Tremp d'ou

ÍNDEX:
• Introducció
• Presentació dels materials, preparació del tremp i utensilis
• Característiques de la tècnica
• Història del tremp
• Els retaules
• Procés de realització d'un retaule
• reflexió
INTRODUCCIÓ:
Aquest treball parlarà sobre el tremp d'ou, que és un tipus de pintura, però abans d'explicar−ne les
característiques, serà millor parlar de les qualitats comunes que tenen totes les pintures. També serà adequat
fer una breu referència al dibuix, ja que abans d'aplicar el tremp d'ou, s'ha de dibuixar el quadre sobre el
suport amb una tècnica seca, en el nostre cas vam utilitzar llapis de grafit normals i corrents.
El dibuix preliminar se sol fer amb llapis de tècniques seques. Per a aplicar el pigment d'aquests sobre una
superfície o base, el primer requisit és que hi hagi una certa rugositat. Els papers que tenen una superfície molt
llisa i suau, estan formats per unes fibres vegetals molt llargues, en els papers més rugosos, aquestes fibres
actuen com a limes, trencant i arrencant partícules de pigment i retenint−les en l'espai que hi ha entre fibra i
fibra. Els llapis de grafit, que és la tècnica que hem utilitzat, vam fer servir un HB que no és molt dur ni molt
tou, el grau de duresa es determina barrejant més o menys argila amb el grafit de la mina, els llapis més tous
porten menys argiles i els durs en porten més.
Tota pintura està formada per la mescla de tres elements que no tenen que ser sempre del mateix material,
però que sempre compleixen la mateixa funció. El primer d'aquests elements és el pigment, compleix la
funció de donar el color a la pintura. Els pigments son els únics que són comuns a totes les pintures, encara
que cada color s'extreu d'un material diferent hi ha colors més adequats per unes tècniques i n'hi ha que no ho
són tant. Aquests pigments s'han de mesclar amb un líquid que anomenarem dissolvent, on hi quedaran
sospesos de manera que el dissolvent els farà de vehicle. Però aquesta solució no quedarà ven adherida al
suport ni els pigments quedaran enganxats entre ells, per a aquesta labor les pintures utilitzen un aglutinant.
L'aglutinant també dona la textura, lluentor, etc..., al tremp un cop s'ha assecat. Les pintures al tremp formen
una pel·lícula forta i durable, però quan s'assequen, la quantitat d'aglutinant, amb relació a la quantitat de
pigment és menor que les pintures a l'oli. Això és degut a que una gran part del tremp la forma l'aigua, que
n'és el dissolvent i s'evapora en el procés de l'assecat, mentre que en les pintures a l'oli no s'evapora res.
Tremp és el nom que reben les pastes pictòriques que tenen característiques aquoses i cobrents. Som pintures
de fabricació a casa, cadascú es fabrica la seva trempa, que és la mescla entre el dissolvent i l'aglutinant,
seguidament i dilueix el pigment en pols i ja pot començar a pintar. El mètode de fabricar−se a casa els
materials pictòrics ha estat criticat amb diferents arguments. En l'actualitat, aquell que es fabriqui les própies
pintures o sol fer, perquè no pot aconseguir la qualitat o varietat que necessita, perquè li surt mes barat o
perquè simplement disfruta fent−ho. Un estudi cronològic dels antics tractats escrits per pintors, demostra que
amb el pas del temps es van anar suprimint les receptes, o se les acompanyava de notes on sindicava que no
1
calia escarrassar−se en la preparació ja que es podia comparar fet. Amb el desenvolupament de l'industria va
ser impossible que es dediqués tota l'atenció necessària a la pintura destinada als artistes, a mes a mes la
qualitat dels materials emprats, va disminuir, i per conseqüent la de la pintura també. Encara que es fabrica
pintura de bona qualitat per a artistes, però a escales molt menors i per això pot resultar complicat de
trobar−ne. Sempre han existit materials de millor o pitjor qualitat, potser la millor recompensa que rep l'artista
que coneix la forma de preparar les seves própies pintures és el coneixement del seu funcionament, que
permet controlar−lo en la pràctica i distingir els productes d'un altre
HISTORIA DE LA PINTURA AL TREMP
Aquesta tècnica es va originar en l'art bizantí i cristià(encara que alguns autors opinen que ja existia abans, el
procés tradicional de la pintura al tremp es va acabar generalitzant per tota Itàlia. Cennino Ceninni va
descriure en un tractat, la tècnica del tremp d'ou pura, tal i com s'utilitzava en el s.XIV; ales hores ja era una
tècnica ven establerta, i el seu domini sobre ella el va adquirir estudiant el seu ídol Giotto. El tremp d'ou va
seguir essent el principal medi de la pintura europea fins a l'aparició de la pintura artística a l'oli.
