RENÉ DESCARTES (1596−1650)

Anuncio
RENÉ DESCARTES (1596−1650)
Descartes nasqué a La Haye, ciutat de la Turena francesa. Estudia en el col·legi dels jesuïtes de La Flèche, un
dels més prestigiosos d'Europa, on rebé una solida formació clàssica i científica i conegué la filosofia
escolàstica. Va participar en la Guerra dels Trenta Anys. L'any 1619 tingué la intuïció d'una ciència universal
fonament de tota ciència (geometria analítica), que anys més tard concebrà com a filosofia. Retornat a França,
s'establí a París fins al 1628. Fou una època de dedicació completa a l'estudi, mentre entrava en contacte amb
els intel·lectuals més importants del moment, en especial P. MARSENNE. El 1629 es trasllada a Holanda, el
país més lliure de l'època, on romangué fins al 1649 dedicat a la seva obra. Cridat a Estocolm per la reina
Cristina, no resistí les baixes temperatures i morí el febrer de 1650.
La primera obra important de DESCARTES és Regles per a la direcció de l'esperit, que no acaba i fou
publicada pòstumament. Quan finalitzava la redacció d' EI món o tractat de la llum, s'assabenta de la
condemna de GALILEU (1633) i, cautament, guarda l'obra, que també es publica pòstumament. El 1637 edita
la Dioptrica, els Meteors i la Geometria, amb un pròleg, el Discurs del mètode. De 1641 són les Meditacions
metafísiques, obra a la qual els intel·lectuals de l'època plantejaren un seguit d'objeccions; DESCARTES els
d'Ona resposta i la publica junt amb les Meditacions. El 1644 publica els Principis de filosofia, exposició
sistemàtica del seu pensament. L'última obra important és Les passions de l'anima
(1649).
1 El mètode
La filosofia, per DESCARTES, hauria de ser un saber universal, organitzador de tot saber particular i
orientador de la conducta humana. La realitat, però, de la filosofia vigent, és la d'una infinitat d'opinions que
es contradiuen les unes a les altres. La causa d'aquesta situació no és una altra que la manca d'un mètode
adequat.
El mètode que tan bons resultats, ens diu, li ha donat en l'estudi de les matemàtiques, té dues parts: una de
crítica, negativa, i l'altra de positiva. − − La primera és una anàlisi de la insuficiència del saber tradicional
humanístico−literari, com també de la lògica (aristotèlica), que només serveix per a exposar el que ja se sap,
però no és un art d'investigació. També és crític amb la geometria i l'àlgebra vigents, perquè abusen massa de
la imaginació i això les fa confuses.
− La part positiva explícita els procediments d'actuació en la recerca del coneixement: es tracta de les regles
metodològiques, que cal aplicar de manera no mecànica sinó activament, en la investigació de la veritat. Les
regles del mètode són:
a) L'evidència: No acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidencia que ho és; és a dir:
evitar curosament la precipitació i la prevenció, i no comprendre en els meus judicis res més que allò que es
presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar−ho en dubte.
b) L'anàlisi: El segon dividir cadascuna de les dificultats que examinés, en tantes parts com fos possible i com
requerís la seva millor solució.
c) La síntesi: La tercera, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més
fàcils de conèixer per a ascendir a poc a poc com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i
suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.
d) Enumeració o inducció: finalment, fer recomptes tan complets i revisions tan generals que adquirís la
seguretat de no ometre res.
(DESCARTES, Discurs del mètode, 11)
Es tracta en resum de la intuïció dels fonaments i la deducció, que articula tot coneixement a aquells
fonaments.
2 El dubte metòdic
L'aplicació del mètode és la recerca de l'evidencia del coneixement. Per això, cal posar en dubte tot el que no
1
es presenti a la raó clarament i distintament. El dubte cartesià és metòdic i no escèptic. DESCARTES se situa
a les antípodes de l'escepticisme de l'època; està convençut de la possibilitat de la raó humana d'arribar al
coneixement, i la raó o «bon sentit, és la cosa més ben repartida del món». Per tant, es tracta de posar entre
parèntesi els coneixements rebuts a fi de trobar−los una base que els faci evidents; és una exigència del
mètode de no donar res com a veritable mentre hi càpiga el més petit dubte.
