Técnicas de intervención y tratamiento psicológico

T. 1 INTRODUCCIÓ ALS TRACAMENTS
P. 1.−ANTECEDENTS I EVOL. HISTÒRICA
Tant la història i la evolució dels tractaments com els de la patologia està unida als conceptes de malaltia
mental (MM). Hi ha 2 tradicions importants que han estudiat la MM.
1a) La tradició Màgic−Religiosa, que segueix la concepció demonològica.
2a) La tradició Científic−Natural, que es centra en comprendre la MM.
P. 2.−CULTURES PRELITERARIES
La causa de les MM eren càstigs dels deus i dels dimonis que s'infiltraven en la ment. El tractament era
realitzat per el shaman, bruixot i podia implicar la trepanació.
S'assumeix que el trastorn radicava en el cap.
Les aportacions el concepte de MM són:
• La causa determina el tractament.
• La vida radica en el cap
• Mostren un concepte unitari del ser humà (unitat de la ment i el cos)
P.3.−ANTIGUETAT CLÀSSICA
GRECIA
Convivien varies concepcions:
• Concepcions Populars: les causes de la malaltia són sobrenaturals. Es segueix el pensament demonològic.
El tractament era realitzat per els sacerdots.
• Concepció Mèdica: Hipòcrates, antecedent del model mèdic:
• Elimina la càrrega sobrenatural
• Considera que les MM són similars a les malalties físiques
• La vida mental resideix al cervell
• Formula la Teoria dels Humors i per tant, la patologia és un producte del desequilibri
• La teràpia estava centrada en purgues, dietes, etc. ja que seria el mateix tractament que per a les malalties
físiques
• Pensament Filosòfic: Plató va unir les idees d'Hipòcrates i del pensament popular. Segons ell, la bogeria és
el producte de la disharmonia del cos i la ment. Concepció Dualista Ment−Cos. Té una implicació (−) ja
que no existeix relació entre ment i cos, però l'aportació (+) és que no tot el que succeeix en la nostra ment
és producte d'aspectes físics, també hi ha altres causes. Els trastorns mentals són en part físics (orgànics), en
part ètics i en part divins. Ressalta els aspectes més humanistes dels MM diferenciant−los dels delinqüents.
ROMA
L'aportació de Roma està en el Dret Romà, on hi ha un reconeixement de l'estat mental com atenuant d'un
delicte.
1
Galeno realitza una síntesi de tots els coneixements existents i va dividir les causes dels trastorns en:
1) Orgànics o causes orgàniques: lesions craneo−encefàliques, alcohol i menstruació.
2) Causes mentals: temors, complicacions econòmiques i desenganys amorosos
EDAT MITJANA
Coexistència del món àrab i cristià.
• Àrab: s'evita qualsevol insult al boig, eliminant la connotació (−) i realitzant una actitud humanitària.
Creen els primers centres de tractaments que són sanatoris on els malalts reben hidroteràpia, passejos
pel camp, exercici...
• En el món Cristià es segueix una concepció demonològica i la inquisició és una de les conseqüències,
en general la part (−) està en que es persegueix a tots els que se'n ixen del que es considera
funcionament normal. Apareix el boig com una persona marginada.
RENAIXEMENT
El Renaixement ofereix un canvi amb l'aparició de l'Humanisme. Autors importants són:
• Lluís Vives, que qüestiona l'origen sobrenatural dels processos i defensa un tracte + humanitari als
MM.
• Huarte de San Juan. És l'antecedent de la diferencial.
• Weyner és considerat el primer psiquiatra i defensa el tractament mèdic de les MM.
• El Pare Jofred fou el que en València (1410) crea el primer centre per a bojos.
En esta època van creant−se centres hospitalaris, però de vegades en condicions infrahumanes.
IL·LUSTRACIÓ
Final de s. XVIII va destacar Pinel; va fer reformes hospitalàries i va elaborar el Tractament Moral, la idea
bàsica era que els problemes i les dificultats de la vida eren els responsables de la MM. Fou precursor de la
teràpia.
A principis del s. XIX apareix el Mesmerisme. Mesme és considera l'iniciador del que s'anomena
Magnetisme Animal. Manté que deu haver un equilibri entre les fluïts corporals i si aquest es trenca apareix
MM. Va utilitzar imants però també va descobrir que el pacient es curava tant si els usava com si no.
Cap a finals del s. XIX i principis del XX hi ha una sèrie d'autors importants pel que fa als tractaments i a
partir d'ells van generant−se 3 grans moviments en teràpia.
Dinàmica/Analítica
Cognitiva−Comportamental/Conductista
Gestalt−Humanista
Francis Cobbe ' Fou el primer que va utilitzar el concepte terapèutic; s'oposava a que les MM foren sols
patologies orgàniques, mantenia que hi havia causes de la ment i de l'esperit.
2
Braid ' Va substituir el concepte de mesmerisme per el d'hipnotisme demostrant l'absència de forces
magnètiques. A partir d'aquest autor hi ha dos grups diferenciats que estudien l'hipnotisme.
• L'escola de Saintpêtiere (Charcot i Janet), la hipnosi com a estat patològic.
• L'escola de Nancy, la hipnosi era considerada com un somni ordinari induït per la suggestió, no es
considera patologia. Totes les persones són considerades suggestionables (Liebaut i Berheim)
Aquests mètodes d'hipnosi varen influir en Breuer i Freud, que va genera el mètode analític. Freud
mantenia que havia que utilitzar el material que proporcionava el malalt com si tinguera un sentit ocult i havia
que descobrir el seu significat. Les idees de Freud suposaren una revolució en la psiquiatria de l'època.
Paulov 'Quasi al mateix temps va començar les investigacions sobre el sistema nerviós i els Reflexes
Condicionats. Els estudis sobre Condicionament Clàssic (CC) tingueren una gran influència sobre el
Conductisme i la modificació de conducta.
Un últim grup d'influències està representat per autors com Brentano i el seu concepte d'Intencionalitat
d'Acte. És a dir, tots els actes mentals es refereixen a quelcom. No pot donar−se el pensament sense objecte.
Llusserl al que es considera el fundador del moviment Fenomenològic.
Dins d'aquest grup d'autors es ressalta la importància de la persona i l'existència individual, és molt important
la percepció subjectiva de cada persona sobre la seva realitat, açò és de gran influència en la Humanista.
Els tractaments van sorgir quan va diferenciant−se la causalitat biològica com única responsable de les MM
Junt als models està el model biològic que determina la causa biològica de les MM. Klaepelin fou el
psiquiatra que va elaborar al s. XIX una taxonomia i diagnòstic de les MM i els malalts mentals.
T. 2 EL PROCÉS DE LA PSICOTERÀPIA: KORCHIN
• UN MODEL DE PSICOTERÀPIA
El model de la psicoteràpia de Korchin serveix d'ajuda per a estructurar una assistència clínica
individualitzada.
• Comunicació Verbal
El seu model ressalta la Comunicació Verbal que està dirigida a incrementar l'autopercepció i amb ella
l'autonomia i el control del pacient.
• Sentiments, Desitjos i Valors de la persona
Es centra en els sentiments, desitjos i valors de la persona encara que també té en compte els impulsos i
aspectes de l'inconscient.
• Processos de Coping i Aspectes Defensius
Són importants els processos de coping i els aspectes defensius que té la persona (afrontament) ja que a partir
d'ells podem entendre com la persona construeix i organitza l'experiència.
• Interès per aspectes Possitius i Patològics
També és d'interès conèixer els aspectes positius (+) i negatius (−) del pacient.
3
• L'INICI DE LA TERÀPIA
Segons Korchin la teràpia comença des de la primera sessió en que es coneixen terapeuta i pacient.
• L'entrevista Inicial
L'entrevista inicial té uns propòsits:
• Establir una bona relació o rapport
• Obtindre informació sobre el client i el seu problema
• Oferir informació al pacient sobre característiques d'horaris, honoraris...
S'iniciarà la teràpia en la mesura que es done comunicació, respecte mutu i desitjos de col·laboració.
• L'Aliança Terapèutica
Korchin manté que per a que hi haja teràpia el pacient deu estar motivat i desitjós d'esforçar−se per a fer les
accions que es van a sol·licitar. És un model per a cert grau de malestar (faríem diferents consideracions al
tractar−se, per exemple, d'una depressió major).
De vegades es presenten les resistències:
• La Resistència Manifesta, es dona quan la persona es resisteix a parlar dels aspectes menys desitjables de la
seva personalitat.
• La Resistència Encoberta es produeix quan el client es resisteix a canviar. Korchin manté que s'estableix
una mena de contradicció en la persona, una part de la personalitat és irracional i l'altra racional. La teràpia
dependria de que s'establís una aliança terapèutica entre el terapeuta i la part de la personalitat més racional
del pacient.
Deu buscar−se una harmonia en la que la persona deixe d'experimentar eixa disgregació o dualitat i vaja
consolidant−se un jo saludable i unitari.
Per a fer eixa Aliança Terapèutica, és important el que seria el Compromís Fonamental i el Contracte
Terapèutic.
Compromís Fonamental: El client té que parlar de tot el que pense i no hi ha que jutjar, ni censurar, ni
seleccionar la informació. Es requereix que el pacient tinga una actitud activa i honesta.
L'altra part important de l'aliança és el Contracte Terapèutic que serien les obligacions mútues entre pacient
i terapeuta; honoraris, horaris... el pacient deu ser percebut com a persona o cos únic.
El terapeuta no té que prometre mai resultats concrets, ha de comprometre's a aconseguir uns objectius i no es
deu donar una durada exacta del tractament.
Dins del Contracte Terapèutic estaria, Fixar Objectius:
• És una part essencial del Contracte Terapèutic i de la planificació de la teràpia, es poden modificar al llarg
del tractament, per tant han de ser flexibles i realistes i han de tindre en compte objectius, motius, i desitjos
del pacient. No s'han de projectar els del propi terapeuta. Aquesta part de fixar objectius és el que diferencia
K del Anàlisi.
• Marcar els límits. Té que quedar clar que NO pot fer:
4
♦ Ser impositiu, jutjar, ridiculitzar... (el terapeuta)
♦ No inpuntual (client)
♦ PROCESSOS ESSENCIALS EN TERÀPIA
♦ Flux de la Comunicació
En el procés de teràpia el pacient va parlant de les seves experiències, desitjos, recorda el
passat, anticipa fets...
Les paraules, els silencis i els gestos, siguen intencionats o no, funcionen com portadors de
missatges que el terapeuta va rebent. El terapeuta deu reduir les barreres mitjançant l'escolta
activa.
♦ Examinar l'experiència (Pressent)
Segons Korchin el diàleg terapèutic es centra en les experiències fenomenològiques de la vida
quotidiana, és a dir, les necessitats, problemes i les experiències vitals del present.
En la primera fase de la teràpia s'examinen els símptomes i els problemes del pacient. En la
segona fase ja es van analitzant qüestions més amples, la relació amb la família, amics,
treball... el que hem de fer és entendre els significats d'eixes experiències en el pacient.
♦ Explorar el Passat
Per a Korchin sols l'exploració del passat no pot predir la història futura del pacient, ja que la
personalitat evoluciona a pesar de que posseïm records, i que aquests ens marcaren. En la
teràpia es tracta de conèixer quins fets interpreta el pacient i quin significat lis dona.
