencia, sino de un realismo
cana, una OUA bis o reformada,
basado en el dinamismo social
creada por mimetismo de la Unión
interno de los pueblos africanos
Europea, sigue siendo elitista con
manifestado a través de la econo-
escasa representación de los pue-
mía popular y del derechos pupal
blos y algunas innovaciones (Parla-
como sustitutos a los fracasados
manto africano, Banco central afri-
menanismos y estructuras oficiales,
cano, buena gobernabilidad, princi-
y ponen de manifiesto la fecundi-
pios democráticos, respeto de dere-
dad y la creatividad de los pueblos
chos humanos). Ambas empiezan
africanos que invierten en las acti-
con nososotros jefes de Estado y de
vidades de producción y reproduc-
gobierno.., en lugar de nosostros
ción de la vida. Sin embargo, la
pueblos africanos.... son primeros
recuperación exige importantes
pasos y queda mucho camino por
reestructuraciones internas y exter-
recorrer.
aquellos aliados regionales y no el
punto de vista de los congoleños allí
presentes, animados por el único
afán de conseguir puestos y no por
la superación de la miseria en la
que está hundido el pueblo. Se
cometió el grave error de repartir el
poder entre las únicas fuerzas
armadas, que ocupan los puestos de
presidente de la República y de primer ministro, excluyendo a la oposición pacífica interna.
Por último, y en contraste con el
inevitable afropesismismo, ¿podría
dar algun signo de esperanza para
el futuro del continente?. La Carta
Africana de los Derechos Humanos y los Pueblos, por ejemplo.
nas para conseguir el afrocentrismo
y el afrotransformismo. Tanto la
Carles Cascón
13
amèrica llatina
El pueblo Mapuche resistió a los colonizadores sin perder
su identidad
Los pueblos originarios de
América Latina
Existe una conciencia clara del daño
que produce a nuestra calidad de
vida y a nuestras posibilidades de
supervivencia la extinción de una
especie animal, de una especie vegetal o de un ecosistema y en tal sentido desde hace mucho tiempo se
estudia y trabaja para evitarlo.
Incontables organizaciones, numerosas publicaciones especializadas y
de difusión masiva que inundan las
librerías, programas radiales, televisivos, se abocan a estudiar, divulgar
y sensibilizar tanto a la opinión
pública como a los gobernantes.
En absoluto ocurre lo mismo con la
extinción de especies humanas etnias, culturas- y la razón es tan
obvia como necia: son enemigos porque compiten por un mismo espacio
económico. El inventario de masacres, de políticas de exterminación,
de poblaciones diezmadas por métodos esclavistas, de ideologías racistas, hartan la historia de enormes
regiones del planeta y forman parte
"natural" de una humanidad que aún
hoy sigue utilizando alegremente
estos principios. Probablemente la
diferencia sea que actualmente hay
un esfuerzo por disimularlo ya que
el desarrollo científico y filosófico
condena tanto por razones morales
como prácticas estas conductas.
Hace unos seis años muere en Buenos Aires, el último representante
que quedaba de la etnia Ona: pueblo originario del sur argentino.
Algún español sólo los recuerda
indirectamente porque Magallanes
14
dio a esa región el nombre de Tierra
del Fuego porque en medio de la
helada soledad de los mares del sur,
increíblemente, en las noches se
veían fuegos en la costa.
Cuánta sabiduría perdimos con la
desaparición de esa etnia y quién
hizo algo para evitarlo son preguntas ya inútiles. Sin embargo lo anecdótico puede servir para abrir nuestros ojos hacia otras etnias que aún
luchan por un espacio en el mundo.
Tal el caso que nos ocupa en este
artículo.
La nación Mapuche
Felizmente, una serie de circunstancias nos permite vivir un presente
donde no todo ha sido definitivamente destruido aunque diariamente
perdemos una nueva oportunidad y
los necios del mundo perpetran sigilosamente una nueva iniquidad.
