Index 1. Moneres 2. Protoctists 2.1 Algues i protozous

Index
1. Moneres
2. Protoctists
2.1 Algues i protozous
3. Fongs
4. Plantes
5. Animals
5.1 Invertebrats no cordats
5.2 Vertebrats cordats
Moneres
Comprèn tots els organismes procariotes, és a dir, els bacteris. Són éssers unicel·lulars, amb ribosomes més
petits que els de les cèl·lules eucariotes i sense mitocondris, cloroplasts, aparell de Golgi ni reticle
endoplasmàtic.
CLASSIFICACIÓ BÀSICA
ARQUEOBACTERIS
Són microorganismes unicel·lulars que generalment viuen en ambients extrems. El seu material genètic
(ADN) no està emmagatzemat dins un nucli.
Les arqueobacteris poden ser:
Arqueobacteris metanògens són bacteris anaerobis. Redueixen el diòxid de carboni (CO2) i alliberen metà
(CH4).
Arqueobacteris halòfils es troben en ambients amb grans concentracions de sal.
Arqueobacteris termòfils viuen en manantials d'aigües termals àcids.
EUBACTERIS
Són els bacteris típics. És la branca que conté més diversitat genètica.
Cianobacteris obté l'energia mitjançant fotosíntesi oxigènica. La seva capacitat de produir oxigen com a
resultat de la seva acció fotosintètica, molt similar a la de les plantes, es creu que va ser la causa de la
transformació de la primitiva atmosfera reductora en una atmosfera oxidant.
Bacteris nitrificants són els que tenen la capacitat per oxidar els compostos nitrogenats, procedents de la
matèria orgànica morta, i convertir−los en compostos aprofitables per las plantes, i així es tanca el cicle
1
biogeoquímic del nitrogen.
Micoplasmes són els organismes més senzills i petits que existeixen. Causa la pneumònia atípica del bestiar
boví. No tenen paret cel·lular. Només tenen un citoplasma, que conté l'ADN, ribosomes i una membrana
plasmàtica.
ESTRUCTURA
Càpsula no és constant, és una capa gelatinosa de grandària i composició variable formada de polisacàrids.
Paret cel·lular és rígida, dúctil i elàstica. La seva originalitat resideix en la naturalesa química del compost
macromolecular que li confereix la seva rigidesa.
Membrana cel·lular és un embolcall que envolta al citoplasma.
Citoplasma massa de matèria viva on es troben els ribosomes (que intervenen en la fabricació de proteïnes) i
grans de greix o de glúcids que li serveixen de magatzem.
Flagels no existeixen en totes les espècies. Filaments de longitud variable, constitueixen els òrgans de
locomoció. Poden estar implantats en un o en els dos pols del bacteri o en tot el seu entorn.
Pili estructura que serveix d'adherència a la superfície. Serveix de pont citoplasmàtic entre la transferència
d'informació genètica.
Ribosomes es componen generalment de RNA.
ECOLOGIA
Els bacteris juguen un paper fonamental en la naturalesa i en l'home: la presència d'una flora bacteriana
normal és indispensable, encara que gèrmens són patògens. Anàlogament tenen un paper important en la
indústria i permeten desenvolupar importants progressos en la investigació, concretament en fisiologia
cel·lular i en genètica. L'examen microscòpic dels bacteris no permet identificar−les, ja que existeixen pocs
tipus morfològics, cocos (esfèrics), bacils (bastó), espirilos (espires) i és necessari per tant recórrer a tècniques
que es detallaran més endavant. L'estudi mitjançant la microscopia òptica i electrònica dels bacteris revela
l'estructura d'aquestes.
REPRODUCCIÓ
2
Generalment les bactèries es reprodueixen per bipartició. Desprès de la duplicació de l'ADN, la paret
bacteriana creix fins formar una divisió transversal separador de les dues noves bactèries.
Però a més de aquest tipus de reproducció asexual, les bactèries posseeixen uns mecanismes de reproducció
sexual o parasexual, mitjan els quals s'intercanvien fragments d'ADN.
Regne dels protoctists
Comprèn dos tipus d'organismes: els organismes eucariotes unicel·lulars heteròtrofs amb digestió interna (els
protozous) i els organismes eucariotes unicel·lulars o pluricel·lulars tal·lofítics (sense teixits) autòtrofs
fotosintètics (les algues)
Sota el nom de protoctists, trobem el regne format pels organismes eucariotes més primitius. A primera vista,
el que més destaca dels protoctists és la gran diversitat de formes de vida que hi trobem: hi ha organismes
autòtrofs i heteròtrofs, unicel.lulars i pluricel.lulars, immòbils i mòbils. De tot això, el primer que podem
deduir és que no tots els protoctists són microorganismes, ja que en aquest regne trobem les algues
pluricel.lulars. Entre els microorganismes que formen part del regne dels protoctists tenim:
Els protozous.
Organismes eucariotes unicel.lulars heteròtrofs.
Les algues microscòpiques.
Organismes eucariotes unicel.lulars autòtrofs.
Els protozous
Els protozous són organismes eucariotes unicel·lulars i heteròtrofs amb digestió interna, com els animals. El
cos dels protozous està delimjitat per una membrana plasmàtica que pot estar recoberta per una altra
membrana de secreció molt fina de naturalesa inorgànica. La membrana de secreció pot contenir una
impregnació de carbonat càlcic com en el cas dels foraminífers, o de sílice com és el cas dels radiolaris.
