Número complet 2007

REVISTA HMIC, NÚMERO V, 2007
ISSN 1696-4403
http://seneca.uab.es/hmic
EQUIP REVISTA HMiC
Equip
Editor:
Departament d'Història Moderna i Contemporànea.
Consell de redacció:
Agustí Alcoberro (Universitat de Barcelona), Alejandro Andreassi
(Univeritat Autònoma de Barcelona), Ramón Alquézar (UAB),
Esteban Canales (UAB), Angel Duarte (Universitat de Girona),
Monsterrat Duc (Universitat de Rovira i Virgili), Francesc Espinet
Burunat (UAB), Anna Maria Garcia (Universitat de Girona), Miquel
Izard (Universitat de Barcelona), Montserrat Jiménez Sureda (UAB),
Josep Lladonosa (Universitat de Lleida), Bernat Muniesa
(Universitat de Barcelona), Maria Antònia Martí Escayol (UAB),
Josep Lluís Martín Ramos (UAB), Josep Maria Tomas (Universitat
Rovira i Virgili).
Cap de redacció:
Maria Antònia Martí Escayol (UAB).
Web-master:
Maria Antònia Martí Escayol, Xavier Ortega Castillo.
Maqueta número V, 2007:
Xavier Ortega Castillo.
ISSN: 1445-89111
Adreça electrònica: http://seneca.uab.es/hmic
Contacte editorial
Postal:
Revista HMiC
Departament d'Història Moderna i Contemporània
Facultat de Lletres Edifici B
Universitat Autònoma de Barcelona
08193 Bellaterra-Cerdanyola del Vallès
Correu electrònic: [email protected]
Telèfon: 93 581 11 86
REVISTA HMIC, NÚMERO V, 2007.
El contingut de la Revista HMiC, si no s'especifica el contrari, pot utilitzarse
de conformitat amb la llicencia de Creative Commons.
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.en
1
REVISTA HMIC, NÚMERO V, 2007
ÍNDEX DE CONTINGUTS
EQUIP REVISTA HMiC ........................................................................................................ 1
ÍNDEX DE CONTINGUTS .................................................................................................... 2
DOSSIER, GUERRA DE SUCCESSIÓ ................................................................................ 3
Editorial ........................................................................................................................................... 3
Maria Antònia Martí Escayol (Universitat Autònoma de Barcelona)
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panegírica de
Vicent Díaz de Sarralde (Nàpols, 1718) ........................................................................................ 5
Agustí Alcoberro (Universitat de Barcelona)
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710) ................................................................... 25
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
MISCEL·LÀNIA ...................................................................................................................... 67
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941 .......... 67
Jordi Viader i Riera (Universitat Ramon Llull)
La construcción de la identidad andaluza percibida y proyectada como reclamo turístico: los libros de
viaje y las guías turísticas del siglo XX (1920-1970) .................................................................... 95
Manuel Hijano del Río y Francisco Martín Zúñiga (Universidad de Málaga)
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional
fins el 2006 .................................................................................................................................... 109
Francesc Espinet i Burunat (Universitat Autònoma de Barcelona)
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal ........................................................................... 195
Antoni Sánchez i Carcelén (Universitat de Lleida)
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en la Argentina ........................................ 221
Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y
composición social ........................................................................................................................ 237
José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona)
DEBATS ................................................................................................................................... 263
Sobre els documents que van ser analitzats a l’article: Francesc Espinet, “Barcelona 1941.1942.
(Segons els informants falangistes)”, RevistaHMiC, número IV, 2006. ....................................... 263
Pedro García-Mirasierra
RESSENYES ............................................................................................................................ 265
Casals Bergés, Quintí. Tots a l'escola? El sistema educatiu liberal en la Lleida del segle XIX.
Publicacions de la Universitat de València, 2006, 338 p. ............................................................. 265
per Maria Lluïsa Fernández Clarés (Universitat Autònoma de Barcelona)
PUBLICACIONS ..................................................................................................................... 267
2
GUERRA DE SUCCESSIÓ-2007
ISSN 1696-4403
http://seneca.uab.es/hmic
DOSSIER, GUERRA DE SUCCESSIÓ
Editorial
Maria Antònia Martí Escayol (Universitat Autònoma de Barcelona)
El dossier de l’any 2007 de la Revista HMiC el dediquem a la Guerra de Successió en motiu
de la commemoració de la Batalla d’Almansa (1707). Aquesta gran batalla va enfrontar els
exèrcits dels candidats al tro, Felip V i l’arxiduc Carles d’Àustria. L’estiu de 1706, els aliats
aconsegueixen importants èxits militars. El fracàs dels borbònics en l’intent de recuperar
Barcelona, permet l’alliberament de tot el Principat i del Regne d’Aragó, amb l’entrada a
Madrid de l’exèrcit aliat procedent de Catalunya. Serà, però, una presència efímera. L’arribada
d’un exèrcit de socors francès i el reclutament general de tropes castellanes en el bàndol
borbònic, obliguen els aliats a abandonar Madrid en direcció a València, travessant La Manxa,
on seran interceptats pels borbònics a Almansa. La catàstrofe del 25 d’abril de 1707 comportarà
la pèrdua definitiva del País Valencià. I, a més, els borbònics ocuparan Tortosa, Lleida i tot el
Regne d’Aragó, amb la consegüent abolició dels furs valencians i aragonesos, “por Real
Decreto”, el 29 de juny de 1707. Tal com recull la tradició oral, “lo mal que ve d’Almansa a tot
lo món alcança”. La derrota aliada, després d’aproximadament dues hores de lluita, fou molt
dura, ja que es perderen 4000 homes entre morts i ferits, 3000 van ser capturats (més de 5000
morts i 12000 presoners, segons algunes fonts) i es va perdre tota l’artilleria i part de les
municions i aprovisionaments; la infanteria estava totalment destruïda, mentre que la cavalleria
havia fugit. Per part francoespanyola les baixes també van ser importants: entre 2000 i 5000
homes. Sens dubte, la batalla constituí un punt d’inflexió molt important del transcurs de la
Guerra de Successió.
3
Editorial
4
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera
Guerra Turca. La epopeia panegírica de Vicent Díaz de
Sarralde (Nàpols, 1718)
Agustí Alcoberro (Universitat de Barcelona)
Resum / Resumen / Abstract
L’exili de la Guerra de Successió d’Espanya (1702-1715) va ser present per diverses vies en la Tercera Guerra
Turca (1714-1718), que enfrontà els imperis germànic i otomà. D’una banda, els cinc regiments regulars, evacuats
de Barcelona el 1713, i una companyia de voluntaris van participar en les campanyes de 1716 i 1717, amb actes
molt destacats. D’altra banda, la guerra suscità importants expressions literàries, cronístiques i plàstiques. Entre les
primeres destaca l’Epopeia panegírica, poema èpic de grans dimensions escrit per Vicent Díaz de Sarralde, que va
ser fiscal de la Reial Audiència de València per l’Arxiduc Carles, i els elogis al príncep Eugeni de Savoia redactats
per personalitats tan diverses com Juan Amor de Soria i Gregori Maians.1
El exilio de la Guerra de Sucesión de España (1702-1715) se hizo patente a través de varías vías en la Tercera
Guerra Turca (1714-1718) que enfrentó a los imperios germánico y otomano. Por un lado, los cinco regimientos
regulares, evacuados de Barcelona el 1713, y una compañía de voluntarios, participaron con actos muy relevantes
en las campañas de 1716 y 1717. Por otro lado, la guerra generó importantes agresiones literarias, cronísticas y
plásticas. Entre las primeras destaca la Epopeya panegírica, un poema épico de grandes dimensiones escrito por
Vicent Días de Sarralde, y los elogios al príncipe Eugenio de Savoya, redactados por personalidades tan diversas
como Juan Amor de Soria y Gregori Maians.
The exile of the War of the Spanish Succession (1702-1715) was patent through vary ways in the Third Turkish
War (1714-1718) that faced the Ottoman and the Germanic empires. On the one hand, the five regular regiments,
evacuees from Barcelona on 1713, and a company of volunteers, participated with very prominent acts in the
campaigns of 1716 and 1717. On the other hand, the war generated important literary, plastic and chronicles
aggressions. Among the first it emphasizes the Panegyrical Epic, an epic poem of large dimensions written by
Vicent Días de Sarralde, and the compliments to prince Eugeni de Savoia, edited by personalities as diverses as
Juan Amor de Soria and Gregori Maians.
Paraules clau / Palabras clave / Key Words
Guerra de Successió d'Espanya, Austriacisme, Tercera Guerra Turca, Príncep Eugeni de Savoia, Poesia
espanyola, segle XVIII, Verge de Guadalupe.
Guerra de Succesión de España, Austriacismo, Tercera Guerra Turca, Príncipe Eugenio de Savoya, Poesía
española, siglo XVIII, Virgen de Guadalupe.
War of the Spanish Succession, Austriacism, Third Turkish War, Prince Eugeni de Savoia, Spanish poetry, 18th
century, Virgin of Guadalupe.
La majoria de les tropes hispàniques que van combatre a favor de l’Arxiduc Carles durant la
Guerra de Successió es van veure implicades, pocs mesos després, en la Tercera Guerra Turca
(1714-1718). La contesa, que enfrontà l’Imperi otomà amb la República de Venècia, i
1. Aquest estudi s’emmarca en els treballs del grup de recerca consolidat “Grup d’estudi de les
institucions i de la societat a la Catalunya moderna” (2005SGR 00633) i en el projecte del Ministerio
de Educación y Ciencia “Cataluña en la España moderna: memoria histórica y proyecto político”
(HUM2005-01953/HIST). Hem publicat una versió àmpliament anotada de l’article a Aguaits. Revista
d’investigació i assaig editada per l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (Pedreguer, 2007).
Resum / Resumen / Abstract
http://seneca.uab.es/hmic
5
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
posteriorment amb l’Imperi germànic, es clogué amb la pau de Passarowitz, que suposà la
incorporació del Banat de Temesvar, el nord de Sèrbia i d’altres territoris balcànics als dominis
de Carles VI.
Van participar a la guerra els cinc regiments professionals hispànics que havien estat
evacuats de Catalunya l’estiu de 1713, i també una companyia d’exiliats voluntaris, creada
expressament. Però el ressò de les campanyes imperials de 1716 i de 1717, en què es fonamentà
la victòria, depassà de molt els àmbits estrictament militars. El podem constatar, com veurem,
en iniciatives diverses de caràcter cronístic, literari i artístic, algunes de les quals van ser
empreses per exiliats o des dels mateixos regnes hispànics, aleshores sota domini de Felip V.
Entre les obres de l’exili destaca, per les seves dimensions i també pel seu interès, la Epopeia
panegírica del valencià Vicent Díaz de Sarralde. Aquesta llarga composició èpica, impresa a
Nàpols el 1718, és formada per dos cants de 86 i 98 octaves, respectivament, a més d’altres
poemes complementaris, i ocupa 78 pàgines.
L’objectiu d’aquest article és donar a conèixer aquesta obra i el seu autor, i situar-la en el
marc més ampli de les repercussions que suscità la victòria sobre els otomans, en especial entre
els exiliats hispànics.
La Tercera Guerra Turca i les tropes hispàniques
En una altra ocasió ja ens hem referit àmpliament a la presència de tropes hispàniques a la
Tercera Guerra Turca (Alcoberro 2002: I, 136-144). L’enfrontament bèl·lic s’inicià el 1714, i
afectà en una primera etapa la República de Venècia. Tanamateix, els continuats fracassos dels
venecians, que van perdre els seus dominis al Peloponès i a Dalmàcia, van forçar l’entrada a la
contesa de les tropes imperials l’any 1716. Carles VI va mobilitzar uns 125.000 homes, mentre
que les tropes turques degueren assolir els 200.000. El príncep Eugeni de Savoia dirigia l’exèrcit
imperial.
Les campanyes més importants es realitzaren els estius de 1716 i 1717. En el primer any, la
victòria de les tropes del príncep Eugeni a la batalla de Peterwardein (5 d'agost) suposà la mort
d'uns 30.000 turcs i l'ocupació del Banat. La capitulació de Temesvar va ser precedida, però, per
un setge molt dur. La segona campanya s’inicià amb una batalla fluvial, al riu Danubi. L'exèrcit
imperial comptà amb sis vaixells, armats cada un d'ells amb una seixantena de canons, i
aconseguí enfonsar vuit naus otomanes i foragitar-ne la resta. En terra, la batalla de Belgrad (16
d'agost) suposà la destrucció de l'exèrcit otomà i la capitulació de la ciutat. En aquestes
condicions, els turcs hagueren de signar la Pau de Passarowitz el 21 de juliol de l'any següent.
Per aquest tractat, l’Imperi alemany es féu amb l’Eslavònia oriental, la meitat nord de Sèrbia
(amb Belgrad), la Petita Valàquia o Oltènia i el Banat de Temesvar.
L’evacuació de Catalunya de l’exèrcit imperial, produïda el juliol de 1713, arrossegà uns
2.500 oficials i soldats hispanics, que optaren per seguir el seu senyor, l’Arxiduc Carles o Carles
III, als seus dominis imperials, on regnava amb el nom de Carles VI. Amb ells marxaren les
seves famílies. Les tropes van ser reformades a l’estat de Milà el novembre d’aquell any i van
donar lloc a cinc regiments d’uns cinc-cents homes cadascun: tres de cavalleria, comandats pels
generals Manuel de Silva y Mendoza, comte de Galve, Pedro Morrás i Gaspar de Córdoba; i dos
d’infanteria, sota les ordres dels generals Juan de Ahumada y Cárdenas, comte d’Ahumada, i
Antonio de Portugal y Toledo, comte d’Alcaudete.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
6
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
No cal dir que es tractava de tropes bregades en combat, per la qual cosa van ser enviades a
la frontera hongaresa ja el 1714, quan es preveia l’inici de la nova guerra. Per a les campanyes
de 1716 i 1717 l’exèrcit imperial comptà també amb una companyia de voluntaris exiliats
comandada pel coronel Manuel Desvalls; la majoria dels seus membres havien participat en
l’última defensa de Barcelona.
El cronista Francesc de Castellví (1998-2002: IV, 561-562, 587-589, 615-618) va deixar
constància dels noms dels oficials exiliats que participaren en aquella guerra i de les seves
principals accions. Els cinc regiments van participar a la batalla de Peterwardein. Els regiments
d'infanteria d'Ahumada i d'Alcaudete van ser presents també en l'ocupació de la fortalesa de
Temesvar; aquest darrer va ser el que n'inicià l'assalt. Contràriament, a la batalla de Belgrad, el
protagonisme correspongué als regiments de cavalleria.
Vicent Díaz de Sarralde i la Epopeia panegírica
Ara com ara sabem molt poques coses de l’autor del poema, Vicent Díaz de Sarralde. Les
escasses referències bibliogràfiques ni tan sols es posen d’acord en la grafia dels cognoms, que
apareixen alternativament com a “Díaz de Sarralde”, “Díaz de Serralde” i fins i tot “Dies de
Sarrade”. En tot cas, hem optat pels cognoms que apareixen en les seves dues obres publicades,
ja que ho van ser, a ben segur, sota control i responsabilitat del mateix autor.
Díaz era valencià. Desconeixem el lloc i la data exactes de naixement, tot i que sabem que el
6 de desembre de 1690 va obtenir el batxillerat en dret civil (Martí Grajales 1987: II, 896).2 El
1701 es proclamava “generoso, doctor en ambos derechos y abogado del real colegio de
Valencia”. Ho féu en l’encapçalament de la seva primera obra impresa, l’Auto sacramental,
historial y alegórico intitulado El Salvador en su imagen, derivado de la sagrada historia y
prodigiosa venida del Santo Christo de San Salvador a la ciudad de Valencia. L’obra era
dedicada a Josep de Castellví i d’Alagó, primer marquès de Vilatorques.
La dedicatòria sembla plenament justificada. Josep de Castellví, aleshores membre del
Consell d’Aragó, aplegà a València una biblioteca de més de 7.000 volums, redactà diversos
tractats, catàlegs i traduccions, i mantingué una viva tertúlia literària. Morí a València el 1722.
El seu fill i hereu, Joan Basili de Castellví i Coloma, comte de Cervelló per la seva esposa
Francesca M. Mercader i Palafox, era governador del Regne quan es produí l’alçament maulet.
Inicialment es mantingué en el bàndol de Felip V, motiu pel qual va haver d’abandonar la capital
del regne el 1706. Tanmateix, com altres aristòcrates valencians, es decantà a favor de Carles
durant la segona ocupació aliada de Madrid (1710). Des d’aleshores, la seva carrera va
esdevenir meteòrica. El 1711 va ser enviat per la reina Elisabet-Cristina, que residia a
Barcelona, als actes d’exaltació del seu marit al tron imperial, celebrats a Frankfurt. En aquella
ocasió Carles VI el premià amb la distinció de gentilhome de cambra. Des de 1720 va ser
conseller per Sicília del Consell d’Espanya de Viena, càrrec pel qual cobrava nou mil florins
anuals. El 1737, en constituir-se el Consell d’Itàlia –que substituí el Consell d’Espanya–, en va
ser nomenat conseller, i poc després n’esdevingué vicepresident, amb un sou de dotze mil
florins anuals.
2. El document l’anomena “Vicentius Serralde”. D’altra banda, tenim esment d’un eclesiàstic, beneficiat
de la catedral de València i austriacista de primera hora, de cognom Serralde, que probablement era
familiar de l’autor (Carme Pérez Aparicio 1981: 54).
Vicent Díaz de Sarralde i la Epopeia panegírica
http://seneca.uab.es/hmic
7
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
De l’exili estant, el segon marquès de Vilatorques va endegar un gran nombre d’iniciatives
de contingut cultural. Cal remarcar, en aquest sentit, la correspondència que mantingué amb
Gregori Maians després de la Pau de Viena (1725) i el seu mecenatge en edicions venecianes i
holandeses d’autors valencians (Mestre 2000: 389; Maians 2006). A hores d’ara, però, resulta
impossible escatir si jugà algun paper en l’edició d’aquest poema èpic.
En tot cas, sabem que el seu autor, Vicent Díaz de Sarralde, va ser un austriacista de primera
hora. Per aquest motiu va ser nomenat fiscal de la Reial Audiència de València el novembre de
1706 (Castellví 1998-2002: II, 246). Com és obvi, i més en aquell context, el càrrec comportava
un gran compromís polític, i inevitablement havia de generar enemistats.
En la seva Epopeia panegírica, publicada a Nàpols el 1718, es presenta com a membre “del
Consejo de Su Majestad Cesárea Católica y alcalde de su real casa y corte”. Entre una i altra
notícia no en tenim, però, cap altra informació. Cal suposar, doncs, que, com molts altres
austriacistes valencians, s’exilià a Barcelona amb l’ocupació borbònica del regne i que, en una
data imprecisa –probablement amb el desterrament decretat pocs dies després de la caiguda de
Barcelona–, es desplaçà a Nàpols, on vivia en aquella data. Aquesta interpretació coincideix
amb la que en féu el bibliòfil Francesc Martí Grajales a començament del segle XX. Martí
esmenta Vicent Díaz de Sarralde, “fiscal del Consejo de Valencia y poeta muy inspirado”, en
una llista de personalitats prestigioses que hagueren d’abandonar el regne amb l’ocupació
borbònica –i que encapçala amb l’arquebisbe de València, Antoni Folch de Cardona– (Martí
Grajales 1987: I, 10).
El títol complet del poema és: Epopeia panegírica de los célebres triumphos, victoriosos
suzesos que comandando las invictas armas de la M.C.C. del señor don Carlos de Austria, sexto
emperador de Romanos, siempre augusto, y terzero de las Españas, monarcha potentíssimo,
obtuvo de las huestes sarrazenas en las dos próximas pretéritas campañas de los años de 1716
– 1717 la acertada conduta de S.A. el sereníssimo señor príncipe Eugenio de Saboya, theniente
general de S.M.C.C., etc.3
El text és encapçalat per una dedicatòra “Al sereníssimo señor príncipe Eugenio de Saboya
y Piamonte”. Tot seguit, el “Prólogo al lector” descriu en prosa els principals esdeveniments de
les campanyes de 1716 i de 1717, amb l’objectiu de facilitar la comprensió d’una composició
poètica d’estètica barroca i, doncs, força recarregada. El mateix autor ho adverteix a la fi del
pròleg:
Todas estas hazañas, lector benévolo, que te propongo en concertados números baxo el
velo de algunas metáforas y no pocas alegorías matizadas con erudiciones, te las
descrivo previas para que, si vivieres en clima tan remoto que la fama, al reportarte la
noticia, la ubiere disminuido con la lontananza, halles en resumen, ya que no todo lo que
abultaron, parte de lo que fueron. Como también para que los claros de esta narración te
sirvan de luz en los obscuros de aquel poema; y entrambos quedemos con igual
satisfacción: tú sin la ignorancia de lo que es la historia; y yo con la ciencia de que,
3. Nàpols, impremta de Feliz Mosca, 1718. Hem consultat l’exemplar de l’Österreichische
Nationalbibliothek (Viena). K. K. Hofbibliothek, signatura BE.10.X.29. A la mateixa biblioteca n’hi ha
un altre exemplar. Ambdós provenen, respectivament, de les biblioteques privades del príncep Eugeni
de Savoia i de l’arquebisbe de València i president del Consell d’Espanya a Viena, Antoni Folch de
Cardona. Les dues biblioteques van constituir, amb altres fons, la Biblioteca Imperial creada en temps
de Carles VI, avui Österreichische Nationalbibliothek. Sobre les obres de temàtica hispànica d’aquests
dos fons, vegeu: Miguel Nieto Nuño (1989).
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
8
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
haviéndome entendido, sólo me podrás acriminar los hierros propios y me habrás de
indultar de los ajenos.
Com ja hem esmentat, el poema està dividit en dos cants, dedicats respectivament a les
campanyes militars de 1716 i de 1717. Cada un d’ells es compon d’una octava inicial, o
Argument, d’un nombre divers d’octaves numerades (86 i 98, respectivament) i d’un sonet final.
El poema va obtenir les pertinents llicències eclesiàstica i civil, redactades respectivament
pel reverend Gaspar Vargas Macucha i per Diego Antonio de Ribas, que ja aleshores era
conseller de la Règia Cambra, o Col·lateral, del Regne de Nàpols, i que més endavant
n’esdevindria president (Alcoberro 2002: I, 76). Ambdós formaven part de l’elit de l’exili
napolità. Ribas, que ja havia tingut importants càrrecs civils a la cort barcelonina de Carles III,
no s’estigué de proclamar l’autor del poema com un “nuevo Homero por su ingenio”.
La datació de les llicències (20 i 22 de març de 1718, respectivament) permet confirmar la
relativa celeritat amb què es redactà el text, sobretot atenent a les seves grans dimensions. El
poema és, en qualsevol cas, si més no, cinc mesos anterior a la fi formal de la guerra,
confirmada, com hem esmentat, a la Pau de Passarowitz. Els fets que descriu conclouen tot just
a la fi d’agost de l’any anterior.
El text sorprèn per diverses característiques. Des del punt de vista formal, les abundants
referències mitològiques i les constants llicències sintàctiques, d’estil gongorí, poden arribar a
aclaparar al lector –un aspecte del qual el mateix autor n’era conscient, com hem pogut constatar
mitjançant la seva cita literal-. Tanmateix, la construcció poètica recolza sobre bases reals,
motiu pel qual la seva lectura ha d’avançar sempre en paral·lel amb el pròleg al lector, com ja
advertí l’autor. Des d’aquesta perspectiva, doncs, la composició poètica pretén ser, malgrat tot,
un testimoni prou fidel dels esdevenimetns històrics.
Des d’un punt de vista estrictament comercial, resulta força desassenyat creure que el text
podia tenir alguna repercussió a la península ibèrica. Per aquelles dates, la difusió de
correspondència redactada en terres de l’emperador estava condemnada amb la mort en els
dominis de Felip V (Alcoberro 2003: 321-360). Tanmateix, al Regne de Nàpols, el mercat
generat pels exiliats no era en cap cas petit. Ja aleshores, el nombre de desterrats o exiliats civils
se situava per damunt de les 15.000 persones, a les quals caldria sumar els militars regulars i les
seves famílies (Alcoberro 2002: I, 54-57; Alcoberro 2007). En qualsevol cas, a banda del
possible mercat, la finalitat de l’autor pot haver estat obtenir algun tipus de mecenatge, de
l’emperador o del príncep.
Pel que fa al pensament polític, el text presenta el príncep Eugeni de Savoia, i el mateix
emperador, Carles VI, com l’única garantia viable davant el creixent poder de l’Imperi otomà.
Del primer –qualificat repetidament d’heroi- n’elogia la doble condició de militar i polític, que
havia de garantir la seva contundent victòria personal:
(81, I)
Tú, igualmente adalid que consejero,
Lo áulico y militar tanto eslabonas,
Que de oliva y laurel, con noble esmero,
Univocando a un tiempo dos personas,
Conformas lo prudente y lo guerrero,
De una y otra diadema te coronas,
Vicent Díaz de Sarralde i la Epopeia panegírica
http://seneca.uab.es/hmic
9
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
Un tropheo con otro te compites,
De una virtud en otra te repites.
També en destaca la relació gairebé paternal amb la tropa:
(11, II)
Al exército fiel y valeroso
Arriba Eugenio, y aunque venerado
Del obediente obsequio respetuoso,
Sin remitir grandezas de elevado,
Da al semblante y la voz lo cariñoso;
Y el gefe, el subalterno y el soldado,
Cada qual en la acción se desempeña
Del rendibú, el alarde y la reseña.
Unes qualitats que, pel que fa al príncep, queden definitivament reproduïdes al sonet - elogi
final del cant segon :
No hay aliento que en tí triumpho no sea,
Y aun la fortuna, cuio infiel diseño
Pinta la elevación, con el despeño
Borró su imagen y copió tu idea.
No porque en tanta suerte sólo crea,
La elección te confía el desempeño.
Le encarga porque el orbe en el empeño
Admire tu valor, tu ingenio vea.
10
Las lunas mal osaron eclipsarte;
Indeficiente luz, prudente Apolo;
Incontrastable ardor, heroico Marte.
Mas si polo de Dios, del césar polo
Eres con religioso, guerrero arte,
¿Quién te podrá vencer? Nadie, o tú solo.
En aquest context general, l’enfrontament entre germànics i otomans pren totes les
característiques d’un combat entre religions, com es pot constatar en l’estrofa següent :
(50, I)
De Dios en gloria, porque venerado
De religioso culto, de ostia pura,
Es, á sido y será siempre exaltado.
Del césar en honor, porque asegura
Christiana Europa con haver domado
De la Assia sarrazena zerviz dura.
De entrambos para un fin con dos respectos,
Que induzen de una causa dos efectos.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
Malgrat que, òbviament, la narració se centra en la Tercera Guerra Turca, és possible trobarhi diverses referències explícites a la Monarquia Hispànica. Així, quan la població islàmica de
Temesvar decideix capitular davant el setge a què la sotmeten les tropes imperials, les
referències clàssiques peninsulars esdevenen inevitables:
(71, I)
Blanca seña de paz, trémula al viento,
Busca armisticio para hallar clemencia
Antes que del estrago el filo cruento
Sea castigo de su resistencia,
Que al último les traiga desaliento
A impulsos del asalto y su violencia
Y se vean arder y morir juntos,
Exemplos de Numancias y Saguntos.
En l’estrofa següent apareix, però, una referència explícita a la condició de rei d’Espanya de
l’emperador –que, com hem vist, és ja present en el mateix títol de l’obra–. Així, tot celebrant
la victòria de la campanya de 1716, l’autor exclama:
(78, I)
Salve CÉSAR invicto, a cuia frente
El dilatado círculo de un mundo
Siendo tan basto ziñe estrechamente.
Pues Terzero a ser Sexto, sin segundo,
El laurel duplicando floreciente,
Desde el polo más alto al más profundo
Tu nombre en cinco zonas exaltado,
O se ve obedecido u deseado.
11
El cèsar (emperador o kàiser, en llengua alemanya) Carles VI ha estat molt abans rei hispànic
amb el nom de Carles III –i ho continua essent, si més no en la ment dels seus seguidors exiliats–
. És per això que, segons l’autor, el seu nom és enaltit en cinc “zones”, que no sembla difícil de
precisar, tot i que ell no ho faci de manera explícita: Alemanya, Hongria i Itàlia, on el seu nom
és “obedecido”; i les dues corones peninsulars, Aragó i Castella, on és “deseado”, sempre a
parer de Díaz de Sarralde.
Des del punt de vista del gènere literari, hi ha encara una altra vinculació hispànica –i, més
específicament, valenciana–, que gosem plantejar, encara que només sigui en termes d’hipòtesi.
Rere la poesia recarregada, acolorida i un punt festiva de Vicent Díaz de Serralde no ens podem
estar de veure-hi les octaves que el mateix Lope de Vega va dedicar a les batalles de moros i
cristians celebrades a Dénia el 1599, dins un gran poema cronístic que descriu les festes en
honor de Felip III celebrades en aquella localitat en ocasió de la visita reial. 4
Algunes estrofes escrites per Lope manifesten, certament, una estètica similar a la buscada
pel poeta exiliat. Així, a tall d’exemple, Lope escriu, tot descrivint el castell bastit per als
defensors turcs:
4. Lope Félix de Vega Carpio: Fiestas de Denia al Rey Católico Felipe III de este nombre. València,
Diego de la Torre, 1599 (citem a través de: Antonio Castelló 2003: 128-131).
Vicent Díaz de Sarralde i la Epopeia panegírica
http://seneca.uab.es/hmic
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
Digo, pues, que este fuerte fabricado
Estaba orilla el mar, tan bien fingido,
Que pudiera de veras conquistado
Ser de quien le guardaba defendido;
Guardábanle por uno y otro lado
Tres cientos hombres con igual vestido;
El color era rojo y turco el traje,
Preciados de imitar hasta el lenguaje
O encara, tot descrivint la batalla final, Lope de Vega escriu:
Ya se acercan al foso, y los de dentro
Conocen de su esfuerzo las ventajas;
El cielo, el aire, el mar, la tierra, el centro,
Tiembla al son de las armas y las cajas;
Júntanse todos al postrero encuentro;
Tíranles piedras, plomo, flechas, rajas,
Llegan al foso y van por él arriba,
Diciendo a voces ¡Viva España, viva!
Cal no oblidar, en aquest sentit, que les batalles de moros (o, més exactament, de turcs) i
cristians eren freqüents en els grans esdeveniments festius de diverses localitats valencianes en
l’època en què Díaz de Sarralde escrigué la composició. Així, Antonio Castelló ha donat compte
de les batalles organitzades a Alacant el 1715, amb motiu de les noces de Felip V i d’Isabel de
Parma; i de 1724, amb motiu de la coronació de Lluís I d’Espanya, fill primogènit d’aquell
monarca. Ambdues festes compten amb cròniques impreses (Castelló 2003 : 136-146, 223251).
La descripció de la campanya de 1716
Dins el marc general que acabem de presentar, ens aturarem ara en una decripció més
permenoritzada de l’obra. L’autor inicia la seva composició poètica tot presentant l’argument
del Cant I, destinat a descriure la conquesta de Temesvar i del seu entorn geogràfic immediat:
Argumento
Pretende el Agareno numeroso
Bastas ideas practicar altivo.
El CÉSAR las previene, cuidadoso
Pastor de grey, que guarda compasivo.
A EUGENIO se la encarga y valeroso
En batalla campal combate activo
El voraz lobo. A Temesvar domina
Y da a la augusta fe gloria divina.
Tot seguit, les primeres estrofes del cant I donen ja el to estètic que presideix tota la
composició –i permeten presentar-ne l’autèntic protagonista, el príncep Eugeni de Savoia:
(1)
No célebres afanes de thebanos,
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
12
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
No gorgónicos timbres de Perseos
No de Cipiones triumphos africanos
No de Aníbales púnicos tropheos
Son de mi lira assumptos soberanos.
Aún más altos los buscan mis deseos,
Más que Hércules, de invictos más blasones
Que Aníbales, Perseos y Cipiones.
(2)
Canto un varón zeñido de victorias
Cuias acciones llenan los annales,
Cuios hechos abultan las historias
Del pasado y presente siglo iguales;
Aquél que al parangón de otras memorias,
Con sus felizes, todas son fatales:
A EUGENIO canto; pero calle el modo,
Que con nombrarle ya lo dixe todo.
Més endavant, apareix l’altre protagonsita absolut de la història, és a dir l’emperador Carles
VI:
(10)
La justicia del CÉSAR le da espada,
La fortaleza el pecho le guarneze,
La prudencia en su frente le es zelada,
Al brazo la templanza escudo ofreze,
Y con quatro virtudes adornada
La virtud que en su alma respladeze
De la asechanza infiel a los amagos
Ni teme insultos ni rezela estragos.
13
I encara, una referència genèrica a les tropes, de les quals l’autor en cap moment no en
destacarà cap nom, a causa de la seva igual i comuna valentia:
(11)
A la frente de tropas aguerridas
En otros hechos ya experimentadas,
Marcha porque le sigan conducidas
De sus exemplos, tan disciplinadas
Tan fuertes, tan iguales, tan unidas,
Tan obedientes y tan alentadas
Que a la par de un capitán tan sin segundo
Tropas tan sin segundas sean del mundo.
La decisiva batalla de Peterwardein del 5 d'agost –“día de Nuestra Señora de las Nieves “,
com recorda l’autor al pròleg–, és precedida per una al·locució d’Eugeni a les tropes, que en
alguns moments pren un to vibrant:
(23)
No tengo que encargar a tanto Apolo,
No tengo que advertir a tanto Marte,
La descripció de la campanya de 1716
http://seneca.uab.es/hmic
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
Sino acordarles su memoria sólo;
Que ella en hazañas que al buril reparte
Admiración del uno y otro polo,
Con sin igual valor, sin igual arte,
Para la grande acción, heroico empeño
Propone con la empresa el desempeño.
(24)
Ni a practicar el orden que prescrivo
Os amonesto con persuaciones;
Que sé que el más guerrero, el más altivo
De su obediencia formará blasones.
Sé todos haréis que el inzentivo,
Alma de vuestros nobles corazones,
Muestre con la templanza y el fomento,
Un Etna de prudencia y ardimiento.
(25)
Los cuerpos y vosotros con abrazos
De discreciones y de gentilezas.
Ellos en sus legiones darán brazos,
Vuestras conductas les serán cabezas.
La bélica armonía ajuste lazos,
Que concordando en una dos prestezas
A un tiempo del que manda y obedeze
Acabe en eco lo que en voz empieze.
(26)
Yguales el empeño y el motivo
Hablan al corazón conformemente
Por el augusto dueño y el Dios vivo,
Por el honor y el triumpho, heroicamente.
Al desempeño, pues, de quien concivo
Os á de engrandezer tan altamente
Que á de hazer adquiráis timbre glorioso,
Cada qual de más fiel, más religioso.
14
També la descripció de la batalla pren inicialment un to colorista i un punt exòtic:
(31)
Las caxas, los clarines, los timbales
Que de Febo publican esplendores,
Unísonos, templados y cavales.
Las divisas, preseas y colores
Que en plumas y vanderas dan iguales,
Esmeraldas, aljofares y flores,
En dos campos hicieron ver enteras
A un tiempo dos hermosas primaveras.
(32)
Dieran el embeleso a los sentidos
Si el bárbaro atrevido no turbara
Tranquila suspensión con alaridos,
Si no humos sulfúreos respirara
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
Por fauzes de metal con estallidos,
Si no con tal rumor, tal algazara,
La confusión discorde diera enojos
Al olfato, al oído y a los ojos.
En les estrofes següents, la violència del combat puja de to, i reapareix el recurs a la
mitologia:
(43)
El polvo, el humo, el trueno, la zentella,
De afanes, muertes, golpes y de heridas
Rompe, abrasa, consume y atropella
Los miembros, corazones, almas, vidas
Y a la sangre, al dolor, ansia y querella.
Roncas, secas, impuras, sumergidas,
Armonía, Floresta, Concha, Fragua
Están en tierra, en ayre, en fuego, en agua.
La victòria és ratificada amb l’obtenció d’un gran botí:
(55)
Las tiendas, los timbales, los pendones
Son del trofeo singular Presea.
De turbantes, de armas, de blasones
Se logra más botín que se desea.
Los víveres, el tren y municiones
Los límites exceden de la idea.
El despojo fue tal, fue tal su modo
Que nada le faltó, le sobró un todo.
15
Tot seguit, l’autor narra el setge de Temesvar. El discurs s’inicia amb la descripció de la
capital del Banat:
(59)
De edificios y muros tan gigante
Eleva Temesvar su altiva frente
Que las nubes le sirven de turbante;
Por esféricas bocas gime ardiente;
El duro pecho viste de diamante;
Sus pies ziñe Neptuno transparente;
Y con las verdes de Opis manos juntas
Esgrime vexetables, vivas puntas.
En aquest cas, és possible comparar el discurs poètic amb el text en prosa del mateix autor.
Aquesta és la descripció, més o menys objectiva, que fa de Temesvar: “Es Temesvar plaza
importantíssima, que, fundada sobre un campo paludoso, circundada de un lago profundo y
zeñida después de una Palanca tubo en otros tiempos créditos de inespugnable”. I afegeix, en
nota: “Llaman Palanca a una estacada de árboles vivientes, tan unidos, enlazados y agudos que
forma muro más defensable que el del terraplén más dilatado”. La victòria del setge es dirimia,
doncs, en l’ocupació de la Palanca. L’autor ho expressa de nou en llenguatge poètic:
La descripció de la campanya de 1716
http://seneca.uab.es/hmic
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
(66)
Ya al ímpetu del hierro fulminado
La Palanca tenaz, viva muralla,
Su cuerpo herido muestra destroncado;
Donde el valiente aliento noble halla
Grande acción que la ubiera coronado
Sin conseguirla, sólo al intentalla.
Y si basta por timbre el emprendella,
¡O, qué gloria será la de obtenella!
És més que probable que en aquest punt Díaz de Sarralde estigui fent un gest de complicitat
amb el comte d’Ahumada i els homes del seu regiment. No endebades, segons Francesc de
Castellví, la conquesta de la Palanca va ser comandada per aquest oficial. (“Y en la acción de
ocupar en Themesvar la Palanca, la dirigió el general de infantería Juan Ahumada, que quedó
herido” (Castellví 1998-2002: IV, 588)).
En tot cas, les estrofes finals descriuen la capitulació de la ciutat i l’entrada de les tropes
imperials, i elogien de nou, com ja hem vist, el príncep Eugeni i l’emperador.
La descripció de la campanya de 1717
El Cant II descriu la campanya de 1717, durant la qual l’exèrcit imperial va ocupar Belgrad.
L’argument és en aquest cas:
Antes que el Sarrazeno prevenido
Acampe huestes, que á multiplicado,
EUGENIO, valeroso y advertido,
Asedia con su exército a Belgrado,
Impidiendo que sea socorrido
Del que el rival avista; y esforzado
Le combate, alcanzando eternas glorias,
De la plaza y de él, con dos victorias.
16
El cant s’inicia amb la descripció de l’arribada de la primavera en el paisatge danubià,
moment que assenyala el reinici de les hostilitats:
(3)
Ya desatando fríos eslabones,
Que aprisionaron tersos manantiales,
La templada estación, inundaciones
Franqueaba de líquidos cristales
Al gran Danubio, que en retribuciones,
De los que undosos adquiría caudales,
Tributaba, rompiendo duros lazos,
Al cielo espejos y a la tierra abrazos.
La batalla fluvial amb què començà la campanya permet comparar altra vegada la descripció
en prosa i la reconstrucció poètica que Díaz de Sarralde elabora sobre el mateix fet. L’autor
escriu al pròleg:
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
En la segunda de 1717 advertirás que, luego que la primavera desata las cadenas de
elados eslabones con que el invierno aprisionava los raudales del Danubio, se haze a la
vela la cesárea naval armada, escoltando los transportes que conducían a los destinados
almazenes los prevenidos víveres. A cuio opósito presentándose la flota mahometana,
compuesta de crecido número de fragatas, saicas y otras embarcaciones presidiadas de
más de quatro mil turcos, se trava una batalla muy reñida; en que las naves de los fieles
cantan la victoria, hechando a fondo ocho lunadas fustas y poniendo las demás en
pavorosa retirada.
Aquest episodi es descriu així a la composició poètica:
(5)
Enarbolando la triforme estrella
En agarenas popas luz menguante,
Las augustas, que dora la zentella
Del de justicia, sol juzga inco[n]stante
En la espuma anegar, y se atropella
Entre su mismo impulso fulminante;
Que al opósito el triumpho del fracaso,
A Febo dio zénit, a Cintia ocaso.
(6)
A Cintia ocaso porque allí el tridente,
En la profundidad de su elemento,
De ocho fustas prestó a mojada frente
Náutico, húmedo, frío monumento.
Zénit a Febo porque refulgente
Después de nube densa, horror cruento,
Zodíaco flubial corre más puro,
Más activo, más claro, más seguro.
17
Tot seguit, l’autor ens presenta l’objectiu de la campanya, Belgrad, que és descrit en els
termes següents:
(13)
Nuevo mundo de infieles en Belgrado,
Que ya le ofreze en lontananza el foro,
Objeto se permite dilatado,
Theatro del valor y del decoro;
En cuios homenajes desplegado
Su pendón fixará sin indecoro,
El ave de dos cuellos coronada
Que empuñó el zetro, que rigió la espada.
[...](19)
De la Servia península, Belgrado
Capital y presidio, fuerte y rica,
Biforme población se á entronizado;
A quien la una Cybeles le rubrica,
A quien la otra Neptuno á circundado;
Y entre los elementos que complica
Se juzga incontrastable, aunque imprudente,
La descripció de la campanya de 1717
http://seneca.uab.es/hmic
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
Con pie profundo, con altiva frente.
Es tracta, altra vegada, d’una imatge poètica que només pren ple sentit mitjançant
l’explicació en prosa de l’autor:
Es Belgrado, capital de la provincia de la Servia, compuesta de dos ciudades, una térrea
y otra aquaria, bien pertrechada de baluartes y medias lunas, y casi toda zeñida de
entrambos ríos [Danubi i Sava].
El poema descriu, doncs, el setge de Belgrad i la batalla del 16 d’agost, que enfrontà els
assetjants amb el gruix de l’exèrcit otomà que havia vingut a ajudar la ciutat. Preparada la nit
abans (“la noche del día de la gloriosa Assumpción de María Santíssima”, com es recorda al
pròleg), la batalla es desenvolupa el dia “festivo natal de los santos Roque y Jacinto”, amb una
completa victòria cristiana. El text, que en aquest punt recorre de manera àmplia a la mitologia,
explica la decisió d’Eugeni de plantar cara als nouvinguts:
(61)
Quando el héroe prevé empeño atrevido
Que camina a tenerle circundado,
De fuertes enemigos oprimido,
Del exército, a un tiempo, y de Belgrado,
Y entre esperar valiente y detenido,
Y entre invadir juicioso y alentado,
La idea, ya suspensa, ya agitada,
Fue pausa inquieta, su inquietud pausada.
(62)
Decreta lo mejor, que es no aguardarle;
Resuelve lo mejor, que es invadirle;
Que en dos tales intentos aclamarle
Suele el suceso a aquél, que prevenirle
Consigue, con saber anticiparle,
Logra sin detenerse a resistirle,
Y a adquirir el laurel sólo se ofreze
Como persona que haze y no padeze.
18
Una decisió encertada, doncs, que culmina altra vegada amb la fugida de l’exèrcit enemic i
l’obtenció d’un gran botí:
(81)
Terrores de los que huien más prudentes,
Temiendo cruenta, executiva saña;
Lamentos de los que osan más valientes
De atropos resistir letal guadaña,
Embarazan con pasos diligentes
La cumbre, el valle, el bosque, la campaña;
Del ayre ocupan anchurosos giros,
Con ansias, quejas, ahogos y suspiros.
(82)
De Vulcano forjados instrumentos,
De Marte y de Saturno municiones,
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
En bronze y piel de Ulyses los concentos,
Primaveras de Flora en pavellones,
De Ceres ministrados alimentos,
Texidos de Minerva en los pendones,
De Neptuno cavallos producidos,
Al despojo cedieron los vencidos.
Després de la batalla, Belgrad capitula el 18 d’agost. El 22 l’exèrcit imperial entra a la ciutat,
tot cloent la campanya:
(85)
De dos soles aún no giros cavales
Después de la victoria se cumplieron,
Quando la plaza y fuerzas desiguales
Los turcos con los mismos ofrecieron
Pactos, que en Temesvar ya sus parciales
De la piedad del héroe merecieron,
Y corrió tan propicia su clemencia
Quanto de ellos calmó la resistencia.
(86)
Ya prezes del contrato estipuladas,
En quanto parecieron convenientes,
Las tropas de tropheos coronadas
Desalojando las vencidas gentes
Las águilas arbolan tremoladas
De baluartes y muros en las frentes,
Y aclamando al gran Dios sus eficacias
Le ofrezen cultos y le alternan gracias.
(87)
Tres auroras duraron en Belgrado
Los enemigos, con infausta estrella,
En su dominio viendo reintegrado
El pie triumphante de cesárea huella;
En cuia possessión todo ocupado
Le dexan, repitiendo su querella,
De triste luto los semblantes llenos,
Treinta mil combatientes agarenos.
19
Altres ressons hispànics de la guerra
Si bé, en molts sentits, l’Epopeia panegírica de Vicent Díaz de Sarralde és una obra
excepcional, no es tracta ni molt menys de l’únic ressò hispànic de la Tercera Guerra Turca, ni
de l’únic elogi apassionat del príncep Eugeni de Savoia.
Altres ressons hispànics de la guerra
http://seneca.uab.es/hmic
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
Tenim, així, un Diario de las operaciones del exército del sereníssimo señor archiduque de
Austria, venido del campo de Peter-varadin en 8 de Agosto 1716, y de Viena en 16.5 El peu
d’impremta ens informa que va ser estampat a Barcelona ”por Joseph Texidó, impressor del rey
nuestro señor” i que es venia en l’establiment d’aquest juntament amb “las rogativas que
hizieron los infieles para alcançar vitoria de los christianos”.
Aparentement, el text reprèn un gènere que ja havia gaudit d’una gran popularitat en els anys
1683-1688, coincidint amb la Segona Guerra Turca. No endebades, la participació de voluntaris
catalans en aquella contesa va ser força significativa, i l’opinió pública del Principat va seguir
amb un viu interès els seus principals esdeveniments (Fallenbüchl 1979; Guiu 1984; Molas
1996; Miravall 1980).
Tanmateix, resulta difícil d’admetre que a la Barcelona ocupada de 1716 es pogués publicar
un text que els lectors només podien interpretar com un elogi de l’emperador Carles VI, és a dir,
de qui continuava essent l’enemic principal de Felip V. Algunes referències del mateix text
semblen corroborar aquesta interpretació política, que en cap cas podia passar inadvertida als
seus lectors i censors. Així, la crònica esmenta explícitament els regiments hispànics que
participaren a la guerra, i presenta l’emperador com el campió de la defensa de la cristiandat, ja
que n’elogia la tasca de “defender, mediante la divina asistencia, todo el christianismo del
evidente peligro”. D’altra banda, com ja hem esmentat, la correspondència amb els dominis de
Carles VI estava prohibida, amb pena de mort. Aquest factor fa força inversemblant la
referència explícita a la correspondència amb Viena que apareix al mateix títol del text. Per tot
plegat, ens inclinaríem a pensar que el peu d’impremta d’aquest diari és fals. Aquesta va ser,
d’altra banda, una pràctica utilitzada per altres publicacions polítiques sorgides de l’exili.
Entre els elogis hispànics més significatius del príncep Eugeni de Savoia cal referir-se al que
li dedicà Juan Amor de Soria a les Adiziones y notas históricas desde el año 1715 hasta el 1736,
recentment editades per Joaquim Albareda (2005: 360-418). Amor va ser una de les figures clau
de la Secretaria d’Estat i del Despatx Universal, a Barcelona i a Viena, i, com a tal, home de
confiança del totpoderós Ramon de Vilana-Perles, marquès de Rialp. El text repassa, en termes
molt crítics, però també autojustificatius, la política internacional de l’Imperi en els anys
escolats entre la Guerra de Successió d’Espanya i la Guerra de Successió de Polònia. Com no
podia ser d’altra manera, a causa de la conjuntura dramàtica en què fou redactat –just després
de la pèrdua de Nàpols i Sicília, ocupades pel Borbó espanyol–, el seu to és molt pessimista. En
aquest context, l’elogi fúnebre del príncep Eugenia de Savoia, que morí el 1736, el mateix any
de redacció de les Adiziones, resulta encara més punyent. L’elogi d’Amor destaca també pel seu
gran valor literari, motiu pel qual ens ha semblat que calia reproduir-lo íntegrament. El passatge
s’inicia després de descriure la pèrdua dels regnes itàlics:
Ni fue solamente fatal la tempestad por los reynos perdidos, pues fue igual o mayor el
daño por la muerte del príncipe Eugenio de Savoya, que casi escondidamente le assaltó
la noche del 21 de Abril de 1736. Héroe, verdaderamente héroe, pues a la destreza de
advertido añadió la eminenzia de penetrar la voluntad y designios agenos, sabiendo zelar
los proprios; unió con simpatía en su espíritu vivaz la valentía con la promptitud y con la
sutileza del prevenir; su corazón gigante presumió siempre empeños de su tamaño, sin
que discrepassen lo prudente y lo intrépido en el proponer y en el executar. En su
primera acción de comandante contra el Turco en Senta, fue su victoria triunpho de su
destreza y promptitud más que de las fuerzas de su exérzito. Y aunque venzedor siempre,
5. Se’n conseva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya. Fullets Bonsoms 1003.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
20
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
nunca más triunfante que quando, retirándose casi sin gente a Hilbron el año de 1735,
supo contener el orgullo de cien mil franzeses que no ossaron ladrarle, verificándose en
esta ocasión que no iva solo el que valía por muchos. Halló nueva senda para hazerse
más glorioso sin pelear, y descubrió moderno rumbo para ser celebrado con saberse
retirar, oponiendo a las numerosas esquadras enemigas el propio temor que las
acompañaba en el nombre y fama del que suponían fugitivo. Supo observar su fortuna
qual otro César, y así los empeños que tomó con aparienzias de temeridad salieron frutos
de destreza por la anticipada comprehensión de su fortuna. Ni le faltó en su avanzada
edad el desseo de recogerse al sagrado de un honroso retiro antes que probar los desayres
de esta diosa fortuna, que, qual muger, se encamina a los mozos. Pero la necesidad de
contener en el Rhin tantos contrarios (unos ciertos y otros escondidos) le sugetó al
sacrificio en las últimas campañas, obedeziendo contra su voto o su razón, en edad tan
abanzada, a las insinuaziones del César, por más que la decadenzia de sus espíritus le
anticipaba casi imposible su aplicazión. Conquistó plazas y provinzias enteras, pero aún
fue más héroe conquistando voluntades con la liberalidad, con la cortesía, con el despexo
(alma o vida de toda la perfección), con un señorío innato, o sea fuerza secreta del
Imperio, que atrahía sin precepto a la obedienzia y sin arte a la benevolenzia, con un
trato libre de sospechas, y con una estimazión de todos y de sí mismo sin el vicio de la
afectazión. Y si como hombre se deslizó en faltas casi inevitables a la naturaleza, y de
ellas resultaron inconvenientes que supo la emulazión ponderar por graves, y
gravíssimos, es efecto de la embidia malear aún las perfecciones y hazer grave lo que es
leve, o tolerable, que en fin no pierde el sol su resplandor por los freqüentes eclipses, ni
la rosa dexa de serlo y reyna de las flores por sus espinas. Confiesso que travesuras de
naturaleza conduxeron este gran héroe a condescendenzias irregulares en elecciones para
la milizia que se conocieron poco acertadas, pero fueron errores emmendables en la
autoridad suprema, que no serían tan graves quando fueron consentidos; y si se huviesen
conocido perjudiziales, no avría sido sólo el príncipe el que con ceguedad erró, que la
crítica también alcanzaría al que no lo resistió.
He notado las virtudes del príncipe sin esconder sus defectos (más naturales quanto más
se avanzaba su edad a no saber corregirlos), pero cotexándolos con sus virtudes observo
la justizia con que nuestro augustísimo césar supo distinguirlas en el sepulcro y en las
exequias portentosas y en la magnificenzia de uno y otro, para que el mundo admire en
su justificazión los merezimientos de un héroe que en muchas cosas excedió, y en las
demás igualó, a quantos la fama dexó por immortales en la memoria de los hombres.
Com veiem, el text d’Amor de Soria remarca altra vegada alguns dels trets que ja hem pogut
observar en la composició de Díaz de Sarralde. El qualificatiu del personatge com a heroi ja era
present a la Epopeia panegírica. També ho eren les virtuts militars, polítiques i humanes.
L’elogi pren encara més valor si atenem a les inevitables discrepàncies polítiques que van
enfrontar sovint els membres de l’anomenat “partit espanyol” a Viena i el príncep. I encara, cal
remarcar les circumstàncies en què escriu l’autor, ja jubilat, i sense perspectives immediates
d’extreure’n un benefici personal, familiar o polític. La gratuïtat de l’elogi n’eleva, doncs, la
grandesa. En aquest punt cal remarcar, però, que el sentiment que Amor traspua és comú a tota
la literatura sobre el personatge publicada a l’Imperi. Allò que l’individualitza no és el
contingut, sinó la llengua emprada.
Disposem encara d’un altre gran elogi hispànic d’Eugeni de Savoia. I aquest correspon de
nou a un valencià. Ens referim a Gregori Maians. L’il·lustrat, que, com hem vist, mantingué
correspondència amb el comte de Cervelló, que residia a Viena, envià una carta en llatí al
Altres ressons hispànics de la guerra
http://seneca.uab.es/hmic
21
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
príncep, que recentment ha estat editada i traduïda al castellà per Antonio Mestre (Maians 2006:
95-101). El text té data de 30 d’abril de 1732. Per aquella època, Maians, de família autriacista,
acabava de perdre unes oposicions a la Universitat de València, i ambicionava l’ofici de
bibliotecari reial a Madrid, a la cort de Felip V, que obtingué l’any següent –paradoxalment,
mitjançant les gestions d’un altre exiliat austriacista, el cardenal jesuïta Álvaro Cienfuegos, com
ha documentat Mestre (Maians 2006: 19-20, 143-148)–.
El text reprodueix algunes de les idees ja esmentades. Elogia el valor militar i el mecenatge
literari del príncep, en destaca el domini de llengües, el qualifica de “héroe bajado del cielo” i
el compara repetidament amb Alexandre el Gran.
Però hi ha dos aspectes que ens interessen especialment, perquè permeten concretar la
finalitat i els resultats de la missiva. En el primer sentit, Maians exclama:
Alguna vez tendrás un nuevo Homero o un nuevo Virgilio. Así como tú eres varón no
sólo de un siglo sino de muchos, así quien alabe dignamente tus esclarecidas gestas, no
debe ser poeta de un siglo cualquiera. Créeme, no faltará tan debido honor a tantas
virtudes.
Molt probablement, Maians, resident a la península, desconeixia l’existència de la Epopeia
panegírica –i l’elogi que n’havia realitzat l’alt funcionari Diego Antonio de Ribas, el qual, com
hem vist, havia qualificat Díaz de Sarralde de “nuevo Homero por su ingenio”–. En tot cas, si
l’hagués coneguda, probablement tampoc no l’hauria considerada prou digna del príncep.
L’il·lustrat no s’està, però, d’acabar la seva carta oferint-se per a aquesta missió:
yo estoy en el número de aquellos que desean celebrar tus gestas dignísimas de la
inmortalidad, aunque sea muy incapaz de semejante empeño; sin embargo cuanto hay en
mí de estudio, trabajo, ingenio, finalmente cuanto puedo, te prometo y ofrezco todo esto
para transmitir tu gloria a la posteridad.
L’indicador que ens hauria d’ajudar a conèixer els resultats de la iniciativa de Gregori
Maians és un altre. L’il·lustrat explica a la mateixa carta que fa lliurament al príncep Eugeni de
“los seis libros de mis Epístolas, que acabo de editar”. El comte de Cervelló n’havia de ser el
mitjancer. En els mesos següents, aquest confirma la recepció del text per part del mateix
emperador i del príncep (Maians 2006: cartes 94 i 102). I, probablement davant la insistència de
Maians, el comte acaba aclarint-li, en una carta sense data (Maians 2006: carta 118), que el
príncep no ha arribat a llegir l’obra ja que las ocupaciones de S. A. son tantas y de tal tamaño,
que no le dejan lugar para disfrutar su numerosa y bellíssima librería, y que le sirve más para la
pompa que para el estudio.
És més, segons el comte de Cervelló, el príncep Eugeni de Savoia ni tan sols guardava record
de l’epístola de Maians:
También los años y los grandes cuydados hazen su efecto, con que no es mucho que no
tuviesse en su memoria su epístola de Vm., y que se contuviesse sólo en hazerme el
encargo de que diesse a Vm. las gracias.
Una notícia que el mateix Cervelló contraposa al suposat interès de l’emperador per l’obra
de l’il·lustrat valencià:
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
22
Revista HMiC-2005
ISSN 1696-4403
Agustí Alcoberro
Mi amo [és a dir: Carles VI] sí que me ha hablado de las Epístolas y de los autores,
informándose de quién son, lo que me ha hecho venir en conocimiento de que no ha
estado ocioso el libro en sus manos.
En qualsevol cas, el catàleg de l’Österreichische Nationalbibliothek, l’antiga Biblioteca
Imperial que recollí també els fons del príncep Eugeni, ressenya avui l’existència d’un exemplar
de l’edició de 1732 dels Epistolarum libri VI de Maians.
El comte d’Alcaudete i la Mare de Déu de Guadalupe
Hi ha, si més no, un altre episodi sorprenent en el conjunt de ressons hispànics de la Tercera
Guerra Turca. El protagonitzà el general Antonio de Portugal y Toledo, comte d’Alcaudete.
Francesc de Castellví s’hi referí, per bé que de manera breu, a les Narraciones históricas. Com
afirma el cronista de Montblanc (Castellví 1998-2002: IV, 558),
Al capitular Temesvar y Belgrado, se hallaron de vanguardia en los ataques los
regimientos españoles, y por esta razón logró el coronel conde de Alcaudete las llaves de
una y otra fortaleza, y para eterna memoria logró trabajar de primoroso arte dos figuras
de plata, que representaban dos ángeles, y en sus manos las llaves, que remitió a España
por dádiva al Santuario de Nuestra Señora de Guadalupe.
Com acostuma a passar amb les notícies de Castellví, la informació és rigorosament certa.
Les dues figures, de gran qualitat, van ser lliurades al monestir extremeny poc després de la Pau
de Viena (1725), i en qualsevol cas abans que expirés el priorat de fray Antonio de León (gener
de 1727). Hi féu referència Tomás López (1991) en el seu viatge per Extremadura de 1798.
López, a més, transcriví les inscripcions que acompanyaven –i acompanyen– les imatges. Ens
sembla inrteressant repoduir-les aquí, pel seu alt valor històric. La primera, referida a la
conquesta de Temesvar, diu així :
Ymperando Carlos Sexto, mandando sus armas el príncipe Eugenio de Saboya, con el
favor de Dios y la interzesión de su madre, las tropas alemanas pelearon con los turcos
en el campo de Peterbaradín, en cinco de Agosto de mil setecientos y diez y seis. Y
aunque los infieles hicieron notable resistencia, los christianos zerraron con ellos tan
valerosamente que los desbarataron. De aquí pasaron con increíble presteza a ponerse
sobre Temesbar. Y estando de guarnición en la trinchera don Antonio de Portugal y
Toledo, conde de Alcaudete, vinieron los sitiados a rendirse y entregar las llaves el día
doce de Octubre. Y estas mismas trajo el propio conde a esta santa casa en testimonio del
patrocinio que siempre ha devido a esta santísima ymagen, a quien dedica, ofrece y
consagra.
La segona es refereix a la campanya de 1717. El seu encapçalament és similar a l’anterior.
Tot seguit relata els fets següents:
en diez y seis de Agosto de mil setecientos y diez y siete, después de haver los alemanes,
que estavan sobre Belgrado, derrotado enteramente a los turcos, salieron de la plaza los
enemigos el día siguiente a capitu[lar] por la trinchera donde estava de guardia don
Antonio de Portugal y Toledo, conde de Alcaudete, y entregaron las llaves. Y éstas
mismas, para que no perezca la memoria de este suceso, y en muestra de su devoción a
esta santa ymagen, el propio conde se las dedica, ofrece y consagra.
El comte d’Alcaudete i la Mare de Déu de Guadalupe
http://seneca.uab.es/hmic
23
Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia pan-
Cal dir que el comte de Galve, pare del comte d’Alcaudete, retornà a la península després de
la Pau de Viena. Alcaudete, però, després de la visita a Guadalupe que ambdues inscripcions
confirmen, continuà a l’exili com a general del seu regiment. Morí a Praga el 1735 (Castellví
1998-2002: IV, 712).
BIBLIOGRAFIA
Alcoberro, Agustí (2002). L’exili austriacista (1713-1747). Barcelona: Fundació Noguera. 2
vol.
Alcoberro, Agustí (2003). «Exili interior i exili exterior: una correspondència austriacista
inèdita (1721-1724)», Estudis històrics i documents dels Arxius de Protocols, XXI, 321-360.
Alcoberro, Agustí (2007). «Una visió de la Guerra de Successió des de l’exili: el Teatro de
desdichas (Milà, 1716)», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XVIII, en
premsa.
Castelló, Antonio (2003). Francisco Antonio Peydró y las ‘Embajadas’. Alcoi: Arxiu
Municipal d’Alcoi – Lluís A. Llorens.
Castellví, Francesc de (1998-2002). Narraciones históricas. Madrid: Fundación Francisco
Elías de Tejada; Erasmo Pèrcopo. Edició a cura de J. M. Mundet i J. M. Alsina. 4 vol.
Fallenbüchl, Zoltan (1979). «Espagnols en Hongrie au XVIIIe siècle» , Revista de Archivos,
Bibliotecas y Museos, LXXXII (1979), 85-147 i 199-224.
Guiu, Montserrat (1984). «La defensa d’Àustria i les guerres d’Hongria a la publicística
catalana», Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 4, 363-374.
Martí Grajales, Francesc (1987). Ensayo de una bibliografía valenciana del siglo XVIII.
València: Diputació de València, 2 vol.
Maians, Gregori (2006). Epistolario XXI. Mayans y los austracistas. Estudi preliminar,
transcripció i notes d’Antonio Mestre. València: Ajuntament d’Oliva.
Mestre, Antonio (2000). Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del
XVIII. València: Universitat de València (2ª ed.).
Miravall, Ramon (ed.) (1980). Epigrames i sonets per la conquesta de Buda. Tortosa:
Dertosa.
Molas, Pere (1996). «Catalunya i la lluita contra els turcs, 1683-1688», dins Catalunya i la
Casa d’Àustria. Barcelona: Curial, 263-282.
Nieto Nuño, Miguel (1989). Fondos hispánicos en la Biblioteca Nacional de Viena. Madrid:
Universidad Complutense de Madrid. Tesi doctoral inèdita
Pérez Aparicio, Carme (1981). De l’alçament maulet al triomf botifler. València: Eliseu
Climent ed.
López, Tomás (1991). Extremadura por López, año de 1798. Edició i estudi de Gonzalo
Barrientos Alfageme. Asamblea de Extremadura, (2ª ed.).
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
24
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Resum / Resumen / Abstract
L'article estudia les converses de pau entre les potències aliades i Lluís XIV i Felip V durant 1709 i 1710.
S'analitza com va ser la seva evolució des de que el monarca espanyol fou abandonat per tothom, els aliats, el seu
avi i el Papa i gairebé expulsat del ceptre d'Espanya, fins que la diplomàcia de la Cort de Madrid, i del propi borbó,
va fer capgirar la situació establint la independència respecte a França i oferint a la incipient burgesia anglesa
avantatges comercials els quals no podien rebutjar, perquè, gràcies a elles, Anglaterra restaria com a nova potència
emergent. El preu de tot això seria l'abandó per part dels anglesos dels interessos polítics del poble de Catalunya.
És a dir, com en un any, Felip V va passar de ser pràcticament fora del seu tron a convertir-se, gairebé, en àrbitre
de la situació internacional.
El artículo analiza las conversaciones de paz entre las potencias aliadas, Luis XIV y Felipe V durante 1709 y
1710. Y se dilucida detalladamente como Felipe V pasa de estar prácticamente fuera del trono a casi convertirse
en el árbito de la situación internacional.
The article focus on the peace talks between the Allied, Louis XIV and Philip V during 1709 and 1710. And
analyzes how Philip V to be practically out of the throne become the arbitrator of the international situation.
Paraules clau / Palabras clave / Key Words
Grimaldo, Bergeick, duc d'Alba, Gertruydenberg.
Grimaldo, Bergeick, duque de Alba, Gertruydenberg.
Grimaldo, Bergeick, duke of Alba, Gertruydenberg.
25
Guerra i finances
A Ramillies, entre el 24 i el 25 de maig de 1706, es produïa la gran desfeta dels francesos,
podent ocupar els aliats Brussel·les, Anvers i Lovaina. El comte Bergeick va aconseguir sortir
de Brussel·les amb els recursos econòmics que custodiava intactes. No oblidem que l’exèrcit
franco-espanyol havia aixecat el setge de Barcelona el 12 de maig de 1706. Aquell seria un
dissortat any per a la causa borbònica.
Bergeick, el 26 d’agost de 1707, reconeixia a Grimaldo que les finances de la monarquia
francesa estaven gairebé exhaurides, després de la desfeta de Ramillies i l’ocupació de les places
més riques de Flandes: Anvers, Brussel·les i Gant, per part dels aliats, fins al punt que no es
pagaria res més sense l’aprovació prèvia del mateix Lluís XIV. El monarca francès també es
feia càrrec de les despeses de l’Elector de Baviera que pujaven a més de deu milions de lliures
l’any.
Veiem un exemple de com estaven les arques de Lluís XIV des de 1706. Després de la batalla
de Ramillies el rei va donar permís als oficials que volguessin a abandonar el seu servei i tornarse‘n a casa seva. Un dels acomiadats fou l’enginyer Verboom que romania a sou del monarca
des del 1702. Va rebre la comunicació escrita i signada per Bergeick. Verboom va respondre
que a quin lloc pensava el rei de França destinar-lo en cas de quedar-se al seu servei. Per tota
resposta, Lluís XIV va manar empresonar-lo per a què no tingués intencions de passar-se a sou
dels enemics. Més endavant la Cort espanyola, que desitjava els serveis de Verboom, va
Resum / Resumen / Abstract
http://seneca.uab.es/hmic
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
preguntar a l’Elector de Baviera els motius de l’estada de Verboom a la ciutadella d’Arras. Un
cop informat de la situació Felip V va manar al duc d’Alba, ambaixador a París, que fes les
gestions necessàries per tal que passés al seu servei, cosa que succeiria el 23 de desembre de
1708.
El comte Bergeick, d’origen flamenc, va passar uns anys com encarregat de les finances a
Brussel·les. Després va anar a París, al servei del rei francès, encarregant-se també de qüestions
econòmiques.
Encara que les seves finances anaven malament, als camps de batalla les coses anaven millor
per a les monarquies borbòniques: victòria d’Almansa (25 d’abril 1707), l’arribada del mariscal
Villars fins al Danubi (22 de maig), l’ocupació del castell d’Alacant o la presa de Lleida i el seu
castell (el 14 de novembre).
El febrer de 1708 començaren els enfrontaments al Parlament anglès entre els Wiggs i els
Tories. Marlborough i el tresorer Sidney Godolphin, el seu gendre, van obligar a dimitir a
Harley, la tercera persona en importància al govern anglès d’aquells moments, per les seves
simpaties, en algunes qüestions, cap als Tories. Havia estat secretari d’Estat de 1704 a 1708. Tot
i això, continuaria gaudint de la confiança de la reina.1
El 1708 torna a ser un any dissortat per a les dues corones borbòniques.
L’expedició de l’estol francès per situar al pretendent al tron d’Escòcia, el fill de Jaume II,
dins del seu país, va fracassar. La flota ha de tornar a Dunquerque el 6 d’abril de 1708.
El 7 de juliol les tropes franco-espanyoles ocupen Gant, mitja la idea del comte de Bergeick
d’introduir-hi trenta oficials disfressats d’aliats que van aconseguir obrir dues portes de la ciutat.
A la batalla produïda entre Gant i Bruges, Oudenarde l’11 de juliol, es van enfrontar dos
exèrcits importants; el franco-espanyol estava format per cent mil homes i el dels aliats per més
de vuitanta mil. Va haver-hi milers de morts i milers de presoners. Les tropes franco-espanyoles
es retiraren a Gant, Tournai i Iprès, deixant el terreny lliure perquè els alliats s‘apropessin a
Lilla. Com es veu les despeses ocasionades per la guerra van ser molt elevades.
El 22 d’octubre de 1708 els aliats ocuparen Lilla amb un gran nombre de baixes espanyoles
i franceses, entre elles el fillol del comte de Bergeyck. La ciutadella va resistir quatre mesos
més.
Lluís XIV canvia a Chamillart, ministre d’afers militars i d’economia per Voysin a guerra i
Desmaret a finances, però les arques franceses estaven exhaurides de feia temps i començava
un any amb un hivern gelador. L’hivern de 1708 va ser molt dur per tot arreu, però en particular
a França, on es van gelar les oliveres i els fruiters.
1. Veieu Roscoe, E.S.: “Robert Harley, Earl of Oxford”, ed. Methen & Co. London 1902, p 94. També es fan ressò
d‘això els editors de l‘obra de Castellví “Narraciones…” al volum II, p. 589, nota, però no en donen la referència.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
26
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Per la seva banda la Cort de Madrid es va dedicar, durant el febrer i març, a trobar civada,
sègol i blat com fos. A Plasència, Còria, Lleó, Ciutat-reial, Valladolid, Navarra etc… Es va
embargar tota la collita dels eclesiàstics de Burgos. Al corregidor de Múrcia se li adverteix que
no hi posi entrebancs, doncs deia que era una prioritat alimentar la ciutat.
L’exèrcit imperial entra i ocupa Itàlia, en no trobar oposició de les tropes franceses.
D’aquesta manera el Papa es converteix en una mena de presoner. Per això, només començar
1709, va reconèixer l’arxiduc com rei a d’Espanya i de les Índies.
Davant d’això, els auditors de Rota Josep Molines i l’abat Polignac van mantenir una
entrevista amb Climent XI per saber si havia signat el 15 de gener un acord amb el marquès de
Priè, ambaixador imperial. El Papa va reconèixer que s‘havien signat dues escriptures. A la
primera consentia reduir les tropes papals a cinc mil homes, a canvi de la retirada de l’exèrcit
imperial dels estats pontificis; això sí, les tropes imperials podrien passar per ells quan
volguessin. A la segona, reconeixia l’arxiduc com a rei d’Espanya amb la potestat de nomenar
Nunci, que romangués a la seva Cort, i d’enviar un ambaixador a Roma. Així relataven aquests
auditors part de la conversa amb el Papa després que ells li presentessin les seves protestes:
«…Se encogió de hombros el Papa… No tuvo la menor dificultad el Papa de explicarse
en términos sobradamente claros… para autorizar, o temporizar por lo menos esta última
resolución, sobre la cual no quería engañarnos se hallaría precisado de ejecutar en los
términos que la Corte de Viena deseaba y sin los cuales, no tenía forma de salir de los
presentes ahogos, aunque consideraba que por ahora salía de un foso para ir en un mar de
mayores turbulencias y disgustos… conocía la justa razón de uno, y otro paso y la
indispensable precisión en que ponía a las dos Cortes para manifestar a todo el mundo
con públicas demostraciones la nulidad y injusticia de este reconocimiento y de cuanto
se ha hecho y se hiciese mientras la fuerza de los alemanes en Italia prevaleciese, y la
libertad, y independencia con la cual deben obrar los Papas, repitiendo lo que en la
antecedente Audiencia había explicado, convenía apelar de un Papa cautivo a un Papa
puesto en libertad…»
Aleshores, Felip V va manar que sortissin de Roma l’ambaixador Uceda, el cardenal Judice,
Molines i Monteleón.
El 25 de febrer la Cort de Madrid va escriure al duc d’Alba sobre aquest fet:
« …el reconocimiento que ofrece al Archiduque, es injusto, ofensivo, e injurioso a Su
Magd., sin que disminuya la ofensa (aunque para la apariencia pueda justificar mas la
satisfacción de ella) la circunstancia de la afectada, o verdadera opresión, y esclavitud
del Papa, y la Corte de Roma, que gobernada por el temor, y olvidada de su obligación
cede a la violencia…»
La carta recomanava al duc intentar que Lluís XIV fes costat al rei d’Espanya. En reconèixer
Climent XI a l’arxiduc com Rei Catòlic, Felip V consulta una junta de teòlegs, presidida per
Robinet, nou confessor en lloc del despatxat Daubenton, sobre trencar les relacions amb la Santa
Seu. Una de les resolucions preses fou manar al munci papal, Zondadari, sortir
d’Espanya. Medinaceli executaria l’ordre reial el 15 d’abril de 1709.
Guerra i finances
http://seneca.uab.es/hmic
27
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
El reconeixement papal de l’arxiduc com a rei d’Espanya seria fet públic molt mesos
després, per exemple la Gaseta de Barcelona del 14 de novembre, donaria la informació datada
el 27 d’octubre.
Al llarg d’aquest any la Cort de Madrid es mantindrà obsessionada a trobar diners i queviures
per l’exèrcit com anirem veient. El 27 d’abril es va descomptar un 10% del sou a tots els
ministres, consellers, intendents, batlles etc., per dedicar-lo a la hisenda de l’Estat. La mateixa
mesura es preveïa per l’any 1710. Felip V va manar crear un regiment de catalans fidels, molt
ben pagats, amb el nom de milícies catalanes, això sí, “borrando el de Miqueletes”.
Tot seguit, veiem l’enfurismat atac a la política francesa del vell Mancera en carta adreçada
al rei el 28 d’abril. Comença amb una mena de testament:
«…por acumular con mis años, mis dolencias, y privarme de aquel honor, hoy, aunque
las voces son mías (no las pronuncia mi cadáver, que ya considero en el sepulcro) sino el
propio aliento de la fidelidad impelida del amor. Dije á V.M. entonces, que habiendo
sido los castellanos los que aseguraron la Corona, eran los mismos franceses quien se la
ponían en paraje de que se le cayese de las sienes; ya no está en este estado, sino, que
descubiertamente se la tiranizan…»
Després va anar enumerant tots els greuges que havia produït l’aliança amb Lluís XIV:
«…Que armada marítima pudiera V.M. tener si desde que vino (por tantos derechos á
esta Corona) se hubiera aplicado a restablecerla, y no dejarla exterminar de los franceses,
para que V.M. dependiese de su arbitrio, solo en todos los socorros marítimos llegó a las
Indias, y calculados los tesoros que trajo V.M. con los que llevó Francia, no fueron estos
siempre mayores? No ha sido la América en estos nueve años comercio único de donde
han traído tantos millones y se condujeron algunos a V.M. (como se vio últimamente) no
superabundó el importe de los que llevaron del que dejaron?… No dejaron que V.M.
perdiese poco después su corona, pudiendo con sus pocos españoles haber derrotado en
Guadalajara sus enemigos? No dependió V.M. únicamente de sus tropas pudiendo
defenderse con las suyas? Hanse visto sucesivamente mas empresas que perder V.M. sus
dominios? Han dejado en España sus armas (els francesos) más que la desolación de los
pueblos, el exterminio de los vasallos, y usurpación con sus géneros de los caudales? han
mirado por el comercio en que se interesa V.M. el de las Indias? No se ha arruinado
bajando, y subiendo los precios a su desmoderada utilidad? No se han llevado nuestro
frutos para su uso, y pasarlos al Norte, y otras Provincias por géneros suyos de tan poca
ley, precisando a V.M. a que estableciese una para su consumo? las fábricas de V.M.
nervio principalísimo de la Monarquía, hay nombre alguno de ellas? No cesado la ruina
de sacar el oro de España, pues porque V.M. mismo ha de ser quien se debilite, para que
otra se aumente?… Considere V.M. que hallándose hoy toda la Europa en la estipulación
de las paces, solo de V.M. es V.M. quien las ignora, la Francia las ejecutará siempre
sacrificando la victima mas preciosa, por conservar su simulacro indemne…»
Acabava amb el seu consell:
«…puede V.M. estimarle como de mi amor, sino le desprecia, por hacerle una edad que
tocando la losa del sepulcro, mira ya las experiencias de tantos años como sombras….»
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
28
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Lamentem una cita tant llarga, però pensem que reflecteix el pensament de bona part de la
Cort de Madrid.
Davant els rumors de paus, Felip V nomena el 23 de maig al duc d’Alba com primer
plenipotenciari per la pau, i com a segon el comte Bergeick. El 27 de maig es va enviar a Alba
la llarga instrucció següent:
« …He tenido por conveniente, preciso, e, indispensable a mi interés, y decoro de mi
persona, de mi dignidad, y de mis Reinos, entienda el mundo que sin noticia ni concurso
mío, nada puede tratarse ni conveniente que tenga seguridad, ejecución, ni firmeza, ni
consentir yo en ello, y como medio el más adecuado para acreditar esta importante y
cierta máxima en todas partes; He Resuelto nombrar plenipotenciarios que en mi nombre
concurran y asistan al lugar del Congreso si le hubiere de haber, y desde luego se pongan
en cercanía y paraje de que nadie ignore que han de ser oídos …Os he nombrado (como
ya sabéis) por mi primer plenipotenciario, y para que en mi nombre asistáis y concurráis
en el Congreso, o, lugar donde se hubiere de tratar de estos negocios…»
Després venen una sèrie d’ordres que el duc d’Alba devia seguir: la monarquia espanyola
havia de quedar intacta en tota la seva integritat, incloses les Índies i les illes del mediterrani. A
continuació feia una reflexió on indicava que les dues potències que portaven el pes de la guerra
eren Anglaterra i Holanda i era amb elles amb qui convenia iniciar les converses de pau.2 Li
recordava a Alba que en la convenció secreta signada a l’Haia entre elles el 28 de març de 1702,
s‘afirmava que participaven en la guerra per quatre raons: que hagués un contrapès entre la casa
de Borbó i la d’Àustria, que Holanda disposés d’una barrera defensiva davant França, poder
comerciar amb les Índies i una satisfacció a la reina Anna per haver defensar Felip V i Lluís XIV
al pretendent al tro anglès. Sobre això li informava que el contrapès entre les dues cases es
podria estudiar atès que Espanya ja no depenia de França, que Holanda comptés amb una
barrera defensiva no seia cap problema, el reconeixement de la reina Anna com a única sobirana
tampoc; i sobre el comerç es podria oferir tornar a la situació en què es trobava en l’època de
Carles II, però si anglesos i holandesos volien alguna cosa més se‘ls podria consentir comerç
lliure amb les Índies amb dues condicions: que empressin vaixells i patrons espanyols (“los
Encomenderos”), sortint i retornant primer a Espanya, i pagar una única taxa o percentatge pel
valor de les mercaderies que portessin. Pel capítol 48 també nomenava al comte de Bergeick
com a segon plenipotenciari.
Només en un punt Felip V es mostrava inflexible, la situació en què havia de quedar
Catalunya, doncs pel capítol 21 es manava al duc d’Alba:
«En cuanto a España conviene tener presente como punto de suma importancia que de
ninguna manera se den oídos a proposición de pacto que mire a que los Catalanes se les
conserven sus pretendidos fueros, pues sobre ser tan indignos de ellos, aunque fuesen
solos los que tenían en tiempo del rey Don Carlos II mi tío puesto que las dos últimas
Cortes que han concluido los deja mas repúblicos que el Parlamento abusivo a ingleses;
no es de conveniencia ni decoro que la paz general salga garante de tan vergonzosa
condición ni que por ella quedase la habitual propensión de los catalanes a la rebelión
con permitido recurso a los coaligados enemigos…» 3
2. Això també ho confirma J. Albareda al llibre “El cas dels catalans…”, p. 89, recoltzant-se en D. McKay.
Guerra i finances
http://seneca.uab.es/hmic
29
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Aquesta instrucció, amb petites modificacions, és la que acabaria imposant-se al cap d’un
any.
Primers contactes de pau i primeres mesures de la cort de madrid per
demostrar la seva independència de la de parís
En aquests moments la pressió ja és aclaparadora tant per A Felip V com per al seu
avi. Davant la situació internacional, Lluís XIV comença a sondejar els aliats sobre possibles
converses de pau. Així va enviar al comte Bergeick el 8 de març a l’Haia per entrevistar-se amb
un ministre aliat. Aquesta informació la dona l’elector de Baviera, afegint-hi que Lluís XIV no
pensava enviar tropes a Espanya.
És a dir Bergeick comença com a negociador de Lluís XIV i acabarà fent el mateix per Felip
V. A la seva tornada comunica al monarca francès que els holandesos escoltarien, i farien,
diferents propostes de pau. Aleshores el rei envia el president Rouillé, com a representant més
oficial, el qual s‘entrevista amb els diputats holandesos, Buis i Van der Dussen, a
Anvers. També tingué una altra conversa amb ells a Mordick. Envia notícies a Versalles mentre
ell esperava a l’abadia de Sant Bernat a Anvers.
Continuaven els contactes entre francesos i els aliats. Torcy es va presentar a Hensius el 22
de maig, sense obtenir cap resultat. Després s‘entrevista amb Marlborough i el príncep Eugenio,
i tot fa pensar que fou en aquestes converses quan li donaren els preliminars per signar la pau,
formats per 40 capítols.
Els aliats van informar posteriorment que un ministre francès, no sabem si Rouillè, Torcy o
algú que els hi acompanyava va dir llavors les paraules següents:
«Que quizás el Rey Felipe se hallaría antes que él en Versailles»
Si fos veritat la frase, voldria dir que encara els ministres francesos consideraven a Felip V
com una titella del seu avi.4
El lliurement dels preliminars a l’Haia fou el 28 de maig i la van signar el príncep Eugeni,
Sinzendorf, Marlborough, Towsend, Van Welderen, Buis, Van Dussen i altres. Farem un resum
dels mateixos, traduïts per la cort de Madrid, reservant el més polèmics, el 4t. i el 37è. Per el
final: Reconèixer, des d’aquest moment, com a rei d’Espanya, les Índies, Nàpols i Sicília a
l’arxiduc (capítol 3), França no podrà enviar vaixells comercials a les Índies sota qualsevol
pretext (7), lliurar a l’Imperi la ciutat i ciutadella de Strasbourg, el fort Kell i totes les
dependències a tots dos costats del Rhin (8), lliurar la ciutat de Brisack i tot el seu territori a la
casa d’Àustria (9), enderrocar totes les fortificacions que actualment manté des de Basilea fins
Philisbourg (11), deixar la fortalesa de Rhinfeld al Langrave de Hasse Castell (12), reconèixer
a la reina Anna com reina d’Anglaterra i no al seu pretendent (13), passar a mans angleses la
part de l’illa de Terranova que actualment ocupen els francesos (16), enderrocar pel seu compte
la ciutadella de Dunquerque i la resta de fortificacions (17), fer un tractat de comerç entre
Anglaterra i França (19), lliurar totes les ciutats ocupades pels francesos al Flandes espanyol
3. Aquest capítol és força conegut, en concret Joaquim Albareda l‘utilitza sovint, però el context on es va escriure
aquest parer de Felip V, pensem que no ho és tant.
4. Veure el llibre de Joaquim Albareda “El cas dels catalans…”, p. 90
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
30
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
(23), els holandesos tindran els mateixos drets que se‘ls va concedir pel Tractat de Riswick (25),
el duc de Savoia veurà restituïts el seu ducat i el comtat de Nice (27), també s’atorgarà al duc
de Savoia els llocs d’Exilles, Fenestrelles i Chauvrion (28), la negociació final estarà tancada
en un termini de dos mesos (33), hauria una suspensió d’hostilitats per dos mesos i se signaria
la pau definitiva el 15 de juny a l’Haia. Hem triat fer un breu resum de les fortes condicions
imposades a Lluís XIV, però, a més a més, hem deixat per al final els dos articles que van
obstaculitzar la signatura dels preliminars. L’article 4t deia:
«4. Y porque el Duque de Anjou, se halla al presente en posesión de una gran parte de los
Reinos de España, de las costas de Toscana, de las Indias, y de porción de los Países
Bajos; se ha convenido recíprocamente que para asegurar la ejecución de los artículos, y
de los tratados que se han de hacer, y finalizar en el espacio de dos meses, contándose si
es posible desde primero de Junio próximo; dispondrá su Magd. Xpmâ las cosas de
forma que en el mismo término se entregue el Reino de Sicilia a su magd. cat. Carlos
tercero; y el expresado Duque de Anjou saldrá con toda seguridad, y plena libertad de la
extensión de los Reinos de España con su esposa, y los Príncipes sus hijos, sus efectos, y
generalmente todas las personas que le quieran seguir…
Para adelantar su establecimiento, retirará su magd. xpmâ en el espacio de los dos expresados
meses, las tropas y los oficiales que actualmente tiene en España, y también las que se hallan en
el Reino de Sicilia, como en los demás lugares, países, y estados dependientes de la Monarquía
de España, y en las Indias cuanto antes fuere posible y palabra de Rey, no enviará en adelante
al Duque de Anjou (si rehúsa asentir a estas condiciones) ni a sus adherentes ningún socorro, ya
sea de tropas, artillería, municiones de guerra, o ya de dinero directa, ni indirectamente.»5
És a dir s‘imposava al rei de França el convèncer al seu nét que havia d’abandonar el tron
espanyol, cosa que el monarca francès no podia garantir, doncs continuaven considerant a Felip
V com un ninot de Lluís XIV. Sobre això es va comunicar de paraula a Torcy que si Felip V no
abandonava el tron d’Espanya voluntàriament, podrien enviar tropes per ajudar a les franceses
per fer-lo fóra. Pel que fa al capítol 37è. deia:
«37. Y en caso de que ejecute el Rey xpmô. todo lo arriba expresado, y que toda la
Monarquía de España sea restituida, y cedida al dicho Rey Carlos tercero, como se ha
ajustado por estos Artículos en el término estipulado, se ha convenido en que continuará
la suspensión de armas entre los ejércitos de los altos aliados hasta la conclusión, y la
ratificación de los tratados de paz que se han de ejecutar.»6
5. Sobre tot això, veieu el llibre de Castelví “Narraciones…”, v. II, pp. 590-503, basant-se en Lamberty, encara
que nosaltres pensem que algunes de les seves dates no són correctes. També fa una petita referència dels
preliminars Pere Voltes al seu llibre “Barcelona durante…”, v. II, p. 162, basada en Lamberty.
6. Veieu Castellví a “Narraciones…”, vol. III, pp. 14 a 19. Nosaltres no compartint part de la seva relació ni les
dates que en dóna. En canvi, es molt més interessant la nota de la página 15, del mateix volum, on els editors fan
unes precisions més correctes.
Primers contactes de pau i primeres mesures de la cort de madrid per demostrar la seva independència de la de parís
31
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
És a dir calia que el rei francès complís els preliminars com a condició prèvia a una futura
negociació de pau, de la qual ningú podia assegurar el seu resultat. Era una manera clara de dir
a Lluís XIV que havia de rendir-se a canvi de res i negociar després una pau on el monarca
tindria un paper subordinat en no comptar amb forces militars ni ciutadelles defensives en
passar a mans aliades.
Lluís XIV va rebutjar de seguida els preliminars oferts, i va fer una instrucció impresa al
comandant del Llenguadoc, que suposem també s‘enviaria a altres llocs. Volia explicar al seu
poble, cansat de la guerra i neguitós per les veus de pau que circulaven, el per què no havia
acceptat la pau proposada pels aliats:
« …ils fixoient a deux mois, le temps oú je devois de ma part executer le Traité; &
pendant cet intervalle, ils prétendoient m‘obliger a leur délivrer les Places qu‘ils me
demandoient dans les Pays-Bas & dans l’Alsace, & a raser celles dont ils exigeoient la
démolition. Ils refusoient de prendre de leur côté l’autre engagement, que celui de
suspendre tous actes d’hostilité jusqu‘au premier du mois d’Août, se reservant la liberté
d’agir alors par la voye des armes, si le Roi d’Espagne mon Petit-Fils, persistoit dans la
resolution de défendre la Couronne que Dieu lui a donnée. & de périr plutôt que
d’abandonner des Peuples fidéles, qui depuis neuf ans le reconnoissent pour Roy
legitime. Une telle suspenson, plus dangereuse que la Guerre même …Je passe sous
silence les insinuations qu‘ils m‘ont faites, de joindre mes forces a celles de la Ligue, &
de contraindre le Roy mon Petit-Fils a descendre du Thrône, s‘il ne consentoit pas
voluntairement á vivre desórmais sans Etats, & a se réduire a la condition d’un simple
Particulier …Ecrit a Versailles le 12. Juin 1709.» 7
Per carta del 6 de maig d’Amelot a Lluís XIV s‘informava que, arran de les converses de pau,
entre el poble de Madrid havia tornat a surar l’odi contra els francesos, parlant de tallar-los el
coll i saquejar les seves cases. Aprofita per comunicar la decisió de Felip V de nomenar com a
plenipotenciaris el duc d’Alba i Bergeick, coneguts de Lluís XIV. Acabava la carta dient que si
el monarca espanyol continuava al seu tron seria necessari nomenar determinats ministres de la
confiança del rei de França, però si, al contrari, era obligat a abandonar el ceptre d’Espanya i ell
es defensés amb les seves tropes, com havia previngut, seria necessari introduir uns altres. Per
això, Amelot insistia a saber notícies de les gestions de Rouillé per treballar en un sentit o en un
altre.8
El mateix Amelot el 27 de maig proposava que en cas de fer-se efectiva la segona opció, és
a dir obligar a Felip V a abandonar el tron d’Espanya i que es resistís, sempre convindria
comptar amb un representant a Madrid, sense caire d’ambaixador. La persona que ell
recomanava era Blecourt.
En les instruccions de Grimaldo a Alba, el 13 de juny li comunicava la joia dels reis pel
trencament de les converses de pau, encara que Felip V quedava amoïnat per la decisió de Lluís
XIV de retirar totes les tropes franceses d’Espanya per a defensar el seu propi regne. Demanava,
7. Carta també citada per Castellví, “Narraciones…”, v. II, pp. 661-662, traduïda i que no dóna el dia concret de
la mateixa.
8. Veure Saint-Simon “Memoires” tom 7, p. 210.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
32
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
per tant, que Alba convencés el seu avi que quedessin a València i Aragó cinquanta batallons
d’infanteria, al seu sou, al llarg del temps necessari per tal que ell pogués reconstruir la seva
infanteria, passant a França els altres trenta batallons i vint-i-nou esquadrons.
El mateix que va fer Lluís XIV explicant el poble francès la necessitat de continuar la guerra,
ho faria Felip V per carta impresa datada el 4 de juliol:
«Copia de Carta Circular, que el Rey Nuestro Señor se sirvió de escribir a las Ciudades,
Villas, Prelados, Iglesias, Religiones, y demás Personas, a quienes en ocasiones de
Cartas Generales, escribe su Majestad.»
Començava dient que, encara que tothom desitjava la pau i la fi de la guerra, ell no podia
consentir en cap acord:
«…sin concurrencia, y noticia mía, nada podía tratarse, ni ofrecerse en cosa que me
tocase, que tuviese firmeza, ni consentir yo en ello, y que antes de asentir a Tratado de
indecoro, e ignominia a mi Persona, y a mi Nación Española, perdería la vida, a la frente
de un solo escuadrón de Españoles, que me quedase.»
Per això informava haver nomenat al duc d’Alba com a plenipotenciari en el seu nom per
tractar en les futures converses havent-li donat les instruccions necessàries, encara que ja el seu
avi havia rebutjar els preliminars de pau per abusius. Continuava dient:
«De la integridad de la Monarquia Española, no se acuerdan, sino para que con la misma
integridad salga Yo de ella»
Informava de la desintegració d’Espanya que formava part de les propostes dels
aliats: Flandes per els holandesos, l’estat de Milà, que ja ocupava el duc de Savoia, arribava a
afirmar, la cessió a Portugal de part de Castella, Extremadura, Galícia i les Índies, i rematava
amb l’afirmació:
«Y finalmente, para que todo enemigo del nombre español, y de la verdadera religión, no
quedase sin porción alguna en esta ideada devastación de mi Monarquía, falta sólo que
hayan intentado establecer algo de nuevo en favor de los Moros; pero parece se
contentan por ahora con haberles facilitado, por medio de la perfidia, que Orán cayese en
su poder»
I els aliats no satisfets amb tot això havien demanat al seu avi unir les seves forces amb les
d’ells per tal que deixés Espanya, cosa que per una part, l’afalagava perquè demostrava que ell
no sortiria voluntàriament, sinó que calia comptar amb reforços si volien aconseguir l’èxit de
l’empresa. Tanmateix, el principal motiu de continuar la guerra era veure perillar la religió
catòlica a bona part d’Europa. Llegim-ho de les seves pròpies paraules:
«Este principal motivo, es el que me impele más a volver animosa, y confiadamente al
fuego de la guerra; en cuyos peligros me tendrán siempre mis vasallos el primero a su
frente, fiando de Dios, que ha de proteger mi justicia con su gracia, como ellos con su
valor, y asistencia. Y cuando mis pecados sean tales, que embaracen las divinas
bendiciones, si consiguiere a su vista rubricar con mi ultima sangre mi amado suelo
español; y que cesando con mi castigo sus enojos, los príncipes mis hijos, que nacieron
en los brazos de tan fieles vasallos, logren por su medio la firme quietud del trono: dejaré
Primers contactes de pau i primeres mesures de la cort de madrid per demostrar la seva independència de la de parís
33
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
de vivir gustoso de haber despuntado las flechas de la fortuna enemiga, para que disfrute
las dulzuras de la paz esta real inocencia, con que Dios se ha servido de establecer, y
consolar mi monarquía …De Madrid a cuatro de Julio de mil setecientos y nueve. YO
EL REY.»
Com es desprèn de la carta Felip V manifesta amb molta claredat que no se n‘aniria de
manera voluntària, i només el farien fora per la força. Alhora, com anem veiem, s‘anava
enfortint en diners i queviures.
Blecourt arriba com representant francès a Madrid el 23 d’agost. Abans de sortir de París
rebria una memòria d’Amelot sobre com comportar-se: Si la princesa d’Orsini romania a
Madrid no hauria cap problema perquè sabia com pensaven tots els ministres de Felip V i gaudia
de tota la confiança del rei i de la reina; en cas contrari, caldria comptar amb el duc de Veraguas
i el seu fill que eren de confiança; també convindria fer-se amic del duc de Popoli; en quant a
Mejorada no havia res a fer perquè no aprovava gairebé res que no hagués estat pensat per ell,
o bé reflexionat; però la persona més important a la Cort era Grimaldo, portava els assumptes
d’exteriors, polítics i de guerra, així com tots els afers secrets, i té contactes diaris amb el rei. Si
Blecourt pogués apropar-se a ell seria la millor situació possible.9
La Cort de Madrid intenta trobar diners per mantenir l’exèrcit per tot arreu: El 22 de setembre
Navarra lliura a Felip V 50.000 pesos. El 23 de setembre el rei decideix quedar-se amb el 80%
de tots els béns segrestats d’Aragó, València i Catalunya, per un any a partir del 29 de setembre,
el 20% restant seria per a despeses i administradors. El 15 d’octubre Madrid lliura al rei 300.00
escuts. El 23 d’octubre s‘aprova el decret per descomptar el 10% del sou de tots els càrrecs. El
26 de novembre Felip V va autoritzar fabricar a Aragó 200.000 marcos en ‘dinerillos’.
Noves mesures per obtenir blat i civada, que de retruc obria una escletxa al comerç amb
Anglaterra i Holanda, el 20 d’octubre de 1709:
«…he resuelto que en la forma que se ejecutó el año pasado se den pasaportes a los
Navíos Neutrales ô, de enemigos para que puedan conducir trigo y cebada a los puertos
de España de cualquiera parte aunque sea de Berbería …se les permitirá así a los navíos
Neutrales como a los de enemigos que puedan venir a los referidos puertos de España
aunque sea con géneros de ilícito comercio…»
Els vaixells que portin robes prohibides hauran de pagar el 7% més, i si són de llana o seda
d’Anglaterra i Holanda el 10%. Tots dos països comencen a albirar l’apertura del seu comerç,
encara que de moment no tingués relació amb Amèrica.
El 2 de setembre els aliats ocupen Tournai i la seva ciutadella, i el seu exèrcit s‘encamina
cap a Mons. L’11 de setembre dos poderosos exèrcits s‘enfrontaran a Malplaquet. El dels aliats,
comandat per Marlborough i el príncep Eugeni i el franco-espanyol, dirigit per Villars i
Boufflers. Els aliats disposaven de 162 batallons i 300 esquadrons i l’exèrcit francès 120
batallons i 260 esquadrons. La batalla va durar des de les set del matí fins a les quatre de la tarda
quan les tropes franco-espanyoles es retiraren a un lloc proper a Valenncienes. Sobre el camp
de batalla va quedar vint-i-cinc mil morts de tots dos exèrcits. Al matí del dia següent les tropes
aliades s‘encaminaren cap a Mons.
9. Saint-Simon, op. cit. v. 7, nota IV.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
34
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Arran d’aquestes desfetes Lluís XIV intentarà establir nous acords de pau amb els aliats.
A mitjans d’octubre les tropes franceses del mariscal Bessons deixen passar el riu Segre a
les tropes imperials i és retiren cap a França, com informava la Gaseta de Barcelona del 14 de
novembre.
Lluís XIV escrivia a Felip V el 12 d’octubre, arran de l’arribada a París del mariscal Bessons,
per comunicar-li la retirada de la meitat de les seves tropes d’Espanya i la resta a la fi de la
temporada, decisió que, segons ell, tenia presa des de feia tres mesos. El exèrcit a sou del
monarca espanyol no cobrava feia temps i no rebia subsistència. Si el deixava a càrrec de la Cort
de Madrid no servirien de res ni per Felip V ni per ell. Alhora li recordava els anys que havia
estat donant suport a la monarquia espanyola. La carta semblava una mena de comiat.
El duc d’Alba escriu capficat a Vadillo el 14 d’octubre per l’arribada de Bessons a París i
haver-li concedit el rei el toisó. Sobre les converses de pau informava que els aliats es mantenien
en els preliminars, però que els holandesos, després de l’ajuda donada al príncep Eugeni per
ocupar Mons, estaven delerosos de la pau. Continuava;
«…Yo estoy con la mayor atención a un caso tan importante, y veremos si al salir de
Mons el Conde de Bergeik (pues no pudo con otra intervención quedarse dentro) logra
entender algo de Milord Marlborough, y de los Diputados de Holanda…»
El guardó atorgat a Bessons sembla que era més per afalagar Lluís XIV que al propi mariscal.
Saint-Simon a les seves memòries escriu que el monarca francès el va obligar a retornar-lo.
El 21 d’octubre les tropes franco-espanyoles lliuren la plaça de Mons i es retiren els
francesos a Maubeug, els bavars a Luxembourg i les tropes espanyoles a Namur. Amb elles van
el comte Bergeick i el marquès Ceva Grimaldi. Però Bergeick va aconseguir mantenir una
entrevista amb Marlborough, i li manifesta que la Cort espanyola considerava que els anglesos
eren els què portaven tot el pes i les depeses de la guerra, i que per tant es podia arribar a un
acord satisfactori amb ells sobre comerç, podent fer-se una pau separada. El general anglès,
segons Bergeick, va mostrar força interès.
El 20 d’agost un avalot popular ocupa tots els carrers de París al crit de volem pa. Es reforcen
amb tropes les botigues i els mercats. El mariscal Boufflers va quedar atrapat dins de la seva
carrossa amb el duc de Gramont, però en prometre el mariscal parlar amb el rei la qüestió del
preu del pa l’aldarull s‘apaivaga. Després d’això París fou ocupat per patrulles de guàrdies
reials que impedien qualsevol concentració. Però la pujada del preu del pa a França seria
contínua, i per això semblava que la pau entre França i Holanda era imminent i la retirada de les
tropes franceses d’Espanya també, com diu el duc d’Alba el 28 d’octubre:
«…Mis oficios sobre que no se saquen todas las tropas de España han sido muy
continuos con S.M.X. habiéndome respondido cuanto le mortificaba, que la situación en
que se hallaba le obligase a esta resolución la cual difería cuanto le era posible: Los
Ministros se muestran tan inciertos sobre este punto, como sobre otros, persuadiéndose
unas veces a que el abandono de la España les traerá inmediatamente la paz, y otras â que
podrá serles de gran perjuicio, por no tener seguridad de que los aliados se contendrán
después de haber vencido lo más dificultoso, y así me consta que tres días ha estaban
ajustando cuando se habría puesto en marcha la caballería para salir de España, y que
tiempo necesitaba la infantería entre empezar â moverse, y pasar el Pirineo queriendo
Primers contactes de pau i primeres mesures de la cort de madrid per demostrar la seva independència de la de parís
35
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
concordar sus tratados con esta irresolución, pero siempre hay un partido horrible en
sostener, que Francia será perdida si mantiene en España un batallón…»
El govern de Felip V intenta negociar per la seva banda amb el duc de Savoia mitjançant
Sacerdoti sobre el peu que es podria lliurar; gairebé tot el Delfinat si reconeixia com rei
d’Espanya al borbó. Quan Monteleón comunica a Torcy el 23 de novembre aquestes
diligències, el ministre francès va respondre que d’oferir condicions territorial ni parlar-ne,
només que:
« Vos podréis hacer saber al Duque por Sacerdoti, u otro canal, que juzgaréis a propósito
que S.M. siempre está pronto a tratar condiciones razonables, y demostrarle ventajas mas
considerables para él, y su casa, que las que le han propuesto, pero en condición que este
Príncipe entre de buena fe en los medios de sostener al Rey de España sobre el trono, y
contribuir al restablecimiento del público reposo…»10
L’1 de desembre Felip V va signar una reial Cèdula regulant el comerç i suprimint les
avantatges que els comerciant francesos havien gaudit des de 1702: va revocar totes les
franquícies concedides els francesos, va prohibir la jurisdicció especial amb la qual els cònsols
francesos intervenien en qualsevol operació, deixant el control només els governadors
espanyols de cada port. Era la manera de demostrar els aliats la independència de Felip V envers
el seu avi.
Per això, el comerç francès patirà una aturada que afectarà a bona de la seva
economia; alhora que ja els aliats albiraven la independència de la Cort espanyola davant Lluís
XIV.
