GIMBERNAT 54-00-EDITORIAL.p65

Anuncio
Gimbernat, 2010 (**), 54, 301-306
TEXTOS ANTICS
Secció a cura de Josep M. CALBET i CAMARASA
VERSOS DE L’ESTUDIANT DE MEDICINA LLUÍS ROCA I FLOREJACHS (1850)
Lluís Roca i Florejachs, quan encara estudiava medicina i aprofitant una nit en que
estava de guàrdia a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, el mes d’agost de 1850, va
escriure els versos que transcrivim en els que fa una descripció de la vida d’un estudiant
de medicina. Versos escrits amb ironia que no estan exempts d’un certa visió crítica.
D’acord amb el què ens diu, l’estudiant de medicina havia de fer oposicions per a tenir
un càrrec equivalent al de Practicant. Després podia passar a ser col·legial extern i
anaven uniformats amb una brusa d’indiana. Una brusa que acostumava a estar bruta
de “bàlsams i ungüents” i probablement de sang dels malalts, i que només es rentava
quan estava molt rígida.
Aquest estudiant amb el tinter a la mà havia de recórrer els llits i anava apuntant en una
llibreta els signes que observava en cada malalt i prenent nota de les receptes de
cadascun. Seguint les ordres dels caps de sala l’estudiant era responsable de fer sagnies,
aplicar sangonelles, practicar friccions i procedir a les cures. Sembla que cada estudiant
havia de fer una guàrdia de vint-i-quatre hores mensualment. Un ascens seria passar a
la categoria de col·legial intern i aleshores tenien el “dret” de dormir i menjar en el propi
hospital. Menjar sopes per exemple, on segons ens diu, eren aprofitats els rosegons de
pa que es trobaven entre la roba dels malalts. Probablement exagerava, però tot i així, no
van ser pocs els estudiants que van ser víctimes del seu quefer.
Aquests versos van ser publicats a la revista “El Divino Vallés” (1852, juliol, núm. 31, pàg. 2-4).
BREU NOTÍCIA BIOGRÀFICA
Lluís Roca nasqué a Lleida el 28 de febrer de 1830 i morí a la mateixa ciutat el 2 de
novembre de 1882. Pertanyia a una nissaga de sanitaris. El seu avi matern Lluís Florejachs
fou metge de Castelló de Farfanya. El besavi patern Josep Roca i Puigcantó nasqué a
Gimbernat, 2010 (**), vol. 54, pàgs. 301-306, ISSN: 0213-0718
301
Textos antics
Sant Joan de les Abadesses i morí a Lleida el 1782. L’avi patern Tomàs Roca i Chessa
(1744-1796) exercí a Lleida, igual que el seu pare Bonaventura Roca i Labrador (17791838). Lluís Roca Inicià estudis de Filosofia a Lleida. Batxiller en Arts el 1845, batxiller en
medicina el 1850 i llicenciat el 1852. Es va doctorar a Madrid el 1871 amb el tema ¿Hay
agentes farmacológicos capaces de sustituir a las emisiones sanguíneas cuando éstas
se hallan plenamente indicadas?. Exercí a la seva ciutat nadiua. El 1852 llegí un poemamanifest sobre les glòries de Lleida, que més tard va traduir al català. Lluità contra el
còlera de 1854 i 1855 declarat a Lleida, havent fet una instrucció popular contra
l’epidèmia. Juntament amb Josep M. Escolà fundà l’any 1862 l’Acadèmia Mariana, on es
van celebrar diversos certàmens. Va cultivar la poesia i la seva obra literària és prou
extensa. Als Jocs Florals de 1860 i 1864 obtingué dos premis extraordinaris, quatre
accèssits i la viola. Soci de diverses corporacions fou mantenidor dels Jocs Florals de
1865, cronista de Lleida, president de l’Ateneu de Lleida i membre de la Junta de
Beneficència lleidatana. Col·laborà al diari “La Renaixensa”, “Lo Escut de Catalunya”,
“Lo Gay Saber” i a altres publicacions. En alguns casos signà amb el pseudònim “Juli
Frosach i Charles”.
POESIA
Tras largos memoriales
de súplicas henchidos y atenciones
tras esos magistrales
tanteos doctorales que solemos llamar oposiciones;
Mirad ese estudiante
que ansioso de saber y de propina
logró muy arrogante llegar a Practicante
del hospital civil de Medicina.
Hartos sudores lleva, que si agarró la fruta con los dientes
puso el valor a prueba,
pues una era la breva
y muchos ¡Voto a San! los pretendientes.
mas ya al fin ha triunfado
y a todos derribó de un golpe eterno:
ya goza afortunado
el premio deseado;
ya es por de pronto colegial externo.
Mirad cuan satisfecho
en su nuevo destino se inaugura,
302
Gimbernat, 2010 (**), vol. 54, pàgs. 301-306, ISSN: 0213-0718
Textos antics
del conmovido pecho
el ámbito es estrecho
para ocultar al mundo su ventura.
Mirad con que alegría
recorre sin parar tarde y mañana,
la basta (sic) enfermería
luciendo todo el día
su favorita blusa de indiana.