S'alimenten d'algues unicel·lulars, de bacteris, d'altres protozous o simplement de matèria orgànica morta. N'hi
ha un subgrup en què els individus, sense deixar de ser heteròtrofs, també poden fer la fotosíntesi. En aquest
subgrup, la membrana de secreció pot ser pèctica o cel·lulòsica.
Els protozous es desplacen per mitjà de pseudòpodes, cilis, flagels o per contracció del cos. Els pseudòpodes
són expansions filiformes de la membrana plasmàtica, que es deforma constantment. Els cilis i els flagels són
expansions filiformes de la membrana plasmàtica que tenen una estructura fibril·lar interna. Els cilis són curts
i molt nombrosos; els flagels en canvi, són molt llargs i generalment només n'hi ha un o dos.
Els protozous es reprodueixen asexualment per mitjà de la divisió múltiple o esporulació. En els protozous
amb cilis es dóna un fenomen de sexualitat, anomenat conjugació, que consisteix en la fusió temporal de dos
individus i en l'intercanvi d'ADNentre tots dos, fet que porta la formació de dos protozous amb un ADN una
mica diferent de l'original. Viuen en ambients humits o aquàtics i generalment són de vida lliure, tot i que els
anomenats esporozous són totalment paràsits. En resum:
Els protozous (paraula que significa "animal petit") són un tipus d'organismes unicel.lulars, eucariotes i
heteròtrofs. Però, la característica més important d'aquests microorganismes és la presència d'una sèrie de
mecanismes que els permenten desplaçar−se de manera activa. Altres característiques importants són:
3
Fílum i subfílum
Fílum
sarcomastigòfors
Subfílum
mastigòfors
Fílum ciliòfors
Locomoció
Reproducció
Altres característiques
Protozous amb flagels:
Flagel·lats
Asexual: fissió longitudinal
Sexual: Gàmetes
Alguns amb plasts i
fotosintètics (Els
fitomastigòfors)
Protozous que es mouen Asexual: fissió transversal
per cilis: Ciliats
Sexual: conjugació
Protozous amb
Fílum
pseudòpodes i que no
sarcomastigòfors
formen espores:
Subfílum sarcodins
ameboides
Protozous que es mouen
per contracció del cos i
Fílum apicomplexos
que formen espores:
esporozous
Protozous que emeten
Fílum
pseudòpodes i presenten
microsporidis
espores no dividides en
valves: microsporidis
Protozous que emeten
pseudòpodes i presenten
Fílum mixosporidis
espores dividides en dues
valves: mixosporidis
Asexual: fissió simple o
múltiple Sexual: gàmetes
Tenen citostoma i
citofaringe. Tenen
macronucli i micronucli
Alguns amb teca calcària
(les foraminífers) o de
sílice (els radiolaris).
D'altres, plasmodials (els
mixomicets)
Asexual: fissió múltiple
(esquizogònia i esporogònia) Paràsits interns
Sexual: gàmetes
Asexual: fissió múltiple
Sexual: gàmetes
Paràsits intracel·lulars
d'invertebrats i vertebrats
Asexual: fissió múltiple
Sexual: gàmetes
Paràsits estracel·lulars de
vertevrats de sang freda
Habitat
Els protozous són generalment organismes aquàtics. Formen part del plancton marí, que és l'aliment de molts
4
altres organismes marins. D'altres poden viure en terres humides. Tant en un cas com en l'altre, es tracta
d'espècies de vida lliure. Altres espècies de protozous són patògens. En aquest darrer cas, viuen a l'interior
d'un altre organisme.
Són organismes heteròtrofs
Els protozous de vida lliure poden obtenir l'aliment de diverses maneres: alguns capturen altres
microorganismes, altres s'alimenten de la matèria orgànica que hi ha dissolta a l'aigua i que travessa la
membrana de la cèl.lula. Els protozous paràsits s'alimenten de l'organisme hoste. En tots els casos, la digestió
es produeix en el vacúol.
Són organismes mòbils..
Les algues
Les algues són organismes eucariotes unicel·lulars, o pluricel·lulars tal·lofítics (sense teixits), que tenen una
nutrició autòtrofa fotosintètica com les plantes. Les cèl·lules de les algues tenen per sobre de la membrana
plasmàtica una membrana de secreció, anomenada paret cel·lular de cel·lulosa, que es dóna rigidesa.
L'estructura de les algues pluricel·lulars rep el nom de tal·lus, que pot ser de forma filamentosa, aplanada o
ramificada.
En no tenir teixits conductor intern ni teixit epidèrmic superficial, en realitat es tracta de falses fulles, de falses
tiges i de falses arrels.
Les algues poden representar diversos tipus de pigments fotosintètics. Els més importants són els següents:
Les clorofil·les; de color verd
Els carotenoides; de color vermell ataronjat
Les xantofil·les, de color groguenc
Les ficoxantina; de color marró
La ficoeritrina; de color vermell
En les algues verdes o cloròfits, les que predominen són les clorofil·les; en les marrons o feòfits, la
ficoxantina, i en les vermelles o rodòfits, els carotenoides i la ficoeritrina.
