2. Recull d`articles publicats a l`Agenda Llatinoamericana 1992-2013
Anuncio
Agenda Llatinoamericana mundial Recull D’ARTICLES PUBLICATS A L’AGENDA LLATINOAMERICANA DES DEL 1992 FINS AL 2013 1998 - 2003 COMISSIÓ DE L’AGENDA LLATINOAMERICANA MUNDIAL c/ Mestre Francesc Civil, 3, bxs - 17005 Girona Telèfon (34) 972 21 99 16 [email protected] www.llatinoamericana.org http://www.llatinoamericana.blogspot.com.es/ www.facebook.com/llatinoamericana.mundial Compaginació: Maria Llosent Impressió: Impremta Pagès (Anglès, Girona) Dipòsit Legal: GI-63-2013 ISSN per a l’edició en català: 2305-2384 Girona, març 2013 Índex temàtic de continguts Agenda 1998. Una pàtria en una altra pau Una pàtria en una “altra” pau, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Què és el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Àfrica a la nostra taula, Antoni Codina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Coordinadora d’ONG Solidàries de Girona, Josep Delàs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 16 17 18 Amèrica Llatina: sis vegades més violenta que la mitjana mundial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Anàlisi de conjuntura de l’ètica, José Comblin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els EUA: una cultura de violència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La meitat de la població mundial és urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cuba 1998: Un segle enfront de l’imperi, María López Vigil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Puerto Rico: a cent anys de 1898, Rafael Bernabé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El neoliberalisme: què significa, Pablo Bonavía . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . No-hi-ha-pas a El Paso, Agents Pastorals de Ciudad Juárez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La violència de guant blanc, Hélio i Selva Amorim . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . No es pot ser cristià i neoliberal, Miguel Esteban Hesayne . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rescat dels deutes socials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La carta de la terra, Francisco Gutiérrez i Cruz Prado . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’Església i els pobles indígenes, Benedito Prezia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Darrere la lluita contra la droga, Noam Chomsky . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La CIA va treballar 10 anys amb narcotraficants, Jim Cason i David Brooks . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Proclamació de reconciliació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els Shawnee i Tecumseh . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La banana, la primera! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El mal gust del proteccionisme europeu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Plaguicides amb gust i forma de banana... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El meu cor demana una victòria, Darcy Ribeiro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Feminisme, educació popular i revolució, Claudia Korol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 19 21 22 22 23 24 25 27 28 28 29 31 32 33 34 35 36 36 Violència i lluita per la pau al camp, Frei Betto . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Manifest dels “sense terra” al poble brasiler . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paraules... des del sud, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’imperialisme avui, Marcus Arruda i Jaume Petras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’imperialisme dels Estats Units, Ignacio Ramonet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cants de la.... Pàtria Gran . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Reforma urgent de l’ONU, Sergio Ferrari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Neoliberalisme oficial, neoliberalisme real, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Oració de la resistència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’alternativa socialista, Jordi Corominas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La indústria del penediment, Mario Benedetti . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carta avergonyida a la humanitat exclosa, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38 39 40 36 36 37 41 42 42 43 45 46 46 48 49 Agenda 1999. Aquesta Pàtria gran en èxode Aquesta Pàtria gran en èxode, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . En estat permanent d’èxode, Fray Carlos Mesters . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per què seguim així?, Agenda Llatinoamericana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La pau no passa pels exèrcits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Situació ambiental a Amèrica Llatina i Carib, José Antonio Vía Alba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Canviar el mil·lenni de veritat, José Comblin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Canviar el mil·lenni de veritat, Clodovis Boff . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El nou èxode de la comunitat afrodescendent, Fra David Raimundo Dos Santos . . . . . . . . . . . . . . . . Deu manaments dels drets negres catòlics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Migracions a Amèrica Llatina, Wanderluce Pessoa i José Roberval Freire da Silva, Brasil . . . . . . . . . . . . . La fraternitat i els aturats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’èxode del camp al camp, Joao Pedro Stédile . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La dona llatinoamericana a l’exili, Lucía Pedrosa de Pàdua, Brasil-Argentina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . En nom de Déu: que acabi la repressió!, III Fòrum Interfranciscà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paraules del sud, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Oració i saviesa indígenes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Recordant en Josep Maria Cunill, Joan Albert Vicens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’èxode del camp a la ciutat, José Comblin, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Àfrica en èxode, Pier Maria Mazzola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’AMI, un pas enrera en la defensa dels drets humans, Maria Prandi i Josep M. Garcia Picola . . . . . El que és legal però no just, no m’obliga, Alejandro von Rechnitz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El fons d’ajuda al desenvolupament, ajut o comerç?, Salvador Maneu Marcos . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capital oreneta, Noam Chomsky . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El darrer discurs, Charles Chaplin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’èxode de les subjectivitats, Carlos Castillo M., Perú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un crit des del cor del món, Jorge Eduardo Barajas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’estat de la salut en el món, Fidel Castro, Cuba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53 54 55 56 57 58 59 61 62 62 64 65 67 68 69 70 L’èxode cap a l’estat mundial, Sergio Ferrari, Argentina-Suïssa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Infants a Llatinoamèrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El procés de producció mundialitzat a Haití . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Invitació a l’èxode, Pablo Suell, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’èxode de la dona, encara pendent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86 87 88 89 90 Esclavitud feudal i esclavitud neoliberal, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Una nació dintre una altra nació, Ignacio Franco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Lectura del sant evangeli neoliberal, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’èxode cap a una nova presència política, Paulino Montejo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La recerca d’un codi de conducta sobre la venda d’armes, Alberto Estévez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 92 94 94 96 70 71 73 74 75 76 78 80 82 83 85 Agenda 2000. Una pàtria gran sense deutes Una pàtria gran sense deutes, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Contra la impunitat de les multinacionals, Maria Prandi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Plantem cara al comerç d’armes lleugeres, Jordi Roig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Donar la vida per al poble, Quim Pla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Balanç d’una dècada de resistència, Osvaldo León . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Balanç de l’Església Llatinoamericana en aquest final de segle, J.B. Libanio . . . . . . . . . . . . . . . . . . El Deute amb la Pau, Adolfo Pérez Esquivel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 102 103 104 106 107 109 El deute de la mort, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El deute amb la veritat, José Ignacio López Vigil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El deute de les revolucions, María López Vigil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El Deute de l’”altra mundialització”, Subcomandant Insurgent Marcos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El deute dels Estats Units amb l’Amèrica Llatina, Héctor Velarde . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Deute extern: el major frau en la història del capitalisme, Paulo R. Schilling . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sí a la vida, No al Deute, Declaració de Tegucigalpa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Veredicte, Tribunal del Deute Extern . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . No una forma qualsevol de demanar perdó, Emir Sader . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Saber demanar perdó pels deutes històrics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 110 112 113 115 117 119 120 123 124 Anunciar el Jubileu definitiu, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Lletanies jubilars, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ONG i el neoliberalisme, James Petras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Monsenyor Romero: profeta del nostre temps, Gloria Cuartas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Deutes de cinc-cents anys, José Oscar Beozzo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El deute de Pinochet, Alejandro von Rechnitz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El sistema successor del capitalisme, David Schweickart . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El periodista i el bisbe, Francesc Escribano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paraules del sud, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . En deute amb els pobles indígenes, Pablo Suess . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sortir de deutes i de dubtes, Heinz Dieterich Steffan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els palenques i Zumbí dels Palmares, David Raimundo dos Santos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Guatemala, Carlos Iaquinandi Castro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El Deute de la solidaritat planetària, Sergio Ferrari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carta dels U’wa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La paraula viva de Monsenyor Romero, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125 126 127 129 131 133 134 135 136 138 139 140 142 142 143 145 L’hora de l’ATTAC, Antonio Martins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Plataforma del moviment internacional ATTAC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El crit dels exclosos llatinoamericà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El dret a somniar, Eduardo Galeano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Los nadies, Eduardo Galeano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 145 147 148 149 150 Guacaipuro Cuactemoc cobra el deute d’Europa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El fenomen de les ONG, Quim Pla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La solidaritat en els ajuntaments, Joan Surroca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els deutes en el món del treball, David Raimundo dos Santos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151 152 153 154 Agenda 2001. Pàtria gran i Pàtria mundial La nostra mundialitat, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Com hem de representar el món?, Montserrat Terradas i Batlle . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Anàlisi de conjuntura d’Amèrica Llatina, José Comblin, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ja és matinada!, José María Vigil, Panamà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Vivim un moment propici, François Houtart . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El “triomf” del sistema . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Amèrica Llatina: Un segle de revolucions i contrarevolucions, Emir Sader, Rio de Janeiro . . . . . . . . . . . La “globalització” econòmica requereix una ètica global, Hans Küng . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Globalitzar els tàvecs, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Trencar miralls, obrir finestres, Pablo Suess, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Utopia per al món actual: la taula compartida, Jon Sobrino, San Salvador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El meu Cos és Menjar, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Als líders religiosos del món, Arturo Paoli, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Mundialització de la justícia, Samuel Blixen, Montevideo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Àfrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Alguns màrtirs d’Àfrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Europa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Austràlia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Àsia, Félix Wilfred . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Any Internacional dels Voluntaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Any de l’Onu per al diàleg entre civilitzacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Gana al món, Mans Unides . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El segle de les Dones, Irene León . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per un contrapoder continental, indígena, negre i popular, Giulio Girardi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carta de la Terra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El límit de les aigües, Roberto Malvezzi, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ser llatí a Estats Units, Felipe Barajas, EUA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 159 160 162 165 166 168 168 170 172 173 175 176 177 178 180 183 El crit dels exclosos, Osvaldo León . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Llibres sagrats deles religions del món, Marcelo Barros, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Biopirateria i drets indígenes, Bàrbara J. Fraser, Lima . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Solidaris i ciutadans del món, Arcadi Oliveres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Nadala macroecumènica i mundialitzada, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 201 203 204 206 206 De Recife..., Sebas Parra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Reforma agrària al món: una necessitat històrica, Joao Pedro Stedile, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . Deu raons que puntualitzen les “excel·lències” de la Biotecnologia, Miguel A. Altieri . . . . . . . . . . . Els refugiats, un desafiament a la solidaritat mundial, Josep Ricart . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Banc Grameen: un banc per als pobres, Daniel Stutz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Franciscans International, Pilar Puertas i Fr. Alejandro Castillo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Moviments de solidaritat als EUA, Gail Phares i Ignacio Franco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ús alternatiu d’internet, Igor Sadaba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cap a una mundialització del Dret, Equip Nizkor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Militars argentins imputats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Proverbis africans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Educació i política, Pep Gratacós i Guillén . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les causes pendents, Xavier Joanpere Oliver . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rebel·lió contra el nou desordre, M. Vázquez Montalbán . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’estat del benestar: un model a revisar o exportar?, Jordi Monreal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 206 207 209 211 213 215 217 218 220 221 223 223 224 226 227 183 185 187 189 190 190 192 194 196 197 199 Les ONG, una eina de futur, Joan Gomis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Estrangers? Immigrants? Tanmateix ciutadans, persones!, Xavier Besalú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La democràcia a Amèrica Llatina, Salvador Martí i Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Divagacions de futur, Quim Pla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 228 229 230 231 Agenda 2002. Les cultures en diàleg Les cultures en diàleg, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El sistema, Xavier Joanpere i Olivé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Globalitzar les noves propostes educatives, Pep Gratacós i Guillén . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . No a l’ALCA, Marlon Carrión, Canadà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 235 236 238 239 En el llindar del mil·lenni, José Comblin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La situació mundial des de la perspectiva dels pobres, Rafael Aragón, Nicaragua . . . . . . . . . . . . . . Mundialització de les resistències contra el neoliberalisme, François Houtart, Bèlgica . . . . . . . . . . Cap a un moviment de consciència social que canviï el món, José Saramago . . . . . . . . . . . . . . . . . De la globalització a la societat mundial solidària, Sergio Ferrari, Suïssa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’imperialisme dels EUA, avui, James Petras, Nova York . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . De camí cap al postcapitalisme, Wim Dierckxsens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Elements majors de la conjuntura, Alejandro von Rechnitz, Panamà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cultures en diàleg, Pablo Suess, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pobles indígenes en diàleg amb pobles de la humanitat, Eleazar López Hernández, Mèxic . . . . . . . . . El món negre, Rafael Savoia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . I si l’Islam fos una altra cosa?, Emilio Galindo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Quan Xina desperti, Daniel Cerezo, Macau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 244 246 247 249 251 252 254 258 259 261 263 Característiques principals de la cultura xinesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Influx cultural dels EUA al Tercer Món, Syed Husinalí, Malàisia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Japó és diferent, Ando Isamu, Toquio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La integració dels diferents, Francesc Carbonell i París, Girona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Indonèsia, un gegant commogut, Thomas Michel, Indonèsia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 264 264 266 268 270 Austràlia: terra antiga, tradicions mixtes, John Sweenwy, Mèxic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’anomenen globalització... però és “nordamericanització”, Johan Galtung . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Àfrica: un vaixell abandonat a la deriva?, Gerardo González . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La dona a l’encreuament de cultures, Carmiña Navia, Colòmbia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un esperit per a la democràcia, Antonio Comín, Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Globalització, glocalització, Gregorio Iriarte, Cochabamba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271 272 273 A la recerca dels primers habitants d’Amèrica, Benedito Prezia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Perdonar i deixar-se perdonar, Jon Sobrino, San Salvador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La gran mentida, Cristovam Buarque . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Crida a la mobilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Campanya per l’esmena que limita la mida de la propietat de la terra a Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . L’Església ha d’entrar en la lluita per la demarcació de les terres indígenes, Antonio Fernandes . . . . Deu consells per mantenir-se militant a l’esquerra, Frei Betto, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per meditar, José Comblin, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 240 242 275 276 278 280 281 283 285 286 288 288 289 Dominics per la Justícia i la Pau, Jelson Oliveira . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per una pràctica concreta del diàleg intercultural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Propostes imaginatives a imitar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bartolomé de las Casas arriba a Amèrica, Eduardo Frades, Caracas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carta pública als amos dels mitjans de comunicació social, Equip Nizkor Derechos . . . . . . . . . . . . Reduir el cost... o patentar la injustícia, José Antonio Lobo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Mundialitzar la justícia també a A.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per entendre el tema de les patents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El rostre de la immigració, Salvador Martí i Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El nus de l’objecció fiscal, Joan Surroca i Sens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Moviments socials i societat civil global, Virginia Vargas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Informació compromesa, Irene Casellas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’home nou i la dona nova, Paulo Freire . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El diàleg necessari, Josep-Maria Terricabras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 290 290 290 291 293 295 295 296 296 297 298 299 299 299 Agenda 2003. Les religions en pau, per la pau del món La pau entre les religions, per a la pau del món, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Moviment de resistència mundial, Ricardo Petrella, Lovaina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . EUA va perdre la primera guerra: la de la legitimitat, Joao Pedro Stédile . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’altre eix del mal, Ignacio Ramonet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El fi no justifica els mitjans, José I. González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Deu raons per recelar dels EU, Carlos Taibo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14.000 milions d’anys: edat de l’univers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Panorama de les religions en el món i a Amèrica Llatina, Franz Damen, Bèlgica-Bolívia . . . . . . . . . . . . . La meitat dels argentins seran pobres el 2003 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les religions avui, José Comblin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paper de les religions en les polítiques mundials, Leonardo Boff . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 303 304 306 306 307 De talibans i talibushos, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Acceptar sincerament el pluralisme religiós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per un diàleg cultural entre l’Islam i occident, Jeremy Rifkin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Religions a Àfrica, convivència i col·laboració, Francisco Carrera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El coltan i la guerra del Congo, Comitè de Solidaritat amb Àfrica negra, Madrid . . . . . . . . . . . . . . . . . Moviment social, educació popular i gènere, Luz Elena Martínez García . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 316 317 319 La dona en el budisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pobles indígenes i mundialització, Leonardo Boff . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Corihuayrachina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els negres i la religió a Amèrica Llatina, David Raimundo dos Santos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El banc mundial i les multinacionals volen privatitzar l’aigua, Maude Barlow . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els místics sufís i el pluralisme religiós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Mundialització de la justícia. El cas de Kissinger . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els noms de Déu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Religió i educació, Fernando del Paso, Mèxic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 326 326 327 308 309 310 311 311 315 321 323 324 328 329 331 332 333 334 Déu té un somni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Alternatives i propostes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un catolicisme més que europeu, Raimon Panikkar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dones en el conflicte palestí-israelià, Wilma Jung, Bolívia-Suïssa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La reparació històrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per què hi ha tanta injustícia?, Joao Pedro Stédile . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Aigua o Coca-Cola? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La igualtat: un camí cap a la pau, Núria Terés i Bonet, Girona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Algunes vegades els diners també poden ésser ètics, Arcadi Oliveres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 336 338 339 339 340 341 342 343 344 Cultures i religions?, Elia Gandhi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Objecció per la pau, Ramon Muntada i Artiles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sobre la pluralitat de cultures i religions, Teresa Losada Campo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Somni per un nou mil·lenni, Lluís Mallart Guimerà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . A Ouagadougou amb orígens catalans, Morissa Cañigueral i Rodríguez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 346 346 348 348 349 Diàleg entre cultures, pau entre religions, Pilar Claret i Nonell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 350 La població civil, víctima de les guerres, Tica Font . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 351 La cooperació descentralitzada, Núria Camps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 352 1998 Una pàtria en una altra pau Patria Grande, Matria Nuestra ¡en “otra” paz te queremos! Sin los ajustes de muerte, libre del hambre y del miedo. Vista la Paz de colores la tierra de tus destierros. Y el astro de la utopía de encajes borde tus sueños Sobre el diluvio de sangre surja el kairós de tu tiempo. Y esa paloma esperada -¡la Paz de Dios y del Pueblo!surque tu vientre fecundo como un arado del Viento. Por sus falsas palabras y sus profecías engañosas, yo me declaro en contra de ellos, dice Yavé. Mi mano caerá sobre esos profetas que tienen visiones mentirosas y hacen pronósticos equivocados: nunca participarán en el consejo de mi pueblo… Todo eso, porque desviaron a mi pueblo, hablando de paz, cuando no había Paz… Ezequiel 13, 8-10 P. Casaldàliga Recull d’articles 1992-2013 A manera de fraterna introducció Una pàtria en una “altra” pau Pere Casaldàliga Ja és tòpic dir que han caigut les utopies i que han de caure les armes. Estaríem vivint, com a molt, en una “utopia desarmada”. La veritat és que el que estem vivint oficialment no és utopia ni està desarmat. La Nostra Pàtria gran malviu sota una guerra plural, de moltes morts, sistemàticament sostinguda: una guerra per sistema, vull dir, estructural. Per altra part, la utopia és ofegada, sistemàticament també, perquè ja hem arribat a “la fi de la història” i no es tracta de somiar altres camins: l’horitzó és aquell estupefaent mur neoliberal, i molts i moltes que van somiar un dia amb la utopia, armada o desarmada, han baixat les armes i el somni. Les pàgines d’aquesta Agenda Llatinoamericana 98 contenen alguna cosa de tot això amb prou claredat. Fou un dia la pax romana. Fou i segueix essent la pax americana. És homicidament i ecològicament la pax neoliberal. No volem armes. Voldríem acabar ja amb totes les fàbriques d’armes (que per cert estan sobretot en el primer món i en les mans pèrfides dels majors del consell de Seguretat de l’ONU) i voldríem acabar d’una vegada amb tots els exèrcits. (Benaventurats els objectors de consciència i els insubmisos, perquè ells estan construint la Pau). Aquell somni d’Isaïes és també el nostre somni, dissenyat àdhuc estilitzadament per Cerezo en la portada d’aquesta Agenda... Volem la pau. Els nostres pobles clamen per la pau. La pau i la vida són probablement els dos màxims clams, els paradigmes més constant que, d’una manera més o menys conscient, enarbora la gent prohibida i/o militant encara de la Nostra Amèrica, en congressos i marxes i romeries, en pancartes i cants i poemes: “Per la Vida tot, fins i tot la vida”, “volem la pau”, “pareu de tanta mort, aquí defensem la Vida”... Però els nostres pobles, nosaltres, volem, exigim “una altra pau”; “una Pàtria en una altra pau”, volem. Els senyors d’aquesta hora, els sacerdots del mercat laboral, els escrivans de la postmodernitat decebuda ens ofereixen la seva pau, sense dubte. “Pau, pau, pau”, pregonen ells, suposadament victoriosos sobre les demandes i les guerrilles, les vagues i les reivindicacions. “Però no hi ha pau”, replica el Déu de la Pau. No hi ha pau, constaten dramàticament els nostres pobles. Jeremies, el profeta company de les desgràcies de la seva gent, va escriure fa molts segles i ho podria escriure avui, parlant d’aquells vencedors del moment: “Per què dieu “som savis, tenim llei del Senyor”, si l’ha falsificat la ploma falsa dels escrivans...? quedaran confosos els savis. De què els servirà la seva saviesa? Del primer a l’últim només busquen surar. Pretenen curar per sobre la fractura del meu poble dient :”pau, pau”, quan no hi ha pau; “això va bé, va bé”, però no va bé. Ells haurien d’avergonyir-se perquè és abominable el que han fet. Però ni ells s’avergonyeixen ni saben què és sentir vergonya” (Jr 8,8 s). Les estadístiques demostren que en el nostre continent i en tot el tercer món, és a dir, en el món, hi ha més misèria i fam, més desolació, menys esperança, menys pau. I que es multipliquen absurdament les guerres. I en els mateixos països anomenats democràtics i en pau oficial, la violència s’ha constituït en una guerra creixent i institucionalitzada. Els nostres pobles estan patint la mare de totes les guerres. On no hi hagi justícia mai no podrà haver-hi pau. Justícia real, existencial, quotidiana. La major guerra d’aquest segle –de tots els segles, potser- és la fam. En la reunió de la FAO celebrada a Roma dins de l’Any per a l’eradicació de la pobresa”, algú molt oportunament va retreure al cinisme occidental aquesta veritat elemental de supervivència i de convivència humanes. Cal descodificar aquesta pau democràtica que estan imposant al nostre poble, perquè ni és democràtica ni és pau. Ja el 1965 el Concili Vaticà II, en la seva constitució Gaudium et Spes (núm. 69), escrivia aquestes paraules contundents: “Havent-hi tants oprimits com hi ha actualment per la fam en el món, el Sacre Concili urgeix a tots, particulars i autoritats, que es recordin d’aquella frase dels Pares: “Alimenta el que mor de fam, perquè, si no l’alimentes, el mates”, i que segons les pròpies possibilitats, comuniquin i ofereixin realment els seus béns, ajudant en primer lloc els pobres, tant individus com pobles, perquè puguin ajudar-se i desenvolupar-se per si mateixos”. Només des d’aquests pobres –persones, pobles- es pot pensar i construir la pau veritable, que és “fruit de la justícia”. No es tracta simplement de fer callar les armes. La injustícia, cal fer-la callar. El major sinònim de pau és la justícia. Una justícia i una solidaritat –que és un altre sinònim de pau- no només intepersonals o espontàniament intergrupals, sinó estructuralment internacionals, intercontinentals, planetàries. Mentre hi hagi un primer món no hi haurà pau en el planeta. La veritat és que la pau real, desitjable, la veritable pau, no existeix avui en el món. No hi haurà pau mentre existeixin aquests desequilibris, avui canonitzats idolàtricament pel capitalisme neoliberal, entre Nord i Sud. Només quan la solidaritat i la justícia destrueixin el mur Nord/Sud començarà la veritable pau. Aquella “altra” pau que volem per a la Nostra Pàtria Gran, Pàtria nascuda dels horrors de les dictadures militars (amb molta sang, amb molts desapareguts, 15 Agenda Llatinoamericana Mundial amb moltíssima impunitat), però engolida avui en aquesta macrodictadura d l’atur, la fam i l’exclusió. Ja fa anys que jo, buscador angoixat de la pau, contràriament al que alguns hagin imaginat, vaig cridant aquest poema: “Dóna’ns, Senyor, aquella pau estranya/ que brota en plena lluita / com una flor de foc; / que trenca en plena nit / com un cant amagat; / que arriba en plena mort / com un petó esperat. / Dóna’ns la Pau dels que caminen sempre, / nus d’avantatges, / vestits pel vent d’una esperança núbil / . Aquella Pau del pobre / que ha vençut la por. / Aquella Pau del lliure / que s’aferra a la vida. / La Pau que es comparteix en igualtat / com l’aigua i l’Hòstia. / Dóna’ns la teva Pau, la teva !, / Tu que ets la nostra Pau”. Què és el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament? A principis dels anys 80, un grup d’entitats impulsaren una campanya ciutadana de recollida de signatures per demanar que l’estat espanyol complís la recomanació de les Nacions Unides de destinar el 0,7% del PIB a la cooperació al desenvolupament. Tot i l’èxit ciutadà, no s’assoliren els objectius polítics proposats. De la campanya va derivar-se la idea que l’administració catalana tenia també una aportació específica a fer en aquesta tasca. La conclusió bàsica era que calia fer una crida a totes les institucions públiques: Generalitat, diputacions, ajuntaments... i també a les privades, per tal de destinar una partida del seu pressupost per crear fons de solidaritat i, per aconseguir una més gran efectivitat, es recomanava que aquest fons fossin aplegats en un Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament va néixer el juliol de 1986 amb la voluntat de ser un organisme de caràcter mixt en el qual poguessin confluir totes les institucions públiques (ajuntaments, consells comarcals, diputacions i Generalitat) i les entitats privades (associacions, col·lectius i empreses sensibles a aquesta problemàtica), per tal de contribuir des de l’àmbit català al desenvolupament dels països del Tercer Món, mitjançant la constitució i gestió d’un fons econòmic. Aquest organisme pretén, doncs, ser un instrument a l’abast de tothom; per tant, sense intencionalitats partidistes ni exclusivistes de cap ordre. Els objectius del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament són l’administració i gestió dels fons 16 econòmics lliurats a l’associació per a projectes d’ajuda al Tercer Món, la creació d’un clima d’opinió pública favorable a la promoció d’un nou ordre econòmic internacional, l’estimulació de la participació ciutadana mitjançant campanyes d’informació adequades i la col·laboració per tal d’aconseguir que la destinació mínima del 0,7% del PNB a l’ajuda dels països subdesenvolupats sigui una realitat. Els programes de desenvolupament que es financen a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament són aportats per les organitzacions no governamentals (ONG) de cooperació, pels ajuntaments i entitats catalanes i també per organitzacions de base dels països del Tercer Món. Un dels principis bàsics dels projectes de cooperació del Fons Català és la implicació directa dels beneficiaris en la cooperació i realització dels projectes, que han de basar-se en les seves necessitats i possibilitats. El Fons Català promou una cooperació que incideixi en la prevenció de conflictes, per això la majoria dels projectes finançats van dirigits a promoure un desenvolupament autosostenible, que aporti solucions als problemes de base de les societats afectades i que ajudi a evitar que s’arribi a situacions d’emergència. La solidaritat no és només una qüestió econòmica sinó un compromís polític i ètic amb el Sud. És per això que des del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament es promou el compromís polític amb mocions de defensa dels drets humans, el reconeixement dels drets dels pobles i la promoció d’un nou ordre econòmic internacional. El juliol de 1996 es va celebrar el 10è aniversari de la creació del Fons Català. Tot i el creixement continuat, tant en número d’institucions associades com en projectes finançats, encara queda molta feina per fer: la incorporació de nous socis, les aportacions del 0,7% dels pressupostos municipals, la participació més activa de les ONG dins del Fons... Confederació de Fons Catalunya és capdavantera en la vertebració de la cooperació descentralitzada, ja que si no es produís es podria caure en l’excessiva fragmentació i dispersió que en restarien eficàcia. És per això que en els últims temps nombroses administracions i entitats solidàries d’arreu del món s’han adreçat al Fons Català per conèixer més profundament el nostre model organitzatiu i això ha donat lloc a la creació d’altres fons en altres àmbits territorials. Arran de la creació en els últims anys del Fons de Cooperació del País Basc (1988), País Valencià (1992), Mallorca (1993), Menorca (1993), s’inicià un treball de recerca de principis comuns i accions concentrades que va donar lloc a un document de la Trobada de Fons, que ja apuntava la necessitat de començar a treballar coordinament. Recull d’articles 1992-2013 El 19 de setembre de 1995 naixia la confederació de Fons de Cooperació i Solidaritat amb els objectius d’agrupar els Fons legalment constituïts i assumir-ne la representació conjunta, contribuir a impulsar projectes de sensibilització compartits i ser interlocutors davant les institucions estatals, europees i mundials amb plantejaments coincidents. Els Fons treballen en l’anomenada cooperació descentralitzada. És a dir, pel fet de néixer de la iniciativa de les comunitats locals han de donar lloc a una relació directa i personal entre elles, han de recollir les iniciatives dels diferents grups locals i implicar en la gestió coordinadora les institucions públiques locals, intentant aconseguir així un major grau de participació col·lectiva. Hi ha una feina d’educació i sensibilització que creix, però encara hem de treballar de valent si volem aconseguir una societat més justa i igualitària. Àfrica a la nostra taula Antoni Codina Director del SETEM. Vice-president de la Federació Catalana de les ONG L’actual conflicte de la zona dels Grans Llacs té molt a veure amb el nostre cafè de cada dia. Hi ha un vincle molt directe, sorprenent, entre un esdeveniment llunyà i un hàbit tan proper i quotidià. Un vincle que ens demostra que el nostre món és ben petit. Més petit del que segurament imaginàvem. I que les causes de les coses, encara que amagades, a vegades poden ser forces senzilles. El cafè fumeja i desprèn un aroma intensa. Calent, negre i reconfortant. Lentament l’assaboreixo mentre m’escalfo les mans contra la tassa. A fora fa un matí humit i fred. Una altra vegada apropo els llavis a la tassa mentre llegeixo una notícia que avui ocupa la porta i quatre pàgines del diari: nova crisi humanitària a l’est del Zaire, dos milions de refugiats abandonats a la seva sort, enfrontaments armats, risc de noves epidèmies... L’ajuda és necessària però no suficient Ara més que mai se’ns demana de llegir entre línies les causes profundes i amagades del conflicte i exigir solucions veritables i durables. Exigir respostes polítiques i a llarg terme. Moltes vides s’han salvat durant aquests darrers anys gràcies als diners i a l’ajuda humanitària. La generositat de molts ciutadans i institucions ha estat exemplar. Però tothom reconeix que ara cal alguna cosa més. L’ACNUR i les ONG disposen d’equips a punt d’intervenir i de més recursos, si fes falta, però tot això no és suficient. Una dependència suïcida La pobresa engendra violència. I la crisi de la zona dels Grans Llacs no es transformarà en una pau duradora simplement com a resultat d’un procés de pacificació adequat. No hi ha pau sense justícia. I només quan s’elaborin i es posin en pràctica polítiques que incideixin en les causes que provoquen els desastres que afecten la majoria de països del sud podrem parlar de solidaritat. Una dependència realment suïcida la del cafè, perquè el preu és molt inestable i no ha parat de caure des del 4 de juliol de 1989. Nosaltres, els consumidors El cafè és, després del petroli, la matèria primera que més divises mou en el món. Del seu conreu i manipulació es calculen que en viuen uns 100 milions de persones, entre les quals existeix una diferència tan abismal com la que separava a l’època medieval camperols lliures, servents i senyors feudals. Des dels jornalers i petits propietaris, fins a grans terratinents i empreses multinacionals, hi ha infinites situacions, però gairebé sempre abusives envers els més dèbils: els països més pobres, els petits camperols i els treballadors de les grans plantacions. Una solidaritat més efectiva La Comissió Europea ha resolt recentment una eliminació progressiva dels aranzels del cafè i d’altres productes procedents del Tercer Món, i el Parlament Europeu ha recomanat per mitjà de diverses resolucions que cada Estat membre faci el mateix i doni suport al comerç just. El passat 20 de desembre el Parlament de Catalunya aprovà també una resolució en aquest sentit. Per a milions de famílies de Ruanda, Burundi, Zaire, Uganda, l’estabilitat i la justícia en els preus del cafè equival a la seva subsistència i a la seva dignitat. La nostra “societat de consum”, que ens ha acostumat a l’adquisició de productes sense altres consideracions que el preu i la qualitat, cal que faci un pas endavant: arribar a un “consum responsable” en el qual ens preguntem pel valor social d’allò que comprem. Al darrera dels preus, de les etiquetes, dels codis de barres d’un quart de quilo de cafè, cal que descobrim el rostre de milers de persones que viuen d’aquell producte i que cada dia lluitem per sobreviure. Cal insistir en la urgent i absoluta necessitat de construir una solidaritat internacional més efectiva, la que necessiten i demanen els països pobres als rics. El comerç just i el consum responsable es troben en la bona direcció. Cal que el dolor momentani de la nostra societat per la tragèdia dels Grans Llacs d’Àfrica es transformi en coherència eficaç, en una solidaritat que es tradueixi operativament en la nostra voluntat d’eradicar la pobresa que afecta avui tants germans i germanes nostres. 17 Agenda Llatinoamericana Mundial Probablement aquesta solidaritat afectarà el nostre consum, la nostra butxaca, els nostres avantatges de països rics. Més enllà de la solidaritat a afrontar els costos d’una solidaritat més afectiva. La Coordinadora d’ONG Solidàries de Girona Josep Delàs De la Coordinadora ONGs de les comarques gironines Hem entrat ja en el nostre quart anys de vida i el camí fet fins ara, tot i reconeixent la modèstia del projecte, ens sembla força important i esperançador. Ser diferents i poder treballar junts! Aquest és un dels reptes que el nostre món d’avui té reservats per tots aquells que intenten reunir esforços darrera una utopia transformadora. Les pors, les desconfiances, els protagonismes, les visions distintes i plurals de la realitat, són obstacles que hem d’anar vencent dia rere dia, si és que volem incidir mínimament amb el nostre treball comú per a despertar la consciència d’aquesta societat i alleugerir-ne les terribles injustícies que sofreixen milers de persones. I això és tan cert que qualsevol projecte humà, per solidari i ben intencionat que sigui, si no s’ultrapassa a si mateix en el propi cos social que s’alimenta, acabarà essent prostituït per la raó instrumental del sistema. Ens ha costat d’aprendre-ho, però ara estem segurs que experiències com la Coordinadora de Girona, amb 40 entitats i grups de base, la majoria diferents, contenen en la seva pròpia essència els antídots contra tota mena de manipulacions i contra qualsevol intent fragmentador o marginador. Estem convençuts, en definitiva, que han de comptar també amb prou garanties, malgrat els petits errors que puguin cometre, per il·lusionar-se per un treball eficaç i ben orientat. Però unir esforços és alguna cosa més que dotar-se d’una estructura burocràtica de rang superior i elegir uns càrrecs de representació. Tot això sol no serveix de res! Un projecte comú és aquell en què ningú no hi sobra i tots hi són necessaris. Aquest és el camí per on hem començat a caminar. En el camp teòric són imprescindibles els moments de reflexió i d’anàlisi a fi de modificar els criteris d’acoblar les nostres accions a una realitat que canvia amb gran celeritat. De fet, a la pràctica, caldria experimentar abans en la nostra pròpia carn els discursos solidaris que tan 18 fàcilment ens surten de la boca quan es tracta d’aconsellar tercers llunyans. Sembla senzill, però la ruta es va fent sovint llarga i complicada. No és pas gens fàcil d’adoptar una “veritat” que algú va descobrir per tu, ni contribuir amb el seu treball a un projecte que de bon principi ni coneixes, ni descobrir fàcilment que tots necessitem també la solidaritat dels altres. La Coordinadora ja té com a marc referencial i opció ideològica un codi ètic amb obligacions i compromisos concrets. No cal dir que té també un projecte pedagògic, que aquest curs començava a bellugarse, i al qual han contribuït absolutament totes les ONG. Compta quasi des de la seva fundació amb una tribuna pública d’informació, opinió i difusió, a través de les tres pàgines setmanals de la premsa regional (Punt Diari). Finalment iniciem ara un Centre d’Informació, Documentació i Recursos (CEDRE) que en conveni amb les administracions locals permetrà, d’una banda, tenir obert el diàleg permanent, físic i real amb tota la ciutadania del nostre àmbit local; de l’altra, un diàleg virtual – a través de les xarxes telemàtiques- amb qualsevol persona interessada en els nostres projectes. El treball de la Coordinadora s’orienta, doncs, simultàniament en un triple camp: l’originari nascut de la seva vocació de cooperació i solidaritat amb les víctimes directes de la injusta distribució de la riquesa i dels efectes cada cop més cruels d’un sistema que crea diàriament nous exclosos i nous oprimits; però seria d’una miopia culpable si no es treballés així mateix i amb la mateixa intensitat, a canviar la percepció que té d’aquest “desordre” a escala planetària la nostra societat del Primer Món autosatisfet. En el fons la pobresa i la misèria no han estat mai el problema estructural a resoldre per aconseguir una vida que poguessin anomenar digna per a tots els humans, sinó que és precisament la riquesa, el vici de l’acumulació i el malgastar, tan habituals entre els que pertanyem a la cultura de l’abundància, el que impedeix aquesta justícia universal. Per últim, com ja hem explicat, el tercer camp de treball s’adreça cap a l’interior dels propis membres que la constitueixen – persones i entitats- amb un doble objectiu: el de la formació, debat i anàlisi, tan conceptual com pràctic, del treball que ens és propi com el de crear espais d’actuació conjunta – campanyes i projectes- on puguem intercanviar experiències i sumar esforços, ambdues coses del tot necessàries si els objectius sobrepassen la capacitat d’una associació o un grup concret. És el cas del primer repte que ens hem plantejat: el d’aconseguir una estructura àgil i eficaç de “comerç just” que pugui ser introduït amb caràcter de permanència a Girona i a les seves comarques... Recull d’articles 1992-2013 Amèrica Llatina: sis vegades més violenta que la mitjana mundial L’OEA diu que la violència està fora de control a l’Amèrica Llatina El secretari general de l’Organització d’Estats Americans (OEA), Cesar Gaviria, diu que l’avenç de la violència a Amèrica Llatina està escapant-se del control dels governants. Segons ell, el nombre d’assassinats en els països llatinoamericans (30,7 per cada mil habitants cada any) és sis vegades major que la mitjana mundial; “aquest augment no és una tendència mundial, sinó llatinoamericana”, va afirmar Gaviria en un seminari sobre criminalitat urbana a Rio de Janeiro en el qual hi participava també el director del Banc Interamericà pel Desenvolupament (BID), Enrique Iglesias, i el vicepresident del Banc Mundial per a Amèrica Llatina, Shahid Javed Burki. Gaviria va dir que al contrari del que passa als EUA on està directament relacionat amb la pobresa, el creixement de la violència a l’Amèrica Llatina es deu a la desigualtat social, la urbanització desordenada, la tolerància en el consum d’alcohol i la tinença d’armes, la corrupció, la impunitat i les injustícies comeses en l’acció policial. Les policies dels països llatinoamericans van néixer com a apèndixs de les forces militars, mentre que el control del combat o la violència ha de ser civil i judicial, va afirmar. Enrique Iglesias va dir que el ritme accelerat d’urbanització, de marginació i d’atur engendra el caldo de cultiu de violència i la consegüent pèrdua de confiança en les institucions democràtiques. El narcotràfic va ser assenyalat com un factor addicional, però no com una de les causes principals de la criminalitat. El governador de Rio de Janeiro, Marcelo Alencar, va dir que la publicitat és un dels factors que fan augmentar la violència, “perquè crea una necessitat de béns de consum inaccessibles per a la major part de la població”; segons el governador, existeixen tres milions de televisors en les faveles de Rio. La regió va perdre 200 milions de dòlars a causa de la violència El vicepresident del BM per a Amèrica Llatina, el paquistanès Shahid Javed Burki, va dir que els països llatinoamericans han perdut 200 milions de dòlars en els últims 15 anys a causa de la violència. El perjudici es refereix, segons ell, a les inversions que s’han deixat de fer, a llocs de treball que s’han deixat de crear i a la falta d’accés de la població a l’ensenyament. Al Brasil, va dir Burki, la pèrdua anual és de l’1% del PIB, és a dir, 7’5 milions per any. La mitjana de la resta de països llatinoamericans és del 2% del PIB. Als EUA la pèrdua arriba a 50 milions per any (el seu PIB és de 6 bilions). El Banc Mundial va formular una agenda per combatre la violència a l’Amèrica Llatina. Els seus punts principals són: combatre la misèria a les ciutats, ajudar la reforma del sistema financer, abonar les inversions, la infraestructura i els projectes per a les reformes de l’estat, entre les quals les privatitzacions estatals. Burki va dir que el Banc prioritzava els projectes per combatre la misèria en les zones rurals i que aquest enfocament ara estava essent revisat: la prioritat ara és la misèria urbana. Anàlisi de conjuntura de l’ètica José Comblin L’ethos és l’organització d’un grup o d’una societat. És l’element bàsic de la cultura. És el fons d’on procedeixen les normes, els valors. És tot el que s’observa inconscientment, el conjunt de les maneres d’actuar que no es discuteix i es transmet espontàniament. S’expressa en dites, proverbis, símbols, mites, sentències de saviesa popular. És el que és evident en la conducta social. No és una moral natural perquè la natura no existeix, però és el que unifica una cultura. És el que manté unida una societat perquè integra a tots els seus membres en un conjunt. L’ethos és la base de tota ètica; seria inútil ensenyar una ètica que no estigués inspirada en l’ethos de la societat. Seria parlar a l’aire sense ser escoltat. El problema actual de l’ètica en la societat occidental és que s’està destruint l’ethos. Ja no hi ha fonament per a una ètica. Avui tota ètica roman teòrica o desperta emocions, però no penetra en els comportaments, perquè aquests obeeixen cada cop més a la dinàmica del mercat, cosa que significa que els comportaments ja no són ètics, no tenen una referència ètica. Violència, criminalitat, drogues, sexualitat desenfrenada: no són els vertaders problemes, són senyals d’un problema més radical i més ampli. El problema és la ruptura de l’ethos, que és la base del consens ètic de la societat. Ruptura que procedeix de la ruptura del pacte social per part de les noves elits de la societat occidental. Per això, el problema no se soluciona amb més política, més lleis repressores, més presons. En molts paï19 Agenda Llatinoamericana Mundial sos la mateixa policia, la mateixa repressió i la mateixa vida penitenciària generen més violència i més desordre social i contribueixen a destruir encara més l’ethos bàsic de la societat. Per aquesta mateixa raó, la predicació moral de les esglésies, dels educadors o de les autoritats socials és insuficient. Els discursos moralitzadors no tenen absolutament cap efecte, perquè no arriben al nivell on radica el problema. El problema ètic del nostre temps no és un residu del passat que la mateixa evolució històrica podria solucionar. No és un problema de subdesenvolupament. Ben al contrari, el problema té el seu origen en les nacions més desenvolupades. Els EUA, que són el model escollit per les elits d’Amèrica Llatina, van entrar en una profunda crisi ètica els anys 70 i avui la crisi ètica a Amèrica Llatina ve d’allà. Les nacions que més s’ofreixen la crisi ètica són les que amb més entusiasme adoptaren el model de societat dels EUA i del Primer Món en general. Per això, l’actual evolució històrica no tendeix a solucionar el problema, sinó més aviat a accelerar-ho. El “desenvolupament”, la “modernització” o “l’ajustament” no solucionen el problema, l’estan creant. Les elits i les masses humanes Els anys 70 es va iniciar l’edat de l’economia del saber, del coneixement, en què el capital humà es fa més important que el capital financer. Amb aquest canvis econòmics, tantes vegades descrits, ha canviat la configuració de la societat. Decauen classes o grups socials que foren poderosos en l’època anterior –declivi de la burgesia burocràtica, dels servis personals, de la funció pública- i naturalment s’accentua el declivi de les classes anteriors: agricultors o minaires. La producció ocupa molta menys gent que la comunicació. La manipulació del mercat es fa més important que la manipulació de la matèria. Un nou grup social concentra el poder i la riquesa: el grup dels “analistes simbòlics”, que manegen símbols i no tenen cap contacte directe amb la producció material. En els EUA constitueixen el 20% de la població activa. En els països subdesenvolupats són menys, però poden encara assumir un poder més gran. Aquestes elits concentren la riquesa molt més que la burgesia de l’anterior societat industrial. Segons alguns estudis, en la societat nord-americana la classe superior que dirigeix l’economia va passar, en una sola generació, d’un sou 12 vegades superior al sou mitjà d’un obrer a un sou 70 vegades més gran que aquest sou. Refugiades en les illes, les elits no coneixen res dels mals de les grans ciutats. No s’embruten en contacte amb l’altre poble que viu en el seu mateix país. No volen pagar impostos. Volen un estat més feble que només serveixi per reprimir el desordre de les masses i els garanteixi els privilegis. No s’interessen ni per l’educació pública ni per la salut. 20 No tenen ni idea de com viuen les persones que estan acampades en les megàpolis ni volen de fet saber-ho perquè viuen en un altre món. La conseqüència és que les grans masses viuen en immenses aglomeracions urbanes sense recursos, sense estructura, sense projectes de pervindre. Estan en una societat informal que ni tan sols és una societat. Se senten abandonats: noten que ja no són membres de res, són rebutjats, són els exclosos. No se senten solidaris de res ni de ningú. No existeix solidaritat nacional quan les elits abandonen la nació i viuen ben lluny dels seus problemes. Instrucció, però no educació La finalitat de l’educació ha estat sempre la transmissió de l’ethos de la societat. L’educació tradicional comunicava els valors tradicionals de la família. En l’època burgesa, transmetia el respecte per la nació i el treball. L’escola era preparació per a entrar com a treballador en un lloc de treball i com a ciutadà en la nació democràtica. En l’economia del saber, ja no hi ha un ethos comú, no hi ha valors comuns i tot l’ethos antic es dissipa, es dissol. Ja no hi ha “educació”. La família ha deixat d’educar en la immensa majoria dels casos perquè els pares de família no saben què és el que poden o han de transmetre als seus fills. Els abandonen a ells mateixos. Els donen béns materials i instrucció, però no els donen valors i els seus comportaments no comuniquen ethos. Les escoles són cada cop més centes de preparació per al mercat. Preparen els joves per a vèncer en el mercat. Tot i així, la gran majoria ja sap des de principi que en aquesta competència són els que perdran. A ells, l’educació no els ofereix res. L’escola només ajuda els que van a guanyar en el mercat de treball. Per als altres és inútil tot el que se’ls ensenya, perquè mai no ho faran servir. Els alumnes aprenen ciències i tècniques que mai no podran aplicar. I no reben cap preparació per a la vida vertadera que hauran de viure. La societat ha deixat de comunicar valors perquè ja no té cap valor fora del mercat. No existeix educació pública. Els estat deixen que l’ensenyament públic entri en decadència perquè el veuen sense objecte. La feina de preparar bons tècnics del saber serà millor assumida per institucions privades més integrades en el mercat. L’economia el saber o del coneixement només valora un coneixement: el dl mercat. Les noves tècniques d’informació i de comunicació permeten acumular i emprar milions d’informacions, però tot el que es comunica es refereix al mercat. Són informacions per seleccionar i orientar la producció, per crear o orientar el mercat, per donar als capitals els millors rendiments. Les noves tècniques i les invencions científiques beneficien els que saben aprofitar-ho econòmicament, els Recull d’articles 1992-2013 que saben fer d’un descobriment una nova mercaderia. Aquest és el saber de la nova era econòmica. L’educació prepara per a usar les tècniques de comunicació i per saber competir en el mercat. No ensenya valors que només podrien pertorbar el joc del mercat. “Ètica” de la TV És veritat que a les escoles es fan encara exhortacions moralitzants, però aquestes exhortacions no tenen efecte perquè no tenen arrels en un ethos present en la joventut. Són pures paraules sense efecte en la pràctica, perquè en la pràctica ja no hi ha una estructura social fixa i els joves segueixen les sol·licituds del mercat. Actuen en la lògica del mercat i no en la lògica ètica. Tothom sap que per a la joventut més que els missatges de l’escola són importants els missatges de la TV. Passen més temps mirant la TV que a l’escola i el que difon la TV els resulta molt més interessant. La TV difon el mode de vida de la classe alta. L’ethos de la classe alta és el narcisisme i això significa que les persones no tenen referències en elles mateixes sinó en la imatge que projecte. Aquí rau la necessitat de poder consumir per a poder existir. La seva necessitat de consum respon a la necessitat de l’economia, que ha de produir sempre mercaderies de valor més alt, més sofisticades i més cares. Davant de la TV, les masses assumeixen l’ideal de les elits, que queden per a elles en un nivell de somni. Els somnis despertats per la TV –el que és més important de la TV és la publicitat- desperten el desig de consumir, que explica els robatoris dels joves. Els EUA: una cultura de violència Conferència dels bisbes catòlics dels EUA Fa algunes dècades, la Comissió Kermer declarava que la violència era “tan nord-americana com el pastís de poma”. Malauradament, aquesta declaració provocadora s’ha revelat profètica. Cap país de la terra, a excepció dels que estan en guerra, té un comportament tan violent com el nostre, en les nostres llars, en les nostres cadenes de televisió i en els nostres carrers: Quan les estadístiques referents als crims varien d’un any a un altre, nosaltres ens enfrontem a índexs d’assassinats, d’agressions, violacions i altres crims violents més elevats que ens les altres societats. S’estima que el crim ens costa 674 mil milions de dòlars per any. La criminalitat s’ha quadruplicat i ha passat de 161 crims per 100.000 persones el 1960 a 757 l’any 1992. El lloc on la violència és més gran als EUA no és el carrer, sinó les nostres llars. Més del 50% de les dones assassinades als EUA ho han estat per la seva parella o per la seva exparella. Milions de nens són víctimes de la violència familiar. El nombre d’armes de foc s’ha quadruplicat: de 54 milions el 1950 a 201 el 1990. Entre 1979 i 1991, prop de 50.000 nens i adolescents nord-americans perderen la vida per arma de foc, cosa que equival al nombre de nord-americans que van combatre al Vietnam. S’estima avui que 13 nens nord-americans moren tots els dies per arma de foc. Els trets són la causa d’1 de cada 4 morts entre els adolescents. Per diversió els nostres mitjans de comunicació exageren amb massa freqüència i fins i tot celebren la violència. Abans de deixar l’escola primària, els nens veuen 8.000 assassinats i 100.000 altres actes de violència a la televisió. No podem oblidar de cap manera que la violència de l’avortament ha impedit el naixement, des de 1972, de més de 30 milions de nens. En algunes comunitats, els menors de vint anys diuen “ si arribo a gran” i no “quan jo sigui gran”; preveuen doncs el seu enterrament més bé que el seu futur. Entre 1985 i 1992 el nombre anual de joves morts per armes de foc va passar de 2.500 a 5.236. Cada vegada més, la nostra societat estudia mesures violentes per tractar alguns dels problemes socials més difícils: milers d’avortaments per respondre al problema dels embarassos, defensa en favor de l’eutanàsia i el suïcidi assistit per afrontar el pes dels anys i de la malaltia i la necessitat creixent de la pena de mort per a respondre al crim. Ens encaminem tràgicament cap a la violència a la recerca de respostes ràpides i fàcils a problemes humans complexos. Una societat que destrueix als seus nenes, que abandona les persones grans i que confia en la venjança té una manca de referències morals fonamentals. La violència no és la solució; és més aviat el signe més evident dels nostres fracassos. La violència – a les nostres llars, a les nostres escoles, al nostre país i en el món- està destruint la vida, la dignitat i les esperances de milions dels nostres germans i germanes. La por a la violència paralitza i polaritza les nostres comunitats. El culte a la violència en molts mitjans de comunicació, en la música i fins i tot en els videojocs, està enverinant els nostre nens. Les nostres famílies estan esquinçades per la violència. Les nostres comunitats estan destruïdes per la violència. La nostra fe està provada per la violència. Tenim l’obligació de donar una resposta a aquesta situació. 21 Agenda Llatinoamericana Mundial La nostra situació té fonamentalment necessitat d’una revolució moral per reemplaçar una cultura de la violència per una nova ètica de justícia, de responsabilitat i de comunitat. Cuba 1998: Un segle enfront de l’imperi Als EUA els nens passen 28 hores per setmana al davant del la TV. Quan fan els 18 anys han vist 200 mil actes de violència a la TV, mil dels quals són assassinats. En el 58% d’aquests assassinats, el criminal que apareix a la pantalla no és sancionat. La meitat d’aquesta violència apareix en els programes de dibuixos infantils. Aquesta sobredosis de violència està creant una generació de joves insolents i agressius. María López Vigil La meitat de la població mundial és urbana El 1960 hi havia en el món 114 ciutats amb una població superior al milió d’habitants, i per al 2000 el nombre d’aquestes ciutats serà de 410. D’aquestes, el 87% seran en els països pobres. Les megàpolis (ciutats amb més de 10 milions d’habitants) van passar de 7, el 1980, a 22 l’any 2000. Excepte 4, totes pertanyen a països pobres. L’any 2015 les 10 ciutats més grans del món seran a l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica. El fenomen de la urbanització és imparable, més al sud que el nord. Al principi d’aquest segle, 15 de cada 100 persones vivien a les ciutats. El 1950 les ciutats absorbien ja el 25% de tota la pobleció, i el 1990 el percentatge va pujar al 40%. Pel que fa a la regió llatinoamericana, segons l’últim informe anual del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), la població urbana va saltar del 57% el 1970 al 73% actualment, i s’estima que aconseguirà el 85% el 2005. Per al gambià Wally N’Dow, director del Centre de l’ONU per als Assentaments Urbans, “estem decididament dirigits cap a un nou segle urbà, en el qual hi haurà immenses aglomeracions, megaciutats, que contindran més gent que la que permetran les seves infraestructures”. L’estratègia ha d’anar “cap a una situació urbana més ben administrada en ciutats més petites, esteses i descentralitzades”. Sao Paulo és la ciutat més perillosa del continent. El 1995 foren assassinades 7.358 persones a la ciutat, 20 cada dia, i es denunciaren 186.300 robatoris. Segueixen en la llista Rio de Janeiro amb 3.744 homicidis i Bogotà amb 3.390. Després vénen Nova York, Mèxic, Caracas, Los Angeles i Chicago. Les ciutats llatinoamericanes menys violentes el 1995 han estat Santiago (173 homicidis) i Buenos Aires (119). 22 El 15 de febrer de 1998 va esclatar en aigües del Carib, enfront de la ciutat de l’Havana, el cuirassat Maine. La nau de guerra nord-americana romania atracada al mar des de feia mesos, en una tensa vetlla, a l’aguait del que succeís a l’illa. A Cuba, cubans i cubanes combatien victoriosament des de feia tres anys contra les tropes espanyoles. “La guerra necessària” convocada per José Martí el 1895, després de desenes d’alçaments i de temptatives de negociació, arribava a la fi. També arribaria així a la fi l’imperi espanyol a Amèrica, edificat quatre segles enrere sobre la pólvora i al sang de milions d’indis i negres. Cuba, la més preuada possessió d’Espanya, la nineta dels ulls de la Corona, lluitava fidelment –l’última de totes les colònies- per la seva independència. Un exèrcit perfectament equipat de 200 mil espanyols estava a punt de rendir-se davant l’empenta de 50 mil combatents que empunyaven matxets ben aliats i la senyera de l’estel solitari. Fou el govern dels EUA qui va fer explotar el Maine, però en va acusar els espanyols. Necessitava l’explosió d’aquell vaixell com a pretext per declarar la guerra a una Espanya extenuada i així entrar en un conflicte ja decidit. La destrucció del Maine va resultar un negoci rodó: amb uns pocs mesos de combat i la baixa de 200 marines i pels Tractats de París (desembre de 1898) els EUA s’apoderaven de la propera illa caribenya de Puerto Rico i de les llunyanes i riquíssimes illes Filipines, últims vestigis d’aquell imperi hispà “on no es ponia el Sol”. I es va quedar Cuba. La suprema i declarada aspiració del govern nord-americà era, des de principis de segle, que Cuba caigués a les seves mans “com una fruita madura” i així convertir-la en un estel més de la bandera ianqui. El 1998 va sonar l’hora de l’oportunisme. Les tropes nord-americanes es van quedar a Cuba quan sortiren les espanyoles i governaren l’illa fins el 1902. Condicionaren la seva sortida a l’establiment de la base militar de Guantánamo, a l’est de Cuba, i a la inclusió en la Constitució de la naixent república de l’anomenada “esmena Platt” figura jurídica que garantia al govern dels EUA de poder intervenir en els afers intens cubans sempre que ho volgués, estratagema que no emmascarava la realitat: Cuba havia guanyat la guerra però no la independència, deixava de ser una colònia espanyola i començava a ser una colònia dels EUA. El 1998 el món commemora el centenari d’una data de plom amb la qual es va tancar un segle i s’obria el Recull d’articles 1992-2013 següent. A Espanya, el sol imperial arribà a un ocàs sense retorn. El 1898 fou la fi d’un món per a tota una generació, que va haver de mastegar cendres d’humiliació i desfeta. El 1898 és una data tràgica amb la qual es va inaugurar un nou segle, marcat per l’arrogància d’un altre imperi, encara no humiliat ni desfet. Amb la intervenció a Cuba s’iniciaren les guerres imperials dels EUA, que han omplert tot el segle XX. Des d’aquell 1898 contra Espanya per annexionar territoris a l’imperi, fins al 1991 contra Iraq per garantir petroli a les maquinàries de l’imperi, la lògica ha estat sempre la mateixa, la lògica de la força imposada i de la prepotència. Quan les tropes nord-americanes sortiren de Cuba el 1902 deixaren un monument en el mur del port de l’Havana, erigit en honor a les víctimes nord-americanes de l’explosió del Maine. Una àliga imperial de bronze coronava dues esveltes columnes blanques. Seixanta anys després, el gener de 1959, els cubans enderrocaren l’àliga i van destrossar les seves gegantesques ales esteses. Perquè no volés mai més. S’iniciava la revolució, una gesta que encara avui continua apuntant cap a les mateixes finalitats que va assenyalar Martí: independència nacional i justícia social. Des de fa quatres dècades, la revolució cubana és nacionalista: afirma la dignitat de la nació i té veu pròpia. I malgrat els bloqueigs, de Helms i Burton, continua apostant pel socialisme: ciments d’equitat, igualtat d’oportunitats per a tothom. Això desafia l’imperi, promotor de la inequitat capitalista i de relacions desiguals entre les nacions de la Nostra Amèrica. Puerto Rico: a cent anys de 1898 Rafael Bernabé Algun dia l’any 1898 es convertirà en tan sols una simple data històrica. De moment, a Puerto Rico continua essent quelcom més intens: un problema plantejat, una agenda incompleta, una ferida oberta. El centenari de la guerra hispanoamericana, de la intervenció cubana i de la invasió de Puerto Rico pel EUA –més enllà dels gestos oficials del règim colonialserà a Puerto Rico motiu de reflexió, de protesta, en cap cas de celebració. De les tres colònies (Cuba, Filipines i Puerto Rico) arrabassades pels EUA a l’imperi espanyol en a guerra de 1898, Puerto Rico era la que per aquella data no havia aconseguit organitzar una guerra d’independència. Un segle després és la que encara no s’ha lliurat del règim colonial que s’inaugurà el 1898. Els independentistes porto-riquenys havien estat, però, els pioners del projecte d’una Confederació Antillana. No solament això: havien practicat aquesta solidaritat antillana des del treball de suport a Amèrica Llatina, fins la feina incansable de Betances a París –com a representant dels revolucionaris cubans- passant per la participació en la guerra a la mateixa Cuba. D’aquesta tendència sorgiran les advertències més primerenques davant l’amenaça d’una intervenció nord-americana, que, en cas de fer-se, tancaria el camí cap a una vertadera independència i bloquejaria el projecte d’una confederació caribenya. El segle XX ha confirmat totes les pors dels revolucionaris porto-riquenys. Per a uns altres la lliçó seria dolorosa. No hi ha cap dubte que el 1898 va despertar inicialment grans esperances en diversos sectors de la societat portoriquenya. No hi ha cap dubte que l’autoritarisme de l’antic règim espanyol va assegurar que pocs lamentessin la seva marxa. No era, en tot cas, els EUA una república democràtica? No havia sorgit d’una revolució anticolonial? No era, en tot cas, la terra del granger, de la iniciativa, de la igualtat d’oportunitats? Des del mateix 1898 començaria a desplegar-se l’engany. De 1898 a 1900 es manté a l’illa un govern militar. Després, en el 1900, s’estableix un govern obertament colonial. Darrere de la república es comença a detectar l’imperi; darrere de la democràcia la igualtat d’oportunitats, el poder dels grans monopolis econòmics; darrere de la promesa desenvolupament econòmic, la subordinació de l’economia illenca a les necessitats de l’economia i del gran capital nordamericà; darrere dels ideals de Jefferson, el latifundi i el monocultiu de sucre. Així, una figura com la de Matienzo Cintrón explicaria les etapes de la seva desil·lusió amb la república del Nord: “Abans crèiem que la llibertat es podia aconseguir sense vosaltres. Després vam creure que es podia aconseguir amb vosaltres i sense vosaltres. Avui creiem que la vertadera llibertat... no es pot aconseguir amb vosaltres, sinó sense vosaltres, potser contra vosaltres”. Cent anys després, què es discuteix en el país? Com superar el règim colonial. Com reorientar l’economia a les necessitats del país. Com resistir-nos a l’entrega, implicada en les polítiques de privatització neoliberals, d’empreses i sectors clau al capital transnacional. Com establir una nova relació amb la natura, després que el capital la sotmetés al monocultiu unilateral de canya, per després quasi matar l’agricultura i reemplaçar-la per una urbanització i semi-industrialització particularment desarticulades i destructives. Cap d’aquests problemes no té solució fora d’un projecte d’unitat caribenya: des del Carib mateix fins aquest altre i mateix Carib que viu i lluita en el Nord. Cap argument contra la independència de Puerto Rico s’empra més que la difícil situació que viuen els 23 Agenda Llatinoamericana Mundial pobles independents de la regió. No es pot respondre a aquest argument si no és vinculant la conquesta de la independència de Puerto Rico a la lluita dels oprimits i les oprimides d’Amèrica Llatina per una nova independència. Fer passos en aquesta direcció és la millor forma de recordar la data del 1898. El neoliberalisme: què significa Pablo Bonavía, Montevideo Fins fa poc, el neoliberalisme (NL) semblava un episodi destinat a desaparèixer a la vegada que ho fes la conjuntura precisa en què va sorgir: crisi del petroli, deute extern, desgast de l’estat del benestar, caiguda del socialisme real, règims de dretes al Nord i dictadures al Sud... Per a sorpresa de molts, el terme NL ha tornat a rebrotar amb força en l’escena i amb un indissimulat to polèmic. El fan servir polítics i analistes socials de les latituds més diferents, l’estudien acadèmics de renom, el denuncien com un perill no tan sols els líders socials sinó també diverses conferències episcopals i els provincials jesuïtes d’Amèrica Llatina. Per què aquesta imprevista popularitat d’un terme tan abstracte i tan poc “seductor”? Deu ser realment útil per a comprendre la realitat en què avui vivim i com hi estem situats? Molts polítics i economistes neoliberals neguen, fins i tot, l’existència del que s’anomena NL. Per a ells és un mite inventat per alguns amb el propòsit d’atribuir-li tots els mals econòmics i desqualificar els seus adversaris polítics. S’estalvien, així – diuen -, una anàlisi seriosa dels complexos problemes socials i l’elaboració d’alternatives realistes. Deu ser aquesta una discussió merament teòrica sense conseqüències reals per a la nostra vida quotidiana? De cap manera. Crec que la popularitat que ha tingut aquest concepte no és casual: es deu al fet que permet identificar i enfrontar un aspecte nou i determinant de la situació històrica que avui vivim. Més enllà de la disputa terminològica (si la paraula NL és la més adequada per a descriure el fenomen de què es tracta) el concepte ha demostrat ésser una eina necessària a l’hora d’assumir una posició crítica davant dels reptes que avui se’ns plantegen. Això sí :tractant d’evitar una “estirada” o generalització tal del concepte que li faci perdre la seva capacitat per a “mossegar” en la realitat inèdita que ens toca viure en aquesta Amèrica Llatina de l’era de la globalització. 24 Podem qualificar de neoliberalisme , sense més ni més, la tendència a adoptar actituds egoistes en la pròpia persona o en el grup? Deu ser patrimoni exclusiu dels neoliberals la recerca del predomini sobre els altres o l’actitud calculadora que ho subordina tot a l’estratègia de la màxima rendibilitat? No sembla lògic ni legítim. Aquestes actituds han acompanyat l’aventura humana des que en tenim notícia, independentment del règim o la ideologia predominant. Tampoc el mercat ha estat recentment inventat pel NL. Existia ja en l’antiguitat com la forma per a intercanviar béns i fa un mil·lenni va començar a ampliar el seu àmbit d’acció per a convertir-se en el centre de tota activitat econòmica de la societat. La seva exaltació ideològica com a mercat sense barreres és també vella: fou feta per pensadors liberals del segle XVIII –amb les conegudes seqüeles d’explotació i misèria que donaren lloc ja en el segle passat a l’intervencionisme en les seves diferents formes. És que potser ha estat el NL l’origen dels fenòmens de pobresa, desigualtat i exclusió social en el món sencer? No. Aquestes dramàtiques realitats no només preexisteixen al NL sinó que han crescut i s’han aprofundit en contextos molt diferents als que plantegen els pensadors neoliberals. La història d’aquest segle en la nostra Amèrica Llatina és eloqüent en aquest sentit. Si l’empobriment, la desigualtat, l’exclusió social i encara la teoria del mercat sense barreres ja existeix abans del NL, per què cal insistir avui a atribuir-li una responsabilitat determinant en relació amb aquest fenòmens? La resposta és: perquè el NL els justifica com efectes “no desitjats” però inevitables per a aconseguir el creixement econòmic de la societat. D’aquesta manera es transforma, de fet, en el sosteniment ideològic i cultural d’actituds, comportaments socials i mesures polítiques que reforcen l’exclusió dels més febles... amb una nova aurèola d’innocència. El que és negatiu és que aquesta ideologia ha anat penetrant de mica en mica en la nostra manera de sentir, observar i valorar els fets que vivim. S’instal·la en nosaltres, condiciona les nostres decisions sobre el que val la pena i el que no, modifica les relacions personals i les estructures socials. Per això, si no volem ser les seves víctimes, o els seus còmplices, hem de començar per posar en evidència la seva visió unilateral i les conseqüències deshumanitzadores. A continuació exposem alguns punts per a caminar en aquesta direcció. 1. El NL comença per afirmar que la crisi de l’estat del benestar i la caiguda del socialisme han mostrat clarament que tota intervenció estatal en el mercat, encara que sigui motivada per una voluntat política d’estricta justícia, és no solament inútil sinó també contraproduent. El NL interpreta de Recull d’articles 1992-2013 forma unilateral tots els intents d’orientar socialment l’economia com un fracàs i la prova definitiva que l’home ha d’abandonar la “supèrbia” de voler transformar les lleis de l’economia i tenir la “humilitat” de sotmetre-s’hi. 2. Segons el NL, una d’aquestes lleis inflexibles del mercat és que el creixement econòmic implica ineludiblement l’exclusió dels que són menys competitius. No vol dir que es desitgi abandonar-los a la seva sort... És que “no es pot” fer una altra cosa si el que es vol és el creixement econòmic de la societat. Es tracta de superar el voluntarisme, per molt bones intencions que hom tingui: de ser serveix donar puntades de peu a l’agulló. Qualsevol mesura que interfereixi en el mecanisme de competència del mercat –considerat com un mecanisme imparcial, transparent, sense imposició d’uns sobre els altresprovocaria mals pitjors que els que es pretén eliminar. 3. Aquesta suposada “necessitat” es proclama no només en nom de l’experiència històrica sinó també en el de la ciència: l’economia. La ideologia de “l’inevitable” es legitima ella mateixa a partir de quelcom que és molt prestigiós: el coneixement científic, que per a l’opinió pública equival a coneixement provat, objectiu i inapel·lable. 4. Però atenció: el NL porta la seva “bona notícia”. Si l’abandó dels més febles és una conseqüència aliena a la voluntat de la societat i a la meva; si tota intervenció en les exigències plantejades pel “mercat realment existeixen” seria dolent per a la societat, llavors... som tots innocents! Podem ser indiferents amb tota tranquil·litat de consciència. Comencem a acostumar-nos a la idea que ningú és responsable de ningú. El pobre és pobre per culpa seva. L’èxit acredita –i justifica- per ell mateix el triomfador. Perquè en definitiva... cadascú ocupa en la societat el lloc que es mereix. 5. Això sí, pel NL hi ha un deure d’excel·lència interpretat en clau individualista: per ser reconegut com a valuós en la societat cadascú ha d’ésser competitiu, ha d’explotar al màxim els seus recursos. En aquest sentit tot és –o pot ésser- una “mercaderia” : coneixements, habilitats, bellesa, energia, oportunisme, audàcia, experiència, relacions. Tot pot negociarse per tal d’augmentar el meu valor en el mercat. El mercat i la seva regla d’or, la rendibilitat, apareixen com el motor de la vida humana, tant personal com social. 6. A més, en aquesta perspectiva, no té cap sentit dedicar temps i esforços col·lectius de caràcter solidari: això és malgastar forces, perdre competitivitat. Entre altres coses perquè pel NL el “bé comú” és un concepte contradictori en ell mateix. El bé real és individual. Per això ara podem abandonar les organitzacions socials amb un argument nou i tranquil·litzador: el bé comú no existeix. 7. El poder seductor d’aquesta ideologia rau en el fet que se’ns presenta avantatjosa per a tothom, no solament per als més forts. Perquè tots tenim alguna quota de poder, per petita que sigui. El que és nou en el NL és que –afirmant que és inevitable- ens habilita a utilitzar aquest poder exclusivament segons el nostre propi interès, eximint-nos de qualsevol deure social. Ens treu responsabilitat d’ocupar-nos dels altres, sobretot d’aquells que no ens poden tornar res a canvi; responsabilitat , òbviament, encara més greujosa com més gran sigui la nostra pobresa. En altres paraules, el NL també els serveix, als pobres. Amb el NL... hi guanyem tots! Llevat que vulguem prendre’ns seriosament la pregunta que Déu va dirigir a Caïn... : “On és el teu germà? ” (Gn 4,9). No-hi-ha-pas a El Paso Agents pastorals de Ciudad Juárez. El Paso (Mèxic –EUA) Salutacions des de la frontera! ... aquesta frontera que divideix aquest poble en dos. El Paso, entre Mèxic i els EUA, ha esdevingut un “nohi-ha-pas” des que el govern dels EUA gasta milions de dòlars per militaritzar la frontera entre aquests dos països. El Tractat de Lliure Comerç (TLC) ha portat a la bancarrota els negocis locals. Resultat: si en el costat d’El Paso s’ha produït un 15% de desocupació, en aquest costat de la frontera Juárez s’ha convertit en un corral per a esclaus. Per la seva part, el govern del PRI militaritza tot Mèxic per garantir un treball amb salaris de fam de 2,80 dòlars per dia... 5,00 com a màxim. Els aliments costen el mateix a Juárez que a El Paso. La desigualtat creix! Els mexicans que treballen als EUA subsiden la vida dels EUA, però no poden gaudir de l’atenció a la salut; els seus nens, àdhuc els nascuts als EUA, no poden anar a l’escola, encara que els seus pares paguin els impostos en la seva feina i en les compres com qualsevol altre ciutadà. No sempre fou així. Rubén García, natural d’El Paso, que amb l’ajuda e voluntaris porta endavant cases d’hospitalitat per a immigrants i refugiats, diu que fa tan sols 25 anys tot això era una única ciutat. Els parents de Juárez podien visitar els d’El Paso sense necessitat de cap permís o passi. Hom gairebé no podia adonar-se que hi havia una frontera. La gent la creuava lliurament per treballar o comprar, tal com avui els nord-americans la creuen cap aquí sense que ningú no els revisi. En aquell temps la vida a Mèxic era millor. Els petits negocis donaven treball a la gent del camp i de la ciu25 Agenda Llatinoamericana Mundial tat. Empreses més grans, protegides per tarifes, produïen tant per al consum com per a l’exportació. La política que ha construït el TLC és la que ha destruït aquell ordre econòmic tan sa: milers de desocupats ara han d’emigrar cap al nord. Els EUA són en gran part responsables d’aquest canvi. Amb quin dret es queixen els EUA del flux d’emigrants creat per la seva pròpia política? Els EUA militaritzen la seva frontera i, amb el pretext de la guerra contra el narcotràfic, envien helicòpters i tancs a Mèxic perquè el govern del PRI faci la guerra al seu poble. Que valents que són els EUA, que construeixen un altre mur com el de Berlín i persegueixen els seus propis ciutadans mestissos, en lloc d’ajudar a formar un autèntic procés ciutadà mexicà que ataqui el problema des de l’arrel! Que valents que són els líders polítics i els mitjans de comunicació, que exploten les pors de l’electorat en la seva Senyora de la Llibertat! Pobre Senyora de la Llibertat! Actualment estem vivint un escàndol en els mitjans de comunicació sobre la CIA amb la promoció i l’encobriment de narcotraficants “contres” de Nicaragua en els barris negres de Los Angeles... Els guanys, com en el cas de les vendes d’armes per la CIA a l’Iran, foren per a la guerra criminal de la “contra nica”. Dos amics nostres, petits empresaris d’Ohio, ens visitaren fa poc i ens digueren: “Vosaltres vau exagerar en la vostra última carta; els sous en les maquiles són veritablement de 4,5 US$, però per hora, no per dia”. Quasi per miracle vàrem poder entrar en una maquila i parlar amb les obreres. Tot i la seva incredulitat, elles ens van recalcar: “El salari d’una obrera nova és de 2,6 US$ PER DIA! Com a màxim arriba a 5US$ PER DIA! Els nostres amics, que saben que a la seva terra es comença per un salari de 7US$ per hora, van quedar estupefactes. Decidiren “fer alguna cosa per desafiar els gerents de les maquiles i els congressistes que coneixem”. Sols per a alimentar una família de quatre persones, es necessita aquí més de dos salaris mínims. Els nens de primària i de secundària abandonen l’escola per buscar feina o tràfic... El nostre veí, un jove pare de família, durant cinc anys només tenia una sola habitació per a la seva família, la seva mare i la seva àvia. Ens alegràrem en veure que un dia començava a construir habitacions per ampliar la casa. Fins que el van detenir quan creuava la frontera amb dos quilos de marihuana. Ara ha de complir una condemna d’un any i mig de presó als EUA. Però, qui en aquestes circumstàncies podria resistir una temptació semblant? La “globalització de l’economia afavoreix menys del 20% dels nord-americans”. I els altres? Estem convidant els nostres conciutadans del nord perquè, per 26 solidaritat, vinguin a visitar la nostre gent, que està al marge del sistema, que vinguin a veure les coses des d’aquí, i llavors sí, “a globalitzar de veritat” : si el diner i els adinerats poden creuar les fronteres, amb molt més de dret els obrers han de poder buscar el salari just que aquí els fa impossible la succió dels banc i de les transnacionals de la metròpoli. La societat civil mexicana està cada vegada més involucrada en el diàleg de pau, obligant el govern a alliberar gent detinguda acusada d’ésser zapatista i reclamant per l’assassinat d’opositors per part d’esquadrons de la mort. La impunitat i la protecció donada a paramilitars per l’exèrcit-en-ocupació està portant Chiapas al caos. La tàctica del govern és dividir la comunitat, crear desorientació i així justificar la seva presència i donar l’oportunitat d’eliminar els zapatistes. Però comprovem que aquesta economia esclavista no acaba a la frontera nord d’Amèrica Llatina quan recollim els testimonis que ens vénen del sud, concretament: – de Nicaragua. José Mulligan ens diu: “Per tota Centramèrica trobem els mateixos problemes: deute extern enorme, retallades en els serveis socials, privatització d’empreses públiques... “ Karla Koll afegeix: “Amb el 60% de desocupació que aquí tenim, moltes persones noten que la seva vida no val res, ni – per descomptat- la vida dels altres; la violència està augmentant a causa que la gent es veu submergida en la desesperació”. – de Colòmbia. Josefa Gómez de Hoya; després d’assenyalar les violacions dels drets humans i les masacres comeses pel govern, ens diu: “Volen privatitzar les empreses estatals, hi ha moltes vagues i protestes; el govern està en fallida tant políticament com econòmicament i social...”. – de Colòmbia també, Héctor Torres ens explica: “Delegats dels pobles indígenes van ocupar la seu de la Conferència Episcopal per pressionar el govern per tal que tingui en compte les seves necessitats. Ja hi porten gairebé tres setmanes i el govern no els ha considerat seriosament, Per la fam, els camperols de la zona del Guaviare es van veure obligats a cultivar coca. Ara els persegueix l’autoritat, llançant glifosat a la coca (i al blat de moro, la iuca i el plàtan) i deixantlos sense res per a menjar. Hi hagué un enfrontament entre els camperols i l’exèrcit... – del Perú. Emma i Faust ens diuen : “ Dotze milions de peruans estan desnodrits. Per falta de feina, d’atenció a la salut, a l’educació, a l’agricultura...es té por que torni a aparèixer la violència d’abans... La inflació ha baixat, però els articles de primera necessitat pugen més d’un 100%. Es veuen més nens i adults demanat o venent caramels als carrers, als autobusos... S’estan privatitzant empreses que generaven guanys a l’estat i les venen a espanyols, xilens, xinesos, japonesos... Per què de les empreses defici- Recull d’articles 1992-2013 tàries no se n’ha venut cap? La gent d’aquí diu: “Ens estan venent en cos i ànima”. – d’Equador. Fabián Vázquez: “Aquí estem vivint el fenomen que viuen tots els països del Sud: augmenta l’empobriment; se subhasta el patrimoni nacional per la via de la privatització; s’ha aconseguit paralitzar el moviment popular, sobretot el tradicional i clàssic, però sorgeixen nous moviments socials, principalment entorn del rebuig a la privatització dels recursos naturals. Fou prou significativa la victòria del no en un plebiscit impulsat pel govern en el qual volia que el poble acceptés la privatització de la Seguretat Social, el petroli i tot el que té relació amb l’energia. Vosaltres podeu veure com estudiem les vostres cartes, encara que no tinguem espai per incloure-hi més testimonis... La violència de guant blanc Fracassà el Consens de Washington Hélio i Selma Amorim Els economistes que van produir la recepta neoliberal per als països d’Amèrica Llatina en la dècada dels 80 analitzen els resultats del model creat i reconeixen les seves conseqüències perverses. La recepta, batejada amb el pompós nom de “Consens de Washington”, va ser adoptada pel FMI i el BM com a paràmetre per a l’aprovació de préstecs financers a la regió durant una dècada. El “pare d’aquest anomenat consens, l’economista John Williamson, es justifica dient que la recepta funcionà positivament en alguns aspectes, especialment en la reducció de l’alta inflació, però –reconeix- no va aconseguir resoldre el problema del creixement reduït i de la desigualtat social en el continent. Proposa ara l’augment de les despeses públiques en educació i reorientació dels recursos de l’Estat per a l’àrea social. En la nova Conferència de Washington, realitzada el setembre del 96, el to general del debat va estar marcat pel representant del ministeri de finances del Japó. Va advertir que l’Amèrica Llatina és malmesa pel procés de globalització proposat pel Consens anterior, que no va tenir en compte les diferències culturals i els processos històrics de cada país, ha dut l’ordre existent a la confusió i al col·lapse. Sakakibara recomana prudència als nostres països i denuncia que son utilitats com a conillets d’Índia per als assajos dels països desenvolupats, per a les seves polítiques econòmiques, que ell anomena “neoclàssiques”. En aquesta dècada hi va haver resultats positius a l’Esta asiàtic. El BM va fer una investigació per comparar els efectes dels dos models de polítiques socioeconòmiques i va constatar que allà hi predominen els estats eficients, interessos baixos, taxes de canvi estimulants i excel·lència educacional. Luciano Coutinho, economista brasiler de la UNICAMP, participant en la Conferència, demostrà que el Brasil, per exemple, va a contracorrent de tot això, i que les receptes del Consens anterior no van produir l’esperat augment de la capacitat d’inversió del sector públic. Hert Rosenthal, de la CEPAL, afegí les dades sobre l’atur i la desigualtat social, conseqüència de les receptes polítiques ara criticades. Les previsions són ombrívoles. No es pot esperar que desigualtats tan greus continuïn creixent sense que succeeixi una ruptura social de proporcions gegantines, a nivell regional o mundial. Els privilegiats d’aquest model d’economia es protegeixen cada vegada més, darrere de reixes, monitors electrònics, guàrdies de seguretat armats i carros blindats, aterrits amb les notícies sobre segrestos i assalts. No sembla que arribin a entendre que no és bo viure en un món així i que val la pena acceptar un model diferent de societat abans de la previsible explosió. John K. Galbraith, un dels més importants economistes d’aquest segle, defensor de les formes moderades de capitalisme, ara, als seus 88 anys, treu al mercat un llibre polèmic, a contracorrent del neoliberalisme. La societat justa. Una perspectiva humana. Hi afirma que “l’economia de mercat moderna crea riquesa i distribueix la renda d’una forma bastant desigual, socialment adversa i funcionalment perjudicial”. Considera que el mercat no és un mecanisme eficient, i que per si mateix no és capaç de fer una distribució homogènia de la renda. I proposa les qüestions socials com el fonament últim de l’economia. Per tot això, no podem enganyar-nos amb l’optimisme d’algunes conquestes socieconòmiques, encara que apreciables, si el model neoliberal continua intacte i els seus efectes a escala mundial són reconegudament perversos. Creure que les forces màgiques del mercat seran suficients per construir una societat justa, fraterna i feliç és, com a mínim, ingenu. Al Brasil per exemple, aquesta creença produí 30 milions de famèlics, una fantàstica concentració de terres en poques mans, atur, pèssimes condicions d’habitatge, bosses de pobresa al camp i a les perifèries urbanes i, naturalment, violència creixent. L’Amèrica Llatina necessita un nou projecte. Aquest és el vertader consens que necessitem. 27 Agenda Llatinoamericana Mundial No es pot ser cristià i neoliberal Miguel Esteban Hesayne Bisbe emèrit de Viedma, Argentina Perquè un cristià és deixeble de Jesús, i el manament frontal de tota la seva doctrina és l’amor solidari. I expressat en sentència lapidària per boca del mateix Mestre: “la felicitat és més donar que no pas rebre” (Fets 20,35). Perquè el perfil cristià es defineix per la participació equitativa. No hi ha vida cristiana sense comunitat de béns i de persones. L’Església és comunió de persones, el signe de la qual és la convivència fraterna, demostrada en el paradigma de la comunitat cristiana dels orígens cristians on es revela textualment: “repartien el diner, segons les necessitats de cadascú” (Fets 2,45). No es pot ser cristià i neoliberal, perquè el neoliberalisme continua sent en la història real el capitalisme a seques. La doctrina neoliberal, i la seva pràctica ho demostra amb les conseqüències més dramàtiques, es situa a les antípodes de l’Evangeli del Senyor Jesús. Per una banda, Jesucrist va ser en la seva vida històrica l’Home en el que es va encarnar Déu per assenyalar la conducta de tot Home que ve a aquest món. Per això, hi va haver escriptors sagrats que ensenyaren la bella utopia que la tasca cristiana és adquirir “els costums de Déu”. No van fer sinó basar-se en les paraules que llegim a l’Evangeli de Mateu 5,48: “sigueu tan bons com ho és el Pare Celestial” o en aquestes altres de San Joan (15,12): “Estimeu-vos els uns alts altres com jo us he estimat”. I comenta l’apòstol en la seva 1ª carta: “En això hem conegut l’amor: que ell va lliurar la seva vida per nosaltres. Per això, també, nosaltres hem de donar la vida. Si algú viu en l’abundància i veient el seu germà en la necessitat li tanca el seu cor, com romandrà en ell l’amor de Déu? Fills meus, no estimeu solament amb la llengua i de paraula sinó amb obres i de veritat”. (3, 16-18). El cristià és l’imitador de Jesucrist. I Jesucrist és l’home per als altres... La personalitat cristiana consisteix a un donar-se a l’Esperit que l’anima és el que impulsa a formar, de tota la humanitat, una comunitat fraterna, justa i solidària, amb igualtat de possibilitats per tots. És la nova civilització de l’Amor, és l’alternativa d’una convivència ciutadana des dels valors de Jesucrist, el senyor de la Història. Ser cristià consisteix a deixar-se animar per l’Esperit de Ressuscitat que recrea el món dels homes en un nou món, habitable per a la família dels fills de déu. Al contrari, el neoliberalisme capitalista la dinàmica del qual porta a 28 l’acumulació de béns, es nodreix en la seva activitat econòmica de: – esperit de lucre, és a dir, desig d’obtenir guanys indefinidament creixents. – esperit de competència, exacerbat per un fort individualisme. Això provoca la rivalitat o lluita entre els individus per aconseguir els màxims guanys possibles i tendir sempre cap al monopoli, que representa el màxim de llibertat pròpia i el màxim de limitació aliena; – esperit de racionalització, és a dir, apreciar totes les coses basant-se en càlculs efectuats en termes de rendiments i costos. L’esperit del neoliberalisme és diametralment oposat a l’Esperit dels cristians: – perquè en el país on s’implanta, genera mort, margina fredament la majoria sobrant i crea la classe dels exclosos; – perquè deshumanitza la tècnica i buida de contingut humà els progressos econòmics, que en el projecte cristià han de servir per a una equitativa distribució; – perquè altera i corromp la llibertat i la democràcia ja que no les acompanya dels valors de la justícia, la veritat i l’amor solidari; – perquè el seu dogmatisme i inflexibilitat en la imposició de la llei de mercat, nega i impedeix tota possibilitat d’alternativa i deixa d’existir de fet una convivència comunitària a causa de l’absolut dels interessos privats d’una minoria totpoderosa; – perquè –de fet- es violen elementals drets humans exigits per assolir la dignitat humana tant personal com comunitària. En fi, no es pot ser cristià i neoliberal perquè la fe cristiana promou la cultura de la vida i la ideologia neoliberal, en la seva realització històrica, és l’avantsala de la mort per a la majoria exclosa. És a dir, el cristià es defineix per la construcció de la PAU que Jesucrist va conquerir amb la seva mort i resurrecció i la dóna a tot home i tota dona de bona voluntat. Tercera Setmana Social Brasilera Rescat dels deutes socials Ja està en marxa la Tercera Setmana Social Brasilera, organitzada pel sector de Pastoral social de la conferència Nacional de Bisbes de Brasil (CNBB), conjuntament amb altres esglésies i entitats de la societat civil. Però la Setmana no serà una setmana: més aviat seran tres anys (des de mitjans de l’any passat fins al 1999) de trobada, estudi, debat i diàleg Recull d’articles 1992-2013 en el sí de la societat brasilera, en un procés de construcció col·lectiva que té el seu punt de partida en els anhels i perspectives, alegries i esperances, somnis i desigs de les persones i grups concrets de la societat. La Setmana Social és un espai obert on els ciutadans són cridats a participar sembrant senyal d’esperança i solidaritat, com a contrapunt a un món cada vegada més dominat pel determinisme i l’exclusió. El desafiant tema de la Setmana és: Rescat dels deutes socials: justícia i solidaritat en la construcció d’una societat democràtica”. La Setmana convida a rescatar els més diversos deutes socials que afecten els diferents segments socials. Vol generar resistència i alternatives davant de l’actual model econòmic i social que privilegia el mercat en detriment de la vida i la democràcia, que premia la competitivitat i que descarta com a superflus sectors cada vegada més amplis de la població, i fa que semblin endarrerides les pràctiques de solidaritat i justícia. La Setmana vol remetre a l’exemple del Poble de Déu mateix testimoniat en els relats bíblics, en el qual les pràctiques de justícia i de rescat dels deutes socials trobava expressió concreta – entre altres iniciativesen l’any del jubileu. A la pràctica significava posar les bases perquè tots poguessin tornar a tenir les mateixes possibilitats, mitjançant la igualtat de condicions, per mitjà de la devolució i redistribució de terres i riqueses. Aquesta antiga pràctica periòdica del poble jueu ha de ser, segons els ensenyaments de Jesús, pràctica permanent en les relacions quotidianes, a través de l’exercici de l’amor fratern, la comunió, el compartir, la justícia... La Setmana vol convocar un veritable jubileu, vol tocar el corn (el jobel, paraula hebrea d’on deriva jubileu) perquè molts, o tots, s’obrin al judici de Déu, a la conversió, amb pràctiques de justícia i solidaritat que construeixin relacions de pau. El seu objectiu principal és “incentivar” un procés plural i participatiu de reflexió i mobilització de la societat que valori i estimuli iniciatives de solidaritat i conquesta de drets, sobretot dels exclosos, que puguin contribuir a la construcció d’una societat justa i fraterna al Brasil, a Amèrica Llatina i al món. Basats en aquest tema i objectiu general, la Setmana tractarà dos subtemes: “Economia i societat al servei de la vida” , que analitzarà les qüestions de la mundialització de l’encomia i dels grans deutes externs i interns, l’agenda (treball, habitatge, educació, salut, terra), els avenços tecnològics i l’exclusió social, el rescat del deute adquirit amb la natura i un ordre social. L’altre subtema, “Política i cultura en la construcció de la ciutadania” , debatrà la mundialització de la comunicació i de la diversitat cultural; les relacions socials, el dret a la informació i a la llibertat d’expres- sió; la superació de la denominació i el respecte a les diferències; el protagonisme i la participació popular i el poder de les organitzacions locals; el rescat del subjecte i de l’imaginari i les aspiracions del poble i de l’estat, i el rescat dels deutes socials. La Setmana vol ser un procés col·lectiu de producció de coneixement, mobilitzacions de masses i assumpció de compromisos. La setmana obre així un ampli ventall de possibles iniciatives per a la seva realització en les comunitats, juntament amb les organitzacions populars. Durant els tres anys es duran a terme innombrables activitats. Es donarà un èmfasis especial a una pràctica de construcció col·lectiva, oberta a una àmplia participació en el procés de producció de nous coneixements, de noves relacions, de pràctiques polítiques i culturals. Destaquen les col·laboracions amb moviments i institucions de la societat, buscant la participació dels exclosos en l’elaboració de propostes i en l’execució de polítiques públiques. Es destaca també la participació ecumènica, en el sentit d’enfortir els lligams entre les diferents esglésies i religions al voltant de la justícia i la solidaritat, i de possibilitar la diversitat la diversitat de punts de vista i pràctiques pel que fa al rescat dels deutes. La Setmana Social Brasilera, amb la seva ja avalada tradició, constitueix un esdeveniment digne de seguiment en tot el continent. La carta de la terra Francisco Gutiérrez i Cruz Prado 1-Procés d’elaboració de la Carta de la Terra durant els preparatius de la Cimera de la Terra de Rio (1992) va sorgir la idea que les Nacions Unides aprovessin una carta que recollís els drets i els principis bàsic de conducta de la gent, nacions i pobles respecte al medi ambient i al desenvolupament, amb la finalitat d’assegurar la viabilitat i integritat de la Terra coma llar acollidora tant de la vida humana com de les altres formes de vida. En la seva primera reunió, el Consell de la Terra es va imposar com una de les tasques prioritàries l’elaboració de l’esmentada Carta de la Terra i va insistir en les exigències morals de sostenibilitat, així com en les normes de comportament estatal i interestatal requerides per preservar i promoure la vida en el planeta Terra. L’abril del 1994, el president del Consell de la Terra, Sr. Maurice Strong, i el president de la Creu Verda Internacional, Sr. Mikhail Gorbatxov, acordaren dur a terme les iniciatives de la Carta a partir de: 29 Agenda Llatinoamericana Mundial l’ús de les moltes i importants declaracions i convenis que s’han signat durant les últimes dues dècades amb vista a identificar els valors i els principis bàsics que hauran de ser inclosos en la Carta de la Terra, i l’obertura d’un procés ampli de consulta i compromís dels diferents sectors de la societat civil perquè des de la seva pràctica quotidiana, visualitzin i proposin els valors que han de fonamentar l’esperit de la Carta. La Carta del Terra haurà de ser, en conseqüència , el resultat d’un procés participatiu a nivell que tendeixi a definir un sistema operacional de valors que guiïn el nostre comportament, les nostres relacions i els nostres esforços per al desenvolupament sostenible. 2-Fonaments de la Carta de la Terra la viabilitat del desenvolupament en una societat sostenible només és possible i factible a través d’un canvi d’actituds, comportaments i estils de vida dintre d’un profund respecte cap a les diferents ètnies i cultures. En aquest sentit, les propostes de la Carta han de basar-se en la més àmplia i abastadora dimensió de desenvolupament sostenible i no en un ambientalisme superficial que centra el seu interès en una gestió i un control més eficaços de l’ambient natural en benefici de l’ésser humà. El repte de la societat sostenible és crear noves formes de ser i estar en aquest món. Aquest repte de la Carta no ha de basar-se en veritats transmeses, o en discursos proclamats, i ni tan sols en boniques paraules inspiradores, sinó primordialment en la vivència sentida per les persones i grups, i consegüentment, en el més clar sentit pràctic relacionat amb situacions específiques i amb les possibilitats dels diferents sectors de població. La Carta ha de tendir cap a la formació d’un ciutadà capaç de desenvolupar formes de vida en correspondència amb la nova categoria social del desenvolupaments sostenible; ha de buscar la construcció de formes de convivència a nivell tant comunitàriament com institucionalment; en definitiva, ha d’assentar la consciència mundial en normes clares relacionades amb el que és espiritual, ètic, existencial, ecològic i epistemològic, les cinc “es” bàsiques proposades per Luis Weinstein quan es refereix a l’ecologia del jo desenvolupament sostenible. 3- Objectius de la Carta de la Terra - Posar en marxa un extens procés de consulta entre els sectors majoritaris que adecten el desenvolupament sostenible, de manera que l’elaboració de la Carta sigui el resultat de l’esmentat procés. Això, amb el benentès que només així la Carta podrà arribar a ser el codi universal de conducta, per estar basat en valors i principis procedents de les diferents cultures i sectors socials. Si bé una vegada promul30 gada, per les Nacions Unides serà en aquest camp l’equivalent a la Declaració Universal dels Drets Humans, pel procés d’elaboració s’espera que els seus efectes siguin molt més directes i amplis. - Assolir que la Carta sigui el resultat de les diverses aportacions pràctiques de les experiències i vivències procedents de la més àmplia participació de persones, organitzacions, comunitats, col·lectius i institucions que conformen la societat civil. - Fonamentar la Carta en els valors dels diferents sectors i grups socials de manera que reflecteixi amb la major fidelitat possible l’ètica integral que es troba a la base del comportament quotidià i de la relació harmònica entre allò que és sensorial i allò que és conceptual, entre allò que és mediat i allò que és immediat, i entre el desenvolupament econòmic, el social i l’ecològic. - Promoure el desenvolupament d’interessos i formes operacionals que contribueixin a l’enriquiment de la capacitat perquè, ja sigui individualment, ja com a grup, les persones sàpiguen prendre les decisions i definir les estratègies al desenvolupament sostenible. - Procurar que la Carta ofereixi guies concretes i procediments clars de conducta de cada individu i institució en relació amb el medi ambient i amb el desenvolupament, per assegurar així la integritat i el benestar de la Terra. 4- Procés de la Carta de la Terra El maig de 1995 va tenir lloc a la Haya un taller amb la participació de destacades personalitats de diferents nacions i cultures on s’hi van acordar els punts claus que haurien de presidir el procés d’elaboració i aprovació de la Carta de la Terra. A partir d’aquesta important reunió es van posar en marxa, per una banda, un extens procés de consulta mundial entre diferents sectors socials i, per una altra, la promoció i organització de processos educatius a gran escala i amb les més diverses organitzacions i moviments socials, amb el propòsit de garantir que els acords de la Carta fossin el resultat real de la pràctica quotidiana de la gent i de les institucions. A la Cimera de la Terra de Rio (1992) s’analitzaren els primers resultats, tant de les consultes com els processos educatius, a fi i efecte de dimensionar, preveure i promoure amb la major precisió els resultats del procés de recerca, pensant en l’elaboració i aprovació de la Carta de la Terra per les Nacions Unides l’any 2000. Moltes organitzacions, xarxes i institucions de caràcter mundial ja estan vinculades a aquest procés de recerca i de consulta. Les persones i organitzacions que desitgeu incorporar-vos-hi podeu posar-vos en contacte amb: Miriam Vilela / Consell de la Terra / San José, Costa Rica / tel 506-256 16 11 Fax 506 – 285 21 97 / [email protected] http://www.ecouncil.ac.cr Recull d’articles 1992-2013 L’Església i els pobles indígenes 25 anys del CIMI: 1972-1997 Benedito Prezia L’actuació de les missions en el nostre continent i la posició de les esglésies cristianes van fer que un grup d’antropòlegs reunits a Barbados l’any 1971 demanés que tots els missioners abandonessin les àrees indígenes. En un document contundent afirmaven que “l’obra evangelitzadora de les missions religioses a l’Amèrica Llatina correspon a la situació colonial imperant “i que l’activitat catequitzadora és “ un mecanisme de colonització, europeïtzació i alienació de les poblacions indígenes”. I concloïen: “el millor per a les poblacions indígenes, i també per a la integritat moral de les Esglésies mateixes, és posar fi a tota activitat missionera” (Declaració de Barbados). En aquella època, la situació de les poblacions indígenes era dramàtica. Al Brasil, per exemple, la manca d0una política més definida i l’actuació de certes missions estava portant diversos grups a l’extinció. Aquest fou el cas dels indígenes Topazi que, de 500 persones que eren l’any 1952, foren reduïdes a la meitat per una epidèmia de grip quan s’acostaren a ells els missioners franciscans, que implementaven un gran projecte per al desenvolupament. Deu anys més tard eren només 50 persones. A començament dels anys 70, un estudi estimava la població indígena al Brasil al voltant de les 97.000 persones, és a dir, un 0,1% de la població brasilera, mentre que al 1500 (quan hi va arribar el primer europeu) eren al voltant de 3 milions de persones. Qüestionats, també, pel Concili Vaticà II, alguns missioners van decidir respondre a aquestes crítiques mostrant que l’Església podria ser un senyal d’esperança per als pobles indígenes. Així, el 23 d’abril de 1972 varen crear el Consell Indigenista Missioner, el CIMI, que es volia guiar per cinc punts bàsics: la lluita per la terra, la defensa de la cultura indígena, el suport a l’autodeterminació, l’encarnació en la cultura indígena i la conscienciació de l’Església i de la societat. S’adonaven que no tenia sentit anunciar l’Evangeli a pobles que estaven sent destruïts físicament i culturalment. Denúncia La primera fase de l’actuació del CIMI fou la denúncia. Denúncia en els diaris, en una època en què la censura del règim militar controlava els mitjans de comunicació. Tingué un gran impacte el document Y-jucapirama: l’indi, aquell que ha de morir, on es mostraven les conseqüències de la política de desenvolupament de l’ocupació de l’Amazònia, que veia en els indígenes un obstacle al que anomenava “progrés”. Això va comportar persecucions i prohibicions d’entrada a missioners en les àrees indígenes, com per exemple, a Pere Casaldàliga, al P. Antonia Iasi i a Egydio Schwade. Aquesta presa de posició profètica va deixar els seus màrtirs, sobretot religiosos, com el salesià Rodolfo Lunkenbein (15.7.76) i el jesuïta Joao Bosco Penido Burnier (11.10.71). Més tard, quan els conflictes amb la terra i la fusta tornaren a explotar en les àrees indígenes, nous missioners van segellar amb la mort llur compromís, com la germana agustina Cleusa Rody (28.4.85), el cambotjà Ezequiel Ramin (24.7.85) i el jesuïta Vicente Cañas (abril del 87), el cos del qual fou trobat intacte quaranta dies després d’haver estat assassinat per matons d’una hisenda. La veu dels sense veu Si l’Església missionera esdevingué profètica en parlar en nom dels pobles indígenes, el gran mèrit del CIMI fou tornar la veu als mateixos indígenes. Era un deute històric, ja que els missioners foren responsables del silenciament indígena per haver-los pres la religió i la cultura. Amb les Assemblees dels Caps Indígenes, dutes a terme a partir de l’abril de 1974 amb el suport del CIMI, els indígenes van tornar a parlar i a tenir llurs organitzacions fins aleshores prohibides. Fou un gran descobriment, com reconegué el líder xerente Sampré en l’Assemblea de 1975: “Germans, sóc germà del mateix color u de la mateixa massacre. Només coneixia sacerdots que predicaven sermons. No coneixia sacerdots que defensessin els indis. Aquí he vist el dret (nostre) que ells ens fan descobrir. Aquesta reunió és una força per a la planta que està seca i ha de créixer”. Aquest renaixement també va tenir el seu preu. Diversos líders foren silenciats per les bales dels amos del poder, com el pankararí Angelo da Silva, el xakribà Rosalino da Silva, el patazó Joao Cravim i el guaraní Marçal Tupa’i. Impotent davant de tanta violència contra els líders indígenes, el mateix Marçal denuncià al papa Juan Pau II en el viatge que féu al Brasil el 1980 l’acció dels que més endavant li traurien també a ell la vida: “... Els nostres líders són assassinats fredament per aquells que ens roben la terra. Som una nació espoliada, que està morint a poc a poc, sense trobar el camí”. Aquest camí fou el que l’Església missionera els ajudà a trobar. Ells, que eren uns 90.000 a començament dels anys 70, van tornar a créixer i a tenir organitzacions pròpies. L’any 1985 ja eren 220.000 persones i avui, dotze anys després, són uns 320.000. Però no només han crescut en nombre, sinó sobretot en consciència i en organització. Tenen actualment gairebé 100 entitats, dues de les quals són d’àmbit 31 Agenda Llatinoamericana Mundial nacional: el Consell d’Articulació dels Pobles i Organitzacions Indígenes del Brasil (CAPOIB) i la Nemboaty Guasú Guaraní (NGG), que reuneix els guaraní de les diverses regions dels Brasil. Hi ha també organitzacions regionals, com la Coordinació de les Organitzacions Indígenes de l’Amazònia Brasilera (COIAB), o organitzacions professionals, com la Comissió dels Professionals Indígenes de l’Amazones, Roraima i Acre (COPIAR), o de categories com l’Associació Dones Indígenes de Río Negro (AMIRN). També hi va haver un creixement en la consciència ètnica. En el nord-est hi havia l’any 1971 onze pobles, amb una població de 12.565 persones, que gairebé no conservaven la llengua original. Avui, amb nous grups que es reconeixen com a indígenes, són vint-i-set pobles al voltant de 35.000 persones. Al servei de la causa Indígena Per desenvolupar més bé el seu treball, a partir de 1980 el CIMI començà a tenir assessories específiques, que donaven suport als pobles indígenes sobretot en la lluita per la terra, l’educació i la salut. La lluita per la terra es traduí en la implantació d’assessories jurídiques que han actuat sobretot en els processos de demarcació de les terres indígenes. Quant a l’educació, en les àrees on el CIMI està present, les escoles van passar a fe l’alfabetització infantil en la llengua materna i en portuguès, i s’anaren formant professors bilingües que de mica en mica varen anar assumint llurs escoles. En l’àrea de la salut, es va desenvolupar un intents treball d’immunització de les malalties endèmiques. La prevenció de les malalties, com també la garantia de la terra, algunes alternatives de subsistència, han estat factors fonamentals per a l’augment de la població indígena a Brasil. La medicina tradicional també fou valorada, així com els pajés (sacerdots indígenes) tan combatuts pels missioners en el passat; van passar a ser respectats, i el CIMI fins i tot va donar suport a trobades de pajés. Diàleg religiós Si els indígenes van augmentar en nombre i en consciència, fou sobretot gràcies al canvi de la pràctica missionera. La inculturació, realitzada per les Germanetes de Foucauld de forma aïllada i intuïtiva ja des dels anys 50, va passar a ser viscuda per gairebé tots els missioners a partir de la creació del CIMI. D’aquesta manera, l’evangelització explícita va anar sent substituïda de mica en mica pel diàleg interreligiós, que mitjançant la vida compartida tracta d’entrar en el cor d’aquelles cultures. Per això deia un missioner: “Mai no els vaig parlar explícitament de Jesucrist, perquè veig en llur vida, en llur organització, en llur vivència religiosa, tot el que m’agradaria dir-los que fessin; la Bona Nova, l’Evangeli... ja ho estan vivint. En molts aspectes millor que no pas jo”. 