PATRONAT F R A N C E S C E IX IM E N IS MISCEL·LÀNIA LLUÍS ESTEVA P U B L IC A C IO N S D E L 'IN S T IT U T D ’E ST U D IS D E L B A IX E M P O R D À 2006 Diputació de Girona Patronat Francesc Eiximenis Edició a cura de Lluís Pallí i Buxó Consell de Redacció: Joan B adia i H om s (Coord.); Elena Esteva i M assaguer; A lbert Juanola i Boera; M iquel M artí i Llam brich; Lluís P allí i Buxó; X avier Rocas i Gutiérrez; C arles Roque i Pau; Pere Trijueque i Fonalleras. A ssessor lingüístic: D olors Barceló i M oner D ibuix de portada: N arcís M asferrer i Buxó Im prem ta: Gràfiques Bigas - C/. P rovença, 21 - 17220 Sant Feliu de Guíxols D ipòsit Legal: Gi. 1.350-2006 1.5.B.N.: 84-921668-2-3 1.5.5.N.: 1130-8524 © Institut d'Estudis del B aix Em pordà Reservats tots els drets. N o es perm et la reproducció total o parcial, dels texts, dibuixos, figures o m apes d ’aquest llibre, ni el recull en un sistem a inform àtic, ni la transm issió en qualsevol forma o qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, m ecànic, fotogràfic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes, sense el permís previ i per escrit del titular del Copyright. En tot cas, qualsevol referència cal que digui Estudis del Baix Empordà. SUMARI PRESENTACIÓ 5 FRANCESC AICART HEREU Notícia d ’unes excavacions arqueològiques a Plana Basarda (Santa Cristina d ’Aro) 7 JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU El monument funerari sota la torre del Fum (Sant Feliu de Guíxols). Estat de la qüestió 15 SALVADOR VEGA I FERRER L’antic castell de Verges (segles XII-XIX) 31 NARCÍS SOLER MASFERRER Terrissa de l’hospital de Santa Caterina de Girona 61 PEP VILA Sociabilitat pagesa. Dinars de la confraria de sant Joan Degollaci de Foixà 81 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO Introducció a l’estudi de ràfecs amb rajoles i teules pintades a les comarques gironines 97 J. AYMARI RAGOLTA, M. DARNACULLETAI POCH L’ensenyament a Calonge (1732-1930) 123 AGUSTÍ ROLDÓS I SOLER Catàleg de targetes postal de Sant Feliu de Guíxols editades per H. Barroso 155 JOSEP CLARA Odissea d’un lleidatà que volia passar la frontera (1939-1949) 173 JOSEP M. MARQUÈS Vida i mort de l’Acció Catòlica gironina (1940-1963) 185 S. ALEMANY, J. COLOMEDA Museu: perspectives diferents d’un mateix patrimoni guixolenc 209 M. SALA, C. VICENS, S. BERNIA, C. CARRERES La pagesia a les gavarres: característiques generals i percepcions mediambientals 219 XAVIER ROCAS, JORDI TURON, M. CONCEPCIÓ SAURÍ Palafrugell i el seu Llibre de Privilegis: una reclamació en curs 229 CARLES BARRIOCANAL Vint-i-cinc números de la revista “Estudis del Baix Empordà”: una anàlisi bibliomètrica 239 Lluís Esteva a la Rambla Vidal de Sant Feliu de Guíxols el Juliol del 1986. EN M E M Ò R IA I H O M E N A T G E A L L U ÍS ESTEV A I C R U A N A S, EL N O S T R E P R IM E R P R E S ID E N T Quan s ’acaba l ’any del centenari del naixem ent de Lluís Esteva Craanas (Sant Feliu de Guíxols, 25 de gener de 1906-16 de novem bre de 1994), des de l ’Institut d ’Estudis del Baix Em pordà (IEBE) hem vol­ gut deixar testim oni perdurable del nostre agraïm ent pel seu llegat intellectual i humà. El seu record perm anent ens transm et un repte d ’exigència i de rigor que ens seria im possible d ’obviar. Perquè al nostre principal fundador i prim er president — el senyor Esteva, per als seus nom brosos deixebles i col·laboradors— , a m és dels m èrits unànim em ent apreciats com a in­ vestigador i difusor de la prehistòria i la història del país i com a m estre altam ent reconegut i estim at a les poblacions on va exercir la seva pro­ fessió, li devem el reconeixem ent d ’una tasca difícil i decisiva: haver as­ solit l ’habilitat i l ’encert necessaris per crear i consolidar el nostre centre d ’estudis en un territori especialm ent dificultós en aquest sentit. El Baix Em pordà, com tothom sap, és una com arca radicalm ent policèntrica, amb cinc poblacions im portants d ’un pes específic sem blant, a 5 més d ’algunes altres de no tan grans, però també amb forta personalitat. L’autoritat, la capacitat de treball i l’extraordinari do de gents de Lluís Esteva varen fer possible superar els localismes reticents. Al seu entorn s ’hi va aplegar un grup fundador, format per persones de Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell i Calonge, els darrers encapçalats pel sempre recor­ dat i enyorat Pere Caner. Els estatuts del nou centre es varen legalitzar el març de 1981. El nostre primer anuari d ’estudis comarcals és de 1982; per tant, a més del centenari del naixement del primer president, també podem commemorar un aniversari significatiu, el quart de segle d ’exis­ tència de l’IEBE: enguany hem publicat el volum núm. 25 d ’Estudis del Baix Empordà. Es pot ben afirmar que el 2006 haurà estat un any molt assenyalat dins de la petita història de l ’IEBE, que — cal remarcar-ho amb l’èmfasi que mereix— va poder esdevenir una de les entitats funda­ dores del Patronat Francesc Eiximenis, creat pel novembre d ’aquell any 1982 per acollir els centres d ’estudis de les comarques gironines. Durant els anys següents a la seva fundació, gràcies al gran presti­ gi del seu president i capdavanter indiscutible, a l ’IEBE s’hi van anar afegint representacions d ’altres localitats de la comarca, de manera que quan ell ens va deixar, l ’any 1994, comptàvem amb membres de pràcti­ cament totes les ciutats i viles sobresortints. El seu llegat ens ha permès anar augmentant aquest cens. Podríem destacar també un altre fet sig­ nificatiu: ningú no ha discutit mai la conveniència d ’establir la seu del nostre institut a Sant Feliu de Guíxols, la ciutat que va veure néixer el senyor Esteva i que va ésser objecte de moltes de les seves interessants investigacions sobre arqueologia i història. En el núm. 14 d ’Estudis del Baix Empordà de 1995, el primer que apareixia després de la mort de Lluís Esteva i Cruanas, hi vàrem pu­ blicar una recopilació de dades biogràfiques aplegades per la seva filla Elena, un recull cronològic i exhaustiu de la seva extensa bibliografia i la darrera entrevista que va concedir. En el text introductori del volum hi manifestàvem que Lluís Esteva, “com a bon mestre i persona oberta al diàleg i a l’amistat, sabia transmetre la seva curiositat universal i els seus amplíssims coneixements, ajudant-se sovint d ’un sentit de l’humor subtil, cordial i amable”. Així el continuem recordant. Hem d ’agrair, finalment, la contribució dels autors que han volgut participar en la present miscel·lània en memòria del nostre president i fundador. Aplega diverses aportacions sobre alguns dels temes i discipli­ nes que varen formar part de la fructífera activitat del senyor Esteva com a investigador infatigable i rigorós del passat d ’un país que va estimar amb intensitat i va servir de manera assenyada i eficient. INSTITUT D ’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ 6 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BA IX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 7 a 14. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 NOTÍCIA D’UNES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A PLANA BASARDA (SANTA CRISTINA D’ARO) F R A N C E S C A IC A R T H E R E U RESUM: Entre els anys 1917 i 1918, l ’alemany A lfred Klaebisch fé u diferents excavacions ar­ queològiques a les Gavarres i l ’Ardenya. Concretament, a Plana Basarda excavà dues sitges. En l ’article identifiquem els materials que hi trobà amb els que lliurà al M useu de Sant Feliu de Guíxols a principi de 1975, gràcies a les gestions de Lluís Esteva i Cruanas. PARAULES CLAU: Ardenya, Plana Basarda, Esteva, Klaebisch. INTRODUCCIÓ El poblat ibèric de Plana Basarda era conegut en els cercles arqueo­ lògics almenys des del novembre de l’any 1871, data en què Francesc Martorell i Pena (1822-1878) i Joaquim Botet i Sisó (1846-1917) hi fe­ ren una excursió. El jaciment fou visitat en anys posteriors per altres arqueòlegs i excursionistes, com Cristòfol Fraginals, Eduardo Gonzàlez Hurtebise (1876-1921) o Agustí Casas i Vinyas (1868-1941). El fet que la tradició popular hi associés l’existència de tresors, propicià que l’in­ dret fos espoliat o remenat per altres visitants, menys cultes o, si més no, menys conscienciats que els anteriorment citats. Així mateix, sospitem que els traficants d ’antiguitats també degueren tenir en aquest jaciment un camp adobat, tot i que les proves per demostrar-ho se’ns facin gairebé introbables avui dia. Fa més de quinze anys, qui subscriu aquestes ratlles desconeixia en quines circumstàncies havia intervingut l’alemany Alfred Klaebisch a 7 FRANCESC AICART HEREU Plana Basarda i quins materials havia obtingut (AICART, 1990, p.13). Avui, posseïm dades que ens permeten concretar una de les seves inter­ vencions en aquest poblat ibèric. ALFRED KLAEBISCH A SANT FELIU DE GUÍXOLS Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la família del jove Alfred Klaebisch Camman (1890-1978), vinaters alemanys afincats a Cognac (França), fou desposseïda de les seves propietats. Alfred Klaebisch, jun­ tament amb la seva muller Gertrudis Burckhardt, emigrà a Sant Feliu de Guíxols l’any 1914 o 1915, on treballà, amb molta probabibilitat, a la fàbrica de suro de la família Bender.1 Paral·lelament a la seva activitat laboral, durant la seva estada a Sant Feliu de Guíxols el jove Klaebisch realitzà intervencions de caràcter ar­ queològic en diversos jaciments de les Gavarres; per exemple, al dolmen del Mas Bousarenys o a la Cova d ’en Riera, i de l’Ardenya, com veurem més endavant. L’actuació de Klaebisch en aquesta època despertà una forta polèmi­ ca, especialment per l’afer del dolmen del Mas Bousarenys, on s’avançà a Pere Bosch Gimpera (1891-1974) i Lluís Pericot (1899-1978), els de­ legats de l’Institut d ’Estudis Catalans que havien d ’excavar aquest jaci­ ment, donat a conèixer per Agustí Casas en un article publicat a final de 1917 (CASAS, 1917). Les dades que Klaebisch recollí furtivament en el dolmen del Mas Bousarenys les facilità a un il·lustre alemany: el sacerdot, prehistoriador i geòleg Hugo Obermaier (1877-1946), personatge d ’un enorme prestigi en la prehistòria espanyola d ’abans de la Guerra Civil i amb excel·lents contactes a Madrid. Fou gràcies a Hugo Obermaier que Alfred Klaebisch publicà un article en una revista de renom (KLAEBISCH, 1919), on feia referència a cinc jaciments de l’Ardenya: les coves d ’en Rissec i d ’en Ruyra en el terme de Llagostera i les coves de Solius, Sa Tuna i el poblat de Plana Basarda en el terme de Santa Cristina d ’Aro. Aquest article tin­ gué en el seu moment un notable ressò mediàtic i fou ressenyat al Diario de Gerona i a La Vanguardia,2 però posteriorment caigué en l ’oblit.3 1. Les dades d ’aquest apartat han estat extretes d ’un altre treball en procés de publicació (AICART, 2006). 2. Diario de Gerona, 12-7-1919, p.1-2 i La Vanguardia, 30-8-1919, p.8. 3. Per exemple, Lluís Esteva no pogué consultar aquest article. Ho prova el fet que en el re-estudi de la Cova d ’en Rissec esm entà una font indirecta i unes notes de treball que li havia facilitat Miquel Oliva Prat (1922-1974) amb les dades de l ’article de La Vanguardia citat en la nota anterior (ESTEVA, 1974; ESTEVA, 1978, p.71). 8 NOTÍCIA D ’UNES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A PLANA BASARDA PLANA BASARDA EN L’ARTICLE D ’A. KLAEBISCH Klaebisch arribà a Plana Basarda seguint el camí que puja desde Solius, passant per davant de la cova de Sa Tuna. Del poblat ibèric, primer descrigué la cova artificial tallada a la roca que hi ha en l’accés més factible al recinte. Copsà que per la seva forma no podia ser una cova sepulcral, dibuixà la seva planta i la secció, en donà les mides i considerà que era difícil saber quin havia estat el seu ús. Pel que fa a la datació, si­ tuà el jaciment en l’època ibèrica, probablement en els segles V o IV aC, igual que les restes conservades al voltant de la cavitat. No mencionà, però, quines evidències li feien defensar aquesta datació, que coincideix bastant amb la que proposàvem amb Lluís Esteva i Josep M. Nolla com a data inicial del poblat ibèric dels Guíxols (NOLLA, ESTEVA i AICART, 1989, p. 112). En aquest article, Klaebisch descriví breument el poblat: “Ademús de las senales de murallas que se encuentran encima de “Plana Basarda ”y de los numerosísimos trozos de ceràmica ibèrica que cubren el suelo, se pueden contar, a pocos pasos de la referida cueva, de 20 a 25 silos cavados en la roca, que también tienen form a de pera, con unaprofundidadque alcanza hasta 2 ’60 metros (...) Junto a la cueva debía estar la entrada de la población, pues sólo de este lado es accesible, y la carretera (que se reconoce perfectamente ser la antigua), pasa por delante, encontràndose, sin embargo, la cueva unos 70 centímetros mas bajo que su nivel. ” Klaebisch complementà la descripció amb el dibuix i les mides d ’una sitja i una fotografia (KLAEBISCH, 1919, làm. IX, b), que permetrà iden­ tificar, sense gaires problemes, una de les sitges que excavà. En aquest article, no mencionà els materials trobats en l’excavació, circumstància que no ens ha de sobtar, atès que actuava al marge de les institucions que vetllaven pel patrimoni català. En aquells anys, també excavà a Plana Basarda — i en d ’altres jaciments de la comarca— Josep Berga i Boada (1872-1923), aleshores director de l’Escola de Belles Arts de Sant Feliu de Guíxols. Els seus interessos xocaren amb els de l’alemany, a qui cri­ ticà amb duresa.4 4. A final de 1919, Berga ja havia fet almenys dues excursions a Plana Basarda amb els seus alumnes i hi havia trobat ceràmica ibèrica (PLANA, 2006, p.35). La crítica més ferotge a Klaebisch, sense dir-ne el nom, la féu en el discurs inaugural de la vitrina del M useu de Sant Feliu de Guíxols que contenia els materials de la vil·la rom ana de Tossa, donats per Ignasi Melé (1859-1928), acte que tingué lloc el 12 de setembre de 1920 (BERGA, 1920). 9 FRANCESC AICART HEREU LLUÍS ESTEVA I LA DONACIÓ DELS MATERIALS DE PLANA BASARDA Lluís Esteva i Cruanas (1906-1994) entrà en con­ tacte amb Alfred Klae­ bisch a principi dels anys cinquanta de la centúria passada, per mitjà del seu mestre Lluís Pericot, segu­ rament arran d ’una campa­ nya en defensa del Suro de la Murtra de Romanyà que encetà Klaebisch.5 Lluís Pericot coneixia Alfred (ara ja Alfredo) Klaebisch des del juliol de 1918, data en què visitaren el dol­ men del Mas Bousarenys en companyia d ’Agustí Casas i Pere Bosch Gimpera. Aquell jove alemany havia esdevingut un nota­ ble empresari a Barcelona, però seguia vinculat a la Fig. 1. Alfredo Klaebisch i la seva esposa, Gertrudis vall d ’Aro ja que posseïa Burckhardt, en el m enhir de la M urtra de Romanyà de una segona residència a la Selva. Fotografia posterior a 1952. Col·lecció Santi­ Platja d ’Aro, des d ’on es ago Nin Klaebisch. desplaçava amb freqüèn­ cia a les Gavarres i a l ’Ardenya (fig.l) i continuava amb la seva “afició” a l’arqueologia. Lluís Esteva estudià en diversos dels seus excel·lents treballs sobre el megalitisme de les Gavarres algunes de les peces trobades per Alfred Kla­ ebisch.6Ambdós mantingueren una relació que podem considerar cordial i respectuosa, tot i que inicialment pogués haver-hi un cert recel per part de l’arqueòleg guixolenc, com es dedueix en una carta de Lluís Esteva a 5. ESTEVA, 1951. Aquest extraordinari element del patrimoni natural de les Gavarres morí finalment l’any 1958, en unes circumstàncies no gaire clares que Klaebisch recordà en un article (KLAEBISCH, 1958). 6. Per exemple, els materials del dolmen del Mas Bousarenys (ESTEVA, 1957, p .2 3 1-234) o de la Cova dels Lladres de Sant Baldiri (ESTEVA, 1958, p .174-176). 10 NOTÍCIA D ’UNES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A PLANA BASARDA Lluís Pericot, on li deia: “Recibida igualmente su atta. carta sobre el Sr. Klaebisch. Veremos lo que pasa durante la pròxima entrevista. ”7 L’any 1973, Klaebisch donà els materials que encara guardava de la polèmica excavació del dolmen del Mas Bousarenys al Museu de Sant Feliu de Guíxols. A les darreries d ’aquell mateix any, ja es plantejà la do­ nació dels materials que posseïa de Plana Basarda, la Cova dels Lladres de Sant Baldiri i d ’Empúries, tal com confessà a Lluís Esteva: “Despues de las Fiestas vere si puedo desprenderme de algun objeto mas que tengo de la Plana Basarda, y “Cueva de los Lladres ” y Ampurias, esperando que la M unicipalidad de esa pueda reorganisar el Museo de S.F. de G .” 8 El 25 de gener de 1974, Lluís Esteva fou nomenat director del Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols (PALLÍ i ESTEVA, 1995, p.14). Klaebisch s’oferí a Esteva per a col·laborar en els projecte de remodelació i reorganització del museu que impulsava l’arqueòleg guixolenc.9 Així mateix, el senyor Esteva l ’engrescà a donar més peces: “Muy contento con las noticias que me da sobre los materiaies de Plana Basarda. Si no lo sabe voy a darle una buena información. El mes pasado el Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de reforma del Museo y la pròxima semana harà lo propio con el proyecto. La reforma serà total y el Museo màs dilatado. El presupuesto es de dos millones y medio que van a pagar, a partes iguales, el Ayuntamiento y la Diputación de Gerona. El verano próximo pensamos tener realizado la mitad del proyecto y el otro, la totalidad, incluido aire acondicionado. Los objetos seràn presentados con dignidad. Confio en que nada fallarà pues los cabos estàn bien atados. Por lo tanto, las piezas que pueda regalarnos seria interesante tenerlas antes del próximo verano a fin de distribuirlas en las vitrinas correspondientes: esto, claro està, si no es para Vd. demasiada molèstia. ”'° A principi de gener de 1975, Klaebisch donà al Museu de Sant Feliu de Guíxols els objectes que havia trobat en dues sitges de Plana Basarda que buidà en els anys 1917 i 1918, juntament amb una plaqueta d ’os pro­ cedent de l ’excavació de la Cova dels Lladres de Sant Baldiri, ambdós jaciments en el terme municipal de Santa Cristina d ’Aro: 7. Biblioteca de Catalunya, Secció de Manuscrits, Llegat Lluís Pericot, carta de Lluís Este­ va Cruanas del 15 de maig de 1953. 8. Carta d ’Alfredo Klaebisch a Lluís Esteva del 14 de desembre de 1973 (AICART, 2006). Totes les cartes que citem pertanyen a la col·lecció de Santiago Nin Klaebisch, que m olt ama­ blement ens ha facilitat la seva publicació íntegra en un altre treball (AICART, 2006). Pel que fa a les peces d ’Empúries que posseïa Klaebisch, no en tenim cap referència. 9. Carta d ’Alfredo Klaebisch a Lluís Esteva del 15 de gener de 1974 (AICART, 2006). 10. Carta de Lluís Esteva a Alfredo Klaebisch del 28 de novembre de 1974 (AICART, 2006). 11 FRANCESC AICART HEREU “Le entrego adjunto 2 paquetes conteniendo 1 olla muy defectuosa 1 plato con agujeros opuestos (tal vez una balanza primitiva) 1 piedra que debia servir para moler granos po r la form a y talla que tiene. Estos 3 objetos han sido excavados po r mi personalmente en el ano 1917/8 de uno de los silos que se encuentran en La Plana Basarda no lejos de Sta. Cristina. He vaciado tambien un segundo silo, pero sin encontrar objetos de esta antigua población ibèrica. Tambien le entrego adjunto: 1 plaquita de hueso con agujeros que tambien he escavado en la “Cueva de Lladres ” que se encuentra bastante cerca de una buena casa de payes, situada arriba en la montaha entre La Plana Basarda y el mar. Esta cueva tiene una magnifica vista al mar, es pequena, no profunda y poca tierra (unos 30 ctm. de tierra) que cubria el suelo de roca firme. Ofresco estos pocos objetos con mucho placer al Museo de San Feliu de Guíxols, perteneciendo a este Municipio. ”u Com hem assenyalat anteriorment, podem deduir de la fotografia que publicà Klaebisch (KLAEBISCH, 1919, làm. IX, b) que aquestes peces provenien d ’una de les sitges més característiques del poblat, perfecta­ ment retallada a la roca. L’altre sitja que buidà probablement ja havia estat excavada. L’olla molt defectuosa havia estat completada per Kla­ ebisch a partir de fragments de ceràmica ibèrica que devien pertànyer a d ’altres peces.12 Esteva rebé les peces que Klaebisch li havia deixat a la seva casa del carrer de Velàzquez i també en féu una relació en una carta que mostra la seva capacitat de treball i l’entusiasme que tenia vers el Museu de Sant Feliu de Guíxols: “A su tiempo, encontré las piezas que dejó en mi huerto (...). Son las siguientes, siguiendo su descripción: I olla muy defectuosa Iplato con agujeros opuestos (tal vez una balanza primitiva) Ipiedra que debía servir para moler granos Iplaquita de hueso con agujeros He dado cuenta de ello al Sr. Alcalde, a mis colaboradores y un dia que tenga unos momentos libres-estoy haciendo tres trabajos científicosdaré una nota a la prensa. Muchas gracias por todo cuanto està haciendo Vd. por nuestro Museo, que quisieramos adquiera certa prestancia.13 11. Carta d ’Alfredo Klaebisch a Lluís Esteva del 3 de gener de 1975 (AICART, 2006). La plaqueta d ’os de la Cova dels Lladres ja l’havia estudiat Esteva anteriorment (vegeu nota 6). 12. Així ens ho han recordat Josep Escortell Cerqueda i Néstor Sanchiz Guerrero. 13. Carta de Lluís Esteva a Alfredo Klaebisch del 14 de gener de 1975 (AICART, 2006). 12 NOTÍCIA D’UNES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A PLANA BASARDA El fet que Klaebisch proposés en el seu article de joventut una datació del poblat entre els segles V o IV aC ens fa sospitar que veié ceràmiques d ’importació que li permeteren sostenir una datació en aquests segles. Si més no, avui podem constatar que excavà dues sitges de Plana Basarda en els anys 1917-1918 i que almenys una part de les peces que hi trobà formen part del fons del Museu d ’Història de la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols (fig.2), gràcies a les gestions que realitzà Lluís Esteva i Cruanas. Fig. 2. Peces trobades per Alfred Klaebisch a Plana Basarda (1917-1918). Museu d ’Història de la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols, núm ero d ’inventari 185. 13 FRANCESC AICART HEREU BIBLIOGRAFIA AICART (1990): Aicart Hereu, F., “L’espoliació de Plana Basarda”, E l Carrilet, 21, Platja d ’Aro, octubre-novembre, p. 12-13. AICART (2006): Aicart Hereu, F., Agustí Casas i l ’arqueologia de les Gavarres, Consorci de les Gavarres. BERGA (1920): Berga i Boada, J., “Inauguració de la Vitrina del senyor M elé de Tossa en el Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols el 12 de setembre de 1920. Discurs del senyor Josep Berga i Boada”, E l Ideal, Sant Feliu de Guíxols, Suplement, 18 de setembre. CASAS (1917): Casas Vinyas, A., “Nou megalit en l ’agrupament de Sant Feliu”, Ciutat Nova, 390, Sant Feliu de Guíxols, 25 de desembre. ESTEVA (1951): Esteva Cruanas, LL, “El Suro Gros de Rom anyà”, Àncora, Sant Feliu de Guíxols, 8 de novembre. ESTEVA (1957): Esteva Cruanas, Ll., “Prehistòria de la comarca guixolense (contribución a su estudio), I”, Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, XI, Instituto de Estudiós Gerundenses, Girona, p. 163-263. ESTEVA (1958): Esteva Cruanas, LL, “Prehistòria de la comarca guixolense (contribución a su estudio), II”, Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, XII, Instituto de Estudiós Gerundenses, Girona, p. 173-244. ESTEVA (1974): Esteva Cruanas, LL, “LLAGOSTERA: Estudio de la cueva artificial de “Mas Rissec””, La Vanguardia Espanola, Barcelona, 26 d ’octubre, p. 38. ESTEVA (1978): “ Sepulcros megalíticos de las Gabarras (noticias complementarias)”, Cypsela, II, Servicio de Investigaciones Arqueológicas de la Diputación Provincial de Gerona, Girona, p. 55-89. NOLLA, ESTEVA i AICART (1989): Esteva Cruanas, LL, Nolla Brufau, J.M. i Aicart Hereu, F., “El poblat ibèric dels Guíxols (segles IV a.C.-I d.C.), Estudis del Baix Empordà, 8, Institut d ’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols, p. 45-116. KLAEBISCH (1919): Klaebisch, A., “Nichos sepulcrales en la comarca de San Feliú de Guixols (Gerona)”, Boletín de la R eal Sociedad Espanola de Historia Natural, XIX, Madrid, p. 249-254 i làmines VIII i IX. KLAEBISCH (1958): Klaebisch, A., “El Suro Gros. He perdido a mi mas viejo amigo”, Ancora, 535, Sant Feliu de Guíxols, 29 de maig. PALLÍ, L i ESTEVA, E (1995): “Bibliografia cronològica de Lluís Esteva i Cruanas”, Estudis del Baix Empordà, 14, Institut d ’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols, p. 19-35. PLANA (2006): Plana Berga, S.,”Josep Berga i Boada, professor de Belles Arts”, L 'E sco­ la de Belles Arts. Josep Berga i Boada/Joan Bordàs i Salellas, M useu d ’Història de Sant Feliu de Guíxols-Diputació de Girona, Sant Feliu de Guíxols, p. 18-39. 14 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL B A IX EM PO R D À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 15 a 30. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 EL MONUMENT FUNERARI SOTA LA TORRE DEL FUM (SANT FELIU DE GUÍXOLS). ESTAT DE LA QÜESTIÓ JO S E P M A R IA N O L L A , Q U IM G R A U RESUM: Lluís Esteva Cruanas, amb la col·laboració de P. de Palol, va explorar i identificar, form ant pa rt dels fonam ents de la torre del Fum del monestir de Sant Feliu de Guíxols, un edifici monum ental tardoantic de planta central, quadrat p e rfo ra i octogonal p e r dins, que va ser, de seguida, objecte d ’atenció i interès. A p a rtir de dades noves d ’excavació i d ’una anàlisi crítica de les restes conservades i de les diferents hipòtesis plantejades, es f a una proposta raonada que es recolza en les dades aplegades en l ’excavació i en les enormes similituds que presenta en relació amb el conjunt de Santa M agdalena d ’Empúries. PARAULES CLAU: antiguitat tardana, món rural, món funerari, tomba monumental, costums aristocràtics. INTRODUCCIÓ El dia 20 d ’octubre de 1960 assenyala el començament de l ’activitat arqueològica, lligada a la restauració arquitectònica de l’antic cenobi de Sant Feliu de Guíxols. Aquesta tasca, de llarga durada i que no podem donar, de cap manera, per acabada, va ser dirigida per Lluís Esteva, amb el qual van col·laborar, entre altres, Miquel Oliva, Joan Sanz, Francesc Riuró i Pere de Palol. Va ser un treball complicat, dens, difícil, però, de ben segur, una feina acaronada des de sempre i una de les grans satisfac­ cions assolides en el camp de l’arqueologia per l’il·lustre erudit. Aquest petit treball que presentem en homenatge merescut al senyor Esteva re­ prèn alguns aspectes d ’aquella exploració arqueològica a partir del mate­ rial aplegat, i fins ara poc valorat, per l’investigador ganxó, que permet, segons pensem, reconstruir les característiques de l’edifici baixromà de la torre del Fum i fer una proposta interpretativa coherent que permet 15 JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU resoldre el problema de la funcionalitat d ’aquell monument, un fet recur­ rent en la historiografia de l’antiguitat tardana des del mateix moment de la seva descoberta i fins ara mateix. Fig. 1. Situació de Sant Feliu de Guíxols i de la torre del Com i del Fum i de la necròpoli dins del conjunt urbà. Fig. 2. Fotografia de detall de la torre del Corn. 16 Fig 3. Planta de l’edifici antic de la torre del Fum. EL MONUMENT FUNERARI SOTA LA TORRE DEL FUM PRESENTACIÓ DE DADES Durant la campanya de 1960 i 1961, van aparèixer les primeres restes d ’època romana a tramuntana de la torre del Fum i al carrer del Prior, no gaire lluny de l ’absis de l ’església parroquial. A la tardor de 1962, Esteva i Sanz van confirmar l ’existència d ’un edifici d ’època romana parcialment integrat en els fonaments i part inferior de l’obra defensiva altmedieval. Entre el dia de Sant Silvestre de 1962 i el 5 de gener de 1963, Esteva i Palol van procedir a explorar l’interior de la torre per tal de poder observar-la adequadament i obtenir dades de l ’edifici preexis­ tent. Finalment, en la campanya del mes d ’agost d ’aquell mateix any, es va documentar, una mica més cap al nord, un cementiri tardoantic (Esteva, 1978, p. 29-40) La torre del Fum i l ’edifici antic i la necròpoli tardana que s’hi as­ socien, es troben a redós del monestir de Sant Feliu de Guíxols, que es localitza, recordem-ho, al sud-oest de la vila, ben protegit de la visió des del mar i arrecerat contra els primers contraforts de la muntanya de Sant Elm, coneguda antigament amb el nom, parlant, del Castellar (Esteva i Pallí, 1995, 50-51). Les troballes s’han efectuat per sota i a l ’entorn de l ’antic cenobi, s’han estès per la plaça que hi ha davant de la Porta Ferra­ da i han arribat, com a mínim, fins al carrer del Prior, a les proximitats de l ’Hotel Gacela. Assenyalem, primerament, per la seva presència contun­ dent, els grans carreus prismàtics de pedra granítica de la torre del Corn. Per mides i modulació — 0 ’60 m per 0 ’40 m i per 0 ’40 m, dos peus per un peu i quart— , s’ha suposat que procedirien d ’un edifici monumental des­ conegut d ’època romana que, raonablement, no s’hauria de situar gaire lluny. Conformen quatre filades de blocs uniformes i ben tallats, alguns dels quals posen de manifest retalls específics que semblen assenyalar, en l ’edifici originari, una funció específica; altres mostren l ’encaix cen­ tral que servia, tot disposant-hi una grípia, per m oure’l còmodament amb les grues, per alçar-lo i col·locar-lo on procedís. Es segur — l ’exploració del subsòl i de l’interior de la torre, i la posició cap a l ’exterior dels forats de la grípia així ho afirmen— que es tracta de material d ’aprofitament incorporat a l’obra medieval. Molt més valuoses, des de tots els punts de vista, són les troballes efectuades sota l ’altra torre del monestir, més cap a tramuntana de l’ante­ rior, i coneguda com a torre del Fum, una obra militar contundent i antiga que caldria datar versemblantment dins del segle X, molt probablement lligada a la fundació o refundació del cenobi, bastit en lloc perillós i ex­ posat als cops de mà i atacs des del mar. Es va fer evident que la torre reposava i feia servir de fonament un edifici més antic, de planta quadrada dins de la qual s’inscrivia un octò17 JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU gon. Les parets del monument tenien un gruix d ’uns 0 ’55 m, uns 2 peus, eren de gran solidesa, d ’opus caementicium, a base de pedruscall del país retallat, granit preferentment, i conformaven filades rectes a les cares interior i exterior. Per la part de dins, el punt de contacte entre les quatre parets — deduït a partir d ’un d ’ells ben visible i d ’un altre de parcialment conservat— es va omplir amb una estructura triangular, adossada, obrada amb el mateix pedruscall, morter i tècnica, que creaven quatre cares noves que, conjuntament amb les quatre inicials, definien un octògon perfectament regular inscrit dins d ’un quadrat. Servien per a sostenir la cúpula que cobria l’edifici, obrada en testae i de la qual se’n conserva l’arrencament a partir d ’una motllura ben documentada en algun sector. Les dimensions restituïdes del monument són les següents: 5’60 m de costat (per fora) (18 peus i 2/3), amb parets de 0 ’55 m de gruix, una alçada exterior de 5 ’ 15 m des del llindar de la porta. La cúpula hemisfèrica arrencava d ’una motllura ben definida que feia de cornisa a 3 ’80 m del llindar. L’espai interior mostrava una planta octogonal perfectament regular i inscrita dins del quadrat d ’ l ’80 m de costat (6 peus). S’ha plan­ tejat la possibilitat, a partir de les observacions d ’Esteva i Palol, que dins dels murs triangulars adossats als angles, s ’obrissin unes fornícules que han estat plantejades per Palol (1999 195) com estructurals, actuant de petxines de sosteniment de la cúpula. No ho veiem tan clar. No cal, de cap manera, per aguantar la mitja esfera de la cúpula l’ús de petxines an­ 18 EL MONUMENT FUNERARI SOTA LA TORRE DEL FUM gulars funció que realitzen, ben sòlidament, els murs de base triangular que amb la part corresponent dels altres murs del quadrat, determinen la superfície de repòs de la cúpula. Una manera senzilla, però ben efectiva, de construir. En aquest cas, les fornícules o bé eren (o era, potser només una) ornamentals o no existien i la seva identificació seria un error con­ seqüència d ’un mal estat de conservació. La façana de l’edifici es trobava a tramuntana, amb una porta única, ben centrada, d ’ 1’40 m de llum (4 peus i 2/3), i només alta d ’ 1’20 m (4 peus). Al costat de ponent de l’obertura, per fora, hi havia un pode­ rós contrafort que sobresortia 0 ’60 m cap al nord. Era fet d ’opus caementicium, idèntic, en tot, als murs de l ’edifici que ajudava a sostenir. Fig. 6. Vista actual del m onument sota la torre del Fum, des de l’exterior. Fig. 7. Fotografia de l ’arrancam ent de cúpula del monument sota la torre del Fum. L’arrencament, ben conservat de la cúpula, fa possible, reconstruint-la, deduir-ne l ’alçada completa. Des de la llinda, que definiria la cota del sòl de circulació del monument, tindria una alçada zenitals de 6 m (20 peus). Sumant-hi el gruix de la volta, podem saber, amb poc marge d ’error, l’al­ çada total del monument, a l ’entorn d ’uns 6 ’60 m (22 peus romans). Més enllà, es van identificar dos murs en angle, de 0 ’55 m de gruix i de la mateixa tècnica, d ’una estructura rectangular que es juxtaposava, pel costat de llevant, al nostre edifici. En aquest cas, se’n conservava només el sòcol i la fonamentació. L’excavació no va oferir dades significatives per fixar-ne l’origen i/o l’abandonament. Quedava clar, tanmateix, que era ben visible i que es trobava en un prou bon estat quan, massissat interiorment, esdevingué la fonamentació i la part interior d ’aquella imponent torre defensiva. 19 JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU LES OPINIONS Aquest monument, importantíssim, no ha estat mai objecte d ’un estu­ di acurat i només, de passada, s’ha intentat interpretar, sense, però, gaire disposició. La primera referència que ens és coneguda la trobem en la co­ municació, inèdita, sobre les excavacions a l’entorn de la torre del Fum que Lluís Esteva va presentar al X Congreso Internacional de Arte de la Edad Media, on incorporava les opinions que un grapat d ’especialistes van manifestar en la visita efectuada el 13 de setembre al monument, entre els quals hi havia Joan Ainaud i Mirabella Roberti, un i altre ja plantejaven, les dues propostes de més èxit, la possibilitat que hagués estat un baptisteri o un martyrium o tomba monumental. Pere de Palol, que s’havia interessat, des del principi, per aquestes restes i que va treballar-hi directament durant uns dies, va incorporar-lo a la gran monografia sobre l’arqueologia cristiana d ’Hispània (Palol, 1967, p. 150 i 155-157, amb la reproducció de la planta). Aquesta notícia entrà, ràpidament, a la historiografia sobre aquest tema. Palol, prudentment, expressava les dificultats d ’arribar a una solució indiscutible en no haver-hi possibilitats de resoldre arqueològicament els problemes plantejats. Tanmateix, semblava inclinar-se més per conside­ rar-lo un baptisteri que comparava amb edificis orientals de planta simi­ lar com el de Q al’ at Seman, a Síria, el d ’Abu Mina, al baix Egipte o el de Santa Sofia, de Constantinoble, i el situava, hipotèticament, dins del cicle hispanofrancès com el de Terrassa o el de Santa Margarida d ’Empúries. Pensava en un possible origen oriental i proposava datar-lo en els segles V o VI. Poc més tard, matisava aquestes apreciacions, en plantejar clara­ ment el dubte difícil de resoldre de si era baptisteri o tomba, precisava la cronologia que, deia, no podia ser posterior a final del segle V, tot apun­ tant que podríem trobar-nos davant d ’un edifici similar, salvant les dis­ tàncies, del gran mausoleu de Centcelles, la tomba d ’un gran propietari. Molt recentment (Palol, 1999, p. 195), continuava mantenint la mateixa opinió sense decantar-se per una solució o l ’altra. Fontaine (1978, p. 420) recull aquestes opinions que considera fac­ tibles tot i decantar-se més per la funció funerària adduint les relatives semblances amb el monument de Vegas de Pueblanueva (Toledo). Plan­ tejava, però, una nova possibilitat: que formés part d ’un conjunt termal tardà d ’una vil·la, tal com podrien indicar les altres restes estructurals que s’hi associaven. Badia (1977, p. 356; Badia i Adell, 1989, p. 270-271), tot aplegant les dades conegudes i plantejant les diverses hipòtesis, s’inclinava més per la possible funció baptismal. 20 EL MONUMENT FUNERARI SOTA LA TORRE DEL FUM Lluís Esteva (1982) va donar també la seva opinió, en un valuós arti­ cle on aportava dades significatives sobre els treballs d ’excavació. Plan­ tejava les dues possibilitats més acceptades, tot inclinant-se, malgrat els dubtes, per considerar-lo un baptisteri. No és estrany, doncs, ans al contrari, veure correntment acceptada aquesta possibiltat, la funció baptismal, l’origen de la qual es troba en l ’autoritat de P. de Palol i en l’enorme incidència que la seva monografia de 1967 va tenir (supra). Bendala i Negueruela, el feien servir com a con­ frontació en el seu article sobre el baptisteri de los Reales Alcàceres de Sevilla (Bendala i Negueruela, 1980, p. 357) o Rodríguez Martín (1988, p. 211-217), en relació amb el jaciment extremeny de Torre del Àguila. Malgrat tot, ens trobem davant d ’un monument prou ben conservat que podem restituir sense dificultats ni gaires dubtes. Es un edifici de planta central d ’unes dimensions no pas excessives, segons la funció que voldríem proposar-li, i, en canvi, notables si li atribuïm altres usos. Es una construcció molt ferma, ben obrada, amb material convencional de resultat contrastat i de llarga durada i que encaixa perfectament en una certa manera de construir pròpia de l’antiguitat tardana, tal com s’ha po­ sat de manifest diverses vegades (Hauschild, 1982, p. 71-86). Cal tenir en compte que quan era acabat podia estar placat i/o recobert d ’un ar­ rebossat, amb la qual cosa la impressió de luxe que hauria causat s’ha perdut sense deixar ni rastre. No hi ha indicis d ’altres obertures, portes 0 finestres, si bé només coneixem parcialment els costats de tramuntana 1 de ponent. Només s ’ha conservat una porta simètricament disposada i prou ben conservada amb una llum suficient (1 ’40 m = 4 peus i 2/3) i, en canvi, amb una alçada ridícula de només 1’20 m (4 peus) que, tanmateix, ens ve confirmada per les notícies aplegades per Lluís Esteva. Caldria, considerar una possible mala interpretació dels detalls i, per tant, que en realitat hagués estat bastant més alta, tot i que no ens sembla gaire probable. L’interior, alterós, de 6 m (20 peus), amb la cúpula elevada i gràcil, amb una alçada total que calculem d ’un 6 ’60 m (22 peus), oferia, en canvi, una superfície útil de 15’75 metres quadrats, suficient amb es­ creix per fer-ne un ús determinat i, en canvi, més que escassa per a altres finalitats. El quadrat s’inscriu dins d ’un cercle de 8 m de diàmetre que incloïa, en el seu interior, el poderós contrafort del costat occidental de la porta. L’excavació i l’aprofitament que se’n va fer en època carolíngia, quan es bastí la torre del Fum, posen de manifest la solidesa de l’obra, fonamentada a roca sòlidament. Es va fer servir, en construir-lo, una tèc­ nica adequada, uns murs d ’un gruix considerable, un contrafort a la cara nord i la connexió, cap a llevant, amb una estructura rectangular, de murs 21 JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU igual de robusts, l’alçada de la qual, tanmateix, ens és desconeguda i, per tant, ens fa difícil avaluar-ne la capacitat de recolzament. Tot fa pen­ sar, però, que el monument va aguantar perfectament bé, puix que, quan s ’aprofità per bastir-hi, al damunt, la torre del Fum, es trobava encara en un estat de conservació gens negligible. Els diaris d ’excavació recorden que el nivell inferior del recinte en contacte amb el massissat de base de la torre, sembla l ’enderrocament parcial de l’estructura per adequar-la a la nova funció. Primer es van alçar els murs perimetrals del quadrat i immediatament després es van obrar els murets triangulars contra els angles. S’acon­ seguia de manera simple la solera de sosteniment de la mitja esfera de rajol que havia de cobrir l’estructura. Es possible que la part superior dels murs triangulars acabés en una fomícula. Arquitectònicament, no calia, però servia per alleugerir i embellir, interiorment, el conjunt. Una motllura senzilla marcava el pas del cos inferior de l ’edifici al sostre. La manera de bastir mur i cúpula ens és ben coneguda, d ’ençà del segle III avançat i del segle IV. Cal suposar que per sobre la mitja esfera hi hauria un sostre, a quatre cares, sostingut per bigues de fusta, tegulae i imbrices. No hi ha indicis de recobriments exterior i interior, de placats ni del sòl de l’edifici. LA NECRÒPOLI Una mica més cap al nord, entre el 10 i el 27 d ’agost de 1963, Este­ va i Palol van excavar un espai rectangular d ’uns 6 ’70 metres quadrats, un antic garatge de la brigada municipal. El que més ens interessa és l’anomenat estrat V, que es localitzava a l ’35 m de fondària i que tenia una potència de 0 ’45 m, que era, aparentment, estèril i que es disposava Fig. 8. Fotografia antiga de la torre del Fum (abans de les excavacions). Fig. 9. Fotografia de la tomba de tegulae (Esteva, 1978). 22 EL MONUMENT FUNERARI SOTA LA TORRE DEL FUM directament sobre la roca natural. Es va localitzar i excavar una tomba de tegulae de secció triangular, orientada d ’oest a est, quasi paral·lela a una paret fonamentada sobre la roca que es trobava a tramuntana i que havia afectat puntualment el costat de llevant del sepulcre. Es van recuperar, a l’entorn, fragments d ’àmfora i de terrissa antiga. El nivell superior, el IV, presentava un conjunt significatiu de ceràmica medieval i de monedes que es podien datar entre el segle XIII i el XV. L’ampliació de l’excava­ ció, més enllà del mur descrit, va permetre descobrir una altra tomba, a uns 2 m de fondària, obrada amb pedres diverses clavades verticalment; entre les quals hi havia pissarra, i fragments de tegula. Es interessant as­ senyalar que a la capçalera hi havia una llosa llarga i prima clavada verti­ calment; una modesta estela senyalava la inhumació, tal com hem pogut documentar recentment al cementiri emporità de Santa Magdalena. Les pluges i el perill d ’esllavissaments van obligar a aturar els treballs i a colgar el sondeig (Esteva, 1978, p. 30-31, fig. 3 i 6). L’estudiós ganxó recordava que, anteriorment, en aquest sector, a l’entorn i molt a la vora de la torre del Fum, a la mateixa fondària de l’edifici de planta central, havien estat explorades tres altres sepultures que, amb les que acabem de descriure, fan un total de cinc. 1) De tegulae, de secció triangular. Teules planes a cada costat i una a la capçalera de ponent (a llevant no ho sabem, en haver estat destruïda per la paret (supra)). No sabem si el modest sarcòfag era acabat amb una solera de tegulae o d ’una altra manera. La sepultura va ser excavada i ne­ tejada però no es va arribar a obrir (Esteva, 1978, p. 30 i 37-38, fig. 4). 2) Sepulcre que forma una caixa de pedres clavades verticalment (descrit més amunt). No queda clar, de cap manera, si les fines plaques de pissarra i els grans fragments de tegulae definien el taüt o el tapaven (Esteva, 1978, p. 31 i 37-38, fig. 6). 3) Sepulcre fet (o cobert) amb lloses planes de pissarra. Orientada de ponent a llevant (Esteva, 1978, p. 38) 4) Tomba de pedres i pissarra. Semblant a la núm. 2 (Esteva, 1978, p. 38). 5) Tomba de tegulae de secció triangular. Com la núm. 1 Aquestes cinc inhumacions se situaven al nord i a l’oest de l ’edi­ fici interiorment octogonal i confirmen l’existència d ’un cementiri les dimensions i la durada del qual se’ns escapa, però que potser caldria re­ lacionar amb les tombes localitzades al carrer del Prior, on, recordem-ho, van ser descobertes dues inhumacions tardanes de, com a mínim, mitjan segle IV (Aicart i Nolla, 1995, p. 99-107). L’existència d ’aquesta necròpoli és un element important a favor d ’una funció funerària de l ’edifici antic sota la torre del Fum, però ni molt menys definitiu. En efecte, res ho fa impossible, i sovintegen els 23 JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU paral·lels en esglésies rurals, de petits baptisteris associats a una basílica, a dins i a l’entorn de la qual, es disposaven els enterraments de la comu­ nitat. Des d ’aquest punt de vista, la solució no és factible. A través de la confrontació de la planta i de l ’alçat del monument, ja ho hem vist, tampoc és possible una solució indiscutible. Igual podria ser un baptisteri de tipus ambrosià que una tomba monumental. Menys ar­ guments, en canvi, recolzarien la possible relació amb part d ’un conjunt termal rural. Les restes associades són puntuals, una cambra rectangular cap a llevant, i la proximitat física i cronològica de la necròpoli sembla­ rien desestimar-ho. A més, ens acostem a una època en què els elements característics del luxe romà van deixant lloc a espais més funcionals (Francovich i Hodges, 2003). LA NOSTRA PROPOSTA Quina és, doncs, la nostra opinió i en què la basem? Per a nosaltres és difícil de discutir una funció funerària i, en canvi, molt difícil d ’argu­ mentar una activitat baptismal. Ens basaríem, primerament, en el conjunt, raonable, i ben conegut, de gran tomba senyorial i cementiri associat, la voluntat de sebollir-se in suo fundo, tot generant o consolidant a l’entorn, el cementiri de la comunitat rural que vivia i treballava les propietats del dominus. Els exemples immediats són nombrosos, tant per contextos pagans (Nolla, Casas i Santamaría, (curadors), 2005) com per cementiris clarament cristians; només cal recordar el de l’Església Vella de Santa Cristina d ’Aro, que, essent diferent de planta, mostra moltíssimes simi­ lituds amb el de Sant Feliu de Guíxols (Aicart, Nolla i Sagrera, 1999, p. 13-34). Allí va acabar essent l’origen de la primitiva església parroquial i, aquí, va incidir en la tria del lloc on es va edificar el cenobi lligat di­ rectament a la llegenda hagiogràfica del martiri de sant Feliu de Girona, narrada en la passió de cap al 600 o poc més tard (Amich, 2002). En segon lloc, les dimensions de l’edifici, sobretot les interiors, ja ho hem insinuat, no s’adiu amb una funció baptismal de cronologia an­ tiga (segle V). Efectivament, l ’espai útil de 15’75 metres quadrats és massa reduït per imaginar l’existència d ’una piscina baptismal mínima­ ment funcional i definir uns espais adequats on m oure’s. En canvi, és una amplada perfecta per rebre-hi enterraments que podrien haver es­ tat disposats per sota del sòl de circulació o bé, damunt — sarcòfags— , ben visibles al centre de l ’estança o, si no eren gaire grans, contra els murs. Hipotèticament, podria haver-hi hagut tombes per sota el subsòl i d ’altres per sobre. Aquesta funció funerària acceptaria una porta de curta alçada (recordem-ho, 1’20 m), gens estranya en algunes tombes monumentals certament més antigues (per exemple, a la Torratxa, de 24 EL MONUMENT FUNERARI SOTA LA TORRE DEL FUM Vilablareix (Nolla et al., 2005, p. 216, fig. 6, 7 i 13) o del mausoleu dels Flavi de Cillium, a Tunis (Hallier, 1993, p. 39-44)), i, en canvi, del tot inadequat en un baptisteri. Finalment, i, segons pensem, de gran importància en el conjunt d ’ar­ guments a favor d ’aquesta hipòtesi, l ’enorme semblança tècnica, tipolò­ gica i de mides, amb el mausoleu baix-imperial cristià, de Santa Mag­ dalena d ’Empúries que coneixem, ara, amb molt detall i la història del qual se’ns explica amb precisió (Nolla et al., 1996, p. 226-230, fig. 1 i 2). Resumim-ne les dades principals. Es localitza al sud-oest del turó d ’Empúries a redós de la necròpoli tardana de ca l’Estruc, i no gaire lluny del conjunt imponent de Santa Margarida, on, probablement, va existir el conjunt episcopal emporità. En un terreny marginal, un erm on la roca aflora contínuament, en un indret relativament pla, mai ocupat, es va edificar un clos rodejat per un mur molt sòlid, de 0 ’50 m de gruix, d ’una certa alçada, a l’entorn dels 2 m, amb una única porta d ’accés, que es localitza a migdia. Dibuixaven, aquells murs, un rectangle regular que mesurava uns 19’30 m d ’est a oest i uns 16 m de tramuntana a migdia. Dins del tancat es va edificar, en posició principal i privilegiada, contra el mur de migdia i al costat de l’única porta, un edifici exteriorment quadrat de 6’20 m de costat que inscrivia en el seu interior un polígon de vuit cares, iguals quatre a quatre, mitjançant la construcció, en els angles de l’edifici, d ’uns murs triangulars juxtaposats. Una porta única, centrada, es localitza al mig de la paret septentrional. El quadrat s’inscriuria dins d ’un cercle de 8’80 m de diàmetre. Es una solució idèntica a l’edifici de 25 JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU la torre del Fum amb una única diferència, com a conseqüència de les mides, lleugerament més grans de la construcció emporitana, de no ins­ criure dins del quadrat un octògon de totes les parets iguals. Tanmateix, la disposició que en resultava assegurava el suport perfecte de la base de la hipotètica cúpula de cobriment que s’adaptava a unes mides i a una amplada del mur determinades. En el cas emporità, coneixem prou bé el sòl interior del mausoleu, directament sobre la roca, i la història posterior que ens permet, molt millor que a Sant Feliu, confirmar el caràcter cristià del monument i les modificacions posteriors cap a la creació d ’un cemen­ tiri actiu durant moltes generacions a l ’entorn d ’una església funerària. Si, certament, no tenim evidències arqueològiques directes, les carac­ terístiques de l’edifici i la seva llarga i complexa evolució fan raonable proposar una data inicial a l ’entorn del 400. La proximitat física — i per mar—- entre Sant Feliu i Empúries fan possible pensar en la possible influència d ’un monument sobre l’altre i, naturalment, la més que versemblant funció funerària del de Sant Feliu, en ser-ho, indiscutiblement el de Santa Magdalena i, també, la més que possible proximitat cronològica entre un i altre. Aparentment, Santa Magdalena conformava un conjunt complex en el qual l’edifici interiorment octogonal només n ’era una part, si bé la més important. A Sant Feliu, tot i ser més complex del que podem deduir, no sembla, ni de bon tros, tan sofisticat. Cal, però, recordar la perfecta re­ gularitat, interior i exterior, de l ’edifici ganxó, un quadrat que inscriu un octògon perfecte, de cares idèntiques. P. de Palol, ho hem vist (supra), quan proposava models per a l’edifici guixolenc, presentava alguns grans conjunts baptismals que, tot i respon­ dre a una planta similar, no pensem que calgui considerar com a antece­ dents del nostre modest edifici. En tots els casos, es tracta d ’edificis notabilíssims de grans dimensions, sofisticats i, cronològicament, coetanis o més moderns que el monument ganxó. No tractant-se, no ho pot ser, d ’un baptisteri, hauríem de deixar de banda aquest camí de reflexió. Es­ sent, segons opinem, un mausoleu com el de Santa Magdalena, els seus antecedents, els models del qual procedeix s’han de cercar més a la vora, dins d ’una tradició ininterrompuda que es coneixia bé i s ’utilitzava per a cobrir algunes de les estances grans d ’edificis termals, de planta central. Aquesta manera de fer s’incorporà a la construcció, d ’ençà el segle III avançat, de monuments funeraris de planta central cobert amb cúpula sovint de rajol o de rajol i caementicium. Podríem citar algun exemple territorialment molt pròxim que, salvant les distàncies de monumentalitat i complexitat arquitectònica, recorda el nostre edifici quant a tècnica constructiva i disposició de l’espai exterior i interior, com el gran mauso­ leu solitari immediat a l’àrea funerària del riu Francolí, a Tarragona i, per 26 EL MONUMENT FUNERARI SOTA LA TORRE DEL FUM tant, de caràcter urbà, que va explorar científicament Hauschild (1970, p. 139-160; 1975, p. 5-32), quadrangular a l ’exterior i de planta circular per dins, amb fornícules circulars i rectangulars alternades que creaven un espai amb vuit compartimentacions a la manera i vuit cares o costats i que caldria datar dins del segle IV, mitjan o segona meitat (Del Amo, 1979, p. 174-177; López, 2004, p. 252 i annex, 209) o, molt semblant, el gran monument de Centcelles, de tipus rural, que forma part d ’un con­ junt més complex d ’estructures i que, tanmateix, salvant les distàncies de dimensions, complexitat tipològica i ornamentació, són, malgrat tot, semblants (Hauschild i Arbeiter, 1993, amb la principal bibliografia). I, no obstant això, tant el nostre edifici com l’emporità són lluny de men­ talitat i manera de fer dels grans monuments acabats de citar. En efec­ te, en ambdues ocasions s’aplicà la fórmula més senzilla per aconseguir convertir una planta quadrada en octogonal i, alhora, el més important, aconseguir una superfície estable i contínua de recolzament de la mitja esfera. No seria altra cosa que l’adaptació de models de gran prestigi, d ’origen mediterrani i oriental, ben coneguts arreu, però treballant a una escala menor i, sobretot, aplicant solucions molt efectives i tècnicament molt simples tot incorporant l’ús adequadíssim de l’opus testaceum per bastir la cúpula. Pel que fa a voler-lo comparar amb el conjunt, imponent des de tots els punts de vista, de Las Vegas de Pueblanueva (Schlunk i Hauschild, 1978, 129-131, amb la bibliografia específica) no sembla, tampoc, especialment adequat. Es ben cert que hi ha algunes similituds entre un i altre, però, siguem rigorosos, són circumstancials i s’expliquen simplement pel fet de tractar-se de construccions coetànies o molt prò­ ximes en el temps, pensades per acomplir un objectiu determinat (fune­ rari) i que van fer servir tècniques constructives i materials que, només puntualment, coincideixen. No cal estirar gaire la veta; són respostes semblants donades per un món amb la mateixa cultura i gustos similars que explicaria l’ús, ben diferent per cert, en un cas i altre d ’una planta poligonal de vuit costats. A tall de resum, proposem, per les raons adduïdes, considerar l ’edifici baiximperial de la torre del Fum com un monument funerari d ’entitat, la domus aetema del dominus d ’aquella contrada i de la seva família, al mig d ’un cementiri d ’una certa extensió i, molt probablement, no gaire lluny de l’edifici on vivia. S’ha considerat sempre, sense discussió, un edifici cristià de ben segur pel pes immens de la funció baptismal atri­ buïda que, de retop, ens feia acceptar sense adonar-nos-en, una atribució idèntica encara que fos considerat com un mausoleu. No hi ha cap mena d ’indici, ni a favor ni en contra d ’aquesta possibilitat. Res ens assenyala l’ocupació per cristians o pagans, si no és, potser — i és important— , la simbologia cristiana del número vuit, molt antiga i desenvolupada i 27 JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU considerada llargament entre els Pares de l ’Església, que té a veure amb la Resurrecció de Jesucrist, inicialment, i, in extenso, de tothom i que passa a la simbologia baptismal amb la connotació de “resurrecció”, en accedir, el nou cristià, a través d ’aquest sacrament, de la “mort del pe­ cat”, a la “vida de la Gràcia”(Bendala i Negueruela, 1980, 356; Godoy, 2004, p. 483, un i altre amb nombrosa bibliografia). Semblarien reblar contundentment aquest clau, les extraordinàries similituds formals amb el mausoleu emporità suara descrit. 12. Planta com parativa en la m ateixa escala de la torre del Fum (5), Santa M agdalena (4), m onument aïllat de Tarragona (3), Centcelles (2) i Vegas de Pueblanueva (1). Queda clar, per a nosaltres, que la ruïna, alterosa encara, d ’aquest mo­ nument que formava part d ’un jaciment enormement més gran i d ’altres estructures prou visibles del seu entorn que no acabem de conèixer amb el detall que voldríem malgrat els indicis (Montalbàn, 2001; Montalbàn, 2002, p. 437-440), van ajudar a la tria del lloc on s’alçà, malgrat tots els perills, el cenobi carolingi lligat a la memòria del màrtir gironi. La con­ tumàcia i la voluntat de continuar en aquell lloc, malgrat el perill, real i patent del mar immediat, tal com passà amb el convent germà de Sant Pol, només s’explica pel lligam a unes tradicions populars molt arrelades que exigien que fos allí i no en un altre lloc, un edifici que recordava, cada dia, un fet gloriós que no es volia oblidar. 28 EL MONUMENT FUNERARI SOTA LA TORRE DEL FUM BIBLIOGRAFIA AICART i NOLLA, 1995: Aicart, F. i Nolla, J. M. “El jacim ent tardo-romà del carrer del Prior (Sant Feliu de Guíxols)”, Estudis del Baix Empordà, 14, 99-107. AICART, NOLLA i SAGRERA, 1999: Aicart, F., Nolla, J. M. i Sagrera, J. “L’església antiga de Santa Cristina d ’Aro i els seus precedents. Una nova interpretació” , Estudis del Baix Empordà, 18, 13-34. AM ICH, 2002: Amich i Raurich, N. Ma. Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fo n ts escrites d ’època tardoantiga (segles IV- VII), Tesi doctoral, Universitat de Girona. BADIA, 1977: Badia i Homs, J. L ’arquitectura medieval de l ’Empordà. I. E l Baix Empordà, Girona. BADIA i ADELL, 1989: Badia, J. I Adell, J. A. “ Sant Feliu de Guíxols”, Catalunya romà­ nica. VIII. L’Empordà. I, Barcelona, 267-275. BENDALA i NEGUERUELA, 1980: Bendala Galàn, M. i Negueruela Martínez, I. “Baptisterio paleocristiano y visigodo en los Reales Alcàceres de Sevilla”, Noticiario Arqueológico Hispànico, 10, 335-374. DEL AMO, 1979: Del Amo, Ma D., Estudio critico de la necròpolis paleocristiana de Tarragona, Tarragona. ESTEVA, 1978: Esteva i Cruanas, L. “Excavació a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols (agost de 1963)”, Revista de Girona, 82, 29-40. ESTEVA, 1982: Esteva, L. “Edificació cristiana del segle V en el m onestir guixolenc”, Àncora, núm. 1754, Sant Feliu de Guíxols (del dia 11 de març de 1982). ESTEVA i PALLÍ, 1995: Esteva, L. i Pallí, L. Els llocs de la vall d ’Aro, Gissalis i el mo­ nestir Guixolenc (881-1199), Sant Feliu de Guíxols. FONTAINE, 1978: Fontaine, J. E l Prerromànico, Madrid, 1978. FRANCOVICH i HODGES, 2003: Francovich, R. I Hodges, R„ Villa to Village. The Transformation o f the Roman Countryside in Italy, c.400-1000. Ed. Duckworth, Londres, 2003. GODOY, 2004: Godoy, C. “A los pies del templo. Espacios litúrgicos en confrontación al altar: una revisión”, Sacralidad y arqueologia. Homenaje al profesor Thilo Ulbert al cumplir los 65 ahos. A n tigüedady Cristianismo. M onografías históricas sobre la Antigüedad Tardía, XXI, 2004, Murcia, 473-489. HALL1ER, 1993: Hallier, C. “Étude architecturale”, les Flavii de Cillium. Etude architecturale, épigraphique, historique et littéraire du mausolée de Kasserine (CIL VIII, 211-216), Roma, 37-56 (Collection de l’Ecole Française de Rome, 169). HAUSCHILD, 1970: Hauschild, Th. “Ein ròmischen Zentralbau bei Tarragona, M adrider M itteilungen”, II, 1970, 139-160. HAUSCHILD, 1975: Hauschild, Th. “Construcción de planta central, pròxima a Tarragona” , B utlletí Arqueològic, Tarragona, 5-32. HAUSCHILD, 1982: Hauschild, Th. “Técnicas y maneras de construir en la arquitectura paleocristiana hispànica”, IIR eunió d'Arqueologia Paleocristiana Hispànica, Montserrat, 2-5 de novembre 1978, Barcelona, 71-86. HAUSCHILD i ARBEITER, 1993: Hauschild, Th. i Arbeiter, A. La vil·la romana de Centcelles, Barcelona. LÓPEZ, 2004: López, J. Tàrraco paleocristiana. El suburbi del Francolí, Tesi doctoral, Universitat Roivira i Virgili. M ONTALBÀN, 2001: Montalbàn, C. “Memòria de les excavacions a la Porta Ferrada (monestir de Sant Feliu de Guíxols)”. Inèdita. M ONTALBÀN, 2002: Montabàn, C. “Excavacions a la Porta Ferrada (m onestir de Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)”, Sisenes Jornades d ’Arqueologia de les Comarques de Girona, Sant Joan de les Abadesses, 437-440. 29 JOSEP MARIA NOLLA, QUIM GRAU NOLLA et al., 1996: Nolla, J. M, Burch, J., Sagrera, J., Vivó, D., Aquilué, X., Casta­ nyer, P., Tremoleda, J. i Santos, M. “Les esglésies de Santa M argarida i Santa M agdalena d ’Empúries (L’Escala, Alt Empordà)”, Terceres Jornades d ’A rqueologia de les Comarques de Girona, Santa Coloma de Farners, 225-241. NOLLA, CASAS i SANTAMARÍA (curadors), 2005: Nolla, J. M., Casas, J. i Santamaría, P. (curadors). In suo fundo. La necròpoli rural de la vil·la romana de Collet de Sant Antoni (Calonge, Baix Empordà) i els cementiris rurals de les antigues ciuitates d ’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25, Girona. NOLLA et al., 2005: Nolla, J. M., Casas, J., Sagrera, J. i Vivó, D. “LaTorratxa (Vilablareix, el Gironès)”, In suo fundo. La necròpoli rural de la vil·la romana de Collet de Sant Antoni (Calonge, Baix Empordà) i els cementiris rurals de les antigues ciuitates d ’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaría, Girona, 211-225. PALOL, 1967: Palol, P. de. Arqueologia cristiana de la Espana romana (siglos IV-VI), Madrid-Valladolid. PALOL, 1999: Palol, P. de. “Edifici de la Torre del Fum ” . Del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i IX, Barcelona, 195. RODRÍGUEZ MARTÍN, 1988: Rodríguez Martín, F. J., “La villa romana de la Dehesa de Torre Àguila en Barbano-M ontijo (Badajoz)”, Extremadura Arqueològica, I, 201-219. SCHLUNK i HAUSCHILD, 1978: Schlunk, H. i Hauschild, Th. H ispania Antiqua. Die Denkm àler der frühchristlichen und westgotischen Zeit, Mainz am Rhein. 30 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BAIX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 31 a 60. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) SA LVADOR V E G A i F E R R E R RESUM: El 1607 es portaren a terme unes importants obres de consolidació i reforma de l ’avui desaparegut castell de Verges. Seguint el f i l d ’aquest esdeveniment, proposem un recor­ regut p e r la història del poble, des dels seus orígens fin s a les portes del segle XXI, tot fe n t un recull de la dispersa bibliografia que fin s avui s ’ha editat sobre aquesta entranyable vila empordanesa. Posteriorment, l ’article s'ocupa de les obres realitzades al castell a principi del segle X V II i de l'enderrocam ent definitiu de l'edifici a fin a l del XIX. PARA ULES CLA U: Verges (bibliografia, castell, demografia, història, toponímia) Tot i que han passat gairebé mil cinquanta anys des que la documenta­ ció esmenta per primera vegada el poble de Verges, i malgrat el destacat paper que històricament el poble ha tingut en el seu entorn geogràfic més immediat, avui encara no existeix cap síntesi que reculli aquests deu segles i mig d ’història. Com a molt disposem de notícies fragmentàries, escampades en infinitat d ’articles que el lector interessat no sempre pot localitzar amb facilitat. Ens manca encara un treball ampli, amb visió de conjunt i ànim d ’exhaustivitat. Aquesta no és, naturalment, una tasca que es pugui pretendre abordar des d ’un breu article de divulgació com el present, però sí que podem aspirar aquí a aportar-hi el nostre granet de sorra. Pretenem presentar a continuació poc més que una mena d ’estat de la qüestió pel que fa a la recerca històrica sobre Verges, per ocupar-nos seguidament de la remodelació del castell el 1607 i del seu enderroca­ ment a final del segle XIX. 31 SALVADOR VEGA I FERRER 1. VERGES, UN TOPÒNIM D ’ETIMOLOGIA ÀRAB? En realitat l’origen del topònim “ Verges” és encara desconegut, atès que cap de les diverses hipòtesis que fins ara s’han elaborat no ha pogut ser definitivament demostrada. A principi dels anys cinquanta del segle XX mossèn Antoni Griera, eminent i polèmic filòleg,1 proposava que aquest topònim és una deri­ vació del substantiu “vergers” (Griera, 1951, p. 109).2 Aquesta tesi és refutada per Alcover &Moll (1980, p. 738), els quals consideren que es podria tractar del plural de “verge” (virginibus, en llatí), però que en qualsevol cas és molt improbable que provingui del mot “vergers” a cau­ sa del canvi fonètic difícilment explicable que això implicaria. Per la seva banda, Coromines (1997, p. 466) afirma que ens trobaríem davant un hagiònim, que podria fer referència a antigues imatges trobades, per bé que fins avui no es coneix cap prova documental relacionada amb troballes de la mena que proposa aquest venerable filòleg. La tesi més agosarada i innovadora és, ara per ara, la proposta del destacat arabista Pere Balanà (1989, p. 94), segons el qual el topònim “ Verges” prové de l’àrab vulgar i estaria relacionat o derivaria de l ’antro­ pònim Bu r-Ragím. Aquest plantejament, aparentment exòtic i rebuscat, xoca frontalment amb criteris tan ponderats com el del mateix Coromines -que no admetia ètims d ’origen àrab a la zona empordanesa, llevat del cas de Jafre2- però, en canvi, casa perfectament amb els models d ’ocupació àrab que coneixem avui dia. Podríem presentar, com a mínim, tres argu­ ments que semblen apuntar clarament en la direcció de la tesi de Balanà: 1) Argument històric. Pel que sabem, el procés de conquesta àrab dels territoris que avui conformen Catalunya4 comprenia, entre d ’altres, (1) Una semblança de la trajectòria vital i intel·lectual d ’aquest peculiar personatge, en­ frontat a l’Institut d ’Estudis Catalans i pare d ’algunes estrafolàries teories, com la que fa deri­ var l’euskera del llatí, es trobarà a Rafanell (2002). (2) Literalment, Griera diu: “...Verges es un vergers (<VIRIDARIOS) con retroceso del acento...” . En un altre punt del m ateix article, sub voce “Canet de Verges” (p.31), Griera es­ criu: “ ...Y en Verges tenemos un derivado de VIRIDARIU [sic pro “viridiarium ”], con retro­ ceso del acento; verger, ‘huerto’, comparece en catalàn antiguo y en Ager...” . Com a curiositat, recordar que aquesta etimologia és, precisament, la que recull Josep Pla al llibre E l meu poble (Pla, 1981, p.9). (3) Tot i així, Pere Balanà ens ha assegurat en conversa privada (que estem autoritzats a fer pública) que, tal com ell mateix demostrarà en futurs treballs, de la lectura atenta i meti­ culosa de l’obra de Coromines (assenyaladament, de V Onomasticon Cataloniae) es desprèn claram ent que aquest filòleg admetia de fa cto l’existència de l’empremta àrab en la toponímia de la Catalunya Vella, encara que ho negués en els seus treballs més divulgatius. Agraïm aquí l’amabilitat i generositat del senyor Balanà. (4) Sobre la conquesta m usulmana de l’actual Catalunya són imprescindibles les síntesis de Salrach (1987), Balanà (1997) i Bramon (2000), a partir de les quals es pot anar aprofundint en la temàtica. 