La Cèdula produiria una sotragada a França. Amelot des de París protesta el 16 de desembre
de l’últim decret:
«…que franquea a los navios enemigos, el comercio de los puertos de España, lo que ha
hecho aqui mucho ruido…»
També Blecourt va protestar del tracte que reben els comerciants francesos a Cadis. Els
comerciants francesos d’Aragó demanaren permís per portar armes, davant del perill de patir
agressions.
Alba resumia la difícil situació de Felip V i les dificultats de poder convèncer els aliats de
la independència d’Espanya davant França:
«…nos sirve de gran estorbo lo informados que están de cuanto pasa en las dos Cortes, y
aunque esto parece podría convenirnos, desprecia su malicia lo que era justo creyese, y
abulta la menor cosa que puede dar a entender la dependencia. V.S. comprende que se ha
empezado tarde a hacerles ver con alguna demostración lo que diferenciamos nuestros
intereses de los de Francia, y así son menester días, y grande atención en cuanto se
ejecuta para acreditarlos todo lo contrario …me valgo de cuantos medios descubro para
que entiendan las justas intenciones de nuestro Amo…»
10. L‘únic historiador, que nosaltres sapiguem, que fa una petita referència a Sacerdoti és P. Voltes, op. cit. p.
163.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
36
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
També informava que Lluís XIV havia imposat als religiosos una carrega de més de 24
milions; i traurà de la noblesa 18 milions més en concepte de pagaments pels seus títols
hereditaris.
La Cort de París reprèn els contactes amb els aliats. Torcy insta a Petecum a anar a París i
tornar a debatre els preliminars. El ministre francès cuitava per aprofitar la treva obligada de
l’hivern per poder-se avançar sobre algunes disposicions de cara a la futura pau. Lluís XIV no
acceptarà l’article 37è, però es podria deixar-lo de banda, i anar avançant en les converses.
Continuava Torcy:
«…Que el Rey se haya dispuesto a entrar de nuevo en la negociación, con las mismas
condiciones, a nombrar sus plenipotenciarios, y a enviarlos al Lugar que se conviniese
para dar principio a las conferencias con los de los aliados el día primero de enero
siguiente.»
És a dir, plantejava començar a parlar de pau deixant de banda els preliminars, que s‘haurien
de estudiar dins del context de la pau general.
Segons la Gaseta de Mantua número 52, Petecum abandona París el 5 de desembre arribant
a Holanda el 12, amb la proposta que havia fet el ministre francès. Però una vegada estudiada a
l’Haia pels holandesos, aquests insistien que els francesos parlaven de començar les converses
de pau sense fer cap esment dels Preliminars, i convenia retornar a plantejar-los, atès que els
ministres francesos només veien dificultat en complir el 37è., i:
« …Que de este modo de proceder, no se podía inferir otra cosa, si no que no se halla el
enemigo en ánimo de tratar de buena fe, para llegar a una paz firme, y sólida: Que no se
debe hacer caso de las seguridades que da de sus buenas intenciones en este asunto,
supuesto que las obras corresponden tan poco con las palabras; y que sus pasos todos se
dirigen sembrar celos, y mala inteligencia entre los aliados, mientras que se halla
resuelto a continuar la guerra, como lo dicen todas las noticias publicas …»
Finien dient que calia comunicar aquesta resolució a la resta d’Aliats i que la reina
d’Anglaterra i l’Emperador manessin passar a l’Haia a Marlborough i el príncep Eugeni per
començar els preparatius de la propera campanya.
Lluís XIV acorda pel seu compte lliurar les quatre places de Flandes, Luxembourg, Namur,
Charleroi i Nieuport, que romanien en poder de Felip V, a l’Elector de Baviera, sense consultar
al seu nét. Així responia el monarca espanyol al seu avi negant-se a admetre aquesta decisió,
perquè tornava a plantejar la dependència d’Espanya:
« …seria perjudicialísimo a mis intereses en la presente situación de las cosas dar al
elector esta publiposesión que no le duraria sino poco tiempo, y por consecuencia no le
atraería la menor utilidad por la necesidad que a V.M. se le ha persuadido de hacer la
paz, y este acto de ningún provecho para él, desbarataría enteramente las medidas que yo
debo tomar para llegar a la mía; V.M. se halla también informado de esta situación que
no puede dudar se sirva de ayudar a hacer comprender al Elector las razones poderosas
que me asisten para no poder condescender…» És una còpia del que Felip V va escriure
de la seva pròpia ma.
Primers contactes de pau i primeres mesures de la cort de madrid per demostrar la seva independència de la de parís
37
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Sobre aquestes places la Cort de Madrid va escriure al duc d’Alba sobre la conveniència de
cedir-les el rei directament els aliats. Alba responia a Grimaldo el 12 de desembre dient que
Bergeick seguia mantenint contactes amb els aliats i que el parer del comte sobre aquest
assumpte era:
«…es insinuarlos que S.Magd. desea contribuir, a todo lo que ellos pueden desear para la
mayor seguridad de su barrera contra la Francia; y que les hará esta proposición al
mismo tiempo que sea instruido de la intenciones del Rey sobre el comercio…» Carta a
Grimaldo, original.
En aquest moment Bergeick encara es mostra molt prudent per no tibar massa la corda amb
la Cort francesa.
També Grimaldo havia comunicat a Alba el decret de Felip V d’obrir el comerç dels ports
espanyols a anglesos i holandesos i que aquesta idea la trametés Bergeick als representants de
totes dues nacions. Aquest responia que era una de les millors mesures per arribar a la pau,
autoritzar el comerç els vaixells anglesos i holandesos, a més a més, donant-los passaports de
franc, però afegia:
« …antes que, que les haga formalmente esta insinuación desearía tener copia del
Decreto de Su Magd. para la abertura del comercio, y saber a cuanto por 100 llegarán los
derechos extraordinarios que han impuesto sobre las manufacturas de seda y lana, por
forma de indulto pues si esta imposición es fuerte seria una prohibición indirecta, y no
convendría exponerse a esta respuesta de parte de ingleses y holandeses, y que como lo
que se ha hecho ha sido con la mira de reconciliarse con estas dos Naciones, es
conveniente ejecutarlo en la forma que les pueda ser mas ventajoso; y además de esto
convendría hacer esta abertura del comercio sobre los simples derechos que pagaban en
el reinado de Carlos II de gloriosa memoria, para todo lo que se traerá a España en los
navíos de Ingleses y holandeses, dejando los derechos extraordinarios o indulto sobre lo
que se cargará en los navíos de otras naciones: y que esta distinción puede lisonjearlos
por el beneficio que recibirán della, y es menester llevar esta mira en todo cuanto les
tocare y que cuando estará informado de la ultima resolución del Rey sobre esto
ejecutará lo mas conveniente a sus intereses…» Carta original a Grimaldo.
Finia remarcant l’empipament dels comerciants francesos, i fins i tot d’Amelot, que
arribaven a dir que Felip V tenia un preacord de pau amb anglesos i holandesos.
Com es veu, a la resposta de Bergeick es planteja donar avantatges comercials a holandesos
i anglesos per sobre dels països neutrals. També assenyalava ser molt difícil trencar l’aliança
entre anglesos i holandesos. La resposta de Grimaldo del 28 de desembre a Alba i Bergeick
sobre les seves cartes del 12 començava de manera contundent sobre la qüestió de les places:
«…En el primero que si cosas de esta magnitud no se intentan porque se juzgan
imposibles, serán pocas las grandes que se logren, y en los grandes extremos, el concepto
no ha de detener la efectuación de lo que indudablemente seria conveniente.»
El lo segundo, confieso, no entiendo por que razón no se ha de solicitar el beneficio, que
puede resultar de que se desconfíen entre si las dos potencias marítimas, cuando de ello
se pudiera sacar tantas ventajas.…»
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
38
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Suggerien al comte Bergeick fer la proposta, relativa a les quatre places de Flandes, als aliats
com si fos cosa seva, però al final de la carta es deia també al comte que podia decidir per sí
mateix alguna cosa més, sempre que hi trobés beneficis per a la Cort espanyola.
Sobre la proposta de Bergeick relativa a afavorir anglesos i holandesos sobre la resta de
països neutrals deia Grimaldo:
«…es dura la proposición del Conde de Bergeich, de que se hallan de distinguir estas
para la moderación de los derechos, de las indiferentes, pues parece, que aquellas con
quien no se tiene la guerra debieran gozar más de este indulto, que las otras. Que lo que
se haya de hacer sea fundándolo, o motivándolo con lo que se hacía en tiempo del Sr.
Carlos segundo, me parece bien, y asentando al Duque de Alba, que a esto no repugnara
S.Mgd.»
Afirmava que el percentatge per aquest dret de comerç a anglesos i holandesos seria només
de un deu per cent. Manava el comte fer un projecte de decret sobre com hauria de restar el
comerç de cara al futur:
«…que le parezca le pueda facilitar el ser oído de las mismas potencias, para que
considerado por S.M. se resuelva sobre él, el que se hubiere de hacer, a fin de ejecutarlo,
pero que en el ínterin, con lo que aquí se a ido haciendo, y se hará puede ir lisonjeando a
ingleses, y holandeses de las buenas disposiciones de S.M. en esta materia de que podrán
hacer consecuencia, por lo que toca al de las Indias.…»
Era la primera vegada que la Cort de Madrid parlava d’autoritzar alguna mena de comerç
dels països enemics amb Amèrica.
Ja veurem la resposta de Bergeick sobre comerç segons l’informe que Grimaldo li demanava
que fes.
Uceda el 4 de gener va escriure a Mejorada dient que enviava una altra vegada a Sacerdoti
per entrevistar-se amb el duc de Savoia.
En la carta d’Alba a Grimaldo del 8 de gener sobre les places de Flandes ja s‘apuntava que
la Cort de Madrid tenia la raó: consentir que el rei de França donés les quatre places era una
forma ben visible de mostrar la dependència d’Espanya, per tant la decisió de cedir les places
havia de partir dels ministres espanyols, i no importava que Lluís XIV s‘emprenyés, atès que
estava prenent decisions pel seu compte. També era clar que fer la comunicació d’aquest fet
primer a París era una altra forma de mostrar dependència. Calia negociar directament amb els
holandesos.
L’oficial borbònic Aranda relatava a Grimaldo el 9 de gener des de Namur que Bergeick
continuava entrevistant-se a Brussel·les amb ministres aliats, i que circulava el rumor següent:
el monarca francès podria haver plantejat fer una pau separada amb Anglaterra i Holanda per
tal que tots tres països quedessin com a neutrals a l’espera que la guerra entre Espanya i Àustria
donés un vencedor.
Primers contactes de pau i primeres mesures de la cort de madrid per demostrar la seva independència de la de parís
39
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Arce informava a Grimaldo el 16 de gener de 1710 des de Namur tenir coneixement que
Anglaterra es preparava per a la guerra perquè el Parlament havia donat un fons de set milions
de lliures i s‘havia organitzat, de manera oficial, una rifa per mitja de la qual obtindrien altres
set milions i mig.
Les sorprenents propostes de Bergeick
Bergeick va enviar dues memòries, amb la carta del 16 de gener del duc d’Alba, una, sobre
comerç i l’altra, sobre les places de Flandes. A la seva reflexió sobre el comerç diu coses
sorprenents i explosives. Adonem-nos del seu parer sobre aquesta guerra manifestant el seu
caire excepcional:
«Qu‘il est en efect contre touttes les regles ordinaires vouloir au fait du comerce traites
plus favorablement les puissances qui sont avec nous en guerra, que celles qui sont allies
ou neutres, mais comme l’on se conduit toujours suivan ce que l’on croit convenir le plus
a l’estat.
L’on doit considerer que cette guerre par raport aux Anglois et Holandois n‘est pas une
guerre ordinaire qu‘elle est mesme destitue quand a l’Espagne de tan motif juste ou
raisonable ils l’on declareè par la seule crainte que l’union des deux Couronnes les
priveroit de tout le Comerce d’Espagne et des Indes et ils ont creu qu‘ils la devoyent
continuer jusque‘a ce qu‘ils auvoyent de sûretès sur ce la parce que toutte la puissance de
leur estat est uniquement fondeè sur le comercè.»
Afegia que França havia confirmat i escampat aquesta por aprofitant-se de tot el comerç,
excloent, fins i tot, espanyols.
40
La proposta sorprenent de donar més beneficis comercials als enemics que no pas als amics:
«L’on a recoignu a la fin et on a fait comprendre que l’on ne pourroyt pas parvenir a la
paix sans persuader a ces deux puissances egalement la separation et independence de
l’Espagne et en leur ofrant des avantages et de sûretez pour le commerce l’on a jugè
necessaire de faire sur cela tous les avances possibles comme le Roy a des ja fait en leur
ouvrant le commerce avec l’Espagne me par ni payant des droits extraordinaires si l’on a
la veüe de les fletter pour se reconsilier avec eux l’on ne le scauroit faire avec trop de
distintion a leur egar en deschargant leurs propes vaissaux et marchandises a maineès par
eux mesme en Espagne des droits extraordinaires les reduisant a ce qu‘ils gayoent du
temps de Charles second, cela est leur principe et laissant les autres nations quoy
qu‘alliès au neutres charguez droits extraordinaires, les peuples de ces deux nations
qu‘influient beaucoup par leurs discours ne laiserant pas de bien comprendre cette
distintion. L’on sera peut estre impatient sur ce que l’on ne void pas encores aucun efeet
de ces deux puisances sur les insinuations que l’on leur a fait mais l’on doit considerer
qu‘il n‘ya quatre jours pour ainsi dire que l’on a commence a se separer et qu‘il n‘est pas
possible de les persuader en si peu de temps que cette separation et independance est
vraye et sincere il convient de la confirmer continuellment et quand ils avront donnè la
moindre marque qu‘ils y ont fait atention la paix est faite parce qu‘ils ne donneront cette
marque que sur une resolution anterieure de se reconcilier avec l’Espagne.»
La carta també indica que ja s‘havien produït contactes no oficials.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
L’altre informe sobre les quatre places que es podrien donar a Holanda, que eren les que
només li quedaven a Felip V, matisava una mica la carta d’Alba. Bergeick no ho va veure pas
urgent, perquè els holandesos les ocuparien sense dificultat la propera campanya, i, a més a més,
pensava que per no molestar a França, i que aquesta trenqués relacions amb Espanya, millor que
aquesta oferta, es fes via l’intermediari francès Hiberville.
Suposem que a la Cort espanyola s‘organitzaria un gran aldarull i diverses consultes entre
els membres del govern. Durant el gener els homes forts del govern del Felip V, Grimaldo i
Mejorada, van decidir cridar a Medinaceli com a assessor, que s‘havia encarregat de fer fora
d’Espanya a Zondadori, conegut per tothom per la seva francofòbia. Aquell fa un informe sobre
la carta d’Alba i Bergeick, fent l’advertència a Alba que no es fes res per escrit:
« …y que se solicite por todos los medios posibles hacer entender a holandeses como sea
en voz, no poniendo nada por escrito, ni firmado, ni no firmado, hallarse con estas
ordenes, y según lo que de ello resultare usen de la facultad que el Rey los da, para lo
cual no seria perjudicial que con el pretexto de pedir más tiempo para cumplir la
obligación que contrajo el Conde de Bergeick cuando salio de Mons, volverse a Gante
donde pudiera con mayor seguridad tratar esta máxima importancia no olvidando la del
Comercio, pero teniéndolo siempre VE a la vista, lo que en la carta que trata de
aquel… el que se dé a potencias guerreantes, mayores ventajas que a las que no lo son,
hallarse con estas ordenes …se conviene en que podrá ejecutar cada vez que venga
asegurado el que semejante paso hará entrar a estas potencias en tratados con S.M. Y que
no obstante esta resolución si hallare Bergeych que las potencias marítimas quieren
alguna mayor ventaja sobre esto, no excluye el Rey oírlo, y concederlo no atrayendo
máximo perjuicio a los intereses de su propia Monarquía a los cuales mira únicamente, y
mirará siempre.»
D’aquest informe sembla literalment copiada la carta de resposta de Grimaldo, del 28 de
gener, al duc d’Alba:
«…habiéndose el Rey enterado de su contenido me manda decir a V.E. le parece cosa
dura haberse de tratar (sin esperanza más que probable de sacar fruto de ello) de dar a
potencias guerreantes mayores ventajas en el comercio, que a los que no son, pero así Su
Magd. dificulta este punto con razón, conviene en que se podrá ejecutar, y ejecute cada
vez que esté asegurado que semejante paso hará entrar a estas potencias en tratados con
S.M. pues lo contrario sería declarar mucho la flaqueza, y la extremidad del peligro en
que el Rey se halla, que denuncia estar desahuciado de su defensa, exhibir sin
probabilidad de aceptación lo que hasta ahora no se habrá visto practicar…»
Es demanava a continuació que Bergeick fes dues memòries, una donant avantatges
comercials a anglesos i holandesos i l’altra igualant els drets d’aquestes dues nacions amb
França. Felip V també informava, per tal que es comuniqués els aliats, que posaria com a
presidente del Consell d’Índies una persona que no afavorís els interessos comercials dels
francesos: el comte d’Aguilar. Continuava la carta fent-se ressò de la proposta de Medinaceli:
«…sin que esto embarace el que no obstante ello si Bergeick hallase que las potencias
marítimas quisiesen alguna mayor ventaja sobre esto, no excluir S.M. oírlo, no trayendo
grande perjuicio a los intereses de su propia Monarquía pero como quiera que de
publicarse esta máxima sin esperanza de sacar de ella el fruto que se desea podría
resultar un justo resentimiento en la Francia que pondría en desconfianza aquel
Les sorprenents propostes de Bergeick
http://seneca.uab.es/hmic
41
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Ministerio, y consecuentemente le daríamos tiempo para que por todos caminos y
medios conviene evitar, por lo mismo que V.E. tan justamente hace presente en una de
sus cartas, es necesario que en esta materia se camine con gran tiento, y reserva sin soltar
prenda que no sea con una gran seguridad no solo de que será admitida, sino que de ella
resulten al Rey y a su Monarquía tales beneficios y aumentos que sobre pujen a los
inconvenientes, y perjuicios que de no lograrse, y saberse se había tratado de esto, nos
podrían venir de la Francia a quien como V.E. comprende no es bueno ni desconfiara, ni
darla motivo de ejecutar quizás lo que desea el Ministerio, y lo que holgaría tener para
vestir, y adornar con alguna razón, y fundamento sus máximas, mayormente hasta tener
alguna seguridad de que los enemigos oyen nuestras proposiciones, por cuyo motivo lo
delicadísimo de este punto, y lo mucho que en el se arriesga, y igualmente en el otro
sobre las plazas de Flandes de que hablo a V.E. en carta separada ha parecido a S.M.
caminar en ambos con madura reflexión, haciendo a V.E. y al Conde presente estas
razones para que consideren sobre ellas con madura acuerdo, y representen ã Su Magd.
lo que juzgaren conveniente esperando su resolución aunque dilate por esta razón poner
en obra este negociado, que le considera hoy el mas critico por todas sus circunstancias
dignas de pensarlas por una parte, y por otra con gran reflexión, y particularísimo
acuerdo…»
Per si de cas no funcionés aquesta proposta, oferien una altra alternativa: prohibir a totes les
nacions el comerç amb Amèrica, en particular als francesos. Alba havia d’entrevistar-se
personalment amb Lluís XIV, sense confiar el secret a cap altre ministre francès, i acabaven amb
una recomanació a Alba per comunicar-la al rei francès d’una duresa impensable feia tan sols
uns mesos:
«…haciéndole presente muy individualmente todas las razones que para esto tiene el
Rey y la precisión en que se ve de hacer esta publicación, tanto para confirmar mas a los
enemigos en la independencia que se les quiere dar a conocer demás de ser de ley precisa
haberse practicado en todos tiempos en esta Monarquía, y hallarlo Su Magd. establecido
a su ingreso en ella sin que el haber Su Magd. tácitamente permitido en los primeros
años de su reinado el que pasasen a Índias algunos navíos de Francia le prive el que aun
cuando los vasallos de Su Magd. Cristianísima hubieren hecho mejor uso del que han
hecho de este consentimiento el que reconociendo ahora perjuicio en los suyos y
menoscabo a su Monarquía Su Magd. lo embarace y prohíba siempre que le pareciere y
lo hallare como lo reconoce perjudicial y de inconveniente al Estado, con las demás
razones que en este punto se le ofrecieren a VE. hacer presentes con comunicación de
Bergueyck a Su Magd. Cristianísima en que únicamente quiere el Rey que VE. se lo dé a
entender no haciéndolo a ningún Ministro ni otra persona alguna en la inteligencia de
que en llegando el caso de ejecutarlo se lo ha de decir VE no como proposición, de que
entienda que se solicita su voluntad y aprobación, sino como resolución cierta que ha
tomado el Rey y que desea la entienda su abuelo por medio de VE no sólo antes que a
ninguna otra persona, sino es también antes que aquí ni en Francia se publique, quedando
al cuidado de VE participar al Rey de todo lo que en orden a esto le pasare a VE con su
Magd. Cristianísima y de lo que le respondiere sobre este punto…»
Tot seguit Bergeick i Alba prenen contacte amb els comissaris holandesos i escriuen una
carta de la qual només tenim l’esborrany. Es diu que parlen per ordre de Felip V, negant la
possibilitat que el rei de França pogués lliurar les quatre places de Flandes perquè no són seves,
i continuaven remarcant que el rei no consentirà a cedir ni un xic de terra a Flandes sense la seva
autorització. Això sí, oferia als holandesos:
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
42
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
«…de leur procurer une forte et seure Barriere contre la France. S.Mte. nous a chargè et
authorisè de defferer de sa part deì a present a la disposition de L.H.P. tout le Pais bas, y
compris aussy les quatre places qui luy restent encore (para que hagan el uso de el que
convenga a los intereses de su Corona y de S.A.P. en los futuros tratados de la paz,
conservándolo hasta entonces en sus poder a fin de seguridad para la fe que Su Magd.
quiere establezer desde ahora para siempre con S.A.P., hi posa al marge) et les bien
asseurer que S.Mtè. feroit mettre L.H.P. deì a present en possession de dittes quatre
places, si les troupes de france qui y sont en gatnison n‘y feroient pas un obstacle. S.Mte.
a envoyè cependant les ordres a moy Comte de Bergeick pour les gouverneurs des
Provinces et particuliers des places pour les delivrer au pouvoir de L.H.P. quand l’on
jugera que cela se puisse executer avex seuretè (y con igual se exivo a S.A.P. y por su
medio a la Inglaterra todas aquellas ventajas que no fueren, hi posa al marge) nous nous
donnons l’honneur de vous en faire part Monsieur comme a leur premiere ministre et
vous prions de le vouloir comuniquer a L.H.P.»
Bergeick deuria portar l’assumpte amb molt de secret perquè Arce continuava dient:
«el Superintendente de la Justicia militar y yo estamos todos los días con él para procurar
saber algo por lo que mira a la paz o a la Guerra…» Carta a Vadillo.
La Cort va escriure a Alba que intentés aconseguir blat com sigui, insistint en què farien els
ulls grossos a tot el que vingués de contraban.
Atès que es volia donar la imatge d’haver-se modificat la manera de governar, Mejorada va
escriure, el 19 de gener, a Medinaceli per preguntar el seu parer sobre la conveniència
d’autoritzar alguns dels Furs d’Aragó i València abolits. Aquest va dir, al dia següent 20 de
gener, que seria molt adient, i Felip V va passar al president del Consell el següent esborrany de
decret:
«Cuando recuperados gloriosa, y felizmente por mis armas los Reinos de Aragón, y
Valencia, resolví, con la abolición de sus Fueros, y Leyes, fuesen gobernados por la
dulzura, y prudencia de las de mis Reinos de Castilla, me propuse por fin principal de
esta convenientísima providencia hacer a los buenos, partícipes de sus bienes, quitando
estorbos a la mejor, y mas fácil administración de justicia, y privar a los malos de los
medios de serlo, con la disposición que les resultaba de sus antiguas observadas
costumbres… pero, como entre el estruendo inquieto de las armas, sea tan difícil la
practica de los mejores establecimientos y la envejecida habitación haya sido poderosa
en aquellos naturales para no permitirles percibir, y entender todo el provecho de esta
providencia, y no haya faltado malicia que les interprete como gravamen este beneficio,
y en vez de gozo, y reconocimiento haya producido en algunos desconsuelo y tibieza
esta nueva forma… He resuelto me informen las Chancillerías de Zaragoza y Valencia,
en que cosas, y en que casos, así en lo Civil como en lo Criminal, según la calidad de
cada Reino, seria bien tomar temperamento proporcionado a los fines referidos, y a la
satisfacción de sus naturales; que les podría conceder en orden al gobierno de los lugares
entre si económico, y político, forma de justicias; administración de propios; orden y
repartimiento de tributos; observancia de ordenaciones particulares que hayan de tener
los pueblos para su gobierno, y todos los demás puntos que se creyeren dignos de
atención, y que en nada se opongan en la sustancia, y en el nombre al uso, y ejercicio de
mi suprema potestad, y regalías…».
Les sorprenents propostes de Bergeick
http://seneca.uab.es/hmic
43
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
És una còpia feta per Mejorada per a Medinaceli. Felip V, en funció de com evolucionés la
situació, pensava en atorgar els Furs quan visités a Saragossa. Encara que es reservava tot allò
que podria posar en perill la seva suprema autoritat, el fet és que tindrà un gran ressò. Per
exemple a la Gaseta de Liège número 30 es llegia:
«De Madrit le 25 Mars.
…Sa Majesté a aussi nommé 3 des Grans du Royaume ses Confidents, pour examiner a
fonds les Privileges des Royaumes de Valence & d’Aragon, pour rétablir touts ceux
d’entr‘eux qu‘on ne trouvera point donner ateinte a son authorité…»
També a la Gacete de Roterdam de l’11 d’abril:
«On croit que S.M. rendra aux habitans d’Aragon une partie de leurs priviléges en
passant par ce païs lá pour se mettre a la tête de l’armée. Ce Prince pourroit bien sure
aussi un tour en Valence, pour faire la même grace aux habitans de ce Roiaume…»
Però veiem les confidències que feia el duc de Medinaceli al cardenal Ranuccini en què
afirmava, que per diverses raons, la Cort de Madrid encara no era del tot independent de la de
París
«…No están lejos de este concepto los mismo Reyes, pero el no estarlo, no es obstáculo
para que no se muestren aun dependientes de aquella Corona, sino es que queramos
tomar por señal el empezarlo a estar, la copia adjunta del Decreto en cuanto á fueros, y
leyes de la Corona de Aragón, sobre que no puedo dejar de decir aquí, que dicen, ser
gusto oír a Frigiliana, pues como fue el voto en que apoyó la 233 (en clau, princessa
d’Orsini) la resolución contraria el juzgar, sea propuesta para desvanecerla, le hace
saltar, como también, el experimentar estos días, (según dicen) los del Gabinete que sus
adulaciones en él, hacia intereses de la Francia, suele el rey despreciar, esto hace que sus
compañeros se arriesguen algo, pues temo que algún día se arrepientan. Yo (gracias a
Dios) no tendré de qué, pues nunca hablo, que no sea respondiendo …Ronquillo finge,
que el Decreto citado, no le disgusta, pero creo, no sea así …Los Reyes están confusos,
rabiosos, y resueltos a su defensa, pero el cómo, lo dudo…» 10 de febrer.11
«…la Francia nos govierna, el Confesor nos dirige, y la 233 nos manda, y según esto va
todo…» 24 de febrer.
Bé, tornem a la situació internacional. Parlem tot seguit del projecte redactat per Torcy i
Polinyac el 2 de gener i entregat als aliats a començament de febrer. Consta de quatre
condicions; la primera reconèixer a l’arxiduc com a rei d’Espanya, això sí, després de signada
la pau. Continuava la primera condició prometent no ajudar a Felip V ni directament ni
indirecta, i retirar totes les tropes franceses. Lliurar a Holanda quatre places en qualitat
d’ostatges per garantir la seva promesa. Prohibir a tots els seus vassalls ajudar la monarquia
espanyola. Cap territori ni de la península ni d’Amèrica podria passar a la monarquia
francesa. Cap vaixell francès podria anar a Amèrica ni per a exercir el comerç.
11. El comte d‘Aguilar i de Frigiliana es ventava de ser l‘home més lleig d‘Espanya, de cara i d‘anima, això sí,
com ell mateix deia, després del seu fill. Comentari que figura a Saint-Simon op. cit. t. III, capítol 2 p. 8 i del què
també s‘hi fa ressò Pere Voltes encara que no dóna la referència.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
44
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
La segona condició deia: lliurar a l’Emperador la vila i ciutadella de Basbourg, el fort Keil
seria enderrocat, lliurar la ciutat de Strasbourg. la ciutat de Brisak i la ciutat de Landau.
Enderrocar totes les fortaleses construïdes al llarg del Rhin. Després feia algunes concessions
els diversos Electors alemanys que estaven amb els aliats.
La tercera condició era reconèixer a reina Anna com reina d’Anglaterra. Es cediria
Terranova als anglesos i s‘enderrocaria Dunquerque.
La quarta condició era cedir a Holanda les places de Furnes, el fort de Kenok, Menin, Iprès,
Lilla, Tournay, Condè i Maubeuge per formar la seva barrera defensiva. En quant a les quatre
places en poder de Felip V escrivia que una vegada signada la pau, retiraria les seves tropes i
l’arxiduc les podria ocupar sense dificultat. Al duc de Savoia es concedia el què ja estava
estipulat pels preliminars 27 i 28.
Acabava de la manera següent:
«En fin s‘agissant d’un traitte de paix et non de une treve le temps que l’on marquera
pour l’execution de ses conditions sera suivant l’usage ordinaire des traittes apres
l’eschange des ratifications…
Si les offres que S.M. veut bien faire ne sont pas aceptees elle declare qu‘elle est libre de
tout engagement et qu‘il ny aura pas lieu de luuy attribuer la prolongation d’une guerre
que fera repandre encore autant de sang Chretien.»
Com hem pogut llegir les quatre condicions serien ofertes una vegada la pau, no una treva,
estigués signada. Malgrat aquest esforç de Torcy i Polignac, els moviments de Bergeick faran
que les conversacions es ralentitzin. La proposta francesa era reduir la guerra a un problema
dinàstic, i la proposta de Madrid era plantejar-lo en termes econòmics.
Bergeick va enviar el 2 de febrer una nota en clau al duc d’Alba perquè la passés al rei, on
deia:
«…Toutes les nouvelles que j‘ay trouvé icy a mon arriveè de Bruxelles et d’autres Plazes
de la Flandre parlayent touttes de la Paix separeè avec la France, mais depuis avanthier
elles sont totalment changees, et affirment la continuation de la guerre, et que les Aliez
ont rejeteè les propositions que la France a fait en dernier lieu, mais Je crois, que les
premiers, et les derniers sont des personnes qui ne sont pas du secret…»
Aquesta frase enigmàtica de Bergeick, sobre que ni les persones que pensen que la pau esta
signada ni les que pensen que continuarà la guerra, “no coneixien el secret” Què vol dir? Quin
és el secret? Tindria ja alguna prova que les propostes fetes per la Cort espanyola estaven sent
estudiades pels anglesos? Nosaltres pensem que sí, encara que els aliats no havien rebut les
propostes sorprenents del comte i de Grimaldo.
Bé, els aliats rebutjarien l’esforç de Polignac, el resum dels quatre punts, i tornaven a
plantejar els 40 dels preliminars.
Veiem ara la carta del duc d’Alba a Mejorada, del 7 de febrer, en la què acompanyava la de
Bergeick i fa saber les seves opinions:
Les sorprenents propostes de Bergeick
http://seneca.uab.es/hmic
45
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
«Las voces de que la paz se concluiria brevemente se empezaron a templar algo…»
La Cort de París va rebre la resposta dels aliats i va reunir el Consell d’Estat. Així descrivia
Alba, el 17 de febrer, a Grimaldo la sortida d’alguns ministres:
«…El consejo duró tres cuartos de hora más de lo regular: y el Duque de Baubilliers
salió de él muy rojo, Mr. Des-Maretz sumamente caído, y el Marquès de Torcy como
enojado, y todos tres se retiraron a sus cuartos dando a entender no gustaban de que les
acompañasen…
En medio de todo esto quedo persuadido a que absolutamente, se les han acordado a los
enemigos todas sus peticiones, yo me atrevo a pensar que aún se les dificulta algo, pues aunque
no veo un gran movimiento de guerra, tampoco aquella quietud en que las pondría la paz; y un
sujeto de gran distinción me dijo (lo que hasta hora tengo por mí muy cierto) que es que la
Francia ni podía hacer la paz, ni continuar la guerra.
La insolencia con que se explican los más aun en la misma Corte, es increíble, pues lo menos
que se oye es; la píldora es amarga pero la pasarán… Por muchas partes aseguran que el
subsidio que la Inglaterra ha acordado para los gastos de esta campaña tendrá gran dificultad en
cumplirle; y la miseria en Holanda es considerable; y experimentándose mucho de esto aquí no
diremos, que batalla la fuerza contra la fuerza, sino la flaqueza contra la flaqueza; pero quien
mas la disimule vencerá…»
A la mateixa carta comunicava a Alba que havia aconseguit diversos passaports per tal que
les tropes espanyoles de Flandes passessin a Madrid.
La Cort de Madrid (Grimaldo) insistia al duc per tenir notícies de com havien rebut els aliats
les propostes espanyoles sobre comerç i sobre les places de Flandes.
Alba va escriure a Bergeick dient-li que no ofereixi les quatre places si no esta segur
d’obtenir alguna cosa.
La carta de Bergeick a la què sembla fa referència la d’Alba, encara que aquesta sigui del 20
de febrer, informava que havia tingut una entrevista amb Hensius i aquest començava a entendre
la independència de la Cort de Madrid respecte de la de París, amb aquestes paraules:
«…confirme nôtre indepedance et ôte cet obstacle a la France pour sa paix separèe; et si
Monr. de Torcy avoit bien compris le projet, il en auroit êtè fort content, et le Roy doit
savoir bon grè a un ministre qui dans une affaire critique, ose prendre sur soy, quand par
le grand êloignement il ne peut pas assez, en temps, recevoir ses ordres, et qu‘il suit le
prince que S.Mtè. a reglè ou approuvè pour parvenir au succès.
Je vois que le courrier de la Haye est arrivè, et reparti sans que l’on ait peü penetrer la
reponce que les holandois ont donnè a la derniere proposition et que V.E. craint qu‘ils
auront consanti a souffrir les impertinances des Alliez si l’on n‘entend pas en peü
d’heures parler de la guerre; et moy Je souhaite qu‘ils fassent leur paix separèe a cause
qu‘ils ne sont a la veritè pas en estat de soutenir la guerre, et que les choses sont
parvenües en France a un extrem derrangement.
Je ne plains en tout ce la que le Roy qui a êtè si mal servi par des sujets qu‘il a accablè
d’honneurs et de bien-faits; et que J‘ay toujours êtè d’opinion que leur paix separèe nous
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
46
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
conduira a la nôtre, et que nous ne pouvions pas esperer par tous les mauvais succès, si
long temps, que la guerre subsisteroit entre la France et les Alliez …Je prie a V.E. de ne
se pas changriner de la paix separèe avec la France parce-qu‘elle nous convint, et
d’esperer bien de nos affaires, Dieu benira le Roy nôtre Maître, Je n‘ay rien diminuè de
ma confiance nonobstant tout ce qui se passe a present…»
La confiança de Bergeick en què si França signava una pau separada no perillés la pau
espanyola amb els aliats, hauria d’estar fonamentada en algun fet; en concret copsaria alguna
vacil·lació al voltant de l’article 4t.
Bergeick escrivia a Alba el 21 de febrer insistint sobre el mateix, continuant amb el seu
optimisme sobre les possibilitats que Felip V regnés encara que França signés la pau per separat:
«…Ainsi Je donne la paix separèe avec la France pour conclüe; mais cela ne doit pas
nous etourdiz ni derranger, et nous devons continuer a travailler a la nôtre avec une
entiere confiance dans la protection de Dieu, pat la force des armes et par nos offres pour
la paix. Nous n‘avons rien pour le present a ajouter aux offres que nous avons faites,
nous devons attendre avec une tranquilitè d’esprit, et d’ame, le cours de la negociation
avec la France: J‘auray l’honneur d’informer V.E. de ce que J‘en apprendray, et de luy
mander aux Interets du Roy nôtre Maître, de faire quelque autre pas vers les deux
Puissances Maritimes…»
Continuava dient que ell creia que França i els aliats signarien la pau al voltant dels
preliminars, però deixant de banda, per a un proper congrés, els articles 4t. i 37è, i en aquell
congrés seria quan Espanya tindria possibilitats de defensar-se.
Bergeick escrivia a Torcy el 25 de febrer dient que ell no gosaria saber les negociacions de
pau entre France i els aliats, partint del fet que Lluís XIV sempre ajudarà al seu nét a mantenirse al tron d’Espanya. Ara, sobre les quatre places de Flandes pertanyents a Felip V, li recordava
que França només podia oferir la retirada de les tropes franceses, però en cas que es demanés
cedir-les a Holanda, ell, com a plenipotenciari de Felip V, no posaria cap obstacle a acceptarlo, com ja ho sabien els aliats, en forma de dipòsit fins que la pau es tanqués amb el rei
d’Espanya. Era una nota molt intel·ligent perquè donava a entendre que Lluís XIV sempre
defensaria al seu nét, alhora que afirmava la independència de la Cort de Madrid i recordava a
Torcy que tenia contactes permanents amb els aliats.
Torcy li va respondre que les coses ja no estaven en aquest punt, però no tenia raó; les coses
continuaven en el punt exacte on les havia situat Bergeick. El comte, pensant que hauria
d’assumir tota la responsabilitat, va escriure una carta al duc d’Alba el 26 de febrer suggerintli que parlés amb claredat amb Torcy sobre com quedarien els articles 4t. i 37è. per saber la
decisió que hauria de prendre l’ambaixador espanyol, amb aquestes paraules:
« Il devroit naturellement par sa reponce s‘expliquer de quelle maniere il est convnü avec
les Alliez sur le changement a apporter aux 4me. et 37me. articles des preliminaires;
mais comme Je ne suis pas assurè qu‘il le fera. Je crois qu‘il est necesaire que V.E. luy
demande cet eclairaissement, ou tache de le penetrer avec certitude a fin qu‘elle le puisse
suivant ce, prendre les mesures, et demander les ordres du Roy sur ce qu‘elle aura a faire
suivant cet eclairissement, car si l’article 4me. subsiste, ou bien si l’on remplace au lieu
du dt. article la reconnoissance de l’Archiduc pour Roy d’Espagne, il me parois que V.E.
ne peut pas rester a la Cour de France des que le preliminaire aura etè signè; mais si les
Les sorprenents propostes de Bergeick
http://seneca.uab.es/hmic
47
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Alliez se sont contentès de ce que la France a offert au lieu du dit article 4me. qui est de
n‘assister l’Espagne directement ou indirectement, et defendre a tous ses sujets de l’aller
servir, el me aprois que V.E. peut rester a la Cour de France a causse que ce n‘est qu‘un
manquement dt. assistence, a la quelle la France n‘est engagèe par aucun traitè, mais
qu‘elle a donnè naturellement par les liens du sang.
Si V.E. etoit obligé de se retirer de la Cour de France il me parois qu‘elle ne doit pas
retourner en Espagne a causse que V.E. a notifie a l’Anglaterre et a la Hollande que le
Roy l’avoit nomé pour son premier Plenipotentiaire au congrès de la paix, mais qu‘elle
doit venir par icy. J‘espere que Je reussiray avec les hollandois a accepter ces 4 places en
depôt et sequestre jus-q‘a ce qu‘ils ayent aussy fait la paix avec l’Espagne, et qu‘ils
accorderont a tous les sujets du Roy d’y pouvoir rester et demurer en libertè et seuretè.
J‘ay chargè mon courrier de deliver a V.E. la reponce que Monr. de Torcy aura faite a ma
lettre et Je prie V.E. de la vouloir ouvrir et lire et mi honnorer sur le tout de son sentiment
a fin que Je me puisse conduire suivant ce, dans les insinuations qu‘il pourra convenir de
faire aux Anglois et Holandois sur le dit preliminaire, qui sera conclü et signè en moins
de quatre jours dèz que les Plenipotentiares seront arrivès au lieu de la conference.
Je crois même qu‘il conviendra prevenir et envoyer une pretestation en forme couchèe en
langue espagnole et signè de V.E. et de moy conformement a nôtre lettre du mois d’août,
pour (au cas que le 4me. article du preliminaire subsiste, ou que le Roy de France vint a
reconnoitre l’Archiduc pour Roy d’Espagne) la faire insinuer aux Plenipotentiaires des
Hauts Allièz qui concourriront a la premiere conference pour les preliminaires, avant
qu‘ils les ayent signè, ou du moins avant qu‘ils passent au lieu du congrès. Il importe
pour ce la extremement que V.E. tache de savoir de Monr. de Torcy de quoy il est
convenü sur le dit 4em. article…»
Nova carta d’Alba a Grimaldo del 27 de febrer remarcant que Bergeick era l’única persona
que havia mantingut contactes permanents amb els aliats des de febrer de 1709, i sempre calia
escoltar els seus consells. Després afegia:
« …En cuanto al destino al miserable resto de los Países Bajos, no tengo que añadir a lo
que dice el conde por hallarse de aquellas 4 plazas dueños los franceses y las reliquias de
nuestras tropas reformadas y esparcidas sin mas subsistencia que la que Monr. Voisin las
concede…(continua dient que les tropes espanyoles que van arribant a París ell intenta
que passin aviat a Espanya abans que quedessin aïllades a França)
Y ordenándome V.S. que en caso de insinuarme S.M.X. me aparte de la Corte, procure
conseguir pasaportes de los holandeses para embarcarme en uno de sus puertos y con
este pretexto tratar con ellos y con ingleses, y lo mismo ejecute el Conde de Bergeick,
con motivo de cumplir lo capitulado en Mons, haciendo los dos todo lo posible, para que
el Rey sea incluido en la paz o que se facilite la particular de S.Magd: y que en el caso
último solamente de que no hubiese otra forma de que el Rey quedase, por lo menos
como se me previno en las instruciones que se me enviaron, nos podíamos alargar a todo
aquello que pudiesse assegurar este esencialísimo fin, y en esto estenderse a oir y a
estipular cuantas seguridades se creiesen mas en orden a la subsistencia y estabilidad
firme.
Sobre todo esto diré a V.S. que la mayor dificultad consiste en que los Aliados
convengan en que nuestro amo sea Rey de Madrid, pues una vez que consientan en esto
(fuera de la satisfacción que darían a la casa de Austria, con los Dominios de Italia)
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
48
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
desearían (por lo mucho que les conviene) el que quedase con fuerzas con que poder
algún día oponerse a los designios de los Francia…
creyendo que si llegase a verme entre los enemigos, se conseguiría a lo menos que
oyesen lo que hasta hora no han oído, pues siendo el punto esencial el de la
independencia no la creen, ni la pueden creer por infinitas razones…»
Acabava informant que intentarà aconseguir quanta ajuda pogués de França, perquè a més
de la ajuda es demostraria als aliats que França no acceptarà els preliminars.
Parer del comte de Medinaceli el 3 de març:
«…S.Mgd. esta en reglar el Comercio de las Indias según, y como era en tiempo del Sr.
Rey Carlos II (y con efecto no es menester perder tiempo ninguno en ello, haciendo que
el Duque de Alba pase oficio formal con S.M.Xmâ, y Ministerio de francia declarandolo
assi) que es lo mismo que de aqui se propuso… sobre el uso que se haya de hacer de las
plazas de Flandes, se puede responder… de hacer el paso que a ambos se ordenó… sin
ningún reparo, pues a esto obligan muchas razones, y entre otras son las más fuertes, las
que de en esta acción justifica el Rey para con los aliados, y para con toda Europa, no
tener parte en lo que la Francia cede, y abandona de los Dominios de esta Monarquia, y
puede este paso también motivar el que viéndose las potencias maritimas con esta
exhibición del Rey, la aprecien más, que la de la Francia, y por coonsecuencia, ella les
sirva para pedir a aquella Corona mayores ventajas, y esto dilate, y embaraze la
conclusion de su paz…»
El rei estara d’acord amb Medinaceli i manara al duc d’Alba que ho comuniqui a Lluís XIV.
49
Uceda des de Gènova va escriure a Grimaldo comunicant-li diferents notícies: el
nomenament de cardenal del bisbe de Barcelona, les negociacions amb el duc de Savoia,
mitjançant Sacerdoti de les qual ja hem parlat, malaltia del Papa, etc. La Cort de Madrid, a
través de Mejorada o de Grimaldo perquè és un esborrany i no porta firma, escriu al seu exembaixador en Roma, que ara és a Gènova, duc d’Uceda, a finals de febrer a tall de resposta,
fent-li saber les instruccions següents: Sacerdoti podria suggerir al duc de Savoia la cessió de
l’estat de Mila, com si fos de moment idea de Monteleón, sense desfer-se de la Savoia, per dues
raons
«…de no tener S.M.X. derecho alguno, pues este solo reside en S.M. para ceder aquel
Estado, y mucho menos por una semejante cesión acrecer de dominio su Monarquía, no
pudiendo jamás S.M. dejar de contradecir un semejante tratado; la segunda razón es, que
las dos potencias marítimas quieren a la Francia menos potente de lo que hasta ahora ha
estado, para la quietud de Europa, no es probable convengan en ello, y que al contrario,
no siendo tampoco de útil a las mismas dejar tan prepotente a la Casa de Austria, es mas
probable oigan mejor, que con la agregación de la Saboya a la Corona de Francia, la
proposición de la cesión de los derechos de S.M. sobre el Estado de Milán a S.A.R.
tomando de ella pretexto para sacarle de la Casa de Austria, la cual cesión creía el
Marques pudiese hacer S.M. cada vez que S.A.Rl. tratase con las potencias marítimas, y
lograse la manutención del Rey en su Trono …Y si S.M. conviniese es esto, será bien
prevenirlo al Duque de Alba, para que avisándole al Conde de Bergeick…»
Les sorprenents propostes de Bergeick
http://seneca.uab.es/hmic
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Després agraïen a Uceda els intents fets per tal que el duc de Savoia se n‘adonés de la
veritable independència de la Cort espanyola, amb aquestes paraules:
«…Queda S.M. enterado en el que el Sor Duque habla …acerca de la alienación de S.M.,
e independencia de la Francia, es loable, y merece la gratitud de S.M. el sincero celo, y
amor con que S.Ex. lo representa, y asi es menester mostrarle aquella, referirle, lo que en
prueba de la independencia se va obrando, y asegurarle se continuara a obrar. Y con este
motivo reproduzco a S.M. cuanto en este importantísimo punto le tengo representado
acerca de desengañar a los enemigos de que dura en este Gobierno el espíritu de la
Francia…» Març de 1710, sense data.
Per altre cantó Arce avisava a Grimaldo el 6 de març que Bergeick estava ocupat en enviar
a Espanya els 16 batallons de les tropes de Flandes, que, com soldats molt veterans, serien de
molta utilitat a Felip V per a les batalles a la península.
Alba informava a Mejorada que els plenipotenciaris francesos havien sortit el 5 de març de
París, desitjant arribar el més aviat millor a Holanda, on ja eren presents Sinzendorf i Towseng,
abans que ho fessin Marlborough i el príncep Eugeni, que arribarien després del 24 de
març. Intentarien convèncer els aliats argumentant cínicament el reconeixement per part de
Lluís XIV de l’arxiduc com a rei d’Espanya, sense que hagués de enviar les seves tropes per fer
fora del tron al seu nét.
Conferències de Gertuydenberg
El 10 de març de 1710 van començar les conferències de Gertryundenberg negociant-se no
els punts resumits de Polignac sinó els 40 preliminars de l’any 1709. A la primera reunió,
Uxelles i Polignac van oferir la possibilitat de lliurar als aliats diferents ciutats com ostatges
mentre s’aconseguia fer fora del regne a Felip V. Era allò que s‘establia a l’apartat dos del
document redactat per Torcy i Polignac. Els representants aliats van dir que fer aquesta proposta
com a alternativa a l’article 37è:
«no eran admisibles, porque de este modo se hallarían empeñados los aliados en una
guerra particular y dudosa con la España, mientras que por su parte gozaría la Francia del
fruto de la paz; y que no se podía con razón exigir de ellos, que se mantuviesen en el
empeño de una guerra sujeta a todo género de incidentes, y en que corrían riesgo de no
recobrar jamás la España, y las Indias, pero que la paz debía ser general.»
A la segona conferència van argumentar els francesos que per a treure del tron d’Espanya a
Felip V només hi havia dues maneres, o per la força o per la persuasió. Emprar la força era molt
dur per a Lluís XIV, per això proposaven la persuasió per a la qual convindria cedir part de la
monarquia espanyola al borbó. Tant Uxelles com Polignac suggerien lliurar a Felip V Sicília i
Nàpols. Sembla que, per la importància marítima de Sicília, Anglaterra es nega, i l’Imperi no va
acceptar perdre Nàpols, que era gairebé la meitat de la Itàlia actual, i els aliats feren una
contraoferta consistent en borbó Navarra i, per perdre un tros del futur regne de l’arxiduc, lliurar
a aquest la Borgonya francesa. Aquesta oferta no va prosperar. Segons Medinaceli, la idea de
lliurar a Felip V Sicília i Nàpols, va ser de collita pròpia d’Uxelles, per guanyar temps.12
12. Sobre aquestes propostes també se‘n fa ressò J. Albareda al llibre “El cas dels catalans…”, p. 92.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
50
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Sobre aquesta conferència disposem de la resolució dels aliats. Mirarem un resum d’un
document que van llegir Buis, Van der Dussen, Marlborough, Towsend, Sinzendorf i el
pensionari, sobre el parer dels ambaixadors francesos, però no sabem de quin dia del mes març,
a més d’estar traduïda:
«…Que si quisiesen los Aliados consentir en dejarle el Reino de Nápoles, y Sicilia, se
podría en tal caso reducir a aquel Príncipe a renunciar lo restante al Archiduque: Que
sólo había este medio para atajar la efusión de tanta sangre cristiana, libertar los aliados
de muchos embarazos, y contratiempos, y asegurar la Monarquía de España a la casa de
Austria: Que el éxito de las armas era siempre dudoso, y que podría suceder, que los
aliados se viesen obligados a efectuar la paz con otras condiciones aún menos
ventajosas: Que los Diputados desecharon sin mucho trabajo estas razones, y que con
facilidad demostraron la incompatibilidad de este repartimiento con los tratados de los
aliados, y con el tenor de los Artículos preliminares que los mismos franceses
reconocieron por fundamento del tratado de paz; Y finalmente que sólo habían pasado a
Getrademberg? para saber el equivalente que propondrían sobre el articulo 37 de los
Preliminares en que hallaban alguna dificultad, pero no para disputar sobre otro punto
alguno, y que de este modo se habían separado.»
Per altra banda, a Londres el 10 de març el doctor Swcherevel havia de declarar davant les
dues Cambres i en presència de la reina. Per evitar aldarulls, els carrers foren ocupats, des del
dia d’abans, per soldats a peu i a cavall. Després de fer la seva declaració la Gaseta de
Saragossa, del dimarts 15 d’abril de 1710, reproduïa així els fets:
«De Londres 21. de Março. …Al ir, y volverse a su casa el Dotor Sacheverell, que fue en
carroza, la cercó tanta Plebe, que apenas podían andar los caballos, llenándole de vítores,
y aclamaciones, que igualaron a las de la Reina…»
Sacheverell havia defensat acabar amb les contribucions que produïa la guerra, reivindicació
recolzada pels anglicans en contra dels presbiterians, és a dir, dels Tories en contra dels Whigs
i el seu govern. Havia publicat dos sermons; el del 15 d’agost de 1709 a Derby, i el del 5 de
novembre a la catedral de Sant Pau de Londres. Per això fou processat i condemnat a no poder
predicar durant tres anys, i els textos dels dos discursos foren cremats. El 24 de març, arran de
la sentència, es va produir un avalot espontani a favor del doctor Sacheverell, que hagué de ser
reprimit i posteriorment jutjats els principals implicats, que eren fonamentalment botiguers.
Aquests aldarulls se seguirien produint, sempre induïts pels Tories.
La Gaseta de Lieja número 23 publicava l’impost que s‘havia establert a Anglaterra
consistent a pagar 5 schellings per cada peça de roba blanca que sortís del regne. Alhora també
afegia informació sobre els progressos de la companyia de comerç amb Àfrica.
El cronista de la Gaseta de Lieja número 25 escriu, el 28 de març que ja havia arribat
Marlborough i havia estat informat del contingut de les converses mantingudes fins llavors.
També informava aquesta Gaseta, el 21 de març des de París, que Lluís XIV va invitar a la
reina d’Espanya a una entrevista a Baiona, per parlar de les conferències de Gertruydenberg i
acompanyar-la en un recorregut pel Llenguadoc. Proposta que la reina va rebutjar. En cas de ser
certa la invitació, seria una idea massa barroera per retenir la dona de Felip V.
Conferències de Gertuydenberg
http://seneca.uab.es/hmic
51
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Relations Veritables diu al f. 228 que el 24 de març l’intendent de la princesa d’Orsini,
Aubigni, estaria fent l’inventari dels béns de la princesa per vendre‘ls.
A la tercera conferència els francesos van assegurar que si es lliurava a Felip V Sicília i
Sardenya, el borbó deixaria Espanya. Els representants dels aliats van respondre que com
podien estar segurs d’això?. La resposta dels francesos va ser que Lluís XIV podria donar una
considerable quantitat de diners per tal que els aliats fessin fora Felip V. Els representants
holandesos van afegir:
«antes de abrirse sobre la promesa de un repartimiento, era menester, que se hallasen
mas asegurados de las intenciones de la Francia en negocio tan serio, y esencial…»
Bergeick a Alba el 22 de març:
«…V.E. seroit incommodè par toutes les idées qui se doivent presenter a l’esprit dans la
situacion la plus extraordinaire qui s‘est Jamais veüe …Je n‘ay aucune nouvelle seure de
la‘etat de la negotiation de la paix n‘y en quoy consiste actuellement la dificulté pour
l’adoucissement du 37e. article…»
Alba informa a Grimaldo el 24 de març que, davant la duresa que mantenien els aliats, Lluís
XIV havia adreçat una carta als holandesos sobre les conseqüències que podria tenir per a ells
una pau com la que proposaven. Veiem-ho:
«…Desde ayer empiezan a creer menos distante la paz los que sostenían lo contrario, por
persuadirse a que habiendo dado parte el Mariscal d’Uxelles de la dureza que había
reconocido en los Diputados de Holanda sobre el articulo expresado (y de las grandes
prevenciones que iban adelantando para empezar muy luego la campaña) había obligado
a S.M.X. a escribir a los Estados Generales una carta de mano propia, haciéndolos
dueños de todas las importancias de la negociación de la paz, y acordándoles que los
mismos motivos que tuvo la Francia para contribuir tanto a que lograsen los Estados
Generales la separación del dominio de España, tenían ahora ellos para procurar quedase
la Francia en estado de poder resistir a algunas de las potencias que la atacaban, pues a
no quedar con fuerza bastante para esto, no la tendría para poder socorrer a la Holanda,
en el caso que se debía temer siempre, de que la Casa de Àustria, moviese sus antiguas
pretensiones, contra ella, y que la Inglaterra ejercitase su exorbitante codicia en materias
de comercio. A esta carta añade (para creer se adelantará el acomodamiento) el que los
holandeses encuentran con dificultad fondo para la continuación de la guerra, y que el
subsidio ofrecido por la Inglaterra (a este mismo efecto) no le ha podido cumplir hasta
hora.»
També afegia el duc que sabia a Europa dels exèrcits que estava reunint Felip V, arran de les
mesures econòmiques preses: gairebé trenta mil homes per a Catalunya i prop de vint mil per a
Portugal; i l’estol d’Amèrica que s‘esperava carregat d’or i argent. Així escrivia:
«La fuerza en que nos vamos poniendo en España motiva bastante confusión entre los
Aliados y el estar ya informados, por el navío que llegó de Port-luis, de que la flotilla
arribaría a nuestros puertos, no dudo la aumentará, y ahora la confirmación veremos si
sirve de que piensen hacia nosotros, con menos extravagancia que hasta aquí, o que
quieran obligar a tanto a la Francia (para facilitar la conquista de España) que en medio
de la disposición que hay para sufrirlo todo, se haga intolerable…»
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
52
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Acabava parlant del soroll que havia provocat el sermó del cardenal Noailles en contra de
l’impost que s‘havia promulgat per treure béns de l’església, del que ja hem parlat, anomenantlo “Don Gratuito”, segons Alba.
Des de Namur el mateix confirmava Arce a Medinaceli el 27 de març afegint notícies
preocupants per els aliats arran de la desfeta de les tropes daneses contra les sueques i dels
avalots a Londres:
«…un gran tumulto que se ha suscitado en Londres en defensa del Doctor Schauvel, por
un sermón que predicó contra el Gobierno, habiendo habido muchas muertes, y quemado
los anglicanos seis iglesias de los presbiterianos; si se confirmase daría mucho que
pensar a los aliados, como les dará sin duda el arribo a Cádiz de la flota de la nueva
España tan ricamente cargada, como todos avisan…»
També Bergeick es fa ressò de l’arribada de l’estol borbònic a Cadis i, a més a més,
comunica a Alba el 26 de març que al Consell de Ministres a Madrid s‘ha conformat que Felip
V partirà, al front de les seves tropes a Aragó a primers d’Abril i:
«…Je rends a V.E. le compliment d’enorabuena sur l’arriveè de la flotille a Cadix, elle
ne pouvoit pas arriver plus a propos et l’on ne pouvoit pas mieux faire que de laisser
suivre les effects aux Interessès pour retablir la confiance et le commerce des Indes. Le
Decret que V.E. me mande avoir êtè publiè pour cela, vient aussi en cette occasion tres a
propos, et tout ensemble renouvellera et reliera la correspondance des negotians des deux
Puissances Maritimes avec l’Espagne, ce qui avancera la reconçiliation avec ces
Puissances; C‘est asseurement une nouvelle protection de Dieu sur le Roy dans une
occasion si critique…»
Alba a Grimaldo el 31 de març:
« …Desde aquella misma noche (es refereix al 26 dia de l’arribada del correu dels
ambaixadors) los más están de acuerdo, en que será preciso romper la negociación, o que
S.M.X. consienta en todo lo más opuesto a su honor, pues se cree que habiendo el
Mariscal d’Uxelles, y principalmente el Abad Polignac (con grande elocuencia)
expresado a los Diputados de Holanda el ansia que tenia S.M. X. de concluir su paz
particular (no pudiendo ejecutar otra cosa, en favor del articulo 37 que darles cuatre
plazas, de seguridad y haber retirado todas sus Tropas de España) que los Diputados
habían respondido que debajo de esas condiciones (cuando el Marqués de Torcy estuvo
en el Haya) podrían haber hecho la paz, y que así se admiraban que hubiesen pedido
pasaportes, para tratar con ellos, si no tenían otros medios que contribuyesen a que
nuestro Amo dejase la España; Que a esto los Ministros franceses mostraron la grande
imposibilidad en que estaba S.M.X. de poder hacer otra cosa, pues no era dueño de su
nieto, y que sólo en el caso de darle Nápoles y Sicilia podría entrar en persuadirle al
abandono de la España; y esta proposición (se asegura) que fue muy mal oída de
holandeses, reduciéndose a decir que era menester que S.M.X. permitiese el paso por la
Francia a las tropas de los aliados (y con particularidad a su caballería) para reforzar la
que tienen en España, o que concediese a la Holanda una grande pensión por el tiempo
que durase la guerra de España, y que en los demás puntos de la paz experimentaría la
Francia que no se olvidaban los Estados Generales de sus antiguas alianzas; y que ellos
se volvían a la Haya a dar parte a los Ministros aliados, de lo pasado en su conferencia.
…»
Conferències de Gertuydenberg
http://seneca.uab.es/hmic
53
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Afegia al final de la carta que Lluís XIV havia ofert als holandesos una quantitat de diners
considerables, mentre durés la guerra entre Felip V i l’arxiduc, a canvi de no enderrocar
Dunquerque.13
Van decidir els holandesos que s‘encarregués d’aquesta proposta el senyor Petecum, que era
només un particular. Així s‘explicaven a l’Haia:
«Por lo cual, encargaron a Mr. Petecum, que corrió antes, y aun entonces corría con la
negociación, hablase sobre el asunto a los Sres. plenipotenciarios, y los hiciese ver, que
los altos aliados, no podían admitir la proposición de los subsidios que hicieron porque
era suponer hacerse una paz particular con la Francia, dejando en pie una guerra
particular con la España, a que no podían dar oídos los Aliados por las razones alegadas
en la primera conferencia: Pedíase al mismo tiempo una explicación de las intenciones
de la Francia sobre la Evacuación de la España, y de las Indias a favor del Rey Carlos en
conformidad de los preliminares, antes que por parte de los aliados se viniese en explicar
sobre la proposición de un repartimiento, declarando que la intención de los altos aliados
era, que debía permanecer firme el fundamento que desde luego se puso a saber, la
restitución de España y de las Indias, según el tenor de los preliminares: Que en esta
condición se podría conseguir en la negociación, pero que si se apartaban de ella, no se
podría esperar fruto alguno de las conferencias.
No habiendo hallado por conveniente explicarse los Señores Plenipotenciarios en ninguna
manera sobre lo que el Sr. Petecum les propuso, pasaron a Gertruydemberg, donde los Señores
Plenipotenciarios les dijeron, que sin embargo de no tenerse por obligados a recibir las palabras
del Sor. Petecum, no por esto habían dejado de enviar a la Corte de Francia la proposición que
les hizo. Pero que no habían podido recibir orden alguna en el asunto, porque se había hallado
oscuro, y ambiguo (estas fueron las formales palabras de aquellos Ministros) sobre que los
Señores Diputados explicaron, y aclararon tanto la dicha proposición que pudo quedar género,
ni de ambigüedad a cerca de ella: Al mismo tiempo significaron que no podían los altos Aliados
admitir la oferta que hacia de un subsidio para ayudarlos a recobrar la España, y las
Indias: Expusieron las razones de esta imposibilidad, a saber, que había parecido muy
claramente por los discursos que se tuvieron sobre este asunto en la conferencia antecedente que
nunca se podría convenir así en orden a las sumas de dinero, como en la seguridad de su
pagamiento, ni tampoco sobre la que debería dar la Francia de no asistir al duque de Anjou su
nieto, directa, ni indirectamente…»
Aquest document ja informa del resultat de la quarta conferència, perquè s‘ha de remarcar
que la guerra no només es faria ja a Espanya sinó també a Amèrica per a conquerir les
possessions espanyoles allà.
El 4 d’abril havia de tornar Petecum de Gertruydenberg després de parlar amb els enviats
francesos i el dia 6 Buis i Van der Dussen en fan la versió que acabem de llegir. Al final de la
conversa els holandesos van deixar anar l’afegit següent:
«…Que en caso de que no lograse el Rey de Francia, reducir por la persuasión a su nieto,
a abandonar la España, y las Indias según los Preliminares, y que se viese precisado a
13. J. Albareda ho cita al seu llibre “El cas dels catalans…” p. 92, i diu que l‘oferta de Lluís XIV seria de
500.000 lliures mensuals.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
54
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
servirse de la fuerza: En tal caso harían los aliados proceder de acuerdo las Tropas que
tienen en Portugal al fin mencionado durante el tiempo estipulado en la suspensión de
armas, ò bien el que se conviniese de nuevo sin embargo de no obligarlos a nada de esto
los preliminares, y que podrían satisfacer a sus empeños manteniéndose la
inacción: Habiendo parecido a los aliados, explicarse así, clara, y precisamente, y pedir
al mismo tiempo igual explicación por parte de la Francia, se encargaron los señores
Plenipotenciarios de dar cuenta a su Corte sobre la proposición que se les hizo, en cuyo
asunto se acaba de recibir por respuesta la carta mencionada.»
Però Uxelles i Polignac van raonar que portaria molt de temps unificar el comandament de
tots els exèrcits. Qui comandaria les forces de terra i les de mar? De qui rebria ordres? I així va
acabar la reunió sense cap acord.
La Gaseta número 22, “Nouvelles de divers endroits”, datada a l’Haia el 8 d’abril es
mostrava pessimista sobre les converses de pau:
«…tout le monde croit, que les negociations seront infructueses. Le Prince Eugéne est
attendu demain, ici. L.M.I. & B. ne veulent absolument point entendre parler d’aucun
partage de la Monarquia d’Espagne…»
Informacions publicades a la Gaseta de Rótterdam del 10 d’abril. L’exèrcit borbònic de
Catalunya tindrà al voltant de trenta-quatre mil homes, el comte d’Aguilar assegurarà la
comunicació amb València i Tortosa amb deu batallons i setze esquadrons, el marquès de Bay
comptarà amb quinze mil homes, el marquès de Risbourg i Francisco Manríquez dos cossos
volants de vuit mil homes cadascú, i afegia:
«…Le Roi Philippe a cordé la demande de plusieurs Grands, de l’acompagner en qualité
de Voluntaires …On croit que S.M. rendra aux habitans d’Aragon une partie de leurs
priviléges en passant par ce païs lá pour se mettre a la tête de l’armée. Ce Prince pourroit
bien sure aussi un tour en Valence, pour faire la même grace aux habitans de ce
Roiaume. Les vaisseaux François qui sont arrivés avec la flote du Mexique, sont obligés
de décharger aussi leur argent, & les marchands sont fort aises que l’Indult ait été si
prontement reglé, de maniére que tous les Interessés auront leurs efféts. Le Comte
d’Aguilar nouveau President du Conseil des Indes & Suritendant Général de ce
Commerce n‘a pas peu contribué a ce reglement…»
Acabava dient que l’església va oferir a Felip V tota la plata que pogués aconseguir per a
contribuir al manteniment de l’exèrcit.
La mateixa Gaseta va confirmar que les accions de la Companyia d’Índies Orientals anglesa
estaven molt fortes a la Borsa de Londres.
Ara la Gaseta de Lieja, que porta el títol de ‘Nouvelles Extraordinaires’, informa el seu
corresponsal a Madrid el 25 de març que Felip Vè té dos exèrcit un que manarà ell mateix amb
74 batallons i 50 esquadrons i el d’Extremadura format per 54 batallons i 33 esquadrons, entre
tots dos arribaran a 60.000 soldats d’infanteria i 18.000 de cavalleria. El rei té com a assessors
a Medinaceli i Villadarias. També s‘hi diu:
«…Et l’on se flate d’être en état de soutenir la Guerre sans le secours de la France, par le
moyen des 1800 milles Pieces de huit que la flottille a aporté pour le Comte du Roy, &
Conferències de Gertuydenberg
http://seneca.uab.es/hmic
55
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
par l’Indult des efets qu‘elle a aussi aporté pour les Particuliers …Sa Majesté a ausi
nommé a des Grands du Royaume ses Confidents, pour examiner a fonds les Privileges
des Ruyaumes de Valence & d’Aragon, pour rétablir tous ceux d’entr‘eux qu‘on ne
trouvera point donner ateinte a son authotité; Et l’on assure que S.M. signera ce
reglament, lorsqu‘elle sera a Zaragosse …»
Aranda informava a Medinaceli des de Namur el 3 d’abril que, per una carta rebuda de
Vandembourg, un dels diputats holandesos, se sabia que aquests veien les dificultats de fer fora
del tron a Felip V per les forces i els mitjans de què disposava. També recordava que el rei de
Dinamarca havia demanat la retirada de les seves tropes cap el seu país, i l’arxiduc s‘havia vist
obligat a enviar quatre mil soldats d’Itàlia per oposar-se a les incursions del príncep Ragotzi,
arran de la desfeta al riu Locus. Acabava recordant:
«…Continúan las inquietudes en Inglaterra sobre el punto de religión, y se cree se
extienden ya fuera de los limites de Londres, presumiéndose, que aquellos pueblos se
valen de este especioso medio para respirar de lo obstinados que se hallan con tan
costosa guerra …Namur 3 de Abril de 1710.»
La Gaseta número 23 publicava que a la reunió que van mantenir Buis i Van der Dussen el
10 d’abril amb els ambaixadors francesos, aquests havien proposat que el rei de França
consentia a lliurar a Felip V Sicília, Sardenya, la Toscana i l’estat de Mila, però afegia les
reserves que feien els anglesos:
«…La Reine de la G.B. veut bien, qu‘on cede au Roi Phelippe la Sardagne, & les Places
de l’Etat en Toscana; mais no pas Sicile & encore moins le Milanez, a cause que la
premiere est fort nécessaire au Royaume de Naples & que le Milanez rendroit les
François trop puissans en Italie. On ecrit pourtant, que pour le bien de la Paix, on
pourroit ceder la Sicile, si la France étoit bien resolûe a s‘en contenter & a donner des
assurances pour cela»
També remarcava la mateixa Gaseta que Polignac i Uxelles estaven molt enfadats pel tracte
que els donaven els aliats, doncs mentre romanien a Gretruydemberg no podien rebre cap visita,
els mantenien en una mena d’estat de reclusió.
La Gaseta de Brussel·les de títol ‘Relations Veritables’ del 18 d’abril confirma l’arribada a
l’Haia del príncep Eugeni el 12 d’abril, on es va reunir amb tots els ambaixadors. En aquesta
reunió es va decidir començar la campanya posant el setge a Douai.
Una altra carta sobre les conferències de frare B. Monforte des de París, el 21 d’abril,
afirmava s‘havien mantingut quatre entrevistes entre totes dues parts, i s‘estava esperant el
correu que informaria de la cinquena, però ell es mostrava pessimista:
« …pero nadie cree que con ella se concluya algo…»
Finalitzava amb una informació important: en retirar les tropes d’Itàlia l’Emperador, el duc
de Savoia es negava a fer-se carrec tot sol de la guerra en aquell país, la qual cosa volia dir que
algun efecte havien tingut les ofertes de la Cort de Madrid al duc.
Pugen a la borsa de Londres les accions de la Companyia Anglesa de Comerç.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
56
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
La Gaseta de Leide número 33 publicava el 18 d’abril que Torcy havia rebut el resultat de la
cinquena reunió i tot feia pensar que les dificultats que plantejaven els aliats eren impossibles
de complir.
A finals d’abril va haver-hi una nova entrevista entres els francesos i els aliats, però sembla
que no es va avançar gens ni mica en els acords. Lluís XIV, veient que s‘apropava una nova
campanya, manà aplicar una nova taxa a tots els comerciants francesos i obligar-los a pagar cinc
anys avançats. També ordenà que tota la noblesa contribuís en tot allò que pogués. Eren
mesures semblants a les que havia pres Felip V des de feia mesos, encara que ara hi afegiria una
nova contribució de 4 milions a les diferents províncies per acabar de cobrir un fons necessari
per a la guerra. No sabem quina moneda seria dels quatre milions, perquè la Gaseta de Lieja
número 35 del divendres 2 de maig, de la qual hem extret la informació, no ho aclareix.
Els plenipotenciaris de França, desesperats, escrivien a Petecum el 4 de maig per saber què
havien de fer, doncs portaven força dies sense rebre notícies:
«…bien desearíamos, que nuestras conferencias facilitasen la paz, pero hallándonos sin
orden para hacer otras proporciones que las que ya tenemos hechas, esperamos con
mucha paciencia que se restituirán a esta Villa los Sres. Diputados para ver si se explican
más libremente que lo han ejecutado hasta aquí, o para que nos despidan, ò que a lo
menos nos envíe el Gran pensionario orden para retirarnos.»
Resposta de Petecum:
«…Habiendo recibido la carta que me han hecho v.Exs. la honra de escribirme el día 4.
del corriente, la comunique luego a los que se hallan encargados de la negociación:
Después se participó su contenido a los Estados, y también a todos los Ministros de los
Aliados, quienes ya se hallaban informados de todo lo ocurrido en las conferencias que
v.Exs. en su mencionada carta que se hallan sin orden, para hacer nuevas proposiciones,
y que los aliados tienen propuesto por su parte todo cuanto podían en el asunto: Se me ha
encargado pasar a la noticia de V.Exs. que es por demás el que vuelvan los Diputados a
Getrudemberg para continuar una negociación que no se dirige a cosa alguna…»
Més clar no ho podien expresar.
El dia 10 de maig van respondre els plenipotenciaris de França que sentirien molt que es
trenquessin les negociacions i que tornarien al seu país.
La Gaseta de Rotterdam del dijous 5 de juny de 1710 informava que el 30 de maig, des de
Madrid, es comunicava que Villadarias estava formant un gran exèrcit prop de Lleida, i que el
20 de maig el rei ja es trobaria entre Barbastro i Fraga. Ara la Gaseta de Rotterdam del dilluns
9 de juny ens descriu l’entrada del borbó a Lleida el dia14:
«De Madrid le 20 Mai.
Le Roi arriva le 12 de ce mois a Fraga. Tous les Gardes du cors qui étoient a Bujaroloz
joignirent son escorte. Le 13 S.M. continua sa route vers Lerida. Toutes les colines
depuis Fraga jusqu‘a ce lieu étoient bordée de cavalerie. Le Roi trouva a Alcarras le
Marquis de Villadarias qui étoit venu a sa rencontre avec les regiment de dragons
d’Ossune & Marimont. Le Roi entra a Lerida sur les deux heures aprés midi au bruit de
Conferències de Gertuydenberg
http://seneca.uab.es/hmic
57
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
l’artillerie & des aclamations du peuple: Il y tint Conseil de guerre, & le 14 S.M. passa la
Segre avec son armée sur le pont de Lerida. Elle campa ce même jour dans la plaine de
Terms, la gauche a ce lieu-la, & la droite de Lerida. Le Roi fut très satisfait de la beauté
& de la bonne volonté de ses troupes, qui ne demandent qu‘a entrer en action. Il est
certain que c‘est une des plus nombreuses armée qu‘on aît vues depuis long-temps en
Catalogne… On garde un profond silence sur les negociations de paix qui se sont en
Hollande. Cela fait présumer q‘elles ne sont gueres avancées. La Reine assiste tous les
jours au Conseil, mais tout est tenu si secrêt, qu‘il est impossible d’en rien pénétrer…»
Petita informació que ja surt a la Gaseta de Rotterdam del 9 de juny:
«De Londres le 3. Juin.
…On dit que la Compagnie Roiale d’Afrique travaille avec chaleur au rétablissement de
son commerce en ce païs la, & qu‘elle a dessein de s‘apliquer particuliérement a fournir
d’esclaves negres, nos plantations en Amerique…»
Alhora que la campanya de guerra comença les diverses companyies comercials es van
enfortint. Al davant d’aquestes companyies britàniques sempre es troben els Tories.
El 25 de juny els aliats ocupen Douai, però patint moltes pèrdues d’homes, fonamentalment
holandesos.
Notícies interessants que dóna el duc d’Alba el 7 de juliol:
«…Hasta hora se ignora si la pérdida de Douay, ha obligado a que la Francia haga nueva
proposición, pero los semblantes que están en el secreto, y desean la paz, no muestran el
que se hallen cerca de conseguirla; yo sin dilatarme en esto, procuro ver lo mucho que
ganarán en no conseguir lo que desean: Y creame V.S. que sacrifico a este asunto todo el
mayor desvelo, pues si se continua la guerra todo el verano, y se entra en el invierno, sin
que la Francia haya cedido, lo que no debe, podemos esperar que nuestras cosas no
empeoren ganando todo este tiempo, Dios permita sea así pues tanto merecen las
virtudes de nuestros Amos.» Carta a Mejorada.
Malgrat aquesta situació Alba confirmava que, per moltes gestions que feia, no aconseguia
que Lluís XIV manés formar un exèrcit per entrar a l’Empordà.
Al llarg del mes de juliol hi ha diversos moviments de les tropes aliades i franceses a Flandes,
però no hi va haver cap enfrontament entre totes dues.
A primers de juliol els ambaixadors francesos van mantenir una nova entrevista amb
Petecum, el qual de paraula, sense portar cap document, va presentar el ultimàtum següent: el
rei de França havia de fer fora del tron el seu nét emprant només el seu exèrcit i com a punt previ
per a negociar qualsevol preliminar. La reacció dels dos representants francesos, segons el duc
d’Alba, fou:
«…El Mariscal d’Uxelles y el Abad Polignac quedaron bastamente confusos de esta
pregunta, y dudosos de lo que debían responder, pero resolvieron saber del mismo
Petecum si el traía poderes para tratar algo y que habiéndoles dicho que no y que el venía
solo con aquella comisión a boca, pasaron a escribir en derechura al Pensionario Hencius
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
58
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
expresándole cuanto habían extrañado la pregunta que se les habia hecho por un simple
hombre como era monsieur Petecum.»
Els representant francesos escriurien al pensionari Hensius preguntant-li si era certa la
proposta feta per Petecum, és a dir:
«…Que la República y sus aliados, pretendían obligar al Rey nuestro amo a que hiciese
sólo la guerra al Rey su nieto para reducirlo a renunciar su corona: Y que sin unir sus
fuerzas con las de S.M. era menester que aquel Monarca se viere despojado de la
posesión de España, y de las Indias en el espacio de dos meses.
Que si este término llegaba a cumplirse sin que el Rey católico se viese realmente fuera
de su trono, cesaría la tregua en que hubiesen convenido los aliados con el Rey nuestro
amo, y que volverían a tomar las Armas contra S.M. aun en el caso de haber cumplido
con todas las demás condiciones especificadas en los artículos preliminares.
Que mediante el empeño arriba mencionado, y antes de firmar los artículos se
contentarían en aplicarse positivamente sobre el repartimiento que vendrían en dejar al
Rey de España, y en facilitar los medios de ajustar las ulteriores pretensiones.»
Llegida la carta pels tots els aliats foren del parer de trencar immediatament les negociacions
amb França. Hensius també estava d’acord però va insistir en què es comuniqués als
representants francesos personalment per Buis i Van der Dussem. El 14 de juliol va tenir lloc la
darrera entrevista a Gertuydenberg. Així s‘explicaven Uselles i Polingac als holandesos:
«Pusimos en la consideración de los señores diputados la contradicción que implicarían
esta proposiciones con las que siempre hemos echo nosotros, y con los Artículos 4. y 5.
de los Preliminares, de que era relativo el 37, que es el que únicamente se ventilaba por
entonces.
Sobre el modo de asegurar a los aliados la España, y las Indias, nos expresaron que la
concesión de un repartimiento (sobre que ofrecían explicarse en adelante y en que
todavía no se han declarado) les facilitaría el derecho de pedir al presente más de lo que
contenían los artículos cuarto y quinto.
Respondámosles con una razón sin replica, preguntándoles, si en todas nuestras
conferencias se había tratado de otra cosa que de un repartimiento, y si sobre este
principio exigieron jamás de nosotros más que las medidas de acuerdo y la Unión de las
fuerzas?
Confesáronlo así los señores diputados porque no lo podían negar, pero también nos
dijeron, que si hasta entonces propusieron las medidas de acuerdo y la unión de las
fuerzas, ya no lo hacían más; que tenían orden de declararlo así en nombre de los aliados,
y decirnos en una palabra, que pretendían recibir por mano del Rey nrô amo (tuviese, o
no efecto el repartimiento) la Monarquía de España, y de las Indias; dejando a su cuidado
y elección el servirse de los medios de persuasión, o de apremio más eficaces para poner
al Archiduque en la actual posesión de sus estados en el término de dos meses.»
Els representants francesos demanaren un termini de quinze dies per enviar un correu a París
i rebre la resposta. A la carta que escrigueren a Lluís XIV, que arribà a Marly el 16 de juliol,
diuen coses com aquestes:
Conferències de Gertuydenberg
http://seneca.uab.es/hmic
59
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
«Mucho tiempo ha que S.M. tiene dadas bien claras muestras de que por el bien de una
paz definitiva, y segura concedería las condiciones, cuya ejecución pudiese desempeñar;
pero nunca prometerá lo que sabe que no puede cumplir; si la injusticia, y la obstinación
de sus enemigos privan a su Magd. de toda esperanza de paz, entonces poniendo toda su
confianza en la protección Divina… dejará que toda la Europa, y aun los pueblos de
Inglaterra, y Holanda juzguen quienes son los autores verdaderos de una tan sangrienta
guerra.
Por una parte verán los pasos tan grandes dados por el Rey nrô amo, su consentimiento a
las proposiciones mas acervas, y los empeños en que entraba para desvanecer todas las
desconfianza y adelantar la paz.
Reconocerán por la otra una continua afectación en explicarse confusamente para dejar
siempre efugios, y poder entablar nuevas, y mayores pretensiones que las concedidas; de
forma que apenas condescendíamos con una, que al parecer debía ser la ultima, cuando
se ponía otra, aun mas exorbitante en su lugar.
Repararán assimismo en una perenne variación conforme únicamente y arreglada con los
succesos de la guerra, y con las facilidades del Rey nrô amo en tratar de la paz, esto
mismo se conoce por las cartas que los señores diputados nos han Escrito.
El año pasado tenían los holandeses, y sus Aliados, a grande injuria que se les discurriese
capaces de haber pedido al Rey la unión de sus fuerzas con las de la Liga para obligar al
Rey su Nieto, a renunciar su corona, y se remitían a los preliminares que solo hablan de
tomar las medidas de acuerdo; pero después no han hecho dificultad en pedirlo
altamente.
Ahora pretenden que su Magd. lo tome sólo por su cuenta, y se arrojan a decir que si
hasta aquí se contentaban con menos al presente, que conocen mejor el estado de sus
intereses, no se atienen a lo propuesto: semejante declaración es un rompimiento formal
de toda negociación, y lo que únicamente buscan los jefes de los aliados.
Cuando nos mantuviésemos por más tiempo en Getrudemberg, y pasásemos años enteros
en Holanda, nada adelantaríamos mientras que los que tienen el principal manejo de la
República, no se apean de la errónea opinión en que se hallan de hacer consistir la
ventaja de sus intereses en un imposible para llegar a la paz: ya no pretendemos
persuadirlos a que prosigan en una negociación, que ellos mismos quieren romper;
porque en fin, por vehementes que sean los deseos del Rey nrô amo de dar la quietud a
sus Pueblos, les será menos pesado sostener la guerra que ha querido terminar S.M. a
costa de tan grandes sacrificios contra los enemigos con quienes pelea de diez años a esta
parte, que añadir a ellos el del Rey su nieto, y emprender temerariamente la conquista de
España, y de las Indias, en el espacio de dos meses con la seguridad cierta de que pasado
este término, hallaría a sus Enemigos aún mas fortificados que antes con las plazas en
estado de volver contra su Magd. las armas que les confiare.»
Sis dies després els representants francesos reberen la resposta del rei de França de no
acceptar la proposta feta i de continuar la guerra. Aquesta resposta va ser comunicada als
representants holandesos, sense esperar el termini dels quinze dies demanat, i així es trenquen
definitivament les converses de Gertruydenberg el 23 de juliol.
El duc d’Alba va escriure a Grimaldo el 21 de juliol confirmant el possible trencament, amb
aquestes paraules:
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
60
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
«…esta noticia llegó el día 16, la cual motivó que en Marly hubiese un gran Consejo de
Estado; y luego que estuve informado de todo esto hice diligencias correspondientes al
tiempo y a mi obligación. Terminado el Consejo, se volvió a despachar a Gertuydemberg
el extraordinaio, pocas horas después, y se publicó que habia ido orden precisa a los
Diputados de Francia para que se restituyesen aquí…»
El diumenge 27 de juliol es van reunir els representants dels aliats per estudiar la carta que
els francesos havien escrit a Hensius el dia 23 i van decidir continuar la guerra, atès que
consideraven que abans dels preliminars ja s‘havia acordat restituir Espanya a l’arxiduc.
És clar que el rei de França no podia permetre d’emprar les seves tropes, perdent alguna part
d’elles, a Espanya mentre la resta de països mirava, quedant després en pitjors condicions per
acordar la pau.
Els representant francesos retornaren a París com era previst, i el duc d’Alba de seguida, el
28 de juliol, escrivia a Mejorada:
«Señor mío, tres horas ha que encontrando en Marly el Marques de Torcy un
Gentilhombre mío que tenia en aquel sitio para que me avisase por minutos de todo lo
que ocurría le dijo.
El Duque de Alba creo que será bien contento de ver dentro de dos días aquí a su amigo
el Abad Polignac, con el Mariscal de Uxelles, pues ya están en nuestra frontera y no
dudo que esta noticia le será agradable, le pido a Vm, se la dé de mi parte.
Y así puedo ahora avisar con toda seguridad la vuelta de los comisarios de Francia, por
este extraordinario, que le merece muy bien el haber salido de un caso, el mas crítico en
que se ha visto jamás nuestra Monarquía, pues en fin ganamos tiempo, y yo me aplico a
que la continuación de la guerra sea en aquellos términos que mas pueda aprovechar a
los intereses de nuestros amos…»
Per nosaltres el trencament de les converses, amb un proposta tan maximalista dels aliats,
podria atribuir-se a una errada de càlcul d’holandesos i d’imperials, però no per part dels
anglesos. Tot fa pensar, per les dades que anem exposant, que els Tories van deixar que
Marlborough, i el seu orgull, s‘estavellessin, per tal que Felip V romangués com a rei a Espanya
i poder negociar posteriorment amb ell els avantatges comercials oferts, cosa que de cap manera
tenien assegurats amb l’arxiduc.14
El 27 de juliol les tropes imperials assoliren un triomf a la batalla d’Almenara, sobre la qual
cal fer un comentari. Les tropes de l’Arxiduc, comandades per Starhemberg, van derrotar les
borbòniques; les pèrdues d’aquestes rondarien els 1500 homes i també força
presoners. Verboom era un de ells; una bomba va matar el seu cavall i ell va resultar ferit
greument a les dues cames; ferit, seria portat a la presó de Barcelona on romandria dos anys. La
seva capacitat i esperit d’observació, a més a més, amb llibertat vigilada, li van permetre
estudiar totes les defenses de la ciutat, les parts més fortes i les més febles. Com ja veurem, els
seus informes serien fatals per a Barcelona.
14. Albareda al seu llibre “El cas dels catalans…”, p. 92, basant en Lucien Bèly dóna una altra explicació del
trencament de les converses.
Conferències de Gertuydenberg
http://seneca.uab.es/hmic
61
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
El 20 d’agost les tropes imperials obtenien una altra victòria a Monte Torrero, prop de
Saragossa, on entrava l’arxiduc el dia 21. El 28 d’agost l’arxiduc entrava novament a
Madrid. Felip V i la seva Cort es retirarien a Valladolid. Aquests fets, però no servirien de res
perquè el futur de Felip V ja estava decidit, la dissort pel poble català, també.
Vendôme va sortir de París el 28 d’agost i es posaria a les ordres de Felip V el 17 de setembre.
Tot seguit, es va decidir que l’exèrcit de Portugal fos comandat pel marquès de Bay, el de
Castella i Aragó per Vendôme i que Noailles comandés el de l’Empordà.15 Tot això coincidiria
amb la marxa de Blecourt el 8 de setembre i l’arribada de Bonnac com a ambaixador francès,
no pas com a representant. Això volia dir que Lluís XIV reforçava oficialment l’aliança amb el
seu nét.
Paral·lelament es produïen canvis importants al govern anglès. El 8 d’agost la reina Anna
d’Anglaterra nomenà a Robert Harley ministre d’hisenda, essent despatxat Godolphin, al qui
cap banc volia prestar diners, cosa significativa. El tresor públic tenia un deute de més de 9
milions de lliures esterlines només en despeses militars. A més a més, continuava el descontent
popular davant la continuació de la guerra dirigit, fonamentalment pel doctor Henry
Sacheverell. Més endavant Harley seria nomenat comte d’ Oxford.
Només trencar-se les negociacions el mateix juliol, Torcy va escriure a l’abat Gaultier per
tal què mantingués contacte amb el duc de Shrewsbury amb l’objectiu de sondejar la possibilitat
d’una pau separada entre els Borbons i Anglaterra. Gaultier havia arribat a Londres el 1698 com
a capellà de Tallard, aleshores ambaixador francès, i s‘hi va quedar. Va mantenir contactes amb
diferents membres del Parlament anglès.16
El 17 de setembre Vendôme va arribar a Valladolid on es trobava Felip V. També arribaria
Noailles. Tots plegats van decidir que Bay manés l’exèrcit cap a Portugal, que Vendôme restés
a la península i que Noailles partís a França per entrar a Catalunya des de Rosselló.
L’arxiduc Carles escrivia a la seva muller el 25 de setembre mostrant el seu pessimisme i
descrivint la confusa situació en què vivia l’exèrcit imperial:
«…Vienen pocos españoles, y nada importante. Mira si ahora con Madrid está todo
ganado. De los Grandes solo ha venido un Conde de Paredes. Hoy hemos marchado acá,
a una legua de distancia de Madrid. No sé como se llama este paraje, es casa del Conde
de Aguilar… ahora no estoy en ánimo de ir a Madrid, y cuando haya de ser pasaré sólo
por la Villa; mas tampoco esto he resuelto hasta ahora… Ahora se ha acabado la Junta en
que el viejo loco de Stanhope ha querido absolutamente ir a Andalucía, y poner a riesgo
todo lo demás… pero todos se le han opuesto… Del campo a una legua de Madrid a 25
de Septre. 1710. a las nueve horas.»17
El 21 de setembre la reina Anna dissolia el parlament anglès i el 30 del mateix mes
guanyaven les eleccions els Tories, nomenant la reina com a primer ministre el vescomte de
Bolingbroke, Henry Saint John.
15. Informacions d‘Henry Kamen a “La Guerra de Sucesión…”, p. 32.
16. Veieu Stewart Saunders E., “Abbe Francois Gaultier…” p. 2.
17. Dell qualificar l‘arxiduc a Stanhope de ‘viejo loco” , també se‘n fa ressò J. Albareda op. cit. p. 27
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
62
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Pel desembre de 1710 Gaultier escrivia a Torcy comunicant que els anglesos no insistirien
en establir la Casa d’Austria al tron d’Espanya si els seus interessos comercials estaven
assegurats.18 Era la primera vegada que un dels aliats confirmava veure amb bon ulls que Felip
V romangués regnant a Espanya, això sí, si s‘obtenien beneficis comercials. Tot fa pensar que
les propostes de Bergeick i de la Cort de Madrid havien arribat al cor del ministeri anglès, de la
reina i de bona part dels comerciants anglesos.
Reproduïm tot seguit la reflexió que faria Monteleón, gairebé dos anys després d’aquesta
data, essent ja ambaixador de Felip V a Londres, sobre el paper jugat per Oxford i Bolingbroke
en aquesta època:
«…en toda la presente negociación en la cual la destreza y valor del Gran Tesorero
Milord Oxford, y Milord Bolingbroke secretario de estado ha trabajado por dos años
para abatir el Partido de los Wigs de quien era cabeza Marlborough, entrando en
negociación de paces con la Francia todo se ha hecho por cartas y billetes de estos dos
ministros con el Marques de Torcy confiándose unos a otros sin más prenda que la buena
fe, y el saberse por entrambas partes que eran la voz secreta y confidente de sus amos,
quedando expuestos los dos ministros de Inglaterra a perder la cabeza si el negociado se
hubiese descubierto cuando aun subsistía con bastantes fuerzas el partido de Whigs…»
No ens hem d’estranyar que el ministre de l’arxiduc a Barcelona, Romeo, descrivís, el 15 de
novembre la seva desesperança al seu rei en aquests termes:
«…Dios nos asista que bien lo habemos menester pues todas sus esperanza (les dels
francesos) las tienen fundadas en las turbulencias de Inglaterra pues de otra suerte no
dudo se reduciría la Francia a una paz como se le quisiese dar…»19
També pel desembre, l’exèrcit borbònic va reconquerir les terres de Salamanca i
Plasència. Les tropes imperials que no podien rebre ajuda ni sortir per Portugal hauran de
retirar-se per Aragó. Es realitzà un gran esforç guerriller per part de les tropes borbòniques, amb
homes com Bracamonte, Cereceda i Toy, que després deixaran la seva petjada en la Catalunya
de 1714. A la batalla de Brihuega les tropes comandades per Stanhope capitularan. Stanhope
fou envoltat per l’exèrcit de Vendôme el 8 de desembre i obligat a capitular el 9, sent fet
presoner el propi Stanhope i gairebé dos mil soldats. Starhemberg es va veure obligat a tornar
per ajudar Stanhope, sense saber que ja s‘havia rendit, i es va aturar a Villaviciosa. Allí es
produiria la batalla del 10 de desembre, vencent els borbònics, encara que els aliats van
aconseguir retirar-se en un cert ordre. En menys d’un any les circumstàncies internacionals
havien fet que Felip V passés d’una situació insostenible a consolidar-se com a rei de Espanya.
La reina Anna dissolgué el parlament el 21 de setembre, com ja hem comentat, començant a
funcionar el tercer parlament el 25 de novembre de 1710.
Al front europeu, Aire-sur-la Lys defensada pel general Goesbrien, capitulava el 8 de
novembre. Amb tot, com escriu el duc d’Alba, aquesta petita victòria no anima prou els
holandesos, que veien com Lluís XIV estava refent i podria garantir un any més de guerra.
18. Veieu Stewart Saunders E., “Abbe Francois Gaultier…” p. 3.
19. Sobre tot això, veure també J. Albareda op. cit. p. 27.
Conferències de Gertuydenberg
http://seneca.uab.es/hmic
63
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
Notícies que dóna en Pere Ribas i Boixador:
«Carta de un Ministro de Baviera escrita a su Alteza Electoral, de Versalles a 18 de
Octubre de 1710.
El Rey ha recibido hoy aviso cierto que el Parlamento de Inglaterra se ha disuelto, y que
las mudanzas proyectadas subsistirán. Su Majestad me lo ha comunicado luego para que
informe a Vuestra Alteza, es cierto que la proclamación de un nuevo parlamento, y la
mudanza general de los ministros, debe dar inquietud a los holandeses, y les hará pensar
en la Paz; pero esta Corte no dará en ello manos: No se duda que Marlborough dejará el
mando de las ropas, pues el partido que vence le dejan falta de todo.
Se cree que los príncipes aliados retirarán sus Tropas, luego que la Inglaterra suspenda
los subsidios… Yo creo que la Corte de Viena estará bien embarazada con estas
novedades»
Tots els que van intervenir en les converses de pau per tal que Felip V es mantingués al tron
d’Espanya, foren recompensats per Felip V, Lluís XIV i la reina Anna. Fins i tot el doctor
Sacheverell, a qui es va atorgar la valuosa rectoria de Sant Andrew, al centre de Londres, el 13
d’abril de 1713, després d’haver complert els tres anys de càstig, a proposta de la reina Anna
aprovada per Auto del Parlament anglès. Oxford i Bolingbroke van escriure a Monteleón el 5
de febrer de 1712 demanant alguna mena de benefici eclesiàstic per l‘abat Gaultier per la seva
tasca en les converses secretes de pau.
Això sí, Felip V compliria els anys següents al peu de la lletra la instrucció adreçada al duc
d’Alba el maig de 1709, que tornem a reproduir per la seva importància:
«…que de ninguna manera se den oídos a proposición de pacto que mire a que los
Catalanes se les conserven sus pretendidos fueros, pues sobre ser tan indignos de ellos,
aunque fuesen solos los que tenían en tiempo del rey Don Carlos II mi tío puesto que las
dos últimas Cortes que han concluido los deja mas Repúblicos que el Parlamento
abusivo a Ingleses; no es de conveniencia ni decoro que la paz general salga garante de
tan vergonzosa condición ni que por ella quedase la habitual propensión de los catalanes
a la rebelión con permitido recurso a los coligados enemigos…»
Bibliografia
Albareda Salvadó, Joaquim: “El ‘cas dels catalans’ La conducta dels aliats arran de la guerra
de Successió (1705-1742)”, Fundació Noguera, Barcelona 2005; “El setge de Barcelona i la
política Internacional”, dins de “Catalunya durant la guerra de Successió”, volum II, director
científic Agustí Alcoberro, Ara Llibres, S.L., Barcelona 2006.
Castellví, Francesc: “Narraciones Históricas”, quatre volums, publicats per la fundació
Francisco Elías Tejada, Madrid 1997-2002.
Journal of the House of Lords: volume 19, 1709-1714. Any 1802.
Kamen, Henry: “La Guerra de Sucesión en España 1700- 1715”, Ediciones Grijalbo,
Barcelona Buenos Aires, 1974.
Roscoe, E.S.: “Robert Harley, Earl of Oxford”, ed. Methen & Co. London 1902.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
64
Revista HMiC-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Muñoz González i Josep Catà i Tur
Saint-Simon: ‘Mémories’, editorial Chéreuel, 1856.
Smollett, Tobies: “History of England, vol. II, Londres 1858.
Stewart Saunders E., Purdue University, “Abbe Francois Gaultier: secret envoy”. Published
in: The Treaties of the War of the Spanish Succession, edited by Linda Frey and Marsha Frey,
pp 177-80. Westport CT: Greenwood Press, 1995.
Taxonera, Luciano de: “Felip V. Fundador de una dinastía y dos veces Rey de España”,
Editorial Juventud Argentina, Buenos Aires 1944.
Torras i Ribé, Josep M.: “La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714)”,
Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1999.
Voltes Bou, Pere: “Barcelona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria,
Instituto Municipal de Historia, Barcelona 1963, tres volums. Veure el volum II.
65
Bibliografia
http://seneca.uab.es/hmic
Lluita d'imperis i dissort del poble català (1709-1710)
66
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
MISCEL·LÀNIA
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria
Làctia a Barcelona 1936-19411
Jordi Viader i Riera (Universitat Ramon Llull)
Resum / Resumen / Abstract
El treball fa un repàs a l'evolució de la indústria làctia a Barcelona entre 1936 i 1941. Després d'explicar les
característiques del sector abans de la rebel·lió militar del 19 juliol de 1936, comenta l'impacte de les iniciatives
col·lectivitzadores sindicals de primera hora, la ordenació legislativa posterior i la definitiva intervenció
governamental, tant en l'àmbit de la industria, com en el comerç. En aquest sentit s'analitzen amb més detall els
casos concrets de la S.A. Letona i la Cooperativa Integral Vaquera-Lletera de Barcelona.
Entre 1936 i 1939 la creació d'una Industria Láctea Socializada -sota control de la CNT-AIT- que agrupava la
pràctica totalitat de les empreses làcties, va provocar una dràstica reorganització del sector i la introducció de
rutines productives innovadores. Posteriorment entre 1939 i 1941 la Comisión Desagrupadora de la Industria
Láctea es va encarregar de desfer tota l'obra col·lectivitzadora i retornar les industries i els comerços als seus
propietaris anteriors. Una tasca no exenta de conflicte, que va evidenciar l'existència de lluites internes entre sectors
del mateix Règim per fer-se amb àrees concretes de poder polític i de domini econòmic.
El trabajo repasa la evolución de la industria láctea en Barcelona entre 1936 y 1941. Después de explicar las
características del sector antes de la rebelión militar del 19 de julio de 1936, comenta el impacto de las iniciativas
colectivizadoras sindicales de primera hora, la ordenación legislativa posterior y la definitiva intervención
gubernamental, tanto en el ámbito de la industria como en el del comercio. En este sentido se profundiza en los
casos concretos de S.A. Letona y la Cooperativa Integral Vaquera-Lletera de Barcelona.
Entre 1936 y 1939 la creación de una Industria Láctea Socializada –bajo el control de la CNT-AIT- que
agrupaba la práctica totalidad de las empresas lácteas, provocó una drástica reorganización del sector y la
introducción de rutinas productivas innovadoras. Posteriormente entre 1939 y 1941 la Comisión Desagrupadora
de la Industria Láctea se encargó de deshacer toda la obra colectivizadora y devolver las industrias y los comercios
a sus anteriores propietarios. Una labor no exenta de conflicto, que evidenció la existencia de luchas internas entre
sectores del mismo Régimen para conseguir áreas concretas de poder político y de dominio económico.
The article focus on Barcelona’s milk industry between 1936 and 1941. After explaining the characteristics of
the sector before the military rebellion of July 19, 1936, it comments the impact of first collectivisation initiatives,
the subsequent legislative ordination and the final governmental intervention, as in the industry as in the commerce.
Focusing in the concrete cases of S.A. Letona and Cooperativa Integral Vaquera-Lletera de Barcelona.
Between 1936 and 1939 the creation of a Milk Industry Socialized –under the control of CNT-AIT- that
grouped the practical totality of the milk businesses, caused a drastic re-organization of the sector and the
introduction of innovative productive routines. Subsequently, between 1939 and 1941 the Comisión
1.
Aquest article és una síntesi de diversos capítols del treball de tercer Cicle “Els Viader, industrials
lleters durant la República 1931-1939”, dirigit pel Dr. Francesc Bonamusa.
Resum / Resumen / Abstract
http://seneca.uab.es/hmic
67
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
Desagrupadora de la Industria Láctea took charge of undoing all the collectivisation work and to return the
industries and the commerce to its previous owners. A work not exempt of conflict, that showed the existence of
internal fights among own State sectors to obtain concrete areas of political and economic control.
Paraules clau / Palabras clave / Key Words
Anarquisme, col·lectivització, franquisme, Indústria làctia, sindicalisme.
Anarquismo, colectivización, franquismo, Industria láctea, sindicalismo.
Anarchism, collectivisation, Franco's regime, milk industry, trade unionism.
Introducció
Abans de juliol de 1936, a Barcelona s'hi tractaven diàriament uns 135.000 litres de llet.
Aquesta quantitat fa referència a la llet que rebia algun tipus de tractament industrial, pasteurització, esterilització, envasat, etc-, i no hi és comptabilitzada la llet “fresca” que era
venuda a balquena pels establiments amb estable, les anomenades “vaqueries” urbanes -unes
520- que en conjunt distribuïen 80.000 litres diaris més.
Pel que fa a les empreses que es dedicaven al tractament industrial de la llet cal establir tres
grups ben diferenciats. El primer el formaven sis industries que superaven els 8.000 litres diaris:
S.A. Letona (22.000 litres), Granja Soldevila S.A. (19.000 litres), Lechera Barcelonesa S.L.
(12.000 litres), Productos Sila S.A. (10.000 litres), Productos Marinette S.A. (8.000 litres) i
Granges Ausona (8.000 litres).
Molt per sota quedaven les nou empreses del segon grup, amb produccions que oscil·laven
entre els 4.000 i els 1.500 litres de llet diaris: Unió de Vaquers Rurals (4.000 litres), Sindicat de
Vaquers Rurals S.A. (4.000 litres), Granja Meklay (4.000 litres), Granja la Catalana (3.500
litres), Productos Lácteos S.A. (3.500 litres), Granja M. Viader (3.000 litres), Granja Aliberas
(2.000 litres), Granja Hospitalet (1.500 litres) i Granja Castelló S.L.(1.500 litres).
Finalment hi havia també un nombre indeterminat de petits productors que en conjunt
tractaven els 29.000 litres de llet restants.
