Socialisme

TEMA 4: EL SOCIALISME I ELS MOVIMENTS OBRERS
Socialisme > part teòrica, ideologia
Moviment obrer > part pràctica. Els obrers posen en pràctica el socialisme
SOCIALISME: És una teoría que pretén explicar l'origen i el funcionament del capitalisme per tal de
poder−lo substituir per un altre sistema també anomenat "socialisme".
Canvis a fer en el capitalisme o crítica del socialisme cap aquest sistema:
• Propietat privada dels mitjans de producció: això implica desigualtat (rics/pobres), l'aparició de
classes socials antagòniques i la ineficiència del sistema.
• L'Estat està al servei de la classe dominant ( burgesia )
• Explotació de la classe dominant cap a les altres.
Sistema resultant dels canvis aplicats al capitalisme:
• Propietat col.lectiva dels mitjans de producció ( gestió col.lectiva ) > no divisió
• Desaparició de les classes socials
• Desaparició de l'Estat com a instrument de poder ( problema : gent antisocial)
• Final de l'explotació dels treballadors
DIFERENTS ESCOLES DE PENSAMENT DINS EL SOCIALISME:
1.Socialisme utòpic
2.Socialisme llibertari o Anarquisme
3.Socialisme científic o Marxisme
1
• SOCIALISME UTÒPIC:
Aquest corrent és, cronològicament el primer. Els autors eren burgesos desclassats, normalment per qüestions
ètiques.
Va tenir especial importància a França i Anglaterra.
El fet que els autors fossin burgesos condicionava el plantejament de la teoria, ja que aquests consideraven
que la classe obrera era incapaç de gestionar la societat, menys sense que es produís abans una cruenta guerra
de classes .Tot i que veien les injusticies del capitalisme i creien que la història derivava necessàriament cap a
la propietat col.lectiva pensaven que s'arribaria al socialisme per la pròpia auto−convicció dels burgesos , una
vegada s'hagués demostrat la viabilitat de la teoria amb un experiment social. Segons ells, la por a una
revolució violenta i la força de la opinió pública acabarien per obligar els més reticents. És per això,
principalment, que se'ls anomena "utòpics".
Plantejaments generals:
• Dubten de la capacitat política de la classe obrera
• Alternativa?
2
Es coneixen diversos models de socialisme utòpic:
Saint−Simon:
Aquest noble francès proposà l'abolició de l'herència. L'Estat rebria aquestes herències i les lliuraria als
tècnics més capacitats (element de canvi de la societat), una mena d'èlit formada en escoles especialitzades. Es
donaria la substitució de la gestió de l'economia en base a la propietat privada per una "dictadura" dels tècnics,
amb una autoritat indiscutida i una jerarquia salarial molt forta.
Charles Fourier:
El francès Charles Fourier propugnava la creació d'uns falansteris o comunitats productores i consumidores
autosuficients, creades per mitjà d'un capital inicial retribuït, amb dret d'herència, amb divisió de treball entre
els membres i una assemblea que tractés tots els temes de la col.lectivitat.
El problema de Fourier fou que mai trobà capital per posar en pràctica la seva teoria.
En el cas que haguès aconseguit el capital necessari per l'experiment inicial, es preveia una federació
d'aquestes organitzacions socials (una vegada escampat l'exemple) cadascuna de les quals tindria una població
d'aproximadament 1600 persones en un territori d'unes 1200 hectàrees, i produïria, consumiria i intercanviaria
productes agraris i industrials.
Un seguidor seu, Etienne Cabet, va anar a Estats Units per tal de crear comunitats semblants allà on la terra
era quasi gratuïta (Nova Icària, terra presa als indígenes) amb expedicions de francesos i catalans (primer
falansteri). L'experiment va ser un fracàs per diverses raons:
Factor econòmic: no es podia substituïr mà d'obra per màquines amb la mateixa facilitat que en l'empresa
capitalista. Preu més alt. Impossibilitat d'exportar o importar.
Factor polític: hi van haver desavinences entre els membres ,entre veterans i nouvinguts.
Louis Blanc:
(Revolució Francesa,1848)
Proposava la creació d'uns tallers nacionals per part de l'Estat, finançats amb impostos, que produïrien els
3
beneficis necessaris per retribuir i tornar el capital inicial. Això eliminaria l'atur i ajudaria a l'alça dels salaris
del sector privat, que a la llarga seria eliminat per el "nacional" a través de la competència i gràcies a l'ajuda
de l'Estat.
Robert Owen:
Aquest anglès va usar la fàbrica tèxtil que havia rebut en herència, la New Lanark, per introduïr tot un seguit
d'innovacions :
• habitatges dignes i a baix preu per als treballadors.
• economats per abaratir el preu dels productes de consum ( tot evitant els intermediaris)
• menjadors col.lectius
• escoles per als fills dels obrers
• pagues extres (de beneficis) segons la productivitat
• jornada laboral de 8 hores.
Sorprenentment per a la competència no nomès no es va arruinar sinò que la productivitat de la seva empresa
era notablement superior a la dels altres ( a causa dels incentius ) i es va convertir en la més important de Gran
Bretanya.
Owen volia que la classe obrera fos capaç d'autogestionar−se i per això els va proporcionar més temps lliure
per facilitar la seva formació , a més de la dels seus fills gràcies a la creació d'escoles gratuïtes.
D'altra banda, i aquest és potser un dels únics punts en que va fracassar (relativament ), també volia que els
obrers creessin les seves pròpies cooperatives de producció perquè competissin amb les indústries
capitalistes., però no van ser capaços o no es van atrevir a passar de la cooperativa de consum ( economat) a la
de producció.
A més a més els que van adoptar el sistema, vista l'efectivitat de les mesures, ho van fer per obtenir una major
productivitat en benefici seu, no dels obrers, i per tant no per instaurar el socialisme.
Robert Owen va participar en la creació de moviments a nivell nacional com ara el Cartisme o el
Cooperativisme, així com en campanyes a favor de la jornada de 8 hores i l'extensió del sufragi.
P.J.Proudhon:
Aquest obrer francès , considerat un dels precursors de l'anarquisme per seva violència envers l'Estat, es pot
qualificar d'utòpic per la seva defensa de l'individualisme agrari i artesanal com a possible substitució
progressiva de la societat industrial.
Entre les mesures que va proposar trobem :
• la creació d'un Banc del Poble amb aportacions de les cooperatives de productors.Els prèstecs sense
interessos propiciarien l'aparició d'empreses individuals i cooperatives, tant artesanals com agràries
que a la llarga desplaçarien les empreses capitalistes.
• unes Borses de Treball que calcularien el treball necessari en la producció de cada article, donant la
retribució resultant a cada productor.El treball humà seria la moneda social, tant per al pagament del
salari com per al crèdit bancari.
Proudhon, però, mai no va aclarir la procedència del capital inicial per a la creació del Banc.
4
5
• SOCIALISME LLIBERTARI O ANARQUISME:
Aquest moviment, posterior a l'utòpic, va tenir gran importància als països on el capitalisme estava encara poc
avançat, com ara Rússia, Espanya o Itàlia.
Els anarquistes consideraven la política anterior a l'economia .D'acord amb aquesta idea, doncs,les classes
socials no creen l'Estat sinò que és el poder polític qui les crea a elles, convertint−se en el principal obstacle
per a una societat lliure de divisions socials i per tant també per al socialisme. S'adonaren que el fet que unes
persones tinguessin poder sobre les altres permetia a les primeres fer−se amb el control dels mitjans de
producció, així que s'arribà a la conclusió que per aconseguir acabar amb les classes calia destruir l'Estat a
través d'una revolució social , no política( de tota la societat i sense que ningú es fes amb el poder ).
Distingim:
−revolució política reconstrucció
−revolució social destrucció dels instruments de poder
El problema va ser sempre que per destruïr l'Estat calia una organització, però era imprescindible que aquesta
no reproduís de nou les estructures d'opressió una vegada acomplerta la seva funció. Això plantejava el
problema de com arribar a la Revolució, però també els de com organitzar els treballadors sense estructures de
poder, com relacionar−se amb els treballadors no anarquistes o organitzar la societat i la producció després de
la destrucció de l'Estat(l'important, però, és que el poder està per sobre de les classes socials).
