Untitled - Blog Cinema Jove

Anuncio
VIVA_ Procedents dels quatre punts
cardinals, un total de deu títols tornen a compondre la Secció Oficial de
Llargmetratges d’enguany, amb un clar
predomini del drama social o familiar.
Sens dubte, es tracta del gènere més
adequat per a reflectir el seguit de situacions incòmodes
que s’esdevenen en el nostre entorn i que, alhora, tant
d’interés desvetlen entre els joves i innovadors cineastes
que acostumen a acostar-se al nostre Festival. I l’encarregat d’obrir la competició és el més veterà. Es tracta
de l’irlandés Paddy Breathnach, els inicis del qual com a
director es remunten a mitjan anys noranta i a films com
Ailsa i I Went Down, que van ser guardonats en el Festival
de Sant Sebastià, on van gaudir de molt bon acolliment.
Ara, després de mitja dotzena de llargmetratges desiguals
en què ha tocat els gèneres més diversos, Breathnach
torna a fer una pel·lícula més personal i naturalista, Viva,
que arriba a València després de passar pel Festival de
Cinema de Sundance.
S.0.
AMUNT EL TELÓ!
Contra vent i marea, Cinema Jove obri les
portes d’una nova edició, la trenta-unena, en
què es podrà veure una encertada representació del cinema més jove i independent
dels nostres dies. El contingut del festival es
donarà a conéixer en una gala conduïda per
les actrius Ana Álvarez i Iris Lezcano, en la
qual serà homenatjat amb la Luna de Valencia el prestigiós Rithy Panh, director objecte
d’una extensa retrospectiva enguany. Per la
seua banda, l’actriu Ingrid García-Jonsson
rebrà el premi Un Futuro de Cine. La cerimònia d’inauguració es completarà amb la
projecció del curtmetratge Decorado i del
primer dels llargmetratges en competició,
titulat Viva.
Contra viento y marea, Cinema Jove abre las
puertas de una nueva edición, la trigésimo
primera, en la que podrá verse una certera
representación del cine más joven e independiente de nuestros días. Los contenidos
del festival se darán a conocer en una gala
conducida por las actrices Ana Álvarez e Iris
Lezcano, en la que será homenajeado con la
Luna de Valencia el prestigioso Rithy Panh,
director objeto de una extensa retrospectiva
este año. Por su parte, la actriz Ingrid García-Jonsson recibirá el premio Un Futuro
de Cine. La ceremonia de inauguración se
completará con la proyección del cortometraje Decorado y del primero de los largos a
competición, titulado Viva.
Situada a l’Havana precapitalista, Viva gira entorn d’Ángel,
un xicot que es guanya la vida pentinant dones del barri i
arreglant les perruques de les transformistes que treballen
en un cabaret. En el fons, Ángel somia convertir-se en una
d’estes artistes i, quan per fi sembla que li arriba l’oportunitat de fer-ho, el destí encara li reserva una nova sorpresa. La nit que debuta com a drag amb el nom artístic
de Viva, nom que ha pres d’una famosa revista de moda
femenina, un desconegut ix del públic i li etziba una forta
punyada a la cara. Este home resulta que és el pare d’Ángel, un antic boxador de qui no se sabia res des de feia
quinze anys i que justament ara ha tornat a fi de compartir
casa i vida amb Ángel. A partir d’esta trobada inesperada,
el tema central de la pel·lícula és la complexa relació entre
pare i fill, que serà precisament un argument recurrent en
esta edició de Cinema Jove.
Viva és, segons el mateix Paddy Breathnach, “la història
d’un jove que lluita per trobar el seu vertader ésser. És
com una història d’amor entre un pare i un fill que intenten
desesperadament entendre’s l’un a l’altre. Volia fer una
espècie de romanç musical amb tocs realistes socials.
És també un relat de transformació dins d’una societat
en profund canvi, la cubana, que s’enfronta al final d’una
era i a un futur desconegut. Està ambientada en un món
on un llençol roig i un simple focus poden transformar un
pati en un teatre, un món de somnis i possibilitats. Per al
personatge d’Ángel, les actuacions es convertixen en un
ritual, en un fet transcendent. I eixe ball profundament
commovedor va forjant el seu camí d’alliberament i d’autorealització”.