Esas circunstancias, que condicionaron la historia para que hoy aún
estemos a tiempo de pensar en una
fecunda interculturalidad con el
pueblo Mapuche, no son accidentales sino que hablan del intrínseco
valor cultural de un pueblo que
supo defenderse de las violencias y
enfermedades del aluvión conquistador y que supo adaptarse con
provecho a las nuevas condiciones
y tecnologías sin perder su identidad y organización.
Así llegan hasta hoy pero la lucha
continúa en cada vez más desigua-
les condiciones. Las noticias de
estos días hablan de que sus territorios en Chile están siendo enajenados e inundados por represas hidroeléctricas; sus territorios en Argentina están siendo enajenados y contaminados por explotaciones petroleras… pero también hablan de que
un ungüento de llantén preparado
por una médica generalista de
Zapala, estudiosa de la ciencia
mapuche, curó completamente las
graves heridas de una niña chilena
enferma de cáncer.
Mientras, su situación cultural, institucional, económica y política está
siendo jaqueada por los mismos
principios neoliberales que se abaten sobre nuestra sociedad con el
agravante de sumarse a la falta de
reconocimiento de sus derechos y
dignidad: ni como pueblo originario
ni como minoría étnica.
Historia y geografia
del pueblo Mapuche
Hace 2.000 años, quedaron establecidos los rasgos culturales que identifican al pueblo mapuche (los españoles los denominaron araucanos),
en el área de influencia del imperio
inca. Al momento de la llegada de
los conquistadores españoles, estos
habitantes originarios tenían su
lugar en el sur del continente americano, más precisamente en territorios hoy incluidos en las repúblicas
Argentina (en lo que es la actual
Patagonia Argentina, desde Río
Colorado hasta el sur de la Provin-
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
cia de Santa Cruz; desde los Andes
hasta el Atlántico) y Chile (desde el
río Maule al sur y desde los Andes
al Pacífico). Los mapuche llaman a
ese espacio Waj Mapu, que puede
traducirse como “Toda la tierra”. En
su propio idioma, mapuche significa “gente de la tierra”.
A diferencia de lo que ocurrió con
otras naciones originarias, la mapuche no pudo ser sojuzgada por los
europeos. Los grupos indígenas
sedentarios fueron rápidamente
incorporados a las jurisdicciones
fronterizas, no sucedió lo mismo
con los grupos indígenas nómades
(chichimecas, pampas y araucanos).
Desde 1541, año en que comenzó su
resistencia, y casi hasta principio
del siglo XX, se las arregló para
mantener su independencia política. El territorio ubicado al sur del
río Bio Bio y al norte del río Toltén,
no pudo ser colonizado por la
monarquía española. La población
indígena frustró los intentos de
asentamiento español cuando a
fines del siglo XVI destruyó todos
los poblados españoles ubicados en
sus territorios. Del otro lado de los
Andes, en lo que es hoy Argentina,
nunca se intentó establecer una
población en territorio mapuche.
Como consecuencia, su cultura
continuó desarrollándose libremente, a pesar del continuo estado
de beligerancia que se vio obligada
a sostener. Como todo pueblo de
identidad definida, el mapuche
construyó una espiritualidad propia, una organización política
acorde, un sistema filosófico que
responde todas las preguntas que
se derivan de la existencia humana,
un pensamiento que rige su actividad económica y social, y obviamente, un idioma: el mapuzugun o
habla de la tierra.
El pueblo Mapuche ha intentado recuperar en los últimos años algunas de sus ceremonias, conscientes de su frágil situación como comunidad con cultura propia.
Recién en 1879 del lado argentino y
en 1881 del lado chileno, la “gente
de la tierra” pudo ser doblegada por
la fuerza de las armas.
Durante el siglo XX los sucesivos
gobiernos Argentino y Chileno,
apostaron a su inserción social utilizando solamente la idea de "integración" antes que la de la convivencia, sin comprender la enorme
importancia que tiene la salvación
de nuestras culturas ancestrales y
sin advertir que intentar la sumisión de un pueblo de estas características era en realidad una apuesta
indirecta a su desintegración como
cultura y como nación. Para lograr
la “integración” se utilizaron como
instrumentos la aniquilación militar, el enviciamiento y corrupción,
el reparto de sus tierras entre colonos y milicianos, el confinamiento
de los sobrevivientes y la persecución de sus ritos y costumbres. Y
hasta hoy, dentro de un marco jurídico que solo incluye las reglamentaciones e instituciones huincas
(término con que se designa a per-
Acontecimientos como el wiñoy
xipantu, el año nuevo del hemisferio sur, en coincidencia con el solsticio de invierno o como el KATAN
KAWIN, la ceremonia de iniciación
de las mujeres, etc., que hasta ese
momento los lof -noción mapuche
de comunidad- vivían con la intensidad propia de su vida espiritual,
tuvieron que desaparecer.