Raons que aconsellen el dubte universal: De què podem dubtar? Podem dubtar:
a) De les dades dels sentits: de vegades els sentits ens enganyen − com quan un bastó dins l'aigua el veiem
trencat sense ser−ho −; ¿tenim un criteri per a distingir quan ens enganyen i quan no? És improbable que ens
enganyin sempre, però això significa pas certesa. En conseqüència en podem dubtar.
b) De l'existència d'un món d'objectes extern a nosaltres. Moltes vegades, en somnis, les coses se'ns presenten
amb una gran vivacitat, com si estiguéssim en estat de vigília. I en despertar, ens adonem que tot plegat era
només un somni. Però no serà que ara, quan creiem que estem desperts, en realitat somniem i no ens
adonarem de l'error fins que no despertem efectivament? Tots estem convençuts que sabem distingir l'estat de
vigília i l'estat oníric Però, en tenim un criteri de distinció absolutament evident?
La sensibilitat sembla que no és fiable com a font de coneixement. Tot i així, hi ha veritats que són
independents de la sensibilitat: siguin quines siguin les dades dels sentits, estigui despert o somniï, dos i dos
són quatre i la suma dels angles d'un triangle és igual a dos rectes. Sembla, doncs, que en l'enteniment podem
trobar la fonamentació del coneixement. Però també aquí hi cap el dubte, com veurem tot seguit.
c) En les matemàtiques, fins i tot en les operacions més simples de l'aritmètica, més d'una vegada ens
equivoquem. I en els encadenaments discursius de la matemàtica, en que unes demostracions s'enllacen a les
altres i on la memòria té un paper important, és segur que no hi ha error? Dit d'una altra manera, no serà que
l'enteniment humà és tal que, quan creu arribar a la veritat, s'erra, i al revés? És la hipòtesi del geni maligne:
«Suposaré, doncs, que hi ha, no pas un Déu veritable..., sinó cert geni maligne, no menys sagaç," i enganyívol
que poderós, que ha fet ús de tota la seva destresa per tal d'enganyar−me».
Hem arribat al límit del dubte: potser ens enganyem sempre! Semblem abocats a l'escepticisme. Però,
precisament quan toquem el límit − tot apareix com a il·lusori −, ens topem amb la primera veritat indubtable:
el "cogito".
3 El «jo penso» ("cogito") com a primera veritat i el criteri de certesa
Si el món de què m'informen els sentits no és fiable, si els continguts de la raó poden ser erronis, tot això
només pot esdevenir mentre que jo − que sóc enganyat i m'equivoco− sóc alguna cosa. Sembla que puc dubtar
de tot, excepte del fet de ser algú que dubta. El mateix dubte em mostra el meu ésser:
«Mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo que ho pensava fos alguna cosa,' i
observant que aquesta veritat: `Jo penso, doncs jo sóc', era tan ferma i segura..., vaig pensar que podia
admetre−la sense escrúpol com el principi de la filosofia que cercava».
L'existència del jo no es dedueix de l'acció de pensar. Es tracta més aviat d'un únic acte d 'autoconsciència en
que el jo se'ns mostra com a pensant i existent, el jo és intuït com a existència pensant de manera totalment
evident, sense possibilitat de dubte.
Que és el que fa que la idea del jo sigui una idea indubtable? És una idea que se'ns presenta a la raó de forma
evident. Es una idea clara i distinta. La idea del "cogito" se'ns imposa a la ment com a veritat immediatament,
i aïllada de qualsevol altra idea.
Així, DESCARTES obté, junt amb la primera veritat, el criteri de veritat i certesa; que li permetrà analitzar les
altres possibles veritats: I per això em sembla poder establir des d'ara, com a regla general, que són veritables
totes les coses que concebem clarament i distintament
Les idees i classes d'idees
Tenim el jo com a res cogitans («cosa que pensa»), la primera veritat. Però aquest jo és tancat en si mateix, en
el seu propi pensar (solipsisme del jo); com sortir d'aquest subjectivisme?, d'aquest jo subjecte i substància del
pensament? Com deduir la realitat extra−mental de la sola existència en el pensament?
Segons l'anàlisi cartesiana, un pot posar en dubte que els continguts de la seva ment − per exemple, la idea
d'una «cabra» o d'una «quimera»− els correspongui alguna cosa real diferent de les idees, però és indubtable
que, com a idees, existeixen en la ment. Així doncs, podem distingir: a) un subjecte, que pensa una idea:
«quimera»; b) la idea «quimera», que és pensada; i c) allò, diferent del pensament, a que pot referir−se la idea
2
«quimera». El que és problemàtic és c); a) i b) són indubtables.