A partir de tot açò, Korchin argumenta que els problemes neuròtics poden tindre el seu origen
en el passat però que si no desapareixen és per que són mantinguts en el present.
La finalitat és canviar el present per a canviar la interpretació del passat. La importància és
trencar el sistema de creences, i açò pot fer−se:
◊ Si la persona recupera els records i els pot expressar en la sessió de teràpia.
◊ Si la persona és capaç de reconceptualitzar eixes experiències primeres de la infància.
◊ Si es pot animar al pacient a que vaja descobrint les seves fonts de competència i
valia personal (afrontament, capacitats, destreses...)
♦ EXPLORAR LA RELACIÓ PACIENT/TERAPEUTA
Per establir un clima adequat en el que el pacient vullga autoexplorar−se es poden tindre en
compte aquests tres aspectes:
♦ Tindre en compte que la sessió de teràpia pot servir com un microcosmos de la conducta
social o relacions socials que té la persona.
♦ Els sentiments de transferència, que serien eixes actituds recollides del passat i projectades
sobre el terapeuta que no les ha provocat directament. Korchin manté que el terapeuta deu
distingir i diferenciar entre eixos sentiments que són obtinguts per la relació que tu provoques
o pels que són realment transferits; hem de descobrir la contribució a eixos sentiments que
sorgeixen. Tots dos sentiments són importants, però els prioritaris serien els que generem de
forma involuntària els terapeutes (els que el pacient projecta de forma inconscient).
♦ El terapeuta deu ajudar al pacient a partir dels dos aspectes; el problema està en no
mostrar−se com una persona massa experta o en una gran mestria.
5
♦ RECONEIXER, CLARIFICAR I INTERPRETAR ELS SENTIMENTS I SIGNIFICATS
DEL PACIENT
El terapeuta té que augmentar l'autoconeixement de la persona ; podria aconseguir−se a partir
de tres nivells d'identificació:
♦ Repetir o exposar en altres paraules la informació que ens dona el pacient amb la finalitat
d'afavorir el seu autoconeixement.
♦ Identificar els sentiments del pacient (ficar−lis nom, el trobar resposta al Què tinc? ajuda a
dur−ho millor). La intervenció ajuda si un sentiment és adaptatiu o no. Si són acceptables per
al terapeuta.
♦ Realitzar interpretacions simbòliques. Açò fa referència al concepte Analític d'interpretació,
sols que Korchin diu que la interpretació simbòlica pot servir per a ressaltar factors o aspectes
desconeguts o ignorats per les persones.
Korchin afirma que aquest nivell seria similar al reconeixement i clarificació de sentiments
proposat per Rogers. Este model d'interpretació tindria les funcions de reconeixer, clarificar i
entendre els sentiments.
En definitiva, les interpretacions proporcionen un esquema conceptual que ajuda a entendre
les reaccions pròpies i les dels demés.
♦ DE L'ENTEDIMENT A L'ACCIÓ
Per a Korchin la teràpia consisteix en tres fases i en cadascuna d'elles es pot produir el
fracàs.
Fase 1) S'estableix la relació terapèutica (motivació, confiança...).
Fase 2) Recerca de l'autoconeixement. És a dir, la persona deu conèixer les seves
característiques de personalitat, tant les (+) con les (−).
Fase 3) Traduir els insight a accions, és a dir, a noves pautes de vida. Les conversacions tenen
que estar centrades sobre els potencials adaptatius (+) més que en les pautes neuròtiques.
Converses sobre realitats socials, contexts, temes externes a la persona, habilitats socials,
autonomia. Les converses d'eixa part de la teràpia tindrien que estar centrades en el futur més
que cap al passat.
Al final de la teràpia el terapeuta pot ser més directiu i indicar al pacient quines conductes
tindria que fer.
♦ FI DE LA TERÀPIA
Per a Korchin un símptoma de salut mental és que la persona estiga menys capficada en els
seus problemes. Una postura eclèctica en el sentit de d'autoperfeccionament no acaba mai. En
general o en sentit habitual, es deu acabar quan s'han aconseguit els objectius que s'havien
aconseguit.
Al final de la teràpia és quan poden aparèixer resistències a abandonar−la que es tradueixen
en una reaparició dels símptomes o un malestar general.
T. 3 EL ANÀLISI
6
♦ INTRO
L'origen del model dinàmic es troba a les obres de S. Freud. el seu model es fonamenta en 4
suposts bàsics:
♦ Irracionalitat: la conducta humana i el seu desenvolupament està determinat per els factors
intra (impulsos, conflictes...). Serien unes forces inconscients i per tant irracionals.
♦ Els factors intra, és a dir, els impulsos inconscients o instint, proporcionen les causes
subjacents de les conductes que es manifesten obertament, siguen problemàtiques o no,
patològiques o no.
♦ L'origen de la conducta i les seus problemes s'estableixen en la infantesa.
♦ L'aval. clínica, el tractament i les activitats d'investigació, deurien dirigir−se a trobar els
aspectes útils de l'activitat intra. El fi de l'activitat intra és aconseguir l'omeostasi; el
problema està en que la persona contínuament té conflictes que ha de superar, aquest
desequilibri genera el comportament anormal.
La idea bàsica de Freud és que en la persona es genera un conflicte que es superat per els
mecanismes de defensa, el problema és que tots excepte la sublimació són patològics, és a dir,
no aconsegueixen superar eixe conflicte.
Els conflictes són:
♦ Inconscients
♦ Determinen el comportament
♦ Intenten aconseguir l'omeostasi, és a dir, l'equilibri.
♦ MECANISMES DE DEFENSA
♦ Formació Reactiva: la persona pensa i actua de forma oposada al seu impuls.
♦ Projecció: quan la persona projecta en els demés els seus defectes, pors sentiments...
♦ Anul·lació: quan la persona nega un fet en el passat
♦ Negació: quan no es reconeix un fet present.
♦ Repressió: quan es reprimeixen els sentiments i instints. Seria el macro mecanisme de
defensa, ja que es reprimeixen els instints. És a nivell inconscient.
♦ Resistència: es produeix quan de forma inconscient no es deixa aflorar el problema.
♦ Supressió: és produeix a nivell conscient.
♦ Sublimació: és el mecanisme de defensa, més adaptatiu. L'expressió dels impulsos prohibits
es canalitza mitjançant activitats productives i socialment acceptables. La sublimació pot
proporcionar una solució relativament estable al problema de com defendres de l'ansietat.
♦ Regressió: en condicions de gran estrès poden fallar els mecanismes de defensa i la persona
torna a formes de comportament més típiques dels primers estadis de vida.
♦ Racionalització: es produeix quan la persona intenta justificar tot el que fa, és a dir, sempre
té que haver una explicació lògica.
♦ Desplaçament: es produeix quan es dirigeix l'expressió agressiva cap a objectes o persones
menys perilloses.
♦ TÈCNIQUES QUE UTILITZAVA
La meta del tractament en Freud és que la persona s'autocomprenga, és a dir, que es trobe
l'insight; la persona té que participar, viure el problema i emocionalment eliminar−lo.
◊ La hipnosi. Mitjançant la hipnosi F intentava buscar els fets que havien sigut
oblidats. El primer problema que tenia era que no totes les persones podien ser
hipnotitzades i, el segon, és que ell va descobrir que les persones es curaven abans si
recordaven el deien en la hipnosi.
7
◊ Pressionar: consistia a ficar la mà en el front i que la persona parlara de tot el que li
vinguera al cap. El problema era la possibilitat de centrar−se en temes irrellevants.
◊ Associació lliure: és parlar de tot el que ve al cap sense ficar ninguna trava, a partir
d'ahí és quan pot aparèixer material inconscient. El analista té que identificar les
defenses i les resistències que vagen apareixent El problema que té esta tècnica és que
puguen aparèixer records inventats.
◊ Anàlisi dels somnis: per a F eren molt importants per que transmetien material
inconscient que d'altra manera no podria eixir. És bàsica la simbologia. Hi ha un
contingut manifestat o descrit. En el contingut latent és on sa de descobrir el material
inconscient a partir de:
◊ Treball Oníric' Procés a partir del qual es va transformant el material reprimit en altre
més acceptable. Els mecanismes de defensa del treball oníric són similars als altres
però interpretats en base als somnis. Aquests són:
◊ Desplaçament: simbolisme que disfressa alguna cosa en acceptable.
◊ Substitució: la mort d'un familiarla canvie per la mort d'un altre.
◊ Devaluació: restar importància a un fet inacceptable.
◊ Condensació: es produeix quan un contingut manifest té altres latents.
◊ Dramatització: fa referència a teatralitzar un conflicte intern.
◊ Simbolització: els símbols tenen connotacions sexuals.
◊ Revisió Secundaria' la finalitat és descobrir el tema latent, el que es fa es demanar a la
persona que repetisca el relat del somni varies vegades per a veure congruències.,
diferencies...
⋅ Anàlisi de la conducta quotidiana: per a Freud aquest anàlisi és important
ja que és una manifestació del determinisme . S'analitzen:
♦ Errors i accidents: front un fet, de forma involuntària, el fan
evitar una situació. Ex.: lapsus linguae, oblits, accidents...
♦ L'humor: pot ser una forma desviada d'agressió.
⋅ Anàlisi de la Resistència: fa referència als problemes o els temes que la
persona no vol tractar. Les manifestacions de resistència serien: aplegar tard,
exigir proves d'eficàcia...
⋅ Anàlisi de la transferència: hi ha 2 nivells:
N1.: és quan es produeix l'aliança terapèutica i és conscient.
N2.: és inconscient. És quan es produeix la neurosi de transferència, que són els
sentiments que es produeixen i no són provocats per el terapeuta. S'ha de buscar el
significat d'eixe material.
◊ CRÍTIQUES A LA TEORIA DE FREUD
Fonamentalment es centren en el seu pansexualisme de la lívid. Les altres critiques es
fan als conceptes d'impuls/estímul, impuls/instint; F els equipara, confon instint ja
que aquest fa referència a pautes mecàniques de comportament i per tant difícils de
modificar. Impuls fa referència a l'energia que posa en marxa el comportament.
També reben crítiques els conceptes d'omeostasi i necessitat ja que aquests no es
consideren aplicables a la . Es considera que la finalitat de l'ésser humà és
l'adaptació.
◊ SEGUIDORS DE FREUD. NEOANÀLISI
− Ressalten la importància de l'ambient i els aspectes socials.
8
− Deixen en segon lloc els mecanismes de defensa inconscients.
− Redueixen la importància de l'inconscient i donen una gran importància al
conscient.
Adler. La individual d'Adler
Rebutja: La importància del complex d'Edip
La causalitat determinista.
El principi del plaer com quelcom determinat.
Resalta: el que ell anomena errades de pensament com generadors de patologies.
Desemboquen en uns patrons de vida desadaptatius. Els conceptes errats que té la
persona desemboquen en estils de vida problemàtics.
La meta de la teràpia és generar noves metes apropiades de vida. Açò es pot
aconseguir primer, establint una bona relació terapèutica; en segon lloc, descobrint
els estils de vida del pacient; en tercer lloc oferint interpretacions pera comprendre
millor els estils de vida; i quart, reorientant al pacient en les seves actituds.