El setembre de 1937 totes aquestes empreses, a excepció de Productos Sila S.A., havien
desaparegut, fusionant-se en una sola Industria Láctea Socializada2 sota control de la C.N.T.3
El procés de canvi va ser conseqüència directe de la derrota de la rebel·lio militar a
Catalunya, que va ser viscuda per a la classe obrera i per a les seves organitzacions sindicals
com l'inici d'una nova etapa històrica en què una i altres prenien un paper rellevant tant a nivell
polític com econòmic.4
2. Josep Maria Bricall assenyala que, per socialització, segons la terminologia específicament faísta,
s'entenia la direcció de la totalitat de les empreses d'un sector econòmic pel sindicat de la indústria
respectiu, mentre que l'expressió col·lectivització designava l'autogestió de les empreses pels obrers
que hi treballaven. (BRICALL, J.M., 1970 pp. 181-182)
3. Font: Generalitat de Catalunya, 1937. El proveïment de Barcelona de llet. Arxiu Nacional de Catalunya
[ANC]. Fons Generalitat de Catalunya (II República). Unitat de Catalogació 7589.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
68
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
La transformació iniciada el 19 de juliol de 1936 es basava en els plantejaments anarquistes
i anarco-sindicalistes de la CNT-FAI, que a Catalunya eren les dues organitzacions amb una
influència més gran entre els treballadors.5
Antoni Castells explica que la col·lectivització de les empreses es va dur a terme,
majoritàriament, durant les setmanes immediatament posteriors al 19 de juliol, fins arribar a un
percentatge de gran amplitud, que aquest autor situa entre el 70% i el 80% del total.6 En la
majoria dels casos la iniciativa va sortir de les organitzacions sindicals -en general de la CNTa nivell de fàbrica o ram.7
A la pràctica es van donar cinc tipus diferents d'intervencions en els empreses industrials. En
primer lloc hi va haver empreses que, temporalment o d'una manera definitiva, van continuar en
mans privades, però sota control d'un comitè obrer amb determinades competències
d'intervenció que detallarem en el seu moment. En segon lloc trobem les empreses
col·lectivitzades, que havien deixat de pertànyer als seus anteriors propietaris i eren gestionades
directament pels propis treballadors. El tercer i el quart model corresponen respectivament a les
empreses nacionalitzades, sota control de la Comissió d'Indústries de Guerra, i a les
municipalitzades, sota control dels ajuntaments o comitès municipals. Finalment un cinquè grup
correspon a les empreses socialitzades, que desapareixien com a entitats independents i
passaven a formar part de concentracions o agrupacions d'un mateix sector econòmic.
El cas de S.A. Letona
Per tal d'exemplificar el procés seguit per la majoria d'indústries làcties de Barcelona,
estudiarem el cas de S.A. Letona, que com hem vist anteriorment, era l'empresa líder del sector.
A Letona el Comitè de Control va començar a funcionar el 27 d'agost de 1936. En carta
adreçada al gerent, el Sindicato Único del Ramo de Alimentación de Barcelona y sus contornos.
CNT-AIT comunicava que la Junta de la Secció, reunida el dia d'abans amb el personal de
l'empresa havia acordat nomenar una comissió de control per a investigar el desenvolupament
de l'empresa des de la seva fundació, si així ho creia necessari, i per controlar, a partir d'aquell
moment el seu desenvolupament, amb la col·laboració de la gerència.8
4. “El període de tensió política posterior al triomf electoral de les esquerres del 16 de febrer de 1936
culminà el 19 de juliol del mateix any, i en fou una de les conseqüències immediates la florida
espontània de comitès obrers a totes les empreses, que unes vegades es feien càrrec de la direcció dels
interessos que els patrons havien abandonat en el primer moment de pànic en ésser vençuda la
rebel²lió, i altres venien a minimitzar les atribucions patronals, exercint, més que no pas un control, una
veritable direcció de l'empresa.” (PÉREZ-BARÓ, A., 1970. p. 80)
5. “El contenido básico de la alternativa o proyecto social que dicha transformación pretendía poner en
práctica, puede sintetizarse en la construcción de una sociedad cuyo objetivo social prioritario era la
consecución de un desarrollo global e igualitario de la misma en su conjunto y de cada uno de los
individuos que la componen en particular, global en cuanto que pretendía abarcar el conjunto de las
necesidades y aspiraciones del hombre, tanto las de tipo económico como las de tipo espiritual y las
concernientes al bienestar y desarrollo corporal, e igualitario en cuanto debía beneficiar a todos por
igual. Para la consecución de este objetivo se consideraba indispensable la abolición de la propiedad
privada de los medios de producción y del Estado y el establecimiento de la propiedad colectiva y de
un nuevo tipo de poder, basado en el ejercicio de la democracia directa a partir de los centros de trabajo
y habitación.” (CASTELLS, A., 1992 p. 7)
6. CASTELLS, A., 1992 p. 7
El cas de S.A. Letona
http://seneca.uab.es/hmic
69
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
Les funcions, composició i manera de funcionar dels comitès de control van ser
posteriorment reglamentats en els articles 21 a 23 del Decret de Col·lectivitzacions que establia
la seva obligatorietat per a totes les indústries i comerços que continuessin en règim de propietat
privada. L'articulat de la llei assenyalava també que hi havien d'estar representats tots els serveis
que formessin l'empresa (productors, tècnics i administratius) amb representació proporcional
de cada un dels sindicats que contessin amb afiliats.
Entre les missions d'aquests comitès destaquen el control de les condicions de treball, en
quant a sous, horaris, assegurances socials, higiene i seguretat, etc; la fiscalització dels ingressos
i pagaments i de totes les operacions de caire comercial; i el control de la producció9.
Els càrrecs eren gratuïts i duraven dos anys reelegibles i els membres responien de la seva
gestió davant l'assemblea que els elegia i davant del Consell d'Indústria a que pertanyia
l'empresa.10
La carta anteriorment citada dóna també el nom dels set membres que integraven el comitè
de control: Ernesto Gokes, Alfonso Chabarre, José Roca, José Hospital, José Ramos, Francisco
Saldaña i Antonio Ferraz. Els noms eren importants, perquè d'això depenia quina seria l'actitud
futura de l'orgue de control. Al respecte Pérez-Baró assenyala que es donaven tres exemples
típics que es van reproduir a gran escala: comitès de control constituïts per treballadors addictes
al patró, “que no es van constituir fins que fores obligats per la llei, els quals no controlaven res,
limitant-se a cobrir amb llur signatura la responsabilitat patronal i a quedar bé amb l'amo per si
el dia de demà canviaven les circumstàncies”; empreses el patró de les quals sabotejà fins al
darrer moment la constitució del comitè i que després d'haver-lo constituït en prescindí en
absolut, obstaculitzant la seva tasca, i comitès de control d'empreses privades, erigits en consell
d'empresa com si es tractés d'empresa col·lectivitzada, “els quals, havent arraconat
completament el patró, disposaven dels fons al seu caprici, feien ells mateixos les operacions
comercials, s'abrogaven el dret de prendre i acomiadar personal, etc.” 11
Pel que sembla el Consell d'Administració de Letona no es va reunir fins el 20 de setembre.
És llavors quan el gerent explica la mesura de control als consellers.
“Notificación de Control Obrero de la Sdad.
El Sr. Viader pone en conocimiento de los Sres. Consejeros, el haberse establecido el
Control Obrero en esta Sdad., en virtud de la comunicación por escrito fecha 27 del pdo,
de la Sección lechera del Sindicato Unico, Ramo Alimentación; cuyo control es en todas
las operaciones de la Sdad, al igual que ya viene haciéndose en las demás casas
similares; añade que dicho Control venía haciéndose en forma no de ingerencia, sino
7. “El caràcter espontani de la col·lectivització-socialització vol dir que no es va dur a terme seguint les
consignes, instruccions o directrius d'algun òrgan de direcció central de l'Estat o d'algun partit o
sindicat, sinó a partir de la decisió dels propis treballadors, que mitjançant les seves organitzacions de
fàbrica o ram van posar en pràctica les idees i concepcions que tenien de la manera d'organitzar i
funcionar la societat en general i l'activitat econòmica en particular; gran part d'aquestes idees eren fruit
de la propaganda i formació llibertària desenvolupades durant anys.” (CASTELLS, A., 1993 p. 20)
8. Carta de CNT a la Gerència de Letona comunicant la creació d'un Comitè de Control. Arxiu Jordi
Viader Riera [AJVR] Fons Joan Viader Roger. Document 244
9. CONSELLERIA D'ECONOMIA. GENERALITAT DE CATALUNYA, 1936 pp. 20-21.
10. PÉREZ-BARÓ, A., 1970. p. 84
11. PÉREZ-BARÓ, A., 1970. p. 82
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
70
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
más bien con la buena voluntad de colaborar con esta Gerencia desinteresadamente
para la buena marcha de la Cia.” 12
Malgrat el comentari, ens consta que uns dies abans de la reunió, el 14 de setembre, el Comitè
de Control havia adreçat una carta a la gerència en què exigia que deixés de donar ordres sense
el seu coneixement previ:
“El Comité de Control pone en conocimiento de la Gerencia que para poder cumplir
debidamente su cometido es preciso que esta se abstenga de dar órdenes en ningún
concepto sin dar para ello previamente conocimiento a este Comité; A saber
pasteurización, productos, movimiento de personal, cobros y pagos, recibos y entregas,
entradas o salidas, horarios de trabajo reparaciones, modificaciones de instalación,
conservación de maquinaria, distribución de productos, condensación, retirada de
capitales o intereses, compras y ventas y todas aquellas modificaciones o innovaciones
que en esta no estuviesen detalladas.
En el bien entendido que esto no representa ninguna coacción si no únicamente el deseo
de una colaboración mutua de esta S.A. Letona.”13
De fet, segons explica Pérez-Baró els comitès fiscalitzaven totes les actuacions d'índole
econòmica, laboral i de gestió de la propietat. A les reunions periòdiques entre el patró i el
comitè de control, el primer havia de passar comptes al segon sobre els pagaments i els
cobraments que hagués fet des de l'anterior reunió, posant a la seva disposició els comprovants
necessaris.
També calia l'aprovació anticipada del comitè de control pel que fa a horaris de treball,
augments o disminucions de sous, admissió de nou personal, canvis de categories o de lloc de
treball i també les advertències que calgués fer als treballadors per negligències o manques de
disciplina, responsabilitzant així al comitè de control en tots aquest casos.
La part patronal continuava tenint la representació legal de l'empresa, la facultat de celebrar
contractes amb tercers, la custòdia de la caixa i la signatura, i la facultat de fixar la pròpia
retribució.14
Però en el cas de Letona els fets es van precipitar, i quan diumenge 20 de setembre de 1936,
es va convocar urgentment la Reunió del Consell d'Administració a què ens hem referit
anteriorment, l'objecte no era ja donar a conèixer l'actuació del Comitè de Control, sinó
comunicar als accionistes una acció sindical de molta més transcendència:
“...el meu marit [Joan Viader Roger] continuava treballant a Letona, fins que un dia el
van anar a veure un grup de treballadors i de membres del Sindicat i li van dir que
aquella mateixa tarda havia de cessar com a gerent, i que els havia d'entregar la fàbrica
perquè quedava socialitzada.
Ell els va recordar que hi havia gent que havia invertit tots els seus diners perquè la
fàbrica pogués tirar endavant i que, en socialitzar-la, es quedaven sense res.” 15
12. Esborrany manuscrit de l'Acta del Consell d'Administració de Letona. 20.IX.1936. AJVR Fons Joan
Viader Roger. Document 234
13. Carta del Comitè de Control de CNT a la Gerència de Letona. 14.IX.1936. AJVR Fons Joan Viader
Roger. Document 243
14. PÉREZ-BARÓ, A., 1970. pp. 85-86
El cas de S.A. Letona
http://seneca.uab.es/hmic
71
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
A partir de l'esborrany de l'acta de la reunió, podem seguir amb detall les argumentacions
dels accionistes que d'un dia per l'altre es van veure desproveïts del seu negoci.
“Notificación Incautación de la Sdad.
El Sr. Gerente manifiesta que, a pesar de ser hoy dia festivo, dada la capital
importancia de los asuntos a tratar, y a la premura de tiempo disponible, ha convocado
urgentemente para hoy a esta reunión, avisando dentro lo posible a todos los Sres.
Consejeros, así como a los Sres. accionistas y cuentacorrentistas, para que todos juntos
puedan acordar lo más pertinente a su situación: seguidamente expone que; en el día de
ayer por la noche, y previo haber colocado por la mañana un escrito-aviso en este
edificio, en el que se notificaba que “quedaba incautada la Sdad.” por el Sindicato de
Lecheros; se le manifestó verbalmente ayer noche dicha incautación total de la Sdad,
con todos sus útiles, maquinaria, existencias, metálico, etc, etc, por una comisión al
objeto destacada para la incautación por la Sección lechera del Sindicato único del
Ramo de la Alimentación.
Después de ello y en presencia del Sr. Presidente al que llamó; el Sr. Gerente hizo
presente a los comisionados de que ellos dos de por si no podían hacer ninguna objeción
sobre el asunto, y que si bien representaban a todos los accionistas y a la Sdad. había
asimismo por otra parte muchos cuentacorrentistas y personas que habían prestado
desinteresadamente ayuda monetaria a la Sdad, a los cuales les interesaba grandemente
esta resolución; por lo que rogó a dicha comisión desearían fuera a los Sres.
Consejeros, accionistas y cuentacorrentistas a los que se comunicara también dicha
orden de incautación, y que esta se verificase en forma oficial por escrito. Díjoles
también que si aceptaban su proposición, al efecto convocaría para el día siguiente, a
una reunión de dichos Sres.
La citada comisión manifestó no tenía inconveniente para su mejor satisfacción en
proceder de esta forma, sin bien de hecho quedaba ya verificada la incautación de la
Sdad. desde aquel mismo momento.”16
Està clar, doncs, que la iniciativa per a la incautació va partir de la CNT-AIT i que es va fer
abans que estigués avalada per cap text legal, ja que el Decret de Col·lectivitzacions i Control
Obrer no es va promulgar fins al 24 d'octubre.17
Pérez Baró explica que hi hagué “col·lectivitzacions sindicalitzades”, és a dir, considerades
propietat dels sindicats, orientades i administrades per aquests, i aquestes van ser, justament, les
que no es van adaptar a les disposicions oficials que regien les col·lectivitzacions, és a dir al
Decret d'octubre.18
15. RIERA, C., 1993 p. 38
16. Esborrany manuscrit de l'Acta del Consell d'Administració de Letona. 20.IX.1936. AJVR Fons Joan
Viader Roger. Document 234
17. “Quan el Decret sortí a la darreria de l'octubre del 1936, o sigui tres mesos després d'esclatar la revolta
ja havien estat col·lectivitzats un bon nombre de petites indústries i comerços adaptant-los al sistema
sindicalista preconitzat pels sindicats de la C.N.T. i imitat per alguns dels qui pertanyien a la U.G.T
(PÉREZ-BARÓ, A., 1970. p. 71)
18. PÉREZ-BARÓ, A., 1970. p. 72
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
72
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
Tornant a la reunió del Consell d'Administració de Letona, l'esborrany de l'acta continua
explicant com, després d'explicar la situació als consellers, es dona entrada a la reunió als
comptecorrentistes i accionistes que havien estat oportunament convocats el dia abans amb
caràcter d'urgència i també als membres de la comissió d'incautació, un dels quals procedeix a
la lectura del següent document:
“Reunidos el día diez y nueve de Septiembre de mil novecientos treinta y seis.
La Junta de la Sección Lechera del Sindicato único del Ramo de Alimentación de
Barcelona, con el Comité de Control de la Industria Lechera Sociedad Anónima Letona,
por convocatoria de aquella Junta, se pone en conocimiento de este el siguiente acuerdo:
Por necesidades de la organización y en virtud del periodo revolucionario que estamos
viviendo, se acuerda la incautación total de la Industria Lechera S.A. Letona.
Acuerdo que se comunica a la gerencia o Comisión de Gobierno que hay en dicha
industria, para los efectos necesarios; en el bien entendido que a partir de este momento
esta pasa a ser de la Confederación Nacional del Trabajo, la cual delega toda su
personalidad para todos los efectos necesarios, en el Comité de Control de dicha
industria, que desde este momento pasa a ser Comité de Fábrica, y al cual esa Gerencia
deberá entregar en esta fecha la dirección que hasta este momento ha venido
desempeñando.”19
A continuació el gerent, Joan Viader Roger20, i el president, Pere Cullell Manau21 s'adrecen
als comissionats de CNT-AIT per demanar-los que tinguin ben present la situació en què queden
alguns dels accionistes i comptecorrentistes que sempre havien col·laborat al sosteniment de la
societat i que no tenen cap altre medi de vida que el que els proporciona l'ocupació que hi tenien
o el rèdit del capital que hi tenien en préstec.
Seguidament van intervenir dos dels accionistes, Salvador Llobet i Gabriel Mezquida. El
primer, d'avançada edat, va explicar que ja no disposava de lleteria pròpia ni de cap altre mitjà
de subsistència que no fos Letona i va demanar als comissionats del sindicat que tinguessin en
compte la seva situació. El mateix va ser el senyor Mezquida que havia invertit tos els seus
estalvis a l'empresa i que quedava igualment sense cap font d'ingrés.
Els comissionats van respondre que “humanitàriament i particularment” comprenien totes
les al·legacions que se'ls feien, però que com a part integrant de l'organització a què pertanyien,
no podien fer cap objecció, això no obstant es van comprometre a transmetre-les al sindicat per
a ser estudiades, amb l'ànim de no perjudicar ningú i d'ajudar tothom.
19. Esborrany manuscrit de l'Acta del Consell d'Administració de Letona. 20.IX.1936. AJVR Fons Joan
Viader Roger. Document 234
20. Joan Viader Roger va ser gerent delegat de la S.A. Letona per poders del seu pare Marc Viader Bas,
entre 1931 i 1954, i gerent titular entre 1954 i 1964.
21. Pere Cullell Manau va ser President de la S.A. Letona en dues ocasions. La primera, del 27 d'agost de
1925 al 8 d'agost de 1927, i la segona del 4 de juny de 1929 al 8 d'abril de 1947. (CHECA, M., 2004
p.118)
El cas de S.A. Letona
http://seneca.uab.es/hmic
73
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
El Decret de Col·lectivitzacions
Vista la precària situació econòmica en què la col·lectivització forçada deixava alguns
empresaris i sobretot alguns “petits capitalistes” que després d'una vida dedicada al comerç
havien decidit “assegurar-se la vellesa” invertint en la indústria, és comprensible que tot plegat
fos vist com un atac personal que els deixava sense mitjans de vida.22
En el primitiu redactat del Decret de Col·lectivitzacions, tal com va ser elaborat pel Consell
d'Economia23, es preveia que els propietaris expropiats fossin indemnitzats, però, finalment, a
l'hora de la publicació definitiva al BOG es va elimina tot l'articulat que en feia referència24:
Tal com explica Pérez Baró, és molt possible que això ajudés a crear l'ambient hostil que a
es va formar a l'estranger contra les col·lectivitzacions i socialitzacions de Catalunya25. Dins la
República les iniciatives de la “Nova Economia” catalana també van rebre crítiques contundents
com la del mateix president Manuel Azaña26 o la del nacionalista basc Manuel de Irujo27.
Des de l'òptica revolucionària les col·lectivitzacions tenien una significació de caràcter
eminentment polític.28
El primer número de la revista trimestral de la Conselleria d'Indústria d'octubre de 1936,
aplega diversos articles relacionat amb les col·lectivitzacions i la seva justificació econòmica i
política, en un d'ells el Conseller d'Economia, l'anarco-sindicalista Joan P[orqueras] Fábregas
incideix en aquest mateix aspecte de lluita contra el capital:
“Hem de reconèixer, doncs, que el nou Codi ordenador de la vida econòmica i social de
Catalunya va a l'anul·lació de vells privilegis, és a dir, a la destrucció implacable de la
renda parasitària per a enrobustir i reforçar la renda del treball, que es converteix,
d'aquesta manera, en el símbol redemptor de la societat futura.”29
Les col·lectivitzacions es van regular, en molts casos com hem vist a posteriori, pel Decret
de Col·lectivitzacions i de Control Obrer de la Generalitat de Catalunya30 un text que
institucionalitzava un procés endegat de manera intuïtiva pels mateixos treballadors i les seves
organitzacions sindicals.
22. “Treinta o cuarenta años de propaganda revolucionaria no bien matizada había hecho aparecer a los
ojos de obreros ingenuos a todos los patronos sin excepción, no como sus enemigos de clase, sino
como una suerte de enemigos personales; ello trajo una serie de extralimitaciones cometidas en las
personas y bienes de pequeños burgueses cuya colaboración en aquellos momentos nos era muy
necesaria y nos enajenó sus simpatías.” (PÉREZ-BARÓ, A., 1970 p. 25 [En castellà a l'original])
23. Creat i regulat pel Decret d'11 d'agost de 1936, el Consell d'Economia de Catalunya era un organisme
deliberatiu, sota la dependència del Departament d'Economia, que amb representació de totes les forces
antifeixistes, s'encarregava d'informar de projectes d'iniciativa pròpia o de proposta governamental.
L'informe favorable per part del Consell no presuposava en cap cas l'aprovació posterior del govern.
24. “...el Decret de 24 d'octubre de 1936 no fou promulgat per la Generalitat tal com l'havia aprovat el
Consell d'Economia. Va desaparèixer tot el capítol que feia referència al procediment d'indemnització
dels capitals col·lectivitzats (a excepció dels qui havien estat declarats facciosos o havien abandonat
llurs interessos), que consistia en una emissió de deute públic de la Generalitat, amortitzable en un
període determinat d'anys, amb el producte dels beneficis produïts per les mateixes empreses
col·lectivitzades que en llur 50 % havien de revertir a la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial (...)
Amb aquesta supressió quedà exclosa automàticament tota indemnització als propietaris d'empreses la
col·lectivització de les quals respongués al nombre de llurs obrers i també d'aquelles fetes d'acord entre
patrons i obrers o per votació majoritària d'aquests darrers.” (PÉREZ-BARÓ, A., 1970 p. 76)
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
74
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
Martí Parellada considera que el Decret, constatada la impossibilitat de socialitzar-ho tot,
buscava de trobar el punt on cristal·litzés, en un grau intermedi, la socialització que la societat
catalana podia imposar aquells moments. Però a més, assenyala que el text legal servia també
per garantir, amb tota la força de les institucions i que les circumstàncies permetien, que no s'hi
veiessin afectats nous petits empresaris.31
Antoni Castells coincideix en aquesta apreciació quan assenyala que el Decret de
Col·lectivitzacions i el conjunt de textos legals que més tard el van desenvolupar i ampliar, no
es van limitar a recollir i elevar a la categoria de norma legal el que estava passant a la realitat,
sinó que van introduir també una sèrie de modificacions pactades entre les diferents
organitzacions que van intervenir en la seva elaboració.32
Finalment Josep Maria Bricall comenta que la ideologia bàsica del decret manifesta el pes
del sindicalisme en el seu vessant reformista, és a dir, no massa compromès amb l'anarquisme,
perquè si per una banda es reconeixia la superior funció directiva de la Generalitat com a titular
de la política econòmica i se li reservaven les funcions que en la doctrina anarquista
corresponien als sindicats i als comitès municipals, per altra banda s'establia una progressiva
jerarquització de consells de baix a dalt (empresa, indústria, sector) anàloga a la sindical,
començant per les unitats econòmiques de producció, regides a manera de cooperatives de
treball. 33
Entre les modificacions introduïdes, pel Decret a l'estructura i el funcionament intern de les
empreses col·lectivitzades Antoni Castells distingeix entre les que anaven dirigides a afirmar
l'autoritat de la Generalitat i les que introduïen modificacions a la manera com s'havia
desenvolupat fins aleshores la vida de les empreses gestionades pels seus treballadors. Entre
aquestes últimes destaquem l'establiment de la figura del director, a qui el Consell d'Empresa,
-organisme directiu col·legiat nomenat per l'assemblea de treballadors- delegava totalment o
parcialment les seves funcions”.34
25. “...els capitalistes emigrats no deixaren de fer gestions en aquest sentit, ajudant-se de l'esperit de
solidaritat que per damunt de les fronteres anima sempre el capitalisme. Si hagués estat respectat el
principi de la indemnització, i fins i tot comptant amb l'enemiga de natural del capitalisme
internacional, el nou règim econòmic català es podia defensar com a necessitat pública en la política
interna del país, el crèdit de la qual no n'havia de sofrir les conseqüències, perquè es comprometia a
indemnitzar els elements expropiats” (PÉREZ-BARÓ, A., 1970 pp. 76-77)
26. “La colectivización de industrias en Cataluña, que se fundaba originariamente en incautaciones de
hecho (y en eso consistía toda su fuerza), condujo inmediatamente a un callejón sin salida La tesorería
de las empresas colectivizadas se agotó rápidamente. Carecían de medios para adquirir en el extranjero
materias primeras.” (AZAÑA, M., 1967a p. 509)
27. Manuel de Irujo, en un discurs difós per Ràdio Barcelona el desembre de 1936, comentava: “La mayor
parte, por no decir todas las colectivizaciones que lleváis a cabo, amenguan el poder de la economía
catalana y empobrecen al pueblo. Habéis aprendido a dar a las palabras “requisar”, “controlar” e
“intervenir”, un sentido que es pariente cercano del de “despojo”, cuando no se confunde con esta
designación.” (LIZARRA, A. de, 1944 p. 263)
28. Al respecte en la versió castellana del seu llibre Pérez Baró, assenyala: “La revolución española surgía
de la réplica contra el alzamiento del 19 de julio, y tomaba el aspecto, no de una simple represalia
contra tales o cuales capitalistas considerados individualmente, sino contra todo el régimen capitalista
en su conjunto, pero principalmente en aquellos de sus componentes que por su importancia económica
eran los más genuinos representantes del sistema.” (PÉREZ-BARÓ, A., 1974, p. 88). Aquest paràgraf
no consta a la versió catalana (PÉREZ-BARÓ, A., 1970), però curiosament apareix citat en el pròleg de
Juan Velarde Fuertes d'aquesta mateixa edició.
El Decret de Col·lectivitzacions
http://seneca.uab.es/hmic
75
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
L'article segon del Decret de Col·lectivizacions i de Control Obrer establia les categories
d'empreses industrials i comercials obligatòriament col·lectivitzables i aquelles altres la
col·lectivització de les quals era només potestativa.
“Seran obligatòriament col·lectivitzades totes les empreses industrials i comercials que el
dia 30 de juny del 1936 ocupaven més de cent assalariats35 i també aquelles que, tot i
ocupant una xifra inferior d'obrers, els patrons hagin estat declarats facciosos o hagin
abandonat l'empresa. No obstant les empreses de menys de cent obrers podran ésser
col·lectivitzades si es posen d'acord la majoria dels treballadors i el propietari o
propietaris. En les empreses de més de cinquanta obrers i menys de cent, es podrà fer
també la col·lectivització sempre que ho acordin les tres quartes parts dels
treballadors”36
Letona no entrava de dret en cap dels tres supòsits. Els seus propietaris no eren afectes al
aixecament militar, ni havien fugit, el nombre d'empleats no creiem que arribés al centenar37 i
l'ordre d'incautació no era fruit de cap acord majoritari dels treballadors sinó que provenia
directament de la “Junta de la Sección Lechera del Sindicato único del Ramo de Alimentación
de Barcelona”.
Els motius per a la íncautació cal buscar-los en la socialització del sector lleter en general
que va acabar agrupant la major part de centrals, indústries i lleteries sota l'epígraf de Industria
Láctea Socializada.
Antoni Castells explica que la formació d'agrupacions es va iniciar poc temps després del 19
de juliol, i que va ser precisament durant els tres o quatre primers mesos quan se'n van crear el
major nombre.38
29. FÀBREGAS, J.P., 1936. Sobre el nou ordre económico-social. Butlleti Trimestral de la Conselleria
d'Economia de la Generalitat de Catalunya, núm 1, Octubre 1936. p. 7.
30. Aprovat pel Consell de la Generalitat el 24 d'octubre de 1936.
31. PARELLADA, M., [1977]
32. CASTELLS, A., 1993 p. 44
33. BRICALL, J.M., 1970 p. 194
34. CASTELLS, A., 1993 p. 44
35. “Pretendre deixar al marge de la col·lectivització-socialització les empreses de menys de cent
treballadors i especialment les de menys de cinquanta, que constituïen en conjunt una part important de
la capacitat industrial i comercial catalana, era una mesura que anava en contra dels imperatius de la
producció. Econòmicament no tenia sentit mantenir una sèrie de petites i mitjanes empreses, de baixa
productivitat en general, en lloc d'agrupar-les i concentrar-les per poder així racionalitzar la seva
producció, tal com s'estava fent des del juliol amb la col·lectivització-socialització (...) fins la
publicació del decret, i com es va continuar després, malgrat ell, mentre l'alternativa col·lectivista va
disposar de força suficient. La raó d'aquesta limitació no responia, doncs, a criteris de racionalitat
econòmica sinó a la defensa dels interessos de la petita i mitjana burgesia” (CASTELLS, A., 1993 pp.
28-29)
36. CONSELLERIA D'ECONOMIA. GENERALITAT DE CATALUNYA, 1936, p. 12
37. En un llistat de treballadors de Letona (AJVR. Fons Joan Viader Roger. Document 265) sense data,
però posterior a 1931 i anterior a setembre de 1936, hi consten 54 empleats amb la seva adreça. I en una
carta de l'any 1939 Joan Viader Roger diu que abans de la guerra hi havia 80 treballadors. (AJVR. Fons
Joan Viader Roger. Document 330).
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
76
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
L'agrupament industrial
Segons el mateix autor la transformació econòmico-social impulsada pels col·lectivistes, no
culminava ni acabava amb l'autogestió a l'empresa que era només era un punt de partida
important i imprescindible a partir del qual i de forma escalonada s'havia d'arribar fins a la
socialització completa de l'economia. 39
La publicació llibertària “Tierra y Libertad” va incloure el gener de 1937 un editorial titulat
“Se impone la socialización” en què s'explicava el significat d'aquesta expressió i es donaven
arguments econòmics i polítics en favor de la seva aplicació:
“Socializar, pues, quiere decir, ante todo, poner en sociedad el conjunto de una industria,
de todas las industrias o de todas las especialidades de producción. Medios de
producción, máquinas, instalaciones, herramientas, técnica y métodos científicos, así
como las materias primas y el resultado del trabajo respectivo, pasan a ser propiedad
colectiva, sin que nadie, ningún individuo o grupo pueda atribuirse derechos de
explotación y posesión. Se anulan de este modo: el aislamiento de los obreros de una
misma rama de producción, la competencia, el espíritu antirrevolucionario que el
egoísmo determina, el falso concepto sobre la práctica y finalidad del verdadero
socialismo. Se pone en funcionamiento así un régimen económico coordinado, que
permite satisfacer el principio de la solidaridad social, al mismo tiempo que las
exigencias de un mayor rendimiento, a todo con las actuales circunstancias de guerra y
de creación revolucionaria.”40
Segons Bricall per a la Generalitat l'agrupament tenia un objectiu econòmic: la constitució
de grans unitats de producció sotmeses a un sol pla de direcció i, en aquest sentit, era un
procediment de reestructuració de l'economia catalana i d'aplicació d'economies d'escala,
mentre que per als sindicats era la manifestació jurídica de l'anhel sindicalista de control de les
branques econòmiques pel sindicat d'Indústries respectiu, formant grans fàbriques o tallers
sindicals.41
Castells explica que les empreses que passaven a formar part d'una agrupació deixaven
d'existir com a tals i traspassaven el seu actiu i el seu passiu, així com els seus treballadors, a la
nova unitat productiva.42
Aquestes agrupacions d'indústries van ser previstes -que no regulades- a posteriori al Decret
de Col·lectivitzacions, que en el seu poc explícit article 29 assenyalava:
38. Durant aquests primers mesos, la constitució de les agrupacions de forma semblant al que va passar
amb la col·lectivització de les empreses, va tenir un caràcter eminentment espontani. La iniciativa de la
seva creació no va provenir de consignes generals emanades dels organismes estatals o de les
direccions de les centrals sindicals, sinó que va sorgir bàsicament dels treballadors més combatius
enquadrats en els sindicats de ram o indústria i generalment d'àmbit local, sent aquests sindicats els que
posaren en marxa la majoria de les agrupacions, les van organitzar i les desenvoluparen.” (CASTELLS,
A., 1993 p. 85)
39. CASTELLS, A., 1993 p. 65
40. Se impone la socialización. Tierra y Libertad, gener de 1937. citat a: CASTELLS, A., 1993 p. 65
41. BRICALL, J.M., 1970 p. 219
42. CASTELLS, A., 1992 p. 13
L'agrupament industrial
http://seneca.uab.es/hmic
77
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
“A fi i efecte de promoure la constitució i organització dels Consells Generals
d'Indústria, el Consell d'Economia formularà dintre dels quinze dies següents a la
promulgació del present Decret, una proposta que comprengui la classificació de les
diferents indústries i llur agrupament, degudament estructurat, d'acord amb la respectiva
especialitat i coordinació de les Seccions en què cada una d'elles es divideixi.” 43
Tanmateix, com explica Castells, la iniciació o posada en funcionament del procés de creació
d'agrupacions va ser anterior al Decret i es va realitzar de manera espontània i autònoma per part
dels propis treballadors i dels sindicats de ram o indústria que van posar-les en pràctica, sense
consignes ni directrius que procedissin d'organismes governamentals o de centrals sindicals.44
Posteriorment, el primer de desembre de 1936, el DOG publicava una decret de la
Conselleria d'Economia, de 28 de novembre, en què, s'establia que a proposta del Consell
d'Economia podien ser acordades concentracions o agrupaments en una empresa única de les
diverses empreses d'una mateixa branca industrial que existissin a la totalitat del territori català
o en alguna de les seves demarcacions.
El decret afegia que quan alguna organització sindical, Consell d'Empresa o Consell General
d'Indústria, considerés convenient de procedir a la concentració d'alguna branca industrial ho
havia de comunicar al Consell d'Economia de Catalunya. 45
D'altra banda, el 26.XII.1936, 5.II.1937 i 23.II.1938, es van publicar tres decrets, que
classificaven la indústria catalana en “grups industrials” que a la vegada es subdividien en
“ordres d'indústria”. Així el sector de la llet quedava emmarcat dins del Grup IV (Indústria de
l'alimentació), i dins d'aquest en l'ordre D (Indústria de la llet i derivats).46
L'Estatut tipus per a Agrupaments Industrials, es va publicar el 30 de gener de 1937, quan ja
havien passat prop de sis mesos de l'aixecament del 19 de juliol i de la incautació obrera d'una
part de les empreses de Catalunya. Tal com explica Pérez-Baró durant aquest temps els
sindicats, tant els de la C.N.T. com els de la U.G.T., es van fer la competència en el sentit
d'adquirir el control efectiu de determinats grups d'indústries, generalment petites indústries, i
fins i tot d'establiments de serveis públics constituïts en veritables agrupaments sense subjecció
a preceptes legals, que encara no existien.47
43. “...s'apuntava la possibilitat d'agrupar les indústries catalanes en grans concentracions, fent figurar uns
articles adients en el text del Decret, per tal de superar l'esmicolament existent en la indústria catalana,
que es distingia per la profusió de petites i mitjanes indústries, més no pas per l'existència d'empreses
potents, a part que així es contrarestava la tendència sindicalitzadora existent que pretenia, i sovint ho
assolí en els primers temps, de posar en mans d'un sindicat tota la indústria del seu ram.” (PÉREZBARÓ, 1970, p. 73)
44. CASTELLS, A., 1992 p. 15
45. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Núm 336. 1 de desembre de 1936 p. 806.
46. Vegeu: BRICALL, J.M., 1970 pp. 219-232.
47. “...des dels primers dies, i amb la inspiració d'ambdues tendències sindicals, s'havien establert diverses
agrupacions d'altres tants rams industrials. Desfer, després de sis mesos, aquests agrupaments i
restablir les coses en llur estat anterior oferia dos perills molt seriosos: en primer lloc, crear-se
l'hostilitat del sector sindical que ho hagués patrocinat, la qual cosa, en aquells moments de guerra, no
era pas recomanable i, en el terreny de l'economia, era inescaient, car, en general, en l'agrupament
s'havien reestructurat les empreses, traslladant maquinària i utensilis de treball, canviant locals i variant
el personal, i, a més, mancats generalment d'inventaris inicials de l'incautat en cada una de les
primitives empreses, era impossible de restablir les coses a llur estat anterior”. (PÉREZ-BARÓ”, 1970,
pp. 99)
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
78
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
Tot seguit, entre mitjans de desembre de 1936 i gener de 1937, el Consell d'Economia va
publicar nombroses circulars que obrien els períodes reglamentaris d'informació per a procedir
a la formació d'agrupaments.
Tanmateix Castells assenyala que la legalització de les agrupacions va ser parcial, i que es
van constituir i van desenvolupar la seva activitat sense entrebancs moltes agrupacions al marge
de la legalitat, la qual cosa posa de manifest la força i l'arrelament que tenia l'alternativa
col·lectivista entre els treballadors.48
Pel que fa a l'agrupament concret de la indústria làctia, no disposem de la data exacta de la
seva constitució, però entenem que aquesta estava en l'ànim de la “Sección Lechera del
Sindicato único del Ramo de Alimentación de Barcelona” de CNT-AIT des d'un primer
moment. En els dos documents que conservem dels primers mesos de Letona sota poder
sindical, consta ja com a “Fábrica número 1. de la Industria Láctea Socializada”.49
Tampoc no hem pogut establir encara de manera documental quina va ser la composició del
Consell d'Empresa.50 Creiem que la direcció de la fàbrica va ser asumida per Antoni Tortajada
Fresquet51 militant anarco-sindicalista radicat al Poble Nou que no havia tingut cap vinculació
laboral anterior amb l'empresa.52
En acabar la guerra Tortajada va exil·lar-se a França, d'on va haver de tornar fugint dels nazis
el 1943. Hem pogut establir que va entrar clandestinament pels Pirineus i que va ser interceptat
i detingut per la guàrdia civil a Sort. D'allà va passar a la presó provincial de Lleida des d'on va
ser traslladat a la Model, i posat a disposició del cap Superior de Policia de Barcelona. Un cop
interrogat se'l va posar en llibertat sense càrrecs53, però l'endemà mateix va tornar a ser detingut
i va ser sancionat amb un mes d'arrest que va haver de complir a la presó Model. Va quedar
definitivament en llibertat el 3 d'octubre de 1943.54
El 20 de novembre de 1937 es va promulgar un Decret que establia les bases per a la
intervenció de la Generalitat en les empreses col·lectivitzades i en els Agrupaments
Industrials.55
48. CASTELLS, A., 1992 p. 15
49. CNT. Industria Láctea Socializada. AIT. Fábrica nº.1.Balance, 20.IX.1937. AJVR Fons Joan Viader
Roger. Document 196, i CNT-AIT. Industria Láctea Socializada. Fábrica nº. 1 Estado de Cuentas,
20.IX.1937, AJVR Fons Joan Viader Roger. Document 202.
50. “No se designan los elementos que ocuparon los cargos directivos en Comités de control e
incautaciones y los que integraban las patrullas de control e incautación de la U.G.T. y de la C.N.T.,
ignorándose por tanto su actual paradero, por carecer, como se ha manifestado anteriormente, de
denuncia alguna de los actos de referencia.” (Informe del Secretario del Sindicato Local de Industrias
Lácteas, 27.III.1941. A.H.N. Fondo Causa General. Caja 1792/1).
51. Imma Tortajada com. pers.
52. En una carta des del front que Josep Viader Roger adreça a la seva muller l'octubre de 1938 li diu:
“Referente a lo que dices que quieres ir a ver a Tortajada no lo hagas hasta que yo baje, pues Tortajada
particularmente conmigo no se llevó mal, cuando fui a pedirle la consignación, pues el tiene
responsabilidad por lo que representa y lo que hizo fué en concepto de diferencias de sueldo, como
también lo hará en adelante. Asi es que tienes que ir con cuidado ya que tanto el como Font ya saben
que lo que nos dieron era para esto, y a lo mejor puedes molestar y perderlo todo” (AJVR. Document
402)
53. Aquest ràpid alliberament podria relacionar-se amb una intervenció favorable per part d'algun membre
de la família Viader. (Imma Tortajada com. pers.)
54. ANC: Fons del Centre Penitenciari d'Homes. Expedients 62350 i 62878.
L'agrupament industrial
http://seneca.uab.es/hmic
79
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
Dues setmanes més tard, el 4 de desembre de 1937, amb la Conselleria d'Economia presidida
per Joan Comorera, el DOG publica un decret intervenint la Industria Láctea Socializada que
fins aleshores havia quedat exclusivament en mans de la CNT-AIT.
“Donada l'escassetat actual de llet a Barcelona i la necessitat de regular equitativament la
seva distribució, es fa precís que el Poder Públic controli directament les empreses
productores i repartidores de llet, i com sigui que la part més important d'aquesta
indústria es troba a mans de l'anomenada “Industrias Lácteas Socializadas”, empresa que
encara no està constituïda d'acord amb les prescripcions del Decret de Col·lectivitzacions
i Control Obrer del 24 d'octubre del 1936, i, per tant, encara no existeix en ella
l'Interventor-delegat de la Generalitat que forçosament han de tenir totes les empreses
col·lectivitzades tal com prescriuen aquelles disposicions,
En ús de les facultats que em són conferides pel Decret del 20 del mes corrent,
He resolt:
Primer.- És intervinguda l'empresa anomenada “Industrias Lácteas Socializadas”
Segon.- És nomenat Interventor-delegat de la Generalitat en l'empresa referida, el
ciutadà Josep Serrano i Ardèvol.
Barcelona, 30 de novembre de 1937” 56
Al respecte cal assenyalar que segons Bricall, el Consell d'Economia va mantenir el criteri
que els únics agrupaments que es podien reconèixer legalment, malgrat que no respectaven
l'esperit del Decret de Col·lectivitzacions, eren els que s'havien format abans de la seva
promulgació.57
La unificació de les empreses lleteres va comportar una reorganització dels serveis de
recollida i transport de llet. Abans de la unificació la refrigeració de la llet era responsabilitat
dels pagesos i el transport fins a Barcelona, on es procedia a pasteuritzar-la, es feia en camions
que rarament tenien les condicions adequades. Després de la unificació la llet era transportada
fins als centres locals de refredament i d'allí a Barcelona a l'interior de camions isotèrmics.
Amb aquest motiu es van crear diversos centres comarcals de refredament. El setembre de
1937 eren en funcionament els de: Mollet, les Franqueses, Ronsana, Tordera, Vic, Olot i
Mollerusa, i estaven en construcció els de la Roca i Palautordera.58
55. “Als ulls de molts, la intervenció en les empreses col·lectivitzades i en els Agrupaments Industrials, i
fins i tot en algunes empreses no necessàriament col·lectivitzades o col·lectivitzables, que establia un
decret de 20 de novembre de 1937 (...) semblava excessiva i que restava importància a les funcions dels
Consells d'Empresa i de les Assemblees dels treballadors. Però és que, en realitat, aquests òrgans
rectors de la vida de les empreses col·lectivitzades eren moltes vegades simples organismes deliberants
en el quals es malgastava el temps discutint sobre divergències de tipus sindical o polítics, en detriment
de l'eficàcia de la direcció tècnica o econòmica de les empreses.” (PÉREZ-BARÓ, A., 1970 pp. 94-95)
56. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Núm 338, 4 desembre 1937 p. 965.
57. BRICALL, J.M., 1970 p. 221
58. En relació a aquestes centrals lleteres, en un Informe del Secretario del Sindicato Local de Industrias
Lácteas del 27.III.1941, relacionat amb els delictes contra la propietat inclosos a la Causa General, s'hi
pot llegir: “...con el producto de robos e incautaciones, montaron las estaciones refrigeradoras en Las
Franquesas, Vilanova de la Roca y Mollet, reformando las ya existentes en Vich, Palautordera y
Tordera. Adquirieron 22 cubas-termos, para el transporte de la leche y siete de gran tonelaje para la
ciudad, todo ello, como se ha repetido reiteradas veces con el producto de robos, saqueos y
expoliaciones, que sumieron en la miseria a los grandes y pequeños productores de Industrias Lácteas.”
(Archivo Histórico Nacional. [A.H.N.] Fondo Causa General. Caja 1792/1).
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
80
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
El servei de recollida era a càrrec dels transportistes de cada poble que prenien la llet una
vegada al dia pel matí, ja fos a les mateixes masies ja fos a peu de carretera. Al recollir els gerros
plens es deixaven els buits del dia anterior. Teòricament el temps transcorregut entre la recollida
de la llet i la seva arribada a la central no depassava les dues hores.
A l'arribada dels camions a la central es procedia a descarregar els gerros, i a mesurar i anotar
la quantitat que corresponia a cada productor i a analitzar-ne una mostra.
Després de passar per l'aparell refrigerant, la temperatura de la llet es deixava entre els 6 i els
8 graus centígrads i es guardava al dipòsit d'emmagatzematge a l'espera de ser transportada a
Barcelona.59
Lleteries i vaqueries
Pel que fa als establiments dedicats a la venda de llet al detall, n'hi havia de dos tipus, les
lleteries i les vaqueries.
Les lleteries no tenien estable ni vaques al propi establiment, i en bona part depenien de les
empreses industrials per a obtenir la llet que venien, tot i que també n'hi havia que operaven pel
seu compte comprant-la, -tota o una part-, directament a pagès.
A principis de 1936 a Barcelona ciutat hi havia 1.724 lleteries, amb una venda mitjana de 80
litres diaris, tot i que les més importants n'arribaven a vendre 1.200 i algunes no pasaven dels
15 litres60.
La socialització de la indústria làctea va afectar també aquests establiments dedicats a la
distribució. Al setembre de 1937 només en quedaven 500, d'aquests 154 havien estat socialitzats
i havien passat a formar part de la Industria Láctea Socializada, la resta, uns 350, van continuar
un temps en règim de propietat privada, i finalment es van agrupar com a “Cooperativa Lletera”.
“El [gremio] de Detallistas sin Establo constituido en su mayoría por pequeños
detallistas que no tenían obreros ni dependencias de ninguna clase trató de escapar de
aquella furia destructora de la industria que se llamaba colectivización formando una
Cooperativa que defendiese sus intereses y obligados a sindicarse optaron por la C.N.T.
con la intención y esperanza de que el caos allí existente, motivado más que por ninguna
otra circunstancia por la falta de conocimientos, amor al trabajo y a todo lo que
redundaba en beneficio y engrandecimiento de la Patria, salvar en parte sus modestas
industrias, pero todo fue en vano, la revolución marxista y anarco-sindicalista, con sus
hechos contundentes y desprovistos de todo razonamiento lógico, ordenó la
colectivización de fábricas y tiendas, dependientes hasta entonces del Ramo de la
Alimentación de C.N.T. Aquí comienzan los atropellos y las injusticias; sin razones que
aducir, sin justificaciones que alegar, más que con su gran argumento “la pistola”.61
59. L'agost de 1937 el preu de venda al públic a Barcelona de la llet pasteuritzada era de 1,10 pts el litre. El
percentatge més alt de cost corresponia al productor, que s'emportava un 59,2% i a la recollida, que
suposava un 43,6 per cent. La resta es repartien de la seg¸ent manera: refredament (1,8%), transport
(4,6%), pasteurització (3,6%), repartiment (4,6%) i venda (7,3%), la qual cosa suposava un 15,6% de
diferència a benefici de la Industria Lactea Socializada.
60. En aquest últim cas es tractava sovint de botigues que també venien altres productes o de petits
despatxos situats a les porteries.
Lleteries i vaqueries
http://seneca.uab.es/hmic
81
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
Pocs dies després del decret d'intervenció de la Generalitat sobre Indústries Làcties
Socialitzades el Conseller d'Economia va ordenar també la intervenció de la Cooperativa
Lletera i de les cinquanta vaqueries que encara funcionaven en règim de propietat privada:
“En dictar l'Ordre del 30 de novembre darrer, procedint a la intervenció d'Indústries
Làctees Socialitzades, tal com es deia en el seu preàmbul, es féu amb motiu de
l'escassesa actual de llet a Barcelona i la necessitat de regular equitativament la seva
distribució, però per tal que aquest control es pugui exercir amb la deguda eficàcia,
convé fer extensiva aquella intervenció a un nucli de vaquers que continuen regint-se en
règim de propietrat privada i a la Cooperativa Lletera de Barcelona, quedant així
intervinguda tota la indústria lletera a Barcelona.”62
A diferència de les lleteries, les vaqueries eren establiments amb estable i vaques propies. A
començaments de 1936 a Barcelona n'hi havia 520, amb una producció diària de 80.000 litres.
Cal tenir en compte, però, que un petit nombre d'aquestes vaqueries, amb una producció total
de 4.000 litres diaris, s'havien vist forçades per la legislació municipal a traslladar les seves
vaques fora del centre de la ciutat si ve continuaven venent la llet a la botiga de Barcelona.
El setembre de 1937 el nombre de vaqueries s'havia reduit molt si es compara amb què havia
passat amb les lleteries, ja que en quedaven encara prop de 500. Totes les vaqueries havien
hagut d'entrar, voluntariament o forçada, a formar part de la “Cooperativa Integral VaqueraLletera de Barcelona”.
El procés de constitució d'aquesta cooperativa va resultat polèmic63 i va posar de manifest
un cop més el diferent enfocament que anarquistes i comunistes donaven al tema de les
col·lectivitzacions64. El 28 de desembre de 1936, Joaquim Puig, vocal del Consell d'Economia
de Catalunya en representació de la U.G.T. i president de la ponència d'Alimentació, eleva al
Conseller d'Economia la seva protesta per la manera com es vol procedir a la col·lectivització
de les vaqueries.65
61. Informe del Secretario del Sindicato Local de Industrias Lácteas, 27.III.1941. A.H.N. Fondo Causa
General. Caja 1792/1.
62. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 355, 21.desembre.1937
63. “Dos exemples extrems del posicionament de la petita burgesia envers la socialització els
constitueixen, per una part, el del ram de la Fusta de Barcelona on col·laborà de forma generalitzada en
la seva socialització i, per una altra, el de les vaqueries de Barcelona on es va oposar frontalment a
l'intent de creació d'una agrupació del sector; això provocà un conflicte obert amb els treballadors de la
CNT que finalment es va resoldre amb el projecte de constitució d'una cooperativa -decret del 31
d'agost de 1937- que possibilità a la petita burgesia d'aquest sector el manteniment dels seus negocis i
indústries.” (CASTELLS, A., 1993 p. 72)
64. Segons el professor Bonamusa la diferent òptica social i política que anarquistes i comunistes posen de
manifest en les q¸estions militars i de seguretat interior, s'observa també en les actuacions de política
industrial, agrària i de proveïments, perquè mentre els primers eren partidaris d'una economia
socialitzada pels sindicats, de la col·lectivització de totes les empreses i del control dels mitjans de
producció per part dels sindicats, els comunistes en canvi, eren favorables a la nacionalització de la
indústria bàsica, a les cooperatives i a la continuïtat de la petita i mitjana empresa en mans privades.
(BONAMUSA, F., 2004 p. 56)
65. Acta de la reunió del Consell d'Economia de Catalunya del dia 28 de desembre de 1936. Centre
d'Estudis Històrics Internacionals [CEHI]. Fons D.H. Serie Documents Històrics, caixa 6(2) carpeta 8
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
82
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
Un mes més tard, el 29 de gener de 1937, el mateix vocal informa del resultats de la seva
entrevista amb una comissió dels obrers vaquers, els quals li van comunicar la seva intenció
d'anar a la col·lectivització de les vaqueries sense esperar la resolució del Consell d'Economia i
alerta de la possibilitat que esclati un conflicte66. S'acorda convocar els obrers a una reunió per
fer-los veure la conveniència que deposin la seva actitud.67
L'1 de febrer els obrers vaquers s'entrevisten pel matí amb J. Presas, representant de CNT, i
President Delegat del Consell d'Economia, a qui prometen acatar les disposicions d'aquest
organisme. Al vespre, però, assalten el local dels patrons i proclamen la col·lectivització de les
vaqueries.
A la reunió d'aquell mateix vespre, el Consell d'Economia debat els fets. Joaquim Pou,
representant de la Unió de Rabassaires, exigeix que els obrers vaquers respectin les decisions
del Consell i adverteix que la col·lectivització il·legal portarà a una reducció en la producció de
llet.
Joan Grijalbo, representant de la U.G.T., demana que les organitzacions sindicals
desautoritzin la manera d'actuar dels obrers vaquers i Joan Fronjosà, també de la U.G.T.,
proposa que el Consell no autoritzi la legalització de la col·lectivització. Els representants
anarconsindicalistes, però, aposten per donar per bona la política de fets consumats. Presas i
Sala, de CNT, opinen que “per a no produir més soroll”, quan ja està fet, el millor es buscar la
manera de sotmetre aquest tipus d'iniciatives a les lleis de la col·lectivització.
Finalment Ramon Peipoch, representant d'Acció Catalana “i altres partits d'esquerra”,
proposa posar els fets en coneixement del Conseller d'Economia per tal que el govern miri de
fer complir els acords del Consell d'Economia, i plantejar també la qüestió a les organitzacions
sindicals.68
L'endemà, al voltant del migdia, un nodrit grup de petits industrials vaquers es van
concentrar a la plaça de la República69 amb una pancarta en què es feia constar l'adhesió de la
petita burgesia a la revolució i alhora es protestava per la col·lectivització de què havien estat
objecte els seus establiments.
“Los comisionados llegaron a formar una pequeña manifestación y pidieron entrar en el
Palacio de la Generalidad para exponer al Presidente sus quejas. Poco más tarde, el
Presidente recibía a una comisión de los vaqueros protestatarios y, después de escuchar
sus quejas, les dijo que entendía que la razón les asistía y que por ello les prometía hablar
de la cuestión con el consejero de Seguridad Interior, rogándoles que se disolvieran.
Por estar presente durante esta visita el consejero de Abastos y secretario de la U.G.T.,
Comorera, intervino en la conversación, diciendo a los comisionados que juzgaba que la
colectivización que se pretendía llevar a cabo era perfectamente ilegal y que en vista de
ello aconsejaba a todos los afiliados a la central sindical que representaba a no colaborar
en dicha colectivización.
66. A començaments de 1936 els obrers vaquers de Barcelona eren 360 enfront de 1.040 industrials
vaquers i familiars.
67. Acta de la reunió del Consell d'Economia de Catalunya del dia 29 de gener de 1937. CEHI. Fons D.H.
Serie Documents Històrics, caixa 6(2) carpeta 9
68. Acta de la reunió del Consell d'Economia de Catalunya del dia 1 de febrer de 1937. CEHI. Fons D.H.
Serie Documents Històrics, caixa 6(2) carpeta 9
69. L'actual plaça de Sant Jaume
Lleteries i vaqueries
http://seneca.uab.es/hmic
83
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
Los comisionados regresaron a la plaza y, después de haber dado cuenta a sus
compañeros de la excelente posición en que habían encontrado a los gobernantes de la
Generalidad, se disolvió la manifestación, sin que ocurriera ninguna clase de
incidentes.”70
Al cap de dos dies la col·lectivització de les vaqueries va ser tractada pel Consell de govern
de la Generalitat. El conseller de Governació i Assistència Social, Antoni Mª. Sbert va explicar
als periodistes que el govern la considerava il·legal i que calia que les dues organitzacions
sindicals implicades, la C.N.T. i la U.G.T., s'adonessin de la necessitat de respectar les decisions
governamentals.71
Una setmana més tard, el 8 de febrer de 1937, el sots-secretari de Finances, Martí Feced, es
reuneix al Palau de la Generalitat amb representants de C.N.T. i U.G.T. En la seva intervenció
dona suport a l'acord denegatori de col·lectivització de les vaqueries, “que s'inspira
esencialment en el principi de respecte a la petita industria” i demana als representants obrers la
búsqueda d'una fórmula de conciliació, tot sotmetent a la seva consideració la possibilitat d'anar,
en lloc a de a una col·lectivització a una fórmula de tipus cooperatiu.
Durant els dies successius es van celebrar separadament diverses reunions entre el
representant de la Generalitat i representants industrials i obrers, en què es va prendre com a
base de diàleg la proposta d'adoptar el sistema cooperatiu, i es va discutir la possible
representació de l'element industrial.
Els industrials van defensar la seva posició argumentant que eren “petits industrials
treballadors amparats per la llei”, que estaven sindicats a la Unió de Rabassaires i que “per
tractar-se de ciutadans que aportaven la totalitat dels seus elements de treball, producte de
l'esforç continuat de la seva vida, exigien una representació dintre del Consell Directiu de la
Cooperariva en projecte”.
Les representacions sindicals per la seva banda es van negar a reconèixer la personalitat als
industrials, i la seva representació en el si del consell directiu de la futura cooperativa per
entendre que l'element patronal, com a tal classe, ja no existia, però van aceptar la seva
representació sempre i quan es presentessin “com a uns companys més de treball, previ l'ingrés
en qualsevulga de les dues grans sindicals”.
Finalment el 16 de febrer de 1937 va tenir lloc al Palau de la Generalitat la conjunta reunió
de tots els estaments implicats, Generalitat, sindicals i industrials vaquers, per tal de aixecar acte
de l'acord definitiu de constitució de la cooperativa, amb representació de tots ells.72
El 29 de març va quedar inscrita amb el número 1878 al registre del Servei de Cooperació,
la Cooperativa Integral Vaquera-Lletera de Barcelona amb la finalitat de:
“...organitzar el treball de proveïment de llet a Barcelona, utilitzant el concurs de tots els
que estaven ocupats en aquesta feina abans de la constitució de la mateixa, instituint un
règim d'igualtat de drets per a tots els treballadors i establuint entre ells unes relacions
basades en la solidaritat i el respecte mutu.”73
70. La Vanguardia. 3 de febrer de 1937 p. 1.
71. Font: La Vanguardia. 4 de febrer de 1937
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
84
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
En quant a l'orientació industrial, els estatuts de la cooperativa proposaven la concentració
d'estables en una zona expressa dins la ciutat de Barcelona, especificant també que:
“...amb la seva actuació procurarà oferir els majors beneficis possibles al poble
consumidor, tant en el que es refereix al preu del producte distribuït com en la qualitat i
condicions tècniques i sanitràries de la producció.”
L'Article 13 dels Estatuts establia que:
“Tot soci, lliure d'obligacions especials envers la Cooperativa, pot separar-se de la
mateixa notificant-ho, per escrit, en un termini anticipat de quinze dies com a mínimum”
Apel·lant a aquest punt de l'articulat hi va haver industrials vaquers que havent ingressat a la
cooperativa obligats pel perill de les incautacions, tan bon punt van veure que la situació
política i social es presentava favorable, rectificaven la seva decisió i reclamaven els bens
aportats.
La qüestió esdevé preocupant per als sindicats fins al punt que el Secretariat de Catalunya de
la U.G.T. adreça una carta la Federació de Cooperatives de Producció i Treball de Catalunya,
en què comenta el fet. En la seva resposta Sebastià Flor escriu:
“Nosaltres acceptem que quan s'hagi procedit expropiant-los forçosament, facin
prevaleixe els seus drets a la menor oportunitat que se'ls presenti. No pas, però, quan
voluntàriament decideixen col·lectivitzar els mitjans de producció i de treball. Per
aquesta raó, quan es presenten comissions a consultar a aquesta Secretaria, els hi
observem que al constituir la Cooperativa significa la renúncia dels drets de propietat
dels tallers, fàbriques i tendes amb lluirs màquines, instal·lacions, etc; ja que la
Cooperativa, el que fa, és col·lectivitzar el treball. I, naturalment, en el cas de que
vulguin desfer-se'n, no poden reclamar altra cosa que el compliment de les condicions
convingudes per a l'amortització dels bens traspassats.”74
Respecte a la Cooperativa Integral Vaquera-Lletera, no s'estalvia gravíssimes acusacions que
impliquen a la C.N.T. en una estratègia per fer-se amb el monopoli de llet75:
72. Font: Acta de la reunió del 16 de febrer de 1937 al Palau de la Generalitat. CEHI, Inventari Arxiu
Salamanca. Fundació Figueras, caixa 6.1, carpeta 7.
La interpretació que de tot el procés se'n va fer a la Causa General, altera l'ordre dels fets i atribueix a
la Generalitat de Catalunya una intervenció en sentit contrari al que realment va tenir: “Los Vaqueros
Urbanos al iniciarse la revolución marxista, trataron de defender sus intereses agrupándose y constituyéndose en Cooperativa pero bien pronto se impusieron los elementos rojos de Control, hasta que
en febrero de 1937 la extinguida Generalidad de Cataluña, a petición de los elementos de la U.G.T. y
C.N.T., decretó su colectivización empezando en esta fecha para dichos industriales un periodo de
despojo y des-trucción. Hubo luchas entre los patronos y los elementos rojos encargados de las requisas
e incautaciones, que motivaron fuertes amenazas del entonces Director de Seguridad de Barcelona,
Erolas. En consecuencia, la palabra Colectivización en todo cuanto se refiere a los efectos causados en
las industrias y Gremio de Industrias Lácteas, es un sinónimo exacto y completo de destrucción y
miseria.” Informe del Secretario del Sindicato Local de Industrias Lácteas, 27.III.1941. A.H.N. Fondo
Causa General. Caja 1792/1.
73. Estatuts de la Cooperativa Integral Vaquera-Lletera de Barcelona. CEHI, Inventari Arxiu Salamanca.
Fundació Figueras, caixa 6.5, document 17.
74. Carta de la Federació de Cooperatives de Producció i Treball de Catalunya al Secretariat de
Catalunya de la U.G.T., 2.VI.1937. CEHI, Inventari Arxiu Salamanca. Fundació Figueras, caixa 6.5,
document 7.
Lleteries i vaqueries
http://seneca.uab.es/hmic
85
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
“Tenim referències que la Cooperativa Integral Vaquera-Lletera de Barcelona és una
ficció, organitzada de comú acord amb el Sindicat de la C.N.T. per exercir el monopoli
de la venda de llet a Barcelona; quin monopoli és d'efectes immorals com s'ha pogut
comprovar últimament amb l'augment de la llet a 1'20 pts litre. A uns companys de la
U.G.T. que vingueren a aquesta Secretaria per a informar-nos de les intrigues que
promovien els elements de la C.N.T. en el si de la Cooperativa al objecte d'anular la
personalitat dels companys de la U.G.T. els hi respongué que la organització d'aquesta
Cooperativa servia, explotant el nom, per a treure's del davant uns possibles
competidors, i valer-se'n de la col·laboració conjunta dels dos sindicats per a realitzar
negocis bruts”.
Al llarg de 1937 es van continuar produint conflictes entre la Cooperativa i alguns dels seus
elements. El 29 de juny el Sindicat Agrícola de Vaquers de Barcelona va adreçar una carta al
conseller Josep Tarradellas en què li explicava que els vaquers de Barcelona estaven vivint
hores tràgiques i li demanava que intercedís en el seu conflicte:
“...ens permetem recórrer a Vos que sou un genuí representant del partit que amb tor
entusiasme votarem el 16 de febrer, per tal de fer-vos recordar que en el darrer Congrés
d'Esquerra, suara celebrat, i en la 3 Conclusió aprovada hi du: DENUNCIA COM UNA
FORMA
DE
SABOTATGE
A
LA
NOVA
ECONOMIA
LES
COL·LECTIVITZACIONS IL·LEGALS I LES INCAUTACIONS INJUSTES, FETES
AMB FREQÜÈNCIA SENSE INTEL·LIGÈNCIA I SENSE CONSCIÈNCIA I ES
DEMANA EN BÉ DELS MATEIXOS OBRERS UNA URGENT RECTIFICACIÓ EN
AQUESTS INTENTS DESASTROSOS.”76
El Consell d'Indústria de la Cooperativa va acordar allotjar totes les vaques de la ciutat de
Barcelona en unes quadres determinades, la qual cosa no va agradar gens als ex-patrons alguns
dels quals van procedir a retirar-les i a retornar-les als seus locals. A més es va deixar sense feina
a alguns membres de la cooperativa a l'hora que s'incorporava a les vaqueries a nous
treballadors.
Per tot plegat el 14 de juliol el Conseller d'Economia, Joan Comorera, encarregat pel Govern
de la Generalitat de trobar una solució a una qüestió “que per la seva importància afecta a l'ordre
públic i als interessos generals del país” va dictar un Laude en què es defensava la vigència del
pacte del 16 de febrer i els Estatuts de la Cooperativa, ordenant als ex-patrons que tornessin les
vaques als nous locals i al Consell d'Indústria de la Cooperativa que readmetés al treball “tots
els que hagin estat eliminats, amb absoluta preferència a tots els que hagin ingressat
posteriorment a la constitució de la Cooperativa.”77
Vist que els ex-patrons es negaven a cumplir l'ordre de trasllat de les vaques, el 27 del mateix
mes, el Conseller d'Economia va elevar les disposicions del Laude a la categoria d'Ordre
administrativa, tot explicant que aquell...
75. Recordem que la central anarcosindicalista controlava també la pràctica totalitat de les industries
làcties a través de l'agrupament “Indústria Láctea Socializada”.
76. Carta del Sindicat Agrícola de Vaquers de Barcelona a Josep Terradellas Joan, 29.VI.1937. Arxiu
Montserrat Terradellas i Macià. Poblet.
77. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 197, 16.juliol.1937
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
86
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
“...tenia per finalitat solventar, no solament una qüestió particular entre els vaquers de
Barcelona, sinó arranjar també, provisionalment, un problema d'ordre públic i de
subsistències, que afectava, ensems, els interessos generals de l'economia catalana i la
nona organització de les empreses industrials i comercials”78
Per tot plegat s'imposa als “patrons vaquers de Barcelona”79 l'acompliment de les clausules
del Laude “sense excusa de cap mena”, “com una imposició dels Poders públics, acordada amb
mires als interessos generals dels ciutadans i els de l'economia catalana”. L'Ordre estableix
sancions de fins a 5.000 pessetes als qui no l'acompleixin, sense perjudici de ser denunciats “per
delicte de sabotatge a la nova economia i desacatament a les mesures del Govern”.
Al setembre el Diari Oficial de la Generalitat va publicar un Decret de Presidència en què
establia com a textos legals “en absoluta vigència”, els Estatuts de la Cooperativa i el Laude i
l'Ordre a que acabem de fer referència, quedant obligats els industrials vaquers a presentar en el
termini màxim de quinze dies un inventari-balanç de la situació del seu negoci en el moment de
ser incoporats a la cooperativa, “amb l'objecte que llur actiu i passiu pugui ésser reconegut per
aquesta entitat, previ el vist i plau del representant del Conseller d'Economia a la seva Junta”.80
Un any més tard la problemàtica a discutir, en aquest cas pel Consell d'Economia, ja no està
relacionada per l'enfrontament entre obrers i industrials vaquers, sinó per la baixa continuada de
la producció i l'irrefrenable pujada de preus. Si l'augment del litre de llet a 1'20 pts va ser
considerat “immoral” en el seu moment, ara el que es demana és apujar-lo fins a 3'50 pts.81
“...l'esmentada petició d'augment de preu ve imposada per l'especial situació que
atravessa la Cooperativa Vaquera, donada la impossibilitat de disposar de la necessària
alimentació per al bestiar, el que repercuteix considerablement en la producció de llet,
disminuint-la i a l'encariment del transport dels pinsos a causa de la manca de braços en
el camp i a la del material d'empacar, ço que obliga a transportar-los en gerbes el que
repercuteix considerablement en el preu de cost.”82
Davant la petició els membres del Consell es mostren en general reacis a l'augment. Estem a
finals de setembre de 1938 i part de Catalunya es troba ja en mans de l'exèrcit franquista:
“Sabem que els llocs dins de Catalunya on es treia més ferratge, estan en mans dels
facciosos i, aleshores quada com a base de ferratges el Baix Urgell. Però, el pagès ha fet
només una sega d'aufals i tots sabem que si no es sega tres vegades no hi ha manera de
donar rendiment. Tots sabem que l'aufals s'enviava en camions de 4 ó 5 tones. Aquí no hi
ha cordill ni fil ferro per a fer les paques. I, la “Cooperativa Integral Vaquera” envia
camions de 7 ó 8 tones i aquí arriben solament 3, 4 ó 5 tones, el que representa una
pèrdua pel preu.”
78. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 210, 29.juliol.1937
79. Curiosament el text fa servir l'expressió “patrons vaquers” tot i que legalment ja no ho eren, perquè
s'havien constituit en Cooperativa.
80. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, IX.1937
81. L'escassetat era tan gran que es va arribar a prohibir la venda de nata en tot el territori de Catalunya per
tal de no reduír encara més el volum de llet disponible i “que els infants, malalts i vells no es vegin
privats de tan nutritiu element.” Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 7.I.1938
82. Consell d'Economia de Catalunya. Butlletí de les sessions, núm. 147, 27.IX.1938. Arxiu Montserrat
Terradellas i Macià. Poblet.
Lleteries i vaqueries
http://seneca.uab.es/hmic
87
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
Per això hi ha qui proposa traslladar les 2.023 vaques que encara queden a la ciutat83 fins
“allà on hi ha menjar, en lloc de portar el menjar allí on hi ha les vaques”, una solució que topa
amb l'oposició dels pagesos que es neguen a admetre les vaques, “al·legant que les seves les
havien hagut de matar per manca de ferratges adeqüats” la qual cosa també podria acabar
passant amb les vaques de Barcelona:
“...si no s'estudia la forma de donar solució a això d'aquí tres o quatre mesos aquestes
vaques s'hauran de matar per manca de menjar, perquè seran improductives.”
Finalment i després de moltes deliberacions es va acordar trametre un comunicat al Conseller
d'Economia en què es feia constar:
“que, si bé de l'examen d'aquesta petició resulta que transitòriament s'ha d'autoritzar el
preu de 3'50 ptes, com que considerem que és impolític seguir aquesta orientació
d'augment de preu i que, a part, això, si no es subsanen els efectes que han provocat
aquest augment, ens trobaríem d'ací a quatre dies amb una altra petició d'augmnent,
també jutsificada per l'encariment, els transport, etc. li suggerim que pels mitjans que
estiguin al seu abast, vulgui procurar que siguin subsanades tot aquest comú de coses que
contribueixen a l'empobriment i a la desfeta total del ram de la indústria.”
A quatre mesos del final de la guerra, el 17 de novembre de 1938, el Consell de Ministres va
dictar una ordre classificant la llet, entre altres aliments i materials d'ús i vestit, com a un “article
de primera necessitat” la qual cosa comportava que la seva producció, adquisició, distribuició i
consum passaven a ser coordinats per la Junta Reguladora de Proveïments, que depenia del
govern de la República.
La classificació d'un article com “de primera necessitat” suposava també que la Intendència
General de Proveïments quedava encarregada d'aquirir-ne la totalitat, per tal de destinar-los al
proveïment de la població militar i civil, els seus productors eren obligats a vendre'ls
exclusivament a l'Estat.84
La Comissión Desagrupadora de la Industria Láctea.
En acabar la guerra i fer-se càrrec de la direcció econòmica les autoritats franquistes, els va
caldre desfer tota l'obra col·lectivitzadora impulsada pels sindicats i reglamentada per la
Generalitat.
Tal com s'ha explicat en diversos treballs85, a partir de la incorporació d'un territori a la
“España Nacional”, hi començava a funcionar la “Comisión de Incorporación Industrial y
Mercantil” corresponent, que en el cas de Catalunya era la núm.2.
Aquestes comisions tenien, entre d'altres, les següents missions:
“a) Proponer las medidas y disposiciones de todo orden conducentes a la rápida,
disciplinada y ordenada continuidad del trabajo industrial y comercial.
b) Organizar la más próxima continuidad de dicho trabajo en la industria y el comercio,
83. Abans de la guerra, a començaments de 1936, n'hi havia 8.000 i al setembre de 1937, unes 6.000.
84. Gaceta de la República, núm. 323, 19.Novembre.1938 i Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya,
núm. 331, 27.Novembre.1938
85. Vegeu: ARACIL et al., 1999; FABRE, J., 2002.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
88
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
previa la adopción de aquellas medidas que, en conexión con los organismos
competentes, garantices dicha continuidad bajo el mando y la disciplina de legítimos
propietarios, afectos al Movimiento Nacional y exentos de culpabilidad, en tal forma,
además, que permita separar desde el punto de vista de las responsabilidades y para
futuras investigaciones, las actuaciones administrativas y de todo orden durante el ya
largo periodo de dominación marxista”.86
A cada ram d'indústria funcionava una comissió específica, que en aquells casos en què
s'havia produït un agrupament -socialització- d'indústries es contituïa en “Comisión
Desagrupadora” per intentar retornar el sector a la situació anterior al 19 de juliol de 1936.87
Totes les persones afectades pels agrupaments havien de presentar davant les comissions, en
un termini de 30 dies, una declaració jurada del seu actiu i passiu en el moment en què es va
produir l'agrupament “y en el que con la entrada de las fuerzas del Glorioso Ejército Nacional
pudo considerarse terminado”.
Les comissions desagrupadores havien d'establir també el grau de perjudici o d'amillorament
sofert per cada empresa com a conseqüència de l'agrupament, i també els mecanismes de
compensació que calia aplicar en un o altre sentit, en el ben entès que quedaven exclosos de
qualsevol indemnització els danys produits pels bombardeigs.88
La “Comisión Desagrupadora de la Industria Láctea”, amb seu al carrer Urgell 71, es va
constituir, a petició dels industrials lleters, el 15 de febrer de 1939.
“Los abajo subscritos, en representación de los industriales lecheros cuya relación se
acompaña, que constituían el agrupamiento denominado INDUSTRIA LACTEA
SOCIALIZADA, domiciliada en la Via Layetana, nº 30 de esta Ciudad, cuyas
respectivas fábricas e instalaciones fueron refundidas en el expresado agrupamiento,
conceden ampla [sic] autorización a las empresas PRODUCTOS MARINETTE S.A.,
S.A. LETONA e INDUSTRIAS FRIGORIFICAS S.A. para que en nombre y
representación de dichos industriales y bajo la Presidencia y de acuerdo con un señor
delegado de esa Excma. Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil Nº 2, cuyo
nombramiento interesan, procedan a realizar todas las gestiones que estimen
conducentes a la más rápida puesta en marcha de sus respectivas instalaciones.”89
La presidència va recaure en José Juvé Botí i com a vocals van formar-ne part: José Bosch,
de Productors Marinette S.A.; Joan Viader Roger, de S.A. Letona:, i Joan Rimblas d'Industrias
Frigoríficas S.A: (Frigo).
86. Boletín Oficial del Estado, 6.Maig.1938
87. “Partiendo del principio de que los agrupamientos o concentraciones industriales se formaron por el
despojo de todo lo que constituía el capital de las empresas a sus legítimos dueños, la liquidación ha de
consistir en primer término en devolver todos los bienes identificables a sus legítimos propietarios.”
(Bases para una disposición ordenadora de los desagrupamientos. Arxiu Històric de la Cambra Oficial
de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona [AH COCINB]. Fons de la Comisión de Incorporación
Industrial y Mercantil nº.2 Caixa 300)
88. “En lo que se refiere a las pérdidas representadas por daños en los inmuebles, solo tendrán la
consideración de compensables aquellos que no provengan de accidentes de guerra.” (Bases para una
disposición ordenadora de los desagrupamientos. AH COCINB. Fons de la Comisión de
Incorporación Industrial y Mercantil nº.2 Caixa 300)
89. Autorització dels empresaris làctics per a ser representats a la comissió desagrupadora. AH COCINB.
Fons de la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil nº.2 Caixa 303)
La Comissión Desagrupadora de la Industria Láctea.
http://seneca.uab.es/hmic
89
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
Es tractava d'intentar retornar el sector lleter a la situació en que es trobava a començaments
de 1936, si més no pel que fa a la propietat i la diversificació empresarial.
“...los industriales lecheros fueron agrupados y colectivizados durante la época roja,
constituyéndose dicha colectivización con los bienes de los citados industriales, de que
fueron despojados (...) dicha colectivización se denominó Agrupamiento “Industria
Láctea Socializada”, la que con los bienes (incluso metálico) de los industriales lecheros
y con los que le produjera la explotación de la indústria de referencia funcionó hasta la
liberación de la zona roja”90
Deu mesos després de la seva creació, en una carta adreçada al Ministro de Industria y
Comercio el president de la comissió explicava quin havia estat el procés seguit fins aleshores:
“El proceso de desagrupamiento ha sido, hasta la fecha el que normalmente se sigue, es
decir: el nombramiento en fecha 15 de febrero, de una Comisión desagrupadora formada
por tres industriales cuyos establecimientos resultaron afectados por el agrupamiento o
concentración, presidida por persona ajena a la industria, nombrada por la Comisión de
Incorporación y que actuaría por delegación de la misma”.
Esta Comisión Desagrupadora, inició inmediatamente su labor de liquidación, labor algo
compleja, atendida la importancia económica que alcanzó “Industrias lácteas socializadas”.
La Comisión arriba a admetre de manera explícita l'amillorament generalitzat que va
experimentar el sector durant l'etapa de socialització:
“... es la de la leche y sus derivados, una industria que requiere para alcanzar un cierto grado
de desarrollo y perfeccionamiento técnico, grandes empresas y disponibilidades de capital. Y
así, actuando fusionadas durante el dominio rojo las numerosas industrias productoras y
transformadoras lograron un relativo perfeccionamiento que se tradujo, aún a costa de la
desaparición de varias industrias pequeñas, en la adquisición de modernas instalaciones:
estaciones refrigeradoras, modernización de los medios de transporte, remoción de utillaje, etc,
etc.”91
La qual cosa dona peu també a haver hagut d'inventariar nombrosos bens...
“...que no fueron desposeídos a ninguna de las empresas agrupadas pero que fueron
adquiridos por la “Socialización” y figuraban por tanto en su activo, al disolverse con la
liberacion de Barcelona.”
90. Dictamen relativo al expediente de descolectivización de la Industria Láctea, 29.V.1941. AH
COCINB. Fons de la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil nº.2 Caixa 303)
91. Una interpretació que són lluny de compartir els dirigents de la C.N.S.: “A pesar de los esfuerzos
realizados, y de la labor desarrollada por la Comisión desagrupadora de las Industrias Lácteas creada al
ser liberada Barcelona por el Glorioso Ejército Nacional con el único y exclusivo objeto de devolver a
sus propietarios los materiales hallados procedentes de robos, requisas y colectivizaciones, la labor
económica desarrollada por los Comités de control y colectivizaciones rojos arroja pérdidas tan
considerables, que las industrias y comercios dependientes de este Sindicato Local de Industrias
Lácteas, necesitarán todavía bastante tiempo para alcanzar el desarrollo, altura y eficiencia que poseían
en Julio de 1936.” Informe del Secretario del Sindicato Local de Industrias Lácteas, 27.III.1941.
A.H.N. Fondo Causa General. Caja 1792/1.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
90
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
Això va plantejar el problema d'haver de discriminar la veritable propietat d'aquests bens,
que no podia reivindicar cap de les empreses concentrades, però que a judici de la comissió:
“...fueron adquiridos con fondos procedentes de las mismas, o con el producto de su
inversión, o en general, por la rotación del negocio que a su costa se montó”.
Per tot plegat la CDIL “entendiendo de justicia el equitativo reparto del activo existente, en
proporción a los perjuicios que la colectivización o agrupamiento ocasionó a los interesados en
el mismo”92 va procedir a subhastar aquests bens, que solien ser adquirits per industrials lleters
que havien engegat o eren en procés de fer-ho les seves antigues fàbriques acabades de
recuperar.
El 6 de juny de 1941, al cap de gairebé dos anys i mig d'iniciar-se el procés de
desagrupament, el president de la CIIM núm 2, assenyala en un ofici adreçat al Secretario
Geneal Técnico del Ministerio de Industria y Comercio (MIC) que han pogut fer-se càrrec de
totes les estacions receptores de llet de la Industria Láctea Socializada, a excepció de la de
Mollet.93
El conflicte per la propietat de la Central de Mollet resulta il·lustratiu de les lluites internes
que ben aviat es van desfermar entre els diversos sectors del mateix Règim per fer-se amb àrees
concretes de poder polític i/o de domini econòmic, i en concret les que van enfrontar els sectors
representants de la burgesia industrial amb la Falange.
Bàsicament es va tractar d'un enfrontament entre els industrials lleters, representats per la
Comisión de Incoporacion Industrial y Mercantil, i els falangistes de la CNS amb el suport de
l'Ajuntament. Uns i altres reclamaven la propietat dela Central de Mollet.
Els industrials pretenien desmantellar-la, retornar als seus anteriors propietaris la maquinària
que havia estat reclamada, i subhastar la resta. Mentre que els falangistes eren partidaris
d'aprofitar i mantenir operativa la infraestructura creada per la CNT-AIT en temps de la
Indústria Láctea Socializada.
“Para la conveniencia de los Servicios Sindicales, urge tomes posesión de la Central
Receptora y Refrigeradora de leche, que en el término municipal de Mollet instaló la
Colectivización de la Industria Láctea.
En su día el Servicio Sindical encargado de la recogida y transporte de leche, te
comunicará el día para la puesta en marcha de la misma. El alquiler del local corre desde
el momento de la toma de posesión, a cargo del Servicio de Abastecimiento del
Sindicato Provincial Agro-Pecuario”.94
92. Ofici adreçat pel president de la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil nº. 2 al Ministro de
Industria y Comercio, 20.XII.1939. AH COCINB. Fons de la Comisión de Incorporación Industrial y
Mercantil nº.2 Caixa 303)
93. Ofici adreçat pel president de la Comisión Liquidadora de la Comisión de Incorporación Industrial y
Mercantil nº. 2 al Secretario General Técnico del Ministerio de Industria y Comercio, 6.VI.1941. AH
COCINB. Fons de la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil nº.2 Caixa 300)
94. Ofici adreçat pel Cap Sindical Provincial de la C.N.S. al Cap de la Casa Sindical de Mollet.
(20.XI.1939). Arxiu Històric de Mollet del Vallès [AHMVA]. Fons de l'Ajuntament de Mollet. Caixa A16
- 4510.
La Comissión Desagrupadora de la Industria Láctea.
http://seneca.uab.es/hmic
91
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
La intervenció del ministre d'Indústria i Comerç va donar la raó a les tesis dels industrials i
el 30 de agost de 1940 el Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona95 va publicar un anunci
oficial firmat pel president de la CDIL obrint un concurs públic per a l'adquisició de diverses
màquines i elements procedents de l'antiga Industria Láctea Socializada.
Però un cop fallada la subhasta, quan els compradors, representants de la “Agrupación de
Productores, Industriales y Comerciantes Lecheros”, van anar a Mollet a fer-se dels bens que
han adquirit, la dipositària legal es va negar a lliurar-los, seguint ordres de l'Ajuntament.
El 14 de desembre, el president de la CIIM núm 2, Santiago Gotor, adreça un ofici a l'Alcalde
Gestor de Mollet demanant explicacions96 i el 10 de gener de 1941, l'Ajuntament, li respon amb
un extens escrit en què justifica la negativa a permetre la retirada de l'equipament de la central
lletera:
“...el edificio fue construido por el extinguido Agrupamiento y la maquinaria e
instalación adquiridos por compra efectuada por el mismo, en su totalidad, sin que
ninguna máquina de las instaladas, y hoy existentes, fueran de propiedad particular de
ningún industrial del ramo establecido con anterioridad.” 97
L'argumentació de l'Ajuntament proseguia, afirmant que fins i tot en cas -que no admet-, de
subhasta de bens de la Central, els beneficiaris haurien de ser els ramaders de Mollet i no els
industrials de Barcelona, tenint en compte en els deutes contrets amb els productors per part de
la desapareguda Industria Lactea:
“...debe esta Alcaldía hacer constar que los primeros perjudicados del Agrupamiento
Socializado en período rojo, fueron los productores, o sea los labradores y vaqueros de
esta villa, que, no solamente dejaron de percibir las cantidades pendientes de liquidación
por entrega de leche, sino que dejáronles sin abonar importantes suministros efectuados
en el período que rigió la indicada
Començava així un nou conflicte liderat en aquest cas per les autoritats municipals que també
volien mantenir operativa la Central lletera. Un conflicte que acabaria gairebé un any més tard,
després de diverses accions legals, i de força, i d'amenaces jurídiques i governatives, amb el
desmantellament de la central i la imposició de les tesis dels industrials.
“...se ha logrado el acuerdo en el [desagrupamiento] de la Industria Láctea, haciéndose
cargo el adjudicatario de lo que había sido enajenado en subasta por el citado
desagrupamiento y sobre el que pretendían derechos el Ayuntamiento de Mollet, y como
quiera que en la apreciación de la naturaleza jurídica de parte del material que ha
movilizado dicha desagrupadora podrían deducirse derechos a favor del Estado, se ha
recabado entreguen al mismo y como transacción, la cantidad de 100.000 pesetas que
percibirá esta Comisión para su transferencia al organismo correspondiente.”98
95. BOPB núm 209. p. 3
96. Ofici del President de la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil nº. 2 a l'Alcalde Gestor de
Mollet. (14.XII.1940). AHMVA. Fons de l'Ajuntament de Mollet del Vallès. Caixa A16 - 4510
97. Ofici adreçat per l'alcalde de Mollet al president de la Comisión de Reincorporación Industrial y
Mercantil nº.2 (10.I.1941). AH COICNB Fons de la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil
nº.2. Caixa 303.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
92
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Jordi Viader i Riera
Bibliografia citada
ARACIL, R., SEGURA, A, OLIVA, J. & PONT, M., 1999. Empresaris de la postguerra. La
Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil nº 2. 1938-1942. Cambra Oficial de Comerç,
Indústria i Navegació de Barcelona, Barcelona.
AZAÑA, Manuel, 1967a. Cataluña en la guerra in: Obras Completas III. Ediciones Oasis,
Mèxic. pp. 505-510
AZAÑA, Manuel, 1967b. La insurrección libertaria y el “eje” Barcelona-Bilbao in: Obras
Completas III. Ediciones Oasis, Mèxic. pp. 511-517
BONAMUSA, Francesc, 2004. Economia, finances i col·lectivitzacions industrials.
L'estratègia econòmica del Govern de la Generalitat en el nou ordre revolucionari. In: La
Guerra civil a Catalunya (1936-1939) / [director científic: Josep Maria Solé i Sabaté; director
científic adjunt: Joan Villarroya ; director de l'obra: Eduard Voltas]. pp. 54-83. Edicions 62,
Barcelona.
BRICALL, Josep Maria, 1970. Política Econòmica de la Generalitat (1936-1939). Edicions
62, Barcelona
CASTELLS DURAN, Antoni, 1992. Las transformaciones colectivistas en la industria y los
servicios de Barcelona (1936-1939). Fundación Salvador Seguí, Barcelona.
CASTELLS DURAN, Antoni, 1993. Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939. Hacer,
Barcelona.
CHECA ARTASU, Martí, 2004. SA, LETONA 1925-2005. Ambient Gràfic, Barcelona.
CONSELLERIA D'ECONOMIA. GENERALITAT DE CATALUNYA, 1936. Decret de
Col·lectivitzacions. Edicions de la Conselleria d'Economia, Barcelona.
FABRE, J., 2002. La contrarevolució de 1939 a Barcelona. Els que es van quedar [Tesi
doctoral]. Universitat Autònoma de Barcelona.
FÁBREGAS, Joan P[orqueras]., 1936. Sobre el nou ordre económico-social. Butlleti
Trimestral de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya, núm 1, Octubre 1936.
LIZARRA, A. de, 1944. Los vascos y la República Española (Contribución a la historia de
la guerra civil). Ed. Vasca Ekín, Buenos Aires.
PARELLADA, Martí, [1977]. La intervenció de la Generalitat en l'economia catalana.
L'Avenç. núm 0. p. 49.
PÉREZ-BARÓ, A., 1970. 30 mesos de col·lectivisme a Catalunya (1936-1939). Edicions
Ariel, Barcelona.
98. Ofici adreçat pel president de la Comisión Liquidadora de la Comisión de Incorporacón Industrial y
Mercantil nº. 2 al Secretario General Técnico del Ministerio de Industria y Comercio. (23.V.1941).
AH COICNB. Fons de la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil nº.2. Caixa 300
Bibliografia citada
http://seneca.uab.es/hmic
93
De la socialització al desagrupament: cinc anys d'Indústria Làctia a Barcelona 1936-1941
PÉREZ-BARÓ, A., 1974. 30 meses de colectivismo en Cataluña: 1936-1939. Ediciones
Ariel, Barcelona.
RIERA LLORET, Cristina, 1993. Memòries. [s.n.], Barcelona
Arxius consultats
Archivo Histórico Nacional [A.H.N.]
- Fondo Causa General.
Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona [AF de AHCB]
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona [AHCB]
Arxiu Històric de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona [AH
COCINB]
- Fons de la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil nº.2
Arxiu Històric de Mollet del Vallès [AHMVA]
- Fons de l'Ajuntament de Mollet del Vallès
Arxiu Jordi Viader Riera [AJVR]
94
- Fons Joan Viader Roger.
Arxiu Montserrat Terradellas i Macià. Poblet [AMTM]
Arxiu Nacional de Catalunya [ANC].
- Fons Generalitat de Catalunya (II República).
- Fons del Centre Penitenciari d'Homes
Centre d'Estudis Històrics Internacionals [CEHI].
- Fons D.H. Serie Documents Històrics.
- Inventari Arxiu Salamanca. Fundació Figueras.
Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis
- Col·lecció: Confederación Nacional del Trabajo (CNT).
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
M. Hijano del Río y F. Martín Zúñiga
La construcción de la identidad andaluza percibida y
proyectada como reclamo turístico: los libros de viaje y las
guías turísticas del siglo XX (1920-1970)
Manuel Hijano del Río y Francisco Martín Zúñiga (Universidad de Málaga)
Resumen / Resum / Abstract
El objetivo de este artículo es descubrir cuál es la imagen percibida y proyectada a través de las guías turísticas
publicadas a lo largo del siglo XX. Igualmente, pretendemos analizar la posible evolución de la misma con la
selección de una muestra significativa de estas guías editadas entre 1920 y 1970.
L'objectiu d'aquest article és descobrir quina és la imatge percebuda i projectada a través de les guies turístiques
publicades al segle XX. Així mateix també pretenem analitzar la possible evolució d'aquesta imatge a través de la
selecció d'una mostra significativa de les guies editades entre els anys 1920 i 1970.
The article focus on the image perceived and projected through the tourist guides published along the 20th
century. Likewise, we analyze the possible evolution of this image with the selection of a significant sample of
these guides published between 1920 and 1970.
Palabras clave / Paraules clau / Key Words
Identidad andaluza, guías turísticas, imagen de Andalucía.
Identitat andalusa, guíes turístiques, imatge d’Andalucía.
Andalusian identity, Tourist guides, Andalusian Image.
95
Unas precisiones metodológicas iniciales
La vinculación entre guías turísticas e identidad ya ha sido objeto de estudio de algunas
publicaciones recientes1. Todos conocemos la relevancia que las guías turísticas alcanzan en
estos momentos, puesto que en muchos casos se convierten en el único referente que posee el
visitante con antelación al viaje del destino seleccionado. Independientemente de que estas
publicaciones estén siendo sustituidas por la información que vierten otros medios, como por
ejemplo las páginas web de administraciones turísticas o corporaciones locales (López Lara),
las guías representan aún un medio informativo que posee un mercado y una amplia clientela.
Los trabajos que relacionan identidad y guías turísticas demuestran cómo estas
publicaciones, hoy en día, proyectan y difunden por todo el mundo una imagen que construye
un “modo de ser”, un “carácter” o unas “señas de identidad” en muchos casos artificiales.
Andalucía, como destino turístico de primer orden, no se escapa a este proceso, tal como
1. Han trabajado en esta línea de investigación, además de los autores del artículo, de forma coordinada,
Alberto Egea Fernández-Montesinos (Universidad Pablo de Olavide), José Antonio López Sánchez
(Universidad de Cádiz), Carmen Lasso de la Vega González (Universidad de Sevilla), Francisco
Navarro Ibáñez (Centro de Estudios Andaluces), Fernando C. Ruiz Morales (Universidad Pablo de
Olavide), María del Mar Torres Alé (Universidad de Cádiz) y (en su primer año) Dolores Jurado
Jiménez (Universidad de Sevilla). Pertenecen a campos diversos de las ciencias sociales y
humanidades: filología, ciencias de la educación, geografía, historia, antropología, ciencias de la
comunicación y psicología.
Resumen / Resum / Abstract
http://seneca.uab.es/hmic
La construcción de la identidad andaluza percibida y proyectada como reclamo turístico: los libros de viaje y las
demuestran los estudios referidos. Se habla en este caso de “etnicidad reconstruida”, de una
etnicidad al servicio del marco ideológico del turismo que aisla unos elementos para
reinterpretarlos en términos adecuados para su venta. El grupo étnico se convierte en una
“cosa”, una imagen fija, en un objeto de museo o un “fósil” de prácticas nativas (Mac Cannell,
p. 114)
Para profundizar en esta misma línea, nos planteamos si esta relación se ha mantenido a lo
largo del tiempo y con ello, hoy tan sólo estos libros se limitan a sostener, con unos medios más
actualizados, las imágenes ya percibidas y construidas en un momento preciso.
Así, abordamos esta cuestión iniciando el estudio comparativo de las diferentes guías
turísticas y libros de viaje seleccionados a lo largo de todas las décadas del siglo XX. Desde el
análisis del discurso inmerso en la descripción y valoración de las guías, y deteniéndonos en los
elementos que desde nuestro punto de vista colaboran en construir esa imagen de una identidad
procedimos a la elección de las guías que citamos en la bibliografía de este trabajo.
La literatura de viajes representa un conjunto de obras estudiado hasta el momento de forma
muy minuciosa y con la amplitud que el tema merece. Igualmente, también son frecuentes los
trabajos que pretenden descubrir la presencia de ciudades o provincias en ese tipo de libros.
Ejemplos tales como, en el caso de Andalucía, como Málaga, Úbeda o Granada nos muestran
la amplitud de bibliografía y estudios sobre este asunto, pero que en prácticamente todos los
casos no abordan el elemento identitario como eje central de análisis. Por ello, nuestro objetivo
no es tan sólo estudiar esa dependencia, sino también descubrir cuáles son los elementos
constitutivos de la identidad andaluza.
Relatos de viajes, guías turísticas o libros de viajes. Una aproximación terminológica.
Previamente a la revisión y exposición de los resultados consideramos conveniente
detenernos para realizar una breve aproximación a los conceptos de guías turísticas, relatos de
viajes o libros de viaje. La selección de las obras estudiadas nos ha demostrado el interés previo
para delimitar esos tres conceptos.
Coincidimos con aquellos autores que consideran difícil delimitar con claridad hasta qué
punto un libro de viajes se convierte en un reclamo turístico o no. Deberíamos entrar a discernir
si la intencionalidad del autor es o no presentar una ciudad con un interés puramente literario o
a la vez, o sólo, pretende animar al lector a imitar el viaje presentado. Es más, ¿la guía turística
no comparte el interés del autor de mercantilizar un destino con la descripción subjetiva de un
autor o autores que aparecen ocultos tras la editorial?.
Así, creemos que el relato de viaje o los libros de viaje se convierten en un “género
fronterizo” (Champeau, p. 15), en un “género huidizo” (Roland Le Huenen) que carece de unas
normas a priori que se encuentra “desligada de convenciones precisas que permitan al lector
identificar una clase de textos determinada” (Champeau, p. 15).
Dejando atrás la simple distinción de la literatura de viajes ficticios o reales, es decir, si el
autor ha realizado o no el viaje; el eje que nos sirve para distinguir y seleccionar las obras
estudiadas, es la búsqueda de libros (ya sean guías o libros de viaje) que pretenden una
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
96
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
M. Hijano del Río y F. Martín Zúñiga
dominante determinada2. De acuerdo con esta idea, trataremos de encontrar aquellas obras que
buscan privilegiar o están realizadas con la intención de mostrar dimensiones documentales,
ideológicas y estéticas.
Lo que sí es cierto es que el criterio de “la presencia de un viajero y la mediación de su mirada
y subjetividad parecen marcar las fronteras que separan el relato de viaje de géneros puramente
documentales como el reportaje, la guía turística, la monografía científica, como lo distinguen,
por otra parte, del puro ensayo” (Champeau, p. 20) para esta ocasión no nos ha servido puesto
que aún hoy se publican guías turísticas en el más puro sentido del término que transmiten
directa o indirectamente la mirada subjetiva del viajero. Se presenta como tal sin ningún tipo de
cortapisas.
En todos los libros utilizados el viaje relatado “supone el traslado de un punto a otro:
geográfico o espiritual, real o literario. Cada vez que el viajero describe sus experiencias o el
lector abre las páginas del libro, se emprende un nuevo camino” (Rodríguez, versión
electrónica).
Las fronteras entre ambos géneros las vemos aún más difusas cuando contemplamos que
estos autores “interfieren” sus relatos con imágenes (dibujos, fotografías, mapas, planos),
itinerarios, que intentan construir un “discurso del saber” para la conversión de sus relatos en
enunciados de carácter “científicos” o acercándose a las actuales guías turísticas. Es conocido
el ejemplo de Camilo José Cela que califica su Viaje a la Alcarria como un tratado de Geografía.
Siempre nos queda el recurso de la definición simple, entendida como abierta y genérica en
la que se puede encuadrar el sinfín de obras editadas a lo largo del siglo: un libro de viajes es
“alcanzar una ciudad y hablar de ella” (Tudoras, p. 185).
Aseguramos de este modo la dificultad a la hora de delimitar estas fronteras cuando a lo largo
del siglo XX la literatura de viajes ha sufrido una mayor “homogeneidad y depuración” que ha
traído como consecuencia la “ausencia de convenciones reguladoras formales o, en otros
términos, la existencia de una paleta de tradiciones distintas”. Por tanto, convenimos que es
difícil “adoptar una postura normativa que pretenda definir a priori el género como clase ideal
que existiera fuera de los textos particulares” (Champeau, p. 30).
Pero estas obras se caracterizan por su relevancia por ser un medio privilegiado de
penetración en la opinión pública y permiten el acceso a discursos presentes en la opinión de
amplios sectores de la sociedad española (Villanova, p. 2).
Los elementos de la identidad percibida y proyectada
El primer rasgo a descubrir en este trabajo es que la identidad andaluza la conforman unos
elementos que se convierten, con el paso de las décadas del siglo XX, en un todo armónico y
muy atractivo al visitante.
2. Entendemos dominante como la jerarquización y dosis de elementos enunciativos empleados por los
autores en sus relatos.
Los elementos de la identidad percibida y proyectada
http://seneca.uab.es/hmic
97
La construcción de la identidad andaluza percibida y proyectada como reclamo turístico: los libros de viaje y las
De lo que ve y percibe el escritor, éste selecciona determinados elementos con la finalidad
de mostrar y construir una identidad que resulta imaginada. Unas señas de identidad que
responden a unas percepciones y unas realidades y que son infiltradas a los protagonistas: los
andaluces. Éstos llegan a participar de esa identidad imaginada y se convierten en los actores de
la representación acordes con el papel asignado.
Para desentrañar los elementos de esa identidad promovida desde las guías turísticas,
consideramos relevante detenernos en la Historia -qué fragmentos de la Historia de Andalucía
se presentan y para qué se muestran-, el ocio -porqué el ocio es objeto de estudio y qué tipo de
manifestaciones festivas se tratan-, el paisaje - la geografía y el clima son atractivos
imprescindibles para el posible turista- y los “andaluces” -¿se muestra e inventa un “tipo” de
andaluz?¿Por qué se usa ese andaluz como “reclamo turístico”?- Con este artículo pretendemos
reconstruir los elementos integrantes de la imagen que de Andalucía se ha pretendido promover
a lo largo del siglo XX y su posible evolución.
Lo primero que debemos destacar es cómo los relatos y las descripciones analizadas de este
siglo resaltan las tres ciudades tradicionalmente más importantes de Andalucía para la historia
del turismo: Córdoba, Granada y Sevilla. Principalmente su patrimonio monumental y su bagaje
histórico las convierten en el destacado centro de atención de estos relatos de viajes.
Mientras que no es muy complicado encontrar relatos o guías de estas ciudades mencionadas
en los dos primeros tercios del siglo XX, a partir de la década de los sesenta aparecen otras
ciudades de interés. Así, Málaga o incluso Jaén no poseen un libro que pueda caracterizarse
como auténtica guía hasta la década de los sesenta, justo al comienzo del apogeo turístico de
ambas zonas (Costa del Sol y Sierra de Cazorla, principalmente). En total, hemos utilizado ocho
libros con el criterio selectivo de procurar abarcar todos los decenios de la centuria pasada y
conseguir esa visión de conjunto y diacrónica.
En definitiva, hemos pretendido analizar los discursos emanados de estas obras, entendidos
como el conjunto de palabras que ofrecen a través de diversos puntos de vista, una visión de
Andalucía.
La Historia de Andalucía como atractivo
En general, las guías analizadas utilizan el recurso del relato histórico carente análisis y de
manera puramente descriptiva, usando exclusivamente el eje cronológico como medio para
ordenar sucesos diversos, de forma muy sintética y, en muchos casos, abrumando al lector con
una sucesión de fechas de nuestro pasado. La guía escrita por Santiago Montoto nos proporciona
una muestra bien característica:
“San Fernando concedió a Sevilla grandes privilegios, y lo mismo su hijo D. Alfonso X,
que fundó las Atarazanas, que aún hoy se conservan, primer arsenal de la nación.
Don Pedro I de Castilla la hizo objeto de sus predilecciones y edificó el Alcázar.
Los Reyes Católicos residieron durante muchos años en Sevilla, y en su Alcázar nació el
príncipe D. Juan. En el siglo XV fue la primera ciudad del reino, sobresaliendo en la
historia del renacimiento español” (Montoto, p. 27).
Rafael Castejón, en 1930, en su guía sobre Córdoba, comienza refiriéndose a los
asentamientos ibéricos y termina con la caída de Isabel II y el advenimiento de la I República.
No interesan los aspectos sociales, económicos y en lo cultural únicamente se mencionan a las
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
98
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
M. Hijano del Río y F. Martín Zúñiga
grandes figuras cordobesas que destacaron en el arte y la filosofía. Solo preocupan los
personajes y acontecimientos de tipo político, y en especial las grandes batallas celebradas en
territorio cordobés: “En Munda, cerca de Córdoba, se libran las batallas entre César y Pompeyo”
(Castejón p. 13); “dándose en Alcolea la batalla de 1868 que costó el reino a Isabel II”
(Castejón, p. 14).
La mayoría de los periodos históricos se resuelven con un par de renglones, en algunos casos
sólo una frase, salvo la etapa musulmana a la que se le dedica, incluida la reconquista, más de
veinte renglones. Se comienza hablando de la conquista de España por los musulmanes y de que
éstos “fijan su capital en Córdoba, cuya historia en este periodo es la de toda la nación”
(Castejón, p. 14).