32 Actualment no es tracta de transformar-los en cristians, sinó de fer que mantinguin els valors cristians continguts ens llurs cultures, com el compartir, la solidaritat i el culte a la vida. Entre ells no hi ha pobres ni nens abandonats. Quan destruïm llur món i llurs valors, només els resta la mort. El suïcidi de joves que s’escampa entre els guaraní Kaiowà mostra que se’ls va prendre la raó de viure. En un món dominat pel neoliberalisme, llurs cultures són un senyal i una sortida cap a una societat alternativa. Ells mateixos ho reconeixen, tal com van afirmar en una reunió que va definir la creació de la Dècada dels Pobles Indígenes el 1993: “Les cultures que encarnen els nostres pobles emergeixen com a veu d’esperança d’un futur més equilibrat i just”. Darrere la lluita contra la droga Noam Chomsky La lluita contra la droga que es desenvolupa al meu país, té poc a veure amb les drogues en si mateixes. Es tracta bàsicament d’una tècnica per controlar les poblacions que es consideren perilloses dins dels Estats Units. I no és una tècnica nova: sempre ha estat així. Només cal mirar enrere i veure com a l’Anglaterra del segle XIX es va declara il·legal la ginebra mentre el whisky es mantenia dins la legalitat. Això es feia no només per una raó de classe (la ginebra era la beguda de la classe obrera i el whisky ho era de la classe rica); es tractava sobretot d’una manera de mantenir el control sobre la classe obrera. Quan es va prohibir l’alcohol als Estats Units, el que es buscava era el tancament dels salons de Nova York on s’acostumaven a reunir els obrers immigrants. Mai es va detenir a ningú que begués en els barris rics. Amb la marihuana va passar quelcom de semblant: la seva prohibició als Estats Units estava adreçada als mexicans. Ningú no sabia què era la marihuana quan va ésser prohibida: només se sabia que era alguna cosa que només els immigrants mexicans consumien. Per això se’n va criminalitzar el consum: per poder controlar la població d’immigrants mexicans. Després, la marihuana va ser autoritzada. L’actual “guerra contra la droga” dels Estats Units va començar a la dècada dels 80 i fou directament adreçada a la població negra. D’aquesta guerra, es tracta d’apartar-ne la població blanca, i en el punt de mira hi Recull d’articles 1992-2013 ha precisament els tipus de droga que consumeixen els negres. Res en aquesta lluita té a veure amb les drogues: tot és un sistema de controlar i criminalitzar les poblacions considerades “perilloses”. És, d’alguna manera, la forma com els Estats Units realitzen el que a Colòmbia s’anomena “neteja social”. Les autoritats nord-americanes no intenten detenir la prohibició de drogues, intenten criminalitzar la població negra. Els negres són les principals víctimes d’aquesta guerra. És molt elevat el nombre dels que es troben atrapats en el sistema judicial i penal. I com incideix aquesta guerra en el gran sector mitjà de la població, que es troba en un important procés de deteriorament econòmic? Es tracta d’espantarlos. Com més es pugui incrementar la por a les drogues i al crim, a les mares subsidiades i als immigrants, als estrangers i a tota classe de persones “perilloses”, més es podrà controlar a la gent. Que estiguin temorosos els uns dels altres i que pensin que l’altre els està robant; si es fa això es podran controlar. Això és el que busca, en el fons, la guerra contra les drogues. Colòmbia té un paper en aquesta guerra dels Estats Units. A molts països es produeixen drogues, però Colòmbia és el símbol d’on venen les drogues. Per tant, si el govern nord-americà pot mostrar-se dur, impossant sancions a colòmbia, “descertificant-la”, això contribuià a la guerra contra les drogues a l’interior dels Estats Units, a aquest programa de control social. El que està passant en el meu país no té res a veure amb la prevenció de les drogues que vénen de Colòmbia. Les drogues seguiran arribant i, facin el que facin, en el govern dels Estats Units saben que no hi ha cap manera d’evitar-ho. Si de veritat es volgués parar el consum de drogues als Estats Units, hi hauria una manera fàcil de fer-ho: els programes educatius. Són molt eficaços i han aconseguit grans canvis. Entre els sector més privilegiats, el consum de drogues ha anat disminuint d’un temps ençà, igual que el consum de qualsevol substància tòxica. Per exemple, els meus estudiants no fumen ni consumeixen drogues, el consum de cafè està baixant, i així en tot. Actualment el consum de cigarretes als Estats Units es un assumpte de classes; gairebé cap estudiant universitari no fuma, però si algú va al sector pobre de qualsevol ciutat i troba allà grups de joves, veurà que gairebé tots fumen. És un problema de classes, com el consum de drogues i d’alcohol. És un costum que té a veure amb els canvis de percepció i de concepció que depenen de la cultura i de les classes socials. Fa uns anys va morir as Estats Units un jugador de bàsquet anomenat Len Bras, com a causa d’una sobredosi de cocaïna. Al llarg de més o menys un any, el consum de cocaïna va disminuir en el meu país en un 50%, aproximadament. La disminució en el consum de drogues es deu bàsicament a l’educació. En aquest cas un descens ràpid del consum es va aconseguir amb la publicitat massiva d’un esdeveniment horrible, però hi ha maneres d’aconseguir el mateix d’una manera més intel·ligent. En els Estats Units s’estan donant retalls en els programes educatius dirigits a la gent i a la vegada s’intensifiquen les circumstàncies que condueixen a la gent a les drogues: hi ha més pobresa i menys treball, sous més baixos i menys programes d’ajut. Quan els colombians diuen: “el problema és als Estats Units”, tenen tota la raó. Mentre hi hagi demanda de drogues, se’n produirà el subministrament. I no hi ha manera de parar això. L’arrel del problema està dins dels Estats Units, i és un problema que mai se solucionarà si les drogues són utilitzades com un mitjà de control social. És com quan mirem una cadena de televisió americana i escoltem tota mena d’atacs contra les mares solteres ajudades per programes socials del govern. El propòsit d’aquestes campanyes és enfrontar la gent treballadora contra ells mateixos. Els salaris dels treballadors baixen, les vides empitjora, el seus fills tindran menys oportunitats... Què ens dirà el televisor? Que les mares subsidiades ens estan robant. Si una adolescent va ésser violada i té un nen i jo l’ajudo, m’està robant. Aleshores l’has d’odiar. És per això que s’està presentant tan negativament el sistema d’ajuts. Augment de l’odi i de la por: són mètodes de control social utilitzats arreu. En un país com els Estats Units, on realment no es podrien utilitzar grups paramilitars per assassinar gent, es confia més en tècniques de control social. I bàsicament és amb això amb el que té a veure la lluita contra la droga. La CIA va treballar 10 anys amb narcotraficants Jim Cason i David Brooks, corresponsals, Washington Agents dels Estats Units van treballar amb narcotraficants en diverses ocasions a Amèrica Llatina durant els últims 10 anys i van tenir ple coneixement de les activitats d’entrega de droga al seu país per membres de la “contra” de Nicaragua. Jack Blum, exassessor del Subcomité sobre Terrorisme i Narcòtics del Senat i cap de la primera investi33 Agenda Llatinoamericana Mundial gació sobre els vincles entre la “contra” i el narcotràfic a finals dels anys 80, va afirmar que hi havia una gran evidència que la central d’intel·ligència d’EUA estava ben assabentada i que deliberadament decidí ignorar les activitats de narcotràfic de les forces antisandinistes durant la segona meitat de la dècada dels 80. També va recordar que les administracions de Reagan i Busch obstaculitzaven la investigació sobre el vincle entre “aliats” d’EUA a Amèrica Llatina i el narcotràfic. També es va presentar l’informe de l’inspector general de la CIA, Frederick Hitz, i el seu col·lega en el Departament de Justícia, Michael Bromwich, els quals realitzen una investigació formal sobre l’afer provocat per una colla de reportatges publicats pel diari californià Mercury News, segons els quals dirigents de la “contra”, amb el suport de la CIA, introduïren cocaïna crack a la comunitat negra de los Angeles per a finançar la lluita antisandinista. Blum va fer un recompte a fons dels casos en els quals hi havia evidència que agents i funcionaris treballaren amb persones a Amèrica Llatina en la lluita anticomunista amb ple coneixement que els seus aliats eren narcotraficants, o que tenien contactes amb aquest sector criminal. “La veritat és que els polítics van fer els ulls clucs davant el comportament criminal dels nostres aliats en aquella guerra. Els polítics ignoraren el seu negoci de la droga, els robatoris i les seves violacions de drets humans. Sabíem la connexió entre el comerç de la cocaïna de la costa de l’oest (nord-americana) i els “contres”.” Blum va oferir detalls i exemples en què es va trobar evidència que els nord-americans tenien coneixement ple de les activitats de narcotràfic dels seus aliats a Centramèrica. Va recordar que el mateix general Noriega de Panamà estava a la nòmina del govern dels Estats Units, amb el pagament d’uns 200 mil dòlars a l’any, i que com a mínim en dues ocasions es va reunir amb el coronel Oliver North, un dels cervells de “l’Iran Contra”, per planificar el suport a la “contra”. I va subratllar que durant tot aquell temps el govern nord-americà era conscient que Noriega estava involucrat en el narcotràfic. Assenyalà que funcionaris del govern dels EUA no van fer res per aturar el flux de drogues que finalment va afectar comunitats nord-americanes, tan sols amb la justificació que la lluita anticomunista a Centramèrica era prioritària. I que el poder executiu va fer tot el possible per entorpir la investigació de l’afer. 34 Proclamació de reconciliació Assemblea Sagrada. Assemblea Espiritual Nosaltres, delegats de la Sagrada Assemblea 95, reunits a Hull, Quebec, del 6 al 9 de desembre de 1995, que hem arribat dels quatre punts de la terra – est, oest, nord i sud -, després d’haver portat amb nosaltres diverses herències espirituals, i després d’haver estat escoltant els Ancians i d’haver resat amb ells, amb els líders espirituals i amb altres persones, som ara capaços d’afirmar el següent: Compartim, com a part del nostre fonament espiritual comú, la creença que: •el Déu Creador regna suprem sobre tot; •la terra on vivim fou creada per a benefici de tots; •com a habitants originaris d’aquesta terra, els pobles aborígens tenen un dret especial i la responsabilitat d’assegurar la integritat permanent de la terra i la unitat i benestar dels seus habitants. •els canadencs no aborígens també comparteixen aquestes responsabilitats. Reconeixem que: •la reconciliació entre els canadencs aborígens i no aborígens ha d’arrelar-se en una comprensió espiritual de la terra com a regal del Déu Creador; •els pecats d’injustícia que històricament han dividit els pobles no aborígens i els aborígens resten actius avui encara en la nostre societat; •calen mesures concretes per part dels pobles aborígens i els no aborígens tant per superar aquestes injustícies com per curar les ferides dels qui han patit. Compartim la comprensió que: •el punt de partença per al guariment i la reconciliació radica en la comunió personal amb el Déu Creador; •tot i que el canvi ha de fer-se en tots els nivells de la societat, cal que arreli fermament en les comunitats; •unes relacions basades en la justícia demanaran respecte envers els tractats del passat, un debat serè sobre els drets de terra dels assentaments, la implementació del dret inherent d’autogovern i la creació d’oportunitats de desenvolupament econòmic i institucions que li donin suport. Compartim uns compromisos, com a individus: •cercar guia personal i consell en els Ancians i els líders espirituals per a caminar més a prop amb el Déu Creador; Recull d’articles 1992-2013 •tornar a les nostres comunitats i desenvolupar camins per a continuar el procés de guariment i reconciliació que ha iniciat aquesta Assemblea Sagrada de 1995; •continuar explorant conjuntament els nostres sagrats fonaments per aconseguir la reconciliació espiritual, la justícia aboriginal i el ple compliment de les responsabilitats polítiques en aquest país; •continuar respectant les diferències dels nostres recorreguts espirituals, mentre tractem de descobrir el llaç comú entre nosaltres; com a Esglésies i comunitats de fe: •continuar el procés de guariment i reconciliació amb els pobles aborígens propiciant els espais i les ajudes per a guarir les ferides del passat; •advocar més fermament per la justícia i la reconciliació en els assumptes públics actuals i futurs, i demanar comptes als nostres governs respecte si han dut a terme polítiques justes; •comprometre’ns nosaltres mateixos amb un programa d’educació i acció sobre temes relacionats amb els drets de la terra, l’autogovern, el desenvolupament econòmic i el racisme. Com a primeres nacions i comunitats aborígens i organitzacions: •treballar per al guariment i la reconciliació dins de les pròpies comunitats; •acceptar el desafiament que planteja la joventut de crear en les nostres comunitats un ambient que propiciï l’autoestima i el respecte envers els altres, i que contingui els conflictes comunitaris de forma que ajudi el jovent a trobar el seu camí. Els Shawnee i Tecumseh De tots els pobles de la regió, els Shawnee del Riu Ohio foren els més valents. Eren nòmades, del grup lingüístic algonkin. En la guerra entre els pobles indígenes es van aliar amb els Cherokee. El gran heroi dels Shawnee fou Tecumseh. Va intentar formar un exèrcit indígena que unís tots els pobles des de la Florida fins a Ohio. L’objectiu era contenir l’avanç dels colons blancs cap a les muntanyes i empènyer-los de retorn cap al mar. Si ho hagués aconseguit hauria estat el fundador d’un imperi més gran que el de Mèxic o Perú. “Tecumseh” vol dir “estrella que cau”. Fou un líder brillant. Va ser qui va convèncer el seu poble d’abandonar la pràctica de la tortura als enemics. Deia: “Mataré qualsevol enemic en el combat, però mai no mataré un presoner indefens”. Tecumseh va creure que l’única esperança indígena era crear un gran Estat Indígena que englobés els Grans Llacs fins a la vall de l’Ohio. Comminà els seus parents a abandonar tots els costums dels blancs i a no contraure matrimoni amb ells. Només tornant a llurs tradicions trobaríem la felicitat. Tecumseh argumentava sempre a les autoritats blanques i als mateixos indígenes que el govern americà no tenia dret a comprar terra a una tribu, perquè tota l’àrea de la vall de l’Ohio pertanyia comunitàriament a totes les tribus de la regió. Al principi Tecumseh aconseguí reunir en una confederació més de mil Shawnee. Delaware, Wyandot, Ottawa i Kickapoo. L’alcohol va ser prohibit en aquest pobles, i tots vivien d’acord amb les tradicions antigues. La guerra dels anglesos o francesos i la tradició d’alguns grups indígenes van fer que el pla de Tecumseh no funcionés. Va morir en el combat, als 45 anys, l’any 1813. El seu cos mai no fou trobat. Cada “estrella que cau” és com una promesa del retorn de Tecumseh i del somni dels indígenes. Tecumseh deia: “On són els Poquot, els Narragansett, els Mohicans, els Pakonoket i moltes altres nacions del nostre poble, que era tan nombrós? Van desaparèixer per la cobdícia i l’opressió de l’home blanc, com la neu es fon amb el sol de l’estiu. I nosaltres? També ens deixarem destruir sense lluitar, lliurant les nostres llars, la terra que el Gran Esperit ens va donar, els llocs dels nostres morts i tot el que de nosaltres és sagrat? Jo sé que cridareu amb mi: Mai, mai! L’única manera de defensar la dignitat de l’indi és, per a tots nosaltres, unir-nos reivindicant un comú igual dret a la terra. Així fou en un principi i així hauria de ser sempre, ja que la terra mai no fou dividida, sinó que pertany a tothom per a fer-ne un ús comunitari. Ningú no té dret a vendre terra a un altre indi, menys encara a un estranger”. Oració de Tecumseh Abans de la batalla en què Tecumseh caigué, féu aquesta oració al Gran Esperit-Manitu: “Sóc aquí, Manitu, en el lloc on em vas portar finalment. Manitu, Manitu! Molt és el que m’has donat i molt el que m’has pres. Em vas donar la visió clara del que he de fer a favor del meu poble. Em vas donar la força per liderar-lo. Vas declarar amb la meva boca la glòria que podria ser del poble. A través meu vas fer que el poble vibrés amb una visió del paradís que podria ser nostre, però ara... 35 Agenda Llatinoamericana Mundial Jo ara no ho comprenc, però sé el que encara he de fer i, perquè tu ho desitges, faré el que és necessari. Manitu, tu m’ho donares tot i tot m’ho prengueres. Em tragueres el meu pare, els meus germans, els meus amics... Prengueres el meu poble i la meva terra. Ara em prendràs la vida i jo te la lliuro satisfet, car en aquest lliurament el meu poble amb una ESPERANÇA de futur. Tot pot morir, menys l’esperança. Aquest ha estat el teu projecte: que jo pugui deixar per a la posteritat, enmig de tanta mort i destrucció i la desolació que tots els indis encara han d’afrontar, la viva esperança que algun dia, d’alguna manera, vindran temps millors. Per a això em vas preparar, que la mort deixi el meu poble amb ESPERANÇA”. La banana, la primera! La completa diversificació en la venda de fruita és una possibilitat a llarg termini, però ara per ara el comerç està concentrat en poques espècies, encapçalades per la banana. Aquesta no solament manté la posició de principal producte en el mercat mundial, sinó que augmenta l’avantatge respecte a la taronja, la mandarina, la poma i el raïm. La mitjana anual de fruita fresca venuda en el mercat mundial va ser de 26 milions de tones en el període 1989-93. La tendència en aquest lapse de temps fou de creixement (18%), ja que passà de 23,6 a 27,9 milions de tones. La banana, amb 10 milions de tones (més de 38%), la taronja i la mandarina, amb 5,7 milions (22,1%),la poma, amb 3,9 milions (14,8%), el raïm, amb 1,7 (6,4%més), són les principals fruites. Així, plegades, la banana, la taronja, la mandarina i la poma representen més de les tres quartes parts del total del volum venut. El valor dels negocis internacionals de fruita fresca va arribar a la mitjana de 14 milions de dòlars, ja que va passar d’11,3 l’any 1989 a 14,1 milions el 1993. El mal gust del proteccionisme europeu PANAMÀ- els països productors de banana són afectats per les restriccions que aplica la Unió Europea a les importacions. La UE va imposar les seves mesures proteccionistes el 1994, cosa que repercutí negativament en diversos països llatinoamericans. La UE permet un ingrés de 2 milions de tones anuals de banana al seu mercat. Europa va establir, a més, un 36 fort increment d’impostos que les importacions superen el límit. Hondures va haver de reduir l’impost d’exportació bananera per poder ajudar els seus productors i no aconsegueix recuperar-se de la caiguda del 27% que van patir les seves exportacions el 1994 quan la Unió Europea va imposar-ne les regles. A Panamà el comerç de la fruita es va reduir un 9% en el primer semestre de 1994. Guatemala, Equador i Nicaragua també van experimentar una reducció en llurs vendes. Plaguicides amb gust i forma de banana... SAN JOSÉ. Costa Rica haurà de decidir si acaba amb la producció intensiva de banana, o si continua pagant un cost ambiental molt elevat. La situació es va plantejar després d’una investigació que va confirmar que la pèrdua de més de 3.000 hectàrees de bosc entre 1990 i 1992 fou deguda a l’expansió bananera en aquells anys. Costa Rica és el país amb la productivitat de banana per hectàrea més altra i és el segon país exportador del món, després d’Equador, però aquesta eficiència l’ha aconseguit a preu ecològic, ja que es fan servir moltíssims agroquímics per al control de les plagues. En només 52 mil hectàrees sembrades de banana (1% del territori estatal) el país exporta més de cent milions de caixes de banana de 18 Kg. Aquesta productivitat ha convertit el país en un dels més grans consumidors de plaguicides per habitant. En les zones bananeres de Costa Rica, amb acumulacions de pesticides a l’aigua corrent 10 vegades més altres del que està permès, la taxa d’intoxicació laboral també està entre les més elevades del món. El meu cor demana una victòria Darcy Ribeiro El desafiament del Tercer Milenni per a Ameríndia és tan com per a Amer-Chola o Amer-mestissa. Nosaltres, els mestissos també estem malament, ja que Amèrica Llatina està amenaçada per una recolonització. Una nova civilització amb una tecnologia revolucionària està en marxa. Nosaltres, que hem viscut novetat increïbles, amb transistors, ordinadors, energia nuclear, telèfons, televisor, cinema... encara veu- Recull d’articles 1992-2013 rem coses més prodigioses. El risc més gran de la modernització històrica. Modernització significa entrar en una nova civilització com a consumidors, comprant trens i enriquint els altres, organitzant-nos per a posar trens aquí amb la finalitat d’enviar les mercaderies cap a fora, i després comprar motors elèctrics i de vapor. Amèrica del Nord està complint el seu paper, amb una enorme eficiència, en el sentit que cerca complementaritats que ens en faran dependents permanentment. La teoria arriba al punt de suposar que els vertaders patriotes d’Amèrica Llatina són els gerents de les multinacionals, perquè ens porten una nova tecnologia, o sigui, que la seva fidelitat, el seu interès pels nostres pobles ens salvarà. Amèrica Llatina viurà una o dues dècades de grans amenaces, i té davant seu el desafiament de formular un projecte propi. Quin serà el destí d’Ameríndia en tot això? Si el nostre destí, el dels llatins, és molt tèrbol, el dels indígenes també ho és. Però crec que els indígenes –utilitzant l’obertura que la nova civilització està donant als pobles oprimits per mostrar llur cara, per fer llur propi projecte i lluita per ell- poden aconseguir d’una manera immediata els reordenaments nacionals capaços de crear societats més solidàries. El més bonic de l’herència indígena –quelcom que em va apassionar durant deu anys- és la capacitat de la seva solidaritat, el sentit de reciprocitats i de responsabilitat social. Després de 40 anys amb aquests problemes, veient aquesta nova civilització i totes les amenaces que comporta, tinc por que siguem una altra vegada pobles que no se sàpiguen ornar, o que no agradin, que, malgrat totes les possibilitats que tenen, continuïn sent pobles de segona classe. Amb tot, també veig moltes línies en les quals es poden obrir ruptures. Molts de nosaltres fórem desheretats en els darrers deu anys per la pèrdua d’una de les formes de construcció de la societat socialista, la línia del socialisme real, del comunisme, de les guerrilles. Avui sabem que aquella lluita ja no és vigent, però sabem ho és aquella lluita democràtica. L’objectiu és guanyar la població, amb el que suposa d’esforç terrible lluitar contra la televisió, la ràdio i tota la resta. Aquesta és la nostra lluita, i ens cal urgentment que la intel·lectualitat fútil, més inclinada a cercar les remuneracions de les multinacionals o les prebendes de l’Estat, que no pas a pensar i a lluitar per a definir el projecte llatinoamericà. Quelcom del que ens fa falta avui a Ameríndia i als mestissos –que som el producte de 500 anys d’història- és la lucidesa, la claredat i el projecte propi per a prosseguir en aquesta lluita, on ja hem tingut tantes derrotes, i per a la qual el meu cor demana una victòria. Feminisme, educació popular i revolució Claudia Korol, Buenos Aires Premi del Concurs “Perspectiva de gènere en processos educatius” Qualsevol dels termes que titulen aquesta reflexió resulten profundament subversius, si és que hi creiem plenament i els exercim. Tots tendeixen a una modificació profunda de la realitat que vivim i patim, dirigida a acabar amb allò que ens oprimeix, ens domina, ens exclou i discrimina. Tanmateix, moltes vegades, les paraules i els actes que aquests termes designen es troben distanciats, allunyats entre si, fins enfrontats. I en aquesta distància perden radicalitat, esdevenen febles per lliurar una batalla que, al contrari, exigeix comprometre’s en totes les dimensions del canvi necessari i possibles per fer la vida més bella i més humana. L’intent d’aquesta proposta és, en conseqüència, la necessitat d’integrar aquestes dimensions, i algunes altres de fragmentades en la lluita social, com són: identitat, ecologia, classisme, cultura popular (i n’hi ha més), de forma que pensem novament el món des dels que quotidianament somien a transformar-lo i tanmateix queden atabalats per una muntanya d’incomprensions, malentesos i fronteres traçades entre nosaltres. Infranquejables fronteres polítiques, ideològiques, prejudicis, tabús, desconfiances que ens impedeixen reconèixer-nos com a part d’una única humanitat, desgraciada per la cultura dominant. Els temps de postglobalització han agreujat l’opressió que patim les dones, tant en el terreny estrictament econòmic com en el capgirament de valors que accentua l’agressió cap a la nostra identitat, transformada en mercaderia per vendre millor les gasoses, els texans o una estona de plaer. La feminització de la pobresa és un dels resultats mundialment reconeguts que sorgeixen d’aquest desordre mundial. I, paradoxalment, l’accés al treball, a l’estudi, i fins i tot a la política de sectors de dones, produït indubtablement en la darrera meitat del segle XX, no ha transformat aquesta situació, atès que es regeix per la lògica agressiva de l’acumulació capitalista. Com a contrapartida a l’empobriment que produeix el capitalisme, comença a produir-se un nou fenomen, que és la feminització de la resistència. Amb aquest terme em refereixo al lloc destacat que anem tenint les dones en les resistències parcials a l’opressió: protagonisme comprovat de les mares que lluiten per la vida dels seus fills, tant en l’enfrontament amb les dictadures, com en l’actual batalla sorda contra polítiques com les del “gallet fàcil” i altres mètodes criminals amb què 37 Agenda Llatinoamericana Mundial es pretén disciplinar la joventut. Em refereixo també al paper de les dones a les barriades populars, organitzant els menjars col·lectius, els menjadors, les olles comunes, així com les preses de terres i d’habitatge. Em refereixo a les dones dels treballadors que s’enfronten a la desocupació i al tancament d’empreses. Un nou nivell de participació de la dona, que es vincula quasi sempre a la necessitat de donar resposta a les dures exigències de la vida quotidiana. En aquest tema, el de la transformació de la vida quotidiana, i en els esforços per a la creació de la nova dona, entenc que hi ha la intersecció del feminisme amb la teoria i la pràctica de l’educació popular. En diverses trobades de dones, hem comprovat l’aptitud de l’educació popular per afirmar un procés de reflexió col·lectiva que permeti sistematitzar les nostres pràctiques tan disperses i diverses, nascudes la major part no de la consciència preestablerta de la nostra opressió com a gènere, ni d’una definició prèvia com a feministes; sinó des del dolor, des de la necessitat, des de l’esperança que ens commou com a mares, o com a dones simplement, dia a dia, i ens impulsa a la lluita, que en primera instància sol ser de supervivència. Aquesta recerca, al principi intuïtiva, per defensar la nostra descendència, per alimentar-la, per ajudar-la a créixer... ens fa topar una i altra vegada amb les dificultats que imposa la dominació masclista a la participació de la dona en qualsevol gestió social que ens tregui de l’àmbit tancat de la família. El masclisme és aliat de l’explotació i de la dominació, ja que reforça el subjugament i l’esclavització d’una part de la humanitat, la de les dones, negades des d’aquests cultura com a protagonistes actives de la història. És des de la nostra nova pràctica incipient, però dura, de lluita per la vida, o més aviat per sobreviure, com gradualment anem prenent consciència. És una consciència difosa, no prou assumida, que topa fins i tot amb el lloc que ens adjudica el sentit comú, internalitzat en les nostres pròpies percepcions del món, que no podrem ser nosaltres mateixes, si no assumim una lluita de caràcter integral contra la dominació capitalista. I que per ser integral té una dimensió específicament cultural, això implica la modificació de les nostres formes d’entendre el món, de relacionar-nos entre nosaltres, d’exercir valors negats pel neoliberalisme, com són la solidaritat, la cooperació, l’humanisme, el sacrifici, el lliurament. L’educació popular, en permetre’ns de teoritzar col·lectivament sobre les nostres pràctiques, ens possibilita de trobar pistes per a una producció col·lectiva de coneixements que ens ajuda a reconèixer-nos, identificar-nos, creure en allò que podem crear, i al mateix temps, que potencia la nostra batalla contra l’alienació de la nostra sensibilitat i el nostre esforç, en un sentit de revolució. El feminisme de finals del segle XX ha d’enfrontar els reptes que proposa la nova cultura capitalista de domi38 nació; i ha d’assumir sense prejudicis un lloc avançat en la lluita social, assumint-se clarament com un feminisme d’alliberament; que es vincula clarament amb tots els corrents socials, polítics, ideològics que comparteixen l’alliberament de l’ésser humà, home i dona, i la creació d’un home nou i d’una dona nova, com a condició per aquesta batalla. És a partir d’aquest reconeixement com es va comprovant la conclusió que la perspectiva de gènere requereix de ser conjuminada amb una perspectiva que alguns i algunes anomenen “de classe”, malgrat que jo m’estimo més d’anomenar-la simplement com una perspectiva revolucionària. Un feminisme conseqüent ha de lluitar per una revolució autèntica. I una revolució autèntica ha d’assumir conseqüentment una perspectiva d’alliberament de la dona, de les seves capacitats creatives, productives, de la seva imaginació i dels seus somnis. Serà segurament una revolució nascuda des del foc de la llar, des dels dolors del part, des de la nit en vetlla tot esperant els nostres fills, des de la sensibilitat encara no prou desplegada de les nostres germanes, des del coratge i la rebel·lió per enfrontar la vida i la mort, des de la dignitat que hi ha en cimbell blanc, des de la memòria que guarden les nostres àvies. Serà, doncs, més completa i més humana. No serà realitzada, és clar, només per dones, però tampoc no serà pensada, mai més, sense nosaltres. Violència i lluita per la pau al camp Frei Betto Ai dels que uniu casa i aneu afegint camp amb camp, fins a arribar a acaparar tot el terreny...! Is 5,8 Al Brasil, el 20% més ric de la població té 26 vegades més que el 20% més pobre. I l’1% dels propietaris de la terra acaparen el 46% de les terres productives del país que ocupa mitja Amèrica Llatina. El Brasil és el país amb pitjor distribució de la renda de tot el continent o, segons alguns analistes, la pitjor del món. Per la CNBB (Conferència Nacional de Bisbes Brasilera, catòlica), “els únics sectors socials que compten avui per al govern són els empresaris, els banquers, els grans propietaris de la terra i els polítics que poden votar a favor del govern. El PIB del país és ascendent, però el salari (115US$, el mínim) és descendent en termes reals”. Mentrestant, el Moviment dels Sense Terra, que va obtenir el 1991 el Premi Alternatiu de la Pau, continua lluitant per la Pau al camp i clamant per la Justícia. Recull d’articles 1992-2013 Gairebé mil dies després que el president Fernando H.Cardoso obtingués a les urnes la major consagració de la història d’un president brasiler, va haver d’enfrontar en els carrers una onada de protestes promoguda per l’única organització actuant d’oposició existent, el Moviment dels Sense Terra (MTS), que va commocionar tot el país amb una marxa nacional de més de 15.000 Km. Aquesta marxa iniciada al febrer (60 dies de camí), des de diversos punts situats a 15 estats diferents, va arribar a mobilitzar 35.000 persones, segons la policia militar (50.000 segons el mateix MST), i va acabar l’històric 17 d’abril de 1997 a l’Esplanada dels Ministeris de Brasília amb una immensa manifestació que va col·lapsar per unes hores la ciutat. En la seva reunió d’una hora i un quart a palau amb el president Cardoso, l’MST no va arribar a cap acord amb ell: “De res no serveix rentar el porc amb xampú: el president està mal informat sobre la realitat i no vol admetre els problemes”, va dir un portaveu de l’MST. Per això, el moviment va prometre al president que mantindrà les ocupacions de terres i doblarà el nombre de campaments. “Anem a fer de la reforma agrària la mateixa bandera d’èxit que vam fer amb les campanyes “Eleccions directes ja!” i “Fora Collor!”, afirmà Rainha, un dels líders de l’MST. La direcció de l’MST avaluà molt positivament la marxa de 60 dies que culminà amb la major manifestació contra el govern de Cardoso en tot el seu període de mandat. A partir d’aquesta experiència, l’MST creu que està en condicions de participar amb més lideratge en l’oposició, sense haver de convertir-se per això en un partit polític: “No aspirem al poder, lluitem per una qüestió major, que va més enllà dels interessos electorals!”, va dir Rainha. El grup admet que el 1998 any electoral, quedarà marcat principalment per la qüestió agrària. Fins i tot admet, informalment, que l’MST haurà de tenir candidats propis. L’MST constitueix la força principal popular més original, massiva i activa i una de les realitats socials amb més esperança en el poble brasiler, digne que tot el continent en faci un seguiment i li doni solidaritat en aquest temps de desorientació i de desencís respecte a la qüestió política. Un sondeig de l’Ibope brasiler de març de 1997 constatà que el 85% dels enquestats donen suport a les ocupacions de terra, sempre que siguin sense violència i sense morts; el 94% considera justa la lluita de l’MST per la reforma agrària; el 77% va considerar l’MST com un moviment legítim; el 88% va dir que el poder públic hauria de confiscar les terres incultivades i distribuir-les entre aquells que no en tenen. Per culpa dels mitjans de comunicació, que gairebé mai no ensenyen l’altra cara de la moneda, molts ignoren que l’MST, fundat l’any 1984, està organitzat a 21 estats brasilers, en els quals ja va assentar, grà- cies a ocupacions d’àrees ocioses, a la vora de 138.000 famílies amb una renda mitjana de 3,7 salaris mínims mensuals (la renda mitjana estatal és de 3,82 salaris mínims per família). De què serveix ocupar terres si no hi ha crèdit, assistència tècnica i infrastructura? És allò que es pregunten molts, més fixats en la suposada incapacitat dels agricultors que en les grans extensions de terres ocioses dels latifundistes. L’MST creà el 1992 el Sistema de Cooperatives d’Assentats (SAC), afiliat a la Confederació de Cooperatives de Reforma Agrària del Brasil (CONCRAB). Aquesta entitat reuneix 45 cooperatives de producció agropecuària, 10 cooperatives regionals de comercialització i desenes d’associacions i cooperatives centrals de vuit estats. El SAN està establert actualment en uns altres cinc estats. Què fa la CONRAB? Edita cartilles sobre qüestions comptables i laborals i promou cursos de formació tècnica. Per a perfeccionar-la, la CONCRAB manté a Veanòpolis (RS) l’Institut Tècnic de Capacitació i Investigació de la Reforma Agrària (ITERRA). En els últims quatre anys la CONCRAB canalitzà a la vora de 300 milions de dòlars cap als assentaments, gràcies al programa especial de crèdit per a la reforma agrària i convenis firmats amb els ministeris de Treball i Agricultura. El qui necessita veure per creure hauria de visitar assentaments altament productius com el de Sao Mateus (ES), amb capacitat per collir 10 sacs de cafè en època de safra; o el de Sarandi (RS), que refrigera 13 mil litres de llet per dia... La major productora de llavors oleaginoses d’Amèrica Llatina és la Cooperal, a Bagé (RS), vinculada a la CONCRAB. Els assentaments d’Hulha Negra i Bagé representen el 40% de la producció nacional d’hortalisses. En resum: l’MST ocupa terres per treballar i produir; el latifundi acumula per especular. L’equivocat no és l’MST. Manifest dels “sense terra” al poble brasiler 1-Som sense terra. Som treballadors i somniem amb un Brasil millor per a tothom. Però en la societat brasilera actual, al poble li nega el dret a una vida digna. 2- La nostra situació té les seves causes històriques en l’explotació del poble per les elits ambicioses. I ara, s’agreugen amb la política econòmica neoliberal del govern de Fernando Henrique Cardoso. 3- Hem sofert persecucions, falses acusacions per part de polítics conservadors, del govern i dels lati39 Agenda Llatinoamericana Mundial fundistes. Però el nostre moviment creix i té el suport de la societat. 4- Continuarem mobilitzats, utilitzant totes les formes de pressió possibles. La lluita és l’arma dels pobles. I és legítima. 5-Lluitm per la reforma agrària per treballar, produir i garantir menjar abundant a la taula de tots els brasilers. 6- Amb la reforma agrària millorarem les condicions de vida de tothom. El poble necessita aliment barat, millors salaris, educació, habitatge i salut. Volem reconstruir un Brasil sense desocupació, sense èxode rural ni jove llançats al crim i la prostitució. 7-No ens enganyem, amb la propaganda del govern. La política que beneficia el capital estranger i el sistema financer és la que genera la desocupació, la fallida de la indústria nacional i de l’agricultura. I això és responsabilitat d’aquest govern. 8-Votarem contra el govern en aquestes eleccions. Votarem els candidats que tinguin posicions fermes a favor dels interessos del poble. No volem caritat, sinó drets i dignitat. 9- Volem un Brasil millor. Un Brasil per a tothom. Amb atenció a les necessitats bàsiques del poble, amb la democratització de la terra, de la riquesa i del poder. Un Brasil on hi hagi esperança, futur per a la nostra gent i l’orgull de construir una nació per als brasilers. 10-Treballadors, intel·lectuals, petits empresaris, jubilats, mestresses de casa i estudiants, tots necessitem unir-nos per construir un nou projecte de desenvolupament per al Brasil. Un projecte del poble brasiler. El pecat original fóra L’acumulació genètica, ètica i històrica De les desviacions de la llibertat humana Per orgull i egoisme. Paraules... des del sud No es pot optar pels pobres Sense viure d’alguna manera la seva pobresa. Pere Casaldàliga No n’hi ha prou amb ser creient. Cal ser creïble. Els desheretats dels Sistema Són els hereus del Regne, La sortida més difícil és la sortida de si. I l’entrada en si mateix, L’entrada més difícil. Si no hi ha ecumenisme, no hi haurà ecologia. En aquesta hora d’espiritualismes Esotèrics, alienats, o de retirada, S’imposa més que mai L’espiritualitat del seguiment, Històrica, compromesa, alliberadora. “El segle XXI serà religiós o no serà” (Malraux). “El cristianisme del segle XXI serà místic o no serà cristià” (Karl Rahner). L’església del segle XXI Optarà de veritat per les majories empobrides O sobrarà coma Església. El socialisme real ha estat el fracàs del socialisme En aquesta realització fàctica; No el fracàs de la utopia del socialisme. Aquesta segueix en peus, escarmentada, alliberada. En les nafres del Ressuscitat Déu ha volgut conservar per sempre El tatuatge de les seves esposalles amb la Humanitat. La celebració jubilar de l’any 2000 Tant pot ésser un esdeveniment De conversió eclesial històric Com un festival autoidolàtric del cristianisme. Amb la mort acaba tota la soledat. El cel serà la companyia total. El mur de Berlín mai no va ser Càtedra de la teologia de l’alliberament. “Vaig comptant els anys per relleu de roses”, ens deia Valverde. Per relleu del Déu Que es va rebel·lant i revelant. Déu és tant la llum Com l’ombra. La voluntat de no posar cap límit Al mercat, a la tècnica, al plaer, al poder... És idolatria. El desert no salva per la seva aridesa cridanera, Sinó per la seva llibertat silenciosa. L’ésser humà te genètica divina. 40 Un miracle freqüent de l’Església conservadora És transformar el vi en aigua. No és que Déu sigui inefable, És que nosaltres som analfabets. Recull d’articles 1992-2013 El dogma no et defineix: Et sospita i t’enquadra. La solidaritat pot ésser el gran sagrament De la salvació del primer món. No ser pragmàtic No significa no ser programàtic: S’ha de conjuminar política, ètica i utopia. La fosca nit dels pobres És també la fosca nit dels seus aliats. En el fracàs de la mort només triomfarà la Vida. No es tracta que ens trobem tots En les aigües del Jordà, Sinó en les aigües de la Vida. Els tres verbs cardinals de la nostra vida Són: acollir, comprometre’s, esperar. La paraula més bella de les paraules És paraula. Quan tots parlin bé de tu Potser serà bo que tu parles una mica malament. La vertadera solidaritat - més, evidentment, si vol ser cristianaés la que s’exercita – com diria Metza favor dels “perdedors històrics”. En el principi fou el final: La Pasqua, germans, germanes! El 50 per cent dels nostres raciocinis són autodefensa. “En el molt parlar no faltarà el pecat.” I en el molt callar no faltarà l’omissió. La farina de la història Fermenta amb el Teu Regne. L’imperialisme avui El capitalisme va portar l’era imperial de la històrica de la humanitat al seu punt àlgid. Imperi es defineix com a autoritat, preponderància, domini, subordinació, justament la forma de relacions humanes que ha prevalgut en l’etapa de l’evolució en què la humanitat s’individua i els individus i grups humans busquen afirmar-se mitjançant la subjecció i l’objectivació d’altres individus i altres grups humans. L’Imperi pren diferents formes al llarg de la història de les relacions entre les persones, pobles i nacions. Amb la globalització del capital, la forma imperial de la submissió física a través d’invasions i conquestes, guerres d’ocupació... va donant pas a formes més sofisticades de sotmetiments i jerarquització, que afecten més aviat la dimensió subjectiva, cultural i fins i tot espiritual dels pobles. Els productes culturals de masses i el control sobre la informació i la comunicació promouen la interiorització dels valors dominants del productivisme i del consumisme a la majoria de la humanitat. Els seus efectes sobre les cultures i formes de relació autònomes és tan devastador com els efectes de la modernització econòmica i tecnològica sobre el desenvolupament dels pobles i les nacions. Marcus Arruda, PACS, Rio de Janeiro Estem en una època de l’imperialisme. Avui el que interessa és el mercat i el consum. La lluita ideològica ha quedat en un segon terme. Els Estats Units s’estan esforçant per omplir aquest nou paper d’Estat imperialista, l’objectiu del qual avui és guanyar cada vegada més mercats captius per als seus productes de consum. La CIA i el Pentàgon actuen ara a favor de les empreses. Tot, per facilitar, que la cultura de consum d’Estats Units s’estengui per tot el món. Així, les elits d’aquests països podran realitzarse consumint els últims productes dels Estats Units i menjant als MacDonald’s. Així, malgrat la nova imatge, l’imperialisme avui continua essent el mateix: explotació i apropiació de la renda i de les riqueses dels països perifèrics. Només ha canviat el nom: ara s’anomena globalització. Com que els EUA van perdre espai enfront del Japó, la Xina, Taiwan, Corea del Sud... miren d’assegurar els seus mercats aquí, a l’Amèrica Llatina. La seva estratègia són els mercats comuns, amb els quals pretén compensar les pèrdues a Àsia. La dependència implementada per aquest actual imperialisme ve donada a través del control dels bancs i dels recursos minerals, pels centres comercials, per la informació i pels mitjans de comunicació. Per aconseguir mantenir la implementació d’aquest projecte a l’Amèrica Llatina, els EUA tractaran que es conservi dins aquests països l’estructura bàsica d’un Estat de dominació, per mitjà de l’exèrcit i de les policies militars i la realització d’eleccions que no afectin aquests “canvis”, que tendeixen a aprofundir les desigualtats socials en aquests països. Però aquesta situació tendeix a generar una oposició popular en els països, i pot sorgir una nova fase de lluites de resistència llatinoamericana. Com que el capital està cada vegada més internacionalitzat, genera una contradicció fonamental per a la lluita dels treballadors de tot el món; la consciència internacionalista. 41 Agenda Llatinoamericana Mundial La gran ironia d’aquests segle (iniciat amb aquelles famoses paraules, “proletaris del món, uniu-vos”, i tancat amb els capitalistes internacionals cada vegada més concentrats i units) pot estar donant inici a un nou cicle de transformacions i lluites socials abans imprevisibles. Qui podria imaginar un moviment camperol organitzat com el Moviment dels Sense Terra lluitant per la terra al Brasil a ple final del segle XX...! James Petras, Universitat de Nova York L’imperialisme dels Estats Units Ignacio Ramonet, Le Monde Diplomatique Hi ha períodes de la història en els quals l’hegemonia d’un Estat, per la caiguda o la descomposició dels seus rivals, s’exerceix sense ser compartida en tota l’amplada del planeta. Una darrere l’altra, des del segle XVI, tres potencies- Espanya, França i Gran Bretanya- dominaren la terra militar, econòmica i – en part- culturalment. Les dues guerres mundials esgotaren el vell continent, que veié entrar a l’escenari de les relacions internacionals a l’actor polític que ha dominat el segle XX: els EUA. Aquest, des de 1945 establí amb la Unió soviètica –l’altra superpotència del moment- una espècia de co-dominació mundial caracteritzada per una furiosa rivalitat que s’anomenà la “guerra freda”. Aquesta confrontació va concloure el 1991 amb la implosió de l’URSS. A escala internacional, els EUA quedaren situats així en una situació de supremacia que cap potència no ha conegut des de fa un segle. Des de llavors l’imperi d’Estats Units és únic al món, amb una hegemonia exclusiva, i és la primera vegada a la històrica que succeeix un fenomen semblant. Certament, en el món contemporani, el predomini d’un imperi no es mesura ja només per l’escala geogràfica. A més de formidables atributs militars, resulta essencial la supremacia en el control de les xarxes econòmiques, els fluxos financers, les innovacions tecnològiques, els intercanvis comercials... En aquest sentit, ningú no domina tant la terra, els oceans i l’espai exterior, com els EUA. Aquí i allà es demana la mediació dels Estats Units per sortir d’una situació política bloquejada, per exemple a Sèrbia, o fins i tot a Algèria. Cada vegada més els EUA tenen la tendència d’actuar a qualsevol part del globus seguint els seus propis criteris i servint els seus propis interessos, sense tenir en comte l’opinió d’instàncies internacionals com l’ONU. Així, sobiranament, imposa sancions econòmiques a 42 Cuba, a Líbia o l’Iran; s’oposà arbitràriament a la reelecció del secretari general de l’ONU, Boutros-Gali. Acaba de rebutjar en ferm la legítima demanda de França que la direcció del comandament sud de l’OTAN sigui lliurat a un oficial europeu... Amb la llei Helms-Burton que reforça l’embargament contra Cuba, els EUA arriben al punt de reclamar que la seva legislació tingui una aplicació extraterritorial... La conquesta del mercat continua estant en el primer lloc de les prioritats nacionals d’aquesta superpotència, tradicionalment deficitària en comerç exterior, de la qual l’exportació de béns i serveis representa des de 1987 un terç del creixement econòmic. La secretària d’Estat, Madelaine Albright, acaba d’afirmar: “Un dels objectius més grans del nostre govern és assegurar que els interessos econòmics dels EUA es puguin estendre a escala planetària” (The Wall Street, 21/1/97). Les millors armes ideològiques de les quals disposa aquesta “diplomàcia del negoci” per promoure les seves exportacions són els programes audiovisuals (cinema i televisió). A l’Europa dels quinze, de 1985 a 1994, la quota de mercat de films dels Estats Units ha passat del 56 al 76%. I també hi ha la supremacia en els camps de l’aeronàutica, informàtica, xarxes telemàtiques, petroli, sense parlar del colossal potencial dels seus fons de pensions, principal força de xoc en els mercats financers. Cap altra potència pot avui dia rivalitzar ni oposar-se a les seves ofensives econòmiques. Aquesta és una raó per imposar la seva llei al món? Quan apareguin a l’horitzó geopolític els mastodonts del futur (la Xina, l’Índia, la Unió europea), podran els EUA continuar les seves arrogants pretensions imperials seus risc d’un conflicte més gran a mitjà termini? Ignoren els EUA que, tard o d’hora, “tot imperi cau”? Cants de la... Pàtria gran LAMENTO BORINCANO Sale loco de contento con su cargamento para la ciudad, ¡ay !, para la ciudad. Lleva en su pensamiento todo un mundo lleno de felicidad, ¡ay!, de felicidad. Piensa remendar la situación del hogar, que es toda su ilusión. Y alegre el jibarito va pensando así, diciendo así, cantando así por el camino: si yo vendo la carga, mi Dios querido, un traje a mi viejita voy a comprar. Borinquen, la tierra del Edén, la que al cantar el gran Gautier llamó la perla de los mares, y ahora que té mueres en tus pesares, déjame que te cante yo también. Recull d’articles 1992-2013 MANHÂ DE CARNAVAL Manhâ, tâo bonita manhâ de um dia feliz que chegou. O sol no ceu surgiu em cada cor brilhou; voltou o sol e entrou no coraçâo. Depois deste dia feliz nâo sei outro dia virá em nosso amnhâ tal vez ao final manhâ de carnaval. O sol no ceu surgiu... ... manhâ de carnaval. Cuanta meu coraçâo a alegria voltou, tâo feliz a manhâ desse amor. PAJARO CHOGÜÍ Cuenta la leyenda que un árbol se encontraba un indiecito guaraní, que sobresaltado por el grito de su madre perdió apoyo y cayendo se murió, y que entre los brazos maternales por extraño sortilegio en chogüí se convirtió. Chogüí, chogüí, chogüí, chogüí cantando está, mirando acá, mirando allá, volando se alejó. Chogüí, chogüí, chogüí, chogüí, qué lindo es, qué linda va, perdiéndose en el cielo azul turquí. Y desde aquel día se recuerda a un indiecito cuando se oye como un eco a los chogüí; es el canto alegre y bullanguero del precioso naranjero que repite su cantar. Salta y picotea las naranjas, que es su fruta preferida, repitiendo sin cesar: Chogüí... GRACIAS A LA VIDA Gracias a la vida que me ha dado tanto. Me dio dos luceros que cuando los abro perfecto distingo lo negro del blanco y en el alto cielo su fondo estrellado, y en las multitudes la mujer que amo. Gracias a la vida que me ha dado tanto. Me ha dado la risa y me ha dado el llanto. Así yo distingo dicha de quebranto, los dos materiales que forman mi canto, el canto de ustedes que es mi propio canto. LA FLOR DE LA CANELA Déjame que te cante, limeña, déjame que te diga la gloria del ensueño que evoca la memoria del viejo puente, del rió y la alameda. Déjame que te cuente, limeña, ahora que aún perfuma el recuerdo, ahora que aún se mece en un sueño el viejo puente, el río y la alameda. Jazmines en el pelo y rosas en la cara, airosa caminaba la flor de la canela. Derramaba lisura y a su paso dejaba aromas de mixtura que en el pecho llevaba. Del puente a la alameda menudo pié la lleva por la vereda que se estremece al ritmo de su cadera, recogía la risa de la brisa del río y al viento la lanzaba del parque a la alameda Aspira de la lisura que da la flor de la canela, adornada con jazmines, matizando su hermosura, alfombra de nuevo el puente y engalana la alameda que el río acompasará su paso por la vereda. EL HUMAHUAQUEÑO Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholitay. (bis) Fiesta de la quebrada humuhuaqueña para cantar; erke, charango y bombo, carnavalito para bailar... ALMA LLANERA Yo nací en esta ribera del Arauca vibrador; soy hermano de la espuma, de las garzas, de las rosas y del sol... y del sol. Me arrulló la viva Diana de la brisa en el palmar; y por eso tengo el alma como el alma primorosa del cristal... del cristal. Amo, lloro, canto, sueño con claveles de pasión, con claveles de pasión. Amo, lloro, canto, sueño para ornar las rubias crines del potro de mi amador. ALFONSINA Y EL MAR Por la blanda arena que lame el mar su pequeña huella no vuelve más. Un sendero sólo de pena y silencio llegó hasta el agua profunda, un sendero sólo de penas mudas llegó hasta la espuma. Bájame la lámpara un poco más; déjame que duerma, nodriza, en paz; y si llama él no le digas que estoy, dile que Alfonsina no vuelve; y si llama él, no le digas nunca que estoy; di que me he ido. Te vas, Alfonsina, con tu soledad. ¿Qué poemas nuevos fuiste a buscar? Una voz antigua de viento y de sal te requiebra el alma y la está llevando, y te vas hacia allá como en sueños dormida, alfonsina, vestida de mar. Per mundialitzar la democràcia: Reforma urgent de l’ONU Sergio Ferrari A les portes d’un nou segle, més de sis milions d’éssers humans comproven atònits com el seu destí depèn exclusivament d’un poder econòmic mundial cada vegada més concentrat i d’un minúscul grup d’organitzadors internacionals desbordats per dilemes existencials: 200 empreses multinacionals ubicades únicament a 17 països que tenen uns guanys superiors al 30% del producte interior brut mundial, i un conglomerat d’institucions mundials, superposades les unes a les altres, sense un rumb clar, cada vegada menys fiables, d’operativitat qüestionada i profundament allunyades de la seva pròpia “acta de naixement”. 43 Agenda Llatinoamericana Mundial Aquesta, la Carta de les Nacions Unides proclamada el 24 de maig de 1945 a San Francisco, estableix en el seu preàmbul retòric que “Nosaltres, els pobles decidits... a preservar a les generacions de nu la nostra fe en els drets fonamentals (dignitat i vàlua de l’ésser humà, igualtat dels drets d’homes i dones, nacions grans i petites)... a crear les condicions necessàries pel manteniment de la justícia... a fomentar el progrés del món –les majories -, actors que, en la realitat, van quedant cada vegada substituïts pels governs; les necessitats de les majories per les dels tecnòcrates i funcionaris; el “sistema” político-institucional per la imposició rectora de les instàncies financeres internacionals. La “gendarmització” de l’ONU La Guerra del Golf constituí potser el senyal més clar del rol assignat per al futur al conjunt d’institucions de l’ONU: posar pantalles, encoixinar, justificar, acompanyar la política que, acabada la guerra freda, imposà a la humanitat noves regles de joc a imatge i semblança del seu propi hegemonisme. Universalitzar a escala institucional la lògica del mercat capitalista, de la rendibilitat com a valor absolut, de la fi dels “estats socials”, de la impossibilitat de dissensió dels pobles del sud. Definir amb cruesa el que és permès o no en les relacions mundials, segons l’òptica dels que van vèncer en enderrocar el Mur. Es va imposar, a més, criteris de funcionament als seus 6 òrgans oficials principals: un rol diluït i debilitat per a l’Assemblea General –representants de tots els estats membres amb igualtat de vot. El Secretari, el Consell Econòmic social, el de Tutela i el Tribunal Internacional de Justícia sobreviuen sense una real capacitat de decisió pròpia, cada vegada més supeditats als grans estats i a les seves prioritats polítiques. El paper decisiu, supeditat al poder incontestable dels EUA, se l’emporta el Consell de Seguretat, format per 15 membres, entre els quals hi ha asseguts cinc membres permanents que, amb un absolut antidemocràtic “dret a vetar”, resulten els més grans deutors de l’ONU i, a la vegada, els principals pinxos del món (els més grans fabricants d’armes). Paral·lelament, la capacitat absoluta de decisió en el pla econòmico-social, de part del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM), si bé considerades com a “institucions autònomes” (igual que la FAO, l’UNESCO, etc.), les dues instàncies financeres han crescut en poder real i són avui la garantia màxima de la mundialització actual del mercat capitalista. A ambdues instàncies el poder de decisió està lligat a l’econòmic. A l’FMI, els EUA, la Gran Bretanya, Alemanya, França i Japó tenen quasi la meitat de vots mentre que al BM, només els EUA tenen un 20% d’accions i constitueixen la “minoria de bloqueig” de les polítiques que no li semblin convenients. 44 El programa de Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD), l’UNICEF (per a la infància); la FAO (alimentació i agricultura); l’OIT (treball), l’UNESCO (educació i cultural)... per citar només les més conegudes, implementen iniciatives i esforços moltes vegades positius i humanitzants, però d’impacte relatiu quan les seves conclusions no coincideixen completament amb les expectatives de les cinc o sis principals potències de la humanitat. Cal recordar la crisi dels anys setanta-vuitanta creada al voltant de l’UNESCO i la seva proposta de Nou Ordre Internacional de la Informació i de la comunicació NOMIC), que li va significar desprès serioses sancions econòmiques i la retirada de la contribució tant dels EUA com de la Gran Bretanya. En aquesta mateixa lògica, els informes anuals sobre el desenvolupament Humà elaborats amb rigorositat científica pel PNUD cauen en un sac foradat i són assumits com a anècdotes insignificants pels centres de poder. Constitueixen en si mateixos profundes denúncies a la lògica econòmica dominant –promoguda per l’FMI i el BM- i no fan sinó expressar l’esquizofrènia actual del conglomerat de l’ONU. Com s’interpreta, si no, que sigui precisament el PNUD qui hagi provat que 400 milionaris tenen una fortuna igual a l’ingrés anual del 45% de la població més empobrida del planeta? Alternatives Per a les potències dominants i especialment pels EUA, la causa de les deficiències és simplement el seu funcionament burocràtic. La reforma moderada de les estructures –sense qüestionar la ideologia mateixa de la Carta- permetria destravar l’engranatge: reducció de personal i de pressupost en la lògica de l’ajustament” és la recepta aconsellada, sota l’amenaça de tallar les seves contribucions en cas d’impàs. Però una altra proposta s’ha anat enfortint en els últims anys: és l’autodenominada tendència “tercera generació”, o constitucionalista, que sosté que una altra constitució del món és a la vegada possible i desitjable. Dues tesis principals defineixen aquesta visió. La primera, el caràcter arcaic de les idees amb què es construïren les organitzacions mundials actuals (irrealisme del concepte de seguretat col·lectiva: ineficiència de la diplomàcia preventiva, visió conservadora predominant en el si de l’ONU que no s’adapta a la transformació planetària en marxa...). La segona crida a identificar els progressos als quals s’hagi arribat fora de l’ONU en matèria de pau i seguretat en els últims 50 anys. Basada en l’experiència europea –metxa que féu esclatar els dos grans conflictes bèl·lics del segle- i l’assoliment de la pau a partir de 1945, proposa traspassar a l’ordre mundial les lògiques que van assegurar aquesta proposta post bèl·lica. Recull d’articles 1992-2013 Traspassant les dues alternatives precedents –“reformista” i “constitucionalista”- es projecten altres opcions naturalesa més radical que qüestions a fons la mateixa naturalesa del sistema de l’ONU i la seva falta total de democràcia interna. Aquí un nombre ingent de personalitats crítiques i documents, la majoria dels quals, malgrat tot, s’ubiquen encara en el pla de la utopia a llarg termini. Sorprenent i contundent resulta per a la visió global l’informe “La nostra diversitat creadora” de la Comissió Mundial de la Cultura i el Desenvolupament, publicat el 1996 per l’UNESCO, que introdueix la proposta de “Una ONU centrada en els pobles”, apel·lant a una forma de democràcia internacional; manté que un sistema mundial fundat únicament en les relacions entre governs és insuficient per al segle XXI. Fonamental llavors “restablir la supremacia dels pobles en les organitzacions internacionals”. Per això la proposta, per exemple, d’una ONU bicameral. Una cambra amb representants de governs i l’altra amb membres electes amb vot directe a cada Estat. Mentrestant, els actuals representants dels òrgans no-governamentas acreditats davant l’Assemblea General haurien d’agrupar-se en un Fòrum Mundial que tingués presència en els principals debats de l’agenda. Assegurant que tots els membres qualificats de la societat civil internacional puguin ser presents en aquest Fòrum. Ja ningú no dubta que el conglomerat de l’ONU està en crisi. Entre la realitat i la ficció, l’ONU d’avui té els seus dies contats. En un món mundialitzat, amb un sistema financer ja plenament “globalitzat”, i amb unes pautes polítiques i militars cada vegada més hegemonistes per part de les grans potències, els canvis radicals no seran simples, però seran necessaris si volem retornar-nos a “nosaltres, els pobles del món”, un àmbit d’articulació de la convivència mundial que, avui per avui, encara està sotmès a la llei del més fort esperant ser rescatat per la glòria de la dignitat humana. Neoliberalisme oficial, neoliberalisme real Cap a una declaració universal dels drets del diner José Ignacio González Faus Amb freqüència, a la vida hi ha una versió oficial i una altra versió real de les coses. Hi va haver un socialisme oficial i un socialisme real. Hi ha, per desgràcia, una Església oficial i una Església real. Hi ha també un neoliberalisme oficial, que ens parla d’una “pau neoliberal” que constitueix la “fi de la història” i un món real que sembla repetir les paraules del profeta bíblic: “parlen de pau, pau... però no hi ha pau”. Sense discutir aquí quina de les dues versions és la millor en cada cas, tothom està d’acord que el millor és acostar les versions “oficials” a la realitat de les coses. Per acostar el món oficial al món real proposo simplement un “reajust” de la Carta de les Nacions Unides sobre els drets de l’ésser humà, que, com de seguida es veurà, conserva intacte quasi tot el text, però el contextualitza en un marc “més realista”. Es tracta simplement de reformular els drets humans com a drets “del diner”, que és la font vertadera de tota la nostra humanitat. La Declaració de 1948 no queda amb això desautoritzada: Déu nos en guard! Simplement ha progressat, s’ha formulat millor i respon millor a la realitat del món que pretenia normativitzar. El seu text podria quedar més o menys així: Tots els rics neixen lliures i iguals en dignitat i drets (article1). Tots els adinerats, sense distinció de raça, color, sexe, idioma, religió o opinió política..., tenen tots els drets proclamats en aquesta Declaració (art. 2). Tots els rics tenen dret a la llibertat i a la seguretat de la seva persona (art. 3). Cap ric serà sotmès a tractes cruels, inhumans o degradants (art. 4). Tots els milionaris tenen dret, en qualsevol part del món, al reconeixement de la seva personalitat jurídica. (art. 6). Tots els rics són iguals davant la llei, i tenen dret a igual protecció de la llei (art.7). Tots els adinerats tenen dret a ser escoltats, públicament i amb justícia..., per a la determinació dels seus drets i obligacions (art.10). Tots els rics acusats de delicte tenen dret que es presumeixi la seva innocència (art 11). Tots els milionaris tenen dret a circular lliurament i a escollir la seva residència (art. 13). Tots els rics tenen dret a la propietat (art. 17) Tots els rics tenen dret a la llibertat d’opinió i expressió, a no ser molestats a causa de les seves opinions, a investigar i rebre informacions i opinions, i a difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualssevol mitjà d’expressió (art 19). Tots els adinerats tenen dret a participar en el govern del seu país i accedir, en condicions d’igualtat, a les funcions públiques del seu país (art. 21) 45 Agenda Llatinoamericana Mundial La voluntat dels pobles rics és la base de l’autoritat del poder mundial (art 22). Tot ric té dret al treball i a la lliure elecció del seu treball, a la protecció contra l’atur, a un sou igual per un treball igual, i a una remuneració satisfactòria que li asseguri, a ell i a la seva família, una existència conforme a la dignitat humana... (art. 23) Tots els rics tenen dret a un nivell de vida adequat (art.25). Tots els milionaris tenen dret que s’estableixi un ordre social i internacional en què els drets i les llibertats del diner es facin plenament efectives (art. 28). Res en la present Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que l’estat, o els pobres (i, menys encara, els pobles pobres ), tenen dret a emprendre i desenvolupar activitats que tendeixin a la supressió de qualsevol dels “drets del diner” proclamats en aquesta Declaració (art 30). Com es pot veure, el text és pràcticament el mateix que en la Declaració de 1948. Només s’ha contextualitzat millor, d’acord amb una definició més experimental i més moderna de l’ésser humà. Perquè avui no sembla que l’home sigui aquell “animal comunitari” d’Aristòtil o l’animal racional dels medievals. És molt més ajustada la definició de l’home com un “animal amb butxaca”. Oració de la resistència Beneït sigui Déu per la resistència, per la vida dels nostres pobles negres i indígenes. Beneït sigui Déu, que en aquesta Afroameríndia ens va estimar primer. Beneït sigui Déu pels nostre pares, que saberen resistir a l’esclavitud fins i tot morint en els llocs de turment. Beneït segui Olorum, beneït sigui Tupa, Déu que alimentà la resistència dels nostres avantpassats. Beneïda sigui la natura, que ens va ensenyar a relacionar-nos amb Déu i ens alimenta, ens protegeix i ens dóna vida. Beneït sigui Déu per la vida dels nostres Màrtirs: Zumbí, Luisa Mahin, Manoel Congo, Joao Cândido, Anastasia i tants i tantes que amb la seva sang ens ensenyaren a resistir. Beneït sigui Déu per la fe i la resistència de les nostres mares, oradores i sacerdots, per la fe dels nostres germans i germanes negres i indígenes que guarden les tradicions, la ciència del part, la importància de les herbes medicinals, pel rezado, pel con46 gado, pel tambor de Minas, per la capoeira, pel candomblé. Beneït sigui Déu per tots els negres i les negres i els indis i les índies que avui continuen lluitant per la construcció de noves malocas, de nous Quilombos d’alliberament. Maleït sigui tot chicote, tot salari mínim, tot enverinament dels rius. Maleïda sigui tota constitució que violi els nostres drets humans i culturals Maleïda sigui tota terra robada i fins negada. Beneït i lloat sigui Déu per la vida dels nostres avantpassats. Beneïda i lloada sigui la fe i la resistència dels nostres avantpassats. I creiem que el nostre Déu és el Déu de la vida, de la dansa, del cant, De l’atabaque, de la pintura i del bosc de palmeres de coco... És el Déu de totes les lloances, o per això diem: Madjunba Axé-Imaira L’alternativa socialista Jordi Corominas El col·lapse dels règims socialistes dugué a declarar que no hi ha alternativa al sistema capitalista. Cal reconèixer que la gran contraofensiva desencadenada en la dècada passada per les forces del capital contra moviments revolucionaris va triomfar. Bona part del pensament vinculat a la classe treballadora i als moviments antiimperialismes es troba en crisi i molts dels supervivents estan deprimits o desorientats. Els que es beneficien del sistema dormen a hores d’ara més tranquils. Amb tot, no podem dir que l’esperança hagi desaparegut: hi ha persones que lluiten en el seu quefer quotidià i, per més fosca que trobin qualsevol alternativa al sistema, són proclius a buscar-ne una. En aquest panorama, un llibre com el de David Schweickart /Against capitalism, Westview Press, Colorado, 1996, 376p.) suscita un debat necessari que volem presentar. Més enllà de la crítica al sistema, cap volem empènyer el món i de quina manera? No n’hi ha prou de mostrar que el capitalisme és, en les seves operacions diàries i en el seu cos teòric, un sistema econòmic intrínsecament injust, i emmudir davant la lacònica pregunta dels seus defensors (“però quina és la teva alternativa?”). Avui és evident que negar-se a pensar una alternativa és més una rèmora que un avantatge en l’articulació de les forces de canvi. Primerament, perquè en aquest segle hi ha hagut molts experiments socialistes que no tan sols han estat un Recull d’articles 1992-2013 fracàs, sinó una autèntica barbàrie, i per tant avui no ens podem comprometre cegament amb cap causa sense discutir el que funciona i el que no funciona. I, segonament, perquè sense dibuixar més o menys una alternativa no es veu quines estratègies es podem seguir que allunyin la majoria de la humanitat del sofriment i de la mort. Una característica de la democràcia econòmica (o alternativa socialista a tota reforma del sistema capitalista que ens proposa Schweickart) és l’autogestió de les empreses per part dels treballadors, en democratitzar-les de manera que cada treballador tingui un vot i pugui elegir els seus gerents, dirigir la seva empresa, organitzar el centre de treball, exigir disciplina, renovar les tècniques de producció i establir les quotes de producció. En aquest model socialista el col·lectiu es reparteix els beneficis segons uns criteris establert democràticament i elimina la plusvàlua (explotació) i la feina com a mercaderia (alienació), des del moment que el treballador comparteix el poder, els beneficis i els riscs de l’empresa. Una altra característica consisteix en la persistència dels mecanismes del mercat per establir els preus i el valor dels salaris i evitar amb això la ineficàcia de la burocràcia, la irracionalitat de la sobrecentralització i l’acumulació de poder en una elit. La tercera característica seria el control social de la inversió per frenar l’anarquia de la producció capitalista. Per al capitalisme no hi ha mecanisme millor que el mercat lliure per establir el veritable preu de les coses, disciplinar la mà d’obra, localitzar el treballador on és més convenient, minimitzar les despeses materials i afavorir l’ús de la tecnologia apropiada per a la producció. El socialisme autogestionari o democràcia econòmica no s’oposa al mercat, sinó a la falta de llibertat i de democràcia del mercat. La democràcia econòmica corregeix una de les principals ineficiències del capitalisme: els esforços i el capital que literalment es llença a les escombraries per tal d’afavorir les vendes tant sí com no. En un món on la majoria té tan poc i on hi ha tanta misèria i degradació ambiental no deixa de ser xocant que hom dediqui tant de temps, intel·ligència i capacitats a persuadir els que ja consumeixen massa perquè consumeixin més. Als Estats Units, els diners gastats anualment en màrqueting superen la despesa de gasolina, oli i carbó, i igualen la despesa en defensa: 300 bilions de dòlars anuals. En la democràcia econòmica, per contra, es defuig la venda irracional i s’incentiva i es promou consumir menys i gaudir de més temps lliure. L’oci és l’alternativa a l’augment absurd de les vendes. Una paradoxa més del capitalisme; que es consideri la gent capaç d’elegir representants que poden decidir impostos, arbritar lleis i declarar guerres, i incapaç d’elegir els seus caps a la feina i per prendre decisions en allò que més coneixem, la seva pròpia empresa. La democràcia econòmica permet debatre i resoldre els problemes abans que arribin a un punt crític. La possible pèrdua de temps en la presa de decisions democràtiques en realitat és guany per a l’empresa i sempre es pot millorar amb sistemes democràtics més àgils. Mentre fins i tot en el capitalisme és impossible la plena ocupació, en la democràcia econòmica no. Una empresa autogestionària pot contractar sempre més treballadors reduint les hores de feina dràsticament la jornada laboral si no augmenten amb això els beneficis de l’empresa. Normalment s’argüeix que la plena ocupació afavoreix la burocràcia i limita la iniciativa, la creativitat i la disciplina de la mà d’obra, però en la democràcia econòmica la gent guanya segons la competitivitat de l’empresa. No desapareixen ni la competitivitat empresarial ni els acomiadaments de treballadors ineficients o irresponsables, ni el tancament de les empreses quan aquestes fracassen. La democràcia econòmica també sembla molt més capaç d’afrontar els reptes ecològics, per tal com els treballadors controlen la tecnologia, tendeixen més a viure prop de l’empresa i no senten la necessitat imperiosa de créixer. Segons sembla, una vegada cobertes les necessitats bàsiques, l’augment en el nivell de consum no implica més felicitat. Fins i tot podria ser que l’excés de consum i d’aparells formés part del problema de l’avorriment, la soledat i el buit que pateixen les societats riques. Que potser no és millor tenir temps per als amics, per desenvolupar habilitats, llegit, visitar paratges, que no pas augmentar el consum? En el capitalisme és impossible arribar a un estat de creixement estacionari perquè si en algun moment els consumidors no continuessin comprant més, si estiguessin massa satisfets, provocarien una greu crisi. La democràcia econòmica afavoreix més la justícia i la igualtat del capitalisme. Cal tenir en compte que als EUA la diferència mitjana entre el salari d’un cap executiu i el salari mitjà del país és avui de 85 vegades, mentre que en les cooperatives de Mondragón és de 6. En la democràcia econòmica subsisteix la desigualtat, però no es permeten els extrems ja que és impossible que hi hagi superrics ni ingressos que no siguin guanyats treballant, és a dir, amb algun tipus de labor productiva, ja sigui física o mental. No es tracta solament de mostrar que no hi ha justificació ètica ni econòmica per al capitalisme, i que si aquest persisteix no és perquè no hi hagi una alternativa socialista més viable sinó perquè aquells que més se n’aprofiten tenen molt poder per evitar l’emergència de qualsevol ordre nou, sinó que, a més, es tracta de veure amb claredat que no és inevitable històricament, i que el mateix plantejament d’un ordre alternatiu viable pot ser un magnífic detonant per elaborar estratègies i aglutinar forces capaces d’empènyer-lo. De fet, per molt que resulti bastant difícil una transició abrupta del capitalisme a la 47 Agenda Llatinoamericana Mundial democràcia econòmica, es pot dur a terme de moment múltiples accions que donin perfils més definits al que es troba en estat embrionari. David Schweickart destaca la promoció d’empreses democràtiques en tot el món. Si en el primer món la principal dificultat és la competència, en el tercer sol ser la falta de formació i d’hàbits de responsabilitats, però en totes parts hi ha experiències cooperatives exitoses. Assenyala també la pressió perquè les empreses capitalistes siguin més participatives, reconeguin el dret a inspeccionar els beneficis de l’empresa i a tenir representants en la junta de directors, i afavoreixin el treball en equip, la qualitat del treball i la reducció de l’horari laboral. De la mateixa manera que els moviments feministes han denunciat que no es pot ser revolucionari al carrer i masclista a casa, i que ha estat un vici bastant comú de l’esquerra defensar les causes justes fora i tolerar la injustícia a casa, la democràcia econòmica ens exigeix acostar els nostres hàbits quotidians laborables a l’alternativa defensada, i integrar la lluita política en el dia a dia. Cal revitalitzar el moviment sindical democràtic, perquè encara que històricament s’ha oposat a programes cooperatius considerant que trencaven la solidaritat de classe, sense una gran força sindical és impossible avançar cap a la democràcia econòmica. Tot el que toqui les arrels mateixes del capitalisme haurà d’enfrontar-se amb poderosos interessos. Un moviment ferm, compromès i intel·ligent d’àmbit mundial és indispensable per desafiar una classe dominant tan potent com l’actual. Però que l’èxit no sigui fàcil no significa que poden empènyer aquest canvis, alternatives viables i esperances raonables. La indústria del penediment Mario Benedetti El penediment s’ha convertit en una indústria lucrativa. “Ara”, diu Baudrillard, “tot el segle es penedeix, el penediment de classe (o de raça) s’imposa per tot a l’orgull i a la consciència de classe”. Aquí també, com en la catequesi del vell confessor, el penediment és una fase posterior al reconeixement del pecat. I com que aquest penediment prestigia, res millor que llançar-se a la invenció desenfrenada de pecats propis, tant és si són venials com si són mortals. Els grans predicadors / exorcistes d’aquesta fi de segle (els Reagan, Tatcher, Busch, Walesa Ieltsin i, last but no least, el papa Wojtyla) exigeixen el penediment com a peatge obligat per ingressar en el Welfare Satate universal. 48 Per tant, hi ha abundor de partits polítics que fan cua a la finestreta on es fitxa els penedits. En arribar-hi, els uns lliuren la paraula popular, els altres dipositen el termini social o es desprenen de la seva condició cristiana, encara uns altres abdiquen el seu atribut socialista i mai no falta algú que es desprèn, roig de vergonya, de l’etiqueta marxista. En compensació, el Big Brother i altres pastors d’ànimes i d’armes els lliuraran el cobdiciat carnet de demòcrates. Després de tot, el penediment té una vella tradició. El primer de penedir-se fou ni més ni menys el mateix Déu. Així almenys consta en l’Antic Testament: “I es penedí Jehovà d’haver fet l’ésser humà a la terra i li dolgué en el cor” (Gènesi, 6,6). “El que es penedeix és com el que no ha pecat”, sentencià per la seva part Mahoma, però el programàtic i previsor La Rochefoucauld va reflexionar un segle més tard: “El nostre penediment no és tant una contrició pel mal que hem fet, com un temor pel que poden fer-nos”. Gràcies a aquesta enginyosa manipulació, i també a l’allau de penedits, la democràcia, que era una doctrina política i/o un sistema de govern (no sé si el millor, però segurament transnacional d’amplíssim espectre, en què fins i tot tenen cabuda els colpistes com Fujimori o els incendiaris ( a més de colpistes ) com Pinochet o Ieltsin. En el seu darrer llibre, La Il·lusió del fi, Jean Baudrillard, brillant com sempre en la seva tasca malastruga i descoratjadora, encunya una nova i provocativa etiqueta: la vaga dels esdeveniments. Insinuant etiqueta per moure’s en l’abstracció. Tanmateix, en la realitat neta i pelada sembla avui més reconeixedora la vaga de principis. Gairebé una aturada general. És obvi que assistim a una liquidació de saldos. Saldos de xenofòbia, de colonialisme, de segregació racial, de liberalisme, de feixisme, de comunisme, saldos de modernisme, de capitalisme, de consumisme, de tecnocràcia, de nomenclatures, e burocràcia. De vegades, els que aprofiten rebaixes d’aquest tipus adquireixen a baix preu qualsevol d’aquests retalls i, mitjançant el senzill recurs d’agregar-los el candorós prefix neo i sotmetre’ls a un aparent reciclatge, els introdueix novament en el mercat de consum ideològic sota les noves etiquetes de neoliberalisme, neocolonialisme, neofeixieme, etcètera. El pitjor és que en aquesta venda a bon preu també s’ofereixen saldos d’ètica i a ningú no se li acut penjar-los el prefix neo. El capitalisme salvatge, estigmatizat tardanament pel papa, s’ha anat mimetitzant en el neoliberalisme salvatge, fins ara prudentment ignorat pel pontífex. La contrició porta a la servitud social, per això als neoliberals que decideixen els és tan rendible el penediment com la traginada plusvàlua. La servitud social és la peça fonamental en l’augment i l’esplendor de la renda per càpita. Com més mansuetud en les capes baixes de la societat, és més rendible la imatge en els fòrums internacionals. Per molt que en les intransigents cartes d’intenció no es facin servir ter- Recull d’articles 1992-2013 mes tan rudes, al Fons Monetari i altres inexorables no els interessa en absolut l’eliminació de la pobresa, sinó la supressió, no hi fa res a quin preu, de la rebel·lia dels pobres. Com pot ser que el revoltosos de Santiago del Estero no s’adonessin que l’Argentina, tal com proclama el seu president, havia ingressat per fi al primer món, i que això fos molt més rellevant que els sous, tan miserables com impagats? Com pot ser que els habitants de Chiapas, pobres de solemnitat, no advertissin que el seu projecte d’insurrecció armada no tenia l’anuència d’Octavio Paz i, en conseqüència, això perjudicaria l’aplicació d’aquest famós TLC, destinar a enterrar-los cada vegada més en el seu por de misèria? Com pot ser que els zapatistes s’atreveixin a parlar de democràcia, llibertat i justícia, quan aquestes paraules només tenen validesa en la boca immaculada dels seus blancs? Només falta saber si aquests milers d’indígenes zapatistes elegiran el penediment com a forma (o taula) de salvació i si comprendran, ells també, que aquest penediment és una fase posterior al reconeixement del pecat. Ara bé, quins pecats hauran de reconèixer a Chiapas? La despossessió de les seves terres? L’anorreament de les seves tradicions? L’odi que provoquen en els ramaders, els quals tanmateix exploten? El seu reclam d’un espai democràtic? El menyspreu que els blancs els consagren? Malgrat certs fatalismes de via estreta, sembla que alguna cosa canvia, si més no pel que fa a l’Amèrica Llatina. Els governants electes a Veneçuela, Hondures i Costa Rica, com també l’oposició al Brasil i Uruguai, s’oposen taxativament a la política neoliberal, en tant que a Mèxic l’esclat de Chiapas ha significat una garrotada històrica a la política neoliberal del president Salinas i a les derivacions socials de la seva obra suprems, la NAFTA (ara ha passat a denominar-se discretament TLC, potser per despullar-la de la seva accepció més combustible). Com ha declarat Carlos Fuentes, “és indubtable que els trets de l’exèrcit zapatista, fins els que es varen disparar amb fusells de fusta, van fer blanc i han transformat Mèxic”. És cert que el penediment s’ha convertit en una indústria lucrativa. Cada dia ens assabentem que algun polític, algun intel·lectual, algun politicòleg, algun economista i sobretot algun oportunista concorren al confessionari de l’Imperi, o a alguna de les seves parròquies de moda, amb tota la seva filatèlia de pecats. En comptes d’elaborar el duel d’algun legítim desencant, reneguen allí del seu passat solidari, de la seva feina per causes justes, de la seva defensa dels drets humans, del seu fàstic cap a la tortura. El món consumista els rep amb els braços oberts, i de pas els roba el bitlleter. No obstant això, els privilegiats del canibalisme econòmic mai no els admetran veritablement entre els seus; saben, com qualsevol fill de veí, que en el mercat de la deslleialtat el penediment no és la més fiable de les garanties. Carta avergonyida a la humanitat exclosa Pere Casaldàliga, Sao Fèlix do Araguaia Hem hagut d’arribar a aquestes altures mortals del neoliberalisme imperant en tot el món, per assabentar-nos que hi ha una humanitat que sobra. Per saber que és “la fi de la Història”, de veritat, per a la major part de la família humana. Per aprendre, d’una vegada per totes, que Déu va calcular malament quan va decidir sembrar d’Humanitat un planeta del seu Univers i ara li sobren en aquesta bonica terra depredada el 80% dels seus fills i filles. Per reconèixer, amb el més cínic fatalismes, que hi ha una Humanitat de primera classe –que té dret a viure en el malbaratament- i una humanitat de tercera classe –que té el deure de morir de gana. Sense volta de full, perquè hem arribat al límit de la Història. Perquè així ho ha decretat el déu del mercat total; així ho executen els seus sacerdots –botxins per mitjà de l’FMI o del Banc Mundial o dels 7 grans o dels governs de torn, en tots els països del globus neoliberal mortalment. Reajustament. Desocupant. Inflant el deute social. Privilegiant la majoria privilegiada i excloent la majoria exclosa. Teòricament, per les declaracions i congressos, encara tothom és humà. En la pràctica, una minoria ja s’ha deshumanitzat i la majoria ha de deixar de creure’s humana. Teòricament hi ha un sol món (i per al mercat així és). En la pràctica n’hi ha dos: el primer., que compta, el tercer, que sobra. Àfrica ja és com un continental genocidi sistemàtic. En la Nostra Amèrica el 50% de la població malviu per sota del nivell de pobresa. Només a l’Àsia hi ha 375 milions de dones pobres. A l’Àsia, els tigres consentits es mengen les majories descartades. Segons les previsions del Banc Mundial –el mateix -, durant aquesta dècada que tancarà el mil·lenni de les llums i les tècniques i les llibertats, la pobresa del món augmentarà en un 17%. A Europa, als EUA, al Japó, el poder del lucre i la febre del consumisme ja han establert la divisió neta entre el màrqueting i la vida, entre l’ésser i el patir, el sentir i el sentit... I ara resulta que jo, bisbe, estic escrivint estúpidament aquesta carta a aquesta majoria sobrant, nascuda en mala hora, a aquesta Humanitat exclosa sistemàticament. A vosaltres que, en principi, serieu també germanes i germans nostres, fang del nostre fang, sang de la nostra sang, esperit del nostre esperit, imatges vivents del Déu Vivent, en qui encara tenim el coratge de creure, blasfemant-lo. 49 Agenda Llatinoamericana Mundial El cert és que us escric des de l’ira, des de la vergonya, des de la impotència. No m’hauria d’atrevir a anomenar-me germà vostre, perquè no comparteixo la vostra exclusió. Perquè jo encara compto. Perquè jo no passo gana. Perquè tinc un lloc i un nom i una certa pau social. Perquè no crido, ni em revolto, perquè fins i tot potser justifico amb estadístiques i previsions, l’homicida i suïcida marxa d’aquesta humanitat neoliberal elegantment embrutida, tècnicament sense ànima. Podria parlar-vos de déu, del Déu de la Vida, del Pare de Jesús. Però, com parlar-vos de Déu en ple neoliberalisme assassí, sota aquest neó de tenebres apocalíptiques, mentre se us nega – a vosaltres, la majoria de la família humana de Déu- l’aigua i la sal, el pa i l’aire, un nom en el llibre de la vida i un lloc al sol avergonyit? Les Esglèsies de Jesús, les religions de Déu, som aquí. (Les esglésies de Jesús disposades a celebrar triomfalment dos mil anys d’Evangeli suposadament viscut). Som aquí, veient passivament com es descompon la família humana, que Jesús ens va ensenyar a reconèixer com a filla de Déu i que totes les religions confessen com l’esclat més gran de la Divinitat. Còmplices o estupefactes, som aquí les Esglésies, les Religions. Callades, esperant un miracle o un diluvi. Vivint també del lucre que mata. Anunciant encara resignació. Fent espectacle alienant. Sense profecia, sense testimoni. Oblidant el riu cabalós de sang màrtir que ha sortit de les nostres pròpies entranyes. Endutes per la Història, en lloc de fer Historia, fermentant-la. Negant-nos com a Religió i com a Església; negant de fet el Déu en qui creure; blasfemant, amb la nostra passivitat, la seva Passió i Glòria; descartant el Regne que Jesús anuncià, pel qual va anar a la creu i per al qual ressuscità amb les llegues encara obertes... Jo doncs, bisbe, a més, us escric a tots vosaltres, germans, germanes per dir-vos... Què us diré, si no fang, si no m’entesto, si no m’indigno profèticament amb el cor i amb el cap i amb les mans, amb molts altres cors i caps i mans, per actuar, per invertir, per revolucionar, negant-nos al mutisme, a la por, a la mort, rebutjant la fi de la Història, imposant el dret a la Vida, compartint el goig humà de la convivència universal, donant la raó de la nostra esperança, fent Déu increïble? No crec que sigui hora de lletres ni sermons. És hora de l’acció eficaç, el temps urgent de la solidaritat, el Kairós de l’esperança indignada i de l’amor polític i de l’economia del Regne. Volia recordar-vos les Benaurances de Lluc i recordar-me les subsegüents Malaurances. I el capítol 25 de l’Evangeli de Mateu. I el Manament Nou del Testament de Jesús. 50 Però prefereixo callar. I escoltar-vos. Escoltar aquests esgarips de l’Evangeli i de les vostres vides prohibides. Perdoneu-nos. Compadiu-nos. Fets els comptes veritables, a la llum de la Vida i de l’Amor, quina és la Humanitat més exclosa, la que és exclosa o la que exclou? Pobres de la Terra, inclosos privilegiats en el cor de Déu, salveu-nos el que encara ens resta d’Humanitat, estoveu-nos el cor de pedra, agermanats i lliures, pels corrents d’aquesta Història nova que el Déu de la Vida segueix somniant per a la Humanitat sencera, filla seva. 1999 Aquesta pàtria gran en èxode Estem en èxode, Pàtria, des dels molts captiveris, a la terra Promesa, a la llibertat del Regne. Per les pedres del camí amb les sandàlies del somni, incansablement tossudes com la Sang i el Vent. Ja ens poden tancar els murs, que nosaltres passarem… passaran, tot fent Història, Déu i el Poble. Pere Casaldàliga Recull d’articles 1992-2013 Cita Bíblica que inspira el lema-tema d’aquest any: El nou èxode: El Senyor havia obert un camí enmig del mar, una ruta en l’aigua impetuosa; havia fet sortir carros i cavalls, tropes amb els millors guerrers. Tots van caure i no s’aixecaran mai més, es van apagar com un ble consumit. Però ara el Senyor us diu això: No recordeu més els fets passats, no penseu en les gestes antigues. Faré una nova gesta que ja comença a despuntar. No us n’adoneu? Obriré un camí en el desert, i rierols en l’estepa. Els animals feréstecs, xacals i estruços, em glorificaran en veure néixer l’aigua en el desert i els rierols en plena estepa, perquè pugui beure el poble que m’he escollit. Is 43, 16-21 A manera de fraterna introducció Aquesta Pàtria gran en èxode Pere Casaldàliga Per a aquest pas de mil·lenni, els entesos anuncien un fenomen mundial de migració amb aparença d’apocalipsi. Dintre dels respectius països, del camp a la ciutat, de la ciutat al camp, desesperadament, d’un país cap a un altre país, d’un continent vers un altre continent. La pobre Humanitat, ara supertècnica i totpoderosa, embogidament perduda dintre de la seva pròpia casa... Aquesta AGENDA LLATINOAMERICANA 99 assumeix aquest any com a eix central de reflexió i de compromís la migració, sota el símbol consagrat de l’èxode. Parlem més concretament d’aquesta Pàtria Gran, de la Nostra Amèrica, en èxode. Però, evidentment, podem pensar i sentir i comprometre’ns, referint-nos – raça humana davant de tot i sempre- a tota aquesta Pàtria Gran que és la terra ja definitivament mundialitzada, per bé o per mal, segons caminin els nostres cors i les nostres polítiques. Sens dubte, la migració, són expressions ambivalents. Tenen la seva cara negativa i el seu rostre positiu també. La migració, normalment, és forçada. La majoria dels migrants surten de la seva terra, del seu hàbitat, per algun tipus de necessitat imperiosa, ja que no es deixa la casa sense esqueixament. Ara bé, la migració, com a èxode, és la sortida d’una esclavitud, que podrà ser: fam, atur, epidèmia, sense futur. És aleshores un “pas” d’alliberament. En aquests casos la migració és un primer dret que cap llei d’estrangeria pot bloquejar. Sobrevivint del naufragi d’una d’aquestes “pateres” o barques inestables que traslladen clandestinament emigrants del nord d’Àfrica cap a Europa, Brahim, davant la tragèdia dels seus companys morts en la travessia, protestava: “Ningú pot posar fronteres a la nostra fam” . En els segles mitjans d’aquesta vella Europa, que ara rebutja als emigrants del tercer món, la simple condició de “pelegrí” tenia un valor sagrat de passaport... El pelegrinatgefugida de la desesperació i la misèria imposades, hauria de merèixer aquest dret i aquest respecte en la persona de tot emigrant. En la seva expressió positiva, l’èxode com a paràbola d’alliberament representa la sortida de qualsevol tipus d’esclavitud: pot ser una sortida de si mateix primer, del propi egoisme; de la cansada rutina; del fatalisme o del consumisme que es rendeixen als diferents capatassos i faraons per a seguir fabricant els rajols del lucre i de l’explotació. Una sortida alliberadora, doncs, que certament suposarà el pas arriscat, dolorós, persistent, pel desert de la recerca de l’esperança. L’èxode és així la lluita per la terra promesa, una altra terra, una altra societat, una altra vida. Per a una persona, per a una família, per a tot un poble, per a tota la Humanitat. En aquesta AGENDA LLATINOAMERICANA 99 recollim els diversos èxodes que es vénen patint i/o forjant per categories socials. Podríem allargar l’enumeració abastant, com deia, a la Humanitat sencera, tota avui més que mai migrant, en èxode. Ja s’ha dit repetidament que més que una època de canvis, aquesta època nostra, final d’un segle tan fascinant com cruel, és un vertader canvi d’època. A propòsit, molt sàviament, defugim tota al·lucinació mil.lenarista, una vella comare camperola d’aquest nostre Araguaia em deia fa poc, parlant de l’any 2000: “ Bisbe, no és el fi de les eres, no, sinó el fi d’una era” . Anem a començar una era més, i seguim, perquè la història fou, és i serà, i nosaltres fent-la dia a dia. No podem cedir a la temptació de mil.lenarismes frustrants o evasius, perquè tan humans i tan divins són els vulgars 1999 i 2002 com el jubilar 2000 arrodonit. És clar que anem a celebrar el jubileu de la vinguda de Déu en la carn i en la història de Jesús de Natzaret, germà company de la nostra pròpia carn i de la nostra pròpia història. I exigirem, en un clamor universal, el cancel.lament del deute extern i dels diferents deutes socials; la conversió de les persones i de les estructures; un canvi de societat; i, per què 53 Agenda Llatinoamericana Mundial no?, un canvi de les Esglésies, un profund canvi de la vivència religiosa en el món. Algú ha demanat amb raó a les Esglésies – i podem demanar-ho a totes les religions- que anunciïn i visquin una espècie d”’escatalogia en acció”, el total èxode permanent. La iniquitat dels deutes que volem cancel·lar és tan iniqua a l’any 2000 com al 1990, o al 2003 ja replegada la marea de les celebracions. Jesús de Natzaret, en el seu primer discurs públic dins la sinagoga de la seva petita pàtria natzarena, planificà l’antic jubileu del seu poble promulgà un jubileu universal, definitiu i permanent: “l’Esperit del Senyor està sobre meu i m’envia a anunciar... una era de gràcia” (Lc 4,16ss). A la Bíblia, l’èxode és el paradigma major, constant, estructural, de les relacions de Déu amb un poble que hauria de ser un sacrament d’alliberament per a tots els demés pobles. L’èxode és el gran gest – “ara veure qui sóc!- del Déu que és, per definició, alliberador de tota esclavitud. Avui en dia, fins i tot en sectors germans de la teologia de l’alliberament i del moviment popular, hi ha qui reivindica canvi de paradigmes. Amb raó, si es tracta de canvi de paradigmes, en plural: motivacions addicionals, altres estratègies, accents potser oblidats, aliances noves... però sense raó – i claudicant , quan s’intenti canviar el paradigma, en singular. Ni l’esquerra ni la fe cristiana poden renunciar al paradigma o als paradigmes majors. La justícia, la solidaritat, el compartir, la sobrietat, els drets humans, la igualtat i alteritat simultàniament de les persones i els pobles, l’alliberament integral, el Regne de Déu- el paradigma del propi Jesús!- ... són els paradigmes irrenunciables. Hi ha qui diu, com alçant banderes i entusiasmes, alçant potser militància, que ja no és hora d’èxode, sinó d’exili. És hora d’exili i d’èxode alhora, creiem nosaltres. Els profetes que parlaven en nom de Déu al poble en exili recordaven sempre, encoratjant-lo, empenyent-lo, el paradigma mobilitzador de l’èxode. Continua essent veritat que “no tenim aquí ciutat permanent” (Hb 13,14). Emigrants ho som tots. Però és veritat també que aquesta terra i aquesta història són l’única terra i la història única que aquí, en temps, tenim a mà. Una terra que hem de mimar com la pròpia casa de tots. I aquí sí que s’imposa afegir un nou paradigma a la nostra vida, a la nostra política, a la nostra pastoral. Durant segles, mil·lennis, hem “dominat” la terra; hem finalment d’aprendre a “habitar-la”; passar de la simple i despiadada economia a la “ecodomia” o construcció responsable i amorosa de la mateixa casa de la Humanitat. Formosament exposa aquesta nova vivència ecològico-social Gaiko Müller-Fahrenholz en el seu llibre L’esperit de Déu.- Transformar un món en crisi. Viurem aquesta terra i aquesta història en èxode constant, en lluita incansable, en tensa alegre espe54 rança d’alliberament, acumulant atrevidament èxodes menors canviants, dintre del gran èxode a què ens crida permanentment el Déu de la Vida i de l’Alliberament. Per a això compartim amb vosaltres, germans, la nostra AGENDA LLATINOAMERICANA 99. Agenda Llatinoamericana 99: agenda del Poble de Déu En estat permanent d’èxode Fray Carlos Mesters Escolteu-me, els qui busqueu de ser salvats i em cregueu a mi, el Senyor! Mireu de quina pedra us han tallat, de quina pedrera heu esta trets. Mireu Abraham, el vostre pare, i Sara, la que us posà el món. Ell era un home sol quan vaig cridar, però jo l’he beneït i multiplicat. (Is 51, 1-2) Dues coses marquen l’ideal que ens fa caminar: trobar Déu i buscar la justícia. Trobar Déu, l’Absolut, és quelcom per a més enllà de l’horitzó que es veu. La recerca de la justícia marca l’horitzó de la convivència entre nosaltres. L’Agenda enregistra la recerca de la justícia; però la mirada de la fe hi descobreix la recerca de Déu. Abraham i Sara van iniciar el camí que fou enregistrat a l’Agenda del Poble de Déu. Anaren a buscar una terra per construir-hi casa seva, crear el seu poble i, així, portar una vida beneïda (Gn 12,1-3). Terra, poble i benedicció! Són les coses que, fins avui mateix, mouen a tots els pobles d’Amèrica Llatina en les seves migracions. Abraham i Sara estan vius i caminen encara en un èxode permanent a la recerca d’una justícia que els torni la terra, el poble i la benedicció. Cinc-cents anys després, Moisès i Míriam van continuar el mateix camí, el mateix èxode i buscant el mateix. Sortiren de l’esclavitud d’Egipte i entraren al desert. Anaren a la recerca de la terra promesa. Amb ells, l’horitzó de la justícia es va fer més proper i va quedar més clar. L’Agenda del Poble de Déu, la Bíblia, va enregistrar aquest fets, hi va revelar la presència alliberadora de Déu i, fins avui, ens ho porta a la memòria en el llibre de l’Èxode. Mentre “el Poble de Déu caminava pel desert”, alguns van murmurar. Van mirar enrere, cap a les olles d’Egipte (Ex 16,2-3). Volien tornar al que tenien Recull d’articles 1992-2013 abans. No van saber llegir l’Agenda. Per això, no van saber llegir els fets. Entraren al desert i s’hi van quedar. No arribaren a entrar a la terra promesa. Van morir abans, de nostàlgia. No van saber transformar la nostàlgia en esperança. Uns altres, orientats per la memòria del passat, enregistrada a l’Agenda, van mirar endavant i van continuar buscant. Aquests pogueren entrar a la terra promesa. Ningú es vol quedar al desert. Però és al desert on tots vivim. El pas del desert desperta nostàlgia en alguns i desànim en d’altres. El desert fou lloc de temptació per a Jesús (Mt 4,1-11). És també el lloc per descobrir el primer amor i per retrobar l’ideal de joventut, “on Déu ens sedueix i ens parlar al cor” (Os 2,16). Cinc-cents anys després, en la terrible captivitat de Babilònia, molta gent mirava enrere. Volien reconstruir la nació i restaurar la vida del poble tal com era abans de la captivitat: monarquia, rei, palau, temple, culte, raça, llei. Llegien l’Agenda, però amb ulls antics, desactualitzats. No entenien res del camí d’Abraham i Sara, de Moisès i Míriam, de Zumbí i Antonia Conselheiro, d’Oscar Romero, Margarita Alves, María Cristina i tants d’altres, les lluites dels quals estan enregistrades en l’Agenda del Poble de Déu. D’altres, tanmateix, llegien l’Agenda amb un mirar renovat, nascut de la recerca de Déu i de la recerca de la justícia. Aquests i aquestes van descobrir dins del desert la gran crida de Déu. Hi van veure el principi d’una nova etapa. Els fets violents de la captivitat de Babilònia i les contínues migracions van sacsejar el poble i l’espargiren com una llavor pel món sencer i, així, el van preparar per a una nova missió: ser llum de les nacions, ser Servent de Déu per a tots els pobles (Is 42,1-4-6;49,6), font de benedicció per a totes les famílies de la terra (Gn 12,3). Il.luminat per la llum de l’Agenda del Poble de Déu, la captivitat, que semblava un cop mortal, es va tornar per a ells i elles una crida de Déu, l’inici d’un nou èxode. En lloc de lamentar el passat que perderen, van saludar el futur que acabava de néixer amb tan dolor. No van fer cap esforç per reeditar el passat –com volien alguns -, ans s’obriren a la seva nova missió com a Poble de Déu. Els seus escrits van ser enregistrats a l’Agenda, en els capítols 40 a 55 del llibre d’Isaïes. Cinc-cents anys després, una doble esclavitud desintegrava la vida del poble de Galilea: l’esclavitud de la política d’Herodes Antipes, amb el suport de l’Imperi romà, i l’esclavitud de la religió oficial, mantinguda per les autoritats religioses de l’època. Amb una mirada renovada, rebuda de la seva intimitat amb el Pare, Jesús llegeix l’Agenda del Poble de Déu i hi troba el programa de la seva missió. En Jesús, l’èxode continua i s’aprofundeix. Ell cita Isaïes i diu: “l’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit”. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,21). L’a- vui de Déu és l’hora en què Déu passar per la nostra vida i ens visita. L’Agenda va ajudar Jesús a descobrir l’hora de Déu que té lloc dins el nostre temps. L’hora de Déu no es mesura amb el nostre rellotge. Jesús la descobria convivint amb el seu poble i passant nits de pregària al desert. Any 1999: l’últim abans de l’arribada del nou mil·lenni! L’imperi neoliberal estableix una esclavitud mundial com mai abans no n’hi hagué, un desert sense parió. La travessa es va fer més pesada. Molts miraren enrere. Es morien de nostàlgia. N’hi havia que es desanimaven. Uns altres tenien la temptació d’afegir-s’hi. Però els que llegeixen l’Agenda amb una mirada renovada escolten la veu de Déu que els parla al cor. Redescobreixen l’amor primer, retroben l’ideal de joventut i reprenen el camí d’Abraham i Sara, de Moisès i Míriam, de Zumbí i Juana, de Romero i Margarita. Durant aquest any 1999, l’Agenda del Poble de Déu, l’Agenda Llatinoamericana, porta a la nostra memòria les lluites dels que abans que nosaltres buscaren Déu i sofriren per causa de la justícia. Ens desperta per a l’hora de Déu, amagada dins el temps que passa. Gràcies a tots i a totes que ens heu preparat aquesta Bíblia-Agenda. Ajudats per ella, continuem la recerca de Déu i de la justícia per realitzar el somni d’Abraham i Sara: terra, poble i benedicció! Per què seguim així? Agenda Llatinoamericana Anem arribant a la fi del segon mil·lenni. Amb la modernitat i la postmodernitat a sobre, globalitzats en la comunicació i en ple imperi (caduc) del neoliberalisme. A Amèrica Llatina, al Tercer Món, i a tot el món solidari, s’ha donat una fallida d’entusiasme, en molts companys i companyes, potser perquè ja no apareixen tan properes ni tan clares les perspectives d’un canvi més gran, d’una “revolució social”, d’un projecte alternatiu. En l’àmbit de les religions, i concretament en l’Església cristiana, la involució i fins i tot els fonamentalisme s’aixequen com dics de contenció contra les marees de la renovació, del diàleg, de la vertadera mundialitat. Aquesta és, doncs, potser més que mai, hora de definir-se: seguim o no seguim? Enarborem les senyeres de les mateixes lluites i esperances o les arriem? La utopia és, com ens diria irònicament Galeano, un “cavall cansat”? Ens baixem, doncs? Podem seguir somniant amb una societat justa, igualitària, fraterna? Enterrem en l’oblit la sang dels nostres màrtirs? El vertader Déu, la vertadera religió, la vertadera 55 Agenda Llatinoamericana Mundial Església de Jesús, poden tolerar el tancament, la por, la desesperança, la insolidaritat, la transigència, la claudicació...? Es demana amb insistència, a partir d’alguns sectors, un canvi de paradigmes. Es diu que l’esquerra ha de canviar de discurs. Se suposa molt gratuïtament que tot socialisme ha mort. Es pretén que la teologia, l’espiritualitat i la pastoral de l’alliberament renunciïn al seu imaginari; i no hi falta qui les suposi ha totes difuntes... Aquesta pretensió, atordida pel “fracàs” de certes experiències històriques, podria portar-nos no només a canviar de paradigmes, ans també a canviar el paradigma irrenunciable; podria empènyer-nos a acabar negant l’esperança; a relegar l’evangeli, a renunciar pràcticament al Déu de la vida i de l’alliberament, sotmetent-nos, muts o estupefactes o connivents, a altres déus... No es tracta de restar: es tracta de sumar. No hi ha cap motiu per canviar de “discurs”, encara que s’hagi de canviar d’accent. La paraula ja de ser la mateixa; potser en un altre to. El que fou substancialment vàlid ahir, continua essent vàlid avui i ho serà demà. Hi creiem o no hi creiem, en la justícia, en l’alliberament, en la fraternitat universal? Ho creiem o no ho creiem, que és possible una altra societat? Ho creiem o no ho creiem, que la humanitat és la filla del Déu de la vida i de l’amor? Assumim, sí, paradigmes enriquidors, potser més o menys omesos en temps d’urgència o de militància més unilateral o més immediatista. Obrim-nos de cor a la lògica del simbòlic, a la realització personal i familiar, a la perspectiva de gènere, a la tendresa en les nostres relacions, a tota la riquesa cultural dels nostres pobles amb llur respectiva alteritat, a una serena paciència històrica en els processos, a la complexitat de les anàlisis, a una major obertura per a aliances, a la consciència de la mundialització i la transformació que aquesta mundialització suposa en les lluites d’un país o d’un continent, inseparables avui de la lluita globalitzada del veïnatge universal... Tot plegat, però, tampoc és tan nou en l’espiritualitat, en la teologia, en la ideologia en la militància de la nostra Amèrica, sí és que no hem perdut la memòria i som capaços d’agrair el cabal de mística, d’utopia, de poesia, de simbolisme, de solidaritat i de sang màrtir que en els últims decennis ha amarat tot el cos del nostre continent. En aquest canvi de postura, enriquida, el paradigma major continua essent, per a tots els compromisos, una humanitat justa, digna, lliure, solidària, que respongui, en la nostre fe cristiana, al paradigma últim del Regne “Cultivar la justícia i les roses”, diria el poeta peruà; no pas substituir la justícia per les roses... En aquest ambient de canvi i sota aquest clima de perplexitat, les certeses més grans han de ser més 56 radicalment assumides, més clarament promulgades, viscudes amb una passió més gran. Prescindint potser dels aplaudiments. Carregant la creu. Sentintnos “resta”, minoria “abrahàmica” o minoria “gedeònica”. Sense claudicar davant del pensament feble i la postura light, que acaben essent dictatorialment postura i pensament únics. Grans perplexitats, però més gran encara la certesa. Com més densa és l’obscuritat, més necessari és “donar raó de la pròpia esperança”. Seguim així, perquè la història segueix i perquè amb la història segueix el Regne. La pau no passa pels exèrcits Vivim un procés de militarització Som a les portes de la fi del servei militar, gran noticia per a tots i totes les pacifistes, i sobretot per a aquells joves que deixaran de ser segrestat cada any pels militars. Aquesta noticia, però, no ve acompanyada de nous aires ni d’un enfocament diferent al tradicional en el tema de defensa i seguretat, ans el contrari, es continua apostant per una seguretat purament militar i per una defensa entesa només com capacitat d’atac sobre els altres. És per tot això que, amb l’abolició del servei militar, tindrem un exèrcit professional que serà flexible, amb capacitat per a actuar ràpidament, amb mitjans sofisticats per al combat i un nombre de soldats i comandaments totalment desproporcionat (al voltant de 170.000). Així doncs, en els propers anys viurem un procés de rearmament intens, amb un increment de la despesa militar per a comprar avions de combat, fragates, armes noves,... Parlem d’una despesa actual i real al voltant del 2% del PIB, o sigui d’uns 2 bilions de pessetes, xifra que parla sola. Com a exemple d’aquest procés, es dedicaran 800.000 milions de pessetes per a la construcció del caçabombarder europeu, quantitat comparable a la meitat dels pressupostos de la Generalitat, o equivalent també a 26 vegades la quantitat que es destina a programes de cooperació o desenvolupament en els països del Sud. Quina pau volem? Parlar de pau és quelcom més que l’absència de guerra: és parlar de la distribució de la riquesa, d’un sistema econòmic, d’intercanvi i distribució dels recursos, just i que permeti una vida digna a tothom. Recull d’articles 1992-2013 Parlar de pau és assegurar la plena participació de les persones en les decisions que els afecten. Parlar de pau és dotar-nos d’un model de desenvolupament sostenible que no exhaureixi ni malgasti els recursos naturals. Parlar de pau és fomentar valors i sortides que no vagin encaminats a la resolució violenta dels conflictes, sinó cap a la prevenció d’aquests i el respecte dels drets humans. De què ens hem de defensar? És per a aquesta pau per la que hem de treballar, i no per dotar-nos d’uns exèrcits professionals, tecnificats i dissenyats per a intervenir fora de les fronteres. Aquesta no és la millor ni l’única manera de defensar una societat: la defensa no violenta són alternatives de defensa que poden contribuir a crear una major seguretat, tant a nosaltres com als nostres veïns. És urgent i necessari desenvolupar polítiques de seguretat alternatives. Avui, allò que atempta contra la seguretat de les persones i de les comunitats no es pot evitar militarment: l’atur, la degradació del medi ambient o l’ordre econòmic injust que genera pobresa i causa migracions i conflictes armats. Una veritable política de seguretat haurà d’enfrontarse a aquests reptes i dedicar esforços i recursos a la protecció del medi ambient, a polítiques d’ocupació i a la consecució d’unes relacions econòmiques més justes. Els exèrcits no serveixen per a superar aquestes problemàtiques i, fins i tot, són contraproduents ja que consumeixen recursos que calen per a d’altres fins. La fundació per la pau Partint d’aquestes reflexions neix “La pau no passa pels exèrcits”, una campanya creada i impulsada per la Fundació per la Pau, que pretén crear un debat públic sobre defensa i seguretat. Aquesta campanya ha començat amb una iniciativa molt concreta, anomenada “Fem objecció, eduquem per la pau”, que promou que tots els centres d’ensenyament secundari de Catalunya es declarin objectors davant de la intenció del Ministeri de Defensa i el d’Educació de fomentar el que anomenen “cultura de defensa” en el món educatiu, i que no és més que un procés de militarització de les escoles amb la clara intenció de crear unes condicions més idònies per al reclutament de gent jove en el futur exèrcit professional. La Fundació per la Pau, una ONG pacifista que porta 15 anys treballant per un món en pau, desmilitaritzat i sense violència, vol convidar l’opinió pública a participar i dir la seva en temes com la defensa i la seguretat, qüestions massa importants com per deixar-les en mans de militars. Situació ambiental a Amèrica Llatina i Carib José Antonio Vía Alba Biodiversitat La meitat de la biodiversitat mundial es troba a Amèrica Llatina. Al ritme actual de desforestació, aproximadament 30.000 a 100.000 espècies (10% del total mundial) seran extingides a l’any 2000. Per altra banda, la diversitat cultural també resta considerablement afectada; només a Brasil durant aquest segle, han desaparegut 90 cultures indígenes. Boscos tropicals Amèrica Llatina disposa de 885,5 milions d’hectàrees de bosc tropical, la qual cosa representa el 46% del total mundial. El ritme anual de desforestació s’ha duplicat en els darrers anys. Si continua l’actual ritme, els boscos tropicals de la regió s’esgotaran en només tres dècades més. La terra desforestada és fàcilment vulnerable a l’erosió; a Amèrica Llatina i el Carib, uns 2 milions de Km2 (10% del total del territori) pateix algun grau d’erosió, 2/3 parts dels quals són provocats per la ramaderia i altres activitats agrícoles exportadores, i només 1/3 es pot atribuir a l’agricultura de subsistència. Per cada hectàrea de bosc tallat, s’estima que unes 115 tones de CO2 són alliberades a l’atmosfera, contribuint considerablement a l’efecte hivernacle. Desforestació Els països de Llatinoamèrica i Carib concentren els índexs més alts de desforestació del món, però aquesta tendència encara pot invertir-se, com demostren algunes nacions de la regió, principalment Xile i Uruguai. Segons xifres divulgades pel Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), dels deu països del món amb més grans índexs de desforestació, set es troben a Llatinoamèrica i Carib, amb casos tan preocupants com el de Jamaica, amb una pèrdua anual dels seus ja escassos boscos del 7,2%. A Uruguai i a Xile el percentatge de territori cobert de bosc està augmentant, a una mitjana anual d’un 0,7 per cent, en el cas del primer país i en un 0,1 en el segon, gràcies als programes de repoblació aprovats per les autoritats. Segons xifres publicades pel BID, després de Jamaica i Haití, els països amb un percentatge més alt de desforestació anual a la regió són Costa Rica (2,9%), Paraguai (2,7). Equador (1,8), Guatemala (1,7), Mèxic (1,3), Bolívia i Veneçuela (1,2), Colòmbia (0,7), Brasil (o,6), Perú (0,4) i Argentina (0,2). 57 Agenda Llatinoamericana Mundial El cas d’Haití és un dels més preocupants, ja que en perdre una mitjana de superfícies de boscos d’un 4,8% anual, només conserva un 1 % de la seva àrea boscosa. Costes i mars El 90% de les aigües negres d’Amèrica Llatina, són descarregades al mar sense tractament previ. Les 2/3 parts dels fràgils manglars de Mèxic, la meitat de la flora i la fauna de les costes de la regió han estat destruïdes parcialment o total per la contaminació, desforestació, turisme i la pesca indiscriminada. El 80% de la pesca mundial prové dels ecosistemes costaners. La majoria dels països que es dediquen a aquesta activitat, han sofert una considerable disminució en la seva anyada pesquera, degut a que les captures són superiors en relació a la capacitat natural de regeneració. Els principals països pesquers converteixen el 70% de les seves collites en farina de peix, per a utilitzarla posteriorment en la preparació d’aliment equilibrat per a l’exportació ramadera. Agricultura La distribució de la terra a l’Amèrica Llatina és la més desigual del món i gran part dels millors sòls són usats per conrear productes destinats a exportació com la canya de sucre, cafè, soja, bananers, etc. ... amb la qual cosa s’han hagut d’ampliar la frontera agrícola, eliminant alhora grans extensions de bosc. Els conreus exportables tenen una alta dependència dels plaguicides (productes químics altament tòxics), la venda dels quals, a Amèrica Llatina és dominada i manipulada per les indústries transnacionals, que prohibeixen o restringeixen l’ús d’un 75% d’aquest productes en els seus propis països, per l’efecte negatiu que causen en el medi ambient. Canviar el mil·lenni de veritat Estructures mil·lenàries pendents José Comblin L’autor llança la seva mirada al conjunt del segon mil·lenni i tracta de descobrir-hi quins han estat els fets més de fons que han marcat el caminar de la història, a vegades per camins allunyats de l’Evangeli... Canviar de veritat aquestes actituds de fons que estan amb nosaltres moltes vegades inconscientment, que ja arrosseguem des del vell mil·lenni... 58 El mil·lenni de l’imperi En començar el segon mil·lenni (després de Gregori VII), l’Església cristiana occidental es va estructurar segons un esquema imperial, l’esquema de l’Imperi romà, i la teologia va ser orientada a explicitar-ho i legitimar-ho. La visió imperial es vincula amb la interpretació aristotèlica del món i la visió que va predominar en el període hel·lenístic i en el sistema romà. En ella el món és concebut com constituït per dues parts: el cel i la terra. El cel mostra la manera perfecta de ser: una harmonia d’éssers celestials en la qual cadascú té el paper que correspon a la seva naturalesa i obeeix un ordre perfecte. Perquè la perfecció de l’ésser és l’ordre. Aquest està predeterminat, i s’expressa en naturaleses fixes, immutables, eternes. La immutabilitat és la qualitat més elevada de l’ésser. Sota el cel hi ha la terra. En ella hi ha d’haver un ordre que sigui una imitació de l’ordre que hi ha al cel, de tal manera que cada naturalesa ocupi el lloc que li correspon i desenvolupi la funció que li permeti contribuir a l’harmonia del conjunt. L’emperador està per sobre i manté l’ordre de l’univers. Per sota d’ell hi ha els seus oficials, que l’assisteixen en la seva funció de govern, així com els planetes se subordinen al sol. Cada ésser terrestre té la seva naturalesa: homes i dones, lliures i esclaus, comandants i comandats. Hi ha una jerarquia entre els éssers terrestres com la que hi ha al cel. Ara bé, en el segon mil·lenni l’Església va voler ocupar el lloc de l’imperi. Va ser la societat perfecta que imita a la terra l’ordre creixent dels emperadors germànics de mantenir la unitat imperial, el papa va reivindicar per a ell mateix aquest paper. El monarca de la “societat cristiana” és el papa i per sota seu hi ha l’Església, que s’organitza amb ordre, posant cada cosa amb la seva funció específica. L’Església està feta i organitzada d’acord amb una jerarquia. La distinció principal és la que separa el clero dels laics. Clergues i laics són ordres principals de la cristiandat. Aquesta concepció està tan fortament arrelada que els textos del Vaticà II en el tema eclesiològic que havien estat construïdes durant el mil·lenni que ara arribi al seu final. La immutable separació entre els clergues i laics fins ara no ha estat afectada per les orientacions conciliars, i el dret canònic – que encara avui és la teologia que val en la pràctica, com sempre ho ha estat durant tot el mil·lenni- no ha canviat de forma apreciable Alguna cosa es mor amb aquest mil·lenni... Des de sempre, les religions – i també el judaisme i les primeres generacions cristianes- es van expressar en un llenguatge simbòlic pel llenguatge simbòlic i mític. En el segon mil·lenni la teologia substitueix el llenguat- Recull d’articles 1992-2013 ge simbòlic pel llenguatge dels conceptes. El coneixement de la naturalesa es fa per mitjà dels conceptes. Allò que és contingent, variable, particular... no és objecte de ciència; només les naturaleses. Allò que és particular és objecte d’opinió, de mites, en fi, de formes inferiors de coneixements que no revelen les veritats eternes de l’ésser. Els conceptes permeten conèixer la veritat, que es pot anunciar en forma de proposicions eternes, sempre vàlides. Això és la ciència. D’aquesta forma, amb el segon mil·lenni la veritat cristiana es va transformar : va passar de l’estil narratiu i simbòlic a l’estil de definicions i de relacions entre naturaleses. Els concilis de Trento i el Vaticà I són models emblemàtics d’aquesta transformació del cristianisme. La veritat era la història de Jesús; ara la veritat és un conjunt de dogmes que pretenen definir essències de realitats revelades per Déu. En lloc de la Veritat, la teologia publica “veritats”, enunciades en forma de conceptes universals. Dels mites se’n van extreure veritats universals. Es va perdre la flexibilitat i la capacitat infinita de renovació dels mites. La teologia es va convertir en una ciència reservada als especialistes: els pobres, que usen un llenguatge mític o metafòric, mai tindran accés a la ciència de la fe; mai podran arribar a contemplar la veritat en tot el seu esplendor. La revelació de Déu va adquirir la forma de sentències rígides i irreformables. L’encíclica Splendor veritatis ha expressat el moment culminant d’aquesta teologia, perquè defineix clarament el que ha succeït amb la veritat en el sistema imperial del segon mil·lenni. I arribem al final d’aquest segon mil·lenni amb l’expressió més aguda del moviment que el va animar en tot el seu desenvolupament. Ara sabem millor el que està morint: aquesta concepció de teologia integrada en la cristiandat imperial. Ruptures per al nou mil·lenni Mentre l’esquema de la cristiandat i de la teologia conceptuals s’ha mantingut intacte, ha estat impossible assumir la centralització que l’opció pels pobres té en el missatge cristià. No va ser per caprici que Joan XXII va condemnar la doctrina dels “espirituals franciscans”, ja que en la “cristiandat” no hi ha lloc per a oposició entre els pobres i els rics, encara que aquesta sigui fonamental en el Nou Testament. Entre en contradicció amb el postulat de la unitat de la societat cristiana i amb l’ordre social imposat per les lleis naturals, és a dir, divines. Déu vol que els pobres i els rics romanguin cadascun en el seu lloc, complint cadascun els seus deures, que deriven de la seva situació en el món. En aquest segle XX, últim del mil·lenni, aquesta visió medieval ha patit repetits assalts, que han aconseguit derruir-lo de forma definitiva. L’estructura de la cristiandat però, encara avui a la pràctica està en rigor. La teologia de l’alliberament llatinoamericana va oposar un model radicalment diferent, però sense fer una relectura completa dels concilis, sobretot del de Trento. I sens aquesta relectura és impossible que l’Església es deixi reestructurar segons el model de les CEB, per exemple. De fet, tots els intents fets fins ara han acabat en frustracions. La teologia de les dones és la que més contesta – des dels mateixos fonaments- l’esquema teològic del mil·lenni que ara s’acaba. Perquè el model imperial és incompatible amb l’alliberament de les dones. Canviar el mil·lenni de veritat Anàlisi i conjuntura de l’Església catòlica enfront del canvi de mil·lenni Clodovis Boff Més enllà de les conjuntures amb les quals ens les havem, a vegades hi ha estructures de fons, que vénen d’abans, de tot el segon mil·lenni, que han estat, a la vegada, molt diferent del primer. Convé mirar al fons, mirar lluny, més enllà de la superfície de les conjuntures. L’oportunitat passatgera del canvi de mil·lenni en el calendari (1999-2000) l’hem d’aprofitar per forçar d’una vegada el llast d’aquestes estructures mil·lenàries inadequades, sense angoixar-nos massa per la inèrcia tant de les estructures com de les conjuntures. Dos projectes en tensió Mirant el caminar actual de l’Església, descobrim dos projectes en curs que travessen la institució: a) El projecte centralitzador, tirat endanvat pel centre: el Vaticà, amb el papa i la cúria romana. És un projecte que té un doble front: conservador per dins i llibertari per fora. Es tracta d’un projecte d’una Església centralitzada (per dins) i que busca una presència social forta, compacta (per fora). L’eix, aquí, és l’autoritat jeràrquica, amb el seu poder de comandament per exigir obediència a les bases. Aquí la restauració interna de l’autoritat és vista com a condició de la “reconquesta” cristiana de la societat. Però tant cap enfora com cap endins es tracta d’una església “autoritària” o de “poder”. És la imatge d’una Església “mestra”. Avui dia aquest projecte és clarament l’hegemònic. b) El projecte de participació. Aquí és la pròpia comunitat dels fidels en la seva vida i la seva missió. Es tracta, cap endins, d’una Església de diàleg, i, cap enfora, d’una Església socialment fermentadora i profètica. És la imatge d’una Església “germana”, “companya”. 59 Agenda Llatinoamericana Mundial Aquests dos projectes, amb les seves respectives dinàmiques, estan en tensió dialèctica l’un amb l’altre. Componen orgànicament la mateixa Església: no la trenquen. No són projectes frontalment antagònics, perquè arrelen ambdós en la mateixa estructura dogmàtica de l’Església: la mateixa fe, els mateixos sagraments i els mateixos pastors. Per això, hi ha entre ells contraposicions i al mateix temps composicions. Per exemple, l’opció pels pobres pertany a ambdues tendències, encara que sigui entesa i viscuda de maneres diferents. Un canvi de projecte en els 80 Podríem dividir el període posterior al Vaticà II en dues parts: la primera, d’aproximadament 20 anys (1965-1985), en la qual predominar el projecte “participatiu”; la segona, els quasi quinze anys següents (1986 s), marcada per l’ascens creixent del projecte “centralitzador”, que avui aconsegueix una hegemonia tranquil·la. Per què, aquest gir? El Vaticà II va desfermar una “revolució cultural”, però una revolució que no va arribar a institucionalitzar-se. I on es va institucionalitzar (les CEB, diverses instàncies assembleàries) no va ser canonitzada. Per això, no va quedar garantida en el temps. Aquesta va ser la seva debilitat. El vi nou va ser posat en bótes velles. El que és centralitzador és l’estructura En realitat, el projecte/dinàmica/model “autoritari” de l’Església no és merament conjuntural. Representa una estructura històrica que compleix un mil·lenni de vida. Ve des de Gregori VII, a començaments del segon mil·lenni, quan es va donar el que Yves Congar va nomenar el “gir eclesiològic”. Conjuntural només és el fet que hagi estat represa després del Concili, i vigorosament. Es tracta d’una “marea alta” en l’oceà de la romanització que s’ha donat en tot el segon mil·lenni. Això mostra la gravetat del que està en qüestió: l’estructura històrica de l’Església, i no només una conjuntura transitòria. Això no s’oposa al fet que puguin sorgir conjuntures orgàniques, favorables al canvi de línia en un model de participació. Però, en la majoria dels casos, les conjuntures obertes són: a) conjuntures molt localitzades (comunitats, parròquies, diòcesis...): illes de participació en un mar d’autoritarisme; b) i conjuntures globals precàries perquè no estan garantides. Són conjuntures controlades i, per això, transitòries. Doncs les alternatives que proposen són possibles només perquè són consentides per l’autoritat i perquè no toquen les estructures institucionals de fons de l’Església, aquelles relatives al poder central (papa i cúria) i al poder efectiu dels òrgans conciliars i col·legials en els seus diversos plans: concilis, sínodes, conferències, assemblees i consells. El pro60 jecte centralitzador tendeix a reabsorbir els nous impulsos i a neutralitzar el seu caràcter transformador. Per això, per analitzar correctament les conjuntures de l’Església, s’han de tenir en compte tres nivells: a) la conjuntura pròpiament dita, avui recentralitzadora; b) l’estructura històrica de l’Església, que des de fa tot un mil·lenni – el que ara acaba- és centralista; c) la seva naturalesa dogmàtica (biblio-teològica), segons la qual l’Església és constitucionalment comunió/comunitat de fidels. És sobre la base d’aquesta font última de legitimitat que són possibles processos recurrents de reforma en l’Església. Si el primer mil·lenni va ser “de comunió”, i el segon va ser “de poder”, qui sap si el tercer podrà ser “del poder de la comunió”, en termes de corresponsabilitat i de servei recíproc. La proposta dominant actualment és d’una Església d’autoritat/obediència i no el d’una Església comunió/participació. Aquesta és una proposta subalterna, que sofreix l’hegemonia baldera de la primera. La conjuntura regressiva d’avui, diguem-ho una altra vegada, no fa més que reprendre un dinamisme major que va emmotllar l’estructura històrica (no dogmàtica) de la institució eclesiàstica en el present mil·lenni que acaba. Aquesta conjuntura durarà com a mínim mentre duri l’actual pontificat. Podrà canviar segons qui sigui el nou papa. En realitat, és tal el poder que manté el papa en l’Església catòlica que aquesta és, en certa manera, “a la seva imatge i semblança”. Així, el punt més fort del projecte centralitzador es mostra també, paradoxalment, com el seu punt més dèbil. Què cal fer 1. Insistir en la idea d’una Església participativa. És un ideal que té múltiple legitimació teològica i espiritual: a) té base neotestamentària: representa el somni de Jesús; b) segueix la pràctica eclesial dels primers cristians; c) va ser la pràctica normativa i normal de l’Església antigua ; d) és també el model més adequat per als temps moderns, sensibles als anhels de llibertat i participació (democràcia).Estem davant una veritable “gigantomàquia”, ja que es tracta de desverticalitzar tot un sistema d’organització eclesiàstica que ja dura un mil·lenni, a fi de crear-ne un altre de nou. Pel que fa al paper de la necessària jerarquia, cal repensar-lo dintre d’un altre esquema organitzatiu: en un context de sinodilitat i col·legialitat. Ara l’estratègia concreta d’aquest embat haurà de donarse entre la comunió amb l’Església i el coratge de la profecia. Encara que es tracti d’una obra secular, de segles (de tot un mil·lenni), importa saber que la història pot en qualsevol moment presentar conjuntures favorables a canvis estructurals. Els gran camins comencen amb un primer pas. Per que fa a la resta, el projecte d’una “Església participació” no és només Recull d’articles 1992-2013 un “projecte”; és un procés real: les pràctiques actuals eclesials en les comunitats de base, en assemblees pastorals... caminen cap aquí. Fins i tot sembla un procés irreversible, almenys en termes de “temps llarg”. Així, el punt més dèbil del procés participatiu es mostra veritablement com el més fort. 2. Prosseguir en la missió de profetisme social de l’Església, prenent sempre com a destinatari tant el pobre com el modern, com a subjecte i no com a objecte. I buscar la transformació profunda de l’actual sistema, el capitalisme de mercat. És una convicció irreversible d’aquest final de mil·lenni que el compromís alliberador en pro de la justícia pels més pobres és un integrant constitutiu – si no essencialde la fe cristiana. 3. Avançar en la construcció d’una Església inculturada en la seva litúrgia, llenguatge i organització. És una condició per a una Església renovada assentar arrels en el cor del poble, establir-se i fructificar. 4. Recuperar les arrels espirituals i místiques del cristianisme, de manera que reposi la reserva de sentit per la vida i l’acció dels cristians en el món. Només així la fe podrà continuar qualificant l’ésser dels cristians en el seu compromís social i en el seu propòsit de reforma eclesial. Això és una exigència de la constitució íntima del cristianisme, a més de ser un imperatiu d’aquests temps de transició d’època. El nou èxode de la comunitat afrodescendent Fra David Raimundo Dos Santos, Rio de Janeiro, Brasil Els cinc segles d’esclavitud o explotació dels afrodescendents a l’Amèrica Llatina i el Carib, a part de la situació de misèria econòmica i social, ens va portar una altra greu conseqüència: l’autorrebuig. Al continent, vuit de cada deu afrodescendents neguen la seva identitat. El gran èxode, el gran alliberament que, a hores d’ara, està en procés en la comunitat afrodescendent consisteix a: Assumir la pròpia identitat com un do de Déu i com una condició bàsica per accelerar el procés d’autoalliberament, ajudant la societat a prendre consciència dels seus prejudicis i a alliberar-se’n, a partir de la nova postura d’autoconsciència dels afrodescendents. Senyals del nou èxode Per totes bandes percebem els senyals d’aquest nou èxode. L’eix propulsor d’aquest alliberament és pre- cisament l’autodescobriment i l’autoestima de la pròpia comunitat afrodescendent i els seus drets. Vet aquí alguns senyals d’aquest nou èxode: 1) Creix per tot el Continent, i particularment a Brasil, el nombre de negres que posen dins els seu cor l’opció de fer un curs universitari. Del total de la població brasilera, el 59% són afrodescendents i només gairebé el 2,3% dels universitaris brasilers ho són. 2) Creix l’interès i cada vegada es valoren més les articulacions àmplies en la comunitat afrodescendent. És el cas del VIII EPA (Encontre de Pastoral Afroamericana i Caribenya) que tindrà lloc a Salvador, Bahia, l’any 2000. 3) Sorgeixen en diverses regions de la Pàtria Gran associacions per conscienciar i combatre l’”anemia falciforme”, malaltia que afecta en major proporció a la població afrodescendent i que està causant moltes morts per desconeixement dels metges i dels propis malalts. La malaltia, que té una incidència que és considerada alta, es manifesta almenys a una persona de cada 500 afrodescendents. D’aquí la necessitat que lluitem perquè s’articulin polítiques públiques. 4) Les denúncies dels afrodescendents passen a ser ben fonamentades i estan arribant a les diferents instàncies de poder mundials. És el cas de l’OIT (Organització Internacional del Treball) que envià una carta al govern brasiler donant de termini fins l’any 1999 per presentar un pla de polítiques públiques contra la discriminació de la dona i dels afrodescendents en el camp. Per exemple: el salari mitjà dels homes blancs brasilers és de 6,3 salaris mínims, mentre que el dels afrodescendents és de 2,9. El de les dones blanques és de 3,65 salaris mínims, mentre que el de les dones negres és d’1,7. 5) El 30 de gener de 1998 el govern dels EUA divulgà a Washington un informe sobre els drets humans al món i a Amèrica Llatina. Brasil i alguns països del Continent són assenyalats com a practicants de polítiques militars discriminatòries que violenten i persegueixen els afrodescendents; que exploten i maten nens del carrer la majoria dels quals són afrodescendents; que el 5% de la força nacional de treball està formada per nens entre 10 i 14 anys. 6) Creix en les diverses diòcesis que tenen una forta presència afrodescendent la conquesta d’espais per a la creació d’una litúrgia inculturada afro. Especialment a Brasil, Panamà, Colòmbia i Equador. 7) Creix la crida de la comunitat catòlica afrodescendent al Vaticà, demanat que esculli també sacerdots afrodescendents per al servei episcopal. La resposta més recent de Roma fou l’elecció de Gílio Falício (sacerdot president nacional de l’Articulació de Sacerdots i Bisbes negres de Brasil) com a bisbe auxiliar de Salvador Bahia, ciutat que té la major part de la població afrodescendent (85%). 8) La comunitat negra elaborà els deu manaments dels negres catòlics que apunten cap a un nou 61 Agenda Llatinoamericana Mundial èxode, a una sortida de la posició de grup submís de l’Església Catòlica, cap a una posició de grup participatiu i també amb drets. Estar en èxode és la condició bàsica dels fills i filles de la Pàtria Gran. Volem sortir de la marginació, situació imposada per les relacions culturals opressores, cap a una nova situació. Cap a una terra Promesa pel Déu de la Vida, anomenat Tupà, Canaxinè, Olorum, Déu Pare-Mare, Nzambi, Yahvé... Amén – Axé! Deu manaments dels drets negres catòlics 1. Tenim dret que la nostra cultura sigui acollida i formi part de la vida diària de l’Església (Santo Domingo 249). 2. Tenim dret a una litúrgia inculturada que valori el fet que som un poble negre, fill estimat de Déu. 3. Tenim dret que els instruments musicals de la nostra cultura (pandero, atabaque, agogô, birimbau...) participin activament en l’alabança del Senyor en les celebracions. 4. Tenim dret a veure els nostres nens fent el paper d’angelets en les coronacions de Nostra Senyora i en altres celebracions de l’Església. 5. Tenim dret a veure les nostres dones i homes negres entre els escollits per al desenvolupament de les funcions de ministres de l’eucaristia i de diaques casats, en la mateixa proporció poblacional catòlica dels afrobrasilers. 6. Tenim dret que sigui acollit el nou despertar vocacional per al sacerdoci dels joves negres i que aquests no pateixin cap tipus de discriminació en el període de formació per haver assistit a escoles d’inferior qualitat en els cursos anteriors, etc. 7. Tenim dret a veure augmentar el nombre d’estudiants negres en les escoles catòliques secundàries. Per això, tenim dret a organitzar cursos alternatius d’accés per a negres dintre dels espais eclesials. 8. Tenim dret a ajudar a fer una revisió àmplia dels llibres de catequesis, retirant-ne totes les visions racistes contra el negre acumulades durant anys, fent sorgir així un manual de catequesi inculturat. 9. Tenim dret a veure que les nostres dones negres són acollides en la seva vocació a la vida religiosa en els convents sense haver d’emblanquinar-se prèviament, sinó, al contrari, vivenciant plenament la cultura afrobrasilera rebuda de Déu. 10. Tenim dret a tenir més bisbes i cardenals negres en servei a l’Església en regions amb predomini de la població afrobrasilera i en les altres regions. 