¡Oh! nunca mas triunfante
ha lucido un magnate sus toisones
cual nuestro Practicante
la blusa rezogante
que es símbolo cabal de sus funciones
¡Su blusa! Lo aseguro;
aunque sucia de bálsamos y ungüentos,
ni en el mas grande apuro
la diera por un duro,
¿por un duro?....mentí: ni por doscientos.
Es ella el distintivo
que a los ojos del mundo le sublima,
no por otro motivo,
lo sé de positivo,
es la prenda quizá que mas estima.
Con tan hermosa alhaja
propicia el joven a llenar su empleo:
mirad como trabaja
y corre y sube y baja
sin gozar un instante de recreo.
Siguiendo sus visitas
vedle con el tintero y las libretas
en donde pone escritos
variadas e infinitas
fórmulas medicales o recetas.
Y luego sin tardanza
a cumplir la misión que le compete
impávido se lanza
entrando en esa danza
que lleva tantos visos de sainete.
Cantáridas, fomentos,
Gimbernat, 2010 (**), vol. 54, pàgs. 301-306, ISSN: 0213-0718
303
Textos antics
sangrías, sanguijuelas y fricciones
y blandos linimentos,
ha aquí los elementos
que el móvil son de todas sus acciones.
Si pasa a cirujía,
ese afán que le sirve de tortura
acrece todavía,
y dobla su porfía
para salir airoso de la cura.
Con igualdad ordena
las planchuelas cargadas de cerato,1
vendajes almacena, y emprende su faena
empuñando el quirúrgico aparato.
Oh! nadie le censura
pues no ha de haber en tanta baraunda
afecto que no cure
ni llaga que supure
donde diestro no empape una torunda2
Purísimos consuelos
por su trabajo y caridad inmensa
otórguenle los cielos:
del joven los desvelos
muy dignos son de eterna recompensa.
Quizá el tiempo transcurre
con tanta pena que el esplin3 provoca
y el colegial se aburre,
pero a la fin discurre
que esta es su suerte y aguantar le toca.
Quizá el pobre reniega
y siente hincharse de bravura el cardias
y a Barrabás se entrega
cuando ¿oh dolor! se llega
al fastidioso turno de las guardias.
Mas se le calma el susto
y recobra su pecho la alegría,
cuando medita justo
que este fatal disgusto
lo pasa cada mes un sólo día.
Por fin llega un instante
304
Gimbernat, 2010 (**), vol. 54, pàgs. 301-306, ISSN: 0213-0718
Textos antics
en que por leyes de interior gobierno
ocurre otra vacante
y nuestro Practicante
suele pasar a colegial interno.
Entonces ya se instala
en el mismo hospital en que se educa:
allí se le señala
alcoba, cuarto o sala,
y allí vive, allí duermo, allí manduca.
Manduca...¡y de lo bueno!
cual solemos decir a dos carrillos;
yo a fe no le condeno
pues quiere el vientre lleno
tener, ya que no puede los bolsillos.
No importa que gorrinos
los otros colegiales ¡lindo chasco!
le cuenten muy ladinos
brutales desatinos
para que tome a los manjares asco.
No importa que los jugos
al espirar de la caliente sopa,
le digan sus verdugos
que aquellos son mendrugos
hallados de un enfermo entre la ropa.
No importa que embustero
cuente alguno en sus fárragos ridículos
que ha visto al cocinero
echar en el puchero
por guisantes bolitas de fonticulos4
Ni que al hallar grasiento
el caldo con los fideos que allí comen
le digan al momento
que han puesto allí un omento5
que de una vieja ya cubrió el abdomen.
Es tentativa necia:
el joven, aunque cándido novicio,
su cháchara desprecia
y desde luego aprecia
a donde se dirige el artificio.
Gimbernat, 2010 (**), vol. 54, pàgs. 301-306, ISSN: 0213-0718
305
Textos antics
Por esto, sin que abrigue
la menor repugnancia en la comida,
en su misión prosigue
y en paz así consigue
pasar aquellos años de su vida.
Y así los va pasando
con paciencia ejemplar y duradera
bebiendo y manducando,
durmiendo y trabajando,
hasta que toca el fin de su carrera.
Mas ¡ay! no siempre alcanza
el término feliz porque suspira
con ávida bonanza
no siempre su esperanza
del justo lauro coronada mira.
Pues ¡oh dolor! son tales
las miserias que sufre mientras vive
allá en los hospitales;
son auras tan letales
las que el pulmón del colegial recibe;
Que un eminente daño
amaga siempre destruir su físico:
por esto no es extraño
que ya en el primer año,
demacrado y tísico.
NOTES
1. El cerato era un compost d’aplicació externa fet de cera i oli i sense contingut de resines.
2. Torunda era cotó fluix embolicat amb una gasa que s’aplicava damunt d’hemorràgies superficials.
3. Cal considerar la paraula esplin com a equivalent a tedi.
4. Eren exutoris o sigui úlceres provocades i sostingudes pel cirurgià per mantenir una supuració permanent.
5. Omento era la paraula utilitzada per referir-se a l’epíplon.
306
Gimbernat, 2010 (**), vol. 54, pàgs. 301-306, ISSN: 0213-0718
Descargar