Además, las guías consideran Andalucía como un territorio “repleto” de Historia y la
Historia de Andalucía es un gran atractivo de ella. Estamos ante la promoción de un pasado que
aún hoy es respetado y vivenciado de forma cotidiana en las calles andaluzas. Andalucía se
transforma en un espacio geográfico atemporal donde pasado y presente -aunque pueda parecer
insólito al viajero- permanecen aún unidos y difícilmente son distinguibles. Por ejemplo, no es
de extrañar que encontremos de Sevilla descripciones de su urbanismo que así lo aseguran:
“La ciudad, de calles, por lo general, estrechas y tortuosas, de bajo caserío, presenta
originalísimo aspecto, contribuyendo a ello la característica arquitectura de las casas, en
las que es pieza principal un patio, y adorno obligado las rejas y balcones, en todo tiempo
con flores y plantas. Modernas construcciones, de elevada altura, restan en algunos
lugares perspectivas a viejos edificios; pero en conjunto, la población presenta el aspecto
de los siglos pasados, no obstante las vías, anchas y rectas, que se abren en el corazón de
la ciudad” (Montoto, p. 33).
También sucede lo mismo en Granada, como asegura Antonio Gallego Burín, donde aún se
pueden oir relatos de hace más de cuatrocientos años. Historia que se convierte en presente por
medio de narraciones actuales:
“El Albaicín conserva numerosos recuerdos de ella (rebelión morisca) y en cada pueblo
y cada breña de la Alpujarra aún se elevan las voces que narran algún suceso no recogido
por la Historia, presidiendo este otro ciclo legendario las figuras de Aben Humeya y
Aben Aboo” (Gallego, p. 47).
Andalucía se presenta al posible visitante como un lugar de descanso y de idílica paz. Y la
Historia de Andalucía mostrada, también tiene esa finalidad: dejar entrever un espacio donde
hasta las culturas extranjeras invasoras se han acomodado para conformar escenarios pacíficos.
¿Qué turista o visitante, sea cual sea su procedencia, no ha de sentirse a gusto en ese territorio?.
“Donde hubo moros, hubo siempre judíos. Se atraen y se rechazan mutuamente estas
razas, prólogo y epílogo del Cristianismo, ferozmente monoteístas ambas, y tan
divergentes, luego, como el negocio y la indolencia. Los judíos son, donde quiera, como
parásitos sobre las morerías. Las morerías, como perros tendidos al sol, los aguantan
años y años. Y periódicamente también, como perro que se sacude, se espulgan con una
feroz matanza (…) En Córdoba ambas razas convivieron muchas veces en armonía”
(Pemán, p. 185).
La Historia de Andalucía como atractivo
http://seneca.uab.es/hmic
99
La construcción de la identidad andaluza percibida y proyectada como reclamo turístico: los libros de viaje y las
La Historia también es terreno abonado para la explicación ideológica e interesada del autor
en liza. Las guías muestran sus posicionamientos en este sentido ante episodios relevantes. Dos
son los ejemplos que pretendemos analizar, puesto que muestran dos formas de utilizar la
Historia de Andalucía: la guerra civil y, por otro lado, la conquista/presencia árabe/musulmana
en la Península Ibérica.
En cuanto al primero, encontramos guías que ensalzan el golpe de estado del 18 de julio de
1936 del General Franco. Son libros escritos por personajes seguidores del Régimen franquista
y en fechas muy próximas a la finalización de la contienda:
“Nuestro excelentísimo ayuntamiento, (Málaga) en muy poco tiempo, desde que fue
liberada la plaza en 8 de febrero de 1937, ha convertido el extenso recinto de esta
fortaleza, en unos espléndidos jardines que producen la admiración de todos los
visitantes. Al mismo tiempo, en unos meses a partir de dicha fecha consiguieron lo que a
nadie se le había ocurrido en varios siglos; hacer una pista que permite al viajero subir en
automóvil hasta la cumbre de la misma, lo que hace que puedan admirarla mayor número
de personas; todas aquéllas, que su edad o su salud no le permitían hacer a pie la
ascensión. ¡Esto es atraer al turista! ¡laborar por Málaga! ¡hacer Patria!” (Galache, p.
27).
Comparativamente, las guías estudiadas suelen citar más personajes vinculados a la política
y actividad militar como Aníbal, Cesar, Pompeyo, Leovigildo, Rodrigo, Abderrahmán (I, II y
III), Alháquem (I y II), Almanzor, Fernando el Santo, Alfonso XI, Fernando IV, Pedro el Cruel,
El Gran Capitán Gonzalo Fernández de Córdoba, Reyes Católicos, Dupont e Isabel II. También
se mencionan, simplemente, a los filósofos, literatos y artitas cordobesas más significativos:
Lucano, los dos Sénecas, Averroes, Abenházam, Maimónides, Albucasis, Juan de Mena,
Bartolomé Bermejo, Luís Rufo, Ambrosio de Morales, Céspedes, Gines de Sepúlveda, Luís de
Góngora, Palomino, Duque de Rivas y Juan Varela.
Sin embargo, estas referencias a la Guerra Civil española llegan a desaparecer de los índices
de las guías de principios de los años sesenta. Andalucía no debe presentarse con signos de
contiendas tan recientes, máxime cuando éstas fueron de carácter civil.
Las referencias al pasado musulmán de Andalucía (Al-Andalus) están presentes en todas las
guías y libros de viaje con independencia a su año de publicación. Y en todos los casos
encontrados, las citas, descripción y análisis van en el mismo sentido. Por ejemplo, en 1941, la
guía de Galache afirma:
“(Málaga) Estuvo sometida durante varios siglos a la dominación de los árabes, hasta el
día en el que el infante don Fernando, más tarde llamado el de Antequera, pensó en la
conquista de esta plaza, para lo cual salió de Córdoba al frente de un numeroso ejército”
(Galache, 107).
La idea de “sometimiento”, “conquista” y posterior “reconquista” permanecerá inalterable
años después, en la década de los sesenta: “Los árabes se apoderaron de Málaga tras la batalla
de Guadalete y hasta 1487 que cayó en poder de los nuevos conquistadores no dejó de ser
musulmana” (s.a., p. 95).
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
100
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
M. Hijano del Río y F. Martín Zúñiga
La Historia es usada como recurso para la construcción de la Andalucía orientalizada que
necesita el viajero. No se trata de rememorar episodios de guerra civil entre andaluces que
intranquilizan al viajero, muestran una ciudadanía dividida en dos “bandos” y que sólo es
sinónimo de destrucción y violencia muy reciente en el tiempo. José María Pemán ya lo anuncia
en 1958: “Los moros duraron en España ocho siglos; y en Granada apuraron su cupo” (Pemán,
p. 404).
Incluso la Historia sirve para erigir una imagen de la Andalucía misteriosa revivida a través
de sus leyendas. Castejón nos muestra un ejemplo con Córdoba y su Mezquita:
“De Alháquen II se cuenta que, siendo este príncipe heredero, entretuvo un día sus ocios
en ponerle un parche al albogón, cuyo hecho trascendió al pueblo de Córdoba, que lo
tomó a burla por considerar que tan alto personaje debía entretener su tiempo en más
elevadas empresas. Enterado Alháquen de que era un dicho popular el “de ponerle un
parche al albogón” prometió que su nombre pasaría a la posteridad por hecho de más
alcunia, y el mismo día que juró su cargo de soberano, llamo a los arquitectos para que
planearan la ampliación de la Mezquita” (Castejón, p. 15).
Andalucía: paraíso natural virgen
La naturaleza -los paisajes y el clima- está presente en las descripciones idílicas que
componen esta identidad imaginada andaluza. Las guías utilizan siempre la imagen bíblica del
paraíso para describir la climatología y la geografía andaluza. El libro de Rogelio Pérez de 1929
hace una clara distinción al aproximarse a Andalucía en su viaje por carretera: “Cruzamos las
áridas mesetas castellanas” (Pérez, p. 24) “Luego, en la fertilidad de los campos andaluces
vemos nacerse, con ritmo suave, las espigas verdes” (Pérez, p. 26). Pero años después, en 1941,
Galache escribe sobre el clima andaluz en parecidos términos:
“Bajo este clima constantemente primaveral en todas las épocas del año, florecen
violetas, gardenias y otras flores de distintas especies, que con sus rosales y hermosos
claveles, perfuman el ambiente y son el asombro de los extranjeros que llegan a ella, que
al encontrarse en este paraíso, son muchos los que se quedan en él definitivamente,
siendo esa la causa de que figure tanto apellido extranjero entre su vecindario” (Galache,
p. 7).
Incluso para que la afirmación no parezca inmersa en un subjetivismo que la convertiría al
menos en dudosa o en recurso literario manido para promocionar un destino turístico, los
autores de estos relatos recurren a científicos que el lector incluso debe en este caso conocer:
“El célebre doctor Francis, en su obra ‘Change of Climate’ dice, que no existe en toda
Europa ningún punto que tenga un clima tan suave y tan igual, con tan pocas variaciones
entre un día y la noche como Málaga, situada más al Sur que cualquiera parte de la
península italiana y más aún que Sicilia y Grecia” (Galache, p. 7).
Las referencias sentimentales con las que las descripciones del paisaje y de la naturaleza
andaluces juegan con la sensualidad de las palabras: luz, sol, jardines… son alusiones usadas
frecuentemente para llevar al lector a imaginar un escenario, una tierra paradisíaca donde ni los
rigores del invierno o del verano tienen cabida: “Las calles sevillanas sostienen una lucha eterna
las sombras y la luz. Fuego es el sol que entra arrollando con la fuerza de sus resplandores por
las angostas vías” (Pérez, p. 33).
Andalucía: paraíso natural virgen
http://seneca.uab.es/hmic
101
La construcción de la identidad andaluza percibida y proyectada como reclamo turístico: los libros de viaje y las
Y, a pesar de todo, los posibles obstáculos climatológicos con los que se pueda encontrar el
viajero son disfrazados en una sintaxis aventurada: “Es benigno en todas las estaciones, aunque
en la canícula llega a 47º” (Montoto, p. 23). Aunque también hemos de anotar alguna afirmación
no carente de cinismo ante la promoción de una climatología que en muchas ocasiones no es tan
benigna como estos libros suelen destacar:
“El turismo aumenta desmesuradamente desde que, a vuelta de la Mezquita y todo lo
demás, el sol, el sol rabioso, se ha hecho un gran valor turístico. Teníamos pudores, por
lo visto, de nuestras mejores cosas. Ahora resulta que nuestras cosas más energuménicas
-el sol, los toros, los bandidos- son las que más gustan. Ahora Córdoba es visitadísima en
pleno verano. Para quien quiere sol barato, es un buen negocio venir a pasar unos días en
Córdoba cuando, cotizando pesetas y grados, el dólar está a cincuenta y el sol a cuarenta”
(Pemán, p. 156).
No encontramos referencias a la climatología relacionadas con el turismo de sol y playa hasta
la guía de los años sesenta y sobre la Costa del Sol: “desde algún tiempo la Costa del Sol se ha
convertido en residencia veraniega debido a la suavidad de su clima. Se pueden pasar las horas
del centro del día en las playas o sesteando en las refrescantes sombras” (s.a., p. 14).
En todo caso, las guías huyen de presentar una Andalucía de climas extremos. Se pretende
mostrar una Andalucía con climas que facilitan el paseo y los viajes en a través de su ancha
geografía. El viajero contará desde el principio con la seguridad de un primaveral sol que le hará
muy agradable su estancia. Es más, las descripciones en este sentido encuentran siempre
atenuantes al cálido verano o al frío invernal. Incluso, es tan raro que su climatología llegue a
ser extrema, que se cuenta en una guía cómo las nevadas se consideran un verdadero
acontecimiento social en las ciudades andaluzas y que aún hoy se rememoran:
“El caso fue tan insólito que, a semejanza de lo que ocurre en los países fríos cuando
rompe la rudeza del invierno un día de sol y se celebra como festivo, también en Málaga
interrumpió la vida” (s.a., p. 14).
El ocio de los andaluces como espacio de encuentro con el foráneo
Las fiestas en Andalucía son tratadas de manera específica en todos los libros consultados.
Las que cobran un mayor protagonismo en cuanto al número de páginas son la Feria de Sevilla,
la Semana Santa de varias ciudades (Málaga y Sevilla, principalmente) y la Romería del Rocío.
Aunque también aparecen descripciones que dan la sensación al lector de que Andalucía, más
allá de las consabidas y mencionadas fiestas, no descansa a lo largo del año.
“En cuanto a la capital (Granada), todavía perduran en ella costumbres populares como
la de los clásicos “mecedores” que, en los meses de enero a marzo, llenan con la alegría
de sus coplas (…) los aires de las huertas y la Vega; o el juego de las “pasaderas” que
tiene por escenario el cauce del Darro; o las castizas “verbenas” de los días de la Cruz,
San Juan, San Pedro o del Cristo de la Yedra, y de las ferias del mes de septiembre”
(Gallego, p. 50).
Los andaluces -sin entrar en distinciones de género- viven la fiesta como algo muy suyo pero
con un claro sentido universalista: “La Semana Santa, primero; luego la Feria. Sevilla reza antes
y luego baila. Hace penitencia anticipada a cuenta de los pecadillos de abril” (Pemán, p. 104).
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
102
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
M. Hijano del Río y F. Martín Zúñiga
La fiesta se ensalza con el alcohol, pero sin peligro, con la medida de la templanza, también
característica del “carácter” andaluz: “Y a todas las horas del día se bebe mucho y se come un
poco, sin que a ninguna hora del día se coma del todo ni se beba demasiado” (Pemán, p. 107).
De lo que se trata en estos libros es de mostrar unas manifestaciones de ocio en las que el
foráneo no sólo puede jugar el papel de simple espectador, sino también como participante
activo de la misma, fruto también del carácter universalista de los andaluces. Es decir, un
andaluz abierto al mundo no puede mostrar formas de diversión excluyentes. Aunque algunos
libros, a veces, reconocen que esas maneras del ocio puedan ser ininteligibles o impactantes
para el visitante.
Pero es en la Feria -en todas las ferias-, en cualquier rato de ocio del que se trate, es donde
se resume Andalucía, donde toda ella muestra su de forma evidente, su forma de ser, su
“carácter”.
“Decir la feria de Sevilla equivale a decir Andalucía con su claro cielo, sus mujeres
hermosas, sus días risueños y sus noches hechas para el amor; equivale a decir alegría y
confianza, que acerca unas clases a otras y las amalgama, fundiéndolas en un todo de
valor inapreciable’” (Montoto, p. 37).
Y la Feria es el recurso para disfrazar, disimular, hacer más liviana la dedicación al trabajo.
Laboriosidad y fiesta se entrelazan en ese instante:
“La Feria es, como el pregón, un antifaz de música y alegría para disimular el frío
utilitarismo del negocio y el castigo genesíaco del trabajo. Según Eugenio d’Ors,
Andalucía es la metrópoli del trabajo púdico: está persuadida de que el “trabajarás con el
sudor de tu frente” es tan castigo como el “parirás con dolor”, y persuadida, por lo tanto,
de que el trajín laboral debe disimularse con el mismo pudor que los secretos amorosos.
Por eso esconde muchas veces sus industrias artesanas -bordados, caldererías- en el
fondo de patios y zaguanes, como los moros esconden el amor en un harem: y por eso en
la Feria, llegando a vencer lo adjetivo a lo sustantivo, la fiesta y el regocijo han
recubierto de tal modo y con tal abundancia barroca la fachada, que es muy difícil
reconstruir la idea de que todo aquello se hace para comprar y vender burros o caballos.
Realmente es que, en última instancia, ya no se hace para eso” (Pemán, p.106).
Los personajes: los andaluces
Pero el escenario -como sucedió con el paraíso- también requiere de aderezos
imprescindibles. No se trata de construir una Andalucía “vacía” que espera al visitante. Las
guías turísticas no pretenden tan sólo de proyectar un territorio virginal, sino que, además, será
necesario añadir el condimento de los actores principales: los andaluces y su imaginario
“carácter” o identidad construida expresamente para la ocasión.
Esta labor de construcción de estereotipos en esta centuria, se realiza incluso a riesgo de
frustrar las expectativas de los visitantes. De que éstos prevean encontrar unas personas que no
son tal y como las guías le han presentado. El escritor José María Pemán lo manifiesta muy
claramente en su libro: “Apenas desembarcados, la ligera decepción de unas avenidas modernas
y trepidantes nos es rápidamente desquitada por la aparición tentadora del triángulo CatedralAlcázar-Archivo de Indias” (Pemán, p. 16).
Los personajes: los andaluces
http://seneca.uab.es/hmic
103
La construcción de la identidad andaluza percibida y proyectada como reclamo turístico: los libros de viaje y las
Sin embargo, también del mismo autor, hemos encontrado alguna referencia a la Andalucía
real, a la Andalucía de finales de los cincuenta que ya comienza a dejar atrás los tópicos y
estereotipos elaborados años atrás: “Para entenderlo así será preciso -como tantas veces hemos
de hacer en Andalucía- despojarnos del tópico y darnos una saludable ducha que rasque del
espíritu toda costra de preocupación por un tipismo de corte romántico o decimonónico”
(Pemán, p. 46).
El elemento esencial de lo que el visitante va a encontrar en su periplo por Andalucía es su
forma de hablar. Se trata de la primera señal distintiva de los andaluces que impactará al turista.
En este caso nos encontramos con una gran diversidad en lo que a la denominación se refiere.
En unos casos, se trata del andaluz como “lengua española hablada en Andalucía” (Montoto, p.
25) mientras que en otros es calificado sin ninguna duda como “dialecto andaluz” (s.a., p.52).
Pero otros autores dudan de la “unidad” del andaluz, ya sea dialecto o habla. Usando el
recurso de las diferencias entre el andaluz hablado en algunas zonas del territorio con relación
a otras, se duda de su existencia.
“Y es que en Ecija ya el andaluz se hace cantarino, con un cierto tonillo que arrastra las
sílabas finales en un sorprendente sostenido. Este andaluz, tan desconocido como
calumniado, presenta diferencias que dan a cada comarca -y en ciertos casos a cada
población- un carácter peculiar. Cuando terminéis nuestro recorrido, pasad revista en el
recuerdo a la s gaditana, a los diminutivos en ico de Granada o a este tonillo a que ahora
me refiero (…) Pero dentro de estas generalidades hay muchas excepciones y diferencias
de entonación que no constituyen lo menos gracioso de esta armónica que es Andalucía,
soplada por el viento al través de los agujeros penibéticos y mariánicos” (Pemán, p. 145).
Dejando de lado cuestiones filológicas acerca de que si los andaluces usan para expresarse
verbalmente un dialecto o un habla, o incluso si este goza de la suficiente relación como para
que esta forma de expresión sea considerada de forma unitaria, las guías también construyen e
imaginan un “tipo” -usando la misma expresión de una de las guías- de andaluz. Las guías
muestran al posible viajero la información suficiente como para que éste pueda re-construir un
personaje andaluz.
Las características de este andaluz “re-construido” son las de, por un lado, dejadez,
parsimonia y laxitud: “La dejadez andaluza se hace visible aún en el gran palacio subterráneo,
comparándolo con los prodigios que la moderna luminotecnia (…) ha logrado, por ejemplo, en
las fantásticas y comerciales cuevas de Manacor o del Drac de Mallorca” (Pemán, p. 234).
Y en Granada, los granadinos, son indolentes: “Acentúa este carácter un matiz de indolencia
en el que apoya un concepto fatalista de la vida, lo que les defiende del entusiasmo inmediato y
fácil, tendencia manifestada en refranes y modalidades expresivas de su lenguaje” (Gallego, p.
49).
El andaluz de hoy y el de todas las décadas del siglo XX, es heredero de su pasado musulmán
y oriental. El turista podrá encontrar aún rasgos de ese pasado en las calles andaluzas, como si
de genética se tratara:
“Hasta hace muy poco se podían ver por las calles de Vejer las famosas “cobijadas”:
mujeres que transitaban con la cara cubierta por una especie de capuchón con abertura
para los ojos, parecido al de los penitentes de Semana Santa (…) Pero es seguro que se
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
104
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
M. Hijano del Río y F. Martín Zúñiga
ha atribuido mil veces a razones más literarias: herencia mora; retraimiento de la mujer
andaluza… Con lo que una coquetería femenina para resguardar el cutis se interpreta
como cautela de un pudor casi heroico” (Pemán, p. 334).
Se trata, en lo general, de mostrar un territorio con una identidad cuyo presente se encuentra
cruzado por su pasado que le ha dado misterio, tradición y leyenda. Se trata, en definitiva de
viajar a un país del medio o lejano oriente, sin que el europeo tenga que saltar al continente
africano.
“Lo atractivo de su naturaleza y el prestigio de su historia, han creado en Granada un
ambiente saturado de leyendas, a partir de las que envuelven sus orígenes y el
significado de su nombre” (Gallego, p. 46).
El tiempo no transcurre igual en Andalucía. El sentido del mismo como posesión, desde una
lectura puramente economicista, como algo que se pierde o se gana no ha llegado aún a esa
tierra:
“Verdad es que aquí, más que en ningún otro lugar de España, la realidad de este dicho:
el tiempo es oro, no ha llegado a convencernos y nos vamos librando de su tiranía.
Tenemos horas en el día -y si no, se cogen de la noche- para dedicarlas al paseo por las
calles y plazas, a la tertulia de café y a la conversación” (s.a., pp. 51-52).
Otra característica de esta forma de ser es su alegría. Con diversos términos, todas las guías
estudiadas valoran y destacan esta cualidad: “ya advirtió Andersen, cuando estuvo en Málaga,
que toda la gente parecía de buen humor, como si ellos sólo viesen el lado bueno de la vida”
(s.a., p. 112). Y también Sevilla coincide con este carácter:
“Sevilla, según León Roch, tiene ‘todo el prestigio de la belleza y de la gracia’ en sus
callejas, llenas de luz, y en sus plazas, inundadas de sol, como en sus jardines,
eternamente floridos, se refleja todo el encanto de la tierra y la alegría del carácter;
parece especialmente formada para el placer y la fiesta” (Montoto, p. 32).
Una alegría y un júbilo que incluso es también transmitido a los monumentos andaluces.
Pemán llega a mostrar ejemplos del patrimonio monumental que se contagian de ese
sentimiento: “De arriba abajo apreciamos, primero, una graciosa arquería compuesta por siete
arcos” (Pemán, p. 172).
Un apartado relevante es el papel de la mujer andaluza. Ella es un elemento novedoso que ya
ha desaparecido prácticamente de las guías turísticas actuales y sin embargo es considerada
esencial para la perfecta adecuación al perfil orientalista de la identidad andaluza, antes
explicado. La influencia de Al-Andalus, en este apartado es evidente. Y las alusiones a la
sensualidad femenina, a la provocación son continuas a lo largo del periodo analizado. Las
mujeres preservan su carácter oriental que las identifican con la Carmen de Bizet y, por tanto,
son muy atractivas para el visitante:
“La calle de las Sierpes es academia de buenos piropos. Las sevillanas lo saben: y los
buscan. No desmienten del todo su fama de mujeres caseras y morunamente recoletas, y
buscan un pretexto que prologue su paseíllo matutino o vespertino la intención
doméstica (…) Una sevillana me confesaba íntimamente que al pisar las losas de las
Los personajes: los andaluces
http://seneca.uab.es/hmic
105
La construcción de la identidad andaluza percibida y proyectada como reclamo turístico: los libros de viaje y las
Sierpes, entonaba, por lo bajito, el pasodoble de la Giralda, para acompasar, con buen
ajuste, sus andares” (Pemán, pp. 26 y 29).
La mujer es elemento esencial. Los autores la muestran en sus relatos como un referente
atractivo, conquistable, evocador de pasados milenarios y que espera la llegada del D. Juan de
su vida.
“Decir la feria de Sevilla equivale a decir Andalucía con su claro cielo, sus mujeres
hermosas, sus días risueños y sus noches hechas para el amor; equivale a decir alegría y
confianza, que acerca unas clases a otras y las amalgama, fundiéndolas en un todo de
valor inapreciable’” (Montoto, p. 37).
La mujer andaluza, fruto de sus raíces orientales, también es tradicional a la hora de vestir,
incluso también aquí nos evocan los autores el pasado musulmán:
“Casi todas las mujeres visten el traje popular de mantoncillo y tela de lunares: de modo
que cuando se abarca el conjunto del paseo parece que se hubiera mirado el sol con
temeraria insistencia, y se le hubieran a uno quedado en la retina esos puntos insistentes
con que el nervio óptico se duele del exceso de luz” (Pemán, p. 107).
Reflexiones finales
Todas las guías analizadas poseen como denominador común la intencionalidad de mostrar
una Andalucía de acuerdo con unos elementos comunes. Quiere decir esto que la fecha de
edición de la guía no es un criterio distintivo de los discursos y enunciados insertos en las
publicaciones. En los años sesenta estos libros siguen utilizando los mismos recursos que a
principios del siglo XX para mostrar el destino turístico andaluz. Tal y como sucede hoy en día
(VV.AA., p. 183), las guías turísticas poseen una gran uniformidad para usar los elementos de
una identidad supuestamente percibida y posteriormente proyectada. A través del estudio de
estas guías, hemos entresacado los componentes que constituyen ese supuesto “carácter”
andaluz.
Hemos observado cómo el objetivo principal de estas publicaciones -también sea cual sea el
año de edición y tal y como ocurría en el siglo XIX- es presentar Andalucía como una parte del
Oriente lejano en la Europa continental. Un vergel, un paraíso de tradiciones, “tipos” y
“estereotipos” efectos de las influencias árabes y europeas. Un lugar donde la fusión entre las
principales religiones monoteístas es real. El atractivo sigue siendo la oferta de la aventura y
sensualidad de acercarse a una parte del mundo desconocida, pero con la tranquilidad de que
este territorio posee ciertas dosis de “civilización” que le otorga la pertenencia al continente
europeo. La Andalucía representada en estos libros es el Oriente de las “mil y una noches”, la
que ya pretendían conocer muchos viajeros del siglo XIX. Andalucía, en ese sentido, sigue
siendo la misma.
El carácter andaluz se complementa también con un paisaje y una climatología agradable que
asegura una feliz estancia, donde el viajero no será sorprendido por episodios climáticos que
puedan dar al traste con su travesía. Una invitación más a visitar un marco incomparable.
Pero es la Historia la que estos libros usan con mayor profusión para mostrar una Andalucía
orientalizada. El recurso es la descripción de Al-Andalus. Las referencias son denominador
común a todas las obras y estos relatos, que están faltos de cualquier análisis histórico, apoyan
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
106
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
M. Hijano del Río y F. Martín Zúñiga
la descripción del patrimonio monumental. A estos años de la historia andaluza se le dedican un
elevado número de páginas en detrimento de otros pasajes históricos. Es evidente que los
autores de estas obras pretenden utilizar como reclamo el pasado y su concreción en los
monumentos más significativos: Alhambra, Giralda y Mezquita cordobesa.
La “forma de ser” de los andaluces ha sido, a lo largo del siglo XX, un recurso utilizado por
las guías para vender el destino turístico de Andalucía. El andaluz que muestran estos libros es
la persona que vive aún del pasado de Al-Andalus y su mentalidad y vida cotidiana aún sigue
marcada por esta herencia genética. El carácter y formas de tratamiento y comportamiento, por
tanto, no responden a los cánones europeos del siglo. Esto es, los andaluces no viven el tiempo
de forma apresurada, ni lo utilizan como objeto valioso; son indolentes y afables, universales y
abiertos al mundo. Estereotipos, recursos literarios carentes de análisis o crítica. Es una
“identidad” construida que repiten estas guías de manera sistemática a lo largo de todo el tiempo
que abarca este estudio. Los autores se limitan, con mayor o menor profusión, a reproducir
exactamente los elementos de ese discurso que le vienen dados con anterioridad.
El andaluz por medio del carácter construido en estos libros lo convierten en un elemento
atractivo que complementa un entorno y una historia también interesantes para el viajero.
Es tal la reproducción acrítica de la supuesta o pretendida “forma de ser andaluz” que con la
aparición de nuevas ofertas turísticas, como el turismo de sol y playa de la Costa del Sol o los
de turismo interior de la Sierra de Cazorla, que demandan un nuevo tipo de visitante, se siguen
reproduciendo los mismos tópicos y estereotipos.
Tal y como hemos observado, la Costa del Sol, destino turístico que surge con un
protagonismo significativo a partir de 1960, también es descrita y analizada en estos libros de
viajes bajo los parámetros identitarios tradicionales reproducidos a lo largo del siglo XX.
Consideramos, finalmente, que las guías turísticas y libros de viaje de esa centuria utilizan,
dan a conocer y mantienen en el imaginario andaluz el discurso emanado de los viajeros
románticos. Estas guías, y sus autores, no realizan el esfuerzo de actualizar los datos copiados
de sus antecesores, sino que mantienen las dosis fundamentales del discurso para mostrar
finalmente una Andalucía que en muchos de los aspectos relatados, ya no existe.
Referencias bibliográficas
Castejón, Rafael, Guías España: Córdoba, Madrid, Espasa-Calpe, 1930.
Champeau, Geneauve. “El relato de viaje, un género fronterizo” en Champeau, G. (ed.)
Relatos de viajes contemporáneos por España y Portugal, Madrid, Editorial Verbum, 2004, 1531.
Galache Romero, José, Guía turística, comercial e industrial de Málaga, Málaga, s.e., 1941.
Gallego Burín, Antonio, Granada. Guía artística e histórica de la ciudad, Madrid, Fundación
Rodríguez Acosta, 1961.
López Lara, E, “La imagen turística de Marruecos proporcionada por Internet:
reinterpretando el orientalismo” en Cuadernos de Turismo. Universidad de Murcia, 23, 2005,
33-54.
Referencias bibliográficas
http://seneca.uab.es/hmic
107
La construcción de la identidad andaluza percibida y proyectada como reclamo turístico: los libros de viaje y las
Mac Cannell, D. “Turismo e identidad cultural”, en Todorov, T. y otros Cruce de culturas y
mestizaje cultural, Barcelona, Júcar, 1988, 110-134.
Montoto, Santiago, Guía de Sevilla, Madrid, Patronato Nacional del Turismo- Espasa Calpe,
1930.
Pemán, José Mª, Andalucía, Barcelona, Ediciones Destino, 1958.
Pérez Olivares, Rogelio, ¡Sevilla!: apuntes sentimentales para una guía literaria y emocional
de la ciudad de la gracia, Madrid, Talleres Tipográficos de Zoila Ascasíbar, 1929.
Rodríguez, C. “Literatura de viajes: relatos del campo argentino” Mundo Agrario, 10, 2005,
revista electrónica.
s.a. La Costa del Sol de Málaga, Málaga, La Garza, 1960.
Tudoras, L.E. y Rodríguez Cassagne, F. “Las fronteras ascendentes de Paul Morand: Fleche
d’Orient y Bucarest”, Revista de Filología Románica, 20, 2003, 170-190.
Villanova, José Luis “La visión de Tetuán en los relatos de viajeros españoles durante el
Protectorado en Marruecos (1912-1956)” en Izquierdo Brichs, F. y Desrues, T. (coord.) Actas
del Primer Congreso del Foro de Investigadores el Mundo Árabe y Musulmán, Barcelona,
FIMAM, 2005, 2-18.
VV.AA. La imagen de Andalucía en las guías turísticas, Málaga, Editorial Sarriá, 2006.
108
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en
terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Francesc Espinet i Burunat (Universitat Autònoma de Barcelona)
Resum / Resumen / Abstract
Inventari provisional de i estudi introductori sobre els relats dels viatgers del Països Catalans al Món
arabomusulmà, escrits en qualsevulla idioma, des dels seus inicis medievals fins a l’any 2006. En la introducció
s’aborda la distribució territorial dels llocs de viatge, l’origen de les denominacions d’aquests territoris, la càrrega
egodocumental i documental dels escrits, els subgèneres i la tipologia dels escrits i els viatgers, i el valor de les
paraules substantives dels títols d’aquests escrits i la seva variació temporal de l’edat mitjana a l’actualitat, alhora
que es diferencia entre manuscrits, obres publicades en paper i obres en suport electrònic, entre d’altres extrems.
Inventario provisional de y estudio introductorio sobre los relatos de viajeros de los Paises Catalanes en el
mundo arabomusulmano, escritos en cualquier idioma, desde la época medieval hasta el año 2006. En la
introducción se aborda la distribución territorial de los lugares de viaje, el origen de las denominaciones de estos
territorios, la carga egodocumental y documental de los escritos, los subgéneros y la tipologia de los escritos y los
viajeros, y el valor de las palabras sustantivas de los títulos de estos escritos y su variación temporal desde la edad
media a la actualidad. También se diferencia entre manuscritos, obras publicadas en papel y obras en soporte
electrónico, entre otros extremos.
Provisional inventory of and introductory study about the writings of the Catalan Countries travellers to the
Arabic and Muslim World, in any language, from its mediaeval beginings until 2006. In the introduction, the
territorial distribution of the places of journey, the origins of the denomination of these territories, the
egodocumentary and documentary value of the writings, the subgenres and the tipology of the accounts and
travellers, the value of the key words of the titles of these writings and this temporary variation from Middles Ages
to the present ara approached; also it differs manuscrits, paper publications and works in electronic support, among
other items.
Paraules clau / Palabras clave / Key Words
Viatgers, llibres de viatges, orientalisme, Països Catalans, Moros, Nord d’Africa.
Viajeros, libros de viajes, orientalismo, Paises catalanes, moros, Africa del Norte.
Journeys, travelers, travel books, Orientalism, Catalan Countries, Moors, North Africa.
A quin port
s’enrolà, serviola,
aquest nou timoner
tan estrany?
Salvador Espriu1
Resum / Resumen / Abstract
http://seneca.uab.es/hmic
109
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Hauria de fer tot un seguit d'advertiments i consideracions sobre les intencions de l'autor en
escriure aquest article, sobre l'abast del mateix i sobre el seu títol, tot tenint en compte d'antuvi
que es tracta d'un inventari provisional de fonts primàries.
Fa anys que em dedico a l'estudi dels gèneres egodocumentals, entre els quals els llibres de
viatges en constitueixen un subgènere. D'altra banda, des de fa gairebé dues dècades m'he
ocupat, com a historiador, del món arabomusulmà. No és estrany, doncs, que, combinant
aquestes dues dedicacions, m'interessés pels viatgers cap a "terra de moros"2. En aquest camí,
un element essencial és fer un inventari d'aquests viatgers i dels seus escrits. És el que ofereixo
ara en aquest article.
"Terra de moros". "Món arabomusulmà". Utilitzo aquestes dues etiquetes com a sinònimes.
La primera tindria un aire popular i tradicional, tot essent alhora "políticament incorrecta". La
segona seria acadèmica i "políticament correcta". Totes dues són, però, prou imprecises i
questionables. M'explico.
"Arabomusulmà", mot compost amplament utilitzat, podria ben bé entendre´s com a àrab i
alhora musulmà (excloent els àrabs no musulmans i els musulmans no àrabs), mentre que la
meva intenció en utilitzar-lo és que englobi els seus dos components, de manera que es referiria
alhora a tot allò àrab (ètnia i llengua) i a tot allò musulmà (religió); cal, però, tenir ben clar que
no tots els àrabs són musulmans (n'hi ha de cristians de ben diferents doctrines, des de catòlics
fins a coptes; el Líban és de població àrab, però al segle XX al voltant d’un 50% ha estat
cristiana, encara que en lent descens) i que la majoria de musulmans no són precisament àrabs
(des d'amazics al Nord d'Àfrica, fins a uigurs al Xinjiang, dins de Xina, per donar un parell
d'exemples ben allunyats geogràficament; els estats amb més presència musulmana són
Pakistan i Indonèsia, on no hi ha àrabs).
"Terra de moros". D'antuvi políticament incorrecte, això de moro, sembla. Només un parell
d'objeccions, però.
Primera: la paraula moro (maurus) és la denominació que segurament es donaven a sí
mateixos a meitats del primer mileni abans de l'era actual els habitants amazics de l'Àfrica
Menor central i occidental (fonamentalment, les terres de l'actual Marroc i de la major part de
l'actual Algèria)3, que formaren el regne de Mauritània, conquerit per l'Imperi romà i dividit en
distintes províncies, que conservaren el nom genèric de Mauritània (amb diversos adjectius com
ara Tingitana, Sitifense, Secunda, Prima, Caesariana), fins a ser ocupades pels àrabs musulmans
a finals del segle VII. Aquests mauri formaren el gros del contingent militar que, dirigit per
1. “Cançó de la mort resplendent”, de Cançons de la roda del temps, a El caminant i el mur, 1954. Seria
interessant que el lector pogués sentir cantar aquesta estrofa per en Raimon, amb la seva música. O que
la cantés el mateix lector.
Hi ha les variants “va pujar” per “s’enrolà”, i “mariner” per “timoner”.
Manuel Cusachs va modelar una sèrie d’escultures sobre poemes d’Espriu. Aquesta correspon a
“Cancó de la mort resplendent”.
2. Un tast fou "Els viatgers catalans al món arabomusulmà", a Avui. Cultura, 28 gener 1999, pp. X-XI,
fruit d'una presentació al barceloní Espai Mallorca de l'obra de Maria-Antònia Salvà, Viatge a Orient.
Durant l'any sabàtic del que vaig gaudir en el curs 1999-2000 vaig formular hipòtesis i vaig
desembardissar camins per a un estudi sobre "El conflicte en els escrits de viatgers catalans en terra de
moros als segles XIX i XX", del que en donà testimoni la meva conferència "Viatgers catalans a terra
de moros: la fascinació de l'Orient", dins del cicle Literatura de viatges, literatura d'emocions, al
barceloní Palau Macaya de la Fundació "la Caixa", el 8 de març del 2001.
3. Pero és possible que el mot derivi del fenici maurim, occidental, o del grec mauros, fosc, negre.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
110
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
àrabs musulmans, arribà a la Península Ibèrica a començaments del segle VIII, s'hi instal.là i la
batejà amb el nom d’al-Andalus. Els cristians del nord d'aquesta península continuaren donant
el nom de maures, moros, als habitants d'al-Andalus. I, generalitzant, als musulmans. El nom,
en l'escenari d'una querella religiosa generalitzada entre cristians i musulmans a la Mediterrània,
adquirí un matís despectiu en ser utilitzat pels cristians. El conservà posteriorment i fins i tot
l'augmentà durant l'edat moderna en l'escenari de la pirateria barbaresca, s'intensificà durant els
segles XIX i XX en el marc de les guerres del Marroc entre espanyols i marroquins, no fou gens
ben considerat (el nom) per l'antifranquisme, que l'associà a la "guàrdia mora" de Franco, i ha
passat a ser proscrit per la societat benpensant en temps d'immigracions del sud, per a ser
substituït pel de magribí (discutirem aquest terme més avall). D'altra banda, de manera ben
curiosa Mauritània és la denominació d'un estat creat com a conseqüència de la
descolonització de l'Àfrica occidental francesa el 1960, estat situat molt al sud de les terres més
pròpies dels mauri d'ara fa dos milenis i escaig.
Segona: a les Filipines meridionals el grup independentista musulmà del que hem sentit a
parlar tant aquests darrers anys s'autoanomena precisament "Moro National Liberation
Front"4. Encara que hereus dels comerciants àrabs musulmans establerts a la zona abans de
l'arribada dels espanyols, en l'actualitat aquests "moros" poc tenen d'àrab i són fonamentalment
membres musulmans d'ètnies autòctones sense cap relació amb una ascendència nordafricana.
Per què aquest nom, doncs? Perquè és el qualificatiu que els conqueridors espanyols donaren
als musulmans filipins com a sinònim de musulmà, amb una connotació despectiva usual a
l'època; ells, els moros, no obstant això, s'han apropiat el nom en positiu, tot reivindicant-lo.
Passem ara a discutir el terme magribí, tant generalitzat i tingut per tant políticament
correcte. És el derivat de Magreb (o Maghrib), mot àrab que significa Occident, i que es
refereix a les terres de l'oest conquerides pels àrabs musulmans. És a dir, magribí no significa
altra cosa que occidental en àrab5 (en contraposició a maixriqí, de Maixriq, Orient)6. I l'àrab
no és precisament la llengua autòctona dels habitants d'aquests territoris, coneguts també com
a Àfrica Menor o Àfrica del Nord occidental. La seva llengua pròpia és el tamazight (o
tamazict), llengua dels amazics, població que s'estenia des del Desert Líbic (a Egipte) fins a
l'Atlàntic, i del sud del Sàhara fins a la Mediterrània7. Les actuals reivindicacions dels diversos
pobles amazics (entre d'altres els cabilencs algerians, els tuaregs del Sàhara i els rifenys
marroquins), rebutgen la denominació de magribins (que englobaria arabòfons i tamazigòfons
de l'Àfrica del Nord), alhora que la més antiga de berbers (que significaria, segons els autors,
o bé bàrbar o bé parlant d'una llengua incomprensible, el ber-ber, i seria aplicada només als
4. Té la seva pròpia web, on es pot ampliar la informació: mnlf.net
5. Com també pot ser que, com hem indicat més amunt, moro signifiqui exactament el mateix en fenici.
De manera que fossin els cartaginesos “imperialistes” qui batejaren els amazics de l’oest amb aquest
nom, occidental.
6. Garb o gharb (de l’arrel grb, amagar-se, desaparèixer, és a dir, pondre’s), en àrab significa ponent,
oest. Al-Gharb és la regió nordatlàntica del Marroc, com Algarbe és la regió sudatlàntica de Portugal.
Maghrib, amb la M preclítica denotant territori, indica l’Occident del món musulmà, mentre Maghrib
al-Aksa (Marroc) significa l’Occident Llunyà, el Llunya Oest, el Far West, diríem. En català tenim el
garbí, occidental, vent del sudoest. Gurba, de la mateixa arrel, en àrab significa exili, de manera que
l’aliteració gurba garbiya en àrab té el sentit d’“emigració cap a Occident”.
7. Es pot veure Hassan Akioud i Eva Castellanos, Els amazics, Valls, Cossetània, 2007, on es troba un
ampli (pp. 129-186) “Glossari de termes historicoculturals nord-africans”, de Carles Castellanos i
Francesc Espinet.
Paraules clau / Palabras clave / Key Words
http://seneca.uab.es/hmic
111
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
amazics, evidentment de manera despectiva)8. Ells, els amazics, ofereixen com a substitutiu de
Magreb la forma Àfrica del Nord (i nordafricans), els més moderats, o Tamazga (Terra dels
Amazics), els més radicals.
Un moment per a dos altres mots geogràfics que hem mencionat en el text. Hem parlat
d'Àfrica i hem parlat de Desert Líbic. Líbia és el nom genèric donat pels grecs a les terres del
sud de la Mediterrània a l'oest d'Egipte, a una indeterminada Àfrica; nom, el de Líbia, que ha
acabat sent el d'un estat format per dos territoris que durant l'edat moderna eren denominats
Tripolitània i Cirenaica (a més dels oasis del Fezzan, precisament un dels territoris nordafricans
on s'han trobat més restes dels amazics protohistòrics), i no pas Líbia; nom del que se'n deriva
el de Desert Líbic, el situat a l'oest del Nil fins al Sàhara propiament dit. Pel que fa a la paraula
Àfrica: no és més que el nom donat pels romans al territori format per l'actual Tunísia (i una
petita franja de l'actual est algerià), que en ésser conquerit es convertí en Província d'Àfrica (i
que els àrabs conqueridors denominaren Ifriqiya des del segle VII); d'aquí ha passat a designar
tot un continent. Encara una darrera constatació respecte a denominacions geogràfiques en
relació a gentilícies, en el nostre àmbit d'estudi: el Desert Aràbic és pas una part d'Àrabia, sinó
el territori entre el Nil i el Mar Roig, que antigament era denominat Mar Aràbic
I faltarien unes paraules sobre un altre terme, Pròxim Orient. Aquest terme no és l’utilitzat
pels autòctons de la zona9, sinó pels occidentals que intervingueren colonialment a la zona (el
seu Orient10). De primer fou introduït en el contexte de l’arqueologia i la història antiga
(arqueologia i diplomàcia-espionatge foren sovint “professions” compartides per britànics i
francesos ja des del segle XIX) amb el nom de Pròxim Orient Antic, per a referir-se a les
civilitzacions antigues de Mesopotàmia, Egipte i terres adjacents, i més tard Creixent Fèrtil,
denominació emprada per primer cop pel nordamericà James Henry Breasted en el seu llibre
Ancient Times (1916), per a referir-se a l’arc format per Mesopotàmia (del grec, terra
“Entrerius”) i el Llevant. Middle East fou utilitzat per primera vegada per l’almirall britànic
Alfred Thayer Mahan el 1902, a la National Review de Londres per a referir-se a les zones
properes al Golf (entre Pèrsia, Mesopotàmia i Aràbia). Ja es feia servir aleshores, amb el secular
Llevant (d’ascendència franca, o sia rumi, romana), el nou terme Pròxim Orient, el Near East
britànic. Mark Sykes, un dels dos planificadors de l’apropiació per França i Gran Bretanya de
gran part de les provincies àrabs de l’Imperi Otomà com a conseqüència de la primera guerra
mundial (configurada en els acords Sykes-Picot del 1916), deia en l’article The future of Near
East que aquest territori “may be defined as those parts of the world which could be compassed
by an 800 mile radius centred on Jerusalem”11.
Àsia Central seria un altre terme a discutir. Alexander Humbolt fou el que primer l’utilitzà
el 1843 com a títol del seu llibre Asie Centrale (3 vols., traduït a l’alemany el 1844 com a
Central-Asien), però foren molts els viatgers que també ho feren durant el segle XIX12. El terme
abasta de manera estricta les quatre repúbliques exsoviètiques que fan frontera amb Iran i
l’Afganistan (Turkmenistan, Uzbekhistan, Kirguizistan i Tadjikhistan), però també pot incloure
el nord d’aquests dos estats, Azerbaijan, Kazakhstan i el Sinkhiang xinès, i fins i tot Mongòlia
i el sud de Sibèria, i el nord del Pakistan i de l’Índia. Altres noms que s’han utilitzat per designar
8. Una altra possible etimologia, poc plausible, derivaria el mot berber del nom de les tribus amazigues
bavar o braver.
9. Els àrabs –que no són el únics autòctons de la zona, però sí els majoritaris- l’anomenen Maixriq,
Llevant, o Bilad aix-Xam, Terra de la Mà Esquerra (mirant cap a l’est des de La Meca), és a dir del
Nord. Maixriq inclouria Aràbia, Iraq i Anatòlia, a més de la Gran Síria. Precisament la Gran Síria
(Líban, Síria, Israel-Palestina i Jordània) és designada com Bilad aix-Xam, mentre que Xam a seques és
la capital històrica d’aquest gran territori, Damasc, també anomenada Dimaixq.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
112
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
la zona són Àsia Interior o Alta Àsia. Allò que cohesiona aquestes terres es pot fonamentar en
qüestions climàtiques (precisament les adduïdes per Humbolt), però en el terreny humà
consisteix en el territori des d’on es desfermaren les invasions turques i mongoles cap a l’oest,
aquell que atravessava la Ruta de la Seda, amb les seves múltiples conseqüències no solament
econòmiques, sinó també polítiques i cultural-religioses, o, més recentment, la zona d’expansió
britànica, des del sud, i russa, des del nord, al segle XIX, amb la topada entre ambdós
imperialismes: el Great Game, Gran Joc13.
En definitiva, aquestes "qüestions de noms" (que en d'altres temps tant afectaren les "nostres
terres", a "casa nostra", el "nostre país"... o "països": bona manera de fer-se fonedís) no són pas
gens neutres, però les seves aparents sol.lucions no són ni eternes ni unívoques. Així, doncs,
"món àrabomusulmà" o "terra de moros".
Viatgers catalans. No plantejaré ara ni la teoria del viatge14 ni la de Catalunya. Em limitaré
a explicar quins criteris he seguit per a confegir l'inventari, i algunes de les conclusions que n'he
tret. La meva definició de català (de catalana) als efectes d'aquest treball és molt senzilla:
ciutadà (ciutadana) dels Països Catalans. Tampoc discutiré "ciutadà" i la seva adequació als
diferents temps històrics. Com tampoc vull aquí discutir qüestions de gènere: em limitaré a
constatar amb recança la nul.la presència femenina abans del segle XX entre els escriptors
d'obres de viatges en terra de moros, i, amb alguna esperança, a constatar també la progressiva
incorporació de les dones, encara molt escarransida, però, al llarg del segle XX i principis del
XXI en els rengles del viatger escriptor.
Les obres aquí esmentades són les realitzades com a resultat del viatge del seu autor. Que no
necessàriament han de constituir "relats de viatge" -o diaris de viatge- pròpiament dits. Encara
que la immensa majoria dels escrits sí ho són de relats de viatge. Però també poden ser el resultat
de llargues estades. O ser escrits no en forma de relat, sinó d'informe, o de guia, o d'assaig, o de
poema. O contenir aspectes, fragments, d'una o altra mena. Uns viatges-estades que tenen
característiques molt diverses: des del turisme més pur i dur al negoci, l'estudi, la fugida, el
reconeixement colonitzador del territori, la religió (quanta peregrinació!), la guerra, la
diplomàcia, la solidaritat, la pura voluntat de saber, de conèixer. I obres que constitueixen peces
10. L’Orient de molts escriptors, artistes i viatgers occidentals, que, amb els seus relats, assajos,
representacions pictòriques i fotogràfiques, etc. creen una visió estrafeta de l’alteritat arabomusulmana,
l’orientalisme (recordem l’obra d’aquest títol d’Edward Saïd, en traducció catalana, Vic, Eumo,1991; o
la de Maxime Rodinson, La fascinación del islam, en traducció castellana Madrid, Júcar, 1989). Els
orientalistes, però, tenen el “perill” de caure en una dialèctica amo-esclau ( dialèctica anunciada pel
Jacques le Fataliste de Diderot i aprofundida per Hegel i pel jove Marx, i feta cinema al The Servant de
Joseph Losey-Harold Pinter, del 1963, amb Dirk Bogarde, o, amb el mateix Bogarde, a Il portiere di
notte de Liliana Cavani, del 1974), que pot conduir a l’autodestrucció de l’amo). Seria el cas d’un
Lawrence d’Aràbia (explicitat en gran manera en l’extraordinària peça literària (veure David Fromkin,
“The importance of T. E. Lawrence”, a The New Criterion, vol 10, núm. 1, set. 1991, 19 pp, també en
xarxa), que no històrica, The seven pilars of wisdom, que potser seria hora de traduïr al català, o d’una
Gertrude Bell -en les seus Diaries i Letters, recollides ja des de mitjan anys vint, que es poden llegir en
la web The Gertrude Bell Project (gerty.ncl.ac.uk). Com poden caure els colonitzats en les xarxes de
l’amo, ja no només polítiques o econòmiques, sinó culturals, simbòliques, que reprodueixen el relat
que convé a l’amo. El francotunisià Albert Memmi ens ho ben explica a Portrait du colonisé precedé
du portrait du colonisateur (1957) i al més recent Portrait du décolonisé arabo-musulman (1997).
També Saïd Aburish denuncia aquesta venda al colonitzador –neocolonitzador- per part de les elits a A
brutal friendship. The West and the arab elite (1997).
Paraules clau / Palabras clave / Key Words
http://seneca.uab.es/hmic
113
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
que van des d'una extrema brevetat (alguna carta al director) a col.leccions de diversos volums.
De manuscrits inèdits i material en xarxa (cada dia més abundós, fins i tot en forma de blog15)
a articles en publicacions periòdiques i a llibres.
De tota manera, el gros de la meva aportació són els llibres. I, en aquest aspecte, l'intent és
d'exhaustivitat, de l'edat mitjana a avui mateix. Hi haurà, però, segur, mancances, especialment
en castellà (parlarem de seguida del tema de la llengua). Com he confegit aquest llistat? A base
de repertoris bibliogràfics o de col.leccions de molt diversa mena, en la xarxa o en paper,
començant per la meva biblioteca16. El buidatge d'articles de publicacions periòdiques és molt
més aleatori i el resultat només es dóna a títol indicatiu, però alhora significatiu. Hi ha revistes
de societats geogràfiques o excursionistes buidades total o parcialment, n´hi ha també de
caràcter general, gairebé sempre buidades de manera parcial, excepte algun cas com pot ser
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, D'ací i d'allà, Mirador, Destino, Altaïr o
Boletín de la Sociedad Geográfica Española; cap diari ha gaudit d'aquesta dedicació17.
Parlem de la llengua, com ara prometia. Hi ha dos grans apartats, els de llengua catalana i els
de castellana. Era una opció sense cap sentit des d'un punt de vista literari (excepte si pretengués
un estudi de literatura comparada, cosa que no pretenc), però l'única opció plausible en el meu
cas, com a historiador. Hagués pogut no tenir en compte aquest factor a l'hora de confegir el
llistat, barrejant totes dues llengües, però he cregut que aquest ítem tenia, precisament per a un
historiador de la realitat catalana des de la cultura, una importància fonamental. Hi havia, però,
problemes. Així, he situat en cadascuna de les llistes els autors que han escrit en ambdues
llengües, segons la llengua de les obres considerades. D'altra banda, algunes obres han estat
escrites en llengües diferents de la catalana i castellana (àrab, llatí, francès): apareixen en el
llistat de la llengua en què ha estat traduïda l'obra, si és el cas. Si no (de fet, només hi ha un parell
de casos francesos), apareixen en el llistat català, per no fer-ne un de tercer, que seria molt
esquifit.
Així, tenim 260 autors en el llistat català i 219 el castellà18. Aquests autors han escrit un total
de 712 obres, 395 en català i 317 en castellà. Descomptats manuscrits inèdits, articles i webs (o
e-mails), ens queden 176 llibres en castellà i 157 en català: un total de 333.
Constatem, ara, els llocs d'edició dels llibres dels llistats català i castellà, sense comptar, és
clar, ni manuscrits, ni escrits en publicacions periòdiques, ni obres a la xarxa virtual. En català,
hi ha citada Barcelona com a lloc d'edició en 100 ocasions, Montserrat19 i Palma de Mallorca
en 8, París , Vic i València en 4, Figueres i Lleida en 3, Valls i Madrid en 2, i en 1 ocasió Castelló
11. Al diari londinenc The Daily News, 18 setembre 1918. Hi adjunta un mapa que abasta la
circumferència esmentada, que inclou la Tràcia oriental (amb Constantinoble), Anatòlia, Transcaucàsia
(amb Armènia), els actuals Iraq (amb el rètol de Mesopotàmia), Líban, Síria, Jordània, Israel, Palestina
i Aràbia Saudita fins a La Meca, Egipte, Cirenaica, les illes de l’Egeu (amb Creta) i
Xipre.Significativament hi són representades les línees ferroviàries de Constantinoble a Medina i a
Bagdad (i la que segueix el Nil), que en els esmentats acords francobritànics tenien un tractament
específic.
12. A manera d’exemple podem citar el coronel britànic Fred Burnaby (1876, en un viatge a Khiva en una
acció d’espionatge en el context del Gran Joc) o de l’hongarès Arminus Vambery (1865, que utilitza el
terme alemany Mittelasien, que fou traduït com Central Asia en anglès, el mateix 1865, i com Asie
Centrale en francès el 1873), els francesos Guillaume Capus (d’origen luxemburgués, autor d’ À
travers le Royaume de Tamerlan (Asie Centrale), 1892), Edgard Boulangier (Voyage à Merv. Les russes
dans l'Asie Centrale et le chemin de fer transcaspien, 1888), Napoleón Ney (En Asie centrale à la
vapeur, 1888) i Gabriel Bonvalot (En Asie Centrale, 1884), o el grec Panagiotis Potagos (que publicà
en grec el relat dels seus viatges a l’Àsia Central i l’Àfrica Equatorial, traduït al francès el 1885)
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
114
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
de la Plana, Londres, Arenys de Mar, Moià, Nova Delhi, Oxford, Pamplona, Badalona, Sant
Cugat del Vallès, Milà, Perpinyà, Benicull de Xúquer, Catarroja, Binisalem, Pedreguer,
Weimar, Girona, Cerdanyola, Vilanova i La Geltrú i Viladrau. En el llistat castellà, Barcelona
hi figura en 106 ocasions, Madrid en 37, València en 11, París en 5, Saragossa, Lleida i Palma
de Mallorca en 3, Alacant en 2 i solament en 1 Ceuta, Valls, Burgos, Bilbao, Sabadell,
Besançon, Sa Pobla, Rabat, Melilla, Alcoi, Móstoles, Mèxic, Zuera, Simancas, Cadis i Buenos
Aires. En conjunt, doncs, Barcelona seria la capital editorial indiscutible d'aquesta mena de
llibres tant en català com en castellà (206), mentre que Madrid no tindria cap importància en la
producció en català (2), però en castellà ocuparia el segon lloc del rànking, amb prou força (37);
vindrien després les capitals del País Valencià i de les Illes Balears (15 i 11, respectivament),
seguides de París (9), de Montserrat (8), de Lleida (6), de Vic (4), de Figueres, Valls i Saragossa
(3 en cada cas), d’Alacant (2) i d'una munió de fins a 34 localitats amb una sola menció.
D’aquestes, 17 als Països Catalans (8 al Principat, 5 al País Valencià, 3 a les Illes i 1 a la
Catalunya Nord), 7 a la resta de la Península, 5 a la resta d’Europa, 3 a Àfrica i 1 a Amèrica i a
Àsia.
AUTORS PER PERIODES I SECTORS
I Conjunt
II Àfrica
del Nord
III Àfrica
IV Palestina
V Pròxim i
Mitjà Orient,
Àsia Central
Total
Català
5
4
0
8
1
18
Castellà
1
7
0
5
0
13
Total
6
11
0
13
1
31
Sectors
Inici-1800
115
Segle XX
Català
4
1
0
1
1
7
Castellà
11
13
4
5
3
36
Total
15
14
4
6
4
43
català
17
21
6
14
4
62
castellà
10
21
0
4
1
36
Total
27
42
6
18
5
98
Català
7
7
1
3
0
18
Castellà
14
5
7
4
1
31
Total
21
12
8
7
1
49
1901-1938
1839-1975
13. Denominació apareguda per primera vegada en un llibre de viatges, el del militar britànic Arthur
Conolly (Journey to the North of India, overland from England, through Russia, Persia and
Affghanistaun, Londres, Richard Bentley, 1834, 2 vols) i popularitzada per Rudyard Kipling a la seva
novel.la Kim (1901), anys més tard (1950) convertida en el film Kim de l’Índia, de Victor Saville. Tot
el conjunt (el viatge en sí mateix, el llibre que ens el narra, la novel.la i el film) constitueix una de les
mostres més reeixides de la cultura de l’imperialisme britànic. Podem trobar una cronologia del Gran
Joc a la web oxus.com, dedicada a l’Àsia Central. Els llibres del periodista i historiador britànic Peter
Hopkirk, especialment The Great Game (Nova York, Kodansha, 1992) i Quest for Kim. In Search of
Kipling's Great Game (Nova York, Oxford University Pres, 1997), poden servir de guia per a aquesta
qüestió i, en general, pels viatgers a l’Àsia Central.
AUTORS PER PERIODES I SECTORS
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
I Conjunt
II Àfrica
del Nord
III Àfrica
IV Palestina
V Pròxim i
Mitjà Orient,
Àsia Central
Total
Català
57
41
19
5
23
145
Castellà
35
24
16
4
23
102
Total
92
65
35
9
46
247
Català
90
84
26
30
30
260
Dones
8
13
4
2
4
Castellà
71
70
27
22
29
219
Dones
5
5
4
1
7
22
Total
161
154
53
52
59
479
Total dones
13
18
8
3
11
53
Sectors
1976-2006
Inici 2006
OBRES (i només LLIBRES)
Català
Castellà
Total
General
220
(81)
136
(95)
Nord d’Àfrica
72
(27)
74
(26)
Àfrica
35
(19)
33
(20)
Palestina
32
(20)
23
(15)
Pròxim Orient
36
(10)
51
(20)
Total
395
(157)
317
(176)
116
713 (333)
14. M’hagués agradat situar aquí el poema de Baudelaire, Le voyage (a la segona edició de Les Fleurs du
mal, 1861) a manera de “teoria del viatge”, però la seva extensió m’ho impedeix. Només dono, doncs,
una de les webs on es pot trobar... i uns quants versos. La web: florilege.free.fr I els versos, aquestes
tres estrofes, discontínues en l’obra: Pour l’enfant, amoureux de cartes et d’estampes,/ L’univers est
égal à son vaste appétit./ Ah ! que le monde est grand à la clarté des lampes !/ Aux yeux du souvenir
que le monde est petit !. / Mais les vrais voyageurs sont ceux-là seuls qui partent/Pour partir ; cœurs
légers, semblables aux ballons,/De leur fatalité jamais ils ne s’écartent,/Et sans savoir pourquoi, disent
toujours : Allons !./ Amer savoir, celui qu’on tire du voyage !/ Le monde, monotone et petit,
aujourd’hui,/Hier, demain, toujours, nous fait voir notre image :/ Une oasis d’horreur dans un désert
d’ennui !.
Walter Benjamin s’ocupa molt de Baudelaire al llarg de la seva obra, en escrits com els recollits a Charles
Baudelaire, un poète lyrique à l’apogée du capitalisme (París, Payot, 1979) i en els seus “passatges”
(Libro de los Pasajes, Madrid, Akal, 2005), però no entra gens a fons en el tema del viatger, sinó en el
del passejant, el flâneur (malgrat Il viaggiatore solitario e il flâneur, Gènova, Il Nuovo Melangolo,
1998). Podríem trasposar la seva concepció del passejant (l’observador no compromès) en la ciutat
capitalista burgesa, París, la capital del segle XIX, al viatger (al mercader, al viatjant, al migrant polític
o econòmic, i , a la fi, al turista) en la societat-món, en la societat global i, més tard, globalitzada.
D’altra banda, cal deixar constància de la migradesa entre nosaltres de llibres de viatge d’emigrants o
d’exilats als territoris araboislàmics (amb alguna excepció per als exilats republicans: per a un repertori
dels escrits dels exilats republicans catalans es port veure el meu article "Sobre egodocuments i exili
català republicà", en AA.DD., L'exili republicà. Actes del Vè Col.loqui República, Guerra Civil i
Franquisme, pp. 93-119, Barberà del Vallès, Ajuntament, 2002, pp. 93-119), però del seu considerable
gruix en la literatura viatgera en general.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
L'inventari és organitzat segons diverses zones geogràfiques: Àfrica del Nord, Àfrica en
general -que inclou travessies del Sàhara i visites a països més o menys islamitzats de l'Àfrica
subsahariana-, Palestina, Pròxim Orient en general –incloent-hi Turquia- i alguna altra zona
més específica -Aràbia, Iran, Afganistan, Pakistan, Índia, Àsia Central-.
No obstant, aquest catàleg s'encapçala amb un apartat general que, sota l'epígraf de Conjunt,
és dedicat als autors els escrits dels quals (en una sola o en diverses obres: 220 i 136 escrits,
d’ells 81 i 96 llibres, respectivament en català i en castellà) abasten més d'una zona (90 autors
en català i 71 en castellà, d’ells 8 i 5 dones), i en els que la Mediterrània20 és l'àmbit més visitat
(82 obres en català i 67 en castellà, en les que s’inclouen escrits sobre els Balcans i també sobre
Malta o Xipre, i s’allarga fins al sud del Sàhara i a tot el Pròxim Orient), encara que alhora ens
trobem amb diverses “voltes al món” (12 en català i 21 en castellà) o amb algun altre viatge de
llarg recorregut cap a l’est (tot el Pròxim Orient, fins a l’Àsia Central, l’Índia, la Xina o les
Filipines, per exemple: 24 obres en català i 21 en castellà), o el sud (més enllà del Sàhara), i fins
i tot amb llibres de memòries que inclou algun capítol dedicat a narrar el viatge de l'autor "en
terra de moros". D'altra banda, apareixen en aquest epígraf alguns llibres de viatge específics
sobre l'Índia i sobre Xina, malgrat que no es faci especial menció del tema musulmà. Finalment,
no es contemplen, si no és de manera escadussera i gairebé a títol d’exemple, les zones
musulmanes del Pacífic, de Malàisia a Indonèsia o les Filipines.
Moltes de les obres que relaten el viatge a Palestina abasten un àmbit més gran, posat que
solen referir-se als països visitats en el recorregut d'anada i tornada (Itàlia, Grècia, Turquia,
Síria, Líban, Israel-Palestina, Egipte, serien els estats actuals que solen figurar en l’itinerari de
la peregrinació, sigui religiosa, sigui iniciàtica o turística); malgrat això, les he situades totes en
l'apartat especial de Palestina, ja que solen donar compte de viatges de peregrinació21, i per tant
de gran especificitat (hi ha 31 autors en català i 22 en castellà, d’ells 2 i 1 dones, amb un total
de 35 i 32 obres, d’elles 20 i 15 llibres).
L'apartat Àfrica del Nord inclou des de Mauritània, el Sàhara i Marroc, a l'Atlàntic, fins a
Egipte, passant per Algèria, Tunísia i Líbia. Hi figuren 74 autors en català i 70 en castellà
(respectivament 11 i 5 autores), que han escrit 73 i 84 obres, d’elles 27 i 26 llibres22. D’aquestes
obres més de la meitat (42 i 52) es refereixen al Marroc, d'acord amb la proximitat geogràfica i
política d'aquest país.
Cal tenir en compte, alhora, que els autors de l'apartat Àfrica (26 en català i 27 en castellà,
d’ells 4 i 4 dones respectivament, amb un total de 35 i 37 escrits, d’ells 19 i 20 llibres) molt
sovint també es refereixen a l'Àfrica del Nord (preferencialment en els relats de les diverses
travesses del desert, normalment de nord a sud); no obstant això, crec útil pel lector la distinció
entre el apartats Àfrica del Nord i Àfrica, doncs en aquest darrer apartat hi ha força obres que
es refereixen exclusivament a la banda sahelosudanesa, des del Sudan i Etiòpia a les costes del
Golf de Guinea, on la presència arabomusulmana és determinant.
15. Un d’aquest bloguistes (o bitacolistes, del mot bitàcola, que potser serà la traducció al català d’aquest
neologisme) de l’àmbit territorial que estudiem (resideix a Turquia), Andrés Mourenza, estudiant de
comunicació de la UAB, ha escrit un article sobre el sentit d’aquest nou gènere literariocomunicatiu a
la revista El Campus de l’Autònoma, num. 33, maig 2006, p. 8, “Esperant la comunicació popular”,
dins del dossier dedicat al tema (pp. 2-9).
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
117
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Finalment, l'apartat Pròxim i Mitjà Orient i Àsia Central (d'Aràbia i Turquia a l'Afganistan,
el Pakistan i els països centroasiàtics) és el més pobre, degut en part a què en el de Palestina,
com acabo de dir, hi figuren molts viatges pel conjunt del Pròxim Orient (serien 28 autors en
català i 29 en castellà, d’ells 4 i 7 dones, amb un total de 36 i 51 escrits, d’ells 10 i 20 llibres
respectivament, però la majoria d’obres i llibres són del darrer periode, 23 i 6 en català i 45 i 16
en castellà), i en part també a què en l’apartat anomenat Conjunt hi figuren viatgers que
travessen aquests territoris. Però, per l’època anterior al segle XX, una altra raó de l’escassedat
de viatgers cap a aquestes zones, és la llunyania, més mental que no pas física, dels territoris
situats més enllà del Llevant mediterrani.
L'ordre seguit en els diversos apartats de l'inventari és el cronològic de l'escriptura de l'obra,
o bé el de la seva edició si entre aquesta i l'escriptura inicial el decalatge és ínfim. He cregut
oportú utilitzar aquest sistema, ja que la meva intenció és històrica i no pas en primer lloc ni
literària ni bibliogràfica. Constatem així, per exemple, que abans del segle XIX només comptem
amb 18 autors en català i 13 en castellà (i 1 en àrab, l’obra del qual només és traduïda en
castellà), fenomen indicatiu de la poca importància dels relats de viatge en el conjunt de la
literatura escrita en els Països Catalans d’aquesta època, tant catalana com castellana, i alhora
16. Els papers específics que més útils m'han estat són:
--Bas Carbonell, Manuel. Viajeros valencianos. Libros de viajes (siglos XII-XX), València, ajuntament,
2003.
--Domènech, Joan de Déu, Mirant enfora. Cent anys de llibres de viatges en català, Montserrat,
Abadia, 1995; "El viatge continua. Nous llibres de viatges en català (1994-1998)", Revista de
Catalunya, núm 138, març 1999, pp. 105-109.
--García Romeral Pérez, Carlos, Bio-bibliografía de viajeros españoles (Siglo XIX), Madrid, Ollero y
Ramos, 1995; Bio-bibliografía de viajeros españoles (Siglo XVIII), Madrid, Ollero y Ramos, 1997;
Bio-bibliografía de viajeros españoles (1900-1936), Madrid, Ollero y Ramos, 1997; i Diccionario de
viajeros españoles. Desde la Edad Media hasta 1970, Madrid, Ollero y Ramos, 2004.
--Garolera, Narcís, "La narrativa de viatges a Catalunya durant el segle XIX", a Miscel.lània Joan Triadú,
Montserrat, Abadia, 1993.
--Jones, Joseph R (ed.), Viajeros españoles a Tierra Santa (siglos XVI y XVII), Madrid, Miraguano/
Polifemo, 1998.
--Vallverdú, Marta, "Visions d'Orient a la Catalunya d'entreguerres", Revista de Catalunya, núm 136,
gener 1999, pp. 21-52.
-Córdoba Zoilo, Joaquín María; i Pérez Die, María del Carmen (eds.), La aventura española en Oriente
(1166-2006). Viajeros, museos y estudiosos en la historia del redescubrimiento del Oriente
Próximo Antiguo, Madrid, Ministerio de Cultura, Catàleg d’exposició, 2006.
Però les fonts utilitzades són, evidentment, moltes altres (com per exemple, l’article de Teresa Coso
“Inventario de los libros de viajes existentes en la Biblioteca General d’Història de l’Art-Museu
Nacional d’Art de Catalunya, a VII Encuentro de Bibliotecas de arte de España y Portugal, mcu.es/
BAEP/encuentrosbaep7/libviaje.html; Papa Sow,/“Les migrations des catalans en Sénégambie durant
les XIX e et XXe siècles. La présence catalane au Sénegal”, HMiC. Història Moderna i
Contemporània, seneca.uab.es/hmic/2004/dossier; la memòria d’investigació de Rosa Cerarols,
“Orientalisme, viatges, gènere. Una visió postcolonial del Marroc a partir dels relats de viatges escrits
per homes, UAB, mecanoscrit, 2005; o José Luis Villanova, “El excursionismo catalán exótico. El
Norte de África (1876-1936)”, Scripta Nova, X, 210, abril 2006, ub.es/geocrit/sn/sn-210.htm), que és
impossible ressenyar aquí. Cal dir, no obstant, que m’han estat utilíssims els diversos webs de
biblioteques assequibles des del portal de la UAB. I més útil encara la constant recerca en llibreries de
vell i de nou, i en els seus catàlegs reals o virtuals, així com en les prestatgeries de les biblioteques
reals, a més de la lectura de suplements culturals i literaris de diaris i revistes generalistes, o de revistes
sobre producció editorial; també les bases de dades sobre història local (dirigida per Borja de Riquer) i
sobre literatura catalana (dirigida per Jordi Castellanos) de la UAB. No cal dir la utilitat d’internet i
d’alguns dels seus cercadors, com ara el google.
L'article de Patricia Almárcegui, del núm 280 de la Revista de Occidente, "La metamorfosis del viajero a
Oriente", té un interès més aviat teòric, però en deixem constància.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
118
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
indicatiu de la primacia del català en aquest terreny en el llarg periode medieval-modern, amb
encara una notable presència del català escrit en temes religiosos en els segles XVII-XVIII (6
autors dedicats a relatar en català la peregrinació a Palestina entre 1672 i 1781, i 5 en castellà,
tots ells del segle XVII), però alhora la seva substitució pel castellà en temes que fan referència
a qüestions de política internacional (7 autors en castellà i cap en català dedicats a conèixer
Marroc i Algèria en relació a la presència espanyola a la zona).
Constatem també que comptem només 7 autors en català que començaren a escriure durant
el segle XIX, però, en canvi, en tenim 36 que ho feren en castellà, cosa que ens indicaria un clar
retrocés de la llengua catalana com a idioma d’escriptura.
El tomb es produiria del 1901 al 1938 amb les següents xifres: 62 autors en català i només
36 en castellà. 49 d’ells s’ocuparien del Nord d’Àfrica –24 en català i 25 en castellà-, amb
predomini de la qüestió marroquina, de la que s’ocupen 12 autors en català i 17 en castellà.
Més tard, durant el franquisme, la producció s'alentiria molt considerablement en ambdues
llengües, de manera que fins el 1975 (trenta set anys, com el periode anterior) només tindríem
18 autors en català i 31 en castellà (sols el 50% d'autors del periode anterior, i , més
significativament encara, només el 29% d’autors en català). Si dividíssim aquests anys en dos
periodes (1939-1963 i 1964-197523), veuríem com els 25 primers anys encara són més esquifits:
7 autors en català i 15 en castellà24, una veritable indigència!
Finalment, en els darrers trenta anys la collita ha estat de 158 obres en català i 151 en castellà
(84 i 85 llibres), escrites respectivament per 120 i 84 autors; de lluny, el periode més productiu
en tots sentits. Cal tenir en compte, però, que hi ha molts més articles ressenyats que no pas en
d’altres periodes, i, sobretot, que es fa present un tipus d’escriptura nova, la que figura a través
de la xarxa virtual , en webs (30 autors i 43 relats en català, alhora que 18 autors i 24 relats en
castellà) i fins i tot en algun e.mail; a més dels mecanoscrits de Bellaterra dels darrers anys, fruit
de feines d’alumnes25. Cal assenyalar que, per algunes d’aquestes raons, però també per la
major quantitat de llibres publicats, hi ha una notabilíssima diferència entre la primera i la
segona meitat d’aquests darrers 30 anys. La primera meitat (fins 1991) comptaria només amb
12 llibres en català i 15 en castellà (un ridícul 16% del total). Com acabo de dir, l’augment
produït des del 1992 és atribuïble a algunes de les raons abans esmentades (webs, treballs
d’alumnes, major nombre d’articles ressenyats), però el més important és el creixement de la
quantitat de llibres publicats, degut sobretot d’una banda a la major atenció dedicada pel món
editorial al fenomen del turisme cultural (amb la conseqüent edició no només de guies de
turisme, sinó alhora de relats de viatgers cultes), i, de l’altra, a l’atenció del món de la
comunicació als nombrosos i greus conflictes que s’han produït a la zona estudiada, atenció
dedicada no només per part dels corresponsals habituals, sinó amb el reforç d´enviats especials
in situ, assenyaladament per part de les televisions, atenció inicialment puntual en articles,
cròniques i reportatges, que posteriorment sovint s’ha convertit en edició de llibres, entre ells,
pel que a nosaltres ens interessa, de singulars relats de viatge. No ha estat la primera ocasió en
17. I els corresponsals de diaris haurien d'ocupar un lloc central en aquestes temàtiques. Recordem, a títol
d'exemples excepcionals, Josep Carner escrivint per a La Publicitat mentre era cònsul a Beirut als
anys trenta del segle XX, o Tomàs Alcoverro, corresponsal de La Vanguardia durant més de tres
dècades al Pròxim Orient.
18. Cosa que no significa que calgui sumar-los per tal d’obtenir el total d’autors. Posat que molts d’ells
han escrit alhora obres en un i altre idioma, i, per tant, figuren en ambdós llistats.
19. Malgrat que el lloc d’edició dels llibres de l’Abadia de Montserrat és Barcelona, crec més
“identificador” atribuir-los-hi el topònim Montserrat.
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
119
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
la qual aquest fenòmen s’ha esdevingut en el terreny del periodisme: sense televisió ni gairebé
ràdio26, un procès similar es produí amb les guerres del Marroc de finals del segle XIX i fins la
dècada dels vint del segle XX.
D’altra banda, no fóra just deixar de consignar l’escassedat de la presència femenina entre
els nostres autors, que, en el seu conjunt, és d’un 11%, amb els agravants que la immensa
majoria d’aquestes dones escriptores ho són en el darrer dels periodes (50 de les 53 esmentades)
i que sovint són de fet coautores amb algun home (9 i 7 casos, en català i castellà
respectivament). És notable el contrast amb la importància de les escriptores viatgeres
franceses, i sobretot britàniques, durant el segle XIX i primera meitat del XX (amb algun
precedent anterior), entre les que figuraren algunes de les més notables figures de la literatura
viatgera mundial27. Cal dir, però, que, pel què fa a la qualitat dels escrits, entre les millors obres
consignades en el nostre repertori hi figuren les d’algunes d’aquestes dones viatgeres catalanes,
entre les que podríem esmentar, sense menystenir-ne d’altres, Maria Antònia Salvà, Aurora
Bertrana, Maruja Torres, Rosa Regàs o Ana Maria Briongos.
Les fitxes dels escrits considerats contemplen els elements habituals, però no inclouen ni el
format ni l'enquadernació. Sovint, a més, fan alguna consideració sobre l'evolució dels escrits i
sobre el seu contingut. Es fa expressa menció, en canvi, del fet d'estar o no il.lustrats, i sol
esmentar-se l'autor de les il·lustracions.
Aquesta qüestió de les il.lustracions (fotografies, dibuixos, gravats, pintures28, etc.) té una
gran importància en els relats dels viatgers29, i més en els dels autors des de finals del segle XIX,
una època en la qual la imatge ha adquirit un pes específic propi. També cal deixar constància
que molts dels viatgers “corrents i normals” de la nostra època han escrit poc sobre els seus
viatges (a part del text de les postals, que segurament mereixeria un estudi), però han fotografiat
o filmat (en els diversos suports i reproductors que la tècnica ha anat posant a la seva disposició
al llarg del temps, des de cel·luloïde i la càmera fins a les targes i els monitors mòbils) molt
sobre ells mateixos i sobre l'entorn durant aquests viatges, i que aquesta tècnica d'apropiar-se
20. Consignem aquí el famós viatge d’universitaris de l’Estat Espanyol per la Mediterrània de l’any 1933.
Organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de Madrid, hi participaren molts universitaris catalans,
entre ells Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Guillem Díaz Plaja, Lluís Pericot, Jaume Vicens
Vives, Francesc Esteve Gálvez, Maria i Joaquima Comas Ros, Mercè Montañola, Roser Rahola,
Concepció Taboada, Amàlia Tineo, Dolors Solà Creus, Josep Garcia Lòpez, Joan Maluquer de Motes,
etc. Molts d’ells n’escrigueren relats o consignaren records: hem aconseguit identificar-ne onze, que
assenyalem al seu lloc corresponent. Ja el 1934 es publicaren per Espasa-Calpe, a Madrid, els relats de
Carlos A. Real, Julián Marías i Manuel Granell, Juventud en el mundo antiguo. Crucero
universitario por el Mediterráneo. Tenim un catàleg de l’exposició celebrada a Madrid per la
Residència de Estudiantes, el 1995-1996, Crucero universitario por el Mediterráneo. Verano de
1933. Entre d’altres, també l’article de Fernando Ágreda Burillo, “Recuerdos del crucero universitario
por el Mediterráneo”, Revista de Filología de La Laguna, núm. 17, 1999. I, recentment, el llibre de
Francisco Guardia i Josep Maria Fullola, El sueño de una generación. El crucero universitario por
el Mediterráneo de 1933 (Barcelona, Universitat, 2006), del que El País del 10 de juny del 2006
publicà una intel.ligent crítica de Jacinto Antón. El libre és profusament il.lustrat amb fotos de l’època.
Hi ha un abrumador i enrevessat aparell crític en les 1121 notes a peu de plana, però cap apartat dedicat
a les fonts i la bibliografia, com tampoc cap índex onomàstic o toponímic, cosa que en dificulta massa
el maneig.
21. Degut al fet mateix de la peregrinació solen ser viatges col.lectius. Això possibilita que per a un mateix
viatge es pugui donar més d’un relat. Seria el cas, per exemple, del de Costa i Llovera i Maria Antònia
Salvà.
22. El fet que hi hagi més autors que obres és degut a que alguna obra és de dos i fins i tot tres autors.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
120
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
d'una determinada realitat, de conservar-la com a memòria, que és el film documental i la
fotografia, ha acompanyat el viatger des de fa un bon centenar d'anys. Institucions com el Centre
Excursionista de Catalunya o l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya en conserven fons
excepcionals, així com els arxius de publicacions periòdiques, com ara La Vanguardia30. Un
bon exemple de fotògraf-viatger afeccionat pel primer terç del segle XX31 seria el fabricant de
les xocolates Amatller. Pel creuer universitari del 1933 a la Mediterrània tenim algunes
col.leccions de gran interès com les de Josep Garcia Lòpez o de les famílies Fullola-Pericot o
Díaz Plaja Taboada, així com la obtinguda per Dolors Solà, amb el material fet amb la Leika
que li va comprar el seu pare per a la ocasió. Per a les darreres dècades, fotògrafs més o menys
professionals com Toni Catany, Jordi Esteva, Manuel Armengol, Jaume Balanyà, Ramon
Villaró, Jordi Llorens, Laura Torrent, Cristina Magrané, Raimon Pla, Jordi Romera, Luís
Monreal, Jordi Rodri o Glòria Giménez32 serien bons exemples. Però també viatgers
afeccionats, com jo mateix.33És particularment atractiva l’entitat Kevlar Fotoperiodistes, amb
seu a la Vila Universitària de la UAB a Bellaterra, que ha realittzat reportatges a Bòsnia,
Burkina Faso o el Sàhara (fotoperiodistes.org). A internet hi ha moltes web que contenen
il.lustracions fotogràfiques: és especialment interessant per a nosaltres la referida al concurs
Tiramilles de la Diputació de Barcelona: diba.es/plajove/tiramilles. Són suggestives les fotos
del Marroc fetes amb globus que es troben a la web de l’empresa Ultramagic. També es pot
mencionar l’estrany “Mi album de Líbano” de Maruja Torres, de finals de juliol del 2006, dels
dies anteriors i inicials de l’atac israelí al Líban34. I tants blogs de les darreres fornades, com el
de Kneita sobre els saharauis, inclós tot just el febrer del 2007 (amb una abundosa
documentació), d’en Joan Lleonart del 2006 a Etiòpia, els de Xavier i Enric del 2005 i 2006 i el
d’Helena Ribera del 2005, , per a citar-ne alguna mostra35.
I des dels anys deu del segle XX com a mínim ens trobem a casa nostra amb la
cinematografia donant fe d’allò viscut i vist durant els viatges36; en tenim constància en el
cinema amateur, amb els germans Salvans37 o Joan Marín , amb el mateix Rubió i Tudurí, que
feu un film del viatge Sàhara-Níger, tot durant els anys trenta. O, ja a finals del segle XX i inicis
del XXI, els reportatges en primera persona, cinematogràfics38, televisius (entre ells, els de
Goytisolo per a TVE, els de Toni Serra per a l'exposició Fes ciutat interior del 2002, el de Jordi
Llompart inicialment per a TVC, el de Manuel Martorell i Joan Puighermana sobre els kurds o
alguns del reportatges de TV·pel programa 30 Minuts39) o directament produïts per a
DVD40, així com dels innombrables videos casolans (com els realitzats per Mercè i Dolors
Solà en sengles viatges a la Ruta de la Seda i a Egipte els anys noranta del segle passat, el
d’Ivan Fernández Estudillo l’estiu del 2005 en un viatge a Síria i Jordània41). No parlem
d'internet, del que donem força webs (i darrerament blogs) amb imatges fotogràfiques. Però tot
això ja és un altre tema.
23. Cap al 1962-1966 s’inicia a Catalunya una etapa d’una notable recuperació cultural, tesi que mantinc
en el meu article “Algunes consideracions sobre classes socials i ideologia lingüística a Catalunya.
Anàlisi històrica (1875-1979)", a Toni Mollà ed., Ideologia i conflicte lingüístic., Alzira, Bromera,
2001, i en la meva cronologia cultural del periode 1938-1979 a Catalunya, inèdita en el seu conjunt,
però en part recollida a "Memòria de la transició, 1966-1979", a HMiC. Història Moderna i
Contemporània (publicación virtual del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la
Universitat Autònoma de Barcelona), núm. 3, 2005, 50 pp. Les dades aquí adduïdes ho confirmarien.
24. Per 12 en català i 19 en castellà durant els 11 darrers anys: alguns autors publiquen en un i altre
subperiode.
25. A les assignatures del “Món arabomusulmà contemporani” que a la UAB jo tinc encomanades, els
alumnes han de fer alguna mena de treball de curs; entre els centenars que han presentat aquests darrers
anys, hi figuren uns quants mecanoscrits de relats de viatge a la zona estudiada aquí.
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
121
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Respecte al tipus de viatgers i de relats de viatge cal dir d’antuvi que ens trobem amb una
gran varietat, com no podia ser d’altra manera.
Comencerem per estudiar els viatgers, la qualitat que els conforma com a tals, què hi busquen
o hi troben en el viatge, quina és la raó per la qual el realitzen, quin punt de vista adopten davant
l’objecte del seu desig, del seu viatge.
Continuarem després escatint les formes literàries que adopten els relats de viatge, tant des
del punt de vista dels grans gèneres, bàsicament vers i prosa, narració i descripció, assaig i
crònica...; com dels subgèneres egodocumentals, diari/dietari, autobiografia/memòria,
epístola...
Un dels dits i fets del profeta Muhàmmad (els hadith) posa en la seva boca les següents
paraules: “Per adquirir coneixement s’ha de viatjar, si cal, fins a la Xina.” Kavafis, més modest,
només es passeja amb Ulisses, com ens contà Homer, per la Mediterrània, amb fenicis i egipcis,
amb lestrigons i cíclops, amb Posidó, per ports desconeguts, però desitjant “que el camí sia llarg,
que duri molts anys, ple d’aventures, ple de coneixences”, que el viatge li permeti “aprendre i
aprendre dels qui saben”, que li possibiliti esdevenir “ric de tot el que haurà guanyat fent el
camí”42. D’aquesta raça de viatgers que cerquen el coneixement43, els viatgers per sempre, en
tenim només una immensa minoria en el nostre inventari, com ara Alí Bei (però tocat per un
notable paternalisme polític il.lustrat i sense Itaca), Josep Pla (però sotmès a l’escriptura i, per
a ella, fabulador si cal, amb una absorbent Itaca a l’Empordà), Sinibald de Mas o Eduard Toda
(amb la feixuga càrrega de la diplomàcia professional), Aurora Bertrana (de residències
múltiples i viatges puntuals) i, més propers a nosaltres, Ana Briongos (que, alhora i no obstant,
ha fet de l’escritura narrativa del viatge en gran mesura la raó del mateix viatge) o Muma Soler
i Gabriel Pernau (1986 i 1997-2005, sengles viatgers amb un vehicle ben especial, la bicicleta,
no particularment apte per a les seves llargues travessies, però potser sí per un amagat objectiu:
l’auroreconeixement). N’hi ha alguns més d’aquests viatgers, que anirem trobant en el nostre
camí.
26. També a través d’aquest mitjà s’han difós relats de viatge, sovint en forma d’entrevistes als viatgers.
Molts d’ells s’han perdut en les ones, sense que ens en quedin rastres o amb simples mencions a través
de les “escaletes” (programacions o guions). Recentment, amb la presència d’internet, podem trobar a
la xarxa programes concrets, com seria el cas de la sèrie Geografies, de Joan Catà, emesa per
ComRàdio els dijous de les 13 a les 14 hores des del 18 de setembre del 2004. Pel que a nosaltres fa,
són rellevants els programes Dues mirades de dona sobre Turquia, amb Glòria Rubiol i Clara Bosch
(20 novembre 2004); Pintar al Senegal, amb Carles Bros (23 abril 2005); Terres, pobles i cultures del
Sàhara, amb Manuel Julivert (21 maig 2005); Etiòpia, amb Mònica Figueras i Albert Zorrilla (23 juliol
2005); el programa amb Alfred Bosch sobre alguns aspectes de Turquia, Iemen, Sudan o Etiòpia (27
octubre 2005); Itineraris pel Iemen, amb Gonzalo Aláez i Abdo Awadh (24 novembre 2005); El camí
de Damasc, amb Víctor Bordas i Paquita Poch (9 febrer 2006); L’Iran endins, amb Raimon Pla (16
març 2006); Camerun, amb Jaume Rodri (6 abril 2006) i, fins al juny 2006, De Tànger a Istanbul amb
Gabriel Pernau (20 abril 2006). En el mateix programa s’han donat a conèixer els Premis Tiramilles de
la Diputació de Barcelona destinats a relats de viatge de persones ben joves (alguns d’ells són resenyats
per nosaltres al lloc corresponent), i en un dels episodis Jaume Riudor va donar compte d’Els primers
turistes catalans (19 febrer 2005). Un altre programa de ràdio on es parla de viatges i viatgers és el de
Toni Arbonès Els viatgers de la gran Anaconda, emès per Catalunya Ràdio els diumenges de 9 a 10
del matí, que ha donat lloc als llibres ressenyats al meu inventari. En ell col.labora el fotògraf de
viatges Oriol Alamany.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
122
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Hi ha, però, d’altres espècies ben descrites. La dels pelegrins n’és una. Pelegrins a Terra
Santa, que trobem descrivint el seu itinerari i narrant la seva aventura ja des de la fi de l’edat
mitjana i que arriben fins ara mateix. En tenim una àmplia mostra per part de capellans i frares
diversos durant l’edat moderna, tant en català com en castellà, però aquests materials continuen
posteriorment, amb mostres tant significatives literàriament com el Dietari d’un pelegrí a
Terra Santa d’en Jacint Verdaguer o els testimonis de tres mallorquins sobre una mateixa
peregrinació, com són Costa i Llobera amb els seus poemes Visions de Palestina, Maria
Antònia Salvà amb el seu Viatge a Orient, no editat fins fa poc, o l’obra d’un nebot del capellà
poeta, el canonge Martí Llobera i Solivelles, Terra Santa (posteriorment un altre Llobera, Pere,
publicarà en castellà un altre llibre de peregrinació: Impresión de Tierra Santa, 1915), tots
tres escrits i/o publicats entre 1906 i 1908. Durant els anys vint i trenta dels segle XX hi ha una
notable profusió d’aquesta mena d’obres, entre les que destaquen les de Josep Maria de Nadal,
Francesc Blasi i Salvador Anticó, alhora que un considerable interès per aquesta terra bíblica
per part del benedictins de Montserrat, encapçalats per Bonaventura Ubach44. Després de la
guerra, la nostra guerra, el nombre de relats de peregrinació disminueix, alhora que s’intensifica
l’interès per la pugna Israel-Palestina (una mescla d’ambdós aspectes es troba en l’obra Terra
Santa, avui, 1978, del jesuïta Isidre Burunat,), que en els darrers temps serà la pastura de
periodistes, dins la temàtica general política del Pròxim Orient, sigui per part d’enviats especials
o de corresponsals permanents. Ja en direm alguna cosa més avall.
I tenim també algun pelegrí a La Meca, des del valencià (nascut a Balansiya) medieval Ibn
Djubair fins a Alí Bei.
123
27. Entre les britàniques podríem esmentar Mary Montagu, Freya Stark, Gertrude Bell, Anne Blunt...; en
la literatura francesa destacaríem una Odette de Puigadeau o una Isabelle Eberhardt.
Hi ha força bibliografia sobre el tema, començant per la web A celebration of women writers, que dóna raó
de moltes de les dones escriptores viatgeres “en terra de moros” d’arreu del món. Les anàlisis crítiques
o les antologies comentades sobre el tema són fonamentalment anglosaxones; entre elles podríem
assenyalar:
Foster, Shirley, Across new worlds. Nineteenth century women travellers and their writings, NY,
Harverster Wheatsheap, 1990
Foster, Shirley; i Mills, Sara, An anthology of women’s travel writing, Manchester, Manchester University
Press, 2003.
Hodgson, Barbara, Not place for a lady. Tales of adventurous women travellers, Vancouver/Toronto,
Greystone Books, 2002.
Women traveler. A journal, Vancouver/Toronto, Greystone Boooks, 2003.
Dreaming of the East. Women writings and the exotic allure of the Orient, Vancouver, Douglas &
McIntyre, 2005.
Middleton, Dorothy, Victorian lady travellers, Chicago, Academy of Chicago Publishers, 1993.
Mills, Sara, Discours of difference. An analysis of women’s travel writing and colonialism, Londres/Nova
York, Routledge, 1991.
Morris, Mary, Maiden voyages. Writing of women travelers, Nova York, Vintage, 19933.
Robinson, Jane, Wayward women. A guide to women travellers, Oxford, OUP, 1990.
Insuitable for ladies. An anthology of women travellers, Oxford, OUP, 2001.
Searigh (ed.), Women travellers in Near East, Oxford, Oxbow Books, 2005.
Tuson, Penelope, Playing the game. Western women in Arabia, Londres, Tauris, 2003.
A casa nostra, Cristina Morató ha escrit tres llibres sobre dones viatgeres escriptores, el darrer dels quals
s’ocupa directament del tema aquí tractat: Las damas de Oriente. Grandes viajeras por países árabes,
Barcelona, Plaza & Janés, 2005.
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Suara fèiem esment de la temàtica diplomàtica. Molts viatgers, en efecte, escriuen a rel de
les seves missions políticosocials en terra de moros, des de militars a diplomàtiques o
humanitàries, però sempre amb la intenció d’influir en la marxa del país visitat, d’intervenir-hi.
Sovint un altre tipus de viatger, el periodista polític, també acabarà intervenint-hi de manera
considerable, directament o indirectament .
I els exemples s’inicien també a l’edat mitjana. Ramon Muntaner amb la seva Crònica en
seria el capdavanter; i força autors posteriors feran esment de la seva crònica en els relats del
seu propi viatge per la Mediterrània, com ara Pin i Soler (Orient, 1906) o Lluís Nicolau d’Olwer
(El pont de la mar blava, 1928, en la seva visita a Tunísia), fins arribar a Francesc Puigpelat,
que dissenyarà el seu itinerari seguint la ruta dels almogàvers amb Muntaner com a principal
guia (2001)45. Hem vist més amunt missions diplomàtiques de certa rellevància en els casos de
Mas i de Toda, però les referides al Nord d´Àfrica, especialment al Marroc, s’enduran la palma,
des de les missions de Jordi d’Henin al segle XVII fins a les referides a les guerres d’Àfrica de
la segona meitat del segle XIX i primera del XX, passant per les del valencià Jordi Juan al segle
XVIII, la del metge Coll (1800) i la del mencionat Alí Bei, seguint els designis de la cort de
Carles IV i del seu home d’estat, Godoy. De la darrera època esmentada, en català tenim pel
Marroc, per exemple, els relats de Domènec Juncadella (1923), de Prous i Vila (1931 i 1936,
que lluita contra els rifenys com a soldat de l’exèrcit espanyol, però té els indígenes per als seus
veritables semblants), de Francesc Oliva (1934) o de Casas i Homs (1936, recuperant-se de les
seves ferides de guerra a l’hospital militar d’Asilah). En castellà, les cròniques, reportatges o
narracions de Josep Gatell (especialment, 1862 i 1867), de l’oficial de marina sogorbí Julio
Cervera (1885), de Boada i Romeu (1895), de Rafael Mitjana (1905), d’August Riera
(1909,1921-1922), d’Antoni Serra (1914), de Francesc Arbolí (1921) o de Vila San-Juan i Joan
Guixé (tots dos del 1922). Menció especial hauria de tenir el diputat reformista per Vilafranca
Josep Zulueta i Gomis, que en el report (1916) de la seva estada al Marroc intenta dibuixar una
política colonial a la catalana per al Protectorat.
Tenim també, però, narracions d’intervenció en d’altres territoris, com poden ser l’Imperi del
Gran Mogol (que visita, descriu i en part cartografia el jesuïta Antoni de Montserrat a finals dels
segle XVI), l’Algèria de la regència barberesca (amb l’expedió descrita per Antoni Desbrull el
28. Recents exemples de primer ordre serien els pintors baleàrics José Aranda Bosch, en els seus viatges a
la Banya d’Àfrica (exposicions de 1998-1999) o a Palestina-Israel (exposició del 2005-2006); Biel
Mercadal, en els seus viatges a Núbia (exposicions a Maó, Ciutadella o Alaior entre 2000 i 2006); o
Miquel Barceló en les seves estades al Malí. Del segle XIX són els insignes valencians Josep Benlliure
o Antoni Muñoz Degrain, i els reusencs Marià Fortuny i el seu amic Josep Tapiró, que visqué a Tetuan
des del 1876 al 1913. Com els dibuixos de Josep Lluís Pellicer, corresponsal a Turquia el 1876:
Pellicer, seguint les indicacions de Rivadeneyra, va pintar un gran oli (184x264) sobre l’arribada
d’aquest a Dizful, que es conserva al Ministerio de Administraciones Públicas de Madrid. Però el tema
de l'orientalisme gràfic i pictòric seria tota una altre qüestió, de ben segur molt útilment
complementària.
29. I que, com a mínim des del segle XVI ha donat lloc a un subgère del que parlarem més avall, el
quadern de viatge, en que el dibuix té tanta o més importància que la lletra.
30. Rosa Cerarols en l’article “La significació del discurs fotogràfic colonial” ha estudiat la Col.lecció
Marroc d’aquest darrer institut.
31. Tres exposicions recents han donat lloc a sengles catàlegs. D’una banda, El museu domèstic. Un
recorregut per les fotografies d’Antoni Amatller, Barcelona, Fundació “la Caixa”, 2002, que recull,
entre d’altres, algunes fotografies del seus viatges al Marroc, Turquia i Egipte. De l’altra, Le grand
Tour. El viatge d’Antoni Amatller al Marroc de l’any 1903, Barcelona, Fundació Amatller, 2005
(que de fet recull les seves fotografies a Andalusia i a Tànger) i Le grand Tour II. Constantinoble
1905. Fotografies d’Antoni Amatller a Turquia, ibid, 2006. Aquesta fundació té la intenció de
realitzar més endavant una darrera exposició sobre el viatge del 1909 a Egipte.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
124
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
1775), Tunísia (el relat de la visita de José Aguirre a la cort beilical, editat el 1866), Egipte
(Toda, però també Hugolino Masiá, 1883), els confins russo-otomans (amb el militar reusenc
Prim i la seva memòria militar del 1855 o les impressions del menorquí Esteve Amengual sobre
el setge de Sebastopol, editades el 1859) o la Pèrsia descrita per Rivadeneyra (1880). Passant a
les darreries del segle XX i inicis del XXI ens trobem amb relats periodístico-humanitaris
referents a les intervencions dels egodocumentalistes en els conflictes (i/o les seves
conseqüències) de Iugoslàvia a Palestina, de l’Afganistan a l’Iraq. Per a l’exIugoslàvia podríem
assenyalar, en català, Alfons Cucó (1997), Josep Maria Palau (1998), Ramon Pujol (2001), Jordi
Rodri (29002), Sandra Balcells (2002), Ramon Erra (2004) o Francesc Miralles (2004); i, en
castellà, l’escriptor Juan Goytisolo (1993) o el militar J. M. Tomé (1998 i 1999). Per a
l’Afganistan, en català, el periodista Toni Arbonès (2002); en castellà-català, la cooperant Anna
Tortajada46. Per a Palestina, en català, amb els precedents de l’escriptor Josep Pla (1957) i del
jesuïta Isidre Burunat (1978), el periodista Esteve Soler (2005) i el politòleg Ferran Izquierdo
(2005); en castellà, amb el precedent del novel.lista Gironella (1977), el diplomàtic Ramon
Dezcallar (1998) o Lola Bañón i Pere Vidal (tots dos el 2002) i Pere Manuy (2005). Per a l’Iraq,
el prevere Ramon Garcia respecte a la primera guerra del Golf (1991), així com Esteve Soler i
Mertxe Parés, en català, per les conseqüències de la segona. Per al Sàhara, en català, Cristina
Pla (1998), Salvador Pallarés i Paula Canet (1999), J.M. Maixé (també 1999), Eugeni
Casanovas (2000) o Alfred Cela (2004); en castellà, Fernando Guijarro (1997), Àngel Ruiz
(2001) o Adrià Brossa (2004). De la guerra interna d´Algèria se n’ha ocupat com a observador
in situ Juan Goytisolo (1994), com de la guerra de Txetxènia (1994). Javier Nart ens ha explicat
(2000 i 2004) les seves rocambolesques intervencions en conflictes bèl.lics. Manuel Martorell
ens parla dels kurds al Pròxim Orient a través dels seus múltiples viatges per la zona (2005)47.
Tomàs Alcoverro (2006) ens ha ofert un tast dels més de trenta anys de la seva estada arreu del
Pròxim Orient des del privilegiat observatori de Beirut, amb casa parada on rep tots els seus
amics; arran de la publicació del seu llibre Decano ha estat objecte d’un munt d’entrevistes,
entre les que destaca la publicada a la revista Altaïr i la televisiva de Mònica Terribas48.
N’hi ha molts d’altres, però, que viatgen precisament per tal de poder convertir les seves
experiències en un relat. Eça de Queirós ja ho observava a començaments de la dècada dels
vuitanta del segle XIX quan escrivia: “Avui s’emprèn el viatge només per a escriure el llibre”49.
Pla, com ja hem dit (i n’hem assenyalat d’altres), pot ser l’exemple més paradigmàtic. Però en
tenim molts més. I, eminentment, La vuelta al mundo de un escritor, de Blasco Ibáñez.
32. Alguns d’ell tenen web pròpia on es poden contemplar mostres de les seves fotografies. Especial
interès poden tenir les webs Finestra de Muntanya (rutesmuntanya.iespana.es), de Xavier Sánchez
([email protected]), amb fotografies de l’Atlas Central (Marroc, agost 1997) o del Senegal (agost
2004), la de Jordi Esteva (jordiesteva.bidia.net), la de Ramon Villeró (ramonvillero.com), de la
Cristina Magrané i Ramon Pla (origennet.com) o l’anònima allotjada a geocities.com/TheTropics/
Paradise/2618/Marroc, amb fotografies del Marroc de l’any 2000. Igualment, les exposicions de
fotografies de Glòria Giménez (des del 1991, Gent de Tunísia, Desert, Dones de Sorra, La Piràmide
d’Alexandria), la darrera de les quals és la titulada Síria, al Museu Diocesà de Barcelona a l’edifici de
la Pia Almoina (març-abril 2006). També la itinerant (2005-2006) de Raimon Pla i Laura Torrent,
Cases del món, la de Luís Monreal, Ummah. Imatges d’un islam plural (Institut Amatller, octubre
2006-gener 2007). El Documental (plana central del suplement Culturas, publicat els dimecres per La
Vanguardia) del 21 de març del 2007 titulat “Israel, se lo pregunté a sus gentes” , obra d’Andreu Sitjes
Tarrés, és una darrera mostra d’aquesta mena de fotoperiodisme viatger.