62 Migracions a Amèrica Llatina Wanderluce Pessoa i José Roberval Freire Da Silva Servei Pastoral dels Migrants, CNBB, Brasil 500 anys d’èxode En arribar a les nostres terres els ibèrics varen trobar pobles de llengües i cultures variades. S’iniciava la invasió i la conquesta. Els historiadors europeus veien en els nadius una “gent sense fe, sense llei, sense rei”. La història de la colonització va minusvalorar la memòria indígena. Malgrat això, els cinc segles d’invasió van ser també diferents a la dels hebreus, que eren esclaus en terra estranya, esclavitzats, forçats a emigrar. Els inques, els quítxues, els aiamares, els tupiguaranies varen viure de prop un xoc amb el “món civilitzat”. La “Terra sense Mals” que alimentava el somni guaraní continua encara avui en l’horitzó dels pobles en extinció. Els desplaçats Els 500 anys de conquesta varen estar plens d’històries d’èxodes que es perpetuen. En el context recent, el canvi del camp a la ciutat implicà contingents atrapats pel procés de modernització conservadora, que augmentà la concentració de la terra, unida a la necessitat de braços per a la indústria. A l’entorn de les ciutats, un anell perifèric de pobresa, amb poca o cap infrastructura. Són els emigrants interns, les xifres dels quals arriben a un milió a Perú, a Brasil, a vint-i-vuit milions i mig de persones només en el període comprés entre 1960 i 1980. A més a més d’aquest moviments, grans contingents foren “desplaçats” en diferents països per la violència institucionalitzada, sovint amb la participació dels governs. A Chiapas, l’exèrcit promou desplaçaments compulsius entre poblacions indígenes. A Colòmbia es calcula al voltant d’uns nou-cents mil “desplaçats” interns en un període de deu anys. Emigrants i clandestins Un altre fenomen present a Amèrica Llatina són les migracions transnacionals, o sigui, la circulació de persones d’un país a un altre. Durant les dècades anteriors a 1980, aquests moviments mantenien estrets vincles amb la repressió política practicada pels règims militars instal·lats en diversos països. Més recentment predominen les migracions laborals, relacionades amb factors econòmics. Es pensa que, en aquest període, Brasil va rebre vora de 100.000 immigrants bolivians, a més de paraguaians, argen- Recull d’articles 1992-2013 tins, uruguaians i peruans; recentment registra també un increment del flux de brasilers. A Xile creix la presència de bolivians i peruans. Bolívia rep brasilers a la Regió de Santa Cruz i Pando, ames de l’expressiva presència d’estudiants a Cochabamba (SILVA, 1997:58). A Veneçuela es registra la presència de brasilers, peruans, equatorians i altres a les àrees de mineria i comerç. Segons l’OIT (Organització Internacional de Treball), vora de mil empreses molturadores grans i mitjanes, els propietaris de les quals són nord-americans, coreans i taiwandesos, operen a Amèrica Central, desplaçant i explotant 250 mil treballadors, majoritàriament dones. Una de les característiques dels processos de migracions internacionals d’avui és el fet d’implicar emigrants indocumentats i clandestins. S’entén per migracions clandestines el moviment que es dóna al marge de les regles oficials dels governs dels països d’origen i, principalment, dels països de destinació. Evidentment, per la seva pròpia naturalesa, aquest tipus de moviment no és documentat i les seves dades són extremadament limitades. En el continent americà, el flux més expressiu de circulació il·legal de les persones passa per la frontera dels EUA i Mèxic. Només en els darrers 4 anys varen morir 1.185 emigrants que intentaven entrar il·legalment en aquell país. Aquestes dades, recentment recollides per la Universitat de Houston, EUA, es converteixen encara en més espantoses quan considerem que en prop de 30 anys varen ser mortes 807 persones que intentaven travessar el mur de Berlín, que separava les dues Alemanyes. Evidentment , un fet inacceptable. El mur americà gairebé va doblar el nombre de víctimes en els darrers 4 anys (cf. MANIFIESTO, núm. 0, p.15). El servei Nord-americà d’Immigració i Naturalització va estimar a l’octubre de 1996 que existeixen vora de 5 milions d’estrangers no naturalitzats als EUA, incloent-hi 2,7 milions de mexicans, 335 mil salvadorencs, 165 mil guatemalencs, 120 mil canadencs i 105 mil haitians. Durant 1997 quasi 1,7 milions d’estrangers il·legals varen ser empresonats, el 98% dels quals eren mexicans (ch. HUGO, op.cit, p8). L’emigració de brasilers Fins fa poc, Brasil era considerat com un país d’immigració. A partir de la dècada dels 80, el bloqueig de les expectatives d’ascens social està produint un fenomen nou en la nostra història: la sortida de brasilers en direcció cap a l’exterior. El desembre de 1996, el Ministeri de Relacions Exteriors va realitzar un cens i va constatar que existeix actualment un milió i mig de brasilers a l’exterior. D’aquest, el 38,36% varen anar als EUA. Japó va rebre el 12,89% i Paraguai el 29,54%. Europa va rebre l’11,19% del total de brasilers emigrants, Àsia el 13% i Amèrica del Nord el 39,13% (cf. CAIADO, 1997). Les estadístiques sobre migracions internacionals tot just capten generalment els emigrants oficialment reconeguts. Malgrat això, se sap que els principals moviments internacionals de persones impliquen, avui dia, emigrants en situació irregular. Globlalització i clandestinitat En el context de l’economia globalitzada, amb el neoliberalisme, els mercats s’integren donant lliure circulació a les mercaderies, capital i serveix. No obstant això, contradictòriament, es basteixen cada vegada més murs insuperables que tenen per objectiu impedir la circulació de les persones. Les mateixes desigualtats socials que propicien el desplaçament d’empreses i mercaderies de mercats desenvolupats cap als menys desenvolupats, es troba a l’arrel dels processos de circulació clandestina de migrants en el sentit invers, o sigui, dels països pobres als països rics. Per regla general, les migracions il·legals són vistes com un problema. Mesures de control immigratori s’han portat a la pràctica pels països d’immigració, especialment als EUA i a Europa. El tema de les migracions no documentades ha influït en les relacions bilaterals i multilaterals entre les nacions, incloent els blocs (NAFTA, MERCOSIR, CEE, etc.) Al costat de les migracions clandestines creix la indústria de la immigració: obtenció de documents falsos, facilitació del retorn de divises, préstecs de diners pel viatge, entre d’altres “serveis” (cf. HUGO, op.cit). Investigadors i integrants de Moviments de Defensa dels Drets Humans han portat a la llum pública proves irrefutables de l’involucrament de bandes internacionals en el contraban de persones, especialment dones i nens. Moltes vegades, aquest tipus de contraban es barreja amb el tràfic de drogues. No obstant això, les mesures de control de la immigració clandestina creen generalment problemes als immigrants, i ni de lluny aborden el problema dels infractors, que continuen actuant lliurament. Les migracions clandestines són, en definitiva, el rostre més cruel de la superexplotació del treball en el context de globalització dels mercats que caracteritza aquest final de mil·lenni. Preparant la resistència en el desert L’èxode dels emigrants i “desplaçats” del nostre continent prepara en el desert una història de resistència. Els migrants són comunicadors d’experiències, de lluites. Ensenyen i aprenen. Van teixint els camins de 63 Agenda Llatinoamericana Mundial les seves vides en una xarxa de solidaritat. La migració ensenya a trencar amb les velles estructures de control, a afrontar situacions noves. Els migrants obren esquerdes en els murs que es basteixen. Però hi ha una amenaça: la dispersió, la pèrdua de memòria, la negació de si mateix. Davant d’això es fa urgent la lluita per la ciutadania, per la llibertat d’expressió de la cultura, de la fe. Creuant les fronteres nacionals, artificialment construïdes, els migrants es reconeixen en la mateixa lluita, en el mateix secret, gestant nous dies. El somni de bolívar, com el de Moisès, d’ajuntar el poble i invertir la piràmide està en marxa. En aquest moment en què estem vivint el desert d’un projecte selectiu que menysprea els treballadors, és hora ja d’un nou èxode. És hora d’apoderar-se de la terra, de prendre possessió de nosaltres mateixos. La fraternitat i els aturats Una campanya per a ser imitada La “Campanya de la Fraternitat” és una campanya que promou anualment la Conferencia Nacional de Bisbes Brasilers de l’Església Catòlica proposant un tema per a ser aprofundit i practicat d’una manera especial durant la quaresma. Modèlica en els seus plantejaments, exitosa en la seva realització, és una iniciativa digna de ser tinguda en compte com a inspiració per altres Esglésies del Continent. Aquesta és la orientació donada per la realització de l’any 99. Alguns objectius de la campanya Contribuir que la comunitat eclesial i la societat es sensibilitzin davant la greu situació dels aturats. Denunciar el model neoliberal excloent que intensifica l’atur estructura, imposa un patró de consum insaciable i exacerba la competència i l’individualisme, Anunciar una societat basada en nous paradigmes, on la persona humana sigui el centre i la vida no es subordini a la lògica econòmica; en la qual el treball no es redueixi a simple supervivència, sinó que promogui la vida, en tots les seves dimensiona; Comprometre l’Església amb iniciatives que construeixin una cultura de la solidaritat; Estimular un ampli moviment de solidaritat per mantenir viva l’esperança dels quals afronten directament el problema, promovent iniciatives concretes de treball i renda. 64 Elements antropològics La tirania del mercat amb la creixent desigualtat econòmica, per la concentració de la renda i l’empobriment i exclusió de la majoria del poble. A part, les conseqüències desastroses en el camp ètic i moral amb l’abús del poder i del plaer. Ser persones. El procés educatiu acompanya i assessora la persona en el seu creixement i la recerca de la seva maduresa en les relacions amb si mateixa, amb els altres, amb la naturalesa i amb Déu, en una contínua i dinàmica descoberta de l’equilibri en el seu domini de si mateix, en les dimensions físiques, psíquica i espiritual, amb un savi ús de les seves potencialitats corporals, afectives i relacionals, intel·lectuals i volitives. La recerca de la felicitat. És intrínseca a l’ésser humà. Hi ha un ethos natural dins cada persona que li fa valorar la vida, estimar, defensar-se del sofriment i de la mort, construir per a si mateix i per als altres condicions essencials per gaudir del miracle de viure i estimar... Hi ha encara una recerca del sentit de la vida, tant per l’aquí històric com pel més enllà de la mort. Fonaments falsos. El neoliberalisme és la ideologia que avui està estructurant la manera de viure personal i col·lectiva a partir de la divinització del poder, del diner, del plaer, del saber opressor i per l’afany malaltís de lucre, que passa per sobre de la dignitat humana i fins la pròpia vida. La manipulació de la religiositat. És fàcil explotar econòmicament la religiositat i les religions, sobretot a partir d’allò sagrat, del misteri i de la fragilitat humana, manifestada en les malalties, en la maca d’amor, la misèria, la por del mal i de la mort. Elements bíblics La clau de tot és estimar. La síntesi de la felicitat de l’ésser humà en el manament major: “estima Déu sobre totes les coses” i “estima el proïsme com a tu mateix”. En aquest horitzó el treball i les relacions de treball, lògicament, estan en funció de la qualitat de vida de cada persona, de la seva família, de la comunitat i de tota la societat. Treball i descans. Són elements integrants del fet de viure, ja que Déu treballa i descansa. El “Jubileu”. El seu contingut: a) el descans; b) la intimitat de la família; c) dedicar-se a Déu; d) el perdó dels deutes; e) l’alliberament dels esclaus; f) la reforma agrària. Treballar la terra. El comandament bíblic: “multipliqueu-vos, creixeu, domineu la terra” (Gn 1,28) és per a ser llegit a partir del do primer i més gran, que és Déu mateix. La terra és en funció de la glòria del Senyor Déu i és a Ell a qui l’ésser humà dóna comptes de com la tracta. Està al servei de l’ésser humà, no pot ser ni idolatrada, ni dimonitzada, ni esclavitzada. El rescat. Un dels punts del Jubileu és el conjunt de lleis i orientacions sobre el rescat: germà o parent Recull d’articles 1992-2013 empobrit que resta devent, terra o casa hipotecada, jueu esclau d’estranger, parents pobres forçats a ferse esclaus de parents millors situats. I si no hi hagué forma de rescatar ningú, Déu obliga, en l’any jubilar, que aquesta persona quedi lliure de tots els seus deutes (Lv 25,54). Profetisme i treball. És impressionant la defensa dels profetes en la defensa intransigent de l’empobrit, esclavitzat o exclòs. El dejú agradable a Déu, segons Isaïes, és deixar anar els paranys injustos, donar llibertat als oprimits, trencar tot tipus de jou, repartir el pa amb l’afamat, acollir a casa els pobres sense sostre... Jesús obrer-treballador. Jesús treballà amb les seves pròpies mans, des de nen, per aconseguir com tot ésser humà, el pa de cada dia. El meu Pare treballar sempre. (Jn 5,17) La “subversió” de Jesús. La paràbola sobre els obrers desocupats conté el paradigma més revolucionari proposat per Jesús per a la regulació de les relacions de treball: “Aneu vosaltres també a treballar a la meva vinya i us donaré el que sigui just”. I tots reberen el mateix sou. “No puc fer dels meus béns el que vulgui? O em mires amb enveja perquè sóc bo?”. Així, els darrers seran els primers i els primers, darrers (Mt 20,1-15). El Messies i el Regne. El regne del Pare, anunciat per Jesús i pel qual Ell donà la vida, ha d’esdevenir ja aquí a la terra, en la vida concreta de les persones, en la vida del poble, tenint la seva plena realització en l’eternitat feliç. Aquí i ara, ha d’esdevenir el regne de Justícia i de misericòrdia, el Regne del perdó, on els pobres tenen veu. Elements de teologia La dignitat humana, amb la seva vocació integral, bé de tota la societat, ha de ser respectada i promoguda. L’home, en efecte, és l’autor, el fi de tota la vida economicosocial (Gs 63) El contrast economicosocial: cf GS 63 L’Església decideix actuar: A Medellín (1968), a l’aplicar l’ensenyament de GS 63 escoltà el clam sord dels empobrits i assumí la mateixa decisió de Hiavé en front de l’esclavitud que el poble vivia. D’aquí l’opció evangèlica preferencial pels pobres. El cant de Maria. El Magnificat ens presenta a Maria dient que Déu realitzarà la justícia enderrocant dels trons els poderosos i elevant els humils, acomiadant amb les mans buides els rics i saciant de béns els afamats (cf Lc 1,49). Ella, a qui Jesús elogia al dir que és la seva mare perquè fa la voluntat del Pare, ens dirigeix constantment la invitació urgent: “feu el que Ell us digui” (Jn 2,5) i el que Jesús ens dirà sempre és per viure, amb radicalitat, el Manament Major d’Amor a Déu sobre totes les coses i el proïsme com Jesús mateix ens estima. (Jn 13, 34ss). L’èxode del camp al camp Empedreïts, eterns caminants... Joao Pedro Stédile, Líder del MST Des que aquí arribaren els colonitzadors europeus, la història del poble llatinoamericà és una història de migrants. Però, quina estranya història! Al cap i a la fi vivim en un enorme continent territorial i, malgrat que som molts milions, l’Amèrica Llatina registra una de les menors densitats de població de tots els continents. O sigui: hi ha molta terra, per a tots! Aleshores, per què vàrem haver de passar 500 anys caminant d’un costat a l’altre, sempre expulsats? Un èxode etern de generació en generació. I quan semblava que ens acomodàvem, sorgia de nou un senyor totpoderós que, una vegada més, ens expulsava. Aquesta constant migració està necessàriament vinculada als models econòmics que les elits implantaren als nostres països. El model econòmic és la manera com les classes dominants procuren d’organitzar la producció i les relacions socials a la societat. D’ençà de la invasió de Colom fins a mitjans de 1930, les nostres societats colonials varen seguir els dictàmens de les metròpolis. I aquí es va implantar el denominat model agroexportador. I, en alguns països, el model mineroexportador. És a dir, al nostre continent li tocava de produir tan sols mercaderies que interessaven a les elits de les metròpolis, i no els béns necessaris per al nostre poble. Foren així obligats a produir només coure, plata, ferro, diamants, or. En altres llocs foren obligats a produir només sucre, cotó, cafè, cacau, cuir, tabac. I, quin era el paper del poble nadiu en aquest model? Empresonat, massacrat i traslladat com a esclau a les mines o a las grans plantacions. Als residents, una única sentència: mort! Per això va fer falta mà d’obra. Anaren aleshores a buscar una altra part del nostre poble: milions d’africans portats presoners de l’altre costat de l’Atlàntic. I, una vegada eren al nostre Continent, de nou traslladats, portats d’un costat a l’altre, com simples mercaderies. Separats de la cultura, de la família, de qualsevol arrel. I, més tard, anaren a buscar una part més del nostre poble: els pobres camperols exclosos d’Europa. Allà ja no hi havia lloc per a ells. El pobre sempre és destorb per al desenvolupament. L’única alternativa era emigrar cap a Amèrica, abans de morir-se de fam. 1930-1980 El model agrominerexportador va entrar en decadència. Ja no hi havia lloc per a l’esclavitud. Sorgeix una nova elit. Les burgesies industrials derroten les oli65 Agenda Llatinoamericana Mundial garquies rurals i implanten un nou model econòmic: la industrialització. Més del 80% del nostre poble vivia encara en el medi rural. Però ara, a les ciutats, fa falta mà d’obra barata per a la indústria. A emigrar novament! Expulsats de la terra o atrets per la il·lusió d’ésser millor explotat, milions de persones foren novament obligades a sortir de les seves cases. Del 1930 al 1980, l’Amèrica Llatina va invertir completament la ubicació del seu poble. Quasi tots els països passaren a tenir menys del 30% de la població en el medi rural. Un èxode espantós. Milions de famílies abandonaren les seves comunitats rurals i sortien cap a les ciutats. L’Amèrica Llatina es va urbanitzar en 50 anys, en la mateixa proporció que Europa i els EEUU ho feren en 250 anys... L’èxode rural no fou un procés natural d’aglomeració social: fou una expulsió. I per a les elits dominants no era cap problema inflar les ciutats amb mà d’obra regalada: era un objectiu. Marx havia descobert – i els capitalistes ho aprengueren- que com més gran fos l’exèrcit industrial de reserva i la recerca de feina, més petits serien els salaris pagats i més grans les taxes de benefici. És fàcil constatar-ho, perquè a la majoria dels nostres països fins avui el salari mínim mensual no passa de 120 dòlars. Mentrestant, els països capitalistes més avançats arriba als 1,500 dòlars per a les funcions més simples. Les nostres ciutats s’inflaren. En poques dècades, ciutats modestes com Sao Paulo, Lima, Rio de Janeiro, Bogotà, Managua, Mèxic, Santiago, Buenos Aires, Salvador... es transformaren en metròpolis inhabitables. Al Brasil, la causa mortis principal de les persones entre 15 i 40 anys és l’assassinat. I el nombre d’homicidis per cap de setmana a les grans ciutats sobrepassa el volum de morts de les guerres modernes. El poble es mata, ¡sense saber per què! Un nou model en procés d’implantació Malgrat tot, el model d’industrialització no va distribuir riquesa, no va treure al nostre poble de la pobresa, no va desenvolupar els nostres països. Va entrar en crisi també. Les elits adoptaren aleshores un altre model: obrir els nostres mercats i subordinar totalment les nostres economies als interessos del capital financer internacional. Finalment “ens hem convertit en mercats emergents i les inversions del capital internacional poden desenvolupar els nostres països”, diuen els tecnòcrates de torn. Somniant només en Miami i París... I quin destí li reserven al nostre poble? Emigrar novament. Diuen que l’agricultura no té futur, que està endarrerida, que produeix “només” matèries primeres i aliments. El futur és la informàtica. Els interessos. La Borsa. I no hi ha lloc per als pobres i els camperols. Sota l’empara del capital financer, les elits ara prediquen que hem d’aplicar l’exemple nord-americà per desenvolupar l’agricultura: grans propietats 66 exportadores i uns quants petits agricultors subordinats. És l’agroindústria. I en aquell model hi cap només un 8% de la població, que aleshores pot continuar en el medi rural. Però, i els altres? Les elits ofereixen un bitllet d’autobús, de tren, un cistell bàsic... A l’Amèrica Llatina torna a estar en voga una nova i creixent onada d’emigració que transformarà les nostres ciutats en inferns terrestres. Ja no hi ha lloc per als pobres, ni al camp ni a la ciutat. En som simplement exclosos! Molts ho abandonaren tot. S’arriscaren a infiltrar-se en el paradís nord-americà, per ser encara més explotats. Altres canvien de pàtria. Els brasilers busquen el Paraguai i Bolívia. Els paraguaians i bolivians busquen Buenos Aires. Els centreamericans pugen desesperats cap al Nord; qui sap?. Potser algun dia arribin a la Meca de Miami! Els uruguaians, encara més agosarats, marxen cap a la llunyana Austràlia. Els panamenys il·lusos somnien encara tenir feina al canal usurpat pels gringos. Uns altres milers es transformen en “mules” per transportar la droga, consumida àvidament per la classe mitja nord-americana, feta Sodoma i Gomorra. La tenacitat Entre els indígenes dels boscos brasilers hi ha un refrany antic per explicar solucions quasi irresolubles. Diuen que en aquelles circumstàncies: “Si corres, t’atrapa; si no, se’t menja”. Què s’ha de fer aleshores? En aquests casos – ens ensenyen- “només hi ha una solució: menjar-se la fera”. Aquesta és la lliçó que milers de pobres i sense-terra del Brasil, de Chiapas, de Paraguai, de Guatemala, de Perú, de l’Equador, de la Nostra Amèrica, han après. No hi ha altra sortida. És necessari “menjar-se la fera”. És a dir, reocupar les nostres terres. Enfrontar-nos al latifundi. És necessari que ens enfrontem al model neoliberal. I per això es multipliquen les ocupacions massives de terra, espantar la sobèrbia de les elits. I ha hi ha ocupacions de fàbriques, escoles, terrenys abandonats, edificis. El clamor per “ocupar, resistir i produir” ressona pels camps i prats improductius, com un senyal de tenacitat i rebel·lia. I per quin motiu volem reconquistar la terra? Només per tornar a ser camperols? No. Com deia el poeta de l’Araguaia: Terra és... més que terra. Terra és ciutadania. Terra és poder. Terra és cultura. Terra és territori. Terra és plantar arrels. Lluitar contra l’emigració. Deixa de ser animals que es desplacen de galliner en galliner a l’arbitri del senyor de les terres. Terra és vida. Terra és autonomia. Terra és treball. Terra és futur. Terra és criar els fills amb dignitat. Terra és salut. Terra és saviesa. Terra és igualtat de drets. Certament els pobres de l’Amèrica Llatina rescriuran la història. Tard o d’hora ens alçarem. Ocuparem totes les terres. Improductives. Esclavitzades. Ocuparem el Recull d’articles 1992-2013 nostre país. Les nostres arrels. Els nostres somnis. Els nostres ideals. I demostrarem que les elits minoritàries no tenen futur, perquè no saben somniar. No saben què és la solidaritat. La dona llatinoamericana a l’exili Lucía Pedrosa De Pàdua Novamericana, Brasil-Argentina LA CASA DE L’ESCLAVITUD, LA CIUTAT ESCLAVA Les dones són les més perjudicades per la implantació dels models neoliberals de desenvolupament a la nostra Amèrica Llatina. Pateixen les taxes de desocupació i de subocupació més elevades, ocupen els nous llocs de treballa en els sector més improductius i de baixa remuneració, els pitjors salaris. La davallada de la despesa social i de l’ocupació pública afecta sobretot la seva salut i la dels seus fills. “Senyor, si de veritat em mires amb bons ulls, vine i camina enmig nostre; encara que siguem un poble rebel, perdona els nostres errors i rep-nos com els teus hereus” (Ex 34,9). Mentre duri la persecució sexual, la prostitució infantil, la pornografia, l’explotació i l’esclavitud sexual, les violacions provinents de prejudicis socials com el racisme, la xenofòbia, la neteja ètnica, els extremismes religiosos, el tràfic internacional de dones i de nenes a l’Amèrica Llatina, etc., el simple fet de ser dona continuarà essent, en sí mateix, una esclavitud potencial amb gust de sang i de lluita. “Aixeca’t i posa’t al front d’aquest poble perquè vagi a prendre possessió de la terra que vaig prometre als seus pares”. (Dt 10,11) Mentre hi hagi dones que morin en avortaments i per causes relacionades amb la maternitat, veurem el retrat d’una societat que rebutja els seus fills i tanca les portes a una vida digna per a tothom. Fins quan les adolescents seran víctimes d’actituds socials negatives i seran discriminades en l’accés a l’educació i a la tecnologia? Fins quan la seva incorporació al mercat del treball comportarà per a la dona l’assumpció d’una doble jornada de treball real? Fins quan els mitjans de comunicació continuaran propagant una imatge negativa de la dona? LA PROMESA Desperta, dona, i endavant! Que es despertin i es preparin les noves generacions. Javeh s’ha compromès amb tu i t’ha escollit... i ho ha fet perquè t’estima (Dt 7,7-8). “Et concedirà molts fills i collites abundants” (Dt 7,13). A la terra promesa, menjaràs “el pa, que mai no serà racionat, i no et faltarà res” (Dt 8,9). Endavant, porta a terme la teva travessia! LA TRAVESSIA En una família diferent Una travessia que cada vegada es fa amb major solitud, per l’adquisició d’una major autonomia, però també per l’abandonament. Pel cap baix, una de cada cinc llars a les nostres ciutats té una dona de cap de família. Al Carib, dues de cada cinc. El grup de mares adolescents caps de família és el més vulnerable: per ser caps, per ser joves, per ser pobres. Una travessia que altera els models culturals. Creix el nombre de dones que, després de processos de divorci i de separació no tornen a formar parella, el de solteres, el e vídues que viuen de forma independent. Cada dia és més gran, a les ciutats, el nombre de llars encapçalades per dones vídues. Més preparades Dona, “recorda’t del camí que Javeh, el teu Déu, et va fer recórrer en el desert durant quaranta anys” (Dt 8,2). Hi ha victòries en aquesta travessia. La dècada del 90 va portar una millora considerable en el nostre accés a l’educació, a diversos nivells. En l’educació primària la diferència és mínima i en la secundària, sobretot a les àrees urbanes, és molt petita. En l’ensenyament superior, aproximadament el 48% de l’alumnat són dones. En els estudis tradicionalment considerats masculins també hi ha hagut un cert augment de les matriculacions femenines. Tot i que en les generacions adultes les dones són les que pateixen uns índexs més alts d’analfabetisme (en les estadístiques mundials dues terceres parts dels analfabets del món són dons), les generacions més joves van superant aquests desnivells. Malgrat això, l’índex d’abandonament escolar és encara molt superior entre les dones, sobretot a les àrees rurals. Alguns països es varen comprometre a incorporar continguts no discriminatoris amb relació a la dona en la selecció de llibres de text. Es va ampliar el sistema d’escoles mixtes, tot qüestionant el prejudici d’una major intel·ligència i capacitat de treball dels homes. Amb més atenció a la dimensió pública, tot i que... Actualment hi ha més espais on discutir sobre polítiques de gènere, tot i que els conflictes d’interessos, la diversitat cultural de cada país, la multiplicitat d’actors socials i polítics que hi han de prendre part en dificultin la seva implantació. En un camí propi, construint solidaritat trencant resistències... “T’he conduït per aquest desert gran i terrible, ple de serpents i escorpins, terra àrida sense aigua. Però per a tu la va fer brollar d’una roca mare” (Dt 8,15). Dona, la teva responsabilitat en la subsistència ha augmentat: ho diu la maternitat adolescent que el teu company no ha assumit, el fet tan comú que els fills barons 67 Agenda Llatinoamericana Mundial no tinguin cura dels vells ni dels malalts i la mateixa necessitat d’incrementar el pressupost familiar. La renda de les dones més pobres es distribueix de manera més equitativa entre els membres de la família i es destina quasi totalment al consum de la família. Una bona part de les dones amb un nivell d’educació alt participa en el mercat de treball generant bens i serveix per a la societat i renda per a la unitat familiar. Que no s’oblidin de contribuir a una societat més solidaria... En els moviment socials per la terra, per la ciutadania i per unes millors condicions de vida, allà hi ha sempre la dona. A les esglésies és majoria , tot i que el seu servei no sempre es valora i que sovint se la mira amb recel quan adquireix responsabilitats. A les comunitats eclesials de base, les dones consoliden espais de participació més igualitaris. En la distribució de les tasques domèstiques hi ha una menor resistència quan es tracta de compartir la cura dels fills, i en canvi és molt difícil de fer-ho amb el treball de la casa. Aquest fet marca la diferència entre generacions. “D’allà varen anar a Gudgoda, i de Gudgoda a Yotbata, terres d’aigua i de rierols.” (Dt 10,7). El periodisme de gènere manté la seva veu independent, combat la imatge negativa de la dona com a objecte sexual, omple el buit d’informació sobre les seves lluites i necessitats i recrea la imatge de la dona, tal com ho ha fet , per exemple, en posar de manifest la situació de les dones indígenes de Chiapas. Seguiu, avanceu, travesseu “el Jordà per a prendre possessió de la terra de Javeh us dóna: vosaltres la rebreu i us hi establireu” (Dt 11,31). “Però so oblideu Javeh i seguiu altres déus, si els doneu culte i us hi rendiu, us adverteixo des d’ara que morireu inevitablement” (Dt 8,19). L’ALIANÇA “Ara mateix vull signar una aliança: faré, davant de tot aquest poble, els prodigis més grans que mai no s’han fet a cap altre país i per a cap altre poble” (Ex 34,10). “Vosaltres cremareu les imatges dels vostres déus” (Dt 7,25). Cap travessia es farà sense canvis en la vida quotidiana. Són compromisos permanents, aliances de dona a dona, de dona a home, d’home a home. Cal parlar de la diversitat ètnica i cultural e les dones indígenes amb el seu propi llenguatge (quítxua, aymara, q’eqchí, etc. ). Cal buscar expressament la participació de la dona en nous espais socials i polítics. La tendresa, la generositat, la seguretat en si mateix, definitivament reconeguts com a valors humans, no com a valors atribuïts a una suposada naturalesa femenina o masculina. I, per damunt de tot, cal caminar amb esperança i amb empenta, com a dones capaces de transformar, 68 de rescriure la història i de refer la cultura. De crear ciutadania, respecte, realitats de poder i de discurs. De mirar amb esperit crític la cultura creada per l’altre i de sembrar un nou univers imaginari sobre la nostra identitat i sobre el nostre paper a la societat. En nom de Déu: que acabi la repressió! III Fòrum Interfranciscà El senyor ens va dirigir una paraula a les germanes i els germans seguidors de Jesús segons el model de Clara i Francesc, reunits a Zipaquirà (Colòmbia), de l’1 al 3 d’agost de 1997. “He vist el patiment del meu poble, desplaçat i errant en la seva pròpia terra, massacrat i torturat sistemàticament, exclòs dels béns que Jo he creat per a tothom. He vist que els mitjans de comunicació actuen com a veu i consciència de l’estat, validant i reproduint la seva lògica, traient la responsabilitat en aquests fets, provocant que el poble assumeixi, interioritzi i accepti com a veritat la realitat manipulada i desvirtuada per vosaltres”. Ai de vosaltres, els caps d’estat!, Que legitimeu un sistema opressor i impediu la lliure expressió de les opinions i dels fets reals, destruint somnis, vides i projectes, que utilitzeu els mitjans de comunicació com a instrument per justificar les vostres aberrants pràctiques en contra dels més desprotegits i dels que vosaltres mateixos excloeu, que emmascareu la veritat per generar oblit i quedar impunes dels crims que cometeu... PERQUÈ JO, SENYOR DE LA VIDA, US PASSARÉ COMPTES DE LES VIDES INNOCENTS. Ai de vosaltres, els propietaris dels mitjans d’informació i dels grans gremis econòmics, que prioritzeu els vostres interessos econòmics, polítics i ideològics sobre la veritat, que compreu consciències, que us aprofiteu dels sentiments del poble per interioritzarlos una realitat desvirtuada i injectar-los el verí de la mentida, que creeu imatges i ídols falsos, que transformeu la veritat en engany, la justícia en impunitat, la llibertat en uniformisme, la bellesa en barbàrie; que ometeu fets i víctimes, fent-vos còmplices dels criminals; que us burleu de les víctimes, les assenyaleu i les estigmatitzeu... PERQUÈ JO, SENYOR DE LA VERITAT, US CONFONDRÉ EN LES VOSTRES MENTIDES. Ai de vosaltres, els directors i periodistes dels mitjans de comunicació!, que veneu les vostres consciència gràcies a tantes vides innocents; que no compareu Recull d’articles 1992-2013 les fonts d’informació i no contextualitzeu les notícies, i amagueu així la realitat dels fets; que serviu a un model mort; que durant la nit premediteu la notícia i al matí la convertiu en “veritat”... PERQUÈ JO, SENYOR DE LA JUSTÍCIA, US FARÉ CALLAR I US TURMENTARÉ AMB LA VERIAT DELS INNOCENTS. Ai de vosaltres, pastors de l’Església!, Que silencieu els crims per mantenir els vostres privilegis, que tanqueu els ulls i tapeu les vostres orelles per justificar el silenci de la vostra boca, que us feu còmplices del sistema d’injustícia i impunitat... PERQUÉ JO, SENYOR SANT, “US AIXECARÉ PER DEIXAR-VOS CAURE DESPRÉS, LLUNY DE LA MEVA PRESÈNCIA, TIRANT SOBRE VOSALTRES UNA VERGONYA ETERNA, UNA TACA QUE MAI S’ESBORRARÀ” (Jr 23,39-40). Ai de vosaltres, poble!, Que accepteu sense crítica el que rebeu; que permeteu que us imposin els antivalors que destrueixen la cultura solidària; que us oblideu dels germans que pateixen i preferiu una realitat fictícia... PERQUÈ JO, SENYOR DE LA PAU, NO DEIXARÉ IMPUNE EL VOSTRE OBLIT NI LA VOSTRA INSENSIBILITAT. Feliços vosaltres!, Si arrangeu el mal provocat, construint noves alternatives de comunicació, emissores comunitàries, diaris populars, butlletins solidaris; si recupereu, escriviu i escampeu la memòria històrica d’aquells que us van precedir en la lluita per la justícia; si amb la astúcia i enginy sou capaços de crear alternatives i construir una lògica de resistència i combat. Si us solidaritzeu amb els vostres germans i germanes, víctimes de la barbàrie del sistema, si en comunitat, construïu ideals, projectes i somnis; si us ajunteu al projecte comú d’una societat més justa i fraterna... PERQUÉ JO, EL VOSTRE DÉU US FAIG PARTÍCIPS DEL MEU REGNE. Paraules del sud Pere Casaldàliga Per a la nostra generació també pot ser certa ?la frase de Chesterton: “Cada generació és ?salvada pel sant que més la contradiu”. Jo sóc la meva solitud i Tu la meva companyia. Som la soledat que suportem, que acollim, que compartim, que repercutim. Anem de soledat en soledat, fent-nos, alhora, companyia... Cada dia sé menys coses. Cada dia sospito més coses. El macroecumenisme ens provoca un ?saludable “malestar” de Déu: Ell ha de ser més ?gran, millor, un altre. S’ha definit l’eucaliptus com “un arbre ?perfectament neoliberal”: creix de pressa, ho ?mata tot al seu voltant i solament enriqueix unes ?quantes persones. Abans, durant i després dels “mestres de la ?sospita”, hi ha els testimonis de l’Esperança. Michael Candessus, director general del ?FMI, confessa que “hem passat d’un?fonamentalisme de l’Estat a un fonamentalisme ?de Mercat”. El neoliberalisme no fa màrtirs, fa difunts. Algú ha dit que les grans ciutats encara no ?són prou grans perquè hi ha molta gent que no ?hi cap... Som sempre el mateix riu, però amb aigua diferent. El gran desafiament per a l’ecumenisme total és promoure la unitat en la diversitat:?dins la pròpia Església?entre les Esglésies?en la Humanitat A l’Evangeli i a l’esquerra els toca ser a l’oposició. Déu és l’element més globalitzador que hi ha en el si de la Humanitat. La qualitat de vida no arribarà mai sense l’ètica. Per primera vegada la Humanitat se sent –bé i malament- una sola Humanitat. L’esperança, com alguns arbres de l’Amazònia, sols creix en comunitat. Ara en el món sovint és hivern, però fa olor de primavera. El Déu Altre sovint és realment l’altre. No confonguem el simbolisme amb el màrqueting. El dimoni pot ser la millor disculpa que hàgim trobat els humans. El desideòleg sol ser el més gran ideologitzador. El meu déu pot ser el meu major ídol. Confia més en la teva esperança que en la teva pròpia fe. EL SONET Encara el sonet, perquè no ha passat la seva força de concentració, perquè el sonet és sempre una peça d’orfebreria, perquè diu molt més amb menys paraules. ?Cuan transparenta una resplendor de Déu,?I estordeix el gira-sol del pensament, ?quan és més profund el crit que la veu ?I més sorda la ira que el turment. Quan el silenci apressa, quan, obaga, ?es roba al raonament la veritat ?i rellisca en el marbre la paraula, ?quan l’espera cruix d’orfandat??I cal acollir la pau i retornar-la, ?desar la petxina i lliurar-ne la perla, ?dir-se i resguardar-se, amb tanta mida...??Sempre, poeta, hi ha lloc per al teu secret ?de mastegar la polpa de la vida ?amb totes catorze dents del teu sonet. 69 Agenda Llatinoamericana Mundial COLOM D’AYACUCHO Un camperol de l’agitada regió peruana d’Ayacucho, torturat fins a les portes de la mort, em va enviar un colom de fang fet amb les mans artesanes, aquest que ara presideix la capella de casa nostra. ?Mà de fang inca, massa pura ?de terra, aigua i sol, da sang d’humà, ?provada en la pobresa i en la tortura, ?antiga i precursora del demà.??Colom missatger, tu de quins nius, ?de quins diluvis, de quines arques véns? ?Amanyac, marruc, dels nostres morts nadius, ?quins vols, per aixecar-se encara en tens???Als peus de la callada Eucaristia, ?colom sentinella, nit i dia, ?quina veu vents tu que jo no entenc,??Torcaç atent, colom, al cor del Vent,?“guacal” de la memòria, sagrament, ?colom d’Ayacucho, amic absent? PERÒ, HAURÉ ESTIMAT? Hom, que és solter, que hi caben totes dues possibilitats; no estimar ningú en concret, o estimar tots i totes amb l’amor major. ?No hauré fet l’amor, no hauré engendrat, ?la glòria humana d’engendrar. El meu nom ?no donarà nom a ningú. No hauré estat ?un home, en el sentit cabal del món, hom.??De solitud en solitud vaig migrant, ?sense cap altra llar que el vent i servir, ?el Teu avui voraç haurà estat el meu quant; ?la meva pau navegant, el Teu albir.??T’hauré estimat prou a tu, amor, amat ?fent l’amor d’altres mil diverses formes, ?tot buscant-te en la nit i en el pecat,??Tot sentint-te en el crit i en la ferida, ?reconeixent-te sempre amable en tots, ?donant-te nom en ma petita vida? VOLENÇA DE TU Ja se sap o, millor, es creu: Déu és alhora presència i absència, l’ombra infinita de la seva infinita llum. ?De Tu a Tu, traginant l’existència?com una creu, una celebració breu, ?com un beneït misteri de volença ?de Tu a Tu entre fogueres i neu,??Amb l’afany de sorprendre la teva ombra ?entre els llums d’aquesta nit tan fosca, ?cansat i exultant sols d’aventura ?el diví animal que en mi detura??La carn assedegada de tendresa, ?humana collita que encara verdeja, ?terra i mort endins, amunt la vida,??Aquest silenci ple de paraules, ?aquesta cansada solitud que llaures, ?de tu a Tu, amb ta presència esquiva. Oració i saviesa indígenes ORACIÓ DELS INQUES BUSCANT DÉU Escolta’m, des del mar de dalt on et trobes, des del mar de dalt on ets. 70 Creador del món, terrissaire de l’home, Senyor dels senyors, a tu, amb els ulls que desesperen per veure’t o per pures ganes de conèixer-te, perquè en veure’t jo, coneixent-te, considerant-te, comprenent-te, tu em veuràs i em coneixeràs. El sol, la lluna, el dia, la nit, l’estiu, l’hivern, no caminen en va, ordenats, cap el lloc assenyalat i en bona hora hi arriben. A totes bandes portes amb tu el teu ceptre de rei. Para l’oïda, escolta’m. No sigui que em cansi, que em mori. RELIGIOSITAT IROQUESA Tota la nostra religió consisteix a donar gràcies al Creador. Això és el que fem quan preguem. No li demanem que ens doni cap cosa. Nosaltres, senzillament li agraïm el món que ens donà, cada animal i cada planta que aquí existeix. Li donem gràcies per tot el que existeix, No pensem que sigui determinant que existeixi cada arbre. Per això agraïm al Creador que l’hagi col·locat aquí. Demanem també per l’harmonia del món sencer. Pensem que si no practiquéssim els nostres rituals en aquesta Casa Gran, el món deixaria d’existir. Són les nostres cerimònies les que garanteixen la continuïtat. Alguns poden no creure’ns; fins i tot poden reiure’s de nosaltres, però aquesta és la realitat. Cacic Shernandoah, president de la confederació Iroquesa de les Sis Nacions Recordant en Josep Maria Cunill Joan Albert Vicens, Comitè Òscar Romero de Sabadell En els anys de la revolució sandinista a Nicaragua, en els temps també de la guerra bruta que martiritzava els camperols de les muntanyes i les florestes nicaragüenques, molts amics que viatjàvem per aquelles terres explicàvem la mateixa anècdota: si arribaves a una petita cooperativa perduda en les serralades de Matagalpa, si passaves per un assentament desavinent de la regió de Río San Juan... allà trobaves algú que et deia: Por aquí pasó también un chele catalán: Chema Cunill. Qué jodido este Chema Cunill!”. I d’en Josep Maria contaven que era un tartamut entusiasta, apassionat de les causes revolucionàries i de l’Evangeli de Jesús. A l’esperançadora Nicaragua, en Josep Maria hi va anar per a conèixer, escoltar, acompanyar... Quan el vaig trobar a Basareny l’any 1985, ja retornat de Centramèrica, en unes jornades de dejuni per Nicaragua, reclamava el dret dels Recull d’articles 1992-2013 niques a la seva revolució –“cal que els deixem fer, deixem-los tranquils”-, i donava testimoni dolgut de les morts d’una guerra tan cruel, pagada per l’Imperi del dòlar. Cuba era l’altra estimada americana d’en Josep Maria: amb tots els seus defectes, estava convençut que Cuba era exemple de justícia i igualtat i que els cristians cubans podien aportar moltes coses bones a un procés de canvi democràtic que no malbaratés allò que tenia de bo la Cuba revolucionària. Amb una tenacitat molt seva va anar creant una xarxa d’amistat entre gent d’aquí i gent d’allà que ha servit després per obrir vies de solidaritat. Molt temps abans, el jove Josep Maria Cunill havia marxat cap a l’Àfrica a fer de missioner. El dia de l’arribada al continent negre el recordà sempre com el més important de la seva vida. Amb una motxilla a l’esquena i unes sandàlies als peus va recórrer infatigable els camins de Zimbabwe durant dotze anys. Els seus companys missioners expliquen innombrables anècdotes que ens parlen d’un home despreocupat d’ell mateix, capaç de trastocar qualsevol projecte, qualsevol planificació, si així havia de satisfer necessitats immediates de la gent pobre amb qui s’anava trobant. Retornat a Catalunya va viure fins l’últim moment fidel a unes quantes dèries que semblaven allarga-li la vida quan la malaltia ja el colpejava amb duresa: el treball com a educador en diversos instituts de formació professional, amb els nanos més difícils: “ el que volen és que te’ls estimis”, assegurava; la solidaritat amb Centramèrica, que va canalitzar per mitjà dels Comitès Óscar Romera; el comerç just i solidari a la botiga d’Alternativa 3 a Manresa, on cada venda era sobretot una apel·lació al compromís amb els productors marginats del Sud; els viatges que organitzà perquè molts amics i companys catalans fessin “l’experiència” de Nicaragua, Brasil, Zimbabwe, Cuba...: “ si ho vius, et converteixes...”, comentava convençut; la difusió de llibres: tot el recordem aconsellant-nos lectures “extraordinàries” mentre arrossegava una motxilla farcida amb les últimes publicacions de H.Küng, J. Sobrino, A. Nolan, P. Casaldàliga... “la situació que vivim demana reflexió, anàlisi, estudi,...”; i, per fi, aquesta Agenda Llatinoamericana que ell volia en català i que concebia com un llibre-dietari de gent solidària, vehicle de sensibilització i de proclamació sempre renovada de les nostres “causes”. Sense ell ara no la tindríeu a les mans en la nostra llengua. El Josep Maria estimava molt la gent i es feia estimar molt. Per estimació a les persones i per fe evangèlica estava sempre disposat als canvis més grans, a acceptar les experiències més noves, a donar els tombs que calgués a la seva vida... Era molt divertit veure’l dibuixar un somriure joiós i exclamar un “No fotis!” davant qualsevol inesperada bona notícia. Era entendridor també veure’l enamorat de la Pilar, companya amorosa fins l’últim moment. Sempre va mirar la mort amb serenor. Si Teresa de Jesús demanava a les seves monges que “s’empassessin” la mort, està clar que en Josep Maria la tenia ben païda des de feia molts anys. És cert que estimava apassionadament la vida i sempre omplia el seu futur de projectes, però creia amb fermesa que la mort li representaria “una major naixença”; l’únic que l’amoïnava de la mort era haver de romandre lluny dels estimats. Com que pensava que el dia que morís havia de ser “el segon més important de la seva vida”, ens demanà als amics que la celebréssim amb una festa. Pere Casaldàliga ha escrit que en el moment de la mort cal fer balanç dels amors que cadascú ha tingut. Aquesta és una bona mesura del gruix humà de les persones. Àfrica, Nicaragua, Cuba, la Pilar, la mare, la família, en Mateu, els amics, els nois de F.P., els empobrits de la terra... heus aquí els amors d’en Josep Maria. Felicitem-lo. Ens felicitem també per la seva amistat i per la seva companyia, que, creiem, continuen ara que ja ha rebut per sempre la Vida. L’èxode del camp a la ciutat Ciutats o anticiutats? José Comblin, Bayeux, Paraíba, Brasil En 40 anys 200 milions de llatinoamericans sortiren del camp i anaren a viure a la ciutat. Pocs quedaren en el camp. I malgrat això, encara són 100 milions els que es preparen per anar-se’n també a viure on ja estan els seus germans. Quina aventura! 200 milions de persones lluitant i treballant sense treva per conquerir un trosset de terreny, recollir rajols, o fusta o materials de rebuig per aixecar parets, buscar teules o cartrons o qualsevol material per a fer sostre, i durant anys millorar de mica en mica el seu tuguri, favela, vilamisèria, poble lliure... qualsevol que sigui el nom. Lluitar amb l’alcaldia, amb la policia, amb els jutges, amb els propietaris... per a conquerir el dret de viure a la ciutat. Ciutat? Serà una ciutat?, o un campament? O un camp de concentració? El que penetra en les àrees perifèriques de Lima, o de Santiago, o de qualsevol de les grans metròpolis llatinoamericanes, pensa: així serà l’infern. Aquí hi ha l’infern. Poden viure persones en aquest abocador? Doncs sí, allí hi viu gent. Com poden viure en aquelles condicions? Quantes reserves d’energia tindrà 71 Agenda Llatinoamericana Mundial l’ésser humà per a poder sobreviure en aquestes condicions! Everaldo ve del camp i arriba a Recife. Fa pocs dies. Rep la visita del cap del barri. Qui és el cap en les ciutats d’avui en dia? El narcotraficant, per descomptat. El cap li comunica les instruccions per a poder romandre en el barri i li dóna el salconduit. Everaldo s’espanta. Caminant pel carrer es pregunta com podrà educar els seus fills; aquí els nens només juguen jocs de guerra: la policia contra els traficants, i els traficants entre ells. Només parlen de violència, armes, matar i morir. L’única realitat que els nens coneixen. Perquè a ala ciutat el que domina és el tràfic de les grogues, de les armes, de tot el que és clandestí. Borratxera, corrupció de les autoritats i de la policia, depressions nervioses, crims, angoixes, assalts d’ancians per a robar-los la seva jubilació miserable... A més a més, deixalles en els camins, pols, fang, aigües brutes, nens jugant en l’abocador, crits, baralles a les cases... Sense comptar els nens assassinats, o els joves que es maten perquè pertanyen a bandes diferents. Serà solament Rio de Janeiro? No! Totes les grans ciutats són així. Només hi ha dues professions que creixen sense cessar: el comerç de drogues i la policia particular, més nombrosa que la policia pública, en la qual ningú confia. I l’Església? L’Església ho sap? Només comença a saber. Alguns. No el conjunt. Estem a 1955. Rio de Janeiro, “la ciutat meravellosa”! Congrés eucarístic internacional. Un triomf de l’Església, un triomf de l’organitzador, l’arquebisbe auxiliar de Rio, Helder Cámara. Obres i despeses faraòniques. Tallaren una muntanya per a treure del mar un barri nou, el “aterro de Flamengo”, on es fa l’explanada per a la missa de cloenda. Només un problema: els bisbes que celebren a l’altar tenen davant els ulls una vista sorprenent: les favelas, exactament al seu front. Després de la missa, l’ancià cardenal Gerlier (Lyon, França) s’acosta a Helder Cámara i el felicita per l’organització impecable del congrés. I afegeix: “Per què vostè no col·loca tot el seu talent d’organització al servei dels pobres? Totes aquestes favelas són un insult al Creador”. Per a Helder Cámara aquestes paraules foren el seu camí de Damasc. Donà un gir complet. Helder respongué al cardenal: “aquest moment és el canvi en la meva vida. D’ara endavant tot el que pugui ho col·locaré al servei dels pobres”. Així l’Església descobrí la ciutat. En aquells temps hi havia 150 favelas a Rio. Helder Cámara pensava que en 10 anys la Cruzada San Sebastián, fundada per ell per a afrontar el problema de les favelas, podria acabar els seus treballs. Els 400.000 favelados haurien rebut una habitació digna del ser humà. Avui dia, després de quasi 50 anys, les 72 favelas són innombrables i hi viuen 4 o 5 vegades més habitants. Pitjor: el fenomen s’estengué a totes les ciutats, no solament a les grans, sinó també a les mitjanes. Ara bé, al costat existeixen els paradisos de les classes riques. Barris privilegiats protegits, nets, urbanitzats segons el model de ciutats nord-americanes, millor dit dels suburbis nord-americans de Nova Jersey, Los Angeles o de la carretera 123 de Massachussetts. Més encara: estan sorgint ciutats-paradís envoltades de murs com en l’edat mitjana perquè només puguin entrar les persones que tinguin passaport especial o com a mínim “bona aparença” (que no siguin negres). Allà els privilegiats tenen els seus shopping-centers que són els santuaris construïts per a celebrar el culte al déu de la ciutat: el Diner. El culte consisteix en comprar i consumir d’acord amb la nova filosofia: ”consumeixo, aleshores existeixo”; és el punt de partença de tot coneixement. Si es pregunta a la classe mitjana de Sao Paulo: “quin és el millor símbol de la ciutat?” contesten: l’avinguda Paulista. Ara bé, l’avinguda Paulista és la Wall Street de Sao Paulo. Allà triomfa en les seves grandioses catedrals el déu diner en les seves diverses manifestacions: City Bank of New York, Bank of Tokio, Banco do Brasil, Bradesco, Itúa, etc., hipòstasi totes elles del mateix déu únic i vertader, el déu Diner- que regni eternament!-. Les persones que hi viuen mai han vist l’altra ciutat. S’horroritzen només de pensar en la seva existència, cosa que a vegades els periodistes recorden quan hi hagué una matança fets per la policia. Quan dintre dels seus vehicles passen per les rodalies dels barris populars, la gent bé es cobreix el rostre amb la mà per a no veure’s afectat per l’energia negativa que surt d’aquests barris bruts. Per a ells un sol remei: més policia i més presons! Quina és la sortida? Qui donarà humanitat a les poblacions de les nostres antiguitats? Ningú vindrà a ajudar els seus habitants. Ells mateixos hauran de buscar les seves solucions. Els mateixos exclosos i oprimits hauran de donar-hi solució. Solució a la violència: organitzant la seva pròpia policia popular. Solució a la manca d’allotjaments: conquerint terres, drets, materials de construcció. Solució a la manca de salut: organitzant els seus dispensaris. Solució a la manca d’educació: organitzant l’educació dels nens. Solució a la manca d’ocupació: organitzant treballs voluntaris i exigint col·laboració de les autoritats. No hi ha cap problema que les classes riques o les autoritats públiques solucionin: no poden, perquè tots els recursos són necessaris per a millorar la vida dels poderosos. Mai no sobrarà res per als pobres. Aquest, per si mateixos, han de lluitar i treballar, com fan des de fa 40 anys. Recull d’articles 1992-2013 Els Sants del segle XXI seran homes i dones, seglars, que dedicaran totes les serves energies, tot el seu amor per a construir, no ja la ciutat de rajols, sinó la ciutat de ciutadans; de camperols expulsats de la terra i perduts en els campaments... hauran aconseguit fer ciutadans lliures i actius que viuran en vertadera comunitat. Àfrica en èxode Pier Maria Mazzola, Director de “Nigrizia” Continent de migracions, des de sempre. I de gent en camí: per visitar un amic, per fer petits negocis, per participar en un funeral, per trobar-se amb els parents... “Caminar en parella és medicina”, diuen els macua de Moçambic. Continent de pobles en fuga, en aquest final de mil·lenni: de les guerres i de la misèria. De pròfugs i de desallotjats (té el primer lloc dels refugiats: quatre milions i mig); d’emigrats en petits grups cap a Europa i els EUA (no solament braços, també cervells); de noies deportades – en condicions de veritable esclavitud- a les voreres del sexe en els països del Nord; de pagesos aglomerats actualment com sardines en absurdes perifèries africanes (38% de la població en el 2000), més clavegueres que barris. Com entorn del centre il·luminat profusament de Nairobi: “A Karogocho viuen mil persones amuntegades unes sobre les altres en poquíssims quilòmetres quadrats. I amb ells crides: Déu meu, on ets? Al vespre – ho explica el P. Alex Zanotelli, que des de fa deu anys viu en una cofurna igual que les altres -, celebrem l’eucaristia en els tuguris dels que moren de Sida. Que veritable ressona la Paraula quan s’escolta en la comunitat de les desferres!... Aquest anys hem resat l’Èxode rellegint d’aquesta manera el nostre camí d’alliberament a Karogocho, amb els ulls posats sobre l’imperi del diner. És una Paraula que ens ha fet somniar. El somni de Moisès. El somni de Jesús”. Però, quin èxode pot somniar l’Àfrica del 2000? Che Guevara va profetitzar que “Els EUA no tenen colònies en aquest continent, i ara pugnen per penetrar en les zones reservades dels seus socis. Certament a l’Àfrica, en els plans estratègics de l’imperialisme nordamèrica, constitueix la seva reserva a llarg termini”. No en va la primera àrea controlada pels rebels en la guerra del Zaire-Congo (1996-1997) fou un jaciment de niobi, més preciós que el platí. Immediatament apareixeren els interessos nord-americans, sense preocupar-se mínimament dels no menys de dos-cents mil refugiats hutus, assassinats o morts en la guerra d’”alliberament” pel dictador Mobutu. Després de la caiguda del mur de Berlín, la importància de l’Àfrica per a Occident no resideix ja en el seu paper de peça d’escacs en la lluita est-oest, sinó en la seva renovada apetibilitat econòmica. Els EUA exporten cap a l’Àfrica més que cap a l’ex Unió Soviètica o el continent negre s’ha convertit en aquell del qual els petroliers i la indústria minera esperen més. És també aquell en el qual les inversions estrangeres prometen millors resultats (la mà d’obra és allí la més econòmica i la menys sindicalitzada del món). S’ha posat de moda, en els diaris financers, enaltir els èxits del creixement macroeconòmic dels països africans, com a prova que les receptes sobre l’ajustament estructural són bones. Mentrestant, les elits locals suren sobre la corrupció, i les poblacions viuen aixafades com mai pel pes del deute extern. Amb tot, existeix una altra Àfrica, que irradia vitalitat. Agricultors que fan firacles en les zones semidesèrtiques de Kènia o Nigèria. I tota una economia informal ( més encara, popular)- entre el do i el mercat, entre tradició i invenció- que permet viure la gent. Allí es verifica la intuïció de la Pobresa riquesa dels pobles que elaborava fa vint anys el benienc Altert Tévoédjrè, en contraposició a la idea occidental de desenvolupament. I ja comencen a funcionar els bancs alternatius, que ofereixen microcrèdits als camperols i a les famílies que no poden donar garanties patrimonials, quasi totes ( el model ja experiment ve de l’Àsia: el Grameen Bank de Blangladesh). I, a més, hi ha la set de democràcia que ha eclosionat en els anys 90, la irrupció dels drets humans en el llenguatge quotidià, un flux major d’informació, el descobriment del paper deleteri del Banc Mundial i l’FMI, la presa de consciència política que els aglomerats urbans afavoreixen i, paradoxalment, el fet mateix de prolongar-se situacions insuportables. Tot això fa obert els ulls a molts. Està naixent una nova manera de ser: després de 500 anys (la primera circumval·lació del continent, duta a terme per Vasco de Gama, és de 1498) els africans volen tornar a ser subjectes de la pròpia història. I coprotagonistes de la Nova Història universal, en la qual “cada civilització sortirà dels límits on estava reclosa, no per anar a la conquesta d’altres móns culturals, per eliminar-los (els Inques, els Maies...) sinó per a retrobar-se a si mateixa, en tota la seva plenitud i amb totes les seves promeses en el camí del futur col·lectiu” (Théophile Obenga). El vent d’orient, que separarà les aigües del mar inventant per al continent un camí de sortida, està bufant fort, especialment sobre la dona. Encara que encara en molts casos segueixin sotmeses a pràctiques discriminatòries i sovint infamants (com les mutilacions genitals de diversos tipus, que afecten 115 milions d’africanes en la meitat dels països del Continent) i encara que siguin les primeres víctimes de les crisis econòmiques i dels desequilibris socials, avui són les dones, les seves veus i experiència, les que perfilen el rostre d’una Àfrica Nova. 73 Agenda Llatinoamericana Mundial “Fins ara han hagut d’obeir sense discutir tot el que la societat els imposava. Avui –exclama la teòloga anglicana keniata Musimbi Kanyoro- les dones africanes inviten les esglésies a avaluar críticament la cultura per veure en quina mesura afavoreix la justícia, la vida, la pau i l’alliberament”. “S’ha acabat el temps de les lamentacions estèrils –li fa eco una altra teòloga, la Gna. Bernadette Mbuy Beya, del Congo . Les dones han de decidir posar-se dempeus i organitzar-se per realitzar-se junt, dones i homes, en el respecte mutu.” No són solament desitjos d’algunes intel·lectuals, sinó accions de grups i moviments, associacions i cooperatives. Des de les prostitutes de Korogocho, que s’uneixen per treballar en l’artesania de cistelles i collarets, fins el Moviment de les “dones per la justícia i la pau” de Kinshasa, passant per les caixes de socors mutu al Camerun i els centres femenins per la reconciliació hutu-tutsi a Ruanda i Burundi. No serà ja Moisès aquesta vegada qui encapçali l’èxode d’Àfrica cap al nou mil·lenni. Li tocarà probablement a Maria, la seva germana. Que aquesta vegada no es limitarà a dansar sobre la platja. L’AMI, un pas enrera en la defensa dels drets humans Maria Prandi i Josep M. Garcia Picola Membres de franciscans internacional Catalunya (FICAT) L’Organització Mundial del Comerç (OMC) s’ha convertit, des de 1995, en un organisme internacional proveït de poders vinculats supranacionals i situat al marge de tots els controls democràtics i parlamentaris. Quan l’OMC accepta la candidatura d’un estat que en vol ser membre, té la facultat de declarar nul·les les lleis i les regulacions (en temes laborals sanitaris o mediambientals) que consideri contràries al lliure mercat i, fins i tot, forçar-ne la derogació, això suposa un perill per a les economies nacional de tots els països (incloent-hi els industrialitzats). En conseqüència, el febrer de 1998, el Parlament Europeu ha pres posició en contra d’aquesta cessió incondicional de sobirania econòmica. Des de 1995, els 29 ministres dels països membres de l’OCDE estan portant a terme negociacions, més o menys secretes, per poder crear l’Acord Multilateral sobre Inversió (AMI), que s’hauria de formar el 74 1998 i que pretén, segons els seus defensors, crear un marc multilateral i liberal d’inversió, obert també a països que no siguin membres de l’OCDE: La realitat és que aquest acord entra clarament en conflicte amb el Dret Humanitari Internacional i erigeix una barrera més en la lluita de la societat civil pels drets econòmics i socials davant del poder de les multinacionals. L’AMI vulnera, d’una forma flagrant, els fonaments dels tractats internacionals més bàsics i constituiria, si finalment es firmés, un retrocés considerable en la defensa i en el reconeixement del caràcter universal dels drets humans. L’AMI permet a les multinacionals invertir en tots els sectors econòmics: en els terrenys, serveis, indústria, recursos naturals, telecomunicacions, divises, etc., sense cap mena de restricció (sistema “top down”), llevat que l’estat en qüestió hi inclogui una clàusula restrictiva. A més, permet totes les formes d’inversió, des de la inversió directa estrangera fins a la inversió financera, així com també aquelles noves formes d’inversió que vagin apareixent en un futur pròxim. Finalment, l’AMI inclou totes les fases de la inversió: l’establiment, l’adquisició, l’explotació, la gestió, el manteniment, la utilització, etc. Tot són avantatges per a les multinacionals, mentre que els governs firmants han d’assegurar el ple rendiment d’aquestes inversions, ja que si no es compleixen les condicions acordades hauran fins i tot d’indemnitzar l’empresa inversora. No hi haurà cap tractament preferencial per als inversors nacionals davant dels estrangers, excepte en el cas de les reserves que s’interposin, i d’aquesta forma es podrà deixar els recursos naturals i les indústries estratègiques en mans estrangeres. Per altra banda, aquelles polítiques de foment de les regions menys afavorides o de sectors industrials en decadència que els governs han realitzat seran eliminades al ser contràries a la lliure inversió. Efectivament, l’estat firmant no podrà tampoc dirigir els beneficis de la inversió cap a un grup determinat de població o cap a un territori en concret, la qual cosa podria derivar a una discriminació d’unes determinades poblacions per raó de raça, sexe, religió, etc. El text que es discuteix prohibeix als estats firmants requerir o incentivar que els inversors contractin una taxa mínima de mà d’obra local, fomentar la transparència de tecnologia, realitzar un determinat nivell de producció o d’inversió en desenvolupament. Ja no es podrà exigir, com encara es fa en alguna països, que les inversions comportin la creació d’empreses de capital mixt, estranger o nacional o que s’hi inclogui personal tècnic nacional. Així, per exemple, les regles establertes per certes excolònies per controlar les inversions estrangeres seien sancionades per plafons “ad hoc”. I, amés a més, l’AMI permet també la lliure transferència dels pagaments internacionals i aparta el govern del control de les inversions en el seu país, i aquest fet pot afectar àrees sensibles com l’agricul- Recull d’articles 1992-2013 tura, les telecomunicacions i la biodiversitat. Així, els ciutadans queden desproveïts dels atributs mínims de sobirania i es crea un govern supranacional constituït per les multinacionals, en un context en què algunes empreses multinacionals han anat adquirint dimensions impensables fins ara. General Motors té, per exemple, un volum de negocis superior al PNB de Dinamarca; Exxon , al de Noruega, Toyota al de Portugal. A més, aquells països que no firmin l’AMI es veuran discriminats per les empreses multinacionals, que preferiran invertir en aquells estats que s’hagin adherit a un marc regulat i clarament favorable a les seves inversions. D’altra banda, en el marc de l’AMI no hi ha cap barrera que impedeixi que aquells estats que violen els drets humans d’una forma flagrant realitzin les seves inversions en un altre país, ja que no es preveu la possibilitat d’imposar un criteri d’aquest tipus com a filtre a les inversions. Es trenca, així, el reconeixement d’un dels principals fonaments dels drets humans, que és el seu caràcter universal. Aquest Acord afavoreix, l’acció de les multinacional en detriment dels mateixos estats firmants, però el que és pitjor és que, un cop firmat, l’Acord té una validesa mínima de 5 anys. I, tot i que un estat firmant se’n pugui retirar quan hagin transcorregut aquest 5 anys, els acords ja formats continuen essent vigents durant 15 anys més. Per acabar, l’AMI atorga a les multinacionals un rang similar al dels governs, ja que aquestes podran perseguir jurídicament els governs en cas d’incompliment dels acords i aconseguir, per tant, indemnitzacions milionàries que pagarien, en última instància, els ciutadans. Hi ha una altra cosa que encara és més greu, què passa quan un govern corrupte “ven” el seu país en detriment dels seus propis ciutadans? L’AMI serà una bomba d’oxigen per a aquells governs l’objectiu principal dels quals és l’enriquiment personal en detriment dels seus ciutadans, i no és pas que siguin pocs... Si és que ens queda una engruna d’esperança la dipositem en l’ONU, perquè vulgui revisar finalment les implicacions que aquests textos puguin tenir sobre els drets humans. I també puguin la dipositem en el Parlament Europeu – veu democràtica de la Unió Europea -, perquè vegi amb prou reticències la situació actual en el que pot representar de detriment dels seus propis interessos. Esperem que no passin desapercebuts els informes editats per la UNCTAD, que posen de relleu les dinàmiques perverses de l’economia internacional. Una aliança de la societat civil amb aquestes entitats per tal d’aconseguir aquests propòsits podria minar el procés d’aplicació implacable d’instruments internacionals que configuraran el món del segle XXI. Ara no podem ser massa puristes i continuar quedant al marge del procés. Reivindiquem un paper actiu, sense que això signifiqui que redimim els errors dels altres. El que és legal però no just, no m’obliga Alejandro Von Rechnitz Sj El president del Consell episcopal Llatinoamericà, CELAM, qualificà com una “reacció racista i antihispànica” (contra els hispans) la política antiimmigratòria dels EUA. Però també va reconèixer que aquest país és “sobirà” per emetre lleis que impedeixin l’ingrés il·legal de persones i que aquestes lleis “s’han de respectar”. Com s’estén això? Són les lleis racistes i aintiimmigratòries i, per tant, injustes, però no obstant això, s’han de respectar? I la diferència, essencial, entre el que és just i el que és legal? Aquesta diferència s’ha adduït sempre, per exemple, per aclarir als cristians que les lleis avortistes no tenen per què ser respectades, per molt legals que siguin, per molt sobirà que es consideri el país que les emeti. Segons l’Església, el cristià no solament no ha d’obeir lleis avortistes, sinó que, encara més, cal que les desobeeixi expressament i les combati, precisament perquè per l’Església aquestes lleis poden ser molt legals, però no són justes, per atemptar contra la vida humana. L’Església, referent a l’avortament, se sent clarament obligada a donar suport i defensar la justícia, no la legalitat. Defensor de la llei –fins on sabem -, fins i tot de la Llei de Déu, són els fariseus; als cristians ens toca defensar la misericòrdia, l’amor, el primer graó de la qual és la justícia. El que és legal, tota llei, tota legalitat, pot ser important, però sempre menys important que la finalitat de la legalitat tota, que sempre és la justícia. Per tot el que té a veure amb la llei, la justícia és el fi; mentre que tota llei, i tota la llei, és un mitjà. Els EUA, per tornar al cas, poden aprovar i promulgar totes les lleis que vulguin dins del seu territori, perquè és un país “sobirà”; en això estem d’acord. Els poders executius i judicial tenen totes les possibilitats de coacció jurídica respecte dels que no respectin les seves lleis dins del seu territori. Però si la llei promulgada és injusta, per molt legal que sigui, ningú al món pot predicar-nos que l’hem de respectar. Igual que és poder de l’Estat imposar el compliment de les lleis promulgades dins del seu territori, respectar o no una llei injusta és opció responsable meva i queda a la meva consciència prendre la decisió de respectar-la o no. Per descomptat, queda també de part meva el fet d’assumir responsablement les conseqüències de la meva decisió. Però, repeteixo, ningú, ni el Papa – a mi que sóc catòlic -, pot exigirme que jo respecti una llei manifestament injusta. Aquesta argumentació ni tan sols és nova: és la que portava al martiri els primers cristians davant unes lleis de l’imperi romà que els prohibien ser cristians. 75 Agenda Llatinoamericana Mundial El fonament de tot el problema concret entre el que és just i el que és legal es troba en que la consciència és el criteri últim de responsabilitat per decidir, no la llei. Aquesta llibertat de la consciència per decidir responsablement neix de la dignitat de la persona humana. Així, encara que l’error no tingui drets, la persona que erra, com a persona, sempre en tindrà. Ni la llei ni una Església fan veritable la veritat; és la veritat la que fa veritable tant la llei com l’Església. Ens està quedant clar, que el ser humà, cada ser humà, se sent obligat normalment a buscar la veritat i, si arriba a conèixer-la o almenys a conèixer el que ell creu la veritat, es veu, també normalment, moralment obligat a seguir aquesta veritat i a actuar d’acord al que ell honestament creu que és la veritat. La veritat no pot imposar-se des de fora; s’imposa des de dins, per la força de si mateixa. Buscar la veritat i seguir el que es consideri la veritat trobada és un dret inviolable de la persona humana, i la llei, cap llei, està per sobre d’aquest dret. Ens ha costat segles sencers d’intolerància d’inquisicions i croades!, però la consciència que sembla que anem adquirint ara de la dignitat de la persona humana –sigui quin sigui el seu sexe, el color, la condició econòmica o social -, exigeix que l’actuació de cada persona gaudeixi i usi el seu propi criteri de llibertat responsable. Ja sabem – només faltaria!- que la natura del ser humà no canvia, però sí que ha canviat el coneixement que en cada època anem tenint d’aquesta naturalesa. La dignitat de la persona – que els cristians diem que la fe ens revela infinita- exigeix que aquesta llibertat per buscar la veritat i segui-la estigui totalment vacunada contra tota coacció o xantatge. En el punt de recerca personal de la veritat i del seu seguiment conseqüent, ningú pot ser obligat a obrar contra la seva consciència. I d’on neix aquesta dignitat de la persona? Neix – diem- de la seva capacitat natural de raonar i d’actuar lliurament (per molt condicionada que estigui, mai ha estat determinada, creiem), la qual cosa la torna responsable. I així, encara que m’equivoqui en la veritat que crec que és la veritat, no m’equivoco de buscar-la i d’adherir-m’hi. Això és el que anomenem consciència responsable i criteri últim de responsabilitat per decidir. Podem adduir molts exemples en el nostre Continent, alguns ben aguts: el de la diferència entre el salari mínim legal i e que seria el salari mínim just. O els dels tractats internacionals imposats a força de pressions econòmiques, polítiques i militars, tractats que a la millor figuren com exemples de legalitat en matèria de dret internacional, però que no són per això menys injustos El deute extern d’Amèrica Llatina, que és legalíssim segons les lleis dels nostres països i del neoliberalis76 me imperant, però que és injustíssim ( a part d’impagable). Per què hauríem de tenir l’obligació de pagar (obligació moral, és clar) el que és evidentment injust, per molt legal que sigui? Hi ha també el problema de les reformes agràries necessàries al llarg del nostre atribolat continent. La possessió actual dels terratinents – que per ser-ho tot fins són els autors de les lleis – és una possessió legal, però evidentment injusta; possessió tal que ha conduït que el dret de la propietat privada de les terres estigui per sobre del dret fonamental a la vida humana, i a convertir el dret d’alguns a la propietat privada de les terres en el dret a privar de la propietat a la immensa majoria. La legalíssima privatització dels béns i les empreses públiques o nacional en contradicció amb la justícia de tals mesures i els seus efectes secundaris, com en els pitjors remeis de la nostra farmacopea. Segurament el cas més feridor d’ofensa de la justícia per part de la legalitat és la indefenssió i despossessió a què estan sotmesos, des de fa cinc-cents anys, els indígenes d’Amèrica Llatina. Com ja diu la Sagrada Escriptura, la mera presència del just destorba, perquè assenyala i desestabilitza l’ordre establert, anomenat, segons les lleis, “ordre”. El just o el que és just és sempre una pedra a la sabata del que és legal. El jubileu, que tan alegrement estem preparant per celebrar al famós any 2000, va néixer a Israel, precisament per fer desaparèixer les desigualtats extremes que hauria fet néixer, en els cinquanta anys anteriors, la diferencia entre el que és just i el que és legal. La meva consciència em diu – per acabar per on he començat- que tinc l’obligació de respectar les disposicions estatals que siguin legals, però solament aquelles que siguin justes, al mateix temps. La meva consciència em diu que no tinc per què respectar lleis injustes, per exemple lleis racistes, per molt legals que siguin. Les lleis racistes, a més, són contràries a la mateixa constitució dels EUA, tan sobirà per fer les seves lleis. El fons d’ajuda al desenvolupament, ajut o comerç? Salvador Maneu Marcos Membre de Franciscans Internacional Catalunya –FICAT La instauració d’un sistema democràtic a l’Estat Espanyol a partir de 1976 suposa un canvi substan- Recull d’articles 1992-2013 cial en les condicions socials polítiques i econòmiques d’Espanya. Respecte el que ens interessa en aquest article cal destacar la progressiva liberalització de l’economia i de les relacions comercials a nivell intern i internacional. En aquest sentit, el 1976 Espanya s’adhereix a l’Acord sobre Directrius en matèria de Crèdits a l’Exportació, i crea posteriorment el Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD) dins un paquet de mesures de política econòmica d’incentivació de la inversió privada i de promoció del comerç exterior. El FAD neix, doncs, amb la missió de concedir crèdits tous de caràcter finalista a països en vies de desenvolupament per a l’adquisició de béns i serveis a empreses espanyoles. La descripció tècnica del FAD és prou complexa per expendre-m’hi detalladament, però si cal ressaltar el fet paradoxal que computa anualment com una part importantíssima de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). És a dir, que un sistema d’internacionalització de l’economia espanyola que permet a les grans empreses de l’Estat accedir a nous mercats, col·locant-les en una posició privilegiada respecte d’altres competidors, resulta ser alhora el principal mecanisme de cooperació al desenvolupament emprat per Espanya. Tot i els avenços que suposa en aquest terreny el projecte de Llei de Cooperació al Desenvolupament, aprovat pel Congrés dels Diputats el 23 d’abril de 1998 i pendent de ratificació pel Senat, encara existeixen importants escletxes de foscor en la gestació d’aquest fons, fins i tot amb el text del projecte d’aquesta llei a la mà: 1. El govern espanyol no té en compte l’Informe del Congrés dels Diputats de 1992 ni la normativa de l’OCDE sobre el que ha de ser l’AOD. El FAD, entès com una part de la política espanyola pel desenvolupament, és en realitat una eina al servei dels empresaris i dels bancs privats, i afavoreix la creació d’oligopolis: SIRECOX, SAINCO, ELECNOR, DYCSA, ISOLUX, ALCATEL, EMEX, S.A., FOCOEX, CUBIERTAS y Mzov. Són algunes de les empreses adjudicatàries de bona part de crèdits (El 1993, 27 mil milions en concepte de crèdits FAC van ser adjudicats per 5 d’aquestes empreses; el 1994, 26 mil milions, i el 1995 16 mil milions de pessetes. Sempre sobre un total de 80.000 mil milions de pessetes, aproximadament). Tot i que la Llei de Cooperació al Desenvolupament pot mitigar aquests efectes, el cert és que predominen criteris econòmics i comercials en la gestió d’aquest Fons i, per tant, cal una voluntat política i un desenvolupament normatiu posterior per invertir la tendència actual que obliga els països en vies de desenvolupament a confiar la defensa dels seus interessos a empreses de caràcter mercantil. 2. Ni els informes periòdics del Govern a les Corts Generals sobre l’estat del FAC ni els butlletins d’in- formació de l’Institut de Comerç Exterior on queda plasmada tota aquesta informació no satisfan en absolut el principi de publicitat material de la gestió d’aquest Fons. En realitat és un pur formalisme on els parlamentaris i, per extensió, els ciutadans no podem exercir un control exhaustiu, on no és possible calibrar amb exactitud les seves repercussions ni efectuar-ne una anàlisi qualitativa. Una interpretació restrictiva de la Llei 30/1992 per part dels responsables governamentals impedeix l’accés real als ciutadans als expedients d’operacions amb caràcter al FAD. 3. Predomina un ambient de caos institucional, competencial i administratiu en la gestió de l’AOD i del FAD. No hi ha una entesa massa clara entre diversos ministeris amb competències sobre l’AOD ni entre les dues comissions encarregades de la coordinació en la gestió de l’AOD i el FAD, la Comissió Internacional i la Comissió Interministerial de l’Ajut al Desenvolupament, respectivament. I a més. A la pràctica és la Direcció General de Política Comercial qui ostenta el poder decisori sobre la gestió del Fons. 4. La distribució territorial del FAD revela l’existència d’una zones prioritàries en base a raons geogràfiques, històriques ( Amèrica Llatina i Nord d’Àfrica) i econòmico-comercials (continent asiàtic). Entre 1987 i 1992, només 5 països ( Xina, Marroc, Mèxic, Algèria i argentina) van acumular 430 milions de pessetes en concepte de crèdits FAD. És una pràctica contrària a les pautes marcades per la Comissió Interministerial d’Ajut al Desenvolupament el 1984, denunciada pel Tribunal de comptes i per l’OCDE en els seus respectius informes de fiscalització sobre el FAD (1991) i de l’AOD espanyol (1993). 5. Es detecta una insuficient protecció i promoció dels drets humans en els països receptors de crèdits FAC i/o AOD espanyols. Tot i la intensa activitat legisladora de la UE en favor de la protecció dels drets humans per part de tercers països que realitzen operacions contractuals amb països membres de la UE, Espanya ha incomplet sovint clàusules democràtiques, especialment en aquells països amb interès comercial: (i) les violacions de drets humans comeses per la Xina a Tiananmen (1989) no van ser obstacles perquè Espanya continués concedint crèdits FAD (entre 1989 i 1993 va concedir 80 mil milions de pessetes; el 1995 12 mil milions més i 24 mil milions en condicions de mercat normalitzades; cal afegir que la majoria d’aquests diners no s’han vinculat a un projecte en concret i, per tant, no és possible saber on han anat destinats); (ii) les pràctiques més que dubtoses del Marroc en el seu contenciós amb el Sàhara Occidental tampoc han estat un fre per a Espanya a l’hora de concedir crèdits o ajudes directes a aquest país. Només en aquells casos amb una alta 77 Agenda Llatinoamericana Mundial rendibilitat política, com per exemple Cuba o Perú, s’ha actuat d’acord amb els postulats de la UE. 6. El govern espanyol concedeix la destinació final dels béns exportats amb càrrec al FAD, els quals suposen 80.000 milions de pessetes anuals. Únicament es disposa del resultat d’unes enquestes omplertes per empreses adjudicatàries, que mai s’ha publicat i que mai ha estat contrastat amb la realitat. Mai hi ha hagut cap tipus de comprovació física de la correcció dels béns entregats, ni es coneix l’impacte real del FAD des d’una òptica d’ajuda al desenvolupament. Arribats en aquest punt cal que ens plantegem quines mesures podrien endegar-se per capgirar aquesta pràctica perversa i hipòcrita que anomena ajut al desenvolupament allò que no és més que una roda de molí lligada al coll dels desheretats d’aquest món i que només serveix per engreixar el deute extern dels països receptors. En la línia del projecte de Llei de Cooperació al Desenvolupament, en proposem les següents: I. Les sol·licituds de concessió d’un crèdit FAD haurien de realitzar-se davant les autoritats competents en matèria de desenvolupament (no davant les autoritats comercials) a instàncies de l’estat sol·licitant ( no per l’empresa interessada en l’exportació), per així, tenir en compte els plans de desenvolupament elaborats pels països sol·licitants. II. Cal una reorganització administrativa i competencial en la gestió de l’AOD i FAD espanyols entorn la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional i per Iberoamèrica (SECIPI), que preservi una unitat en els principis, objectius, mètodes i òrgans de tota l’AOD espanyola. Alhora cal afrontar una simplificació dels tràmits de concessió. III. És necessari aprofundir en la reforma del marc legal mitjançant la reforma del FAD que complementi la Llei de Cooperació al Desenvolupament, la qual hauria de contemplar la creació d’un fons de promoció per a les empreses espanyoles que no computi com l’AOD, la vertebració d’un sistema de crèdit concessional que respecti les necessitats socials, i, si cal, la modificació dels sistema d’ajut concessional en el si de l’OCDE i, finalment, la creació d’un òrgan que verifiqui l’estat final de les operacions finançades amb caràcter al FAD, de tal manera que permeti conèixer el grau de desenvolupament obtingut i els efectes en la qualitat de vida de la població destinatària. IV. Cal enfortir les mesures per evitar el finançament de béns o serveis que suposin guanys comercials per mitjà de l’AOD i, per eradicar el finançament de tecnologia dual, és a dir, que permeti un ús civil i/o militar. V. Cal posar l’accent en la protecció i promoció dels drets humans, mitjançant una aplicació equànime 78 dels postulats de la UE, i evitant perjudicar les poblacions per conductes dels seus governs. La noció del desenvolupament personal i comunitari ha de ser fruit de l’assumpció del concepte de dignitat humana, entès com a principi universal. Si no és així, tot es torna una entelèquia fins al punt d’oblidar que la cooperació en el desenvolupament és dels i per als pobles. Cal que exercitem el dret i el deure a la denúncia, crítica, serena i democràtica contra qualsevol forma de mercadeig de la solidaritat i fraternitat humanes. Girona, 13 de juliol de 1998 Capital oreneta Capital “en èxode” Noam Chomsky, Massachussetts, EUA En acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats Units estaven en una posició d’enorme poder. No fou cap sorpresa que organitzadors de la seva política internacional tractessin d’imposar la seva pròpia visió de l’ordre mundial. Aquest tenia molts components. Un era l’ordre econòmic internacional ( el sistema de Bretton Woods) ideat pels Estats Units i la Gran Bretanya. El seu objectiu era el de liberalitzar el comerç, però no el flux de capital, perquè aquest necessitava ser regulat. Va haver-hi bàsicament dues raons que els portaren a prendre aquesta decisió. La primera fou el reconeixement que el lliure moviment de capital acabaria per enderrocar l’estat del benestar, que tenia un immens suport popular. Sense controls davant del capital, els governs serien incapaços d’organitzar els seus sistemes fiscals i les seves polítiques socials per por que el capital fugís per evitar els excessius costos que aquestes polítiques li imposarien. No solament els avenços socials que van ser guanyats gràcies a difícils lluites, sinó també una real democràcia requereix controlar els moviments de capital. El sistema de Bretton Woods va estar en funcionament fins que fou desmantellat per l’administració Clinton. Aquesta fou la causa principal de l’enorme creixement del moviment de capitals en els anys següents. Durant els anys 90 s’arribà a la xifra d’un trilló de dòlars d’Estats Units actualitzats, o el que és el mateix 40 vegades el valor del comerç internacional. Si l’any 1970 el 90% de la transaccions internacionals tenien relació amb l’economia real (comerç o inversions a llarg termini), al 1995 el 95% eren especulatives, la major part a molt curt termini. Al mateix temps, els països rics (OCDE) eliminaren els controls de capital encara existents. Recull d’articles 1992-2013 Els resultats confirmaren en línies generals les expectatives creades per Bretton Woods. S’ha produït un seriós atac a les institucions nascudes de les polítiques socials al mateix temps que ha crescut l’intervencionisme i altres tipus d’interferència en el mercat. Tot això liderat per l’administració Reagan. Els mercats s’han fet molt més volàtils, agreujant els problemes en temps de crisi, S’havia predit que la liberalització del món financer perjudicaria tant el creixement com els ingressos de les economies dels països de l’OCDE. Així succeí. Els índexs de creixement caigueren ràpidament. Als Estats Units, sous i beneficis s’han estabilitzat o han baixat per a la majoria de la població. Mentre, el 5% més ric de l’escala social ha acumulat enormes beneficis. La desigualtat ha tornat als nivells de fa 70 anys, juntament amb un creixement de la fam, una persistent pobresa i altres malalties. Anglaterra ha seguit el mateix camí. Similars conseqüències, encara que menys extremes, s’han produït en la resta dels països de l’OCDE. Els efectes s’han fet notar més en el Sud. La comparació entre l’Esta asiàtic i Llatinoamèrica és il·lustrativa. Llatinoamèrica posseeix el rècord mundial de desigualtat social. L’Est asiàtic es situa en l’extrem oposat. El mateix es pot dir respecte de l’educació, salut i benestar social. L’economia llatinoamericana ha estat fortament dirigida cap al consum pels més rics. A l’Esta asiàtic cap a inversions productives. La suma del capital que ha fugit de Llatinoamèrica s’apropa al total de l’ofegant deute extern. En els països de l’Est asiàtic aquest moviment s’ha controlat. A Llatinoamèrica la riquesa ha estat generalment exempta d’obligacions socials. L’economista brasiler Bresser Pereira assenyala que el problema d’allà és de “subjecció de l’estat als rics”. L’Est asiàtic difereix clarament. L’únic país de Llatinoamèrica considerat com un possible candidat a unir-se amb els “Tigres d’Àsia” és Xile. L’experiment del mercat lliure que es portà a terme durant la dictadura de Pinochet provocà el desastre a començaments dels 80. L’economia es recuperà amb una mescla d’intervenció estatal (incloent les nacionalitzades empreses de coure) i controls sobre els moviments de capital a curt termini. Més recentment, la liberalització en el camp de les finances ha arribat a Àsia. El més important del “Tigres”, Corea del Sud, ha eliminat els controls sobre el capital amb la finalitat d’acomplir els requisits per al seu ingrés en l’OCDE. Això s’ha considerat com un significatiu factor en la recent crisi de Corea del Sud així com en la regió juntament amb una sèrie de problemes en els mercats, corrupció i problemes estructurals. La fugida de capitals no ha estat un problema exclusiu del Tercer Món. Després de la Segona guerra Mundial, es produí un massiu moviment de capital d’Europa cap als Estats Units. Adequats controls haurien pogut contribuir a mantenir aquests fons a la regió per a ser utilitzats en la reconstrucció d’Europa, però la política estadounidenca preferí que els rics europeus dipositessin el seus diners en els bancs de Nova York i que els costos de la reconstrucció fossin pagats pels ciutadans americans a través del pagament dels seus impostos. El Pla Marshall cobrí aproximadament els “moviments d’aquest capital nerviós” que els més importants economistes havien certament previst. Per als països del Tercer Món que no tenen cap tipus de control sobre les seves classes més poderoses, el deute, creixent ràpidament malgrat el pagament d’enormes interessos, produí l’estrangulació del seu desenvolupament i de les seves polítiques socials. La cancel·lació del deute ha estat considerada. Això no estaria mancat de precedents. Quan, fa 100 anys, Estat Units es va apoderar de Cuba, va cancel·lar el deute d’aquest país amb Espanya en considerar que era un “deute odiós”, que no devia ser mantingut perquè s’havia imposat per la força sobre el poble cubà. El mateix tipus d’argument es pot aplicar a l’actual deute del Tercer Món. Una altra opció és la d’aplicar el principi capitalista que la responsabilitat ha de recaure sobre els que presten i els que reben els diners. El diner no va ser demanat pels camperols, els treballadors o els que viuen en condicions de misèria. Ells se’n beneficiaren molt poc. A més a més, sovint han sofert penosament les seves conseqüències. A més a més, a ells se’ls ha fet responsables del seu pagament, juntament amb els ciutadans occidentals a través del pagament dels seus impostos. Però ni als bancs que prestaren els diners arriscant més del que fora raonable ni a les elits econòmiques o militars que s’han enriquit mentre que transferien la seva riquesa a Nova York i Londres se’ls ha fet responsables. El deute és una construcció ideològica, no un simple fet econòmic. I, com ja fa molt que es sap, la llibertat en els moviments de capital és una poderosa arma contra la justícia social i la democràcia. No hi ha res que no sigui evitable quant a les seves conseqüències. Sistemes tècnics per a evitar-les foren proposades ja fa anys, però han estat eliminats pels poderosos interessos dels que buscaven el seu benefici. Dit d’una manera més general, aquests efectes negatius són els resultat de decisions fetes en el si d’institucions humanes, subjectes per la mateixa raó a la voluntat humana. Aquestes decisions poden ser perfectament canviades per d’altres més d’acord amb la llibertat i la justícia, com sovint ha succeït en el passat. 79 Agenda Llatinoamericana Mundial El darrer discurs desapareixeran, els dictadors cauran i el poder (de “El Gran Dictador”) mentre morin persones, mai no s’acabarà la lluita Charles Chaplin Soldats! No us lliureu a aquestes brutalitats... que que arravataren al poble hi retornarà. I així, per la llibertat. us menyspreen... que us esclavitzen... que reglamente les vostres vides... que dicten els vostres actes, les vostres idees i els vostres Em sap greu, però no vull ser emperador. No és sentiments! Que us fan marcar el mateix pas, us el meu ofici. No pretenc governar ni conquerir sotmeten, us tracten com si fóssiu bestiar i us ningú. M’agradaria ajudar –si fos possible– jueus i utilitzen com a carn de canó! No sou màquines! gentils, negres i blancs. Sou homes! I porteu l’amor de la humanitat dins Tots desitgem ajudar-nos. Els humans som així. vostre! No odieu! Només odien els que no es fan Volem viure per a la felicitat dels altres i no pas estimar... aquells que no es fan estimar i els per a fer-los desgraciats. Per què ens hauríem inhumans! d’odiar i de menysprear? En aquest món hi ha Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la lloc per a tots. La terra, que és generosa i rica, llibertat! En el capítol 17 de Sant Lluc hi diu que pot subvenir totes les nostres necessitats. el Regne de Déu és a dins de l’home, no d’un sol El camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de home o d’un grup d’homes, sinó de tots els la bellesa però, malgrat això, ens hi hem ben homes. És a dins vostre! Vosaltres, el poble, teniu perdut. La cobdícia enverinà l’ànima dels el poder de prendre aquesta vida lliure i bella i de homes... aixecà muralles d’odi en el món... ens fer-ne una aventura meravellosa! Per tant –en està fent avançar al pas de l’oca cap a la misèria i nom de la democràcia– utilitzem aquest poder! la mort. Hem creat l’època de la velocitat, però Ajuntem-nos! Lluitem per un món nou... un món ens hi sentim enclaustrats. La màquina, que just que ens asseguri el treball i doni futur als produeix abundor, ens ha deixat en la penúria. Els joves i protecció als vells. coneixements ens han fet escèptics; la nostra Prometent aquestes coses els malvats pujaren al intel·ligència ens ha fet mesells i cruels. Pensem poder. Però ens han enganyat! No compleixen massa i sentim ben poc. No ens calen màquines, allò que prometeren! Mai no ho compliran! Els ens cal humanitat. No ens cal intel·ligència, ens dictadors s’alliberen esclavitzant el poble! Lluitem cal amor i tendresa. Sense aquestes virtuts la ara per alliberar el món, per abatre les fronteres vida és violència i tot es va perdent. nacionals, per acabar amb el luxe, l’odi i la L’aviació i la ràdio ens acostaren més. La prepotència! Lluitem per un món raonable, un naturalesa d’aquests ginys és una crida ben clara món en què la ciència i el progrés ens portin a la a la bondat de l’home... una crida a la fraternitat felicitat! Soldats, en nom de la democràcia, unim- universal... a la unió de tots nosaltres. En aquests nos! moments la meva veu arriba a milions de Hannah, m’estàs escoltant? Onsevulla que siguis, persones d’arreu del món... milions de aixeca els ulls! Ho veus, Hanah? El sol esquinça desesperats, homes, dones, nens..., víctimes els núvols que s’escampen! Sortim de la foscor i d’un sistema que tortura éssers humans i que anem cap a la llum! Entrem en un món nou, en empresona innocents. A tots aquells que em un món millor en què els homes estaran per puguin escoltar els dic: “No desespereu!”. La damunt de la cobdícia de l’odi i de la brutalitat. desgràcia que ha caigut damunt nostre no és Mira amunt, Hannah! L’ànima dels homes ha més que el producte de la cobdícia agonitzant... guanyat ales i ja comença a volar. Vola cap a l’arc de l’amargor d’homes que temem l’avenç del de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança. Mira progrés humà. Els homes que odien amunt, Hannah! Mira amunt! 80 Recull d’articles 1992-2013 81 Agenda Llatinoamericana Mundial L’èxode de les subjectivitats Carlos Castillo M., Lima Perú L’èxode subjectiu de persones i pobles Ha succeït quelcom molt comú i patent per a tothom. Avui, la gent tendeix a estar en crisi psíquica i social. És el que s’anomena crisi de la subjectivitat personal i social. És un èxode que hem de viure, una migració, un camí llarg i dur. Els éssers humans amb els que va comptar l’església per obrir-se a les tasques de compromís social dels anys 70 eren més sans psíquicament que en l’actualitat. Potser d’aquí el poc interès actual per les qüestions socials, i l’enorme interès per la salvació individual. Si avui es propiciés el canvi social – i cal promoure’l amb tanta pobresa!- o tindria pocs seguidors o hauríem de preguntar-nos per llurs motivacions, donat que resultaria un fet molt estrany en aquests temps de tant poca gent preocupada pels temes socials. Avui és comú que estiguem més tocats de la ment. Aquest és el nostre èxode: hem de caminar cap a la terra promesa de la salut psíquica i social, de la curació del subjecte individual i col·lectiu. La subjectivitat personal es troba tancada en l’extrem del narcisisme sense horitzons, fragmentada totalment, sense referents clars. Per això s’ha anomenat a aquests temps “temps de subjectivitat”: les persones cultiven el propi jardí desmesuradament i recorren cada vegada més a mitjans inadequats per sortir de si mateixos. Els factors de l’èxode subjectiu I és que sembla que hi hagi una sèrie de factors fonamentals de canvi: – Primer, és que mentre la generació dels 70 va lluitar contra referents rígids establerts, avui les noves generacions lluiten contra la carència de referents: busquen un ordre, un pare i una llei que mai va tenir. Efectivament, mentre les generacions de fa trenta anys buscaven el compromís social, ara les noves busquen l’afirmació personal, condició imprescindible després passar a l’àmbit social i polític. – Segon, la recomposició del subjecte humà disgregat i desintegrat; és a dir, la regeneració personal del subjecte individual mitjançant una personalitat sòlida i creativa sembla la principal urgència d’aquesta època, que demanarà de tot un canvi cultural que comenci per instaurar referents sòlids. I aquesta solidesa no s’obté per mitjà de la pràctica sacrificada i espartana del servei als altres sense haver tingut la formació humana prèvia que s’ha de tenir en els primers anys de vida, tan descuidats per l’actual dissolució de la família – cosa que van tenir bàsicament els 82 subjectes dels 70-. Si no es va aconseguir en els primers anys, la reconstrucció del subjecte exigirà un procés especial dedicat i específic, encara que sigui fora de l’edat adequada, i no per mitjà d’una substitució que més aviat trasllada el problema per més tard. El normal serà dotar adequadament a cada generació de la formació humana bàsica que requereix. El que urgeix és crear bases de normalitat. – Tercer, la dissolució de les formes de subjectivitat social que asseguraven al subjecte individual referents, estils de vida, relacions i identitat. El desarrelament actual és conseqüència de la inexistència d’institucions i formes de relació sòlides, o, com ara es diu, és conseqüència de l’existència d’organitzacions en dissolució o extremadament flexibles, on tot pot succeir. Sobretot la descomposició de la política com a mitjà d’organització de la societat per a situar-se a l’abast de tots per participar i orientar els destins de les nacions i el destí mundial ha derivar en la ineficàcia per respondre a les demandes dels ciutadans del món. Com més complexa és la societat, la política es va fent més retòrica. Es reclama una política més propera, a l’abast del ciutadà mig. Però aquest reclam pressuposa la desnaturalització de la política: els subjectes individuals dispersos no reclamen un polític sinó un pare. I és aquest drama de la política: que és cada vegada més una funció social on s’esborren les diferències específiques i els ciutadans deixen de ser lliures per fer-se ciutadans serfs, massivament relacionats pels mitjans de la tecnopolítica, però mancats de qualsevol poder. Una política més propera i a la vegada més llunyana, menys participativa, més indirecta, més teledirigida. – Quart, la reconstrucció del subjecte social i polític per això és una tasca pendent en el món d’avui. Hi podran haver moviments polítics sorgits de la necessitat immediata o del cabdill emergent enmig del buit i orfandat política; però això no és política, això són moviments socials. Aquesta reconstrucció de la política és més llarga del que sembla i passa definitivament per la reconstrucció de subjectes sans capaços de decisions ètiques i sacrificades en bé del conjunt de la societat. Això tardarà tot el temps que demori tenir una mitja social de persones sanes. El problema clau és cada vegada més clarament cultural. La gran tasca de la fi del mil·lenni: estroncar ferides D’aquí que la gran tasca de la fi de mil·lenni sigui estroncar ferides i eixugar llàgrimes per reconstruir persones i pobles. Només després d’un llarg període en què aquestes intentin sortir al servei social i generar una nova cultura de vida es podrà forjar les bases d’una nova forma de fer política. El rebuig de la política avui s’explica així. I més val acceptar primer el repte de la subjectivitat personal, encara que la psique de cada persona es presenti com “un barril sense fons” i el repte de la subjectivitat social tardi en reconstruir-se. Recull d’articles 1992-2013 Respecte a aquestes dues crisis s’obren enormes desafiaments pel militant, creient o no. D’una banda organitzar-se per curar ferides. Ja ho estan fent grups, organitzacions, ONG: organitzacions habitades pel consol, la companyia infatigable del sofriment humà, ressuscitadores de l’esperança. Això pressuposa també en el terreny social l’organització d’institucions capaces de convocar, perquè la gent no vagi perduda i errant. Davant el signe anònim i angèlic de les torres postmodernes de vidre intercomunicades per un espai de fluxes sense història, sorgeix el signe incommovible de l’hospitalitat, de la convocatòria a compartir, de la història que guanya les ments i els cors per a la solidaritat. Això que és un simple si es porta de manera generalitzada i comprometent a vast sectors de la societat, especialment els joves, tindrà una enorme repercussió cultural i política, pel tipus de valors que sedimenta. Cultivar els nous valors culturals des de diverses instàncies – grups, organitzacions socials esglésiessuposa crear espais per una mística suscitadora de creativitat per un compromís que regeneri el subjecte i el món. Especialment les esglésies han mostrat la seva enorme capacitat per regenerar els subjectes. En aquest moment en què és més a llarg termini el canvi necessari – i urgent- de les estructures injustes de l’exclusió, aquests canvis no es podran donar sense subjectes responsables i madurs que els condueixin. I la humanitat planyívola dels nostres dies no està en condicions d’assumir aquesta càrrega si no és que desenvolupi una capacitat de suport, creativitat i vitalitat sobrehumanes. La tasca de formació personal sobretot en les esglésies, és la que mai ha faltat, perquè les esglésies van cuidar més i la que avui es troba a faltar per la magnitud dels desafiaments. Però aquesta tasca és del tot militant, creient o no. El món que tenim no només produeix crisi de sentit de la vida en els subjectes. (Això seria el vell problema de l’existencialisme de principis de segle). Avui el problema és la real i definitiva aniquilació del subjecte, no només per falta de sentit sinó per la desaparició real del subjecte humà i de la naturalesa, i la possibilitat de desaparició del gènere humà és la qüestió central. No la falta del sentit de la vida sinó la falta de vida o més ben dit, la destrucció progressiva de la vida. Tot militant, creient, o no, està cridat a assumir la perspectiva regeneradora de la vida dels subjectes. Si no hi ha subjecte cal regenerar-lo. Només amb un subjecte regenerat poden emprendre lluites, denúncies i propostes. Curar el subjecte personal i social és una gran tasca de creativitat regeneradora, similar a la que els primers cristians emprengueren davant la ruptura del món romà. Una tasca “resurreccional”, guiada per la capacitat de creure en què una força així desferma unes forces creadores contingudes tals que el món pot canviar substancialment o ser substituït pel nou que hem anat creant. Un crit des del cor del món Els U’wa Jorge Eduardo Barajas, “Zairayu” del “grupo ecológico hijos de la tierra” El divendres 12 d’octubre de 1492, a les dues de la matinada, el navegant Juan Rodríguez Bermejo, més conegut com Rodrigo de Triana, des del pal de la Pinta profana el paradís amb un fatídic crit de “terra...!” Cinc-cents anys després (1992), l’estat colombià, per mitjà de l’empresa colombiana de petrolis ECOPETROL, signa un contracte d’associació amb la multinacional nord-americana “Occidental Petroleum Corporation OXY”, amb vista a explorar i a explotar el petroli de l’anomenat “Bloque sísmico Samore”. Aquest “bloc” compren una extensió de 208.934 ha, el 25% del qual és territori indígena de l’ètnia U’WA i el 29% parcs nacionals naturals (boscos humits i selva tropical). Els U’WA han cridat l’atenció internacional diverses vegades els darrers anys en la seva lluita contra l’empresa OXY, amb amenaces de recórrer el suïcidi col·lectiu si no aconsegueixen sortir (èxode) d’aquest perill d’invasió i de destrucció del seu territori ancestral per part de les companyies petrolíferes. Els U’WA, nom que en la seva llengua significa “gent intel·ligent que sap parlar”, són una ètnia de les més tradicionals de Colòmbia. Des de fa mil·lennis han habitat la regió de Sarare, als contraforts de la serralada oriental. El seu territori d’influència comprèn regions frontereres en els departaments de Santanderes, Casanare i Arauca, però el 80% de la població viu a l’extrem oriental del departament de boyacá, que fa frontera amb la república germana de Veneçuela. La seva població es compon d’uns 5000 aborígens dividits en 36 comunitats (algunes de les quals tenen dialecte propi). La vida religiosa dels U’WA conté una gran varietat de ritus, tradicions i creences mil·lenaris, que ratllen la màgia i la incomprensió pel al subjectivisme occidental. En general, el comportament dels U’WA és de caràcter religiós, i s’expressa a través d’un pacte sagrat de l’home amb la mare terra. Totes les seves activitats es realitzen després de consultar la lluna, la deessa Sira i les altres divinitats i forces de la naturalesa. Entre la riquesa cultural d’aquest poble val la pena remarcar els seus mites, comparables als poemes èpics del vell món, la Ilíada, l’Odissea, tradicions orals que són recitades en forma de càntics pels WERJAYAS, màximes autoritats i pilars de la seva cultura. 83 Agenda Llatinoamericana Mundial En síntesi els U’WA donen vida a un model de societat auster però autosuficient. Cap d’ells és prou “ric” per comprar-ne un altre, ni prou pobre per veure’s obligat a vendre’s. Tots són igualment rics, o el que és el mateix “igualment pobres”. És a dir, entre ells no hi ha rics ni pobres, fet que ha estat decisiu en la cohesió social i en la conservació de la seva cultura. Per a ells, els valors ètics i ecològics predominen sobre els mercantils. En la seva forma de vida, la terra és el fonament de la seva existència; d’ella brolla la religió, l’estructura social, política, econòmica i fins la pròpia llengua; la terra satisfà totes les necessitats del cos i de l’esperit, és la garantia de la seva subsistència, és la mare que permet la independència de l’home blanc i la seva decadència. Per això, quan l’indi perd la seva terra ho perd tot, fins i el seu mateix desig de viure. Des d’aquesta perspectiva es comprèn la decisió dels U’WA d’optar pel SUÏCIDI COL.LECTIU de totes les seves comunitats com a últim recurs per frenar les arbitràries i il·legals accions petrolíferes de l’OXY i de la SHELL, i de l’estat colombià en el seu territori. Els U’WA foren testimonis de com els seus veïns, els Salivas, varen patir en el projecte Cañolomón-Coveñas de la mateixa companyia OXY, algunes de les pertorbacions socials i ambientals pròpies d’un projecte d’aquesta envergadura: migració, prostitució, violència, aculturació, epidèmies, desnutrició infantil causada per la inflació i pel desplaçament de les activitats tradicionals, discriminació racial, contaminació hídrica, edàfica, atmosfèrica, acústica, erosió ocasionada per la tala i per les detonacions dels sondatges sísmics (per al projecte Samore la companyia té previst de realitzar més de 7000 detonacions de fins a 6 quilos de dinamita del tipus Sismigel per a cadascuna, i a una profunditat que pot no ser superior als 3 metres), etc. La vulnerabilitat d’aquesta ètnia, s’ha evidenciat en la recent extinció de tres dels seus clans i en la mort del 25% de la població infantil de menys de 15 anys per malalties exògenes quan es va construir una carretera, fa 20 anys. Els U’WA, davant de la mort segura que comportaria per al seu poble el projecte SAMORE, ha decidit que si han de morir, ho faran amb dignitat i amb honor, abans de veure sotmesa la seva terra i la seva cultura a les mans de l’home blanc, tal com ho va fer el seu avantpassat el cacic Güicanero en el s. XVI, que va optar pel suïcidi col·lectiu junt amb els seus guerrers i tota la seva tribu, en no poder frenar per més temps l’avançada dels espanyols i dels missioners. Actualment el poble de Güican honora amb el seu nom la memòria del cacic, i les penyes des d’on varen saltar tot buscant la dignitat humana són des de llavors llocs sagrats. En aquests moments, l’OXY ja ha dut a terme exploracions en el territori U’WA, és a dir, en el territori ancestral que ells han recuperat, però que encara no 84 els ha estat legalitzat, contigu a les seves reserves. La intenció de la companyia és de penetrar en les reserves indígenes. Per la seva part, la posició dels indígenes també és clara: si la companyia travessa la línia de la reserva, hi haurà suïcidi. ”Preferim una mort digna, pròpia de l’orgull dels nostres avantpassats que varen reptar el domini dels conquistadors i dels missioners”. L’OXY té llum verda des del punt de vista jurídic per entrar en la reserva quan vulgui (d’acord amb la decisió dels tribunals, però no segons els més de 10 articles de la Constitució, més de 3 lleis i tractats nacionals, com el documento CONPES, i internacionals com el conveni 169 de l’OIT, que serien violats pel projecte SAMORE). Fins a aquest moment s’ha aconseguit contenir-lo, amb la que potser és la lluita més forta d’un poble nadiu enfront de la prepotència “occidental”, amb l’ajut de la mobilització nacional a través del “Comité Colombia es U’WA” (unes 30 ONG ecologistes i de drets humans). Gràcies a la resistència del poble U’WA, a cert suport internacional i al del “Comité Colombia es U’WA”, s’ha aconseguit parar les companyies en la seva avançada cap a les àrees protegides (reserves, reserves indígenes i parcs naturals). El conflicte encara no està resolt. Frenar les companyies era sols una de les primeres etapes en el procés. La nova estratègia de les companyies sembla que és “esperar”, per portar els U’WA i el comitè a l’esgotament (les petrolieres tenen 17 o 30 anys per executar el contracte). No importa quan de temps hàgim d’esperar ni com decideixin de portar a terme els seus plans, ens trobaran allà, ja que estem disposats a guanyar aquesta lluita, no solament perquè si no ho féssim comportaria greus perjudicis per a la integritat física i cultural dels U’WA, sinó perquè si cauen els U’WA es posarien en risc directe d’extinció totes i cada una de les altres 85 ètnies del país, així com els dos parcs naturals afectats pel bloc Samore, i la seva explotació comportaria un greu perjudici a les altres 46 àrees naturals protegides de Colòmbia. En altres paraules: estem disposats a anar fins al final perquè, més enllà de la legislació ètnica i ambiental colombiana, estan en joc vides humanes i les espècies que en depenen. Exhortem la comunitat internacional a boicotejar l’OXY i la SHELL, i a fer pressió a favor de la vida i de la justícia al govern d’un país que no vol més massacres. Convidem el món sencer a tancar files per evitar a la humanitat una altra vergonya... EL SUÏCIDI COL.LECTIU de 5000 indis. És possible que una vegada més ens robin els nostres drets (si no aconseguim un efectiu suport internacional)... Ens ho podran prendre tot, fins la vida, però mai la dignitat... Veniu, germans, les llavors ja estan sembrades i el terreny sense voler-ho, va ser adobat amb la mateixa injustícia. Recull d’articles 1992-2013 L’estat de la salut en el món Fidel Castro, A l’OMS Honor a l’Organització Mundial de la Salut, que juntament amb la UNICEF va ajudar a salvar la vida de centenars de milions de mares; que va alleugerir els sofriments de molts milions d’éssers humans i va salvar-ne de la mort també molts altres milions! Aquestes dues institucions, juntament amb la FAO, el PNUD, la UNCTAD, el PMA, el FMP, la UNESCO i d’altres, tan combatudes per aquells que voldrien esborrar de la Terra les idees nobles que inspiraren la creació de les Nacions Unides, han contribuït decisivament a forjar una consciència universal que tenim per endavant. Si l’economia mundial, segons càlculs de prestigiosos analistes, va créixer sis vegades i la producció de béns i serveis va passar de menys de cinc bilions a més de 29 bilions de dòlars entre 1950 i 1997, per què moren encara cada any 12 milions de nens menors de cinc anys, és a dir, 33 mil per dia, que podrien salvar-se en la immensa majoria? En cap lloc del món, en cap genocidi, en cap guerra es maten tantes persones per minut, per hora i per dia com les que maten la fam i la pobresa en el nostre planeta, 53 anys després de la creació de l’Organització de les Nacions Unides. Els nens que moren i que podrien salvar-se són quasi en un cent per cent pobres; i dels que sobreviuen, per què cada any 500 mil queden cecs per falta d’una simple vitamina que costa a l’any menys que un paquet de cigarretes? Per què 200 milions de menors de cinc anys estan desnodrits? Per què 250 milions de nens i adolescents treballen ? Per què 110 milions no assisteixen a l’escola primària i 275 milions estan fora de l’escola secundària? Per què dos milions de nenes són prostituïdes cada any? Per què en aquest món que produeix ja quasi 30 bilions de dòlars en béns i serveis per any, 1300 milions d’éssers humans viuen en la pobresa absoluta? Per què reben menys d’un dòlar diari per càpita, quan hi ha qui en rep més d’un milió cada dia? Per què 800 milions tenen manca dels més elementals serveis de salut? Per què dels 50 milions de persones que en total moren cada any al món, adults o nens, 17 milions, és a dir, 50 mil cada dia aproximadament, moren per malalties infeccioses que gairebé es podrien curar totes, amb un cost que a voltes no depassa un dòlar per càpita? Quin és el preu d’un vida humana? Quan li costa a la humanitat l’injust i insuportable ordre econòmic establert en el món? 585 mil dones moriren el 1996 durant l’embaràs o en el moment del part, el 99 per cent en el Tercer Món: 70 mil per avortaments en males condicions, 69 mil d’elles a Amèrica Llatina, l’Àfrica i Àsia. Deixant a part la diferència abismal en la qualitat de vida, en els països rics les persones viuen, com a mitjana, 12 anys més que en els països pobres; en determinades nacions, la diferència entre els més rics i els més pobres és de 20 a 35 anys. És molt trist pensar que només en l’esfera maternoinfantil, tot i els esforços de l’OMS i de la UNICEF, en els últims 50 anys moriren per falta de serveis mèdics més de 600 milions de nens i només 25 milions de mares pogueren sobreviure. Durant aquest mateix període de postguerra, en l’esfera de les despeses militars s’invertiren més de 30 milions de milions de dòlars. Segons estimacions de les Nacions Unides, el cost d’aconseguir l’accés universal a serveis bàsics de salut equivaldria a 25 milions de dòlars anuals, un 3% dels 800 mil milions de dòlars que actualment s’inverteixen en despeses militars. I ja no hi ha guerra freda. El comerç d’armes, que són per matar, no es deté, i els medicaments , que haurien de ser per salvar vides, es venen cada cop més cars. El mercat de medicaments el 1995 va pujar a 280 mil milions de dòlars. Els països desenvolupats, amb el 14,6% de la població mundial, 824 milions d’habitants, consumeixen el 82% dels medicaments, la resta del món, 4.815 milions, en consumeix només el 18%. Els preus dels medicaments són realment inaccessibles per al Tercer Món, on només els sectors privilegiats poden consumir-ne. El control de patents i dels mercats per les grans transnacionals, els permet d’elevar aquests preus fins a deu vegades els seus costos de producció. Alguns antibiòtics de l’última generació tenen en el mercat un preu 50 vegades més gran que el seu cost. Però la humanitat continua creixent. Som ja gairebé sis mil milions. Creixem a un ritme de 80 milions per any. Els primers mil milions trigaren dos milions d’anys a aconseguir-se; els segons mil milions, 100 anys, els últims mil milions, 11 anys. En 50 anys més, hi haurà 4.000 milions de nous habitants en el planeta. Velles malalties han tornat a emergir. En surten de noves: sida, èbola, hantavirus, encefalopatia espongiforme bovina. Més de trenta, segons els especialistes. O vencem la sida, o la sida acabarà amb molts països del Tercer Món. Cap malalt pobre no pot pagar els 10 mil dòlars per persona a l’any que costen els actuals tractaments, que encara que allarguen la vida, no curen la malaltia. Canvia el clima, s’escalfen els mars i l’atmosfera, es contaminen l’aire i l’aigua, s’erosionen els sòls, creixen els deserts, desapareixen els boscos, escasseja l’aigua. Qui salvarà la nostra espècie? Les lleis cegues i incontrolables del mercat? La globalització 85 Agenda Llatinoamericana Mundial neoliberal? Una economia que creix per ella mateixa i per a ella mateixa com un càncer que devora l’ésser humà i destrueix la natura? Aquest no pot ser el camí, o ho serà per un període molt curt de la història. Contra aquestes realitats lluita heroicament l’Organització Mundial de la Salut i té, a més, el deure de ser optimista. Com a cubà i com a revolucionari, comparteixo el vostre optimisme. Cuba, amb una mortalitat infantil de 7,2 per mil nascuts vius en el primer any de vida; un metge cada 176 habitants, que és la mitjana més elevada del món, i una perspectiva de vida que depassa els 75 anys, ha complert ja des del 1983 el Programa de salut per a tots en l’any 2000. tot i el cruel bloqueig que sofreix des de quasi 40 anys, tot i ser un país pobre del Tercer Món. L’intent de practicar el genocidi contra el nostre poble ens ha fet multiplicar les nostres forces i la nostra voluntat de sobreviure. El món també pot lluitar i vèncer! L’èxode cap a l’estat mundial Sergio Ferrari, Argentina-Suïssa Insatisfetes amb una mundialització que, malgrat que sembli no tenir límits encara troben minsa, les grans empreses transnacionals ja dissenyen de cara el nou segle un proper assalt, aquesta vegada planetari. Emmascarades rera l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE), que reuneix a les 29 nacions més riques del planeta, i diluint-se rera d’aquestes, han estat preparant en silenci el nou Acord Mundial d’Inversions (AMI) com a instrument d’imposició total, a través del qual perfilen un èxode cap al nou mil·lenni marcat per una concentració absoluta, malgrat el cost d’una polarització social planetària irreversible. El procés sembla inaturable. Les 200 empreses transnacionals més grans del món – el 95% de les quals tenen les seves seus en els països de la OCDE-, controlen els grans ressorts de l’economia i el 70% de les inversions i el comerç, al mateix temps que acaparen un terç de les riqueses planetàries. Els seus beneficis són quasi el doble dels sectors més pobres de l’univers. Als grans pols privats del poder econòmic, als quals l’AMI tindrà la funció de representar, no els queda cap dubte: les transnacionals, el “lliure” comerç i l’irrestrictiu flux dels capitals, han d’estar definitivament per sobre dels estats nació. Tot allò que pugui travar el benefici sense barreres del gran mercat ha 86 de ser abolit. Els límits nacionals al benefici transnacional quedaran a la prehistòria de la mundialització que, encara que no ho diguin, tan sols llavors començarà a perfilar-se veritablement i en tota la seva dimensió estratègica: l’Estat mundial, construït per i per al capital mundial. Acord clandestí sota sospita L’AMI s’havia estat discutint sota total secret a nivell de l’OCDE des de mitjans 1995. En el segon semestre del 97 se’n va filtrar el contingut. Des de llavors les reaccions han anat en espiral des dels més diversos sectors contestataris de la societat civil del Nord. 1998 ha estat el moment del veritable “descobriment”, de la denúncia pública organitzada i d’una accelerada informació per als moviments populars del Sud. La Conferència d’Acció Mundial dels Pobles de febrer de 1998 a Ginebra i les activitats mundials per a contrafestejar el 50è aniversari del GATT-OMC (Acord d’Aranzels i l’Organització Mundial del Comerç) va accelerar la protesta. La decisió dels representants de l’OCDE l’abril de 1998 de suspendre durant mig any les discussions de l’AMI – ajornant una possible ratificació per a no abans de 1999-, ha estat el reconeixement més contundent a la crítica contra el Tractat. Va mancar absolutament transparència i democràcia en el procés d’elaboració de l’AMI. Una trentena de representants i tecnòcrates dels països més poderosos del planeta, autoconvocats, sota la pressió de l’únic capitoli permès (el de les transnacionals), elaboren durant 2 anys i mig una proposta que convertida en Tractat tindria un impacte universal, menyspreant les més de 120 nacions restants, i els pobles del Nord i del Sud, espectadors de pedra en aquest procés. L’AMI agredeix obertament un dels principis consensuats per la comunitat internacional plasmats a la Carta de l’ONU: el que reconeix a cada nació “ el dret inalienable de reglamentar les inversions estrangeres i d’exercir-ne el control”. El regne de les transnacionals L’objectiu central de l’AMI és la subjecció total dels Estats, de les lleis internacionals, els acords planetaris consensuals (com la Carta de l’ONU) o tractats reguladors (com el que va donar origen a l’OMC) als criteris de benefici i rendibilitat de les transnacionals. D’aquesta manera, es consagraria la llibertat il·limitada de les multinacionals d’implantar-se i invertir on solguessin; pel temps que desitgessin; i la possibilitat de repartir els seus guanys, sense cap restricció. Per altra banda, la naturalesa de les seves activitats productives estarien exemptes de qualsevol trava vinculada als drets dels treballadors, proteccions socials o criteris ecològics. Tot estaria sotmès a les lleis de la competència. Recull d’articles 1992-2013 La proposta de l’AMI especifica certes clàusules aplicables tant a recursos naturals com a totes les activitats humanes, incloent-hi les culturals i artístiques entre les quals: – Tractament nacional, que estableix que els inversors estrangers es beneficiaran d’idèntics avantatges que els nacionals, la qual cosa implica ignorar els drets d’un país i els dels seus habitants davant la inversió externa. – Nació afavorida, que elimina acords particulars existents entre països, entre els quals aquells que a vegades tendeixen, com a mínim sobre el paper, a ajudar els menys desenvolupats. (Una forta corrent d’ONG del Nord lluiten des de fa temps, per exemple, per tal que els governs dels seus països augmentin els avantatges a les importacions dels països més empobrits del planeta; la iniciativa moriria si s’aprova l’AMI). – Obligació de resultat, que impedeix a qualsevol Estat imposar cap limitació a un inversor; per altra banda li seria denegat a l’Estat prendre mesures apropiades per a exigir-ne resultats; i amb el temps s’haurien d’anar eliminant les limitacions que actualment existeixen. – Protecció a la inversió, per la qual un inversor podria enjudiciar un Estat i exigir-li compensacions si estimés que les decisions d’aquest limiten els seus beneficis, o si vagues, problemes d’ordre públic, situacions d’urgència, insurrecció, guerra o revolucions, compliquen les seves activitats o limiten, en conseqüència, els seus guanys. Si durant la dècada dels setanta la doctrina de seguretat nacional va justificar a Amèrica Llatina els cops d’Estat, o si en els lustres següents les instàncies internacionals com L’ONU, l’OEA, l’OUA (Organització de la Unitat Africana) etc. ..., van convalidar la universalització de les intervencions militars com a mètode d’hegemonia, l’AMI significarà un salt qualitatiu en l’èxode al tercer mil·lenni, dins del procés mil·lenari d’imposició econòmica dels poderosos contra els pobres. Risc o proposta que ha motivat que cada vegada més intel·lectuals i especialistes en la matèria parlessin de “cop d’Estats” – en plural -, ja que s’intenta prendre el poder simultàniament en tots els països, anul·lant el concepte de sobirania real i subordinant els Estats a un rol secundari administratiu de polítiques imposades. Si bé molts dels aspectes proposats en l’AMI ja estan inclosos en tractats existents, el que crida l’atenció és l’arquitectura globalitzant del text, el caràcter quasi irreversible dels compromisos assumits; l’absència de tota clàusula de protecció, el rol atorgat a una jurisdicció que escapa de tot control, la dignitat conferida a les empreses, que es converteixen en contraparts dels Estats... Una nova Constitució planetària Darrera la proposta de l’AMI, s’oculta l’intent de crear, de fet, una nova Constitució planetària en la qual tot, absolutament tot, des de les legislacions socials i laborals, fins a la lògica migratòria com a mecanisme d’equilibri de la mà d’obra, passant per la fisonomia/rol dels Estats i el mateix sistema de l’ONU, sense oblidar l’ecosistema i la supervivència, seria redefinit des d’una nova lògica. Els valors essencials al ser contemporani, com el de la nacionalitat, la “ciutadania”, la sobirania i la sobirania, s’anirien reformulant acceleradament, de dalt cap a baix, sense cap consulta ni participació popular. I aquest és l’únic factor no contemplat en aquesta nova estratègia: els pobles, la seva creativitat i capacitat/fantasia de resistència... Infants a Llatinoamèrica 250 milions d’infants treballen per viure Més de 7 milions d’infants llatinoamericans entre els deu i els catorze anys són explotats en fàbriques o en feines agrícoles, segons dades del Programa Internacional per a l’Eradicació del Treball Infantil (IPCE), de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Prop de 250 milions d’infants entre 5 i 14 anys treballen al món, 120 milions dels quals ho fan a temps complet i un terç en ocupacions perilloses, segons dades lliurades per l’Organització Internacional del Treball. En l’informe elaborat amb motiu de la Conferència d’Amsterdam sobre el Treball Infantil, l’OIT sosté que la majoria d’aquests infants formen part de la població activa de les zones rurals i treballen en petites empreses, sovint familiars. Aquesta circumstància provoca que molts infants només rebin com a retribució el menjar i el llit o sous que a penes arriben al 75% dels mínims legals, com han revelat estudis de l’OIT a Indonèsia, Colòmbia i Ghana. En els països en desenvolupament el 90% dels infants treballadors de les zones rurals es dedica a l’agricultura, sector en el qual habitualment s’utilitzen fertilitzants i pesticides, cosa que comporta riscos greus per a la salut. Segons l’OIT, en els sectors manufacturers, tals com la fabricació de vidre o de totxos, la mineria i el teixit d’estores, milions d’infants treballen igualment en condicions de risc, amb llargs horaris, manipulant substàncies químiques perilloses, aixecant càrregues pesades i manipulant maquinària. 87 Agenda Llatinoamericana Mundial Encara que no tant perillós per la salut i el desenvolupament del menor, el problema es detecta també en el sector dels serveis, on desenes de milions d’infants, sobretot nenes, compleixen llargues jornades com a servidors domèstics no remunerats o com a empleats en el comerç de carrer. L’OIT afegeix aquestes xifres els milions d’infants també que han caigut en les urpes de la delinqüència, la prostitució, la pornografia, el tràfic de drogues i altres activitats il·lícites. Segons dades de l’OIT, el 61% dels infants que treballen actualment al món es troben a l’Àsia, el 32% a l’Àfrica i el 7% a l’Amèrica Llatina. Encara que es desconeix en quina proporció, l’OIT afirma que el treball infantil també es dóna en els països industrialitzats, en els quals poden formar part de la mà d’obra temporera i migratòria de les grans explotacions agrícoles o en tallers de confecció. Segons l’OIT, molts dels infants que treballen al món ho fan en règim d’esclavitud i servitud per reemborsar préstec o lliurar els seus familiars d’altres obligacions. Però el tipus d’explotació infantil que preocupa més l’OIT és la sexual, crim que s’agreuja i s’extén cada dia en el món, i molt especialment a l’Àsia, on es calcula que ja hi ha més d’un milió d’infants involucrats en aquest mercat. Europa Oriental – segons dades sempre de l’OITs’ha convertit igualment en un “mercat en expansió per a l’explotació dels infants” fins al punt que l’explotació infantil “s’està entenent de manera sostenible als països industrialitzats”. També augmenta la utilització dels infants en altres activitats il·legals en les ciutats d’Àsia i Amèrica Llatina, sobretot en el tràfic de drogues i el robatori organitzat de cotxes. Segons diu el director general de l’OIT, Michel Hansenne, l’explotació d’infants incloent-hi la feina abusiva en activitats legals, constitueixen en si mateixes “greus violacions del dret internacional i de les lleis nacionals que cap situació econòmica no pot justificar”. El procés de producció mundialitzat a Haití L’esplendent companyia Walt Disney paga dos dòlars al dia a les seves treballadores a Haití per cosir roba que en el mercat es ven per 584. Un pijama de Pocahontas té un preu final de venda al públic de 19,95 dòlar nord-americans: la retribució que correspon a l’obrera que el fa és de 0,07 dòlar. Així funciona la multinacional Walt Disney en les seves fàbriques instal·lades al Tercer Món. 88 A Haití, l’escenari de les indústries Walt Disney, format per autèntiques barraques amb només dos banys per a les seves obreres, contrasta amb la vivor de les malles de Pocahontas, l’últim reclam de la factoria Disney i nova font d’ingressos multimilionaris per a aquesta multinacional. A l’interior d’aquesta industrial el treball es desenvolupa amb un soroll ensordidor durant 8 o 10 hores diàries. Es treballa dret, sense gairebé ni recolzar-se en alguns bancs que hi ha. Si ho volen, les obreres poden portar-se un cisí de casa seva: és massa despesa per a les finances Disney assumir el cost d’un cisí. Els està prohibit parlar, i també anar al lavabo més de dues vegades al dia. El ritme del treball és tan frenètic que amb prou feines els permeten 10 minuts de descans per dinar. Entre les files d’obreres, els capatassos, mitjançant crits constants i cops, procuren que la producció no pari. “Ens tracten com a animals”, és la protesta de les treballadores. Qualsevol persona que intenti organitzar una mínima forma de protesta és immediatament acomiadada. No hi ha cap control ni assistència sanitària. En cas que una obrera caigui malalta, no té dret a una retribució ni a cap indemnització. Però això no és tot. A Haití no és legal acomiadar les dones embarassades, però els empresaris han trobat la manera d’evitar la despesa de la maternitat: traslladen a les dones embarassades a les feines més dures i malsanes fins que, poc temps després, és la treballadora mateix que es veu obligada a abandonar el seu lloc de treball. Tot aquest sacrifici, amb cops i violència, a canvi de dos dòlars al dia. A les indústries tèxtils d’Haití, una disfressa de Pocahontas arriba en 11 peces que, mitjançant tres operacions manuals de cosir els punys, etiquetes, vores, etc., esdevindran un producte acabat. En 8 hores una obrera confecciona 50 malles. Una producció amb un valor al mercat de 584,5 dòlars, però que serà retribuïda en dos dòlars i 22 centaus. Una d’aquestes obreres, desprès d’una setmana i mitja de treball, podrà comprar-se la mateixa malla que ella mateixa va fer en 10 minuts. La diferència entre el valor de mercat dels objectes produïts i les ridícules retribucions no seria tan escandalosa si les obreres guanyessin almenys prou per poder dur una vida digna. Però a Haití els sous són de Tercer Món i el preu de la vida, de Primer Món. El sou d’un dia d’aquestes treballadores els dóna amb prou feines, per a la seva alimentació i per agafar l’autobús per poder anar a la feina. Per poder mantenir la resta de la família s’han d’endeutar la qual cosa els acaba empobrint encara més, a causa de les mesquines condicions bancàries. Durant el govern d’Aristides, escollit per la població haitiana després dels anys de dictadura, el sou mínim augmentà, encara que no fou excessivament per tal Recull d’articles 1992-2013 de no desanimar les inversions estrangeres. Com a resposta a aquest augment, les empreses que mouen els subcontractes de la producció Walt Disney augmentaren la quota de la producció diària de les obreres. Durant aquest temps, la inflació ha fet la resta, i ha reduït posteriorment el poder adquisitiu del salaris. A la fi del procés de producció, la Walt Disney pot vendre els seus productes en el mercat a preus del segle XXI pagant a una treballadora haitiana el que guanyava una obrera nord-americana a principis d’aquest segle. Una altra dada, simplement curiosa: per guanyar la mateixa suma que l’administrador delegat de la Disney guanya en una hora, l’obrera haitiana hauria de treballar 101 anys durant 10 hores diàries. L’organització sense ànim de lucre NATIONAL LABOR COMITEE (15 Union Square New York NY / 10003, fax 0012122423821) ha iniciat una campanya contra la mateixa Walt Disney perquè siguin possibles inspeccions conduïdes per organismes independents que puguin entrevistar lliurament les obreres i verifiquin les condicions reals en les quals treballen. Invitació a l’èxode L’èxode indígena Paulo Suess, Sao Paulo Parlar d’èxode significa parlar de sortida, resistència i utopia. L’èxode, que és l’intent de construir un món alternatiu, és a vegades l’única “sortida” d’un grup social per mantenir o reconstruir la seva identitat i per transformar el món des de la seva pròpia integritat. Al costat del “món alternatiu extern”, construït en l’èxode, es podria pensar també en un “món alternatiu intern” de grups revolucionaris que pretenen donar un impuls des de dins de la respectiva societat en qüestió. Sortir o quedar-se? Aquesta és la qüestió, que només pot ser decidida en el context històric concret i d’acord amb la consciència del respectiu grup social. Avui sembla difícil sortir de la boirina generalitzada que envolta la vida de cadascú i l’horitzó de tots. Vivim en un món globalitzat amb mercats comuns, partrons universals de relació i comunicació, com en una única civilització. Avui dia, qui s’atreveix a pertànyer al món no civilitzat o no globalitzat? En la lògica del món globalitzat no existeix un èxode, si no és per la NASA o per l’imaginari ufològic o escatològic. El món globalitzat no admet “èxodes interns”, la qual cosa significa el reconeixement d’espais no globalitzats per experiències alternatives. L’èxode, la sortida cap al món globalitzat, és l’èxit (en el doble sentit del llatí exitus), que significa èxit per a alguns i mort per a la resta. Si el món globalitzat no deixa espais no globalitzats, on anirà el poble de l’èxode? Existeixen sortides cap enfora del món globalitzat? El poble de l’èxode contesta la lògica del món de l’èxit? Èxode significa sortida de l’opressió per iniciativa pròpia, resistència en contra de projectes estandarditzats d vida en blanc i negre, ruptura amb la dictadura dels mercats i qüestionament de l’hegemonia política de l’estat. L’opressió dels pobles indígenes es dóna a l’interior dels estats nacionals que s’han convertit en capatassos del projecte neoliberal globalitzat. La qüestió estatal s’interessa pels pobles indígenes en la mesura que aquests es transformen en obstacles per a la implantació d’aquest projecte. La seva opressió gestora en contra dels pobles indígenes es configura pels intents d’enquadrament tutelar en conceptes i sistemes, en reduccions ideològiques i territorials i per ensinistrament pel mercat a través de l’escola i dels mitjans de comunicació. És fàcil veure com els pobles indígenes van ser i continuen sent víctimes d’aquest enquadrament. En la història oficial, per exemple, els pobles indígenes són considerats com “pobles sense història”. Per què? Perquè en les universitats s’aprenia que “pobles sense escriptura són pobles sense història”. Però al Brasil viuen 22,8 milions d’analfabets (cf. El text base de la Campanya de la Fraternitat 98). Encara en aquest segle, en la història de l’evolució, els pobles indígenes van ser classificats com “bàrbars”, “salvatges” o “naturals” en camí de civilització. Encara avui en els estats nacionals tracten els antics amos dels seus respectius territoris com a “minories ètniques”, colons forasters tolerats en la seva pròpia terra. En les democràcies que són anomenades “democràcies representatives”, els pobles indígenes pràcticament no estan representats en els diferents espais legislatius. Des dels pobles indígenes, som obligats a redefinit molts conceptes que aprenem en els llibres escolars sobre nosaltres mateixos. Desconstruir conceptes pot significar re-conèixer-nos millor. Com relacionarnos amb els conceptes natura i cultura? Quan els pobles indígenes se’ls anomenava “naturals”, quedava sobreentès que es faltava cultura i civilització. Avui no ens falta sobretot “naturalitat”? En el tracte amb la natura, no ens hem convertit en bàrbars? El projecte indígena ens ensenya que tots els éssers culturals formen part de la natura. La natura està dintre i entorn nostre. La causa indígena ens fa qüestionar objectius i prioritats de la ciència, de la política, de l’economia, de la nostra mateixa visió del món. En rigor, tot el que configura l’èxode indígena de les nostres respectives societats, configura també l’èxode de les dones, dels nens, dels pobres i dels afroamericans. Si en una societat que va inscriure en la seva band3ra valors com la llibertat, la tolerància i la igualtat, el projecte de vida d’un grup social, sigui minori89 Agenda Llatinoamericana Mundial tari o no, només obté resultat mitjançant el seu èxode, aleshores aquest èxode apunta a un projecte fal·laç i incoherent. L’èxode indígena significa resistència en contra del projecte d’una humanitat en profunda crisi amb si mateixa i amb la natura, una humanitat que, en lluita en contra de la seva mateixa essència, va sortir coixejant com Jacob i Edip. La qüestió indígena és com un sismògraf que enregistra els tremolors globals del projecte de la humanitat. El poble de l’èxode posseeix una dignitat pròpia que està en el seu protagonisme. Lluita en l’èxode en contra del projecte dominant de l’opressió, però resisteix al mateix temps en contra de la pèrdua de la seva identitat i en contra del perill que el seu èxode es converteixi en exili, deportació i desarrelament. La diferència entre èxode i exili és tan gran com entre algú que es comporta com a agent de la seva salut i un altre que es considera pacient de la seva malaltia. La diferència està en la iniciativa, en el protagonisme. L’agent és responsable. El pacient terceritza. L’alliberament no pot ser terceritzat. L’èxode és una experiència d’alliberament i resistència. Èxode, anadures i migració – les grans marxes cap a Quito i la Paz, per exemple- són experiències de llibertat, solidaritat i transformació. Ni a Egipte, ni a Canaa, Israel no va ser tan lliure com en la llarga marxa pel desert. Quan van ser realment lliures els pobles indígenes? Quan eren els migrants i van entrar a Amèrica per l’estrat de Bering? Es van fer més lliures en convertir-se en agricultors sedentaris? Abans de tenir veïns que no eren parents? Entre els mateixos pobles indígenes existeix el que podem anomenar èxode intern, causat pel creixement de la població d’un grup, per l’escassetat del medi ambient o per les divergències entre líders. Un dia, els líders inicien un èxode, porten els seus grups i construeixen un altre poblat que promet més abundància i més llibertat. Existeixen dues tragèdies a la vida d’un grup social o d’un individu. La primera és l’absència d’un horitzó; la segona és haver arribat a l’horitzó. En ambdós casos aquest poble no té camí, ni alternativa, ni èxode. És un poble sense sortida. L’èxode indígena, que apunta cap a sortides, cap a camins i horitzons, ens fa entendre que el món no està tan globalitzat com els agents del neoliberalisme ens volen fer creure. L’èxode, a més de ser històric, és també un estat de l’esperit. Aquest èxode es dóna cada dia, perquè cada dia, cada relació i cada acció política ofereixen els seus enquadraments, les seves esclavituds, les seves olles de carn i les seves compensacions. Cada dia les seves ruptures: ruptures amb el bressol esplèndid o miserable, ruptures amb pràctiques acomodades i amb metes caducades. Tot pot convertirse en una gàbia daurada. Per tant, èxode com a estat d’esperit significa partir sempre de nou, re-partir el camí, el pa i l’horitzó. 