Un dels principals atractius d’esta pel·lícula, que ha produït Benicio del Toro, és el repartiment, en què destaca
l’experiència de Jorge Perugorría i de Luis Alberto García,
enfront de la frescor del jove Héctor Medina, autèntic
protagonista d’esta història i que ja hem vist convertit en
transsexual en El Rey de La Habana, d’Agustí Villaronga.
SECCIÓ OFICIAL LLARGS
“VIVA”
Procedentes de los cuatro puntos cardinales, un total
de diez títulos vuelven a componer la Sección Oficial
de Largometrajes de este año, con un claro predominio del drama social o familiar. Sin duda, se trata del
género más adecuado para reflejar esa colección de
situaciones incómodas que se dan en nuestro entorno y que tanto interés despiertan entre los jóvenes e
innovadores cineastas que acostumbran a acercarse
a nuestro festival. Y el encargado de abrir la competición es el más veterano de los que figuran en ella.
Se trata del irlandés Paddy Breathnach, cuyos inicios
como director se remontan a mediados de los noventa y a filmes como Ailsa y I Went Down, que fueron
galardonados respectivamente en el Festival de San
Sebastián, donde gozaron de muy buena acogida.
Ahora, tras media docena de largometrajes desiguales, en los que ha tocado los géneros más dispares,
Breathnach vuelve a realizar una película más personal y naturalista, Viva, que aterriza en Valencia tras su
paso por el Festival de Cine de Sundance.
inesperado encuentro, el tema central de la película lo
constituye la compleja relación entre padre e hijo, que
será precisamente un argumento recurrente en esta
edición de Cinema Jove.
Situada en La Habana precapitalista, Viva gira en
torno a Ángel, un muchacho que se gana la vida peinando a señoras de barrio y arreglando las pelucas
de las transformistas de un cabaret. En el fondo, Ángel sueña con convertirse en una de estas artistas y
cuando por fin parece que le llega esa oportunidad, el
destino aún le reserva una nueva sorpresa. La noche
que debuta como drag con el nombre artístico de
Viva, copiado de una famosa revista de moda femenina, un desconocido emerge del público y le propina
un fuerte puñetazo en la cara. Este hombre resulta
ser el propio padre de Ángel, un antiguo boxeador al
que no ve desde hace quince años, que ha regresado
para compartir casa y vida con él. A partir de este
Uno de los principales atractivos de esta película, que
ha sido producida por Benicio del Toro, es su reparto,
en el que destacan la veteranía de Jorge Perugorría
y Luis Alberto García, frente a la frescura del joven
Héctor Medina, auténtico protagonista de esta historia, al que ya pudimos ver convertido en transexual en
El Rey de La Habana, de Agustí Villaronga.
Viva es, según el propio Paddy Breathnach, “la historia
de un joven luchando por encontrar su verdadero ser.
Es como una historia de amor entre un padre y un hijo
que intentan desesperadamente comprenderse el uno
al otro. Quería hacer una especie de romance musical
con toques realistas sociales. Es también un relato de
transformación dentro de una sociedad en profundo
cambio, la cubana, que se enfrenta al final de una era y
a un futuro desconocido. Está ambientada en un mundo
donde con una sábana roja y un simple foco un patio se
transforma en un teatro, un mundo de sueños y posibilidades. Para el personaje de Ángel las actuaciones se
convierten en un ritual, una transcendencia. Y ese baile
profundamente conmovedor forja su camino de liberación y autorrealización”.
Divendres 17, a les 11.30 h.
Dilluns 20, a les 16.00 h.
Edifici Rialto: sala Luis G. Berlanga
“DUTCH”
“HERMOSA
JUVENTUD”
Sala L. G. Berlanga
( Ed. Rialto )
18:00 h
Sala L. G. Berlanga
( Ed. Rialto )
20:00 h
RITHY
PANH
LUNA DE VALENCIA
por Richard Rechtman,
Director de Estudios de EHESS de París
Kaing Guek Eav, àlies Duch, va ser una peça fonamental del règim dels khmers rojos que entre 1975 i 1979
va causar la mort a Cambodja de vora 1,8 milions de
persones, o siga, una quarta part de la població. De fet,
Duch havia començat abans, en l’època de la guerrilla,
quan els khmers controlaven les regions del nord, és a
dir, molt abans del 17 d’abril de 1975, dia en què es van
apoderar de Penh. I fou allà on Duch es va crear eixa
reputació de serietat i rigor en la faena, de la qual hui
encara s’enorgullix i que va fer que el nomenaren cap
del centre de detenció S-21.