DESCARTES distingeix entre les idees com a actes mentals i les idees com a contingut referencial. Com a
actes mentals, totes les idees són iguals: tant si penso en un «cavall» com en un «centaure», el cert és que
penso en aquestes coses. En canvi, les idees enteses com a un contingut referencial determinat no són totes
iguals, són com «imatges que representen una cosa i les altres una altra». I, en aquest segon sentit, unes se'm
presenten com a més reals que les altres. Atenent el seu contingut, DESCARTES distingeix tres classes
d'idees:
a) Adventícies: són les que semblen provenir de la nostra experiència externa: «cavall!», «home».
b) Factícies: són les que construïm combinant altres idees: «centaure», «qui− mera».
c) Innates: són les que no provenen de l'exterior ni depenen de nosaltres, sinó que se'ns imposen per si
mateixes de forma necessària i sense que hi puguem fer res; procedeixen de la pròpia naturalesa de
l'enteniment: «infinitud», «existència».
L'error no rau pas en les idees, ja que és evident que les idees són en la ment; l'error és en el judici, quan
pretenem passar precipitadament de les idees a realitats diferents d'elles mateixes: «Si suposem un triangle,
cal que els seus tres angles siguin iguals a dos rectes, però no veia res per això que m'assegurés que hi ha al
món cap triangle».
Observem el canvi de perspectiva que s'ha produït en la teoria del coneixement respecte de la filosofia
anterior. En la concepció del coneixement, tant els antics com els medievals suposaven que, quan coneixem,
coneixem «coses», un món real independent del subjecte. Ara, però, amb el Racionalisme − i també amb
l'Empirisme −, coneixem «idees», i sorgeix el problema de si a aquestes idees els correspon alguna cosa real.
4 L'existència de Déu
Com puc sortir del jo pensant, del pur subjecte que pensa idees? Com puc passar de les entitats mentals −
essències, idees− a les entitats reals − existències?−. DESCARTES es dedica a examinar la procedència de les
idees que són en la seva ment, i troba que la de Déu és innata. Com s'infereix l'existència real de Déu?
DESCARTES dóna tres proves:
a) Argument ontològic. Quan concebem una idea, en concebem també les seves propietats essencials: (ex. la
idea «triangle» no es pot pensar sense que «la suma dels seus angles sigui igual a dos angles rectes»; aquesta
en seria una propietat essencial). En aquesta idea, l'existència real hi és només com a possible. Ara bé, en
analitzar la idea de Déu − idea d'un ésser perfecte −, ens adonem que en ella, hi va implícita necessàriament
l'existència real, ja que la no existència seria una limitació a la perfecció summa que correspon a l'ésser
perfecte. Segons DESCARTES, quan la raó humana pensa en Déu no el pot pensar sinó com a existent − de la
mateixa manera que no es pot pensar en una muntanya sense la seva vall −. Així doncs, tenim una variant de
I'argument ontològic de SANT ANSELM
b) Argument de la infinitud. El supòsit d'aquesta prova és el canvi de significació i valoració que han sofert
les idees d'infinit i finit: per a DESCATES − al revés que en la filosofia grega −, infinit no és la negació de
finit sinó tot al contrari, la finitud és la negació de la infinitud i la pressuposa. Segons això entre les idees
innates del jo hi ha la idea d'infinit. Ara bé, aquesta idea no ha pogut venir de mi mateix, ja que em sé finit i
limitat; i la idea d'una substància infinita precisa d'una causa adequada, és a dir, una substància real infinita,
que és Déu. "
c) Argument de la causalitat aplicat al jo. Si em considero a mi mateix em descobreixo finit i imperfecte, com
ho demostra el meu dubte mateix: «veia que era una perfecció més gran de conèixer que de dubtar". Però si jo
m'hagués fet a mi mateix, m'hauria dotat d'aquelles perfeccions que concebo − omnipotent, omniscient Així
doncs, és evident que no m'he creat a mi mateix sinó que he estat creat per l'ésser que té aquelles perfeccions
de les quals jo en tinc la idea. En conclusió, ja no sóc sol amb les meves idees, sinó que a més del jo hi ha un
altre ésser, Déu.
5 Existència del món
L'aplicació del mètode ens ha portat, segons DESCARTES, a existència de Déu com a ésser dotat de totes les
perfeccions. Entre aquestes perfeccions hi trobo la veracitat. I per ella Déu es converteix en garantia del meu
criteri d'evidència. En efecte, Déu, que m'ha creat racional, no pot fer que m'enganyi quan faig un ús adequat
de la raó, és a dir, no hi ha possibilitat de dubte en aquells coneixements que se'm presenten com a evidents.