90 L’èxode de la dona, encara pendent Les dones treballen fins a deu hores més a la setmana que els homes, però els sous són entre un 50 i un 80% més baixos, segons l’informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT) : « Més i millor treballs per a les dones”. Aquesta discriminació salarial és del 25% en els països industrialitzats, on comptabilitzen les víctimes d’aquesta desigualtat per milions, ja que actualment en el món el 45% de totes les dones amb edats compreses entre 14 i 64 anys són econòmicament actives. Aquest fenomen augmenta a mesura que la dona s’incorpora al mercat laboral, cosa que ha succeït de forma significativa en les darreres dècades. Així, més del 50% de la població femenina dels països industrialitzats té un treball assalariat, proporció que fa vint anys era del 37% a Europa Occidental i del 30% als EUA. A més a més, es calcula que 7 dels 8 milions de persones que es varen incorporar al món del treball a Europa Occidental en el període 1980-1990 eren dones. Les dones són també les més afectades per l’atur, que en alguns països industrialitzats és un 50% superior al dels homes. “Malgrat els avenços que s’han experimentat de tots els discursos polítics, la realitat és que les activitats econòmiques de les dones continuen concentrades en modalitats d’ocupació poc remunerades, de baixa productivitat i de gran precarietat”, afirma l’autora de l’informe, Lin Lim. Un dels sectors econòmics amb diferències més grans entre temps treballat, sou i sexe, és l’agrícola, en el que la major part de les treballadores obtenen una mitjana de remuneracions que corresponen a les tres quartes parts dels sous pagat als homes per la mateixa feina. Segons Lim, “no hi ha res que indiqui per ara que aquesta diferència s’estigui reduint”, realitat que es fa extensiva a altres sectors econòmics independentment del nivell de desenvolupament del país en qüestió. Segons la seva opinió, aquestes diferències salarials es nodreixen de la discriminació que pateix la dona des de la infància i a partir de la pròpia escola, on mai varen trepitjar més del 90% de les nenes de moltes nacions africanes i asiàtiques. El resultat és que les dones representen el 65% de la població mundial analfabeta i el 70% de la que viu en el llindar de la pobresa. “Discriminació a l’escola i conseqüentment també en la vida laboral”, subratlla Lim. L’autora cita, entre altres formes de discriminació evidents en el mercat de treball, la desigualtat en la contractació i en la promoció, i també en l’accés a la formació i a la readaptació professional. Recull d’articles 1992-2013 Complementen aquesta relació: la discriminació de les dones a l’hora d’accedir a crèdits i a altres recursos productius, la desigualtat en la remuneració per igual treball i l’exclusió en el procés de la presa de decisions. El 80% de la força de treball en les zones franques d’exportació a Àsia està constituïda per dones i el 71% de les treballadores d’Amèrica Llatina i Carib es concentra en el sector dels serveis. Fins i tot en els sectors millor remunerats, les dones ocupen els nivells inferiors de l’escala de salaris. Així, prop de dos terços de les dones ocupades en la manufactura estan llogades com a obreres i operadores, mentre que només el 5% ocupa llocs professionals i tècnics, i un 2% càrrecs administratius i de direcció. A tot el món es calcula que les dones, que representen el 40% de la força laboral mundial, només ocupen el 16% dels llocs de gestió i menys del 6% de la cúpula de direcció. La igualtat d’oportunitats i de tracte per a les dones pel que fa a l’ocupació segueix essent una fita que cal assolir a tot el món i hem d’esmerçar-hi esforços. La força laboral femenina, relativament barata, ha servit de pedra angular per a la industrialització i la competitivitat internacional en molts països en vies de desenvolupament. Les dones i el treball Les dones reben sous que són un 25% inferiors als dels homes (comptabilitzant una mitjana mundial). El 70% de les persones que viuen en situació d’extrema pobresa són dones. El 65% dels 1.000 milions d’analfabets que hi ha en el món són dones. Més del 45% de les dones de 15 a 64 anys desenvolupen una activitat laboral. Les dones representen del 65 al 90% de les feines a temps parcial dels 28 països de la OCDE. Les dones treballen un mínim de 2 hores més per setmana que els homes, i, amb freqüència, de 5 a 10 hores de més. L’índex d’atur de les dones en 2/3 dels països industrialitzats és d’un 50 a un 100% superior a la dels homes. Esclavitud feudal i esclavitud neoliberal José Ignacio González Faus En teoria l’esclavitud ja ha estat abolida i la nostra declaració dels drets humans diu que “tots els humans neixen lliures”. Però vivim en un món “nominalista”: de paraules més que de realitats. I en situacions així potser n’hi ha prou a abolir els noms, sense haver de canviar els fets. Que quelcom com això pot haver passat amb l’esclavitud ho suggereixen els fets següents: 1. Propietat de l’amor i propietat del capital.- antigament l’esclau era propietat del seu amo. Com que aquest solia ser un gran terratinent no canviava de residència i l’esclau tampoc. Avui dia l’esclau és propietat del Capital que, com tothom sap, és el més mòbil que hi ha i per això l’esclau es mou molt més. És el que anomenem flexibilitat laboral: t’envien a la desocupació en el sud i t’ofereixen treball al nord. L’única diferència és que abans, si el senyor canviava de lloc o es venia l’esclau, aquest solia anar amb tota la família ( devia ser una resta de misericòrdia que es va infiltrar per descuit). Ara va sol. La dona pot quedar esperant-lo, teixint i desteixint, com feia Penèlope a l’Odissea d’Homer. 2. Alimentat i assalariat.- Abans l’esclau era alimentat per l’amo i, com que a aquest li interessava mantenirlo, solia donar-li almenys el mínim per viure. Avui a l’esclau el Capital, a qui no li interessa gens conservar-lo ja que el pot substituir fàcilment per un altre. D’aquí que el sou no li arriba ni per menjar ni per casa ni per vestit, ni menys per les tres coses juntes. Per exemple: segons la Carta Social europea el salari mínim legal ha de ser un 68% dels salari mitjà de cada país. 3. Dret de cuixa.- Ja se sap que els senyors feudals tenien, respecte de les seves serves un “ius primae noctis” (dret a passar amb elles la primera nit). Quines coses, oi? Avui les coses ja no són així. El Capital no té aquest tipus de passions, per això les delega en els seus gerents. I aquest, que són molt més democràtics, ja no s’obsessionen per la primera nit. Només cal que si a vostè li fan l’immens favor de donar-li feina, sigui una mica raonable i cotitzi el senyor pel dret que ell té de donar feina a qui li vingui de gust. Cotitzi, no amb diners naturalment, que això el senyor no ho necessita, sinó amb el que li agrada a ell. A la millor li diuen que la comparació no val, perquè avui vostè pot posar una demanada per assajament sexual i tot. Però tingui en compte que aquestes demandes exigeixen advocats, que vostè no se’ls pot pagar i el senyor, sí. I que si vostè posa una d’aques91 Agenda Llatinoamericana Mundial tes demandes pot veure’s inscrita en una d’aquelles llistes “negres” que els senyors es passen entre si, i ja no obtenir una mísera feina en la resta de la vida. 4. Els ditxosos infants.- En temps de l’esclavitud anaven a treballar amb els seus pares ja de ben petits. En el neoliberalisme no: s’ha aconseguit la llibertat perquè puguin anar ells sols i treballar sols. Així se’ls pot explotar molt millor, rendeixen molt més i permeten després vendre molt més barat a botigues de “tot a cent”. L’explotació infantil és solament un capítol, el més feridor, de tot aquest aiguafort de l’esclavitud neoliberal. I a més de cridar i anar contra d’ella, hem de comprendre que obeeix a una lògica que quasi constitueix la nostra atmosfera. 5. La cabana de l’oncle Tom.- Quasi tothom l’ha llegida quan érem infants. Ara resulta que a Madrid han aparegut altres cabanes infinitament més tristes i més infectes. Però l’alcalde ja s’ha afanyat a aclarir que:” ningú està obligat a viure en un indret així”. O sigui que viuen allí perquè en tenen ganes i perquè són bruts. Es percep que l’alcalde de Madrid potser va estudiar Dret però segur que no Filosofia. Perquè llavors li haurien ensenyat a argumentar, a no confondre una obligació moral amb una necessitat física. O a la millor deu ser que l’alcalde de Madrid és més liberal del que aparenta i està totalment d’acord amb l’argument que se sent a vegades davant d’altres perills públics “ningú està obligat a fer ús d’aquests”. Exactament. 6. I per concloure: en un temps de tanta modèstia intel·lectual com els nostres potser resulti massa soberbi allò de “tots els éssers humans neixen lliures”... Aquesta declaració és naturalista i essencialista. Pronuncia un judici universal que no és absolutament verificable. Per això seria millor modificar l’article; diguem, doncs, de forma més d’acord amb la nostra proverbial modèstia, que “tots els éssers humans lliures, neixen lliures”. Això ja resulta menys objectable. Una nació dintre una altra nació Els llatins en els Estats Units Ignacio Franco, Diòcesi de Wilmington (Delaware, EUA) Creixement impressionant Quan els Estats Units arrabassà a Mèxic la meitat del seu territori després de la guerra l’any 1848 ( els estats de Texas, Nou Mèxic, Colorado, Arizona, Nevada, 92 Utah i Califòrnia), ningú no hauria pogut imaginar que, 150 anys més tard, es produís el fenomen una “reconquesta pacífica” com està succeint actualment, almenys demogràficament parlant. La immigració llatinoamericana cap als Estats Units no només no s’atura, sinó que augmenta vertiginosament, sense que importi tot el que el gegant del Nord faci per controlar les seves fronteres. La raó d’aquest flux migratori és molt simple i té un nom ben capitalista: oferta i demanda de mà d’obra. L’economia dels Estats Units, la més poderosa del món, és cinc vegades més forta que la de tota Amèrica Llatina conjuntament i segueix una expansió constant, demanat dintre una gran gamma de possibilitats, treballs durs relativament mal remunerats que els nordamericans no desitgen fer: el camp, serveis de manteniment, processadores de carn i fuites, obrers no especialitzats... Els llatins entren allà ambiciosos, sense queixar-se gaire perquè els sous solen ser 8 vegades més grans que a Mèxic o 18 vegades més altes que a l’Amèrica Central. L’exili llatí cap els Estats Units està motivat per la misèria, i per això es rifa la policia fronterera, falsifica permisos de col·locació per poder treballar i accepta sense queixar-se les tasques més dures que li són imposades. Es diu que som uns 30 milions de llatins en aquest país, però no hi ha xifres fiables – existeixen entre 5 i 8 milions d’indocumentats i a ells ningú els comptabilitza- . Si continua la tendència actual d’immigració i reproducció, en menys de deu anys superarem els negres com a la “minoria” més gran, i d’aquí a cinquanta serem la quarta part de la població nord-americana. Ja som la cinquena “nació” de parla hispana en el món i l’any 2050 podríem arribar a ser la segona amb 80 milions, només superats per Mèxic. Los Angeles és la segona “ciutat mexicana més poblada”, a Nova York hi ha més porto-riquenys que a San Juan i a Miami es parla més espanyol que anglès, només per esmentar els exemples més coneguts. Els llatins, en poques paraules, estem formant una espècie de nació dintre d’Estats Units i fa estona que comencem a canviar el rostre d’aquest país. Però, qui som?, com vivim en una nació estrangera que és, certament, la més poderosa del món? Buscant la nostra identitat Els llatins sabem el nostre país d’origen i quan hem vingut de terra estrangera, sentim l’orgull de la nostra pàtria i mantenim llaços de comunicació amb ella. Vora d’un 70% som d’origen mexicà, més o menys el 12% han arribat de diverses nacions d’Amèrica Central, un altre 12% de països caribenys com per exemple Puerto Rico, Cuba i República Dominicana, i només tal vegada el 6% venen d’Amèrica del Sud. El problema ve amb la segona generació i més enllà. Els nostres fills pateixen una crisi d’identitat perquè Recull d’articles 1992-2013 no se senten ja llatinoamericans ( i no ho són), i alhora no sempre es consideren plenament nord-americans encara que siguin ciutadans d’aquest país; són los chicanos, neoyorricans, etc., que a vegades ja no volen o no poden parlar espanyol. Alguns sociòlegs diuen que som una espècie de poble “sandwich” atrapat entre Amèrica Llatina i els anglo parlants d’ Amèrica del –nord, però molts estem descobrint que podem ser una cultura “pont” entre aquests dos móns, un poble doblement mestís i per aquest motiu doblement ric: la nostra mescla de sang i de cultures. Podem parlar anglès i espanyol, ens sentim còmodes navegant entre els móns “anglo” i el món “hispà”, som un poble graó entre el nord i el sud de les Amèriques. Per altra banda, no ha estat ni és fàcil conquerir el nostre lloc aquí, als Estats Units, tenim una història de lluita que es remunta a la resistència del nostre poble a ser assimilat o simplement esborrat pels invasors anglosaxons. Durant els anys 60, quan els negres lluitaven pels seus drets civils encapçalats per Martin Luther King, nosaltres també sortíem al carrer per demanar justícia, guiats per líders com Reyes Tijerina, que va lluitar per recuperar la terra dels seus avantpassats hispans a Nou Mèxic; Corky González, organitzador incansable de les comunitats chicanes a Colorado; César Chávez, sindicalista de Califòrnia que lluità per la dignitat dels camperols. Avui dia encara patim el racisme en molts indrets, però lluitem com a poble per a tenir el lloc que mereixem en aquest país. Com cantar Déu en terra estranya? Som un poble de tradició profundament religiosa, com a bons llatinoamericans, i de majoria catòlica. Però en arribar a aquest país l’Església no sempre ens rep de bones maneres, ja que el catolicisme nord-americà ha oblidat les seves arrels en els immigrants miserables que vingueren d’Europa, s’ha tornat pròsper i li costa acceptar-nos perquè som pobres, de pell bruna i parlem espanyol. Això fa que molts busquin un lloc de pertinença en les esglésies evangèliques pentecostals, que sovint s’adapten millor a la nostra cultura i necessitats. Però seria injust dir que l’Església Catòlica no s’identifica amb nosaltres. En realitat fa molt, tenint en compte que per ella com a estructura no es fàcil adaptar-se a la nostra manera particular de practicar la fe, al nostre idioma; però pot fer molt més si vol ser fidel a l’Evangeli. Alan Figueroa Deck, un teòleg chicano, diu que la presència dels hispans és una oportunitat d’or perquè l’Església retorni a les seves arrels de solidaritat amb els pobres, i que li doni la benvinguda a Jesús amb rostre d’immigrants. Vet aquí un repte d’inculturació. I en el catolicisme nord-americà, sí que hi anem deixant una empremta. Ja som més del 40% en aques- ta església de 65 milions, la qual cada dia es torna més bruna, més pobre i de llengua espanyola. D’aquí a deu anys serem majoria en la feligresia catòlica d’aquest país, imprimint la nostra cultura i calidesa llatina a una església anglosaxona molt organitzada i eficient, però també molt freda. Darrerament hem començat a desenvolupar la nostra pròpia teologia, basada en la de l’alliberament llatinoamericana, però amb els nostres propis tocs i situacions particulars coma hispans. És una teologia que va emergint amb enorme vitalitat, amb menys èmfasis en els conflictes de classe com en el cas d’Amèrica Llatina, però incidint en un altre tipus de pobresa i de marginació: la inseguretat de la nostra cultura i religiositat popular, la dona com a companya, colze a colze amb l’home en l’alliberament. També hem de ser més ecumènics que els nostres cosins que viuen al sud de Río Grande, la qual cosa s’explica fàcilment perquè vivim en una societat molt més plural. Un futur de llum i ombres Les impressionants estadístiques del nostre creixement demogràfic entusiasmen uns però alarmen d’altres. En el Congrés nord-americà es pensa que som d’alguna manera com el poble d’Israel a Egipte: el poble pobre que es reprodueix molt de pressa i que pot ésser una amenaça per l’Imperi; arreu hi ha controls de frontera i restriccions immigratòries més estrictes per detenir-nos. En realitat no som una amenaça per ningú, sinó ajuda per a tots. Les nostres pàtries a Amèrica Llatina ens varen excloure i ens varen expulsar amb polítiques de misèria, però ara paradògicament les nostres trameses de diners són la primera o segona font d’ingressos pera les pàtries que ens varen donar l’esquena, i als Estats Units li proporcionem la mà d’obra barata que demana la seva potent supereconomia. No ens faran fora perquè no poden prescindir de nosaltres. Som un poble jove amb un potencial il·limitat, però també som un poble vulnerable en molts aspectes: no estem suficientment organitzats, quasi no tenim poder polític als Estats Units i la temptació del consumisme desfrenat també ens afecta. Per altra banda, estem aportant valors que la societat nordamericana ja ha perdut, com la sòlida vida de família, el sentit de la celebració i la festa, l’enteresa davant l’adversitat... El nostre desafiament consisteix en conservar el que és positiu de les arrels llatines i adaptar allò que també hi ha de nou en la cultura anglosaxona, tenint la sabiduria de rebutjar els aspectes negatius d’ambdues cultures. Si aconseguim fer aquesta síntesis podrem complir el que sembla ser el nostre destí històric: ser un poble-pont per mostrar solidaritat amb Amèrica Llatina traient-li la bena dels ulls a l’Amèrica del Nord. 93 Agenda Llatinoamericana Mundial Lectura del sant evangeli neoliberal José Ignacio González Faus El Codi de desastre canònic, en el seu article 1113, paràgraf 2, estableix que cada cop que tingui lloc una litúrgia concelebrada pels set grans, abans de passar a la consagració del caviar i el Chivas, es procedeixi a una proclamació de la Paraula Revelada, com és propi de tota litúrgia “eucarística” (o d’acció de gràcies). El passatge següent pertany a un d’aquests evangelis, que és citat amb la sigla Mc 8. Aquells dies, hi tornava a haver una gran gentada, i no tenien res per menjar. Jesús va cridar els deixebles i els digué: – Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa dies que no es mouen d’aquí amb mi, i no tenen res per menjar. Si els faig anar dejuns a casa seva defalliran pel camí; n’hi ha que han vingut de lluny. Els deixebles li preguntaren: – D’on es podria treure el pa per alimentar-los aquí, en un lloc despoblat? Jesús els preguntà: – Quants pans teniu? – Set. Jesús sabia que set és el nombre de la totalitat perquè suma el tres, símbol del Déu tri, amb el quatre, símbol dels punts cardinals que engloben la creació. Per això va manar que la gent s’assegués a terra, prengué els set pans, digué l’acció de gràcies, els partí i en donava als seus deixebles perquè en servissin a la gent. Tenien a més uns quants peixets, i Jesús, després de beneir-los, digué que també els servissin. Però els primers de rebre aliment al·legaren que no n’hi hauria per a tots, perquè és impossible repartir si primer no es produeix. Deien que seria millor que ells es quedessin amb tot el que hi havia, per poder sembrar de manera que els pans es multipliquessin i n’hi hagués per a tothom. Van pensar després que aquells pans multiplicats eren només d’ells, ja que els havien fet créixer. Per això se’ls quedaren i començaren a intercanviar-los entre ells mateixos. Com que la munió començava a desesperar-se i la fam els feia amenaçadors, decidiren convertir el que els sobrava en armes per a defensar-se. I van marxar corrents a transformar les sobralles dels pans en armes dissuasives i amenaçadores. Quan hagueren marxat, Jesús digué altre cop als seus deixebles: 94 – Recolliu els cadàvers que han quedat. Ells van fer-ho així. I resultaren mil milions d’homes, sense comptar les dones i els nens. NB segons l’esmentat Codi de desastre canònic, en acabar aquesta proclamació el lector ha de dir :”PARAULA DE DÔLAR”. I tots els assistents responen “US LLOEM MAMMON”. L’èxode cap a una nova presència política Pobles indígenes de Llatinoamèrica Paulino Montejo La invasió europea impugnada repetidament, amb raó de sobres, el 1992, i ara arran de les commemoracions del cinquè centenari de l’anomenat descobriment del Brasil, el 1500, instaurà Abya-Yala un interminable procés de dominació, que en els primers anys de la conquesta aniquilà més de 75 milions d’habitants i provoca fins als nostres dies un elevat nombre de víctimes, l’únic delicte de les quals és reivindicar l’exercici ple deus seus drets històricament negats. En ple final de segle, les relacions dels estats i de les elits nacionals amb els pobles indígenes estan marcades per pràctiques obertes de genocidi, ecocidi i etnocidi. O sigui, els pobles autòctons continuen essent víctimes de l’extermini físic (massacres i assassinats selectius), de la usurpació i depredació dels seus territoris i recursos naturals i de polítiques governamentals integracionistes i discriminatòries. Com a mostra, només cal recordar, entre altres fets, les matances d’indígenes practicades les últimes dècades pels militars guatemalencs, les mesures jurídiques que restringien – violant la constitució vigentel dret a la terra al Brasil, les constants concessions d’explotació mineral o fustera a territoris indígenes, negociades amb empreses transnacionals a Nicaragua i la Guyana i la desatenció governamental a les demandes específiques, com el dret a la lliure determinació (autonomia) a Mèxic i Colòmbia. Així, la guerra de conquesta, la colonització i el pillatge, traduïdes a pràctiques que van des de carnisseries humanes fins al més sofisticat tràfic de cèl·lules humanes, continuen avançant sobre els primers habitants del continent. Però els pobles indígenes persisteixen i donen proves que no estan, com molts pensen, condemnats a desaparèixer. Malgrat les guerres inventades i les Recull d’articles 1992-2013 més variades formes d’extermini, explotació i discriminació, els indígenes de les Amèriques són avui al voltant d’uns 43 milions d’habitants, més o menys el 7% del total de la població del continent (650 milions). Excepte a les illes del Carib, d’on van ser totalment extingits, els indígenes viuen pràcticament a tots el països del continent. A Guatemala, Bolívia, L’equador, el Perú i Mèxic es localitza el 90% de la població indígena. A Guatemala i Bolívia són majoria; en alguns països, com l’Equador, el Perú i Mèxic, són segments significatius, generalment classificats com a “camperols”. En altres països, com el Brasil, l’Argentina i El Salvador, els pobles indígenes foren reduïts a una condició minoritària. Al Brasil, per exemple, els indígenes, que foren reduïts a una població de 325 mil habitants, que pertanyien a més de 200 pobles diferents. En tots els casos, els pobles indígenes sempre han estat menyspreats pels governants i les elits nacionals que els consideren simples residus del passat, ciutadans de segona classe, obstacles al “progrés” o a la “modernitat” i, per tant, romanalles que han de ser, expressament o subtilment, aniquilades. No obstant això, els pobles indígenes, a més del creixement demogràfic, protagonitzen processos de reetnificació o reconstrucció ètnica i emergeixen amb molta força i poder (v. Chiapas, l’Equador, etc.) en la definició del seu destí. Aquest avanç etnopolític incomoda clarament les classes dominants i els seus governants, que temen la configuració dels pobles indígenes com a ens polítics i, per extensió, com a subjectes que amenacen l’status quo i les estructures d’un estat nacional suposadament consolidat. D’aquesta manera assistim a tot Abya-Yala a les més variades formes de lluita, que revelen el cúmul d’experiències, el seu grau d’indignació i conscienciació i la seva capacitat de fer valer els seus drets. seves normes i lleis no escrites però que regulen la seva vida social, conegut com a dret originari, indígena o consuetudinari; – la promoció dels seus drets lingüístics, educacionals i medicinals autòctons i el reconeixement de les seves institucions socials, polítiques i religioses tradicionals; – el dret de propietat intel·lectual sobre la seva cultura i saviesa mil·lenària; – la protecció del medi ambient i el respecte a la biodiversitat i els gens dels indígenes; – A la fi, el dret de ser protagonistes i gestors del seu propi destí, de ser reconeguts i admesos com a interlocutors legítims i responsables directes, en el debat nacional i internacional i en la construcció del seu futur. Aquesta mobilització política inclou les demandes següents: – el reconeixement i respecte a la seva condició de pobles, amb identitat i existència col.lectiva diferenciades, profundament amenaçades amb l’agudització de l’”integracionisme” per la globalització i el capitalisme neoliberal; – el reconeixement del caràcter multiètnic i pluricultural dels estats nacionals de què formen part; – el respecte al seu dret a la terra i territoris tradicionals, que implica tenir l’ús exclusiu del fruit dels seus recursos naturals, del sòl i subsòl, i disposar de condicions que afavoreixin el seu desenvolupament autogestionari, basat en el respecte a les seves formes tradicionals de producció; – el respecte al seu dret d’exercici de la lliure determinació o autodeterminació, exercit en la seva forma d’autonomia en el marc de cada estat nació; – l’alteritat del seu sistema jurídic tradicional, les La feina no és fàcil, atès que implica enfrontar-se a desafiaments imposats per la globalització i el model neoliberal i per les deficiències del moviment indígena mateix. Entre els primers podem citar les polítiques governamentals que es proposen: – adequar les legislacions indigenistes i subordinar els drets indígenes als interessos del capital nacional i transnacionals; – desligitimar les lluites, tergiversant el sentit de les demandes, reprimint, assassinant o denigrant la imatge del líders i organitzacions i aïllant pobles i comunitats; – posar en marxa programes assistencials o de caràcter col·laboracionista, a fi de desmobilitzar o despolitzar les lluites indígenes; – fer concessions amb finalitat de contenir l’avanç de les lluites autonomistes i restringir les demandes indígenes a aspectes que no amenacin la ideologia i la lògica del sistema; Els governs s’enfronten amb moltes restriccions a aquestes demandes, dins o fora dels respectius països, particularment quan està en discussió la identitat dels pobles, el territori i l’autonomia, com a expressió concreta del dret a la lliure determinació, perquè suposadament atempten contra la unitat nacional, la integritat territorial i la sobirania de l’estat nació. No obstant les resistències, cada vegada és més gran en la comunitat internacional la tendència a reconèixer als pobles indígenes drets col·lectius, més enllà dels drets individuals o drets humans fonamentals, la qual cosa crea condicions per ser considerats fins i tot subjectes del dret internacional. Aquest tractament encara limitat dels drets dels indígenes, consta, entre altres instruments, en algunes constitucions nacionals, en el Conveni 169 de l’OIT, i en el dels Drets dels Pobles Indígenes, de l’ONU, i en el Projecte de la Declaració Americana sobre els Drets dels Pobles Indígenes, de l’OEA. 95 Agenda Llatinoamericana Mundial – reduir al màxim els fons pressupostaris destinats a programes específics de salut, educació, sostenibilitat i legalització de terres; – dividir pobles i comunitats mitjançant la corrupció del líder i organitzacions, amb ofertes immorals d’altes sumes de diners o de temptadors càrrecs públics o amb la imposició d’alternatives de desenvolupament com l’ecoturisme, l’explotació petroliera i forestal i la institucionalització de programes d’investigació fitogenètica o biogenètica. Entre els desafiaments resultants de la dinàmica del moviment indígena mateix podem citar: – la necessària desburocratització i desindividualització del moviment indígena; – la formació i qualificació de quadres en el moviment indígena, capacitats per a formular, defensar i exercir els drets dels seus pobles; – el protagonisme de les bases indígenes, tant en els espais de deliberació com els executius; – el caràcter transcomunal de les lluites indígenes, o sigui, la consciència que la causa indígena és una qüestió nacional, que no interessa només els indígenes i als seus aliats més propers; – l’articulació del projecte indígena en un projecte més gran de societat democràtica, multiètnica i pluricultural. Com es veu, malgrat els intents dels opressors per subjugar o aniquilar els pobles indígenes, aquests seguiran traient forces del seu passat, superant les adversitats del present i fent realitat, en les seves lluites quotidianes, el seu projecte de futur. La recerca d’un codi de conducta sobre la venda d’armes Alberto Estévez Coordinador de l’Equip de Transferències de Seguretat i Policials d’Al Espanya Després de la guerra del Golf, l’any 1991-92, la Unió Europea – el més gran venedor d’armes després d’Estats Units- va adoptar vuit criteris segons els quals tota decisió d’exportar armes ha de tenir en compte la situació interna i regional del país comprador, la seva situació respecte als drets humans, i l’efecte de la compra sobre l’economia nacional. No obstant això, no són de compliment obligat i no hi ha acords sobre com interpretar-los. Així, per exemple, Portugal i Suècia apliquen a Indonèsia un embargament d’armes a causa de la situació preocupant que 96 hi ha per la violació sistemàtica dels drets humans, però el Regne Unit, Espanya i d’altres països de la UE continuen venent armes i materials de seguretat. Per acabar amb aquestes contradiccions, el govern britànic va anunciar que durant la seva presidència semestral de la UE (de gener a juny de 1998) promouria l’adopció d’un Codi de Conducta sobre les transferències d’armes. L’objectiu per a les ONG és aconseguir que s’evitin les exportacions a països en conflicte, que tenen elevats índex de militarització o en els quals hi ha violacions sistemàtiques dels drets humans fonamentals. PROPOSTA DEFICIENT La proposta britànica consensuada amb França – l’altre gran exportador de la UE- té greus diferències. Per les ONG, el Codi de Conducta que s’aprovi haurà de ser restrictiu, clar i explícit, i haurà de prohibir les exportacions quan puguin desestabilitzar una zona concreta, quan suposin la introducció de noves armes o tecnologies abans no presents en una regió, o quan les despeses militars dels països compradors siguin superiors a les de sanitat i educació. Entre d’altres coses, el Codi haurà de garantir el control dels certificats d’últim destí – per tal que no es desviïn armes a tercers països -, els parlaments hauran de ser informats prèviament de les exportacions i podran impedir les que incompleixin el Codi, la UE posarà en marxa un Registre Europeu d’exportacions, s’elaboraran llistes de material prohibit (com les porres elèctriques, per exemple, que fabriquen empreses franceses i alemanyes) i hi haurà control del material que es fabriqui amb llicència, com avions espanyols de l’empresa CASA fabricats a Indonèsia o a Turquia. POCA TRANSPARÈNCIA Totes les discussions sobre aquest Codi de Conducta que s’ha d’aprovar a la ÜE es realitzen – de manera molt poc transparent- al si del Grup de Treball sobre comerç d’armes del Consell de la UE (COARM). Al març, Amnistia Internacional i les ONG Intermón, Greenpeace i Metges Sense Fronteres, ens vam reunir amb reunir amb alts càrrecs del Ministeri d’Afers Exteriors (inclòs el representant espanyol de COARM) i amb diputats i erurodiputats que donen suport a les nostres reivindicacions. A mitjan maig, les quatre ONG vam comparèixer davant la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés de Diputats per donar la nostra opinió sobre el Reglament del comerç d’armes. DADES INCOMPLETES El febrer de 1998, el govern espanyol va fer públiques les dades sobre les exportacions d’armes entre 1991 i 1996, tal com havia acordat el Congrés el març de Recull d’articles 1992-2013 1997. La informació proporcionada pel govern és decebedora: només es publiquen dades molt limitades sobre armes curtes, municions i d’altres, i s’obliden les exportacions de material aeronàutic, naval i terrestre, així com les de telecomunicacions i electrònica naval, per la qual cosa la mitjana de vendes anuals resultant d’aquest període és de 17.000 milions de pessetes. Les ONG podem oferir estadístiques més completes. Segons els nostres càlculs, Espanya va vendre en aquest període una mitjana anual de 40.000 milions de pessetes. EL GOVERN OCULTA DADES SOBRE EL COMERÇ D’ARMES La càtedra Unesco sobre Pau i Drets Humans ha posat al descobert que les dades que ofereix el govern espanyol sobre el comerç d’armes són totalment incompletes. Per al període 1991-1996 s’ha ocultat un volum d’exportacions properes als 150.000 milions de pessetes: la majoria són material aeronàutic (avions de transport militar tipus C-212 i CN-235), patrullers per a diverses marines, simuladors de vol d’aparells militars, modernització de carros de combat i venda de camions militars i de telecomunicacions militars. Tampoc han estat mostrades les exportacions d’armes curtes i de munició, que han suposat un import proper als 3.000 milions de pessetes. Aquesta vergonyosa ocultació no és altra cosa que una falta de respecte cap a l’opinió pública i una burla cap al mateix Congrés de Diputats, ja que el govern s’havia compromès a tenir una actitud transparent sobre el tema. Per un altre costat, les xifres ocultades corresponen a la venda de material d’ús militar a països on la situació humanitària reclama que es cobreixin moltes altres necessitats abans de les militars. Si observem les dades contrastades entre el ministeri d’economia i les que ofereixen les ONG podem veure clarament com alguns dels països on l’Estat espanyol exporta material militar són estats en conflicte i on es vulneren els drets humans. – Angola : l’any 1991 va contractar a l’Estat espanyol 6 avions de transport C-212 i 4 patrullers, per un valor de 9.800 milions de pessetes. A les dades que el ministeri ofereix (exportacions per un valor de només 5.552 milions, cent dels quals corresponen a compres de pistoles els anys 1995-96) les ONG calculen que a més de sumar-hi les anteriors encara podrien faltar-hi uns 2.000 milions més. Angola és un país que està en un equilibri difícil després d’anys de conflicte armat al qual no van restar aliens països com la Sud-Àfrica de l’aparheid, els Estats Units, la URSS i Cuba. El resultat ha esta una societat militaritzada i desestructurada que va intentar una pau negociada entre les diferents parts en conflicte l’any 1994. Tot i així continua havent-hi un estat latent de guerra amb un greu empobriment de la població que ha conduït diverses vegades a situacions d’emergència, com l’enviament d’aliments per pal·liar la fam que començava a prendre dimensions catastròfiques. En una situació així es pot considerar moral, o almenys oportú, l’exportació d’encara més material bèl·lic cap a aquest país? – Botswana: s’hi han exportat pistoles i, a més, l’any 1993 va rebre dos avions C-212 valorats en 1.600 milions. Aquest és un país on s’aplica sense cap mania la pena de mort, malgrat les protestes de la població. La situació econòmica pateix un fort dèficit públic i pocs països es fan ressò de la crida a la inversió en aquell país per pal·liar la crisi, però l’Estat espanyol hi ven armes sense problemes. – Indonèsia: el 1992 va rebre quatre avions de transport (4.000 milions de pessetes) i un simulador de vol Ceselsa per avions CN-235. El 1994 va comprar dos sistemes d’infrarrojos d’observació i revòlvers de flama per a les Forces Armades. Indonèsia es va annexionar l’illa de Timor oriental per la via de l’ocupació militar l’any 1975. L’ONU va condemnar els fets i mai no ha reconegut la sobirania d’Indonèsia sobre aquest territori que des de llavors està en guerra. Actualment hi ha converses de pau, però evidentment si s’han realitzat no ha estat gràcies a la posició del govern espanyol, el qual durant tot el conflicte ha venut material bèl·lic de tota mena. – Iran: l’any 1989 va encarregar a Bazán nou patrullers de vigilància. L’any 1996 va rebre 4.000 pistoles. Un país que manté un fortíssim sistema de repressió, que elimina físicament l’oposició, que lapida homes i dones, que empresona fins i tot l’alcalde de Teheran per mostrar una actitud moderadament progressista... potser el que menys necessita són pistoles i patrullers. – Turquia: entre 1992 i 1996 s’han entregat 35 avions, d’una comanda de 52 unitats (valorats en 40.000 milions de pessetes). L’any 1993 es van entregar pistoles Astra pel valor de cent milions de pessetes i el 1996 es van exportar 15.673 unitats de munició valorades en 208 milions de pessetes. No és cap secret per ningú el conflicte permanent al sud-est de Turquia entre l’exèrcit i els rebels del Kurdistan, que ja ha provocat 17.000 víctimes des de l’any 1984 i una quantitat ingent de desplaçats des del 1990 de difícil absorció per les ciutats de l’est. Només l’any 1995 van morir 4.400 persones víctimes dels enfrontaments, dels quals més de 600 eren població civil. La crisi política del país no afavoreix que hi hagi una solució negociada: han estat pohibits els partits kurds tant moderats com progressistes, i s’ha optat 97 Agenda Llatinoamericana Mundial per la solució militar. Veient les dades d’exportació espanyoles només podem demanar-nos qui seran les víctimes d’aquestes 15.673 unitats de munició? A més a més, l’Estat espanyol també ha exportat material militar a: Aràbia Saudita, Algèria, Argentina, Birmània, Bolívia, Etiòpia, Colòmbia, Corea del Sud, Djibuti, Egipte, El Salvador, Guatemala, Índia, Marroc, Moçambic, Ghana, Oman, Pakistan, Tailàndia, Xile i Xipre entre d’altres. 98 2000 Una pàtria gran sense deutes I esclatarà el Deute i saltarà en bocins la sigla de la mort i la misèria. I apuntarà el dia de la nostra festa. Somnien els pobres i Déu es desperta. Portarà la pau el seu foc, donarà el moresc la terra i cantaran els ocells de la nostra llengua. Roig el núvol de la sang viva i verd, verd, verd el cor d’Amèrica. Per les pedres del camí amb les sandàlies del somni, incansablement tossudes com la Sang i el Vent. Ja ens poden tancar els murs, que nosaltres passarem… Passaran, fent Història, Déu i el Poble. Pere Casaldàliga Recull d’articles 1992-2013 A manera d’introducció fraterna Una pàtria gran sense deutes Pere Casaldàliga En aquest emblemàtic any 2000 que trastornarà les compuradores del món, ple d’ombres fabuloses com el mar dels antics marins, es dóna una sorprenent confluència de veus que semblarien molt dispars. Des de polítics marxistes o militants populars fins al Papa Joan Pau II, un cor immens d’Humanitat està demanant la revisió o la reducció o la cancel·lació del Deute Extern. En uns determinats ambients, aquest Deute i l’any 2000 han passat a ser sinònims: l’any famós del famós Deute. La nostra Agenda Llatinoamericana havia d’entrar necessàriament en aquest cor. El Deute Extern és, doncs, el tema central de la Llatinoamericana 2000. Només que per a nosaltres el Deute no és deute i, d’altra banda, n’hi ha molts, de deutes. El Deute Extern, és un deute nostre? Qui deu a qui? Quines són les causes i quins els efectes d’aquest Deute? L’Institut de Polítiques Alternatives per al Con Sud (PACS) ha llançat un tractat breu sobre el Deute Extern el sumari del qual ja és significativament revelador: “El Deute Extern té pare i mare? Qui paga el Deute Extern? A qui es paga? No ens endeutem, ens van endeutar. No ens desenvolupem, ens subdesenvolupem. Tot per al capital, engrunes per al social. Per la cancel·lació dels deute impagables.” Els textos especialitzats que publiquem en aquest número de l’Agenda desentranyen lúcidament la gènesi, la mentida, la perversitat d’aquest monstre econòmic i social que enrampa la vida i el futur del tercer món. Néixer endeutats, viure endeutats, morir endeutats, acaba sent el destí dels pobres d’aquest món tercer, el destí fatal de la nostra Amèrica, doncs. El Deute Extern és la mort interna. A la nostra Amèrica concretament, el Deute es duplica cada deu anys i, el 1998, ja va assolir els 700.000 milions de dòlars. S’accepta amb una rutina fatal que el Deute Extern sigui un deute que hagin contret els nostres països del tercer món amb els països prepotents del primer i/o amb els seus bancs omnipotents. Al final ens habituem a aquesta guerra total, la més mortífera de totes les guerres que registra la història humana, expressió màxima de la dominació internacional, colonialisme omnímode, holocaust, no solament d’un poble, sinó de molts pobles, de continents sencers, de tot el tercer món. Guerra, dominació i colonialisme, que, d’altra banda, es vol justificar, cínicament, pel dret internacional dels que tenen i poden: “Tot deute suposa un deure i un dret. Els deutes es paguen”. Menys cínicament, altres veus, suposadament realistes i fins molt científiques a la seva manera, volen ensenyar-nos que contestar el Deute Extern és ingenuïtat política, fugida històrica, irresponsabilitat econòmica. I continuem pagant, no el deute, no; tot just i malament, els seus interessos: el lucre de la usura històrica més gran. Els pobres de la terra són exportadors de capital net per als rics de la terra. El Deute Extern i les seves reivindicacions són finalment la veritable constitució real dels nostres pobles humiliats. Som el pati del darrere de l’FMI, la carnisseria del Banc Mundial. Una primera actitud de lucidesa històrica i de coherència política ha de ser negar el Deute Extern. Encara més: revertir contra els suposats creditors el deute infinit extern que ells sí que han contret al llarg, sobretot, dels darrers 500 anys, arrencant les entranyes dels nostres subsòls, talant els nostres boscos, sotmetent-nos al treball esclau, corrompent els nostres polítics, alletant les nostres dictadures, entrenant els nostres torturadors, matant de gana i misèria els nostres pobles. Una segona gran actitud que hem d’afirmar en nosaltres i propagar per tots els mitjans possibles és la de cobrar els veritables deutes. Els deutes que el primer món ha contret i contreu contra el tercer món descaradament, homicidament, i els deutes que les nostres polítiques sotmeses han anat contraient contra els nostres pobles. La Setmana Social que organitza el sector social de la CNBB insisteix a vincular sempre la problemàtica del Deute Extern amb el desafiament dels deutes socials. Perquè es tracta d’una confrontació dialèctica. Si es paga el Deute Extern (o encara que sigui solament els seus interessos), evidentment no es pot pagar el deute social intern, contret amb la salut, l’educació, el treball, la seguretat, la reforma agrària, els drets humans, la vida, en fi, dels nostres pobles. Contra el deute extern han d’imposar-se la dignitat interna i la justícia interna i externa. La nostra Agència està sent un manual fratern d’intersolidaritat llatinoamericana: aquesta estimada Pàtria Gran que podem i volem alliberar! Si hi ha alguna intersolidaritat que pot salvar la nostra Amèrica (i tot el tercer món també) del col·lapse econòmic i social al qual els mecanismes del sistema neoliberal ens condemnen, aquesta serà la voluntat integradora, altivament criolla, dignament humana en darrera instància, de no pagar el deute extern, per pagar els deutes socials interns! Per això, en aquesta edició de la Llatinoamericana 2000, hem demanat a companys i companyes que ens desglossin l’abast d’aquests deutes socials i la seva connexió amb l’inic deute extern. Per obrir els ulls i per ajuntar els crits i les mans. 101 Agenda Llatinoamericana Mundial L’any 2000 és també, per al món cristià, l’any del gran jubileu de l’Encarnació de Déu en la nostra història. En els nostres deutes es va ficar, per ensenyarnos, com diria després sant Pau, que només ha d’existir el deute de l’amor mutu (Rm 13,8). L’única manera realment cristiana de celebrar aquest Jubileu -sense exhibicionismes i superfluïtats, tal com advertia el cardenal Martini, de Milà- és fer d’aquest el que el Jubileu bíblic originalment exigeix: restituir als pobres la terra, la llibertat, les condicions dignes de vida. Malauradament, els ideòlegs i els “cobradors” del Deute Extern, encara que molts d’ells es considerin cristians, no ho són fins al punt de voler portar la seva fe a les exigències de la justícia i la solidaritat. Difícilment acceptaran que cobrar aquest deute extern sigui un pecat “mortal”, perquè mata de veritat. Per a nosaltres, ho és. El veritable Déu de Jesús, el veritable Déu d’Abraham, Déu, en fi, mai no ha pogut demanar -encara que ho creguin els fonamentalistes o els idòlatres- el sacrifici de cap Isaac. És el Moloc d’ahir i el Moloc d’avui qui demana aquests sacrificis. Evidentment, no teníem cap raó per esperar fins a l’any 2000 -com si fos necessària l’excusa d’una celebració jubilar- per denunciar la iniquitat del deute extern i per organitzar una campanya mundial de consciència i de solidaritat contra aquesta. Si abans hem dormit, pecant greument d’omissió com a persones, com a institucions també, com a Església en aquest cas, almenys ara “escoltant la veu del Senyor”, com diria el salm 94, “no endurim els nostres cors”. Tota la resta que es faci amb motiu del Jubileu serà molt relativament cristià si no es reivindica clamorosament el dret de tots els pobles i de totes les persones a la vida i a la dignitat. Denunciar, contestar, rebutjar el Deute Extern i pagar conseqüentment els deutes socials hauria de ser (serà?) la gran manera legítimament bíblica de celebrar el jubileu del nostre Alliberament. Contra la impunitat de les multinacionals Maria Prandi, Membre de Franciscans Internacional Catalunya (FICAT) La gran majoria dels països en vies de desenvolupament (PVD) faciliten, actualment en gran mesura, l’entrada d’empreses multinacionals als seus territoris argumentant els beneficis que aquestes puguin aportar a través de les seves inversions: ocupació, transferència de tecnologia, equilibri de la balança de 102 pagaments, etc. Però no es té moltes vegades en compte el fet que l’empresa multinacional actuarà sempre en benefici propi i no en el del país en el qual s’implanti. Les multinacionals no només operen en perjudici de la indústria i de l’agricultura sinó que no respecten els drets econòmics, socials i culturals ni el medi ambient del país d’acollida. Les multinacionals aconsegueixen així crear una economia paral·lela a la seva mida. S’estableixen relacions desiguals entre aquestes i els governs dels PVD que es plasmen, entre altres, en l’evasió de divises, la falta de control en les transferències de capital cap a l’estranger i l’explotació laboral i de recursos. Aquesta situació pot dificultar greument la política econòmica dels governs i violar fins i tot el dret d’un govern a establir lliurement la seva política econòmica (article primer del Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals) o posar en perill la sobirania sobre les seves riqueses o recursos naturals (article segon). Per altra banda, determinades activitats de les multinacionals violen, per exemple, els articles 7 i 8 del Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals que defensen l’activitat sindical i els drets dels treballadors. Una altra conseqüència no menys rellevant de les multinacionals és l’efecte que produeixen en el medi ambient del país d’acollida ja que, generalment, s’exploten els recursos naturals sense tenir en compte mesures de protecció. Se sap ja que el 50% de les emissions de CO2 que provoquen l’efecte hivernacle provenen de les multinacionals. Finalment i, sovint de manera interessada, les multinacionals generen una cultura del consum i influeixen en certa manera en els valors i en les necessitats de les poblacions transmetent un model de desenvolupament que distorsiona les societats en el seu benefici de manera que es creen noves pautes de consum. El caràcter internacional de les violacions dels drets econòmics, socials i culturals obliga al mateix temps a prendre mesures de caràcter internacional. És clar doncs que una regulació internacional de les relacions entre multinacionals i PVD és absolutament necessària. Ens cal, malgrat tot, ressaltar l’esforç que un petit nombre d’empreses multinacionals està portant a terme amb l’objectiu de preservar i protegir els drets humans als territoris de la seva influència. Però, com controlar llavors els efectes de les empreses multinacionals als PVD? És possible en el marc de les convencions internacionals? El GATT ha representat, per exemple molt sovint, un impuls a favor de les multinacionals però també ha limitat en certs casos les seves accions. L’article XX de l’acord GATT permet l’abrogació de les obligacions de la convenció en cas de greu desequilibri de la balança de pagaments dels PVD així com excepcions generals que comprenen aspectes de medi ambient i seguretat. Un altre possible sistema de control dels Recull d’articles 1992-2013 efectes de les multinacionals podria venir de les mateixes empreses que puguin invertir les seves tendències i fomentar, a la vegada, el desenvolupament a través de les seves accions (Ben & Jerry, per exemple, compra nous de Brasil directament als indígenes per als seus gelats). Aquesta actitud podria resultar a la llarga en l’elaboració d’un codi de consulta internacional. De fet als anys 70 i al si del Comitè ECOSOC de les Nacions Unides, es va encarregar a una comissió intergovernamental el control de les empreses multinacionals. Aquesta comissió va elaborar diverses propostes sense que, fins ara, hagin estat tingudes en consideració per la falta de voluntat dels estats. Els únics textos en vigor actualment pertanyen a l’OIT (Déclaration des Principes sur lesTNCs et Politique Sociale) i l’OCDE (Principes pour les TNCs). Aquests textos no són obligatoris per als estats però aporten un marc legal de principi. S’ha d’arribar, no obstant això, progressivament a un consens de la societat internacional que consideri les violacions dels drets econòmics, socials i culturals crims contra la humanitat. Per això és necessari que organismes com les Nacions Unides defensin l’existència d’un codi de conducta internacional que posi fi a la impunitat en la qual actuen les multinacionals en totes les esferes de la vida social, econòmica i cultural de les nacions. És el dret finalment al desenvolupament en tots els seus sentits. Plantem cara al comerç d’armes lleugeres! Jordi Roig, Amnistia Internacional L’engany i el cinisme d’un comerç irresponsable L’escabrós comerç amb armes lleugeres (totes aquelles armes convencionals que poden ser transportades per una sola persona o per un vehicle lleuger: pistoles, revòlvers, rifles, carrabines, escopetes d’assalt, bombes de mà, determinats míssils, mines antipersones...) és un dels grans negocis actuals d’uns setanta estats industrialitzats. Espanya i la Unió Europea hi tenen un paper destacat. Mentre els seus aparells propagandístics emplenen programes electorals, portades de diaris i encapçalaments d’informatius de missatges bondadosos, continuen fabricant, sense fer gaire soroll, una àmplia gamma d’armes lleugeres les quals són les culpables del noranta per cent dels conflictes actuals que afecten sobretot els qui menys culpa tenen: la població civil. En el món hi pot haver més de cinquanta milions d’armes lleugeres, a les quals cal afegir-hi altres milions d’armes i material de suport (vehicles, explosius, canons, carros de combat...) a disposició de grups armats de tota mena: guerrilles, bandes mafioses i grups terroristes. Es tracta d’utensilis barats, fàcils de comprar (de forma legal o en el mercat negre), de transportar i d’utilitzar. Tots aquests avantatges contrasten amb l’enorme cost i dificultat per resoldre les conseqüències socials, econòmiques i humanes que provoquen. La gran permissivitat internacional (patrocinada per les indústries armamentístiques i els estats que les protegeixen) per tal que gairebé tothom qui vulgui pugui accedir a aquest armament impedeix el desenvolupament de moltes zones del planeta amb conflictes socials o polítics latents. No descobrim la sopa d’all quan diem que molts estats occidentals venen armament i, fins i tot, entrenen militarment grups armats conspiradors contra el govern de determinats estats que no convenen als seus interessos estratègics o purament comercials: la majoria dels conflictes de l’Àfrica negra de les darreres dues dècades estan apadrinats per les antigues potències europees i els EUA. D’altra banda, en molts països del tercer món (estats poc estructurats caracteritzats per la pobresa, desigualtats i governs corruptes) la possessió d’armes serveix per fer prevaler la llei del més fort, de manera que tothom es pren la justícia pel seu compte. Què s’està fent a nivell internacional? En els últims mesos s’està produint una vertadera mobilització internacional per reduir l’impacte d’aquest problema. Com a continuació de la campanya iniciada fa tres anys pel control del comerç d’armament, centenars d’ONGS d’arreu del món i de diferents àmbits comencen una nova campanya mundial contra el comerç d’armes lleugeres, la millora del codi de conducta del comerç d’armament dels països de la Unió Europea (elaborat a començaments del 98), la introducció d’un codi semblant als EUA, la promoció de moratòries regionals (que sembla que ja tenen una resposta positiva des de diversos països africans) i la lluita contra el tràfic il·lícit. Totes aquestes propostes són nul·les sense una paral·lela tasca de millora de les condicions socials, econòmiques i democràtiques que facilitin la necessària seguretat, desenvolupament, justícia social i respecte als drets humans. Les grans organitzacions supraestatals com l’ONU i la UNESCO comencen a prendre’s seriosament la qüestió. D’una banda, les Nacions Unides ha creat un mecanisme (Coordinating Action Small Arms) per coordinar tots els esforços i iniciatives sorgides de l’organització per a controlar la proliferació de l’esmentat armament. Per un altre costat, el director general de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza, ha fet una crida a tots els estats membres de l’organització per tal que prenguin mesures per a resoldre el problema. 103 Agenda Llatinoamericana Mundial Paral·lelament, els governs d’un important nombre de països han anunciat que estan disposats a col·laborar amb les ONGS per reiniciar en matèria d’armes lleugeres una mena de “procés d’Ottawa”, el qual va permetre signar un tractat contra l’ús, producció i transferència de mines antipersones. La campanya a Espanya: Adéu a les armes! Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges sense Fronteres han decidit difondre la campanya amb força a Espanya sota el lema “Adéu a les armes!”, un país on els governs (tant el socialista com l’actual) mostren descaradament un especial interès per satisfer les indústries d’armament nacionals (Astra, Tecosa, Llama...). La campanya espanyola té el recolzament tècnic de la càtedra de la UNESCO sobre pau i drets humans de la UAB, com ja es va fer amb la campanya anterior “Hi ha secrets que maten”, plasmació espanyola de la campanya internacional pel control i transparència del comerç d’armaments. Es reclama, de nou, la transparència en la producció i l’exportació espanyola d’armament, amb la conseqüent divulgació dels productes venuts a cada país i l’aclariment dels països destinataris. L’estadística, evidentment, ha de ser complerta i no censurada com les donades fins ara, malgrat que des del ministeri de comerç per justificar el seu secretisme s’arribés a dir que “donar més dades podria anar en detriment de les possibilitats de les nostres empreses a l’exterior”. On és l’enyorada transparència? On són els drets humans que es prioritzaven en el darrer programa electoral del PP (on es deia literalment: “els drets humans són part essencial de la nostra política exterior”)? Amb aquesta campanya es pretén plantar cara, una vegada més, a la hipocresia i cobdícia d’aquests polítics, simples vassalls del pervers neoliberalisme, exigint aquelles dosis d’humanitat que alleugeren els danys i el sofriment que l’ambició capitalista ha causat i segueix causant arreu del planeta. Donar la vida per al poble L’Evangeli d’en Quim Quim Pla El drama de Ruanda i Burundi va provocar milers de morts, la majoria anònims, com sol passar sempre. I anònims vol dir del poble. Persones: homes i dones, nens i vells, amb noms i personalitats concretes. Però que no figuraran mai a les primeres pàgines dels diaris (els diaris parlen de mil, deu mil, un milió... 104 de morts). El poble no figura perquè compta (o només compta a l’hora d’aconseguir vots o a l’hora de pagar impostos). El poble no té noms i cognoms. Tan sols són elements, números per a l’estadística de morts. Entre aquests morts també n’hi va haver amb noms i cognoms. Entre aquests hi ha el del Pare Blanc Joaquim (Qim) Vallmajó, fill de Navata (Alt Empordà). Després de prop de trenta anys d’estada a Ruanda com a missioner, és assassinat pels militars tutsi el dia 26 d’abril de 1994. I, per què el van matar? Hem tingut la sort que en Quim va ser una persona molt comunicativa, que escrivia molt als familiars, amics i a molta altra gent amb la qual tenia relació. S’han pogut conservar la majoria de les seves cartes. I, a partir d’aquestes missives hem pogut reconstruir la trajectòria d’en Quim. Hem arribat a saber per què el van matar. I hem pogut dibuixar la seva figura de gegant, tant des del punt de vista humà com des del punt de vista espiritual. Un company missioner francès, i pare Blanc com ell, ha escrit un llibre preciós que porta per títol L’Evangeli d’en Quim. Aquest llibre, escrit sobretot a partir de les seves cartes, ens dóna les claus per comprendre que en Quim fou molt més que una víctima de la violència. Fou un gran profeta, un gran missioner, un home solidari amb el poble ruandès, que dugué la solidaritat fins a les darreres conseqüències, fins a morir per al poble ruandès. El juny de 1992 va fer una confidència als amics: “Jo he vingut a donar la vida pels africans, i tan sols Déu en decidirà l’hora”. En una altra ocasió havia dit: “Nosaltres (els pares blancs, els missioners) hem esposat (ens hem casat amb) un poble de pobres i restem, fins a la fi, amb aquest poble de pobres... La meva seguretat és la seva seguretat, i la seva seguretat és la meva...”. En Joaquim Vallmajó neix a Navata (Alt Empordà, Catalunya) el 21 de març de 1941. Estudia Filosofia i dos anys de Teologia al Seminari de Girona. L’any 1961 entra al Noviciat dels Missioner d’ Àfrica (Pares Blancs). Acaba la Teologia a Heverlée (Bèlgica), pronuncia el seu jurament perpetu com a membre dels Missioners d’Àfrica, el 28 de juny de 1964. El 27 de juny de 1965 (el mateix any que mossèn Joan Alsina, un altre gironí, que fou assassinat a Xile) és ordenat prevere a Girona. A finals de 1965 és enviat a Ruanda. Allí comença la seva tasca de missioner, que hem pogut conèixer a bastament a partir de les seves nombroses cartes i a partir de les seves explicacions directes en diferents viatges, sobretot a Catalunya. L’estada més llarga al nostre país fou del 1969 al 1972, que dedicà a diferents tasques d’animació pastoral, missionera i vocacional. El juliol del 1972 retorna a Ruanda i resta allí definitivament Recull d’articles 1992-2013 (amb escapades de tant en tant) fins a la mort. Els deu darrers anys de la seva vida es veu absorbit, cada vegada més, pel problema de l’ajuda als refugiats d’un llarg conflicte que desemboca en el gran genocidi, conegut per tothom, de Ruanda i Burundi, i les posteriors guerrers als països veïns. El 26 d’abril de 1994 és arrestat pels militars tutsis i assassinat. A hores d’ara (juny de 1999) encara no sabem on van enterrar-lo. Després d’aquest resum biogràfic, m’agradaria subratllar alguns trets de la personalitat d’en Quim Vallmajó, trets que fan que se’l pugui considerar com un profeta i un màrtir del segle XX. És un profeta aquella persona que té una visió clara de la realitat i que denuncia el mal que hi ha. Molts anys abans de les horribles massacres de Ruanda i Burundi, en Quim ja les preveia. Ho trobem escrit en cartes seves de molt abans dels anys noranta. Hi denuncia l’ambició dels polítics, l’omissió de les antigues potències colonials o de l’Església Catòlica, la corrupció militars, el poc interès d’algunes ONG per enfocar els vertaders problemes. I, més endavant, ho concreta: ho escriu i ho proclama a viva veu. Per exemple, en els moments més durs del conflicte, quan els refugiats es comptaven ja per centenars de milers, i en Quim es dedicava gairebé exclusivament als refugiats d’ètnia hutu (anys abans en Quim havia defensat els tutsis quan eren perseguits), en Quim diu i escriu que els militars són uns corruptes, els polítics només volen enriquir-se, l’Església tanca els ulls o col.labora a la massacre, i les ONG només els interessa sortir a la fotografia. Jo vaig tenir la sort immensa de poder passar una tarda amb en Quim l’estiu abans que el matessin. Em va explicar, fil per randa, tot el que va succeir després. I vaig pensar: Mare de Déu! Aquest xicot el mataran! Més tard, quan vaig poder llegir totes les seves cartes originals, em vaig adonar de com deia les coses: no tenia pèls a la llengua a l’hora de denunciar tots els que anaven en contra del poble. I vaig recordar aquella trobada amb ell. Vaig pensar que n’hi devia haver molts a qui interessava que en Quim fos eliminat. Vaig llegir, també a les seves cartes, frases com aquestes: els missioners ens casem amb un poble... Jo m’he casat amb un poble de pobres... Sé que em tocarà morir pel poble. Déu en decidirà el dia i l’hora. En Quim, en la seva acció missionera, es va avançar als nostres temps, Ja als anys setanta, a les seves cartes explica com organitza les seves parròquies. com organitza el que ell en diu “missa sense capellà”. Com organitza els consells pastorals. Diu: els qui han de fer la majoria de les coses són els laics. I els hem de formar. També diu que l’evangelització no és fer entrar el clau per la cabota. Primer cal ser poble amb el poble (no us recorda, les paraules d’en Joan Alsina, martiritzat a Xile l’any 1973?). Cal veure quines són les necessitats del poble. I ajudar-los a superar aquestes mancances. L’anunci explícit de Jesucrist no es pot fer si no es té en compte això. En Quim era plenament conscient que arriscava la seva vida cada dia, cada moment. En el moment de la mort es manté serè. Un dia arriben un militars tutsis a la residència de religioses on en Quim s’havia refugiat en els temps més durs de la guerra. Hi havia algun oficial. Diuen a les religioses que no tinguin por. Que se l’enduen perquè el mateix Quim havia demanat una entrevista amb el responsables de l’exèrcit tutsi (i era veritat). Que el portarien fins als seus caps, i el tornarien després. Però en Quim sap que no serà així. Abans de pujar a una de les camionetes militars, fa un gran senyal de la creu, somriu a les religioses i els fa un gest de comiat. No tornarà mai més. Més tard el mateix número u de l’exèrcit dels tutsis, el general Paul Kagame, comandant en cap del FPR (Front Patriòtic Ruandès), reconeixerà públicament que els militars van executar en Quim. Però no revela com ni on el van enterrar. Hom sospita que o bé el van enterrar en una fossa comuna, o bé el van incinerar. Encara no se sap què va passar exactament. Només un testimoni va revelar que va veure, enmig d’un piló de cadàvers de raça negra, el cadàver d’un blanc. Era el cadàver d’en Quim? Probablement. L’Església de Ruanda tampoc no es va portar gaire bé amb en Quim. Ell havia criticat fortament la manera d’actuar de l’Església ruandesa. Havia dit que pagaria molt car i durant molts anys els seus errors i pecats comesos durant el conflicte. Hem arribat a saber coses sobre aquest punt que són de mal creure i, sobretot, de mal explicar. Però sí que es pot dir que en Quim no estava d’acord amb l’actuació de part de l’Església ruandesa davant del drama de la regió. És possible que en Quim comuniqués les seves opinions als seus superiors (responsable general dels Missioners d’Àfrica - Pares Blancs). I que aquests guardin en secret aquesta documentació. Algun dia se sabrà. Però el que m’interessa subratllar a mi és que aquesta és una altra de les característiques que fan que l’actuació d’una persona sigui profètica: quan denuncia el mal que hi ha a la comunitat pròpia. I aquest sol ser un pas previ al martiri. Estic segur que, igualment com algun dia celebrerem sant Joan Alsina, també celebrerem sant Quim Vallmajó. 105 Agenda Llatinoamericana Mundial Balanç d’una dècada de resistència que conclou el segle i el mil·lenni Osvaldo León Al crit de “Després de 500 anys... som aquí”, el 12 d’octubre de 1992 va culminar a Managua la Campanya Continental 500 Anys de Resistència Indígena Negra i Popular que s’havia iniciat tres anys enrere a Bogotà per tal de convertir el V Centenari “de l’inici de la conquesta espanyola, en l’inici de l’autodescobriment de la nostra Amèrica i en un motiu d’afermament de la unitat dels oprimits”. Per la forma com es va desenvolupar, podria dir-se que va ser una iniciativa pionera del que avui s’anomena la “globalització de la solidaritat”, i més encara perquè a la seva empara es van gestar diversos processos regionals d’articulació social. A part d’haver estat impulsada per organitzacions indígenes i camperoles amb un fort arrelament nacional però sense cap filiació en el pla internacional, la novetat d’aquesta campanya va raure en la seva concepció, la premissa central de la qual va ser “unitat en la diversitat”, a partir de la qual va aconseguir obrir espais de confluència tant a nivell nacional com continental de diferents sectors socials. I això en un moment en què s’augmentava precisament la tendència a la dispersió i l’aïllament per l’impacte desintegrador de les polítiques neoliberals en els processos organitzatius i en què en moltes organitzacions havia començat a estendre’s la sensació de desemparament després de la caiguda del mur de Berlín. De manera que, més enllà de les repercussions que va tenir en la conjuntura, aquesta campanya va tenir un paper catalitzador perquè va permetre que es trobessin organitzacions d’un mateix sector que fins llavors s’havien ignorat i alhora que s’entaulés un diàleg intersectorial que va donar les pautes per a una agenda comuna. El primer aspecte es va desdoblar posteriorment en instàncies de coordinació de pobles indígenes, la conformació de la Coordinadora Llatinoamericana d’Organitzacions del Camp (CLOC), la convergència d’organitzacions afroamericanes un dels components més dinàmics de les quals és la Xarxa de Dones Afrollatinoamericanes i la reactivació del Front Continental d’Organitzacions Comunals (FCOC), entre d’altres. En relació al segon aspecte, cal precisar que els sectors més dinàmics van ser els més exclosos indígenes, afroamericans, camperols, pobladors, dones, etc., els quals no només van donar compte de noves formes i nous mètodes organitzatius i d’expressió, sinó que a més van posar damunt la taula 106 noves demandes, amb un denominador comú: l’aspiració d’una democràcia participativa i deliberativa tant en la vida interna de les organitzacions com de la societat en el seu conjunt- com a antítesi a l’exclusió social que genera el model neoliberal. Una de les principals característiques de la lluita social a l’Amèrica Llatina dels anys noranta és que els puntals de la resistència a les polítiques neoliberals no han estat les expressions gremialistes del sector obrer com en èpoques anteriors, sinó els sectors exclosos, i particularment els exclosos del camp, potser perquè és allà on aquestes polítiques s’han mostrat particularment perverses. L’any 1994 es presenta com un any emblemàtic per la força amb la qual es van manifestar la lluita per la terra i el protagonisme indígena i camperol en l’arena dels conflictes sociopolítics. Recordem breument que la matinada de l’1 de gener d’aquell any aquests factors van aparèixer com a teló de fons de la insurrecció de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) a Chiapas, Mèxic. Poc després, al Paraguai esclatava la bomba de temps que constitueix el problema agrari; mentre al Brasil la lluita dels sense terra assolia, una vegada més, ressonància nacional amb noves ocupacions; i a l’Equador un aixecament indigenocamperol forçava el govern a negociar els termes d’una llei agrària lesiva als seus interessos. Amb anterioritat, el juny de 1990, els indígenes equatorians havien donat la pauta amb l’aixecament que els va permetre d’obrir un nou capítol en la lluita social del país. Però, igual, també Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Panamà, Colòmbia, Bolívia, entre d’altres, van ser escenari de mobilitzacions provinents del camp. Cal afegir que va ser en aquest context que es va formar la CLOC. El 1994 es va constituir també, coincidentment, en un referent de les demandes indígenes, perquè el 10 de desembre d’aquell any les Nacions Unides van declarar el Decenni Internacional dels Pobles Indígenes del Món, que estableix compromisos dels estats i altres instàncies per atendre els problemes que enfronten els pobles indígenes en esferes com els drets humans, el medi ambient, el desenvolupament, l’educació i la salut. Aquell mateix any, arran de la IV trobada del FCOC, les organitzacions urbanopopulars van animar un intens intercanvi d’enfocaments i propostes de cara a les noves realitats, els continguts de les quals s’han convertit posteriorment en elements guies de les lluites populars. Els pobles afroamericans, mentrestant, van esperar que arribés el 1995, l’aniversari dels 300 anys de la mort de Zumbí l’heroi de la resistència negra al Brasil, per realitzar una cimera a São Paulo que va establir les bases d’una articulació organitzativa i programàtica del sector. La dada interessant és que les dones, per mitjà de la Xarxa de Dones Afrollatinoamericanes, han pres la iniciativa. Recull d’articles 1992-2013 De fet, de manera general a les organitzacions populars s’assisteix a un afermament seriós de la presència i la participació de la dona. És molt significatiu, per exemple, que entre les resolucions centrals del 2n congrés de la CLOC constin el compromís d’assumir l’enfocament de gènere en el conjunt de l’organització i l’establiment de pautes per garantir la participació femenina en un 50% en tots els nivells, i especialment als espais de decisió i direcció. En el curs de la dècada, els moviments socials han aconseguit obrir noves perspectives en la mesura que, utilitzant diferents vies i tàctiques d’acció, s’han negat a renunciar a la lluita per reivindicar els seus drets i resistir davant un model excloent. En aquesta òptica, compten tancar el mil·lenni amb un “Crit dels Exclosos” que arribi als confins del món. Contra el deute extern Pere Casaldàliga Ens van conquerint els imperis successius. Ens arrenquen les entranyes de la Mare Terra. Ens fan esclaus o dependents o subdesenvolupats. I, a la fi, resulta que som nosaltres els deutors! D’un deute “extern”, perquè no l’hem fet nosaltres. D’un deute “extern”, perquè no es pagarà mai, Que ja hem pagat, tanmateix, amb escreix, amb gana, Amb misèria i amb mort prematura. Que no la volem pagar, perquè és pecat “mortal” Cobrar-la i pagar-la. Quan ens pagaran ells l’or, el boscatge, la sang, La pau, el futur, que ens han arrencat? Pagat el deute extern és morir. I nosaltres volem viure! “No mataràs”, no cobraràs deutes mortals. Pagarem, això sí, tots junts, l’únic deute, el de l’amor. I serem una sola família, la filla humana de Déu. Balanç de l’Església Llatinoamericana en aquest final de segle J.B. Libânio Qualsevol balanç de l’Església en aquest final de segle i de mil·lenni ha de partir de la doble ruptura que ha marcat profundament l’Església en aquest segle: el Concili Vaticà II per a tota l’Església univer- sal i Medellín/Puebla per al nostre continent. Tots els altres esdeveniments es comporten com a fre o accelerador d’aquest doble corrent de vida. 1. Herència del Concili Vaticà II El Concili Vaticà II és considerat el final de la contrareforma i de la Cristiandat. Significa la reconciliació de l’Església amb el món modern, per a bé i per a mal. L’Església s’obre al diàleg ecumènic i procura d’actualitzar-se. Joan XXIII va usar la paraula italiana “aggiornamento”, posar-se al dia. L’Església del nostre Continent estava fins llavors molt tancada en el seu conservadorisme religiós i polític. Durant els anys del Concili i immediatament després va fer un esforç enorme d’obertura. Van ser anys de molt conflicte intern, de molt sofriment, però avui tenim com a herència del Concili nombrosos èxits. Abans de tot, un canvi en la comprensió de la missió i de la naturalesa pròpia de l’Església: es va deixar definir a partir de la realitat del Regne de Déu, com a continuadora de la missió de Jesús d’anunciar-ho als pobres. Entesa com a Poble de Déu i com a misteri, va superar moltes de les seves rígides estructures canòniques, va augmentar la seva proximitat afectiva i efectiva envers els més pobres, i va adquirir una millor consciència de la seva naturalesa realment universal, superant el caràcter predominantment europeu. La catequesi es va desposseir del caràcter doctrinal, per partir de l’experiència dels nens, tot expressantse en el seu univers cultural propi. La litúrgia es va tornar més viva, amb les celebracions en llengua vernacla, amb major participació de l’assemblea, amb molts més cants i alegria. La formació dels seminaristes els va inserir en centres d’estudis universitaris, els va apropar als problemes del món d’avui, va conrear millor la seva afectivitat... Els religiosos van abandonar els grans convents, i passaren a viure en petites comunitats als barris. Moltes congregacions van canviar les seves obres sumptuoses per una obra pastoral popular. La teologia va sofrir una renovació profunda de mètode i de contingut. Va anar a alimentar-se sobretot a les fonts bíbliques i patrístiques, superant la dogmàtica àrida i massa escolar que la feia inintel·ligible a les persones “d’avui”. Els laics, per mitjà de l’Acció Catòlica especialitzada -especialment les JEC, JOC, JUC-, a més d’assumir amb entusiasme la reforma litúrgica, van anar inserint-se cada vegada més en el seu medi, revelant el potencial espiritual i evangelitzador del laic. L’Església es va despertar al diàleg ecumènic, a la relació amb les altres religions i amb els no creients, en un esperit de llibertat i d’acollida. En comptes de condemnar el món modern, va buscar el seu contacte, superant el clàssic dualisme natural/sobrenatural, en una perspectiva unitària de la història de la salvació. Va dedicar una Constitució Pastoral a la 107 Agenda Llatinoamericana Mundial relació amb el món, iniciant-la amb dues paraules significatives: “Gaudium et Spes”, és a dir, alegria i esperança... 2. Herència de Medellín (1968) i Puebla (1979) Mirant els grans esdeveniments de la nostra Església d’Amèrica Llatina -Medellín i Puebla-, vam percebre que ha marcat el rostre de la nostra Església amb traços originals i forts. Subratllem-ne alguns: -l’opció per l’alliberament dels pobres, reconeixentlos com a subjecte evangelitzador de l’Església i transformador de la Societat; -la dimensió profeticocrítica en relació amb la realitat social des de la perspectiva del pobre, i que ha portat a l’Església molta persecució i martiri; -l’aparició de comunitats eclesiàstiques de base, en les quals es practica una lectura popular i militant de l’Escriptura en cercles bíblics entorn del mètode desenvolupat per Carlos Mesters i en les quals hi ha ministeris de lluita per la Justícia; -la inserció de la vida religiosa enmig dels pobres; -l’aparició d’una consistent teologia de l’alliberament, originària del Continent i no mer reflex de l’europea; -una major articulació entre celebracions litúrgiques i compromís social, especialment en la forma de romeries de la terra, celebracions en defensa dels drets humans, etc.; -una abundant producció de documents d’Esglésies particulars sobre temes socials; -un ampli moviment de conscienciació política i educació popular alliberadora a base del mètode de Paulo Freire i de l’ús en la pastoral del mètode intuïtiu del veure analític, jutjar teològic, actuar pastoral, celebrar i avaluar; -una valorització de la religiositat popular com a resistència i força alliberadora; -la creació de Centres de Defensa dels Drets Humans, de Comissions de Justícia i Pau; -la creació d’estructures eclesiàstiques d’àmplia participació popular, sobretot de les “Assemblees del Poble de Déu”, de les Trobades intereclesials de les CEBs, etc., on la temàtica social ocupa un espai privilegiat. En resum, a partir de Medellín, l’Església de l’Amèrica Llatina es caracteritza per l’opció per l’alliberament dels pobres i per les comunitats eclesials de base en què es practica una lectura popular de l’Escriptura en cercles bíblics. A causa d’aquestes opcions l’Església de l’Amèrica Llatina es va convertir en una església de màrtirs. 3. Conjuntura més recent i desafiaments per al pròxim mil·lenni Aquesta herència, malgrat totes les dificultats i atacs, continua sent la riquesa de la nostra Església. L’Assemblea episcopal a Santo Domingo, malgrat cir108 cumstàncies externes de pressió, va obrir la nova porta de la inculturació, en reconèixer que el nostre Continent és “multiètnic i pluricultural” ( núm. 226). En va reforçar també altres punts com l’opció pels pobres, la valoració i autonomia de les esglésies particulars, i la importància del laic, defensant el seu protagonisme en l’evangelització. Avui dia ens desafia un cert retorn -sense gaire futura posicions més conservadores en l’administració de l’Església. Fora d’això, creix en tothom el desig d’una Església més participativa, que respongui a l’esperit democràtic del món actual. L’evangelització de les cultures i la transformació de les estructures injustes de la societat moderna del capitalisme avançat s’imposen com unes exigències igualment greus. Una no passa sense l’altra. És impensable la creació d’una única cultura cristiana en un món amb consciència multicultural, pluriètnica i plurireligiosa. L’evangeli ha d’inculturar-se en les diverses cultures. L’expressió opció pels exclosos, a més de reforçar l’opció pels pobres -entre els quals els primers són els exclosos-, permet de comprendre la nova situació portada per dos factors recents d’exclusió: la revolució de la informàtica i la ideologia neoliberal. Ambdós se situen a l’interior del desafiador problema de la mundialització. El fenomen religiós és avui més ampli que una simple aparició de noves diverses formes i expressions religioses, sobretot pentecostals. L’Església institucional perd força i les formes religioses privatitzades creixen. Augmenten, políticament, l’alienació i el descompromís. Es busquen solucions ràpides per als problemes personals i familiars. Aquesta aparició religiosa pot ser, tanmateix, un pont per a una evangelització i conscienciació per mitjà del compromís amb les grans Causes socials del moment actual: ecologia, feminisme, pacifisme, consciència ètnica, etc. Caminem cap a una societat del saber, de la informació i informatització. S’ha de multiplicar la presència crítica a les ràdios i programes televisius, per una part i, per l’altra, cal utilitzar les possibilitats multiplicadores de la connexió per xarxa de manera que les petites iniciatives adquireixin un major potencial mobilitzador. S’imposa el desafiament d’una pastoral de masses a través dels mitjans, utilitzant les possibilitats de les ràdios comunitàries. S’ha de valorar la importància que les CEBs poden tenir de penetració a les masses, sempre que s’obrin a aquest problema. Més enllà de l’ecumenisme de diàleg entre els líders eclesiàstics i els seus teòlegs, s’ha desenvolupat a l’Amèrica Llatina un ecumenisme de base una mica més original. Es desenvolupa a partir de l’opció de molts sectors de les Esglésies per l’alliberament dels pobres. En un mateix caminar, en el compromís comú de lluites populars, es troben cristians de diferents denominacions, que llegeixen la Bíblia en aquest Recull d’articles 1992-2013 mateix context, que combreguen amb els problemes, contradiccions, opcions, lluites i esperances reals del poble llatinoamericà. Per això, són igualment perseguits, i donen lloc a l’Església dels màrtirs d’A. L.: ecumenisme en i de la sang. Aquest ecumenisme de base afronta en aquest moment la presència de les denominacions evangèliques, políticament conservadores, finançades per interessos econòmics internacionals teològicament fonamentalistes. En una paraula: hi ha més motius d’esperança que no pas de temor! El Deute amb la Pau Adolfo Pérez Esquivel Hem arribat al final del segle XX, un segle marcat per contrastos forts de llums i ombres. De nou commemorem el 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, amb tots els avenços que s’han aconseguit en la consciència social i en el camp normatiu. A través de la ciència i la tècnica, hi ha majors possibilitats de vida i benestar que mai. Tanmateix assistim a un final de segle i de mil·lenni a tot foc, amb els horitzons incendiats per la violència, les guerres, els conflictes,la gana i l’exclusió social de milions d’éssers humans. Sobre els nostres pobles pesen de forma aclaparadora noves formes de colonialisme i dominació com el Deute Extern, al qual denomino el Deute Etern. És impagable, immoral i injust. Ens obliguen a pagar el que mai no rebem i, amb interessos usuraris, malgrat tot el que s’ha pagat, cada dia devem més i tenim menys. Aquest mecanisme pervers està instrumentat a través de les polítiques d’Ajustament Estructural imposades pel FMI i el Banc Mundial, organismes que haurien d’estar al servei dels pobles, per al seu desenvolupament, i no dels interessos especulatius del gran capital financer. Sota la seva direcció el futur dels nostres pobles està essent sacrificat davant el Déu del Mercat, un mercat mai tan lligat ni foraster com ho és ara com ara. Alhora, Amèrica Llatina i Carib, segons la CEPAL, és el continent que més ha incrementat les seves compres d’armes en els últims anys. La despesa militar regional ha augmentat de 10 milions de dòlars des de 1990, (que s’ha elevat de 16,5 milions de dòlars el 1990 fins a 26,5 milions el 1998), suma que equival a l’1,3% del producte brut intern de la regió. Per què i contra qui utilitzaran les armes? Les fronteres s’han calmat; un dels últims conflictes fronterers entre germans, l’Equador i el Perú, acaba de concloure. Després de l’experiència esquinçadora dels règims de facto i les seves polítiques repressives de seguretat nacional, avui veiem com els succeeixen les democràcies de baixa intensitat juntament amb els seus renovats intents de control social. S’està gastant milions de dòlars en armes i en el pagament dels serveis del Deute Extern, i es posterga la Vida, les necessitats i els drets dels pobles que suporten la pobresa –i en molts llocs la misèria–, la violència i la desprotecció social. El Deute amb la Pau és amb la Vida i la dignitat dels nostres Pobles. Saldar-lo significa reconèixer els rostres concrets dels nens i les nenes, dones, ancians, indígenes, negres, joves. És a partir d’aquest reconèixer-nos com a germans i germanes, i com a fills de Déu, que podem construir la Pau, no amb l’absència de conflicte. No existeix la Pau en la passivitat. És una dinàmica de vida generadora en les relacions entre les persones i els pobles. Malgrat els horitzons incendiats, hem de descobrir els signes d’esperança al nostre continent, AbyaYala, quan els pobles deixen de ser espectadors i s’assumeixen com a protagonistes de les seves pròpies vides i de les seves pròpies històries. Són com vies subterrànies que emergeixen en determinats moments històrics i irrompen amb força canviant els cursos. Els moviments de dones construeixen nous espais de consciència i participació social. Els moviments indígenes recuperen les seves arrels i la identitat de ser Pobles; ho veiem a Chiapas, Mèxic, a l’Equador, Guatemala, Xile i Argentina. En les organitzacions de DH en la seva lluita per la llibertat i la construcció democràtica i contra la Impunitat. En el moviment pel Jubileu del Deute Extern i la transformació de l’injust ordre econòmic mundial. En les organitzacions de negres, homes i dones negres que lluiten i treballen per la seva identitat cultural, la seva espiritualitat. En els religiosos i religioses que continuen traçant camins d’alliberament al costat dels pobres. En els joves amb consciència crítica, que reclamen poder viure amb dignitat. El Deute amb la Pau són espais a construir en la solidaritat i en l’Amor. Es van teixint, laboriosament, xarxes fraternes i alternatives de Vida moltes vegades marcades pel dolor. Són espais a construir per liquidar el Deute que la humanitat té amb la Pau. El deute de la mort Pere Casaldàliga Néixer endeutat, viure endeutat, morir endeutat... és el destí de tots els pobres del Tercer Món, el si fatal de la nostra Amèrica. I estar endeutat així equival a ser privat de la vida. El Deute Extern és la mort interna. 109 Agenda Llatinoamericana Mundial Acabem habituant-nos a aquesta guerra total, la més mortífera de totes les guerres que registra la Història humana. L’expressió màxima de la dominació internacional. El major crim del capitalisme. Guerra, dominació, crim, per altra banda, justificats cínicament en el Dret Internacional: es tracta d’un “deute”, i el deute és un deure i un dret, els deutes es paguen... Els nostres polítics, les convencions internacionals, la consciència desmobilitzada o subservent fan del Deute Extern la Constitució real dels nostres Pobles sotmesos. A causa del Deute no podem fer Reforma Agrària; a causa del Deute no podem atendre ni la salut, ni l’educació, ni els salaris... Som el pati del FMI, la barraca del Banc Mundial. Contestar el Deute és ingenuïtat política, fuga històrica, irresponsabilitat econòmica. I continuem pagant, no el Deute, sinó amb prou feines els seus interessos: onze mil milions de dòlars per any al nostre miserabilitzat Brasil! Les Esglésies històriques, en aquest país, sense populismes ni irresponsabilitats, per principis d’ètica i per exigència evangèlica elemental, ja van declarar conjuntament que el Deute Extern és immoral: no es pot pagar, ni s’ha de pagar. Però el sentit comú i les estadístiques honestes saben molt bé que ja hem pagat aquest Deute, amb interessos d’espoliació, de misèria i de mort. Si alguna intersolidaritat pot salvar la nostra Amèrica del col·lapse econòmic i social a què el Primer Món i els seus mecanismes ens condemnen, aquesta seria la voluntat integrada, llatinoamericanament unida, de no pagar el Deute Extern. Sempre serà més ingenu, més cínic, més suïcida, que paguem per morir, per veure els nostres Pobles aniquilats per la gana, per les malalties, per la marginació mundial. Contra el Deute Extern, la Dignitat continental interna! El deute amb la veritat José Ignacio López Vigil Coordinador Regional Associación Mundial de Radios Comunitarias, AMARC-ALC 14 d’abril de 1912. El Titànic fa un desesperat SOS des del seu acabat d’estrenar equip de telegrafia sense fils i es poden salvar 700 vides del naufragi. A partir de llavors, tot vaixell anirà proveït d’una estació marconi. La ràdio, la premsa, la televisió, van néixer per a això, per relacionar els éssers humans a través de terres i oceans, superant distàncies. La seva primera funció, abans que qualsevol ús propagandístic o lucratiu, és ser-nos d’utilitat, fer-nos la vida més fraterna i feliç. 110 Els mitjans de comunicació van néixer per dir la veritat. Des dels audaços muckrakers que denunciaven la corrupció de Teodoro Roosevelt i els seus poderosos senadors, fins als qui avui recorden els crims de l’august dictador Pinochet, el periodisme responsable s’ha compromès amb les causes justes, fins i tot amb el risc que això implica. Però també, des del nazi Goebels fins als nostres dies, la comunicació s’ha posat al servei de la mentida. Per exemple, en el Manual del perfecte idiota llatinoamericà es publica això: “El deute extern no importa gens ni mica. La millor demostració que el deute extern no té importància és que avui ningú que tingui un mínim de capissola on parlar d’economia no li interessa gens”. Com pot escriure’s una estupidesa tan flagrant? Però la màquina publicitària amb què compten els autors de renom s’ocupa de vendre milers d’exemplars. Reagan va convèncer el país més “informat” del món que els sandinistes eren una amenaça per a l’imperi nord-americà. I Clinton va convèncer el mateix públic que era necessari bombardejar Iugoslàvia per alliberar-la, encara que les bombes caiguessin sobre trens de civils o sobre l’ambaixada xinesa. Mentides completes o mitges veritats. I, també silencis. Zoilamérica Narváez, violada i vexada durant 20 anys per Daniel Ortega no troba espai a la ràdio o la televisió del seu país per denunciar l’abús i exigir un procés judicial. Abans, es subornava els jutges. Ara, n’hi ha prou de subornar els periodistes. Més ben dit, els propietaris dels mitjans de comunicació. Vegem aquesta enquesta realitzada per l’ICP/Research: en qui creuen els llatinoamericans? Respecte als parlaments, l’opinió és pèssima: amb prou feines el 9% dels guatemalencs i l’11% dels equatorians no té confiança al seu. Els veneçolans i colombians li concedeixen una mica més de crèdit (17%). Quant als partits polítics, els més benevolents són els mexicans i els costa-riquenys (27%). Els peruans i bolivians tenen percentatges baixíssims (13%). El mateix ocorre amb els jutges, amb els sindicats, la policia, els empresaris, els presidents, amb el sistema polític i econòmic en general. El buit l’omplen les esglésies, incloses les miracleres, que continuen collint un bon percentatge (el 61% dels enquestats hi creu). I els mitjans de comunicació: dos de cada tres de llatinoamericans estan convençuts de la veritat del que diu i mostra la premsa, la ràdio i la televisió. Què significa això? Que qui controla els mitjans controla l’opinió pública. Que les veritats i les mentides s’han tornat mercaderies que es compren i venen igual que el xampú o els cigarrets. A l’Equador, el president Mahuad surt a la televisió dient que hi ha una gran crisi financera al país i que, per sortir-ne, el govern ha de congelar els dipòsits bancaris de tots els equatorians. El president oculta que abans d’aquest paquetazo va lliurar 700 milions Recull d’articles 1992-2013 de dòlars públics a un banc privat i que el seu amo va utilitzar el regal per posar una fàbrica de cerverses. I que poc després, va obsequiar una altra milionada de dòlars a l’amo del Banco del Progreso, el senyor Fernando Aspiazu, que es deixava a si mateix els diners dels comptacorrentistes a través de 50 empreses fantasmes. El president Mahuad menteix i la ciutadania ho sap. Però ¿on poden protestar els equatorians? Perquè aquest mateix banquer és amo de la cadena radial Sucre i del canal 40 de Guayaquil. I els canals, igual que el gosset que apareixia als discos de la RCA, obeeixen la veu del seu amo. Resulta inevitable la pregunta: qui i quants són amos de la paraula i la imatge a A.L.? La concentració salta a la vista i a l’orella: el 85% de les emissores de ràdio, el 67% dels canals de televisió i el 92% dels mitjans escrits pertanyen a l’empresa privada. Les ràdios culturals i educatives amb prou feines no arriben al 7% i la televisions instal·lades amb aquestes finalitats cobreixen el 10% del total de canals de la regió. Si és dolenta la situació, pitjor és la tendència: de continuar així, en molt pocs anys amb prou feines deu corporacions gegants controlaran la major part dels principals periòdics, revistes, llibres, ràdio, televisió, pel·lícules, enregistraments i xarxes de dades. Així, en entrar ja en el nou mil·lenni, convé parlar d’un deute tan immoral com l’econòmic i que té un nom rar: l’espectre radioelèctric. Aquest espectre no és altra cosa que el conjunt de freqüències de ràdio i televisió. Freqüències que, com aquella que va utilitzar el telegrafista del Titànic per salvar vides, ens pertanyen a tots i a totes. Igual que l’aire, la llum o la capa d’ozó, l’espectre radioelèctric és patrimoni de la Humanitat. Les freqüències no pertanyen als estats, sinó a la societat com a tal. Els estats, com que aquests canals de comunicació són limitats, tenen l’obligació d’administrar-los, impedint qualsevol intent de monopoli. Tenen la responsabilitat de repartir-los equitativament entre tots els sectors de la societat. D’aquesta manera, garantiran la llibertat d’expressió i el necessari pluralisme informatiu. Tanmateix, què ocorre als nostres països? Quan una comunitat indígena demana una freqüència per fer programes de ràdio amb la seva llengua, li diuen que esperi. I es queda esperant. Quan un grup de dones, o de joves, de camperols, o una organització sense finalitats de lucre presenta la seva carpeta sol·licitant una freqüència, els diuen que no és possible, que l’espectre està saturat. No és cert que l’espectre radioelèctric estigui saturat. I menys cert encara, a les immenses zones rurals dels nostres països, en ciutats mitjanes i petites, on la banda de FM amb prou feines és utilitzada. Però ni tan sols a les grans ciutats no hi ha tal saturació. La millor prova d’això és que, abans d’eleccions, aparei- xen freqüències per art de màgia... i es distribueixen entre els del partit governant. Llavors, per què no les donen si hi caben? Per dues raons, fàcils d’imaginar. La primera, econòmica. Ja n’hi ha prou comensals al voltant de la truita publicitària. Per què més? La llibertat de mercat la invoquen sempre que només ells siguin els mercaders. La segona raó és política. Els diners donen vots i els vots donen més diners. ¿Com condicionar la intenció dels electors? El millor camí és tenir un canal de televisió o una emissora de ràdio. I no cal que els altres en tinguin. Increïble, però cert: al democràtic Uruguai l’assignació de freqüències, des dels temps de la dictadura militar, és sota el Ministeri de Defensa. És a dir, els militars administren la llibertat d’expressió dels civils. I només 3 famílies (Romay, De Feo Fontaine i Scheck) controlen el 75% dels canals de televisió oberta i els 3 únics canals de cable. Quan van sorgir les primeres ràdios comunitàries a Montevideo, els empresaris privats van posar el crit al dial. Les van acusar de terroristes, es van inventar que els seus senyals de FM interferien la torre de control de l’aeroport, i van sol·licitar penes de fins a 8 anys de presó (més que per un homicidi) per als joves radialistes. Al Brasil, país d’immenses xarxes mediàtiques, es van autoritzar les ràdios comunitàries. Però es va limitar el seu senyal a un quilòmetre a la rodona. Se’ls va prohibir tenir ingressos per publicitat. Se’ls va prohibir transmetre en cadena. Se’ls va prohibir tenir més d’una freqüència a tot el país. Es va reglamentar exactament per prohibir-les. A Xile, la llei per a les ràdios comunitàries va ser fins i tot més grotesca: es va limitar a un watt la seva potència de transmissió. ¡Un watt! Aquelles llaunetes de llet buides i unides amb un filet amb què jugàvem quan érem nens potser tenien major abast. Altres governs han estat mes astuts: subhasten les freqüències. Qui posa més plata, s’hi queda. Així, la llibertat d’expressió té preu i queda supeditada al talonari de xecs. I la societat civil queda exclosa d’exercir el seu dret a la comunicació. Qui paga mana, diu la saviesa popular. Si llogues un espai en un mitjà comercial, l’amo aprofita la més mínima per despatxar-te o per donar el teu lloc a un altre, així que s’ha cansat de tu. Recordo el meu primer programa de ràdio a la República Dominicana. El llavors director de Radio Beller, a Dajabón, va acabar el contracte després d’escoltar una entrevista que jo havia fet a un grup de camperols que reclamaven les seves terres robades pel latifundista. L’única manera d’assegurar la independència i la veracitat de la informació és comptant amb ràdios, periòdics i televisions a les mans de la societat civil, d’aquells i d’aquelles que no depenen de l’Estat ni del Mercat. Fa 2000 anys, un tal Jesús va dir que les veritats 111 Agenda Llatinoamericana Mundial s’han de proclamar dalt dels terrats. Si per fer-ho, aquell camperol galileu es presentés avui en les Superintendencias de Telecomunicaciones, li assignarien una freqüència els nostres governs que tant professen la fe cristiana? El deute de les revolucions Maria López Vigil A la nostra Amèrica, la meitat d’aquest segle va estar ple de revolucions i d’intents revolucionaris. En tots aquests esforços l’aspiració central era eradicar la pobresa. A tots aquests projectes en favor dels pobres els cristians van aportar idees, suor i també sang. Són milers els màrtirs sense glòria de Bernini que en aquests anys van donar la vida somniant de realitzar el somni de Jesús: que a ningú no li sobri i a ningú no li falti, vida en abundància i vida per a tots. Molts d’aquests projectes revolucionaris i justiciers van avortar. D’altres “es van perdre en la còlera”, com diria Neruda. D’altres van ser mediatitzats cooptats, com es diu ara. D’altres van fracassar mostrant la seva enorme fragilitat. Un segueix vencedor amb greus dificultats, d’altres van triomfar a mitges. La bàrbara repressió dels règims de seguretat nacional i les guerres de no tan baixa intensitat dels anys setanta i els vuitanta ens van deixar muntanyes de morts i van sembrar en el més profund de la consciència llatinoamericana la por del canvi i un enorme cansament. Cap d’aquests projectes revolucionaris no s’ha perdut completament. Hi va haver foc i queden cendres. Fins i tot neixen, vigorosos, altres intents, que barregen brases noves i ancestrals, com succeeix a Chiapas, realitat prometedora i garantia de relleu. Hem de ser autocrítics en aquest final de segle. També els nostres moviments revolucionaris, guerrillers i populars tenen deutes per liquidar. N’assenyalo quatre, segura que n’hi ha més. *Vam ser massa triomfalistes, cortoplacistas, avantguardistes. El triomfalisme avantguardista que dóna sentir-se amo de la veritat va limitar la nostra capacitat d’anar a buscar la veritat amb altres que no veien les coses com nosaltres. Pel triomfalisme vam caminar al sectarisme i al dogmatisme. També per això la violència que vam emprar, una violència de resposta a la violència estructural, justificada en el que és just de les nostres causes, però al cap i a la fi violència. 112 L’avantguardisme voluntarista no busca convèncer, sinó vèncer. I quan diu que es disposa a convèncer, només convenç els ja convençuts. A la llarga, no suma, va restant. Perd ocasions de debat, de diàleg, de recerca de consens i d’aliances. Les avantguardes que a l’inici encapçalen acaben marginant amb la seva proposta heroica, que tampoc elles no compleixen. Estem en deute amb tots aquells que vam marginar pel ferotge i sec voluntarisme amb què vam defensar les nostres causes. *Vam ser massa paternalistes. Vam posar més ment i esforç en les vies per a una distribució justa que per a una producció eficient i de qualitat. Vam apostar per prendre a uns per donar a uns altres i no per exigir a tothom un treball responsable i entrenar-los en una competència estimulant. Totes les revolucions van proclamar que el poble era el subjecte de la nova història, però a la pràctica el poble va ser objecte de dons. El model estatista d’acumulació per després fer una distribució justa del que s’ha acumulat ni va crear ni pot crear una alternativa al capitalisme. El model socialista que assumim com a ideal tenia com a objectiu suprimir el mercat, perquè l’estat el substituís i fos l’encarregat de redistribuir igualitàriament les riqueses a tots. No ho va aconseguir. Tampoc l’igualitarisme no és ideal, ho és l’equitat. Estem en deute amb milions de pobres que aspiren a deixar de ser pobres, però no només rebent beneficis, sinó gestionant ells mateixos la seva vida, la seva producció, dissenyant ells el camí de la seva realització personal. Les revolucions de demà han d’afrontar el repte de l’economia: com fer diners amb honestedat, com produir riqueses amb eficiència, com regular el mercat perquè sigui democràtic i inclogui a tothom. *Vam ser massa esquemàtics. En els nostres moviments revolucionaris el conflicte de classes, el conflicte rics-pobres, ho explicava tot. O gairebé tot, que no és el mateix, però és igual. Però aquest és un esquema massa simple per interpretar la realitat i per transformar-la, fins i tot a l’Amèrica Llatina, que té el rècord mundial del continent amb la bretxa més abismal entre rics i pobres. El conflicte rics-pobres no ho explica tot. Ni tampoc donant la volta a aquesta truita arribem al fons del problema humà. Hi ha altres conflictes -de gènere, racials, generacionals, ètnics-, que ens col·loquen davant de contradiccions més profundes i davant de desafiaments més fonamentals. Ens vam proposar la construcció del socialisme i vam descuidar la construcció de dones i homes socialistes, tasca molt més important i complicada, que ens exigeix conèixer els éssers humans, tan diversos, tan complexos, no reductibles a la perspectiva unidimensional de la lluita de classes. Una dona que treballa en una maquiladora de Quezaltenango és una guatemalenca assalariada, sotmesa a un règim brutal d’explotació capitalista. Però a més és una dona. I a més Recull d’articles 1992-2013 és indígena. I a més és jove. I a més és una impenitent fan de Michael Jackson i de Selena... El seu alliberament és infinitament més complex del que imaginem. Estem en deute amb milions de pobres als quals només vam veure com a pobres, oblidant-nos del seu gènere, de la seva raça, de la seva edat, dels trets específics de la seva cultura o de la seva barreja de cultures. *Vam ser massa masclistes. La inequitat entre homes i dones, entre nens i nenes, és la més arrelada, greu i perjudicial de la civilització humana. No és el mateix un home pobre que una dona pobra. Perquè l’home pobre té almenys el poder de ser home. Però la dona pobra no té cap poder. Pitjor si és índia o negra, vella, cega o esguerrada. En la forma d’exercir el poder, en la forma de concebre la societat, en les vies elegides per desenvolupar l’economia i els camins pels quals es va entrar o es va deixar d’entrar al terreny de la cultura, les nostres revolucions van ser masclistes. Va sobrar-hi mirada d’home i va faltar-hi mirada de dona. Les diferents expressions de la guerra que van acompanyar tots els esforços revolucionaris van entristir encara més aquesta mirada. La guerra no és “la pau del futur”. És un producte cultural masculí que accentua el verticalisme, l’agressivitat i la intolerància. El femení va quedar dissolt en el social. En tots els esforços revolucionaris les dones es van fer més càrrec de l’espai públic que els homes de l’espai privat. Les dones es van apropiar amb més entusiasme dels seus deures amb la societat que dels seus drets com a éssers humans plens. I així, el terreny que va quedar més intocat va ser el del privat. La lluita per la justícia i per la dignitat que van avantguarditzar els homes a penes va penetrar per les portes de les llars, on va seguir regnant la violència masclista i l’abús sexual, que és sempre abús de poder. Mentre als carrers i a les muntanyes els revolucionaris combatien les dictadures, a les seves cases imperava el seu poder dictatorial. Estem en deute amb milions de dones marginades pel masclisme dels nostres revolucionaris. Aquest és el deute més pesat que carreguem a les maletes amb què entrem al nou segle. Aquest deute pot i ha de ser liquidat. Si en aquest segle que acaba l’opció preferencial pels pobres va transformar tantes consciències i va inspirar tantes lluites, en aquest nou segle ens toca fer una opció preferencial per les dones. No perquè siguin millors, sinó perquè són dones i han viscut subordinades. I el Déu en qui creiem, que és Pare i és Mare, no vol aquesta subordinació. Passen les èpoques, canvien els paradigmes, cauen els murs, però la distància permanent entre la dreta i l’esquerra estarà sempre en la sensibilitat. Sembla que hagi arribat l’hora de despertar la sensibilitat femenina tant en els homes com en les dones. Necessitem dones i homes feministes. El feminisme no és ni més ni menys que una de les cares de l’humanisme, cara oculta per insuficientment explorada. Si en les revolucions que vindran incorporem la mirada de la dona, la sensibilitat de gènere, continuarem empenyent la història cap a la llibertat, trobarem alternatives i la societat que construirem serà més justa i també més feliç. El Deute de l’«altra mundialització» Subcomandant Insurgent Marcos Mèxic, març de 1999. http://www.laneta.apc.org/consultaEZLN Signe de la nova època és la mundialització globalització l’anomenen, amb evident anglicisme. I en els últims anys tots anem descobrint que el que és dolent no és la mundialització, sinó la direcció neoliberal i egoista que ha pres, direcció que s’ha de contrarestar i de corregir. Si el capital no cessa de mundialitzar-se i concentrar-se, l’alternativa també ha d’articular-se més i més, fins a mundialitzar-se: Aquest és un deute pendent que carreguem tots, el deute de “l’altra mundialització”. Fa anys que l’EZLN és un cas de “l’altra mundialització”, un exemple a seguir en moltes altres lluites. Transcrivim un dels comunicats que va fer públic l’EZLN referent a la “Consulta Internacional i a la Jornada pels Exclosos del Món”, que evidencia que Marcos i els seus ja van acomplir bé amb aquest deute, avui dia obligat. Subject: COMUNICAT: LA CONSULTA INTERNACIONAL I LA JORNADA PELS EXCLOSOS Data: Fri, 19 Mar 1999 20:40:17 -0600 De: [email protected] EXÈRCIT ZAPATISTA D’ALLIBERAMENT NACIONAL, MÈXIC. 17 de març de 1999. A la Societat Civil Nacional i Internacional: Germans i germanes: Per tenir el cap en l’ona futbolística, em vaig oblidar d’explicar-los el funcionament de la Consulta Internacional i la Jornada Internacional pels Exclosos del Món. Ara resulta que als llocs menys pensats hi ha gent que està interessada a participar fent sentir la seva veu. Hi ha, per exemple, Jordània, Singapur, Hong 113 Agenda Llatinoamericana Mundial Kong, Austràlia, les Illes Canàries, Indonèsia, Pakistan, Índia, Nepal, Zàmbia i les Illes Fidji. Però no només allà, també hi ha brigades a: Escòcia, Argentina, Bolívia, Xile, Cuba, Nicaragua, Panamà, Puerto Rico, Uruguai, Paraguai, Estats Units, Canadà, Japó, Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Estat Espanyol, França, Holanda, Anglaterra, Irlanda, Itàlia, Noruega, Suècia i Suïssa. A Jakarta, que és una illa de Java, a Indonèsia, més de 2 dotzenes de persones, que inclouen Munir, Tatma i Dwi, van firmar un manifest de suport a la Consulta. I a la regió de Sanin (que significa, em diuen, “l’ombra de les muntanyes”), al Japó, van registrar la brigada “The Ninjas” i ens conviden a visitar-los perquè els nens d’allà volen conèixer-nos (pensen que som Ninjas mexicans!). A Xile, molt a prop del Pol Sud, la brigada “Sherlock” fa honor al seu nom i resol els misteris per difondre la Consulta. A Bèlgica, la brigada “Manuel Álvarez Bravo” explica la importància dels Acuerdos de San Andrés. A Nicaragua, aixecant-se de les runes que va deixar l’huracà Mitch, preparen la Consulta i la Jornada pels exclosos. A Alemanya, va néixer la brigada “Zapata Lebt Noch” (que vol dir, diuen, “Zapata viu”). També a Alemanya, la brigada “L@s Dadaístas Incomplet@s” sumen la força d’una perrita vieja del Paraguai i preparen una vetllada de 7 hores sobre la Consulta, la nit del 20 de març. A Catalunya, que bé podria ser un municipi autònom de Chiapas (per tant zapatista que hi ha allà), però que és a l’Estat Espanyol, i més concretament a Vic, capital d’Osona, han preparat un llibre gegant amb informació de la Consulta. A Montreal, el Canadà, la brigada “Acteal” va estar informant sobre la Consulta als afores d’un espectacle dels Tigres del Nord. A Toronto, també al Canadà, saluden la sortida dels delegats zapatistes. I a Noruega, la brigada “La Cucaracha” avisa que pot coordinar-se amb tots els que siguin més al nord d’Uruapan! (sí, Michoacán). A Estrasburg, França, hi ha una brigada que s’anomena “CIA” que, ben segur, no és la CIA gringa sinó el “Cercle de Idealistes Associés” (alguna cosa així com “Cercle d’Idealistes Associats”). A Barcelona, hi ha una brigada que s’anomena “El Quijote Aguamielero”, i a Río Cuarto, Córdoba, l’Argentina, una altra que s’anomena “La Mera Petatera”. A Albuquerque, Nou Mèxic, USA, les nacions índies Navajo/Dineh, Apatxe, Paiute, Lakota, Jemez, Cherokee, Pawnee, Comanxe, Tewa, Tiwa, Towa, Acoma, Zuni, Hopi, Sac i Fox, reclamen el seu dret a participar en la Consulta d’acord amb la Constitució mexicana de 1821 i formen la Brigada “First Nations North to South”. També als Estats Units proliferen les brigades promogudes pel Movimiento Estudiantil Chicano de Aztlán (MECHA), la Campanya Nacional pel Vot Absent 114 2000, el Frente Indígena Oaxaqueño Binacional, la Plataforma Democràtica, la Hermandad Mexicana, i molts altres i altres. Per exemple, la brigada “ALAS”, a Glendale, Califòrnia, ha muntat una exhibició fotogràfica; a Denver, Colorado, una dona demana que registrin el seu marit (servida, senyora); a Nova York, la brigada “AZUL” cobreix el Bronx, Harlem, Manhattan, Queens, Staten Island i Nova Jersei. A Sacramento, Califòrnia, hi ha un programa de ràdio on s’explica el que passa aquí, així que des d’aquí enviem una salutació als radiooients de “Tiro Directo” a Sacramento i els convidem a participar en aquesta Consulta, que és pel reconeixement dels drets dels pobles indis, és a dir, dels pobles que van donar vida i cultura a molts i moltes dels quals escolten aquest programa. A Storrs, Connecticut, la brigada “El Solitario” té només un element, però com si fossin 1.111. A Nova York, la brigada “La Realidad” demostra que el món és un mocador i que, sigui on sigui, caminem. A San Diego hi ha la brigada “Villista Antiimperialista Remember Columbus?” que... sense comentaris. Però el més excel·lent en els últims dies és la formació de la Brigada Prodrets de la Raça-San Diego que ens comunica que el Projecte de Presos Chicanos Mexicans desenvoluparà la Consulta en diversos penals dels Estats Units on hi ha milers de mexicans i mexicanes presos. La Brigada no té diners, així que només podrà enviar 500 butlletes als principals penals d’EUA. I des d’aquí els diem: “¡No le aunque, raza! ¡A darle ese!” Seguint amb això, els informo que totes les Coordinadores Nacionals que han sol·licitat el seu registre a l’Oficina de Contacte han estat acreditades. Idees per a comptar vots i trametre resultats? Aquí en va una: que les brigades i coordinacions enviïn per correu electrònic els resultats de la Consulta i que, després, per correu postal enviïn les actes de les votacions. És una idea, però n’hi pot haver més i, sens dubte, millors. Mutatis mutandi, seria alguna cosa així com “una consulta on càpiguen moltes consultes”, oi? Però vegi vostè que no tot és Consulta i brigades. També s’estan preparant, i bé, diversos actes per a la Jornada Internacional pels Exclosos del Món. Segons ens expliquen, hi ha ja activitats programades a: França, Alemanya, Anglaterra, Puerto Rico, Canadà, Nicaragua, Argentina, Dinamarca, la Península Ibèrica i les Illes Canàries. A Nicaragua es prepara un carnaval de trobada per al dia 21 a la tarda. A Catalunya, València i Saragossa es preparen sengles festes de la imaginació; a les Illes Canàries realitzaran una trobada a Guayadeque (Illa de Gran Canària). A Dinamarca, a Copenhaguen, el Mexico Gruppen i Tinku tenen ja preparades diverses activitats. A l’Argentina, a Bariloche, Bahía Blanca, Arequito, Chabas, San José de la Esquina, Buenos Aires i Rosario, enllaçaran la jornada del 21 amb el dia de la Recull d’articles 1992-2013 MEMÒRIA, 24 de març, en el qual s’uneixen els lluitadors argentins per marxar i demanar que la memòria visqui. Ens escriuen i ens adverteixen: “Ja ve l’esclat!. Com? Doncs amb afiches, música, murals, transmissions radials, vídeos, seminaris, batucada (per allà, diuen, hi haurà León Gieco), ball, en fi, dignitat en moltes formes i colors”. Aquestes bones persones (perquè són bones i són persones), es van comprometre tant amb la Consulta que es van encomanar la tasca de buscar mexicans i mexicanes en tota l’Argentina. I cada un o una que troben, fan una festa que se sent el soroll fins aquí. De nou avui, l’Internet s’ha sacsejat amb una notícia que va d’un costat a l’altre d’aquesta heroica xarxa de ciberexclosos. El motiu? La xarxa de l’Argentina havia trobat, en un poblet de menys de 5.000 habitants, una mexicana! Festa! Però, a més, la mexicana té molt interès a participar en la Consulta. Doble festa! Coses com aquesta són les que mai no entendran els de dalt: el per què de tanta festa i enrenou quan un troba l’altre (una altra, en aquest cas). Hi ha molts actes més i molt bons tots. Tots i totes els felicitem i els desitgem el millor (que, no obstant això, sempre serà poc, comparat amb el que mereixen). Quan ens arribi més informació, l’anirem donant. Així anem, doncs. Tal com s’apropa la data, creixen les iniciatives. I amb elles, els tots i totes que abracen el món des de tots els racons oblidats del planeta, i que, abraçant, es troben. Bé! Salut i que la festa de trobar l’altre no s’acabi mai. Des de les muntanyes del Sud-est mexicà, Subcomandant Insurgent Marcos El deute dels Estats Units amb l’Amèrica Llatina Breu cronologia d’algunes de les intervencions més conegudes Héctor Velarde El 10 de març de 1999, durant una visita oficial a Guatemala, el president nord-americà William Clinton va declarar que l’ajuda oferta pel seu país a les forces armades de la nació centreamericana havia estat un error que els Estats Units no haurien de repetir. Al cap de poc, l’influent diari The Washington Post va afirmar en un editorial que el cas de Guatemala havia estat, si no especial, sí estrany, per les violacions dels drets humans que va provocar. La realitat, per desgràcia, és molt diferent. Des que el 1787 Thomas Jefferson va afirmar que era necessari ajornar la independència de l’Amèrica llatina “fins que els Estats Units [poguessin] beneficiar-se’n”, la política nord-americana cap a la nostra Pàtria Gran ha estat marcada pel que Noam Chomsky ha denominat la defensa de la “cinquena llibertat”: la llibertat d’intervenir en els afers interns d’altres nacions i disposar dels seus recursos en benefici propi. Al llarg de la seva existència, els Estats Units han intervingut en més de 100 ocasions a l’Amèrica llatina, utilitzant sempre com a coartada la defensa de la democràcia. Semblaria un acudit dolent, si no fos perquè el saldo tràgic d’aquestes intervencions és prou conegut:: dictadures militars, governs titelles, centenars de milers de morts, desenes de milers de desapareguts, pobles explotats i nacions humiliades... Si els Estats Units desitgen liquidar el seu deute amb l’Amèrica llatina, haurien de deixar de banda disculpes hipòcrites i començar a reconèixer el veritable paper que han tingut en la nostra història. Potser aleshores podríem començar a pensar en un nou tipus de relació basada en la comprensió i el respecte mutus. 1836: Els colons nord-americans declaren la independència de l’estat mexicà de Texas amb el suport del Govern dels Estats Units. Tot i que l’esclavitud es va abolir completament a Mèxic el 1829, es va mantenir vigent a Texas per l’oposició dels colons. Els Estats Units reconeixen la nova “república” un any més tard. 1846-1848: Després d’annexionar-se Texas i d’una sèrie de reclamacions frustrades per obtenir indemnitzacions, els Estats Units van crear un incident fronterer per justificar una agressió a Mèxic. La guerra acaba amb la derrota mexicana i la pèrdua de la meitat del seu territori. El general Ulises Grant va escriure sobre això: “M’avergonyeixo del meu país en recordar aquella invasió.” 1855-1860: L’aventurer William Walker envaeix Nicaragua al capdavant d’un grup de mercenaris. Els Estats Units s’apressen a reconèixer el filibuster com a nou president de la nació centreamericana fins amb intercanvi d’ambaixadors. El nou president restableix l’esclavitud, declara l’anglès idioma oficial i reparteix terres entorn d’una possible ruta canalera entre els seus partidaris. L’episodi finalitza amb la derrota de Walker i la seva fugida, ajudat pel govern nord-americà. Després de dues noves invasions en territori centreamericà, Walker és finalment afusellat a Hondures. 1898-1901: Després de crear l’incident del Maine, els Estats Units intervenen en la guerra de Cuba. La Guerra acaba amb la derrota espanyola, la independència cubana frustrada i l’annexió de Puerto Rico 115 Agenda Llatinoamericana Mundial pels Estats Units. Des del començament del segle, Cuba havia atret l’atenció dels expansionistes nordamericans. El 1823 el secretari d’estat John Quincy Adams va declarar que els nord-americans havien d’esperar el moment propici perquè l’illa, per efecte de les “lleis de la gravitació política”, caigués en les seves mans com una fruita madura. 1903: El president Theodore Roosvelt envia vaixells de guerra en suport de la rebel·lió que separa Panamà de Colòmbia. El govern nord-americà reconeix la nova nació tan sols 3 dies després de la seva declaració d’independència. L’aventurer francès Philippe Bunau-Varilla escriu la constitució i negocia el tractat del canal que atorga, a perpetuïtat, més de 1.400 km2 de territori panameny als Estats Units. 1909-1925: Els Estats Units intervenen a Nicaragua i provoquen la renúncia del president José santos Zelaya. Zelaya havia proposat que les companyies mineres nord-americanes paguessin impostos. Adolfo Díaz, extresorer d’una de les companyies, és finalment imposat com a nou president. Els nord-americans prenen el control de les finances. 1915-1934: Marines nord-americans desembarquen a Haití per sufocar una revolta. El president Sudre Dartiguenave fa importants concessions econòmiques. Els Estats Units estableixen un protectorat que dura 19 anys. 1917: Deu mil soldats nord-americans penetren a Mèxic amb l’objectiu de capturar Pancho Villa. Villa havia protagonitzat l’any anterior l’única invasió mexicana en territori nord-americà en atacar la ciutat de Columbus. L’expedició punitiva nord-americana acaba gairebé un any després amb un rotund fracàs. 1926-1933: Els Estats Units intervenen a Nicaragua per sufocar una rebel·lió. August C. Sandino es nega a deposar les armes fins que els invasors abandonin les terres nicaragüenques. La guerra acaba amb una derrota històrica per als nord-americans. Sandino és assassinat un any després per ordres d’Anastasio Somoza García -l’home de confiança dels Estats Units- que inicia una sagnant dictadura. 1946: Especialitzada en la lluita contrainsurgent, a l’Escola s’han ensenyat, entre altres “matèries”, tècniques de tortura i execució. L’Escola ha demostrat la seva “eficàcia pedagògica” en “formar” alguns dels violadors més grans dels drets humans de l’hemisferi. 1954-1996: La CIA munta i finança un cop d’estat a Guatemala per derrocar el president Jacobo Arbenz. Arbenz havia nacionalitzat les terres ocioses de la United Fruit per les quals havia pagat el que l’empresa nord-americana havia declarat que valien en els seus llibres de comptabilitat. La violència provocada des d’aleshores pels successius governs militars va deixar un saldo de 160 milions de morts i 40 mil desapareguts. 1959-??: Després del triomf de la Revolució Cubana, el president Dwight Eisenhower autoritza operacions 116 encobertes amb la finalitat d’assassinar l’aleshores primer ministre Fidel Castro. El 1961 la CIA organitza i finança un desembarcament mercenari a Cuba per derrocar el govern. La invasió acaba amb un rotund fracàs en menys de 72 hores i el president John Kennedy n’assumeix la responsabilitat total. Des d’aleshores, la política terrorista i el bloqueig econòmic aplicats pel govern nord-americà han causat centenars de morts i pèrdues per més de 40 mil milions de dòlars a l’economia cubana. 1963-1965: La CIA duu a terme una campanya propagandística en contra del president dominicà Juan Bosch que culmina amb un cop d’estat. Bosch havia anunciat una sèrie de reformes que beneficiaven els treballadors del país. Després d’un alçament de militars constitucionalistes que demanaven el retorn de Bosch, els Estats Units intervenen al capdavat d’una força “multinacional” i finalment imposen un nou president. 1964: La CIA tira endavant una campanya propagandística en contra del president brasiler Joâo Goulart que culmina amb un cop d’estat. Goulart havia iniciat una sèrie de reformes que limitaven els guanys de les empreses transnacionals. 1970-1973: Arran del triomf de Salvador Allende en les eleccions de Xile, el president Richard Nixon destina 10 milions de dòlars per desestabilitzar el nou govern. La CIA organitza i finança un cop d’estat que instal·la en el poder Augusto Pinochet i deixa un balanç de més de 3.000 morts i desapareguts. Allende havia iniciat un procés de nacionalització d’indústries estratègiques que afectaven els interessos de les empreses nord-americanes al país. 1979-1990: Amb el triomf de la Revolució Popular Sandinista a Nicaragua, el president nord-americà James Carter autoritza operacions de la CIA en suport de l’oposició. Durant el govern de Ronald Reagan es destinen centenars de milions de dòlars a la creació d’un exèrcit mercenari que, des de la veïna Hondures, es dedica a sabotejar els esforços nicaragüencs per construir una societat democràtica i plural. La guerra costa al país 60 mil morts i 2 mil desapareguts, a més de 17 mil milions de dòlars en pèrdues que els nord-americans es neguen a pagar malgrat la decisió de la Cort Internacional de Justícia el 1986. Finalment, l’oposició arriba al poder el 1990 després d’un procés electoral marcat per l’intervencionisme dels Estats Units. 1980-1992: La CIA té un paper fonamental en la concepció i organització de les agències de seguretat de què van sorgir els grups paramilitars d’El Salvador. Durant la guerra civil salvadorenca, els Estats Units van donar suport als successius governs militars amb més de 5 mil milions de dòlars. La guerra va deixar un saldo de 75 mil morts i 8 mil desapareguts. 1983: Tropes nord-americanes envaeixen Granada poc després que un cop d’estat acabés amb el règim Recull d’articles 1992-2013 de Maurice Bishop. Segons el president Ronald Reagan, Granada, una illa de 340 km2 i 110 mil habitants, representava una amenaça militar per als Estats Units. Reagan havia mostrat la seva preocupació per un aeroport que treballadors cubans estaven construint per desenvolupar el turisme. Després de la invasió, els Estats Units anuncien la seva decisió d’acabar l’aeroport per desenvolupar el turisme. 