Les algues es reprodueixen asexualment i sexualment. La reproducció asexual pot ser simple divisió
binària(bipartició) en les algues unicel·lulars, i per mitjà de fragments (fragmentació) en el cas de les
pluricel·lulars. La reproducció sexual es pot fer per mitjà de meiòspores.
Hi ha algues que presenten cicles haploides i d'altres cicles diploides.
Les algues viuen en tota mena d'hàbitats però perfectament, de tipus aquàtic, tant marins com dulciaqüícoles.
Són d'una importancia vital per a l'ecosistema marí les algues micrescòpiques que formen l'anomenat
fiitoplàcton, que viu a la zona superior i il·luminada del mar i constitueix la primera baula de la cadena
alimentària marina. Sense el fitoplàcton, al mar no hi podria viure cap espècie animal. També l'escorça
humida dels arbres, directament sobre les roques esquitxades d'aigua, al fang o, fins i tot, a les fonts termals.
5
Algues Viuen en el medi aquàtic o en ambients molt humits, tant d'aigua dolça com salada. Són totes
fotosintetitzadores (autòtrofes). Són la base dels ecosistemes aquàtics, els productors primaris, i la principal
font actual d'oxigen de la Terra. Les algues es classifiquen segons els pigments que contenen a més de la
clorofil·la, així hi ha les algues verdes, brunes, vermelles ... Segons la seva organització morfològica n'hi ha
d'unicel·lulars i de pluricel·lulars, de fixes i de lliures. Les lliures poden ser immòbils, són arrossegades pels
corrents de l'aigua, o bé n'hi ha que es desplacen mitjançant cilis o flagels. Les algues unicel·lulars
constitueixen el fitoplàncton.
Fílum o divisió
Pirròfits
(dinoflagel·lats)
Eugrenòfits
(euglenes)
Crisòfits
(diatomees)
Cloròfits
(algues verdes)
Feòfits (algues
marrons)
Pigments
Clorofil·les a i c carotè
i dinoxatina
Clorofil·les a i b
carotens i xantofil·les
Clorofil·les a i c
carotens i xantofil·les
Clorofil·les a i b
carotens
Clorofil·les a i c carotè
i fucoxantina
Clorofil·les a
Rodòfits (algues
carotens,ficocianina i
vermelles)
ficoeritrina
Substància reserva
Morfologia
Paret cel·lular
Midó
Unicel·lulars
Cel·lulosa
Paramil
Unicel·lulars
Olis i crisolaminarina
Unicel·lulars
Midó
Olis i crisolaminarina
Un tipus de midó
anomenat midó de
florídies
Sense paret
cel·lular
Cel·lulosa i
sílice
Unicelulars o
Clel·lulosa
pluricel·lulars
Pluricel·lulars. Algunes
Cel·lulosa
de mida gran
Cel·lulosa, amb
Unicel·lulars i
agar a vegades
pluricel·lulars
impregnat de
carbonat càlcic
Els fongs
Quan sentim la paraula fong, molts podem pensar en un rovelló. Tanmateix, els fongs presenten una gran
varietat de formes i mides. Formen un regne d'organismes unicel·lulars o pluricel·lulars (els fons
pluricel·lulars estan constituïts per filaments microscòpics de cèl·lules anomenats hifes, el conjunt dels quals
forma els miceli del fong), per tant, no tots els fongs són microorganismes, ja que molts es poden observar a
simple vista. Les característiques generals dels fongs són les següents:
Els fongs són eucariotes.
Es poden reproduir de forma sexual o asexual.
Tenen una nutrició heteròtrofa amb digestió externa (nutrició saprofítica). Primer secreten els seus enzims
digestius a l'exterior, on els enzims digereixen la matèria orgànica que troben i després absorbeixen els
productes d ela digestió Tenen paret cel·lular, que a diferència de la dels vegetals, no és de cel·lulosa sinó de
quitina
Els organismes que viuen en la matèria morta s'anomenen sapròfits. Un sapròfit és qualsevol organisme que es
nodreix de restes de matèria vegetal o animal en putrefacció. Els fongs superiors, les floridures i altres tipus de
fongs, són els sapròfits més abundants. Els sapròfits produeixen enzims que descomponen la matèria orgànica
en nutrients que es poden absorbir. Els fongs com a organismes descomponedors estan presents en tots els
nivells tròfics ja que s'encarreguen de la descomposició de les restes dels altres organismes
Els organismes sapròfits són de vital importància dins d'un ecosistema per mantenir el seu equilibri. Aquest
equilibri ve donat per les interaccions que els organismes com les plantes, animals, bacteris, algues, fongs i
altres, estableixen entre ells. Aquestes interaccions es realitzen a través del que s'anomena xarxa tròfica o
xarxa alimentària que és una sèrie de cadenes alimentàries o tròfiques íntimament relacionades per les que
6
circulen energia i materials en un ecosistema.
Fongs i bacteris són els principals agents de descomposició de la matèria orgànica, per la qual cosa també
reben el nom de descomponedors. Actuen sobre la matèria orgànica morta i sobre els productes d'excreció i
els cadàvers dels animals superiors. Així, doncs, són éssers descomponedors que degraden la matèria orgànica
dels boscos contribuint a la creació de l'humus. Poden produir malalties com candidiasi vaginal, tinya,
infeccions cutànies, sistèmiques, etc. D'altra banda també
són utilitzats en la biotecnologia per produir antibiòtics (inhibidors o bactericides) i altres substàncies
importants. Els llevats són utilitzats per elaborar vins, cerveses, kefir, formatges, etc. Hi ha una multitud
d'espècies que produeixen fruits carnosos i comestibles.
