En línia - Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

laraor
•
•
;
.
lyyl
•
: • : • : : . -
•:•:•:•.
. .
Redacció:
Institut Universitari de Filologia Valenciana
Avda. Blasco Ibáñez, 28
46010 València
Telèfon 386 42 55
Edita:
Publicacions de l'Abadia de Montserrat
Subscripcions i correspondència:
AusiàsMarc, 92-98 - 08013 Barcelona
Disseny:
Manuel Granell
Joan Josep Tornero
Il·lustracions:
De Negro
I.S.S.N.:
0214-8188
Dipòsit Legal:
B-25.992-1990
Fotocomposició:
Servei de Publicacions
Universitat de València
Imprès per:
Novagràfik, S.A. - Barcelona
La publicació d'aquestes Actes ha estat possible gràcies a la col·laboració
dels Departaments de Filologia Catalana de les Universitats d'Alacant i de València
REVISTA I N T E R N A C I O N A L
DE F I L O L O G I A
Actes del Simposi
Cent cinquanta anys
de Filologia Valenciana (1800-1950)
I
a cura de
Jordi Colomina i Castanyer
Tardor, 1991
Director:
Antoni Ferrando
Consell de Redacció:
Consell de l'Institut Universitari de Filologia Valenciana
Comitè Científic:
E. Casanova, A. Ferrando, A. G. Hauf, M. Pérez Saldaña,
V. Salvador, V. Simbor
Consell Assessor:
Antoni Badia i Margarit
Jordi Castellanos
Germà Colon
Joan Fuster
Joseph Gulsoy
Joan Solà
Giuseppe Sansone
Arthur Terry
Joan Veny
Curt Wittlin
M. Claire Zimmermann
NORMES D'EDICIÓ DE LA REVISTA CAPLLETRA
Els articles originals, els exemplars de recensió, les comandes de subscripció i la correspondència en general
s'han dé trametre a la redacció de la revista (Institut Universitari de Filologia Valenciana, Av. Blasco Ibáñez, 28,
46010, València).
Els articles originals s'enviaran mecanoscrits a dos espais, preferentment en format DINA4. Si és possible,
a més de la versió mecanoscrita s'inclourà el text informatitzat, preferiblement en els formats d'ordinadors
Macintosh o en WordPerfect 5.0.
Els articles es presentaran preferentment en català i els autors n'inclouran un resum de 8/10 ratlles en català
o anglès.
Les notes crítiques apareixeran a peu de pàgina i es reservaran a explicacions o aclariments complementaris.
Les referències bibliogràfiques s'inclouran dins del cos de l'article i seguiran el sistema AUTOR-ANY-PÀGINA.
L'any i les pàgines de la citació o referència apareixeran sempre entre parèntesis, separats per dos punts. Només
quan la referència abaste tota una obra s'hi ometrà explicitar les pàgines a què es remet. Entre l'últim cognom de
l'autor citat i l'any de publicació del llibre o article a què es fa referència no s'intercalarà cap signe :
... com ja s'ha observat (Sanchis Guarner 1980: 144)
... com observa Sanchis Guarner ( 1980: 144 )
... "Dels documents del Principat desaparegué plenament l'article es ja en el segle xiv"
(Sanchis Guarner 1980: 144)
... Aquesta era la idea recurrent del llibre (Sanchis Guarner 1980)
Totes les referències que apareixen en el text es repetiran al final del treball dins d'un apèndix de
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES. Hi aniran ordenades alfabèticament i s'ajustaran a les convencions de la
bibliografia científica internacional :
- articles ( títol entre cometes i nom de la revista en cursiva, numeració completa, lloc i any d'edició,
pàgines):
PICALLO, C. (1990) "Elements anafòrics i localitat". Caplletra 8, València, IUFV, pp. 41-53.
- llibres (títol en cursiva, lloc d'edició i casa editorial):
SANCHIS GUARNER, M. (1980) Aproximació a la història de la llengua catalana, Barcelona, Salvat.
- capítol o parts de llibres col·lectius o miscel·lanis (autor, títol, dins, primer autor, nom de l'editor o editors
de l'aplec, ed. o eds., títol del recull, any, pàgines):
ANDERLE, A. (1991) "La crisi dels col·lectivismes" dins San Martín, A. éd., Públic/Privat: un debat obert, València,
Universitat de València/Ajuntament de Gandia.
Els noms dels autors hi figuraran en versaletes, primer el cognom o cognoms; separat per una coma, el nom
de fonts abreviat amb la lletra inicial.
Les contribucions acceptades i compostes es retornaran als autors per a la correcció de proves d'impremta.
Les esmenes s'efectuaran seguint els signes convencionals del codi habitual de correctors.
5
A Manuel Sanchis Guanielen el desè aniversari de la seua mort
I N D E X
PRESENTACIÓ .';
11
LA RETÒRICA I LA LINGÜÍSTICA, 1775-1900. Joan Solà
15
EL LLEMOSINISME VALENCIÀ A LA DARRERIA DEL SEGLE XIX. August Rafanell
35
ACTITUDS LINGÜÍSTIQUES DELS LEXICÒGRAFS VALENCIANS DEL SEGLE XIX.
Lluís Alpera
51
LA REPERCUSSIÓ DE L'OBRA DE LORENZO PALMIRENO EN LA FILOLOGIA
CATALANA. Joan Veny
69
EL DICCIONARI VALENCIÀ-CASTELLÀ INÈDIT DE TOMÀS FONT IPIRIS.
Antoni Picazo i Jover
91
EL DICCIONARIO VALENCIANO DE JOSEP PLA I COSTA: ENTRE LA DESCURANÇA
I EL PURISME. Josep Martines
123
JOAQUIM MARTÍ IGADEA COM A LEXICÒGRAF I COM A DIALECTÒLEG.
Jordi Colomina i Castanyer
147
ABSTRACTS
—.....
167
PRESENTACIÓ
Fa dos anys, en el text de convocatòria del Simposi sobre Cent cinquanta anys
de Filología Valenciana (1800-1950), celebrat a la Universitat d'Alacant pel març
1991, afirmàvem que "en el moment actual de relativa normalització de la nostra llengua a l'escola i als mitjans de comunicació, no és una faena inútil girar els ulls cap
aquells que en el passat més recent s'ocuparen d'estudiar el valencià, per analitzar i
avaluar F aportació del nodrit grup d'erudits que abans que l'estudi de la nostra llengua
entras en els programes universitaris aplicaren els seus esforços a codificar i a
inventariar el valencià i també per esbrinar en quina mesura aquelles aportacions són
aprofitables en les circumstàncies actuals". A l'hora d'ara, en presentar l'edició dins la
revista Caplletra de les ponències llegides en aquella reunió científica, podem
assegurar que els objectius que ens proposàvem els organitzadors del simposi -Josep
i Vicent Martines, Lluís Arpera, Rafael Alemany i el qui signa aquesta presentació,
membres del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant- han estat
aconseguits amb escreix.
Durant uns dies, la ciutat d'Alacant va ser el marc on s'aplegaren un bon grapat
de professors i d'investigadors de les Universitats de Basilea, Autònoma i Central de
Barcelona, de València i d'Alacant per donar a conèixer el fruit de les seves recerques
entorn de la història de la filologia valenciana del segle passat i de la primera meitat del
present. Les ponències que ara publiquem es poden agrupar en quatre temàtiques
principals: a) història de les idees lingüístiques, b) lexicografia valenciana, c) gramàti-
11
ques valencianes, i d) morfologia lèxica. Per raons d'espai, les ponències es publiquen
en dos volums. En el primer (Caplletra 11) apareixen els treballs sobre història de les
idees lingüístiques i sobre lexicografia valenciana, i en el segon (Caplletra 12) els
estudis sobre gramàtiques valencianes i sobre morfologia lèxica.
En l'apartat d'història de les idees lingüístiques, Joan Solà ens ofereix un tast
de la seva magna obra (en col·laboració amb Pere Marcet, Història de la lingüística
catalana 1775-1900, en premsa), on mitjançant l'estudi dels errors en l'aplicació de
conceptes de la retòrica a les explicacions lingüístiques (p.e. en la gramàtica de Ballot)
fa veure la necessitat de conèixer els manuals que empraven els nostres filòlegs vuitcentistes, dels quals dóna diversos fragments. August Rafanell tracta d'explicar per què
durant el període esmentat mentre que entre els catalans hi havia unanimitat a substituir
el terme «llemosí» pel de «català», entre els renaixentistes valencians, malgrat excepcions com ara V. W. Querol i J. Puig i Torralva, la fidelitat al terme «llemosí-valencià»
va ser total. Finalment, Lluís Alpera analitza les actituds lingüístiques dels lexicògrafs
valencians del segle xix, que anirien des de preses de posició clarament favorables a la
normalització (com árales de Sánelo i Llombart) fins a manifestacions negatives (com
les de Cabrera), sense que hi manquen actituds neutres (per exemple la d'Escrig).
En el capítol de lexicografia valenciana, Joan Veny estudia les fonts del
Vocabulario del humanista de L. Palmireno (València, 1569) i fa veure les nombroses
errades i mots fantasmes que, com a fruit de males interpretacions de l'obra de
l'humanista aragonès, van introduir alguns lexicògrafs catalans dels segles posteriors,
especialment Torra, en els seus diccionaris. Antoni Picazo i Jover dóna a conèixer
diverses notícies sobre la vida i l'obra de Tomàs Font i Piris, autor d ' un notable diccionari valencià-castellà inèdit, de més de deu mil entrades, redactat a Cullera a la mitjania
del segle passat i aprofitat en una bona part per Constantí Llombart. Josep Martines ens
descriu un altre diccionari valencià-castellà inèdit, i fa veure com a través de les
diverses autocorrections de l'autor, Josep Pla i Costa, nat a Y Olleria (la Vall d'Albaida),
podem obtenir dades valuoses sobre el valencià parlat a les darreries del segle passat.
Finalment, el qui signa aquesta presentació tracta de mostrar les aportacions filològiques que es poden espigolar en els diccionaris i en l'obra literària en prosa de l'alcoià
Joaquim Martí i Gadea, fundador de la dialectologia valenciana i fins a l'hora d'ara
conegut principalment com a folklorista.
12
Dins el segon volum (Caplletra 12), Joan Rafel Ramos analitza críticament les
idees i mostra les mancances filològiques de Josep Nebot i Pérez, que va aspirar-sense
èxit, per manca de formació- a gramàtic oficial de la Renaixença valenciana. Vicent
Simbor Roig, després d'estudiar les mancances i les errades de les gramàtiques del Pare
Lluís Fullana i Mira, arriba a la conclusió que l'obra gramatical d'aquest autor foli
l'esperança més gran i alhora el major fracàs dels intents normalitzadors del valencià
durant el segle xx. Finalment, Antoni Ferrando examina les aportacions principals de
la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guamer, publicada el 1950 però acabada
des de 1943, tot relacionant-les amb els precedents del Principat (Fabra) i del País
Valencià (Fullana, Giner, Salvador), i transcriu una part de l'epistolari Sanchis Guarner-Fuster, fonamental per al coneiximent de la història de les propostes de llengua
literària.
Clou el segon volum la ponència llegida per Germà Colón Domènech en la
cloenda del Simposi, en la qual descriu amb erudició la història i les vicissituds, dins
el context romànic, d'alguns mots composts de dues formes verbals en imperatiu -com
ara alçaprem, va-i-ve i cantimplora- i arriba a la conclusió que la construcció no és
genuïna en català.
Hem de dir per finalitzar que ens congratulem que un simposi organitzat per la
Universitat d'Alacant veja la llum dins la revista Caplletra, de l'Institut de Filologia
Valenciana, organisme de la Universitat de València, ara en procés de transformació
en Institut interuniversitari de les tres Universitats valencianes. Creiem que es tractava
d'una mampresa que valia la pena de fer i qué pot contribuir a conèixer millor el nostre
passat i a orientar les recerques futures.
Jordi Colomina i Castanyer
Universitat d'Alacant, maig del 1993
13
JOAN
SOLA
LA RETÓRICA I
LA LINGÜÍSTICA, 1775 1900
0. PREÀMBUL I RESUM
Per fer la història de la lingüística catalana de 1775 a 1900. a part les obres
específicament lingüístiques (ortografies, prosòdies, gramàtiques, diccionaris, etc.j,
comptem amb una altra sèrie que fàcilment podria passar desapercebuda o que,
efectivament, ha estat ignorada fins avui: són les dedicades a botànica, farmàcia,
medicina, agricultura, etc.; els tractats d'urbanitat, els de lògica i els de retòrica i
poètica. En les primeres hi ha sovint preciosos vocabularis en una o diverses llengües;
i si els tractats d'urbanitat es refereixen gairebé sempre a aspectes del llenguatge, els
tractats de lògica i retòrica hi dediquen capítols sencers.
Em proposo de mostrar, de manera sumària, l'interès• que té la retòrica dins el
conjunt de la producció lingüística de les terres catalanes durant el període de 1775 a
1900, és a dir, el període estudiat en l'obra de Marcet-Solà. (Com en aquesta obra,
anomeno "lingüística catalana" qualsevol manifestació lingüística produïda per catalans 0 editada en terres catalanes.) Em desentendré d'una sèrie d'aspectes que no
afecten el meu objectiu, concretament de les influències, l'evolució i les escoles
autòctones que es podrien estudiar en la retòrica catalana. I em fixaré exclusivament
en dos punts: contingut lingüístic de les retòriques i repercussions de la retòrica en la
gramàtica.
Caplletra 11 (Tardor 1991), pp. 15-34
JOAN SOLÀ
I. QUÈ ERA LA RETÓRICA
Des de l'alta edat mitjana la retòrica era una de les tres matèries que formaven el
trivium: la Gramàtica era la "recte loquendi scientia" (i pretenia la correcció lingüística); la Retòrica era l'"ars bene dicendi" (i pretenia la perfecció, bene, tant de l'obra,
dicendi, com de l'artífex, Y orador); la tercera matèria, la Dialèctica, ensenyava les
regles del raonament i de la discussió.
Un tractat de retòrica ensenyava a compondre una peça oratòria, i distribuïa la
matèria d'acord amb les parts d'un discurs, que eren:
a) Inventio: recerca i aplegament de les idees. Hi havia unes preguntes clàssiques
que impedien deixar-se llacunes en aquesta recerca: quis, quid, ubi, quibus
auxiliïs, cur, quomodo, quando. Els alumnes, naturalment, se les sabien de
memòria.
b) Dispositio: elecció i ordenació favorables, en el discurs concret, dels pensaments (copia remin), de les formulacions lingüístiques (yerba) i de les formes
artístiques (figurae).
c) Elocutio: expressió lingüística dels pensaments trobats en la inventio. La
regulen dos tipus de preceptes: gramaticals (correcció idiomàtica) i retòrics.
d) Memoria: un cop construït el discurs, calia aprendre-se'1 de memòria.
e) Pronuntiatio: i després calia expressar-lo amb paraules adequades i amb
gestos.
Com és lògic, els manuals dedicaven gairebé tot l'espai a la dispositio i* sobretot,
a f elocutio: en aquesta última part s'estudien les "Virtutes elocutionis"(inclòs
Vornants, que consisteix en els trops i les figures de dicció) i els "Genera elocutionis".
2. EVOLUCIÓ D'AQUESTA DISCIPLINA
Primerament la retòrica s'esiudiava només en relació amb el llatí i amb exemples
llatins.
Les classes de retòrica eren de dos tipus: teòriques i pràctiques. Fin les teòriques
s'estudiaven i memoritzaven els principis, a basc d'algun manual. En les pràctiques
1"alumne redactava parts d'un discurs (exordi. narració, confirmació, etc.) o una peça
sencera, memoritzava fragments de clàssics (o fins i lot. fragments propis) i els
recitava a classe (on era corregit) o en actes públics.
Per a les pràctiques s'havien fet populars íes anomenades elegàncies, que no eren
sinó frasaris bilingües (amb l'entrada en una llengua romànica i diverses traduccions
16
La retórica i la lingüística. 17/5-1900
èn llatí) que ajudaven a enriquir la llengua i a usar-la amb '•variació" (flexibilitat i
elegància). Aquest nom genèric provenia de l'obra famosa de Lorenzo Valia, Elegantiarum linguae latinae libri tres (vers 1441), que tingué nombroses imitacions. Aklo
Manuzio, el Jove, escrigué les Elegante, ínsteme con la copia, delia lingua loscana e
latina (1556), que foren adaptades al castellà per Lorenzo Palmireno (Valencia 1 573).
amb posteriors retocs del llicenciat de Xàtiva Ferran Alvarez (1616). Joan Baptista
Bonet adaptà al català (Barcelona 1645; etc.) aquesta adaptació d'Alvarez (v. Solà). El
Liber elegantiarum de Joan Esteve (Venècia 1489) no és altra cosa, i el Gazophylacium de Joan Lacavalleria (Barcelona 1696) representa un superb refinament del
genere (a part que és un dels tres diccionaris catalans més importants fins a Fabra,
incloent-hi aquest autor i Labèmia).
A poc a poc es redactaren els manuals de retòrica (igual que les gramàtiques
llatines) en les llengües dels alumnes (vulgars), o en llatí amb explicacions en vulgar.
I d'aquí es passà, amb tota naturalitat, a donar també exemples en les llengües vulgars
i a aplicar la teoria a aquestes llengües. El primer que donà exemples en castellà fou,
segons Rico (p. 49), Jiménez Patón (s. xvn). El català, que, malgrat la seva situació
difícil, no deixa de tenir algun diccionari i algun tractat d'elegàncies (com hem vist),
no ens consta que tinguí cap entrada en el terreny de la retòrica pròpiament dit. ni com
a llengua vehicular ni com a llengua d'exemplificació. Els Elements de. poética
catalana, y diccionari de sa rima de Pau Estorch i Siqués (Girona J 852) no afecten la
retòrica. -•
Com a material complementari dels manuals de retòrica hi havia Ics antologies. És
Fúnic terreny en què els catalans estem representats, ja a ics acaballes del segle xix:
amb Lo trovador català d'Antoni B ori i Fontestà (Barcelona 1892). Finalment, en el
període que ens ocupa els alumnes feien, cap a final dé curs, exercicis públics de
lluïment d'aquesta i de les altres matèries escolars: els:programes d'aquests exercicis
s'acostumaven a editar i avui constitueixen documents notables, per conèixer més bé
la vida escolar de l'època.
3. CONTINGUT LINGÜÍSTIC DE LES RETÒRIQUES ••
Fóra normal que la retòrica es referís al llenguatge en: aquells aspectes que
l'afecten de ple, com ara l'elocució (vegeu tot seguit l'obra de Capmany). Però al llarg*
dels anys veiem com els autors aprofiten les pàgines dels manuals per fer digressions
lingüístiques molt allunyades dels interessos retòrics: i així, ens parlen de l'origen del
llenguatge, de les llengües d'Espanya, etc. (vegeu les obres de Milà i de Garriga). Tot
seguit transcriuré fragments dels índexs d'unes quantes obres d'aquest període i
reproduiré trossos de l'interior dels manuals, afegint-hi, si cal, algun comentari.
1?
JOAN SOLÀ
3.1. Gregori Mayans i Sisear
MAYANS Y SISCÀR, Gregorio: Rhetorica, Valencia 1777. 2 vols., 8o (Palau
158912).
Aquesta obra és de l'any- 1752 (Herederos de Gerónimo Conejos, València). En
coneixem altres edicions de 1757,1785 i 1786. Aplicada al castellà, conté una notable
antologia d'aquesta llengua. N'hi ha edició moderna, que és la que utilitzem: G.
Mayans y Sisear, Obras completas. Edición preparada por Antonio Mestre Sanchis.
III. Retórica. Prólogo de Jesús Gutiérrez, Ayuntamiento de Oliva / Diputación de
Valencia, Conselleria de Cultura, E.C., 1984. Els epígrafs que més de prop afecten el
llenguatge són els següents (edició de 1984; donem el llibre tercer complet, encara
que no tot interessa):
Libro Tercero. De la Elocución.
Cap. I. De las partes de la elocución.- Cap. II. De la claridad- Cap. III. De la
dignidad de la oración.- Cap. IV. De los tropos i de las sentencias en quanto
sirven a la dignidad de la oración.- Cap. V. De los tropos- Cap. VI. De las figuras en general i división de las de sentencia- Cap. VIL De las figuras de petición i de respuesta.™ Cap. VIII. De las figuras de ficción- Cap. IX. De las
figuras de rompimiento de sentido.- Cap. X. De las figuras de amplificaciónCap. XI. De las figuras de méthode- Cap. XII. De las figuras de palabras en
general- Cap. XIII. De las figuras de falta o de sobra de palabras- Cap. XIV.
De las figuras de repetición-Cap. XV, De las figuras de palabras de sonidos
semejantes- Cap. XVI. De las figuras que materialmente modifican las palabras- Cap. XVII. De la composición rhetorica- Cap. XVIII. De los incisos,
miembros i períodos.- Cap. XIX. Del número rhetórico,- Cap. XX. De los
caracteres de decir i especialmente del magnífico,- Cap. XXI. Del carácter de
decir bajo i de su vicio opuesto- Cap. XXII. Del carácter de decir mediano i
del vicio contrario.-Cap. XXIII. De la donosidad en el decir i del vicio su
contrario.- Cap. XXIV. De la gravedad en el decir i del vicio que le es opuesto.- Cap. XXV. De los estilos ático, asiático, rhodio i lacónico.
3.2. Antoni de Capmany i de Montpalau
CAPMANY, Antonio de: Filosofia de la eloqüència, Antonio Sancha, Madrid
1777.
Obra molt influent, de la qual en coneixem 12 edicions fins a 1842 i una altra de
1942 (Buenos Aires). L'edició definitiva és la de Londres de 1812 (Longman, Hurst,
Rees, Orme y Brown), que és la que utilitzo. Vegem-ne una part de l'índex:
La retórica i la lingüística, 1775-1900
Parte primera. De la dicción.
ARTICULO I. De la estructura de la sentencia: De las silabas, De las palabras,
De los incisos ó comas, De los colones, Del período. - ARTICULO II. Del
numero oratorio: De la harmonia, Colocación de las palabras. - ARTICULO
III. De la propiedad de la dicción: Términos sinónimos, De las palabras
facultativas, De los arcaismos. - ARTICULO IV. De la elección de las palabras
que forman la elocución: Palabras figuradas, Palabras enérgicas, De los epítetos, De la fuerza y energia de los pronombres, Uso de voces expletivas,
Honestidad de las palabras.
Parte tercera. De la exornación.
ARTICULO I. Del estilo figurado. - ARTICULO II. De los tropos ó traslaciones. - ARTICULO III. De las figuras retoricas.
Vegem-ne el fragment "De la honestidad de las palabras" (pp. 162-163):
Honestidad de las palabras.- La decencia oratoria destierra de la elocución
todas las palabras obscenas, todas las locuciones torpes, é indecentes. Aquí es
donde se muestra la delicadeza del escritor para escoger las mas honestas y
puras, no solo en su significación, sino en su sonido, qué sin obscurecer el
pensamiento oculten su fealdad y suavizen la expresión. Habiendo de nombrar
las tetas, diré los pechos; en vez de papo, diré papada; en vez de vergüenzas
diré pudendas, pues para dar un velo á las voces demasiado desnudas, es
oportuno latinizarlas. La perífrasis, ú otro tropo bien manejado, será un gran
recurso en" estos apuros. El importuno triunfó de su resistencia, dice un autor,
por no decir laforzó. Con este comedido y mesurado rodeo de palabras esconde
el autor la descripción de un hecho deshonesto.
En la clase de las palabras deshonestas entran todas las que significan obgetos
que naturalmente cubrimos y escondemos de la vista de las gentes; y estas se
han de declarar con nuevos y apartados modos de decir como: No conoció
muger en su vida, por no usar de otra palabra mas cercana que signifique lo que
queremos dar á entender.
En la clase de sucias entran las que representan las necesidades ó dolencias
corporales, que se han de disfrazar con otras metafóricas, ó de qualquier suerte
trasladadas. En este punto es loable la costumbre de los médicos, quando no se
apartan del Diccionario de la facultad, y este es el solo que debe consultar todo
escritor en tales casos.
19
JOAN SOLÀ
3,3, Hugh Blair
BLAIR, Hugo: Compendia de las lecciones sobre retórica y bellas letras. Por Don
J. L. M. y S., Garriga, Tolossa [sic] 1819,
L'obra d'Hugh Blair (Lectures on Rhetoric and Belles Lettres, W, Strahan i T.
Cadell, Londres 1783), fonamental per a la matèria a Europa, va ser traduïda al
castellà, sencera (Madrid 1798-1799) i en compendi, per José Luis Munárriz. De l'any
1819 n'hi ha una altra edició de Perpinyà; després, una altra de Tolosa (1840) i una
altra de Girona (1841), sempre del mateix traductor. En relació al llenguatge, hi
trobem (edició de Tolosa 1819):
Parte primera. Principios generales de la Retórica y Bellas Letras.
[...] Cap. VIL Origen y progresos del lenguaje,- Cap. VIII. Origen y progresos
de la escritura- Cap. IX. Estructura de las sentencias. División de las varias
partes de la oración.- Cap. X. Sustantivos.- Cap. XI. Pronombres,- Cap. XII.
Adjetivos- Cap. XIII. Verbos- Cap. XIV. Partes indeclinables- Cap. XV.
Lengua castellana.- Cap. XVI, Del estilo. Calidades del estilo- Cap. XVII.
Propiedades esenciales de la sentencia- Cap. XVIII. Unidad de las sentencias- Cap: XIX. Energía de las sentencias- Cap. XX. Armonía de las sentencias,- Cap. XXL Origen y naturaleza del lenguaje figurado- Cap. XXII.
Diversas especies de figuras. Metomfnià, metalpesis, sinedoque-Cap. XXIII.
Metáfora,- Cap. XXIV. Alegoría y enigma- Cap. XXV. Hipérbole,- Cap.
XXVI. Personificación- Cap, XXVIÍ. Apostrofe- Cap. XXVIII. Comparacion,Cap. XXIX. Antétisis- Cap. XXX. Interrogación y esclamacion- Cap. XXXI.
Vision, amplificación y climax-Cap. XXXII. Observaciones sobre el uso del
lenguage figurado.- Cap. XXXIII. Caracteres generales del estilo,- Cap. XXXIV.
Estilo difuso y consiso,- Cap. XXXV. Estilo nervioso débil,- Cap. XXXVI.
Estilo árido y llano- Cap. XXXVII. Estilo limpio, elegante y florido.- Cap.
XXXVIII. Caracteres generales del estilo. Estilo sencillo, afectado, vehemente-Cap. XXXIX. Reglas para adquirir un estilo propio.
3.4.Manuel Casamada i CormeHa
D. M. C. y C. P. : Curso elementar de elocuencia, José Torner, Barcelona 1836.
Aquesta obra és de 1822, segons Díaz-Plaja 51. Manual breu, en forma de diàleg,
conté la següent matèria lingüística:
III. Propiedad del lenguage de la Elocuencia- DIAL IV. Claridad del
lenguage de la Elocuencia.- DIAL V. Orden y variedad del lenguage de la
Elocuencia,- DIAL VI. Melodía del lenguage de la Elocuencia- DIAL VIL
Armonía del lenguage de la Elocuencia- DIAL VIII. Energía y dignidad del
DIAL
La retórica i la lingüística, 1775-1900
lenguage de la Elocuencia- DIAL IX. Lenguage trópico ó trocado- DIAL X.
Continua el lenguage trópico ó trocado,- DIAL XI. Lenguage adornado ó
figurado- DIAL XII. Continua el lenguage adornado ó figurado- DIAL XIII.
Concluye el lenguage adornado ó figurado.- DIAL XIV. Caracteres del estilo
oratorio.
3.5. Manuel Milà i Fontanals
Probablement l'autor més original de la península. A Catalunya, ell i Coll i Vehí
foren els eixos de la que es pot anomenar "escola catalana" de retòrica. Garriga (§ 3.9)
i molts altres en dependran absolutament. Sobre aquest autor, v. Díaz-Plaja, Querol i
Jorba. Milà va reelaborar la matèria al llarg de la seva vida. Donem dues mostres
d'aquesta elaboració.
a) M. M.: Manual de Retórica y Poética, Pons y Ca, Barcelona 1848.
N'hi ha una altra edició de 1850, del mateix editor i de contingut idèntic. Obra
molt breu, de 56 pp. Sobre el llenguatge:
Cap. LT. Elocución,- Cap. III. Del lenguaje.- Cap. IV. De las espresiones.- Cap.
V. De las cláusulas- Cap. VI. Lenguaje figurado ó accidentes de la espresion.
[...]- Cap. VIII. Estilo.
b) MILA Y FONTANALS, Manuel: Principios de teoría estética y literaria ...
Nueva edición de la Estética, Diario de Barcelona, Barcelona 1869.
Obra més extensa (199 pp.), que encara augmentarà més (fins a 351 pp.) en les
successives edicions (1873, 1884, 1888). Sobre el llenguatge conté:
Parte teórica. Estética. [...] TERCERA PARTE. [...] II. De las formas del arte:
1. Del lenguaje figurado.
Teoría literaria. PRIMERA PARTE. Forma literaria. I. Del lenguaje: 1. Naturaleza del lenguaje oral; 2. Historia del lenguaje; 3. Relaciones del lenguaje con
el pensamiento.
Vegem-ne un parell de fragments (edició de 1888, pp. 166-168 i 169-170, sense
les notes):
1. NATURALEZA DEL LENGUAJE ORAL
EL LENGUAJE EN SU ESTADO ACTUAL ES PRINCIPALMENTE SIGNIFICATIVO . Puesto que en la palabra el hombre encuentra el complemento y la
manifestación de su propio ser, natural es que hable, mas el modo de proceder
21
JOAN SOLÀ
de la palabra, en su estado actual, se ha de tener, en la mayor parte de sus
elementos, por significativo y nó natural, ni siquiera simbólico. Damos á la
palabra el valor que desde la infancia le hemos asociado ó bien que sabemos
que se le asocia en una lengua extraña.
Es de creer que en tiempos anteriores las palabras tuvieron una razón suficiente,
un enlace cualquiera objetivo ó subjetivo (es decir, debido á la realidad de las
cosas ó al modo de concebirlas el homhre)- ya natural, ya simbólico. Aun en el
día hay palabras que guaulan relaciones más ó menos estrechas con el objeto
designado. Las más perceptibles, como más materiales, son las palabras que
ofrecen onomatopexa, es decir, las que reproducen los electos acústicos del
objeto, v. gr., las que designan las voces de los animales \ varias otras (romper,
silbar, cóncavo, trueno, etc.) Otras ha\ que designan cualidades no acústicas,
pero análogas al sonido que empleamos (gracia, dulce, suave, fuerte, terror,
etc.). También se ha observado que las partes del cuerpo humano relacionadas
con nuestro aparato oral, son designadas por vocablos en que figuran las letras
por ellas formadas, v. gr. "nariz" (la N es letra nasal), "cuello," "garganta" (la C
y la G son guturales), "boca," "labio" (la B es là-bial), "lengua" (la L es
lingual), "diente" (la D es dental). A más de que se conservan algunas raíces
primordiales muy adecuadas al objeto ó concepto que designa el vocablo que en
ellas se funda, v. gr., la ST que indica la permanencia, la fijeza en "est," "stare"
y sus muchos derivados, la FL que indica la expansión, el rompimiento para
salir afuera en palabras por otra parte de significación tan diversa como "flor,"
"fíamma." "fluere" y "flumen".
Mas si es verdad que existen estas relaciones, apenas se tiene de ellas conciencia, y además se presentan en número limitado con respecto al total de los
vocabularios.
2. HISTORIA DEL LENGUAJE
Habiendo Dios criado perfecto ú nuestro primer padre, le infundió también el
don de la palabra, es decir, que le dio aptitud para hacer uso inmediato del
lenguaje oral.
Repentinamente destruida la primitiva identidad del lenguaje humano y derramados los hombres por la tierra, se fueron multiplicando las lenguas hasta
presentar en apariencia una variedad infinita.
Mas los filólogos, con rarísimas excepciones, sientan que aun atendiendo al
estado actual de las lenguas y a los incompletos adelantos de la ciencia que las
estudia, debe admitirse, cuando menos, la posibilidad de su origen único.
Por otra parte se ha ido reduciendo aquella confusa variedad á un cieno número
de grupos, y algunas lenguas que antes se miraban como de todo punto
apartadas, se consideran hoy á manera de dialectos de una lengua primitiva. Así
se ha establecido con suma evidencia, además del grupo semítico ya antes
conocido, cija/ético (indo-europeo ó ariano). separados uno y otro (no sin que
se hayan notado puntos de contacto) de las lenguas menos análogas que habla
el resto del género humano. Tal es la división genealógica de las lenguas.
T>
La retorica i la lingüística, 1775-1900
Hay además la división morfológica que las distingue en las llamadas aisladoras (que carecen de formas gramaticales), aglutinadoras (que agrupan dos
palabras para formar una tercera), y flexibles (que tienen verdaderas modificaciones gramaticales): división general y en el fondo exacta, aunque no tan
absoluta que haya lengua desprovista enteramente de los caracteres propios de
la de otra clase y que no existan lenguas que muestran un estado intermedio.
3.6. Josep Coll i Vehí
La segona gran figura catalana de la retorica. Les seves obres principals són les
dues següents, igualment famoses:
a) COLL Y VEHI, José: Compendio de retórica y poética ó nociones elementales
de literatura, Diario de Barcelona, Barcelona 1862.
Aquesta obra (de 245 pp.) conegué 18 edicions (totes de Barcelona) fins a 1919.
Ens n'interessen els següents epígrafs (edició de 1875):
Parte primera. De la elocución. LIBRO I. Análisis de la elocución. [....] Cap. II.
Del lenguaje. - Cap. III. De las figuras. - LIBRO IL De las cualidades de la
elocución. [...] II. Cualidades esenciales del lenguaje.
Parte segunda. [...] SECCIÓN II. [...] Cap. II. De la forma del discurso oratorio.
1. Plan; 2. Elocución oratoria; 3. Pronunciación.
b) COLL Y VEHÍ, José: Diálogos literarios, Juan Bastinos é hijo, Barcelona
1866.
Són diàlegs sobre tipus de llenguatge, qualitats i aspectes del llenguatge (so, ritme,
accent, etc.); de manera que pràcticament tota l'obra (de prop de 500 pp.) interessa des
del nostre punt de vista. Conegué unes 9 edicions fins a 1919. Vegem-ne uns quants
fragments (de l'edició de 1907, pp. 72, 73, 132-133 i 160).
- Además de la riqueza de líneas y colores* nace del movimiento otro fenómeno, otro elemento de expresión en que debemos fijarnos.
- ¿Cual?
- El sonido. Los cuerpos, al chocar unos contra otros, suenan: completamente
insonoros pocos hay. ¿Quién sabe si ninguno? Lo cierto es, que aun aquellos
que, como la luz, nos parecen completamente privados de sonoridad, se ve que
ejercen en el sonido una influencia, que la física no podrá quizás explicar, pero
tampoco negar. Un físico italiano, el Sr. Paróletti, hizo á principios del siglo xix
algunos experimentos que prueban dicha influencia. Mr. Arnould y su amigo
Mr. Trouessart observaron que, tocando el violin en una habitación oscura, los
sonidos eran más secos y opacos que cuando la habitación estaba iluminada.
23
JOAN SOLA
Eritràndb y quitando repetidas Veces la luz de la habitación, observaron que
cuando Sacaban; del violin notas, agudas, e! efecto de la presencia de la luz era
mucho más rápido y sensible, que el producido por el tránsito de la luz á la
oscuridad.
Ninguna forma visible tiene el poder de agitar nuestro ánimo con la energía del
sonido. El trueno amedrenta á los hombres y á los animales más que la hosca
nube y la súbita luz del relámpago. La oscuridad de la noche es imponente, el
miedo transforma en lobos y ladrones que nos están acechando los bultos
informes de las plantas, però el rumor de las propias pisadas ó del ligero roce de
una rama hiela de pavor él ánimo del receloso ó distraído caminante.
- En el verso heñios dicho que ios efectos del acento rítmico se manifestaban
con mucha mayor evidencia que en la prosa. Es tan verdad, que basta la
dislocación de un solo acento para que el mejor verso pierda toda su armonía y
hasta deje de ser verso. Esta frase
¡O dulces prendas por mi mal halladas!
es un excelente verso endecasílabo. En lugar de acentuar mucho, como debe
acentuarse, el vocablo mal, acentúa el vocablo mi, como si fuese el pronombre
personal, y ¡adiós verso!
i O dulces prendas per rniñial halladas !
no es ningún verso. Sin embargo, no suena del todo mal esta frase, por estar
compuesta de un verso de cinco sílabas, y otro de seis, bastante regulares, v. gr.:
¡O dulces prendas,
Por mi mal halladas!
SÍ el sentido permitiese leerla, acentuando el vocablo por de este modo
¡O dulces prendas por mi mal halladas!
resultaría también un verso endecasílabo, pero no tan armonioso como él
primero.
Mas si también se alterase la colocación dé algunas palabras, causando entonces una mayor perturbación con el ritmo, v. gr,:
¡O dulces prendas halladas por mi mal!
desaparecería hasta la medida. Semejante frase ni aun en prosa sería tolerable.
* * *
- Si dices Pedro es tan bueno como Juan, no das á la silaba co de cómo el
mismo tiempo que si dices Como al mediodía. En este segundo caso acentúas
más la sílaba m y prolongas más el sonido. Si dices ¿Cómo no vino usted? la
acentúas y prolongas un poco más. Si dices ¡Cómo! ¿EÍ, />osible?, mucho más;
y á medida que tu admiración fuese mayor, apoyarías con más ahinco la voz en
la primera sílaba de la interjección cómo, prolongándola y acentuándola más y
más y diciendo ¡Cóoomo!
24"<
La retórica i la lingüística,
1775-1900
3.7. P . A. M . T\ del C.
P. A. M. T. del C : Nociones elementales de retórica y poética dedicadas á las RR.
MM. Escolapias, José Muñoz Ferríz, Alzira 1884. / por el / — / Con licencia de la
autoridad eclesiástica.
Obra elemental. Vegem-ne uns quants fragments:
Lección VI. Elementos del Lenguaje.
- 1 . Cuantos y cuales son los elementos del lenguaje ">- 2, Qué es voz
ó palabra?- 3. Como se clasifican las palabras?- 4. Por razón a, su origen, en
qué se dividen?- 5. Y por razón de su significación?- 6. Y por el uso que de
ellas se hace?- 7. Qué son palabras castizas y qué estrangeras? 8. Qué son
voces propias y qué trasladadas?- 9. Qué son palabras equívocas?- 10. Qué
son palabras homónimas?- 11. Qué son palabras sinónimas?- 12. A qué
llamamos voces corrientes?- 13. A qué llamamos arcaísmo?- 14. A qué
neologismo?- 15. Qué son voces técnicas?- 16. A qué llamamos culteranismo?
SUMARIO:
1. Los elementos del lenguaje oral son las palabras, las oraciones y las
cláusulas.
2. Voz ó palabra es la espresión ó signo oral de una idea.
3. Las palabras se clasifican 1.° por su origen ó procedencia: 2.° por la
significación que tienen: 3.° por el uso que de ellas se hace.
4. Por razón de su origen se dividen en castizas y extranjerc s.
5. Por razón de su significación se las denomina propias, tra adadas, equívocas, homónimas y sinónimas.
6. Por razón de su uso se distinguen en corrientes, anticuadas, nuevas y cultas.
Ejemplos de voces ó palabras
Barbarismo. Debutó en el club.
Propias y trasladadas. Eres niño una mariposa; la voz mariposa está trasladada; las demás en sentido propio.
Sinónimos. Pelo, vello, barba, cabello.
Arcaísmo. Los infanzones no deben facer denuestos.
Neologismo. Los telegramas son el ferro-carril de la inteligencia.
Técnicas. Termómetro, hipotenusa, eclíptica, silogismo.
Culteranismo. Epilogó súbito el discurso.
Lección VIL Clasificación literaria de la oración ó frase.
SUMARIO: - 1 . Qué es oración ó frase?- 2. Cuando toma la frase verdadero
carácter literario?^ 3. En qué se dividen las frases?- 4. Qué son frases elípticas?- 5. Qué son frases pleónasticas?- 6. Qué son frases directas? y qué
25
JOAN SOLÀ
indirectas?- 7. Qué son frases espositivas?- 8. Qué son frases interrogativas? - 9. Qué son frases admirativas?- 10. Qué son frases de sentido literal y
qué de sentidofigurado?-^Ejemplos.
1. Oración ó frase es el enunciado ó espresión oral del juicio.
2. La oración toma verdadero carácter literario, cuando contiene algún rasgo
considerado como medio de ornato del lenguaje.
3. Divídense las frases en elípticas, pleonásticas, directas, inversas, espositivas,
interrogativas, admirativas, de sentido literal y de sentido figurado. [...] :
Ejemplos de frases
Elíptica: "¡Silencio! ¡Qué horror!"
Pleonástica: "Sube arriba, y míralo con tus propios ojos."
Directa: "El valor verdadero consiste en saber sufrir."
Inversa: "En saber sufrir consiste el valor verdadero."
Espositiva: "Nació Jesús en el portal de Belén."
Interrogativa: "¿Quién no se ahoga en ese piélago de tanta humildad?"
Admirativa: "¡Oh grandeza de caridad!"
De sentido literal: Eres un Salomón, aplicado á un sabio.
Figurado: Eres un Salomón, aplicado á un ignorante.
3.8. Clemente Cortejón
CORTEJÓN, Clemente: Cuestionario de Retórica y Poética contestando puntual
y ordenadamente todas sus partes, J. y A. Bastinos, Barcelona 1885.
Amb diferents títols (Curso razonado de retórica y poética, Barcelona 1890;
Nuevo curso de Retórica y Poética, Barcelona 1893; Curso de Literatura elemental,
Madrid 1896; Curso de Literatura preceptiva, Barcelona 1898; Preceptiva literaria,
Barcelona 1901; Nuevo curso de preceptiva literaria, Barcelona 1906) i poques o
moltes modificacions, l'autor va anar reeditant aquest extens manual, que gairebé va
atènyer les 600 pp. Vegem-ne el contingut (edició de 1890):
Teoria de la palabra artística.
CAP. I. Idea del lenguaje. Definición y divisiones del lenguaje. Ciencia del
lenguaje. Definición de vocablo,- CAP. II. De cómo se puedan clasificar los
vocablos. Primitivos, derivados, equívocos, sinónimos, voces técnicas, cultas:
explicación y ejemplos.- CAP. III. De cómo hayan de enlazarse las ideas en la
oración- CAP. IV. De la cláusula. Su definición y especies, ejemplos: explicación y ejercicios.- CAP. V. De cuál sea el origen y fundamento del lenguaje
tropológlco. Extensas explicaciones y ejemplos sobre este punto.-CAP. VI. De
La retórica i la lingüística, 1775-1900
los Tropos de dicción. Metáfora, Sinécdoque y Metonimia; explicación, ejemplos y ejercicios.- CAP. VIL De los llamados tropos de sentencia. I. Por
semejanza. II. Por oposición. III. Por reflexión.- CAP. VIII. De las figuras.
Definición y explicaciones. I. Pintorescas. II. Lógicas. III. Patéticas- CAP. IX.
De las figuras de dicción, llamadas por otros, elegancias del lenguaje. I.
Figuras de dicción por adición ó supresión. II. Por repetición. III. Por combinación- CAP. X. Cualidades esenciales del lenguaje- Propiedad: su explicación
con numerosos ejemplos y ejercicios.- CAP. XI. De la virtud de la elocución,
llamada pureza del lenguaje. Definición, ejemplos y su explicación. Construcción, idiotismos; numerosos ejemplos- CAP. XII. De los vicios contra la
pureza del lenguaje. I. Purísimo. II. Arcaísmo. III. Neologismo. IV. Barbarismo. Ejercicios- CAP. XIII. De la armonía. I. Explicación y numerosos ejemplos. II. Armonía imitativa. III. Vicios: ejercicios-CAP. XIV. De las cualidades esenciales de la elocución. I. Honestidad y nobleza: ejercicios. II. Precisión: nueva manera de ver este punto. III. Claridad. IV. Naturalidad. V.
Oportunidad.- CAP. XV. De los distintos géneros de estilo.
El següent fragment (de la p. 85) va seguit de l'anàlisi sintàctica d'una oració
complexa de 8 línies:
Capitulo III. De cómo hayan de enlazarse las ideas en la oración.
.
Después del examen de los vocablos, sin los que no hay lenguaje articulado, ni
gramática, ni discurso, ni arte, nos solicitan la oración y la cláusula, en las
cuales se encierran tantos pormenores, dignos de notarse por su primor y
sutileza, que á nadie es consentido el ignorarlos.
Siendo la oración gramatical el primer instrumento del artificio retórico, pide el
buen orden que, comenzando por las cosas más sencillas, y exponiendo luego
las menos comunes que debajo de éstas se contienen, tratemos ahora de la
análisis lógica del pensamiento, base de cuantas hagamos en este libro.
104. Oración gramatical ó proposición es un juicio expresado con los signos
del lenguaje, ó sea, la expresión del acto interno con que nuestro espíritu afirma que el objeto por él contemplado está revestido de tal cualidad ó modificación.
La palabra oración, que los latinos llamaban orado, (de orare) indica los
elementos gramaticales; y la voz proposición, (de poneré pro) los elementos lógicos del pensamiento, según le place decir al célebre gramático D. Juan Calderón.
-
11
JOAN SOLÀ
3.9 Francesc Xavier Garriga
.
GARRIGA, F. J.: Lecciones de preceptiva literària, Barcelona 1894. (Querol
343.)
Aquesta obra, que conegué unes 6 edicions (la 3a» Plórez, Gusano y Compañía,
Oviedo 1902; la 6a, Barcelona 1919), dóna la impressió de ser un manual ja ben definit
per a íes necessitats escolars, basat en les doctrines de Milà i de Coll i Vehí, que cita
sovint. Afecten les relacions amb el llenguatge la segona part i un.sector de la tercera
(utilitzo l'edició de 1902):
II. El lenguaje y las formas expresivas. XVIIÍ. La palabra como sonido,- XIX»
Del lenguaje como facultad y como sistema.- XX. Continuación del estudio del
lenguaje. La escritura. -XXI. Formas expresivas: Elegancias gramaticales. XXII, Elegancias retóricas;-XXIII. Primera lengua general hablada en España.
Formación de los romances. La lengua castellana.- XXIV. El catalán, el
gallego-portugués y el éuskaro.
III. Formas expositivas, [...] XXVI.- Del estilo y su división!
'
Vegem un parell de fragments del que diu sobre el cátala (que hi ocupa les pp. 169172) i la consideració final global de les tres llengües hispàniques tractades en el
capítol (pp. 169-175). Els fragments són driespp. 1 169-170, 172 i 174-175 (en
suprimeixo les notes).
••••-.••:•••-•-.
'
:•• XXIV' '-•; "•'.•'"'x/V
1. La lengua catalana.- 2, Apogeo y decadencia de la misma,- 3. El gallegoportugués.™ 4. El éuskaro y su filiación.
I.™ Al formarse' los romances, las estrechas relaciones entre Cataluña y el
mediodía de Francia produjeron, según Milá, la unidad general de la lengua
llamada de oc; pero esta unidad que no se opuso en los países traspirenaicos á
ciertas modificaciones secundarias no obstó tampoco para que en Cataluña
adquiriese aquella lengua una variedad muy marcada, la cual, por la vida propia
que alcanzó más tarde, ha podido ser considerada como un nuevo idioma.
La lemma de oc ofrece, pues, dos variedades: la provenzal de Francia y la
catalana de España.
Desde que asoma el romance en Cataluña, entre el latín bárbaro de los documentos se encuentran palabras de formas no provenzales, no sólo én cuanto á su
prosodia sino en el sistema ortográfico, lo cual como observa Milá implica la
existencia de un centro de cultura dependiente en aquella región.
La retorica i la lingüística, 1775-1900
El catalán contemporáneo ó hablado es uno, pero ofrece modificaciones secundarias que constituyen tres principales variedades; 1.a catalán oriental (E., gran
parte de Cataluña, Rossellón y Alguer en Cerdeña); 2.a catalán occidental (S.O.
y O., Valencia y una parte de Cataluña); y 3.a catalán baleárico.
Las regionales no sólo merecen la consideración de verdaderas lenguas por su
abolengo y por haber alcanzado merced á la escritura y á su constante y general
empleo en el respectivo país fijeza y perfección, sinó por haber ostentado
además alguna en otro tiempo carácter oficial y haber creado una literatura
propia y sustantiva.
La influencia de la oficial y otras diversas causas concurrieron á alterar y
desnaturalizar dichas lenguas verbo y genuina expresión de los pueblos que las
hablan y las redujeron cual más, cual menos á estado dialectal y precario.
De unos años á esta parte, filólogos y publicistas van reaccionando empero
contra tamaño desvio y abandono y conceden á esas interesantes y modestas
lenguas la atención á que su importancia histórica y literaria las hace acreedoras.
Débese esto, en buena parte, al constante espíritu de rehabilitación que en
alguna de ellas se advierte y á su general renacimiento.
Singularmente el de la catalana no se habla [sic] ya meramente reducido como
en sus albores á géneros y formas populares y á asuntos puramente folklóricos
y de erudición, sino que ha entrado de lleno en una faz decidida y ampliamente
literaria, recabando un lugar en las novísimas orientaciones de la ciencia y del
arte.
4. REPERCUSSIONS DE LA RETÓRICA EN LA GRAMÁTICA
En diverses de les obres anteriors hem pogut veure terminologia i contingut
comuns entre la retòrica i la gramàtica. Si la retòrica ha de parlar del llenguatge, de les
oracions, de la pronunciació de les paraules, etc., això és inevitable i no tindria més
interès. Concretament, els conceptes mateixos d'"oració" i de "parts de l'oració"
figuraven a les retòriques i a les gramàtiques amb un valor més lax que el que tenen
avui: sovint "discurs" o "oració" eren equivalents d'"expressió ordenada i correcta
dels pensaments" (Ginebra 1991: 302), i per això servien tant en gramàtica com en
retòrica (i en la part de la lògica dedicada també al llenguatge).
Però hi ha un altre aspecte que sí que té interès des del nostre punt de vista actual:
el de les figures. Avui opinem que les figures s'han d'estudiar precisament a la
retòrica, no a la gramàtica. A primera vista semblaria, doncs, que el terme figura ha de
provenir de la retòrica i que, per tant, l'aplicació que la gramàtica en pugui fer és una
29
JOAN SOLÀ
influencia d'aquella sobre aquesta. Tanmateix, Ginebra (1991: 233) ens fa saber que
el procés ha estat l'invers, sense que això vulgui dir que modernament la delimitació
dels camps no sigui la que aquí donem com a normal.
En gramàtica, el recurs a la noció de figura era molt còmode "quan hom volia
consignar l'existència de dues formes del mateix mot, o de dues expressions possibles
amb un mateix significat, o de dues ordenacions potencials d'una oració. Una de les
possibilitats es considerava la natural, i l'altra -o les altres- la figurada". Per tant, hi
havia una gramàtica natural i una de figurada, o bé una sintaxi natural i una de
figurada, i això mateix passava amb la morfologia. Aquest és l'estat de coses que
trobem en els tres primers gramàtics catalans, Ullastra, Ballot i Petit.
No aprofundiré en aquest terreny. Tot seguit exposaré la concepció global que
Petit tenia de la gramàtica i, després, l'ús que Ballot va fer dels conceptes de certes
"figures" per explicar les formes dels pronoms febles.
4.1. Petit i el concepte global de "gramàtica"
Joan Petit i Aguilar concebia la "gramàtica" com una integració de tots els
coneixements que afectaven la paraula, en el seu ús en prosa o en vers. Per tant, a les
quatre parts tradicionals que tenia la gramàtica {ortografia, prosòdia, morfologia i
sintaxi), ell n'hi afegia tres més: el diccionari comú (dipòsit on es troben ordenades les
paraules que la morfologia prepararà per fer les oracions), la poesia (que dóna regles
per compondre en vers) i el diccionari poètic (que estotja els mots poètics). A més a
més, distingia entre ortología (que ensenyava els sons de la llengua i en formava
paraules) i prosòdia (que ensenyava a llegir correctament aquestes paraules en veu
alta). (Vegeu Ginebra 1991: 130-132.)
4.2. Ballot i els pronoms febles
La tradició retòrica ensenyava a distingir entre figures de dicció i altres figures.
Les figures de dicció eren les responsables de les variacions en el si d'una sola
paraula. Altres figures donaven compte, en canvi, de variacions entre més d'una
paraula (sintagma, oració o text).
En principi era normal que hom imaginés que els pronoms febles tenien unes
formes "naturals" (que en l'època dels nostres primers gramàtics eren les formes que
avui anomenem plenes: me, te, se...) i unes altres de "figurades" (les reforçades i les
apostrofades actuals). Ballot, enfrontat per primera vegada amb la multitud de formes
i de combinacions en els pronoms febles, va pretendre de posar-hi ordre -ordre gràfic,
evidentment, que era l'única preocupació de l'època-, però no se'n va sortir. El camí
La retórica i la lingüística, 1775-1900
més eficaç hauria estat ei fonètic (bona observació de la pronunciació), però ell va
recórrer a les que anomenava "figuras gramaticals ortográficas", en concret a cinc: la
sinèresi, la síncope, Y apócope, la sinalefa i la inversió o metàtesi.
Ginebra(1988:231-246,1991:232-241) ha dedicat pàgines lluminoses a fer veure
l'embolic que el nostre gramàtic es va fer amb aquestes nocions: amb la definició que
en donava (no sempre coincident amb la definició ortodoxa, tot i que Ballot era
professor de retòrica) i sobretot amb l'aplicació que en feia. Vegem-ho.
"Jais veig" provindria de "ja los veig" i hi hauria una sinèresi, figura "per la qual
se uneixen y juntan dos síllabas una ab altra", segons definició del nostre autor (però
en rigor la sinèresi consisteix en la fusió, en un diftong, de dues vocals contigües d'una
mateixa paraula). "Nois conec" (de "no los conec") conté una síncope (pèrdua d'un
so al mig d'un mot, en aquest cas los), segons Ballot; però l'exemple és el mateix
d'abans. En fi, una forma com "jorn canso" es podria considerar sinèresi (de dues
síl·labes n'hem fet una), sinalefa (de dues vocals contigües, "jo" + "em", n'ha resultat
una), apócope (el pronom me ha perdut la vocal) i metàtesi (hem convertit me eñem i
després n'hem elidit la vocal). Ballot dedica quaranta pàgines a aquestes disquisicions
per acabar sense donar cap regla segura sobre les grafies "lícites" dels pronoms febles.
5. EXERCICIS PÚBLICS DE RETÒRICA
Com he dit, cap a final de curs els alumnes (almenys de certes escoles selectes)
feien exercicis públics de les matèries del seu currículum. Les escoles publicaven un
fulletó on constaven les matèries de la prova (amb una descripció global del tipus
d'exercici), els alumnes que se n'havien d'examinar i les dates de l'esdeveniment. A
la bibliografia de Marcet-Solà hi ha una gran quantitat d'aquests fulletons. En dono
una mostra tot seguit.
a) Examen público de las tres aulas de latinidad, y de la de retorica y poesía del
Colegio Obispal de Barcelona, que se tendrá en los dias 17,18,19 y 20 de Mayo
de 1820, por la mañana á las aueve y media, y por la tarde á las cuatro y media.