Segons les explicacions d`Eastlake, els pintors italians, si bé s'esforçaven al màxim per produir obres que
duressin, no van fer cap esforç per disminuir les dificultats d'execució, sinó que més aviat procuraven superar
aquestes dificultats a base de destresa. Els flamencs i altres pintors del nord es van separar dels mètodes
italians, emprant nous materials, buscant una major facilitat a l'hora de manipular−los i produint obres amb
una tècnica excel·lent, en un grau que les feia impossibles de duplicar amb la tècnica estricta postulada per
Cennini. Se suposa que l'us d'aquests mètodes i materials es va iniciar als voltants de l'any 1400 a Flandes, i
des d'allà es desplaça cap a Venècia. El període comprès entre el principi del segle XV i la meitat del segle
XVI va produir artistes que van dur la pintura al tremp fins un alt grau d'excel·lència tècnica, i que serveixen
com a models per l'actual tècnica del tremp.
Al mateix temps (a partir del 1400), van començar−se a descobrir o perfeccionar nous materials. Va començar
un renaixement comercial, una de les conseqüències d'aquest fet va ser la millor i més amplia distribució de
materials. Els comerciants portaven matèries primes d'Orient, i els articles fabricats van millorar en qualitat i
van adquirir uniformitat.
L'oli de llinaça s'utilitzava per a la decoració i protecció des dels principis de l'historia europea, encara que era
un producte fet sense gaire compte, molt diferent a l'oli de llinaça actual. Aquest oli es pot utilitzar en la
fabricació del tremp d'ou per donar−li lluentor.
La destil·lació era coneguda des del segle III, però no es va començar a practicar comercialment fins al segle
XV, que va ser quan els seus productes − alcohols i altres dissolvents volàtils per a vernissos i pintures − van
començar a poder−se aconseguir amb facilitat.
Quan es fa un estudi d'aquest canvi de tècnica, és precís tenir en compte les intencions i els gustos dels artístes
i del públic. Vasari i altres autors, que vivien en l'època en què el tremp començava a declinar−se, quan
tothom celebrava els efectes produïts per la pintura a l'oli, acostumaven a criticar la pintura al tremp des del
punt de vista dels gustos, modes i estils de la seva època. Consideraven el tremp inferior als olis precisament
per les mateixes característiques que el fan atractiu per als seus usuaris actuals.
Durant els s. XVI i XVII, es van realitzar algunes pintures al tremp sobre lienzo, una superfície introduïda junt
amb la tècnica de l'oli i que tenia una gran popularitat. Com a medi d'ús universal, el tremp va quedar obsolet
per a finals del s. XVI.
L'afirmació de que la pintura al tremp va quedar obsoleta durant més de tres−cents anys, abans del seu actual
ressorgiment, només és certa en quant al seu ús generalitzat. En quasi totes les èpoques poden citar−se obres
realitzades amb els antics materials, però aquests experiments aïllats van tenir poca influència en la pràctica
2
general dels pintors de l'època, i inclús en l'obra total dels seus autors. El present renaixement de la pintura al
tremp s'explica per la seva adaptació a les exigències del gust modern, ja que permet aconseguir efectes
especialment acords amb certes tendències artístiques modernes, que no existien en el passat recent. A la
primera part del segle passat va rebre un gran impuls a Alemanya, encara que també el van utilitzar grups
aïllats de pintors anglesos i americans.
Els pintors americans de principis del segle XIX també feien un ús parcial dels materials del tremp. Sally
recomanava aglutinar els colors amb llet desnatada. Una base feta amb llet desnatada i blanc de plom era una
de les seves favorites, i també mencionava l'ús de colors esmicolats en llet desnatada per a les capes inferiors,
portant aquesta practica el més lluny possible i després acabant el treball amb veladures d'oli transparent i
vernís. També cita una emulsió feta amb pasta de farina i trementina de Venècia.