Uns altres fongs són perjudicials perquè produeixen malalties a les plantes i als animals: són els fongs
paràsits.
Fílum i divisió
Zigomicets
Hifes
Tipus de reproducció
7
Hifes cenocítiques
en desaparèixer els
septes que separen
les cèl·lules
Ascomicets
Basidiomicets
Deuteromicets
La unió de dues hifes acabades en gametangis formen una
zigòspora que conté nuclis diploides. Després, per meiosi
es generen espores haploides. Hi pot haver reproducció
asexual per mitòspores. Exemples: la floridura negra pel pa
(Rhizopus stolonifer)
La reproducció asexual es pot ser per unió de gametangis,
de gàmetes i d'hifes no especialitzades. Els nuclis diploides
Hifes separades
per meiosi originen quatre nuclis haploides que, per mitosi,
amb perforació. Hi
originen vuit espores que queden dins d'un estoig
ha formes
anomenat asc. La reproducció asexual és per mitòspores
unicel·lulars, com
produïdes en unes hifes especialitzades molt fines
ara els llevats.
anomenades conidis. Exemples: les trufes, les múrgoles, el
míldiu i els llevats.
La reproducció asexual es produeix per la unió d'hifes
haploides que generen una cèl·lula, anomenada basidi, amb
dos nuclis que genera, el seu torn, una hifa vertical. El
conjunt de milers d'hifes forma el cos fructífer o bolet. A
Hifes separades
l'extrem de l'hifa vertical, de l'ultima cèl·lula, que és ampla
amb perforació
i globosa, es produeix la fusió dels nuclis, després de la
meiosi i les quatres espores filles hi queden suspeses.
Alguns basidiomicets no presenten reproducció asexual.
Exemples: el rovelló, l'amanita, el xampinyó.
No se sap si tenen reproducció sexual. La reproducció
asexual és per mitòspores en conidis. Exemples: el
Hifes septades
Penicillium ( que produeix la penicil·lina), les tinyes ( com
la del peu d'atleta), els que produeixen els formatges
roquefort i camembert, etc.
Plantes
Són organismes eucariotes fotosintètics i pluricel·lulars amb teixits, que viuen principalment en ambients
terrestres.
CLASSIFICACIÓ BÀSICA
BRIÒFITS
Són molses i hepàtiques. Tenen teixits epidèrmic però no conductor (procormòfits). No tenen flors ni llavors
(arqueogoniades). No tenen fruit. Classes: Briòpsids, Hepàtiques.
Són les primeres plantes que van colonitzar el medi terrestre.
PTERIDÒFITS
Són falgueres, equisets, i licopodis. Tenen teixits epidèrmics i conductors (cormòfits). No tenen flors ni
llavors (arqueogoniades). No tenen fruit. Classes: Pteridòpsids, Equisetòpsids, Licopodiòpsids.
ESPERMATÒFILS GIMNOSPERMES
Són pins, avets, xiprers, teixos, etc. Tenen teixits epidèrmics i conductors (cormòfits). Tenen flors i llavors
(espermatòfits). No tenen fruits. Les llavors estan dins d'estructures anomenades pinyes, estròbils, gàlbuls
arils. Classes: Coníferes, Cicadòpsids, Ginkgòpsids.
8
ESPERMATÒFILS ANGIOSPERMES
Són ametllers, rosers, etc. Tenen teixits epidèrmics i conductors (cormòfits). Tenen flors i llavors
(espermatòfits). Tenen fruits. Classes: Dicotiledònies, Monocotiledònies.
ESTRUCTURA
Parts de la flor:
Pètals
Sèpals
Filament
Antera
Estigma
Estil
Ovari
Òvuls
Tàlem
Peduncle
EL PERIANT
Constitueix la part no reproductiva de la flor i està format per dos tipus de peces:
La corol·la que està formada per els pètals que son les peces acolorides de les flors. La seva funció es atreure
als animals que porten pol·len.
El calze que és la part verda de la flor. Té una consistència més forta que la corol·la y les seves peces es diuen
sèpals. A vegades pètals i sèpals tenen el mateix color, llavors es coneixen com a tèpals.
L' ANDROCEU
És la part masculina de la flor. Està constituïda pels estams que no són alta cosa que unes fulletes que s' han
transformat amb la finalitat de portar el pol·len. Cada estam té dues parts:
El filament que porta damunt d' ell una mena de "bosseta" carregada de pol·len.
L' antera que és aquesta "bosseta "superior on estan tancats els grans de pol·len.
EL GINECEU
El carpel es la part femenina reproductora de la flor. És una fulla que ha estat modificada que encara conserva
el seu color verd. Consta de les parts següents:
L'estigma que està situat en la part superior en forma de receptacle per recollir el pol·len.
9
L'estil que serveix de tub conductor cap a l' ovari.−l'ovari que és la part inferior més eixamplada i on es troben
els òvuls que han de ser fecundats per el pol.len masculí.
L' EIX FLORAL
És la estructura que suporta les parts de la flor. A més d' aguantar les peces florals protegeix els òvuls dels
animals. Té forma de copa i es diu tàlem o receptacle. Entre aquest i el branquilló tenim el peduncle.