32 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) pràctiques i estratègies com la de transportar els contingents militars per mar i situar les naus nodrissa a les desembocadures dels rius, com ara el Ter o la Tordera, des d ’on seguidament, amb embarcacions lleugeres es penetrava a l ’interior del territori remuntant els cursos fluvials.5 D ’altra banda, a mesura que s’anava consolidant un cert domini sobre el territori, les tropes musulmanes establien assentaments de diversos tipus (torres, postes o albergs, talaies o punts d ’observació...) en punts estratègics que permetessin vigilar els guals, els cursos dels rius i els camins,6 El control i manteniment d ’aquests assentaments sembla que estaria encomanat a individus concrets, la traça dels quals en ocasions va quedar fixada en la toponímia.7 2) Argument geogràfic. La morfologia geogràfica de l’àrea del baix Ter era, en els temps reculats als quals ens estem referint, sensiblement diferent de l’actual. Recordem que el mar entrava més terra endins, for­ mava un grau a Torroella,8 i que el riu Ter tenia tres o quatre braços que donaven al mar, tant al nord com al sud del massís del Montgrí.9 Aques­ ta circumstància explicaria que un hipotètic assentament musulmà, que pretengués controlar l’accés al territori pel curs del riu, s’hauria d ’ubicar en un indret en el qual, remuntant el Ter des de mar per qualsevol dels seus diversos braços, no es pogués escapar al control de la guarnició. En aquest escenari, és absolutament versemblant que el punt on actualment s’alça la població de Verges hauria estat una ubicació òptima per a inter­ ceptar qualsevol moviment que es fes per via fluvial. (5) Bramon (2000, p. 278-281) ofereix un exemple clarificador del funcionament d ’aques­ tes estratègies. Tot referint-se a l’asseifa comandada per Ibn Abi Hamama l’estiu del 935, explica: les 15 naus lleugeres enfilaren des de la costa Ter amunt fin s al Congost, on desem­ barcaren els combatents i saquejaren els masos de Costa Roja i del p la de Campdorà, prop de l ’actual Sarrià de Ter (...) [posteriorment] les naus de l ’avantguarda navegaren Ter avall p e r unir-se a la resta de l ’estol i saquejaren els masos del voltant de Palafrugell i Mont-ras. La mateixa pràctica és documentada ja cent anys abans per Salrach (1987, p.165), quan, en narrar la ràtzia de 841-842, assenyala que les tropes de Sunifred de Cerdanya barraren el pas als invasors, que havien p ujat p e l curs del Ter i del Freser, probablem ent a l ’entrada de la Vall de Ribes (citat per Bramon, 2000, p.201). És perfectam ent versemblant, doncs, pensar que aques­ tes mateixes estratègies ja s’haurien pogut portar a la pràctica en la invasió del segle VIII. (6) Balanà (1997, p.68). (7) Aquest seria el cas, per exemple, de Vinfaro (<Ibn Harún) o Vincamet (<Ibn Hamid) citats per Balanà (1997, p.74). Lligant caps, i seguint Balanà (1989, p.94), fàcilment podem arribar a la conjectura Verges < Bu r-Ragim. (8) Amb més precisió, Xavier Soldevila afirma que Les desembocadures del Ter form aven al litoral, com a mínim, dues grans entrades - e l Graell al nord i el Grau més al su d - on podien recollir-se els vaixells (...) (Soldevila, 2003, p.94). (9) Sobre els antics braços del riu Ter, i pel que aquí ens interessa, n ’hi haurà prou de recordar la toponímia, que presenta formes com Ter Vell a ambdues bandes del Montgrí, tant a l ’Estartit com a Bellcaire, l’Escala i a d ’altres indrets. Per aprofundir sobre les característiques històriques, geogràfiques, biològiques i hidrogràfiques del Ter, el lector curiós pot començar per Boades & alii (1987) i Saurí & alii (1993). 33 SALVADOR VEGA I FERRER El Puig Rodon 3) Argument etimològic. La presència àrab al baix Ter ha quedat re­ flectida, segons Balanà, en multitud de topònims. Així, a més de Jafre, l’ètim àrab del qual tothom admet, tindrien també una etimologia aràbi­ ga topònims molt pròxims geogràficament a Verges, com ara Bellcaire (<Abu l-Kàir, antropònim), Daró (<ad-darà “el riu petit”), Montgrí (■<monte “muntanya” i <al-garí “amb coves”), la Tallada (■<at-talicàt “les talaies”), Ullà (•<cUlyàn, antropònim), o Ultramort (<at-turca, “la bassa, l ’estany” i <al-ma ’ú rd “la plena”). Igualment, es detecten traces àrabs en topònims empordanesos com Castell-Platja d ’A ro, Peratallada, Santa Cristina d Aro, Ullastret, Vall-llobrega, Vilopriu i Vulpellac10. Evidentment, la manca de registres arqueològics i la insuficiència de les fonts documentals obliguen, de moment, a ser prudents i a mantenir la qüestió en l’ambit de les hipòtesis, però cal reconèixer sense prejudi­ cis que la proposta de Balanà és molt suggerent i que no li manquen en absolut ferms punts de sustentació. 2. ELS TEMPS ANTICS Ras i curt, de la prehistòria i antiguitat de Verges no en sabem pràcti­ cament res. Disposem tan sols de les esquemàtiques notícies que forniren (10) Balanà (1990, p.89-94). 34 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) en el seu dia Nolla & Cases (1984, p. 159), que documenten fragments de ceràmica preibèrica i romana al Puig Rodon i restes d ’una vil·la ro­ mana al camp de la Pedra, prop del mas Vicens. Aquest darrer jaciment presenta una curiosa particularitat, perquè 5 ’observa que la preparació del pavim ent està feta, en realitat amb “opus signinum ”, mentre que la part superior és de rierencs de mida petita (Cases & alii, 1995, p. 769), o sigui, que s ’hauria aplicat una tècnica constructiva inversa a l’habitual, que consisteix a cobrir el pedregram i rierencs amb opus signinum. En aquest mateix indret es va localitzar també una pedra de llamp (Calsina & alii p. 133), com s’anomenen popularment les destrals de pedra po­ lida d ’època neolítica, tot i que no sembla que sigui originària d ’aquest indret, sinó que més aviat hi hauria anat a raure en època romana, quan es considerava que aquests objectes tenien propietats màgiques i es creia que eren puntes de llamps enviats pels déus. En tot cas, aquests jaciments d ’època romana devien estar vinculats i relacionats amb altres de propers molt més ben coneguts, com la vil·la de Tolegassos (Vilademat) i Emporiae, en aquell temps florent ciutat romana des de la qual es va anar romanitzant l’Empordà. Pel que fa al nucli urbà de Verges, la recent remodelació de la plaça Onze de Setembre ha posat al descobert els que fins ara són els vestigis més antics que es coneixen del poble (Palomo & Sotillo, 2006, p. 56-57). A més d ’una fosa medieval de difícil interpretació, els arqueòlegs van documentar una sitja amb materials ceràmics datables al bronze final o primera edat del ferro, als quals se’ls pot atribuir, per tant, una antiguitat d ’entre 2.700 i 3.000 anys. Esperem la publicació definitiva dels resultats de l ’excavació, i, per tant, de moment no podem fer aquí altra cosa que constatar que l’indret on un dia es dreçaria la vila de Verges ja va ser habitat en època prehistòrica. 3. DE VIL·LA A CASTELL. VERGES A L’EDAT MITJANA Per apropar-nos a la història medieval de Verges, encara avui resulta imprescindible recórrer a la més clàssica i revisitada bibliografia empor­ danesa dels segles XIX i XX, on es poden anar espigolant el que, essent optimistes, podríem arribar a denominar notes o informacions històri­ ques.11 Tot plegat, un munt de dades i notícies fragmentàries i inconnexes (11) A tall d ’exemple i sense ànim d ’exhaustivitat, a més de les corresponents notícies en obres de caràcter monumental, com el mític Via/e literario a las iglesias de Espana, de J. Villanueva, les Notícias históricas, de M ontsalvaltge (sobretot), o VEspana Sagrada d ’ E. Flórez, tenim els corresponents articles sub voce “Verges” a les diferents enciclopèdies. Les més 35 SALVADOR VEGA I FERRER que estan molt lluny de permetre fornir una monografia local (excepció feta del treball de Torrent Orri (1959), amb qui aquest poble tindrà sem­ pre pendent un deute de gratitud). En data d ’avui, i esperant noves recerques als fons de l’arxiu de la casa d ’Empúries, que des de fa pocs anys es pot consultar a l’Arxiu Munici­ pal de Castelló d ’Empúries, es dóna per acceptat que el primer esment documental de Verges es produeix el 30 d ’agost de l’any 959, en la con­ firmació d ’unes possessions que fa Gausfred, comte d ’Empúries, a favor del magnat Riculf a la villa Virginibus. Uns anys més tard, el 983, els documents parlen d ’una uila que dicunt Uirgenes. Llavors vénen alguns escadussers documents del segle XI (1019, 1062, 1078, etc.). És l’època de l’enigmàtic vescomte Ramon Guillem de Verges, que apareix espo­ ràdicament a la documentació, per bé que no se n ’ha pogut determinar clarament la filiació.Tot plegat, amb prou feines una desena d ’esments dispersos en poc més d ’un segle, migrada documentació per escriure la història. Quedem-nos, però, amb un detall: en aquesta època sempre es designa Verges com una villa, cosa que ja ens dóna alguna pista clara so­ bre les característiques de la població. Fins l’inici del segle XII, quan el comte Hug II d ’Empúries redacta el seu testament, en virtut del qual lle­ ga al seu fill Hug ipsum castrum de Uirginibus, no començarà a aparèixer la designació de “castell” per referir-se al poble de Verges. Ara ja no estem parlant, doncs, d ’una vil·la en el sentit ancestral de la paraula, és a dir, aquelles explotacions rurals i d ’hàbitat dispers on convivien amos, servents i bestiar. Ben al contrari, parlem d ’un castrum, una construc­ ció amb finalitats militars, que connota també un principi d ’urbanització (ben entesa la paraula en el seu context).12 Segur que la vil·la (que no vila) de Verges existia abans que fos esmentada per primera vegada a la documentació, però en qualsevol cas, podem concloure que Verges neix sucoses pel que fa al cas són: la Gran Enciclopèdia Catalana, la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Catalunya Romànica i aquella Geografia General de Cataluna dirigida per Carre­ ras i Candi als anys vint del segle passat. Cal garbellar també tot un conjunt de monografies, entre les quals, seguint un ordre alfabètic, destacarien Badia (1977), Barbaza (1988), Català (1969), de M arca (1682) i Pella (1883). També són una bona font els repertoris diplomàtics i documentals, com els d ’Iglésies (1979 i 1991), Mallorquí (2000), Marquès i Planagumà (1984, 1993 i 1997), Martí (1997), Miquel (1945 i 1947) i Pruenca (1995). Tenim també una munió d ’ articles diversos, com els de Clara (1982), Egea (1998), M arquès i Casanovas (1964), Marquès i Planagumà (1993, 1995, 1996a, 1996b i 1996c), Negre (1954 i 1960), Oliva (1967), Pons (1989), Rius (1928), Serna (1990), Simon (1987), Sobrequés (1968-69) i Torrent (1959), l’únic que es circumscriu exclusivam ent a l ’àmbit vergelità. Insistim, però, que en la majoria dels casos, el que es pot trobar són només informacions puntuals i concretes, m odestes “teselles” que un dia haurien de permetre recompondre el mosaic de la història vergelitana. (12) Sobre la importància de la toponímia i la rellevància dels canvis en la designació d ’un indret, vegeu Sabaté (1997). 36 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) a partir d ’un petit establi­ ment rural (del qual ho des­ coneixem tot, fins i tot la ubicació concreta, perquè, de fet, mai s ’han dut a ter­ me exploracions arqueolò­ giques per mirar d ’aportar una mica de llum a la qües­ tió) on primava l’activi­ tat agropecuària. Amb el temps, i per les raons que Muralla i torres de la Plaça Major sigui (segurament l’excellent ubicació geogràfica en devia ser una de les més determinants), Verges és dotat de fortificacions, amb els canvis que això implica a nivell social, polític i econòmic. Convé tenir present que el mot “castelF és polisèmic: pot designar tant un edifici concret i singular com el conjunt d ’un perímetre emmu­ rallat, i també es pot referir a la totalitat d ’un terme. Tots tres significats concorren en el cas de Verges i també en moltes altres poblacions, com a la Tallada i a Bellcaire, per esmentar només exemples compresos dins la mateixa baronia vergelitana. Enquadrat plenament dins l’òrbita del comtat d ’Empúries, el poble de Verges visqué i suportà durant el període medieval les contínues vi­ olències i enfrontaments que durant segles es produïren a causa de les tensions entre els comtes emporitans, la mitra gironina i la casa comtal de Barcelona. Poder comtal, poder episcopal i poder reial sostenen una lluita a tres bandes, amb constants canvis d ’aliances, que, temps a venir, comportaran la fi del comtat d ’Empúries com a estat independent, que serà absorbit pel casal de Barcelona. Per oferir només alguns exemples d ’aquesta aferrissada lluita pel domini empordanès, podríem recordar que, segons el cronicó de Perpinyà, va ser a Verges mateix on el 1268 el comte Ponç Hug III d ’Empúries va matar Ponç Guillem, aleshores senyor de Torroella13 (vila reial per exel·lència). Fem memòria també de com el 1297 l’aleshores senyor de Verges, Bernat Amat de Cardona, feia arribar al bisbe de Girona un desafiant text: “...Fem vos saber que per molts de greuges et per moltes de desamors que avets fetes al Senyor Comte dempuries (...) los quals greuges et desamors avem nos apendre p er nostres (...) fem vos saber, mal et greu que nos és, quens desexim de (13) Moran (1998, p. 17-18) 37 SALVADOR VEGA I FERRER les vostres coses per raó del Senyor Comte...”.14 Tampoc podem passar per alt el famós episodi del desviament del riu Ter el 1301, per bé que els historiadors encara no s’han posat del tot d ’acord en quina interpretació cal donar-li.15 En suma, podríem confegir una llarga llista d ’assassinats, plets, guerres, excomunicacions, etc., però en realitat ens manca encara la vertadera història, una anàlisi de conjunt i integradora que superi la simple enumeració de fets en ordre cronològic. No es pot parlar de l’època medieval a Verges sense fer referència a l’epidèmia de 1348, que donaria lloc a la tradició més famosa i estimada del poble, la Dansa de la Mort. Deixant de banda les consideracions etnològiques i folkloristes,16 des d ’una perspectiva estrictament històrica el que més ens crida l’atenció d ’aquest període de crisi baixmedieval és el fet sorprenent que, segons les dades que aporta Egea (1998), en aquests moments Verges tindria un volum de població espectacular, extrem no gens fàcil d ’encaixar amb la situació sanitària, demogràfica i econòmica del m oment.17 (14) Torrent (1959, p. 52) (15) Bàsicament, la desviació del Ter s ’interpreta des de dues perspectives. Per una banda, la tesi de Pella (1883) és que el comte d ’Empúries va fer barrar el braç del Ter que desembocava a l’Escala per tal d ’incrementar exageradament el cabal al braç torroellenc i d ’aquesta manera inundar la plana d ’Ullà i Torroella. Per Barbaza (1988), Pella interpreta malament la documen­ tació, i el que va succeir és justam ent el contrari. El comte d ’Empúries hauria privat que l’aigua arribés a Torroella, amb el consegüent perjudici per a les persones, animals, conreus i molins. Per copsar la veritable naturalesa del riu Ter i el seu trascendent paper en la vida de les poblaci­ ons que travessa, insistim en les obres de Boades & alii (1987) i Saurí & alii (1993). (16) Sobre la Processó i la Dansa de la M ort existeix una variada, encara que no abundant, bibliografia. De fet, es pot afirmar que és l’únic tem a vergelità sobre el qual s’ha anat escrivint alguna cosa periòdicament. Obviem, per repetitius, tòpics i sovint pèssim am ent documentats, la m iríada d ’articles de premsa que els darrers quaranta anys han aparegut invariablement cada Dijous o Divendres Sant. Molt més seriosos són els treballs que esm entem a continu­ ació: Amades (1982), Breton (1963), Hortal & Bargalló (2005), Massip & Kovàcs (2004), Riera (2000), Roca (1986 i 1998), Serrà (1998) i Vila (2005). Existeixen també m ultitud de treballs de classe de batxillers i universitaris, impossibles de recopilar exhaustivament. A tall d ’exemple, esm entem Becerra (1997) i Gómez (1996). Amb tot, manca també en aquest tema un estudi de síntesi definitiu, que aporti una visió de conjunt i que expliqui les complexes relacions entre els diversos elements que integren la Processó. Cal superar alguns tòpics que parlen gairebé exclusivam ent de paganisme i medievalisme, i començar a submergir-se en la tortuosa i torturada m entalitat barroca, que al nostre parer és la clau de volta que sosté tant la Dansa de la Mort en concret com la Processó en general. (17) En aquella època, assenyala Egea (1998), les poblacions del comtat em porità més densament habitades eren Castelló d ’Empúries, amb uns 2.000 habitants, Banyuls de la M a­ renda i Roses (amb més de 1.000 habitants cada una). La font analitzada per Egea és de caràc­ ter fiscal, són els anomenats fogatjaments (llistes de potencials contribuents, que servien per repartir les contribucions extraordinàries). Els fogatjaments utilitzen com a unitat contributiva les “persones”, en el benentès que a aquests efectes es considera “persona” els homes i dones m ajors de dotze anys aproximadament. El 1352-1353 (l’endem à mateix de la terrible epidèmia de Pesta N egra que, segons les estimacions, va elim inar entre la meitat i els dos terços de la població europea) a Verges se li computen 579 “persones” . Egea proposa que en realitat cada 38 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) Un altre aspecte poc conegut (per no dir completament desconegut) és el paper de la comunitat jueva que en el seu moment va residir a Verges. Tenim documentats alguns jueus vergelitans, però no sabem on vivien exactament, quants eren, què feien i com vivien18. Novament, pàgines en blanc al llibre de la nostra història. 4. DE BARONIA A BATLLIA. VERGES A L’ÈPOCA MODERNA. Quan al 1325 el rei Jaume II decreta la incorporació del comtat d ’Empúries a la Corona, la baronia de Verges no entra sota jurisdicció reial sinó que es manté en la jurisdicció senyorial atès que, per raons legals, aquesta baronia havia estat confiscada i tècnicament no formava part del comtat en el moment de produir-se la incorporació. Certament, és dificultós resseguir amb detall l’enrevessada història de la baronia vergelitana, que és farcida de plets, conflictes jurisdiccionals, permutes, he­ rències, etc.19 Sabem que quan el 1401 mor el comte Pere II d ’Empúries, la seva vídua, Joana de Rocabertí té entre les seves possessions el castell i la vila de Verges, amb els seus molins i les rendes corresponents. Des d ’aleshores la baronia romandrà en mans dels Rocabertí, titulars també de la baronia de Sant Mori, que han deixat la seva empremta heràldica a la senyera vergelitana en forma de tres rocs d ’atzur. Posteriorment, “persona” equival a dos habitants (per tant, estaríem parlant de 1.158 habitants a Verges el 1353, xifra elevadíssima i incomprensible, més encara si tenim present que actualment amb prou feines el poble arriba als 1.200 veïns). Segons el mateix Egea, dividint per dos el nombre de “persones” obtindríem el nombre de focs (o sigui, llars, famílies o cases habitades), la qual cosa ens dóna uns 289 focs a Verges el 1353. Segons els fogatge de 1497 (Iglésies, 1991), Verges té 66 focs, que correspondrien a uns 250 - 300 habitants. El fogatge de 1553 (Iglésies, 1979) computa 88 focs (o sigui, entre 350 i 400 habitants). És evident que aquestes xifres casen molt m alament amb els suposats 289 focs de 1353. Tot plegat, una prova més de la ne­ cessitat d ’extremar la crítica metodològica quan es tracta d ’extrapolar fonts fiscals medievals a l ’estudi de la demografia històrica. (18) M ercader (1999) esmenta Belshom Prefecte, jueu vergelità actiu cap el 1315-16, i Estruch Isaach, actiu cap a 1375-76, fill d ’Isaach Duran. Segons aquesta autora la comunitat jueva de Verges devia ser poc nombrosa, no més d ’una o dues famílies. En qualsevol cas, pen­ sem que aquestes referències permeten suposar una certa estabilitat i permanència dels jueus al poble. Per la seva banda, Soldevila (2000) documenta un Maimó Astruc sa Torra, jueu de Verges resident a Torroella de Montgrí el 1326. Coneixem també algunes referències disperses que ens mostren gent del poble fent negocis (compravendes i préstecs) amb jueus de la Bisbal i de Castelló d ’Empúries, dues poblacions amb presència jueva ben documentada. (19) Per introduir-se en la complexitat d ’aquest tema es pot començar per articles enciclo­ pèdics (.sub voces “Cardona”, “Empúries”, “Rocabertí”, “Verges”, etc.). Una vegada ubicats, podem recórrer a Alberch & Vinas (1999), Català (1969), Casas & alii (2005), Casas & Gibrat (2005), Gifre (2000), Pau (1997) i Torrent (1959). Molt sintètic, però amb clarificadors arbres genealògics, resulta Sànchez (1993). Per filar més prim, ens podem atrevir amb el Pro illvstri Comite (1667) i amb el Ivris responsum (1667), tot i que per la seva naturalesa judicial són dos textos enrevessats i no sempre fàcils de comprendre, que a més estan escrits en llatí. 39 SALVADOR VEGA I FERRER al compàs de les vicisituds genealògiques la baronia vergelitana anirà a mans de la casa de Cardona. Del 23 d ’agost de 1587 data el reial privilegi atorgat per Felip II se­ gons el qual s’extingeix definitivament la baronia de Verges, que deixa de ser una possessió de la casa de Rocabertí i passa a la jurisdicció reial. Neix en aquest moment la batllia reial de Verges. Un parell de setmanes més tard, el 9 de setembre, el rei atorga des de San Lorenzo de El Escorial el privilegi on es detalla i regula la composició, organització, funcions i estructura dels representants de la jurisdicció reial a la flamant batllia. Els canvis que a nivell polític, social i econòmic va comportar l’entrada a la jurisdicció reial no han estat encara estudiats, amb tot, podem suposar que, en conjunt, haurien comportat un reforçament del paper de Verges com a centre decisori en relació amb el seu entorn geogràfic més imme­ diat (les diverses poblacions integrades a la batllia), atès que aquí tenen la seva seu el batlle (poder polític) i la cort reial (administració de justícia). Com tot l’Empordà, Verges conegué al llarg de l’època Moderna tot un rosari d ’ocupacions, setges i batalles que es poden resseguir a través de la bibliografia i que no ens entretindrem aquí a relatar de nou.20 Especial atenció, per la importància que durant segles tindrà a la vida social i econòmica del poble, mereixeria l’estudi de tot allò relacionat amb el control i l’explotació de l’aigua. El rec del Molí (o sèquia de Sentmenat21) és la columna vertebral de tota una sèrie d ’activitats que, entorn al conreu de l ’arròs, protagonitzaran la vida quotidiana vergelita­ na des de mitjan segle XVII, com ho revela l’anàlisi dels protocols nota­ rials de l’època. Enfrontaments entre grans propietaris, conflictes entre pobles veïns, epidèmies de malària, sucosos negocis..., tot plegat es va teixint al voltant del control de l’aigua i l’expansió del conreu de l’arròs, aspectes en els quals tingueren un paper protagonista els membres de la família Marimon.22 El creixement econòmic i demogràfic que experimenta el poble du­ rant aquest període va quedar reflectit tant en les successives ampliacions (20) Vegeu, entre d ’altres, Badia (1977), Català (1969), Martín (2006) i Torrent (1959). Aspectes concrets de la vida vergelitana a l’epoca M oderna es poden trobar a Llorca & Vega (2004) i a Vega (1994, 1996, 2000, 2003, 2004a, 2004b i 2006). (21) El dret d ’aigües del rec del Molí el va rebre en establiment Jaume de Cardona el 1586. Els M arimon van ser durant molts anys els arrendataris d ’aquest dret, que van saber rendibilitzar admirablement. Per herència familiar el dret d ’aigües del rec del Molí passà de la casa de Cardona a la de Ciutadilla i d ’aquí als Sentmenat, actuals titulars de la sèquia. (22) Sobre el conreu d ’arròs, vegeu Congost & Gifre (2001), Surroca (1978 i 1979) i Vega (2004b). Per il·lustrar d ’una m anera ben gràfica la intensitat amb què es vivia la problem àtica del conreu de l ’arròs, n ’hi haurà prou de recordar aquella llinda de la finestra de la notaria de Verges, on s ’hi llegia la inscripció: Any mil sinch cens noranta dos se fe u arròs a les Sauledas, moriren-s-i cent persones (citat per Congost & Gifre (2001) a partir de fonts judicials, i per Vega (2004b) a partir de fonts notarials). 40 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) i reformes de l ’església parroquial, amb la incorporació de noves cape­ lles,23 com en el traçat urbanístic de Verges, que creixerà per la banda oest i donarà lloc als anomenats “carrers de defora” (perquè queden fora del clos emmurallat), que a diferència del desordenat i sinuós recorregut dels antics carrers medievals, presenten una ordenació en paral·lel i un traçat rectilini, clars reflexos de la mentalitat racionalista i “il·lustrada” que, almenys en teoria, predominava en l ’epoca que van ser construïts. 5. ELS SEGLES XIX I XX A principi del segle XIX trobem vigents a Verges algunes de les cons­ tants que ja definien el segle anterior. Parlem, per exemple, de l’incre­ ment progressiu de població, que assolirà durant aquest segle sostres que no es superaran al segle XX.24 En el capítol de les continuïtats haurem d ’esmentar també aspectes com els conflictes intermitents a causa del conreu d ’arròs, les destrosses causades per les incursions de l ’exèrcit francès, el repartiment ocasional d ’aigualleixos (terres aportades pel riu i repartides entre els veïns, que a Verges es coneixen com els Comuns), el sotrac de les epidèmies (la més punyent, sens dubte, la de còlera de 1885), o les processons anuals al santuari de Nostra Senyora de Gràcia (Font Santa de Jafre). Fins ben bé cap als darrers anys de la centúria no s’observen importants canvis que apunten cap a una certa modernització. El 1887 s’autoritza la construcció d ’un pont sobre el Ter, element imprescindible a l ’hora de fa­ cilitar i promoure els intercanvis amb la resta de la comarca.25 Es l’època (23) 1539, orgue nou; 1548, capella de Sant Cosme i Sant Damià; 1599, capella del Roser; 1614, cam pana mitjana nova; 1664 capella del Sant Crist; 1689, sagristia, 1693 capella de Sant Isidre, capella de Sant Jaume i Santa Llúcia i retaule del Sant Crist; 1725, reparació de la cam pana major; 1759 reparació de l ’orgue; 1760, façana de l’església. (24) Prenent el fil del segle XVIII, tenim que el 1718 (cens de Campoflorido) Verges compta 353 habitants. El 1787 (cens de Floridablanca) ja serien 554 persones. Nom és tres anys després, el 1790, segons el Nom enclàtor de las ciudades, villas, lugares, a ld ea sy vecindarios del Obispado de Gerona, es compten 650 habitants (no cal fer notar l ’evident discrepància en­ tre les fonts). El 1818 el Sumario de laspersonas que hay en el obispado assenyala 762 habi­ tants a Verges (372 homes i 374 dones). El cens de 1857 indica 1183 habitants. El 1877, segons una poc fiable m em òria que defensava la construcció d ’una línia de ferrocarril, Verges tindria 1.385 habitants. Segons el canonge Iglésies (1935), el 1880 hi hauria 1.200 habitants, que al 1888 s’havien reduït a 1.164 i a 1.074 el 1898. Tot i que les fonts són poc fiables i contradic­ tòries, en línies generals assenyalen un pronunciat increment de població. Una recopilació de dades demogràfiques del poble al segle. XX es trobarà a Canals & alii (1999). (25) Des de temps remots, el pas del Ter s ’efectuava mitjançant una barca de llibant. Sabem que Lluís de Cardona i Rocabertí, baró de Verges, feu establiment emfitèutic del dret de tenir barca al Ter, per a transitar-hi tant en sentit transversal com perpendicular, a Quirze Dalmau (àlies Marcet) i a Pere Romaguera, pagesos de Verges, els quals pagaren una entrada de 42 lliures barceloneses i un cens anual de cinc sous (2 ’5 sous cada soci). Queden subjectes 41 SALVADOR VEGA I FERRER de la millora d ’infraestructures, amb la construcció de fonts públiques, la millora dels regadius, l’adequació de les carreteres, la construcció del cementiri, etc.26 També és en aquesta època quan quedaran sense realitzar una sèrie de projectes de gran envergadura, com un ferrocarril costaner que hauria passat prop de Verges, o la construcció del “Canal del Norte de Cataluna”, i també van quedar en no res petites infraestructures, com els safarejos públics, que haurien alleujat la tasca de les dones que acostumaven a anar a rentar al rec.27 El segle XX se’ns presenta amb un abans i un després de la Guerra Civil. Els tràgics esdeveniments de 1936-1939 i els duríssims anys de la postguerra són encara un tema tabú, del qual no gosen parlar aquells que els van viure de primera mà. Les ferides estan curades, però les ofenses no sembla pas que s’hagin oblidat, ni encara menys perdonat. Als darrers anys la transformació del poble ha estat completa:28 la tradicional activitat agrícola ha esdevingut residual, molts comerços i negocis han desaparegut (o s ’han deslocalitzat, podríem dir), bona part de la joventut viu i treballa fora i només és al poble els caps de setmana, mentre que, d ’altra banda, Verges acull un important contingent d ’im­ migrants africans que vénen a la recerca de la seva oportunitat. Són les contradiccions i els reptes que caldrà afrontar durant aquest segle XXI que tot just acabem d ’encetar. Tanquem aquí aquest mínim (i minimalista) recorregut per la histò­ ria de Verges amb l’esperança d ’haver assolit un doble objectiu. D ’una banda, hem volgut deixar patent la migradesa de treballs i d ’estudis que sobre el nostre poble existeixen actualment, amb l’esperança que institua les següents condicions: 1) el servei ha de ser gratuït per a tots aquells que vagin a moldre al molí de Verges; 2) també serà gratuït per a la família del baró i per a tots els que l’utilitzin per realitzar un servei al senyor; i 3) els establerts tenen dret a fer gratuïtam ent al molí de Verges totes les moltures de grans que es cullin als seus m asos (Arxiu Històric de Girona, notarial, Verges, núm. 32, 25-XI-1570). Val a dir que el 1760 els descendents d ’aquests primers esta­ blerts van capbrevar el dret de la barca del Ter a favor del baró de Sant Mori. Després de la Guerra Civil de 1936-39, quan el pont fou enderrocat, existiren a Verges dues barcasses. Se’n conserva fotografia d ’una a l’Arxiu Municipal de Verges. Sobre les vivències de la família Sot, darrers barquers de Verges, vegeu Bonet (2006). (26) Una pinzellada de la vida quotidiana a Verges durant el segle XIX es trobarà a Vega (1998). (27) Existeix un primer projecte de ferrocarril per la costa datat el 1877. Un segon projec­ te, de 1906 és exposat a Diversos autors (2003). El projecte de “Canal del Norte de Cataluna” és m olt anterior, data de 1857 i va ser prom ogut per Fèlix Borrell (Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.1, 12-IX-1857). Sobre els safarejos, vegeu Diversos autors (2003, CD interactiu sub voce ”Verges”, article de S. Vega). (28) Algunes dades i informacions sobre les transformacions que ha experimentat el poble els darrers cinquanta anys es poden inferir a partir de Canals & alii (1999) i Diversos autors (1997). 42 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) cions i particulars prenguin consciència d ’aquesta gravíssima mancança. D ’altra banda, esperem que el recull bibliogràfic que aportem contribu­ eixi a facilitar la recerca als futurs investigadors. Recuperem, a continuació, el tema central d ’aquest treball, l’antic castell de Verges. 6. LA RESTAURACIÓ DEL CASTELL DE VERGES EL 1607 El castell de Verges va ser definitivament enderrocat a final del segle XIX. Atès que a data d ’avui no coneixem cap representació pictòrica o fotogràfica que ens mostri com era exactament aquest edifici que durant segles va presidir la vida vergelitana - i per extensió, també la dels po­ bles integrats a la baronia i, posteriorment, a la batllia-, els documents que transcrivim a l’apèndix documental (sobretot el document núm. 2) constitueixen l ’única descripció més o menys detallada que fins ara te­ nim del castell. A principi del segle XVII el castell, que ocupava el solar on avui es dreça l’edifici de l’Ajuntament, a la Placeta, es trobava en estat ruïnós.29 Les obres de rehabilitació eren de gran importància i requerien un fort endeutament que trascendia la capacitat del poble i afectava el conjunt de la batllia. Per aquesta raó es fa necessari, primer de tot, convocar el Con­ sell General de la batllia, amb assistència de representants dels pobles, llocs i parròquies, que hauran d ’escollir dos síndics o representants de la batllia, els quals tindran la funció de gestionar l’obra, tant pel que fa a la recerca de finançament (a través de la creació o venda de censals en nom de la batllia), com a la contractació de mestres de cases i fusters, com a la supervisió dels treballs i pagament de sous i honoraris. D ’acord amb el privilegi reial que donava carta de naturalesa a la bat­ llia vergelitana, el 31 d ’octubre de 1606 són convocades a Verges 34 per­ sones, en representació de Verges, la Tallada, Bellcaire, Canet, Jafre, Tor, Marenyà, Garrigoles i les Olives, Vilopriu i Valldevià, Pins i Camallera.30 (29) En aquest sentit és molt clara l’expressió que apareix al document 1 de l’apèndix documental: “...castrum de Virginibus, cuius edifficium corruit...”. Igualment, al llarg del text s ’esm enten parets que cal acabar d ’enderrocar perquè estan caient, habitacions on la teulada s ’ha esfondrat (instàntia que vuy stà descoberta), així com la necessitat de refer la teulada sencera (tinga de recórrer totes les taulades velles de dit castell). (30) Diversos aspectes ens criden l ’atenció pel que fa als convocats a aquest Consell Ge­ neral de la batllia. El document 1, a més d ’oferir-nos la nòmina, el càrrec i la procedència dels presents, ens diu que els reunits són la major i m illor part (m aior et sanior pars) d ’aquelles 50 persones que s ’acostuma a convocar al Consell General. La “major i m illor part” és només una fórmula estereotipada que apareix sempre en documents d ’aquest caire, però en qualsevol cas, un no pot deixar de preguntar-se qui devien ser les altres 16 persones que tenien dret 43 SALVADOR VEGA I FERRER Plegats, es reuniran al mateix castell de Verges sota la presidència del batlle, Rafel Puyol i Canet, i escolliran com a síndics en Quirze Garau, pagès de Verges, i l ’Antoni Garriga, pagès de Bellcaire, als quals se’ls estableixen uns honoraris de 16 sous per cada dia que estiguin de camí a Barcelona i de 12 sous per cada jornada que s’estiguin en aquella ciutat o qualsevol altre indret fora de la batllia. I què hi havien d ’anar a fer a Barcelona els síndics de Verges? Els documents no ens n ’informen gaire, però sí que ens mostren que el pro­ curador fiscal del patrimoni reial -que tenia jurisdicció sobre Verges atès que, com hem vist abans, en aquella època la batllia ja s’havia integrat a la Corona- s’oposava a les obres perquè implicaven incrementar l ’en­ deutament en un poble que ja estava molt endeutat i tenia endarrerides moltes pensions de censals, cosa que encara donava lloc a més despeses en forma d ’execucions (embargaments, en diríem avui) i litigis.31 Calia, doncs, anar a fer gestions a Barcelona per obtenir l’autorització necessà­ ria per emprendre les obres, cosa que a primers de desembre de 1606 ja s’hauria aconseguit, altrament els cònsols de Verges no haurien publicat la taba per a l’adjudicació de les obres. La taba, que de fet és un plec de condicions, era subhastada o posa­ da a l’encant públic, com es deia a l’època, i se l’adjudicava aquell qui ofertava el millor preu (en aquest cas, es donaria a qui fes les obres per menys diners). La restauració del castell va ser encarregada, per aquest procediment, a dos mestres d ’obres que residien a Verges mateix, però que molt probablement procedien d ’un altre indret: en Francesch de Ber­ nat i Carreras i en Bertran Millach. Els diversos ítems de la taba, a més de proporcionar-nos una vaga imatge de com devia ser el castell, expliquen amb detall i precisió quins eren els treballs que calia efectuar. Veiem que s’obren finestres de pedra picada, es canvien de lloc uns portalets, es col·loquen reixats, es reparen les parets, es substitueixen bigues i cairats, s’enrajolen sales, es constru­ eix una nova escala de pedra picada, es refà la teulada i fins i tot es fa un a assistir al Consell i no hi van ser, i sobretot, per què no hi eren? D ’altra banda, s ’observa també que els presents ocupen càrrecs diferents: són consellers (consules, o regidors com en diem avui en dia), obrers (encarregats del m antenim ent del respectiu temple parroquial), o les dues coses alhora (això passa als pobles més petits, on una persona acumula diversos càrrecs). Desconeixem quin era el criteri de representativitat (si és que ni havia), però possiblement estava lligat al nombre d ’habitants. En qualsevol cas, un simple càlcul ens permet constatar que pràcticament dues terceres parts dels presents representen les tres principals poblacions de la batllia (Verges, la Tallada i Bellcaire), m entre que el terç restant (12 consellers) engloba representants de vuit pobles. (31) Llegim al document 1: Pro cuius fabricatione et noua constructine fu eru n t contra dictam baiuliam fa cta et expedita quedam mandata seu precepta penalia a d instantiam fisci procuratoris regiipatrim oni... 44 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) Portal de la Verge M aria La torre de Can Carolà guardava el portal de l’Aubeurador. estable que s’haurà d ’ubicar on els síndics creguin més oportú. Tot plegat deixa ben clar que no estem davant unes simples obres de manteniment, sinó que, ben al contrari, ens trobem davant una veritable restauració i remodelació en profunditat. Pel que fa a les tècniques cons­ tructives, s’estipula que algunes Portal del Molí de les parets han de ser rebatudes i la seran de pedra picada amb boxarola. S’esmenta també que s ’haurà de posar teula plena als caps de les barbacanes. Els materials bàsics seran la pedra, que procedirà de les pedreres de Verges,32 i la cals, que haurà d ’haver estat amarada en basses fetes al mateix poble. El fet d ’insistir que pedra i cals provinguin de Verges ma­ teix es pot interpretar com a una mesura encaminada a reduir despeses, tant en transport com en qualitat del material. Recordem que quan el 1693 es construeixi la capella de Sant Isidre a l’església parroquial, la (32) Desconeixem la ubicació exacta d ’aquestes pedreres, que ni tan sols han deixat rastre en la toponímia. 45 embr SALVADOR VEGA I FERRER taba corresponent establirà que la pedra haurà de procedir de la muntanya del Montgrí (Vega, 2003, p. 165). El termini d ’execució de l’obra serà gairebé d ’un any i haurà d ’estar acabada per Tots Sants de l’any 1607. Si no es­ tigués acabada en el termini pactat, els síndics de la batllia podrien fer-la acabar a altres mestres d ’obres, repercutint els costos als adjudicataris inicials del treball. En total, els adjudi­ cataris cobraran per la seva feina la quantitat de 190 lliures, que rebran en tres terminis iguals, , ,, „ pagadors el primer a l’inici de Umc mur que resta de 1 antic castell. r , .. 1 la meitat i el tercer quan l’hagin acabat i hagin obtingut el vistiplau dels síndics. Pel que fa al fomiment de la fusta que s ’ha d ’utilitzar en l’obra, veiem que es subhasta en una taba a part (document 3) i amb unes condicions ben diferents de les que regeixen els mestres de cases. En aquest cas, el guanyador de la subhasta serà en Guillem Cortiada, serrador, natural de França i aleshores resident a la Pera.33 Ell serà l’encarregat de tallar les bigues, cairats, cabirons i llates que caldran per a l’obra (hem de tenir present que la fusta era un material primordial que s’emprava tant en la part pròpiament constructiva com per aparellar elements auxiliars com les bastides o els sindris). El serrador, però, a diferència dels mestres de cases, no treballa a preu fet sinó que s’estipula una quantitat per a cada tipus de material que prepararà. Les bigues se li pagaran a 11 sous i 7 diners cada una, els cabirons i les llates a 6 s. 7 d. la dotzena, els cairats a 1 diner el pam i les pots a 4 s. 6 d. per cana. Cada quinze dies el serrador rebrà la paga corresponent a la feina realitzada. Aquest sistema de paga­ ment, afegit al fet que desconeixem quina quantitat total de fusta es va emprar en l’obra, impossibilita realitzar ni tan sols un càlcul aproximat (33) Convé remarcar aquí que la presència de immigrants francesos va ser m olt notable a Catalunya des de final del XVI fins mitjan segle XVII. Sobre les causes, les característiques i l’evolució d ’aquest corrent migratori, vegeu Nadal & Giralt (2000). 46 o L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) del cost total de l’obra. Quant al termini per realitzar la seva tasca, veiem que el serrador haurà d ’haver acabat al mes de juny, molt abans que els mestres de cases. Fins aquí hem vist els trets principals de la reforma de l’edifici del castell vergelità. En conjunt, els textos que transcrivim a l’annex ens permeten entendre com s’organitzaven els nostres avantpassats a l’hora d ’emprendre una obra pública de certa envergadura. El batlle reuneix el Consell General, s’escullen uns síndics, es busca finançament, s’es­ tipulen unes condicions que el notari s ’encarregarà de reflectir a la cor­ responent taba, on es detallen amb precisió les tasques que cal realitzar, els terminis i les condicions de pagament, etc., i finalment el nunci o corredor públic s’ocuparà de publicar i subhastar la taba. Estem segurs que una lectura atenta dels documents per part d ’especialistes en art o en arquitectura poden aportar nova llum sobre la qüestió. La nostra visió del castell de Verges, però, no serà completa si no l’emmarquem dins el conjunt del recinte emmurallat que clou tota la part medieval de la vila. Pel que fa a les característiques constructives i arqui­ tectòniques de la fortificació, ens remetem al magnífic estudi de Badia (1977). Des d ’aquí tan sols voldríem aportar els diversos noms amb què 47 SALVADOR VEGA I FERRER es coneixien al segle XVII els portals que s’obrien a la muralla.34 El portal de la Verge Maria o de la Marededéu és el que dóna a la plaça Major i encara avui es reconeix fàcilment perquè conserva la fomícula amb una imatge de la mare de Déu. A l’altre extrem de poble, al vessant sud, hi havia l’anomenat portal del Molí, on encara es veu, integrada al mur (a la paret sud de can Punton), el que amb tota seguretat va ser una torre de la muralla. A la banda de ponent s’hi obria el portal del Ribossà, justament entre can Gaspar i can Carolà. Aquest portal, on hi havia esculpit un escut d ’armes i la data MDXC, es coneixerà també, segons les èpoques, amb el nom de portal Nou o de portal de l’Abeurador.35 Existia un quart portal, anomenat de les Eres, que no ens ha estat possible situar amb certesa, tot i que considerem del tot improbable que s ’obrís a la banda de llevant (unic punt cardinal on ens podria faltar ubicar un portal), perquè les referències indiquen que aquest portal menava cap al camí de la Talla­ da i cap al Pedró. Existeix la possibilitat que es tractés d ’una designació més del portal de l’Abeurador. Sigui com sigui, és innegable que els murs que fortificaven el poble de Verges constitueixen un element patrimonial de primer ordre, decla­ rats bé d ’interès local el 1985 i catalogats actualment com a bé cultural d ’interès nacional. Tot i així, sorprèn la incúria i el pèssim estat en què es troben actualment alguns trams del pany de muralla, on sense cap límit hi nien els coloms i hi creix el morró. 7. DE CASTELL A CASA CONSISTORIAL. 1897, L’ENDERROC DEFINITIU D ’ençà la remodelació de 1607, no coneixem de moment altres obres d ’importància realitzades al castell de Verges. Durant els segles XVIII i (34) Seria prolix esmentar totes les referències arxivístiques dels documents d ’on hem re­ collit les denominacions dels portals de la muralla de Verges. N ’hi haurà prou d ’assenyalar ge­ nèricament que procedeixen del fons notarial de Verges dipositat a l’Arxiu Històric de Girona. (35) La descripció del portal de l’Abeurador prové del testimonial fet el 1701 per Ignasi de Miquel Soler i Colomer, donzell de Girona resident aleshores a la Tallada, de 26 anys, i per Pere Figarola, metge de 28 anys, els quals donen fe de com “...en lo portal anomenat del Abaurador, situat en los revals de la present vila de Verges y devant de la sèquia que aporta la aygua p e r moldrer los molins de Verges y Bellcayre, dalt en la pedra de la clau de dit portal y ha unes armas y baix de ellas de la matexa pedra y ha unas xifras que pintan lo any 1590, diem lo any mil sinch cents noranta, com també testificam y fe m f e que devant de dit portal, a la banda de migdie y sobra dita sèquia hi ha un p ont de una volta de pedra y cals, p a rt dirruhït vuy en die, y açó diem nosaltres a saber p e r haver-o vist y llegit dita presciptió de xifras del modo que vuy stan moltas y diffarents vegadas y encara vuy en die se veu i p o t llegir p e r qualssevol perssona que sàpia de arismètica o conèguia lo modo de x ifr a r .” (Arxiu Històric de Girona, notarial, Verges, 100, 28-V-1701). 48 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) XIX la documentació que hem revisat ens ofereix tan sols al­ gunes referències disperses de petits arranjaments (substitució de rajoles, reparació de portes i finestres, etc.) però res que es pugui assemblar a una remodelació important. Fem, doncs, un salt de gaire­ bé tres-cents anys i ens situem a final del segle XIX per assistir a l’enderrocament definitiu del castell de Verges. El gener de 1896 ja devia fer temps que l’edifici presentava un estat ruïnós, i és aleshores quan l’Ajuntament decideix Torre de Can Baltasar inscriure’l al seu nom al Regis­ tre de la Propietat amb la inten­ ció de construir-hi posteriorment unes escoles i el salón consistorial, en su caso.36 Uns mesos després, a l ’octubre, les gestions d ’inscripció al Registre haurien culminat amb èxit, i la Junta Municipal es disposa a engegar la construcció de l’escola. Per a això, el prohom vergelità Dr. Ramon Marquès i Matas havia fet una deixa testamentària de 20.000 pessetes a favor del poble, amb la condició que s’invertissin en la cons­ trucció d ’una escola de nens. Però hi havia un problema, la deixa no parlava per a res d ’escola de nenes i la corporació municipal va haver d ’entrevistar-se amb els marmessors del Dr. Marquès per tal de renego- (36) L’acord de la Junta Municipal es trobarà a l ’Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2. 51-1896. Entre altres coses hi llegim: (...) la casa antigua y ruinosa sehalada con el número seis, con un frontón anexo a la misma, form ando un solo perímetro de extensión superficial de cuatrocientos cincueta metros cuadrados aproximadamente (...) conceptuando a dicha finca un valor de m ilpesetas, sin que estapresidencia tenga notícia esté la misma obligada a cargo ni prestación alguna. Que a pesar de haberse practicado las convenientes investigaciones con objeto de averiguar el titulo o hecho en virtud del cual ha adquirido este municipio el inmueble de que se trata, no ha podido hallarse documento alguno referente a la propiedad de la finca, ni existe en el archivo municipal dato alguno (...) Que este Ayuntamiento viene disfrutando de la posesión del descrito inmueble desde antes del presente siglo, como así es publico y notorio en esta población, sin que desde los últimos treinta ahos ni de mucho antes se tenga notícia de que ja m à s haya sido discutida ni mucho menos pleiteada p o r particular ni corporación alguna. Les afrontacions d ’aquesta casa a n tig u a y ruinosa no deixen dubte que es tracta en realitat del castell. 49 SALVADOR VEGA I FERRER ciar les condicions del llegat.37 Finalment, s’acordarà que l ’Ajuntament podria cedir el terreno o àrea donde està emplazado el edificio castillo, destinar la piedra resultante a la nueva construcción, y los gastos de derribo del mismo y su explanación podría[n] correr a cargo del Ayun­ tamiento, asi como también el acarreo de materiales necesarios para la nueva edificación... Per portar a terme els treballs d ’enderroc i desenrunament s’estableix una prestació personal de deu jornades de treball -nom és cinc en el cas dels que aportin carro i cavall-, que afecta tots els homes d ’entre 16 i 50 anys. La redempció del treball costava una pesseta als peons i dues pesse­ tes i mitja als que tenien carro. Entre les tasques de desenrunament s’inclou també la de desterraplenar hasta el nivel de la plazuela el terraplén que existe en dicho castillo (...), destinando las tierras resultantes al arreglo de calles y caminos, esto no obstante podràn todos los vecinos utilizarse de las tierras que conside<de>ren buenas y llevàrselas a sus campos.38 El desembre de 1896 es subhasta l’enderroc dels murs de tramuntana i de migdia, el gener de 1897 es subhasta la fusta, i el febrer l’enderroc del mur central.39 El mes d ’abril, quan han finalitzat les tasques de des(37) L’alcalde Josep Tauler i M assot explicava als seus regidors: Todos sabéis, senores, que D. Ramón Marquès Matas, natural de esta villa, en su último y valido testamento con­ signo una manda de veinte m il pesetas, o sean, 4.000 duros, a fa v o r del Común de esta villa y con destino a la construcción de casa escuela de nihos, debiendo asi bien, caso de resultar remanente [construirse] la casa Capitular. Considerando que semejantes construcciones no satisfacían del todo las necesidades de la villa, y a que con semejante disposición se quedaba elpueblo sin casa escuela de nihas y con posibilidades de no tener casa Capitular, en reunión tenida el que habla, junto con el Sr. ju e z municipal, D. Alberto A lbert y [el] Sr. curapàrroco, D. Rçymundo Cambó, y en casa de éste Sr. que os dirige la palabra, se interesó ju n to con el expresado Sr. ju e z y cura pàrroco con los Sres. albaceas testamentarios à fin de que la construcción abrazase casa escuela de ninos, casa Capitular y casa escuela de nihas, que de esta también podrían encargarse a una [sic] de las comunidades religiosas que se dedican a la ensehanza. En vista de lo expuesto, los albaceas testamentarios y D. Joaquin Llach, otro de los esposos de una de las herederas del expresado Sr. Marquès, objetaron creian que no llegarà la manda para tanta construcción. (Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2., 11 -X -1896). Es davant aquesta objecció dels marmessors que l ’alcalde ofereix el solar del castell. Quant al testament del Dr. Marquès, sabem que va ser atorgat a Barcelona el 14 d ’agost de 1894 en po­ der del notari M anuel de Larratea i que la clàusula que es refereix als fets que aquí ens ocupen diu, literalment: En razón a que el Ayuntamiento de la villa de Verges sostiene con fondos de la propia Corporación municipal la ensenanzapara ninos, y con el objeto de que dicha ensenanza o instrucción pueda darse en un local a propósito, quieroy es m i voluntad que mis albaceas y herederos, en unión del alcalde, cura pàrroco y ju e z municipal de dicha villa, inviertan en la construcción de dicho local la cantidad de veinte mil pesetas, de cuya sum a hago especial manda para aplicaria al expresado objeto, siendo mi deseo que dicha escuela conserve siempre el caràcter de catòlica, (citat a: Arxiu M unicipal de Verges, 1.1.2.2., 27-X -l 899). (38) Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2., ll-X -1896. (39) Dades sobre les corresponents subhastes a: Arxiu M unicipal dc Verges, 1.1.2.2., 13XII-1896; 10-1-1897; 17-1-1897 i 14-11-1897. 50 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) terraplenar, l’alcalde rendeix comptes i presenta un balanç amb 55’ 11 ptes. de superà­ vit.40 Curiosament, aquest romanent serà invertit en la construcció d ’uns rentadors públics, perquè els veïns del carrer d ’Afora s ’havien queixat que no tenien lloc on rentar la roba i exigien a l’Ajuntament que es reparés el safareig del pont d ’en Tau­ ler, que finalment s’arranjarà Pont sobre el rec del Molí amb pedra procedent del castell. Sembla que, a mesura que passaven els mesos, la població s ’anava tomant reticent en el compliment de la prestació de treball personal, cosa que comportava un creixent endarreriment en les obres, raó per la qual, el desembre de 1897 s’acordà deixar sense efecte aquesta imposició.41 Podem dir que des de mitjan 1897 el castell medieval que durant més de cinc centúries havia presidit la vida vergelitana era ja només un re­ cord. Amb tot, les tasques de construcció del nou edifici es perllongarien encara fins el setembre de 1899. El flamant casal, que finalment acollirà la Casa de la Vila, les escoles -d e nens i de nenes-, les vivendes dels (40) Aquests comptes es trobaran a: Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2., 25-IV-1897. En el capítol d ’ingressos hi consten un total de 240’75 ptes., que desglossadament són 179 ptes. per cobraments de redempcions de la prestació de treball personal; 4 2 ’25 ptes. per la fusta venuda a Josep Roure; 1’25 ptes. per la terra venuda a Leodegari Medinà i N. Albert, i 18 ’25 ptes. per 25 carros de pedra, a 75 ets. cada un, venuts a Josep Cos, àlies Sabater, de Vilopriu. Al capítol de despeses hi figuren 185”64 ptes. en concepte de jornals. S ’acom panyen els comptes amb una relació detallada de les persones que van redim ir la prestació de treball (63 peons i 6 carros) entre les quals s ’esmenta l’aportació de 5 pessetes feta per una sehora amante de la instrucción, i una altra relació amb les dates i noms de les persones que van realitzar jornals. Un any després, el 26 de juny de 1898 trobem la venda de les pedres d ’un muro subterraneo del castell, y que p o r sus malas condiciones no sirven p o r [sic] otra cosa que p o r construir cimientos. Aquesta pedra va proporcionar uns ingressos de 129 ptes. (a 0 ’75 ptes. el carro). Se’n van vendre un total de 172 carros, concretam ent 25 a en “Sabater” de Vilopriu, 93 a en Josep Pons, 6 a en Narcís Iglésias i 48 a l ’Enric Casellas. (41) Arxiu Municipal de Verges, 1.1.2.2., 22-XII-1897: resultando que inbuhidos los vecinos p o r personas poco amantes deia prosperidad e intereses de esta villa, se deniegan en el cumplimiento del deber que la ley les impone, so pretexto de que sus muchos trabajos en las labores del campo les imposibilitan uno y otro dia poder cumplir. Cinc dies més tard es subhasta al m enor postor la tasca de trajinar els materials per a la construcció del nou edifici. Concursen Josep Pou Fausellas, que ofereix fer la feina per 235 ptes. i Josep M oy Rumbau, que la faria per 239, per tant, s’adjudica al primer, amb la condició explícita que no s ’hagi d ’interrompre mai l’obra per manca de material. 51 SALVADOR VEGA I FERRER mestres i el jutjat de pau, es va inaugurar amb tota la pompa que reque­ ria l ’acte, el 27 d ’octubre de 1899, amb la presència de Dolors i Trinitat Sastre i Marquès, hereves del Dr. Marquès. Precisament, entre els actes de la jornada inaugural destaquen una misa cantada por la orquesta de esta villa en sufràgi de l’ànima del Dr. Marquès, així com la col·locació d ’una làpida commemorativa en una de las paredes interiores del salón Consistorial amb la inscripció: El Ayuntamiento en testimonio de grati­ tud y para honrar y perpetuar la memòria del que fu e ilustre hijo de esta villa D. Ramón Marqués y Matas. Aquest va ser el final definitiu del castell de Verges, substituït, amb tota la bona intenció del món, i en nom del progrés, l’educació i el bé públic, per un edifici impersonal que no presenta cap mena d ’interès his­ tòric, ni artístic, ni arquitectònic. Afortunadament, no tot el castell va desaparèixer sota la “tempesta” modemitzadora de final del segle XIX. Una part de la pared nord resta encara dempeus, donant testimoni, talment com un particular mur de les lamentacions, del que en altres temps havia estat l’edifici emblemàtic de Verges. 52 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XIT-XIX) BIBLIOGRAFIA ALCOVER, Antoni M. i MOLL, Francesc de Borja (1980). Diccionari Català-ValenciàBalear. Palma de Mallorca, Ed. Moll. p. 738 (versió electrònica a http://dcvb.iecat.net). ALBERCH, Ramon i VINAS, Joan (1999). Jafre. Quaderns de la Revista de Girona. Núm. 83. Girona. Diputació. AM ADES, Joan (1982). Costumari català. Vol. II. Barcelona, Edicions 62/Salvat. BADIA I HOMS, Joan (1977). L ’arquitectura medieval de VEmpordà. Baix Empordà. Girona, Diputació Provincial. BALANÀ I ABADIA, Pere (1989). Els noms de lloc de Cataluna. Barcelona. Generalitat de Catalunya. BALANÀ I ABADIA, Pere (1997). L ’islam a Catalunya (segles VIII-XII). Col·lecció “Nissaga”, núm. 13. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. BARBAZA, Yvette (1988). El paisatge humà de la Costa Brava. Barcelona. Edicions 62. BE CERRA I AZNAR, Josep M (1997). A nàlisi antropològica d'una festa. La processó de Verges.Treball de curs inèdit. Universitat de Girona. BOADAS RASET, Joan (et al.) (1987). E l Ter. Quaderns de la Revista de Girona. Núm. 12. Girona. Diputació. BONET-COLL, Jordi (2006). “Barques de llibant al Ter”. Gavarres. Núm. 9. BRAM ON, Dolors (2000). De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010. Collecció “Jaume Caresm ar”, núm. 13. Vic. Eumo Editorial-Institut d ’Estudis Catalans. BRETÓN, Concha (1963). “Una curiosa supervivencia de teatro religioso popular. La Passió de Verges”. Estudiós Escénicos. Núm. 8. Barcelona. CALSINA M AJÓ, Artur (& alii) (1992). EI Baix Empordà, fantasia i realitat, La Bisbal d ’Empordà, Consell Comarcal del Baix Empordà. CANALS BATLLE, Diana (& alii) (1990). Verges. Teball de curs inèdit. Universitat de Barcelona. CASAS I GENOVER, Josep (& alii) (1995). E l món rural d ’època romana a Catalunya. ( L ’exemple del Nord-Est). Col. “ Sèrie M onogràfica”. Núm. 15. Girona. Centre d ’Investigaci­ ons Arqueològiques de Girona, 1995. CASAS I GENOVER, Josep (& aliï) (2005). A l ’entorn del Puig Segalar. Albons, Garrigoles, la Tallada d ’Empordà, Viladamat. Girona. Diputació. CASAS I GENOVER, Josep i GIBRAT I JUANOLA, Narcís (2005). La Tallada d ’Empordà. Quaderns de la Revista de Girona. Núm. 119. Girona. Diputació. CATALÀ I ROCA, Pere (dir.) (1969). Els castells catalans. Vol. II. Barcelona, Rafael Dalmau Editor (2a ed., 1991). CLARA IR E SPL A N D IS, Josep (1980). “Dades inèdites sobre el pintor renaixentista Pere M ates” . Revista de Girona. Núm. 101. CONGOST, Rosa; GIFRE, Pere (2001): “«Déu i el diable». Notícies sobre el conreu de l ’arròs al Baix Empordà (segles XV III-X IX)”. Afers. Núm. 39. València, p.333-369. COROM INES, Joan (1997). Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i de persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona. Curial-”La Caixa” . CRUZ CARDIEL, Natxo i ALVARADO COSTA, Joaquim (1994). B enet Roig: de fa rm a ­ cèutic a hisendat. Treball de curs inèdit. Universitat de Girona. Diversos autors (1997). Nou pobles, una escola. 25 anys de l 'escola comarcal Francesc Cambó (1972-97). Verges. CEIP Francesc Cambó. Diversos autors (2003). Miratges. 300 anys de projectes no realitzats a les comarques gironines. Girona. Diputació. (Catàleg de l ’exposició itinerant homònima coordinada des del Col·legi d ’Arquitectes de Girona per Rosa M Gil i Pep Mariné. Conté CD interactiu). EGEA I CODINA, Antoni (1998). “N otícies sobre demografia i jurisdicció del comtat d ’Empúries a m itjan segle X IV ” . Annals de l ’I nstitut d E studis Empordanesos. Núm. 31. Figueres. 53 SALVADOR VEGA I FERRER GIFRE I RIBAS, Pere (coord.) (2000). Història de l ’A lt Empordà. Girona. Diputació. GÓMEZ CORTADA, Anna (1996). La Dansa de la Mort. Història, tècnica i sentiment. Treball de classe inèdit. Col·legi Sant Ignasi. GRIERA, Antonio (1951). “N om bres de Santo y de Lugar de la diòcesis de Gerona”, Boletin de Dialectologia Espanola, núm. XXIX (1948-1949), Abadia de Sant Cugat. HORTAL, Eulàlia i BARGALLÓ, Josep (2005). Danses i costums del Baix Empordà. Girona. Ed. CCG, “Quaderns de les 7 Sivelles”. IGLESIAS GUARDIA, Pere (1935). Història dels fe ts més notables, ocorreguts en el sindicat Agrícola i Caixa Rural de Verges des de la seva fundació, 28 gener de 1910 fin s a la data. Al·locució dirigida p e l Dr. D. Pere Iglésias als habitants de la vila de Verges p e r a la fundació d ’un Sindicat Agrícola, una Caixa rural i una societat de Segur del Bestiar. Girona. Impremta de Salomó Marquès. IGLÉSIES I FORT, Josep (1979). E l fogatge de 1553. Barcelona. Fundació Salvador Vives i Casajuana. IGLÉSIES I FORT, Josep (1991). E l fogatge de 1497. Barcelona. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Ivris responsvm pro syndico regiae baivliae de Virginibvus, e tp ro cv ra to re fsca li patrim oniali, contra illustrem M archionem de Anglesola, Comitem Petralatae, et admodvm illvftrem Ducem Cardonae (1667). Barcelona, Apud Iofephum Forcada. LLORCA, Jordi i VEGA, Salvador (2004). “Foc sobre Terrassa. El m eteorit que va prece­ dir la Guerra de Successió.” . Sàpiens, núm. 17. MALLORQUÍ I GARCIA, Elvis (2000). El monestir de Sant M iquel de Cruïlles a l ’Edat Mitjana. Estudi i edició dels documents (1035-1300). La Bisbal d ’Empordà, Ajuntament. MARCA, Petrus de (1682). Marca hispanica sive limes hispanicus. París, Franciscus Muguet. (reed. Barcelona, Ed. Base, 1972). MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1984). Els pergam ins de la mitra (891-1687). Girona. Institut d ’Estudis Gironins. MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1993). Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (ss. IX-XIV). Barcelona, Fundació Noguera. MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M. (1995). “Creació i extinció de parròquies al bis­ bat de Girona” . Annals de l ’Institut d ’Estudis Gironins. Vol. XXXV. Girona. MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Josep M. (1996a). “Ensenyam ent al bisbat de Girona fins a la Il·lustració” . Arxiu de Textos Catalans Antics, núm. 12. Barcelona. Editorial Claret. MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1996b). “Esglésies del Baix Empordà”. Estudis del Baix Empordà, núm. 15. Sant Feliu de Guíxols, Institut d ’Estudis del Baix Empordà. MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1996c). “Notes històriques sobre la diòcesi de Girona i les seves parròquies”. Butlletí de 1’Església de Girona, tom CXX. Girona. MARQUÈS I PLANAGUM À, Josep M. (1997). Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300). Barcelona. Fundació Noguera. MARTÍ, Ramon (1997). Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100). Barcelona. Fundació Noguera. MARTIN I ROIG, Gabriel (2006): Castells del Baix Empordà. Lluites, història i patrim o­ ni. Sant Vicenç de Castellet. Farell Editors. MASSIP, Francesc i KOVÀCS, Lenke (2004). E l baile: conjuro ante la muerte. Presencia de lo macabro en la Danza i la Fiesta Popular. Ciudad Real. Consejo Internacional de Organización de Festivales de Folklore. MERCADER GÓMEZ, Maria Dolors (1999). L ’aljama jueva de la Bisbal d ’Empordà abans de la pesta negra. Els libri iudeorum del segle XIV. La Bisbal d ’Empordà. Ajuntament. MIQUEL I ROSSELL, Francesc (ed.) (1945 vol I, 1947 vol. II). Liber Feudorum Maior. Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. MORÀN I OCERINJAUREGUI, Josep (1998). E l cronicó de Perpinyà (segle XIII). Barcelona. Publicacions de l ’Abadia de Montserrat. NADAL, Jordi i GIRALT, Emili (2000). Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles X V I i XVII. Vic. Eumo. 54 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) NEGRE I PASTELL, Pelai (1954). “El castillo de Requesens”. Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, vol. IX. Girona. NEGRE I PASTELL, Pelai (1960). “Dos importantes documentos del conde de Ampurias Poncio I” . Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, vol. XIV. Girona. NO LLA BRUFAU, Josep M. i CASAS GENOVER, Josep (1984). Carta arqueològica de les comarques de Girona. E l poblam ent d'època romana al NE de Catalunya. Girona. OLIVA I PRAT, Miquel (1967). “Inventario de los castillos, fortalezas, recintos amurallados y casas fuertes de la provincià de Gerona” . Revista de Gerona, núm. 43. Girona. PALOMO, Antoni i ROSILLO, Rafa (2006). “Prospecció i excavació arqueològica a la plaça Onze de Setembre i entorn”, País Petit. Revista de Verges, núm. 5. Verges. PAU I COS, Pere (1997). Colomers.2000 anys. Colomers. Ajuntament. PELLA I FORGAS, Josep (1883). Historia del Ampurdàn. Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluna. Barcelona, Luis Tasso y Serra (n ’existeix edició facsí­ mil, Olot, 1980). PLA CASADEVALL, Josep (1981). El meu poble. Col·lecció “El Dofí”. Barcelona, Destino. PONS I GURI, Josep M. (1989). “La successió de Guillem Umbert de Basella” . Recull d ’estudis d ’història jurídica catalana. Barcelona. Fundació Noguera. Pro illvstri Comite de Petra lata Marchione de Anglesola, Vicecomite de Rupebertino, con­ tra procvratorem fiscalem patrimonialem, et syndicvm baroniae de Verges, & alios. (1667). Barcelona, A pud Iofephum Forcada. PRUENCA I BAYONA, Esteve (1995). Diplomatari de Santa M aria d ’Amer. Barcelona, Fundació Noguera. RAFANELL, August (2002). “Antoni Griera: el filòleg català de Franco”. L ’A venç, núm. 266, p. 30-39. RIERA, Miquel (2000). “La Dansa de la Mort. Ritus i tradicions a la Passió de Verges” . Descobrir Catalunya, núm. 31. Barcelona. Edicions 62. RIUS, J. (1928). “Cartes antigues de Sant Martí Sacosta” . Analecta Sacra Tarraconensia, núm. 4. RO CA I ROVIRA, Jordi (1986). La processó de Verges. Quaderns de la Revista de Girona, Núm. 4. Girona. Diputació. ROCA 1 ROVIRA, Jordi (1998). “ Dos documents siscentistes sobre la Processó de Ver­ ges” . Problemes i mètodes de la literatura catalana antiga. II Col·loqui internacional de teatre català antic. Girona. Universitat de Girona. (Aquest i altres articles del mateix autor es poden consultar al seu lloc web personal http://w w w .xtec.net/~jrocal2.) SABATÉ I CURULL, Flocel (1997). El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l ’espai i divisió territorial al llarg de l ’Edat Mitjana. Barcelona, FSVC-Rafael Dalmau Editor. SALRACH I MARÈS, Josep M. (1987). EI procés de feudalització (segles III-XII). Dins VILAR, Pierre (dir.) (1987). H istòria de Catalunya, vol. 2. Barcelona, Edicions 62. SÀNCHEZ GONZALEZ, Antonio (1993). E l archivo condal de Ampurias. Historia, organización y descripción de sus fondos. Girona. Columna-El Pont de Pedra. SAURÍ PUJOL, David (& alii) (1993). Inundacions i societat al Baix Ter. Torroella de Montgrí. Consorci de la Costa Brava. SERNA I COBA, Erika (1990). “Un edifici antic” . Inauguració de l ’A juntam ent de Verges (fullet). Verges. SERRÀ, Màriam (1998). Verges i la processó que no es veu. Tarragona. Edicions El Mèdol. SIM ON I TARRÉS, Antoni (1987). “Pesos i mesures de l’Empordà en el segle XVI” . Jornades d ’Història de l ’Empordà. Homenatge a J. Pella i Forgas. Girona. Patronat Francesc Eiximenis. SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume (1968-69). “Nuevos datos sobre la guerra civil en el verano de 1462”. Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, vol. XIX. Girona. SOLDEVILA, Xavier (2000). “La comunitat jueva de Torroella de Montgrí (1270-1348)” . Papers del Montgrí, núm. 18. Torroella de Montgrí. M useu del Montgrí i del Baix Ter. 55 SALVADOR VEGA I FERRER SOLDEVILA, Xavier (2003). “Una vila empordanesa a l’edat mitjana. Torroella de Montgrí, segles X II-X IV”. Quaderns de la Selva, núm. 15. Santa Coloma de Farners. Centre d ’Estudis Selvatans. SURROCA I SENS, Joan (1978). E l conreu de l ’arròs a l ’Empordà. Tesi de llicenciatura inèdita. Universitat de Barcelona. SURROCA I SENS, Joan (1979). “El conreu de l ’arròs a l ’Empordà durant el segle XVIII” . Estudis d ’Història Agraria. núm. 2 (p. 73-94). TORRENT I ORRI, Rafel (1959). “Verges y su antigua baronia. Notas históricas” . Anales de! Instituto de Estudiós Ampurdaneses. Figueres. VEGA I FERRER, Salvador (1994). Els Moy de Verges a través del Registre d ’Hipote­ ques (1723-1860). Treball de curs inèdit. Universitat de Girona. VEGA I FERRER, Salvador (1996). E l cadastre borbònic a Verges (1718-1782). Treball de curs inèdit. Universitat de Girona. VEGA I FERRER, Salvador (1998). E l dietari de Pere M arti i F ont (1845-1904). Memò­ ries d ’un vergelità del segle XIX. Verges. Ajuntament. VEGA I FERRER, Salvador (2000). “La recuperació de Valmoina del p a cuit del Dijous Sant i la reparació de l’església parroquial de la Tallada (1685)”. Estudis del Baix Empordà, núm. 20. Sant Feliu de Guíxols. Institut d ’Estudis del Baix Empordà. VEGA I FERRER, Salvador (2003). “Orgues, relíquies, capelles i retaules de l’església parroquial de Verges (segles XV I-XVII)” . Estudis del Baix Empordà, núm. 22. Sant Feliu de Guíxols. Institut d ’Estudis del Baix Empordà. VEGA I FERRER, Salvador (2004a). “Un mal presagi. El senyal de foc de 1704”. País Petit. Revista de Verges, núm. 1. VEGA I FERRER, Salvador (2004b). “Les mortaldats de l ’arrós en el segle XV II” . País Petit. Revista de Verges, núm. 3. VEGA I FERRER, Salvador (2006). “La sèquia Sentmenat” . Gavarres, núm. 9. VILA, Pep (ed.) (2005). Dos impresos facsím ils de la Passió catalana del segle X V III (Vic, 1773 i Manresa, 1798). Girona. Centre d ’Estudis de la Setmana Santa de Girona. APÈNDIX DOCUMENTAL D ocum ent 1 Nomenament de síndics procuradors, que mitjançant la creació de censals s ’ocuparan d ’obtenir fo n s p e r a les obres que cal realitzar al castell de Verges. (Arxiu Històric de Girona, notarial, Verges, núm. 46, l-X-1606. 516r- 520r) Syndicatus bayuliae de Virginibus Die martis trigesima prima et vltima mensis octobris anno Domini millesimo sexcentesimo sexto. In mea Petri Puyol, notarii publici castri et totius baiuliae de Virginibus, Gerundensis diòcesis, testiumque infrascriptorum ad ista rogatorum had hibitorum et rogatorum presentia et audientia, conuocato et congregato Concilio Generali castrorum de Virginibus, de Talliata et de Bellicadro ac locorum et parrochiarum totius dictae bajuliae de Virginibus de voluntate, licentia et mandato honorabili Raphaelis Puyol y Canet, baiuli dictorum castrorum, locorum et parrochiarum predictae bayuliae de Virginibus pro Sacra, Catholia et Regia Magestate, intus castrum de Virginibus, vbi dicta baiulia seu illius Generale Concilium pro comunibus negotiis et actibus eiusdem conuocari et congregari tenetur et consueuit vigore privilegiorum regiorum ipsi baiuliae per dictam regiam magestatem confectorum. In qua siquidem conuocatione et congregatione interuenerunt et presentes fuerunt personae infrascriptae et sequentes, videlicet: 1) Ioannes Vicens, de manso, 2) Quiricus Nadal, anno presenti et currenti consules vniuersitatis castri de Virginibus, 3) Ioannes Massanet, 4) M ontserratus Prats y Torrent, 5) Anthonius 56 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) Coll y Bou, 6) Ioannes Pons Desvalls, 7) Quiricus Garau, minor, 8) Saturninus Puig y Oliuet, 9) Ioannes Ribas, 10) Benedictus Stany, omnes de Concilio predicte vniuersitatis de Virgi­ nibus, 11) Ioannes Vanouer, 12) Petrus Gibert, anno presenti consules castri de Talliata, 13) Petrus Negra, [13 bis] Baudilius Simon, 14) Martirianus M olines, 15) Anthonius Nuell, 16) Ioannes Roura, omnes de Concilio dictae vniuersitatis de Talliata, 17) Anthonius Oller y Moror, 18) Nicholaus Molló y Boffill, anno presenti consules vniuersitatis castri de Bellicadro, 19) Petrus Puig, 20) Saluator Auato, 21) Franciscus Puig y Piguillem, omnes de Concilio predicti vniuersitatis castri predicti de Bellicadro, 22) Ioannes Planas, dierum maior, alter ex operariis loci de Caneto, 23) Andreas Trobat, alter ex operariis loci de Iaffero, 24) M ichael Vidal, 25) Bernardus Puyolar, consules seu operarii loci de Toro, 26) Michael Viader, alter ex operariis loci de Maranyano, 27) Quiricus Llogaya, 28) Baudilius Puig, operarii parrochiae de Garrigolis et vicinatus de Oliues, 29) Anthonius Ianer y Vilar, 30) lacobus Quintana, operarii parrochiae de Vilopriuo et vicinatus de Valldeuiano, 31) M ichael Saguer, operarius vicinatus de Pins, parrochiae de Gahusis, 32) M ontserratus Feliu, dierum minor, et 34) Montserratus Ferrer-Pagès, operarii loci de Camallera. Quequidem persone superius nominate sunt maior et sanior pars iilarum quinquaginta personarum que pro infrascriptis et aliis comunibus negociis et actibus dictae baiuliae pertractandis conuocari et congregari consueuerunt Generale Consilium vniuersitatium predictorum castrorum, locorum et parrochiarum predictae baiulie de Virginibus facientes, celebrantes et representantes. Attendentes, vt dixerunt, dictam baiuliam de Virginibus indigere et necessariam habere quandam pecuniarum summam et quantitatem pro faciendo et fabricando, reedifficando et reparando castrum de Virginibus, cuius edifficium corruit. Pro cuius fabricatione et noua constructione fuerunt contra dictam baiuliam facta et expedita quedam mandata seu precepta penalia ad instantiam fisci procuratoris regii patrimoni, necnon pro soluendis pluribus censualium pentionibus a multo citra tempore deuitis et solui cessalis, in quibus censualibus ipsa baiulia tenetur et obligata eixistit pluribus et diuersis creditoribus censualistis pro quibus singulis diebus contra ipsam baiuliam quamplures faciunt expense et exequutiones ac etiam pro luendis, prossequendis et deffendendis non nullis littibus atque causis ipsius baiuliae Regia Audientia vertentibus, pro quo siquidem castro fabricando et construendo, dictisque pentionibus pro so­ luendis et dictis littibus prossequendis aliter minori damno iactura seu incommodo predicte baiulie et singularum predictorum locorum et parrochiarum eiusdem fieri potest quam per uiam venditionis et nove creationis alicuius seu aliquorum censualium (...) [Per a tal f i són designats com a síndics o procuradors de la batllia Quirze Garau menor i Antoni Garriga, pagès de Bellcaire, que quedaran encarregats de fe r totes les gestions ne­ cessàries p e r tal de...] ...in solidum faciendum, fabricandum, reedificandum, reparandum et construendum seu fieri fabricari, construiré, edifficare et reparari faciendum predictum castrum de Virginibus de om­ nes et singulas parietes, fanestras, portalia, tecta et alia opera vtilia et necessaria eiusdem (...) [Els sou dels síndics serà de 16 s. p e r cada dia de cam í a Barcelona i de 12 s. p e r cada dia que s ’estiguin a aquella ciutat o a qualsevol altre indret fo ra de la batllia.] Document 2 Taba o plec de condicions p e r a les obres de reparació del castell de Verges. (Arxiu His­ tòric de Girona, notarial, Verges, núm. 46, 4-XI1-1606. 565v-569r) En nom de Nostre Senyor Déu, et cetera. De i sobre les coses devall scrites per i entre Anthoni Garriga, del castell de Bellcaire y Quirch Garau, m enor de dies, del castell de Verges, los dos pagesos e syndichs de la universitat dels castells de Verges, de la Tallada i Bellcaire i dels llochs i parròquias de tota la batllia real de Verges per lo effecte devall scrit elegitts, cr/eyats e nomenats per lo Consell General de dita batllia, com consta de llur potestat ab acte de syndicat rebut en poder del notari baix scrit a trenta hu del mes de octubre proppassat, de 57 SALVADOR VEGA I FERRER vna part, i Francesch de Bernat i Carreres i Bertran Millach, los dos mestres de casas habitans del castell de Verges, de part altra, és estada feta y fermada la concòrdia e capitulatió devall scrita per la forma, modo e m anera següens: E primerament, és pactat, et cetera, i concordat per i entre ditas parts que los dits Francesch de Bernat i Carreres y Bertran Millach faran i fabricaran, com de present convenen i prometten als dits syndichs en nom de dita batllia de Verges, de fer i fabricar, reparar i adobar lo castell de la vila de Verges axí del matex modo i m anera que està contengut i specifficat en los capítols de la taba de dit castell i de les obres de aquell per dits syndichs feta e ordenada i a ells dits Francesch de Bernat i Carreres i Bertran Millach en lo encant públich donada i lliurada per Pere Robau, nuntio i corredor públich de dit castell de Verges assí present i baix refferent, la qual taba i capítols de aquell són del thenor següent: Tothom qui vulla o entena en fer, fabricar, reparar i adobar lo castell de la vila de Verges diga-y per ço qui dir [h]\ voldrà, car los honorables Anthoni Garriga, del castell de Bellcaire, i Quirch Garau, m enor de dias, de dita vila de Verges, syndichs de tota la batllia de Verges, donaran e lliuraran a fer dites obres ab encant públich en aquell o aquells qui per mancho preu les farà y fabricarà, ab los pactes i capítos baix scrits y següents: E primeram ent, volen dits sindichs que qui pendrà dita obra fassa dos finestres de pedra picada i entellantada de emplària de set palms quiscuna, ensafrenades ab les llindes de baix, ab llurs padrissos de la alçada necessària, i aquelles tinga de posar sobre la part de la notaria de mixdia al primer sostre i sobre paret de pedra i cals, apartades la vna de la altra lo que los sin­ dichs voldran, fahent la pedra i cals la paret serà al m itx de dites dos finestres, i tinga de rebatre tot en dit front de part de fora, dalt a baix, de manera no-s conega si és de tàpia o pedra. ítem, tinga de enderrochar la paret hont està la ximanera i fer la scombra de aquella fins la tròpia bona i censera, i en aquella i en aquella [sic] tinga de asentar lo portalet (stà vuy a la paret noua, prop lo cargol vell) tras la porta de la notaria, i dita paret tinga de rehedifficar fins a flor de dit sostre de la notaria, rebatent i enbrocharant aquella de vna part i altre, essent sempre de la grossària de la vella. ítem, tinga de traure vn portalet de vna paret mijera qui és a sol ixent qui ésa la immediatta sobre dita paret de la notaria, i dita paret haja de pujar a flor del sostre de la notaria assentant a vna part i altre los cairats seran necessaris per lo sostre a nivell del de la notaria; i al mix de les sobredites parets, a la paret de mixdia, haja de fer i assentar sobre la scala vna spiera ab batent de part de dins de pedra picada i entellentada, de dos palms de llargària i vn palm de alsada, posant-hi vn rettxat; a la instàntia fan dites parets tinga de rebatre i enbrocarar i enrajolar a flor de sòl de la notaria. ítem, tinga de fer en la paret de sol ixent, sota la finesta ab columpna, vna spiera huberta dins i defora, tenent al mix de la paret tres palm s de llargària y hu i mitx de alsada, assentant un retxat en ella ab lo mitx i cares de pedra picada ab boxarola, i fer tinga battent de part de dins, i alsar la represa de dita paret fins al prim er sostre y en aquella assentar los cairats seran necessaris a flor del sostre de la notaria, i rebatre i reparar dita paret ahont està la spiera i la pa­ ret de trem ontana de dita instàntia tapant los forats de aquella i alsant vna agulla és comensada fins sostèntia vna biga, la qual té de posar en la alsada convenient per fer lo sostre a nivell de la notaria, i en dita instàntia tinga de fer la scombra fins a flor del sòl de la notaria, i lo portal rodó qui és en dita instàntia tinga de llevar de allí i posar en dit lloch lo portalet haurà tret de la paret de sol ponent de dita instàntia, fahent en aquell llinda de pedra picada, assentant-lo a flor del de la notaria, tant stret y baix com los syndichs voldran. ítem, tinga de alsar lo portalet stà sobre lo portal rodó lo que convindrà per entrar en lo sostre de la sala, lo qual ha de star en nivell del de la notaria, y tinga de alsar tota la paret hont està dit portal de la grossària té vuy fins a nivell de la teulada de la notaria, lligant i recom plint lo vacuo del caregol de vn costat y d-altre, dexant al segon sostre sobre dit portal vna uberta de biga a biga o fahent vna finestra de rajola si los sindichs voldran. ítem, tinga de enrajolar tot dit primer sostre i reparar lo que stà enrajolat fahent que lo vell i lo nou sia tot vn nivell, rebatent totes les parets de dita sala i tapant, so és, los forats i feses de aquella. 58 L’ANTIC CASTELL DE VERGES (SEGLES XII-XIX) ítem, tinga de alsar la finestra ab columpna lo que requirirà lo sostre de dita sala fahent padrissos de pedra entellenta[d]es en dita finestra. ítem, tinga de fer en dita sala, a sol ponent, vn embant de rajola dobla rebatut i enbrocharat de vna part ab altre, ahont stà vuy hu de vell i en aquell fassa vn portalet hont los sindichs voldran. ítem, tinga de posar les bigues y cairats necessàries qui tocan a mestre de cases posar en dits primer i segon sostres a nivell els qui són vells. ítem, tinga de desfer la paret de tram untana i sol ixent de tot lo que serà sala fins a la pri­ mera represa i tornar aquelles de tres plams [sz'c] de gros a pedra i cals fins a flor de la teulada vella, i la finestra stà a la paret de sol ixent haja asentar conforme lo sostre requerirà, fahent de part de dins revolt de rajola, i mudarà algunes pedras si són necessàries en dita finestra. ítem, tinga de cubrir tota la [...] dita obra posant les bigues necessàries en ella a flor de la teulada de la notaria y cayrats, y tinga de cubrir aquella ab cabirons o canyes a coneguda dels sindichs y que als caps de les barbachanas tingan de ésser ab te/wjla plena y a cada cap conforme stà lo demés de dita teulada. ítem, en la instàntia que vuy stà descuberta, prop la notaria vella, tinga de enderrocar la paret de sol ponent fins sobre un arch, i si sobre ell se pot edifficar, fer vna paret de gros és dita vella, i si no s i pot edifficar, fassa dita paret de sol tant quant té de ample a vn llivell [sic] perquè tota dita paret és a dos llivells, i aquella tinga de alsar a flor de la paret de la notaria vella assentant lo portalet rodon que ha tret de la instàntia de baix dalt, a flor del portal entre en la sala, tornant picar i entenllentar aquell, mudant les pedres convindrà mudar, fahent en ell vn scaló o dos de la matexa pedra entenllentats per debaxar al sostre, i en dita paret tom ar acentar la finestra és vuy al primer sostre en lloch convinent, posant les bigues i cairats necessaris al primer i segon sostres, tots a levell dels vells, i al segon sostre farà vna finestra de rajola conforme voldran los syndichs, i cobrirà dita instàntia a flor de la teulada de la notaria vella ab teula plena als caps com la sobredita, i que en lo sòl de dita instàntia tinga a fer una stapbla hont los syndichs voldran. ítem, tinga de fer una seala de pedra picada in entellentada de set palms de ample comensant a la cantonada prop la porta de la notaria, pujant al portal de la sala, de la alsada necessària y los scalons de la alsada i emplària convenient, ab son revolt de la matexa pedra de la manera se puga entrar a vn portalet haurà sota de ella, i prop lo segon o tercer scaló farà vna columna rodona ab bassa alt i baix, entellentada, de la alsada necessària per tenir vna bigueta, i fassa vna teulada cobrint tota la dita scala ab lo vessant a mixdia, de la alsada convenient. ítem, tinga de recórrer totes les taulades velles de dit castell, altes i baxes, i en elles mudar teules, llates, cairats i bigues si és necessari. ítem, tinga a tapar a pedra i cals tots los forats i falta de pedres i feses tant altes com baxes, que són en tota la paret de trem untana de dit castell, i les boques dels forans, y de la matexa m anera tinga de reparar les faltes qui són en tota la part de ponent accepta vn forat que serveix per finestra, tant en les parts foranes com de part de dins. ítem, en la paret de llevant, sobre la notaria vella i la altra instàntia hont ha vna represa en la part forana, haja de cobrir aquella ab teula plena, de manera que la aygua no-y fàssia dany a dita paret, conforme stava abans, i tapar los forats i feses i falta de pedres de tota la paret de llevant de dit castell, tant dins com fora, tant altes com baxes. ítem, tinga de fer tota la scombra de dites obres i traurà aquelles fora dit castell, ítem, tinga dit mestre de tranchar tanta pedra com haurà menester tant per a picar com per paredar, i sempre que-s parla de pedra picada se entén de les padreres de Verges i no de altres padreres, i tingan a pagar al corredor vna lliura deu sous i al nottari dos dinés per lliura. Y dits sindichs se obliguen en donar a dit mestre a peu de obra tota la pedra, rajols, guix, cal, arena, fusta tant per bastida i stantolar com encara per dita obra, claus, tatxes i tot lo de­ més necessari dits a peu de obra a la plasseta devant la devallada del castell, i la cals als obaus hont starà amarada sols sia en les de Verges, y no se obliguen en donar semals, bayarts, scales, cordes ni altres instruments los quals són necessaris a dit mestre per dita obra. 59 SALVADOR VEGA I FERRER ítem, dits sindichs se obligan en pa[ga]r lo preu se avindran en tres iguals pagas, la prim e­ ra en comensant dita obra, la segona mix feta, y la últim a essent aquella acabada y rebuda, los quals prom etten rebre aquella dins vint dies i passat dit temps si no han posadas rahons perquè no-s dega acceptar sia tinguda per acceptada. ítem, volen dits syndichs que lo qui em pendrà de fer dita obra la haja de haver feta i acabada a tot punt de assí a la festa de Tots Sants pròxim del any 1607, altrament, passada dita festa dits syndichs la pugan fer fer a cost i despeses de qui la haurà empresa a fer i de ses fermanses. ítem, és pactat i concordat per i entre dites parts que los predits Antoni Garriga i Quirch Garau menors [s/c], sindichs predits, en nom llur propi i en nom de dita batllia de Verges convenen i prometten donar i pagar als dits Francesch de Bernat i Carreres i Bertran Millach per la fàbrica de les predites obres del dit castell, cent i noranta lliures m oneda barcelonesa, pagadores en tres iguals tersas o pagas axí i del matex modo i m anera que en la predita taba està més llargament contengut i specifficat. Quamquidem capitulationem, et cetera, (...) [Com a ferm ancers actuen Rafel P ujol i Canet, pagès de Canet; Joan Pons Desvalls, pagès, i Blas Pujol, teixidor de lli de Verges.] Document 3 Taba o plec de condicions p e r al fornim ent de fu sta p e r les obres del castell de Verges. (Arxiu Històric de Girona, notarial, Verges, núm. 46, 10-XII-1606. 574v-576r) De y sobre les coses devall scrites per i entre Anthoni Garriga, del castell de Bellcaire i Quirch Garau, m enor de dies, del castell de Verges, los dos pagesos e sindichs de tota la batllia real de Verges i dels castells, llochs y parrochias de aquella per lo effecte devall scrit elegits, creats e nominats per lo Consell General de dita batllia, com consta de llur potestat ab acte de sindicat rebut en poder del notari baix scrit lo derrer del mes de octubre proppassat, de vna part, i Guillem Cortiada, serrador, natural del regne de França, vuy habitant en lo castell de la Pera, de part altra, és estada feta i fermada la concòrdia i capitulatió baix scrita i següent: E primerament, és pactat i concordat per i entre dites parts que lo dit Guillem Cortiada convé i prom et als dits sindichs en nom de dita batllia de Verges de fer i tallar, quadrajar i serrar a gastos i despeses sues pròpries tota la fusta que serà necessària per les obras fahedores en lo castell de la vila de Verges així i del modo i manera que stà contengut i specifficat en la taba de dita fusta per dits sindichs feta i ordenada i al dit Cortiada en lo encant públich donada i lliurada per Pere Robau, nuntio e corredor públich de dit castell de Verges baix refferint, la qual taba és estada del thenor següent: Tothom qui vulla o entena en fer y quadrejar i serrar tota aquella fusta necessària per la obra (se dona ab altra taba a preu fet) del present castell de Verges, so és, qui per m ancho quadrejarà i farà quiscuna biga, qui per mancho serrarà lo palm dels cairats, qui per mancho farà la dotzena de cabirons i llates i qui per mancho farà la cana de fulla prim a o grossa conforma serà m enester tota la llargària i grossitud, la serà dada. Diga-y per çó qui dir [h]i voldrà, que qui per manco [h]o farà los honorables sindichs ho lliuraran, prom ettent en rebre i pagar la fahena haurà feta de quinse en quinse dies; lo qui enpendrà dita fahena pagarà al corredor deu sous i al notari dos diners per lliura. ítem, és pactat i concordat per i entre dites parts que los dits sindichs en nom llur propri y en nom de dita batllia de Verges donaran y pagaran, com de present donar i pagar prom eten al dit Guillem Cortiada per sos treballs de fer i tallar, quadrejar i serrar dita fusta, ço és, a raó de onse sous i set dinés per quiscuna biga, i la dotzena dels cabirons i llatas a raó de sis sous i set dinés de quiscuna dotzena, i los cairats a raó un diner per palm, i les pots a raó quatre sous i sis dinés per quiscuna cana, i tot lo que muntarà dita fusta que haurà serrada li hajen de pagar dits síndich/sj de quinse en quinse dies, la qual fusta prom et dit Cortiada de haver tallada, quadrajada i serrada per tot lo mes de juny pròxim vinent. Quamquidem capitulatione dictas partes laudant (...) 60 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BAIX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 61 a 80. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA N A R C ÍS SO L E R M A S F E R R E R RESUM: Algunes de les voltes de l ’hospital de Santa Caterina de Girona estan farcides de terrissa, segons una tècnica constructiva habitual des de l ’edat medieval. La major pa rt d ’aquesta terrissa procedeix del carrer de Canaders. Aquest carrer, situat al costat mateix de l ’hospital, era el que en continuava la faça n a cap a l'est i on estaven ubicats la major part dels terrissers de Girona entre els segles X V II i XIX. Examinem aquí el contingut de dues voltes de la tercera planta de I ’edifici de l'hospital, la sala Oest, farcida de mamadors i bacins, i la sala Est, amb terrissa i ceràmica molt variades. PARAULES CLAU: ceràmica, terrissa, terrissers de Girona, Hospital de Santa Caterina de Girona 1. INTRODUCCIÓ Ens volem sumar a l’homenatge a Lluís Esteva i Cruanas, que ens fou un mestre en molts aspectes i que ens honorà amb la seva amistat, amb una modesta aportació que no li hauria resultat gens estranya. Ell fou un investigador polifacètic que s’ocupà de forma apassionada de prehistò­ ria, d ’història i d ’arqueologia. També li interessà sempre l’aportació que la ceràmica podia fer per a conèixer la vida dels homes en el passat. El 2005 i 2006 s’han fet a l ’hospital de Santa Caterina de Girona excavacions preventives molt importants, que han durat mesos, prèvies a l’adequació de l’edifici per a instal·lar-hi les delegacions del govern de la Generalitat de Catalunya a Girona. Les actuacions a l’exterior han proporcionat moltes dades sobre l’urbanisme de la Girona medieval i moderna i la vida de les classes populars. També han proporcionat molta 61 NARCÍS SOLER MASFERRER ceràmica de totes les èpoques durant les quals aquesta zona del barri del Mercadal ha estat ocupada (Palahí 2006). El Museu d ’Història de la Ciutat de Girona ha ofert el 2006 una exposició sobre aquestes excava­ cions. Actualment ja es treballa en la rehabilitació de l’antic edifici de l’hos­ pital, que conserva importants conjunts ceràmics. Ho diem pensant en el magnífic conjunt de pots del segle XVIII decorats en blau de la seva farmàcia (Reixach, 1982; Santanach, 1984) i en Parrambador de rajola policroma que decora les sales de la planta noble de l ’edifici, les antigues sales de malalts, obra de l’escudeller barceloní Llorenç Passoles, el ma­ teix que va decorar amb un arrambador semblant l’hospital de la Santa Creu de Barcelona (Albertí & Santanach, 1985; Castells et alii, 1989). Però també en la terrissa que farceix moltes de les seves voltes, d ’acord amb un sistema constructiu ben conegut i molt habitual des de l’època gòtica fins al segle XIX. Volem donar aquí notícia d ’unes actuacions fetes a l ’edifici l’any 1983, que ja proporcionaren informació sobre el contingut ceràmic d ’al­ gunes de les voltes de l ’hospital, que ben segur que les actuacions actu­ als, molts més importants, completaran. 2. LES OBRES DE 1983 A L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA El dia 24 de març de 1983, l’arquitecte de la Diputació, Sr. Josep M. Fina, ens va fer saber la troballa de terrissa a l’hospital de Santa Cateri­ na. El mateix any ell i el Sr. Juan M. de Ribot dirigien també l’obra de la tercera fase de la instal·lació del Museu d ’Art al palau episcopal de Girona. Amb ocasió d ’haver de retallar una petita volta del palau per a construir l’escala que actualment dóna accés al palau vell, o, amb una denominació moderna, a la torre de la Presó (Soler, 2004), va resultar que la volta esmentada estava farcida amb carbó per a alleugerir-la. Vam comentar altres troballes de voltes alleugerides amb terrissa del mateix palau, i la possibilitat que n ’existissin moltes tant a la Casa de Cultura (Soler, 2001) com a l’hospital de Santa Caterina, ja que aquest dos grans edificis eren pròxims a l’antic carrer de Canaders, on es va concentrar la producció terrissera de Girona al segles XVII, XVIII i XIX, de tal manera que era anomenat també el carrer dels Plats. Al segle XVIII hi ha documentades queixes de l’hospital a l ’ajuntament de Girona perquè el fum dels seus nombrosos forns molestava els malalts. Recordem que fins a la segona meitat del segle XX en el que avui dia és passeig Pompeu Fabra hi havia una illa de cases que limitava la plaça de l ’Hospital i que 62 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA deixava a cada banda un carrer. Eren el carrer del Pavo i, a la banda de l ’hospital, el carrer de Canaders. Les excavacions han tomat a posar en evidència els fonaments de l’illa de cases i els carrers. Les actuals actua­ cions en aquesta zona per alliberar l ’edifici de l ’hospital de construccions afegides i veïnes han acabat de fer desaparèixer pràcticament les cases que quedaven de l’antic carrer Canaders. El 1983 Josep M. Fina dirigia unes obres de rehabilitació d ’unes sales a la part més alta del vell edifici de Santa Caterina, en les estances del tercer pis que, disposades al voltant del pati, obren en aquest fileres de finestres de mig punt, semblants a les que la sala de tramuntana té també obertes a la façana de l’edifici. Aquesta última estança, o sala Nord, el 1983 ja no tenia volta. Les pressions que havia fet la que hi havia hagut havien mogut la paret que dóna al pati d ’una forma que encara era evident el 1983. A causa del perill d ’ensorrament que això comportava, la volta havia estat treta ja feia anys i havia estat substituïda per bigues que atirantaven les parets i per revoltons que en aquella època estaven preparats per rebre a sobre un paviment, de moment inexistent. No sabem si quan s’havia fet la substi­ tució de la volta hi havia sortit o no terrissa. Al marc de 1983 es treballava en les dues sales contigües i que fan angle recte amb aquesta. Es tracta d ’unes estances llargues que aquí ano­ menarem sala Est i sala Oest. La primera només tenia finestres obertes al pati. La segona en tenia a ambdós costats llargs. 3. L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA Recordem aquí que l’hospital Nou de Santa Caterina va ésser edificat, fora de les muralles de la ciutat, els primers anys del segle XIII, i que va ésser enmnat per imperatius militars el 1654, com també li va succeir al convent del Carme, on precisament estava ubicada la confraria de terris­ sers de Girona. L’edifici actual va ésser començat l’any 1666, i es va fer en tretze anys. El 1679 es va inaugurar l’església, i alguns anys abans ja s ’havien inaugurat les sales (Marquès, 1979) (fig. 1). Ja hem dit que als passadissos i sales de la planta noble s ’hi posaren arrambadors de rajo­ les policromes, amb decoració geomètrica i floral, la majoria dels quals s ’han conservat fins avui dia. 63 NARCÍS SOLER MASFERRER Fig. 1. Hospital de Santa Caterina de Girona. El 1983 es va recollir ceràmica de les voltes de dues sales situades a l’última planta, a l’altura de la filera de finestres petites. Fotografia de Valentí Fargnoli. Fig. 2. Hospital de Santa Caterina. Sala Est. Fig. 3. Sala Est. Terrissa seleccionada al pedrís de les finestres. 64 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA 4. LA SALA EST A la sala Est les obres només afectaven el seu sector nord. Aquí calia retirar un paviment de mosaic. Les voltes que el suportaven ja havien es­ tat modificades. Sobre unes voltes de rajola s’havien construït revoltons de descàrrega, i sobre aquests s’hi havien posat algunes bigues de fusta que feien de tirant entre la paret nord i la sud. Els espais que quedaven entre els revoltons eren plens de terrissa. Quan Josep M. Fina va tenir notícia del fet, els obrers que tenien l’encàrrec de deixar lliures els revol­ tons ja havien retirat bona part del reompliment. Aquesta operació havia estat feta sense gaires miraments, a cops de pic. La trencadissa va ésser gran. Un cop en el lloc, vam decidir recollir tota la terrissa que havia estat arrencada i que encara no havia estat llençada al camió de la runa, i retirar el reompliment que quedava amb cura (fig. 2). Com és habitual en aquestes voltes tardanes, i igual com ho veurem a la sala Oest, la terrissa no tenia aquí cap finalitat constructiva, sinó no­ més de descàrrega de pes. I encara això s’aconseguia d ’una manera molt relativa, perquè la major part de la terrissa d ’aquesta sala ja era trencada quan s’hi va posar, amb prou feines deixava espais buits i anava barreja­ da amb molta terra. En realitat, sembla que van reomplir la part superior dels revoltons amb runa que contenia molta terrissa simplement perquè alguna cosa havien de posar-hi per aplanar-ho i rebre el paviment. A diferència del que veurem a la sala Oest, la terrissa de la sala Est era d ’una enorme varietat. Al costat de mamadors i bacins que poden venir d ’alguna altra volta de l’edifici farcida igual que la sala Oest, hi vam tro­ bar fragments de rajoles dels arrambadors i d ’almenys dos pots blaus de la farmàcia trencats. Per tant, s’hi havia llançat ceràmica trencada usada a la mateixa casa (fig. 3). Però la major part de la terrissa presentava inequívocs senyals d ’ha­ ver-se malmès ja en el moment de la cuita, moltes vegades perquè el ver­ nís havia quedat opac i bufat. Els que van pavimentar aquesta sala potser van aprofitar en part la d ’alguna altra volta, o la van anar a buscar a un testar del carrer de Canaders. Fins i tot hi ha nombrosos fragments de les capses cilíndriques que els terrissers fan servir per enfornar els plats, idèntiques a les que, almenys fins encara fa poc, s’han utilitzat a molts obradors, com els de la Bisbal, capses que van haver de ser llançades perquè els claus que s’hi introdueixen i que han d ’aguantar els plats per tal que es mantinguin aïllats, hi van quedar soldats a causa probablement de l’excessiva temperatura. 65 NARCÍS SOLER MASFERRER Les formes d ’aquesta terrissa són relativament més modernes que les que vam poder estudiar fa anys a can Falló i a la casa de Cultura (Soler, 1984; Soler, 2001), on són del segle XVIII. A la sala Est han evolucio­ nat els bacins i les olles, i hi ha moltes formes que no existien als altres llocs. També hi havia molts plats decorats amb línies negres. Per tot això, creiem que la major part de la terrissa d ’aquesta sala es pot datar al segle XIX. 5. LA SALA OEST El 1983 la sala del tercer pis situada a l’ala oest del pati es condicio­ nava en tota la seva longitud. El paviment que s’havia de substituir era de rajols i estava posat sobre una volta també de rajol, farcida de calçobres i de terrissa (fig. 4). La volta no s’havia de canviar per un embigat, perquè es conservava bé. Alertats per la troballa que s’acabava de fer a la sala Est, i per tal de saber quin tipus de ceràmica contenia aquesta, vam fer-hi diverses cales, sempre amb el mateix resultat. Arreu de la sala Oest els espais entre la volta i el paviment estaven plens únicament de dues for­ mes de terrissa (fig. 5). La més abundant eren uns petits mamadors, po­ sats de qualsevol manera (fig. 6). Només en els llocs on les voltes s’unien als costats de les parets, més profunds, hi havia bacins, posats de boca terrosa, o si l’altura era insuficient, horitzontalment (fig. 7). D ’aquestes peces només vam retirar aquelles que vam trobat en fer les cales: alguns centenars de mamadors i una dotzena de bacins. En tota la gran sala els mamadors hi han d ’ésser a milers. Donada la uniformitat d ’aquesta terrissa, no tenia interès buidar totes les voltes de l’estança. No hauríem sabut en aquella època on posar tant de material i el cost de retirar-lo i substituir-lo per envanets construïts sobre les voltes que suportessin el nou paviment era molt gran. Per tant, gairabé tota la terrissa va quedar en el seu lloc. Ben diferent deuran ser les coses el 2006, quan segurament tota haurà d ’ésser retirada, a causa de la total rehabilitació empresa a l ’edifici. 6. LA TERRISSA DE LA SALA EST Ja hem dit que la terrissa de la sala Est era trencada i posada de qual­ sevol manera sota el paviment. Encara que la major part es pot datar del segle XIX, n ’hi havia també del XVII i del XVIII. Poden ésser del segle XVII els nombrosos fragments de mamadors i de bacins semblants als de la sala Oest. Es possible que quan es va voler modificar la volta de la sala Est per descarregar-la amb revoltons de rajol 66 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA Fig. 4. Hospital de Santa Caterina. La sala Oest de la tercera planta el 1983. Fig. 6. M amadores sota el paviment de la sala Oest. Fig. 7. Bacins sota el pavim ent de la sala Oest. i alhora es van posar tirants per assegurar l ’estabilitat de volta i parets, trobessin que era farcida de mamadors i de bacins com la sala Oest. Al­ guns podien haver estat aprofitats per reomplir els espais que quedaven entre els revoltons. 67 NARCÍS SOLER MASFERRER Intentarem aquí descriure breument l ’enorme quantitat de terrissa re­ collida d ’aquesta volta. Tots els fragments van ésser rentats i classificats. Es van enganxar només aquells fragments que donaven la totalitat de la peça i es va restaurar un plat gran, decorat. 6.1. OBRA NEGRA Els fragments de terrissa reduïda no eren gaire abundants. N ’hi vam veure d ’olles, conques, testos, cossis i càntirs. Un dels càntirs negres està faltat només del galet i amida 260 mm d ’altura i 100 mm de diàmetre a la base (fig. 8). 6.2. OBRA ROJA SENSE DECORAR La terrissa oxidada sense envernissar o només engalbada i envernis­ sada en part és molt abundant. Hi ha fragments de bacins, gerres, ansats, cassoles, tapadores, greixoneres, càntirs, teules, tortugades, tubs de ca­ nonada, escalfetes i capses d ’enfomar. Aquesta va ésser la primera ve­ gada que vam veure capses d ’enfornar en una volta. La seva presència, abundant, ens confirma que bona part d ’aquesta terrissa procedeix d ’un testar gironí (fig. 9). 6.3. OBRA AMB DECORACIÓ JASPIADA Hi havia bacins, gerres i càntirs jaspiats de color verd o ocre sobre fons groc. Un càntir trobat sencer amida 170 mm d ’altura i 56 mm de diàmetre a la base (fig. 10). 6.4. PLATS JASPIATS AMB EL LLAVI DESTACAT Aquest tipus de plat, que es caracteritza per un llavi ben destacat, enfonsament central, sense peu, fons groc i decoració jaspiada en ocre i verd a la sanefa i al centre, és escàs a la sala Est de l’Hospital. En canvi, aquests plats eren molt abundants a Can Falló, on els datàvem del segle XVIII. Segurament, eren la producció més típica del carrer de Canaders o carrer del Plats. Es van poder enganxar els fragments d ’un, que, com­ plet, amida 45 x 190 x 45 mm. N ’hi ha que, amb la mateixa decoració, tenen forma poc típica, ja que no destaquen el llavi amb una depressió per la part de dins del plat. Per la forma s’assemblen als de l ’apartat següent. Un d ’ells ha estat trobat sencer i amida 45 x 185 x 45 mm (fig. 11). 6.5. PLATS SENSE EL LLAVI DESTACAT La major part dels plats corresponen a aquest tipus, descrit també a Can Falló, que aquí trobem amb més riquesa decorativa. Com els jaspiats 68 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA Fig. 8: Càntir d ’obra negra. Volta de la sala Est. Fig. 9: Fragm ent de capsa d ’enfornar. Volta de la sala Est. Fig. 11: Plat de la sèrie amb decoració jaspiada i llavi destacat. Volta de la sala Est. Fig. 10: Càntir amb peu, engalbat i amb decoració amb riells. Volta de la sala Est. 69 NARCÍS SOLER MASFERRER que acabem de descriure, la sanefa o ala és molt ampla, tenen enfon­ sament central i no presenten peu. Acabem que veure que n ’hi ha amb decoració jaspiada. Però la major part presenten, sobre fons groc, una espiral en ocre a la vora i una altra abans d ’iniciar la depressió central. Entre les dues espirals ocres que limiten així la sanefa hi corre una línia sinuosa de color verd. Els motius centrals, en ocre, són senzills: un ocell entre una branca i fulles, una flor que surt d ’una mata d ’herba, o un nap. En alguns exemplars en comptes de línia verda hi ha mates de fulles o grups de tres fulles en color ocre que alternen amb línies de punts de co­ lor verd, tot posat en sentit radial. Amiden entre 45 i 55 mm d ’altura, 180 i 200 mm de diàmetre i 45 i 55 mm de diàmetre de la base (fig. 12). Hi ha alguns plats d ’aquesta forma que presenten el fons ocre i la decoració en groc. Mantenen la línia verda (fig. 13). Aquesta inversió del color la trobarem també entre els plats de pagès (vegeu 6.7). 6.6. PLATS A IMITACIÓ DE LA SÈRIE AMB TAQUES NEGRES D ’ALBISOLA Donem aquest nom, seguint Joan Santanach (2003), als plats ano­ menats abans, sembla que sense gaire fonament, “de dol” o “d ’enterra­ ment”. Es tracta d ’uns plats recoberts enterament d ’engalba ocre fosc i envernissats. Sobre aquesta engalba s’hi han fet línies de color negre. Aquest tipus de decoració va estar sobretot de moda a la primera meitat del segle XIX, i no es va limitar als plats, sinó que també va envair les peces de forma. En coneixem testos i entre la terrissa de la sala Est hi hem vist una escopidora que la porta. En aquests plats l’engalba i el vernís cobreixen enterament la peça. Les línies negres només es dibuixen a dins. La forma és molt diferent de la dels plats que hem vist fins ara. Més baixos i am­ ples, tenen la base completament plana, sense la convexitat característica dels plats grocs. El llavi és més vertical; l’ala, més estreta i l’enfonsa­ ment central, més ample. Els més sencers amiden 40 x 200 x 55 mm i 40 x 215 x 60 mm (fig. 14) N ’hi ha que completen la decoració amb volutes o arcs de circumfe­ rència de color groc a la sanefa, disposats a la manera de cortinatges. En un exemplar quasi sencer (40 x 210 x 60 mm) aquests arcs són de línies de punts grocs (fig. 15). 6.7. PLATS DE PAGÈS AMB PEU Hi havia un tipus d ’escudella sense nanses o plat de pagès que no existia entre la ceràmica del segle XVIII que coneixem de Can Falló. Té una forma general hemisfèrica, però presenta una mica de peu i un enfonsament interior. La decoració és idèntica a la dels plats sense llavi 70 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA Fig. 12. Plat de la sèrie decorada amb una línia sinuosa a la sanefa de color verd i sense llavi destacat. Volta de la sala Est. Fig- 14- Forma d ’un plat amb línies negres- Volta de la sala Est. Fig. 13. Plat com el de la fig. 12, però amb els colors invertits. Volta de la sala Est. Fig. 15. Plat com el de la fig. 14, decorat amb una garlanda de punts grocs. Volta de la sala Est. destacat. Van engalbats i envemissats de l’interior i del llavi, de color groc. Porten, igual que els plats, una espiral a la vora i una altra a l ’inte­ rior, abans de l’enfonsament central. Aquesta última pot quedar reduïda a una circumferència. A la sanefa, entre les dues espirals ocres, hi ha una línia sinuosa verda. A l’interior, en l ’enfonsament, hi van els motius tradicionals: un ocell entre una branca i fulles, una mata de fulles, una flor tancada o oberta, que surt d ’una mata d ’herba, un nap, una fruita, 71 NARCÍS SOLER MASFERRER etcètera. Amiden aproximadament 60 x 150 x 60 mm (fig. 16). N ’hi ha alguns de més grans que en comptes de la línia sinuosa verda tenen una espiral també de color verd. Els motius de l ’interior són iguals que els que hem descrit, una mica més elaborats. Amiden aproximada­ ment 60 x 160 x 70 mm (fig. 17). D ’altres presenten la decoració característica dels plats de niu que descriurem a continuació. El fons és ocre o vermellós, i les espirals i el motiu central són grocs. La línia verda s’hi veu molt volatilitzada. Això degué fer que se suprimís en alguns exemplars. Aquests plats amb peu, enfonsament i fons ocre són rars. 6.8. PLATS DE NIU SENSE PEU Són escudelles o plats de niu idèntics al que hi havia a les voltes de Can Falló. No tenen peu, la base és convexa, la forma exterior troncocònica i la interior semiesfèrica. No tenen enfonsament central. Van engalbats de color ocre o vermellós del llavi i de l’interior, zones que són també les envernissades, i amb la decoració en groc. Aquesta última consisteix en una espiral de diverses voltes que fa de sanefa. Els motius de l’interior són els clàssics que ja coneixem: mates de fulles, flors, ocells, naps o una altra espiral. En alguns una sola espiral omple tot el camp. Amiden aproximadament 60 x 150 x 53 mm (fig. 18). 6.9. PLATS GROSSOS O PLATES Hi havia alguns plats grossos de tècnica i motius semblants als dels plats grossos de Can Falló. Presenten petites variacions en la composició decorativa. Un plat es va trobar sencer i un altre es va poder reconstruir. Tots dos van engalbats de groc i envemissats de l ’interior i decorats en ocre i verd. El primer no té peu i presenta l’ala més exvasada que el cos del plat i separada d’aquest per una carena interior. Aquesta sanefa va decorada amb una espiral ocre a la vora i una altra a la carena. Entre les espirals hi ha una línia sinuosa verda i els dos forats que servien per penjar-lo. Al centre del plat hi ha un petit ocell voltat de mates de fulles puntejades de verd i tancat amb una espiral ocre. Entre aquesta i la de la carena hi ha semicircumferències i fulles. A l’interior de les semicircumferències, grups de punts ocres voltats de punts verds. El plat amida 80 x 360 x 80 mm (fig. 19). El segon és més aviat una plata. Té peu i és de forma netament troncocònica, amb el llavi molt exvasat, carenat i pla. Els motius centrals i de la sanefa són semblants als del primer plat. L’espai que deixen entre ells l’ocupen triangles ratllats de surten de l’espiral ocre que envolta l’ocell 72 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA Fig. 16. Plat fondo o plat de pagès amb el peu ben destacat. Decorat a la sanefa amb una línia sinuosa verda. Volta de la sala Est. Fig. 17. Plat de pagès, decorat amb una espiral en verd. Volta de la sala Est. Fig. 18. Escudella o plat de niu sense peu, de fons ocre i decoració groga. Volta de la sala Est. Fig. 19. Plat gros, de fons groc i decorat, amb forats a l’ala per anar penjat. Volta de la sala Est. 73 NARCÍS SOLER MASFERRER central, i que alternen amb mates de fulles puntejades de verd que surten de l’espai que separa la sanefa. Amida 110 x 370 x 110 mm (fig. 20). Hi ha plats grossos diferents d ’aquest i que ja no tenen res a veure amb els de Can Falló. Un és molt pla, engalbat de color marró i enver­ nissat enterament. La decoració és d ’engalba verda, groga i marró clar, espessa, com posada amb trepa, i forma triangles grocs, rams de flors, cortinatges, fulles i àdhuc un cérvol. A l’ala, que és també molt plana i que continua un cos curt i cilíndric, alternen flors grogues i fulles verdes. Aquest plat és una peça única, molt decorativa i cuita en un forn gironí. Que és gironí ho demostra el fet que conserva restes d ’altres plats sem­ blants que hi van quedar enganxats durant la cuita i també el fet que el vernís és ple de butllofes (fig. 21). Hi ha també plats grossos del tipus que ja hem descrit com plats amb taques negres. Com els petits, van enterament engalbats i envemissats i decorats amb la típica línia negra. Alguns s’enriqueixen també a la sane­ fa, com el que ja hem esmentat entre els petits, amb garlandes o cortinat­ ges fets de punts grocs. Tant els plats decorats amb trepa com els plats, petits o grossos, de­ corats amb línies negres i amb detalls en groc a l’ala han despertat l ’inte­ rès dels estudiosos per la seva originalitat (Santanach, 1998; Santanach, 2003 p. 43). 6.10. BACINS I ALTRES PECES Els bacins en general són semblants als de Can Falló i als de la sala Oest. Alguns, però, ja no tenen la forma cilíndrica amb dues nanses opo­ sades i la boca exvasada. Són de tipus més modern, en forma d ’ansat molt ample. N ’hi ha de jaspiats i d ’altres van engalbats enterament de groc i envemissats. D ’aquests últims el més sencer amida 150 x 215 x 105 mm (fig. 22). Entre les altres peces senceres destaquem una escorredora engalbada de color verd i envernissada (fig. 23). 6.11. PISA Hi havia també fragments de ceràmica decorada sobre fons blanc d ’estany. Alguns fragments de plats blaus són del segle XVIII. En un es veu una mà voltada de les lletres “ATACAS” (fig. 24). És també curiós que anessin a parar a aquesta volta fragments de rajoles dels arrambadors de l’edifici, rajoles que ja hem dit que són de final del segle XVII, i tam­ bé fragments d ’almenys dos pots o albarel·los de la farmàcia del mateix hospital, que presenten la mateixa característica decoració de fulles en 74 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA Fig. 21. Plat gros i pla, de fons marró, amb decoració complexa feta amb trepa. Volta de la sala Est. Fig. 20. Plata fonda, de fons groc i de­ corada, amb forat a la vora per poder-la penjar. Volta de la sala Est. Fig. 23. Escollidora engalbada de color verd i envernissada de l’interior. Volta de la sala Est. Fig. 24. Fragm ent de plat blau. Volta de la sala Est. Fig. 22. Bací d ’un tipus més modern que els de la sala Oest, enterament engalbat de groc i envernissat. Volta de la sala Est. 75 NARCÍS SOLER MASFERRER blau i els mateixos rètols que la resta. Aquests pots foren adquirits al segle XVIII (fig. 25). Tot plegat demostra que al segle XIX el patrimoni ceràmic de l ’hospital representat per l’arrambador i els pots de farmàcia ja havia començat a sofrir algunes pèrdues. 7. LA TERRISSA DE LA SALA OEST Ja hem dit que en aquesta sala hi havia només dues formes: l’atuell que podem anomenar mamador o mamadora, i bacins. 7.1. EL M AMADORS Hi eren a milers, i tots són iguals. Tenen un cos globulós, que s’es­ treny en el coll i que acaba en un llavi ben destacat. En un costat hi ha una nansa de cinta que va de la part més ampla del cos fins al llavi. En el costat oposat al de la nansa surt un petit galet. La base és completament plana, i la boca, ampla. Creiem que podien servir per donar aliment lí­ quid i beguda als malalts. Solen estar envemissats de l’interior, del llavi i de la part alta de la nansa. El vernís hi és posat sense engalba prèvia i per això té un color marró clar. Moltes vegades els hem trobat sense galet o sense nansa, però això pot ésser a causa de la poca cura amb què van ésser posats. Generalment, el vernís és opac. No sabem si foren enterrats perquè es considerà que eren defectuosos, o perquè en un moment donat deixaren d ’utilitzar-se per alimentar els malalts i foren aprofitats per a la volta, tant si eren una provisió del mateix hospital com dels terrissers que els fabricaven (fig. 26). Donem les mides d ’un dels grossos (70 x 93 x 65 mm) i d ’un dels pe­ tits (70 x 82 x 45 mm), que són també els que aquí es presenten dibuixats (fig. 27). Ja hem dit que hi havia també alguns mamadors semblants, trencats, a la sala Est, i també n ’hem vist alguns fragments a Can Falló. 7.2. ELS BACINS N ’hi havia pocs i ocupaven els espais més profunds del paviment. Tots són de cos alt, cilíndric, amb la boca exvasada, però no tant com els de Can Falló; porten dues nanses de cinta lobulades situades oposades i a la part superior del cos. Generalment, es poden observar ratlles de tom a l’exterior. L’interior i el llavi estan envemissats, i queden aleshores de color marró clar, o engalbats de color groc o verd i, després, envemissats. Tots semblen malmesos durant la cuita perquè porten el vernís bufat i 76 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA Fig. 25. Fragments de pots de la farmàcia de l’hospital. Volta de la sala Est. Fig. 26. Mamadors trobats a la sala Oest. 77 NARCÍS SOLER MASFERRER opac. Són de mides molt diferents. Els dibuixats aquí amidaven 325 x 270 x 185 mm (fig. 28) i 265 x 235 x 13 mm (fig. 29). Tant els mamadors com els bacins, encara que devien ésser usats a totes les cases, són també atuells clarament hospitalaris. Ben segur que l’hospital de Santa Caterina se’n proveïa a Girona, al carrer de Cana­ ders mateix. Els d ’aspecte insatisfactori podien haver estat utilitzats en la construcció de voltes. Aquest sembla el cas dels bacins. En el dels mamadors també és possible que deixessin d ’utilitzar-se. D ’una manera provisional datem aquesta terrissa a final del segle XVII o a comença­ ment del XVIII, quan l’hospital ja funcionava i encara no s’havia acabat de construir del tot. 8. PER CONCLOURE Les observacions fetes a dues voltes de l’hospital de Santa Caterina el 1983 ens han permès fer un cop d ’ull tant a les tècniques constructives de les voltes i els paviments, i a les reformes sofertes per aquests elements, com, sobretot, i això és el que aquí ens ha interessat més, a la producció terrissera que a Girona, durant els segles XVII, XVIII i XIX, tenia lloc al costat mateix de l’hospital, al carrer de Canaders o dels Plats. Les troballes de 1983 han proporcionat precisament una bonica collecció de plats, en els quals els terrissers de Girona apuraven totes les possibilitats que els permetien unes formes estereotipades i unes possibi­ litats decoratives limitades. Les excavacions de 2005 i 2006 al lloc que ocupava aquest carrer no ens han proporcionat ni forns ni testars dels terrissers que vivien en aquest carrer i que tenim ben documentats. Ara, però, la rehabilitació de l’edifici segurament proporcionarà materials com els que aquí hem des­ crit que il·luminaran més la producció terrissera de Girona. Per tal de portar a cap les nostres actuacions vam comptar amb permís i subvenció econòmica concedits pel Servei d ’Arqueologia del Departa­ ment de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Els dibuixos de les peces els hem d ’agrair a Josep M. Llorenç, del Museu de Catalunya a Girona. 78 TERRISSA DE L’HOSPITAL DE SANTA CATERINA DE GIRONA Fig. 28. Bací. Volta de la sala Oest. pjg Oest. 79 29. Bací. Volta de la sala NARCÍS SOLER MASFERRER 9. BIBLIOGRAFIA ALBERTÍ, Santiago i SANTANACH, Joan (1985). “L’arrambador ceràmic de l’Hospital de Girona”, Butlletí Informatiu de Ceràmica, 27, Barcelona, Societat Catalana de Ceràmica Decorada i de Terrissa, p. 30-21. CASTELLS, Narcís i PUIGDEVALL i REIXACH, Francesc (1989). L ’H ospital de Santa Caterina, Girona, Diputació de Girona, 80 p. MARQUÈS i CASANOVAS, Jaume (1979). “Síntesis històrica de l ’Hospital de Girona”, Revista de Girona, 89, Girona, Diputació de Girona, p. 233-238. PALAHÍ, Lluís (2006). “Excavacions a l’entorn de l’hospital de Santa Caterina de Girona”, Revista de Girona, 236, Girona, Diputació de Girona, p. 34-39. REIXACH, Francesc (1982). Farmàcia antiga de l ’Hospital de Santa Caterina, Girona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona. SANTANACH i SOLER, Joan (1984). "Farmàcies antigues de Catalunya (X): G irona”, But­ lletí Informatiu de Ceràmica, 24, Barcelona, p. 22-25. SANTANACH i SOLER, Joan (1998). “Ceràmica comuna d ’època m oderna”, dins Padilla Lapuente, José I. & Vila Carabassa, Josep M. (eds.), Ceràmica medieval i postmedieval: cir­ cuits productius i seqüències culturals, Monografies d ’arqueologia medieval i postmedieval, 4, Barcelona, Departament d ’Història medieval, Publicacions de la Universitat de Barcelona. SANTANACH i SOLER, Joan (1998). “Consideracions sobre les peces de l ’exposició”, dins Santanach i Soler J., Llabrés Mulet J. i Elvira Gonzàlez Gozalo E. (eds.), La Ceràmica al Món Conventual, Palma, Monestir de la Puríssima Concepció. SANTANACH i SOLER, Joan (2003). “L’anom enada “vaixella de dol”, Butlletí Infor­ matiu de Ceràmica, 78-79, Barcelona, Associació Catalana de Ceràm ica D ecorada i Terrissa, p. 12-80. SANTANACH i SOLER, Joan i GONZÀLEZ GOZALO, Elvira (2000). “L’exportació de terrissa catalana a Mallorca segons la col·lecció Llabrés i Mulet. 2a part”, Butlletí Informatiu de Ceràmica, 68, Barcelona Associació Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa, p. 25-41. SOLER i M ASFERRER, Narcís (1984). La terrissa de la ciutat de Girona, Girona, Depar­ tament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Diputació i Bisbat de Girona, 16 p. SOLER i M ASFERRER, Narcís (2001). “Terrissa gironina trobada a la Casa de Cultura”, Girona, dos mil anys d'Història. Annals de l ’Institut d ’Estudis Gironins, 42, Girona, 2001, I Congrés d ’Història de Girona, p. 397-409. SOLER i MASFERRER, Narcís (2004). “El palau episcopal de Girona al segle X V ”, A n­ nals de l ’I nstitut d ’Estudis Gironins, 45, Girona, 2005, p. 589-665. 80 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL B A IX EM PO R D À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 81 a 96. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 SOCIABILITAT PAGESA. DINARS DE LA CONFRARIA DE SANT JOAN DEGOLLACI DE FOIXÀ «II faut vivre pour manger et ne pas manger pour vivre» (M olière) PE P V IL A RESUM: La confraria de Sant Joan D egollaci de Foixà celebrava cada 29 d ’agost la festa del sant patró del poble amb l ’elecció d ’uns nous confrares administradors. La diada festiva s 'acabava amb un dinar de germ anor al qual assistien tots els associats disponibles. A partir dels apunts comptables conservats, reconstrueixo uns quants dinars, celebrats durant la se­ gona meitat del segle XVII, en els quals la carn era la menja més preuada. PARAULES CLAU: Foixà, segle XVII. Confraria de Sant Joan Degollaci, dinars, queviures, sociabilitat pagesa. A grans trets, molts de llegidors de llibres i de papers històrics conei­ xen com funcionaven les confraries(1) a l ’antic règim, quins fins espiri­ tuals i materials perseguien. Una confraria era una associació de fidels, més o menys estructurada, que es dedicava a fomentar el culte a un sant patró, a la pràctica d ’obres de caritat i de pietat. Mitjançant el pagament d ’unes quotes, donacions de béns, deixes testamentàries funcionaven com una mútua: aportaven diners per als funerals, per a la conducció dels cadàvers i els enterraments dels confrares. També celebraven misses de fundació, de difunts, contribuïen a l’erecció de capelles, finançaven ermites, retaules, etc. La tipologia de les confraries és molt diversa, i ara no ens entretindrem a estudiar-ne entrellat, règim i govern. Interessen per (1) Vegeu per a una època anterior a la nostra el treball de Josep Maria M arquès Confraries medievals del bisbat de Girona, “AIEG”, 34, 1994, pàg. 335-375. 81 PEP VILA Fig. 1 Fotografia del pla de Foixà. a l’origen i evolució dels cultes, per establir com funcionava el règim i administració de moltes esglésies, per avaluar una mostra de les advo­ cacions d ’una comarca o d ’un poble. Nombrosos santuaris tal com els coneixem avui dia, sorgiren d ’una capella que una confraria, governada per obrers, havia erigit. A molts pobles de les nostres comarques hi havia una pagesia ben­ estant que, amb l’ajut del mossèn de la parròquia i altres grups socials de pes i de fidels de les viles veïnes, es reunia per honorar el sant patró. També s’aplegaven en ermites i santuaris. Alguns membres d ’aquestes organitzacions gaudien del privilegi de ser nomenats administradors pabordes per un termini negociat. L’aplec era la festa principal de l’ermita o santuari, en la qual s’hi ajuntava la pregària i la festa. De Foixà, un poble que en 1718 tenia 213 habitants, s’ha conservat un petit lligall de la Confraria de Sant Joan Degollaci(2) que abraça el pe­ ríode històric que amb salts va de 1577 a 1740(3). Foixà, amb dos nuclis de població, té una església parroquial, gòtica, dedicada a Sant Joan. La festa de sant Joan Baptista,(4) profeta i màrtir, se celebra el 24 de juny (2) Josep Maria Marquès, Arxiu Diocesà de Girona. Guia-lnventari. Girona, Diputació, 1998,pàg. 145. (3) Enric Prat i Pep Vila (Eds.), La degollació de sant Joan Baptista. Un drama bíblic re­ presentat a Foixà. Edició del centenari (1904-2004). Diputació de Girona, 2004. A la pàgina 16 transcrivim una anotació de 1587, on se’ns diu que “comensa lo present llibre” de la confra­ ria de Sant Joan Baptista, patró de Foixà, del qual hem extret aquestes notes culinàries. (4) C. Leonardi, A. Riccardi, G. Zarri, Diccionario de los Santos, vol. II (J-Z), San Pablo, Madrid, 2000, pàg. 1267-1271. Sobre la festivitat folklòrica del dia 29 d ’agost, vegeu Joan Amades, Costumari Català, Barcelona, Edicions 62, 1982, vol. IV, pàg. 948-51. 82 SOCIABILITAT PAGESA. DINARS DE LA...DEGOLLACI DE FOIXÀ (nativitat), mentre que el 29 d ’agost se’n commemora el martiri, la degollació. En aquesta avinentesa documento un fet d ’història local, poc conegut, ja que examino el cas d ’una comunitat particular en el qual el valor quotidià s’expressava a través de cartes, notes, anotacions, comp­ tes, visites, comptabilitats, etc. DINARS DE CONFRARES Aquesta organització que honorava sant Joan, patró del poble, feia el seu “ajust” anual cada 29 d ’agost a la “casa de la confraria” dins de l’església de Foixà, «tenint llum de cera en la mà», de la qual pagaven un arrendament(5) al mossèn. En aquesta diada els pabordes vells feien elec­ ció dels nous “y los han donat bo y lleal compta” dels moviments eco­ nòmics, altes i baixes de confrares, d ’esdeveniments significatius. Una part dels diners que els nous pabordes trobaven a la caixa es dedicaven a “l’augment de la confraria”, l’altra servia per pagar despeses. El llibre d ’aquesta confraria, com molts altres d ’aquesta tipologia, recull els noms i cognoms dels associats de Foixà, a més de la presència de fidels dels pobles veïns: Ultramort, Sant Llorenç de les Arenes, Bellcaire, Rupià, Mollet, etc. També hi figuren apunts comptables, pagaments de pensi­ ons i de censals, notes diverses,(6) encara que hi ha molts anys en què els “gastos” són consignats sense detall. Per motius diversos hi ha salts comptables considerables. Així, per exemple, hi ha una nota expressada al marge d ’un foli que diu que entre 1654-1657: “4 anys se es dexada de fer la dita confraria per respecta de las ermadas de guerra de Espanya y de Fransa”. El volum, sense paginar, que ha arribat fins nosaltres en un estat de conservació prou precari conté també uns capítols de la confraria de Foixà, redactats possiblement en època del bisbe Benet de Tocco (15721583), que segueixen uns que existien, en honor de sant Esteve, a l ’es­ glésia veïna de Rupià. (5) Any 1676. “Diem nosaltres Joan Ferran y Joan Planas, pabordes de la confraria de Sant Joan, que tanim rebut del reverent Joan Mas, prevere y beneficiat major de dias, desavuit reals plata y són per lo arrendament de la confraria...” . (6) Així per exemple en un apunt de l ’any 1740, podem llegir l’entrada d'un mestre d ’esco­ la a la confraria: “Vuy als 9 de setembre de 1740, Thomàs Llach, licenciado en gramàtica, fill de Joan Llach, thexidor de lli y de Chaterina Llach y Palé, ha entrat per confrare en la confraria de Sant Joan Batista, fundada en la iglésia parrochial de Foixà de sa voluntat, y beneplàcit del que fas fe jo Joan Galceran, prevere y rector de dita església en lo mateix die y any” . L’any 1684 la confraria sostenia el pagament del sou un mestre durant tretze dies: “ ítem per tresa dias de fer la vida al mestra, una lliura, sis sous”. 83 PEP VILA Després d ’haver celebrat l’ajust anual, la missa, els confrares segellaven la tro­ bada amb un dinar comunitari, el qual per les notes que ens han pervingut se cele­ brava, any rere any, des de mitjan segle XVI. Les ordenacions de la confraria re­ cullen i reglamenten aquesta pràctica: Capítols fets y ordenats en part de uns capítols vells que éran en dita confraria que són vuy esquinsats en part de uns ca­ pítols de la confraria de Sant Esteve de la parròchia de Rupià — ítem que quiscun confrare de dita confraria lo dia del ajust general puga o fasa pagar en nom de dita confraria dos sous e que per la dita jornada sia aparallat de dinar carn o peix segons la jornada per confrares. Fig. 2. Figura de sant Joan Bap­ — ítem ordenam que los confrares o tista (Eus, Rosselló). confraressas de dita confraria que no poran venir lo dia del ajust general, en tal cas puga elegir una persona que dit dia fasa lo servici per ell y que pague lo que de tal confrare era obligat a pagar, y vol que no siga donat res a nengú fora de la casa de dita confraria per menjar ni beure, ni per malalts ni sans y tot lo que restarà sia venut y lo servisi sia fet grasiosament per los matexos confrares. — ítem que lo dia del ajust general que és per Sanet Joan degollasi, après del aparell ordenat restarà alguna cosa que-s venga al més donant y que lo servici per dit dinar sia fet graciosament sens pagar alguna cosa per los servidors; los servidors agen de ser confrares de la matexa con­ fraria; pabordes no se’n agen de aportar res si dons no és per pagar qui rentaria les aynas [eines] de casa y robas per dit efecte”. Des de sempre una certa jerarquia estamental(7) s’ha expressat, en so­ lemnitats, en menjars ordinaris, cíclics, festes ocasionals, en forma de (7) Això ho podem veure també en un capítol de les Ordinacions de la Germandat de sacerdots de la Conferència de Rupià (1739, 1788, 1791): «Se ha disposat per lo Prior elegit dega dins lo any determinar un dia per fer la funció de la Germandat, i juntam ent avisar los germans per la deguda assistència en lo dia ell determinara, i açò sia en temps de primavera, i que lo Prior elegit estiga obligat en lo dia se farà la germandat a donar a tots los germans assistiran en la funció una refecció ordinària, ço és escudella, carn d ’olla, dos platillos o bé un 84 SOCIABILITAT PAGESA. DINARS DE LA...DEGOLLACI DE FOIXÀ menjades col·lectives extraordinàries, un signe d ’identificació i d ’ager­ manament.(8) Els historiadors veuen en l’alimentació un indicador de di­ ferenciació i de discriminació social, de relacions canviants entre diver­ ses castes de població. Això ho podem constatar en la lectura de molts llibres de comptes de convents a través dels quals podem entendre com s ’alimentaven i vivien certs grups constituïts. En el cas de Foixà es tracta d ’una festa tradicional, que se celebra any rere any, i que ens deixa entre­ veure una dinada organitzada, un àpat com a element de celebració d ’un fet extraordinari, que dóna fe d ’una certa idea d ’un món privat. Aquest ritual de poder i d ’ostentació, segellat amb un gran àpat, mostra les dife­ rències que, una vegada a l’any, hi havia amb un model de vida quotidià, ben segur molt més precari i frugal. La tècnica de rostir, de preparar les viandes a l’ast prové de l ’època medieval. A més del forn que també usava per coure el pa, l’ast era el rostit més popular. La cuina de sofregir i rostir, centrada en la cam(9), sa­ borosa, condimentada era molt estimada per les classes socials amb més possibilitats. Els estaments privilegiats tenen molt en compte la carn a les seves dietes, encara que avui i aquí, no sabem quin percentatge repre­ sentava. També hi havia l’estofat, ofegat en una cassola o greixonera. platillo i un rostit, post[r]es i res més. Advertint que tots los germans tant si assisteixen a la funció com si no assisteixen, deuran donar en lo dia de la funció una peseta blanca a dit Prior per l’ajuda de los gastos farà”. (Josep M. Puigvert i Solà, “L’Episcopat i la formació de baix clergat al segle XVIII. L’exemple de les conferències eclesiàstiques del bisbat de Girona” dins Bisbes, Il·lustració i jansenism e a la Catalunya del segle XVIII, Eumo-Universitat de Girona, Universitat de Vic, 2000, pàg. 117). (8) Diversos autors, La vida quotidiana dins la perspectiva històrica. III Jornades d ’Es­ tudis Històrics Locals. Institut d ’Estudis Baleàrics, Palma de Mallorca, 1985. Especialment el capítol dedicat a alimentació, vestimenta i habitatge (pàg. 233-320). No disposem de cap estudi valuós sobre la història de la cuina i de l ’alimentació a l’Empordà. Per a l’època m edie­ val és útil el llibre de Xavier Soldevila i Temporal Alimentació i abastament al Baix Empordà medieval. Segles XII-XIV. Ajuntam ent de la Bisbal d ’Empordà, 2004. Sobre l ’alimentació a les Espanyes durant els segles XVI i XVII, vegeu el llibre M aria Àngeles Pérez Samper, La alim entación en la Espaha del siglo de Oro, Huesca, La Val de Onsera, 1998. (9) L’erudit Josep Romeu al seu llibre Poesia popular i literatura (Barcelona, Curial, 1974, pàg. 124), va transcriure un poema de m itjan segle XVII, provinent de l’anomenat Cançoner d ’Olot, en una estrofa del qual veiem el gust que ja hi havia en aquella època per la carn a la brasa: “Ara m e’n vaixt baranar;/ no ho tingau em m aravella,/ja vahieu se fa molt tart./M e’n vait veura an Broncart/ si n courà una costella” En una visita protocolària que del senyor Virrei de torn va fer a la vila m allorquina de Valldemosa, l’any 1610, sabem que els jurats de la vila el van obsequiar amb una dieta on pre­ dominaven la carn de xai, vedella, i les aus de ploma. Per la relació que queviures conservada sabem que es van servir: “4 moltons, 1 vedella, 3 primales, 14 gallines, 14 polles, 12 parells pollastres, 4 porcelles, 6 lliures costelles, 1 quarter carn salada.” . Valor: 34 lliures, 18 sous, 10 diners. Vegeu Sebastià Trias M ercant, Valldemosa. L ’am or i la cuina, Moll, Mallorca, 1982, pàg. 75. 