L'Anarquisme es podria considerar al cap i a la fi com una forma més de socialisme utòpic, basada en un gran
optimisme envers la naturalesa de l'home.
Autoritas > lideratge moral
Potestas o Imperium >poder institucional
6
Existeixen diverses variants d'anarquisme:
Anarco−Individualisme:
(Max Stirner)
Aquesta ,la vessant més radical de l'Anarquisme, refusa qualsevol tipus de forma organitzativa ( cap està lliure
del poder ). Segons Stirner tan sols l'exemple individual (que demostri quines idees es defensen i porti als
altres a qüestionar−se) podria fer triomfar una revolució espontània (Autoritas). Aquest exemple personal s'ha
entès de diverses maneres:
• Apòstols de l'Anarquisme: vegetarians, nudistes i esperantistes que van intentar una pedagogia social
llibertària
• Anarco−terroristes: (corrent més minoritària) estaven entestats en l'eliminació violenta de governants
( persones que detenten el poder)com a forma de propaganda més efectiva.
Anarco−Comunisme:
(Piotr Kropotkin)
Kropotkin, biòleg membre d'una de les grans famílies de Rússia, fou un dels que estructurà i argumentà millor
les seves teories gràcies a la seva educació.
Un incident en la seva carrera militar el va fer canviar d'ideologia , renunciar a la seva herència i començar a
estudiar biologia, fet que caracteritzà profundament la seva carrera política, on aplicà alguns dels principis que
descobrí com a científic.
Una de les seves teories més importants és la de "l'Ajuda Mútua".Kropotkin, contemporani de Darwin i
coneixedor de la seva obra, hi estava d'acord en alguns punts básics, però trobava que estava
incomplerta.Segons el rús, s'havia d'afegir la solidaritat al mecanisme de la "lluita per la supervivència", ja
que els animals que col.laboraven entre ells sobrevivien més fàcilment.De fet, ell creia haver descobert al llarg
de l' història el mateix princi aplicat a la raça humana, encara que sempre havia estat vençut pel poder estatal.
Kropotkin era de l'opinió que s'havia d'arribar a l'anarquisme mitjançant la solidaritat, a travès del progrès i la
conscienciació en comptes de la via de la violència i el "tots contra tots".
Arribat aquest punt calia determinar l'organització de la societat amb l'anarquisme.
7
Kropotkin deia que s'havien de dividir tots els territoris en "comunes" que poguessin ser auto−suficients però
no excessivament grans per permetre la reunió en assamble dels seus membres.Dins aquestes comunes , la
producció i els beneficis s'havien de repartir de manera igual entre tots els membres de la comunitat.Això
eliminava dins el territori el problema de les col.lectivitats riques i pobres, però alhora calia tenir en compte
que per qüestions naturals i evidents no totes les comunes podien ser igual de riques, la qual cosa generaria
desnivells.A més a més, tampoc va saber solucionar el tema del càlcul a nivell territorial del valor dels
productes donada la desaparició del mercat, la llei de l'oferta i la demanda , el benefici del capital i la
planificació central.
Anarco−Col.lectivisme:
Aquesta variant es va donar a països com Rússia on la comunitat rural era bàsicament auto−suficient i amb
uns mecanismes d'organització propis i independents.
Les bases de la teoria deMikhaïl Bakunin, noble desclassat rús, eren que tots els obrers d'una col.lectivitat
(ex.:mina, fàbrica, factoria...)havien d'esdevenir propietaris dels mitjans de producció i per tant també del fruit
del seu treball , que intercanviarien d'una manera lliure entre les diferents col.lectivitats.
El problema era, de nou, la fixació de preus i l'acord entre l'oferta i la demanda, la qual cosa remetia la
societat al nivell de l'Edat Mitjana ,quan encara imperava el mètode del bescanvi utopia retrògada.
Anarco−Sindicalisme:
És aquesta la variant més avançada, però alhora es tracta d'un fenòmen col.lectiu, sense autors concrets, potser
només caldria destacar noms com l'espanyol A.Lorenzo o el francès F.Pelloutier .
Aquest moviment data de principis de segle, quan amb la carta d'Amiens (1906) es feu palès el descontent
dels sindicats pel tractament d'inferioritat que rebien per part dels partits a la 2ªInternacional (coordinadora de
partits).Els sindicats s'hi trobaven fora de lloc perquè els seus interessos eren més pràctics , mentres que a
nivell polític els objectius es perdien entre munts de retòrica i teoria.Llavors els sindicats van
independitzar−se de la vessant política, arribant a la conclusió que ells eren auto−suficients per fer una
revolució, acabar amb el capitalisme i organitzar la societat.
Els punts bàsics del moviment eren:
• una vaga general revolucionària com a mètode per acabar amb el capitalisme (utopia).
•
els sindicats com a organitzadors de la revolució social i de l'Economia a nivell nacional (una vegada instaurat
l'anarquisme).Per gestionar la societat, el sindicat dels treballadors ( o els sindicats dels treballodors,
d'ideologies diverses) utilitzaria unes oficines centrals econòmiques d'estadística un veritable govern sobre les
coses sense característiques repressives sobre les persones.
A Espanya aquest moviment va tenir força acceptació. Es creà la "Confederación Nacional del Trabajo"( a
Barcelona) i es va estar a prop d'aconseguir instaurar el model, però la República acabà amb Franco.
8
9
• SOCIALISME CIENTÍFIC O MARXISME:
Karl Marx va nèixer a Tréveris (Alemanya) el 1818 en el si d'una família petit−burgesa jueva convertida al
protestantisme. Estudià dret, filosofia, història i economia.
Tota la seva obra fou realitzada en estreta col.laboració amb Friederich Engels (fill d'una familia benestant a
qui va conèixer quan eren estudiants de filosofia), de manera que no es poden separar ambdues aportacions, i
sovint es poden confondre, perque havien arribat a actuar com una mateixa persona, complementant−se en el
seu treball.
Redactor de la revista Rheinische Zeitung, prohibida per les autoritats prussianes, s'exilià el 1842 a França, i
posteriorment a Bèlgica i Londres.
Estudià a fons i intentà integrar en una única Ciència Social la filosofia de Hegel, la filosofia materialista de
Ludwig Feuerbach, les teories econòmiques dels escriptors clàssics anglesos Adam Smith i David Ricardo i
els corrents polítics revolucionaris socialistes francesos (Babeuf,Proudhon,Blanqui...).Perquè els humans són
com són i si podrien ser millors.
Filosofia Economia Política francesa
alemanya clàssica anglesa −comunisme de Babeuf
−Hegel −socialisme utòpic de
−Feuerbach Proudhon
10
Marx + Engels
El 1848 veu la publicació del seu Manifest Comunista , en què anima els obrers a organitzar−se políticament
en partits propis, sense subordinar−se a la burgesia.
Col.laborà en la direcció del moviment obrer tot participant en la creació de l'Associació Internacional de
Treballadors ,intent de sindicat de treballadors dels països industrialitzats.
Va escriure, entre moltes obres, els Manuscrits d'Economia i Filosofia , però la seva obra cabdal és Das
Kapital , que va quedar inacabada.
Marx sempre va ser un intelectual (no un treballador manual), i les seves obres no van ser enteses pels
treballadors de l'època.
Va morir el 1883, però és encara avui día el filòsof que més ha influït en els canvis del món contemporani.
El mètode de Marx el Materialisme i la Dialèctica:
Com ja s'ha esmentat anteriorment, Marx estava molt interessat per la filosofia alemanya, concretament dos
aspectes, que li van servir per construïr el seu mètode d'estudi i anàlisi de la realitat:
1.el Materialisme de Feuerbach
2.la Dialèctica de Hegel
1.Materialisme:
Han existit desde sempre dues maneres d'entendre la realitat:
• Idealisme:
11
Realitat Material del món
Subjecte (que contempla la realitat i té la capacitat de reflexionar sobre aquesta, obtinguent idees.