En la capilla de dicho colegio.- Barcelona: En la Imprenta de Tecla Pla Viuda,
administrada.por Vicente Verdaguer, en la calle de los Algodoneros.- 20 cm,
Els alumnes afectats són els de les aules següents: "Aula de rudimentos" (sobre els
rudiments de les gramàtiques llatina i castellana), "Aula de sintaxis" (sobre la matèria
del segon any de llatí), "Aula de propiedad latina" ("Prosodia, Ortografía latina y
preceptos de elegancia") i "Aula de retórica y poética" ("esplicarán las calidades que
31
JOAN SOLÀ
debe tener la dicción y el estilo; las principales especies de metro así latino como
castellano; las reglas necesarias para su armonía, y lo que puede contribuir á la claridad y energía de la espresion", etc., i faran exercicis pràctics, de traducció i anàlisi
d'autors clàssics i de "composición de alguna breve pieza").
b) Certamen literario ó examen general publico á que se presentan Los
Caballeros Alumnos Del Real Seminario de Nobles de la Ciudad de Valencia,
Dirigido por la Compaflia de Jesús, En los dias 5, 6, 7, 8, 9,10 y 11 de Julio del
presente año 1830, á las 4 de la tarde- Valencia: Por D. Francisco Brasola,
Impresor de Cámara de S. M. Año dicho- 21,5 cm, 1 f, + 52 p.
Aquí s'especifiquen fins i tot els professors responsables de cada "clase". Aquestes
són: "Clase de religion", "Clase de primeras letras" (que sembla que comprèn la
"Calografía" i la "Gramática castellana"), "Lengua latina" (amb la divisió entre
"Clase Ínfima de gramática", "Clase inferior de gramática" i "Clase suprema de
gramática"), "Clase de retórica y poética"; després hi ha: matemàtiques, filosofia,
llengua francesa, llengua grega, "Clase de cronologia é historia", geografia i "Clases
accesorias" (música, dibuix i esgrima).Com a curiositat, vegem què hi diu sobre la
"calografía" (pp. 5-6) i la retórica (p. 15):
CALOGRAFÍA.
El arte de escribir hermosamente, tan perfeccionado en nuestros últimos tiempos, así como es innegable que jamas se ha contado entre aquellos requisitos
necesarios, que hacen á un sugeto recomendable á la sociedad, lo es también
que, como un adorno, que contribuye mucho á dar nuevo esplendor y realce á
las bellas prendas de cualquier joven bien educado, debe ser atendido en los
establecimientos de enseñanza pública. Por lo que no puede menos este Real
Seminario de mirarlo como uno de sus principales ramos de educación. Y asi
Los caballeros seminaristas
D. Francisco Diaz
D. Gaspar Amigó.
D. Joaquin Prat.
D. Joaquin Cucaló.
D. José Merita.
D. Mariano Marin.
D. Francisco Montaner.
D. Antonio Mesa.
D. Jesus la Cuadra,
Dirán qué se entiende por Calografía, las partes en que se divide, cuáles son las
líneas, que intervienen en la formación de los caracteres; conocimiento y uso de
la pauta ó cuadrícula; lineas de que se compone un renglón; trazos de la pluma
La retórica i la lingüística, 1775-1900
y cómo se llaman en la escritura; trabado ó enlace y su utilidad; abre-viaturas é
imitación de muestras; propiedades que debe tener un escrito, para que sea
agradable y hermoso; modo de tomar la pluma, su corte y postura del cuerpo y
papel. Finalmente para satisfacer al gusto de los Señores Examinadores les
presentarán algunas colecciones de diversas clases de letra.
CLASE DE RETORICA Y POÉTICA.
Profesor, el P. Tontas Suarez.
No ciñe únicamente la Retórica sus vastos preceptos á formar diestros oradores;
desciende también á cultivar los ingenios ya egercitados y familiarizados en el
mecanismo y uso de las leyes de la dialéctica, y á instruir á la juventud en el
modo de proponer con lucimiento sus ideas. Para esto sirve el profundo
conocimiento de las lenguas que se hayan de usar, el juntar un rico fondo de
pensamientos y el formarse el gusto con la lectura de los buenos modelos
notando los primores que en ellos se encuentran, que es generalmente á lo que
se reduce el estudio de la Retórica y lo que dará materia de examen: á los
alumnos de esta clase.
Una part dels exercicis publics de retòrica consistia, com hem vist, a fer una peça
breu d'oratòria. Aquest exercici no devia ser fàcil, i menys amb l'emoció d'un acte
solemne,: Però el mercat devia generar ajuts. De fet, el segle xix és ple de llibrets de
versos per a necessitats diverses: per felicitar els anys, les festes de Nadal, etc. I hi ha
infinitat de manuals epistolars. No conec cap obra del nostre període, tanmateix,
específicamente encaminada a ajudar a redactar peces oratòries. Però n'he vist una
d'editada a Burgos sense data, que per les característiques ha de ser dels primers trenta
o quaranta anys del segle xx, que ens dóna una idea del que podien ser aquesta mena
d'obres, si en va existir cap:
Carlos ÀRÀUJÔ: Para exámenes y fiestas escolares. Nueva colección de monólogos, discursos y recitaciones infantiles, propias para veladas escolares. Hijos de
Santiago Rodrigue/, Burgos, 20 cm, 97 p. + índex.
El llibre es compon de quatre parts: "Monólogos" (sobre astronomia. "Saludo a la
Bandera", cíe), ''Diálogo'" ("Patriotismo"). "Recitaciones" ("'Para una fiesta de Navidad", etc.) i "Discursos" ("Para empezar los Exámenes" i "Para terminar ios Exámenes"). Totes les peces són en vers.
JOAN SOLÀ
Universitat de Barcelona
JOAN SOLÀ
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Guillem ( 1961 -1962) "Una càtedra de retòrica 1822-1935", BRABLB
XXIX. pp. 47-79.
GiNhBKA i SHRKABOL:, Jordi ( 1988) AiiTohi deBofarull i la Renaixença, Reus, Associació
d'Estudis Reusencs.
— (1991) La "Gramática catalana" (1796-1829) de Joan Petit i Aguilar: estudi i
edició. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Facultat de Filosofia i Lletres de
Tarragona.
GUTIÉRREZ, Jesús (1984) "Tradición y actualidad deláRhetórica de Mayans", dins G.
Mayans y Sisear, Obras completas, III, Retórica, Ayuntamiento de Oliva, pp. VIID Í A / PLAJA,
xxv. .
J. de, (1953) La teoría literaria, Madrid, Instituto de Estudios Madrileños (Ediciones "Jura").
JORBA, Manuel (1989) L'obra crítica i erudita de Manuel Milà i Fontanals, Barcelona, Curial / Publicacions de l'Abadia de Montserrat
LAUSBERG, Heinrich (1966) Manual de retórica literaria, Madrid, Gredos, 3 vols.
— (1975) Elementos de retórica literaria, Madrid, Gredos.
MARCET, Pere i Joan SOLÀ, Historia de la lingüística catalana 1775-1900. Repertori
crític (en premsa).
PALAU I DULCET, Antonio (1948-1977) Manual del librero hispano-americano, Barcelona, 2a éd. 28 vols.
QUEROL GAVALDÀ, Miguel (1953) La escuela estética catalana contemporánea, Madrid, CSIC.
Rico VERDÚ, José (1973) La retórica española en los siglos xviy xvn, Madrid, CSÏC.
SOLÀ, Joan (1989) "L'adaptació catalana (¿1645?) de les Eleganze d'Aldo Manuzio,
el Jove", dins Gunter HOLTUS, Georges LUDÍ i Michael METZELTÍN (eds.), La
Corona de Aragón y las lenguas románicas / La Corona d'Aragó i les llengües
romàniques, Miscel·lània d'homenatge per a Germà Colon. Tubingen, Günter
Narr, pp. 151-161.
JOSÉ PRADES,
AUGUST
RAFANELL
EL LLEMOSINISME VALENCIÀ
A LA DARRERIA DEL SEGLE XIX
profitant l'avinentesa d'aquest Simposi, se m'ha demanat que. parli de la història del
llemosinisme lingüístic a la València del dinou. Crec, francament, que la sola pretensió
de sintetitzar aquest segle en l'espai que tinc assignat fóra excessiva. Primer, perquè
les abundants referències al llemosí 'valencià' espargides al llarg del vuitcents no
cobreixen una superfície homogènia. I, en segon lloc, perquè tendeixo a pensar que
només podem parlar d'un llemosinisme valencià, privatiu i característic, situant-nos
en una parcel·la d'aquesta època. La resta d'al·lusions al llemosí que circulen per la
València del segle passat participen d'un llemosinisme general a tots els territoris de
llengua catalana. A la història global del llemosinisme, doncs.
Vist aquest panorama, el tema que vull tractar ara no passa de ser una historieta,
més o menys autònoma, dintre d'un conjunt discursiu que va recórrer pràcticament
tota la cronologia de les idees lingüístiques dels països catalans fins a ben bé eís
nostres dies. Una història minúscula que, a pesar de la seva curta durada, va desencadenar l'episodi més controvertit de!llemosinisme català de tots els temps.
Entrats en la dècada dels 50, els suports que a la primera meitat del dinou encara
podien "explicar" vagament la utilització del concepte llemosí van entrar en crisi, i en
un descrèdit generalitzat. Al Principat i a les Balears, si més no. Hem de registrar
dues aportacions fonamentals que determinaren aquesta desarticulació: les dels filòlegs Antoni de Bofarull i Manuel Milà Fontanals. I, subsidiàriament, l'erecció, des de
Barcelona, d'una plataforma a là qual no li calia el llemosí 'català' pel fet que ja
Caplletra 11 (Tardor 1991), pp. 35-50
AUGUST RAFANELL
disposava d'uns referents propis, nacionals i nacionalitzadors. Em refereixo als Jocs
Florals establerts al 1859 i prosseguits amb èxit a còpia d'aportacions bàsicament
catalanes, i també ocasionalment valencianes i balears.
El cert és que, d'ençà dels seixanta, molts intel·lectuals catalans veuran el llemosinisme com un pecat de joventut, fruit de la candidesa d'uns temps en què la Renaixença encara no s'havia estructurat orgànicament. Pel que toca als valencians,
l'evolució-va ser ben altra. I això que no ens consta que es produís cap reclusió
intel·lectual del País Valencià, cap aïllament sobtat respecte a la Catalunya o a les
Balears de l'època que pogués generar una via autònoma. La perpetuació i la
crescuda del llemosinisme entre els valencians de la segona meitat del segle xix em
sembla que s'ha d'explicar d'una altra manera: o sigui, a partir de l'especial atenció
que van prestar les capes cultes del Sud en el moviment de la Renaixença catalana. I
les subsegüents precaucions que es van desfermar entre les files d'aquest col·lectiu, i
per extensió, de la landed gentry valenciana en bloc. Partint d'aquesta premissa, el
llemosinisme que penso smtetitzar en aquesta comunicació no apareixerà tant com un
discurs d'afirmació, sinó més aviat com una ideologia bàsicament dissuasòria. En
termes clàssics: com a ideologia tout court.
En un estudi indispensable, Alfons Cucó ja va fer veure com l'abandó del
llemosinisme (del lingüístic i també del "cultural") per part dels intel·lectuals catalans
va determinar, en línies generals, un canvi en les relacions entre la Renaixença
catalana i la valenciana. Segons Cucó, "quan els intel·lectuals del Principat començaren
a impugnar Fabstrusa teoria llemosinista, els felibres valencians adoptaren sobtadament
una actitud defensiva" (1971: 16). Les implicacions d'una suspicàcia regional com
aquesta foren múltiples i molt complexes, i en última instància estigueren relacionades
-com Constata el mateix Cucó- amb la particular dinàmica social i ideològica del
País Valencià durant el període de la Restauració.;
Per un costat, va continuar subsistint un llemosinisme populista, tributari -per dirho de pressa- de les proclames lleugeres à'El Mole i similars. Una mostra: a l'any
1862 el poeta i gasetiller Jaume Peyró Dauder publicà a la revista El TioNelo el
conegut article "El dialecte valensià", on reflectia la versió que des de l'apitxat (des
de la consciència apitxada) es podia tenir de l'arcaic llemosí. Aquesta llengua hi
apareix en qualitat d'"agüela o visagüela del valensià c-ara parlem". El criteri diguemne "filològic" de Peyró és diferent del que havia manifestat, poso per cas, Bonilla a
les pàgines d'El Mole. Més i tot: dista substancialment de la tradició -encetada ja
d'abans de Carles Ros- que entenia el valencià com el més depurat dels dialectes
llemosins. Les modificacions sofertes pel valencià, en opinió de Peyró, no són precisament mostres de l'elegància d'aquest idioma. Cal esporgar la llengua actual per a
trobar-hi rastres de l'antiga dignitat; d'una llengua llemosina que "se n'anà" (PEYRÓ
1862).....
Però la principal embranzida del llemosinisme d'aquesta segona meitat del dinou
valencià la va donar un nom: Teodor Llorente. El paper d'aquest patrici dins del
36
El llemosinisme valencià a la darreria del segle :xix.
(1) La fórmula "pàtria. llemosina" no era original de Llorente;
ja í'havia posada en circulació
abans Víctor Balaguer, justament
en un poema presentat als Jocs
Florals de València de 1859
(1868: 230).
muntatge renaixentista ha estat sospesat per diverses monografies, a les quals remeto
(Llorente 1983: 19-83; Guarner 1985). El llemosinisme que va activar Llorente,
revela el caràcter hegemònic del sector més retardatari de la cullura valenciana deia
Restauració; de la burgesia agrària que es va afanyar a-capitalitzar el projecte ideològic de tot el país. Es fa imprescindible, doncs, que llegim revolució passatisía,
panegírica i apolítica -en una paraula: anti-restauradora- de la Renaixença al: País
Valencià servint-nos també del concurs decisiu del llemosí com a element de distracció:
com a no man's land que defugia el nom de la llengua. I com a senyal de di ferencialitai
respecte al procés paral·lel viscut a Catalunya (Cucó 1977: 71 ).
Ricard Blasco ha fixat els límits que Llorente va imposar al concepte recolzant en
l'oposició llemosí/llenguatge vulgar (Blasco 1988: 44). Certament, aquesta esdevindrà
una dicotomia recursiva en tots els textos llorentins evocadors de l'amiga unitat lingüística de les terres catalanes. A l'any 1864, Teodor Llorente va publicar al Diario .
de Barcelona la poesia "València i Barcelona" en què es presentava com "lo trobador
que encara guarda l'antic parlar", idioma que inseria "al vell tronc llemosí'' (Llorente
1983: 299). No queda clar si aquest parlai" antic és conservat pe! poeta eh qualitat de
"trobador" o en qualitat de valencià, és a dir, en qualitat de valcncianóparlant. Sigui
com sigui, en els versos llorentins d'aquesta primera etapa, ei terme (com a substanti u
o en funció adjectival) apareixerà prolixament (Llorente 1983: 230, 302 i 307).
Però el llemosinisme de Teodor Llorente no es limitarà a la figuració-lírica: És
justament en els seus articles periodístics on aquest llemosinisme pretén polemitzar.
On, per tant, té un pes més específic. En un escrit a La Opinión del } 9 de setembre de.
1865 el patriarca valencià parlava genèricament d'una "literatura lemosina, como,
decimos nosotros, y catalana, como quieren nuestros vecinos de allende c! E.bro"
(Simbor 1988: 37). Al 1868 escrivia a Las Provincias una ressenya de la festa de
germanor que havia tingut lloc durant els primers dies de maig a Barcelona, i en la
qual havien participat poetes d'arreu de les terres occitano-catalanes. Llorente hi deia
que l'encontre havia reunit "no sólo a los poetas que en España cultivan lo que aquí
se llama la lengua catalana, y a la que se nos permitirá a los valencianos apellidar
lemosina, como a nuestros hermanos de Francia, a los ilustres representantes, de la
restauración provenzal" (Llorente 1932: 29).
¿Que potser Llorente creia que els felibres occitans en deien lambe llemosiña, de
la "llengua comuna"? Més aviat s'ho hauria volgut creure, això. Perquè la realitat era
ben distinta. I ell, en el fons, ho sabia. La prova és que, al mateix any 1868, en una
carta col·lectiva adreçada a Frederic Mistral i signada per Vicent Venceslaü Querol i
Rafael Ferrer Bigné, a més de Llorente, es parlava, cautelarmcnt. de "lo vièi parlar
roman" i de "la materna llengua d'oc"; en cap cas de llemosí (Martí Adel 1 1989: 85).
Aquest designador se suposava confinat, doncs, a una rigorosa circulació interna.
En una nova crònica referida a la festa de Barcelona de 1868, Llorente va parlar
de "nuestra patria lemosina" (Llorente Falcó 1932:31),' d'una pàtria concretada ara
en els límits hispànics, i entre els literats més prestigiosos de la qual calia comptar
AUGUST RAFANELL
amb Marià Aguiló, Joaquim Rubió i Jacint Verdaguer. Encara en aquest mateix any
de 1868, Llorente va contestar unes impugnacions al llemosí 'valencià' fetes per
Víctor Balaguer des de La Montaña de Montserrat, argumentant que, malgrat que
llemosí era un nom científicament inacceptable, l'ús l'havia convertit en l'únic vàlid
per a la "matriz". Després d'exposar que l'onomàstic català no seria mai admès pels
valencians i els mallorquins perquè significava una "supremacia" intolerable, Llorente
clamava per la "necesidad ... de que exista otro nombre que comprenda los tres
dialectos de la lengua común que se habla desde los Pirineos hasta Elche". I per a
això no calia inventar res: ja hi havia la llengua llemosina "admitida y sancionada por
los prinicipales escritores y por el uso vulgar" (MONLLEÓ PERIS 1984).
Però potser el testimoni més diàfan de l'evolució defensiva d'aquest concepte en
Llorente el tenim en una recensió apareguda a Las Provincias del mes d'octubre de
1875. Llorente hi glossava el discurs d'ingrés de Balaguer a l'Acadèmia de la
Història. En tocar la qüestió del nom de la llengua, el comentari del patrici valencià
resulta definitiu:
Los catalanes quieren dar este nombre [de llengua catalana] al conjunto de la
literatura "de oc" en España, comprendiendo las tres ramas: catalana propiamente dicha, valenciana y balear. Los valencianos no nos resignamos fácilmente a esa denominación, por no haber sido Cataluña nombre genérico de
estos antiguos estados, y sostenemos la antigua denominación de lengua y
literatura "lemosina". Varias veces se ha discutido esta cuestión sin haber
podido llegar a un acuerdo.2
He comentat adés el discurs ambigu de Llorente pel que toca al llemosí, que feia
que el poeta valencià tendís a utilitzar aquest terme sobretot dins d'un circuit intern o sigui, en l'àmbit dels països catalans o hispànics en general-, no pas fora. O no tant
fora. Fóra bo de comptar amb les cartes, de moment inèdites, que Llorente va adreçar
a Mistral o als altres felibres per tal de contrastar-ne el to. Pel que fa a la correspondència
dels poetes occitans amb Llorente, editada parcialment pel fill d'aquest, Teodor
Llorente Falcó, sí que percebem una nomenclatura ben singular. Així, en una lletra de
Mistral datada al 1878, el capolièr de Malhano comentava a Llorente la unitat dels
països d'oc, o sigui de la "terra lemosina" (Llorente Falcó 1932: 98). Un exemple
encara més evident d'aquesta adequatio dels provençals a la "fraseologia valenciana"
el trobem en el majoral del Consistori d'Avinyó Victor Lieutaud. En una carta
tramesa a Llorente al febrer de 1882, aquest felibre mostrava la seva adhesió al
moviment renaixentista hispànic apel·lant als "poètes limousins de vos provinces de
Valence, Alicante et Castellón de la Plana", i també als "limousins" de les Balears,
Lleida, Tarragona i Girona (Llorente Falcó 1932: 127).
Fins el mateix Mistral va exhibir un eclecticisme semblant al de Lieutaud en una
carta a Llorente de 1903 on parlava de la "langue que nous est commune à tous sous
38
(2) Las Provincias (27 d'octubre de 1875); també apud
BLASCO 1988:
47.
El llemosinisme valencià a la darreria del segle xix
les noms de limousin, de catalan et de provençal" (Llorente Falcó 1932: 127). I en
una glossa a la mort del poeta de València, de l'any 1911, on Mistral es refereix a "la
poésie de notre langue d'oc, valencienne, limousine, catalane" (Llorente Falcó 1932:
175). Si tenim en compte que Mistral no va fer servir mai la forma llemosí com a
sinònim ple de llengua d'oc, cal interpretar la col·lació d'una "llengua valenciana"
amb una de "Uemosina" com una mera concessió a la sensibilitat onomàstica de Llorente: com un pleonasme de compromís.
Al 1887 Teodor Llorente va editar a Barcelona un parell de volums dedicats a la
història de València. Em sembla que les breus al·lusions a l'idioma que hi fa
aparèixer tenen un gran interès, ja que es desmarquen tant del caient felibrista de la
seva obra lírica com de la ressenya periodística, sempre peremptòria i més aviat
circumstancial. Significativament, en aquests volums trobem força diluït el
llemosinisme recelós de l'obra anterior. Llorente hi parla d'una "literatura catalana
trasplantada a sus verjeles por los conquistadores" (1887: 28). I la nota no és pas
esporàdica. L'ascendent català en cap cas no és qüestionat per Llorente, per al qui
"los industriosos catalanes constituyeron el núcleo de la población y dieron su idioma a la capital y a la mayor parte del Reino" (Llorente 1887: 118). Això no obstant,
Llorente s'havia d'avenir als cànons de la historiografia tradicional, d'aquí que parli
de "la influencia poderosa de la corte del rey don Jaime, cuya lengua favorita era la
provenzal catalana" (Llorente 1887:119). Curiosament, no pas la Uemosina, com
convenia la pràctica totalitat de la bibliografia valenciana, de Beuter a Vicent Boix.
Cal tenir en compte que les aportacions que, posteriorment, Llorente va fer al tema ja
no es van separar d'aquesta línia (Duran 1936: 55; Llorente Falcó 1936: 257).
S'ha parlat sovint de la presència hegemònica de Llorente en l'escena de la cultura a la València de 1859 a 1874. Amb tot, durant aquest període hi ha un cert llemosinisme valencià que no respon, almenys de forma perceptible, a les consignes del
patriarca de la Renaixença; hi ha un llemosinisme que subsisteix al marge del
jocfloralisme oficial. El cas de l'arxiver Pere Vignau Ballester, per exemple. Al 1865
aquest erudit va publicar a Madrid La lengua de los trovadores. En l'apartat que
dedica al nom de la llengua convencional dels trobadors, Vignau diu que ha optat per
"lemosín-provenzal" a fi d'abraçar les dues varietats principals d'aquest idioma; o
sigui, el que Milà designà com a gal·lo-meridional (pròpiament: el provençal) i el
català, "que creemos -escriu Vignau- que se expresa mejor con la palabra lemosina,
después que el catalán ha pasado a ser uno de los muchos dialectos en que se
subdividió aquel idioma"(1865: XV). La postil·la de Milà no es va fer pregar (Milá y
Fontanals 1893: 183).
Cap al 1874, les idees disperses sobre el llemosí 'valencià' es van aglutinar, per
primera vegada, en una revista, i més en concret al voltant del seu director. Efectivament: aquest any Carmel Navarro Llombart, més conegut pel pseudònim de Constantí Llombart, va fundar Lo Rat-Penat. Calendari llemosí. Prenent com a model la
39
AUGUST RAFANELL
capçalera del Calendari català de Pelagi Briz, Lo Raî-Penat aspirava de comptar "ab
la distinguida colaborado dels més reputats escriptors de València, de Catalunya y de
les Illes Balears". Així, veiem com el llemosinisme de Llombart va néixer delimitat
als països catalans, defugint tàcitament el mistralisme panoccitanista del primer
Llorente.
De fet, a l'any 1872 Llombart ja havia donat un indici del seu llemosinisme
referencial en compilar una miscel·lània poètica sota el títol d''Epigrames llemosins.
Aquest recull incloïa creacions d'uns poetes tan poc suspectes d'arcaisme com
Vicent Garcia, Pitarra o Rossend Anís, entre d'altres. Al pròleg del volum, Llombart
feia un exaltat elogi de la "llengua dels avis" valent-se de les habituals referències al
patrimoni literari. Quant a la unitat del llemosí, hi ha un moment en què parla de
l'exemple que donen els catalans, que ho publiquen tot en llengua catalana, "que en
el fondo és la mateixa valenciana i mallorquina, ja que, com tots sabem, són totes les
tres filles d'una mateixa mare ilemosina" (Llombart 1872: VIIÍ-XIX).
Però no és fins a l'aparició del Calendari llemosí, al 1876, que va prendre forma
la doctrina llombartiana sobre el nom de l'idioma dels valencians. Ja en aquest
primer número es va produir una de les polèmiques més interessants que s'han
suscitat mai entre valencians i catalans sobre el nom de ia llengua comuna. El
detonant va venir servit des de les pàgines del Calendari Català de 1.876. L'escriptor
de Gràcia Antoni Careta Vidal hi va escriure un article de fons sobre la fundació a
València, aquell mateix any, de la societat Los. fills de la Morta Viva, precursora de
Lo Rat Penat i ègida del Calendari llemosí. En aquest text, Careta recriminava a
Llombart l'ús que feia de llemosí, i es preguntava: "¿a què obeeix tal innovació?
¿Serà esperit de rebetlia a son origen [dels valencians]?"..L'interrogant no era del tot
retòric. Careta no podia concebre que els renaixentistes valencians exalcessin la
unitat de l'idioma i que alhora recorressin al que, per ell, era un nom foraster:
estranger. La conlusió de Careta era apodíctica: "No-s cerquen noms estranys quan
existeix lo propi. Llengua Ilemosina no vol dir més que la llengua parlada a Limoges
(França) y que no és, ni [ha] estat, ni serà may la llenga catalana que-s parla aquí y,
més o menys adulterada, a València y a Mallorca" (Careta 1875: 9-10).
La resposta de Constantí Llombart a aquest escrit de Careta va aparèixer a les
pàgines del Calendari llemosí de 1876. Llombart s'agafa a les darreres paraules de
l'escrit de Careta, segons les quals el.llemosí és un dialecte parlat a França i no té res
a veure amb el valencià. No s'entreté a rebatre-les, però. Tot seguit justifica l'opció
onomàstica presa per Lo Rat-Penat "per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles
que parlen nostra llengua". Una llengua que encara és vista com a filla de Llemotges.
Però una llengua única, tanmateix.
En opinió de Joan Fuster, en aquesta polèmica "les presumptes "rivalitats" -els
particularismes-, doncs, només incidiren en lo calificatiu" (Fuster 1962). Es cert: a la
base de la controvèrsia de Llombart amb Careta no hi trobem sinó una elemental
40
El llemosinisme valencià a la darreria del segle xix
(3) Veg. A. Careta i Vidal,
"La mixeta", Lo Raí-Penat. Calendari llemosí corresponent al
any 1877, València 1876, ps. 108iil.
(4) Lo Rat-Penat. Calendari
llemosí corresponent al any 1878,
Valencia 1877, p. 13. Uns judicis
molt semblants són expressats per
Llombart a Los fills de la MortaViva (1879: 378).
(5) Revista de Valencia (1
de febrer de 1881), p. 198.
(6) L'única excepció que hi
he sabut trobar és la de la poetessa
catalana Encarnació de Palau de
Vall-llosera, que va escriure un
poema tirant a horrible a la memòria de la també poetessa Marià
Josepa Massanes. En destaco uns
versos: "¡Salve, Madona, noble
Regina/dels trovadors/que actius
conrèuan la llemosina/parla dels
cors..." (Calendari llemosí corresponent al any 1880, València
1879, p. 38).
qüestió de noms. La genealogia provençal de l'idioma és esmentada lateralment pel
polemista valencià, i encara amb l'única finalitat de justificar de totes passades la
forma llemosí. D'altra banda, la "pàtria ílemosina" de Víctor Balaguer experimenta,
al text de Llombart, una readaptació singular. Com que, per aquest autor, el llemosí
només perviu als territoris hispànics, cal excloure d'aquesta "pàtria" la Provença i les
zones adjacents amb què havia pensat Balaguer en ei seu celebrat poema. El recurs de
Llombart és, aquí més que mai, sinecdòquic: totum pro parte. El llemosí general -ja
liquidat- és pres pel llemosí viu i particular dels països catalans. L'operació devia ser
ben calculada, i no crec pas que l'hàgim de minimitzar escudant-nos en F "autodidactisme" i en les "llacunes" que se solen imputar a Llombart (Sánchis Guarner
1985: 53-55).
El debat entre els llemosinistes valencians i els catalans "mortificáis", en paraules
de Careta, per aquest designador impropi no va continuar a les pàgines del Calendari
llemosí. La sang no va ámbar mai al riu, i aquesta polèmica al voltant del nom de
l'idioma no va trencar la receptivitat de l'anuari de Llombart de cara a les col·laboracions pro vinents del Principat. Fins i tot a la revista de 1877 el mateix Careta
Vidal hi va arribar a publicar una narració curta.3
També al 1877 Vicent Venceslau Querol va donar a les premses la compilació de
la seva obra poètica. El llibre acabava amb un apartat titulat Rimas catalanas, que
precisament contenia les tres úniques composicions valencianes de Querol. Lluís
Guarner ha qualificat d' "escarotament" F actitud contrariada que va adoptar Llombart
des de les planes del Calendari de 1878 davant de l'epítet "catalanas" (Querol 1980:
38-39). Llombart no podia comprendre com un poeta "tan amant sempre de València
ha tingut l'estrany capritjo de titolar-ne Rimas catalanas les tres úniques poesies
llemosines".4
En aquest mateix número del Calendari, el gramàtic barceloní Ignasi Farré Carrió
va publicar un article bastant extens sobre la "llengua catalana". Farré hi parlava de
les dues branques del català -la valenciana i la mallorquina {sic)- i recordava que van
ser catalans els conquistadors de Mallorca i de València, cosa que acabà determinant
"la gradual formació de las parlas avuy conegudas ab los noms de valenciana y
mallorquina" (FARRÉ Y CARRIÓ 1877: 51). Ni llemosí ui Llemotges de França, sinó
"llengua catalana" i variants.
La veritat és que Llombart no degué garbellar massa els continguts dels articles
que es presentaven al seu almanac. Quan, al cap d'un temps, un Llorente displicent
comentava que, per a emplenar les seves pàgines, a Lo Rat-Penat "se aceptava todo,
bueno, mediano y menos que mediano con tal que estuviese escrito en valenciano"-5
segurament pensava en la inhàbil capacitat censora de Llombart, en el seu escàs
"criteri editorial". Tan escàs, certament, que tots els catalans que van publicar alguna
cosa al Calendari llemosí (no en van ser gaires, tot sigui dit) van prescindir sistemàticament del gentilici tan ardorosament propugnat pel director.6
41
AUGUST RAFANELL
El 31 de juliol de 1878 la llavor sembrada per Llombart des del Calendari llemosí
va germinar amb la fundació de la societat Lo Rat Penat. Ricard Blasco ha considerat
aquest esdeveniment com el punt culminant del Uemosinisme (1988: 48). L'apreciació
no és gens emfàtica. Molts dels papers al·lusius a l'establiment de la nova organització
van passar preceptivament pel llemosí; és a dir, pel sedàs terminologie de Constantí
Llombart. Sens dubte, la més vistosa de totes aquestes proclames aparegué en el
discurs que pronuncià el mateix Llombart en la sessió inaugural de la institució sota
l'inefable títol à'Excel·lències de la llengua Uemosina.
Abans que res, aquest autor es confessà "lo darrer dels entusiastes admiradors de
la llengua d'oc" (Llombart 1878: 8). Llombart es va servir tot sovint de la imatge de
l'extinció imminent, de l'etapa terminal en què, segons ell, es trobava subsumida la
literatura en vernacle. D'aquí la metàfora, sempre recurrent en la seva obra, de la
Morta-Viva (veg. Rossend Arqués 1989). El llemosí (pi valencià literari) es debatia,
d'aquesta manera, entre la subsistència i l'anihilació. Per això convenia afirmar que
"no és morta nostra expresiva llengua Uemosina, com los seus malhavirats inimichs
semblaba desíjaben, gràcies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya
y les Illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant debem nosaltres ab tot
fervor imitar" (1878: 11).
Com veiem, Llombart proposa la generalització del désignador llemosí, tot i que
ell mateix és conscient que aquest onomàstic resulta totalment arbitrari. És un
element de pacificació, o, com dirà unes dècades després Gaetà Huguet, un "camp
neutral".7 De fet, Llombart no s'està de constatar que "aquella mateixa noble llengua
Uemosina" als temps de la fundació del Regne era "apellada ... del país o valenciana". (1878:12). A diferència dels testimonis que he anat seleccionant fins ara, el
criteri de Llombart ignora la tradició onomàstica del país, i la reformula aleatòriament.8
O la menysté, ja que tot al llarg de les Excel·lències gairebé no explota la gran
quantitat de noms il·lustres que haurien pogut donar crèdit a la seva opció. Cita Martí
de Viciaria,, és cert. Però dedica la major part del seu parlament a plagiar el pròleg
d'Agustí Sales al Diccionario de Carles Ros. En copia els fragments més representatius:
al peu de la lletra. I seguidament repassa la nòmina d'autors que haurien de constituir
una "Biblioteca Llemosina", resseguint el projecte que havia suggerit, a mitjan xvni,
fra Lluís Galiana. El llemosí era un concepte tan genèric que, a l'hora de referir-se als
particularismes del valencià, Llombart va haver de recórrer a la "llengua llemosinovalenciana" de Ros. (1878: 20)
A la festa dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de l'any 18781'erudit Lluís Tramoyeres
va ser guardonat amb una ploma d'argent per un assaig panoràmic titulat La ¡literatura
llemosina dins lo progrés provincial. D'entrada, Tramoyeres hi justificava, en una
nota al peu, l'opció onomàstica d'aquest títol, relacionant-la amb el cartell dels Jocs
que demanava un escrit sobre la "profitosa influència que la restauració de la
lliteratura llemosina puga tindré en lo progrés provincial, sens perjudici del nacional". Tramoyeres es va limitar, doncs, a atenir-se a les bases del premi. No obstant
(7) Veg. l'àrticle "Els valencians i valencianistes de Castelló",
Las Provincias (11 de juny de
1914), p. 6 (citat a RAMOS ALFAJARÍN 1989:
151).
Cf.
amb
un
comentari molt semblant de Lluís
Revest (1930: 13).
(8) Hi ha un exemple palman
d'aquesta idea en la citació modificada del Quixot on, segons
Llombart, "Cervantes digué que
"rònegament ab la portuguesa pot
acomparar-se nostra graciosa parla llemosina en lo tocant a dolça y
agradable"" (Ibid., p. 21).
El Uemosinisme valencià a la darreria del segle xix
(9) Transcrit com a pòrtic a
Lloraban 1879: IX, n. 2.
(10) AS Calendan llemosí de
1878 Josep d'Orga va editar un
"Plany a la Mare de Déu" subtitulat "ïmitasió llemosina". En
reprodueixo una estrofa (p. 54):
"Leurs peccats de i'home
[ingrat,
demprés d'haber-lo açotat,
l'enclavaren scarnit.
Ja l'han vist, acongoixada,
y de pesar esglayada,
rendre al Pare lo sperit."
D'Orga tenia un precedent en
Artur Usera, que al Calendan
llemosí de 1877 va publicar "Yo
t'am (llemosí antic)", poema que
no és sinó una simple adaptació
arcaïtzant de la Cançó de Joan
Timoneda que comença amb el
vers "Bella de vós só amorós..."
(veg. Calendari... 1877, ps. 7778).
això, va completar aquesta nòtula inicial manifestant la seva disconformitat amb la
"classificació" disposada en el cartell. Llemosí, segons Tramoyeres, solament es
podia aplicar a la diacronia. Fer-ne l'extrapolació a l'actualitat era un error.9
No deixa de sorprendre que Llombart s'avingués a publicar íntegre l'assaig de
Tramoyeres a l'encapçalament de Los fills de la Morta-Viva sense esporgar-ne
aquesta nota insidiosa. Una nota que impugnava completament l'actualització de
llemosí reclamada - i imposada- per Llombart, primer des del Calendari i després en
el seu famós discurs fundacional. ¿Cal relacionar aquesta tímida contesta de
Tramoyeres al Uemosinisme institucional amb les paraules que, al 1879, adreçava
Milà a Chabaneau segons les quals "no todos" els valencians havien admès el llemosí
patrimonial? (Nicolau d'Olwer 1932: 355-356). Potser sí.
També de 1879 és l'article "La llengua d'oc", que va publicar Josep d'Orga al
Calendari llemosí. Aquest text va aparèixer escrit en un valencià pretesament occitanitzant. Una actitud idiomàtica que d'Orga no solament va practicar en aquesta
ocasió.10 Sembla que aquest autor també va endreçar una crestomatía de la llengua
llemosina que no va arribar a veure la llum. Serrano Morales en dóna notícia: Fraseologia per facilitar a liegir y scriure lo llemosí de l'any 1300 fins a vuy. Recapitulació
de varis autors feyta per Joseph de Orga. Segons Serrano, el vocabulari era datat al
setembre de 1878, constava de 28 pàgines i se n'havien d'editar-dos-cents exemplars.
(Serrano Morales 1898-1899: 428-429; veg. Ribelles Comín 1978:431-432). Hem de
suposar que aquest volumet devia incloure uns rudiments del sistema ortogràfic i
gramatical que d'Orga va posar en solfa en les seves composicions "llemosines".
A l'any 1880 Constantí Llombart va guanyar l'Abella d'Or dels Jocs Florals de
València per un Ensayo de ortografia lemosino-valenciana. Aquest opuscle va ser
reproduït a l'encapçalament de l'edició de 1887 del Diccionario valenciano-castellano, obra de Josep Escrig corregida i augmentada pel mateix Llombart. A la dedicatoria
d'aquest treball es dóna una classificació d'una certa importància. Llombart hi diu
que s'ha d'establir una doble divisió de lloc i de temps per tal de poder determinar la
llengua que es vol normativitzar. I, pel que fa a la fixació diatòpica, subratlla que el
qualificatiu genèric de llemosí implica un "lemosino-catalán", un "lemosino-mallorquín" i un "lemosino-valenciano" particulars. Amb la preservació de l'additament
lemosín, creu Llombart,
obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de
nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada
una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos o antagonismos que entre
sus cultivadores pudieran algún día suscitarse (Llombart 1887: XVII).
El paral·lelisme amb les afirmacions del Calendari llemosí de 1876 salta a la
vista. Els "recelos" són l'element que, en darrer terme, decanta les idees onomàstiques
de Llombart. Tot i que l'autor no vulgui reconèixer-ho, i ens parli en potencial: d'uns
AUGUST RAFANELL
recels que "pudieran algún día suscitarse". D'aquesta manera, Llombart pretén fer
passar el que és una intuïció defensiva per una convicció plenament assumida.
En aquesta distribució espacial del llemosí també hem de valorar l'absència d'un
"lemosino-provençal" o similars. Ja ho havíem detectat més amunt: el llemosí de
Llombart -segurament més que no pas el de cap altre personatge del moment- es
troba engalzat en l'àmbit precís d'una innominada llengua catalana.
La segona part de la divisió apuntada per Llombart toca la distribució diacrònica
de l'idioma. Partint de la base que el llenguatge és en constant transformació a causa
del pas del temps, l'autor de VEnsayo disposa tres tipus o registres idiomàtics
diferents per al cas valencià: un que anomena "lemosín arcaico", un altre "lemosín
literario" i finalment un "dialecto valenciano, especie de caló, corruptela de nuestra
lengua valenciana, y que hoy ordinariamente usamos" ( 1887: XVII),
Deixo de banda la valoració, que fa Llombart del "valencià que ara es parla",
conceptuat obertament com a jargó. La distancia en relació amb el llemosí, ja sigui
l'arcaic o el literari, determinava aquest criteri. Quin.era. el codi normatiu que
proposava Llombart? Entre un valencià dialectaiitzant i deturpat i un llemosí rovellat
i inintel·ligible hi havia mi primus inter pares, "un lenguaje lemosín culto que podria,
utilizarse para todo genero de creaciones literarias", com s'havia esdevingut -diu
textualment Llombart-- amb-el català al Principat (1887: XVIII). Per tant, Llombart
traça-un punt d'unió entre dues sensibilitats que, tot i servir-se del designador llemosí,
no eren arcaistes; o siguí: no eren llemosinistes a l'estil, per a entendre'ns, d'un
Llorente o-per descomptat™ d'un Josep d'Orga.
Una obra fonamental en la historiografia valenciana, del-xix és l'edició de les
Décadas de Gaspar Escolano que Joan Baptista Perales va publicar a l'any 1880. Â
més de reimprimir amb notes els dos volums siscentistes, Perales va completar el
d'Escoiano des de 1285 fins a la contemporaneïtat. Aquest tercer volum conté un
capítol específic dedicat a la "Formación de la lengua valenciana" en què el curador
posa especial atenció en l'origen occità de l'idioma implantat per Jaume I a les terres
del Sud. Això no obstant, Perales matisa que la llengua de la repoblació "ya no
puede llamarse sino catalana" perquè "los catalanes la crearon" (Perales 1880: 53).
La contundencia d'aquestes paraules és insòlita a l'època, i crec que ens situa aquest
autor com un dels primers -si no el primer- a dir clarament, des de la València de la
segona meitat del 800, que el vernacle de l'antic Regne ha de ser anomenat llengua
catalana, sense circumloquis accessoris. Aquesta important notícia ha passat per ull
als estudiosos del període; curiosament, a la llarga glossa de la bibliografia
d'aquest historiador que figura Los fills de la Morta-Viva Llombart evità qualsevol
comentari sobre F "heterodòxia" de Perales. D'un Perales que no em consta que
estigués especialment vinculat a Lo Rat Penat, i que, a més, va haver de trobar editor
a Madrid (Llombart 1879: 540).
Les paraules de Perales són, doncs, un primer indici, important però encara irrisori, del trencament amb els dictats terminologies de Llorente i sobretot de Llombart.
44
El llemosinisme valencià a la darreria del segle xix
Tanmateix, la ideologia de fons, bé que retocada per aquestes noves clàusules en el
diseurs, no va variar gaire de la convinguda. Segons Perales, Jaume I tenia com a
idioma natiu "la lengua lemosina o catalana"; la llengua aragonesa apareix com una
"mezcla entonces de castellano y de lemosín"; etcètera (1880: 53).
Els emblemàtics Furs són descrits per Perales com una traducció del llatí "a la
lengua usual catalana que era la que se hablaba en Valencia". S'hi parlava? Les
modificacions en la diacronia també són tractades sumàriament per aquest autor. La
freqüent comunicació amb els castellans va produir, en opinió de Perales, moltes
veus adulterades que "variaron la forma de aquella antigua lengua, que, aunque
distinta en la parte indicada, en el fondo quedó siempre la misma" (1880: 54). Perales
coneixia el català antic i també el modera. Havia paladejat el "lenguaje lemosín" de
les Memorias históricas de Capmany i, d'altra banda, va demostrar una certa sensibilitat
geolectal, ja que registra amb bastant d'encert la frontera lingüística dels territoris
valenciano-aragonesos (1880: 54, n. 1 i 2).
Sospito que, si deixàvem de banda el cas de les polèmiques Rimes de Querol, el
de Perales és el primer testimoni d'una adopció incondicional de la catalanitat
històrica del valencià, contundent fins al punt de demanar una revisió del nom
"tradicional" de l'idioma. I això malgrat l'evidència en el seu discurs d'un llemosí
encara present, però vacil·lant i ideològicament residual.11
Un altre testimoni interessant és el que aporta Josep Martínez Aloy. A l'any 1881
aquest personatge va pronunciar un discurs a l'Acadèmia de la Joventut Catòlica de
València amb el suggestiu títol de Formación de los apellidos lemosines. Primer de
tot, l'autor hi recalca que a València aquests llinatges són els que dominen per sobre
dels d'origen castellà. Això és degut al fet que Catalunya, les Balears, la Provença, el
Rosselló, el Conflent, el Vallespir i València continuen parlant una mateixa llengua:
la llengua del rei Jaume I, d'Ausiàs Marc i de Guillem de Cabestany. Feta aquesta
constatació prèvia, Martínez Aloy confessa que ignora quin nom té aquesta llengua.
Textualment:
(11) Em penso que el cas de
l'historiador de Catarroja Benvingut Oliver és força similar al
de Perales. No debades Oliver
-que va passar la major part de la
seva carrera fora del País Valencià, i déconnectât del felibrisme
local-- és el primer a parlar de
països catalans, perífrasi que
alternà amb pobles de llengua catalana (FUSTER, 1979: 159-165).
Pareciérame arrogancia llamarla valenciana; modestia decirla provenzal. Con
frecuencia se. la llama lemosina, y yo así la nombro, siquiera sea porque todos
me entienden. La denominación podrá ser defectuosa, pero está admitida, y la
filología enseña a respetar los vocablos admitidos, aun cuando tengan en su
acepción una etimología equívoca (Martínez Aloy 1881: 6).
Igual que havia fet Llombart, Martínez Aloy apelda a la inexactitud en la consideració castellana de la llengua espanyola, així com a la imprecisa designació de
llatina per a la romana. Consegüentment, l'error admès de designar com a llemosí el
grup català-valencià-balear-provençâl apareix com un mal menor. I, al cap i a la fi,
"si lemosina es la lengua, lemosines serán los numerosos apellidos que de la misma
proceden" (1881: 6).
45
AUGUST RAFANELL
Recordem que a l'any 1880 Constantí Llombart ja havia advertit la possibilitat
que l'extensió d'un altre patronímic que no fos llemosí podria precipitar "mezquinos
recelos" entre els valencians. Però les posicions preventives del llemosinisme valencià
estaven servides ja abans que Llombart n'augurés l'aparició. El cas de Rafael Ferrer
Bigné és digne de ser tingut en compte com a model d'aquesta reacció. Aprofitant
l'obertura del curs de Lo Rat Penat de l'any 1881, Ferrer Bigné es va adreçar al
valencianisme oficial, en condició de president de l'entitat, amb una crispació inusual. Per Ferrer Bigné, "alguns escritors" catalans havien qüestionat "modernament"
la identitat del llemosí comú. De manera que Catalunya pretenia, per mitjà d'aquests
escriptors, "imposar son propi nom a ses germanes" (Ferrer Bigné 1991: 56)12.
El discurs de Ferrer Bigné mostra una bel·ligerància que no trobàvem a les
defenses llemosinistes de Llombart. Els "recels" pronosticáis capciosament pel fundador del Calendari llemosí s'havien desfermat. Ferrer Bigné constatava que, en
contra de la tradició iniciada per Vidal de Besalú i sostinguda per Capmany, Aribau^
Blanch, etc., s'estava imposant "tant en Espanya com en lo estranger" el refús
categòric al llemosí Això el portava a "donar la veu de "alerta" y oposar en son cas a
la força de la imposició lo dret de la protesta" (1881:6), Aquest alarmisme fa que
Ferrer Bigné passi de la consideració incial que el valencià i el català són idiomes
"bessons" a parlar de les "diferències notòries" que es donen "huy" entre les dues
llengües (1881: 8). Si bé a l'inici hi ha un Llombart, a l'últim compareix un to més
pròxim a les cartes al director de fa quatre dies.
Alfons Cucó ha vist en aquest parlament de Ferrer Bigné una defensa del
stablishment de la Restauració (1971: 17). És possible, si bé em sembla francament
tendenciós reduir el llemosinisme a un fenomen merament conjuntural. Certament, el
llemosinisme abonà el projecte polític hegemònic respecte a l'escissió progressiva
del valencianisme en relació amb el catalanisme embrionari. Ara bé: la queixa de
Ferrer Bigné no representa (o no representa només) la radicalització d'un Llorente; és
sobretot deutora, cal recordar-ho, de les idees lingüístiques d'un republicà com
Carmel Navarro Llombart.
La resposta de la redacció de Lo Gay Saber va aparèixer sota el títol de "Lo
catalanisme a València", i signada per una enigmàtica C. Amb tota seguretat aquesta
sigla encobreix la persona de Careta, queja l'havia emprada en altres bandes (Ribé
1988). Aquesta resposta s'inicia comentant el procés de restauració literària de
València fins a la irrupció de Teodor Llorente. Tot i que no ho diu explícitament,
sembla com si F articulista volgués marcar una inflexió amb l'aparició a la palestra
d'aquest personatge. "Fins aquí—comenta Careta-, tot anava com era de desitjar,
quan ja al poch temps comensà a notar-se a València un cert desig de singularisar-se
o de fer, com se diu, llinatge a part" (Careta 1882: 21). Aquest desig es manifesta
sobretot en l'adopció de llemosí en lloc dels respectius noms patrimonials. Per
Careta, el principal error de Ferrer Bigné es troba en la confusió de la llengua dels
(12) Aquest discurs va ser
reproduït íntegrament a Lo Gay
Saber (15 de gener de 1882), ps.
13-16, amb un aclariment de la
redacció que deia: "Publiquem est
travail tal com ha eixit de la ploma
dé son autor, però, no essent las
nostras algunas ideas sostingudas
aquí, nos reservem lo dret de contestar-hi; ho farem en lo propvinent nombre".
El llemosinisme valencià a la darreria del .segle xix
trobadors -una llengua "convencional que no usava ningú"- amb el llemosí "català".
Tot seguit, l'encobert redactor justifica els Uemosinistes catalans (en rèplica a l'al·lusió
de Ferrer Bigné a Capmany, Aribau, Blanch, etc.), els quals "ben segurs estem que
confessarían sa errada excusable en la inexperiència de la joventut y en l'estat dels
coneixements filològichs de sa època". La prova més palpable de tot això és que, en
F actualitat, cap valencià no podria traduir fidelment una sola pàgina escrita en la
llengua de Llemotges. Finalment, Careta s'interroga:
• ¿a què ve, donchs, donar-se y donar-nos a eosaltres tais a -tats? ¿Éh tal vegada
per no dir-se valencians, ja que sona mal aquest nom i. alguns dels seus
compatricis referint-se a Ilengatge? ¿O és potser que, voleni fer-se ells una
escola a part per aconseguir aquest fi, tràctan d'elevar sa pariu local a la
categoria d'idioma? (1882: 22).
(13) Savine s'interroga: "Ses
valenciens, étaient-ils d'accord
entre eux sur ce point? On en
pourrait douter en voyant l'almanach du Rat-Penat, sous la direction nouvelle de Puig Torralva,
maintenir le soutitre calendari
llemosí, tout en établissant, dans
un étude biographique sur Constantí Llombart, que la langue du
Turia comme celle du Llobregat est catalane" (Savine 1884:
LXXXÏV).
Abans he considerat l'aportació de Joan Baptista Perales com à precursora del
reconeixement explícit de la catalanitat del valencià. El poeta Josëp M. Puig Torralva.
no sé si coneixedor de la reedició de les Décadas, ens forneix una nova traça d'aquest
sentiment. En una glossa dedicada a la biografia de Constantí Llombart, apareguda al
Calendari llemosí de 1882 (revista que havia passat a dirigir des de 1881), Puig
Torralva apunta la seva disconformitat en l'ús del designador llemosí, i la convicció
que "la llengua del Túria, com la del Llobregat, és catalana" (Puig Torralva 1881:
145, n. 2). No deixa de ser paradoxal -com ja va notar Albet Savine-13 que el
promotor d'un calendari "llemosí" recriminés justament aque; "cognom" per a
l'idioma, i que ho fes amb una transparència inusual.
En aquesta nòtula, Puig Torralva apuntava que ell, en una altra part, acabaria de
justificar el seu criteri. Mai no va veure la llum un tal escrit. La causa em sembla fora
de dubte: Llombart, malgrat la seva retirada formal del comandament del Calendari,
continuava movent-ne els fils, marcant-ne les directrius. L'asserció de Puig Torralva
era una objecció massa forta per a Llombart: una convulsió inesperada. No sols
transgredia les idees estipulades dintre dels cenacles ratpenatistes, sinó que posava en
qüestió el paper aglutinant d'un Llombart, que quedava legitimat en gran part per la
seva noció de llemosí, i del renaixement llemosí No crec, doncs, que calgui ser massa
supicaç per a deduir una censura al projecte d'ampliació de les tesis catalanistes de
Puig Torralva. De fet, el silenci i sobretot el,viratge ideològic posterior d'aquest autor
en són la prova més fefaent.
El discurs de Ferrer Bigné reclamava un rearmament ideològic dels ratpenatistes
en prevenció del "perill català". Aquesta "contraofensiva" no feia prou amb uns
quants versos insulsos o amb la publicació d'uns articles més aviat impressionistes
col·locats en almanacs o diaris. Calia un suport més erudit; filològic, en suma. Amb
aquesta intenció, Josep M. Puig Torralva va presentar als Jocs Florals de 1883 una
Història gramatical de la llengua llemosino-valenciana, totalment aliena a les expec-
AUGUST RAFANELL
tatives suscitades en la seva nota al Calendan de 1882, Aquest treball va ser premiat
pel Consistori, í es va publicar dos anys després a la refundada revista Lo Rat-Penat.
Crec que una obra com aquesta mereixeria un treball a part. L'estudi de les idees que
s'hi mostren sobre el substrat en la configuració de la "llengua Uemosino-catalana" o
sobre la distinció entre el provençal literari i el català -o el llemosí- sol·licitarien, ara,
un espai de què no disposo. Convé notar, amb tot, com, per al Puig Torralva de 1883,
"huy en dia són molt marcades les diferències que existixen entre-ls esmentats pobles
[València,, Catalunya i les Balears], y [ho] són molt més en lo Uenguaje popular"
(1885: 44). ¿No era aquest mateix Puig Torralva qui, un any abans, havia publicat
que la llengua del Túria era, literalment, "catalana"?
Cap a F última dècada del segle es va afeblir considerablement el protagonismo
de Lo Rat Penat com a aglutinant de la causa Uemosinista. La creació de L'Oronella
al 1888, promoguda per Llombart i, en suma, pel sector més progressista del grup,
confirma aquesta disgregació. Simultàniament, i al marge de la picabaralla entre les
diferents faccions de Lo.Rat Penat, a València es van aixecar algunes, veus que pro-^
testaren per Pelitisme culturalista del valencianisme dominant. I, de retop, que posaren en dubte la funció restauradora del.UemosL El blasquisme incipient* per exemple,
per al qual "en veintitantos años, lá musa lemosina no ha pasado de la poesía lírica,
que es la infancia de las literaturas".14: Id'altra banda elxaronisme tradicional,, que.
veia que tant Lo Rat Penat, com L'Oronella representaven "les sosietats de Tab i del
flairas".!5 Ho proclamaven uns versos -, de Maximilià Thous i Vicent Fe: la cultura
ratpenatista eraforjada a base.de "poesies, que no les.antén ningú!".16.: -.;-.•:
Morts o "jubilats" els seus mentors, el llemosí no havia suposat F alternativa tan
desitjada. Més aviat havia acabat sent una peça fonamental dintre del que Ricard
Blasco ha designat amb precisió com la "funesta dicotomia cultural" del tombant del
segle dinou (1985: 38): la pugna entre dos models de llengua i,, en conseqüència,
entre dos models culturals insolubles,
;;.:•-;••,,.;.->.