1989: Els Estats Units envaeixen Panamà amb el pretext de capturar Manuel Antonio Noriega, un exagent de la CIA acusat de tràfic de drogues. El govern nordamericà tenia coneixement, almenys des del 1972, de les activitats il·lícites de Noriega, però el va mantenir en la seva nòmina mentre li va ser útil. La invasió va deixar un balanç de set mil morts i desapareguts, així com pèrdues milionàries. Imperialism. An On-line History of the United States, 13 d’abril de 1998. Disponible a http://www.smplanet.com/imperialism/toc.html VILLALPANDO, José Manuel. Las balas del invasor. La expansión territorial de los Estados Unidos a costa de México. Mèxic: Porrúa, 1998. Deute extern: el major frau en la història del capitalisme Paulo R. Schilling CHOMSKY, Noam. La quinta libertad. La política internacional y de seguridad de Estados Unidos. San Salvador: UCA, 1987. CHOMSKY, Noam. Lo que realmente quiere el tío Sam. Mèxic: Siglo XXI, 1995. Disponible en anglès a http://www.worldmedia.com/archive/sam/samconte nts.html Comisión para el Esclarecimiento Histórico. Guatemala: Memoria del silencio. Guatemala, s/e, 1999. Disponible a http://hrdata.aaas.org/ceh/mds/spanish/ DÍAZ ACOSTA, América i altres. Panorama históricoliterario de nuestra América. Tomo I (1900-1943) y Tomo II (1944-1970). La Habana: Casa de las Américas, 1982. DIETRICH, Heinz. Noam Chomsky habla de América Latina y México. Mèxic: Océano, 1998. Fighting for Our Lives. Forgotten and Neglected Histories. Imperial America, 3 d’abril de 1998. Disponible a http://www.ultinet.net/~fancie/imperial.htm GALEANO, Eduardo. Memoria del fuego III. El siglo del viento. Mèxic: Siglo XXI, 1987. Informe de la Comisión de la Verdad para El Salvador (1992-1993). De la locura a la esperanza. La guerra de 12 años en El Salvador. San Salvador: Arcoiris, s/f. MEDINA CASTRO, Manuel. Estados Unidos y América latina, siglo XIX. La Habana: Casa de las Américas, 1968. RAMÍREZ, Sergio. El muchacho de Niquinohomo. La Habana: Editora Política, 1988. ROSENFELDER, Mark. U.S. Interventions in Latin America, 1996. Disponible a http://www.tezcat.com/~markrose/latam.html SANTILLÁN PERALBO, Rodrigo. En las Garras del Imperio, 20 d’agost de 1998. Disponible a http://www3.satnet.net/imperio/ Small Planet Communications. The Age of Centenars de llibres han estat escrits sobre el Deute Extern del Tercer Món. Aquí, al reduït espai disponible, ens limitarem a destacar alguns aspectes del catastròfic (per als països deutors) problema. 1. El deute extern brasiler i la dictadura militar L’1 d’abril de 1964, en ocasió del cop militar, el deute extern brasiler arribava als 3,2 mil milions de US$. El 1985, en els últims dies de la dictadura, era de 100 mil milions de US$. És a dir, trenta vegades superior a l’acumulada per tots els governs anteriors, des de la Independència (1822). Les diverses constitucions brasileres sempre van determinar que els préstecs externs haurien de ser prèviament autoritzats pel Senat. Durant la dictadura, els contractes van ser autoritzats pels “decrets confidencials” famosos. És a dir, l’endeutament brasiler en aquell període va ser rigorosament clandestí i totalment il·legal, inconstitucional. 2. Els interessos variables Els banquers internacionals van imposar, als contractes del deute, la clàusula dels “interessos variables”. El 1976, els interessos al mercat internacional eren del 6,25%, i el 1981 (a causa de la inflació nord-americana) van arribar al 21,5%. Tal augment, amb efecte retroactiu, només en el cas del Brasil va significar un cost addicional de com a mínim uns 50 mil milions de US$. 3. L’abdicació de la sobirania El Brasil va acceptar la imposició que els assumptes relatius al deute fossin jutjats als fòrums de Londres i Nova York. El gran jurista Seabra Fagundes va denunciar de la forma següent la capitulació vergonyosa: el fet que el Brasil renunciï explícitament a al·legar la seva sobirania, fa que aquest document sigui potser el més trist de la història del país. 117 Agenda Llatinoamericana Mundial 4. La fuga de capitals Segons una publicació del Morgan Guaranty Trust Company (1986), era enorme la fuga de capitals dels països deutors. Argentina, per exemple, que havia acumulat un deute extern de 50 mil milions de US$, va desviar 49 mil milions de US$ a l’exterior. David Mulford, secretari adjunt del Tresor nord-americà, afirmava el 1989: “el deute extern dels 30 més grans deutors al Tercer Món ja estaria pagat pràcticament, si tots els diners resultants de la fuga de capitals d’aquests països tornés als seus cofres”. 5. El deteriorament en els termes d’intercanvi Dades de CEPAL mostren que Amèrica Llatina/Carib han pagat, en les últimes dues dècades, una mitjana anual de 35 mil milions de US$ a títol de “servei del deute extern i transferència de lucres de les transnacionals”. Per pagar tals càrregues, els nostres països són obligats a augmentar de forma dràstica les seves exportacions. Això significa, a més de danys seriosos al proveïment intern, una devaluació constant en els termes d’intercanvi. Segons CEPAL, aquesta va ser del 21,9% en el període 1981/90, i de més del 18,1% en el trienni 1991/93. Els preus FOB van baixar de l’índex 100 per 64. Considerant una exportació anual mitjana de 127 mil milions de US$ (1991/93), la pèrdua mitjana va ser de 45 mil milions/any. L’organisme de Nacions Unides va calcular –modestament– la fuga de capitals de Llatinoamèrica en 20 mil milions de dòlars/any. Si sumem les tres pèrdues, obtindrem un total de 100 mil milions de US$ a l’any. 6. L’abisme entre els pobles La immensa sagnia soferta pels països perifèrics contribueix de forma substancial a l’augment cada vegada més gran de la diferència entre països rics i pobres. Dades de l’Institut d’Investigacions Econòmiques de Munic mostren que, el 1980, el 26,2% de la població mundial (la radicada als països rics) usufructuava del 77,3% dels ingressos globals. El 1990, la població esmentada s’havia reduït a 24,2%, però s’apropiava del 83,1% del producte mundial. Els habitants dels països pobres van augmentar del 73,8% al 75,8% del total, però la seva participació al producte mundial havia disminuït del 22,7% al 16,9%. Aquesta és la globalització neoliberal... 7. Com el Brasil va refinançar el seu deute extern D’acord amb la intensa campanya per la cancel·lació del pagament del Deute Extern protagonitzada per les esglésies, partits polítics, centrals sindicals, organitzacions com el Col·legi d’Advocats del Brasil, l’Associació Brasilera de Premsa i diverses ONG, en funció també de les creixents dificultats del govern per continuar pagant els serveis del deute i de la por de la moratòria, els títols del deute brasiler van arribar a 118 ser venuts, al mercat paral·lel de Nova York, per 18% del seu valor nominal. I, si no s’haguessin realitzat les negociacions amb els últims governs brasilers, en particular l’acord firmat per Fernando Henrique Cardoso, llavors ministre d’Economia del govern Itamar Franco, els títols del deute seguirien a la baixa (com als anys anteriors), convertint-se en certificats (“papers”) sense cap valor, d’aquests que col·loquem a les parets. A causa de l’acord (homologat pel Senat) i a la securitización (canvi de títols antics, il·legals, per nous), els “CBONDS” valien, el 15/7/97, al mercat de Nova York, 82,99 US$ (82,99% del valor nominal). Així, gràcies a la tramoia, els banquers creditors del Brasil, a més de deixar de banda el fantasma de la moratòria i de la falta de pagament, van evitar perjudicis i van obtenir lucres de diversos bilions de dòlars. El Deute Extern brasiler, que podria haver estat cancel·lat, va continuar augmentant de forma accelerada durant el govern del president Cardoso. El 1994, arribava a 148,3 mil milions de US$; actualment, ja és de 235 mil milions de US$. Amb els préstecs que han estat programats amb el FMI, acabarem el segle amb un deute no inferior als 300 mil milions de US$. L’augment del deute intern (sobre el qual el govern paga un 41% d’interessos/any) encara és més vertiginós: 193 mil milions de R$ el 1997 i 389 mil milions el 1998. El pronòstic per a aquest any és de 506 mil milions de R$. Aquesta catastròfica situació constata que les definicions del Cardenal Paulo Evaristo Arns (“Els cinc punts del Cardenal -26/7/1985”) segueixen en vigor: “El tema del deute, abans de financer, és fonamentalment polític i, com a tal, ha de ser encarat. El que és en joc no són els comptes dels creditors internacionals, sinó la vida de milions de persones que no poden sofrir l’amenaça permanent de mesures recessives i de la desocupació, que comporten la misèria i la mort. Els drets humans exigeixen que tots els homes de bona voluntat del continent, tots els sectors responsables, s’uneixin a la recerca urgent d’una solució realista per a la qüestió del deute extern, per preservar la sobirania de les nostres nacions i protegir el principi que el compromís essencial dels nostres governs no és amb els creditors, sinó amb els pobles que representen”. Recull d’articles 1992-2013 Sí a la vida, No al Deute Declaració de Tegucigalpa Plataforma Llatinoamericana i del Carib Jubileu 2000 El deute extern de l’anomenat Tercer món, per la seva exorbitant suma i velocitat de creixement, per l’empitjorament de les seves condicions, exclou del desenvolupament econòmic social a quatre cinquenes parts de la població mundial. Aquest deute és expressió directa de l’injust ordre econòmic internacional, resultat de la llarga història d’esclavatge i explotació a què han estat sotmesos els nostres pobles. El deute extern d’Amèrica Llatina a la dècada dels 70 ascendia a uns 60 mil milions de dòlars, el 1980 arribava a 204 mil milions, el 1990 era de 443 mil milions de dòlars i es calcula l’abast del 1999 al voltant de 706 mil milions de dòlars, que requeririen d’uns 123 mil milions per al pagament del seu servei. Només pel concepte del servei del seu deute extern, la regió va pagar entre 1982 i 1996 la quantitat de 739 mil milions, és a dir, una xifra superior al deute total acumulat. En aquestes circumstàncies, el deute extern ha estat i és impagable, il·legítim i immoral. És impossible de pagar, matemàticament no hi ha fórmula per fer-ho. Dues dècades completes de refinançaments impossibles de complir per part dels països en desenvolupament ho demostren fefaentment. És il·legítim perquè es va originar en bona mesura per la decisió de governs dictatorials, no elegits pel poble, i també de governs formalment democràtics però corruptes. La major part del deute no es va usar en benefici del poble el qual avui es pretén obligar a pagar. El deute és també il·legítim perquè va créixer a l’empara de taxes d’interès i condicions de negociació imposades pels governs i bancs creditors, que van negar reiteradament i abusivament el dret de l’associació dels governs deutors, mentre que ells ho feien a través de vertaders sindicats de creditors (Club de París, Comitè de Gestió) i emparats per la coerció econòmica del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. La consigna era clara i determinant: vostès negocien sols, nosaltres negociem en massa. És immoral pagar el deute extern, a més perquè per fer-ho els governs dels nostres països han de destinar un altíssim percentatge del pressupost de l’estat, afectant principalment els programes socials, els salaris dels treballadors i treballadores, generant desocupació i afectant greument el funcionament de l’economia. Hi ha un enorme deute social en la salut, educació i nutrició del poble. Els estats gasten avui un 60% menys per habitant que el 1970. D’altra banda, tractar d’augmentar les exportacions condueix a sobreexplotar els nostres recursos naturals de tal forma que s’afecta més i més l’equilibri ecològic dels nostres territoris i es posa en perill la vida mateixa de les futures generacions. El deute és la justificació, a més, per mantenir les polítiques neoliberals que constitueixen un mecanisme sostingut de dependència mitjançant els coneguts ajustaments estructurals. Les operacions de rescat efectuades pels creditors, amb el concurs del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, fins a la iniciativa per als Països Pobres Altament Endeutats (HIPC), només han servit per garantir la continuïtat dels mecanismes d’endeutament. Des del punt de vista jurídic, insistim que la legislació internacional i nacional sobre el deute, en gran part, no compleix la seva funció principal de garantir la convivència pacífica. Normes jurídiques que atempten contra aquest objectiu suprem de la llei, van en contra de l’interès general, posen en perill la pau social i no tenen per tant una legítima raó de ser. La usura i l’anatocisme (cobrament d’interessos sobre interessos) han de ser prohibits. Pràctiques monopóliques dels bancs, de les institucions internacionals i dels governs del primer món són il·legals, tant com la negació de la lliure associació dels països endeutats. Corrupció sistemàtica i gairebé legalitzada, la fuga de capital i els «paradisos fiscals» formen part integral dels problemes jurídics quant al deute extern. El Jubileu a la Bíblia (Lev.25) busca restablir la justícia entre creditors i deutors, així com la pau i l’harmonia en la societat humana, la naturalesa i l’univers; i eliminar la servitud que van causar els deutes. A les portes del tercer mil·lenni, valorant la situació insuportable en la qual viuen els nostres pobles i inspirats en l’ensenyament bíblic del Jubileu, posem en marxa la Campanya Llatinoamericana i del Carib Jubileu 2000, que s’insereix en el moviment internacional que promou l’anul·lació dels deutes dels països empobrits del món per a l’any 2000. Jubileu 2000 Llatinoamèrica i del Carib exigeix: Anul·lar, l’any 2000, el deute immoral i il·legítim dels països del tercer món sota els següents principis: a. - Transparència en el procés i inclusió de totes les parts. b. - Per a negociacions futures: limitació del servei del deute extern a un percentatge no major del 3% del pressupost anual de cada país, tenint en compte els precedents del Perú, el 1946, i d’Alemanya, el 1953. c. - Integració i coordinació de totes les parts involucrades, prenent en consideració el Dret d’Insolvència de països com els Estats Units que regula el procediment d’insolvència de les corporacions comunals. 119 Agenda Llatinoamericana Mundial d. - Dret de sol·licitud per a qualsevol dels països deutors. Creditors i deutors nomenaran un mateix nombre de jutges per a un jurat o Tribunal d’Arbitratge. En el cas dels deutors caldrà aconseguir una àmplia participació de tots els sectors de la societat. e. - En casos particulars, quan el Tribunal d’Arbitratge així ho consideri, podrà crear-se un mecanisme que permeti estudiar possibles anul·lacions parcials del deute, considerant els diferents nivells d’endeutament, l’origen del deute i les condicions de pobresa de la població. f. - Tenir en compte en el procés d’anul·lació del deute, la imperiosa necessitat d’assegurar el dret al desenvolupament d’Amèrica Llatina i del Carib, l’Àfrica i l’Àsia en conjunció amb el compliment de tots els nostres drets humans com a persones i com a pobles i d’assegurar el final de la impunitat ara regnant. g. - Realitzar una àmplia auditoria del procés d’endeutament de cada país amb tribunals locals; amb participació dels organismes de la societat civil, que garanteixi la transparència i la informació per a tots els ciutadans i ciutadanes. h. - Assegurar que els recursos alliberats del deute extern siguin usats per rescatar el deute social i ecològic amb els nostres pobles en plans i programes de desenvolupament humà, principalment de generació de treball digne; d’enfortiment de polítiques socials d’educació, salut i seguretat social i de protecció del medi ambient; tenint en compte el seu impacte en els grups vulnerables -particularment, els nens i les nenes, els ancians i les ancianes, les dones en general, i els i les indígenes-; i garantint l’activa participació de la societat civil, des del disseny, l’exercici i el seguiment a l’avaluació de tot el procés. i. - Transformar l’actual sistema econòmic i financer mundial de tal manera que estigui al servei dels éssers humans i es basi en relacions internacionals de justícia, equitat i solidaritat entre els països i pobles. En aquest context s’ha d’enfortir els organismes polítics de les Nacions Unides, restituint-los les funcions de definir les polítiques que els han estat usurpades pels organismes executius. j. - Rebutjar totalment l’Acord Multilateral d’Inversions, per la subordinació absoluta que implica d’homes i dones, pobles i nacions davant la lògica del mercat i del capital. Clamem les campanyes dels països creditors que donin suport a les demandes establertes en la nostra proposta. Clamem, especialment, les campanyes del Nord perquè mai no proposin resolucions o lleis sobre el deute que incloguin xifres específiques i molt menys que aquestes siguin menors a les que estem demanant. Cridem els pobles d’Amèrica Llatina, el Carib i del Món a generar noves relacions de poder en tots els nivells de la societat, que garanteixin la lluita perma- 120 nent contra qualsevol forma d’injustícia, violència i discriminació. Optem decididament per la Pau amb Dignitat i Justícia. No al deute. Sí a la Vida. Tegucigalpa, 27 de gener de 1999. Coalició Llatinoamericana i del Carib Jubileu 2000. Membres: Argentina, Bolívia, Brasil, Costa Rica, Cuba, Equador, El Salvador, Guatemala, Haití, Hondures, Jamaica, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Perú i Veneçuela. Per a la reunió de grup: - aïllar cada un dels arguments que s’utilitzen en aquesta Declaració, i comentar-lo en el grup; - fer un paral·lel entre la perversitat de la usura en el pla de les relacions individuals i en el de les relacions internacionals; - com explicar, davant la gravetat del tema, el silenci de tanta gent i tantes institucions fins ara? - es pot parlar de veritat de «perdonar» o «condonar» el Deute?; - és un motiu digne per combatre el Deute que arribem a l’any 2000 o que se celebri un jubileu? Quins són els vertaders motius per combatre’ l? Veredicte Tribunal del Deute Extern El Tribunal del Deute Extern es va reunir els dies 26 a 28 d’abril de 1999 al Teatre João Caetano a Rio de Janeiro, al Brasil, al local on va ser penjat Tiradentes, heroi i màrtir de la Independència, en presència i amb la participació de 1.200 persones de diverses parts del Brasil i diversos països del món. Promogut per la CNBB (Conferència Nacional dels Bisbes del Brasil) i Cáritas, CONIC (Consell Nacional d’Esglésies Cristianes), CESE (Coordinadora Ecumènica de Serveis), CMP (Central de Moviments Populars) i MST (Moviment dels Treballadors Rurals sense Terra) i l’IAB (Institut d’Advocats Brasilers), amb el suport del CORECON/RJ, SENGE/RJ, SINDECON/ RJ, IERL i PACS, el Tribunal va tenir com a objectius jutjar el cas brasiler del deute extern i reforçar la Campanya del Jubileu 2000 en favor de la cancel·lació del deute dels països de baixa renda i més endeutats. Pel fet que el Brasil és, així com alguns altres països de l’Amèrica Llatina i el Carib, un dels països amb economia de renda mitjana i considerat emergent, i un dels països que té un dels pitjors perfils en la distribució de renda del món, amb un quart de la seva població (4 milions de persones) situat per sota de la Recull d’articles 1992-2013 línia de pobresa, va ser objectiu del Tribunal identificar la relació entre el deute extern i aquesta situació d’injustícia i misèria. A més d’identificar els factors que originen, constitueixen i augmenten el deute extern, així com els seus respectius responsables, el Tribunal va tractar de definir polítiques alternatives i estratègies per superar, de forma sostenible, la crisi d’endeutament extern i les seves conseqüències socials i ambientals. Després d’haver conegut un ampli i múltiple material documentat, sentint testimonis de brasilers i d’especialistes d’altres països en quatre sessions (sobre el sistema financer internacional, sobre l’endeutament brasiler, sobre els casos exemplars d’endeutament d’altres països i sobre perspectives d’acció per afrontar i superar la crisi de l’endeutament brasiler), el Tribunal Popular, constituït per representants de diversos sectors de la societat brasilera, va arribar al següent veredicte: CONSIDERANT: 1. Que, segons els estudis i les dades presentats al Tribunal, el deute dels països més pobres i endeutats ja va ser pagat i, en la forma comptable actual, resulta impagable. 2. Que el deute brasiler, a partir de l’última renegociació de fa cinc anys, va augmentar de 148.000l milions a 235.000l milions el novembre de 1998, i que en aquell període es van pagar prop de 126.000l milions als creditors externs, la qual cosa indica una velocitat insostenible d’endeutament, fins al punt que gairebé tots els nous contractes són destinats al servei del propi deute, de la qual cosa resulta un cercle viciós d’endeutament. 3. Que la decisió unilateral dels EUA al final dels anys setanta d’augmentar la taxa d’interès del seu nivell acostumat històricament de 4-6% fins a més del 20% en pocs mesos va constituir una traïció a la bona fe dels contractes i, a més, va forçar els països deutors a demanar préstecs per pagar els interessos, va comportar un pagament extraordinari que correspon a la pèrdua de 106.000 milions per a l’Amèrica Llatina. 4. Que el fet que els creditors imposin als deutors una taxa de risc per prevenir-se de la seva possible incapacitat de pagament dóna a aquests el dret de declarar-se insolvents sense càrrec. 5. Que governs identificats amb grans empreses i bancs endeutats amb l’exterior han practicat l’estatalització del deute extern privat socialitzant els seus costos i comprometent encara més els fons públics amb el servei del deute extern. 6. Que empreses públiques estratègiques van ser utilitzades com a instruments de sobreendeutament i que això va comprometre la seva salut financera i la seva capacitat d’inversió, la qual cosa va servir de pretext per a la seva posterior privatització. 7. Que hi ha un vincle explícit entre el deute extern, l’excessiu endeutament públic intern i la recerca de capital extern de curt termini, sotmetent el país a una política d’altíssimes taxes d’interès. 8. Que el govern, pel fet de concebre el sistema financer com un absolut i com una finalitat, va sacrificar la part del pressupost dedicada a despeses en polítiques socials i en dinamització de l’economia interna per mantenir al dia el pagament dels deutes financers, cosa que va donar com a resultat l’abandonament de la salut, de l’educació, de les polítiques d‘ocupació, de l’habitatge popular, de la demarcació i la garantia de les terres indígenes i de les seves condicions de supervivència en tant que pobles, de valoració dels vells i dels nens, de realització de la reforma agrària, de conservació i recuperació del medi ambient. 9. Que les polítiques econòmiques i d’ajust de l’FMI han demostrat ser desastroses per als països que s’hi sotmeten, i serveixen per augmentar encara més el deute del altres passius externs d’aquests països, constituint una moratòria sense fi dels deutes socials i ambientals, dels quals els creditors són els nens, les dones i els homes treballadors del camp i de la ciutat, els negres, els pobles indígenes i la naturalesa. 10. Que els Estats Units manipulen l’ONU, l’OMC, l’FMI, el Banc Mundial i l’OTAN d’acord amb les seves estratègies d’hegemonia i control dels pobles de la terra. 11. Que l’endeutament públic brasiler sempre va afavorir els interessos i els privilegis de les elits dominants. 12. Que l’excessiu endeutament brasiler va ser generat sobretot en les últimes tres dècades marcades pels 21 anys de dictadura, per una transició cap a governs civils que van completar la rendició connivent de la política econòmica al capital financer. 13. Que aquest endeutament va ser realitzat per governs dictatorials, i per tant il·legítims i antipopulars, i que els creditors d’aquests governs, a més d’haver estat els seus còmplices, tenien consciència dels riscos que implicaven aquells préstecs. 14. Que l’expansió del deute està relacionada amb les elits brasileres que, al llarg de tota la història, i actualment, han estat connivents amb les institucions financeres de l’exterior tant privades i oficials com multilaterals. 15. Que el deute extern constitueix una violació continuada del Pacte Internacional sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, fixat per l’ONU el 16/12/66, que exigeix el reconeixement del dret de cada nació a l’autodeterminació i al desenvolupament econòmic, així com a la lliure disposició de les seves riqueses i els seus recursos naturals, i que en cap cas un poble podrà ser privat dels seus propis mitjans de subsistència; 121 Agenda Llatinoamericana Mundial EL INTEGRANTS DEL TRIBUNAL DEL DEUTE EXTERN DECIDEIXEN, PER UNANIMITAT: El deute extern brasiler, pel fet d’haver estat constituït fora dels marcs legals nacionals i internacionals, i sense consulta a la societat, d’haver afavorit gairebé exclusivament les elits en detriment de la majoria de la població, i de ferir la sobirania nacional, és injust i insostenible èticament, jurídicament i políticament. En termes substantius ja va ser pagat i persisteix amb prou feines com un mecanisme de submissió i esclavització de la societat al poder financer de la usura i de la globalització del capital, i de transferència de riqueses per als creditors. Per això, aquest Tribunal condemna el procés d’endeutament brasiler, que implica la subordinació als interessos del capital financer internacional i dels països rics, que compten amb el suport dels organismes multilaterals, com a inic i il·legítim; responsabilitza les elits dominants per l’endeutament excessiu i per abdicar d’un projecte propi de desenvolupament per al Brasil; responsabilitza els governs i els polítics que promouen el projecte d’inserció subordinada del Brasil en l’economia globalitzada i li donen suport; responsabilitza els economistes, els juristes, els artistes i els intel·lectuals que els donen suport tècnic i ideològic; i responsabilitza la dictadura dels grans mitjans de comunicació, que intenten legitimar el deute i bloquegen el debat sobre les alternatives. Decideix a més comunicar a les autoritats legislatives, executives i judicials de la Unió , Estats Municipis, aquesta decisió, perquè la respectin per la legitimitat de l’estructura i de la funció social d’aquest Tribunal. Assumint l’esperança present en les lluites populars per alternatives de vida, de relacions socials i d’organització de l’economia i de la societat, el Tribunal proposa a tots els brasilers i brasileres els següents compromisos i estratègies d’acció: * Una moratòria sobirana, el trencament de l’Acord amb l’FMI i la redefinició dels deutes, amb base en els resultats de l’auditoria i a partir de l’afirmació de la sobirania nacional. * Una política de desenvolupament centrada en els drets de la persona i de la societat, basada principalment en els recursos materials i humans del país, que superi la lògica i la pràctica de l’endeutament irresponsable actualment en vigor. * Un ferm control del canvi, instrumentat pel govern per frenar l’especulació i reestimular la inversió productiva, incloent mecanismes efectius de control i fiscalització de tota forma d’entrada i sortida il·legal de monedes (nacional i estrangeres) i de mercaderies en general. * La renacionalització i la democratització d’empreses estratègiques. * La renegociació dels deutes dels estats i els municipis, vinculant els recursos estalviats al rescat dels deutes socials i ambientals, i refundant el pacte federatiu en una perspectiva democràtica i participativa. * El reforç de mobilitzacions i campanyes com l’ATTAC, que exigeixen l’establiment de mecanismes de regulació i de taxació de la circulació del capital especulatiu internacional, apuntant a la creació d’un fons destinat al rescat de la vida digna dels més empobrits. * La unió dels pobles de l’Amèrica Llatina i el Carib entorn de polítiques alternatives i estratègies comunes al continent, per afrontar junts el cercle viciós de l’endeutament i altres factors d’empobriment i subordinació que històricament afligeixen tot el continent. * La participació a la Campanya Jubileu 2000, del Consell Mundial d’Esglésies i d’altres institucions nacionals i internacionals, en una mobilització que porti els estats democràtics a proposar a l’Assemblea General de l’ONU una acció davant el Tribunal Internacional de La Haia per jutjar els processos que van originar i hipertrofiar el deute extern dels països empobrits i altament endeutats i els seus responsables. * La unió de tots els pobles en favor de la cancel·lació general i sense restricció dels deutes externs dels països de baixa renda més endeutats, i per la devolució de les riqueses que els van ser arrabassades, sense imposar-los cap més condició que la de l’aplicació dels recursos estalviats al rescat dels deutes socials sota el control de la pròpia societat i del ple respecte als drets humans de tots els ciutadans. * Una auditoria del deute públic extern i de tot el procés d’endeutament brasiler, amb la participació activa de la societat civil, a fi de verificar comptablement i jurídicament si encara hi ha deute per pagar, de qui ha de ser cobrada, i per establir normes democràtiques de control sobre l’endeutament. El present Tribunal és el marc simbòlic d’un llarg camí. Convoca per això els brasilers i les brasileres a participar amb esperança i sense inhibició en les iniciatives que d’ell brotaran, i que continuïn dempeus, en carrers i places, fins que aconseguim que el Brasil sigui de veritat una pàtria per a tots, i que tots tinguin condicions de vida digna i de plena realització de ciutadania. És la nostra decisió. Publiqueu-la i divulgueu-la. Només està autoritzada la subscripció feta per homes i dones de bé. Rio de Janeiro, patíbul de Tiradentes, 28 d’abril de 1999 122 Recull d’articles 1992-2013 No una forma qualsevol de demanar perdó Veritat i reparació per a la reconciliació Emir Sader Els poderosos van descobrir que no els costa gens demanar perdó. El president nord-americà Bill Clinton, entre tantes disculpes pels seus excessos sexuals, també va demanar perdó als negres per l’esclavatge, poc després que el dretà Pat Buchanan havia afirmat que els traficants havien fet un favor als esclaus en portar-los de l’Àfrica a EUA. Poc després, el mateix Clinton va demanar disculpes als supervivents d’un experiment fet amb 400 negres, deixats, deliberadament, sense tractament de sífilis per saber com reaccionava el cos humà. En el viatge a Guatemala, no tenint res per proposar a la regió centreamericana (l’auxili que va donar a la regió per guarir els efectes del pitjor huracà de la història centreamericana va ser de la mateixa suma que la despesa del primer dia de bombardeigs a Iugoslàvia), Clinton va demanar disculpes per la decisiva participació nord-americana en les majors matances realitzades a Amèrica Llatina. El primer ministre britànic Tony Blair, imitant el seu líder nord-americà, va demanar disculpes pels milions de morts i per tants irlandesos immigrants a causa de la gana provocada en aquest país. Però mentre aquestes disculpes no vagin seguides d’actes de reparació, es queden en meres paraules, en gestos de cara a la galeria, que substitueixen la puresa de la veritat i la reparació, i banalitzen el perdó. Un país com Alemanya, per exemple, que va protagonitzar una matança sistemàtica d’una raça durant el nazisme, se sent en el dret de desenvolupar un altre tipus de discriminació, contra els milions de turcs que viuen en aquest país. Un projecte tímid de concessió de doble nacionalitat provisional als nascuts a Alemanya va ser bloquejat pel govern Schroeder, després de la derrota en una elecció estatal, provocada per la mobilització de la dreta, exactament contra aquesta llei. Per cert, l’Àfrica del Sud, amb una comissió presidida pel Premi Nobel de la Pau, Mons. Desmond Tutu, va recórrer un camí diferent: el que va de la veritat a la reconciliació. És a dir, al contrari de les autoamnisties concedides per les dictadures militars del con sud llatinoamericà, primer s’estableix la veritat sobre tots els fets ocorreguts, així com la responsabilitat de cadascú. Només després es defineix l’amnistia per a aquells que van col·laborar en l’esclariment dels fets i van revelar el seu penediment. Els majors crims comesos contra la humanitat ja van ser a l’origen de la colonització americana: els pobles indígenes delmats, i el tràfic de centenes de milions de negres per ser esclaus en aquestes terres per les potències colonials. Les poblacions indígenes, habitants originals d’Amèrica, van ser subjugades i oprimides, promovent una política tendent a la seva desaparició cultural i física. Dels milions de nadius existents fa cinc segles, en queden algunes centenes de milers. El reconeixement dels genocidis practicats pels colonialistes al nostre continent -aquest any 2000, en ocasió del cinquè centenari de la invasió del Brasilcontra els indis i els negres hauria d’anar acompanyat de recompenses que esmenessin, encara que tard i parcialment, els mals comesos. Els negres van ser arrencats del seu món per força, transformats en mercaderia barata per a l’acumulació primitiva del capital comercial a través de la política colonial. Aquests negres, una part dels quals ja moria en les condicions infrahumanes en les quals eren transportats de l’África cap a Amèrica, venien a treballar com a esclaus en terra aliena, amb una mitjana de vida d’uns set anys útils. Van ser ells els qui van construir, durant segles, tota la riquesa produïda a Amèrica, constituint-se en el contingent original de la classe treballadora del continent. Per a ells no hi ha petició de perdó, ni recompensa; només oblit. Excepte en el cas d’EUA (i, encara que de forma limitada, només per als negres, es desenvolupa la política de discriminació positiva, és a dir, de quotes a les escoles, s’exclou d’aquest benefici els indígenes) no hi ha polítiques compensatòries de reparació dels danys causats a centenes de milions d’éssers humans, que continuen sobrevivint als esglaons més baixos de les societats del continent. Ni existeixen polítiques privilegiades de promoció econòmica i social d’aquests sectors, ni de les seves cultures. La humanitat -a través dels seus governs- encara se sent menys en deute amb l’Àfrica, a la qual van usurpar del seu si aquests contingents de fills seus per produir la riquesa d’altres països que avui es valen d’aquesta mateixa riquesa per menysprear un continent massacrat a més per les polítiques d’explotació colonial. El continent negre viu avui en pitjors condicions que fa algunes dècades, quan va aconseguir, amb prou feines, la independència nacional dels seus països, ja que a la independència política no va correspondre un canvi en la seva estructura social ni la seva inserció en l’economia internacional. Com a països perifèrics del capitalisme, exportadors de matèries primeres i de productes agrícoles, la seva situació tendeix a deteriorar-se, perquè no són un mercat de consum per als productes sofisticats que les potències capitalistes desitgen exportar. Tampoc no tenen una mà d’obra o una infraestructura que 123 Agenda Llatinoamericana Mundial pugui atreure inversions econòmicament més avançades, la qual cosa fa que siguin marginals, perifèrics, exclosos dels grans avenços que la humanitat ha tingut en aquelles mateixes dècades en què l’Àfrica ha retrocedit. Per demostrar com EUA, que pretén haver integrat a seva política exterior la defensa dels drets humans, és el país que més dificultat té per avançar en la seva afirmació, la revista conservadora anglesa The Economist destaca com va trigar 40 anys a ratificar la Convenció sobre Genocidi, 28 anys per a la Convenció contra la discriminació racial, 26 per a la Convenció Internacional sobre els Drets civils i polítics. Remarca que 160 països van ratificar la convenció que combat la discriminació contra les dones, excepte EUA. I només dos països no van ratificar la Convenció sobre els Drets del nen: Somàlia i EUA. La revista destaca a més que, fins i tot en ratificar els tractats, EUA sempre fa una sèrie enorme de reserves que els fan inaplicables al seu país. També dificulta tota forma de control (monitoreamiento) aprovada pels tractats i pel Tribunal Internacional de La Haya. S’hauria d’afegir el rebuig nord-americà a firmar els tractats sobre control del medi ambient en una última reunió sobre el tema a Buenos Aires, i la seva no adhesió a la formació d’un tribunal internacional per jutjar crims contra la humanitat. Hom es pregunta: per què aquest comportament? Potser és que la política nord-americana al món està compromesa amb genocidis contra la humanitat? Un país amb aquest tipus de comportament, té capacitat per convertir-se en jutge de qualsevol altre al món? ¿O, encara pitjor, de ser escoltat sense protesta ni condemnació per altres governs seriosos? Perquè el perdó no quedi reduït a un gest cínic de qui teatralitza una aparença d’humanitat i de capacitat de reconeixement d’errors passats -en veritat llunyans-, és indispensable que s’extreguin conseqüències per al present, demostrant que el penediment no és un gest farisaic. La secretària d’Estat d’EUA, Madeleine Albright, promotora dels bombardeigs «humanitaris» de Iugoslàvia, en un programa de televisió, en fer-li la pregunta sobre si era just deixar morir a 500 mil nens iraquians, víctimes del bloqueig econòmic a aquell país, va respondre fredament: «sí que és just». Qui anirà, d’aquí a no se sap quants anys o dècades o fins i tot segles, a demanar perdó al poble iraquià, al poble iugoslau, al poble cubà, al poble libi, al poble coreà, al poble iranià, pels efectes fatals de la política de bloqueig d’EUA i d’altres potències capitalistes en aquests països? Qui demanarà perdó als pobles víctimes de les polítiques afamants del FMI, assumides per les elits de països com Mèxic, l’Argentina, el Brasil, entre tants altres? Qui, en nom de les elits brasileres, demanarà perdó al poble brasiler, pels crims comesos en nom dels 124 interessos del gran capital nacional i internacional contra el dret a la salut, el dret a l’educació, el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, al lleure, en una paraula, el dret a la vida? Els penediments i perdons, si no van acompanyats d’actes compensatoris i modificacions radicals de la conducta, no serveixen per a res, llevat de permetre que els botxins dormin amb menys pes a la consciència. Saber demanar perdó pels deutes històrics Demanar o no perdó als pobles indígenes i negres del Continent va dividir profundament la IV Conferència de l’Episcopat Llatinoamericà a Santo Domingo el 1992. El cardenal Primado de l’illa va prohibir l’ús de la seva Catedral per a una litúrgia de penitència demanada per un nombrós grup de bisbes. La celebració va acabar tenint lloc, per iniciativa de comunitats populars de Santo Domingo, en un lloc d’evocació històrica profunda: la plaça de Bartolomé de las Casas. L’episcopat brasiler, pensant en els 500 anys del Brasil, ha presentat, recentment, una petició de perdó de l’Església, amb l’objectiu de continuar lluitant per un país més just i igualitari, més fratern i solidari. La reflexió que va motivar aquesta petició estava basada en els suggeriments de la CNBB portats a Santo Domingo el 1992: «L’església confessa haver comès errors en la primera evangelització d’Amèrica Llatina. Molts d’ells van sorgir en un context en el qual hi havia escassa consciència del pluralisme cultural. En actitud penitencial, com a pastors: - demanem perdó als pobles indígenes i als negres americans per les vegades que no vam saber reconèixer la presència de Déu en les seves cultures; - demanem perdó per les vegades que confonem evangelització amb imposició de la cultura occidental; - demanem perdó per la tolerància o participació a la destrucció de les cultures indígenes i africanes; - demanem perdó als negres americans per les vegades que ens servim de l’Evangeli per justificar el seu esclavatge; - demanem perdó per les vegades que ens vam beneficiar d’aquest esclavatge als convents, parròquies, cúries. En demanar perdó als pobles indígenes i als negres per l’omissió i complicitat oberta o velada amb els seus conqueridors i opressors, confessem que els Recull d’articles 1992-2013 errors del passat persisteixen en moltes circumstàncies fins al dia d’avui. Els pobles indígenes i els negres d’Amèrica Llatina continuen amenaçats pel sistema de dominació i pel racisme vigents, i continuen vivint al marge de l’Església institucional i de la societat. Sabem que el perdó és un procés llarg. Considerem la nostra solidaritat incondicional i el nostre compromís amb la causa dels pobles indígenes i dels negres a les amèriques com a part integrant de la Nova Evangelització. Conscients que l’Esperit Sant ja actua en els pobles indígenes i afroamericans molt abans de l’arribada del missioner, l’Església vol, en un nou esforç d’evangelització, reprendre la pràctica de l’era apostòlica, que valora el passat dels pobles i la seva diversitat religiosa, convidant-los a dirigir el pensament al Déu vertader i a Jesús, a qui Déu va enviar (Cfr RMi 25). Per això és necessària una pastoral específica i diferenciada. Perquè l’església pugui avui presentar l’Evangeli als pobles indígenes i negres del nostre continent és necessari que procuri, juntament amb el primer anunci, explicitar tot el que hi ha de valor humà i de «llavors del Verb en aquest poble». Alhora, l’església procura aprofundir la seva fidelitat a l’Evangeli en el diàleg amb els valors de les cultures indígenes i afroamericanes. És la inculturació que, de la part nostra, exigeix: renúncia a tot el que és etnocentrisme i colonialisme pastoral; respecte a les persones i estimació per les seves cultures; actitud d’escolta amb amor i docilitat; coneixement de la llengua, dels valors històrics i culturals, i de les aspiracions vitals d’aquests pobles; atenció especial i respecte als símbols i ritus, a la mística indígena i afroamericana i a la punció de la dona en la religió i en la societat tribal.» CNBB, Das Directrizes a Santo Domingo, Documentos da CNBB, n.48, Paulinas 1992. Anunciar el Jubileu definitiu Pere Casaldàliga Anunciar el Projecte de Vida de Déu va ser la missió de Jesús, és la missió irrenunciable de cada una de les nostres vides. Estem vivint ja en clima de Jubileu, de vegades fins i tot una mica a l’estil mil·lenarista potser. Viure aquest clima amb tarannà estrictament evangèlic serà “anunciar el projecte de Vida de Déu” segons el Jubileu definitiu que va proclamar Jesús, universalitzant amb plenitud el jubileu bíblic de l’Antic Testament. El Déu de la Vida, Jesús de Nazaret, es féu context plenament humà, en biologia i psicologia, en cultura i en història, en societat i en religió. Bernanos deia que la causa de tots els nostres mals consistia en la desencarnació del Verb; en la descontextualització de l’Evangeli, podríem dir també. El Déu de la Vida ho és de la vida: d’aquesta vida humana petita i bonica de cada fill o filla seus. Al llarg dels segles -i el Jubileu és hora de conversió, de cancel·lació de deutes, com ho proposa el mateix Joan Pau II, amb les seves comandes de perdó- l’Església ha comès, estructuralment i no només per infidelitats individuals d’alguns dels seus membres, dos grans pecats de “desencarnació del Verb”: -la dicotomia amb què tantes vegades s’ha volgut separar l’ànima del cos, el cel de la terra, el Pa del pa, aquesta vida de l’altra vida, la Creació de la Redempció... -i la falta d’inculturación en els pobles no europeus, en les cultures de l’Àsia, l’Àfrica o Amèrica. Quan ara tant parlem de “Nova Evangelització” hauríem d’atendre amb perspicàcia missionera, per fidelitat a l’Esperit, aquestes exigències fonamentals de l’evangelització inculturada i contextualizada, per no repetir espiritualismes alienants o colonialismes etnocentristes. Modestament, però amb la llibertat de l’Evangeli d’aquest Déu de la Vida, cada un de nosaltres pot i ha d’encarnar l’Evangeli, traduir-lo, passar la Paraula en la nostra paraula, amb els nostres gestos, en un somriure tal vegada, per a les persones concretes amb qui ensopeguem en la vida, a cada lloc i en cada hora singulars i situats, reconeixent en aquest lloc i en aquella hora “els signes dels Temps i del Lloc” també, com ens va demanar el Vaticà II i que abans ens havia demanat el mateix Jesús. “Anunciar” -ja ho sabem- és molt més que dir; és sobretot ser; donar testimoni, amb la vida, potser amb la pròpia mort, com tants germans i germanes el donen en aquestes últimes dècades, seguint la suprema tradició del Testimoni Fidel, que ens va donar la Vida donant la seva vida. El món està cansat de paraules buides, de propostes parlades: vol testimonis vius; avui més que mai. La civilització de la imatge demana “imatges” vivents de l’Evangeli també... Un testimoni comunitari, a més. Famílies, Vida Religiosa, comunitats eclesials, Esglésies locals, l’Església. Quantes vegades les estructures, la corporació, neguen el que proclamen potser heroicament persones individuals. L’Església de Jesús continua sent “la que sempre és reforma”. Perquè el món cregui. Només un Cos de Crist net, bonic, pot fer transparentar l’Esperit de Crist. El projecte de Vida de Déu és el mateix Regne de Déu. Aquest paradigma suprem que defineix el destí humà, la missió de l’Església, la nostra vida. Avui, 125 Agenda Llatinoamericana Mundial quan tantes veus, covardes o cansades, propugnen el recurs a paradigmes més “barats” -que diria amb indignació el màrtir Bonhoeffer-, els seguidors i seguidores de Jesús de Nazaret, herald del Regne, hem de proclamar apassionadament aquest paradigma de Déu: el seu projecte, el seu somni. Contra el regne de la mort, esclatant en tantes situacions de marginació i d’exclusió, de gana i de desocupació, d’inseguretat i violència, de droga i pansexisme, de profanació de la família humana de Déu... Als quatre vents, sense fronteres, amb un ample cor ecumènic i macroecumènic, oberts al diàleg i a la intersolidaritat, deixant-li a Déu ser Déu -el Déu de la Vida-, i fent-nos entre tots i totes cada vegada més pasqualment la Humanitat Nova que Jesús, el Fill, el Germà, vol esposar, per sempre. Lletanies jubilars Pere Casaldàliga Déu de l’amor, Pare nostre, Mare nostra: En mig d’aquesta humanitat, tota ella filla teva, nosaltres que som l’Església de Jesús, ens sentim la necessitat de demanar-te perdó i de donar-te gràcies, simultàniament, en completar aquests dos mil anys de cristianisme en la Història i amb l’esperança d’un nou mil·lenni, més digne del teu Cor i de la mateixa Humanitat. T’ho demanem per tots aquells i aquelles que al llarg d’aquests vint segles cristians han honrat l’evangeli amb la seva vida i fins potser amb la seva mort. I en nom de tots els pobres de la Terra, per a qui ha de ser Bona Nova de veritat l’Evangeli del teu Regne. Lletania de contrició Es respon: - Aviva la nostra memòria i renova el nostre cor - Per haver-nos apoderat en exclusiva del teu nom, i per no haver-te reconegut present en les altres religions. - Per l’autosuficiència i prepotència amb què t’hem donat culte i pel fonamentalisme tancat amb què hem interpretat el teu missatge a la Bíblia… - Perquè no hem sabut descobrir i anunciar el teu rostre també matern… - Per l’etnocentrisme, colonialisme i occidentalisme de la nostra fe… - Perquè en el teu nom i apel·lant a la teva Paraula hem destruït tanta Paraula teva bategant en llibres, temples, monuments i celebracions de les cultures aborígens… - Perquè al llarg d’aquests vint segles hem condemnat com a paganisme el que ignoràvem, a causa de la nostra fe fonamentalista i proselitista… 126 - Per les moltes guerres de religió que hem emprès invocant el teu nom i esgrimint la creu… - Per la timidesa injustificable amb la qual vivim l’ecumenisme, reduït de vegades a celebracions esporàdiques i a manifestos verbals sense gosar viure com Tu vols la comunió en la fe, en l’eucaristia i en el servei… - Per l’evangelització que hem dut a terme del braç dels imperis i dels exèrcits a Amèrica, a l’Àsia i l’Àfrica. - Perquè hem transmès com a missatge teu el que era tantes vegades una cultura dominant… - Pels títols mundans, pel luxe insultant en les estructures i en la vida de tants de col·lectius de l’Església… - Perquè hem beneït tantes vegades exèrcits i conquestes, croades i dictadures… - Perquè, fins i tot essent igualment descendència d’Abraham en la fe, hem conreat tant l’antisemitisme, l’antiislamisme, i hem fet de la pàtria natal de Jesús una terra de conquestes i d’odis. - Perquè vam fer de la Justificació, pura gratuïtat del teu amor, una divisió lacerant a l’Església… - Perquè, entre reformes i contrareformes, no hem sabut fer la veritable Reforma de l’Església semper refomanda… - Perquè en nom d’una ortodòxia miop i d’un poder omnímode sense pluralisme ni misericòrdia, hem estat capaços de cometre els horrors de la Inquisició i condemnar la profecia, la teologia i l’opinió pública a l’Església. - Perquè negant el testimoni innovador de Jesús, la dona és tan marginada en la Societat i en l’Església, imposant-li silenci i submissió i portant-la fins i tot a les fogueres fanàtiques… - Per la nostra connivència i participació o silenci i justificació en l’esclavatge del poble negre, de vegades apel·lant a la Bíblia mateixa. - Pel nostre entossudiment a reconèixer l’autonomia de la història humana, i davant la ciència i la tècnica i per la por de les «llibertats modernes» … - Perquè no hem sabut acollir l’opció pels pobres, com a cor de l’evangeli, i hem col·laborat secularment amb el capitalisme i guardem avui massa silenci encara davant del neoliberalisme excloent… - Pel racisme i la neteja ètnica; per l’ecocidi i la gana; pels holocaustos, els gulags, les terres arrasades, les desaparicions, les mines personals; pel latifundi, el barraquisme, la desocupació; pels abusos a la dignitat de la persona humana i de les minories, que tantes vegades hem acompanyat amb indiferència o fins amb complicitat al llarg d’aquests vint segles… Lletania de gratitud i esperança Es respon: - Cantem el teu amor i assumim el teu Regne. - Perquè creiem que ets amor i comunitat; perquè et creiem encarnat en la nostra història; perquè et sentim el Déu-amb-nosaltres… Recull d’articles 1992-2013 - Perquè al llarg de la història del cristianisme mai no han faltat autèntics seguidors i seguidores de Jesús, testimonis del teu Regne… - Per la incomptable legió de germanes i germans nostres en la fe que han segellat la seva fidelitat amb la prova major del martiri, ahir i avui, sota tots els poders i contra totes les mentides… - Perquè, la Bíblia, Paraula teva, és, finalment, cada vegada més al cor i a les mans del Poble… - Perquè l’opció pels pobres se’ns revela de nou com el paradigma evangèlic de la vida i de la missió eclesials… - Pel testimoni de les primeres comunitats i la permanència de vegades heroica de les comunitats evangèliques fins i tot en els dies més autoritaris de l’Església, i pel nou floriment de les comunitats eclesials… - Perquè la teologia ha sabut estudiar-te al llarg dels segles, fins i tot enfrontant la incomprensió, i per les noves teologies política, de l’alliberament, negra, femenina, ecològica… que s’entossudeixen generosament a dialogar amb la realitat plural de les noves lluites humanes… - Per l’ecumenisme fidel al testament de Jesús que es va obrint camí a les Esglésies, i que ja és un procés irreversible i creixent, somni de Jesús «perquè el món cregui»… - Pel diàleg interreligiós i la vivència macroecumènica que van despuntant finalment en la vivència religiosa en tantes fronteres de la teva família humana… - Per les dones i homes, coneguts o anònims, profetes de la pau, testimonis dels drets humans, heralds de la utopia, que mantenen la nostra esperança i la bellesa de la teva presència… - Perquè hem descobert finalment la inculturació com a essencial en l’evangelització veritable… - Per l’emergència del laïcat, i particularment de la dona, i la seva presència i participació en la vida i serveis de l’Església… - Pel floriment del sentit religiós en mig d’una humanitat que de vegades et declarava mort, i per la nova primavera pentecostal del teu Esperit. - Pels gestos de renovació de les estructures eclesials que anuncien una Església no llunyana, coresponsable i fraterna, orgànica i lliure, harmoniosament una i plural… - Pels molts testimonis de vida religiosa inserida en les perifèries i en les fronteres de la societat… - Per les victòries de la Causa Indígena i de la Causa Negra - Pel voluntariat de la joventut, per la seva objecció de consciència i insubmissió al militarisme… - Perquè anem arribant finalment a la consciència i a la vivència ecològiques, sentint-nos coresponsables dels misteris de l’univers… - Pels drets humans, cada vegada més reivindicats també com a drets divins, - Pel nou dret de gents que sorgeix en tribunals, comerços i altres organitzacions alternatives… - Per la múltiple solidaritat que es va donant entre el primer món i el tercer món… - Perquè davant la globalització del lucre i del mercat s’aixeca la mundialització de la solidaritat i la convivència… - Per les noves possibilitats d’intercomunicació mundial, pels progressos de la medicina, i de la ciència en general al servei de la salut i de l’alegria humanes… - Perquè malgrat el poder de les tenebres i de la nit fosca dels pobres, en aquesta hora neoliberal, encara somniem i lluitem i no hem arriat la bandera de la utopia i la Vida venç la Mort, i tu, Déu Viu, ressuscitador de Jesús, Pare i Mare de tota la Família Humana, continues essent el nostre futur, definitivament gloriós… ONG i el neoliberalisme James Petras Ja a començaments dels 80, els sectors més lúcids de les classes dominants neoliberals es van adonar que les seves polítiques estaven polaritzant la societat i provocant descontent social a gran escala. Els governants van començar a finançar i promoure una estratègia paral·lela des de baix: la promoció d’organitzacions de base, d’ideologia antiestatista, per intervenir entre les classes potencialment conflictives, a fi de crear un matalàs social. Aquestes organitzacions, dependents financerament de recursos neoliberals estaven involucrades directament a competir amb moviments socials per la lleialtat de líders locals i de comunitats activistes. Per a la dècada dels 90, aquestes organitzacions descrites com a no governamentals, sumaven milers i rebien prop de 4.000 milions de dòlars a escala mundial. * Normalment, els ideòlegs de les ONG contraposen el poder estatal al poder local. El poder estatal és, segons argumenten, distant dels seus ciutadans, és autònom i arbitrari, i tendeix a desenvolupar interessos diferents o oposats als de la ciutadania, mentre que el poder local és necessàriament més proper i respon més a la gent. Això deixa fora la relació essencial entre els poders locals i el poder estatal, que exercit per una classe dominant, explotadora, soscava iniciatives locals progressistes, mentre que aquest mateix poder en mans de forces progressistes pot reforçar-les. La contraposició dels poders estatals i locals ha estat utilitzada per justificar el paper de les ONG com a intermediaris entre organitzacions locals, donants neoliberals estrangers (BM, Europa o els Estats Units) i els governs de lliure mercat locals. Però l’e127 Agenda Llatinoamericana Mundial fecte és establir règims neoliberals mitjançant el tall del vincle entre organitzacions i lluites socials d’una banda i els moviments polítics internacionals o nacionals per l’altra. * L’èmfasi en l’activitat local serveix als règims neoliberals, perquè permet als seus patrocinadors interns i externs dominar la macropolítica socioeconòmica i canalitzar la majoria dels recursos de l’estat com a subsidis a capitalistes exportadors i institucions financeres. Així, mentre els neoliberals estaven transferint propietats estatals lucratives als rics privats, les ONG no formaven part de la resistència sindical. Al contrari, eren actives en projectes privats locals, promocionant el discurs de l’empresa privada (autoajuda) a les comunitats locals per enfocar-se cap a les microempreses. Mentre els rics acumulaven bastos imperis financers a partir de les privatitzacions, els professionals de classe mitjana de les ONG van rebre petites sumes per finançar oficines, transport i activitats econòmiques a petita escala. * El punt polític important és que les ONG van despolititzar sectors de la població, van soscavar el seu compromís amb els empleats públics i van cooptar líders potencials en petits projectes. Les ONG rares vegades donen suport –si mai ho han fet– a les vagues i protestes contra els baixos salaris i retalls de pressupost. A la pràctica, «no governamentals» es tradueix en activitats contra la despesa pública, alliberant així el gruix dels fons perquè els neoliberals donin subsidis a capitalistes exportadors, mentre petites quantitats degoten des del govern a les ONG. * Les ONG no poden proporcionar programes universals i complets de llarg termini com ho pot fer l’estat de benestar. Al seu lloc proporcionen serveis molt limitats a un grup petit de comunitats. I el més important, no passen comptes dels seus programes a la gent local, sinó als donants ultramarins. En aquest sentit, les ONG soscaven la democràcia en prendre de les mans de la gent local i dels seus funcionaris elegits els programes socials, per crear dependència de funcionaris ultramarins, no elegits i de funcionaris locals untats per ells. En contra de la noció de responsabilitat pública (el govern ha de vetllar pels seus ciutadans i proveirlos de vida, llibertat i la consecució de la felicitat; la responsabilitat política de l’estat és essencial per al benestar dels seus ciutadans), les ONG fomenten la idea neoliberal de la responsabilitat privada en els problemes socials i la importància dels recursos privats per resoldre aquests problemes. En efecte, imposen una doble càrrega a la població pobra, que continua pagant impostos per finançar l’estat neoliberal per servir els rics, li queda només l’autoexplotació privada per atendre les seves pròpies necessitats. 128 * Les ONG se centren en projectes, no en moviments; mobilitzen la gent per produir al marge, però no per lluitar per controlar els mitjans bàsics de producció i riquesa; se centren en l’ajuda tècnica i financera de projectes, no en les condicions estructurals que conformen la vida quotidiana de la gent. Les ONG i el seu equip professional postmarxista competeixen directament amb els moviments sociopolítics per guanyar influència entre les dones, la població pobra i l’exclosa racialment. La ideologia i pràctica de les ONG desvia l’atenció dels orígens i de les solucions de la pobresa (mirant cap a baix i cap enfora). L’ajuda de les ONG afecta a sectors petits de la població i genera competència entre comunitats per recursos escassos, que generen distincions insidioses i rivalitats inter i intracomunitàries, soscavant així la solidaritat de classe. Passa el mateix entre professionals: cadascú crea la seva ONG per sol·licitar fons de l’exterior i competir en presentar propostes més convenients per als donants ultramarins, mentre afirmen parlar en nom dels seus seguidors. L’efecte final és una proliferació d’ONG que fragmenta les comunitats pobres en agrupacions sectorials i subsectorials, incapaces de veure el quadre social més ampli que els afligeix i menys capaces encara d’unir-se en la lluita contra el sistema. L’estructura i naturalesa de les ONG, amb les seves posicions apolítiques i el seu enfocament en l’autoajuda, despolititzen i desmobilitzen la població pobra. Les ONG reforcen els processos electorals encoratjades pels partits neoliberals i els mitjans massius de comunicació. S’evita l’educació política sobre la naturalesa de l’imperialisme, dels fonaments de classe del neoliberalisme, de la lluita de classes entre explotadors i explotats. En canvi, discuteixen sobre els exclosos, els sense poder, l’extrema pobresa, la discriminació racial o de gènere, sense anar més enllà dels símptomes superficials del sistema social que produeixen aquestes condicions. En incorporar la població pobra a l’economia neoliberal només a través d’una acció voluntària privada, les ONG creen un món polític on l’aparença de solidaritat i d’acció social encobreix una conformitat conservadora amb l’estructura de poder nacional i internacional. * El creixement de les ONG coincideix amb l’increment del seu finançament sota el neoliberalisme i l’aprofundiment de la pobresa a tot arreu. L’intent de formular alternatives ha estat obstaculitzat d’una altra manera també. Molts dels i les exlíders de les guerrilles, dels moviments socials, sindicals i de les organitzacions populars han estat cooptats per les ONG. Alguns, sens dubte, s’han sentit atrets per l’esperança que això pogués donar-los accés a les palanques del poder. Recull d’articles 1992-2013 De qualsevol manera, l’oferta és temptadora: paga més alta (divises), prestigi i reconeixement dels donants de l’exterior, conferències i xarxes a ultramar, personal d’oficina i una seguretat relativa davant la repressió. En contrast, els moviments sociopolítics ofereixen pocs beneficis materials, però major respecte i independència i el més important: llibertat per desafiar el sistema econòmic i polític. * Les ONG i els seus bancs patrocinadors de l’exterior (Banc Interamericà de Desenvolupament, Banc Mundial) publiquen butlletins ressaltant les històries reeixides de microempreses i altres projectes d’autoajuda, defugint els alts índexs de fracàs a mesura que el consum decau, importacions barates inunden el mercat i les taxes d’interès es disparen cap a amunt, com ocorre actualment a Mèxic. El valor propagandístic dels èxits microempresarials individuals és, tanmateix, important per fomentar la il·lusió que el neoliberalisme és un fenomen popular. La freqüència d’esclats massius ocorreguts en regions microempresarials suggereix que la ideologia no és hegemònica i que les ONG no s’han desplaçat encara als moviments de classe independents. * Les ONG fomenten un nou tipus de dependència i de colonialisme econòmic i cultural. Els projectes són dissenyats, o almenys aprovats, partint dels alineaments i les prioritats dels centres imperials i les seves institucions. Les avaluacions són fetes per i per a ells. Els nous virreis supervisen i asseguren la conformitat a les metes, valors i ideologia del donant, i també l’ús apropiat de fons. On hi ha els «èxits», és perquè són fortament dependents del suport exterior continu, sense el qual es col·lapsarien. De moltes maneres, les estructures jeràrquiques i les formes de transmissió d’«ajuda» i de «capacitació» s’assemblen a la caritat del segle XIX i els promotors no són gaire diferents dels missioners cristians. * Però mentre que el gruix de les ONG és un creixent instrument del neoliberalisme, hi ha una petita minoria que intenta desenvolupar una estratègia alternativa que doni suport a l’antiimperialisme i a una política de classes. Aquesta minoria no rep fons del Banc Mundial, o d’agències governamentals dels Estats Units o europees i dóna suport a esforços per vincular el poder local amb les lluites pel poder estatal. Les ONG d’aquesta minoria, connecten projectes locals amb moviments sociopolítics nacionals: en ocupar latifundis, defensar la propietat pública i la possessió nacional contra les empreses multinacionals. Proporcionen solidaritat política a moviments socials involucrats en les lluites per expropiar terres. Creuen que les organitzacions locals han de lluitar a nivell nacional i que els líders nacionals han de retre comptes davant els activistes locals. Vegeu l’article en tota la seva extensió a: http://servicioskoinonia/relat/207.htm Monsenyor Romero: profeta del nostre temps Al cap de 20 anys del seu martiri Gloria Cuartas Treballadora social, [email protected] « Què podem fer? No hi ha sortida? I jo, ple d’esperança i de fe, no només amb una fe divina, sinó amb una fe humana, creient també en les persones, dic: Sí que hi ha sortida! Oscar Arnulfo Romero El 1994 amb l’agudització de la crisi a Colòmbia, en una de les seves regions de major importància geoestratègica i geopolítica, Apartadó (a l’Urabà d’Antiòquia, al límit amb Panamà, una regió bonica i rica), la intensificació del conflicte armat es feia cada vegada més forta i els paramilitars augmentaven la seva actuació al mig d’una forta presència de les forces militars regulars de l’Estat... En mig d’aquesta realitat es va donar un acord polític, quan s’impedia per part de la guerrilla la realització de les eleccions. Jo, que venia de l’experiència de treball amb algunes ONG i una profunda convicció de vida des de l’evangeli il·luminada i acompanyada per la teologia de l’alliberament, vaig acceptar la invitació de ser candidata del Consens UNITAT PER LA PAU, que tenia el suport de l’església catòlica. Vaig ser elegida llavors alcaldessa 1995-1997. Però la situació de crisi profunda que es vivia va servir de marc per a la matança d’homes i dones: 1.200 persones assassinades en tres anys, desplaçats, dolor, mort... Nosaltres no teníem cap altra opció: RESISTIR dempeus i al costat de Romero, en la nit, sumits en la incertesa i sense saber amb qui parlar, per les ja conegudes persecucions de tots els actors armats. Jo escoltava les homilies de Romero que un amic religiós em va regalar. Les escoltava i jo sabia que allò era actual, i que jo no podia renunciar a DENUNCIAR, ni podia deixar d’acompanyar especialment les dones que lluitaven per defensar la vida dels seus. Monsenyor Romero em donava les forces per no retrocedir... Vaig decidir caminar sense escortes des del principi. Vaig decidir no usar la força. Les paraules i els fets de la gent van trencar el cercle d’impunitat, i el món va saber que es gestava un extermini i la força de les armes reemplaçava la raó. Això ens va permetre implementar una estratègia de treball amb dones i nens, una tasca des de la cultura per despertar la solidaritat. 129 Agenda Llatinoamericana Mundial Un monestir de la visitació al mig d’aquella zona bonica i soferta servia d’oasi on reprendre forces i continuar caminant. Un senyal se’ns havia donat des de l’Amèrica Central: que les violències ens visitarien i que havíem d’estar preparats. La gent es va adonar que no estàvem sols: Oscar Arnulfo Romero no ens va deixar al camí. Des d’aquells dies vaig assumir que afegir-me a les lluites per construir un món més humà i treballar per una Colòmbia més justa des del lloc on sigui seria el meu compromís. Aquest és el meu testimoni. En els greus moments que travessa el continent llatinoamericà, hem de preguntar-nos si hem fet prou per organitzar-nos, per fer pràctica la invitació a ser al costat dels pobres i dels que sofreixen, per no continuar contribuint a la impunitat per omissió. Mirem la nostra realitat a partir de l’evangeli: no hi ha dret a seguir d’esquena i pregant d’amagat de la realitat. No hi ha dret a viure una “setmana santa al mig de la guerra sense prendre una decisió”. Vull parlar als laics/a les laiques, perquè sembla que encara hi ha en alguns sectors de les jerarquies de l’església catòlica indiferència per aquests assumptes de l’evangeli actual concret: el de la justícia, el de la solidaritat, el que parla de les oportunitats per construir el Regne. Un regne que ja és aquí i ara, amb una solidaritat que ens permet aportar idees, actes, construir xarxes humanes. No esperem solucions desarticulades de les comunitats i les seves diversitats. Aixequem la nostra veu i les nostres propostes. Que no ens faci por ja decidir-nos a viure. És necessari FER UNA OPCIÓ. L’experiència a l’Amèrica Llatina ens revela senyals que parlen d’una RESISTÈNCIA CIVIL que s’ha anat desenvolupant. Les comunitats eclesials de base han acompanyat el caminar dels més pobres. Les dones han escoltat les paraules de monsenyor Romero i les han portat a la vida diària: el compromís amb el segrestat, el desaparegut, el desplaçat, amb els qui que han resistit davant els règims militars i han aixecat la seva veu, amb els qui mai no han pogut tenir un espai per veure créixer la seva família... ha estat alimentat i sostingut per aquesta figura. En aquest caminar s’ha aclarit la presència de Jesús, la raó de mantenir la solidaritat, la fraternitat, una manera de viure que allibera, que ens convida a no renunciar als nostres somnis i projectes de llibertat... Durant aquests vint anys “sant Romero d’Amèrica, el pastor i màrtir nostre” ha romàs en nosaltres. La seva coherència en la paraula i en els actes, el seu risc per assumir l’amor, la seva veu que no es silencia, la seva crida a defensar la vida, la llibertat, la justícia social, i a viure en donació permanent... ens il·luminen permanentment. L’any 2000 la seva llavor té fruits per mostrar: hem participat decididament en processos socials que ens han portat a assumir una església caminant que es compromet amb la vida diària. La 130 seva paraula no ha estat silenciada. I sabem també que no podem acomodar-nos en una església que com a institució anunciï un Jesús que no ressuscita en el poble, que no camina al costat de la gent, que no sofreix, que no es reconeix en les dones... De monsenyor Romero va aprendre també això la meva generació: que qui confia en l’evangeli que revoluciona no pot acceptar les armes com a mitjà per canviar la vida; que no podem viure amb una consciència acomodada; que l’esperança que renova el camí sorgeix d’un compromís travessat per l’amor... Com reconèixer Jesús en els temps actuals? Com recuperar la memòria i tornar a escoltar les homilies de monsenyor Romero? El Salvador no va passar: el Salvador al qual parlava Romero és avui tota l’Amèrica que sofreix. Crec fermament que Romero d’Amèrica ens parla avui en la realitat de la guerra colombiana, en les esperances de Chiapas o en el desastre d’Hondures, en les dones de la Plaça de Maig, els moviments dels sense terra al Brasil, en les lluites de les famílies xilenes que no es van cansar d’esperar justícia, en els moviments del Perú que busquen llibertat i desenvolupament, en la capacitat de convocatòria del moviment social a l’Equador, en la reivindicació dels deutes socials encara pendents a El Salvador, en la paraula de Rigoberta Menchú i monsenyor Girardi en la nostra realitat concreta, al carrer, als camps i a les ciutats travessades per la guerra, en el sofriment de dones i homes segrestats i de les seves famílies, en les dones que viuen especialment l’impacte de les polítiques econòmiques neoliberals per tot el continent, en tant sofriment regat pels carrers, en els desplaçats i les desplaçades, en els indígenes i els negres... Fa 20 anys a la Universitat de Lovaina, monsenyor Romero deia referint-se a El Salvador:”Estar a favor de la vida o de la mort: amb gran claredat veiem que en això no hi ha possible neutralitat. O servim a la vida... o som còmplices de la seva mort. I aquí s’hi dóna la mediació històrica del més fonamental de la fe: o creiem en un Déu de Vida o servim als déus falsos de la mort”. Ell parla a Llatinoamèrica, a la teva vida, a la meva vida. En la meva experiència personal, les homilies de monsenyor Romero (http://www.uca.ni/koinonia/ romero) m’acompanyen, em conviden a mantenir-me unida a les comunitats religioses i d’amigues i amics que treballen decididament per la Vida, la seguretat dels drets humans, el medi ambient, la justícia. Per això comparteixo amb aquest continent d’esperances, a través de l’Agenda Llatinoamericana, el que significa a la meva vida Oscar Arnulfo Romero. A cada comunitat és possible viure aquesta opció. Depèn de nosaltres, fer-la realitat: vint anys després del seu martiri, OSCAR ARNULFO ROMERO és un profeta que continua il·luminant-nos per aquests camins. Recull d’articles 1992-2013 Deutes de cinc-cents anys... El Brasil: 1500-2000, 22 d’abril José Oscar Beozzo Els 500 anys d’Amèrica, 1492-1992, van ser precedits d’una intensa mobilització dels pobles indígenes del Continent, als quals es van anar associant altres grups i segments de la Societat per senyalitzar els “500 anys de resistència indígena, negra i popular”. En ocasió d’aquells 500 anys, en molts països van ser modificades les Constitucions per tal de reconèixer el caràcter pluriètnic i pluricultural de la seva realitat, per incloure els idiomes indígenes al currículum escolar i per reconèixer el dret ancestral de les comunitats i pobles indígenes a la terra, a la pròpia identitat, a les seves lleis i costums. Els 500 anys de l’altra Amèrica, la no hispana sinó portuguesa, la “Pindorama” (Tierra de las Palmeras) a la llengua dels tupí, l’any 2000, no sembla suscitar el mateix impacte ni la mateixa tenacitat de protesta i revisió històrica que van marcar tan fortament poblacions com les de Mèxic, Guatemala, l’Equador, el Perú, Bolívia i molts altres països llatinoamericans i del Carib. Potser és perquè, en aquests països, les poblacions indígenes continuen formant la massa de sectors populars i mantenen identitat, memòria i llengua, constituint-se així, fins avui, en “pobles testimoni”, segons Darcy Ribeiro. El Brasil, al contrari, ¿seria un cas típic de “poble nou”, resultant d’un procés d’amalgama i fusió de diferents pobles i races, i els sectors populars del qual són el resultat no tant de l’anterior població indígena, sinó de l’allau d’esclaus negres (prop de 3,6 milions) portats de l’Àfrica, al llarg de més de tres segles, i mantinguts en règim d’esclavatge fins ahir pràcticament? L’abolició de l’esclavatge al Brasil, la més tardana de les Amèriques, només va tenir lloc el 1888, i no el 1794, com a Haití, o el 1810, com a Mèxic, o el 1834, com a les illes angleses del Carib, o fins i tot el 1865, com als Estats Units. A dir veritat, el Brasil, escanyat avui per la pitjor crisi de la seva història, endeutat i en recessió, sorprès pels successius escàndols financers i morals dins les més altes esferes de l’executiu, del legislatiu i del judicial, i sense gaires perspectives a l’horitzó més proper, afronta de manera pesada i amb ben poc ànim de celebració o ni tan sols de protesta, l’aproximament dels 500 anys de l’arribada dels portuguesos en aquestes terres del Brasil. Fora d’això, l’any 2000 se sobreposen diverses efemèrides: els 500 anys del Brasil, però també el gran jubileu i l’inici del tercer mil·lenni del cristianisme, amb els seus significats més universals. El 22 d’abril de 1500 va ser el dia del pas per la costa del Brasil de les dotze naus de Pedro Álvares Cabral, de camí cap a l’Índia. Pedro Vaz de Caminha, l’escrivà de l’armada, a la seva carta al rei de Portugal, D. Manuel el Venturoso, narra la “troballa” de la terra i de la notícia sobre els seus habitants i dels vuit dies en els quals la flota cabralinya va navegar pel litoral sud de Bahia. Els fulls dels calendaris marquen per al 22 d’abril diverses commemoracions, com les del dia de la Terra, el dia de l’aviació de caça, el dia de la comunitat portugueso-brasilera, i el dia del Descobriment del Brasil. Sota aquest nom de “Descobriment del Brasil” el govern està elaborant la seva agenda de festivitats per commemorar els 500 anys, i la Rede Globo de Televisión va instal·lar a Puerto Seguro i altres ciutats del país rellotges amb compte regressiu que van indicant quants dies falten per a l’esdeveniment. L’Església Catòlica, en els seus documents més recents evita curosament parlar del “Descobriment del Brasil”, col·locant entre els objectius del seu projecte “Rumb a l’any 2000” la “concientització del sentit del Jubileu i dels 500 anys d’Evangelització del Brasil”. Però les òptiques de l’Estat i de l’Església, encara que diferents, no esgoten totes les lectures possibles d’aquest esdeveniment. Els més de 600 pobles indígenes que habitaven aquí i dels quals poc més d’un centenar continuen habitant la terra batejada amb el nom de Santa Cruz, Vera Cruz i després el Brasil, van experimentar aquest esdeveniment, el procés del qual ve desplegant-se en el temps –fins avui mateix– com una invasió i una espoliació de les seves terres i com uns desaprofitats intents de bon veïnat i de civilitzada convivència. Per a molts d’ells, la presència dels quals al territori que avui abraça el Brasil es remunta a més de 40.000 anys, els últims 500 són amb prou feines una etapa recent –encara que tràgica, dolorosa i determinant– d’una història molt més antiga i profunda. ¿És possible en aquestes commemoracions una meditació de mirada més àmplia que s’aproximi a aquesta història sense excloure la plural i antiquíssima trajectòria i la rica experiència humana i espiritual de tants pobles, cultures i religions, o estem condemnats a l’estreta òptica colonialista dels 500 anys de descobriment o d’evangelització? De continuar movent-nos a l’horitzó estret dels 500 anys, la primera conseqüència a la qual ens vam condemnar és la de ser n país sense memòria i sense arrels. Per superar aquesta maledicció no n’hi ha prou de reprendre el refrany útil que som filles i fills, hereus de les tres races tristes: la portuguesa, la indígena i la negra. 131 Agenda Llatinoamericana Mundial Totes tres entren dins el gresol de la nostra formació en condicions molt diferents: els portuguesos com a conqueridors i colonitzadors que es van apropiar, sense més ni més, de terres i gent, tot establint la seva dominació política, la seva explotació econòmica i imposant la seva ocupació sistema cultural, la seva llengua, els seus costums i la seva fe religiosa. Els indígenes són un obstacle a l’ocupació de la terra, destinats a ser foragitats o a l’extermini, o a ser recuperats com a mà d’obra servil per als cultius i els enginys. A les dones indígenes i després a les negres, se’ls va imposar el forçat mestissatge sexual, a fi de “poblar la terra” en la línia del projecte colonial, fent dels mamelucos, els cafuzos i els mulats, els seus aliats, no sempre incondicionals. Fins avui, no s’ha ofert als supervivents d’aquesta gran tribulació –prop de 300.000 indígenes agrupats en 130 diferents pobles– garantia per a les seves terres, respecte cap a les seves cultures i religions, educació bilingüe en el reconeixement del caràcter pluriètnic, pluricultural i plurilingüístic de la nació brasilera. Ni tan sols els limitats drets inscrits en la Constitució del 88 no els són assegurats als pobles indígenes. A prop del 85% de les seves terres no estan encara demarcades ni homologades i continuen subjectes a respostes judicials, a ocupacions, invasions i devastacions, sota la mirada indiferent quan no complaent i connivent de govern i de la societat. Els negres van arribar en la condició no solament d’exiliats de la seva Àfrica nativa, sinó també a la de mercaderia esclavitzada, traficada, subhastada, comprada i revenuda per a totes la combats i feines dels camps i de les ciutats. Dominació, submissió, esclavatge... connoten la desigual convivència entre portuguesos, indígenes i africans, i afecten l’avaluació de les diferents contribucions per a la constitució d’aquest “poble nou”, dit brasiler. Per als negres, el final de l’esclavitud no va ser un passaport cap a la condició de ciutadans, sinó per a la marginació, perquè l’abolició es va consumar negant-los terra per treballar, i sense haver-los donat escolarització i preparació per enfrontar la dura concurrència dels immigrants europeus i japonesos al mercat de treball. A les “races tristes” els calia incorporar la saga del immigrants, peces majors en un conflicte de projectes perquè el país passés de colonial a esclavista, establert a la institució de la gran propietat de la terra, del monocultiu exportador (canya de sucre, tabac i cotó al nord-est, cafè al sud, or i diamants al sud-est) i de la feina esclau. Mentre uns quants, poc després de la independència, somniaven a revolucionar les estructures anteriors substituint-les en el seu conjunt (la gran propietat per la petita propietat familiar, el braç esclau pel lliure, el monocultiu pel 132 policultiu, l’exportació per l’atenció a les necessitats del mercat intern...), d’altres volien només “modernitzar” les relacions de treball canviant esclaus envellits i obtinguts a un cost creixent per braços immigrants assalariats, deixant intactes el gran latifundi i el monocultiu per a l’exportació. El primer projecte va dominar aïlladament i subordinadament als marges de la gran propietat exportadora, en alguns estats del sud, amb les colònies d’ immigrants alemanys, italians, polonesos, de Rio Grande, Santa Catarina, Paraná. Allà els emigrants van rebre petits lots de terra, per al cultiu familiar, obrint el camí per a un Brasil més igualitari i democràtic. Aquestes terres, tanmateix, van ser violentament preses dels romanents de les poblacions indígenes que van escapar-se cap a les serres de l’extermini inmisericorde del període colonial. El segon projecte va prosperar a São Paulo i al sud de Minas, amb les grans hisendes inundades per centenars de milers d’emigrants sense terra, encaminats cap a les colònies de les hisendes, per substituir en les collites del cafè els esclaus. Valgui com a comparació, per tenir una idea de la proporció: per al projecte dels ciutadans laboriosos i rendidors, per treballar la terra en règim de petita propietat, van ingressar a Rio Grande do Sul entre 1876 i 1914, 66.000 immigrants italians; per al projecte de “modernització conservadora” del latifundi, van entrar a les hisendes de cafè, a São Paulo, prop d’un milió i mig d’immigrants sense terra. No va ser tanmateix en el segle passat, amb la immigració, ni en aquest, amb la constituent de 1986-88, quan es va aconseguir trencar la força del latifundi i obtenir la reforma agrària. La inflor de les ciutats, les legions d’emigrants sense terra i sense feina que deambulen pel país són la conseqüència més visible dels frustrats projectes de democratització de la terra en el segle XIX, de la fracassada abolició de l’esclavatge amb terra per als lliberts el 1888, i de l’avortada reforma agrària del segle XX. Que els 500 anys serveixin per somniar un Brasil amb més igualtat i democràcia, on càpiguen tots els seus fills i filles, en el respecte a la riquesa de la seva diversitat humana, cultural i espiritual. És en aquesta perspectiva en la qual faran la CEBS el X Intereclesial a Ilhéus, Bahía, el juliol del pròxim 2000, tenint com a tema CEBS, memòria i camí, somni i compromís. Elles estan programant trobar-se amb els indígenes Pataxós a les terres que Cabral va trepitjar, per celebrar la resistència i la contribució espiritual i humana dels pobles indígenes, expressar la seva solidaritat envers les seves lluites i realitzar un gest penitencial per part nostra, com a Església, per la tragèdia i sofriment dels pobles indígenes. Recull d’articles 1992-2013 El deute de Pinochet Alejandro von Rechnitz Per començar: el senyor Augusto Pinochet no ens interessa sinó com a cas típic de la relació entre un exdictador i els seus exconciutadans subordinats. Ens interessa únicament per la relació amb la justícia, amb la caritat, amb la reconciliació, amb el penediment, amb la sobirania nacional d’un poble, amb el fenomen de la globalització. Pinochet, Xile, l’Església i el perdó Recordem els catecismes que tan bé vam aprendre quan érem nens: la santa mare Església exigeix, per perdonar els pecats de cada un dels seus fills, cinc condicions: 1) reconèixer-se pecador; 2) doldre’s pels pecats comesos; 3) proposar l’esmena; 4) confessar oralment els pecats davant un sacerdot; 5) complir la penitència que li sigui imposada per reparar els danys fets. No hi ha cap raó per la qual el poble de Xile n’hagués d’exigir menys que el que demana la santa mare Església per perdonar i reconciliar-se amb un dels seus fills. Però és més, ben clarament el senyor Pinochet s’ha negat a fer ni tan sols el primer pas: reconèixer que hagués comès errors o crims de cap classe. Més encara, no ha tingut cap problema en declarar diverses vegades que no només no té res de què penedirse, sinó que a més, tornaria a fer el mateix si l’ocasió se li presentés o es repetís. No només no hi ha consciència de pecat, sinó que tampoc no hi ha propòsit d’esmena. Que nosaltres sapiguem, l’Església no eximeix cap dels seus fills -encara que aquest fill o filla tingui més de vuitanta anys- de complir aquests cinc requisits enumerats, i encara que hi hagi raons -de tota classe- d’humanitat; per exemple en el cas de la dona que hagués avortat, o en el cas del lladre que ha de penedir-se i tornar el que s’ha robat (per justícia commutativa). Tinguem misericòrdia amb Pinochet En un document oficial del Papa Joan Pau II, l’encíclica Dives in misericòrdia, sobre la Misericòrdia Divina, podem veure amb tota claredat com ha de procedir un cristià en una situació com la de Pinochet: “Crist subratlla amb tanta insistència la necessitat de perdonar els altres que a Pere, que li havia preguntat quantes vegades hauria de perdonar el proïsme, li va indicar la xifra simbòlica de “setanta vegades set”, volent dir amb això que hauria de saber perdonar a tots i sempre.” És obvi que una exigència tan gran de perdó no anul·la les exigències objectives de la justícia. La justícia entesa rectament constitueix, per dir-ho així, la finalitat del perdó. En cap pas del missatge evangèlic, el perdó, i ni tan sols la misericòrdia com la seva font, no signifiquen indulgència envers el mal, envers l’escàndol, la injúria, l’ultratge comès. En tot cas, la reparació del mal o de l’escàndol, el rescabalament per la injúria, la satisfacció de l’ultratge... amb condició del perdó» (DM, 14; les negretes són nostres). No voldríem treure la impressió que alguns jerarques de l’Església, els que sempre caminen parlant de perdonar els exopressors sense condicions, o no recorden el seu catecisme, o no han llegit els documents oficials de l’Església, o creuen que els documents de l’Església són perquè els apliquin només els fidels laics. Estic absolutament segur que el exoprimits pels exdictadors estan disposats a perdonar setanta vegades set, però els Pinochet estan disposats a penedir-se i a reparar el mal que van fer, tan sols una sola vegada? Sobirania del neoliberalisme, Pinochet i justícia La sobirania de Xile només sembla haver interessat els ultradretans xilens quan es tractava de jutjar a Pinochet. Tan feliços que estaven ells amb la globalització i el neoliberalisme! Doctrines que, per cert, no concedeixen cap crèdit a les fronteres i al nacionalisme. Una vegada més els diners no creuen sinó en la llibertat de comerç, en la llibertat dels diners, en la globalització de negocis i riqueses. En la globalització de la justícia, no. En la globalització dels drets humans, no. Quan els diners, i els qui els adoren, parlen de llibertat, només parlen de la llibertat d’inversió i de la llibertat de guany. Per als dineròlatres, les fronteres de la pàtria són cosa del passat, imposicions intolerables, traves absurdes de les quals hom s’ha d’alliberar. Per a ells la globalització és el futur, un món sense fronteres per a la inversió dels diners. Per a la justícia no, per a la justícia, diuen ells, tot el nacionalisme i tota la sobirania són poc. Xile, tan capdavanter a Amèrica Llatina per propugnar la globalització, va viure un vertader terror quan Espanya i Anglaterra li globalitzaren el seu exgeneral, exdictador, expresident i, gairebé, «exPinochet». Terror que no solament el comerç fos globalitzat sinó també la justícia, a qui se li acudí una heretgia semblant? Justícia o revenja? No és qüestió de revenja; si nosaltres gaudíssim veient sofrir Pinochet no seríem millors que ell. És qüestió de coherència: vostè volia globalització? Doncs, aquí la té! Estem d’acord, les relacions entre un cas com el de Pinochet i el poble cristià de Xile es regeixen i han de regir-se per la caritat; però, com parlar d’amor a qui ni tan sols no es fa justícia? La caritat cristiana no només no substitueix la justícia, sinó que la implica. Sens dubte que la caritat ha d’anar molt més allà de la justícia, però COM A MÍNIM n’ha de complir les exigències. 133 Agenda Llatinoamericana Mundial No agafem el tema dels drets humans de Pinochet (i no perquè no els tingui) sinó perquè no anem a semblar ara més preocupats pels drets de certs humans de la dreta que pels drets humans de tots els violentats per tots els Pinochet que hi ha hagut. No sabem si jutjar Pinochet fora de Xile estarà molt d’acord amb les lleis de Xile, el que sí sabem és que jutjar Pinochet està d’acord amb el que és just; la discussió sobre si és legal o no jutjar Pinochet és una de les evidències més clares de l’escletxa gegantina que s’ha obert en la nostra consciència entre el just i el legal. Què tal si clonéssim el jutge Garzón i en féssim una còpia per a cada un dels nostres països? Anirien amb més compte tots els Pinochet i els qui els fan possibles, no els sembla? El sistema successor del capitalisme Elements per a la seva teoria David Schweickart, Professor de Filosofia de la Loyola University, Chicago, EUA Una de les llacunes fonamentals de l’esquerra dels nostres dies és l’absència d’una idea del que podria ser el sistema que succeeixi el capitalisme. Encara que no falten crítics del capitalisme, molt pocs s’atreveixen a respondre quan se’ls pregunta sobre l’alternativa que proposen al capitalisme. Cada vegada hi ha més activistes que abandonen el somni, abans compartit per marxistes i no marxistes, d’un autèntic socialisme democràtic capaç d’eradicar les profundes irracionalitats i injustícies del capitalisme. L’objectiu actual és més simple: o bé tendeix a ser clarament defensiu, i tracta de resistir els atacs neoliberals contra posicions progressistes que abans eren tingudes per segures, o bé s’orienta a conquerir per a un país en concret les reformes aconseguides sota el capitalisme. Però els dos objectius es mouen dins l’horitzó i el context del capitalisme. Curiosamente, i justament quan els progressistes estan abandonant el somni socialista, és quan disposem de l’evidència suficient, teòrica i empírica, per demostrar que un socialisme econòmicament viable i èticament atractiu és possible. No solament això: si observem el món des de la perspectiva d’aquest concepte del sistema-successor, es veu molt diferent de si l’observem solament a través de la ideologia del capital. Utilitzant aquella perspectiva descobrim una sèrie de problemes que ens condueixen en la direcció indicada per aquell concepte, i al mateix temps 134 veurem possibilitats addicionals de reformes que ens poden dur fins i tot més lluny en els nostres plantejaments. Milers de fets, que abans estaven aparentment desconnectats entre ells, seran compresos en el marc d’un esforç global per anar més enllà dels límits del capitalisme cap a un nou ordre mundial, genuïnament democràtic. Un element clau en la teoria del sistema successor del capitalisme és disposar d’un model econòmic necessàriament simplificat però suficientment concret, de manera que es pugui estar segur que hi ha un tipus de socialisme econòmicament millor que el capitalisme i preferible des d’una perspectiva ètica. Anomeno aquest model «Democràcia econòmica». El meu llibre Against Capitalism, traduït recentment a l’espanyol amb el títol, potser millor, de Más allá del capitalismo, explica i defineix detalladament aquest model. La seva estructura essencial, que sens dubte es farà moltíssim més complexa a la pràctica i que tindrà moltes diferències en les diverses zones geogràfiques, resulta fàcil de descriure. De la mateixa manera que l’estructura bàsica del capitalisme també és fàcil de formular. Les tres institucions que defineixen el capitalisme són: 1) la propietat privada del mitjans de producció (que poden estar tant a les mans d’individus com de corporacions), 2) un mercat més o menys lliure i 3) el treball assalariat. El clàssic model socialista (tal com es va realitzar a l’ex Unió Soviètica) va abolir les dues primeres institucions però va mantenir-ne la tercera. L’element clau en la Democràcia econòmica és l’autogestió del treball, és a dir, la negació del treball assalariat. La darrera i major autoritat sobre les operacions de qualsevol empresa econòmica prové del treball, dels treballadors, que elegeixen un consell de treballadors que, al seu torn, elegeix els que seran al capdavant de l’empresa. Hi ha una enorme quantitat de dades empíriques que demostren que les empreses gestionades pels mateixos treballadors són eficients, sovint fins i tot més que les seves competidores capitalistes. Un exemple en aquest sentit és el gran complex de cooperatives que hi ha a Mondragón, una ciutat industrial del País Basc. Les empreses autogestionades pels treballadors competeixen les unes contra les altres en l’economia de mercat. Democràcia econòmica és una forma de mercat socialista. No obstant això, els treballadors no són els amos de les empreses. Les lloguen a l’Estat. El pagament de la renda prendrà la forma d’una taxa fixa sobre el valor dels actius sota el control de l’empresa. Aquests impostos constituirien un fons social d’inversions destinat a ser totalment reinvertit en l’economia nacional. Cada regió i cada comunitat en cada regió tindrà dret a rebre els seus beneficis anuals provinents del fons d’inversions, que generalment depèn de la seva participació per càpita. Aquest element de la Democràcia econòmica, que Recull d’articles 1992-2013 s’anomena control social de les inversions, elimina la necessitat de les regions o comunitats de competir pel capital, una de les formes més destructives de competició sota el capitalisme, i dóna a la societat un cert control col·lectiu sobre el seu desenvolupament econòmic. L’economia deixaria de ser hostatge dels desitjos i instints de la classe capitalista. Es pot demostrar, amb tot el rigor que els economistes considerin necessari, que un model així seria econòmicament viable. Aquest model econòmic seria també considerablement més igualitari i democràtic que el capitalisme. També seria més racional en el seu desenvolupament i tindria menys tendència a les recessions i a la inestabilitat que comporta. El model facilita la comprensió (d’una manera que no puc explicar detalladament aquí) de fenòmens com les cooperatives i les empreses propietat dels treballadors que proliferen per tot el món, els experiments amb la distribució de beneficis i la major participació dels treballadors en el context del capitalisme, els èxits i els fracassos de Iugoslàvia i altres experiments de mercat socialista a l’Europa de l’est, les reformes del mercat a la Xina, Cuba, Vietnam, el fracàs de la planificació central soviètica i els defectes estructurals de la socialdemocràcia. El model prediu el futur fracàs del neoliberalisme. Suggereix una agenda de reformes serioses i ens permet entendre com el conjunt de lluites progressives que tenen lloc avui dia -pels drets humans, pels drets de les dones, contra el racisme i l’homofòbia, per la protecció del medi ambient, contra la pobresa i en favor dels pobres, per l’autèntica democràciasón una part de la lluita global per l’alliberament de la humanitat. SCHWEICKART, David, Against Capitalism, Cambridge University Press, 1993 Traducció castellana: Más allá del capitalismo, Sal Terrae, Santander (España) 1997, 516 pp El periodista i el bisbe La història del llibre Descalç sobre la terra vermella Francesc Escribano Decidir el títol va ser un dels moments clau en el procés d’escriure el llibre sobre el bisbe Pere Casaldàliga. No podia ser un títol qualsevol i per això es diu Descalç sobre la terra vermella. No és un títol molt habitual per a una biografia, però és el que més s’acosta a l’esperit de la vida i de les causes d’en Pere Casaldàliga. Una vida i unes causes que em van arrossegar a escriure una biografia apassionada i compromesa. No podia ser d’una altra manera. El compromís i la radicalitat són dues constants del caràcter de Casaldàliga i havien de deixar la seva empremta en un llibre que he escrit amb el cap i amb el cor. Probablement sigui aquesta l’única manera d’escriure’l i també l’única manera de poder entendre la vida de Casaldàliga i d’intentar comprendre també el món que l’envolta. Tenia molts motius per escriure aquesta biografia. Motius personals, professionals, espirituals, polítics... En tenia tants, que no sabria per on començar si hagués d’enumerar-los. La primera motivació s’amaga en el títol Descalç sobre la terra vermella. Evoca una imatge que em va quedar gravada després del nostre primer encontre. Era el mes de març de l’any 1985. Feia poques setmanes que a TV3 havia començat el programa de reportatges 30 minuts i se’m va presentar l’oportunitat de viatjar al Brasil. Eren els meus primers passos com a reporter. Per fi, després d’un llarg viatge, vaig aconseguir arribar a São Félix do Araguaia. Prèviament, havia viscut uns dies d’incertesa intentant contactar amb Pere Casaldàliga. En aquell indret del Mato Grosso, en plena dècada dels vuitanta, no tenien telèfon, com tampoc molts altres avantatges de la civilització moderna. Per aquest motiu vaig haver de fer el viatge sense tenir la confirmació prèvia de la cita; fins que no vaig arribar a São Félix i el vaig veure amb els meus ulls no vaig tenir la seguretat que trobaria Casaldàliga. La primera abraçada de benvinguda va suposar un gran alleujament per als meus objectius periodístics i per al meu futur laboral i va significar també travessar el llindar d’un món desconegut i apassionant. Casaldàliga em va rebre a la porta de casa, al mig del carrer principal de São Félix, un carrer ample i lluent de terra vermella. Ell estava plantat allà al mig, amb els braços oberts i amb unes xancletes que amb prou feines li cobrien la planta del peus. El títol del llibre és una descripció exacta de la primera imatge que vaig tenir de Casaldàliga. Amb el temps, quan vaig anar descobrint la seva història, em vaig adonar que aquella descripció era també una prescripció de la seva vida i de la seva manera de fer. Camina descalç perquè els camperols i els indis també van descalços, perquè és la millor manera d’empapar-se i deixar-se la pell en una terra vermella de tots els vermells possibles i imaginables. Abans d’aquell primer encontre l’única cosa que sabia d’ell era el que havia pogut llegir en els diaris de l’època: sabia que era un bisbe català, que vivia a la selva del Mato-Grosso, que no podia tornar a Catalunya, que era una figura destacada de la Teologia de l’Alliberament, que s’havia enfrontat a la dictadura militar, que havien intentat matar-lo en més d’una ocasió, que era poeta... El que en sabia em suggeria 135 Agenda Llatinoamericana Mundial una infinitat de preguntes i, al mateix temps, el món que l’envoltava em resultava tremendament fascinant. Aquella era la primera vegada que jo viatjava a un país del Tercer Món. Tot era nou per a mi: els colors i les olors d’una naturalesa desbordant, la impressió d’immensitat davant l’Araguaia -el riu més gran que mai havia vist, la bellesa d’uns rostres nous i enigmàtics... Tenia la sensació d’haver travessat una frontera, de deixar enrere un món que no tenia res a veure amb la realitat que s’obria al davant meu. Vaig descobrir ràpidament l’autèntica dimensió d’aquesta frontera. Recordo que, després de la benvinguda, Casaldàliga va voler que conegués una dona que estava en un barracó que l’equip de la prelatura havia habilitat per acollir la gent que estava de pas per Sao Felix. Aquella dona devia tenir, si fa o no fa, la mateixa edat que tenia jo, però aparentava molts anys més. L’habitació era molt petita, només hi havia un llit vell on ella estava abraçada al seu fill. Casaldàliga volia que la conegués perquè volia que escoltés la seva història. L’havien acollit perquè feia tres dies que els pistolers havien matat el seu marit i ferit la seva filla. Eren uns pistolers a sou del terratinent per a qui el seu marit treballava com a peó. El van matar perquè havia gosat reclamar el pagament del sou que li corresponia pel seu treball. Al Brasil alguns terratinents s’aprofiten de la impunitat que regna en determinades àrees de la selva amazònica i del Mato Grosso per agafar peons i utilitzar-los pràcticament com si fossin esclaus; no els paguen pel seu treball i si reclamen algun dret se les veuen amb els pistolers a sou. El treball esclau existia l’any 1985 i, per desgràcia, continua existint a la fi de l’any 1999, com ho ha denunciat la Conferència Nacional de Bisbes Brasilers en l’últim informe social que publica anualment sobre l’estat del país. El relat extraordinàriament detallat que aquella dona va fer de l’assassinat del seu marit em va sacsejar. Començava a adonar-me dels problemes terribles que viuen el pobres de la regió i, d’aquesta manera, començava a entendre les causes per les quals lluita en Pere Casaldàliga. En aquell moment tenia la consciència clara d’haver travessat una autèntica frontera. No van ser només els fets, el que més em va impressionar, era la manera com aquella dona parlava de la mort del seu marit. Estava en un altre món, un lloc on el temps i l’espai tenien un altre sentit, on la vida i la mort tenien un altre valor. Vaig arribar a aquell món amb moltes preguntes, i de seguida em vaig adonar que allà no fan falta les preguntes el que calen són les respostes. Potser per això em va captivar la figura de Calaldàliga. Perquè ell tenia respostes i en donava, més enllà de la paraula, amb la seva pròpia vida. Aquest és el principal motiu que em va arrossegar a escriure el llibre, el moment en què vaig descobrir per què la terra era vermella i el que volia dir, en aquest lloc, anar descalç. 136 Paraules del sud Pere Casaldàliga Si Tu m’has estimat sempre i sempre m’estimaràs, que menys puc fer que estimar-te? No per ser rosa Deixa de ser flor. El meu pensament en el món, com un colibrí a São Paulo. Parlant de l’estimada, el poeta veneçolà Rafel Cadenas escriu: “En el teu regne tots els dies es tornen suficients.” Amb molta més veritat, si parlem del Teu Regne. Que la meva paraula, Senyor, no sigui més que la meva vida. Sigui la meva paraula jo. La veu dels pobres es farà sentir cada vegada més en un món en què els que tenen la vida garantida són 500 milions, i els exclosos, més de 5.000 milions. El que va ser president del CELAM, i veritable patriarca de l’Amèrica Llatina, el cardenal argentí Eduardo Francisco Pironio, volia que la nostra Església fos “peregrina, pobre, pasqual i llatinoamericana”. El cristianisme exigeix al mercat el límit i el servei del proïsme. Quan l’evangeli escrit Em desconcerta, apel·lo al Teu Cor. Jo sóc jo i la meva computadora. La Trinitat és el nostre hàbitat. En guaraní l’economia de reciprocitat es diu “mans obertes recíprocament”. No esfullis la rosa, no l’expliquis. En el treball del Regne no hi ha altra jubilació que l’esperança. En lloc d’arreglar el pont, avisen que “hi ha perill”. Recull d’articles 1992-2013 Jesús no explica la creu; la comparteix. Si no fos per obrir-les, sobrarien les finestres. En Jesús de Natzaret una voluntat humana es posa en total sintonia amb la voluntat divina. Jo sóc soledat. Tu ets soledat. Nosaltres som companyia. Ja sóc vell, i encara em ronda, camí endins, la garsa blanca de la Utopia. No siguis tan lliure, tan lliure, que només siguis lliure per a tu mateix. Cada cor humà és un buit de Déu. “A la casa del meu Pare hi ha moltes estances”, diu Jesús. Això s’ha d’entendre no solament del cel, sinó també de la terra. “El menyspreu de la política és la venjança dels pobres” (Plínio Arruda Júnior). Però ja sabem que la venjança mai no condueix enlloc”. La veritable religió és l’aliança de dues llibertats: la divina i la humana. Però abans i després, amb la mort per entremig, la meva vida sempre és la meva vida. Pot haver naufragat algun vaixell o alguna piragua. La Utopia, com Jesús, continua caminant, potser de nit, sobre les aigües. El que és cert és que no hi ha un Déu natural i un altre de sobrenatural. I hi ha un sol ordre que és natural, històric i diví. No et dediquis a adobar problemes. Assaja solucions. La veritable Nova Evangelització només pot ser la vella evangelització de Jesús: anunciar la bona notícia als pobres. Com Jesús, els seus deixebles han de dedicar-se a fer pa del pa, no pa de les pedres. I, en darrer terme, donar com a pa el propi cos. Sense Jesús, l’Esperit no té la carn de la història. Però sense l’Esperit, Jesús no té el futur de la història. El Fill, amb la seva sang, és el vi de Déu. L’Esperit és el seu oli. Sóc encara ahir, Em vaig fent avui, i ja sóc el que seré. Bastarien les parets. Jesús sense la Causa de Jesús, que és el Regne, seria un passat més. Per fer la multiplicació dels pans cal partir dels pans que el Poble té. No coneixem Déu en ell mateix; el coneixem en nosaltres. Només la identitat pot dialogar amb l’alteritat. La Resurrecció va fer esclatar els límits de la carn històrica de Jesús. En la distància espiritual del desert pot haver-hi una “proximitat” més profunda. En lloc d’obrir-nos a la compassió, ens tanquem en l’autocompassió: en la compassió del propi melic. En l’autocompassió gastem les entranyes, ens dediquem a adobar problemes. La veritable religió és l’aliança de dues llibertats: la divina i la humana. Es pot i cal evangelitzar els rics i els pobres. Però no es pot evangèlicament optar pels pobres i pels rics. Fa molt temps que el món sap, per experiència, que la política externa dels EUA és perversa. El que costa entendre és que una alarmant majoria del poble nord-americà continuï donant suport als successius mandataris que executen aquesta política. No les Teves paraules, la Teva fe. No les Teves faccions, la Teva ànima. Però la Teva història, Jesús. La Teva vida fidel i rebel Que va acabar a la Creu. 137 Agenda Llatinoamericana Mundial En deute amb els pobles indígenes Pablo Suess I Els imperis colonitzadors, les nacions llatinoamericanes i les esglésies cristianes estan en deute amb els pobles indígenes. L’origen d’aquest deute cal trobarlo en la conquesta, com a primer pecat, i en la fraternitat denegada que se’n derivà. “Fraternitat denegada” vol dir justícia denegada, alteritat destruïda, reconeixement recusat i projecte de vida desarticulat. El deute extern dels països llatinoamericans, el qual configura la negació dels seus projectes de vida, involucra tant els pobles indígenes com les masses populars. El deute extern no només espera un “perdó generós” per part dels països rics, o una sèrie de negociacions amb les elits. Un simple perdó sense cap ruptura amb les estructures que obliguen –en nom de la supervivència– a contreure nous deutes, només significaria un lligam més sobre una ferida que encara s’ha de curar. Per aquesta raó, la qüestió del deute extern exigeix trencar amb les estructures d’explotació i articular un nou projecte de vida on tothom tingui cabuda. Un nou projecte de nacions autodeterminades, multiètniques i no hegemòniques ofereix, a partir de les ruïnes de la fraternitat denegada, l’oportunitat de vida per a tots. Els pobles indígenes, amb la seva saviesa mil·lenària i la seva resistència de 500 anys –500 anys de resistència i de sofriment– tenen molt a oferir per aconseguir aquesta ruptura amb el projecte de les elits i per a la construcció del projecte popular a les Amèriques. II El “Tribunal del Deute Extern”, que tingué lloc del 26 al 28 d’abril de 1999 a Rio de Janeiro, va mirar d’identificar la relació existent entre el deute extern i la situació d’injustícia i de misèria. Avui dia, els índexs de pobresa (39 %) i d’indigència (17%) de l’Amèrica Llatina se situen molt per sobre dels índexs de fa vint anys. Pel que fa al Brasil, 40 milions de persones viuen per sota la franja de la pobresa. El deute brasiler va passar de 148 mil milions al final del 1994 a 235 mil milions el novembre de 1998, mentre que en aquest mateix període van pagar-se prop de 126 mil milions als creditors externs. El 1998, el deute extern dels països de la perifèria era de 1950 mil milions de dòlars. El deute dels països més pobres i més endeutats està més que pagat per les amortitzacions i la usura. Els governs llatinoamericans justifiquen aquesta dansa del deute que permet contreure nous 138 préstecs per pagar els interessos dels antics. Diuen que davant de la “mort súbita” que significaria la moratòria del deute extern i l’estrangulació lenta i gradual a través del pagament d’interessos, “serveis” i amortitzacions del deute, no hi ha alternatives. Els governants llatinoamericans, identificats amb les grans empreses i bancs, han optat per estatitzar el deute extern priva i socialitzar-ne els costos. Per satisfer les exigències del FMI i del sistema financer mundial han sacrificat una gran part del pressupost dedicat a les despeses de les polítiques socials, la qual cosa ha significat deixar de banda la salut, l’educació, les polítiques d’ocupació laboral, d’habitatges populars, de demarcació i garantia de les terres indígenes, així com de les condicions de la seva supervivència com a pobles. En comptes de declarar la moratòria del deute extern han declarat la moratòria del pagament dels deutes socials. Les víctimes d’aquesta moratòria són els infants i les generacions futures, les dones i els homes que treballen al camp i a la ciutat, els negres i els pobles indígenes. La “ruptura” i la “reconstrucció” que exigeix el projecte “Una pàtria gran sense deutes” exigeixen alhora la ruptura dels conceptes que van heretar-se, concretament, amb els conceptes de “deute” i “deutors”. Davant del pobre i de l’indigent, davant de l’Altre i de l’Innocent, el deutor és aquell que s’apropià del poder hegemònic i acumulà riqueses. En un continent de pobres, la riquesa acumulada és tradueix en deute. III En proposar una ruptura cultural, els pobles indígenes proposen la ruptura més àmplia possible amb el projecte polític i socioeconòmic en curs. La polèmica indígena qüestiona objectius i prioritats de la ciència, de la filosofia política, de la pràctica econòmica i de la nostra visió del món. Els pobles indígenes ens ajuden a pensar sobre la nostra identitat i a relativitzar les nostres fronteres. Allò que s’està debatent aquest final de segle és la fi d’un segle civilitzador; potser, fins i tot, l’hegemonia del projecte de la civilització occidental en conjunt, que ja no és capaç de garantir una vida com cal a la majoria dels éssers humans ni la integritat del planetaTerra. La ruptura cultural, pensada a partir dels pobles indígenes, és l’articulació de la resistència contra el tedi mortal de la monocultura, del monòleg, de l’hegemonia i del privilegi. El rescat de la biodiversitat és, alhora, el rescat d’un deute cultural i planetari. Quan els pobles indígenes giren els ulls cap el passat i el futur del continent amerindi, no només contemplen els 500 anys de l’Amèrica Llatina. No se senten obligats a mirar cap a Atenes, Jerusalem o Roma. Miren cap a Tikal, a Guatemala, on hi troben temples piràmides dels pobles maies que deixaren les seves empremtes en aquesta regió 2.500 anys abans de Recull d’articles 1992-2013 Crist. Dirigeixen la seva mirada cap a les cultures de Tlatilco (Mèxic, 1000 anys abans de Crist), de Sant Agustí (Colòmbia, 6-12 segles dC), a la cultura asteca de Tenochtitlan i a Tahuantinsuyu, l’imperi dels inques, que va estendre’s des de l’Equador fins a Xile (des del 1.150 dC.). També poden mirar cap a l’art de la ceràmica de les grans civilitzacions de Marajó, de Santarém, de Tapajós a l’Amazònia brasilera. L’urna marajoara ens explica la fe d’aquests pobles en una vida després de la mort. Els pobles indígenes poden estar orgullosos dels seus xamans i pajés, dels seus guerrers, sants i herois. Qui ve de les Amèriques té una llarga història que contar. Però l’Amèrica Llatina desconeix la major part de la història de l’Amerindia. En desconèixer les cultures i les religions indígenes, el cristianisme posa en joc la seva pròpia essència, que és l’amor. A la Bíblia, el coneixement més profund ens és descrit com a amor. Les esglésies tenen un deute envers les religions indígenes; un deute que exigeix un pagament que va més enllà de la pastoral social. La ruptura amb la monocultura religiosa suggereix un macroecumenisme de solidaritat i de reconeixement. Els pobles indígenes mai no van ser deutors de l’Amèrica Llatina. Al contrari; són els creditors d’una Ameríndia amb identitat pròpia i sense deutes. SCHADEN, Egon, “Las religiones indígenas en América del Sur”, a: Las religiones en los pueblos sin tradición escri ta , Ed. Siglo Veintiuno, Mèxic, Madrid, Colombia, 1982; col. Historia de las Religiones, vol. 11, pp. 355-415. SUESS, Paulo, “Religiões dos povos indígenas”, a: Guia para o diálogo Inter-religioso, Estudos da CNBB 52, São Paulo, Paulinas, 1987, pp. 67-78. SUESS, Paulo, “A causa dos povos indígenas”, a: Banquete da Vida. Curso de Verão XI I , São Paulo, Paulus, 1998, pp. 54-63. Sortir de deutes i de dubtes Sortides alternatives al neoliberalisme Heinz Dieterich Steffan [email protected] A l’entrada del nou mil·lenni, la convivència humana descansa sobre un sistema històric que ha esgotat estructuralment les seves possibilitats de servir com a mitjà de progrés de la humanitat: l’economia nacional de mercat en la seva fase transnacionalcapitalis- ta i la democràcia formal burgesa en la seva etapa d’involució plutocràtica. Sense base ètica, sense satisfer les necessitats economicosocials i sense capacitat per emprar les tecnologies i les ciències disponibles de manera racional en benefici de les majories i de la naturalesa, les elits dominants de la societat global s’han convertit en el fre principal per a la construcció d’un món millor. La contradicció entre la democratització possible de la societat global i la seva negació pels interessos de les elits està generant al si del capitalisme processos d’incertesa i caos en els terrenys econòmic, social, ideològic i polític, que produeixen un potencial explosiu creixent. Davant del perill d’erupció violenta d’aquesta energia –en part conjuntural, en part estructural– els ciutadans del veïnatge universal busquen anguniosament respostes sobre el seu futur. Els futurs possibles del capital Davant dels creixents problemes, els sectors en el poder ens fan saber, que els futurs possibles són tres. En primer lloc, la dictadura de desenvolupament dels tigres asiàtics, la del Xile de Pinochet o d’Alemanya i el Japó en el segle XIX; aquesta proposta equival a dècades de despietada acumulació del capital en condicions de flagrant antidemocràcia, fet pel qual és intolerable per a qualsevol moviment o partit vinculat a les classes populars. La segona opció es refereix a la dictadura de la classe rendista mundial (capital financer), que en el discurs polític d’Occident figura com a neoliberalisme; en vista de la pauperització i marginació creixent de les majories que aquest model d’acumulació implica, la seva perpetuació al Tercer Món només seria possible mitjançant una aplicació sistemàtica del terrorisme d’estat, semblant –encara que possiblement en forma diferent– al dels anys seixanta i setanta. El tercer camí de Tony Blair és el que Lula anomena “mercat amb cor” o que en els anys cinquanta la socialdemocràcia europea va denominar el “capitalisme amb rostre humà”. En aquest tercer i nebulós camí es troben avui dia des d’expresidents neoliberals com Carlos Salinas de Gortari i la seva “alternativa progressiva de mercats plurals”, jerarques clericals com l’arquebisbe Norberto Rivera Carrera de Mèxic i Joan Pau II, intel·lectuals criolls com Jorge Castañeda i Roberto Mangabeira i primermundistes com Norberto Bobbio, megaespeculadors com George Soros i les aliances i els partits de la centreesquerra llatinoamericana. Es tracta d’un híbrid d’axiomes neoliberals amb alguns elements keynesians, centrat en la noció de la conquesta d’un estat nacional democràtic i popular que –dins de les condicions de pobresa i explotació dels països neocolonials– no té viabilitat. 139 Agenda Llatinoamericana Mundial Davant aquest panorama dels grans escenaris possibles, les majories es queden sense horitzó davant el pròxim mil·lenni, perquè sembla impossible una visió alternativa capaç d’obrir pas cap a una vida qualitativament diferent. En presentar-se el futur a la percepció popular com una zona de caos, incertesa i angoixa existencial provoca dos efectes: per una part, impedeix que el poble entrevegi el nou ordre superior de la convivència humana que substituirà el capitalisme global i, per una altra, empeny les majories cap a les trampes ideològiques del sistema (fonamentalismes religiosos, nacionalistes, el consumisme, etc.). Les energies i el potencial de construcció popular de la cultura del futur s’esgoten, en conseqüència, en els mecanismes d’alienació ideològica de l’statu quo i en rebel·lions eventuals i esporàdiques, incapaces de generar el futur. El Nou Projecte Històric El projecte bolivarià constitueix, tanmateix, només la condició necessària per al futur llatinoamericà, a la qual s’han d’afegir les condicions suficients per a una societat global realment democràtica. Aquestes condicions han estat avançades en la primera proposta coherent sobre la reorganització estructural i democratitzadora de la societat global del futur que –tenint en compte els dos grans projectes socials de l’època moderna: la societat burgesa i la socialista–, s’ha convingut anomenar el Nou Projecte Històric (NPH). Els continguts del Nou Projecte Històric –la democràcia real participativa i l’economia no capitalista– van ser desenvolupats per un equip interdisciplinari de matemàtics, físics, historiadors, filòsofs i sociòlegs de Mèxic, l’Argentina, Xile, Cuba i Alemanya, i publicats a l’obra Fin del capitalismo global. El Nou Projecte Històric, ja està disponible en una sèrie de països (vegeu: http://spin.com.mx/~hvelarde/nph/; http://www.puk.de). El paradigma de la futura economia que reemplaçarà l’economia nacional de mercat capitalista va ser descobert pel científic alemany Arno Peters. Peters comparteix la convicció d’altres grans científics, des dels socialistes primerencs fins a Marx i Chomsky, que una economia de mercat porta inevitablement a l’explotació de l’ésser humà, a la polarització de la riquesa social i a l’alienació del subjecte. De fet, tal sistema no constitueix una economia, és a dir, un subsistema al servei de les necessitats materials de la societat (polis), sinó el que Aristòtil caracteritzava com a crematística: la perversió de l’economia en una maquinària per obtenir guanys a costa de les majories. Els principis de crematística i interès nacional, que continuen determinant la dinàmica de les economies capitalistes actuals, són responsables de la majoria dels conflictes bèl·lics històrics i dels principals mecanismes d’explotació colonials i neocolonials. 140 Pel mateix, no poden ser la base d’una economia global que ha de proporcionar una qualitat de vida adequada i la convivència pacífica per a tots els éssers humans (6.000 milions), així com la protecció corresponent de la naturalesa. L’economia nacional mercantil serà reemplaçada, per tant, per una economia solidària que descansi sobre tres elements fonamentals: en el teoricoètic i matematicooperatiu sobre el valor objectiu del producte (temps de treball requerit per a la seva producció) i el principi d’intercanvi de valors equivalents; en el polític, al planejament democràtic de la producció i la distribució mundials i, en el tècnic, en la computació i la informàtica. El descobriment de Peters no representa una teoria acabada, sinó el principi teòric fonamental que regirà la lògica de comportament socioeconòmic de la futura societat global real-democràtica. Per ser més precís, l’autor formula aquesta lògica per a una fase avançada de la societat esmentada, quan la democràcia participativa domini el sistema mundial sencer. El Nou Projecte Històric és part dels esforços i les iniciatives mundials destinats a unificar la comunitat de víctimes del neoliberalisme global excloent, amb tots aquells ciutadans que no volen ser còmplices d’una societat global sense ètica. Per avançar aquest gran corrent històric, es requereix l’esforç col·lectiu de dones, homes, intel·lectuals, treballadors, camperols, marginats, indígenes, cristians honestos i tot ciutadà que vulgui participar en la tasca de construir una societat mundial més justa i democràtica. Espero que aquesta aportació serveixi per a tal finalitat. Els palenques i Zumbí dels Palmares David Raimundo dos Santos Per parlar de zumbí és necessari saber quelcom delspalenques, sobretot del Palenque de los Palmares, on ell va lliurar la seva vida en la lluita per l’alliberament del seu poble. Els amos de les plantacions hi mantenien els esclaus valent-se de les més extremes violències. Als llibres oficials d’història gairebé no es diu res de les lluites contra l’esclavatge. Punts clau d’aquesta lluita, els palenques es van estendre a tot el Brasil, durant tot el temps que hi va haver esclavatge negre. Els palenques van ser espais de llibertat creats pels negres. Als palenques es donava un tipus de societat diferent de la nostra d’avui. Hi havia palenques de diverses mides, i tenien relacions entre si. Tenien relacions Recull d’articles 1992-2013 comercials amb diverses localitats. Els habitants dels palenques conreaven arròs, fesols, mandioca, canya, patates, llegums... Tenien horts amb diversos tipus de fruites. Hi havia els qui tenien molt coneixement de la metal·lúrgia, del ferro, amb tècniques portades de l’Àfrica. Alguns palenques van tenir gran relleu, com el Palenque de Ambrosio, a Minas Gerais. Va arribar a tenir més de 10 mil habitants! El Palenque de Palmares va resistir més de cent anys. El seu origen és anterior a 1600, encara que no se sap l’any exacte. A Palmares hi havia onze poblacions conegudes. Cada població tenia un cap, escollit per la seva força, intel·ligència i habilitat. Hi havia lleis rigoroses, amb penes de mort per robatori, homicidi, etc. El que els unia era el fet que tots lluitaven per la llibertat, contra tota forma d’opressió i d’explotació. La regió de Palmares va rebre aquest nom perquè tenia gran quantitat de palmeres i bosc espès ple d’animals perillosos. Tenia serres i precipicis. Hi ha documents d’aquesta època que parlen de Palmares com d’un vertader Estat negre. Els atacs i les persecucions van ser moltes. Totes les expedicions dels colonitzadors van fracassar davant Palmares. Ganga Zumba, un dels caps de Palmares, va ser vençut, fet presoner i enverinat després de falses promeses fetes pels colonitzadors. Zumbí, nounat, va ser lliurat a un sacerdot, que el va criar, el va fer escolà i li va ensenyar l’evangeli en llatí i en portuguès. Zumbí va ser un profund admirador de Jesús i de la seva proposta de vida. Als 15 anys va fugir a Palmares, però va tornar algunes vegades a Porto Calvo, on havia viscut, per visitar el sacerdot. De molt jove, Zumbí ja va ser cap d’un dels poblats. D’acord amb Ganga Zumba el 1678, Zumbí va passar a ser cap de les Fuerzas Armadas de Palmares. Per a Zumbí, l’important no era ser lliure ell, sinó alliberar tots els negres encara esclaus. Ganga Zumba, el cap del Quilombo que va antecedir Zumbí, va ser traït pels portuguesos i els seus aliats. Van assassinar els seus homes de confiança. Caps com João Mulato Canhongo, Amaro i Gaspar van ser degollats. Els altres van ser repartits com a esclaus entre els grans propietaris de la regió. A Ganga Zumba, el van enverinar. El governador i fins el mateix rei de Portugal van enviar missatges a Zumbí oferint-li perdó, llibertat i terra per a ell i la seva família, si deposava les armes. Zumbí mai no va acceptar un acord que perjudiqués el seu poble. De 1670 a 1680 els portuguesos van fer 25 atacs als Palenques de Palmares. Els palenquenys rebutjaren victoriosos els 24 primers!!! Domingo Jorge Velho, el bandeirante, humiliat pel coratge de Zumbí, va descarregar la seva bogeria degollant dos-cents indis. El 1692 el P. Antônio Vieira escriu al Rei de Portugal dient-li que no hi havia pos- sibilitat de negociar amb els palenquenys. L’únic que es podia fer era destruir totalment el Palenque de Palmares. Per a això Portugal va haver de muntar l’exèrcit més fort de tota la seva història colonial. Va reunir cinc mil homes amb les armes més modernes del món en aquell moment: els canons! Hi va haver un gran combat, amb moltes morts dels dos bàndols. El Palenque va ser destruït... pels canons. En 1695, al bosc, Zumbí intentà reorganitzar l’exèrcit. Va ser vist a Penedo (Alagoas, el Brasil) capitanejant un grup, buscant armes i municions. Hi havia diversos grups de negres armats a la selva. Un d’ells era comandat per Antônio Soares, que va ser capturat pels bandeirantes paulistes. Aquests van atacar, i els negres van resistir, estimant-se més morir abans que rendir-se. Així, el 20 de novembre de 1695 és assassinat Zumbí. El seu cap va ser tallat i exposat a la plaça pública, a Recife. Diversos palenquenys van ser a Paraíba, on amb altres negres i indis van fundar el Palenque Cumbe, molt combatiu, que va sobreviure fins a 1731. D’altres es van dispersar per diverses ciutats del Brasil portant aquest ideal. Les terres de Palmares van ser dividides entre els amos de plantacions que havien finançat la batalla final. El 1986, atenent a les reivindicacions de la comunitat negra, les terres en les quals hi havia el Palenque de Palmares, la Sierra da Barriga... van ser preses pel Govern Federal, per crear-hi el MEMORIAL ZUMBÍ, on el 20 de novembre de cada any realitzem commemoracions. Per reflexionar: a) Per què el sistema i el poder no deixen que s’expliqui a les escoles la vertadera història del poble negre? b) “Un poble que no coneix la seva història és un poble dominat”. “Gairebé el 70% del poble afrodescendent no li agrada de ser considerat negre”. Què penses d’això? Paraula de Déu: Lucas 4, 16-21. ¿Quina relació faries entre aquesta Paraula de Déu i la lluita del nostre poble afrodescendent, ahir i avui? Fonts: SANTOS, Joel Rufino dos; Zumbí, Ed. Moderna, São Paulo, coleção “Grandes personagens da Nossa História”, volume I, Abril Cultural SP FREITAS, Décio; Palmares, a guerra dos escravos, 1984 CARNEIRO, Edison; O quilombo dos Palmares, 1985 Frente Nacional do Trabalho e GRUCON, Cadernos de Formação, série “Negros” 141 Agenda Llatinoamericana Mundial Guatemala Fitxers militars sobre segrestats El Deute de la solidaritat planetària Carlos Iaquinandi Castro L’AMI: La globalització inhumana Proves documentals sobre l’assassinat de ciutadans que figuren com a “desapareguts” a Guatemala, van ser presentades per l’Associació Americana pel Progrés de les Ciències, els Arxius de la Seguretat Nacional i l’oficina a Washington de l’organització Human Rigths Watch. Kate Doyle, experta en temes guatemalencs dels Arxius de la Seguretat Nacional, va presentar un quadern d’anelles deteriorat. El document conté una llista detallada de persones que havien estat detingudes, torturades i després assassinades durant una de les campanyes repressives contra esquerrans realitzada per una unitat militar secreta guatemalenca. Una de les seccions del quadern conté fitxes numerades de l’1 al 183, amb els noms del pres, data i lloc de captura i un registre de les seves activitats considerades “subversives o sospitoses de ser-ho”. Al final de cada fitxa, una línia descriu el destí del pres. Segons indiquen els investigadors, més de 100 persones de la llista foren finalment assassinades. El document “és la millor prova que haguem pogut trobar sobre l’estratègia calculada, deliberada, a sang freda que van fer servir els militars per seleccionar les persones una per una” va dir Kate Doyle, experta en temes guatemalencs dels Arxius de la Seguretat Nacional. Sergio Ferrari Desenes de persones que apareixen en el document havien estat assenyalades per les organitzacions de drets humans com a segrestades i desaparegudes. Les dates registrades en el quadern coincideixen amb les que figuren en les denúncies i habeas corpus presentats. Un dels casos aclarits és el del jove estudiant de medicina, Omar Darío Vázquez, que va desaparèixer l’abril de 1984, després d’haver estat citat, suposadament, per telèfon a una urgència mèdica. La seva germana Lucrecia, que el buscà durant tots aquests anys, va ser informada que, en el quadern, apareix el nom i la foto del seu germà. S’hi explica que fou detingut a la 7a avinguda de la Ciutat de Guatemala. Nou dies més tard, el 6 de maig, fou assassinat. La seva mort consta en una breu successió numèrica: 06-05-84:300. En el codi macabre d’aquesta unitat repressiva, es va poder establir que “300” significa que el presoner va ser assassinat. Kate Doyle indicà que el quadern va ser comprat per poc més de 2.000 dòlars a un militar guatemalenc de baixa graduació. 