Tècniques de la teràpia d'Adler
◊ Consell i Estimulació: el terapeuta es deu comprometré alhora d'aconsellar i animar
al pacient i pot indicar alternatives per a l'inici del canvi.
◊ Modelatge: el terapeuta pot ajudar al pacient sent un model no infal·lible.
◊ Assignació de tasques: actuar com si..., tenien que fer el que volien fer (intenció
paradòjica).
◊ Creació d'imatges: utilitzava les imatges com una metàfora amb el valor il·lustratiu
(tècniques de visualització).
◊ Tècnica d'apretar el botó: el client tenia que imaginar l'escena desagradable que li
provoca ansietat i després imaginar que oprimia un botó i que començava a pensar en
les coses (+). Així la persona aprenia a controlar les emocions.
◊ El somni: al igual que F, Adler considerava que són una font important d'informació,
però a diferència, els considerava un assaig previ que fa el pacient de com es podrien
controlar els seus problemes en el futur.
◊ Investigació dels estils de vida: estudia els estils de vida del pacient, la família i la
seva posició dins d'ella ja que estos estils són formes adaptatives o desdaptatives no
necessàriament patològiques. A diferencia de F, considera que es pot fer prevenció
dels problemes a partir d'estils de vida apropiats i detectant les errades de pensament
que donarien lloc a problemes de comportament.
◊ Maneig de la resistència: la resistència es considera com un exemple de la forma
habitual en que el pacient es comporta per a evitar un fet desagradable. El maneig de
la resistència pot ajudar a veure com és la vida, les metes i els objectius equivocats
del pacient. El terapeuta ha de senyalar les discrepàncies entre el comportament
adaptatiu i el comportament errat ja que si es vol mantindre pot ser com una
protecció.
La transferència, per a Adler és un reflex de com el pacient es relaciona amb
persones similars al terapeuta. Adler va rebutjar que el sexe fos el primer motor de
l'home. Tampoc dona importància a l'instint ja que no considera tant important
9
l'inconscient. No utilitza el diva ni l'associació lliure.
Jung
És el fundador de la analítica, rebutja la concepció de Freud dels instints, les fases
del desenvolupament infantil i també el component sexual de la libido. Considera que
la libido és tota l'energia vital de l'organisme. Considera també que són molt
importants les aspiracions, metes i objectius que té la persona.
Introdueix el concepte de l'inconscient col·lectiu que serien les empremtes del passat
filogenètic heretat. També va introduir el concepte d'arquetipus, és a dir, conceptes o
idees preformats. Va establir una teoria de la personalitat com un conjunt de sistemes
que interactuen formant un tot.
A nivell de tècniques no va generar−ne; la seva importància radica més a nivell
social. Els sociòlegs són els que més treballen l'inconscient col·lectiu. També va
influir en Seligman (preparedness, és a dir, facilitació o predisposició genètica per
algunes conductes, ex.: por a la foscor, serps...)
Otto Rank
És el creador de la teoria de la voluntat, este autor manté que l'home pot construir la
seva vida i superar el trauma del naixement, en altres paraules, la separació de la
mare. Esta teoria té influència dins de la fenomenologia. Relacionat amb les teories
dels constructes personals de Kelly.
Va introduir la tècnica de la pizarra o mirall; és a dir, la persona tenia que reflexar les
idees, els sentiments i el terapeuta tenia que reflexar−los de nou per a que ella
arribara a percebre'ls. Esta tècnica va influir en Rogers.
La teràpia d'orientació analítica
L'autor més important és Franz Alexander. Esta teràpia és molt més flexible i aporta
un pla de tractament. Dona molta importància a la generació d'experiències
emocionals correctives (es tracta d'experimentar de nou els vells conflictes amb un
nou desenllaç) i no sols a l'insight.
Els analistes de l'Ego
Són molt més independents i qüestionen molt les aportacions de Freud; el que
intenten és explorar la complexitat de la conducta que desenvolupa cada ser humà i
que està influïda i relacionada contínuament en el seu ambient. Autors representatius,
Anna Freud i Korchin.
T.4 Fenomenologia o aportacions Humanistes
Apropament fenomènic existencial humanista
◊ Conceptes Bàsics
Aspectes comuns:
10
⋅ Es dona molta autonomia i interdependència social. La capacitat que té la
persona per a de dirigir el propi desenvolupament. La finalitat de la teràpia
seria fer persones autònomes i responsables
⋅ Autorealització: tendència del ser humà al creixement i a la diferenciació.
Tendència a la satisfacció de les necessitats bàsiques.
⋅ La recerca del sentit de la vida fa referència al caràcter intencional de l'acció
humana.
⋅ La concepció global del ser humà, apareix el concepte de gestald: pensament,
sentiment i acció formen un tot orgànic.
◊ Antecedents Filosòfics
Dels antecedents estarien: Descartes, Brentano (intencionalitat dels actes), Husser (va
parlar de la epoché: actitud fenomenològica que fa referència a l'observació de la
realitat o fenomen sense prejudicis ni creença a priori) i Heidegger (es centra en
l'interès en el significat de la vida. Va proposar el mètode fenomenològic que va
tindre influència en psiquiatria).
La psiquiatria fenomenològica: Jaspers va introduir el concepte de fenomenologia
descriptiva, partia de la base de que es tenia que fer una descripció cuidadosa i exacta
de les experiències dels malalts per a emfatitzar eixes experiències; la dificultat està
en els problemes de comunicació. Minkowsxi fa un anàlisi estructural. Recerca de les
connexions i de les interrelacions en les dades.
◊ La formació del moviment Humanista a Estats Units
W. James i Dewey foren importants al considerar al ser humà en el seu caràcter
volitiu, actiu i social.
Mac Dougall es centra en eixa intencionalitat dels comportaments; influeix també en
el conductisme.
Neoanàlisi: K. Horney i E. Fromm, Adler...
Gestalt: Goldstein. La Gestalt fa referència a la concepció de l'ésser humà com a
totalitat i a la tendència a l'autorealització. Com una forma impulsiva que fica a
l'organisme en acció. El ser humà és naturalment bo i saludable, sols necessita les
condicions necessàries per al seu creixement.
◊ Autors Importants
Perls ' de la Gestalt
Rogers ' Teo dels Constructes personals
Frankl 'Logoteràpia (humor i intenció paradoxal = intención paradòjica)
◊ Tots aquests tenen una sèrie d'aspectes en comú:
◊ L'experiència conscient té un rol molt important en el funcionament de la persona.
◊ Les persones tenim una capacitat innata o inherent per a solucionar problemes i
construir el nostre futur. És a dir tenim una capacitat d'autoconeixement.
◊ El fet terapèutic ocorre en la sessió de teràpia.
◊ S'emfatitza el present. L'ací i ara.
11
◊ El terapeuta deu acceptar el client sense prejudicis ni cap judici de valor. Es parteix
de que no hi ha persones malaltes, no es fiquen etiquetes, en general els terapeutes
deuen ser menys directius que els del anàlisi.
◊ El pacient es converteix a client, és a dir, una persona activa que es comporta en
funció de com veu la seva realitat.
Perls
Influeix en la teoria gestàltica de Goldstein i Otto Runk. Parteix del concepte de
desequilibri en l'ésser humà que genera una necessitat; esta necessitat pot ser
satisfeta (torbaríem l'equilibri) o no satisfeta (desequilibri). Així, tan sols és patològic
quan esta necessitat es satisfà de forma improcedent.
En el fons dels problemes sempre hi ha un conflicte però aquest no és a nivell
inconscient. La meta de la de la Gestalt de Perls és que la persona siga conscient de
les parts d'un mateix, tant lo agradable com desagradable i que també siga conscient
del que aporta dels demés. La persona sana és la que s'autodirigix. No és el mateix
controlar el cotxe que dirigir−lo.
Mètodes: tots impliquen que el terapeuta i el client són iguals. Tots el mètodes de
Perls tracten que la persona es faci conscient del que li passa. Donar−se conte.
Adonar−se.
◊ El present: centrar a la persona en el ací i ara; s'utilitzen els jocs de rols i la tècnica
del reflex (escolta activa).
◊ Anàlisi de Resistències: es tenen que considerar com la forma amb que la persona
s'adapta a la vida quotidiana. Es porta a eixa sessió de teràpia qualsevol tema passat.
◊ Frustrar al client (Teràpia Adversiva): han de partir de que el client actua amb el
terapeuta tal com s'acosta a la gent. El terapeuta ha d'observar−lo i fer−li vore el que
fa. ex.: fer−li present les incongruències entre CV i CNV.
◊ Els signes no verbals: centrar−se en la CNV que va oferint la persona. Solen ser
adversives.
◊ Utilització dels somnis: es tracta de captar els missatges que la persona dona de forma
més o menys indirecta.
◊ Utilització de missatges directes i immediats i la persona té que parlar amb el pronom
jo.
◊ Es prohibeixen les discussions intel·lectuals, no es té que preguntar per què.
◊ Centrar−se en el per a què. És a dir, fer propositiva una conducta meta.
◊ L'ús de diàlegs interns. Fa referència a parlar amb la meva agressivitat per a intentar
conèixer el que està passant.
Una norma bàsica es que no hi ha que anar més apresa o més ràpid del que va el
client.
Rogers: Teràpia centrada en el client
Com una alternativa a les orientacions analítiques i conductistes. La seva teràpia es
centra en la capacitat de l'home de l'autoperfeccionament i el terapeuta el que ha de
fer és potenciar−la. No té que actuar de forma coercitiva ni dirigir−lo.
El fet terapèutic és la relació client−terapeuta, no les tècniques. Segons Rogers, és
fonamental explorar els fets presents. Elabora una teoria de la personalitat o teoria
12
del self i estableix que totes les persones tenim un self personal real que és la
percepció de com som i també tenim un self ideal de com deuríem ser. Hi ha que
aconseguir en la teràpia un acostament entre el self real i l'ideal. Quanta més
discrepància, pitjor es troba la persona.
Rogers introdueix per primera vegada la investigació en teràpia per a conèixer
l'eficàcia de les intervencions, és a dir, donava molta importància a l'evidencia. La
seva teràpia va evolucionar en tres moments: la 1ª va estar centrada en la tècnica de
reflectir. La 2ª etapa va centrar−se en la comprensió de la persona. I en la 3ª es va
centrar en les actituds del terapeuta, esta es considera la part més important de les
aportacions de Rogers. Segons ell, hi ha tres actituds essencials que són necessàries i
suficients per a provocar el canvi terapèutic:
1ª, l'estimació (+) i incondicional. Açò implica atendre al client de forma no
possessiva; per aconseguir−ho cal: 1.− Escoltar a la persona i mostrar interès per ella.
2.− Acceptar al client sense jutjar−lo. 3.− S'ha de transmetre la confiança absoluta de
que el client per sí mateix és capaç de canviar. El terapeuta no deu presentar−se com
un expert, sinó com un igual. No s'ha d'assumir la responsabilitat dels client.
2ª actitud: Empatia. Comprendre el món intern de la persona, en la comprensió
empàtica es tracta de percebre que el client s'esforça per canviar però no deu
d'implicar que es simpatitza en eixa persona, ni que el terapeuta visca els problemes.