En fi. Acabo. No he exhaurit, ni de. molt, el tema. Vull dir que, a part dels
testimonis que he seleccionat, se'n podrien trobar molts d'altres que confirmarien
l'especificitat d'una via valenciana al llemosinisme vuitcentista. També hauria pogut
endreçar algunes reaccions que, al marge de les polèmiques pun t uals que ja hc repassat, es van produir des de fora dels nuclis valencians. Sens dubte, en destacaria la de
Joaquim Rubió Ors en el; seu parlament als Jocs Florals de València de 1879. N'iii
hauria d'altres, naturalment. Em penso, però, que tot plegat requeriria una feina més
de conjunt, que a l'úllim també hauria de donar compte dels recanvis discursius que
el ratpcnatisme valencià va activar ja entrais al segle vint, L'n s recanvi que han
marcal la història coniemporania.de la llengua catalana.
A i ¡ ( , i , s r R \I--\NI·I i
Institut de Llengua i Cuhura Catalanes
L'nivenitat de Girona
"'•: ' (UjÉi'Püebïo, núiri: 620 (20
dè juliol de 1896). citat per Alfons
Cucó; per a les relacions del primer blasquisme amb la llengua i
lacuitura valencianes, veg. Cucó
1979:45-67.
;
"••, (15) la Moma, ' 1 (4 d'abril
de 1885)j citat per Ricard Blasco
(1985:38).
;•
( 16) Maximiliano TKDUS-V i-
cèhte FE, Portfolio de Valencia,
València 1898, citat per Ricard
Blasco (1985: 21).
El llemosinisme valencià a la darreria del segle xix
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
R. (1989) "La Morta-Viva: gènesi, tradició i funció d'una al·legoria de la
Renaixença de la llengua catalana i de Catalunya", Anuari Verdaguer 1988, pp.
31-76,
BALAGUER» V. (1868) Poesías catalanas completas, II, La Bisbal d'Empordà.
BLASCO. R. (1985) Constantí Llombarti "Lo Rut-Penat", Valencia.
— (1988) "Llengua i patria al País Valencià durant la Renaixença", Caplletra, 4, pp.
43-67..
CARETA, Á. (1875) [Ressenya], Calendan Català del any 1876, pp. 9-10.
— (1882) C : "Lo catalanisme a València", Lo Gay Saber, 1 de febrer, pp. 21-23.
Cucó, A. (1971) El valencianisme politic (1874-1936), València.
— (1977) "Actituds polítiques i lingüístiques al País Valencià contemporani", Treballs
de Sociolingüística Catalana, I, pp. 67-80.
— (1979) Sobre la ideologia blasquista, València.
DURAN DE VALÈNCIA, M. (1936) Teodor Llorente, Barcelona.
FARRÉ Y GARRIÓ, I. (1877) "Algunas ideas sobre lo cultiu dé la llengua catalana", Lo
Rat-Penat. Calendari llemosí corresponent al any 1878, pp. 50-53.
FERRER BiGNÉ, R. (1881) Diseurs llegit per lo president al inaugurar els treballs del
any 1881-1882, València.
FUSTER, J. (1962) Qüestió de noms, Barcelona.
— (1979) Destinat (sobretot) a valencians, València. •"•';"
GUARNER, L. (1985) La Renaixença valenciana i Teodor Llorente, Barcelona.;
LLOMBART, C. (1872)Niu d'abelles. Aplech d'epigrames llemosins, València.: •.
— (1878) Excel·lències de la llengua llemosina. Discurs panegirich llegit en la
solemne sesió inaugurativa de Lo Rat-Penat, València.
— (1879) Los fills de la Morta-Viva. Apunts biobibliográfichs pera la historia del
renaiximent lliterari llemosí en Valencia, Valencià.:
— (1887) Ensayo de ortografia lemosino-valenciana, dins José Escrig y Martínez:
Diccionario valenciano-castellano, 3a..éd., València, pp. XV-XXXII.
LLORENTE, T. (1887) España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia.
Valencia, I, Barcelona.
— (1983) Poesia valenciana completa, a cura de Lluís Guarner, València.
LLORENTE FALCÓ, T. (1932) Amb motiu d'un centenari, Mistral i Llorente (recull de
notícies i impressions), València, s.d.
— (1936) Epistolari Llorente, III, Barcelona.
MARTÍ ADELL, C. (1991) Mistral i Llorente. Les relacions occitano-valencianes en la
Renaixença, València, Universitat de València. [Tesi doctoral en microfitxes].
MARTÍNEZ ALOY, J. (1881) Formación de los apellidos Lemosines. Discurso leída en la
Academia de la Juventud Católica, València.
ARQUÉS,
-49
AUGUST RAFANELL
M. (1893) Obras completas, V, Barcelona.
MONLLEÓ PERIS, R. "El sector moderat de la Renaixença valenciana. Anàlisi de la seua
postura ideològica a propòsit d'un debat suscitat al setembre de 1868", dins Actes
del Col·loqui Internacional de la Renaixença, Barcelona, en premsa.
NICOLAU D'OLWER, L. (1932) Epistolari de M. Milà i Fontanals, II, Barcelona.
PERALES, J. B, (1880) Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino
de Valencia... Tercera parte, III,.Valencia-Madrid.
PEYRÓ, J. (1862) "El dialecte valensià", El Tio Nelo, períódichjoco-satíric y burlesc,
15 de novembre, pp. 1-4.
PUIG TORRALVA, J. M, (1881) "En Constantí Llornbart. Apunts biografichs", Calendari
llemosí corresponent al any 1882, pp. 145-157.
— (1885) "Historia gramatical de la llengua llemosino-valenciana", capítol II, Lo
Rat-Penat, 15 de març, pp. 44-45.
QUEROL, V. W. (1980) Rimes catalanes, a cura de Lluís Guafner, València.
RAMOS ALFAJARÍN, J. R. (1989) La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la
Plana (1834-1938), Castelló de la Plana.
REVEST I CORZO, L. (1930) La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu,
Castelló de la Plana.
RiBÉ, M. C. (1988) índex de "Lo Gay Saber" (Barcelona, 1868-1869, 1878-1883),
Barcelona.
RIBELLES CQMÍN, J. (1978) Bibliografia de la lengua valenciana, IV, Madrid.
SANCHIS GUARNER, M. (1985) El sector progressista de la Renaixença valenciana,
València.
SAVINE, A. ( 1884) L'Atlantide, poème traduit du catalan de Mossèn Jacinto Verdaguer,
MILÀ Y FONTANALS,
Paris,
SERRANO MORALES, J.
E. (1898-1899) Reseña histórica en forma de diccionario de las
imprentas que han existido en Valencia, València.
SiMBOR ROIG, V. (1988) "La Renaixença al País Valencià", Caplletra, 4, pp. 9-4L
VIGNAU Y BALLESTER, P. (1865) La lengua de los trovadores. Estudios elementales
sobre el lemosín-provenzal seguidos de una traducción de las "Razos de trobar"
y del "Donatzproensals", Madrid.
50
LLUÍS
ALPERA
ACTITUDS LINGUISTIQUES
DELS LEXICÒGRAFS
VALENCIANS DEL SEGLE XIX
INTRODUCCIÓ
De tots és conegut l'interès per la lexicografia dels valencians al llarg del segle
xix. Òbviament, interès o activitat que es va compartir a la resta dels Països Catalans.
Una altra cosa és el balanç que hom ha fet fins ara d'aquest esforç lexicologie. En
síntesi podríem dir que va des d'una aproximació crítica que diríem més bé positiva
procedent d'un erudit com Joseph Gulsoy (1964è: 35) -"Els tres diccionaris principals:
Escrig, Llombart i Martí Gadea tenen, però, molta cosa valuosa"- fins al judici més
recent, i bastant catastròfic per cert, de Colon i Soberanas (1986: 172), que, en acabar
l'estudi de les obres lexicogràfiques més importants del xix, afirmen: "Aquest és el
desolat paisatge de la lexicografia valenciana al segle xix".
Siga com siga, encara haurem d'esperar algun temps per fer-ne un recompte final,
atès que de tant en tant hi ha noves aportacions de lexicons valencians -manuscrits,
sobretot- que ens podran ampliar la visió de conjunt i la seua vàlua individualitzada.
Si més no, és el cas recent del Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa, el manuscrit
del qual ha estat estudiat per Josep Martines, o el Diccionari, així mateix, inèdit, de
Tomàs Font i Piris, objecte d'estudi, per fi, per part d'Antoni Picazo, tots dos analitzats dins aquest mateix simposi. O el valuós estudi d'Emili Casanova (1987-89) entorn a V Apéndice del Compendio deia gramàtica castellana de Vicent Salvà.
Caplletra 11 (Tardor 1991), pp. 51-68
LLUÍS ALPERA
Mentrestant, a més de l'estudi intern dels diversos lèxics del passat que augmenta
dia a dia, caldrà revisar així mateix els plantejaments i les anàlisis de la història social
de la llengua més enllà de les idees i les actituds lingüístiques que sobre els valencians
del passat hem anat conformant. Els treballs de M. Sanchis Guarner, J. Fuster, V.
Pitarch, A. Ferrando, L. Aracil, A. Comas, E. Casanova o el mateix J. Gulsoy abans
esmentat han estat ben útils a l'hora d'atansar-nos a comportaments, actituds i vinculacions referents al "conflicte lingüístic" plantejat al llarg.de la "Decadència". Així
i tot, ens trobem encara distants de conèixer a fons tot l'entramat de la greu dicotomia
que es produeix al País Valencià entre llengua i societat des del segle xvi.
Personalment recordé ara que, en parlar l'any 1967, a propòsit del magnífic estudi
de J. Gulsoy sobre el Diccionari de Sánelo (Alpera 1967), m'atrevia a assenyalar-li
que potser li mancava la complementarietat de la història social de la llengua: ¿Quins
estímuls immediats van precipitar la decisió de Sánelo d'emprendre la seua compilació
lexicogràfica sense antecedents en la tradició catalana? ¿Quin era el clima intel·lectual
de la València de finals del segle xviii i primers del xix i quin era l'ambient social dins
els quals van prendre cos els seus projectes? D'aleshores ençà s'han fet diverses
temptatives per tal d'indagar des del camp de la sociolingüística i la seua relació amb
la lingüística històrica. L'aprofundiment en la relació d'aquestes dues coordenades
ens durà potser a una major comprensió dels fets lingüístics del passat, més concretament a una millor anàlisi de les diverses actituds lingüístiques dels nostres conciutadans.
De moment, hem volgut atansar-nos en aquest treball a les diverses actituds
personals dels diferents lexicògrafs valencians del segle xix, i oferir una ràpida valoració
provisional d'aquests davant la llengua.
Remarquem "provisional" a l'espera d'un estudi més complet que ens facilite
algunes coordenades derivades de la relació entre història i societat, entre llengua i
societat per tal d'explicar millor el "conflicte lingüístic" en el segle xix al País
Valencià. Hem donat, en la mida que hem cregut possible, una valoració esquemàtica
de positiva/negativa i, en algun cas, de neutra.
Quant a la nòmina de lexicògrafs ací aportada, hem mirat de replegar tots els que
ens han estat possible, alguns d'ells d'inèdits, esmentats ja per Gulsoy, Colon/
Soberanas o Casanova. Som ben conscients que no hi són tots, però no creiem que en
manquen molts més. Partirem de Joaquim J. Sánelo que, tot i haver nascut al xvin
(Xàtiva, 1760), la seua dedicació més important -cartes, Silabario i Diccionaripertany al xix. I tancarem la nòmina amb el gramàtic Josep Nebot, i Pere/, a cavall
entre els segles xix i xx, que pot significar un contrapunt ben significatiu de la clarividència constructiva de Sánelo. Així, amb aquest contrapum, clourem aquest moviment basculatori d'actituds positives/negatives dels lingüistes valencians del xix
l'objectiu final del qual no era altre que la recerca de la fórmula ideai que facilitas, en
la major part dels casos, l'aprenentatge del castellà pels valencians, donant sovint arguments força significatius en pro de la castellanització (Casanova 1987-89).
52
Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX
ELS LEXICÒGRAFS VALENCIANS DEL SEGLE XIX
Heus ací la relació dels autors estudiats amb indicació de la data de publicació de
les obres o, quan són inèdites, de la data aproximada de redacció:
(1802-3)
(1805)
(1825)
(1827)
Joaquim SÁNELO, Cartes a Escorigüela
Joaquim SÁNELO, El silabario de vocablos lemosines o valencianos
C.M.G., Voces castellanas y su equivalencia en valenciano (inèdit)
Just Pastor FUSTER, Breve vocabulario valenciano y castellano de las
voces más obscuras o anticuadas
(1838) Vicent SALVÀ, Compendio de la gramática castellana
(1839) Lluís LAMARCA, Ensayo de un diccionario valenciano-castellano
(1851) Josep ESCRIG, Diccionario valenciano-castellano
(+1853) Tomàs FONT I PIRIS, Diccionario valenciano-castellano'-(inèdit)
(1864) Miquel ROSANES, Miscelánea (Vocabulario valenciano-castellano)
(1868) Josep Ma. CABRERA, Vocabulario valenciano-castellano
(1887) Constantí LLOMBART, 3a. edició del 'Diccionario Valenciano-castellano' d'Escrig
(1891) Joaquim MARTÍ I GADEA, Diccionario General Valenciano
(1909) Joaquim MARTÍ I GADEA, Vocabulario Valenciano- Castellano
(1894) Josep NEBOT I PÉREZ, Apuntes para una gramática valenciana popular
(1910) Josep NEBOT I PÉREZ, Tratado de ortografía valenciana clásica
1. MANUEL JOAQUIM SÁNELO, Cartes a Escorigüela (1802-3); El silabario
de vocablos lemosines o valencianos (1805)
Controvertida ha estat fins ara la figura de M. J. Sánelo. Òbviament, com que la
seua obra -el sil-labari i el diccionari- va restar inèdita en la seua època, car tan sols
circularen imprecises referències del Silabario al llarg del segle xix (Vives Ciscar), el
cas és que, dissortadament per als lexicògrafs valencians del s. xix i una bona part del
xx, no va tenir cap ressò o influència.
En l'actualitat, mentre Joseph Gulsoy (1964), amb un estudi acuradíssim i modèlic,
ens parla ben positivament de la tasca lexicogràfica de Sánelo com la d'un veritable
home de ciència capaç de fer una selecció, una anàlisi i una síntesi de la majoria dels
materials recollits i de les fonts escrites, Colon/Soberanas han conceptuat, per la seua
banda, la tasca de Sánelo com la d'un obscur i honest compilador, sobretot perquè
Gulsoy "li ha rectificat errors, però encara li'n resten prou". Considerem excessivament
dur el judici d'aquest equip investigador envers Sánelo, car, com ha demostrat
Gulsoy, l'especial curiositat per les formes arcaiques, la fidelitat que mostra indicant
53
LLUÍS ALPERA
sovint les fonts consultades, la incorporació d'un bon repertori de lèxic viu, recollit
en diversos pobles al sud de la ciutat de València» la utilització d'una metodologia
pròpia i ben lloable per a l'època significava, tot plegat, que l'erudit xativí posseïa
"un excel·lent sentit de lingüista", talment com ens afirma F il·lustre filòleg armeni,
nacionalitzat canadenc.
En qualsevol cas, en el terreny de les actituds, objecte del nostre estudi, tant en la
carta de Sánelo a la Societat Econòmica dels Amics del País, Pany 1805 (Gulsoy
1984), com en les tres caites publicades al Diario de Valencia, els anys 1802 i 1803,
és ben evident la consideració altament positiva que té del català, car cerca un patrici
institucional més enllà de Vestablishment, capaç d'assumir el repte d'interessar-se
per la llengua autòctona en termes d'obligació moral i patriòtica.1 Com sabem, el
principal objectiu de la Societat era el foment de les indústries i de l'agricultura;
Sánelo, a partir del reconeixement dels esmentats objectius per part d'aquella institución
els convida a interessar-se per "los aumentos y progresos de la lectura* instrucción e
inteligencia de los Escritos Lemosines o Valencianos" de manera que la Societat
esdevingués "Ynceptor y Restaurador de dicho enseño, y recobrar la decadencia del
idioma materno que tan aceleradamente va a yacer el olvido". Per tal que l'obligació
moral i patriòtica penetre a fons en els membres de la Societat, Sánelo afegeix tot
seguit un argument de pes, dialècticament sorprenent per a l'època:
EI Pueblo le sufre, ya pesar de ello, está en inacción'sSpropooer Stt restablecimiento. Quant» más se retarde, mayores dificultades han de vencerse en su
reparo, que tanto interesa la Capital, el Reyno, y casi toda la Monarquia.
Potser és la primera vegada que s'expressa d'una manera clara i redona que el
poble és la víctima de la decadència de l'idioma i, a més, es troba indefens, incapaç
de proposar mesures per a la recuperació.
Finalment, i segons que, comfia subratllat el mateix Gulsoy, Sánelo argumentava
d'una banda la necessitat d'establir el funcionament d'una "Acadèmia per a perpetuiçar
la üetura e intelígènça d'una infinitat d-esturments llimòsins ó valencians, en que.s
afiancen la felicitat del Estat". Per un altre costat, el mateix Sánelo afegia una raó ben
pràctica: atès que la major part dels arxius oficials del Régne es trobaven: plens de
"preciosos monumentos lemosines o Valencianos (porque solo era permitido a los
Notarios y Escribanos dictarles en el idioma Latino o Vulgar)" calia, òbviament, a
més del que havia aconsellat públicament, el "particular estudio, exercicio y práctica, por falta de Vocabularios que la faciliten'', amb la qual cosa justificava la seua
dedicació i exemple ert redactar el^^donscienciós diccionari que portava eMremans, i
que, segurament, d'l·iàver-lo publicat hauria facilitat una millor orientació en
l'elaboració i la metodologia.dels materials lexicogràfics posteriors.:
. L'actitud altament conscienciada i constructiva de Manuel Joaquim Sánelo el duu
a elegir la Societat Econòmica com el mecenes ideal per "a tots els afanys en obsequi
-5*-
(!) "Per ma part jamés rae
negaré a aparèixer mos febles e
curts afanys en obsequi de la Pàtria
í de vostè, confiant que eis
compatricis e amants d.ella faran
lo mateix, supost que son conegudes les ventages, y que ia Societat
d.Amics dei País pendra molt
particularment a son càrrec lo foment d.est raía de lliteratura, tan
interessant com digne d.aquest insigne, Reyal Cos, proporcionant
celis acertats e sabis migs que H
dicte l.amor patri per ilustració de
sos escrits, com Argos gelós é
vigitatí'ssim que ha segut, és e
deu ser de tot Art qui cedixca conegudarnent en benifet, profit i encantament de la Nació valenciana"
(Carta primera de Sánelo a Escórigüela, apudí, Gulsoy (1969i.
Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX
de la Pàtria". En els "afanys" sembla que havia de col·laborar-hi tothom, ja que
proposava que l'esforç col·lectiu per la llengua havia de fer-se en dies festius:
El establecimiento de una Academia, empleando un par de horas los Domingos
y días de precepto, quando no eltodo,podría en parte ocurrir a dicha necesidad, y precaver mayores perjuicios, ciertamente inevitables, a no procurar el
oportuno remedio.
Evidentment, malgrat les greus i raonades advertències sobre el negre futur de la
llengua, la Societat Econòmica sembla que va arxivar l'estudi de Sánelo per a una
millor ocasió. I és que la Societat Econòmica en qüestió es trobava composta, segons
les bases socials de la institució, per eclesiàstics, per funcionaris estatals i per aristòcrates, i en un nombre inferior, per la burgesia mercantil i industrial i la menestralia.
Si exceptuem aquests darrers, ben poca sensibilitat i ús lingüístic hi hauria per part de
la resta de les classes socials alienades dins els poders fàctics de l'Estat. D'altra
banda, les activitats de la Societat, més aviat teòriques, se centraven bàsicament en el
desenvolupament de l'agricultura, de la indústria i del comerç. En qualsevol cas, i en
honor de la veritat, caldrà dir que la Societat tot i que no va Comprometre's amb el
Silabario de Sánelo, sí que ho va fer, quaranta-sis anys més tard, amb eï Diccionari
de Josep Escrig.
Sánelo esdevé, en definitiva, un exponent lúcid i conscient del què podria haver
estat el sentir general d'un determinat sector en els cercles intel·lectuals de la
València de finals del xvni i primeries del xix: l'assumpció del fet que la llengua es
trobava abandonada i que calien unes mesures ràpides i efectives, no sols en el camí
de la "instrucció i intel·ligència dels escrits Uemosins", Sinó també en la confecció de
siMabâris o diccionaris que ampliassen la perspectiva. Com ha remarcat Gmsoy
(1984: 160), "era un intent meritori per endreçar la situació de la llengua. Sánelo
evidentment intentava de donar un nou impuls (al vell desideratum de Carles Ros)
amb un pla concret d'ensenyament i un text per posar F estudi en marxa".
2. C. M, G., Voces castellanas y su equivalencia en valenciano (inèdit, 1825);
(2) Hem pogut accedir a
aquesta breu nota de C.M.G.
gràcies al prof, E, Casanova.
Dins la brevíssima nota que C.M.G., encara no identificat, adjunta a la seua obra,
aquest personatge emmudeix la seua consciència lingüística amb una rapidesa i un
pragmatisme negatius francament modèlics. Ens diu que ell ha triat l'ús i la pronúncia
actual de! valencià perquè les veus antigues ja no signifiquen el mateix, bé perquè
han evolucionat cap a significats diferents, o bé, el que esdevé pitjor per a C.M.G,,
perquè signifiquen "cosas obscuras, indecentes y bajas", raó per la qual les elimina
deiseuglossari. És unallàstima que no disposem encaraedemes notícies sobre aquest
autor, a excepció d'aquesta brevíssima nota.2
55-
LLUÍS ALPERA
3. JUST PASTOR FUSTER, Breve vocabulario valenciano y castellano de las
voces más obscuras o anticuadas (1827)
Dins la Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros
días, Pastor Fuster publica aquest Breve vocabulario amb la finalitat, segons confessió
propia, de facilitar la comprensió de les poesies i cites en "llemosí" per a tothom, pero
sobretot per als autóctons que segurament ja no les poden comprendre per ser veus
antigües i sense ús, i per l'abandonament en qué es trobava l'estudi de la llengua. És
evident el propósit d'utilitat per a tothom, entre eis quais inclou els "curiosos".
Com a lexicögraf, el résultat sembla ser bastant negatiu talment com van assenyalar
primer Gulsoy i, posteriorment, Colon/Soberanas. En opinio d'aquests darrers, Pastor Fuster no va fer mes que "embolicar laja complicada troca". I així "els aficionáis
que el seguiren al segle xix i encara al xx pouaren en aqüestes aigües massa tèrboles".
4. VICENT SALVA, "Vozes valencianas que ignoro tengan una correspondencia
exacta en castellano", dins Compendio de la gramática castellana (1839)
Com ha assenyalat E. Casanova, el gramàtic i bibliófil Vicent Salva no va confiar
mai en la recuperado del cátala, ni la va creure necessària, sino mes bé va considerar
el castellà com Túnica llengua de cultura i de progrès, deixant de banda el cátala tan
sois per a la poesía, aspecte en el qual va reeixir perqué va escriure el primer poema
en cátala de la Renaixença, Lo Somni, Γ any 1831, dos anys abans de la famosa Oda a
la Patria del barceloní Caries Aribau.
Tant Salva com Lluís Lamarca, coetanis pràcticament en la declarado de principis
de les seues obres, coincidirán en la gran preocupació d'ajudar eis valencians per a la
práctica de parlar o escriure en castella:
No es ajeno del propósito de este libro, que en los ejemplares destinados para
la provincia que he nacido, advierta por conclusión los valencianismos que
solemos cometer hablando el castellano.
El mateix Salva mes endavant ens diu:
A ningún valenciano debe pues servirle de mortificación que se le diga que
comete faltas en castellano, siendo tan fácil que se nos peguen los modismos y
vozes a que estamos acostumbrados desde la infancia.
D'aquí que Salva propose una solució lógica: conèixer bé la propia llengua per tal
d'aplicar-nos millor en l'altra:
56
Actituds linguistiques dels lexicôgrafs valenciana del segle XIX
Mas para corregirlos es menester principiar por conocerlas; y yo he creído que
mis compatriotas me agradecerían que les comunicase las que yo he notado, a
fin de que añadiendo otros sus observaciones, consigamos depurar de todos los
vicios nuestra habla castellana.
A la vista de totes aqüestes declaracions, deduïm dues actituds ben clares per part
de Salva: d'una banda, öbviament, justifica totes les seues mesures i criteris per tal de
millorar l'ensenyament del castellà, llengua que ell mateix consid« »*ava com a propia;
d'altra, sembla continuar el camí encetat per Caries Ros d'ensenyar 1 castellà mirant
de contrastar les dues llengües en contacte a fi d'evitar eis problèmes "interferencia
que se'η deriven.
Evidentment, Salvà, com a bon gramàtic, es troba ben intéressât pel tema i
s'estranya bastant que entre tant patrici valencia ningú no s'haja arriscat d'emprendre
la faena:
Estraño muchísimo que entre tantos buenos patricios como nosotros hemos
tenido, ni D. Gregorio Mayans, ni su hermano, ni Bayer, ni Cerda, ni Muñoz, ni Blasco hayan pensado en legarnos un preservativo por el estilo del
presente.
No caldrà afegir que un "preservativo " així hauria pogut esdevenir una excel-lent
mesura higiénica a la hora de les "contaminacions" linguistiques.
Finalment, Γ interés pel seu tractament, que ell mateix el trc a "útilísimo a
nuestros jóvenes que se dedican al castellano", el duu a justificar ia inclusió d'un
llistat de "palabras lemosinas, cuya estricta correspondencia no he podido averiguar o
realment no existe". Amb acó, el gramàtic valencia no desaprofitava l'ocasió de fer la
seua petita contribució a la pléiade dels lexicôgrafs valencians del segle χιχ.
5. LLUÍS LAMARCA, Ensayo de un diccionario valenciano-castellano (1839)
Com han assenyalat encertadament primer J. Gulsoy i després amb un major
émfasi Colon/Soberanas, Y Ensayo de L. Lamarca es d'una importancia excepcional i
"aixö individualitza aquesta obra per damunt de la dels predecessors i continuadors".
Tot i el paral-lelisme que podriera establir amb Joaquim Sánelo -tots dos oficiáis
de l'Ajuntament de Valencia i amb una interesant aportado lexicográfica-, les
actituds son ja diferents. Lamarca escriu Γ Ensayo amb un propösit semblant al de
V. Salva:
Pocos serán ciertamente los valencianos que hablando o escribiendo en castellano no se hayan visto detenidos alguna vez por no acertar con la corres57
LLUÍS ALPERA
. ,
pondencia de la voz valenciana que se les ocurría, y que era quizá la más
propia para espresar la idea.
L'objectiu, evidentment, n'és ja un altre. Així i tot, en aquest altre objectiu sembla
haver-se quedat "un tant llibresc, poc espontani i de poc auxili", talment com afirmen
Colon i Soberanas.
Però on decididament Lamarca Ferra és quan decideix d'acostar la grafia dels
mots a F ortografia castellana:
Debo advertir por ultimo que la dificultad con que veo que se leen ya los libros valencianos escritos con la ortografia lemosina, me ha convencido de que
es llegado el tiempo de variarla, acomodándola a la pronunciación castellana: por esta razón escribo pucha, y no puja; pruñó, y no prunyó;fach, y no
faig.
Aquesta opció, veritable corrupció grafemàtica del nostre sistema ortogràfic, ha
estat, com tots sabem, la principal senya d'identitat de la tradició "populista" del
s. xix, amb Bernat i Baldoví al front, que van fomentar el llenguatge dialectal i
castellanitzat (Alpera 1970).
6. JOSEP ESCRIG, Diccionario valenciano-castellano
(1851)
Tot i l'èxit que va assolir al seu temps aquest Diccionari -amb tres edicions, la
tercera de les quals de la mà de Constantí Llombart i notablement ampliada-, els
lexicògrafs actuals han arribat fins i tot a conceptuar-la com "el repertori més tèrbol
que puguem imaginar" i com "una font de mots fantasmes" (Colon-Soberanas 1986).
Quant a l'actitud lingüística manifestada al "Pròleg" pel seu autor, podríem dir
que quedaria en un paràmetre neutre perquè manifesta actituds positives alhora que
negatives. Avança, tanmateix, en relació amb L. Lamarca:
El presente Diccionario se ha escrito para todos, y por esto mismo he tenido
que acomodarme allenguage actual, sin desentenderme de la locución antigua;
como ni tampoco, en cuanto me ha sido posible, y los datos adquiridos me han
permitido, de la notable y no ignorada variedad del habla en los pueblos de
estas provincias.
Com vèiem hi ha, d'una banda, una veritable intenció de Diccionari General de la
llengua: antic i modem, estàndard de la ciutat de València i varietat dialectal de les
comarques que més coneixia, sobretot la de Llíria, d'on era nadiu. Tanmateix, ens
58
Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX
adverteix que quan là varietat dialectal té un àmbit excessivament reduït, no la pren
en consideració: "Me he desentendido de dicha variedad, si esta la he considerado
puramente local o de poquísima estensión".
Escrig mostra, d'altra banda, una actitud funcional i elevada de la propia llengua
que desitja transmetre als seos conciutadans:
..
Pero tampoco debo omitíït'para que el público se persuada dé la grande
utilidad de este Diccionario, que el idioma lemosín fue un día la lengua del
Gobierno en la antigua corona de Aragón, y que en sus archivos se conservan
un crecido número de escritos interesantes y documentos auténticos estendidos
en dicho idioma.
Finalment, mentre el criteri ortogràfic que va triar el nostre autor *-el de respectar
l'ortografia dels textos antics- sembla haver estat positiu, no podem dir, dissortadament,
la mateixa cosa respecte de la seua ambició desmesurada d'inflar ei Diccionari general amb mots fantasmes í castellanismes flagrants que mostraven ben a les clares
l'òptica, de servitud de Josep Escrig envers el Diccionario delà Real Academia Española,
En suma: tot i que algunes de les actituds lingüístiques de J, Escrig podrien ser
considerades un tant més positives que la seua aportació com a lexicògraf, en tot cas
no podria anar més enllà del que hem establert com un paràmetre neutre.
7. TOMÀS FONT I PIRIS, Diccionario valenciano-castellano (inèdit);
D'aquest diccionari inèdit de l'erudit de Cullera, Tomàs Font i Piris (1772-1853),
del qual hem tingut notícia gràcies a J. Gulsoy,3 n'hem pogut consultar F "Advertència"
inicial i 8 pàgines.4 Assabentat, així mateix, que aquest Diccionari era objecte d'una
comunicació dins aquest simposi, em limitaré tan sols a assenyalar un parell de punts:
F òptica de servitud, talment com havia fet Escrig, al Diccionario de la Real Academia Española, al qual li dedica sis de les nous pàgines de la seua "Advertència" i
l'originalitat que suposa rebel·lar-se contra la fonètica apitxada de la ciutat de
València que havia servit de pauta generalitzada per a la lexicografia des de Carles
Rosa!Escrig-; .........
,^-. ....• .,.>-..;
....
(3) Vegèü Ï. Güfsoy (1964È)
(4) Gràcies a la gentilesa del
prof. E. Casanova, que ens n'hâ
facilitat una fotocòpia.
No debe estrañarse la diferencia del uso. del ReynO de el de la. Capital en la
pronunciación del cha, (che,chi,cho,chu), ni en la de la s en medio de dicción.
En las Capitales, y grandes Ciudades es eh donde corrompe el vulgo más
pronto las lenguas, ya en su pronunciación ya en su propiedad. En nuestra
Capital por la necesaria eornünicacióil tan continua con' los que hablan caste-
$9
LLUÍS ALPERÂ
llano que llegan a ella, o la habitan, se ha perdido aquella pronunciación propia
valenciana, y se ha adoptado en estas voces la sola castellana.
El fet de rebel·lar-se contra la corrupció ortogràfica del valencià apitxat podria
haver estat un signe o una actitud ben positiva. Ara bé, el resultat de fet pot haver
estat un altre, si donem una breu ullada als vuit folis de què disposem, car ens trobem
amb l'esmentada corrupció grafemàtica de la eh: "achenollar-se en un chenoll",
"achocárseles gallines", "achudar", "aehupirse", "chincholer", "chinebró", "chirasols"
"cheperut". Com hi veiem, l'erudit cullera en va dir una i en féu una altra, tot i que,
com hem dit, sabia per on anava:
Sobre la ortografía y pronunciación de algunas voces valencianas no siempre
he deferido al uso de la Capital y sus contornos, porque se aparta de su uso el
resto del Reyno en la pronunciación de las letras j , y la g en ge, y en gi, en la s
en medio de dicción, y también en el demasiado uso, o más bien abuso de b. La
letra j , el ge y gi tienen una pronunciación propia del Lemosín, que malamente
se pronuncia y se escribe en la Capital y contornos por cha, che, chi, cho, chu:
pronunciación verdaderamente fuerte que no tiene uso en el resto del Reyno en
estas letras; sino mucho más suave: ni tampoco la tienen general; porque no la
admite el Lemosin.
Fou una veritable llàstima que no posés en pràctica la seua intuïció lingüística de
representar amb grafemes adients el valencià d'un us més general al País: el valencià
no apitxat. En qualsevol cas, almenys va oferir-nos un apunt brevíssim, però sucós,
de dialectologia catalana al País Valencià. Com així mateix mostrava la seua intuïció
quan afirmava:
La verdadera pronunciación valenciana de estas letras se enseñaba aun en mí
tiempo en las escuelas juntamente con la pronunciación castellana: al pre-sente
se enseña solamente esta: y no haciendo mérito de aquella, se ha causado un
trastorno en la ortografía valenciana.
8. MIQUEL ROSANES, Miscelánea (Vocabulario valenciano-castellano) ( 1864)
Amb totes les r* serves respecte del mèrit de les seues obres lexicogràfiques,
l'actitud lingüística de Miquel Rosanes o de Josep M. Cabrera es troba a les antípodes de J. Sánelo. Potser el diferent ofici de cadascú hi determinava la diversa actitud. En efecte, M. Rosanes, nat a Vic i director de l'Escola Pública Superior de Sueca
i Josep M. Cabrera, el qual, tot i no disposar-ne de cap dada biogràfica, gosaríem
situar prop de la docència, podrien esdevenir els prototips místics i fidels a l'esperit
de la famosa llei Moyano d'Instrucció Pública de l'any 1857.
60
Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX
Com han assenyalat encertadament Colon i Soberanas, M. Rosanes tenia la dèria
de castellanitzar els pobres xiquets que el patien:
En las poblaciones en que no se'había la lengua castellana -ens diu aquest
mestre-es muy poco y casi insignificante lo que los niños pueden aprender por
si mismos por medio de los libros de texto, por la sencilla razón de que no
comprenden el significado de las palabras.
L'actitud d'autoodi pretén disfressar-la mitjançant una política assimilista de
perfecte servidor a l'escolarització en castellà:
Los maestros de tales poblaciones saben bien que diariamente se ven precisados a repetir en el dialecto [el subratllat és nostre] del país la explicación que
acaban de hacer en castellano, como igualmente que los niños más despejados
contestan a menudo: "lo sé, pero no sé decirlo"; de lo que resultan a cada paso
diálogos bilingües y largas digresiones.
És evident que el monolinguisme català dels xiquets suecans pertorbava l'inefable
mestre fins al límit de posar-li a prova la seua càrrega mística espanyolitzadora, com
ens confirma en una nota a peu de pàgina ben aclaridora:
Es preciso tocarlo prácticamente para formarse una idea del ímprobo trabajo
que esto ocasiona. Cuando nosotros tomamos posesión de la escuela qué
dirijimos, no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que
supiese el significado de la palabra "ceniza". Dios sabe lo que esto nos
desalentó.
Com hi podem veure, el patiment d'aquest mestre davant d'un monolinguisme
català tan aferrissat i, a més, en el "dialecto" del país, que era precisament la seua
pròpia llengua, el treia decididament de polleguera.
En suma: podríem dir que es tracta d'un evident intent de castellanització absoluta però tenint present que la competència del xiquet és catalana i d'aquí que la
penetració del castellà es dosifique de manera lenta i gradual. O siga, una clara
política assimilista. Convé subratllar, finalment, la utilització del terme "dialecto"
amb un clar sentit pejoratiu i de subordinació, ben lluny de l'oposició emprada durant
tota la Decadència entre llengua valenciana i/o llemosina.
61
LLUÍS ALPERA
9. JOSEP M. CABRERA, Vocabulario valenciano-castellano
(1868)
Aquest autor del qual no tenim cap notícia biobibliogràfica que ens ajude una
mica a explicar el seu context, podríem considerar-lo per l'expressió de la seua
actitud lingüística com el més clar exponent de l'autoodi que ens puguen configurar
els sociolingüistes:
Este estudio bastante difícil de por sí, se hace mucho mas en éstas provincias
en donde los raídos girones de una lengua que desapareció, nos han legado un
dialecto, al que solo tenemos que agradecer lo mucho que nos entorpece en
nuestro rico, fluido y sonoro idioma nacional.
Com hi podem comprovar, la seua actitud lingüística és modèlica en el sentit
negatiu: lr. certifica la defunció de l'idioma; 2n. "La Morta-Viva", com diria Llombart,
abans de morir o potser després de morta, va deixar un fill bord anomenat dialecte, i
3r. la vigència del qual entorpeix el gran desideràtum -la missió castellanitzadora,
segons l'expressió de Colon i Soberanas.
Una actitud tan negativa com l'expressâda per Cabrera el 1868, ¿podria tenir
alguna cosa a veure amb el clar augment de la població analfabeta que es produeix al
País Valencià, segons les dades del cens de 1860 a 1877? ¿Hi hagué algun tipus de
pressió per part de les Juntes Provincials d'Instrucció Pública als docents? ¿Fou
Josep M. Cabrera ell mateix un docent? En qualsevol cas, fos o no Cabrera un docent
el que sí que queda ben clar és que a mesura que avança el segle i alhora F escolarització
en castellà, la classe popular de les zones catalanoparlants del País Valencià que
continuen sent monolingues patiran els atacs de la superestructura administrativa
judicial i docent en castellà.
Quant a la immigració, com diu molt bé Joan Fuster (1986):
.. .no podia deixar de marcar la comunitat receptora en els usos de la llengua: a
canvi de catalanitzar-se ells, hi consagraven o introduïen aragonesismes i
castellanismes entre els catalano-parlants, i, sobretot, el procés d'integració
idiomàtica suposava un període en què la convivència feia present el castellà
en els Costums diaris.
És lamentable, d'altra banda, que tant Rosanes com Cabrera no s'adonaren - o no
vulgueren adonar-se- de la clarivident censura oficial de Vicent Boix, cronista de la
ciutat de València, quan escrivia les paraules preliminars a la primera edició del
diccionari d'Escrig l'any 1851 :
Nuestra lengua, aunque catalana, no es sustancialmente diferente más que el
dialecto, pronunciación, conjunto de voces y vocablos árabes vulgares y romanos.
62
Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX
I més endavant afegia:
Desde principios del siglo último, o sea desde la supresión de los fueros, se ha
ido castellanizando la lengua valenciana en Ja capital; pero los pueblos distantes conservan todavía su primitiva armonía y esa abundancia de voces que
sorprende a los inteligentes.
Possiblement ni Rosanes ni Cabrera volgueren mai deixar-se sorprendre per la
riquesa i les possibilitats de la pròpia llengua. O no eren capaços d'assumir una
veritable consciència lingüística.
10. CONSTANTÍ LLOMBART, 3a ed. del Diccionario
d'Escrig (1887)
Valenciano-Castellano
Fa ja alguns anys Joseph Gulsoy (1964è) ens sintetitzava l'esperit i l'abast de
l'obra de l'intel·lectual valencià amb més ambició i clarividència des de Sánelo:
Llombart volia fer un bon diccionari. Encara que no tenia la preparació per a
tal empresa, no li mancava la bona voluntat. (Home desinteressat, totalment al
servei de la llengua i de la literatura del país, havia intervingut en la fundació
de Lo Rat Penat i en la restauració dels Jocs Florals de València). Una de les
seues il·lusions era crear una "Acadèmia Llemosino-Valenciana", que elaboras
una bona gramàtica, una ortografia i un diccionari adequat per a l'estudi del
llemosí i també del valencià actual.
Segurament C. Llombart fou el primer valencià a establir amb claredat els tres
objectius indispensables per a la reconstrucció de la llengua. Car a més del diccionari
sabia ben bé que calien una gramàtica i una ortografia. Precisament, en aquesta
tercera edició del Diccionario d'Escrig, Llombart incorpora un "Ensayo de Ortografia
lemosino-valenciana", premiat als Jocs Florals de València de 1880, la introducció
del qual passem a comentar.
C. Llombart fa, en primer lloc, una defensa aferrissada de l'idioma, censurant els
qui s'atreveixen -els castellans i els valencians amb Fautoodi- a insultar la "nostra
materna llengua llemosina" qualificant-la d'algarabía. Amb un excel·lent criteri
pragmàtic, confessa abstenir-se d'emprar energies combatent els detractors de la
llengua i evita fer-ne el necessari panegíric. En lloc d'això s'afanya per presentar
aquest "Ensayo" per establir algunes bases ortogràfiques i determinades regles que
ens permetran llegir i escriure "metòdicament" la llengua, car sembla natural i lògic
"aprender antes lo propio que lo ajeno, estudiar y conocer bien antes lo de dentro que
lo de fuera casa".
63
LLUÍS ALPERA
Llombart acudeix, sorprenentment després de tants anys d'alienació i de servitud
al castellana un feliç argument de pes: l'adequació que hi ha d'haver entre llengua i
pensament. Més enllà de l'obligació moral, els valencians havien de tenir present
l'eficàcia en l'expressió dels conceptes. I mai no podran ser millor expressats sinó en
la pròpia llengua del pensament:
Dediqúense, en buen hora, nuestros paisanos a estudiar y aprender cuantos
. idiomas quieran el griego, el latín, el alemán, el francés, el italiano, el castellano, etc.; mas nunca olviden que en ninguna de ellos conseguirán por mas que
se afanen, darles a sus pensamientos tan expresiva y adecuada forma, como en
su propia lengua. Esta para nosotros cuestión de primera importancia, no
dejamos de conocer que lo es para muchos secundaria.
Llombart reprèn la millor tradició en la defensa de l'idioma -Àlmudèver^ Ballester,
Ros, Sánelo- i l'actualitza amb una fèrria voluntat. Per bé que la seua intuïció general
fou encertada, com la del mateix Sánelo, la seua preparació lingüística en perjudicà la
cristal·lització pràctica. Quasi sol, sense col·laboradors eficaços, es va llançar a una
empresa ambiciosa: la d'unir en una sola cosa restauració i modernització:
...adoptaremos de todos ellos lo más aceptable, siempre y cuando los principios de nuestras aseveraciones encuentren su apoyo en el uso, la etimología o
la buena pronunciación de las palabras^
Amb la restauració, Llombart aspirava a aprofitar tota la tradició culta anterior.
Amb la modernització, esperava donar un sentit ple i actual a la seua obra, de manera
que fos assequible a tots els sectors socials i útilper a totes les esferes de la vida:
.. .tomando (...) por norma los selectos clásicos lemosinos, cuidando de evitar
al propio tiempo los arcaismos del antiguo, que los barbarismos del moderno
lenguaje, a fin de que ni peque de antiliterario ni resulte tampoco un idioma
ininteligible para el público, creándose de este modo a vuelta de algunos añoSi
como en Cataluña ha sucedido, un lenguaje lemosín culto, que podría utilizarse
para todo género de composiciones literarias.
Tot i la problemàtica vàlua en l'aportació lingüística de C. Llombart a la lexicografia
valenciana, resulta innegable la valoració positiva de la seua actitud i de les seues
intencions en benefici d'un ús lingüístic més ampli i d'un redreçament literari.
Dissortadament, la possibilitat d'una normalització es féu cada volta més remota ja
que no entrava ni gens ni mica dins les aspiracions del grup dominant de la Renaixença
valenciana, al front de la qual es trobava Teodor Llorente, que acabà desplaçant i
ignorant els esforços constructius de Constantí Llombart.
64
Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX
11. JOAQUIM MARTÍ-..I GADEA, Diccionario General Valenciano (1891);
Vocabulario Valenciano-Castellano (1909).
Amb S. Martí i Gadea i J. Nebot i Pérez ens trobem ja a les portes del segle xx amb
els nous plantejaments que la lingüística es plantejarà a Catalunya i a Europa, amb el
grup de "L'Avenç" mirant d'imposar una interessant proposta ortogràfica, amb
Mossèn Alcover llançant la seua crida de Convit per a la confecció del gran Diccionari,
amb la celebració del I Congrés internacional de la Llengua Catalana, etc., etc. Cap
dels dos lexicògrafs valencians esmentats semblen adonar-se d'una renovació i
d'unes perspectives modernes tan decisives en l'estudi de la llengua diacrònicament i
sincrònicament Com molt bé asenyalen Colon i Soberanas, sembla que J. Martí i
Gadea, tot i viure amb un contacte bastant estret amb el poble i haver compilat obres
remarcables en el camp del folklore, no va mostrar així mateix l'encert metodològic
per al treball lexicogràfic. El seu Novísimo diccionario es troba ple de mots fantasmes,
a més d'una "estrafolària ortografia".51 és que Martí i Gadea es troba obsessionat,
com alguns dels seus predecessors, per augmentar en voluminositat el cabal lexicogràfic
heretat i aconseguir així el definitiu "Diccionario General", accedint a
.. ios reiterados consejos de varios amigos interesados en que no quedasen
relegados al olvido los abundosos apuntes que a fuerza de paciencia y constancia liemos logrado reunir en más de treinta años, con la persuasión de que
con ello contribuimos, aunque en ínfima parte, al embellecimiento y ansiada
restauración del armonioso y rico idioma valenciano.
Malgrat la bona intenció de contribuir amb les seues obrés al redreçament de
f idioma, ens trobem ja distanciats de l'actitud d'un C. Llombart -molt més crítica i
constructiva- per tornar a epítets alienants i d'ús ben poc funcional:
Si merced a nuestro libro logramos difundir algo más el conocimiento de la
patria literatura, y despertamos entre estos regnícolas mayor gusto y afición a
la dulce habla valenciana, esa será nuestra mejor y más codiciada recompensa.
12. JOSEP NEBOT I PÉREZ* Apuntes para una gramática valenciana popular
(1894); Tratado de ortografía valenciana clásica (1910).
Atès que aquest autor serà també objecte d'estudi dins aquest Simposi, em limi. taré a recordar tan sols el singular estratagema que utilitzava el Sr. Nebot mantenint
l'existència de dues gramàtiques inconnexes: "ta hieràtica y la demótica, es decir, la
(5) CoífflvSoberanas(i986). literaria y la popular".
'65-
LLUÍS ALPERA
Com ja vam afirmar fa uns anys, aquest fet equivalia a consagrar com irremeiable
una escissió interna dins l'idioma i a renunciar definitivament a superar-la. Nebot
triava la "gramática demótica" -"escrita quizá con poco acierto, pero sí con la mejor
intención"- mentre que es limitava a insinuar respecte de la "hieràtica": "que la
escriba Lo Rat Penat o quien tenga autoridad para ello (si no se quiere adoptar la
catalana literaria que sería tal vez lo más prudente)". Arribat en aquest punt, sembla
que Nebot i Pérez va tenir un breu moment de lucidesa, però es trobava incapaç de
frenar la temptació escissionista. I com que la pretensió era tan absurda, no és d'estranyar que, anys després, en el seu Tratado de ortografia valenciana clásica (1910),
tractàs de donar un altre sentit a l'escissió, convertint la frontera entre nivells culturals -llengua/parla- en frontera geogràfica. La contraposició "demótico" versus
"hieràtica" es convertia així en "valencià" versus "català":
Los valencianos tenemos ya de antiguo nuestra lengua escrita propia y especial, como especial y propia es la hablada, y diferente por tanto de la catalana,
la aragonesa, la castellana, la murciana y la baleárica que geográ-ficamente la
circundan; y no se comprende siendo la cosa tan clara, que vayan los escritores valencianos, desde hace ya más de un siglo, dando tumbos y resbalones;
unos echándose francamente en brazos de la Academia Española y aceptando
para el valenciano las reglas dictadas por ésta para el castellano; y otros
haciendo algo mucho peor: adoptando en sus escritos no ya la ortografía, sino
hasta la analogía y la sintaxis catalanas, jurando, no obstante, y perjurando que
escriben en valenciano puro y castizo.
No es aventurat afirmar que es tractava d'una reacció neuròtica i que aquesta
actitud, aquesta preocupació pels dilemes i les fronteres esdevenia en definitiva la
negativa més rotunda a qualsevol normalització lingüística. En suma, conduïa a un
atzucac.
Aquesta ha estat la sístole/diàstole d'un panorama de les actituds lingüístiques
dels lexicògrafs valencians del segle passat. Actituds positives o negatives que em
semblen conseqüents d'aquella altra dicotomia que oferien els intel·lectuals valencians
que opinaven sobre la llengua al llarg dels segles xvi, xvn i xvin i que, d'una manera
esquemàtica, però orientativa, hem classificat com a unitaristes versus rupturistes.
LLUÍS ALPERA
Universitat d'Alacant
66
Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
L. (1967) Ressenya a Gulsoy (1964a), Romance Philology, XXI, Berkeley,
pp. 105-110.
— (1970) "Consciència i normalització lingüística en el País Valencià", Gorg, 7,
pp.19-25.
CASANOVA, E. (1987-89) "Valencià versus català als segles xvin i xix i Vicent Salvà",
Estudios Románicos, vol. IV, Murcia, Universidad de Murcia, pp. 197-217.
COLON, G. i SOBERANAS, A J . (1985) Panorama de la lexicografía catalana, Barcelona.
FUSTER, J. (1986) "Decadència i castellanització", Caplletra 1, pp. 29-36.
GULSOY, J. (1964a) Diccionario valenciano-castellano de Sánelo, Castelló, Sociedad
Castellonense de Cultura.
— (1964i>) "La lexicografia valenciana", Revista Valenciana de Filologia, VI (195962), pp. 109-141.
— (1969) "Algunes cartes filològiques de M. J. Sánelo", Revista Valenciana de
Filologia, VII (1963-66), pp. 101-138.
— (1984) "El silabario de vocablos lemosines o valencianos de Manuel Joaquim
Sánelo", dins Miscel·lània Sanchis Guarner, vol. I, València, Universitat de
València, pp. 159-165.
VIVES CISCAR, V. J. (1882) "Los diccionarios y vocabularios valencianos", Revista de
Valencia II, 21 pp.
ALPERA,
67
JOAN
__,
.
,__^_
_ _ _ ^ ^ ^ ^ ,^___ «u|_.^.
VENY
Jt?~*yk '•B·" "T t~*i JT^i ' V ^f""W
"^T*^k «awwi
v -
jk j T ^ b "Tyik "^r^fc.
*
DE LORENZO PALMIRENO
EN LA FILOLOGIA CATALANA
INTRODUCCIÓ
1. Voldria, en primer lloc, regraciar els organitzadors d'aquest Simposi sobre Cent
cinquanta anys de Filologia Valenciana. (1800-1950) per la gentilesa que m'han
mostrat convidant-me a participar-hi: és molt plaent i estimulador venir a Alacant, en
el marc de la vostra Universitat, jove, dinàmica i oberta, col·laborar amb les vostres
inquietuds i renovar velles amistats.
El meu sentiment de gratitud s'acreix encara per una altra gentilesa: la d'haver fet
els ulls grossos en relació al tema proposat per mi que, com es pot deduir pel títol, no
s'emmarca dins l'espai cronològic fitat pel Simposi, sinó que el desborda en el seu
tram anterior en el lapse de dos segles i mig; en efecte, m'ocuparé bàsicament de la
seqüela lexicogràfica de Palmireno -i indirectament del seu epígon O. Pou- (s. xvi) en
el diccionari de Pere Torra (s. xvn). Ara bé, com que aquest es va editar nou vegades
(la darrera edició és de 1757), va conèixer molta difusió i va prodigar plagis i còpies
indiscriminades, una bona part dels seus materials, a vegades defectuosos o falsos,
han arribat als lexicògrafs moderns dels segles xix i xx, als quals faré alguna referència; d'aquesta manera em situo, encara que tangencialment, en el marc històric
proposat i així giro els ulls, com suggereixen els organitzadors del Simposi, vers
l'obra dels erudits del segle present i passat per tal de, en un procés de compleció de
l'estàndard, retenir allò que resulta vàlid i positiu i rebutjar allò que es manifestà
inadequat, espuri o fantàstic.
Caplletra 11 (Tardor 1991), pp. 69-90
JOAN VENY
D'altra banda, conscient de la importància que té en els temes de transfusió lèxica
l'acotament de l'anàlisi a un camp semàntic determinat, com vaig demostrar en
l'estudi de les fonts del lèxic ictionímic de Pere Torra (Veny 1980), repetiré aquesta
experiència ocupant-me ara de l'esfera semàntica dels ocells.
Em permetran, encara, que vagi més al fons dels fets i que completi el complex joc
d'influències, tot remuntant-me algun cop més enrere de Palmireno, amb la consideració
de fonts anteriors, siguin catalanes (Busa, Agnes), siguin estrangeres ( Belon, Gesner).
NOTÍCIA DE PALMIRENO
2. Lorenzo Palmireno (1524-1579), humanista aragonès, era natural d'Alcanyís
(Terol), va estudiar Humanitats i Filosofia a l'Estudi General de València i va exercir
de mestre a un poble alacantí. Va accedir a una càtedra de Poesia, de València -que
compaginava amb estudis de Medicina-, i després a la de Grec i a la d'Oratòria, amb
breus intervals de residència a Saragossa i Alcanyís. Sabem que va passar estretors
econòmiques, que gaudia de renom entre els alumnes (en tenia 180 a classe) i que
treballava intensament, car a més d'impartir vuit hores diàries de docència, va publicar
un bon grapat d'obres: una gramàtica grega, un tractat de Retòrica, El estudioso de la
aldea, De vera etfacili imitatione Ciceronis (1560), etc.1
Quant al català, interessa especialment el Vocabulario del humanista (València,
1569; 2a éd., Barcelona, 1575), que hauria escrit, segons pròpia confessió, per ajudar
a resoldre el problema de la pobresa lèxica dels seus alumnes en qüestions referents a
la naturalesa. Així, doncs, hi anota els noms llatins, castellans, valencians i de vegades
també d'altres llengües romàniques (francès, italià, portuguès), d'ocells, peixos, plantes, quadrúpedes, etc., acompanyats d'explicacions diverses, bevent en fonts clàssiques
i renaxentistes i recorrent -ens diu- a la seva pròpia experiència almenys pel que fa a
les aus i peixos:
...en qual, allende de los pescadores y caçadores que he estrenado y combidado,
para ver como quadraua lo que yo sacaua de los libros con lo que ellos
experimentan. (Gallego 1978: 29)
LES FONTS DE PALMIRENO
3. Recentment, Brigitte Lépinette (1990) ha subratllat la influència del naturalista
,
suis C. Gesner, del s. xvi, en el Vocabulario del humanista pel que fa als tres abecedaris (ocells, peixos i quadrúpedes ). Segons ella, Gesner influeix en les equivalències
(1) Per a aquestes i més da-
des biogràfiques i bibliogràfiques
vegeu Gallego (1978).