Algunes de les idees provenen de l'experiència material, però existeixen unes idees "universals" que tenen que
venir d'una realitat espiritual amb la que tenim un contacte directe però sense tenir−hi una experiència
material sensorial (ex.:Déu la idea de Déu és el que demostra la seva existència).
• Materialisme:
Nomès hi ha la realitat material envia estímuls sensorials al subjecte.Aquest subjecte té una realitat material,
el cervell, que produeix idees a partir de les sensacions (ex.:la idea de Déu respón a l'angoixa, però no en
demostra l'existència), és a dir que la realitat material crea idees que ens permeten viure millor.
La realitat material, doncs, és anterior i superior a les idees i les condiciona: les idees són "reflexos"de la
realitat en la ment humana material.
2.Dialèctica:
La dialèctica pretèn explicar els processos de canvi, però mentres que la dialèctica idealista de Hegel diu que
les realitats complexes canvien, la dialèctica de Marx diu que les realitats complexes estàn formades per
principis antagonistes (contraris però que es necessiten mútuament) que es mantenen en un equilibri inestable
i tendeixen a imposar−se.
La realitat és sempre dinàmica, contradictòria:està formada per la interacció i l'equilibri canviant entre
diferents èssers. Per tant és el devenir, la sèrie infinita de le contradiccions, l'única cosa permanent. La realitat
està composta per la identitat de principis contraris en lluïta.
La teoria de Marx es centra en la història, i defineix aquests principis antagonistes com a classes socials
enfrontades en moments i situacions determinades.
A
B
Com es produeix un canvi?
Exemple: la societat abans de l'any mil.
Noblesa
Pagesia
12
Quan es produeix una modificació en l'estat d'un dels principis varia l'equilibri i es produeix un canvi en la
societat. Aquest canvi es pot produïr per la imposició o progrès d'un o altre dels components, però és
impossible que no es produeixi, perquè no existeix la societat en equilibri perfecte.
La relació dialèctica entre l'home i la naturalesa és el treball, que modifica l'home (més o menys temps lliure,
habitatge, vestit, nutrició...)i modifica la natura (predomini de determinades espècies vegetals i animals,
extinció d'unes altres, canvis ecològics, climàtics...), i fa nèixer la societat.
Aquesta relació natural de l'home amb la naturalesa (l'home es construeix a si mateix treballant sobre la
natura) es trenca amb l'explotació del treball d'uns pels altres, és a dir, amb l'alienació:l'home que treballa i no
rep el fruit del seu treball es troba enfrontat amb una part de si mateix (el seu treball objectivat) que el nega i
el limita: les riqueses que produeix enforteixen una persona diferent d'ell mateix , que esdevé propietària d'una
part del treballador. A partir d'aquest moment els homes s'agrupen en classes socials enfrontades entre elles , i
en l'interior de les quals els individus ocupen el mateix lloc cap als altres, fet que pot acabar originant una
"consciència de classe".
El coneixement és la relació dialèctica entre el subjecte i l'objecte: ha de transformar l'objecte del coneixement
i ha de transformar el subjecte.Per tant, el veritable coneixement tendeix a la transformació del món.
Aquesta transformació del món és una fita inabastable al simple individu, de manera que el subjecte del
coneixement i de la Història no és l'individu sinò un conjunt d'individus amb les mateixes condicions de vida,
amb les mateixes finalitats i interessos: la Classe Social.
Els instruments necessaris d'aquesta transformació són les organitzacions que dónen unitat a la classe: en el
cas de la classe social dels obrers, el sindicat obrer i el partit.
13
Marx: Anàlisi estàtica d'una societat:
home home+treball naturalesa
societat home+home+treball naturalesa
anàlisi estàtica d'una societat
Aplicar el materialisme dialèctic al cneixement del món significa analitzar els condicionants materials que
determinen les idees i les formes d'organització política, i la lluita entre els grups humans que són portadors
d'aquestes relacions materials :
Quines són les classes antagonistes d'una societat?
• classe dominant (la que dirigeix)
• classe dominada (la que proporciona els instruments per al domini a la classe dominant)
• altres classes intermitjes, sota el poder de la classe dominant.
14
Quines són les condicions materials i socials (base material, estructura econòmica)?
• l'entitat i el tipus dels instruments , mitjans de producció i pocessos tècnics
• la distribució i la forma de propietat sobre els mitjans de producció i sobre la producció mateixa (qui
s'apropia dels excedents i com).
• les classes socials i les relacions que s'estableixen entre elles en el sí del procés de producció
(=relacions de producció).
Què permet a la classe dominant mantenir el seu domini?
• Instruments de persuassió i consens o superestructures ideològiques :
No és recomanable per a la classe dominant usar sempre la violència, i per això existeix la superestructura
ideològica: per amagar i/o justificar la realitat del predomini d'una classe i de la utilització en profit propi de la
maquinària estatal, amb la ficció d'un govern que hauria de beneficiar a la societat en conjunt o a la voluntat
divina que hauria establert un ordre social. (persuassió =publicitat, consens=concessions,subsidis...)
Aquest "muntatge" està composa de:
♦ la creació i manteniment d'un codi de valors morals de respecte i submissió o ferotge
individualisme.
♦ uns sistemes de transmissió de valors morals i culturals determinats ( sistema educatiu,
tradicions, folklore, art, publicitat, moda, familia...)
♦ formes religioses que prometin un futur d'ultratomba satisfactori a condició de no canviar res
de l'ordre establert.
•
Instruments de repressió i coerció o estructures polítiques Estat:
Són el conjunt d'instruments de repressió integrats en l'Estat entre els quals trobem els que exerceixen el que
podriem anomenar "violència legal":
♦ lleis
♦ institucions
♦ exèrcit
♦ policia
♦ tribunals
♦ presons...
La finalitat última de tot aquest conjunt d'estructures és fer possible l'extracció d'excedents del treball de les
altres classes socials en profit propi i amb el mínim de conflicte possible.
15
Marx: Anàlisi dinàmica d'una societat (dinàmica històrica):
Les contradiccions i els canvis en l'equilibri de les diferents classes socials en la seva lluita pel propi interès (
la lluita de classes) constitueix el motor de la història.
Les infinites modalitats que es poden donar en les diferentssocietats humanes poden reduir−se a una breu
sèrie, segons la classe social que està al poder i segons les relacions de producció que imposa a les altres
classes subordinades.
El pas d'un model a un altre es produeix mitjançant una revolució social, que pot ser més omenys violenta o
tan gradual que de vegades resulta difícil d'identificar.
Aquestes transicions són facilitades per la possibilitat de desenvolupament, en el marc d'un mode de
producció, dels elements que permeten el pas a la següent fase: el naixement de ciutats, el comerç, el
capitalisme mercantil,...
Aquests diversos modes de producció són:
1.Mode de producció primitiu:
Per la poca entitat dels mitjans de producció, no permetia l'existència d'una classe social dominant que visquès
de l'extracció d'excedents. No existia l'Estat ni la propietat privada dels mitjans de producció.
2.Mode de producció asiàtic: (societats agràries−fluvials)
• comunitats autosuficients :treballaven, vivien, i posseien la terra junts.Es proveïen ells mateixos de tot
el necessari per a la seva supervivència.
• apropiació dels excedents a travès d'impostos per part de les classes socials de sacerdots i guerrers (
sacerdots−guerrers).
• societats teocràtiques: el monarca és alhora el cap de l'exèrcit i una divinitat.
• excedents: part dels excedents dónen lloc a nous excedents. Els excedents del camp es gasten a la
ciutat (en objectes de luxe fabricats per artesans i venuts per comerciants), fent servir com a
mitjancera la classe dominant.
L'interès de l'Estat era mantenir aquestes comunitats auto−suficients, per tal de poder mantenir la seva base
econòmica, de manera que aquest mode de producció era summament estàtic, i ha previscut fins a l'època de
l'Imperialisme capitalista, barrejant−se amb aquest sistema per donar lloc al fenòmen actual del
subdesenvolupament.
3.Mode de producció esclavista:
• propietat privada dels mitjans de producció i de la mà d'obra.