Es probable que esas práctica se
hayan preservado casi en secreto
durante varias décadas. Pero desde
hace un lustro, diversas comunidades mapuche han comenzado a
recuperar las ceremonias.
Es difícil evaluar cuánto falta todavía
para llegar a rescatar la identidad
perdida, de evitar que desaparezca el
idioma, sus expresiones artísticas,
sus conocimientos medicinales y tecnológicos, su filosofía y cosmovisión.
Es difícil saber qué pasará con sus
justos reclamos territoriales y sus
deseos de autogestión. Es difícil imaginar cómo podrán sobrevivir con su
diezmado capital y la indefensión de
sus actividades campesinas.
sonas que están del otro lado de la
contradicción: el blanco.).
Héctor Hugo Decurgez
15
actualitat
No serveixen els acords retòrics que no aportin res
Conferència de pau per al País Basc.
Per un acord plural per a la igualtat
A començaments de l'any 2001
elkarri, moviment social pel diàleg i
l'acord, decidírem d'impulsar una
Conferència de Pau. Aquesta iniciativa s'emmarca dins del nostre pla
estratègic de construir ponts, de
facilitar el diàleg entre les diferents
forces polítiques, en concret, de promoure 2000 hores de diàlegs múltiples, centrats en la recerca d'acords
sobre principis i procediments.
El segon pilar és el nostre compromís
amb el diàleg, perquè és imprescindible per assolir un acord i, perquè a
més, permet aparèixer allò millor de
l'ésser humà. El fet de dialogar amb
l'altre obliga a escoltar activament, a
entendre les seves raons, a posar-se
en el seu lloc, fomenta l’empatia i fa
molt més difícil qualsevol intent de
deshumanitzar-lo i de justificar una
vulneració dels seus drets.
El perquè
L'últim pilar és el nostre compromís
amb la realitat, que es tradueix en
tres idees. La primera, que tenim
problemes per resoldre, encara que
se'ls anomeni amb diferents paraules: conflicte, contenciós, etc.
Segona, que som una societat plural. I tercera, que fins ara tots els
intents de cerca de solucions que no
han incorporat totes les forces polítiques han fracassat.
La motivació principal que ha
mogut elkarri a embarcar-se en
aquest projecte de Conferència de
Pau és la solidaritat amb les víctimes de la violència i de la vulneració dels drets humans i l'esperança
que aquesta iniciativa pugui ajudar
a evitar, a pal·liar i a superar situacions de patiment.
El projecte recolza sobre tres pilars.
El primer, la convicció que la violència no és el camí per resoldre els
conflictes. Representa el compromís del nostre moviment amb els
drets humans i amb l'exigència de
no violència com a absolut ètic permanent. Quan parlem de respecte
als drets humans, ens referim als
drets humans de tota la població,
sense fer diferències ni comparacions. No hi ha cap vulneració que
ens sembli justificada. Aquesta
posició independent, no complaent
amb cap força política, ens ha valgut moltes crítiques i desconfiances, però pensem que és una de les
nostres característiques essencials.
16
Per això, la Conferència de Pau té
tant d'interès que totes les sensibilitats hi estiguin representades. Haurem de ser summament flexibles en
els mètodes per aconseguir-ho, però
estem intentant crear les condicions
perquè totes les forces polítiques se
sentin còmodes en aquest procés de
diàleg.
Fase de preparació
Aquesta Conferència de Pau s'entén
com un procés, no pas com un esdeveniment puntual, i té dues fases
ben diferenciades: la preparació i el
desenvolupament.