33. Sèries del Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Jordània, Síria, Malta, Xipre, el Xinjiang, el
Pakistan o l’Índia.
34. EP[S], El País Semanal, núm 1561, 27 ag. 2006, pp. 18-23. En portada el reportatge fotogràfic porta
el títol de “Mi album de fotos de Beirut”.
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
125
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Perucho, Gironella, Díaz Plaja o Pin i Soler en serien d’altres. I tenim ara mateix el cas d’Ana
Briongos, que, després d’un primer viatge diríem “iniciàtic”, sembla que ha convertit el viatgeestada en la seva manera de viure-escriure: la seva professió-vida és la de viatgera-escriptora.
Des del segle XVII, però, el viatge per excel.lència dels europeus ha estat el tour, el grand
tour, inicialment entès com a viatge de coneixement-estudi, d’iniciació, per part dels joves de
les famílies poderoses britàniques a l’Europa continental. Aquesta mena de viatges anà
proliferant entre els europeus al llarg del segle XVIII i en el XIX s’estengué a les classes
burgeses (amb el ferrocarril i Thomas Cook adjuvantes), per ja en el XX esdevenir freqüent
entre un ampli ventalls de classes mitjanes, que s’amplià definitivament a gran part de la
població, en temps de pau, una vegada establertes les “vacances pagades” iniciades als anys
trenta del segle XX per la pressió sindical i que es generalitzaren des dels anys seixanta: tot això
a Europa. Aquesta fou l’evolució del tour, esdevingut turisme mesocràtic i finalment turisme de
masses50. El turisme ha estat una de les causes que han portat els nostres autors a viatjar a “terra
de moros”, i, com més va més, a escriure’n els relats, paral.lelament a l’ampliació del territori
en què es desenvolupava aquest turisme, que, iniciat a la Mediterrània sud i est (de vegades
encara en relació a peregrinacions), saltà cap al Sàhara i el seu sud i continuà orient enllà.
Aquest turisme sovint es féu en grups, grans o petits, i en la seva versió mediterrània en forma
de creuers en vaixell, de plaer o d’estudi-iniciació (recordem el famós dels universitaris als anys
trenta). Des de les acaballes del segle XX proliferà també el viatge autoorganitzat o organitzat
a través d’agències, però “personalitzat”. En grups reduïts i amb el minibús o el 4X4 com a
vehicles estrella. Molts dels nostres relats de les darreres dècades són fruit d’aquesta mena de
circuits, que sovint comencen lluny de casa nostra, fins on s’hi ha arribat en avió. La majoria de
relats que trobem a les webs són de viatges d’aquesta factura. Però encara perduren esperits
aventurers que s’ho munten en bicicleta o que ens narren en els seus blogs uns viatges de
perllongat alè... fins a la fi del món. Són els aventurers, una mena ben diferent del viatger turista.
De relats de turistes i de relats d’aventurers en tenim des de mitjan segle XIX: del primer cas en
serien bons exemples Ballester o Bacardí; del segon, Alí Bey, Sinibald de Mas o Rivadeneyra.
L’aventura va continuar: la travessa del Sàhara dels anys trenta de Rubió i Tudurí (i d’Arístides
Vallès) ens ho confirma, com la d’algun altre temerari creuador del Sàhara aprofitant les
vacances, ja a les acaballes del segle XX (com ara Ferran del Campo, 1994).
El turisme també tingué des de finals dels segle XIX bons exemples, amb Verdaguer i
Cullell viatjant en vaixells de la Transatlàntica, propietat del seu mecenes el marquès de
Comillas, Bertran i Güell (que mostrà el seu insultant menyspreu per “l’altre” en els seus
35. El de la gironina Kneita es titula Un troçet[sic]del meu Sàhara (kneita.blogspot.com; podem trobar
d’altres blogs amb planes sobre aquest tema, com el del 2006 del mallorquí El Blog d’en Potti,
potti.balearweb.net). El d’en Joan Lleonart és ubicat a joanlleonart.blogspot.com. Els de Xavier Tarafa
i Enric Rodrigo tenen l’especial característica de referir-se a viatges en bicicleta: i des de transtadji.info ens refereixen un viatge d’ambdós a l’Àsia Central del 2005 i els de Tarafa al Caucas i de
Rodrigo a Bangladesh (i d’altres llocs fora del nostre àmbit) del 2006. Finalment, el d’Helena Ribera
Ponsa es refereix a un viatge a Turquia, dins del seu Intensity´s blog (hribera.com).
També hauríem de citar els escrits i les fotografies del periodista que s’amaga sota el pseudònim de Jaume
d’Urgell, encara que no són pròpiament un blog, sinó una sèrie de cròniques d’un viatge al Líban
durant l’estiu del 2006 (del 28 d’agost al 16 de setembre), en plena guerra, allotjades a kaosenlared.net.
36. O fent viatges per a filmar, com és el cas del documental sobre Tetuan per a la
Gaumont de Joseph Gaspar (1908) o la seva La toma de Xauen (1920). També ho feu
Ramon de Baños per a filmar la Campaña del Riff (1909) o Monte Arruit (1925).
37. Es pot veure sobre ells l’article de Francesc Espinet "Un film amateur sobre la premsa: Diaris (Els
germans Salvans i els cineistes terrassencs en temps republicans)”, Anàlisi, nº 23, 1999.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
126
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
escrits), Coma i Soley i Cambó (en el seu iot), durant els anys vint del segle XX, o, ja als anys
cinquanta, Josep Maria Quadrada i, més tard, Joan Teixidor (fent conferències en un creur de
luxe... cultural), Joan Manresa, Enric Vilacasas, Jean Serra i tants altres.
L’esport també ha estat un del motius de viatges narrats. Des de l’aviació (Ferrer Vidal o
Rafael Martínez Esteve) a l’escalada (Anglada i Sallent –al Karakorum- , viatges a l’Atlas o a
Wadi Rum de membres de la UAB) o les grans curses de cotxes (el “París-Dakar” de Salvador
Servià), etc. Però, per sobre de tot, l’excursionisme, en un sentit cultural-explorador, com
l’havien entès a Catalunya els descobridors del seu “paisatge”51 al darrer quart del segle XIX,
el homes (i molt més tard, dones) del Centre Excursionista de Catalunya. Els anys vint i trenta
del segle XX aquests homes ampliaren el seu peculiar excursionisme fora dels PPCC,
especialment, pel tema del nostre estudi, al Nord d’Àfrica (i també a Palestina), i en donaren
compte posteriorment en conferències i, pel que a nosaltres interessa, en algun llibre, però
sobretot en articles del Butlletí de l’entitat52. Fou una manera d’apropiar-se, com a mínim a
través del coneixement més o menys directe, més o menys estètic o més o menys acadèmic, de
la realitat aliena, recorrent-la, trepitjant-la, una manera de fer-se amb l’altre tot fent-se un
mateix... o viceversa.
Val a dir que durant aquesta època, especialment durant els primer anys trenta, moltes altres
publicacions periòdiques publiquen relats de viatge al món arabomusulmà, des de diaris com La
Veu de Catalunya, La Publicitat, L’Opinió o El Correo Catalán a revistes com Mirador o D’Ací
i d’Allà.
Un altre conjunt de relats són el producte de viatges professionals o de negocis. De negocis
propiament dits, amb finalitat econòmica comercial, ja en tenim des de l’edat mitjana al segle
XIX, però són particularment explícits els del primer terç del segle XX, com el de Zuleta i
Gomis a la segona dècada del segle, que pren mides per tal de poder realitzar un colonialisme
econòmic “a la catalana” al Rif, als any vint les estades al Senegal de Maluquer i Viladot, i
durant els anys trenta, els de Ramon Sala i Roqueta per a conèixer l’estat de l’agricultura a
Algèria o el de Francesc Grau i Ros al Pròxim Orient; de mitjan anys noranta és el Viatge tèxtil
al Marroc, dels industrials terrassencs.
38. En seria un exemple paradigmàtic El viaje de Mazin. Historia de una familia iraquí, de Fèlix
Merino, Barcelona, Agencia Zoom, 2004, 55 minuts, sobre la família d'Hermes Mazin a Bagdad
després de la criminal invasió angloamericana de l’Iraq, desencadenada per l’equip del govern
neoconservador d’Estats Units, presidit per George Bush, el març del 2003. De la mateixa barcelonina
Agència Zoom, sovint amb Merino com a guionista, tenim un munt de reportatges fotogràfics com ara
África en globo, El Sáhara en globo, Jemma al Fnaa, Mali la sonrisa de África, Indonesia el país
de las islas, Mercados del mundo, Los kurdos al asalto de Bagdad, Senegal, Palestina palestinas,
El Muro de la Vergüenza, Bazares en Irán, Irán ¿una amenaza?, Kazajstán el país de los
hombres libres, amb fotògrafs com Carlos Ortí, Jordi Micola, Francesc Melcion, David Fernández,
Alfonso del Moral, Jordi Llorens, Ariel Mendieta, etc.; o tot un conjunt de reportatges sobre l’Iraq
(Operación Bagdad, Mujeres ante la guerra, Bagdad año cero, La generación perdida, Y sin
embargo vivir), tots ells de Merino i la fotògrafa Carme Secanella.
Del pintor José Aranda Bosch, és el curtmetratge Corderos de Alá (2005).
D’Oriol Múrcia i del 2006 són Cruzando el Atlas. El Atlas marroquí (4.41 minuts), ¿Tú crees que
tenemos algo en común? (2.07 minuts) i De ruta por Marruecos (3.41 minuts). Es poden trobar a
youtube.com.
En un sentit ben diferent, de gran reportatge, la superproducció de gran format de Jordi Llopart, El
Misterio del Nilo, estrenada el 2005, que li valgué un premi de la Sociedad Geográfica Española.
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
127
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
De caràcter més professional, o lligat a la professió del viatger, foren els relats de caràcter
més o menys geogràfic d’un Norbert Font i Sagué, d’un Gonzalo de Reparaz o d’un Ramon
Folch. Igualment, els arqueològics de Toda, Roig i Font o Miquel Molist. O la crònica del metge
Pere Miret al Marroc de finals del Protectorat. Relacionats amb el món de l’art ho són els d’
Oleguer Junyent (amb el seu Roda’l món i torna al Born, 1910), o els recents del balears Toni
Catany (fotografia a la Mediterrània), Miquel Barceló (pintura i escultura a l’Àfrica
Subsahariana), Biel Mercadal (pintura a Egipte) o José Aranda Bosch (pintura a Etiòpia), a més
del periodisme televisiu cultural de Jordi Llompart.
Per raons de força són els viatges-estades dels exiliats del 1939 en camps de concentració
nordafricans, així Riera Sorell, Muñoz Congost o Max Aub; semblantment obligada fou la mili
de Rodríguez Méndez a l’Àfrica.
Molta de la literaturització del relat viatger acut com a font, com a autoritat, com a recurs
estètic, etc., a autors que han escrit sobre allò visitat en el viatge, més que més si aquests autors
són ells mateixos viatgers: és el text que certifica, és la bibliografia que avala i dóna pistes al
lector. Però en alguns casos, aquest tenir a un autor precedent com a mentor, arriba a les darreres
conseqüències, de manera que el viatger no fa altra cosa que seguir les passes d’algun-alguns
viatgers-estadants anteriors. Seria el cas parcial de Pablo Ignacio de Dalmases o de Piera seguint
Ali Bei a Marràqueix, i el total de fer la ruta del almogàvers per part de Francesc Puigpelat, de
seguir les passes d’Homer per Josep Cullell Ramis, les de Pierre Loti per Roberto Benito Vidal
i les de Burton-Speke-Livingstone per Empar Barcons i Xavier Fàbregues, o l’itinerari de Les
cinc setmanes en globus de Jules Verne, en un viatge també en globus, narrat per Jaume
Llansana.
Finalment ens trobaríem amb el viatge en el sentit alhora recte i figurat del mot, el viatge com
a busca, busca d’un mateix, com a escapada per a trobar-se, el viatge iniciàtic, d’iniciació a la
vida mateixa, en un sentit no tant didàctic com mític-místic, o, si voleu, ascètic –en el sentit
d’experiència de la mancança d’allò conegut, d’allò que ens manté i ens sosté; l’ascesi del desert
o de l’altíssima muntanya, per exemple. I la trobada amb l’altre com a reconeixement d’un
39. Els tres primers han tingut versions escrites i, com a tals, figuren en aquest inventari. El quart, El
dilema kurd, fou un programa de TV3 en la sèrie 30 minuts emès el 20 de gener del 2005.
Sobre 30 minuts és de gran interès el llibre de Montse Armengou i d’altres, Darrera la càmera. Quinze
anys de 30 minuts, Sant Joan Despí, TVC, 1999, 265 pp, il + 1 DVD. Hi ha, per exemple, reportatges
sobre Senegàmbia, la París-Dakar, Afganistan, els kurds, etc.
Un altre exemple fóra algun dels reportatges de la sèrie de TVE Al filo de lo imposible -conceptualment
molt mediocre però visualment força reexida-, on figuren alguns catalans, per exemple el que va
començar a emetre´s el diumenge 12 de març del 2006, El cristal de Tutankhamon, una travessa del
Desert Líbic (amb una i un catalans), farcit dels més usuals tòpics, alhora que lluïnt una ridícula
ostentació dels expedicionaris europeus –els modelets i pentinats d’Ester Sabadell, la figura femenina
de la sèrie, que semblava passejar un diumenge al matí de primavera pel Passeig de Gràcia en sortint
d’una exposició de la Pedrera, més que no pas aguantar estoicament la torridesa del desert, em
recordaren el capteniment de saló de té de Deborah Kerr a Les mines del rei Salomó, en mig de la
selva africana- i mostrant una desconsideració gairebé racista envers els nadius -similar a la de la
mateixa cinta i tants altres films de Hollywood envers els camàlics i bastaixos negres.
40. Com el relat audiovisual de Carme Torrades (amb Xavi Sardà, Jordi Baldrich, Pepi Mayordomo i
Anna Colom), Rutes per a viatgers intrèpids (del Marroc a Benin, passant pel Sàhara Ocidental,
Mauritània, Mali, Burkina Faso, Ghana i Togo), editat per Voltamóns /Vernal Media / Enciclopèdia
Catalana, el 2005, en quadre discs (13 capítols i alguns extres), d’unes 10 hores de durada.
41. Amb el títol Síria i Jordània 2005. De 2 hores 21 minuts 33 segons de durada. Parlo d’aquest viatge
en el meu escrit en curs de redacció “He viatjat per terres de moros”.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
128
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
mateix, sense menystenir o utilitzar l’altre; ans al contrari, valorant-lo per sí mateix,
reconeixent-lo empàticament com a persona-identitat, com a igual però diferent, com a simpàtic
-és a dir, amb qui compartim sentiments-, com amable, -és a dir, digne de ser estimat.
Hi ha llibres de viatge dels ressenyats que tenen aquesta dimensió, o s’hi acosten o volen
acostar-s’hi, o fragmentàriament hi són pròxims, si més no.
Ni ha d’altres –i n’hem assenyalat algun-, també, que són el pol oposat, que no veuen en
l’altre sinó brutícia, garbuix, subordinació, manca de, és a dir, defecte. Són els llibres, o els
fragments de llibre, dels viatgers d’esperit miserable, d’aquells que, sense saber-ho, són això,
bruts, defectuosos.
Dels primers, dels que són empàtics i iniciàtics, en tindríem un bon exemple en les obres de
Baldiri Ferrer cap a l’Índia, de Piera a Marràqueix, d’Ana Briongos, especialment a
l’Afganistan, o del poeta Manuel Forcano per terres de Llevant. Malgrat les seves ínfules en
certa manera redemptoristes il·lustrades, també Alí Bei (disfressat, travestit o potser transformat
en arabomusulmà) es mostra afí amb les figures dels seus paisatges. Com Toda, més distant, o
Pernau, potser massa preocupat pel seu vehicle (que potser acaba sent-ho, de vehicle, a la
manera indú), o Casanovas, al Marroc i al Sàhara, però ben confós a Líbia. Sens dubte també
Catany fent fotos de monuments o Prous i Vila a la guerra del Rif, comprenent des del seu
catalanisme la voluntat de llibertat dels rifenys. La Rosa Regàs vivint durant mesos a XamDamasc. Maruja Torres i Tomàs Alcoverro, cadascun pel seu compte, fent de Beirut la seva
segona ciutat. Jordi Clos prenent Egipte com a finalitat professional o Terenci Moix com a
iniciació vital, sensual, total potser, d’acord amb el seu apassionament cinematogràfic, però
real. Aurora Bertrana al Marroc dels anys trenta, sola, potser fascinada en excés, potser caient
en el tòpic, que per ella és una vivència, del “Marroc sensual i fanàtic”53. Gironella xuclant des
de la distància, diríem que a través d’una canya, sense xarrupar, però absorbint, en tot cas.
Carme Vallbona, a la corba del Níger, fascinada. Tants admiradors, simpatitzants dels
saharauis, des de Joan Maria Maixé a Guijarro, vessant en ells el desig de llibertat,
d’independència. Miquel Barceló confonent indestriablement vida i art, gent i fang, color i
misèria, peixos i canyes de pescar, barques i farcells, aigua i set, al Sahel africà. Goytisolo vivint
a Marràqueix, fent-ne, amb tot el món arabomusulmà, una segona, o primera, màtria, umma.
Ferran Izquierdo compartint i entenent i explicant la mort en vida dels palestins, mentre
Dezcallar explica el què com a diplomàtic. Roger Mimó, al·lucinat en una Àfrica amiga i alhora
perdedora (en el doble sentit, que ella es perd a sí mateixa i que et fa perdre a tu). Xavier Nart
implicat i distant en guerres tribals. Pep Gaya compartint la solitud dels nòmades de Mujeran.
Anna Tortajada amb les dones afganeses. I un bon etcètera.
42. D’ Ítaca, a Poemes de Kavafis, traduïts per Carles Riba, Barcelona, Teide, 1962. És la versió sobre la
que Lluís Llach construí la lletra de la seva seva cançó Itaca del disc del 1975 Viatge a Itaca.
43. Un títol engrescador: El viatge com a font de saber, de Montserrat Parra i M. Carme Figuerola (eds.),
Lleida, universitat, 2002, 207 pp. A la fi, es tracta d’un conjunt d’articles, alguns d’ells força
interessants, però que poc ens expliquen d’aquest saber com a objectiu.
44. En un altre ordre de coses, ben diferent, caldria assenyalar que a ell devem l’adquisició cap al 1915
d’un aleshores anònim oli del barroc italià, representant a sant Jeroni, que en l’actualitat és una de les
peces majors, sinó la major, del museu de l’abadia, atribuït unànimament a Caravaggio.
45. Aquesta forma de viatjar seguint els passos d’algun altre viatger anterior l’hem observada en d’altres
casos, com ara R. Benito Vidal, que ho confessa en el subtítol de la seva obra Por la ruta de los
desiertos. Sinaí-Jordania-Siria, quan explicita “Tras los pasos de Loti 100 años después” (2001). Un
altre exemple seria el de Josep Cullell-Ramis, en la seva Geografia d’Homer (2004).
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
129
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
D’altra banda, en alguns casos l’empatia-simpatia va més enllà o més ençà, en la presència i
el tractament del tema amorós-sensual-sexual. Acabem de veure’n exemples, però potser
caldria fixar-nos en dos extrems, el del “turisme sexual” avant la lettre, exemplificat en el Cafè
i quilombo de Miret i Sans (en què el quilombo és “casa de putes”) o en algun episodi de la Rosa
del desert de Subirós i dels llibres de Roger Mimó, als enamoraments (com els d’Anna Briongos
a l’Afganistan, Maruja Torres a El Caire o el que presideix Cita a Tombuctú de l’esmentat
Subirós) o l’aparició de parelles estables, amb descendència (com fou el cas d’Alí Bei, tema
present especialment a Ali Bey en Marruecos. Tragedia54). Tampoc és absent la qüestió de
l’homosexualitat, ímplicitament o explícita, des de Mimó a Goytisolo o Alcoverro. Paral·lela a
aquesta qüestió és la de la condició-situació de la dona, que, cal emfasitzar-ho, és
majoritàriament abordada per les dones, des d’Anna Tortajada a Briongos o Bertrana.
Potser quedaria explicar les voltes al món, en les que una part del viatge transcorre per terres
arabomusulmanes, amazigues, turques, kurdes, perses, armènies, paixtus, uigurs... Les tenim
anotades en el primer apartat, el Conjunt, de cada llengua. Antonio Pérez de Olaguer-Feliu, ,
Blasco Ibáñez, Jordi Llorens i Cristina Alonso, Ferrer Vidal, Ángel Zúñiga, Oleguer Junyent,
Tato Cummings, Antoni Serés, Jaume Bartrolí, Francesc Igualada i Brigitte París, Joan Marín,
Manuel Vinyals i Joaquim Majoral en serien alguns exemples. El primer en el temps seria el del
valencià d’ascendència francesa Enric Dupuy de Lôme el 1877, molt tardà respecte a molts
d’altres viatgers europeus, i el darrer el que estan efectuant a hores d’ara Jan Bover i Alexandra
i que ens explica Jan en el seu blog (el febrer del 2007 encara no havien iniciat la segona etapa,
que els havia de dur a l’Àfrica). Els vehicles utilitzats pels que han voltat el món van des de
l’avió conduït per Ferrer Vidal a tota mena d’andròmines, incloses les cames, en el cas d’uns
quants que han recorregut la terra amb una motxilla a l’esquena per únic equipatge. I, en
l’endemig, des del tren i el globus a tota mena de vehicles a motor d’explosió com indicàvem
més amunt.
Per anar acabant aquesta breu introducció hauríem d’entrar en el terreny de les formes
d’escriptura. El cert és que el nostre repertori és com la vinya del senyor. Hi ha de tot. I més que
a una vinya, s’assemblaria a una granja de policultiu amb tota mena d’espècies vegetals i tota
mena de sistemes de conreu. En efecte, si comencem la nostra temptativa d’anàlisi pels
tradicionals gèneres literaris, ens trobarem d’antuvi amb presència de vers i de prosa, de poemes
èpics i lírics, de prosa narrativa i descriptiva, i de teatralitzacions..., ens trobarem amb ficcions
novel.lades i amb temptatives de literatura no ficcional, des de l’egodocument a l’assaig o la
prosa periodística amb molts dels seus subgèneres, crònica, reportatge, entrevista, article
d’opinió.... Òbviament, però dominarà l’egodocument, amb diaris/dietaris i memòries. Hi haurà
46. El llibre d’Anna Tortajada, autora de llibres infantils i cooperant, El grito silenciado. Diario de un
viaje a Afganistan (2001) es publicà paral.lelament a la seva narració ficcionada producte també de la
seva experiència, Nahid, mi hermana afgana (Barcelona, Mondadori, 2001, traduïda al català:
Barcelona, Barcanova, 2002). El grito..., que ens explica el seu coneixement directe de la lluita de les
dones afganeses contra la política patriarcal dels talibans per tal d’aconseguir el seu propi alliberament,
fou traduït immediatament al català i posteriorment a molts altres idiomes (des de l’anglès o l’italià al
suec o al polonès). Tingué un gran èxit i donà lloc a multitut d’entrevistes per a tots els mitjans (premsa
escrita, ràdio, televisió, premsa digital), que ens ampliaren aspectes del seu viatge i de la lluita de les
dones afganeses, així com al document sonor Afganistan, el crit silenciat, producte d’una
conferència-col.loqui al Centre de Lectura de Reus, que l’edità el 2001. Tortajada posteriorment
publicà, en forma epistolar, el resultat d’una estada als campaments sahrauis de Tinduf, Filles de la
sorra/Hijas de la arena (Barcelona, Rosa dels vents/Lumen, 2002) i el 2005 un llibre infantil també
viatger sobre els palestins, Palestina, memòria de la terra (Barcelona, Barcanova, 188 pp, il.).
47. I a la seva web kurdos.org s’ocupa àmpliament del tema, així com en el reportatge de 40 minuts, del
2001, amb el mateix títol que el relat de viatges, Kurdistán, viaje al país prohibido.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
130
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
també epistolaris. I segur que ens deixem alguna altra mena d’escriptura més o menys literària.
I dic més o menys literària perquè molts dels escrits aquí analitzats no pretenien la seva
publicitat, sinó passar comptes, amb un mateix o amb alguna persona física o jurídica per
compte de qui s’ha fet el viatge. Molts d’ells són, alhora, inèdits per voluntat expressa.
Entrant en matèria, constatem el més visible, d’antuvi. L’existència d’una petita parcel.la de
vers, al costat d’una prosa aclapadorament invasiva. I, en el terreny de la versificació,
comprovem la presència dels més grans poetes clàssics, des de Verdaguer (Jesús infant) a Costa
i Llobera (Visions de Palestina, en versicles), però també de generacions posteriors, com ara
Prous i Vila (Nopals, 1931) i Rosselló Porcel (Turquia, 1936), i més contemporanis com Max
Aub (Diario de Djelfa, 1944 , i Impasible Sinaí, 1982) i Joan Perucho (Itineraris d’Orient,
1985) o ben actuals com Forcano (Com un persa, 2000; El tren de Bagdad, 2004). A més, hi ha
moltes i diferents mostres de prosa poètica, entre les que podem esmentar els Qüadros del
Sahara de Font i Sagué (2004), el Viatge a Orient de Maria Antònia Salvà (1907, 1998), Terenci
del Nil de Moix (1970), les diverses “cartes” de Forcano (2001-2003) o Olors del Rif de Xavier
Lamarca (2005).
En el terreny de la prosa, hauríem de començar pel més abundant, més habitual, en els llibres
de viatges, els relats egodocumentals en forma de diari o de memòria-autobiografia, o en una
combinació d’ambdós55.
Preval d’entre ells, clarament, la memòria-autobiografia, és a dir el relat del viatge amb el jo
com a personatge central56 (encara que hi ha travestiments en què el jo apareix com a ell-ella, i
també obres escrites a més d’una mà en què el nosaltres és la persona del verb utilitzada), referit
al temps passat, concebut com a tal i, normalment, escrit en temps verbal també passat (no és
estranya, però, la utilització del present històric, i també l’alternància d’un i altre)57. Alguns
d’aquesta mena de relats són un capítol d’una obra més àmplia que abasta gran part de la vida
del seu autor: Ramon Llull, Cambó, Joaquim Maria de Nadal, Gaziel o Manuel Bastos Ansart,
entre d’altres, en serien bons exemples, encara que en els cas de Cambó i de Nadal també
escrigueren relats específics d’algun dels seus viatges.
En l’altre extrem ens trobem amb els diaris-dietaris, minoritaris, però amb gran representació
entre els nostres autors. Aquest diaris, fingeixen el present, però, per pura condició humana,
difícilment consegueixen altra cosa que la ficció de present: allò escrit gairebé sempre és post
factum, malgrat que alguns autors58 escriuen –o ho intenten- mentre fan, o bé descriuen el que
48. Al número especial La exploración del pasado, del 2005, i al programa La nit al dia del dia 9 de
març del 2006, respectivament.
La periodista italiana Lilli Gruber al seu llibre L’altro Islam. Un viaggio nella terra dei sciiti (2ª edició,
Milà, BUR, 2005, pp. 19-20), ens explica com el troba a Bagdad l’octubre del 2004: ens el descriu com
un “ometto dagli occhii vispi dietro le lenti spesse” que “parla a tutta velocità e sembra trovarsi a suo
agio nelle situazione caotiche” i a qui Bagdad li recorda el Líban dels anys vuitanta quan era “uno dei
pochi stranieri a rimanere a Beirut ovest, la zona a maggioranza musulmana della capitale libanesa,
durante il periodo nero dei rapimenti”.
L'abril del 2007 va aparèixer un nou llibre de cròniques, Espejismos de Oriente. Crónicas del Líbano,
Palestina, Iran, Egipto, Siria y los Principados del Golfo, (Barcelona, Destino, 472 pp., il). L'autor,
a més, produeix un blog allotjat a La Vanguardia digital, Diario de Beirut.
49. A Cartes d’Anglaterra, recull (del 1905) de les seves cròniques enviades des de Bristol, on exercia de
cònsul, al diari brasiler de Rio Gazeta de Notícias. Recordem el nostre cònsul a Beirut, Josep Carner,
enviant cròniques a La publicitat als anys trenta del segle XX.
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
131
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
es produeix al seu voltant en el mateix moment del factum (de fet, la instantaneïtat entre fet i dit
és físicament i metafísicament impossible, ni tansols reproduint per escrit allò que s’ha captat
en primera instància per mitjà d’aparells àudio).
Hem topat, doncs, amb el temps i amb la seva representació.
El present és l’únic que existeix o l’únic que no existeix? I, no obstant, evocarem aquest
present en el futur, mitjançant l’escriptura, tantes vegades com hom llegeixi allò que ha estat
escrit. En tot cas, els nostres viatgers utilitzen força la ficció de present en els seus escrits de
viatge (diaris que sovint no són tals perquè no s’escriuen cada dia, sinó en periodes de temps
més llargs, escandits amb un mateix ritme –hi ha setmanaris de viatge entre els nostres escrits59o que tenen un ritme desigual: avui escric, però no demà i sí demà-passat, però no hi torno fins
al cap de cinc dies...). Ubach, Vilacasas, Miret i Sans, Toda, Verdaguer, Cambó, Garí, Aranda,
Goytisolo, Zamora, Lalo, Tortajada, Gatell, Toni Serra, Desbrull, Jordi Juan en són alguns
exemples. Miquel Barceló, el pintor, també és un diarista, però el que sol comunicar en els seus
quaderns subsaharians, malgrat la consignació del dia de l’escriptura, no és el temps ni el relat
d’esveniments; el seu fil conductor és més aviat la reflexió, l’assaig, la teorització; malgrat la
seva específica peculiaritat, però, els seus carnets són l’egodocument d’una estada-viatge al
Mali.
I aquests quaderns o carnets de viatge precisament formen una mena de subgènere específic.
El que els diferencia d’altres dietaris viatgers és el fet de la presència determinant de la imatge,
especialment del dibuix (de la pintura, de la fotografia, o fins i tot d’objectes enganxats),
realitzada sobre el mateix suport on s’escriu (generalment paper d’una certa qualitat) en el curs
del viatge. Tenen valor com a objectes en ells mateixos, sigui de caràcter artístic, etnològic,
geogràfic, etc. i sovint es reprodueixen editorialment en la seva forma manuscrita60. Poden ser
una forma de scrapbook, egodocument consistent en un conjunt de materials (petits objectes de
poc volum, fotografies, dibuixos, retalls de diaris, estampes, esqueles, rebuts, entrades
d’espectacles, etc.) ordenats cronològicament, que expliquen els esdeveniments de la vida del
seu compilador, amb alguna anotació escrita que serveix de guia.
Un altre subgènere present és la carta com a forma literària.
No parlem ja de cartes i postals efectivament escrites durant el viatge, després recollides en
epistolaris –Antoni Montserrat, Verdaguer, Blasco Ibáñez, etc- o que resten manuscrites –com
les de Rosselló-Porcel, adreçades a la seva família, durant el creuer universitari dels anys trenta,
o les de Rosa Burunat dirigides als seus fills durant una peregrinació a Terra Santa.
50. Es poden consultar:
AADD, The history of the tourism. Thomas Cook and the origins of leisure travel, Londres, Routledge,
1998, 4 vols.
Battilani, Patrizia, Vacanze di pochi, vacanze di tutti. L’evoluzione del turismo europeo, Bolònia, Il
Mulino, 2001
Black, Jeremy, The British and the Grand Tour, Londres, Croom Helm, 1985.
Boyer, Marc, Histoire général du tourisme , París, L’Harmattan, 2005.
Chard, Chloe, Pleasure and guilt on the Grand Tour. Travel writing and imaginative geography. 16001830, Manchester, Manchester U.P., 1999.
Fernández Fuster, Luis, Historia general del turismo de masas, Madrid, Alianza, 1991.
Paloscia, Franco, La società dei viaggiatori. Viaggi e turismo dall’antichità al ventesimo secolo, Milà,
Este, 1999.
Vithey, Lynne, Grand tours and Cook´s tours. A history of leisure travel. 1750-1915, Londres, Aurun,
1998.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
132
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Cal tenir present, com he dit en un altre lloc, que la carta només és distingeix d’altres
subgèneres, en principi, pel fet que, a l’incipit d’un escrit qualsevol s’hi posi “Estimada amiga”,
“Benvolgut cosí” o una fòrmula similar, que aparegui com adreçat a una persona concreta. Enric
Gaspar en les seves cartes al director des de Xina al segle XIX, o Manuel Forcano en les
publicades a l’Avui i adreçades a personatges de la vida cultural catalana, en són dos bons
exemples, però podríem multiplicar-los (Bernat al segle XVIII, Toda o Masià al XIX, i Anna
Tortajada o Maria Zalonia al XXI en són algunes mostres).
Per a finalitzar aquesta revisió dels gèneres en el relat de viatges, afegirem els dos més
allunyats extrems de la norma viatgera. D’una banda, l’aparent objectivització d’alló observat
en el viatge, del que se n’escriu una “relació”, un “informe”. Tenim algunes relacions
comptables d’aquesta mena, des de viatges comercials medievals a la comptabilitat de Pericot
del creuer universitari dels anys trenta. Com tenim les relacions de les excavacions de Miquel
Molist o tantes de diplomàtiques, com les de Jordi Juan o les de molts africanistes del XIX o del
XX.
En l’altra extrem, la conversió de l’experiència viatgera en una novel.la, o un relat novel.lat.
Força autors utilitzen parcialment aquest expedient (seria el cas de Casas i Homs o de Prous i
Vila per a la seva experiència marroquina, o el de Pep Subirós en més d’un passatge de La rosa
del desert). En canvi, Mincima de Roger Alió o El camell trabat i No ho sap ningú de Rubió i
Tudurí, Homes de pluja de Maruja Torres (i la seva La amante en guerra, que acaba de ser
publicada el 2007 i excedeix el límits del nostre treball) o Cita a Tombuctú del mateix Pep
Subirós, serien casos de plena novel.lització de l’experiència viatgera dels seus autors. Com, en
un altre terreny literari, el del teatre, la tragèdia (així la qualifica el seu autor) Alí Bey en
Marruecos seria també una ficcionalització de la seva experiència.
133
I acabarem observant els títols de les obres consignades.
51. Paisatge en el seu sentit ple de “territori natural transformat per l’acció còsmica i per l’acció i la
percepció humanes”. Aquest territori es configura com a paisatge en el temps per accions i percepcions
successives i acumulades, distintes i sovint contradictòries. Aquest paisatge sempre és “paisatge amb
figures”, en què actors i perceptors, en formen part integrant (sovint integrada), i fins i tot indestriable.
Sobre paisatgística –gairebé una nova disciplina acadèmica- hi ha un munt de bibliografia. A mi m’agrada
l’obra de Piero Camporesi, Le belle contrade. Nascita del paesaggio italiano, Milà, Garzanti, 1992.
També la més recent de Brett Wallach, Understanding the cultural landscapes, Nova York, Gillford,
2005.
I com exemple d’aquest “paisatge amb figures” d’un viatger català, el breu article de Jordi Solà Coll, “Al
cafè”, que amalgama erudició, sensibilitat històrica, social i estètica, capacitat descriptiva, amor pel
coneixement... i alguna cosa més, en dibuixar-nos un capvespre en un cafè de la Corniche de Luxor,
vora el Nil, veient orsejar falues de veles blanques fent bords a contravent, i camperols tornant del troç,
cansats (El temps, 1.186, 6 març 2007, pp. 94-95, il., publicat ja fora de les nostres fites cronològiques,
i que, per tant, no figura a l’inventari).
52. Set autors (5 sobre el Nord d’Àfrica i 2 sobre Palestina) hi escriuen entre 1922 i 1935, però ja hi havia
hagut precedents a la primera dècada del segle (2 autors).
Per a l’entitat es pot veure l’obra coordinada per Agustí Jolis, Centre excursionista de Catalunya. Cent
anys d’història. 1876-1996, Barcelona, CEC, 1996.
53. O el títol fou un “suggeriment” de l’editor?
54. En el meu pròleg a la recent edició catalana dels Viatges d’Alí Bei (Barcelona, Llibres de l’Índex,
2004) insisteixo en la presència de la temàtica amoroso-sensual-sexual en Alí Bei, en oposició a
d’altres autors (com Goytisolo) que el consideren gairebé com un eunuc.
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
He fet un escandall de les paraules del títol o subtítol de les obres ressenyades, paraules que
pretenen informar els lectors de quina mena d’escrit tenen entre mans. Prescindeixo dels mots
que fan referència als llocs visitats, i m’ocupo només d’aquells que defineixen la mena de viatge
o el tipus d’escrit de què es tracta. Utilitzo sempre substantius o adjectius en singular i en català,
encara que la meitat de les obres són en castellà i que sovint la paraula original figura en plural
o és un verb.
Album 1
Anècdota 1
Aspecte 1
Carta 23
Aproximació 2
Apunt 2
Autobiografia 1 Aventura 5
Camí 14
Carnet 2
Comentari 1
Creuer 6
Crònica 28
Diari-dietari31
Descripció 8 Divagació 1
Empremta 1
Encontre 2
Estampa 4
Evocació 1
Excursió 10
Expedició 7
Fabulació 1
Fantasia 1
Geografia 3
Guia 1
Història 5
Impressió 26
Informe 1
Instant 1
Itinerari 6
Jornada 1
Llibre 6
Lectura 1
Manual 1
Meditació 1
Memòria 11
Mirada-Visió 5
Nostàlgia 1
Nota 13
Notícia 6
Nova 1
Observació 1
Oci 1
Olor 1
Operació 2
Paisatge 4
Pas 1
Passió 1
Peregrinació 7 Periple 1
Pista 1
Pinzellada 1
Postal 3
Quadern 7
Record 16
Registre 1
Relació 7
Quadre 1
Anotació 1
55. Per egodocument entenem un escrit que es refereix a les vivències del seu autor..., o, per ser una mica
més exactes, del personatge que l’autor construeix i que pretén que el lector confongui amb l’escriptor
(veure sobre tot això, especialment, les obres de Philippe Lejeune, que manté una magnífica web,
Autopacte, autopacte.org). El terme i el concepte egodocument està totalment establert als Països
Baixos (a partir de l’obra de Jacques-Jacob Presser: veure l’article de Rudolf Dekker, “Jacques
Presser’s heritage. Egodocumemnts in study of history”, Memoria y Civilización, 5, 2002, pp. 13-37, o
a egodocument.net, i la introducció a l’obra col·lectiva editada per ell, Egodocuments and history.
Autobiographical writings in its social context since de Middle Ages, Hilverum, Verloden, 2002, que es
pot veure també parcialment a books.google.com) i va penetrar en la literatura memorialística
occidental, especialment anglosaxona i germànica, malgrat les reticències inicials a fer-se’l seu (es
poden veure, per exemple, les web egodocument.net o egodocument.nl, o simplement buscar el terme
al google –unes 16 500 entrades, de les que només una cinquantena en castellà i una setantena en
català- per a constatar-ho; i constatar, de passada, que el llibre de viatges és considerat com un
egodocument específic). En el meu libre, ja una mica vell, Teoria dels egodocuments (Barcelona, Els
llibres de l’Índex, 1994), on intentava introduir el terme-concepte també als PPCC i, per extensió, a
Espanya, desgrano alguns arguments sobre la memòria escrita i construeixo algunes caselles teòriques
on encabir aquests materials. Per anar ràpid, podríem dir que el diari-dietari fingeix un present
constant, una escriptura durant el curs dels esdeveniments narrats, mentre que les autobiografiesmemòries miren cap al passat des del present de l’escriptura. No és estrany trobar obres que combinin
les dues fòrmules. D’altra banda el duet dietari-autobiografia s’ocuparia més del jo que no pas el diarimemòries, que, tot fent-ho, indiscutiblement, s’ocupa també –i de vegades preferentment- de l’entorn,
de les “circumstàncies” orteguianes.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
134
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Relat 5
Retall 1
Rihla 1
Romiatge 2
Seducció 1
Rumb 1
Ruta 9
Sensació 1
Somni2
Tomb 1
Trekking 1
Viatge 138 (o viatger, viatjar)
Travessia 6 (o “a través de”)
Vivència 5
Volta 12
A part del mot viatge (en 138 ocasions, incloent-hi viatger i viatjar), observo que els altres
termes es refereixen a:
Tipus material d’objecte en el qual hi ha l’escrit
Àlbum (1), carnet (2), carta61, estampa, llibre (6), postal (3), quadern.
Tipus d’escrit
Anotació (1), apunt, autobiografia (1), carnet, carta (23), comentari (1), crònica (28), diaridietari(31), descripció, guia (1), informe (1), manual (1), memòria (11), nota (13), notícia (6),
nova (1), postal, quadern (7), registre (1), relació( 7), relat (5), rihla62 (1). Però també,
subsidiàriament anècdota, apunt, carnet, descripció.
Tipus d’aproximació a allò vist (punt de vista)
Anècdota (1), aproximació (2), apunt (2), aspecte (1), carnet, comentari, descripció(8),
divagació (1), empremta (1), encontre (2), estampa (4), evocació (1), fabulació (1), fantasia (1),
impressió (26), instant (1), lectura (1), meditació (1), mirada-visió (5), nostàlgia (1), observació
(1), oci (1), olor (1), paisatge (4), passió (1), pinzellada (1), quadre (1), record (16), relació,
retall (1), seducció (1), sensació (1), vivència (5).
56. Mentre que a la crònica sovint el jo es fa fonedís, com passa en molts dels cassos més amunt
esmentats. No sempre és així, però, i fins i tot hi ha hagut formes periodístiques de la mena crònica que
han propugnat la presència explícita del cronista com a personatge del seu escrit, cosa que en el darrer
quart del segle XX esdevingué gairebé una moda, com la de “literaturitzar” aquestes cròniques.
57. El mode sol ser l’indicatiu i el temps eminentment l’imperfet, per aquesta mena de relats, a diferència
dels diaris-dietaris on el present, també d’indicatiu, i el perfet (en català, perifràstic gairebé sempre en
els escrits del darrer periode, cosa que no és així en castellà) solen ser les formes més utilitzades.
58. Algun manuscrit o escrit autoeditat de Francesc Espinet pot ser paradigmàtic d’aquesta escriptura que
pretén captar l’instant present del viatge, especialment Són quarts de cinc de la matinada. Viatge al Rif.
Primavera del 2006. Però alhora pot ser un exemple de la multiplicitat de gèneres que pot abastar un
mateix llibre de viatges. D’aquesta multiplicitat de gèneres n’és especialment paradigma Alí Bei:
dietari i memòria hi són presents, però alhora relat aventurer i observació etnològica... o astronòmica,
espionatge polític i discurs religiós, etc.
59. Com el blog de Jan Bover.
60. L’obra de Farid Abdelouahab, Cuadernos de viaje (Barcelona, Planeta, 2006) és un excel·lent recull
d’aquestes peces. Entre nosaltres, recentment fins i tot s’han convocat concursos de quaderns de viatge,
com ara el que organitza l’agència Kananga-Ámbar, i que compta amb Miquel Trias com a guanyador
d’un accèssit del 2002-2003 pel seu quadern sobre Jordània, Israel, Líban i Síria, i amb el primer premi
del 2004-2005 per un altre quadern seu, sobre Marroc, Algèria i Mauritània. Es poden veure a
pasaporte3.com
OBRES (i només LLIBRES)
http://seneca.uab.es/hmic
135
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Tipus de viatge (o de recorregut o de vehicle)
Aventura (5), camí (14), creuer (6), excursió (10), expedició (7), itinerari (6), jornada
(1),operació (2), pas (1), peregrinació (7), periple (1), pista (1), romiatge (2), rumb (1), ruta (9),
travessia (6), trekking (1), volta (12).
Grans conceptes
Geografia (3), història (5).
Podríem dir, com a conclusió generalista, que el que interessa indicar els autors-editors en
el títol dels seus escrits és assenyaladament el tipus de relat de viatge que han escrit-editat
(carta, crònica, diari-dietari, nota, memòria, quadern, relació), quina mena de viatge han fet
(volta, peregrinació-romiatge, excursió, expedició, travessia, ruta, creuer, d’acord amb un
itinerari) i com s’han aproximat (i s’hi aproximen en escriure-ho) al que han trobat en el seu
viatge (impressions, descripcions, mirades-visions i vivències de paisatges).
Evidentment les paraules utilitzades varien en el temps.
Si fem talls temporals d’acord amb les divisions cronològiques establertes pels criteris de
periodització generalment acceptats, veurem aquestes variacions. De tota manera, hem de tenir
present la salvetat de la diferent quantitat de documents que tenim per un o altre periode, cosa
que dóna més o menys representativitat a la mostra lèxica, segons l’època. I, potser caldrà també
fer un racó especial pels darrers anys, en què la presència de la virtualitat de l’escriptura (web,
blog, e-mail, etc) potser influeix en el lèxic. Dividirem, doncs, el temps considerat en els
següents periodes: medieval-modern (fins a 1800, que significa molt de temps, però en què
trobem pocs escrits), alta edat contemporània (segle XIX), contemporaneitat estricta (19011980) i temps present (fins 2006).
Pel primer periode tenim sobretot termes relatius a la forma de l’escriptura (crònica 1, carta
1, llibre 1, rihla 1) o del viatge (romiatge-peregrinació, 2-4, jornada 1, expedició 1, itinerari
1 o el propi viatge 5), mentre que el punt de vista és força neutre-objectiu (descripció 5, relació
5, notícia 1, comentari 1).
Al segle XIX, a més de la poca presència del català, ja constatada en altres escandalls (només
9 paraules que ens interessin), especialment en contrast amb el castellà (61 paraules
consignades), continuem constatant la gran presència de la paraula viatge (27 vegades), mentre
que les altres 20 paraules utilitzades són molt variades i la seva menció molt poc concentrada
(5 record i impressió, 4 itinerari i carta i 3 diari-dietari, descripció i expedició, a més d’altres
13 paraules esmentades només 1 o 2 vegades: excursió, informe, notícia, relació, volta,
peregrinació, apunt, crònica, manual, observació, memòria, nota). Constatem, però, que els
61. Només indico el nombre de citacions del mot en l’apartat on crec que la seva inclusió és més pertinent,
però també apareix la veu en d’altres apartats on una lectura secundària del seu significat també podria
situar-l’hi.
62. Rihla és la denominació àrab de “llibre de viatges”. És interessant de constatar com en àrab existeix un
terme per explicitar aquest gènere d’escriptura, que entre nosaltres necessita d’una perífrasi: llibre de
viatges, relat de viatges. L’explicació d’aquest fet potser la podríem trobar en la importància que la
mobilitat espacial té en la civilització àrab i en la religió musulmana: precisament existeix un
subgènere de rihla, la rilha hijaziya, que defineix la peregrinació ritual obligatòria a La Meca –ciutat
situada al Hijaz, regió d’Aràbia- , el hajj, un dels cinc arkans o puntals de l’islam.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
136
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
termes és refereixen especialment al punt de vista (24 vegades), punt de vista una mica més
subjectiu que no pas a l’època anterior (20 d’aquestes 24 vegades, amb especial menció a record
i impressió: 5 vegades cadascuna, dèiem).
Al segle XX fins el 1980 la paraula viatge disminueix proporcionalment (només 39 vegades
i solament 12 en castellà), mentre que predomina clarament el punt de vista, un punt de vista
més aviat basat en sensacions fugisseres (14 vegades impressió, 10 record, 8 memòria i nota,
5 visió, 2 aproximació i estampa, 1 divagació, quadre, anècdota, evocació, paisatge, apunt,
somni, sensació, estampa, meditació: 60 mencions, mentre que la resta de mencions, fora del
mot viatge, són 42), però també indicant el tipus de viatge (excursió i volta 6, pelegrinatge 5,
expedició i aventura 2, creuer, travessia i operació 1) o d’escrit (crònica 4, diari-dietari 3, carta
2, postal , relació i registre 1), i finalment camí (4) i ruta (1).
Pel darrer periode tenim un més ampli ventall de termes, fins a 57, però amb la indefugible
presència del mot viatge (67: 41 en català i 26 en castellà). Ara, però, sembla predominar la
paraula neutra, amb predomini del tipus d’escrit (crònica en 15 ocasions, diari-dietari en 10,
carta en 7, quadern en 6, relat i llibre en 5), dels itineraris (amb 5 volta, ruta, pista i camí, i
amb 1 vegada la pròpia paraula itinerari, a més de travessia, pas i guia) i del tipus de viatge
(aventura 3, creuer 2, expedició, trekking i periple 1). Notem que ha desaparegut la paraula
excursió. El punt de vista també hi és present, però de manera molt segmentada (18 termes),
amb un nombre notable de termes subjectius (18, entre ells impressió en 7 ocasions, vivència
en 4 i mirada-visió també en 4, mentre 1 vegada s’esmenta passió, fantasia, empremta, oci,
olor, pinzellada, fabulació, nostàlgia, sonmi, instant, record, seducció i memòria), però també
amb presència dels de caràcter sobretot objectiu (nota i notícia 2, carnet, anotació i rumb 1) i
d’aquells que poden ser llegits, a primera vista, d’una o altra manera (paisatge 3 vegades,
aproximació 2, apunt, aspecte, estampa, lectura i àlbum 1).
Algunes paraules apareixen als quatre conjunts temporals: viatge, crònica, carta i expedició.
D’altres, a tres dels quatre: impressió, diari-dietari, record, camí, nota, volta, memòria, relació,
itinerari i notícia.
Cosa que ens confirmaria la nostra percepció, indicada més amunt, de quina és la temàtica,
quin l’enfoc, quina la forma d’expressió literària dels escriptors dels PPCC que han relatat els
seus viatges “en terra de moros” al llarg dels segles.
INVENTARI
CATALÀ
Conjunt (sobretot, la Mediterrània, però també Orient enllà o Viatges al voltant del món)
(Jaume I
Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim Rey en Jacme primer, Rey Darago,
de Mallorques e de Valencia, Compte de Barcelona e de Montpesler : dictada per aquell
en sa llengua natural ; de nou feyta estampar per Marian Aguiló y Fust, Barcelona, 1873.
Donem aquí entre parèntesi aquest primer “viatge de català en terra de moros”- Regne de
Mallorca, Regne de València-, terra que convertí en “terra catalana”.
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
137
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Aquesta edició figura a la Biblioteca virtual Joan Lluís Vives.
La Universitat de Barcelona ha digitalitzat el manuscrit de Poblet, de Celestí Destorrents, del
1343.
L’edició més coneguda, amb el títol de Crònica o Llibre dels feits, és la de Ferran Soldevila. )
Muntaner, Ramon
Crònica, Barcelona, Barcino, 1927-1952, 9 vols, a càrrec d'E.B. i Miquel Coll i Alentorn.
Figura a Les quatre grans cròniques, editades per Ferran Soldevila, Barcelona, Selecta, 1971,
1298 pp. La primera edició impresa és del 1558 a València: Chronica, o descripcio dels fets ,
e hazanyes del inclyt rey don Jaume Primer..., En casa de la viuda de Ioan Mey Flandro.
Escrita en 1325-1328.
Benet, Berenguer
Manual del viatge fet per en... a Romania. 1341-1342. Editat per Daniel Duran i Duet a
Barcelona, Universitat, tesi doctoral, 2 vols., 568 pp, 2001.
Anònim
Manuscrit editat per Josep Maria Madurell i Marimon en l'article "Cuentas de un viaje
comercial a Rodas y Alejandría en 1438", Miscelánea de textos medievales, núm. 2, 1974, pp.
229-236.
138
Montserrat, Antoni de
1.- Relaçam do Equebar, rei dos mogores, carta al general dels jesuïtes, 1582. Traducció
de Josep Lluís Alay (en l'obra 2, pp. 317-332), amb el títol de La història d'Equebar, rei dels
mogols. Publicat inicialment a Monumenta Indica, vol. XII.
2.- Ambaixador a la cort del Gran Mogol. Viatges d'un jesuïta català del segle XVI a
l'Índia, Pakistan, Afganistan i Himàlaia, Lleida, Pagès, 2002 i 2005, 342 pp, il, trad. i ed.
Josep Lluís Alay. Original: Mongolicae Legationis Commentarius, 1591 (amb afegits fins el
1600). Publicat prèviament a càrrec de H. Hosten a Memoirs of the Asiatic Society of Bengal,
vol. VIII, núm 9, 1914, i traduït a l'anglès pel mateix Hosten (el 1912 al Journal of the Asiatic
Society of Bengal, vol. XIII, núm. 5; i el 1920-1921 al The Catholic Herald of India), tot a
Calcuta. Una nova edició anglesa a càrrec del comentarista S.N. Banerjee i del traductor J.S.
Hoyland fou publicada el 1922 per la Oxford U.P., i reeditat pels Asian Educational Services,
de Nova Delhi, el 1992.
3.- Cartes a Claudio Acquaviva, des del Iemen, escrites entre 1590 i 1596. En llatí i castellà
a Monumenta Historica i Monumenta Indica de l'Archivium Romanum Societatis Iesu.
Joan [Calafat Català] (Gio Calefatto Catallano)
Rellatione dio Gio... sopra il successo della galera di Mehemet Bei che fu figliolo di
Ramadàn Bassà, Archivio di Stato, Venècia, Ambaixada de Constantinoble, filza 20, ff. 514515 (1584-1585), a www. archivodelafrontera. com, versió castellana i notícia d’E. Sola, 9 pp.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Ali Bei el-Abbasí (Domènec Badia i Leblich)
1.- Voyages d'Alí Bey en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806
et 1807, París, P. Didot l'Ainé, 1814, 3 vols i un Atlas (Explication des planches composant
l'Atlas des voyages d'Ali Bey, consultables per internet a gallia.bnf,fr), amb un prefaci de B
(J.B.Boniface de Roquefort). (Una subhasta del 1999 de Sotheby's valorava l'obra entre 1 000 i
1 2000 lliures.) Hi ha traducció a diversos idiomes durant el segle XIX, entre d'ells el rus:
--anglès, Travels of Ali Bey in Morocco, Tripoli, Cyprus, Egipt, Arabia, Syria and
Turkey between the years 1803 and 1807, Londres, Longman, Hurts, Rees, Orme and Brown,
1816, 2 vols., publicats en facsímil a Londres, Gregg, 1970; el mateix 1816 a Estat Units es
publicaren Travels of Ali Bey in Morocco..., 2 vols, Philadelphia.
--alemany, Reisen in Afrika und Asien in den Jahren 1803 bis 1807, Weimar, LandesIndustrie-Comptoir, Neue Bibliothek der wichtingsten Reisebeschreibungen, 1816, 2 vols.
--italià, Viaggi in Africa ed in Asia dall'anno 1803 a tutto il 1897 (traducció, dott. S.
Ticozzi), Milà, Sonzogno e Comp, 1816-1817, 4 vols. Hi ha una nova edició a càrrec de
Michelina Patania (introducció i traducció), Palerm, Novecento, 1991.
--espanyol, Viajes de Ali Bey el Abbasí por África y Asia durante los años 1803, 1804,
1805, 1806 y 1807, València, José Ferrer de Orga, 1836, i un Viaje de Ali Bey al Imperio de
Marruecos precedida de la Biografía de este ilustre sabio español, Puerto Rico, José Solves,
1860; sembla així mateix que el 1836 s'edità a París per Vicente Salvá e hijo una traducció
castellana, obra de P.
La primera traducció catalana és la barcelonina de La Renaixensa, Viatjes, 1888-1889,
primer en fascicles i després en 3 vols; l'atles (Atlas dels viatges d'Ali Bey el Abbassí, amb
pròleg i apèndix de Jaume Massó i Torrents, Barcelona, L'Avenç, 1892. La part dels Viatges
per l'Imperi de Marroch fou editada a Barcelona per Tipografia catalana el 1907; una nova
traducció completa, amb la pràctica totalitat de les il.lustracions de l'Atlas, s'edità entre 1926 i
1934 (Viatges, Barcelona, Barcino, 13 vols, pròleg de Nicolau Maria Rubió i Tudurí i traducció
de Francesc de Rupià i Bernat Montsià, seudònim de César August Jordana), reimprès el 1938.
Una nova edició, a base de l'anterior traducció, arranjada, a Barcelona, Llibres de l'Índex, 2004,
amb el pròleg de Rubió, una introducció de Francesc Espinet i tot el material de l'Atlas.
Una edició recent en castellà seria Viajes por Marruecos, Trípoli, Grecia, Egipto, Arabia,
Palestina, Siria y Turquía, Palma de Mallorca, Olañeta, 1982 (la 4ª ed. és del 2001), 2 vols,
512 pp, il. i amb un pròleg de Juan Goytisolo; reprodueix la traducció de l'editorial barcelonina
Olimpo del 1943 (amb un pròleg de Guillermo Díaz Plaja). Una altra, a càrrec de Juan Barceló,
es va publicar a El Museo Universal de Madrid el 1982; igualment, amb un excel.lent
introducció de Salvador Barberà, foren publicats els Viajes por Marruecos a Madrid per
l'Editora Nacional el 1984. Finalment els Viajes de Ali Bey de la barcelonina Editorial Óptima,
2001, contenen la totalitat de les il.lustracions i mapes de l'Atlas (segons el volum francès
original de la Biblioteca de Catalunya).
Recentment s'han fet al Marroc i a Egipte sengles traduccions a l'àrab.
2.- Documents originals (4 vols. facticis) i
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
139
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
3.- Manuscrits, llegats d'Eduard Toda. Un conjunt de manuscrits i impresos a l'Arxiu
municipal de Barcelona.
4.- E. VI. Colección Badía, del Archivo Francisco Rodríguez Marín, Biblioteca Nacional de
Madrid.
5.- Alí Bey en Marruecos. Tragedia, a càrrec de Celsa G. Gacía Valdés i Michael McGaha,
Pamplona, Eunsa, 1999
Mas, Sinibald de
1.- L'Angleterre, la Chine et l'Inde, París, J. Tadieu, 1857, 288 pp, il.
2.- La Chine et les puissances chrétiennes, París, Hachette, 1861, 2 vols, il.
Hi ha traducció catalana d'alguns dels seus escrits sobre la Xina per part de Joan Sacs: La
Xina, Barcelona, Barcino, 1927.
Toda i Güell, Eduard
1.- Macao. Racorts de viatge, Barcelona, La Renaixença, 12 pp.
2.- Articles sobre Xina (febrer 1881 i octubre 1884) i Egipte (juliol, setembre i desembre
1884), La Ilustració Catalana.
3.- "Des d'Egipte", sèrie a La Renaixensa, 1884-1886.
140
4.- "Viatge per Egipte i Núbia", L'Excursionista, IX, t.II, 1886, úms. 97 i 98, pp 570-576 i
587-590.
5.- "Viatge a Egipte (fragments de dietari)" [1884-1886], a Els Marges, núm. 30, 1984, com
a apèndix a l'article de Manuel Forasté i Giravent, "Eduard Toda i Güell, viatger".
6.- L'antic Egipte. Documentació manuscrita, Barcelona, Ausa, 1991, 181 pp, il. Edició
de Trinidad Montero i pròleg de Josep Padró.
7.-Viatge a la Xina, Barcelona, Direcció del patrimoni Cultural, 1992, 75 pp. Introducció
del nét de l’autor, Eduard Toda Iliva, propietari del manuscrit, i pròleg de Dolors Folch. Text
castellà i traducció catalana de Dietario del viage de Eduardo Toda y Güell a China en los
años 1876 y 1884.
Verdaguer, Jacint
1.- Excursions i viatges (part Recorts de la costa d'Àfrica, pp 43-89), Barcelona, La
ilustració catalana, 1887. El manuscrit era més extens, així com l'edició en fulletó a La Veu de
Montserrat (1884). Restituït per Narcís Garolera a Excursions i viatges, Barcelona, Barcino,
3 vols, 1991-1992. Una nova edició del mateix Garolera, amb pròleg de Xavier Moret, De
Tànger a Sant Petersburg. Excursions i viatges, Barcelona, Tusquets, 2003, 189 pp., il
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
2.- Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, Barcelona, La ilustració catalana, s.d. (1889), 211
pp, amb gravats d’Andreu Solà. Fou prèviament publicat en fulletó a La Veu de Montserrat
(1887-1888) i a La Ilustració Catalana (1888, amb dibuixos d’Andreu Solà). Reeditat 1894,
Barcelona, Llibreria i tipografia catòlica, 214 pp, també amb il·lustracions d’Andreu Solà.
Narcís Garolera n'ha rectificat l'edició del 1889 basant-se en els fulletons i en el manuscrit
original, a "Unes pàgines "inèdites" del Dietari d'un pelegrí a Terra Santa", Faig. Revista
Literària, núm. 29, novembre 1987, pp 77-85. Hi ha una primera traducció castellana del 1889
a València, Pascual Aguilar, 161 pp, a càrrec de Constantí Llombart. En francès s’edità a
Perpinyà el 1896 (En Terre Sainte, a la imprenta de Joseph Payret, 225 pp, traducció de Juli
Delpont). L’Avenç i la Llibreria Catalònia de López Llausàs el reditaren el 1906 i el 1930,
respectivament. El 1999 Ramon Pinyol i Torrents en feu una edició popular molt acurada
(Barcelona, Proa, 154 pp). Hem de tenir encompte, a més, que, com diu Narcís Garolera, “a
l'inici del darrer decenni [del segle XIX], publicà la trilogia poètica Jesús infant, composta a
partir de les seves vivències a Palestina, i formada per tres llibres: Nazaret (1890), Betlem
(1891) i La fugida a Egipte (1893)” (a la web uoc.edu/lletra/noms/jverdaguer).
3-. Epistolari, Barcelona, Barcino, 1959-1993, a càrrec de Josep Maria Casacuberta i Joan
Torrent.
Pin i Soler, Josep
Orient (Vària III), Malta, Bukarest, Corfú, Atenes, Constantinople, Bòsfor, Barcelona,
Llibreria Verdaguer, 1906, 252 pp. El febrer i agost del 1905 havia publicat a Joventut algun
dels articles després aplegats en llibre. Hi ha reedició parcial, amb el títol de De les terres
mediterrànies, a cura de Maria Solà, Barcelona, Edicions 62, 1966, pp. 59-102. I completa, a
cura d’Elisabet Velàzquez, en el tom 7 de les Obres, Orient.Vària III, Tarragona, Arola/
Ajuntament, 2002, 167 pp.
Junyent, Oleguer
Roda’l món i torna al Born, Barcelona, Ilustració catalana, 1910, 392 pp, il (gravats de J.
Thomas). Pròleg de Miquel Utrillo. Reeditada a Barcelona per La Magrana el 1981 amb pròlegs
de Xavier Fàbregas i Irene Peypoch, 163 pp, il.
Cambó, Francesc
1.- Visions d'Orient, Barcelona, Editorial Catalana, 1924, 169 pp. Publicat prèviament a La
Veu de Catalunya en forma de sèrie d'articles, 1924, amb el mateix títol
2.- Memòries (1876-1936). 1, Barcelona, Alpha, 1981, especialment el segon capítol sobre
la Primera Dictadura i el titulat "Viatges".
Anònim
"Viatge d'en Cambó a Orient", D'ací i d'allà, núm. 88, abril 1925.
Nadal, Joaquim Maria de
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
141
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
1.- Per les terres de Crist. Impressions d'un pelegrinatge a Palestina, Barcelona,
Occitània/Biblioteca de "La paraula cristiana", 1926, 211 pp., il- Pròleg de Francesc Cambó
(XXII pp.). Publicat prèviament en forma de la sèrie Un pelegrinatge a Terra Santa (23
cròniques), La Veu de Catalunya, 1926. Traducció castellana, Barcelona, Roma, 1931, 178 pp,
il. Amb el pròleg d’en Cambó i una nota preliminar del traductor, Juan Moneva y Puyol
(XXXVIII pp.)
2.- De tot arreu, Barcelona, Llibreria Verdaguer, 1930, 175 pp. Pròleg de Josep Pla.
3.- Memòries. Vuitanta anys de sinceritats i de silencis, Barcelona, Aedos, 1965, 503 pp,
il.
Coma Soley, Vicents
1.- De Barcelona al Caire, passant pels Dardanels (Divagacions d'un turista), Barcelona,
Llibreria Verdaguer, s.d. (escrit el 1926), 212 pp, il.
2.- Mandolines i babutxes, Barcelona, Llibreria Verdaguer, s.d. (1927), 167 pp, il.
Nicolau d'Olwer, Lluís
El pont de la mar blava, Notes de viatge per Tunísia, Sicília i Malta, Barcelona,
Catalònia, 1928, 154 pp. Publicat en part prèviament a La Publicitat, 1925. Reed., p.e.,
Barcelona, Proa, 1979, 160 pp.
Marín Balmas, Joan
142
De París a Barcelona passant per Honolulú, Barcelona, Catalònia, 1927, 253 pp, il.
(dibuixos de C. Le Roy Beldric) Pròleg de Ferran Valls i Taberner.
Pla, Josep
D'entre les Obres Completes d'Edicions Destino de Barcelona, es poden destacar Les
Escales de Llevant (vol. 13, 1969, procedent de Cartes meridionals, Barcelona, Catalònia,
1929, però amb elements que arriben fins a 1957), Les Illes (vol. 15, 1970, 582 pp, procedent
de Coses vistes, Barcelona, Selecta, 1951-1952, 4 vols, que el 1957 foren agrupats en el vol.
VIII de les Obres completes també de la Selecta, amb el nom de Les Illes, el mateix que utilitzà
Destino), En mar (vol. 18, 1971, 725 pp) i Itàlia i el Mediterrani (vol. 37, 1980, 695 pp).
Les escales de Llevant (viatge del 1929), Israel el 1957 i Un llarg viatge: entre Kuwait al
Golf Pèrsic i Valparaiso a Xile (1959-1960) són les seves obres individuals més interessants
pel món arabomusulmà.
Serés, Antoni
Tot donant la volta al món. Impressions, Barcelona, Catalònia, s.d., 230 pp,
il. Tr. castellana, Dando la vuelta al mundo, Barcelona, Cervantes, 1930, 226
pp., il.
Foix, J,V.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
"Notes de viatge", La Publicitat, juny 1933.
Casanovas i Pujades, Domènec
"Mediterrània, 1933-1935. Els records d'un viatge", Mirador, 31 octubre 1935.
Rosselló-Pòrcel, Bartomeu
1.-Articles a La Veu de Catalunya i a Mirador (“Orient, 1933. Impressions sefardites”, 21IX-1933, i “Orient,1933. Tres dictadures”, 7-XII-1933) entorn del viatge universitari del 1933.
2.-Conjunt de postals enviades durant aquest viatge, que es troben al llegat Amàlia Tineo Gil,
X. Abraham, P. Roselló Bover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. A la llum, Palma, 1999.
3.-Poema Turquia, 1936.
Pei, Ramon
Sèrie Xina 1933, La Publicitat, desembre 1933. Tretze articles.
Gifreda, Màrius
"Un creuer per la Mediterrània", a Mirador, núms. 289, 290, 292, 294, 296, 298, 301 i 303,
1934.
Grau i Ros, Francesc
143
Catalunya-Orient. Egipte, Palestina, Síria, Líban, Irak, Turquia, Barcelona, Catalònia,
1934, 190 pp, il. Prèviament en foren publicades les primeres parts a L’Opinió en forma
d’articles. Viatge comercial i agnòstic, amb un tast d'avió.
Diaz Plaja, Guillem
1.- Cartes de navegar, Barcelona, Quaderns literaris, 1935, 84 pp. En part, publicades com
a cròniques a El Dia, 1933-1934, a Mirador, 1933, i a La Veu de Catalunya, 1933.
2.- Viatge a l'Atlàntida i retorn a Ítaca, Barcelona, Destino, 1962, 149 pp. Es refereix,
entre d'altres llocs, al Marroc.
3.- "Hace cincuenta años", ABC, 24 setembre 1983, reproduït al catàleg de l'exposició
Crucero universitario por el Mediterráneo [Verano de 1933], Madrid, Publicaciones de la
Residencia de estudiantes, 1995, pp. 15-17.
Duran i Sanpere, Agustí
Viatge al voltant del món. Seguint el paral.lel de Barcelona, Barcelona, Aymà, 1957, 153,
il. Prèviament publicats al Butlletí de divulgació històrica de l’Institut municipal d’història de
la Ciutat (de Barcelona).
Quadrada, Jesús
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
De la Mar Morta a l'Àrtic. Tres viatges, Arenys de Mar, Impremta Santa Maria, 1968, 376
pp. Els dos primers viatges són "Peregrinació a Terra Santa" i "Creuer al Nord d'Àfrica".
Teixidor, Joan
Viatge a Orient, Barcelona, Tàber, 1969, 218 pp. Versió catalana de la castellana Países de
Mediterráneo, conferències donades a bord d'un creuer, que el 1984 reedità com a Viaje a
Oriente, Barcelona, Destino, 1984, 216 pp.
Ferrer, Baldiri
Viatge a l'Índia (Amb el món dels hippies), Barcelona, Selecta, 1974, 231 pp, il.
Igualada, Francesc; i Paris, Brigitte
La volta al món en motxilla, Barcelona, Pòrtic, 1981, 374 pp, il.
Lladó, Carles
32 000 passos, Barcelona, Pòrtic, 1983, 247 pp, il.
Perucho, Joan
1.- Un viatge amb espectres, Barcelona, Quaderns crema, 1984, 175 pp.
2.- Itineraris d'Orient, Barcelona, Edicions 62, 1985. Es tracta d'un poemari, resultat d'un
viatge.
Esteve Gálvez, Francesc
A l'entorn de les aigües lluminoses. El creuer universitari (1933), Castelló de la Plana,
diputació, 1985, 307 pp, il.
Soler, Muma
La terra és boteruda. Barcelona-Katmandú en bicicleta, Moià, Raima, 1986, 272 pp, il.
Febrés, Xavier
El Mediterrani ciutat. Viatge a divuit grans ciutats del Mediterrani i del sud d'Europa,
Barcelona, Edicions 62, 1986, 347 pp, il. Pròleg de Pasqual Maragall.
Catany, Toni
La meva Mediterrània, Barcelona, Lunwerg, 1990, 117 pp. Fotografies i text (p. 19) de
l'autor.
Bagué Bofill, Isabel
Viatjar és art: la palmera, Barcelona, A.R.C., 1992, 239 pp, il.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
144
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Ferrà, Miquel
1.- Contes àrabs de Medina Mayurka, Montserrat, Abadia, 1993, 116 pp, il.
2.- Contes i viatges, Ciutat de Palma, Documenta balear, 1994, 118 pp.
Espinet, Francesc
1.- El viatge, mecanoscrit, 1978. Iugoslàvia.
2.- Rajastan. Índia, manuscrit, agost 1994
3.- Líbia, 25 anys, manuscrit, agost-setembre 1994.
4.- He viatjat per terres de moros, mecanoscrit en procés, 2005-2007.
5.- Són quarts de cinc de la matinada. Viatge al Rif, primavera del 2006, mecanoscrit
autoeditat, Bellaterra, UAB, 2006, 123 pp, il.
Pernau, Josep
De Campdevànol a Laos, Barcelona, Pòrtic, 1994, 330 pp.
Barcons, Empar; i Pàmies, Xavier
1.- Tres anys pels països del Sud. Viatge a un món encara divers, Lleida, Virgili i Pagès,
1995, 191 pp.
2.- Cap allà on neix el Nil seguint les rutes dels exploradors Richard Burton, John
Speke i David Livingstone per l’Àfrica de l’est i l’Àfrica austral, Vic, Emboscall, 2002, 120
pp, il.
Bartrolí, Jaume,
1.- Un tomb pel món, sèrie a Avui. Diumenge, 1996-1997.
2.- En el seu llibre posterior De Siberia al tròpic, Barcelona, La magrana, 2001, en part basat
en aquesta sèrie, no recull les regions més interessants pel tema que aquí ens ocupa.
Piera, Josep
1.- Seduccions de Marràqueix, Barcelona, Edicions 62, 1996, 232 pp.
2.- A Jerusalem, Barcelona, Edicions 62, 2005, 158 pp.
Porcel, Baltasar
Mediterrània. Onatges tumultuosos, Barcelona, Proa, 1996, 446 pp, il.
Casanovas, Eugeni
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
145
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
1.- Un viatge monstruós. Amb tren pel Transsiberià i la Ruta de la Seda, Barcelona, La
Magrana, 1997, 377 pp.
2.- El Sàhara nord-sud. Les travessies per la costa atlàntica i el Nil, Barcelona, La
Magrana, 2000, 426 pp, il.
3.- Almogàvers, monjos i pirates. Viatge a l'Orient català, Barcelona, Proa, 2001, 241 pp.
Grècia i Albània.
A la web masdeviajes hi ha una secció dedicada als seus viatges, amb fotografies de l’autor.
Costa-Gramunt, Teresa
La porta índia, Barcelona, Edi-Liber, 1997, 124 pp.
Cucó, Alfons
Els confins d’Europa. Nacionalisme, geopolítica i drets humans a la Mediterrània
Oriental, València/Catarroja, Universitat/Afers, 1997. 188 pp.
Jordà, Eduard
Terra incògnita, Binissalem, Di7, 1997, 143 pp.
Manresa, Joan
1.-Runes i gent. Viatge per Jordània, Síria i Líban, Palma de Mallorca, Moll, 1997, 140
pp, il.
2.- Sèrie setmanal (dissabtes, darrera plana) Instantània, al diari Balears, Palma de
Mallorca.
Pernau, Gabriel
1.-A la Xina amb bicicleta. Turquia, Geòrgia, Azerbaidjan, Turkmenistan, Uzbekistan,
Kirguizistan, Kazakhstan, Xina, Barcelona, La Campana, 1997, 366 pp, il.
2.- Per Terres d’Al.là. Viatge a l’altra riba de la Mediterrània, Figueres, Brau, 2005, 420
pp.
Llompart, Jordi
L’ oblit del passat, Barcelona, Folio, 1998, 255 pp, il. Deriva del programa televisiu del
mateix nom en 13 capítols (1995-1997) de TVC, en col.laboració amb Llorenç Soler i música
d’Eduardo Arbide (hi ha edició en video i de la música en CD) sobre diveres zones de la
Mediterrània, l’Iemen i Etiòpia. Hi ha tr. al castellà (Memoria del pasado) i a l’anglès
(Vanishing past).
Palau, Josep M.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
146
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Geografia impertinent. Més enllà de Bòsnia, Barcelona, La magrana, 1998, 198 pp, il.
Folch, Ramon
La dèria de mirar. Passions i paisatges d'un ecòleg, Barcelona, Planeta, 2000, 514, il.
Forcano, Manuel
1.- Com un persa, Barcelona, Tàndem, 2000. És un llibre de poemes
2.- "Carta a Biel Mesquida des de la Mare del Món", Avui, 8 novembre 2001.
3.- "Carta a Josep Piera des del Caire Islàmic", Avui, 15 desembre 2001.
4.- “Carta a Manuel Ollé des d’un “hammam” d’Alep”, Avui
5.-“Carta a Francesc Garriga des de l’antiga Cànop, Avui, 15 maig 2003.
Ha continuat fent articles d'aquesta mena. Potser en farà un llibre.
6.- El tren de Bagdad, Barcelona, Proa, 2004. És un llibre de poemes.
Puigpelat, Francesc
La ruta dels almogàvers. Un viatge a Grècia i Turquia, Barcelona, Proa, 2001, 271 pp, il.
Reed. Barcelona, Suma de Lletres Catalanes, 419 pp.
Pujol i Núñez, Ramon
Catalans als Balcans. Crònica de la realització d'un projecte, Barcelona, Generalitat de
Catalunya, 2001. Kosovo.
Arbonès, Toni
1.- Històries d'una guerra invisible. Cròniques d'un reporter al Pakistan i a
l'Afganistan, Barcelona, Columna, 2002, 358 pp, il. Pròleg de Josep Lluís Alay.
2.- “Dubai: un miratge del desert”, El Temps, núm. 1160, 29 agost 2006, pp. 80-81, il. De la
sèrie Viure. De casa al món.
3.- “Tassili de l’Hoggar, fantasia sahariana”, El Temps, núm. 1160, 5 set. 2006, pp. 78-79,
il. De la sèrie Viure. De casa al món.
Mestres, Jaume
Cròniques de l'Anaconda. I. Índia, Pakistan, Indonèsia, Filipines, Cambodja,
Thailàndia i Laos, Barcelona, Columna, 2002, 422 pp, il. III.- Marroc i Egipte, Barcelona,
Columna, 2004, 298 pp, il.
Rodri, Jordi
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
147
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Una guerra al paradís. Quadern de viatge d'un cooperant, Barcelona, Llibres de l'Índex,
2002, 238 pp, il.
Vergés, Elisabeth
Anglada, Madrid, Desnivel, 2002, 268 pp, il. Inclou 2 articles de Josep Manuel Anglada, el
personatge del llibre, publicats a Vèrtex, núms 7 (1967, Sàhara) i 16-17 (Afganistan, 1969).
Balcells, Sandra
Balkan in memoriam, Barcelona, Blume/Intermón Oxfam/Blanquerna, 2002, 219 pp., il.
Conjunt de fotografies, amb textos en català, castellà, anglès i serbocroat.
Donate, Enric
“Tast mongol”, premi Tiramilles 2003, diba.es/plajove/tiramilles03, 10 pp, il. Índia
nordoccidental.
López Bayona, Lluís
Àsia i Oceania. Un any d’aventura, Barcelona, CEDEL, 2003, 321 pp, il.
Soler, Esteve
1.- Llàgrimes per la Nasser, Barcelona, Planeta, 2003, 193 pp. 2ª ed., 2004, amb un capítol
nou (202 pp.). Iraq.
2.- Un català al laberint de Terra Santa, Barcelona, Planeta, 2005, 200 pp, il.
Vinyals, Manuel; i Maroval, Joaquim
Amb l'esperanto a la motxilla. La volta al món en 79 dies, Lleida, Pagès, 2003, 300 pp,
il. Tr. castellana de Ramon Sala, Lleida, Milenio, 2004.
Cullell-Ramis, Josep
Geografia d’Homer, Montserrat, Abadia, 2004, 205 pp, il.
Erra, Ramon
A Bòsnia ens trobarem, Vic, Emboscall, 2004, 120 pp.
Maluquer, Joaquim
A l'encontre d'altres cultures. Viatge a l'Índia, la Xina i Indonèsia, Barcelona, Proa,
2004, 382 pp, il. (fotografies de Maria Rosa Margalef).
Martí, Biel
Un creuer pel Mediterrani, relatsencatalà.com, 2004. Parts Tunísia i Malta (12 pp.)
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
148
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Miralles, Francesc
Cafè Balcànic, Barcelona, Llibres de l’Índex, 2004, 212 pp.
Monzó, Quim
Catorze ciutats, comptant-hi Brooklyn, Barcelona, Quaderns Crema, 2004. IsraelPalestina i Malta, pel què fa al nostre tema.
Solà, Dolors; i Tineo, Amàlia
Entrevista sobre el viatge universitari per la Mediterrània del 1933, feta per Josep Maria
Fullola a Barcelona, 12/12/2004, per al seu llibre (amb Francisco Gracia) sobre el tema.
Recasens Colo, Lluís
Viatge a les cultures. Vol. I. Els orígens. El vol d’Occident, Barcelona, Claret, 2004, 351
pp.
Garcia Lòpez, Josep
Entrevista sobre el viatge universitari per la Mediterrània del 1933, feta per Josep Maria
Fullola, Barcelona, 14/2/2005.
Torreño Mateu, Antoni
Empremtes de Xahrazad. Un viatge a través d’Àsia, València, Brosquil, 2005, 309 pp, il.
De Turquia a la Xina, passant per l’Iran i l’Àsia Central: la Ruta de la Seda.
Bes, Jordi
“Descobrir la foscor de Bòsnia”, El, Vilatà, Bellaterra, UAB, núm. 9, 2006, pp. 8-10.
Bover, Jan
Globetour, blog setmanal, amb fotografies i text, iniciat el 4-III-06 a la plana de Vic amb
propòsit de volta al món, acompanyat d’Alexandra. La primera gran etapa fou una volta al
continent europeu, inclosos els Balcans. El novembre del mateix any tornaven a ser a la plana
de Vic, amb la idea d’iniciar una nova etapa, cap a Àfrica. Globetour.org/cdiari
Serra, Joan
“Els dibuixos d’en Fidan”, El Campus de l’Autònoma, 34, juny 2006, pp.14-15, il. Bòsnia.
Romera, Jordi
La guia del viatger, travelers-guide.net/catala.hml. Hi ha, a més de tota mena de serveis pel
viatger, tres itineraris de viatges seus per Tunísia (1998), Síria(2000) i Egipte (2002).
Gaya-Gallofré, Jordi
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
149
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Fotografia i cròniques de viatges, jordigaia.net. Versions en català, castellà i anglès.
Viatges a Líbia, Tunísia, Jordània, Sàhara, Egipte, Damasc. 15 pp, il.
Nord d'Àfrica (D’Egipte a Mauritània)
Llull, Ramon
Vida coetània, Barcelona, Selecta, 1957, en Obres essencials, pp 31-54. Introducció de
Miquel Batllori. La primera edició del text català (d'un manuscrit del segle XV) és de l'any 1915
a càrrec de Salvador Bové. El 1982 l'Associació de bibliòfils de Barcelona va editar el text llatí
(Vita) i el català com a Vida de Ramon Llull, a càrrec de Miquel Batllori i de J.N. Hillgarth,
64 pp, il. Escrit el 1311. El Breviculum de Thomas Le Myésier, escrit cap el 1325, que conté
una succinta antologia de l’obra luliana i reporta els elements essencials de la vida del beat,
conté una dotzena de miniatures acolorides, tres de les quals es refereixen específicament al
tema de la relació de Llull amb l’islam; el pergamí manuscrit és a la Badischen
Landesbibliothek Karlsruhe aus der Klosterbibliothek Sankt Peter.
Bertran, Llorenç
De les Illes a Ifrikiya, 1323-1324. En dona raó Francisco José López Bonet al I Congreso
Internacional sobre Caminería Hispánica, Madrid 1992, publicat el 1993.
Turmeda, Anselm
Autobiografia i atac als partidaris de la creu, Barcelona, Curial, 1978, a càrrec de Mikel
de Epalza i d'Ignasi Riera. Escrit cap al 1420 sota el seu nom islàmic, Abdallah at-Tarjuman.
Les primeres impresions en àrab i turc de Tufha al-arib fi raddala ahl al-salib són del 1873
i 1874 respectivament; fou traduïda al francès al mateix segle XIX (1874), però fins al XX no
ho fou al castellà (1971, per Mikel de Epalza).
Bernat, N.
Lettre du père Bernat sur la religion des cophtes et sur leurs rites ecclesistiques, a Des
lettres edifiantes, tom I, París, 1700.
Pomés, Pelegrí
"Conferencias sobre las costums y comers del Marroc", L'excursionista, VIII, núms. 85-86,
1885, pp 460-469 i 474-477.
Collell, Jaume
Dels meus recorts africans. Impressions d'un viatge fet l'any 1891, Vic, Tipografia
balmesiana, 1921, 65 pp.
Serra, Isabel
Sobre el Marroc, a principis del segle XX, en fulletó. Es tracta d’una de les col·laboradores
de la revista Feminal.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
150
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Alomar, Gabriel
Un poble que s mor. Tot pasant, Barcelona, L'Avenç, 1904, 97 pp.
Interessa l’article “Un poble que s mor”, que tracta d'Alger.
Font i Sagué, Norbert
1.- “Excursió a Río de Oro (Sahara Espanyol)”, Butlletí del Centre Excursionista de
Catalunya, 1903, núm. 97, pp. 61-62.
2.- Qüadros del Sahara. Impresions de un viatje a Río de Oro, Barcelona, Estamperia del
Sagrat Cor, 1904, 86 pp, il.
Cot, A.
“L’hivern a Egipte”, Manresa, Butlletí del Centre Excursionista “Avant”, 1916, núms 19 i
24, pp. 2-10 i 12-15.
Hebrard, Albert
"Sota el sol d'Àfrica", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, XXXII, 1922, pp.
329-350 i XXXV, 1925, 280-250, il.
Juncadella i Ballbé, Domènech
Pels camins de sang i de dolor: de les terres del Marroc, Barcelona, Porcar, 1923, 82 pp.
N.N.
"Notes del Marroc", D'ací i d'allà, núm. 101, maig del 1926.
N.N.
“Tripolitana”, Excursionisme, Barcelona, 1930, núm. 45.
Roig i Font, Joan
"Notes d'una excursió per l'Àfrica romana", Butlletí Excursionista de Catalunya i Butlletí
del Centre Excursionista de Catalunya, XL, 1930, pp. 37-51, 69-82, 293-306, 326-345 i 357375, il.
Gurri, E
"La cosmopolita Tànger", D'ací i d'allà, núm. 154, octubre del 1930.
Joseph i Mayol, Miquel
Sèrie d'articles sobre Algèria (Alger, Biskra, Constantina, Timgad, etc.), D'ací i d'allà, 19301931, il.
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
151
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Bover Sintas, J.
“Una setmana a Alger”, Butlletí de l’Agrupació Excursionista “Catalunya”, nov.-des
1931, gener-abril 1932.
Prous i Vila, Josep Maria
1.- Nopals. Elegies de guerra, Badalona, Herma A.G.S.A, 1931, 92 pp. Reeditat dins Recull
poètic, Barcelona, Josep Maria Prous i Cochs/Altés, 1981, 213 pp. Poemes sobre la seva estada
al Marroc com a soldat durant la "Guerra del Rif".
2.- Quatre gotes de sang (Dietari d'un català al Marroc), Barcelona, 329 pp. (Acabat
d'imprimir el 31 de desembre del 1935). Reedició: Reus, Edicions del Centre de Lectura/Prous
Science S.A., 2003, editat i prologat (pp. 7-35) per Montserrat Corretger, 313 pp.
Veciana, J
1.-"Marraqueix", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1933, pp 49-55.
2.- "De Casablanca a les portes del Sahara", Butlletí del Centre excursionista de
Catalunya, XLIV, 1934, pp. 259-264, il.
Ivan Tirant (pseudònim)
Del Tibidabo a l'Atlas i tornada. Impressions d'un viatge al Marroc
publicades en “El Correo Catalán”, Barcelona, Eugeni Subirana, 1934, 131 pp, il
(Fontseré). Pròleg (en castellà) de Joan Fresco (també pseudònim).
Oliva, Francesc
Sèrie Hi ha presoners espanyols al Marroc?, Mirador, 1934, núms. 289, 291-295, 297, il.
Bartomeu i Granell, J.
“A la recerca de cedres mil.lenaris. Per terres de Tunísia i Algèria”, Butlletí del Centre
Excursionista de Catalunya, 1935, núm. 485, pp. 387-394.
Casas i Homs, Josep Maria
Hores africanes (Anècdotes d'hospital militar), Barcelona, Tipografia Emporium, 1936
pp, 172, il. de Rafael Perales i Tortosa.
Es tracta d'Azilah.
Sala i Roqueta, Ramon
Notes d'un viatge a Algèria (tardor de 1935), Barcelona, Publicacions Pagesia, 1936,, 53
pp, il. Es tracta d'un viatge per tal de conèixer la situació agrícola d'aquell país.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
152
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Bertrana, Aurora
1.- El Marroc sensual i fanàtic, Barcelona, Edicions Mediterrània, 1936, 300 pp, il. N'hi ha
reedicions, p.e., Barcelona, Edicions de l'Eixample, 1991, 261 pp. amb un pròleg de Maria
Antònia Oliver, i Barcelona, Columna, 2000, 258 pp. Foren publicats abans els articles sobre el
viatge a La Publicitat, 1935.
2.- "La meva visió del Sahara", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, XLVI,
1936, pp. 99-101, il.
3.- Textos manuscrits de conferències sobre viatges dels anys trenta, conservats a la
Biblioteca de la Universitat de Girona. N'hi ha que fan referència al Marroc.
Llopis, Juli
Expedició al Sàhara, manuscrit, anys quaranta. (V. Jordi Sebastià, "Un ceramista en el
desert", El temps, núm. 948, 13-19 agost 2002.)
Vidal i Jové, Joan Francesc
"Visions d'Egipte. Viatge a través del temps", El Pont, núm. 5, 1957, pp. 3-35.
Calvet, Agustí (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1893-1914), Barcelona, Aedos, 1959.
Reeditat, per exemple, Barcelona, Edicions 62, 1981. Capítol XV. “Viatges i excursions de
vacances (Hivern-primavera 1909)”. Marroc.
Sagarra, Josep Maria de
La ruta blava. Viatge a les mars del sud, Barcelona, Selecta, 1964, 242 pp, il. N'hi ha
reedicions, p.e, Barcelona, Llibres a mà, 1986. Hi ha una primera versió castellana, El camino
azul. Viaje a Polinesia (Barcelona, Juventud, 1942, 230 pp, il.); també n’hi ha reedicions, p.e.,
Barcelona, Península, 2000, 278 pp, il., editada per Eduard Jordà, amb una presentació de
Virgilio Sánchez Rey. Interessa el capítol "II. Algèria", escrit, "A bord, 30 i 31 desembre 1936",
pp 13-25 de l'edició del 1986.
Anònim
Excursió a l'Atlas marroquí, Barcelona, Centre excursionista de Catalunya, 1966.
Moix, Terenci
Terenci del Nil. Viatge sentimental a Egipte, Barcelona, Selecta, 1970, 262 pp, il. Pròleg
de Maria Aurèlia Capmany. Tr. castellana, p.e., Barcelona, Planeta, 590 pp, il., que és una edició
crítica de Pedro Manuel Villora.
Poblet, Josep Mª
Àfrica i Amèrica. Viatges i records, Barcelona, Pòrtic, 1970, 124 pp. Marroc 1957.
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
153
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Seva, Antoni
Quadern d'ocis, València, Climent, 1982, 177 pp. Tunísia.
Riera Sorell, Gabriel
Crònica d'un presoner mallorquí als camps de concentració (1936-1942), Palma de
Mallorca, El Tall, 1991. És al Marroc espanyol, entre d'altres llocs.
Anònim
Algèria. Ruta transahariana (octubre 1992), viatgeaddictes, com/dst/algeria92, 7 pp, il.
AADD
Viatge tèxtil al Marroc, Terrassa, Centre de Documentació i Museu Tèxtil, 1996, 166 pp.,
il.
Crous, Lluís
El nas del mapa, Barcelona, La Magrana, 1996, 198 pp, il.
Àfrica del nord, entre d'altres llocs.
Climent, Eliseu T.
“Marràqueix, un jardí, un mercat”, El temps, núm. 652, 16 desembre 1996, pp. 74-77, il.
Anònim
Egipte. Nadal 1998, viatgeaddictes.com/dst/egipte, 5 pp, il.
Pla i Cucurull, Cristina
Aproximació a un poble. Crònica d’una esperança, Molins de Rei, ajuntament, 1998.
Segura i Mas, Antoni
"Un viatge al Marroc. La societat marroquina viu un procès molt ràpid de modernització",
Avui, 30-XI-1998, p. 17.
Maixé i Ceballos, Joan-Maria
Sàhara occidental. Aspectes i vivències, Valls, Cossetània, 1999, 151 pp, il.
Apart de les "vivències" de l'autor, hi ha textos de viatges d'altres persones.
March, Jaume J.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
154
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Els viatges de Jaume. Egipte, ctv.es/USERS/jmarch/Egiptoval.htm (València 10-9-99).
5+3+6 pp, il.
Mercadal, Biel
“Apunts d’un viatge a la Vall del Nil”, a Egipte entre el sol i la mitja lluna, Terrassa/
Barcelona, Centre de Documentació i Museu Tèxtil/Àmbit, 1999, pp. 97-114. Hi ha traducció
castellana a la mateixa obra.
Bernal, Sergi; i Cañas, Mari
Viatge a Egipte, perso.wanadoo.es/lo_bandit, 7 pp., il. Fet l’agost del 1999.
Pallarés Garí, Salvador; i Canet Castellà, Paula
Sahara al cor, Benicull de Xúquer, Edicions 7 i Mig, 1999, 168 pp., il.
Rodés, Cristina; i Rubio, Eduardo
“Siwa. Un oasi de pel.lícula”, Avui. Diumenge, 17 febrer 2000, 3 pp., il.
Alió, Mª Àngels
“Crònica del viatge de la Societat Catalana de Geografia al sud-est del Marroc”, a Treballs
de la Societat Catalana de Geografia, núm. 51, pp. 315-322, il., 2001
155
Bonet Julià, Assumpta
El nostre petit Marroc, Sant Cugat del Vallès, Editorial Rourich, 2001, 212 pp, il.
Marcel
El diari de Marcel. Trepitjant el Marroc (Marroc 2001), 6 pp (a J. Almirall, Marroc 2001)
Mimó, Roger
Mincima. La terra llegendària, Barcelona, Columna, 2002, 149 pp.
La vall del Draa. Novel.lat.
Pedrós, Ramon
La volta al món amb Jordi Pujol, capítol "La invitació de Hassan II. Un afrodisíac i un
accident", pp. 334-348, Barcelona, Planeta, 2002.
Serra, Toni
"Mail to", a AADD, Fes ciutat interior, Barcelona, Centre de cultura contemporània de
Barcelona, 2002, pp. 28-33, il.
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Marimon, Francesc
Actuacions de La Portàtil. FM al Marroc, juliol 2003. Crònica de 5 dies d'intercanvi
cultural, Barcelona, 14 d'agost de 2003, 13 pp, il. perso.wanadoo.es/cantaril/laportatilfm/
marroc.htm
Bravo i Pijoan, Isidre
L’amant dels nois, Barcelona, Llibres de l’Índex, 2004, 133 pp. Marroc (i Nepal).
Cela Rodríguez, Alfredo
Diari de viatge als camps de refugiats saharauis a Tinduf, Bellaterra, mecanoscrit, XII2004, 39 pp., il
Minyons escoltes/Guies sant Jordi de Catalunya
Marroc-Catalunya, un intercanvi, març 2004, formacio.escoltesiguies.org, 2 pp.
Pagès Anson, Jordi
Retalls d’un viatge al Rif, traveler-guide.net, 15 pp. També a relatsencatala.com, 10 pp (2707-2004).
Romero, Fernando
Crònica d'un viatge a Tànger. L'educació al Marroc, Bellaterra, mecanoscrit, 12-I-2004,
21pp.
Zaloña, María
“Carta de María”, javierortiz.net/ant/apuntes/2004, 5 p. Com diu la plana web d’on he
recollit el document, la carta “viene en catalán, como corresponde a una asturiana convertida
en barcelonesa”. Es tracta d’una carta explicant la seva experiència de tres dies a la zona de
Lhusima després del terratrèmol. És la coordinadora d’algun projecte de cooperació entre el Rif
i el Maresme.
Lorente Lozano, Ivan
Viatge al Marroc; de Marràqueix al desert, Bellaterra, mecanoscrit, 12-I-2005, 25 pp, il.
Galán, Helena
Sense títol (Egipte), Bellaterra, 2005, 23 pp, il., mecanoscrit
Jurado, Carme
Tunísia en 4x4, Vic, Emboscall, 2005, 125 pp.
Gaya, Pep
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
156
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Nou dies amb els nòmades de Mujeran, viatgesapeu.w3.to (o viatgesapeu.f2g.net/9dies),
27 pp, il. Una altra versió a relatsencatala.com com a 9 dies a peu pel desert. Un relat de
rodamon, abril 2005, 32 pp.. El viatge és del 1994 o 1997 (ell mateix dóna una o altra data,
segons a on).
Giser (seudònim de Sergi...)
Diari del Marroc, relatsencatalà.com, abril 2005, 18 pp.
Lamarca, Xavier
Olors del Rif, relatsencatala.com, maig-juny 2005, 11 pp.
Miret i Cuadras, Pere
Crònica d’un metge al Marroc (1954-1958), Barcelona, Bellaterra, 1956, 184 pp, il.
Marta, José Maria i Naftan
Relats de viatgers. Els Marrocs, chc.ses.es/grupchc/CATALA/10000chc/150club/
15102T.htm. 1 p, il.
Àfrica
Maluquer i Viladot, Joan
1.- Records d'un viatge al Senegal, Barcelona, Casals, 1925, 110 pp, il.
2.- Records d’un viatge al Senegal. Una factoria catalana (Lletres als de casa),
Barcelona, Ibèria, 1928, 213 pp. il (40 pp).
Botey i Riera, J.
“Caceres a l’Alta Gambia (Àfrica Occidental)”, Butlletí del Centre Excursionista de
Catalunya, març 1926, núm. 370, pp. 81-100.
Carreras i Valls, Ricard
Al marge del Sàhara. Impressions d'un viatge al Senegal, Gambia, Guinea, Sudan i
Mauritània, Barcelona, Kora, 1926, 157 pp, il (aquarel.les de Miquel Carrera i Dexeus). Hi ha
traducció francesa de P. Francis Ayrol, que també hi fa el pròleg: Perpinyà, L'Indépendent/
L’Éveil Catalan, 1927, 164 pp, il.
Rubió i Tudurí, Nicolau Maria
1.- Caceres a l'Àfrica tropical, Barcelona, Altés, 1926, 247 pp, il. Reeditat amb canvis i
afegits de Ferran Rubió i Tudurí com a 50 anys de caceres a l'Àfrica negra, Barcelona, autors,
1978, 231 pp. Reedició de l'original, Barcelona, Columna, 2001, 219 pp. Hi ha adaptació
castellana a Barcelona, Juventud, 1960, 184 pp, il, com a Cacerías en la selva africana.
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
157
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
2.- Sàhara-Níger, Barcelona, Catalònia, 1932, 152 pp, il. Reeditat Barcelona, La campana,
1993, 139 pp, il, amb una introducció de Joan de Déu Domènech.
3.- "Per terres d'Àfrica. La fi del desert", Mirador, 15 novembre 1932.
4.- Àfrica negra. Gloses curtes, 1949, il.lustracions de Francesc Domingo.
5.- Viatges i caceres a l'Àfrica negra, Barcelona, Juventut, 1960, 168 pp. Hi ha tr. castellana
a la mateixa editorial i any, 221 pp, il.
6.- No ho sap ningú, Barcelona, El club dels novel.listes, 1961. Reeditat, Barcelona, Angle
edicions, 2003. Pròleg de Josep Maria Quintana. Experiències novel.lades.
7.- El camell trabat, Barcelona, Angle edicions, 2003, 308 pp. Continuació de No ho sap
ningú.
Thomas, J
“Per les costes de la Guinea Francesa i pel llarg del Níger”, a Butlletí del Centre
Excursionista de Catalunya, 1928, 403, pp. 445-459.
Vallès, Arístides
"Impressions d'una travessia del Sahara i caceres al Níger", a Arxiu del Centre
excursionista de Terrassa, any XV, núm. 83, maig-juny 1933, pp 143-146, il. És el viatge de
què parla Rubió i Tudurí a Sàhara-Níger.
Escuder i Palau, Tomàs
Viatge africà, Pedreguer, Marina Alta, 1979, 100 pp. Reeditat, Barcelona, Barcanova, 1993,
109 pp, il.
Subirós, Josep (Pep)
1.- La rosa del desert, Barcelona, Destino, 1993, 306 pp. Tr. castellana, Barcelona,
Muchnick, 1994. Tr. italiana, Assago (Milà), EDT, 2002. Àfrica del Nord.
2.- Cita a Tombuctú, Barcelona, Destino, 1996, 378 pp. Tr. alemanya, Sttutgart, KlettCotta, 1998. Malgrat ser novel.lat, es basa en el viatge de l'autor pel sud del Sàhara.
3.- Sobre la felicitat i altres neguits o de com totes les aigües es comuniquen, Barcelona,
Destino, 2003. Tr. castellana, Barcelona, Laertes, 2004. Reflexions en ocasió de viatges, entre
ells a Àfrica.
Campo i Jordà, Ferran del
Travessia per l'Àfrica Occidental. Crònica d'un viatge en solitari, Figueres, Edicions del
Brau, 1994, 191 pp, il.
Almirall, Jaume :
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
158
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
arrakis.es/ j_almirall
Estampes del Iemen. 1995, 2 pp, il.
Marroc. 1996, 4 pp, il.
Marroc 1996, 7 pp, il.
De Barcelona a Dakar. 1998, 6 pp, il
Marroc 2001, 9 pp, il.
Senegal. 2002, 34 pp, il.
Español, Piti
La pista africana, Barcelona, La Magrana, 1996, 339 pp.
Massana, Josep
Pels camins d'Àfrica, Barcelona, autor, 1996.
Diao, Aliou; Lanao, Pau; i Vinyoles, Carme
Nbita Tamola. Història d'un viatge, Girona, Gramc, 1996, il. 142 pp. Gàmbia.
159
Barceló, Miquel
1.- Carnets, a Miquel Barceló 1987-1997, Barcelona, Macba/Actar, 1998, pp 80-248, amb
pintura i material gràfic de l'autor. Escrit en francès i català.
2.- Carnets d'Afrique, París, Gallimard/ADAGP, 2003, 218 pp, il. amb material de l'autor.
Escrit en català, francès, castellà i anglès, en 1988-2000; conté gran part del text núm. 1. Hi ha
versió castellana (Barcelona, Círculo de Lectores, 2003) i catalana (Barcelona, Galàxia
Gutenberg, 2004).
Villabona, Carme
Tubabu. A la Corba del Níger, Barcelona, Empúries, 2002, 222 pp, il.
Anònim
Senegal. Setmana Santa 2004, viatgeaddictes.com/dst/senegal, 9 pp, il.
Borsiczky, Emese; Martín, Jordi; i Ventura, Francesc
Etiopía de Addis Ababa a Río Omo, foreste.com/etiopia, modificat març 2004, il. El viatge
és del desembre del 1999. El dietari del viatge és en català (malgrat el títol en castellà) i hi ha
una part informativa en castellà. 21 pp.
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Aranda Bosch, José
Diari d’Etiòpia i Eritrea, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner editor, 2006, 168 pp, il.
Mon (seudònim)
Qui viatja a Nigèria?, relatsencatala,com, agost 2005, 10 pp.
Buxó, Xavier
Mali: viatge per païr, onaclimb.com/gent.mali, 4 pp, il.
Mas, Jaume
Àfrica.Pinzellades d’un continent mític, traveler-guide.net, 7pp.
Palestina
Rovira, Joan (transcriptor)
El romiatge a Terra Santa, realitzat el 1323. Manuscrit.
Oliver, Guillem
El romiatge de la Casa Sta. de Jherusalem, 1464. Publicat
per Jaume Collell a Catalunya a Palestina, vol. 1 (no en va sortir cap altre), Barcelona,
Subirana, 1900, amb introducció (XVI pp) i 200 pp. de text, juntament amb el de Joan López
(vegi´s més avall).
Anònim
Itinerari d'un peregrí mallorquí qui passà a Betlem les festes de Nadal del 1672, Palma
de Mallorca, Imprenta dels Sagrats Cors, 1957, editat per G. Munar.