• esclavistes versus esclaus: els esclavistes dominen a totes les altres classes socials mitjançant el
control del govern, que obtenen gràcies als esclaus.
L'esclavisme, però, és un mode de producció ineficient, ja que la mà d'obra treballa sense interès, la qual cosa
16
obliga a presionar molt als esclaus. És per això que es tracta d'un mètode molt destructiu que nomès funciona
si es poden aconseguir sempre nous esclaus en quantitat ( per això calen guerres constants d'obra, cosa que
exigeix una forta estructura estatal).
4.Mode de producció feudal:
S'alliberaren els esclaus i se'ls donà terra per treballar. D'aquesta manera, prescindint de la violència i dels
capataços, s'aconseguí un nou sistema molt millor econòmicament, i menys problemàtic, ja que tot i ser
lliures, els ex−esclaus havien de pagar una vegada a l'any al seu antic "amo", obligats per mitjà de la coerció
militar, política i judicial. Els treballadors havien de lliurar una part de la producció, l'excedent, en forma de
part de la collita, diners o treball.També els artesans i comerciants havien d'entregar en forma d'impostos una
part del producte del seu treball en profit dels senyors feudals o del rei, suprem representant dels nobles
feudals. Fortes reglamentacions limitaven el volum dels intercanvis i la productivitat.
Els senyors feudals eren la classe dominant i exercien el seu poder gràcies als excedents que obtenien dels
pagesos.Eren també els representants de l'Estat , i exercien el poder judicial, executiu i legislatiu alhora.
5.Mode de producció Capitalista:
6.Mode de producció Socialista:
(que s'amplien a continuació)
El Mode de Producció Capitalista:
En aquest sistema trobem una minoria de capitalistes o burgesos (la classe dominant) amb la propietat privada
dels mitjans de producció, i una majoria de proletaris, assalariats o obrers exclosos d'aquesta propietat i
subjectes a un salari (treball a canvi d'un preu determinat i propietat del producte obtingut per part del qui té
els mitjans de producció).
17
Aquesta privació de la propietat o control dels mitjans de producció per part dels obrers és la condició primera
per a la instauració del capitalisme i és el que s'anomena acumulació primitiva de capital .A països com ara
Gran Bretanya es produí aquest procés amb l'apropiació de la terra per part dels feudals com a reacció davant
la inflació (putting−out system).
El funcionamant del capitalisme:
Per entendre el procès de producció de mercaderies primer cal dir que es considera com a mercaderia tot allò
dotat de valor que es compra i es ven.
Què és el valor d'una mercaderia?
És el temps de treball humà 1 directe o indirecte 2, socialment necessari 3 per a la seva producció i
reproducció 4 (pilar de la teoria marxista).
• treball humà :el valor de les coses no es basa en la seva utilitat sinò en el treball que contè o no.Tampoc
depèn del fet que la mercaderia sigui abundant o escassa.
• treball indirecte:aquell treball incorporat per altres.
treball directe:treball incorporat per un mateix.
• temps de treball socialment necesssari :vol dir que no hi ha d'haver temps de treball que no afegeixi cap
utilitat al producte.
• producció i reproducció: això implica que una mercaderia ha de poder ser reemplaçada per una altra, ha de
poder ser reproduïda a voluntat.Si no no es pot considerar una mercaderia.
Cal, però, definir el valor del treball :
El treball és una mercaderia especial, però una mercaderia no obstant, i és valorat segons la mateix criteri que
la resta : el treball necessari (incorporat en els productes que podrà consumir el treballador)per mantenir un
obrer treballant i reproduïnt−se és el preu que es paga pel seu treball (salari).Però el treballador, en aquest
mateix període de temps, produeix més treball del que consumeix: el treballador crea valor nou, és l'única font
de valor.
Totes les mercaderies ténen 2 valors:
• valor d'ús: valor necessari que correspón a l'utilitat de la mercaderia.
• valor de canvi: diners que s'obtenen en el canvi d'una mercaderia, el valor en diners que hi correspón.
En el treball humà, en canvi, el valor d'ús i el valor de canvi són el mateix=treball humà, encara que en
18
quantitats diferents.
En el treball humà, doncs, distingim:
• valor de canvi: és el temps de treball, directe o indirecte, socialment necessari per produir i reproduir
treball (=salari).
2ºllei del capitalisme: Tots els productes es canvien pel seu valor.
(nomès es pot crear valor nou quan s'afegeix treball humà, que és l'única mercaderia que afegeix plusvàlua als
productes.)
• valor d'ús: és el temps de treball que efectivament treballa en el període cobert pel seu salari.
valor d'ús
−valor de canvi
.
Segons Marx en el sistema capitalista tots els treballadors estàn explotats per definició, perquè sinò el sistema
no seria possible.S'ha d'acomplir necessàriament que el valor d'ús sigui superior al valor de canvi. La
diferència constitueix la plusvàlua, treball efectuat i no pagat, una part de la qual és acumulada pel capitalista
invertint−la (especialment en màquines , que són treball "coagulat"que fa més productiu el treball viu),una
segona part és consumida pel capitalista, i la tercera és apropiada per l'Estat, que n'inverteix una part , en
consumeix una altra i en redistribueix la resta.Aquesta plusvàlua és, precisament, el que permet a l'empresari
obtenir beneficis.
El salari dels obrers pot oscil.lar, en virtut de la llei de l'oferta i la demanda (i de la lluita dels obrers per la
defensa dels seus interessos), però sempre ha d'esser suficient per assegurar la supervivència i reproducció de
l'obrer però menor que el valor produït per assegurar el benefici del capitalista.
treball plusvàlua benefici
Llavors perquè els empresaris inverteixen en màquines i no en treballadors?
Per contestar a això cal veure que:
treball plusvàlua benefici
Teoria de la distribució social de la plusvàlua:
Perquè guanyen més les empreses que inverteixen en màquines?
19
Perque s'apropien de la plusvàlua de les que ténen una composició orgànica més pobra.
Ex.: tenim 3 empreses del mateix sector.
c.o.c. capit. Prod. cap.v tax. plusv cap.c temps ingr. desp. benef tax. cost
inv. unit. salaris d'expl cons. de tr. E+H benef part
val.u.
empresa
A 0'67 2000 1000 150 50% 75 100 0'50 500 250 250 12'5% 0'3
empresa
B 0'40 1000 500 150 50% 75 60 0'50 250 210 40 4% 0'5
empresa
C 0'27 500 250 150 50% 75 40 0'50 125 190 −65 −13% 1'0
total 0'44 3500 1750 450 50% 225 200 0'50 875 650 225 6'43%
ABCDEFGHIJKLM
Conceptes:
• Composició orgànica del capital : aquest concepte ens ajda a entendre en què s'estima més l'empresa
invertir el seu capital.Si es alt vol dir que l'empresa inverteix en maquinària per augmentar la productivitat
dels seus treballadors. Per saber el grau de tecnificació d'una empresa cal un indicador que relacioni el
capital variable amb el capital constant.
Indicador c.o.c.= capital constant = H total=mitjana
capital variable E
• Capital invertit és el capital que l'empresa usa com a bens de producció:
• terrenys
• valor de les màquines
• valor residual de les màquines...
És el valor actualitzat del que s'ha invertit en la producció però que encara no s'ha consumit.
20
• Capital variable són els salaris dels treballadors.
• Taxa d'explotació és la relació entre el treball que es paga al treballador i el que no se li paga (relació entre
el salari i la plusvàlua ).
plusvàlua x 100 = taxa d'explotació
capital variable
• Plusvàlua és el treball que l'empresari no retribueix al treballador.
• Capital constant consumit és tot el que paga l'empresari excepte els salaris dels treballadors. No té un valor
residual.
• primeres matèries
• desgast de les màquines
• lloguer del terreny
• aigua
• llum...
• Valor unitari és el valor d'una unitat de producte, és a dir: el temps de treball socialment necessari...
E+G+H / 1750 (producció total)
• Ingressos és el que s'obté de la venda del producte.