85 PEP VILA Generalment, la pagesia menjava pa i llegums; llet, fruita i carn escasse­ javen. En el cas de Foixà tenim l’apunt comptable de les quantitats gas­ tades, però no el nombre de comensals,(10) motiu pel qual desconeixem la ració individual. Probablement, aquestes anotacions només expressen el (10) L’any 1702 compren 97 lliures de moscat; l’any 1704, 77 lliures. 86 SOCIABILITAT PAGESA. DINARS DE LA...DEGOLLACI DE FOIXÀ Fig. 4. Interior d ’una cuina. que es comprava. La resta d ’aliments que no s’adquirien, provenien de l’hort(11) dels confrares, de les cases del poble. Es curiós que hi ha poques consignacions sobre les begudes consumides, en aquest cas el vi. Els pabordes i confrares de Foixà sacrificaven vedelles i xais sencers. A la casa que la confraria tenia llogada al mossèn del poble, hi havia un espai dedicat a la cuina, com ho proven aquestes anotacions, ja que es fan despeses per arranjar aquest lloc i el forn. Els confrares disposaven d ’estris de cuina. Cuinaven i preparaven els seus aliments amb greix de porc, sagí. Fa la impressió que l ’oli d ’oliva el reservaven per a fregir peix. Als segles XVI i XVII hom donava molta importància a la condimentació (pebre i espècies). Any 1676 “Primo per 4 jornals de portar argila y aygua per entarrar los clots qui eran a la confraria, a la cuyna, deu reals dich”. “ítem per adobar al fom de la bolta, y del sòl y del costats ab dotsa rejols nous y portar argila y sorra y aygua....2 lliures 2 sous. (11) L’any 1676 fan arreglar “la tanca y portallera de l ’hort”, “la establa”, on possiblement hi tenien animals. 87 PEP VILA “ítem per adobar al golfo de la porta de la cuyna y posar-lo-y guix.... 4 sous. En 1675 Miquel Ragí, paborde de Sant Joan, anota que per a la fes­ tivitat d ’aquell any un paborde haja de “desenbustar (sic) la instància de las taulas y la cuyna”. En els apunts de l’any 1684 hi ha un petit inventari dels estris de la cuina: 1684: ce ha trobat que y a sinch dotsenes y sinch de ascodel[l]as; ítem 13 sicres; ítem 12 basals; ítem 12 gots; ítem 10 salés(12); ítem 22 plats roigs; ítem 12 dotsenas de plats blancs acepto [exepte] que Matas ne té un; ítem 2 graxoneras; mes una ol[l]a; ítem una parola; ítem 3 taulas. 1684: Primo avem pagat per fer al forn, una lliura, dos sous dich. ítem per deu rajols del[s] per fer al sòl del forn, sinch sous. ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE ELS MENJARS En les notes que transcric a consideració sobre els queviures anotats en el llibre de la confraria es pot constatar la presència, en els dinars anyals, de dietes de carn i de peix que fa la impressió que són abundants. El peix potser els arribava de Pals?, l’Escala?, Palafrugell?, Begur? La vedella s’acompanyava sovint amb arròs. Els cereals es convertien en farina i pa. Els cigrons poden ser un primer plat o bé servir d ’acompanya­ ment a la carn de vedella i xai. M ’ha estranyat no trobar cap referència al porc. A Girona, per la festivitat de Corpus, hi havia el costum que, en aquesta diada, durant els segles XVI i XVII, les autoritats municipals mengessin “bou i arròs”, un àpat que documenta Juliàn de Chía en el seu llibre La Festividad del Corpus en Gerona:(l3) “hubo en el de Corpus [any 1501] una suculenta comida en la que nuestros ediles y sus adjuntos dieron honrosa sepultura en sus estómagos a una vadella (temera) y a 5 libras arusa (arroz), principio tal vez del obligado (bou y arrós)(l4) que en semejante fiesta se servia anualmente hasta hace poco tiempo, en todas las mesas de Girona. (12) Mot de lectura difícil. Lliçó conjuctural. (13) Girona, Im prenta y Librería de Paciano Torres, 1895, pàg. 77-78. (14) Com sa cou arròs ab carn del «Sent Soví»: “De fet aquesta recepta és més aviat per aprofitar el caldo de la cocció de diferents productes, entre ells la carn i coure-hi un arròs, aromatitzat o amb inclusió d ’un producte dolç” . Ho llegim a Josep Lladonosa i Giró, La cui­ na catalana més antiga, Barcelona, Empúries, 1998, pàg. 199-200. Vegeu també Verònica Leimgruber, Mestre Robert, Libre del coch, Biblioteca Torres Amat, Curial-Universitat de Barcelona, 1977. Recepta núm. 75: “arròs amb brou de carn” . 88 SOCIABILITAT PAGESA. DINARS DE LA...DEGOLLACI DE FOIXÀ Fig. 5. Gravat de la portada del llibre de cuina catalana de Rupert de Noia, imprès per Carles Amorós. El banquete de la vadella y arroz, vuelve en 1507, y continua durante algunos anos; distinguiéndose el de 1510, en el cual aquella fué de peso 40 libras, con el aditamiento de 10 de arroz, condimentado con huna 89 PEP VILA unsa de clavells, así como en el de otra fiesta había entrado una hunsa de canyella”. L’any 1641, a Girona, amb motiu del “succés de las galeras de Espa­ nya ab los galions de Fransa devant de Rosas”, les autoritats municipals celebren un convit prop de l’ermita de Sant Miquel amb el següent menú: “ansalada, ràvens, seba per ensalada, pebra, sal, oli y vinagre, sis lliuras de carn anyell, carxofas, sis pollastres cuits, un formatge de la Selva, vi, deu reals y neu, sis sous”.(15) Per postres gairebé sempre es consignen raïms moscats. Els queviures més freqüents que trobem en aquestes notes són els següents: Carn: moltons,(16) primalles,(l7, vedella(18) Peix: sardines,(19) sorell,{20) bisos,(2I) peix sense especificar(22) Altres: arròs,(23) forment,(24) b lat/25 ciurons(26) Espècies: pebre,(27) salsa,(28) clavell,(29) oli Beguda: vi(30) Fruita: raïm,(31) peres(32) (15) Chía, op.cit., pàg. 109. (16) 1661: Tres moltons: 5 lliures, 15 d. (17) 1697. M itja arroba d ’arròs, una vadella, cinc mallals de vi, dos primallas, mitja lliura de pebra, noranta lliuras moscats, una olla. (18) 1691. Com pra d ’una vadella, una olla, dos onses pebre, una onsa salsa, mig quart de clavells, mitja [a]roba d ’arròs, set quartans y dos cops forment. (19) 1670: per 1800 sardinas 2 11., 10 d. ; una graxonera: 4d., 4s. ; pebra i salsa: 1 d., 8s. (20) 1698. Cinc quartans forment, una olla, peix sorel (1 lliura, 6 sous), sis cortans y mitja de oli; peras, pebre, quatre cops de ciurons, una bóta i una mesura de vi. (21) 1704: “ítem per tres-sens y setanta y sinch bisos, ha raó de onsa sous lo sent” . (22) 1693. Compren peix per valor d ’una lliura, 18 sous, una olla, tres cops i m ig de ciu­ rons. (23) 1596: 14 liuras de arròs, a rrahó vuyt dinés la liura. (24) 1703: Una vedella, mitja arroba d ’arròs, una cortera i tres cops de forment, 85 lliures de moscats, un moltó, dos unses de pebre i m ig quart de clavells, una bota (25) 1699: Peix, sense especificar; dues pebreres, un barral, un cortà de blat, tres unses pebra, una sitrella, noranta-quatra lliures de moscats; quatra cortàs y mitja d ’oli, una bóta y dos m esures de vi. (26) 1704: Nou quartans forment, una bóta de vi, tres-cents sentanta-cinc bisos, a raó de onze sous el cent; tres cops i mig de ciurons, cinc unces de pebre, setanta-set lliures de m os­ cats. (27) 1670: una graxonera: 4 d., 4 s. ; pebra y salsa: ld., 8.s. (28) Les salses eren espècies triturades i passades per un tamís de fina textura. Tenien sabors especials per les moltes espècies que contenien. La salsa comuna era una compost de gingebre, canyella, pebre blanc, clau, nou moscada, macís [pellofa de la canyella] i safrà. (29) 1691: “ítem per m ig quart de clavell”, ld. 3s. (30) 1702: una bóta de vi, cinc quartans de forment. (31) 1702: Una vedella, mitja arroba d ’arròs, tres unses de pebre, m ig quart de clavells, noranta-set lliures de moscat, (32) 1697: “ítem per peras... 1 11., 2s., 3 d.” . 90 SOCIABILITAT PAGESA. DINARS DE LA...DEGOLLACI DE FOIXÀ Fig. 6. Pàgina de “L’Art de traneher”, de J. Vontet. Diversos. L’any 1668 i 1697 hi ha apunts que consignen la venda del cuiro de la vedella.<33) L’any 1691 una olla els va costar 6 sous; 1693: una olla, 5 sous. 1697: una olla, 6 sous. L’any 1699 compren dues pebreres i set gots (7 sous, lOd), un barral (1 sou, 3 d.); “una sitrella se ha trencada”. DOCUMENTS A tall d ’exemple, he fet la despulla sencera dels cinc anys que trans­ cric a continuació perquè aquestes sèries són les més ben conservades. Els apunts comptables permeten fer-nos una idea del cost total dels que­ viures comprats: 1647: 18 lliures: 1648: 16 lliures; 1649: 20 lliures; 1652: potser una època inflacionista: 35 lliures. (33) Foixà. “Lo cuyro de la vadella que a posat lo valor de 18 sous plata” . Joan Mas, rector de 91 PEP VILA 1647 Memorial del gasto ha fet per la Confraria Joan Geli, Joan Regí y Miquel Agustí en lo any de 1647 1649 Memorial del gasto an fet Pere Martí, Matheu Torrent y Miquel Prats de Sant Llorens, pabordes per la confraria de Sant Joan de Foxà per lo any 1649 92 SOCIABILITAT PAGESA. DINARS DE LA...DEGOLLACI DE FOIXÀ Fig. 7. Esquerra: “El capó”. Gravat en coure del manuscrit de J. Vontet. Dreta: gravat d ’un llibre de cuina alemanya. 1652 Memorial del gasto s-és fet per los confrares en lo any de 1652, essent pabordes Antoni Costa, Pere Malloll y Pere Font de Sant Llorens de las Arenas (34) 6 11, 15 s. L’any 1684 una vedella, sense especificar el pes, els va costar 4 11., 16s. L’any 1689: 93 PEP VILA Fig. 8. Infern. “ Els golosos”, quadre de Taddeo di Bartolo, 1396. Sant Gimignano- Itàlia. Primo una vadella de pes de 35 lliures que costa ítem una bogarra(35) de pes de 911. que costa 1211 lOs. 411. (35) Bugarra, “Cabra?” . El DCVB, que documenta aquest mot, sense comentar-lo, aporta únicam ent un exemple de l ’any 1394: “Que tota bugarra, cabrit, anyell, e porcell”. 94 SOCIABILITAT PAGESA. DINARS DE LA...DEGOLLACI DE FOIXÀ Fig. 9. Gravat de la degollació de sant Joan Baptista. ítem 17 lliures d ’arròs a raó de 2s, 4 d. lliura, val íten una roba y mitja de rayms ítem tres onsas de pebra y una onsa de salsa ítem tres cortans de forment a raó de 8 11. ítem una bota y mitja ítem per una sort de plats 111. - 19s. 8s 8d. - 9s - 611. 911. lOs. lOs. - 3511. 6s. 8d. 1692 Compta del que he gastat jo Joan Xicart, pabordra de la confraria de Sant Joan de Foxà... en lo any 1692 és lo següent: Primo per tres masuras y sent sardinas ítem per una lliura pebra ítem per una lliura pinyons ítem per cinch quortans oli ítem per cinch quortans forment 95 311. 111. 311. 3s. 12s. 3s. 3s. 15s. 9d. PEP VILA Fig. 10. Interior d ’una cuina alemanya del segle XVI. Boix de 1542. 96 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BA IX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 97 a 122. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 INTRODUCCIÓ A L’ESTUDI DE RÀFECS AMB RAJOLES I TEULES PINTADES A LES COMARQUES GIRONINES N É S T O R SA N C H IZ G U E R R E R O RESUM : L'estudi pretén analitzar les manifestacions empremtades sota teules i rajoles, que, pintades amb pigm ents rogencs de mangres i el blanc que dóna la calç, conformen ràfecs, barbacanes o voladissos peculiars. PARA ULES CLA U: ràfecs i frise s pintats o decorats, comarques gironines. La primera vegada que vaig sentir a parlar de teules pintades va ser per mitjà de Lluis Esteva i Cruanas, cap al 1980. Lluís Esteva havia as­ sumit la direcció del llavors anomenat Museu de la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols, on va formar un equip de col·laboradors que, més tard, esde­ vindria la Junta del Museu. En aquells moments pensava portar a terme un treball d ’investigació sobre aquest tema i ja disposava d ’un bon recull d ’anotacions i fotografies que havia anat captant durant les sortides de caràcter cultural que sovint organitzava amb altres persones amb interes­ sos afins als seus. Lluís Esteva em va proposar col·laborar en el treball dibuixant aquells motius representats sota les teulades que eren difícils de visualitzar, de vegades perquè no tenien gaire definició a causa de la pèrdua de pigment o per l’actuació de fongs o líquens. De vegades, també per la dificultat d ’angle en la presa fotogràfica. Tanmateix, aquest estudi no va dur-se a terme, perquè Lluís Esteva va prioritzar altres temes de més compromís. 97 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO Després d ’haver accedit novament al recull d ’anotacions i fotografies de Lluís Esteva i d ’haver-lo examinat a fons, vaig adonar-me que aquest material, juntament amb el que he anat aplegant en diverses sortides, aporta un volum d ’informació digne de ser analitzat. Els ràfecs i barbacanes són solucions arquitectòniques per a l ’aca­ bament de les teulades. Aquests elements estan compostos per les teu­ les que sobresurten de les façanes formant un voladís que impedeix que l’aigua de la pluja regalimi per les parets. En trobem alguns de senzills, formats per una sola filada de teules canaleres i de coberta, i també altres de complexos, formats per conjunts de fins a set filades, en els quals es van alternant successivament les filades de rajoles (R) amb les de teules (T) (fig. 1 i 2). Fig. 2. Exemple de ràfec complex, perta­ nyent a una masia de Pals. (Fons i autor: Llu­ ís Esteva Cruanas / Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols). Fig. 1. Exemple de ràfec senzill, localitzat al mas Sitjar de Castell d’Aro. (Fons i autor: Llu­ ís Esteva Cruanas / Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols). Fig. 3. Mostra de sanefa a l’ermita de Sant Sebastià del municipi de Bescanó (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). Fig. 4. Sanefa localitzada en un Fig. 5. Sanefa ricament decoramas d’Aiguaviva (Autor:Néstor da en una casa del carrer Lladó Sanchiz Guerrero). de Vilanat (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). Molt sovint, a la part superior de les façanes, just sota de l’aixopluc ofert pels ràfecs, trobem unes franges ben acabades i lliscades on se so­ lien fer incisos, pintats o esgrafiats, textos amb referències cristianes, 98 INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES llegendes de propietat o símbols molt diversos. Aquests signes es dispo­ sen com a sanefes, les quals, juntament amb les teules i rajoles pintades, formen conjunts notables mereixedors de ser estudiats (fig. 3, 4, i 5). L’ampli ventall de representacions, a grans trets, es pot classificar de la manera següent: formes geomètriques simètriques i asimètriques, florals, faunístiques, zoomorfes, humanes, antropomorfes, traços i punts aïllats, etc. De moment, es pot fer una descripció d ’aquest repertori i una primera interpretació força intuïtiva. El pas següent, consistent a fer una anàlisi objectiva basada en dades estadístiques, requereix una re­ cerca molt més complexa, a llarg termini. Pel que fa a l’estil, el podrem descriure com a realista, simbolista, abstracte, naïf, desordenat, primitiu, gentil, ingenu, etc. Tots aquests intents de sistematització, totes aquestes interpretacions que ara volem cercar en aquests ràfecs que ens resulten tan intrigants, segurament farien somriure aquells que els pintaven, de­ coraven o muntaven. A l’església de Llambilles, el conjunt arquitectònic s’ha anat ampliant en diferents fases. La torre és de campanar inacabat. A la façana principal el barroc és predominant, i l’àbsis i el cos principal son d ’estil romànic. A les dues façanes que donen a migdia i llevant, es poden apreciar em­ premtes pintades i incises sota ràfeg. En dues teules de desguàs hi ha la inscripció “Rafel Noguer ferrer de Llambillas. Me fesit 1699, però en una d ’elles hi falta me fesit”. La data, “ 1699”, és ben llegible en diver­ ses rajoles; no obstant això en d ’altres, sembla que ha estat dissimulada. Aquest mateix any també ha estat incís en una part del fris, just sota del ràfec. El ràfec que dóna al costat de migdia consta de quatre filades, que des de sota cap amunt tenen la disposició R, T, rajola i teules de desguàs i coberta. Narcís Mas és una altra referència de nom de persona pintat en una rajola i va seguit per un guionet que fa suposar que la llegenda continua, però que queda amaga­ da sota l ’arrebossat de Fig. 6: Inscripció i dibuixos parcialm ent amagats al rà­ la paret. Aquest aspecte anirà essent mereixedor fec de l ’església de Llambilles (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). 99 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO d ’atenció, ja que sovint es pot endevinar com con­ tinuen els traços malgrat que no siguin visibles (fig. 6). El nom Agustí Pau és representat dues vegades en rajoles. En una, per sota del nom, hi ha tres ani­ mals, dos de terrestres i un de marí, dibuixats amb traç ingenu. En una altra rajola hi figuren cinc animalons semblants (fig. 7). En el fris de la façana de llevant hi ha una altra data que forma part d ’una llegenda llegible només en part, que diu “me fecit 1766”. Entre aquesta data i l’any 1699, que hem esmentat abans, hi ha un període de seixanta-set anys, que separa els dos moments en què van ser pintades i incises aquestes empremtes. En la “llegenda Joan Pau Ribes me fecit 1766” apareix el quart antro­ pònim. Aquests noms designen sense cap mena de dubte aquells qui van fer decorar el ràfec. Cal remarcar que, en tot el ràfec, tan sols s’endevinen dos símbols de tradició cristiana de creu aspada dins un cercle. No obs­ tant això, se’n pot fer una altra interpretació segons si el dibuix s’agafa en positiu o en negatiu, és a dir, segons si es pren com a referent el clar o el fosc. En aquest darrer supòsit es tractaria simplement d ’una X. Per contra, en altres edificacions d ’ús solament rural — no es tracta de rec­ tories— , properes i també llunyanes, els símbols i llegendes religioses, evi­ dentment cristians, hi són fermament representats. Fig. 8: Exemple de decoració exuberant i abarrocada de Ca l’Olivet de M assanet de Cabrenys (Fons i autor: En general, les pintures Lluís Esteva Cruanas / Arxiu M unicipal de Sant Feliu decoratives observades en de Guíxols). 100 INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES moltíssims ràfecs ofereixen una gran varietat o riquesa de motius, on caben tota mena d ’interpretacions segons el fil conductor que hom escu­ lli, segons si es parteix de les simbologies religioses cristianes o de les paganes. De vegades, es tracta de figures tan simples com un mer punt o una ratlla, però també, de vegades, hi ha combinacions que poden formar composicions totalment abarrocades, com és el cas de Ca l ’Olivet de Massanet de Cabrenys (fig. 8). Les pautes descriptives que hem utilitzat a Llambilles les podem apli­ car a cap a un centenar d ’edificis on han estat localitzats aquesta mena d ’elements. A banda del treball de camp, ha calgut mantenir converses i intercanviar impressions amb persones que han investigat diferents as­ pectes del patrimoni cultural, així com també amb professionals experi­ mentats en la construcció d ’edificis. El fet que els ràfecs puguin estar compostos per més d ’una filada dóna molt de joc a l’hora de fer combinacions. De vegades, les filades són totes decorades, altres vegades hi ha alternances. També s’hi poden combinar rajoles sense pintar com les que formen les anomenades dents de serra o dents de lleó. Aquest motiu s’obté pel gruix de les rajoles disposades en diagonal formant tot de triangles consecutius que apunten cap enfora. Una variant d ’aquesta idea, molt més afí al tema del present treball és el mateix efecte obtingut mitjançant triangles pintats en teules i en rajoles, ja sigui en positiu o en negatiu. Molt sovint, aquests triangles van acompanyats d ’altres motius dibuixats al seu interior o sobrepassant el seu perímetre. Els triangles en negatiu es formen quan es pinten els angles de les teules o rajoles amb un pinzell o per immersió, de manera que, a la part central, queda una àrea triangular sense pintura. Aquestes teules o rajoles es col·locaven amb les dents dels triangles mirant cap enfora (fig. 9). Per contra, els triangles en po­ sitiu s ’obtenien pintant un triangle al centre de la teu­ Fig. 9: Ràfec amb decoració de triangles, anomenats la o rajola amb blanc de dents de lleó o llop, obtinguts en negatiu (Autor: Néstor calç. Tanmateix, aquesta Sanchiz Guerrero). 101 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO tècnica no és gaire habitual a les nostres contrades, tal com ho notem en actuacions força recents. Amb quina intenció es pintaven i decoraven els ràfecs? Com s’escollien els motius entre l’ampli repertori de representacions religioses, sím­ bols abstractes o figuratius? Els geomètrics, juntament amb els triangles, són dels més nombrosos dins del conjunt de ràfecs estudiats. Mentre que el triangle és repetitiu i es representa sempre de la mateixa manera, els Fig. 11: Gall sobre un ràfec de teules pinta­ des a Vilobí d ’Onyar (Autor: Néstor Sanc­ hiz Guerrero). Fig. 10: Remat de earener en forma de gall davant de l’església de Peratallada (Fons i au­ tor: Lluís Esteva Cruanas / Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols). Fig. 13: Remat de earener en forma de gall, Llampaies (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). 102 Fig. 12: Dues mostres de galls en teulades de Sant Dalmai (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES motius geomètrics, per contra, permeten gran varietat d ’impulsos en la seva execució. Podríem buscar l’analogia amb els motius que servien per rematar els extrems dels careners de les teulades i que eren coneguts popularment com a galls d ’espantar bruixes (fig. 10, 11, 12 i 13). Llavors els triangles podrien estar associats a aquests galls matiners que, amb el seu cant, allunyaven les tenebres de la nit. De vegades, l’agnosticisme comporta el menyspreu o l’oblit d ’aquestes creences. Tanmateix, però, és cert que moltes tradicions cristianes i les seves predecessores paganes han arribat fins a nosaltres per mitjà de símbols o manifestacions populars, la com­ prensió dels quals se’ns mostra ara com un repte. Lluís Esteva tenia un bon recull d ’informació sobre processos contra les bruixes instruïts per la Inquisició i també anava recopilant tota mena de referències sobre la representació del gall en diferents elements dels edificis com xemeneies, panells, sota-ràfecs, etc. A partir de les conver­ ses que havia mantingut amb ell i de la revisió de les seves notes i dossi­ ers (fig. 14), sembla que Lluís Esteva no s’inclinava a considerar que els ràfecs pintats eren un simple element decoratiu. No era partidari del mot decorat i, en canvi, sí que considerava mots com enterenyinat, bruixes, barrar (en el sentit de privar el pas). La qual cosa fa pensar que relacio­ nava els ràfecs amb el desig d ’allunyar la malastrugança. Sabem que Lluís Esteva era una persona molt metòdica i tenaç a l’ho­ ra de desfer entrellats. Sempre ens quedarà la incògnita de saber fins on hauria pogut arribar en la seva recerca sobre aquest tema. Ben segur que el seu treball hauria estat exhaustiu. M ’atreveixo a prendre-li el relleu en aquest camp apassionant, però amb la prudència necessària per cen­ trar-me en el que em sento més còmode: l’observació apresa d ’ell per saber llegir murs i paraments, juntament amb la necessària intuïció i la familiaritat amb l ’art-artesania amb el qual estic compromès. Tot i que la proposta d ’esbrinar aquests elements en clau de bruixeria és seductora, no m e’n veig capaç i, per tant, seguiré altres camins que segurament co­ incidiran en molts aspectes. En un escrit anònim extret d ’Intemet, amb el títol “Tejas pintadas y fachadas decoradas”, el qual fa referència a la vall de Sóller i Fornalutx, a Mallorca, en un dels paràgrafs s’esmenta el possible costum de fer una bona festa quan s’acabaven les obres de construcció d ’una casa nova i després que s ’hagués enllestit el pintat del voladís. De la qual cosa es pot deduir que allà les teules es pintaven després de la seva col·locació. En un altre referent, també extret d ’Intemet, signat per Rocío Martínez i 103 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO amb el títol “Teules de moro a la Vall de Sóller i Fornalutx”, trobem un treball elaborat i molt recomanable. En un dels seus paràgrafs diu que sense coure la teula s’hi pintaven dibuixos, lletres o números amb pig­ ments dissolts en aigua. A l’Alt i Baix Empordà, la Selva i el Gironès, llocs on han estat fetes prop d ’un centenar de localitzacions, s’han detectat molts motius que ens demostren que les teules i rajoles dels nostres ràfecs van ser pintades abans de ser posades a lloc. Segons els nostres costums, la celebració de l’acabament d ’un nou edifici es realitza amb motiu d ’anar a fer una Fig. 15. Rajoles decorades on es pot veure la part de dibuix que havia quedat amagada per la paret en una casa de M açanet de Cabrenys (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). Fig. 16. Una altra m ostra de dibuixos cla­ rament visibles en haver estat tapats per la capa de m orter que protegia la paret (Autor: N éstor Sanchiz Guerrero). coberta. És a dir, després de muntar el earener amb galls de remat o no, apareixia una senyera en lloc visible. Així el propietari del nou immoble s’assabentava que havia arribat el moment de pagar un àpat al personal que havia treballat en la construcció de l ’edifici. Per tal de refermar el que exposem en el paràgraf anterior, cal que observem les figures 15 i 16, on es veu com part dels dibuixos que havien estat amagats sota dels arrebossats — i, per tant, protegits— , queden vi­ sibles quan el morter desapareix. Sembla lògic pensar que les teules i les rajoles van ser pintades fora de l ’obra. Malgrat tot, per tal d ’obtenir de­ coracions en sanefa com les de Ca l ’Olivet de Maçanet de Cabrenys, se­ gurament calia fer una estesa de rajoles i teules per aconseguir que el traç tingués continuïtat i fos coincident d ’una peça a l’altra. Més endavant, reproduïm un text que recull aquest aspecte que acabem de comentar. El cas de Ca l’Olivet es pot considerar com a ràfec de motius deco­ ratius, on les rajoles amb sanefes no tenen una solució de continuïtat 104 INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES (fig. 17). L’interès d ’aquest edifici ja havia estat posat de manifest anteriorment, com per exemple en els articles de N. Roure i Lluís Esteva, publicats a la revista Serra d ’Or el 1966 i el 1967, res­ pectivament. També Albert Telesse, expert en ceràmi­ ca decorada catalana, em va Fig. 17. La primera i tercera filades que s’aprecien parlar d ’aquesta casa durant en la imatge estan constituïdes per rajoles pinta­ des amb motius amb continuïtat. En canvi, les teu­ una conversa en que vaig ex­ les de la filada central estan decorades de manera posar-li el treball que anava individual. Ràfec de Ca l’Olivet de M assanet de Cabrenys (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). fent. El ràfec és esplèndid i senyorívol, d ’estil barroc i exuberant. A diferència d ’al­ tres llocs, no s’aprecia cap signe d ’aspecte protector sota les teules i ra­ joles, ni tampoc cap inscripció en les franges d ’arrebossat. Crec que, en aquest cas, és escaient parlar de mera decoració. Els dibuixos han estat pintats amb sanguina i mangra sobre un fons de blanc de calç. El ràfec consta de tres filades, en la primera i en la tercera hi ha pintada una llarguíssima sanefa ondulant de formes vegetals, en la qual s’insereixen representacions molt variades com rates, conills, aus, gossos, simis, caps humans, i també fulles, flors i fruites. A part del motiu principal, la rajola està enribetada amb una decoració que ens recorda el tipus anomenat blonda, present en la ceràmica catalana decorada del se­ gle XVIII, com per exemple la de Poblet, les de la cirereta — d ’influència francesa— o les de l’arracada, més recent que les dues primeres. A la filada central, que és de teules, en els trams més llargs hi ha uns traços apuntats cap a fora de manera similar a una lletra A, tota envoltada Fig. 18, 19 i 20. Plats ceràmics del Museu d ’Història de Sant Feliu de Guíxols, decorats amb sanefes i motius centrals que recorden els que es veuen en alguns ràfecs, com el de Ca l’Olivet (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). 105 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO de decoració d ’estil blonda i puntejats (fig. 17). D ’aquesta manera, la figura del triangle, tan senzilla i tan comuna en molts altres llocs, esdevé su­ perba. La finca anomenada Ca l’Olivet dóna a tres carrers: la façana que hi ha des de la placeta on passa la riera fins Fig. 21. Pallissa rústica situada davant de la finca de a l’Hostal La Quadra dóna al Mas Sitjar de Castell d ’Aro (Autor: Néstor Sanchiz sud; la façana oposada, que Guerrero). dóna al nord, afronta amb la plaça de l’església; la tercera façana, que enllaça les dues anteriors, està orientada cap a l ’est. L’estil figuratiu emprat a Ca l’Olivet es pot descriure com a naturalista i naïf. Les figures de flora, fauna i ros­ tres humans presenten una estètica similar a la de la ceràmica catalana decorada dels segles XVI i XVII, com la ceràmica blava de la ditada 0 d ’orles diverses. En canvi, la blonda és un motiu que re­ corda les decoracions de Po­ blet o les d ’arracada o cirere­ ta, d ’influència francesa, dels Fig. 22. Repertori de símbols que es troben en el segles XVIII-XIX (fig. 18, 19 ràfec de la pallissa de Mas Sitjar (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). 1 20). En altres edificis, però, de vegades hi ha sèries de fi­ gures simples, geomètriques desordenades i sense llegendes. Llavors és més aventurat cercar-hi estils o intencions. Una manifestació completament oposada a la de Ca LOlivet, la tro­ bem a la finca del mas Sitjar de Castell d ’Aro. La casa pairal, de la qual parlarem més endavant, té al seu davant una pallissa amb un interessant 106 INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES ràfec format per una sola filada de teules amb molts símbols pintats. En aquest lloc els temes religiosos o esotèrics són més ma­ nifestos (fig. 21 i 22). El ràfec de la façana d ’entrada, que dóna de cara a tramuntana, va ser modificat i és l ’únic que no conserva cap Fig. 23: Inscripcions de la mateixa pallissa on es pot iden­ indici de decoració. tificar JAS, amb la S invertida, i la paraula nombra (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). Les pintures d ’aquesta pallissa tenen l’encant del que és rústic i primitiu, sense pretensions de lluïment decoratiu. En aquesta pallissa i en el punt central de la façana de llevant, també sembla important destacar que, sota la teula central de les dues aigües de la teulada i per sobre d ’una finestra gairebé centrada, hi ha una pedra vidrada en verd. L’única que hi ha en tot l’edifici, cosa que, d ’altra part, sembla totalment intencionada. A la població de Verges, en una casa d ’un tram molt estret del carrer Ribossà, també hi ha dues pedres vidrades en­ castades a la paret per tal que quedin ben visibles. Verges és la població on la tradició de la Dansa de la Mort té la funció de cercar la intercessió divina per tal d ’allunyar pestes i altres mals vegeu Cementiris i sepelis, publicat dins la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona per Dolors Grau i Ferrando. Del ràfec de la pallissa de Can Sitjar pensem que molts signes re­ presentats poden fer referències al cristianisme — les creus hi són molt evidents— . D ’arbres de la vida se’n poden representar de moltes formes, així com també els crismons. En relació amb la inscripció JAS (amb la S al revés), que ja hem comentat abans, ens sembla escaient comentar que el personatge Jesús, en la iconografia cristiana, és a bastament represen­ tat amb les lletres JHS i equival a Jesús en grec. L’esmentada inscripció apareix sota una teula amb un triangle (fig. 23). Si la A central, que té forma apuntada en relació amb el triangle, la separem per la part alta, n'obtindrem una H, i així i llegiríem JHS. En molts d ’aquests anagrames, sobretot gravats en llindes, la S al revés hi és molt corrent. Sembla que es pot considerar que la interpretació de JAS com a equivalent a Jesús és 107 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO correcta, ja que és coherent quan llegim: “Als 9 d'Octubre del any 1731 Jesús la nombra”. L’any 1731, la preposició a i el número 9 semblen deslligats de la resta d ’elements. Aquest fet suggereix que aquell que posava les teules, de vegades, no debia saber gaire l’ordre de les oracions. Algu­ nes vegades, les llegendes són tan incoherents que semblen endevinalles. Com que hi ha teules on la lectura no és del tot possible, no podem saber si tenien signes, lletres o paraules que permetessin donar coherència a les frases. Aquesta observació es pot aplicar en casos en els quals es donen condicions semblants. Si aquesta pallissa de Can Sitjar es caracteritza, principalment, per contenir símbols religiosos, elements abstractes i també figuratius de caire naïf, per contra, en la finca que hi ha al seu davant, molt senyorívola sense arribar a ser tan decorativa com la de Ca l ’Oli vet, no s’hi detecta cap símbol cristià. Això no obstant, en aquest edifici hi ha una petita capelleta d ’estil barroc. La descripció d ’quest ràfec no serà tan exhaustiva com les anteriors i ens centrarem només en els elements més significatius. Els motius que apareixen pintats en aquest ràfec sembla que tenen una funció merament decorativa, sense cap significació religiosa o esotèrica. No obstant això, els elements abstractes sempre poden admetre diferents interpretacions. Els triangles en negatiu, tan comuns, també hi són presents. Les façanes de ponent i de llevant tenen tres filades i les de tramuntana i migdia, dues. L’any 1990, aquesta casa pairal va ser motiu de la publicació del po­ ètic llibre Castell d ’Aro al Cor. Joaquim i Joan Sitjar, de Jordi Vinyoles i Boadella. S’hi recullen, ben detallats, els afers dels germans que van mantenir i donar renom a la finca del mas Sitjar, que es troba situada da­ vant per davant de l’es­ mentada pallissa. Actual­ ment, l’edifici ens mostra encara prou indicis de la seva història. El rastre més evident el constitu­ eixen els diferents anys que trobem gravats en pilans, llindes, abeuradors 0 també pintats a la paret Fig. 24. Figures representades a l ’edifici noble de Can Sitjar, davant de la pallissa (Autor: Néstor Sanchiz Guer­ 1 a les rajoles del ràfec. rero). 108 INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES Les inscripcions 1661, 1745, 1768, 1771, 1773, 1782 o 1863 permeten endevinar la cronologia dels diferents elements que constitueixen la casa. No obstant això, el que més ens interessa són les teules o les rajoles pintades, les quals, per cert, no són es­ mentades en el llibre abans referenciat. El ràfec de la finca prin­ cipal està pintat en tot el seu perímetre, encara que, a la façana de llevant, els motius pintats queden força amagats per l’edificació posterior. A la façana principal, que dóna cap a migdia, les rajoles for­ men un ràfec discret i, en altre temps, havien estat emblanquinades amb capes de calç aplicades damunt dels motius que hi havia pintats. Ha calgut cercar els indicis que realment havia estat així i que el ràfec, antigament, havia estat tot pintat. En con­ Fig. 25 i 26. Penells de les esglésies de Riells i tra del que passa a la façana Folgueroles, respectivam ent (Autor i fons: Lluís Esteva Cruanas / Arxiu Municipal de Sant Feliu de principal, a la façana oposa­ Guíxols). da, cara a tramuntana, i a la façana de ponent els símols o dibuixos es poden identificar clarament. Les teules sempre estan pintades amb el triangle, tan comú en molts altres llocs, però les rajoles estan totalment pintades amb blanc de calç i, per sobre, motius fets amb pigments rogencs en un estil naïf molt estilit­ zat, sense cap intenció religiosa. Farem una descripció del ràfec esmentant només els elements més representats: formes geomètriques simètriques o en abstracte, puntejats, ondulats, espirals, radials, vegetals — el clavell s ’identifica clarament dins de conjunts de flors variades— . Destaquen 109 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO dues rajoles, amb un cavall representat en cadascuna. Es tracta d ’animals en moviment, encarats cap a la dreta. També hi ha dues rajoles amb un brau pintat amb els mateixos criteris que els cavalls. Les decoracions marginals estant formades per línies encreuades i punts (fig. 24). Les fonts d ’Esteva que vaig poder revisar per poder aprofundir en el tema, també van ser revisades per Dora Santamaría i Xavier Gabarrò, els quals també van interessar-se per la temàtica de les decoracions pintades en ràfecs, i hi han dedicat articles i exposicions fotogràfiques. Pere Caner al volum dels Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses de l’any 1970-1971 dóna unes breus notícies dels carrers de la seva població on esmenta la presència de teules pintades. Joan Badia, especialista en l ’ar­ quitectura romànica, ja fa una primera aproximació a les característiques dels ràfecs pintats o decorats en els tres volums de la seva Arquitectura Medieval de l’Empordà. També els descriu en un article que va publicar l ’any 1973 al número 133 de la Revista de Palafrugell. Segons es dedueix de les anotacions i els reculls d ’informació que Es­ teve anava reunint, una de les interpretacions més seductores proposades per a aquestes pintures es pot fer en clau de bruixeria o de càbala. Una de les figures més destacables és el gall, que encara a hores d ’ara s’instal·la en molts penells i que està present en remats de earener. El gall, junta­ ment amb altres figures amb forma d ’au que Esteve interpretava com a galls, era una de les manifestacions utilitzades per allunyar les forces malignes (fig. 25 i 26). Dels ràfecs descrits en aquest article, el més antic és el que es troba a l’església de Quart, on apareix la data de 1612 pintada en una de les ra­ joles de la capelleta lateral que dóna cap a tramuntana. Atès que l’edifici es va construir en època romànica, es dedueix que les pintures es van re­ alitzar posteriorment a la construcció de l’edifici. Aquesta circumstància també es dóna en altres llocs. Exceptuant èpoques que ja entenem com a molt properes, sembla que en els símbols hi conflueixen creences catò­ liques, esoterisme i un determinat gust estètic. Aquesta peculiar barreja caldrà contemplar-la des de l’etnografia. Un petit assaig per proposar un model de fitxa i exemplificar un dels molts llocs que queden per estudiar, pot ser la finca de Can Roquet, lloc que Esteva també tenia localitzat i fotografiat. La descripció pot ser la que segueix. Finca de Can Roquet a Romanyà de la Selva (Baix Empordà), el ràfec està mancat del triangle, tan comú en d ’altres finques. Porta la data de 1891 a la façana que dóna cap a migdia, la que dóna cap a ponent consta 110 INTRODUCCIÓ AL'ESTUDI DE RÀFECS ... ALES COMARQUES GIRONINES de dues filades de teules, la rajola tan comú no hi és present. La primera filada és amb teula pintada amb blanc de calç i símbols diversos pintats amb color rogenc, on predominen les figures geomètriques i abstractes i on destaca una figura antropomorfa de força interès. La façana que dóna cap a migdia sembla que, en origen, no estava pintada o que ja havia perdut tot rastre de pintura, ja que Esteva no en dóna cap referència, cosa que ens porta a considerar que els motius que ara hi ha pintats van ser realitzats força recentment. Més si tenim en compte els motius utilitzats i la bona definició dels traços, en contrast amb les pintures de la façana de ponent. Vam optar per entrevistar els actuals propietaris de l’immoble i van confirmar que el ràfec de la façana de migdia havia estat pintat per ells amb l’objectiu de donar continuïtat a la decoració de la finca. Com que amb el pas del temps les pàtines poden confondre pel que fa a la datació d ’aquesta façana, semblaria encertat seguir el costum antic i inscriure-hi també l’any de realització. Ens ha semblat interessant fer un recull de les decoracions realitzades recentment per tal de tenir-lo en compte per a properes interpretacions. Aquests cinc llocs on hi ha ràfecs pintats han estat escollits perquè són prou interessants per ser analitzats, també — com ja hem anat intro­ duint anteriorment— perquè ja havien estat captats per Esteva i pretenem que aquesta sigui l’essència que marqui aquest treball inicial. En l ’anàlisi més profunda del treball, ens sembla oportú plantejar-nos la consideració següent: Si tinguéssim la certesa que aquells que van pintar ràfecs eren persones amb coneixements artístics i filosòfics, ben preparades per elaborar els discursos que ens volien deixar, no posarí­ em en qüestió les ingenuïtats de realització dels motius pintats — “garagots”— que arribaven a omplir ràfecs de fins a set filades de teules. Sense gaire esforç es pot endevinar que la qualitat del traç de tots els ràfecs ana­ litzats per nosaltres demostra una accentuada ingenuïtat en l’execució. Els pinzells, els dits o les xeringues van ser els sistemes més utilitzats per als traços que originen la teula o rajola pintada. La tècnica utilitzada pot ser un indicador per identificar els diferents autors. De totes maneres, ara encara és molt difícil fer aquesta anàlisi. La tosquedat i la simplicitat que es detecta en aquests dibuixos suggereixen que aquest tipus de decoració es feia a corre-cuita. Josep Deloncle al Diari temporari de la casa pairal, Museu Català de les Arts i Tradicions Populars, editat a Perpinyà per El Castellet l’any 1985, també parla de l’elaboració d ’aquestes decoracions i remarca que aquests dibuixos han pogut resistir, de vegades, tres segles, tal com els dibuixos de la barbacana de l’església del Carme a Perpinyà. 111 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO Recull el testimoni oral del senyor Laguerre d ’Oms, que explicava que havia sentit a dir dels seus avis que aquests dibuixos eren fets a teuleria. Amb la teula calenta encara, tot just treta del forn, un artesà amb un pinzell pintava aquests dibuixos. L’escalfor de la teula permetia una millor penetració de la calç blanca. Considero que aquesta aportació consti­ tueix un referent molt lògic. Aquestes referències de Deloncle ens demostren que les teules i rajoles pintades ho Fig. 27. Inscripció Agustí Pau de l ’església de van ser abans de ser posades a Llambilles (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). lloc i es relaciona amb l’acció de fer estesa o escampar les peces per pintar-les a terra i no haver-les d ’agafar una a una. També és remarcable el fet que designi com a arte­ sans els que van realitzar aquests dibuixos. Per la meva part, puc aportar el meu testimoni com a artesà, ja que durant uns quants anys de la meva adolescència, vaig realitzar cents d ’objectes artesans quasi a diari. Per evitar l’avorriment, cercava la creativitat i m ’escarrassava buscant plan­ tejaments nous per a aquells objectes. Volia ser original; no obstant això, sempre arribava un punt en què, mancat de capacitat d ’inventiva, repetia molts esquemes que ja havia interpretat. El mateix semblaria aplicable als artesans rajolers. Malgrat els hipotètics intents de diversificar els seus motius, també en la seva obra hi trobem repetició. Aquesta és més evident en les representacions a base de figures ge­ omètriques, desordenades o no. En canvi, no és tan visible en els mo­ tius figuratius, no abstractes, on les duplicacions són més rares, tot i que Figs. 28 i 29. Ràfec del mas de davant de l ’església de Sant Am pèlit de Penedes amb num era­ cions ben visibles (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). 112 INTRODUCCIÓ AL'ESTUDI DE RÀFECS ... ALES COMARQUES GIRONINES també hi són presents. A l’hora d ’imaginar el procés de realitza­ ció d ’aquestes decoracions, cal que tinguem molt present que el ràfec d ’un edifici, casa o església, pot estar format per una mitjana de 50 teules i rajoles, quan es trac­ ta d ’un ràfec d ’una sola filada, fins a unes 300 teules i rajoles, o més, en ràfecs complexos. En una població de l’Alt Empordà, vaig veure com un ope­ rari de la construcció estava fent el que semblava que era un gall protector, tot retallant teules. M ’hi vaig adreçar per demanar el motiu pel qual ho feia i l’operari no ho Fig. 30. Exemple d ’hipotètic rellotge de sorra sabia, simplement perquè li havia pintat en un ràfec, publicat en un article reco­ llit per Lluís Esteva (Fons de l ’Arxiu M unici­ encomanat el mestre de l’obra. El pal de Sant Feliu de Guíxols). vaig buscar i em va explicar que no en sabia res i que ho feia per­ què s ’havia de fer. De ser informat, vaig passar a ser informador. Lluís Esteva, en una de les seves notes, referint-se a una de les teules de l ’església de Llambilles, va dir: “n ’hi ha una que hi ha pintat cau si pots”, ho deixa anotat amb la ironia del dubte. Després d ’haver fet la transcripció dels cinc noms que figuren en les teules i les rajo­ les, arribem a la conclusió que el cau si pots, en realitat és el nom d ’Agustí Pau, que es pot llegir perfectament en una altra de les teules. La inscripció que va ana­ litzar Lluís Esteva (fig. 27) està molt desdibuixada per l’alteració i els despreniments de pigment. Fig. 31. Ràfec de Can Llambí de Penedes amb diverses dates, una de les quals conté el símbol abans comentat, que suggereix la representació d ’un rellotge de sorra. (Fons i autor: Lluís Esteva Cruanas / Arxiu M unicipal de Sant Feliu de Guíxols). 113 ^ ràfec d un mas de Penedes, es poden trobar altres internretacions en alffuns dels sisnes , COnte. Hl ha, per exemple, NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO diverses dates en rajoles i teules. Ens crida l’atenció concretament l ’any 1622, que es repeteix en altres rajoles amb alteracions, fins que en una l’l i el dar­ rer 2 es representen for­ mant una mena de X plena, que fins ara semblava que era el símbol del pas del temps, representat amb un rellotge de sorra (fig. 28 i 29). El rellotge de sorra es troba sovint en làpides i en rellotges de sol. En un re­ cull de premsa francesa, hi ha un article dedicat a les rajoles i teules pintades, amb motiu de la inauguració del museu d ’Art i Tradicions Populars del Rosselló, al Castellet. En aquest escrit es fa refe­ rència a la representació de la casa de pagès dins del museu i es posa de manifest el gran interès que despertà: “Es naïf, magnífic i deliciós com el petit món on vivien els homes primitius. No ens sorprendria que Picasso s’hagués inspirat en les teules pintades dels antics masos de la Catalunya espanyola per fer les seves ceràmiques.” El 1946 aquest pintor es va traslladar a Vallauris, localitat de la costa francesa de la Provença, per tal d ’iniciar-se en la disci­ plina de la cuita i decoració de la ceràmica en el taller Madoura, del matrimoni Renie. De vegades, l’acom­ panyava en el seu aprenen­ tatge el llavors ja reconegut ceramista Artigas. En aquest recull (fig. 30) és apreciable novament la figura d ’un hipotètic rellot­ ge de sorra amb dos traços laterals que identifiquem Fig. 33. Ràfec del mateix Mas Ferrer amb símbols contemporanis (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). 114 COm l ’estructura de les nan- INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES ses. Veient la imatge, no cal ni comentar la simplicitat de la seva execució. Dins de l’esmentat recull de premsa hi vaig trobar una altra referència que m ’ha semblat interessant recollir en el present escrit: “aquest món que s’amaga a l’ombra dels teulats, a mig camí del Fig. 34. Decoració sota teulada feta l’any 1953 en somni, encantaria un Marc una finca de Camallera (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). Chagall...”. A Can Llambí, finca senyorívola de Penedes, en una excel·lent fotografia feta per Lluís Esteva (fig. 31), s ’hi poden apreciar diversitat de símbols i també que algunes teules de la segona filada que van servir per conformar el xamfrà van ser retallades per donar-los la forma adequada. Dels motius pintats, però, es nota que van ser fets fora d ’obra. Igualment, ens crida molt l ’atenció la data que hi ha escrita al costat dret de la gàrgola fins a la teula canalera, ja que hi tomem a observar la figura que hem interpretat com a rellotge de sorra. També hi ha localitzats ràfecs executats en dates relativament recents, i les seves pintures difereixen clarament dels més antics. Esteva també s’havia interessat per aquestes manifestacions i, entre els seus apunts, fa referència al ràfec del mas Ferrer de Llampaies (fig. 32). El citem tex­ tualment: “Decoracions d ’aquest segle.-Llampaies.- Mas Ferrer. Ràfec pintat pels germans Reixach, que viuen allà, l’any 1948, el van pintar quan el ràfec estava acabat. Mangre sobre blanc. Hi ha sols persones, llunes, carros...”. Vaig anar a visitar la finca i vaig parlar amb el seu propietari, el qual, fent un exercici de memòria, va recordar que, feia uns quaranta anys, un senyor que feia de mestre els va visitar per interessarse per les rajoles i teules pintades en el ràfec de la seva casa. En aquest ràfec hi ha gran varietat de figures i ens sembla obligat ressenyar-ne unes quantes. Criden molt l’atenció els diferents rostres de persones, algunes de les quals fumen. També hi ha altres imatges totalment contemporànies com una pilota de futbol, un cotxe amb un guió oficial (fig. 33). Hi ha símbols de caràcter polític com dues banderes espanyoles i un escut amb una senyera. També és original la representació d ’uns lluitadors de boxa. Altres motius queden fora de la temporalitat com per exemple un pastor, un gall, un porró, un test, un carro, una casa, una lluna, un s o l, un arbre, un llibre. La data que hi figura és l ’any 1948. 115 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO Fig. 35 i 36. Al mateix mas de Camallera, ampli repertori de símbols contemporanis (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). A Camallera hi ha una altra finca també amb representacions con­ temporànies. Es tracta de Can Ferrer Pagès, un magnífic edifici amb ele­ ments d ’estil renaixentista. En una llinda hi apareix gravat l’any 1631 i, en una de les rajoles del ràfec, hi apareix la data de 1953 (fig. 34), la qual indica sens dubte l’any de la seva execució. Aquest edifici l ’hem hagut d ’observar des del carrer, i hem pogut constatar que es tracta d ’uns ràfecs llarguíssims que, com a mínim, es troben en tres de les façanes de la casa. Els ràfecs estan compostos per tres filades pintades amb una gran diversi­ tat de temes prou engrescadors per donar-ne unes breus descripcions. En totes les teules i rajoles es dóna una repetició dels motius a cada marge del triangle, buscant crear un efecte de simetria. Quan es tracta de rostres humans o de representacions d ’animals, es perd aquesta simetria pel fet que les dues figures estan encarades en la mateixa direcció. Aquest detall descobreix que l’artesà no tenia domini suficient del dibuix i que, en fer el traç, es deixava endur per l’impuls. En aquest ràfec els elements més abundants són els ge­ omètrics, però, encara que menys nombrosos, també cal parlar dels figuratius. Hi ha homes amb barret i els braços enlairats, ca­ valls o ases sota la pluja encarats cap a l ’esquerra, rèptils, margarides, homes caminant cap a l ’esquerra amb ocells de fons, lletres, dos rostres humans mirant Fig. 37. Un mas abandonat d ’Aiguaviva, visible des cap a l’esquerra, paisatges de la carretera. La primera filada crida l ’atenció per la seva asimetria (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). amb arbres, núvols, estels, 116 INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES flames, creus puntejades, flors, go­ letes i altres vaixells, ulls de mira­ da frontal, faves o pèsols, cargols, fruites i tallades de síndria, màs­ cares còmiques i tràgiques, arbres amb pluja, sols, cases o castells, fars, cignes sobre l ’aigua, entre d ’altres. Entre els elements con­ temporanis podem destacar el que Fig. 38. Mas de Salitja, davant de l ’ermita de semblen unes copes de gelat (fig. la Mare de Déu de les Fonts, amb ràfec d ’es­ pectaculars dimensions restaurat amb força 35 i 36), un bolet atòmic, dos avi­ encert (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). ons bimotor, paracaigudistes o un telèfon de tipus comissari. Ens sembla convenient tornar a remarcar que els motius trobats en aquestes dues finques que aca­ bem de descriure fan la crònica dels interessos i dels fets més re­ marcables d ’unes dècades molt concretes del segle XX. De la ma­ teixa manera, potser en els segles Fig. 39. El mateix mas a prop de Salitja amb anteriors (XVI-XVII) ens volien el ràfec decorat amb trapezis invertits (Au­ deixar també constància d ’allò tor: Néstor Sanchiz Guerrero). que els passava o del que ells con­ sideraven més significatiu. Semblaria que la vida de la gent, en aquesta primera època, era plena dels temors que s’intueixen darrer molts dels símbols representats, que servirien per protegir-se d ’allò desconegut i mistèric. No obstant això, no podem obviar la seva explicació cabalística. Recordem que era una de les possibilitats que es plantejava Esteva, tal com es dedueix dels seus reculls, on va aplegar els textos següents: “Antoni Pladevall i la història de la bruixeria a Catalunya” {El País, núm. 178, 1986), Fig. 40. Diversos motius obtinguts col·locant “Els atrevits que renegaven una m ateixa rajola en diferents posicions (Autor: N éstor Sanchiz Guerrero). 117 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO Fig. 41. Ràfec ple de nius d ’oreneta que poden impedir la localització de possibles decoracions (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). de Déu i adoraven el diable”, de Josep Lluís de la Torre Díaz (El M ón, 1982), “Brajas y demonios”, de Luis Bettonica (La Vanguardia Espanola, 1968), “La brujería”, per Jean Palou (La Vanguardia Espanola de 14 d ’octubre de 1973), “Moratín y las brujas, notas a la actual...” (La Vanguardia Espahold), temes sobre la InauisiciÓ de les actes de la IV Assemblea dels Amics de Besalú, de l ’any 1980, “Las meigas gallegas existen y siguen actuando, conversación con José Maria Kaideda” (La Vanguardia Es­ panola de 10 de juliol de 1970), “La pervivencia de la Cataluna ances­ tral” (La Vanguardia Espanola de 16 de desembre de 1970), “La bruixe­ ria a la Garrotxa”, de Jordi Pujiula (L ’Avenç de desembre de 1980), entre d ’altres. De vegades, hi ha aspectes que cal tenir en compte per les seves pe­ culiaritats. Per exemple, a Aiguaviva, a peu de carretera, hi ha un mas quasi enclotat guarnit amb un ràfec de tres filades. La primera és de ra­ joles, pintades marginalment. La segona, de teules, està decorada amb el recurs tan comú del triangle. No obstant això, les que ens han cridat l ’atenció són les rajoles. Les bandes marginals que hi ha pintades, les que s’endinsen cap a la paret no són paral·leles com en altres llocs (fig. 37). Un altre cas, a Salitja, població propera a l ’anterior, hi trobem un mas recentment restaurat i quasi tocant a l ’església de la Mare de Déu de les Fonts. Aquest mas ens ensenya uns llarguíssims ràfecs refets amb notable Fig. 42 i 43. Dues vistes d ’una m asia de Pals fetes en moments diferents, la qual cosa permet percebre el procés de degradació sofert per les pintures (Autors: Lluís Esteva Cruanas i Néstor Sanchiz Guerrero, respectivament). 118 INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES encert (fig. 38). A la façana de desguàs que dóna cap a ponent trobem el mateix que hem comentat en relació amb la finca d ’Aiguaviva, però en­ cara més acusat. La figura que s’hi observa és un trapezi invertit (fig. 39). Aquesta circumstància ens ha permès deduir que amb la mateixa rajola podien obtenir dues figures diferents segons si es posaven d ’una punta o de l’altra (fig. 40). La fig. 41 ens mostra un ràfec en què és força difícil poder identi­ ficar-hi indicis de les actuacions pictòriques exercides. Sovint trobem aquestes pintures molt alterades i els motius poden ser molt diversos. El deteriorament pot haver estat provocat per agents naturals com fongs i líquens, la pluja i les condicions ambientals en general. En aquests casos les alteracions vénen de les pàtines que dóna el pas del temps. No obstant això, el deteriorament també pot ser per l’acció intencionada de l’home com repintats o restauracions realitzades a base de repicats i rascats. En qualsevol cas, quan parlem de degradació dels motius pintats hem de te­ nir present que es tracta d ’un fenomen progressiu i que es fa ben evident mitjançant la comparació de les fotografies fetes per Esteva fa una trentena d ’anys amb les que he anat realitzant jo mateix recentment (fig. 42 i 43). Han anat quedant enrere les creus de fulles de palma i els ramells de llor beneïts que es penjaven darrere les portes d ’entrada de les cases, les ferradures de cavall, el salpàs, els comunidors, gent gran fent el signe de la creu amb la punta del ganivet sota el pa que s’anava a encetar, persignar-se perquè ha esdevingut un fet inesperat i dolent com l ’espetec d ’un llamp, les pedres de llamp sobre les lleixes o bé amagades en forats o sota les teules... La pedra de llamp és com s’anomena erròniament aquella pedra polida, normalment allargada i força regular, amb un dels extrems cònic i l’altre adaptat de manera que servís per a tallar. En realitat, eren destrals neolítiques que, per la seva forma allargada i quasi perfecta, van ser relacionades amb poders benefactors. No obstant això, l’autèntica pe­ dra de llamp és la lechatelieita-fulgorita, nom ci­ entífic donat al munyó de sorra fos per la temperatura ocasionada amb l’impacte d ’un llamp a terra. Aques­ tes pedres poden adoptar formes totalment inespe­ rades i molt irregulars, les Fig. 44. Selecció de símbols que poden tenir dife­ quals no tenen res a veure rents lectures (Autor: Néstor Sanchiz Guerrero). 119 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO amb la regularitat de la destral neolítica. En molts careners, els galls dels extrems difereixen l’un de l ’altre. Tal vegada podien representar el cap per un costat i la cua de gall per l ’altre? En aquest cas, els dos vessants del teulat representarien les ales protectores del gall? Esteva va insinuarme aquestes apreciacions. Com a curiositat, un dels galls observats va ser representat amb la forma corbada de dues ferradures de cavall. En el llibre La casa catalana de Joan Amades, a la pàgina 78, hi tro­ bem referenciats signes i costums amb funció protectora. Ens diu que es considerava que el blanc i el rogenc eren colors avorrits pels esperits i que, per això, solien pintar l’entorn de les finestres i portes. Tanmateix, notem que no només s’havia utilitzat el color blanc amb aquesta finali­ tat. En molts pobles de la plana empordanesa també es veuen blaus fets amb el blauet de rentar i colors pàlids com el verd o el rosat, que s’obté a partir del mangra. En un repàs reiteratiu a El libro de los signos, trobo l’advertència que els signes poden tenir diferents lectures. Hem fet un breu recorregut per la creu, el crismó, els monogrames, la cantereria, els quatre elements, l’astro­ logia, l’alquímia, les runes, les marques casolanes, etc. És obvi que, en el present treball, advertim que les interpretacions cabalístiques i filosòfiques no acaben de ser coherents amb les factures que trobem als ràfecs, de traç tosc i sense polir. D ’entre les diferents interpretacions que el signe pot generar en do­ nem la referència següent en la fig. 44, extreta de variades consultes. La diversitat de definicions mostra la diversitat de lectures possibles, sense que es pugui decidir quina és de manera inequívoca la més adequada o encertada: - Núm. 1: el punt, origen de qualsevol traç. La cosa més petita, la representació de la unitat per als Maçons. - Núm. 2: el cercle, representat en totes les cultures, és signe de Déu, simbolitza l’eternitat. En alquímia significa l’alum. La criatura encara no nascuda. El foc. - Núm. 3: punt dins cercle; significa el centre de l’univers, la llum per als egipcis, el sol en astronomia, l’or en alquímia, un punt de vida pro­ tegit, la recol·lecta anual, l ’aire — un dels quatre elements— , el fill que porta el germen de la nova família. - Núm. 4: creu rodada-aspada i la roda cruciforme representa l’astre sol; també pot simbolitzar la consagració d ’esglésies, així com la terra amb els seus quatre elements, etc. - Núm. 5: punt dins de dos cercles; pot interpretar-se com l ’univers, la Trinitat, l’existència de cos, ment i esperit, etc. 120 INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE RÀFECS ... A LES COMARQUES GIRONINES - Núm. 6: traç vertical; pot simbolitzar la unitat de Déu, el poder su­ perior, el principi actiu masculí, gel, etc. - Núm. 7: el triangle pot indicar la intel·ligència creativa, una divinitat egípcia, la feminitat, la Santíssima Trinitat, el foc en esoterisme, etc. - Núm. 8: la creu és un dels signes més antics en tot el món. Pot sig­ nificar planta perniciosa en agricultura, etc. - Núm. 9: el cercle bibarrat i la creu superior poden simbolitzar la terra coneguda, Déu, etc. - Núm. 10: el cercle amb creu superior, en art paleocristià, és deriva­ ció de l’anterior. CONCLUSIONS S’han anat donant referències prou entenedores de símbols diversos com els abstractes, molt abundants, i els figuratius. En aquesta lectura hi té cabuda la cabalística, la decoració, la religió, i ens ha fet plantejar molts interrogants que queden damunt la taula. Interrogants, per altra part, que no preteníem resoldre, atesa la multiplicitat d ’interpretacions que es poden fer de cadascun dels signes. El que sí que hem pogut constatar és la gran diversitat de ràfecs, bar­ bacanes i voladissos que hi ha a la nostra geografia gironina. Aquest re­ corregut ens ha portat a la data més reculada de 1610, a Aiguaviva, i a la data de 1891, a Romanyà de la Selva. Anys extrems que ens permeten acotar un període d ’uns tres-cents anys, deixant de banda les manifesta­ cions més contemporànies, com la de Can Roquet. 121 NÉSTOR SANCHIZ GUERRERO BIBLIOGRAFIA I FONTS CONSULTADES -A M A D ES, Joan. A rt popular. La casa. Palma de Mallorca-Barcelona: José J. de Olaneta, 1982, p. 120. -A R N A U , Maruja. “L’Empordà cau de goges?” Dins La Garrotxa. Festes del Tura. Olot: 1960. - BADIA HOMS, Joan. “Els ràfecs de teula decorats” . Revista de Palafrugell. La Bisbal d ’Empordà: Patronat de l’Escola d ’Arts i Oficis, 1973, p. 10-11. - BADIA HOMS, Joan. Arquitectura medieval de l ’Empordà. Girona: Diputació, 19811985, p. 1410. - BARANDIARAN, Ignacio; MARTÍ, Benet; Rincón, M. Àngeles del i MAYOR, José Luis. Prehistòria de la Península Ibérica. Barcelona: Ed. Ariel S. A., 2a edició, p. 424. - CANER ESTRANY, Pere. “Inscripcions a les llindes i teules pintades a Calonge” . Dins Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses, vol. XX. Girona: Patronat Eiximenis de la Diputació-José M. Quadrado del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1970-1971, p. 363-380. - CASTELLS CALZADA, Narcís; PUIGDEVALL DIUMÉ, Narcís. “Can Feliu (Camalle­ ra)”. Butlletí Informatiu Cambra, núm. 2. Girona: Cambra de la Propietat Urbana de Girona, 1992. - DELONCLE, Josep. “L’art popular de les teules decorades a Catalunya Occidental als segles XVII, XVIII i X IX ” . Expo Castellet 85. Diari Temporari de la Casa Pairal. El Castellet (Perpinyà): M useu Català de les Arts i Tradicions Populars, 1985, p. 8. - ELIADE, Micela. Historia de las creenciasy las ideas religiosas I. D e la edad de piedra a los misteriós de Eleusies. Barcelona: Ed. Paidós Orientalia, 1999, p. 663. - ESTEVA CRUANAS, Lluís. “A l’Empordà i a la Selva hi ha teules decorades”. Serra d'O r. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1967, p. 6. - FRAIJÓ, Manuel. Filosofia de la religión. Madrid: Ed. Trotta S. A., 1994-2001, p. 774. - FRUTIGER, Adrian. Símbolos, marcas, senales. Barcelona: Ed. Gustavo Geli S.A., 1981, p. 286. - GRAU FERRANDO, Dolors. Cementiris i sepelis. Girona: Diputació, Quaderns de la Revista de Girona, núm. 103, p. 28. - “L’art popular. Les teules pintades”. Ajuntam ent de Fornalutx. Http:// www.ajfornalutx. net/m unicipi/teules/fotos.ct.htm l - MARTÍNEZ, Rocío. “Teules de moro a la Vall de Sóller i Fornalutx”. Http:// usuarios. lycos.es/teula/teula - ROURE, Nicole. “Les tuiles décorées a dessins géometriques des Pyrénnées Orientales” . Arts et traditions populaires, núm. 17. Paris: Editions G. P. Maisonneuve et Larose, p. 12. - ROURE, Nicole. “On hi ha teules decorades?”. Serra d ’Or. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1966, p. 5. - SANTANACH, Joan; POUS, Joan; SUNOL, M ontserrat i VIGO, Salvador. “L’obra de terra cuita a la Cerdanya i Al Baridà. III part” . Dins B utlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 53. Barcelona: Associació Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa, p. 8-16. - SINGH, Simón. Los códigos secretos. Madrid: Ed. Debate S. A., 2000. p. 382. - “Tejas pintadas y fachadas decoradas”. Http:// www.balearescultural.com putesar.htm . - TELESE NIEDERM AIER, Àlex. “ Socarrats de m anufactura catalana” . Dins Catàleg del X XII Saló d'Antiquaris. Barcelona: Antiquaris Barcelona, 1998, p. 47-49. - VÀZQUEZ ALONSO, Mariano. E l libro de los signos. Barcelona: Ediciones 29, 1979, pp. 238. - VINYOLES BOADELLA, Jordi. Castell d ’A ro al cor: Joaquim i Joan Sitjar. CastellPlatja d ’Aro: Ajuntament, 1990, p. 22. 122 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BA IX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 123 a 154. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732-1930) JA U M E A Y M A R I RA G O LTA M O N T SE R R A T D A R N A C U L L E T A I PO C H RESUM: Recorregut p e r l ’ensenyament a Calonge i Sant A ntoni des dels prim ers mestres de minyons fin s a les vigílies de la Segona República. Es presenten els problemes d ’estatge i habitatge dels mestres, els enfrontaments amb la ju n ta d ’instrucció pública p e r part dels mestres quan la llei Moyano instava a la graduació de l ’escola pública, les figures de mestres rellevants de nens i nenes, les escoles privades i les fundacions religioses. PARAULES CLAU: ensenyament, mestres de minyons, ju n ta d ’instrucció, escola unitària, es­ cola graduada, escola pública, escola privada, escola religiosa. INTRODUCCIÓ Els autors d ’aquest treball vam tenir el goig de conèixer i tractar Lluís Esteva i Cruanas: admiràvem la seva personalitat, el seu rigor, la seva gran capacitat de treball, la cura exquisida en el tractament de textos, la seva dedicació a l’arqueologia i a la història local i, sobretot, el seu mes­ tratge. El senyor Esteva — com ens agradava anomenar-lo— era tot un mestre, en el sentit més ampli de la paraula. Ell també va estar vinculat a Calonge. En el pròleg a La Vall de Calonge, del seu gran amic, el també desaparegut Pere Caner, explica que el 1966, arran del cessament d ’aquell per motius polítics i per encàrrec de Miquel Oliva, es va fer càrrec de la direcció del Museu de Calonge.1Amb goig, doncs, ens sumem a aquest volum d ’homenatge al mestre, amb un treball sobre l ’ensenyament a la nostra vila, un tema que a ell, sens dubte, li hauria interessat molt. (0) Sigles: APC. Arxiu Parroquial de Calonge, AMC. Arxiu Històric Municipal de Calonge (1) P. CANER, La Vall de Calonge. Calonge, 1983; Cf. També J. CLARA, Gironins da­ vant del TOP, el cas de Pere Caner, Estudis del Baix Empordà, núm. 17 (1998) p. 235-248. 