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana
llatines, la informació condensada del contingut, els noms llatins, l'organització dels
abecedaris, el repertori de fonts, etc. Jo diria, tanmateix, que Lépinette magnifica la
influència de Gesner i no té en compte la d'altres estudiosos estrangers, com el naturalista occità Rondelet que és citat i explotat a plaer per Palmireno a VAbecedario de
los peces (Veny 1989).2 Igualment dubta aquella autora de la influencia de Belon,
autor de la Histoire de la nature des oiseaux (1555); així, diu a aquest propòsit que
«aucum renseignement qui apparaît en français dans Belon ne se trouve introduit dans
Palmireno» i que encara que tingués a la vista el bell llibre il·lustrat de Belon no
n'hauria utilitzat el text «en français sans doute par ignorance (ou au moins mauvaise
connaissance) de cette langue» (Lépinette 1990: 69, n. 19). Caldria replicar a aquesta
afirmació que Palmireno devia tenir certs coneixements de francès des del moment
que va traduir d'aquesta llengua el Catecisme del P. Ed. Auger (1565) (Gallego 1978:
10 i n. 19) i, a més, que he pogut detectar alguna informació ornitològica en Palmireno procedent inequívocament de Belon (per ex., a propòsit del loriot o del pit-ros, 14
i 10).
En relació als noms estrangers (francès, italià, portuguès, etc.) que figuren als
abecedaris de Palmireno, Fernández Sevilla (1977: 148) va sobrevalorar la seva
capacitat col·lectora quan afirma:
En muchos casos, deben responder a información directa, a través de consultas
a los muchos extranjeros que por aquellos días vivían o andaban por la
Península
(2) Respecteal'afirmacióde
Lépinette (1990: 64) que Palmireno «ne nomme jamais, à notre
connaissance, C. Gesner dans le
Vocabulario», cal notar que
almenys un cop hi fa referència:
«Putorius, raton de marta hediondo, aunque a mimas hediondo me
paresce el vocablo por más que
Gesnero loaprueve» (Quinto Abecedario). En altres obres, com De
vera etfacile imitatione Ciceronis,
també esmenta el naturalista suís;
en el catàleg d'autors catòlics diu:
«No sé el Conrado Gesnero si es
prohibido porque en el catálogo
del Santo Officio dize differentiis
animalium y esto se intitula de
animalibus quadrupedibus».
(3) Max Calmer ha catalanitzat aquest cognom en Anyes
(Joan Baptista Anyes: Obra catalana, Barcelona, 1987).
Aquests mots italians, francesos, etc., de Palmireno referents a peixos i ocells
procedeixen de fonts exclusivament llibresques, com vaig demostrar per als primers
(Veny 1980) i penso fer per als segons.
4. Respecte a la procedència dels noms valencians, hom s'ha fixat en el text
esmentat on Palmireno al·ludeix al contrast dels seus materials amb els directes dels
caçadors i pescadors i això deu ser veritat per a una bona part dels mots adduïts, però
per a l'altra, jo diria per a més de la meitat, la font es VApologia in venatores, pro
auibus, ad illustrem Olivae comitem (1543), de l'humanista valencià Joan Baptista
Agnes (llatinitzat, Agnesius).3 Aquest era un bon observador de la fauna ornitològica
valenciana, com es desprèn de diversos passatges de la seva obra:
splugabou. Quan fequentissimam vidi in palude Xarachi Olivam quoties petii.
(45)
o a propòsit de la brega de l'àguila i el reietó:
...atque ego ipse semel per agros oberrans vidi, videruntque simul mecum alii.
(44)
JOAN VENY
La manera d'introduir els noms populars és uii indici del coneixement directe que
en tenia:
a nostris idiomaté nostro astor* (42v)
Carrancolam vulgo appellamus (45v)
quem nostri appellant Bitorem et rusticoram mulierculae idiomaté suo dicunt
Milochiam. ( 4 2 v ) 5 . . . - . "
Manquen en canvi, a Palmireno, observacions tan precises com aquestes.
Així, doncs, a Agnes trobem no només el capcigrany, la cugullada, Y agro, el
Huer, etc., noms d'abast geogràfic general, sinó també noms d'àrea valenciana, com.
totestïu, estiverol, papafigo, gafarda, rossa, blanca, etc., i fins i tot alguns noms avui.
desapareguts i sense fonts anteriors com són el ferrerolet i la saura. Aquesta pauta
agnesiana, que havia estat anotada en autors com G. Escolano i M. Orellana (Maluquer 1971),6 no havia estat posada en relleu a Palmireno.7 Crec que el fet és
important perquè, a més de limitar l'aportació personal de l'humanista d'Alcanyís, ens
ajuda a fer certa llum sobre casos foscos (com carrancola) o incorrectament interpretats
{saura).
NOTICIA DE POU
5. Onofre Pou, gironí, va estudiar a la Universitat de València, on es va doctorar en
Arts. Va ser nomenat rector de l'església de Sant Jaume de Perpinyà o professor de
Filosofia en aquesta universitat rossellonesa. Es autor del Thesaurus puerilis (València,
1575), obra didàctica que, a partir dels noms catalans, donava els equivalents llatins.
Prova del seu èxit són les diverses edicions i altres tiratges fets al llarg del s. xvi i la
seva traducció al castellà, feta per Bernabé Soler, també reeditada. En la presentació
de les unitats catalanes, aquestes apareixen sovint en parella de manera que una és
valenciana i l'altra gironina (garça o blanca, alzina o carrasca, etc.);8 estem davant el
precedent d'una concepció participativa, composicional de la llengua, que serà
desenvolupada després per P. Fabra i continuada per la Secció Filològica de l'Institut
d'Estudis Catalans.
NOTICIA DE TORRA
6. Pere Torra, vigatà, Professor de Gramàtica, és autor d'un Thesaurus verborum
ac phrasium (1640), molt editat, que és una traducció i adaptació del diccionari del
mateix títol, castellà-llatí, del jesuïta segovià Bartolomé Bravo (1597).
(4) Corregeixo l'evident
errata tipogràfica assor («accipiter»).
(5) Vegeu aquestes referències, traduïdes al català, a Veny
1992.
(6) Aixíales Décadas, 1611,
II, 251, a propòsit de Vauantol i la
ntiloca, i II, 255, de les boxetes.
(7) Maluquer (1973: 162,
a.l) anota que ferrerolet apareix
en Agnes i Palmireno. Aquesta
observació em va impulsar a cotejar l'obra deis dos autors.
(8) Sobre O. Pou, cf, ColonSoberanas ( 1985:90-97), que estudien les fonts catalanes i llatines
del Thesaurus.
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana
A més de la influència d'Antoni Font, jesuïta de la Seu d'Urgell, que li va fornir
dialectalismes nord-occidentals ( Veny 1984), hom ha notat la de Pou i de Palmireno
(Colon-Soberanas 1985) i d'aquest, especialment en el vocabulari dels peixos (Veny
1980).
Aquí tractaré de mostrar diversos aspectes de les empremtes que Palmireno (i a
voltes també Pou) va deixar en l'obra de Torra que, per la seva frondosa divulgació, va
exercir una influència remarcable en la lexicografia posterior (Labèrnia, Saura,
Bulbena, Rovira i Virgili, Salvat, etc.), fins transmetent alguna paraula fantasma. Per
aclarir els fets, com he dit, compararé, quan calgui, les dades de Palmireno amb les de
fonts anteriors.
LES FONTS LLATINES DE TORRA
7. Abans de passar a un esbós de tipologia de l'explotació per Torra de dades
anteriors, intentaré rastrejar algunes fonts de la secció llatina del seu diccionari.
La influència de Palmireno sembla evident en aquesta entrada:
PALMIRENO
Aquila truncalis porque está en
los troncos de los árboles. Dicese
también Valeria, Pulla Fulvia,
Melanaetus, Leporaria, Lagophonos,
àguila negra pequeña.
TORRA9
àguila o àguila negra. Valeria,
Melaneatus, Pulla, Fulva, truncalis,
Leporaria, Lagophonos (21)
Vegeu també abestruz.
Altres vegades la informació llatina prové de Pou:
PALMIRENO
Aleda, la cugujada.
TORRA
Cugullada. Alauda, galauritü,
cassita, corydatus (sic), ciris (li
POU
Cugullada. Galerita, alauda,
corydalus, cassita, ciris (28 v)
En altres ocasions Torra forma dues entrades amb el mateix mot, però amb
equivalents llatins diferents, presos un de Busa i F altre de Palmireno/Pou:
(9) Quan hi ha discrepancia
entre l'edició de 1640 i la de 1653
ho indicaré EÏX1 : Torra, i Torra,
respectivament.
JOAN V E N Y
BUSA
Papafigo. Cucullus (225)
TORRA
Papafigo. Cucullus (467)
Papafigo, aucell. Ficedula (467)
PALMIRENO
Ficedula, en Valencia Papafigo.
POU
Papafigo. Ficedula (29 v)
ORNITÒNIMS DE TORRA PRESENTS A PALMIRENO
8. Vet aquí els omitònims de Palmireno que són recollits per Torra:
abellerol
agró
astor
blanca 'garsa'
busquereta
cadernera
calandria
capcigrany
çarrancol
cerceta
coheta
enganyapastor
esparver
esplugabou
estornell
estiyerol
falzia
faisà
flamench
fotja
gafarda
gafarró
gallina cega 'becada'
gaig
garça
gavina
gualla
martinet
muçol
ne'gret
oca
oliva
oriol
pago
papafigo
pardal de taulada
pits roigs
putput
reyet
rossa
sacre
saura
todó
totestiu
verderol
Aquesta cinquantena d'ornitònims figuren al Vocabulario del humanista introduïts
per Palmireno com a mots valencians, amb aquesta observació geogràfica concreta:
«Molliceps, en Valencia se dïze cap cigrany»
«...ligurinus. Llámenle en Valencia luer»
o be el caràcter valencià es pot deduir per l'estructura dels mots:
«Passer, el gorrión o pardal de taulada»
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana
En algun cas, com verderol, comú al català i l'aragonès, resulta difícil dilucidar a
quina llengua es refereix:
«Citrinella, muchos la tienen por chloris, el verderol»
Palmireno incorpora al seu Vocabulario aquests mots com a valencians. Òbviament,
això vol dir mots de la llengua catalana, alguns dels quals coneixen un abast geogràfic
quasi general {putput, òliba, gafarró, fotja, flamenc, falzia, estornell, esplugabou,
esparver, capcigrany, cadernera, abellerol, etc.); uns altres, menys, són propis de
l'àrea valenciana o d'algun dels seus parlars {blanca 'garsa', enganyapastor 'cuereta',
totestiu 'mallerenga' estiverol 'mallerenga', gafarda 'cuereta', papafigo 'papamosques', etc. ) i a voltes del valencià antic (saura 'gralla').
Una trentena d'aquests mots ja es troben a l'Apologia d'Agnes:
abellerol
assor (astor)
agró
blanca
busqueretam
cardenera, cadarnera
calandri
capcigrany
carrancolam
coheta
splugabou
estiverol
falzia
flamench
gafardam
gafarró
gallineta cega
gavina
gaium, gaio 'gaig'
luer
muzol
papafigo
pits roigs
roscignol
reyet
sacrum
saura
tudon
totestiu
rossa
sarcet
Alguns altres ornitònims d'Agnes no han estat incorporats a Palmireno com són:
avantol
bitorem
boxet
cabuzó
corba marina
cugullada
esmirlam
garza alba
gavia
milochiam
LES ADAPTACIONS DE TORRA
9. És indubtable que la font principal ornitonímica de torra és Palmireno, tot i que
alguna vegada li passa per malla qualque mot valencià, com coheta 'cuereta' o
ferrerolet 'mallerenga' (en aquest cas potser perquè ja comptava amb totestiu i
estiverol per a aquesta espècie) o milocha.
Algun cop ha triat la variant de Pou, més afí a la del Principat:
JOAN VENY
PALMIRENO
reyet
POU
reyetó (28v)
TORRA
reyató (547)
A vegades Torra també dóna F opció d'un sinònim, potser no correcte:
PALMIRENO
TORRA
«en Valencia se dize busquereta»
«Verdum o busquereta»
No manquen les adaptacions formals, gràfiques o fonètiques:
gaix
> gaig, foggia—>fotja, gualla—> guatlla,
putput—>puput, faysayn (o fay sant /Pou/) —>flaysant.
ELS MOTS FANTASMA DE TORRA
10. Pitrós és un primer exemple de mot fantasma a partir d'un error tipogràfic:
AGNES
«a nostris vulgo pitsroigs»
PALMIRENO
Chloris en Valencia se llama
pits rois g, en Portugal verdelhan,
cabe Trente frinson.
Rubecula vel ruticilla, Erithacus,
vel Phenicurus vel Sylvia (...)
Bellonio dize Phoenicurgus vel
Ruticilla, ruyseñor de muralla.
TORRA
Pitrós (pit ros Torraj)
aucell, rubelio, rubecula,
sylvia, chloris (495).
La deformació gràfica de pits(s) roigs en pits roisg ha obert el camí a un pitrós
inexistent en la llengua, a un mot fantasma traspassat a Labèrnia (1839), Saura (1886),
Rovira (1914).10
11. El mot fantasma a vegades s'ha originat en el Diccionari de Torra especialment
a partir de la segona edició (1653), plena d'errates tipogràfiques: així, el mullus
barbatus esdevé mullus barbarus, perca passa a parca, tardus a tardus, unguis
r
r
r
°
odoratus a unguis adoratus, etc. (Veny 1980: 72-74). Éusquera i rail són dos
exemples ben il·lustratius amb abundosa prolongació lexicogràfica.
Comencem per busquera.
TT t.
L
n es
^ 1 0 ™" 3 0 1 ™ 5
llatines Torra eonlon dues espe-
des, ei pit-wig «Erithacus rubechloris». «' verdum «cardueiis
cula>> {
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana
AGNES
«Regulus itaque iste qui trochilus dictus est Senator et avium rex, a nostras Valentinatibus
rusticis patrio sermone Reyet dicitur» (43 v i 44)
Curiicam {Busquereîam vulgo earn dicimus) (45v)
PALMIRENO
Curuca. En valenciano se dize busquereta.
Es avezilla que cria hijos ágenos
pensando ser suyos, principalmente los
del cuquillo; dizenle algunos mosquito.
POU
Busquereta. Curruca (28 v)
Busqueta o reyató. Regulus (28 v)
TORRAi
Busquereta, aucell. Curruca
(119)
1 OR.R.A2
Busquem, aucell. Curruca
(104)
Reyató, aucell. Regulus,
trochilus (547)
Davant la varietat de formes, busquereta i busqueta, i l'aparició de la variant
busquem a Torra2, Colon-Soberanas (1985: 110) es pregunten: «En aquest cas, es
tracta de variants o d'errades tipogràfiques? Només l'estudi de les fonts en les seves
edicions ens ajudarà a aclarir aquests problemes». I bé, a través de la comparació de
materials, a partir de la pauta d'Agnes, la conclusió que s'imposa és que busquera, en
lloc de busquereta, és una errata tipogràfica de les moltes que farceixen la segona
edició del Diccionari de Torra i que ha arribat a J. Lacavalleria.11 En canvi, busqueta
de Pou podria correspondre a una forma dialectal empordanesa (cf. DCVB, s.v.).
12. El cas de rail 'blauet, arner' (i variants en relació), estudiat recentment per G.
Colon (1992), encara és més espectacular. Com que rail 'ormeig de pesca, tipus de
xarxa' era recollit a Torra i altres fonts lexicogràfiques amb el significat de 'arner,
cast, martin pescador', Colon pensava que aquell significat era conseqüència d'una
metàfora que comparava la rapidesa del llançament de la xarxa amb la del dit ocell
abalançant-se sobre la seva presa (semblantment a Y esparver 'ocell' i 'tipus de xarxa',
cast. buitrón) (Colon 1976: 416 i 403-404). El cotejament de fonts i de les dues
edicions de Torra ho aclareix tot:
(11) Semblantment, i inversament, lluerna de Torra, esdevé
lluernem a Torra,. Respecte a
busquera, sé que existeix aquesta
forma en alguns dialectes (cf.DCVB), però vull subratllar que
en el text de Torra es tracta d'un
error tipogràfic.
PALMIRENO
Ispida, en Portugal amela,
algunos le llaman aue de parayso
por ser tan hermosa (...) dízese
también Alcyon fluviatilis o
riparia: maotienesse de pescado,
por eso le llaman algunos el
Pescador Real, otros martin
pescador
TORRA,
Pescador (...) Real, aucell.
Ispida, riparia, alcyon fluviatilis
(516)
TORRA,
Rail, aucell. Ispida, riparia,
alción (sic) fluviatilis (491)
JOAN::VBNY:
I vet aquí com el pescador real, lexia que mai ha estat catalana, per un atzar
tipogràfic de la segona edició de Torra, que en va fer Pescador Rail, arribà a Labèrnia
aglutinat en pescadorall, en un estrany embotit lèxic, que fou traspassat a Bulbena
(1905), Saura (1886) (sota la variant pescadoral), Rovira (1914), Salvat (1934). Per
arrodonir el joc d'adulteracions, vegeu l'equivalent que en donava Saura (1852):
«Martín del río. V. Martinet, (ave) Pescador. Ball»
13. Coromines s'ha ocupat encara de dos fantasmes més: saura 'gralla' i sicar
'gatzela'. A saura cal redimir-la de tal acusació, com he demostrat a un altre lloc
(Veny 1992) basant-me precisament en la descripció que de l'ocell fa Agnes.
Quant a sicari, es tractaria, segons Coromines (DECat, s.v. Sarrio), d'una mala
interpretació d'un text medieval per part d'O. Pou: «l'endemà lo rey cavalcà e anàssen
al bosch siquart» hauria estat interpretat com «... i anà a caçar el boc salvatge (bock
siquart)» per influència del parònim isard, en lloc de «l'endemà cavalcà el rei i se'n va
anar al bosc amb altres tres cavallers» (siquart 'sent ell el quart', construció medieval
força freqüent).
Vegem quina influència ha tingut en Torra i en obres posteriors.
/\.vJÍN.fcio
Pygargus, Etiam species est apud Aristo
BUSA
Pygargus: per una espècie de àguila
PALMIRENO
Pygargus, cierta cabra salvaje
POU
Sicart. Pygargus (41 v)
TORRA
Sicart, Aucell, o cabra
semblant a la dayna.
Pygargus (565)
Observem: 1) que Pou és el primer a usar sicart; 2) que el deu usar en el sentit en
què l'empra Palmireno, la seva font, com es desprèn de l'equivalent llatí; 3) que Torra
hi afegeix el significat ornitològic, pres probablement de Busa: ara, per obra i gràcia
del llatí, el fantasma sicart no és només una cabra sinó un aucell. Belvitges i Sánelo
(Gulsoy 1964: 406) l'usen amb la primera accepció; Labèrnia (1839), a més de
«espècie de cabra montés» i «espècie de àguila», inclou «espècie de falcó»: d'acord
amb l'etimologia, aquests dos ornitònims tenen en comú el color blanc de l'extremitat
de la cua, i amb la cabra, el blanc de les anques. Les accepcions de 'cabra' i 'falcó'
passaran a Saura (1868),12 Bulbena (1905), Rovira (1914), Salvat (1934), Fabra.
Segarra l'usa també com a'ocell de muntanya'(DCVB),
(12) Per embolicar més la
troca i afegir despropòsits, noten
els equivalents catalans que ofereix S aura ( 1852) : «Pigargo (ave).
Picart, gaig».
Ara apareix una altra variant,
picart, i l'associació amb una altra
espècie, el gaig.Q)
La. repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana
ESTRANGERISMES
14. La pràctica que observàvem en el Diccionari de Torra respecte a la ictionímia,
que consistia a donar entrada a mots forasters com si fossin de la pedrera catalana
(Veny 1980: 74-78), es repeteix aquí en la ornitonímia, bé que en menor escala.
Donaré unes mostres de mots francesos i castellans.
a) Francesismes
• Loriot 'oriol' :
BELON
TORRA
les Grecs l'ont nommé Icterus,
Loriot aucell. Galbui.
à cause de sa couleur jaulne, et
Galgulus, Icterus (397)
que si un homme icterique, c'est à dire,
ayant la jaulnisse, le regarde, que
l'oiseau en meurt et l'homme en guérist.
Nous prétendons que Chlorion, Colios, vireo
et Galgulus soyent synoymes, signifiants le loriot
PALMIRENO
Gálbula vel Galbulus, ave del color
de los que tienen aliacran, y mirándola
curan y ella muere. Dízese también Icterus,
coliox, chlorion, vireo. Bellonio le llama
loriot.
Prenent com a pauta la informació de Belon referent als noms llatins i a la creença
curativa de la ictericia, Palmireno anota el nom que li dóna Belon, loriot, i Torra, sense
escatir la genuïnitat del mot ni adonar-se que el nom autòcton, oriol, tenia una entrada
propia, insereix el nom francès, loriot, com si es tractés d'un mot català.
Marenge, mésange 'mallerenga' :
GESNER
Brabanti masenge, ut Galli mésange...
(615)
BELON
Mésange (...) Ce que les Grecs ont dit
Aegithalus, les Latins ont tourné Parus
(368)
PALMIRENO
Parus caeraleus, en Portugal Chamaris,
vel Alioline, vel Milheiro: en Italia
Parussolin, vel Parosolina, en Francia Marenge
Parus aegithalus, en Francia mésange
TORRA!
Marenge o mésange, aucell. Parus
aegithalus.
1 UJtvK./\.2
Marenge, aucell. Parus caeraleus
(410)
Merenge o mensage, aucell. Parus
latine, Aegithalus graece (419)
• JOAN V E N Y
Les dues variants, marenge i mésange semblen procedents de Palmireno; Torra2
ha transformat aquesta en mensage a causa d'un error tipogràfic. Les denominacions
llatines deuen ser preses de Belon. Marenge ha conegut una bona continuïtat lexicogràfica: arriba a Labèrnia (1839), Saura (1886), Bulbena (1905), Rovira (1914),
Aguiló Dice, (que copia gairebé literalment la definició de Labèrnia).
b) Castellanismes
* Crotó 'pelicà':
GESNER
... a Latinis Truonem .... ïtalice
grotto, et agrotto (...) Hispanice
cróto (606)
PALMIRENO
Onocrotalus, vel Truc-, es una aue.
que tiene la parte baxa del pico como
una bolsa: algunos en España la llaman
Croio, o Croto
TORRA
Croto, aucell. Onocrotalus (186)
Sembla que la font és Palmireno, probablement a partir de Gesner. Segons Belon,
es tracta del pelicà; Torra, però, com tantes vegades, no n'és conscient car per a
aquesta espècie entra pelicano i garça cullerera, pres el primer i calcat l'altre del
castellà.
No he detectat aqueix croto hispànic de Gesner. En la lexicografia catalana es
troba a Belvitges (1803), Labèrnia (1839), Saura (1886), Bulbena (1905), Rovira
(1914), Salvat (1934).
' Paviota 'gavina' :
PALMIRENO
Alcyon, la pauiota.
Alcedo, graece Alcyon, que pare
en la mar
TORRA
Paviota, aucell. Alcedo, alcyon
(478)
Paviota és mot castellà, documentat des del s. xiv, producte d'un creuament de
gaviota amb pavo (DCEC, s. y, pavo), fenomen impossible en català, car aquests mots
són d'introducció recent. El vocable ha passat a Belvitges (1803), Labèrnia (1839),
Saura (1886), Rovira (1914).
Girifalte 'guíale':
PALMIRENO
Accipiter hiero falchus,
vel pernis, el girifalte.
TORRA
Girifalte, espècie de falcó..
Accipiter, hiere (sic) falcus
••vel pernis (335)
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana
És indubtable que Torra calca els mots llatins i castellà de Palmireno, introduint
aquest, sense escrúpols, com si fos català; sortosament, les obres lexicogràfiques
posteriors (Belvitges, Labèrnia, Saura), que habitualment el segueixen, no ho fan en
aquesta ocasió (l'entrada és girfalch o girifalt ).
\ Avestruz 'estruç':
GESNER
Struthocamelus, nomen graecum est (...)
Recentiores Latini struthionem dicunt (...)
Gaza struthionem Africain dixit et alibi
estruthionem Libycum (...) Afra auis, struthio,
Acron in Horatium. Azida iuxta physiologum,
auis eadem est quae struthio (...) Asida a
quibusdam Graece trocatur (...) Hispanice
auestruz (708-709).
PALMIRENO
Afra avis, el avestruz, o gallina grande
de Berbería, ab Horatio Praelauta dicitur»
«Struthocamelus, el avestruz (...) Aristóteles
de plantis dize que se ha de llamar
Struthius Arabs, Azida o Asida, Avestruz
POU
Avestruz. Auis afra, struthocamelus»
(28 v)
TORRAi
Abestruz. Struthio, struthocamelus. auis afra, struthio
arabs (1)
TORRA2
abestruz. Auis afra,
struthocamelus (8)
Gesner podria haver influït sobre els noms llatins de Palmireno, què són calçats
per Torra,; curiosament, Torra2 redueix els noms llatins de quatre a dos com fa Pou.
Abestruz, amb adaptació fónica de la labial, es un castellanisme que, en la llengua
parlada, ha substituït estruç o esturç, aquest emprat per Busa («Strufhius. Struthio. per
lo sturçs») i documentats els dos fins a finals del s. xv. Aquí abestruz sembla una
transfusió de Palmireno.
16. Comentaré ara dos casos, tórtola i buytre que plantegen problemes específics
de transmissió.
Buytre 'voltor':
BELON
Les Grecs exprimants un vautour
dient Gyps et les Latins Vultur (83)
PALMIRENO
Vultur vel Gyps, bueytre o buytre
POU
Voltor o buytre, hic, vultur,
vulturis (29 v)
TORRA
Voltor, aucell. Vultur,
vulturius (630)
JOAN V E N Y
És probable que la parella lèxica de Pou representi el mot català (primer component)
i el mot valencià (segon component), si tenim en compte que buitre coneix força
extensió en valencià i que ja apareix en autors antics meridionals (J. Roig, Ausiàs
March, Faules Isòpiques, cf. DCVB, s.v.). Torra , amb bon discerniment lexical, no
recull buytre, però sí que ho faran Belvitges («Voltor. Aucell. V. buytre», sense que
aquest aparegui al seu lloc alfabètic), Labèrnia (que també li dóna prioritat), Saura
(1886) (Buytre. V. volter», que remet a una curiosa forma nord-occidental (Veny
1984: 387)).
• Tórtola 'tórtora' :
PALMIRENO
Turtur, la tórtola
POU
Tórtola. Turtur (29 v)
TORRA
Tortra o tórtola, aucell. Turtur
(596)
Sembla que Pou hagi interpretat tórtola, nom castellà adduït per Palmireno, com a
català; podria haver ajudat a aquest fet l'existència de la susdita variant a l'Empordà i
a localitats valencianes, com a resultat d'una dissimilació de líquides, però el factor
determinant és, al meu parer, el model de Palmireno. Torra entra tortra al costat de
tórtola probablement per influència de Busa ( «Turtur per la tortra, ocell», 154), com
altres vegades, i ell, crec, serà el responsable de la doble entrada a Belvitges (1803),
Labèrnia (1839), Saura (1886), Rovira (1914).
TRADUCCIONS
\1.Torcecoll
'colltort':
GESNER
TORRA
Iynges linguas praelongas, ut piscatores
Torcecoll, aucell. Yinx,
lineas extendunt, qua formicae transeünt,
yingis (594)
accelerant illae tanquam ad escara, et ubi
iam plures insederint, paulatim
Cuscueta o torcecoll, aucell.
iynges lingua retracta captas devorant,
lynx, torquilla, turbo,
Oppianus in Ixenticis (553).
motacilla, cinchus
Hispanice torzicuello (552)
(190)
PALMIRENO
lynx, torcicuello, estiende su lengua muy larga
como pescador sus redes, corren a ella las hormigas:
y quando está llena tira a dentro y cómeselas
El tribut de Palmireno a Gesner no pot ser més evident. Es tracta sens dubte del
colltort, també anomenat llenguerut {formiguer («lynx torquilla»): «el nom li ve de la
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana
seva facultat de moure fàcilment en totes direccions el cap, que fa girar fins a guaitar
darrera seu» (Maluquer 1973, 137). Torcecoll és una traducció dels elements d'aquest
mot compost castellà, torcicuello, conegut també per torcecuello o tuercecuello:
«Entre las demás especies de picos pone Belonio el que llamamos en España
tuercecuello» (Funes 1621,1, 12, ap. Autoridades).
A la segona entrada, Torra barreja dues espècies, la cuereta (cuscueta) i el colltort,
segons es dedueix pels equivalents llatins ( lynx, d'un costat, però motacilla, etc., de
1' altre).
El mot fantasma ha passat a Lacavalieria (1969), Belvitges (1803), Labèrnia
(1839), Saura (1886), Bulbena (1905), Salvat (1934) i fins i tot a Fabra.
• Cornellà major.
GESNER
Cocix Latine vocatur avis, cornice
maior, rostro magno et albo iuxta caput
ubi sunt nares, ea carnes non gustat et
a quibusdam graculus vocatur (319) .
PALMIRENO
Comix, la corneja. Creen algunos ser
gralla en Valencia.
Cocis, corneja mayor
TORRA
Cornella, aucell. Cornix
(175)
Cornella major. Cocis
(175)
És evident que el model de Palmireno ha estat Gesner i aquell, el de Torra, que ha
traduït corneja mayor (<
cornice maior) per cornella major, nom inexistent en
català (com aquell en castellà) amb aquest determinant; es coneix la cornella negra i
la cornella emmantellada {Corvus corone corone i corvus corone cornix, respectivament).
• Garsa cullerera 'pelicà' :
PALMIRENO
Pellecanus, non Pelicanus nec Pellicanus:
aliter Platea, vel Platalea (....)
Llànianle en Francia Pale, Truble, Poche,
anser cucharero, o Garça cucharera
TORRA
Garsa cullerera, aucell.
Pelecanus (331)
Pelicano. Pelicanus,
platea» (482)
Observeu el calc formal o faux ami cast. garza 'agró' = cat. garsa 'garsa' i la
manca de referència a pelicà. Aquest calc no ha conegut seqüela lexicogràfica.
• Rossinyol de muralla 'cotxa, cua-roja, coa-roja':
BELON
TORRA
Aristote (...) dit (...) Invicem
Roscinyol de muralla. Rabicella,
transeünt et Poenicurgus et Erithacus.
phoenicurus, Rubecula, Erythacus,
Gaza traduisant cecy l'a nommé en Latin
sylvia (553)
JOAN
V¡;\Y
Ruticilla, à la difference de Erithacus,
qu'il tourne Rubecula (...) Phoenicurgus,
que ceux du territoire de Paris nomment
Rossignol de muraille (347)
PALMIRENO
Rubecula vel Ruticilla, Erithacus vel Phenicurgus
vel sylvia (..) Bellonio dize Phenicurgus, vel Ruticilla,
Ruyseñor de muralla
El nom francès de Belon ha estat traduit per Palmireno (no conec en castellà
ruiseñor de muralla) i d'aquest ha passat a Torra. El calc rossinyol de muralla no ha
arribat a Belvitges (1803) ni Rovira (1914) ; en canvi, el trobem a Labèrnia amb un
altre sentit («Fam. reyneta [cullereta], calàpet), reprès per Saura ( 1868). Caldrà aclarir
algun dia el petit misteri d'aquest canvi semàntic.
18. La traducció servil de Torra pot afectar perífrasis per desconeixement d'una
espècie ictiológica. Així, espècie de gralla.
GESNER
Caryocatacten appelllare libuit
genus graculi alpinum sive montanum
(...) Latine nuxifragam dixeris (...)
Gallis cassenoix (...) Italis circa Alpes
et lacum Verbanum, merle alpadic, id est,
merula alpina, sed graculorum potius quaru
merularum generis earn esse apparet. Turcus
gargâ (237)
PALMIRENO
Cariocatacte, nucifraga, merle alpadic:
los moros la llaman gargâ, es especie de
graja
TORRA
Espècie de gralla. Caryocatacte,
nucifraga (339)
El tribut de Palmireno a Gesner és claríssim. I el de Torra a Palmireno també. En
realitat es tracta del trencanous («Nucifraga caryocatactes»), espècie pròpia del centre
i nord del Continent que esporàdicament arriba al Pirineu (Maluquer 1973, 103-104).
19. En el cas de cap negre 'mallerenga carbonera', no sembla que la font directa
sigui Palmireno:
GESNER
TORRA
alicubi etiam capo negro quod nenien
Cap negre, aucell. Parus
ficedulae potius vel atricapillae convenit.
maior, fringilago, ficedula,
Lusitani tintilaum (615)
atricapilla (118)
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana
BELON
Aristote a dit que Melancoryphus
qu'on interprete Atricapilla, et Ficedula
passent l'un en l'autre (359)
PALMIRENO
Parus maior, en Portugal Tintilaum
Pareix més aviat que Torra hagi fet una traducció de la variant italiana capo negro
de Gesner, si no ho és del llatí atricapilla.
20. Bestart 'pioc salvatge' ofereix també problemes respecte a la determinació de
fonts:
GESNER
Tardam vel bistardam auem quamvis
otidem esse non dubitem (...) Tarda Gallice
nominator oustarde vel houtarde vel bistarde.
Auis tarda quae bistarda vocatur,
Sylvaticus (...) De tarda et otidis vel
tetraonis tribus generibus (...) (468-469)
PALMIRENO
Tarda, Bistarda, Abutarda, otros le
llaman mochuelo.
Tetraon en Francia gallo sylvestre,
o faysan bastarde.
Gallina otis, auistarda, el Abutarda
TORRA
Bestart o estardas, aucell.
Tarda, tetrax (89)
Les dues entrades de Torra semblen una adaptació de bistardam i oustarde de
Gesner. Ho fa dubtar el que Torra afegeixi l'equivalent llatí tetrax que Belon
identifica en francès amb la cane petière (cat. sisó, «Otis tetrax»). El mot fantasma,
bestart, ha passat a Labèrnia (1839) i a Saura (1886).
SÍNTESI LEXEMATICA D'UNA PERIFRASI
21. Torra era fortament procliu a prendre, davant la manca d'un nom català, un
element de la perífrasi que el descrivia o en precisava una característica; així, «spetto
en Italia porque es como assador» de Palmireno esdevenia capritxosament ast a Torra
per a designar 1' 'espet' ; el Rhombus laevis (cat. rom o rémol) «en Francia, pansar que
quiere dezir de gran vientre», segons Palmireno, es convertia en ventre gran en la
ploma mistificadora de Torra; el «pescado que guía la ballena» (sens dubte el veiró,
JOAN VENY
«Naucrates ductor») quedava sintetitzat en guiabalena etc. (Veny 1980: 79-80).
Aquesta pràctica és poc freqüent amb els noms d'ocells. M'interessa, però, adduir un
exemple que sembla tenir com inspirador el Diccionari de Busa:
BUSA
Frugilega. Ocell és que viu
de grans (71)
TORRA
Blader aucell. Pyràllis,
frugipeta(91)
Torra és el primer que introdueix aquest significant referit a un ocell i podria tenir
el seu origen en aquella perífrasi; els equivalents llatins que addueix, però, són un petit
escull. Blader ha estat acollit per Labèrnia 1839 {«Blader. ant. Cruixidell»), Saura
(1868), Salvat (1934); el DCVB en fa una definició a partir de l'anàlisi motivacional
(«Ocell que habita en els bladars») i reprodueix els noms llatins aportats per Torra.
També podria ser una traducció del cast. triguero, si bé en desconec la font.
NOVA IDENTIFICACIÓ D'ORNITONIMS A TRAVES D'AGNES I DE
GESNER
22. U Apologia d'Agnes, font continuada de Palmireno, ens ha resolt diversos problemes. Fins i tot ens ha fet esborrar l'estigma de mot fantasma que s'havia imputat al
mot saura 'gralla'. Igualment ens aporta alguna llum sobre un ornitònim, carrancol(a),
present a Palmireno i Torra i traspassat a la lexicografia del Principat dels segles xix i
xx.
PALMIRENO
Vireo, en Valencia çarrancol
TORRA
Çarrancol, aucell. Mollceps,
merops (118)
La comparació dels dos textos no resolia els dubtes formals (ça- o ca-) ni ajudava
a la identificació de l'espècie. El testimoni d'Agnes, en canvi, és il·lustratiu:
AGNES
Vireo. ab Aristo. 9. cap. 22 kloríom,
totus viridans ex obscuro, magnitudine turturis.
Hyeme abscedit, sed solstitio aestivo
in conspectum redit. In altis parietum turrium que foraminibus
in oppidis atque in pagis nidificant, tempore eodem
quo sturni. Pullos educans gutrure rauco acerbe clamitat.
Vireone patrio nostro oré, a sua voce carrancolam13 vulgo
apellamus (45 v)
(13) Al marge figura carranch, que podria ser una abreviació de carrancola, o una
variant, molt propera a la medieval carranca que cito més avall.
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la filologia catalana
El text agnesià ens fa remuntar a carrancola (i no ça-), ço que ve confirmat per
altres formes medievals congèneres valecianes {carranca, anys 1310 i 1369, ap.
DCVB i Aguiló Dice). La identificació resulta difícil. El nom llatí d'Agnes i Palmireno,
vireo, podria correspondre al verderol o verdum, però no s'adiu amb el seu tamany,
nidificació i crit ronc. Belon (364) afirma que Teodor amb aquell mot (com Aristòtil
amb chlorion) es referia a V oriol, però hi ha discordança en el color del plomatge, la
nidificació i el cant.
Els noms llatins donats per Torra -quina en va ser la font?- tampoc són orientadors :
molliceps correspondria, segons Belon, al gaig {«Garrulus gladarius») i el merops a
Vabellerol {«Merops apiaster»), que tampoc s'adiuen amb la descripció d'Agnes.
El que queda clar d'aquesta és l'origen onomatopeic de mot («a sua voce»), la qual
cosa em fa pensar en una de les espècies de «corvidae».
Carrancol ha estat traspassat a Labèrnia (1839) («Ant. Verdum»), Saura 1868,
Bulbena (1905), Salvat (1934).
23. Finalment, apareixen a Torra dos ornitònims, lacérela i obecina, que no es
troben a Palmireno. Del primer, no en tinc cap claricia, ni se'n coneix continuïtat
lexicogràfica.
Del segon crec que la font es troba a Gesner:
GESNER
De paro maiore (...) Itali parisola
vel perussola, orbesina, quamquam communia
haec nomina etiam aliis paris videntur (615)
In aliis Italia locis parruza, in aliis zinzin et
orbesina nominator parus communi pluribus
speciebus vocabulo (614).
TORRA
Orbecina Aucell. Pams
(460).
Es tractaria de l'apropiació d'un nom italià incorporat a la nòmina catalana, com
tantes vegades, per a indicar una de les quatre classes de mallerengues, de les quals
Torra ja havia recollit noms.
La transfusió d'orbecina no és gens menyspreable: Lacavalleria (1696), Belvitges
(1803), Labèrnia (1839), Saura (1886), Rovira (1914), Salvat (1934), Aguiló Dice.
CONCLUSIONS
22. 1 ) És òbvia la utilitat de restringir a un camp semàntic el coteig lèxic per tal de
resseguir el camí d'una transfusió. El camp ornitonímic ha donat resultats positius.
2) Encara que el tema central, la influència de Palmireno sobre Torra, es trobava fora del marc d'estudi proposat, hem pogut destapar les petjades que l'huma-
JOAN V E N Y
nista aragonès va deixar, a través de Torra, en els nostres lexicògrafs dels segles xix
i xx.
3) Aquestes petjades són a vegades de mal peu, de signe negatiu. Car, en virtut
d'errates d'impressió, d'inclusió gratuïta d'estrangerismes, de calcs literals, etc., tenim
garses per agrons, els pelicans esdevenen garses cullereres, els loriots competeixen
amb els oriols, el pit-roig muda el seu color i passa a pit-ros, el pescador real es
transforma en un inaudit pescadorall (o rail), Fespuri paviota, fa. parella amb la
gavina, etc. Tenint en compte que gran part d'aquests mots s'acullen a l'exhaustivitat
d'una obra tan important con el Diccionari d'Alcovér-Moll, és necessari desfer
aquests errors per tal que l'estudi de la nostra història lingüística es faci sobre
materials revestits de legitimitat.
4) Però hem constatat també que un bon esplet d'ornitònims (una cinquantena)
presos de Palmireno per Torra són correctes i vivents (esparver, capcigrany, esplugabou, mussol, papafigo, rossinyol, cadernera, rossa, etc.). Aquests mots, que apareixen
a Palmireno en general com a propis de València, són acceptats per Torra com a
catalans. Una mostra de la seva consciència d'unitat de la llengua, un xic mitigada,
tanmateix, pel fet d'admetre com a catalans, mots d'altres llengües (francès sobretot).
5) Contra allò que semblava, però, la informació de Palmireno no és totalment
personal. Home ocupadíssim en la docència, apressat per a publicar,14 no li restava
temps - o no tenia temperament- per a fer una utilització racional, crítica, sossegada,
de les seves fonts, que afusellava a tentipotenti. D'un costat, s'han fet paleses les
empremtes de Belon i Gesner {loriot, mésange, croto, corneja mayor, especie de
graja, orbecina, etc.) i, de Paître, la forta influència de J. B. Agnes -que no cita maien una bona part de la llista ornitològica {pits roigs, papafigo, totestiu, ferrerolet,
rossa, gaio, etc.), sobre la qual hauré de retornar un altre dia per a estudiar-la més a
fons.
JOAN VENY
Universitat de Barcelona
(14) «... con faria embio mis
sueños sin reposar: que aun para
volver a leerlo que he compuesto,
no tengo paciencia: de mi tintero
al impresor, no hay parada, ni aun
para apuntuarlo: quanto más para
aguardar votos de amigos» (Segunda parte del Vocabulario del
Humanista, 128).
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la füologia
catalana
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
J. B. (1543) Apologia in venatores, pro avibus, ad il·lustrem Olivae comitem,
cum expositione multarum avium, sermone Graeco, Latino atque Valentino,
València.
AGUILÓ Dice. = Diccionari Aguiló (1915-1930), publicat per Pompeu Fabra i Manuel
de Montoliu, Barcelona.
BELON, P. (1555) Histoire de la nature des oyseaux, Paris.
Autoridades - REAL ACADEMIA ESPAÑOLA, Diccionario de Autoridades 1726), Madrid.
BELVITGES 1803 = Esteve, J. / Belvitges, J. /Juglà, A.: Diccionario
cataun-castellanolatino, Barcelona.
BULBENA, A. (1905) Diccionari català-francès-castellà, Barcelona.
BUSA, G. (1507) = Nebrija, Elio A. de/ Busa, Gabriel: Diccionario latín-catalán y
catalán-latín, Barcelona, Carles Amorós. Estudio preliminar por G. Colón y A.-J.
Soberanas, Barcelona, 1987.
COLON, G. (1992) dins Estudios lingüísticos y Filológicos en Honor del prof. José
Mondéjar» (en premsa).
COLON, G./SOBERANAS, A.-J. (1986) Panorama de la lexicografia catalana, Barcelona.
DCVB = ALCOVER, A. M. / MOLL, F. de B. (1930-1962) Diccionari català-valenciàbalear, Palma de Mallorca.
FERNÁNDEZ SEVILLA, J. (1977) «Ictionimia en el «Vocabulario» de J L. Palmireno»*
dins Actas de V Congreso Internacional de Estudios Lingüísticos del Mediterráneo, Madrid, pp. 145-194.
GALLEGO, A. (1978) Prólogo a la reedición del Vocabulario del Humanista, Valencia.
GESNER, C. (1555) Historiae animalium lib. Illqui est de avium natura, Tiguri.
GuLSOY, J. (1964) El diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquín Sánelo.
Edición, estudio de fuentes y lexicología. Castellón de la Plana.
LACAVALLERIA, J. (1696) Gazophylacium catalano-latinum, Barcelona.
LÉPINETTE, B. (1990): «Les sources européennes d'une oeuvre lexicograíphique à
visée didactique: El «Vocabulario del humanista» de L. Palmireno (1569, Valencia)», dins Ferrando. A. / Haul", A. (eds.) Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de
Llengua i Literatura. II, pp. 59-97.
MALUQUER, J. (1971) «Las aves de la Albufera de Valencia y del Delta del Ebro en la
bibliografía antigua», Ardeola, número especial, pp. 335-380.
— (1973): Els ocells de les terres catalanes, 2a éd., Barcelona.
Pou, O. (1580) Thesaurus puerilis, Barcinone.
ROVIRA I VIRGILI, A. (1914) Diccionari català-castellà i castellà-català, Barcelona.
SALVAT 1934 = Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana amb la correspondència castellana, 4 vols., Salvat Eds., Barcelona,
AGNES,
89
JOAN V E N Y
J. A. (1852) Diccionario manual o Vocabulario completo de las lenguas
castellana-catalana, Barcelona.
— (1886) Novíssim diccionari manual de las llenguas catalana-castellana, Barcelona.
TORRA, P. (1640) Thesaurus verbórumac phrasium, Barcelona.
VENY, J. (1980) «Transfusió i adaptado d'ictiònims en el "Dictionarium" de Pere
Torra (segle xvn)», dins Homenatge a Josep M. de Casacuberta/1 (Estudis de
Llengua i Literatura Catalanes, I) Abadia de Montserrat, pp. 69-102.
— (1983): «Influència del diccionari català-llatí de Font sobre el de Torra (s. xvn)»,
dins Miscel·lània Pere Bohigas/3 (Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / V),
pp. 11-24.
— (1984) «Lexicografia í dialectalismes : A propòsit del Diccionari català-llatí d'Antoni
Font (s. xvn)», dins Estudis en memòria del professor Manuel Sanchis Guarner:
Estudis de Llengua i Literatura Catalanes. I, València, pp. 381-390.
— (1993) «El valencià antic SAURA no és un mot fantasma», dins Ferrando, A. /
Hauf, A. (eds.) Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de Llengua i Literatura, VI,
pp. 307-318.
SAURA,
90
ANTONI
PICAZO
I
JOVER
EL DICCIONARI
VALENCIÀ-CASTELLÀ INÈDIT
DE TOMÀS FONT IPIRIS
H
(1) Com bé constata Joseph
Gulsoy a l'edició que realitzà de
El Diccionario Valenciano-Castellano de Manuel Joaquín Sánelo.
Edición, estudio de fuentes y lexicología, Castelló de la Plana, 1964,
p. 15:
"El Diccionario ValencianoCastellano que publicó Carlos Ros
en 1764, iniciaba una nueva época en la lexicografia valenciana
como el primer diccionario moderno. Con su contenido de voces, la mayor parte usuales, iba a
ser el modelo y la fuente principal
de los diccionarios posteriores que
se escribieran en Valencia".
1 Diccionario valenciano-castellano de Tomàs Font i Pirís s'emmarca en un període
de considerable activitat en el camp de la lexicografia catalana com és el segle xix, que
es traduirà en la confecció de nombrosos vocabularis i diccionaris en les diverses
contrades del nostre domini lingüístic.
Aquesta efervescència lexicogràfica va tenir en la persona i obra del notari
valencià Carles Ros (València, 1703-1773) el precursor i F antecedent més notable, no
tant pel valor intrínsec de la seua obra com pel caràcter d'"exemplaritat" que adquirirà
la seua figura (Miquel i Vergés 1989:105-106). Segons Joseph Gulsoy,1 amb la
publicació del segon Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (1764) podem
datar l'inici de l'anomenada "etapa moderna" de la lexicografia valenciana. Això no
obstant, s'ha de precisar que les diferents obres lexicogràfiques elaborades a València
no pretenen d'abastar tot el conjunt de l'idioma (Colon-Soberanas 1985:143), sinó
que tan sols intenten circumscriure' s i, per tant, reflectir la llengua de l'àmbit, diguemne, "regional", que els és propi.
Aquesta florida lexicogràfica s'ha d'enquadrar i relacionar amb la situació
sociolingüística real de la llengua catalana durant la dinovena centúria per avaluar-ne
la dimensió exacta i determinar, així mateix, si tot aquest estol d'obres perseguia
alguna finalitat essencial en la seua elaboració.
Si bé és possible que l'obra de Carles Ros hagués desveflat en alguns valencians el
projecte de proporcionar a la seua llengua un diccionari més ampli, de caràcter
Caplletra
11 (Tardor 1991), pp. 91-122
ANTONI PICAZO I JOVER
general, no s'ha d'oblidar, però, queen aquell moment s'estava produint una aguditzacïó
del procés d'expandiment i difusió de la llengua castellana, que comportava la
recessió del català i la contracció dels seus àmbits d'ús més cultes.
Al segle anterior, els il·lustrats ja s'havien desentès de l'estat i conreu de les
manifestacions escrites de la llengua catalana i només hi mantenien un interés
merament històric, com si d'una peça de museu o d'una relíquia es tractés. D'altra
bandajes forces hegemòniques estatals van iniciar, a la segona meitat del set-cents, la
promulgació de tot un seguit de disposicions legals, continuades amb una major
profusió al segle xix, que pretenien la consolidació definitiva del procés de retracció
dels usos del català en favor de la generalització de la que s'anomena "lengua de la
Nación" i s'ha constituït en la llengua oficial de l'Estat, el castellà. La primera
restricció legal explícita data del 23 de juny de 1768 i fou signada pel rei Carles III.2
Resulta simptomàtic constatar com, malgrat les dificultats de comunicació de l'època,
aquesta Cèdula Reial va ésser difosa àmpliament pertot arreu (Ferrer i Gironès 1985:
47-51).
Tot plegat contribuirà a l'aparició d'una creixent preocupació pel bon ús i
ensenyament de la llengua castellana. I en consonància amb l'extensió i afermament
d'aquesta idea sobre la conveniència, primer, i la necessitat, després, de l'aprenentatge
i el domini del castellà, la major part dels diccionaris i vocabularis de la primera meitat
del segle xix es convertiran en el mitjà preferit per portar a terme la intenció pràctica
d'ensenyar als naturals del país l'idioma que s'havia convertit en la llengua de la Cort,
dels tribunals, de l'administració, de l'escola... Així doncs, una part considerable
d'aquestes obres no seran fruit d'una motivació de tipus patriòtic per enaltir la llengua
pròpia, ni tindran l'objectin encomiable de reviíalitzar i reivindicar l'ús culte del
català, sinó que, ben al contrari, la seua finalitat primordial serà constituir-se en
l'instrument adient per facilitar el millor accés i adquisició possibles de la llengua
castellana.
Aquesta asseveració, potser un xic massa categòrica, no implica, tanmateix, la
total inexistència, almenys en alguns d'aquells artesans de la lexicografia, d'unes
certes "espumes de caliu interior" -en agosarada expressió de Miquel i Vergés
(1989:84)- devers la pròpia llengua, que sovint s'havien materialitzat per part d'alguns
autors en afirmacions de caire nostàlgic i enyoradís pel seu esplendor i prestigi
pretèrits. Aquestes espurnes, però, es veuran ràpidament apaivagades en confrontaries amb l'ús subsidiari que hi exerceix cl català com a vehicle per a l'aprenentatge del
castellà, la primaei del qual no es qüestiona en absolut, i no semblen revelar un
veritable intent de recuperació de la llengua catalana per superar-ne l'estat de postració
dels registres més formals.
El Diccionario de Font i Piris es trobarà imbricat, per tant, en aquest context i, com
veurem més endavant, respondrà, bàsicament, a aqueix propòsit general, compartit
per bona part de la resta d'obres lexicogràfiques de l'època.
(2) Aquesta Cèdula Reial de
1768, entre d'altres disposicions,1
ordena a l'article Vílé. que: "„,la
enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practique...
recomendándose también por el
mi Consejo alos Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y
diligencia en extender el idioma
general de la Nación para su mayor armonía, y enlace recíproco..'-".
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
1. L'AUTOR
(3) Llibre de certificats de
defunció. Arxiu Municipal de
Cullera, any 1853, n. 96. En aquest
document consten, entre d'altres,
les següents dades: mossèn Tomàs
Font i Piris morí de "gota", realitzà
testament davant el notari de Sueca D. Luis de Sales el 8 de febrer
del mateix any i fou soterrat al cementiri de la seua localitat.
(4) Piles Ibars, Andrés, op.
cit., Sueca, 1893, I a edició.
Cal precisar que Andrés Piles
Ibars (Torís, 1-2-1856/ Segovia,
7-12-1901 ) fou destinat a Cullera,
com a mestre elemental, des de
l'any 1887 fins al 1897.
(5) Llombart, Constantí,
"Notas biblio-biogràficas", Revista El Archivo, tom III, quadern
XIII, Dénia, novembre i desembre,
1889. He fet servir el tom III, pp.
296-302, de l'edició facsímil, confeccionada a Alacant -1988-.
(6) A F Arxiu Eclesiàstic de
Cullera només es conserva documentació a partir de l'any 1800.
Ca! remarcar, especialment, l'existència de tres Quinqué Libri (18101818; 1822-1823; 1832-1824).
(7) Principalment, he fet ús
dels Llibres d'Actes Capitulars i
Llibres d'Actes de l'Ajuntament
de Cullera.
(8) Testament de Tomás
Font, presbítero, y Agustina Font,
hermanos, protocol de Luis Sales,
any 1853, tom num. 27.
(9) Encara que tant Andreu
Piles, op. cit., p. 514, com Constantí Llombart, op. cit.,-g. 299, s'hi
refereixen;
"Hizò sus estudios en
uno de los colegios de Valencia...",
no especifiquen, però, de quin
col·legi en concret es tractava.
Mossèn Tomàs Font i Piris va nàixer a Cullera el 4 de novembre de 1772 (Piles
Ibars 1972: 514), al si d'una família de llauradors acomodada, i va morir a la mateixa
localitat d'on era natural el 27 de març de 1853.3
La informació documental que tenim al nostre abast sobre la biografia de Font i
Piris no és excessivament copiosa, però sí suficient per fer-nos una idea bastant
aproximada i fiable dels trets més característics tant de la seua personalitat i peripècia
vital com de la formació i obra.
Les dades biogràfiques han estat extretes, fonamentalment, de la Historia de Cullera
de N'Andreu Piles Ibars,4 en concret de l'apartat titulat "Biografies", en el qual hom
recull una sèrie d'apunts biogràfics sobre personatges il·lustres de la localitat. Amb
posterioritat, he tingut accés a un article elaborat per Constantí Llombart, que es
publicà l'any 1889 a la Revista El Archivo,5 editada per Roc Chabàs, on apareix una
ressenya biogràfica sobre Tomàs Font i Piris, recollida per Andreu Piles de manera
gairebé literal.