• Depeses és el conjunt de pagaments que fa l'empresa
• Taxa de benefici: L x 100 /C
Les tres empreses ténen el mateix nombre de treballadors, als quals se'ls paga el mateix, i tot i això l'empresa
A guanya molt més que les altres dues, perquè s'emporta part de la plusvàlua de la resta. El benefici total és
igual a la plusvàlua social (general).
Ex.2: Què passaria si a l'empresa A se li cremés la producció?
c.o.c. cap.in prod. c.v. t.e. pl. c.c. valor ingr. desp. ben. t.ben
empresa 0'64 2000 1000 150 50 75 100 0'5 500 250 −250 12'5
A O 1'16 O
empresa 0'40 1000 500 150 50 75 60 0'5 250 210 373 4
B 1'16 582
empresa 0'27 500 250 150 50 75 40 0'5 125 190 102 −13
C 1'16 292
21
total 0'44 3500 750 450 50 225 200 1'16 875 650 225 6'43
Les altres empreses augmentarien espectacularment el seu benefici en apropiar−se de la plusvàlua d'A. El preu
del producte augmentaria perquè s'hauria gastat el mateix per produir molt menys ( de 1750 a 750 unitats).
Teoria de les crisis :
Marx pensava que el socialisme s'havia d'acabar imposant tard o d'hora, i això ho fonamentava en la teoria de
les crisis, que és el que podriem anomenar el taló d'Aquiles del capitalisme.
Cada mode de producció té les seves pròpies crisis, i abans del capitalisme totes eren degudes a una manca de
producció. Les crisis del capitalisme, però, tènen una doble aparença:
• Superproducció? (masses productes, falta de compradors)
• Manca de demanda o subconsum?
Però com ja s'ha dit això són aparences.En realitat s'ha ofertat més del que es demanda a un preu que
proporcionaria un benefici determinat (es tracta doncs de l'incapacitat de generar beneficis suficients per
valoritzar la inversió de capital).
Llavors, per Marx, una crisi capitalista és una baixa en la taxa de beneficis (disminució de la perspectiva de
beneficis futurs en les inversions actuals).
Marx aprofundí molt en aquest tema, i va definir el mecanisme de generació d'una crisi , però cal acceptar des
22
d'un principi els següents punts:
• Per mantenir la mateixa taxa de beneficis el benefici ha d'augmentar al mateix ritme que el capital.
capital beneficis taxa de benefici
1000 50 5%
1030 51'5
• Els capitalistes estàn obligats a invertir, de manera que cada any el capital invertit augmenta.
• El tipus d'inversió ha de millorar la composició orgànica de capital.
• Les inversions han de ser en capital constant, de manera que ha d'augmentar el benefici.
Però, com pot augmentar el benefici si no es contracten més treballadors? (plusvàlua social)
Quan es produeix, doncs, una crisi??
Es produeix perquè la plusvàlua (que a nivell social és el mateix que el benefici social) no pot crèixer al
mateix ritme que el capital social invertit, donat el tipus d'inversió que fan necessàriament els capitalistes ( és
a dir, més capital constant que capital variable). Això vol dir que com que el treball humà es substituit per
maquinària ( i recordem que la plusvàlua és d'on surten tots els beneficis), cada vegada menys treball ha de
valoritzar més capital(ha de produir més benefici, més plusvàlua)i els treballadors han de consumir cada
vegada més ( amb un volum de salaris que augmenta lentament o disminueix) i a un preu que valoritzi el
capital en expansió.
D'altra banda, aquest consum limitat i insuficient sembla compensar−se amb el consum de mitjans de
producció dels propis capitalistes, però el creixement dels mitjans de producció incrementa la producció de
béns de consum en forma geomètrica i a un ritme que no té res a veure amb la demanda solvent. Això es
tradueix en un descens dels preus dels productes, que comporta una davallada de la taxa de benefici, i els
empresaris reaccionen deixant d'invertir (esperant temps millors), la qual cosa agreuja la crisi.
Com es surt d'una crisi??
Els empresaris que no poden esperar temps millors, tanquen (això seria equivalent a la destrucció de
capital).D'aquesta manera nomès resisteixen les empreses que ténen una millor composició orgànica (
desapareixen les empreses més ineficients), que poden pujar el preu i la producció.Això és perquè en
disminuir el capital social invertit la taxa de benefici augmenta (la plusvàlua es reparteix entre menys
empreses).
Crisi=selecció natural (mecanisme de progrés)
Però quina és la conseqüència d'aquest fenòmen?
Arran de cada crisi es produeix el que s'anomena "Concentració de capital",que és l'única fòrmula de
subsitència del capitalisme.El capital es concentra en empreses cada vegada més grans ,poderoses i eficients
que esdevenen monopolis nacionals i es llencen al domini dels mercats mundials.
I quines conseqüències pot tenir aquesta dinàmica?
Això és el que Marx va anomenar "Teoria del límit absolut".Quan es produeixi una crisi i no existeixin
empreses més petites que absorbir ni nous mercats que conquerir, el capitalisme s'haurà esgotat com a mode
23
de producció viable (igual que el sistema esclavista s'esgotà sense ser enderrocat). Però Marx creia que abans
d'aquest esfondrament del capitalisme els obrers organitzats el destruirien. I això és el que es coneix com "el
pas al Socialisme".
El Pas al Socialisme:
A diferència dels socialistes utòpics i dels anarquistes que veien el pas del capitalisme al socialisme com un
fenòmen bàsicament ètic ( basat en la voluntat de les persones d'evitar la injustícia), el marxisme analitzà el
pas al socialisme des d'un punt de vista científic, demostrant la inviabilitat a llarg termini del capitalisme i la
necessitat que els obrers es preparin per la conquesta del poder estatal com a única forma de veure atesos els
seus interessos.
• Creació de la classe obrera "en si":
Per que es produeixi el socialisme ha d'existir la classe obrera, que el capitalisme crea, augmenta i concentra a
partir dels antisc pagesos.Tal i com els blancs creen la "negritud", els obrers van anar prenent consciècia de
ser una classe per la manera en que se'ls tractava, encara que desde feia temps (d'una manera passiva,
inconscient)ja existia la classe "en si".
• Elaboració de la teoria socialista:
Els obrers comencen a unir−se quan apareix un objectiu comú. La teoria socialista , construida per burgesos
desclassats ( no per obrers)és qui ha d'aconseguir−ho. Marx va fer la seva pròpia teoria, amb la intenció que
fos objectiva i científica, ja que el que havia de guiar als obrers no podia ser una teoria del tipus utòpic,
subjectiu i que pateix de principis com ara "la impossibilitat de la classe obrera per organitzar−se"o "la
generositat dels burgesos".
• Organització de la classe obrera com a classe "per a si":
3.1.:Condicions de vida.
3.2.:Sindicat
3.3.:Partit
24
Els obrers han de lluitar qüotidianament per poder tenir temps per pensar i organitzar−se. És per això que és
tan important la lluita per les seves condicions de vida. Per aquesta raó comencen a organitzar−se en sindicats
que a la llarga deriven en partits.
• Lluita de classes: integració de teoria i pràctica
4.1.:Propaganda
4.2.:Agitació
4.3.:Sufragi
4.4.:Lluita parlamentària
La classe obrera ha de començar a lluitar pels seus interessos de maner organitzada , integrant la teoria i la
pràctica de manera cada vegada més conscient.
La propaganda és cada vegada millor i més profunda (pedagogia social). Cal començar a dirigir de manera
més madura els conflictes que es creen, servint−se de l'agitació.
Progresivament la lluita deixa de tenir objectius estrictament econòmics i comença a ser política, la lluita per
aconseguir el sufragi.
Marx no creia que el sufragi serviria per accedir al Parlament i canviar les lleis (no era utòpic i no confiava en
l'Estat per canviar les estructures), sinò per poder aconseguir altres fites que ajudarien a implantar el
socialisme per altres mitjans.
• Crisi Capitalista:(desunió burgesa, descontent obrer,intent d'involució)
Quan tota la societat s'ha convençut que hi ha una alternativa al capitalisme es pot començar a construir el
socialisme en el marc d'una crisi capitalista (per això és tan important que les crisis siguin inevitables ).