123 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH 1. Els dos amics, Lluís Esteva i Cruanes i Pere Caner i Estrany (fot. Josep Cargol). 2. ELS MESTRES DE MINYONS Durant els segles XVII i XVIII, algunes autoritats municipals es co­ mençaren a preocupar per oferir ensenyament de les primeres lletres a les seves viles. Normalment, els alumnes que hi anaven pagaven alguna mesada i, si eren pobres, l ’ensenyament era gratuït. En la segona meitat del segle XVIII, en bona part de les poblacions una mica importants de les comarques gironines hi havia establerta una escola de les primeres lle­ tres. El seu funcionament era molt desigual, tant a causa de la mobilitat dels mestres com de l’interès de les autoritats municipals.2 Mossèn Bal­ diri Reixach (Bell-lloc d ’Aro, 1703- Sant Martí d ’Ollers, 1781) publica l’any 1749 Instruccions per a l ’ensenyança de minyons, clar testimoni de l’ús d ’aquesta denominació. En el decurs del segle XVIII, trobem a l’Arxiu Parroquial de Calonge diverses referències als anomenats mestres de minyons. Així, el 1732 apareix citat Gabriel Gerutine, que actua de testimoni en un matrimoni.3 El 1751, Ciprià Cristòfol, de Sant Pere Pescador, casat amb Caterina Xifró de Calonge aquell mateix any4 per defunció de Llorens Ribot.5 El (2) S. M ARQUÈS, J. FEU, D. PUJOL, L ’Escolct. Diputació de Girona, 2005. (3) APC. Matrimonis, vol. II fol. 45 (4) Ibíd., fol. 81 (5) APC. Òbits, vol. II fol. 112 124 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) 1755, trobem Antoni Caibó també actuant de testimoni en un casament6 i el 1772, Martí Racolta.7 El 1782, a Joan Salvà8 amb la mateixa funció, i el 1796 Pere Gifreda d ’Esponellà, casat amb Llúcia Llorens de la matei­ xa població.9 Sabem que aquests esposos tingueren dues filles, Mariana i Caterina, casades amb dos calongins: Joan Vilaret i Josep Plaja i Vilar. Entrat el segle XIX, el 1827 hi ha notícia de Rafel Gifreda, també mestre de nois de Calonge.10 El 1834, trobem Francisco Planells de Ba­ nyoles, casat amb Maria Valmanya de Calonge, “jove mestre de primeres lletres” 11i Francisco Parés, també mestre de primeres lletres, que actua de testimoni del matrimoni entre Josep Font i Agnès Albertí.12 Finalment, el 1848, trobem citat Josep Pelegrí, amb idèntic ofici.13 Arran del nome­ nament d ’aquest, el 27 de juny de 1845, per part de la Comisión Superior de Instrucción, sabem com era designada l’escola: l’anomenaven Escola Elemental Completa de Calonge14i se’ns expliquen les obligacions i els deures del professor.15 Això era abans de la Llei Moyano, que desenvo­ luparem al capítol següent. Tots els indicis apunten que els mestres de minyons regentaven esco­ les que funcionaven de manera irregular i que només era per a uns quants, especialment nois. Generalment, estaven situades en edificis rònecs i els mestres eren poc considerats. A poc a poc l’escolarització s’anirà conso­ lidant, primer per als nois i després, més tard, per a les noies. 3. 1857 L’ESCOLA PÚBLICA ES VA CONSOLIDANT 3.1. Problema de l’emplaçament i l’habitatge L’emplaçament estable de lesescoles il ’habitatge delsmestres a Calonge i a Sant Antoni va viure un llarg pelegrinatge.L’escola de nens, que funcionava des del segle XVIII, havia estat traslladada a unes depen­ dències del Castell. El 1852, l’inspector d ’Instrucció Primària, Agustí Calzada, va visitar la població i va constatar la insuficiència del local (6) APC Matrimonis, II, fol. 91. (7) Ibíd., fol. 132. (8) Ibíd., fol. 157 (9) APC. Matrimonis, vol. III, fol. 34 (10) Ibíd., fol. 172. (11) APC. Matrimonis, vol. IV, fol. 17. (12) APC. Matrimonis, vol. IV, fol. 55. (13) AMC. Llibre de Plens. Caixa núm 1. (14) AMC. Còpia de les condicions del Reglament d ’obligacions i deures del mestre (27/06/1845) Ibíd. (15) Vegeu annex núm 1. 125 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETAI POCH destinat a l’ensenyament. Havent vist l’edifici de l’antic hospital16 de pobres, proposà d ’ habilitar part de dit edifici per a aula i habitatge del m estre.17 Per un acord de 24 d ’agost de 1852, el Consistori va destinar una sala de l ’antic hospital a escola (el document insinua que amb an­ terioritat ja s’havien començat a fer obres a l’edifici per aquesta i altres finalitats; la data de 1842, encara visible en dues llindes, ho testificaria) i a la resta de l’hospital van fer-hi l’estatge per al mestre i la seva família. El document prova, doncs, que l’antic i espaiós edifici del carrer Hospital tindria des d ’aleshores un ús compartit.18 En aquesta ubicació hi romandrà fins l ’any 1936. El juliol de 1855 fou escollida mestra de nenes de Calonge Donya Carme Serrano. Cal dir que aleshores la prova requerida per a l’accés de les dones al magisteri era un simple informe sobre la vida i els costums de la candidata. L’ensenyament de nenes es reduïa a la costura (labores mujeriles'9) i al catecisme. El sou també era més precari que el dels ho­ mes. El gener de 1856 fou elegit mestre Joan Carreras. La Llei general d ’instrucció pública, coneguda com Llei Moyano va ser promulgada el 9 de setembre de 1857 per D. Claudio Moyano y Samaniego, ministre de Foment. Aquesta llei va determinar que fossin els ajuntaments els que paguessin els mestres, segons una escala d ’acord amb el nombre d ’habitants. A partir d ’aquesta llei, s’anirà consolidant la presència de l’escola a càrrec de l’Estat. En els anys posteriors immediats, trobem alguns acords de l ’Ajunta­ ment de Calonge que afecten el funcionament escolar. Així, el 5 de ge(16) L’antic hospital de pobres es troba en un dels principals carrers del nucli antic de Calonge que encara avui porta per nom de Sant Joan o de l’Educació. L’edifici, recentment restaurat i habilitat com a biblioteca pública, és conegut pels grans com els Estudis Vells o Col·legi dels Nens. (17) AHC. Llibre de plens. Capsa, núm. 1. Acord del 24-08-1852. (18) “En la Sala Capitular de la villa de Calonge a los 24 de agosto de 1852 (...) con m oti­ vo de haberse presentado (...) el Sr. D. Agustín Calzada, Inspector de Instrucción Primaria de la Provincià. Habiendo manifestado a los presentes que el local en que està situada la escuela de la presente villa no ser suficiente para los discípulos concurrentes a ella, habiendo pasado a ver el local Hospital de la m isma en el que està pricipiada una obra para dicho y otros ob­ jetos, han acordado destinar este último local para la escuela arreglando en él un salón con la capacidad y demàs calidades que se requieran para la ensenanza en él de todos los ninos del Distrito Municipal y construyendo en la parte que no se destine, hospital y en lo que se pueda las habitaciones suficientes para vivienda del m aestro y su familia. Acto continuo se trató de donde deberia salir los recursos para costear lo conveniente para la obra y viendo no haberla para ello, dispuso se saque a pública subasta mediante la aprobación del M.Y.Sr. G obem ador de la Prov. con la circunstancia de no grabar a la población pero cederla al empresario por los anos que acuerde el Magco. Ayto. según los informes tenga a bien tomar referente al propio asunto” . AHC. Llibre de plens, capsa núm. 1 (1844-1859). Acord del 24/08/ 1852. (19) L ’Escola, op. cit. 126 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) 2. Diploma concedit a l’alumne Joan Pagès de l ’Escola Pública de Nens de Calonge a càrrec del mestre Joan de Carreras (arxiu M. Damaculleta). 127 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH ner de 1859 s’acorda desdoblar l’escola elemental de nens: un grau elemental i un grau superi­ or. El 30 de juny 1859, es deci­ deix nomenar un nou mestre. El 12 gener 1862, l’Ajuntament, la Junta Local i uns veïns de Sant Antoni demanen un professor d ’ensenyament primari. El mu­ nicipi al·lega que no pot sos­ tenir tres mestres i Instrucció Pública n ’accepta la renúncia. El 17 d ’abril de 1866, Joaquim Vert proposa traslladar-se de Calonge a Sant Antoni.20 L’Escola de Nenes i les Es­ 3. Plànol de la reforma de l’Escola de Nens coles de Sant Antoni també es (carrer de l’Hospital) on s’havia d’habilitar els nous veuran sovint afectades pels locals per a l’Escola de Nenes i habitacions per a la mestra (AHC). trasllats. El 1891 l’Escola de Nenes dirigida per la mestra Catalina Pou es veu obligada a traslladar-se; el problema serà trobar un lloc adient i que no es passi del pressupost aprovat per l’Ajuntament. Aquest està d ’acord a arrendar la casa situada a vora el mar, propietat de D. Raimundo Mas i Grèbol i es compromet a pagar tota la casa, el pati i l’habitació de la mestra per 250 pessetes a l’any, en virtut d ’un contracte de quatre anys. Donya Catalina ofereix pagar 40 pessetes a l’any, quan­ titat que equivaldria a la meitat de l’augment que ha sofert el pressupost de l’Ajuntament.21 L’Escola de Nenes de Calonge també sofrirà el mateix problema amb Donya Constància Camps, com veurem. Davant d ’aquesta problemàtica, l’alcalde Francesc de Miguel va ex­ posar la necessitat de prendre una resolució sobre les Escoles Municipals, i ens informa de l’existència d ’un projecte de l’arquitecte provincial: “es una de las cuestiones de particular interès para el Municipio puesto que sobre lo muy caro que residtan los alquileres de las escuelas y habitaciones de los Sres. Profesores, hay que anadir, el peligro constante de quedar sin locales como va a suceder con la escuela de ninas. En su concepto existiendo un plano hecho por el Arquitecto provincial (20) AHC. Llibre de plens. Capsa, núm. 2. Acord del 17-04-1866. (21) AHC. Llibre de plens. Capsa, núm. 4. Acord del 6-03-1891. 128 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) (D. Joaquin Almeda) de edificio para escuela de ninos con las respectivas habitacionespara losprofesores cuyopresupuesto es de 15.000pts... ” Però, com que l ’Ajuntament no pot assumir aquestes elevades despe­ ses, proposa: “hacerlo porpartes y comenzando po r la parte del edificio que supliera las necesidades mas urgentes, cual es en su concepto el destinado a los locales para escuela de ninas y habitaciones de la profesora, cuyas obras según calculo prudencial costarian unas 4000 pts.: que para cu­ brir esta cantidadpodria echar mano del 80 % de las làminas depropios o sea de las de Instrucción Pública que representan un capital de 2000 pts y con lo presupuestado p o r la prestación personal en 2 ejercicios, podria acudirse al pago de las 2000 pts. restants. ” 22 La Junta d ’Instrucció Pública de Calonge s’adhereix a la resolució adoptada per l ’Ajuntament sobre les escoles nacionals, destacant fet que els lloguers dels habitatges i escoles resulten molt cars, amb l’agreujant del perill constant de quedar sense locals. El projecte no es realitzà per causes que desconeixem, si bé és probable que fos per manca de diners o perquè no sorgí cap adinerat amant de la cultura que apostés per una finalitat tan important. L’any 1909, el municipi de Calonge tenia cinc escoles públiques: dues propietat del municipi i tres de propietat particular. Els mestres sempre eren tractats amb el castellà Don o Donya. Don Lluís Moreno, sala del Municipi a baix, té 752 m3 al carrer de l’ Hospital i hi concorren 80 alumnes. Don Antoni Dedrid, sala del Municipi a dalt, disposa de 612 m3 al carrer de l’Hospital. Hi concorren 66 alumnes. Donya Constància Camps, sala propietat particular, té 378 m3 al car­ rer Soberania Nacional. La capacitat és insuficient perquè hi concorren 96 nenes tot i que les altres condicions són de primera. Don Joan Ribas, saló propietat particular 384 m3. Hi concorren 56 nens. Donya Lluïsa Cantó, saló propietat particular, té 265 m3. Hi concor­ ren 56 nenes.23 Amb l’alcalde Josep Galceran de nou és debatut un projecte per a la construcció d ’escoles i habitatges per als mestres. La visita de l’inspec­ tor, senyor Josep Junquera, activà el projecte tan necessari i important per a la població. L’alcalde presenta els plànols del projecte de l’escola de nenes i casa habitació de la senyora professora: “que en el Barrio de Sant (22) AHC. Llibre de plens. Capsa, núm. 4. Acord del 18-09-1892. (23) AHC. Llibre d ’acords de la Junta Local 16 de juny de 1909. 129 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETAI POCH Antonio ofrece construir el Propietario Conrado Vilar mediente contrato de arrendamiento (...) el Sr Inspector considera de màs utilidad la realización de tales escuelas en el solar lindante con la playa del m a ry en donde tendria suficiente luz y ventilación, cuya situación es mucho màs ventajosa que en el segundo proyecto, cuyo solar se halla contiguo en otras edificaciones y lindante en la c / St. Antonio y la Junta, en virtud de las mani/estaciones del Sr Inspector, acuerda someter dichos proyectos a la resolución delpleno del Ayuntamiento. ”24 L’any 1929 amb la visita que efectuà l’ inspector Sr. Jorquera exposa que ha quedat gratament satisfet de la instrucció de les escoles públiques i privades del municipi i interessa a la Presidència: “el estudio para la inmediata construcción de edificios escolares mediante la subvención que para tales casos otorga el Estado por considerar es de verdadera necesidad la inmediata realización de las mismas; el Sr Alcalde, Don José Galceràn, participa que de conformidad a la propuesta del Sr. Junquera el Pleno del Ayuntamiento tiene estudiado el expresado asunto y al efecto se ha solicitado del Exmo. Sr. Gobernador Civil se sirva disponer la permanencia a esta villa del Arquitecto para levantar, sobre los terrenos oportunos, pianos para la construcción de edificios escolares graduados en el casco de esta villa y unitarias en el Barrio de San Antonio ”25 No va ser fins el 14 d ’abril de 1936 que les autoritats i totes les entitats locals de Calonge prengueren possessió de les noves Escoles Munici­ pals, construïdes a l ’antic Col·legi de Sant Martí. A Sant Antoni fins l’any 1956 no obtingueren escoles municipals amb edifici propi. 3.2. La graduació de l’Escola Pública 26 El Reial decret de 25 de febrer de 1911 disposava la graduació o dis­ tinció de graus de les escoles, fins aleshores unitàries. Això suposava la introducció d ’una educació més racionalitzada. L’escola unitària, en poblacions una mica importants, com Calonge, es veia desbordada per l’elevat nombre d ’alumnat. A Calonge hi havia dues escoles de nens i una de nenes i a Sant Antoni també una de nens i una de nenes, totes unitàries, amb poques aules i les classes saturades. Els mestres més re­ novadors, defensors d ’una pedagogia moderna i vinculats a moviments d ’avançada, lluitaren per difondre l ’escola graduada. (24) AMC. Llibre d ’acords de la Junta Local 22 d ’abril de 1926. (25) AHC. Llibre d ’acords de la Junta Local 11-12-1929. (26) AHC, Tramitación que ha seguido la implantación del R.D. de 25 de Febrero de 1911 que ordena la graduación de las Escuelas de Ninos de esta Villa. 130 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) L’aplicació que ordenava la graduació de les escoles fou complicada arreu i va durar anys. Era difícil qualsevol millora, atesa la manca d ’in­ versió pública en el camp de l’ensenyament.27 A Calonge, a més, l ’apli­ cació comportà un enfrontament entre els mestres de les dues escoles unitàries, regentades respectivament per Don Lluís Moreno i Don Agustí Llorens, i l ’Ajuntament i la Junta Local d ’Instrucció Pública. Segons l’informe de l’inspector de 20 de maig de 1911, aquesta gra­ duació es podia realitzar abans dels nou mesos que es donava de termini, una vegada escoltats els mestres D. Agustí Llorens i D. Lluís Moreno: “La Inspección propone que estos maestros presenten los correspondientes programas los cuales han de servir para los 2 grados en que se dividiran las respectivas escuelas de ninos . Para hacer los grupos homogéneos (...) se tomarà como base, la clase de lectura, en la seguridad de que asi se podrà apreciar mejor el grado de conocimientos que poseen los alumnos. ” El 29 de maig de 1911, segons un primer ofici dels mestres Moreno i Llorens, ambdos accepten la reforma de la graduació i “deseando que la villa de Calonge entre cuanto antes en las nuevas orientaciones de la pedagogia moderna rompiendo los antiguos moldes de la moribunda escuela unitaria”, comuniquen que el primer dia de juny començaran l’aplicació de la reforma. De la mateixa data és l’acord de la Junta Local on es diu que, estudiat l’ofici presentat pels mestres, acorden unànimement: “l a. Que es improcedente la graduación debiendo ser solicitada a esta Junta L o ca ly aprobada por el M. Y.S. Inspector de la provincià. 2 a Que esta Junta aun ignora si se han cumplido los requisitos que ordenó el Sr Inspector en su reciente visita. 3a Que antes de proceder al referido cambio es de suma necesidad consultar la opinión de los padres de familia. 4a Que el deseo de esta Junta Local es el de que antes no se implante tal reforma celebren las dos escuelas exàmenes públicos. 5 aMandar copia de la expresada comunicación de los maestros y de este acuerdo al Sr Inspector. ” El 31 de maig de 1911 hi ha un segon ofici dels mestres, on diuen que examinat el Reial decret de 25 de febrer de 1911 i les seves disposicions aclaratòries a cap d ’elles no hi han pogut veure: “r ’QuetengamosobligacióndesolicitardelaJuntaLocallacitadareforma. 2° Que tengamos que darle cuenta de docum entospedidospor la Ins­ pección. (27) J.BUSQUETS i J. MOLERO, L ’ensenyament a Palafrugell, Quaderns de Palafrugell, p.70. 131 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETAI POCH 3° Que haya necesidad de consultar a los padres de familia. ” No obstant això, ajornen la reforma fins rebre noves ordres de l ’inspector. El 2 de juny de 1911 hi ha un tercer ofici dels mestres on comuniquen que han rebut un ofici de la Inspecció de primer ensenyament en què aprova la proposta dels mestres, ja que està convençut que és preferible l’escola graduada a la unitària i creu una bona idea fer la reforma com més aviat millor, sempre que s’ajustin a les instruccions donades per la Inspecció i sempre que es vagi d ’acord amb la Junta Local. Les instrucci­ ons referents a la classificació dels alumnes i la presentació del programa ja eren tràmits complimentats, per la qual cosa es podia implantar molt bé la reforma el dia 6 de juny. 1 acaben manifestant que esperen que la Junta no hi trobi cap inconvenient. Del 3 de juny de 1911 és l’acord unànime de la sessió de la Junta Local, presidida per l’alcalde Simon Marany, on es diu, amb evident enuig, que llegit el comunicat rebut dels dos mestres: “ Siendo deseo de esta Junta el que la implantación de la reforma se hubiese efectuado en completa armonia, entre ellos y los maestros y los padres y viendo que aquellos, por causas que esta Junta ignora, se ha propuesto implantaria a todo trance y a la mayor brevedad posible, prescindiendo hasta con cierto desdén de aquel requisito el màs importante e indispensable, acuerda dejarlo a libre voluntad de los expresados maestros, no asumiendo esta Junta responsabilidad alguna. ” El 6 de juny de 1911 hi ha un quart ofici dels mestres on exposen que la seva intenció no era molestar la Junta, sols defensar el seu dret i no arribar a l ’estat actual de tibantor. Per això, decideixen ajornar la implan­ tació de la graduació, sempre que es convoqui una reunió de la Junta i l’Ajuntament a la qual assistiran, i esperen trobar una solució conjunta i posar fi a aquesta lamentable situació. El 7 de juny de 1911, la Junta Local i l’Ajuntament, sota la presidèn­ cia de l’alcalde Maruny, duen a terme una sessió extraordinària per tal d ’agrair i resoldre la comunicació enviada pels mestres. Acorden remetre la conformitat de les indicacions següents: “l a.La implantación deia reforma se efectuarà el dia 1 °dejuliopróximo... 2 a ...la Junta y el Ayuntamiento, previo aviso del Presidente, se personaràn antes del dia 1° de julio en las dos escuelas y la división se harà mediante examen tomando como base principal la clase de lectura. 3“Los ninos que el dia sehalado no pudiesen as is tir seràn destinados al grado que les corresponda a juicio de los Maestros y conformidad del Presidente de la Junta Local. 132 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) 4aEl Ayuntamiento (...) harà imprimir 2 0 0 papeletas en cada una de las cuales se harà constar el nombre del nino y grado (...). 5a Procurarà la Junta hacer las visitas reglamentarias y ordenarà la celebración de exàmenes en los meses de Junio o Julio de cada aho (...). 6aAceptan y aprueban de conformidad tanto la Junta Local como el Ayuntamiento el que D. Agustí Llorens se encargue del ler. Grado y D. Lluís Moreno del 2° (...). ” Del 9 de juny de 1911, és un cinquè ofici dels mestres en el qual es queixen de la Junta i Ajuntament per haver prescindit d ’ells en prendre els acords: “con el agravante de que valiéndose de su autoridad, exige nuestra conform idad”. Els mestres accepten les indicacions per acabar les discussions, però exposen: que des del primer de juliol a les vacances és un període molt curt per tenir ben preparada la graduació, que les fei­ nes del camp són el motiu de la poca assistència a l’escola i que els dies que falten del mes de juny són quasi perduts. El 10 de juny de 1911 hi ha un nou acord de la Junta Local i l’Ajunta­ ment.Llegit el comunicat dels mestres, acorden que: “debido segur amente a tantas torcidas interpretaciones o exceso de vanidad que les tiene o f u s c a d o s deixar sense efecte l’acordat en la junta del 7 de juny. El sisè Ofici dels Mestres data del 12 de juny de 1911. S’hi volen ju s­ tificar i fan un resum de totes les actuacions que pertoquen a l’inspector, la Junta Local d ’Instrucció Pública i l’Ajuntament. I es mostren dolguts pel fet que: “al Maestro a quien se le veja con humillaciones e insultos, aquel a quien la Autoridad se complace en desprestigiar/o, es imposible que trabaje con aquel cuidado y celo que su delicada misión exige”. I conclouen:“gwe habiéndonos dejado en libertad de acción, acordamos verificar el desdoble de las escuelas el dia 16 del que cursa. Que no renunciamos al concurso de dichas Corporaciones en el acto de la división de clases y que les invitamos para dicho dia. Que estamos conformes con los demàs acuerdos de la anterior comunicación, y (...)Que aceptamos las responsabilidades que pueden pesar sobre nosotros con motivo de la reforma y todos los inconvenientes que se presenten, menos los que procedan de esa Junta Local en los que, como nosotros, tendrà su parte de responsabilidad. ” El 14 de juny de 1911, reunida la Junta Local i l’Ajuntament, sota la Presidència de 1’ alcalde Maruny, i llegit el comunicat dels mestres, acorden per unanimitat protestar per la forma que aquells pretenen sincerar-se i diuen que donen errònies interpretacions als comunicats enviats per les autoritats. Finalment, l’escola unitària de Calonge es va graduar. El segon grau va anar a càrrec de Lluís Moreno i el primer, d ’Agustí Llorens. 133 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETAI POCH 4. Escola Pública de Nenes de Calonge a càrrec de la m estra Donya Glòria Figueras i Serrat (any 1907) (arxiu “COLONICO”) 4. MESTRES PÚBLICS RELLEVANTS 4.1. Donya Constància Camps Constància Camps i Socarrat (Olot, 1853 -?) va ser una de les mes­ tres de nenes més populars de Calonge en el darrer terç del segle XIX i els primers anys del XX.28 Fou nomenada titular de l ’escola pública el 18 de març de 1875; el nomenament era signat pel M.I. Sr. Rector de la Universitat de Barcelona, amb el vistiplau del governador president de la Junta Provincial de Girona. Un acord del 5 d ’abril de 1875 ens assabenta del nomenament i també aporta un inventari de les precàries condicions en què es trobava l’escola de Calonge en arribar Donya Constància: “la referida Constància Camps efectuo la posesión con arreglo a las formalidades prevenidas po r la ley. Acto seguido se pasó a verificar el inventario de los efectos que hay en la Escuela. Resultando en ella los enseres siguientes: un crucifijo, 8 mesas para la ensenanza, 32 muestras con cristales, 5 pizarras madera, 12 bancos pequehos madera, 12 car(28) Es va casar amb un calongí, Antoni Clara i Carles (germà del senyor Patrici), del qual va tenir tres fills: Maria Assumpció (n. 1880), que, amb els anys, es va casar amb Isaac Mates de Palamós; Lauro (n.1882) i Josep (n. 1884). 134 L'ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) 5. Escola pública de nens de Calonge, a càrrec del mestre Don Lluís Moreno i Torres (fot. Hortènsia Jofre). teles madera y 26 earteles de cartón, 19 tinteros plomo, 1 mapa para el sistema métrico y 1 tablado con una silla y su almohada y una mesa con su tintero, todos en estado regular. A l propio tiempo acuerdan que interín la Junta procura por otro local adecuado a la ensenanza y que reuna las condiciones higiénicas que la misma requiere, se ocupe el lo­ cal de la casa llamada Massoni. ” Dos dies després, un altre acord ens assabenta de la nova seu de l ’escola: “Reunidos en la Sala Capitular del Ayuntamiento y la Junta Local de l aEnsenanza que suscriben para celebrar sesión extraordinaria bajo la presidencia del Alcalde D. Esteban Roura. Acto seguido se ha dado cuenta que el 2°piso de la casa que posee D. Modesto Bou29 en la calle Mayor de esta villa, reune las condiciones apetecibles para la ensenan­ za, la cual, examinada por dichas corporaciones, la encontraron adecuada al referido asunto. Estando presente la profesora Dha. Constància Camps se conforma con la indicada casa; y presente también D. M odes­ to Bou acuerda cederla en arriendo a D. Domingo Sabater por el precio (29) M odest Bou i Vilanova era el propietari de l’antiga farmàcia de Calonge marcada avui amb el número 4 del carrer Major que posseïa una biblioteca de medicina i farmàcia. Vegeu M. DEL POZO, “La farmàcia de Calonge i la familia Bou”, a IEBE, 18 (1999) p. 153-178. 135 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH de 150 pts. anual es; el cual la cede a su vez para que sirva de escuela bajo las bases siguientes: 1° que se obliga el arrendatario a dejar paso libre a la referida pro­ fesora y alumnas para subir a las habitaciones destinadas para Escuela y habitación de la profesora. 2° este arrendamiento se hacepor el término de un aho a contar des­ de la fecha, debiendo darse aviso con medio aho de anticipación en caso de querer cesar en el mismo. 3° El precio del alquiler es de 150 pts. pagadas po r trimestres vencidos. 4° que D. Juan Reixach que habita actualmente el referido piso se obliga a tenerlo desocupado en el término de 15 dias Y conforme con estas condiciones acuerdan se trasladen los enseres de la escuela de nihas”30 Aquest estatge fou provisional; podem pensar en la incomoditat que comportava per a les nenes i la mestra el fet d ’haver de pujar a una se­ gona planta. Sabem que, posteriorment, l’escola es va traslladar al carrer de Sant Joan o de l’Educació, a la casa de Maria Montaner i Perxés, però la solució no devia satisfer a ningú. Encara hi hagué un altre trasllat: per acord de 29 de març de 1890, l’Ajuntament nomena una comissió que activi la recerca d ’un nou local per a l’escola de nenes. Esteve Roura n ’ofereix un de la seva propietat situat al carrer de la Rutlla. A la seva mort, al nou propietari no li va interessar prorrogar l’arrendament, i es va proposar un nou estatge al carrer dit aleshores Sobirania Nacional (avui Enric Lluís Roura), propietat de Pere Condom i Prim. S’hi van sumar dues habitacions que pertanyien a Martí Sagrera i Maurell. El lloguer acordat fou de 125 ptes./any a Condom i 160 ptes./any a Sagrera31 La solució va satisfer a l’inspector provincial d ’Instrucció Pública. Uns anys després, el 9 de març de 1909, l’inspector visita les esco­ les de Calonge i, en el Llibre de la Junta Local d ’Ensenyament Públic, deixa un testimoni de l ’excel·lent evolució de l’escola gràcies a Donya Constància: "la Escuela de Nihas a cargo de la ilustrada profesora Da. Constancia Camps, se halla en el sobresaliente estado de siempre. No se explica la Inspección como tratando de una escuela unitaria se puede ensehar con la extensión y solidez que se observa en el citado centro docente. ” (30) AHC. Acord del 7 d ’abril de 1875. Aquesta casa actualm ent és la de Quimeta Vert, al costat de l’estanc, que la seva família va comprar. (31) AHC. Acord del 7 de maig de 1893. 136 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) 4.2. Don Lluís Moreno Torres Lluís Moreno Torres (Jaca 1881- Sant Antoni de Calonge 1948) l’any 1905, fou nomenat mestre de Sant Antoni. El 9 de febrer de 1907, es va casar amb la calongina Càndida Pallí i Caner; aquell mateix any va passar a exercir a Calonge on s’estigué fins el 1919. Fou el pare de Lluís Moreno i Pallí (Sant Antoni de Calonge, 1907-1974), músic i prohom de la sardana. El senyor Moreno fou un mestre molt innovador i la seva vàlua va ser reconeguda per la Inspecció, la Junta Local i l ’Ajuntament. Hi ha una proposta presentada pels membres de la Junta Don Jaume Brugués i Don Baldiri Viladesau, que fou acceptada per l’Ajuntament de Calonge, presidit per l’alcalde, Josep Galceran, el dia 16 de maig de 1918 i que revela el seu itinerari professional i els mètodes pedagògics que emprava: “En vista de la excelente conducta profesional del Maestro Nacional de esta villa Dn. Luís Moreno Torres, teniendo en cuenta: 1° Que dur ante su permanencia al frente de la Escuela Nacional del Barrio de San Antonio de esta villa llegó a alcanzar el màximo de los alumnos comprendidos en edad escolar, logrando que la asistencia fuese siempre regular. 2° Que trasladado a una escuela del Centro de la villa fu e aumentando la matrícula de ésta hasta obtener mayor número que las demàs escuelas públicas y particulares de la misma sosteniendo dicho número màximo hasta el momento en que po r efecto de la graduación obligatoria quedaron igualadas las dos escuelas nacionales de esta localidad. 3° Que viene dando con brillantes resultados las ensenanzas de Teneduría de Libros y Lengua Francesa a los alumnos de la sección màs adelantada de su Escuela. 4° Que en los exàmenes públicos y exposiciones escolares que re­ al iza anualmente se ha hecho siempre acreedor a expresivos votos de gracias de esta Junta Local po r el brillante estado de cultura de sus discípulos. 5° Que viene realizando ademàs de los paseos escolares semanales, frecuentes excursiones a todos los centros agrícolas e industriales de la Comarca por los que ha recibido también efusivos votos de gracias, y 6° Que aparte de su labor escolar, ha dado en distintas ocasiones, conferencias de vulgarización científica que le han valido ser nombrado Socio de Mérito de Sociedades recreativas y Culturales, proponen que la Junta acuerde dirigirse al Exmo. Sr. Ministro de Instrucción Pública 137 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETAI POCH 6. escola privada de nenes de Calonge, a càrrec de la m estra Donya Rosa Vert i Dalmau (fot. Quimeta Vert). pidiéndole se digne premiar, si procede, los esfuerzos de tan excelente Maestro en la form a siguiente: 1 ° Otorgàndole una calificación especial de méritos como comprendido en el art° 6° del R.D. de 2 de febrero de 1883, 2° Concediéndole una distinción con arreglo a lo dispuesto en el Art° 7° del R.D. de 23 de febrero de 1902. ” El dia 19 de març de 1919 se li concedeix el nou sou de 2.500 ptes. Les poblacions grans disposaven d ’ una Junta Local que exercia d ’intermediària respecte als mestres i l’Ajuntament. Aquestes estaven constituïdes per representants de l’Ajuntament, dels pares de família i d ’altres estaments socials de la població. L’any 1908, per exemple, la Junta Local estava composta per Josep Clara i Vilar, president (alcal­ de); Jaume Rosselló i Reixach, regidor; Joan Salomó i Blanch, regidor; Baudili Viladesau, metge; Mariano Vidal Xifró, pare de família; Martí Fonalleres i Roque, pare; Maria Bayó Palet, mare de família; Dorotea Vilajoana, mare; Miquel Serra i Serinyà, rector; Josep Ponjoan i Roura, farmacèutic. La Junta sovint realitzava visites a les escoles i convocava exàmens per tal de comprovar els resultats obtinguts pels alumnes. En el llibre d ’acords de la Junta Local d ’Instrucció Pública de Calonge hem pogut comprovar que el municipi va comptar amb altres mestres 138 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) d ’important vàlua a més dels esmentats. En una de les visi­ tes a les escoles efectuada per l ’inspector, D. Manuel Ivarz, informa: “que de las 5 escuelas públicas que funcionari en el distrito, 3, la de D. Jaime Vidal, D. Luis Moreno y Da. Cons­ tància Camps, se hallan en sobresalientes condiciones, no solamente po r la calidad de la ensenanza y la retensión (sic) de los conocimientos que se suministran a los ninos sino también p o r los procedimientos educativos que se emplean. Bien puede afirmar-se que los profesores citados po r su celo y aptitudes pedagógicas pue7. Simon M aruny i Clara den figurar entre los màs dis(fot. Marta Lavina) tinguidos de la provincià. ”32 Els exàmens celebrats a les Escoles de Sant Antoni, regides pels mestres Joan Ribas i Lluïsa Cantó, el dia 15 de novembre de 1911, aquests reben un vot de gràcies de la Junta per l ’interès demostrat en pro de l’ensenyament públic. El 24 de desembre de 1911 les Escoles de Calonge reben la visita de la Junta Local i l’informe és: “Dow Agustí Llorens: puntualitat, ordre i utilitat d ’un mètode d ’ense­ nyament digne d ’alabança. Don Lluís Moreno: mètode d ’ensenyament digne d ’alabança, no tanta puntualitat. Donya Glòria Figueres: fa poc que exerceix a Calonge. Germanes Carmelites i Donya Rosa Vert: resultats satisfactoris. Don Agustí Llorens fou un dels mestres gironins que l’any 1903 iniciaren unes trobades de formació amb el nom de “Converses Peda­ gògiques” L’estiu de 1917, Agustí Llorens, mestre de Calonge (19101916),va pronunciar una conferència pedagògica a l’Escola Normal de Mestres de Girona sobre l’ensenyament de la Geografia. (32) Llibre de la Junta del 29 d ’abril de 1905. 139 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETAI POCH 5. L’ESCOLA PRIVADA 5.1. Rosa Vert i Dalmau (Calonge, 1883- 1954) Era filla dels calongins Esteve Vert i Ponjoan i de Rosa Dalmau i Montaner. Els seus germans eren Solita i Josep33. Va contraure matrimoni amb Salvador Molla i Mir i van tenir un únic fill anomenat Josep. Rosa Vert sobrevisqué al seu marit i fill. El seu pare, Esteve Vert, fou alcalde dues vegades. Durant els fets de juliol de 1909, passà moltes dificultats per mirar d ’impedir la crema del convent i col·legi religiós de Sant Martí, de la qual parlarem més enda­ vant. Estudià magisteri i impartí l’ensenyament com a mestra de la pri­ vada. Tenia una escola de nenes al carrer del Charco, avui Pompeu Fabra (a can Genis). Patia sovint de mal de cap i aquest fou el motiu de deixar l’ensenyament. Es dedicà a brodar, ja que tenia molt bones mans. També tingué dispesers: mestres i metges sense familiars i solters (per exemple va allotjar el Dr. Xipell).34 A l ’Arxiu Històric Municipal, trobem la petició de Rosa Vert i Dalmau per obrir una escola de nenes, privada, el 1909. Dona Rosa Vert y Dalmau, casada, Maestra vecina de esta villa (...) EXPONE: Que tiene elpropósito de abrir en esta villa una escuela de nihas privada en la casa de planta baja que su Sr. Padre posee en la calle del Charco de la misma (...), acompaha adjunto con la presente instancia por triplicado, plano del edificio donde se propone abrir la expresada escuela, certificación de la Autoridad local de las condiciones higiénicas y por último certificación de vecindady conducta de la reclamante y titulo profesional que la misma posee. ”35 5.2. Simó Maruny i Clara (Calonge 1867- 1935) Era fill dels calongins Pere Maruny i Maria Clara. Es va casar amb la calongina Josefa Codolar i Dalmau. Els seus fills eren Emèrica (àvia de la Mercè Valmana i besàvia de Marta Lavina) i Pere (visqué a Palamós). Va treure el número u de les oposicions de Magisteri, plaça que, fi­ nalment, fou atorgada a Dalmau Carles, el famós mestre i editor gironí. Maruny es decepcionà en quedar a les portes d ’entrar a obtenir plaça. Fundà una escola privada a Calonge al carrer de la Rutlla (avui a can (33) Pare de Quimeta Vert, amb la qual hem pogut parlar llargament. (34) Testimoni de Quimeta Vert (2006). (35) Llibre d ’acords de la Junta Local d ’ Instrucció Pública 1902 -1915. 140 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) Rotllanet). La seva néta diu que quan tancà l’escola es preguntà: “Simon, has complert avui la teva obligació?” La manca de recursos econòmics fou el motiu del tancament. Als alumnes pobres no els cobrava, fins i tot els donava el material. Quan deixà l’escola feia classes de Teniduría a casa seva, avui carrer del Doctor Vilaseca. Fou secretari fundador de la Caixa d ’Estalvis de Calonge, fundada el 3 de juliol de 1904. Fou també alcalde de 1910 a 1912.36 L’escola fundada per Maruny portava el nom de Centre de Cultura de Calonge. La comissió organitzadora estava integrada per mossèn Joaquin Bonacasa (rector de la parròquia de Sant Martí), Narcís Pi, Martí Bou. R. Jubert, Joan Rosselló, Jaume Vilaseca, Simon Maruny, Isidre Font i Joan Muní. La societat tingué el seu domicili a la mateixa escola, al carrer Pi i Margall, núm 17 i es regia per un reglament de vint-i-cinc articles, dels quals extraiem els més significatius: REGLAMENTO (Calonge, 12 de Febrer de 1913 ) OBJETO Y F IN DE LA SOCIEDAD (...) Art. 2 ° E l objeto únieo y principal de esta Sociedad es el de reunir el suficiente y posible número de individuos, verdaderos coadyuvadores del mayor desarrollo físico, moral e intelectual de la ninez, a cuyo fin sea factible el sostenimiento de una escuela de ninos, para lo cual cuentaya con dàdivas de significadas personas, ademàs de una mòdica retribución mensual, que se fijarà según las posibilidades de cada uno que no excederà jam às de 2 ’50 pesetas. Art. 3°Este Centro dispone de material ex profesoy un local suficien­ te que a su juicio reune todas las condiciones que hoy exije la moderna Padagogia. Art. 4° Para el funcionamiento de esta escuela, se procurarà contratar un Profesor con titulo académico que a la vez que persona de reconocida competencia y buena voluntad, tenga, por lo menos, cursadas y aprobadas todas las asignaturas que comprende el grado Superior. Art.5° Las horas de clase seràn de 8 y media a 11 y media por la manana y de 2 a 5 de la tarde, todos los dias laborables; exceptuando los jueves por la tarde, que se destinaràn a paseos escolares. Art. 6° El cuadro de asignaturas serà el siguiente: Lectura, Escritura, Gramàtica, Aritmètica, Geografia, Historia de Espana, Geometria, (36) Testimoni oral de la seva néta Mercè Valmana i Maruny. 141 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH 8. Escola de Nenes de Calonge a càrrec de les Germanes Carmelitas de la Caritat. (Fot. arxiu “COLONICO”) 142 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) Religión y Moral, Agricultura, Nociones de Física, Química e Historia Natural y Constitución del Estado. Art. 7° Si cubiertos los gastos generales existiese sobrante, se desti­ narà parte a fondos para excursiones, ya que està en el ànimo de todos los asociados el que estas sean frecuentes: no solo por el gran estimulo que las mismas proporcionan a los ninos, si que también porque con ellas se contribuye sobremanera a su desenvolvimiento físico, moral e intelectual. Art. 8° Ademàs , si el estado floreciente de la Sociedadpermitiese el sostenimiento de dos Profesores, cuenta también con otro local adjunto y de inmejorables condiciones, pudiendo en este caso establecerse la graduación. (...) Aquest centre va funcionar fins el 1921. En data 19 d ’octubre d ’aquell any, el rector de la Universitat de Barcelona comunica a l’inspector de Primer Ensenyament de la província de Girona, que ha rebut un ofici de Simon Maruny, director del col·legi no oficial de nens, comunicant que aquest centre no pot atendre les despeses que ocasiona el seu funciona­ ment i que ha acordat tancar i lliurar tot el material a l’Ajuntament de Calonge per tal que el distribueixi a les Escoles Nacionals.37 6. L’ESCOLA RELIGIOSA La fundació de dues escoles religioses a Calonge a finals del segle XIX es deu a la generositat de Dominga Juera i Patxot (Sant Feliu de Guíxols, 1828-Barcelona, 1900) vídua d ’un calongí, Josep Vilar i Puig, un americano que havia estat director de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, a l’Havana. Donya Dominga que posseïa una gran fortuna, residia a Barcelona, a la Rambla de Santa Mònica. Fou també la presidenta de la Junta de Senyores de les Sales d ’Asil de Barcelona al barri de la Barceloneta. Josep i Dominga foren els pares de Martí, Joan, Rosa i Josepa; aquesta última maridà amb Camil Julià i Vilasendra, marquès de Julià.38 Donya Dominga, en memòria del seu espòs difunt, va fundar dos col·legis religiosos a Calonge: un de nenes, encomanat a les Germanes Carmelites de la Caritat (Vedrunes), sota el patrocini de la Mare de Déu del Carme i un de nens, confiat als Germans de La Salle, amb l’advocació de Sant Martí, patró de la vila. Una parenta seva, Do­ minga Iglesias, casada també amb un calongí, l’havia animat a empren­ (37) Carta que conserva la família Maruny. (38) J.AYMAR, “Francesos, afrancesats, carlins i comerciants: els Sivatte-Vilar de Calonge” . EBE, 18 (1999) p.142. 143 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETAI POCH dre aquestes fundacions, atesa la manca de fe de Calonge i els renecs dels infants. El fet de fundar una escola religiosa significava també la implantació del corresponent convent i capella. En el seu darrer testament, el 24 de desembre de 1895, Donya Dominga va legar les finques que havia destinat a escoles a un patronat que forma­ ven el seu fill Marti Vilar Juera, el seu gendre Camil Julià Vilasendra i el doctor Esteve Pibemat, Canonge lectoral de la Catedral de Barcelona, els quals tenien l’obligació d ’atorgar l’ús gratuït d ’aquestes finques als Ger­ mans i Germanes respectius per tal que hi instal·lessin les corresponents escoles. El testament preveia que si un dia els esmentats religiosos: "... no quisiesen o no pudiesen permanecer en ella dedicados al ministerio propio de su Instituto, los referidos legatarios tendràn la obligaeión de conceder el uso gratuito de las mencionadas fineas a las personas que ellos consideren convenientes, a fin de que establezcan en dichos locales una escuela también de patronato particular para ninas y ninos de la misma villa de Calonge... ”.39 La condició precisa era que l’ensenyament estigués basat sempre en els principis de la religió catòlica. 6.1. El col·legi Mare de Déu del Carme Hem estudiat la història i les vicissituds d ’aquesta fundació en un altre lloc40 i no repetirem el que ja hi ha publicat. Les Carmelites de la Caritat Vedruna s’estigueren al carrer major de Calonge des de 1894 fins a 1979. Tres generacions de noies calongines passaren per les seves au­ les. La comunitat hagué de fugir el 1909 i el 1936, i en ambdues ocasions l’edifici patí els estralls de la revolta. El 1979, el col·legi va fer el servei de guarderia gestionada per un grup de pares fins que fou definitivament clausurada i l ’edifici quedà abandonat. El 1996 es va celebrar una euca­ ristia amb motiu del centenari de la benedicció de la capella. Darrera­ ment, en virtut d ’un conveni, el bisbat de Girona ha cedit la propietat a l’Ajuntament de Calonge, a canvi que aquest financés la restauració de l’església de Sant Martí. Actualment la capella continua oberta al culte. L’antic convent i el col·legi estan molt degradats i l’Ajuntament té pen­ dent decidir el seu destí final. (39) J.AYMAR- M. DARNACULLETA, “Les Carmelites de la Caritat a Calonge (18941910)” . Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 2 (1983), p. 310, núm. 37. (40) J. AYMAR- M .DARNACULLETA, op. cit. Darreram ent s ’ha publicat el volum III de la història documental d ’aquest Institut: M. T. LLACH-M. ARUM Í, H istoria documental de la Congregación de las Hermanas Carmelitas de la Caridad-Vedruna. Barcelona, Claret, 2005 (per a la fundació de Calonge, vegeu p 128-134). 144 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) 9. Excursió a la platja de Calonge. Apareixen a la fotografia els tres germans de la Salle amb sotana i pitet blanc. A partir de retrats de l’època, hem pogut identificar amb tota certesa el germà Pedro Luis, assegut a proa; això permet datar la foto entre els anys 1898 i 1902. Hi apa­ reixen també dos sacerdots, probablement mossèn Miquel Serra i Serinyà, rector de Sant Martí, al costat de la barca, i el seu vicari, assegut a la sorra. El personatge de la barca amb corbata de llaç és Pere Oliver i Pallimonjo (Calonge, 1850-1912). (Fons Patrimonial Oliver de la Serra). 6.2. El col·legi de Sant Martí41 El Col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes de Calonge, ano­ menat oficialment Colegio San Martín és una esperança truncada. Des del 1894 fins al 1909, durant quinze anys, els Germans de La Salle van exercir l ’ensenyament a Calonge; molts nois calongins passaren per les seves aules i alguns foren excel·lents professionals. El final fou tràgic i mai més els germans no van tornar a la població. Sant Joan Baptista de La Salle (Reims, 1651- Sant Yon, 1719), funda­ dor dels Germans de les Escoles Cristianes, va entendre l’educació com un ministeri eclesial. Segons ell, Déu se serveix de l ’educació cristiana, (41) L’historiador calongí Albert Vilar està estudiant la implantació d ’aquesta institució educativa a Palamós i a Calonge. Hi ha una tesi doctoral recent de José Francisco ESPUNY, Un proyecto antropológico de la modernitat: en el ideario lasaliano. Facultat dc Filosofia dc Catalunya. Barcelona, 2006, on s’aprofundeix en la relació dels Germans de La Salle amb la M odernitat i la seva evolució. 145 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH que es planteja com un dret de tothom, perquè l ’ésser humà se salvi en una doble perspectiva, humanitzant per mitjà de la cultura i evangelitzant per a la vida.42 Amb la III República francesa (4 de setembre de 1870) després de la caiguda de Lluís Napoleó, va començar una època adversa per a l’Insti­ tut. Un sector polític clarament hostil a l’ensenyament religiós, va anar dificultant progressivament la tasca de les congregacions docents, un procés que culminaria amb l’expulsió dels germans de França. Fou el germà Irlide (1875-1884) el qui va introduir els Germans de les Escoles Cristianes a Espanya. La fundació de Calonge fou feta en temps del Germà Lange (Hippolite Massot Monisset) que fou el primer germà provincial de 1892 a 1905. Aquest germà, que va alternar el seu provincialat amb la direcció del Collegi La Salle Bonanova de Barcelona, cronològicament va anar obrint les cases de Terrassa, Benicarló, Calonge, Santpedor, l ’escola de Cambrils, Tortosa, Santa Coloma de Farners i Llagostera. La fundació de Calonge fou possible gràcies a la donació de dues peces de terra situades al final del carrer de la Rutlla, al paratge Camp del Coll, al costat de l’actual plaça de la Concòrdia, cedides per Dominga Juera,43 que ja havia fundat el col·legi de Sant Feliu de Guíxols.44 La co­ munitat de Calonge fou fundada el dia 22 de setembre de 1894.45 Donya Dominga féu construir i moblar el col·legi i el convent. El pro­ jecte — com el de les carmelites— és del mestre de cases Pere Pasqual i Baguer, de Sant Feliu de Guíxols. Un edifici de notables proporcions, als quatre vents, orientat a migdia amb tres naus amb grans finestres cober­ tes amb teulada a dos vessants. (42) ESPUNY, p. 35. (43) “y las dos porciones o piezas de tierra que tengo en la calle de la Rutlla de la misma villa y parage nom brado “Camp del Coll” con edificio en ellas levantado se destinen perpetuamente a saber; las dos casa de la calle M ayor a Hermanas Terciaria del Carmen y las dos porciones de terreno de la calle de la Rutlla con dicho edificio a Hermanos de las Escuelas Cristianas (...) la primera de las indicadas porciones de terreno de la calle de la Rutlla cuya cabida es de veinte y una àreas ochenta y siete centiàreas, la adquirí tam bién por compra venta de Don Narciso Ponsatí y Maresal según escritura autorizada por D. José Bellido y Mascias, Notario de Palmaos a treinta y uno de Agosto de mil ochocientos noventa y tres; y la otra porción de tierra de la m isma calle de la Rutlla de la villa de Calonge, que tiene la cabida de cinco àreas cuarenta y siete centiàreas, la adquirí a D. Esteban Mont y Albertí por igual titulo de compra venta con escritura autorizada por dicho Notario D. José Bellido a seis de Noviembre del citado ano de mil ochocientos noventa y tres y el edificio lo he mandado construir a mis costas...” (44) Vegeu S. GALLEGO, Sembraron con amor. “La S a lle ”. Centenario en Espana (1878-1978), San Sebastiàn, 1978. La comunitat de Sant Feliu fou fundada el 15 de setembre de 1891 (op. cit. p.809). (45) Ibíd. p. 809. 146 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) La comunitat estava formada per tres germans que vivien al mateix edifici i regien respectivament tres classes gratuïtes, corresponents als tres graus elemental, mitjà i superior. La manifestació més pública de la comunitat educativa era quan els diumenges els germans anaven amb els alumnes del col·legi a missa a l’església de Sant Marti.46 Els superiors de la Comunitat de Germans de la Salle de Calonge foren:47 Germà Jovita (1894-1896). Germà Jovite des Anges, francès; el 19 de març de 1890 fou designat primer pilot (en la terminologia de l’Institut) de l’escola gratuïta Mare de Déu del Carme oberta a la parròquia barcelonina de Santa Madrona, al Poble Sec, i promoguda per la Venerable Dorotea de Chopitea.48 Recordem que la presidenta de la junta de senyores que regia l’escola barcelonina era l ’esmentada Dominga Juera.49 El germà Jovita va ser també el primer director de l’escola de Calonge. Germà Ciril (1896-1898). L’agost de 1896, el germà francès Lotger Cyrille Bec (1860-1902) va rellevar el germà Jovita. Ell i els altres ger­ mans van anar a felicitar el rector de Calonge, mossèn Bartomeu Abrich, amb motiu d ’haver sortit il·lès d ’un atemptat que va patir la matinada del 6 de desembre d ’aquell any.50 El 2 d ’agost de 1897, l’Ajuntament va ho­ norar la fundadora del col·legi, Dominga Juera de Vilar, tot nomenant-la filla adoptiva del poble.51 El 1898 el germà Ciril va ser destinat a la casa de Cambrils d ’on fou el primer pilot quan va obrir les portes el 3 de setem­ bre de 1900 i on va morir el 24 de juny de 1902, als quaranta dos anys.52 Germà Pedro Luís (Dalías, Almeria, 1873-Cambrils, 1958) (18981902).53 El germà Pedro Luís (Ricardo Barranco Asién) nasqué a Almeria el 1873, i passà la seva infantesa a Girona. Dins del districte barceloní fou un pilot força prudent de diferents comunitats, la degana del carrer Comtal entre elles. Nomenat provincial l’any 1925, fou el primer espa­ (46) Testimoni de M aria Isern. (47) Ibíd. (48) J.M .SEGU, La Salle 1892-1992. Centenari de la Provincià de Catalunya. Barcelona, 1992, p. 21. (49) Ibíd. p.140. (50) J. AYMAR, Els secrets de Sa Bardissa. Santa Eulàlia de Ronçana, 2005 (3 a edició ), p. 95. (51) AMC. “Acto seguido manifesto el Sr. Alcalde que le parecía que Calonge debe eterno agradecim iento a Da Dominga Juera de Vilar, fundadora en esta villa de dos Colegios para la gratuita educación e instrucción de los ninos de ambos sexos, que por lo tanto el ayuntamiento, intérprete de los generosos sentimientos de los vecinos, debía dar algún testimonio público de gratitud, y de consideración a dicho Senora. Dijo le parecía a propósito declararia hija adoptiva de la población. Los senores concejales m anifestaran estar conformes con lo propuesto por el Sr. Presidente creyendo justo y lógico y en consideración se acordó...” Signa el tinent d ’alcalde: José Clara Sala. (52) J.M .SEGÚ, p. 28 i 318. (53) J.M. SEGÚ, p. 39. 147 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH nyol designat per a aquest càrrec. La seva vàlua excepcional va fer que el Capítol General de 1928 l’elegís com a assistent del Superior General per Espanya i Hispanoamèrica. Com a assistent va residir primer a Bèlgica i després a Roma, fins al seu relleu el 1946. Escollí la casa de Sant Josep de Cambrils com a lloc de retir, on va morir, voltat de l’afecte general, el 17 de maig de 1958, als 85 anys. A Calonge va fer director del Col·legi de Sant Martí durant quatre anys, de 1898 a 1902. Apareix retratat amb Pere Oliver en una cala, en un dia d ’excursió amb d ’altres germans de la comunitat, els sacerdots de l ’església de Sant Martí i altres seglars. Va deixar la direcció de l’escola de Calonge per tal de fer-se càrrec del centre que els germans tenien a Cambrils. El 24 de maig de 1900 es va esdevenir la canonització a Roma de Joan Baptista de La Salle; a Calonge s’hi degué fer la corresponent comme­ moració. El mateix any, morí a Barcelona la fundadora, Dominga Juera. Germà Domicià (1902-190?). Va acceptar alguns interns fins a l’ober­ tura del Col·legi de Sant Josep de Palamós (1905). El 1903 l’escola de Calonge tenia 54 alumnes, un nombre inferior als que hi havia hagut fins aleshores. Germà Adrià (190? 1909). Va passar la seva amargor de veure el collegi i convent de Calonge destruïts per les flames de la Setmana Tràgica. La destrucció de 1909 1 Un moviment escolar laïcista havia sorgit de la mà de Bartomeu Gabarró a Palafrugell i es van propagar idees anticlericals. L’any 1885 aquest controlava una confederació escolar a una cinquantena d ’escoles (...) entre les quals hi havia la de Calonge . Els esdeveniments polítics van acabar amb aquests col·legis. La Setmana Tràgica determinà el tan­ cament definitiu arreu de l’Escola Moderna, fundada per D. Francesc Ferrer i Guardia.54 Aquest fou injustament acusat de ser un dels impul­ sors dels aldarulls i va ser afusellat el 13 d ’octubre de 1909, fet que va provocar manifestacions de protesta, sobretot a París. L’historiador local Pere Caner, explica: “en esdevenir-se la Setmana Tràgica del juliol de 1909, uns quants elements d ’acció, ignorats deli­ beradament per l ’Ajuntament i la Guàrdia Civil, assalten a so de trom­ petes, el convent dels Germans de la Doctrina Cristiana, saquejant-lo i cremant-lo. Els germans ja s’havien fet escàpols junt amb Pere Rosselló, capitost carií. L’endemà entraren al convent de les germanes carmelites i destruïren l’església.”55 (54) J. BUSQUETS M OLERO, “L ’ensenyam enta Palafrugell ”, Palafrugell, 1993, p. 70 (55) P. CANER, La Vall de Calonge, p. 124. 148 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) Una altra versió diu que, de primer, van assaltar el convent de les mon­ ges i des d ’allí ho van portar tot al convent dels germans. La destrucció del convent de les germanes va ser el 28 de juliol de 1909. Com que el col·legi Sant Martí es trobava una mica aïllat del nucli urbà (a la plaça de la Concòrdia) no hi havia perill que el foc s’escampés. Per tant, fou incendiat. Testimonis presencials asseguraven que la pira no pre­ nia i un personatge geperut va aconsellar als incendiaris que fessin un forat al sostre perquè tingués major tiratge. Així ho feren i les flames adquiriren grans proporcions.56 Però en la destrucció del col·legi religiós s’hi barrejaven interessos que trascendien els simples avalots populars o la cobdícia d ’uns quants aprofitats. Diu J. Connelly Ullman, en el seu documentat estudi sobre la Setmana Tràgica: “Los acontecimientos de Calonge inftuyeron directamente en la carre­ ra del doctor Pedro Rosselló, co-director en 1936 de la Oficina Internaci­ onal de Educación en Ginebra. El padre de Rosselló, labrador, le envió a una escuela vinculada con Ferrer en Calonge. El maestro estaba celoso de la escuela regentada por los hermanos cristianos que al estar subvenci­ onada proporcionaba ensenanza gratuita; sin fondos exteriores, la escuela racionalista tenia que cobrar una pequeha cuota de cinco reales al mes. Dur ante la Semana Tràgica, el maestro de la escuela racionalista partici­ po en la quema de la escuela catòlica. El padre de Rosselló, que desaprobó esta actitud, le envió a estudiar a Francia (Entrevista con Rosselló en Ginebra el 24 de Noviembre de 1960) ”.57 Aquest testimoni contradiu el de Ramona Valls,58 que afirma que Pere Rosselló va fer els seus primers estudis al Col·legi dels Germans de La Salle de Calonge “donde encontró buenos maestros y fu e un excelente alumno. El colegio en el que estudiaba fue incendiado en 1909 con mo­ tivo de la Semana Tràgica y en aquel mismo ano pasó al colegio que los Hermanos de la Salle tenian en Figuera, en régimen de internado. Dado el interès demostrado por Pere Rosselló, el director del colegio animó a su padre a dedicarlo al magisterio. El hecho de que el centro fiuese incendia­ do quizà influyó en que Pere Rosselló luchara con todas sus fuerzas por y para la escuela, la ensenanza y la educación en sentido amplio ”. (56) J. AYMAR-M. DARNACULLETA, Les Carmelites de la Caritat a Calonge (18941910), aE B E , 2 (1983) p. 333. (57)ULLM AN, Joan Connelly: La Semana Tràgica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en Espana (1898-1912). Ed. Ariel. Barcelona, 1972. p. 578. (58) R. VALLS, Pedagogos comparatistas catalanes del siglo XX: Rosselló, Tusquets, Sanvicens. Una visió prospectiva. Universitat de Barcelona, 1998, p .ll. 149 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH En qualsevol cas, la gravetat d ’aquest incident motivà que el rector de la Universitat de Barcelona publiqués una nota a La Publicidad: “Enterado el rector de esta Universidad sehor barón de Bonet de lo publicado por la prensa referente à que los maestros de Calonge habían tomado parte activa en los sucesos ocurridos en la última semana de Julio, se apresuró a pedir antecedentes sobre el particular a la Junta provincial de Instrucción pública de Gerona, la que en reciente comunicación dirigi­ da al Rectorado, ha manifestado que aquellos maestros no han dejado de prestar servicio en sus respectivas escuelas, ni por tanto se hallan procesados con motivo de aquellos sucesos”.59 Encara que caldria investigar més a fons en la qüestió, trobem — vistos els antecedents— més digne de crèdit el testimoni directe del Sr. Rosselló, que no la comunicació, parcial, de la Junta d ’Instrucció Pública. Reconstrucció L’edifici del convent i col·legi va trigar vint-i-sis anys a reconstruir-se. El 1935 l’Ajuntament es va proposar reconstruir l’antic convent per destinar-lo a escoles i va aprovar l’adquisició de l’edifici per 50.000 pessetes. Fetes les obres de reconstrucció, el 14 d’abril de 1936, commemoració de la proclamació de la República, les escoles es van inaugurar. Actualment l’edifici és la seu de l’Ajuntament. BIBLIOGRAFIA SEGÚ, J.M, (1992). La Salle 1892-1992. Centenari de la Província de Catalunya. BUSQUETS, J; MOLERO, J.( 1993). L ’ensenyament a Palafrugell, Quaderns de Palafrugell. MARQUÈS, S; FEU, J; PUJOL, D. (2005) L ’escola. Quaderns de la Revista de Girona. LLACH, M. T- ARUM I, M. (2005). Historia documental de la Congregación de las Hermanas Carmelitas de la Caridad-Vedruna, tomo 3. FONTS ARXIU PARROQUIAL DE CALONGE Llibres sagramentals Llibre de l’Obra II (1680-1956) ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE CALONGE Llibres d ’acords de l’Ajuntam ent de Calonge ( 1845- 1902 ) Llibre d ’acords de la Junta Local d ’Instrucció Pública de Calonge (1902 -1931 ) (59) La Publicidadmxm. 11030. 29-IX-1909. 150 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) ANNEXS ANNEX 1 “En la casa capitular de la Villa de Calonge, Provincià de Gerona a los 27 de junio 1848 en ella reunidos en sesión extraordinaria p o r las causas y motivos abajo se indicaban los individuos de su M ag co, Ayuntamiento que suscriben, se presento en ella D. José Pelegrí, profesor nombrado p o r la Comisión Superior de Instrucción de esta misma Provincià previa la competente oposición con aprobación del M.Y.S. Jefe Superior Político de la misma Pro­ vincià para la escuela elemental completa designado a esta villa, con el firm a propósito de establecer las bases bajo cuales debia el elegido Profesor conducirse, y las garantias que por parte del Ayuntamiento se le ofrecian; en cuya virtud se ha procedido a la form ación de los oportunos apuntes dando en ultimo resultado la convención siguiente, Obligaciones y deberes del Profesor Deberà el referido dar la ensenanza a cuantos ninos o alumnos se le presenten en la escuela cuyos padres o persona de quien inmediatamente dependan sean vecinos de la pre­ sente villa y su término, en los términos y horas marcadas en el reglamento vigente al cual y variaciones que acaso en el se hagan deberà estrictamente sujetarse para todos los efectos del establecimiento de educación que de hecho va a plantearse en esta villa, y consistirà precisamente. L e e ry escribir correctamente y bajo el caràcter de Gramàtica Castellana, Aritm ètica en toda su intención, Ortografia en la conformidad vigente, Doctrina Cristiana, principios de religión y buenas costumbres, y también Gramàtica Latina siempre que lleguen a seis o màs los alumnos o discípulos que quieren cursaria empleando para este particular objeto en los dias no feriados una hora y media al dia, en horas distintas a las senaladas p o r el reglamento vigente para la escuela elemental completa que como y a se ha dicho de hecho se establece. Deberà el profesor ensehar gratuitam ente a los alunnos que el Ayuntamiento y Junta Lo­ cal de Escuelas clasifiquen de pobres absolutamente, como empero su número no exceda del diez p o r ciento que es el sehalado p o r el reglamento vigente. Deberà el Profesor en los dias de obligación de oir misa, acompahar a los alumnos y dis­ cípulos a la misa m a y o ry cuidar guarden en este acto el decoro y decencia que se merece. No habrà màs feriados que los sehalados en el reglamento vigente, ni tampoco podràn acordarse otros castigos que los marcados en el mismo: en cuanto a prem ios no solo podrà el Profesor usar de los descritos en el citado reglamento, sino tambien de los quecrea màs a propósito para mejor exitar la afición y estimulo a sus alumnos con tal que no se cause costo alguno a sus interesados. No podrà el Profesor separarse o abandonar su cargo, y en caso de querer verificarlo deberà avisar al Ayuntamiento con medio aho de anticipación, asi como también deberà avisarle con medio aho de anticipación, en el caso que por causas que no se esperan, den motivo a solicitar su separación. PREMIOS YG ARAN TIASA FAVOR DE PROFESOR E l Ayuntamiento con tal que sus actos merezcan la aprobación del M. Y.S. Jefe Superior Político de la Provincià se compromete pagar al Profesor p o r tercios anticipados a contar desde esta firm a los tres m il reales de vellón con que la Comisión Superior de Instrucción de la Provincià ha dotado de la escuela elemental completa sehalada a esta villa y al propio tiempo le autoriza para percibir libremente los réditos anuales de cualquier que p o r qualquier concepto esté aplicada y que acaso se aplique a fa v o r del Profesor o Maestro de esta villa, debiéndose empero sujetar a las prevenciones y circunstancias de su instituto. También se le autoriza para percibir de los alumnos o discípulos no declarados pobres, p o r el titulo conocido de mensualidades a saber: desde el prim er dia en que entren en la 151 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH escuela con el determinado fin de conocer la prim era letra del alfabeto hasta escribir, cuatro rea/es. De este estado con aritmètica seis, reales y de esta posición hasta al completo de las asignaturas, ocho reales; y las con de latinidad con todas las demàs asignaturas, diez y seis reales vellón mensuales. Se autoriza al Profesor para despedir de la escuela al discípulo que le fa lte p agar dos meses consecutivos, la asignación mensual, sin perjuicio de reclamarde sus padres los meses devengados. Y finalm ente se proveerà p o r el Ayuntamiento al Profesor de local para la Escuela con todos sus enceres y de la casa habitación conforme a lo prevenido p o r la Comisión Superior de Instrucción de la Provincià. Con vista pues de las precedentes bases form adas de común acuerdo del Ayuntamiento de una, y el referido Sr D. José Pelegrí de otra se han comprometido cada uno de las referidas partes mutua y reciprocamente a su cumplimiento cada uno p o r lo que le pertenece, obligando para ello a saber el Ayuntamiento los bienes , réditos y emolumentos del común que repre­ senta, y el nombrado D. José Pelegrí los sobremencionados prem ios y garantias y todos sus demàs bienes y derechos así muebles como raíces habidos y p o r haber con las renuncias de derecho y hecho necesarias largamente y en debida forma. ANNEX 2 Sant Antoni: mestres ( homes ) 1866 Joaquim Vert 1867 Joan Rabell 1872 Martí Dalmau i Dalmau , interí 1873 Narcís Farró i Ferrer 1873 - 1890. Joaquim Petit i Riera 1884 Josep Riera i Bigas 1890 Miquel Bargalló i Sentís 1892 Llorenç Mundet, interí 1892 - 1896 Rafel Sureda i Dalfó 1905 Lluís Moreno i Torres 1907 - 1921 Joan Ribas i Reixach 1921 - 1936 Mn. Andreu Castillón i Sànchez. ANNEX 3 Sant Antoni: mestres (dones) 1863 Encarnació Andreu 1868 Paula Puig 1887 - 1906 Catalina Pou de Comas Maria Gironella Nourribas ( su p le n t) 1906 Teresa Areste Mulet 1907 - 1931 Lluïsa Cantó Girbau de Ribas ANNEX 4 Calonge: mestres (d o n e s) 1855 Carmen Serrano, grau elemental (1859 baixa ) 1866 Joana Garrofer de Pons 1874 Constància Camps i Socarrat (escoles c/ Sobirania Nacional avui Enric L. Roura) 1911 - 1916 Glòria Figueras i Serrat, propietària 1916 - 1917 Maria Vila i Quintana , interina 1917 - 1934 Maria Bassas i Capell, propietària 152 L’ENSENYAMENT A CALONGE (1732- 1930) ANNEX 5 Calonge: mestres (h o m es) 1856 Joan de Carreras (mestre de Joan pagès, el 1892 fou habilitat ) 1860 Pere Pagès, interí Antoni Surós , regent 1861 Miquel Montaner , interí i propietari 1863 Josep Esteva 1864 - 1874 Jeroni Pons ( grau superior ) 1865 Joaquim Vert i Radó (grau elemental, el 1866 s ’oferí anar a Sant. Antoni de nova creació) 1867 Pere Esperoner i V id a l, interí (grau elemental). 1875 - 1879 Francesc Cervera i Vicens, propietari (grau superior). Escoles Velles 1886 - 1906 Jaume Vidal i Tomàs, propietari, enterrat a Barcelona. 1888 Paulí Rogés i Lalanda, interí. 1888 - 1896 Sixte Galià i Moià, enterrat a Calonge. 1907 Joan Fàbregas. 1905 - 1910 Antoni Dedrid , va a Palamós. 1907 - 1919 Lluís Moreno i Torres, propietari, aula n° 1. 1910 - 1916 Agusti Llorens i Prats propietari, aula n° 2. 1916 Antoni M iserachs i Coca, interí, aulan° 2. 1916 Cosme Pujol i Galceran , interí, aula n° 2. 1919 - 1920 Lluís G. Bover i Oliveras, interí, aula n° 1. 1917 - 1927 Josep Vilarrubla i Pinana , propietari, aula n° 2. 