Kaing Guek Eav, alias Duch, fue una pieza fundamental
del régimen de los Jemeres Rojos, que entre 1975 y 1979
causó la muerte en Camboya de alrededor de 1,8 millones de personas, o sea, una cuarta parte de su población. De hecho, él había comenzado más temprano, en la
época de la guerrilla, cuando los Jemeres controlaban las
regiones del norte, es decir, mucho antes del 17 de abril
de 1975, día en el que se apoderaron de Phnom Penh.
Es allí donde Duch se labró esa reputación de seriedad y
rigor en el trabajo, de la que hoy todavía se enorgullece,
que le valió para ser nombrado jefe del centro S-21.
Durant més de tres-centes hores, el realitzador Rithy
Panh filma este home mentre parla. El film ens revela la
seua història, els seus mètodes, creences i a vegades
també els dubtes. Li deixa mostrar les contradiccions i
els remordiments, per a finalment sorprendre’l fent una
ostentosa demostració de les seues accions sense el
mínim sentiment de culpa o vergonya. Per què? “Per
un desig de justícia, simplement”, declara Rithy Panh.
Perquè després de l’estrena de S-21, la màquina roja
de matar, el monumental film que va fer l’any 2002, el
cineasta volia concedir una espècie de dret de rèplica
a l’home cap al qual convergia tot. Absent en aquella
primera pel·lícula, on els pocs supervivents interrogaven els antics torturadors, ara apareix tot sol en
esta segona, titulada Duch, le maître des forges de
l’enfer. Tot sol davant de la càmera. Este va ser l’únic
acord entre els dos homes. El resultat: un llargmetratge de 90 minuts veritablement esborronador.
Durante más de trescientas horas, el realizador Rithy
Panh filma a este hombre hablando, revelando su
historia, sus métodos, sus creencias y en ocasiones
también sus dudas. Le deja mostrar sus contradicciones y sus remordimientos, para finalmente sorprenderle haciendo un ostentoso alarde de sus acciones
sin el mínimo sentimiento de culpa o vergüenza. ¿Por
qué? “Por un deseo de justicia, simplemente”, declara
Rithy Panh. Porque después de el estreno de S-21, la
máquina roja de matar, el monumental film que realizó en el año 2002, el cineasta quería conceder una
especie de derecho de réplica al hombre hacia el que
convergía todo. Ausente en aquella primera película,
donde los pocos supervivientes interrogaban a sus
antiguos torturadores, él estará solo en esta segunda,
titulada Duch, le maître des forges de l’enfer. Solo
frente a la cámara. Ése fue el único acuerdo entre los
dos hombres. El resultado: un largometraje de 90 minutos absolutamente sobrecogedor.
INGRID
GARCÍA
JONSSON
UN FUTURO DE CINE
por Jaime Rosales,
director de “Hermosa juventud”
En Hermosa juventud, Ingrid García-Jonsson ha sido
fundamental. No únicamente por ser la protagonista de
la película, sino también porque Ingrid ha dado el tono
interpretativo a todos los demás. No era un músico más
de la orquesta, era el músico que daba la pauta a todos
los demás intérpretes.
Para interpretar el personaje de Natalia, buscaba una
actriz con un amplio espectro interpretativo. Una actriz
con carácter, que pudiera dar muchos matices diferentes al personaje. Alguien con mucha luz, alegría,
simpatía, pero también con un lado duro, determinado y
decidido. Tenía que tener una parte ingenua y, a la vez,
una parte madura. Es muy difícil encontrar esos atributos en una misma persona. Crear con verdad polos
tan opuestos es muy complicado para cualquier actriz.
Ingrid posee una técnica muy intuitiva. Tiene un talento
natural brutal. Parece que no le cueste actuar, porque
tiene una gran seguridad en sí misma. Afortunadamente, no se conforma con sacar la escena adelante, busca
la excelencia, dar lo máximo de sí misma.