També he fet servir tota aquella documentació d'interés recopilada a l'Arxiu
Eclesiàstic6 i al Municipal7 de Cullera. De l'Arxiu de Protocols de Sueca he aconseguit
una còpia del testament dels germans Font i Piris que fou redactat pocs mesos abans de
morir mossèn Tomàs.8 Per últim, cal citar particularment la inestimable ajuda que he
rebut per part d'En Francesc Giner i Perepérez, cronista oficial de la vila de Cullera,
autor, entre d'altres obres, d'un apèndix i de la biografia d'Andreu Piles per a la
segona edició de la Historia de Cullera -1972- i, sobretot, dipositari de tot un cabal
informatiu, transmès en bona part per via oral i conservat gràcies a la seua privilegiada
memòria, que ha estat indispensable per ampliar i, adesiara, matisar i interpretar una
part important de la documentació anteriorment esmentada.
Tot seguint amb d'altres aspectes de la biografia de Font i Piris, cal insistir
novament en la posició benestant de què gaudia la seua família, cosa que li va
permetre d'iniciar els estudis en un dels col·legis de la València d'aleshores,9 segurament
després d'haver estat instruït en "primeres lletres" per part d'algun pre-ceptor particular a la seua vila natal. En aquell temps, a banda els col·legis estrictament sacerdotals,
n'hi havia a la capital valenciana d'altres dirigits per sacerdots i religiosos i destinats
a l'educació d'infants i joves (Cárcel Ortí 1986: 248). Sota l'Antic Règim, com bé ens
informa Àngels Martínez Bonafé (1986: 13-40), no existia l'ensenyament secundari
com a grau educatiu amb entitat pròpia, sinó que l'ensenyament "post-primari"
consistia exclusivament en la preparació per a l'accés als estudis superiors i tenia com
a finalitat bàsica que els alumnes passaren un examen on havien de demostrar un
adequat coneixement del llatí i nocions de prosòdia. Una vegada superada aquesta
prova, l'alumne podia accedir ja a la Facultat Menor en la qual obtindria, en acabar els
estudis corresponents, el títol de Batxiller, requisit indispensable per poder matricu-
ANTONI PICAZO I JOVER
lar-se en qualsevol Facultat Major, com ara Teologia. D'aquest ensenyament preparatori, de continguts classicistes, deslligat de la realitat i adreçat a una élite, se'n feien
càrrec, especialment, els anomenats Col·legis d'Humanitats.
Font i Piris va ingressar, a continuació, al Col·legi Major de la Presentació,10 on va
iniciar com a intern els estudis que havien de facultar-lo en un futur per a l'exercici del
ministeri sacerdotal. Aquest Col·legi, també anomenat Col·legi de l'Arquebisbe, va
ésser fundat-el 7 de novembre de 1550 per sant Tomàs de Villanueva (Vico Monteoliva
1978: 5) i fou el primer de tota una sèrie de Col·legis Majors i Seminaris eclesiàstics
que van suplir a València, fins a les darreries del xvm, la falta d'un seminari diocesà
dedicat a la formació integral dels aspirants al sacerdoci. Tal com ens reveia Marc
Baldó en el seu estudi sobre la Universitat de València (1986:42), F objectiu d'algunes
d'aquestes institucions constituïdes al segle xvi, com és el cas del Col·legi de la
Presentació, era fomentar l'accés i la promoció universitàries de totes aquelles
persones de la diòcesi -de singular vàlua intel·lectual i personal- que volien iniciar els
estudis eclesiàstics i no disposaven dels suficients recursos econòmics.
La principal innovació que comportà el Col·legi fundat per sant Tomàs respecte
als precedents^ va ser la segregació parcial dels futurs sacerdots de lafesta d'estudiants
per possibilitar F adquisició d'una millor educació de tipus espiritual que els preparés
plenament per al posterior exercici del sacerdoci (CárcelOrtí 1986:248-250). D'aquesta
manera,Ta formació merament intel·lectual continuaren reben t-la, com la resta de
l'alumnat, a la Universitat valentina, puix l'ingrés al Col·legi sòls tenia com a finalitat
la consagració sacerdotal. I així, d'acord amb les disposicions que dimanen de les
Constitucions del Col·legi de la Presentació (Vicó Monteoliva 1978: 1-7), els interns
havien de demostrar a través d'unes proves la seua pobresa i puresa de sang, i, a méSj
s'havien de comprometre a cursar els estudis de Teologia a la Universitat de València.
Si bé pot existir, en principi, una aparent contradicció entre l'origen benestant de Font
i Piris i el propòsit inicial de sant Tomàs de Villanueva de donar acollida únicament
els estudiants pobres,11 podem considerar que aquest precepte de pobresa estava
mediatitzat en part per l'ambivalència de les condicions de procedència requerides
(Vico Monteoliva 1978: 19-22) i, endemés, la seua aplicació estricta devia restar una
mica diluïda a les acaballes del segle xviii.
Tomàs Font i Piris, per tant, va rebre la seua formació acadèmica, de caire teològic
i literàrio-científie, a les aules de la Universitat de València, que, com la major part
d'universitats setcentistes, es trobava encara, com bé afirma Manuel Sanchis Guarner
(1963:81), immergida en el barroquisme, l'escolàstica formulista i la física aristotèlica.
A pesar dels intents reformistes del rector Vicent Blasco, tant pel que fa als aspectes
científics i educatius com als de funcionament intern, la Universitat valenciana, a
finals del segles xvm, encara constituïa, essencialment, una institució anacrònica, un
cos tancat, corporatiu, amb una important presència del clergat (Peset-Albiñana 1990:
259).
(10) Així ho afirmen Andreu Piles, op. cit.,p. 514, i Constantí Llombarí, op. cit., p. 299,
"...cursó con notable
brillantez la carrera eclesiástica en esta ciudad; siendo,
según afirman personas fidedignas, colegial en el de
Santo Tomás de la misma".
(11) Cárcel Ortí, Vicente,
op. rif.,p. 249,
"Los colegiales debían
ser pobres, vecinos de la
diócesis, con dieciocho años
cumplidos, hijos de padres
honrados, no tachados de
herejía, ni de mala fama...".
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
(12) A través <fc l'éscorcoïl
de F arxiu eclesiàstic de Cullera
he comprovat que el primer document signat per mossèn Tomàs
Font data del 6 de febrer de 180Í,
mentre que l'últim correspon al
dia 29 de novembre de 1846.
(13) Piles, Andrés, op. cit.,
p, 514,
• "Excesivamente modesto él, que, por sus especiales dotes y conocimientos
no vulgares, digno era de
haber ocupado en s» carrera
altas posiciones, prefirió
siempre vivir ignorado en el
rincón de su amada patria",
(14) Fins i tot, erts ha arribat
algun que altre testimoni éneo»
mtàstic sobré la set» persona; així,
per exemple, en prodnir-se ta mort..
de mossèn Tomàs, el rector de
Carcaixent, en Francesc Espinós,,
afirmava "...que había faltado el
primer bonete del arzobispado"
-Piles, A., ibidem, p. 516.
Tot i això, aquesta educació de continguts foíiainentalment classicistes i acrílica
rio va ser cap obstacle perquè es desvetlés en Font i Piris» com en molts altres clergues
erudits de la mateixa època, una gran curiositat intel·lectual, un desig d'ampliació del
seu bagatge cultural en els diferents camps del saber i una admiració pels progressos
científics.
Un cop ordenat capellà, mossèn Tomàs Font va ser destinat a l'església parroquial
d'El Genovés (La Costera). L'estança en aquesta vila no pot considerar-se especialment
significativa, ja que només hi va romandre dos anys, transcorreguts els quals arribà el
seu destí definitiu a la pròpia vila de Cullera, on restaria ja de forma permanent
exercint el seu ministeri coma beneficiat i vicari de la modesta església de Santa
Anna, situada a l'anomenat Raval de la Mar, des del 1801 fins al 1847, any en què es
retirà definitivament a causa de la seua avançada edat.12
Sorprèn, però, que una persona com Font i Piris» de notable talent i formació
intel·lectual, es recloguera al llarg dels gairebé cinquanta anys d'exercici sacerdotal
en una petita església de la seua vila natal, deixant d'aspirar per voluntat pròpia à
d'altres càrrecs i a una carrera més aparentment esplendorosa, per a la qual, no cal dirho, es trobava més que preparat i capacitat. Aquesta mena d'aïllament, de refugi
voluntari, concorda amb els testimonis que tenim respecte a la humilitat i modèstia del
caràcter de mossèn Tomàs,13 així com amb la seua vocació de retir, cosa que el
mantingué al marge dels cercles intel·lectuals i culturals de l'època. Com a contrapartida, aquest autoconfinament li degué facilitar un arrelament més ferm i una relació
més intensa i directa amb la realitat viva del seu poble, a més d'un contacte continuat
i un coneixement profund i de primera mà de la llengua. Tot i que va defugir qualsevol
tipus de protagonisme, fins i tot dins els escassos límits de la mateixa Cullera, va ser
molt apreciat i respectat pels seus conciutadans, que sovint li demanaven consells per
solucionar els diferents conflictes plantejats en el quefer quotidià,14
Durant aquest quasi mig segle, Font i Piris, empès per una curiositat i un interés
ben il·lustrats, es dedicà a la lectura i estudi "de los más eminentes autores en los
diversos ramos del saber humano" (Piles Ibars 1972: 515) i pogué ampliar, així, de
manera considerable, la seua formació de tipus acadèmic. D'aquesta manera, arribà à
posseir notables coneixements d'una sèrie de disciplines com Medicina, Astronomia,
Física, Psicologia i, molt especialment, Teologia:
...fue siempre muy respetado y consultado dentro y fuera de la población
considerándosele como uno de los primeros teólogos de la diócesis de Valencia, como lo calificaba el sabio y virtuoso Dr. Blanquer, rector que fue de la
parroquial de Cullera (Piles Ibars 1972: 516).
Com a curiositat podem esmentar també el seu domini de nocions d'Economia,
que li van permetre realitzar algunes conferències, de les quals, malauradament, río
disposem de cap prova documental per determinar l'indret on es van pronunciar.
ANTONI PICAZO I JOVER
S'inclinava per les teories de Jean Baptiste Say (1767-1832), economista francés,
estructurador de les teories i difusor al continent europeu de les idees de F escocés
Adam Smith (1723-1790),'5
No anem massa errats en afirmar, al capdavall, que mossèn Tomàs Font se'ns
presenta com a prototipus de clergue il·lustrat de l'època, amb una considerable
curiositat intel·lectual, permeable als coneixements de noves teories i doctrines que
abastaven les diferents i variades branques del saber.
: Respecte als coneixements d'altres llengües, Font dominava el llatí -és clar-, el
francés i l'italià,16 que, a ben segur, devia tenir oportunitat de practicar amb els
mariners dels vaixells i mercants que arribaven al port de Cullera. Sembla ser que va
realitzar els estudis de francés i italià sense cap més ajut que el d'una Gramàtica i un
Diccionari.17 També posseïa algunes nocions del grec i de l'hebreu.
Per cert que aquest poliglotisme tingué ocasió de posar-lo al servei dels interessos
generals de tot el seu poble. Així, quan es va produir en gener del 1812 F entrada de les
tropes franceses del general Suehet a Cullera, el comandament de la força enemiga,
com no podia ésser entés pels cullerans, començà a proferir amenaces i maltractaments
a la població. Aleshores, "se recordo que un humilde sacerdote* el vicario del arrabal
del Mar, solía dedicar los ratos de Ocio al estudio del idioma de los invasores" (Piles
Ibars 1972: 515-516). Mossèn Tomas va veure's obligat, d'aquesta manera, aexercir
la tasca de mitjancer i d'intèrpret a satisfacció de tothom, i va evitar els malentesos i
les possibles represàlies que els seus conciutadans haguessen pogut sofrir.
Per últim, caldrà comentar que Font i Piris gaudia d'una important i selecta
biblioteca, així com d'un bon grapat de manuscrits que conformaven un interessant
arxiu de considerable valor local i comarcal. Va compondre,.a més, alguns treballs
d'índole literària, dels quals no tenim cap resta documental ni apareixen consignats a
les principals i copioses recopilacions d'escriptors valencians de F època. A la Historia
de Cullera hom afirma que "dejó a la posteridad algunos de los muchos trabajos
literarios que salieron de su pluma" (Piles Ibars 1972: 516) i Constantí Llombart el
caracteritza com a "entendido literario".18 Dissortadament, tant la biblioteca com
F arxiu í els escrits de mossèn Tomàs, entre els quals cal destacar la còpia original de
la seua obra fonamental, un interessant i inèdit Diccionario valenciano-castellano, no
s'han conservat fins a l'actualitat.
2. CARACTERISTIQUES DEL MANUSCRIT
L'elaboració d'un Diccionario valenciano-castellano, inèdit, d'una considerable
extensió, ja que conté aproximadament Uns 10.000 articles, constitueix, sens dubte,
l'obra cabdal de mossèn Tomàs Font i Piris. Com acabem d'assenyalar, la còpia de
l'original s'ha perdut i avui és possible el seu estudi gràcies a una única còpia existent,
(15) Cal tenir present que les
teories d'Adam Smith tenien una
enorme difusió en aquella època,
sobretot a partir de la publicació
de la seua obra cabdal Wealth of
Nation, 1776. Així, arran de la
reforma dels plans d'estudis, impulsada pel rector Blasco, s'instituí
una Càtedra d'Economia Política
a la Universitat de València, des
de la qual s'impartien els postulats
d'A. Smith, i, més tard, a partir de
començaments del xix, seguint
l'obra de J. B. Say, -Vid. Baldó,
H., op. cit., p. 97-.
(16) Piles, A., op. cit., p. 515,
"...poseía Mosen Tomás
Font, el latín, francés e italiano tan perfectamente como
el castellano y el lemosín...".
(17) Piles, A„ («ítem, p. 5 L5,
"Si alguna vez se le
reconvenía amistosamente
por su excesivo amor al estudio, como ocurrió cuando
se dedicó al de las lenguas
italianas y francesas sin más
auxilio que el de la gramática y el diccionario, solía contestar humildemente que lo
hacía para llenar ratos perdidos, como los de la siesta, o
por mera distracción...".
(18) A l'article "Cullera"' de
la 3* edició del Diccionario valen ciano-caslellano de Josep Escrig,
elaborada per Constantí Llombart,
1887, volum-I, p. 493, es fa constar que,
"Es patria del virtuoso
sacerdote y entendido literato Mosén Tomás Font y
Piris..,".
El diccionari valencià-castelïà inèdit de Tornas Font i Piris
(19) 'text complet de la portada del segon manuscrit:
"Diccionario Valencia no-Castellana inédito, por D.
Tomás Font y Piris. Presbítero y Vicario que fue de la
parroquial Ygiesia de Cullera. Es. copia del original sacada en 30 de Junio de 1866
y dedicada u f). Juan Bta.
Ferrer y Crespo".
(20) Vi.il! manifestar la mena
gratitud a les facilitats i a i a bona
disposició que he trobat per pan
deï senyor Josep (iran i Ferrer a
l'hora de proporcionar-me l'accés
a l'únic manuscrit del. Diccionari
que es conserva en l'actualitat.
cosa que està possihiliiani-me
l'estudi del seu contingut.
(21) Fn Josep (Iran Ferrer és
fill d'en Josep Grau Arlandis. antic
propietari del Diccionari, tal com
afirmava cl professor Joseph
Gulsoy, araiticle 'ï..a lexicografia
valenciana", RVF,T. VI, mims. 23. València. 195 l M%2, p.'153 :
"Avui n'existeix un
manuscrit... en poder del
senyor Josep Grau Arlandis,
de Cullera".
també manuscrita, confeccionada a partir de l'anterior. Tal com ve indicat a la portada
d'aquest segon manuscrit,19 la data d'elaboració definitiva fou el 30 de juny de 1866 i
va ser dedicada a D. Joaquín Ferrer Villarroya, avantpassat de l'actual posseïdor, en
Josep Grau i Ferrer,20 natural de Cullera i fill d'en Josep Grau Arlandis.21
La data de composició de la còpia i les característiques de la cal·ligrafia emprada,
d'una claredat i poliment que no posseeix l'escriptura dels documents eclesiàstics
signats per Tomàs Font, descarten que fos el mateix Font i Piris l'autor del citat
manuscrit. M'incline més aviat a pensar que aquesta segona còpia degué ésser realitzada per un escrivent professional, que molt bé podria ésser algun dels que treballaven
al dcspatx.de l'empresa regentada per la família Ferrer, i dedicada al comerç del
guano,
L'estat de conservació del manuscrit és òptim, tant a causa de la scua relativa
proximitat temporal, com de la cura i especial sensibilitat mostrades pels diferents
propietaris, ben conscients tots ells del seu valor documental i afectiu. El manuscrit
està enquadernat en tapes dures, característiques de l'època, les quals, juntament amb
el paper utilitzat als fulls interiors, es troben en molt bon estat de conservació. Al llom
exterior, hi apareixen impresos el títol de l'obra i de l'autor.en lletres daurades.
Solament, s'hi presenten algunes dificultats de comprensió, fàcilment subsanables,
d'altra banda, en aquelles pàgines on la impressió de la tinta es més tènue.
El manuscrit consta de 432 pàgines estrictament de text, 19 de suplement i 9. de
pròleg. Respecte al nombre d'articles, si incloem els de l'apèndix final, en totalitzen
pràcticament uns 10.000, com ja havia assenyalat, el professor Joseph Gulsoy (19591962: 136). Les pàgines no estan numerades i els articles es troben distribuïts en dues
columnes, l'esquerra per a la forma catalana i la dreta per a la corresponent castellana.
L'ordenació alfabètica dels articles, llevat d'algun que altre cas aïllat, se segueix amb
un rigor gairebé absolut.
3. CONFIGURACIÓ INTERNA DHL DICCIONARI
El contingut del Diccionari, tot seguint el criteri de distribució en diferents apartats
utilitzat per Forit. i Piris.'el podem desglossar de la següent manera:
1.- Pròleg-titulat "Advertencia". Posteriorment, dedicaré un apartat en exclusiva
per al comentari de les idees desenvolupades o suggerides en aquest pròleg.
1-"Explicación de las abreviaturas valencianas y castellanas", on evidentment
s'inclouen les diferents abreviatures que apareixeran al llarg de l'obra. Es divideix en
dos sübapartats: a. "para las partes gramaticales"; b. "de otras voces de ambas lenguas".
Les primeres, com bé s'indica a l'enunciat corresponent, són abreviatures referides
al metallenguatge. S'empren per consignar els adjectius, adverbis, augmentatius.
ANTONI PICAZO I JOVER
diminutius, femenins, masculins, plurals i els diferents tipus de substantius (nombre
genérico, nombre colectivo) i de verbs (pronominal, activo, neutro, recíproco...).
D'altres, però, tenen un sentit més restringit i específic: "c." -comun de dos-, "fig."
-en sentido figurado-, "fr." -frase-, "m. adv." -modo adverbial-, "prop. o pr." —en
sentido propio. Les abreviatures més comunament utilitzades són les referides a
l'"adjectiu" i als diferents tipus de "verbs", per bé que tampoc no hi apareixen de
manera regular, i solen acompanyar indistintament, sense observar cap criteri uniforme, tant la forma valenciana com la castellana. Quant al segon subapartat d'abreviatures
-"de otras voces de ambas lenguas"-, també és contemplat per Font de forma
conjunta. Tenint en compte la seua tipologia, podem establir-ne una repartició en tres
grans grups: a. abreviatures referides a grups de veus integrades en alguna disciplina
o activitat de caràcter general -"voz de la agricultura", "de la arquitectura", "de la
cirugia", "del comercio", "de la esgrima", "de la medicina", "de la mitologia", "de la
náutica", "artes", "enfermedad", "pardal", "peixca o peixcadors", "planta"...; b. veus
relacionades amb oficis concrets -"albeytares", "albañiles", "bordadors", "calderers",
"carnicers", "carreters", "eazadors", "cedacers", "coeters"..—; c, abreviatures que
indiquen la procedència "provincial" de la forma castellana -"prov. de Andalucía",
"de Aragón", "de Extremadura", "de la Mancha", "de Murcia". Les dels grups a ib
acompanyen, preferentment, la forma valenciana, i les del c, sempre, la castellana;
així mateix, les abreviatures de més freqüent aparició són les de "nàutica", "pardals",
"pesca" i "plantes" (erb.) -del camp, en general-, la qual cosa s'adiu perfectament
amb la realitat circumdant de Font i Piris, eminentment agrícola i marítima. Copsa, en
canvi, el nombre reduït d'articles relacionats amb el món eclesiàstic, així com la
inexistència d'una abreviatura referida a les "veus de la Teologia", a l'igual que la
trobem en altres diccionaris.
3.- El Diccionari, pròpiament dit, ve classificat per ordre alfabètic de la A a laX
Les lletres, que apareixen en posició inicial i serveixen per destriar els diferents
apartats del que constitueix en sentit estricte el Diccionari, són: A, B, C, D, E, F, G, H,
Y, J, L, M, N, Ñ, O, P, Q, R, S, T, U, Y, X.
A l'apartat de la C, Font introdueix, a continuació de les veus que comencen amb
c+vocal, tots els mots que van granats amb CH- en posició inicial. Cal dir que el
dígraf de la Ch és utilitzat tant per representar, en uns casos, la palatal fricativa sonora,
reflectint així la pronúncia apitxada, com, en d'altres, la palatal africada sorda.
Un altre tret a destacar és el fet que totes les veus reunides a l'apartat que hauria de
correspondre a la i-, aparesquen granades amb la Y- inicial. D'altra banda, la pràctica
totalitat dels mots compresos en la lletra L- comencen amb el dígraf LL-, resultat de la
palatalització de la L- inicial llatina. S'ha de recordar que Carles Ros, per propiciar
una major facilitat en la lectura, ja havia optat per l'ús. gairebé absolut deLL-, llevat
d'algunes excepcions molt concretes.22 Amb tot, cal advertir la palatalització per part
(22) Ros, Carles, op. cit.,
València, 1764, pp. 136-137, nota
XIX,
"En ia Lengua Valenciana, eceptuando estas partículas, y articulos, la, lo, li,
los, les, y una palabra, compuesta de dos monosylabos,
que les enseñan a los niños,
quando quieren empezar a
hablar, que es, lòlo, y vale
por avuelo, ya no hay otra
dicción, que comience su
pronunciación con una /, si
con dos, elleando: y en el
Valenciano antiguo no se
escrivian dos, solamente una.
Yo practico las dos 11, en lo
inicial, porque assi se leerán
estas vozes con facilidad,
pues por el no uso, aora, en
el escrivir la Lengua Valenciana, vendria repugnante (al
Común) practicar una / en lo
inicial, y que se huviese de
articular como dos, con
elleo".
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piñs
de Font d'alguns mots, com per exemple llimit, cosa que, d'altra banda, era ben lògica
en una època en què no es tenia encara ni un coneixement adequat ni una consciència
clara de la diferència existent entre les paraules cultes i les hereditàries (Gulsoy 19631966: 134-138).
A l'apartat de la lletra J- tan sols s'inclouen cinc veus, la major part de les quais
són castellanismes lèxics, ja que, com acabem de veure, Font i Piris fa un ús gairebé
absolut de la eh per representar el fonema palatal fricatiu sonor. Així mateix, s'ha
d'assenyalar que tant l'apartat de la ñ-, grafia castellana que representa la palatal
nasal, com el de la x-, utilitzada per a la fricativa palatal sorda, també estan integrats
únicament per cinc veus cadascun. Cal remarcar, a més, la no aparició de la z- inicial
ni de la ç, la qual era ja una grafia estranya per als castellans, que l'havien suprimida
en seguir les prescripcions de l'Academia de la Lengua Española a través del
Diccionario de Autoridades de l'any 1726 (Lapesa 1980: 420).
Alguns d'aquests trets, com veurem confirmat més endavant amb l'estudi ortogràfic
escaient, deixen entreveure una tendència per part de Font al refús d'aquelles grafies
catalanes que eren desconegudes en castellà i plantejaven, lògicament, dificultats de
comprensió, i a la consegüent substitució per les grafies castellanes equivalents.
Aquesta postura és totalment contrària a qualsevol intent de fixació de la llengua
pròpia per mantindré o recuperar la seua propietat i puresa.
4.- "Suplemento", que està integrat per seixanta-dos nous articles, ordenats
alfabèticament i acompanyats per la correspondència castellana, els quals Font i Piris
va incorporar-hi, amb tota probabilitat, una vegada enllestit de manera definitiva el
que constituïa estrictament el Diccionari.
5.- "Voces valencianas cuya correspondencia castellana propia no se ha hallado
aun, o no la hay en algunas",23 que es troben distribuïdes en els següents subapartats:
a. Sense títol específic, —beurache, cequiache, empudegar, encenall....
b. "Peixos", -palomida, corball, sorell....
c. "Erbes", -asprella, llenguadoc...
d. "Pardals de aigua", -agró, baure, buac...
e. "Hojalateros y vidrieros", -tingle, mandril...
f. "Varios oficios", -colder, torner....
(23) Es estrany qne s'inclogueren en aquest apartat una sèrie
de veus la correspondència caste»
llana de les quals devia ésser
coneguda per Font i Piris. Es el
cas, per exemple, d'un mot com
agró, que ja havia estat recollit
tant al segon Diccionari de Ros
com al de Lamarca.
6.- "Otras voces cuya correspondència valenciana auri no se ha hallado":
-"Yerbas y plantas", -poleo, espadaña...
7.- "Voces que no se hallan en ningún Diccionario español":
a. Sense títol específic, -aderecerás, ancarillo...
b. "Femeninos", -hojaldre, sobrepelliz...
ANTONI PICAZO I JOVER
8.-"Voces que pueden añadirse":
a. "Ymprenta"; -platina, clisage...
b. "Fabrica de paños", -abete, bancada...
c. "Alfahareros", -alaria, atifle...
d. "Texedores", -bolanderas, contradizos...
e. "Ydem. de seda", -azarga...
f. "Ydem. de terciopelo", -cabria; carqueroles...
g. "Curtidores", -luneta, remanadera...
h. "Calafates", -avellanador, calador...
i. "Carpinteros", -avivador, argallera.:.
j . "Herreros y cerrajeros", -destajador, sufridera..
I. "Náutica", -quinal, estrellera...
II. "Plateros", -copela.
Òbviament, mentre que a F apartat 5 sols apareix la forma valenciana sense la
correspondencia castellana, als apartats 6, 7 i 8 només es recull la forma de la veu en
castellà.
4. FINALITAT DE L'OBRA
A la introducció, hem vist com la finalitat primordial d'una part significativa de les
obres lexicogràfiques del segle xix era intentar de convertir-se en un instrument adient
per permetre als catalanoparlants l'aprenentatge d'una llengua com la castellana, de la
qual la majoria posseïa un coneixement escàs i deficient; cercaven, al cap i a la fi, la
difusió i facilitació de la que s'havia configurat com a llengua de cultura i de progrés.
Alguns escriptors, com Josep Cabrera (1868:3), manifestaran aquesta intencionalitat
sense cap tipus d'ambigüitats:
A facilitar, pues, el paso de nuestro dialecto al castellano es a lo que se dirige
este Vocabulario...
Altres opinions en aquesta mateixa línia, una mica més ponderades i matisades,
però, són les expressades per Lluís Lamarca (1839: V):
Pocos serán ciertamente los valencianos, que hablando ó escribiendo en castellano, no se hayan visto detenidos alguna vez por no acertar con la correspondencia de la voz valenciana que se les ocurría, y que era quizá la más propia
para espresar la idea... Para suplir en algun modo esta falta, me dediqué hace
mucho tiempo a apuntar las correspondencias castellanas que podia adquirir
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
con mis diligencias, o me deparaba el acaso; y la constancia en este trabajo,
poco ameno en verdad, ha producido la colección de vozes que presento.
o la formulada, igualment, al pròleg del Diccionari de Joaquim Esteve, Josep Bellvitges
i Antoni Juglà (1803-1805):
...que no es de admirar que sean tan generales los deseos de un Diccionario, en
que por orden alfabético de las voces y frases del idioma provincial se encuentren las castellanas, que Íes correspondan...
Josep Cabrera (1868:3), que, en aquest sentit, vindria a representar el cas extrem,
ja havia trasUuït prèviament, a l'hora de referir-se a les dificultats que plantejava
l'aprenentatge de la llengua, un complet menyspreu per allò que ell reduïa a la
consideració de "dialecto":
Este estudio, bastante difícil de por sí, se hace mucho más en estas provincias en
dondes los raídos jirones de una lengua que desapareció nos han legado un
dialecto, al que sólo tenemos que agradecer ío mucho que nos entorpece el
expresarnos en nuestro rico, fluido y sonoro idioma nacional.
Per fortuna, aquesta darrera asserció no era extensible, de manera absoluta, a la
resta de lexicògrafs, alguns dels quals, si bé admetien la suposada primacia del
castellà, no deixaven de mostrar una certa preocupació per la situació i el conreu de la
llengua pròpia.
Pel que respecta a les intencions de Font i Piris, no apareix al pròleg cap referència
explícita sobre la finalitat que perseguia amb la redacció del Diccionari, exposada, si
més no, d'una manera tan inequívoca i contundent. Així i tot, sí que n'inclou alguna
que pot resultar significativa:
...me he contraído solamente a las voces cuya correspondencia castellana es
generalmente menos sabida, dexando las anticuadas, que ningún uso tienen ya
en nuestro Reyno de Valencia
Aquesta afirmació l'apropa a les pretensions que també percaçava Lluís Lamarca
(1839: VI) en l'elaboració del seu vocabulari,
...ni he dado entrada a las vozes anticuadas(...) ni he creído tampoco deber
conservar las que por tan comunes no presentan jamas dificultad alguna en su
traducción...
L'afinitat entre aquestes dues asseveracions ve a significar, de manera tàcita, la
coincidència de finalitats existent, tal com hi havia insistit Joseph Gulsoy (1959-1962:
ANTONI PICAZO I JOVER
135), entre el Diccionari de Font i el de Lamarca. Tant l'un com l'altre, més que no pas
a confeccionar un inventari complet i exhaustiu del lèxic de la pròpia llengua, es
dediquen a recollir preferentment aquells vocables més usuals i corrents que tenien
una correspondència castellana poc coneguda pels valencians. En últim terme, amb
aquest mètode de treball es pretenia d'afavorir l'adquisició del castellà per part de tots
aquells valencians que volien posseir-ne un cert domini.
En el cas de Tomàs Font i Piris trobem, a més, una peculiaritat addicional que el
singularitza de la resta de lexicògrafs, atès que el seu Diccionari semblava anar
adreçat a un destinatari en particular. Així a la Historia de Cullera (Piles Ibars 1972:
516) s'assegura que "él [mosén Tomás] afirmaba que lo escribía por vía de entretenimiento para la ilustración de sus sobrinos...", afegint, tot seguit, que
...demuestra evidentemente la ilustración, la madurez de juicio y los afanes del
autor por dotar a su patria de un libro en que se atesorasen, hasta donde fuese
posible, las inmensas riquezas de nuestro desconocido idioma materno...
Quant a la primera afirmació, tot fa pensar, a través dels documents investigats,
que probablement el Diccionari anava dirigit en concret a un dels seus nebots,
l'advocat Tomàs Piris i Verger, el qual va constituir-se a la mort de Font i Piris en
dipositari de l'arxiu, la biblioteca i els escrits del seu oncle, i, en conseqüència, es va
convertir també en propietari de la còpia original manuscrita del Diccionari. Així
mateix, Piris i Verger fou dessignat marmessor en el testament de Font.24
Tot i que mossèn Tomàs tenia molts altres nebots, resulta difícil de suposar que
considerés necessari el domini de la llengua castellana per part d'unes persones que es
dedicaven majoritàriament a les tasques pròpies del camp i, per tant, rarament al llarg
de la seua vida sortirien dels límits de la vila de Cullera. Altrament, sí que devia jutjar
pertinent d'adreçar-lo a aquells que anaven a cursar algun tipus d'estudis superiors, de
manera que l'aprenentatge del castellà se'ls imposava com una necessitat indefugible.
En aquesta situació es trobava Piris i Verger, el qual havia d'iniciar els estudis de Dret
i s'avenia millor amb la finalitat essencial a què Font i Piris volia destinar el seu
diccionari. Per cert que Tomàs Piris i Verger va convertir-se amb el pas del temps en
una figura destacada de la vida política local.25
Aquesta hipòtesi l'he vista confirmada, a posteriori, amb la supervisió de l'article
de Constantí Llombart (1988: 297), on s'inclou la transcripció de la portada del
manuscrit original en què Font i Piris deixava constància que el Diccionari havia estat
"...dedicado a D. Tomás Piris Verger", el qual passa, lògicament, a convertir-se'n en
el principal destinatari. Precisament, Constantí Llombart va tenir accés al Diccionari
de Font i Piris, del qual no existia cap referència anterior, gràcies a la bona disposició
de Tomàs Piris i Verger, que, no havent pogut portar a terme fins aleshores la seua
edició i publicació, li va facilitar la còpia original del Diccionari, tal com ho exposa
detalladament el mateix Llombart (1988: 297) a la Revista El Archivo:
(24) Aquesta dessignació ve
especificada convenientment al
testament dels germans Font i
Piris,
"Nombramos por divisor partidor de nuestras herencias a nuestro sobrino D.
Tomás Piris y Verger, abogado de esta vecindad, con
todas las facultades necesarias y permitidas en derecho
a semejantes encargados, sin
limitación alguna...".
(25) A través del Llibre
d'Actes n. 37 de l'Ajuntament de
Cullera, que inclou el període
comprés entre els anys 1867-1869,
tenim constància que el 30 de
setembre de 1868 Tomàs Piris i
Verger encapçalà i presidí una
comissió de veïns de la localitat
per recolzar l'alçament contra Isabel II i el 6 de gener de 1869,
després de les corresponents votacions, fou elegit alcalde de Cullera:
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
Como se nos había prevenido, el interesante trabajo filológico que hace ya
treinta y siete años, elaboró el inolvidable presbítero Mosén Tomás Font y Piris,
obra en poder de su sobrino y heredero el distinguido abogado D. Tomás Piris,
persona de no vulgar ilustración, que deseando evitar que el fruto de la
inteligencia de su difunto tío desapareciese algún día, en época no lejana había
ya intentado dar a la estampa el extenso Diccionario valenciano-castellano
que aquel estudioso señor escribiera; pero hubo de desistir de tan laudable
propósito, convencido de lo costoso de la publicación, y tomando también en
cuenta las oportunas observaciones que entonces hubo de hacerle su ilustrado
amigo D. Francisco Castells, director de El Mercantil Valenciano, no siendo
quizás la de menos peso que ya a la sazón había comenzado a publicarse nuestro
Diccionario. No poco, en verdad, debieron influir en el ánimo del Sr. Piris las
atinadas observaciones del Sr. Castells, para que, al visitar nosotros al Sr. Piris,
le encontrásemos perfectamente dispuesto a favorecernos en nuestra difícil
empresa literaria, facilitándonos el original del interesante Diccionario valenciano-castellano, redactado por su señor tío, e inédito hasta la fecha.
Después de recibimos el Sr. Piris con la amabilidad que le es peculiar, apenas le
manifestamos el objeto de nuestro viaje a Cullera, sin otra exigencia que la
justísima de que el nombre del autor constase en nuestra obra y con un
desprendimiento que nunca los amantes de nuestra materna lengua le agradeceremos bastante, puso el Sr. Piris a nuestra disposición el importante volumen de
que se trata.
(26) A l'article "Cullera" de
la 3a edició del Diccionari de J.
Escrig, realitzada per Constantí
Liombart, op. cit., València, 1887,
volum I, p. 493, hom afirma:
"...Mosén Tomás Font i
Piris, autor de un extenso
Diccionario valenciano-castellano, inédito, cuyo texto
va incluido en el presente".
D'aquesta manera, Constantí Liombart, com bé ho ressenya a l'article '"Cullera",
inclòs a l'edició de l'any 1887 del Diccionari de Josep Escrig,26 va fer servir el
contingut del Diccionari de Font com a deu per a l'elaboració de l'esmentada edició,
cosa que he vist confirmada amb l'estudi comparatiu d'una mostra suficientment
representativa de veus i expressions d'ambdós diccionaris. A través d'aquesta anàlisi,
que pense ampliar pròximament per extreure'n conclusions més definitives, he pogut
comprovar com un percentatge significatiu de les veus, del Diccionari de Font
-incloent-hi locucions, frases fetes, proverbis...- han estat incorporades per Liombart, en alguns casos amb les corresponents modificacions formals, tot remarcant, a
més, que moltes d'aquestes veus no foren considerades per Josep Escrig a l'hora de
confeccionar-ne la primera edició. Així, per exemple, de cinc articles inclosos al
Diccionari de Font i Piris que porten el mot mal com a lema, quatre en són recollits
també per Constantí Liombart i només un n'apareix a la primera edició del Diccionari
de Josep Escrig:
-
el mal de Bernat, o poc mal y molts draps (Font).
lo mal de Bernat, poch mal y molts draps (3 a ed. Escrig/Llombart).
mal de mare (Font).
mal de mare (3 a ed. Escrig/Llombart).
ANTONI PICAZO I JOVER
- mal encúbert en les cavalleries (Font).
- mal encubèrt en les caballeries (3a éd. Escrig/Llombart).
- mal (el) encuben en les bèsties (I a éd. Escrig).
-no fer mal a un mosquit (Font).
- no fer ú mal a una rata, o aun mosquit (3a éd. Escrig/Llombart).
- quedar mal en un asunte (Font).
-posar mal a algú (Font).
-posar mal a algú (3a ed. Escrig/Llombart).
Reprenent la segona part de l'afirmació sobre la finalitat de l'obra de Font i Piris,
.. .los afanes del autor por dotar a su patria de un libro en que se atesorasen, hasta
donde fuese posible, las inmensas riquezas de nuestro desconocido idioma
materno.,.,27
resulta certament retórica i correspon més aviat a la formulació d'una opinió per part
de l'autor, que sembla no haver estat contrastada amb dades fiables sobre la vertadera
intencionalitat de Font, cosa que ve a qüestionar la seua veracitat i cientificitat. Ara bé,
l'anàlisi de les motivacions que impulsaven aquestes iniciatives pot resultar-nos
d'utilitat per determinar l'actitud vital de tots aquests lexicògrafs ocasionals vers la
llengua catalana. Hem de plantejar-nos, doncs, si, de forma complementària al mòbil
essencial que guiava la confecció d'aquests diccionaris, cabia la possibilitat de l'existència d'un interés per la llengua pròpia que hi fos compatible.
En el cas de Font i Piris en particular, no s'ha de desdenyar que el contacte permanent amb la realitat del seu poble l'ajudés à descobrir i estimar la pregona riquesa
social i humana del propi idioma, per més que no ho formulés d'una manera tan
explícita com alguns autors del xvm, els quals, més enllà de la finalitat primordial ja
referida, purament pragmàtica, deixaven entreveure un amor per la pròpia llengua i un
cert desig de dignificació i correcció. Tot i que fins al moment no he constatat ni en la
trajectòria personal de Font i Piris ni en les característiques intrínseques del Diccionari l'existència de vestigis o indicis clars que puguen denotar una actitud favorable a
la revitalització de la llengua, opine, ultra això, que es tracta d'una hipòtesi per seguir
prenent en consideració, ni que siga per una qüestió de simple prudència, fins que les
conclusions últimes de la investigació puguen arribar a descartar-la definitivament, si
més no.
(27) Afirmació recoflida tant
per Andreu Piles, op. cit., p. 506,
com per C. Llombart, op. cit., p.
301.
104-
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
5. DATACIÓ
A l'hora de fixar la datació, més o menys exacta, del període de confecció del
Diccionari, m'he trobat amb l'entrebanc que suposava la impossibilitat de disposar de
la còpia original. Nogensmenys, a través de la reproducció de la portada del manuscrit
original realitzada per Constantí Llombart a l'article de la Revista El Archivai sabem
que l'any 1852 fou el de l'elaboració definitiva.
Resta, de tota manera, per esbrinar la data aproximada d'inici i el ritme de treball
que en la confecció d'una obra d'aquestes característiques devia tenir una persona
com Font i Piris, vora la vuitantena d'anys. No s'ha d'oblidar, però, que durant els
darrers anys d'exercici sacerdotal, com he pogut comprovar als llibres i documents de
l'arxiu eclesiàstic de Cullera, va disminuir considerablement la seua activitat; si bé,
aquest mateix fet, juntament amb la definitiva retirada del sacerdoci l'any 1847,
podria suposar-li, altrament, un increment del temps lliure per dedicar a la tasca
erudita, sempre que la salut i les seues facultats li ho permetessen.
En opinió de Joseph Gulsoy, Font va aprofitar VEnsayo de Lamarca (1839-1842)
i va elaborar el seu Diccionari al mateix temps o pot ser abans que la primera edició
del Diccionari de Josep Escrïg ( 1851 ).29 Per plantejar aquesta hipòtesi, Gulsoy sembla
haver-se basat en les dades aportades per Font i Piris (1866) al pròleg de l'obra
respecte a la utilització de les edicions vuitena i novena del Diccionario de la
Academia Española de la Lengua:
(28) Portada completa del
manuscrit original del Diccionari
de Font i Piris, que ve transcrita a
l'article de C. Llombart, op. cit.,
p. 297:
"Diccionario valenciano-castellano, inédito, por D.
Tomás Font y Piris, presbítero y vicario que fue de la
parroquial iglesia de Cullera.
Año 1852. Dedicado a D.
Tomás Piris Verger".
(29) Gulsoy, J., op. cit., p.
135,
"Quasi al mateix temps
que Escrig, o potser abans
que ell, mossèn Tomàs Font
i Piris (1772-1853), un erudit
sacerdot de Cullera, elaborava també un Diccionario
valenciano-castellano que ha
quedat inèdit".
.. .por razón de conservar la etimología se ha usado también de la x y no de la j
en algunas voces según lo prevenido por la Academia en su Diccionario de la 8a
y 9a edición...
Si tenim en compte que la publicació de la vuitena edició del DRAE data de l'any
1837 i la novena és de l'any 1843, hom pot deduir, amb una relativa seguretat, que la
confecció del Diccionari devia iniciar-se probablement amb posterioritat al 1837, a
causa del caràcter imprescindible que representa l'ajut del DRAE en la confecció del
Diccionari de Font, tal com ve especificat al pròleg:
Las voces y frases castellanas de este Diccionario van autorizadas principalmente por el de la Academia ... por manera, que no se hallará voz, ni frase, ni
modismo castellano, que no esté autorizado, como va dicho, y sean propios de
la lengua castellana...
ANTONI PICAZO I JOVER
6. PRÒLEG DEL DICCIONARI
El Diccionari de Font i Piris (1866), com ha estat indicat adés, s'inicia amb nou
pàgines de pròleg, titulat "Advertencia", el contingut de les quals, a excepció de les
tres primeres, s'ocupa fonamentalment de fer una sèrie de consideracions ortogràfiques
sobre la llengua castellana i, de manera més concreta, respecte a la utilització
d'algunes de les grafies castellanes que presentaven una major diversificació en els
seus usos i una diferenciació més acusada amb la pronunciació catalana, com és el cas
de lag, la j i lax. Aquest desequilibri que ja es fa palés en el tractament al pròleg de les
dues llengües, marca, d'entrada, la pauta de la diferent consideració que per a Font i
Piris en té cadascuna, i denota la funció subordinada i auxiliar que li atorga al català en
relació amb el castellà.
A més, la preocupació que Font exposa al llarg del pròleg per la correcta utilització
de F ortografia castellana, es posa de manifest en tot un seguit d'afirmacions:
...elproyecto de simplificar nuestra escritura hasta cierto punto puede pasar, y
aun ser util; pero llevado al exceso y por capricho se hace vano y pueril, y a la
vez perjudicial y ensucia además nuestra escritura que la Academia ha querido
siempre preservar de la barbarie... tiene mucha razón la Academia quando dice
que el principio de ortografia llamado origen es muy digno de ser atendido....
quanto mejor o más acertado fuera someternos en este punto.a la Autoridad de
los sabios Escritores, que nos representa la Academia en su Diccionario: y una
vezfixadoel método de. escribir en nuestra lengua, seguirle con uniformidad y
sin alteración alguna del modo que aquellas nos le han enseñado...,
que difereixen, de manera notoria, amb la incuria i deixadesa mostrades en l'ús de
l'ortografia catalana. Aquesta evidència s'accentua encara més en comprovar-hi com
el mateix Font és conscient del perjudici que per a la pròpia llengua representa aqueixa
desatenció tan flagrant:
...la verdadera pronunciación valenciana de estas letras se enseñaba en mi
tiempo en las escuelas juntamente con la pronunciación castellana, al presente
se enseña solamente esta: y no haciendo mérito de aquella, se ha causado un
transtorno en la ortografia valenciana.
Font i Piris va tenir, doncs, l'oportunitat de contribuir a l'esmena d'aquest desajust
i desconeixement ortogràfic, que comportava l'existència d'una absoluta anarquia en
l'escriptura de la pròpia llengua i coincidia, a més, en el temps amb un cert augment
del conreu culte del català. Ben al contrari, optà per una ortografia totalment arbitrària
i vacil·lant, sense cap rigor ni coherència en la seua aplicació, que impossibilitava
qualsevol temptativa de fixació i dignificació de la llengua. No sabem, però, si aquest
106-
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
capteniment en matèria ortogràfica és motivat per la seua incompetència lingüística, o
bé per la convicció que l'aplicació d'un sistema ortogràfic complet i coherent era una
mena de causa perduda, un objectiu que no era mereixedor d'especial atenció en una
llengua que havia estat relegada preferentment a la comunicació oral i marcada per
l'estigma de la "plebeïtzació" (Pitarch i Almela 1972: 11-240). En conseqüència, la
preocupació mostrada per preservar de la barbàrie la llengua de prestigi, contrastava
amb la negligència per la correcta utilització de la llengua pròpia.
Tot centrant-nos en l'anàlisi estricta del contingut del pròleg, hi ha alguna que altra
afirmació de cert interés per ajudar a determinar tant les característiques del Diccionari
com de la vertadera intencionalitat de l'autor. Font i Piris comença realitzant una
asseveració a la qual ja ens hem referit de gairell amb anterioritat,
Las voces y frases castellanas de este Diccionario van autorizadas principalmente por el de la Academia: y sobre las que en este no se hallan, por el de
Domínguez...
on es posa de relleu un tret compartit per la majoria de Diccionaris de finals del segle
xvni i del segle xix, des del diccionari de Ros fins al d'Escrig i el de Martí Gadea, com
és el de la utilització del Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española,
Tot i això, existeixen diferencies respecte a l'ús concret que se'n fa, d'aquest
Diccionari. Mentre que Rôs (1764: 4), per exemple, l'utilitza per donar la definició o
glossa en castellà a cada mot valencià:
La esplicacion de las "vozes" en esta Obra contenidas, es sacada de los
Diccionarios de la Lengua Castellana...
Josep Escrig (1851: XI), pel contrari, no es limita tan sols a servir-se de l'explicació
dels lemes, sinó que amb la pretensió de confeccionar una obra de gran extensió també
es dedica a formar equivalents i a valencianitzar, de manera indiscriminada i, de
vegades, forçada, molts mots castellans continguts al Diccionario espanyol, cosa que
dóna com a resultat la reiterada admissió de veus poc genuïnes:
Al redactarle he seguido el método mismo que observa el de la Academia
española, aumentándole con los gerundios de los verbos que son de uso muy
común...
Font, pel seu compte, es dedicà principalment a fer una comprovació de les veus i
frases castellanes, però no d'adaptar-Íes de manera immoderada al valencia. A tot
estirar, en aquells casos en què desconeixia la correspondència valenciana precisa,
intentava la seua explicació bé a través d'una contextualització del mot, bé amb la
introducció d'una mena de definició en valencià de la veu castellana.
•107-
ANTONI PICAZO I JOVER
Més endavant, Font i Piris (1866) hi formula una altra afirmació que, en principi,
resultava força interessant, "...sobre la ortografia y la pronunciación de algunas voces
no siempre he deferido al uso de la Capital y sus entornos", i venia concretada, tantost,
amb consideracions sobre la diferent pronuncia d'una sèrie de grafies entre la capital
-"...pronunciación verdaderamente fuerte..."- i la resta del Regne -"...mucho más
suave..."-:
...porque se aparta de su uso el resto del Reyno en la pronunciación de las letras
" j " y la "g" en "ge" y en "gi", en la s en medio de dicción, y también en el
demasiado uso, o mas bien abuso de la b.
Aquesta declaració podia comportar una confusió, per tal com pressuposaria una
particularitat pròpia del diccionari de Font respecte a la resta d'obres lexicogràfiques
que utilitzaven una ortografia basada en la pronúncia apitxada30 de la ciutat de
València. Com comprovarem més endavant, però, l'estudi ortogràfic del Diccionari
mostra una quantitat significativa de veus l'escriptura de les quals desmenteix
categòricament la hipòtesi plantejada al pròleg per Font i Piris.
Potser induït per l'anterior afirmació, Joseph Gulsoy (1952-1962: 135) considerà
de manera errònia, tal com adverteixen Colon i Soberanas,31 que al Diccionari de Font
"les paraules van ortografiades sobre la base de la fonètica no apitxada", si bé,
posteriorment, afegeix que
...tanmateix, [Font i Piris] empra el dígraf eh per a la representació de 1'africada
palatal, i no va ser conseqüent en la distinció entre l'africada palatal sorda i
sonora, ja que escriu achudar".
Una altra asseveració deTomàs Font i Piris (1866), referida en aquest cas al major
grau de corrupció de la parla de la capital:
No debe estrañarse la diferencia del uso del Reyno de el de la capital... en las
capitales y grandes ciudades es en donde corrompe el vulgo mas pronto las
lenguas, ya en su pronunciación ya en su propiedad,
sí que el desmarca d'un corrent d'opinió compartit per d'altres lexicògrafs, que
consideraven la parla de la capital com el "model" de llengua a seguir. Així, Carles
Ros, reprenent una idea ja formulada pel valencià mossèn Bernat Fenollar i pel
barceloní Jeroni Pau,32 havia atribuït a les capitals, València i Barcelona, la pauta
lingüística, subvalorant, tot seguit, els parlars rurals:
Elfinoidioma valenciano consiste, a lo mesmo ahora, en usarle con la pulcritud
y cultura que lo han perficionado en esta ciudad... pues si en Castilla se tiene
(30) Sobre el valencià apitxat,
vegeu: S anchis Guaraer, M., "Extensión y vitalidad del dialecto valenciano apitxat", RFE, XXIII,
1936, pp. 45-62; López García,
Ángel, Defonología catalana liminar:el caso del "apitxat", dins del
XVIé. Congrés Internacional de
Lingüística i Filologia Romàniques, Palma de Mallorca, 1980.
(31 ) Colon, Germà - Soberanas, Amadeu-J-, op. cit., p. 171,
nota 232,
"...hi comprovem grafies com acheüonarse, achocarse les gallines, albarchinar, etc. Això contradiu la
precipitada afirmació de
Gulsoy segons la qual Font i
Piris era de paria no apitxada".
(32) Fenollar, Bernat -Pau,
Jeroni, Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols,
1487. Edició i estudi d'A. M.
Badia i Margará al Boletín de la
Real Academia de Buenas Letras
de Barcelona, XXHI (1950) a
XXV (1953).
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
por lengua fina castellana la de Toledo, entre los de lemosina lo es la valenciana. Y en todas las lenguas ha de ser lo mesmo, que en las ciudades capitulares
se ha de hablar naturalmente cada idioma con más primor y cultura que en los
lugares de sus reinos... (Comas 1967: 31).
S'ha de recordar que el llenguatge de la capital, amb molts castellanismes lèxics i
amb una ortografia simplificada que reflectia la pronúncia del subdialecte "apitxat",
més pròxima a la castellana que la de la resta del Regne, no sols no era sentida com un
entrebanc, sinó al contrari, s'afavoria en un intent d'acostar, tant com fos possible, la
dicció pròpia del valencià a la castellana, cosa que provocava l'abandonament
progressiu de la tradicional ortografia "valenciana" o "llemosina". I d'aquesta manera
ho reconeix Font i Piris (1866):
En nuestra capital por la necesaria comunicación tan continua con los que
hablan en castellano que llegan a ella o la habitan se ha perdido aquella pronunciación propia valenciana y se ha adoptado en estas voces la sola castellana.
Aquest fet s'avenia perfectament amb el propòsit per al qual s'havien confegit la
majoria d'aquestes obres lexicogràfiques, que no tenien cap tipus de preocupació de
caràcter purista, ni buscaven una correcta utilització del valencià escrit, sinó que
maldaven per facilitar un més òptim aprenentatge del castellà, afavorint les similituds
i bandejant les dissonàncies. Aquests escriptors que cercaven la màxima analogia
formal entre ambdues llengües, ni tan sols prenien en consideració el mètode auspiciat
per Carles Ros, el qual era de l'opinió que el coneixement a fons de la llengua materna
i de la seua ortografia tradicional constituïa el millor procediment per aprendre bé el
castellà (Segarra 1985: 60):
Por el uso general de la Lengua Castellana, en esta Ciudad, conviene tam-bien
conservar la Valenciana; pues el que no sabe escrïvir, ni leer en su Idioma,
suponiendo que lo habla, no podrà (con destreza) conseguirlo en otro; porque
carecer de la inteligencia del bien leer, y escrivir su Materno Idioma (usándolo
en el hablar:) o es por falta de talentos: o por no aplicación a la Ortographia:
luego por qualquiera de las dos circunstancias, no podra Valenciano alguno
entender bien el Castellano, ni otro, ignorando el suyo (Ros 1751: 19).
El català, en definitiva, s'estava convertint en una idònia via d'accés, en un
perfecte caminador, devers el castellà. I molts dels vocabularis i diccionaris del segle
dinou assolien, de manera més o menys conscient i premeditada, una part de
protagonisme dins l'estratègia global que estava possibilitant un procés de glotofàgia,
d'absorció progressiva del català per part del castellà, sobretot en aquells àmbits d'ús
cultes on el castellà havia esdevingut la llengua vehicular i, per tant, el seu coneixement
es plantejava com una necessitat per no veure-se'n marginat.
•109
ANTONI PICAZO I JOVER
I aquesta facilitació de l'aprenentatge del castellà s'havia d'acomplir amb la
introducció de totes aquelles modificacions formals que permeteren l'acostament de
les dues llengües, i més concretament del català al castellà. Així ho expressaven, ben
a les clares, alguns lexicògrafs vuitcentistes com Lluís Lamarca (1839: VIII):
.. .la dificultad con que se leen ya los libros valencianos escritos con la ortografía
lemosina, me ha convencido de que es llegado el tiempo de variarlo,
acompañándolo a la pronunciación castellana, por esta razón escribo pucha, y
no puja; pruñó, y no prunyó; fach, y no faig...",
o com Miquel Rosanes (1864: 4):
...en la ortografía nos acercamos en lo posible ai castellano, porque el no
hacerlo es causa de duda para los niños...
Josep Escrig, en canvi, intentà el manteniment de l'ortografia tradicional sense
simplificacions.
Pel que respecta a la qüestió onomàstica, s'observa per part de Font i Piris l'ús més
sovintejat del terme "llemosí", encara que també hi apareixen altres denominacions de
caire particularista com les de "llengua valenciana" i "valencià", per bé que amb una
menor freqüència.