Entre febrer i setembre de 2001 té
lloc la primera fase. Som conscients
que una Conferència de Pau necessita amfitrions de més pes que no pas
un moviment social com el nostre.
Per això, un dels objectius d'aquesta
fase és aconseguir suport social.
Aquest suport, el busquem de dos
tipus. D'una banda realitzem una
campanya de difusió de la iniciativa i
més de 50.000 persones expressen el
seu suport a la Conferència mitjançant la seva signatura i la seva
col·laboració econòmica (6 €)
D'altra banda, constituïm quatre
comitès de suport amb personalitats de pes en el món intel·lectual,
polític i dels mitjans de comunicació: un Comitè d'Honor, un Comitè
del Parlament europeu, un Comitè
de Catalunya i un Comitè de
Madrid. En total, més de cent personalitats d’ideologies diferents veuen
amb interès la nostra iniciativa i ens
brinden el seu suport.
L'altre objectiu de la fase de preparació era trobar una metodologia
que fes possible el diàleg entre els
diferents partits polítics de la Comunitat Autònoma Basca i de Navarra.
Al final donem amb un mètode que
ens permet posar en contacte les
diverses forces polítiques basques:
constituïm un equip de vuit moderadores i moderadors, de diferents sensibilitats polítiques, independents i
coneixedors de la realitat del país.
Aquest equip té com a missió explorar allò que uneix els partits polítics,
expressar-ho per escrit, donar-li
forma i portar-ho als diferents partits
que, al seu temps, analitzen i avaluen
els textos i presenten els seus suggeriments o esmenes.
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
Amb els dos objectius de la fase de
preparació acomplerts, ens endinsem en la fase de desenvolupament,
que comença a l'octubre de 2001.
En principi, aquesta fase havia d'acabar a finals de març, però la convocatòria del Congrés extraordinari
del PSE planteja la necessitat d’allargar-la fins al juny.
L'objectiu d’aquesta fase és assolir
un acord. Però no un acord qualsevol, no ens serveix un acord retòric
que no aporti res. Ha de ser quelcom
nou, que permeti canviar la situació.
Sabem que no pot ser un acord final,
coneixem les dificultats i sabem que
no estem en una fase resolutiva. Ha
de ser un acord sobre principis i procediments que permeti avançar en la
cerca de solucions. A més, ha de ser
un acord que compti amb el suport
de totes les sensibilitats polítiques.
Un “Foli”:
Aquesta és la part reservada que
porta a terme l'equip de moderació
amb els partits polítics i estudia els
acords possibles sobre principis i
procediments. La seva missió és
elaborar, en un clima de discreció i
tranquil·litat, uns primers esborranys del text que es van contrastant per separat amb les diferents
forces polítiques. És un mètode de
diàleg indirecte que tracta de restablir la confiança entre els diferents
partits i facilitar les seves relacions.
L'hem anomenat un foli per reflectir que no es tracta d'un document
llarg i detallat sinó d'un breu acord
sobre les regles de joc que podrien
presidir les futures converses o processos resolutius del conflicte.
Un “Llibre”:
Fase de
desenvolupament
Aquesta fase de desenvolupament
intenta compaginar el treball reservat, que porta a terme l'equip de
moderació amb els partits polítics,
amb un vessant públic de reflexió
serena i de participació ciutadana.
S'articula en quatre projectes:
Aquest projecte fa referència al
clima de reflexió serena que hem
intentat crear durant aquests mesos
mitjançant xerrades, conferències,
taules rodones on s'han exposat
diferents experiències de resolució
de conflictes, diferents visions i opinions. Totes aquestes aportacions,
obertes al públic, s'estan recollint
en un llibre que s'editarà al maig.
Un dossier:
Una “Paraula”:
El primer projecte, l'hem anomenat
una paraula i està relacionat amb el
punt de partida que ens hem marcat
per iniciar la Conferència. Hem triat
la paraula Igualtat, no pas com a
sinònim d’uniformitat sinó com a
igualtat de drets. Igualtat de condicions vitals per protegir els drets
humans de totes les persones, igualtat de condicions polítiques per
representar en llibertat totes les
idees o identitats polítiques i igualtat de condicions democràtiques
per poder materialitzar tots els projectes polítics en i segons les mateixes regles de joc.