En mis películas busco siempre actores que se parezcan
mucho a los personajes. Luego, para incrementar el efecto
natural, acerco el personaje más si cabe al actor. En el caso
de Ingrid ha sido una excepción. Ella es muy distinta a Natalia. Su vida no se parece a la de su personaje. Ingrid es una
mujer culta, sofisticada e independiente. Una mujer que ha
estudiado arquitectura y que lleva viviendo sola desde los 16
años. El personaje de Natalia es el resultado de una construcción muy laboriosa y precisa por su parte.
En Hermosa juventud, Ingrid García-Jonsson ha sigut
fonamental. No sols perquè és la protagonista de la pel·lícula, sinó també perquè ha donat el to interpretatiu a tots
els altres actors. No és un músic entre tants de l’orquestra, és el músic que indica la pauta als altres intèrprets.
Per el personatge de Natalia, buscava una actriu amb
un ampli espectre interpretatiu. Una actriu amb caràcter que poguera donar molts matisos diferents al
personatge. Algú amb molta llum, alegria i simpatia,
però també amb un costat dur, determinat i decidit.
Havia de tindre una part ingènua i, alhora, una part
madura. És molt difícil trobar eixos atributs en la
mateixa persona. Crear amb versemblança pols tan
oposats és molt difícil per a qualsevol actriu. Ingrid
posseïx una tècnica molt intuïtiva. Té un gran talent
natural. Sembla que no li coste actuar perquè té una
gran seguretat en si mateixa. Afortunadament, no es
conforma amb traure l’escena avant, sinó que busca
l’excel·lència, donar el màxim de si mateixa.
En les meues pel·lícules busque sempre actors que
s’assemblen molt als personatges. Després, a fi
d’incrementar l’efecte natural, acoste el personatge
més encara cap a l’actor. El cas d’Ingrid ha sigut una
excepció. És molt diferent de Natalia. La seua vida no
s’assembla a la del personatge. Ingrid és una dona
culta, sofisticada i independent. Una dona que ha estudiat arquitectura i que viu sola des dels 16 anys. El
personatge de Natalia és el resultat d’una construcció
molt laboriosa i precisa per la seua banda.
Després de passar per la Quinzena de Realitzadors de Canes, Decorado arriba en primícia a
Cinema Jove. És una nova oportunitat d’entrar en
un univers pertorbador i inclassificable, el mateix
amb el qual ja ens vas captivar en els teus còmics
o curts anteriors.
Faig una animació per a adults bastant peculiar,
ho sé. Use els típics animals antropomòrfics que
podríem veure en el cinema de Disney o en les faules
il·lustrades de Gustave Doré o els germans Grimm.
El que passa és que, malgrat l’aparença infantil, els
seus problemes són molt humans. Aprofite el món del
conte per a parlar de qüestions molt actuals.
CONVERSANDO CON...
ALBERTO
VÀZQUEZ
DIRECTOR DE “DECORADO”
por Jorge Castillejo
Tras pasar por la Quincena de Realizadores de
Cannes, Decorado llega en primicia a Cinema Jove.
Es una nueva oportunidad de entrar en un universo
perturbador e inclasificable, el mismo con el que ya
nos cautivaste en tus cómics o cortos anteriores.
Hago una animación para adultos bastante peculiar, lo
sé. Uso los típicos animales antropomorfos que podríamos ver en el cine de Disney o en las fábulas ilustradas
de Gustave Doré o los hermanos Grimm. Lo que pasa
es que, pese a su apariencia infantil, sus problemas son
muy humanos. Utilizo el mundo del cuento para hablar
de temas muy actuales.
Y desalentadores. Drogas, autodestrucción, abandono escolar, marginación, falta de expectativas
laborales... No parecen argumentos muy propios de
cuentos, sino más bien todo lo contrario.
Exactamente, de eso se trata, de jugar entre forma
y contenido. Siempre he usado dibujos sencillos.
Utilizar animales resulta muy interesante, porque son
personajes icónicos: un ratón, un zorro, un gato...
Basta con una cabeza, dos orejitas, una nariz y dos
puntitos como ojos. Es muy sencillo. Y el espectador
empatiza fácilmente con ese tipo de criatura, más
que con humanos reconocibles. Pero una cosa es
esta apariencia infantil y otra, lo que se esconde detrás, como, en el caso de Decorado, el deterioro de
una relación de pareja.
¿Por qué has incluido elementos sonoros típicos de
las nuevas tecnologías o redes sociales?