ECOLOGIA
La fotosíntesi
Totes les plantes, les algues i alguns bacteris tenen clorofil·la. La clorofil·la és una substància verda que dóna
color als vegetals. Gràcies a ella, les plantes són capaces de capturar l'energia de la llum del sol i convertir−la
en energia química. Aquest procés es denomina fotosíntesi. És un procés molt complicat, però per a entendre'l
millor, es pot resumir en la captació del diòxid de carboni, gas que hi ha en l'atmosfera i expulsió d'oxigen a
l'aire. Una fórmula que resumeix aquest procés seria:
CO2 = dióxido de carbono
H2O = agua
CO2 + H2O + luz
! (CH2O) + O2
(CH2O) = hidratos de carbono (azúcares)
O2 = oxígeno
Si ens fixem en la fórmula anterior veiem que les plantes: Consumeixen diòxid de carboni, que és un gas
perjudicial Produeixen oxigen, gas fonamental per a la respiració de gairebé tots els éssers vius.
Fabriquen hidrats de carboni, energia que utilitzen per a la seva alimentació i desenvolupament, i és la gran
font d'energia per als altres éssers vius (cadena alimentosa). Per tot això, els vegetals són tan beneficiosos per
als altres éssers, doncs a més de proporcionar−los aliment, són capaços de fabricar oxigen i de lliurar−nos de
gasos tòxics per a nosaltres.
L'alimentació de les plantes. Els vegetals absorbeixen per l'arrel l'aigua i les sals minerals que hi ha en la terra.
Aquestes substàncies formen el que es diu saba bruta. La saba bruta puja per la tija fins a arribar a les fulles.
En les fulles, els productes resultants de la fotosíntesi, sofreixen una sèrie de reaccions i donen lloc a la saba
elaborada.
La saba elaborada circula per tota la planta, servint d'aliment a la planta i, a més, s'emmagatzema com reserva
(midó). La respiració de les plantes.
Com els altres éssers vius, les plantes també respiren, és a dir, necessiten prendre oxigen de l'aire; no obstant
això no tenen òrgans adaptats per a aquesta funció, com els animals.
Aquest procés es diu intercanvi de gasos, perquè es produeix un canvi mutu de gasos entre l'atmosfera i els
vegetals. Els gasos que s'intercanvien són vapor d'aigua, diòxid de carboni i oxigen.
REPRODUCCIÓ
La Reproducció de les plantes. Les plantes es marceixen i moren No obstant això, les espècies vegetals
segueixen existint en la Terra perquè les plantes es reprodueixen; és a dir, d'una planta adulta que és la mare o
progenitora, neixen noves plantes iguals a ella. Molts vegetals es reprodueixen a la primavera, quan les
10
condicions d'humitat i temperatura són més favorables perquè es reprodueixin en major quantitat. Per això, en
aquesta estació, veiem els camps i les muntanyes plens de colors produïts per infinitat de flors. Reproducció
de les plantes amb flors. Perquè una planta d'aquest grup es reprodueixi, han d'ocórrer dues fases o processos.
1ª fase
La pol·linització La pol·linització és el transport del pol·len des d'unes flors fins a unes altres, dispersant−se
per l'aire. Quan aquests grans de pol·len s'uneixen amb els òvuls d'una flor, poden néixer noves plantes. Cada
espècie floreix en diferents èpoques. Això significa que en aquests moments estan llistes per a reproduir−se.
Algunes ho fan una o dues vegades a l'any, com els ametllers o els rosers. Unes altres floreixen una sola
vegada en la seva vida. Quan la flor està en plena maduresa, les anteras de les seves estamenis produeixen
grans de pol·len que són els gàmetes masculins. Aquests grans de pol·len són diminuts i es transporten
fàcilment fins al pistil d'altra flor amb l'ajuda del vent o d'insectes, com abelles o papallones. Fins i tot algunes
aus, com el colibrí, afavoreixen la pol·linització. Els insectes se senten atrets per les olors i colors de les flors.
S'acosten a elles per a libar el nèctar de les flors, que és una substància dolça que elles segreguen i de la qual
s'alimenten molts insectes.
Mentre estan sobre la flor, les potes, ales i tot el cos de l'insecte es queda impregnat de grans de pol·len.
Després, quan immediatament l'insecte es traslladi a altra flor, aquests grans de pol·len aniran amb ell i podran
arribar al pistil d'altra flor. El pol·len també pot entrar en el pistil de la mateixa flor d'on va sortir, però moltes
plantes tenen mecanismes per a evitar això, perquè així aconsegueixen una reproducció de major qualitat.