3
Amb existència de Déu i la seva veracitat, DESCARTES passa a existència del món corpori, la realitat
material. D'acord amb les regles del mètode, el món de les coses materials se m'havia fet problemàtic. Bé, és
cert que en mi hi ha idees de coses corpòries i materials i cal que hi hagi un principi actiu que les produeixi.
Aquest principi no puc ser jo mateix ja que em sé només, per ara, com a substància pensant i, a més, moltes
vegades se'm presenten aquelles idees sense que jo hi influeixi i, fins i tot, contra la meva voluntat. Tampoc
pot ser Déu o qualsevol altre ésser no corpori el principi actiu d'aquestes idees: i això perquè jo m'inclino a
pensar que la causa d'aquelles idees són coses materials i corpòries i m'estaria enganyant sempre, cosa que
contradiria la veracitat de Déu que m'ha creat. Per tant, ha d'existir, a més del jo i Déu, un món material i
corpori.
Així doncs, Déu, ésser perfecte i veraç em garanteix existència efectiva del món, ja que no pot permetre que
m'enganyi quan tinc idees clares i distintes de cossos extensos i realment existents, i, així, «tot el que conec
clarament i distintament com a pertanyent a un objecte, li pertany realment».
6 La metafísica cartesiana: substància i classes de substància
L'estructura de la realitat, per aplicació de les idees clares i distintes, és tripartida: jo, Déu i món extern, on
Déu serveix de pont entre existència del jo i el món. Cada una d'aquestes realitats constitueix un àmbit de la
substància. Que cal entendre per substància? «Una realitat que existeix de tal manera que no precisa de cap
altra realitat per a existir". Literalment aquesta definició és aplicable només a Déu, ja que els éssers finits, en
haver estat creats i ésser conservats per Ell, precisen de Déu. DESCARTES s'adona d'aquest problema, però
pensa que pot mantenir la definició respecte al món i la ment, perquè el que vol subratllar és la independència
mútua del jo i el món extern.
Cada substància es defineix pels atributs, que expressen els trets essencials d'ella mateixa i pels quals és
pensada. A més, les substàncies finites tenen una sèrie de propietats no essencials − els modes −, ja que puc
pensar la substància sense ells.
Les tres substàncies, doncs, són:
a) Déu: és perfecta i no creada; és «una substància (res) infinita, eterna, immutable, independent, omniscient,
omnipotent».
b) Jo: és imperfecta i finita; és una ment, una raó; dependent de la substància perfecta: és creada. El
descobriment del "cogito" em va fer conèixer «que jo era una substància tota l'essència o natura de la qual no
és més que pensar ...de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament
distinta del cos...». Precisant més en que consisteix l'atribut del jo, diu DESCARTES: una cosa que pensa «és
una cosa que dubta, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també i que sent».
c) Món: és imperfecta i finita; és dependent, és a dir, creada. És una substància que té l'atribut de «I'extensió
en longitud, amplitud i profunditat; i el mode de la magnitud, la figura, la situació, el moviment, la duració i el
nombre. Són les anomenades qualitats primàries de GALILEU, o després de LOCKE, i són les úniques que
Déu garanteix com a pertanyents a les coses. « Quant a les altres coses, llum, colors, sons, olors, sabors, calor;
fred, ...es troben en el meu pensament de forma tan obscura i confusa, que fins i tot ignoro si són vertaderes o
falses...». Aquestes són les qualitats secundàries, subjectives, només afeccions de la consciència.
7 Física i mecanicisme. Matemàtiques
L'ideal de la ciència moderna era elaborar un conjunt de lleis, aplicables a tota la realitat de la qual en donaven
raó, i eliminar tota explicació que apel·lés a alternatives estranyes a la ciència, sigui l'autoritat o la tradició.
Aquestes lleis que regien tant els moviments planetaris (KEPLER) com els cossos terrestres (GALILEU),
tenien una precisió matemàtica tal que donaven una explicació del món on no calia ni hi cabia la llibertat
humana.
DESCARTES, en escindir la realitat en tres àmbits separats, pretenia que aquelles lleis només eren aplicables
a la res extensa o món corpori, però no al jo i a Déu. Així salvaguarda va la llibertat per al món de l'esperit,
però també justificava que el món funcionés segons lleis purament mecàniques, precises i plenament
racionals. Hi ha una diferencia important entre el projecte de Galileu i el de DESCARTES: el primer
pretengué introduir la racionalitat en tot àmbit del coneixement i l'actuació humana, i així xoca frontalment
amb l'autoritat; el segon, més caut, delimita un camp − el de la naturalesa − que no necessita per a( ser
4
explicat més que la racionalitat humana: la raó matemàtica.