142 El fracàs de l’Acord Multilateral d’Inversions (AMI) va ser contundent però no estratègic. Si bé va ser retirat en el segon semestre de 1998 de l’agenda de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE), la seva estratègia de fons perdura: el projecte de les grans transnacionals és avançar, passant fins i tot sobre el cadàver dels Estats i la lògica jurídica internacional, amb tal d’enfortir i estendre la seva hegemonia mundial. Si el primer intent va avortar per la mobilització contestatària d’amplis sectors socials, el segon part està previst de produir-se en una altra forma, condicions diferents i escenaris variables. El que apareix cada vegada amb més claredat són els reduïts temps polítics per a aquest part. La intenció seria poder comptar ja al 2000 amb l’instrument primogènit del capital transnacional. En efecte, tal com anticipava Le Monde Diplomatique a mitjan 1999, sigui entre EUA i Europa, sigui en el marc de l’Organització Mundial de Comerç (OMC), es persegueix l’objectiu major de desarmar qualsevol obstacle que pugui limitar la “força del lliure mercat”. Per als promotors és fonamental trobar mecanismes que subordinin els estats i els pobles a l’expansió de les multinacionals. Les noves eines són el “Partenariado Económico Trasatlántico” (PET) i les iniciatives a l’interior de l’OMC, que s’han volgut anomenar el “Cicle del Mil·lenni” (Millenium Round) i que intenten aconseguir que en algunes de les pròximes cimeres d’aquest organisme s’obri la liberalització total del mercat. A nivell del PET la tàctica és diferent que la que es va emprar anteriorment. Ara consisteix en una negociació bilateral europeanord-americana, sobre la base de recomanacions concretes de les grans empreses (i la seva pròpia pressió d’acabdillar). Sense cap boom mediàtic, aquesta negociació avança “seguint la tàctica del salami”, com assenyalen analistes crítics, per no alertar l’opinió pública. És a dir, en una dotzena de sectors claus, com ara productes industrials, serveis, mercats públics, propietat intel·lectual, etc., es van establint Acords de Reconeixement Mutu (ARM), que malgrat la seva aparença tècnica tenen en realitat un clar substrat polític, i que busquen desarmar qualsevol marc proteccionista nacional o regional. Recull d’articles 1992-2013 La idea, a mitjà termini, consisteix a traslladar el PET i els seus acords de reconeixement mutu al pla internacional, jugant, de fet, la carta de l’Organització Mundial de Comerç, les seves iniciatives, el seu aparell, la seva representativitat, les seves cimeres i resolucions. Però, de la mateixa manera que l’àmplia mobilització ciutadana, planetària, va avortar l’AMI, nous senyals de resistència continuen multiplicant-se en un escenari mundial on la polarització social creixent afavoreix el descontentament. Nombroses organitzacions, xarxes i fòrums han protagonitzat també en el transcurs dels mesos passats, respostes noves que enfronten la globalització transnacional i tendeixen a multiplicar-se. Sense pretendre esgotar un univers ric en participació alternativa, algunes d’aquestes iniciatives, ja es presenten com a opcions sectorials importants. L’Acció Mundial dels Pobles contra el lliurecanvi i l’Organització Mundial del Comerç, per exemple, va mobilitzar centenars de camperols hindús i de països del Sud en una de les protestes més originals dels últims temps. No és quotidià presenciar l’arribada a Europa de mig miler de treballadors rurals del Sud, circulant en caravana per una desena de països del continent, obrint el debat i entonant la mobilització ciutadana contra el neoliberalisme. No menys intensa va resultar, també la mobilització àmplia en el marc de Jubileu 2000, unint en una reivindicació planetària milions de firmes i participants contra el deute extern del Sud. A mesura que van anar transcorrent els mesos es van anar enfortint les posicions d’exigir el no pagament del deute juntament amb el final dels reajustaments estructurals receptats pel Fons Monetari Internacional (i les institucions financeres internacionals en el seu conjunt). Deute i ajust, segons aquesta resposta popular massiva, són dues de cares de la mateixa moneda, inseparables i condemnables per igual. La mobilització creixent contra la Cimera Econòmica anual de Davos cada vegada passa menys desapercebuda. Sense oblidar l’enfortiment creixent d’ATTAC, vertader fenomen organitzatiu a Europa i una de les opcions més compromeses amb una alternativa planetària diferent. És l’altra mundialització. Action Mondiale des Peuples / 5 R. Samuel Constant / 1205, Geneve / Suïssa / Fax: 41 22 3444731 / [email protected] / / Comitè d’Anul·lació del Deute del Tercer Món / [email protected] / http://users.skynet.be/cadtm Carta dels U’wa Nosaltres naixem sent fills de la terra... Això no ho podem canviar els indis ni tampoc el blanc (riowa) Els U’WA han escollit l’Agenda llatinoamericana per difondre al món aquesta carta a la humanitat blanca. L’Agenda l’acull i la proclama agraïda. Més de mil vegades i de mil maneres diferents els hem dit que la terra és la nostra mare, que no volem ni podem vendre-la. Però el blanc sembla que no ho ha entès: insisteix que cedim, venem o maltractem la nostra terra, com si l’indi també fos persona de moltes paraules... Nosaltres ens preguntem: és costum del blanc vendre la seva mare? No ho sabem! Però el que els U’WA sí que sabem és que el blanc utilitza la mentida com si sentís gust per ella: sap enganyar, mata les seves pròpies cries sense ni tan sols permetre que els seus ulls vegin el sol, ni que el seu nas flairi l’herba; això és execrable, fins i tot per a un “salvatge”. Sabem que el riowa ha posat preu a tot el que és viu, fins i tot la mateixa pedra; comercia amb la seva pròpia sang i vol que nosaltres fem el mateix en els nostres territori sagrat amb ruiria, la sang de la terra que ells anomenen petroli... Tot això és estrany als nostres costums. Tot ésser viu té sang: tot arbre, tot vegetal, tot animal, la terra també, i aquesta sang de la terra (ruiria, el petroli) és la que ens dóna força a tots, plantes, animals i éssers humans. Però nosaltres preguntem al riowa: com es posa preu a la mare i quant és aquest preu? Ho preguntem, no per desprendre’ns de la nostra, sinó per tractar d’entendre’l més a ell, perquè, després de tot, si l’ós és el nostre germà, també ho és l’ésser humà blanc. Preguntem això, perquè creiem que ell, pel fet de ser civilitzat, potser conegui una manera de posar preu a la seva mare i vendre-la sense caure en la vergonya en què cauria un primitiu. Perquè la terra que trepitgem no és només terra, és la pols dels nostres avantpassats; per això caminem descalços, per estar en contacte amb ells. Per a l’indi la terra és mare, per al blanc és enemiga. Per a nosaltres, les seves criatures, són les nostres germanes; per a ells són només mercaderia. El riowa sent plaer amb la mort, deixa als camps i a les seves ciutats tants homes estesos com arbres talats a la selva. Nosaltres mai hem comès la insolència de violar esglésies i temples del riowa, però ells sí que han vingut a profanar les nostres terres. Aleshores nosaltres preguntem: qui és salvatge? El riowa ha enviat ocells gegants a la lluna (Siyora): a ell li diem que l’estimi i la cuidi, que no pot anar per 143 Agenda Llatinoamericana Mundial l’univers fent a cada astre el que va fer a cada arbre del bosc aquí a la terra. I preguntem als seus fills: qui va fer el metall amb el qual es va construir cada ploma que va cobrir el gran ocell? Qui va fer el combustible amb què es va alimentar? El riowa no ha d’enganyar els seus fills ni mentir-los: ha d’ensenyar que fins i tot per construir un món artificial l’ésser humà necessita la mare terra... Per això, cal estimarla i cuidar-la... L’ésser humà continua buscant ruiria (el petroli) i en cada explosió que recorre la selva sentim la monstruosa petjada de la mort que ens persegueix a través de les nostres muntanyes. Aquest és el nostre testament. Al ritme que marxa el món, hi haurà un dia que l’ésser humà reemplaci les muntanyes del còndor per muntanyes de diners. Aleshores, aquesta persona ja no tindrà ningú per comprar-li res, i si hi hagués algú, no tindria res per vendre-li. Quan arribi aquest dia, ja serà massa tard perquè l’ésser humà mediti sobre aquesta bogeria... Totes les seves ofertes econòmiques sobre el que és sagrat per a nosaltres -com la terra o la seva sangsón un insult per a les nostres oïdes i un suborn per a les nostres creences. Aquest món Sira (Déu) i els U’WA únicament l’administrem. Som tan sols una corda del rodó teixit i de la ukua (motxilla sagrada per carregar-hi coca), però el teixidor és Ell. Per això els U’WA no podem cedir, maltractar ni vendre la terra ni la seva sang, ni tampoc les seves criatures, perquè aquests no són els principis del teixit. Però el blanc no creu l’amo, explota i esclavitza a la seva manera; això no està bé: trenca l’equilibri, trenca ukua. Si no podem vendre’ls el que no ens pertany, no s’apropiïn aleshores del que no poden comprar. Alguns caps blancs s’han aterrit davant el seu poble per la nostra decisió de suïcidi col·lectiu com a últim recurs per defensar la nostra mare terra. Una vegada més ens presenten com a salvatges. Ells busquen confondre, busquen desacreditar. A tot el seu poble li diem: l’U’WA es suïcida per la vida, el blanc es suïcida per monedes. Qui és salvatge? La humiliació del blanc envers l’indi no té límits: no solament no ens permet viure, també ens diu com hem de morir... no ens van deixar elegir sobre la vida... ara escollim, per tant, sobre la nostra mort. Durant més de cinc segles hem cedit davant el blanc, davant la seva cobdícia i les seves malalties, com la riba cedeix en temps d’estiu, com el dia cedeix a la nit... El riowa ens ha condemnat a viure com a estranys en la nostra mateixa terra. Ens té acorralats en llocs escarpats molt a prop de les penyes sagrades on el nostre cacic Güicaní i la seva tribu van saltar per salvar l’honor i la dignitat del nostre poble davant l’avança ferotge de l’espanyol i del missioner. Potser una vegada més l’ésser humà blanc viola les 144 lleis de Sira, les de la terra i fins i tot les seves pròpies lleis, però no podrà evadir mai la vergonya que els seus fills sentiran pels pares que van marcir el planeta, el van dur a la seva extinció i van robar la terra de l’indi; perquè al final de la freda, dolorosa i trista nit, atziaga per al planeta i per a l’indi, la mateixa nit que semblava tan perenne com l’herba, l’error de l’ésser humà, serà tan gran que ni els seus propis fills estaran disposats a seguir els seus passos, i serà gràcies a ells, a aquests nous fills de la terra, com començarà a entreveure’s l’ocàs del regne de l mort i començarà a florir novament la vida... Perquè no hi ha estius eterns, ni cap espècies que pugui imposarse per sobre de la vida mateixa... Sempre que l’ésser humà actuï amb mala intenció, tard o d’hora haurà de beure el verí de la seva pròpia fel. Perquè no es pot tallar l’arbre sense que també morin les fulles, i al pou de la vida ningú pot llençar pedres sense trencar la quietud i l’equilibri de l’aigua. Per això, quan els nostres llocs sagrats siguin envaïts amb l’olor de l’home blanc, ja serà a prop la fi no només de l’U’WA, sinó també el del riowa. Quan aquest hagi exterminat la darrera tribu del planeta, abans de començar a comptar els seus genocidis, li serà més fàcil començar a comptar els seus darrers dies. Quan aquests temps s’acostin, els ventres de les seves filles no pariran cap fruit, i en les seves vides cada vegada més curtes l’esperit dels seus fills no coneixerà assossec. Quan arribi el temps en què els indis es quedin sense terra, també els arbres es quedaran sense fulles, i aleshores la humanitat es preguntarà per què. Només molt pocs comprendran que tot principi té la seva fi i tota fi el seu principi, perquè a la vida no hi ha res solt, res que no estigui lligat a les lleis de l’existència. La serp haurà de mossegar la seva pròpia cua per tancar així el seu cicle de destrucció i mort. Perquè tot està entrellaçat com la sendera enramada del mico. Potser els U’WA puguem seguir el nostre camí. Aleshores, així com les aus fan els seus llargs viatges sense res a coll, nosaltres continuarem cantant per sostenir l’equilibri de la terra, no solament per a nosaltres i els nostre fills, sinó també per a ell, perquè també la necesssita. En el cor dels U’WA hi ha preocupació pel futur dels fills del blanc, tamt com pel dels nostres, perquè sabem que quan els darrers indis i les darreres selves caiguin, el destí dels seus fills i el dels nostres serà un de sol. Si els U’WA podem seguir el nostre camí no retindrem les aus que neixen i nien en el nostre territori; elles podran visitar el seu germà blanc si ho volen. Tampoc retindrem l’aire que neix a les nostres muntanyes; ell podrà seguir tonificant l’alegria dels nens blancs i els nostres rius hauran de partir de les nostres terres tan nets com hi van arribar. Aleshores la puresa dels rius parlarà als éssers humans del món de sota de la puresa del nostre perdó. Recull d’articles 1992-2013 La paraula viva de Monsenyor Romero Sant Romero d’Amèrica, Pastor i Màrtir nostre: ¡ningú no farà callar la teva última homilia! Pere Casaldàliga El 24 de març de 1980 Monsenyor Oscar Arnulfo Romero, arquebisbe de San Salvador, era assassinat mentre celebrava l’Eucaristia. Vint anys després, la seva vida, mort i resurrecció continuen sent llum que il·luminen els passos de molts creients al Déu de la Vida, no només a El Salvador, ni únicament a Amèrica Llatina, sinó al món sencer. Bona mostra d’això són els nombrosos Comitès Cristians de Solidaritat “Oscar Romero” presents en gairebé tot el planeta. Conscient de la importància de la conservació i difusió de la paraula i el testimoni de Monsenyor Romero, el SICSAL (Secretariat Internacional Cristià de Solidaritat amb els Pobles d’Amèrica Llatina) patrocina un ambiciós projecte que permeti transmetre a les generacions presents i futures el seu llegat, de manera que sigui accessible per al major nombre de persones possible. Aquesta tasca s’ha emprès combinant l’aplicació de les noves tecnologies, molt especialment d’Internet, amb l’esforç voluntari i desinteressat (o només interessat en donar a conèixer la figura de Romero) de diversos equips de treball en llocs tan dispars com Euskal Herria, Aragó, El Salvador, Xile o EEUU, comunicats i coordinats per mitjà del correu electrònic. Volem mostrar d’aquesta forma com sense grans inversions i amb un cost molt reduït, poden abordarse en l’actualitat propostes de gran interès. Serveixi, doncs, d’estímul aquest projecte per a iniciatives futures a favor de la Causa del Regne. La primera fase d’aquest projecte, la digitalització i publicació a Internet de les homilies de Monsenyor Romero, es troba ja bastant avançada. Si bé la digitalització està ja acabada, s’està procedint a la publicació progressiva, compassada al ritme del temps litúrgic. Les homilies són accessibles des de novembre de 1998 a les adreces http://servicioskoinonia/romero o http://www.eusnet.org/koinonia/romero La segona fase del projecte, actualment en marxa, consisteix en la recuperació de la veu de Monsenyor Romero, mitjançant la neteja, equalització i edició digital de les seves homilies, gravades anteriorment en cintes magnetofòniques. Un altre dels objectius consisteix a elaborar una recopilació, àmplia i variada, de dibuixos, testimonis, oracions, poemes, materials pastorals, cants, etc., en relació amb la figura de Romero. I queden en espera altres iniciatives, com l’edició d’un CD-ROM en el qual es recollirà una selecció d’aquest abundant material, un fòrum o trobada sobre Monsenyor Romero, i d’altres que poden anar concretant-se en aquest vintè aniversari del seu martiri. Per entrar en comunicació amb aquestes iniciatives i enrolar-t’hi a treballar, pots dirigir-te a: [email protected] Esperem que aquest esforç sigui útil per als qui vivim en l’esperit que ens va llegar Monsenyor Oscar A. Romero, i agraïm la col·laboració de totes aquelles persones i col·lectius que han fet possible dur a terme aquesta tasca. SICSAL (http://www.sicsal.org) L’hora de l’ATTAC S’estén per Amèrica Llatina aquest moviment internacional alternatiu contra la dictadura dels mercats financers Antonio Martins La història encara no ha acabat. Els mercats financers mouen un bilió i mig de dòlars per dia, però ni per això les societats han de posar en mans d’aquests mercats el seu propi destí. Les turbulències que sacsegen Amèrica Llatina no seran resoltes transferint el control de les economies al FMI. Per no creure en això, llatinoamericans que resisteixen al neoliberalisme estan construint, en diverses parts del continent, un moviment social nou. Es diu ATTAC. Va néixer a França el 1997. No pretén substituir les organitzacions i partits populars que ja existeixen, sinó estimular-los a fer el que moltes vegades la rutina aclaparadora del dia a dia ens impedeix: estudiar en profunditat la globalització i procurar les alternatives. Iniciat el desembre de 1998, el moviment internacional ATTAC prova que és possible globalitzar el capital, però també la seva crítica; i que per les xarxes electròniques de comunicació circula la rebel·lia, més enllà de les ordres de compra d’accions i monedes. El desembre del 97, quan el «pensament únic» procurava presentar la crisi econòmica internacional com un fenomen restringit a l’Àsia, el diari Le Monde Diplomatique va llançar un editorial d’alerta i una proposta. «La mundialització del capital financer –deia– sotmet els pobles a un estat d’inseguretat generalitzada. El poder de les societats i dels estats –prosseguia– està sent buidat en favor d’un ‘estat supranacional’, els instruments del qual són el FMI, el BM i l’organització Mundial del Comerç i l’OCDE.» Per afrontar tal amenaça i evitar que «el món del pròxim segle es transformi en una selva en la qual els depredadors facin la llei, els pobles haurien de trans145 Agenda Llatinoamericana Mundial formar «el desarmament del poder financer en un objectiu cívic major». El primer pas per fer-ho seria establir «la taxació de les rendes financeres». El diari va recuperar una antiga proposta del nord-americà James Tobin, premi nobel d’economia el 1972. Va suggerir instruir un impost de 0’1% sobre les taxacions financeres internacionals. Servint-se d’estudis de l’ONU, va calcular que l’import recaptat (prop de 166 mil milions de dòlars per any) seria suficient per eliminar la misèria extrema a tot el planeta fins a l’inici del pròxim segle. I va anar més enllà: Per què no crear, a escala planetària, l’organització no governamental «Acció per una Taxa Tobin de Suport als Ciutadans (ATTAC)»? La primera resposta favorable va sorgir a França mateix, on regna, des de la vaga general de 1995, un ambient de desconfiança en relació amb el neoliberalisme i de simpatia a les idees de resistència. Centenars de lectors de Le Monde Diplomatique van manifestar a través de cartes i missatges electrònics, el seu suport a l’ATTAC. El juliol de 1998 l’associació va ser llançada oficialment, amb suport polític i material dels moviments socials més actius. Un any després, va celebrar a París una primera trobada internacional, amb representants de més de 40 països. El seu creixement és sorprenent. A partir de finals del 97 l’escenari internacional no ha cessat de modificar-se. Ningú no dubta ja que la crisi financera internacional és greu, ni que les seves conseqüències són encara imprevisibles. Les nacions ja atrapades per la fuga en massa de capitals sofreixen una recessió dramàtica, desvaloració i donació del patrimoni nacional, multiplicació de la desocupació i de la misèria. En aquests països, és suficient demanar l’aplicació futura d’un impost suau sobre els especuladors? El moviment ATTAC pensa que la resposta és¡no! La seva plataforma política inclou, més enllà de l’impost d’una taxa als fluxos de capitals, un elenc d’objectius entre els quals figuren: controlar l’especulació internacional, impedir la generalització dels fons de pensió (la previsió social privada), i donar suport a la reivindicació de l’anul·lació general del deute públic dels països dependents i la utilització dels recursos alliberats a favor de les poblacions i del desenvolupament sostenible, la qual cosa molts anomenen pagament del deute social i ecològic... Disposat a acollir les diferents formes de resistència al neoliberalisme, l’ATTAC va transformant-se a poc a poc en un pol on bullen idees i experiències de lluita. Aquesta convergència és més visible a través d’Internet. Grups voluntaris de treball, que reuneixen desenes de participants ja han traduït el web a Internet de l’associació (www.attac. org) a sis idiomes (inclosos el castellà i el portuguès), i se n’estan fent cinc més. És possible inscriure’s per participar en les diverses llistes de discussió i rebre o enviar, per 146 correu electrònic, notícies i opinions que els «grans» mitjans de comunicació no publiquen. L’any passat van ser rellevants, per exemple, les campanyes per l’anul·lació del deute extern dels països del tercer món; les grans manifestacions europees contra la desocupació o la guerra de l’OTAN; la marxa que els camperols indis van organitzar per denunciar la devastació social provocada per l’obertura del seu país als productes agrícoles importats; les articulacions internacionals dels treballadors asiàtics contra els reajustaments ordenats pel FMI i a favor del manteniment dels drets socials; les accions de moviments socials llatinoamericans com el Moviment dels Sense Terra i l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional. A partir del principi de 1999, militants compromesos amb la resistència al neoliberalisme han constituït els primers nuclis de l’ATTAC a Amèrica Llatina. Al Brasil, on va començar primer, una sèrie de debats va reunir, el març, a Bernard Cassen, director de Le Monde Diplomatique, a personalitats lligades als moviments socials (com Juan Pedro Stédile del MST) i a la intel·lectualitat que es resisteix al «pensament únic» (entre altres, el geògraf Milton Santos). Sis mesos després, ja hi havia contactes en almenys uns altres deu països. Quin paper tindran els nuclis de l’ATTAC que es formin? Francisco Whitaker, secretari executiu de la Comissió Brasilera de Justícia i Pau i primer propagador de l’ATTAC al Brasil, veu en les idees de l’associació força suficient per reencendre la vella flama. Segons ell, el moviment pot ser un espai de participació política per a milers de brasilers que només volen canviar el món i el país: no combaten mandats parlamentaris, ni llocs a la direcció de partits o sindicats. Per complir aquest paper, els nuclis de l’ATTAC hauran de transformar-se en centres de debat i irradiació d’idees que desafiïn el «nou ordre». En comptes de disputar-se espai amb altres moviments socials, correspondria a l’associació relacionar-se permanentment amb ells i cridar la seva atenció cap a temes que, encara que oblidats enmig de les tasques quotidianes, són essencials per a la construcció d’un projecte de societat alternatiu. Aquest objectiu seria assolit més fàcilment si els nuclis també dialoguessin amb els intel·lectuals que mantenen, a part d’una producció activa, un esperit crític. En un moment en el qual els governs de gairebé tot el continent apliquen alegrement retalls de despeses socials, la privatització de les empreses públiques, la transferència d’una parcel·la cada vegada major dels pressupostos per als creditors dels deutes externs i interns, cal aclarir que aquestes mesures no són inevitables. Si els destins dels nostres països han estat lligats als humors dels mercats financers, toca a les nostres societats rescatar-los. No es tracta d’una lluita vana. Juntament amb la crisi del neolibe- Recull d’articles 1992-2013 ralisme, creix la resistència a aquest sistema que va intentar resoldre els problemes de la humanitat promovent més desigualtat, en comptes de més justícia. Si el progrés tecnològic notable dels últims anys és una conquesta de tota la humanitat, els fruits de les noves tècniques també han de pertànyer a tots, i no a qui controla els diners. Són somnis, per ara. Però, com diu una cançó brasilera, «el somni que es somnia junts és ja una realitat». En una època en la qual els poderosos procuren dir que tot té un preu, semblarà rara una invitació com a aquesta, que proposa treball gratuït i agradable, oportunitat de lluitar per una causa justa al costat de gent agradable, ocupació per a les hores que la televisió ens roba. Cal subratllar, tanmateix, que l’oferta no és per a tothom. Per apuntar-s’hi és necessari creure que hi ha vida més enllà del neoliberalisme. Es tracta de reapropiar-nos del futur del nostre món Plataforma del moviment internacional ATTAC Moviment internacional per al control democràtic dels mercats financers i de les seves institucions La globalització financera agreuja la inseguretat econòmica i les desigualtats socials. Configura i rebaixa les opcions dels pobles, les institucions democràtiques i els estats sobirans encarregats de l’interès general. Els substitueix per lògiques estrictament especulatives que expressen amb prou feines els interessos de les empreses transnacionals i dels mercats financers. En nom d’una transformació del món presentada com una llei natural, els ciutadans i els seus representants veuen disputat el poder de decidir el seu destí. Aquesta humiliació i impotència d’aquesta propicien l’avenç dels partits antidemocràtics. És urgent detenir aquest procés, creant nous instruments de regulació i de control, a nivell nacional, europeu i internacional. L’experiència ja ha mostrat que els governants no el faran sense que algú els doni el coratge necessari. Afrontar el doble desafiament de la implosió social i de la desesperança política exigeix per tant un desvetllament cívic i militant. La llibertat total de circulació dels capitals, els paradisos fiscals i l’explosió del volum de transaccions especulatives obliguen els estats a una cursa boja per agradar als grans inversors. Més de 1.800 milions de dòlars van i vénen cada dia pels mercats de canvi, a la recerca d’un lucre instantani, sense relació amb l’estat de la producció i del comerç dels béns i dels serveis. Aquest moviment té com a conseqüències el creixement permanent dels rendiments del capital -en perjudici dels rendiments del treball-, la generalització de la precarietat social i l’augment de la pobresa. Les conseqüències socials són encara més greus als països dependents, els països del Sud i de l’Est europeu, que són directament arrasats per la crisi financera i sotmesos als dictats dels plans de reajustament del FMI. El pagament dels deutes externs obliga els governs a baixar fins al mínim els pressupostos dels serveis socials, i condemna les societats al subdesenvolupament; les taxes d’interessos molt més altes que als països més desenvolupats contribueixen a la destrucció de les empreses nacionals; les mesures de privatització i desnacionalització salvatges es multipliquen per alliberar els recursos exigits pels inversors. Per tot arreu, els drets socials adquirits estan sent qüestionats. On hi ha un sistema de jubilació, els assalariats són ara convidats a canviar-lo per un mecanisme de previsió social privat que sotmet encara més les seves pròpies empreses als imperatius del lucre immediat, amplia la zona d’influència de l’esfera financera i convenç els ciutadans que es van tornar obsoletes les relacions solidàries entre les nacions, els pobles i les generacions, mentre la crisi ecològica, al contrari, exigeix l’ampliació d’aquests llaços de solidaritat. La desregulació assoleix el conjunt del mercat de treball, tenint com a conseqüència la degradació de les condicions de treball, l’augment de la precarietat i de la desocupació, i el desmantellament dels sistemes de protecció social. Amb el pretext del desenvolupament econòmic i de l’ocupació, els grans països no han renunciat a firmar un Acord Multilateral sobre les Inversions (AMI), que, si aconsegueix ser aprovat, donarà tots els drets als inversors i que imposarà tots els deures als estats. Davant la pressió de l’opinió pública i de la mobilització militant, aquests països van haver d’abandonar el seu projecte de negociar aquest acord en l’àmbit de l’OCDE, però la discussió pot ser represa en l’àmbit de l’OMC. Alhora, els Estats Units, i també la Comissió Europea, prossegueixen la seva creuada lliurecanvista, estimulant la creació de noves zones desreglamentades, a nivell regional i internacional. La major part dels engranatges d’aquesta màquina de produir desigualtat, entre parts del món i al cor mateix dels països desenvolupats, encara pot ser aturada. L’argument de la fatalitat s’alimenta, molt 147 Agenda Llatinoamericana Mundial freqüentment, de la censura de la informació sobre les alternatives. Les institucions financeres internacionals i els grans mitjans de comunicació (els propietaris de les quals són moltes vegades els beneficiaris de la globalització) van fer silenci sobre la proposta de l’economista nord-americà James Tobin, premi Nobel d’Economia, de gravar amb un impost les transaccions especulatives als mercats de divises. Encara que fos només d’un 0’1%, la taxa Tobin recaptaria prop de 100 mil milions de dòlars per any, fonamentalment als països industrialitzats, on es localitzen les grans places financeres. Aquesta suma podria ser invertida en accions de lluita contra totes les desigualtats, fins i tot les desigualtats entre els sexes, en la promoció de l’educació i la salut pública als països pobres, en la seguretat alimentària i el desenvolupament sostenible. Tal dispositiu es dóna en una perspectiva clarament antiespeculativa i alimentaria les lògiques de resistència, restituiria la llibertat d’acció als ciutadans i als estats, i sobretot, significaria que la política recupera la prioritat. Amb aquest objectiu, els signataris es proposen participar o cooperar amb el moviment internacional ATTAC, per debatre junts, produir i difondre informació i actuar en conjunt, tant en els seus respectius països com a nivell regional i internacional. Aquestes accions conjuntes apunten a: - dificultar l’especulació internacional, - posar un impost als rendiments del capital, - castigar els paradisos fiscals, - impedir la generació dels sistemes de previsió social privada, - promoure la transparència de les inversions en països dependents, - establir un quadre legal per a les operacions bancàries i financeres que no penalitzi els consumidors i els ciutadans (poden tenir un paper important en la fiscalització d’aquestes operacions els assalariats de les institucions bancàries), - donar suport a la reivindicació de l’anul·lació general del deute extern dels països dependents i la utilització dels recursos alliberats a favor dels pobles i del desenvolupament sostenible, que molts anomenen «pagament del deute social i ecològic». En definitiva es tracta de: - reconquerir els espais perduts per la democràcia en benefici de l’esfera financera, - oposar-se a qualsevol nou abandonament de la sobirania dels estats amb el pretext del pretès «dret» dels inversors i dels negociants, - crear, a nivell mundial, un espai democràtic. Es tracta, simplement, de reapropiar-nos, junts, del futur del nostre món. 148 El crit dels exclosos llatinoamericà Luiz Bassegio Assesor do Setor Pastoral Social, CNBB El “Crit dels Exclosos” va tenir el seu origen al Brasil el 1995, a partir de la Campanya de la Fraternitat de la CNBB sobre el tema “Fraternitat i exclosos”. Havent estat iniciat per les comissions pastorals de la CNBB, es va convertir el 1996 en un projecte oficial d’aquesta organització. Des de l’inici, tanmateix, va comptar amb col·laboracions importants i fonamentals, que s’estan consolidant i ampliant en passar els anys. Inspirat en el tema i els objectius de la 3a Setmana Social Brasilera i juntament amb la Campanya Internacional Jubileu 2000, ha contribuït molt en el rescat dels deutes socials i en el no pagament del Deute Extern dels països pobres. Construït de forma col·lectiva, va guanyant-se un espai cada vegada major a mida que es consoliden les col·laboracions. És un espai dels exclosos que apunta a la necessitat d’un nou model de societat on regni compartir, la justícia i la solidaritat. Sumant-se a la 3a Setmana Social Brasilera, mostra que els pobres, tinguts normalment com deutors, en veritat són els creditors que han de cobrar moltes deutes socials i històrics. Des de 1998 s’està preparant el Crit del Exclosos Llatinoamericà en diversos països d’Amèrica Llatina. L’esdeveniment va té els següents objectius: -denunciar el model neoliberal excloent i inic que amenaça i destrueix la vida i el medi ambient; -enfortir la sobirania dels pobles i defensar la vida; -rescatar els deutes socials. Com a eixos orientadors del Crit es va establir que fossin els següents: la realitat, el deute extern, les desigualtats, l’opressió, la falta de democràcia i desocupació; l’aspiració a una vida amb justícia i llibertat, la pau amb dignitat, la democràcia i solidaritat, i que el Crit sigui realitzat en tots els espais possibles, involucrant articulacions i xarxes de lluites socials ja existents. Tractant de tenir una cobertura major, el Crit Llatinoamericà és un espai de discussió i de viabilitat a les diverses iniciatives que lluiten pel no pagament del deute extern dels països pobres, com per exemple, la Campanya Internacional Jubileu 2000. Troba suport, en aquest sentit, en el Papa Joan Pau II, quan a la Tertio Millenio Adveniente diu: “així, en l’esperit del Levític, els cristians hauran de fer-se ressò de tots els pobres del món, proposant el Jubileu com un temps oportú per pensar en una reducció consistent, si no fins i tot en el perdó total, del deute internacional, que pesa sobre el destí de moltes nacions” (TMA 51). Recull d’articles 1992-2013 A tot això se suma també la declaració de Pere Casaldàliga quan diu: “El moviment popular i els sectors compromesos de les esglésies... han declarat que el deute extern és immoral, no es pot i no s’ha de pagar, perquè ja va ser pagat”. Per a l’any 2000, els països que van organitzar el Crit Llatinoamericà estan organitzant el Crit Continental, de les amèriques. ¡El farem junts! 1. Situació del Crit al Continent: En general, tots els països d’Amèrica Llatina es van proposar organitzar el Crit al propi país. Van iniciar la preparació el juliol de 1998 els països següents: El Brasil, l’Argentina, l’Equador, el Paraguai, Nicaragua, Hondures, Mèxic i Perú. Espanya va iniciar la seva preparació del Crit en suport al llatinoamericà, el mes de març de 1999. Per a contactes amb la coordinació del Crit dels Exclosos llatinoamericà, dirigiu-vos a aquestes dues adreces: * [email protected] (secretaria del Crit al Brasil) * [email protected] (secretaria a l’Equador). 2. Suggeriments sobre com organitzar el Crit -Organitzar a cada país un equip nacional de coordinació àmplia, així com equips regionals o locals (la qual cosa facilita la participació i el protagonisme dels exclosos), involucrant moviments populars, sindicals, esglésies, ONG, entitats, etc. -Centralitzar, en la mesura que es pugui, les informacions de cada país en una secretaria, utilitzant les estructures existents d’alguna de les entitats. -Incentivar la creativitat a partir de les exigències majors de cada realitat local. -Crear una xarxa d’articuladors locals, regionals, persones voluntàries disposades a contribuir ja sigui en la realització local, o amb suggeriments per a la coordinació nacional. -El dia del Crit, descentralitzar els actes, procurant realitzar-lo en el major nombre possible de localitats, facilitant així la participació dels exclosos. -Contribuir financerament, en la mesura que es pugui, perquè sigui una construcció col·lectiva a partir de la participació de tots. -Ampliar sempre més les aliances, principalment amb aquelles organitzacions lligades a les bases. -Les banderes o reivindicacions locals han d’estar articulades amb les més generals, les més àmplies (articular el micro amb el macro). -Partir sempre de la cultura local, prioritzant sempre les formes de manifestació pròpies de cada lloc. -El Crit és dels exclosos: són ells els que han de parlar; la simbologia i la creativitat han de parlar més alt que els discursos. 3. Pàgina a Internet Encara no la tenim; usem el correu electrònic de la coordinació. El dret a somniar Eduardo Galeano Qui sap com serà el món més enllà del 2000. Tenim una única certesa: si encara estem aquí, aleshores ja serem gent del segle passat, i, pitjor encara, serem gent del mil·lenni passat. No obstant això, encara que no puguem endevinar el món que serà, bé que podem imaginar el que volem que sigui. El dret a somniar no figura entre els trenta drets humans que les Nacions Unides proclamaren a finals de l’any 1948. Però si no fos per ell, i per les aigües que dóna de beure, els altres drets es moririen de set. Delirem, doncs, una estoneta. El món, que va cap per avall, es posarà dret: En els carrers, els automòbils seran trepitjats pels gossos. L’aire estarà net dels verins de les màquines i no tindrà més contaminació que la que surt de les pors humanes i de les humanes passions. La gent no serà manipulada per l’automòbil, ni serà programada per la computadora, ni serà comprada pel supermercat, ni serà mirada pel televisor. El televisor deixarà de ser el membre més important de la família, i serà tractat com la planxa o la rentadora. La gent treballarà per viure, en lloc de viure per treballar. En cap país aniran a la presó els nois que es neguin a fer el servei militar, sinó aquells que vulguin fer-lo. Els economistes no diran nivell de vida al nivell de consum ni diran qualitat de vida a la quantitat de coses. Els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les bullin vives. Els historiadors no creuran que els països els encanta ser envaïts. Els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses. El món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida per sempre més. Ningú morirà de fam, perquè ningú morirà d’indigestió. Els nens del carrer no seran tractats com si fossin deixalles, perquè no hi haurà nens al carrer. Els nens rics no seran tractats com si fossin diners, perquè no hi haurà nens rics. L’educació no serà privilegi d’aquells que puguin pagarla. La policia no serà la maledicció d’aquells que no puguin comprar-la. La justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben unides, esquena amb esquena. 149 Agenda Llatinoamericana Mundial Una dona, negra, serà presidenta del Brasil, i una dona, negra, serà presidenta dels Estats Units d’Amèrica. Una dona índia governarà Guatemala, i una altra Perú. A l’Argentina, les boges de la Plaza de Mayo seran exemple de salut mental, perquè elles es negaren a oblidar en els temps de l’amnèsia obligatòria. La Santa Mare Església corregirà algunes errades de les pedres de Moisès. El sisè manament ordenarà «Festejaràs el cos». El novè, que desconfia del desig, el declararà sagrat. L’Església també dictarà un onzè manament, que se li havia oblidat al Senyor: «Estimaràs a la Natura, de la qual en formes part». Tots els penitents seran celebrants, i no hi haurà nit que no sigui viscuda com si fos l’última, ni dia que no sigui viscut com si fos el primer. Los nadies Eduardo Galeano Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte. Pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en llovizna cae del cielo la buena suerte por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba. Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida jodidos, rejodidos. Que no son, aunque sean. Que no hablan idiomas, sino dialectos. Que no profesan religiones, sino supersticiones. Que no hacen arte, sino artesanía. Que no practican cultura, sino folklore. Que no son seres humanos, sino recursos humanos. Que no tienen cara, sino brazos. Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata. 150 Pere Casaldàliga Somien, Molts somiem, Galeano, Que tots els “nadies” I les “nadies” Siguin sempre estimats Com a fills i filles Del PareMare Déu; Com a germans i germanes D’un mateix fang novell, Alè del mateix Esperit, Sota un arc del cel Multicolor. En aquesta Casa Una: Recull d’articles 1992-2013 De nit, somni i lluna, De dia, lluita i sol. Que el mercat no sia La “topia” del Món. Que sigui la Utopia L’amor! Mentre existeixi algun “nadie”, Tots serem “nadie”, Sense excepció... Guacaipuro Cuactemoc cobra el deute d’Europa Aquí jo, Gaucaipuro Cuactemoc, descendent dels qui poblaren Amèrica fa quaranta mil anys, he vingut a trobar aquells que la trobaren en fa cinc-cents. Aquí doncs, ens trobem tots: sabem què som i en tenim prou. Mai no tindrem cap altra cosa. El germà duaner em demana un paper escrit amb visat per poder descobrir aquells que em van descobrir. El germà usurer em demana el pagament d’un Deute contret per Judes a qui mai no vaig autoritzar a vendre’m. El germà picaplets europeu m’explica que tot el Deute es paga amb interessos, encara que sigui venent éssers humans i països sencers sense demanar-los el consentiment. Ja vaig descobrint-los. També jo puc reclamar interessos. Consta a l’Arxiu d’Índies, rebut sobre rebut, signatura sobre signatura, que sols entre l’any 1503 i el 1660 van arribar a Sanlúcar de Barrameda 185.000 quilos d’argent provinents d’Amèrica. Saqueig? No ho cregués pas jo, perquè és pensar que els germans cristians falten al seu setè manament. Espoliació? Que Tonantzin em guardi de figurar-me que els europeus, igual que Caim, maten i després neguen la sang del germà? Genocidi? Això seria donar crèdit a calumniadors com Bartolomé de las Casas, que qualifiquen la Trobada com a destrucció de les Índies, o a d’altres com el doctor Pietri, que l’arrencada del capitalisme i de l’actual civilització europea es degué a aquella inundació de metalls preciosos. NO: els 185.000 quilos d’or i els 16 milions de quilos d’argent han de ser considerats com el primer de diversos préstecs amigables d’Amèrica per al desenvolupament d’Europa. El contrari seria pressuposar crims de guerra, la qual cosa donaria dret no sols a exigir-ne la devolució immediata sinó a indemnització per danys i perjudicis. Prefereixo creure en la menys ofensiva de les hipòtesis. Tan fabuloses exportacions de capital no van ser res, són l’inici d’un Pla “Marshaltzuma” per garantir la reconstrucció de la bàrbara Europa, arruïnada per les seves guerres contra els cultes refinats musulmans, defensors de l’àlgebra, la poligàmia, el bany quotidià i altres guanys superiors de la civilització. Per això podem preguntar-nos: han fet els germans europeus un ús racional, responsable, o almenys productiu, dels recursos tan generosament avançats pel nostre Fons Indoamericà Internacional? Deplorem haver de dir que no. En el camp estratègic, els van dilapidar en batalles de Lepanto, Armades Invencibles, Tercers Reichs i altres formes d’extermini mutu, sense cap més resultat que acabar ocupats per les tropes de l’OTAN. En el camp financer han estat incapaços -després d’una moratòria de 500 anys- tant de cancel·lar capital i interessos, com d’independitzar-se de les rendes líquides, les matèries primeres i l’energia barata que els exporta el Tercer Món. Aquest deplorable quadre corrobora l’afirmació de Friedman segons la qual una economia subsidiària mai no podrà funcionar. I ens obliga a reclamar-los pel seu bé- el pagament del capital i dels interessos que tan generosament hem demorat tots aquests segles. Dient això aclarim que no ens rebaixem a cobrar-los les vils i sanguinàries taxes flotants d’interessos que oscil·len entre un 20% i un 30%, i que els germans europeus cobren als pobles del Tercer Món. Ens limitarem a exigir la devolució dels metalls preciosos avançats, més el mòdic interès fix d’un 10% anual acumulat durant els últims 300 anys. 151 Agenda Llatinoamericana Mundial El fenomen de les ONG Quim Pla Les ONG (organitzacions no governamentals) és un fenomen que, en aquests darrers anys, s’ha universalitzat, s’ha magnificat i, en alguns aspectes, s’ha deteriorat. La globalització de l’economia o, si voleu, la implantació dels sistema econòmic neoliberal ha fet esclatar la precària realitat socioeconòmica que vivien molts països pobres de feia anys. Empobrits per la colonització i la consegüent explotació de les seves matèries primes i la mà d’obra barata van arribar a l’estadi més pregon de la misèria. Van obtenir la independència de la metròpoli quan ja estaven espoliats. Van començar a dependre de l’ajuda exterior; i aquesta els venia en forma de préstecs amb alts interessos i, sovint, amb l’obligació de comprar als creditors (moltes vegades armament). Aquest armament ha servit per sostenir guerres fraticides i sagnants, que han acabat de sumir els països en el caos i la misèria, tant social i política com econòmica. Per altra part, el deute extern ha anat augmentat fins a límits insostenibles. I misèria crida misèria: malalties, sequeres, catàstrofes... tot ha contribuït a empobrir, encara més, els països pobres. I això, que passa en els anomenats països del Tercer Món, i que ha creat una línia entre l’opulència i la misèria, en la línia nord-sud també s’ha produït, encara que d’una manera diferent, als països rics. Dins d’aquests països hi ha persones que viuen dins d’una relativa comoditat i desenvolupament. I altres persones -cada dia més- que ultrapassen els límits de la misèria. A les nostres ciutats hom pot comprovar que hi ha quantitats immenses de marginats, tant gent del país com immigrants, que viuen per sota dels límits del que es pot anomenar vida digna. És en aquest context que neix la mala consciència davant d’aquesta situació, que divideix el món en una minoria de rics i una majoria de pobres. Ja fa uns quants anys que va néixer la campanya del 0’7% que anava encaminada a conscienciar els països rics perquè destinessin el 0’7% del seu producte interior brut a ajudar els països pobres. Va costar molt que aquesta campanya quallés. I a més sovint, les ajudes que s’enviaven via oficial no arribaven al seu destí o es destinaven simplement a pagar el quantiosos interessos del deute extern. Va costar anys fer entendre a molts països que donar un 0’7% del seu producte interior brut per al Tercer Món era de justícia. I, a la vista de com funcionava aquesta ajuda (malament), la gent del carrer va començar a organitzar-se. 152 Van sorgir les ONG. Al darrere d’algunes hi havia institucions fortes, amb experiència i capacitat de convocatòria, com els Jesuïtes o Càrites (parlo de casa nostra). Algunes d’aquestes institucions ja feia anys que funcionaven, com és el cas d’Amnistia Internacional. Els professionals també es van organitzar: es van crear Metges Sense Fronteres, Metges del Món... Paral.lelament també es van crear organismes d’aquest tipus a nivells més populars. Els conflictes en el món anaven augmentant i, consegüentment, les necessitats. La idea de solidariatat s’anava estenent, cada dia més, entre capes més amples de la població. I els organismes públics es veien cada vegada més empesos a donar resposta a aquesta pressió popular. Ajuntaments i altres organismes públics van finançar projectes destinats a ser realitzats en països del Tercer Món. Amb tot això arribem al boom de les ONG. Milers i milers de persones comencen a moure’s i organitzarse per fer arribar ajudes concretes a molts països. Algunes, amb resultats molt espectaculars, comptabilitzats en llargs informes. Però al moment d’arribar al boom de les ONG, també comencen a plantejar-se els primers qüestionaments a la seva actuació. Sense amagar que s’ha fet grans passos endavant i que la consciència social ha augmentat, hom es pregunta si això no és res més que un pegat que pretén tapar les nafres del nostre sistema socioeconomic. Cada vegada es veu més clar que la solució del problema no resideix en l’ajuda que puguem donar, sinó en el mateix sistema que proporciona aquesta ajuda (el sistema que ha creat el problema és el sistema que ha de solucionar-lo, o directament o indirectament). Es tracta de saber si tots plegats (parlo sobretot als qui ens diem solidaris) estem disposats a compartir la riquesa mundial i abstenir-nos dels resultats d’alguns avenços per preservar l’equilibri ecològic. Ens hem acostumat a viure d’una manera concreta, amb unes comoditats concretes. I no sé si realment estem gaire disposats a renunciar-hi. Per altra part, poder disfrutar de les comoditats del món desenvolupat depèn del treball i el guany que produeix el fet de poder treballar. Això es torna cada dia més conflictiu, cosa que va ampliant els nivells de pobresa al món desenvolupat. Estem davant d’una situació que es preveu insostenible. Tot això farà crisi? Com serà aquesta crisi? Es veu propera? Són preguntes que surten, i que els entesos hauran d’anar responent. Recull d’articles 1992-2013 La solidaritat en els ajuntaments Joan Surroca Konrad Lorenz, el cèlebre naturalista austríac, deia que la baula, tant de temps cercada, entre l’animal i la persona autènticament humana som nosaltres mateixos. En tenim una bona prova llegint les informacions i repassant les xifres que aquesta mateixa Agenda Llatinoamericana recull any darrere any. Descobrim que malgrat el progrés científic i tècnic no hem estat capaços de trobar una organització sociopolítica que salvi de la fam una part important de la humanitat. Per vergonya nostra sabem planificar a la perfecció guerres destructores i no ens veiem amb cor, per exemple, de posar remei al caos educatiu. És cert que el moviment solidari organitzat ha crescut molt darrerament i ho ha fet no solament en quantitat sinó en diversitat. Les necessitats són tantes i arreu que una mateixa persona no pot atendre ni dedicarse a tot. Hem de celebrar, doncs, que en el camp de la solidaritat es treballi també amb una certa especialització. Centrar-se en un dels problemes, en una àrea geogràfica, etc. no ha de significar indiferència envers cap tipus de tropell, sigui on sigui. És obligació nostra que, al marge de les motivacions personals per col·laborar en les tasques solidàries, es gaudeixi d’una visió global a fi d’optimitzar al màxim les energies. Un dels debats més recurrents és el de si cal estar tan atent i pendent de les necessitats llunyanes, per exemple llatinoamericanes, sabent que hi ha tanta feina solidària ben a prop nostre. Aquest és un fals dilema que cal explicar una i altra vegada. Les situacions injustes tenen un mateix punt de partida en aquest món globalitzat. La solidaritat s’ha de fer present arreu. Hem de ser solidaris amb persones de països llunyans que passen extrema necessitat i no podem deixar de ser sensibles al sofriment més proper perquè, encara que en general no revesteixi la gravetat d’altres llocs del planeta, la misèria quan està voltada d’opulència és més grotesca, més ofensiva. Són perfectament compatibles, i fins i tot convenients, la coexistència de diverses maneres de treball cooperatiu. Un punt ha de ser comú a tots els solidaris: la voluntat de reflexionar, de debatre, d’estudiar les causes de les injustícies. Aquesta actitud és la que garanteix que, independentment del grau de maduració de cadascú, s’arribi a un acord: les causes de la misèria tenen l’arrel en el cor de les persones. Ni el clima, ni les cultures, ni els estralls naturals expliquen per si sols el veritable caos actual. És la duresa dels cors la que evita la mirada de l’altre. És la covardia que ens paralitza. És la mandra i la por el que ens frena a dir les coses pel seu nom. En un moment que aparentment tot és tan bonic algú ha de posar el dit a la llaga i exposar-se a ser mal vist o a comprometre el seu futur. El neoliberalisme afalaga l’egoisme, aplaudeix I’individualisme més eixorc, el guany és el fi... El que tenim no ens serveix per construir un món just i en pau i no actuarem bé si paral·lelament a tasques de solidaritat directes no cerquem, amb més o menys mesura, un canvi que faciliti unes noves relacions polítiques, econòmiques, culturals i de valors. Tan necessari és descobrir qui ens necessita per donar-li un cop de mà com encertar la nostra denúncia i els nostres atacs als malvats que esclafen. Encara més: hem de tenir propostes alternatives capaces de substituir el desgavell actual. Sembla que això ho oblidem massa sovint. La solidaritat que ajuda econòmicament atenua alguns sofriments, però no aconsegueix, per si sola, reduir les creixents distàncies internacionals i internes dels països. Les noves tecnologies i la globalització no fan més que accentuar les distàncies. Heus aquí la conveniència, la necessitat, que una part dels esforços solidaris vagin dirigits a modificar el rumb desenfrenat economicista de la nostra cultura. Aquesta és la raó per la qual la Coordinadora d’ONG de les Comarques Gironines i de l’Alt Maresme va acordar un treball prop dels ajuntaments, tot aprofitant les eleccions del passat mes de juny. Esva redactar un manifest en el qual es feien diverses consideracions sobre situacions de marginació personals i col·lectives i es confiava que des dels governs locals es podia vetllar per la cohesió social. S’animava als diferents partits i grups candidats a la representació municipal a incloure els temes que afavoreixen la cultura de la solidaritat en els seus programes. En resum, es convidava a tenir en compte cinc punts. Primer: impulsar mecanismes de participació ciutadana; segon: fomentar la reflexió sobre valors; tercer: fer créixer la consciència sobre sostenibilitat; quart: afavorir el desenvolupament humà integral dels conciutadans i fomentar la solidaritat entre els membres d’un municipi atenent la pluralitat de procedències, gèneres i desnivells econòmics o d’oportunitats i cinquè: treballar per fomentar unes relacions justes i equitatives entre els països del Nord i els del Sud. En la mateixa línia es proposava que cada ajuntament nomenés una regidora o un regidor de solidaritat i cooperació. La Coordinadora posa al servei dels municipis una comissió que té cura del seguiment de la solidaritat municipal i de donar suport informatiu i logístic sobre els temes dels cinc punts esmentats. A ningú escapa que és un programa ambiciós, però l’important és que hi ha hagut una reorientació de la direcció de la solidaritat. Fer passos vers la nova fita dependrà de la capacitat d’engrescar persones a 153 Agenda Llatinoamericana Mundial cada municipi on es vulguin obtenir resultats reeixits. Ningú ha parlat de grans canvis immediats. El bo és que en plans municipals podem aconseguir uns positius efectes multiplicadors. La cultura de la solidaritat municipal no pot quedar reduïda a aprovar un percentatge del pressupost a temes de cooperació. Es necessita una actitud molt més activa per part d’alcaldes i regidors a fi de fer possible la presència d’un veritable esperit solidari a cada poble, vila i ciutat de Catalunya. Cal anar creant una xarxa de gent a dins i a fora de les corporacions municipals que estigui disposada a organitzar actes per sensibilitzar, defensar projectes capaços de generar la participació d’àmplies capes de ciutadans, portar arreu la reflexió i el debat sobre els valors, fomentar les trobades entre veïns que afavoreixin la convivència i crear un clima de sensibilitat social que vagi més enllà de les estretes fronteres municipals. Una sola persona que pateixi injustament, sigui al lloc que sigui del planeta, trenca l’harmonia de les nostres vides locals. Els deutes en el món del treball Treball i discriminació: què cal fer? David Raimundo dos Santos, Brasil 1. Introducció La història de la humanitat sempre ha estat plena de discriminacions, variant, únicament, la seva manera de manifestar-se. En canvi, els danys que han provocat en la convivència social han estat constants i violents, i han tingut com a víctimes predilectes els més petits, els més febles i els més indefensos, tant pel que fa a l’aspecte físic com a una consciència poc formada. Si volem un tercer mil·lenni més just i fratern, caldrà que reflexionem seriosament sobre els reptes del món laboral, i que ens preguntem què cal fer. 2. Formes de discriminació a) Contra els deficients físics Al nostre país, al Brasil, va ser necessari crear una llei que obligués el Govern a pagar un salari mínim a totes les persones que patissin una deficiència física que els impedís treballar. Encara avui dia, un gran nombre de deficients físics no gaudeixen d’aquest benefici. b) Contra les dones Segons l’IBGE/90, el sou mitjà nacional de la dona és l’equivalent a 3,6 sous mínims mensuals, mentre que 154 el sou mitjà de l’home és de 6,3 salaris mínims mensuals. Si comparem el salari mitjà mensual de la dona blanca (3,56) amb el de les dones afrodescendents (1,7) veurem que la dona treballadora negra pateix dos tipus de discriminacions. El 1995, l’Organització de les Nacions Unides, utilitzant aquestse dades, presentà una moció a través de la UNESCO, mitjançant la qual condemnava el Brasil. c) Contra l’home afrodescendent Si la mitjana salarial nacional de l’home blanc és de 6,7 salaris mínims, la de l’home afrodescendent és de 2,9 sous mínims. Això ens demostra fins a quin punt la societat brasilera mai no s’ha preocupat de combatre un mal que començà amb l’esclavitud i que continuarà actuant a la societat fins que no es creïn polítiques públiques per combatre les conseqüències que deixà l’esclavitud. d) Contra els pobres El Govern Federal, basant-se en el principi constitucional segons el qual l’Estat, a través dels seus policies civils i militars, té la noble missió de protegir els ciutadans (i no pas de matar-los!), va indemnitzar els parents de totes les persones que havien estat assassinades durant el règim militar que s’instaurà al Brasil el 1964. La gran majoria dels que foren assassinats eren blancs i de classe mitjana alta. A la presó de Carandirú, a Sao Paulo, la policia va matar 111 presos. Caldrà que ens preguntem si el Govern està indemnitzant els parants d’aquests presos assassinats. Tots ells eren afrodescendents i pobres. e) Masclisme i racisme És evident que el Brasil és un país estructuralment masclista. La dona és tractada com a ciutadana de segona categoria. Pel que fa a l’àmbit dels partits polítics, fou necessari reunir i obligar els diputats federals a formular una llei que determinés que tots els partits polítics tinguessin com a mínim un 30% de dones en els càrrecs electius. Aquesta llei tingué unes conseqüències espectaculars. El 1992, al Brasil només hi havia 171 alcaldesses. El 1996, any en què entrà en vigor aquesta llei, hi havia 300 alcaldesses! Per tant: presa de consciència, organització i lluita són les tres actituds fonamentals que cal prendre per fer valer els nostres drets. Seguim l’exemple de les dones. Tornem a la qüestió salarial i comparem la mitjana salarial dela dona blanca amb la mitjana salarial de l’home afrodescendent. Quina conclusió en traiem? És veritat. Malgrat el violent masclisme que impera a la societat brasilera, quan la qüestió és de tipus racial, el masclisme ens dóna unes dades de violència encara més altes: la mitjana salarial del treballador afrodescendent. Recull d’articles 1992-2013 3. La qüestió racial: vergonya nacional Per saber si el Brasil està millorant o no, només cal que analitzem les dades dels indicadors socials a partir de les xifres que parlen del poble afrodescendent. Per exemple: 1) entre els exclosos pel sistema econòmic, social i polític implantat al Brasil, el 81% són afrodescendents (DataFolha/96); 2) entre els infants afrodescendents de la franja compresa entre els 10 i els 14 anys, el 21% ja estan treballant, la qual cosa els obliga a deixar els estudis en segon terme; 3) d’acord amb l’estudi de recerca dut a terme pel Nucli d’Estudis de Població dela UNICAMP a través de la investigadora Estela García de Cunha, la taxa de mortalitat infantil dels infants afrodescendents brasilers el 1980 era un 21% superior a la dels nens blancs. El 1990, aquesta diferència va augmentar fins a un 40% i, l’última investigació realitzada el 1996 (publicada el novembre de 1998) va revelar que la mortalitat infantil entre els nens afrodescendents va augmenar fins a un 67% amb relació als nens blancs. 4) segons DataFolha/95, la població afrodescendent suposa el 59% de la població brasilera. Si al Brasil no es practiqués la segregació racial, el 59% dels afrodescendents haurien d’estar a les universitats brasileres. Però, en realitat, aquest percentatge no supera el 5%. 4. Què cal fer? Creiem que el poder de Déu es manifesta en la conscienciació de les persones. Aquest és el primer pas que s’espera dels treballadors veritablement conscients. Tirar endavant aquests temes, compartir amb d’altres persones treballadores, ser multiplicadors del despertar de les consciències. Aquest és el pas determinant, i el primer que cal fer. Una consciència clara i convençuda és com la fe: mou muntanyes! El segon pas és organitzar-se a partir dels més petits i al costat dels més petits. No podem quedar-nos esperant que la solució vingui dels que estan a dalt. Un dels exemples positius d’organització és el que ens ofereix el pre-vestibular per a negres i mancats. Va iniciar-se a Rio de Janeiro el 1993, i avui ja compta amb més de 75 nuclis en funcionament a la Baixada, a les perifèries de les ciutats i als barris de favelas. Els professors són voluntaris de la mateixa comunitat, i l’espai físic també. No hi ha dependència dels grans, i la mateixa comunitat planta i en recull els fruits: més de dos mil joves estan estudiant a les universitats públiques o particulars mitjançant borses d’estudis. I el tercer pas és tirar endavant el treball, donant-hi prioritat, tenint fe. Si no tenim fe i no donem prioritat a la feina, difícilment podrem obtenir victòries. 155 2001 Pàtria gran i Pàtria mundial Atent sempre al Vent i sotjador dels signes del dia i de la nit, rebel a tota gàbia, fill de les muntanyes sense fronteres, brúixola d’horitzons redimits, ¡quetzal, ànima d’Amèrica! Des de la teva identitat irrenunciable estens les plomes verdes de totes les teves antenes a la mundialitat alliberadora, ¡la de tots, tan nostra! Pere Casaldàliga Recull d’articles 1992-2013 A manera d’introducció fraterna La nostra mundialitat Pere Casaldàliga La gran novetat, doncs, de l’Agenda aquest primer any d’un nou mil·lenni és que l’Agenda Llatinoamericana vol esdevenir mundial. No per oportunisme, sinó per respondre “als signes dels temps”. La qual cosa és una ordre del propi Jesús de Natzaret i és el dictamen de qualsevol sociologia que vulgui respectar la realitat; aquesta famosa, ineludible, dura potser, però santa realitat, que ens condiciona i ens possibilita. El món s’està unificant. Per a bé i per a mal. Desgraciadament, pel poder dels diners i de les armes i per la submissió de la política a aquests dos poders -que de fet són un sol poder, en mans de molt pocs-, aquesta unitat mundial és neoliberal, de mercat, de privilegi per a la minoria dels senyors del món i d’exclusió per a la immensa majoria. A Amèrica Llatina hem repetit, sobretot a les hores més decisives, que o ens salvàvem continentalment o continentalment ens enfonsàvem. Ara s’ha de dir, amb un realisme que no pot desmentir a l’esperança, que o ens salvem mundialment o mundialment ens enfonsem. Ningú, cap país, pot salvar-se aïlladament. Avui més que mai no som illes. El món ja és la nostra circumstància: jo sóc jo i el món. Evidentment, la nostra Agenda no donarà suport a la mundialització neoliberal. Per a nosaltres, homes i dones, aquesta mundialització de mercat, de consumisme, de privilegi, d’exclusió, és un signe dels temps al revés; s’ha de tornar-lo del dret (que no a la dreta, precisament). L’Agenda continuarà sent llatinoamericana, però mundial també. Oberta al món, sobretot al germà tercer món i al primer món solidari, des de la terra i l’ànima de la Nostra Amèrica. El propòsit de l’Agenda sempre ha estat llatinoamericanitzar-nos més, assumint i propagant les Causes profundes de la nostra Llatinoafroameríndia. Sense romanticismes, però amb tota la poesia, tant més necessària com més crítica és l’hora. Sense renunciar als paradigmes irrenunciables, que avui creiem més vàlids que mai, perquè avui s’imposen una contestació i un compromís més radicals i més universals. Continuarem llatinoamericanitzat-nos així. La llatinoamericanitat de la nostra Agenda ha consistit sobretot a abraçar les Causes profundes d’aquesta terra i aquestes gents que reconeixem com una sola Pàtria Gran, una i plural al mateix temps en les seves riqueses naturals i en la seva prodigalitat humana i en la seva història de martiris, aixecaments i esperances. Aquestes Causes profundes guiaran també l’esperit de la Llatinoamericana-Mundial. Les Grans Causes de la Humanitat, en última i en primera instància. Aquests substantius majors dels quals s’omplen la boca mentidera fins i tot els polítics i les institucions més cínics: la Terra, l’Aigua, l’Aliment, la Salut, l’Educació, la Llibertat, la Pau, la Democràcia (una altra Democràcia, una altra!), tots els Drets Humans i els Drets dels Pobles, la Vida, en fi. En la defensa d’aquestes causes la nostra Agenda, han destacat sempre també els subjectes prioritaris, tant perquè multisecularment a Amèrica Llatina i al Món han estat marginats, com perquè estan emergint amb un protagonisme exuberant i revolucionador: la Dona, els Pobles Indígenes, el Poble Negre, els Moviments Populars... D’aquesta mundialitat entesa així, se n’haurà de fer una actitud, un hàbit; una virtut, pastada de consciència, ascesi, entusiasme, solidaritat. Partirem sempre del nostre “lloc” i de la nostra “memòria”. Creiem que radicar-se en la pròpia realitat quotidiana és la millor manera de llançar-se a un horitzó mundial i a una neorevolució històrica. El lloc i la memòria, ben viscuts, nodreixen les arrels i ensenyen. Amèrica Llatina ha après molt al llarg d’aquests cinc segles de colonialismes, dependències i oligarquies, i al llarg dels milers d’anys que Abya Yala porta d’existència i de somnis. No creiem en les fronteres, encara que defensem tenaçment les identitats. Tota frontera pot reduir-se a un límit d’obstrucció, però pot fer-se també un pont d’avançada. L’Agenda Llatinoamericana ha cantat constantment amb molts tons i tossuderia la utopia incontenible. Les Grans Causes de la Humanitat són per a nosaltres també Causes divines. Creiem en el Déu de la Vida, Pare-Mare de tota la família humana, en el seu cor maternal macroecumènic, en totes les Religions i més enllà de totes elles. Déu i la Vida, d’altra banda, són les dues referències més universals que bateguen en l’entranya de la humanitat. El desafiament d’aquesta altra mundialització, que es presenta a la Humanitat que no vulgui suïcidar-se i a totes les seves institucions, es presenta molt urgentment a totes les Religions. Predicar, practicar, celebrar l’altra mundialitat haurà de ser el gran servei de les Religions en aquesta hora. Assumint per a això, com a llei profunda, com a “culte agradable” al Déu Viu, les grans Causes de la Filla Humana de Déu. Parlant d’una d’aquestes causes més emergents, escrivia el poeta García Lorca: “El dia en el qual la gana hagi estat extirpada de la terra, hi haurà una gran explosió espiritual, com el món mai no l’ha vist”. Glossant a Berdiaeff, podem dir amb tota raó que aquestes Grans Causes de la Humanitat són un pro159 Agenda Llatinoamericana Mundial blema teològic per a totes les Religions. Moltes veus autoritzades repeteixen últimament que només la unió de les Religions, convergint en la proclamació i a la implementació d’aquestes Grans Causes, pot salvar del caos la Humanitat i la Terra. Per a les Esglésies cristianes, que acaben de celebrar els 2000 anys de la vinguda del Salvador Jesús de Natzaret, aquesta opció és pur evangeli: de conversió, de testimoni, de bona notícia d’alliberament. A Natzaret precisament, el 5 de gener de 1964, Pau VI exhortava a la concòrdia i a la justícia invocant el “Profeta de totes les Causes Justes”, Jesús, el debel·lador dels murs de separació, “la nostra Pau”. Continuarem essent, doncs, Agenda -memòria, utopia, acció- Llatinoamericana; però abraçant la fraterna Humanitat sencera, a la recerca d’una veritable mundialitat. A cada racó de casa i en qualsevol vereda del Continent sabrem veure i assumir el Món com la nostra Casa Gran, com el nostre camí comú. Des de la Pàtria Gran a la Pàtria Major, aquesta és la consigna de la Llatinoamericana-Mundial’2001. Com hem de representar el món? Montserrat Terradas i Batlle El nou segle ens presenta nous reptes i estem vivint una etapa de mundialització que es fa evident a diversos nivells. Ens hem d’acostumar a pensar a escala planetària i hi ha una eina bàsica per fer-ho que és el mapamundi. I com en qualsevol tema ens hem de qüestionar el model vigent i ens hem de plantejar si ja ens està bé així o si hi ha altres maneres de representar el món que no transmetin una imatge tan centrada en el nostre petit món occidental i europeu. Tot i que aparentment sembla una qüestió tècnica senzilla en realitat la representació del món en un mapamundi és una qüestió força complexa i hi ha diverses maneres d’enfocar el problema i de resoldre’l. La terra és rodona: com la representem? Actualment tothom sap que la terra és una mena d’esfera i òbviament la millor representació que se’n pot fer és mitjançant un globus terraqüi perquè és una reproducció fidel i exacta que només altera la dimensió real, perquè la redueix, però a escala constant, en la mateixa proporció. El globus terraqüi manté totes les propietats de la terra excepte la mida: les distàncies relatives, els angles i les formes, les àrees i les direccions, però presenta diversos inconvenients: és un 160 instrument difícil de reproduir, amb una mirada no el podem abastar tot i l’hem d’anar girant, és car, incòmode, poc portable i poc reproduïble. Per això, ja des de fa segles que la humanitat ha intentat representar la terra -quan ja se sabia rodona- en un pla. Però representar una superfície que realment és esfèrica damunt d’un pla és un exercici impossible de resoldre sense deformacions: és matemàtica i geomètricament impossible i per tant, tots els mapes tenen algun tipus de deformacions. El conjunt de processos que serveixen per transformar una superfície esfèrica en una de plana és el que s’anomena projecció cartogràfica i en resum és concreta en una xarxa ordenada de paral·lels i meridians que s’utilitza com a base per fer un mapa damunt d’un pla. Però així com un globus només altera la mida real de la terra però l’escala (la proporció de reducció) és constant en tot el globus, no hi ha cap projecció que pugui mantenir l’escala constant en tot el mapa ni totes les propietats reals de la terra. Totes les projeccions cartogràfiques alteren l’escala i, a més, alguna altra de les seves propietats geomètriques bàsiques: la superfície, els angles, les distàncies o les direccions. Actualment es coneixen un miler llarg de projeccions però resumint molt, podem dir que hi ha dos grups bàsics segons les propietats que conserven millor: les projeccions conformes o ortomòrfiques que són les que mantenen més els angles (i per tant les formes) i que són les més correctes per representar moviments (cartes de navegació marítima i aèria, mapes meteorològics, etc.); i les projeccions equivalents que són les que mantenen la relació superficial dels territoris representats tot permetent la comparació de superfícies i que són les més indicades per fer mapes generals, per comparar àrees i per fer-nos una idea correcta del pes de cada regió, per representar distribució de fenòmens humans i de densitats, etc. Òbviament les propietats de conformitat i d’equivalència són incompatibles i per tant, els planisferis que mantenen les formes distorsionen les superfícies i viceversa. A més hi ha encara dues propietats més que cal analitzar sempre com queden alterades en les projeccions: la distància i la direcció. Per tant, no podem dir que una projecció és la millor perquè no n’hi ha cap que mantingui totes les propietats del globus i totes presenten algun tipus de distorsió. Hem de ser conscients, però, que l’elecció d’una projecció cartogràfica no és neutra sinó que té implicacions ideològiques perquè incideix directament en la idea que ens anem fent del nostre món: per tant, val la pena parlar de dues de les més conegudes i analitzar-les. La projecció de Mercator: Una de les primeres projeccions que ja va incloure el nou món va ser creada per Gerardus Mercator, cartògraf i matemàtic fla- Recull d’articles 1992-2013 menc, que el 1569 va idear una projecció per respondre a les necessitats d’aquell moment: per poder-se orientar tot navegant, marcar les línies de rumb correctament i arribar al destí desitjat. La seva xarxa representa els meridians com a línies rectes verticals equidistants, però els paral·lels són línies horitzontals que es van separant més a mesura que s’allunyen de l’Equador. Per tant, és una projecció conforme que manté les formes però que distorsiona les superfícies, sobretot a mesura que ens allunyem de l’Equador: a 60° de latitud nord i sud l’escala ja és el doble que la de l’Equador i a 80°, l’escala ha augmentat aproximadament unes 6 vegades i els pols no es poden representar perquè sortirien representats a l’infinit. La projecció de Mercator té però una gran virtut perquè aconsegueix que qualsevol línia recta que uneixi dos punts en qualsevol direcció, sigui una línia d’orientació constant, la línia de rumb real entre aquests dos punts i això és indispensable per a la navegació. De fet, és l’única projecció coneguda que té aquesta característica i per això es va fer tan famosa entre els navegants. Malgrat les crítiques actuals, la projecció de Mercator és una bona projecció si només s’hagués fet servir per navegar. El problema és que, de fet, ha estat l’única en què s’han basat tots els mapamundis que hem conegut fins fa ben pocs anys i així, la nostra imatge mental del món s’ha anat forjant segons les distorsions que aquesta projecció presenta. Aquest mapamundi augmenta molt la superfície del primer món, en especial la de bona part d’Europa, Grenlàndia i Amèrica del Nord i en canvi, minimitza molt el pes real del tercer món perquè a més de la deformació de les superfícies, té l’Equador desplaçat donant molta més importància visual a l’hemisferi nord. Per tant, no es pot utilitzar per representar la distribució geogràfica mundial de fenòmens, ni per mesurar distàncies, ni per fer-se una idea real de la distribució dels oceans ni de la separació real entre les terres del nord d’Amèrica, Àsia i Europa que en realitat són molt properes. En canvi, és una bona projecció per representar direccions: vents, corrents marins, isòbares, etc. La projecció de Peters: Arno Peters, historiador i publicista alemany, va publicar el 1974 un mapamundi amb la finalitat de corregir les distorsions habituals de les superfícies tot mantenint la fidelitat de l’eix nord-sud i la fidelitat de la posició real respecte de l’Equador per brindar una bona orientació. Ell també va desenvolupar la seva projecció amb una xarxa ortogonal en la qual els paral·lels i els meridians són línies horitzontals i verticals respectivament. Aquesta projecció és equivalent i per això qualsevol regió geogràfica (continent, regió, oceà, etc.) ocupa proporcionalment la mateixa superfície que ocupa en el món real i així es pot copsar l’extensió real de cada zona. Però això comporta deformacions en els angles i per tant, en les formes. El mapamundi de Peters respecta força les formes de les zones temperades, que són les més densament poblades, però la zona equatorial i els territoris que queden entre els paral·lels situats a 60° i els pols presenten distorsions importants de forma, distorsions que són el preu inevitable de mantenir l’equivalència de la superfície en un planisferi. És doncs una bona projecció per representar densitats, distribució geogràfica i pes real de fenòmens humans, però no es pot utilitzar per fer mapes on les direccions i les distàncies siguin importants (mapes de carreteres, mapes meteorològics, etc.). És un bon exercici comparar la nostra percepció mental de la mida de diverses regions i anar-la comparant després amb les mides reals observades directament damunt d’un globus i damunt de planisferis fets a partir de diferents projeccions. En destaquem alguns exemples amb il·lustracions del mateix Peters, però en podem trobar molts més si passem una estona fent aquest exercici. A manera de conclusió: Hem insistit en què cada vegada més necessitem tenir una imatge del món i hem vist que l’única representació que no deforma cap de les propietats de la terra és el globus terraqüi, però també hem constatat la necessitat i els avantatges d’utilitzar un planisferi. Llavors hem d’escollir aquell que sigui més correcte segons la finalitat que li volem donar. Si busquem una nova imatge geogràfica del món que respecti la igualtat de tots els pobles, que reflecteixi la veritable importància dels pobles del nord i del sud i que trenqui la consciència eurocèntrica del món; si volem representar els fenòmens mundials respectant el pes de cada país, poble, cultura o religió, la tria del planisferi de Peters és una bona opció, sempre i quan siguem conscients de les deformacions que com tota projecció presenta. De fet, diversos organismes de les Nacions Unides com Unicef, Unidep, etc. demanen que s’utilitzi per a mapes temàtics. Ens hem d’acostumar a la lectura crítica de la informació que ens arriba i tots, institucions i persones, hauríem de potenciar l’ús d’eines que siguin vàlides per estendre la consciència que tots som diferents però que aquesta diferència és una riquesa en ella mateixa i que ningú, ni cap persona ni cap poble ni cap cultura ni cap religió té cap dret a sentir-se superior als altres. El respecte mutu i l’acceptació oberta de les diferències és l’únic camí que ens pot portar a una solidaritat real entre les persones i els pobles i a treballar per un nou món més just i més solidari. 161 Agenda Llatinoamericana Mundial Anàlisi de conjuntura d’Amèrica Llatina José Comblin, Paraiba, Brasil Continuem en nit fosca. Tanmateix, comencen a aparèixer alguns llums que podrien anunciar nous temps; alguns llums, només. Vegem. En els últims dos o tres anys ja comencen a sorgir dubtes al món dels dominadors. Comencen a no confiar tant en el sistema que han imposat al món sencer, comencen a adonar-se que tota la seva política, orientada i dirigida durant aquesta última dècada pel Fons Monetari Internacional, pel govern d’EUA i per les grans entitats financeres porta veritablement a un fracàs que pot amenaçar l’estabilitat de tota l’economia mundial. Comencen a témer. Com se sap, les revolucions succeeixen quan el poder dominador comença a dubtar de si mateix, a dividir-se i a buscar alternatives per poder restaurar el seu poder; en realitat amb això només manifesta la seva debilitat, i és en aquesta situació quan finalment es dóna la possibilitat que els pobles puguin manifestar-se... En aquests últims anys ja hi ha dubtes en l’FMI, al Banc Mundial, fins i tot al govern d’EUA. A la famosa reunió de Davos, a Suïssa, on es reuneixen tots els grans dirigents de l’economia mundial, comencen també a dubtar; és a dir, comencen a veure el que nosaltres hem vist i dit durant aquests últims 10 anys. D’altra banda, també comencen a aparèixer forces de resistència contra la dominació dels poders econòmics i financers d’aquesta última dècada. Algú ha dit que “el nou mil·lenni va començar a Seattle”, el desembre de 1999. Sigui com sigui, almenys va ser un gran senyal. Després van produir-ser també altres grans manifestacions a Washington. Són un tipus de manifestacions que suposen la mobilització de milers de moviments, de grups, d’ONG... que representen una immensa diversitat de sectors de la societat. I està apareixent aquesta força d’oposició sobretot al primer món. El tercer món -fins ara, encara- està tan desarticulat que no participa gaire en aquest moviment. Però, per descomptat, un cop que aquestes portes s’obrin, s’animarà a ajuntar-s’hi i a integrars’hi amb tota la seva vitalitat en aquestes lluites. Quant a les grans masses populars, hi ha senyals d’un desvetllament, però la màquina de poder és encara tan forta, que aconsegueix imposar-s’hi i mantenir-ne la passivitat. Un dels senyals més negatius en aquest sentit va ser el suport que el candidat de la dreta a la presidència de Xile, Joaquín Lavín, va rebre de les masses populars en les últimes eleccions: va aconseguir el 49% dels vots, cosa que suposa que una gran porció dels pobres, de les masses populars, ha estat seduïda per la seva propagan162 da. I això encara és massa freqüent allà on hi ha eleccions. Es deu al fet que no hi ha hagut educació ni promoció popular suficient; la misèria, la preocupació pel pa de cada dia va créixer tant que la formació crítica no es va poder desenvolupar, i moltes persones voten, accepten qualsevol candidat que els ofereixi un simple petit avantatge material immediat. Les esquerres actualment estan dividides: les que es van integrar dins del sistema democràtic i les que es neguen a entrar en aquest sistema i busquen camins fora de les estructures polítiques institucionalitzades. Les esquerres integrades no aconsegueixen condicions suficients per realitzar el seu programa, i més aviat entren en la dinàmica de les institucions anomenades democràtiques, que estan fetes per mantenir l’estatus quo, la situació establerta. Difícilment un congrés permetrà un canvi; és molt difícil que una majoria aconsegueixi des d’allà canvis profunds, seriosos. Quan s’entra en el sistema, en el joc dels partits, s’entra en una dinàmica extraordinàriament complexa, en un sistema que pot estar manipulat, manegat pels poderosos, pel poder executiu... i al final no s’aconsegueix res. A més, és molt difícil que els partits d’esquerra aconsegueixin una majoria, ja sigui per elegir el president, ja sigui per multiplicar el nombre de diputats, o membres dels congressos. De manera que les esquerres, per exemple a Mèxic, perden, no estan avançant; més aviat estan fent passos per a enrere. Va haver-hi una gran esperança quan Cuahutémoc Cárdenas va ser elegit alcalde del DF de Mèxic. Després d’alguns anys es constata que el problema era tan difícil, tan complex... I que, a més, amb l’oposició del govern federal, poca cosa es podia fer, de manera que la seva presència al front de la capital ha servit més aviat per desprestigiar el partit i l’esquerra. És veritat que a Xile el nou president és socialista, però els partits socialistes a Xile han hagut de fer tantes concessions al sistema neoliberal establert que el seu socialisme ja gairebé no es pot reconèixer, i poc es pot esperar d’ells en concret. Als altres països, els partits d’esquerra, o bé són insignificants, o bé són tan minoritaris com a Brasil, i poc poden fer. És veritat que a Uruguai gairebé van assolir la majoria, però és una excepció al Continent. Al costat d’això han aparegut altres moviments polítics que reprenen els temes tradicionals de les esquerres, però no estan integrats al sistema i més aviat creuen que poden ser més eficaços fora del sistema establert, i que transformar-se en partit polític seria una trampa en la qual no volen caure. Això passa, naturalment, amb el moviment zapatista a Mèxic, que aparentment està estabilitzat o neutralitzat, però corren rumors que el seu influx estaria estenent-se per tot el país. A Brasil el Movimiento de los Sin Tierra (MST) està pujant, i s’està constituint en la principal força d’oposició, fins i tot comença a inspi- Recull d’articles 1992-2013 rar temor als governants. Aquests moviments volen desestabilitzar el sistema, utilitzant sobretot les grans manifestacions, que obliguen als mitjans de comunicació a mostrar la seva existència, mostrar els seus programes. La TV va on hi ha pertorbació; on hi ha esdeveniments insòlits, on hi ha violència... Dóna a conèixer el que passa, i el primer pas per a la conscienciaó d’un poble és saber el que passa, saber que una cosa existeix, que existeix una oposició. Usant llavors la influència de la televisió, dels mitjans de comunicació, i trobant gran suport en altres moviments del món, moviments com l’MST constitueixen una amenaça per al poder establert. Continuant amb el tema, hi ha també altres forces d’oposició: per exemple, els moviments indígenes, que també preparen i proposen un model alternatiu de societat, un model que sempre s’inspira en alguna forma de socialisme. Hi ha, doncs, una nova esquerra que s’està aixecant, articulant-se, però principalment fora dels partits tradicionals, fins i tot fora del Partit dels Treballadors, que a Brasil només té 20 anys, però que ja es va integrar molt en el sistema, cosa que limita moltíssim la seva actuació. A nivell local, a nivell d’alcaldies, de poder regional... s’ha pogut dur a terme realitzacions, de vegades notables, que preparen l’avenir; així per exemple en diverses alcaldies a Brasil. A Mèxic, tanmateix, no han tingut gaire èxit. Com podran moure, convèncer les masses populars? Com podran desarticular el projecte establert? Aquest serà justament el programa de la primera dècada del segle XXI. Què pot passar llavors als anys que vénen ara? Hi haurà explosions socials? D’explosions socials ja n’hi ha, de moment, en tots els països andins, tots ells actualment inestables, profundament pertorbats, amb governs molt precaris, molt contestats, molt discutits, i amb indefinició, sense projecte clar per a l’avenir. Hi ha una multiplicació de conflictes a Colòmbia, Perú, Equador, Bolívia, Veneçuela... Tots aquests governs són actualment inestables i hi ha manifestacions constants, permanents, que permeten de preveure que pot ocórrer en qualsevol moment una explosió més gran. A Equador, gairebé, ja s’hauria pogut produir o una guerra civil, o el començament d’una nova guerrilla, o l’adveniment d’un govern populista esquerrà, si haguessin tingut més suport per part de militars importants; una part dels oficials de l’exèrcit van entrar en el moviment, la qual cosa ja és un senyal; si haguessin aconseguit dividir les forces armades... Sens dubte que això debilita molt el govern establert. En resum, doncs, les explosions socials ja són presents o en preparació immediata en tota la zona andina; lamentablement, semblen inevitables pel camí que anem. Es poden preveure en altres països? Bé, a Mèxic, si el PRI perd les eleccions serà l’inici d’un període d’inestabilitat, perquè el PRI podria desintegrar-se, això alliberaria moltes forces socials que fins ara estan controlades pel PRI; és poc probable que el govern de Fox, el PA, pugui donar satisfacció a les masses populars. Llavors sense la resistència d’un PRI, ara molt debilitat, poden molt probablement produir-se moviments socials i explosions a Mèxic. Amèrica Central està de moment en un temps de descans de totes les violències passades... Però a Brasil ha començat una època de pertorbació l’any 2000: ja en els primers mesos l’MST ha aconseguit agitar una mica tota la nació, provocant una reacció molt dura per part del govern, senyal de debilitat i de preocupació. Hi pot haver explosions socials en diverses regions del Continent. És que la dècada dels 90 va ser triomfalista: els nous dirigents neoliberals eren optimistes, van prometre el paradís, estaven convençuts que les receptes neoliberals portarien el seu poble al paradís... i ara també estan constatant que no és així. El sistema establert no està ja tan segur de si mateix, i si no està tan segur de si mateix no tindrà tanta força per reprimir els moviments que es manifesten. Llavors, segurament, la primera dècada del segle XXI resultarà més pertorbada que l’última dècada del segle anterior. En la dècada dels 90, les forces populars estaven totalment aixafades i tota reacció pràcticament aniquilada, però aquesta primera dècada anuncia un canvi: pertorbació, explosió? Sí, probablement conflictes, violències... Serà que l’esquerra clàssica, els partits d’esquerra aprofitaran la situació i assoliran el poder gràcies a aquestes explosions socials? No és gaire probable. Apareixeran noves tendències, noves forces, nous liderats. Els líders de les esquerres tradicionals ja estan molt desgastats, i la seva estabilitat és molt disminuïda. A Xile, que és el país més estable, que sembla tenir cert equilibri, és possible que Ricardo Lagos sigui capaç de mantenir una certa estabilitat, però als altres països res d’això està garantit. Els partits de l’esquerra clàssica s’han integrat i adaptat al sistema anomenat democràtic que s’ha establert en l’anomenada redemocratització d’AL. Això els resta iniciativa, imaginació, capacitat de risc i també creativitat per proposar models nous de societat. Hauran d’aparèixer nous liderats. És molt probable que, com a Veneçuela, apareguin líders populistes, aquests líders que no se sap si són d’esquerra o de dreta però que aconsegueixen monopolitzar les esperances populars. El que va passar amb Hugo Chávez es repetirà en diversos països. És a dir: tots estan buscant nous líders, noves forces polítiques, noves figures, i de manera particular estan buscant un “salvador de la Pàtria”. A Chile Joaquín 163 Agenda Llatinoamericana Mundial Lavín es va presentar com a tal: no tenia partit polític, no tenia passat, no tenia compromís amb ningú, era la mera encarnació de poble xilè, és a dir, tots els trets característics d’un líder populista. En realitat ell representava a la vella i tradicional dreta xilena, les grans famílies tradicionals, però amb una màquina de propaganda molt estudiada i ben muntada va saber presentar-se com un veritable “salvador de la Pàtria”. En altres països falta el candidat, però pot aparèixer en qualsevol moment... Equador seria el primer país disponible: allà pot aparèixer una figura carismàtica que aconsegueixi, cridar l’atenció i orientar totes les forces populars que volen un canvi, tal com ja va passar a Veneçuela. A Colòmbia pot passar una cosa semblant, després de tantes desil·lusions, tantes derrotes de tots els presidents successius i de la desconfiança que gran part del poble sent cap al sistema. Pot aparèixer un salvador de la Pàtria a Brasil? També, sí, pot aparèixer. Està creixent el sentiment de la ineficiència, de la ineficàcia del sistema democràtic. I és una desil·lusió molt molt profunda, alimentada fins i tot per tota la classe intel·lectual. Els escàndols són cada vegada més escandalosos, sempre més repugnants, provoquen i augmenten el sentiment de ràbia i impotència... En aquesta situació de desigs de canvi, si es presenta un “salvador de la Pàtria” podrà rebre el suport unànime de les classes populars. Podria ser un salvador nascut l’MST? No, és impossible; però pot aparèixer des d’un altre sector de la societat. Tanmateix, en l’actualitat la major probabilitat és que aparegui des de l’MST... Als altres països andins... a Paraguai per exemple, un salvador de la Pàtria podria ser rebut i acollit amb entusiasme en qualsevol moment. Argentina serà més estable? Potser, per tenir també un poble més alfabetitzat, lletrat, desenvolupat intel·lectualment, però el Menemisme ha provocat molta desil·lusió i no hi ha gaire esperança que el nou president pugui donar satisfacció a les aspiracions populars i treure a Argentina de la profunda misèria en què està actualment. Mèxic és una incògnita: clar que ni Cárdenas ni Fox són el salvador de la Pàtria, però si no aconsegueixen cap resultat, en el cas de la victòria del PRI sí que pot aparèixer una figura carismàtica que aconsegueixi mobilitzar de nou totes les forces populars que puguin ressuscitar a l’entorn d’un cert nacionalisme (el nacionalisme gairebé ha desaparegut, fins i tot el sentiment nacional ha estat aixafat per la integració total dels neoliberals en el sistema dels Estats Units, a l’”imperi americà”, però podria ressuscitar i constituir, llavors, una força de suport per a qualsevol “salvador de la Pàtria”). Què es pot fer en aquestes circumstàncies? Bé, una cosa que sempre és necessària és que tots podem actuar a nivell local. Una nova societat, una alternati164 va social haurà d’encarnar-se sempre en les estructures de la vida diària. Bona part d’aquesta alternativa ja depèn de la vida municipal, de la ciutat, del barri... Llavors, hi ha una cosa que es pot fer per preparar noves estructures. Per exemple: tractant d’alliberar les institucions locals. Fundant noves institucions locals que puguin ser lliures de la immensa corrupció que s’ha difós en l’última dècada. Formant i preparant persones honestes, capacitades, que prenguin iniciatives i que puguin millorar la condició local dels barris, de les ciutats... Les alcaldies, quan són ben conduïdes, poden millorar bastant la situació. Pel que fa a preparar la dinàmica nacional, la reconstitució de la nació, sí que hem “d’acompanyar la història”, i a veure què passa... No és gaire probable que persones comunes i corrents siguin capaces de provocar esdeveniments tan forts que puguin canviar el rumb de la societat. Però una vegada que alguna cosa es perfila o es presenta, ve el moment de l’acció, la participació o no participació, la contestació... Canvia la constel·lació de les forces i llavors s’ha de definir una posició per participar. Potser s’obriran més espais per a moviments populars, més espais per a altres sistemes de producció basats en les petites i mitjanes empreses... En fi, tot això obrirà perspectives, però és difícil preveure-ho ara. Els cristians han de participar en els moviments paral·lels il·legals o semiil·legals? És una qüestió que cadascú, cada grup haurà d’examinar i resoldre: s’hi ha de participar, no s’hi ha de participar? Per inclinació, els catòlics tendeixen a integrar-se a les institucions legals oficials, als partits polítics; tanmateix, si es constata la ineficiència dels partits polítics, es planteja la qüestió de participar en altres moviments. Aquesta pregunta ja s’havia fet fa 30 anys quan van aparèixer els moviments guerrillers violents i llavors va haver-hi diverses respostes, però la immensa majoria dels catòlics no es van integrar. Ara la qüestió és diferent perquè no es tracta de moviments armats i amb la pretensió de conquerir el poder; són moviments més complexos que coneixen millor les seves limitacions i no pretendran derrotar militarment els exèrcits nacionals. Però actuen de forma alternativa, no per la participació en l’elaboració de lleis i decrets, sinó exercint pressions per desestabilitzar el sistema establert i empènyer noves forces polítiques. Seran moviments que no proposen explícitament la violència, encara que en determinats moments estiguin de fet implicats en situacions violentes. Quina ha de ser la participació dels cristians en aquest moviment? No es poden donar normes generals perquè cada cas serà particular, i aquest desafiament per als catòlics sempre existeix. Fins ara la jerarquia tendeix sempre a insistir que els catòlics formin grups específics, propis, d’acció social pròpia, específica, no integrada dins del moviment de conjunt perquè temen la corrupció dels moviments alter- Recull d’articles 1992-2013 natius, temen l’absorció, temen que la pressió exercida pels moviments d’oposició sigui tan forta que la identitat cristiana desaparegui. Tots aquests corrents existeixen, sens dubte, però d’altra banda, els moviments purament catòlics no tenen absolutament cap força política. Llavors neix el desafiament, que en forma general, els laics hauran de decidir ells mateixos. És probable que la jerarquia no hi intervingui gaire, es quedarà més aviat passiva i silenciosa esperant el resultat de les pertorbacions, dels canvis socials, però sense voler intervenir en forma activa, i sense fer propostes actives, o proposant alguna cosa a un nivell conceptual, tan abstracte que no significarà res. Llavors en aquestes circumstàncies que s’aproximen, nosaltres no hem ni podem crear o elaborar tot un programa de transformació social -no tenim la força per a això-, però haurem de definir-nos i escollir un rumb quan apareguin tots els moviments que s’esperen, tota la pertorbació que s’espera, els nous líders, els nous moviments que apareixeran. Tot i que encara és de nit… Ja és matinada! Balanç després d’una dècada José María Vigil, Panamà Una dècada ja és distància suficient per permetre’s aventurar un judici o una visió de conjunt sobre el temps transcorregut. En començar el nou segle, quin balanç operatiu podem fer de la passada dècada? A) UNS POCS LLUMS COMENCEN A CLAREJAR: • No hi ha tal “final de la història”. Tot just proclamat, arribà al seu propi final. Ni Fukuyama hi creu, jutjant pels seus últims escrits. No s’ha de gastar la mínima energia a discutir sobre això. Potser va ser una humorada, o almenys va ser un “humor involuntari”. Avui ja seria un ridícul evident insistir-hi. Vam fer bé de no doblegar-nos a semblant heretgia sociohistòrica. Malgrat tot el que tots ens deien, érem en el cert quan no volíem acceptar aquesta proclamació bombejada del final de la història. Teníem dins una font de veritat, “al nostre propi pou”, que ens feia estar segurs de la falsedat d’una proclamació semblant, “com si estiguéssim veient l’invisible”. No ens en penedim. • El projecte popular no va fracassar: va ser sufocat. El temps ha diluït les màscares i ha sedimentat les evidències. Només els que encara estan deprimits malaltissament es continuen autoculpant, creient que va ser equivocat o prometeic l’intent de construir l’alliberament de la Nostra Amèrica, o que tal intent “va fracassar” per la seva pròpia invalidesa. Com si potser s’hagués esfondrat com un castell de cartes, sense que ningú el toqués. Com si no hagués hagut de suportar 30 anys de “terrorisme d’Estat exercit pels exèrcits nacionals” -que van trair d’aquesta manera els seus pobles, instrumentalitzats per les elits. Com si no haguessin estat 30 anys de persecució de l’imperi i de la seva CIA contra els millors líders dels nostres pobles, els millors esperits militants, les desenes de milers de morts i de desapareguts, els poblets arrasat, el genocidi establert... No creiem en el “déu de la guerra”, el déu que veneren els que creuen que qui guanya la guerra és el que tenia raó. La raó de la força va atropellar la força de la raó, i avui estem reconciliant-nos amb aquesta estimada força de la raó que sempre ens va inspirar. Aixequin el cap i l’autoestima els deprimits: orgullosament ens considerem “soldats derrotats d’una Causa invencible”. • El que ens movia era la Utopia, i la Utopia segueix viva. Perquè no lluitàvem per un model de socialisme. La nostra Causa era més profunda i anava més enllà de les mediacions concretes, totes elles fal·libles. El que ha pogut fracassar ha estat un model bolxevic de socialisme, (honestament, no poden donar-se per fracassats altres models als quals en comptes de donar-los espai suficient per ser experimentats, van ser irracionalment bloquejats). Nosaltres no apostàvem per les mediacions, per aquests models, sinó per la Causa: la Utopia. I la Utopia no pot ser eradicada, ni tan sols sufocada. Si se l’aixafa aquí rebrotarà allà, perquè constitueix la naturalesa humana i va amb nosaltres, en el nostre mateix ésser humans. És viva, nosaltres en som testimonis! • Hi ha tota un conjunt de visions ferides de mort... En un grau de curvatura que per la seva amplitud ens és difícil percebre en el micro, el món ha canviat sota els nostres peus més profundament del que a primera vista sembla. No només el marxisme soviètic, sinó moltes altres visions i cosmovisions filosòfiques, econòmiques, culturals i fins i tot religioses... estan ferides de mort i seran descartades. Seguiran encara un temps, apagant-se lentament, perquè la inèrcia històrica és gran, tot i que el futur ja va canviar de llar. És important descobrir el seu rastre i passar-se al futur, optar pel nou i “deixar que els morts enterrin els seus morts”. • Una cosa nova està naixent. La paralització està cedint. Encara que sembli que no, “això es mou”. Les forces estan rebrotant i s’estan recomponent. Estem despertant. Torna l’esquerra, per més que la declaressin eradicada. Curiosament, començant pel Nord: Seattle, Washington... són signes clars, però només puntes de l’iceberg. I els mateixos enemics de l’es165 Agenda Llatinoamericana Mundial querra ho reconeixen. “Borden, Sancho? Doncs, cavalquem.” podem dir, utòpicament, amb el Quijote. Aquesta recomposició està començant pel Nord (ells no han hagut de sofrir la “depressió” d’una veritable “postguerra” que nosaltres hem experimentat en la major part dels nostres països). Però el Tercer Món s’animarà de seguida (aquesta tornada de l’esquerra serà un notable estímul) i s’unirà al procés ara mundial d’una “altra globalització”. I per a operativitzar aquestes noves certeses reconfortants, podem preguntar-nos: B) QUÈ PODEM FER? • Aprendre i ensenyar la lliçó. No oblidar. Recuperar i mantenir la memòria històrica. Aprofundir en el seu sentit. Entendre el que realment va passar. No autoculpabilitzar-nos pel que va ser ben fet. No interpretar com un autofracàs de la utopia el que va ser simplement el seu assassinat violent. No confondre els fets bruts amb la Veritat. No creure que la força de la raó va deixar d’assistir-nos perquè fóssim aixafats per la raó de la força. Jutjar el que va quedar impune, condemnar les dictadures, desqualificar per sempre els crims per “obediència deguda”, gravar per sempre en el mur d’afusellament de la història els noms dels dictadors, dels colpistes i dels genocides. Que quedi clar en la consciència de la humanitat que ja “mai Més” podrà repetir-se allò impunement. I enorgullir-nos dels nostres màrtirs, avergonyint-nos de tot pensament light, sense passió. • El “glocal”. Ha aparegut aquesta nova “localitat”: la global, perquè ara el global s’ha fet també local. És a dir, el global està avui al nostre abast com un lloc (local) més en el qual exercir el nostre compromís. S’ha de deixar de pensar el global com abstracte i eteri o com enterament oposat al local. L’actuació en el macro i en l’estructural, la provocació d’un govern mundial, la reforma de l’ONU, la constitució de la Cort Penal Internacional, la mundialització del dret, la denúncia del FMI, BM, AMI... són “locals globals” capaços de realitzar plenament la vida de compromís d’un militant del nou mil·lenni. • Un s’ha de connectar. En la societat de la informació i en l’era de la revolució de les comunicacions (inexplicablement i increïblement democratitzades, malgrat tot) tota militància ha de passar per les xarxes d’aquesta nova unitat. “Estic a la xarxa, per tant existeixo”. Només si lluitem en xarxa la nostra militància estarà a l’altura dels temps. • El camí passa per la consciència. Ja sabem que el “cicle de les revolucions armades” es va tancar fa temps, i que no es tracta de “prendre el poder” en aquest sistema en què el poder està estructuralment sotmès al mateix sistema. Estem en un altre cicle, i el poder que s’ha de prendre és el de la consciència, lliure i alliberada. La feina que hi ha per endavant 166 continua essent “de consciència”, conscienciació: alliberar les consciències, encadenades a la màquina dels mitjans de comunicació del sistema. No es pot ser lliure avui sense alliberar-se de les cadenes dels mitjans del sistema per una informació alternativa. • Recrear amb passió la utopia, i la gratuïtat. S’ha de recrear el sentit de la vida, la concepció de religió, d’Església... Torna a ser -malgrat les ordres de “pensament únic” per part del sistema- una hora de creativitat, d’esperança, de matinada, que espera noves intuïcions. Sense tenir la recompensa de la història, tenim ara per primera vegada l’ocasió de ser gratuïts i utòpics pel simple plaer de ser-ho. Conclusió: És de nit, però és matinada. El principal de la nit, com a foscor total i paralitzant, ja ha passat. Ja no és negra nit; hi ha alguns llums, uns llumets; d’altres no es veuen però els pressentim, i sabem que estan a punt de pujar a l’horitzó, i que s’estan apropant, germinant... Ja és matinada, perquè la nit està vençuda, encara que no sigui de dia encara. Una matinada podrà ser llarga, o pot ser molt llarga... però ja canta victòria sobre la nit, que quedarà enrere, decididament. És matinada... i anuncia tempesta. Trona. Alguns dels llums són simplement llampecs que, per un moment, deixen veure la tempesta que s’acosta. El dia començarà agitat, amb turbulències. Lamentablement, el sistema, ara com ara, segueix entossudit a continuar sembrant vents, i ens obligarà tots a recollir tempestes. S’ha de fer el que bonament es pugui per evitarho i, en tot cas, per estar preparats per afrontar i forçar la matinada. “Tot i que encara que és de nit”, mentre esperem el Dia, ¡fem professió de matinada! Vivim un moment propici François Houtart entrevistat per Sergio Ferrari Sense fer-se il·lusions ni magnificar-ho, Houtart assenyala que alguna cosa està canviant i és un “moment propici que s’ha de saber aprofitar. El suposat “triomf” neoliberal i el “final de la història” aclaparadorament acceptats pel “pensament únic” comencen a fer aigua. És un moment doncs d’inflexió. I apunta una tàctica: aprofitar aquella esquerda per lluitar per la “deslegitimació” (tasca de consciència) del sistema, i per crear “convergència” (globalització) en la societat civil... Recull d’articles 1992-2013 En els últims cinc o sis anys s’ha produït una veritable explosió de moviments socials, xarxes, fòrums, tant al Nord com al Sud. Quina valoració en fa? És un fenomen important que motiva una nova dinàmica d’acció i reflexió. Mobilitza gent que s’havia desmobilitzat en l’última etapa i n’incorpora d’altres que mai no s’havien mobilitzat. Alguns d’aquests moviments tenen arrels en iniciatives que ja existien abans, d’altres són nous. Penso, per exemple en ATTAC (Associació a favor de la Taxa Tobin a les transaccions financeres a favor dels ciutadans i les ciutadanes) o el Fòrum Mundial d’Alternatives. Percebo, sobretot, que vivim un moment que si l’aprofitem bé pot ser portador d’esperança. Però quin senyal, quin missatge, aporten aquests nous actors en aquesta escena planetària tan marcada per la rendibilitat i l’individualisme a ultrança? Em vénen a la ment tres punts. En primer lloc, constatar que va impactar molt el que va passar a Seattle (desembre 1999). Les grans institucions del món capitalista han de considerar aquest fet. Abans tenien molta força per recuperar o fins i tot ignorar el moviment social. Ara -i es nota fins i tot en els mitjans de premsa- aquestes institucions, “triomfants” des de la caiguda del Mur de Berlín, comencen a haver de justificar-se. I noten que són vigilades pels nous moviments. Això és molt important. En segon lloc, percebre que la iniciativa per deslegitimar l’actual projecte d’organització mundial de l’economia va guanyant força. És fonamental. Encara que no n’hi ha prou per canviar-ho tot, és una etapa essencial. Valgui com a paràmetre el que va passar durant la guerra de Vietnam: si bé és cert que la seva fi va ser essencialment per la lluita del poble vietnamita, va tenir un impacte clau en el desenllaç la deslegitimació de la guerra en la mateixa societat nordamericana. Avui també estem en un moment històric on hem de promoure amb arguments sòlids -i no només amb sentiments- la deslegitimació del sistema capitalista que sempre es va presentar com el més eficient de la història. Aquests nous actors poden realment canviar la lògica actual dominant? No hem de ser ingenus. Potser s’aconseguirà canviar el discurs de la Banca Mundial, del Fons Monetari Internacional, eventualment de l’Organització Mundial del Comerç o de la Comunitat Europea. Són instàncies, poders, prou intel·ligents i estructurats com per adaptar el discurs. Fins i tot ho són per proposar un diàleg amb les noves forces “contracorrent” que es manifesten amb més ímpetu. Però és una proposta en la qual no hem de caure. Perquè si aquest nou moviment ciutadà a nivell mundial cau a la trampa del diàleg, aquesta actitud implica un primer pas cap a la seva autodestrucció. No es tracta de diàleg, sinó de confrontació. No significa, necessàriament, amb violència als carrers... Però sí, una confrontació que permeti establir una altra relació mundial de forces . Llavors, no-diàleg i deslegitimació amb argument sòlids? Així és. El que es percep amb aquestes reaccions contestatàries que es donen al Nord, al Sud i a l’Est és que es comença a dubtar de l’eficàcia econòmica del sistema. I torno a insistir en el que deia abans: el valor de la deslegitimació, que si bé comporta una actitud ètica i moral, ha de ser tanmateix abans que res, econòmica. Un punt clau: si es defineix l’economia com l’activitat humana que permet construir les bases materials que asseguren la vida física i cultural de la humanitat, podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que el sistema capitalista és el més contradictori amb aquesta definició. I el més ineficaç de tota la història de la humanitat, en un planeta on les dues terceres parts dels seus habitants passen gana o viuen en la misèria. Aquesta deslegitimació exigeix arguments ben estructurats. No és fàcil enfrontar el sistema capitalista i la seva cultura de consum. S’ha de mostrar al món sencer com aquest sistema permet la producció de béns que més que satisfer les necessitats bàsiques de tots estan pensats per donar resposta als desigs d’una part ínfima del planeta. No és fàcil enfrontar-se a un sistema que expressa contínuament el seu complex de superioritat i que té tota una estructuració sòlida per mostrar al món que no hi ha altres alternatives i que això queda provat, segons ell, amb la derrota del socialisme real europeu. I, per tant, que és l’únic sistema possible... Vostè ha parlat de tres nivells d’anàlisi... ens en falta un. En efecte. La tercera constatació, que constitueix un aspecte nou, és la convergència d’aquests moviments tan diferents els uns dels altres. A partir de la caiguda del socialisme real a l’est d’Europa hem après que avui no es tracta de construir un partit únic d’avantguarda, que tindria la tasca única i exclusiva de dirigir el moviment revolucionari. No! Constatem que hi ha forces molt nombroses, l’existència de les quals depèn de l’evolució mateixa del sistema. Noves expressions de resistència, des dels moviments indígenes, fins als de dones, passant per Chiapas, pels grups ecològics o la contestació dels dalit, els oprimits, a Índia... I centenars d’altres manifestacions contestatàries que s’escapen de formes i continguts “tradicionals”. Segons la seva interpretació, llavors, aquestes noves formes organitzatives expressen la inviabilitat del sistema? Evidentment. Però és necessari introduir dos elements addicionals. En primer lloc, que les convergències són imprescindibles. I segon, que no totes aquestes noves formes de resistències són realment 167 Agenda Llatinoamericana Mundial antisistema. No totes són conscients que han de lluitar contra un sistema econòmic fonamental. Deia abans que no n’hi ha prou amb els discursos per al canvi... Però llavors, en la seva anàlisi, hi ha una possibilitat real de canvi? Sí. A condició que es construeixi una convergència conscient del caràcter antisistema que s’ha de promoure. Implica la construcció d’una nova consciència i la definició d’una nova estratègia. Seattle és interessant perquè s’hi van aplegar moviments i organitzacions que fins aquell moment es miraven amb recels. Convergir amb alguns acords programàtics mínims? Exactament. I és la principal debilitat del moment. Hi ha nombroses resistències que convergeixen. Però també, continua existint una diversitat enorme. És fonamental acumular forces i un mínim de programa de consens. No solament sobre el que s’ha que deslegitimar, sinó també sobre el que hem de construir. Aquí sorgeix tot el tema de la formulació d’alternatives i la construcció de forces capaces de tirar-les endavant. Hem de reflexionar sobre la convergència d’aquests moviments i sobre un projecte polític. I és clar que els punts de vista poden ser molt diferents. D’altra banda, és important, mirar en perspectiva de futur. Distingeixo dues grans línies de pensament: la neocapitalista (neokeynesianisme) i la postcapitalista. La primera intenta millorar i humanitzar el sistema. S’hi ubiquen, per exemple, la socialdemocràcia, la democràcia cristiana, la “tercera via”. L’altra, que s’oposa frontalment al sistema i proposa de canviar-lo, sabent que aquest canvi pot portar segles. Cal recordar que el capitalisme va trigar quatre segles a construir la seva base material que li permetés de reproduir-se. D’altra banda, no és fàcil distingir sempre les fronteres d’aquestes formes de pensament. Per exemple: respecte a la Taxa Tobin, tots dos poden estar-hi d’acord, encara amb filosofies molt oposades. Uns per millorar el sistema. D’altres, entenent que són passos per a un canvi de fons que, insisteixo, pot ser llarg. El “triomf” del sistema La diferència d’ingressos entre la cinquena part de la població mundial que viu als països més rics i la cinquena part que viu als països més pobres era superior a la relació de 30 a 1 el 1960, el 1990 era superior a la relació de 60 a 1 ... però el 1997, quan ja el capitalisme “ha triomfat” i ha quedat sense enemic, la relació ha passat a ésser de 74 a 1. Entre països, la distància entre el país més ric i el més pobre era de 3 a 1 el 1820; d’11 a 1 el 1913; de 35 a 1 el 1950; de 44 a 1 el 1973; de 72 a 1 el 1992. A final dels 90 la cinquena part de la població mundial dels països més rics tenia: 168 -el 86% del PIB mundial (el més pobre només tenia l’1%); -el 82% dels mercats mundials (davant l’1%); -el 68% de la inversió estrangera directa (davant l’1%); -el 74% de les línies telefòniques mundials (davant l’1’5%). Les 200 persones més riques del món van duplicar amb escreix el seu actiu net en els quatre anys anteriors a 1998, a més d’un bilió de dòlars; el seu actiu és superior a l’ingrés combinat del 41% de la població mundial. Els actius dels tres principals multimilionaris són superiors al PNB combinat de tots els (43) “països menys avançats” i els seus 600 milions d’habitants. Una contribució anual de l’1% de la riquesa de les 200 persones més riques del món podria donar accés universal a l’educació primària per a tots (7 o 8 mil milions de dòlars). Dades de l’Informe sobre Desenvolupament Humà del PNUD de 1999. Amèrica Llatina: Un segle de revolucions i contrarevolucions Emir Sader, Rio de Janeiro El segle XX va començar, per a Amèrica Llatina, amb una matança i una insurrecció. La matança va ser la dels obrers miners xilens, a l’Escola Santa María de Iquique, al nord del país. Concentrats entorn de les mines de salnitre, constituïen el cor de l’economia exportadora de Xile i, per tant, les seves vagues paralitzaven el país. Van rebre respostes sangonoses, com la de 1907, que va produir milers de morts, per dos canons situats a la coberta dels navilis que, suposadament, portaven les autoritats per negociar amb els treballadors. Pocs anys després va esclatar la revolució mexicana, el primer procés revolucionari al Continent, amb la participació massiva dels camperols i reivindicacions nacionals i agràries. El moviment va sacsejar les estructures de poder del Mèxic tradicional, fent que el poble, per primera vegada, participés activament de la lluita pel poder, a través dels seus líders, Zapata i Pancho Villa. Va ser el moviment que més influència va tenir a Amèrica Llatina, fins a la irrupció de la revolució cubana, el 1959. La cultura llatinoamericana -la seva literatura, la seva pintura, la seva música- Recull d’articles 1992-2013 van ser directament marcades per la mexicana, amb l’impuls que aquesta va rebre del seu procés revolucionari. El segle mostrava així com seria a Amèrica Llatina: a ser un segle de revolucions i de contrarevolucions. La revolució soviètica va tenir forts ecos entre nosaltres, amb la fundació dels Partits Comunistes i Socialistes, a més dels moviments de solidaritat i viatges de personalitats llatinoamericanes per conèixer les grans utopies del primer Estat que s’anunciava com un poder obrer-camperol. Després de l’impacte de la revolució mexicana, que introduïa a les masses populars en la nostra història de manera autònoma i ferma, arribava el socialisme, anunciant que les confrontacions socials passarien a un nou estadi: el de la lluita anticapitalista. A Rosario, Argentina, al final dels anys 10, els estudiants s’endinsen en la història del continent, realitzant el primer projecte de reforma universitària, que s’inscriurà definitivament com una referència per a la mobilització dels joves llatinoamericans. Els anys posteriors a la crisi de 1929 van ser de grans pertorbacions i transformacions al continent. Les mateixes potències imperialistes (bàsicament EUA i Anglaterra) que ens imposaven un esquema segons el qual compraven el fonamental dels productes primaris d’exportació i ens venien pràcticament tot el que s’importava, de sobte ens diuen que estan en crisi, que no poden comprar-nos ni vendre’ns res. Els països que havien aconseguit un cert grau de desenvolupament industrial -en primer lloc Mèxic, Argentina i Brasil- poden fer un salt cap a la seva industrialització que, alhora significa la seva urbanització accelerada. D’un desenvolupament econòmic bolcat a l’exportació, per al mercat extern, aquests països aconsegueixen implantar un desenvolupament bolcat al consum intern. Com a conseqüència, augmenta constantment en les dècades següents la proporció de les seves poblacions que es vinculen a l’economia formal, és a dir, amb contracte formal de treball, drets socials i civils, i s’incorporen creixentment a la lluita social i política. Creix la sindicalització i la força dels partits populars, s’amplien els drets, els Estats guanyen més legitimitat, fins que aquest flux, en una part dels països, és estroncat pels cops militars, a partir del del Brasil el 1964. Abans d’això, tanmateix, a Xile arriba a instal·lar-se una república social, encara que efímera, però que servirà com a antecedent per al govern del front popular, el 1938, del qual el jove metge Salvador Allende serà ministre de salut. El president mexicà Lázaro Cárdenas, per la seva banda, decreta la nacionalització del petroli mexicà i desenvolupa un nou projecte de reforma agrària. El 1952, a Bolívia, es desenvolupa una revolució popular, que aconsegueix dissoldre l’exèrcit i substituir-lo per milícies populars, al mateix temps que fa una reforma agrària i nacionalitza les mines d’estany del país. El triomf de la revolució cubana fa que el socialisme deixi de ser un objectiu relativament llunyà, per establir l’actualitat de la revolució al nostre continent. Totes les lluites -per la reforma agrària, per la reforma urbana, per la llibertat davant la dominació imperialista, per la plena alfabetització del nostre poble, per la universalització dels drets- van passar a ser inserides en el marc de la lluita pel socialisme, que va passar a ésser el seu horitzó. Vint anys després els nicaragüencs retran homenatge a Sandino, en fer triomfar un règim de caràcter democràtic i popular, que actualitza les tesis de la revolució cubana de l’entroncament de l’antiimperialisme amb la construcció d’una societat que tracta de negar i superar el capitalisme dependent llatinoamericà. Va ser concretament l’any 1967 quan Amèrica Llatina s’inscriu definitivament en la història mundial. Aquest any coincideixen dos fets fonamentals: la mort del Che a Bolívia i la publicació de Cent anys de solitud de l’escriptor colombià García Márquez, l’obra més important de la literatura llatinoamericana. La gesta del Che va ser el moment més determinant dels anys 60, aquell que va projectar la solidaritat amb Vietnam com la nova marca de l’internacionalisme, projecte en el qual ell va lliurar la seva vida, conforme la seva màxima de provar les seves veritats en la pròpia pell, i aquella altra que solidaritzar-se amb els explotats i oprimits és viure amb ells la seva situació i lluitar per revertir-la. La imatge del Che es va convertir en la més difosa del segle de les imatges, com a expressió de la força moral de qui es convertí en el personatge major de tot el segle XX per a qui lluita per una societat solidària i humanista. El “boom” literari del qual Cent anys de solitud va ser la locomotora, va imposar al món la qualitat cultural d’Amèrica Llatina. La nostra pintura va ser redescoberta, així com les nostres arts plàstiques en general, a les quals es van afegir la nostra música popular, el nostre cine... revelant al món la qualitat superior de la creació artística d’un món l’originalitat del qual va haver de ser reconeguda i festejada. Alhora es va imposar al món intel·lectual i polític la creativitat teòrica del pensament crític llatinoamericà, que havia fet la crítica de la teoria del comerç internacional a través de la CEPAL, del caràcter dependent i perifèric de les nostres societats, amb la teoria marxista de la dependència, del paper tradicional i conservador de la religió, amb la teologia de l’alliberament -totes elles contribucions originals i decisives del nostre continent al pensament social humanista. Les dues últimes dècades del segle XX, malgrat 169 Agenda Llatinoamericana Mundial reprendre els processos polítics institucionals, van ser globalment negatives per al nostre continent. En comptes d’imposar-se la nostra creativitat -tan present, reconeguda i consagrada al pla cultural- conforme les nostres pròpies necessitats, es va imposar, a partir dels interessos dels centres imperialistes amb la connivència de les nostres elits polítiques i econòmiques- un esquema d’acord amb els interessos del capital financer internacionalitzat. En lloc de privilegiar el combat a les desigualtats socials, es va portar a la pràctica un projecte liberal, que passa per un embut estret totes les nostres societats, en una opció que permet créixer a la burgesia i als estrats alts de les classes mitges, però condemna a l’abandonament i a la regressió la gran majoria de les nostres poblacions. Com a resultat, es va imposar el capital especulatiu, en un continent que el que necessita és producció; l’individualisme egoista, en societats que necessiten solidaritat col·lectiva; el consumisme depredador, quan necessitem l’atenció privilegiada de les necessitats bàsiques de les grans minories. Es va imposar la còpia dels estils de vida i de consum de les societats imperialistes, quan tenim models de comportament nostres que haurien de prevaldre; es va imposar el cinisme, l’escepticisme, la corrupció... en lloc de la moralitat i de la solidaritat en la vida pública. En definitiva: van ser negats els gèrmens de les societats comunitàries que tenim, que tants sectors de les nostres poblacions desenvolupen afrontant les majors adversitats. Estem governats per les elits que fa 500 anys es van apropiar del poder i s’enriqueixen d’esquena als nostres països, en lloc de ser-ho per treballadors, per gent del poble, que representa la majoria aclaparadora de la nostra població. Amèrica Llatina entra en el segle XXI com un volcà en efervescència, enfrontant la major crisi social de la seva història des dels anys 30. Les elits estan assegudes impàvidament sobre barrils de pólvora que elles mateixes han posat. Mentre, la immensa energia de les nostres societats es perd de forma destructiva, per l’agitació de l’olla en ebullició, en forma de crisi de seguretat pública, de violència degradant que, en el fons, serveix a les elits dominants, per als seus projectes de perpetuació. Socialisme o barbàrie: aquest ve a ser el dilema fonamental per a Amèrica Llatina. De la nostra capacitat de crear projectes socialitzadors amb l’objectiu de la construcció d’una societat de negació i superació del capitalisme, en depèn la victòria de la civilització o de la barbàrie, és a dir, del socialisme humanista sobre el capitalisme salvatge. 170 La “globalització” econòmica requereix una ètica global Hans Küng Des de fa anys Küng ha esdevingut l’abanderat de la causa de la Pau entre els pobles, per la pau entre les religions, ha col·laborat en la creació del “Parlament de les religions del món”, ha proposat incansablement la necessitat d’una “ètica mundial”. I li hem demanat la seva reflexió. Heus-la aquí. El mercat global requereix un ordre-marc global La globalització econòmica i tecnològica comporta a estendre els problemes ecològics de manera gairebé inevitable en algunes àrees: els danys a la naturalesa són cada vegada majors, van des de la contaminació dels mars i rius, passant per l’extracció excessiva dels nutrients als terres, arribant fins a la intoxicació i escalfament de l’atmosfera i el forat d’ozó. És cert que la globalització econòmica i tecnològica té com a conseqüència una globalització dels problemes, incloent-hi, i no precisament en últim lloc, la globalització del crim organitzat i del narcotràfic. En aquest context, el que interessa són més aviat els problemes dels mercats financers globals. Si avui els capitals que circulen al voltant del planeta en un sol dia són més grans que l’equivalent en termes de comerç mundial durant quatre mesos, no em sembla justificat glorificar els mercats mundials de capitals com si fossin un mitjà de transparència, eficàcia empresarial i control democràtic. On queden la transparència i el control democràtic? No serà més aviat el “mercat global” amb la seva falta de límits, restriccions i reglaments, el que va crear les condicions que van permetre que passés la crisi asiàtica, provocant conseqüències encara incalculables? Aquest mercat que funciona sense cap regulació, amb les seves inversions de tipus especulatiu a curt termini, no serà pertorbador per a la inversions industrials que van a llarg termini i són menys rendibles en la majoria dels casos, soscavant la confiança en el sistema de l’economia de mercat als països afectats? Finalment: No serà la forma de mercat la que posa en perill l’estabilitat del mateix sistema financer mundial? S’ha d’actuar. Nnecessitem una reordenació del sistema financer global, és a dir alguna cosa com un nou tipus d’Acords de Bretton Woods. No es pot entendre per quina raó el trànsit aeri, que és cada vegada més complex i perillós, requereix algunes regles i controls elementals que s’accepten en tots les parts del món, però no s’accepten les mateixes Recull d’articles 1992-2013 regles per al trànsit monetari internacional que és igual de complex i, a la seva manera, igual de perillós. No haurà arribat el temps per introduir una nova “arquitectura financera global”, expressió utilitzada per al President Clinton i el seu ministre de finances Robert Rubin en el punt culminant de la crisi financera del sud-est asiàtic? Això no ha tingut conseqüències pràctiques fins ara. “Una nova arquitectura financera global” És això el que s’ha de desitjar? No estem ja altra vegada en un apogeu general? N’hi ha molts que així ho esperen. Però ningú no sap si la Xina haurà de devaluar la seva moneda o no. Ningú sap com seguirà el cas d’Indonèsia. Això no obstant, molts mitjans de comunicació occidentals - però no el FMI o Banc Mundial en aquest cas - ja estan fent creure als asiàtics (i als creditors occidentals) que la crisi financera a l’est i el sud-est asiàtic ja ha passat. D’aquesta manera, estan debilitant la voluntat encara no gaire forta per aconseguir reformes en aquells països. Moltes d’aquestes nacions ni tan sols han aconseguit modernitzar i sanejar els bancs, vedar a la corrupció o reformar el sistema tributari. En la majoria dels casos, van fallar en introduir noves institucions més eficaces, millors lleis o una política regida per principis morals. El Japan Times, un dels diaris més respectats a l’est d’Àsia, ho està dient clarament: “Sense comptar amb un sistema financer estable, és inevitable una altra crisi” (IHT, 3-9-99). Es podria esperar que la humanitat, almenys una vegada, no hagués d’aprendre per experiències catastròfiques, sinó que els responsables traguessin les lliçons importants de les tendències amenaçadores dels últims temps. El mercat global requereix un ordre marc global i aquest ordre, el mercat no se’l pot donar a si mateix. Ja s’estan discutint diferents mesures de reforma: una agència global d’assegurança per a deutes (George Soros), un banc central mundial (Jeffrey Sachs), un superregulador mundial (Henry Kaufmann), una moneda única mundial (Richard Coopers), un impost mínim sobre les taxes de canvi (James Tobin, impost anteriorment defensat també per Lawrence Summers, ministre de finances dels Estats Units). Els grans bancs, després d’haver sofert pèrdues gegantines (que s’estimen en uns 350 miliards de dòlars per a les crisis d’Àsia i Rússia), s’acontentarien amb mesures de reparació, com més informació, transparència, comunicació i supervisió. Desafortunadament, encara no s’ha trobat cap arquitecte excel·lent del format de John Maynard Keynes, el qual havia preparat el marc teòric per fonamentar els Acords de Bretton Woods, que sí que eren coherents en aquella època. “És important tenir present que la recuperació dels mercats d’accions, obligacions i divises, no significa automàticament la recuperació de la gent, que és qui ha sofert més pels fracassos dels 21 mesos passats. Moltes persones de classe mitjana han estat precipitat a la pobresa i moltes famílies pobres es van tornar encara més pobres. Per a la recuperació es necessitaran anys. El sofriment i les esperances perdudes, han de continuar sent el punt central per als polítics financers als països desenvolupats”. (The Washington Post, 26-4-99). Amb això ja estem arribant a les preguntes ètiques. Un ordre marc global requereix una ètica global Durant una entrevista personal sobre la factibilitat de l’impost sobre les taxes de canvi, Robert McNamara, que, durant molts anys, va ser president del Banc Mundial, va dir a Nova Deli a la tardor de 1997: “Sí, que és factible, si realment es vol”. De fet, així és. Fa falta la voluntat política si s’aspira a obtenir una millor arquitectura financera global, siguin quines siguin les mesures adoptades per aconseguir aquest fi (amb la iniciativa dels EUA, la Unió Europea i el Japó). L’esmentada voluntat, i això val per a totes les obres que tendeixen al bé comú dels pobles, que requereixen suor i sacrificis, no s’aconseguirà sense un impuls ètic, sense l’ímpetu o l’energia moral, tal com es va mostrar per exemple en el Pla Marshall, l’elaboració d’una Declaració General sobre els Drets Humans i en la formació les bases per a l’Europa unida. Poden haver-hi opinions diferents respecte als detalls d’aquesta anàlisi; no hi ha dubte que és difícil d’interpretar la situació amb certesa. Això no obstant, cal subratllar la conclusió general: Qui vulgui el mercat global, està obligat desitjar un ordre marc global per a l’esmentat mercat, i qui vulgui això està obligat desitjar, o més aviat a suposar, una ètica global. No estem parlant de qüestions econòmiques especials. Es tracta més aviat de preguntes ètiques que afecten la societat sencera i són de caràcter altament polític. La pregunta seria, concretament, si el lucre, és a dir la cerca del guany bàsicament legítim, ha de ser l’única finalitat de l’economia, dels bancs i les empreses. El fenomen de la globalització econòmica subratlla que també és necessari aconseguir la globalització de l’ètica. Això no es refereix tan sols als mercats financers. Aparentment els problemes existents encara no han donat senyals d’alerta prou clars. Un científic a Chicago va anunciar que està buscant un inversor que patrocini la clonació d’un ésser humà. Hi ha un mercat gegantí de pornografia infantil a Internet que presenta infants d’un o dos anys com a objectes i víctimes d’instints baixos desenfrenats. Un altre exemple són les històries enganyoses de la premsa groga que es transmeten a través del món sencer. Per evitar qualsevol malentès: No sóc moralista. Estic a favor de la moral i en contra del moralisme. Crec que això val també per al futur. Em va costar veritablement molt haver lluitat contra el moralisme i rigorisme 171 Agenda Llatinoamericana Mundial romans “infal·libles” especialment respecte a l’ètica sexual. Tanmateix, això no significa per mi que tot sigui permès o que no hi hagi d’haver límits morals almenys per als grans en la política i economia. No es pot concedir una moral per a l’estat o per als estadistes i una altra per a la gent normal i corrent (vegeu la discussió amb Henry Kissinger a Ètica mundial per a política i economia mundials, capítol 1). El procés vertiginós de modernització i el retrocés dels vincles religiosos representa una crisi d’orientació moral a nivell mundial i subratlla la necessitat de prendre consciència del mínim necessari quant a valors ètics, actituds bàsiques i criteris; és a dir, una ètica mundial per a aquesta societat i economia mundials, ètica que hauria de ser vinculant per a totes les nacions i grups d’interès. Un ordre marc per als mercats financers ha de ser vigent en totes les parts del món per no permetre als interessats de refugiar-se en altres mercats en cas de restriccions. El mateix val per a un consens ètic, que ha de tenir vigència global, garantint una vida amb un cert estàndard humà, en pau i justícia. Globalitzar els tàvecs Mundialitat: una mateixa ciutadania humana José Ignacio González Faus Barcelona Espanya El món globalitzat té ja un nord i un sud, un est i un oest, que el fan perfectament definible i delimitable, com a tota unitat que es preï de ser-ho. Vegem-ho: 1. Al Nord, s’hi hauria de posar, amb lletres d’or, la preciosa cita d’una novel·la de José M. Arguedas (Todas las sangres) que diu així: “La fraternitat és el camí de retrocés a la barbàrie. Déu va crear l’home desigual en facultats. Això no té remei. S’ha de respectar i perfeccionar l’obra de Déu. La desigualtat com a motor de lluita i d’ascens” (ed. espanyola de 1982, pàg. 242) Noteu-hi les identificacions: fraternitat = barbàrie. Progrés = desigualtat. I a més, ambdues equacions són assimilades a l’obra de Déu i al compliment de La Seva Voluntat. 