2ª fase: La fecundació
Una vegada que un gra de pol·len cau sobre l'estigma (obertura que té el pistil), li creix un llarg tubet que
s'ajuntarà amb l'òvul i donarà lloc a una cèl·lula nova cridada zigot. Aquesta cèl·lula nova serà l'origen de la
nova planta. Anirà dividint−se i creixent. S'envolta de substàncies nutritives que li serviran d'aliment mentre
creixi i d'un teixit més dur que li protegeix. Tot això és el que cridem llavo
3ª fase:
La germinació
L'ovari anirà engrossint−se i es transformarà, a poc a poc, en fruit. El fruit té substàncies nutritives que
ajudaran a la formació de la llavor i, a més, li protegiran. Quan el fruit està madur cau al sòl, enterrant−se o
sent arrossegat per l'aigua de pluja. Altres vegades el fruit ho mengen els animals. Algunes plantes necessiten
que les seves llavors siguin digerides per animals i cauen disperses pel sòl amb els excrements, sense sofrir
cap dany. Altres plantes desenvolupen mètodes molt curiosos perquè les seves llavors es transportin i es
dispersin; per exemple, la família de la dent de lleó, el card o la carxofa, tenen la seva llavor envoltada d'un
vilano format per uns pelitos blancs molt fins que el vent transporta lluny amb molta facilitat. Altres llavors
estan envoltades de pues o de substàncies enganxifoses per a quedar−se pegades a tomb d'animals o plomes
d'aus, sent així transportades per ells i possibilitant que noves plantes iguals creixin en llocs distints. La duresa
de la llavor li permetrà sobreviure i esperar amb paciència que existeixin unes bones condicions d'humitat i de
temperatura per a germinar. Diem que la llavor germina quan s'obre i li brollen petites arrels que s'agarraran a
la terra, donant origen d'aquesta manera a la nova planta.
Reproducció de les plantes sense flors
Les plantes que mai produeixen flors tenen un mecanisme distint per a reproduir−se. És el cas dels helechos i
les molses. Als helechos se li formen en algunes èpoques de l'any uns petits bultitos en el revés dels frondes o
fulles que es diuen soros i contenen les esporas. Quan el temps està sec, els soros s'assequen i s'obren, llançant
les esporas a l'aire. Després, quan la espora en el sòl té bones condicions de calor i humitat, germinarà com
11
una plantita petita amb forma de cor cridada gametòfit, que no se sembla gens al helecho que coneixem. El
gametofito té els òrgans sexuals masculí i femení. Quan hagi un període de pluges amb humitat abundant, les
cèl·lules masculines nedaran en l'aigua fins a arribar a l'òrgan femení d'altre gametofito, unint−se a la cèl·lula
femenina. D'aquesta fecundación es produïx un cigoto que creixerà com un helecho. Les molses es
reproduïxen també per espores. Els òrgans sexuals estan en el gametofito, que és una plantita independent.
Quan hi ha molta humitat, les cèl·lules masculines neden i fecunden als òvuls, formant un cigoto que donarà
lloc al esporofito, que és la planta que conté les esporas. Llavors comença una fase de reproducció no sexual
en la qual les esporas, quan estiguin madures, esclataran i es dispersaran pel vent. Quan germinen, donen lloc
de nou al gametofito.
Els invertebrats:
Els animals són sens dubte els éssers vius més complexes i, per tan, els més interessants d'estudiar. El 90% de
les espècies animals són invertebrats, és a dir animals sense un esquelet intern articulat que protegeix el cordó
nerviós, semblant a la nostra columna vertebral. El grup dels invertebrats en realitat és un grup totalment
artificial, és a dir un grup que hem inventat nosaltres perquè ens ajuda a separar uns animals d'uns altres però
que agrupa organismes que no tenen res a veure entre sí.
En els invertebrats es poden diferenciar dos grans grups que són els artròpodes, que son els invertebrats que
presenten un esquelet extern articulat, com per exemple tenen els insectes i els crustacis, i els invertebrats no
artròpodes, que són la resta. Si bé els artròpodes estan presents tan en els medis aquàtics com en els terrestres,
la majoria dels invertebrats no artròpodes només viuen en el medi aquàtic o en medis terrestres humits. Si
pensem que la vida va aparegué en el medi aquàtic, entendrem que els invertebrats no artròpodes són formes
que, degut a les seves característiques, no han pogut colonitzar del tot el medi terrestre.
Les funcions i serveis que presten els invertebrats no artròpodes són cabdals.
S'inclouen aquí espècies que són objecte d'importants explotacions extractives i de cultiu, d'altres que tenen
una gran rellevància mèdica o veterinària, i moltes que juguen papers ecològics essencials. L'existència de
nombroses espècies de distribució restringida fa que tinguin una especial importància en l'estudi de la
biodiversitat d'una àrea concreta. A més, la translocació de moltes espècies invasores que capgiren els
ecosistemes autòctons és motiu de preocupació pràcticament arreu.
Els animals diploblàstics:
Esponges o porífers
Són animals que tenen el cos ple d'orificis. L'aigua i les partícules alimentàries entren per un orificis molt
petits (anomenats porus inhalats) i surten per uns altres porus més grans (anomenats òsculs). Les partícules
són retingudes per unes cèl·lules especials (els cianòtics) previstes d'un flagel.
Cnidaris
Són animals que es caracteritzen per tenir el cos en forma de sac i unes cèl·lules defensives i ofensives, el
cnidoblasts, que secreten una substància urticant. La gran cavitat interior, anomenada cavitat gastrovascular,
és el lloc on digereixen els aliments, i comunica amb l'exterior per un orifici que serveix de boca i d'anus.
Aquest orifici sol estar envoltat de tentacles.
Poden presentar forma de pòlip o forma de medusa. El pòlip és sèssil i té la boca dirigida cap amunt. Alguns
poden secretar un exosquelet calcari, com en el cas del corall. Es reprodueixen sexualment i asexualment. La
reproducció sexual es fa per germinació. La medusa fa vida lliure i té forma de paraigües, amb la boca
dirigida cap avall. Es reprodueixen asexualment.