1921 - 1930 Enric Albert i Vilanova , propietari, aula n° 1. 1928 - 1934 Miquel Aregay i Brugada , propietari, aula, n° 2. 1927 Ferriol Sabarí, interí, aula n° 2. 1931 - 1933 M iquel Pascual i Pujolràs, propietari, aula n°l. 1930 Francesc Vergés i Pujol, interí, aula n° 1. ANNEX 6 MATERIAL ESCOLAR El 3 de juliol de 1871, l’Ajuntam ent de Calonge, presidit per l’alcalde Josep Vert exposa el compte presentada pel profesor del barri de Sant Antoni que diu que ha invertit 1312 rals 4 ctms. dels 2.418 rals 38 ctms. Des del 28 d ’abril d el867 a 30 de set. de 1869. Vist els rebuts apareix un excés de consum de carbó, de tinta, llibres i altres objectes de llibreria tenin en compte que aquest professor no ha tingut mai molts alumnes i pobres cap. Relació dels efectes de llibreria : 5 cuadernos de 4° Avendano 6 “ 5° " 6 “ epítome de la Acadèmia 3 “ carril de lectura 3 “ miscelànea 6 “ cartilla agraria una caja plum as 5 ortografias 1 diccionario Catalàn - Castellano 1 doctrina explicada 2 aritméticas 153 JAUME AYMAR I RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH 1 mapa de la provincià de Gerona 6 cuadernos religión y moral 12 ejemplares de aritmètica 6 “ urbanidad 9 “ Constitución 5 “ agricultura 6 cajas de letras sueltas 1 mapa de toda la tierra 6 cuadernos gramàtica 6 esponjas 4 cuadernos 2 °Avendano 4 “ 3" 8 porta - plum as 2 doctrinas 200 plum as de ave 3 cuadernos de historia sagrada 3 ejemplares manuscrito, 3 “ escritura al dictado un plum ero en malísimo estado un limpia plumas. ANNEX 7 Alumnes de les Escoles. Grau d ’alfabetització. Calonge, 31 de desembre de 1908. ANTONIO DEDRID, m atrícula...................................................................... 94 alumnes Saben llegir................................. 47 Saben llegir i e sc riu re .............. 24 No saben ni llegir ni escriure .. 23 LLUIS MORENO, m atrícu la .......................................................................... 79 alumnes Saben lle g ir................................... 48 Saben llegir i e sc riu re ................. 13 No saben ni llegir ni escriure ....18 CONSTÀNCIA CAMPS, m atrícula..............................................................104 alumnes Saben lle g ir .................................... 62 Saben llegir i e sc riu re .................. 22 No saben ni llegir ni e sc riu re ......20 JOAN RIBAS, m atrícu la .................................................................................. 60 alumnes Saben llegir i e sc riu re .................... 39 No saben ni llegir ni e sc riu re ....... 21 LLUÏSA CANTÓ, m atrícu la........................................................................... 55 alumnes Saben llegir i e sc riu re .................... 25 No saben ni llegir ni e sc riu re .......30 154 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS DEL BA IX EM PORD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 155 a 172. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 CATÀLEG DE TARGETES POSTAL DE SANT FELIU DE GUÍXOLS EDITADES PER H. BARROSO AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER RESUM: En aquest treball s ’estudia la col·lecció de targetes postal de Sant Feliu de Guíxols, editada p e r ll. Barroso —fins avui, un perfecte desconegut— entre els anys 1905 i 1906, així com la relació que va tenir aquest editor amb el conegut fo tò g r a f Valentí Fargnoli. L ’estudi inclou una relació i una descripció de la col·lecció en general i de cadascuna de les postals en particular. PARAULES CLAU: postals, editor, fotògraf, catàleg. A diferència de la resta d ’editors de postals guixolenques del primer terç del segle XX, la figura de H. Barroso -n o coneixem ni el seu nom com plet- està plena de boires, i les poques coses que en sabem són no­ més suposicions amb més o menys fonament. El nom de H. Barroso no figura en els padrons guixolencs de 1924 i 1930 -els únics que es conserven a l ’arxiu guixolenc entre 1900 i 1930-, ni tampoc a l ’Anuario de la ciudad de San Feliu de Guíxols de l’any 1905. He repassat l’hemeroteca del nostre Arxiu Municipal i no n ’he trobat ni rastre. Després de posar-me en contacte amb diversos arxius municipals de la comarca (Palamós, Palafrugell, Cassà i Peralada), constato que des­ coneixen totalment l’existència d ’aquest editor. Un últim intent, gairebé desesperat, el vaig fer el mes d ’octubre del 2004, amb motiu de la fira de la postal i el document antic (Paperantic), que cada any se celebra a les Cotxeres de Sants, a Barcelona. Vaig preguntar a diversos propietaris 155 AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER d ’establiments de col·leccionisme, alguns dels quals conec des de fa molts anys, si havien sentit a parlar d ’aquest editor. La resposta va ser decebedora: llevat de la col·lecció Gesoria -n o m de la sèrie editada a Sant Feliu-, no tenen notícia de cap altra postal editada per Barroso. I la seva resposta és molt important, ja que ningú com ells remena, tria i valora una quantitat tan important de targetes postal. L’únic autor que en parla, encara que sigui de passada, és l’Emili Massanas, en el llibre de recopilació i classificació, editat l’any 1998 -se t anys després de la seva m ort-, titulat Fotògrafs i editors a les co­ marques de Girona (1839-1940), en què l’inclou a la llista d ’editors: “Barroso, H. Sant Feliu de Guíxols”. En aquest cas, fixem-nos que el situa concretament a Sant Feliu de Guíxols. Això explicaria, doncs, que en altres poblacions sigui un desconegut i que l ’única col·lecció editada per Barroso fos la de la nostra ciutat. Una altra - i últim a- referència de M assanas a H. Barroso es produeix quan escriu la biografia del cone­ gut fotògraf Valentí Fargnoli, un dels fotògrafs i editors de postals més prolífics a les comarques gironines al llarg del prim er terç del segle XX. Llegim: “Fargnoli va fer bàsicament còpies fotogràfiques, però també en va fer d ’impreses tant en fototípia com en gravat al buit, però sense firmar i editades per altres, com poden ser les de Dalmau Carles Pla, SA o llibreria Geli de Girona, de la casa Claramunt de Banyoles o la col·lecció Gesoria de Sant Feliu de Guíxols”. Llàstima que no indica la font d ’on va treure aquesta dada tan important. Després de posar-me en contacte amb l’arxivera de Cassà, Dolors Grau i Ferrando -q u e fou l’encarregada de coordinar i posar ordre al fons de Massanas per tal de publicar el llibre que he esmentat , m ’informa que no ha trobat cap més dada que ens pugui aclarir aquest assumpte. Fent conjectures: va fer servir un pseudònim?, era un estranger que vivia a Sant Feliu sense estar empadronat?, o un barceloní que estiue­ java a casa nostra i li va plaure editar algunes imatges de Sant Feliu? Qui sap. Fins avui, és un misteri, com tants d ’altres del món de la fo­ tografia. La importància del fet que Valentí Fargnoli fos l’autor de les foto­ grafies que conformen la col·lecció Gesoria ve donada per la inexistèn­ cia d ’imatges de Sant Feliu originals d ’aquest fotògraf, que -n o ho obli­ dem - fou qui millor va saber copsar el paisatge i l ’ànima de les viles i ciutats de les comarques gironines en el transcurs del prim er terç del segle XX. Segurament la seva amistat amb el fotògraf Ricard Mur, des del 1906 establert a Sant Feliu com a fotògraf i editor de targetes postal, explicaria l ’absència de Fargnoli a casa nostra. Únicament l’any 1905, 156 CATÀLEG DE TARGETES POSTAL EDITADES PER H. BARROSO quan Mur encara no havia arribat, va poder visitar-nos i delectar-nos amb la meravellosa sèrie de postals que conformen la col·lecció Gesoria.(1) La col·lecció Gesoria, consta de 2 sèries: 1. Sèrie Gesoria, de 6 targetes postal, numerades de 1’ 1 al 6. Editor: H. Barroso. Autor: Valentí Fargnoli. Data edició: mitjan 1905.(2) Color: blanc i negre. Mides: 9 x 1 4 cm. Característiques: espai blanc per al text. Text imprès a l’anvers en color vermell: “San Feliu de Guíxols”, llegenda (no­ més a la núm. 3), “H. Barroso, éditeur, Colección «Gesoria»”, número. Revers: “Tarjeta Postal (UNION POSTAL UNIVERSAL) ESPANA”. 2. Sèrie Gesoria, de 24 targetes postal, numerades de 1’ 1 al 24. Editor: H. Barroso. Autor: Valentí Fargnoli. Data edició:(3) 1905 (núm. 1-6) i 1906 (núm. 7-24). Color: blanc i negre. Mides: 9 x 1 4 cm. Text imprès a l’anvers en color negre: “San Feliu de Guíxols, H. Barroso, editor”, número, “Colección «Gesoria»” (núm. 1-6). En vermell: “San Feliu de Guíxols”, llegenda (núm. 7-24). Revers: “Tarjeta Postal, E.S.D.” número (núm. 1-6). “Tarjeta Postal (UNION POSTAL UNIVERSAL) ESPANA. H. Barroso, (Editor) A. y E. G., San Feliu de Guixols Colección «Geso­ ria»”, número (núm. 7-24). (1) Per a conèixer més a fons la vida i l ’obra del fotògraf Valentí Fargnoli, cal llegir els estudis publicats per Emili Massanas als anys vuitanta, i el treball fet pel Taller d ’Història de M açanet de la Selva Valentí Fargnoli Annetta - H istòria Gràfica, 1909-1940. (2) La data l’he esbrinada per tres camins diferents: a) L’anvers de la postal està destinat al text i el revers està exclusivament preparat per al destinatari. Com que el mes de desembre de 1905 el Govern va autoritzar la Dirección General de Correos y Telégrafos a dividir el revers, reservant la part esquerra per al text i la dreta per al destinatari, podem afirmar que la col·lecció és anterior al desembre de 1905. b) Les postals van ser franquejades entre octubre i desembre de 1905. c) L’habitatge de Maties Ribot al passeig del M ar (1904) ja està enlairat (postal núm. 4 de la col·lecció). (3) La data d ’edició d ’aquesta segona col·lecció l ’he trobada seguint els mateixos mètodes que la primera: situació del destinatari i del text, edificis existents i data del franqueig. 157 AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER Relació unitària de la sèrie 1: Postal núm. 1. Sense llegenda (vista de la badia des del port) Postal núm. 2. Sense llegenda (el racó de Llevant des del Salvament) 158 CATÀLEG DE TARGETES POSTAL EDITADES PER H. BARROSO Postal núm. 4. Sense llegenda (la platja i el passeig des de Sant Elm) 159 AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER 160 CATÀLEG DE TARGETES POSTAL EDITADES PER H. BARROSO Relació unitària de la sèrie 2: 161 AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER Postal núm. 3. Sense llegenda (la badia des de Sant Elm) Postal núm. 4. Sense llegenda (la platja des de Sant Elm) 162 CATÀLEG DE TARGETES POSTAL EDITADES PER H. BARROSO Postal núm. 5. Sense llegenda (la badia des del Salvament) Postal núm. 6. Sense llegenda (la platja des del costat de Garbí) 163 AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER Postal núm. 7. Las seis esquinas Postal núm. 8. La Conca 164 CATÀLEG DE TARGETES POSTAL EDITADES PER H. BARROSO Postal núm. 9. Rambla de Pi y Margall Postal núm. 10. Balneario Guixolense 165 AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER Postal núm. 11. Paseos del mar Postal núm. 12. Nuevo Casino La Constància 166 CATÀLEG DE TARGETES POSTAL EDITADES PER H. BARROSO Postal núm. 13. Playa dels Guixols Postal núm. 14. Asilo Suris 167 AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER Postal núm. 15. Plaza de la Constitución (mercado) Postal núm. 16. Ridaura 168 CATÀLEG DE TARGETES POSTAL EDITADES PER H. BARROSO Postal núm. 18. Balcà (Solius) 169 AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER Postal núm. 19. Estación del f.c. de San Feliu de Guíxols à Gerona Postal núm. 20. Paseo dels Guixols 170 CATÀLEG DE TARGETES POSTAL EDITADES PER H. BARROSO Postal núm. 21. Rambla de Pi y Margall Postal núm. 22. Pedralta (Solius) 171 AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER Postal núm. 23. Rambla de Antonio Vidal Postal núm. 24. Calle Mayor 172 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTUDIS D EL BAIX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. R 173 a 184. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 ODISSEA D’UN LLEIDATÀ QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA (1939-1949) JOSEP CLARA RESUM: Transcrivim i anotem la narració autobiogràfica d ’un lleidatà de Balaguer que, acabada la Guerra Civil, es va dirigir cap a la frontera dels Pirineus i que no assolí I ’objectiu d ’entrar a Andorra i passar a França fin s deu anys després, un cop represaliat i havent cone­ gut el p a que es donava a gairebé totes les presons franquistes de la zona. PARAULES CLAU: postguerra, presons franquistes, Lleida, A ntoni Rialp Porta. L’estudi de la postguerra a les comarques de Lleida ha merescut una atenció especial i a hores d ’ara compta amb una bona representació d ’obres pioneres i importants en el context català/l} Són més difícils de trobar, en canvi, els testimoniatges escrits dels qui hagueren de sofrir les conseqüències de la guerra i de la llarga postguerra. Per això publiquem avui la narració d ’un lleidatà que, derrotat al final del conflicte, intentà de trobar la llibertat nord enllà. L’escrit, propi d ’una persona que demostra­ va una formació bàsica, que dominava força bé l’ortografia i que posseïa una consciència política remarcable, sembla que fou redactat poc després de l’entrada a França. El nostre personatge, de cognom Rialp,(2) va arribar a Baiasca (el Pallars Sobirà), llogarret del municipi de Llavorsí, situat a 1.313 metres (1) Un estat bibliogràfic força recent és el de Joan Sagués San José, dins C. MIR, C. A G U S­ TÍ i J. GELONCH (ed.), “Repressió, control i supervivència. Investigacions sobre el franquis­ me a les terres de Lleida”, dins Violència i repressió a Catalunya durant el franquism e. Balanç bibliogràfic i perspectives, Lleida, Universitat [Espai-temps, 42] 2001, p. 85-100. (2) Deduït de la signatura final. Es tracta d ’Antoni Rialp Porta, sastre, militant del Bloc Obrer i Camperol i, després, del POUM, resident a Balaguer. 173 J. CLARA d ’altitud, prop de la capçalera de la vall glacial del mateix nom. Però fou detingut per l’autoritat local i inicià un interminable calvari que el féu recular, successivament, a les presons de Sort, Balaguer i Lleida. El març de 1942 hagué de comparèixer davant el consell de guerra i fou condemnat a dotze anys i un dia de presó, pel fet d ’haver estat tinent de l’exèrcit republicà, al qual s’havia apuntat com a voluntari. Beneficiat per la Llei de 1943, que atorgava la llibertat condicional als condemnats a penes inferiors als vint anys, el 16 de juliol d ’aquell any aconseguí de sortir al carrer. No obstant això, no pogué retornar al seu poble i s’installà a Lleida, on trobà feina i on el 1945 fou novament detingut, en dues ocasions, i acusat de fer part de l ’associació Liberación Nacional Repu­ blicana, constituïda a començament de 1944 amb l’objectiu d ’“aglutinar todos los espanoles libres en el concierto étnico de Iberia” per tal de recuperar la legalitat republicana.(3) Passà, doncs, una altra bona tempo­ rada a la presó de Lleida, però no va poder-se verificar la pertinença a l ’organització clandestina.(4) En sortir en llibertat condicional fou quan intentà, per segona vegada, el viatge d ’exili. Aquest cop el detingueren abans, a prop de Tremp, i novament fou conduït a la presó de Lleida. A més de sofrir la detenció, hagué de pagar una multa de 5.000 pessetes. En recobrar la llibertat emprengué, per tercera vegada, el camí de la fron­ tera: va poder entrar, ara sí, a Andorra i, tot seguit, refugiar-se a França com a asilat polític. Aquest testimoniatge guardat entre els papers que van pertànyer al dirigent de la CNT, Josep Ester Borràs (1913-1980), natural de Berga, és a l’Intemationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis, d ’Amsterdam. La paginació del text manuscrit és numerada amb xifres romanes (IX a XXVI) i signada al final, i devia tenir uns folis precedents que no hem trobat i que evocarien el temps pròpiament bèl·lic. A part dels detalls directes de la repressió de postguerra i de les vicissituds particulars d ’un home de la Catalunya interior, la narració ofereix dades precises i esti­ mables sobre les condicions de vida als dipòsits, calabossos i presons per (3) J. OLIVER, J. PAGÈS i P. PAGÈS, L aprensa clandestina. Propaganda y documentos antifranquistas, Barcelona, Planeta, 1978, p. 81-83. (4) De fet, estava implicat en la reorganització del POUM. Conxita M ir n ’aporta detalls. En 1943 “comenzó a trabajar para crear el comitè provincial del partido, del que asumió la secretaria general, al tiempo que tomaba contacto con Agustín Espinosa Gil y Ramón Fal­ guera Barbosa para que colaborasen en la tarea de reunir antiguos militantes, los cuales en aquellos momentos no pasaron de ser cuatro o cinco, toda una m uchedum bre si consideramos las dificultades de preservar la clandestinidad en una pequena ciudad vigilada por la policia, el ejército y las organizaciones políticas franquistas” ( Vivir es sobrevivir. Justícia, orden y marginación en la Cataluna rural de posguerra, Lleida, Milenio, 2000, p. 71). 174 ODISSEA D’UN LLEIDATÀ QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA on hagué de passar obligatòriament; del tracte degradant que es donava als empresonats i de la violència de què eren objecte. Per això, hem volgut rescatar-lo -transcrivint-lo gairebé tal com el va concebre l’autor, només amb petits retocs de puntuació per facilitar-ne la lectura- com a font directa i punyent, il·lustrativa d ’una època i de les pràctiques de turment que eren corrents als establiments policíacs i peni­ tenciaris; perquè, en definitiva, des de la subjectivitat i el patiment retrata la política aplicada als derrotats de la Guerra Civil que no havien comès una altra acció que la de defensar la legalitat republicana. Les paraules d ’aquest represaliat són una bona rèplica a les que pronuncià el general Franco el 17 de juliol de 1944 i que foren inscrites en làpides de molts establiments penitenciaris: “Si se visitasen los establecimientos penales de los distintos países y se comparasen sus sistemas y los nuestros, puedo aseguraros, sin temor a equivocarme, que no se encontraría régimen tan justo, católico y humano como el establecido desde nuestro Movimiento para nuestros reclusos”. L ’ODISSEA E N PRIMERA PERSONA Después de vernos forzados a suspender la marcha unos dias, por la gran cantidad de nieve caida en las estribaciones de los Pirineos, decidimos, ya que faltados de alimentos, entrar en el pueblo de Bayasea -L érid a -.(5) Una vez dentro de éste, y durante la compra de alimentos, se presento el que dijo llamarse el alcalde y cinco hombres màs del ayun­ tamiento franquista. Nos pidieron la documentación, la que ex[h]ibimos para acreditar nuestra personalidad, contestàndonos que no era suficiente y po r lo que quedamos detenidos en la misma casa y bajo la cus­ todia de aquéllos. Eran las cuatro de la madrugada del 20 de junio de 1939, el ayuntamiento falangista como guardiàn y nosotros en calidad de detenidos. Pasamos la noche en una cocina que servia de calabozo. A esta hora - cuatro de la madrugada- quedóse dormida la vigilancia. (5) La vall de Baiasea és drenada pel riu del mateix nom, afluent per la dreta de la Noguera Pallaresa. El petit grup de cases s ’organitza a l’entorn de l’església de Sant Serni, d ’origen romànic però molt modificada. Un excursionista la descrivia així l’any 1946: “De lluny estant semblava un poble esporuguit entre els grenys de la muntanya i, quan s ’hi és prop, es veu que no li manca orgull. Com que la vall -am pla i bella- li és oferta, deu estar content del seu emplaçament i de tot allò de què disposa. Damunt del vilatge -esquenall de la serra- verdeja el pla paradisíac del Maió. Es tot un peluix color de maragda, amb una font a un racó que canta discretam ent tot omplint uns cóms per abeurar un ramat d ’eugues i vaques. Les bèsties pastu­ ren calmament, escampades per l’indret. Li fa de fons tota una negror de pins, que vesteix el rost vessant d ’un serretó.” (J. SANTASUSAGNA, Les serres encantades, Barcelona, Selecta, 1956, p. 210). 175 J. CLARA Aprovechando este descuido y, como la puerta no estaba cerrada con llave, emprendimos la fuga. A l ruido de los pasos de mi compahero,<6) queya bajaba por la escalera, despertóse los vigilantes, no quedàndome tiempo de seguir en la misma dirección de aquél y po r lo que tuve que saltar por un balcón que daba a la calle. Los perseguidores, detràs de nosotros. Yo, para dividir al grupo perseguidor, tomé la dirección de otra calle de la que delante mí iba mi companero, pero dando la mala suerte que al final estaba cerrada, entablúndose una verdadera lucha de cinco contra uno. Agotadas mis fuerzas,fui enrrollado [sic] desde los pies hasta el cuello con una larga cuerda y después hicieron de mí una especie de aro humano, pasando después a ser objeto de toda clase de atropellos, mo­ ral y físicamente, por parte de los màs significados falangistas de aquel pueblo, los que desfilaron ante mí. A LA PRESÓ D E SO R T Fui conducido a la càrcel de Sort -L érid a - andando maniatado unos 25 kilómetros, mas mis custodiadores que entonces eran una escuadra -cuatro falangistas, un cabo y un sargento- de una companía de Falan­ ge que se denominaba la “Companía de Falange de Orense ”, que estaba de guarnición en Sort -Lérida-, seguramente por ser sus componentes natura/es de aquella villa gallega, los que les relevaron en Llavorsí -L é ­ rida-, o sea a la mitad del camino que debíamos de andar. Fui conducido ante el jefe del puesto de la Guardia Civil de Sort, el que me sometió a un largo interrogatorio, después del cualfui encerrado en un calabozo del depósito municipal, en el que estuve un mes y medio. Mientras duró el trayecto, mis guardianes me despojaron de cuantas prendas de vestir y objetos les parecieron. Durante el tiempo que estuve encerrado en el citado depósito de Sort, no recibí, lo mismo yo como los otros detenidos que en él se hallaban, alimento alguno. En lugar de comida daban, a cada uno de los prisioneros, una peseta y no 1,25 como el Estado tenia asignado a los reclu­ sos, pero como el encargado de repartir este dinero era el secretario del ayuntamiento, éste se quedaba 25 céntimos diarios de cada detenido. De ropa, ni cama, así como jabón y medicamentos de ninguna clase se repartia entre los detenidos en caso de necesidad. Muy pronto la sarna y los piojos se apoderamn e hicieron insoportable el tiempo que allí es­ tuve, ya que dormíamos todos en el suelo y los cuerpos se tocaban unos (6) Manuel Ralui, natural d ’Esplues (Esplús), Osca, que havia estat sergent de l’exèrcit republicà i provenia d ’Utiel. 176 ODISSEA D ’UN LLEIDATÀ QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA con otros, ya que sólo disponíamos de unos 30 centímetros de espacio para cada uno.(7) A BALAGUER A l cabo de un mes y medio, fu i trasladado por la Guardia Civil a Balaguer -Lérida-, esposado todo el trayecto y en un camión. Estuve encerrado quince meses en este depósito municipal, siete de los cuales los pasé encerrado en una celda húmeda, oscura e insana, ya que casi carecia de ventilación, puesto que era una celda situada en el sótano del edificio. Era la celda n ° 2 de esta càrcel.(8) Gozàbamos, cada uno de los detenidos, un espacio de medio metro cuadrado. El retrete estaba en la misma celda, pero en tan malas con­ diciones que durante todo el día teníamos que respirar el cual olor que éste despedía. Tampoco en esta càrcel se entregaba ni plato, ni comida, ropa, jabón, cam ay sólo 1,25ptas., que era lo asignado a los reclusos.(9) Dentro de esta celda habia 4 o 5 hornillos de carbón que con los cuales podiamos hacernos alguna pobre comida caliente, todo lo cual contri­ buïa a producirse y viciar un ambiente dentro de esta celda, cual el de una verdadera pocilga. A consecuencia de mi larga permanencia en estas condiciones, contrai una bronquiolinfosis, la que me dia[g]nosticó estando en la càrcel, cuyo dia[g]nóstico que poseo lo firm ó el Dr Bordalba, médico del Dispensario Antituberculoso de Lérida, el día 5 de octubre de 1942. Asi como senala el diagnostico complicaciones en el corazón. Mi primera declaración ante el ju ez militar la efectué al cabo de 14 meses de estar detenido en Balaguer -Lérida-, ya que la declaración prestada ante la Guardia Civil de Sort -L érid a - no era una tal decla­ ración, sino un interrogatorio sin relación ninguna con mi proceso en tràmite. (7) La presó estava situada a la plaça de Sant Eloi. Les característiques formals de l’edifici són confirmades per Josep Calvet: “La presó d ’homes era de propietat municipal i ocupava els baixos de casa Xorret, amb un total de 24 m2. A l’interior tenia dos departaments, i una reixa de ferro envoltava l ’exterior de la façana. La seua capacitat era per a només deu reclusos.” (“Les muntanyes de la llibertat. El pas d ’evadits pel Pallars Sobirà durant la Segona Guerra M undial”, dins Àrnica, 58 (2003), p. 61). (8) Detalls de la presó oferts per M ercè Barallat i Barés coincideixen en la visió: “Entre els mesos d ’agost i setembre [de 1939]... hi havia 320-407 presos, i així corresponia a cada pres un espai de 0,55 m 2. La falta d ’aire, d ’espai i d ’aigua és la cosa que recorden amb més angoixa els qui hi van estar tancats aquests m esos.” (La repressió a la postguerra civil a Lleida (19381945), Barcelona, Publicacions de l ’Abadia de Montserrat, 1991, p. 141 i 146). (9) Des de l’l de desembre de 1939, l’assignació diària per reclús i plaça de ració passà d ’l , 15 a 1,40 pessetes (Boletín Oficial del Estado [=BOE], 26 de novembre de 1939). El fe­ brer de 1941, augmentà a 1,70 pessetes. El juny del mateix any fou elevada a 2 pessetes. 177 J. CLARA A les terres de ponent, Balaguer va ser, juntam ent amb Lleida, el nucli més sòlid del Bloc Obrer i Camperol, transform at després en Partit Obrer d ’Unificació Marxista. A LA PRESÓ D E LLEIDA A l cabo de unos quince meses, fu i trasladado al Seminario Viejo de Lérida, habilitado como càrcel. En esta prisión-seminario había unos dos mil presos politicos y otros tantos en la Prisión Provincial de dicha ciudad.(l0) Lo único que se entregaba al recluso era un plato, pues de cucharas ya no se daban, mantas, jabón, petate, prendas de vestir, calzado, ni cama no se entregaba nada a los allí recluidos. El que tenia fam ilia en la capital o medios económicos podia procuràrselo de afuera, pero eran los menos, ya que había muchos de las provincias del centro y sur de Espana, y otros tenían sus familiares refugiados en el extranjero. Para dormir sólo se disponía de treinta centímetros, los cuales los te­ nia marcados cada recluso con dos líneas en la pared. Como horario de recreo obligaban a pasar tres horas en elpatio por la m ananay otras tres por la tarde, mas como sea que la capacidad del patio era insuficiente para dos mil hombres, teníamos que estar de p ie y apretujados unos con otros, no siendo posible ni pasearse ni sentarse, siendo imposible soportar esta situación a los reclusos de cincuenta a ochenta anos, que muchos contaban allí, ya que el régimen era igual, sin distinción de edades. (10) la nota 8. Vegeu-ne detalls de l’espai i el funcionament al llibre de M. Barallat i Barés, citat a 178 ODISSEA D’UN LLEIDATÀ QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA La retirada del patio hacia las celdas la efectuàbamos formados en dos hileras y al son de una mareha militar de origen alemàn, en medio de la cual (hilera) se situaba un guardiàn con un palo en la mano, el cual repartia golpes de palo a todos cuantos pasàbamos a su derecha e izquierda. Como sea que los màs jóvenes, al pasar a la altura de aquél, lo hacíamos semicorriendo (por no dejarte correr [úc]) y si delante de uno de estos jóvenes iba un recluso de edad avanzada, el ultimo topaba con el primero cayendo arnbos en el suelo, los que pronto debian de reponerse a golpes de palo. Como material para leer, sólo estaba autorizado el portavoz de la Di­ rección General de Prisiones Redención. Cualquier otra clase de libro, revista, periódico o publicación estaba rigurosamente prohibida y casti­ gada, a no ser algún folleto de catequismo que el cura de la prisión (jesuita) procuraba repartir durante los cursos obligatorios de religión. Todos los domingos y otros dias festivos se celebraba el oficio de la misa, siendo obligatorio la asistencia a la misma de toda la población reclusa. La higiene del establecimiento estaba dirigida por médicos reclusos, pero siempre faltados de medios de todas clases, tales como medicinas y material de desinfección, por cuyo motivo estaba todo invadido de paràsitos, entre los que predominaban los chinches que, por ser éstos aplastados contra la pared durante la noche por los reclusos, para poder dormir. Todas las paredes de los departamentos estaban cubiertas de salpicaduras de sangre, dominando màs de ésta (la sangre) sobre los muros que el color blanco de la cal con que estaban pintados, por la gran masa de chinches que por ellos se deslizaban. Como alimentación, durante los primeros cincuenta dias de mi permanencia y a la hora de repartir el rancho, se repartia medio litro de agua calientey una sardina salada, estando autorizado poder se procurar en la cantina del mismo establecimiento. Transcurrido este tiempo, la alimentación consistia cuando se cosechaban las habas, al tomar el medio litro de rancho que como ración tenia asignado cada recluso, encontrabas sólo las pieles, ya que todo, o sea, hasta las pieles formaban parte del alimento del recluso, el que encontraba en el plato de tres a seis gramos de aquéllas (habas) podia darse por satisfecho. Las habas eran pronto sustituidas por la ensalada. La que echaban dentro del recipiente con el agua calientey seguidamente efectuaban la repartición del rancho para y con el fin que esta verdura no se convirtiera todo en caldo. A si pues, resultaba “lechuga escaldada ” como único alimento, ya que en los recipientes no echaban aceite, grasa, carne ni pescado de ninguna clase, asi que la lechuga y el agua caliente constituían el único alimento. 179 J. CLARA A l cabo de unos meses, empezaron a dar, todos los meses y domingos a mediodía solamente, sangre de buey mezclada con hojas de coles y lechugas despidiendo olor tan repugnante dicha comida, la que parecía por ser que carecía de otros ingredientes, màs propia para cerdos que para seres humanos. Cuando estas verduras se agotaban y venia la calabaza en invierno, entonces ésta solamente sustituia a los otros citados alimentos. Por las mananas, y como desayuno, se repartia lo que equivale a una taza de café, pero éste era una mezcla de malta y otra clase de plantas de inferior calidady sin azúcar. De pan daban 150 gramos de harina de maiz. De todo lo cual fueron testigos el gran número de aviadores y combatientes aliados, los que procedentes de Francia y otras naciones de Europa lograban ganar la frontera francoespanola, siendo detenidos y en trànsito para el campo de prisioneros de Miranda de Ebro pasaban permaneciendo de dos a cuatro meses en esta càrcel-seminario, de los cuales doy algunos nombres a continuación: El súbdito britànico Richard Harrés, que en edad militar queria pasar a Portugal procediendo de Francia, para luego incorporarse al ejército de su país. Jean Jacques Mac Inés y H. Smit, súbditos canadienses, piloto y bombardero de las fuerzas aéreas de esta nación, agregados a las RAF Britànicas, los que en servicio de bombardeo sobre Italia cayeron tocados por los canones de la DCA de este país, pudiendo ganar la frontera espanola. CONSELL D E GUERRA A l cabo de un aho de permanecer en esta establecimiento, me llamó el ju ez militar instructor de mi sumario, el que me notificaba una serie de falsas acusaciones, una de las cuales firmada por el vecino de Balaguer -Lérida-, Eusebio Tobehas,(II) el cual estaba detenido en la misma càrcel por delitós políticos, pero que a los primeros dias de terminada la guerra y presionado por la Guardia Civilfirmó tal acusación, consistiendo ésta en [hjechos faltados de toda veracidad, la cual desmintió tres anos màs tarde al ju ez instructor, gracias a la intervención de mis familiares. (11) Eusebi Tobenas Solanilla, jornaler, natural de Barcelona i militant del POUM. El 1950 va passar, clandestinament, a Andorra, com a pas previ per traslladar-se a Lió, on residia el seu germà. No ho aconseguí, car va ser retornat a la frontera i detingut per la policia espanyola (C. MIR, Vivir es sobrevivir. .., p. 74-75). 180 ODISSEA D’UN LLEIDATÀ QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA El día veinte y tres de marzo de mil noveeientos cuarenta y dos, fu i juzgado en consejo de guerra sumarísimo ordinario en la plaza de Lé­ rida y condenado a la pena de doce anos y un día de reclusión, por los delitós de haber sido teniente en el ejército, de haber estado en el frente de guerra como voluntario y po r antecedentes antifascistas, de cuyo con­ sejo de guerra guardo en mi poder copia de sentencia que se me impuso. Cumpliendo de dicha condena 4 ahos, 5 meses y siete dias. Siendo puesto en libertad el día 16 de julio de 1943, por haberme alcanzado los beneficiós de un indulto para los condenados a esta pena.(12) Prohibiéndoseme trasladar a mi pueblo, por lo que tuve que pedir autorización a mi ju ez todas las veces que me fuese de suma necesidad, para visitar a mis familiares. LLIBERTAT VIGILADA IN O V A DETENCIÓ Fue, al salir con libertad vigilada, cuando me enteré que, durante los primeros dias de haber terminado la guerra, en las inmediaciones de Bellcaire y en un àrbol de la carretera de este pueblo a Tàrrega (Lérida), apareció colgado po r el cuello con una cuerda, después de martirizado su cuerpo, el vecino de Balaguer (Lérida) Antonio Lo (a) Esparta, por tener él y su fam ilia antecedentes izquierdistas. Un hermano de éste se hallaba en la càrcel detenido y sus padres en Francia, refugiados. Tam­ bién el vecino del mismo pueblo Balaguer, José [sic, per Francescj Sum alla,fue fusilado sin juicio ninguno durante la guerra en las cercanías de Tremp, el que carecía de antecedentes políticos.(li) En la madrugada del día 25 de abril de 1945 se presento en mi do­ micilio, en Lérida, un piquete de fuerzas de la Policia Armada afectos a la Jefatura de Càdiz, que se titulaban fuerzas de represión contra el terrorismo, a cuyo mando de companía iba el capitàn Carlos Lorente Gordillo. Este piquete de fuerzas de la citada companía al llegar a mi domicilio y no encontrarme en él, ya que yo iba a dormir en otro, por el motivo que, unas semanas antes, la policia secreta me había quitado el (12) La Llei de 30 d ’abril de 1943 atorgava els beneficis de la llibertat condicional als condemnats a penes inferiors a vint anys. Antoni Rialp Portal [s/c] és esmentat en la relació de beneficiats publicada al BOE del 6 de juny de 1943, p. 5.468. (13) Francesc Sumalla Gardenas, capatàs d ’obres públiques, va ser executat al pont de Pedra, de Rialp, el novembre de 1938, juntam ent amb deu veïns més del Pallars, en el decurs d ’una represàlia ordenada pel general Antonio Sagardía. Aquest havia dit: “Fusilaré a diez catalanes por cada hombre muerto de mi guardia” . Vegeu M. GIM ENO, Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987, p. 77-79, i J.M. SOLÉ I SABATÉ i J. VILLARROYA, L ’ocupació militar de Catalunya. Març 1938-febrer 1939, Barcelona, l ’Avenç, 1987, p. 75. 181 J. CLARA sueno a las dos de la madrugada, entrando con pistola en mano en mi habitación, registràndolay con posterioridad a ésta vino en otra ocasión y de noche a detenerm ey llevado apasar la noche en un calabozo frío de Jefatura de Policia de aquella capital. Sin otra consecuencia que al dia siguiente fu i sometido a un largo interrogatorio por el comisario, siendo pues to en libertad después de ésta. A partir de estos hechos decidí tener dos domicilios. En la fecha ci­ tada, o sea, el día 25 de abril, al no encontrarme en mi domicilio, el mencionado piquete decidió presentarse en el lugar donde trabajaba, siendo a las nueve horas de entrada en un trabajo que me esperaba una pareja de la Policia Armada en traje de paisano, estando los demàs guardias màs distanciados, siendo acto seguido detenido y esposado y conducido al antes citado seminario-càrcel, en cuyo establecimiento ya se encontraban otros compaheros, todos acusados de form ar parte de la Junta de Liberación Nacional Republicana de la Capital y Provincià de Lérida.<I4) Todos los que allí se encontraban detenidos ya habían recibido varios maltratos, puesto que a algunos casi no les conocía, por lo hinchados que tenían la cara y los ojos. Podria dar algunos nombres entre el de una bella sehorita, de unos veinte ahos de edad, que, después de sufrir un apaleamiento y caer sin sentido, cuando recobró el conocimiento se encontró semidesnuda. El delito que a aquélla se le imputaba era el de haber avisado a un primo suyo, antes que llegase la Policia Armada, al cual iban a detener. Mas, por falta de tiempo y no venir a mi memòria, no me es posible el facilitarlos. Yo sufrí dos apaleamientos, los dos con porras de goma de los guar­ dias, hasta que caía sin conocimiento, quedando po r todo mi cuerpo las manchas de sangre coagulada, produciéndome durante quince dias una elevada fiebre. Hubo detenido que, durante ocho dias, sufría dos o tres apaleamientos, empleando ademàs el suplicio de colgarlo por las piernas con una cuerda en el techo hasta que perdia el conocimiento, intentàndose suicidarle echàndole de cabeza en un barreho de agua o con una inyección de alcanforado. Ademàs se aplicaba el suplicio que llamaban del “arroz”, que consistia en un madero cubierto de granos de arroz sobre el cual, y sin pantalones, tenia que mantenerse con las rodillas desnudas de toda ropa sobre los granos de arrozy con las manos (14) Sobre aquest grup no aporta cap notícia A. JARNE, L ’oposició alfranquism e a Lleida, Lleida, Pagès, 1998. Per a notícies de la detenció del grup gironí, J. CLARA, La prim era opo­ sició al franquism e. Els grups clandestins a la demarcació de Girona (1939-1950), Girona, Cercle d ’Estudis Històrics i Socials, 2002, p. 103-114. 182 ODISSEA D ’UN LLEIDATÀ QUE VOLIA PASSAR LA FRONTERA detràs, haciendo que todo el cuerpo descansase sobre las rodillas, de lo cual cuidaba con la amenaza de un làtigo o porra, ya que allí se empleaban ambos de un gnardia que a un metro del martirizado vigilaba. Había quien permanecía en esta situación dos y tres horas con los granos, que con el peso del cuerpo se habían clavado en la carne. Hubo varios detenidos que les dejaron toda la piel de su cuerpo ne­ gra de sangre coagulada. Hubo uno que de nacimiento era invalido, el que para andar usaba muletas. Este tenían que llevarlo entre dos guardias al retrete para hacer sus necesidades. A otro joven detenido, de un punetazo le reventaron el tímpano del oído, quedando sordo. A l cabo de quince dias de esta situación nos trasladaron a la Càrcel Provincial. Estuvimos tres meses sin prestar declaración. Transcurrido este tiempo, se presento un ju ez militar para tomarnos declaración, ya que nos instruyeron el proceso po r juris dicción militar. Permanecí ocho meses en aquella càrcel, saliendo con libertad condicional o, mejor di­ cho, provisional, a la vez que continuaba bajo libertad vigilada po r los hechos de guerra. E M PRESO NATA TREMP I LLEIDA Temiendo que cualquier día podia ser juzgado, decidí evadirme de Espana hacia Andorra, lo que al llegar a Tremp -L é r id a -fu i detenido por la Guardia Civil y, después de pasar dos noches en un calabozo del Depósito Municipal de Tremp, fu i esposadoy conducido a la comandancia de dicho cuerpo en Lérida. Allí tuve que prestar declaración ante la brigadilla especial, de cuyos componentes recuerdo uno que se llamaba García. Volví a recibir una fuerte paliza con una porra de goma. Me llevaron a la Càrcel Provincial y al cabo de ocho dias me vino a buscar de nuevo la policia secreta, en plan de diligencias. Estuve 24 horas en un calabozo frío y oscuro de Jefatura de Policia, sometido a dos largas interrogaciones, siendo llevado de nuevo a la càrcel. Al cabo de un mes, vino a buscarme de nuevo la Guardia Civil, por una nueva interrogación y ser fotografiado. Permanecí durante cuatro meses y, para poder salir en libertad, el Sr Gobernador de Lérida(15>me obligó a pagar una multa de cinco mil pesetas, la que si no pagaba seguidamente me aumentaba la cantidad, por el delito de paso de frontera clandestina, cuya declaración tuve que prestar bajo la violència de los golpes de porra po r la Guardia Civil. De dicho pago poseo el papel de estado. (15) José Carrera Cejudo (Madrid 1893), enginyer forestal, que va estar al capdavant del Govern Civil de Lleida entre els anys 1945 i 1951. 183 J. CLARA L ’ESCAPADA DEFINITIVA Tan pronto salí de la càrcel por tercera vez, el día 20 de agosto de 1949, el día 20 de septiembre del mismo aho emprendí, también por ter­ cera vez desde el aho 1939, el camino en dirección a Andorra, que con un conocedor del terreno y otros veinte y dos fugitivos màs, después de diez dias de andar por los montes y esquivando los puestos de guardia que, escalodanamente [sic] y en lugares estratégicos, tienen situados las autoridades franquistas en una profundidad de màs de cien kilómetros de la frontera, pude llegar a Andorra, pasando ocho dias en este país y de allípedí la entrada en Francia, en la que estoy acogido como refugiado político. Fragment final de l’escrit autobiogràfic. Hi destaca la signatura: Rialp. 184 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BAIX EM PO R D À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 185 a 208. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA (1940-1963) JOSEP M. MARQUÈS RESUM: L ’Acció Catòlica va ser una organització constituïda entre el 1920 i 1930 a Espanya p e r enquadrar els fidels catòlics amb vista a una major influència en la societat. A Girona com petí des de 1931 amb el fejocism e, que tenia objectius semblants, encara que limitats a la joventut masculina. L ’estudi en resumeix Vactivitat fin s al 1963, d'acord amb les fo n ts d'inform ació accessibles fin s ara. PARAULES CLAU: Acció Catòlica, Girona, diòcesi seglars, església catòlica, fejocism e En una vintena d ’anys, una organització diocesana nasqué, actuà i morí. Explicar-ne el procés d ’agregació i de disgregació pot invitar a es­ tablir comparacions amb processos semblants, i no pas exclusivament de caràcter religiós. Certs partits polítics han estat sotmesos a anàlisis que inclouen les preguntes que ací es plantegen per bé que més aprofundides. R. Hostie ha estudiat també amb amplitud el fenomen de la vida i mort dels ordes religiosos.'1} Es tracta de processos complexos, en els quals intervenen factors d ’ordre social (en el nostre cas, el nacionalcatolicisme), d ’ordre personal (les relacions de lideratge) i d ’ordre organitzatiu i d ’eficàcia (definició d ’objectius, competències atribuïdes a la base o reservades a la minoria dirigent). Dins d ’aquesta complexitat, i atès l’àmbit diocesà d ’estudi, ací només s’exposaran alguns factors; d ’altres es donen per suposats, com és el de l ’esperit religiós regnant després de 1939 a Catalunya. LES FONTS No sabem de l ’Acció Catòlica gironina tot allò que desitjaríem. Les fonts documentals no són completes. (1) Raymond H o s t i e , Vie et mort des ordes religieux. Approches psychosociologiques, París (Desclée de Brouwer), 1972. 185 JOSEP M. MARQUÈS La revista Vida Catòlica, òrgan de tota l’Acció Catòlica, informà més sobre els homes i nois, que no pas sobre les dones i noies. És lògic, ja que la seva redacció era encomanada als homes. La influència clerical determinà segurament que hi tinguessin més relleu els nomenaments de consiliaris que no pas notícies sobre els membres dels consells dioce­ sans. En informacions sobre assemblees diocesanes sovint se silencien noms de persona i es fa referència només a un càrrec: “el tresorer diocesà informa sobre l’estat de comptes”, òbviament d ’acord amb l’inveterat costum eclesiàstic de no donar noms ni xifres. Són silencis plens de sig­ nificat. Al Butlletí del Bisbat només es troba informació el 1941; els actes de l’Acció Catòlica no mereixien ni de passar a la crònica diocesana, i els nomenaments de dirigents tampoc hi figuraven. El rol subaltern de l’or­ ganització dins de l’Església hi és ben clar. Els joves també publicaren una revista, “Circular” els anys 1944-1951.(2) Dones i noies romangueren silencioses, pel que a publicacions es refereix. Similar és el grau de conservació dels arxius de les organitzacions. Del Consell Diocesà es conserven comptes del decenni dels quaranta. Dels Homes hi ha un llibre d ’actes de 1934, un registre de socis de 1935, un llibre d ’actes de 1941 a 1945 i un de 1948 a 1953, que no es continuà després d ’aquesta data (signe de crisi), i comptes de 1942 a 1974. Els Joves van col·leccionar les circulars enviades pel seu Consell als centres locals. I res més. De vegades s’ha acusat els revolucionaris de 1936 de la destrucció del patrimoni documental eclesiàstic; la pèrdua dels arxius de l’Acció Catòlica mostra que la incultura dels de dintre és molt més temible que no pas l ’odi dels de fora. Amb tot, la informació és suficient per explicar les grans línies del procés de constitució, activitat i disgregació de l’organització que ací ens interessa de recordar. INTENTS ANTERIORS Costà molt d ’engegar l’Acció Catòlica a Girona. Caigueren tres in­ tents. El primer es produí el 1918-1919; en un altre indret hem indicat que tenia com a funció específica embridar el moviment sindical agrari catòlic.(3) Figuraven en la primera junta diocesana Josep M. Noguera i Vila i Ernest Vivas, un farmacèutic que el 1881 ja participava a la Asociación Literaria de Gerona i que ha deixat escrites memòries sobre (2) La col·lecció d ’aquesta Circular que té la Biblioteca D iocesana del Seminari és més que incompleta; agrairem indicacions que ens permetin digitalitzar tots els núm eros publicats. (3) Josep M . M a r q u è s , “La diòcesi de Girona de 1906 a 1925” dins Església i societat a la Girona contemporània, (Girona, 1993) p. 108-109. 186 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA els fracassos de les obres d ’apostolat. Era una Acció Catòlica “de nota­ bles”, és a dir, de personalitats que se suposava que tindrien influència sobre els seus socis i prop de les autoritats. El segon intent tingué lloc el 1927, per obra del bisbe Vila Martínez, que secundava les indicacions del cardenal Reig de Toledo. Després d ’iniciar, sota la presidència del Dr. Josep M. Pérez Xifra, l’Associació de Pares de Família, que es constituí pel desembre de 1926, muntà el 1927 les juntes d ’Homes, Dones i Nois. Els Homes d ’Acció Catòlica havien de néixer de la coordinació dels organismes de Conferències de Sant Vicenç de Paül, Associació de Pares de Família, Sindicats Agrícoles, Patronat de la Joventut i Lliga de Perse­ verança. La junta era constituïda per Anselm Herranz, consiliari; Ernest Vivas, president; Rafael Martí Torralba, vicepresident; Lluís de Puig i Viladevall, secretari, i Francesc de P. Massa, Josep Noguera i Vila, Josep M. Pérez Xifra, Joan Bastons Plana (vicepresident dels joves d ’AC) Carles Batlle Ensesa, Jaume Gispert i Bordas, Salvador Gispert-Sauch i Esteve Canadell (canonge) vocals. Pel que fa a les dones, la situació era inversa; es constituí la Junta Diocesana i se li encomanà de crear organismes d ’acció. S’hi trobaven: Domènec Campmol, canonge consiliari; Pilar Perxés de Pérez Xifra, presidenta; Francesca A. Pérez Bueno de Manso, vicepresidenta; Dolors Pastor Martínez, professora de la Normal, secretària; Carme Auguet, mestra, vicesecretària, i Mercè Clutaró Gras (professora de la Normal), Concepció Costas de Sureda, Carme Teixidor de Queralt, Dolors Arana de Veray, Carme Daniel de Ruiz, Àngela Riera (vda. de Serra), Anna Brusi, (vda. d ’Almeda) i Francesca Vicens Flores, vocals. La llista publicada al butlletí del bisbat no inclou el nom d ’Encarnació Roqueta d ’Ibarz, tresorera des de l’inici (+1947). La Junta Diocesana de Joves, constituïda poc abans de la dels homes, estava formada per Josep M. Carbó, canonge, consiliari; Ignasi Puig i Bayer, catedràtic d ’institut, president; Joan Bastons i Plana, vicepresi­ dent; Carles M. Sureda i Costas, metge, secretari; Lluís Batlle i Prats, vicesecretari; Àngel Anton García del Pozo, tresorer; Miquel Milla i Ri­ bera, vicetresorer, i Josep M. Thió i Rodés i Pere Trias i Feliu, vocals. La Junta Diocesana de Noies es formà a final de 1928, a partir de l’acció de les dones i amb el procediment de reunir persones vinculades a associacions existents. En fou consiliari Domènec Campmol, canonge; Maria de Pol i Rodés, presidenta; M. Angels Masià de Ros, vicepresiden­ ta; Montserrat Batlle i Prats, secretària i representant de l ’associació de la Medalla Miraculosa; Estrella Junquera, vicesecretària i representant del col·legi de D. Carme Auguet; Manuela Amat i Pallí, per la Confraria del 187 JOSEP M. MARQUÈS Roser; Maria Lluïsa Veray, per la Congregació dels Dolors; Mercè Bus­ quets de Traver, per les Filles de Maria; Carolina Serra, per l’Apostolat de l ’Oració; Roser Sureda i Costa, per les Maries dels Sagraris; Josefina Oliu, pel Centre Eucarístic; Josefina Monràs, per l’Escola Normal; Estre­ lla Domènech, per l’Associació d ’Obreres; Rosita Magaldi, pel col·legi del Cor de Maria, i Montserrat Prat, per les Terciàries de Sant Francesc. De les activitats de tot aquest muntatge sabem que les dones i els joves promogueren una Setmana de Propaganda a Girona el 1929. Lli predicaren els canonges Herranz i Canadell, el rector Puigmitjà, de Sant Feliu de Girona, i la senyora López de Sagredo, de la Junta Diocesana de Barcelona. Els joves promogueren un cicle de conferències on parlaren Eugeni Aulet, director de l’Institut; Dr. Joan Fuster; Josep Martínez, ca­ tedràtic d ’institut; Josep M. Carbó, canonge; Joaquim Fors, professor del Seminari; Ignasi Puig i Bayer, catedràtic d ’institut; Enric Gàbana; Joan Gomis, director de la Normal; Dr. Carles Sureda i Costas, metge, i mos­ sèn Lluís Constans, encarregat del Secretariat Missional de la diòcesi. Sembla que els homes i els joves restaren inactius ben aviat, mentre que les dones i les noies perduraren en activitat discreta prop de la seva au­ tèntica presidenta, “donya” Carme Auguet. Tanmateix, les noies d ’Acció Catòlica gironina de l ’època de la república continuaven sense solució de continuïtat el grup erigit el 1928. Pot dir-se que l ’organització ja mirava cap a la massa, és a dir, cap a la ciutat. Però no ens consta que es creessin grups a les poblacions del bisbat. LA FJC, PENÚLTIM INTENT L’Acció Catòlica de la postguerra comptà amb bona part de les perso­ nes que s’hi havien involucrat anteriorment. La branca d ’homes de 1941 es constituí a Girona amb les restes de la FJC, iniciada ací el 1931. Una part dels antics fejocistes, que encara no havien contret matrimoni, forniren el nucli del Consell Diocesà de Joves. La primera Junta de la FJC a Girona l’havien integrada: Lluís Batlle i Prats, president; Lluís Agulló i Vinas, vicepresident; Josep Costa i Tapiola, secretari; Enric Pumarola i Culubret, sotssecretari; Joaquim Soler i Serra, tresorer; Lluís Pagès, bibliotecari; Isidre Fontana i Malivem, cap de propaganda; Josep M. Bordas i Brascó, Ramon Garriga i Homs, Ricard Turon i Turon, vocals, i Josep M. Ginès i Pous, delegat del grup La Salle de les escoles cristianes.(4) Batlle, Agulló, Pumarola, Bordas i Ginés formaren part de l ’Acció Catòlica. En la junta de la FJC, (4) Josep M. Ginés i Pous ha publicat en edició privada Cronologia d ’una vida, datada el 1997, on dedica una extensa atenció a la seva activitat dins de l’Acció Catòlica. 188 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA de finals del 1934, quan el bisbe la declarà Acció Catòlica, hi havia més noms que havien de perdurar després del 1939; la presidia Ramon No­ guera i n ’eren membres Josep M. Bordas, Ignasi Bosch, Robert Burcet, Lluís Daunis, Ramon Garriga, Francesc Geli, Josep M. Ginès, Manuel Ibars, Jaume Ministral, Josep M. Noguera, Lluís Pèlach, Joan Palahí, Joan Reixach, Josep Serrallonga, Francesc Solà i Joan Vinas. Ministral, Josep M. Noguera, Francesc Geli, Josep M. Ginès figurarien a les juntes després del 1939. Invitem qui pugui i vulgui, a aplegar dades sobre l’expansió i les ac­ tivitats de la FJC. La resta de les branques d ’AC les constituí el bisbe Cartanà, en arri­ bar a la diòcesi, el 1934. Així es guanyà el sobrenom de “bisbe de l’Ac­ ció Catòlica”. Cartanà havia estat el fundador i consiliari de les dones d ’Acció Catò­ lica a Tarragona. Estava talment satisfet d ’aquesta empresa, que un quar­ ter del seu escut episcopal reproduïa la insignia de les mateixes dones. Començà a reunir-les el 1921. L’organització es potencià ràpidament, i muntà una borsa de treball, caixes dotal i d ’estalvis, menjador de nenes pobres, escoles nocturnes per a oficinistes i obreres, biblioteca circulant i vacances per a obreres; tenia, a més, grups de catequistes i de visitadores de malalts. A Girona la fundà a penes arribat i la regí personalment i per mitjà del seu “alter ego”, Josep M. Noguer. Les dones d ’Acció Catòlica de Girona havien anat vegetant, a partir de 1928. No en sabem gaire res, del període 1934-1936. Només ens consta que hi era activa Hermínia Auguet, germana de la coneguda Carme, que el 1924 ja havia format part d ’un comitè de suport a les peregrinacions a Lourdes. Les altres dones que regiren el grup gironí de 1940 a 1960 foren Maria Gorgot de Vinals, esposa d ’un metge, i Teresa Forns de Farreras, esposa d ’un comerciant de fusta; el 1932 eren membres de la secció fe­ menina de la Lliga.(5) Per avaluar la consistència relativa de les quatre branques al bisbat es pot atendre a les dades publicades a Vida Catòlica núm. 2, de juliol del 1935: dels homes no n ’hi ha notícia; les dones començaven a cons­ tituir grups locals i en tenien quatre; la FJC tenia aleshores 46 grups, i les noies, 10 grups. Es evident que la generació vella masculina no tenia capacitat de convocatòria, i la femenina restava en situació estàtica. Els joves, en estreta relació amb els mossens, s’havien mobilitzat; les noies, generalment frenades per les famílies, ateses (per motius de “moralitat”) per sacerdots de més edat, i sense l’estímul d ’una organització com la FJC, els seguien una mica de lluny. L’estiu de 1935 fou aprofitat de debò (5) I. M o las, Lliga Catalana, Barcelona 1972, I, 339. 189 JOSEP M. MARQUÈS per a l’acció de propaganda, i el 30 de setembre es comptabilitzaven 52 grups de joves, 23 de noies, 21 d ’homes, 19 de dones, 46 d ’avantguar­ distes, 33 d ’aspirants de les noies i 18 de benjamines, també de les noies. Una floració tan ràpida fa dubtar sobre la solidesa d ’aquests grups. Creiem, doncs, que el 1934 es produí un recanvi generacional que fou la base de l’Acció Catòlica de la postguerra. Hi deu haver qui opini que l’Acció Catòlica de la qual ens proposem d ’informar nasqué el 1934, i no el 1941. Tres anys de pausa en les activitats, fossin quins fossin els motius, un canvi total d ’ambient (hostil, el 1934-1936; favorable, el de 1941) i, pel que fa als homes i nois, la mort d ’alguns membres, al front 0 a la rereguarda, permeten pensar més en una refundació que no pas en una continuïtat. LA LLEGENDA DEL BISBE CARTANÀ, LA FJC I L’ACCIÓ CATÒLICA S’ha repetit tantes vegades que el bisbe Cartanà estimava tant la FJC que la va declarar Acció Catòlica, que molts han acabat creient-s’ho. Justament es tractava del contrari. Estimava tant l ’Acció Catòlica que va robar a la FJC efectius per sumar-los a ella. Dir que la FJC de Girona era Acció Catòlica significava que hom acceptava tot del moviment, però que se sotmetia només a la disciplina de l ’Acció Catòlica Espanyola. En cas de conflicte (que no es produí), els fejocistes gironins haurien pres partit per Madrid. Hi ha un text diàfan a aquest propòsit:(6) “ Una aclaració. La mereix la nota publicada en el setmanari Flama, corresponent al dia 6 d ’aquest mes. D ’ella es vol desprendre que la Unió Diocesana de Joves Cristians de Girona form a part de la Federació de Joves Cris­ tians de Catalunya. No és així. Únicament està subjecte a l ’autoritat del Prelat de la diòcesi. En constituir-se al nostre bisbat l ’esmentada Unió Diocesana consignà en l ’article 2 del seu reglament que solament “es­ tarà sotmesa a les disposicions que emanin de les Juntes Arxidiocesana 1 Central de l ’A cció Catòlica”, si bé l ’article 17 diu que per motius que allí s ’assenyalen “es federarà amb les altres unions diocesanes de la Província Eclesiàstica ”, encara que fins avui això no s ’ha fe t”. Aquest text, publicat en requadrat, no podia xocar a ningú. En l’As­ semblea de la UD de Joves Cristians de Girona de novembre de 1935 no hi assistí cap membre de la directiva barcelonina de la FJC, i sí, en canvi, Enric Friend, del Consell Superior de la Joventut d ’Acció Catòlica de Madrid. Els joves cristians de Girona continuaven anomenant-se fejo(6) Vida Catòlica 44 (13 març 1936), 9. 190 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA cistes, i la majoria creien ésser-ho, però a les cúpules hi havia divisió. El president, Ramon Noguera, continuà dient, com s’havia dit fins alesho­ res, que “el 25 de novembre de 1934 fórem declarats Acció Catòlica”. No digué, en canvi, que els lligams amb la FJC havien estat perillosament afluixats, per no dir gairebé trencats. Aquests lligams degueren quedar limitats a la recepció de les revistes del moviment; no ens consta que hi hagués participació de gironins al treball fet a Barcelona ni que hom trametés cotitzacions allí. UN QUADRE ORGANITZATIU SINGULAR L’Acció Catòlica nasqué a Espanya per voluntat dels bisbes, amb el designi d ’enquadrar el que se’n deia l’apostolat seglar. S’articulava en quatre branques: Homes, Dones, Joves i Noies; les dues darreres bran­ ques tenien com a grups col·laterals Aspirants i Benjamines, que els ha­ vien d ’assortir de nous membres, a mesura que assolien l ’edat de la jo ­ ventut. Aquesta organització fou oficialitzada el 1931 per la Conferència de Metropolitans d ’Espanya, i promulgada a Girona pel bisbe Cartanà el juliol de 1934. La coordinació entre les branques havia de realitzar-se, a l’Estat es­ panyol, a través de la Direcció General, radicada a Madrid; als bisbats, per mitjà d ’una Junta Diocesana, i a les parròquies, per mitjà d ’una Junta Parroquial. Cada branca disposava d ’un Consell Diocesà (de vegades dit Junta Diocesana), que enquadrava grups parroquials i estimulava la seva cohe­ sió i activitat. La relació amb el bisbe dins dels consells era competència dels consiliaris i dels presidents de consell. La confusió entre els noms Consell i Junta fou constant. Es devia al fet que, després de 1941, Madrid imposà el nom de Consell enfront de Junta, però la nomenclatura antiga perdurà, tal vegada per inèrcia. No costa gens de descobrir que el règim polític imperant tenia preferències anàlogues, i que responien a l’esperit de l ’època (o, almenys, de les seves autoritats), que els superiors no ve­ iessin limitades les seves competències pels drets dels inferiors. L’organització local copiava l ’estructura diocesana, al seu nivell. El nombre de persones implicades era menor, i el rector feia i desfeia. L’Acció Catòlica es proposava d ’enregimentar totes les iniciatives apostòliques. Per això, oferia a aquests grups l’estatut d ’associacions adherides, que gaudien del dret que el seu president formés part de la Junta Diocesana coordinadora de les branques. A Girona, l’Associació de Pares de Família s’acollí a aquest estatut, el 1941, com s’hi havia acollit el 1927; en canvi, en prescindí un grup de molta més vitalitat: les 191 JOSEP M. MARQUÈS Congregacions Marianes, animades pels jesuïtes que actuaven al temple del Sagrat Cor fins al 1949, data en què tancaren la casa, per traslladar un gran nombre d ’efectius de Catalunya a Bolívia, per obeir un prec del papa Pius XII, que pregà als jesuïtes espanyols de donar prioritat al tre­ ball a l’Amèrica del Sud.(7) Una característica comuna que cal destacar era que per pertànyer als equips directius de l’Acció Catòlica calia residir a Girona. S’expli­ ca, al principi, pel desenvolupament escàs dels transports. Després de 1958, els nous moviments d ’apostolat s’adonaren que les directives ha­ vien d ’integrar representants dels grups locals; l’Acció Catòlica, no. La classe dirigent de l’organització fou culturalment i socialment urbana, de classe mitjana baixa amb presència de mestres i botiguers, i no integrà personalitats de poblacions com Figueres o Arenys de Mar, que l’haurien pogut enriquir. RETARD DE L’OFICIALITZACIÓ La proposta de constitució de la Junta Diocesana d ’Homes d ’Acció Catòlica fou presentada al Govern Civil el 6 de març de 1940. La res­ posta i aprovació arribà el 29 d ’abril de 1942. Un retard de dos anys en aquelles circumstàncies és clarament indici d ’oposició. Els governadors civils i els seus superiors van destorbar fins on van poder la resurrecció de l’organisme catòlic que el bisbat desitjava instituir. Val a dir, no obs­ tant, que el 1941 començà a aparèixer de nou la revista Vida Catòlica, i que ja incloïa notícies de l’activitat de tota mena de centres. Per causa del retard en l’aprovació governativa, no pogueren for­ mar la Junta dels Homes, a pesar d ’haver estat inclosos en la proposta Josep Castaner, Josep M. Plans, Joan Riu i Caum i Josep M. Noguera i Sitjes “per haver-se absentat de la ciutat”. No ens consta que hi hagués (7) Es enormement instructiva la polèm ica de les Congregacions M arianes amb l’Acció Catòlica. Es tractava, en definitiva, de la lluita pel poder entre els jesuïtes i l ’episcopat. I també, d ’una organització jesuítica amb segles d ’experiència enfront d ’un invent clerical recent que volia m obilitzar cristians sense perdre’n el control. Vegeu Junta C e n tr a l d e Acción C atòlica, “Principios y bases para la reorganización de la Acción Catòlica en Espana”, dins Razón y F e 105 (1934) 103-117 i 255-264. L’extensió d ’aquest text, i el retard en la seva publicació, havent estat aprovat pels m etropolitans espanyols el novembre de 1931, ja deixen endevinar el seu caràcter conflictiu. A la mateixa revista, Nuevas bases de la Acción Catòlica en Espana, tom 122(1941), 172-177. Altres referències de Razón y Fe, tom 125, 189-193; tom 127, 193195; 132, 8-10. La cosa va acabar, almenys sobre el paper, amb una carta de Pius XII (noti’s que no de la Secretaria d ’Estat) al director de la Confederación Nacional de Congregaciones Marianas Espanolas on es lloava “la adhesión colectiva de las Congregaciones Marianas y de la Confederación misma [a la Acción Catòlica], sin que sea necesaria la adhesión individual de los congregantes” (R azóny Fe, tom 134 (1946), 343). Què significava “adhesión colectiva” en la pràctica cal preguntar-ho als especialistes de llenguatge eclesiàstic. 192 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA objeccions de tipus polític contra cap d ’aquestes persones. Pel que fa al consiliari, el 1940 havien estat proposats Joan Costa i Tapiola i Evarist Feliu; en constituir-se, el 1942, el bisbe nomenà Jaume Vinas i Planas. Aquest nomenament sí que podia tenir un caràcter oportunista, ja que Vinas tenia notòriament bones relacions amb els militars, i, per altra ban­ da, durà ben poc. EVOLUCIÓ DE LES JUNTES DIOCESANES 1. Junta Diocesana. A Girona la Junta Diocesana el 1935 tingué com a president Joan Portabella, que perdurà fins al 1947, i com a secretari, Martirià Llosas; després de 1939 fou secretari Vicenç Cànovas (+ 1948). Portabella era un alt dirigent de la fàbrica textil Grober; Martirià Llosas, un advocat de família tradicionalista, i Vicenç Cànovas, propietari de la gestoria més important de Girona. Però el politburó personal d ’aquesta junta fou Josep M. Noguer Juliol, director del Secretariat Diocesà d ’AC des de l’inici. En el període prebèl·lic les branques tenien els presidents següents: Homes, Joan Portabella; Dones, Concepció Costas de Sureda; Nois, Ramon Noguera (secretari, Josep Bordas); Noies, Carme Comadira. La Junta Coordinadora Diocesana tenia, en l’organigrama de l ’Acció Catòlica, una missió més aviat vaga. Per això, fou adaptada a la situació. La primera Junta dels Homes, la de 1942, tenia com a president Santiago Masó, advocat, propietari abans de 1936 del Diari de Girona i polític (+1960); vicepresident primer, Joan Vinas i Comas; secretari, Vicenç Cànovas i Soler; vicesecretari, Joaquim Bachs i Esparraguera; industrial, tresorer, Francesc Cerdà i Juan, i vocals, Carles Batlle i Ensesa, industri­ al, Joan Moret i Roura, Martí Adroher i Guitó, Joan Agulló i Sucarrats, Joan Bosom i Domènech, Francesc Bartomeu i Masó, Antoni Matabosch i Josep Carbó. Es fàcil de veure que es tractava de les velles glòries, i que entre ells no hi havia ningú amb capacitat de convocatòria que hagués participat al moviment de la FJC. Passada la guerra, la Junta Diocesana posà de manifest la seva man­ ca d ’operativitat mentre prenia importància la branca dels Homes, la més influent. Per això, el 1943 es nomenà Josep M. Noguera i Sabater vice-president segon del Consell Diocesà d ’Homes “amb responsabilitat d ’organitzar i dirigir els secretariats”, indici que la cúpula que tenia més amunt en el mateix consell (no s ’indica qui era el president; una vicepresidència la tenia Santiago Masó) era inoperant. La Providència vingué en auxili de l’enginyeria humana que neces­ sitava donar la presidència a un home actiu sense ferir la susceptibilitat 193 JOSEP M. MARQUÈS dels prestigiosos vells; la fundació de l’ACN de P, on ingressaren Santia­ go Masó i Fernando Foix. El grup captà Josep M. de Toca, que n ’assumí la representació dins del Consell d ’Homes. El 1944, Noguera fou nomenat president del Consell de Branca, i sembla que aleshores les velles glòries foren arraconades a la Junta Di­ ocesana. Realment l’única notícia publicada de la seva actuació és la promulgació d ’un reglament de les publicacions d ’AC, que s’esdevingué el 1947, signada pel president Portabella i el secretari Cànovas, probable ressò de dificultats d ’alguna d ’elles amb el Govern Civil. L’activitat de la Junta Diocesana, desconeguda i modesta, consistí a aplegar i administrar recursos per condicionar l’edifici de Casa Carles per a les activitats de les branques, i per pagar un conserge, una secretària i el corresponent material d ’oficina. Encara, el 1951 el bisbe reorganitzà la cúpula, que restà dividida en una Junta Diocesana i una Junta de Foment, més honorífica, amb funci­ ons “consultives i protectores”, és a dir, de finançament. Presidida per Joan Portabella i Barrera, la Junta de Foment tenia entre els seus membres Santiago Masó i Valentí, vicepresident; Carles Obiols Taberner, magistrat, secretari; Josep M. Noguera Sabater, vicesecretari; Màximo Sierra, alt funcionari del Banc d ’Espanya, tresorer, i com a vo­ cals: Josep de Ribot i Olivas, propietari; Pelai Negre Pastell, propietari; Joan Tarrús Bru, metge; Josep Sala Pous; Joan Vinas Comas; Francesc Torras Hostench, industrial; Josep M. Coromina Hostench, industrial; Ja­ cint Munoz Arbat, metge; Josep Adroher Calafell; Bonaventura Servitja Serrat; Pere Ordis Llach, metge; Lluís Sibils Palau, Ignasi de Elias i de Eloy i Josep M. Serra i Cortada. La Junta Diocesana la presidia Ramon Sambola i Casanovas, i reunia Josep M. de Toca, vicepresident; Joaquim Bachs i Esparraguera, secreta­ ri; Enric Salvatella Roca vicesecretari; Màximo Sierra Franco, tresorer; Lluís Batlle Prats, bibliotecari; Antonio López Carrasco, vocal de caritat; Josep M. Ginès Pous, vocal de premsa; Francesc Geli Fraser, vocal de pietat; Joan Mascaró i Roure, vocal de l’OCAU; i Lluís M. Mestras i Martí, vocal de pares de família. 