Decorado es una fábula existencialista sobre el sentido
de la vida y habla del control. Por eso me parecía interesante incluir, sobre esos fondos de grabados decimonónicos en blanco y negro, elementos extraños como el sonido del WhatsApp; o mencionar un lago llamado Internet.
Todo ello contribuye al concepto de que vivimos en un
decorado, la actual sociedad, donde padecemos un control a través del internet y las redes sociales, tan presentes en nuestra vida. Pero, bueno, ya viste que Decorado
es un corto muy loco, con muchos cambios y giros y con
un bestiario particular. Hay un monstruo, un búho gigante,
el pato Ronald, un fantasma...
¿Eres consciente de que tus personajes pasan de
inspirar ternura a una lástima atroz? Son tipos incomprendidos, marginados, abatidos. Conforman
la antítesis de lo que sería un cuento en el sentido
más tradicional.
Sí, tú mismo lo has dicho. Lo que hago son básicamente
anticuentos, y sus moralejas son inversas también. Al
final de Decorado, por ejemplo, se abre el telón y todos
los personajes van a saludar al protagonista, que acaba
aceptando la situación, en vez de luchar contra ella. Hay
algo de antimoraleja. En Sangre de unicornio uno de
los ositos, tras hacer un acto malo, se transformaba en
un demonio, que en ese caso era un ser humano. Son
anticuentos con antimoraleja. Y, por esa misma regla de
tres, sus protagonistas no son héroes, sino antihéroes.
Pero esto nunca es premeditado, me sale solo.
I descoratjadores. Drogues, autodestrucció,
abandó escolar, marginació, falta d’expectatives
laborals... No semblen arguments molt propis de
contes, sinó més aviat tot el contrari.
En efecte, d’això es tracta, de jugar entre forma i
contingut. Sempre he usat dibuixos senzills. L’ús
d’animals és molt interessant perquè són personatges
icònics: un ratolí, una rabosa, un gat... N’hi ha prou
amb un cap, dos orelletes, un nas i dos puntets per
ulls. És molt senzill. I l’espectador empatitza fàcilment
amb esta classe de criatures, més que amb humans
recognoscibles. Però una cosa és esta aparença
infantil i una altra el que s’hi amaga darrere, com, en
el cas de Decorado, la deterioració d’una relació de
parella.
Per què has inclòs elements sonors propis de les
noves tecnologies o xarxes socials?
Decorado és una faula existencialista sobre el sentit
de la vida i parla sobre el control. Per això em semblava interessant incloure, sobre eixos fons de gravats
vuitcentistes en blanc i negre, elements estranys com
el so del WhatsApp; o esmentar un llac anomenat Internet. Tot això contribuïx al concepte que vivim en un
decorat, la societat actual, en què patim un control a
través d’Internet i de les xarxes socials, tan presents
en la nostra vida. Però, bé, ja has vist que Decorado
és un curt molt esbojarrat, amb molts canvis i girs i
amb un bestiari particular. Hi ha un monstre, un mussol gegant, l’ànec Ronald, un fantasma...
Ets conscient que els teus personatges passen
d’inspirar tendresa a una llàstima atroç? Són
tipus incompresos, marginats, abatuts. Formen
l’antítesi del que seria un conte en el sentit més
tradicional.
Sí, tu mateix ho has dit. El que faig són bàsicament
anticontes, i les moralitats són inverses també. Al
final de Decorado, per exemple, s’obri el teló i tots
els personatges saluden el protagonista, que accepta
la situació en lloc de revoltar-s’hi. Hi ha una miqueta
d’antimoralitat. En Sangre de unicornio, un dels
ossets, després de fer una malifeta, es transformava
en un dimoni, que en eixe cas era un ésser humà. Són
anticontes amb antimoralitat. I, per eixa regla de tres,
els protagonistes no són herois, sinó antiherois. Però
això no és mai premeditat, m’ix tot sol.
Il·lustrador i dibuixant, nascut
a la Corunya, ha escrit i dirigit curts d’animació com ara
Birdboy i Sangre de unicornio, basats en els seus propis
còmics. La seua obra s’exhibix
i obté premis als festivals més
prestigiosos del món. Ara té
pendent d’estrena el seu primer
llargmetratge, Psiconautas, los
niños olvidados, codirigit amb
Pedro Rivero.
Descargar