El terme inexacte i inadequat-tal com Sanchis Guarner l'adjectiva 33 - de "llemosí"
per anomenar la nostra llengua, designa un concepte una mica confús ja que serveix
tant per referir-se a la llengua catalana de l'època medieval que encara no havia iniciat
l'etapa de decaïment ni havia sofert el procés de dialectalització, com també s'aplica
a la llengua romànica primera, prolongació directa de la llatina, i a partir de la qual
deriven totes les altres llengües romàniques, com és el cas del català antic.
A través d'una posterior afirmació de Font i Piris, "...al modo que escriben y
pronuncian actualmente los Franceses, de cuyo país procede nuestro Lemosín...",
podem inferir que compartia, a més, la teoria "llemosinista" sobre l'origen de la nostra
llengua. Aquesta teoria la trobem exposada, de manera més explícita i exhaustiva, en
altres autors com, per exemple, Antoni de Bastero (1675-1737), per a qui el català i el
provençal són variants modernes d'una llengua comuna a l'Edat Mitjana, que era
continuació directa del llatí col·loquial o vulgar (Comas 1967:25). També Carles Ros,
seguint les teories de Gaspar Escolano, insisteix en F origen provençal de la llengua i,
a F igual que Marc A. d'Grellana, considera la varietat dialectal valenciana com la més
genuïna i perfecta.34
(33) Sanchis Guarner, M.', La
llengua dels valencians, València,
març 1980, setena edició, p. 23,
"La denominació de la
nostra llengua que va tenir
més acceptació, fou precisament la més inexacta i inadequada, la de "llengua lleraosina", la qual ha sobreviscut
quasi fins als nostres dies".
(34) Sobre les idees de Carles
Ros i Marc Antoni d'Orellana
quant a la identificació entre Hemosíicatalà, vegeu: Sanchis Guarner, M., Els valencians i ta llengua
autòctona durant els segles xvr,
xvnixvm, València, 1963,pp. 102103 i pp. 117-118.
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
7. PREPARACIÓ FILOLÒGICA DE L'AUTOR
Malgrat els coneixements atresorats per Font i Piris gràcies a la seua formació i a
l'afany d'erudició posterior, cal preguntar-se si posseïa una preparació filològica
suficient i un mètode lexicogràfic adequat per afrontar amb un mínim de garanties una
obra d'aquestes característiques. La resposta resulta ben descoratjadora, per raó que la
seua competència lingüística devia ser ben aviat escassa, i nul·la o inexistent en el
camp estrictament lexicogràfic, cosa que pot fer-se extensiva, en major o menor
mesura, a la resta d'autors de vocabularis i diccionaris d'aquest període.
Al llarg del segle xix, i més concretament en la primera meitai no hi havia gent
dins l'àmbit lingüístic català amb els coneixements lingüístics suficients ni amb la
intuïció filològica idònia per confeccionar un diccionari general que pogués posar en
ordre, amb el mètode i criteri convenients, una llengua com la nostra que, com bé
afirma Pere Marcet (1987:11-45), havia estat abandonada, i, conseqüentment, malmesa,
durant tant de temps.
Els mateixos autors n'eren conscients i, en alguns casos, àdhuc, arribaven a
demanar una mica de comprensió, un xic d'indulgència. Així, Josep Escrig (1851 : IXX) reconeix els errors que podia contenir el seu diccionari, com a resultat d'una
insuficient preparació per engegar una obra d'aqueixa naturalesa:
Trazado ya el plan conocí luego lo espinoso de la empresa por no poder contar
al efecto mas que con mis escasos conocimientos ... una obra de esta clase,
verdaderamente original y redactada por una sola mano, s deja bien comprender que no puede ser perfectamente acabada; de aqui es que estoy muy lejos de
tener la presunción de que aparezca libre de errores y omisiones que corregir y
adicionar...
i, un poc més endavant, manifesta el seu propòsit de "...reclamar la indulgencia de un
público ilustrado..." (Escrig 1851: X); també Lluís Lamarca (1839: VIII), autor d'un
vocabulari de pretensions molt més limitades i modestes, reconeix que "...la composición de esta obrita es insuficiente...", i, per tant, "...bien parece que se mirarán con
indulgencia sus defectos...".
Fins i tot, al pròleg del diccionari elaborat conjuntament per Esteve, Bellvitges i
Juglà (1803-1805), hom afirma:
Con este conocimiento estamos muy distantes de creeer que el Diccionario
catalán y castellano, que damos al público, tenga toda la perfección de que es
susceptible.
Poc abans, els mateixos autors ja s'hi havien plantejat una sèrie d'interrogants
força interessants al respecte:
ANTONI PICAZO I JOVER
••-:.••
¿Quan profundo conocimiento se necesita de ambos idiomas? ¿Quan atento
estudio de los libros mas bien escritos? ¿Quan detenido examen de las palabras
de los que mejor los hablan?. Por lo mismo ¿quan difícil es, por no decir
imposible, que Ja primera vez que sale a la luz el Diccionario sea completo
respecto de la lengua catalana, y siempre exacto en la idea que se da de sus
voces y en la correspondencia castellana?
De manera que, a pesar de 1'interés que comença a despertar-se durant aquest segle
per la llengua i la preocupació creixent per confeccionar un bon diccionari d'equivalències, s'hi troba a faltar la persona suficientment preparada, des del punt de vista
lingüístic, per portar endavant aquesta tasca amb la solvència necessària. N'existeix la
voluntat-o voluntarisme-, n'existeix 1'interés; manca, però, la capacitat suficient. A
la centúria anterior, el Pare Fr. Lluís Galiana ja s'havia manifestât en aquests termes:
De mí puedo assegurar, què si fuera tan versado i instruido en esta lengua, como
soi apasionado, ningún medio ni trabajo aniitiria, que juzgara ser del caso para
el fin que pretendemos/''
Tal com declara Joan Solà ( 1976: 59). la realitat era que els literats es posaven a fer
de gramàtics i els notaris editaven lèxics i ensenyaven ortografia. En el cas de Font i
Firis, ens trobem davant un clergue il·lustrat que, segurament per entreteniment, a
estones perdudes, elabora un extens lexicon per facilitar la "il·lustració" dels seus
nebots en la llengua castellana. Ks tracta, doncs, com en la resta de casos, d'un
lexicògraf d'ocasió.
Es normal, per tant, que Font, a causa de les mancances ja esmentades, en traçar el
pia de confecció del diccionari, incorregués en deficiències, derivades tant de la
carència d'un mètode lexicogràfic suficientment rigorós com. també de la incidència
del mateix objecti u a atènyer que es convertia en un llast i condicionava la configuració
i característiques del. diccionari. S'ha de remarcar, un cop més, que mossèn Tomàs no
tractava, d'elaborar una bona obra lexicogràfica en valencià, sinó de fornir una eina
eficaç per aprendre el castellà. Les scues limitacions en el coneixement intrínsec de la
llengua, a més, li feren introduir formes errònies, i, en alguns casos, inusitades.
8. ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE LA MACROKSTRUCTURA I
MiCROESTRUCTURA
(35) '"Cartó.que et P. Fr. Luis
Galiana, de la orden de Prcdica-
Aqucixa manca d'aplicació d'un mètode uniforme i d'un criteri coherent en
l'elaboració del diccionari s'aprecia, de mancraclara, quan comprovem l'heterogeneïtat
i ,
,• «
i
,•
dels articles que el conformen.
1
dores, colegial en ei Patriarcal de
oriímeia.escrKi.íai ,\uu>r. laque
va copiada puntualmente". Ros,
... .
. . . , . • ,~<
l arks. oji. c:t., valencia. I /o-.
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
Possiblement, la intenció inicial de Font i Piris era la composició d'una llista de
mots usuals valencians amb una correspondència castellana més estranya o poc coneguda pels valencianoparlants. Ara bé, aquest propòsit de partida, que hauria comportat
una estructura bastant semblant a la del Diccionari de Lamarca, es veié ràpidament
superat per la incorporació de tot un seguit de veus i expressions, en bona part
recollides del llenguatge parlat, que excediren àmpliament el cabal lèxic recopilat a
través de les fonts escrites emprades per Font. Així, al costat d'articles integrats per la
forma valenciana amb l'equivalent o equivalents castellans, n'apareixen d'altres,
considerablement nombrosos, en què el lema de l'article és concretat o explicitat de
maneres molt diverses. Hom troba a faltar, però, una major regulació a l'hora d'elegir
i distribuir les diferents veus i accepcions.
Font no segueix, per tant, el sistema de Ros, el qual transcrivia al costat de
l'equivalent de cada paraula valenciana la definició que dóna el Diccionario de la
Academia Española, sinó que s'aproxima, més aviat, al mètode utilitzat per Lamarca,
si bé amb la particularitat que les glosses adjuntades al lema de l'article apareixen
amb una major profusió i són realitzades en valencià.
Aquestes concrecions al significat del mot d'entrada prendran formes molt variades:
de vegades, s'adjuntarà un sinònim lèxic -badall, o clevill-, d'altres, s'utilitzarà una
mena de definició del mot que actua com a lema^-boquimoll, ofácil de engañar; cabud,
o el que te el cap gran..-; en altres casos, el lema serveix per introduir locucions,
frases fetes, proverbis... ("camf'-de camí; "cames" —a cuatre cames; "casa" -posar
casa apart; "gorra" -mincharde-; "faves" -asso son faves contades; "vergoña" -mes
val vergoña en la cara que dolor en lo cor,..}. El mot d'entrada, normalment un
infinitiu, també pot anar acompanyat: de glosses i expressions com "Vacció y efecte",
"el acte y efecte" ("cremar o cremarse un poc" -la acció y efecte; "chelar" -el acte y
efecte...). Molt sovint, potser per desconeixement de la correspondència valenciana
precisa del mot castellà, l'explicació que acompanya el lema serveix com una mena de
definició de la veu castellana:
• cames ^-el que les te tortes (Zanquituerto).
• cego -el chic que acompaña a un cego (Mozo de ciego, lazarillo, destrón).
• criatura -passechadora de una criatura (Niñera, rollona).
L'absència de criteris de selecció apropiats i la mancança d'una correcta sistematització provoquen alguns errors i desajustaments en la configuració dels articles, a
més d'algunes correspondències forçades i d'interferències entre ambdues llengües.
Algunes de les característiques puntuals del mètode de compilació i distribució de
Font i Piris són, per exemple^ la utilització d'un mateix mot com a lema en diferents
articles -abre, aigua, boca, cos...- i la freqüent introducció de nombrosos sinònims de
la veu castellana, extrets en bona part a partir de la revisió i escorcoll dels Diccionaris
castellans -"covard": cobarde, mandria, maricón, menguado, mandilón, cagachín,
•113-
ANTOÑI PICAZO I JOVER
cagachitas, follón. La categoria gramatical del mot d'entrada sols es fa constar, com
hem vist a l'apartat de les abreviatures, de manera esporàdica.
Pel que fa a les formes verbals, únicament sol aparèixer, de manera assídua això sí,
l'infinitiu acabat amb la desinencia -er; s'adverteix, així mateix, l'existència d'algun
que altre cas d'epèntesi antietimològica en -R -mourer.36 La resta de formes verbals
no consten dins d'un mateix lema com a variants morfològiques que són, sinó que
figuren en distints articles, per bé que la seua aparició es produeix de manera molt
aïllada i discontínua -beuteeixeou....
Font i Piris no segueix el mètode d'Escrig a l'hora d'introduir sistemàticament les
diferents variants de la terminació d'una veu. En canvi, sí que n'hi recull nombrosos
doblets formals, un dels quals reflecteix normalment la seua pronúncia popular
—abeurador, o albeurador; agrumar, o algrunssar; alfas, o alfals; ampomar, o
empomar; arrua, o arruga; ynflar, ounflar;aufegar, o ofegar...
Tot i que^ de vegades, arreplega els derivats de certes veus, no ho fa, ni de bon tros,
de manera tan abusiva i regular com Josep Escrig -abofegament, abofegarse, abofegat;
agulla, agullota, agulletes... Sovintegen, en aquest sentit, els augmentatius -angelot,
cheniot, chicot.,.-i, especialment, els diminutius-abadechet, canssonetes, ampólleles,
bouet... •
Respecte a la tipologia dels pronoms personals: febles, cal assenyalar que prenen habitualment la forma reforçada davant de verb començat per consonant -et trauran...-, i solen apostrofar-se quan el verb comença per vocal -s'a caigud, s'arreplega...-, encara que no sempre és així -se. agarra, se esperaba..,. Darrere del verb,
s'aglutinen sense afegir cap signe de puntuació—mincharseli, avindres, anarsen... Per
cert, que les veus aglutinades no són massa freqüents i, en tot cas, es troben formades
per la combinació de verb i pronoms febles -ni ha.
Alguns altres fenòmens morfosintàcíics ressenyables són la utilització del lo com
a article definit masculí -lo llit, lo bras...-, l'ús constant de la preposició en en lloc de
amb, i les formes «on per al relatiu locatiu i pera en el cas de la preposició final.
9. L'ORTOGRAFIA
Un dels aspectes que pot revestir un major interés o curiositat, segons les circumstàncies, a l'hora d'estudiar el contingut de qualsevol vocabulari o diccionari
d'aquest període, és l'anàlisi del sistema ortogràfic emprat. En el cas del Diccionari
de Font i Piris, ens trobem amb una ortografià absolutament vacil·lant, que ha estat
utilitzada sense massa rigor. Es fa difícil, per tant, de determinar-hi unes regles més o
menys fixes, atès que la seua aplicació no obeeix a cap tipus de sistematització
coherent, ni a cap criteri uniforme, de manera que un mot pot aparèixer grafiat de dues
o tres formes diferents.
(36) Per ampliar aquest punt,
repasseu l'article de Colón, Germà, "Unes notes sobre la pèrdua
de la -r final etimològica", RVF,
II, València, 1952, pp, 57-65.
El diccionari valencià-castellà inèdit dé Tomas Font i Piris
Respecte al vocalisme, cal assenyalar l'aparició d'alguns trets remarcables com la
utilització de u en comptes de o en posició átona -aburrir, acullir, surtir, cusir..—, les
confusions entre e/i àtones -humetad, avenguda, encendis...; llichenda, biscuit,
carnistoltes.,.- i la substitució de la vocal e per la a átona, sobretot a principi de mot
-albarser, amprar, anuig, bascoll... Així mateix, la i altema amb la y en diverses
ocasions, tant a principi de paraula com en posició de semivocal o semiconsonant
-yglesies...;ayre, lley...; claraboya, choya...
Quant al eonsonantisme, abans d'iniciar l'enumeració dels principals trets i
particularitats que hi condicionen l'ús de les diferents consonants, cal. desmentir,
novament* F afirmació realitzada al pròleg del Diccionari en el sentit que l'ortografia
utilitzada per Font no reflecteix de forma completa la pronúncia apitxada pròpia de la
capital: "Sobre la ortografia y pronunciación de algunas voces valencianas no siempre
he deferido al uso de la Capital y sus contornos..." (Font: 1866).
La constant aparició al llarg del Diccionari de grafies que evidencien Fensordiment
de les palatals i alveolars sonores, així com la confusió entre la b i la v, contradiuen ben
clarament l'afirmació una mica aventurada de Font i Piris.
Entre les principals incorreccions que afecten les consonants que representen les
sibilants alveolars s'ha de destacar l'ús reiterat de la ss precedida de consonant
-bolssa, sense, calssa, dolsses...-, la no utilització de la ç, que ja resultava, com hem
vist abans, una grafia estranyà per als castellans -dols, eomenssar, assó~, i les
contínues i variades confusions entre grafies i dígrafs que representen el so de
l'alveolar sorda i el de l'alveolar sonora -caza, colsada, osos, pasada...-, tant en un
sentit com en l'altre.
En definitiva, l'absència d'uniformitat de criteris en la utilització de les grafies
alveolars provoca tant les repetides confusions entre grafies diferents, moites de les
quals són emprades de manera totalment errònia d'acord amb l'actual normativa, com
la freqüent aparició d'un mateix mot grafiat de manera diversa -cequia/sèquia,
destrossar/destrozar, almassera/almacera, cassar/cazar, sense/sense... Al cap i a la
fi, el resultat últim és un sistema anàrquic, on la "s" sonora /z/ i la "s" sorda /s/ són
confoses sovint sense cap criteri, fent palesa una certa impressió de desgavell. Cal
subratllar, a més, l'ús circumstancial de ts, dsis per representar l'alveolar africada
sonora, la tz de l'ortografia moderna-dotsenes, adsar, aguasil...— i la palatalització
ocasional, amb l'increment en i, de la s davant l'oclusiva velar sorda -creixcuda,
peixcar...-, que, d'altra banda, és un tret dialectal molt estés al valencià.
En la representació dels sons palatals hom aprecia, com a fet més destacable, l'ús
indiscriminat i general del dígraf castellà eh que serveix per representar tant 1 ' africada
palatal sorda en posició inicial -chiulit, chic...- i en interior de paraula -mecha,
hacha...; punchas, horchata...-, com les prepalatals africades i fricatives sonores
- Hecha, calicha, sucha, aiguache, salvaches, llenguache...; achudar, plucha, taroncha, rachola, suchecte, chenoll... Aquest tret comporta, en primer terme, la proscripció
ANTONI PICAZO I JOVËR
d'altres grafies més tradicionals i pròpies de la nostra llengua i la constatació
definitiva de l'ús per part de Font i Piris de l'ortografia "apitxada".
En contraposició, advertim molts pocs casos d'ús correcte de les grafies que
representen les palatals sonores -jardins, gent, gemec, geni... - i , també, l'aparició
d'algunes dobles formes -alcheps/algeps, chermá de llet/germà de llet... Convé
destacar, a més, que l'africada palatal sorda en posició final sol grafiar-se de manera
correcta amb el dígraf català -ig o la grafia -g -desig, anuig, armeig,fuig, frig.
La fricativa palatal sorda és representada, normalment, per la x a principi de mot
-xeringa, ximenera.. —, excepte algun cas de confusió amb la s- -sarcia— En posició
intervocálica existeix l'alternança arbitrària entre -ix- -fluixa, aixeta, nàixer..-i
-x,
reflex d'una ortografia més antiga -caxó, cluxir, coxera...
Per a la palatal nasal solament s'utilitza la grafia castellana ñ en qualsevol posició
-ñivit, ñoreta...;pinol, rossiñol, maná...; codoñ, sen, boñ...~, contràriament, el dígraf
ny no hi apareix ni una sola vegada, cosa que confirma la tendència a no emprar les
grafies típicament catalanes que eren desconegudes en la llengua castellana. A
propòsit de l'ús del dígraf ny, Manuel J. Sánelo a través de les pàgines del Diario de
Valencia va mantenir a principis de segle una polèmica ortogràfica i lingüística, en
què es mostrava clarament partidari d'una ortografia més tradicional i autòctona en
contraposició a un tipus d'escriptura i pronúncia més acostades a la castellana; així
doncs, defensava fermament, entre d'altres qüestions, el manteniment d'un dígraf
tradicional com era la ny;
Confés que no puc pahir la segona interrogació, car la ny es lletra pròpia del
nostre idioma valencia, y correspon y equival en vàlua è sò a la ñ castellana...
Vostè vòl saber quin desvarat è dificultats poríen ocórrer (sic) de lleixar Lus de
la ny. Clar es: proporcionar als temps esdevenidors lo dubte en 1, enteniment
d.esta lletra, son ofici, sò e évalua, quant se vés sens nul us ni exercici: doncs en
lloc de darllum, daríen fum. No cerquem pus tenebres, que farts estam d. elles
{Gulsoy 1963-1966: 132-133).
Font i Piris fa ús de la II per a la representació de la palatal lateral, tant en posició inicial com en interior i final de mot -cavall, capell, metall...-, i de l i 11 per a la
l geminada, que en l'ortografia moderna ve grafiada amb ti i l·l -mole...; illumina^
ció...-.
Respecte a les grafies que representen les oclusives, les majors confusions es
circumscriuen al seu ús en posició final. El tret més remarcable és la utilització pràcticament general de la grafia -d en lloc de la -t per a Foclusiva dental sorda -quand,
cellttd, concavitad, crid, forzuda humid, hassud... Sobta, especialment, la seua regular
aparició en les desinències finals dels participis i gerundis -esperimentad, batud, engordid...; achuntand, déxand,tocandse.,. També hi ha algun cas esporàdic de -tfinal,
encara que en una proporció mòlt menor -credit, apretat, arropit, chiulit...
•116-
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
Per contra, la resta d'oclusives presenta un ús molt més ajustat, tant en el cas de
-c/-g -llarg, fang... ; públic, trafic... -, com en el de -p/-b, si bé aquestes últimes de tant
en tant es veuen afectades per alguna confusió -cab. S'ha d'assenyalar, a més, la
utilització de la -c, en detriment de l'arcaisme -eh, tot exceptuant algun cas aïllat
-surench.
També hi trobem amb molta assiduïtat casos de confusió i fluctuació entre la b i la
v, normalment a causa de la simplificació de les dues grafies en favor de la primera, ja
que la pronunciació apitxada assimila la labiodental sonora a la bilabial -abalot,
aburrir, caball, bestits, bol, cambi, esperaba...
Cal destacar, molt especialment, la conservació de la -d- dels sufixos -ador (-ATORE) -llaurador, arrendador, agarrador, ballador- i -ada (-ATA) -arruixada, alenada,
agranada, enssalada, aixada, teulada...-, per raó de la seua majoritària desaparició
en la parla de bona part del dialecte valencià. També advertim F ús, en alguns casos, de
la terminació -ea, en compte de -esa, provinent del sufix llatí -ITIA -vellea, destrea,
delicadea...31
Altres fenòmens rellevants que afecten el consonantisme són la pèrdua de la h en
mots que etimològicament l'han de portar -abitado, aca, aver, erbes...- l'aparició
d'alguna h antietimològica -hacha, hará, horchata...- i la utilització general de cuen lloc de qu- -cuarts, cuatre, cuarto...-, a banda de tota una altra sèrie d'usos,
elisions i confusions que apareixen de manera dispersa i solen reflectir la pronunciació
més popular-cluxir, chuar, san(t)s, vistulí...
L'accentuació és molt escassa i s'hi aplica de forma arbitrària sense seguir cap
criteri uniforme. Tal com afirma Joseph Gulsoy (1963-1966: 127-128), l'ús d'accents
als textos valencians s'havia estés a partir del començament del segle xvm, ara bé, la
seua aplicació era bastant caòtica, cosa que provocà per part d'alguns escriptors, com
Carles Ros, tot un seguit d'intents de reglamentació, que més aviat contribuïren a
l'aparició de confusions posteriors que no pas a la vertadera sistematització del seu ús.
Font i Piris només emprarà de manera esporàdica l'accent tancat, principalment en
els mots aguts acabats en vocal -guitarro, hortolá, això, sará...- o en vocal+s
-aiguós, llevadís, cabás... Molts pocs mots plans o esdrúixols apareixen accentuats
-grímpola, careóla, carússa... També s'ha d'assenyalar l'ús de l'accent en alguns
monosíl·labs -mà, gra, Ú...-Ï per diferenciar possibles mots homònims -cantó/cánto.
Com s'ha pogut comprovar, no cal insistir que en molts casos els accents són aplicats
sense cap coherència i evidentment no guarden cap relació amb les regles actuals.
Respecte a la utilització de l'apòstrof, signe relativament modern, Font (1866)
afirma que
(37) Sobre la pèrdua de la
-s- del sufix -esa (-ITIA), vegeu
l'article de G. Colón, "Observacions al Diccionari de la rima",
BSCC, XXXIV, Castelló de la Plana, 1958, p. 296.
...se ha usado de apóstrofos en el valenciano; ya que porque es propio y
conforme a su lenguaje, y ademas no dexa de dar su uso luidez y hermosura a la
locución...
-117-
ANTONI PICAZO I JOVER
encara que amb posterioritat sols en fa un ús minso i irregular, ja que en situacions
equiparables unes vegades l'empra, i, d'altres, no. Comunament s' apostrofa el reflexiu
se davant de verb començat per vocal -s'arreglen, s'arreplega, s'atraca. . . - i l ' article
definit seguit de mot començat amb la vocal a -l'aigua, Vandret...
10.ELLEXIC
Font i Piris donava a conèixer de manera concloent al pròleg del diccionari les
característiques del lèxic que hi pensava recollir:
... en esta redacció me he contraído solamente a las voces cuya correspondencia
castellana es generalmente menos sabida, dexando las anticuadas, que ningún
uso tienen ya en nuestro Reyno de Valencia, y que aumentarían demasiado el
volumen de este Diccionario; y omitiendo también por economia muchos
derivados por ser fácil su conocimiento...
Aquesta exposició d'intencions prèvia, confirmada posteriorment amb l'anàlisi de
les característiques lèxiques del contingut, emparenta el Diccionari de Font amb el
llistat bilingüe de Lamarca. Tot i això, aquesta coincidència es limita al tipus de lèxic
que hom hi vol incorporar inicialment, però no és, en absolut, aplicable a la configuració
definitiva i a l'extensió final dels dos dicionaris, puix que el vocabulari de Lamarca no
passava d'ésser una breu compilació de veus usuals. En aquest sentit, Gulsoy (19591962: 135) és també de l'opinió que Font pretenia, en un principi, seguir el mateix
mètode de Lamarca i dedicar-se a recollir els vocables més corrents, en especial
aquells que tenien una correspondència castellana poc coneguda pels valencians.
A partir, doncs, de la selecció de les veus més usuals del català, confronten les
dues llengües i determinen els elements lèxics més susceptibles de desconeixement
per part dels valencianoparlants, bé pel seu diferent significat, bé per la diversitat
etimològica. Descarten, per tant, d'antuvi, tot un conjunt de mots que no presentaven
cap dificultat de traducció, així com les accepcions més habituals d'algunes veus, en
moltes de les quals només prenen en consideració un sentit més aviat rar o poc
habitual. Gulsoy (1959-1962:135), a més, considerava la possibilitat que Font hagués
aprofitat Y Ensayo de Lamarca, cosa que estic en condicions de corroborar, ja que a
través d'un estudi contrastatiu he observat una coincidència important tant dè les veus
com de moltes de les definicions d'ambdós diccionaris.38
Un dels principals mèrits de Font i Piris rau en el fet d'haver ampliat el cabal lèxic
extret de les fonts escrites amb la introducció de mots i expressions recollides
segurament gràcies al propi instint i observació de l'idioma. Font recopila, d'aquesta
manera, una quantitat considerable de veus aportades directament de la llengua
(38) He dut a terme un petit
estudi comparatiu entre els articles
inclosos en la lletra m dels Diccionaris de Font i de Lamarca, i he
pogut comprovar com d'un total
de 79 que apareixen al de Lamarca,
pràcticament una setantena hi són
també recollits per Font. Aquesta
coincidència és extensible a moltes
de les definicions del Diccionari
de Lamarca.
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
parlada. En conseqüència, l'extensió i els límits del Diccionari à& Font ultrapassen
àmpliament els de Lamarca i conformen una mostra representativa del lèxic valencià
viu de l'època, constituint, així, un ric repertori dels mots moderns i vivents del
llenguatge col·loquial d'aquell període.
Font devia tenir un contacte molt directe i estret amb la llengua viva del poble, la
qual, d'altra banda, servava una major puresa prosódica i lèxica que la de la capital,
"apitxada" i amb un nombre creixent de castellanismes. I així ve a demostrar-ho el
nombre significatiu de locucions, frases fetes, adagis, refranys..., que apareixen al
llarg del diccionari i evidencien, a bastament, el seu valor paremiològic. No és
d'estranyar, doncs, que els primers sis articles siguen: a cada trico; a la callandeta; a
gran seca, gran remullada; a la llarga; a raja tabla; a repel o a disgust. Moltes
d'aquestes veus i expressions degueren ser arreplegades, com ja ha estat esmentat, del
llenguatge parlat i encara mantenen una forta vitalitat a hores d'ara.
Tal com Font i Piris constata al pròleg, la inexistència d'arcaismes és pràcticament
absoluta, vist que la seua aparició no s'haguera adit amb la finalitat essencial del
Diccionari, que s'abastia principalment de veus d'ús general i molt usual en aquell
moment. Font manifesta, així mateix, el propòsit de limitar-se a recollir els derivats
que resulten estrictament necessaris, a diferència d'aquells altres autors que amb la
intenció d'elaborar un diccionari general, extens i voluminós, de caràcter quasi enciclopèdic, s'entestaren a formar-ne de manera absolutament indiscriminada o a adoptar
un mètode de descastellanització lèxica a ultrança. A través d'aquest darrer procediment,
segons Joan Solà (1977: 23), es tractava de llevar la fesomia castellana de les paraules,
catalanitzant la terminació de forma totalment arbitrària.
S'ha de recordar, en aquest sentit, que en aquella època molts escriptors compartien
la creença, que remunta a Martí de Viciana, segons la qual el valencià havia manllevat
i adaptat un gran nombre de paraules castellanes. De manera que, amb la suposició
que la llengua dels valencians era enriquida per l'adopció de molts mots castellans,
existia una tendència en alguns autors a la introducció de nombrosos castellanismes,
que, en el cas d'alguns autors de diccionaris, venia a refermar l'obsessió de reunir un
elevat nombre de veus. El mateix Escrig (1851: XI) ho afirmava sense cap tipus
d'ambages: ".. .la costumbre ha valencianizado -voces castellanas-, y me ha movido
a adaptarlas en la redacción de este Diccionario...". La major part dels castellanismes
que, en una quantitat no especialment significativa, Font hi incorpora, ja s'havien
introduït i assimilat al llenguatge parlat habitual de l'època -hasta, respaldo, bulto,
algo, alrededor, arrastrar, rato, puesto, apaño, assiento... No obstant això, realitzà
també algunes adaptacions crues de mots castellans -blanduig, serruig...-, bé que no
de manera tan sistemàtica com Escrig.
Per últim, cal fer esment de l'aparició d'abundants valencianismes i veus i expressions de caràcter local i comarcal, com ja ho va manifestar Constantí Llombart
(1988:297):
119-
ANTONI PICAZO I JOVER
...siempre para nosotros la obra del señor Font y Piris tendrá el mérito de
habernos proporcionado el numeroso caudal de voces que, principalment,
úsanse en la extensa comarca valenciana denominada la ribera del Mear,
al costat de vulgarismes -formals i lèxics-, d'algunes veus no genuïnes i d'esporàdics
casos de mots fantasmes. He de precisar, però, que l'abast exacte i la importància
respectiva de tots aquests components vindrà determinada de manera més precisa i
terminant una vegada haj a ultimat la revisió i l'estudi complets de la. totalitat del
contingut lèxic del Diccionari de Font.
En definitiva, el contacte amb la llengua viva del poble va permetre a Font i Piris
la recopilació, sobre la base de les veus recollides a les fonts escrites, d'un important
nombre de mots i expressions procedents del llenguatge parlat que ampliaren
considerablement el volum final del diccionari. Tot i això, la manca d'una preparació
filològica convenient i la no aplicació d'un mètode lexicogràfic acurat han possibilitat
l'aparició d'inexactituds i confusions. Si bé Font i Piris no va intentar fer un diccionari
general de la llengua, ni tampoc va reunir, ni de bon tros, la totalitat del lèxic viu de
l'època, sinó que més aviat tractà de seleccionar preferentment aquelles veus que
tenien un equivalent castellà més difícil o poc conegut, és evident que el seu diccionari
constitueix, per damunt de tot, una rica i representativa mostra del lèxic de la primera
meitat del segle xix en aquesta zona del domini lingüístic català.
ANTONI PICAZO I JOVER
Universitat de València
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
BALDÓ, M. (1986) La
Universitat de València, València, Institució Valenciana d'Estudis
i Investigació.
J. M. (1868) Vocabulario valenciano-castellano, ó colección de todas
aquellas voces valencianas de más difícil equivalencia y que más difieren del
castellano, València, Impremta de F. Campos.
CÁRCEL ORTÍ, V. (1986) Historia de la Iglesia en Valencia, 2 vols., València.
COLÓN, G. i SOBERANAS, A. (1985)\ Panorama de la lexicografía catalana, Barcelona,
Enciclopèdia Catalana.
COMAS, A. (1967) Les excel·lències de la llengua catalana, Barcelona, Dalmau.
FERRER i GIRONES, F. (1985) La persecució política de la llengua catalana. Barcelona.
Edicions 62.
CABRERA,
120
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomas Font i Piris
EscRiG y MARTÍNEZ, J, (1851) Diccionario valenciano-castellano, Valencia.
ESTEVE, J., BELLVITGES, J., i JUGLÀ, A. (1803-1805) Diccionario
catalán-castellanolatino, Barcelona.
GULSOY, J. (1959-1962) "La lexicografia valenciana", Revista Valenciana de Filología VI, València.
— (1963-1966) "Algunes cartes filològiques de J.M. Sánelo", Revista Valenciana de
Filologia VI, València.
— (1964) El Diccionario Valenciano-Castellano de Manuel Joaquín Sánelo. Edición, estudio de fuentes y lexicología, Castelló de la Plana.
LAMARCA, L. (1839) Ensayo de un Diccionario valenciano-casteumo,
València,
Impremta de J. Ferrer de Orga.
LAPESA, R. (1980) Historia de la lengua española, Madrid, Gredos.
LLOMBART, C. (1988) "Notas biblio-biográficas", El Archivo vol. Ill, edició facsímil,
Alacant.
MARCET, P. (1987) Història de la llengua catalana, volum II, Barcelona, Teide.
MARTÍNEZ BONAFÉ, A. (1986) Ensenyament, burgesia i liberalisme.
L'ensenyament
secundari en els orígens del País Valencià contemporani, València, Diputació
Provincial.
MIQUEL I VERGÉS, J. M. (1989) La filologia catalana en el període de la Decadència,
Barcelona, Crítica.
PESET, M. i ALBIÑANA, S. (1990) "Universitaris i il·lustrats" dins Història del País
Valencià, volum IV, Barcelona, Edicions 62.
PILES IBARS, A. (1972) Historia de Cullera, 2a éd., Cullera.
PITARCH I ALMELA, V. (1972) Defensa de l'idioma, València.
Ros, C. (1751) Breve esplicación de las cartillas valencianas, València.
— (1764) Diccionario valenciano-castellano, València, Impremta de Benito Monfort.
a
ROSANES, M. (1864) Miscelánea que comprende I . Un vocabulario valencianocastellano, 2a. Apuntes para facilitar la enseñanza de la gramática en las escuelas
de las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana por
D., València, Impremta de J.M. Ayoldi.
SANCHIS GUARNER, M. (1963) Els valencians i la llengua autòctona durant els segles
xvi, xvii i xvui, València, Institució Alfons el Magnànim, Diputació Provincial.
SEGARRA, M. (1985) Història de l'ortografia catalana, Barcelona, Empúries.
SOLÀ, J. (1976) "Tractats de barbarismes fins a Pompeu Fabra", Els Marges 6, Barcelona.
— (1977) Del català incorrecte al català correcte, Història dels criteris de correcció
lingüística, Barcelona, Edicions 62.
Vicó MONTEOLIVA, M. (1978) Los antiguos colegios de estudios valencianos, Zaragoza,
•121'
JOSEP MARTINES
EL DICCIONARIO VALENCIANO
DE JOSEP PLA I COSTA: ENTRE
LA DES CURAN i^A I EL PURISME
(1) Josep Pia i Costa
(*1817) [?] - + 1890, l'Olleria, la
Vall d'Albaida) és un personatge
que atrau la nostra atenció: propietari de vinyes i productor important
de vi, presumpte advocat, arqueòleg per aficció, i home d'inquietuds
culturals i científiques reflectides
en una dotzena llarga de quaderns
d'apunts. Aquests quaderns ens el
presenten com a lector de poetes
romàntics, d'Escolano i de llibres
d'història natural i de geografia, i
col·leccionista d'articles de premsa
de temàtica diversa, d'acudits i de
chascarrillos. Vegeu Martines
(1990, 1991a).
(2) Vegeu Martines (1990,
1991o, 19916).
(3) Hi ha una primera versió escrita per una altra mà (per
ara anònima) i que Josep Pla va
corregir minuciosament. Hi ha,
després, una segona versió ja redactada pel nostre autor i també
farcida de correccions. Finalment,
tenim el tercer manuscrit de l'Obra
amb aparença de definitiu. El
diccionari supera en total les 4400
entrades; els tres manuscrits són
d'un format 21 x 16 cms, amb
222,169 i 262 pàgines cadascun.
El viatge per l'oceà dels nostres diccionaris és una aventura -si em permeteu dirho així- engrescadora, excitant i, fins i tot, arriscada. En aqueixes llargues llistes de
mots no són rars ni els tresors, ni els paranys decidits a fer-nos la traveta, ni tampoc les
sorpreses. Aquest Diccionario Valenciano (DVal)de Josep Pla i Costa1 és justament
això: una capsa de sorpreses dins la lexicografia valenciana del segle passat. Es tracta
d'una obra amb característiques particulars que ens obliguen a considerar-la un cas a
part, malgrat els deutes i les relacions evidents amb les fonts.
Ja he provat de descriure en altres llocs algun d'aqueixos trets diferencials.2 Ací
em limitaré a recordar-los per prendre'ls com a punt de referència en aquesta reflexió
sobre la manera de treballar i els criteris que van guiar Josep Pla en la redacció del
DVal:
- Ens trobem davant una obra inèdita fins ara. Ens ha arribat en tres redaccions
manuscrites que són resultats de tres etapes d'elaboració successives.3
- Els tres manuscrits van plens de correccions que deixen al descobert els dubtes,
les vacil·lacions i les preferències de l'autor.
- El lèxic recollit én l'obra és, sobretot, lèxic bàsic dins els àmbits de la vida
quotidiana en un medi fonamentalment rural, L'ésser humà (el cos, accions,
Caplletra 11 (Tardor 1991), pp. 123-146
JOSEP MARTINES
postures, malalties...), la natura (animals de terra, ocells, arbres i fruits, les aïnes
i les faenes del camp...), l'habitatge (tipus i parts de la casa, objectes i accions de
la casa...), oficis i aïnes diverses, l'oratge, la mar i el món mariner (la navegació,
les embarcacions, la fauna marina...) són alguns del camps semàntics més rics
del DVal.
El valencià de Pla és viu i popular; en canvi, no és gens espontani el castellà que
fa servir en les equivalències espanyoles. És un castellà de llibre.4 Josep Pla no
té un domini gaire bo d'aqueixa llengua. Alguna transcripció sessejañt o
«quequejant» i més d'un calc semàntic en són bona prova.
Josep Pla segueix un mètode de treball que el distancia de l'observable en altres
lexicògrafs valencians del s. xix. Degué treballar sobre la primera versió del
text, corregint-la i ampliant-la amb material que prenia del seu propi bagatge,
d'altres diccionaris bilingües5 i, probablement, també del Diccionario de la lengua española de la Real Academia. El diccionari espanyol és, doncs, una font
el model que pretenia imitar. Això l'allunya de lexicògrafs com Escrig
o Llombart, autors d'obres fetes a imatge del Diccionario de l'Academia:
intenten donar un equivalent en català per a cada entrada d'aqueix diccionari.
Aquesta dèria els du a produir textos ben gruixuts, encara que això signifique la
introducció de més d'un desgavell.
L'autor del D Val recorre a una estratègia diferent perquè les motivacions també
devien ser diferents: Pla, home inquiet que ompli el seu lleure amb la redacció
d'una bona colla de quaderns d'apunts on sistematitza les seues diverses lectures, redacta un altre quadern que li serveix com a mitjà d'autoaprenentatge, de
sistematització del castellà. Això ens ajudarà a entendre el mètode de treball i els
criteris que l'autor segueix en la confecció de l'obra.
DESCUPvANÇA I PURISME
Els tres manuscrits en què ens ha pervingut el DVal són testimonis eloqüents del
procés de redacció de l'obra. El lector d'avui en té prou a fullejar els tres textos posats
en paral·lel per a córrer per damunt del temps i poder assistir a l'elaboració pacient i
tossuda del diccionari. L'observació de les correccions, dels afegits, de les paraules
ratllades i de les grafies substituïdes pot donar informació que supleixca el pròleg
absent en els papers de Josep Pla i Costa.
La major part dels mots inventariats en el DVal provenen d'altres obres més o
menys identificables. Pla fa servir les fonts que li devien ser més immediates. Això sí
(4) Comja ho fan veure COLÓN & SOBERANAS (1985:168) de
Lamarca.
(5) Fonamentalment dels
diccionaris de Lluís Lamarca
(1842), de Josep Escrig (1851) i,
potser, de l'inèdit de mossèn
Tomàs Font i Pins.
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
(i vet ací el valor més gran d'aquest diccionari), adapta, oblida, canvia, tradueix,
amplia, escurça, afig, corregeix sense gaire por tot allò que no s'ajusta als seus criteris.
Quins?
Recordem les motivacions de l'obra a què al·ludíem adés: reflexionar, en definitiva, aprendre espanyol i, alhora, satisfer l'interés intel·lectual per la llengua pròpia, del
mateix caire que l'observable en els altres escrits de l'autor. Aquest doble objectiu
condicionada ho hem dit, el procés d'elaboració del text i els criteris que Pla hi aplica:
d'una banda, aquell gust pel treball minuciós, pel detall, per l'ordre i la precisió que
observem en els altres treballs de Pla,6 es reflecteix ací en una actitud qualificable de
selectiva, de primmirada, i ara-i-adés quasi purista. Però alerta: aquest primmirament
o, si voleu, purisme, no obeeix a uns paràmetres comparables als nostres. Pla no
segueix cap regla preestablida que no siga, en general, el desig, bé intuïtiu bé
conscient, de reflectir una parla o la realitat lingüística sotmesa a variació. Això
explica les contínues, gairebé, obsessives correccions que fa al text, la recollida de
variants i de sinònims d'un mateix mot o la desobediència a les fonts, més que
sovintejada.
De F altra banda, el fet que la llengua pròpia no siga l'objecte real d'estudi, la
converteix en una simple aïna per a aprendre, per a definir o per a identificar
l'espanyol; l'entrada en català és un mer referent del mot castellà. Així doncs, hi ha
sovint proves d'una actitud laxa, més arreu, més descurada que contrasta amb el
primmirament a què acabem de referir-nos.
Es tracta d'una mena $ esquizofrènia metodològica de mal adobar, però present,
sens dubte, al llarg del text:
Una certa descurança
1. Se sol retraure als nostres lexicògrafs del xix (o d'abans) l'ús d'una ortografia
acastellanada. Hi ha qui hi veu, amb raó (però no amb tota la raó), un símptoma de
claudicació davant l'avanç de l'espanyol. Bastarà recordar la declaració antològica de
Lamarca (1839: VIII):
Debo advertir por último que la dificultad con que veo que se leen ya los libros
valencianos escritos en ortografía lemosina, me ha convencido de que es
llegado el tiempo de variarla, acomodándola a la pronunciación castellana: por
esta razón escribo pucha, y no puja; pruñó, y no prunyó; fach, y no faig.
Aquesta claudicació no s'ha d'explicar sempre com a mostra d'una voluntat
conscient de castellamtzar l'idioma. No sempre hi ha aqueixa mala fe que Lamarca
font i amb un índex per a poder- expressa tan clarament. I és que no podem oblidar el context en què ens movem: la
(6) Tots ben ordenats, da
tats, amb la referència exacta de la
los localitzar ràpidament.
125
JOSEP MARTINES
ruptura i la pèrdua de la tradició ortogràfica, i P arraconament de la llengua als usos
menys formals havien privat als nostres autors («mala o bona fe» a banda) del sistema
ortogràfic propi. El castellà, com en tantes altres coses, és el punt de referència.
Pla no se n'escapa, d'aquesta claudicació; per exemple:
1.1. Els nostres manuscrits no fan distinció entre fs/- i /z/. Hi ha un desgavell
considerable en la transcripció de totes dues consonants. La mà redactora juga amb les
lletres c(davant e i i) i s, i ho fa amb moltes vacil·lacions.7 Hi ha, amés amés, un oblit
absolut de les grafies tradicionals ç i -ss... . •
1.2. Pla empra el dígraf eh per a representar les africades palatals sordes i sonores.
Atesos la procedència geogràfica de l'autor i l'absència de betacisme, aquesta simplificació ortogràfica no ens pot dur a inscriure el DVal dins la variant apitxada,-El
nostre autor es limita a seguir el model ortogràfic d'algunes de les seues fonts, el mateix que domina en la premsa o en la producció teatral més popular i coneguda de
F època. De tota manera, en aquest punt el trencament amb la tradició ortogràfica no és
absolut en el conjunt del text; n'hi trobarem alguna recialla sobretot en A. En la versió
C, s'adverteix la substitució (encara que no sistemàtica) de les grafies conservadores
per ch:%
d) Amb el dígraf final -ig:
Bolig (Bol, de bolig -A- / Bol, de [bolix]<bolig> -B-1 Bol, de bolich, niar -C-;
Bolig -A, B- / Bolich, mar -C-; Plegar, les cordes del bolig ó les cordes y cables en les
maniobres -A, B- / Plegar les cordes del bolich, ó les barques en alguna maniobra,
naut. -C-).
Carreig (Carreig, de -A, B- / Carrech, de -C-).
Escabeig.
*
Faig {Haya} -A-.
Lleveig (Vent garbío lleveig -A, B-; Vent lleveig -B-).
Raig de sol (Raig de sol- A, B- / Rail de sol -C-).
Rebuig (Rebuig -A, B- / Rebuch -C-).
Roig (Arròs roig; Pebre roig; Pellúc -A- / Pellúc ó pell d'arròs -B- / Pellúc, ó pell
de arròs roig -C-; Pimentó roig; Rescaldada -A- / Rescaldada, fer-se roig per
afrontat-&,C-\ Roig, home)?
Safareig.
Serruig.
Solraig
(Solraig-A,B-/Solmch-C-).
(7) L'empremta del castellà
es fa evident, a més, en l'ús de z
com a representació de [s] en casos en què l'equivalent castellà en
du ~o n'hauria de dur [!]- per repïesmtar [9]: Arroz, Arrozar, Calzar, Erizar, Esmuzar, Hortaliza,
Pïoviznar, Provediz...
(8) Reproduïm ací els
exemples segons la grafia original
del text. Les lletres majúscules A,
B o C indicaran si una entrada
apareix en la primera (A), en la
segona (B) o en la tercera (C) redacció del diccionari. Si després
d'una referència no apareix cap
d'aquestes majúscules, això voldrà
dir que l'entrada és en les tres versions i sense cap variació remarcable.
Fem servir els signes < > i [ ]
per a marcar aílò que Fautor afig o
ratlla, respectivament. Quan cal,
ressenyem entre claus ( { }) l'equivalent castellà que dóna Pla.
(9) Però: Rocha, enfermetàt
del blat; Rochura; Blat rochal.
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
b) Algun cas de g o j com a [c?j] seguida ate i i:
Àlgeps (Grapat, de mortero [alcheps ]<algeps> que cab en el palustre o paleta A- / Grapat de morter ó alcheps que cab en lo palustre ó paleta -B, C-).10
Camarroja {Chicoria <Camarrocha> -B- / Chicoria ó camarroja -C-). n
Fugir (Fanc, fugir delfanc y pegar en lo tarquim - A- / Fanc, fugir delfanc y caure
en lo tarquim -B- / Fanc, fuchir del fanc y pegar en lo tarquim -C-).12
Gent (Rogle de gent -A, B- / Rogle de chent -C-; Rogle, fer lo apartant gent -A- /
Rogle, fer-lo apartant chent -C-).13
Germà de llet -A, B-.
Gineta (Gineta V. Fuchina -A, B-).14
Girar (Barra, ullera per-a girar la mola dels molins -A- ;'Barra, ullera per-a girar
la mola dels molins -B, C).15
Llegítim (Fill de llegítim matrimoni -C-; Fill enchendratfora del llegítim matrimoni
-C-).
Lonjituts (Relonche de lonjituts -C-).16
(10) Però: Alcheps-B-; Alcheps en pedra; Alcheps, grapat
de; Alchepsar; Alchepser; Alchepseria; Alchepsót.
(11) Però: Camarrocha o chicoria.
(12) Vent, pendre vent per
fuchir -A, C-,
(13) Però: Garulla per
chentada; Chentusa.
(14) Però: Fuchina ó chineta.
(15) Però: Clau, boltar-la A, B - / Clau, chirar-la -C—;
Chirasól
(16) Potser caldria llegir ací
una [X] d'inspiració castellana. Hi
ha alguns casos en què aquest so
és adaptat en | k]:
- Aguilimoquili ó allimoque
-A—IAgilimoquili, allimoque <especie de salsa ó pebre para [los]
<els> guisados> - B - / Agilimoquili, allimoque; especie de salsa
ó pebre para els guisados —C—.
- Caramillo ójaramülo -AI Caramillo ó jaramillo <, flauta
primeta> - B - . Amb jaramillo per
ultracorrecció.
- Jeque manéque.
(17) El trobem alguna volta
én la versió B, però ratllat i
reemplaçat per eh.
c) Un cas de x final amb valor de [tf], encara que corregit:
Bolix (Bol, de boig -A-1 Bol, de [bolix]<bolig> -B- / Bol, de bolich -C-).
d) L'element tch és el més característic en les solucions gràfiques que proposa
nostre text per a 1'africada. En la primera redacció del diccionari, apareix en
transcripció del mot mig i derivats, encara que no d'una manera sistemàtica; Pla
substitueix per eh en les versions B i C.17 Aquesta grafia no és desconeguda en
història de la nostra ortografia per a representar 1'africada sorda:
el
la
el
la
Mitch (Botí, mitch -A, B-; Dit, del mitch -A- / Dit del mich -B, C-; Lo que està
pared en mitch -A, B- / Paret en mich, lo q'está -C-; Pared en mitch -A- / Paret en
mich -B, C-; Rostir poc o mitch -A, B- / Rostir, poc o mich -C-; Siment, mitch -A- /
Siment mich -B, C-.
Mitcha (Mitcha caña -A-; Mitcha estar, á micha requesta -A-; Pared de mitcha
rachóla -A- / Paret de micha rachola -B- / Pared de micha rechola -C-; Requesta, á
mitcha -A, B- / Requesta, á micha -C-.
Mitchan (Rostir poc o á mitchan -A- / Rostir, poc o michan -C-.
Mitchana (Safa mitchana -A- / Safa [, ó platera michana] <platera> -B- / Safa ó
platera -C-).
Mitchans (Mitchans de arros -A-1 Michans de arrós -B, C-).
Mitchansér (Mitchansér -A- / Michanser -B, C-).
Mitcher(Mitcher-A-IMichér-B,C-).
Mitchera (Paret mitchera-A,B-1 Paret michéra-C-).
121
JOSEP MARTINES
1.3. Per a la transcripció ortogràfica de /p/,
l'ús de ny es redueixen a:
Any (Rastoble, any de -A- / Rastoble, an -B- / Rastoble, an de rastobles -C-).
Però, Añ passim.
Llenya (Aclarir, els abres -A, B-1 Aclarir, els abres llevan-los la llenya seca y ruin
-C-). Però, llena passim.
2. Potser hauríem de retraure a Pla una certa descurança pel que fa aTestructuració interna del DVal com a obra lexicogràfica:
• Hi trobem entrades dobles com ara:
- Ambosta -A-1 Ambosta <ó grapat en dos mans> -B, C-.
-Grapat en dos mans ó'< ambosta-Q-.
• O fins i tot, repetides:
- Rodancheta de taroncha ó llima que se posa en lo vi per-a donar-li bon gust -C{Luquéte}.
- Trosét de taroncha ó llima qu'es posa en lo vi pèr-a que h done gust -C{Luquéte}.
- Animal de la pota bada -C- {Patihendido}.
- Pota badada, animal de {Patihendido}.
• L'autor tendeix a concentrar en una mateixa entrada les diverses formes o
sinònims d'un mot, o a remetre d'una variant a una altra.18 Tot i així, no és estranya al
D Val la dispersió d'aqueixes variants:
- Aixabegó -C-.
- Eixabegó
- Asordar.
- Axordar-A-1
Aixordar-B,C-.
O l'existència de petits desajustaménts com aquests:
- Rugues V. Boches,^ però: Boches ó> rugues en la roba -A, B-.
-Marrasá V. Coltell-A- / [Marrasá o ganiveta] V. Coltell -B-; no hi ha, però, cap
entrada coltell sinó Coltréll -A- / Coltréll, <especie de astral para tallar lleña> -B/ Coltiell, especie de estralpara tallar llena -C-.
- Fusar V. Fosar-A-1 Fusar, <fer clots> V, Fosar -B- / Fusar, fer foso V.. Fosar
-C-; l'autor no s'adona que ha corregit ja en B fosar p&r fusar: Fosar el porc -A- /
Fusar, el porc -B, C-.
(18) Vegeu per exemple:
Cólna ó cóna -A-/ Cólna ó cóna
<ó corfa> - B , C-; Coria V. Cólna
-A, B - . Com s'hi pot comprovar,
Pla procura suprimir en C aqueixes
remissions i recorre a un sistema
més econòmic.
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
• Pla incideix sobre aquests petits problemes i, com veurem més avant, prova
resoldre'ls. De tota manera, hem de reconèixer que el DVal no és una obra on el lector
mitjà puga aclarir els dubtes ràpidament i eficaçment.
Un cert purisme
(19) A fi de comprovar on
arriba l'aportació de Pla i
caracteritzar més objectivament el
context lingüístic en què ens
movem, cal tenir presents els
diccionaris valencians més
immediats que el nostre autor
podria haver tingut a l'abast: des
de Ros (1739) fins aEscrig (1851).
Això no obstant, els nostres punts
de referència seran predominantment l'obra de Lamarca (1842) i
Iad'Escrig(1851).
Encara que Pla (mort el 1890)
no degué poder fullejar í'obra de
Liombart (començada a publicar
el 1887), almenys sencera, no
convé deixar de banda aquest
diccionari; el text de Liombart ens
pot servir com a via indirecta per
a acostar-nos a l'inèdit de Font i
Firis: recordem que Liombart va
incorporar aqueix material i que,
potser, també Pla hi va tenir accés.
És sabut que el diccionari de
Sánelo ha romàs inèdit fins a
l'edició que en va fer Gulsoy el
1964; de tota manera, és convenient tenir-lo en compte: Sánelo
era nascut a Xàtiva, a la Costera, a
dues passes de la Vall d'Albaida.
Fem servir les abreviatures
següents: R7 {Ros, 1739), R2 (Ros,
1763), Sa (Sánelo, *176Û±1827),
La (l'edició de 1842), Es (Escrig,
1851), Fo (Font i Piris, *1772±
1S53), Res (Rosanes, 1864), Ca
(Cabrera, 1868),. LI (Liombart,
1887).
(20) Ens limitem a esmentarne exemples il·lustratius i a comentar alguna variant que puga
resultar interessant
Pararem esment en entrades on s'intueixca aqueix desig de reproduir sobre el
paper realitzacions pròpies, conegudes, castisses.