2. Noies. El 1945 deixà la presidència Carme Comadira, que havia estat presidenta durant 13 anys. Entrà a presidir Concepció Batlle i Prats. Comadira conservà una vicepresidència; secretària, Laura Casadevall Martínez; vicesecretària, Carme Gironella i Pous; vocal de secretaria, Carolina Valentí Auguet; tresorera, Maria Bosch Tomàs; vicetresorera, M. Carme Ruiz Daniel; vocal de tresoreria, Carme Puigbert i Fontfreda; delegada d ’aspirantes, Concepció Castellvell i Salas; vocal de pro­ 194 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA paganda, Ana Maria Aragó Masó; vocal de catecisme, Maria Angels Vinas i Vidal; vocal d ’obreres, Emília Franch i Batlle; vocal d ’exercicis, Montserrat Pèlach i Feliu; vocal de premsa, Maria Moratones i Gallego; vocal de pietat, Dolors Batalla i Puig; vocal de beneficència, Maria Fà­ brega i Dalmau, i vocal de cinema, Roser Carbó i Escabia. Les noies no tenien el precedent d ’una FJC, sinó d ’una certa Acció Catòlica que havia girat, abans de 1936, a l’entorn de Carme Comadira. El canvi seriós es produí el 1950, aplicant els imperatius d ’edat, perquè l’equip dirigent era de solteres. Cessaren, doncs, la presidenta Carme Comadira; Concepció Batlle i Prats, vicepresidenta; Concepció Castelvell, delegada d ’Aspirants; Margarida Roca, vocal d ’exercicis; M. Angels Vinas, vocal de catecisme i Maria Bosch, vocal d ’estadística. La nova junta, a principi de 1951, es constituí amb Carme Gironella Pous, presidenta; Maria Surribas, vicepresidenta; Maria Avellí, secretària; M. Dolors Serrat, vicesecretària; Montserrat Trias, tresorera; M. Carme Ruiz vicetresorera; presidenta del Carme, Maria Domènech; presidenta de Sant Feliu, Carme Ministral; presidenta del Mercadal, Roser Carbó. Vocalies; pietat, Paquita Torrellas; caritat, Irene Gonovar; missions, Pilar Baulida; art i expansió, Montserrat Roca; exercicis, Maria Teresa Serra; centres interns, Maria Surribas; estadística, Joaquima Tomàs; seminari, Maria Mir; biblioteques, Núria Torrent; premsa, Maria Teresa Serra; ar­ xiu, Dolors Serrat; oficinistes, Isabel Hosta; cant, M. Teresa Cruz; propa­ ganda, Roser Carbó; obreres, Emília Franch. Avellí esdevingué religiosa el 1952; més tard, Tomàs i Franch passaren a l ’HOAC 3. Nois. El 1944 presidia la junta Josep M. Ginès Pous; era vice-president i delegat d ’aspirants Jordi Cànovas i Bamola; secretari, Josep Lluís Fernàndez Coll; tresorer, Pere Cornellà i Creus; vocal de propaganda, Joaquim Josep Saurina i Fiol; vocal de pietat, Vicenç Fernàndez Coll; vocal d ’estudi, Josep M. Suné Gumés; vocal de caritat, Vicenç Saurina; vocal de catequesi, Jaume Fàbrega Dalmau; vocal de missions, Francesc Costa Turró; vocal d ’apostolat castrense, Enric Salvatella Roca; vocal d ’apostolat obrer, Josep M. Serra Magre; president del Consell Comarcal de Girona, Josep M. Vilagran, i vocal sense secretariat, Josep M. Figa i Pous. V. Fernàndez, F. Costa, J. Fàbrega, E. Salvatella i J. M. Suné la deixaren a principi de 1945, i Ginès, per l’abril del mateix any. El subs­ tituí a la presidència J. L. Fernàndez Coll. Més tard s’hi troben Josep M. Capella, Joan Ribas, Jaume Fàbrega, Alfons Moré. El 1948 es produí una renovació dels joves; president, Jaume Fà­ bregas i Dalmau; vicepresident, Pere Cornellà i Creus; secretari, Joan Julià i Roch; vicesecretari, Narcís Aragó Masó; tresorer, Xavier Adroher 195 JOSEP M. MARQUÈS i Serrat; vicetresorer, Julià de Castro; vocal de pietat i caritat, Joan Sau­ rina i Lloveras; vocal d ’estudi i de comarques, Joan Amich i Galí; vocal d ’aspirants, Joan Carbó i Escabia; vocal d ’apostolat castrense, Joaquim Vila Burch; vocal d ’exercicis espirituals, Joan Paredes i Hemàndez; vo­ cal d ’art i recreació, Narcís Batallé i Puig; vocal de missions, Joan Buch i Peracaula; redactor de “Circular”, Teodosi Galicia. Eren una generació més jove, que fou marcada l’any anterior per la peregrinació a Santiago, i, en canvi, no havien anat a la guerra. El 1951 Joan Paredes assumí la presidència, i Josep M. Capella, la secretaria. Aquest declarà en aquell moment que calia “reorganitzar” el moviment, perquè la unió diocesana “estava una mica abandonada”. Narcís J. Aragó era vocal d ’estudi. El 1952 portaven el catecisme de Montjuïc, és a dir, de les criatures dels primers immigrats barraquistes. El canvi de presidència de Paredes per Alfons Moré, el 1955, es feia encara sota el signe del pessimisme; “estem vivint una època de transi­ ció”, “Moré (practicant de professió), haurà d ’injectar dosis d ’optimisme”. 4. Consell dels Homes. Després de la sortida dels vells es pogué ope­ rar una reorganització, amb data d ’abril de 1944. President: Josep M. Noguera i Sabater; vicepresident i cap del secre­ tariat de Religió i Pietat: Martí Adroher Guytó; secretari: Josep Bordas i Brascó; vicesecretari: Ignasi Segura i Solà; tresorer: Francesc Cerdà i Juan. Eren caps de secretariat: Marian Oliver i Albertí, de propaganda i publicitat; Lluís G. Bastons i Plana, d ’educació; Joan Masó i Valentí, proseminari; Dr. Joan Moret i Roura, de Pares de Família; Dr. Manuel Alegre i Paraíso, d ’apostolat social; Joaquim Bachs i Esparraguera, del “secretariat patronal i obrer”; Cosme Casas i Camps, de premsa; Lluís Agulló i Vinas, d ’apostolat castrense. Hom afegí a principi de 1945 un secretariat de caritat, a càrrec de l’advocat Foix. Deixaren de formar part del Consell Santiago Masó, Joan Vinas i Carles Batlle. Per disposició del bisbe, la ciutat tindria un únic centre d ’Acció Ca­ tòlica, que seria el mateix Consell Diocesà, del qual formaria part un representant de cada una de les tres parròquies. Els rectors de les feligresies restaren molt sorpresos de l’ordre del prelat. Igual origen episcopal tenia el pla de constituir l’Associació de Pares de Família en Secretariat de Família i Moralitat del Consell dels Homes, sense perdre personalitat jurídica, però unificant les tresoreries. Pel març de 1945, Fernando Foix passà a ocupar-se del Secretariat de Família i Moralitat; el de caritat restà a cura d ’en Pèlach. 196 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA D ’una reorganització de 1946, en què entrà al grup el dinàmic Ginès, no en consten els noms. El 1951 es constituí així: Josep M. Noguera Sabater, president; Josep M. Ginès, vicepresident i propaganda; Fernando Foix, vicepresident se­ gon i unió de graduats; Joan Tibau i Pagès, secretari; Ramon Castells, tresorer; Francesc Geli i Fraser, vocal de pietat; Lluis Bastons, vocal de magisteri; Lluís M. Mestras, vocal de família i moralitat; Antonio Ló­ pez Carrasco, vocal de caritat; Ricard Fina i Melció, vocal d ’apostolat social; Julio Esteban Ascensión, vocal d ’apostolat castrense; Josep O. Adroer Calafell, vocal de formació mercantil; Josep M. Rosich i Ventosa, vocal president de la comissió local. Apareixen un cert nombre de “collaboradors”. Del Secretariat de Pietat, Joan Masó, pel Seminari, i Antoni Lladó, per a l’apostolat bíblic. Del Secretariat de Propaganda, Enric Sal­ vatella per a la propaganda oral; Estanislau Aragó, per a la propaganda escrita; Josep Perpinà, per a la ràdio; Pere Cornellà, per a la difusió de Vida Catòlica; Manel Nadal i Oller, per a les visites a centres; Jaume Fàbrega Dalmau, per a les campanyes. El Secretariat del Magisteri tenia com a col·laborador Lluís Agulló. En alguns casos, els “col·laboradors” eren antics responsables que hom desitjava mantenir vinculats al grup; en d ’altres, com el del Secretariat de Propaganda, mostren que la feina era molta. El 1953 Noguera deixà la presidència dels Homes. La junta restà així: president, Josep M. Ginès Pous; vicepresident, Fernando Foix; secreta­ ri, Santiago Casadevall Martínez; vicesecretari, Joaquim Genover Vilà; tresorer, Ramon Castells Mané; vocals, Enric Salvatella Roca, Joaquim Castanyer Figueras, Martí Adroher Guytó (president de l ’Obra d ’Exer­ cicis), Francesc García Estartús, Josep O. Adroher Calafell, Estanislau Aragó i Turon, Ricard Fina Melció, Ramon Bover Vila, Lluís Pèlach Feliu i Josep Perpinà Felipe. Castells seria el l’administrador perpetu de la revista “ Vida Catòlica”. 5. Dones. Se’n sap poc. A principi de 1951 el bisbe disposà que hi hagués un centre d ’obreres d ’AC a Girona, amb dos seccions, casades i solteres, amb local social a les carmelites Vedruna de la carretera de Barcelona. La delegada era Encarnació Hosta de Bastons. Amb motiu de celebrar el 1952, les seves bodes de plata, aparegué un resum de la seva història a Vida Catòlica. Fundada per Pilar Perxés el 1927, començà a reunir-se a casa seva; tingué com a nucli les senyores que treballaven al Centre Eucarístic de Girona. La primera junta comptà amb Encarnació Roqueta, Carme i Hermínia Auguet i la viuda Cànovas. En ocupar la presidència Concepció Costas, viuda Sureda, passaren a reunir-se al Servei Domèstic. Després de 1939 197 JOSEP M. MARQUÈS passà a tenir la presidència Maria Gorgot, viuda Vinals. Continuaren amb la tasca de proveir d ’ornaments les esglésies i hi afegiren la caritat (inun­ dacions de 1940, víctimes de la guerra mundial, campanya a favor dels tuberculosos pobres, visites als centres de beneficència de la ciutat). La formació de militants, els Exercicis i les assemblees anuals seguiren un ritme absolutament regular, segons aquesta història. El 1953 era secretària Carme Comadira, que fou la permanent més activa del grup, i que per altra banda, tenia tanta entrada amb el bisbe com la senyora Auguet. ELS CONSILIARIS Eren les persones encarregades d ’animar el treball dels grups, d ’aportar-hi el seu saber eclesiàstic per a la formació de militants, i de connec­ tar amb l’autoritat diocesana i amb els mossens dels pobles. Es significatiu que mossèn Evarist Feliu, primer consiliari de la FJC a Girona, passés a ser el consiliari dels joves i dels homes, fins al 1943, que fou cridat a Madrid per fer-hi de consiliari nacional dels joves. Feliu te­ nia fusta de líder; conjugava una profunda espiritualitat amb molta fe en les seves empreses i amb un idealisme ingenu que havia de tenir eficàcia de captació de persones durant el temps del seu servei. Consiliari de les dones fou Domènec Campmol, un canonge d ’intelligència no molt brillant, que ja ho havia estat de 1928 a 1936; a la mort d ’aquest (1949) prengué el relleu el també canonge Joan Margall, per­ sona amb arestes rústegues, que les orientà cap a la cooperació amb els pelegrinatges de malalts a Lourdes, que féu ressuscitar.(8) Quan prengué la consiliaria de les dones Josep M. Pujadas, el 1960, ja era abans de res més el promotor dels Cursets de Cristianitat, i s’emportà els pocs efectius que trobà cap a aquest moviment.(9) Les noies tingueren con a consiliari, fins al 1943, Josep. M. Noguer, i, des d ’aquesta data, Albert Vidal, professor d ’Escriptura al Seminari, que trobà en elles una plataforma per al seu meritori treball de difusió bíblica. Les noies anaven creixent, casant-se i passant al grup de les dones, però el consiliari es mantingué. ( 8 ) Sebastià C o n g o s t , Girona-Lourdes 1844-2001, Girona 2002, 54 i 61. Una anècdota divertida del canonge Margall quan era jove, la deixem cercar a les memòries de Maurici Serrahima. Per facilitar de trobar-la, donem una pista; els Serrahima estiuejaven a Camprodon, d ’on era natural l ’aleshores seminarista. (9) Pujadas ha estat més apreciat fora de Girona que a la seva propia pàtria. El seu llibre Ultreya. Recuerdos de mi peregrinar (Madrid, 1966) té poc de memorialístic, i s ’assembla més aviat al conegudíssim Camino de sant Escrivà. Ernest Bou i J a n o h e r , Mosèn Pujadas. Recordar és reviure (Olot, 1990), és escrit de massa prop. 198 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA El consiliari dels joves, després de mossèn Feliu, fou Josep M. No­ guer (setembre de 1943; ho era aleshores dels homes, almenys com a adjunt de Josep M. Carbó); i, de 1947 a 1953, Josep M. Cases i Deordal, que fins al 1996 ha estat bisbe de Sogorb-Castelló, molt actiu aleshores en direcció espiritual i en predicació d ’Exercicis. De 1953 a 1957 tingué el càrrec Andreu Bachs i Mach, autèntic cavall de Troia de l ’Opus Dei dins del grup; el succeí mossèn Eduard Puigbert, que havia col·laborat amb mossèn Vicenç Vila en l’animació de l’Aspirantat; mossèn Narcís Busquets, que havia fundat les aspirantes o benjamines el 1935, continuà portant-les durant els anys quaranta. Puigbert, però, era sobretot l’home de l’Escoltisme, que no sols havia fundat, sinó que havia fet evolucionar en el sentit d ’admetre la cooperació de nois i noies en el seu si.(l0) A mos­ sèn Puigbert li tocà la trista comesa d ’enterrar el moviment. Josep M. Noguer i Juliol, home dinàmic i modern per al seu temps, però de dimensions intel·lectuals limitades, fou el consiliari, així, amb article. No se li coneix cap escrit d ’alguna densitat. Havia estat alumne del bisbe Cartanà a Tarragona, i més precisament, l’únic alumne gironí, cosa que ara li donava entrada prop del prelat. Entrà a l’Acció Catòlica com a director tècnic el 1934; el 1941 prengué la consiliaria de les no­ ies; substituí Evarist Feliu als joves el 1943; el mateix any, prengué la consiliaria dels homes, que no deixà fins al 1963. Noguer era anomenat per alguns capellans “el viatjant d ’Acció Catòlica”, perquè ”anava a ven­ dre” aquest producte a les parròquies. Tenia dots d ’organització, però no deixà gaire petjada damunt de les persones del Consell Diocesà, molt més influïdes per la cultura de mossèn Carles de Bolós, que molts d ’ells tenien per company a la redacció de “ Vida Catòlica”. No ens consta sinó d ’una setmana d ’estudi per als consiliaris locals 0 parroquials, que en reuní setanta pel juliol de 1941. Heus ací els po­ nents i temes: Josep M. Noguer, “Organització nacional de l’AC”; Lluís Constans, “Panorama religiós i moral del bisbat”; Antoni Arcelos, rector de Banyoles, “El rector i la visita a les escoles”; Evarist Feliu, “Els cer­ cles d ’Estudis”; Francesc Rabassa, arxiprest de Santa Coloma, “L’AC i les associacions pietoses”; Josep M. Noguer, “Organització diocesana de l ’AC”; Jaume Marquès, “Organització de l’AC i pensament papal”; Josep Mercader, rector de Canet, “Harmonització de les activitats d ’AC 1 ministeri sagrat”; Narcís Busquets, “L’Aspirantat”; Esteve Jou, rector de Calonge, “L’Acció Catòlica a les parròquies petites”; el secretari di­ ocesà (anònim, per ser seglar; podia ser Cànovas o bé Bordas) “Orga­ nització parroquial de l’AC”; Joan Margall, rector de Cassà de la Selva, (10) Salomó M arquès i S ureda , L ’escoltisme gironí, Girona, 1984. 199 JOSEP M. MARQUÈS “Objectius principals de TAC”; Llambert Font, “Organització del cate­ cisme parroquial”; Domènec Campmol, “Característiques especials de la branca de Dones”; Josep M. Carbó, consiliari de la Junta Diocesana, “Obligatorietat de l’AC”. Els temes insisteixen en la necessitat i possi­ bilitat d ’agrupar fidels dins de l ’AC a totes les parròquies; hi ha, a més, dues ponències sobre el catecisme, una a l’escola i una a la parròquia. Els ponents eren els capellans més en vista del bisbat, i es notarà que Josep M. Noguer tingué dues ponències, ben importants. Reiterem que no ens consta que hi hagués en anys successius activitats diocesanes de formació de consiliaris, i que és molt possible que els rectors no distin­ gissin gaire entre la seva competència a la parròquia i la seva funció de consiliaris. LA CONSTITUCIÓ DE CENTRES LOCALS I AGRUPACIÓ DE MILITANTS Hom pot trobar a “Vida Catòlica” notícies dels primers passos dels centres locals; benediccions de banderins, imposicions d ’insígnies. Pel que fa a la consistència nominal, hom envià al bisbat anualment unes estadístiques que enumeren el nombre de persones afiliades a cada bran­ ca. Seria tan equivocat creure’s literalment aquestes estadístiques com prescindir-ne; deixem la tasca a qui la vulgui emprendre. Heus ací alguna dada global; els suscriptors de Vida Catòlica, que havien pujat a 3.109 el 1945, eren uns 2.800 el 1950; aquest mateix any el total d ’afiliats a l’Acció Catòlica al bisbat era a l’entorn dels 9.000. Pels homes, el 1949, hom dóna la xifra de 1.022. Les assemblees dioce­ sanes de noies reunien, encara a principi dels anys cinquanta entre 1.000 i 1.200 assistents. Segons Noguera, de 1945 a 1949 el creixement del nombre de centres s’havia estancat. Els centres locals més destacats a la informació dioce­ sana foren Blanes i Figueres. Pel que fa a Figueres, Salvador Perxas va redactar una crònica de l’Acció Catòlica amb dades importants però in­ completes, apareguda com a apèndix de la història del Patronat de la Catequística.(11) A Calella, el rector Esteve Jou i Parés va apostar per l ’Acció Catòlica com a estructura vertebradora de les activitats parroquials, que d ’altra banda es reflecteixen a la revista local Estela', malauradament, les seves memòries romanen inèdites. Hem vist també papers solts de l’Ac­ ció Catòlica de Sant Feliu de Guíxols, però per aquest centre desconfiem de poder trobar més informació. La imatge que Salvador Sunyer dóna del ( 11 ) Figueres Josep M . B e r n ils i M a c h , 75 anys 1998 163 221 , - . 200 del Patronat de la Catequística de Figueres, VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA centre local de Salt és confegida sobre la base de records personals, però és prou vital com a document històric.(12) LES ACTIVITATS Els homes tenien vocalies de propaganda, pietat, Unió de Graduats, magisteri (en realitat la SEMAC, Secció especialitzada del Magisteri d ’Acció Catòlica era completament autònoma), família i moralitat, ca­ ritat, apostolat social, apostolat castrense, formació mercantil (nucli de l’Escola d ’Estudis Empresarials), Les dones tenien seccions de pietat, propaganda, ensenyament, bene­ ficència i família. Entre les vocalies dels joves hi havia les de propaganda, pietat, estudi, caritat, catequesi, missions, apostolat obrer, aspirantat (per a la prepara­ ció dels responsables d ’aspirants) i apostolat castrense (per als soldats); el consiliari Cases i Alvar Capella, delegat d ’apostolat castrense, escri­ viren un estimable “Para tí, soldado”, llibret àgil i literàriament reeixit, que era posat en mà dels socis d ’Acció Catòlica cridats a les armes. No començà a funcionar l’OAR (esportiva) fins al 1950. L’esport predilecte era el ping-pong. El secretari de l ’OAR, amb tot, Josep Istiu, seria un dels introductors del bàsquet en terres gironines. Les vocalies de les noies eren: aspirantes, propaganda, catecisme, obreres, exercicis, premsa, pietat, beneficència i cinema. Una projecció freqüent de les noies cap a l’ambient fou la representació d ’obres de te­ atre, fins al punt que l’assemblea diocesana sovint tenia una obra teatral com a cloenda. Els secretariats de branca no es coordinaven seriosament entre si. Quan ho començaren a fer, com hauria estat lògic des del principi, s’in­ dependitzaren de la branca; el primer, fou el secretariat de caritat, nucli inicial de la futura Càritas, actiu ja el 1943. L’organització de branques tenia ací el seu punt feble. La formació que es procurava als militants fou generalment molt cle­ rical; certs programes calquen els índexs de manuals que hom estudiava al Seminari. No responia gaire als problemes de l’home, ni del creient. Gaudia, però, de crèdit, al principi, i la seva inadequació no aparegué fins a principi de la dècada dels cinquanta. No es manifestà positivament, com a refús, sinó pel silenci que va caient sobre el tema dels Cercles d ’Estudi. L’espiritualitat era senzillament la ignasiana, a través dels exercicis. El bon soci d ’Acció Catòlica havia de practicar exercicis espirituals cada (12) Salvador S u n y e r i A y m e r ic , A la vora del camí, Girona, 2004. 201 JOSEP M. MARQUÈS any. L’esforç en l’organització i promoció dels exercicis fou gran, i en sortí l’Obra Diocesana d ’Exercicis. Recordem que un dels consiliaris d ’Acció Catòlica, Josep M. Cases, era alhora factotum de la referida Obra. Potser l’àmbit més reeixit fou el de propaganda. Un bon nombre de persones es capacitaren per expressar-se en públic. Cap al 1950, l’Acció Catòlica publicava una revista amb cara i ulls ( Vida Catòlica) i mante­ nia un programa de ràdio setmanal (Resurrexit) de notable qualitat. El desvetllament de revistes locals (Horizontes, a Banyoles, Llum i Guia a Cassà, etc.) fou el fruit d ’aquesta acció, recolzada amb diversos cursets de periodisme. Es lògic que els organismes diocesans es veiessin sol·licitats per em­ prendre accions. Arribaren a engegar-ne, en l’àmbit de la presència pú­ blica (organització de conferències, setmanes de joventut obertes a la massa, assemblees, revistes). En l’àmbit de l’acció efectiva, en canvi, les accions que emprengueren foren limitades (escola d ’aprenents, escola d ’estudis empresarials, escola de noies obreres). Fracassà un intent de construcció de vivendes. Els motius podien ser no disposar de mitjans econòmics suficients, i també, constatar que si les emprenien empobrien de personal la mateixa organització. L’ESCOLA D ’APRENENTS Fundada pel març de 1947, durà fins al Nadal de 1951. La promogue­ ren els homes d ’AC a través d ’un patronat. Es mantingué amb donatius sol·licitats pel mateix patronat. La delegació de sindicats entrà al patro­ nat el 1959, i en construir la seva pròpia escola de formació professional de Sant Narcís, es va cruspir l ’escola de l’Acció Catòlica. Aquesta, en efecte, considerà que el seu objectiu havia estat dotar Girona d ’una esco­ la d ’aprenents, cosa que el 1951 existia a través de Sindicats. L’escola d ’aprenents s’instal·là al carrer Escola Pia 6, propietat del bisbat; el capital inicial per adquirir material docent el rebé del govern ci­ vil, i el funcionament s’assegurà amb aportacions de particulars (275.000 ptes., = 45%), aportació del Govern Civil, Ajuntament de Girona i orga­ nismes oficials (81.000 = 13%) i aportació de la delegació de sindicats (256.740 = 42%). La maquinària en el moment del traspàs a sindicats fou valorada en 110.000 ptes. La plantilla de professors era de tretze, i eren retribuïts molt escas­ sament, a 12’50 ptes. per classe, sense pagar-los el període de vacances. Els alumnes pujaren de 106 el 1947 a 150 el 1950. La dirigí Josep M. de Toca i Estrader. 202 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA L’ECONOMIA L’economia de l’Acció Catòlica fa de mal precisar, perquè no en co­ neixem una comptabilitat consolidada. Al principi funcionà el sistema de les targetes. Els militants havien d ’adquirir una targeta anual, per la qual, de manera semblant a la Butlla de Croada, havien de pagar segons les seves possibilitats, una, dues, cinc i fins a vint-i-cinc pessetes. El 1942 les targetes expedides foren 1.853. El 1943, 1.093 targetes. El 1944, a través d ’una gran acció de propaganda basada en els rectors, s’arribà a les 5.865 targetes, de les quals 3.958 eren de pesseta. El 1946 es baixà a 3.644 targetes. La liquidació de les targetes es feia donant el 15% a la junta parroqui­ al, el 15 % al centre parroquial; el 35% a la junta diocesana; el 10% al consell diocesà de branca i el 25% a la Junta Nacional. La crisi de les targetes és descrita cruament a la “Circular” dels joves de gener de 1947: “Fue uno de los acuerdos adoptados en la última asamblea diocesana el condenar de manera formal la ocultación de socios por parte de los centros (...), pero desgraciadamente este acuerdo no se lleva a la pràctica, y son muchos los centros que han cursado bajas al Consejo de aquellos jóvenes que dejan de actuar en sus filas, pero ni uno solo ha dado de alta a los nuevos inscritos”. El que passava entre els joves es produïa també, de manera semblant, a les altres branques. Per això es cercaren des de 1950 dues altres fonts de finançament; la col·lecta obligatòria a les parròquies i el sorteig. El sorteig promogut per la Junta Diocesana de Girona es basava en bitllets de dues pessetes que eren posats a disposició de les parròquies; per cada bitllet venut la parròquia se’n podia quedar (per si mateixa o per la seva Acció Catòlica), vuitanta cèntims. L’oferta era atractiva, com es pot veure pels resultats: Cal observar, per valorar els resultats, que les xifres de la col·lecta són netes, i que en les despeses s’hi carregaven no sols la impressió de 203 JOSEP M. MARQUÈS cartells, sinó també un acte de propaganda, amb intervenció de confe­ renciants de Barcelona o Madrid que se celebrava al teatre municipal; les despeses solien emportar-se d ’un 30 a un 40% del total de la col·lecta diocesana. La distribució dels ingressos es féu segons barems diversos. De ve­ gades se’n donà un percentatge alt a les branques, obligant-les a pagar una part proporcional de les despeses generals, i de vegades, sobretot al principi, en retingué la major part la junta diocesana, per pagar les installacions centrals. El personal del domicili social, Casa Carles de Girona (un conserge i una secretària), costava el 1946 17.000 ptes. l’any; les despeses d ’electricitat i telèfon, 2.600 ptes., i altres tantes la impremta i el fran­ queig de la correspondència. Així, la junta diocesana tingué un total de 18.900 ptes. de despeses el 1943, 30.900 ptes., el1946, i 28.000 el 1950. Els consells de branca comptaven amb lapartproporcional de les targetes dels socis i amb aportacions de la Junta Diocesana. Heus ací les despeses del Consell dels Homes, el 1945: Despeses generals 7.925 Secr. Pares Família 5.081(conferències) Secr. Propaganda 1.674 Consell Supperior 1.412 Vida Catòlica 2.447 Unions Comarcals 1.379 Secr. Caritat 412 A Junta Diocesana 3.000 Les Dones no presentaven comptes a la Junta Diocesana, sinó que Auguet o Comadira els donaven directament al bisbe. Es interessant d ’observar que la Junta Diocesana subvencionà de ma­ nera important, cap al 1960, els Cursets de Cristianitat (funcionament del secretariat diocesà), l’escoltisme, els consells diocesans de joves i noies i la JOC i HOAC. En aquest sentit, no hi hagué exclusivisme, sinó, com es deia aleshores, “comunicació de béns”. El muntatge de la col·lecta i del sorteig, que perdurà més enllà de 1963, serví per al sosteniment dels nous moviments d ’apostolat. GENT D ’UNA GENERACIÓ L’Acció Catòlica, pel que fa als Homes, fou l’obra d ’una generació. Eren gent nascuda entre 1910 i 1920, que es despertaren a la militància cristiana en la seva adolescència i joventut durant la República, i la ca­ nalitzaren primer per la via de la FJC. Passat el trauma de la guerra civil, hom els imposà uns esquemes pensats per a gent més vella i, en defini­ 204 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA tiva, menys modems que aquells amb els quals havien estat desvetllats. L’obediència els dugué a acceptar-los. La influència del fet generacional dins de l’associacionisme catòlic està per estudiar, però sembla acredi­ tada en altres grups com l ’Opus Dei (no hi ha cap capellà diocesà de Girona adscrit a l’Opus Dei nascut després de 1938) i els Cursets de Cristianitat. Ja cap a la meitat dels anys quaranta, eren conscients que no havien reeixit a integrar els seus germans grans, els homes madurs, ni a Girona, ni a les poblacions grans de la diòcesi. El nucli principal dels Homes d ’Acció Catòlica fou, doncs, d ’”homes-joves”. Quan maduraren, tampoc assoliren l’empresa d ’integrar els “joves-joves”. Pel que fa a les dones, les dirigents eren relativament més grans i es produïren menys recanvis entre elles. El grup Vinals viuda Gorgot, Teresa Forns de Farreras i Hermínia Auguet cobrí tot el període des de 1940 fins al 1960. Forçosament havia de decebre les noves generacions, de les quals podien ser àvies, i no n ’incorporaren cap membre. PÈRDUA DE PERSONES I ACTIVITATS Unes vocalies dels consells diocesans s’autonomitzaren (vocalia d ’espiritualitat, convertida en Obra Diocesana d ’Exercicis, 1951; voca­ lia de caritat i beneficència, prou activa, convertida en Càritas Diocesana, Hospitalitat de Lurdes, emancipada de la direcció del canonge Margall, consiliari de les Dones). En prendre autonomia, de vegades s ’emportaren persones de l’equip diocesà (per exemple Josep M. Capella passà a Cà­ ritas). Altres vocalies no tenien gaire gruix (vocalia pro Seminari). Les organitzacions adherides a l ’Acció Catòlica, com els Pares de Família i, més tard, les Congregacions Marianes, no arribaren a tenir amb aquesta una unió operativa; almenys, però, no es robaren socis uns a altres. Per això l’Acció Catòlica pogué actuar amb certa solidesa. La debi­ lità la manca d ’adhesions de la nova generació, atreta per l’Opus Dei (Andreu Bachs, consiliari de joves, 1953-1957) i, en un àmbit social més modest, pels Cursets de Cristianitat (des de 1957, amb una forta incidèn­ cia pels pobles), i per alguns militants, pocs però selectes, pels Equips de Matrimonis (cap al 1960). Els propòsits d ’acció de la Junta Diocesana s’havien concentrat en les escoles de Formació Professional (que al cap de tres anys de funcionar, el 1949, hagué de ser cedida a Sindicats), de formació rural (projecte que fou assumit per l’Opus al col·legi Bell-lloc) i de formació comercial (iniciada el 1949, és avui l ’Escola d ’Empresarials); per les dones, en 205 JOSEP M. MARQUÈS l’Escola del Patronat d ’Acció Catòlica, dirigida per Dolors Pérez Batlle, al carrer del Sac. Hi hagué també un intent de treballar en la construcció de vivendes (1950-1952), però no arribà a concretar-se dins de l ’Acció Catòlica, tot i haver-se adquirit terrenys, sinó al Patronat de la Santa Creu (operatiu des de 1961, amb una certa presència de persones de l ’Opus, com Andreu Bachs i Manel Nadal, i que s’emportà altres membres del Consell Diocesà, com Rimbau). Encara s’hi pot afegir l ’acció prop dels soldats, que com tothom sap, donà origen a Vic a la revista “Or iflama”', a Girona sembla que els joves l’abandonaren, i de fet, els exercicis espi­ rituals premilitars solien preparar-se entre els rectors de les parròquies i certs capellans de Casa-Missió que els predicaven. VAN MATAR L’ACCIÓ CATÒLICA, O VA MORIR Ha estat dit que els moviments especialitzats d ’Acció Catòlica mata­ ren l’organització unitària. L’afirmació s ’ha de matisar. Dins de les noies d ’AC sorgiren al principi grups d ’oficinistes i d ’obreres. L’obertura a l’HOAC la féu la junta diocesana relativament aviat; per altra banda, des de 1941, tenia un grup especialitzat; la SEMAC, o Servei Especial del Magisteri d ’Acció Catòlica. No es prestà atenció institucional a l’Escol­ tisme, al qual només es donà cobertura legal. Tampoc, quan començà a fer-se evident la necessitat d ’actuar els militants cristians en l ’àmbit de famílies i de parelles, l’Acció Catòlica s’hi obrí (els “cursillistes” foren en això més àgils). Es significativa la diferència marcada a propòsit de la formació pre­ matrimonial; els Homes d ’Acció Catòlica havien tingut un secretariat de Família, en el qual s’havia integrat, com ha estat dit, l’Associació de Pares de Família; quan es va engegar el Secretariat d ’Apostolat Familiar per unir els Equips de Matrimonis que sorgien i promoure la preparació de parelles al matrimoni (inicis de 1963), Vida Catòlica es va limitar a manifestar la seva estranyesa pel fet que el nou organisme no pertanyia a l’Acció Catòlica. Mentre governà el bisbe Cartanà, les juntes diocesanes romangueren al seu lloc. Que eren més ficció que no pas realitat es pogué constatar a la seva mort (agost 1963); Vida Catòlica deixà d ’aparèixer immediatament (interrompuda de setembre fins a gener 1964). El bisbe Jubany no féu cap esforç per vitalitzar una organització que havia mostrat la seva crisi; al contrari, recolzà econòmicament la revista Presència, a la qual s’havia passat una part del cos de redacció de la vella publicació catòlica. Ningú, en conclusió, va matar l’Acció Catòlica, a Girona. Va morir tota sola. Perduts els centres locals, que estimulaven l’activitat dels Con­ 206 VIDA I MORT DE L’ACCIÓ CATÒLICA GIRONINA sells Diocesans, perduts els militants, no pas per crisi de fe, sinó perquè havien anat emigrant cap a grups i moviments més interessants, dins mateix de l’Església, perdudes les activitats, que havien anat adquirint autonomia per augmentar la seva eficàcia, la “disciplina jeràrquica” no va servir de res. Però cal dir que fou una mort fecunda, com la del gra sembrat a la terra; l’Església de Girona el 1964 disposava d ’unes institu­ cions (Càritas, que fou mare del Servei de Colònies, Patronat de la Santa Creu) i d ’uns moviments (Cursets, Equips de Matrimonis) que s’havien gestat en el si de l’Acció Catòlica. Hem conegut gent, sobretot capellans, dels anys setanta i vuitanta, que han volgut instaurar altra vegada la “disciplina jeràrquica”. No pas per posar-se a disposició dels bisbes, sinó per fer legitimar pel bisbe amb caràcter excloent certs moviments, per exemple, els que feien revisió de vida, i privar de la protecció diocesana altres organitzacions que no en­ traven en el seu organigrama, com l ’escoltisme. La història que acabem de contar pot invitar-los a valorar avui els seus propòsits d ’aleshores. CONCLUSIÓ Del meu punt de vista, l’Acció Catòlica, més que una plataforma d ’acció, fou una xarxa organitzativa, sense objectius ben definits, desti­ nada a fornir suport a objectius no ben formulats d ’interès eclesiàstic, i situada en posició subalterna, sense autonomia real. En definir-se objec­ tius d ’acció eficaços i sectorials (Càritas, premsa), els militants hi troba­ ren tasques atractives, que dugueren a terme generosament. Aleshores el muntatge global restà empobrit d ’efectius humans i buidat d ’objectius atraients. Nous grups, equipats amb un nou discurs religiós, captaren els socis potencials que n ’haurien hagut de rejovenir el grup i que haurien estat capaços d ’actualitzar el seu llenguatge. Fa de mal dir si els princi­ pals responsables eren conscients dels canvis que situaven el muntatge en via morta.(l3) (13) Referències de documentació al butlletí diocesà de Girona: Constitució de l ’Acció Catòlica i juntes que l’integren; Boletín Oficial de la Diòcesis de Gerona (=BEG) 1927, 356-365. Constitució de la Junta de la Joventut Catòlica femenina; BEG 1928, 477. Decret del bisbe Cartanà, promulgant les normes de l’organització de l’AC aprovades pels m etropolitans el 1931; BEG 1934, 203-208. Els estatuts de l’Acció Catòlica diocesana i reglaments de branques es troben al mateix volum del Butlletí, 261-273, 285-291, 311-334. BEG 1933, 347. “Actuació deia Federació de Joves Cristians”. S’inicià amb una jornada d ’estudis dels Sacerdots amics dels Joves” . Durant el curs 1931-1932 se celebrà una tanda d ’Exercicis per a joves, es constituí el comitè de propaganda, es formaren els primers grups i es tingué la primera assemblea diocesana. En el curs 1932-1933, els grups creixen en nombre. Pel 207 JOSEP M. MARQUÈS Setanta anys més tard, sembla verificar-se el proverbi bíblic de Prov. 26,11. Fora de la guia diocesana, que dóna els noms dels responsables, la vida dels moviments de cristians és tan ignorada a la informació eclesial com la imatge fotogràfica dels seus dirigents. No es donen a conèixer ni assemblees de socis ni memòries d ’activitats. Hi ha, això sí, molta pasto­ ral. Pastoral de joves, més que moviments de joves. Pastoral familiar més que moviments de famílies. Pastoral obrera, més que moviments obrers. Però la història d ’aquesta etapa tindrà possiblement uns altres redactors. maig 1933, es té la primera jornada diocesana d ’estudis. Altres dades, ibíd., p. 413; s’indiquen les localitats amb grups. És notable que el Butlletí del Bisbat no dóna notícies de cap altra organització d ’Acció Catòlica, el 1933, ni tampoc del 1931 al 1936. BEG 1934, 334. Notícia d ’haver-se celebrat la segona assem blea de joves cristians, incorporats pel bisbe a les files de l’AC, primera de la “Unió Diocesana de Joves Cristians”. Ressenya de l’assemblea, p. 383: se celebrà el 25 de novembre. Assistència, ca. 400 persones. Saló del Tron del palau episcopal. Presidència d ’honor, bisbe, Carbó consiliari diocesà d ’AC, Carles Batlle, Josep M. Vilahur, Martí Adroher i Josep M. Llosas, de la Junta Diocesana d ’Acció Catòlica, pare Vergés, SJ, director de la congregació mariana. Presidència efectiva: A lbert Bonet, consiliari general, Fèlix Millet, president del Consell Federal, Ignasi Bosch president del Consell Diocesà de Girona, Evarist Feliu, consiliari, Ferran Ruiz Hebrard, Salvador Casasses i Josep Bordas, membres dels consells federal i diocesà. En l’acte, el secretari Bordas informà que eren 850, repartits en 35 grups, i 700 avantguardistes en 40 grups. El tresorer, que ha romàs anònim, donà comptes. Fèlix Millet felicità els presents. Albert Bonet s ’alegrà que fossin Acció Catòlica oficial. A continuació, es llegí el nom enament de president diocesà a favor de Ramon Noguera Sabater. S ’elegí el nou comitè (no es diu qui el componia). A la tarda, hi hagué funció de teatre al Teatre Municipal (L ’A pòstol català, de Francesc Gay, sobre Antoni M. Claret) i actuació dels Falcons. 208 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BA IX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 209 a 218. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 MUSEU: PERSPECTIVES DIFERENTS D’UN MATEIX PATRIMONI GUIXOLENC S. ALEMANY, J. COLOMEDA RESUM: A nàlisi de les diferents etapes i polítiques d ’ingressos d ’un museu, en el context dels diferents moviments culturals i dels diversos equips directius, com ho fo u el període dirigit p e r Lluís Esteva i Cruanas. A continuació, es valoren les diferents possibilitats i la riquesa de lec­ tures d'aquests fo n s d ’un museu de territori, com és el cas del Museu d ’Història de Sant Feliu de Guíxols, posant èmfasi en el potencial del patrim oni p e r contrarestar la despersonalització de 1’entorn i contribuir al desenvolupament crític del sentit del lloc, així com en algunes fó r ­ mules de participació i diàleg entre el museu i els diferents grups socials. PARAULES CLAU: museu, patrimoni, fo n s museístics, territori, participació, ciutadania cul­ tural. 1. PRIORITZACIÓ I RELECTURA DEL PATRIMONI EN EL TEMPS El patrimoni cultural és un concepte molt ampli, al qual no ens podem aproximar gaire bé des d ’una perspectiva global. Per al nostre sistema de coneixement és molt més fàcil entendre les diferents parts per separat, encara que aquestes parts siguin del tot arbitràries, i intentar fer-nos una idea aproximada de quines són les relacions que s’estableixen en la reali­ tat i en la història d ’aquest tot que podem anomenar patrimoni cultural. Entendre les petites parts en les quals dividim els diferents tipus de coneixement ja és prou complicat; si hi afegim el fet que el patrimoni cultural cal entendre’l dins el seu context històric ja tenim un horitzó inabastable. La priorització d ’aquestes parts que conformen el patrimoni i la seva interpretació són el reflex del moment en el qual ens aproximem al seu estudi. El museu, en tant que institució encarregada de preservar 209 S. ALEMANY, J. COLOMEDA Una de les sales del Museu, inaugurada en els espais del M onestir per Josep Berga i Boada. AMSFG. aquest patrimoni, estudiar-lo i posar-lo en relació amb la seva comunitat, és un testimoni històric privilegiat d ’aquesta aproximació parcial al pa­ trimoni cultural. La relació de les diferents parts del patrimoni cultural i la seva reinterpretació és el que ens acosta al seu coneixement. Si fem una ullada a l’evolució del Museu d ’Història de Sant Feliu de Guíxols al llarg del temps ens trobem que a cada moment hi ha hagut una aproximació al patrimoni diferent, en funció del moment històric i dels interessos de les persones que han estat al capdavant de la institució. L’inici del museu el trobem en les troballes arqueològiques realitzades l’octubre de 1903 del poblat ibèric dels Guíxols al turó del Fortim. De se­ guida, l’arxiver i arqueòleg Eduardo Gonzàlez Hurtebise va interessar-se per aquestes troballes i va iniciar una sèrie de campanyes d ’excavació que van donar lloc a una exposició permanent dels materials amb la voluntat de crear un museu. Els objectes recuperats i les primeres donacions van conformar la primera col·lecció del museu, que no deixarà d ’augmentar amb el temps, centrada en l’arqueologia. Les restes arqueològiques han estat una constant dins els objectius del Museu de Sant Feliu de Guíxols, tot i que hi ha algunes etapes, com veurem, que han estat especialment prolífiques en aquesta matèria. Les restes materials que hem deixat i deixem els humans ens ajuden 210 MUSEU: PERSPECTIVES DIFERENTS D ’UN MATEIX PATRIMONI GUIXOLENC a explicar com era la nostra vida en el passat. Per al nostre passat més remot sovint són l ’única documentació disponible. Des de l’aparició i generalització de l’escriptura, les restes arqueològiques esdevenen un element més per a l’anàlisi del trencaclosques de la vida de la humanitat en el devenir del temps. A principi del segle XX l ’arqueologia és enca­ ra una disciplina jove, amb poc bagatge teòric i especialment centrada en l’estudi de les grans civilitzacions: Egipte, Mesopotàmia, l’Antiga Grècia... i que inicia el seu camí, tot i els antecedents que li podríem trobar, al segle XVIII.(1) Es tracta d ’una pràctica històrica que encara avui està imbuïda d ’una mena de mite romàntic. Les troballes iberomanes a les nostres contrades permetien una aproximació a uns orígens històrics clàssics, carregats de prestigi i academicisme. Després d ’un període de cert oblit, el Museu de Sant Feliu reprendrà de nou el seu camí de la mà del responsable de l’Escola d ’Art i Oficis, des de 1912, l’olotí Josep Berga i Boada. En aquesta etapa el museu formarà part de l’Escola de Belles Arts, que estava dirigida per un altre personatge que tindrà molta importància dins la història del Museu: Joan Bordàs i Salellas. Hem de tenir present que els i les alumnes de Berga i Boada l’ajudaran a posar a punt el museu com a part de la seva formació i utilitzaran també com a font de recursos les sortides i excursions realit­ zades sota el nom d ’Agrupació Excursionista. Durant aquesta etapa es portarà a terme una important donació del Dr. Melé de materials arqueològics, procedents fonamentalment del jaciment de la vil·la romana dels Ametllers de Tossa de Mar.(2) Aquesta important donació va arrossegar tot un seguit de donacions més. El més significa­ tiu, però, és el fet que s’amplia moltíssim la varietat de tipus d ’objectes que ingressen al Museu; ja no es parla només de fons arqueològics, tot i que són els més significatius en nombre, sinó que trobem entre les pri­ meres donacions objectes d ’art com: dibuixos, quadres a l’oli, quadres de ceràmica, caixes de mariner pintades. També objectes de vida quotidiana com: plats, gibrells, tasses, culleres... Algunes de les peces que van ingressar en aquells moments al Museu de la Ciutat encara les podem veure avui: una espectacular filosa, les tapes de caixa de mariner, mostres de ceràmica antiga emmarcades, un quadre de rajoles que representa una verge... El Museu va diversificar els (1) Per a més informació, vegeu: Trigger, B.G. Historia del pensamiento arqueologico. Editorial Crítica. 1992. Col·lecció Crítica Arqueologia. Per a una aproximació novel·lada a les grans campanyes arqueològiques també és útil una publicació de divulgació que ha esdevingut clàssica: Ceram, C.W. Dioses, Tumbas y Sabios. Editorial Destino. Diferents edicions des de 1953. (2) E l ideal, 18-09-1920. 211 S. ALEMANY, J. COLOMEDA seus fons mercès a les in­ quietuds de Berga i Boada i els seus col·laboradors, que van molt més enllà de l ’art i s’endinsen en les tradici­ ons i la vida quotidiana, i es recuperen les tradici­ ons i la vida quotidina des d ’una perspectiva més etnogràfica. Un altre punt in­ teressant és la incorporació de la fotografia, no només com a document gràfic, sinó també com a suport per a la tasca pedagògica i la difusió. Josep Berga i Boada, però, va morir pocs anys després de la inaugu­ ració oficia] del Museu el 1923; tenia 51 anys.(3) Joan Bordàs realitza­ va les tasques d ’arquitecte municipal i era responsable Als anys seixanta, Lluís Esteva desenvolupà, en di­ ferents campanyes, excavacions i restauracions en el de l’Escola d ’Arts i Oficis. conjunt monumental del Monestir. Imatge de la re­ Des de la mort de Berga i forma de la porta lateral de l'església, el 1966. Autor/ Boada, a més, va haver de Fons: Lluís Esteva. AMSFG. fer-se responsable també d ’un museu que no rebia cap tipus de suport. Més enllà de la seva im­ portant tasca a la ciutat com a arquitecte hem d ’agrair al Sr. Bordàs els seus constants esforços per tal de conservar el patrimoni del Museu i de la ciutat. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el mateix Bordàs ens relata al­ guns episodis en els quals va haver de fer front a actes vandàlics i alguns intents de requisar objectes del M useu.(4) Tot i els diferents incidents, sembla que no es va perdre en aquest període cap objecte del Museu ni es van produir desperfectes significatius. En aquests moments es tracta­ va més de defensar allò que ja es tenia que no pas d ’augmentar els fons patrimonials de la Ciutat, tot i que Bordàs no va deixar mai d ’intentar preservar i integrar el patrimoni, sobretot l’arquitectònic.(5) (3) Vegeu: Colomeda, J. i altres. Empremtes. Fem parlar els objectes de la nostra comuni­ tat. Sant Feliu de Guíxols. Ajuntam ent - M useu d ’Història, 2004. pp. 15-18. (4) Bordàs, J. “Informe sobre el M useu M unicipal” . M anuscrit datat el 1950 (AHSFG). (5) Bordàs, J. “Así es, si os parece” a Àncora, 11-05-1950. 212 MUSEU: PERSPECTIVES DIFERENTS D’UN MATEIX PATRIMONI GUIXOLENC El 1951 l’Ajuntament va aprovar el trasllat del museu al primer pis de l’ala nord de l’edifici del segle XVIII del Monestir. El nou emplaçament del Museu va tenir el vistiplau de Joan Bordàs com a arquitecte munici­ pal, i el consistori va designar Mn. Llambert Font com a encarregat de la catalogació dels fons. Hi havia, a més, el compromís de crear una junta a la qual s’haurien de sotmetre les peticions de donació.(6) El trasllat de­ finitiu a l’edifici del segle XVIII del Monestir, però, no es durà a terme fins el 1957. Mn. Llambert va comptar amb la col·laboració de Lluís Esteva i de Mn. Josep M. Cervera.(8) El nomenament oficial com a director del Mu­ seu el va obtenir del ple de l’Ajuntament el 10 de novembre de 1954, i en la mateixa sessió Lluís Esteva va ser nomenat conservador. Aquest nou rellançament del Museu aviat va donar com a resultat noves donacions i dipòsits.(9) La principal innovació museogràfica la trobem en la inclusió d ’un apartat sobre la tradició marítima de la ciutat i el món del suro. La in­ quietud per aquest apartat del suro ja la trobem en un article de Josep Vallverdú publicat el 1952 a Ancora.m En aquests moments apareix l’in­ terès per recollir i mostrar unes formes de vida i treball molt arrelades a la zona, la vida al mar i el treball del suro. La secció sobre el treball del suro es consolida en aquests moments forma part de l’exposició perma­ nent del museu. El material arqueològic va tomar a prendre protagonisme gràcies a les tasques de restauració dels diferents sectors del Monestir, ja que im­ plicaran la recollida de nous materials i les excavacions arqueològiques que realitzava el que fou conservador del Museu fins el maig de 1966, Sr. Lluís Esteva, que actuava també com a delegat d ’Excavacions Arque­ ològiques. A final dels anys seixanta i principi dels setanta apareixen a la premsa local un seguit de notes, observacions i entrevistes que reivindiquen el (6) Esteva, Ll. “Lo que nos dice del M useo Municipal el Sr. Alcalde Don Roberto Pallí”, dins Àncora, 28-02-1952. (7) Font, Ll. “El M useo Municipal de nuestra Ciudad. Su reorganización”, dins Ancora, 06-01-1966. Font, Ll. “El Museo Municipal de nuestra ciudad, su emplazamiento y sus principales piezas”, dins Ancora, Nadal de 1968. (8) Informe de Mn. Llam bert sobre l’Arxiu, el Museu i la redacció de la història local datat l’octubre de 1954 (AHSFG). (9) El gener de 1955 el M useu Diocesà de Girona va cedir 13 cantorals procedents del M onestir i un bust de terracota, que anteriorment havien estat al Museu parroquial. Per a altres donacions, vegeu: Font, Ll. “El M useo Municipal y las aportaciones particulares” , dins Àncora, 06-09-1956. (10) Vallverdú, J. (JVA). “El Museo del Corcho”, dins Àncora, FM ,1952. 213 S. ALEMANY, J. COLOMEDA museu d ’art d ’autors locals que s’havia teoritzat anys abans. Aquest cor­ rent, que mostra una inquietud artística significativa dins la població, va perdent empenta. A final de 1973, Mn. Llambert Font dimitirà dels seus càrrecs de director del Museu i de l’Arxiu municipals i l’any següent es nomenarà director dels dos serveis municipals Lluís Esteva Cruanas.(11} Al voltant del Sr. Esteva ja s’havia anat formant tot un equip de collaboradors que l’ajudaven en les seves intervencions arqueològiques i en la cura i el tractament de les peces al Museu Municipal. Entre aquests col·laboradors hem de destacar Josep Escortell i els germans Néstor i Joan Sanchiz per la seva llarga i continuada relació amb el Museu. La investigació històrica va ser una constant que va impulsar Lluís Esteva. El volum d ’articles i publicacions que ens ha deixat és importantíssim per al coneixement històric i arqueològic de la ciutat i el seu rerepaís.(12) Les seves intervencions arqueològiques com a delegat local del Servei Nacional d ’Excavacions Arqueològiques per tota la comarca van fer créixer molt el fons arqueològic, i aquesta tasca va animar un grup de guixolencs a publicar els seus propis treballs i a col·laborar en les seves investigacions. Hem de dir que els diferents grups d ’objectes que s’havien anat poten­ ciant en els diferents períodes del Museu no deixen de rebre donacions, però en el moment que ens ocupa l’estrella és el material arqueològic. La condició de delegat d ’Excavacions del Sr. Esteva facilitarà la tasca, així com el nombrós grup de col·laboradors que s’anirà aplegant al seu voltant. En aquests anys ingressaran gran quantitat de fons arqueològics i augmentaran les donacions de molts ciutadans al museu de la població. La investigació i la difusió científica augmentaran espectacularment. Tant en premsa especialitzada com en el setmanari local Ancora, segui­ ran apareixent articles de Lluís Esteva i dels seus col·laboradors. També s’iniciarà una línia pròpia de publicacions -am b l’edició, presentada el 12 de febrer de 1978, de les actes de la XX Assemblea Internacional d ’Estudiosos- amb el nom de Publicacions del Museu M unicipal/13) en­ caminada, sobretot, a l’edició de treballs de recerca sobre història i ar­ queologia. Aquestes dues disciplines germanes esdevindran els eixos del (11) Xavier, “Museus i Arxius M unicipals”, dins Àncora, 04-04-1974. (12) Vegeu: Pallí, LL, Esteva, E. “Bibliografia cronològica de Lluís Esteva i Cruanas” a Estudis del Baix Empordà, núm. 14 pàg. 25 i 26. (13) Diversos autors, XX Assemblea Intercomarcal d ’Estudiosos, Sant Feliu de Guíxols, 23 i 24 d ’octubre de 1976. Publicacions del M useu M unicipal de Sant Feliu de Guíxols, 1978. SFG. P.8. 214 MUSEU: PERSPECTIVES DIFERENTS D’UN MATEIX PATRIMONI GUIXOLENC coneixement d ’aquest període i orientaran les adquisicions del Museu. És una etapa en la qual el museu s’obre més a la participació ciutadana però des d ’una visió científica formal, en la qual l’objecte presenta un valor doble: el de ser un document històric i estar imbuït d ’una certa sacralitat tipològica. En els darrers vint anys d ’història s’ha potenciat especialment l’in­ grés de peces relacionades amb la vida quotidiana de la gent i els oficis, especialment a remolc de les exposicions cronològiques de la història de la ciutat i les temàtiques, referides sovint a diferents oficis: “Eines i oficis tradicionals”, “El suro”, “Temps de carros i carretes”, etc. El fet de recollir aquest tipus de materials ens ha permès mantenir un espai dedicat a la indústria del suro i realitzar nombroses ambientacions de la vida i el treball dels nostres avantpassats, propers i llunyans. En aquests últims anys s’han iniciat també dues línies noves dins el discurs del Museu, dos eixos temàtics que s ’articulen amb el nucli hete­ rogeni i amb la voluntat de museu de territori i de caràcter social que té la institució. El primer d ’aquests eixos éstà format pel fons del Salvament Marítim de final del segle XIX que ens serveix per entroncar amb la tra­ dició marinera de la població i la seva estreta vinculació amb el mar. El segons dels eixos s’inicia amb la donació del fons del Dr. Martí Casals i se centra en la figura del metge rural. Aquest darrer eix ha servit també per unir els llaços amb els municipis veïns de Sant Cristina d ’Aro i Castell-Platja d ’Aro i S’Agaró i escometre una tasca de difusió des d ’un àm­ bit territorial supramunicipal que té uns forts lligams històrics i socials i que ha esdevingut un àmbit “natural” del Museu. En definitiva, com el lector pot comprovar, els moments històrics i les persones que han estat vinculades en cada moment a la institució del Museu d ’Història de Sant Feliu de Guíxols han determinat en quins seg­ ments d ’aquell coneixement global del qual parlàvem al principi s’han anat centrant els esforços de recerca, elaboració de coneixement i difu­ sió. En cada moment hem anat millorant un d ’aquests bocins arbitraris del coneixement, bocins que podem anomenar: arqueologia, història, art, etnologia, període, tema, tradició, memòria... però que finalment ens aju­ den a entendre els nostres avantpassats i a entendre’ns nosaltres matei­ xos, a interpretar el passat i el nostre propi present. El patrimoni cultural és una part imprescindible de la clau que ens ha de permetre interpretarnos, que ens ha de permetre obrir les portes del nostre autoconeixement comunitari. 215 S. ALEMANY, J. COLOMEDA 2. ACTUALITAT DELS VALORS I LECTURES DELS FONS D ’UN MUSEU DE TERRITORI El museu, igual que molts altres aspectes, com per exemple les cam­ panyes de promoció turística d ’un territori, es veu immers en les pres­ sions tant de l’economia, com del fet de trobar-se “en una societat de mercat, és a dir, un espai de civilització on el conjunt de les relacions humanes, així com el conjunt de les relacions de l’home amb el món, està mediatitzat per un càlcul numèric simple on intervenen l ’atractiu, la novetat i la relació qualitat-preu”.(14) Aquest context ha provocat que la relació entre museu i visitant es vagi distanciant. Hi ha diferents propostes per acostar el públic al museu. Però, mal­ grat els esforços de la línia divulgadora (visites guiades, teatralitzades, tallers...) dels museus en els darrers temps, es considera que “la distància entre el coneixement científic i la societat segueix essent especialment ampla i preocupantment fonda (...). Molts estudis de públic posen en evidència que hi ha una gran distància entre la proposta d ’interpretació que fan els museòlegs i la que efectivament arriba als diferents sectors de visitants”.(15) Caldrà, doncs, avaluar els mètodes de les activitats d ’un museu (tant aquelles que en alguns casos poden ser considerades internes com les de catalogació i inventari, i aquelles més externes, com tallers, xerrades, exposicions...) per assegurar que dos grans objectius no es desvirtuïn. Aquestes finalitats porten intrínsec el respecte pel públic, en la voluntat d ’oferir autenticitat i experiències singulars, i en la intenció d ’escoltar i materialitzar propostes procedents de fora del museu. Podem posar èmfasi en dos grans objectius a l’hora de fer i avaluar el discurs d ’un museu. 1. El primer seria la intenció d ’allunyar-nos de la superficialitat i de la despersonalització. La visió del patrimoni a petita escala es fa imprescindible per en­ senyar a apreciar el patrimoni a gran escala. “Es important educar en el patrimoni per contrarestar els efectes de l’excés del consumisme”.(16) El patrimoni es pot comprendre des d ’una perspectiva ambiental: està (14) Michel Houellebecq (2000) El mundo como superm ercado. Anagrama, p. 56. (15) Gemma Carbó, M ireia Mayolas “Museus: temple de les m usses o centre de la ciuta­ dania?” a Zona Pública (publicació virtual de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, www. museologia.org), núm. 1, juliol de 2005. p. 2. (16) JUANOLA, Roser; CALBÓ, Muntsa; VALLÈS, Joan. Educació del patrimoni: visi­ ons interdisciplinàries. Arts, cultures, ambient. Girona: Institut del Patrimoni Cultural de la U niversitat de Girona, 2006 (Treballs de Patrimoni Cultural; 4), p. 55. 216 MUSEU: PERSPECTIVES DIFERENTS D ’UN MATEIX PATRIMONI GUIXOLENC Les sortides per conèixer patrimoni esdevenen una experiència on reflexionen conjuntament públic, persones directament relacionades amb el patrimoni que es visita i tècnics-guies (ar­ queòlegs, arquitectes). Sortida als safareigs públics del barri del Puig Marí, el 2005. Foto: S. Alemany. MHSFG. arrelat en un paisatge i en una cultura, forma part d ’allò que anomenem entorn, tant natural com construït; vincula allò local i allò humà (d’hu­ manitat), i pot contribuir al desenvolupament del sentit de lloc. Des del reconeixement i la resposta afectiva envers aquest lloc, fins a la crítica per a la transformació, restauració o conservació d ’un aspecte local i comunitari com el patrimoni. La societat és dinàmica i els canvis són continus. Per això, cal que el museu intenti neutralitzar la situació actual de falta de referents culturals en la vida quotidiana. El patrimoni — en el seu sentit més ampli— cal entendre’l des de la lògica del procés de creació del patrimoni (entendre el moment històric, artístic, polític, social... en què es creà l’objecte). Es­ devé l’objecte patrimoni en un context en què se li dóna una significació en el moment i de cara al futur. Per tant, la interpretació del patrimoni esdevé un compromís social: el patrimoni ens implica, ens afecta. Cal actuar per contrarestar el que està succeint, segons el mateix Houellebec: “els llocs moderns s’adapten a infinitat de missatges als quals han de servir de suport. No poden perm etre’s emetre un significat autònom, evocar una atmosfera concreta; per tant, no poden tenir bellesa, ni po­ esia; ni, en general, el menor caràcter propi. Les persones i els edificis pateixen un procés de despersonalització, de manera que vagin perdent 217 S. ALEMANY, J. COLOMEDA tot allò que els vincula a una adhesió o fidelitat. “Alliberats” ja tenen el valor de canvi desitjat”.(17) 2. El segon objectiu és el d ’assegurar línies de participació i de diàleg amb els diferents grups socials de l ’àmbit relacionat amb el museu. El concepte o línia de treball és — prenent els debats dels països llatinoame­ ricans— el de ciutadania cultural. Els museus han de recolllir demandes molt específiques amb les quals han de dialogar. Al Museu d ’Història de Sant Feliu de Guíxols es treballa per la divulgació de la història local amb els ensenyants, juntament amb altres serveis o institucions culturals (Arxiu, Biblioteca) i també associacions. Treballar vol dir que les pro­ postes que emanen d ’aquests grups col·laboradors han de tenir prioritat per poder-les dur a terme, per realitzar les activitats i avaluar els resultats conjuntament. Una altra forma de participació és l’activitat de la Junta Tècnica del Museu, formada per membres que són ratificats pel govern municipal, i que han d ’assessorar i fer propostes per a la dinàmica del museu. Es un organisme volgudament multidisciplinari (arqueòlegs, arquitectes, ense­ nyants...) que ajuda a aconseguir que les activitats que neixen a partir del museu segueixin la coherència del seu discurs. El concepte de ciutadania cultural enllaça amb la visió de la ciutat o territori com a museu, en el plantejament de la Carta de les Ciutats Educadores/18) Establir que el dia a dia de la planificació urbana, de les activitats culturals, dels problemes mediambientals, d ’accessibilitat... permet — directament o indirecta— diverses formes d ’educació de la ciutadania. Però que la ciutat o el territori siguin educatius (una riquesa i un coneixement en potència) no és el mateix que ser educadors, adjectiu amb un caràcter molt més actiu i compromès. Més enllà de l’enriquiment individual, es volen posar les bases d ’uns processos d ’aprenentatge collectiu, fomentant la participació ciutadana des de perspectives crítiques educant també en la corresponsabilitat. El patrimoni és un element fonamental en l’aposta educadora, ja que és clau per interpretar adequadament el territori. (17) Houellebecq, p.58. (18) El text de la Carta de les Ciutats Educadores fou aprovat en el I Congrés Internacional celebrat a Barcelona l’any 1990, i ha estat revisat en dues ocasions, en dos altres congressos: el de Bolonya de 1994 i el de Gènova de 2004. 218 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BAIX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 219 a 228. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 LA PAGESIA A LES GAVARRES: CARACTERÍSTIQUES GENERALS I PERCEPCIONS MEDIAMBIENTALS MARIA SALA SANJAUME, CARME VICENS GARDELLA, SARA BERNIA BOU, CARLES CARRERES VERDAGUER RESUM: L ’estudi, mitjançant entrevistes personals a 50 cases de pagès de diferents munici­ p is de les Gavarres, perm et fer-se una idea de la situació actual, de qui són i com pensen en alguns temes els habitants rurals del massís, així com de les transformacions que s 'hi estan donant. Es p o t establir una diferència entre els habitants de les masies de les àrees més inte­ riors, que conserven encara les form es de vida tradicionals però amb moltes masies en estat d ’abandó, i els que viuen més a prop de la costa, amb molta més influència del turisme i amb transformacions de masies en restaurants i residències. PARAULES CLAU: pagesia, canvis socioeconòmics, percepcions mediambientals, nivells d ’estudis, pràctiques de conservació, erosió, disponibilitat i qualitat de l ’aigua. INTRODUCCIÓ L’objectiu d ’aquest estudi és fer un retrat dels agricultors que viuen i treballen a la regió de les Gavarres, a fi de poder entendre millor la vida i els problemes que suposa el fet de treballar al sector agrícola en un mo­ ment en què es produeixen grans canvis tecnològics, econòmics i socials a tota la societat. La bellesa del paisatge i la qualitat de vida de la regió han provocat que en aquests últims anys moltes masies hagin canviat el seu ús tradi­ cional agrari pel del turisme rural o segones residències, la qual cosa ha suposat un canvi important tant pel que fa a la morfologia del paisatge com als canvis d ’ús social i de mentalitat. Per a poder conèixer la realitat del món agrícola actual s’han dut a terme entrevistes a pagesos residents. Les preguntes abasten diversos as219 M. SALA, S. BERNIA, C. VICENS, C. CARRERES pectes de l ’ac­ tivitat agrícola a fi d ’oferir tot el ventall dels diferents punts de vista dels agricultors fent referència tant l ’activitat agrà­ ria pròpiam ent dita, com al conjunt fam iliar i a la percep­ ció que tenen de condicions ambientals. En aquest article presentem un resum de la m e­ todologia segui­ da i de les dades obtingudes en relació a les característiques generals dels enquestats i de les seves percepcions sobre el medi ambient. METODOLOGIA La metodologia bàsica del treball es basa en el sistema d ’enquesta. El principal problema és fer la tria dels enquestats per obtenir-ne una mostra representativa. La selecció de masies s’ha fet distingint tres zones: lito­ ral, interior i de muntanya. A través dels topònims localitzats en el mapa 1:50.000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya al mapa s’han escollit entre dues i tres masies per cada municipi a fi d ’aconseguir un mínim de quaranta enquestats. Amb tot, com que que en alguns municipis ha estat impossible trobar algú que encara faci de pagès, hi ha alguns pobles on sols s’ha aconse­ guit fer una enquesta, mentre que en d ’altres s’han pogut realitzat més de tres entrevistes. L’itinerari inicialment planejat s’ha vist alterat en moltes ocasions, ja que moltes masies estan tancades, en ruïnes, o dedicades a la restauració o a segones residències. En molts casos s’ha demanat als pa­ gesos quines eren les altres masies encara regentades per pagesos. Tam­ bé s ’ha obtingut informació en alguns ajuntaments, tot i que en molts 220 LA PAGESIA A LES GAVARRES casos desconeixen la situació de les masies, sobretot als municipis més grans i més turístics. L’enquesta feta als pagesos es divideix en set parts, i cada una fa referència a un determinat aspecte de l ’explotació. Les parts són des­ glossades en el següent apartat, de­ dicat íntegrament a l’anàlisi de les respostes donades a les enquestes. La part més difícil de l’entrevis­ ta és la referent al nombre de parcelles, l ’àrea de cadascuna i l’ús que si fa, tant pel als camps de cultiu com al bosc, ja que moltes finques tenen un ús mixt. També desglossar els productes finals, la producció i el preu de cadascun en alguns casos és difícil ja que molts són reacis a contestar aquesta qüestió. Un dels apartats més ben rebuts per part dels enquestats és el d ’opinió i percepció dels conflictes. Aquí, la majoria dels entrevistats s ’han sentit realment lliures per a explicar els seus problemes i les seves queixes, ja que segurament es senten com un dels col·lectius més oblidats de la societat. Tanmateix, en l’apartat que fa referència a les polítiques agràries una part de la població enquestada, sobretot la gent d ’edat més avançada, es mostren contraris a donar la seva opinió, ja sigui perquè 110 hi tenen cap interès o per por que algú els pogués reclamar alguna cosa. Finalment, una crítica rebuda sovint per part dels enquestats, a més de l’extensió de l’enquesta, és el desconeixement que hi ha a les ciutats del món agrari, cosa que es reflecteix en el disseny i en algunes de les preguntes del qüestionari. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ENQUESTAT Del total de les cinquanta-una persones enquestades el 86% són ho­ mes i el 14% restant són dones, fet que ja ens dóna idea que aquest és un sector majoritàriament format i dominat per homes. La mitjana d ’edat del sector agrari, com ja és sabut, és cada dia més elevada; d ’aquesta manera, el resultat del nostre estudi és de 55 anys. Aquesta mitjana significa que és un sector envellit i que fa difícil la con­ tinuïtat i permanència de la pagesia. L’ocupació laboral dels entrevistats podem dividir-la de la següent 221 M. SALA, S. BERNIA, C. VICENS, C. CARRERES manera: el 73% exerceixen la professió de pagès, el 2% fan tasques do­ mèstiques, en altre 2% exerceixen una nova professió, el 23% restant correspon a altres situacions, la majoria són jubilats. El règim de tinença d ’aquesta població es divideix de la següent for­ ma: el 71% són propietaris de l’explotació, un 2% són treballadors au­ tònoms de l’explotació, el 6 % són treballadors contractats, i el 2 1 % són masovers. Quant a la formació bàsica: el 14% ha cursat el primer cicle d ’EGB, un 53% el segon cicle d ’EGB, el 21% té Formació Professional, un 2% el BUP, un altre 2% la Diplomatura o Enginyeria Tècnica, i el 8% restant una Llicenciatura o Enginyeria Superior. Pel que fa a la formació professional lligada a l’agricultura sols han respost afirmativament un 33%, i pertanyen a l’interval de població més jove. Alguns dels cursos realitzats han estat subvencionats pel Departament d ’Agricultura Rama­ deria i Pesca de la Generalitat de Catalunya Quant a les característiques del conjunt familiar, la mitjana de compo­ nents que formen la llar és de quatre persones. En moltes masies on els els agricultors són persones grans o jubilats, i els fills no han continuat treballant la terra, els ocupants de la masia són únicament els avis. L’ho­ me és qui porta la principal activitat dins de l’explotació i la dona, en la majoria dels casos, es defineix com a mestressa de casa. Però, no es pot entendre el funcionament de l’explotació sense l’ajuda de la resta de la família. Així doncs, tothom de la casa duu a terme una activitat o altra. Principalment, les dones es cuiden, a més de les feines domèstiques, de portar la gestió dels temes administratius i de comptabilitat, però també ajuden amb el bestiar. Els homes són els que s ’encarreguen de la cura i alimentació del bestiar i de les feines dels camps i de l’hort. Moltes famílies consideren que quan els homes ja no puguin fer front al seu treball s’abandonarà la cria del bestiar. L’origen principal dels ren­ diments econòmics mensuals del conjunt familiar es divideix de la següent forma: el 50% són exclusivament de l ’explotació agrícola, el 18% de la meitat de l ’explotació agrícola, el 14% provenen d ’altres activitats, pel 16% els ingressos procedeixen de les pensions, i el 2 % restant Nivell d ’estudis dels enquestats d ’activitats diverses. 222 LA PAGESIA A LES GAVARRES PERCEPCIÓ D ’ALTERACIONS MEDIAMBIENTALS Aquesta part de l ’entrevista fa referència a com veuen els habitants rurals de les Gavarres les possibles alteracions produïdes al medi ambi­ ent, les seves causes i la sensibilització, percepció i opinió que en tenen. El tema no ha estat senzill d ’analitzar ja que molts pagesos creuen que se’ls fa a ells responsables de les possibles alteracions en el medi ambi­ ent. El 51 % dels enquestats manifesta que ha percebut alguna alteració en el medi ambient durant els darrers deu anys. Pel que fa al sòl (taula 1), les alteracions percebudes són més aviat mínimes, i sobretot venen donades per l’augment de la productivitat a causa dels adobs que constantment s’aboquen a la terra. Quant a les possibles alteracions en la vegetació (taula 2), les percep­ cions estan marcades per l ’augment general d ’arbres i arbusts, tant pel desenvolupament natural de l ’àrea forestal com per les noves plantacions. Però també s’ha observat l’augment del nombre de malalties i plagues. Aquest augment de la vegetació va lligat en gran part a l’abandonament de l’activitat forestal a les sureres. Les alteracions de la fauna són més diverses (taula 3); no obstant això, en general es considera que el nombre d ’animals, tant de caça com d ’al­ tres, tendeix a disminuir. Excepte en el cas dels senglars, el nombre dels quals augmenta i queda reflectit dins l’apartat d ’altres alteracions. Les causes d ’aquest augment poden ser diverses, però el fet és que aquests animals fan mal als camps de conreu. El problema ha fet que i fins i tot en alguna ocasió s’hagin produït conflictes entre pagesos i caçadors. En les alteracions percebudes en la disponibilitat d ’aigua és on es ve­ uen més canvis (taula 4). En general, l’aigua disponible tant en el subsòl com en superfície es considera que disminueix, en part a causa d ’una disminució de les pluges. Pel que fa a la qualitat de l’aigua, l ’opinió està dividida entre els que creuen que es manté i els que consideren que disminueix, a causa dels productes i substàncies que s’hi aboquen, so- Taula 1. Percepció de les alteracions en el sòl 223 M. SALA, S. BERNIA, C. VICENS, C. CARRERES bretot per les activitats industrials. On la resposta ha estat més clara és en l’augment de la irregularitat de les pluges. Pel que fa a l’erosió dels sòls, el 59% han sentit a parlar del tema, el 35% diu que no i el 6% no ho sap 0 no contesta. Dins del grup que sí que han sentit a parlar de l’erosió del sòl ho consideren una combi­ nació de causes naturals i de causes humanes. Les naturals per l’evolu­ ció dels cicles naturals de la Terra, 1 les humanes per les activitats de Percepció dels canvis ambientals l’home. La combinació de d ’amb­ segons la situació de la masia dues comporta l’erosió, però les causes humanes són més importants que les naturals. Com que entenen que amb l ’erosió es perd quantitat i qualitat de sòl, creuen que l’erosió s’ha de combatre Pel que fa al coneixement de l’existència d ’alguna de les alteracions al sòl, tant a la seva explotació com en algun altre lloc, tothom ha respost negativament. Com ja s’ha dit anteriorment, els temes referits al medi ambient creen reticències a l’hora de contestar i argumentar les seves raons. No obstant això, es considera que les causes principals de l’erosió són humanes (el 47%), naturals (13%), o totes dues (33%); el 7% dels enquestats no ho sap o no contesta. Dels factors que es creu que tenen influència en l’erosió dels sòls (taula 5), els que menys es mencionen són les pastures i les gebrades. En canvi, els incendis són considerats la principal causa d ’erosió, però tam­ bé la destrucció i alteració de la vegetació natural. L’erosió pot ser més acusada, en opinió de la població, quan es combinen incendis i causes naturals, com poden ser pluges molt fortes. Taula 2. Percepció de les alteracions en la vegetació 224 LA PAGESIA A LES GAVARRES Taula 3. Percepció de les alteracions en la fauna Taula 5. Percepció de les causes de l’erosió Pel que fa a les opinions sobre les pràctiques agrícoles i forestals que més influència tenen sobre l’erosió (taula 6), pels resultats de l’enques­ ta sembla que les idees no són gaire clares. Així, la pràctica més mal considerada és la de l ’extracció de pedres, que aquí s’entén com el fet d ’agrupar parcel·les i eliminar marges. A continuació apareixen, però en percentatges de consideració erosiva entre un 58 % i un 52 %, l’ús in­ tensiu de l’aigua del subsòl, llaurar en el sentit del pendent, la producció contínua de la mateixa espècie, i l’ús d ’adobs i pesticides. En canvi, no es considera arriscat el conreu en els vessants. Finalment, com a pràc225 M. SALA, S. BERNIA, C. VICENS, C. CARRERES Taula 6. Opinions sobre les pràctiques agrícoles tica preventiva de l’erosió destaca la combinació de sistemes agro-silvo-pastoral, és a dir, els sistemes anomenats de dehesa a Extremadura i Salamanca i de montado a Portugal. Pel que fa als focs controlats, la pràctica sembla desconeguda ja que molts consideren que no provoca erosió, però creuen que actualment ja no es practica. Cal destacar que es considera que amb un treball correcte a la terra l ’erosió hauria de ser mínima. Però també que es produeix molta erosió per activitats que no són ni agrícoles ni forestals, com són les pedreres i l ’extracció d ’àrids. El treball adequat passa per no fer uns adobs excessius i aquests si pot ser han de ser naturals. Alhora s’ha de fer rotació de conreus, i si pot ser sembrar aquelles espècies que més tard deixaran un bon guaret, per exemple la userda i el favó. Es a dir, consideren que l’agricultura tradici­ onal és la que respecta més el medi ambient, i que s’ha d ’evitar anar cap al monocultiu intensiu. Però, també són conscients que això cada dia és més difícil de dur a terme, ja que les exigències del mercat van en sentit oposat. 226 LA PAGESIA A LES GAVARRES CONCLUSIONS Pel que fa a les masies de la franja litoral, trobar masies en què hi hagi explotació agrària ha estat realment difícil, ja que són mino­ ria. Aquí molts masos són de sego­ na residència i tampoc no és gens negligible el nombre de masies que han esdevingut restaurants o fins i tot que s’han convertit en hotels de luxe. En aquesta regió la pres­ sió turística és present en tots els àmbits. A la regió interior encara hi ha el nombre més elevat de ma­ sies habitades, tot i que moltes són habitades per gent que no treballa en l’explotació agrària. No obstant això, és en aquesta regió on hi ha més activitat agrícola. Dins la regió de muntanya la situació és dràsticament diferent. Moltes masies estan tancades o abandonades, fins i tot algunes en ruïnes, perquè el cultiu agrícola en aquestes explotacions era secunda­ ri i l ’activitat forestal era la prin­ cipal i, per tant, avui la major part no tenen viabilitat econòmica. En aquesta regió la situació en infraestractures i serveis és insuficient i són moltes les masies que no te­ nen d ’electricitat. Els pocs habi­ tants d ’aquesta regió pensen que el fet d ’estar en una regió de PEIN. suposa unes restriccions quant a obres i infraestructures, tot i que creuen que a canvi de les restric­ cions haurien de rebre unes com­ pensacions, sobretot pel que fa a les necessitats bàsiques, com pot ser l’electrificació. 227 M. SALA, S. BERNIA, C. VICENS, C. CARRERES Els canvis socials, econòmics i tecnològics que cada dia afecten la nostra societat també es viuen al món rural i agrari. L’estructura familiar rural encara té molt de pes, i el treball de l’explotació és fruit del con­ junt familiar. No obstant això, sobretot en famílies de joves agricultors, ja s’entreveuen canvis; són moltes les dones que treballen fora de l’ex­ plotació, en sectors totalment aliens a l’activitat agrària, més aviat dins del sector terciari i en feines mitjanament qualificades. En aquest mateix sentit, cada vegada aquesta població té un nivell d ’escolaritat més elevat, tant pel que fa als canvis socials dels últims anys com per les exigències del mercat. El futur del sector és incert i segurament molts pagesos desaparei­ xeran, com ja s’ha esdevingut durant els últims cinquanta anys. Es trac­ ta d ’una població envellida, i pocs joves volen continuar el treball de l’explotació familiar, que en la majoria dels casos ha funcionat diverses generacions. En opinió dels afectats, les diferents administracions tenen desconeixement o desinterès pel sector, ja que segons ells així ho demos­ tren l’aplicació de polítiques i el sistema d ’ajuts. Per altra banda, els temes mediambientals resulten conflictius ja que en la majoria dels casos els pagesos es senten considerats com a culpa­ bles en opinió d ’una part de la resta de la societat. La majoria afirmen que s’han produït alteracions en els diferents medis naturals i els en­ globen en el territori en general i no pas en la seva pròpia explotació. Per una banda, consideren que les tècniques de producció actuals, sobre tot l’ús abusiu de productes químics, poden agreujar la conservació del medi ambient, però si no treballen així no tenen cap futur pel que fa a la viabilitat de l’explotació. Però, per altra banda, també consideren que les principals alteracions del territori en bona part són causades per les acti­ vitats industrials, ja que no ens trobem en una regió en què les activitats agràries siguin gaire intensives i agressives pel medi ambient. Agraïments: Aquest treball ha estat possible gràcies al projecte M EDCHANGE, Effects o f land use and land management practices changes on land degradation under fo rest and grazing ecosystems, ERB-IC18-CT97-0147, finançat per la Comissió Europea. 228 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS DEL BA IX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 229 a 238. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 PALAFRUGELL I EL SEU LLIBRE DE PRIVILEGIS: UNA RECLAMACIÓ EN CURS X A V IER R O C A S, JO R D I T U R O N , M . C O N C E P C IÓ SA U RÍ RESUM: L ’article actualitza la història del Llibre de Privilegis de Palafrugell des de la recla­ mació de l ’A juntam ent de Palafrugell de restitució de la propietat del Llibre el desembre de l ’any 2004fin s a l ’actualitat. S ’exposen les argumentacions de l ’Ajuntament que fonam enten la reclamació i les de la Biblioteca Nacional de Catalunya a l ’hora de justificar la seva nega­ tiva al retorn, i s ’expliquen les gestions realitzades. PARAULES CLAU: Llibre de Privilegis de Palafrugell, Ajuntam ent de Palafrugell, Biblioteca Nacional de Catalunya. El 28 de desembre de 2004 un acord de Ple de l’Ajuntament de Palafrugell, pres per unanimitat, reclamava a la Generalitat de Catalunya, al Departament de Cultura i a la Biblioteca Nacional de Catalunya, la restitució de la propietat del Llibre de Privilegis a l’Ajuntament .1 Xavier Rocas, regidor de Cultura, havia intervingut prèviament explicant les característiques del Llibre (un còdex del segle XVII que conté les trans­ cripcions dels privilegis, les autoritzacions, les reglamentacions i els pactes entre la nostra vila i els monarques, els senyors de la vila i altres autoritats, des del segle XII fins al segle XVIII), les circumstàncies de la desaparició del Llibre de l’arxiu que la vila tenia a l’església parroquial (sostret de manera il·legítima per un investigador), i la seva conservació a la Biblioteca Nacional de Catalunya, la qual el va adquirir l’any 1926 a una llibreria de Barcelona. Havia resumit també les conclusions de 1Podeu consultar les actes del Ple de l ’A juntam ent de Palafrugell a www.palafrugell.net. 229 XAVIER ROCAS, JORDI TURON, M. CONCEPCIÓ SAURÍ l’informe jurídic sol·licitat a Jordi Turon, secretari de la corporació, i mencionat que les gestions realitzades fins al moment amb la direcció de la Biblioteca per diferents consistoris havien estat infructuoses. L’acord es fonamentava en el mencionat informe jurídic elaborat pel secretari, incorporat a l ’acta, en el qual es repassen els fets i les argumen­ tacions de la Biblioteca de Catalunya a l’hora de justificar la seva negati­ va al retorn (bàsicament, l’adquisició a títol de compravenda l ’any 1926 i els efectes de la usucapió o prescripció adquisitiva), i s’hi inclouen dos elements bàsics per valorar: l ’acció de reclamació o reversió del Llibre de Privilegis de l’Ajuntament de Palafrugell no ha prescrit, i cal aplicar en aquest cas el principi de provinença o principi de respecte al fons. L’argumentació jurídica de l ’informe és la següent: PRIMER, a) La normativa administrativa anterior a l ’any 1879 re­ coneix que el domini públic, i la documentació de caràcter públic, és incomerciable, inalienable i imprescriptible. b) Les vendes de béns de domini públic són nul·les de ple dret i es tenen per no realitzades, c) En matèria de documentació pública no s’aplica la prescripció adquisitiva dels 30 anys del Codi civil, sinó la prescripció immemorial o centenària dels 100 anys. a) La normativa administrativa anterior a l’any 1879 -an y en què es produí la sostracció del Llibre de Privilegis de l’arxiu m unicipal- reco­ neix que el domini públic, i la documentació pública, és incomerciable, inalienable i imprescriptible. En matèria de dret comparat, i en concret pel que fa al dret admi­ nistratiu francès, al llarg del segle XIX s’obrí pas a França l ’opinió que certs béns mobles (objectes d ’art, documents, records històrics) havien de gaudir de la protecció que suposa el règim jurídic del domini públic. Es cert que col·lidí amb el que estableix l’article 2279 del Codi de Napoleó (l’equivalent a Espanya, és el 464 del Codi civil i el 85 del Codi de comerç), però la jurisprudència trobà arguments suficients per superar-lo, imposant la tesi del caràcter inalienable i imprescriptible de tals béns. Cal recordar algunes d ’aquestes decisions. Així, una sentència del Tri­ bunal de París de 3 de desembre de 1846, relativa a la reivindicació per la Biblioteca Nacional d ’un autògraf de Molière, declara que els manus­ crits, plànols, autògrafs i altres objectes preciosos que formen part de la Biblioteca Real són inalienables i imprescriptibles com a pertanyents al domini públic. En el mateix sentit, trobem una altra sentència del mateix Tribunal de 12 de juliol de 1879, relativa a la reivindicació d ’uns tapissos que havien estat propietat de l ’Estat. Aquestes i altres decisions proce­ dents de la jurisprudència civil, foren dictades en aplicació de l’article 230 PALAFRUGELL I EL SEU LLIBRE DE PRIVILEGIS: UNA RECLAMACIÓ EN CURS 2279 del Codi civil francès (464 del Codi civil espanyol i 85 del Codi de comerç), i sempre es tractava d ’una col·lectivitat pública que reclamava objectes mobles en mans de tercers. (Vegeu per a tots F. Raymond “Le domaine public mobilier”, a Revue du Droit Public, gener-febrer, pàgi­ nes 55 a 58 especialment.) D ’acord amb la Llei 13/1985, de 25 de juny, sobre patrimoni històric espanyol, estan sotmesos al règim especial d ’aquesta llei els objectes mobles d ’interès artístic, històric, paleontològic, arqueològic, etnogràfic, científic o tècnic que integren el patrimoni històric espanyol (article 1). Aquesta protecció declara que aquests béns són inalienables i imprescriptibles, quan són objecte de contraban. En aquest sentit es pronuncia també la Llei 9/93 de patrimoni cultural català. Manuel Ballbé, a “Concepto del dominio público” (Barcelona, 1945) reconeix que aquest règim excepcional d ’inalienabilitat i imprescriptibilitat té en el nostre dret espanyol precedents antiquíssims. L’assessor jurídic del Departament de Cultura manifesta que, si bé ac­ tualment la documentació pública municipal té la condició de bé de domini públic afecte al servei públic, i per tant, les característiques d ’imprescriptible, inalienable, abans de l’any 1879, quan es va produir la sostracció del Llibre de Privilegis de Palafrugell, no existia normativa que reconegués aquestes característiques de la documentació pública municipal. Doncs bé, enfront l’esmentat argument s ’ha d ’oposar, a part del que manifesta Manuel Ballbé en el seu llibre, i les dues sentències del Tri­ bunal de París de 3 de desembre de 1846 i 12 de juliol de 1879, el dret històric espanyol i en concret la normativa següent, que reconeix la imprescriptibilitat del domini públic i la seva inalienabilitat: - Partida segona, títol XVII, llei primera, (Las Partidas): els prenedors il·legítims d ’aquestes pertanyences no tenen dret a elles “nin por tiempo que la oviessen tenido”. - Partida tercera, títol XXIX, llei setena, (Las Partidas): estableix la imprescriptibilitat de les coses de domini públic. (Vegeu la glossa de Gregorio López en relació amb aquest apartat). - Llei 45 de Toro. b) Les vendes de béns de domini públic són nul·les de ple dret i es tenen per no realitzades (prohibició de disposar). Constatat que els documents públics al segle XIX tenien la naturalesa de béns de domini públic afectes al servei públic d ’acord amb el que es­ tableix el dret comparat, per la doctrina i la legislació espanyola, queda acreditat que les tres notes d ’inalienabilitat, imprescriptibilitat i inembargabilitat són consubstancials al Llibre de Privilegis de Palafrugell. 231 XAVIER ROCAS, JORDI TURON, M. CONCEPCIÓ SAURÍ Per tant, el fet de la venda d ’aquest en un establiment públic (llibreria Palau i Dulcet) no és impediment per a la seva reivindicació pel Ple de la corporació. S’ha de tenir en compte el que el mateix Codi de comerç estableix en l ’article 53: “Les convencions il·lícites no produeixen obli­ gacions, ni tampoc accions, encara que recaiguin sobre operacions de comerç”. En aquest mateix sentit es pronuncia el Codi civil (1889), quan en el seu article 1275 declara que els contractes sense causa o amb causa il·lícita no produeixen cap efecte. Es il·lícita la causa quan s’oposa a les lleis i a la moral. Reforcen aquesta postura els articles 464 en relació amb els articles 1955 i 1956 del mateix Codi civil. Declarat el caràcter no comerciable dels béns demanials, el fonament jurídic positiu de la inalienabilitat (res extra commercium) pot trobar-se formulat, amb caràcter general, a l’article 1271 del Codi civil en sentit contrari. En aquest sentit també es manifesta l’article 188 de la vella Llei del règim local de 1955. Cal recordar que l’Ordenança de Moulins de 1566 (França) i la llei 5, del títol XV, de la Partida segona (Las Partidas, Espanya), són les nor­ mes en què encara avui els administrativistes contemporanis troben el fo­ nament positiu al principi teòric de la inalienabilitat del domini públic. c) En matèria de documentació pública no s’aplica la prescripció ad­ quisitiva dels 30 anys del Codi civil, sinó la prescripció immemorial o centenària dels 100 anys. Efectivament, en matèria de documents públics, cal recordar que el Llibre de Privilegis de l’Ajuntament de Palafrugell és com un llibre d ’actes i sessions del municipi, i la prescripció que s’hi aplica no és la recollida al Codi civil (1889), ni a la Compilació de dret civil català, sinó que en matèria de domini públic s’aplica la prescripció immemorial o centenària, que té el seu origen en el dret comú i en el dret canònic. En concret, la possessió immemorial o centenària té la seva base dogmaticojurídica en les tres generacions (tria genicula), que fixa en 33 anys la mitjana d ’una generació que coincideix amb l’edat de Crist. (Vid. Trobat, en el seu Traetatus de effeetibus immemorialis praescriptionis et eonsuetudinis, València, 1690). Així qui ha posseït béns de domini públic 100 anys ho ha fet en virtut de títol legítim, de l’exhibició del qual se’l dispensa. Així la possessió de 100 anys supleix el títol, i encara més, és un títol nou, i com a tal oposable com a veritable i eficaç excepció als títols anteriors. Reforça les esmentades afirmacions l’article 1936 del Codi civil quan interpretat a contrario sensu afirma que són susceptibles de prescripció totes les coses que estan en el comerç dels homes. 232 PALAFRUGELL I EL SEU LLIBRE DE PRIVILEGIS: UNA RECLAMACIÓ EN CURS Per tant, el dogma de la imprescriptibilitat del domini públic es re­ condueix a una prescripció immemorial o centenària, diferent de la pres­ cripció extraordinària del Codi civil de 30 anys, que és la que al·lega la Biblioteca Nacional de Catalunya. d) L’acció de reclamació o la clàusula de restitució/reversió del Lli­ bre de Privilegis de l’Ajuntament de Palafrugell prescriurà un cop hagin transcorregut 100 anys (transcurs de 3 generacions/tria geniculà) des de l ’adquisició del Llibre per la Biblioteca Nacional de Catalunya el 8 de febrer de 1926. De l’anàlisi dels apartats a), b) i c), s’arriba a la conclusió que l’acció de reclamació o de reversió del Llibre de Privilegis de l ’Ajuntament de Palafrugell no ha prescrit ja que no han transcorregut els 100 anys des de l ’adquisició del Llibre per la Biblioteca Nacional de Catalunya el 8 de febrer de 1926. Així mateix, cal recordar que la prescripció fou interrompuda quan l’alcalde president de l’Ajuntament de Palafrugell, actuant en nom i re­ presentació d ’aquest, el dia 2 de maig de 2001 el reclamà. L’Ajuntament de Palafrugell pot, doncs, d ’acord amb el que estableix l’ordenament jurídic, exercitar la clàusula de restitució o reversió per tal de recuperar el Llibre de Privilegis, en el sentit que la compra que va realitzar l ’any 1926 la Biblioteca Nacional a la llibreria Palau i Dulcet ha quedat afectada pel principi d ’inalienabilitat en forma de condició resolutória o de revocació, ja que ens trobàvem davant d ’una prohibició de disposar. L’òrgan competent per fer la reclamació és el Ple de la corporació municipal, mitjançant l’instrument d ’una moció institucional i conjunta, d ’acord amb el que disposa l’article 22 .2 .j) (exercici d ’accions adminis­ tratives i judicials). SEGON. Cal aplicar el principi de provinença, principi de respecte al fons. La base per a reclamar el retorn del Llibre de Privilegis, a part dels ar­ guments esmentats, són els principis arxivístics reconeguts internacional­ ment i la legislació vigent en matèria d ’arxius i de patrimoni documental. En aquest sentit, es pronuncia Ramon Alberch i Fugueras, president de la Secció d ’Arxius Municipals del Consell Internacional d ’Arxius (CIA) en el seu informe del dia 30 de juliol de 2002. En arxivística, el principi de provinença o d ’unitat de fons estableix que els documents generats per persones jurídiques (Ajuntament de Palafrugell) formen un conjunt documental que cal protegir, un fons, un conjunt original, que no s’ha de segregar. L’aplicació del principi de pro233 XAVIER ROCAS, JORDI TURON, M. CONCEPCIÓ SAURÍ vinença determina que la titularitat del Llibre de Privilegis correspon a l’Ajuntament de Palafrugell. La legislació vigent reconeix la competència exclusiva en matèria d ’arxius a la Generalitat de Catalunya i, segons les actuals disposicions, en el cas de la documentació i els arxius de les administracions públi­ ques, també de l ’Administració local, els drets dels titulars sobre el patri­ moni documental no prescriuen mai. Si apliquem el principi de provinença i la legislació vigent en matèria d ’arxiu i patrimoni documental al Llibre de Privilegis que es troba a la Biblioteca Nacional de Catalunya, veurem que és possible diferenciar-lo intel·lectualment i físicament segons el productor originari (Ajuntament de Palafrugell) i, en conseqüència, reconèixer la titularitat que se’n de­ riva i designar la institució arxivística en la qual s’ha de conservar el Llibre de Privilegis (l’Arxiu Municipal). No retornar el Llibre de Privilegis a l ’Ajuntament de Palafrugell su­ posa no respectar l ’esperit i la lletra de les directrius i les recomanaci­ ons del CIA i de la UNESCO, no reconèixer el dret de l ’Ajuntament de Palafrugell com a titular del llibre a la seva restitució. Per contra, retornar el Llibre de Privilegis de Palafrugell suposaria aplicar els criteris arxivístics i reconèixer els titulars de la documenta­ ció. I encara més, en cas de retornar l’esmentat llibre s’estaria donant compliment al Codi d ’ètica professional (article 2, apartat 7), aprovat per l’Assemblea General del CIA a l’any 1996, que diu textualment: “els arxivers han d ’afavorir la repatriació dels arxius desplaçats.” Així mateix, cal destacar que és necessari per a l ’Ajuntament de Palafrugell tenir el Llibre de Privilegis originari a efectes jurídics, en el sentit que és el nucli o document primer i essencial a partir del qual es relaciona la resta de documents de l’Arxiu Municipal. És a dir, que en relació amb ell l ’Ajuntament, i en concret el seu fedatari públic (el secretari), ha de certificar, d ’acord amb el que disposa l’article 204 i 205 del Reglament d ’organització i funcionament dels ens locals, aspectes relacionats intrínsecament amb el municipi, com els límits del terme mu­ nicipal a l’hora de realitzar les fitacions amb municipis afrontadors, per exemple. En el cas de l’adquisició de la Biblioteca Nacional de Catalunya del Llibre de Privilegis de Palafrugell es va produir un supòsit de successió de l’esmentat llibre, com a conseqüència d ’una sostracció il·legítima, posteriorment d ’una venda de la llibreria Palau i Dulcet a la Diputació de Barcelona i per últim de l’existència d ’un conveni de traspàs de com­ petències de la Diputació de Barcelona a la Generalitat de Catalunya 234 PALAFRUGELL I EL SEU LLIBRE DE PRIVILEGIS: UNA RECLAMACIÓ EN CURS (Departament de Cultura). Doncs bé, el que queda clar és que tot i que físicament el Llibre de Privilegis es troba a la Biblioteca Nacional, en virtut del principi de provinença, i d ’integritat d ’un fons, hauria de ser restituït a l ’Arxiu Municipal de Palafrugell, ja que l’Ajuntament és el successor de la Universitat medieval i moderna i de l’Ajuntament de Regidors del XVIII. Des d ’una perspectiva doctrinal donen suport a les presents manifes­ tacions, l’article de Josep Matas “La identificació d ’un fons. Tot escoltant Marco Polo i Khublai Khan darrere una cortina estant” (Lligall. Revista Catalana d ’Arxivística, núm. 15, 1999); i Michel Duchein, inspector ge­ neral honorari dels Arxius de França (“Le principe de provenances et la practique du tri, du classement et de la description en archivistique contemporaine”, Janus 1998.1, Lligall núm. 12, Barcelona, 1997, pàg. 87). L’informe conclou que cal que el Ple de la corporació reivindiqui la propietat del Llibre de Privilegis de Palafrugell a la Biblioteca Nacional de Catalunya atès que el Llibre de Privilegis és un bé de domini públic amb les característiques de la inalienabilitat i imprescriptibilitat, i atès que en virtut del principi de provinença ha de pertànyer al fons municipal. L’acord de Ple de 28 de desembre de 2004 marca un punt d ’inflexió en la història de la reclamació del llibre, una reclamació avalada per la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d ’arxius i documents, en l’article 12.2: “Quan els titulars de documents públics tinguin coneixement de l’exis­ tència de documents propis en possessió de tercers han de prendre les mesures legals pertinents per a recuperar-los”. Mentre continuen el seu curs els tràmits administratius, es continuen fent gestions: el 21 de febrer de 2005 una delegació de l’Ajuntament in­ tegrada per l’alcalde, Lluís Medir; el regidor de Cultura, Xavier Rocas; el secretari, Jordi Turon, i l’arxivera, M. Concepció Saurí, s’entrevista amb el director general del Patrimoni, Francesc Tarrats, per exposar-li el tema i manifestar-li la voluntat irrenunciable de reclamar el llibre. El mateix febrer, el diputat de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya Albert Riera presenta una proposició no de llei en què insta el govern a restituir la propietat i fer efectiu el retorn a la vila de Palafrugell del seu Llibre de Privilegis. La proposició va ser rebutjada el 18 de maig; els grups parlamentaris que donen suport al govern hi van votar en contra al·legant que ja hi havia un procés obert per a la recuperació del còdex. El 15 de març de 2005 la directora de la Biblioteca Nacional de Catalunya, Dolors Lamarca, resol desestimar la sol·licitud presentada per l’Ajuntament. Davant d ’aquesta negativa, el Ple en data 27 d ’abril acorda novament, per unanimitat, formular un requeriment previ contra 235 XAVIER ROCAS, JORDI TURON, M. CONCEPCIÓ SAURÍ la resolució de la directora de la Biblioteca i sol·licitar a la conselleria de Cultura de la Generalitat la restitució de la propietat del Llibre. L’ende­ mà mateix, el 28 d ’abril, l ’Alcaldia sol·licita formalment una visita a la consellera de Cultura, Caterina Mieras, una petició que no és satisfeta. El 24 de maig, la consellera resol desestimar el requeriment presentat per l’Ajuntament. I el 7 de setembre l’Ajuntament interposa un recurs contra aquesta resolució, un recurs que actualment es tramita al Jutjat Contenci­ ós Administratiu número 10 de Barcelona. Paral·lelament a la via institucional i judicial, l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament col·labora en una campanya popular de recollida de signa­ tures per reclamar el retorn del Llibre de Privilegis, iniciada el 27 de no­ vembre de 2005 a la Mostra d ’Entitats. Les gestions, a més, no s’aturen. L’Ajuntament sol·licita a l ’Associació d ’Arxivers de Catalunya el seu pronunciament sobre el tema, pronunciament rebut el desembre de 2005 a favor de les tesis de l’Ajuntament de Palafrugell. Cal deixar constància també que el 22 de febrer de 2006 el grup municipal de Convergència i Unió presenta una moció al Ple de l’Ajuntament proposant continuar el procés contenciós administratiu, realitzar una visita a la consellera de Cultura i donar un caràcter reivindicatiu a la celebració de la diada de Sant Jordi a Palafrugell. Aquesta moció és discutida al Ple i rebutjada per l’equip de govern per entendre que les dues primeres accions proposades ja s’estaven portant a terme i que la diada de Sant Jordi té un caràcter reivindicatiu propi a favor de la llengua catalana. Finalment, la darrera actuació que cal ressenyar és la visita al conseller de Cultura de la Ge­ neralitat, Ferran Mascarell, el 10 de maig passat: una conversa entre el conseller, Dolors Lamarca i la delegació de l’Ajuntament de Palafrugell va permetre informar el nou conseller de les posicions i arguments de les dues institucions. Actualment, en el moment de redactar aquest article per sumar-nos a l’homenatge a Lluís Esteva, esperem la resolució de la reclamació del Llibre de Privilegis per part del Jutjat, o d ’una interrupció d ’aquest pro­ cés en el cas de produir-se un acord entre l’Ajuntament de Palafrugell i la conselleria de Cultura de la Generalitat. En el primer volum que l’Institut d ’Estudis del Baix Empordà va dedicar l’any 1995 al recordat investigador i activista del nostre patrimoni, s’hi va incloure un article on s’explicava la història del Llibre de Privilegis de Palafrugell. En el segon volum ens ha semblat interessant actualitzar el relat amb la reclamació portada a terme per l ’Ajuntament; esperem que en un tercer volum no calgui continuar amb aquest tema i puguem dedicar-nos -e n tot cas- a plantejar nous reptes. 236 PALAFRUGELL I EL SEU LLIBRE DE PRIVILEGIS: UNA RECLAMACIÓ EN CURS 1. Llibre de Privilegis de la Universitat de la Vila de la Bisbal del Bisbat de Girona. Fons de l’Ajuntam ent de la Bisbal. Arxiu Comarcal de la Bisbal d ’Empordà. 237 XAVIER ROCAS, JORDI TURON, M. CONCEPCIÓ SAURÍ 4. Foto Paco Dalmau. El Llibre de Privile­ 5. La Fundació Noguera dedica una gis de Palafrugell va ser exposat a la vila amb col·lecció a l’edició dels llibres de privi­ motiu del Mil·lenari, l ’any 1998. legis de les viles i ciutats catalanes, atès que sobre aquests textos es fonamenta la seva personalitat jurídica. El de Terrassa (2006) ja és el número 10. ADDENDA Un cop lliurat l ’article entoni de la reclamació del Llibre de Privilegis de Palafrugell s ’han produït novetats prou transcendents que obliguen a revisar i ampliar la seva particular histò­ ria. El mes d ’agost passat el Jutjat Contenciós Adm inistratiu número 10 de Barcelona no va admetre el recurs presentat per l’Ajuntam ent de Palafrugell, i va derivar la reclamació a la via civil. A final de setembre, el Departament de Cultura i la Biblioteca de Catalunya van proposar a l’Ajuntam ent un contracte de cessió en comodat del Llibre per un termini indefinit a l’Arxiu Municipal, conveni que s ’aprovà en el Ple extraordinari del dia 4 d ’octubre. Finalment, el dilluns 9 d ’octubre de 2006 el Llibre va retornar a la Vila del Peix Fregit per ser custodiat in­ definidament a l’Arxiu Municipal. La reclamació, per tant, deixa d ’estar en curs, com indicava el títol, per convertir-se en una reclamació amb un final. En l’article s ’expliquen quines han estat les claus del procés. 238 Miscel·lània Lluís Esteva IN STITU T D ’ESTU D IS D EL BA IX EM PO RD À (Edit.). Sant Feliu de G uíxols, 2006. P. 239 a 246. ISBN: 84-921668-2-3 ISSN: 1130-8524 VINT-I-CINC NÚMEROS DE LA REVISTA “ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ”: UNA ANÀLISI BIBLIOMÈTRICA C A R L E S B A R R IO C A N A L RESUM: Com que l ’any 2006 es va publicar el número 25 de la revista Estudis del Baix Empordà, s ’ha dut a terme una revisió dels continguts de la publicació durant aquestes dues dècades i mitja. La recerca bibliomètrica ha inclòs la anàlisi del nombre d ’articles p e r volum i la mitjana de planes p e r article i p e r fascicle, així com el nombre d'autors p e r article. En un segon nivell, s ’han estudiat les temàtiques dels articles publicats seguint la classificació de la C D U (Classificació D ecim al Universal) i, finalment, s ’ha dut a terme una classificació muni­ cipal dels treballs publicats. Destaquen l ’extensió mitjana dels articles i el nombre d ’autors, j a que una gran majoria de treballs estan signats p e r una sola persona. Quant a les temàti­ ques, l ’àmbit principal d ’estudi ha estat la història, d ’una fo rm a genèrica, i a continuació, l ’arqueologia i els estudis de biografies. Finalment, els municipis del Baix Empordà en què més treballs s ’han dut a terme han estat Sant Feliu de Guíxols i Calonge. PARAULES CLAU: Estudis del Baix Empordà, anàlisi bibliomètrica, publicacions INTRODUCCIÓ Enguany ha aparegut el número vint-i-cinc de la revista Estudis del Baix Empordà. L’any 1981 en va aparèixer el primer exemplar, el se­ güent va sortir al cap de dos anys, però a partir d ’aquell moment, i sense faltar a la seva cita anual, n ’ha anat apareixent un fascicle cada any. Inici­ alment el nom de la revista va ser Estudis sobre temes del Baix Empordà, però l ’any 1989, al fascicle vuit, va ser rebatejada amb el nom que porta fins al moment. Publicada per l ’Institut d ’Estudis del Baix Empordà i patrocinada pel Patronat Francesc Eiximenis (Diputació de Girona), una xarxa de 239 CARLES BARRIOCANAL centres d ’estudis locals, la revista rep el suport dels subscriptors (253 l’any 2006) i de socis protectors, que són el Consell Comarcal del Baix Empordà i quinze ajuntaments de la comarca. També, la revista manté tot un seguit d ’intercanvis, mitjançant el patronat Eiximenis, que permet que la seva difusió sigui àmplia en el context català, i més enllà, ja que fins i tot es rep a la biblioteca del congrés dels Estats Units (Washington) i a la Universitat de Califòrnia de Los Angeles. El present article té per objecte fer una anàlisi bibliomètrica dels vinti-cinc números que han aparegut de la revista Estudis del Baix Empordà aprofitant el volum extra que apareix aquest any 2006 com a homenatge a Lluís Esteva i Cruanas, fundador i president de l’Institut d ’Estudis del Baix Empordà, en el centenari del seu naixement. Cal dir que l’any 1983 ja es va editar un fascicle homenatge dedicat a Pere Caner i Estrany, tre­ sorer de l ’Institut d ’Estudis del Baix Empordà i un dels seus fundadors, que va morir l’any 1982. Igualment, el número 14, corresponent a l’any 1995, també va ser un homenatge a Lluís Esteva i Cruanas, en aquell cas per la seva mort, que es va produir l’any 1994. METODOLOGIA L’anàlisi bibliomètrica aplicada a aquest estudi comprèn l’estudi dels vint-i-cinc fascicles publicats de la revista Estudis del Baix Empordà i l’anàlisi de tres aspectes bibliomètrics de la revista: per una banda, una part més quantitativa respecte al nombre d ’articles publicats, l ’extensió dels articles, el nombre d ’autors, amb dades totals i mitjanes per a cada un dels aspectes estudiats. Per altra banda, s’ha dut a terme una clas­ sificació de les temàtiques dels articles publicats a la revista. Es molt difícil decidir una categoria d ’àmbits per analitzar qualsevol col·lecció de llibres o articles, i és molt fàcil caure en la subjectització. D ’aquesta manera, hom podria deixar passar moltes temàtiques sense adonar-se’n; és per això que per a dur a terme la classificació de les temàtiques dels articles <¥Estudis del Baix Empordà s’ha emprat el sistema basat en la CDU (Classificació Decimal Universal), un sistema de classificació te­ màtica de llibres que permet assignar a cada un un codi específic que s’empra tant per a la classificació com per a la cerca (AENOR, 1987). Es diu decimal perquè les xifres emprades per a la catalogació es consideren com a decimals i no com a números sencers; cada decimal a la vegada es pot dividir en un nou número decimal sense que l’ordre dels números s’alteri. La CDU parteix de nou grans temàtiques principals: 240 VINT-I-CINC NÚMEROS DE LA REVISTA ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ A partir d ’aquestes es van subdividint en temes més concrets, afegint un número més a cada subcategoria. Vegi’s com a exemple la classifica­ ció d ’un llibre d ’escuts d ’armes: 9. Geografia. Biografies. Història. 9.2. Biografies. 9.2.9. Genealogia Heràldica Blasons, Escuts d ’Armes El bloc número quatre que no apareix a la relació de les temàtiques és un espai que es guarda la CDU per a nous àmbits de classificació. Cal dir que en el bloc número nou, que es defineix com Geografia. Biogra­ fies. Història, no s’hi inclou la categoria Història d ’una manera àmplia, perquè no és l’objecte de la CDU realitzar una classificació històrica; així, en aquesta categoria es defineix Història Antiga, Història de l’Edat Mitjana i Moderna i la història per continents, sense aprofundir més. Es per això que per al present treball s’han classificat els articles de caràcter històric amb una única categoria definida com Història, sense entrar en el període cobert, aspecte que podria donar suficient material per plantejar una nova recerca. Atès que la CDU no inclou un marc geogràfic de classificació, s’ha dut a terme una classificació espacial dels articles prenent com a marc de referència els municipis, per tractar de veure quins han estat més treba­ llats, indistintament de la temàtica de l’article. Per fer la categorització geogràfica només s’han utilitzat aquells articles en què queda ben defi­ nit el municipi en el qual s’ha dut a terme la recerca; quan s’ha tractat d ’espais supramunicipals, com ara la Vall d ’Aro, les Gavarres o quan el mateix article inclou diversos municipis, aquests no han quedat reflectits. Així mateix, tampoc s’han emprat els que tenen com a àmbit genèric el Baix Empordà o l’Empordà. Tanmateix, hi ha certs treballs biogràfics que no han definit clarament un municipi al qual poder ser assignats. 241 CARLES BARRIOCANAL L’ANÀLISI BIBLIOMÈTRICA NOM BRE D ’ARTICLES, EXTENSIÓ I AUTOR La direcció de la revista mai ha establert una extensió màxima ni mí­ nima dels articles dels col·laboradors, tot i que recomana que no passin de vint folis (vegeu les normes de publicació). Al fascicle de 1993 es va encetar un apartat de notícies breus l ’objectiu del qual era la difusió de treballs curts amb dades poc extenses. En aquell fascicle van aparèixer sis d ’aquestes notícies. Dissortadament, però, aquesta secció no va tenir continuïtat i en endavant ja no va aparèixer més en els volums posteriors. Quant al nombre d ’articles, a excepció del número de 1995, dedicat a Lluís Esteva i Cruanas, que va tenir 29 articles, cada fascicle d ’isstudis del Baix Empordà ha tingut entre 7 i 14 articles amb una mitjana de 10.2 articles (desviació estandar 2.3). El volum corresponent a l’any 1983 (número 2), homenatge a Pere Caner i Estrany, com que va ser un número especial, va ser més extens que la resta, no en nombre d ’articles, ja que se’n van presentar 12, sinó en extensió, atès que es van publicar 360 planes, moltes més que les dels fascicles del període estudiat, que van ser entre 199 i 278 planes escrites amb una mitjana de 228 planes per fascicle (d.e. 23.3). Els articles publicats han tingut una extensió entre 3 i 110 planes amb una mitjana de 21.3 planes per article (d.e. 17.2). Durant els vint-i-cinc anys de la publicació, s ’han presentat un total de 274 articles, en els quals no es reflecteixen les notes curtes del volum de 1993. El nombre d ’autors que hi han col·laborat és de 143. La mitjana d ’autors per article durant el període d ’estudi ha estat d ’ 1.41 autors (d.e. 0.8). El rang de nombre d ’autors ha es­ tat d ’entre 1 i 6, tot i que bona part dels articles han estat signats per un únic autor (fig. 1). 242 VINT-I-CINC NÚMEROS DE LA REVISTA ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ TEM ÀTICA DELS ARTICLES Seguint la CDU (Classificació Decimal Universal) s’ha realitzat una categorització de les temàtiques tractades en els 274 articles publicats en els 25 fascicles de la revista Estudis del Baix Empordà. Cal destacar que no ha estat possible fer una classificació completa de tots els articles, atès que algunes de les temàtiques han estat impossible de definir segons la CDU. Un altre aspecte que no ha permès definir clarament una temàtica ha estat que de vegades en un mateix article s’hi ha treballat diversos temes, la qual cosa fa que no es puguin classificar adequadament. La CDU realitza una classificació de temes en què no s’inclouen ni un marc temporal ni geogràfic. Per aquesta raó, els articles de caràcter històric s ’han classificat com a Història. A banda d ’aquests, la resta s’han establert segons la classificació CDU, que hi aprofundeix fins al detall, però que per a aquest treball s’han emprat els dos primers nivells de classificació (Taula 1). S’han pogut classificar, segons els criteris de la CDU, 261 dels 274 articles publicats en els 25 volums d’Estudis del Baix Empordà; els 13 restants no s’han pogut adaptar a cap de les categories. En total, han estat 34 les temàtiques representades en els articles de la revista, de les quals cal destacar la important proporció d ’articles sobre Història, que representen el 24% del total (Taula 1). Així mateix, altres àmbits com l ’Arqueologia, amb un 17%, i les Biografies, amb un 16%, representen els temes més preferits pels col·laboradors. Altres temes prioritaris han estat també l ’arquitectura, l ’estudi dels manuscrits i la geo­ logia (Taula 1). EL M ARC GEOGRÀFIC La CDU no contempla un marc geogràfic en la classificació de les temàtiques. Per obtenir una imatge espacial de la realització de les re­ cerques que componen els treballs publicats a Estudis del Baix Empordà s’ha fet l’anàlisi per municipis dels estudis, indistintament de la seva temàtica. Dels 274 articles publicats en els 25 volums, 193 s’han pogut localitzar a una escala municipal. Aquesta anàlisi mostra que hi ha alguns municipis que han concentrat força estudis, com és el cas de Sant Feliu de Guíxols o Calonge, que han ocupat el 28 i 19 %, respectivament, del total de treballs publicats (Taula 2). Palamós i Palafrugell han estat estudiats en més de 10 articles, i ocupen el 9%, cada un, del total dels treballs en què s ’ha pogut definir l ’àmbit municipal (Taula 2). En total, han estat estudiats, en més o menys intensitat, 24 dels 36 municipis que actualment componen la comarca del Baix Empordà. 243 CARLES BARRIOCANAL Taula 1. Àmbits d ’estudi dels articles publicats a la revista “Estudis del Baix Em pordà” en els seus vint-i-cinc números. Es m ostra el número corresponent de la CDU, el número d ’arti­ cles i el seu pes relatiu en tant per cent. 244 VINT-I-CINC NÚMEROS DE LA REVISTA ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ Taula 2. M unicipis que han estat objecte d ’estudi en els vint-i-cinc fascicles de la revista “Estudis del Baix Empordà” . Es m ostra el valor absolut i el seu pes relatiu en tant per cent. CONCLUSIONS I DISCUSSIÓ L’anàlisi dels vint-i-cinc fascicles apareguts fins al moment de la re­ vista Estudis del Baix Empordà ha permès disposar d ’una radiografia de quins son els paràmetres de la revista; aquests aspectes són claus per a qualsevol publicació atès que són criteris pels quals els col·laboradors es regiran per fer les seves aportacions. 245 CARLES BARRIOCANAL Cal destacar que el nombre d ’articles publicats i el nombre de pàgines que de mitjana té cada fascicle poden fer pensar si el mot revista és l’ade­ quat, atès que les gairebé 230 planes de mitjana que tenen els volums, la converteixen en gairebé un llibre. Al marge de les disquisicions que hom pot generar al voltant de la definició d "Estudis del Baix Empordà, cal no­ tar la ingent informació generada a cada volum. Tot i que en principi no són massa articles els que hi ha a cada volum, la seva extensió (21 planes per article de mitjana) fa que cada fascicle sigui força gruixut. Un dels aspectes que destaca de les anàlisis és la participació, el nom­ bre d ’autors. Bona part dels articles han estat signats per un únic autor; són molt rars els articles signats per més de tres autors. Cal notar que el nombre total d ’articles és gairebé de 300 i els col·laboradors no arriben als 150. D ’alguna manera això significa que molts dels col·laboradors han escrit més d ’un article als diversos volums publicats. També s’ha observat que hi ha molts autors que han participat amb diversos articles a diversos volums d ’Estudis del Baix Empordà. A títol merament anec­ dòtic assenyalem que hi ha un autor que ha publicat vint-i-cinc articles, cosa que correspondria a un article per volum. Les temàtiques dels articles publicats a la revista han demostrat cla­ rament l ’interès en la recerca sobre Història, que ha comprès un de cada quatre articles editats. És significativa també la presència de treballs so­ bre Arqueologia i les Biografies. En conjunt, la revista Estudis del Baix Empordà té un caràcter vinculat a l ’àmbit de les ciències socials. Les temàtiques de les ciències pures hi queden en un segon pla; només és l’àmbit de la geologia el que té certa representació en el conjunt dels treballs publicats. Respecte a l’àmbit geogràfic dels treballs presentats a la revista durant els vint-i-cinc anys de vigència, i que en aquest treball ha estat definit a nivell municipal, cal destacar dos municipis que han concentrat bona part dels treballs: Sant Feliu de Guíxols i Calonge. Tot i que entre els dos municipis s’han realitzat gairebé la meitat dels treballs que s’han pogut emmarcar al nivell municipal, cal destacar que s’han realitzat estudis en bona part dels municipis de la comarca. Aquest treball ha estat una radiografia de la revista Estudis del Baix Empordà durant vint-i-cinc fascicles. Tot i que l ’anàlisi ha estat de con­ junt, potser un estudi més exhaustiu per pentades o dècades hauria aportat més llum a la bibliometria de la revista. Els treballs sobre bibliometria són claus per aprofundir en els perfils de les publicacions, aspectes necessaris perquè a que els seus editors puguin orientar els criteris de la seva revista. Estudis com el que s’ha presentat han de fer-se sovint en el temps. BIBLIOGRAFIA AENOR (1987) Clasifïcación Decimal Universal (CDU). Edición Abreviada Espanola. Madrid. 246 JUNTA DIRECTIVA DE L'INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ President d'Honor: President: Vice-President: Secretari: Vice-Secretari: Tresorer: Vice-Tresorer: Vocals: De biblioteca: Territorials: ír1Lluís Esteva i Cruanas Lluís Pallí i Buxó Joan Badia i Homs Albert Juanola i Boera Xavier Rocas i Gutiérrez Miquel M artí i Llambrich Pere Trijueque i Fonalleras (Sant Feliu de Guíxols) (Sant Feliu de Guíxols) (Palafrugell) (Palafrugell) (La Bisbal) (Palam ós) (Palam ós) Elena Esteva i Massaguer (Sant Feliu de Guíxols) Lluís Costa i Fernàndez (Begur) Ma. Mercè Rovira i Regàs (B ellcaire d'Em pordà) Aurèlia Carbonell i Puertas (B ellcaire d'Em pordà) Montserrat Darnaculleta i Poch (C alonge) Dolors Ubach i Vilarrodà (C alonge) Montserrat Pérez Garcia (C alonge) Jordi Bautista i Parra (C alonge) Teresa Soler i Gabarra (La B isbal) Carles Roqué i Pau (Palafrugell) Concepció Saurí i Ros (Palafrugell) Núria Aupí i Gifre (Palafrugell) Joan Gasull i Ponsatí (Palam ós) Carme Adroher i Bona (Palam ós) Anna Aynier i Ruart (Pals) Anna Ma. Corredor i Plaja (Pals) Lluís Palahí i Xargay (Sant Feliu de G uíxols) Francesc Aicart i Hereu (Sant Feliu de G uíxols) Antoni Roviras i Padrós (T orroella de M ontgrí) Gerard Cruset i Galceran (T orroella de M ontgrí) Pilar Morera i Basuldo (Santa C ristina d'A ro) Xavier Conchillo i Roca (C astell-Platja d'A ro) Margarida López i Roberto (M ont-ràs) Salvador Vega i Ferrer (Verges) Marta Payeró i Torró (Verges) SO C IS PR O T E C T O R S Consell Comarcal del Baix Empordà Excel·lentíssim Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols Excel·lentíssim Ajuntament de Begur Excel·lentíssim Ajuntament de Bellcaire Excel·lentíssim Ajuntament de Calonge Excel·lentíssim Ajuntament de Castell-Platja d'Aro-S'Agaró Excel·lentíssim Ajuntament de la Bisbal Excel·lentíssim Ajuntament de Montràs Excel·lentíssim Ajuntament de Palafrugell Excel·lentíssim Ajuntament de Palamós Excel·lentíssim Ajuntament de Pals Excel·lentíssim Ajuntament de Santa Cristina d'Aro Excel·lentíssim Ajuntament de Torroella de Montgrí Excel·lentíssim Ajuntament d'Ullà Excel·lentíssim Ajuntament d'Ullastret Excel·lentíssim Ajuntament de Verges CENTRES AMB ELS QUALS L’INSTITUT D ’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ MANTE INTERCANVI DE PUBLICACIONS A TRAVÉS DEL PATRONAT EIXIMENIS - Amics de Besalú i el seu Comtat (Besalú) - Centre d ’Estudis Comarcals de Banyoles (Banyoles) - Centre d ’Estudis del Ripollès (Ripoll) - Centre d ’Estudis Històrics i Socials (Girona) - Centre d ’Estudis Selvatans (Santa Coloma de Farners) - Centre d ’Investigacions Arqueològiques (Girona) - Institut d ’Estudis Ceretans (Puigcerdà) - Institut d'Estudis Empordanesos (Figueres) - Institut d'Estudis Gironins (Girona) - Patronat d'Estudis Històrics d ’Olot i Comarca (Olot) - Patronat Francesc Eiximenis (Girona) - Arxiu Capitular de la Catedral de Girona - Arxiu de la Corona d ’Aragó fBarcelona) - Arxiu de la Diputació de Girona - Arxiu de la Universitat de Girona - Arxiu del Col.legi d ’Arquitectes de Girona - Arxiu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses - Arxiu Diocesà de Girona - Arxiu Històric Comarcal d ’Olot - Arxiu Històric Comarcal de Banyoles - Arxiu Històric Comarcal de Figueres - Arxiu Històric Comarcal de la Bisbal - Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà - Arxiu Històric de Girona - Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Arxiu Històric de la Ciutat de Girona - Arxiu Històric de Santa Maria de Ripoll - Arxiu Històric i Comarcal de Santa Coloma de Farners - Arxiu Històric Municipal de Begur - Arxiu Històric Municipal de Figueres - Arxiu Històric Municipal de Palafrugell - Arxiu Històric Municipal de Ripoll - Arxiu Històric Municipal de Sant Feliu de Guíxols - Arxiu Històric Municipal de Torroella de Montgrí - Arxiu Municipal d ’Olot - Arxiu Municipal de Besalú - Arxiu Municipal de Blanes - Arxiu Municipal de Caldes de Malavella - Arxiu Municipal de Calonge - Arxiu Municipal de Cassà de la Selva - Arxiu Municipal de Castell-Platja d ’Aro - Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries - Arxiu Municipal de l’Escala - Arxiu Municipal de Llagostera - Arxiu Municipal de Lloret de Mar - Arxiu Municipal de Palamós - Arxiu Municipal de Pals ■Arxiu Municipal de Roses - Arxiu Municipal de Salt ■Arxiu Municipal de Sant Hilari Sacalm - Arxiu Municipal de Tossa - Arxiu Nacional de Catalunya - Biblioteca B. Carles f Garriguella) - Biblioteca C. Fages (Figueres) - Biblioteca Comarcal (Banyoles) - Biblioteca de Catalunya (Barcelona) - Biblioteca de l’Institut d ’Estudis Catalans fBarcelona) - Biblioteca de la Universitat de Perpinyà (CREC) - Biblioteca de la Universitat Oberta de Catalunya (Barcelona) - Biblioteca del Centre d ’Investigacions ArqueològiquesfGirona) - Biblioteca del Comtat de Cerdanya (Puigcerdà) ■Biblioteca del Museu d ’Arqueologia de Catalunya (Girona) - Biblioteca del Parlament de Catalunya - Biblioteca del Seminari de Girona - Biblioteca F.C. Ferrer (Caldes de Malavella) - Biblioteca General de la Universitat d ’Alacant - Biblioteca General de la Universitat de Barcelona - Biblioteca General de la Universitat de les Illes Balears (Palma de Mallorca) - Biblioteca General de la Universitat de Lleida - Biblioteca General de la Universitat de València - Biblioteca General de la Universitat de Vic - Biblioteca General de la Universitat Politècnica de Catalunya (Barcelona) - Biblioteca General de la Universitat Ramon Llull (Barcelona) - Biblioteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona - Biblioteca General de la Universitat de Girona - Biblioteca General de la Universitat Jaume I de Castelló - Biblioteca General de la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) - Biblioteca General de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona) - Biblioteca General del Museu d ’Arqueologia de Catalunya (Barcelona) - Biblioteca General del Museu Nacional d ’Art de Catalunya (Barcelona) - Biblioteca J. de Cutillé (Llagostera) - Biblioteca J. Ministral (Salt) - Biblioteca J. Vicens Vives (Roses) - Biblioteca J.G. Junceda (Blanes) - Biblioteca J.M. de Garganta (Sant Feliu de Pallerols) - Biblioteca J.P. Fontbernat (Bescanó) - Biblioteca L. Barceló (Palamós) - Biblioteca L. Matas (Ripoll) - Biblioteca M. Salse (Hostalric) - Biblioteca M. Vayreda (Olot) - Biblioteca Miquel M artí i Pol f Sant Gregori) - Biblioteca M unicipal (Girona) - Biblioteca Municipal (Sant Feliu de Guíxols) - Biblioteca M unicipal Mercè Rodoreda (Castell-Platja d'Aro) - Biblioteca Pública (Santa Antoni de Calonge) - Biblioteca Pública (Campdevànol) - Biblioteca Pública (La Jonquera) - Biblioteca Pública (Palafrugell) - Biblioteca Pública (Ribes de Freser) - Biblioteca R. Grabolosa (Castellfollit de la Roca) - Biblioteca R. Vidal (Besalú) - Biblioteca S. Raurich (Begur) - Biblioteca Víctor Català (L'Escala) - Biblioteca-Arxiu del Palau de Perelada - Casa de Cultura de Sant Hilari Sacalm - Centre d ’Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona (París) - Coordinadora de Centres d ’Estudis de Parla Catalana (Barcelona) - Institució Milà i Fontanals (CSIC) (Barcelona) - Institut d ’Estudis Ilerdencs (Lleida) - Institut Universitari d ’Història Jaume Vicens Vives (Barcelona) - L’Avenç - Plecs d ’Història Local (Barcelona) - M ediateea de Perpinyà - Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles - Museu Comarcal de la Garrotxa (Olot) - Museu d ’Art de Girona - Museu de Granollers (Granollers) - Museu d ’Història de Catalunya (Barcelona) - Museu d ’Història de la Ciutat de Girona - Museu de la Pesca (Palamós) - Museu de Salt - Museu del Suro (Palafrugell) - Museu dels Volcans (Olot) - Museu Etnològic del M ontseny (Arbúcies) - Serra d ’Or - Servei d'Inform ació Bibliogràfica (Barcelona) - Servei d'Arxius de la Generalitat de Catalunya (Barcelona) - Servei d ’Atenció als Museus (Pedret,Girona) - Servei de Documentació d ’Història Local de la Universitat Autònoma de Barcelona - Servei de Publicacions de la Diputació de Tarragona - Serveis Territorials de Cultura de Girona - The Library of United States Congress (Washington, EUA) - University of Califòrnia, Los Angeles, Dep. of History (EUA) ALTRES CENTRES AMB EL QUALS L’INSTITUT D ’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ MANTÉ INTERCANVI DE PUBLICACIONS ■A juntam ent de S anta C olom a de G ram enet (Barcelona) ■A teneu B arcelonès (Barcelona) - B iblioteca B alm es (Barcelona) ■B iblioteca del D epartam ent d ’H istòria m edieval. U niversitat de B arcelona ■B iblioteca del D epartam ent de Geografia. U niversitat A utònom a de B arcelona - Biblioteca del D epartam ent de Geografia. Universitat de Barcelona ■B iblioteca del D epartam ent de P rehistòria, H istòria antiga i A rqueologia. U niversitat de B arcelona ■B iblioteca Josep M a. D om ènech (Terrassa) - C entre d'E studis de V alldoreix (Barcelona). - C onsorci de les G avarres - G rup d 'E stu d is S itgetans (Sitges) - M useu-A rxiu de S an ta M aria (M ataró). - Institut d ’E studis P enedesencs (Vilanova i La G eltrú) - Lim es. R ecerques arqueològiques de Cerdanyola - G rup d'H istò ria "José B arruezo" (Santa Coloma de G ram enet) - M useu de C eràm ica (La B isb a l d ’Em pordà) - M useu del M o n tg rí i B aix Ter (Torroella de M ontgrí) - M useu M arítim (B arcelona) - B iblioteca del fons de l ’Institut d ’Estudis del Baix Em pordà SUBSCRIPTORS DELS ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ DE L’INSTITUT D ’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ BEGUR Ajuntament Costa i Fernàndez, Lluís Neras, Trinitat Valentí i Fiol, Joaquim Vaneukem Richard CALONGE Ajuntament Alabau i Coloma, Josep Arnau i Guerola, Ma. Angels Aymar i Ragolta, Jaume Bautista i Parra, Jordi Cargol i Descaire, Josep Carles i Caner, Leonila Casas i Salvador, Ma. Carme Colom i Vert, Ma. Teresa Centre d ’Estudis Calongins “COLONICO” Cortés i Camats, Agustí Darnaculleta i Poch, Montserrat Echevarria i Cabrera, Tomas Esteve i Albertí, Carme Figueras i Carles, Enric Fonalleras i Darnaculleta, Martí Loaisa i Dalmau, Esther Molla i Callis, Joan Palet i Vilaplana, Anna Pérez i Garcia, Montserrat Pijoan i Clara, Marina Plana i Montiel, Narcís Presas i Riera, Martí Presas i Alsina, Joan Pou i Serradell, Víctor Quer i Montserrat, Laura Sardó i Parals, Adrià Ubach i Vilarrodà, Dolors Viader i Fàbrega, Josep Vilar i Bonet, Josep Vilar i Bonet, Maria Vilar i Massó, Albert Vinals i Iria, Pere CASTELL-PLATJA D ’ARO - S ’AGARO Ajuntament Calderón Candó, Sol Conchillo i Roca, Xavier Díaz i Rodríguez, Miquel Àngel Esteve i Calvo. Herminia LA BISBAL Ajuntament Alcaraz i Gaya, Fulgenci Amiel i Matller, Gemma Consell Comarcal del Baix Empordà Parals i Expòsit, Susanna Ferrerós i Pibernat, Joan Figueres i Bruguera, Maria Dolors Fina i Vancells, Jordi Frigola i Arpa, Jordi Gasull i Moy, Jordi Institut d'Ensenyament Secundari Llenas i Gou, Anna Massanas i Ribas, Rosa Maria Matas i Balaguer, Josep Pujol i Vilà, Carme Rocas i Gutiérrez, Xavier Soler i Colomer, Miquel Soler i Gabarra, Teresa Soler i Pujol, Georgina Soler i Simón, Santi Toledo i Artacho, Josep MONTRÀS Ajuntament Fusté i Pericay, Jordi López i Roberto, Margarida Salgas i Pedrosa, Carles PALAFRUGELL Ajuntament Aupí i Gifre, Núria Badia i Homs, Joan (Llafranc) Barti i Català, Amèrica Bonal, Carme Brugada, Martirià Busquets i Biarnes, Joan Canes, Josep M. Carreras i Vigorós, Enric (Llafranc) Dalmau, Paco Deulofeu i Carreras, Joan Espadalé, Joan Gich i Vinas, Lluís Juanola i Boera, Albert Lledó, Antoni Martí i Balland, Paulí Piera i Fina, Cati Recasens, Albert Regi, Josep Riera i Guitart, Antoni Roqué i Pau, Carles Saurí i Ros, Concepció Sunyer i Casadevall, Frederic Turró i Anguila, Jordi Vaqué i Tàboas, Francesc Vicens, Carles PALAMÓS Adroher i Bona, Carme Ajuntament Aldrich i Tauler, Remei Cabarrocas i Arxer, Maria Cambra de Comerç, Indústria i Navegació Casellas i Sureda, Josep Gallart i Formós, Joan Gasull i Ponsatí, Joan Martí i Llambrich, Miquel Mendieta i Fiter, Rafel Masdeu i Benítez, Antoni Trijueque i Fonalleras, Pere PALS Ajuntament Albareda i Martínez, Antoni Aldrich i Figueras, Joan Aynier i Carreras, Maria Aynier i Ruart, Anna Benidos i Vilella, Joaquin Cayuela i Cayuela, Josep Colom i Riembau, Maria Comas i Ametller, Josep Corredor i Plaja, Anna-Maria Deulofeu i Pericay, Joan Díaz i Tarragó, Rosa Escarré i Gallan , Joan Jofra i Sau, Teresa López i Gimeno, Josep Llenas i Tauler, Ramon Muntada i Bartrina, Joan Nadal, Rosa Parera i Coll, Baltasar Perea i Martín, Maria del Sol Prats i Humbert, Maria Antònia Renart i Frigola, Marcel.lí Riera i Girona, Isabel Ruart i Bayé, Jordi Sicars i Martí, Lluis Solés i Noguero, Maria Rosa Subirana i Feliu, Narcís Vilella i Comas, Esteve SANT FELIU DE GUÍXOLS Aicart i Ventura, Francesc Ajuntament Albertí i Comelles, Jaume Albertí i Comelles, Lluís Andújar i Pérez, Josep Auladell i Agulló, Marc Barceló i Moner, Dolors Barreda i Masó, Pere Bautista i Parra, Jordi Bigas i Quintana, Joaquim Buscarons i Gay, Maria Caixach i Llovet, Francesc Cambra de Comerç, Indústria i Navegació Cardenas i Toscano, Francesc Castelló i Janó, Ricard Club Nàutic SFG Cullell i Ramis, Josep Descayre i Murla, Albert Duch i Samí, Joan Escarpcnter i Iglésias, Narcís Escortell i Cerqueda, Josep Esteva i Massaguer, Elena Ferrer i Garriga, Pere Gaitx i Moltó, Jordi Hereu i Ruax, Alfons Isern i Lliuret, Josep Ma. José i Villa, Lluis Juanals i Roman, Antoni Juanola i Boera, Martí Lazaro i Mateo, Joan Llandrich i Gazo, Joan Lloret i Soley, Antoni Mascaró i Juandó, Jaume M asferrer i Buixó, Narcís Montfort i Anglés, Manuel Palahí i Aicart, Ramon Palahí i Cervera, Albert Palahí i Fuertes, Carme Palahí i Xargay, Lluís Pallí i Buscarons, Lluís Pallí i Buxó, Lluís Pi i Bonet, Josep Sala i Martí, Pere Sala i Sanjaume, Maria Serrats i Arnau, Josep Setmanari “Ancora” Valls i Ararà, Esteva Vicens i Batet, Josep Maria Vicens i Tarré, Joan SANTA CRISTINA D ’ARO Ajuntament Alonso i Lecha, Evangelina Bohigas, Teresa Bosch i Bagudanch, Emili Colomer, Josep Costa i Gatius, M “ Teresa Font i Morató, Joan Fontanet i Comes, Francesc Fuentes i Faig, Lourdes Gracia i Tomas, Elvira Herrero i Suíïer, Ricard Monestir Cistercenc de Solius Morales i Guillot, Eva Morales i Ramírez, Julià Morera i Basuldo, Pilar Pernal i Suner, Isabel Pijoan i Arbusé, Rosa Maria Roses i Barceló, Josep Sala i Congost, Xavier Xifre i Deulofeu, Carme TORROELLA DE MONTGRÍ Ajuntament Biblioteca Municipal Margall i Sastre, Joan Mundet i Ferrer, Candi Radresa i Casanovas, Joan Roviras i Padrós, Antoni Torrent i Bagudà, Enric Surroca i Sens, Joan ALTRES POBLACIONS Carreras i Luque, Pere (Barcelona) Conde i Muller, Luis (Barcelona) Del Pozo i Ferrer, Montserrat (Barcelona) Duran i Escriba, Xavier (Barcelona) Marti Garcia, Eduard (Barcelona) Molas i Ribalta, Pere (Barcelona) Pallí i Roig, Josep (Barcelona) Rucabado i Verdaguer, Manuel (Barcelona) Sanchiz i Rodríguez, José Luis (Barcelona) Solana i Solana, Miquel (Barcelona) Rovira i Regàs, M. Mercè (Bellcaire d'Empordà) Sanz i Laborel, Carles (Calella) Bueno i Escalero, Josep (Canapost) Marull i Marull, Mònica (Corçà) Bigas i Purrà, Montserrat (Cruïlles) Pinero i Costa, Miquel-Didac (L’Escala) Corredor i Plaja, Rosa (Foixà) Ferrer i Moner, Ma. Carme (Fontclara) Castaner i Bohigas, Jordi (Fornells de la Selva) Balagué i Canadell, Jordi (Girona) Benito i Mundet, Helena (Girona) Clara i Resplandís, Josep (Girona) Clara i Tibau, Josep (Girona) Dc Puig-Maurice, Abel Narcís (Girona) Julià i Figueres, Benet (Girona) Lladó i Badosa, Miquel (Girona) Lopez de Lerma, Josep (Girona) Nolla i Brufau, Josep Maria (Girona) Pallí i Buscarons, Jordi (Girona) Panosa i Gubau, Anna (Girona) Rabascda i Tarrés, Joaquim (Girona) Sapena i Aznar, Carles (Girona) Soler i Masferrer, Narcís (Girona) Curós i Vila, M“ Pilar (Les Preses) Domenech i Moner, Joan (Lloret de Mar) Sagrera i Aradilla, Jordi (Salt) Ortega i Cobos, David (Sta. Coloma de Farners) Vinyoles i Esteve, Joan (Sils) Turull, Josep (Sentmenat) Cadena i Escuté, Joan Pere (Tarragona) Baraldes i Capdevila, Marissa (Tortellà) Zuchitello i Gilioli, Marius (Tossa de Mar) Vega i Ferrer, Salvador (Verges) AQUEST VOLUM DE PUBLICACIONS DE L'INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ HA QUEDAT ENLLESTIT EN ELS TALLERS DE GRÀFIQUES BIGAS, DE SANT FELIU DE GUÍXOLS, EL MES DE NOVEMBRE DEL MMVI