Aspectes més importants d'una crisi:
• Es genera descontent entre la població (+obrers aturats)
• Desuneix les classes dominants (burgesia)
• Intent d'involució per part de la classe dominant. La burgesia elimina les institucions democràtiques
perquè no està segura de poder guanyar democràticament.La burgesia crea una dictadura intentant
usar la maquinària represiva de l'Estat per superar la crisi i fer−la recaure en els altres.
• Revolució: (destrucció de l'Estat burgès, creació de l'Estat obrer)
Amb l'intent d'involució de la burgesia , els obrers es revolten i surten al carrer. Els mecanismes de repressió
es giren en contra de la burgesia , perquè els soldats saben que hiha una alternativa i saben què és l'Estat.
Amb la revolució s'enderroca l'Estat burgès i s'instaura l'Estat obrer.Es creen noves institucions
democràtiques.
• Dictadura del proletariat: (estat, classes, valor)
Es prenen els mitjans de producció a la burgesia ( expropiació).Durant aquesta fase cal exercir una vigilància
important sobre la burgesia per obligar−la a col.laborar en la producció ( hi ha encara una superioritat cultural,
25
econòmica... d'aquesta classe davant la resta). S'han de canviar les lleis per aconseguir aquests objectius.
Com obligar als empresaris a continuar produint?
Hi ha diversos mètodes, no tots per la violència, evidentment:
• Rússia : l'empresari continuava dirigint l'empresa i quedant−se els beneficis, però l'empresa era de
l'Estat i s'havia de pagar un lloguer (control obrer)
• Xina : l'Estat va comprar les empreses als empresaris, amb un marge d'uns 20 anys. D'aquesta manera
el canvi va ser molt menys traumàtic.
La fase s'acaba quan, amb el relleu generacional, s'acaba del tot la divisió de classes, inclosa la diferència de
mentalitat (educació burgesa=consciècia diferencial).
• Socialisme: (estat en extinció, classes, valor)
El socialisme propiament dit consta de :
• Classes
• Estat en extinció. Havent desaparegut les classes socials, l'Estat deixa de ser un instrument de poder al
servei de la classe dominant.Les seves funcions útils es transfereixenn a la societat (ex.:planificació
econòmica)
• Perill extern?És molt probable que els països capitalistes intentin envair el país socialista, de manera
que l'Estat no pot desaparèixer fins que s'acabi aquest perill extern, per tal de continuar dirigint
l'exèrcit, la policia, el servei d'espionatge... (és per això que Rússia o Xina no van poder eliminar
l'Estat).
• Continúa estant en vigor la llei del valor.Encara s'ha de mirar el valor dels productes segons el treball
que contè.S'ha de fer el que Marx descriu com a : "de cadascú sagons les seves capacitats, a cadascú
segons el seu treball".Per tant s'ha de continuar invertint per continuar estalviant treball.
de cadascú segons
les seves capacitats
llei del valor societat
a cadascú segons
el seu treball
• planificació econòmica :Hi ha d'haver una institució (a Rússia la "gossplant") que decideix de manera
prèvia a la producció per ajudar a les empreses més ineficients, planifica tot el relacionat amb la
producció, la redistribució dels beneficis, el preu dels productes, el sou dels treballadors...
• Comunisme :( estat, valor )=fi de l'història (s'acaba el factor de canvi)
L'Estat desapareix completament (per les raons abans esmentades).
Les classes no existeixen i s'ha abolit la diferència entre pagesos i obrers.En aquest moment el treball de la
terra es fa amb màquines , i per tant és com el treball d'una fàbrica.
26
El treball de les màquines fa que el treball necessari sigui mínim, de manera que la gent aporta de manera
voluntària el treball que cal perquè la societat funcioni.Així doncs ja no té cap sentit calcular el valor dels
productes, s'ha abolit la llei del valor i la societat es regeix per:
de cadascú segons
les seves capacitats
societat
a cadascú segons
les seves necessitats
27
El moviment obrer:
Són els esforços organitzats dels treballadors assalariats per defensar i intentar millorar les seves condicions
materials i morals de vida i treball 8salari.educació, salut, habitatge, jornada...)i per aconseguir drets polítics i
, com a objectiu últim, abolir el sistema capitalista i accedir al control sobre el mitjans de producció.
Les eines bàsiques són :la vaga, l'ajuda mútua econòmica, la recomanació de vot, el control de les
contractacions i la negociació col.lectiva.
És el principal fet social del segle XIX i cal recordar que fou violentament reprimit pels Estats burgesos fins a
les acaballes del segle.
Antecedents:
Perquè naixès el moviment obrer (s.XIX,Anglaterra) hi havia d'haver uns antecedents organitzatius:
• les pèrvivències gremials (confraries), que afavoriren l'aparició de les primeres vages i caixes de
resistència.
En un gremi o confraria, quan un treballador prenia mal, la resta li pagava una mena de subsidi. Amb el fons
comú també es pagaven festes, funerals, construccions...
Aquestes organitzacions es van reproduir entre els treballadors de les fàbriques en forma d'unes recol.leccions
voluntàries de diners per ajudar−se entre ells en cas de necessitat.
• els clubs i les assemblees que es van formar durant la Revolució Francesa
• els motins urbans de Barcelona al s.XIX o els del Paris revolucionari, pel fet que era necessària una
certa organització per arribar a solucionar−los.
• el Cartisme (the chart of people),moviment polític anglès de demanda de drets polítics (sufragi
universal masculí) al Parlament, junt amb mesures de protecció social.
28
Tipologia dels sindicats :
Els sindicats obrers han evolucionat al llarg del temps; hi ha hagut diferents models de sindicalisme:
• Sindicalisme professional : el sindicat es proposa tan sols la defensa dels interessos materials dels
afiliats. La quota sol ser elevada i es vol l'organització de determinades professions, amb capacitat de
pressió o negociació elevades (actualment en l'àmbit dels metges, controladors aeris, etc).Les
primitives "Trade Unions" angleses, del 1820 al 1864, en són un exemple.
• Sindicalisme de classe: es proposa la defensa dels interessos del conjunt de la classe obrera, i no
nomès els materials, de manera que amb facilitat es prenen en consideració qüestions no estrictament
laborals. El sindicalisme de classe va aparèixer a mitjans del segle passat i ha estat el model
predominant fins fa pocs anys
Dins d'aquest tipus, però, existeixen algunes variants :
• Sindicalisme revolucionari: es vol la substitució del mode de producció capitalista pel socialisme.
Sindicalisme anarquista: concepció anti−política; els obrers han de fer la revolució a través del sindicat, que
ha de tenir un funcionament assembleari, per tal de no caure en la "representativitat" que suplanta la voluntat
de la base.
Sindicalisme marxista : la funció fonamental del sindicat, a banda de la defensa dels interessos econòmics
dels treballadors, és amplificar l'abast de la lluita política socialista, és a dir, fer arribar al conjunt dels obrers
les idees i programes polítics del Partit Socialita i mobilitzar els obrers en el seu suport, incrementant la força
política d'aquest partit.Lenin expressava aquesta relació amb la coneguda frase "el Sindicat és la corretja de
transmissió del Partit".
• Sindicalisme reformista : els canvis globals que es desitgen es creuen possibles en el marc del
sistema capitalista, bé sigui a travès d'una acció del govern correctora de les injustícies i desigualtats o
a través de mecanismes de "control obrer" de la gestió de les empreses. El moviment tradeunionista
anglès, en el moment de la creació del Labour Party (1890) i en els períodes de govern d'aquest partit
en són un bon exemple.
• Sindicalisme vertical : estructuració en la que estàn representats els treballadors i els empresaris, però
l'Estat intervè en la resolució de conflictes (normalment a favor dels empresaris, esclar).Aquest model
es va donar a l'Estat Espanyol durat el règim de Franco.
29
• Sindicalisme de gestió: es produí originàriament a països com Bèlgica. El sindicat gestiona serveis per
als treballadors (gestoria gegant).