En el nostre intent de recollir la participació social hem ofert a la ciutadania diferents maneres d'expressar
opinions, idees i suggeriments sobre
la Conferència i els temes relacionats. Hem intentat trobar formes
diverses que s'adaptin a les diferents
necessitats i possibilitats de la gent:
la signatura de suport, la col·laboració econòmica, la participació en els
debats, conferències i taules rodones,
els recorreguts urbans, la recollida
d'opinions i suggeriments i, finalment, el quadern de participació: un
quadern de sis fulls que, recollint els
principis del diàleg i la resolució no
violenta de conflictes (escolta activa,
empatia) ajuda a posar-se en el lloc
dels protagonistes d'un diàleg per
buscar un acord. És, doncs, un exercici de resolució no violenta de conflictes, un viatge intel·lectual a les
dificultats d'un acord.
Amb totes aquestes aportacions,
degudament estudiades i analitzades procedirem a l'elaboració d'un
dossier que es presentarà al maig.
Fase final
Des de finals de març fins a juny la
Conferència de Pau entra en la seva
fase decisiva. Per això, a més de
donar continuïtat als quatre projectes esmentats i de realitzar un balanç
públic de la feina desenvolupada,
hem incorporat iniciatives de reforç
que conjuguen la mobilització amb
la participació i el suport econòmic.
D’una banda, a partir del març, s’han
programat quatre recorreguts urbans
per les quatre capitals de província
del sud del País basc que conclouran
amb la manifestació que el dia 18 de
maig tindrà lloc a Bilbao. D’altra, distribuirem 100.000 participacions de
suport a la Conferència a través de
les quals les persones que les subscriuen col·laboren amb 10 euros,
reben una acreditació del reconeixement al suport prestat i al final del
procés rebran un balanç amb totes
les dades i informació sobre la Conferència de Pau i els seus resultats.
Tot i que no és el moment de fer pronòstics sobre el futur, hem de parlar
de balanç encoratjador i podem
resumir-lo dient que s’estan generant dinàmiques consonants en un
context dominat per la dissonància
i la desconfiança.
Si vols col·laborar amb la Conferència o rebre més informació, connecta’t al nostre web (www.elkarri.org)
o truca’ns per telèfon 902 42 10 10.
http://www.elkarri.org
17
biblioteca
Tots aquests llibres els podeu consultar a la Biblioteca de la Lliga
Bibliografia destacada
El mundo
después del 11
de septiembre
de 2001
Umberto Eco i altres;
Península-Atalaya,
Barcelona, 2002,
127 pàgines.
El títol del llibre simplement pretén reflectir
de la manera més precisa possible una realitat: el món ja no és el mateix des de l’11 de
setembre de 2001. Aquestes pàgines són un
petit però interessant botó de mostra de l’extensa catarata de pàgines impreses des dels
atemptats a Nova York i Washington. Nascudes en la immediatesa canviant de la notícia,
els textos aquí reunits no només completen el
coneixement del permanent conflicte entre
l’Orient i l’Occident, també ens mostren la
complexitat del món que ens ha tocat viure i
exposen la perplexitat davant de la irracionalitat humana.
Pensamiento
africano, ética
y política
Emmanuel Chukwudi
Eze (ed); Edicions
Bellaterra, Barcelona,
2001, 223 pàgfines.
Al parlar o llegir sobre Africa haurem llegit
sobre descolonització, sobre governs, sobre
desastres naturals, sobre música més o menys
sub-sahariana, però qui ha sentit parlar del
pensament africà? Aquest volum, primer
d’una sèrie, vol posar les coses al seu lloc. S’ha
començat pel terreny ideològic. Bona part dels
autors aquí reunits visqueren i van animar el
màgic moment de la descolonització. Molts
van passar de la reflexió a l’acció política i pel
camí van anar caient molts ideals al xocar
amb les realitats. Però això no els fa diferents
d’altres homes que de filòsofs esdevingueren
prínceps, que es rendiren al pragmatisme i a
vegades a l’oportunisme.