1. Sovint Pla fa correccions o afig variants gràfiques, fonètiques o, fins i tot,
morfològiques a les inventariades en A o en les possibles fonts del text. En moltes
ocasions aqueixes variants reemplacen les transcrites inicialment. Això, és clar, ajuda
a allunyar el DVal de les solucions presents en la lexicografia de l'època.19
1.1. Correccions que afecten el vocalisme. El DVal és un bon mitjà per a l'estudi
de la variació en el vocalisme àton del valencià meridional. Heus-ne ací algunes
mostres només de la parella [a]/[e]20:
a) Són nombrosos els casos en què el text recull, des d'un primer moment, solucions diferents a les generals en la llengua comuna o a les observables en els repertoris
lexicogràfics del xix:
Bahemina. Derivat de bàlsem esperable en català a partir del llatí balsdmu. En Es:
Balsamador, Balsamánt, Balsamar, Balsamát, Balsámich, Balsamines, Bálsem,
Balsemera; LI recull Balsamilla i les entrades de Es. .
Durelló (Durelló -A, B-). Els nostres diccionaris repleguen: R2: Durullò Vease
Borrellò; Sa: Durullò; Ca: Durillo en les caballeries; LI: Durillo i Durulló.
Lleñeter. Hi ha Llenyater en Es, en Ca i en LI.
Querena {Querena {Quilla}). Hi ha Carenes en Es i carena en LI
b) Cal remarcar aquelles entrades on corregeix o abandona la variant transcrita
inicialment, deutora, potser, d'altres obres.
Azagador - Asegador (Asagador-A, B-/Asegador -C-).
/Es recull Açagadúr, hor; LI hi afig Asagador, Camíasagador.
Brasquilla, brasquiller - BresquilL· (Brasquilla, frut. - C - ; Brasquiller, abre
-C-; Bresquilla -A, B - I Brasquilla -C). No trobem aquesta variant amb a en els
diccionaris del valencians de l'època.
Búcaro -Búquero (Búcaro V. Porró -A, B—;
Tarrasa-A-/TarrasaóbúqueroB, C-). Ací deu haver actuat la pressió analògica del sufix -erof-er.
129
JOSEP MARTINES
Clavill - Clevilli derivats (Clevill V. Badall - A - / Clavill V. Badall - C - ; Clevill,
fer-lo la paret ett - A - / [Clavill]<Clavillar-se> [Fer-lo <la fusta o> la pared ett - B / Clavillar-se la fusta ó la pared-C-). També: Badall o clavill i Clevill. En Sa hi ha
Clevill; Ca: Clevill; Es: Clavill i derivats; LI: Clavill i Clevill, i derivats.
Espatarrarse - Espaterrar-se (Espatarrarse -A, B - / Espaterrar-se - G - ) . Els
diccionaris d'època no recullen aquesta variant amb e.
Febre -febra, i llebre - Hebra (Respondre a la febre - A - / Respondre a lafebra B, C-; Febra - C - ; Febra, enfermetat - C - ; Sesió de febra. I Carn de conill, llebre... - C - ; Llebra -A, B-). Els nostres diccionaris recullen: R2: Febra; Sa: Febra,
Llebre i Llebra; F: Febra; Es: Febra i Llebre; Res: Febra i Llebre; LI: Febra i
Llebre.
Porcater - Porqueter (Porcater -A, B - / Parqueter - C - ) . Porcater en Es.
Trechiner - Trachiner ([Trachinér]<Trechinér> - B - / Trechinér - C - ) . Només
veurem la variant amb e en Sa, també amb vacil·lacions: Traginer (E, 133v,b);
Treginer (E, 134v,a); Traginers de carbó (E, 134r,b); Traginers (D, 52r,b).
c) Afig variants sense suprimir les inventariades inicialment. I ho fa bé en una
mateixa entrada, bé obrint un ítem nou en el lloc corresponent segons l'ordre
alfabètic;21 a més a més, sovinteja la variació en l'ús de més d'una forma d'un mateix
mot en els comentaris que acompanyen les paraules inventariades.
Anclusa - Enlusa (Anclúsa - A - / Anclusa de ferrer ett - B , C-; Enluseta - A ,
B-). Aquesta variant enlusa pressuposa una forma sonoritzada [enylúza] que permeta
l'emmudiment de g. Vegeu casos semblants en R2 i en F: eslai per esglair, eslaiar per
esglaiar, i eslay, respectivament. També en Es: Acollir á un eclesiástich en alguna
ilesia; Eslay V. Esgláy; Eslayarse V. Esglayarse, y derivados; Eslesia V. Església;
Eslesia (pendre) V. Església (pendre); Ilesia.
Anuchar-se - Enuchar (Anuchar-se; Enuchar -A, B-). 22 Vegeu com Pla acaba
suprimint en C les variants amb e tant en aquesta entrada com en l'anterior.
Aixetar - Eixetar (Aixetar (Desleír. Jetar, Ar.} - A - / Aixetar {Desleír. Jetar, Ar.
<An.>} - B - / Aixetar ó desfer en aigua (Desleír. Jetar, p.ar.j - C - ; Eixetar {Desatar}). En la nostra lexicografia hi ha: Sa: Axetar; La: Eixetar; Es: Aixetar, Eixetar;
LI: Aixetar, Eixetar.
Rachola I Rechola i derivats (Arrimadillo <de racholetes de manisa> -A— /
Arrimadillo de recholetes de manisa - B , C-; Atóva - A - / Atóva, <rechola sinse
coure> - B , C-; Enracholar; Llavar les recholetes, ó taulells -A, B - / Llavar el piso
- C - ; Paret de mitcha rachóla -A, B - / Paret de micha rechola - C - . Racholetes de
manises -A, B - / Racholes de manisa - C - ; Teuladéta que es fa de rechola damunt les
parets, per-a preservarles del aigua - C - ) . Els nostres diccionaris es decanten per la
solució amb a.
-130-
(21) Adés ja hem comentat
el petit desordre que pot provocar
això i les dificultats que planteja
al lector que vulga consultar el
text.
(22) Com era esperable, són
molt nombrosos els mots com
aquests on e (sobretot en eix-,
em-, en-, es-) és transcrita a. Resulten significatives les ultracorreccions del tipus Eixelleró,
Escaluñes o cebes per-a llavor
-A, B-.
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la desatranca i el purisme
Sarment (el/la) 7 Serment (el/la) (Pàmpol, per el sarment tendre -A- I Pàmpol,
per la sarment - C - ; Pàmpol, [per la fulla de viña]<serment tendra y prima> - B - ;
Raim, o serment calitát de...; Serment vert).
1.2. Correccions que afecten el consonantisme. Vegem-ne algunes mostres:
d) La transcripció de b i v
• A diferència d'algunes de les seues possibles fonts, Pla distingeix gràficament
Ibi i Ivl. Fins i tot, corregeix les transcripcions betacistes que troba en A:
Babosall - bavosall (Babosall - A - / [Babosall] - B - / <Bavosall dels moñicots>
-C-).
Bioló - violó (Arquet de violí ó bioló - A - / Arquet de violí ó violó -B, C-).
Caballonét - cavallonet ([Caballonét entre solc y solc] - A - / Cavallonet, entre
solc y solc - A - / Cavallonet entre solc y solc. <Llobada ett> - C - ) .
Serba, serbera - serva, servem (Serba - A - / [Serba]<Serva> - B - / Serva - C - ;
Serbera - A - 1 [Serbera] <Servera> - B - / Servera - C - ) .
• Més encara: s'entesta a reproduir aquells mots que probablement el seu parlar
realitza de manera diferent a la llengua general; en la majoria dels casos, es tracta de
pronúncies vives en el valencià no-betacista. Vegeu-ne alguns exemples:23
(23) Exemples com els següents amb realització labiodental (tant en castellanismes com en
mots patrimonials) són ben interessants per a l'estudi de la confusió de b i v duta a terme en altres
dialectes. Com ja hem apuntat
(Martines, 1991b), aquesta pronúncia amb v (< b) és viva dins l'àmbit
geogràfic en què cal situar el D Val
on, a més, sembla que tendeix a
una certa sistematicitat.
(24) «Anar a la briva», Anar
a tomballons, accelerat, atabanat
(a l'Alfàs, la Marina).
Mots on b > v:
Almunchavena -A, B - . Tant Es (primera documentació, segons DCat) com Li
transcriuen almojàbena. Coromines (DCECH, I, 220b: 11-12) planteja la possible
conveniència de transcriure monjàbena amb v (àr. bb > v). De fet aquesta pronúncia
amb labiodental és l'observada, amb altres variants també interessants, en comarques
no betacistes (el Pinós -apud DCVB-, la Marina -on també: monjòvina-, l'Alacantí...)
i en el nostre text malgrat els models de Es i de LI.
Bise - Visc (Bise -A-1 [Bise <dels ulls>] - B - ; Visc dels ulls - C - ) . El DVal, potser
seguint Es, recollia primerament bise; Pla, però, es decideix finalment per la variant
amb labiodental, ja replegada per Veny (1976:171, [visk(o)]) en les comarques
meridionals que distingeixen b/v. Bisch en Es i en LI.
Briva (Briva, á la {A la briba} -A, B-). Mot ja antic pres del castellà (DCat, II,
Brivalla, 244b i ss.). En Es trobem Bribes, Bribó, bons, i derivats; i en LI: Briba /.../
Anar a la briba/...! i derivats.24
Chavalí (Porc chavalí). Tant Es com LI repleguen el mot amb b. El DCVB i el
DCat localitzen la nostra variant amb labiodental dins l'àmbit del valencià meridional
on és plenament viva.
Lleveig (Vent garbí o lleveig ~A, B - ; Vent lleveig - B - ) . Segons VALMP [XevétfJ
a Cullera, on també [garví]. És també aquesta pronúncia amb v la que hem recollit a
JOSEP MARTINES
l'Olleria. Hem trobat lle[v]etxol al Campello (l'Alacantí)- Llebeig en Es; Lleveig en
LI.
Vayéta. Bayeta en Es i en LI.
Vistulí. Bisturins en Es i en LI.
Mots on v > b:
A-sovint - A-sobint (A-sovint-K, B-1 A-sobint -C-). Aquesta (o també [asubínt],
[asubintét]) és la pronúncia habitual per terres meridionals que distingeixen b/v.
Bolta (Bolta de procesó -A, B - / Boita de provesó - G - ) . Hi ha, però: Animal que
nunca ó rara volta es domestica - C - ; Volta {Vez} - C - ; Volta, una de moldre - A - /
Volta, una de moldre <tot el color> que es mol en una moleta de una volta - B - /
Volta, tot el color que es mol en una moleta de una volta - C - . Pla distingeix ací bolta
('acció de voltar, moviment') de volta ('vegada'), distinció també observable a hores
d'ara.
Martínez i Martínez (1912:1, 11-12) comenta la diferenciació b/v a Altea i fa un
llistat de parelles de mots on descobrim distincions semblants a la comentada: «Bol De campanes; una peixquera» / «Vòl = Desig de posseir una cosa» [...] «Bolta =
Arquitectura, arch ó bóveda; acció de donar un passeig, tornant al punt de partida» /
«Volta = Igual á vegada». També Recasens (1971:169) observa una diferenciació
pareguda al Tarragonès: Les campanes toquen al [b]ol /De sopa no en [v]ol.
Al DVal hi ha diversos mots amb el segment vo transcrits bo: bogada, bogar,
bolada dels obrers, bolantins... És ben comuna aquesta realització bilalabial en el
valencià no-betacista. La vocal labialiízada o pot explicar aquesta pronúncia.
Calbícia. Aquesta transcripció amb b va d'acord amb [kdlbo], la pronúncia
habitual entre els valencianoparlants que no confonen biv.Es replega Calvicie.
• El DVal dóna testimoni de diverses realitzacions d'un mateix mot:
Aixaguar, aixobar, aixovar, aixoguar, axoar, axuar, eixobar (Axuar ó axoar -A,
B - / Aixovar, axuar - C - ; Eixobar ó aixaguár - A - / Eixobar ó aixoguár—B— Aixobar
ó aixovar - C - ) . Aquesta entrada és ben il·lustrativa de la manera de treballar de Pla i
del procés de redacció. Convé remarcar que és Pla qui introdueix la variant amb [v]
(viva a l'Olleria ara).25 L'afebliment de [v] en posició intervocálica26 i el tancament de
loi en [u] en l'hiatus resultant, poden explicar variants com axoar i axuar. La forma
aixoguár demana una variant intermèdia Ea(j)[owár] que enregistrem a la Marina.
Óbila - Ovila, oliva (Moxéta - A - / Moxéta < obila, ett> - B , C-; óbila ó [ovila]
<Moxeta> Oliva, pard. [V. Moxéta]. - A - / óbila [u oliva]<Moxéta, pard. [V.
Moxéta] -B-1'óbila. Moxéta—C-; olivaV. óbila -A, B-).
Taba, tabal, tavá (Tabal, <tabá, tavâ>).
R2, Es i LI reprodueixen la variant tabe més pròpia de la capital i rodalies;
(25) Llevat de R¡ (Eíxovar),
els nostres diccionaris opten per
altres solucions: R2 Eixahuàr i
Eixobar; Sa: Eixobar, Exobar,
Eixahuàr; F; Eixobar; La; Eixobar; Es: Eixahuàr, Eixobar, Eixobaret; Res: L'eixahuàr ó eixobar;
LI: Eixaguar, huar, Eixobar,
(26) Recordem casos com
[Xaór] (<llavor) o [rnoiment]
(<moviment).
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
b) Transcripció de p.
Al DVal predomina el dígraf ix en posició intervocálica per a trascriure•///; però
amb un bon nombre de vacil·lacions. En A hi ha un 29' 82% de casos de /// en posició
intervocálica transcrita amb x; en B n'hi ha un 23' 14%, i en C un 12'39%. 27 És interessant de tenir en compte aquest fet si recordem que la lexicografia que va servir de
referència al DVal fa un ús decidit del dígraf,28 i que, dins l'àmbit geogràfic que ens
interessa ací, és [// ] la pronúncia predominant a l'hora d'ara. És aquest un punt que
exigeix un tractament més aprofundit del que podem fer en aquestes pàgines;29 convé
que ens limitem a fer notar que a la vora d'aqueixa acció correctora (-x- > -ix-)
esmentada, hi ha:
(27) Fa la impressió que hi
ha una certa autocorrecció (condicionada per les fonts [?]) en la mà
redactora d'aquestes darreres
versions, cosa que no acaba amb
les vacil·lacions, fins i tot en la
versió C.
(28) Convé tenir present
l'obra de Font i Piris. En el text
d'aquest autor de Cullera sembla
que hi ha (si més no en els fulls
que hem pogut consultar) més
d'una vacil·lació d'aquest estil, tant
en les paraules-entrada com en la
resta de l'ítem. Potser no cal parlar
necessàriament d'influència
d'aquesta obra sobre la de Pla en
aquest aspecte; potser totes dues
responen a una mateixa realitat.
(29) Vegeu, per exemple,
Colomina (1985: 141-142), o Casanova ( 1990) on s'ocupa amb detall d'aquesta qüestió en el valencià
i de les palatals catalanes en general. Interessants també les notícies
d'Alcover (1908: 238-239).
(30) Vegeu l'estudi que eíi
fa Colomina (1985:110-115).
(31) Concretament en: Tronío -A™/ Tronso, <cavall qe. li tallen les orelles [tallaes] después
de aver servit per via de desecho
- B - / Tronso, cavall qe. li tallen
les orelles despues de aver servit
per via de desecho -C—.
- Canvis en sentit contrari {-ix- > -x~):
Auixar - Auxar {Auixár - A - / Auxár <en un ojeo> - B , C-; Aventar <, auxar>
-A). No cal dir que és la mà de Pla qui afig auxar en aquesta darrera entrada.
Aixeta - Axeta (Anar-se-n com una aixeta -A, B - / Anar-se-n corn una axeta
-C-).
Entabuixar - Entabuxar (Entabuixar-A,B-)
I Entabuxar-C-).
- El manteniment de x en determinades paraules en les tres versions del text:
Cruxidell, cluxidell (Cruxidell ó cluxidéll).
Graxea, grexea (Graxea -A, B - / Grexea, calitat de lo greixós - C - ) .
Moxama.
Moxeta (Moxéta - A - / Moxéta <, óbila ett> - B , C-; Óbila ó [óvila] <Moxeta>
Oliva <pard. > -A- ! Óbila [ú oliva] <Moxéta pard. > - B - / Óbila. Moxeta - C - )
- Fluctuacions com ara:
Aixaguár, aixobar, aixovar, aixoguár, axoar, axuar, eixobar (Axuar ó axoar-A,
B - 1 Aixovar, axuar - C - ; Eixobar ó aixaguár -A-1 Eixobar ó aixoguár - B - Aixobar
ó aixovar - C - ) .
Examorat, eixamorat (Eixamorat - A - Examorat, <roba adj> - B - / Eixamorat,
roba ett, adj. - C - ) .
c) Transcripció de la -d— intervocálica:
És aquest un aspecte quasi inevitable quan ens ocupem de textos valencians
d'aquesta època.30 El DVal ens n'ofereix dades interessants:
- Només s'hi produeix Pelisió de d en mots acabats cn-ada (llevat d'un cas de
-adés > -aes).31
133
JOSEP MARTINES
- S'adverteix una diferència marcada entre la versió A d'una banda, i B i C, de
l'altra: en la primera només hi ha dos casos d'elisió i en correccions que hi introdueix
Pla; en canvi la d intervocálica de mots acabats en -ada no es transcriu en un 9' 13%
dels casos (17 vegades sobre 169) de B, i en un 20'81% (41 vegades sobre 156) de C.
Vet-ne ací algun exemple que il·lustra aqueixes diferències:
Badada - Badà (Pota badada, animal de; Animal de pota badà - C - .
Barrinada - Barrinà (Barrinâda -A, B - / Barrinà en la pedra -C™).
Bugada - Bugá (Bugada, fer la - A - / Bugá, fer la -B-). 3 2
Cansalada - Cánsala (Llesquetes ó rosques que esfrichen en cansalada ett - A ,
B - /Llesquetes ó rosques qu 'esfrichen en cánsala ett ™C-).33
Esptanisada/Esplanisá (Esplanisá ó la palma en la esquena, m. - C - ; Esplanisada
-A—/Esplanisá <de sable ett> - B , C-).
- La majoria d'aquestes élisions no es produeixen en mots-entrada, sinó en els
comentaris que l'autor hi afig. Això podria ser símptoma d'una certa resistència a
admetre unes formes conegudes com a vulgars, més encara si tenim en compte
correccions puristes com ara:
Ensató - Ensalada (<Picar carn ó tallar la ensalá ben menuda> -B-VPicar carn
ó tallar la ensalada ben menuda -G-.
Estopa - Estopada (Pilma - A - / Pilma <ó estopá> - B - / Pilma ó estopada - C - ) .
- El DVal es troba a mitjan camí entre els dos diccionaris més immediats, La (sense
cap elisio), i Es (les formes amb elisio hi apareixen com a variants sistemàtiques o
com a uniques). Aquestes pàgines són, doncs, un punt de referència útil per a mesurar
F avanç progressiu del fenomen.34
1.3. Correccions que afecten aspectes de tipus morfològic i que representen
l'eliminació o la introducció d'una variant:
Abarquillar - anbarquillar (Abarquillar -A-1 Abarquillar <o anbarquillar - B ,
C-).
Abeurador - abeurada - albeurada - albeurador; Abeurar - albeurar (Abeurador
ó albeurada - A - / Abeurador, <Albeurador> ó abeurada - B , C-; Abeurar - A - /
Abeurar, <ó albeurar els animals> —B, C—).
Aconortar - conortar (Conortar - A - / Conortar <ó aconortar> -B, C-).
Bolea - bolera (Bolea, en el choc de pilota - A , B - / Bolera, en el choc de pilota
- C - ; Bot y bolea - A - / Bot y boléa <ó bolera> - B - / Bot y bolea - C - ) .
Brosegal - brosegar (Brosegar -A, B - /Brosegal -C-). 3 5
Espéñer - espeñdre (Espéñer-A-/Espéñer
<Espeñdre> - B - / Espéñer. Espeñdre
-C-).
(32) Però: Bugada - A , B - /
Bugada, ñuscada, ett - C - .
(33) Però: Cansalada, tros
de,
(34) Un punt de referència
acostat a la descripció que fa
Martínez i Martínez (1912,1, 16)
del tractament de la -d~ intervocálica a la Marina en una època
històrica ben pròxima a la que ens
ocupa; i, també, a les dades de
Mossèn Alcover (1908:286-287).
(35) Hi ha també Pedregar i
Pedregal (Cincar-A,B-1 Cincar
ó pedregar -C—; Pedregal).
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
Garro fera - garrofer (Garrofera - A - / Garrofer - B , C-).
Ferrúm -ferrám (Fernán - A - / Ferrám <, per rovell> - B - ) .
Fusañ - fusarañ (Fusañ - A - / [Fusañ]<Fusarañ> - B - ; Fusarañ V, Fusañ -A,
B— / Fusarañ - C - ) .
* És interessant la informació que podem extraure del DVal entorn a la reculada de
l'article masculí lo.36 Heus-ne ací uns exemples ben significatius:
- Carbonada, lo primer escrement de les criatures - A , B - / Carbonada, per el
primer escrement de les criatures - C - .
- Vindré á la gola, lo menchar - A - / Vindré a la gola, el menchar - B - / Vindré ó
tornar el menchár a la gola - C - ,
1.4. D'altres. L'acció correctora de Pla fa que el DVal siga ric en variants formals
d'altres tipus ben significatives des d'un punt de vista dialectal:
(36) Són remarcables igualment tes dades que se'n poden deduir pel que fa a variació en l'ús de
per-a, per-a que; pa; para i para
que.
(37) Els nostres diccionaris
es decanten unànimement per la
variant amb r: R2: Argilàga; Sa:
Argilaga; La; Archilaga; C:
Arcküaga; Es i LI: Argil
ArgUagar.
Acéver - aceve (Acéver -A— / Acéver <o aceve> - B - / Acéver o aceve - C - ) .
Anchilaga, archilaga (Archilaga ~~A, B - / Archilaga ó anchilaga -C-).31
Ansisam - ansiam (Ansiam, planter de - A - / Ansiam, planter <óplantá> de -B—
/Ansisam, planer de - C - ; Ansisam, ó ansiam; Ull de ensiám, ó ensisam -A, B - / Ull
de ensisam -C—).
Armelér, almela, almeler, almel=les, almel=ló (Armelér - A - l Armelér <, ó
almeler> - B , C-; Almel—ló - A , B—; Almela verda - A - / Almela verda <ó tendra>
- B - ; Almeles, llet de - A , B - ; Llet d'almeles; Mollar, adj. - A - / Mollar, adj.
<Almel=la ett> -B, C-).
Cogula - coula (Cogula-A,BI Coula-C-).
Cogullada - cuitada
(Cogullada - A - / Cogullada <ó cullada> - B - / Cogullada
ó cullada —C-).
Copró - crepó ([Copró]<Crepó> -A, B - / Copró ú crepó - C - ) ,
Cólna - cóna (Cólna ó cóna - A - / Cólna ó cóna <ó corfa> - B - / Cólna ó cana ó
corfa - C - ; Cona V. Cólna -A, B-).
Escarpe - escapre - escalpre (Escarpe ó escapre -A, B— / Escarpe ó escalpre
-O).
Esgolarse - escolarse (Esgolar-se V. Escolar se -A, B~ /Esgolar-se - C - ) .
Esfondrar-se - afanarse (Esfondrar-se -la terra—A- / Esfondrar-se la terra <o
afonar-se els peus en ella - B - / Esfondrar-se la terra -C-).
Flasada -frasada ( <Flasada> - B - / Flasada ófrasada - C - ) .
Llironer - lledoner - lleronér (Llironér, ó lledoner ~ A - / [Llironér ó lledoner]
<Llidonér ó lleronér> - B - / Llidonér ó lleronér - C - ) .
135'
JOSEP MARTINES
Pel que fa a correccions que afecten aspectes lèxics:
2. Sovintegen les entrades on Josep Pla afig un sinònim de la paraula inventariada.
Trobem dades ben valuoses en aquest tipus d'entrades pel que fa a l'envelliment, al
sentit, a la coexistència de sinònims o a l'àmbit geogràfic de determinats mots:38
Alé - respiració (Alé - A - / Alé <, re$piració> -B-Alé, respiració -C-).
Angarilles, anganilles - cadiretes (Angarilles - A - / Anganilles - B - / Anganilles
ó cadiretes -C-).
Abrasar - cremor (Abrasar - A - / Abrasar <, Cremor> - B - / Abrasar, Cremor
-C-).
Abre blanc - chop (Abre blanc -A, B-1 Abre blanc, ó chop -C-).
Amador-furgañer (Amador-A-/Amador,
furgañer-B,C-).
Baldér -folgat (Baldér -A, B - / Balder, folgát -C-).
Bot - ensa (Bot - A - / Bot <ó ensa para casar> —B- / Bot ó ensa para casar
-C-).
Buderó - llambrigol (Buderó - A - / Buderó ó llambrigol -B, C-).
Bugada - ruscada (Bugada -A, B—f Bugada, Ruscada, ett -C-). 39
Bugadera *• Havanera (Bugadera - A - / Bugadera <llavanera> - B - / Bugadera,
Havanera -C-).
Cabiró - reboltó ( Cabiró - A - / Cabiró <ó reboltó> - B - / Cabiró ó reboltó
_C_). •
(3 8) No és estrany que el mot
Casetes - dauets (Casetes, en elchoc del marro -A, B - / Casetes ó dahuets en el que s'hi
afig com a sinònim sïga
choc del marro -C-).
un castellanisme, més o menys
integrat. Pel que fa als barbarismes
Cincar - pedregar (Cincar -A, B - / Cincar ó pedregar -G-).
al DVal vegeu Martines (1991b)
Conill amagar - concunill (Conill amagar ó concunill, choc, m.p. -C-).
(39) Hi ha també: Bugada,
Dichous llardér - dichous sant (Dichous Harder - A - / Dichous Harder <ó sant> fer la -A, B~; Cendra de la colada; Colada, acció de colar i la
- B - / Dichous sant o llardér -C-).
40
roba colada - C - ; Colar la roba
Fardacho - sarvacho (Fardacho - A - / Fardacho ó sarvacho -B, C-).
- C - ; Sendra de ruscá - C - ; SenFàstic - fastidi (Fàstic -A- l Fàstic ó fastidi - B - / Fastidi, ó Fàstic - C - drerper-a colar.
(40) També: Sarvacho - C - .
{Hastio}.4'
42
(41) També: Ois {Náuseas}.
Feixuc - pesat (Feixuc, met. -A, B - / Feixuc, pesât, home... met. -C-).
(42) També; Feixuc, parlant
Fito - fart, cansat (Fito, de -A- / Fito, de. <Fart, cansat> -B-1 Fito, fart ~C~). de teles {Terco, Tosco, [Pesado}]
Forro - lliure - desembarasat (Forro -A, B - / Forro, per lliure, desembarasat, ett -A, B-.
(43) També: Fuchina ó chi-C-).
nela; Gineta V.Fuchina -A, B-.
43
Fugina - mustela (Mustela-A-,/Mustela <ófuchina> -B, C-).
(44) També hi ha: Arriata de
burros -A,B-; Corral de guaniGuará - burro (Guará - A - / Guará <, burro> -B, C-).44
ne r; Guaraner; Morro dels caLladriola - vidriola (Lladriola - A - / Lladriola ó vidriola - B - ; [Vidriola] V. valls,
mules, burros ett - C - ; MosLladriola - A - / Vidriola o lladriola -C-).
ca d'ase.
(45) També: Llimac -A, B - .
L/epó - llimac (Llepo -A, B - / L/epo w llimac -C-). 45
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
(46) També: Ratapenada —
A-.
(47) També: oliva V. óbila A.B-.
(48) Sembla que Pla mostra
preferència per pernil: Cul <, carn
de cul, pernil> —A—/ Cul, car de
cul, pernil —B—; ¡dm. ravanada —
A—/ [idm.]<Pernü> ravanada —
B-/ Pernil, ravanada de... - C - .
(49) Pla usa sobretot rem: Pa
[de pasta llisa] <sense rent> -A,
B - / Pa sense rent - B - ; Posar el
rent a ¡apasta - C - ; Rent, posar lo
en la pasta.
(50) També hi ha: Esme A- / Esme <ó acert en les coses>
- B , C-; Sen - A - .
(51) També hi ha: Congrell,
fust. —A-/ Congrell, fust <palos
para apretar lo qe. s-ancola - B - /
Congrell, fustes en que s-apreta
per mich de falques, lo que
s-ancola -C—; Falca; Tascó del
aladre.
(52) També: Cup.
(53) També: Arrebasar un
cap -A, B - / Arrebasar un cap,
naut... es dir, boltar-lo ó... -C—;
Barra, ullera per-a girar la mola
dels molins —A— / Barra, ullera
per-a girar la mola dels molins
-B.C-).
Llépol, llepolia - golós, golosia (Llépol -A, B - / Llépol. Golós - C - ; Llepolia -A,
B - / Llepolia. Golosia - C - ) .
Mosiguéllo - rata penà (Mosiguéllo ó rata penà -C-). 4 6
Moxéta - obila (o óbila), oliva (o oliva), ovila (Moxéta -A-/Moxéta, <obila, ett>
- B , C-; Ó£»í7a c? [ovila] <Moxeta> Oliva, pard [V. Moxéta] - A - / Óbila [u
oliva]<Moxéta, pard. [V. Moxéta] - B - / óbila. Moxéta -C-). 4 7
Pernil - cuixot ([Pernil] <Cuixot> - A - / [Pernil] <Pernil. Cuixot> [V. Cuixot] —
B - / P<?m¿£ CWZJTOÍ - O ) . 4 8
Picola -fes (Picola < ofes>).
Puagre - gota (Puagre <ó enfermt. de gota>).
Querena - cavalló (de la teulada) (Querena <ó cavalló> de la teulada —A- /
Querena ó cavalló de la teulada - B , C-).
Rent -llavatf Rent -A, B - / Rent. Llavat-C-).49
Rastoble, restoble - guaret vell (Terra de guaret vell o restoble - A - / Terra de
guaret [vell ó rastoble] <qe. es sembra un añ y l-atre es queda rastoble - B - / Terra de
guaret qu'es sembra un añ y l-atre no -C—).
Rastollár - rastoblar (Rastollár verb V. Rastoblar).
Rosada blanca - chela (Rosada blanca - A - / Rosada blanca <, chelú> —B- /
Rosada blanca, chela - C - ) .
Safa (mitchana) -platera (Safa mitchana - A - / Safa, ó [platera michana]<platera>
~-B- / Safa ó platera —C—).
Sell, quixál del - Quixál del enteniment (Quixál del sell o del enteniment -C-). 5 0
Talpó - rata defora (Talpó -A™ / Talpó, rata defora - B , C-).
Tascó -falca (Tascó, de fusta ó de ferro -A, B - / Tascó ú falca de ferro, fusta, et
- B , C~).51
Tovalla de Hit - cubertor (Tovalla de Hit - A - / Tovalla de Hit, cubertor -B, C-).
Trapichar - chaflgar (Trapichar el raim -A, B - / Trapichar ó chafigar el raim
-C-).
Trull - Cub (Trúll -A, B - /Trull o cup -C-), 5 2
3. Entrades on se substitueix una paraula per un sinònim o per un mot pròxim
semànticament. Sembla que el canvi ha estat motivat en uns casos per un cert desig de
precisió; en uns altres, s'hi adverteix el desplaçament o l'envelliment de determinades
paraules:
Boltar - chirar (Clau, boltar-la - A , B - / Clau, chirar-la -C-). 5 3
Caguetes, diarrea - cagarrines (Caguetes ó cagarrines -A, B - / Caguetes,
diarrea - C - ) .
Cano, móta - canet (Cano o canet (per-a detindré l'aigua) -A, B - / Cano ú mota
per-a detindré l'aigua - C - ) .
137
JOSEP MARTINES
Canotet, canonét, canutet, calich (Canotetde chuar - A - / Canonét de chuar - B / Canutet ó calich de chuar - C - ) .
Dar - donar (Dit, dar el dit y pendre la ma, y tot - A - / Dit, donar el dit y pendres lama, / toi-B, O ) . 5 4
Estellar - asclar (Masa de estellar pedra -A, B-/Masa de asclar pedra - C - ) . 5 5
Galimot- gandul (Galima, ó galimót-K- / Galima ó [galimot]<gandul> ~ B - /
Galima ó gandul -C-).
Taulell - taula (Taulell de feñer - A - / [Taulell] <Taula> <que usen els panaders para feñer o pastar> - B - / Taula que usen els panaders para feñer o pastar
-C-).
Maneta - mantí (Maneta-A-1 [Maneta]<mantí> ó mànec de algun instrumentB-). 56
Saragüells -pantalons (Carnal, de saragüells -A, B™ / Carnal de pantalons - C - ) .
Sarsia - ret (Cop de sarsia, mar —A, B— / Cop de ret, mar -C-). 5 7
Tap - Tapó (Tap de xeringa - A - / [Tap]<Tapó> de xeringa <ett> - B - 1 Tapó de
xeringa -C-). 5 8
4. És més clar el purisme a què al·ludim quan un castellanisme donat inicialment
és reemplaçat per un mot genuí: Bolsa - Bosa (Bolsa de escriure -A, B - / Bosa per-a
escriure y posar papers -C-). 5 9
5. Hi ha entrades que Pla redacta de manera diferent al llarg de les tres versions del
DVal. Són mostres d'aqueix primmirament que provem de caracteritzar ací. S'hi pot
intuir el procés mental de l'autor en la tria de la variant que devia considerar més
adequada o en la redacció d'un context explicatiu més entenedor:
- Afór —A-' / Afór <ó valuado del vi ú atres cheneros, para el pago de drets>—BI Afór, ó valuado del vi ú atre chenero, per-a el pago de drets -C—.
- Agramar -A, B - / Agramar, o trencar la caña del canem per-a traure les segues
fibres - C - .
- Cachillada - A - / Cachillada, <parir mols> —B- / Cachillada ó gachillada,
parir una - C - .
- Coltréll - A - / Coltréll <, especie de astral para tallar lleña> ~B-~ / Coltiell,
especie de estral para tallar llena -C—.
- Madollar els cunills ett V. Frezar -A-/'Madullar <cagar ófusar> en els conills
ett V. Frezar —B— / Madullar, escrementar, escarbar els conills ett V. Frezar - C - .
- Piló, per-a que no pasen carruaches [Marmolíjoj - A - /Piló para <resguardar
els cantons, ó> impedir [el] pas als carruaches qe. ixquen de un camí, pasech, ett
{[Marmoléjo]<Guardacantón>} -B~/ Piló de pedra para resguardar algun cantó
camí o pasech {Guardacantón} - C - .
(54) També: Relia ultima,
dar la -A, B - / Relia última - C - .
(55) Hi ha també: Estellador; Estellar-A- ¡Estellar, Asclar
- B , C~; Estellóns —A-f Estelléns
<ó llena menuda de la asclá>- B,
C-; Llena, menuda en rametes ó
estellonets -A, B~/ Llena menuda, estellóns ett - C - .
(56) També: <Mantí> - B - /
Mantí ó mànec de algun instrument de música - C - .
(57) Hi ha també: Filat; Llit
que 's compon de una rét que regularment es de pita, y que pencha
de dos abres ô clous, servix para
chitarse o agnmsar-se - C - ; Malla de la sarcia -A, B--; Nansa A-/ Nansa <, ret para peixcar> B, C-; Paradera <ret per-a peixcar>; Sarcia.
(58) També: Emhosada à
tapó del dental; (Regata, â on
encaixa el tap de la botal —A—;
Tap de bota -A-/ Tap [de bota]
<fondo ó cul de bota, ett - B - /
Tap de bota, cofre ett ~C~; Tirabuxó - A - / Tirabusó <ó sacatrapos para traure els tapons de suro
de les botelles> - B - / Tirabusó,
sacatrapos o tapons de botella,
ett -C-).
(59) Vegeu-ne algun exemple més en Martines (1991è).
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
- Porta ó finestra per á-on s'ix al terrat ó teulada ó es dona llum - A , B - / Porta ó
finestra para eixir a la teulada ó para donar llum - C - .
- Sequér, la paret que roda - A - / Sequér [la paret que'l roda]<de la cera, la
cerca de pedra qe. es posa pel radedór> —B— / Sequér, per la cerca q'es posa als
sequers de sera - C - .
• Aquesta reelaboració contínua és més evident si comparem el DVal amb les
seues possibles fonts. Exemples com els següents mostren que la mà de Pla no sols
s'esforça a recercar, segons hem vist fins ací, la variant lèxica o formal que més s'adiu
amb les seues preferències, sinó que també mira de configurar l'entrada d'acord amb
els seus criteris particulars. En general s'hi adverteix l'afany de matisar, de fer-se més
entenedor el mot castellà. Ací comparem alguns mots de La, Fo, Es i LI. El signe #
indica que el mot és també en R2:
LAMARCA
[1842]
FONTIPIRIS
[*1772-+1853]
PLA I COSTA
[*1817-+1890]
ESCRIG
[1851]
LLOMBART
[1887...]
Abaixador
Tundidor.
Abaxador (ofici)
Tundidor.
Abaxador
Tundidor - A - .
Abazador <ó el
que retalla els
pelets al paño>
Tundidor - B , C-.
Abaixador, hor
(1') de pany os
Tundidor.
Abaixador
[...]ABAIXADOR
de panyos
Tundidor.
Acever
Acibar.
Acever
Acibar - A - .
Acéver ó aceve
Acibar - C - .
Acibar s.
Acibar en dos
acepciones.60
Acibar V.ACÉBER
Acéber Acíbar [...]
Lo mismo que
ALOE.
Aclarir els abres
ó mates
Aclarar el terreno,
monte ó campo.
Aclarir els abres
Escamujar.
Desvahar - A - .
Aclarir els abres
[Escamujar]
Desvahar - B Aclarir els abres
llevan-los la llenya
seca y ruin
Desvahar. Escarmondar - C - .
Aclarir les
oliveres
Escamujarlas.
Charchauet
Chisgaravis.
Charchahuét
Chisgaravis —A-.
Charchahuét, home chiquet y de
poca sustancia
Chisgaravis - B , C-.
Jafjahuét
Chisgaravis.
r
i
l-J
#
r n
L--.J
#Charchauet
Chisgaravis.
(60) També, més avant: Acibre s.V. Acíbar, s.
139
Jarjahuet
Chuchumeco.
Chisgarabís [...]
JOSEP MARTINES
LAMARCA
[1842]
FONTÏPIRIS
[*1772-+1853]
PLA I COSTA
[*1817-+1890]
ESCRIG
[1851]
,
LLOMBART
[1887...]
Charretera
JarreteraJaretera.
Charretera - A - .
Charretera <ó [111gacàma]para calsa
ópantaló>
Charretera - B - .
Charretera ó lligasa para calses ó
pantaló
Jarretera. Jaretera.
Charretera - C - .
Jarretera
Charretera en
dos acepciones.
Jarretera
Charretera. Lo mismo
que XARRETERA
y EIXARRETERA
Cicló
Ciclan. El que
solo tinen un
testículo
Cicló
Ciclan. El que solo
tinen un testículo
[•••]
[•••]
Cherri
Chirle, sirle.
Cherri
Chirle - A - .
Cherri <, fem>
Chirle - B - .
Cherri, fem del
ganado
Chirle-C-
i4
Chichán 6 chicló
Ciclan - A - .
[Chichan ó chicho]
<Ckló>
Ciclan -B—.
Chicló ó cicló
Ciclán.-C-.
[-]
Gleva engramassada tallada en
axada ó tallant
Tepe, césped.
Gleva tallada en
brosa
Césped, tepe-A-,
Gïeva tallada en
brosa <para fer
marcho
Césped. Tepe - B - .
Gleva tallada en
brosa per-a fer
marche
Césped. Tepe - C - .
Gleba
[...] Tepe. Pedrázo de
tierra muy trabado
con las raíces de la
que se corta en forma
de cuña [...]
Gasón. V. GASÓ.
Brujo
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
6. Sovintegen les entrades que no arriben a ser incorporades a la versió C N'hi ha
que devien ser redundants:
- Abadechet V. Cuca papera -A, B-: ja hi ha Cuca papera o abadechét.
- Cordeta, moso de -A, B-: ja hi ha Bastaix ó mozo de cordeta -A, B - / Bastaix ó
tiracordeta - C - i Tiracordetes - C - .
- Cuixot -A, B-: ja hi ha [Pemil] <Cuixot> - A - / [Pemil] <Pernil. Cuixot> [V.
Cuixot] / Pemil. Cuixót - C - .
- Estopada V. Pilma -A, B-: ja hi ha Pilma - A - / Pilma <ó estopá> - B - Pilma ó
estopada -C-.
- Espart, de fregar, ó fregall -A, B-: ja hi ha Fregall de espart.
• No és fàcil interpretar d'altres abandons: potser la paraula inventariada era ja
coneguda en castellà; potser el mot valencià de A resultava envellit o estrany en la
parla de l'autor; o potser bastaria a veure en aquests abandons el resultat de les
preferències de Pla per uns elements lèxics enfront d'uns altres:
(61) Pía fa servir sempre
pendre o agarraren altes contextos.
(62) D'antuvi havíem pensat
en una motivació de tipus fonte
per a aquesta variant sell (<seny);
recordem la inestabilitat de />/ en
final de mot (no són estranyes
solucions del tipus: [djúnj <juny,
(Àún(t)J <lluny) o [sén] (<seny) i
la freqüència major de [X] en
aquesta posició. Ambdós factors
podrien afavorir l'acció assimiladora del context. Potser, però, haurem de recórrer a un possible encreuament amb cell o amb cella.
El DCVB recull celi amb el sentit
de Nuvolada ¡larguera que esposa
a manera de barrera en l'horitzó
(occ. val.}; cast. cejo, i cella amb
un sentit semblant (en l'accepció
4). Això mateix hi ha, per exemple,
en l'entrada Sell d'Escrig. El DCat
també replega, indirectament,
aquesta vinculació de seny amb
cella o derivats: «Seny 'entrecelles', castellanisme rar i intolerable» (VII, Seny, 809b, 31). Pot
haver col·laborat a aquest encreuament el desús d'un mot reclòs probablement a contextos
fossilitzats com aquest.
-Agafar-li una accident -A, B-. Agafar-se només reapareix en una altra entrada
on Pla afig agarrar-se, en 5 i en C (Agafar-se -A-•/ Agafar-se, agarrar-se -B, C-),6Í
Aquest verb, tan poc estimat per alguns a l'hora d'ara, ha perviscut en la parla dels
valencians fins fa poc de temps. N'hi ha documentació dels segles xix i xx ben
abundosa; ara bé, la competència del sinònim pendre i de l'importat i més expressiu
agarrar hi és ben palesa.
- Lligar -A, B - i Nugar —A, B-.
- Sen -A-. La supressió d'aquesta entrada ja en B ens fa sospitar de la vitalitat de
seny en boca de Pla. Vegeu la variant sell que trobem en C: Quixál del sell o del
enteniment -C-.62
- Fusañ - A - / [Fusañ]<Fusarañ> - B - . Fusañ desapareix fins i tot en C en
I' entrada Fusarañ V. Fusañ -A, B - / Fusaran - C - .
• Pla introdueix un nombre important d'entrades noves en les dues darreres
versions. Són molt significatives aquelles que confirmen les preferències de l'autor ja
apuntades en altres correccions:
- Fardacho - A - / Fardacho ó sarvacho -B, C-, i a més: Sarvacho - C - .
- Maneta - A - / [Maneta]<mantí> ó mànec de algun instrument - B - , i a més
<Mantí> - B - / Mantí ó mànec de algun instrument de música - C - .
- Ordi - A - / Ordi <, sivá - B - / Ordi ó sivá -C~ i a més Sivá, cuant está erba
-C- Parpalls <parpols, pel> - A - I Parpaïls <[Parpols] per els pelets ett> --B- /
Parpaüs per els pelets dels ulls - C - , i Ulleres, afecció -A, B~- / Ulleres, per la
141
JOSEP MARTINES
moradura qu'es posa en lospárpols de baix per indisposició u mala nit-C-; i, a més,
Parpols, per lo qe. cubrix els ulls - B , C - .
- Peixcadora - A - / [Peixcatera] - B - , i a més <Peixcatera, la qe. ven peix> - B ,
C-.
- Pica - A - / Pica <ó pila de pedra> - B , C-, i a més <Pila de pedra> - B , C-.
7. L'absència de creacions
No hi ha al llarg del text aquelles creacions corrents en les pàgines d'alguns dels
nostres lexicògrafs del s. xix. Pla es mostra moderat, assenyat en l'adaptació de
barbarismes (Martines 1991¿?), Però no ens enganyem: no hi deu haver una acció
conscient del redactor. Simplement les motivacions són unes altres: no hi ha en el
DVal aquella mania per fer un volum ben gruixut, per farcir pàgines obrint, si calia,
una entrada per a cada variant morfològica, o generant paraules d'existència dubtosa.
Pla, com hem vist fins ara, recull^ però no inventa, no crea. El seu objectiu no és, ni tan
sols [!], donar un equivalent a cada entrada del DRAE com ocorre als afectats
d'aquella malaltia. No calia que el seu diccicionari donàs un mot valencià per a cada
entrada castellana: n'hi havia prou a trobar la manera d'explicar[-se], de fer[-se]
entenedora la paraula espanyola. En definitiva, aquest ús assenyat de la derivació no
és tant una prova de purisme, com un resultat de la metodologia i dels objectius de
l'obra.
L'absència d'aquest factor pertorbador té com a conseqüència positiva l'augment
de la credibilitat de la informació del DVal; alhora, però, priva el text d'aquella
gimnàstica que pogués ensinistrar l'autor en l'art de la creació de mots en un moment
en què aqueixa virtut semblava vedada al català. Ens il·lustra, doncs, sobre l'estat de
postrado de la llengua per a segons quines coses. Vegeu aquestes entrades:
- Ullera de llarga vista {Anteojo de larga vista. Catalejo] - C - .
- Ullera que servixper-a mirar distancies molt llargues com els astros ett. y que es
veu per reflejo, m. {Telescopio} - C - .
- Forat, per a-on se tiren les cartes {Buzón} - C - .
8. L'acció correctora és observable també en les entrades en espanyol:
* Suprimeix algun element de l'equivalència:
- Ablanir {Ablandar. Reblandecer. Enllentecer} ~A-~ / Ablanir {Ablandar.
Reblandecer.{Enllentecer]} - B - 1 Ablanir {Ablandar. Reblandecer} - C - .
- Borrelló {Mota. Vedija. Gorullo. Gurullo. Burujo} - A - / Borrelló {{Mota.
Vedija.] Gorullo. Gurullo. Burujo} - B ~ / Borrelló {Gorullo. Gurullo. Burujo}.
142-
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
• Mira de trobar el mot castellà més adequat:
-Alacrá {Alacrán} -A-1 Alacrá {Alacrán. <Escorpion>} -~&~ I Alacrá {Alacrán.
Escorpión} -C-.
- Cluixit {[Cruxir]<Crujir> [Chazquido]<Chasquido>} - A - / Cluixit
{[Cruxir]<Crujir> [Chasquido]} - B - Cluixit {Crujido} - C - .
• Fa correccions gràfiques o de sentit:
- Abrocho {Abrojo. Broche} - A - / Abrocho {[Abrojo]. Brocha i - B - / Abrocho
{Broche} -C-.
- Aixem {Geme} -A-1 Aixem {[Geme]<jeme>] -C-1 Aixem {Jeme} - C - .
- Almáixiga {Almáciga. Plantel} - A - / Almáixiga {Almáciga} —B-/ Almáixiga:
rasina {Almáciga}.
- Angarilles {Xamugas} - A - / Anganilles {[Xamugas]<Jamugas>] - B - /
Anganilles ó cadiretes {Jamugas}.63
CONCLUSIONS
(63) Pla substitueix sistemàticament x per g o j en els mots
castellans que troba en A amb
aqueixa grafia per a representar
[X].
Els objectius, els criteris i la manera de treballar de Josep Pla i Costa han fet del
DVal una obra de característiques pròpies dins la nostra lexicogra a del segle passat.
Com hem provat de fer veure, s'hi combinen dues actituds en un joc no sempre
equilibrat: d'una banda, una certa descurança observable en l'abandó de la convenció
ortogràfica tradicional i en alguns defectes en l'estructuració interna de l'obra; de
l'altra, hi ha un desig ben palpable de fidelitat a la realitat lingüística coneguda per
l'autor. Aquesta fidelitat s'aproxima sovint a un cert purisme que mou Pla a corregir
quan cal les fonts o el material que trobava en la versió A del text. Hi ha, fins i tot, una
actitud crítica davant el procés de redacció de les entrades, de selecció de variants o de
recopilació de sinònims.
Josep Pla i Costa se'ns presenta, doncs, com un observador sensible i primmirat de
la llengua d'ara fa poc més de cent anys. En el DVal podem trobar, gràcies a aquest
tarannà, informació ben versemblant i aprofitable.
Són interessants, especialment, les esmenes que omplin el text. És en aquestes
correccions (gràfiques, de pronúncia, morfològiques o lèxiques) on hi ha la càrrega
d'originalitat més accentuada de l'obra.
L'estudi detingut d'aqueixes esmenes ens pot donar pistes valuoses pel que fa a la
vitalitat de determinats elements lèxics, a la incidència de l'espanyol sobre el català de
mitjan segle xix, a la possibilitat de delimitar l'abast d'alguns mots o de certs fenòmens dins el valencià, i fins i tot, a la col·lisió entre subvarietats dialectals.
143
JOSEP MARTINES
A tot açò cal afegir el material original que aporta el DVal, de gran valor des d'una
perspectiva lexicogràfica, i que ens exigeix un estudi específic.
JOSEP MARTINES
Universitat d'Alacant
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
A. M. (1908) «Una mica de dialectologia catalana», BDLC.
A. M., F. de B. MOLL, i M. SANCHIS GUARNER (1983) [...] Diccionario
Català-Valencià-Balear, I, Palma de Mallorca [DCVB]
ALPERA LEIVA, L. i F. GIMENO (1985) «Enquestes de Sta. Pola, la Vila Joiosa, Dénia,
Cullera i València», M. Àlvar (1985). [ALMP]
CABRERA, J. M. (1868) Vocabulario valenciano-castellano ó colección de todas
aquellas voces valencianas de mas difícil equivalencia y que mas difieren del
castellano. València. [Ca]
CASANOVA I HERRERO, E. (1990) «L'evolució del sistema palatal català. Una
interpretació», Vicent Martínez & Josep Martínez & Joan Ponsoda (Eds.), A sol
post. Estudis de llengua i literatura /I, pp. 45-62.
COLOMINA I CASTANYER, J. (1985) L'alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística,
Alacant.
COLON, G. i A. J. SOBERANAS (Í985) Panorama de la lexicografia catalana, Barcelona.
COROMINES, J. (1983) [...] Diccionari Etimològic Complementari de la Llengua Catalana, voL IV, Barcelona [DCat].
COROMINES, J. i J. À. PASCUAL, (1987) Diccionario Critico Etimológico Castellano e
Hispánico, vol. II, Madrid [DCECH]ESCRIC, J. (1ST4) Diccionario valenciano-castellano, V alència. [Primera edició 1851].
ALCOVER,
ALCOVER,
m
T. (1852?) Diccionario valenciano-castellano, inèdit. [Ms. consultat de
1851] [Eo]
FUSTER TARONGÍ, J. P. (1827) Breve vocabulario valenciano-castellano sacado de
varios autores, València. [F]
GULSOY, J. ( 1964) El «Diccionario valenciano-castellano» de Manuel Joaquin Sánelo.
Edición, estudio de fuentes y lexicología, Castelló de la Plana. [Sa]
LAMARCA, L. ( 1842) Ensayo de un Diccionario valenciano-castellano, València. [Edició augmentada de la de 1839]. [La]
FONT I PIRIS,
El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
LLOMBART, C. (1887) Diccionario valenciano-castellano, València. [LI]
MARTINES, J. (1990) «El Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa (l'Olleria,
la
Vall d'Albaida, 18177-1890)», Almaig, Ontinyent, pp. 110-113.
— (1991a) «Algunes notes més entorn al Diccionario Valenciano de Josep Pla i
Costa», L'Olleria. Festes de Moros i Cristians, 1991, pp. 85-88.
— (1991¿>) «La interferència lingüística en la lexicografia valenciana del s. xix. El
Diccionario Valenciano (inèdit) de Josep Pla i Costa», comunicació presentada al
«IXeCol·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes» (en premsa).
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, F. (1912) Coses de la meua terra (La Marina), València.
RECASENS I VIVES, D. (1971-75) «Notes entorn del rendiment fonològic de l'oposició
/b/-/v/ al Tarragonès», ER, XVI, pp. 163-183.
— (1985) Estudi lingüístic sobre la parla del Camp de Tarragona, Barcelona, 1985.
Ros, C. (1739) Breve diccionario valenciano-castellano, València. [R,\
— (1764) Diccionario valenciano-castellano, València. [R2]
ROSANES, M. (1864) «Vocabulario valenciano-castellano. Dividido en grupos para
facilitar la memoria de las palabras en él contenidas», Miscelánea, València. [Res]
VENY, J. (1976) «El valencià meridional», Problemes de llengua i literatura catalanes. Actes del II Col·loqui Internacional sobre el Català (Amsterdam, 1970), pp.
145-230.
145
JORDI COLOMINA I CASTANYER
JOAQUIM MARTÍ I GADEA
COM A LEXICÒGRAF
I COM A DIALECTÒLEG
L'OBRA LITERARIA EN PROSA I ELS DICCIONARIS DE JOAQUIM
MARTÍ I GADEA VISTS PELS NOSTRES FILÒLEGS
Parers de Manuel Sanchis Guarner
El 19361 mostra la seva admiració per l'obra de Martí i Gadea: "la col·lecció
d'obres de Mn. J.M.G., és realment grandiosa per la quantitat i la qualitat dels
materials que hi són arreplegats", i afig:2 "les pàgines d'aquestes obres escrites amb
esplèndid llenguatge popular, graciós, ubèrrim, fresc i sucós, constitueixen una
veritable mina de folklore valencià"; però no s'està de criticar durament
(1) Eri la introducció de
Sanchis Guarner (1936).
(2) Després de reproduir els
títols complets de Martí i Gadea
1891&, 1892, 1906a (esmenta la
2a. ed.de 1912), 1914 i 1918.
...alguns defectes considerables [que] minven molt la seva vàlua: els materials
estan completament desordenáis i molts d'ells repetits diverses vegades, àdhuc
al mateix llibre; s'hi adjunten a tradicions seculars els costums contemporanis,
fins i tot els exòtics, hi abunden extemporànies consideracions político-religioses,
i ço que és més lamentable, l'autor inventa molt sovint, i no pren generalment la
precaució d'advertir-ho. (pp. 3-4)
En resum: desorde, repeticions, no saber distingir els costums "purs" dels "exòtics",
ideologia reaccionària, excessiva identificació amb la tradició folklòrica fins al punt
de sentir-se'n part i atrevir-se a "inventar"...
Caplletra
11 (Tardor 1991), pp. 147-166
JORDI COLOMINA I CASTANYER
Quaranta anys més tard, manté substancialment el mateix parer;3 pel que fa a la
seva obra lexicogràfica, el considera "un notable lexicògraf, i esmenta els seus diccionaris,4 obres que "superaren els reculls de lèxic valencià, malgrat la seva desorientació ortogràfica i malgrat que hi inclogué moltes paraules derivades i exòtiques";
clou l'article amb unes consideracions interessants: "d'esperit independent, treballà
sempre en solitari, allunyat de lo Rat Penat i, molt més encara, del sector progresista
del valencianisme".