Ex.: a Bèlgica és obligatori per llei estar afiliat a un o altre sindicat, i l'Estat reté directament una part de la
nòmina de cadascú que va a parar al sindicat corresponent. Quan el treballador té un problema, acudeix
directament al seu sindicat.
• Sindicalisme economicista : es plantegen únicament millores econòmiques i no la reestructuració
global de la societat. La versió moderna són els sindicats nord−americans, centrats des de sempre en
el control de les contratacions i en lligar els augments salarials a les millores en la productivitat.
• Sindicalisme catòlic (interclassista): té una concepció inter−classista; la funció del sindicat és la
conciliació dels interessos dels empresaris i els treballadors. Es van crear per intentar augmentar la
influència de l'Esglèsia Catòlica en el marc de la classe obrera ( anys 90 del segle XIX). Afiliació es
veia afavorida per una major facilitat en la contractació.
La dona i el moviment obrer:
Des dels origens del sindicalisme es va negar l'afiliació de les dones amb dos tipus d'arguments, igualment
masclistes, però l'un paternalista i falsament protector, i l'altre, obertament defensor dels privilegis del
30
treballadors masculins. El primer defensava el paper insustituïble de la dona en la criança dels fills. L'altre era
que els salaris femenins, més baixos, a travès de la competència baixaven els salaris masculins i feien
augmentar l'atur.Segons aquesta postura, l'expulsió de la dona del treball assalariat faria pujar immediatament
el nivell dels salaris masculins, de manera que els empresaris es veurien obligats a pagar pel treball de l'home
el mateix salari que abans pel del marit i la muller.
Però ambdòs arguments eren falsos:
El valor (salari) del treball directe socialment necessari per a la seva producció i reproducció ...
Socialment necessari a igual treball igual salari
La solució era exigir el mateix salari al treball de les dones, i per tant duplicar l'ingrès familiar.
Finalment se'ls va permetre l'afiliació quan van demostrar la seva maduresa amb vagues i ocupacions de
fàbriques, amb lemes tan coherents com "we want bread , but roses too"(reivindicació de més salari, però
tambè més temps lliure per gaudir d'allò que fa la vida digna de ser viscuda). La massacre de centenars de
dones en vaga en una fàbrica tèxtil (Xicago, 8.3.1909), incendiada pel seu propietari, va donar origen a la
jornada reivindicativa de les dones treballadores (8 de Març).
La plena incorporació de la dona en totes les branques de l'activitat econòmica, però, no arribà fins a la 1ª
Guerra Mundial , i encara quedava per començar la incorporació als drets civils, si bé la igualació de salaris
amb els homes encara queda pendent.
Sindicats de classe:
1ª Internacional obrera (1864−76):
Associació Internacional dels Treballadors (A.I.T.)
Aquesta associació va aparèixer arran de l'Exposició Universal de París, quan els treballadors anglesos i
francesos van tenir l'ocasió de discutir i els anglesos van plantejar la necessitat d'arribar a un acord amb els
treballadors immmigrants (sobre tot francesos)que arribaven al seu país i amb la seva competència feien
fracassar qualsevol intent de lluita sindical. Amb aquesta intenció es creà l'Associació Internacional dels
31
Treballadors, que va fer la seva primera reunió l'any següent a Londres.
Karl Marx, que temporalment era a Gran Bretanya, va acabar esdevinguent cap del Consell General i va
redactar els estatus, on s'establia:
♦ Internacionalisme proletari: solidaritat dels obrers de tots els països. L'escut de l'A.I.T. deia:
"Proletaris de tot el món, uniu−vos".
♦ Socialisme: gràcies a Marx els treballadors eren concients que la finalitat última era acabar
amb el capitalisme .
♦ Acció política : calia la lluita autònoma dels treballadors (creació de partits socialistes,
allunyament dels burgesos).Marx va dir : "L'emancipació dels treballadors serà obra dels
mateixos treballadors o no serà".
Aquests principis van ser acceptats a proposta de Marx, però l'últim principi, el d'acció política, va provocar
divergències amb els anarquistes, que estaven en contra de qualsevol procediment polític. Hi va haver una
oposició molt forta entre marxistes i anarquistes, i enfrontaments entre Marx i Proudhon i més tard entre Marx
i Bakunin, fins que el 1872, amb el congrès de La Haya, els anarquistes foren expulsats.
Hi van haver diverses propostes d'estructuració:
Estructuració proposada per Marx:
• Congrès (nomès es podia reunir cada un cert període de temps)
• Consell General (entre congressos)
El Consell General era un òrgan dotat de tots els poders entre congrès i congrès. El Congrès, però, ratificava o
rectificava les decisions preses pel Consell. En realitat el Congrès seguia els següents passos:
• Ratificació o rectificació de les decisions del Consell General
• Congrès
• Creació d'un nou Consell General
Per últim cal dir que la proposta de Marx no era una federació de Sindicats, sinò una organització on els
obrers s'afiliaven de manera directa i individual (sense intermediaris), la qual cosa donava encara més poder al
Consell General, que podia fins i tot expulsar tots els individus d'un país o regió que no acceptessin una
directriu (com va passar amb Espanya, on la majoria era anarquista).
Estructuració proposada per Bakunin:
A.I.T.
Oficina de Federacions Congrès
Correspondència regionals
únic òrgan federacions
permanent locals
32
(posava en contacte les parts)
afiliats
Entre congressos ningú podia parlar en nom de l'A.I.T., era com si no existís, així que finalment triomfà la
proposta de Marx.
Quines van ser les causes de la crisi i la dissolució de l'A.I.T.?
• L'enfrontament entre marxistes i anarquistes. El 1872, amb l'espulsió dels anarquistes, aquests van crear un
sindicat anarquista amb el nom d'A.I.T., la qual cosa va confondre molt als obrers.
• La incapacitat d'aturar la guerra franco−prussiana de 1870−71(els treballadors de diferents paísos haurien
d'enfrontar−se, i a més, els conflictes bèl.lics nomès beneficien als rics).
• No es va aconseguir recolzar de manera efectiva la Comuna de París (70−71).
• La repressió contra l' A.I.T. per part del govern francès ( i que desprès van seguir altres països com
Espanya, amb l'il.legalització de l'associació) per haver recolzat la Comuna de París.
• L'A.I.T. marxista es va veure forçat a traslladar−se a Nova York (74), de manera que la llunyania va forçar
la dissolució (76).També la branca anarquista s'acabà dissolguent poc desprès.
33
2º Internacional Socialista (1889−1914):
Una vegada dissolta l'A.I.T., van començar a aparèixer els primers partits socialistes (el primer apareguè a
Alemanya, sota el govern de Bismark).
Amb motiu del centenari de la Revolució Francesa, el 1889 es creà a París la 2º Internacional Socialista.
Aquest nou intent era més madur i diferent en els dirigents, les ideologies, els objectius i l'organització.
Es tractava d'una mena de coordinadora, un fòrum de discussió i elaboració d'estratègies polítiques comunes
de totes les organitzacions socialistes dels països capitalistes avançats. En el marc d'aquesta organització cada
partit podia fer el que volia, i no hi havia cap organisme entre congressos que se li poguès imposar.
També hi havia sindicats, però no s'hi trobaven a gust.
Inicialment els anarquistes hi participaven, però a causa de conflictes sobre l'acceptació de les directrius dels
partits membres i tutors, foren novament expulsats.
Objectius:
• Lluita pels tres vuits:
♦ 8 hores per treballar
♦ 8 hores per dormir
♦ 8 hores per formar−se i pel lleure
Van lluitar mitjançant les vagues generals del primer de Maig.Aquestes jornades eren conmemoratives de la
violenta repressió que es feu a Xicago per sufocar una manifestació que demanava precisament la jornada de 8
34
hores (condemna de Parson i Spice).
A Espanya i França es van prendre molt seriosament aquestes manifestacions (detencions, morts,...), mentres
que a Alemanya s'aplaçaven a diumenge , i es feien de manera pacífica per evitar qualsevol il.legalitat.
Actualment, l'1 de Maig s'ha convertit en un día festiu en que els sindicats aprofiten per fer altres
reivindicacions ( perquè les 8 hores s'han aconseguit pràcticament arreu).