Vida, comiat i
mort de Joan
Alsina
Ignasi Pujades; Proa,
Barcelona, 2001, 366
pàgines.
18
L’esforç per refer una biografia que agermana
dos móns aparentment diferents: la Catalunya
de Joan Alsina i el Xile de Salvador Allende és
el que ha fet l’autor al garbellar la biografia
del sacerdot gironí que empès per la voluntat
de servei va combinar la vocació amb el compromís amb ela pobres d’un barri obrer de
Santiago. La seva donació i identificació amb
els més necessitats el van dur a una mort que
en cap moment no va defugir. L’autor ens ofereix abundant documentació per acabar de
dibuixar la història dels anys més negres del
Xile de la dictadura.
Jihad, el
naixement de
la militància
islàmica a
l’Àsia Central
Ahmed Rashid,
Empúries, Barcelona,
2002, 358 pàgines.
Els fets de l’11 de setembre van fer entendre
de cop i volta al món Occidental, al món “civilitzat” que la lluita contra el terrorisme podia
marcar el segle XXI de la mateixa manera que
el nazisme i la guerra freda havien marcat el
segle XX. La comprensió d’una zona tan convulsa com desconeguda, l’Àsia Central esdevenia imprescindible per l’estabilitat internacional. L’autor explora el complex entrellat de
la JIHAD; es capbussa en la història i en la
seva geopolítica, en el desenvolupament de
l’islam i en el fracàs de règims mal apuntalats
després de la desintegració de la URSS, a l’Àsia Central.
Historias del
Sahara, el
mejor y el peor
de los mundos
Alejandro García,
Los libros de la catarata, Madrid, 2001,
345 pàgines.
La història, les històries del Sahara Occidental, compendi fruit de les narracions d’homes i
dones d’aquest món desèrtic a l’equip de l’autor. Les seves veus són les de la terra. Abans,
durant i final de la colonització, en el temps
d’auge econòmic, els inicis dels moviments en
pro de la independència, el Front Polisàrio,
dels temps d’ideals i de mesquins compromisos polítics, temps de l’ocupació marroquina,
temps d’exili i de guerra, i temps de no guerra
des de fa més de 10 anys per preparar el referèndum que no arriba.
Un llibre, un autor
L’hora dels immigrants.
Esferes de justícia i polítiques
d’acomodació coerción
Temes contemporanis Proa, Barcelona, 2002,
286 pàgines.
La immigració ha esdevingut un dels problemes
estructurals més importants a la primera
dècada del S XXI. Cap estat, regió o ciutat no
pot dir que aquesta qüestió no els afecta.
Aquesta situació té el seu origen en el fet que els
pensadors polítics del passat, en dissenyar les
nostres institucions públiques, no van haver de
tenir en compte els nous reptes que plantejarien
els immigrants, reptes que tenen un impacte
directe sobre el nostre sistema polític i la nostra
tradició liberal i democràtica.
Aquest important estudi vol contribuir al debat
entre les diverses disciplines que aborden el
fenomen de la immigració, oferint una via d’anàlisi des de la ciències política. Vinculant de
manera rigorosa la reflexió teòrica política i l’anàlisi de les polítiques públiques, l’autor centra
la seva atenció nen la relació entre els immigrants i les institucions públiques, i pren com a
cas d’estudi la xarxa d’actors implicats en les
polítiques d’integració de la ciutat de Barcelona.
Reivindicant el sentit comú com a orientació
per a l’anàlisi, l’autor suggereix que en parlar de
polítiques d’integració cal tenir en compte que
els immigrants volen quedar-se i també mantenir i transmetre les seves formes de vida (com fa
qualsevol ciutadà). Amb un singular poder de
convicció, l’autor defensa una concepció pluralista de la integració i recorda, tant a les institucions públiques com al conjunt de ciutadans,
que l’hora dels immigrants ha arribat.