2. Al Sud, escrita amb sang, figura una Declaració ja famosa, que el maig de 1974 va ser adoptada (sí: adoptada) per l’Assemblea General de Nacions Unides, amb 120 vots a favor, 6 en contra i 10 abstencions. Com que és un text ja vell, val la pena recordar-lo. Deia així: 172 “Nosaltres els membres de NU, havent convocat un període extraordinari... per estudiar... i considerar les dificultats econòmiques més importants amb les quals s’enfronta la comunitat internacional, tenint present l’esperit, els propòsits i els principis de la carta de NU de promoure el progrés econòmic i social de tots els pobles, proclamem solemnement la nostra determinació comuna de treballar amb urgència per l’establiment d’un nou ordre internacional basat en l’equitat, la igualtat sobirana, la interdependència, l’interès comú i la cooperació de tots els estats, qualssevol que siguin els seus sistemes econòmics i socials, que permetin corregir les desigualtats i reparar les injustícies actuals, eliminar les disparitats entre els països desenvolupats, i garantir a les generacions presents i futures un desenvolupament econòmic i social que vagi accelerantse en la pau i la justícia”. No cal demanar més. El que sí que cal és preguntar: en què ha quedat semblant declaració? Com és que el món globalitzat manté un “ordre” basat en la desigualtat, l’interès de les grans potències econòmiques, l’esclavatge d’altres estats i la falta de justícia i de pau? I la resposta és ben simple: els 6 països que van votar en contra van ser: EUA, Gran Bretanya, Alemanya (Occidental), Bèlgica, Dinamarca i Luxemburg. Els que es van abstenir eren: Àustria, Canadà, Espanya, França, Holanda, Irlanda, Israel, Itàlia, Japó i Noruega. És a dir: cap país del Sud va estar en contra o al marge d’aquella Declaració: només països del Nord. Però: al món es fa el que els poderosos volen, no el que les majories diuen. Fa falta més explicació? Aquest és el nostre món vist des del nord i des del sud. Completem els punts cardinals amb el comentari que aquestes dues referències mundials suggereixen per l’esquerra i per la dreta (per l’oest i per l’est). 3- Des de l’Oest es pot comentar que aquesta és la democràcia de què tant ens vanagloriem: el triomf de la majoria quan hi som nosaltres; i el boicot de part de la minoria quan nosaltres hi pertanyem. Som tan demòcrates que ni tan sols necessitem la força de les armes per imposar-nos: podem fer-ho amb la força educada i devastadora dels dòlars. Per això acceptem i defensem una democràcia a l’interior dels nostres països, on només una minoria de votants qüestiona el sistema.. Però que ningú no esperi que acceptem una democràcia en l’àmbit mundial, o en els veritables poders d’avui, que ja no són els polítics, sinó els mediàtics i econòmics. Si és tan clar que no som germans ens demanaran que siguem uns “primos”? Potser, els països que no van votar la Declaració de Nacions Unides ens volen explicar ara que aquest ordre nou és el que ells volien aconseguir mitjançant Recull d’articles 1992-2013 els acords de l’Organització Mundial del Comerç a Seattle. I que van ser els altres els que no els van deixar. Tanmateix, els altres 120 ja els han respost que ells no estan contra els acords; però que un acord que no sigui entre iguales no és un acord, sinó una imposició dels pocs poderosos als molts impotents. I que ells s’estimen més ser assassinats en nom de la falta de llei, que en nom d’una llei “democràtica”. Perquè almenys, el primer deixa en evidència a l’assassí. Què s’haurà de pensar, doncs, d’aquesta democràcia de la qual tant ens vanagloriem, de la qual estem tan contents perquè ara “els països d’Amèrica Llatina ja tenen democràcia” (és a dir: poden elegir si es moren de gana o maltractats per algun policia?). Què s’haurà de dir? Doncs simplement que Marx es va equivocar per complet quan va dir que això era “una democràcia formal”. En realitat no és més que una democràcia nominal. S’hi pot aplicar aquella definició famosa de la hipocresia: “és l’homenatge del vici a la virtut” (Talleyrand). 4. I per l’Est la reducció de l’home a la naturalesa. No entenguem ara aquesta paraula en el sentit dels ecologistes, sinó en el sentit del que està per sota de l’home. No significa ara aquella “germana, mare terra” franciscana, sinó allò a què al·ludeix Hegel quan escriu: “el fet humà és que l’home deixi de ser natural” i, si ho voleu més clar, que deixi de ser un animal. Ara no: resulta que la fraternitat (i amb ella la qualitat humana) és un camí contrari al progrés. I l’animalitat és el motor de l’ascens i del progrés. *** Aquest és més o menys el món globalitzat. Aquests semblen ser els seus punts cardinals. Esperem, això no obstant, que els homes no s’hi matin els uns a altres, perquè caminen molt ocupats parlant amb el seu telèfon mòbil pels carrers i els aeroports. L’únic problema poden ser tots aquells que no tenen més mòbil que una pedra. Però tampoc és un problema preocupant perquè nosaltres tenim bons míssils, que són més ràpids i més destructors que les pedres... L’altre petit problema pot ser el missatge cristià, que no hi ha manera de desactivar, malgrat l’excel·lent ajuda d’algunes jerarquies eclesiàstiques. Aquest missatge que pretén fer de les diversitats humanes, en lloc d’un argument a favor de les diferències, una raó per a l’harmonia. Per a una fraternitat semblant a la que regna al cos humà, on els membres més dèbils són els més cuidats, i on no sofreix un membre sense que se’n ressenti tot el cos. Tot allò que ja explicava sant Pau en el segle I, en dues de les seves cartes, i que es fonamenta que tots tenim l’Esperit de Déu, que ens fa anomenar Déu Pare i germà a tot ésser humà. I heus aquí que això continua ressonant encara avui. I molesta el sistema. Com no havia de molestar-lo? És veritat que no el canvia (almenys, ara com ara). Però l’empipa. Com diu Vázquez Montalbán: “són uns sorolls que pertorben l’harmonia del sistema”... I convé que -ja des del començament del mil·lenniaquests sorolls no emmudeixin, a tot arreu. Que la seva música continuï sonant tossuda, com el vol d’un tàvec, o d’un camallarg, o d’una vespa, els quals (a més de l’amenaça d’una possible picada) no deixen dormir en pau ni menjar tranquil. I això continua sent possible avui, quan sembla que ja res no és possible, i malgrat els molts insecticides que inventa el sistema. Això seria “globalitzar els tàvecs”, quan ells globalitzen la pobresa... El sant apostolat de l’empipament, fins i tot amb el risc que ens eliminin d’una plantofada. Què podem fer avui? Doncs això: globalitzar els tàvecs. No preguntem si és molt o poc, si és més o menys del que voldríem. És simplement el que ens ha tocat. I hem de acomplir-ho, com a últim homenatge impotent al Pare de Jesús i a la fraternitat humana. Trencar miralls, obrir finestres Proposta per a una “universalitat contextualitzada” Pablo Suess, Sao Paulo Pablo Suess proposa de no intentar corregir el concepte de “globalització” amb adjectius (la bona i la mala globalització), sinó obrir altres camins a la reflexió... Vivim en societats polaritzades. Les elits, protegides per l’escut de la legalitat i armades amb els mitjans de comunicació, consideren el neoliberalisme com el “nou ordre”, que coincideix amb el final d’una evolució gairebé natural. Diuen que el pensament crític i dialèctic va erosionar el mur de Berlín, que ara, el present representa ja el futur desitjable, i que la necessitat confraternitza amb la possibilitat... Els exclosos i els sectors articulats amb ells no accepten la reducció del “pensament crític” al “pensament únic”. Saben que en l’exclusió i en la misèria no hi ha res de natural, tal i com la fàbula del neoliberalisme suggereix. Analitzen el joc neoliberal històricament com una xarxa d’interessos que enriqueix uns pocs i perjudica la major part de la humanitat. La lògica del “nou ordre” prioritza la racionalitat empre173 Agenda Llatinoamericana Mundial sarial amb la vara de l’administració política, i subordina les qüestions culturals del coneixement (ciència i tècnica), de la justícia (dret i moral) i del gust (art, filosofia, religió) a la qüestió hegemònica del lucre. A partir d’aquest quadre general, com pensar sortides a la pauperització i a l’exclusió? Les alternatives emergeixen a partir dels oblits de la globalització neoliberal. Concretament: la globalització s’oblida de la nació, de la regió, del camp i dels poblets. En aquesta perspectiva, l’oposat al global són el regional i el contextual. Atenció, però, amb les falses alternatives que l’adversari suggereix! De vegades, un cert nacionalisme miop i un regionalisme postmodern es presenten com a alternativa a la globalització. Una d’aquestes falses alternatives a la globalització seria la miopia microestructural. L’altra seria la proposta d’una globalització “millor”, no radicalment deslligada del seu suport neoliberal. Aquesta globalització light oferiria als exclosos la inclusió com a clients marginals i socis submisos al pensament hegemònic. Per respondre a partir de l’Evangeli a la globalització neoliberal necessitem descobrir alguns altres elements que configuren la “mala notícia” que és a la seva arrel. La globalització, encara que omnipresent al planeta, no té un compromís amb la unitat de la humanitat, ni amb la seva creativitat o el seu benestar. El bacteri de l’homogeneïtzació i de la misèria estan escampats mundialment. En sortir d’un autobús, d’un navili o d’un avió, un es troba sempre al mateix lloc, amb la mateixa xarxa de supermercats, mercaderies i hotels. I en travessar qualsevol centre urbà, un es troba amb la mateixa passarel·la de misèria humana i d’ostentació de luxe, i la mateixa pregunta: com està el dòlar avui? Al món globalitzat, el “proïsme-subjecte” és vist merament com a “client-objecte”, o és descartat com a “exclòs-desconegut”. El món dividit entre “clients” i “no clients” va transformar les nostres societats en botigues de 24 hores amb vigilants, l’única funció dels quals és seleccionar els clients i impedir que hi entrin els pobres. L’amo d’aquella xarxa de botigues, el poder hegemònic, configura un nou imperi colonitzador, amb la seva llengua imperial, l’anglès, al servei de la moneda única, el dòlar. La doble “mala notícia” de la globalització, per tant, és la seva indiferència contextual i la seva exclusió global. La “bona notícia” ha de respondre a la indiferència microestructural i a l’exclusió macroestructural. Per als moviments populars el concepte i la realitat de la globalització estan marcats per un profund sofriment i malestar. Per això, proposo de no intentar corregir el concepte de la globalització a través d’adjectius. Podria distingir-se, per exemple, entre la “mala” globalització dels mercats financers i la 174 “bona” globalització, compatible amb la universalitat i la contextualitat de l’Evangeli. Però el discerniment del pensament i de l’acció es torna difícil quan usem les mateixes paraules per a realitats oposades. Per això: suggereixo d’abandonar el concepte de globalització, quan es vol apuntar a propostes alternatives. Al global s’ha d’oposar el “contextual” i l’”universal”. La “Bona Nova” de Jesús de Nazaret articula la proximitat contextual amb la rellevància universal de l’alliberament. El Déu de la història de la salvació judeocristiana, el Déu Pare revelat per Jesús de Natzaret, és un Déu pròxim, un Déu de l’Aliança i de la memòria. No exclou, ni oblida. La seva universalitat creix amb la seva proximitat que és “cognitiva” en la seva memòria, “sensitiva” en el seu mirar i en el seu escoltar, i “emocional” en la seva compassió. Però, per què aquest Déu de la proximitat calla davant del crit de l’innocent? La seva intervenció miraculosa, no significaria el final de la història? No solament el “pensament únic”, sinó també la cursa a la percaça del miracle, del favor i de la sort són fenòmens del “final de la història”. Déu va prestar la seva veu al nostre crit i a la nostra cançó. Ens va donar braços per sentir el plaer de les mans esteses als pobres. Ens va dotar amb suficient raó per aclarir les injustícies i il·luminar el pou profund on els mals germans van llançar Josep, per negociar-lo al mercat d’esclaus (Gn 37). La “proximitat contextual” és tematitzada a les nostres Esglésies amb el paradigma de la inculturació. La “rellevància universal” és present en el paradigma de l’alliberament apuntant la universalitat de justícia i solidaritat. Ambdós paradigmes són inseparables. L’alliberament guanya profunditat amb el seu arrelament contextual. Déu es va encarnar en la història a causa del nostre alliberament. La inculturació és alliberadora i l’alliberament ha de ser universalment inculturat. L’Evangeli no afavoreix un contextualisme postmodern, cec i alienat i indiferent, ni un universalisme autoritari del superhome, anunciat per Nietzsche i Orwell. En l’equilibri articulat entre l’universal i el contextual hi ha la possibilitat de viure bé i ser feliç, solidari amb el món a partir del riu de cada llogarret o, amb altres paraules, hi ha la possibilitat de l’emancipació, de l’autonomia, de la participació del protagonisme i del projecte històric. El projecte hegemònic, que imposa valors, objectius i horitzons regionals, és l’enemic de la universalitat contextual. La universalitat dels valors permet l’articulació dels contextos en un projecte comú de la humanitat. Sense aquest projecte comú, assistit per valors universals com solidaritat, igualtat, llibertat, participació i tolerància també els projectes històrics de cada grup etnicosocial perden el caràcter de “causa” que ha de ser defensada per tots. Recull d’articles 1992-2013 En resum: la globalització neoliberal és regional en els seus valors, pornogràfica per la seva mirada dirigida la facturació i indiferent davant les necessitats de les majories. Aquesta globalització amenaça l’alteritat contextual no solament per la reducció, sinó també per la hipertròfia del poder hegemònic. Al contrari de la globalització, la universalitat garanteix l’alteritat de l’Altre i de l’Altra i la singularitat dels seus projectes. La universalitat, que en rigor és sempre una universalitat de valors mediadors de la singularitat i de l’alteritat, forma part dels pressuposts de la identitat. L’Evangeli recorda la universalitat planetària contextualitzada del món nou, on el pa i l’esperança són repartits i multiplicats entre tots. Recorda que els confins del món estan en mig de nosaltres i que en mig de nosaltres experimentem els confins limitats del món. La sensibilitat contextual articulada amb la responsabilitat universal és com una pedra llançada contra el mirall que està davant de nosaltres. Els miralls no sumen la nostra llum a la claror dels altres. La seva reciprocitat òptica -semblant a la reciprocitat acústica de l’eco que reprodueix les paraules d’ordretorna exactament el que ha rebut, sense gratuïtat, creixement o creativitat. Darrere de cada vidre fet mirall hi ha una pel·lícula platejada que impedeix la transparència. La plata és també diners. Els diners que hi ha després del vidre el transformen en mirall. Els diners de darrere el pensament el redueixen a l’especulació, a la borsa de valors. Els miralls només reflecteixen, inverteixen els costats i impedeixen la visió dels Altres. Fan de nosaltres satèl·lits lunars, sense llum ni òrbita pròpies, presoners dels que van robar el nostre camí i la nostra llum i ens van llançar al pou. Després d’haver alçat la copa amb sang i licor per cridar visques a la mort dels pobles indígenes i de tots els empobrits, el brindis del colonitzador continua sent fins avui un “mirallet”. El neoliberalisme és una presó revestida de miralls que amaguen la sortida i oculten els Altres, perquè els Altres i les Altres serien la sortida. Realment, per total absència d’alteritat, a la cambra de miralls no hi ha sortida. Trencar miralls pot significar obrir finestres, llençar el full de llauna platejada que hi ha darrere dels vidres, deslligar els nusos de la miopia i abandonar la presó de l’oblit, de l’homogeneïtat i del lucre. Obrir finestres pot significar sumar llums i veure lluny, partir fins als confins del món, repartir pa, camí i esperança. Experiència feliç de ser pròxim i universal: diferent en mig dels Altres, diví hoste a la botiga d’Abraham anunciant el fill que naixerà del ventre estèril de Sara (cf Gn 18). Utopia per al món actual: La taula compartida Jon Sobrino, San Salvador Amb el canvi de segle és freqüent que ens preguntin per les coses més importants de la nostra vida, de la nostra Església, de la nostra història. Tractant de respondre aquestes preguntes, jo començo habitualment, com ens ensenya sant Ignasi de Loyola en la seva meditació sobre l’encarnació als Exercicis Espirituals, mirant el món. Veig moltes coses, però començaré dient que això s’assembla a la taula “del ric Epuló i el pobre Llàtzer”. La conclusió és que s’ha de “revertir la història”, com deia Ignacio Ellacuría. I l’esperança és que puguem seure en una “altra taula”, com volia Jesús. La utopia per a aquest món actual és “la taula compartida”. Dit això, i ja que aquesta Agenda Llatinoamericana és “mundial”, voldria recordar que el nostre món és doble, però en un sentit precís, i oblidat, en el sentit de dialèctic i conflictiu, d’antagònic i duèlic. Per això, per parlar del nostre món s’han de dir “dues coses”: una al Nord i una altra al Sud, realitats ambdues que no són només ni primàriament geogràfiques, sinó històriques i teològiques. I són, sobretot, realitats que generen pecat (més el Nord que el Sud) i gràcia (més el Sud que el Nord). Potser estem simplificant, però d’alguna manera s’ha de tornar a anomenar històricament què és gràcia i què és pecat. Vist des d’El Salvador i el tercer món en general, el Nord, els països en abundància, les democràcies industrials, o com sigui que se’ls anomeni, ofereixen una imatge insultant respecte al tercer món. “Un ciutadà d’Estats Units val tant com 50 haitians”, diu Mario Benedetti. I es pregunta -per sacsejar una consciència, pel que sembla, insacsejable- “què passaria si un haitià valgués el que valen 50 nord-americans”. I aquesta abismal i aberrant diferència no és casual, sinó que, en el fonamental, és producte de l’opressió, d’un procés de depredació del tercer món que va començar, seriosament, amb la vinguda a Amèrica dels europeus. Fa un segle, a Berlín les potències europees també es van repartir Àfrica. I el 1997, a la cimera del G-7 a Denver, els governs de les grans potències, especialment els d’Estats Units i França, van acordar una política comuna per continuar amb aquesta depredació del continent africà. I el secretari de comerç d’Estats Units es queixava que el seu país només es beneficiava del 17% del comerç amb Àfrica. 175 Agenda Llatinoamericana Mundial Això queda pràcticament encobert en la consciència col·lectiva del Nord encara que de vegades se sentin paraules fortes, com aquestes de Joan Pau II a Canadà el 1985: “en el dia del judici els pobles del Sud jutjaran els del Nord”. Però tot sembla seguir igual, i ja se n’encarreguen prou els mitjans de comunicació que ens assabentem de tot menys del que és l’essencial del nostre món. Per això creiem imperiosa la necessitat d’un “desvetllament”. Paradoxalment, al Nord ha estat molt important l’exigència kantiana de “despertar del son dogmàtic” perquè la ciència i la democràcia fossin possibles. Però aquest mateix Nord encara no ha escoltat l’exigència d’Antonio Montesinos en L’Espanyola, en 1511, de desvetllament d’un altre son: “el son cruel d’inhumanitat”. En el tercer diumenge d’advent, davant dels encomenderos espanyols, va començar la seva homilia amb aquestes conegudes paraules: “Tots esteu en pecat mortal, en ell viviu i en el moriu”. La raó per aquesta acusació tan greu era el maltractament i la mort que infligien als indis. El més important per al nostre propòsit, tanmateix, són les paraules finals: “Aquests, no són homes? No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos? Això no enteneu? Com és que esteu adormits tan profundament en un son tan letàrgic?” Paraules absolutament necessàries també avui, però desateses i encobertes. El Sud, per la seva banda, per a un cristià remet a la creu, de manera que bé pot ser descrit com “el poble crucificat”, citant de nou a Ignacio Ellacuría i a Monsenyor Romero. I si el cristià s’ha enfrontat seriosament amb Crist crucificat i amb el misteri del serf dolgut que carrega amb els nostres pecats, llavors el Sud ha de ser vist com el producte de les nostres mans i víctima, a qui -per justícia- hem de baixar de la creu. Però ha de ser vist també com a llum, salvació i perdó, coses, totes elles -escàndol i benaventurança de la fe cristiana-, que amb dificultat es troben al Nord. Dit amb més precisió, el primer món no està “en la línia del serf”, i sí que hi està el tercer món; no hi estan les classes riques i opressores i sí que hi estan les classes oprimides... Amb devoció hauríem de mirar el poble crucificat del tercer món. Tot això ho produeix el Sud pel mer fet d’ésser “el poble crucificat”. Però, a més, ofereix una utopia que la vida i la dignitat siguin possibles-, quan, malgrat tot, manté la seva esperança. I parlem de “mantenir” l’esperança, perquè això és precisament -més que les seves matèries primeres- el que se li vol arrabassar. Amb aquesta esperança el Sud mostra, abans que res, que l’esperança és possible i, per això, que “es pot viure d’una altra manera”. Aquesta esperança és la gran amenaça per al Nord, i per això comença avui una batalla perquè no la mantingui. Es vol imposar una geopolítica de desesperança i resignació, i una consciència d’inevitabilitat. 176 Sense aquesta esperança dels pobres, tanmateix, no hi ha salvació per a la humanitat. El progrés continuarà sent, substancialment, deshumanitzant. L’espècie humana sobreviurà bé, molt bé -encara que el sentit de la vida estigui amenaçat- en uns pocs, però morirà la mort de la gana o de l’exclusió en els molts. I res de taula compartida. Per això és crucial “mantenir l’esperança dels pobres”. No serà el que acabem de dir exageració, simplisme o derrotisme? Si és així, s’han de llimar les exageracions i completar el que s’ha dit amb altres coses de les quals avui tant es presumeix: globalització, poble planetari.... Però no dubtem que un món d’”epulons i llàtzers” és una creació que no ha sortit gaire bé a Déu. Per dir-nosho va enviar el seu Fill Jesús, que va compartir la taula amb els marginats del seu temps, pobres, dones pecadors i publicans. I per canviar-lo ens va deixar força, vent huracanat, que això és el seu Esperit. Una Església que visqui i es desvisqui per aquella taula de tots serà una Església dels pobres, i haurà de tornar a Medellín. Així durà a terme la seva missió històrica: l’anunci del regne de Déu. Alguna cosa ajudarà aquesta tasca per acomplir també amb la seva missió transcendent: fer present Déu al nostre món. Negativament, evitarà que “per causa nostra es blasfemi el nom de Déu entre les nacions”, cosa que sembla ja no ser un problema, ja que poc es preocupen de debò de Déu. I, positivament, serà la millor iniciació al misteri de Déu, Pare i Mare, bondat i tendresa, cap al qual caminem humilment, ja que caminem “en la història”. Però caminem també amb goig, per caminar amb els altres “compartint la taula”, una única taula per a tots, sense epulons ni llàtzers, sinó de germans i germanes, fills i filles de Déu. “El meu Cos és Menjar” Les meves mans, aquestes mans i les Teves mans em aquest Gest, compartida la taula i el destí, com germans. Les vides en la Teva mort i en la Teva vida. Units en el pa els molts grans, anirem aprenent a ser la unida Ciutat de Déu, Ciutat dels humans. Menjant-te sabrem ser menjar. El vi de les seves venes ens provoca. El pa que ells no tenen ens convoca a ésser amb Tu el pa de cada dia. Cridats per la llum de la Teva memòria, marxem cap al Regne fent Història, fraterna i subversiva Eucaristia. Pere Casaldàliga Recull d’articles 1992-2013 Als líders religiosos del món Arturo Paoli, Foz de Iguaçú, Brasil Hem demanat a l’Arturo, al cim de maduresa de la seva vida, que prengui la paraula i dirigeixi una carta a tots els líders religiosos, vist que la mundialització cap a la qual anem també té un missatge per a les religions del món. Paoli advoca per què ens aboquem tots a la religió essencial, la responsabilitat sobre la Vida. Cada un de vostès és responsable d’una religió que reuneix múltiples veritats, regles, lleis, normes de vida... moltes de les quals són tradicions dels seus diferents pobles. Aquests continguts han estat històricament causa de litigis, conflictes i guerres. En certes èpoques aquestes veritats han estat obertament presentades com a identitat d’un grup o d’una ètnia, convertint-se en lleis, l’acceptació o el rebuig de les quals decidia la vida o la mort de moltes persones. La història ja ha posat al descobert quants delictes s’han comès “en nom de Déu” en el transcurs dels segles. Encara que avui les religions no són el motiu essencial que desencadena guerres, continuen servint de cobertura a odis racials i tribals; però sobretot, no presenten una exigència absoluta de justícia i de pau. L’obediència a aquesta exigència de justícia i de pau que l’Ésser suprem ens demana als humans, semblaria no tenir cap pes en les relacions humanes. No els demano que renunciïn a totes les riqueses de veritat, de tradicions, de solemnitats... que constitueixen la identitat i la diferència de cada religió. Però si cada religió descobrís el punt de trobada primari, el més simple, el del respecte i veneració de la Vida, i s’articulés al voltant d’ell com una responsabilitat comuna, com una ètica general, crec que donaríem a la humanitat allò de què veritablement té necessitat. No m’il·lusiono que la humanitat no posaria resistència a les crides religioses que arribessin d’aquesta opció bàsica, ja que molts adherents a les religions han trobat en elles la cobertura als seus plans de poder i la justificació als plans de destrucció de tota diversitat que amenaci els seus somnis d’hegemonia, de superioritat, que són el signe d’una malaltia endèmica o gairebé el DNA de la raça humana. Un primer resultat de les aliances de les religions al voltant del tema de la Vida seria precisament alliberar-les de la complicitat amb la malaltia del poder. Les religions atraurien aquests éssers humans purs que sovint se n’allunyen per no trobar-hi l’amor per la justícia i per les víctimes de les injustícies que és el sentit mateix de la seva vida. No sembla que les religions tinguin el programa de satisfer aquesta necessitat humana de justícia, de pau, de convivència feliç sobre la terra, encara que produeixin documents i pretenguin provar que el seu principal objectiu és promoure la pau entre els humans. Tota la complexitat que hem creat al voltant a la simplicitat de les relacions amb l’Ésser suprem, sembla portar gairebé fatalment els responsables religiosos a la complicitat amb els qui tiren endavant projectes que tenen necessitat de negar la vida als altres, complicitat coberta amb una legalitat construïda per ells i per ells mateixos sancionada. El tema de la vida ha portat alguns juristes d’Amèrica Llatina a promoure un dret alternatiu que està per sobre del dret positiu que el primer món ha imposat als pobles conquerits. Així, les ètnies que havien descobert regles de vida comunitària i drets que garantien la vida de cadascú, han estat sotmeses al dret de l’espoliació legalitzada pels codis europeus que garanteixen la propietat privada més que la vida. Les terres llatinoamericanes han perdut la seva funció d’alimentar els seus fills que en viuen des de fa segles, i s’han tornat objecte d’especulació. El dret positiu s’ha posat per sobre del dret a la vida, i l’ha cancel·lat. I el que és més greu, gairebé increïble: alguns responsables religiosos s’han aenganxat a aquest dret dels forts, dels dominadors, i no han escoltat el gemec d’aquells que eren “legalment” espoliats no d’una propietat, sinó del dret a la vida. Així com el nucli de les grans religions -les de denominació cristiana sobretot- està situat a l’Occident envaït per la idolatria del profit i del guany, així també aquest nucli està contaminat en les seves expressions religioses per la idolatria. No veig altra manera d’alliberar-nos de la idolatria que subtilment ha entrat al cor del cristianisme que aquesta defensa de la vida com a relació essencial i directa amb Déu. Defensar la vida en totes aquestes persones i pobles, en els quals està constantment amenaçada. Vostès, responsables religiosos del primer món, són acusats d’haver col·laborat amb la seva indiferència al triomf d’aquest imperialisme idolàtric guiat pels ideals de l’acumulació de la riquesa. Des d’Amèrica Llatina, on visc des de fa 40 anys, he recollit moltes proves que les representacions diplomàtiques de l’Església catòlica fan acceptar al centre les opinions i les decisions dels subjectes del poder econòmic i polític, i no fan arribar-hi el crit de les víctimes. Mentre des del centre surten judicis sobre el “capitalisme salvatge” i contra les violacions de la justícia... les sol·licituds de demarcar els territoris on les ètnies religioses puguin fer tranquilament la seva vida, o la petició d’una reforma agrària que acabi amb el latifundi que pren la vida als petits agricultors i els empeny cap les tristíssimes barraques… acaben en res. Les representacions diplomàtiques de l’Església catòlica busquen a qualsevol cost la convivència 177 Agenda Llatinoamericana Mundial pacífica amb els subjectes del poder. Els sembla normal treure un bisbe que defensa el dret a la vida de milers de persones que només poden viure de la terra. Demanen el respecte al dret de qui vol invertir els seus capitals. I líders responsables d’altres denominacions religioses envien els seus missioners amb la missió d’apagar la gana i la set de justícia i el reclam al dret de la vida, amb l’esperança en la pròxima vinguda d’un messies inexistent que ja va venir però que no és escoltat, ni avui, ni ahir... He de confessar que sento com una traïció als pobres quan m’arriben des d’aquestes capelles els seus crits que demanen de ser deslliurats del pecat, perquè sé que Déu no els retira mai la seva mirada amorosa i protectora; fer sentir a persones carregades per la misèria material que són encara més miserables perquè serien culpables, crec que ha de provocar a Déu aquell disgust que els profetes d’Israel van denunciar repetidament... Tot això canviaria si els líders religiosos decidissin ser coherentment els aliats de la vida i defensessin en tota ocasió el dret a la vida trencant les seves aliances amb els opressors i amb l’imperi idolàtric de l’Occident cristià portador de la mort. La vostra religió avui es troba davant una alternativa important: o és capaç de fer una opció clara que la purifiqui de la fractura que s’ha obert, i que sembla cada vegada més profunda entre el que anuncia i el que viu, o si no, serà exclosa de la construcció de la societat que ha de néixer de la caiguda de la idolatria d’Occident. No es tracta d’una incoherència individual deguda a la debilitat de cada un, sinó d’una incoherència que té les seves arrels profundes dins de la mateixa institució, i que és deguda a dues línies irreconciliables: la línia pastoral, que exigeix fidelitat a l’opció dels pobres, als quals el Mestre s’ha compromès de donar la bona notícia, la del dret a una vida plena i lliure..., i la línia diplomàtica, que porta fatalment a una aliança amb aquells que per viure senten la necessitat de prendre la vida a altres. L’Església de Roma no sembla que compti amb la força de Déu sinó amb la força de l’Occident. Aquesta força és la mateixa de què no va saber separar-se la força dels evangelitzadors de noves terres. Com podrien els indis celebrar l’entrada del cristianisme a les seves terres? Occident no sap posar remei a una injustícia si no és amb una altra injustícia: celebrar la cristianització paral·lela a la conquesta és cobrir una injustícia amb una altra. Desitjo que en el moment en què aquest imperi s’erosioni, vostès ja s’hagin despullat de tot poder i s’hagin adonat que la seva forma de viure la religió era una forma de poder. Llavors descobriran que la primera responsabilitat no és la de donar Déu -perquè Déu ja es va donar-, sinó defensar-lo de totes les injustícies que es cometen contra el dret de cada 178 ésser humà a tenir una vida plena. Se l’ha de defensar de qui es cregui amo de la vida, amo de prendrela, de manipular-la, de deformar-la, de contaminar-la. Això els portarà a acollir els gemecs, les invocacions i també les blasfèmies, les expressions d’odi. I s’adonaran d’haver entrat finalment al terreny on Déu està present i és desitjat, estimat i rebutjat. Aquest terreny real els desposseirà} de totes les superestructures i els reconduirà a ser éssers humans entre els altres, i descobriran que això és el que Déu volia. S’adonaran que els dirigents de la societat els han usat i els han imposat la seva visió de Déu. Déu pot ser vincle d’unió si el cerquen. El trobaran, amb tots els responsables de les religions del món, allà on Déu els confia el compromís únic per a tot ésser humà, sigui quina sigui la religió a la qual pertanyi: la responsabilitat de la Vida. Mundialització de la justícia Samuel Blixen, Montevideo, Noticias Aliadas Una veritable revolució en la consciència de la humanitat: els que fa només unes dècades van imposar la violència i el terror contra els nostres pobles i contra les seves organitzacions populars, desencadedant un “terrorisme d’Estat” que va omplir de milers víctimes i màrtirs els nostres països, avui comencen a ser inculpats, desposseïts de la impunitat de què es van investir, jutjats, i en alguns casos condemnats. Condemnats ja moralment per la consciència més pura d’humanitat, irreversiblement. És la mundialització de la justícia: la responsabilització de la humanitat sobre les situacions d’horror viscudes durant les passades dècades, el guariment de la injustícia i de la violència que llavors vam haver de sofrir els pobres i tots els que ens vam fer els seus “companys d’esperança”. Aquesta realització de la justícia, encara que tardana, significa la victòria de les víctimes sobre els seus botxins, la reivindicació dels màrtirs i de les seves Causes, la recuperació de la dignitat i de la utopia dels qui van confondre l’enderrocament sofert amb un “fracàs” de les seves Causes; dels qui no es van adonar de que no estaven essent derrotats per la força de la raó sinó per la raó de la força. Tornat aquell passat a la seva veritable llum reapareix clara la validesa d’aquelles lluites i la perversitat dels que es van dir vencedors; és hora de guarir la desmoralitzada consciència dels qui es van autoinculpar per haver pretès canviar el món. ¡La utopia ressuscita! Recull d’articles 1992-2013 És important donar suport a aquesta callada revolució perquè s’estableixi profundament en la consciència i en la memòria de la humanitat. Perquè per molt que canviïn els temps ningú no pugui pensar que podrà actuar contra els pobres amb una impunitat eterna. Perquè l’esclafada terrorista que van sofrir les Causes populars per part dels qui es van apropiar dels Estats, sigui l’última i no es repeteixi “mai Més”. (Nota de la R.) “És necessari aconseguir que els pobles comencin a confiar en les seves autoritats, en els seus tribunals de justícia. Però si els tribunals legals, per diferents raons, no dicten la justícia que pertoca, els pobles han de recórrer a instàncies internacionals, i així es globalitza la justícia. “La pacificació ha de ser el restabliment integral de la justícia perquè la gent cregui en els seus tribunals, en els seus governants i en el seu país, afirma Rigoberta Menchú, en gira internacional per obtenir suport institucional i popular a la querella substanciada el desembre del 99 davant dels tribunals espanyols reclamant el judici pel delicte de genocidi comès contra el poble guatemalenc durant 36 anys de repressió sistemàtica. El delicte de genocidi és implícit en les pràctiques de desaparició forçada de les dictadures xilena, argentina, uruguaiana, paraguaiana i boliviana, que investiga el magistrat espanyol Baltasar Garzón, com a part del pla Cóndor de coordinació repressiva. El problema és que els codis espanyols autoritzen l’acció extraterritorial en casos de genocidi, turments i tortures, però la majoria dels codis llatinoamericans no incorporen el delicte de genocidi. Per a juristes i advocats de diferents països, tanmateix, sembla poc probable que els genocides llatinoamericans aconsegueixin eludir el càstig recorrent a aquesta formalitat. Assenyalen, d’una banda, que els estats han firmat convenis internacionals que ordenen la persecució dels delictes contra la humanitat, en primer lloc el genocidi. D’altra banda, indiquen que els anomenats “delictes puntuals” (execucions sumàries, tortures reiterades, desaparicions forçades, violacions, segrestos, assassinats) han de ser considerats com a pràctiques “instrumentals” d’una voluntat genocida, expressada en la comprovació de l’existència de plans sistemàtics de desaparició forçada. Encara que els generals Hugo Bánzer, de Bolívia, Augusto Pinochet, de Xile, Efraín Ríos Montt, de Guatemala, o Julio César Vadora, d’Uruguai, es resisteixen a seguir l’exemple Martín Balza, que va admetre l’existència de plans per exterminar a porcions de la societat, el problema no rau en trobar fórmules jurídiques per condemnar o castigar, sinó que -com sosté Menchú- no existeixen condicions objectives per a l’acció de la justícia, perquè els magistrats no tenen voluntat per actuar, enfrontar i superar les pressions del poder, o tenen les mans lligades per normes legals que formalitzen la impunitat, ja sigui la Llei de Caducitat uruguaiana (1986), o el Punt Final argentí (1986) o l’Amnistia xilena (1978). Així, “els militars genocides troben, paradoxalment, un santuari als països on van cometre els seus crims aberrants”, sosté l’advocat argentí Carlos Slepoy, cap de l’equip d’advocats que promou la causa contra el Pla Còndor a Espanya, patrocinant centenars de querellants argentins, xilens i uruguaians. Prop de 300 militars, majoritàriament argentins, xilens i uruguaians, però també bolivians i paraguaians, tenen virtualment bloquejada la sortida a l’exterior, per l’amenaça d’una ordre de captura internacional, com va passar el 1998 amb Pinochet a Londres, a demanda del jutge Garzón. D’aquests 300 alts oficials, només 48, en la seva totalitat argentins, estan formalment processats i penja sobre ells la demanda d’extradició. La determinació del jutge Garzón de reclamar la detenció i extradició de Pinochet va suscitar una dura polèmica entre els qui van aplaudir la iniciativa com un pas efectiu cap al judici i el càstig, i els qui van veure-hi una lesió a la sobirania nacional, una intromissió en assumptes interns. Molts dels qui es van oposar a l’anomenat procés de “mundialització de la justícia”, sostenien que era necessari admetre les condicions existents en cada país, i que la instal·lació d’una justícia independent i efectiva seria la conseqüència de la maduració d’un procés que no podia imposar-se des de fora. D’altres pensen que sense la instrucció judicial europea contra les dictadures que van integrar el Còndor, no s’haurien revitalitzat els judicis a Argentina. En tot cas, la persecució judicial europea pel genocidi llatinoamericà va estimular un corrent independent per exemple als tribunals argentins: els antics integrants de les juntes militars han tornat a presó, junt amb els seus principals col·laboradors, des que els magistrats han defensat la tesi que les desaparicions i els segrests de nens són delictes continuats i que, per tant, les lleis de Punt Final i els indults són irrellevants. Aquesta interpretació també és a la base de l’acció que emprèn el jutge xilè Juan Guzmán contra els responsables de l’anomenada Caravana de la Mort, que va implicar l’execució de 75 presoners polítics el 1973. Potser per això, alguns militars acusats han optat per reconèixer el delicte d’homicidi, acció que no implica cap penediment ja que busca la impunitat per la via de la prescripció temporal del delicte. Per a Slepoy, la decepció per la impossibilitat de jutjar Pinochet a Espanya no debilita l’avenç d’una presa de consciència mundial sobre l’obligació de perseguir els delictes contra la humanitat. Sosté que, a diferència dels Tribunals Penals Internacionals (com el de l’ex-Iugoslàvia), l’acció empresa per l’Audiència 179 Agenda Llatinoamericana Mundial Nacional d’Espanya té una base particularment democràtica. “Són les víctimes o els seus representants populars qui impulsen l’acció i controlen el procés”, diu, en contraposició als Tribunals, “que depenen de les relacions de poder i de voluntat al si del Consell de Seguretat (de l’ONU), oscil·lants segons els interessos dels governs”. A Uruguai, tot i que encara no es qüestiona la vigència de la llei de Caducitat, no seria aliena a l’actitud del govern del president Jorge Batlle -que proposa resoldre el problema de les desaparicions, i que com a primer pas va facilitar la troballa de la néta del poeta argentí Juan Gelman, nascuda en captiveril’amenaça d’extradició que penja sobre una vintena de comandos oficials del Còndor, ja sigui a Argentina o a Espanya. La nova conjuntura instal·la cada vegada amb major força una alternativa de ferro: o els genocides són jutjats i castigats als països on van cometre els delictes, o seran perseguits internacionalment (les seves persones i els seus béns) fins que siguin extradits. Mortalitat materna: 918,5 per 100.000 Calories diàries per càpita: 2.258 Sense accés a l’aigua potable: 46,6% Adults alfabetitzats: 57,9% Producte Interior Brut (1996): 430.976 milions de dòlars Deute Extern (1996): 325.105 milions de dòlars (75,4% del PIB) Renda per càpita: 584 dòlars Recursos (1997) Indústries extractives (% de la producció mundial) Diamants en brut (46,80), mineral de cobalt (38,49), de crom (35, 68), d’or (28,74), de manganès (26,01), urani (21,27), bauxita (14,87), petroli (10,39), coure (7,66), pirita (5,47) Producció agrícola (% de la producció mundial) Cacau en gra (61,57), mandioca (47,73), mill (39,00), sisal (28,89), melca (27,64), cacauets (20,13), cafè en gra (18,45), oli de palma (12,11), blat de moro (7,34), cotó (7,15) Continent ric, Països Empobrits Àfrica Països independents: 53 Superfície: 30.459.136 km? Població: 756.900.000 habitants Densitat de població: 24,8 hab/km? Creixement demogràfic: 2,6 % Població per edats: 0-14 anys: 46 % 15-64: 51 % més de 65: 3 % Població urbana: 35 % Població rural: 65 % Llengües: 2.000 (30% de les del món) Religions Cristians: 352.538.000 (46,5 %) protestants: 176.098.000 (23,2 %) catòlics: 112.871.000 (14,9 %) ortodoxos: 32.880.000 (4,3 %) d’altres: 30.689.000 (4 %) Musulmans: 306.606.000 (40,5 %) Religions tradicionals: 90.365.000 (11,9%) Hinduistes: 2.378.000 (0,3 %) Hebreus: 290.000 Budistes: 136.000 Religions xineses: 28.000 D’altres: 4.559.000 (0,6 %) Esperança de vida: 50,7 anys Fills per dona: 6,3 Mortalitat infantil: 98,6 180 Àfrica es troba avui al furgó de cua del desenvolupament; però, si analitzem la història, observem que, en aquest continent, van florir-hi imperis i regnes de tal magnitud que van ser al capdavant del progrés i de la ciència. I, si remuntem alguns centenars de milers d’anys més enrere, en algun racó d’Àfrica es va produir el salt de l’homínid a homo sapiens: Adam i Eva, els nostres primers avantpassats són negres. Aquest sòl africà, verd i rugós en algunes zones, ressec i ondulant als amplis deserts del Sahara, Namib i Kalahari, tanca sota les seves entranyes immensos recursos miners, que va desfermar -i continua desfermant- la cobdícia dels occidentals. El desenvolupament europeu i el nord-americà no hauria assolit nivells tan alts sense els recursos africans: primer amb la compra i venda d’esclaus, després amb l’accelerada explotació de les matèries primeres. Actualment, tanmateix, Àfrica amb prou feines “existeix” en els grans mitjans de comunicació social; s’ha decidit no informar sobre aquest continent, a no ser per mostrar les fams i la barbàrie de les guerres fraticides -tal com va succeir amb Libèria i Sierra Leona, perquè d’aquesta manera en l’imaginari col·lectiu el negroafricà queda estigmatitzat com un ésser encara primitiu. Pel que fa a altres temes, Àfrica pateix un ominós i dens oblit, que condemna a milions de persones a no ser ni tan sols notícia. Independències hipotecades L’any 2000, 17 països van celebrar 40 anys d’independència. Però en aquestes quatre dècades hi ha hagut gairebé un centenar de cops d’estat, cosa que demostra la fragilitat de les institucions polítiques, muntades per les potències colonialistes per dominar Recull d’articles 1992-2013 millor els abundants recursos i les institucions públiques. De fet, no es van crear nacions fortes i sòlides, perquè això perjudicava els interessos de les potències colonitzadores. Els països africans no han aconseguit alliberar-se de la tutela exterior, és a dir, als pobles no se’ls ha deixat ser lliures. Durant l’època de la guerra freda, el continent va ser escenari de guerres alimentades pels països de l’Est i de l’Oest. Després de la caiguda del mur de Berlín, a la tardor de 1989, es va desfermar una lluita sense escrúpols pels recursos, petroli sobretot, amb un agressiu competidor a la zona: EUA. Àfrica ha viscut la seva curta història d’independència sacsejada per periòdiques guerres civils, atiades pels països colonitzadors i les grans potències: Katanga, Biafra, Eritrea, Angola, Moçambic, Txad, Sudan, Sahara... Guerres amb olor de petroli i de matèries primeres, i que s’han desencadenat amb la connivència de règims locals corruptes i opressors del seu propi poble. Això ha produït: -intensificació del tribalisme, com a perjudici de la cohesió nacional; -crispació social, presta a l’esclat bèl·lic; -milions de morts i mutilats; -milions de refugiats (la meitat de tots els refugiats del món són africans); -escalada en la compra d’armes i creació d’exèrcits desmesurats; -deute extern creixent i vergonyós; -frenada a la producció alimentària; -desinterès per la sanitat i l’educació; -èxode massiu de joves del camp a la ciutat, amb la creació de grans perifèries en les quals prolifera un subproletariat; -increment de la immigració cap el Nord (Europa). Crisi econòmica i social L’Àfrica és una gran paradoxa: és un continent molt ric amb molts països pobres i milions de persones empobrides. Les causes han estat alienes al propi continent i als seus ciutadans. Fets històrics de la depredació imperialista: -etapa d’esclavatge: 30 milions de persones arrencades del continent durant el tràfic negrer; -etapa de colonització: època de la gran explotació a partir de la Conferència de Berlín de 1884-1885; -etapa de les independències: amb ingerència permanent de l’exterior que ha provocat guerres, desplaçats i refugiats. Raons de la intervenció estrangera -l’explotació de recursos naturals (matèries primeres sobretot) amb vista a l’exportació. Els països africans es van convertir en les grans finques de les metròpolis, cada una de les quals produïa el que convenia al país colonitzador sense cap control i, per tant, amb efectes perversos. La independència i el desenvolupament van quedar, doncs, hipotecats per: -el monocultiu (cacau, cacauets, te, cotó...) -el monoproducte (coure, bauxita, fusta, petroli...) Al mateix temps, es va produir la desaparició de grans boscos, amb la consegüent desertització; Àfrica sofreix ara una fallida medioambiental. Amb les seves polítiques financeres agressives, els països occidentals han condemnat els països africans a endeutar-se progressivament fins a límits insuportables. El deute extern (que suposa un poc més del 75% del PIB de tota Àfrica) és ara mateix una llosa que impedeix el desenvolupament. Dels 10 països més endeutats del món, 8 són africans. El 1998, els països de l’Àfrica negra van pagar al Nord en servei del deute 12.000 milions de dòlars. El deute extern és, per això, intrínsecament pervers, moralment injust i reprobable. A més, Àfrica ja ha pagat el deute amb escreix. El resultat és que 25 dels 30 països més empobrits del món són africans. I els altres tenen majoritàriament nivells de renda per sota dels límits de la pobresa. Amb la nova era de la globalització de l’economia, s’engrandeix encara més l’esvoranc de la pobresa i la gran majoria de la població africana queda al marge del desenvolupament humà. Una de les conseqüències més perverses de l’empobriment de la població africana és el gran deteriorament sanitari, que ara evidencia la sida, malaltia que s’ha convertit ja en la major causa de mortalitat a Àfrica. Dels 34 milions de seropositius que hi ha al món (segons dades del gener del 2000), 21 milions són africans. La majoria dels 13 milions d’orfes de sida són africans. En molts països africans la sida està causant ja situacions irreversibles sobre la població i la pròpia producció econòmica. És, ara mateix, amb el deute extern, la causa més greu d’empobriment. Hi ha diversos països on l’esperança de vida està descendint de forma alarmant a causa de la sida: Zimbabwe (44 anys), Malaui (39 anys), Botsuana (47 anys), Uganda (40 anys). És una gran paradoxa que mori tanta gent en un continent que estima tant la vida. Valors i Cultura Africans Continent plural i complex, Àfrica té moltes diferències específiques. L’Àfrica septentrional (“blanca”) es troba dominada per la civilització àrab i la religió musulmana; l’Àfrica subsahariana (“negra”) té una gran varietat de cultures i de religions. Hi ha una Àfrica autòctona, tradicional, i una Àfrica moderna o mixta. La multitud d’ètnies es reparteixen entre diversos tipus racials; entre ells els magribins (àrabs i berebers), bantus, semi bantus, nilòtics, pigmeus... 181 Agenda Llatinoamericana Mundial L’africà és un home profundament religiós; viu immers en un univers amb projecció cap a l’Altíssim i el més enllà. Déu és present i viu en totes les cultures. Amor de la vida - culte als avantpassats - respecte als ancians Segons la tradició africana, la vida és la clau que permet comprendre l’ànima, la filosofia, l’espiritualitat de l’africà. És sagrada; se l’ha de respectar, protegir i fer créixer, de manera que la mort es concep com a continuació de la vida a l’altre món. Així es comprèn el culte als avantpassats. “Les morts no són morts”, afirmen els africans. I és que els negroafricans mantenen una estreta relació amb els avantpassats, per no tallar el corrent de la vida. D’aquí la importància i el respecte que es té a Àfrica pels ancians, per ser els més propers als avantpassats; ells són la memòria del poble, els que conserven la història i multitud d’esdeveniments i les paraules rebudes del passat. Per això, va dir l’estudiós de Mali Ahmadou Hampaté Bâ: “Un ancià que mor és una biblioteca que es crema”. En algunes llengües per designar l’ancià i el savi s’empra la mateixa paraula: per exemple, mzee en suahili. Família - ètnia - solidaritat Llar on neix i creix la vida, entitat de referència i d’identitat, la família africana -estesa, mai nuclearagrupa a tots els seus membres: germans, cosins que són anomenats germans-, oncles i pares. La solidaritat entre ells integra les categories del tenir i de l’ésser; és un compartir amb els altres el que un és i té; és l’art de saber estar i viure amb els germans. A les llengües bantus, tenir es tradueix per “estar amb”; “tinc un germà” equival a “estic amb un germà”. Diverses famílies amb un avantpassat comú formen el clan; els clans constitueixen la tribu o l’ètnia. L’avantpassat comú, el cap, la cultura (la tradició), l’idioma, el territori (la terra) són elements que defineixen l’ètnia i uneixen tots els seus membres (tribu). Una ètnia té una determinada història, un sistema políticoeconòmic i una organització social. La pertinença a una ètnia és un do i una riquesa, en la qual l’africà troba les seves arrels i els seus valors de referència. Hi ha il·lustres ètnies o pobles que han marcat la història d’Àfrica: hausa, yoruba, ashanti, bamileke, baulé, kuba, luba, lunda, kongo, baganda, masai, zulú, etc. Dona: Desenvolupament i Canvi Social S’ha dit, i és cert, que la dona ho és tot a Àfrica. Les dones són les supervivents per excel·lència en aquest “portentós naufragi històric, metafísic i cultural” que ha sofert i sofreix Àfrica. I això, malgrat el fet que els models de desenvolupament imposats al continent africà i les noves polítiques neoliberals han 182 contribuït a agreujar la situació penosa de la dona africana. Del 80 al 98% de les dones africanes viu de l’autoconsum. Les poques dones que realitzen un treball remunerat reben un salari que és entre un 15 i un 30% inferior al d’un home. El 56% de les dones africanes continuen essent analfabetes. La seva esperança de vida és menor de 50 anys. Les dones controlen el 70% de la feina agrícola, produeixen el 80% dels béns de consum, transformen la totalitat dels productes bàsics i asseguren del 60 al 90% de la seva comercialització. Davant aquesta situació d’opressió, la dona africana és generadora de vida, educadora i transmissor de cultura; és alegre i festiva, lluitadora, testimoni de força, de coratge i d’esperança. I és que a Àfrica el valor principal continua essent la vida. A l’Àfrica no s’ha renunciat a viure. Al costat d’aquesta “mare pacífica i submisa”, que desitjaria perpetuar la tradició, avui s’aixequen “mares rebels” a la recerca dels seus drets i llibertats. Mares que no perden l’esperança ni l’alegria, perquè el sofriment no vol dir tristesa, i s’atreveixen a preguntar: “On ets, Senyor? Hi ets, Senyor, però... amagat” Efectivament, moltes dones africanes estan en peu de lluita i fan front, en condicions adverses, a la pobresa i a la misèria. S’organitzen, cooperen per reinventar la societat africana, ressorgeixen des de sota, jugant un paper primordial al sector informal, en les economies submergides, creant xarxes que les converteixen en columna vertebral del teixit social i econòmic. Són també presents en la vida pública, implicades en empreses, en caixes d’estalvi col·lectiu, en cooperatives, en moviments reivindicatius, en accions polítiques, en la lluita per la justícia i la pau... Elaboren les seves pròpies publicacions. Fan denúncies valentes i propostes noves des d’una paraula de dona. Les dones africanes ens recorden que existeixen altres maneres de veure el món i de viure. Les seves formes de creativitat, que es despleguen al marge del sistema dominant, són un mode de subversió contra el sistema de desenvolupament que se’ls ha imposat i que ha estat un fracàs. Les dones encarnen la resistència al capitalisme assassí. Àfrica-Dona crida en favor de la vida. Àfrica-Dona crida per la llibertat, per la pau, per la dignitat i per la justícia. *** Pàgines a la Xarxa sobre Àfrica www.congonline.com www.africanews.org/PANA/news www.newafrica.com (molt completa, per països, gènere, ecologia...) Recull d’articles 1992-2013 www.misna.org www.reliefeweb.int/IRIN/cea/glfp.htm (Informes per zones: Central (Grans Llacs), Austral, Occidental...). www.peacelink.it/afrique.html www.oneworld.org/panos/home/homepage.html www.justiceafrica.org www.intafrica.com (Notícies sobre el Cuerno de Africa) www.hnight-moore.com/html/telematics_in_africa. html (sobre la revolució telemàtica i les tecnologies a Àfrica) www.woyaa.com (buscador sobre Àfrica) www.hirondelle.org www.hrw.org www.bcn.es/tjussana/cea (CEA, Centre d’Estudis Africans) www.4.planalfa.es/mcombonianos Alguns màrtirs d’Àfrica 3 de juny: Carlos Lwanga i uns altres 21 màrtirs d’Uganda: joves cremats vius per Mwanga, rei ugandès dels baganda per la seva adhesió a la fe cristiana. Al costat d’aquests 22 catòlics van ser morts per raons religioses 11 protestants, 8 “pagans” i un musulmà: llavor de l’ecumenisme a Àfrica! Josefina Bakhita: (1890-1947). Sudanesa d’origen, va ser venuda cinc vegades com a esclava. Després de la seva deportació a Itàlia, es va fer religiosa a l’Institut de les Filles de la Caritat (Germanes Canosianes). 1 de juny: Anuarite Nengapeta (*29 des. 1939). Religiosa congolesa (del Zaire) que va morir màrtir l’1 de desembre de 1964 per mantenir-se fidel al seu vot de castedat quan el coronel dels simbes, Pierre Olombe, volia fer-la la seva dona. 12 agost: Isidoro Bakanja (*1885). Jove catequista congolès (del Zaire) que, fet fuetejar pel seu amo belga, hostil a les pràctiques religioses, va morir màrtir el 15 d’agost de 1909 perdonant el seu patró. Emile Biayenda: Cardenal-Arquebisbe de Brazzaville, assassinat el 22 de març de 1977 per defensar el seu poble. Christophe Munzihirwa, arquebisbe de Bukavu assassinat el 29 d’octubre de 1996. Pastor que va saber denunciar amb lucidesa i valentia la injustícia de la guerra i de les divisions ètniques que molts -de dins i de fora d’Àfrica- promovien per interessos foscos. Solia dir que “la millor forma de plorar un mort és treballar el seu camp”. Per les mateixes raons, diversos sacerdots, religiosos i laics són assassinats a l’est de la RD Congo per les tropes rebels i tutsis ruandesas: Claude Buhendwa, Georges Kakuja i molts d’altres de les localitats de Kasika, Makobola, Ngweshe, Burinye, Kamituga, Kasala, Budi, Mwenga. Màrtirs del 16 de febrer 1992 de Kinshasa. Més de 10 cristians, màrtirs de la democràcia, van ser assassinats per les tropes de Mobutu. Reclamaven en una manifestació pacífica la reobertura de la Conferència Nacional Sobirana, símbol del camí cap la democràcia al país. Steve Biko i els màrtirs sud-africans. Assassinat el 12 de setembre de 1977 per lluitar contra l’aparteid i defensar els negres de Sud-àfrica. Europa Europa dels 15, dels 41, dels...? Quins són els límits d’Europa? I quan diem Europa, ens referim potser només a aquella de la moneda que es limita als onze països adherents a l’euro, o aquella de les fronteres dels països signataris del Tractat de Schengen? Són tots membres de la Unió Europea, avui una comunitat de quinze països i prop de 350 milions de persones, que contempla la possibilitat d’ampliar-se ulteriorment amb l’ingrés en un futur pròxim de sis o més països de l’Europa central i oriental. La més antiga institució europea, el Consell d’Europa, que funda el seu treball sobre la promoció dels drets humans i sobre relacions de cooperació cultural, compta avui amb 41 països i 800 milions d’habitants, inclosa Rússia. El Consell d’Europa, en adoptar el 1959 la Convenció Europea dels Drets Humans i donar-li seguiment amb l’adopció de la Carta Social Europea, és punt de referència fonamental avui per a qualsevol que tingui al cor la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals. Més de 35.000 casos han estat encaminats pels òrgans internacionals promoguts per la Convenció i el 1998 Estrasburg ha esdevingut oficialment la seu de l’única Cort per als Drets Humans. “Escollir el futur model d’Europa és un debat encara obert”, afirmava un dels principals artífexs de les polítiques europees recents, Jaques Delors, al terme del seu doble mandat com a president de la Comissió Europea el 1994. Qui prepara la guerra a Europa? Del 24 de març a l’11 de juny de 1999 es van realitzar 25.000 missions aèries, 14.000 bombes o míssils contra prop de 2.000 objectius. Sense declarar-la oficialment, sense fer autocrítica sobre la pròpia responsabilitat en el procés que ha portat als acords de Dayton sobre les fronteres de l’ex-Iugoslàvia, sense cap consideració cap a qui, a Sèrbia i a Kosovo, ha sabut construir una dura però pacífica oposició al 183 Agenda Llatinoamericana Mundial govern central serbi, els països de l’OTAN (ja a les portes de Rússia) porten la guerra a Europa per primera vegada després de la segona guerra mundial, i intervenen brutalment a Sèrbia i Kosovo amb ràtzies aèries, amb una campanya mediàtica a tot el món que presenta les bombes pròpies com si fossin carregades de raons humanitàries. És una guerra que altre cop divideix Europa entorn de la regió dels Balcans, però que en realitat sanciona una voluntat dels més forts d’alinear-se amb l’actitud agressiva de l’eix EUA-Gran Bretanya ja manifestat a Iraq el dia següent de la caiguda del mur de Berlín, i encara vigent, dramàticament. És un pas enrere amb relació al dret internacional i a la voluntat de posar progressivament la guerra fora de la política. El jurista Philip Alston recorda: “L’OTAN s’ha llançat a una ofensiva que, sigui quina sigui la motivació inicial, ha adquirit de seguida un nivell tal que deixa poc espai als principis dels drets humans, fins i tot quan es pretenia actuar en el seu nom”. I potser la pregunta que més gravita avui sobre el destí d’Europa és: després d’haver demostrat per enèsima vegada que sap desencadenar la guerra, qui sap encara construir la pau? Fortalesa Europa: pot prescindir de la tolerància? L’any 2000 es va obrir a Europa sota el signe del clamor suscitat per l’entrada al govern austríac de Jorg Haider, líder polític de posicions clarament xenòfobes. En realitat fa alguns anys que a Àustria (encara que no només allà) els governs precedents d’orientació socialdemòcrata havien exasperat al límit de la violació dels drets humans la legislació (i el clima general) davant els “estrangers”. El racisme latent en les polítiques de progressiva integració de la Unió Europea crea un espiral pervers que afavoreix la consolidació d’una idea de la “fortalesa Europa”, assetjada per emigrants provinents dels països pobres. En concloure el 1997 l’Any europeu contra el racisme, la Comissió Europea no ha pogut menys que recordar que avui un terç dels habitants de la Unió Europea es defineix com bastant o decididament racista. Gairebé la meitat dels ciutadans de la Unió Europea (el 45%) pensa que n’hi ha massa, d’estrangers, al propi país. Per a una cinquena part dels ciutadans de la Unió Europea, ni tan sols els refugiats que demanen asil polític haurien de ser acollits. I, tot i això, gairebé el 10% de la població de la Unió Europea està constituït per ciutadans originaris de països diferents d’aquells en els quals està vivint. Les pors dels europeus davant els altres en gran part estan lligades a la imatge negativa associada freqüentment a la immigració dels països en via de desenvolupament, oblidant amb massa facilitat que la imatge negativa proporcionada pels mitjans de comunicació sobre molts països en via de desenvolupament té un efecte pervers sobre la percepció 184 dels europeus davant de ciutadans que pertanyen a minories ètniques reconduïbles a tals països. Cooperació o competició? La Unió Europea és l’únic actor de la cooperació amb el desenvolupament que ha donat un caràcter formal al seu compromís, a través d’un document que semblaria ennoblir la col·laboració amb països d’Àfrica, del Carib i del Pacífic, l’anomenada Convenció de Lomé. No falten, tanmateix, contradiccions i senyals preocupants. Per començar s’han establert una vintena de joint venture (empreses de risc) a l’interior de la Convenció de Lomé que permeten als pescadors de la Unió Europea pescar en aigües de països ACP, la qual cosa és de fet un perill per al futur dels recursos de pesca d’aquests països. El juliol de 1999 els ministres de la Unió responsables del comerç van aprovar un decret que permet de substituir part del cacau amb altres vegetals grassos en la producció de la xocolata, mesura que pot fer perdre més del 15% dels guanys als països productors de cacau. Al mateix temps, la Unió Europea, gràcies a les subvencions concedides als seus criadors de bestiar, està produint molta més carn del que requeriria el seu mercat intern. És inevitable, per tant, un efecte de Beff dúmping, amb conseqüències negatives sobre altres regions del món, amb exportació a preu de regal primer a Àfrica Occidental, després a Àfrica austral i més recentment amb la donació a Rússia de 150.000 tones de carn de vedella com a ajuda al desenvolupament (març 1999). No s’ha d’oblidar que per sostenir la seva producció la Unió Europea fa un ampli recurs a la importació de farratge per a animals, en la producció dels quals s’exploten o se sostreuen recursos vitals per a l’alimentació de les poblacions locals en els països en via de desenvolupament. Creixement sense feina? Als països de l’exbloc socialista la desocupació va avui més enllà del 10%. És un factor que incideix negativament, tant perquè és difícil d’afrontar en països on la falta de treball havia estat controlada fins fa deu anys sota nivells no significatius, com perquè s’acompanya d’una substancial disminució del poder adquisitiu dels salaris, amb una diferència cada vegada més marcada en la distribució de la renda. És culpa d’un sistema que no se sap adaptar a l’economia de mercat? O d’una economia de mercat salvatge que fa que la desocupació sigui el principal problema assenyalat pels ciutadans de la Unió Europea, amb mitjanes també significatives, freqüentment entorn del 12%? Avui, les paraules clau a Europa són les mateixes que a la resta del món: creixement, pri- Recull d’articles 1992-2013 vatització, flexibilitat... De fet el treball està sofrint un procés que el fa cada vegada més precari, mentre augmenta progressivament l’esvoranc entre pobres i rics. Al límit d’aquest procés de distribució de la renda i de retalls a l’estat social -és bo recordar-hoes dóna una progressiva buidor de les institucions polítiques i de la participació democràtica. A les últimes eleccions per al parlament que representa els ciutadans de la Unió Europea la meitat dels electors no es va apropar a les urnes. L’economia es menja l’ambient? Els 2.857 Km del Danubi, segon riu d’Europa després del Volga, toquen 13 països: Àustria, Bosnia Herzegovina, Bulgària, Croàcia, Alemanya, Hongria, Moldàvia, Rumania, República Txeca, Ucraïna i Iugoslàvia, amb un total de 160 milions de persones. El riu ha estat font d’aigua potable per a prop de 80 milions de persones. Però avui les seves aigües estan amenaçades d’enverinament per la falta de coordinació. L’últim fet molt greu, ocorregut a l’inici del 2000, ha estat l’enverinament per cianur, generat per una empresa australiana d’extracció d’or, a Rumania. El 13 de febrer del 2000, cent mil tones d’aigua carregades de cianur van començar a navegar a la velocitat de 4 km per hora. Provenien de la mina en què el 31 de gener eren desbordats dos afluents del Tibisco que portaven el cianur usat per a l’elaboració del metall. Amb la Convenció de Berna per a la conservació dels hàbitats naturals i de la seva fauna i flora, els països europeus s’han dotat -en teoria- amb un quadre de referència adequat per protegir la biodiversitat. En realitat, tanmateix, considerar les fràgils economies d’Europa central i oriental com a territoris de conquesta és una cosa que porta a una explotació intensiva de l’ambient i a la utilització de part d’aquests territoris com a abocador d’escombraries. Cap un model sostenible? La campanya “Europa sostenible” ha evidenciat que l’impacte del consum dels recursos no renovables sobre l’ambient ha de ser reduït a la meitat a nivell global. Per als països europeus això significa generar una reducció del 80 al 90%. Les emissions d’anhídrid carbònic per càpita són avui de 7’3 tones. Per arribar progressivament a l’estàndard òptim d’1’7 tones, seria necessària una reducció d’almenys una quarta part per al 2010. Per ara, no s’han fet passos significatius en aquesta direcció. L’Europa sostenible està buscant evidenciar els desequilibris existents avui, a través d’una mesura d’Espai Ambiental basada en les recomanacions de l’IPCC per a l’ús del territori, calculant la superfície necessària per produir, amb pràctiques agrícoles sostenibles, el necessari per alimentar la població europea, assumint que, com a mínim, el 10% del territori hagi de ser protegit de manera integral per tutelar la biodiversitat. Austràlia Austràlia és el continent més petit: aproximadament 2.400 d’est a oest i 2.000 milles de nord a sud. És l’únic continent ocupat per una sola nació, Austràlia. La població és de 18.557.000 h i el país ocupa la mateixa extensió que Estats Units d’Amèrica: 7.687.000 Km2. Austràlia és un dels països més urbanitzats del món, més del 70% de la seva població viu a la costa oriental. Mitjana d’esperança de vida: 75 anys els homes, 81 les dones. Producte Nacional Brut: 62 bilions de US$, amb un creixement del 3’3%. Producte nacional Brut per càpita: per sobre dels 10.000 US$ Seria capaç Austràlia, com a nació, de demanar perdó als indígenes, víctimes de la seva crueltat colonial? Aquesta era la qüestió a ser resposta els dies 27-28 de maig del 2000, marcats com la Jornada de la Reconciliació per al poble australià. El poble va ser convidat a expressar el seu pesar, com a nació, davant del poble indígena, que ha hagut de sofrir tant des de la invasió del primer grup que va venir d’Anglaterra des del 1788 fins a avui. Un dels més grans signes d’esperança d’Austràlia ha estat el fet que molta gent ordinària va decidir fer esforços significatius per expressar el seu dolor, en una àmplia gamma d’activitats iniciades entorn de Corroboree 2000, l’ocasió de la reconciliació. Tanmateix, el govern, sobretot el primer ministre, encara es va manifestar reticent a una plena participació en les activitats de reconciliació, per mitjà d’una petició de disculpes al poble aborigen i als illencs de Torres Strait. Hi ha una gran por de perdre els drets a les mines i de mantenir els arrendaments de pastures per part de les companyies mineres i els ramaders. La titulació de terres i una indemnització, que podrien ser la conseqüència de tals actes públics de reconciliació, van impedir la plena participació del govern. Les 350 tribus indígenes amb els seus 500 dialectes, que vivien a Austràlia abans de la invasió britànica, tenien la seva pròpia identitat, els seus propis territoris, el seu esperit, les seves regles socials i la seva legislació. Els seus orígens són anteriors al cristianisme. El poble aborigen té també el seu propi relat dels orígens. La seva època ideal es remunta a 40.000 anys abans de l’actual període, i està seguida per 40.000 anys d’història: durant tot aquell temps van desenvolupar estructures socials i pràctiques espirituals que els lligaren al seu territori i van sentir l’obligació de cuidar-lo a la claror de l’ancestral sentit que han sabut transmetre’s a través de la seva història oral. I llavors va ser quan va ocórrer la invasió dels cristians! Encara que l’explorador anglès, el capità Cook, va proclamar que el territori passava a ésser part de 185 Agenda Llatinoamericana Mundial l’imperi britànic el 1770, no va ser fins el 1788 quan Austràlia va esdevenir una colònia penitenciària i els aborígens van sofrir l’expoliació i la violència que causaren els assentaments angloceltes -eventualment també europeus- en aquest “Gran país del Sud”. El dret al vot i a l’autodeterminació no va arribar als indígenes sinó fins el 1973... L’expressió nacional de reconciliació ha demanat perdó no solament per la ignorància, la brutalitat i el vessament de sang que van causar els invasors sobre els originaris ocupants del territori, sinó també perquè tant l’Església com l’Estat van col·laborar a apartar dels seus pares els fills dels aborígens, creant la tragèdia de “la generació robada”. Una nova era ha començat quan l’actual població australiana, dividida com està, lluita amb noves reivindicacions per la identitat i la llibertat del poble aborigen i la seva herència. Les Esglésies cristianes han reconegut el seu pesar per tot el sofriment que va ser infligit al poble en el passat, i estan ajudant actualment el poble indígena a reclamar el seu estatut i els seus drets. Al costat d’aquestes lluites que es refereixen al passat, hi ha també les actuals, que es refereixen als immigrants i als refugiats, especialment als del Sud-est asiàtic. Encara que els orígens d’Austràlia són britànics i europeus, geogràficament està ubicada en un context asiàtic. Austràlia té aproximadament 19 milions de persones amb ascendències ètniques molt diverses i amb sistemes molt diferents de creences religioses. Els primers colons asiàtics van venir a Austràlia des de Xina durant el temps dels Gold Rushes. Com els indígenes, també ells van sofrir molt, perquè no van ser entesos, ja que “eren diferents”(!). La història dels pobres a Austràlia és, en bona part, la història dels immigrants. Durant els primers anys l’opressió va ser experimentada pels catòlics irlandesos, que van ser exiliats de la seva pàtria a causa de la seva pobresa. L’experiència de moltes de les seves famílies, famolenques, va ser molt dura a la seva arribada a aquesta terra hostil, amb un clima tan diferent al de la seva pàtria d’origen. Els dirigents eren membres de l’Església anglicana, per la qual cosa va convertir-se en l’Església oficial. La resistència contra aquesta imposició va significar que els catòlics (així com un petit nombre de jueus) van ser proscrits a les seves comunitats. Encara que els australians parlen de democràcia, companyonia i confiança mútua entre les persones senzilles, hi ha encara molta intolerància i prejudicis contra els que són diferents. Això ha estat part de la història cultural d’Austràlia, i ha originat els esforços de les Esglésies per treballar el tema de les divisions entre elles i dins de les comunitats. El conflicte entre els presidiaris i els propietaris de les terres, en els primers temps (que era també la lluita entre catòlics i anglicans) va evolucionar fins convertir-se en la lluita entre els immigrants europeus i els que els havien precedit en l’arribada en aquest país. 186 Després de la segona guerra mundial els immigrants van venir predominantment del sud d’Itàlia i dels països bàltics. Els prejudicis entre les denominacions religioses van continuar en aquell temps, però es van fer més complexos, a causa de la varietat ètnica dels religiosament practicants. La ignorància i els prejudicis van ser alimentats amb els esforços dels catòlics per establir un sistema educacional que capacités els pares per transmetre la seva fe als seus fills a través de l’escola. El temple i la comunitat de la parròquia es van convertir en centres de socialització alhora que d’educació en la fe. Qui es casava fora de la seva església era penalitzat de moltes maneres per la seva comunitat, la intolerància i la malvolença entre les denominacions eren mútues en aquells temps. Va ser durant la postguerra, quan Austràlia es va percebre a si mateixa com un país incloent més que excloent, però això no es va reflectir gaire en la seva política. La “política blanca” d’Austràlia significà que des de 1901 fins a mitjan dels 60 fos molt difícil per als no europeus emigrar a Austràlia: hi havia una barrera de color, i per a molts aquesta discriminació va ser submergida sota un mantell de silenci. No es va discutir, perquè era tema de divisió. Els anys posteriors al Vaticà II, anys d’esforços entusiastes en el diàleg i el respecte mutu, les esglésies cristianes van treballar juntes ecumènicament per aconseguir una major justícia social i per trencar les fronteres de discriminació que havien estat aixecades en les dècades anteriors per la ignorància i la por xenòfoba. Autoritats civils i religioses van treballar juntes per fer caure les barreres de raça, cultura, llengua i gènere. Va haver-hi moltes iniciatives positives a nivell de base de cara respectar l’herència cultural diversa dels diferents pobles de què està constituïda la identitat australiana, en els anys 70. El desafiament per a aquests esforços provingué del canvi de caràcter de la immigració: ara, dels nous arribats a Austràlia, eren molts més els que venien de l’hemisferi sud, que d’Europa. Sobretot després de les guerres de Corea i Vietnam, els nous immigrants venien del Sud-est asiàtic: Brunei, Cambodja, Indonèsia, Laos, Malàisia, Myanmar, Filipines, Singapur, Tailàndia i Vietnam. La reacció a aquesta “invasió” va venir dels grups de la dreta -inclosos alguns grups cristians més fonamentalistes- que van difondre por i malestar sobre la pèrdua d’identitat i van proposar un canvi en les polítiques d’immigració. Una vegada més, va haver-hi una forta reacció de moltes Esglésies cristianes en suport i protecció a aquests acabats d’arribar, i Austràlia va ser realment reconeguda com un país multicultural. Encara que molts van reaccionar contra aquesta identitat i argüiren que a tots els que anessin venint se’ls havia d’exigir parlar anglès i adaptar-se als costums australians, el moviment va ser més d’adaptació que de resistència. Actualment, el 4’5% de la població australiana ha nascut a Àsia, però Recull d’articles 1992-2013 la proporció seria significativament major si s’inclogués en el còmput els fills -nascuts ja a Austràlia- d’aquests asiàtics. Una transformació ulterior de la identitat australiana provingué del canvi de la identitat cristiana dominant cap a un nou influx de sistemes de creences no cristians. El creixement de la població procedent del Sud-est asiàtic ha generat una dimensió plurireligiosa en el poble australià. Els nouvinguts han aportat les seves pròpies creences religioses. Les grans religions que ara estan representades a Austràlia són: l’hinduisme (de l’Índia), el budisme Theravada (de Sri Lanka, Myanmar, Tailàndia, Cambodja, Vietnam i Laos); el lamaisme, o budisme tibetà (de Mongòlia i Xina, particularment del Tibet); el budisme de l’Est asiàtic (de Xina i Corea, barrejat amb confucianisme, shamanisme i taoisme de Japó, barrejat amb shintoísme i confucianisme); l’Islam (del sud-est i el sud d’Àsia, Àsia central oriental, i Indonesia); i la religiositat popular catòlica (de Filipines i Vietnam) que ha portat noves dimensions d’apreciació i pràctica religiosa a les comunitats catòliques establertes. Actualment, potser el desafiament més gran al qual fan front els australians, quant a creences i valors, procedeix del creixent nombre de cristians descontents i de no creients. Les Esglésies cristianes afronten problemes de liderat. Aquests cristians descontents s’han allunyat de les seves comunitats per moltes raons, i encara que molts d’ells encara creuen en Déu, tenen molta dificultat per participar en el culte i per trobar la seva pròpia identitat en les seves Esglésies cristianes locals. Molts joves han deixat la seva fe cristiana i s’han passat a sectes alternatives, o al budisme o a l’islam. Potser una de les majors raons d’això és el ritme tremend de canvi de la societat, a tots els nivells, que afecta molt els joves quan passen a l’edat adulta. Un dels principals factors de transformació a Austràlia és la gran vitalitat que es registra en tots els sectors socials i en els diversos contextos culturals i religiosos. Els esforços dirigits a la reconciliació entre tots els pobles han generat una nova esperança que tendeix a transcendir les fronteres del provincialisme i de l’estretor de mires. La profunditat del canvi que s’ha registrat en la societat australiana ha portat molta gent a una recerca religiosa més orientada cap la veritat que cap la ideologia. Moltes persones de totes les edats i procedències estan cursant estudis teològics en escoles bíbliques i de teologia. *** http://www.immi.gov.au/nmac/chapt-1a.htm http://www.abs.gov.au/websitedbs/d3310114.nsf/Ho mepage http://www.auscharity.org/ http://www.actu.asn.au/ www.lonelyplanet.com.au/dest/aust/graphics/mapaus.htm Àsia Félix Wilfred Esperances i desafiaments d’Àsia Si alguna de les antigues civilitzacions d’Àsia ha sobreviscut ininterrompudament fins avui, no es pot explicar sense reconèixer el mèrit de l’element “esperança” que hi va ser vigorosament present i actuant. Aquesta esperança alimentada per la cultura i les tradicions religioses va sedimentar-se en l’etos, en l’estètica, en la literatura i en els proverbis que inspiren la vida quotidiana dels pobles asiàtics. Un d’aquests proverbis, del sud de l’Índia, diu: “Hi ha certament milers de sols darrere dels núvols”. Com la flor del loto, aquesta esperança va trobar expressió a Àsia en mig d’adversitats, en mig de situacions de pobresa, desnutrició, misèria i desemparament. Aquesta mateixa situació va transformar les masses asiàtiques en un poble d’esperança i capacitat de recuperació, que somia amb un món nou i anhela un futur diferent. Els somnis i esperances d’Àsia, aquest continent on es troben les tres cinquenes parts de la humanitat, s’expressen en diferents nivells. Alguns exemples: recentment hem vist com els desigs del poble indonesi de tenir un govern just i democràtic van produir canvis polítics dramàtics en aquest país, gràcies al paper decisiu dels estudiants. A Filipines, la llarga dictadura de Marcos, que xuclava les seves riqueses del poble (penseu només en la col·lecció dels 1700 parells de sabates d’Imelda, la seva esposa), va ser liquidada sense vessar una sola gota de sang, amb només la confiança i l’esperança del poble en el seu futur democràtic. Però el cas més vistós va ser el de l’animós poble vietnamita, que es va enfrontar a la major potència militar que mai no hi ha hagut a la terra i en sortí victoriós. A Myanmar es registren també ara lluites per la democràcia i els drets humans portades endavant amb indomable coratge sota el liderat d’una valenta dona, Aung San Suu Kyi. A partir d’aquests esdeveniments locals significatius, als països asiàtics tenim nombrosos moviments populars que són senyals d’esperança: lluites pels drets humans, la dignitat, la justícia per a les dones, la protecció del medi ambient, etc. Aquestes històries d’esperança són l’antídot per al desànim desmoralizador i la desesperació provocada per la situació d’impotència. En termes bíblics, Àsia està constantment en la situació de David davant Goliat. Els davids s’estan multiplicant, cosa que representa la força d’Àsia per a un futur ple d’esperança. És difícil descriure la gran varietat de somnis dels pobles asiàtics, ja que difereixen segons el lloc social, la classe, la casta, etc. de les persones. La psicologia 187 Agenda Llatinoamericana Mundial elemental ens diu que els somnis revelen la persona. Els rics i poderosos poden tenir somnis fabulosos, per la realització dels quals lluiten i competeixen entre si. Però si mirem els pobres d’Àsia, els seus somnis poden espantar-nos pel seu caràcter tan elemental: al sud d’Àsia, on a prop del 60% dels nens està desnodrit, quin podria ser el somni d’un nen sinó un bon plat d’arròs? Els somnis i esperances dels pobres d’Àsia es refereixen al més fonamental de la vida. Darrere els somnis dels marginats d’Àsia hi ha profunds anhels: rescatar el poder -buidant-lo de la seva iniquitat-, ampliar l’esfera de la llibertat, i ser acceptats en la pròpia identitat diferent, cosa que és una qüestió de dignitat i justícia. La pobresa obliga persones, famílies i comunitats a alienar els seus drets. El resultat és la prostitució, el treball infantil, l’esclavatge, la venda d’òrgans humans i la mutilació del cos per augmentar la possibilitat de captar. Una vida digna és impossible en mig de la pobresa. A tota Àsia hi ha moltes persones i grups fortament actius entre les capes populars, que animosament mantenen viva l’esperança del poble pel seu compromís en pro de la llibertat i dels drets humans. Pensem en els joves xinesos que valentament van defensar aquests drets i s’oposaren a la seva violació, malgrat la violenta repressió del règim xinès a la Plaça de la Pau Celestial el juny de 1989. La pluralitat ha estat la marca registrada de la vida asiàtica, i sense ella Àsia perd tota esperança de futur. Però una realitat comuna a totes les regions d’Àsia és la penetració de la globalització. Segons els analistes, ha creat un triple model de canvi cultural: el primer és el “xoc de civilitzacions”, el segon és l’homogeneïtzació o “macdonalització” del món, i el tercer és la hibridació. Els tres processos són vius i actuen a Àsia. Però el que predomina és el de l’homogeneïtzació. Fora d’això, hi ha moltes formes tradicionals d’homogeneïtzació als diferents països i regions d’Àsia. A l’Índia, per exemple, el nacionalisme religiós anomenat Hindutva és una ideologia d’homogeneïtzació que té un programa d’unitat que no respecta el fet del pluralisme de cultures i de tradicions del país. És interessant observar que aquest programa d’uniformització pertany a les castes i classes superiors i convergeix amb els seus interessos, mentre que per als marginats el pluralisme és summament important per a la seva vida i per a la seva supervivència. El pluralisme, a Àsia, és, en últim terme, una qüestió de justícia. Negar el pluralisme mata la justícia abans de destruir la veritable unitat. Els pobres poden recuperar la seva vertadera identitat afirmant la diferència. El pluralisme és, per tant, la defensa i l’esperança dels pobres contra els poderosos, que defensen un programa de pseudounitat. En aquest escenari, el paper que pertoca a les esglésies és un paper que 188 suscita esperança: ser un agent eficaç del pluralisme. Però si les Esglésies mateixes sucumbissin a la por del pluralisme, quedarien totalment impossibilitades per actuar com a catalitzadors d’esperança per als pobres d’Àsia. La crisi financera d’Àsia Oriental En crisis anteriors s’ha vist que mentre el creixement del producte i les dades macroeconòmiques (inflació, tipus de canvi, balança de pagaments) es recuperen d’una manera bastant ràpida, es triga més temps a recuperar-se l’ocupació i els salaris. Un estudi de més de 300 crisis econòmiques des de 1973, a més de 80 països, indica que el creixement del producte va recuperar els nivells anteriors a la crisi en un any com a mitjana. Però els salaris reals van trigar uns quatre anys a recuperar-se, i l’ocupació, cinc anys. El cost humà de la crisi d’Àsia Oriental ha estat d’ampli abast: a) Fallides: 435 empreses de Malàisia, per exemple, es van declarar en quebra en nou mesos. b) Augment de la pobresa: a Indonèsia, el país més pobre afectat per la crisi van caure en la pobresa uns 40 milions més de persones (el 20% de la població). c) Augment de la desocupació: pràcticament desconegut abans a Corea i Malàisia, va augmentar en tots els països: 300.000 a Malàisia, 500.000 a Tailàndia, un milió a Indonèsia, un milió i mig a Corea. Els salaris reals es van reduir (10% a Corea en un any). La pèrdua de feines va afectar més les dones, els joves i els obrers sense qualificació. A Corea l’ocupació de les dones es va reduir en el 7’1% de 1997 a 1998 i un 3’4% el dels homes. El nombre d’aturats d’entre 15 i 29 anys es va doblar, de 300 a 600 mil, i es va triplicar en el cas dels treballadors sense qualificació. Els treballadors emigrants també van ser afectats durament, van ser deportats als seus països. d) Reducció de l’escolaritat:: a Tailàndia, per exemple, 100.000 estudiants van interrompre els estudis. A Corea els abandonaments al nivell superior van augmentar en el 36% el 1998. e) Reducció de serveis públics: a Tailàndia el pressupost del ministeri de salut es va reduir en un 10%, i el dels serveis socials en un 7’6%. A Filipines el pressupost públic de salut es va reduir en un altre 10% i el de nutrició de la família es va reduir en un 6%. Malàisia va reduir totes les despeses entre un 18 i un 20%. f) Augment de la tensió social i de la fragmentació: Tots els països testimonien un augment de la violència domèstica, de la delinqüència de carrer i dels suïcidis. A Corea els suïcidis van passar de 620 per mes el 1996 a 900 per mes el 1998. La línia telefònica d’emergència per a dones víctimes de la delinqüència domèstica va registrar a Corea un nombre de trucades set vegades major que l’any anterior a l’inici de la crisi. Recull d’articles 1992-2013 Any Internacional dels Voluntaris Cinquanta-dosè període de sessions RESOLUCIÓ APROVADA PER L’ASSEMBLEA GENERAL. Proclamació de l’any 2001 com a Any Internacional dels Voluntaris L’Assemblea General, Recordant les seves resolucions 2659 (XXV), de 7 de desembre de 1970, 31/131, de 16 de desembre de 1976, 31/166, de 21 de desembre de 1976, 40/212, de 17 de desembre de 1985, i 49/139 B, de 20 de desembre de 1994, i tenint present la decisió 96/32 de la Junta Executiva del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament/Fons de Població de les Nacions Unides, en el qual la Junta Executiva va reconèixer la importància de la contribució aportada per als Voluntaris a tot el món i donava suport als esforços dels Voluntaris de les Nacions Unides per promoure encara més la tasca dels voluntaris, Tenint en compte la seva decisió 35/424 de 5 de desembre de 1980, i la resolució 1980/67 del Consell Econòmic i Social, de 25 de juliol de 1980, relatives a les directrius per a la proclamació d’anys i aniversaris internacionals, Advertint la important contribució que els voluntaris aporten en els seus propis països a l’augment del benestar i la materialització de les aspiracions dels seus compatriotes a un benestar econòmic i social major, i el finançament del treball dels voluntaris per conducte principalment de la societat civil, inclòs el sector privat, així com els grans èxits assolits pels voluntaris assignats internacionalment a la consecució dels objectius de desenvolupament dels Estats Membres, Advertint així mateix l’assistència prestada pels Voluntaris de les Nacions Unides, en particular a les organitzacions i les operacions de les Nacions Unides a les esferes del desenvolupament econòmic i social, l’ajuda humanitària i la promoció de la pau, la democràcia i el respecte dels drets humans i sobretot, en la major vinculació d’aquests esforços a les poblacions a les quals estan destinats, Advertint igualment la importància que nous actors, en particular els individus i les organitzacions de la societat civil, prenguin la iniciativa a nivell local, nacional i internacional, en associació amb els governs, tal com es va subratllar en la Declaració de Copenhaguen sobre Desenvolupament Social i el Programa d’Acció de la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Social, Tenint present la conclusió de la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, en el sentit que la dona hau- ria de poder beneficiar-se d’un aprenentatge permanent, incloses les activitats voluntàries, i observant que la dona realitza gran part de les activitats voluntàries i que s’hauria de reconèixer i donar suport degudament a aquesta tasca socialment útil, Convençuda que la necessitat de l’actuació de voluntaris és més gran que mai, en vista dels efectes negatius que problemes mundials com la degradació del medi ambient, l’ús indegut de drogues i el virus d’immunodeficiència humana/síndrome d’immunodeficiència adquirida exerceixen en els sectors més vulnerables de la societat i de la tendència de la societat civil a assumir, en associació amb els poders públics i el sector privat, responsabilitats creixents en el procés de desenvolupament, Convençuda igualment que un any destinat a aprofundir el reconeixement, la facilitació, la interconnexió i la promoció del servei de voluntaris, amb particular èmfasi en les activitats a nivell local, podria contribuir apreciablement a augmentar la consciència dels èxits i les possibilitats de servei de voluntaris, a estimular ofertes de servei d’un nombre creixent d’individus i a canalitzar recursos que permetin millorar l’eficàcia d’aquest servei, Advertint amb satisfacció que la proposta de proclamació de l’any ha merescut el suport general de la societat civil, 1. Proclama l’any 2001 com a Any Internacional dels Voluntaris; 2. Convida els governs, el sistema de les Nacions Unides i les organitzacions intergovernamentals, voluntàries i no governamentals, així com les organitzacions basades a la comunitat, a col·laborar i determinar les maneres de realçar el reconeixement, la facilitació, la interconnexió i la promoció del servei de voluntaris en els preparatius i l’observança de l’Any; 3. Designa al Programa de Voluntaris de les Nacions Unides, sense perjudici de les prioritats existents, com a centre de coordinació de la preparació, observança i seguiment de l’Any en estreta col·laboració amb altres organitzacions del sistema de les Nacions Unides, i encoratja els Voluntaris de les Nacions Unides que continuïn el procés d’estreta col·laboració i associació amb els governs i amb les organitzacions voluntàries i no governamentals internacionals i nacionals, en particular referència als preparatius i l’observança de l’Any; 4. Convida els òrgans normatius i les organitzacions pertinents del sistema de les Nacions Unides que considerin, en el context dels seus mandats substantius, els principis i objectius de l’Any, la possibilitat de realitzar activitats especials en el marc de programes existents o de programes nous durant el període 1998-2001 i que s’ocupin del seguiment de l’Any en benefici de tots els països i pobles; 5. Fa una crida als Estats Membres i a tots els altres participants en l’observança de l’Any perquè distin189 Agenda Llatinoamericana Mundial geixin l’any 2001 com a celebració especial en favor dels pobles del món que s’escarrassen per assolir una millor vida per a tots, sobre la base del compromís que contreuen voluntàriament individus i grups en aportar el seu temps i compartir els seus recursos i els seus coneixements en benefici dels menys afavorits; 6. Demana que s’organitzi una campanya concertada de promoció i informació per a l’Any a nivell nacional, regional i internacional, amb una forta participació dels mitjans de comunicació de masses; 7. Demana al Secretari General que, dins dels límits dels recursos existents i amb l’ajuda de recursos voluntaris, adopti mesures específiques, utilitzant tots els mitjans de comunicació de què disposi, particularment en el marc del mandat del Departament d’Informació Pública de la Secretaria, per donar àmplia publicitat als preparatius i a l’observança de l’Any i difondre informació sobre la qüestió. 1. Es declara fermament decidida a facilitar i promoure el diàleg entre les civilitzacions, 2. Decideix proclamar l’any 2001 com a Any de les Nacions Unides per al diàleg entre les civilitzacions, 3. Convida els governs, els Organismes de les NU, els altres organismes internacionals i les ONG competents, a preparar i executar programes culturals, educatius i socials apropiats per promoure el diàleg entre les civilitzacions, organitzant especialment conferències i seminaris i difonent informacions i obres teòriques sobre el tema. 53ena sessió plenària, 4 de novembre de 1998 La Gana al Món Mans Unides, Begoña Olabarrieta Any de l’ONU per al diàleg entre civilitzacions L’Assemblea General, Reafirmant els objectius i principis enunciats a la Carta de les NU, que preconitza notablement un esforç col·lectiu per reforçar les relacions amistoses entre les nacions, per descartar les amenaces a la pau i promoure la cooperació internacional en la resolució dels problemes internacionals, Conscient de les realitzacions de les diferents civilitzacions, que testimonien el pluralisme cultural i les formes diverses de la creativitat dels éssers humans, Sabent que, malgrat la intolerància, els conflictes i les guerres, la història de la humanitat ha estat marcada per una interacció positiva i mútuament avantatjosa entre les civilitzacions, subratllant la importància de la tolerància en les relacions internacionals i l’útil paper que juga el diàleg com a mitjà per afavorir la comprensió, descartar les amenaces a la pau i reforçar la interacció i els intercanvis entre les civilitzacions, Notant que l’Any de les NU per a la tolerància ha estat celebrat el 1995, i considerant que la tolerància i el respecte de la diversitat faciliten la promoció i la protecció universals dels drets humans i constitueixen sòlids fonaments per a la societat civil, l’harmonia social i la pau, Reafirmant que les realitzacions de les diferents civilitzacions constitueixen el patrimoni de la Humanitat i són, per a la humanitat sencera una font d’inspiració i de progrés, Felicitant-se per l’esforç desplegat col·lectivament per la comunitat internacional per desenvolupar un diàleg constructiu entre les civilitzacions, 190 La FAO estima que, als països en desenvolupament, 840 milions de persones passen gana al món i uns 200 milions de nens sofreixen malnutrició. Cada any, gairebé 11 milions de menors de 5 anys moren com a conseqüència directa o indirecta de la gana o de l’alimentació inadequada o insuficient. Milions de nens pateixen malalties relacionades amb la falta de vitamines i minerals, i amb la contaminació dels aliments i l’aigua. Si aquestes xifres són inacceptables per si mateixes, ho són encara més perquè «mundialment hi ha aliments suficients per a tots». Així ho confirmava l’Informe sobre Desenvolupament Humà del PNUD (Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament) de 1999: «Malgrat el ràpid creixement de la població, la producció d’aliments per càpita ha augmentat gairebé el 25%, l’oferta de calories ha augmentat de 2.500 a 2.750 i la de proteïnes de 71 a 76 grams. Però uns 840 milions de persones estan desnodrides». La gana com a fenomen humà és evitable. Fins a la dècada dels 80 les causes últimes de la gana eren atribuïdes a catàstrofes climàtiques, a un creixement demogràfic alt i al retard en les tècniques agrícoles, especialment als països del Sud. El 1981 l’economista indi i premi Nobel Amartya Sen publica el llibre Poverty and Famines (Fam i pobresa) en el qual analitza diverses de les fams més importants d’aquest segle i arriba a la conclusió que la fam no és causada generalment per la falta d’aliments, sinó per la incapacitat d’alguns sectors socials d’accedir a l’aliment, sigui produint-lo o adquirint-lo. L’enfocament de Sen concentra el problema de la gana en la incapacitat per aconseguir menjar mitjançant la compra, el comerç o el canvi d’altres productes, del treball propi o els drets conce- Recull d’articles 1992-2013 dits per l’Estat, per exemple subsidis. El problema de la gana se centra, doncs, en la capacitat d’accés a l’aliment i no en l’existència del mateix. L’aportació més important de la teoria d’Amartya Sen ha estat demostrar que les grans fams d’aquest segle es van produir sense una disminució de les existències de menjar, i subratllar el paper de les desigualtats socials com a causa de la gana . De la mateixa manera es pronuncia el Pontifici Consell «Cor Unum» en afirmar que: «Fins al segle XIX les fams procedien en general de causes naturals. Avui són producte del comportament humà. (...) El gana neix, en primer lloc, de la pobresa.». En el mateix document s’afirma: «És il·lusori esperar solucions ja fetes; estem en presència d’un fenomen vinculat a les opcions econòmiques dels dirigents i responsables, així com també de productors i consumidors; també és una invitació a tots i a cadascú, amb l’esperança d’arribar a un progrés decisiu, gràcies a unes relacions humanes sempre més solidàries.». La mundialització de la gana apareix com una realitat vinculada no solament a la pobresa, sinó també a altres factors com les guerres, els conflictes socials, el deute extern, la concentració de terres, les prolongades sequeres en determinades regions i els desastres naturals. Estretament vinculat al terme fam, s’ha anat desenvolupant el concepte de seguretat alimentària. El 1974 en la Conferència Mundial sobre l’Alimentació, feta a Roma, es va definir la seguretat alimentària com a «disponibilitat en tot moment de suficients subministraments mundials d’aliments bàsics (...) per mantenir una expansió permanent del consum alimentari (...) i per contrarestar les fluctuacions a la producció i els preus». El Banc Mundial en el seu informe La pobresa i la gana defineix la seguretat alimentària com «l’accés de totes les persones, en tot temps a quantitats d’aliments suficients per a una vida activa i saludable». Els seus elements essencials són: la disponibilitat d’aliments i la possibilitat d’adquirir-los. La FAO afegeix uns altres dos elements: l’estabilitat en els subministraments i l’acceptació cultural dels aliments, i subratlla la necessitat d’establir normes comercials estables i equitatives per garantir la seguretat alimentària. El concepte de seguretat alimentària ha anat ampliant-se des dels anys 70 i avui no només es parla de quantitat d’aliments, sinó de qualitat. Tanmateix, si ens atenim a les esgarrifoses xifres de famolencs que avui existeixen, no sembla molt útil fixar l’atenció en la qualitat de la dieta sinó en les qüestions subjacents al problema de la gana: la injusta distribució de la terra, la incapacitat d’accedir a l’aliment produït, produir-lo o adquirir-lo; el model de desenvolupament que està minant els recursos naturals i l’empobriment derivat del pagament del deute extern en molts països del sud. Al costat de la gana i a la seguretat alimentària, igualment s’ha de tenir en compte la desnutrició. Segons l’informe de la FAO L’estat mundial de l’agricultura i l’alimentació, de 1998, hi havia més de 800 milions de persones desnodrides en el període 1994-96. La xifra més alta correspon a Àsia i Àfrica subsahariana. Igualment s’assenyala que aquestes xifres són «inacceptablement altes i cal reduir-les dràsticament». Per la qual cosa es fa una crida a fi d’executar el Pla d’Acció, resultat de la Cimera Mundial sobre l’Alimentació, feta a Roma el 1996, i reduir el nombre total de persones desnodrides, a tot estirar el 2015. En la lluita contra la gana resulta fonamental el paper de la dona. El 1998 la FAO, el Dia Mundial de l’Alimentació (16 d’octubre), va presentar el lema «La dona nodreix el món», afirmant que són les dones les que produeixen més de la meitat de tots els aliments del món i inverteixen una part molt més gran dels seus diners que els homes en l’alimentació de la llar. A les zones rurals, les dones proporcionen el 80% dels aliments que es consumeixen a la llar i exerceixen una funció decisiva en la producció de cultius bàsics (arròs, blat i blat de moro). No es pot parlar d’estratègies contra la gana sense comptar amb la participació activa i en condició d’igualtat de les dones. Així es va reconèixer a la Cimera Mundial sobre l’Alimentació en demanar «la participació plena i en condició d’igualtat de la dona en l’economia (...) proporcionant la igualtat d’oportunitats als homes i a les dones en educació i en capacitació respecte de la producció, elaboració i comercialització dels aliments». Davant aquest panorama ombrívol, però amb possibilitats de reparació si hi hagués voluntat política per fer-ho, Sylvie Brunel es pregunta si és possible alimentar 10.000 milions de persones i contesta que: «El creixement de la producció agrícola mundial continua essent superior al creixement de la població». Afirma que el problema alimentari no és mundial sinó local, esdevenint especialment greu a Àfrica subsahariana i a Àsia meridional, on l’oferta d’aliments és insuficient per cobrir les seves necessitats i a més «la població no compta amb mitjans per adquirir-los ni tan sols quan els té a l’abast de la mà». Com s’ha subratllat anteriorment, el dret a l’alimentació ha estat proclamat públicament de forma reiterada des de la Declaració Universal dels Drets Humans, i s’afirma de forma unànime que la gana és evitable; en conseqüència: «com jutjarà la història una generació que compta amb tots els mitjans necessaris per alimentar la població del planeta i que rebutja fer-ho per una obcecació fraticida?» (Joan Pau II). 191 Agenda Llatinoamericana Mundial Nacions Unides: Meitat de la població del món viu en la pobresa. BANGKOK, Tailàndia. Prop de 3 mil milions de persones viuen en l’extrema pobresa i han de satisfer les seves necessitats amb menys de 2 dòlars per dia. Aquest elevat nombre de persones, representa la meitat de la població mundial de 6 mil milions. Dels 3 mil milions de ciutadans en situació de pobresa, prop de la meitat viu amb menys d’un dòlar diari. Aquestes dades van ser revelades durant la reunió del Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola de les Nacions Unides, que es va realitzar a Tailàndia i que va concloure aquest dissabte. A la reunió van assistir representants de 161 països, que abordaren el tema de la pobresa. Van suggerir que la comunitat internacional actuï amb urgència per evitar l’augment del nombre de pobres al planeta. D’acord amab la crida, aquestes accions han de centrar-se a Amèrica Llatina, Àfrica, i Àsia, zones on el nombre de pobres és més elevat. Segons l’organisme de Nacions Unides, al voltant de 2 mil milions de persones no tenen accés al servei d’electricitat. Prop de mil cinc-cents milions no tenen aigua potable i 130 milions de nens no poden anar a l’escola. A més, com una altra mostra de la pobresa, s’assenyala que prop de 350 milions de camperols no tenen terra. El segle de les Dones Irene León Si les discriminacions poguessin eradicar-se només a força de voluntats, el segle que s’inicia podria ser un punt de partida per deixar enrere totes aquelles pràctiques que, des de fa segles, sotmeten bona part de la humanitat a l’exercici del poder d’uns, que després és interioritzat i reproduït per gairebé tots i totes. En realitat, són múltiples les formes de discriminació, l’eradicació de la qual no hauria de ser, en principi, una qüestió de recursos o materialitats sinó de voluntats i ètiques del conviure humà. Bona part dels aspectes que deriven de la discriminació de gènere entrarien en aquest rubro, si no fos perquè aquesta dinàmica relacional està assentada, també, en diferències estructurals i de poder. Tanmateix, res no priva de pensar que tan sols l’adopció de valors i visions solidàries comportaria en si una transformació radical; per anomenar-ne algunes: l’adopció d’una cultura de pau, extensible a la casa, 192 contribuiria a l’eradicació de la plaga de la violència domèstica i sexual, que afecta principalment dones i nenes. Una política redistributiva no només frenaria la feminització de la pobresa -sobretot si les dones produeixen 2/3 dels béns alimentaris que consumeix la humanitat- sinó que encaminaria cap l’eliminació de la gana. Ja que és conegut que els béns que es produeixen al món, distribuïts amb equitat, arribarien a tots i totes. Un enfocament d’igualtat, contraposat al de la competència, portaria a una visió d’humanitat sense guanyadors -definits principalment per l’accés al consum- i perdedors. I, encaminaria, sense cap dubte, a un reconeixement de les persones per la seva pròpia qualitat i ja no per la seva identitat de gènere o la seva posició social. Així mateix, si es parteix del criteri que identifica l’obtenció de drets com un pas endavant en la història de la humanitat, que col·loca totes les persones en igualtat de condicions, problemàtiques com la participació de les dones en la vida política, social i cultural, dependrien més aviat de la decisió col·lectiva de fer dels drets humans una plataforma bàsica del conviure col·lectiu. Aconseguir la igualtat entre tots i totes, partint d’una visió de reconeixement de la diversitat d’identitats i del pluralisme en el pensament, constitueixen els principals ingredients de l’avenç civilitzador impulsat, des de diferents pràctiques, quefers i perspectives, pels moviments feministes i de dones en aquest últim tret de la història del segle que conclou. I sota aquests postulats, convençudes de la viabilitat de les seves propostes, reivindicacions, conceptualitzacions i iniciatives, com de la necessitat d’ubicarles en el context i en les simbologies dels nous escenaris que imposa la globalització, elles sustenten la factibilitat dels canvis que se fonamenten en el desenvolupament de solidaritats, i proposen que el segle XXI sigui el de les dones. Els reptes davant l’estructuració de la globalització Els canvis reals que s’han operat en l’era de la globalització estan relacionats amb els desplaçaments dels centres de control i de poder cap sectors alhora hiperconcentrats però transnacionals, el sector financer n’és un exemple. Les relacions socials de gènere que es desprenen d’aquesta realitat presenten alhora vells models i noves realitats. És notori, per exemple, el decreixement de la segregació a l’accés a l’educació o a l’accés teòric a llocs de treball, però també és notori que un model internacionalitzat, sota el model patriarcal, universalitza les modalitats d’exclusió de les dones, el punt de partida de les quals, independentment del sector en el qual s’ubiquin, està marcat per les asimetries genèriques. Recull d’articles 1992-2013 A més, si bé és cert que la discriminació vers les dones persisteix des de temps remots i que els fonaments patriarcals triguen a modificar-se, en l’actual context adquireixen noves expressions. Per citar alguns exemples: fa molt poc temps les opcions de les dones no estaven vinculades a la migració internacional; el màrqueting i l’entreteniment no eren els camps laborals cobejats per les joves; el sector financer no era qui manava, tan obertament, al món; les dones del camp no estaven davant de l’imperatiu de la seva desaparició com entitat social, per la transnacionalització de l’agricultura i la indústria transgènica. A més d’això, no fa gaire que les relacions col·lectives de poder es visualitzaven localment i les institucions internacionals eren percebudes com entitats remotes. Ara, amb el desplaçament –o el fiançamentdels centres de poder, aquestes relacions i les estratègies per canviar-les es visualitzen tant localment com globalment. Les incursions de les dones a l’ONU i les diferents preses de posició davant del rol dels Organismes Financers Internacionals figuren entre elles. El procés de globalització alhora que ofereix certs canvis i algunes possibilitats per a les dones, també s’aferma en la potencialització de la seva antítesi: la segregació de gènere. En tots els països, dia a dia, augmenten les files d’aturades, informals, maquiladoras, treballadores sexuals obligades, entre altres; i, per a la majoria, el temps de treball s’ha multiplicat per dos i fins i tot per tres. A més, la sobredimensió dels valors «occidentals», individualistes i consumistes, que acompanya invariablement aquest procés, mina la possibilitat que cada col·lectivitat, ètnica o cultural, estableixi els seus propis paràmetres d’alliberament. En alguns casos la tendència a l’aculturació i la discriminació ètnica són tan imposants, que la defensa dels estereotips sexistes es confon amb la defensa de la col·lectivitat i, com s’ha expressat en els processos organitzatius de les dones provinents d’ètnies discriminades, els valors sexistes importats s’assimilen fàcilment als vernacles. En el procés de «desenvolupament», que ha significat la inserció de les dones al model dominant, s’estan desposseint moltes dones dels seus mecanismes històrics de gestió del poder, aculturades i «integrades» després en àrees laborals mal remunerades i devaluades socialment, sense ser alliberades del seu paper mil·lenari de proveïdores domèstiques. Per això, la recerca d’un canvi total que permeti la creació d’un món sense cap tipus d’injustícia adquireix cada dia una influència major entre les dones. D’aquí que el moviment feminista està creant noves anàlisis globals de la societat, proposant nous paràmetres que comprenen des de la integració al món polític de diversos aspectes considerats com d’ordre «privat», fins preses de posició sobre problemàtiques d’ordre nacional i internacional. El feminisme ha irromput als camps on s’exerceixen els poders que asseguren la reproducció de les estructures capitalistes i patriarcals; alhora que ha amarat tots els sectors socials, organitzacions específiques, populars, sindicals, etc. Així, les seves innovacions organitzatives, basades en el reconeixement del pluralisme i la diversitat, en aquests moments de redefinicions, comencen a servir de referent a múltiples sectors interessats a crear models i alineaments orientats cap al futur. Impulsat pels esdeveniments relatius l’Any Internacional de les Dones (Mèxic 75) i del decenni de les dones, el feminisme contemporani va néixer amb caràcter internacional, i per tant, emmarcat en les relacions Nord-Sud, això no vol dir que hagi adquirit les mateixes característiques al món sencer. En cada context es va articular a cada singularitat històrica, política, cultural, relativa a cada tipus de desenvolupament; d’aquí que una de les seves principals característiques és la diversitat de formes d’expressió, l’heterogeneïtat de referents, la multiplicitat de reivindicacions. Les anàlisis i els processos viscuts a cada país, a cada regió i a cada continent són tributaris de la seva pròpia història. Mirant cap el futur Com que les relacions entre els gèneres es construeixen i reprodueixen en una relació social mediatitzada per l’economia, la ideologia i la cultura, aquestes relacions involucren socialment homes i dones, ja que cada un d’aquests dos grups socials és condició i conseqüència de l’existència de l’altre. La desaparició o les modificacions que puguin efectuar, qualssevol dels dos afecta o modifica directament a l’altre i per tant els beneficis dels canvis proposats per les dones són incloents. Una de les riqueses de la proposta feminista és el no concebre’s com un espai monolític, amb una agenda única, sinó com un moviment, com un procés de canvis en construcció, com un espai des d’on es poden projectar plantejaments de transformació global, a gran escala. I, d’altra banda, la proposta de diversitat i pluralisme, inclou encarar la conjunció de la discriminació de gènere amb altres formes de segregació tals com l’ètnica, l’orientació sexual, les opcions espirituals, etc. Sota aquesta perspectiva, tot apunta cap al desenvolupament d’una proposta de globalització solidària, incloent i participativa, on tots i totes siguin actors de la construcció d’una democràcia que condueixi a crear humanitat, i per això aquesta proposta té avantatges en unir esforços perquè el nou segle sí sigui el de les dones. 193 Agenda Llatinoamericana Mundial Per un contrapoder continental, indígena, negre i popular seves enormes potencialitats, l’esdeveniment polític i cultural més significatiu d’aquest final de segle al continent indoafrollatinoamericà. Podria doncs anunciar l’aparició d’un nou subjecte històric, d’un bloc social popular i continental, antagonista al bloc imperial del Nord. Giulio Girardi Iniciatives per rellançar el moviment des de Bolívia L’octubre de 1992, concloent la seva tercera trobada, la campanya continental “500 anys de resistència indígena, negra i popular” es va convertir, com hem recordat, en “moviment continental indígena, negre i popular”. Al llarg de 1997-2000, les organitzacions indígenes i populars de Bolívia van constituir un Comitè Promotor del moviment i de la IV trobada continental. Aquest comitè, ara Directori o Comissió Organitzadora, està integrat per representants de la Confederació Nacional dels Colonitzadors, la Confederació dels Pobles Indígenes de l’Orient, Chaco i Amazonia Boliviana, la Confederació Sindical Única de Treballadors Camperols de Bolívia, la Federació Nacional de Dones Camperoles Bartolina Sisa, la Central Obrera Boliviana i el Moviment afrobolivià. Han brindat la seva adhesió a la iniciativa el Moviment d’Educadors Populars de Bolívia i altres sectors de la societat civil boliviana. Giulio acompanya el moviment popular d’Amèrica Llatina des de fa molts anys. Li hem demanat una visió de conjunt des d’aquesta perspectiva La construcció urgent d’un contrapoder popular La globalització neoliberal es caracteritza per la concentració del poder polític, econòmic, militar i cultural als països del capitalisme central, que assumeixen la llibertat del mercat com a instrument i al mateix temps com a màscara de la seva dominació mundial; representa, per tant, l’expressió més universal, més violenta i més oculta de l’imperialisme. La força d’aquest poder central és tanta que aconsegueix conquerir, per a un sistema radicalment antipopular, el consens de les grans majories, fins i tot dels sectors populars. La força d’aquest poder central és tal, que engendra a nivell de masses la convicció que el sistema vigent no té alternativa. És evident que un contrapoder capaç d’elaborar i realitzar un projecte d’alternativa global avui no existeix. Però no és de cap manera evident que a mitjà i llarg termini no pugui existir, que no pugui ser construït. És aquesta la convicció que inspira les múltiples iniciatives continentals i intercontinentals de les quals parlem. Rellançar i enfortir el moviment continental Al continent indoafrollatinoamericà, qualsevol intent de construir un contrapoder popular ha de partir, em sembla, de l’experiència extraordinària del 92, amb les contracelebracions del V centenari. Aquesta mobilització no s’ha limitat a reinterpretar el passat; sinó que ha captat la urgència de contraposar-lo al projecte neocolonialista del Nord, concretat en el nou ordre mundial, un projecte popular de resistència i d’alternativa. Així, de la Campanya “500 anys de resistència indígena, negra i popular” va sorgir, en la III Trobada Continental (Managua, 1992), el “Moviment Continental Indígena, Negre i Popular”, la novetat fonamental del qual consistia justament en la seva inspiració unitària i popular. Em refereixo a aquest moviment no tant per la seva importància específica (que s’ha reduït bastant després del 92), sinó com a expressió d’un immens conjunt d’organitzacions, especialment indígenes, però també negres i populars, que al clima del V Centenari, s’han format, enfortit i coordinat i que són cada dia més bel·ligerants. Aquesta mobilització representa, a parer meu, per les 194 El moviment macroecumènic “APD” La campanya continental “500 anys de Resistència Indígena, Negra i Popular” va ser un signe de contradicció no solament en la societat sinó també a les esglésies. La jerarquia catòlica es va sumar a les solemnes celebracions del V centenari, dedicant-los un novenari de preparació, i exaltant la “primera evangelització del continent”. Però d’altres cristians, catòlics i evangèlics, que s’inspiraven en la teologia de l’alliberament, es van identificar amb la resistència indígena, negra i popular, assumint la seva opció fonamental, el dret d’autodeterminació dels pobles oprimits, i denunciant amb aquest criteri no solament el crim de la conquesta, sinó també la complicitat de l’església i de l’anomenada primera evangelització. Aquests cristians, compromesos en la solidaritat a partir de la seva fe, van denunciar amb força la violació del dret d’autodeterminació religiosa de part dels conquistadors i de les esglésies, comprometent-se a reconèixer i rescatar les religions indígenes i les afroamericanes. Així, les fronteres de l’ecumenisme s’estenien, més enllà de les esglésies cristianes, a totes les religions alliberadores. D’aquesta intuïció va sorgir el moviment macroecumènic indoafrollatinoamericà, caracteritzat justament per la nova relació, de reciprocitat i fecundació mútua, que establia amb les religions no cristianes del continent, involucrades en els processos d’alliberament. Aquest moviment es va Recull d’articles 1992-2013 dir “Assemblea del Poble de Déu” (APD) per subratllar en la seva formació i conducció el protagonisme de les bases i no de la jerarquia. L’Assemblea del Poble de Déu va fer la seva primera trobada continental a Quito, Equador, el setembre de 1992 i la segona l’octubre de 1996 a Cachipai, Colòmbia. Continua essent un moviment indígena, negre i popular, inspirat en el lema “unitat en la diversitat”: es considera, per tant, legítima hereva i continuadora del moviment indígena, negre i popular, amb el qual comparteix les opcions fonamentals. El paper de mantenir els vincles entre els grups participants en el moviment i de preparar la tercera trobada continental per al 2000 va ser assumit per la nova secretaria, ubicada a República Dominicana. La tercera trobada continental tindrà lloc a Azúa, República Dominicana de l’1 al 5 de novembre 2000. Tema central: Per un mil·lenni antiliberal. Subtema: Construint un Projecte de Vida des dels nostres Pobles. Iniciativa continental de la CONAIE La CONAIE és una de les organitzacions indígenes més significatives del Continent, no solament per la seva capacitat de mobilitzar les nacions indígenes del país, sinó també pel seu impacte sobre el conjunt de la societat equatoriana. Està preparant una Trobada Continental Indígena per al 2000. Encara no ha enviat la convocatòria, que defineixi data i contingut de la trobada. En conclusió, la presa de consciència de la continuïtat entre la problemàtica del 2000 i la del 92 crea condicions favorables al rescat i a l’enfortiment de les opcions del 92 i dels moviments que havia suscitat a nivell local, nacional, continental i intercontinental; favorables particularment al rescat i enfortiment del moviment continental indígena, negre i popular i del seu esperit unitari. Adreces de contacte Iniciatives de l’EZLN La insurrecció indígena zapatista, que va esclatar el primer de gener de 1994, s’ha caracteritzat des del primer moment pel seu horitzó internacional i internacionalista. Per la convicció que els problemes i les reivindicacions dels pobles indígenes, en l’època de la globalització, expressaven alhora problemes i reivindicacions de tots els oprimits no només del país, sinó del món. Aquesta presa de consciència ha justificat les iniciatives, de l’EZLN, de convocar el 1996 i el 1997 dues trobades intercontinentals per la humanitat i contra el neoliberalisme, considerant-los com a moments a la construcció d’una “internacional de l’esperança”. En el mateix esperit va ser convocat, a Belém do Pará, Brasil, del 7 al 14 de desembre de 1999, per les comunitats zapatistes de Brasil, el moviment de Camperols sense Terra, el Partit del Treball i moltes altres organitzacions populars, en la II Trobada Americana per a la humanitat i contra el neoliberalisme. Per al tema que ens ocupa, és particularment important un paràgraf de la Declaració final: “A Belém, vam acordem que el moviment de les Trobades ha de ser un instrument d’organització de la nostra lluita. Per això, cridem a tots els Comitès Preparatoris a continuar la lluita, assumint la gran tasca que ja s’anuncia per a l’any 2000: la participació en el moviment “Brasil, 500 Anys de Resistència Indígena, Negra i Popular”. El pròxim any, que tots i totes s’afegeixin als dos mil indígenes que aniran a Porto Seguro per dir a les autoritats que a partir d’ara, a Brasil, “seran uns altres 500”. La importància d’aquesta lluita no es redueix a Brasil. La II Trobada va assumir expressament l’herència dels cinc segles de resistència indígena, negra i popular, assumint la responsabilitat de rescatar i enfortir el moviment continental, el seu projecte històric i la seva estratègia unitària”. -IV Encuentro Continental Indígena, Negro y Popular: Fidel Choquerive, Confederación de los colonizadores, Calle Murillo 744, La Paz, Bolivia, tele-fax: (591-2)363023. -CIDOB: a Santa Cruz, Casilla 6135, tel.: (5913)46071, fax: 468437; a La Paz, tel.: 591-2-314564; fax: 314565 -Federación de Mujeres Bartolina Sisa, La Paz, tel.: (591-2)343233; fax: 271819 -CENPROTAC, Benito Fernández, La Paz, tel.: 246231, fax: 246239, [email protected] -APD: María Guzman, Santo Domingo, Rep. Dominicana, tel.: 616-3661, fax: 5253889, [email protected] -CONAIE (sobre la Trobada indígena continental de Quito): Blanquita Chancoso, [email protected], Granados 2553 i av. 6 diciembre, Quito, Ecuador, tel.: (593-2)248930 -II Encuentro Americano por la Humanidad y contra el Neoliberalismo, Belém, Brasil: [email protected] 195 Agenda Llatinoamericana Mundial Carta de la Terra El 14 de març del 2000, a la Unesco de París es va aprovar, després de 8 anys de discussions en tots els continents, en les quals van participar 46 països i més de cent mil persones, des d’escoles primàries, esquimals, indígenes d’Austràlia, Canadà i Brasil, entitats de la societat civil, fins a grans centres d’investigació, universitats i empreses i religions, la Carta de la Terra. Serà presentada i assumida per l’ONU l’any 2002, amb el mateix valor que la Declaració dels Drets Humans. Gràcies a ella es podrà detenir els agressors de la dignitat de la Terra en qualsevol part del món i portar-los als tribunals. A la Comissió de Redacció hi havia Leonardo Boff, al costat de Mikhail Gorbachev, Maurice Strong, Mercedes Sosa i d’altres. Aquí hi ha aquest text, per ser discutit en tots els àmbits. En aquest extracte recollim part dels “Principis”. I. RESPECTAR I CUIDAR DE LA COMUNITAT DE VIDA 1. Respectar la Terra i la vida en tota la seva diversitat. a) Reconèixer que tots els éssers estan interlligats i cada forma de vida té valor, independentment de l’ús humà. b) Afirmar la fe en la dignitat inherent a tots els éssers i en el potencial intel·lectual, artístic, ètic i espiritual de la humanitat. 2. Cuidar la comunitat de la vida amb comprensió, compassió i amor. a) Acceptar que al costat del dret de posseir, administrar i usar els recursos naturals, hi ha el deure d’impedir el mal causat al medi ambient i de protegir el dret de les persones. b) Afirmar que l’augment de la llibertat, dels coneixements i del poder comporta responsabilitat a la promoció del bé comú. 3. Construir societats democràtiques que siguin justes, participatives, sostenibles i pacífiques. a) Assegurar que les comunitats, en tots els nivells, garanteixin els drets humans i les llibertats fonamentals i donin a cadascú l’oportunitat de realitzar el seu potencial plenament. b) Promoure la justícia econòmica propiciant per a tots la consecució d’una subsistència significativa i segura, que sigui ecològicament responsable. 4. Garantir la generositat i la bellesa de la Terra per a les generacions actuals i les futures. a) Reconèixer que la llibertat d’acció de cada generació amb referència al medi ambient està condicionada per les necessitats de les generacions futures. 