Hi ha que comunicar eixa actitud d'empatia al client mitjançant l tècnica del reflex.
Dins de l'empatia el terapeuta deu tindre una comunicació no verbal que incremente
la comunicació verbal. Ha d'haver homogeneïtat (coherència). L'empatia ha de ser
continua sessió a sessió, és un procés.
3ª actitud: Congruència o Geneitat (genuidad). Congruència del terapeuta, deu ser
conscient dels seus sentiments i la seva manifestació.
A partir de la capacitat terapèutica, el client va percebent−se millor i centrant−se més
en ell, no en els símptomes. A partir d'ací, va produint−se una millor autoacceptació,
autoconfiança i millors relacions interpersonals.
Kelly: Teo dels Constructes Personals
Kelly partia de que tot ésser humà és com un xicotet científic; intentem analitzar la
realitat i tot el que ens envolta. Tots tenim una teo i en funció d'ella atribuïm
significats als fets, establim unes hipòtesis sobre ells i després unes expectatives, a
partir d'elles les persones actuen per verificar−les i eixa pot ser la meta principal de
cada ser humà.
El constructe és una forma de categoritzar la realitat, és un patró perceptual, poden
tindre una etiqueta verbal o no verbal, en el sistema de Kelly la conducta
problemàtica es desenvolupa quan la persona crea constructes imprecisos, simples o
equivocats.
Kelly intenta canviar els constructes a partir de:
◊ Canviar etiquetes.
◊ Afegir constructes nous.
◊ Canviar la jerarquia.
13
El fet més important de la teràpia és canviar el sistema de constructes.
En Kelly el terapeuta i el client sempre són iguals. És més directiu que Rogers i el
canvi terapèutic es produeix quan la persona sap actuar de forma condicional, és a dir,
a mode de temptativa. A actuar com si.... El terapeuta té que estar pendent del que fa
el la persona perquè pot provocar reaccions en els demés a les que pot no estar
preparada. No s'ha de canviar el sistema de conductes personals fins que no es
tinguen alternatives.
Segons Kelly, primer s'ha de fer un avaluació, i utilitza la tècnica de la graella; i
segon, comprendre a la persona; a partir d'ahí, aplicar les tècniques.
Tècniques que utilitza:
◊ La tècnica del rol fixe: s'utilitzava per afavorir el diàleg en el client, la persona s'ha
d'inventar una personalitat, en un primer moment el terapeuta i el client van escrivint
com deuria actuar en 3ra persona i és molt important no fer una personalitat totalment
oposada a la del client, sols xicotetes modificacions. Després es demana al client que
actue com si... sense cap compromís, que sols es fa per a provar. Per últim es demana
a la persona que visca, que menje, que camine... tal com és eixa persona que s'ha
inventat. Ací ja s'exigís un gran esforç i el més important és que el client siga
conscient del que pot ocórrer si es comporta d'eixa forma. Pot passar: 1) Que canvie
ella i canvien els demés. O 2) Que no canvia res en els demés.
◊ Jocs de rols: s'utilitzen per a comunicar−se amb el terapeuta. El terapeuta pot jugar a
que ara soc ta mare, ...ton pare... fou molt utilitzat per Moreno.
◊ Autocaracterització: fa referència a l'intent que té que fer la persona amb l'ajuda del
terapeuta per a trobar les contradiccions dels constructes. La persona ha
d'explorar−se.
◊ Observació mística: el client assoles, davant d'un magnetòfon, parla i després ho
sent.
◊ Arguments de conversació: consisteix en escriure sobre un mateix, sobre lo que és i
també sobre els demés, com creu que són. També escriure com els demés el veuen.
La finalitat és arribar a comprendre als demés i també saber que com el veuen pot ser
diferent a com els veu un.
Conclusions:
La teràpia de Kelly no és una teràpia eclèctica, no serveix per a tots, està en funció
del tipus de problema, característiques del terapeuta i capacitat del client per a poder
anticipar els fets.
Victor Frank: Logoteràpia
Ve del anàlisi i després es passa a la fenomenologia. Ell parteix de que hi ha quatre
patrons característics de resposta als problemes neuròtics.
◊ Passivitat equivocada: seria el patró comportamental en les neurosis d'ansietat o
conductes fòbiques. El pacient espera que la seva por aparega degut a la seva ansietat
anticipatòria; en aquest cas el que es té que afrontar és fugir de la por.
◊ Activitat equivocada: seria el patró comportamental de les neurosis
obsessiu−compulsives. En aquests casos el pacient més que evitar les situacions
conflictives, la persona lluita en contra d'eixes idees obsessives i compulsions i d'eixa
14
manera les reforça. Aquest conflicte està motivat per dos pors bàsiques:
a) les idees obsessives indiquen una condició imminent, bé siga real o psicòtica
b) que les compulsions poden acabar en homicidi o un intent de suïcidi.
En contrast amb aquests dos patrons de conductes equivocades, en hi ha dues de
normals i (+).
◊ Passivitat correcta: es dona quan mitjançant la intenció paradòjica la persona
ironitza sobre els símptomes més que intenta fugir d'ell (fòbies), o combatre'ls
(obsessions−compulsions).
◊ Activitat correcta: a partir de la desrreflexió (lògica no lineal) el pacient pot ignorar
les seves neurosis focalitzant la seva atenció fora d'elles. El que té que fer és
potenciar els valors personals. Hi ha persones que pateixen un existeixalvacum de
l'home, és a dir, es queixen de sentiments d'una falta de sentit a la seva vida.
La intenció paradòjica es basa en el fet de que determinada quantitat de patogènia que
hi ha a les neurosis fòbiques i obsessiu−compulsives es deu a l'augment de l'ansietat i
les compulsions que produeix per l'esforç en evitar−les o fugir. El que s'ha
d'aconseguir és canviar l'actitud del pacient cap a eixa simptomatologia; és útil en la
teràpia a curt termini, fonamentalment en els casos d'ansietat anticipatòria.
En la logoteràpia l'objectiu és el desplaçament de l'èmfasi dels aspectes afectius, als
cognitius, de la conducta humana. La feina del terapeuta és ajudar al pacient a trobar
significat a la vida, s'utilitzen tècniques com:
◊ Els diàlegs socràtics, que consisteixen en qüestionar mitjançant preguntes les
interpretacions del pacient.
◊ La desreflexió, consisteix en redirigir l'atenció de forma que la persona li done una
atenció inadequada al símptoma. Ex.: sueter negre i por a l'obscuritat.
◊ Intenció paradòjica; on l'objectiu és canviar l'actitud del pacient cap als seus
símptomes. En general s'anima a la persona a intensificar el símptoma creant d'esta
forma un nou context d'aparició. Dins de la intenció paradòjica es resalta que les
solucions que tria la persona són l'autèntic problema.
El drama de Moreno
És una tècnica que intenta reunir tècniques dramàtiques, sociometria i teràpia de
grups. A Moreno se'l considera l'iniciador de les teràpies de grups i de les tècniques
sociomètriques, la més utilitzada és el sociograma, per a coneixer la dinàmica de les
interrelacions dels xiquets a l'escola.
Reich
Les teràpies comportamentals i energètiques són derivades de W. Reich. Estan
caracteritzades per centrar l'atenció i la intervenció en els aspectes corporals, es
vinculen els conflictes amb els bloqueigs energètics localitzats en el cos.
Derivada d'esta és la bioenergia de Lowen
L'anàlisi transaccional de Berni
15
Aquest autor fonamentalment escriu obres de caràcter divulgatiu, elabora un model
dels estats del Jo que condueixen a una sèrie de transaccions o jocs. Els tres estats del
Jo són: el pare (P), l'adult (A) i el nen (N).
El Pare ve de les actituds paternals interioritzades en la infància. Està relacionat amb
les normes socials, morals actituds protectores, castigadores...
L'Adult representa l'exposició o expressió objectiva de la realitat, es manifesta en
comportaments racionals, és el que media entre el pare i el nen.
El Nen representa els instints, desitjos i sentiments que van sortint espontaneament de
la persona.
En l'anàlisi transaccional s'intenta descobrir la dinàmica interna d'aquests estats del Jo
predominants. Hi ha tres tipus de transaccions:
⋅ Transaccions complementaries ' hi ha diàleg, cooperació i enteniment. De
pare a nen, d'adult a adult.
⋅ Transaccions creuades ' el missatge activa en el receptor un estat del Jo
inadequat, sorgeix el conflicte i la comunicació té tendència a trencar−se.
⋅ Transaccions ulteriors ' el missatge es transmet a dos nivells, verbal i
noverbal, simultàniament i de forma no congruent, creant−se confusió.
Crítiques a les teràpies fenomenològiques
Una fa referència al llenguatge que utilitzen, que pot ser esotèric, complex o poc clar.
Els procediments de tractament són incomplets al llevar−li la importància a
l'avaluació i a la història del client; i es pot d'esta forma, passar per alt aspectes
importants per al diagnòstic.
Els procediments de tractament són de vegades poc realistes i poc clars a més que és
difícil que un terapeuta no jutge o siga directiu.
Els efectes benèfics no ha estat demostrats científicament.
Les teràpies fenomenològiques poden ser perilloses en certes circumstàncies, sobretot
a nivell de sentiments. Es sol subestimar la formació acadèmica i poden haver
formacions de terapeutes que no estan lligats a la llicenciatura de .
Aquests procediments són aplicables a persones intel·ligents i introspectives. No són
vàlides en general per a problemes greus, per a xiquets o per a persones que estan en
un estrès agut ni tampoc en retrasats.
Les teràpies fenomenològiques si que aporten bones ferramentes d'assessorament, per
ex. Les tècniques de Rogers són els procediments d'entrevista més productius.
Com els mètodes es centren en el creixement personal i en el que es pot aplegar a ser,
tots podem beneficiar−se d'elles, encara que no es tinguen problemes específics ja
que no es centren en la patologia.
T.5 Teràpia de modificació de conducta
16
◊ Supostos
⋅ Es centre en la conducta manifesta a nivell quantitatiu i avaluable.
⋅ Es centren en l'anàlisi de l'así i ara.
⋅ Les conductes inadaptades són adquirides de la mateixa forma que qualsevol
altra conducta, és a dir, per aprenentatge. Els tres models bàsics són
Condicionament Clàssic, Condicionament Operant i Aprenentatge per
Modelat.
⋅ La teràpia de conducta manté que l'aprenentatge pot ser molt efectiu en el
canvi de conductes inadaptades.
⋅ Inclou l'establiment d'uns objectius terapèutics específics i ben definits,
l'avaluació i el tractament estan molt relacionats, dirigint−se a modificar
eixes conductes inadaptades.
⋅ Defensa el situacionisme i interaccionisme. Ressalta la importància de
l'ambient en el comportament en el comportament de les persones. No rebutja
la teo dels trets de personalitat, sols que els considera més difícils d'investigar
i també les considera menys importants.
⋅ La teràpia de conducta aporta validesa científica a les seves tècniques, és a
dir, és necessària la comprovació de l'eficàcia del procediment.