Matas, Miquel
La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem, feta y escrita per lo
reverent senyor mossèn..., Barcelona 1604 i Girona, Garrich, 1619, 115 fols. També editat per
Antoni Homs i Guzmán a la seva tesina de llicenciatura, Departament de Filologia Catalana de
la Universitat de Barcelona, mecanoscrit, 1995. Veure també, el seu article dels Annals de
l’Institut d’Estudis Gironins, XL, 1998, pp 123-136.
Fluxà, Antoni
El llibre de la mia peregrinació (1732-1736), editat per Antoni Homs i Guzmán a Analecta
sacra tarraconensia, vol. 74, 2001, pp. 131-285.
Pou, Pau
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
160
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Notícies verdaderes (1732-1737), editat per Antoni Homs i Guzman a Analecta sacra
tarraconensia, vol 73, 2000, pp. 87-128.
Anònim
Terra Santa o Jardí Seràfich Històrich, manuscrit de la Biblioteca de la Universitat de
Barcelona, cap a 1753. Hi ha algun element viatger, però la major part de l'obra és traducció de
tractats sobre Palestina.
López, Joan
Relació de la peregrinació a Jerusalem i Palestina... (1762-1781), 1781. Jaume Collell el
publica a Catalunya a Palestina com a Relació de la peregrinació a Jerusalem del pare
franciscà... (1762), citat més amunt a Guillem Oliver. Hi ha microfilm del manuscrit a la
Universitat de Barcelona i edició d’Antoni Homs i Guzmán a Analecta Sacra Tarraconensia,
vol. 75, 2002, pp. 171-339.
Barallat, Celestí
"Conferència sobre'l llach de Genesareth", L'Excursionista, VIII, núm. 83, 1885, pp. 458460.
Llobera i Solivelles, Martí
Terra Santa. Constantinopla, Atenes, Roma. Notes d'un pelegrí, Palma de Mallorca,
Tipografia Calatayud y Pizá, 1906, 272 pp, il.
Soler, Ignasi
"Una excursió a Terra Santa", Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, XV, núms
135 i 136, maig 1906.
Salvà, Maria Antònia
1.- Viatge a Orient. Seguit d'Excursió a Galatzó i alguns poemes. Edició a cura de Lluïsa
Julià, Montserrat, Abadia, 1998, 116 (97) pp, il. Escrit el 1907.
2.- "Record del meu viatge a Palestina", a Entre el record i l'anyorança. Proses i
memòries, Palma de Mallorca, Moll, 1955, pp. 155-158.
Costa i Llobera, Miquel
Visions de Palestina. Notes d'un peregrinatge, Barcelona, Ilustració catalana, 1908, 175
pp. Reeditat, per exemple, a Palma de Mallorca, Moll, 1977, amb pròleg de Bartomeu Torres
Gost. La darrera gran edició es troba a Poesia Completa, a cura de Gabriel de la S.T. Sampol,
Pollença, El Gall Editor, 2004. Inicialment amb el títol de Croquis d’Orient, les Visions
s’inspiraren en les notes del seu dietari de viatge. Utilitza la prosa mesurada, inspirada en el
versicle hebreu.
Pous i Solà, Pere
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
161
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Vers l'Orient. Els llocs de la infància de Jesús. Betlem, Barcelona, Foment de pietat
catalana, 1921, 30 pp, il.
Verdes, Ramon
De Palestina estant, sèrie a La Veu de Catalunya, 1922.
Alvareda, J. Anselm
1.- "Els catalans pel món. Una excursió perillosa pel sud de la Mar Morta", La Veu de
Catalunya, 22-XI-1926. Signat "Un benedictí de Montserrat".
2.- De Jerusalem a Jericó, Hebrón i El mont Nebó, tres volumets de la sèrie "Divulgació
gràfica de les terres bíbliques", Montserrat, 1928, 28, 31 i 31 pp. respectivament, il.
Blasi Vallespinosa, Francesc
Impressions d'un viatge a Terra Santa, Valls, Impremta Castells, 1926, 167 pp, il
(fotografies de l’autor). Prefaci de Carles Cardó.
Ariet, Antoni
De les terres bíbliques. Evocacions d'un romeu, Viladrau, s.e. (distribuït per la barcelonina
Llibreria Catalònia), 1930, 259 pp, il. Pròlegs de P. Pous i Serra i de M. Serra i Esturí.
162
F.M.
"Jerusalem", D'ací i d'allà, núm. 152, agost 1930.
Anticó Compta, Salvador
Impressions d'un viatge a Terra Santa i Orient. 1930. Grècia, Turquia, Síria, Palestrina
(sic), Egipte, Itàlia, França, Espanya, Figueres, Tipografia Ideal, 1931, 291 pp, il.
Franquesa, Basili M.
El Tabor, volumet de la sèrie "Divulgació gràfica de les terres bíbliques", Montserrat, 1934,
28 pp, il.
Caralt, Ambrós M.
Ain Karim, volumet de la sèrie "Divulgació gràfica de les terres bíbliques", Montserrat,
1935, 29 pp, il.
Castellví, Marc de
"La diàspora catalana a Jerusalem", a Flama, núm. 236, 1936, il.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Díaz, Romuald M.
De les terres bíbliques. Vall del Jordà, Transjordània del Nord, Egipte i Sinaí,
Barcelona, Quaderns dels Oblats de Montserrat, 1957, 110 pp, il.
Augé i Xancó, Julià
Rutes bíbliques. Per camins històrics d'Egipte, Jordània, Israel, Grècia. Notes d'un
viatge a Terra Santa, Barcelona, Impremta Salvadó, 1967, 157 pp, il.
Ordal, Joan d'
Caminant per les terres de Jesús, Barcelona, s.e., 1974, 47 pp.
Burunat Torres, Isidre
Terra Santa, avui, Barcelona, Pòrtic, 1978, 377 pp.
Burunat Torres, Rosa
Viatge a Terra Santa. Postals als fills. Manuscrit inèdit, 12 textos breus, acompanyats de
diverses il.lustracions (postals, fotografies) i d'altre material, abril 1989.
Canal, Alfred
Impressions de Jerusalem, Barcelona, autor, 1996, 146 pp.
163
Valls, Josep
Terra Santa any 2000. Egipte, Palestina, Jordània, Israel, Figueres, Edicions del Brau,
2000, 438 pp., il. (Lluís Roura: fotografies i pintures)
Izquierdo, Ferran
“Al cor de la neteja ètnica. Relat d’un viatge a Cisjordània i la Franja de Gaza”, a AADD,
L’Orient Mitjà en el punt de mira, Bellaterra, Publicacions de la Universitat Autònoma de
Barcelona, 2005.
Pròxim i Mitjà Orient i Àsia Central.
Martí, March
Jornada de Constantinople que feu el doctor ..., 1692. Manuscrit.
Amatller Cros, Teresa
“Viatge a Turquia y al Asia Menor”, a Le grand Tour II. Constantinoble 1905.
Fotografies d’Antoni Amatller a Turquia, Barcelona, Institut Amatller d’Art Hispànic, pp.
21-34, il. Es tracta del text d’una conferència al Centre Excursionista de Catalunya donada el
25 de maig del 1906.
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Ubach, Bonaventura
1.- Diversos articles sobre la seva estada a Palestina a Revista montserratina, 1907-1911.
2.- El Sinaí. Viatge per l'Aràbia Pètrea seguint les petjades d'Israel. 12 d’abril a 8 de
maig 1910 Vilanova i La Geltrú, Oliva, 1913, XII+368 pp, il. Pròleg de Jaume Collell. 2ª ed.
ampliada, Montserrat, Abadia, 1955, 414 pp, il.
3.- Dietari d'un viatge per les regions de l'Iraq (30 juny 1922-4 novembre 1923), Museu
de Montserrat, inèdit. Fragments: a) "Per les vores de l'Eufrat", Butlletí del Centre
Excursionista de Catalunya, núm. 45, 1935, pp. 232-239 i 265-276, il.; b) Un fragment a cura
de Damià Roure, Serra d'Or, núm. 487-488, juliol-agost 2000. El mateix Roure en prepara una
edició completa.
4.- "Le sacrifice de Néby Haroun au Sinaï", Revue Biblique, núm 42, 1933, pp. 79-81, il.
5.- "Excursions aux déserts d'Engaddi, Zif et Maon", a Revue Biblique, núm. 53, 1946, pp.
249-259, il.
6.-Catalech de les plantes trobades en el viatge al Sinaí, desde Yun-Musa (9 d’abril) fins
a la sortida de L. El Aiun (23 d’abril) per el Rdo. P. B. Ubach. Hi col.labora, per exemple,
el botànic de Sogorb Carles Pau Español
Riera, Jordi M
Getsemaní i Tebes, dos volumets de la sèrie "Divulgació gràfica de les terres bíbliques",
Montserrat, 1929 i 1930, 32 i 32 pp respectivament, il.
Carner, Josep
Del Pròxim Orient. 1935-1936, Barcelona, Aymà, 1973, 173 pp. Pròleg d'Albert Manent.
Articles apareguts a La Publicitat, mentre era cònsul al Líban.
Garcia Escalé, Ramon
Proa al Golf, Badalona, Llibres de Índex, 1991, 132 pp, il.
Sobre la guerra contra Iraq.
Solà Coll, Jordi
“El nord llunyà del Pakistan”, a Avui. Diumenge, 30 gener 2000, 5 pp., il.
Esteve, Jordi
“El poder de les tribus”, a Altaïr, núm. 13, set-oct. 2001, pp.90-97, il.
Vila Casas, Enric
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
164
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Dietari d'un turista. Viatge a Síria i Jordània, Barcelona, Columna, 2001, 114 pp. Trad.
al castellà, Barcelona, Ediciones del Bronce, 2002.
Anònim
Síria. Setmana Santa 2002. viatgeaddictes.com. 9 pp, il.
Baró, Mònica; Riera, Santi
L'opi que fa oblidar. Un viatge a l'Iran, país de poetes i mul.làs, Barcelona, Proa, 2002,
263 pp.
Molist, Miquel
“Aportacions del projecte de Tel Halula (Síria) al coneixement dels orígens de l’agricultura
i la ramaderia al Pròxim Orient”, Tribuna d’arqueologia, vol. 1998/9, 2002, pp. 97-112.
Cócera Saló, Dani
Història d'un viatge al Pròxim Orient, mecanoscrit, Bellaterra, maig del 2002.
Terradellas, Víctor; i Parés, Siscu
"Sense notícies de Kabul", a Meridiano, suplement del Diari de Tarragona, 16 juny 2002,
il. i també a cornudellaweb.com
165
Benjamín, A.M.
Viatge a Tashkent, diariparlem.com, 2003, 6pp, il.
Inúrria, Víctor
Paella a l’Uzbekistà, diariparlem.com, 2003, 6 pp, il.
Plana i Parés, Montserrat
Un cop d'ull a Síria. Relat d'un viatge, Bellaterra, mecanoscrit, 2003/2004, 32 pp., il.
Bellés, Joan
Fabulacions sirianes. Notes d’un viatge, Barcelona, Mediterrània, 2004, 231 pp, il.
Llorens i Estapé, Jordi
"L'Iran, un tresor amagat", d'Els viatges d'en Jordi, a Funció. Publicació, Barcelona, núm.
42, estiu del 2004, pp. 36-38, il.
París, Mertxe
Mentre l'Iraq dormia, Lleida, Pagès, 2004, 212 pp.
INVENTARI
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Moyés, Iris
“Viatge al Kurdistan turc”, premi Tiramilles 2004, diba.es/plajove/tiramilles04, 10 pp, il.
Club alpi universitari (C.A.U.)
“El projecte d’expedició al Wadi Rum (Jordània)” i “Expedició Wadi Ramm (Jordània),
clubalpi.com/expedicions/jordània, 2005, 4 i 2 pp, il.
Crous, Marc
Futbol sota l’Ararat, relatsencatala,com, 13-11-2005, 5 pp.
Marta, Jordi i Josep
Jordània, 2005, viatgeaddictes.com/dst/jordania/exp2_jordania.php, 4 pp
Ros i Marcè, Oriol
Viatge a Kuwait, Bellaterra, 2005, mecanoscrit, 11 pp.
Serra, Jean
Quadern d’Istanbul, Palma de Mallorca, Documenta Balear, 2005. Es tracta d’un eivissenc.
Guàrdia, Albert
166
Turquia, viatgeaddictes.com/dst/turqui, 6pp, il.
CASTELLÀ
Conjunt
Ibn Djubair al-Kinani
A través del Oriente. El siglo XII ante los ojos, Barcelona, El Serbal, 1988, 431 pp. Editat
per Felipe Maíllo. L'autor escriu a la fi del segle XII. No hi ha traducció catalana de la seva obra
en àrab Rihlat Ibn Jubair fi Misr wa Bilad el Arab wa el Iraq wa el Sham wa Saqaliyya
'Asr el Haroub el Salibiyya, malgrat ser l'autor nascut a València. Es conserva un únic
manuscrit, a la universitat de Leiden, que fou publicat per primera vegada el 1852. La primera
edició traduïda ho fou a l’italià el 1909; després vingueren la francesa (1949) i l’anglesa (1952).
Mas i Sans, Sinibald de
1.-Informe sobre el estado de las islas Filipinas en 1842, Madrid, F. Sánchez, 3 vols.
2.-Notícia estadística y mercantil de Shangai...1844 + Notícia estadística y mercantil
sobre Ningpó... 1845. A la web de la Universitat Pompeu Fabra, apartat Projectes d’humanitats,
36 pp.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Rivadeneyra, Adolfo
1.- “Beyruth y Damasco” i ”Un viaje por Siria”, a La Época, Madrid (4 de març de 1865).
2.- “La mezquita de Hebrón”, a La Esperanza, Madrid (16 des. 1867).
3.- Viaje de Ceylán a Damasco, Golfo Pérsico, Mesopotamia, ruinas de Babilonia,
Nínive y Palmira y cartas sobre la Siria y la Isla de Ceylán, Madrid, Rivadeneyra, 1871,
XVII+398 pp. Hi ha edició de Lily Litvak de la primera part (De Ceilán a Damasco),
Barcelona, Laertes, 1988, 172 pp, 1 mapa, i de Fernando Escribano Martín a Madrid,
Miraguano, 2006, 334 pp. El 1949 se n’havia fet a Santiago de Chile una edició no gaire
respectuosa, en dos volums (El correo de Bagdad. De Irak a Siria por la ruta clásica de los
mercaderes).
4.- Viaje al interior de Persia, Madrid, Aribau y Cia, 1880, 3 vols. Reeditat a La
Correspondencia de España, de Madrid, del 9 de juliol del 1882 al 20 de febrer del 1883.
També l’ha reeditat recentment Lily Litvak, Barcelona, El Serbal, 1987, 221 pp, il.
5.- Relación del itinerario que ha seguido el vicecónsul de España en Teherán para
trasladarse a su destino, manuscrit, Ministerio de Asuntos Exteriores, Madrid (Sign. P213,
Exp. 11878).
Era fill de l'impressor i editor barceloní Manuel Rivadeneyra (després soci de Bonaventura
Carles Aribau en empreses editorials madrilenyes, precisament en les quals Adolfo publicà les
seves obres). Nasqué a Santiago de Xile el 1841 durant una estada dels seus pares a América
Llatina.
Bacardí i de Janer, Baltasar de
1.-Viajes desde el año 1830 a 1887, Barcelona, autor, diversos fascicles, 1870-1887, 845 pp.
2.- Itinerario del viaje verificado al Oriente por... en 1869, Barcelona, Narciso Ramírez y
Cía, 1872, 60 pp.
Concas i Palau, Víctor Maria de
1.- “Isla de Bormeo” (per Borneo), a Boletín de la Sociedad Geográfica de Madrid, I, 1,
jul.-des. 1876, p. 376.
2.- “Isla de Joló. El sultanato de Joló”, a Boletín de la Socidedad Geográfica de Madrid,
VIII, jul.-des. 1883, p. 153.
Dupuy de Lôme, Enric
De Madrid a Madrid dando la vuelta al mundo, Madrid, Aribau y Cia/La Ilustración
Española y Americana, 1877, 408 pp. Diplomàtic valencià de família originàriament francesa.
Gaspar i Rimbau, Enric
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
167
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Viaje a China, inicialment en forma de cartes al director (Teodor Llorente) del diari valencià
Las Provincias (11 cartes, 1878-1882). Foren després recollides, amb d’altres obres seves, en el
volum Novelas, València, Daniel Cortezo, 1887. Fou un escriptor, home de teatre i diplomàtic
Ximénez i Enrich, Sadurní
1.- Articles a La academia i Le petit parisien (sobre la guerra d'Orient, 1877) i el Boletín
de la Sociedad Geográfica de Madrid (viatges al Pròxim Orient, octubre 1878, setembre 1879,
abril 1883; i al Marroc, 1886).
2.- España en el África septentrional, Madrid/Barcelona, Fernando Fe/E. Ullastres, 1885,
75 pp.
3.- L'Asie Mineur en ruines, París, Plon, 1925, XVI+324 pp, il. Pròleg de Bernard
Haussoullier.
Toda i Güell, Eduard
1.- Sèrie "Cartas de Egipto", a El Globo, 1884.
2.- Tres articles sobre Egipte a Estudios Egiptológicos, 1886-1889.
3.- "Excursiones por el Bajo Egipto", a Boletín de la Sociedad geográfica de Madrid,
setembre 1886.
4.- “El señor Toda en Egipto”, a Revista de Geografía Comercial, núms. 25-30, jul.-set. 1886.
5.- La vida en el Celeste Imperio, Madrid, El progreso editorial, 1887, 339 pp, il. Reedició
1890.
6.- "A través del Riff", a Revista de Geografía Comercial, núm. 31, gener 1887.
7.- “Españoles en Egipto”, a Revista de Geografía Comercial, núm. 35, abril 1887.
8.- A través del Egipto, Madrid, El progreso editorial, 1889, XI+470 pp. Amb il.lustracions
de Josep Riudavets.
Opisso, Alfred
1.- Viajes por Europa, Barcelona, Bastinos, 1896, il. També parla de “Turquía y los Estados
Danubianos”.
2.- Viajes a Oriente. La India y la Indo China. El Asia Musulmana. El Asia
Central Rusa, Bukharia, El Turquestan Chino, El Pequeño Tibet,
Cachemira, El Atghanistán y el Beluchistan, Persia. Arabia. La Raza
Amarilla. China, Japón, Corea. Viaje descriptivo de las regiones que
comprenden el Celeste Imperio, el Imperio del Sol Naciente y el Reino
Coreano, Tierra Santa, Barcelona, Bastinos/Jaume Jepús, 1898-1899, 4 vols, il.
Martínez i Rosich, Pere
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
168
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
De Palma a Constantinopla y de Constantinopla a Palma. Impresiones de viaje, Ciutat
de Palma, Juan Colamar y Salas, 1892, 151 pp, il (Thomas).
Blasco Ibáñez, Vicente
1.- Crónicas de viaje. Gibraltar, Argel, Toledo, València, Prometeo, 1962, 282 pp. Pròleg
de J.L. León Roca. El viatge a Alger és dels anys noranta del segle XIX: n'escriu cròniques pel
diari valencià El Pueblo.
2.- Oriente (Viajes), València, Sempere, 1907, 291 pp.il Turquia. Algunes parts de l'obra
foren publicades anteriorment a El Liberal, de Madrid, El Imparcial, de Mèxic, i La Nación,
de Buenos Aires. N’hi ha múltiples edicions, la darrera de les quals, fotogràfica, és del 2004, a
l’editorial Nausícaä de Múrcia, dels seus hereus.
3.- La vuelta al mundo de un novelista, València, Prometeo, 1924-1925, 3 vols. Reeditat
en múltiples ocasions, per exemple, Barcelona, Plaza & Janés, 1976, 3 vols.
4.- Cartes, postals i llibres de “Notas” de la col.lecció Gloria Llorca Blasco Ibáñez, a
València.
Salvat i Espasa, Pau
Apuntes de viaje, Barcelona, Salvat, 1901, 22 pp. Parla d’Hngria i d’Istanbul.
Miret i Sans, Joaquim
Cafè i quilombo. Els diaris de viatges de Joaquim Miret i Sans (1900-1918), a càrrec de
Philip D. Rasico, Barcelona, Institut d'estudis catalans, 2001, 256 pp. Turquia, Algèria, Tunísia.
Els manuscrits són de 1901 i 1909 (pp. 39-63 i 136-145). Malgrat que el títol és en català, les
ressenyes dels viatges aquí considerats són escrites en castellà.
Llave y García, Joaquín de la
1.- Bulgaria y Rumania. Notas de viaje (1908), Madrid, Impr. alemana, 1909, 104 pp.
2.- Recuerdos de Rumania y Bulgaria, Barcelona, Altés, 1912.
Reparaz, Gonzalo de
1.- Del Paralelo al Rif, Barcelona, 1909.
2.- Aventuras de un geógrafo errante, Barcelona, 1920-1922, 3 vols, tots de la Imprenta
Moderna de Barcelona: 1, Ferdinand Wyss; 2, Linotype moderna; 3, Llibreria Sintes.
3.- China a vista de pájaro, Barcelona, s.e., 1927,
Gonzalo (o Gonçalo o Gonçal) de Reparaz és un portugués d’origen basc, però la seva
relació amb Catalunya fou molt estreta. Entre d’altres obres, també podríem citar Marruecos,
el Rif, Melilla, Madrid, Sucesores de Rivadeneyra, 1893, 77pp.
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
169
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Bertrán Güell, J.
Del Oriente que vive o murió, Barcelona, Sucesores de Henrich i Cª, 1927, 155 pp. Egipte,
Palestina, Marroc.
Martínez Ferrando, Daniel
1.- Palestina. Sueños y realidades crueles, Barcelona/Ciutat de Palma, Cervantes/
Francisco Soler Prats, 1927, 222 pp.
2.- Ciudades islámicas. Peregrinación sentimental por Turquía, Siria y el Norte
Africano, Barcelona, Cervantes, 1929, 458 pp.
3.- Ciudades marroquíes. A través del Mogreb, Barcelona, Cervantes, 1929, 260 pp.
Pérez y de Olaguer-Feliu, Antonio
1.- Mi vuelta al mundo. De Occidente a Oriente por Suez, Barcelona, Casulleras, s.d.
(Imprimatur eclesiàstic, 27 des. 1928), 156 pp, il.
2.- Mi vuelta al mundo, Barcelona, Juventud, 1934, 464 pp., il.
3.- Mi segunda vuelta al mundo, Barcelona, Juventud, 1943, 224 pp.
Pericot, Lluís
Material manuscrit inèdit sobre el creuer universitari de 1933 per la Mediterrània, conservat
al Fons Lluís Pericot, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, caixes 12 i 13, entre el que hi ha,
per exemple, “Relación de gastos extras de D. Luis Pericot” o “Recuerdos mediterráneos”.
Vicens Vives, Jaume
“Crucero de estudios por el Mediterràneo (1933)”, a Francisco Gracia Alonso i Josep Maria
Fullola i Pericot, El sueño de una generación.El crucero univeersitario por el Mediterráneo
de 1933, Barcelona, Universitat, 2006, pp. 402-458.
Max Aub
1.- Diario de Djelfa, Mèxic, M. Aub, 1944, 64 pp, il. Poesia. Molt reeditat, per exemple, per
Xelo Candel a Paiporta, Denes, 1998, 138 pp., il.
2.- “Cementerio de Djelfa”, relat del 1961, reproduït, per exemple, a Enero sin Nombre.
Los Relatos Completos del Laberinto Mágico. Barcelona, Alba, 1994.
3.- Impasible Sinaí, Barcelona, Seix Barral, 1982, 74 pp. Poemes, proses, cronologia.
Guerra dels Sis Dies.
4.-Diarios (1939-1972), Barcelona, Alba, 2003,556 pp. Preparats per Manuel Aznar Soler,
que també ho ha fet amb Nuevos diarios inédits (1939-1978), Sevilla, Renacimiento, 2003, 561
pp.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
170
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Tato Cumming, Gaspar
Panorama mundial, Madrid, Tesoro, 1945, 318 pp. Alacantí. Viatge al voltant del món.
Díaz-Plaja, Guillermo
1.- Registro de horizontes. Poesía y meditación del viaje, Barcelona, Destino, 1956, 252
pp, il.
2. -Memoria de una generación destruida (1930-1936), Barcelona, Delos-Aymà, 1966,
185 pp. Parla del creuer universitari pel Mediterrani dels anys trenta del segle XX.
3- África por la cintura, Etiopía, Kenia, Tanzania, Uganda. Notas de un safari
fotográfico, Barcelona, Juventud, 1967, 152 pp, il.
4.- Trópicos. Geografías de Asia y América, València, Prometeo, 1968, 213 pp.
5.- Figuras y paisajes, Barcelona, Táber, 1969, 211 pp.
6.- Obras selectas, Barcelona, Carroggio, 1972. A la part Paisajes (pp. 351-681)
proporciona parts de les obres 1, 3, 4 i 5.
7.- Las ínsulas extrañas. Viajes por las cinco partes del mundo, Barcelona, Plaza & Janés,
1978, 332 pp, il.
8.- Mis viajes por Asia, Barcelona, Mundo actual, 1984, 354 pp. Recull material anterior.
9.- Entre la vida y los libros, Barcelona, Argos-Vergara, 1984.
Ferrer-Vidal Llauradó, José
Mi vuelta al mundo en 144 horas de vuelo, Barcelona, Destino, 1958, 382 pp, il.
Joan Teixidor, Joan
Países del Mediterráneo, 1960, reeditat com Viaje a Oriente el 1969 (Barcelona,
Tàber,217 pp.; també en català com a Viatge a Orient, 205 pp.) i 1984 (Barcelona, Destino,
216 pp.). Apunts de conferències en un creuer per la Mediterrània.
Luján, Néstor
1.- “Viaje a Turquía”, a Destino, núms. 1319-1323 (nov. 1962-des. 1962), 29 pp. , il.
2.- “Viaje al África del Este”, a Destino, núms. 1681-1685, des. 1969-gen. 1970, il.
Ros, Fèlix
1.- De la estrella de Oriente a la estrella del Norte, Barcelona, Ariel, 1965, 270 pp., il.
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
171
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
2.- De Acapulco a Nueva York, pasando por los Balcanes, Madrid, Prensa Española,
1971, 230 pp, il
Tant una com l’altra obra d’aquest falangista són un conjunt d’articles de diari (La
Vanguardia i TeleXprés de Barcelona, ABC i Ya de Madrid).
Gironella, José María
1.- En Asia se muere bajo las estrellas, Barcelona, Plaza & Janés, 1968, 438 pp, il.
2.- El Mediterráneo es un hombre disfrazado de mar, Barcelona, Plaza & Janés, 1974,
391 pp, il.
3- El escándalo de Tierra Santa, Barcelona, Plaza & Janés, 1977, 622 pp, il
4.-El escándalo del Islam. De Mahoma a los petrodólares, Barcelona, Planeta, 1982, 526
pp, il.
Totes aquestes obres han estat molt reeditades (entre 18 i 4 reedicions).
Zúñiga, Àngel
Caminos, Barcelona, Destino, 1969, 253 pp, il. Volta al món. Zúñiga nasqué a Navarra, però
visqué tota la vida a Catalunya.
Espinàs, Josep Maria
172
“Aproximación a la India”, a Destino, núms. 1706, 1707, 1709, juny-jul. 1970.
Goytisolo, Juan
1.- Reivindicación del conde don Julián, 1970, reescrit com a Don Julián, Barcelona,
Galaxia Gutenberg/Círculo de lectores, 2000, 282 pp.
2.- Crónicas sarracinas, París, Ruedo ibérico, 1981 196 pp. Després publicat a Barcelona
per Seix Barral i a Madrid per Alfaguara.
3.- En los reinos de taifa, Barcelona, Seix Barral, 1986, 301 pp.
4-. "Journal palestinien. Juin 1988", a Revue d'Études Palestiniennes, núm. 29, tardor
1988.
5.- Estambul otomano, Barcelona, Planeta, 1989.
6.- Aproximaciones a Gaudí en Capadocia. Visiones del mundo islámico, Madrid,
Mondadori, 1990, 122 pp.
7.- Cuaderno de Sarajevo. Anotaciones de un viaje a la barbarie, Madrid, El país/
Aguilar, 1993, 136 pp. il.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
8.- Argelia en el vendaval, Madrid, El país/Aguilar, 1994, 134 pp.
9.- Lectura del espacio en Xemáa-El-Fna, Barcelona, Galaxia Gutenberg/Círculo de
lectores, 1996, 38 pp. il. (Publicat prèviament a Makbara, Barcelona, Seix Barral, 1980, pp.
201-222.)
10.- Paisaje de guerra con Chechenia al fondo, Madrid, País-Aguilar, 1996, 117 pp.
11.- De la ceca a la Meca, Madrid, Alfaguara, 1997, 276 pp.
12.- Paisajes de guerra. Sarajevo. Argelia, Palestina. Chechenia, Madrid, Aguilar, 2001.
Reedició conjunta d'algunes de les seves anteriors obres.
García, Anselmo J.
1.- La ruta del desierto. Barcelona-República Centro Africana, Barcelona, Club alpino
de la Universidad Autónoma, 1973. Fotografies i mapes de Jordi Gómez, 46 pp, il.
2.- Expedición Cachemira Ladakh, Barcelona, Anselmo García, 1978? Fotografies
Amelia Boluda, 86 pp
3.- Couscous, chapatis y guacamole. Vivencias de un viajero feliz, Barcelona, Laertes,
1995, 247 pp., il.
Bassols, Avelino
173
Viaje al corazón del Mar Negro, Barcelona, Juventud, 1992, 174 pp.
Sánchez, Jorge
Mi viaje al sur de Asia. La aventura humana de un Marco Polo actual, Barcelona, Plaza
y Janés, 1992, 234 pp, il.
Jordà, Eduard
1.- Tánger, Barcelona, Destino, 1993, 205 pp, il.
2.- Canciones gitanas, Barcelona, Península, 2000, 252 pp.
3.- Lugares que no cambian, Barcelona, Alba, 2004, 187 pp., il.
És un menorquí.
Esteva, Jordi
1.- Los oasis de Egipto, Barcelona/Madrid, Lunwerg, 1995. Text, pp. 9-25; fotografies, pp.
27-139.
2.- Los árabes del mar, Barcelona, Península, 2006, 478 pp, il.
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
També és autor, amb Roger Mimó, de Fortalezas de barro en el sur de Marruecos,
Madrid, Compañía Literaria, 1996, 270 pp, il.
Porcel, Baltasar
Viajes expectantes: de Marrakech a Pekín, edició i introducció de Rosa Cabré, Palma de
Mallorca, Ediciones de Bitzoc, 1994, 422 pp.
Pascual, Carlos
“Chipre, esencia mediterránea”, Altaïr, n úm. 27, 1996, pp. 14-25, il.
Carandell, Lluís
1.- "Nostalgia del Cairo", a Viaje sin destino, Madrid, Maeva, 1997, pp. 57-75. També a
Boletín de la Sociedad Geográfica Española, núm. 13, nov. 2002, dedicat a ell en la seva mort.
2.- Mis picas en Flandes, Madrid, Espasa, 2004. 383 pp. Pòstum.
Llorens, Jordi; i Alonso, Cristina
3.- La vuelta al mundo en 80 lunas, Barcelona, Sirpus, 1997, 189 pp, il. Pròleg de Josep A.
Pujante.
Madueño, Eugeni; i Rovira, Bru
35 días en China. El despertar del dragón, Barcelona, Península, 1997, 285 pp, il..
Montsech Grau, Àngels; i Del Campo Capilla, Jordi
Nuestros Viajes, nuestrosviajes.com
Marruecos, 1996.
Senegal y Gambia, 1997, 8 pp., il.
Túnez, 2000, 6pp., il.
Mali i Burkina Faso, 2001, 5 pp, il.
Turquía, 2001, 9 pp., il.
Mauritània, 2002, 12 pp., il.
Tomé López, José María
1.- Impresiones y vivencias de un militar en la antigua Yugoslavia, Simancas, autor,
1998, 165 pp, il.
2.- Impresiones y vivenciads de un militar español en Bosnia-Herzegovina dos años
después 1997-1998, Saragossa, Departamento de Presidencia y Relaciones
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
174
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Institucionales,1999.
3.- Reencuentro con el Sáhara. Viaje por la antigua África Occidental española (A.O.E.).
Ifni i Sáhara, Alacant, Caja de ahorros del Mediterráneo, 2004
Benito Vidal, Roberto
1.- Por el país del Nilo, Barcelona, Abraxas, 2000, 248 pp, il..
2.- Por la ruta de los desiertos. Sinaí-Jordania-Siria. (Tras los pasos de Loti 100 años
después), Barcelona, Abraxas, 2001, 282 pp, il. Hi ha d’altres edicions.
3.- Israel. La tierra que engendró Jacob, Barcelona, Abraxas, 2004, 251 pp. il.
Nart, Javier
1.- Viaje al desierto. De Kano a El Cairo, Barcelona, Martínez Roca, 2000, 303 pp. Pròleg
de Fernando Morán i epíleg de Luis Monreal.
2.- ¡Sálvese quien pueda! Mis historias e histerias de guerra, Barcelona, Ediciones B,
2003, 401 pp, il. Butxaca, 2004, 508 pp., il
Viladomiu, Jacinto-Nena
Memorias del Mediterráneo, ?, autor, 2000, 279 pp. Hi ha Malta.
Autors diversos
175
La Ruta de la Seda, Barcelona, Altaïr, segona època, núm. 10, 2001, il. Hi ha diversos
articles d'autors catalans escrits en part a la manera de relats de viatge: Sergi Ramis, Jaume
Bartrolí, Eugeni Casanova, Jordi Solà.
Tortajada, Anna
1.- El grito silenciado. Diario de un viaje a Afganistan, Barcelona, Grijalbo/Mondadori,
2001, 269 pp. Hi ha posterior edició en català (Barcanova/Mondadori) i traducció a molts altres
idiomes.
2.- Hijas De la arena. Cartas desde los campamentos saharauis, Barcelona, Lumen, 2002,
282 pp, il. Hi ha edició catalana del mateix any a la barcelonina Rosa dels vents.
Font, Marga
Instantes y notas de viaje, Palma de Mallorca, Olañeta, 2002, 167 pp, il. Fotografies de
Jaume Balanyà. Del Marroc a Turquia, per exemple.
Mora, Emma; Viciana, Víctor
"1 825 días alrededor del mundo", a EPS. El País Semanal, finals del 2002, pp. 76-86, il.
Sembla que se'n publicarà el llibre.
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Sanjuan, Eduard
Detrás de la cámara. Crónicas personales en tiempos de guerra, Barcelona, Salvat, 2002,
223 pp., il
Balasch, Enric
Vivir para viajar, Barcelona, Laertes, 2003, 336 pp.
Morte, Marc
Sueños perdidos en la Ruta de la Seda. Viaje de dos jóvenes desde Estambul a Xian
(China), Barcelona, Flor del Viento, 2003, 281 pp, il. Fotografies d’Elena Senao.
Anzizu, Kike
De camino a Karachi. Cuaderno de mi viaje a Oriente, Barcelona, Sirpus, 2004, 193 pp.
il. L'original és en gran part (com a mínim) en català. com demostren algunes de les planes
d'il.lustració, que reprodueixen originals.
Blasco, Roger
Levando anclas. 20 años de viajes y aventuras, Bilbao, Radio Euskadi, 2004. És un
conjunt d’entrevistes. Interessen les fetes a Jorge Sánchez (Aràbia), Andreu Mateu (volta al
món), Ana María Briongos (Àsia Central) i Xavier Romero (les Maldives), 240 pp, il, més un
CD.
Costa, Oriol i Jan
Vuelta por el Mediterráneo, a La Vanguardia, sèrie de l’estiu del 2005, il.
Dalmases, Pablo Ignacio de
Quiero ser Alí Bey, Barcelona, Carena, 2006, 140 pp, il
Vicent, Manuel
Viajes, fábulas y otras travesías, Madrid, Alfaguara, 2006, 422 pp. Hi ha poca cosa referida
al nostre tema, però sí alguna: per exemple, Fes o Jerusalem.
Nord d'Àfrica
Henin, Jordi de
Descripción de los reinos de Marruecos. 1603-1613, 1614, manuscrit a la Biblioteca
Nacional de Madrid. Editat a Rabat per l’Institut d’Études Africaines, 1997, 209 pp. Hi ha
traducció a l’àrab del mateix any. L’autor és d’origen flamenc.
Vilanova, Juan de
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
176
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Relación del viaje a Mogador, manuscrit de l'Archivo Histórico Nacional de Madrid,
anterior a 1767
Juan, Jorge
1.- Tres manuscrits del 1767 a la Biblioteca Nacional de Madrid: Descripción o diario de lo
más memorable que ha acontecido en el viaje hecho desde Cádiz a Tetuán... y a la corte
imperial de Marruecos..., Diario de viaje de don Jorge Juan a la corte de Marruecos i
Breve noticia de lo acaecido en el viaje que hizo a la corte de Marruecos.
2.- Noticias generales del reino de Marruecos, manuscrit, Madrid, Archivo Histórico
Nacional, 11 pp. També del 1767
3.- El llibre Diario del viaje que hizo... a la corte de Marruecos con motivo de haber sido
nombrado embajador, Madrid, 1816, 154 pp.
(Es pot mirar, p.e: M. Arribas Palau, "La acogida dispensada a Jorge Juan", a Cuadernos de
la Biblioteca española de Tetuán, núm. 7, juny 1973, i Emilio Soler Pascual, Viajes de Jorge
Juan i Santacilia, Barcelona, Edicions B, 2002.)
Desbrull Font de Roqueta, Antoni
Diario de la expedición de Argel en el año 1775, manuscrit de la Biblioteca de Fernández
San Román, a Madrid, i Diario de la expedición de Argel con algunas reflexiones, manuscrit
a l'Arxiu Municipal de Palma de Mallorca.
177
Batier, Carlos
"Descripción del Imperio de Marruecos", Sharq al-Andalus. Estudios árabes, Alacant,
universitat, núm 7, 1990, pp. 23-26 Edició i estudi de Rafaela Castrillo, segons el manuscrit de
la Biblioteca del Palacio Real de Madrid, del darrer terç del segle XVIII.
Zamora, Francisco de
Diario africano (1797), manuscrit de la Biblioteca del Palacio Real de Madrid. El text ha
estat editat per la ciutat autònoma de Ceuta, amb un estudi de Rafaela Castrilla Márquez, 1991,
78 pp., il. Zamora és un castellà, però la seva estada a Catalunya fou llarga i profitosa (17851790 i 1794), amb els seus famosos viatges de reconeixement del país.
Coll, José Antonio
Viaje a la corte de Muley Solimán, pp. 25-88 del llibre de Barulio Justel, El médico Coll
en la corte del sultán de Marruecos (año 1800), Cadis, universitat, 1991, d'acord amb el
manuscrit i altres documents de l'Archivo Histórico Nacional de Madrid.
Gatell i Folch, Joaquim
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
1.- El viajero español por Marruecos don Joaquín Gatell (El "Kaid Ismail"), Madrid,
C.S.I.C. (Instituto de estudios africanos), 1949, 173 pp, il. A cura de José Gavira. Els escrits són
dels anys seixanta del segle XIX i es refereixen a Marroc i a Algèria, entre ells: Revueltas en
el Imperio de Marruecos en 1862, Descripción del Sus i Manual del viajero explorador en
África.
2.- També la sèrie Diario de las expediciones que hizo el sultán Sidi Mohammed BenAbd-Errahman en 1862 contra los Beni-Hassan y los Raha-ena. Descripción de su ejército,
de la corte y de la ciudad de Marruecos, con observaciones acerca de los usos y costumbres
del país, a Boletín de la Sociedad geográfica de Madrid, núms. 4-6, suplemento, 1879, o els
articles dedicats al Sus, al Uad Nun i a Tekna publicats al Bulletin de la Société de geographie
de Paris (1869 i 1877) i després a la Revista de geografía comercial (1886), que en bona part
ja havien estat editats per la mateixa Sociedad geográfica de Madrid en el llibre Viajes por
Marruecos: el Sus, Uad-Nun y Tekna, 1879, 191 pp.
Soler i Ovejero, Eduard
Memoria descriptiva de un itinerario de Tetuán a El Alcázar y Fez, Barcelona, Diario de
Barcelona, 1862, 68 pp, il.
Aguirre Matiol, José
De Sagunto a Cartago o Impresiones de un viaje a la corte de Túnez, València, Impr.
José Doménech, 1866, 136 pp.
Nascut a València.
178
Saavedra i Moragas, Eduard
1.-"Viajes. Las fiestas de inundación en Egipto", La Academia, Madrid, agost 1877, pp. 8386.
2.- El Nilo. Estudios técnicos e históricos, Madrid, s.e., 1912, VIII+375 pp.
Nascut a Tarragona.
Jordana i Morera, Josep
1.- "De Argel al Atlas", a La revista de España, juny 1881.
2.- "La parte oriental del bajalato de Tetuán", a Boletín de la Sociedad Geográfica de
Madrid, febrer 1882.
Masiá y Lucas, Hugolino
1.- “Egipto”, a La Iberia, Madrid, 5 agost 1882.
2.- Cartas sobre los sucesos acaecidos en Egipto durante el periodo de la última guerra,
Barcelona, Jaume Jepus, 1883, 230 pp.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
3.- “La guerra de Egipto”, El siglo futuro, Madrid, 2 gener, 1884
Buen, Odón de
De Kristianía á Tuggurt. Impresiones de viaje, Madrid, Imprenta de Fortanet, 1884, 406,
il. Ed. facsímil, Zaragoza/Zuera, Diputació/ajuntament, 1998, amb introducció de Fernando
Fatás. És aragonés, però la seva relació amb Catalunya fou molt estreta (catedràtic a la
universitat).
Cervera Baviera, Julio
1.- Expedición geográfico-militar al interior y costas de Marruecos, Barcelona,
Publicaciones de la Revista científico-militar/Fidel Giró, 1885, 181 pp. Hi ha una altra edició
del 1909 amb el títol de Expedición al interior de Marruecos, libro escrito en 1884, 140 pp.,
amb fotos, mapes i gravats, València, E. Miravet
2.- Un conjunt d'articles sobre la seva exploració del Sàhara occidental a la Revista de
Geografía Comercial (juliol-setembre 1886 i 1887) i al Boletín de la Sociedad Geográfica de
Madrid (1887).
3.- També és autor de dues obres del 1884 descriptives sobre el Marroc, en las que hi ha
rastres directes del seu viatge: Geografía militar de Marruecos, Barcelona, Revista científico
militar, 192 pp. i
4.- Observaciones militares, políticas y geográficas sobre Marruecos, s.ll, s.e., 383 pp, il.
179
Amer Alegre, Carles
“Recuerdos de Argelia”, a La Iberia, de Madrid, 11 núms. jul-set 1887.
Pons i Bohigues, Francesc
“Apuntes de un viaje por Argelia y Túnez”, sèrie publicada als toms 69-71, any 14, de la
Revista Contemporánea, març-setembre 1888, 92 pp.
Gascon Moroder, Geroni
Ocho días en Argelia, València, Ripollés, 1891, 84 pp.
Rizzo i Almela, Felip
1,. “En Marruecos. A Fez”, a Ilustración Ibérica, Barcelona, 6 maig 1893.
2.- “Marruecos”, a Ilustración Ibérica 28 abril-26 maig 1894.
3.- “Notas magrebinas. Vida y usos”, a Ilustración Ibérica, 17 juliol 1894.
Boada i Romeu, José
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
1.- Allende el Estrecho. Viaje por Marruecos. La campaña de Melilla. La embajada del
general Martínez Campos a Marrakeix. Impresiones y recuerdos (1889-90-93-94),
Barcelona, Seix editor, 1895, 563 pp, il. Edició facsímil: Ceuta/Melilla, Ciutat autònoma de
Ceuta/Ciutat autònoma de Melilla, 1999, 615 pp, il., amb introducció de Vicente Moga Romero
(41 pp.).
2.- “En Tetuán”, a Alrededor del mundo, núm. 181 (21 novembre 1902), pp. 339-340.
Martínez Yagües, Francisco
La acera de enfrente. Notas de un viaje a la Argelia, Alacant, Galdo Chápili, 1901, 92 pp,
il. (fotogravats de Pablo Santamaria).
Morote, Luis
La conquista del Mogreb, València, Sempere y Cia, ¿1901?, 237 pp.
Mitjana, Rafael
En el Magreb-El-Aksa. Viaje de la embajada española en la corte del sultán de
Marruecos, en el año 1900, València, F. Sempere i Cia, s.d. (1905), 305 pp.
Riera, Augusto
1.-España en Marruecos. Crónica de la campaña de 1909, Barcelona, Maucci, 1909, 416
pp, il. Nova edició, 1913, 428 pp, il.
2.- Crónica de la guerra de Marruecos, 1921-1922, Barcelona, Sanxo, en episodis
setmanals, després en vol, 590 pp., il.
Junyent, Oleguer
Viaje de un escenógrafo a Egipto, Barcelona/Buenos Aires, Unión editorial hispanoamericana, 1910, 149 pp, il.
Fajarnès Cardona, Enric
De Ibiza a Argel. Impresiones de viaje, Ciutat de Palma, Hijos de J. Colomer, 1912, 79 pp.
Cantó i Blasco, Francesc
Por tierras argelinas, València, Impremta Domènech, 1913, 133 pp.
Sanchis Sivera, Josep (amb el seudònim de Lázaro Floro)
El país de los faraones. Impresiones y recuerdos de un viaje a Egipto, València,
Domènech, 1914, 307 pp.
Serra Orts, Antoni
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
180
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Recuerdos de la guerra del Kert de 1911 a 1912, Barcelona, 1914, Elzeviriana, 224 pp, il.
Pròleg de Salvador Corbella.
Valero de Bernabé i Casañes, Vicent
En la ciudad de las mezquitas. Crónica de una estancia en Tetuán, Madrid, Sociedad
Editorial Española, 1915, 220 pp. Nascut a Lleida.
Zulueta y Gomis, José
Impresiones del Rif, Barcelona, José Sabadell y Cª, 1916, 139 pp. Fou diputat reformista
per Vilafranca en múltiples ocasions.
Rojas y Moreno, Joaquín
Por tierras de Marruecos. Aroma de recuerdos, Burgos, Hijos de Santiago Rodríguez,
1918, 46 pp. Es tracta del diplomàtic alacantí comte de Casas-Rojas.
García Sanchiz, Federico
1.- Color. Sensaciones de Tánger y Tetuán, Madrid, Atenea, 1919, 164 pp.
2.- Cosmopolita. Novelería de Francia, Marruecos, Cuba, Estados Unidos y Japón,
Madrid, Biblioteca Nueva, 1920, 236 pp.
Almela Mengot, Vicent
181
Una boda en Yebala. Crónica marroquí, Madrid, Alrededor del mundo, 1921.
Arbolí Nadal, Francesc
Ligeras memorias e impresiones de mi permanencia en África (Territorio de Larache).
Años 1919-1920 y 1921, manuscrit inèdit.
Bastos Ansart, Francisco
El desastre de Annual. Melilla en julio de 1921, Barcelona, Minerva, 1921, 259 pp., il.
L’autor és un nacionalista aragonès, però tingué molta relació amb Catalunya, com el seu germà
Manuel.
Guixé, Juan
El Rif en sombras. (Lo que yo he visto en Melilla), Madrid, Renacimiento (1922), 230 pp.
Vila San-Juan
Lo que no tiene nombre. Crónicas de Marruecos, Barcelona, Antonio López, s.d (1922?),
476 pp. Sobre la guerra.
Goy de Silva, Ramón
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Borrón y cuenta nueva. Crónica de Marruecos, Alcoi, Imprenta de E. Insa, 1923.
Cola Alberich, Julio
Escenas y costumbre marroquíes, Madrid, Instituto de estudios africanos, 1945, 223 pp.
Reeditat el 1950. És un valencià autor d’un conjunt d’obres políticoetnogràfiques sobre les
possessions espanyoles a l’Àfrica.
Cusacoy, Luis Diego
De Ifni a Cabo Blanco, Barcelona, Seix y Barral, 1949, L’autor, mestre i arqueòleg, nasqué
a la Vall d’en Bas, però de molt petit es traslladà a les Canàries, on visqué tota la vida.
Manyé, Josep (seud.:”Jorge Marín)
“Grandezas y miserias del Nilo”, a Destino, núms. 1509-1513 i 1514-1516 (jul.-ag- 1966),
30 pp., il.
Bastos Ansart, Manuel
De las guerras coloniales a la guerra civil. Memorias de un cirujano, Barcelona, Ariel,
1969, 445 pp. L’autor és aragonès, però tingué molta relació amb Catalunya, com el seu germà
Francisco.
Rodríguez Méndez, José María
Pudriéndome con los árabes, Barcelona, Península, 1974, 190 pp. Encara que nascut a
Madrid, va tenir una gran relació amb Barcelona, on va viure molts anys.
García Cervera, Vicente
Tetuán, València, Víctor Orenga, 1985
Moix, Terenci
Tres viajes romànticos (Grecia, Túnez, México), Barcelona, Debolsillo, 1987, 239 pp.
Muñoz Congost, José
Por tierras de moros. El exilio español en el Magreb, Móstoles, Ediciones Madre Tierra,
1989, 352 pp, il. És alacantí.
Bernades, Josep Maria
“Fez”, Altaïr, núm. 32, 1997, pp. 22-33, il. (fotografies de Bruno Barbey).
Guijarro, Fernando
La distancia de cuatro dedos. En la guerra del Sáhara con el Polisario, Barcelona, Flor
del viento, 1997, 491 pp. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
182
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Font Duch, Magda
"Egipto, un país maravilloso", carta al director de La Vanguardia, 13 novembre 1999, p. 24.
Luque, Carmen
Sèrie "Camino del sur", La Vanguardia, agost 2000.
Lalo
El diario de Lalo. Viaje a Marruecos (Marroc 2001), 19 pp. (a J.Almirall, Marroc 2001).
Losada, Elena
“Marrakech. Verano 2001”, premi Tiramilles 2001, diba.es/plajove/tiramilles-digital/
marrakech/htm
Ruiz Spanic, Àngel
Tormenta sobre el Sahara, Rubí/L’Hospitalet de Llobregat, autor/Romargraf, 2001, 167
pp.
Clos, Jordi
Mi querido Nilo. Ayer encontré la pirámide perdida, Barcelona, Península, 2002.
183
Mas, Llorenç
Viaje a Marruecos, a Relatos 4X4, La página de Ramon, ramon.4x4.nu
Martínez Díez, Sheila
Recuerdos compartidos, Barcelona, 2002, manuscrit, arxiu del Departament d'Història
Moderna i Contemporània de la UAB. A les pp 21-30 aquesta història de vida recull les
experiències al Protectorat espanyol del Marroc (1942-1946) de l'asturià Vicente Rodríguez
García (Cudillero, 1921), instal.lat a Catalunya el 1947.
Contijoch, Josep Maria
Sidi Ifni. Impresiones de un mobilizado, Valls, Cossetània, 2002, il., 261 pp.
Moret, Xavier
"Merzouga, la puerta del Sáhara", a El País. El Viajero, 27 set. 2003, p. 8, il.
Brossa Forrasté, Adrià
Sahara 2004, mecanoscrit, 2004, 15 pp.
Gallardo Guil, Mamen
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
“Marruecos, la esencia”, a El País. El Viajero, 15 oct. 2005, p. 7, il.
Enrique, Juan Carlos
Norte de Marruecos (2005), juancarlosenrique.com, 27 pp, il.
Casas, Roger
“Marrakech. Un mito a los pies del Atlas”, a Altaïr, núm. 40, març-abril 2006, pp. 104-113,
il.
Derp Mawick, Francisco
“El desierto mojado camino de Siwa”, a El País. El Viajero, 17 juny 2006, p. 10. L’autor,
malgrat el nom, s’identifica com a barceloní.
Davó, Manuel
Diario de un viaje a Egipto, manudavo.com, 58 pp, il.
Font, Jordi
1.- África I y II. A Relatos 4X4, La página de Ramon, ramon.4x4.nu
2.- África III. Assis de Tagaounite. A Relatos 4X4, La página de Ramon, ramon.4x4.nu
184
Robinson y Blue
Egipto. Diario de viaje de un crucero por el Nilo, viatgeaddictes.com/dst/egipte, 11 pp, il.
Àfrica
Anònim
Viaje por las costumbres, usos y trages de África, Barcelona, El globo, 1847. Reeditat a
Barcelona per Olañeta el 1983 amb un pròleg de Josefina Roma, 225 pp, il.
Berrín, José de
Carta al Ministro de Estado (22 febrero 1859), manuscrit, Madrid, Ministerio de Asuntos
Exteriores. Sobre Gàmbia.
Bertrán y Rózpide, Ricardo
1.- África en 1881, Madrid, Librería Universal/Imprenta de la Biblioteca del pueblo, 1881,
64 pp, il.
2.- El territorio español de Ifni, Madrid, Patronato de Huérfanos de los Cuerpos de
Intendencia e Intervención militares, 1926, 22 pp, il.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Abargués de Sostén, Juan Víctor
1.- Notas del viaje del señor D...por Etiopía, Xoa, Zebul, Volo, Galas, etc, Madrid,
Asociación española para la exploración de África, 1883, 93 pp, il.
2.- "Notícias acerca de la expedición científica, geográfica y mercantil realizada en el África
Oriental", Boletín de la Sociedad Geográfica de Madrid, núms 10 i 11, octubre-novembre
1883, pp. 233-325.
Nascut a València.
Sentís, Carlos
África en blanco y negro. Del Congo a Argel con el general De Gaulle, Barcelona,
Tipografía Salvador Rosás, 1945, 230 pp, il. Acabat d'imprimir el 30 de desembre del 1944.
Pallejá, Jorge de
Al sur del lago Tchad. Cacería, Barcelona, Juventud, 1957, 191 pp, il.
Soler, Bartolomé
"Cien días en el Sahara español", a Occidente... Madrid... Sahara... Venezuela.. . Así
habló Bartolome Soler, Barcelona, Juventud, 1961, pp. 85-116.
Maristany Sabater, Manuel
185
Operación Impala. 20 000 km en motocicleta, Barcelona, Juventud, 1963, 240 pp, il. Reed.
1987 i a Madrid, Dossat, el 2000, 246 pp, il
Monreal Agustí, Luis
1.-Tesoros de Nubia. Expedición arqueológica a Egipto y Sudán, Barcelona, Juventud,
1963, 191 pp, il.
2.-La montaña de los guerrilleros, Barcelona, Planeta, 1967, 219 pp, il. Marroc.
Sarró Martín, Artur
1.- “Viaje a Mauritania”, a Destino, núms. 1607-1609, jul.-ag. 1968.
2.- “Por las orillas del Senegal”, a Destino, núm. 1
610, 10 ag. 1968.
Buxó Montesinos, Joaquín
África verdi-negra, Barcelona, Marte, 1970, 230 pp, il.
Florensa i Ferran, Ignasi
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Desde el arcén, Lleida, autor (Servei), 1995, 301 pp. Novel.lat.
Llansana, Jaume
África en globo. Encuentros con Julio Verne, Barcelona, Juventut, 1998, 336 pp. Hi ha
edició anglesa, Africa in a balloon. Encounters with JulesVerne (314 pp.), feta el 2004 per
l’empresa catalana de globus Ultramagic (en anglès, Ultra Magic Balloons), de la que l’autor és
copropietari.
Mimó, Roger
1.- “Trekking por el Djebel Saghro”, a Altaïr, núm. 9, desembre 2000, il.
2.- El largo camino africano. Crònica de un viaje en jeep, Barcelona, Ediciones B, 2001,
414 pp, il.
3.- “Anti-Atlas. Contraste de paisajes”, a Altaïr, n. 40, març-abril 2006, pp. 100-103, il.
Entre d’altres obres, també és autor, amb el fotògraf Jordi Esteva de Fortalezas de barro
en el sur de Marruecos, Madrid, Compañía Literaria, 1996, 270 pp, il.
Santacatalina, Carme; i Freixenet, Ramon
Hermano negro. El periplo africano de dos jubilados y un viejo jeep, Barcelona, Flor del
Viento, 2000, 303 pp, il. Traduït del català.
186
Martí Huguet, Tomás
Una mirada etíope, Barcelona, Flor del viento, 2001, 143 pp.
Anònim
Viaje transahariano. Enero 2002, africaclub. com/transa 10.htm, 8 pp, il.
Esteban, Arantxa
"Huéspedes de otros mundos", article a 32 maneras de escribir un viaje. Las claves para
tratar el viaje literariamente, Barcelona, Grafein Ediciones, 2002, pp. 156-160. De Mopti a
Tumbuctú.
García Soler, Jordi
"Un `tubabu´ en Tombuctú", a El país. Catalunya, 7 set. 2002, pp. 2-3.
Ramis, Sergi
1.- “Caminos de Tombuctú”, Altaïr, abril 2001 (direcció de la revista i del número).
2.- Mercados africanos, Barcelona, Altar, 2002, 127 pp., il
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Obón, Sergi
Mali i Burkina Faso, 2005, viatgeaddictes.com, 7 pp, il.
Servià, Salvador
Libro de ruta, sèrie a La Vanguàrdia, gener 2005, il. Carrera Barcelona-Dakar.
Rossell, Anna
Mi viaje a Togo, ilustrado por Pilar Millán, Badalona, Montfort, 2006, 190 pp., il.
Rovira, Bru
Áfricas. Cosas que pasan no tan lejos, Barcelona, RBA, 2006, 266 pp, il.
Condom, Teresa C.
Mali, http://usuario.tiscalnet.es/txusweb/mali.htm. 2 p, il.
Argelia, http://usuario.tiscalnet.es/txusweb/argelia.htm. 2 p, il.
Palestina
Sessé, Josep de
Libro de cosmographia universal del mundo y particular descripción de Syria y Tierra
Santa, Saragossa, Ian de Larumbe, 1619, 152 pp, il. Tortosí. Interessen les parts 2ª, on descriu
Siria i Terra Santa, i la 5ª: “El camino y peregrinación que hizo el canónigo Juan Perera, mi tío,
desde Roma a Jerusalem, y toda la Siria hasta Egipto”. Les parts 3ª i 4ª són dedicades
respectivament a Àfrica i Àsia.
Barceló, Joan; i Salvà, Baltasar
Viaje que hicieron los PP... y el hermano Fr, Miguel Garau lego... á los Santos Lugares
de Palestina y santa ciudad de Jerusalén, manuscrit de cap el 1657.
Sunyer, Joan Baptista
Peregrinación y viage a Tierra Santa que hizo..., abans del 1659. Manuscrit a la Biblioteca
Balear.
Arguimbau, Joan
Relación de la misiones de la Custodia de Tierra Santa, 1692. Manuscrit
Garí i Siumell, Josep Antoni
Nuevo viaje á Jerusalén o sea Cartas familiares sobre Tierra Santa, Barcelona,
Herederos de la Viuda de Pla, 1846, 475 pp.
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
187
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Vallescà, Francesc
Un cristiano en Palestina. O sea un viaje de Barcelona a Jerusalem en 1853, Besançon,
J.Jacquin, VII+426 pp., il
Ballester Pallàs, Diego Joaquín
1.- Viatge a Terra Santa, Egipte i Turquia (1857), escrit en castellà i editat en aquest
idioma per Josep M. Rexach i amb introducció de J.M. Nadal Gaya, Lleida, Pagès, 1999, 225
pp, il. Alguns dels textos de l'obra havien estat publicats prèviament a El Alba Leridana el
1859.
2.- "La Semana Santa en Jerusalén", a Gaceta de Instrucción Primaria, Lleida, Imprenta
Sol, 1867, 30 pp.
Muñoz Maldonado, José
“Viage religioso. El Monte Carmelo”, a El Museo de las Familias, Madrid, tom 17, 1859, p.
237.
Nogués i Taulet, Jaume
Peregrinación á Tierra Santa. Reseña de la peregrinación nacional española verificada
en setiembre de 1881, Barcelona, Tipografía de Leodegario Obradors, 1882, 279 pp.
Llor, Antoni
188
La Tierra Santa ó Palestina. Estudio histórico de la misma y sus monumentos,
Barcelona, Salvador Ribas, 1895, 735 pp. Amb làmines d'Artur Seriñà.
Llobera i Garau, Pere
Impresión de Tierra Santa. Excursiones a Grecia, Constantinopla, Egipto e Italia,
Palma de Mallorca, Amengual y Muntaner, 1915, 421 pp.
Saladrigues, S.
“Viaje por Palestina y Egipto”, a Diario de Barcelona, 22 gener 1922.
Parera, Joan
Peregrinación a Tierra Santa y Roma. Dietario 13 de abril a 5 de junio de 1925, Sa
Pobla, Tipografía Católica, 1927, 168 pp.
Tormo, Elías
Al Oriente. Postales del peregrino, Madrid, Huelves y Cia, 1932, 90 pp, il.
Millás Vallicrosa, José María
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Estampas de Tierra Santa, Barcelona, Escuelas Salesianas, 1942, 149 pp, il.
Vidal i Cruañas, Albert
Viaje a Tierra Santa. Egipto, Sinaí, Líbano, Siria, Jordania, Israel, Barcelona, Vilamala,
1957, 318 pp, il.
Carbonell Barberà, Josep Maria
Tierra Santa, Barcelona, Bruguera, 1965, 248+6 pp, il.
Arco, Manuel del
Israel. Los judíos en la tierra prometida, Barcelona, Planeta, 1969, 161 pp, il. Reed. 1975.
L’autor nasqué a Saragossa, però es passà la vida a Barcelona
Dezcallar, Rafael
Entre el desierto y el mar. Viajes por Israel y Palestina, Barcelona, Destino, 1998, 363
pp, il.
Bañon, Lola
Palestinos, Barcelona, Planeta, 2002, 486 pp. Pròleg de Sami Naïr.
Vidal i Domènech, Pere
189
Sèrie sobre Palestina a cornudellaweb.com, il. 8 abril-6 juny 2002.
Manuy Comas, Pere
Israel-Palestina. Crónicas de una mirada, 24.3.04—14.4.04, Bellaterra, mecanoscrit,
2005-2006, 16 pp.
Pròxim i Mitjà Orient, Àsia Central.
Prim i Prats, Joan
Memoria sobre el viaje militar a Oriente, Madrid, Imprenta de Tejada, 1855, 326 pp., il.
Hi ha una edició recent a Madrid per la Secretaría General Técnica del Ministerio del Ejército,
1995, 222 pp., il. Presentació de Manuel Espadas Burgos (XXXIX pp).
Amengual, Esteban
Recuerdo de mis viajes a la Crimea, durante el memorable sitio de Sebastopol,
Barcelona, El Porvenir de Buenaventura, 1859, 192 pp.
És menorquí.
Marsillach i Lleonart, Joaquim
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
1.- “Los derviches aulladores”, a El Imparcial, Madrid, 12 març 1883.
2.- “Recuerdos de Constantinopla”, a La Ilustración Artística, Barcelona, núm. 250, oct.
1886, p. 354.
Martínez Esteve, Rafael
Una aventura en el desierto (Del vuelo Madrid-Manila), Madrid, Espasa-Calpe, 1926,
205 pp., il. A.Llorente. És el desert entre Síria i Iraq.
Millàs i Vallicrosa, Josep Maria
Aproximaciones al Oriente Medio. Israel, Líbano, Egipto, Jordania, Irán, India,
Madrid, Punta Europa, 1962, 251 pp, il.
Arola Alentorn, Mercè
1.- “Shalom Israel”, a Destino, 28 des. 1963, pp. 25-33, il.
2.- “El Líbano, país de refugio. Las iglesias cristianas de Oriente”, a Destino, 2 maig 1966,
pp. 36-45, il.
Balasch, Enric; Ruiz, Yolanda
Jordania, Barcelona, Laertes, 1994, 178 pp, il.
190
Torres, Maruja
1-. Como una gota. La vida alrededor, la vida desde dentro, Madrid, El país/Aguilar,
1995, 280 pp.
2.- Mujer en guerra. Más másters da la vida, Madrid, El país/Aguilar, 1998, 299 pp.
3.- "El médico y el potro volador", a El País Semanal (EP[S]), 9-IX, 2003, pp 56-63, il.
(Forma part d'una sèrie, "Viaje a los orígenes", de la que l'article és el núm 06, que no sé si és
d'ella en exclusiva o d'un conjunt estiuenc de diversos autors. A la portada d’EP[S], aquest
article té per títol "Viaje a Chatila en busca de Jatib").
4.- "El olvido", El País, 2-X-2003, p. 72.
5.- "Al borde de la vida", El País Semanal, 12-X-2003, p. il.
6.- "Medio billete de lotería", El País Semanal, 18-I-2004, p. 6, il.
7.- Hombres de lluvia, Barcelona, Planeta, 2004, 285 pp. Tr. catalana de Mercè Ubach,
Homes de pluja, Barcelona, Columna, 2004, 215 pp.
És una novel.la sobre Beirut... entre d'altres coses... inspirada en la seva experiència personal.
8.- “Noticias damascenas” , El País Semanal, 22-V- 2005, p. 6, il.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
9.- “El Levante del decano”, El País Semanal, 12-III- 2006, p. 8, il.
10.- “Mi album de fotos de Beirut”, El País Semanal, 27 ag. 2006, pp. 18-23,
il. Peus de fotografia.
11.- “Desde Beirut. Líbano, la vital incertidumbre”, El País, 17 set. 2006, pp. 12 i 14, il.
12.- “Malditas fronteras”, El País Semanal, 15 octubre 2006, p. 12, il.
13.- “Una ficción de normalidad”, El País Semanal, 22 octubre 2006, p. 65, il.
14.-“Frivolidades”, El País Semanal, 29 octubre 2006, p. 8, il.
15.- “Incierto noviembre”, El País Semanal,12 novembre 2006, p. 10 il.
16.-“Beirut de arte y ensayo”, El País Semanal, 26 novembre 2006, p. 6, il.
17.- “Una casa, un libro”, El País Semanal, 3 diciembre 2006, p. 6, il.
Els articles citats són alguns dels molts que ella ha escrit des del i sobre el Líban, bàsicament
a El País o a EP[S].
Regás, Rosa
1.- Viaje a la luz del Cham. Damasco, el Cham, un pedazo de tierra en el paraíso,
Barcelona, Destino, 1995, 316 pp, il.
2.- “Otra mirada”, Revista del Instituto Cervantes de Damasco, núm. 2, des. 2002, pp2627.
Briongos, Ana María
1.- Negro sobre negro. Irán, cuadernos de viaje, Barcelona, Laertes, 1996, 182 pp, il.
2.- “Afganistan, lugar prohibido”, Boletín de la Sociedad Geográfica Española, núm. 5,
març 2000.
3.- Un invierno en Kandahar. Afganistán, cuadernos de viaje, Barcelona, Laertes, 2000,
267 pp, il.
4.- La cueva de Alí Babá. Irán día a día, Barcelona, Lumen, 2002, 220 pp, il.
5.- Esto es Calcuta, Barcelona, Ediciones B, 2006, 366 pp, il.
6.- “La otra cara de Iran”, entrevista a masdeviajes.
Té una web pròpia amb molt de material, especialment una notable correspondència: anabriongos.net
Molist, Miquel
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
191
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
Tell Halula (Siria). Un yaciminto neolítico en el valle medio del Éufrates. Campañas 19911992, Madrid, Ministerio de Cultura, 223 pp, il.
Ramis, Sergi
"La extraña seducción de Peshawar", El Viajero. El País, 11 ag. 2001, p 8, il.
Antonio y Trini
1.- Irán (Navidad 2002), viatgeaddictes.com/dst/iran , 4 pp., il.
També a xtec.es/~apique12/home%20page/iran/MAIN.php, amb més il.lustracions.
2.- Yemen. Navidad 2005, viatgeaddictes.com, 10 pp il.
Mustapich Marticorena, Mónica
"El año que conocí Afganistán", a AADD, 32 maneras de escribir un viaje, Barcelona,
Grafein, 2002, pp. 149-150.
Polo, Higinio
Irán: memorias del paraíso, Barcelona, Montesinos, 2002, 215 pp.
Raich, Jordi
Afganistán también existe, Barcelona, RBA, 2002, 286 pp. Afganistan i zones frontereres
de Pakistán, Turkmenistan, Iran.
Sallent, Eduard
Mientras haya luz. Tragedia en el Nanga Parbat, Madrid, Desnivel, 2002, 236 pp, il.
Bordás, Víctor; i Poch, Paquita
1.- Jordania (septiembre 2003), viatgeaddictes.com/dst/jordania, 4 pp.
2.- Síria/Líbano (setiembre 2004), viatgeaddictes.com/dst/siria, 4 p.
Yúfera Sales, Pedro L.
Aquel viaje. Sabadell, autor (Tesys industria gráfica S.A.), 2003, 303 pp. Pròxim Orient.
Vives, Toni
Rumbo a Irán, Barcelona, Laertes, 204, 488 pp, il.
Martorell, Manuel
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
192
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Francesc Espinet i Burunat
Kurdistán. Viaje al país prohibido, Madrid, Foca, 2005, 283 pp, il. Es tracta d’un
periodista navarrès, molt vinculat a Catalunya, gran coneixedor i defensor dels kurds, autor de
diverses obres sobre el tema.
Moret, Xavier
“Seducción turca en Estambul y Capadocia”, El país. El viajero, 9 juliol 2005, pp. 1-4, il.
Mourenza, Andrés
noticiasdesdeturquia.blospot.com, iniciat el 20 de setembre del 2005.
Portell, Raimon
“Bajo la autoridad del Rey de Reyes”, a Altaïr, especial núm. 10, La exploración del pasado,
2005, pp. 68-73, il.
AADD
A la vuelta de Jordania, a Informadores, IIIa època, núm 39, primavera 2006, pp.10-23, il.
Alcoverro, Tomás
Decano. De Beirut a Bagdad. 30 años de crónicas, Barcelona, Planeta, 2006, il.
193
CASTELLÀ
http://seneca.uab.es/hmic
Viatges de catalans al món arabomusulmà o catalans en terra de moros. Un inventari provisional fins el 2006
194
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
Antoni Sánchez i Carcelén (Universitat de Lleida)
Resum / Resumen / Abstract
En aquest treball d'investigació dedicat a la Milícia Nacional de la ciutat de Lleida durant el Trienni Liberal s'ha
pretés estudiar la seva implantació, l'evolució, la dinàmica interna i la composició socioprofessional dels seus
membres. La Milícia a l'inici del període liberal va tenir dificultats per formar-se. Aquest fet ens va indicar que no
hi havia molt individus amb tendència liberal i que la major part de la població treballava en l'àmbit agrari, o sigui,
no hi havia gaire comerç i els individus dedicats a les professionals liberals o no eren molts quantitativament o no
tenien massa poder polític i econòmic. Tot i que la consolidació i l'actuació del bàndol reialista va potenciar
l'organització de la Milícia a la ciutat lleidatana. Per aturar l'avanç dels seguidors absolutistes, l'abril de l'any 1821
es va crear una nova milícia, aquesta vegada de caire voluntari. La Milícia Local va triomfar perquè la seva
principal característica residia en el voluntarietat. Les persones que es van apuntar ho van fer per motius derivats
de les seves pròpies conviccions polítiques. Finalment apuntar que la Milícia Nacional a Lleida a les darreries del
règim liberal va aconseguir mantenir el poder constitucional fins l'arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluis.
En este trabajo de investigación dedicado a la Milicia Nacional de la ciudad de Lleida durante el Trienio Liberal
se ha pretendido estudiar su implantación, su evolución, su dinámica interna y la composición socioprofessional
de sus miembros. La Milicia Nacional en el principio del período liberal tuvo dificultades para formarse. Este
hecho nos indica que no había muchos individuos con tendencia liberal y que la mayor parte de la población
trabajaba en el ámbito agrario, es decir no se producian demasiadas actividades comerciales y los individuos
dedicados a las profesiones liberales o no era bastante cuantitativamente o ellos no tenían demasiado poder político
y económico. Aunque la consolidación y el funcionamiento de bando realista potenció la organización de la Milicia
Nacional en la ciudad leridana. Para parar el avance de los seguidores del absolutismo en el mes de abril del año
1821 triunfó porque su característica principal residió en el voluntariedad. La gente que se apuntó lo hizo por
motivos derivados de sus propias convicciones políticas. Finalmente apuntar que la Milicia Nacional en Lleida en
el final del régimen liberal fue capaz de mantener el poder constitucional hasta la llegada de los Cien mil Hijos de
San Luis.
In this work of investigation dedicated to the National Military service of the city of Lleida during the Liberal
Triennium it has been tried to study its implantation, the evolution, internal dynamics and the socioprofessional
composition of its members. The Military service in the beginning of the liberal period had difficulties to form.
This fact indicates us that there was no much individual with liberal tendency and that most of the population
worked in the agrarian scope, that is, there was no too much commerce and the individuals dedicated to the liberal
professionals or were not many quantitatively or they did not have too much political and economic power. Even
though the consolidation and the performance of the realistic side harnessed the organization of the Military service
in the leridana city. In order to stop the advance of the absolutistas followers in the month of April of year 1821 a
new military service, this time of voluntary look was created. The Local Military service prevailed because its main
characteristic resided in the voluntariedad. The people who scored did it by derived reasons for their own political
convictions. Finally to aim that the National Military service in Lleida at the end of the liberal regime was able to
maintain the constitutional power until the arrival of the One hundred Thousand Children of San Luis.
Paraules clau / Palabras clave / Key Words
Milícia Nacional, Trienni Liberal, Lleida, liberalisme y absolutisme.
Milicia Nacional, Trienio Liberal, Lleida, liberalismo y absolutismo.
National Militia, Liberal Triennium, Lleida, liberalism amb absolutist.
Resum / Resumen / Abstract
http://seneca.uab.es/hmic
195
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
1. La defensa del nou Règim liberal: La Milícia Nacional Voluntària
La Milícia Nacional Voluntària va esdevenir un dels principals suports de la revolució
liberal i, dins d’aquesta, dels sectors més radicals. Per al liberalisme més avançat, la Milícia va
representar la millor eina per defensar la llibertat i la propietat. Primer de tot es van debatre els
requisits per formar-ne part. Els diputats van manifestar-se a favor d’una Milícia integrada
exclusivament per propietaris. Malgrat tot, es va permetre l’enrolament dels rabassers i parcers,
però es va denegar l’accés als jornalers. Barcelona va ser la primera ciutat que va organitzar la
seva Milícia, al capdavant de la qual va situar-se el coronel Josep Costa. En contrast amb el món
urbà, a la majoria dels pobles del Principat no es va formar la Milícia Nacional Voluntària. Un
dels casos més preocupants per als constitucionals va ser la ciutat de Tarragona, ja que a finals
de 1820 tan sols s’havien allistat 117 homes, un 8% dels veïns, un percentatge molt baix per un
centre administratiu i polític. A la ciutat de Lleida, a començaments de 1821 només hi havia una
companyia amb uns seixanta homes, i se n’estava formant una altra, però en qualsevol cas,
estava per sota del 5% de la seva població. A mitjan any, tot sembla indicar que les coses havien
millorat lleugerament i s’havia arribat als 180 milicians. A l’estiu de 1822, segons la Diputació,
la Milícia es trobava en un estat lamentable a causa del dèficit d’allistament, per aquest motiu
van decidir atorgar diversos avantatges per promoure i potenciar aquest cos armat, tot i que no
van tenir gaire èxit.1
Dins de l’àmbit general català la Milícia Nacional Voluntària va comptar amb uns 10.00012.000 homes (entre un 5-6’5% de la població). A tot l’Estat n’hi van haver uns 32.000, o sigui,
la tercera part eren catalans. Quant a Lleida, una tercera part dels milicians voluntaris eren
menestrals, una altra tercera part eren comerciants i l’altra eren pagesos, funcionaris,
professionals liberals i hisendats. A la Milícia Nacional Reglamentària o Legal, els menestrals
van disminuir lleugerament, mentre que els comerciants ho van fer ostensiblement, en canvi els
pagesos i els jornalers van augmentar considerablement, fins arribar a ocupar la meitat de la
formació armada. Pel que fa a la composició social de la oficialitat cal destacar que la majoria
dels oficials d’alta graduació eren els fills de les cases més benestants de cada ciutat, és a dir,
pertanyien a les famílies d’hisendats, professionals liberals i comerciants. El principal problema
fou el del seu manteniment, que anava a càrrec de cada ajuntament, cosa que contribuí a
agreujar-ne la crisi financera i provocà que la dotació de la Milícia Nacional Voluntària fos
força minsa. Tot i els esforços dels ajuntaments, una bona part de la Milícia restà sense armar,
a més l’armament de què es disposava era molt deficient. Però, si el manteniment era difícil en
temps de pau, més ho va ser a partir del mes de maig de 1822, quan sovintejaren les sortides de
les companyies de milícies en persecució de les partides reialistes.2
1. Arnabat, Ramon, La revolució de 1820 i el Trienni liberal a Catalunya, Vic, 2001, Eumo editorial, p.
111-118; Casals, Quintí, “Milicia Nacional, liberalismo y progresisimo. El prototipo leridano en los
primeros dos tercios del siglo XIX”, Trienio, 35 (maig 2000), p. 117-154; Pérez Garzon, Juan Sisinio,
Milicia Nacional y revolución burguesa. El prototipo madrileño. 1808-1874, Madrid, 1978; i Ruiz de
Morales (Dir.), Joaquin, Historia de la Milicia Nacional. Desde su creación hasta nuestros días,
Madrid, 1855, Prats y Ruiz.
2. Arnabat, Ramon, La revolució de 1820 i el Trienni liberal a Catalunya, Vic, 2001, Eumo editorial, p.
123-124 i 128-129; Capdevila, Carme, La milícia nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (18201823), tesi de llicenciatura, Lleida, 1986, Estudi General de Lleida; Vallverdú, Robert, El suport de la
Milícia Nacional a la revolució burgesa a Reus (1793-1876), Reus, 1989, Associació d’Estudis
Reusencs; i Dueñas, Francisco, “La Milicia Nacional Local en Barcelona durante el Trienio Liberal
(1820-1823)” (Tesi Doctoral), Barcelona, 1999, vol. I, Universitat Pompeu Fabra, p. 242-288.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
196
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
2.1. El naixement de la Milícia Nacional a l’inici del Trienni Liberal
Les novetats no deixaren de produir-se a l’inici de l’any 1820. El 27 de març de 1820 va
arribar un ofici del batlle Major el qual va inserir el Reial Decret del 21 de març que autoritzava
la formació de la Milícia Nacional. “Los amigos de la libertad” van signar una representació a
la Junta Provisional plantejant la necessitat d’establir la Milícia Nacional a Espanya i, de mode
provisional, que al menys s’organitzessin a Madrid unes milícies urbanes. L’objectiu immediat
va ser aconseguir la unitat política de la Milícia com a instrument del liberalisme radical. L’11
d’abril, per ordre del rei es va nomenar una Junta encarregada de formar a Madrid la Milícia,
tenint en compte el reglament decretat a l’abril de 1814 i les modificacions propostes per la
Junta Provisional. Per tant, la de Lleida també s’hauria d’organitzar segons el reglament de
1814. Sent la Paeria la institució encomanda per formar la Milícia Nacional en aquesta ciutat,
establerta com la força civil armada en defensa i suport de la revolució burgesa. Primer de tot
s’havia d’elaborar un nou empadronament organitzat a través de les quatre parròquies. Els
regidors encarregats de la seva realització van ser Joan Francesc i Marià Gigó per la parròquia
de Sant Llorenç i la de Sant Andreu; Antoni Ribé i Pau Balaguer per la de Sant Joan i, finalment,
Francesc Blavia i Josep Vidal per la de Santa Maria Magdalena. A partir d’aquest cens es van
poder allistar de manera voluntària a aquest cos les persones que volien defensar el model
liberal.3
En un primer moment, transcorregut el mes de març i bona part del mes d’abril, no hi va
haver cap ciutadà allistat voluntàriament a la Milícia. Això no obstant, 16 personalitats liberals
es van reunir a l’ajuntament per intentar la coordinació, la formació i l’organització de la Milícia
Nacional, així com determinar els criteris bàsics per tal d’avaluar a qui haurien d’admetre i a qui
no. A Madrid també va persistir el retràs en l’allistament en aquests primers moments. Tot i que
per augmentar la participació dels ciutadans la Junta Provisional va intentar establir el caràcter
de voluntarietat, encara que només podien considerar-se voluntaris els que poguessin costejarse l’uniforme. La Junta de Milícia Nacional els va diferenciar dels “forçosos” als qui
l’ajuntament els pagava l’uniforme. Però finalment aquesta darrera proposta no va portar-se, de
moment, a la pràctica.4
Aquest cos armat era molt útil ja que la por a possibles intens contrarevolucionaris plantejà
la necessitat de l’establiment de la Milícia Nacional a tot l’estat espanyol. Segons Pérez Garzón
la Milícia no només defensava el règim constitucional en els seus aspectes supraestructurals
sinó que sobre tot s’institucionalitzava com l’organització armada dels propietaris sorgits
d’unes noves relacions de producció.5
3.
Arxiu Municipal de Lleida (AML). Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1820. p. 21; Capdevila,
Carme, La milícia nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823), Lleida, 1986, tesi de
llicenciatura, Estudi General de Lleida, p. 44; i Pérez Garzón, Juan Sisinio, Milicia Nacional y
revolución burguesa. El prototipo madrileño. 1808-1874, Madrid, 1978, Alianza, p. 105-106.
4. Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). Fons Antic. Dipòsit Antic de l’Hospital de Santa Maria.
Correspondència (1820-1822). Cartulari dels oficis passats al senyor Cap Superior Polític d’aquesta
província (Catalunya), des del 19 de març del present any 1820 fins al 31 de desembre de 1820; i Pérez
Garzón, Juan Sisinio, Milicia Nacional y revolución burguesa. El prototipo madrileño. 1808-1874.,
Madrid, 1978, Alianza, p. 107.
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
http://seneca.uab.es/hmic
197
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
La Milícia de Lleida comptava el dia 21 de maig de 1820 amb 22 voluntaris, un nombre
molt curt, ja que per una ciutat d’uns 10.000-12.000 habitants li corresponia una companyia de
més de 500 homes. Poc temps després, concretament, el 16 de juliol hi va haver 34 milicians.
Cal destacar l’heterogeneïtat en la composició social de la Milícia. En el quadre apareixen
jornalers, llauradors, menestrals, empleats i comerciants. Tanmateix, l’activitat professional
més nombrosa va estar formada pels menestrals i la precedeix els comerciants. El que crida més
l’atenció es l’escassa participació dels llauradors a la Milícia. Per tant, tant a Lleida, Girona i
Madrid, hi va haver una característica comuna i és que els grups burgesos van tenir un paper
preponderant. També cal destacar la joventut dels primers milicians allistats ja que la majoria
es van situar entre els 19 i els 30 anys.6
Mentrestant al llarg de l’estiu de 1820 tingué lloc a les Corts la discussió del nou reglament
de la Milícia Nacional. El corrent partidari de l’obligatorietat del servei s’imposà. Aquest fet va
aixecar les protestes dels liberals exaltats ja que argumentaven que el caràcter obligatori
presentava el perill d’introduir en la Milícia ciutadans que no fossin adeptes a les idees liberals.
El reglament s’aprovà el 31 d’agost i es va publicar el 13 de setembre de l’any 1820. Ara es va
crear la Milícia com un cos nacional (article primer: “tot espanyol des de l’edat de 18 anys fins
a la de 50 es troba obligat a prestar el seu servei en la Milícia Nacional”). Les companyies
formades pel Reial Decret d’abril de 1820 subsistiran conservant el títol de voluntaris, però no
s’admetrien més en el futur. Cal apuntar que alguns restaven exempts del servei, bé fora per
tractar-se d’impediments físics o en funció del tipus de professió (ordenats in sacris; funcionaris
públics, civils i militars; metges, cirurgians, mestres de primeres lletres, mariners i jornalers, per
aquest últim calia comprendre a tots aquells ciutadans que no tenien cap propietat i treballaven
per un salari). Els exempts havien de pagar 5 rals diaris, menys els jornalers. En el capítol II es
van establir les obligacions dels milicians. Havien de donar guàrdia a les Cases Capitulars,
patrullar per mantenir la seguretat pública, escortar als presos i cabals nacionals i defensar les
propietats. A diferència del de 1814 les funcions de la Milícia s’encomanaven de manera
exclusiva a l’autoritat civil.7
Per fi semblava que la Milícia Nacional, tot coincidint amb la tardor i l’acabament de les
tasques agrícoles més importants (sobretot la recol·lecció de les collites), arrencava amb força
a la ciutat de Lleida. Així doncs, aquest cos armat amb la voluntat d’assegurar el triomf del
sistema liberal i combatre els múltiples perills que provenien del bàndol absolutista, gràcies al
suport institucional, esdevindria el braç armat del nou consistori lleidatà.
Per tant, ja al mes de novembre s’hauria d’haver procedit a la formació de les 10
companyies de la Milícia forçosa integrades en dos batallons que haurien de tenir entre noranta
i cent homes cadascuna, comptant els caporals i sergents, però no els oficials ni els soldats.
Conforme a les dades de l’Ajuntament de Lleida hi devien haver 58 oficials de la plana major
5.
Les primeres partides reialistes van aparèixer a Galícia a l’abril de 1820. Vegis Artola, Miguel, La
España de Fernando VII, Madrid, 1968, a Historia de España de Menéndez Pidal; Les primeres
conspiracions de Madrid també són dels primers mesos del Trienni. Vegis Gil Novales, Alberto, Las
sociedades patrióticas (1820-1823), Madrid, 1975, 2 vols; finalment consultar Pérez Garzón, Juan
Sisinio, Milicia Nacional y revolución burguesa. El prototipo madrileño. 1808-1874, Madrid, 1978,
Alianza, p. 104.
6. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1820, p. 68; i Capdevila, Carme, La milícia nacional a
Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823), Lleida, 1986, tesi de llicenciatura, Estudi General de
Lleida, p. 97.
7. Capdevila, Carme, La milícia nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823), Lleida, 1986,
tesi de llicenciatura, Estudi General de Lleida, p. 55-56, 60, 62 i 64.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
198
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
(2 tinents coronels, 10 capitans, 4 ajudants, 20 tinents, 20 sots-tinents i 2 comandants), 10
sergents primers, 50 sergents segons, 60 caporals primers, 60 caporals segons i 688 soldats. La
tropa en total hauria d’estar formada per 868 membres comptant els oficials i els soldats.8
Però, aquesta xifra seria l’oficial pel fet que aquests haurien de ser els milicians que
pertocaven a una ciutat de les dimensions poblacionals de Lleida, però la realitat va ser força
diferent a causa de les dificultats primerenques d’arrelament del liberalisme i de les condicions
impossades per aquest per formar-ne part, sobretot les de tipus econòmic perquè la participació
en aquest organisme va implicar un problema pel fet que requeria una dedicació que entrava en
contradicció amb els habituals quefers de la majoria de la població. Aquesta estructuració va ser
la que l’ajuntament segons el seu cens hauria d’haver organitzat ja que en aquest moment els
milicians estaven forçats a realitzar aquest servei. La Paeria per tal d’escollir i establir la
companyia corresponent a cadascú va posar dins d’un gerro diversos papers que contenien els
noms de tots els individus que podrien fer el servei personal de la Milícia Nacional en un futur
proper. També es va procedir al nomenament de cada comandant que hauria de dirigir el seu
batalló. Els designats van ser els capitans Fermí Gigó i Ramón Hostalric respectivament. Per
tant, es van instaurar dos batallons. Seguidament es va procedir, igualment, a l’elecció i al
nomenament de tots els sergents. Com que alguns d’ells no sabien ni llegir ni escriure es van
haver de canviar per alguns sergents segons que aleshores van esdevenir sergents primers.9
El cert es que no es coneix el nombre reial del milicians forçosos que van incorporar-se a
l’organisme armat abans del mes de novembre de 1820, tot i que sembla per l’escassetat de
documents fefacents que la xifra no va ser gaire elevada o bé nul·la perquè encara no havien
realitzat el cens, comprovat les professions que s’havien d’inserir i reclutat a aquests milicians
no voluntaris.10
La divisió social i classista també es va poder apreciar en els integrants de la pròpia Milícia.
Artesans i propietaris estarien presents, però ambdós mostrarien objectius polítics diferents.
Mentrestant la burgesia va adoptar una actitud moderada en el procés revolucionari (els
moderats rebien suport dels comerciants i de bona part dels llauradors benestants) ja que tenien
por de les masses populars, els artesans, a través de llur participació en la Milícia, radicalitzaran
la institució i intentaran transformar-la en instrument d’una revolució amb trets democràtics. En
un principi va imposar-se el model moderat, fet que expressava les limitacions de la revolució
burgesa liberal espanyola. En general, a Lleida va predominar la menestralia en la composició
de la Milícia. Això significa que les capes urbanes eren les més interessades pel nou règim. Cal
destacar que els llauradors que formen part de la Milícia estaven registrats en el cadastre amb
importants propietats, el que significa que els camperols benestants eren els que realment
8. Op. Cit. p.118. Informa de la formació de les 10 companyies; Capdevila, Carme, La milícia nacional a
Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823), Lleida, 1986, tesi de llicenciatura, Estudi General de
Lleida, p. 65. Va estructurar la planificació del consistori lleidatà segons el decret de les Corts del 31
d’agost de 1820.
9. A.M.L. Capses 1448 i 1449. A l’interior d’aquestes es pot comprovar que la xifra dels 868 per a finals
de l’any 1820 va ser purament nominal ja que es pot consultar com poc a poc els milicians es van anar
apuntant; i Casals, Quintí, “Milicia Nacional, liberalismo y progresisimo. El prototipo leridano en los
primeros dos tercios del siglo XIX”, Trienio, 35 (maig 2000), p.117-154. Els primers 34 milicians van
comptar amb 30 fusells. En realitat, durant els dos primers anys que va estar formada la institució tan
sols va aconseguir allistar 189 ciutadans, sent el seu armament i el seu vestuari del tot insuficient.
Ben diferent va ser l’any 1823 ja que els forçosos van ser reclutats per defensar la ciutat del setge
absolutista.
10. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1820, p. 118-119.
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
http://seneca.uab.es/hmic
199
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
prestaven suport al liberalisme. A continuació figuren els empleats i les professions liberals.
Mentre que els jornalers no van participar de la Milícia, això mostra com un sector molt
rellevant de la població, el majoritari a Lleida, no donava suport al liberalisme.11
2.2. La Milícia Nacional, el principal enemic de la Contrarevolució
Sens dubte el tema central de tot el Trienni Liberal a Lleida va ser la formació i evolució
de la Milícia Nacional. A principis de l’any 1821 van arribar notícies que informaven que una
part minoritària dels individus que havien de realitzar els serveis personals de la Milícia van
decidir no formar part del cos armat. Així doncs, van preferir pagar els 5 rals mensuals que
establia la llei en aquest cas. Van ser 58 milicians ja que, segons les fonts liberals, a l’any 1821
la Milícia forçosa o legal havia d’estar formada per 810 membres pel que fa a l’àmbit
d’infanteria (de la nova Milícia voluntària només es van recomptar 2 individus, tot i que cal tenir
en compte els 34 honorifics) i 15 milicians corresponents a la nova companyia de cavalleria (2
caporals segons i 13 soldats). Tot i que el seu nombre reial va ser força inferior.12
Quadre 1: La Milícia Nacional forçosa d’infanteria de Lleida a principis de l’any 1821 el
decret de les Corts del 31 d’agost de 1820 després de descontar els 58 eximits.
Unitats
2 Batallons
10 Companyies
Armament
58 fusells
58 baionetes
Plana Major
2 tinents coronels
200
10 capitans
4 ajudants
20 Tinents
20 sots-tinents
11. Capdevila, Carme, La milícia nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823). Lleida, 1986,
tesi de llicenciatura, Estudi General de Lleida, p. 59, 64 i 123-124.
12. Capdevila, Carme, La milícia nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823). Lleida, 1986,
tesi de llicenciatura, Estudi General de Lleida, p. 66-67. El cos de cavalleria restà establert al reglament
d’agost, on es fixava que els individus que hi entressin a formar part havien de gaudir de cavall o egua
i serien voluntaris. Però com a la Milícia de cavalleria no es va presentà cap milicià voluntari,
l’Ajuntament va decidir elegir als veïns de la ciutat que tenien les condicions prescrites; A.M.L. caixa
1448, carpeta 1493. 1.4.8. Secretaria General, fulla 409. Josep Pinòs i Joan Bergés van signar un
document en el qual van notificar el reglament de les milícies nacionals, decretat el 31 d’agost de 1820
per les Corts ordinàries. Aquest va proscriure que s’havien d’admetre per a formar part dels milicians
de cavalleria tots els individus que es presentin voluntàriament per efectuar aquest servei. La Paeria va
pretendre augmentar el nombre d’aquesta secció. Lleida, 28 de setembre de 1821; i A.M.L. caixa 1449,
1493. Secretaria General. Correspondència rebuda, agost 1821, fulla 317. Els milicians voluntaris de
cavalleria es van queixar ja que van considerar que ja tenien suficient despesa amb el manteniment dels
cavalls per fer-se càrrec també del vestuari. Sense aquest semblaven “malhechores” en les seves
actuacions més que milicians. Lleida, 28 d’agost de 1821. O sigui van tenir problemes per aconseguir
el vestuari adient.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
2 comandants
Tropa
10 sergents primers
10 sergents segons
60 caporals primers
60 caporals segons
2 tamboriners
2 dedicats a tocar els xiulets
626 soldats
Total
810
Milícia Voluntària
2 milicians
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades: Capdevila, Carme, La milícia nacional a Lleida durant el
Trienni Liberal (1820-1823). Lleida, 1986, tesi de llicenciatura, Estudi General de Lleida, p. 66.
Però aquestes xifres només van quedar sobre el paper ja que un ofici del governador polític
va confirmar la lentitud amb la qual s’estava organitzant, armant i instruint la Milícia Nacional.
Per aquest motiu va demanar a la Paeria un informe redactat pels comandants indicant les raons
d’aquest endarreriment per així corregir aquesta situació.13
Ràpidament es va produir una contestació al cap polític. El comandant del primer batalló
de la Milícia Local de Lleida, Fermí Gigó, va informar-li que la instrucció dels oficials i dels
sergents estava força avançada ja que sabien disparar molt bé, però haurien de realitzar
maniobres tots junts durant uns dies. Va comentar que necessitaven 58 fusells, 28 pels oficials
i 30 pels sergents. També va senyalar-li que el retard en allistar als milicians va ser produït per
uns dubtes alhora de concretar barri per barri qui hauria de formar-ne part, però ja estaven
ressolts.14
L’altre comandant, Ramon Hostalrich, el del segon batalló, va notificar al Cap Polític que
des del novembre de l’any 1820 la instrucció dels oficials i sergents no s’havia aturat. Pel que
feia a la tàctica que van utilitzar va explicar que havien assajat la descarrega de primera, de
segona i de tercera fila, a més van donar instrucció a les formacions en columna. Però, només
disposaven de 32 fusells, fet que va provocar que es destinesin als oficials i els milicians no
vulguesin anar-hi per només mirar. Solament s’havien reunit quatre vegades al castell principal,
per tant els milicians no havien rebut moltes instruccions tàctiques. Per aquest motiu va
sol·licitar un local per portar a terme l’ensinistrament sense patir les inclemències del temps ja
que no n’hi havia suficient amb la instrucció als dies festius.15
Al mateix temps, Joaquim Mensa va indicar que el senyor Miquel Morillo, adroguer, havia
rebut un imprès en el qual es va animar a la realització d’una revolució contra les Corts i també
es van manifestar diverses directrius amb l’objectiu d’ensorrar el nou sistema. Aquestes
13. A.M.L. caixa 1449, 1493. Secretaria General. Correspondència rebuda, gener 1821, fulla 17.
Barcelona, 17 de gener de 1821.
14. Op. Cit. fulla 35. Fermí Gigó, comandant del primer batalló. Lleida, 24 de gener de 1821.
15. Op. Cit. fulla 42. Ramon Hostalrich. Lleida, 27 de gener de 1821.
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
http://seneca.uab.es/hmic
201
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
proclames no eren noves en la ciutat de Lleida com ja hem vist, el que feia pensar que els grups
absolutistes volien estendre les seves idees per tal de convèncer al major nombre de població i,
la propaganda i l’exaltació dels ànims dintre de Lleida, cal recordar, amb un 50% d’habitants
dedicats a les tasques agrícoles, era una bona manera de fer-ho. Sobre aquest text absolutista, el
senyor Soldevila va declarar davant els milicians que se l’havia trobat pel carrer i que no gaudia
de cap més noticia, tot i què van acordar que el més convenien seria parlar amb els impressors
lleidatans per veure si aquestos havien fet més còpies.16
La resposta tant de la Diputació provincial com de la Paeria no es va fer esperar i van
arribar a la conclusió que haurien de repartir els fusells que tenien destinats els oficials de la
Milícia Nacional per tal de practicar el tir i els dels vigilants del pont vell per donar-los als
batlles de barri. Així doncs, dels 39 fusells que tenia la Milícia Nacional pels oficials i sergents
per practicar el tir havien de tornar 16 cada Comandant de la Milícia i, 8 dels 20 que tenien els
guàrdies del pont per tal de repartir 36 d’aquestos entre els batlles de barri. Els 4 restants
s’havien de quedar en les cases consistorials per tal de garantir la seva seguretat. Aquesta
decisió, òbviament, va provocar les queixes dels milicians. Aquestos van respondre que no
podien deixar tants fusells i, que l’Ajuntament de Lleida havia de comprar més fusells. La Paeria
va respondre que els agafaria segur, però que n’adquiriria més si eren assequibles en el mercat.
Tanmateix, veient el perill d’insurrecció tant prop, com ja he comentat anteriorment, van
acordar formar una partida de cavalleria per anar més ràpid alhora de controlar els enemics del
sistema liberal.17
Els ànims estaven molt alterats i fruit d’aquest ambient tant mogut el 16 de gener de 1821
van arribar notícies al ple municipal en les quals es va indicar que en els últims dies s’havien
produït diversos assassinats a Lleida a causa d’un atac absolutista aprofitant la confusió i la
multitud que es va aplegar entorn d’un ball públic. El dia 23 de gener es van obrir unes
diligències contra Josep Garriga, alies “Palil”, acusant-lo de ser l’artífex de la rebel·lió reialista.
Pocs dies més tard la Paeria va realitzar un ban dirigit als veïns de Lleida als quals se’ls va
prohibir l’organització d’altres balls públics.18
Aquests incidents van tornar a situar a Lleida en un estat d’emergència i van potenciar
encara més la Milícia Nacional. Les autoritats volien distribuir més armes pels seus membres,
però de moment només disposaven de l’armament que se’ls va donar dels magatzems militars
de Lleida. Per aquest motiu, el regidor Agustí Plean va parlar amb el Comandant d’artilleria de
Lleida per tal d’arribar a un acord pel que feia al preu dels fusells amb l’objectiu de comprar
més armament ja que en un primer moment van comprar 97, i volien adquirir més.19
A continuació, el Comandant d’artilleria li va fer saber que des de Barcelona li van
contestar que tenien el preu de 102 rals de billó cadascun, el que suposava que el valor dels 97
fusells primerament agafats va tenir el preu de 9.864 rals de billó, un cop rebaixats 30 rals de
billó per tres baionetes que faltaven per donar. Però, la taxació dels perits lleidatans va reflectir
la xifra de 6.720 rals de billó. Sens dubte es va obrir una negociació, amb l’ajut del cap polític,
a fi de trobar un acord entorn dels 3.144 rals que n’hi havien de diferència.20
16.
17.
18.
19.
20.
A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1821, p. 8-9 i 11.
Op. Cit. p. 10-12.
Op. Cit. p. 13-14 i 21.
Op. Cit. p. 16 i 20.
Op. Cit. p. 20.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
202
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
Finalment, els membres de l’Ajuntament de Lleida van prendre la decisió d’agafar 116
fusells, en principi al mateix preu (102 reials) fins que no hi hagués una rebaixa. El que
significaria pagar 11.832 rals més, tot i què hi hauria una rebaixa d’aquest preu perquè faltaven
peces en algunes armes i, a més a més la neteja dels mateixos fusells. Aquesta disminució en el
preu va estar valorada en 2.200 rals, quedant així el cost definitiu en 9.632 rals de billó.21
Gràcies a un document tenim una relació de les armes existents als magatzems per a la
Milícia d’infanteria i la de caballería. Fusells amb baioneta sense beina del calibre del 15: 154
(d’aquests van poder disposar de 118 ja que 38 estaven arranjats per l’Ajuntament de Balaguer);
fusells del calibre del 19 sense baioneta: 6; canons de fusells espanyols: 1.151; canons antics:
444; canons de mosquetó: 13, canons francesos, 687; canons anglesos, 164; portuguesos, 26;
hiorneses 81; i 315 d’altres classes; claus de fusells espanyols, 426; claus de fusells a la
francesa, 591, angleses 120; i franceses 626. Encara que la majoria de les armes necessitaven
una recomposició.22
Per tal de tenir un control més exhaustiu de les armes existents i de les que en un futur proper
en farien ús els membres de la Milícia Nacional, a més d’evitar que poguessin caure en mans
dels enemics, van designar els comandants a Carles Castañena per ser l’encarregat d’elaborar
una relació de tot l’armament que n’hi havia, alhora que van expressar al cap polític la necessitat
de comptar amb un home capaç d’ensenyar a disparar les armes de foc a la nova partida de
cavalleria de la Milícia perquè no hi havia cap instructor a Lleida. Aquesta Milícia de cavalleria
comptava amb 15 milicians. El seu principal objectiu era tallar el pas als reialistes en les vies de
comunicació.23
Però, l’augment d’armament tindria d’anar acompanyat en la mateixa proporció del
nombre de voluntaris inscrits per formar part de la Milícia Nacional. Ramon Hostalrich,
comandant del segon batalló de la Milícia Nacional, va comunicar que la força total del 2 batalló
de la Milícia de Lleida s’hauria de compossar de 400 places. La força d’aquest segon batalló es
dividiria en una primera companyia de 80 places, una segona de 75, una tercera de 80, una
quarta de 95 i una cinquena de 75. També va exposar les dificultats per a què aquest 400
puguesin portar armes i vestuari, per tant l’ajuntament els hi havia de proporcionar.24
Per arribar a les xifres desitjades per Hostalrich al mes de febrer es va produir una crida
amb la finalitat de reclutar més milicians voluntaris. Però, aquest intent va fracassar. Cal
assenyalar que bona part de la població lleidatana no gaudia de suficients recursos financers per
tal de deixar els seus oficis i negocis i dedicar-se a protegir el sistema liberal. A més a més cal
incidir en el fet que els jornalers, els estudiants i els pobres no podien formar part de la Milícia.
