Descarregar PDF - PP de Catalunya

| Països Catalans | 3
EL PUNT
DIMECRES, 24 DE NOVEMBRE DEL 2010
28-N ELECCIONS AL PARLAMENT 2010. Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre
Conversa no política. Rafael Luna. CAP DE LLISTA DEL PP
La gent i els conflictes
PARE REPUBLICÀ, MARE DE DRETES · El líder dels populars té una vocació clara més enllà de la política: la conflictologia,
en el camí cap a la reconciliació AL PALLARS · Li agrada perdre’s per pobles del Pirineu on la gent, més que parlar, “narra”
R
“Sóc un fanàtic
de la gent. I davant d’una nova
cultura, el millor
que pot fer un és
integrar-se. Un
dels pitjors viatges que he fet va
ser a Egipte: em
vaig cansar de
veure pedres”.
TARRAGONA
afa Luna va néixer a
Lleida l’any 1958.
Té un accent sui generis. Això li atorga
personalitat, però
em porta a preguntar-li d’on és,
realment. “Tinc un amic especialista en fonètica, i em diu que
tinc un accent singular. Sense
castellanades, però diferent. Jo
crec que és un català autodidacta, perquè els meus pares parlaven castellà. Aleshores jo,
doncs, fins als tres anys aranès,
després el lleidatà del Pirineu,
després me’n vaig anar a les
Terres de l’Ebre, molt a prop de
la Franja. I de tot plegat...” Però
d’on se sent? “Sóc pallarès, cherokee [indígena] com el que
més. Recordo que a les festes de
Llavorsí anàvem amb samarretes amb aquest lema. I ara hi ha
un pub allà que es diu Cherokee.
És la meva joventut. El meu paisatge és aquella muntanya”.
Explica que no ha fet vacances aquest estiu, absorbit per la
precampanya, tot i que abans
de l’esprint final, i en general,
diu que busca i troba espais de
no-militància. “Intento fugir
dels dinars que són un monogràfic sobre la política del PP.
M’agrada anar a sopar amb els
amics de diferents tendències
polítiques”. Està estressat?
“Probablement hauria d’haver
desconnectat a l’agost, però no
podia. Com desconnecto? Sóc
un enamorat de la muntanya.”
Com a paisatge o com a escenari per fer coses? “T’has d’integrar a la muntanya. Fer senderisme, esquiar. No com a esport
de pijos, sinó perquè com a pallarès vaig néixer amb els esquís
baix del cul. Sí, sí, del cul, perquè al principi, ja se sap... Però
el que més m’entusiasma és
perdre’m en alguns poblets del
Pirineu, on la gent encara quan
parla narra les històries, i escenifica el que està parlant. Ho viu
i t’ho fa viure. I la muntanya té
de tot, els seus sorolls...És misteriosa”.
No li agrada el mar? “També,
però quan toca a terra; si no, és
molt monòton. En canvi,
m’agrada el desert”. “M’agrada
No-violència
PEP DUIXANS
viatjar, però m’agraden més les
persones que les pedres. Entre
un monument i un col·lectiu o
una cultura, trio el segon. Sóc
un enamorat del Sàhara. Estic
vivint el que està passant amb
molta pena. Vaig estar vivint
una setmanes amb les tribus del
Sàhara de la franja alliberada,
les que no estan ni als campaments de refugiats de Tinduf ni
a Al-Aaiún”. “També he visitat el
kurdistan iraquià, el Senegal...;
he estat observador internacional a Bolívia. Sóc molt proper a
la gent, em considero un gran
humanista”.
I li fa por la solitud? “Una cosa és estar sol, i una altra cosa
és la solitud. Pots sentir-te sol
enmig de la multitud, o estar
amb gent propera i trobar a faltar algú o alguna cosa. Per sort
gaudeixo de bons amics, que la
majoria no són del PP. Alguns
em diuen ‘i tu ets del PP?, no
m’ho puc creure’. Doncs, sí, i no
passa res”.
Pels llocs on diu que ha anat,
li agrada observar conflictes. Té
vocació de psicòleg o què? “No.
Jo vaig fer el graduat social, em
vaig llicenciar en ciències del
treball i després vaig tenir
l’oportunitat de fer un màster
en resolució de conflictes. Vaig
gaudir moltíssim, vaig aprovar
tots els mòduls amb excel·lent i
des d’aleshores, em sento conflictòleg. És la meva vocació.” I
què fan, els conflictòlegs? “No
som ni psicòlegs ni sociòlegs. Ni
mediadors. No solucionem els
problemes. Intentem que els
col·lectius trobin la seva solució.
Si fem de mediadors, apliquem
una solució, que és la nostra, no
pas la d’ells”. Això li deu venir
d’algun lloc, potser d’algun conflicte?, li demano. “Una vegada
“He treballat
per la cooperació al Parlament
i m’agrada observar els llocs
de conflicte,
aquells que generen violència.
El conflicte sense violència és
bo perquè permet que ens superem. Gandhi
va demostrar
que es podia
aconseguir la independència de
l’Índia i arribar
l’endemà a Anglaterra amb
honors de cap
d’estat”.
un professor em va dir que la
violència era el recurs dels incompetents. A mesura que
m’he fet gran he vist que els animals no són violents per naturalesa. Poden ser agressius, però
els únics que som violents som
els homes, perquè tenim aquesta manera socialitzadora de defensar-nos, que ha anat evolucionant des d’una violència física cap a una de psíquica que encara pot ser pitjor. Hi hauria
d’haver una assignatura obligatòria on s’ensenyés els joves a
solucionar els seus conflictes
sense recórrer a la violència.”
No em crec que només el comentari d’aquell professor fos
determinant. “Sóc fill d’una família republicana exiliada a
França. El meu pare es va quedar en un poblet de la Vall
d’Aran que es diu Les. Allà va
conèixer la meva mare, una do-
na molt de dretes, i a casa jo podia observar allò que ara en
diuen el memorial històric però
no vist des del punt de vista de
la revenja i de guanyadors i perdedors, sinó de quelcom que
mai més no ha de tornar a passar. Cap dels dos no va renunciar a les seves idees, però em
van ensenyar els valors de la reconciliació”.
Luna és director d’una entitat financera en excedència, però quan li pregunto què vol fer
quan plegui de la política, insisteix en la gestió dels conflictes:
“És cert que l’esquerra ha posat
els grans moviments per la pau,
però amb el referèndum de
l’OTAN va caure el mite que els
moviments per la pau eren exclusius de l’esquerra i van començar a néixer entitats des
d’altres àmbits. I com que he
vist que la conflictologia no requereix cap certificat ni cap
carnet d’esquerres, doncs...
muntaré una ONG”, conclou, i
riu.
A tots els caps de llista els he
preguntat per la mort. “L’ésser
humà és tan perfecte, quant a
sentiments, que no pot ser que
després no siguem res. I no ho
vinculo a cap convicció religiosa, que en tinc, però no confessionals. El més important a la
vida és que es trobin l’emotivitat i la intel·ligència emocional.
I d’això n’ha de quedar per força
alguna cosa”. ■
104003-1011950®
Humanista.
Òscar Meseguer