En reduir DESCARTES la matèria a extensió, infinita en magnitud i divisibilitat, la suposa amb propietats
purament geomètriques, i en dedueix la impossibilitat del buit, ja que no pot existir l'atribut (extensió) sense
allò de que és atribut; (matèria). Tot l'espai estaria ple de matèria en moviment giratori.
Amb poques lleis n'hi ha prou, segons DESCARTES, per a explicar tots els' fenòmens naturals, l'estructura
interna de l'univers i la seva formació a partir del: caos originari. Les tres lleis més importants són:
a) La de la inèrcia: «Cada cosa mentre depèn de si mateixa, continua en el seu estat de repòs o moviment, i
mai canvia si no és per l'acció d'alguna altra cosa».
b) La de la direcció del moviment: «Tot cos en moviment tendeix a continuar en aquest moviment en línia
recta».)
c) La del xoc i conservació de la quantitat de moviment: «Si un cos n'empeny un altre, no pot donar−li cap
moviment si ell no en perd la mateixa quantitat del seu, ni pot treure−li'n si el seu no augmenta en la mateixa
quantitat». D'aquesta manera l'univers queda reduït a un enorme mecanisme d'on s'exclou tota força animada i
tot finalisme; desapareixen les essències, les qualitats, les formes substancials, en una paraula, el bagatge
conceptual d'ARISTÒTIL per donar raó de la naturalesa ha quedat arraconat.
No solament els cossos inerts sinó també el funcionament dels éssers vius, les plantes, els animals i el cos
humà s'expliquen per les mateixes causes mecàniques.
La seva contribució més important a les matemàtiques va ser la sistematització de la geometria analítica. Va
ser el primer que va intentar classificar les corbes conforme al tipus d'equacions que les produeixen, i va
contribuir també a l'elaboració de la teoria de les equacions. Descartes va ser el responsable de la utilització de
les últimes lletres de l'alfabet per a designar les quantitats desconegudes i les primeres lletres per a les
conegudes. També va inventar el mètode dels exponents (com en x²) per a indicar les potències dels nombres.
A més, va formular la regla, coneguda com la llei cartesiana dels signes, per a desxifrar el nombre d'arrels
negatives i positives de qualsevol equació algebraica.
8 El dualisme antropològic i la moral cartesiana.
La independència mútua del jo i del món corpori implica un radical dualisme en l'antropologia cartesiana. El
jo no té res a veure amb la vida del cos i queden garantides la llibertat i la immortalitat. Però queda pendent la
relació entre; el jo (anima) i el cos. Atès que els fets físics influeixen en el jo i els fets anímics influeixen en el
cos, com poden interaccionar−se l'extens i el no extens, el pensant i el no pensant?
Segons DESCARTES, la connexió es produeix a través de la glàndula pineal, localitzada en el cervell, on
s'allotja l'anima: les impressions o les imatges − que s'expliquen mecànicament pels moviments de partícules
(esperits vitals) que hi ha a la sang− produeixen subtils moviments a la glàndula pineal, que són captats per
l'anima; i qualsevol decisió de la voluntat repercuteix en la glàndula pineal, que prem els nervis propers d'on
neixen els moviments pertinents del cos.
Precisament en l'anima trobem les passions − sentiments, emocions, com l'alegria, la tristesa, el desig −.
Tenen un origen corpori, són involuntàries i, per tant, són explicables mecànicament. Tot i no ser en si
mateixes dolentes, subjuguen l'home i per això, aquest no s'ha de deixar portar per aquelles, sinó que les ha de
dominar i s'ha de guiar per la raó i l'experiència de la vida. Qui ho fa així és l'home prudent, que extén fins on
és possible el domini de les idees clares i distintes, també a àmbit de l'acció. És en aquest intent de control de
les passions per la raó on s'insereix la moral en el marc del caut projecte de DESCARTES.
Quan Descartes comença el seu dubte metòdic, estableix una moral provisional per tal d'evitar la irresolució
en l' obrar. Posteriorment, en El Tractat de les passions, s'entreveu que aquesta moral provisional esdevé
definitiva.
Les regles morals són: obeir les lleis i costums del propi país, i seguir les opinions més moderades evitant els
excessos; ésser ferro i decidit en l'acció una vegada s'ha elegit una alternativa; adaptar−se al principi de la
realitat: intentar canviar els propis desigs abans que l'ordre del món; i, finalment, esmerçar−se per ésser
sempre racional en l'actuació.
5
Descargar