◊ Estratègies i tècniques
Els procediments conductuals elaborats per a canviar comportaments dins del
paradigma del condicionament operant s'utilitzen tant per augmentar com per a
disminuir conductes.
Són de tres tipus:
1) Augment de conductes:
◊ Reforçament: és un procediment que serveix per a mantindre o incrementar una
conducta.
Reforç (+)' una R augmenta en prob. d'aparició si es seguida per un E (+)
Reforç (−)' una R augmenta en prob. d'aparició si es seguida per l'eliminació d'un E
(−)
El reforç és diferent a recompensa. La recompensa ha d'agradar sempre.
◊ Principi de Premarck: manté que si una conducta de baixa prob. d'aparició es seguida
per una d'alta prob. augmenta la prob. de la primera. Ex.: ficar−se a estudiar i fumar
un cigarret.
Les conductes que a una persona li agrada fer voluntàriament poden utilitzar−se per a
reforçar els comportaments de baixa freqüència.
◊ Control d'Estímul (Ed): existeix control d'E, o el que és el mateix, l'E és
discriminatiu, quan hi ha una gran prob. de que una R particular ocasiona en la
presencia d'un E antecedent particular. És emetre conductes baix circumstàncies
determinades.
2) Disminuir conductes:
17
◊ Com usar adversativament els reforçadors:
L'extinció: es deriva de reforçar una conducta. Esta conducta en un primer moment
augmenta en duració, freqüència i intensitat i després desapareix, encara que poden
haver reaparicions. El problema està en resistir eixe augment del comportament que
serà desadaptatiu.
Cost de Resposta: consisteix en eliminar recompenses o reforçadors que NO són
contingents amb el manteniment de la conducta. És a dir, es retiren recompenses quan
es realitza un comportament però que no són recompenses que el mantenen ja que en
aquest cas seria extinció.
Temps Fora: és un procediment mitjançant el qual es retira l'accés a les fonts de
reforç durant un període de temps contingent a l'emissió de la R. És recomanable
evitar l'emocionalitat, és a dir, no estar enfadat i que la durada siga breu (entre 1 i 5
min.) Si és més temps, es distrauen, hi ha que tindre en compte els llocs de temps
fora.
Saciació: és l'utilització dels reforços de forma adversiva i el problema radica en que
no es pot realitzar amb el comportament que perjudiquen.
Reforç Diferencial de taxa Baixa: reforç d'altres conductes que es donen a la vegada
però que no són en sí l'objectiu.
◊ Presentar E adversius:
Càstig: consisteix en introduir un E punitiu que redueix l'aparició d'una R. Els
millors resultats s'obtenen amb una intensitat moderada. El problema radica en que
sols l'ensenya el que no es deu fer, per tant, sa de combinar amb reforç (+).
Sobrecorrecció: és una tècnica que combina 1) l'aïllament, 2) la pràctica (+) i 3) el
càstig. Té dos components bàsics; 1.− La sobrecorrecció restitutiva: fa referència a
sobrecorregir els efectes ambientals d'un acte inapropiat. Ex.: netejar tot si sa
embrutat una cosa. 2.− Sobrecorrecció de practica (+): consisteix en realitzar la
pràctica intensiva de formes massa correctes de la conducta rellevant. Ex.: toc, toc.
Hola bona tarda. (fer reverència).
3) Crear conductes noves:
◊ Moldejament: serveix per a crear una conducta nova, sol establir−se per
aproximacions successives. Es parteix de que els components d'eixa conducta ja
existeixen en eixa persona i s'utilitza quan fallen altres procediments.
◊ Encadenament: serveis per a unir conductes que ja han estat apreses. Un ex. típic és
l'escriptura. L'encadenament cap enrere és com es deu utilitzar per que es recibeig
primer el reforç.
◊ Altres estratègies i tècniques (Cond. Clàss.)
Generalment quan el EC es presentat sense l'aparició de l'EI la RC tendeix a
estingir−se. Però de vegades no apareix aquesta extinció, produint−se el que
s'anomena la paradoxa neuròtica.
la paradoxa neuròtica: dins de les explicacions de la paradoxa, estaria la teo dels
18
dos factors de Mower. Esta teo manté que la persona aprèn a evitar l'EI, la qual cosa
fa que l'extinció siga impossible.
El 1er factor fa referència a l'ansietat condicionada a cert E.
El 2on factor és la R de fugida o evitació.
La teo de la incubació de la neurosi d'Enseynk: segons aquesta, quan un EC és fort
i es presentat en un temps llarg, aquest pot actuar com un EI. El que fa la incubació és
incrementar la R de por.
Tècniques per a superar l'ansietat:
⋅ Desensibilització Sistemàtica (DS) (Wolpe):
Està dissenyada per a superar les fòbies i els problemes que duen una gran quantitat
d'ansietat. Els passos a seguir són : 1er) aprenentatge de les unitats subjectives
d'ansietat. (USA). Es fan d'una magnitud que va de zero a cent.
2on) Client i terapeuta elaboren la llista de situacions de més a menys contingut fòbic
i es realitza la jerarquia. En cada sessió poden treballar−se entre 2 i 4, 5 escenes. La
jerarquia no deu sobrepassar les 20. Han de ser concretes, realistes i adaptades i es
fan a partir d'un anàlisi conductual. 3er) Aprenentatge de la relaxació. En general
s'utilitza el mètode de Jacobson però pot ser per imaginativa o per respiració. 4rt)
Quan ja està relaxat s'aplica la tècnica presentant la jerarquia d'ítems mitjançant la
imaginació. Un ítem o escena va debilitant−se quan es pot imaginar sense ansietat.
Per a completar la jerarquia, és entre 2 i 4 h. però les sessions solen ser entre 15 i 20
mín. A esta tècnica també se l'anomena contracondicionament. També pot donar−se
la DS in vivo; es segueix la mateixa lògica per aproximacions graduals als E fòbics.
⋅ Inundació:
En contrast amb la DS el que es pretén és produir la màxima ansietat. Pot ser
imaginativa o in vivo. La idea bàsica és mantindre a la persona en un nivell alt
d'ansietat fins que tinga lloc l'extinció. Es una tècnica que fica els clients baix una
tensió considerable per tant sols pot fer−se per terapeutes experimentats i amb el
consentiment de la persona. La durada sol ser entre 40, 60 mín., 2h.
⋅ Teràpia Implosiva (Stampff)
És similar a la inundació però s'inclouen escenes amb contingut analític, sentiments,
impulsos reprimits... Sols és adequada per a terapeutes experimentats.
⋅ Tècnica del Modelatge Participant
Consisteix en demostracions graduals + participacions graduals. Els factors més
importants per a la seva eficàcia són:
1) l'extinció vicaria. Veure a l'altre fer−ho.
2) En la fase de demostració, el client té que adquirir coneixement i informació que
alivien la por.
3) L'adquisició de les habilitats rellevants, és a dir, el saber com realitzar una
activitat.
19
4) En la fase de participació és quan es produeix l'extinció directa, la presencia del
terapeuta és molt important en ella, ja que dona suport físic i emocional al client. deu
d'estar per a minimitzar els problemes (estar al costat)
Tècniques d'autoeficàcia i reducció de la por:
Bandura (aportacions en teràpia Cognitiva)
Bandura manté que la informació aportada en la teràpia és la que convenç al client de
que és capaç de fer una R i que aquesta és la que el conduirà a uns resultats.
Diferència entre expectatives de resultats (quan una R donarà el resultat esperat) i les
expectatives d'autoeficàcia (fan referència a quan un es veu capaç de realitzar eixes
respostes).
La informació que es transmet en la teràpia he de tindre en compte:
1.− L'execució real dels aconseguiments (logros)
2.− En la fase de demostració, el client ha de tindre i adquirir el coneixement
necessari per alleugerir la por.
3.− L'adquisició de les habilitats rellevants per a realitzar una activitat determinada.
4.− En la fase de participació, és molt important, la persuasió verbal. S'ha de tindre en
compte els canvis en l'activació fisiològica.
⋅ Contracondicionament aversiu
S'utilitza dins del paradigma del CC com el de CO. S'han de seguir tres criteris abans
d'aplicar un tractament aversiu.
1.− Informar al client de tot el procés.
2.− Haver comprovat l'eficàcia del tractament que es vol utilitzar.
3.− S'ha d'aplicar quan no hi ha altra alternativa.
Hi ha que diferenciar−lo del càstig en que aquest s'utilitza per eliminar una R i és
típic del CO. Pel contrari, el contracondicionament aversiu està dissenyat per canviar
la força (o valència) d'un conjunt d'E (per exemple, el tabac).
Entrenament en Asertivitat
Autors diferencien en tres tipus de conductes, comportaments, R que tenen les
persones:
1.− Conducta Assertiva
2.− Conducta Agressiva / Agressivitat Passiva
3.− Conducta No Assertiva
20
La Conducta Assertiva s'expressa de forma manifesta i sense exercir coacció sobre
l'altra persona.
Característiques:
És una conducta interpersonal que inclou l'expressió honesta i directa de pensaments i
sentiments. És apropiada socialment i es tenen en compte els sentiments i el benestar
de l'altre.
La Cond. Agressiva / Agressivitat Pasiva s'expresa de forma manifesta, però de
manera coertiva sobre l'altra persona. Viola els drets dels altres.
La Conducta No Asertiva es caracteritza per la no expressió de la conducta, es fa de
forma indirecta, però sense intimidar ningú. Estaria dominada per quedar bé i evitar
conflictes.
Els passos a seguir en el tractament són: 1er) Determinar la necessitat de
l'entrenament mitjançant qüestionaris o el rol playing. 2on) L'assaig conductual. El
terapeuta és el que sumistra la R adequada a través del moldejament, pot fer−se
entrenament en assertivitat o en grups.
Tècniques d'autocontrol
En elles, s'emfatitza una R activa d'afrontament per a poder controlar una situació
problemàtica. Són + apropiades on les conseqüències i les recompenses a LT són més
avantatjoses que les de CT
El problema resideix en autocontrolar el no obtindre un plaer immediat i esperar la
recompensa posterior. El fonamental és ensenyar a anticipar conseqüències d'un
comportament determinat. Les tècniques utilitzades poden ser el Control d'E.
⋅ El Model de Kanfer (model d'autoregulació)
Va elaborar unes tècniques per a augmentar l'autocontrol:
1) Autoobservació;
2) Autoavaluació;
3) Autoreforç o (autocàstig)
⋅ Altres tècniques segueixen models Cognitius:
La solució de problemes, les tècniques autoinstruccionals... Dins de l'autocontrol,
Thoresen, Mahoney, mantenen que una persona realitza una conducta quan existeix el
component d'esforç.
L'objectiu dels tractaments conductuals és la modificació de la conducta inadaptada.
En general els tractaments són breus i tenen un nombre limitat de sessions. El
terapeuta deu ensenyar a l'oient l tecnologia conductual apropiada per a solucionar el
seu problema; es pretén potenciar d'aquesta manera, el paper actiu del client.
Els tractaments han estat més centrats en problemes d'ansietat però les tècniques s'han
aplicat en moltes àrees (malalts psiquiàtrics hospitalitzats, xiquets, discapacitats,
21
obesitat, hàbits laborals, etc)
El criteri d'èxit ha de tindre sempre un referent conductual específic, que pot ser
l'increment o la disminució d'una conducta determinada. I ha d'estar avaluada per
procediments específics. A l'actualitat ja entren altres variables com el grau de
satisfacció o benestar del client.