PRESENTACIÓ DELS MATERIALS, PREPARACIÓ DEL TREMP I UTENSILIS
Les diferències entre unes tècniques pictòriques i unes altres se sol determinar per els líquids que s'utilitzen
per a preparar el color. Una característica pròpia dels tremps és que utilitzen com a dissolvent l'aigua, on hi
queden suspesos els pigments. Això dona a la tècnica una qualitat de transparència. El problema d'aquesta
dissolució és que necessita algun altre element que l'adhereixi al suport i enganxi els granets en pols de
pigments entre ells un cop l'aigua s'hagi evaporat. Aquesta funció la compleixen els aglutinants. En el tremp
es poden usar molts aglutinants, i és aquesta característica la que ens permet distingir les diferents classes de
tremps, alguns exemples d'aglutinants usats per a tremp són la goma, la llet, la cola, la cera... i l'ou, que és el
que hem fet servir nosaltres.
Els pigments són substàncies que s'han esmicolat fins a convertir−les en pols, i la seva funció principal és de
traspassar el seu color a una altra substància, ja sigui barrejant−s'hi, ja sigui adherint−s'hi. Si el mètode
utilitzat és barrejar−les amb un líquid, s'ha de tenir en compte que no s'hi dissolen sinó que hi queden
sospesos, la substància que dona color a un líquid dissolent−s'hi s'anomena tint. Els pigments són els mateixos
per a totes les pintures, els que diferencia les unes de les altres són l'aglutinant i el dissolvent, però hi ha
alguns pigments que no resulten per a totes les tècniques. Tots els pigments han de complir uns requisits:
• Ha de ser una pols fina i suau.
• Ha de ser insoluble amb el medi amb el que s'utilitza.
• No ha de perdre color amb la llum del sol en les mateixes condicions en les que es trobarà l'obra.
• No ha d'alterar−se químicament ni amb altres pigments ni amb l'atmosfera.
• Ha de tenir el grau de transparència i opacitat adequat per a la tècnica.
• Ha de tenir prou força pròpia sense necessitar altres elements afegits.
• Ha de complir uns criteris de color i qualitat.
• Ha de provenir d'una empresa que sàpiga el que fa i pugui informar sobre els seus orígens.
La classificació dels pigments se sol fer segons els seus orígens, així n'obtenim els pigments inorgànics (terres
naturals, terres naturals calcinades, colors minerals de preparació artificial) i els pigments orgànics (vegetals,
animals i pigments orgànics sintètics). Els colors minerals artificials si es preparen a altes temperatures són
molt durables, en canvi si requereixen un procés més cuidat no són tan permanents, els seus equivalents en
terres no duren tant però si es preparen bé resulten superiors als pigments orgànics, que tenen un gran lluentor
i intensitat.
La puresa química dels pigments és molt variable n'hi ha que són purs i n'hi ha d'altres que tenint la mateixa
qualitat, porten components secundaris, ja sigui per materials afegits o per impureses.
Les partícules dels pigments queden unides entre si i fixades sobre un suport per un aglutinant. Per a cobrir la
funció d'aglutinant es poden utilitzar moltes substàncies, hi ha aglutinants orgànics, naturals, sintètics, i
3
d'origen mineral, però la tècnica per classificar−los és entre grassos i no grassos. En el tremp d'ou, que és la
tècnica que hem utilitzat, l'aglutinant el forma el rovell de l'ou, aquest conté aigua, albúmina, oli i leticina.
L'albumina és el que fa que amb el temps es torni insoluble amb aigua, i la leticina li proporciona poder
emulgent i fa que s'emalgami bé amb l'oli, que li dona una lluentor com d'envernissat.
De tots els períodes artístics d'Europa ens han arribat moltes maneres de preparació del tremp d'ou, però
aquesta és la més tradicional; en primer lloc se separa la clara del rovell, hi ha qui posa més compte en assecar
bé el rovell i qui en posa menys, però la recepta tradicional és el rovell pur. Un mètode per a separar bé, és el
d'anar passant el rovell d'una mà a l'altre de manera que s'eixuga bé la mà buida amb una tovallola o un drap.
Quan el rovell ja està prou net s'agafa una punteta amb el dit índex i el polze i se suspèn sobre un pot de vidre
ben net on hi guardarem la trempa, aleshores es punxa el rovell amb una agulla i es deixa que flueixi cap al
pot de manera que ens quedarem amb la membrana a la mà. Aleshores s'abocarà aigua destil·lada o bullida en
el mateix recipient amb la proporció d'una part d'ou per dues d'aigua. En cas d'utilitzar aigua bullida seria
convenient que en el moment de la barreja estigui tèbia o millor freda, ja que si fos calenta l'ou quedaria cuit.