196 b. Transmetre a les generacions futures valors, tradicions i institucions que donin suport a llarg termini a la prosperitat de les comunitats humanes i ecològiques de la Terra. II. INTEGRITAT ECOLÒGICA 5. Protegir i restaurar la integritat dels sistemes ecològics de la Terra, amb especial preocupació per la diversitat biològica i pels processos naturals que sostenen la vida. a) Adoptar plans i regulacions de desenvolupament sostenible en tots els nivells, que facin que la conservació ambiental i la rehabilitació integral sigui part de totes les iniciatives de desenvolupament. b) Establir i protegir una naturalesa viable i les reserves de la biosfera, incloent-hi terres salvatges i àrees marines, per protegir els sistemes de suport a la vida de la Terra, mantenir la biodiversitat i preservar la nostra herència natural. c) Promoure la recuperació d’espècies i ecosistemes en perill. d) Controlar i eradicar organismes no-nadius o modificats genèticament, que causin danys a les espècies nadiues, al medi ambient, i prevenir-ne la introducció. e) Disposar l’ús de recursos renovables com l’aigua, la terra, els productes forestals i la vida marina de manera que no superin les taxes de regeneració i que protegeixin la qualitat dels ecosistemes. f) Manejar l’extracció i l’ús de recursos no renovables com minerals i combustibles fòssils, de manera que disminueixi el seu esgotament i no causi un seriós mal ambiental. 6. Prevenir el perjudici a l’ambient com el millor mètode de protecció ambiental, i quan no es disposi de coneixements suficients, optar per la prudència. a) Orientar accions per evitar la possibilitat de seriosos o irreversibles danys ambientals, sobretot quan la informació científica sigui incompleta o no concloent. b) Imposar l’exigència de la prova a aquells que afirmen que l’activitat proposada no causarà un mal significatiu, i fer que els grups es responsabilitzin dels danys ambientals. c) Garantir que la decisió que es prengui s’orienti per les conseqüències humanes mundials, acumulades, a llarg termini, indirectes i a llarga distància. d) Impedir la pol·lució de qualsevol part del medi ambient i no permetre l’augment de substàncies radioactives, tòxiques o perilloses. e) Evitar que les activitats militars causin estralls en al medi ambient. 7 Adoptar models de producció, consum i reproducció que protegeixin les capacitats regeneratives de la Terra, els drets humans i el benestar comunitari. a) Reduir, reutilitzar i reciclar materials usats en els sistemes de producció i consum i garantir que els residus puguin ser assimilats pels sistemes ecològics. Recull d’articles 1992-2013 b) Actuar amb restricció i eficiència en l’ús de l’energia i confiar de forma creixent en els recursos energètics renovables com l’energia solar i el vent. c) Promoure el desenvolupament, l’adopció i la transferència equitativa de tecnologies ambientals saludables. d) Incloure totalment els costos ambientals i socials de béns i serveis en el preu de venda i permetre als consumidors d’identificar productes que satisfacin les més altes normes socials i ambientals. e) Garantir l’accés universal a l’atenció sanitària que fomenti la salut reproductiva i la reproducció responsable. f) Adoptar estils de vida que accentuïn la qualitat de vida i el suficient material en un món finit. 8. Aprofundir l’estudi de la sostenibilitat ecològica i promoure l’intercanvi obert i una àmplia aplicació del coneixement adquirit. a) Donar suport a la cooperació científica i tècnica internacional respecte a la sostenibilitat, amb especial atenció a les necessitats de les nacions en desenvolupament. b) Reconèixer i preservar els coneixements tradicionals i la saviesa espiritual en totes les cultures que contribueixen a la protecció ambiental i el benestar humà. c) Garantir que les informacions de vital importància per a la salut humana i per a la protecció ambiental, també la informació genètica, estiguin disponibles públicament. III. JUSTÍCIA SOCIAL I ECONÒMICA 9. Eradicar la pobresa com un imperatiu ètic, social, econòmic i ambiental. a) Garantir el dret a l’aigua potable, a l’aire pur, a la seguretat alimentària, al sòl no contaminat, a l’aixopluc i a la higiene segura, distribuint els recursos nacionals i internacionals requerits. b) Proveir a cada ésser humà d’educació i de recursos per assegurar la seva subsistència sostenible, i donar assegurança mèdica i seguretat col·lectiva a tots aquells que no són capaços de mantenir-se a si mateixos. c) Reconèixer el no instruït, protegir el vulnerable, servir els qui sofreixen i permetre’ls de desenvolupar les seves capacitats i assolir les seves aspiracions. 10. Garantir que les activitats econòmiques i les institucions de tots nivells promoguin el desenvolupament humà de forma equitativa i sostenible. a) Promoure la distribució equitativa de la riquesa dins i entre les nacions. b) Incrementar els recursos intel·lectuals, financers, tècnics i socials de les nacions en desenvolupament i alleugerir els deutes internacionals onerosos. c) Garantir que totes les transgressions comercials donin suport a l’ús de recursos sostenibles, la protecció ambiental i les normes laborals progressistes. d) Exigir que les corporacions multinacionals i orga- nitzacions financeres internacionals actuïn amb transparència en benefici de la població i fer que es responsabilitzin de les conseqüències de les seves activitats. 11. Afirmar la igualtat i l’equitat de gènere com a prerequisits per al desenvolupament sostenible i assegurar l’accés universal a l’educació, a l’atenció de la salut i a les oportunitats econòmiques. a) Assegurar els drets humans de les dones i de les nenes i acabar amb la violència contra elles. b) Establir la participació activa de les dones en tots els aspectes de la vida econòmica, política, civil, social i cultural com companys plens i paritaris, formadors d’opinió, líders i beneficiaris. c) Reforçar les famílies i garantir la seguretat i l’amorosa creació de tots els membres de la família. Treballeu aquest text-proposta en el vostre grup o comunitat i participeu-hi. El text complet, podeu trobar-lo a: http://latinoamericana.org El límit de les aigües ROBERTO MALVEZZI, Coordinació Nacional de la CPT, Brasil Roberto Malvezzi, “Gogó”, és ja una figura referencial en els àmbits populars brasilers per la seva passió ecològica i la seva insistència concreta en aquest do preciós que és l’Aigua, la conservació de la qual ja és una preocupació mundial, al Planeta Blau... Els nens estaven bruts, després de diversos dies sense banyar-se. Feien pudor. Les abelles volaven a prop dels pots, disputant-se amb els humans les últimes gotes d’aigua. Les dones cremaven fems de vaca dins de la casa per espantar les abelles. Els homes contemplaven l’escena amb una resignació sense límits. Se citaven la gana, la set, la immundícia i la fatalitat. Alguns dies després vaig veure passar el camió-cisterna a prop de les cases d’una comunitat i negar l’aigua a les famílies, perquè eren de l’oposició política local i provincial. No podia creure-ho, i vint anys després encara no aconsegueixo creure-m’ho quan veig repetir-se l’escena. I no dubto que les escenes que he vist en ma vida, encara són més satàniques. Dos anys de sequera seguits desestructuraren tota la comprensió que jo tenia de la vida. Mai més no vaig ser el mateix. En aquells vint anys de camp (sertão) de Bahia, amb tot, mai no vaig aconseguir amagar el trastorn que em causa la falta d’aigua, la set humana 197 Agenda Llatinoamericana Mundial i la dels animals, la cruel manipulació d’aquesta necessitat bàsica per part de la classe política del nord -gairebé tots ells cristians catòlics, germans doncs en la seva pertinença eclesial- i la indiferència de l’elit nacional davant de tan gran crueltat... Demano disculpes als lectors de l’Agenda per començar aquest text, en un espai tan preciós, amb un testimoni personal. Passa que quan l’ONU preveu que cap el 2050 faltarà aigua per al 40% de la humanitat, aquestes escenes m’han envait la memòria amb una força volcànica. El que espera a gran part de la humanitat en un futur pròxim, per a nosaltres és una realitat del passat, que es projecta per al futur. En aquest cas, honestament, hi tenim molt a dir, amb l’autoritat de l’experiència que hem viscut. El desafiament de l’aigua va emergir en el canvi de mil·lenni amb la força d’un torrent estret en un curs estret. Sobtadament, ens vam adonar que el 70% de la superfície de la Terra està coberta per aigua. D’altra banda, el 97% de l’aigua del planeta és salada. Del poc que ens queda d’aigua dolça, amb prou feines un 0,0001% està disponible als rius. Als pols hi ha el 2,086%, a les roques de sedimentació el 0,291%, als llacs el 0,017%, i a l’atmosfera el 0,001. Per tant, l’aigua dolça, a més de ser escassa està mal distribuïda en la superfície del planeta. (Ayrton Costa, Introdução à Ecologia das águas doces», pàg. 5, Universidade Federal Rural de Pernambuco, Imprensa Universitária, 1991) La destrucció de les deus, la contaminació dels rius i llits freàtics, la liqüefacció dels gels polars, la pluja àcida, el creixement de la població... són factors que simplement agreugen una realitat ja tràgica de per si per a bilions d’éssers vius a la superfície de la Terra. La reacció de l’elit mundial ha estat ràpida i eficient. L’aigua és un element vital, insubstituïble, escàs, amb valor econòmic, estratègic per a l’actual model de desenvolupament. Té també un valor paisatgístic, de lleure i medicinal. Ràpidament s’ha establert un competència ferotge pel control de les deus. I comença la privatització de les aigües. El mecanisme fonamental és controlar el cabal dels rius. Es parla clarament de l’aigua com «comodittie» i de «petrolització» de l’aigua. Sabem anticipadament qui guanyarà i qui perdrà amb la mercantilització de l’aigua. El sector hidroelèctric s’ha posat al capdavant, principalment a Brasil, ja que el 94% de l’energia brasilera és d’origen hidràulic. L’ús múltiple de l’aigua previst en el codi d’aigües és un mite. La llei 9433, de 8 de gener de 1997, brasilera va instituir la política nacional de recursos hídrics i va crear el sistema nacional de gerències dels recursos hídrics. Els seus principis són fantasiosos, i proven que les lleis brasileres es desfan en fum en arribar a la realitat: I. L’aigua és un bé de domini públic II. L’aigua és un recurs natural limitat, dotat de valor econòmic 198 III. En cas d’escassetat, el consum humà i el consum animal són l’ús prioritari dels recursos hídrics. IV. La gestió dels recursos hídrics sempre ha de propiciar l’ús múltiple de les aigües. La segona victòria en disputa és el sector de la irrigació. Hi ha investigacions que indiquen que el 70% de l’aigua dolça mundial ja s’està usant en el regatge, amb l’agreujant que es torna irrecuperable per al consum humà. La gravetat de la qüestió es revela en tota la seva cruesa quan l’ONU preveu guerres per l’aigua en el pròxim mil·lenni. Què hi tenim a veure nosaltres, amb això? Tot. Som humans, tenim fills, creiem en la humanitat. Considerem la Terra com Pachamama (mare, fèrtil, bonica, do diví). Per tant, no pot ser agredida ni violentada; mereix cura, zel, un respecte sagrat. Tenim una responsabilitat inalienable davant d’aquesta qüestió. A més, sabem que l’aigua existent serà reservada per a les elits. Són els pobres, els que passen set al nordest brasiler, a Àfrica i a Àsia. I el nostre compromís és amb ells. Coneixem diverses lluites populars per l’aigua. Al nord-est brasiler un dels recursos en marxa per proporcionar aigua potable a la població camperola és la «captació d’aigua de pluja» a través de les cisternes familiars. Són dipòsits construïts al peu de la casa, que emmagatzemen l’aigua per al consum humà en els períodes de sequera. La família ha d’aprendre la racionalitat de l’escassetat, del poc, del preciós, de l’estalvi, de l’anticipació i, per tant, les persones també han de fer la seva «revolució cultural» per afrontar la nova situació. Per a aquesta població, l’alternativa no és poca o molta aigua, sinó poca aigua o gens d’aigua. S’estan fent campanyes de solidaritat, elaboració de polítiques municipals d’aigua, i s’està gestant una política del nord de captació d’aigua de pluja partir de les organitzacions populars, junt amb les altres organitzacions que donen suport a la lluita del poble. Els dipòsits han esdevingut una benedicció divina per a les famílies pobres d’aquesta regió. Un altre front de lluita és la conservació dels rius. Conques brasileres com la del riu São Francisco i la de l’Araguaia-Tocantins per exemple, són agredides violentament i corren el risc d’extinció. El nombre d’éssers vius dins dels rius brasilers ha disminuït el 50% en només 20 anys. Poc se sap sobre les espècies eliminades, dons del creador amb un valor vital en si mateixes i que haurien de ser respectats. Les principals víctimes socials són els pescadors i la població riberenca. Davant de la societat, tanmateix, acaben sent els reus, ja que els danys irreversibles que un pantà o una presa produeixen a la reproducció de la majoria de les espècies, per exemple, no són visibles als ulls comuns. Però està creixent la lluita per la conservació de les conques i contra la privatització de les seves aigües. Recull d’articles 1992-2013 D’altra banda, hi ha una explosió d’articles, reflexions, textos, músiques... que alimenten el debat en grups populars, escoles, pastorals i altres sectors de la societat. Fins i tot els grans mitjans de comunicació han divulgat insistentment la situació de l’aigua al planeta, divulgant també les lluites populars. Som davant d’una crisi radical: no només ambiental o del model neoliberal, sinó del model de civilització. La revolució industrial possibilitada per tecnologies innovadores va avançar en forma devastadora sobre la naturalesa. La pròpia esquerra, àcidament crítica davant de les relacions socials degradants que es deriven del model industrial, no va aconseguir percebre la degradant relació societat-naturalesa que s’hi ha instal·lat. Avui es presenten situacions límit en les quals la pròpia concepció de desenvolupament, així com gran part de les tecnologies desenvolupades, han de ser revisades. La pròpia naturalesa no suportarà un altre segle tan devastador com aquest. La generació present no té perdó, ja que té a la seva disposició tots els elements necessaris per avaluar la seva conducta respecte a la naturalesa. L’ús racional de l’aigua es torna inevitable, però és evitable que el seu cost recaigui només sobre els pobres. I a part d’això, l’aigua ha de ser conservada també com a vida, bellesa, plaer, encant. Mai el futur no havia depès tant de l’ara. L’oceà ens demana una gota d’aigua. La disponibilitat mundial d’aigua s’ha reduït de 17.000 m? per càpita de 1950 a 7.000 en l’actualitat. Un terç de la població mundial viu en regions amb problemes hídrics, i per al 2005 aquesta xifra haurà augmentat a dos terços. Sens dubte, també la distribució és desigual: mentre que Amèrica del Nord consumeixi més de 2.000 m?, Guinea Bissau en consumeix només 20,3. Una aixeta deixa passar 12 l d’aigua per minut. Si hom la deixa oberta mentre es renta les dents pot malgastar 15 l, però si només mulla i esbandeix el raspall, usa només 1/2 l. En afaitar-se es poden usar 40 l, però si només s’omple la palangana, seran només 4l. Si rentem els coberts a raig gastarem 120 l; si ho fem en un cossi, només 20 l. Si rentem el cotxe amb mànega, 600 l; amb esponja, galleda i mànega amb broquet, seran 60 l. És “el límit de les aigües”. Ser llatí a Estats Units Felipe Barajas, Los Angeles, EUA Una realitat diversa i complexa Ningú no es posa d’acord en com anomenar-nos: llatins, hispans, browns, chicanos... Segons estimacions de l’Oficina Nacional del Cens ja som 33 milions de persones amb cognom espanyol a Estats Units (EUA), la “quarta nació de parla hispana al món”, encara que molts dels nascuts aquí només parlen anglès... Els rabiosos cubans anticastristes de Miami escridassar Clinton pel seu “mal maneig” en el cas del balserito Elián, mentre 8 milions d’indocumentats, gairebé tots ells provinents de Mèxic i Amèrica Central, viuen una existència clandestina per temor a ser deportats... Els candidats electorals s’esforcen per embastar algunes frases en espanyol a fi de guanyar-se l’electorat hispà en les eleccions del 2000, però més de la meitat dels llatins no poden votar perquè no són ciutadans o no viuen legalment en aquest país. Aquests són només alguns exemples per il·lustrar la tremenda complexitat del nostre poble, que constituirà una quarta part de la població total nord-americana l’any 2050, si continuen les tendències demogràfiques actuals. Racialment som variats: mestissos mexicans, indígenes guatemalencs, blancs argentins, mulats de Puerto Rico i la República Dominicana... Els nostres avantpassats van començar a arribar a aquest país des del segle XVI i van fundar missions i pobles a Texas i Califòrnia, però la majoria del nostre poble continua arribant, precisament ara, fugint de la misèria que afecta Amèrica Llatina, tractant d’aplegar uns quants dòlars i somiant a tornar, encara que la realitat els obligui a establir-se aquí o portar-hi les seves famílies. Els meus pares van venir de l’estat de Jalisco, fugint de la persecució religiosa del president Calles i establint-se a San Antonio (Texas) on jo vaig néixer l’any 1946. Sóc el que anomenen un chicano (fill de mexicans, però nascut en EE.UU). Quan vaig començar a anar a l’escola, les mestres ianquis em colpejaven perquè parlava espanyol amb els meus companys, i gairebé van aconseguir que m’avergonyís de la meva pròpia cultura. Els meus tres fills van créixer parlant gairebé només anglès i no van recuperar l’espanyol fins a la universitat, on han après a sentir-se orgullosos de la seva identitat mestissa, bilingüe i mexicoamericana. Com jo, el 70% dels llatins d’EUA tenim les nostres arrels a Mèxic, un 15% a l’Antilles, un 10% a Amèrica Central, i la resta a Amèrica del Sud. 199 Agenda Llatinoamericana Mundial Amb un peu en el primer món i un altre en el tercer Els milions d’immigrants llatinoamericans que treballen en els EUA ofereixen els seus braços i contribueixen a la pròspera economia d’aquest país, la més pròspera del món. Porten una vida de molt sofriment a causa de la separació de les seves famílies, al menyspreu de què són objecte i a la duresa de les feines que exerceixen: seguint el cicle de les collites als camps, processant porcs, pollastres i vaques als escorxadors, construint cases i carreteres o netejant hotels i oficines... moltes vegades acorralats per la implacable “migra”, la policia d’immigració. Però tot i això, el que guanyen dóna per viure molt millor que en els seus països d’origen, i els dòlars que envien a la seva terra són la primera o segona entrada de divises a nacions com Mèxic, Guatemala, El Salvador o la República Dominicana, les empobrides economies dels quals s’ensorrarien sense els diners que envien els “del nord”. En general, l’immigrant típic és solidari amb la seva família i amb el seu poble natal, però rares vegades arriba a desenvolupar una consciència prou crítica com per donar suport a canvis estructurals en el seu país d’origen (un exemple és la poca lluita dels mexicans “d’aquest costat”, quan el congrés del seu país els va negar la possibilitat de votar en les eleccions del 2000). El llatí immigrant gairebé sempre viurà sense parlar anglès i amb una consciència ingènua: agraint a EUA d’haver-lo tret de la misèria i sospirant per tornar a Mèxic; el treball excessiu afectarà negativament les seves relacions familiars i socials, ofegarà la seva nostàlgia amb cervesa i matarà el seu lleure amb poques hores davant la mediocre TV en espanyol. Per als llatins que vam néixer en aquest país el problema més greu és una crisi d’identitat. Som ciutadans nord-americans, però els blancs i negres ens anomenen mexicans a causa de les nostres faccions mestisses, i els mexicans ens diuen pochos perquè segons ells ja no podem parlar bé l’espanyol. Per aquesta raó la nostra autoestima és posada a prova cada dia. A mi, em va tocar la sort de participar en els moviments dels drets civils, que van sacsejar els EUA als 60, i vaig ser part de l’activisme chicano que organitzà les marxes camperoles amb César Chávez a California, que va recuperar la terra del nostres avantpassats amb Reyes Tijerina a Nuevo México i que va escriure poemes en “Spanglish” amb Corky González a Colorado. Vam aprendre a temps que som un poble doblement ric culturalment i que podem ser “pont” entre Amèrica Llatina i Amèrica del Nord, perquè al cap i a la fi pertanyem a ambdues. Gràcies a la lluita dels nostres líders dels 60 i 70, un nombre creixent d’universitats als EUA van establir l’àrea d’Estudios Chicanos, on els nostres fills es retroben amb les seves arrels i aprenen a solidaritzar200 se amb el seu poble. L’Església catòlica va fer el mateix, fundant centres pastorals per evangelitzar la nostra gent des de les seves peculiars arrels culturals del “doble mestissatge”, que té un aspecte biològic (la mescla de sangs indígena i espanyola) i cultural (el fet peculiar de ser llatinoamericans a nord-amèrica). Quan es va començar a recuperar la consciència, vam establir contacte amb les nostres arrels, Amèrica Llatina, i molts de nosaltres arribem a sentir com a pròpia la lluita dels pobles centreamericans, dels indígenes de Mèxic i dels milions d’indocumentats que han continuat arribant des de la frontera sud... Però en honor a la veritat, falta molt per fer per part dels llatins d’EUA quant a solidaritat amb els pobles del Tercer Món. De vegades em sento una mica avergonyit quan veig els vigorosos moviments solidaris de les minories compromeses dels Estats Units, i és que en la lluita per tancar la infame Escola de les Amèriques, en les protestes per desmantellar el FMI i el Banc Mundial, en els esforços per acabar amb els arsenals nuclears i la venda d’armes, els blancs porten la iniciativa i la càrrega solidària, mentre que tant negres com llatins hi som molt poc presents, ells sense poder superar encara tots els traumes de 400 anys d’esclavitud, i nosaltres potser per continuarnos autocontemplant, entossudits encara en acabar d’unir les peces de la nostra encara fragmentada identitat. Ser o no ser: integració o assimilació Molts diuen que se’ns ha d’integrar a la societat nord-americana però sense perdre la nostra identitat cultural; d’altres pregonen que és millor assimilar-nos completament com ho van fer els altres grups immigrants que van venir a aquesta nació des d’Europa fa molts anys. En realitat, les dues coses estan passant: l’arribada massiva dels nous llatinoamericans ens ha motivat, als qui vam néixer aquí, a recuperar la llengua i la identitat; d’altra banda, el consumisme cruel atreu a tothom, castrant els ideals que pogués haverhi per lluitar per utopies transformadores. En la Societat i en l’Església, el nostre creixement impressiona i de vegades espanta, però la nostra representativitat en la presa de decisions deixa molt a desitjar, encara que continuem conquerint espais molt lentament. Dins del discurs de l’Església catòlica som “una benedicció” i ja gairebé formem la meitat dels 65 milions de catòlics dels EUA, però en realitat som tractats com a ciutadans de segona classe. Les agendes organitzatives són diferents: els immigrants es veuen empesos a lluitar per una amnistia que els garanteixi viure i treballar legalment en una nació la riquesa de la qual es deu en molt al seu esforç; els que vam néixer aquí necessitem primer descobrir la riquesa de la nostra identitat, per després poder solidaritzar-nos amb els que van arribant i amb l’Amèrica Llatina crucificada d’on van venir els Recull d’articles 1992-2013 nostres avantpassats. Les organitzacions hispanes de tot tipus ja abunden i comencem a ser escoltades. La més important a nivell nacional és el Consell Nacional de la Raça, que aglutina grups diversos pro drets humans dels llatins i és tractada amb respecte fins pel president dels EUA. El nostre camí com a poble llatí a EU presenta diversos desafiaments: primer exigeix que siguem capaços d’aconseguir una síntesi d’actituds, és a dir que siguem capaços de conservar el positiu de la cultura llatinoamericana d’on provenim, aprenent alhora les moltes coses bones de la societat nord-americana que ens acull, tenint la saviesa de deixar de banda el que hi ha de negatiu en ambdós móns. En segon lloc hem d’obrir els nostres horitzons més enllà dels problemes que ens afecten com a hispans, pressionant des de dins el govern d’aquesta nació i estenent la mà als qui lluiten per construir un món més solidari. Cesar Chávez, el llegendari lluitador camperol de Califòrnia, va saber combinar una profunda fe en Déu amb la seva inalterable passió per la justícia. El camí està marcat, només ens falta seguir els seus passos. El crit dels exclosos Una iniciativa continental que es projecta a altres Continents Osvaldo León Sota la consigna “per Treball, Justícia i Vida”, al llarg i ample de Llatinoamèrica i el Carib, el 1999 es va fer sentir, per primera vegada, el Crit dels Exclosos, la ressonància del qual el 2000 es va estendre a tot el Continent, per tal d’assenyalar totes les situacions d’exclusió i les possibles sortides i alternatives. Manifestació de múltiples rostres i formes d’expressió que propugna quatre objectius centrals: “denunciar el model neoliberal excloent i pervers, que amenaça i destrueix la vida i el medi ambient; enfortir la sobirania dels pobles i la defensa de la vida; rescatar els deutes socials; i lluitar pel no pagament del deute extern”. El Crit dels Exclosos és una manifestació popular que va néixer a Brasil el 1995, on es realitza cada 7 de setembre -data de commemoració de la independència de Portugal- amb marxes, debats, celebracions, teatre, música, poesia, discursos i consignes, etc. L’any passat va tenir lloc en unes 1.500 ciutats. L’impuls inicial, el donaren les “pastorals socials” de la Conferència Nacional de Bisbes del Brasil (CNBB, en portuguès), els anys següents es nodrí del dinamisme de moviments socials, sindicals, ecumènics, ONG i altres entitats. I tan és així que en l’actualitat, al costat de la CNNB, participen en la coordinació el Moviment dels Sense Terra (MST), la Central dels Moviments Populars (CMP) i la Central Única dels Treballadors (CUT), entre altres. El 1999 el Crit es va estendre a Llatinoamèrica i al Caribe, tenint com a moment culminant i de confluència l’emblemàtica data del 12 d’octubre. En aquesta primera ocasió, el Crit va ressonar en uns 18 països amb una gran varietat d’activitats i manifestacions de protesta. Una de les modalitats més expressives van ser les marxes, com les que es van fer a Mèxic, Guatemala, Hondures, Costa Rica, Equador, Uruguai, Argentina, Xile, Brasil... i després, el novembre, a Paraguai i Nicaragua. I és que el Crit, en haver estat concebut en termes de procés, no es redueix a un únic dia, el moment culminant és tan sols un referent que s’encadena amb una sèrie d’activitats prèvies i posteriors que li donen continuïtat, respectant els ritmes i particularitats nacionals. Sota aquesta perspectiva de procés es promou la participació activa dels sectors exclosos en les diverses etapes, a través de les quals es busca visibilitzar les exclusions i, alhora, rescatar les propostes alternatives que apunten a la construcció d’una nova ordenació social, ja que a la fi és un clamor d’humanitat, no un regateig de trossos d’inclusió en el sistema vigent. A la denúncia i a l’anunci, el Crit hi afegeix també un altre component: la convergència àmplia i plural de les forces vives de la societat, aquestes expressions organitzatives que condensen el compromís i la voluntat dels qui es resisteixen a ésser subjectes passius i un número més en les estadístiques. Així, s’ha traduït en la conformació de comitès nacionals del Crit als diversos països del Continent, que s’entrecreuen amb la dinàmica de coordinacions socials regionals i continentals. De fet, la iniciativa de recollir l’experiència brasilera del Crit i projectar-la a Llatinoamèrica va sorgir d’un acord entre algunes xarxes i coordinacions socials el juliol de 1998, específicament de la Coordinadora Llatinoamericana d’Organitzacions del Camp (CLOC), del Front Continental d’Organitzacions Comunals (FCOC), de l’Assemblea del Poble de Déu (APD) i Càrites. En un segon moment, per viabilitzar aquesta iniciativa, es conformaren els comitès nacionals, d’acord sempre amb les particularitats de cada país, a partir dels quals es va articular una coordinació que s’ocupa de sincronitzar i facilitar el procés. En el 2000 el Crit es va estendre al Continent, de la mà sobre tot dels emigrants “llatins” a Amèrica Del Nord. La indignació ciutadana davant de la globalització neoliberal expressada a Seattle, en ocasió de la Conferència de l’Organització Mundial del Comerç, sens dubte va aplanar el camí perquè es donin convergències abans no sospitades i que el Crit es faci sentir al mateix cor de l’imperi. 201 Agenda Llatinoamericana Mundial Com s’explica que, en relativament poc temps, el Crit hagi adquirit una dimensió continental? Òbviament per la magnitud de l’exclusió social. Però més enllà d’aquesta condició objectiva, també ha estat decisiu el fet de que, en cert sentit, s’ha constituït en un virtual relleu del que el 1992 va ser la “Campanya Continental 500 Anys de Resistència Indígena, Negra i Popular”, en ocasió del V Centenari de l’inici de la conquesta europea. No es tracta d’una continuïtat lineal; potser el més apropiat sigui parlar d’una catalitzación de processos i perspectives que es van desencadenar en el marc d’aquesta campanya. En efecte, una de les particularitats que va presentar va ser el protagonisme dels sectors més exclosos: indígenes, afroamericans, camperols, pobladors, dones, etc. Tota vegada, s’hi van produir trobades i topades, ambdós alliçonadors. Les unes, en la majoria dels casos, van donar lloc a la formació de xarxes, coordinacions, convergències i similars; les altres van posar el condiment per posar a prova i assumir seriosament la premissa de la “unitat en la diversitat”. Des de llavors, cadascú va continuar fent el seu camí, en articulacions sectorials o nacionals, en lluites de resistència de tot tipus, encara que amb particular força al camp, des de la insurrecció dels “sense rostre” de Chiapas, passant per les ocupacions dels “sense terra” a Brasil, fins als aixecaments dels ponchos a Equador. Fins que va aparèixer el Crit com una proposta de confluència, però col·locant alhora nous desafiaments. No hi ha cap dubte que és aquest entroncament històric el que ha donat la projecció continental al Crit, que no només s’expressa en el fet que els principals pilars siguin articulacions socials vertebrades a partir dels “500 anys”, sinó en l’enfocament mateix, començant amb la dada d’haver establert el 12 d’octubre com a moment culminant de les accions que promou. Enfocament que es caracteritza per descartar tota pretensió de crear una nova organització o aparell, s’anomeni superxarxa, comitè central o coses semblants, ja que aposta per les dinàmiques pròpies dels actors socials, amb èmfasi en aquelles que parteixen des de les bases. Si s’ha de trobar un verb que expliqui aquesta perspectiva potser el més indicat sigui “articular”, que expressa adequadament -em sembla- el criteri d’”unitat en la diversitat”. Més enllà de les accions, és important el que el Crit està deixant acumulat. Així al balanç del que s’ha realitzat en el 2000 potser el més important sigui haver promogut l’articulació d’agendes amb altres iniciatives continentals/globals, com ara el Jubileu 2000, l’Aliança Social Continental, la Marxa de les Dones 2000, entre altres. Així, pas a pas, el Crit dels Exclosos i Excloses, aquest clamor que per temps ha romàs silenciós i 202 silenciat, es va projectant a tots els continents perquè és una convocatòria a la solidaritat i a l’humanisme. *** Per posar-vos en contacte amb l’organització del Crit al vostre propi país, pregunteu a: Secretaria operativa continental: [email protected] [email protected] Crit a Brasil: [email protected] Pàgina del Crit: http://movimientos.org/grito/index.html.es www.migacoes.com.br/gritodosexcluidos Pàgina dels moviments socials: http://www.movimientos.org/index.html.es http://www.movimientos.org/es/grito/index.html.es El dia 7 de setembre (dia del Crit a Brasil) s’inicien les accions als altres països, fins al 12 d’octubre (dia del Crit als països hispànics). Poden ser marxes, concentracions, actes públics, etc. La vigília del dia 12 d’octubre cada país enviarà una delegació a Nova York, al mateix temps que prepara el Crit Continental al seu país, cosa que s’haurà de realitzar a centenes de ciutats dels diferents països de les amèriques. El dia 12 d’octubre hi haurà a Nova York una marxa organitzada per la municipalitat de la ciutat, que desembocarà a l’edifici de l’ONU. Allà es lliurarà una carta elaborada pels participants al Crit. En aquest procés hi ha involucrades les següents dinàmiques continentals: el Crit dels Exclosos, la Marxa mundial de les dones, l’Aliança Social Continental, el Jubileu 2000, la CLOC, i FCOC. D’una avaluació de la Coordinadora Continental Èxits: - La proposta ha estat assumida per molts països i organitzacions. També s’hi ha involucrat jovent que abans no estava articulat. - La participació de les Pastorals Socials i Episcopals. - El procés ha generat noves utopies, nous models. - El procés s’ha projectat com una síntesi d’espais de participació i de reflexió. - La nova metodologia: no hi ha esquemes fixos; no hi ha disputa de micròfons. - El sentit de la “pedagogia de l’exemple”, ja que la gent està cansada de discursos. Desafiaments: - Encara queden països per articular. - La relació entre societat organitzada i exclosos. Recull d’articles 1992-2013 Llibres sagrats de les religions del món Paraules divines en escrits humans MARCELO BARROS, Goiás, Brasil Una mica tancats, com estem, en el nostre propi llibre, Marcelo Barros ens obre a l’horitzó ample del món, al «Déu de tots els noms» que va parlar «en múltiples ocasions i de moltes maneres»... En tota la humanitat, en les cultures més diverses, l’amor diví es revela. Als indígenes caiapó, en el centreoest brasiler, quan vivia entre les pedres de l’interior de Goiás, l’Esperit-Mare se’ls comunicava a través de les pedres de format misteriós de la Serra Daurada. Al poble mexica, se li comunicava per les flors. Als guaraní, pels càntics inspirats. Als pobles de l’Amazònia, per les històries dels animals, cadascú amb el seu temperament i la seva forma de ser. També el poble d’Israel va rebre de Déu la revelació, primerament a través de càntics i històries orals, la majoria d’elles proclamades per dones. Són profecies femenines, atribuïdes a Dèbora i Anna, Míriam i la Sulamita. Després, als poemes i càntics, s’hi van afegir els relats i discursos, escrits per profetes i escribes. Els primers llibres sagrats són els Vedes, literatura antiga índia. Ocupen el primer lloc en les escriptures hindús, junt amb els BrÂhmans, els Araniakes i els Upanishad (doctrina secreta). Diverses creences -el sikisme, el jainisme, el vixnuisme, el xivaisme i d’altres- formen l’hinduisme i creuen que aquesta literatura és eterna. Té origen sobrenatural i va ser transmesa per esperits sants (1500 a C). Existeixen quatre Vedes, els més antics dels quals són els Vedes dels càntics (Rig-Veda). D’aquests, un punt alt és el Bhagavad Gita (Cançó Sublim). Com a tradició oral, es remunta 5000 anys enrere. Va ser codificat com a llibre almenys fa 2000 anys. Mahatma Gandhi explica que aquest llibre li va donar forces per dur a terme l’alliberament de l’Índia, a través de la no-violència activa. El llarg diàleg entre el príncep Arjuna (que representa a la humanitat encara no alliberada de l’esclavatge de l’ego, però desitjosa de redempció) i Krishna (ser humà plenament alliberat) va ser interpretat erròniament com a apologia de l’anomenada “guerra justa”, però, en veritat, es tracta de la lluita per l’autodomini espiritual. També de l’Índia, la humanitat va rebre les escriptures budistes. El budisme que es va difondre per l’Índia i Pakistan (Hinàyàna, el petit vehicle) té com a text sagrat una col·lecció de documents: “la triple cistella”. El budisme que va créixer al Tibet, Mongòlia, Xina i Corea (el Mahàyàna, o gran vehicle) té molts textos sagrats, entre altres el Sadd-Harmapundarika (el lotus de la bona religió) que proposa l’ètica de la compassió vers tots els éssers. A Xina els pobles antics van conèixer la revelació de Déu a través del savi Confuci (segle VI aC). Va escriure ensenyaments morals basats en la saviesa i el bon sentit. Els seus ensenyaments van ser reunits en els textos anomenats Wu-ching: cinc llibres canònics. El més conegut és I Ching, el llibre de les mutacions i dels oracles que dirigeix el dia i la vida de molta gent. Si el confucionisme es va difondre pel nord de Xina, com a camí moral, al sud la humanitat va tenir la intuïció mística del Lao-Tzé (segle V a.C.). El va repartir la seva experiència de recerca del diví. Va deixar el TaoTê-ching, un dels escrits més venerats del món. Té 81 capítols i ens ensenya l’equilibri personal com a “camí de la virtut”. La Bíblia és el llibre més conegut i difós al món. No és considerada en si mateixa paraula divina, sinó l’escriptura d’aquesta paraula. Per al judaisme, la Bíblia s’organitza en els llibres de la Llei, Profetes i Escrits. Els textos més antics van ser escrits en el segle X a.C. La major part va ser escrita a partir del segle V, quan les comunitats judaiques es reunien més a les sinagogues per escoltar la Paraula que al temple per fer sacrificis. El cristianisme depèn d’aquella arrel. Anomena la Bíblia judaica “Primer Testament”. És el tronc de la fe cristiana. Les primeres comunitats cristianes van afegir escrits, lligant la vida i la Paraula de Jesucrist amb tota la tradició bíblica. Aquests 27 textos tenen el nom de “Nou Testament”. Els jueus i els cristians creuen que la Paraula de Déu ens ve a través de paraules humanes. El text inspirat té arrels culturals i històriques. La revelació no és una paraula directament donada per Déu, sinó la interpretació que els profetes donen de la història, des del punt de vista de Déu. Es dóna sempre la mediació d’una paraula humana (profètica). L’originalitat dels escrits bíblics és insistir en què Déu té per a l’Univers un projecte de vida i d’amor i cridant la humanitat a viure en intimitat amb el seu Esperit, a través de la solidaritat i la justícia. La tercera religió, lligada a la Bíblia és l’Islam, que significa “complet abandonament a Déu”. El seu profeta és Mahoma (segle VII). Als 40 anys, pregant a la muntanya Hira, en la nit del poder diví, va rebre de l’àngel Gabriel l’ordre: “Llegeix!”. Les seves revelacions van ser escrites a l’Alcorà (escriptura). L’Alcorà està subdividit en 114 capítols (suratas). Cada surata comença amb la frase “en nom d’Alá, el compassiu i misericordiós”. L’eix principal de l’Alcorà és l’obediència al Déu Únic i la realització de la seva voluntat. Fins al segle XIX, el món blanc no coneixia cap literatura indígena precolombina. Tots els pobles amerindis tenen càntics i llegendes. Moltes històries expliquen 203 Agenda Llatinoamericana Mundial revelacions divines, però no van ser escrites. Avui comencen a tenir més divulgació les narracions dels maies de Yucatán i els quitxés i cakchiqueles de Guatemala, els somnis xavantes i els càntics guaranís. Algunes d’aquestes històries tenen més de mil anys. Un llibre sagrat dels pobles maies es diu Popol Vuh. Contava la història de la creació i del poble maia. Aquest llibre és molt antic, però cap blanc va tenir-hi accés. Pocs anys després de la conquesta (1539), un missioner recull en llengua quitxé, en alfabet castellà, un relat maia de les seves tradicions i de la conquesta, mirada des del punt de vista amerindi. Aquest llibre es diu també Popol Vuh. Té tres parts: -Una descripció de la creació i de l’origen de la humanitat, que després de diverses temptatives fracassades va ser feta de blat de moro. -Les aventures dels joves semidéus Hunahpu i Ixbalanqué i dels seus pares, sacrificats pels genis del mal al seu regne ombrívol de Xibalvay. -La tercera part conté notícies relatives a l’origen dels pobles indígenes de Guatemala, les seves migracions, la seva distribució al territori, les seves guerres i el predomini de la nació quitxé fins poc abans de la conquesta espanyola. Al centre del Continent, en els primers segles de l’era cristiana, els maies van desenvolupar una gran civilització. Chilán eren sacerdots que interpretaven els llibres i la voluntat dels déus. El terme significa “aquell que és boca”. El chilán Balán (nom de família que significa jaguar) va viure poc abans de la conquesta espanyola. Va deixar amb el seu nom un llibre que conté calendaris i creences dels maies. A Amèrica del nord, el 1823, Joseph Smith afirma haver tingut una revelació. Un àngel, Moroni, li va anunciar: “Sobre taules d’or hi ha un llibre de les escriptures, en el qual es parla dels primers habitants d’Amèrica i del seu origen. Allà hi ha contingut tot el que es refereix a la vida eterna, com va anunciar el propi Redemptor als antics habitants d’Amèrica”. Aquestes escriptures eren en una caverna a prop de Manchester a l’estat de New York. El llibre de Mormó (és un personatge de la revelació i significa “el més bondadós”) està dirigit als nous colonitzadors d’Amèrica. Hi ha qui es pregunta si l’origen d’aquesta revelació seria una traducció blanca de llegendes i tradicions dels pobles Algonquino, dels Lenape i dels Delawaro. Aquesta revelació va donar origen a l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies, o dels mormons; una religió independent del cristianisme. Déu és misteri. De tal manera viu donant-se a si mateix, que es revela a cada poble segons la seva llengua, educació i cultura. A aquest convit d’amor, cada grup hi respon a partir de la seva forma d’ésser. Aquest és el fonament de la diversitat de les religions i camins espirituals. Tots són respostes a l’amor de Déu. Cap no l’esgota, cap no és complet. 204 La revelació escrita conté una mostra d’aquesta proposta divina. L’Esperit continua revelant-se en cada acte d’amor i cridant-nos a fer de l’univers un poema de tendresa per a Déu i per a tots els éssers. Biopirateria i drets indígenes BÀRBARA J. FRASER, Noticias Aliadas, Lima En diverses parts d’Amèrica Llatina s’estan organitzant grups indígenes per lluitar contra una nova ona d’usurpació de recursos naturals: la pirateria de recursos biològics, generalment per investigadors estrangers o empreses transnacionals. La «bioprospecció» -la recerca de substàncies naturals amb propietats curatives- és tan antiga com la humanitat, però ha evolucionat en l’últim segle fins a abastar diverses branques de la ciència: biologia, química, farmacologia i ecologia. Prop d’un 57% de les 150 drogues més receptades pels metges tenen un origen biològic, encara que l’ingredient actiu podria ser en part o totalment sintètic. La llista inclou a l’antibiòtic amoxicilina (fong), o el broncodilatador albuterol (planta) i l’antihipertensiu lisinopril (derivat del verí de la picada d’escurçó). Els problemes apareixen quan xoquen interessos, cosmovisions i sistemes econòmics diferents. La majoria dels cercadors de patents són de països industrialitzats, mentre que la diversitat biològica més extensa és als països menys desenvolupats. Índia està protestant per una patent obtinguda per l’empresa texana Rice Tec Inc de la línia genètica de l’arròs basmati, mentre que organitzacions indígenes estan demandant la paralització d’un altre projecte a Chiapas, Mèxic, perquè està utilitzant el coneixement indígena sense el seu consentiment. Les comunitats indígenes cada vegada tenen més recel dels investigadors estrangers que aprenen els seus coneixements, s’emporten mostres de plantes per a posteriors estudis i els seus potencials guanys. Alguns líders indígenes demanden compartir els beneficis, però no sempre queda clar si els guanys han de ser dividits. A més, el concepte de patent és estrany a les cultures indígenes, que consideren el coneixement tradicional de propietat comunal. La urgència d’obtenir guanys de la naturalesa també pot provocar danys ambientals. Quan es va desenvolupar Taxol(r), la droga contra el càncer, la demanda per la substància activa, paclitaxel, derivada de l’escorça del teix del Pacífic (Taxus brevifolia), va amenaçar la supervivència de l’arbre, fins que uns investigadors van trobar una manera d’utilitzar les agulles Recull d’articles 1992-2013 renovables. Els esculls de corall han sofert danys pels bioprospectors que recullen mostres marines. Ambientalistes equatorians es queixen que l’extracció indiscriminada d’escorces va destruir moltes plantes de sang de drago (Croton lechleri), alhora que grans extensions de boscos tropicals van ser talats per conrear la planta, usada com a remei per a transtorns intestinals. El cas conflictiu més conegut va ocórrer l’any passat, quan la Coordinadora d’Organitzacions Indígenes de la Conca Amazònica (COICA), recolzada pel Center for International Environmental Law i per l’Aliança Amazònica, ambdues amb seu a Washington DC, va presentar una sol·licitud per revocar la patent registrada per un ciutadà dels Estats Units de la seva planta més sagrada: Banisteriopsis caapi o yagé, usada en rituals religiosos pels pobles indígenes de tota la conca amazònica. «La nostra preocupació no és (només) la qüestió comercial, de si es poden comercialitzar o no els productes derivats d’aquesta planta. És també una qüestió cultural i espiritual», va dir Antonio Jacanamijoy, coordinador general de la COICA. Portaveus de la COICA van dir que no objecten l’ús dels seus coneixements tradicionals en les investigacions de remeis naturals que podrien tenir un ampli valor medicinal. Però volen que aquest coneixement els sigui reconegut, i poder compartir els beneficis. Encara que els científics afirmen que només un petit percentatge de mostres de plantes preses en «bioprospecció» resulten ser drogues comercialitzables, si hi ha èxit pot significar vendes multimilionàries en dòlars per a les empreses farmacèutiques. No sorprèn que poc o gens d’aquells diners retornin al país o a la comunitat on es va prendre la mostra de la planta o animal. Tanmateix, alguns crítics són escèptics sobre la possibilitat de compartir els guanys. “L’interès del descobriment de noves drogues que va en benefici de tota la humanitat és completament legítim. No podríem estar en contra d’això. Del que sí estem en contra és... que s’estableixin drets monopòlics i exclusius” sobre els recursos naturals, va dir Lucía Gallardo, d’Acció Ecològica, organització ambientalista amb seu a Quito, Equador, que està demandant una moratòria a la bioprospecció en aquell país. Una controvèrsia encara més gran han provocat les mostres de sang extretes de pobles indígenes en diversos països, i després usades per a investigació principalment als EUA, com a part d’un projecte per traçar un mapa del genoma humà. En molts casos afirmen líders indígenes- les mostres van ser preses de manera enganyosa, i, en altres casos, els científics n’han patentat elements de l’ADN. En el cas d’una dona ngöbe de Panamà, les protestes van ser tan fortes que els propis científics van rescindir la patent. Els enormes guanys potencials per a les empreses multinacionals faran que la biopirateria es converteixi en un tema de creixent preocupació per a grups indígenes i moviments ambientalistes a Amèrica Llatina. Mentre les organitzacions indígenes actuen i eduquen els seus membres davant de l’amenaça, els països de la regió també han d’aprovar -i fer compliruna legislació que protegeixi els drets dels pobles indígenes per controlar la utilització dels seus coneixements i els seus recursos biològics i genètics, i posar fre a aquest nou tipus de pirateria. Pàgines sobre el tema -Confederación de Organitzaciones Indígenas de la Cuenca Amazónica (COICA): www3.satnet.net/coica -Convenció sobre la Diversitat Biològica: www.biodiv.org -Indigenous Peoples Biodiversity Network: www.ibin.org (en anglès) -Rural Advancement Foundation International: www.rafi.org (en anglès amb alguns articles en castellà. És una de les principals ONG que està treballant en el tema, la informació en aquesta pàgina és molt completa.) -Center for International Environmental Law: www.ciel.org (en anglès; aquest centre està assessorant la COICA en el cas de l’Ayauasca). El que el poble dels Estats Units ha de comprendre Un bisbe dels Estats Units escriu al president Clinton Robert Bowman, bisbe de Melbourne Beach, Florida, que durant la guerra de Vietnam va realitzar 101 missions de combat, es va dirigir al President Clinton, en carta oberta, en els següents termes sobre els bombardeigs de Nairobi i Dar-es-Salaam: Vostè diu que som un blanc d’atac perquè defensem la democràcia, la llibertat i els drets humans al món. Quina broma! Som blanc dels terroristes perquè, en bona part del món, el nostre govern defensa la dictadura, l’esclavatge i l’explotació humana. Som el blanc de terroristes perquè se’ns odia. I se’ns odia perquè el nostre govern realitza coses odioses. En quants països agents del nostre govern han fet caure líders elegits per la població i els han reemplaçat per dictadures militars titelles, que volien vendre el seu propi poble a les societats multinacionals americanes! Ho hem fet a Iran quan els marines USA i la CIA han fet caure a Mossadegh perquè volia nacionalitzar la indústria petroliera. el vam reemplaçar pel Xa i vam armar, vam formar i vam pagar la seva odiada guàrdia nacional Savak, que ha dominat i comès brutalitats contra el poble d’Iran; i tot això, per protegir els interessos financers de les nostres companyies 205 Agenda Llatinoamericana Mundial petrolieres. Pot estranyar-nos, doncs, que hi hagi persones a Iran que ens odiïn? Ho hem fet a Xile i a Vietnam. I més recentment hem intentat fer-ho a Iraq. I, sens dubte, ¡quantes vegades no ho hem fet a Nicaragua, i a la resta de les repúbliques “bananeres” d’Amèrica Llatina! Moltes vegades hem expulsat líders populars que volien que les riqueses de la terra fossin repartides entre les persones que la treballaven. Els hem substituït per tirans criminals perquè venguessin el seu poble, i perquè la riquesa de la terra se l’emportessin la Domino Sugar, la United Fruit Company i la Chiquita Banana. País rere de país, el nostre govern s’ha oposat a la democràcia, ha sufocat la llibertat i ha trepitjat els drets de l’ésser humà. Aquesta és la causa per la qual ens odien a tot el món. Aquesta és la raó que siguem el blanc dels terroristes... En lloc d’enviar els nostres fills i filles pel món sencer a matar àrabs i així tenir el petroli que hi ha sota la sorra, hauríem d’enviar-los a reconstruir la seva infraestructura, dotar-los d’aigua potable i alimentar els nens en perill de morir de gana... En lloc d’entrenar terroristes i els esquadrons de la mort, hauríem de tancar l’Escola de les Amèriques. En lloc de sostenir la insurrecció, la desestabilització, l’assassinat i el terror al món sencer, hauríem d’abolir la CIA i donar els diners a les agències d’ajuda. Aquesta és la veritat, senyor President. Això és el que el poble americà ha de comprendre. Solidaris i ciutadans del món Arcadi Oliveres En els darrers mesos s’ha produït un fenomen que podríem considerar nou: el pelegrinatge d’uns grups de gent que de ciutat en ciutat (Seattle, Davos, Washington, Ginebra, Melbourne, Praga) aixequen les seves veus i mostren la seva disconformitat envers les actuals formes de globalització econòmica i social. Cal constatar que el gruix dels manifestants provenen dels països industrialitzats però rebutgen alhora a tot un conjunt de relacions comercials, industrials i financeres que perjudiquen clarament a les poblacions del Tercer Món. Podríem dir que es tracta en certa manera del naixement de la consciència de ciutadania mundial. I això evidentment és una bona notícia. Es una bona notícia perquè urgeix trobar un fre davant d’uns interessos econòmics, que gairebé sempre s’obliden dels drets de les persones, i que en els darrers anys han assolit una dimensió internacional que feia molt difícil el seu control . Però per tal 206 que aquest fre funcioni fa encara falta que la noció de ciutadania mundial s’estengui a altres àmbits de la vida social com sindicats, ONG, moviments sectorials etc. Afortunadament també en aquesta direcció s’han produït ja alguns avenços. Per completar el cicle queda ara un altre gran repte: el progrés en la governabilitat mundial. Una governabilitat que, malgrat que resulta imprescindible, s’ha d’intentar que sigui mínima, i a diferència de l’actual, sobretot democràtica. Governabilitat i ciutadania mundial resulten elements bàsics d’una justícia global, però mentres arriben no podem pas renunciar a continuar essent solidaris. Nadala macroecumènica i mundialitzada Pere Casaldàliga Que tots els cors es posin a conversar. Que totes les religions combreguin la teva mateixa Pau. Tots els noms T’anomenen balbucejant només, però on hi ha amor segur que allà ets. Fet humà i fet nen, ets fàcil de trobar. Déu de totes les veritats i de tota la Veritat, per què ha de ser només nostra la teva Nativitat? En aquest bressol del món, oberta de solitud, on t’excloguin els rics els pobres t’acolliran. De Recife... Sebas Parra A Paulo Freire pensant en la Nicaragua libre De Recife nos llegó una brisita platicando suave de educación... Por aquel tiempo soñábamos mundos nuevos. Sures existiendo en libertad y nortes justos. Maíz sabroso, cuajada y gallopinto suficiente. Recull d’articles 1992-2013 Leche para los tiernos y algún oloroso banano. Frescos de mango y café caliente para todos... Soñábamos maestros raíces fieles del pueblo y chavalos recitando la memoria del tiempo en lindas escuelitas pintadas de rojo y negro. Soñábamos Centros de Salud con su farmacia, capacitación sanitaria en cada cuadra y lugar y en cada verde y lejano rincón de la montaña. Soñábamos cooperativas creando y socializando los granos básicos, los quehaceres y el futuro y mejorando la producción y la esperanza. Soñábamos sures insumisos de hombres nuevos que amasen siempre con pasión y con respeto regalando ternura a la mujer de sus sueños. Soñábamos un mañana sin comercio injusto, sin deudas eternas, sin explotados ni oprimidos. Un mundo donde la solidaridad vistiese de fiesta a las gentes y convidase a sonreir al firmamento. En eso andábamos nosotros cuando cálida y sin apenas anunciarse de Recife nos llegó una brisita platicando suave de educación... ¿Qué cosa es la educación hermana? Preguntamos... Y la brisita, con trazo firme, escribió en el pizarrón: La educación es una herramienta para practicar la libertad, para cultivar la esperanza, para desocultar la realidad para leer el mundo y la vida, para recuperar la Palabra, para hacernos personas críticas y transformar la sociedad. La educación -siguió anunciandoes concientización y amor, es acción y reflexión, es autonomía y creación, es diálogo y liberación. Como bien dicen ustedes los nicas de corazón: ¡EDUCACIÓN ES REVOLUCIÓN! De Recife nos llegó una brisita platicando suave de educación... De Recife nos llegó una brisita triste, tristísima, con su definitivo adios... Sebas Parra, juny del 1997 (Del llibre Vivències Poètiques. Grup Poètic Gironí, Salt, 2000) Reforma agrària al món: una necessitat històrica João Pedro Stedile, MST, Brasil Una mica d’història... La història de l’ocupació de la terra, com a territori, com a lloc de vida, mitjà de supervivència dels pobles, font de tot aliment, centre de la nostra cultura... coincideix amb la història de les civilitzacions. Des dels primers temps, els éssers humans han buscat incansablement la forma més justa d’ocupar la terra, usar-la, conservar-la per a les futures generacions i distribuir-ne els fruits. Han estat moltes les guerres i matances per aquesta causa però, en gairebé tot el món, sobretot al sud, la justícia en la propietat i en l’ús de la terra... ¡encara és un somni! Totes les doctrines socials i religioses coincideixen que la base per a la formació de societats justes o injustes rauria en la possessió de la terra. Però el lucre i la forma com van evolucionar els modes de producció en la societat també anaren determinant la utilització de la terra com un mitjà d’explotació del treball d’altri, com a reserva de valor, com a instrument de poder. Així, en l’esclavisme i en el feudalisme, la possessió de la terra va ser utilitzada com a forma de mantenir esclava i serva la major part de la població, que havia de treballar per als que es deien amos de les terres: els nobles i senyors feudals. Va haver-hi també moltes revoltes populars. La Bíblia va registrar el precepte que cada 50 anys els amos de les terres, commemorant el jubileu -la gràcia del Senyor creador de la terra-, haurien de tornar a repartir la terra i donar l’oportunitat que tots hi poguessin treballar. Durant el feudalisme, els camperols semiserfs, serfs, quasiesclaus... van organitzar moltes revoltes en la lluita pel dret a la terra. Va haver-hi glorioses guerres camperoles, que van mobilitzar milions de camperols contra els senyors de les terres. La primera de les quals, que se’n té registre escrit, va ser la que tingué lloc a la Pèrsia antiga (imperi sasánida) en el segle V, en la qual milers de camperols liderats per Mazdak van arrencar a l’emperador Kavadh una redistribució de les terres. Hi hagué altres revoltes importants a Europa dels segles XIII al XVII. Algunes es van barrejar amb líders o motivacions religioses, com va ser la revolta dels camperols alemanys amb la rebel·lió de Martí Luter. L’última revolta camperola important d’aquest període fou quan els camperols francesos es van ajuntar a la naixent burgesia industrial, per deposar a la monarquia i donar suport a la revolució francesa, amb l’esperança de tenir dret a la terra. 207 Agenda Llatinoamericana Mundial Les reformes agràries a partir del capitalisme Amb el capitalisme va sorgir el dret a la propietat privada de la terra, però només per part de qui tingués diners, capital per apropiar-se’n. Va sorgir llavors, per primera vegada en la història, l’expressió “reforma agrària” (RA), quan al final del segle XIX i a l’inici del XX, les burgesies industrials en el poder van percebre que el manteniment del monopoli de la propietat de la terra en poques mans impedia el desenvolupament de les forces productives, ja que excloïa milions de camperols de l’accés al mercat dels béns de consum produïts per la indústria. Així, a tota l’Europa occidental i als EUA les burgesies industrials van promoure reformes agràries (RA), que distribuïen la terra massivament per a milions de camperols, creant llavors una estructura de petites i mitges propietats. Aquesta mateixa mesura s’adoptà després de la segona guerra mundial a Àsia (Japó, Filipines, Corea del Sud i Taiwan) i al sud d’Itàlia. Va ser el que es classifica com RA “clàssiques o burgeses”. Però va haver-hi altres tipus de RA durant el segle XX. La RA revolucionària, que va ser realitzada pels camperols rebels, amb les armes a la mà, expulsant als latifundistes i imposant la distribució de les terres sense cap llei: la RA de la revolució mexicana de 1910-20, i després a Bolívia en la dècada dels 50. Les RA reformistes van ser aquelles amb les quals les elits locals van intentar calmar els moviments camperols distribuint parcialment els latifundis. Són reformistes perquè la burgesia pren la iniciativa de fer les lleis, però les aplica de forma lenta i gradual. Aquest tipus de RA va ser aplicat a la majoria dels països d’Amèrica Llatina durant la dècada dels 60, impulsats fins i tot pel govern nord-americà, temorós de la revolució cubana. Potser la més àmplia hagi estat la reforma realitzada a Xile pel govern democratacristià d’Eduardo Frei (1964-1970). Les RA populars van ser aquelles reformes que van aconseguir unir els esforços del moviment camperol, que lluitava per la distribució de les terres amb governs populars, progressistes, nacionalistes, que volien de fet combatre el latifundi i desenvolupar el país. El grau d’amplitud d’aquest tipus de RA va dependre de la correlació de forces interna existent a cada país. Els exemples més importants d’aquest tipus de RA són la d’Egipte, duta a terme pel govern de Nasser, i la RA realitzada per Ho Chi Minh a Vietnam després de l’expulsió dels francesos. Ambdues, realitzades en la dècada dels 50. Després, les reformes xilena (govern d’Allende 70-73) i nicaragüenca (dècada dels 80) i les realitzades en alguns països d’Àfrica, des de dins dels moviments d’alliberament colonial. Finalment, dins d’aquesta tipologia de RA, en aquest segle hem tingut les RA socialistes, que es van realitzar junt amb canvis econòmics o transició del mode de producció capitalista cap el socialisme. 208 Aquestes RA es basaren en la concepció que la terra hauria de pertànyer a la nació, és a dir, a tot el poble, i que la llei hauria de concedir als camperols només la concessió d’ús, l’organització de la producció podia tenir diverses formes socials, que anaven des de les granges estatals, les cooperatives, diverses formes associatives... fins a la unitat de manutenció familiar. Entre aquestes RA, les més conegudes van ser les realitzades a Rússia, a Xina, en alguns països d’Europa oriental, i la de Cuba, a Amèrica Llatina. Però el problema continua Malgrat les diverses iniciatives per corregir el problema de la concentració de la propietat de la terra en la història recent, en gairebé tots els països del tercer món, en especial en l’hemisferi sud, el problema de la concentració de la terra continua. Cosa pitjor: s’agreuja cada vegada més. Hi ha un índex estadístic utilitzat per l’ONU, que mesura el nivell de concentració de la propietat de la terra: és l’índex de Gini. Com més proper és d’1,00 més concentrada està la propietat. A la majoria dels països del tercer món l’índex està a l’entorn de 0,80, mentre que als països que van fer RA l’índex és menor de 0,50 (com més s’apropa a 0,00 més pròxim està a la igualtat d’accés a la terra). Els països que encara no han fet veritables RA representen el 80% de la població mundial que viu en el medi rural, aproximadament 3 bilions de persones: la necessitat de democratitzar la propietat de la terra continua essent, doncs, una necessitat vital, per a gran part de la humanitat. La concentració de la propietat de la terra en aquests països és la causa generadora d’innombrables problemes que acaben afectant tota la societat, com l’èxode rural, que engendra enormes conglomerats de pobres a les ciutats, la gana, la concentració de renda i de riquesa, i la desocupació. Aquesta situació es va agreujar encara més en l’última dècada, quan els països industrialitzats que controlen l’economia mundial van adoptar polítiques neoliberals i van induir als països del tercer món a fer el mateix. Aquestes polítiques van subordinar les economies agrícoles locals als interessos del gran capital internacional, van obrir els mercats nacionals a les empreses multinacionals, que oligopolitzaren el control de la producció agrícola, van elevar les taxes d’interès i van desmantellar el sector públic agrícola. Així, en l’última dècada els governs locals van abandonar les inversions públiques en agricultura, en crèdit rural, assistència tècnica, garantia de compra dels productes, assegurança per a la producció... amb l’excusa que ara és el mercat qui ho ha de resoldre, i van abandonar els camperols a la seva pròpia sort, augmentant encara més els nivells de pobresa, de desigualtat social i d’èxode rural. Recull d’articles 1992-2013 Quina solució hi ha? Les organitzacions camperoles de tot el món (més de 50 països de tots els continents), reunides en una articulació que s’anomena “Via Camperola”, han defensat que més que mai és necessari implementar la RA en tots els països del tercer món. Mentre, la RA de l’actualitat és molt més àmplia que les RA clàssiques realitzades per la burgesia industrial a començaments del segle. El problema agrari ara és molt més complex i exigeix solucions més àmplies. Per això, les organitzacions de “Via Camperola” defensen una RA d’aquesta naturalesa: 1. La RA no pot ser vista només com un procés de distribució de terres. Segons el grau de subordinació de les economies al capital financer, és necessari que es doni en combinació amb canvis al model econòmic. 2. L’accés a la terra per part dels camperols ha de ser entès com una forma de valoració de la seva cultura, de l’autonomia de les seves comunitats i d’una nova visió de la preservació dels recursos naturals, per a tota la humanitat i per a les futures generacions. La terra és un bé de la naturalesa que ha d’estar al servei del benestar de tots. La terra no és ni pot ser reduïda a una mercaderia. 3. La RA necessita anar acompanyada en les polítiques públiques de canvis amb els quals els governs valorin les formes d’organització de l’agricultura familiar i cooperativitzada, donant suport amb garanties de renda, amb mercat, assistència tècnica, crèdit i assegurances agrícoles. 4. Trencar l’oligopoli de les empreses multinacionals que controlen el comerç agrícola mundial i les agroindústries d’aliments. I desenvolupar petites i mitjanes agroindústries, instal·lades en les comunitats i sota el control de camperols i treballadors. 5. És impossible portar el desenvolupament al camp i fer una veritable RA sense democratitzar l’ensenyament, l’educació, i garantir escoles per a tots els que viuen en el medi rural, en tots els nivells. 6. La RA ha d’anar unida a una política governamental de sobirania alimentària, que significa garantir que a cada país el poble tingui accés, tot l’any, a aliments necessaris (sense dependre de l’exterior) a preus baixos i amb bona qualitat. 7. Desenvolupar models tecnològics que elevin la productivitat del treball i de la producció, però respectant la salut dels camperols i dels consumidors, conservant el medi ambient i posant els beneficis de la biotecnologia segura al servei de la humanitat i no només al servei de l’augment del lucre, com fan avui les multinacionals. 8. Construir nous organismes internacionals que representin l’articulació de la voluntat de nous pobles i no només els interessos d’empreses multinacionals, com passa avui amb l’OMC, el FMI i el BM. Per tant, les regles del comerç agrícola mundial i les polítiques de desenvolupament rural han de ser construïdes sota altres paràmetres, que comencen pel tancament de les institucions actuals. 9. La RA i els canvis proposats a l’organització de la producció d’aliments, al comerç, en l’agroindústria, en la biotecnologia... han de ser vistos no només com una necessitat dels camperols, pobles originaris, indígenes, i dels que viuen en medis rurals, sinó com una necessitat de tota la societat. 10. Només hi ha un camí per assolir els canvis socials en el medi rural, i a tot el món: l’organització dels pobres, dels treballadors, del poble en general, a partir de les seves comunitats, i la realització de grans mobilitzacions de masses que aconsegueixin enfrontar l’imperi del capital i del neoliberalisme, que porta el nostre planeta a la mort. Text complet, amb bibliografia inclosa, a: latinoamericana.org Deu raons que puntualitzen les “excel·lències” de la Biotecnologia Miguel A. ALTIERI, University of California, Berkeley Des del MST brasiler ens demanen que cridem l’atenció sobre aquest tema, que pot semblar difícil, però que mereix vigilància i acció de tots. Passem l’”encàrrec”: busqueu més informació, treballeu el text als grups... El text complet d’Altieri, amb bibliografia inclosa, el fem accessible a la pàgina de l’Agenda. Aquest resum va ser realitzat per Juan Sanz, Costa Rica. Les companyies biotecnològiques afirmen que els organismes modificats genèticament -específicament les llavors transformades genèticament- són descobriments científics indispensables per alimentar el món, protegir l’ambient i reduir la pobresa en països en desenvolupament. La nostra reflexió pretén objectar la noció de biotecnologia com una solució màgica a tots els mals de l’agricultura. Per a això donem deu raons. 1. No hi ha relació entre la gana en un país concret i la seva població. Per cada nació densament poblada i famolenca com Bangla Desh o Haití, hi ha una nació escassament poblada i famolenca com Brasil i Indonèsia. El món produeix avui més aliment per habitant 209 Agenda Llatinoamericana Mundial que mai. Hi ha suficient aliment bàsic per a les persones. Les veritables causes de la gana són: pobresa, desigualtat i falta d’accés. 2. La majoria de les innovacions en biotecnologia agrícola han estat dirigides al lucre. Això s’il·lustra en revisar les principals tecnologies que hi ha al mercat. Per exemple els cultius resistents als herbicides, com els fesols de soia i els cultius B1 que, transformats per l’enginyeria genètica, produeixen el seu propi insecticida. En el primer cas la meta és guanyar una major participació en el mercat per a un producte patentat i en el segon promoure les vendes de llavors fins i tot a costa de danyar la utilitat d’un producte clau per al maneig d’una plaga. Cert que molts grangers confien en aquestes tècniques com una alternativa poderosa contra els insecticides, però la veritat és que aquestes tecnologies responen a la necessitat que tenen les esmentades companyies d’intensificar la dependència dels grangers, ja que es tracta de llavors protegides pels anomenats “drets de propietat intel·lectual”. 3. La integració de les indústries de llavors i químiques sembla destinada a accelerar l’increment en les despeses de llavors i de més productes químics per acre, cosa que dóna significativament menys utilitats als cultivadors. Les companyies que desenvolupen cultius tolerants als herbicides estan tractant de canviar tant cost d’herbicida per acre com sigui possible, per la via dels costos de llavor i/o costos tecnològics. Les reduccions freqüents en els preus dels herbicides estaran limitades als cultivadors que comprin paquets tecnològics. Molts grangers estan disposats a pagar per la simplicitat i la solidesa del nou sistema de maneig de plagues, però aquests avantatges poden tenir una durada curta ja que sorgeixen problemes ecològics. 4. Proves experimentals recents han mostrat que les llavors fabricades per enginyeria genètica no augmenten el rendiment dels cultius. Un estudi recent del Servei d’Investigació Econòmica (USDA) mostra que els rendiments de 1998 no van ser gaire diferents, en 12 de les 18 combinacions de cultiu experimentades. 5. Molts científics expliquen que la ingestió d’aliments construïts per l’enginyeria genètica no és nociva. Tanmateix, l’evidència recent mostra que existeixen riscos potencials en menjar aquests aliments, ja que les noves proteïnes produïdes en els aquests aliments poden: actuar elles mateixes com al·lèrgens o toxines, alterar el metabolisme de la planta o l’animal que produeix l’aliment, cosa que provoca que aquest produeixi nous al·lèrgens o toxines, o reduir la seva qualitat o valor nutricional. Així, en el cas dels fesols de soia resistents als herbicides que contenien menys isoflavons, un important fitoestrogen present en els fesols de soia que es considera protegeix les dones d’un important nombre de càncers. Actualment en 210 països en desenvolupament s’estan distribuint molts fesols de soia no etiquetats degudament, la qual cosa protegeix les corporacions que poguessin ser potencialment responsables de certes obligacions. 6. Les plantes transgèniques que produeixen els seus propis insecticides segueixen estretament el paradigma dels pesticides, que està fracassant a causa de la resistència de les plagues als insecticides. L’enginyeria genètica emfasitza una plaga, un producte químic, que ha mostrat fracassar una i altra vegada en proves de laboratori ja que les espècies de plagues s’adapten ràpidament i desenvolupen resistència a l’insecticida present en la planta. No només fracassaran les noves varietats, sinó que durant el procés podria fer-se ineficaç el pesticida natural Bt en el qual confien els grangers orgànics i els qui desitgen reduir la dependència de productes químics. Com més gran sigui la pressió de selecció en temps i espai, més ràpida i profunda serà la resposta de les plagues, ja que es redueix l’exposició de la plaga als pesticides, cosa que retarda l’evolució de la resistència. Però quan el producte és preparat per enginyeria genètica dins de la mateixa planta, l’exposició de la plaga salta de mínima i ocasional a massiva i contínua, la qual cosa accelera enormement la resistència. 7. La lluita global per la participació als mercats està portant a les companyies a desplegar massivament cultius transgènics a tot el món sense l’adequat avenç en l’experimentació d’impactes a curt o llarg termini en la salut humana i en els ecosistemes. Molts de científics estan preocupats perquè l’ús en àmplia escala de cultius transgènics planteja una sèrie de riscos ambientals que amenacen la sostenibilitat de l’agricultura. a. La tendència a crear amplis mercats per a productes particulars està simplificant els sistemes de cultiu i creant uniformitat genètica en els panorames rurals. Una àrea molt gran sembrada amb una sola varietat de cultiu és molt vulnerable a soques patògenes o plagues d’insectes. A més, l’ús estès de varietats transgenètiques homogènies, portarà inevitablement a l’”erosió genètica”. b. L’ús de cultius resistents als herbicides debilita les possibilitats de diversificació de cultius i redueix l’agrobiodiversitat. c. La transferència potencial a través del flux de gens pot portar a la creació de males herbes superbes. d. L’ús massiu de cultius Bt afecta organismes que no són el seu objectiu i als processos ecològics. Per exemple la toxina Bt, present el fullatge dels cultius enterrats després de la collita, pot adherir-se als col·loides del terra fins a 3 mesos, la qual cosa afecta negativament les poblacions d’invertebrats del terra que descomponen la matèria orgànica. e. Hi ha potencial per a la recombinació de vectors per generar noves capes virulents de virus, especialment en plantes transgèniques produïdes per a la Recull d’articles 1992-2013 resistència viral amb gens virals. Alguns investigadors han demostrat que la recombinació ocorre en plantes transgenètiques i que sota certes condicions produeix una nova soca viral amb un rang d’hostalatge alterat. La teoria ecològica prediu que el panorama de l’homogeneïtzació a llarga escala amb cultius transgenètics agreujarà els problemes ecològics ja associats amb el monocultiu en l’agricultura. L’expansió d’aquesta tecnologia en països en desenvolupament podria no ser prudent o desitjable perquè hi ha fortalesa en la diversitat agrícola en aquests països i no ha de ser alterada pel perill d’exposar-se a seriosos problemes socials i ambientals. Els mètodes per avaluar els riscos de cultius transgenètics no estan prou desenvolupats i hi ha una preocupació justificable sobre l’actual camp de proves de biodiversitat. La preocupació principal són les pressions internacionals per guanyar mercats i augmentar els guanys. 8. Hi ha moltes preguntes sense resposta amb relació a l’impacte de cultius transgènics. Molts grups ambientalistes han indicat la creació d’una regulació apropiada que intervingui entre l’experimentació i l’alliberament de cultius transgènics per compensar els riscos ambientals i que demandi una millor avaluació i comprensió de les conseqüències ecològiques associades a l’enginyeria genètica. És una tragèdia en desenvolupament que s’hagin plantat tants milions d’hectàrees sense patrons adequats de bioseguretat. La pol·lució genètica, a diferència dels vessaments d’oli, no pot ser contrarestada llançant un antídot al seu voltant, i per tant els seus efectes no són recuperables i poden ser permanents. 9. Com que el sector privat ha exercit més i més el domini per promoure noves biotecnologies, el sector públic ha hagut d’invertir una quota creixent dels seus escassos recursos a incrementar capacitats biotecnològiques en institucions públiques i a avaluar i respondre als reptes plantejats en incorporar tecnologies del sector privat en els sistemes agrícoles existents. Aquests fons serien més ben utilitzats per estendre el suport a la investigació basada en l’agricultura ecològica. El problema és que la investigació en les institucions públiques reflecteix cada vegada més els interessos de les institucions financeres privades a compte de la investigació del bé públic. La societat civil ha de sol·licitar més investigació sobre les alternatives a la biotecnologia. A més, és necessari i urgent desafiar el sistema de patents i drets de propietat intel·lectual intrínsec a l’Organització Mundial del Comerç. Cosa que no només proveeix a les corporacions multinacionals del dret de prendre i patentar recursos genètics, sinó també accelerarà la taxa de monocultiu amb varietats genèticament uniformes, a la qual les forces del mercat ja encoratgen. 10. Encara que pogués haver-hi algunes aplicacions útils de la biotecnologia, aquestes innovacions trigaran almenys deu anys a estar llestes per a l’ús al camp. La contribució a l’enfortiment del rendiment d’aquestes varietats seria entre el 20 i el 35%. Molt de l’aliment necessari pot ser produït pels petits agricultors localitzats al món utilitzant tecnologies agropecuàries. Quan aquestes característiques són optimitzades s’aconsegueix l’increment del rendiment, i l’estabilitat de la producció, igual com una sèrie de serveis ecològics tals com la conservació de la biodiversitat, la rehabilitació i conservació del terra i l’aigua, mecanismes millorats de la regulació natural de les plagues, etc. Aquests resultats són un punt de partida per aconseguir la seguretat alimentària i la preservació ambiental al món en desenvolupament; però el seu potencial i futura extensió depenen d’inversions, política, suport institucional i canvis d’actitud per part dels que formen part de la política i de la comunitat científica. Les persones dedicades a la investigació agrícola i al desenvolupament, a causa de la desviació dels fons i la pràctica de la biotecnologia, malgastaran una oportunitat històrica d’elevar la productivitat agrícola a formes de millora social, econòmicament viables i ambientalment benignes. Els refugiats, un desafiament a la solidaritat mundial Josep Ricart Coordinador del Servei Jesuïta a Refugiats Encara que el nostre cas greu és només Colòmbia, tot el Continent se’ns està convertint en futur refugiat per motius econòmics. Els refugiats són sempre supralocals. I avui, també mundials. “El segle dels refugiats” Així va ser definit el segle XX. Els refugiats són la major tragèdia humana del nostre temps i el nou segle XXI ha heretat aquesta “plaga vergonyosa de la nostra època” (Joan Pau II). Avui dia, a les portes d’una humanitat urbanitzada, els fluxos migratoris s’han multiplicat en aquesta aldea global, gràcies a les comunicacions. El món està en moviment. En el cas dels refugiats, tanmateix, les causes de l’èxode no són precisament voluntàries. “Els refugiats són més que una imatge de desesperació. Són el símptoma de problemes socials, econòmics i polítics molt profunds que afligeixen al 211 Agenda Llatinoamericana Mundial món” (Sadako Ogata, Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) Quants són i per què fugen? Encara que és difícil un recompte precís del nombre de refugiats, la llista no ha cessat d’augmentar en les dues últimes dècades (anys 80 i 90). Es calcula que hi ha actualment 120 milions de persones desarrelades, el 2% de la població mundial. D’aquests, uns 16 milions són refugiats per haver hagut de creuar la frontera del seu país per escapar de la mort. Uns altres 24 milions viuen desplaçats a l’interior dels seus propis països fugint de la violència. La resta fugen de la pobresa, de la gana o de la destrucció del seu medi ambient i són els anomenats emigrants. Àfrica és, sens dubte, el continent més castigat: el 50% dels refugiats i desplaçats del món són africans. Àsia, després de la caiguda i la fragmentació de l’URSS, sumat al drama d’Afganistan i d’alguns països del Sud-est asiàtic (Birmània, Sri Lanka, Indonèsia), és el segon continent amb més refugiats i desplaçats interns. Els recents conflictes de Bòsnia i Kosovo, al cor del vell continent europeu, han deixat una llarga seqüela de refugiats i desplaçats. Colòmbia sobrepassa el milió de desplaçats interns. Les causes són múltiples: 1. Per raons polítiques: el segle XX ha estat escenari de dues guerres mundials i 160 “conflictes regionals” o “interns” (nous eufemismes per anomenar la guerra), posteriors a la pau firmada el 1945 i a la constitució de l’ONU, garant d’aquella pau. La producció armamentista alimenta els 20 conflictes interns actualment en actiu. Amb l’herència colonial a Àfrica (fruit del repartiment del continent en la Conferència de Berlín, any 1886), la divisió ideològica entre dos blocs (Est-Oest) i les zones d’influència geopolítica amb les seves respectives aliances militars (OTAN-Pacte de Varsòvia), “hem superat el límit del tolerable a la guerra moderna”: l’holocaust jueu, la guerra del Vietnam, els genocidis de Pol Pot a Cambodja o del poble Kurd, la guerra del golf pèrsic, les guerres de baixa intensitat, les tortures, els desapareguts, les poblacions arrasades, etc. mostren el més absolut menyspreu pels drets humans, junt amb l’amarga veritat de que avui les víctimes principals de les guerres són població civil. En la I Guerra Mundial, només el 5% van ser víctimes civils; en la II ho van ser el 50% ; en els conflictes actuals, ho són més del 80%. 2. Per raons econòmiques: El neoliberalisme de final de segle, anunciat com “el final de la història”, manté el sobredesenvolupament hegemònic dels països rics a costa del subdesenvolupament de la resta de la humanitat. L’espoliació de les riqueses naturals, el deute extern (o etern?), els megaprojec212 tes que alteren els ecosistemes, l’explotació dels pulmons verds de l’Amazònia al costat dels desastres naturals i la desertització creixent d’extenses zones, eixamplen cada vegada més l’abisme entre el Nord i el Sud. 3. Per raons ètnicoreligioses: Els brots de “despietades guerres ultranacionalistes” (com mostren els casos de Bòsnia i Hercegovina o de Ruanda i Burundi) han adquirit aquestes últimes dècades un relleu inesperat, on el fet etnicoreligiós apareix com la punta de l’iceberg que enfonsa les seves arrels en la lluita pel poder, el substrat polític omnipresent. Refugiat qui ets? El 1951 es va firmar la Convenció de les NU sobre l’Estatut dels Refugiats i Apàtrides (116 països adherits; 66 no adherits) i el 1967 es va completar amb el Protocol de Nova York (117 països adherits). És l’instrument legal bàsic de tots els refugiats. El seu article 1 defineix el refugiat: “Tota persona que, a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques, es troba fora del país de la seva nacionalitat i no pot o, a causa dels esmentats temors, no vol acollir-se a la protecció del seu país”. El 1969, l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) va adaptar el marc jurídic del Primer Món a la realitat del Tercer en la Convenció que tracta dels aspectes específics del problema dels refugiats a Àfrica, en ampliar la definició: “El terme ‘refugiat’ s’aplicarà a tota persona que, a causa d’una agressió externa, ocupació, dominació estrangera o esdeveniments que alteren greument l’ordre públic en una part o a tot el país d’origen o nacionalitat, es veu obligada a deixar el seu lloc habitual de residència per buscar refugi en un altre lloc fora del seu país d’origen o nacionalitat”. Finalment, la Declaració de Cartagena (1984), aprovada per l’Organització d’Estats Americans (OEA), contempla sobretot la realitat d’Amèrica Central i Sud-amèrica i defineix els refugiats com “Totes les persones que han hagut d’abandonar el seu país perquè les seves vides, la seva seguretat o la seva llibertat estan amenaçades per una violència generalitzada, l’agressió externa, els conflictes interns, la violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que alteren greument l’ordre públic”. La vida als campaments Per intentar comprendre el drama humà dels refugiats i desplaçats hem de seguir el consell d’Eduardo Galeano quan ens adverteix que “tot és segons el dolor amb què es mira” i contempla els rostres d’aquests ancians que fixen els seus ulls semitancats en un horitzó que ja no existeix; en aquestes mares que protegeixen amb la seva falda exànime els seus fills Recull d’articles 1992-2013 adormits en un gest d’infinita tristesa; en aquests homes carregats amb quatre patracols rescatats d’una fugida cap enlloc; en aquests adolescents que han vist truncat el seu futur; en aquests nens-home d’ulls espantats i oberts… En els immensos campaments, els refugiats se senten com en terra estranya, presoners, sense treball ni projecte de futur. No hi ha res més que un present ple d’ansietat i buit de sentit. Els dies d’un campament no són com els del calendari. Tots són iguals. La vida es fa monòtona i avorrida, només amb el record d’uns esdeveniments traumàtics. No tenen cap capacitat de decisió sobre el seu present ni el seu futur. La seva vida és en mans alienes: ACNUR, Organismes Internacionals com Creu Roja, ONG que intenten pal·liar aquesta situació de la millor manera possible. Preparar el retorn “El meu poble és com un bambú -deia una anciana vietnamita-. Una planta sola, per forta que sigui, pot trencar-se; moltes plantes juntes poden resistir qualsevol embat”. Es tracta, doncs, d’organitzar el seu present perquè no sigui un temps perdut, sinó de creixement personal i col·lectiu, mitjançant l’educació formal i informal, les petites cooperatives de producció i consum, els treballs de manteniment, etc. I de preparar sobretot el seu futur: el retorn. Aquesta és la principal feina de les ONG que treballen als campaments de refugiats. Ni la duresa de la vida, ni els anys passats en els campaments apagaran aquesta flama d’esperança amb què van arribar els refugiats. Dret d’asil Poc més del 5% del total dels refugiats que hi ha al món arriben als països del Nord a sol·licitar el dret d’asil. El 95% restant romanen al Sud, és a dir al lloc on es generen. Per això, la solució al problema dels refugiats, se l’ha de buscar a les seves arrels: promoció de la pau, prevenció de conflictes, fi de la cursa armamentística, derogació del deute extern, reforç de la democràcia, ordre econòmic internacional més just, reestructuració de l’ONU. Només així s’obrirà un futur per a la vida de tants de refugiats, ja que “El millor servei que podem oferir a un refugiat és brindar-li la possibilitat de quedar-se a casa seva” (M. De Vreede). Servei jesuïta a refugiats: http://www.jesref.org/ Refugee studies programme: http://www.qeh.ox.ac.uk/rsp/ Global IDP survey: http://www.sol.no/nrc-no/idp.htm Hi ha un programa de voluntariat jesuïta que presta el seu servei també a refugiats a nivell internacional. Al butlletí quinzenal DISPATCHES -en espanyol, que pot rebre’s mitjançant una sol·licitud- apareixen els treballs a cobrir als campaments de refugiats. El compromís és per dos anys i amb contracte; són llocs molt específics i requereixen una preparació també molt concreta. Per a contactes: María Bema Solís, [email protected] / [email protected] / o al mateix autor d’aquest text, Josep Ricart: [email protected]. Banc Grameen: un banc per als pobres Daniel Stutz Buenos Aires, [email protected] S’està introduint a tot el continent, i és bo que així sigui, a condició que es faci amb mentalitat crítica “Viu en un país on s’amunteguen moltíssim les frustracions, i molt ràpidament. De vegades la universitat és aliena al dolor de la gent que és allà al costat i jeu en la misèria. Nosaltres vivim les nostres vides com si ells no existissin. Probablement jo hauria continuat d’aquesta manera, si no hagués estat per una gran fam que vam patir el 1974. Vaig començar a veure també els altres com a éssers humans, i pel camí vaig aprendre moltíssim: vaig aprendre el que no havia après ni dels llibres de text ni a les aules, i vaig tractar d’expressar algunes de les experiències que he tingut en el treball. Per exemple, que la pobresa no és creada pels pobres: és creada pels nostres pensaments, per l’estructura de les nostres anàlisis, els conceptes i les institucions que hem creat. Podem ajudar que ells deixin de ser pobres canviant aquestes estructures, aquestes institucions. M’havien dit que la gent és pobra perquè no té habilitats o capacitats, que són pobres perquè no tenen afany, perquè no tenen iniciativa, per no tenir informació. A mesura que vaig anar contactant la realitat em vaig adonar que totes aquestes expressions eren errònies. Vaig veure amb quant d’esforç la gent pobra treballava i com no rebia la remuneració o retorn que els devien; vaig veure quant d’entusiasme i impuls, quanta habilitat i capacitat posseeixen”. Aquestes són paraules expressades pel Prof. Dr. Muhammad Yunus, fundador i actual Director Gerent del Banc Grameen de Bangla Desh, en una conferència que va fer a la Sala del Consell Directiu de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Buenos Aires, l’octubre de 1999.1 El 1976, Yunus i els seus col·legues van començar a atorgar petits crèdits a persones pobres de Bangla Desh, especialment a dones, sota un sistema que posteriorment seria conegut com el del Banc Grame213 Agenda Llatinoamericana Mundial en. Grameen significa “rural” o “llogarret” en llengua bangla, i ha estat elegit per ser justament les àrees rurals de Bangla Desh on el banc desenvolupa les seves activitats. Contra totes les opinions convencionals, avui el Banc Grameen és la major institució financera rural a Bangla Desh, mou més de 2.400 milions de dòlars l’any i ha arribat a més de 2.300.000 milions d’acceptants de crèdit, 94% dels quals són dones, a qui ha tret de la pobresa extrema i de la desocupació. Actualment, amb 1.128 sucursals, el Banc Grameen presta serveis en 38.951 pobles, cobrint més de la meitat del total de pobles de Bangla Desh. La taxa de devolució dels seus préstecs -que d’una mitjana de 160 de dòlars americans- és major al 95%. La taxa d’interès que es cobra és aproximadament del 16% anual. En aquest context s’ha de destacar que la majoria dels fons usats per a préstec són obtinguts sota condicions comercials del Banc Central de Bangla Desh i altres institucions financeres, mercat de capitals, i organitzacions d’ajuda bilaterals i multilaterals. El Banc Grameen ha revertit la pràctica convencional bancària: dóna crèdit a les persones més pobres a les àrees rurals de Bangla Desh, sense requerir-los cap garantia i ha creat un sistema basat en la confiança mútua, la responsabilitat, participació, i creativitat. El Banc Grameen considera que el crèdit és una arma efectiva de lluita contra la pobresa i que serveix de catalitzador per al desenvolupament de les condicions socioeconòmiques dels pobres, que han estat exclosos del circuit bancari amb el pretext que són pobres i per tant no són dignes de crèdit. La forma de facilitar aquests recursos són els microcrèdits. El microcrèdit consisteix en l’atorgament de petits préstecs a persones massa pobres com per ser beneficiaris dels préstecs bancaris tradicionals, possibilitant-los iniciar petites empreses. Els criteris definidors del concepte de microcrèdit són: volum (els préstecs són molt petits en la seva quantia); destinataris (microemprenedors i economies familiars de baixos ingressos); ús dels fons (generació d’ingressos, i desenvolupament empresarial, però també per a salut, educació o altres beneficis comunitaris); termes i condicions (la majoria dels termes i condicions dels préstecs per a microcrèdits són flexibles i fàcils d’abastar, i s’adapten a les condicions locals de la comunitat). El sistema d’atorgament de microcrèdits del Banc Grameen té les següents característiques: 1. Concentració exclusiva en els més pobres. S’implementa per mitjà de l’establiment de clars criteris de selecció de la clientela i de l’atorgament dels crèdits prioritàriament a dones. 2. Els acceptants de crèdits estan organitzats en petits grups homogenis. Els pilars fonamentals del sistema de crèdit Grameen són l’organització de 214 grups primaris de cinc potencials acceptants de crèdit i la seva federació als centres anomenats així. Els centres estan funcionalment lligats al Banc Grameen, els treballadors del qual han de concórrer in situ a les trobades dels centres cada setmana. S’estableix una sucursal del banc amb un gerent de sucursal i cert nombre de gerents de centres que cobreix una àrea de 15 a 22 pobles. El gerent i els treballadors comencen a visitar els pobles per familiaritzar-se amb l’ambient local en el qual operaran, identificar la futura clientela, i explicar a la població local el propòsit, les funcions i la forma d’operació del banc. En formar-se un grup de cinc possibles acceptants de crèdit, en la primera fase, només dos d’ells qualifiquen per a un crèdit i el reben. El grup és observat durant un mes per veure si els membres compleixen les regles del banc. Només si els primers dos acceptants de crèdit comencen a tornar el capital més els interessos durant un període de sis setmanes, els altres membres del grup qualificaran per a un préstec. A causa d’aquestes restriccions, es genera una pressió grupal substancial per complir. En aquest sentit, la responsabilitat col·lectiva del grup serveix com a garantia del préstec. S’emfasitza des del principi l’enfortiment organitzatiu de la clientela, de manera que pugui adquirir la capacitat de planificació i implementació de decisions a un mínim nivell. 3. Condicions especials de préstec particularment adaptades als pobres. (i) Sumes molt petites de préstec atorgats sense requerir cap garantia, però suficients per finançar petites empreses per ser desenvolupades pels acceptants. (ii) Devolució dels préstecs en quotes setmanals disseminades al llarg d’un any. (iii) La possibilitat d’obtenir un préstec subsegüent depèn de la devolució del primer. (iv) Els acceptants de crèdit han de desenvolupar i elegir individualment activitats que generin ràpidament ingressos i que utilitzin les habilitats que els mateixos ja tenen. (v) Supervisió amatent del compliment del crèdit per part del grup i per personal del banc. (vi) Mesures especials de salvaguarda per mitjà d’estalvis obligatoris i voluntaris a fi de minimitzar els riscos a què els pobres es confronten. 4. Compliment d’objectius de desenvolupament social que atenguin les necessitats de la clientela i expansió de la cartera de crèdits a fi poder respondre a les diverses necessitats de desenvolupament dels pobres. Quan el programa general de crèdit adquireix impuls i els acceptants de crèdit es familiaritzen amb la disciplina creditícia, es presenten altres programes a fi d’atendre les creixents necessitats de desenvolupament social i econòmic de la clientela. A més de la construcció d’habitatge, es proveeix crèdit per a la construcció de latrines sanitàries, instal·lació de Recull d’articles 1992-2013 bombes que proveeixen aigua potable i irrigació d’horts, cultius d’estació, arrendaments d’equipament, etc., i també programes per finançar projectes duts a terme per tota la família d’un acceptant de crèdit experimentat. És important avaluar matisadament el significat d’aquest Banc. D’una banda, es tracta d’una inavaluable i reeixida “ajuda immediata” per treure els pobres de situacions extremes, a través d’aquestes formes de microcrèdit que ja han provat la seva eficàcia amb l’enorme difusió que ha tingut. Però, d’altra banda, no pot quedar aquí la nostra lluita contra la pobresa, que és lluita de consciència, i és estructural i política també. Grameen no ataca les causes; es limita a pal·liar els efectes amb una “beneficència assistencial menys paternalista”, quedant sempre dins del sistema, sense canviar-lo ni combatre’l. Malgrat ésser ben interessant -i molt recomanable ble per a la nostra acció social, sobretot en llocs on es doni l’extrema pobresa-, aquest Banc no ha de considerar-se com una acció suficient contra “les causes de la pobresa”, i, per tant, hauria sempre de complementar-se amb una educació crítica i un sentit solidari i de lluita per als pobres atesos. El Banc Grameen ha generat a través de Grameen Trust el Programa de Replicació Grameen a fi que la metodologia Grameen pugui aplicar-se a diferents països. S’ha establert un total de 223 programes de replicació en 58 països durant l’última dècada, els quals proveeixen entrenament així com assistència financera a potencials i existents projectes de replicació que s’adaptin als objectius del Banc Grameen, en la forma de capital inicial per facilitar-ne la iniciació i/o expansió. A Amèrica Llatina s’han establert programes de replicació a Argentina, Bolívia, Brasil i Mèxic. A continuació s’esmenten les persones de contacte i/o nom del projecte. Argentina: Fundación Grameen (Aldeas) Argentina: Dr. Pablo Broder, Ciencias Económicas. Tucumán 1455, 11, “D”, Buenos Aires (1050), Argentina. Tel-fax: 54 11 4374-4734. Correu electrònic: [email protected] http://www.grameenarg.org.ar Bolívia: Pro-Mujer, Directora: Lic. Carmen Velasco, 20 de octubre n 2668, Casilla 7338, La Paz, Bolívia, Fax: 591-2-784942 / 591-2-784711, [email protected] i [email protected] Brasil: Microbank, Sr. José Antonio Domínguez Alonso, Rua do Ouvidor 161/508, Centro 20.040-040, Rio de Janerio, Brasil, Fax: 55 21 509 0842;55 21 224-1454, [email protected] Mèxic: (a) Grameen Trust Chiapas, Sra. Beatriz Armendáriz, Primero de Morzo Nro. 33-b, San Cristóbal de las Casas, Chiapas, México, Fax (52 067) 88617, Correu electrònic: [email protected] (b) Al Sol Chiapas, AC, Directora Ejecutiva: Sra. Pilar García Quintana, Francisco León Nro. 12, Barrio de Santa Lucia, San Cristóbal de las Casas, Chiapas, México, Tel.: (967) 814-34, Fax: (967) 824-05, [email protected] Notes: 1 Per tenir més informació consulteu http://www.grameen.com, http://www.grameen.org, http://www.grameen-info.org o dirigiu-vos al Grameen Bank, Mirpur Two, Dhaka _ 1216, Bangladesh, Fax-Tel.: 880 2 8013 559, 880 2 8011138; grameen.bank@ grameen.net 2 Informe especial. Acadèmia i compromís social: Muhammad Yunus, a: “Temes i Propostes”, Revista Pedagògica de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Buenos Aires, Any 8, octubre 1999, p. 35. 3 http://www.microcreditsummit.org/ 4 Per obtenir informació sobre assistència financera i entrenament del Programa Internacional de Replicació dirigiu-vos a: Professor H. I. Latifee, Managing Director, Grameen Trust, Mirpur Two, Dhaka 1216, Bangladesh, Fax/Tel.: 880- 2 8016319, [email protected], [email protected] Franciscans International Una forma original de “ministeri mundialitzat”, adaptat als nous temps Pilar Puertas i fr. Alejandro Castillo A tots els magistrats i cònsols, a tots els jutges i governants de tot el món i a cada un que rebi aquesta carta, el germà Francesc, el seu humil servidor a Déu, els saluda i envia la pau. Pensin que el dia de la mort s’apropa. Els prego, amb tot el respecte que sóc capaç, que no s’oblidin de Déu i de seguir les seves lleis per atendre les tensions d’aquest món que han de governar. Perquè tots els que s’obliden d’Ell i de les seves lleis seran oblidats per Ell. (De la carta de Francesc d’Assís “als governants de tots els pobles”) No es pot negar que el tema dels drets humans ha adquirit una importància formidable en tots els àmbits; fins i tot en el context de l’economia de lliure mercat, la seva defensa i promoció constitueixen 215 Agenda Llatinoamericana Mundial requisits indispensables per a la celebració de tractats comercials. Tanmateix, el fet de que els drets humans siguin un tema recurrent en el discurs d’empresaris, polítics, organitzacions de la societat civil i de la mateixa Església, no garanteix que n’estiguem vivint una cultura de respecte, promoció i defensa. Continuant la tradició franciscana d’exhortar els governs del món perquè actuïn conforme la voluntat de l’únic Senyor, Franciscans International (FI) procura donar compliment a les paraules del germà Francesc perquè la vida -especialment la de les majories empobrides- no sigui més oprimida i reprimida quotidianament per estructures econòmiques i polítiques deshumanitzadores, perquè els drets fonamentals tinguin vigència i ple compliment en aquest nou segle. FI és una ONG sorgida per iniciativa de la família franciscana, en què homes i dones ens exercim en tres eixos essencials: opció pels pobres, construcció de la pau i defensa de la Creació. Tenim 2 oficines internacionals a Nova York i Ginebra, i algunes de regionals. Com a ONG, FI té caràcter consultiu general al Consell Econòmic i Social de l’ONU, cosa que ens permet denunciar davant dels governs del món les injustícies i atemptats contra la vida humana. Però com n’és de difícil realitzar aquesta tasca quan veiem que aquestes instàncies governamentals estan condicionades per la política econòmica neoliberal! En molts casos, els governs han pres a l’ONU com a garantia per donar suport a les seves polítiques -sobretot econòmiques-, mostrant-se interessats a respectar els dret humans al mateix temps que els violen sistemàticament, i minimitzen o burocratitzen les recomanacions fetes per diverses instàncies nacionals i internacionals. Coincidim amb Pere Casaldàliga quan afirma que l’ONU i les seves institucions necessiten una profunda reestructuració perquè siguin “mundials de veritat, equitativament, sense privilegis i sense cinisme”; i considerem important seguir la nostra tasca, encara que sigui molt modesta i petita, ja que d’altra manera molts governs tindrien les mans més lliures, les injustícies comeses amb les seves polítiques excloents serien encara majors i les violacions dels drets humans molt més greus. En el FI volem donar a conèixer la situació en la qual viuen milions de germans, empobrits a causa del sistema econòmic global. Creiem que aquest fer present davant de les instàncies internacionals i l’ONU mateixa les exigències de la pau, els drets humans i l’ecologia, és la forma actual de seguir Jesús a la manera de Francesc en aquest món conflictiu i injust. Desitgem que aquesta plataforma internacional sigui portaveu dels que, fins i tot ara, romanen sense veu. En aquest sentit, hem respost a les crides de membres de la família franciscana per intervenir en el seu nom i presentar les seves preocupacions davant de l’ONU, les missions diplomàtiques i les organitza216 cions no governamentals internacionals. Al principi la nostra feina consistia, bàsicament, a observar i criticar les polítiques dels governs i la societat civil sobre la pena de mort, la tortura, les detencions arbitràries, les desaparicions forçades i les execucions extrajudicials. Tanmateix, interpel·lats per la distància cada vegada major entre la riquesa d’una minoria i la misèria de la majoria, la creixent violència deshumanitzadora i el menyspreu per la creació que destrueix a passos gegantins la nostra germana mare Terra, decidim incloure en la nostra feina tot allò que limita el desenvolupament humà i detectar les forces silencioses que provoquen tant sofriment i destrueixen tants somnis i tant potencial humà. Des del 2000 centrem el nostre esforç en els drets econòmics, socials i culturals. És necessari vincular la feina realitzada a la base amb el que es du a terme davant de diplomàtics i instàncies governamentals; aquesta plataforma internacional ens permet prolongar el treball local que realitzen els germans i germanes franciscans, acompanyant els processos de presa de consciència sobre la importància de defensar i promoure els drets humans, en donar a conèixer la seva situació en diferents països i suscitar l’interès de la comunitat internacional, perquè assumeixi una actitud de rebuig davant de les greus violacions comeses per diferents governs en perjudici dels més pobres i exclosos. El nostre treball abasta quatre camps: Protecció: atenem i parlem públicament sobre les violacions dels drets humans als països on els membres de la família franciscana ens demanen d’intervenir. Formació: una de les nostres prioritats és la formació permanent de franciscans al camp de la protecció activa dels drets humans. Tot això ho realitzem amb la comunicació, les visites de formació als franciscans en diferents regions del món, assegurant la participació de franciscans a la Comissió i Subcomissió de Drets Humans de l’ONU i convidant-los a altres trobades rellevants de l’ONU a Ginebra. Mediació: observem entre els governs del Nord i del Sud una creixent polarització sobre assumptes relatius als drets econòmics, socials i culturals i als programes d’ajust estructural. El 1999 ja vam assumir un paper molt més visible de mitjancers entre els membres de la comunitat internacional, organitzant una sèrie d’accions tendents a propiciar el diàleg constructiu i el consens. Comunicació: una responsabilitat i un desafiament essencial és la comunicació amb els nostres companys a l’ONU i amb els franciscans del món. Un pas important ha estat el llançament de les nostres pàgines electròniques, on tot aquell que estigui interessat en la feina de FI pot obtenir informació sobre les nostres activitats i informes sobre les situacions a les quals donem seguiment. Recull d’articles 1992-2013 Jesús ens convida al compromís, l’acció i el canvi. Hem d’estar atents als signes del nostre temps per escoltar les demandes de l’home d’avui i donar resposta a les necessitats actuals del món, donant testimoni amb la nostra pròpia vida que Jesús vol alliberar tots els homes de tot el que els oprimeix perquè puguin gaudir de la plenitud de la seva vida: una vida de justícia, pau, esperança, alegria i amor. “Portem una vida molt trista i molt pobra per culpa de les nostres autoritats, que aprofiten els beneficis i no reparteixen els fons municipals; tot és per a la seva bossa... Tenim molts problemes i no tenim a qui queixar-nos. No estem demanant res que no es pugui, no estem demanant res que no ens correspongui... Que quedi clar que seran portaveu dels que no tenim veu, parlaran pels que no són sentits, portaran la informació on nosaltres no puguem arribar, allà arribaran vostès” Testimonis recollits en la 4 Missió Franciscana per la Pau, Santiago Ixtayutla, Oaxaca, Mèxic. Pàgines web i correus electrònics: Nova York: www.franintl.org, [email protected] Ginebra: www.fiop.org, [email protected] Colòmbia: www.colnodo.apc.org/fficol, fficol@colnod Mèxic: ffimexwww.laneta.apc.org, [email protected] Moviments de solidaritat als EUA Navegant a contracorrent Gail Phares i Ignacio Franco Carolina del Nord i Delaware, EUA [email protected] Les manifestacions: punta de l’iceberg Les sorolloses protestes de manifestants contra l’Organització Mundial del Comerç (WTO) a Seattle, i més recentment a Washington, en les quals es demanava la cancel·lació del deute extern dels països del Sud, a més de passar comptes amb el FMI i el Banc Mundial, van ser un indici de els moviments de solidaritat en aquest país tenen de bona salut i van en ascens. Crida} l’atenció que aquestes protestes s’estiguin duent a terme en una època en què Estats Units (EUA) està gaudint la seva “màxima prosperitat en la història” -segons paraules del mateix Clinton-, cosa que faria suposar que ningú hauria de sortir al carrer a demostrar la seva inconformitat, perquè es gaudeix d’una “pax americana” i una felicitat sense precedents. Però no és així, i aquelles protestes van provocar un maldecap a la policia d’ambdues ciutats i van posar els pèls de punta als qui dirigeixen l’economia mundial. “És impossible no sentir-se afectat per això”, va declarar molest el president del Banc Mundial. En realitat, aquestes demostracions són només la punta de l’iceberg d’una realitat minoritària però dinàmica en la societat dels Estats Units: grups dissidents de tot tipus que s’organitzen per tractar de revertir el deteriorament ambiental del planeta, per conquerir la plena igualtat de la dona davant de l’home a la llar i en tots els àmbits de la societat, per mostrar la seva solidaritat amb un Tercer Món del qual se sap que la seva pobresa és deguda en part a les polítiques que es decideixen en aquest “cor de l’Imperi”... per lluitar per un comerç internacional just on no hi hagi guanyadors i perdedors, per acabar amb la fabricació d’armes i proveir de pa tots els habitants del planeta... Certament la “cultura americana” envaeix al món amb Hollywood i els McDonalds, amb el plaer d’un consumisme desenfrenat i irresponsable, amb la imatge del típic “ugly american” -és a dir el ianqui badoc i superficial, incapaç de valorar altres cultures diferents de la seva-, amb l’arrogant cowboy estil Reagan, que s’entossudeix a matar tots els comunistes i en “lluitar per la llibertat”... certament tot això existeix i sens dubte predomina, però afortunadament també abunden grups i individus pensants i solidaris amb les causes de la vida, i és just reconèixer-ho i treballar units en aquesta mateixa tenacitat de les utopies transformadores. La veu de la consciència Els EUA són possiblement el país humanament més divers del planeta, i aquesta pluralitat es mostra també en els grups dissidents que, especialment des del temps de la guerra de Vietnam, van sortir a mostrar el seu descontentament per les polítiques del seu govern. És ben sabut que aquesta guerra la va perdre en l’opinió pública del seu propi país, més que a les trinxeres d’Indoxina. Va ser l’època dels hippies i els pacifistes que van començar a qüestionar el sistema des de dins, creant una consciència incipient que la “lluita contra el comunisme” portava ocults altres interessos mesquins. Manifestacions contra el racisme encapçalades per Martin Luther King o contra la injustícia dels camperols hispans per César Chávez, van començar a donar cos a grups solidaris contra tot tipus d’injustícia. Mà amb mà per Amèrica Llatina Els anys 80 van accelerar la creació de grups contra les armes nuclears, com a reacció a la demencial cursa armamentista de Reagan. Alhora, el suport 217 Agenda Llatinoamericana Mundial dels EUA a les dictadures llatinoamericanes va despertar un moviment solidari sense precedents cap les causes justes del Continent, sobretot cap Amèrica Central. L’assassinat de 4 religioses a El Salvador va galvanitzar també la consciència de les esglésies, en adonar-se que el martirologi d’Amèrica Llatina començava a tenyir-se de vermell amb la sang de nord-americans que donaven la seva vida al costat dels pobres. Molts van anar a la presó per desafiar les polítiques del seu país contra Nicaragua, Xile, El Salvador, Guatemala... sorgint en aquella època el moviment “Santuario”, una xarxa ecumènica d’esforços per portar al país a milers de centreamericans en obert desafiament a la política immigratòria dels EUA, que d’altra banda tenien molt a veure en aquestes guerres. A més de 20 anys de la mort de Romero, els moviments solidaris amb Amèrica Llatina continuen vius i creixen. El 16 de novembre de 1999, deu anys després de l’assassinat dels jesuïtes i les dues dones a l’UCA, unes 12 mil persones es van reunir a Fort Benning, Geòrgia, per demandar que l’Escola de les Amèriques, que entrena militars llatinoamericans en la contrainsurgència i és l’”ànima mater” de nombrosos dictadors i torturadors, es clausuri definitivament. 4.408 persones “van creuar la línia” en desobediència civil oberta, molts d’ells joves universitaris i membres de diverses esglésies. Nombroses organitzacions de no-violència activa com Witness for Peace, promouen un “turisme concienciador”, portant delegacions de nord-americans a àrees de conflicte a Mèxic, Guatemala, Nicaragua, Colòmbia, Cuba o Haití, perquè descobreixin la realitat “in situ” en parlar amb representants de totes les parts i, de tornada a aquest país, es comprometen a treballar per canviar la política dels EUA, fent gestions (cabildeo) al Congrés i desenvolupant en els altres una consciència crítica. Sóc a la xarxa, per tant existeixo “I am network, therefore I exist”, deia una pintada en un mur de les oficines centrals del FMI a Washington el passat abril. Aquesta frase defineix a la perfecció l’èxit de tots aquests grups solidaris que han sabut aglutinar-se malgrat portar agendes diferents: gent de la vella i nova esquerra, universitaris decebuts dels partits polítics, feministes, dirigents obrers, ambientalistes, veterans de la guerra de Vietnam, representants de diverses esglésies, indígenes supervivents de les matances a Guatemala, més els líders de tots aquests grups i molts més, es van adonant que hi ha un enemic comú representat pel FMI, del BM o de la WTO, perquè amb les seves decisions hi surt perdent la majoria de la humanitat i el planeta, la nostra llar comú... El geni pràctic anglosaxó de “pensar globalment però actuar localment” ha fet possible que aquesta 218 meravellosa xarxa de “Solidaritat Global”, com va acabar anomenant-se, cristal·litzés en una realitat. “On vulgui que vostès tinguin les seves reunions, allà ens trobaran”, amenaçava eufòrica una jove mestra quan era detinguda per la policia, i els cèntrics carrers de la capital nord-americana es van tancar durant nou dies a causa de les protestes, obligant molts executius d’aquestes corporacions mundials a dormir a les seves oficines. Actes simbòlics amb meres bones intencions? Gent il·lusa sense vertaderes propostes alternatives per a l’economia mundial? Segons l’opinió pública dels EUA, la Solidaritat Global va guanyar en els medis de comunicació i va posar en evidència els gegants de l’economia mundial. El temps dirà, però el fet d’haver posat el dit a la nafra ja és senyal de resurrecció en mig de tants signes de mort. Urgeix que el Nord i el Sud construïm la xarxa de solidaritat mundial; és necessari que les persones del Sud compromeses per l’ésser humà, la societat i un medi ambient millors, descobreixin que del Nord no només ve l’”imperialisme”, sinó també la solidaritat de moltes persones i grups el cor dels quals batega en sintonia amb els molts “suds” del nostre món. MOVIMENTS DE SOLIDARITAT ALS EUA www.nonviolence.org/links.htm (aquí hi ha moltes organitzacions) Escola de les Amèriques: www.soaw.org Pax Christi USA: www.noviolence.org/pcusa/ Catholic Worker: www.catholicworker.org Fellowship of Reconciliationn: www.forusa.org Ús alternatiu d’internet Igor Sadaba Assemblea de Nodo 50, [email protected] La primera vegada que podem posar l’alta tecnologia de la informació al servei dels pobres i de la seva Causa. Internet té molts problemes però també moltes possibilitats... Les metamorfosis que la tecnologia moderna opera en el camp social semblen sostenir un nou conjunt de relacions i possibilitats que s’escapen de catalogacions i etiquetes clàssiques. La rapidesa de la difusió i la fulgurant assimilació de les anomenades “noves tecnologies de la informació” no han permès estudiar la centralitat que estan assumint dins dels processos socials i polítics. En aquest sentit, el dens món que envolta les comunicacions telemàtiques i la informàtica del canvi de segle s’ha constituït com a Recull d’articles 1992-2013 punt de suport d’una sèrie de dinàmiques socials bàsiques. Ha canviat tant la comunicació de la política i com la política comunicativa. Ens trobem davant d’una internet que ha arribat a la seva majoria d’edat malgrat la seva joventut paradoxal (la seva predecessora la xarxa militar Arpanet va expirar oficialment el 1989). Un entramat comunicatiu que s’ha establert, que ha fet familiar a “cultura de les xarxes” i es mostra constant en les nostres rutines, discursos i hàbits. Tanmateix, internet és encara una tecnologia la difusió de la qual està limitada per qüestions de renda, queda delimitada als segments més acabalats, és una tecnologia estratificant. Com a premissa bàsica hem de reconèixer que internet, aquell circ global multimèdia, veta i delimita l’accés a determinats col·lectius culturals, econòmics i lingüístics. Per desgràcia, també ens hem quedat ancorats en el mite d’internet com a un gran mercat mundial de la informació orientat als grans oligopolis financers i interessos econòmics privats. Un lloc per fomentar la cultural del consum audiovisual, la indústria mediàtica i el telemàrqueting. Ens han acostumat a imaginarho com un gran basar fet de cables on les multinacionals es devoren mútuament i els imperis empresarials amassen fortunes als laberints cibernètics. La informació, com a capital simbòlic o mercaderia immaterial, permet en aquests moments que els tentacles dels Gates o Soros de torn acaparin i s’enriqueixin a costa dels altres, construint un món globalitzat on la igualtat queda reduïda a les fórmules aritmètiques. Internet és, sens dubte, una peça llaminera per al cibercapitalisme per empènyer una mica més a la uniformització globalitzant, a l’homogeneïtzació cultural, al consum desorbitat, a l’explotació econòmica i al malbaratament salvatge. Però n’existeix una altra, de cara, diferent del màrqueting virtual o de la telemàtica macrofinancera, i és l’ús social i polític d’internet. Fins i tot sense mitificar les noves xarxes telemàtiques com l’edèn democràtic, podem afirmar que internet és un instrument que ofereix grans possibilitats per als grups populars i per als militants, que facilita noves formes de participació política i social. Internet permet una inversió de doble signe respecte als mitjans tradicionals: la difució i distribució d’informacions que queden ombrejades per les grans corporacions mediàtiques i l’horitzontalitat comunicativa com forma d’intercanvi democràtic d’informació. En primer lloc i de cara únicament als avenços tècnics que aporta la Xarxa, hem de reconèixer una sèrie de ruptures davant els mitjans clàssics: instantaneïtat o comunicació en temps real, interactivitat o comunicació bidireccional, virtualitat o amplitud comunicacional i unicitat o integració comunicacional. Fet que convergeix amb l’avantatge que el cost de transmissió no és proporcional a la distància. La deslocalitza- ció geogràfica i el desenclavament temporal afavoreixen nombrosos usos originals d’aquest mitjà de comunicació (circulació ràpida d’informació, facilitat per a la interactivitat, senzillesa per participar-hi, respostes immediates, difusió mundial...). Internet permet tècnicament la multiplicació de centres actius i emissors davant el ranci paradigma dels mitjans clàssics, que ens reduïen a receptors passius. I en segon lloc, assenyalar que, en la curta vida d’aquesta “xarxa de xarxes”, davant dels nostres ulls han desfilat nombroses experiències en què s’han desenvolupat pràctiques socials antagonistes i políticament transformadores que consoliden aquest nou escenari: actors socials generant xarxes d’intercanvi no mercantils que transcendeixen fronteres, noves formes de participació i extensió de la ciutadania, resistències distants que es connecten, expressions d’acció col·lectiva que interactuen constructivament, diàlegs multiculturals i democratitzants, la possibilitat d’internacionalitzar la solidaritat en els conflictes (recordeu Chiapas), mobilitzacions internacionals que se superposen i reforcen, nous repertoris de protesta a l’abast de tots (vagues, mailbombings, sabotatges electrònics, convocatòries mundials, saturació per informació, hacktivisme...), expressions mundials de lluita per la justícia social i pels drets humans, microlluites que s’amplifiquen, formació de comunitats virtuals que afavoreixen l’organització, la coordinació i l’intercanvi, etc. Emergeixen també noves formes de cooperació social i treball en xarxa utilitzant la informació en un desenvolupament compartit descentralitzant els centres de decisió. Cosa que ha quedat patent en la paradigmàtica comunitat Linux i l’efecte open source (codi lliure) formant “comunitats de coneixement”. Moviment que competeix actualment en igualtat amb l’imperi Microsoft, i exemple de col·lectius horitzontals la gestió no jeràrquica dels quals arriba a competir amb les multinacionals. Per no citar les lluites per la llibertat d’expressió i informació (free speech), per la privacitat de les comunicacions (PGP), per la condonació del deute extern, els referèndums globals, etc., que es mostren com intents de democratitzar la xarxa. La lliçó apresa és que el teixit comunicatiu crea teixit social, afavorint nous repertoris de recursos i accions per als moviments socials i populars als territoris formats pel comunitarisme virtual. Els fluxos comunicatius configuren noves dinàmiques organitzatives i propicien l’emergència de xarxes socials. Xarxes humanes que, donada l’alta interactivitat comunicativa, activen i potencien la participació militant (davant el terrible “absentisme polític”). D’altra banda, avui en dia, qualsevol organització s’enforteix si desenvolupa formes de gestió integral de la informació (la saba que circula per les seves venes). 219 Agenda Llatinoamericana Mundial Si durant llargs segles l’esquerra va pecar de l’excessiu recel i distanciament dels avenços de la ciència i la tècnica ara realitza una pirueta silenciosa i es col·loca de l’altre costat. Ha tornat a fer el camí complet comprenent que va negar una possibilitat històrica per al seu enlairament. Abandonant, d’aquesta forma, una actitud d’ermità i intentant abraçar aquell ventall de potencialitats que ofereixen les noves tecnologies de la informació. No està de més, tanmateix, recordar els temors del vessant ombrívol dela Xarxa, les conseqüències perverses de la comunicació hipermediatitzada: la formació de multituds solitàries convertides en voyeurs d’històries alienes, l’excessiu ús d’interfícies individualitzants i atomitzadores, la divisió mundial entre connectats i no connectats (un nou mur centreperifèria basat en l’accés a la informació), les fantasies d’alliberament cibernètic que substitueixen els problemes diaris per la pantalla del nostre ordinador, l’excessiva abstracció d’un món hipercodificat (relacions personals mantingudes hipervisualment), codis experts que es converteixen en una “droga multimèdia”, etc. Internet es mou en un pròsper desequilibri, encreuament de camins o camp de tensions altament prometedor. Quan es va inventar el ferrocarril va haver-hi qui va alertar que el nostre aparell perceptiu no estava preparat per al vertigen produït per la visió d’imatges a tal velocitat. Ara, aquesta àgora mundial és el territori verge per a un futur espai social democràtic. Encara que el fi (de segle) no justifica els mitjans, és innegable que la presència, la participació i la intervenció dels moviments socials i ciutadans és cada vegada més necessària per reformular les intencions del tecnològic. Internet és un instrument ideal (però no l’únic) per canalitzar la nostra solidaritat, expressar les nostres demandes, plasmar l’igualitarisme i projectar les nostres utopies. La xarxa és avui la condició de possibilitat de moltes transformacions i canvis socials, una caixa d’eines per apuntalar un nou món. Tanmateix, emfasitzem que el valor d’ús de la xarxa es troba en els militants i en la reapropiació que en facin, i no als dispositius tecnològics formals (internet és un producte humà). Recuperar l’administració de les nostres vides passa per connectar l’arxipèlag d’aquestes petites illes o nusos de llibertat que es teixeixen a la xarxa. Si, com deia Cortázar, “un escriptor revolucionari ha de ser revolucionari en l’escriptura”, un comunicador revolucionari ha de ser revolucionari en la forma de comunicar. Cap a una mundialització del Dret Ordenen detenció internacional, via Interpol, contra 48 imputats per genocidi i tortures Equip NIZKOR (httP://www.derechos.org/nizkor) [email protected] En relació amb aquestes ordres internacionals (via Interpol) de 48 dels imputats en l’Acte de Processament Sumari 19/97, de data 2 nov. 99, dictada pel Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional Espanyola, l’Equip Nizkor reitera part del seu comunicat de data 8 nov. 99. 1) És la primera vegada des dels judicis de Nuremberg que es processa persones imputades per crims greus contra la humanitat, inclòs el genocidi, en un tribunal ordinari, és a dir, sense que el Consell de Seguretat de l’ONU hagués determinat prèviament l’existència dels esmentats delictes, com ha estat el cas dels Tribunals ad-hoc. 2) S’aplica per primera vegada la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants, la qual cosa consolida la Jurisdicció Penal Internacional prevista en l’esmentat instrument internacional per al processament i ordre de detenció de persones imputades per tals crims. És de recordar que es va aplicar per primera vegada a efectes d’extradició en el cas d’Augusto Pinochet. 3) Es consolida la figura d’organització criminal necessària per a l’organització, coordinació, planificació i execució d’un pla comú amb finalitats criminals que es va traduir en la usurpació il·legal del govern constitucional i que tenia per finalitat la destrucció sistemàtica de tots els que s’oposaven a aquest projecte. En aquest sentit, un dels documents bàsics és l’ordre d’operacions 2/76 que conté les bases operatives del pla criminal. La figura de l’organització criminal va ser tipificada en l’Estatut del Tribunal de Nuremberg i desenvolupada per la doctrina del “pla comú” que emana de les sentències dels diferents processos de Nuremberg. 4) S’utilitza la figura de la desaparició forçada prevista en la Declaració sobre la Protecció de Totes les 220 Recull d’articles 1992-2013 Persones contra les Desaparicions Forçades, cosa que permet consolidar, en un tribunal ordinari, aquest delicte permanent com a figura de dret internacional, possibilitant el tractament de les víctimes i els seus familiars, ambdós com a subjectes de drets. 5) S’utilitza el Conveni per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi, de 1948, conforme a la interpretació prevista a l’acte de data 4 nov. 98 de l’Audiència Nacional. Sobre aquesta Convenció, junt amb la Llei Orgànica del Poder Judicial, s’estableix la jurisdicció del tribunal als efectes del possible judici, que es consolida a més, com ja s’ha expressat, amb l’aplicació de la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants. S’utilitza també com a font de dret el Pacte de Drets Civils i Polítics de l’ONU, que obliga els Estats a posar a disposició dels seus ciutadans un sistema eficaç de justícia. 6) Es formula un llistat de víctimes d’origen espanyol que s’apropa aproximadament a 600 persones, les quals s’identifiquen a cada un dels diferents llocs de detenció-desaparició; entre aquests casos destaca, per la seva crueltat, l’assassinat al Camp Clandestí de Detenció Arsenal Miguel de Azcuenaga de Tucumán, de la menor de 16 anys, d’origen espanyol, Ana Cristina Corral, segrestada, torturada i executada d’un tret a la nuca pel General Antonio Domingo Bussi personalment. 7) Tots aquests aspectes consoliden la jurisdicció penal europea a efectes de jutjar als tribunals ordinaris els delictes contemplats en el Dret Internacional dels Drets Humans com d’abast universal, tal com ho han demandat durant més de 20 anys els organismes i activistes de Drets Humans. Suposa a més la utilització del principi de complementarietat previst en l’Estatut de la futura Cort Penal Internacional i una contribució eficaç a la seva operativitat. Aquests són els principals aspectes d’aquest acte que coincideixen amb les posicions defensades per l’Equip Nizkor des del començament dels procediments i que en algunes oportunitats van ser contestades com “inviables”, “extemporànies” i “improcedents”. Per tot això ens congratulem doblement de la fundamentació d’aquest acte. Text complet de l’Acte a www.derechos.org/nizkor/arg/espana/gar.html Vegeu també www.derechos.org/nizkor/arg/espana/arresto.html Militars argentins imputats afectats per una ordre internacional de detenció via INTERPOL Document publicat a internet per Equip Nizkor i Drets Human Rights: http://www.derechos.org/esp.html Mes informació sobre aquest cas: Fax: +34.91.526.7515 / Telèfon d’atenció directa: +34.696.517.387 / http://www.derechos.org/nizkor [email protected] 1) Jorge Rafael Videla Redondo, Tinent General (RE). Nascut a Mercedes, Bs As, el 2ago1925. DNI núm. 4.765.426 i passaport núm. 2.456.573, últim domicili conegut: Av. Cabildo 639, 5A, Buenos Aires (BsAs). 2) Emilio Eduardo Massera, Almirall (RE). Nascut a Paraná, Entre Ríos, el 19oct1925, DNI núm. 5.108.651 i passaport núm. 2.565.263. 3) Omar Domingo Rubens Graffigna, Brigadier Gral. (RE). Nascut el 2abr1926, DNI núm. 4.769.947i passaport argentí núm. 6.106.426. 4) Armando Lambruschini della Valle, Almirall (RE). Nascut el 15juny1924, DNI núm. 5.102.262 i passaport núm. 2.005.953. 5) Leopoldo Fortunato Galtieri, Tinent Gral. (RE). Nascut el 15jul1926, a Casero (Bs As), DNI núm. 4.771.350 i passaport núm. 2.404.353. 6) Jorge Isaac Anaya, Almirall (RE). Nascut a Bahía Blanca (Prov. Bs As) el 27set1926, DNI núm. 5.427.047. 7) Basilio Arturo Ignacio Lami Dozo, Brigadier Gral. (RE). Nascut l’1feb1929, DNI núm. 6.463.857 i passaport núm. 5.870.684. 8) Carlos Guillermo Suárez Mason, Gral de Divisió. Va actuar també a Honduras, Panamá, Guatemala i El Salvador. Nascut a BsAs el 24gen.1924, DNI núm. 7.827.809 i passaport núm. 4.756.950. 9) Jorge Olivera Rovere, Gral de Brigada (RE). Nascut el 14març1926 a Córdoba, DNI o passaport núm. 4.769.910. 10) Antonio Domingo Bussi, Gral. de Divisió (RE). Nascut el 17gen.1926 a Victoria, Entre Ríos, DNI o passaport núm. 5.889.828. 11) Ramón Genaro Díaz Bessone, Gral. de Divisió (RE). Nascut a Mendoza el 27oct1925, DNI núm. 4.765.412 i passaport núm. 5.564.259. 12) Luciano Adolfo Jaureguí, Gral. de Divisió (RE). Nascut a La Pampa el 31maig1926, DNI núm. 4.769.999 i passaport núm. 5.965.442. 13) Juan Carlos Ricardo Trimarco, Gral. de Divisió (RE). Nascut el 27març1925 a la província de Córdoba, DNI núm. 4.462.635. 221 Agenda Llatinoamericana Mundial 14) Luciano Benjamín Menéndez, Gral. de Divisió (RE). Nascut a San Martín, Pcia de Bs As, el 19juny1927, DNI núm. 4.777.189. 15) José Antonio Vaquero, Gral. de Divisió (RE). Nascut el 19des1924, a la província de Córdoba, DNI núm. 5.605.507. 16) Jorge Eduardo Acosta Aubone, Capità de Corbeta (RE). Nascut el 27maig1941, DNI