A partir dels anys 70 és quan la teràpia de conducta es consolida dins dels àmbits de
tractaments. Els investigadors es centren en el perfeccionament de les tècniques i la
seva eficàcia. Per exemple, es realitza investigació per a descobrir els ingredients
terapèutics responsables de l'eficàcia d'una tècnica; és el que s'anomena
desmantellament. Apareixen obres sistematitzant el coneixement, són obres d'autors
com Kamfel (autocontrol), Wolpe (suport ), Bandura...
Es supera el determinisme ambiental inicial i es dona importància als constructes
mediacionals, fou molt important l'aportació de l'autocontrol.
Hi ha una tendència a la interdisciplinaritat. Es busquen les relacions entre
personalitat i tractament conductual, medicina.
Els tractaments es van aplicar a l'àrea de la salut (medicina comportamental),
l'aportació es centra en intentar modificar les conductes problemàtiques. També
l'adherència als tractaments i la utilització de canvi en els estils de vida. Dintre de la
salut: model biosocial.
◊ Crítiques
◊ Fa referència als tipus de dissenys que exigeixen el control de l'ambient que rodeja la
persona. Lab vs Natural
◊ Hipervalorització de l'observador extern, és a dir, l'objectivitat és difícil d'aconseguir i
de vegades es perd la vivència i el patiment que té la persona.
◊ Supòsit associacionista, els processos complexes són la suma dels simples. Tal cosa
no es certa en les persones.
◊ Isomorfismes de processos i lleis entre espècies diferents, és a dir, pot haver
semblança en algunes conductes i R però no necessàriament isomorfisme.
◊ No tenen eficàcia en tots els problemes hi ha altres formes de resoldre'ls i no sols per
els principis de l'aprenentatge.
T.6 TERÀPIES COGNITIUCOMPORTAMENTALS/TERAPIES
COGNITIVES
Les Teràpies Cognitiucomportamentals (TTT) intenten integrar diversos
enfocaments; les línies d'investigació que han contribuït a la seva aparició són:
◊ Teo cognitiu−semàntiques ' Ací parteixen els autors de que el trastorn mental és
fonamentalment un desordre del pensament. Es ressalta la importància del llenguatge
i les creences personals. Autors com Kelly, Ellis i Beck.
◊ Teo Aprenentatge Social ' Segons esta teo, una gran part de l'aprenentatge humà està
mediatitzat cognitivament, per altra banda, en lloc de R a les conseqüències
ambientals, les persones responen a les representacions cognitives dels esdeveniments
ambientals. Un autor important és Bandura i el que ell anomena determinisme
recíproc, que fa referència a la interacció continua entre les variables conductuals, les
variables cognitives, les afectives, fisiològiques i ambientals.
22
Ellis ' Va desenvolupar la teràpia racionalemotiuconductual (TREC). Parteix de que
el patiment de les persones és ocasionat per les formes inadaptades que tenen de
construir−se el seu món i a les creences irracionals que mantenen. El terapeuta ha
d'intentar 1) determinar els fets que pertorben al client 2) Ajudar a descobrir les
pautes de pensament i les creences que donen lloc a les emocions (−). 3) Ajudar a
canviar estes pautes de pensament i creences. L'objectiu de la teràpia és aconseguir
que el client deixe les seves creences irracionals i els comportaments autodestructius
que de vegades els acompanya i potenciar al màxim la seva forma racional de pensar
i creure.
Segons Ellis, totes les principals irracionalitats humanes s'agrupen en quatre:
1/ Sentir−se horrible.
2/ No poder suportar quelcom.
3/ L'autocondemna.
4/ La necessitat pertorbadora (s'agrupa en tres nuclis fonamentals):
4.1. Tinc que actuar bé i guanyar−me l'aprovació dels demés o del contrari, soc
considerat com a podrit.
4.2. Tu deus actuar bé i de forma justa amb mi o al contrari, eres un canalla.
4.3. Les condicions en que visc deuen seguir sent bones i fàcils per aconseguir tot el
que vull sense molt d'esforç o incomoditat, o del contrari, es converteix en
despreciable i la vida no mereix la pena viure−la.
[...]
Esquema didàctic per a treballar les idees irracionals (a−b−c)
A'Situació o element Activador.
B'Creences. Poden augmentar o disminuir les conseqüències. Pensaments, Imatges...
respecte a la Situació.
C'Conseqüències Conductuals i Emocionals
D'La Discussió i el debat amb el terapeuta sobre les creences irracionals. El terapeuta
ha de ser directiu i persuasiu, i el client ha d'aplegar a la conclusió de que les seves
creences són irracionals.
E'Emoció. La finalitat de la teràpia és que el terapeuta amb el client han de crear el
canvi emocional. Seria la part + important de la teràpia ja que, la persona canvia de
comportament i emocions, i no sols de pensament.
Beck' També dessenvolupa una teràpia centrada en la depressió. Postula tres
conceptes bàsics:
1) Els fets cognitius, que fan referència al contingut del pensament en forma de
23
pensaments automàtics i són difícils d'interrompre; estan formats per el que ell
anomena la triada cognitiva:
YO= visió (−) d'un mateix
MÓN= interpretació (−) de les experiències
FUTUR= visió (−) del futur
2) Processos Cognitius: fan referència a les formes en que les persones depressives
processen la informació:
a) El raonament dicotòmic: que és la tendència a pensar en formes extremes.
b) La sobregeneralització: quan a partir de poca informació s'aplega a conclusions
de gran importància. Relaciona amb l'abstracció selectiva, s'extrauen parts de la
realitat però no les més importants.
c) Modificació: és la tendència a veure els fets com a molt + importants, amenaçants
o catastròfics del que objectivament són.
d) Inferència arbitrària: és la tendència a elaborar conclusions quan es manca de
vivència.
e) Personalització: tot gira al voltant de la persona.
Una de les crítiques que reb Beck respecte els errors cognitius és que els depressius
poden percebre la realitat molt bé, poden ser massa realistes.
3) Les estructures cognitives es refereix als esquemes que determinen a quins fets es
presta atenció i com s'interpreten.
[...]
1.− Estratègies i tècniques.
Dins dels tractaments cognitiucomportamentals estarien les teràpies cognitives; en
elles s'ajuda als clients a partir de 1) Localitzar els pensaments (−) automàtics. 2)
Identificar els erros cognitius i 3) Substituir−los per creences, pensaments i habilitats
socials més adaptades.
Les estratègies utilitzades són el registre de pensament, el que té que fer la persona és
escriure en els moments en que es trobe mal; l'objectiu és comprovar eixe nexe que
pot haver entre pensament i emoció (conseqüències).
Comprovació de les predicions (−);
Assignació de feines per a casa;
Assaig cognitiu, que consisteix en imaginar els passos d'una seqüència conductual i
els pensaments que estan involucrats.
24
Un altra de les tècniques utilitzades és la solució de problemes, entrenament en
asertivitat...
2.− Entrenament de les habilitats d'afrontamet en
l'inoculació d'estrés (Meichenbaum)
A partir de la idea de vacuna va elaborar un programa d'entrenament per a
proporcionar a la persona una defensa contra l'estrés; el va nomenar IE. Inclou tres
passos:
1er) Conceptualització: és la fase educativa; en ella hi ha que ajudar al client a
desenvolupar una millor comprensió de les característiques de l'estrés i de
l'afrontament.
2on) Entrenament en l'habilitat d'afrontament: el terapèuta es deu assegurar que
van a ser utilitzades. Ex: relaxació, autoinstruccions, detecció de pensaments...
3er) Aplicació: el que s'ha de fer és proporcionar l apràctica gradual de les diverses
activitats d'afrontament.
El terapeuta deu ajudar a clarificar les avaluacions que es fan dels fets i com les
avaluacions correctes poden facilitat l'afrontament.
3.− Solució de Problemes (D'Zurilla, Golfried)
5 Passos:
1) Orientació General: hi ha que ensenyar a la persona a acceptar les situacions
problemàtiques com quelcom normal. També ha de reconeixer les situacions
problemàtiques quan es donen. Hi ha que ajudar a inhibir, frenar, la tendència a
Respondre a un problema de forma impulsiva.
2) Definició i la formulació del problema: hi ha que definir el problema de forma
operativa i classificar tots els elements.
3) Generació d'alternatives (brainstroming): característiques: a) S'ha d'eliminar la
crítica b) S'ha de donar via lliure a les idees c) Generar una gran quantitat
d'altrenatives; és fonamental aplaçar qualsevol judici sobre elles. I per altra banda, la
quantitat produirà al final qualitat d'alternatives.
4) Presa de decisions: sopesar totes les idees. S'ha de fer una valoració realista de
cada alternativa. Hi ha que triar l'alternativa més viable (no la perfecta i ideal). Triar
altres alternatives que considerem valides si falla la primera.
5) Verificació: fa referència a la comprovació objectiva dels resultats s'ha de fer una
valoració de l'alternativa triada i, si és necessari, s'ha de realitzar els canvis que
considerem oportuns.
T7. MODELS SISTÈMICS
Aquests models centren els objectius terapèutics en la modificació de patrons
25
d'interaccióinterpersonal; es varen desenvolupar dins de la teràpia familiar però en
l'actualitat també s'apliquen en teràpia de parella i individual. El concepte bàsic que
unifica tots els enfocaments és el de sistema. Segons Freixas: un sistema és un
conjunt d'elements dinàmicament estructurats on la totalitat genera unes propietats
que en part són independents de les que posseeixen els seus elements per separat. Per
a comprendre el comportament d'un sistema s'ha de tindre en compte els elements, les
propietats, les interaccions i les propietats que sorgeixen de les interaccions de la
totalitat.
Hi ha moltes escoles Sistèmiques, però les més importants són:
⋅ L'escola interaccional del MRI
⋅ Escola estructural estratègica
⋅ Escola de Milan
L'escola interaccional del MRI
El llibre Cambio de Watzawick, Weakland i Fish (1974), fou l'obra més significativa
en l'origen d'esta escola (segona generació de Palo Alto); parteixen de que la solució
és el problema, és a dir, els problemes que presenta la gent són en general solucions
no adaptades que la persona utilitza.
La intervenció es dirigeix fonamentalment a la funcionalitat de la conducta
problemàtica i trencar el procés que manté el problema.
⋅ Canvi 1: aquests no suposen una modificació en l'estructura del sistema ni del
funcionament, és a dir, mantenen el problema.
⋅ Canvi 2: són els que aconsegueixen canviar els paràmetres del sistema ja que
suposen la resolució del problema per a aconseguir−ho, solen utilitzar
intervencións paradòxiques que contradiuen el sentit comú.
L'escola interaccional MRI planteja el tractament en 10 sessions, amb certa
independència del tipus de trastorn. És el que s'anomena teràpia breu.
Escola Estructural Estratègica
Haley i Minuchin es centren en la dinàmica interaccional que es dona en els sistemes
triàdics., és a dir, mantenen que els sistemes s'organitzen en forma de 1) Aliances i 2)
Coalicions que requereixen un mínim de tres membres.