El 19805 el seu juí ja és una mica més benevolent: "fou un excel·lent folklorista i el
prosista vuitcentista valencià de lèxic més ric i colorit, però tenia escàs gust literari i
una gran desorientació gramatical"; diu que el seu diccionari de 1891 es basa en el
d'Escrig "però conté prou mots populars i moltíssims refranys" i amb bona cosa de raó
afirma que "inclogué innecessàriament noms geogràfics d'altres països i moltes
biografies"; el petit diccionari de 1909 el considera "més interessant, i molt poc
conegut" i afirma que "els mots, presos tots de la llengua viva, estan classificats per
matèries" (p. IX).
El parer de Joan Coromines
En la bibliografia que encapçala el seu monumental i magnífic Diccionari
Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (1980-1991, DCor) afirma que
Martí i Gadea, "procedent de l'Alcoià, malgrat la mala grafia, dóna en aquest llibre
[en els Tipos y modismes] un tresor riquíssim de la llengua popular i el folklore
valencians, molt superior a les defectuoses obres lexicogràfiques" (p. XXXII). Però
allò més important no és aquest juí positiu -poc diferent del de Sanchis el 1936-, sinó
el profit extraordinari que Joan Coromines obté del bmdatge quasi sistemàtic dels
Tipos y modismes i el fet d'haver-nos mostrat, amb el seu exemple, que no es pot fer
cap estudi a fons del lèxic valencià sense un buidatge exhaustiu de les obres en prosa
del genial rector de Mislata.
EI parer de Colón-Soberanas
Els autors de l'útil manual sobre la nostra lexicografia6 consideren Martí i Gadea
"autor d'obres remarcables en el camp del folklore", però són especialment durs amb
ell, car li concedeixen "el primer premi d'embalum" pel fet d'haver eixamplat "el
material dels seus predecessors Escrig i Llombart amb topònims, biografies, especialment hagiografies [afirmació exagerada] i tota mena de dades històriques curioses".
Tenen raó quan afirmen que "no tenia desgraciadament el rigor i el mètode necessaris
per a la tasca lexicogràfica", que emprava una "ortografia estrafolària" i que en el seu
-148-
(3) Vg. Sanchis Guarner
(1976): "amb les dades aplegades
als pobles de les diverses comarques on residí compongué llibres
folklòrics, no ben elaborats, però
molt rics de materials i de lèxic juntament amb elements folklòrics
autèntics i valuosos, hi barrejà
sovint consideracions morals i
cançons inventades per ell".
(4) Vegeu Martí i Gadéá
(1891 a i 1909).
(5) En el seu pròleg a F.
Ferrer Pastor (1980).
(6) Vg. Colón & Soberanas (1986: 171-172).
Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i com a dialectale;
diccionari "el lexicògraf pot espigolar força notícia valuosa"; però no comparteixc el
seu dicteri que siga "també un recull de mots fantasmes".
Pel que fa al petit diccionari de 1909, rectifiquen amb raó el comentari de Sanchis:
no tots els mots són presos de la parla viva, car una bona part són copiats descaradament
del vocabulari de Miquel Rosanes (1864). Però Colón-Soberanas no han estudiat a
fons aquesta obra, car, com demostrarem més avant, Martí i Gadea no sols es va limitar a afegir alguns capítols originals i a introduir-hi algun "afegit escadusser" com
afirmen els autors esmentats, sinó que va ampliar l'obra considerablement.7
El Novísimo Diccionario General Valenciano-Castellano (1891-1906?) de
Joaquim Martí i Gadea
(7) En alguns capítols -p.e.
el dels ocells- quasi va doblar el
nombre d'entrades; vg. més avant
el nostre estudi d'aquest aspecte.
(8) És urgent que algú es
decideixca a mampendre un estudi
seriós de l'obra d'Escrig. Caldria
entre d'altres aspectes: esbrinar el
model de llengua que proposava,
tractar d'aclarir quinapart del lèxic
és realment "inventada" (els famosos "fantasmes", que tinc quimera que en deuen ser molt
pocs...), quina part del lèxic prové
del seu parlar nadiu del Camp de
Llíria. Un bon complement fóra
un buídatge de la literatura valenciana coetània.
(9) De vegades qualifica les
entrades com a cat., prova que el
mot no li devia resultar familiar.
(10) Sobre el qual vegeu
Gulsoy (1964:1356) i en aquest
mateix volum el treball d'Antoni
Picazo.
(11) De vegades Llombart
deixa de banda material de l'Escrig. Martí i Gadea normalment
no deixa res per verd: interprete
aquest fet com a prova que va
treballar primerament sobre
FEscrig.
Les obres lexicogràfiques valencianes del segle passat han merescut judicis poc
favorables de la major part d'estudiosos. Coromines només en salva el diccionari
d'Escrig ( 1851 ). Certament, el recull de l'advocat llirià té el mèrit de ser el primer amb
pretensions d'exhaustivitat, no presenta problemes de fonts, i com ha assenyalat el
mestre Coromines té un caràcter genial. Ja sabem que va buidar tots els vocabularis
valencians coneguts al seu temps: els dos diccionaris de Carles Ros (1739 i 1764), el
de Just Pastor Fuster i Tarongí (1827), i els dos de Lluís Lamarca (1839 i 1842). Estic
convençut que va tenir al davant el Diccionari de la Llengua Catalana (1839-1840)
del valencià Pere Labèrnia, però només hi poà els mots que li resultaven familiars en
el seu valencià.8
El vocabulari de Constantí Llombart (1887) ja és tota una altra cosa. La seva
concepció, ben correcta i oportuna, del valencià com a part del conjunt catalanovalenciano-balear, el seu "pintoresc" llemosí, l'emmenà apoar sense gens de precaució
en els diccionaris del Principat, principalment les diverses adaptacions del Labèrnia.9
Va ampliar considerablement l'Escrig amb materials de vegades de tipus enciclopèdic
-dades que arreplegava en les obres erudites de Carboneres, el Marqués de Cruïlles, i
altres-, amb els repertoris de pardals i peixos d'Orellana, i a més va tenir accés -i
sembla que els va aprofitar a fons- a materials inèdits, com ara el valuós vocabulari
-de més de 10.000 mots- de Josep Font i Piris, nat a Cullera.10
Joaquim Martí i Gadea, que havia començat a treballar sobre l'Escrig de 1851,
davant l'aparició del de Llombart (1887), degué decidir endarrerir l'aparició del seu
diccionari i aprofitar els materials d'aquell.11 El seu afany d'ampliar-ne el gruix
-segurament motivat per raons comercials- va perjudicar notablement la seva obra. El
maremàgnum de dades enciclopèdiques -geogràfiques, biogràfiques, etc.- pot desanimar certament estudiosos amb poca paciència. Aquells, però, que voldran -i
sabran- destriar els materials originals dels copiats, hi trobaran sorpreses nombroses
i valuoses.
149
JORDI COLOMINA I CASTANYER
Em sembla que perquè puguem ser objectius amb els nostres lexicògrafs
vuitcentistes no hi ha res millor que estudiar les seves obres d'una manera objectiva:
no limitar-nos a agafar quatre mots a l'atzar i tractar de demostrar-ne el caràcter
"fantasmagorie", sinó estudiar trossos complets dels diccionaris. Això es el que
pretenc fer ací.
Vegem comparativament totes les entrades d'Escrig, Llombart i Martí Gadea
-acarades amb el Labèrnia- començades per aix- (complete les dades amb les variants
que trobem començades per eix-):
ESCRIG1851
LLOMBART 1887
MGADEA1891
LABÈRNIA 1839
aixa
— . .
[eixàbega]
[Eixàvia]
aixada,-eta
aixada de pent
aixadar,-ada
-ant,-at
aixagualls
aixaguar,
-ant,-at
aixalma
[eixalmar,
-ant, -at, -er, -ó]
[Eixalo]
[xaloch, jaloch]
aixam,-et
aixambrar
[eixamorar,
-ant, -at]
[eixamplar]
aixa
mestre d'aixa
[eixàbega]
[Eixàvia]
aixada,-eta
— ..
—
aixada de perit
aixadar,-ada
-ant,-at
aixagualls.
aixaguar,
-ant,-at
aixalma
aixalmar,
-ant,-at,-er
[Eixalo]
[xaloch]
aixam,-et
aixambrar,-at
aixamorar(se),-a,
-adet,-ant(se),-at
aixa (arrere!)
[eixamplar]
aixa12
mestre d'aixa
aixàbega
Aixàbia
aixada,-eta
aixadeta de reg
aixadeta de jardiner
-ella,-elleta,
-elliua,-adoner
aixa de pent o pich
aixadar,-ada,
-ant,-at
aixagualls
aixaguar, -ament
-ant,-at
aixalma
aixalmar,
-ant,-at,-er
Aixaló
aixaloch
aixam,-et
aixambrar
aixamenar
aixamorar(se),-ada,
-adet,-ant(se),-at
aixa (arrere!)
aixamplar,-e
aixa
mestre d'aixa
aixàr,-ador,
-ant,-at
-
àixar,-ador
-ant,~at
-
•
-
aixafflugues
aixar,-ador(s),
-ant,-at
aixara
aixaraca
aixada
aixadeta
aixadella,-ell
aixadó
aixadada
aixaugar
aixaloch
aixam
aixambrar
aixamanarse
aixamorar
-at
aixamplar(se),-ador,
-ament,-as,-at
(12) Assenyale amb negreta
els mots que apareixen en Fullana
Mira (1921), el qual es va basar
en el diccionari de Martí i Gadea;
vegeu per exemple aixadeüa i
aixovar, que manca en Escrig i en
Llombart.
Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i com a dialectale g
ESCRIG 3.851
[eixarop]
[eixarretar]
aixeixa
aixella
[eixelleró]
[eixem]
[eixemplar, -e]
[eixercici, -it, -itar]
[eixeringal
aixeta
aixetar.
-ant.
així
així-ls
així m
aixi mateix
[gi menea]
aixina
[eixcngner]
¡eixir...|
LLOMBÀRT 1887
[eixarop]
[eixarretar]
aixeixa
aixella,-es
[eixelleró]
[eixem]
[eixemplar, -e]
[eixercici, ~it,-àr]
[eixeringal
aixeta
aixetar
-ant.-at
així
així-ls
així-m
aiximateix
aixina
aixinamateix
[eixenguei'l
[eixir...]
ai.xís
aixismaTcix
això
| eixoharj
aixorea
aixoi'dar.
-amem,
-ant.-at
aixòrdre.
això
leixobar]
aixona,-cs
-eta.-etes
aixòrca.-tjues
aixordar(se),
-anient.
-ant.-ar
aixòrdre.
MGADEA1891
aixardor,aÍxerdor
aixarop
aixarretar.aixerretar
[eixerrir-se]
aixaus (CAT.)
aixecar,-ador,-ament,
-ant,-at
aixeixa
aixella,-es
aixelleró,aixilleró
aixem
aixemplar,-e
aixercici,-it,-itar
aixeregar,-anf,at
aixeringa,-ada,-ar
aixerri
aixeta(tonclls...)
aixetar (ANT)
-ant.-at
així
així-ls
aixi-m
aiximateix
aiximenera
aixina
aixinamateix
aixinguer
aixir.-ida
a ix is
aixismateix
aixiu
això
aixobar
aixona,-cs.
-ela.-ctes.-iua
aixòrca (ANT)-ques
aixordar(se) (ANT)
-ament.-adamem.-ant,-antísej.-at
aixòrdre. "
LABÈRNIA 1839
aixardor
aixarop,-ar,-ment
aixarrahit
aixaus
aixecar(se),
-ament
aixella
aixelleró.
aixadagat
aixerri.-is
aixeta
aixatar.-able.aixetar
axí
aixanguer
axis
axò
aixorca
aïxordar(se)
JORDI COLOMINA I CASTANYER
ESCRIG 1851
LLOMBART 1887 MGADEA 1891
LABERNIA 1839
-ent, -gut
[eixobar]
-ent,-gut
[eixobar]
aixovar
aixugar,-o
[eixugada,-ador,
-amans, -ó]
[eixut]
aixugar,-ada,
-ador,-amans,
-ant,-at,-ó,
aixut
-ent,-gut
aixovar (subs.),-et
aixovar una mina
aixovar un pou
aixovada,-able,
-adament,-adet,
-adíssim,-ador,-adot
-anient, -ant(se),-at
aixugar,-ada,
-ador,-amans,
-ant,-at,-ó(net)
aixut(et)
aixugar(se)
-ador,, -amà
-at
aixut, -esa
Aquest quadre ens permet comprovar el mètode de treball de Martí i Gadea.13 Hi
distingiré diversos apartats:
1. El mecanisme principal d'obtenció d'entrades noves és el recurs a la pronúncia
popular. A partir de mots que ja apareixen en Escrig i en Llombart com ara
eixàbega, Eixàvia, eixalmar, Eixalo, eixamplar, eixarop, eixarretar, eixelleró,
eixem, eixemplar, eixercici, eixeringa, eixir o eixobár, obté noves entrades
començades en aix-: aixàbega, Aixàtiva, etc. 1 4 Cal dir que aquest procediment
ja l'empraven Labèmia: aixaugar, aixaloch, aixam, aixamorar, etc. i Escrig:
aixaguar, aixam, aixetar, aixordar, aixugar.
2. Un altre recurs és la formació de derivats. Martí i Gadea obté així aixaguament
i aixoniua.
3. Quan pren un mot de Llombart i no li resulta familiar hi afig la indicació
ant(ïcuado, antiguo): vg. aixetar, aixòrca i aixordar.
4. Explota més a fons encara que Llombart les fonts lexicogràfiques catalanes.
Podem veure com Labèmia ha estat -probablement- 15 el model copiat en casos
com: aixadella, aixaloch, aixamenar, aixamplar, aixardor, aixecar, aixeregar,
aixerri. Tanmateix hi podem distingir diversos matisos:
4.1. El mot de Labèmia és copiat, però com que no li sembla valencià l'acompanya de la indicació cat(alán):16 aixaus l o premi que dóna als que fan pujar la
dita en los encants qui-s queda la pessa. Prometido' (Labèmia 1939); aixaus 'm.
pi. cat. Adehala: aumento o exceso que se da en las compras y ventas de ropas
u otros. V. Afegitó, Remijó y Repeló' (DMGad).
4.2. Pren el mot del Labèmia però l'adapta a la seva pronúncia: aixamanar es
transforma en aixamenar, aixardor es reproduit així i en la variant que li era
més familiar aixerdor, aixadagat li fa venir a la memòria el seu aixeregat}1
(13) Ja es veu clarament que
si el diccionari de Llombart és la
segona edició del d'Escrig (no pas
la tercera, car Sa de 1871 fou una
reedició de la de 1851) el de Martí
Gadea n' és la tercera.
(14) En el cas dels arabismes
la forma en aix- ha estat adoptada
com a normativa: aixovar (DFabra) aixàvega, aixarop (DCVBj.
(15) Segurament no la primera edició (1939-1940), que és
la que jo utilitze, sinó alguna de
les edicions deia darreria del segle
xix o encara de primeries del xx.
He comprovat que p.e. el mot cardaire 'm. cat. zool. Raya: pez'
(DMGad) manca en les edicions
vuitcentistes del Labèrnia (1868,
1888) i en canvi sí que apareix a
l'enciclopèdic de Salvat en tres
volums, sense data, però que em
sembla que és de 1905.,.
(16) Mecanisme bastant
usual també en el diccionari de
Llombart, d'on el degué pendre
Martí i Gadea.
(17) Martíi Gadea també enregistra eixeregar-se de set.
Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i com a dialectòleg
4.3. Agafa el mot de Labèrnia però introdueix alguna matisació en el sentit. És
el cas d'aixecar. Labèrnia defineix aixecar(-se) simplement com a 'alsar(-se)'
i només dóna el derivat aixecament 'la acció de aixecar o aixecar-se; sedició,
sublevado'; en canvi Martí i Gadea escriu: "aixecar. Alzar o levantar, hablando de edificios", "aixecament. Alzamiento o levantamiento" , "aixecador. El
que alza o levanta", "aixecant. Levantando" i "aixecat. Alzado o levantado
desde el suelo". Em sembla evident que els comentaris "hablando de edificios"
i "desde el suelo" provenen dels coneixements de Martí i G, dea i són una prova
que aixecar encara era viu en valencià a la darreria del segle passat.
5. El recurs als mots fantasmes no sembla gaire productiu en Mt tí i Gadea. Jo
només n'hi sé trobar un cas: el castellà ajaraca ha estat adaptat com a aixaraca.
6. El darrer recurs és ei més important per a nosaltres: introducció de mots
pro vinents directament de Martí i Gadea. Fóra el cas deaiximenera i d'aixovar.
Escrig dóna gimenea i fumerai; Llombart només fumerai; MGadea a més
d'aiximenera enregistra eiximenera ïximenera.
El cas & aixovar és força interessant. Algú podria pensar que és un d'aquells
famosos mots fantasmes: aniria ben errat. Al DMGad trobem: "eixovar. Agotar
o consumir una cosa", "aixovar. Agotar: consumir, sacar, extraer o apurar el
agua u otro líquido hasta la última gota. // aixovar una mina. Agotar una mina,
extraerle todo el mineral. // aixovar un pou. Agotar un pozo: sacar toda el agua
que contiene", i afig nombrosíssims derivats: aixovada, -able, -adament, -adet,
-adíssim, -ador, -adot, -anient, -ant(se), -at. Ja és estrany c le si fos un mot
"fantasma" gosàs inventar-li una descendència tan nombrosa... Ens acaba de
convèncer del caràcter real del mot el fet que també l'usa en la seva magnífica
obra en prosa. N'he trobat dos exemples:
...y com aquella mina ["tocar els orguenets pels carrers"] segurament ja no
dóna aguiletes per haver-se eixovat del tot... (A I, 88)
.. .la nostra llengua té un repertori tan gran, que no-s fàsil poder eixovar4o en
molt temps (Ens., acabament; frag. reprod. per A, Domínguez).18
^ ' ^ a ^ e r e b u t J a r Fetimologia dfeixovar que proposa el DCVB: "del val. aixuar (=
84).
eixugar) amb contaminació del subs, aixovar"}9 És possible que hi haja hagut
(19) Verb que Maní Gadea encreuament amb el substantiu aixovar. Però no es tracta d'una alteració ú'eixugar,
(18) A Domínguez (1981'
també usa: "s'aixuà un poch la
roba" (AI 30)
(20) "Una variantd'eixaugar
amb el sentit <i"exhaurir'sembla
usar-se en la forma eixovar a València (dice, de MGadea)" i dóna
la cita dels Tipos que hem reproduït supra (DCor, III, 248 b 1822).
S .l l í 0, , -, v e
^
, eixau ar
™
8 >
c o m n, a
,
,
_, T
\ ™
- o n
observat amb encert Joan Coromines/"
.,
153
JORDI COLOMINA I CASTANYER
EL VOCABULARIO VALENCIANO-CASTELLANO
EN SECCIONESDE
1909
Aquest vocabulari, "el más completo de los publicados hasta el dia" com s'afirma
a la portada, a gosades que és com han dit molt encertadament Colón-Soberanas un
plagi del Vocabulario Valenciano-Castellano dividido en grupos para facilitar la
memoria de las palabras en él contenidas, Valencia, 1864, obra del vigatà Miquel
Rosanes, "director de la escuela pública superior de Sueca";23 no sense ironia Martí i
Gadea qualificava el seu llibre de "novetat".22 Però això, que és cert, no és tota la
veritat. Ben cert és que Martí i Gadea pren com a base el treball de Rosanes, però hi
afig nombrosos materials nous. Són novetat les seccions següents:
I a "Los días de la semana" (p. 7),
2* "Los meses del año" (p. 7),
3 a "Fiestas principales del año" (pp. 8-9), entre les quals trobem: la Mare de Déu
Canelera, la Verge;del Roser, Sent Xotxim [grafiat Sen Jogim\,
a
4 "Nombres de personas" (pp. 9-15), entre els quals: Agna, Barbera, Bertomeu
[grafiat Bertomeu, i doncs amb e tancada], Betriu, Eulària, Gecint, Guisabel
[qualificat com a "popular"], Marian, RafeL.,
"Alhajas,
ornamentos, vasos sagrados, imágenes y demás cosas pertenecien11'
tes a la Iglesia" (pp. 58-64),
20 a "Nombres de pueblos y sus habitantes", pp. 98-125), noms dels pobles
valencians i gentilicis corresponents, p.e. "Agna s -Annüi.stgncier, -ra.
annense..."; entre els quals: Alcàntera, Almedíxer [gr. Almedígerj, Ayòder,
••Bériéjúcer, Benijòfer... ••,-.': •
21 a "Partes del mundo, sus estados, capitales y habitantes" (pp> 126-131),
22 a "Números romanos" (pp. 131-132),
-• - .
23 a "Numeración arábiga" (pp. 132-133),
24 a "Monedas antiguas y modernas de esta región" (pp. 134-136), com ara doset,
treset, qué, huité, dihuité, gosset, aguileta...,
•25a- "Refranes" (pp. 136-183), part intéréssantíssima, p.è. "al peixcador de canya,
la fam Y escanya", "en lo pla del Moímell, la marsegüera és moscatell", "ni
menjar sopes sense cullera, ni porta sense polleguera". "no hia pijor esquerda
que la de la mateixa fusta", "qui bé estiga. que. no-s moga, meneje, abellugue
o s o rolle"...
Però lins i tot en els capítols que copia de Rosanes la tasca de Martí i Gadca no es
limita a "plagiar". No deixa per verd res del seu model, però el corregeix, el completa
i l'amplia bona cosa. En alguns casos l'eixamplament arriba quasi al cinquanta per
cent, com podrem comprovar tot seguit comparant el grup 9è de Rosanes ("De los
animales volatiles") amb la 14'' secció de Martí i Gadea ("Animales volátiles"):
:.. (21) Aquest vocabulari ha
estat reeditat en facsímil en els
Quaderns de Sueca, VII, Sueca,
Juny 1985, pp. 163-180. Sóbreles
idees pedagògiques renovadores
de Miquel Rosanes, que no era ni
de bon tros "apitxat" com suposen
sense cap fonament Cotón-Soberanas (1986: 169), sinó nat a Vic
el 18 de juliol de 1819, vegeu l'article de J. V. Aznar (1985).
(22) Pot. a haría ïenia el bo
de Mart:' ! Gadea pe; a gosar afirm.u que"cieenio> C'fin, con està
ubnta interpretar lo-» cíeseos de ía
inmensa mayoría de los naturales '
de mustio ¿nttgun remo* y para
ello hemos di\iüu!c el Vocabula- •
i ID en Secciones mr sJadqae so- hieiod,! sobran .'pieciar lossefio1iv< m.icMros y profesores de es-/
cuelas y colegios de ambos sexos,
y merecerá nin duda el agrado y
í a ^ i í del púbííLo"'.
154-
Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i com a dialèctòleg
MARTI I GADEA 1909
ROSANES 1864
agró
ártet
-(pollet del)
-chove
bequeruda
(garza)
(ánade)
(anadino)
(anadón)
(becada o chocha)
*còllvèrt
(ánade macho)
còrp
(cuervo)
esparver
estornell
(esmerejón
ó esparaván)
(estornino)
fòcha
gafarró
gall
(foja)
(pardillo)
(gallo)
guala
(codorniz)
(garza)
(ánade)
(anadino)
(anadón)
(becada ó chocha)
(picaza, urraca)
(moscareta, arandillo)
(jilguero)
(canario) '
(capellanas)
(cabezudo)
(caro,, especie de mochuelo)
(cogujada)
(especie de chorlito)
(palomo, -ma)
(ánade macho)
(corneja, choya)
(cuervo)
(autillo ó engañapastor)
(esmerejón 6 esparaván)
estornell
falda o *(fal)sía
falcó
foja
gafarró
gall
*gènna, *genneta
(estornino)
(vencejo)
(halcón, avión)
(foja)
(pardillo)
(gallo)
(avecilla, especie de
jilguero)
(codorniz)
(esparaván, esmerejón)
(ave fría, frailecillo)
(mirlo)
(mochuelo)
(oca o ganso)
(golondrina)
(lechuza)
(pajarel)
(mariposa)
(<"'e).
(pájaro)
(pajarilla, -tó)
.
(mirlo)
merla
musòl
(mochuelo)
(oca o ganso)
oca
oronclla IÍ oronda (golondrina)
(lechuza)
òvil a
palometa
(^mariposa)
pardal gran (uve)
(pájaro)
-chiquet
agro
ánet o *ánech
ánet (pollet del)
ánet jove
bequeruda
blanca
*buixquereta 6 busquereta
cadarnera o cagarnera
canari
^capellanes
*capsot
*caro
cogulla, -da
*colbit
colom, -ma
couvert
* Cornelia o *cuefn.eta
còrp
enganyapastors
esparver
guala ó *gual-la
•foliguer ó '•"voligiier
jndia
merla
inusòl
oca
oronella u oronda
ùvila ií *ùbilu
puixare.ll
palometa
pardal gran
pardal giquet
pardales
JORDI COLOMINA I CASTANYER
MART IIGADEA1909
ROSANES 1864
pato
perdigòt
(pato ó ánsar)
(perdigón)
perdiu
pichons
(perdiz)
(palominos)
poll
pollastre
(polluelo)
(pollo)
putput
rata penà
(albubüla)
(murciélago)
rosiñol
sarset
tauladí
ó taulahí
titòt
(ruiseñor)
(cerceta)
tort
(tordo)
trencapíñols
(qaebrantahueso
u osígrago)
(gorrión)
(pavo)
pato (pato ó ánsar)
perdigòt
perdihueta
perdiu
pijòns (sic)
piuleta
poll ó pollet
pollastre
pringa
putput ó *purput
* rat penat ó rata pena
reyet
roseta
rosinyol
sarcet
tauladí ó teuladí. -hí
terrerola
titòt ó *indiá, tito
*tordanja ó tordenja
tort
*totestiu ó *estiverol
trencapinyòls
verderol
*vigèch
(perdigón)
(perdigana, pollo de la perdiz)
(perdiz)
(palominos)
(aguzanieve, pizpita, motacila
[sic])
(polluelo)
(pollo)
(pinzón, -zón)
(albubüla)
(murciélago)
(reyesuelo [sic])
(cerceta jaspeada)
(ruiseñor)
(sarceta o cerceta)
(gorrión)
(terrera)
(pavo)
(tordella)
(tordo)
(pavo carbonero, monje, fringilago)
(quebrantahuesos ú osifrago)
(verderón)
(azabache)
Rosanes arreplega trenta-cinc noms d'animals voladors, dels quals trenta-tres es
troben al diccionari d'Escrig (1851), la seva única font, que es va limitar -i no va fer
poc- a buidar i a esíructurar-ne els materials per camps semàntics. Els únics mots
absents en el repertori del genial llirià (que he marcat amb un asterisc) són coll verd i
palometa 'mariposa'.23Però Rosanes no es limita a copiar Escrig sinó que introdueix
qualque variant, p. . taulahí, que manca en Escrig, on només trobem tauladíi teuladí;
i sobretot embastardéix F ortografia: ànet jove i rosinyol d'Escrig esdevenen ànet
chove i rosiñol.
Martí i Gadea quasi duplica les entrades: passa de les 35 de Rosanes a 64. Aconsegueix 29 entrades noves, i 17 variants24 o sinònims nous: en total 46 formes noves
enfront de les 35 de Rosanes. D'aquestes 46 n'hi ha 24 a FEscrig. De les 22 no enregistrades en F Escrig (marcades amb asterisc) en trobem algunes al diccionari de
(23) Escrig només arreplega
palometa com a 'palomica, -lla,
-ta'.
(24) Les variants són majoritàriament fonètiques: ànet/àmc,
buixquereta/busquereta,
falda/
falsia, guala/gual-la,
putput/,
purput, teuladí/teulahi, xoliguer/
soliguer; algunes representen canvis de sufixos: camella/cometa
(ultracorregida en cuerneta, cf,
quartina per cortina a la Marina
Alta i a la Safor, conseqüència de
la imitació de la pronúncia ciutadana quaranta en comptes de la
general coronta), oronella/oroneta. poll/pollet, tordanxa/tordenxa,
xenna/xenneta; canvi de gènere
en rat penat/rata penada i en el
radical en cadamera/cagarnera.
Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i com a dialecuYleg
Llombart (1887): cornella, rat penat, roseta, soliguer, tordanxaïîotestiu. La resta
apareixen per primera vegada25 en el diccionari de Martí Gadea de 1891:
(25) En la lexicografía valenciana, és clar.
(26) Llorente (1909: 306): "y
al caure-1 sol, cassadors destresia
joca van d'ànets silvestres/vora-1
barranch dels Algadins".
(27) A Callosa d'en Sarrià, a
la Marina Baixa, encara és viu fer
l'ànec 'fer l'ase*. Segons el DCVB
es diria ànec a Benassal, Sueca,
Xàtiva, Alacant i Elx; però Coromines (DCor) només troba a Sueca - i fossilitzat en toponímia- la
Mola dels Ànets.
(28) Vegeu més informació
sobre aquest ornitònim i també
sobre la buixquereta, el caro i la
xenna en Colomina (1991).
(29) He arreplegat andià
'titot' a la Marina Alta.
(30) Sobre aquesta variant
xoliguer de la Marina Alta, que
Sens dubte deu ser una recialla de
la repoblació mallorquina setcentista, resultat d'un encreuament
entre el mall. xoriguer i el va!.
soliguer, variants totes dues de
l'antic soriguer, vegeu Colomina
(1986: 672).
ÀNEC, Escrig ÏDLlomb només donen ànet, la variant etimològica, el darrer amb
cita del Palmireno. Ànet és també la forma que trobem en M. A. Orellana (1795: 7), i
la que emprà Llorente.26 Al DMGad "ànec, zool. anade. V. ànet" i "aneguet V.
anedef'P
BITXAC. Al suplement del DMGad trobem "vigèch [llegiu vitxèc] zool. azabache: pájaro cuyo nombre toma de su canto".28
BUIXQUERETA. En DLlomb trobem només busquereta i rnuixquereta. Al
DMGad: "buixquera, buixquereta. f. zool. Moscareta. V. Busquereta y rnuixquereta!
Arandillo".
CAPELLANA. 'pájaro de plumaje obscuro, con una especie de bonete en la
cabeza, y muy parecido a la cogujada' {DMGad).
CAPSOT. 'pájaro algo menor que la cogujada, de color obscuro y cabeza muy
abultada' (DMGad).
CARO, 'ave nocturna, especie de mochuelo, que da gritos lastimeros al amanecer y al anochecer, y habita en terrenos montañosos'{DMGad).
CÒLBIT. 'ave, variedad del chorlito, algo menor que la cogujada, con manchas rojas en la cabeza y el lomo, y amarillas en las alas; anida entre la broza de
las márgenes' (DMGad, el quai també enregistrava la variant xdlbit: "jòlbit, V.
cdlbif).
INDIA, 'ánsar o pato. V. tito? (DMGad).29
PURPUT. "purput, V. putpuf (DMGad).
XENNA. Genna: 'especie de pájaro, menor que el jilguero, de color ceniciento;
sin duda se le llama así en las montañas de Alcoy, donde abunda, por su canto
gangoso'(DMGad, que també enregistra la variant xena: "gêna, V. gènna").
XOLIGUER. "joliguer, V. soliguer" (DMGad).30
Els exemples anteriors ens permeten comprovar que Martí i Gadea no es limitava
a copiar els seus models, sinó que també treia profit, dels seus coneixements. Les
definicions de mots com ara capellana, caro, còlbit, vitxecoxenna, amb les referències
localitzadores ("en las montañas de Alcoy"), les comparances amb altres ocells i les
propostes etimològiques ("cuyo nombre toma de su canto", "por su canto gangoso")
mostren ben a la clara que no són mots copiats d'altres diccionaris, ni són cap dels
famosos "fantasmes" que tant han esearotat alguns dels nostres estudiosos.
157
JORDI COLOMINA I CASTANYER
JOAQUIM MARTI I GADEA COM A PRECURSOR DE LA DIALECTOLOGIA
VALENCIANA
No són solament les circumstàncies de la seva biografia les que ens poden explicar
V ampiaría dels seus coneixements sobre els parlars valencians del seu temps; calia
també una gran capacitat d'observació i un excel·lent sentit de la llengua, coses que al
meu parer posseïa a bastament Martí i Gadea. Però tanmateix convé recordar que
estigué en contacte durant prou temps amb bastants maneres de parlar el valencià:
desset anys al seu Balones natal (el Comtat de Cocentaina, 1837-1854), onze anys al
Seminari Conciliar de València (1854-1865), deu a la Marina Alta (Pedreguer, Dénia
i sobretot, ja com a rector, a Senija, 1867-1876), dos a Anna (la Canal de Navarrès,
1876-1878) i trenta-vuit anys, fins a la seva mort, a Mislata, d'on fou rector (18781916).
Notícies del parlar aícoià
Nat al Comtat de Cocentaina, se sentia, però, i s'afirmava ben sovint en la seva
obra com a "alcoià", o més aïna "de les muntanyes d'Alcoi".31 Amb l'excepció de la
breu nota de Ca vanilles32 em sembla que és Martí i Gadea el primer c[uc IR una bona
descripció de la pronúncia alcoiana de les aa finals com a ee obertes.33 En YEncisam
(pp. 399-400) ja escarneix la pronúncia alcoiana:
El Pardalot d'Alcoy.-¿D'ahon bolè?-Del barranc del Sínc.-¿Y com és que
caigué y es féu a trosos?-Perquè li faltave la eue."; "En Alcoy els cheus.-¿Has
vist la cuque fee?
(31) "Nosatros els comarcans d'Alcoy..." (Tip I, 160).
(32) A. J. Cavanilles (1797:
196) afirmava que: "las aa finales
,, .tindré caràcter festiu y ser satisfets y de la búllè com dihuen ells ["los gèus o suenan allí [a Alcoi] como ee, y
alcoyans"}; "La Cuqué Fee, com dihuen els alcoyans a l'antiga..."; els alcoians así sueirarotAe, ame, done en vez
reben el sobrenom de xeiïs "per la deixà o tonet que fan quant parlen, els quals de rocha, ama, dona ".
(33) Vegeu sobre aquest fesemblen prou al cant del teulaí».
nomen d'assimilació vocàlica Colomina (1985: 75-80).
(34) Cosa potser lògica, si
Si en la descripció del parlar alcoià s'endevina una certa ironia, no hi veiem,
pensem, en la seva simpatia per les
34
emperò, cap estigmatització. No trobem la mateixa actitud pel que fa a l'assimilació coses alcoianes.
de la -afinala la o tònica, pròpia de diversos parlars valencians del sud del riu Xúquer,
(35) El pare Lluís Fullana
(1915: 20-1), nat a Benimarfuîi
que considera -injustament al meu parer- pronúncia "basta":
(el Comtat de Cocentaina) i seguidor en molts aspectes de F obra
El to o deixà dels de Cocentaina és prou bast en lo parlar - - - puix empleen moltde Martí i Gadea, també consideel diptongo de oa en los finals de les paraules en -a, fent-la casi o, però una ò tanrava la generalització de o oberta
final "un gran defecte".
grave com la del burro quant brama (Tip I, 2Í2)35
I en els Tipos y modismes (1906, pp. 20, 62 i 100):
Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i com a dialèctòleg
També pel que fa al lèxic trobem la indicació d'usuals a la comarca d'Alcoi:
"Pebreres o bajoques com dihuen per allí [en el "distrit de Cocentayna"] als
pimentons" (Tip I, 28);
"les figues de Pamis — són les negres o bacors, com dihuen en-les muntanyes
d'Alcoy" (Tip I, 86);
"tiramanguer o alcabot
eixos dos noms donen en la comarca d'Alcoy al
ques vol ficar en tots los guisaos o cuynats" (Tip II, 169);
"les panolles o espigues, com dihuen en les montanyes d'Alcoy" (Tip II, 299).
El parlar de la Marina Alta
En I'obra-de Martí i Gadea trobem les primeres referències conegudes al caràcter
mallorquí dels costums i el llenguatge de molts pobles del Comtat de Cocentaina i de
la Marina Alta. Ja en YEncisam (1891: 401) trobem; "En la vall de Seta, els mallorquins y garruts". En el Tipos y modismes (I, pp. 29 i 97-98) parla de la "mallorquinitat" dels nadius de Pedreguer i de la semblança del parlar dels pobles de la Vall
de Seta amb el dels "mallorquins" de la Vall de Gallinera:
Els bosals de Pedreguer. En eixa vila del Marquesat de Dénia, se posen ells
mateixos el mot o malnom de bosals, que equival a sencills o planots, però
únicament se ' Is pot aplicar en gineral - - - y sobretot al llenguage, que conserva
moltes reminiscències del mallorquí, com a que descendixen casi tots ells de
Mallorca. (...) Els garruts de la vall de Çeta. S ' aplica com un mot burlesch als
habitants de Fageca, Tollos y Famorca, de dita vall, perquè'n son lenguaje y
costums semblen molt als dels valls de Gallinera, Ebo, Laguar y Castell de
Castells — parien també molt mal — són prou arreu en lo parlar.
(36) Fenomen que anys després arreplegarà À. M. Alcover
(1908: 278) presar (per presó),
professor (per processó) i traurer
(per traure) a Benissai hòrmr (per
home) al Marquesat de Dénia.
(37) Vegeu sobre aquestos
fenòmens Colomina (1984).
És força interessant el text del "Sermó de Sen Cayetano" atribuït al rector de
Famorca i inclòs en els seus "Sermons sense Ave Maria" (Encisam, pp. 503-508). Hi
trobem documentats per primera volta fenòmens com ara la pronúncia ultracorrecta
d'una -r final antietimològica36 en mots com ara alcalde* ("per voier-me quedar a
dinar en casa de Valcàlder", p. 505); un curiós imperatiu encara en -au ("contentanse, pues, en lo que vos donen", p. 503); diftongació de o- àtona inical: auvelles (p.
505); i generalització de la reducció vocàlica de en-, es- i eix- inicials a an-, as- ïaix:
astor, aneara, Asglésia, anguany passat?1
159
JORDI COLOMINA i CASTANYER
EI parlar de la ciutat de València
Martí i Gadea no tenia un concepte massa positiu del parlar del cap i casal. En una
nota justificadora del seu ús de la forma coronta escriu: "excepció de València, casi
ningú diu quaranta, sinós coronta, y ja és sabut que-n la capital es parla el valencià
molt adulterat o siga mitj castellà" (A 1,157). Justifica així la seva preferència per la
forma calbos: "calbos, s'escriu y pronuncia en casi tot Tantico revue, llevat de València y l'horta, ahon confundixen molt la B y la V; calvos és castellà" (A I,156). En
una altra nota, que com les dues anteriors apareixen al final del primer Apèndix o
afegitó als Tipos y modismes (1906) es demana on és que es parla millor - i sembla que
no creu que siga a la capital:
El poble indocte y gran part del docte o ilustrat de les tres províncies, diu
gineral y ginerós, igual que-n València y l'horta diu mere, oliva, malaena-y..
maganya, per darrere, òbila, madalena y llaganya. ¿Qui, puix, parla millor?
(AI, 156).
Pel que fa al lèxic, ben sovint dóna dos geosinònims, normalment el propi del
valencià meridional i el del centre del País. En veurem un bon grapat en un apartat
posterior. Done ara alguns casos en els quals hi ha referència explícita a València:
arropo confituraque dihuen en la capital (Tip. ,1,15)
pandorgues o simbombcs, com dihuen en València (Tip I, 118);
se n'ixqué ella: ensagristada [= segrestada], o per Yoficialat com dihuen, en
València (Tipil, 283);
llevat de València y la sehua vega, en la que^n lloch de bacores dihuen figues
flors, que equivalen a lo mateix (A I, 130);
pintat de pigota o ratat eom dihuen en València (TES, 170). .
Notícies d'altres varietats socials
Les observacions de Martí i Gadea no es limiten a la variació geolingüística;
també hi trobem qualque referència al parlar dels ancians: "des de la primera tnitat del
sigle xix que ve donant-se, entre atres, eixe nom ["el número cent"] a lo que els vells
dien la secreta, Vescusat, èlcomú" (Al,85); i al dels jóvens: "pífies o planjes [llegiu
planxes], com dihuen ara" (A I, 66). També fa esment de mots "pagesívols":
Els conills de Porge [= porxe]. Així nomenen encara en València als antichs
velluters o teixidors de seda, per tindré el teler regularment en el porge o
andana, que dihuen els llauradors ( Tip I, 55); postres o darreries, com dihuen
els llauradors (Tip I, 74); els llabis o morros, que dihuen els. llauradors (Tip
11,18).
Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf
i coma
dialectòleg
La variació sinonímica en l'obra de Joaquim Martí i Gadea
Conscient de la necessitat de fer-se entendre de tot el seu públic -ell només pensava en els valencians- sovintegen a bondó en la seva prosa les parelles de sinònims.
De vegades són dos geosinònims:
abaejo o bacallar (A I, 136)
ahastidors o recovers (A I, 109)
ampolla o barrai (Caps, 69)
atobons o. rejoles {Tip I, 333)
barallar-se o renyir (A I, 7)
blat o formem (A II, 68)
brega o rinya (Tip II, 250)
bucs o colmenes (Tip I, 110)
cambra o andana (Caps, 110)
cava o alcavó (A I, 57)
áacsa o /KIBÎJ r w e r (Tip 11,299)
ferrament o ferramenta (Tip II, 143)38
fill únich o povil (TES, 40)
golosos ó llépols (A II, 67)
liebre a Hebra (Tip l, 25)
Homes o cabeços (Tip I, 385)
milojes y cajerulos [— milotxes i catxerulos]
(À'l, 26)
mullar o swcar (Tïp I, 150)
ardí o cîvâ (A II, 68)
orellals o arracades (Tip 11,237)
orandelles U oronetes (A I, 73)
oroneta u orandilla (Ens. 429)39
posteses ocastanyetes (Tip II, 178)
refredat o costipat (A II, 74)
reixiw o rosa (Cud., 17)
revel-la o serenata (Tip I, 85)
sarvajo I fardajo {= sarvatxo ifardatxo] (Tip
1,203)
tendes o tavernes (Caps, 63)
ventall o palmito (Ens, 493)
vi'íete o coents (Tip I, 158)
ximenera o fumerai (A I, 27).
D'altres vegades es tracta de dues formes coexistents, una més arcaica (i quasi
sempre genuïna) i l'altra més moderna (a voltes manlleu del castellà):
(38) 1 continua amb ironia:
"com vullguen, pues el mateix
conte mos ié que siga mascle com
femella".
(39) La variant orandilla és
la pròpia de Balones, el seu poble:
notícia que dec a l'amabilitat de
l'amic Josep Tormo.
almerç o ganancia (TES, 65)
de baldraga o gorra (A I, 36
boig o loco (A II, 129)
darrer o últim (Tip II, 161)
dides o mares de llet (A II, 106)
espentar-se o rempuíxar-se (Tip I, 77)
estalviats o econòmics en no gastar (TÍ/? I,
238)
/«m o guano (A II, 51)
/<?¿to o /oca (A I, 50); folls o locos (Cud., 6)
/avar o sementeri (Caps, 54)
fronteres o fajades [= faixades] (A I, 95)
llevantances o calúmnies (A II, 17)
maniconi o loquera (A I, 146)
novensans o recen cásate (A I, 84)
el menjar o recapte (Tip 11,264)
o//a ufe cam I putxero (Ens. 486; A, I, 1323)
orage o fempj (A II, 50)
pis o ,sò/ de terra (All, 121)
sinahuetes o brialets (Tip I, 96)
surtidor o ETM/¿ (A I, 57)
fesw o erts (ï/p I, 208)
trona o príüpií (A I, 99)
161
JORDI COLOMINA I CASTÀÍNEYER
O simplement són variants estilístiques:
amostren o ensenyen (Tip 11,230).
bla o moll (Tip II, 46)
\...
butses [=butzes] o budells (Tip 11,129)
caixa o ataüt (A I, 82)
cop o caramull (A I, 81)
mijom o mitj dia (A II, 122)
saladuries o saladurés de carn y peix (A I,
144) trellat o'ficüsi (AII, 73)
De vegades no es tractà de dos sinònims, 'sinó de l'explicació d'un terme que se
suposa desconegut d'una part dels llegidors:
alcavó oforat(Tip I, 174).
coquïller o criat del forn (Tip I, 32)
jfef o aixada estreta (Tip 1, 111)
fresa oporqueria (A I¿ 104)
prohom o preador de terres (TES, 65 i 88) -,
'- ;
,
.
En algun cas decideix fer el comentari al mot que començava a envellir en fornia
de nota: la truyta dels hous ("tortilla en castellà", Cud., 43).
INFLEXIÓ'HNA^ ^
Esperem que el nostre treball contribuèixcà a enaltir la memòria d'un valencià
^bastant desconegut de les darreres generacions- que va esmerçar tots els seus
esforços en el recobrament del nostre tresor lexicogràfic i folklòric, i a despertar
Finieres dels estudiosos per la seva obra.
JORDI. COEOMÏNAI CASTANYER .
Universitat d'Alacant
•l&ï
Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i
comadialèctòleg
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
ALCOVER, À .
M. (1908) «Una mica de dialectologia catalana», BDLICIV, pp. 194-
303.
J. V. (1985) «L'ensenyament de l'Aritmètica a l'escola de Miquel Rosanes
(Sueca, 1859)», Quaderns de Sueca VII, pp. 27-46.
CAVANILLES, A. J. (1979) Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, población y frutos del Reynos de Valencia, II, València.
COLOMINA I CASTANYER, J. (1984) «El parlar de la Marina Alta», La Relia 4, Elx, pp.
37-54,
— (1985) L'alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística, Alacant, 1985, pp. 7580.
— (1986) «Mallorquinismes a Tàrbena i a la Marina Alta», Actes del Vil Congrès
Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, PAM, p. 672.
— (1991) El valencià de la Marina Alta, València, Generalitat Valenciana.
COLÓN G. & A. J. SOBERANAS (1986) Panorama de la lexicografia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana.
DOMÍNGUEZ MOLTÓ, A. (1981) Martí Gadea. Su vida y su obra, Alacant, CAPA.
ESCRIG, J. (1851) Diccionario Valenciano-castellano, V.: Pasqual Aguilar, 900 pp.
[N'hi ha una segona edició, V.: P. Aguilar, 1871, idèntica a la primera, només
canvia la data: és la que use.]
FERRER PASTOR, F. (1.980) Diccionari de la Rima, València, 2a edició.
FULLANA MIRA, L. (1915) Gramática elemental de ta llengua valenciana, València,
Domènech.
— (1921) Vocabulari ortogràfic Valencià-Castcllà, València; reed. façs. València,
GAV, 1979).
FUSTER I TARONGÍ, J. P. ( 1827) Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron
hasta nuestros dias, V. LA ics pp. 313-350 del segon volum conté un Breve
vocabulario valenciano y castellano de las voces mas obscuras ó anticuadas.]
(N'hi ha reed. facs. París-Valencia).
GULSOY, J. (1964) "La lexicografia valenciana", Revista Valenciana de Filología VI
(1959-1962), pp. 109-141.
LABÈRNIA, P. (1839-1840) Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia
castellana y llatina, Barcelona, Hereus de V. Pla.
LAMARCA, L. (1839) Ensayo de un diccionario valenciano-castellano, V.: J. Ferrer de
Orga, 55 pp. (N'hi ha reed, facs, París-Valencia, 1980).
— (1842) Ensayo de un diccionario valenciano-castellano, V.: J. Ferrer de Orga, 70
AZNAR,
PP(1887) Diccionario valenciano-castellano de J. Escrig, 3"ed. corregida
y aumentada con un considerable caudal de voces, frases, locuciones, modismos,
LLOMBART,C,
163
JORDI COLOMINA I CASTANYER
adagios y refranes, de que las anteriores carecían, y precedida además de un
nuevo prólogo, la biografía de su autor, y un Ensayo de Ortografía lemosinovalenciana por una sociedad,de literatos bajo la dirección de D. Constantino
Llombart, V.: Pasqual Aguilar, 1231 p. (N'hi ha reed. façs. París-Valencia, 1987,
en dos volums) (= DLlomb).
MARTÍ I GADEA, J. (1891a) (Novísimo) Diccionario General
Valenciano-Castellano.
El mas completo de los publicados hasta el día, que comprende los términos
literarios y del len-guaje usual en su sentido propio y figurado, las voces usadas
en las ciencias, artes y oficios, los nombres propios de historia, geografia,
biografía y mitología, y las locuciones, frases y refranes usados en el antiguó
reino de Valencia, V.: Josep Canales Romà, 1975 pp. (= DMGad).
— (1891è) Ensisám de totes herbes ó ensart de cansons valensianes y castellanes,
refrañs, dichos ó sentensies, endevinalles, brindis, coloquis, cuentos, sosuíts,
sermons sens Ave-María, anecdotes, chascarrills, modes de mascles y de femelles
y costums del temps d'abans y del d'ara. L'àrreplega y trau a llum unafisionat...,
V. 550 pp. la part valenciana. (=Ens.).
— (1892) Caps y senteners. Brosa casera mesclada en retalls de sastre, versos de
pipa y fana, y algunes cansons a la valenciana y a la castellana. Segon part del
"Ensisam de totes herbes", V. 206 pp. (= Caps).
— (1904) Burrimaquia alicantina, V., 50 pp. (= Burr.).
— (1906a) Tipos, modismes y coses rares y curioses de la Terra del Gè, arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de tot lo d'ella, V., 410 pp.
(~Tipl).
— (1906Z>) Apèndix ó afegitó als Tipos, modismes y coses rares, V. 166 pp. (= A I).
— (1906c) Segon afegitó als tipos, modismes y coses rares, V., 140 pp. (= A II).
— (1908) Els Cudolets. Lligenda nova forrada de vell. Copiada del natural per un
sarvajo..., V. 46 pp. (= Cud.)
— (1909) Vocabulario valenciano-castellano en secciones. El. mas completo de los
publicados hasta el día, V.: Antoni López i Companyia, 186 pp. (= VMGad).
— (1918) Segon part de Tipos, modismes y coses rares y curioses de la Terra del Gè.
Arreplegades y ordenades per en Jogim Marti y Gadea, Retor de Mislata, V., 335
pp. (= Tip II).
— (1981) Tipos d'espardenya y sabata, éd. a cura d'Adolfo Domínguez Moltó,
Alacant, 171 pp. (= TES).
ORELLANA, M. A. (1975) Catalog y descripció d'els pardals de l'Albufera de València,
València, (reed. façs. Lletra Menuda, Sueca, 1972).
Ros, C. (1739) Breve diccionario valenciano-castellano, València: Josep Garcia, 134
pp.
— (1764) Diccionario valenciano-castellano, V.: Benet Monfort, 350 pp. (N'hi ha
reed. façs. París-Valencia, 1979).
•164—
Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i. coin a dialect òleg
M. (1864) Miscelánea que comprende: Io Un Vocabulario valencianocastellano (dividido en grupos para facilitar la memoria de las palabras en él
contenidas). 2o Apuntes para facilitar la enseñanza de la gramática en las escuelas de las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana,
V.: J. M. Ayoldi. [El Vocabulario ocupa les pp. 3-69; a les pp. 126-129 hi ha una
llista interessant de mots començats en f- Sembla que és una seguna edició ampliada, la primera fóra de 1854. Extrec la notícia de la revista Quaderns de Sueca,
VII, 1985, on es reprodueix en facsímil el vocabulari de M. Rosanes, pp. 164-180].
SANCHIS GUARNER, M. (1936) "Locucions tòpiques valencianes", BDLIC, XVIII,
Barcelona, IEC, pp. 1-21, 33-48, 83-100, 118-134.
— (1976) "Martí i Gadea, Joaquim", Gran Enciclopedia Catalana, Barcelona, vol.
IX, p. 647.
ROSANES,
165
ABSTRACTS
La retórica i la lingüística, 1775-1900
Rethoric and Linguistics, 1775-1900
Joan Solà
It is a well known fact that school manuals' of the 18th and 19th centuries centred on the teaching of
Rhetoric are closely linked with those geared towards the study of language in general and of Grammar in
particular. The article, based on the work by Marcet-Solà, shows the relevance of this especial relationship and
offers illustrative material from these manuals, restricted, like the work referred to, to the Catalan speaking area.
El llemosinisme valencià a la darreria del segle xix
The Valencian llemosinisme at the end of the 19th. century
August Rafanell
As this paper tries to show, the association between the terms Catalan and llemosí, traditionally used in an
indiscriminate way when mainly referring to Catalan, was clearly revised and corrected by the middle of the 19th
century both in Catalonia and the Balearic Islands, but not so in Valencia, where its persistence can be seen as the
clear expression of an outstanding form of local particularism vis à vis the raising linguistic Catalanism.
Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle xix
Linguistic attitudes of the Valencian lexicographers during the 19th. century
Lluís Alpera
Linguistic attitudes shown by the Valencian lexicographers during the 19th century do vary considerably
and range from Sánelo and Llombart's very positive views in favour of a standard norm, to the rather
uncommitted and more neutral position of Escrig, or the very negative outlook represented by Cabrera.
La repercussió de l'obra de Lorenzo Palmireno en la Filologia catalana
The use of Lorenzo Palmireno's Vocabulario (1569) by the catalan philologists from the 17th. to the 20th.
century
Joan Veny
It is always useful to set bounds to a semantic field when attempting to discuss lexical transmission. Once
our attention is phocused on the names of birds collected by Palmireno in his Vocabulario del Humanista (1569),
the influence of Belon, Gesner and specially of Joan B. Agnes becomes evident. On the other hand, it is also
evident that the Catalan lexicographer Pere Torra (17th century) used in a rather indiscriminate manner
Palmireno's work while assimilating in his Dictionnary words which on the base of their formal and / or their
semantic structure can not be considered as Catalan. Some of these words have been nevertheless accepted by
20th century lexicographers.
El diccionari valencià-castellà inèdit de Tomàs Font i Piris
The unpublished Diccionari valencià-castellà by Tomàs Font i Piris
Antoni Picazo i Jover
The unpublished Diccionari valencià-castellà by Tomàs Font i Piris is one of the most interesting works of
lexicography produced during the 19th century, not only because of its richness (it compiles more than 10.000
entries), but also due to the fact that the words listed offer a rich and representative sample of the Catalan
vocabulary used in this linguistic area.
El «Diccionario Valenciano» de Josep Pla i Costa: entre la descurança i el purisme
The «Diccionario Valenciano» by Josep Pla i Costa: between carelessness and purism.
Josep Martines
The Diccionario Valenciano by Josep Pla i Costa (18177-1890) is a bilingual Catalan-Spanish Dictionnary
left unpublished. The article attempts to outline the main characteristics of this interesting work.
Joaquim Marti'i Gadea com a lexicògrafi coma dialectaleg
Joaquim Martí i Gadea as a lexicographer and as a dialectologist
Jordi Colomina i Castanyer
The work of Joaquim Martí i Gadea, born in Alcoi, and mainly known as a folklorist as well as the founder
of Valencian Dialectology, has plenty to offer to the modern lexicographer.
168