Per tant, l’aspecte econòmic es clau per tal d’entendre el rebuig dels sectors més populars com
els membres dels gremis o els artesans per actuar com milicians forçosos i enrolar-se amb els
voluntaris, superant l’àmbit l’ideològic ja que només als voluntaris es pot considerar com
21. Op. Cit.
22. A.M.L. caixa 1449,1493. Secretaria General. Correspondència rebuda, gener 1821, fulla 37. Lleida, 21
de gener de 1821, document signat per Amadeu de Mora.
23. A.M.L. Actes i deliberacions de l’Ajuntament de Lleida, pp. 16-19; i Capdevila, Carme, La milícia
nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823). Lleida, 1986, tesi de llicenciatura, Estudi
General de Lleida, p. 67.
24. A.M.L. caixa 1449, 1493. Secretaria General. Correspondència rebuda, gener 1821, fulla 45. Ramon
Hostalrich, Lleida, 27 de gener de 1821.
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
http://seneca.uab.es/hmic
203
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
veritables defensors del sistema liberal i els forçosos encara que alguns puguessin mantenir
simpaties amb el règim constitucional doncs no els interesava formar part per raons de tipus
materials.25
Aquesta hipòtesi pren més força al comprovar el gran nombre de ciutadans lleidatans que
van aplegar-se en la Paeria adduint diverses circumstàncies amb l’objectiu d’entrar en la llista
d’exempts del servei personal de la Milícia Nacional forçosa.
En les actes de l’ajuntament es van escriure les persones exemptes dels dotze barris
lleidatans, en alguns barris fins i tot s’indicà les causes i, els que van intentar quedar exclosos,
però alguns d’aquestos últims no van tenir sort i van haver de complir les obligacions pròpies
dels milicians.
En total van ser 153 individus els que no van poder formar part segons la legislació de la
Milícia Nacional. D’altra banda, van haver-hi 17 casos dubtosos i, per últim, 70 persones no
volien realitzar el servei de la Milícia Nacional forçosa, però van tenir que fer-ho. Eren un
31’4% de totes les sol·licituds que van arribar a la Paeria per tal d’establir si n’havien de complir
les obligacions derivades de formar part de la Milícia, o quedar exclosos pels diversos motius
establerts per la normativa vigent. Així doncs, gairebé una tercera part van intentar, sense sort,
no integrar-se, el que feia pensar que si bé un motiu era l’econòmic emanat de realitzar acte de
presència als seus afers i guàrdies, una part important caldria adduir-la al terreny ideològic ja
que eren seguidors de l’absolutisme i no volien participar en la defensa del sistema liberal.26
Quadre 2: Exclosos de la Milícia Nacional l’any 1821.
Grups socioprofessional
%
Jornalers
56’4
Pobres
33’3
Altres motius: estudiants, oficials d’oficis
menestrals i gremials que no tenien suficient
poder financer i adquisitiu per poder
dedicar-se a les tasques pròpies dels milicians i deixar el seu negoci o treball sense
ningú que es pugues fer càrrec
10’3
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Ajuntament de Lleida de l’any 1821
Desglossant aquests 153 individus (cal recordar que no disposem de les dades dels barris
novè, onzè i dotzè, que sumen la xifra de 27, per tant, només de 126 disposem de dades), 71 van
ser exclosos per ser jornalers, 42 per ser pobres i 13, com s’indica al quadre 22 per altres motius.
A més a més gràcies a aquesta informació, es pot establir la ubicació geogràfica per barris
d’algunes professions i d’on es produeix la concentració major de pobresa dintre de la ciutat.
Els barris segon, setè i vuitè van destacar per tenir un alt índex de presència de jornalers
agrícoles; mentre que els més pobres cal trobar-los en el barri primer, tercer, quart, sisè i vuitè.
També vull esmentar que al rebutjar el sistema liberal als camperols i als sectors
25. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1821, p. 17.
26. Op. Cit. p. 36-37.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
204
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
econòmicament més dèbils, el que va generar va ser un grup d’oposició al regim imposat pel
propi Trienni liberal ja que aquests grups socio-professionals, sobretot els camperols, formaran
part de les partides reialistes que volien acabar amb el liberalisme a canvi del cobrament d’un
salari. Per últim apuntar que gràcies a aquest document tenim notícies dels milicians forçosos
ja que dels 700-800 que hauria d’haver reclutat l’ajuntament 240 (153 ho van aconseguir) van
intentar trobar qualsevol resquici legal per no integrar-se a la Milícia, fet que dona més força a
l’argument que sostè que no volien prestar els seus serveis al sistema constitucional.
Un cop analitzat aquest procés, cal reflectir que ben diferent va ser l’exclusió de Joaquim
Mensa a causa de ser regidor, d’Antoni Ribé, per tenir més de 50 anys, de Pau Balaguer, per
tenir el treball de la loteria, de Bonaventura Roca, per ser metge de l’Hospital de Santa Maria i
del Comandant del segon batalló, Ramon Hostalric, per haver estat nomenat Fiscal del jutjat de
Primera instància de Lleida. Tot i què volien no van poder formar part de la Milícia Nacional ja
que gaudien de càrrecs públics generant una incompatibilitat entre els seus oficis i el cos
armat.27
Al diumenge següent es va produir el jurament dels membres finalment seleccionats per
formar part de la Milícia Nacional. El primer Batalló i l’esquadra de les cavalleries (aquesta
última va tenir serioses dificultats per implantar-se ja que encara no havien trobat un instructor
per treballar amb els cavalls dels milicians i a part van rebre una notificació que els va impedir
disposar del servei de bagatges. Però, finalment al mes de juliol van aconseguir un sergent per
tal d’encarregar-se de la instrucció de la cavalleria de la Milícia) van celebrar aquest acte sota
la presidència del cap polític en la parròquia de Sant Llorenç mentre que el Segon Batalló ho va
realitzar en la de Sant Joan sota la presidència del batlle segon. Uns dies abans a través d’un ban
es va informar a tota la població lleidatana sobre l’obligatorietat d’assistir que tenien els caps
de família a aquest jurament. Aquest aspecte era molt similar a l’etapa absolutista en la qual
s’ordenava que aquestos fessin acte de presència a les seves cerimònies.28
El 21 d’abril de 1821 la Milícia Nacional va tornar a tenir una especial atenció per part del
govern municipal, aquest cop gràcies al brigadier de la mateixa, Esteban Llobera, el qual es va
encarregar de la persecució dels enemics públics del liberalisme. Llobera va proposar la creació
d’una nova milícia, aquesta vegada de caire més voluntari. Al dia següent, va presentar una llista
dels individus (prop d’un centenar) que en formarien part d’aquesta Milícia voluntària. La
Paeria va donar permís per tal d’organitzar una companyia de Milicians Voluntaris i, a més a
més es va comprometre a sufragar l’uniforme dels membres que no el no pugessin sufragar.29
Al poc temps el consistori va percebre un ofici del Govern Polític Superior de Catalunya
en el qual va comunicar que aquesta diputació havia rebut amb suma satisfacció la formació
d’una companyia de 83 milicians voluntaris. Tot i que a tenor de l’alt nombre d’habitants de la
ciutat de Lleida aquesta xifra havia d’augmentar-se, per tant havien d’admetre a tots els que es
presentin i que compleixin la normativa del reglament del 31 d’agost de 1820. El brigadier
Esteve Llovera es va encarregar d’organitzar-los. Segons les paraules del cap polític el vestuari
que necesitaven en part sortiria del fons d’Arbitris de la diputació.30
27.
28.
29.
30.
Op. Cit. p. 17, 53 i 55.
AML, Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1821, p. 38, 53 i 70.
Op. Cit. p. 44-45.
A.M.L. Caixa 1449, 1493, Secretaria general, correspondència rebuda, maig 1821, fulla, 154.
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
http://seneca.uab.es/hmic
205
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
Quadre 3: Els 83 allistats a la companyia de milicians voluntaris, abril 1821.
Nom
Càrrec
Vestuari
Professió
Magí Moretones
Sergent primer
Teixit i pantaló
Sastre
Pau Aguilar
Sergent segon
res
No consta
Josep Farreri
Sergent segon
Teixit i pantaló
Botiguer
Antoni Pont
Sergent segon
Pantaló
Forner
Isidre Bonis
Sergent segon
res
Paleta
Josep Lleopart
Sergent segon
Vestuari complert
Comerciant
Isidre Gaells
Tambor
res
Revenedor
Francesc Sol
Caporal primer
Pantaló
Marxant
Jaume Alvá
Caporal primer
Pantaló
Botiguer
Andreu Ballespí
Caporal primer
res
No consta
Bautista Romeu
Caporal primer
Pantaló
Negociant
Josep Soldevila
Caporal primer
Pantaló
Sabater
Bonaventura Jou
Caporal primer
Pantaló
Revenedor
Francesc Musach
Caporal primer
Vestuari complert
Hostaler
Pau Mora
Caporal primer
Pantaló
Teixidor
Antoni Camps
Caporal primer
res
Sastre
Domènec Grau
Caporal primer
Pantaló
No consta
Francisco Pérez
Caporal primer
Pantaló
Fuster
Ramón Vilasi
Caporal primer
No consta
No consta
Francesc Farré
Soldat
res
Jornaler
Antoni Marrasé
Soldat
Pantaló
No consta
Bonaventura Saureu
Soldat
res
No consta
Joaquim Monterdit
Soldat
res
Llaurador
Joan Samperi
Soldat
res
No consta
Ignasi Queralt
Soldat
Pantaló
Espardenyer
Luis Monterdit
Soldat
res
Llaurador
Josep Domènec
Soldat
res
No consta
Blas Bordalva
Soldat
Pantaló
No consta
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
206
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
Josep Cuito
Soldat
res
Hostaler
Pedro Iglesias
Soldat
Pantaló
Sabater
Francesc Urrach
Soldat
res
No consta
José Roldan
Soldat
Pantaló
No consta
Salvador Gil
Soldat
res
No consta
Pere Molinet
Soldat
res
No consta
Miquel Ruigdeulles
Soldat
Pantaló
xocolater
Joan Suñé
Soldat
Pantaló
No consta
Serapi Morlins
Soldat
Pantaló
No consta
José A. Sancho
Soldat
Pantaló
No consta
Fidel Kimer
Soldat
Pantaló
Rellotger
Francesc Miró
Soldat
Pantaló
No consta
Pedro Cañelles
Soldat
Vestuari complert
Espardenyer
Antoni Bosch
Soldat
Vestuari complert
Taverner
Joan Pujol
Soldat
Pantaló
Sastre
Antoni Roure
Soldat
res
No consta
Salvador Barnola
Soldat
Pantaló
No consta
Antoni Mur
Soldat
Pantaló
Cobrador
Jaume Andreu
Soldat
Pantaló
No consta
Pere Mias
Soldat
Pantaló
No consta
Mariano Sans
Soldat
res
No consta
Josep Pujol
Soldat
res
No consta
Bautista Uguet
Soldat
Pantaló
Cobrador
Maurici Buixadera
Soldat
res
Cobrador
Joan Homs
Soldat
Vestuari complert
Jornaler
José Campos
Soldat
res
Comerciant
Antonio Canalda
Soldat
res
Escrivà
Francesc Ribé
Soldat
Pantaló i casaca
No consta
Sebastià Solanes
Soldat
Pantaló i casaca
No consta
Josep Fuster
Soldat
Pantaló i teixit
Hostaler
Sebastià Ribelles
Soldat
Pantaló i casaca
No consta
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
http://seneca.uab.es/hmic
207
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
Salvador Lamarca
Soldat
Vestuari complert
No consta
Melchor Portabella
Soldat
Pantaló
No consta
Ignasi Pàmies
Soldat
res
No consta
Joan Bigons
Soldat
Pantaló
No consta
Joan Bernadá
Soldat
res
Argenter
Pau Rabasa
Soldat
res
No consta
Joan Rosich
Soldat
Pantaló
Sogaire
Mariano Mialpeix
Soldat
Pantaló
Botiguer
Pere Reixach
Soldat
Pantaló
No consta
Rosé Ricart
Soldat
No consta
No consta
Josep Enric
Soldat
No consta
botiguer
Joaquim Noet
Soldat
No consta
Revenedor
Salvador Gayó
Soldat
res
No consta
Domènec Freixenet
Soldat
No consta
No consta
Anastasi Ricart
Soldat
No consta
Botiguer
Joan Pereti
Soldat
No consta
No consta
Mariano Freixa
Soldat
No consta
No consta
Pau Borras
Soldat
res
No consta
Francesc Boix
Soldat
res
No consta
Mateo Pont
Soldat
res
No consta
Gerònim Fabregat
Soldat
res
No consta
Bonaventura Serret
Soldat
res
No consta
Manuel Calderó
Soldat
res
No consta
Ramon Reixach
Soldat
res
No consta
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades reflectides a: A.M.L. Caixa 1449, 1493, Secretaria general,
correspondència rebuda, maig 1821, fulla, 150.
Fixant-nos en les professions (tot i que no consten el 50’64%) es pot apreciar que els
menestrals (17 en total, un 22’07%) van tenir més participació, seguits de ben aprop pels
comerciants (16, un 20’77%). D’altra banda cal destacar l’escassa participació dels llauradors i
jornalers (4 en total, 5’08%; dos cadascun, 2’59%). Per tant, la base social que va sustentà el
sistema liberal van ser els artesans. Pel que fa al vestuari es pot comprovar com un 37’3% van
portar només el pantaló (31), un 14’5% tenien tot el vestuari (12), un 38’5% no van dur res (32)
i un 9’6% no consta (8). O sigui, es pot constatar les dificultats que hi van haver en l’àmbit del
vestuari ja que només una minoria va gaudir d’uniforme, mentre que pràcticament la meitat
solament van aportar un pantaló i l’altra res.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
208
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
Si havíem comprovat les enormes dificultats que va patir la formació i el desenvolupament
de la Milícia Nacional en la ciutat de Lleida, per motius principalment de tipus econòmic (a
causa de la crisi general) i ideològic (seguidors de l’absolutisme), aquesta nova proposta, la
Milícia Local, volia suplir les necessitats i les mancances originades d’un cos armat obligatori,
ja que molts individus no van veure amb bons ulls la seva participació davant d’aquest projecte
liberal (com ja hem analitzat, molts van intentar estar exempts i, d’altres aprofitaven qualsevol
excusa per no participar), mentre que aquesta nova milícia, al residir la seva principal
característica en la voluntarietat, les persones que es van apuntar ho van fer per motius derivats
de les seves pròpies conviccions polítiques.
A Lleida el 18 de maig de 1821 un ofici del batlle constitucional publicat en les actes de
l’ajuntament va indicar que hi havien a disposició de la ciutat 84 milicians voluntaris (86 amb
els oficials) i en remanent 780 forçats, o sigui, membres de la Milícia Nacional legal si fessin
falta, però no estaven reclutats i molt menys armats i vestits (només cal comprovar que si restem
als 868 previstos pel decret del 31 d’agost de 1820 de les Corts els 86 obtenim la xifra dels 780).
També va assenyalar que la Milícia Local havia de fer-se càrrec de les guàrdies de les presons
de Lleida i que hi havien més individus que volien ser voluntaris i que s’acceptaria de bon grat
la incorporació de futurs nous milicians voluntaris, ja que Joaquim Nonet, Pau Rabassa, Pau
Bonàs, Josep Enric havien de donar-los de baixa d’aquest nou cos, el primer per sordesa i els
altres tres perquè van ser allistats sense el seu consentiment.31
Des del mes de juny de l’any 1821 fins a l’octubre molts habitants volien ser membres, 91
en total, però d’aquests no van ser admesos 24. Per contra van admetre definitivament a 67.32
Quadre 4: Recompte de les professions dels 67 voluntaris allistats a Lleida entre juny i
octubre del 1821.
Professions
Nombre de milicians
%
Menestrals
16
24
Llauradors
13
19
Empleats
8
12
Professions liberals
8
12
Comerciants
6
9
Militars
4
6
Hisendats
2
3
No consta
10
15
Font: Elaboració a partir de les dades: A.M.L. Caixa 1449, Correspondència rebuda juny-octubre 1821
Segons es pot consultar en el quadre 4 va predominar la menestralia en la composició de
la Milícia, seguits pels llauradors (propietaris benestants) i pels empleats, membres de les
professions liberals i els comerciants. D’aquesta composició social es pot extreure que els grups
que van pertànyer al sector agrari (el més nombrós a Lleida) no es van veure gaire representants
31. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1821, p. 50-52.
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
http://seneca.uab.es/hmic
209
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
en el nou sistema polític, per la qual cosa la seva participació a la Milícia va ser escasa (només
una cinquena part). En canvi van ser les masses urbanes, menestrals i burgesos (comerciants,
empleats i professions liberals) el qui van integrar la Milícia Voluntària. Així doncs es pot
afirmar que les classes socials més benestants van dominar aquesta institució. A Madrid (quadre
29) també els menestrals van ser la classe social més nombrosa. Això significà que les capes
urbanes eren les més interessades pel nou règim liberal.33
Quadre 5: Evolució de la normativa entorn de la Milícia Nacional.
1820
La Junta provisional el 24
d’abril va publicar el reglament provisional de la Milícia
Reglament de Corts sobre la
Milícia el 31 d’agost.
Creació de la Milícia
Nacional o Forçosa
1821
Creació de la primera companyia de milicians voluntaris a Lleida al mes d’abril.
Naixement de la Milícia
Voluntària
Des d’aquest moment van
coexistir la Forçosa amb la
Voluntària
1822
Decret de Corts del 29 de
juny pel qual s’unificaven
les dues milícies
La nova Milícia, anomenada
Milícia Voluntària Nacional
o Milícia Nacional Local va
agrupar la Nacional o
Forçosa i la Voluntària o
Local
210
32. Els 24 que no van ser admesos van ser: Antoni Farré, Josep Saura, Josep Queralt, Antoni Pont, Antoni
Farré, Francesc Boix, Josep Camps, Maurici Buixadera, Nicolau Biosca, Narcís Sanges, Antoni
Miranda, Antoni Garralda, Joan Sangenís, Josep Vallverdú, Bonaventura Esterri, Pere Castelló, Josep
Rius, Antoni Miranda, Bonaventura Gomis, Bautista Móns, Narcís Sauges, Pau Farré, Narcís Biosca i
Josep Camins.
Els 67 que van admetre van ser: José Marcos, Bautista Sans (revenedor), Pau Farré, Juan Unguia
(llaurador), Joaquim Miranda, Josep Comes, Josep Pinós, Francesc Pocurull, Josep Camins, Ramon
Comes, Ramon Hostalrich (advocat, va portar l’uniforme complert), Andreu Quer (comerciant,
vestuari complert), Josep Molins (comerciant, vestuari complert), Armengol Vilaplana (espardenyer,
pantaló i botins), Manuel Fuster (fabricant de fideus, no va portar res), Narcís Musach (escrivà, pantaló
i botins), Antoni Reixach (llaurador), Manuel Fuster i Vaquer (escrivà), Pedrol Homs (teixidor), José
A. Cort (comerciant), Antoni Cabau (músic), Antoni Castelló (músic), Jaume Carrera (llaurador),
Bonaventura Ponts (comerciant), Ramón Aragonés (comerciant), Magí Baiget (paleta), Vicente Acho
(escrivà), Juan Dodina, Magí Rabasa (sogaire), Antoni Calderó (majordom), Josep Miralles, Albert
Comes (espardenyer), Carlos Ingles (mestre de cases), Francesc Carrera (hisendat), Anastasi Peret
(sastre), Rafael Montes (militar retirat), Josep Biguera (llaurador), Josep Cavaller (militar retirat),
Antoni Casals (militar retirat), Domingo Latorre (cirurgià), Josep Ges (llaurador), Antoni Miret
(llaurador), Joan Cercó (comerciant), Pere Mangues (espardenyer), Diego Vilanova (argenter),
Francesc Barta (llaurador), José Zaragoza (llaurador), Ignasi Velot (llaurador), Pau Pinos (llaurador),
Francesc Florensa (forner), Francesc Felip (hisendat), Manuel Cabero (guarda), Antoni Belli (cirurgià),
Rafel Prim (cirurgià), Jaume Esterri (espardenyer), Josep Vallverdú (espardenyer), Domingo Ociego
(llaurador), Joan Pons (llaurador), Ramon Macias (militar retirat), Pere Gort (llaurador), Bonaventura
Saureu (paleta), Bonaventura Esterri (espardenyer), Jaume Roig (espardenyer), Gaspar Grau (sabater),
Antoni Vives (llaurador), Tomas Sanmarti (empleat) i Francesc Moragues (apotecari).
Per realitzar un seguiment dels nous allistats a la Milícia Voluntària consultar: A.M.L. Caixa 1449,
Correspondència rebuda juny-octubre 1821, fulles 186, 197, 215, 222, 224, 229, 273, 282, 444 i 471.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
Font: Elaboració pròpia a partir de les Actes de l’Ajuntament de Lleida, 1820-1822.
A finals d’agost van ingressar en el cos del Milicians Voluntaris Antoni Cabau (per tocar
el tambor) i Anton Castells (per encarregar-se del xiulet). Aquests dos nous ingressos no
tindrien més transcendència si no fos pel fet que haurien de formar part de la Milícia forçosa,
però van afegir-se a la Local, al igual que Jaume Carrera (llaurador) Bonaventura Pons i Ramon
Aragonès (comerciants), Magí Baget (paleta) i Vicent Achon (escrivà). Això, ens faria pensar,
primer de tot, que no volien participar de la Milícia Nacional forçosa i, d’altra banda ens
mostraria la intenció d’altres individus per canviar un cos per l’altre d’una forma continua.
Mentre que a l’any 1820 es va inscriure tan sols 34 ciutadans a la Milícia de manera voluntària,
l’any 1821 n’hi van haver 137 individus, per tant, sumant aquesta xifra amb els 34 honoraris de
l’any 1820 tenim un total de 171 milicians voluntaris. L’increment cal explicar-ho pels recursos
emprats pel poder municipal (per a estimular els veïns a l’allistament van costejar l’uniforme a
tot aquell milicià que no tingués recursos econòmics) i pels avantatges que gaudien els milicians
voluntaris, per exemple, es reduïa el temps de servei a l’exèrcit regular. Aquestes preferències
atorgades als voluntaris produirien el trasbals de molts milicians forçosos cap a la Milícia
voluntària.34
El 12 de setembre va arribar un ofici de Bartolomé Vidal a l’ajuntament del dia 8 de
setembre en el qual es donava la notícia que va allistar-se en qualitat de milicià voluntari de
Lleida el ciutadà Rafael de Riego, Mariscal de Camp de tots els exèrcits Nacionals. Sens dubte,
aquest esdeveniment va tenir una enorme repercussió en tota la ciutat, primer de tot, va donar
molts ànims als membres del consistori com tots els seguidors del liberalisme i particularment
a tots els milicians i, a més a més Riego, l’artífex de la revolució de l’any 1820, al reconèixer
l’esforç lleidatà per mantenir vigent l’esperit liberal va atorgar a la ciutat un gran prestigi dins
de l’àmbit nacional. L’ajuntament va rebre aquest gest amb suma satisfacció i li va mostrar la
seva eterna gratitud.35
L’exemple de Riego el van seguir 14 individus més que es van allistar a la Milícia
Voluntària (Joan Cercó, comerciant; Pere Mangues i Jaume Asterri, espardenyers; Diego
Villanosa, argenter; Francesc Florensa, forner; Francesc Felip, hisendat; Manuel Corberó,
guarda del magatzem d’artilleria; Rafael Prim i Antoni Belli, cirurgians; i, per últim, Antoni
Minet, Francesc Barita, José Zaragoza, Ignasi Belot i Pau Piñol, llauradors). Concretament, el
33. Capdevila, Carme, La milícia nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823). Lleida, 1986,
tesi de llicenciatura, Estudi General de Lleida, pp. 123-124; i Pérez Garzón, Juan Sisiona, Milicia
Nacional y revolución burguesa. El prototipo madrileño. 1808-1874. Madrid, 1978, Alianza, p.180.
34. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1821, p. 76; i Capdevila, Carme, La milícia nacional a
Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823). Lleida, 1986, tesi de llicenciatura, Estudi General de
Lleida, p. 87-88.
35. Op. Cit. p. 82; Capdevila, Carme, La milícia nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823).
Lleida, 1986, tesi de llicenciatura, Estudi General de Lleida, p. 88; i A.M.L. Caixa 1448, carpeta 1493,
Secretaria General, fulla 361: Bartolomé Vidal “Tinc la satisfacció i l’alt honor de donar a conèixer que
el ciutadà Rafael de Riego, Mariscal de Camp dels exèrcits nacionals i primer heroi de la llibertat civil
s’ha incorporat i presentat voluntari entre les files dels honrats milicians del meu comandament.
Aquesta generosa acció, filla del patriòtic cel que abriga el seu pit al pas que afegeix un llorer a la
corona, ens ha engrandit i omplert d’alegria”. Posteriorment es va produir la contestació de Rafael de
Riego a l’ofici del 12 de setembre de 1821 que va enviar-li Bartolomé Vidal en el qual va comunicar
l’aprovació que va efectuar el govern local respecte a la seva sol·licitud de formar part de la Milícia
Nacional. Riego va mostrar la seva alegria vers la ciutat i els seus habitants ja que va informar que des
de la seva arribada tot van ser elogis cap a la seva persona, mostrant la seva eterna gratitud. Fulla 373.
Lleida, 16 de setembre de 1821.
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
http://seneca.uab.es/hmic
211
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
18 de setembre van rebre els milicians els seus títols acreditatius. Amb totes aquestes
incorporacions es van poder formar dues companyies. Això verifica que el retraïment de la
població cap a la Milícia no radica en la manca de voluntat política dels ciutadans, sinó en la
manca de mitjans per uniformar-se.36
Si els lleidatans van poder adquirir els uniformes, gràcies, en part, va ser a les aportacions
de particulars. Segons Pérez Garzón, la burgesia donava diners a les institucions que donava
suport, a fi que aquestes poguessin defendre amb les armes els seus negocis. Situació que
contrastava amb l’estat de la Milícia forçosa.37
2.3. La Milícia Nacional i la defensa de la ciutat
El 25 de gener de 1822 la Paeria va rebre un ofici del cap polític en compliment d’una reial
Ordre en la qual va proposar que els convents suprimits pel nou govern liberal fossin edificis
utilitzables per la Milícia Nacional. El govern municipal va contestar que ja tenien dos quarters
a la plaça de Sant Joan i que els convents suprimits del Carme, Agustins, Mercenaris i Caputxins
no els podien utilitzar per ser massa petits i, a més a més estaven en obres, però en cas d’extrema
necessitat podien utilitzar el dels Caputxins perquè era el més gran.38
Aquest apunt ens il·lustraria com la desamortització de les propietats eclesiàstiques
mitjançant l’aplicació de la nova normativa liberal a més d’anar destinada a cobrir en part el
dèficit econòmic de l’Estat va facilitar, gràcies a l’adquisició de diversos immobles, l’impuls
dels propis organismes liberals ja que gaudien de la possibilitat d’escollir l’escenari més adient.
Tot i que cal recordar que fins l’any 1835 la desamortització no es va consolidar. D’altra banda
aquesta notícia ens serveix per establir el punt geogràfic central de la pròpia Milícia, en el cas
de Lleida, va ser la Plaça de la Constitució.
Pel que fa a l’armament de la Milícia, s’ha d’assenyalar que el 4 de novembre de 1821, el
guàrdia del magatzem d’artilleria de l’exèrcit, Manuel Corberó, va indicar que havia rebut els
153 fusells, per tant, es van quedar sense fusells els membres de la Milícia Voluntària en el
moment en el qual es van generar més incidents. Òbviament, els caps d’aquesta Milícia van
exposar-li al President de la província la necessitat d’obtenir alguns fusells. Aquest el 29 de
gener de 1822 va enviar un ofici a la Paeria amb l’objectiu d’ordenar-li que lliurés al comandant
de la Milícia Voluntària els 40 fusells que estaven dipositats en les cases consistorials. També
va informar que seria molt important armar també a la Milícia Nacional per tal d’assegurar
l’ordre i la tranquil·litat pública.39
Arribats al mes de setembre del 1822 a Lleida va publicar-se el Decret de les Corts del 29
de juny. Aquest va modificar les Milícies Locals. La Paeria va aprofitar-ho per invitar als joves
de Lleida ha apuntar-se en un dels seus tres rams (infanteria, artilleria i cavalleria) i per demanar
al Comandant Militar de la Província de Lleida el lliurament de l’armament i les municions
necessàries que es trobaven en els magatzems nacionals. Aquesta nova Milícia (Milícia
Voluntària Nacional o Milícia Nacional Local) unificava les dues existents, la Nacional o
36. A.M.L. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1821, p. 84-85.
37. Op. Cit. p. 90; Pérez Garzón, Juan Sisinio, Milicia nacional y revolución burguesa. Madrid, 1978,
p.60; i Capdevila, Carme, La milícia nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823). Lleida,
1986, tesi de llicenciatura, Estudi General de Lleida, p. 90.
38. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1822, p. 15.
39. Op. Cit. pp. 15-16.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
212
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
forçosa i la Voluntària o Local. Pretenia organitzar millor aquest servei amb l’objectiu de
defensar amb més eficiència el règim liberal. Com va succeir anteriorment el fons de Propis i
Arbitris de la Paeria i la Diputació provincial haurien de sufragar aquest cos armat. Des dels 20
anys fins als 45 s’establia l’obligatorietat en el servei de la Milícia, a tot aquell ciutadà que
tingués propietats i mitjans de subsistència. A l’hora s’obria les possibilitats com a voluntaris a
partir dels 18 anys. La nova reglamentació també va contemplar un ampli ventall d’excepcions:
delinqüents, impedits físics, tots aquells que complien un paper públic en l’alta jerarquia, també
els funcionaris, els que gaudien d’un càrrec públic i algunes professions liberals, com les de
metge, apotecari i veterinari. Per últim eren eximits els criats i jornalers que no disposaven de
mitjans. Tots aquests estaven obligats a contribuir a la Milícia amb cinc rals mensuals, a
excepció dels criats i jornalers. Així doncs, es va produir una gran identificació entre la Milícia
i la defensa de la propietat.40
La nova Milícia unificada restava estructura en tres batallons: el d’infanteria (Josep
Lamarca era el seu comandant), el de cavalleria (comandat per Joan Francesc) i el d’artilleria
(Manuel Fuster i Vaquer). Per tant, es va crear un nou batalló, el d’artilleria. Cadascun d’aquest
tenia una companyia de granaders i una altra de caçadors (se’ls va encarregar la missió de
perseguir a les faccions reialistes), el que denota l’augment dels voluntaris. En aquesta
reformada institució el poder municipal es va encarregar de l’organització i del funcionament
intern, mentre que el cap polític i la Diputació provincial tindrien al seu càrrec les decisions
polítiques. Gairebé simultàniament a l’aparició del nou reglament es va crear a la ciutat de
Lleida la Diputació provincial. El nou cap polític va ser José Cruz Muller. Aquesta institució
estarà formada per membres de la burgesia i segons indica Josep Lladonosa tindrà un caràcter
força moderat, això sí, va significar la desaparició de bona part de la dependència que hi havia
respecte a la Diputació de Barcelona.41
2.4. L’organització de la resistència liberal davant l’atac absolutista: El paper de la la
Milícia Nacional.
A l’any 1823 la forta resistència de les autoritats liberals amb l’objectiu de protegir la ciutat
de la invasió reialista va continuar, tot i la seva dificultat a causa de l’escassetat d’efectius en
les seves tropes, sobretot les destinades a defensar i vigilar la ciutat. Per aquesta raó era
important el reforç dels milicians voluntaris que deixaven les seves activitats econòmiques (els
tallers, botigues, o el camp) per lluitar contra els absolutistes per tal de mantenir lliure la ciutat.
La necessitat d’efectius militars i la seva manutenció van ser els dos principals problemes alhora
d’assegurar-se una major protecció per la ciutat. Un altre aspecte a destacar va ser l’existència
de molts presoners a l’interior de Lleida com a conseqüència de les nombroses detencions a
causa del creixement de tot tipus de delictes.
Al mes de maig de l’any 1823 un ofici del Comandant Militar de Lleida va comunicar que
era absolutament necessari per tal de garantir una idònia defensa de la ciutat i la fortificació de
les seves muralles i baluards l’apropiació de l’església de la Magdalena. El govern municipal va
40. AML. Actes i deliberacions de l’Ajuntament de Lleida, any 1822, p. 69; Capdevila, Carme, La milícia
nacional a Lleida durant el Trienni Liberal (1820-1823). Lleida, 1986, tesi de llicenciatura, Estudi
General de Lleida, p. 136-139; Pérez Garzón, Juan Sisinio, Milicia Nacional y revolución burguesa. El
prototipo madrileño. 1808-1874. Madrid, 1978, p. 259; i Lladonos Pujol, Josep, Història de la
Diputació provincial de Lleida, vol. 1. Lleida, 1973.
41. AML. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1822, p. 82.
2. La Milícia Nacional de Lleida: El braç armat del liberalisme local
http://seneca.uab.es/hmic
213
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
donar la seva autorització i va ordenar el trasllat de la parròquia de Magdalena a l’església de
l’extingit convent de les Carmelites calçades de Lleida. Sens dubte, la col·laboració entre el
poder civil i el militar va permetre resistir amb molta més força.42
L’evolució de l’administració de la resistència i de la defensa de la ciutat va comportar
l’ocupació del convent dels Dominics per les tropes de l’exèrcit nacional, aquest espai era
l’utilitzat pel Comissionat del Crèdit Públic de Lleida per emmagatzemar el gra. Aquest òrgan
en un ofici va demanar al Comissionat Militar un altre edifici. Després d’una negociació entre
el govern municipal i el Comandant Militar el lloc escollit va ser la part de dalt de l’almodí
gràcies a la cessió que va realitzar l’ajuntament.43
L’Ajuntament de Lleida va rebre un ofici de la Junta Auxiliar de defensa del 23 de setembre
en el qual diversos patriotes i també expatriats (eren liberals que van marxar de les zones i
territoris ocupats pels reialistes) lleidatans van manifestar un nou projecte que va consistir en la
formació d’una Companyia Cívica composta per ciutadans per tal de defensar millor la ciutat.
El comandant militar va acceptar aquesta proposta i a continuació va explicar les seves
obligacions que consistien en menjar el mateix que la tropa de l’exèrcit (una ració diària), no
cobrar (com la milícia nacional voluntària), però si patien un setge o un atac directe si rebrien
un sou (el mateix que els membres de l’exèrcit). A l’ajuntament també li va agradar aquesta idea
i va realitzar un ban per promoure dintre de Lleida que la gent s’apuntés a aquesta iniciativa.44
Com a darrer apunt assenyalar que les tropes totals (sumant els milicians, l’exèrcit i la
Companyia Cíviaca) que defensaven la ciutat a les acaballes del règim constitucional van ser
força abundants, o sigui, pràcticament la meitat de la població va tenir com a missió protegir
Lleida davant l’asedi reialista. Infructuosament, tanmateix, el Trienni Liberal a Lleida va
finalitzar l’octubre de 1823. L’1 d’octubre de 1823 Ferran VII en un Reial Decret va anul·lar
totes les disposicions del govern liberal. La irrupció de la Santa Aliança en els assumptes interns
espanyols va ensorrar el projecte liberal, condemnant la població a tornar a coexistir amb el
feudalisme. En definitiva, la ciutat lleidatana va intentar mantenir la pervivència del sistema
liberal fins a la l’últim al·lè.
3. Comparativa del nombre i composició social dels milicians de Lleida,
Reus i Madrid durant el Trienni Liberal
A mode d’anàlisi final m’agradaria realitzar un darrer balanç en el qual n’hi ha cinc quadres
que mostren l’estructura socioprofessional de la ciutat de Lleida, d’una porció representativa
dels milicians de Lleida i el total dels milicians de Reus, de Madrid a l’any 1823 i a Madrid al
llarg del Trienni Liberal.
Quadre 6: Grups socioprofessionals a Lleida.
Nomenclatura
%
Pagesos-arrendataris-jornalers
50’31
Menestrals
21’27
42. AML. Actes de l’Ajuntament de Lleida, any 1823, p. 103-104.
43. Op. Cit. p. 134.
44. Op. Cit. p. 183.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
214
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Comerciants
9’34
Professions liberals
6’12
Funcionaris
4’43
Propietaris-hisendats
3’6
Eclesiàstics
3’22
Altres
1’73
Antoni Sánchez i Carcelén
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades: Casals, Quintí, Canvi econòmic i social en el pas de l’antic
règim a l’estat liberal: Lleida en la primera meitat del segle XIX, Espai/Temps, núm.38, 1999, p. 57-62.
Al quadre número 5 es pot observar com el conjunt de població dedicada al camp agrícola
a Lleida representava la meitat dels individus actius de la ciutat mentre que tota la resta només
podia amb prou feines igualar el registre anterior. Dintre d’aquest segon grup ultra heterogeni
hi van destacar els menestrals-artesans, amb més d’una cinquena part, seguits a molta distància
pels comerciants, professions liberals i els funcionaris. Esmena a part mereixen els dos grups
que tradicionalment van donar més suport a l’Antic Règim, la noblesa i els eclesiàstics, que tot
i tenir una minsa representació acumulaven pràcticament la totalitat del control municipal a
l’absolutisme i, en bona mesura, continuaran mantenint amplies quotes de poder a l’etapa
liberal, sense deixar de banda, el seu domini econòmic.
Després d’aquesta primera valoració cal comentar que en una ciutat bàsicament agrària,
sense un ampli contingent comercial, es lògic que tant el liberalisme com la Milícia Nacional
comencessin amb una força minsa, però com s’ha pogut plasmar en aquest treball
d’investigació, poc a poc, els menestrals i els membres de les professions liberals van prendre
el control de la situació i es van convertir en els baluards del liberalisme a Lleida, defensant-lo
fins a les últimes conseqüències en unes circumstancies molt adverses ja que la ciutat al estar
situada a l’interior no gaudia del dinamisme i del cosmopolitisme dels nuclis urbans assentats
al litoral.
Quadre 7: Estructura socioprofessional d’una porció representativa de milicians de
Lleida al Trienni Liberal.
Nomenclatura
Nombre
%
Artesans
59
31’21
Llauradors
33
17’46
Comerciants
29
15’34
Professions liberals
28
14’81
Empleats
11
5’82
Hisendats
3
1’6
Jornalers
3
1’6
Estudiants
2
1’06
3. Comparativa del nombre i composició social dels milicians de Lleida, Reus i Madrid durant el Trienni Liberal
215
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
Altres- No consta
21
11’11
Total
189
100
Font: Casals, Quintí, Milicia Nacional, liberalismo y progresisimo. El prototipo leridano en los primeros
dos tercios del siglo XIX. Trienio, nº 35, mayo 2000, p.130; AML, caixes 1.448 i 1.449; i AML, llibre
del cadastre de 1820 a 1823.
Si comparem el quadre número 5 amb el 6 es pot comprovar que els grups
socioprofessionals dedicats al sector agrícola passen de tenir una representació del 50% pel que
fa a la població activa a aproximadament un 20% del total del nombre de milicians, o sigui, el
règim liberal va prescindir dels jornalers ja que només van tenir en compte els individus dedicats
al camp amb un cert poder adquisitiu. Per tant, els camperols es van convertir en un grup (força
nombrós) marginat del sistema liberal ja que no el va deixar participar a les seves institucions i
pols de poder. A més s’ha de sumar dos factors com van ser la crisi econòmica general i
l’actuació de molts eclesiàstics contraris al règim constitucional per poder tenir present i establir
el fort rebuig que va protagonitzar aquest grup socioprofessional vers el sistema liberal.
Una vegada delimitada la baixada percentual del sector camperol i jornaler s’ha
d’assenyalar que aquest buit va ser ocupat pels altres grups ja que tant els artesans-menestrals
com els comerciants, les professions liberals i els funcionaris van augmentar la seva
representació. Per tant, els artesans-menestrals es van convertir en el principal suport del règim
liberal, gairebé doblant la seva importància respecte als llauradors, comerciants i membres de
les professions liberals. En definitiva, la població activa estrictament urbana va assolir un major
protagonisme i poder en el sí del nou sistema polític instaurat al 1820.
Quadre 8: Estructura socioprofessional dels 2.216 milicians de Reus al Trienni Liberal.
Nomenclatura
%
Artesans
50’63
Llauradors o pastors
16’66
Comerciants
11’65
Assalariats
4’16
Altres
4’16
Professions liberals
3’01
Propietaris-hisendats
1’48
Empleats
1’03
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades: Vallverdú, Robert, El suport de la Milícia Nacional a la
revolució burgesa a Reus (1793-1876), Reus, 1989, Associació d’Estudis Reusencs, p. 166.
Després d’analitzar els quadres relatius a Lleida m’agradaria comparar-los amb d’altres
nuclis urbans com Reus, una ciutat que en aquest moment tenia una població molt similar a la
de Lleida (al voltant dels 12.000 habitants), però es troba situada al litoral català, no a l’interior
com Lleida, per tant, la seva estructura socioprofessional era diferent ja que els sectors
agrícoles, òbviament, no van tenir tanta importància, mentre que els sectors comercials i
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
216
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
sobretot els dedicats a la producció gremial-artesanal van assolir una major representació. Així
doncs, sembla força coherent que els artesans es trobin en primer lloc, tot i que a Reus van
arribar al 50%, una xifra molt més elevada que el 31% de Lleida, aquesta dada ens indicaria la
importància que van tenir els petits productors urbans a Reus. D’altra banda s’ha de comentar
que els llauradors a les dues ciutats van comptabilitzar un registre molt similar, entorn al 16%,
mentre que sobta a primer ull l’escassa participació dels comerciants i dels membres de les
professions liberals a Reus.
En definitiva, els sectors que en general i tradicionalment van donar suport a l’Antic Règim
tenien un 55% de la població activa (hisendats, nobles, propietaris, llauradors, camperols i
eclesiàstics), mentre que només van participar en aproximadament un 20% a la Milícia. Per
contra l’altre 45% (artesans, menestrals, comerciants, professions liberals i empleats) va assolir
el 80% dels milicians.
Quadre 9:
Estructura socioprofessional de la Milícia Nacional de Madrid.
Nomenclatura
%
Petita producció artesana
27’4
Activitats mercantils
21’6
Empleats
20’7
Professions liberals
16’6
Assalariats
7’4
Propietaris
6’16
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades: Pérez Garzón, Juan Sisinio, Milicia Nacional y revolución
burguesa. El prototipo madrileño. 1808-1874. Madrid, 1978, Alianza, p. 347.
Finalment, aprofitaré l’estudi realitzat per Pérez Garzón a Madrid per completar aquesta
comparació. La capital del regne esta ubicada també a l’interior, però es va caracteritzar per
allotjar l’administració i la burocràcia de l’Estat a més de tenir un alt percentatge de població
activa dedicada a la menestralia i a l’artesanat (com a Reus) i al comerç ja que el sistema nodal
espanyol facilitava aquest últim aspecte. Com abans ja hem establert la importància que van
assolir els nuclis urbans en la defensa del règim constitucional es pot assenyalar que una de les
principals ciutats juntament amb Barcelona del regne espanyol va donar un alt suport al sistema
constitucional, com per exemple, van demostrar als successos del 7 de juliol del 1822.
Així doncs, a Madrid, a diferència de Lleida i Reus, el sector agrari era pràcticament
inexistent, fet que va propiciar la seva nul·la participació a la Milícia. Al llarg del Trienni
Liberal la petita producció artesana, els individus dedicats a les activitats mercantils, els
funcionaris i els membres de les professions liberals van dominar la Milícia.
Excepte la representació dels menestrals, a les dues ciutats catalanes no van tenir tanta
representació a la Milícia els individus dedicats a les activitats mercantils, els funcionaris i els
membres de les professions liberals. Però aquests quatre grups socioprofessionals eren els
principals valedors del règim liberal. Per tant, Madrid va erigir-se com la ciutat més “liberal” en
tant que a Milícia els sectors agraris no van assolir una quota de poder elevada. Per contra
3. Comparativa del nombre i composició social dels milicians de Lleida, Reus i Madrid durant el Trienni Liberal
217
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
valoraríem a Lleida com una ciutat més propera a l’absolutisme per la seva mancança de comerç
i burocràcia administrativa i a Reus com una ciutat força liberal, però massa dominada pels
petits productors urbans i amb una relativament escassa participació dels grups comercials i del
individus dedicats a les professions liberals.
Quadre 10: Estructura socioprofessional dels milicians de Madrid l’any 1823.
Nomenclatura
%
Assalariats
33
Artesans
25’2
Funcionaris-empleats
22’1
Comerciants
4’98
No consta
4’8
Professions liberals
3’6
Militars retirats
2’4
Propietaris-hisendats
2’2
Fills de veïns
1’5
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades: Pérez Garzón, Juan Sisinio, Milicia Nacional y revolución
burguesa. El prototipo madrileño. 1808-1874. Madrid, 1978, Alianza, p. 356-363.
218
4. Conclusions
La pervivència de l’Antic Règim i de l’absolutisme a l’inici del Trienni Liberal a la ciutat
de Lleida es va veure reflectida amb els greus problemes inicials que hi van haver per organitzar
la Milícia Nacional. Això ens va indicar que no hi havia molt individus amb tendència liberal i
que la major part de la població treballava en l’àmbit agrari, o sigui, no hi havia gaire comerç i
els individus dedicats a les professionals liberals o no eren molts quantitativament o no tenien
massa poder polític i econòmic.
Des dels principis de la instauració del nou model liberal ja va iniciar-se la contrarevolució,
com així va mostrar-ho un imprès trobat a la ciutat en el qual es va animar a la realització d’una
insurrecció contra les Corts per ensorrar el nou sistema. L’ajuntament va reaccionar ràpidament
i va adquirir armament per repartir-lo entre els membres de la Milícia Nacional. O sigui, la
consolidació i l’actuació del bàndol reialista va potenciar l’organització de la Milícia a la ciutat
lleidatana.
Per aturar l’avanç dels seguidors absolutistes, l’abril de l’any 1821 es va crear una nova
milícia, aquesta vegada de caire voluntari. Ràpidament la Paeria va rebre un llistat amb un
centenar d’individus apuntats, la qual cosa va demostrar que aquesta iniciativa va tenir molt més
èxit que l’anterior. L’altra milícia va fracassar a Lleida perquè era obligatòria, fet que va
despertar molt poc interès entre els ciutadans. La Milícia Local va triomfar perquè la seva
principal característica residia en el voluntarietat. Les persones que es van apuntar ho van fer
per motius derivats de les seves pròpies conviccions polítiques.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Antoni Sánchez i Carcelén
L’ajuntament per aconseguir consolidar aquesta nova milícia es va comprometre a sufragar
l’uniforme dels membres que no poguessin pagar a través dels diners sobrants del fons de propis
i Arbitris. També van acordar costejar l’armament i la manutenció d’aquest nou cos. Fins i tot
van comptar amb el suport d’un mecenes anònim a Lleida que va poder avançar una gran partida
de rals de billó per fer front a les primeres adquisicions de la companyia. Això constataria
l’arrelament de la ideologia liberal en alguns sectors econòmics capdavanters, sobretot dins del
medi comercial i vinculat a les professions liberals, els grups més oberts i cosmopolites.
El nombre de milicians que en van formar part l’estiu de l’any 1821 ens poden mostrar el
fort perill que ja va assetjar al poder liberal, ja que els reialistes van actuar en diverses zones de
la província de Lleida.
L’èxit de la Milícia Voluntària va alertar al consistori municipal, el qual va establir una
forta depuració i control sobre els nous membres de la Milícia Voluntària per desconfiança i per
evitar lliurar armament als absolutistes. Tots aquestes actuacions van reflectir que, a l’estiu del
1821, la fractura social era inevitable i l’avenç de la contrarevolució, molt organitzada, cada
vegada era un perill major al qual la Paeria havia de fer front ràpidament per tal d’aconseguir la
tranquil·litat pública i la continuïtat del règim liberal.
El 12 de setembre de l’any 1821 va allistar-se en qualitat de milicià voluntari de Lleida el
ciutadà Rafael de Riego, Mariscal de Camp de tots els exèrcits Nacionals. Sens dubte, aquest
esdeveniment va tenir una enorme repercussió a tota la ciutat. Primer de tot, va donar molts
ànims als membres del consistori com a seguidors del liberalisme i particularment a tots els
milicians, i a més a més Riego, l’artífex de la revolució de l’any 1820, al reconèixer l’esforç
lleidatà per mantenir vigent l’esperit liberal va atorgar a la ciutat un gran prestigi dins de l’àmbit
nacional. Lleida, definitivament es va convertir en un baluard del liberalisme moderat. Això sí,
un enclavament cada vegada més pobre, ja que van continuar els problemes econòmics crònics
de l’ajuntament, que no li van permetre aconseguir l’armament i les municions que necessitava
la Milícia Voluntària.
Davant de l’atac contrarevolucionari a gran escala els liberals van decidir reorganitzar el
seu braç armat. Per fer-ho, van unificar les dues milícies existents, la Nacional i la Voluntària o
Local. Amb aquesta proposta es va pretendre organitzar-la millor a fi de defensar amb més
eficiència el sistema liberal. El cost derivat d’aquesta reorganització va provocar la suspensió
del finançament de les grans cerimònies religioses, només es va mantenir el culte i els sacerdots.
Aquesta decisió va generar un profund distanciament entre el govern municipal i l’estament
eclesiàstic. Va ser la constatació de l’enfrontament total entre l’ajuntament i l’Església. En
conjunt aquest factors ens mostren una deplorable visió de la realitat lleidatana, endinsada en
un caos total com a conseqüència de l’esclat d’una guerra civil.
4. Conclusions
http://seneca.uab.es/hmic
219
La Milícia Nacional de Lleida al Trienni Liberal
220
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Graciela Daleo
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en
la Argentina
Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
Resumen / Resum / Abstract
El presupuesto sobre el que se asienta la exposición sobre el papel de las organizaciones populares en la
construcción de la memoria y la lucha contra la impunidad en Argentina es el siguiente: la asociación de ambas es
indispensable. De lo contrario, se llega a un anclaje de la memoria colectiva en las derrotas sufridas los pueblos,
en el horror que paraliza, sin que los artífices de ese horror sean juzgados y sancionados. La experiencia argentina
reconoce en ese camino distintas etapas, y los avances logrados por la lucha de las organizaciones de derechos
humanos, sociales, gremiales, políticas, en el juzgamiento de los genocidas han ido resignificando acciones e
instrumentos de construcción de la memoria popular y ha ampliado su horizonte al no limitarse a "lo que significó
la instauración de un Estado terrorista, la desaparición de miles de personas, la generalización de la tortura, sino
también rescatar aquello que vino a desaparecer en la dictadura", los valores y proyectos de las organizaciones
populares.
L'objectiu de la exposició referent a les organitzacions populars en la construcció de la memoria i lluita contra
la inpunitat a Argentina és la següent: la associació d'ambdues és indispensable. En cas contrari, s'arriba a un
ancoratge de la memoria col·lectiva en les derrotes patides dels pobles, en l'horror que paralitza, sense que els
artífexs d'aquest horror siguin jutjats i sancionats. La experiencia argentina reconeix en aquest camí diferents
etapes i els avenços aconseguits per la lluita de les organitzacions dels drets humans, socials, gremials, politiquees,
en el judici dels genocides han anat resignificant accions i instruments de construcció de la memoria popular i ha
ampliat l'horitzó al no limitarse a "allò que sifnificà la instauració d'un Estat terrorista, la desaparició de milers de
persones, la generalització de la tortura, sino també rescatar allò que desapareixè en la dictadura", els valors i
projectes de les organitzacions populars.
This lecture, over the role of the popular organizations in the construction of the memory and the fight against
impunity in Argentina, grounds in the necessary association between both factors. Otherwise the collective
memory is fixed in people's defeat, in terror that paralyze, without the judgement and punishment of the
responsibles of this terror. The argentine experience recognizes in this way different stages. The advances obtained
by the human rights, socials, political organizations and trade unions for the judgement of the genocides have
resignified actions and instruments in the building of a popular memory. Besides this advances not only have
showed what mean a terrorist State - the disappearance of thousands of people, the systematic torture of political
prisoners- but it helped to rescue all that the dictatorship made disappear: the values and projects of the popular
organizations.
Palabras clave / Paraules clau / Key Words
Argentina, dictadura, derechos humanos, organizaciones populares.
Argentina, dictadura, drets humans, organitzacions populars.
Argentina, dictatorship, human rights, popular organizations.
Resumen / Resum / Abstract
http://seneca.uab.es/hmic
221
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en la Argentina
Conferencia de Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
Realizada en la Sala de Juntas de la Facultad de Derecho, Universidad Autónoma de
Barcelona, Jueves 15 de febrero de 2007.
Organizada por: Secretaria General de la Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de
Dret, Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d'Història Moderna i Contemporània,
Plataforma Argentina contra la Impunidad
Presentan: Claudia Jiménez, profesora del Departament de Dret Públic i de Ciències
Historicojurídiques y Alejandro Andreassi, profesor del Departament d'Història Moderna i
Contemporània.
Les agradezco la invitación y poder participar y estar con ustedes. Me parece que es un
momento interesante, que desde ambos pueblos podamos debatir y reflexionar juntos sobre
temas que quizás en otros momentos parecían afectarnos más, o ser patrimonio de los pueblos
latinoamericanos, y que acá, en el viejo continente tenían un montón de cosas resueltas. Pero
está claro que no están resueltas y pienso que es interesante que podamos charlar un poco de
nuestra experiencia. Hacer un recorrido del papel de las organizaciones populares, de las
organizaciones sociales, de su participación en la lucha contra la impunidad y en la construcción
de la memoria. Memoria histórica y social e impunidad me parece que son dos temas que están
presentes, que se están debatiendo en este momento en... –trato de ser cuidadosa–, en Catalunya,
en el Reino de España, en la Península Ibérica...
Quizás en otro momento esta charla sobre construcción de la impunidad la hubiera empezado
con el período de la dictadura militar, y hacer el desarrollo de los instrumentos político-jurídicos
con los cuales se fue construyendo la impunidad. Quizás hoy podríamos invertir un poquito el
camino y en lugar de arrancar de aquel momento, partir de considerar en qué situación está
Argentina hoy. Yo me voy a referir particularmente a Argentina aunque otros países de América
Latina –Uruguay, Chile–, están teniendo también un recorrido propio en la lucha contra la
impunidad que tiene características específicas y particulares.
Quiero plantear ya de entrada que memoria, construcción de la memoria y lucha contra la
impunidad están profundamente vinculadas en todo el proceso político, social y cultural que
venimos viviendo en Argentina en estos últimos años. De hecho, yo partiría prácticamente de
un presupuesto: en la historia de nuestros pueblos no se puede pensar en construir memoria de
la impunidad que sirva para construir identidad y identidad social, política, identidad de lucha,
identidad popular, si eso no va asociado profundamente a una lucha contra la impunidad.
¿Por qué? Porque en muchas situaciones, la memoria, la construcción de la memoria no
asociada a la lucha contra la impunidad ha servido más bien para obturar las luchas, o para dejar
fijada la memoria en los momentos de tremendas derrotas de los pueblos. Sobre todo, dejar
fijada la memoria en el horror que paraliza. En ese sentido, pienso que este momento es
producto de una lucha de muchos años, que tuvo avances y retrocesos, momentos en los cuales
prácticamente parecía que estaba todo absolutamente perdido. Y esta insistencia tuvo y tiene
protagonistas sociales.
Este momento que estamos viviendo hoy no es resultado de la decisión de un gobierno sino
es resultado concreta y específicamente de un pueblo que a través de sus organizaciones, con
mayor, con menor nivel de compromiso, con mayor o menor nivel de intensidad en distintos
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
222
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Graciela Daleo
momentos, insistió en exigir juicio y castigo a los genocidas de la dictadura (por resumirlo en
una consigna). Y hoy nos encontramos en Argentina con que, en paralelo con el camino de lucha
que logró que se reabrieran causas contra los represores que actuaron en nuestro país, que
habían sido cerradas a lo largo del proceso de construcción de la impunidad, también este
tránsito de construcción de la memoria va tomando otro cariz. Y digo que va tomando otro cariz
porque durante un largo período –especialmente, diría, en la década del 90, es decir, en pleno
florecimiento del gobierno menemista-, fueron surgiendo por iniciativa –en general- de
organizaciones de Derechos Humanos, algunas propuestas y planteos que tenían que ver con lo
que uno puede catalogar como “la memoria”: colocación de placas, establecimiento, por
ejemplo del Parque de la Memoria, creación del Instituto de la Memoria… Una serie de
instancias que tenían el aditamento de “memoria” y que, si bien analizadas en abstracto,
parecían iniciativas importantes e interesantes, provocaron mucha polémica incluso en el
mismo movimiento de derechos humanos. Muchos hicimos planteos y cuestionamientos –es mi
caso, y el del organismo del yo formé parte hasta hace muy poco (la Asociación de Ex
Detenidos-Desaparecidos)- en torno a determinadas formas de construcción de la memoria.
Considero que una cristalización de la memoria, un intento de focalizar la mirada sobre nuestro
pasado inmediato a través de la institucionalización vía monumentos, placas, parques, etcétera,
servían para tapar una problemática que la impunidad imperante hacía aflorar
permanentemente. Si esos gestos no van acompañando la acción concreta y específica desde el
Estado que encare la cuestión de la impunidad, en realidad contribuyen a tapar la problemática
que la lucha contra impunidad empujaba hacia la superficie.
Hoy, ya desde mi perspectiva personal, y apelando incluso a elementos que venimos
trabajando desde la Cátedra Libre de DDHH, entiendo que actualmente, por ejemplo, colocar
en un colegio secundario una placa que recoja el nombre de los compañeros desaparecidos que
fueron estudiantes de ese colegio, como producto de un trabajo de investigación, que hacen los
jóvenes estudiantes de hoy, en el que participan los docentes, y los padres y familiares y
antiguos compañeros de los desaparecidos hacen también su aporte, tiene una significación
distinta y realmente aporta a la construcción de la memoria, y opino esto porque en paralelo
estamos obteniendo, a partir de la lucha, resultados en la exigencia de que muchos de aquellos
que produjeron la desaparición de los jóvenes cuyos nombres están en la placa, están siendo
procesados.
Con esto quiero subrayar lo que decía al principio: la construcción de la memoria social, de
la memoria popular, en relación a los crímenes cometidos durante la dictadura cívico-militar
sirve, a mi entender, y produce efectos sobre el futuro también en la medida en que esté
claramente asociada al juicio y castigo de los que protagonizaron y fueron artífices de esa
dictadura.
Pero agregaría otro elemento más, que también forma parte del debate social, político y
cultural sobre construcción de memoria que intentamos desarrollar en Argentina en distintos
ámbitos: que es también necesario avanzar en la construcción de la memoria no solamente en
cuanto a lo que significó la instauración de un Estado terrorista, de la represión, la desaparición,
y la tortura, sino también rescatar desde esa mirada y en este trabajo, aquello que vino a
desaparecer en la dictadura. Porque también insisto en lo que decía al principio: dejar fijada la
memoria, poner como punto de arranque de la construcción de una memoria social a los
momentos de máximo horror lo que hace es ocultar, obturar, opacar, lo que es el proceso
histórico de la lucha de los pueblos. Es cierto que los pueblos sufrimos históricamente la
dominación y la represión, pero también es cierto que los pueblos nos levantamos, nos
Conferencia de Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
http://seneca.uab.es/hmic
223
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en la Argentina
oponemos, cuestionamos la dominación, la explotación. Para sintetizarlo, vale señalar: es
necesario recuperar, es cierto, la memoria de la represión, de lo que fue el terrorismo de Estado,
pero tan necesario como eso es recuperar y construir la memoria de lucha de nuestro pueblo.
Para traducirlo en una experiencia cercana a quienes estamos acá: estuve el año pasado acá,
en Barcelona, y compartí una mesa con la Asociación por la Recuperación de la Memoria
Histórica, y en esta mesa se planteaba, en relación al debate que se está desarrollando acá
también, que no sólo era necesario desenterrar la memoria de lo que fue la dictadura franquista,
la sublevación de 1936, y ponerle el nombre que tiene que tener, sublevación y no
enfrentamiento de bandos o disfraces similares, sino también recuperar la memoria y la historia
de los valores que esa sublevación, que la dictadura franquista pretendió enterrar. El significado
de la República. Porque si no, la no recuperación de todo lo anterior, termina construyendo una
memoria funcional a los proyectos de dominación que se siguen sucediendo.
En Argentina tenemos hoy una situación que puedo caracterizar no como óptima, pero sí de
avance. Cinco años atrás otro hubiera sido el panorama. Pero, resultado de la lucha sostenida a
lo largo de tantos años, logramos que fueran anuladas las Leyes de Punto Final y Obediencia
Debida, dos instrumentos jurídico-político que se pergeñaron en la década del 80. Gracias al
Punto Final a muchos represores identificados los alcanzó una amnistía anticipada; por la Ley
de Obediencia Debida la mayor parte de los represores que no se beneficiaron con la otra ley, y
estaban siendo procesados quedaron en libertad. Ambas leyes fueron variantes de la decisión
del Estado de renunciar a su pretensión punitiva. Estas leyes, que son de los años 1986 y 1987
–gobierno de Raúl Alfonsín- fueron complementadas poco tiempo después por las dos tandas
de decretos de indultos dictados por el entonces presidente Carlos Menem. En 1989 indultó a
los represores que estaban procesados, en 1990 a los que habían sido condenados en 1985.
La insistencia que se mantuvo a lo largo de años, incluso durante la plena vigencia de esos
instrumentos, trajo como resultado que en el año 2003 el Parlamento –muchos de cuyos
miembros habían levantado la mano para votar favorablemente en 1986 y 1987 para aprobar las
leyes- aprobara la anulación de las leyes de Punto Final y Obediencia Debida. Esto se debió,
también, al recambio político con la asunción en 2003 de Kirchner a la presidencia, que se
mostró a favor de esa medida. El Parlamento anularó ley de Punto Final, la Ley de Obediencia
Debida, pero a pesar de la exigencia que seguimos manteniendo, no ha considerado ni ha
aprobado la anulación de los indultos, si bien por una serie de acciones judiciales, hemos ido
logrando que los efectos de los indultos empiecen también a ser cuestionados.
Mencioné que la situación en términos institucionales tiene una modificación a partir de la
asunción del nuevo gobierno, pero sostengo clara y contundentemente que este resultado de la
anulación de las leyes de impunidad para los genocidas de la dictadura no es un resultado
milagroso, no fue que a este gobierno le llegó de repente la luz que le reveló que los genocidas
deben ser castigados. La fuerza de fondo es que el pueblo siguió sosteniendo la exigencia de
juicio y castigo. Quizás ésta es una de la luchas en las cuales podemos percibir, si hacemos un
recorrido de los casi veinte años que van desde el fin de la dictadura -10 de diciembre de 1983hasta el año 2003, cómo se fue enriqueciendo y multiplicando la asunción de esta reivindicación
de juicio y castigo por parte de distintos sectores populares. Durante la dictadura, quizá la acción
más conocida en el mundo en contra de la dictadura militar la protagonizaron los familiares de
los desaparecidos. Es entonces que surgen las Madres, que surgen las Abuelas, que se agrupan
los familiares en distintas organizaciones, que motorizan la búsqueda de los desaparecidos e
incluso hacen conocer en el mundo lo que estaba pasando en nuestro país. Y cuando los
sobrevivientes empezamos a salir de los campos de concentración –hubo quienes, como en mi
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
224
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Graciela Daleo
caso, salimos del país-, nuestra voz empezó también a ser soporte concreto de la búsqueda y las
denuncias. Nosotros sumamos a lo que los familiares denunciaban por la desaparición de sus
parientes, la vivencia directa, empezamos a transmitir nosotros quiénes eran los
desaparecedores, qué pasaba, dónde estaban los campos de concentración, quiénes eran los
responsables, a qué compañeros habíamos visto allí…
Este sujeto social que se va construyendo, este sujeto social de las organizaciones de
derechos humanos, se potencia a lo largo del desarrollo de la dictadura, sostenido realmente con
voluntad de lucha e incluso con el costo de la vida de muchos de sus integrantes y cuando asume
el primer gobierno constitucional posdictatorial encabezado por Alfonsín, mantiene el eje
central de lucha por la vigencia de los DDHH, por la exigencia de juicio y castigo, por la
exigencia de verdad y justicia. Y va recibiendo el aporte de distintas vertientes: organizaciones
políticas, organizaciones gremiales que habían sufrido también la terrible amputación de sus
militantes y activistas como resultado del accionar dictatorial empiezan a crear sus secretarías
de derechos humanos. Situación que no se había dado antes en nuestro país en esa dimensión.
Los recreados centros de estudiantes de los colegios secundarios también forman sus secretarías
de DDHH, los partidos políticos, especialmente los sectores juveniles se vinculan al tema. Y
esto se iba dando en paralelo con el inicio de juzgamiento de los miembros de las tres primeras
juntas militares, y algunos otros de los más notorios que encabezaron la represión.
Si bien dije que iba a empezar por el final, quisiera acá fijarme un poquitito en ese diciembre
de 1983 para poder seguir haciendo este puente permanente entre memoria, lucha por la
memoria y lucha contra la impunidad. La acción desde el gobierno, la acción institucional en
relación al juicio y castigo –como ustedes seguramente sabrán-, se tradujo en el enjuiciamiento
de los miembros de las tres primeras juntas militares. Pero el enjuiciamiento de estos nueve
represores y otros que comparecieron ante otros tribunales, tenía una contrapartida. Tenía ya,
desde el vamos, una trampa relacionada con la construcción de la memoria y con la construcción
de una versión de la historia asentada desde lo instrumental, desde lo institucional, desde los
instrumentos jurídico-políticos, en lo que en Argentina se conoció como la “teoría de los dos
demonios”.
¿Por qué digo esto? Porque después de asumir, una de las primeras medidas de Alfonsín fue
el dictado de dos decretos, el decreto 157 y el decreto 158. El decreto 157 estatuye la
persecución penal de quienes habían sido referentes máximos de las organizaciones
revolucionarias que habían actuado en la Argentina en la década del 70. Y recién en segundo
término, el decreto 158, ordenaba la persecución penal de los miembros de las tres primeras
juntas militares.
¿Por qué digo que esto tiene mucho que ver con la asociación entre construcción de la
memoria, impunidad, construcción de una versión de la historia? Porque ya con esos
instrumentos jurídicos se establecía desde la máxima instancia institucional esta “verdad”: que
en realidad el golpe del 24 de marzo de 1976 y todo lo que produjo después la dictadura cívicomilitar, en realidad no fue otra cosa que la respuesta que habían dado las fuerzas armadas al caos
existente, a la subversión, que era el argumento que esgrimieron los golpistas para justificar el
golpe, y que durante tanto tiempo fue la versión oficial. Por lo tanto, esta “teoría” lo que
terminaba habilitando incluso en términos jurídicos, era que no se considerara como punto
indiscutible la ilegalidad absoluta de todos los actos cometidos del 24 de marzo de 1976 en
adelante, sino apenas como errores y excesos. De última, lo que se establecía desde esos
instrumentos era que, en el enfrentamiento entre dos demonios –guerrilla y fuerzas armadas-,
hubo uno que “empezó”, que motivó el golpe –la guerrilla-, y el otro demonio, encarnado en
Conferencia de Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
http://seneca.uab.es/hmic
225
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en la Argentina
sectores de las Fuerzas Armadas –no se responsabilizaba a la institución-, que se había excedido
en el ejercicio de la fuerza. Pero de último se terminaba justificando, o dando una explicación
al golpe militar y a la masificación del terrorismo de Estado, equiparando, poniendo en el mismo
nivel de la balanza el accionar de organizaciones revolucionarias de civiles y el ejercicio
máximo del poder del Estado apropiado por las Fuerzas Armadas y sus asociados civiles.
Durante mucho tiempo, esta versión, esta lectura sobre lo que había pasado en nuestro país,
fue la versión que primó, la oficial. Y si hoy nos encontramos con una relectura de todo esto es
porque también desde las organizaciones populares se pugnó no solamente por mandar a la
cárcel a los genocidas sino por empezar a ir más atrás del 24 de marzo de 1976. Avanzar en el
análisis, en la necesidad de preguntarse no solamente qué hicieron los militares y el cómo, sino
quiénes lo hicieron, por qué, para qué, contra quiénes, qué pasaba antes. Creo que este es un
salto muy importante en la lucha popular en Argentina porque de alguna manera son esos datos
de construcción de identidad popular los que nos fueron permitiendo también unir, ir
estableciendo ese puente entre lo que pasó durante la dictadura militar, lo que pasó antes del 76
y lo que estaba pasando en Argentina posdictatorial, en la década del 90 e incluso qué sigue
sucediendo hoy.
Vuelvo otra vez al presente, al hoy. Reapertura, a partir del año 2003, de una serie de causas
que se habían iniciado en los 80, algunas en los primeros momentos del gobierno constitucional,
otras que heredaban acciones que los familiares iniciaron durante la dictadura militar. Si bien lo
que se conoce más de los juicios es posterior a la asunción de Alfonsín, los familiares, los
organismos de derechos humanos potenciaron, durante la dictadura militar, infinidad de
acciones judiciales a los cuales el Poder Judicial no dio, generalmente, más respuesta que el
rechazo de los habeas corpus o la parálisis en los distintos tribunales porque la justicia no
asumieron ninguna investigación cuando recibían la denuncia de las desapariciones, o cuando
se verificaba que determinada persona había sido asesinada en la calle y su cuerpo había sido
desaparecido, o incluso cuando había sido entregado a sus familiares.
En relación a las causas que se reabrieron a partir de la nulidad de las leyes, en agosto de
2003, quisiera mencionar algunas características que tienen estos procesos para anotar otro dato
interesante de la lucha por el juicio y castigo a los genocidas de la dictadura en Argentina. Una
de ellas es el no haber dejado en manos pura y exclusivamente del Poder Judicial y de los
abogados el desarrollo de los procesos, sino que ha sido asumido desde las organizaciones
populares, entendiendo que deben ser protagonistas de esta acción tanto los querellantes
particulares como las organizaciones de derechos humanos y las organizaciones sociales y
políticas a las cuales pertenecían las víctimas, pertenecían los desaparecidos, o que se
consideran herederas de esta lucha. En la Capital Federal tenemos en este momento, en pleno
funcionamiento y con una cantidad de represores –no todos los que deberían estar, pero una
larga lista- detenidos con prisión preventiva, la que se conoce como Causa del Primer Cuerpo
de Ejército. En ésta se analiza, se investiga y se persigue penalmente a aquellos que fueron
cadena de mandos del Primer Cuerpo de Ejército, y a otros denunciados como miembros de los
grupos de tareas, que actuaron en la Zona I (esto tiene que ver con que la dictadura dividió al
país en 5 zonas que se correspondían con los cuerpos de Ejército) que abarcaba la ciudad de
Buenos Aires, el Gran Buenos Aires –excepto la zona norte-, casi toda la provincia de Buenos
Aires y la provincia de la Pampa. Un altísimo porcentaje de las desapariciones y otras acciones
represivas se produjeron en esta zona y no por casualidad: es la zona que concentra mayor
cantidad de población del país. Esta causa se había iniciado en 1985 –como resultado de lo que
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
226
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Graciela Daleo
disponía el último punto, el 30, de la sentencia en el juicio contra los ex comandantes-, y los
represores que estaban imputados y procesados en 1987 habían quedado en libertad, mientras
que el nivel superior de la cadena de mandos había sido indultado entre 1989 y 1990.
La otra megacausa es la que investiga los delitos cometidos en el ámbito de la Escuela de
Mecánica de la Armada (ESMA) que, si bien en términos de ubicación geográfica y de mando
debería haber sido subsumida en la causa del Primer Cuerpo de Ejército, tal vez por su
envergadura o por alguna decisión judicial que nunca terminamos de entender se constituyó
como una causa aparte. Tiene en este momento, cerca de 40 represores con prisión preventiva.
Una diferencia que existe entre los que están detenidos en esta causa y los que lo están por la
causa del Primer Cuerpo es que el juez que lleva esta última envía a los detenidos a cárceles
comunes, excepto a los que tienen más de 70 años que alcanzan el beneficio de la prisión
domiciliaria, mientras que los detenidos en la causa de la ESMA, por decisión del juez, y si no
tienen los 70 años cumplidos, permanecen en dependencias militares. Revertir esta situación es
una de las exigencias que se siguen manteniendo: que estén detenidos en cárceles comunes,
porque entendemos que disfrutan de un privilegio sobre los miles de presos que se encuentran
en los penales del sistema penitenciario. El juez argumenta que las cárceles no garantizan la
seguridad de los detenidos, pero si no garantizan la seguridad para los detenidos militares
tampoco la garantizan para los presos comunes, por lo tanto habría que cerrar esas cárceles o
modificar el sistema penitenciario…
Estas dos causas son quizás las más conocidas, las que tienen más prensa, las que tienen un
mayor número de represores procesados y camino en algunos tramos al juicio oral. En ellas han
tenido un intenso protagonismo las organizaciones populares. Desde los organismos de
derechos humanos y desde distintas organizaciones populares se ha impulsado la presentación
masiva de querellantes, criterio que no siempre ha sido compartido, ya que hubo abogados que
planteaban que no había que “llenar de papeles los juzgados”. Pensemos que en el juicio a los
ex comandantes de 1985, de las más de 9.000 denuncias de detención-desaparición y de
desaparición por un tiempo y luego liberación, que había registrado la Comisión Nacional de
Desaparición de Personas (la Conadep), cuando se enjuició a los miembros de las tres primeras
juntas militares en 1985, de esos 9.000 casos se seleccionaron solamente 700, porque en ese
momento la fiscalía y la Cámara que enjuiciaba, optaron por la selección de casos
paradigmáticos, en lugar de que se consideraran todos los hechos que habían sido
individualizados hasta esa fecha como producidos por la dictadura militar, lo cual, entiendo,
significó una debilidad profunda de ese enjuiciamiento de 1985. Por eso ahora desde distintas
organizaciones y grupos de querellantes se sostiene la exigencia de que en todas las causas que
se están llevando adelante se considere a todas las víctimas que están identificadas que pasaron
por ese campo de concentración, ya sea que hayan sido liberados o que permanezcan
desaparecidas, y que sean enjuiciados no sólo los miembros de las cadenas de mandos sino
todos los que formaron parte del elenco represivo de ese Centro Clandestino de Detención e
integraron la dotación del lugar –cuartel, comisarías, etc.- donde funcionó el campo de
concentración.
Es cierto que para lograr objetivos nos encontramos con una serie de dificultades que
buscamos ir salvando con instrumentos jurídicos, buscando las fisuras o los caminos que desde
lo jurídico se pueden ir abriendo. ¿Con qué dificultades nos encontramos? La primera dificultad
con la que nos encontramos es con que la represión fue clandestina, los represores actuaban sin
exhibir documentos, o con documentos falsos, con uniforme de fajina sin identificación, o de
civil. A los sobrevivientes nos resultaba muy difícil conocer el nombre legal de los represores,
pasaron 30 años de los hechos y hasta se hace difícil el reconocimiento si uno se encuentra hoy
Conferencia de Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
http://seneca.uab.es/hmic
227
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en la Argentina
con un represor que 30 años atrás torturaba en un centro clandestino, no es fácil reconocerlo por
la fisonomía. Nos encontramos también con que las Fuerzas Armadas siguen actuando como
corporación, por lo tanto, no contribuyen en nada en la investigación. De hecho, cuando desde
los juzgados se les pide la remisión de los legajos de aquellos que revistaron en determinada
comisaría, por ejemplo, o en determinado cuartel donde funcionó un campo de concentración,
son remitidos a los juzgados tardíamente e incluso sin las fotografías, les arrancan la fotografía
para que se no pueda identificar a los que actuaron concretamente en cada CCD. Decía que
hemos ido encontrando para esto algunas vías para romper las trampas. Lo primero ha sido
plantear que todo el personal que estaba asignado a ese lugar donde funcionó un centro de
concentración tiene un nivel de responsabilidad por haber formado parte del personal que estaba
asignado a ese lugar. Quizás el lugar donde puede insistirse más en esta vía por el nivel de
registro existente es en las comisarías. Por ejemplo, todas las comisarías de la ciudad de Buenos
Aires funcionaron paralelamente en su faz pública y como lugar de reclusión de prisioneros
clandestinos durante más o menos tiempo, en forma temporal. En el Gran Buenos Aires, en la
zona de La Plata se produjeron miles y miles de desapariciones por el accionar de un circuito
represivo de características especiales: un sistema de campos de concentración por los cuales
eran circulados los prisioneros, y se combinaban, por ejemplo, comisarías de la policía y
también cuarteles militares. Entonces, en el caso de una de las causas abiertas en la provincia
de Buenos Aires, con cabeza en La Plata, por ejemplo la de la Comisaría Quinta –por la que
pasaron cientos de prisioneros, muchos de los cuales después fueron derivados a cuarteles o a
otras dependencias policiales, lugares en los que hubo partos de compañeras que fueron
secuestradas estando embarazadas y cuyos hijos permanecen apropiados por los represores-, se
ha logrado que considere para las imputaciones al personal que revistó en esa comisaría desde
el 24 de marzo de 1976 hasta la fecha en la cual existe el último testimonio que da cuenta de que
en ese lugar existieron prisioneros clandestinos. Esto no quiere decir que tengamos la batalla
ganada ni quiere decir que esté garantizada la condena de todos los que revistaron como
personal de esa comisaría, pero sí es una vía desde la que se empuja para inutilizar este tremendo
paraguas protectivo de la impunidad que fue la clandestinidad con la que operó la dictadura. En
el caso de la ESMA, si bien es uno de campos de concentración de los cuales hay más
sobrevivientes –o por lo menos hay más sobrevivientes que han testimoniado, que han hecho
pública su condición de sobrevivientes-, y también hay un número bastante interesante de
represores identificados, de ninguna manera esto agota el listado. Ni de represores ni de
víctimas. Estimamos que por la ESMA pasaron cerca de 5.000 prisioneros y hasta ahora, con
nombre y apellido hemos podido confeccionar un listado de aproximadamente 650 víctimas,
entre desaparecidos y sobrevivientes. Y nos encontrábamos con este coto que pone el sistema
penal según nos decía el juez: un hecho, un responsable, y refrendar este hecho y esta
responsabilidad por la aparición de testigos. Claro, es muy difícil conseguir que haya testigos
de sesiones de tortura sobre todo cuando el torturado está desaparecido. Entonces esto se
presentaba para el futuro como una vía para darle una nueva vuelta a la impunidad, porque
sabemos que tal represor actuó en tal campo de concentración, que tales y tales compañeros
desaparecieron en este campo de concentración, pero ¿cómo se iba a poder juntar una cosa con
la otra, y responsabilizar a cada represor de tantos hechos que se produjeron en el campo de
concentración de la ESMA? Ahí también, como parte de la batalla jurídica hemos impulsado –
tal como se considera en la causa del Primer Cuerpo de Ejército-, la caracterización jurídica del
co-dominio funcional del hecho, para que todos aquellos represores que están identificados que
actuaron en el campo de concentración, en este caso de la ESMA, sean imputados y procesados
por todos los hechos que se produjeron en el período en que actuaron en el lugar. Hasta ahora,
desde esta doctrina que tiene sostén jurídico, los represores que los sobrevivientes hemos
denunciado que actuaban en la ESMA, o que se pudieron identificar por otras vías, y que
actuaron, por ejemplo, en el año 1976, han sido indagados por todos los hechos individualizados
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
228
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Graciela Daleo
del años 1976, procesados por eso y dictada la prisión preventiva. Esta es la situación hasta
diciembre del año pasado. En noviembre del año pasado el juez adoptó la misma mecánica con
los hechos producidos en 1977 y 1978. Todavía no está confirmado el procesamiento de los
represores por estos hechos pero entendemos que esta debe ser el criterio que debe utilizarse
hasta agotar los hechos y los represores que actuaron hasta llegar al fin del funcionamiento del
campo de concentración de la ESMA, que coincide con el final de la dictadura, porque si bien
no siguieron secuestrando con la misma intensidad que en los años anteriores, en 1980 se
produce el último nacimiento de que tengamos información, de una niña nacida en cautiverio,
en ese año hubo secuestros y desapariciones, y algunas libertades, pero, por ejemplo, Víctor
Basterra, sobreviviente, siguió siendo controlado hasta el momento de la asunción del gobierno
constitucional de Alfonsín, aunque ya estaba en su domicilio, por personal de la ESMA que está
identificado.
Esta es una de esas pequeñas victorias que podemos ir asentando en nuestra lucha contra la
impunidad que implica el juicio y castigo a los genocidas, pero esto también responde, como un
nuevo aditamento, un poco reforzando lo que había planteado antes, al intenso protagonismo
que tienen en esto los familiares que se presentan como querellantes (no sé si aquí existe la
figura del querellante particular), que pueden proponer medidas, que tienen un papel importante
en el desarrollo del juicio. Lo que se ha potenciado es la presentación de las víctimas directas,
o sea, los sobrevivientes, la de los familiares como querellantes, y desde esta concepción de la
participación de las organizaciones sociales en el juicio y castigo, también se han presentado
como querellantes por ejemplo las organizaciones de derechos humanos cuyos estatutos les
permiten justificar el interés, se han presentado organizaciones gremiales y organizaciones
estudiantiles. Hay otras organizaciones que trabajan en la lucha contra la impunidad y en la
construcción de la memoria que no han podido hacerlo aún porque no tienen personería jurídica,
pero que acompañan permanentemente este trabajo y esta lucha. Eso también creo que es
interesante anotarlo, por ejemplo hay asociaciones de vecinos, como la del barrio de San
Cristóbal, que se organizó contra la impunidad, que tuvo su origen en una de las formas de
acción contra la impunidad creadas por las organizaciones populares cuando toda vía judicial
estaba cerrada, me refiero a los escarches. El escrache está vinculado a la condena social y a la
condena moral, y fundamentalmente lo implementa la organización H.I.J.O.S., apeló a esto
desde sus inicios. Este grupo de Vecinos de San Cristóbal contra la Impunidad surge como
organización a partir de vecinos de ese barrio de Buenos Aires que se enteran de que en la zona
vive un represor de apellido Rovira, uno de los que está ahora detenido por la causa que
investiga los crímenes cometidos por la Triple A, una causa que se reimpulsó después de haber
estado cerrada durante años, a partir de que un colectivo, Argentinos en el Exterior, identifica
el lugar donde está viviendo Almirón, un miembro de la Policía Federal, que fue uno de los más
activos miembros de la Alianza Anticomunista Argentina (AAA), una organización parapolicial
que actuó durante el gobierno de Isabel Martínez de Perón, o sea, antes del 24 de marzo del 76.
Identificado este personaje, Rovira, que era, además, el jefe de seguridad de Subterráneos de
Buenos Aires, el barrio fue gestando una organización que tuvo como un eje central de acción
la denuncia de su presencia en la zona, para impulsar la condena social. Esta organización hoy
sigue actuando no solamente en actividades de estas características, sino también y en paralelo
en el trabajo de la construcción de la memoria, ir rescatando la historia, la participación, la
pertenencia, las acciones de los compañeros desaparecidos originarios del barrio, o que
desaparecieron en el barrio.
Estos caminos apuntan, entonces también, a reconstruir no sólo el entramado, del horror. El
compañero no ”nació” el día que desapareció, como a veces pareciera inscribirse en la memoria,
que el desaparecido tomaba estatuto de existencia precisamente a partir del momento de su
Conferencia de Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
http://seneca.uab.es/hmic
229
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en la Argentina
desaparición, pues recién entonces se lo individualiza y se lo nombra públicamente. Es para
revertir esto que creemos necesario reconstruir la historia militante de los compañeros, de
aquello en que la desaparición es la última instancia. Pero este compañero tiene una historia, y
estas organizaciones lo que procuran es rescatar esa historia con la mayor amplitud posible.
En muchos ámbitos se repiten situaciones similares a la que les mencionaba. Por ejemplo, en
los colegios, rescatar la historia de sus estudiantes. Y parte de la reconstrucción de esta memoria
y esta historia es la producción historiográfica, y por mencionar uno de los trabajos, dos ex
alumnos del Colegio Nacional Buenos Aires, publicaron un excelente libro, La otra Juvenilia;
ellos no son sobrevivientes de aquella historia sino dos jóvenes graduados que terminaron no
hace mucho el colegio secundario, y se dieron no solamente a rescatar la memoria de quienes
desaparecieron, de quiénes son los desaparecidos del colegio, sino qué se desarrolló adentro de
ese colegio en la década del 70, qué fue lo que quiso destruir esa terrible represión dictatorial,
y más aun, el sistema represivo que se empieza a implementar antes de que la dictadura se
instaurara.
Hablaba de lo que está sucediendo en el ámbito judicial con estas causas en Capital Federal.
Pero quizá sería importante también hacer un recorrido hacia el interior. ¿Por qué? Porque
realmente en el interior, en lugares donde la represión fue tan terrible, por ejemplo, estoy
pensando en la provincia de Tucumán, hay similitudes, pero también grandes diferencias. En
Tucumán recién ahora, en los pueblos y ciudades donde funcionaron los CCD, en las zonas
vecinas, están iniciando un camino de reconstrucción de la memoria, de su propia memoria. Un
camino que en otros lugares se empezó tal vez 4, 5, 10 años antes. Me parece que es sumamente
importante ver esta asincronía de los procesos, que tiene que ver con algunas particularidades
de la represión en los distintos lugares del país. No es casual que Tucumán esté desde hace
aproximadamente dos años en este tránsito, empezando a poder hablar de lo que les pasó
durante la dictadura.
Tucumán fue el”laboratorio”, el lugar donde en 1975 empieza a ensayarse en forma masiva
y sistemática pero acotada a la provincia lo que después se generalizó en todo el país. Esto fue
producto de dos decretos, de dos actos de un gobierno constitucional, que es el gobierno de
Isabel Martínez de Perón –hechos por los cuales también está pedida su extradición-. Merced a
esos decretos, la provincia de Tucumán se transformó en un territorio ocupado por las fuerzas
armadas, impuso el funcionamiento de las distintas poblaciones, casi diríamos, como en las
aldeas estratégicas que instalaron las tropas norteamericanas en Vietnam. Allí la convivencia de
los pobladores –población muchas veces campesina, población muy humilde- con los militares
marcó la cotidianidad. No era que el militar estaba en el cuartel y la vida de la población se
desarrollaba por otro lado; la convivencia era estrecha y permanente. Para graficar esto en su
máxima expresión dramática: el primer campo de concentración que se instala en Argentina y
funciona en forma sistemática fue la Escuelita de Famaillá –una población tucumana no muy
alejada de la capital de la provincia-. Era una escuela, estaba dividida en dos: una parte del
edificio estaba destinado a campo de concentración, tortura y exterminio; y la otra mitad
funcionaba como escuela primaria. Esto asentó, construyó en la subjetividad social y en la vida
concreta de la población un peso tan grande de la impunidad, del terror, de inexistencia de
límites identificables, que recién ahora, más de 20 años después de finalizada la dictadura
militar, en esta población de Famaillá se está empezando a resignificar hasta desde lo discursivo
lo que fue el imperio del Estado terrorista. Aún hoy, en el lenguaje cotidiano, no se habla de los
tiempos de “la dictadura” sino que se sigue utilizando el lenguaje del represor, se habla de los
tiempos de “la subversión”. Acompañar ese proceso es lo que están haciendo compañeros que
llevan adelante un proyecto de investigación denominado Proyecto Tucumán, explorando esas
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
230
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Graciela Daleo
marcas en la subjetividad social, el tema del lenguaje, el tema de los comportamientos. Son tan
fuertes las marcas, que a veces pareciera que la dictadura terminó hace seis meses y no en
diciembre de 1983.
Volvemos ahora al desarrollo de esta lucha contra la impunidad en el terreno jurídico.
También en el interior hay una serie de causas abiertas, que también tienen distintos orígenes.
Así como me refería a aquellas viejas causas de la década del 80 -de las cuales son resultado la
de la ESMA, la causa de Primer Cuerpo-, hay otras que se abrieron en el interior del país,
resultado de otros instrumentos. Uno de ellos, cuando se lo empezó a implementar, generó en
el ámbito de los organismos de derechos humanos mucho debate; me refiero a los Juicios por la
Verdad, a partir del reconocido derecho a la verdad. Impuestos todos estos cerrojos de la
impunidad –obediencia debida, punto final, indultos, etcétera-, que les mencionaba hace un
rato, uno de los vericuetos que se fueron encontrando para tratar de forzar los límites y evitar
que el tema quedara sepultado, fue apelar a ese derecho: si se negaba desde el Estado la
posibilidad de avanzar en la justicia, avanzar sobre la verdad, saber qué pasó con los
desaparecidos. Se trató de echar mano al derecho a la verdad, que tienen los familiares de
conocer el destino, qué pasó con sus parientes. Así se iniciaron los juicios por la verdad. Les
decía que esto trajo mucho debate en el ámbito de las organizaciones de derechos humanos y
otras organizaciones populares porque hubo quienes -yo me cuento en esos “quienes”planteábamos que eso sólo iba a servir para seguir poniendo sobre la mesa las atrocidades
cometidas por la dictadura militar pero, nuevamente, conocidas esas atrocidades no habría
castigo a los responsables, no habría quiénes fueran a ser juzgados por esos hechos. Por lo tanto,
en lugar de contribuir a la construcción de una memoria que alentara la exigencia de justicia,
iba a obturar la posibilidad de esa lucha. Hoy, en la situación en la que estamos, debo reconocer
que estos juicios por la verdad han hecho un aporte. No como mérito de los propios juicios, pero
sí por lo que las organizaciones populares fueron capaces de hacer con lo que iba saliendo de
esos juicios. Por ejemplo, lo sucedido a partir del Juicio por la Verdad que se desarrolló en la
ciudad de La Plata, a cargo de la Cámara de Apelaciones –instancia que tenía a su cargo estos
procesos-. Este juicio por la verdad se desarrolla a través de audiencias públicas, con asistencia
de público. Y si bien no siempre la sala de audiencias estuvo llena –como hubiese sido la
aspiración, especialmente se intentó promover que los estudiantes de derecho asistieran-, en los
hechos, los familiares y sobrevivientes testimoniaron y denunciaron con gran amplitud,
encontraron en ese ámbito algo que en instancias judiciales anteriores no habían encontrado:
esta Cámara, por la presencia de algunos de sus miembros, o quién sabe por qué, resultó mucho
más permeable a que el familiar, el sobreviviente, pudieran desarrollar la totalidad de su relato
sin ser interrumpido. Hago esta acotación porque por ejemplo en el juicio de 1985 contra
algunos miembros de las juntas militares, una de sus tremendas debilidades y limitaciones se
envidenció en el trato a los testigos. Nunca pudimos plantear, quienes fuimos convocados como
testigos –familiares o sobrevivientes- todo lo que teníamos para decir. Eramos, como decíamos
en aquel momento, prácticamente tratados como “caseteras”: se nos apretaba el “play” y el
“stop” a gusto del tribunal. En muchísimas oportunidades, en especial los sobrevivientes, no se
pudo exponer todo lo visto, vivido, aprendido y muerto en el campo de concentración. En el
juicio por la verdad de La Plata se percibió un cambio en este aspecto. Es cierto que esto tuvo
como punto cuestionable, o contrapartida que algunos represores fueron convocados a declarar
en estas audiencias, y en general todos resultaban desmemoriados, obscenamente
desmemoriados, porque nunca recordaban nada. Y algo más grave aun: se sabía que el militar
o policía que se sentaba ahí había secuestrado, torturado, porque había sido señalado por algún
sobreviviente o por algún familiar que lo vio participar en el acto de secuestro, pero se levantaba
y se iba tan tranquilo a su casa. De todos modos, acoto alguna singularidad: si bien yo no creo
en la justicia divina pero… a veces algo parecido sucede… Un miembro ya no recuerdo de cuál
Conferencia de Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
http://seneca.uab.es/hmic
231
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en la Argentina
de las estructuras represivas fue convocado a declarar en una de las audiencias del juicio por la
verdad; pretendía irse tan tranquilo como otros, pero se generó un escrache a la salida del
tribunal y se ve que su corazón no resistió que fuera señalado tan claramente como genocida y
asesino y se murió de un infarto. No sé si habrá sido la justicia divina… De todos modos, hay
una contradicción que aparece cuando muere alguno de ellos: mueren impunes. Un poco la
sensación que quizás tuvimos cuando murió Pinochet: respiramos un aire más puro, pero
mueren impunes, cuando quisiéramos que el día que les llegue el momento de la muerte sea
cuando también hayan sido sancionados socialmente en el ámbito judicial.
En síntesis, estos juicios por la verdad, que no eran los juicios “de verdad” que exigíamos,
hicieron su contribución a seguir manteniendo en términos sociales en Argentina esta cuenta
pendiente, a ratificar que lo que pasó no es pasado, que sigue siendo presente, que la impunidad
sigue siendo una afrenta para el pueblo argentino, y que es necesario seguir avanzando para
transformar estos juicios por la verdad en juicios de verdad. Y de hecho, gran parte del capital
jurídico que se recogió en estas audiencias ha sido incorporado a las causas judiciales, como si
hubieran sido recogidos en el proceso de la instrucción judicial, y entendemos que esto también
es un aporte importante al desarrollo de las causas. En la ciudad de Mar del Plata se siguió un
proceso similar con la apertura de juicios por la verdad, que ahora se han transformado en
juicios penales. De todos modos, siguen funcionando en paralelo, por ejemplo el juicio por la
verdad de La Plata, aun cuando hay una serie de procesos penales avanzados, pero siguen
tomándose testimonios en audiencias del juicio por la verdad.
Para hablar de algunas realizaciones concretas, o sea no solo los juicios en perspectiva que
se vienen desarrollando, hay que referirse a dos sentencias dictadas el año pasado contra dos
represores en causas que se abrieron algunos años atrás. Una primera de ellas, derivada del
juicio por la verdad de La Plata, contra el represor comisario Miguel Osvaldo Etchecolatz,
director general de Investigaciones de la policía bonaerense, una de las cabezas máximas de la
represión en la provincia de Buenos Aires, en la zona de La Plata; fue imputado y procesado
luego tras una serie de testimonios que lo involucraban en casos que no habían sido
considerados antes, o sea, nuevos hechos. La Cámara Federal resuelvió iniciar una causa penal
a partir de esas declaraciones e imputaciones que se le habían hecho. La sentencia se dictó en el
mes de septiembre del año pasado, y fue condenado por seis casos –tormentos, privaciones
ilegales de la libertad…-, no por la totalidad de los hechos de los cuales él es responsable, que
son cientos. Pero estos seis casos tenían la particularidad de que no habían sido considerados en
el enjuiciamiento al que Etchecolatz había sido sometido a mediados de la década del 80, y en
el que había sido condenado por 91 tormentos y luego exculpado por la ley de obediencia
debida.
Y para subrayar que punto tan hondo de garantía del ejercicio del poder es la garantía de la
impunidad, hay que ver cuál a sido la respuesta de aquellos que quieren seguir amparados por
la impunidad. La respuesta a la condena a Etchecolatz es la desaparición del compañero Julio
López, desaparecido el 18 de septiembre de 2006. Julio López, sobreviviente de los campos de
concentración que regenteó Camps, fue un testigo fundamental contra Etchecolatz, y su
secuestro y torturas durante la dictadura fueron hechos considerados en este juicio. Este hecho
tan tremendo vuelve a subrayar que realmente la impunidad de los crímenes de la dictadura no
es tema del pasado, sino del presente. Y esto se reactualiza a diario, porque hasta hoy sigue
siendo una exigencia “Aparición con vida de Julio López”, exigencia que no ha tenido respuesta
efectiva, concreta, desde el ámbito estatal.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
232
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Graciela Daleo
La vinculación de la impunidad de los crímenes de la dictadura con el presente es otro tema
de debate que nos ha recorrido y nos recorre. Es que su enjuiciamiento y condena no es sólo un
necesario acto de justicia por lo sucedido años atrás –aunque ya es indispensable que eso se haga
por lo que fueron-, sino que tiene que ver con la construcción de la sociedad presente. Creo que
si algo potenció y fue sumando sectores a la lucha contra la impunidad y por el juicio y castigo
de estos crímenes, fue que las violaciones a los derechos humanos no se terminaron el 10 de
diciembre de 1983, lamentablemente. Sí es cierto que no es igual la situación que durante el
Estado terrorista, pero las violaciones que se dan aún hoy también fueron encontrando otros
blancos y otras vías. Por poner una fecha simbólica de hechos: cuando los familiares de tres
jóvenes pobres de un barrio marginal del Gran Buenos Aires –Ingeniero Budge- que fueron
asesinados a sangre fría por la policía, empezaron a exigir justicia. Quizá recogieron la
experiencia de las madres y de los familiares, que venían reclamando justicia desde la década
del 70. Los familiares de estos pibes empezaron a organizarse como familiares y a reclamar por
las acciones de lo que se conoce en Argentina como “gatillo fácil”, o sea, el accionar de la
policía que so pretexto que estar actuando contra supuestos delincuentes, lo que hace
directamente es asesinar jóvenes pobres. Algo que hizo –y sigue haciendo- durante muchos
años impunemente. Pero cuando esta actuación, en este caso de la policía bonaerense, se pudo
juntar con que ésa era la escuela de la Bonaerense que reprimió durante la dictadura, que la
Bonaerense que mató a los pibes de Budge es la alumna de la policía bonaerense del represor
general Camps –jefe de la policía durante varios años durante la dictadura militar-, que había
una lógica común, una lógica que se alimenta de la impunidad de los poderosos, aunque no
requiere necesariamente que sean los mismos personajes, permitió ir trenzando una trama que
hoy hace que esta lucha contra la impunidad de los crímenes de la dictadura esté profundamente
emparentada con la lucha contra todas las impunidades. Y eso constituye un elemento
importante para establecer estos puentes.
Vayamos en un salto hacia otro costado, más vinculado con la lucha por la construcción de
la memoria, no sólo contra la impunidad, y creo que es un tema que se está discutiendo acá.
Hacia fines de la década del 90, también en este camino, además de recordar a los desaparecidos
–con las limitaciones que a juicio que a muchos de nosotros tenía, por ejemplo, la colocación
de placas, los monumentos, del parque de la memoria- , empezó a tomar cuerpo el ir señalando
como parte del escrache a los lugares que funcionaron como campos de concentración, como
centros clandestinos de detención, tortura y desaparición. Y se instaló, de alguna manera, esta
pregunta: ¿qué significa que en el barrio exista este lugar, que fue un lugar de tortura, de
desaparición y de muerte, y que quizás –como sucede con tantos lugares- sigue funcionando con
otros usos, por ejemplo como escuela (como les decía que sucede con la escuela de Famaillá),
o como centro de tramitación de pasaportes, instalado allí donde funcionó el campo de
concentración Garaje Azopardo, o que los propietarios de automóviles hagan la verificación
reglamentaria de sus vehículos donde funcionó el campo de concentración Olimpo? Hubo una
sostenida pregunta desde las organizaciones de derechos humanos, pero también desde el
vecindario y desde el barrio. Y ése fue otro eje convocante de organización y de trabajo en
función de construcción de la memoria.
Hoy, en torno a esta pregunta y a qué hacer con estos lugares se han ido gestando distintas
formas de organización y también de propuestas. Por ejemplo, lo referido al lugar donde
funcionó el Club Atlético, uno de los primeros lugares en la ciudad de Buenos Aires respecto a
los cuales se empezó a trabajar en este sentido. Un grupo de vecinos de los barrios del sur de la
ciudad fueron constituyendo el Encuentro por la Memoria, que reúne vecinos y militantes
populares de la zona y empezaron a preguntarse qué hacer con ese lugar. El campo de
concentración Club Atlético funcionó en un edificio de la Policía Federal, que fue demolido
Conferencia de Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
http://seneca.uab.es/hmic
233
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en la Argentina
hacia fines de la década del 70 porque sobre ese lugar pasa un tramo de la autopista. Pero tapado
con escombros y tierra, en el sótano las dependencias del campo de concentración seguían
estando. A partir de esto se mantuvieron discusiones infinitas, debates, propuestas, que fueron
gestando una trama que tiene etapas de contradicciones, de grandes complejidades, conflictiva,
que enlaza organizaciones populares y distintas instancias institucionales –según sea la
dependencia del lugar, gobierno de la Ciudad, Gobierno Nacional, gobierno de la provincia-. En
el caso del Club Atlético, por ejemplo, se construye esta trama de organizaciones del barrio,
organismos de derechos humanos, sobrevivientes individuales e instancias del gobierno de la
Ciudad de Buenos Aires. A su impulso empezaron hace ya varios años las tareas de excavación
que han hecho aparecer –y no uso esta palabra casualmente o con inocencia-, subrayo, han
hecho aparecer en la superficie ese lugar de desaparición que fueron los sótanos del Club
Atlético, una dependencia que estaba bajo la órbita del Primer Cuerpo pero manejado por la
Policía Federal, lugar por el cual se estima que pasaron, por lo menos, 1500 compañeros de los
cuales la mayoría están desaparecidos.
Ese trabajo material de desenterrar lo hacen arqueólogos, lo hacen antropólogos. Pero el
trabajo de desenterrar la historia es una construcción colectiva que se hace en una mesa de
consenso que, insisto, tiene sus momentos de consenso y sus momentos de profundo conflicto.
Todavía no se han terminado las tareas de desenterramiento, hay problemas con el presupuesto
para seguir adelante y preservar lo aparecido, y también se enfrenta una dificultad material muy
grande: parte de las dependencias del campo de concentración quedó efectivamente debajo del
talud que sostiene a la autopista. Por lo tanto, no es tan fácil desarmar una autopista o hacerla
correr por otro lado para producir el desenterramiento total. Pero hay gran parte que está a la
vista, y se tomaron algunas de protección contra el deterioro, aunque insuficientes. En la vereda
de enfrente se proyecta instalar un espacio para la memoria que permita que aquel que vaya al
lugar, que vea esto, tenga la manera de enterarse qué es lo que está frente a sus ojos. No alcanza
con poner ahí una chapa que diga: “Acá funcionó el Campo de Concentración Club Atlético”,
sino que es necesario que se sepa que, efectivamente, ahí funcionó un campo de concentración,
un centro de tortura, de desaparición, de muerte, quiénes fueron los responsables, quiénes
actuaron en ese campo de concentración. Y también que se sepa quiénes desaparecieron allí y
su historia, esa historia anterior a la desaparición.
Otro lugar que tiene quizás un estatuto, un recorrido similar es el Olimpo, ubicado en el
barrio de Floresta, hacia el oeste del centro geográfico de la ciudad de Buenos Aires. Cuando
los vecinos empezaron a movilizarse en torno a este lugar se planteaba como lema
“recuperemos el Olimpo”, y confieso que a algunos nos resultaba chocante ese término.
Pensaba: si hay algo que no quisiera es “recuperar el Olimpo”. ¿Qué quiere decir “recuperar”
un lugar que fue campo de concentración? Ese lugar fue bautizado Olimpo por los represores,
en referencia al “olimpo de los dioses”, donde ellos actuaban como dioses. Luego se pasó a
utilizar como lugar de verificación de automotores, a cargo de la Policía Federal –la misma
institución que actuaba allí durante la dictadura-. Desde lo personal ¿cómo me resonaba esa
propuesta, recuperar? Pero los vecinos estaban diciendo otra cosa con “recuperar”.