L'aliança fa referència a proximitat de dos o més membres en contrast amb un
membre que es situa més distant. Són obertes per similituds i proximitats.
La Coalició es produeix quan la proximitat d'una aliança es constitueix en contra de la
tercera part. Són negades i per tant més difícils de detectar.
Minuchin: Diferencia entre famílies aglutinades, on és difícil la individualitat; i les
que anomena famílies deslligades, on es dona una excessiva individualitat. De
vegades poden haver carències afectives.
A partir d'ací, Minuchin estableix els mapes estructurals de la família en les seves
aliances i coalicions.
Aquest tipus de teràpia és eficaç en els trastorns d'adolescència, delinqüència, inici
26
d'eskizo i drogaaddicció.
Escola de Milan
Mara Selvini−Palazzoli (la més significativa de l'escola), va escriure l'obra
Paradoxa i contraparadoxa.
Les investigacions estan centrades en les famílies que tenen una organització molt
rígida, el que anomenen transacció psicòtica. Les intervencions estan centrades en
problemes d'anorèxia i trastorns psicòtics.
Des del primer contacte telefònic s'estableix una hipòtesi inicial dels motius per els
quals eixa família recerca ajuda, després en preguntes que s'anomenen en cercle
s'intenta investigar les diferents o les definicions de la relació dels membres de la
família. Les intervencions es centren en una estructura de 10 sessions, però mensuals.
Per a donar temps a que la família vaja consolidant−se el que es treballa en la teràpia.
A partir d'aquest tractaments sistematitzat plantejat en totes les famílies, Mara va
elaborar la teoria dels jocs psicòtics.
Estes tres escoles encara que presenten formulacions diferents, tenen una gran
interacció entre elles. No pretenen modificar directament les conductes
problemàtiques, sinó que parteixen de que la conducta disfuncional és una expressió
de patrons d'interacció interpersonals disfuncionals.
Com a mètode d'aval els terapeutes familiars introduïen el mirall de visió
unidireccional. En general, un o dos terapeutes entrevisten a la família i l'equip està
darrere observant les interaccions.
Efecte palanca + val manya que força
Recursos tècnics utilitzats (en les tres):
◊ Reformulació: en ella es tracta de canviar el marc conceptual o emocional on es
produeix una situació problemàtica. Es pot utilitzar la reestructuració cognitiva, la
redefinició...
◊ L'ús de la resistència al canvi amb propòsits terapèutics. És una aportació de Milton
Erickson. Partia de que hi ha persones que acudeixen a teràpia per a demostrar−se
que el seu problema no té solució i al mateix temps demanen una solució immediata i
ràpida i en estos casos els consells es repliquen constantment. Este cercle es pot
trencar plantejant preguntes del tipus perquè tens que canviar?. S'utilitzen les
tècniques d'intenció paradoxal.
◊ Un altre recurs és la prescripció de tasques o feines a realitzar per la família o la
persona (deberes).
◊ Il·lusió d'alternatives (Erickson), es produeix quan es donen a triar dos alternatives
suggerint que no es poden donar altres. Dins del context terapèutic, són del tipus pot
triar contar−me ara el problema o després.
◊ L'ús d'analogies parteix de l'ús de les anècdotes d'Erickson. El terapeuta parla d'un
problema que té similitud metafòrica amb el problema del client.
◊ Qüestionament en cercle. Parteix de la noció de Bateson de que la informació és una
diferencia que produeix una diferència. El terapeuta és el que selecciona certs fets, els
relaciona, els compara i els diferencia.
27
Valoració Crítica
Els avantatges és que els models sistèmics són els únics que reconeixen l'existència
de la complexitat de les relacions interpersonals en l'actualitat. Eviten plantejaments
reduccionistes, és a dir, mantenen que en molts problemes de la vida quotidiana la
relació causa−efecte no és lineal.
Crítiques: estan centrades en que la metàfora de la família com a un sistema es
considera de forma literal. Centrar−se sols en els problemes de comunicació no és
suficient en molts casos.
T. 8 RELAXACIÓ I HIPNOSI
1.− Schultz
Se'l considera el pare de la relaxació a Europa, va descobrir que les sensacions de
pesadesa i calor que utilitzaven en la hipnosi podien utilitzar−se per induir la
relaxació; anomenà al seu mètode com autorelaxació concentrada o entrenament
autogen. Uns 6 mesos per a dominar−la.
2.− Jacobson
A Estats Units va publicar al 1929 el mètode de relaxació progressiva, este autor va
descobrir que pensar en un determinat moviment muscular ficava en funcionament
els músculs abans que eixa contracció fora percebuda per la persona. Se'n adonà del
desgast que suposava per a l'organisme el fet de que gran part dels músculs estigueren
constantment en un grau de tensió innecessari. L'objectiu del mètode és que la
persona siga conscient de la tensió muscular i de la distensió o relaxació.
3.− Relaxació passiva
Està centrada en la respiració i la imaginació, és especialment a les persones que no
poden relaxar els músculs després de tensar−los. O si tenen problemes físics.
4.− Resposta de relaxació de Benson
Adaptà les tècniques orientals que utilitzen els mantra o paraules. Ell manté que
qualsevol paraula pot funcionar per a realitzar el relaxament: pau, calma, harmonia...
es demana a la persona que no forcí la relaxació i s'associa la paraula al soltar l'aire.
En totes les tècniques és fonamental la respiració
Passos:
◊ Relaxació generalitzada: tensar/destensar
◊ Relaxació diferencial. El subjecte deu diferenciar entre els músculs que té tensos i
quins relaxats.
◊ Aplicar la relaxació en les tensions de la vida quotidiana.
Ôjö Descansar és diferent a Relaxar
Repòs
Relaxació
28
Respiració irregular
Pols temperatura i pressió sanguínia es
mantenen altes
Lleugers moviments: arrugar el front,
moure la cama...
Persisteix el reflex rotular
Encara hi ha espasmes de colon
L'activitat mental pot ser alta, hi ha
inquietud i opressió
L'ansietat i el nerviosisme continuen
després del descans
Respiració regular i lenta
Pols, temperatura i pressió baixen
Els moviments i les arrugues corporals
van desapareixen
Desapareix el reflex rotular
Desapareixen els espasmes de colon
Desapareixen temporalment amb la
pràctica
La pertorbació nerviosa progressivament
disminueix o desapareix
Hipnosi
Def. Hipnosi: pot definir−se com l'estat semblant al somni, produït per l'hipnotitzador
en un individu que es permet a ella mateix acceptar i respondre a certes suggestions
específiques.
Escola de la
Salpetriere
Teòrics del
Trànsit
Charcot
Weitzenhoffer,
Shor, Hilgard,
Spieger
Estat patològic
HIPNOSI
Escola de
Nancy
Teòrics del
No−Estat
T.X. Barber,
Sarbin, Coe,
Sapnos
Totes les
persones
tenim
capacitat de
suggestió.
Entrenable
Liebault,
Bernheim
Suggestió i
expectatives
INVESTIGACIONS
Indicadors
fisiològics
Exp. Subjectiva
Factors
cognitius
Aplicabilitat
Trastorns
Fonts de Variabilitat:
⋅ Tipus d'aval.
⋅ Mostra
utilitzada
⋅ Tipus de tasca
⋅ Context
d'aplicació
⋅ Objectius
⋅ Variables de
procediments
(González−Ordi i
Miguel−Tobal, 1994)
Mites sobre la hipnosi
29
◊ La hipnosi implica una pèrdua de consciència i en la forma de somni.
◊ La hipnosi implica una rendició de la voluntat i per consiguient, el subjecte es trobava
baix el control de l'hipnotitzador
◊ El individus crèduls i els tontos, així com les dones, s'hipnotitzen més fàcilment.
◊ La hipnosi pot utilitzar−se per a que la gent faja o diga coses que normalment no
faria.
◊ La hipnosi és perillosa.
◊ Els hipnotitzadors deuen ser energètics carismàtics o misteriosos.
◊ La hipnosi sols ocurreix quan s'utilitza formalment.
◊ La hipnosi és teràpia.
◊ La gent no pot parlar quan està en hipnosi ni pot recordar el que passa una vegada
està fora de la hipnosi
◊ La hipnosi no pertany al camp de la psicologia científica.
◊ La hipnosi pot deixar a la persona enganxada en un trànsit.
◊ La hipnosi pot provocar reaccions excepcionals i quasi màgiques en les persones.
Suggestió: quan no hi ha suggestió es converteix en relaxació.
Bernheim: la suggestionabilitat és l'aptitud del cervell per a rebre una idea i
transformar−la en acte.
Wundt: és la causa principal sinó l'única dels estats hipnòtics
Record sensorial Actuació Associació
Automatisme E. Discriminatiu
Stern: la transmissió inmediata (o adopció) d'una actitud
Condicions:
◊ Suggestibilitat de la persona
◊ L'ambient suggestiu (variables situacionals)
◊ L'àrea personal implicada
◊ No s'exten a totes les àrees d'interés
◊ Pot ser restringida per la voluntat
MÈTODE D'HIPNOTISME
◊ Fase prèvia
⋅ Generar un rapport adequat
⋅ Clarificar conceptes erronis
⋅ Comprovar la suggestionabilitat de la persona ( exercici dels llibres, maleta,
vent...)
⋅ Procediment
• Col·locar al subjecte en cadira o silló còmodament
• 1er Pas Inducció (5 ó 6 min.) Els símptomes de la hipnosi es
descriuen en temps futur (ex: es sentirà pesat i somnolent)
• 2on Pas Aprofundització (10 min.) Són procediments de
profundització: la tècnica de l'escala, la tècnica del buseig, tècnica de
la fragmentació, levitació de la mà i el braç, contar/respirar,
lleugeresa, respirar, imatge del rellotge d'arena...
30
Inflexió de veu, més ferma, comencem les suggestions en temps present (ex:
sent pesadesa en els braços...)
• 3er Pas Control hipnòtic. Suggestions terapèutiques directes i
emfàtiques (ex: a partir d'ara...) Temps passat, pressent i futur
• Eixir de la hipnosi
♦ Mitjançant el procediment invers a la inducció
♦ Contant d'un a deu i alçant el to de veu
♦ Mitjançant una suggestió post hipnòtica ja establerta
♦ Mai deixar−ho bruscament, sinó de forma gradual
COM FUNCIONA LA AUTOHIPNOSI
Suggestió
de fons
externes
Sentit de Ment
crítica conscient
Ment
subconscient
Magatzem de la
memòria
Classificació i Proves per al trànsit hipnòtic
FASE
Hipnoidal
Trànsit Lleuger
Trànsit Mitjà
Trànsit Profund
(somnambulisme)
PROVA
♦ Relaxament
♦ Moviments dels parpelles
♦ Tancar els ulls
♦ Sensacions d'aletargament
♦ Catalèpsia d'ull i dels
membres
♦ Respiració profunda i lenta
♦ Profundització progressiva
de l'alertagament
♦ Anestesia
♦ Amnèsia parcial
♦ Anestèsia del guant
♦ Suggestions posthipnòtiques
♦ Al·lucinacions (+) i (−)
♦ Capacitat per obrir els ulls
sense trànsit afectiu
♦ Anestèsia i analgèsia
posthipnòtiques
♦ Amnèsia completa i extensa
♦ Acceptació de suggestió
posthipnòtiques estranyes
♦ Regressió en la edat i
revivificació
♦ Pal·lidesa dels llavis
♦ Al·lucinacions
posthipnòtiques
T. 9 EFICÀCIA DE LES TERÀPIES. PRINICIPIS COMUNS
A TOTES LES TERÀPIES
31
Jerome Frank
La postura de Frank es considera un exponent d'integració entre les
teràpies incloent la teràpia de conducta. Manté que en totes elles es
dona un denominador comú el que ell anomena la desmoralització
dels clients, és a dir, tots acudeixen a consulta en un cert nivell
d'estrès.