A l'hora de pintar s'abocarà una petita part d'aquesta mescla en una paleta i s'hi abocarà una molt petita part de
pigment per donar−li color.
Aquesta tècnica se sol utilitzar pintant amb pinzells d'aquarel·la ja que és una tècnica molt aigualida. El millor
suport per a les obres al tremp és la fusta, aquesta fusta estarà tallada en una lamina i estarà tan lliure de nusos
com sigui possible. Al suport de fusta se li aplicarà una capa de preparació feta amb cola de conill i calç,
encara que existeixen diferents tipus de coles per a aquest fi, les vegetals, provinents de l'arròs o les gramínies,
s'endureixen fins que arriben a podrir−se, una altra cola és l'engrut que es fa amb farina i aigua calenta, i per
últim les coles animals, que s'obtenen de l'ebullició dels hossos, els cartílags i les pells de diferents animals.
La cola de conill és la que hem utilitzat, i és la més recomanada per al tremp d'ou. Aquesta capa de cola i guix
protegeix la pintura dels factors nocius externs que venen de l'altre cantó de la fusta, que si absorbís
directament tota l'aigua del tremp d'ou li apareixeria mho i això perjudicaria la permanència i la qualitat de la
pintura, en realitat la fusta ja sol quedar afectada per factors ambientals i arquejar−se. Quan la capa de
preparació ja s'ha assecat s'allisa la superfície fregant−la amb paper de vidre i se li dona una textura més suau.
CARACTERÍSTIQUES DEL TREMP
Unes de les característiques principals del tremp és que emplea un medi que es pot diluir lliurement amb
aigua, però a l'assecar−se queda prou insoluble per a poder−lo repintar amb més tremp o amb medis d'oli o
vernís. Aquesta qualitat és molt important ja que el tremp d'ou es treballa per veladures, és a dir que es van
sobreposant capes de pintura. L'acabat dels quadres al tremp els dona un aspecte brillant i lluminós que no es
pot reproduir amb olis ni altres medis. Encara que hi ha moltes classes de tremps i moltes tècniques per a
treballar−los és fàcil identificar un quadre elaborat amb aquesta tècnica, si es deixen sense envernissar tenen
un acabat mat o lleugerament brillant. Un cop seca, la pintura no s'enfosqueix ni s'engrogueix com podria
passar amb els olis. Una altra característica dels tremps és que no acostumen a presentar esquerdes, i si no les
ha presentat ja en un principi des de que s'ha assecat no les presentarà en el futur, però aquesta tècnica no és
infalible i si es prepara malament la trempa o la seva aplicació no és correcte pot presentar defectes.
La tècnica al tremp requereix una pràctica i un cert coneixement per a presentar bons resultats, per això en
treballs espontanis o en les primeres probes no sol presentar bons resultats.
Una pintura al tremp pot anar rebent noves capes o veladures durant un cert temps, però al cap d'uns vuit
mesos les noves capes amb colors frescos no s'edereixen a les velles.
Per a pintar amb tremp d'ou s'ha d'utilitzar molta aigua i quan l'ou i el pigment mantenen una proporció
adequada s'els afegeix una gran quantitat d'aigua, aquest és un error que solen cometre els pintors que no
coneixen prou bé la tècnica, no utilitzen gaire aigua i la mescla s'els asseca massa depressa fent−se difícil de
manipular amb el pinzell. Si la quantitat d'ou és en canvi massa escassa, la pel·lícula de pintura resultarà dèbil
4
i polsosa ja que els grans de pigment no quedaran adherits entre ells ni al suport.
Els pinzells més adequats per al tremp d'ou són els de marta vermella per a aquarel·la, han de ser rodons i amb
la punta fina i com més qualitat millor. Al sucar el pinzell en la pintura no ha de quedar molt ple de pintura,
una tècnica per a aconseguir−ho és pinçar la punta amb el dit índex i el polze, però es necessita molta pràctica
per a dominar la quantitat de càrrega adequada, aquest fet pot semblar una bajanada, però és molt important a
l'hora de donar a la pintura un grau de transparència adequat. Tot seguit s'apliquen unes pinzellades simples,
en una sola direcció i no d'anada i tornada, és important no passar dos cops seguits per el mateix punt, si es
vol repassar s'haurà d'esperar a que la pintura s'assequi per no enretirar la capa anterior.