Recuperémoslo para el pueblo, resignifiquemos ese lugar, que sea despojado de la presencia de
la Policía Federal, que el vecino de Buenos Aires no se vea obligado a hacer un trámite allí
donde fueron martirizados cientos de compañeros, y que el barrio y las organizaciones que se
interesen en esto debatan qué destino darle a ese lugar. También es un proceso complejo,
contradictorio. Contradictorio entre los vecinos, los organismos de derechos humanos, las
organizaciones políticas que intervienen; complejo y contradictorio también con las
instituciones, con las instancias gubernamentales. Son temas que las organizaciones populares,
los movimientos populares tienen en permanente conflicto: cuál es el papel que deben jugar las
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
234
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
Graciela Daleo
instituciones estatales, las instituciones oficiales, hasta dónde la intervención de alguna
instancia gubernamental es cumplimiento de sus obligaciones y respuesta a las reivindicaciones
populares, y hasta dónde es una pretensión de apropiarse de esas reivindicaciones; hasta dónde
el Estado está obligado a garantizar la conservación de estos lugares, de quién deben depender
institucionalmente. Son temas que están en debate, son temas contradictorios y conflictivos y
no siempre nos ponemos de acuerdo, más bien todo lo contrario. Hay acá una disputa políticoideológica que también tiene que ver con cómo se construye la memoria, cómo se construye la
identidad y cuál debe ser la intervención del Estado en este terreno.
Otro caso que también tiene sus particularidades que es el de la Escuela de Mecánica de la
Armada. La ESMA adosa a sus otras particularidades el hecho de que es un predio muy grande,
17 hectáreas con 33 edificios, a lo que hay que adosarle un terreno de superficie similar, el
campo de deportes que está cruzando la Avenida Lugones. Muchos sostienen que el campo de
concentración como tal sólo funcionó en uno de sus edificios, el Casino de Oficiales, ya que allí
es donde estuvieron recluidos los prisioneros, y por lo tanto sólo eso es lo que debe ser
preservado como testimonio de la memoria o el título que se le quiera poner.
¿Qué debate se desarrolló y se sigue desarrollando en torno a la ESMA? En 1998, el entonces
presidente Carlos Menem anunció que las instalaciones de la ESMA se trasladarían a otros
lugares, y que iba a demoler todos los edificios existentes en ese terreo, y que allí se iba a
construir un monumento a la reconciliación nacional. Los organismos de derechos humanos
lograron paralizar esta acción, entendiendo que el propósito era la “demolición” de la memoria,
que formaba parte de la propuesta política del menemismo. Pero ya entonces de alguna manera
dejó instalada la idea de que el lugar a preservar pura y exclusivamente era el Casino de
Oficiales. Cuando el actual gobierno se muestra receptivo a atender el reclamo de varios
organismos de derechos humanos en cuanto a “hacer algo” con la ESMA, se potencia más
colectivamente, entre las organizaciones de derechos humanos, las organizaciones populares,
los sobrevivientes, un debate acerca de si lo que hay que hacer es preservar como espacio o sitio
de memoria sólo el Casino de Oficiales, y al resto de los edificios darles otro destino. O
mantener en paralelo con el Casino de Oficiales como sitio de memoria, funcionando en el
mismo predio las instituciones navales allí establecidas. O partir de que la ESMA, con sus 17
hectáreas, su campo de deportes, sus 33 edificios fue una unidad productiva del terror –y es esta
última propuesta la que yo sostengo-. Por lo tanto, para que por el Casino de Oficiales pasaran
más de 5.000 prisioneros, de los cuales la mayoría están desaparecidos, fue necesario que todo
ese complejo de edificios y de hectáreas prestara un servicio necesario para el funcionamiento
de ese lugar específico en el que estaban recluidos los prisioneros. Porque los guardias que
custodiaban a los prisioneros, eran estudiantes, alumnos de la ESMA, que se alojaban en los
pabellones-dormitorio donde dormían los otros estudiantes, y tantos otros ejemplos en cuanto a
la funcionalidad de cada lugar. Pero además del detalle puntual de cada uno de los edificios y
su funcionalidad en esta unidad productiva del terror, sostener esta concepción de unidad
productiva del terror, permite dar idea de la institucionalidad que tuvo la represión en nuestro
país, de cómo todo el aparato del Estado fue puesto al servicio de la represión clandestina, de la
detención, de la tortura y la desaparición. Otro argumento que fundamenta esta mirada es que
resulta absolutamente necesario el desalojo de toda presencia naval del predio de la ESMA,
porque si hay algo que volvería hacia atrás estos avances que hemos ido logrando en cuanto a
la construcción de la memoria es establecer una convivencia con una institución que sigue
cubriendo con el silencio y con la clandestinidad a quienes actuaron desde el arma. En un
momento de agitado debate entre quienes participamos de estas discusiones hubo quienes
llegaron a proponer que permaneciera funcionando en el predio el Liceo Almirante Brown,
argumentando que esto provocaría alguna reflexión en los jóvenes que estudiaban en ese liceo
Conferencia de Graciela Daleo (Universidad de Buenos Aires)
http://seneca.uab.es/hmic
235
El movimiento popular y la lucha contra la impunidad en la Argentina
naval, simplemente por tener “pared de por medio” al Espacio para la Memoria. Desde esos
argumentos parece olvidarse que los lugares no producen efectos mágicos. En este caso, los
edificios, las materialidades, servirán si se construye en torno a ellos una trama de memoria, de
denuncia, de testimonio, de nombres y apellidos de responsables, una trama que los inscriba en
el proceso político-histórico del cual esos lugares fueron parte.
Y así como pienso que los edificios y los lugares no producen efectos mágicos, haría un
paralelo con otro eslogan al que se suele apelar cuando se habla de la necesidad de la
construcción de la memoria. Se suele argumentar que hay que saber lo que pasó para nos dice
que no es el saber en abstracto, el “conocer lo que pasó” lo que garantiza la no repetición, porque
si fuera así, después del genocidio nazi –por citar uno-, no habría habido ningún otro genocidio
en la humanidad, y hoy las fuerzas comandadas por Estados Unidos están asesinando
sistemática y planificadamente en Irak; y toda América Latina fue blanco de prácticas genocidas
en las últimas décadas del siglo XX. No alcanza con saber lo que pasó para no repetir. La
cuestión es qué se hace con ese saber, dónde, en qué proceso político histórico se inscribe eso
que nosotros conocemos y cómo elaboramos ese conocimiento para que realmente el
conocimiento sea una herramienta de construcción de identidad y de propuestas políticas de
lucha y de transformación, y no simplemente algo que se pone en el archivo de la memoria.
236
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939):
volumen, distribución territorial y composición social
José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona)
Resumen / Resum / Abstract
El PSUC fue un partido integrado, de forma mayoritaria, por trabajadores, con una presencia importante de
campesinos y significativa de empleados. Su implantación territorial en Cataluña confirma asimismo ese perfil
social. Los datos concretos desmienten las suposiciones, frecuentes pero no demostradas, que identificaban al
partido unificado como una formación vinculada a las clases medias y defensora de sus intereses.
El PSUC va ser un partit integrat, principalment, per treballadors, amb una presencia important de camperols i
significativa d'assalariats. La seva implantació territorial a Catalunya confirma aquest perfil social. Les dades
concretes desmenteixen les suposicions, freqüents però no demostrades, que identificaven el partit unificat amb
una formació vinculada a les classes mitges i defensora dels seus interessos.
The PSUC (Unified Socialist Party of Catalonia) was constituted mainly by workers, with an important and
meaningful presence of peasants and white-collar workers. Likewise its territorial implantation in Catalonia
confirms this social profile. The facts deny the frequent sup ositions, never demonstrated, which identified the
unified party with a formation linked to the middle classes and a and a defender of its interests.
Palabras clave / Paraules clau / Key Words
Comunismo, Cataluña, Guerra Civil Española, Movimiento obrero.
Comunisme, Catalunya, Guerra Civil Espanyola, Moviment obrer.
Communism, Catalonian, Spanish Civil War, Labour movement.
237
Uno de los tópicos que entorpecen la comprensión de la guerra civil y abona interpretaciones
sesgadas, marcadas por posiciones apriorísticas con fundamento en determinados discursos
políticos, pero no en la investigación histórica, es el que presenta al PSU de Catalunya como
una organización con escasa militancia efectiva dominada por elementos de clases medias, muy
lejos del carácter proletario de la CNT o del POUM lo que, además, suspuestamente explicaría
su comportamiento, “traicionando” una determinada revolución. Vaya por delante que, en mi
opinión, el PSUC defendía un proyecto frentepopulista y desde esa perspectiva tenía una
concepción determinada de la revolución, que partía de la defensa de la república como
prioridad, de la plena asunción de la defensa de la democracia, ante el abandono que de ella
había hecho buena parte de la burguesía – atraída por el fascismo, o cuando menos por las
soluciones autoritarias -, para configurar la alianza social que iba a hacer posible el avance hacia
el socialismo. El Frente Popular no era la revolución, pero tampoco era la negación de la
revolución; era, en el contexto de la España de 1936, la defensa de un programa de reformas que
podía acabar desembocando en una transformación revolucionaria de la sociedad. No es preciso
recurrir a explicaciones “sociologistas” gratuitas para presentar el comportamiento político del
PSUC. Éste no supuso ninguna “traición”, no tenía ninguna lógica de “contrarrevolución”; tenía
su propia lógica positiva. Otra cosa es que no se compartiera entonces o no se quiera ver hoy
todavía desde determinada historiografía militante o desde unos medios de comunicación de
masas lamentablemente muy vulnerables a los tópicos y harto obedientes a la políticamente
correcto en cada momento1. Sin aportar argumentos basados en datos, se insiste en deformar el
peso militante y la imagen social del PSUC convirtiendo en supuesta verdad histórica lo que no
Resumen / Resum / Abstract
http://seneca.uab.es/hmic
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
es más que una falacia retórica destinada al debate político. El objeto del presente artículo es
plantear, con datos y no con supuestos, la cuestión de la militancia del PSUC, su volumen, su
implantación en el territorio y su composición social. No pretendo tener la última palabra, pero
si que espero que a los datos que aporto se responda con datos y así podremos contrastar las
diferencias de una manera racional.
1. ¿Cuántos fueron?
Sobre el volumen inicial del nuevo partido, las primeras estimaciones con que pudo trabajar
la historiografía catalana fueron las de la Ponamariova, que en su estudio sobre la formación del
PSUC, publicado en ruso en 1963 y en catalán en 1966 2, le atribuyó en números redondos
6.000 militantes, mediante la operación de sumar la afiliación previa de las cuatro
organizaciones que los constituyeron: 2.000 de la Unió Socialista de Catalunya, 2.000 del Partit
Comunista de Catalunya, 1.500 de la Federación Socialista Catalana (PSOE) y 500 del Partit
Català Proletari. Veinticinco años más tarde la tesis de licenciatura de Josep Puigsech,
publicada en 20013, insistió en esa cifra global, apoyándose en el informe de Joan Comorera a
la Internacional Comunista del 20 de febrero de 1938. Entre ambas fechas mi primer estudio
sobre el PSUC 4 había corregido al alza esa cifra, aduciendo que Ponamariova había
infravalorado la afiliación a la Unió Socialista de Catalunya y propuse una cifra inicial de 7.000
militantes; por su parte Ricard Alcaraz 5 elevó aún más la afiliación de la USC, hasta 4.500, y
por tanto la cifra final a los 8.500. Tanto Alcaraz como yo mismo aceptábamos - por no poder
replicarla - la estimación de Ponamariova, disintiendo únicamente por lo que se refería a la
subvaloración de la Unió Socialista; he de confesar que yo veía entonces en ello una motivación
política y no historiográfica: rebajar el papel de la Unió, y por tanto el peso de Comorera, y
equilibrarlo con el Partit Comunista de Catalunya – la organización regional del PCE – lo que
me parecía, y lo mantengo, una pequeña falsificación.
En la última edición de su obra Burnett Bolloten 6 - referente de una parte importante de la
literatura de la guerra civil y en particular de la que se centra en considerar como la cuestión
clave el papel absolutamente negativo del PCE y del PSUC y de la URSS en el desarrollo del
conflicto - sostuvo, por el contrario, que la suma de las cuatro organizaciones no habría
superado los 2.500 afiliados, basándose en una entrevista con Miquel Serra Pàmies y “otras
fuentes” – que no concreta –, aunque citando asimismo una estimación de Miquel Valdés,
recogida por el “Daily Worker” en diciembre de 1936 , 3.000, y del dirigente del PCE, Cabo
Giorla en julio de 1937, 5.000. Bolloten, por cierto, no citaba ni la estimación de Ponamariova
ni la corrección que yo había hecho con respecto a las cifras de la Unió Socialista. Pero es que
su objetivo era subrayar que el PSUC inicialmente no era más que “un pequeño partido”,
minimizar al máximo su punto de partida y establecer ya de entrada una comparación negativa
con el POUM, al que valoraba de manera muy distinta; así afirmó “aunque en comparación con
1. Planteé ya la cuestión en mi ponencia sobre el PSUC durante la guerra civil en el Primer Congreso de
Historia del PSUC, Barcelona octubre de 2006, y la cuestión ha sido ampliamente tratada por Ferran
Gallego, Barcelona, mayo 1937 Debate, Madrid, 2007
2. Ponamariova, L.V., La formació del PSU de Catalunya, Edicions Treball, México 1966, pág. 61
3. Puigsech, J. Nosaltres els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional Comunista durant la
Guerra civil, Eumo Editorial, Vic, 2001. pá. 135
4. Martín Ramos, J.L., Els origens del PSUC, 1931-1936. Curial, Barcelona, 1977. pág. 233
5. Ricard Alcaraz, La Unió Socialista de Catalunya, La Magrana, Barcelona, 1987
6. Bolloten, B. La guerra civil española: revolución y contrarrevolución, Alianza Editorial, Madrid,
1989 , pág. 611.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
238
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
los anarcosindicalistas su fuerza era reducida y su estructura organizativa fuera de Cataluña era
mínima, en esa región había que contar con ellos” 7, a pesar de que la afiliación total reconocida
era para él la que habría hecho pública Nin, 6.000 afiliados.
Un debate sobre quien tiene razón en estas estimaciones iniciales puede caer fácilmente en
el ridículo. Las cifras que estamos considerando son, en cualquier caso – en todos – ,reducidas
y más que la exactitud aritmética interesa el dibujo general. Antes de la fundación del PSUC,
desde los primeros años de la República en Cataluña sólo había dos formaciones “marxistas”
con un cierto peso, con las que – sin magnificarlas – había que contar: la Unió Socialista de
Catalunya , que con su alianza con Esquerra Republicana había accedido al Govern de la
Generalitat , al Parlament de Catalunya y a las Cortes Españolas – siempre con una
representación minoritaria – y el Bloc Obrer i Camperol, con una cierta incidencia sindical en
la CNT, suficiente para incomodar al proyecto exclusivista de la FAI, ante lo cual los sindicatos
influidos por el Bloc habían sido expulsados de la CNT y se habían agrupado en una Federación
Obrera de Unidad Sindical . Más allá de esas dos organizaciones, el resto tenía una incidencia
política o sindical mucho menor. La Federación Socialista Catalana padecía el doble problema
de los enfrentamientos internos – divisiones en el seno de la organización de Barcelona,
primero; enfrentamiento entre prietistas y caballeristas a partir de 1935 – y de la recurrente crisis
de la UGT catalana, que aunque crecía en efectivos no llegaba a estabilizarse. El Partit Català
Proletari estaba circunscrito al ámbito de la dependencia mercantil, lo que era su fuerza y su
debilidad, y había perdido en octubre de 1934 a su líder y factótum absoluto, Jaume Compte. La
organización regional del PCE, muy tocada desde 1931 por la disidencia de Maurín, apenas
había empezado a crecer, limitadamente, en 1936, aunque su tendencia era al alza – en un
proceso paralelo al del PCE – y la Izquierda Comunista de Nin era lo que eufemísticamente se
denominaba una “organización de cuadros” para dar una imagen en positivo de su muy escasa
militancia. La suma de todos ellos, además separados en dos grupos rivales el POUM –
constituido a finales de 1935 por la fusión del Bloc Obrer i Camperol y de la Izquierda
Comunista, ambas organizaciones disidentes del comunismo oficial - y el PSUC – que lo fue
pocos dias después de la sublevación militar y fascista de julio de 1936, integrando
organizaciones comunistas y socialistas, aunque el proceso de unificación se había iniciado el
verano anterior - no podía dar para gran cosa en términos de afiliación. Lo importante no era lo
que sumaban sino en lo que se constituyeron.
Volviendo al PSUC, creo que ha de rechazarse la infravaloración que Bolloten hace de las
organizaciones que lo constituyeron, pero podría ser que en el momento inicial de la formación
del nuevo partido, en julio-agosto, la inclusión efectiva de los militantes de las antiguas
organizaciones en la nueva fuera bastante incompleta, lo que explicaría las cifras que dio
Valdés. Podían haber sumado, como hipótesis, entre 6.000 y 8.000, pero no todos los que
estaban afiliados a la USC, la FSC, el PCC y el PCP ingresaron de manera efectiva en la nueva
formación. De entrada, no se integró una parte de la militancia de la Federación Socialista
Catalana, muy probablemente la que se había decantado por Prieto en el debate interno
desarrollado entre 1935 y 1936 ( entre ellos desde luego el diputado por Tarragona, Amós Ruiz
Lecina) y también cuadros importantes como Zaragoza, de la ciudad de Tarragona; pero es
imposible cuantificar ese rechazo a la integración que, de todas maneras, fue minoritario: salvo
los dos casos citados, al PSUC se incorporó la mayoría de la vieja guardia de la Federación,
Recasens i Mercader, Martínez Cuenca – que ya figuraban desde 1933 en la Unió Socialista -,
Pla y Armengol, y de la nueva promoción “ugetista”, que dominaba la regional catalana del
PSOE, Rafael Vidiella, Desiderio Trilles, Vilá Cuenca, …. Por el contrario, no parece que
7. Ibidem, pág. 621
1. ¿Cuántos fueron?
http://seneca.uab.es/hmic
239
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
hubiera una resistencia destacable en el seno de la Unió Socialista, salvo determinadas
situaciones locales; incluso elementos opuestos a la radicalización del partido en 1934 y hasta
entonces claramente antagónicos con el comunismo, como Serra i Moret, se integraron en la
nueva organización sin problemas y desempeñaron cargos institucionales importantes
representando al PSUC.
Por otra parte, el proceso de unificación de las respectivas bases militantes y de construcción
de una nueva estructura organizativa se tomó su tiempo, afectado además por la situación
extraordinaria que se vivía. Hasta primeros de agosto no se constituyó el Comité local de
Barcelona 8, instando de inmediato a los comités de unidad de barriada a convertirse en comités
de distrito y a “normalitzar les activitats diàries del Partit agrupant els companys en cel.lules de
taller o d’empresa. Els altres companys seran agrupats en cèl·lules d’indústria i cèl·lules
d’Ateneu, centres, biblioteques, etc” Una normalización que no fue tan inmediata, ya que una
semana más tarde todavía se reclamaba que se hiciera la unificación allí donde todavía no se
había hecho 9 . A mediados de agosto en muchas localidades catalanas se mantenían las
denominaciones de las organizaciones anteriores: en dos informes firmados por Joan
Valldeperas, uno dirigido al Comité ejecutivo del PSUC y el otro – firmado conjuntamente con
el cenetista Jiménez – al Comité de Milicias Antifascistas 10, se consignaba que la organización
local del PSOE estaba presente en los Comité Antifascistas de Granollers y de Sant Celoni; la
de la Unió Socialista de Catalunya en los de Tordera y Santa Coloma de Farners; la del Partit
Comunista de Catalunya en los de Calella, La Bisbal, Girona y Sant Feliu de Guíxols; y el PSUC
como tal sólo aparecía en los de Banyoles , Figueres y Roses. Por otra parte, en Badalona había
una representación del Partido Socialista Obrero y otra del Partido Comunista. Sobre la
situación de Girona, Valldeperas en su informe al PSUC se lamentaba de que “la unificació
moralment no l’he vista enlloc; crec que hi ha un membre responsable de la UGT que ha sigut
un entrebanc d’importància”. La fusión de las organizaciones locales del Partit Comunista de
Catalunya y del PSOE de Súria no se produjo hasta mediados de septiembre11. Más tardó en
Reus, donde la representación en el Comité Antifascista local fue la de las tres organizaciones
por separado – PSOE, USC y PCC, no habia organización “nacional-proletaria” – y hasta que
tuvo que aplicarse, en octubre de 1936, el decreto de constitución de los nuevos ayuntamientos,
no se produjo la fusión de todas ellas en una organización local del PSUC, que era a lo que
obligaba dicho decreto12. Podría seguir aún la lista, pero no creo que sea necesario.
No debió haber resistencias generales, ni mucho menos, pero tampoco facilidades generales
entre la militancia de las cuatro organizaciones fundadoras. Por otra parte, el nuevo partido se
convirtió también en un polo de atracción, si bien minoritario, para militantes de otras
organizaciones, en particular de Esquerra Republicana de Catalunya y de Estat Català , aunque
tampoco en estos casos pueda cuantificarse el cambio de militancia, sinó sólo señalar ejemplos
concretos, como los citados por Treball, que no debieron ser los únicos : un grupo de las
Joventuts de Estat Català, del Ateneu Nacionalista d’Esquerra del Poble Nou, de las Joventuts
8. Treball 4-VIII-1936
9. Treball, 11-VIII-1936 “Vida de partit”
10. Archivo de la Guerra Civil – AHN, Salamanca, Barcelona-Político-social, legajo 921 ( en trámite de
traslado al Arxiu Nacional de Catalunya) , ambos documentos con el título “Informe” estan fechados
respectivamente el 12 y el 13 de agosto, este último el dirigido al PSUC
11. Treball, 15-IX-1936
12. Véase la Tesis doctoral no publicada de Josep Antoni Pozo, El poder eveolucionari a Catalunya
durant els messos de juliol a octubre de 1936. Crisi i recomposició de l’estat, Universitat Autònoma de
Barcelona
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
240
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
d’Esquerra-Estat Català del Ateneu Nacionalista d’ Esquerra13 . Tampoco es posible establecer
cuantos fueron en este primer momento, pero de cualquier manera no debieron modificar
sustancialmente la modesta suma de los primeros momentos.
El grueso de la afiliación del PSU durante la guerra fue militancia nueva y en su mayor parte
no había pertenecido a ninguna organización política anterior, como se verá con más detalle.
Militancia nueva resultado de una voluntad de proselitismo – que, de manera general, distinguió
al PSUC y al PCE del PSOE durante la guerra - , traducido, entre otras actividades, por una
campaña de propaganda, de mítines organizada por el propio comité ejecutivo que se impulsó
con intensidad a partir de la segunda mitad del mes de agosto. Después del fallido gobierno de
coalición con ERC – el primer gobierno Casanova – a comienzos de agosto, esa campaña
aparece como principal respuesta al revés que supuso su rápida caida y la primera batalla
política general del nuevo partido. La inauguró el mitin de Comorera en el Olimpia del 16 de
agosto14 . En noviembre el Secretariado de Agitación y Propaganda contabilizaba 300 mítines
en 137 localidades de Catalunya, la mayoría conjuntamente con UGT y también algunos con la
Joventut Socialista Unificada de Catalunya15. Hasta el 31 de diciembre Treball registró la
convocatoria de más de 350 mítines realizados en más de 230 poblaciones catalanas. La
organización fundadora que mayor implantación territorial había tenido en Cataluña era la Unió
Socialista, pero solo había tenido presencia en una sesentena de localidades. La política
desarrollada por el PSUC y ese esfuerzo propagandístico tuvieron sus réditos con una
importante afluencia de militante en los primeros meses de existencia del partido.
Las cifras que el PSUC hizo públicas – como una manifestación más de su acción de
propaganda – situó en 60.000 el total de afiliados en julio de 1937 y en 90.000 al acabar la guerra
en Cataluña, a comienzos de 1939. Las cifras no son exactas, aunque, a pesar de una cierta
exageración, reconocen un hecho significativo que si parece corresponderse con la realidad: que
el salto se dio en los primeros meses, en tanto que en 1938 el crecimiento se ralentizó de manera
apreciable. Josep Puigsech 16 empezó a matizar esa evaluación a partir de los fondos que
consultó en el archivo de la Internacional Comunista, en particular el Informe de Miquel Valdés
al Comité central del PSUC (de fecha de entrada 16 de enero de 1938) y el Informe de Comorera
al Ejecutivo de la Internacional Comunista (del 20 de febrero de 1938). Según cada uno de ellos,
el PSUC tenía en julio de 1937 40.476 militantes en la retaguardia (Valdés) y, a comienzos de
1938, 54.429 en total (sumando la información de Valdés sobre la retaguardia – 42.529 - y la
de Comorera sobre el frente – unos 11.900). Con buen sentido, Puigsech rechazaba también los
90.000 para el final de la guerra y, a falta de más documentación, proyectaba el crecimiento
máximo que podría haberse producido entre julio de 1937 y enero de 1938 en la retaguardia que él consideraba de 5.000 –, para concluir que cuando más el partido habría sumado unos
69.000 militantes, en una estimación que él mismo reconoce al alza.
Los fondos de Cataluña del Archivo del Partido Comunista de España me permiten
completar la evaluación de Puigsech, ratificándola en general, aunque precisando más el
periodo final de la guerra. Dicha documentación, en este caso microfilm17 de un original que he
de suponer debía hallarse también en algún archivo ruso y que pudo ser copiada por la Comisión
13. Treball 4 y 12 de agosto 1936
14. Treball 18-VIII-1936
15. “Informe del Secretariat d’Agitació i Propaganda”, 20-XI-1936, CEHI-Universitat de Barcelona,
Pavelló de la República.
16. Op.cit. pa. 135 y ss.
17. Archivo del PCE (Universidad Complutense, Madrid), Fondos de Cataluña, Film XVII, Apartado 216,
“Estadísticas del PSUC”
1. ¿Cuántos fueron?
http://seneca.uab.es/hmic
241
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
de historia del Comité central del PCE en los años sesenta – de ahí que se encuentre en su
archivo –, aporta una valiosa información no sólo sobre el contigente del PSUC, sinó sobre su
distribución territorial y su composición social, así como datos cuando menos interesantes sobre
la afiliación de otras organizaciones políticas y sindicales. De acuerdo con ella, el PSUC tenía
en el primer trimestre de 1937, por tanto a finales de marzo: 27.374 militantes, sin contar ni con
la organización de Barcelona, ni con los que estuvieran en “el Ejército y fuerzas armadas”18. En
septiembre, la cifra se había elevado a 29.02919. En ese período la cota máxima de afiliación de
Barcelona apenas habría rebasado los 5.000 militantes. Por otra parte cabe considerar que la
mayor parte de los militantes integrados en el Ejército pertenecían a la División Karl Marx, la
controlada por el PSUC, que contaba por esas fechas con unos 8.000 efectivos 20; obviamente
no todos ellos eran miembros del PSUC, pero sí una buena parte, habida cuenta del carácter aún
miliciano de la División. Teniendo en cuenta todo ello el total de miembros del PSUC en la
primavera de 1937 se situaba en torno a los 40.000, quizás más ligeramente por debajo que por
encima de esa cifra21. La siguiente serie de datos que ofrece la documentación disponible en el
Archivo del PCE se refiere a diciembre de 1937. Por primera vez se dan datos de la organización
de Barcelona que se había incrementado en 2.069 militantes entre el 31 de julio y el 1 de enero
de 1938, alcanzando en esa fecha los 7.210. Por otra parte, el recuento del resto de Cataluña, por
comarcas, da un total de 27.991, una cifra ligeramente inferior a la de septiembre - algo menos
de mil -, lo que podría explicarse por la progresiva marcha al frente de afiliados afectados por
la incorporación a las levas. Comorera en su informe de febrero de 1938 dio la cifra de 11.900
militantes del PSUC en el ejército, por lo que la suma total, a comienzos de ese año sería de
unos 47.000.
En el siguiente medio año la organización de Barcelona siguió creciendo hasta los 9.318
militantes, como se informa en un nuevo estadillo correspondiente a agosto de 1938. Por el
contrario, la del resto de Cataluña se redujo a 18.436, a pesar de que en aquel año se habían
producido 2.222 ingresos - 1.333 en el primer trimestre y 889 en el segundo - ; en dicho
estadillo se consignó, por primera y única vez en el documento microfilmado, que habían otros
6.309 militantes en comarcas “sense un control efectiu”, sin aclarar si eso podía deberse a los
efectos de la ocupación franquista de Lleida. La cifra del ejército ascendió ya a 21.721 y se dió
por primera y única vez también la de “fuerzas armadas” que era de 1.379. La suma total, no
teniendo en cuenta la de militantes no controlados, era de casi 51.000. No hay más datos sobre
la afiliación de “comarcas”, ni sobre el total en el ejército y en fuerzas armadas en lo que resta
del período de la guerra civil. Sólo se proporcionan datos de Barcelona, donde el 31 de octubre
de 1938 se habían renovado 12.547 carnets, exceptuando los de personal militar. Resulta
problemático con solo esos datos extrapolar una cifra global. El aumento de la militancia
registrada en Barcelona - 3.309 más que tres meses antes - supone un incremento claro con
respecto a los ritmos de crecimiento anterior: sobre la base de los más o menos 5.000 afiliados
en julio de 1937 se habían producido unas 2.00 altas de agosto a diciembre de 1937. Pero entre
enero y junio de 1938 se registraron ya 2.681 ingresos y sólo en el mes de julio siguiente se
18. Esa es la identificación que hace el documento. Es de suponer que las “fuerzas armadas” se refieren a
Carabineros, Guardia Nacional Republicana y probablemente también Guardia de Seguridad y Asalto
19. Si no hago constar otra referencia todos los datos corresponden, en adelante, al microfilm del Archivo
del PCE que se indica en la nota anterior y que citaré, de manera abreviada como “Estadísticas del
PSUC”
20. Informe de “Cid”, agente del GRU, servicio de inteligencia militar soviético, de abril de 1937,
reproducido R.Radosh, M.R. Habeck y G.Sevostianov (eds), España traicionada. Stalin y la guerra
civil. Barcelona, Planeta, 2002
21. Esa cifra era el total, y no los algo más de 40.000 sólo para la retaguardia que, según Puigsech,Valdés
había citado en su informe de gener de 1938
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
242
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
produjeron 1.140 altas. Podrían haberse sumado factores extraordinarios, como el de una
concentración en Barcelona, como refugio, de militantes de otras comarcas, de las caídas o
amenazadas de caer en poder del ejército rebelde, pero no podemos pasar de la especulación22.
Por otra parte, ese incremento de la afiliación en Barcelona contrasta con el descenso del ritmo
de nuevos ingresos en “comarcas” en las que entre enero y junio de 1937 sólo se produjeron
2.222 altas: 1.333 en el primer trimestre y 889, una cifra notoriamente inferior, en el segundo.
Mi hipótesis es que en 1938 se produjo un retroceso de la afiliación en comarcas, como
resultado del descenso del ritmo de nuevos ingresos y del impacto de las movilizaciones para el
ejército, mientras que en Barcelona se mantuvo un ritmo de crecimiento mayor, como
consecuencia de aquel posible efecto refugio. ¿Se compensaron entre sí ambos movimientos?
Es posible que hasta cierto punto, teniendo en cuenta que en julio de 1938 la organización de
militantes civiles de Barcelona significaba ya la mitad de la de comarcas. Si se hubieran
mantenido los ritmos de crecimiento respectivos en los últimos meses de la guerra civil – lo que
es bastante suponer – la organización de Barcelona podría haber tenido un máximo de 16.000
afiliados y la del resto de Catalunya no habrían llegado a 20.000. El total de afiliados “en
retaguardia” no habría pasado de esos 36.000; más bien serían menos. ¿Cuántos estarían en el
éjército y en el resto de fuerzas armadas? De acuerdo con el estadillo de la militancia con fecha
del 9 de agosto de 193823, en el ejército estaban destinados ya el 43 % de los miembros del
PSUC; otro informe, relativo a la ciudad de Barcelona daba un 46 % de militantes en el frente.
Mi conclusión es que el total de militantes podía estar alrededor de los sesenta mil, o algo más,
pero seguramente no más de sesenta y tres mil. En resumen, lejos de las cifras que públicamente
se dieron, a efectos de propaganda - de 60.000 militantes en julio de 1937 y 90.000 al final de
la guerra -, el PSUC, de acuerdo con los datos de la propia organización, debió tener 40.000
militantes en julio de 1937, 47.000 en enero de 1938, 51.000 en agosto de 1938 y unos 63.000
como máximo al acabar la guerra24.
Las cifras reales estuvieron por debajo de las que se manejaron en la propaganda, pero de
todas maneras constituyeron un volumen de afiliación importante, que, por lo que se refiere a
las organizaciones políticas, sólo tenía una dimensión equivalente en el caso de Esquerra
Republicana. El mismo documento microfilmado de “Estadísticas del PSUC” en que se basa el
presente artículo incluye una evaluación de la militancia del resto de organizaciones políticas y
sindicales de Catalunya - probablemente de septiembre de 1937 - que hay que tomar con todas
las reservas, pero que no puede despreciarse, sobre todo habida cuenta de la falta, hasta el
presente, de datos proporcionados por otras fuentes. Cuando el PSUC podía tener unos 40.000
militantes, estimaba en 39.000 los de Esquerra Republicana, 3.000 los del Partido Sindicalista,
2.500 Estat Català, 1.500 Acció Catalana Republicana y 300 el Partido Federal Ibérico. A partir
de otro cuadro en que se detallaba por comarcas – excluida Barcelona -, aunque con alguna
laguna, la afiliación de diversas organizaciones, podía deducirse que en septiembre era la
siguiente: 34.000 ERC; 28.000 PSUC; 2.700 Estat Català; 5.300 FAI y se evaluaba en 6.100 los
efectivos del POUM en comarcas para finales del segundo trimestre25.
22. Sobre el movimiento de refugiados en Catalunya durante la guerra civil véase: Joan Serrallonga,
Refugiats i desplaçats. Dins la Catalunya en guerra, 1936-1939. Barcelona, Editorial Base, 2004.
23. “Estadísticas del PSUC”
24. Puigsech, op.cit. ya dio (2001) una cifra de 69.000 reconociendo que era una aproximación hecha al
alza.
25. No sé que se hallan publicado estudios sobre los datos de afiliación de dichas organizaciones; respecto
al POUM la indicación de que disponemos es también de carácter propagandístico, la manifestación de
Andreu Nin de que eran unos 30.000 en diciembre de 1936, citada por Burnett Bolloten como
referencia única, op. Cit pag. 622
1. ¿Cuántos fueron?
http://seneca.uab.es/hmic
243
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
Hemos de tomar esos datos con precaución, pero estamos en condiciones de contrastarlos
con una fuente independiente, institucional, una estadística del exilio que con el título de
“Cuadro de composición del fichero político cerrado al 20 de junio de 1939” se encuentra entre
la documentación que quedó en los archivos del Partido Nacionalista Vasco en Paris – hoy ya
en Euskadi – que puede consultarse también en la copia digitalizada de los “fondos del PNB”
disponible en el Arxiu Nacional de Catalunya. El total de exiliados incluidos en el denominado
“fichero político” era de 59.250 individuos. De ellos 2.289 correspondian al PSUC; los afiliados
de Esquerra Republicana eran poco más, 2.457; los de la FAI, 663 y los de Acció Catalana
Republicana 108. La relación entre dichas organizaciones políticas en el fichero de 1939, se
corresponde a grandes rasgos con la que podía establecerse a partir de los datos, antes
considerados, proporcionados por el PSUC, para mediados de 1937; lo que proporciona
credibilidad a estos últimos. En ambas fuentes la afiliación de Esquerra era ligeramente superior
y suponían en 1937 – datos de las “Estadísticas del PSUC” - un 13% más de efectivos y en 1939
– datos del “fichero político”- un 7% más que la del PSUC . La de la FAI queda muy por debajo,
algo más del 15% de la afiliación de Esquerra en 1937 y casi el 27% en 1939 – pero en este caso
hay que considerar que los datos de la FAI del “fichero político” se refieren a toda España, en
tanto que los de 1937 correspondian sólo a Catalunya- Finalmente, la correlación en el caso de
ACR presentan aún menos diferencias: en 1937 su total de afiliados eran el 3,8% de los de ERC
y en 1939 el 4,4%. Un documento - el de las instituciones del exilio - corrobora en líneas
generales al otro – el del PSUC - le otorga verosimilitud. Entre ambos podemos establecer con
notable fiabilidad los valores absolutos y la correlación de fuerzas entre las diversas
organizaciones políticas durante la guerra civil.
2. ¿Dónde estaban?
El PSUC tenía una distribución amplia por el territorio, con una mayor presencia relativa en
el Sur de Catalunya en las comarcas centrales y meridionales de la provincia de Lleida, en el
Vallès Occidental y el Baix Llobregat y en dos comarcas del Norte-Nordeste, el Ripollès y el
Alt Empordà. Y una organización mayor en términos absolutos que era, obviamente, la de
Barcelona. Estaba presente en todas las comarcas y en más del sesenta por ciento de los
municipios de Catalunya – en julio de 1937 en 68526 y en diciembre de 1938 en 69627 de los
1.069 – y en todas las poblaciones de más de 10.000 habitantes, aunque la de Olot apenas era
significativa.
Después del Barcelonés con 8.324 – por el peso de la capital, que tenía ya 7.210 –la comarca
que contaba en diciembre de 193728 con mayor número de militantes era la del Segrià, con
2.702 ; algo a distancia se situaba el Vallès Occidental con 2.370, y luego el Baix Camp, con
1766. Con un volumen de militancia en torno a los 1.500, o cerca de ello, estaban el Baix
Llobregat (1.548), el Bages (1.426) y el Maresme (1389). Todas ellas, que suponían buena parte
de la Catalunya industrial, sumaban más de la mitad de la afiliación total – excluida la del
ejército y las fuerzas armadas -. Con más de 1.000 afiliados estaban también el Alt Empordà,
el Tarragonès y el Baix Ebre. Entre 500 y 1.000 afiliados se situaban Les Garrigues, el Vallès
26. L.V. Ponamariova, op. Cita. Pág. 61
27. “Estadísticas del PSUC”
28. A esa fecha corresponde la única estadística detallada por comarcas -que además incluye la condición
social, a grandes rasgos, de la militancia de cad una de ellas – del citado microfilm del Archivo del
PCE
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
244
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
Oriental, el Gironès, la Noguera, el Alt Penedès, Urgell, Baix Empordà, Garraf, Bergadà,
Ripollès, y Anoia. Por la cola, la comarca con menor número de afiliados era el Pallars Sobirà,
con 60 y la Vall d’Aran, con 118.
Podemos afinar mejor la imagen de la implantación territorial estableciendo su peso relativo,
a través del porcentaje de militantes sobre el total de población29. Además, para valorar mejor
ese impacto territorial será conveniente tener en cuenta que el índice acumulado de afiliación
política total en Catalunya, sumando la de todas las organizaciones - incluida la FAI - se situaba,
en esos meses finales de 1937 a los que se refieren los datos que estamos manejando, en torno
al 5,2%30. Las comarcas donde la presencia relativa del PSUC menor eran el Pallars Sobirà –
con un 0,5% de militantes sobre el total – y el conjunto contiguo formado por la Garrotxa , la
Selva y Osona, con porcenatjes similares, sin alcanzar nunca el 1%31. En el otro extremo, otra
franja, integrada por el Segrià, Garrigues y el Baix Camp, constituía el área de mayor incidencia
territorial del PSUC, con porcentajes del 3% o muy ligeramente superior32; una franja que
además estaba flanqueada por dos comarcas, el Priorat y el Tarragonès, por encima del 2% sin
alcanzar el 2,9 %. Al norte y al sur de esa área, dos bloques de comarcas, entre el 1,5 y el 1,9:
al Sur, Baix Ebre, la Terra Alta y la Ribera d’Ebre; al norte, Alt Camp, Urgell y la Noguera, una
continuidad interrumpida por la Conca de Barberà en la que la militancia del PSUC rozaba pero
no llegaba al 1%. En ese mismo intervalo porcentual- en el 1,5/1,9 - se situaban las comarcas
contiguas a Barcelona con un mayor peso industrial: el Vallès Occidental, el Baix Llobregat y
el Garraf, que de hecho alcanzaba el 2%. Por el contrario la organización de Barcelona, que en
términos absolutos era la más importante, de manera destacada, en relativos sólo suponía el
0,7% del total de los habitantes de la capital. No hay que sacar conclusiones apresuradas; no
tenemos datos sobre la afiliación local en la capital catalana del resto de partidos, pero lo poco
que disponemos33 apunta a situaciones similares: valores absolutos importantes dentro de la
propia organización, pero bajo peso relativo con respecto al total de la población, dada la
concentración demográfica de la capital catalana. Al norte del Vallès Occidental ,sólo en las
comarcas del Ripollès y del Alt Empordà el porcentaje de la militancia del PSUC se situaba en
el intervalo superior al 1,5 %. Las organizaciones del Pirineo oriental, la Catalunya central, la
Anoia y las dos comarcas del Penedès, el Vallès Oriental, el Maresme, el Gironès y el Baix
Empordà, se situaban en el intervalo entre 1 y 1,4 %. En conjunto, la presencia del PSUC era
29. Para los datos de la población de catalunya utilizo el trabajo de Josep Iglesies, “El movimiento
demográfico en Cataluña en los últimos cien años”, Barcelona, 1961
30. Teniendo en cuenta la propia información proporcionada por el PSUC que es la siguiente: ERC, 39.000
afiliados; PSUC, 43.000; Estat Català, 2.500; Acció Catalana Republicana: 4.300; Partido Sindicalista,
3.000; Partido Federal Ibérico, 300; FAI, 5.300. Para el POUM he considerado una cifra alrededor de
15.000, mínimo 10.000 y máximo 20.000.
31. Aunque en el cuadro detallado por comarcas no figura la de Osona; sólo dispongo de los datos
correspondientes a Vic y Manlleu, a la suma de los cuales, redondeada, corresponde el porcentaje del
3%. Podría ser mayor, teniendo en cuenta datos de otras poblaciones, pero aún así es muy improbable,
que se llegara al 1%.
32. En el Baix Camp se alcanzaba el 3,1%
33. Aunque puede hacerse una hipótesis sobre los de Esquerra, cruzando – siempre de acuerdo con la
información del microfilm mencionado – los datos de su afiliación por comarcas, sin Barcelona - casi
34.000 - con los globales de toda la organización – 39.000 – lo que daría al menos 5.000 militantes
plenos para la capital, acaso una cifra a la baja, pero aún doblándola – lo que me parece excesivo – no
estaríamos tan lejos de las del PSUC. Si queremos establecer la correlación de fuerzas entre, en
términos generales, anarcosindicalistas y “socialistas unificados” hemos de acudir a las de la afiliación
sindical que para la ciudad de Barcelona, de acuerdo con los datos de David Ballesté, es de 56% para la
CNT (260.000 afiliados) por 44 % (204.000)
2. ¿Dónde estaban?
http://seneca.uab.es/hmic
245
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
menor – siempre en términos relativos - en las comarcas de las provincias de Barcelona y
Girona, con las excepciones señaladas del área metropolitana barcelonesa y las dos comarcas
del Pirineo occidental.
En algunos casos, la militancia de una comarca parecía situarse preferentemente en un
determinado número de poblaciones, frecuentemente la capital comarcal o la de mayor número
de habitantes, aunque no siempre. Sigamos el recorrido, de mayor a menor implantación relativa
considerando en primer lugar la relación entre militantes de una población determinada y el total
de la comarca. La organización de Tarragona, sumaba el 61% de la total del PSUC del
Tarragonès; la de Reus, el 66% del Alt Camp; las de Falset y Porrera, el 53% del Priorat; por el
contrario en la de les Garrigues la organización más importante era la de Torregrossa, pero sólo
suponía el 20% del total. En la de Urgell, las organizaciones de Tàrrega y Agramunt eran muy
parejas -algo mayor la de Agramunt- pero sumadas no eran más que el 21% del total de la
comarca. Semejante era la situación de la Ribera d’Ebre y la Terra Alta, en las que las
organizaciones más numerosas – Mora la Nova y Vilalba dels Arcs – no eran las de la capital
de comarca, pero su peso se situaba sólo en torno al 20% de los militantes de sus respectivas
comarcas. La de Tortosa sí era la más nutrida del Baix Ebre, pero sólo sumaba el 23 % del total.
Al norte del eje Tarragonès-Segrià, en las comarcas de la Noguera, Urgell, Conca de Barberà
no se producía concentración significativa y sólo muy lígera en el Alt Camp, donde Valls
sumaba el 28,5 %. En el área próxima a Barcelona, destacaba Sitges, donde la organización
local, que doblaba la de Vilanova i la Geltrú – la capital comarcal – contaba con el 63% de la
militancia del Garraf. En el Vallès Occidental, Sabadell y Terrassa juntas sumaban el 68%. Por
el contrario, la militancia estaba mucho más repartida en el Baix Llobregat, en donde la
organización más numerosa tampoco era la de la capital comarcal (Sant Feliu) ni la de la
población mayor (Prat del Llobregat) sino la de Molins de Rei, que sólo suponía el 20%; eso
sí, esas tres poblaciones, más Cornellá y Martorell, significaban el 63 % del total. En el resto de
las comarcas catalanas, la tónica era la ausencia de predominio significativo; la organización de
las capitales comarcales o de la localidad con más militantes no suponían como máximo más
que una quinta parte del total, excepto en: el Alt Penedès donde la de Sant Sadurní, que
triplicaba a la de Vilafranca – la capital - sumaba el 37% ; el Gironès, con el 42% de la militancia
situada en Girona; el Baix Empordà, con el 39 % en Sant Feliu de Guíxols; el Ripollès, con el
48% en Ripoll, y el Solsonès con el 54,3% en Solsona.
Con todo, para hablar propiamente de concentración, hemos de considerar la correlación
entre el porcentaje de una organización local en el conjunto de la afiliación de la comarca y el
de la localidad a la que pertenece con respecto al total de habitantes de la comarca. En
Tarragona, Reus y el dúo Sabadell-Terrassa ambos porcentajes son equiparables casi al cien por
cien: en Tarragona vivía el 60% del Tarragonès y la organización local del PSUC suponía el
61% del total de la afiliación de la comarca; para Reus los porcentajes respectivos eran el 65,5
% y el 66%; y para Sabadell-Terrassa el 65% y el 68%. En otras palabras, en esos tres casos la
organización local del PSUC se correspondía con el peso demográfico de la población y no
podemos hablar propiamente de concentración. Por el contrario, sí se producían
concentraciones significativas de la militancia, muy por encima del peso que la localidad tenía
en su comarca en: Móra La Nova, que solo suponía el 8% del total de población de la comarca
mientras que la organización local era el 21% del total del partido; en Torregrossa los datos eran
casi los mismos, el 8% y el 20%; en Lleida, el 40% y el 63 % - en este caso una concentración
menor -; en Sant Sadurní, el 9% y 37%; en Sitges, el 26% y 63; en Molins de Rei, el 8% y el
20%; en Solsona, el 28% y el 54%; en Sant Feliu de Guíxols el 16% y el 39%; en Ripoll, el 21%
y el 48%; y moderadamente en Girona, una diferencia mucho menor que las anteriores, ya que
los porcentajes respectivos eran del 31% y el 42%. Son en estos casos en los que cabe hablar
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
246
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
propiamente de concentración, ya no con respecto a la realidad interna del partido, sino a la
demografía comarcal. En cambio en Tortosa, Valls, Igualada y Manresa la relación se invertía,
siendo menor el peso de la organización local a la que le correspondería por el de la población
(los porcentajes eran, por el mismo orden: 63% y 23%; 36,5% y 28,5% ; 21% y 48% y 36% y
28%)
Tomando en cuenta el peso de la organización del PSUC dentro de cada localidad la de
Fígols era, de lejos, la primera: sus militantes sigificaban el 24% del total de la población, lo que
podría explicarse por el carácter minero de la población. Situaciones más normales eran, para
considerar sólo las poblaciones con más de 2.000 habitantes, las de Torregrossa, Falset, Sant
Sadurní y Sitges en las que la relación se situaba entre el 7 y el 5 %, lo que suponía en sí mismo
un importante impacto de la organización local del PSUC si recordamos el índice acumulado de
afiliación politica para toda Catalunya que como hemos visto era del 5,2%. Entre el 3 y menos
del 5% estaban, de más a menos, Lleida, Molins de Rei, Mora la Nova, Reus, Camarasa,
Almacelles, Ripoll, Borges Blanques y Port-Bou. Por encima del 2 %, Alcover, Artesa de Segre,
Sant Quirze de Besora, Selva del Camp, Sant Feliu de Guíxols, Caldes de Montbui, Cornellà,
Agramunt, Calella, Suria, La Sènia, Tremp, Tarragona, Martorell y Solsona. Finalmente, por
encima de 1,5%: Mollet del Vallès, Prat del Llobregat, Puig-Reig, Sabadell, Sant Feliu de
Llobregat, Cambrils, Gandesa, Terrassa, Montcada-Reixac, Roses, Ribes de Fresser, Piera,
Banyoles, Girona i Masnou. De las once poblaciones en las que antes hemos registrado un
elevado grado de concentración de la militancia en el ámbito de la comarca, 7 de ellas la
oganización local del PSUC tenía asimismo un índice elevado de afiliación política: entre el 3
y el 7%: Torregrossa, Sant Sadurní, Sitges, Lleida, Molins de Rei, Móra la Nova y Ripoll.
3. ¿Quiénes eran?
247
3.1. Hombres y mujeres
Para analizar la correspondencia de género disponemos de tres bloques de datos: los relativos
a la ciudad de Barcelona, a la militancia del partido en 1937 y a los ingresos registrados en el
primer y segundo trimestre de 1938. El partido, sin la afiliación de la capital catalana ni los
militantes integrados en el ejército y las fuerzas armadas contaba en el primer trimestre de 1937
con 1.338 mujeres y 26.036 hombres, lo que significaba respectivamente el 4,9 % y el 95,1 %.
En el tercer trimestre el porcentaje de mujeres había aumentado al 7,3%; incremento que se
aceleró en los recuentos de ingresos en el primer y segundo trimestre de 1938: las mujeres
sumaron en cada uno de esos períodos el 20% y el 37,5 %. No obstante ello pudo deberse a las
movilizaciones de quintas, que desplazaron hacia el frente a una parte importante de la
militancia masculina. Lamentablemente no hay datos generales sobre la presencia de hombres
y mujeres en el ejército; sólo se proporciona un dato de ese tipo para la organización de
Barcelona a fines de octubre de 1938. La organización de Barcelona contaba a comienzos de
1938 – cuando ya habían podido empezar a incidir las quintas - con un 10,1% de mujeres. En
octubre de aquel año la militancia confirmada en la capital catalana ascendió a 15.008
individuos, de ellos el 19,5 % mujeres; el porcenatje de mujeres integradas en el ejército, es
decir catalogadas como militares era sólo del 5,1%. Otro cuadro sobre la militancia total y los
destacados en el frente, por las mismas fechas, en la ciudad de Barcelona indica que estos
últimos suponían el 46% de la organización local. Sin pretender llegar a las cifras exactas puede
hacerse una hipótesis, con resultados harto probables: proyectamos el total del 5% de mujeres
a todos los militares y fuerzas armadas y calculamos el porcentaje total de mujeres sumando las
3. ¿Quiénes eran?
http://seneca.uab.es/hmic
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
militantes civiles y no civiles (algo más de 3.500, como es una hipótesis resulta más conveniente
redondear la cifra, a la baja) y el conjunto de todos ellos de ambos sexos (unos 27.700), con los
que nos da una cifra de mujeres del 12,6 %.
Se puede llegar a algunas conclusiones: la militancia femenina en la ciudad de Barcelona fue
superior a la de “comarcas” y significó más de una décima parte del total, por lo menos hasta
ese 12,6 %, con una tendencia al crecimiento. Por lo que se refiere al resto de Catalunya, la
suposición es más aventurada, el desglose por géneros acaba en el tercer trimestre de 1937,
después, no sabemos cuántos marcharon al frente y cuántos se refugiaron en la ciudad de
Barcelona. Si combinamos los datos totales que tenemos y los de ingresos en el primer semestre
de 1938, nos daría que de algo más del 7% se había pasado al 9,5 % de militantes femeninas en
la retaguardia de “comarcas”. Si no aparecen nuevos datos no se puede ir más lejos. Creo, con
todo, que el punto al que se llega con los que tenemos debe estar bastante cerca de la realidad,
alrededor del 10% en el conjunto del partido, claramente por encima de esa cota en Barcelona,
y algo por debajo de la misma en el resto de Catalunya.
3.2. Procedencia política
Más precarios son los datos sobre la militancia anterior – o ausencia de ella – de los
miembros del PSUC. Sabemos que, a parte de los procedentes de las cuatro organizaciones
“marxistas”, en los inicios del nuevo partido ingresaron también militantes procedentes del
mundo republicano. La prensa del partido, Treball, aireó con titulares destacados los ingresos
de antiguos militantes de Esquerra Republicana y de Estat Català. Eso formaba parte de la
pugna por la hegemonía en el segmento “nacional” del arco político catalán – no se pierda de
vista la autoidentificación como partido “nacional y de clase” -, sobre todo con ERC. Una
imagen tópica, y muy discutible, del supuesto derrumbe de ERC desde el comienzo de la guerra
civil habría magnificado la de un PSUC receptáculo de la militancia republicana con ganas de
combatir y sin líderes que la orientasen. Me parece exagerado. El PSUC, desde luego, era la
novedad y como tal atrajo miembros de otras organizaciones, pero no creo que fuera de una
forma masiva. Esquerra Republica mantuvo una importante militancia, superior a la del PSUC
fuera de Barcelona – no tengo datos sobre la afiliación de ERC en la capital catalana – y el
partido unificado lo sabía. Otra cosa es que en Esquerra, como antes de la guerra, convivieran
orientaciones diversas y se mantuviera su tendencia a la policefalia, pero ese no es el objeto de
este artículo.
No obstante, hasta mediados de 1937 no tenemos datos concretos sobre el origen militante
de los afiliados. A partir de entonces, contamos con algunas informaciones referidas a los
nuevos ingresos, en Barcelona entre julio de 1937 y julio de 1938, y en el resto de Catalunya en
los dos primeros trimestres de 1938. No pueden ser concluyentes, por no ser bastantes.
Representan la situación de la segunda etapa de la guerra y no es posible proyectarlas hacia atrás
sin más. Pero tampoco podemos negar que podría ser que la situación en la primera etapa, sobre
todo después de las convulsiones de las primeras semanas, en los meses del verano, fuera más
o menos parecida a la que se dibuja a partir de julio de 1937. Desde esa fecha hasta final de año,
el PSUC tuvo en Barcelona 2.069 nuevos afiliados, de los que sólo el 22 % habían militado
anteriormente en otras organizaciones políticas; los que procedían de Esquerra eran 131, poco
más del 6% del total, y de Estat Català 22, un 1% holgado; la mayor parte de los que procedían
de otros partidos lo eran de los llamados “marxistas”, incluidas las JSU de Catalunya (142 del
total de ingresos). Entre el 1 de enero de 1938 y el 31 de julio del mismo año, ingresaron 3.821
individuos, de los que sólo el 27% había pertenecido a otras organizaciones, el 8% a
“republicanas”, un porcentaje muy similar al del período anterior34. Por lo que respecta a la
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
248
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
situación fuera de Barcelona, los datos se limitan al primer semestre de 1938: ingresaron un total
de 2.222 nuevos militantes, de los que un 20 % pelado – de hecho no alcanza el porcentaje por
un par de décimas – habían pertenecido a otras organizaciones, el 7,5% a Esquerra republicana
y algo más del 10% a las de carácter “marxista”
3.3. Condición social
Como se ha indicado ya al comienzo de este artículo, la composición social del PSUC ha
sido uno de los argumentos más tratados – maltratados - y menos demostrado por la
historiografía. Bolloten, gran referente, confesado o no, de una parte importante de los estudios,
ensayos o divulgaciones sobre la guerra civil, insistió reiteradamente en presentar al PSUC
como un partido “de clase media”35. Podrían citarse una larga lista de autores que han primado
el prejuicio político, o ideológico, sobre la constatación de la realidad, confundiendo el rábano
por alguna de sus hojas, pero sería abusar del tiempo de quien quiera leer este artículo. El tópico
es suficientemente conocido. Se aprovechó el hecho de que la política frentepopulista del PSUC
y su concepción sobre el desarrollo de la guerra le llevó a defender una alianza del proletariado
con las clases medias sobre la base del antifascismo - y por tanto a defenderla de los abusos de
que fue o podía ser objeto, entre otras cosas para evitar que se convirtiera en el campo de acción
de los simpatizantes con la rebelión militar particularmente– para concluir directamente que el
partido unificado era un “partido de tenderos” ( “partit de botiguers”). Desde luego el PSUC, en
su legítima aspiración a la dirección política de la Catalunya en guerra, - aspiración que
constituye un elemento fundamental de toda fuerza política –, quiso además ser un referente
para esas clases medias, también probablemente desconcertadas en los primeros meses de la
guerra por algunos comportamientos de elementos representativos de Esquerra Republicana; el
mismo Bolloten, a su manera habitual, es decir retorciendo los hechos para llevar el agua a su
molino, lo recogió: “Para contrariedad de muchos dirigentes de la Esquerra, el PSUC explotó la
prudente táctica de Tarradellas36 a fin de atraerse no sólo al segmento más inquieto de la clase
media urbana, sinó también a un gran número de aparceros y arrendatarios de la Unió de
Rabassaires y de afiliados al CADCI, que habían sido bastiones inviolables de la Esquerra antes
de la guerra civil”37.
Confundir un aspecto determinado de la orientación social de la política de un partido con
su composición social no es una muestra de fineza de análisis; pero en el contexto en que eso se
hace es además una muestra de distorsión de la realidad. La consideración del conjunto del
proceso de la guerra civil y de los respectivos comportamientos políticos y sociales dejan claro
que la mayoría de la clase media catalana (los “tenderos”, los profesionales, los estratos
superiores del sector de los “empleados”, los cargos subalternos de las empresas, y de las clases
34. Esta vez la “estadística” no diferencia si son de Esquerra o de Estat Català o Acció Catalana, pero,
como en el período anterior la mayoría debieron ser de Esquerra
35. Op. Cit. Como muestra dos botones: Pág. 613: “en julio de 1937, un año después de la unificación,
cuando el PSUC trataba por todos los medios de minimizar su composición de clase media….”; pág.
639: “los sectores más impacientes de la clase media y media baja, que se enfrentaba a su ruina
económica immediata o gradual. Estos sectores deseaban poner fin rápidamente al poder anarquista y
veían en la dirección dinámica y en la política agresiva del PSUC la única esperanza de salvar parte de
sus bienes de la catástrofe de la revolución. No es extraño, por lo tanto, que siguieran acudiendo en
masa a ese partido”
36. Se refiere a la actitud de Tarradellas con respecto a la CNT-FAI, a su alianza de facto con determinados
dirigentes faístas, véase. J.L. Martín Ramos, “Tarradellas en la primera etapa de la guerra civil”,
L’Avenç, nº 300, març 2005
37. Op. Cit. Pag., 640
3. ¿Quiénes eran?
http://seneca.uab.es/hmic
249
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
medias agrarias) se dividió entre los que mantuvieron su apoyo a la causa republicana - incluso
tragándose el sapo del marcaje o la agresión de que eran objeto por parte de los sectores más
radicales del “revolucionarismo” del momento38- y los que simpatizaron con la rebelión,
constiyuyeron los espacios de apoyo y actuación de las redes quintacolumnistas, y salieron en
los meses de enero y febrero de 1939 a recibir con alegría la entrada de las tropas vencedoras
en Catalunya 39. ¿O es que no hubo guerra civil en Catalunya?
Vayamos a los datos. Primero quiero recordar que en un trabajo anterior40 hice ya una
primera apoximación en la que ponía de relieve que prácticamente las dos terceras partes de la
afiliación del PSUC correspondía al capítulo de obreros y empleados. Analicémos con un poco
más de detalle los datos entonces considerados y que correspondían al “fichero político” de
juniio de 1939 antes mencionado. El desglose de los diferentes sectores profesionales tiene el
inconveniente de que algunos identifican oficios específicos y otros ramos de actividad (por
ejemplo: “cerrajeros” y “textil”), con lo que los hipotéticos pequeños empresarios que pudiera
haber, en los casos de identificación por ramos, quedarían englobados dentro del título general
y no podríamos desagregar obreros y patronos. A pesar de todo, la sugerencia de la presencia
de “pequeños burgueses” nunca se refirió significamente a pequeños patronos de los ramos
industriales – sin descartar que muy excepcionalmente pudiera producirse - sino a “pequeños
comerciantes”, y en este sentido el ramo que más podría ocultar esa presencia “pequeño
burguesa” sería el de la alimentación y quizás el de la imprenta y la madera En el caso del textil,
la metalurgia, la construcción, los curtidos, las comunicaciones, los automóviles y el armamento
– este último era un ramo “nacionalizado” de hecho – los datos han de referirse , repito salvo
excepción no significativa, a trabajadores. Dicho esto el “fichero político” daría la siguiente
composición profesional – social – de la militancia del PSUC en el exilio: trabajadores
industriales, de la construcción, mineros y del transporte, 38,3% ; empleados, 20%; campesinos,
14 %; individuos pertenecientes a los ramos de la alimentación, la imprenta y la madera, 9,6%;
profesionales, 9,3%; oficios varios, 6,7%; aviación y militares, 1 %; marinos y pescadores,
0,5%. Tomando la acepción más genéricas de “trabajadores” – equivalente a la de “obreros” que
utiliza la documentación del PSUC que analizaré inmediatamente – y considerando – sólo por
concesión estadística y como medidad acaso excesiva de prudencia – que sólo la mitad de los
sectores sospechosos de englobar trabajadores y pequeños patronos (alimentación, imprenta,
madera) lo serían tendríamos que la suma total de dicha categoría se situaría en torno al 50%.
Junto con el 20% de empleados, tendríamos que el total de asalariados estaría entre los dos
tercios y la cuarta parte. El campesinado supondría el 14% y en ningún caso los pequeños
comerciantes alcanzarían el 5%. Por otra parte, dada la situación de las principales áreas
agrarias de la organización del PSUC, en las tierras del sur de Catalunya y de la provincia de
Lleida - las que caen primero en poder de las tropas franquistas - es razonable pensar que el
porcentaje de militantes campesinos que llegaron a exiliarse fuera menor al que correspondía
con su peso en la organización total del partido. Por el contrario, por razones fáciles de suponer,
el capítulo de profesionales así como el de empleados – una parte de ellos eran los empleados o
funcionarios del aparato administrativo de la Generalitat - pudo estar sobrerepresentado entre la
militancia exiliada. De todas formas, ¿dónde está el partido de tenderos o de clases medias?
38. Véase como una muestra de la actitud, difícil, de elementos de esa clase media: Maurici Serrahima,
Memòries de la Guerra i de l’exili, 1936-1940., 2 vols., Barcelona, Edicions 62, 1978-1981
39. X. Muñoz, De dreta a esquera: memòries polítiques, Barcelona, Edicions 62, 1991 (2ª edición)
40. “El PSUC durante la guerra civil. El Partido del Frente popular” ponencia presentada en el Primer
congreso de historia del PSUC. ( “70 anys de socialisme comunista a Catalunya”), Barcelona, octubre
2006, pendiente de publicación
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
250
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
Veamos ahora los datos de las Estadísticas del PSUC, que en esta cuestión se refieren a
diciembre de 1937. La composición social del partido se desglosa en cinco categorías: obreros,
campesinos, empleados, profesionales y pequeños comerciantes; por tanto, a diferencia del
“fichero político”, el título de obreros es genérico y no detalla los diversos oficios y por otra
parte sí se desagrega la categoría de pequeños comerciantes. El porcentaje resultante para toda
Catalunya, en este caso incluida Barcelona, es de un 56% de obreros, un 27, 4 % de campesinos,
un 11% de empleados, un 3,6% de profesionales y un 1,9 de pequeños comerciantes. Esta
primera aproximación se complementa con los datos de ingreso en el primer semestre de 1938,
de los que disponemos los generales de comarcas – no detallados por cada una de ellas – y los
de la ciudad de Barcelona. No se proporcionan, empero, datos de bajas por lo que no podemos
sumarlos directamente a la afiliación existente en diciembre; sí podemos analizar la cifra de
ingresos en sí y comprobar la tendencia con respecto a la situación anterior: de acuerdo con ello
se sumaron 5.366 nuevos militantes de los que el 56,3% fueron obreros, el 27,5 % empleados,
el 10 % campesinos, el 5,8% profesionales y sólo el 0,4 pequeños comerciantes. El porcenatje
de obreros se mantiene prácticamente igual y los aumentos de los de empleados y profesionales
y el descenso de los de campesinos se explican por el mayor peso de los ingresos en la ciudad
de Barcelona que significan casi el 70% del total de ingresos. Si, artificiosamente, sumáramos
los ingresos a los datos de diciembre de 1937, como si no hubiera habido bajas, los porcentajes
generales apenas habrían variado: 56 % obreros, 25% campesinos, 13% empleados, 3,9%
profesionales y 1,7 pequeños comerciantes.
Los datos de las “Estadísticas del PSUC” no se contradicen con los que proporcionaba el
“fichero político” y si tenemos en cuenta las desviaciones por subrepresentación y
sobrerrepresentación que he apuntado antes en el caso del exilio, el documento institucional
también en esta ocasión – como en el de la correlación de fuerzas de las diversas organizaciones
políticas antes examinada – proporciona credibilidad al documento del PSUC. De acuerdo con
esta última fuente, el total de asalariados (obreros y empleados) se situaría en torno a las dos
terceras partes del total, los campesinos serían más de la cuarta parte y lo que cabría situar
plenamente dentro del cajón de las clases medias (profesionales y pequeños comerciantes) no
alcanzarían el 6%. Ante esta imagen – y sin olvidar la de la distribución territorial – podemos
hablar de un partido con una base popular amplia, frentepopulista en su propia composición, en
el seno de la cual el sector de los trabajadores es claramente mayoritario. Un partido cuya
militancia refleja el momento de su fundación, el objetivo inmediato que se planteó y la política
que siguió: la defensa de la República, del Frente Popular, frente a la rebelión militar y fascista,
por un lado; un partido nacional y de clase por otra, con una presencia territorial y social diversa,
pero con un peso innegable del elemento industrial y trabajador. Una consideración más.
Comparemos esas cifras con las de una de las formaciones más representativas del movimiento
comunista europeo, al que nadie negaría su condición de “partido obrero”, el Partido Comunista
Francés; pues bien su composición en 1954, cuando tenemos datos fiables41, era la siguiente:
58,2% obreros; 16,5% , campesinos (sólo el 2,4 son asalariados rurales); 11,7% empleados;
7,5%, profesionales; 4 %, amas de casa. No parecen unas proporciones muy distantes de las del
PSUC, un partido obrero con una orientación frentepopulista.
41. S. Courtois, M. Lazar, Histoire du Parti communiste français, Paris, PUF, 1995; segundo cuadro de los
anexos, elaborados con datos de Phlippe Buton, Annie Kriegel, François Platone; Guy Rossi-Lande.
Antes de 1950 sólo hay datos sobre la composición del grupo parlamentario comunista, que en 1936
era la siguiente: 68,6% Obreros y empleados; 11,1, Campesinos; 5,55 Maestros; 2,79 Profesores; 2,79,
Abogados, de acuerdo con G.Lefranc, en J.Droz (dir.) Historia General del socialismo. De 1918 a
1945, Barcelona, Destino, 1982
3. ¿Quiénes eran?
http://seneca.uab.es/hmic
251
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
¿Cuál era la distribución territorial de esa composición social? Empezando por el capítulo
de los obreros. En la mayor parte de comarcas, en 23, éstos representan más del 40% de la
militancia total y, de ellas, sólo en el caso del Alt Penedès ésa no es la categoría más frecuente,
siendo superada por la de campesinos. Dichas comarcas incluyen toda la Catalunya industrial,
con una cota máxima – entre el 80 y el 90%- en las comarcas del Vallès Occidental, Ripollès,
Bages y Garraf. La ciudad de Barcelona, 60%, y el Barcelonés, 62%, se situan en la franja
intermedia de ese grupo. El sector de Empleados se agrupa en la ciudad de Barcelona, donde
alcanza a ser el 31 % de la militancia de la capital; el PSUC recoge en este capítulo la tradición
del Bloc Obrer i Camperol y de la Unió Socialista de Catalunya, que habían competido entre sí
y contra Esquerra, antes de la guerra, por el control de la dependencia mercantil y de los
empleados y funcionarios de la Generalitat42. Más allá de Barcelona en la mayor parte de
comarcas, en 24, el porcentaje de empleados se sitúa por debajo del 5%; sólo 6 están por encima
del 10%: las tres correspondientes a las tres capitales de provincia, donde se concentra también
esa categoría profesional además del Pallars-Jussà – una situación bien particular – el Baix
Llobregat y el Montsià. A destacar que en la ciudad de Barcelona, la suma de obreros y
empleados supone más del 90% de la militancia total, situación que se repite en el Garraf.
El porcentaje de campesinos es superior al 40% sólo en 15 de las comarcas y en todas ellas,
menos en la del Anoia, es la categoría más frecuente – en el Anoia lo son los obreros, que
suponen el 51 % - ; la mayor parte de esas comarcas se sitúan en la Catalunya meridional y las
comarcas de Lleida y en cuatro de ellas los campesinos son más del 80% de los miembros del
PSUC: Terra Alta, les Garrigues, Conca de Barberà y el Priorat. En el área continua de mayor
peso relativo de la militancia del PSUC sobre el conjunto de la población, la que delimita la
línea que va desde la comarca de la Noguera a la del Tarragonès y desde ella hasta el Baix Ebre
y la Terra Alta, en siete de esas comarcas predomina la militancia campesina – Terra Alta, Baix
Ebre, Priorat, Conca de Barberà, Garrigues, Noguera y Urgell –, con diferencias que van de
veinte a setenta puntos porcentuales; pero en cinco, entre ellas la más pobladas, -Ribera de Ebre,
Segrià, Baix Camp, Alt Camp y Tarragonès -, el sector mayoritario es el obrero, aunque la
diferencia de porcentajes se sitúa entre los 10 y lo 15 puntos, salvo en el caso del Baix Camp
donde domina el carácter industrial de Reus. En el resto de áreas de mayor peso relativo del
PSUC (el eje Baix Llobregat-Vallès Occidental, el Ripollès y el Alt Empordà), el predominio
del sector obrero es absoluto en los dos primeros casos, con diferencias porcentuales entre
cincuenta a sesenta y tres puntos, y corresponde al campesino en el Alt Empordà, aunque por
una diferencia de menos de catorce puntos.
El sector de profesionales está por debajo del 5% en la gran mayoría de comarcas, 31, y entre
5 y poco más del 8% en el resto. Destacan el Maresme, con un porcentaje del 8,3% y Badalona,
8,1%, que son ligeramente superiores incluso al de Barcelona, que es del 7%. También en este
caso, como en el de los empleados, el Tarragonès, el Gironès y el Segrià, estarían en la parte
más alta de la escala particular de la categoría, pero ni siquiera en estos casos alcanzarían el 5%.
Finalmente el cupo de pequeños comerciantes representa siempre un porcentaje mínimo, que
sólo en 8 comarcas es superior al 3% y tiene como cota superior el 6,3 del Montsià. En
Barcelona está en el 2% y en 24 comarcas por debajo de ese porcentaje e incluso en otras 8
comarcas no se registra ni sun sólo afiliado en esa categoría.
42. Véase la Tesis doctoral, aún no publicada, de David Martínez Fiol, “La sindicació dels funcionaris de la
Generalitat de Catalunya” , Universitat Autònoma de Barcelona, 2006
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
252
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
Comentario Final
El PSU de Catalunya no llegó a ser la fuerza hegemónica durante la guerra civil. En el juego
político, Esquerra Republicana siempre le fue un paso por delante. El partido de Companys y,
durante la guerra, también de Tarradellas, contó con la ventaja de ocupar las posiciones
institucionales claves, y cuando se veía en peligro recurrió a una receta no totalmente
desconocida para ERC - aunque pareciera olvidada durante la etapa de mayor influencia de
Dencás y Badia – la del acuerdo con los cenetistas; la reactivación, aunque no fuera pública, de
la “inteligencia” republicano-sindicalista. Una receta que Companys se vió obligado a seguir en
julio de 1936 y que Tarradellas utilizó aún más en los primeros meses de la guerra civil y quiso
reactivar en la segunda mitad de 193843. No fue la fuerza hegemónica pero si fue el PSUC la
fuerza política que más creció durante la guerra. Que más creció en su oferta política –
compáresela con la de los partidos marxistas antes de julio de 1936 -, también en cuanto a
expectativas de liderazgo de la sociedad catalana situándose al propio tiempo como la
alternativa a ERC y a la CNT-FAI, y que más creció en militantes, que es de lo que ha tratado
este artículo. Ese crecimiento fue el que le proporcionó una imagen de poder incluso por encima
del que tuvo realmente.
Contra las interpretaciones – es un decir – que pretendieron, y las que todavía lo hacen,
desvirtuar ese crecimiento estigmatizándolo como un hecho espúrio, fruto de su supuesta
identificación con los intereses contrarrevolucionarios de las clases medias, creo que he
establecido un hecho fundamental. El PSUC no fue aparato, refugio, de “tenderos”
(“botiguers”) y en general un cajón de sastre mesocrático. Fue un partido de obreros, con una
representación campesina importante, pero minoritaria y concentrada en las comarcas del sur de
Catalunya. Tuvo asimismo una presencia importante del sector de empleados, en línea de
continuidad con lo que sucedió en la izquierda obrera catalana de la época, y ejerció asimismo
una fuerte atracción hacia la nueva generación intelectual. No fue el cajón de sastre de la
contrarrevolución camuflada. Su crecimiento e implantación social no respondió a un hecho
negativo sino al de representar una propuesta política concreta: la del frentepopulismo como
estrategia más eficaz de lucha contra el fascismo – compárese con las derivas populistas del
“neosocialismo” o con las políticas de “apaciguamiento” – y al propio tiempo como política de
alianzas para avanzar hacia el socialismo mediante la defensa y la profundización de la
democracia. Atrajo militantes de otras organizaciones, pero sobre todo se benefició de la
movilización política que generó el levantamiento militar y fascista y la guerra y para ello
desplegó una intensa actividad de propaganda y proselitismo. Todo ello puede corroborarse en
las estadísticas aportadas, y será bueno dejar de seguir discutiendo en términos ideológicos para
partir de los datos que ya podemos conocer y sobre ellos construir nuestras interpretaciones, no
al revés.
43. Me limito aquí a establecer esa tesis, que desarrollo en un trabajo de próxima aparición.
Comentario Final
http://seneca.uab.es/hmic
253
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
Anexo 1: cuadros
Cuadro 1: Afiliación del PSUC por comarcas (31-XII- 1937) F.: “Estadísticas del PSUC”
Archivo Histórico de Partido Comunista de España
vegueria
comarca
total
obreros
campesinos
Empleados y Profesiones
Pequeños
funcionarios
liberales comerciantes
1
Badalona
640
465
15
70
52
38
1
Hospitalet 474
406
18
9
29
12
1
Barcelona 7.210
4326
2235
505
144
1
Vallès
2.370
Occidental
1901
322
69
39
39
1
Vallès
Oriental
912
482
322
70
30
8
1
Baix
Llobregat
1.548
1084
277
165
17
5
1
Maresme
1.389
928
311
31
115
4
2
Alt
Empordà
1.183
424
583
108
21
47
2
La
Garrotxa
294
159
105
9
10
11
2
Gironès
861
565
116
111
39
30
2
Baix
Empordà
637
408
168
27
16
18
2
La Selva
291
168
113
3
7
0
3
Tarragonè 1.149
s
514
351
184
57
43
3
Alt Camp
480
263
187
9
15
6
3
Alt
Penedès
664
297
327
22
12
6
3
Garraf
624
560
30
16
13
5
3
Baix
Penedès
212
78
123
8
3
4
Baix
Camp
1.766
1060
517
104
35
50
4
Priorat
491
57
393
27
4
10
4
Ribera
d'Ebre
466
320
136
4
3
3
4
Conca de
Barcerà
254
35
204
9
6
5
Montsià
428
115
220
45
21
27
5
Baix Ebre 1.146
416
659
34
20
17
5
Terra Alta 333
47
280
1
5
6
Cerdaña
165
91
62
10
2
6
Ripollès
519
445
66
4
4
6
Osona
a
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
254
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
Cuadro 1: (Continuación) Afiliación del PSUC por comarcas (31-XII- 1937) F.:
“Estadísticas del PSUC” Archivo Histórico de Partido Comunista de España
7
Solsonés
127
78
35
6
4
4
7
Bages
1.426
1251
109
12
35
19
7
Anoia
511
261
224
14
8
4
7
Bergadà
565
424
139
2
8
Segrià
2.700
1253
990
292
91
74
8
La
Noguera
782
243
512
6
15
6
8
La Segarra 266
61
197
3
4
1
8
Garrigues 917
136
753
22
4
2
8
Urgell
652
155
480
10
6
1
9
Pallars
Jussà
338
123
112
63
22
18
9
Alt Urgell 195
77
91
17
4
6
9
Pallars
Sobirà
60
37
10
2
4
7
9
Vall
d'Aran
118
37
79
1
1
TOTAL
35.163 19750
9636
3834
1278
665
a.En este cuadro no hay datos sobre la afiliación en la comarca de Osona; por otros cuadros sabemos que
en Vic habia 170 militantes y en Manlleu 70, por lo que la afiliación comarcal podría estar cerca de los 300,
cuando menos.
255
Cuadro 2: Altas en la primera mitad de 1938. F.: Ibidem
Comarca
Badalona
Altas 1r Trimestre
37
Altas 2ª Trimestre
1
Hospitalet
Total
38
0
Baix Llobregat
55
30
85
Vallès Occidental
139
29
168
Vallès Oriental
112
20
132
3.821a
3.821
3
70
Barcelona
Maresme
67
Gironès
202
202
Alt Empordà
0
Baix Empordà
0
La Selva
1
1
La Garrotxa
12
4
16
Alt Camp
27
1
28
Garraf
0
Tarragonès
0
Baix Penedès
Anexo 1: cuadros
5
5
http://seneca.uab.es/hmic
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
Cuadro 2: (Continuación) Altas en la primera mitad de 1938. F.: Ibidem
Alt Penedès
4
55
59
Baix Camp
0
Conca de Barcerà
9
Priorat
17
26
7
7
Ribera d'Ebre
9
9
Baix Ebre
71
Montsià
22
22
Terra Alta
4
4
Ripollès
61
59
120
Osona
66
277
343
Cerdaña
13
3
16
12
12
14
Solsonés
85
Anoia
54
16
70
Bages
110
91
201
Bergadà
60
29
89
Segrià
35
35
70
La Noguera
4
9
13
Urgell
32
19
51
Garrigues
20
40
60
La Segarra
4
12
16
Pallars Sobirà
3
3
Pallars Jussà
4
4
Alt Urgell
6
12
256
18
Vall d'Aran
0
TOTAL
1248
4616
5.864
a.Se refieren al primer y segundo trimestre conjuntamente.
Cuadro 3: Principales organizaciones locales (31-XII-1937) F.: Ibidem.
Veguería
Comarca
Población
Habitantes
Militantes
M/H
1
Baix Llobregat
Cornellá
8.757
229
2,61%
1
Baix Llobregat
Martorell
6.078
130
2,14%
1
Baix Llobregat
Molins de Rei
7.364
323
4,39%
1
Baix Llobregat
Prat del Llobregat
9.107
171
1,88%
1
Baix Llobregat
Sant Feliu de Llobregat
6.888
126
1,83%
1
Barcelonés
Badalona
47.929
486
1,01%
1
Barcelonés
Barcelona
1.062.157
7.210
0,68%
1
Barcelonés
L'Hospitalet
48.540
474
0,98%
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
Cuadro 3: (Continuación) Principales organizaciones locales (31-XII-1937) F.: Ibidem.
1
Maresme
Calella
8.207
202
2,46%
1
Maresme
Canet de Mar
4.984
70
1,40%
1
Maresme
Masnou
5.069
76
1,50%
1
Maresme
Mataró
28.804
368
1,28%
1
Vallès Occidental
Caldes de Montbui
5.082
134
2,64%
1
Vallès Occidental
Montcada-Reixac
7.240
114
1,57%
1
Vallès Occidental
Sabadell
48.774
839
1,83%
1
Vallès Occidental
Terrassa
47.416
766
1,61%
1
Vallès Oriental
Granollers
14.053
204
0,59%
1
Vallès Oriental
Mollet
6.219
120
1,93%
2
Alt Empordà
Figueres
14.738
211
1,43%
2
Alt Empordà
Port Bou
3.092
99
3,20%
2
Alt Empordà
Roses
2.823
44
1,56%
2
Baix Empordà
La Bisbal (Girona)
4.316
24
0,55%
2
Baix Empordà
Palafrugell
8.682
110
1,27%
2
Baix Empordà
Sant Feliu de Guixols
9.147
250
2,73%
2
Gironès
Banyoles
6.651
101
1,52%
2
Gironès
Forners de la Selva
889
51
5,74%
2
Gironès
Girona
24.050
363
1,51%
2
La Selva
Lloret de Mar
3.330
14
0,42%
2
La Selva
Tossa de Mar
1.410
46
3,26%
3
Alt Camp
Alcover
2.663
77
2,89%
3
Alt Camp
Valls
11.006
137
1,24%
3
Alt Penedès
Sant Sadurní
4.241
246
5,80%
3
Alt Penedès
Vilafranca Penedès
10.204
84
0,82%
3
Baix Penedès
Bellveí del Penedès
680
68
10,00%
3
Baix Penedès
El Vendrell
4.597
35
0,76%
3
Garraf
Sitges
7.977
395
4,95%
3
Garraf
Vilanova i la Geltrú
17.494
181
1,03%
3
Tarragonès
Tarragona
31.412
698
2,22%
4
Baix Camp
Cambrils
3.717
64
1,72%
4
Baix Camp
Reus
27.417
1.175
4,28%
Anexo 1: cuadros
http://seneca.uab.es/hmic
257
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
Cuadro 3: (Continuación) Principales organizaciones locales (31-XII-1937) F.: Ibidem.
4
Baix Camp
Selva del Camp
2.903
80
2,75%
4
Conca de Barberà
L'Espluga de Francolí
3.255
37
1,14%
4
Conca de Barberà
Montblanc
4.835
53
1,10%
4
Priorat
Falset
2.647
155
5,85%
4
Priorat
Porrera
1.002
107
10,60%
4
Ribera d'Ebre
Flix
4.346
56
1,29%
4
Ribera d'Ebre
Mora d'Ebre
3.706
35
0,94%
4
Ribera d'Ebre
Mora la Nova
2.321
100
4,31%
5
Baix Ebre
Tortosa
37.023
259
0,70%
5
Montsià
Alcanar
6.450
96
1,49%
5
Montsià
Amposta
8.983
76
0,85%
5
Montsià
La Sènia
3.343
79
2,36%
5
Terra Alta
Gandesa
3.282
54
1,64%
5
Terra Alta
Vilalba dels Arcs
1.538
60
3,90%
6
Cerdanya
Puigcerdà
3.440
41
1,19%
6
Osona
Manlleu
7.056
76
1,08%
6
Osona
Vic
15.398
170
1,10%
6
Ripollès
Ribes de Fresser
3.957
61
1,54%
6
Ripollès
Sant Quirze de Besora
2.018
56
2,77%
6
Ripollès
Ripoll
7.308
252
3,44%
7
Anoia
Calaf
1.804
36
1,99%
7
Anoia
Igualada
15.490
125
0,80%
7
Anoia
Piera
3.470
53
1,53%
7
Bages
Cardona
6.572
85
1,29%
7
Bages
Manresa
36.478
396
1,08%
7
Bages
Sallent
7.498
92
1,23%
7
Bages
Suria
4.692
113
2,41%
7
Bergadà
Berga
6.929
88
1,27%
7
Bergadà
Figols
250
60
24,00%
7
Bergadà
Gironella
4.617
16
0,34%
7
Bergadà
Puig-Reig
5.957
110
1,85%
7
Solsonés
Solsona
3.310
69
2,08%
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
258
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
Cuadro 3: (Continuación) Principales organizaciones locales (31-XII-1937) F.: Ibidem.
8
Garrigues
Borges Blanques
4.654
150
3,22%
8
Garrigues
Juncosa
1.131
105
9,28%
8
Garrigues
L'Albí
1.204
153
12,70%
8
Garrigues
Torregrossa
2.502
180
7,19%
8
La Noguera
Artesa de Segre
2.894
83
2,86%
8
La Noguera
Balaguer
5.095
61
1,20%
8
La Noguera
Bellcaire d'Urgell
1.642
114
6,94%
8
La Noguera
Camarasa
2.035
76
3,73%
8
La Segarra
Cervera
4.470
53
1,18%
8
Segrià
Almacelles
3.371
120
3,56%
8
Segrià
Lleida
36.119
1.717
4,75%
8
Segrià
Roselló
1.055
120
11,30%
8
Urgell
Agramunt
2.758
70
2,54%
8
Urgell
Tàrrega
6.605
66
1,00%
9
Alt Urgell
La Seu d'Urgell
4.565
66
1,44%
9
Pallars Jussà
La Pobla de Segur
1.833
83
4,53%
9
Pallars Jussà
Tremp
3.569
80
2,24%
9
Pallars Sobirà
Sort
937
37
3,94%
9
Vall d'Aran
Bossost
811
33
4,06%
9
Vall d'Aran
Viella
926
19
2,05%
Cuadro 4: Cuadro general de afiliación del PSUC.
Fecha
Barcelona
1937-III
1937-VII
Comarcas
Subtotal
Retaguardia
Ejército
Fuerzas
armadas
TOTAL
27374a
5.141a
40.476b
29.029a
1937-IX
1937-XII
7.210a
28.200a
1938-VIII
9.318a
24.745a
1938-X
15.008a
42.529c
11.904d
21.721a
1.379a
57.163a
a.Fuente: “Estadísticas del PSUC” Archivo Histórico del Partido Comunista de España.
b.Fuente: Informe Miquel Valdés (julio 1937).
c.Fuente: Informe Miquel Valdés (enero 1938).
d.Fuente: Informe Comorera (febrero 1938).
Anexo 1: cuadros
http://seneca.uab.es/hmic
259
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
Cuadro 5: “Fichero Político” del exilio 24-VI-1939. F.: Fondos catalanes del archivo del
PNB, Arxiu Nacional de Catalunya.a
PSUC
Campesinos
Ajustadores
Alimentación
Armamento
Arquitectos
Artes
Automóviles
Aviación
Comunicaciones
Construcción
Curtidos
Electricistas
Empleados
Ferroviarios
Imprenta
Ingenieros
Intelectuales
Juristas
Laminadores
Madera
Marinos
Mecánicos
Medicina
Militares
Mineros
Cerrajeros
Oficios Varios
Ópticos
Pescadores
Precisión
Profesores
Químicos
Metalurgia
Textil
Torneros
Vestidos
Veterinarios
320
53
107
11
5
32
151
11
35
139
30
53
462
71
43
17
11
10
71
8
74
25
19
22
15
153
4
5
16
70
22
48
109
25
41
1
2.289
ERC
350
48
130
13
41
166
2
14
140
40
55
632
27
31
29
44
37
1
88
8
63
63
5
9
11
99
10
9
26
72
29
64
80
17
17
5
2.457
ACR
4
8
1
3
2
2
2
1
39
2
3
3
9
5
260
2
1
4
2
6
3
4
1
1
108
a.Nota: he recogido sólo los datos de las organizaciones catalanas.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
MISCEL·LÀNIA-2007
ISSN 1696-4403
José Luis Martín Ramos
Anexo 2: mapas
Mapa 1. Porcentaje de militantes sobre el total de la población, por comarcas
Mapa 2. Porcentaje de obreros sobre el total de militantes
261
Anexo 2: mapas
http://seneca.uab.es/hmic
La afiliación del PSUC durante la guerra civil (1936-1939): volumen, distribución territorial y composición social
Mapa 3. Porcentaje de campesinos sobre el total de militantes
Mapa 4. División comarcal de Catalunya en 1936
262
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
DEBATS-2007
ISSN 1696-4403
Pedro García-Mirasierra
DEBATS
Sobre els documents que van ser analitzats a l’article:
Francesc Espinet, “Barcelona 1941.1942. (Segons els
informants falangistes)”, RevistaHMiC, número IV, 2006.
Pedro García-Mirasierra
En aquest correu Pedro Garcia-Mirasierra aclareix com es van trobar els documents que van
ser analitzats a l’article: Francesc Espinet, “Barcelona 1941.1942. (Segons els informants
falangistes)”, RevistaHMiC, número IV, 2006.
Objet: Re: Papers
263
Date: Fri, 15 Sep 2006 22:16:05 +0200
Gracies Mercé:
Como verás continuo sin escribir en català porque aunque mis maestras fueron muy
eficaces a la hora de conseguir mi bilingüismo oral, desgraciadamente no fueron
capaces de conseguir que lo escribiese.
He pasado un buen rato recordando todo lo que habia en esos documentos. Algunos
temas, por efectos de la memoria, habian desaparecido y otros se habian magnificado
pero este refresco ha vuelto a poner las cosas en su sitio. Me gustaría hacerte algunas
puntualizaciones,pues a mi la historia siempre me ha gustado que sea rigurosa y sea
reflejo de la realidad.
Los papeles los encontré en un edificio sito en la calle Escipió de Barcelona, junto a la
Avda. República Argentina en el año 1983, trabajando con mi padre en unas reformas
en un antiguo caserón ( posiblemente el número 13, te lo tendría que confirmar), que
habia sido sede de Correos y que nosotros estabamos transformando en un geriátrico. Al
estar picando en una pared (falsa pared como se vió después) se abrió un hueco en lo
resultó ser un escondite. En ese agujero que positivamente estaba tapiado hacia muchos
años, seguramente antes de que fuera una sede de Correos -lo avala el tipo de ladrillo
"pichulin" utilizado para tapiar la pared y que se dejó de utilizar alrededor de los años
50-60 en Barcelona, según mis informes- fué donde encontré los documentos y un
http://seneca.uab.es/hmic
Sobre els documents que van ser analitzats a l’article: Francesc Espinet, “Barcelona 1941.1942. (Segons els in-
cenicero de estaño labrado al que he perdido la pista. Por casualidad este verano en un
traslado de pertenencias que hemos realizado hasta la casa del pueblo ha aparecido otro
documento de esta serie que estaba escondido en el interior de un libro. No le dí mas
importancia (Puri si, pues le hizo cierta gracia el descubrirlo) y no lo leí ni lo analicé, y
aunque reconozco que me gustaría quedarme con él, te prometo que te facilitaré una
copia o incluso te lo prestaré para completar el trabajo.
Por otro lado si deseais darle veracidad al descubrimiento no me importa que figure mi
nombre como persona donante (no deseo la fama ni la gloria, no es mi estilo), lo dejo a
vuestro criterio, para que se sepa claramente que no es una invención y que ese pedacito
de la historia está compuesto por personas reales. Si alguna vez vuelven los malos y me
represalian, seguro que empezarán antes por mi afiliación libertaria y sindicalista que
por haber contribuido a que alguien publique unos hechos que de otra manera se
podrían discutir o rebatir por falta de pruebas.
Transmitele mi agradecimiento a tu marido pues creo que el texto que acompaña a los
documentos es muy riguroso y es del tipo de historia que da gusto leer, pues analiza sin
manipular y transcribe fielmente lo que esos escritos representan. Ha sido un placer
saber que cayeron en buenas manos.
Por otro lado te agradecería que para futuras comunicaciones ilicemos mi correo
personal y que te detallo a continuación y no el de la empresa, pues aunque no tengo
problemas en cuanto a la privacidad de mis comunicaciones prefiero ser discreto con
estos temas.
Saludos
264
Pedro Garcia-Mirasierra
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
RESSENYES-2007
ISSN 1696-4403
Maria Lluïsa Fernández Clarés
RESSENYES
Casals Bergés, Quintí. Tots a l'escola? El sistema educatiu
liberal en la Lleida del segle XIX. Publicacions de la
Universitat de València, 2006, 338 p.
per Maria Lluïsa Fernández Clarés (Universitat Autònoma de Barcelona)
L’historiador Quintí Casals Bergés ha centrat les seves investigacions, des de la seva tesi
doctoral La Lleida dels progressistes (1840- 1843), en el coneixement de la transició de l’antic
regim absolutista a l’estat liberal. El seu darrer llibre, que aquí ressenyem, està dedicat al
sistema educatiu liberal en la Lleida del segle XIX, i ha estat guardonat amb el XXII premi
Ferran Soldevila convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana.
L’obra, basada en l’estudi general de Lleida, és un recorregut pels avenços en matèria
educativa que el liberalisme del segle XIX realitzà a Espanya per a implantar l’ensenyament
general, crear el grau mitjà i reorganitzar el grau superior. L’autor sosté que el sistema educatiu
espanyol contemporani va resultar del debat i l’enfrontament entre les tendències polítiques del
moment. El contingut del llibre s’estructura en sis apartats, una secció dedicada a les
conclusions finals, un annex (que conté uns quadres estadístics que fan explicació encara més
entenedora) i la bibliografia seleccionada.
En primer lloc, l’autor examina l’estat de l’ensenyament espanyol a l’inici de l’època
contemporània i analitza amb minuciositat l’evolució de la política educativa dels liberals: la
lluita enfront de l’absolutisme, després els matisos i modificacions que es van introduint en
l’espai liberal, a mesura que aquest es bifurca en dues direccions (moderats i progressistes) i
altres terceres vies com la que representa la Unión Liberal, fins arribar a la famosa Llei Moyano
de 1857 que s’imposà definitivament com a referent educatiu liberal i fou hegemònica
pràcticament fins al 1970.
Seguidament, Casals Bergés analitza l’ensenyament de primeres lletres, els estudis de
Magisteri, l’ensenyament secundari i també com va incidir en el territori lleidatà la política
universitària liberal i les respostes de la societat lleidatana. L’educació de les dones és un
aspecte que mereix un particular esment: els tradicionalistes i moderats veien la dona com la
base de la conservació de la societat; els liberals com a formadora de ciudatans, tanmateix, ni
uns ni altres creien que fos adient que accedís a l’ensenyament secundari.
http://seneca.uab.es/hmic
265
Casals Bergés, Quintí. Tots a l'escola? El sistema educatiu liberal en la Lleida del segle XIX. Publicacions de la
També són molt interessants la diversitat dels discursos ideològics educatius de la
intel·lectualitat lleidatana del segle XIX que Casals Bergés ens mostra. Ja sigui mitjançant la
premsa, les memòries que es llegien a les inauguracions de curs de l’Institut de Lleida o en obres
com les del pedagog Juan Miguel Sánchez de la Campa, podem examinar la batalla educativa i
cultural que s’estava desplegant a Lleida i en la geografia espanyola en general. En són
exemples el combat dels liberals progressistes lleidatans per un ensenyament que incorporés la
ciència i superés les antigues formulacions escolàstiques, la contraposició entre la formació que
donava el seminari diocesà i els objectius que es proposaven els promotors de la creació de
l’Institut de Lleida i sobretot l’enfrontament pel control de l’educació pública entre moderats i
progressistes.
Així, Casals Bergés destaca l’evident esforç legal del liberalisme per implantar
l’ensenyament general, crear el mitjà i reorganitzar el superior, però també les limitacions dels
mateixos projectes liberals en camps com la democratització de l’ensenyament secundari, les
infraestructures materials i humanes, com mostra l’estudi local de Lleida, la formació de les
dones o l’objectiu d’afavorir la instrucció general de la població espanyola en una sola llengua,
el castellà, sense respectar les peculiaritats lingüístiques plurals. Tot i això, tal com assenyala
l’autor, els liberals d’aquell moment – amb les seves discòrdies i acords puntuals, i segurament
sense ser ben conscients de l’abast posterior de les seves reformes- posaren les bases inicials de
la praxi educativa contemporània que, més desenvolupada i amb un contingut curricular molt
diferent, podem distingir avui en dia a l’Estat espanyol.
En definitiva, el darrer llibre de Casals Bergés descriu i analitza de forma exhaustiva i precisa
el sistema educatiu liberal en la Lleida del segle XIX, a la vegada que es completa amb un eix
documental – els discursos pedagògics dels intel·lectuals lleidatans de l’època- que traspua
pulcritud i erudició. Finalment, subratllar que es tracta d’un llibre de molt recomanable lectura.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
266
PUBLICACIONS-2007
ISSN 1696-4403
Revista HMiC
PUBLICACIONS
Antón Pelayo, Javier i Jiménez Sureda, Montserrat. La
memòria de pedra. Les làpides sepulcrals del pla de la catedral
de Girona. Diputació de Girona, 2005, 332 p. . ISBN: 84 95187
85 X.
Llibre estructurat en quatre grans apartats que van des de la història
de la sepultura cristiana i el minuciós estudi de les làpides de la
catedral de Girona, a un corpus epigràfic, una sèrie d’imatges de les
làpides sepulcrals i, per últim, un imprescindible apèndix dels
personatges sepelits sota les làpides del pla de la catedral de Girona.
Maria Antònia Martí Escayol. Cronologia Guerra de Successió
1705-1714. Generalitat de Catalunya. Departament de
Presidència. Barcelona, 2006. ISBN: 84-393-7015-6.
Cronologia de la Guerra de Successió als Països Catalans que té
l’objectiu de ser un instrument de consulta bàsica i ha estat realitzat
amb la voluntat de ser revisat i complementat per aconseguir un
coneixement complet dels esdeveniments internacionals, els
moviments diplomàtics, els participants o la repressió, entre
d’altres, d’aquest episodi de la història.
267
Maria Antònia Martí Escayol. La construcció del concepte de
natura a l’edat moderna. Natura i identitat en el pensament català
dels segles XVI i XVII. Monografíes Manuscrits núm. 6. Servei
de publicacions de la UAB. Bellaterra, 2005.
La obra analitza les relacions entre natura, cultura i identitat, i
dilucida l'aportació de vuit textos moderns catalans on es recull el
testimoni directe de vuit escriptors que participaren en el procès
d'exploració i anàlisi del territori. aquest testimoni permet avaluar
fins a quin punt les idees són configurades d'alguna actitud humana
que permet variar l'entorn natural. La obra rastreja el tarannà de la
mentalitat territorial moderna, analitza el llenguatge de la relació
entre home i natura i estudia el pes de la vinculació dels grups
socials a un lloc concret. Tot plegat permet avaluar l'aportació
d'aquests vuit autors al pensament científic i econòmic de la
Catalunya moderna.
http://seneca.uab.es/hmic
Joan Serrallonga i Urquidi. Refugiats i desplaçats. Dins la
Catalunya en guerra 1936-1939. Editorial Base, Barcelona 2005.
L'exili republicà de la Guerra Civil no va començar el 1939. Des de
l'esclat de la guerra, el juliol de 1936, milers de persones es van
veure obligades a deixar les seves cases, béns i, fins i tot, família,
per refugiar-se a la zona republicana a mesura que les tropes
franquistes avançaven sobre el territori. El febrer de 1939, una allau
de refugiats i desplaçats d'arreu d'Espanya vivien a Catalunya.
Maria Antònia Martí Escayol. El plaer de la xocolata. La
Història i la cultura de la xocolata a Catalunya. Editorial
Cossetània, Valls 2004.
La present història repassa els 500 anys de la pressència de la
xocolata a Catalunya. Qui en podia consumir i qui no?. Qui en podia
fabricar i qui no? Perquè Catalunya va ser capaç de produir-ne?.
Perquè els estaments religiosos la prohibiren?. Perquè els catalans no
volien un producte de cacau cultivat pels negres d'Amèrica?. Quin
era el nom de cada un dels xocolaters del segle XIX?. Qui anà a
Amèrica i a Guinea a buscar cacau?. Algun català s'ha mort per
excès de consum de xocolata? Qui dibuixava els cromos i els
cartells? Quin significat tenen els anuncis de xocolata?. Perquè les
mones de Pasqua han esdevingut maravelles de xocolata?.
D.A. Història de Catalunya. La Esfera de los Libros, Barcelona
2004.
En aquesta obra, estructurada en quatre grans apartats -Prehistòria i
Edat Antiga fins als visigots inclosos, Edat Mitjana, Edat Moderna i
Edat Contemporània- el lector trobarà una aproximació als primers
passos fonamentals de Catalunya, una història que suposa una visió
fidedigna i real del que avui es coneix com les seves senyes
d'identitat. Una obra de referència avalada per quatre especialistes
en la matèria per entendre què és Catalunya.
Domènec Badia. Alí Bei, Viatges d'Alí Bei. Llibres de l'Índex.
Barcelona, 2004.
Edició dels Viatges d'Alí Bei, en la traducció de Cèsar-August
Jordana (publicada per Barcino entre el 1926 i el 1934),
acompanyada amb els dibuixos i mapes originals. L’ estudi
introductori és de Francesc Espinet i Burunat qui entén la figura de
Doménech Badia com un funcionari europeu reformista il·lustrat.
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007
268
PUBLICACIONS-2007
ISSN 1696-4403
Revista HMiC
Ferran Gallego (ed.). Pensar después de Auschwitz. El Viejo
Topo. Mataró, 2004.
Obra col·lectiva de sis autors (Alejandro Andreassi, Sébastien
Bauer, Ferran Gallego, Ricardo Martín de la Guardia, Francisco
Morente, Antoni Raja) que aborden el tema del camp d’extermini
com a escenari de la consumació de l’organització del poder feixista
recolçat en dos pilars: la organització del treball i la propaganda.
Toledano González, Lluís Ferran. La Muntanya insurgent : la
tercera guerra carlina a Catalunya 1872-1875. Cercle d'Estudis
Històrics i Socials. Girona, 2004.
L’autor explica què és el carlisme en el seu vessant històric (raons
de la seva revifalla després dels fracassos anteriors i repercussions
de la guerra en l’esdevenir català) i social (suports, paper de la
pagesia benestant, perfil del voluntariat, etc.). En una primera part,
s’ofereix una àmplia visió de l’evolució de la tercera guerra carlina
i, en una segona, una visió del fenomen de la violència, la fiscalitat i
els suports socials, moguts per la ideologia i la pràctica del poder,
dintre els contexts català, basc, espanyol i europeu.
269
http://seneca.uab.es/hmic
270
http://seneca.uab.es/hmic
Revista HMiC, número V, 2007