• Coordinar−se: per poder discutir les teories
• Evitar guerres entre els països membres (això enemistaria els sindicats)
• Debat ideològic (tendències)
El debat ideològic:
El S.P.D. (Partit socialdemòcrata alemany)tenia la primacia ideològica i política gràcies als seus èxits
electorals (1912:partit més votat) i la qualitat dels seus ideòlegs.
Tenia una marcada divisió de tendències:
Dreta: Revisionisme de Bernstein
Aquesta era la tendència menys socialista, però era el corrent majoritari al partit socialista austríac.
Aquest corrent revisà les teories de Marx, les interpretà, i deduí que alguns dels punts de la seva teoria eren
incorrectes o ja no eren vigents:
Consideraven que la teoria de les crisis estava equivocada, que segons ells ja no es produien (cal tenir en
compte que en el temps que va viure Bernstein no se'n va produir cap d'important).Si es nega aquesta hipòtesi,
la majoria de punts de la teoria Marxista queden automàticament anul.lats, però en aquell moment el sufragi
universal i el "parlamentarisme pur" semblaven garantir l'evolució automàtica cap al socialisme sense la
necessitat d'una revolució, de manera que els revisionistes proposaren el Parlamentarisme com a métode
alternatiu per afavorir i accel.lerar les reformes necessàries des del sistema burgès.Per tal de donar més poder
al Parlament es va veure la necessitat de complir escrupulosament les lleis (per això es manifestaven en
diumenge).
Un altre punt important que recolzava la teoria dels revisionistes era l'Imperialisme , i per explicar aquest
fenòmen van aprofitar una de les teories de centre, concretament la de Rudolf Hilferding. Aquesta teoria
parlava de com els monopolis ,que ja llavors s'estaven començant a constituir, podien arribar a influïr sobre el
govern. D'aquesta manera, si les empreses podien intervenir en la planificació de l'economia, ja no es
produirien més crisis, però això implicava un domini cada vegada major dels mercats estrangers.
La postura de molts revisionistes era favorable a l'Imperialisme pel fet que, encara que en un principi nomès
beneficiès els empresaris, a la llarga acabaria ajudant als obrers:
Estat Banc Central bancs monopolis
35
obrers
A més l'Imperialisme , amb l'adquisició de nous mercats, havia afavorit les puges salarials, la creació de llocs
de treball i havia suavitzat les relacions entre obrers i empresaris (legalització de les organitzacions obreres,
democràcia política,...).Aquesta nova situació semblava molt favorable per arribar al poder democràticament i
fer aprovar les lleis necessàries per implantar el socialisme.
Centre: Ortodoxos
Aquesta tendència , que al partit alemany estava encapçalada pel dirigent polític Karl Kautsky, va ser la
tendència majoritària a gran part dels partits socialistes europeus.
Els ortodoxos, tal i com indica el nom, reivindicaven totalment la teoria de Marx (també les teories de les
crisis i la del límit absolut), però a la pràctica no s'actuava.
Es creia que el capitalisme acabaria morint tot sol (crisi final), de manera que el més convenient era esperar
l'última crisi per fer la revolució i recollir el poder sense cap trasbals.
Entretant no havien de fer res que posès en perill el creixement dels vots i la simpatia del partit, ni cap
activitat il.legal que portès aparellada la repressió, és a dir, que calia mantenir−se fidels al Parlamentarisme.
Consideraven que ni el monopoli ni l'Imperialisme eren fenòmens importants. A més creien que les guerres
imperialistes eren condemnables i no tenien perquè produir−se: eren convenients nomès per alguns industrials
monopolistes, però la majoria dels burgesos estavan tan interessats com els obrers en evitar el colonialisme i
les guerres colonials. D'altra banda, el respecte a la legalitat feia necessari lluitar per la pàtria en cas d'una
guerra defensiva (teoria de la unió sagrada), de manera que tampoc l'esclat de la 1ªGuerra Mundial els va fer
canviar l'estratègia: interpretada arreu com una guerra defensiva, els diputats socialistes votaren els crèdits
necessaris per la guerra i anaren a acomiadar els obrers que marxaven al front a matar−se entre ells.
Esquerra: Revolucionaris
El seus capdavanters eren Vladímir Ilixtx Uliànov, més conegut com a Lénin, i Rosa Luxemburg (ideòloga
polonesa líder de la tendència al seu país, molt coneguda en l'època).
La tendència revolucionària era la majoritària al POSDR (partit rus), que es composava de:
•
Bolxevics (majoria) revolucionaris
• Ortodoxos (centre)
• Manxevics (revisionistes)
Lénin es considerava marxista, però creia que s'havia de continuar aplicant el seu mètode a realitats noves, no
estancar−se en el ja dit.
• Estructura del partit:
Lénin era molt contrari a la massificació del partit, perquè en aquest cas s'hauria acabat aburgesant. Ell
proposava un partit petit, il.legal (de fet tots els partits ho eren), per evitar que ningú desitgés càrrecs
importants i nomès s'hi afiliessin revolucionaris autèntics. Aquest partit es convertiria en la vanguàrdia
conscient del socialisme. Això Lénin ho definí amb :
36
"prendre el pols a les masses" (cal saber quan les masses estàn preparades per la revolució)
• El parlamentarisme és inútil : el partit s'ha de dedicar a preparar la revolució.
• Imperialisme: Lénin elaborà tota una teoria sobre l'Imperialisme.
Segons ell les crisis no havien desaparegut, com pensava Bernstein, sinò que havien canviat.L'Imperialisme
era la conseqüència lògica dels intents de canviar les crisis econòmiques.Les crisis es manifestaven en forma
de guerres per intentar prendre colònies (mercat)a altres països.D'això se'n deriva que:
♦ L'imperialisme era extraodinàriament important i necessari per als empresaris.
♦ Les guerres imperialistes eren gairebé inevitables.
L'Imperialisme doncs portava implícita una Guerra Mundial.
Lenin creia que si s'aconseguien aturar les guerres imperialistes el capitalisme entraria en crisi i s'accel.leraria
la crisi final, però també estava convençut que això era gairebé impossible perquè els obrers estaven
desmobilitzats a causa de les branques ortodoxes i revisionostes del socialisme (dirigents burgesos).
D'altra banda s'adonà que, en cas de no poder evitar la Guerra Mundial, una vegada posats els països
capitalistes en el conflicte, "l'eslabó més dèbil" (Rússia) acabaria fent de manera natural una revolució
(convertiria la guerra en un enfrontament entre proletaris i burgesos per tal d'instaurar el socialisme).La guerra
imperialista obligaria a la població oprimida a revoltar−se (guerra social).
Aquí està precisament l'innovació de Lénin, el que ell anomenà la Dictadura Democràtica (de tot el poble).
A Rússia els obrers eren una minoria, mentres que gairebé un 80% de la població eren pagesos (a l'igual que
gran part dels soldats).
El que calia, doncs, era un pacte entre obrers i pagesos, una revolució de tot el poble .Aquesta fou la 1ª fase de
la Revolució Russa, anomenada fase burgesa perquè se'ls donà la terra als pagesos (que era quasi tota del tsar i
els burgesos), mentres que els obrers prengueren el poder. Si la revolució s'haguès aturat aquí hauria sigut una
revolució burgesa, però la 2ªfase consistia precisament en la recuperació de les terres cedides. Això es feu
aprofitant el fet que s'acabaren produïnt diferències entre pagesos rics i pobres, de manera que els pobres (la
majoria) acceptaren ràpidament la col.lectivització de la terra, i a la resta se la força a fer−ho amb estratègies
vàries.
Finalment, el 4 d'Agost de 1914, els socialistes francesos i alemanys van aprovar els pressupostos de guerra.
Tan sols l'esquerra de Lénin (exiliat a Suïssa) va intentar aturar el conflicte a les conferències de Zimmerwald
i Kienthal, on es va proposar una pau sense annexions ni indemnitzacions (1915−16). L'esclat de la Revolució
Russa significava el final de la Segona Internacional i l'inici de la Tercera, comunista.
37