12
Hi ha espècies que només presenten la forma de pòlip, d'altres que només presenten la forma de medusa, i
d'altres en què s'alternen les dues formes. En aquests últims, les meduses generen gàmetes que s'uneixen i
originen un pòlip (reproducció sexual) que després s'escindeix transversalment i cada fragment dóna origen a
una medusa nova (reproducció asexual). Aquest fenomen rep el nom de reproducció alternant.
Els animals protosmats:
Anèl·lids
Són animals amb forma de cucs cilíndrics, allargats i segmentats. Els segments estan separats internaments
per septes i cada segments hi ha dues cavitat celòmiques, un parell d'òrgans excretors i tipus metanefridi i un
parell de ganglis nerviosos.
Se'n distingeixen tres grups:
1.Els poliquets, de vida marina
2.Els oligoquets o cucs de terra, de vida terrestre o dulciaqüícoles
3.Els hirudinis o sangoneres, que comprèn espècies ectoparàsites dels vertebrats
Mol·luscs
Són animals de cos tou, generalment dividit en cap, massa visceral i peu, i cobert per un mantell que en molts
casos secreta una o dues closques calcàries. Els terrestres i alguns
d'aquàtics respiren per una cavitat (la cavitat paleal) que els fan de pulmó. La majoria dels aquàtics respiren
per brànquies. Tenen el celoma molt reduït i, en canvi, la cavitat general primitiva del cos està molt
desenvolupada i transforma en sins venosos en que es vessa la sang, ja que la circulació sanguínia és de tipus
obert, excepte en els cefalòpodes, que la tenen tancada.
Nom
Closca
Gasteròpodes
Una d'espiralitzada
Adaptat a la
o cap, com els
reptació
llimacs
Bivalves
Cefalòpodes
Dues valves
articulades
Cap (els pops) una
d'interna (les
sípies) o una
d'externa (els
nàutics)
Peu
Petit, de tipus
excavador
Respiració
Circulació
Els terrestres,
els pulmons;
Oberta
els aquàtics,
per brànquies.
Brànquies
laminars
Dividit en vuit
tentacles (els
Branquial
pops) o en deu
(els calamars)
Oberta
Tancada
Exemple:
Caragols
marins,
caragols
terrestres i
cargols.
Cloïsses i
musclos
Pops, sípia,
calamar i
nàutils.
Artròpodes
Són animals amb un exosquelet articulat de quintina i uns apèndixs també formats per peces articulades. A
més, també poden tenir els segments corporals agrupats formant diferents regions o tagmes.
Comprèn les classes dels aràcnids, els crustacis, els insectes i els miriàpodes. El fílum dels artròpodes és el
més diversificat de tots els que existeixen i se'n reconeixen prop d'un milió d'espècies, la majoria de les quals
13
pertanyen als insectes, que han colonitzat el medi aeri gràcies a la seva gran adaptabilitat i al fet de tenir ales.
Nom
Parts del cos
Nre. de potes
Nre. d'antenes
Aràcnids
Prosoma i
opistosoma
Vuit
Cap
Variable
Crustacis
Insectes
Miriàpodes
Cefalotòrax
Cap, tòrax i
abdomen
Cap i tronc
Peces bucals
Quatre
Respiració
Traqueal i
traqueopul−
monar
Branquial
Sis
Dues
Traqueal
Mandíbules
Moltes
Dues
Traqueal
Mandíbules
Quelicerats
Mandíbules
Equinoderms
Són animals invertebrats que es caracteritzen pel fet de tenir un esquelet intern de naturalesa calcària, un cos
de simetria pentaradiada no cefalitzat i un sistema de vesícules, canals i ventoses, l'aparell ambulacrat,
comunicat amb l'exterior, que els permet la locomoció i l'aprensió de partícules, Són estrictament marins.
Comprèn:
1.Els eriçons de mar (herbívors)
2.Estrelles de mar ( Són carnívores i poden evaginar l'estómac per digerir les presses)
3.Holotúries ( S'alimenten dels petits organismes que conté la sorra que ingereixen)
4.Comàtules marines
5.Estrelles de mar amb potes o Ofiures
Cordats
Urocordats
Són cordats amb un notocordi de tipus fibrós que es redueix extraordinàriament en passar de la vida larvària a
l'adulta. Comprèn els ascidis i les salpes. Veiuen fixats al fons del mar.
Celfalocordats
Són cordats amb un notocordi de tipus fibrós que perdura en l'adult. Comprèn els amfiox, animals marins de
vida lliure.
Vertebrats
Són cordats amb un notocordi embrionari que els serveix de base per a la construcció de la columna vertebral.
Compèn els peixos, amfibis, els rèptils, els ocells i els mamífers.
Nom
Peixos
Tegument
Esquelet i respiració Circulació
Reproducció
Fecundació
Sense extremitats.
Escates dèrmiques
Simple (una aurícula i externa(ovípars) i
Tenen aletes.
recobertes d'epidermis
un ventrivle).
fecundació interna
Respiració branquial.
(ovovivípars)
Amfibis
14
Pell nua, és a dir,
epidermis humida i
molt fina (respiració
cutània).
Tetràpodes. Les
Doble i incompleta
larves, branquial; els (dues aurícules i un
adults, pulmonar
ventricle).
cutània.