Ricard Zapata-Barrero
Es professor titular de Ciència Política a la universitat Pompeu Fabra. Les seves investigacions giren al voltant de l’acomodació del pluralisme cultural en les democràcies liberals,
especialment la relació entre ciutadania i immigració. Sobre aquest tema ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades i en la
premsa. És autor, també, de l’obra Ciutadanía,
democracia y pluralismo cultural. Hacia un
nuevo contrato social (Antrhopos, 2001).
LLIGA DELS DRETS
DELS POBLES
activitats
Àfrica des dels Fogons
Arrel de la publicació del llibre d’Agnès Agboton África des dels
fogons (ed. Columna) el Grup d’Àfrica Negra ha seguit amb l’objectiu d’aproximar-nos a la cultura africana. Ha estat a partir de dues
activitats: la presentació del llibre i un taller de Cuina Africana.
El passat 18 d’abril es va fer la presentació del llibre amb la participació de l’escriptor Ignasi Riera i de l’autora. Ambdós van coincidir
amb la importància de conèixer la cuina africana per apropar-nos
més a la seva cultura.
Els dies 16 i 23 de maig vàrem dur a terme un taller de Cuina Africana amb l’Agnès amb la intenció que posés en pràctica algun dels
plats que proposa en el seu llibre. Hi van participar 25 persones i es
van elaborar un total de 4 plats tradicionals de l’Àfrica Occidental.
Presentació de la biografia de Joan Alsina
L’any 1977 Ignasi Pujades va escriure la biografia de Joan Alsina,
capellà gironí mort a Xile a mans del règim de Pinochet. Enguany
n’ha fet una nova edició revisada i ampliada, en la que s’ha inclòs un
CD amb grabacions de veu de Joan Alsina i de Salvador Allende.
A l’acte hi van participar l’autor, que l’Isidre Carné, membre de la
Lliga que va fer el comentari sobre el llibre, i la M. José Reyes, psicòloga Xilena que va parlar sobre la idea de reconciliació entre els fills
dels uniformats i dels represaliats durant la dictadura de Pinochet.
L’acte va pendre un caire força emotiu quan es va visionar un vídeo
en el què parlaven persones que havien conegut a Joan Alsina, en el
que es barrejaven imatges de la seva vida amb imatges de la història de Xile dels anys del cop d’Estat
Cicle Propostes de Pau al País Basc
A partir d’aquest cicle de conferències Politeia, Escola de Formació
Política ha volgut apropar a la ciutadania dues propostes de pau que
fan referència al País Basc.
El dia 16 de maig Ana Rodet Iraola va presentar la Conferència de
Pau promoguda per Elkarri (en aquest mateix número de la Revista
Papers podeu trobar un article que fa referència a la Conferència).
El director de la Fundació per la Pau va parlar sobre el conflicte vist
des de Catalunya partint del treball de la cultura de pau.
El dia 23 de maig Marçal Sintes va fer la presentació del llibre d’entrevistes que va realitzar a Ernest Lluch l’estiu del 1996 en el que es
recull el pensament d’aquest polític. Entenem que les propostes de
pau que proposava Ernest Lluch no són pròpies d’una ideologia,
sino que es poden adaptar a qualsevol pensament democràtic que
parteixi del diàleg.
Jornada de Reflexió: El nou contect de les ONG i el treball en xarxa
Des de la Lliga dels Drets dels Pobles entenem que el treball en
xarxa entre les entitats de la nostra ciutat és bàsic per tal d’unir
esforços alhora de lluitar per un món millor.
Amb aquest pretext vàrem convidar a les entitats de Sabadell i
Comarca a compartir un dissabte de reflexió i treball comú.
Així doncs, el dissabte 25 de maig varen participar 12 entitats de la
Comarca i de Manresa en una jornada que va inaugurar la Regidora
de Serveis Socials i Cooperació i que va comptar amb la ponència i
participació del President de la Federació Catalana d’ONG pel Desenvolupament.
Amb els documents i textos que es van treballar durant aquell dia
se’n farà una breu publicació que es farà arribar a totes les entitats,
les que van participar i les que no, per tal que en facin les esmenes
necessàries. Després d’aquest retorn es farà un document definitiu.
Cal dir que aquest acte va servir per inaugurar la celebració dels 25
anys de la nostra entitat.
19