Caract. de la desmoralització:
• Incompetència subjectiva.
• La pèrdua d'autoestima.
• Desesperança, és el sentiment de que ningú els pot ajudar.
• Desempar, sentiment de que els altres podrien ajudar però no ho fan
• Confusió cognitiva, sensació de falta de control, por a tornar−se boig.
Els símptomes (+) de la desmoralització: ansietat, depre, soledat i
conflictes amb persones significatives. Aquests símptomes
interactuen amb els específics de cada persona, agravant−se
mútuament.
Principis terapeutics proposats per Frank
1.− El que la relació terapèutica té una gran carrega emocional, en
ocasions és suficient per a la millora del client (desfogar−se).
2.− L'ambient curatiu que es dona en el lloc de teràpia té dos
funcions: a) la primera, augmentar el prestigi del terapeuta i
augmentar les expectatives del pacient. b) que el pacient es senta
segur de la confidencialitat.
3.− Fa referència a que dins de la relació de teràpia existeix un
esquema racional conceptual que anomena Mite i és l'explicació que
el terapeuta fa del problema del client.
4.− Per un altra banda també estaria el ritual, que fa referència a la
participació activa del client i del terapeuta.
El Mite i el Ritual tenen 6 funcions bàsiques:
• Enfortir la relació terapèutica. Crear un vincle.
• Ajudar a l'aparició i manteniment de les expectatives del client.
Formen part d'aquestes expectatives la confiança, la motivació, les
qualitats del terapeuta, l'aliança terapèutica...
• Proporcionar noves experiències d'aprenentatge que ajuden al client a
perseguir els seus problemes de forma diferent.
• L'activació emocional és essencial per aconseguir el canvi ja que
ajuda al client a motivar−se per intentar el canvi, facilitar−lo i també
per augmentar la sensibilitat a les influències ambientals (coses
bones del se voltant).
• Incrementar el sentit d'autoeficàcia, augmentar la sensació de domini
i per tant, augmentar l'autoestima.
32
• Proporcionar oportunitats per a practicar dins i fora de la teràpia.
També són útils per a comprovar els canvis.
Korchin i Sanz incorporen altres processos específics i comuns en les
teràpies, que són:
• La suggestió i la persuasió.
• L'aprenentatge i el reaprenentatge.
En definitiva allò que és necessari però no suficient és un clima
terapèutic marcat per una aliança terapèutica basada en la confiança i
la veracitat. Sense el clima terapèutic cap teràpia pot donar resultats.
Les crítiques que rep Frank són
• Resta importància als procediments terapèutics com si sols la fe
pugues solucionar el problema.
• No tots els clients van desmoralitzats a consulta.
• L'entrenament a teràpia segons Frank no faria falta, sols haurien de
tindre qualitats bàsiques.
Les conclusions que va aplegar foren:
• Els pacients/clients que reben teràpia milloren més que els (grup
control) que no reben teràpia formal en el mateix període de temps.
• Els estudis de seguiment mostren que amb independència del tipus de
teràpia, la majoria de persones que mostren una millora inicial, la
mantenen i de vegades acceleren una milloria que s'haguera optés
sense tractament.
• La majoria dels determinants d'èxit terapèutic es basen més en les
qualitats personals i en la interacció entre pacient i terapeuta que en
el mètode particular de teràpia utilitzada.
• Hi ha certes condicions on el mètode terapèutic aconsegueix
diferents significats en el resultat.
Així: 1.− Les teràpies conductuals són més efectives (resultats) per a
fòbies, compulsions, obesitat i problemes sexuals.
2.− Les teràpies cognitives en les depre, però l'eficàcia (procés)
estaria sempre en la relació pacient−terapeuta.
A partir de la modificació de conducta és quan va afiançant−se la
utilització del mètode científic en el que respecta a la comprovació
de l'eficàcia dels tractaments . Es destacaran dos aspecte
fonamentals:
1) Objectivitat en les dades i un llenguatge comú que faja possible la
replicació
2) Control: la capacitat de poder modificar les variables
Investigació en teràpia:
33
Paul (variables de personalitat i tractament)
Reformula el concepte d'eficàcia en un tractament; per a ell,
l'objectiu és saber quin tractament és eficaç en eixe tipus de
qüestions.
1.− Amb quin client
2.− Amb quin terapeuta
3.− Amb que problema
4.− Amb que tècnica
5.− Amb quines condicions
Kazdin (modificació de conducta)
Al hora d'investigar plantetja que primer hem de comprovar si eixe
tractament és eficaç; després, si és més eficaç que altres (llei del
m´nim esforç, màxim rendiment); i en tercer lloc, és important
conèixer els comportaments específics que expliquen el canvi, és a
dir, el que és important és coneixer quins serien els suficients i
necessaris, centrar−se en els aspectes pràctics i la resta eliminar−los.
Korchin (el procés terapèutic)
Ressalta la interacció client/terapeuta i manté que el mètode científic
deu respondre preguntes com: De quina forma i degut a què ha
canviat la persona? Són desitjables els canvis per al client, terapeuta,
societat?
Aquest plantetjament el que intenta és trencar el mite de la
uniformitat que fa referència al supost de que tots els terapeutes,
clients i formes de fer teràpia són iguals.
Deixa d'assumir−se que l'única font acceptable d'info és el terapeuta i
entren els estudis de les variables situacionals (tipus de despatx,
terapeuta home/dona...).
Actualment s'intenta quantificar el judici terapèutic, s'exigeix una
mesura objectiva del canvi, bé a nivell de sentiments, pensaments o
comportaments.
Altres tipus d'investigacions també es centren en aconseguir saber si
el que s'aprèn a teràpia es generalitza a través de les situacions i dels
temps.
Mètode de disseny
1 Estudis de N=1
34
Estudis de grups o dissenys entre
2 Disseny amb un únic subjecte o grup reduït
2.1 Estudis de cas (clínic) Prototípic del anàlisi
2.2 Dissenys N=1
1) Dissenys intrasèries: * Canvis de fase simple
* Dissenys complexes intrafase
2) Dissenys intersèries temporals
3) Estratègies combinades
3 Dissenys amb grup de subjectes
3.1. Enquestes (surveys) clíniques
3.2. Estudis anàlegs
3.3. Assaig clínic
4 Eficàcia dels tractaments
Classificació de Nathan i Gorman (2002)
Classificació de Chambles i Hollon (1998)
5 Estratègies d'investigació
5.1. De resultat
1) Paquet terapèutic: fa referència a que s'apliquen un conjunt de
tècniques, que suposa, van a solucionar el problema i es té que
comprovar si amb elles s'aconsegueix eliminar−ho.
2) Desmantellament: s'aplica el tractament i es van eliminant els
comportaments que no interessen.
3) Construcció: fa referència a que una vegada instaurà la intervenció
es va afegint nous components i es va veient si augmenta o no
l'eficàcia del tractament. Són comparacions qualitatives.
4) Paramètrica: es busquen comparacions quantitatives entre les
tècniques; serveix per a conèixer els elements essencials i en quin
grau.
5) Comparació: comparació entre tractaments.
5.2.Variació client terapeuta
35
En elles s'estudia la interacció entre clients i terapeutes diferents
(sexe, edat...)
• Estudis de procés o estructura interna
S'analitza la dinàmica de la teràpia. Per ex.: la conducta no verbal.
• Estudis personalístics (Korchin, 76)
Clima terapèutic.
6 Tipus de grup control
Grup control sense tractament
Grup control llista d'espera
Grup control placebo
7 Criteris d'utilització
7.1. De les estratègies d'investigació
7.2. Dels grups control
2 Disseny amb un únic subjecte o grup reduït
2.1. L'estudi de cas (clínic)
És l'estudi d'un pacient o un client de forma intrusiva i minuciosa, les
critiques que tenen és que són poc sistemàtics, no té control
metodològic i per tant, tenen problemes importants de validesa
interna.
2.2. Dissenys N=1
Suposen la perfecció de l'estudi de cas ja que s'intenta reduïr les
dificultats que tenen en la validesa interna. La finalitat és trobar els
efectes d'un tractament o dels seus components.
Miren els canvis secundaris, col·laterals...
• Dissenys intrasèries. Els més utilitzats en modificació de conducta.
S'utilitzen dades d'una mesura única o un conjunt homogeni de
mesures per a comprovar si es produeix canvi o no.
• Canvis de fase simple intenta establir l'estabilitat, nivell i tendència
d'una R en diferents moments en condicions similars. Línia base (A).
Posteriorment s'introdueix el tractament i es registra la R per a
comprovar els canvis que puguen donar−se (B).
• Dissenys complexes intrafase s'introdueix més d'un tractament.
• Dissenys intersèries temporals S'utilitzen per a comprovar l'eficàcia
relativa d'almenys dos tractaments.
36
• Estratègies combinades S'utilitza la combinació d'elements concrets
dels dissenys anteriors. Ex.: disseny de línia base múltiple.
3 Dissenys amb grups de subjectes
3.1. Enquestes (surveys) clíniques
Són com els estudis de cas però realitzats per diferents terapeutes i
per diferents clients. Són poc precisos però serveixen per a poder
descriure procediments i fer estudis epidemiològics.
3.2. Estudis Anàlegs
En quest cas e sdemana a subjectes que tenen un problema específic
per a que col·laboren. Les persones saben que estan en una
investigació. Es pot adequar el disseny a la persona o grup de
persones o a la inversa.
El control intern és fort i la validesa interna és bona, però baixa en
validesa externa.
Els terapeutes saben que deuen aplicar els diversos procediments i
també s'utilitzen les tècniques i estratègies de cec i doble cec. Sí hi ha
rigor experimental.
3.3. Assaig clínic
S'intenta dur la clínica a l'àmbit experimental, és a dir, es busquen
persones que tinguen un problema important per aplicar el
tractament.
Les avantatges és que augmenta la validesa externa, no s'adapta a la
persona al disseny experimental. Mala validesa interna.
7 Criteris d'Utilització
7.1. De les estratègies d'investigació
En la investigació preliminar s'utilitzen les tècniques de paquet
terapèutic, construcció paramètrica...
Per a comprovar l'eficàcia estaria el desmantellament, l'estratègia de
variació client/terapeuta, la de procés o estructura interna i la
comparació.
Si la investigació és bàsica (la seva repercussió en clínica no es
automàtica) s'utilitzen les tècniques paramètrica, desmantellament,
variació client/terapeuta i procés.
Si la investigació és aplicada (problema real), s'utilitza el paquet
terapèutic, construcció i la comparació entre tractaments.
37
38
38