Rèptils
Escates epidèrmiques
que eviten la
dessecació i permeten
la reptació. Impliquen
mudes.
Tetràpodes sense
estern. Per això han
de reptar. Els ofidis
són àpodes.
Respiració pulmonar.
Ocells
Tenen plomes. De
diversos tipus:
rectrius, rèmiges i
cobertores.
Tetràpodes.
Doble i completa
Estremitats anteriors
(dues aurícules i dos
amb forma d'ales.
ventricles).
Respiració pulmonar.
Mamífers
Tetràpodes. Les
extremitats poden
Doble i completa
estar adaptades a
(dues aurícules i dos
Generalment amb pèl.
caminar, a nedar o a
ventricles)
agafar objectes.
Respiració pulmonar.
Igual que en els
amfibis, llevat dels
cocodrilians, que la
tenen com en els
ocells.
Fecundació
esterna. Ovípars,
Experimenten
metamorfosi.
Fecundació
interna. Ovípars.
Alguns casos
d'ovovivípars. Ous
amb closca que
aguanta la
dessecació.
Fecundació
interna. Ovípars.
Ous amb closca
que aguanta la
dessecació.
Fecundació
interna. Ovípars;
vivípars amb úter
però sense
placenta i amb
marsupi (cabgurs)
o amb placenta
(rates.
Vertebats
La seva característica principal és la presència d'un esquelet intern, articulat sobre la base d'una columna
vertebral. Han colonitzat els tres medis: aquàtic, terrestre i aeri.
Dins d'aquest grup hi trobem: peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers.
Els peixos i als amfibis ponen ous sense closca, per la qual cosa els han de pondre a l'aigua per evitar la
dessecació. Rèptils i ocells, al tenir ous amb closca estan deslligats del medi aquàtic.
Les aus i els mamífers regulen la temperatura corporal, són homeoterms, i això els permet mantenir una
activitat vital constant.
Cordats
Rèptils
Els rèptils són tetràpodes, i també són amniotes (animals l'embrió dels quals està envoltat per una membrana
amniòtica). Avui en dia n'existeixen quatre ordres:
Ordre Crocodilia (cocodrils i al·ligàtors): 23 espècies
Ordre Rhynchocephalia (tuatares de Nova Zelanda): 2 espècies
Ordre Squamata (llangardaixos, serps i dragons): aproximadament 7.600 espècies
Ordre Chelonia (tortugues): aproximadament 300 espècies
15
agafen i perden temperatura de l'ambient per regular llur temperatura interna, movent−se entre sol i ombra, o
per mitjà de circulació sanguínia preferencial (movent la sang calenta cap al nucli corporal i empenyent la
sang freda cap a la perifèria)
Amfibis
Els amfibis (Amphibia) són vertebrats amniotes, tetràpodes, amb respiració branquial durant la fase larvària i
pulmonar en l'estat adult. A diferència de la resta dels vertebrats, es distingeixen per patir una transformació
total (metamorfosi) durant el seu desenvolupament. Foren els primers vertebrats en adaptar−se a una vida
semiterrestre, i tot i que la majoria d'espècies poden viure fora de l'aigua, necessiten tornar−hi per la
fertilització i la posta dels ous. A més, la primera etapa de la seva vida lliure sol ser totalment aqüàtica.
Peixos
Els peixos són tots aquells animals vertebrats que no són membres del grup dels tetràpodes (els vertebrats
terrestres amb quatre potes de tipus quiridi). La locomoció es basa en una forma hidrodinàmica, amb
moviments laterals del cos auxiliats per extremitats que són aletes. El grup és molt heterogeni i inclou a
formes tan dispars com les lampreas, els taurons o les tonyines, totalitzant prop de 30.000 espècies.
Aus
Els ocells o aus són una classe d'animals vertebrats, bípedes i de sang calenta, ovípars amb reproducció
sexual. Solen estar recoberts de plomes, les seves extremitats superiors tenen la forma d'ales, i els seus ossos
són buits per tal de reduir−ne el pes cosa que no en minva la resistència. Hi ha unes 9.000 espècies
conegudes d'ocells.
Aquests animals sorgiren ara fa 150 milions d'anys (al Juràssic) d'un grup de petits dinosaures carnívors.
Avui dia, tot i haver estat evolucionant durant 150 milions d' anys, científicament segueixen essent
dinosaures, ja que no tenen cap gran característica que els separi d' aquests, ja que tant les plomes com l'
habilitat de volar eren posseïdes per altres dinosaures. Són un grup germà del grup del típic Velociraptor
Mamífers
Els mamífers són la classe d'animals vertebrats que es caracteritzen per la presència de glàndules mamàries,
que en les femelles produeixen llet per a nodrir les cries; la presència de pèl o pelatge; i que tenen cossos
endotèrmics o de sang calenta. El cervell regula els sistemes endotèrmic i circulatori, que inclou un cor amb
quatre càmares. Els mamífers representen unes 5.500 espècies, distribuïdes en uns 1.200 genera, 152 famílies i
fins a 46 ordres, tot i que això pot variar depenent en el tipus de classificació científica utilitzada.
Bibliografïa
www.google.es
www.xtec.com
www.wikipedia.com
Llibre biologia, grup promotor Santillana primer de Batxillerat
http://www.xtec.net/~slope/contingut_pS/Els%20cinc%20regnes_archivos/frame.htm#slide0047.htm
16