És així com la superfície es va elaborant amb capes lleugeres i translúcides, i tot i el poder cobrent de les
succesives capes, la base i els prepintats també contribuiran a l'acabat final encara que semblin totalment
tapats.
ELS RETAULES
Els retaules són obres d'art amb un motiu que sol ser religiós cristià, estàn formats per un conjunt de taules
pintades que generalment hi tenen figures dibuixades i expliquen escenes de la bíblia. Aquestes obres pintades
amb tremp se solien col·locar radere l'altar per ajudar en la missa, ja que aquesta se solia fer en llatí i el poble
no l'entenia.
El moment de més esplendor d'aquestes obres es va donar en el gòtic, quan es va convertir en l'element
pictòric principal. Els primers exemples d'aquesta època presenten una estructura rectangular heretada del
romànic però més endavant van evolucionar cap a una estructura pròpia, amb un caràcter vertical, adaptat a
l'espai a ocupar. Aquests retaules més desenvolupats, estaven formats per panells, un de central i dos de
laterals. Aquests panells es dividien en espais verticals anomenats carrers, i aquests a la seva vegada dividits
en cases o històries. La casa superior del carrer cental se sol anomenar cumbrera. I a sota hi sol anar un altre
panell tan ample com el retaule, però molt més baix, que també serà dividit en històries . als voltants del
retaule hi ha uns marcs que el protegeixen de la pols.
La casa central d'un retaule se sol dedicar al protagonista del retaule, just a sobre, a la cumbrera, s'hi
representa l'escena de la creu i a les cases laterals s'hi expliquen escenes de la vida o el martiri del sant central.
Al panell inferior hi apareixen Crist i escenes de la seva vida. Els marcs del retaule se solien decorar
incrustant−hi lamines molt fines d'or, anomenades pa d'or, o de plata o altres metalls preciosos.
L'ús del retaule no es va generalitzar fins al segle XII i al segle XV, la producció d'aquests era molt abundant.
La gran importància dels retaules va perdurar fins al segle XVIII a la península i hispanoamèrica, amb
l'adaptació de diferents estils artístics.
A continuació presentem dos exemples de retaules que porten imprimits al seu darrere els seus respectius
contractes:
REFLEXIÓ
El motiu del meu quadre al tremp d'ou és una fulla que s'estava assecant i una branqueta amb tres fulles molt
més petites. Aquests dos elements han estat dibuixats pels dos cantons de manera que en semblen quatre. Vaig
escollir les fulles de manera que les superiors tenen tonalitats grogues i marrons, i per tant representen els
colors càlids, en canvi les inferiors, amb el seu color verd, representen els colors freds. per no trencar aquesta
sensació he pintat el fons de blanc, que no és un color fred ni colent.
En primer lloc vaig donar una capa amb el color bàsic per a cada element, groc, blanc i verd. Al groc vaig
afegir−li una mica de marró i vaig aplicar−li una altra capa de manera que no quedés tan homogènia, després
5
vaig afegir encara més marró i vaig aplicar−hi una tercera capa que enfosquia la part cental, finalment amb
una nova pintura totalment marró vaig marcar el nervi de les fulles. Per a les fulles centrals només vaig tenir
que donar una altra capa de verd per enfosquir−les lleugerament, i repassar−ne les branquetes i els nervis amb
el mateix verd i una mica de marró afegit. El fons el vaig aconseguir simplement amb la superposició de
diferents capes de blanc. Quan s'em va assecar la pintura completament m'hi van aparèixer uns tallets,
segurament ocasionats per una mala preparació del tremp. Un altre dels problemes que he tingut els ha
ocasionat la meva poca paciència, ja que no solia esperar que la capa anterior quedés suficientment seca.
PROCÉS DE REALITZACIÓ D'UN RETAULE:
• Tipus de suport >fusta
>anclatge de les fustes
• Preparació del suport >endrapatge de juntes i esquerdes
>estucat: guix+cola de conill
>poliment i allisament de la
superfície.
• Disseny de la composició >dibuix
• Procés de daurat >aplicació del bol
>aplicació del pa d'or+cola de conill
>brunyit amb pedra d'àcata
• Preparació de la pintura >tremp d'ou
>pigment+aigua+rovell d'ou
• Els últims retocs >llamat
>cisellat
6