Relats d'humor # Relatos de humor

CATALÀ
RELATS D'HUMOR
Geoffrey Chaucer. És l'escriptor anglès més brillant de l'Edat Mitjana. La seva obra mestra són els Contes de
Canterbury, una recopilació de contes enllaçats per una història marc: pelegrins d'una condició molt diversa
que en el seu camí fins a la catedral de Canterbury es van narrant històries. La varietat es sorprenent. Sembla
que volia escriure cent vint contes, però només n'escriví vint−i−quatre, a causa de la seva mort.
Resum. A Osney Mead, un poble d'Anglaterra hi vivia l'Oswald, un vell fuster que s'havia casat amb una jove
preciositat que es deia Alison. El sagristà anava rera ella, hi volia que fos seva fos com fos. Cada nit anava
davall la seva finestra i li cantava.
El Nicholas era un jove noi que vivia a casa del fuster. Ell i l'Alison aprofitaven qualsevol ocasió per estar
junts. Cansats de que els interrompés l'Oswald, el Nicholas va idear un pla: dir−li al fuster que havia parlat
amb Déu, s'acostava un nou diluvi i la única manera de salvar−se era penjar−se del sostre dins botes de fusta.
Així ho van fer, i quan l'Oswald va ser dormit, el dos joves baixaren i es ficaren al llit. Els interrompé el
sagristà, que volia un petó de la noia. El Nicholas, amb veu de dona, li digué que tanques els ulls; s'acostà a la
finestra i va treure el cul. El sagristà el besà i al veure el que era, se n'anà enfadat. Els dos joves van seguir al
llit. Quan tornà a sentir−se la veu del sagristà, li torna a ensenyar el cul, i aquest, amb un ferro roent va
tocar−li el cul. El Nicholas, escaldat, començà a cridar: AIGUA!! Amb el renou, es despertà el fuster, i quan
sentí la paraula `aigua' tallà la corda, com havien planejat, i caigué al terra. Va sortir al carrer corrent dient que
era la fi del món.
LES BABUTXES FATÍDQUES
Anònim. `Les mil i una nits' és un llibre que pertany a la literatura universal on s'explica, com a història marc,
com el rei Xahriar, convençut que les dones son infidels per natura, decideix casar−se cada nit amb una verge,
i executar−la l'endemà. Això es repeteix durant anys, fins que li toca a Xahrasad. Recorrent al seu prodigiós
talent narratiu pretén escapar−se de la mort contant−li cada nit al seu marit un conte que no arriba al seu final,
així el rei li perdona la vida, per sabre com acaba la historia. Ni rere nit, Xahrasad repeteix la mateixa
estratègia fins que el rei s'enamora d'ella i anul·la la condemna a mort.
Resum. Al Caire hi havia un apotecari que es deia Abu Kàssim, que era famós tant per la seva riquesa com
per la seva garreperia. Abu Kàssim havia portat durant trenta anys les mateixes babutxes, que ja eren molt
gruixudes. Amb el temps les babutxes es van fer molt famoses. Un dia va fer un bon negoci així que decidí
anar als banys turcs. Deixà les seves babutxes a l'entrada amb les altres i entrà dins. Mentre estava allà, un ric
mercader també va anar als banys. Fa aconsellar al amo que tragués les babutxes d'Abu d'allà on estaven. Així
ho va fer, va collir−les i les deixà en un racó ventilat que no es veia des de fora. Quan l'Abu sortí dels banys i
en lloc de trobà les seves babutxes fetes pols, en trobà unes d'esplèndides, pensà que era un miracle Al·là.
Quan el ric mercader sortí dels banys i no trobà les seves babutxes, exclamà que l'Abu era ric perquè robava a
les persones honrades. Va anar a casa de l'Abu Kàssim a buscar allò que era seu, i a més va cobrar una
indemnització molt valuosa, i el mercader li torna les seves babutxes llardoses. Va decidir no veure−les mai
més, i les llençà pel sobre de la tanca del jardí. Les sabates anaren a parar sobre el cap d'una anciana que morí
a l'acte. Per escapar−se de la presó, va tenir que pagar més. Va tornar−les a llençar, aquest cop a la riba del
Nil. La forta olor que desprenien va fer morir a tots els peixos que hi havia per allí. Quan un pescador trobà el
causant, va sabre perfectament de qui eren les babutxes. Per desfer−se del pescador, va tenir que donar més
doblers. Per perdre−les definitivament de vista, cridant com un boig, va fer un forat i les va enterrar al jardí.
L'endemà els veïns s'havien apoderat del jardí del pobre Abu i feien forats cercant la fortuna que pensaven que
havia enterrar el dia anterior. I per desfer−se dels veïns que eren al seu jardí va tenir que donar−los una
1
moneda a cada un, i s'arruïnà. Va anar davant el cadi i exclamà que no es feia responsable del que aquelles
babutxes farien en el futur.
UNA NIT EN BLANC
Giovanni Boccacccio. Va representar el primer humanista del Renaixement. Treballà en missions
diplomàtiques i va escriure tant en llatí com en italià. Va assolir la glòria amb `Decameró'. Decameró narra la
història de deu joves que es coneixen mentre fugen de la pesta en una casa de camp. El grup, combatent la
tristesa, comença a explicar−se contes durant deu jornades. El resultat són cent narracions d'estil, situacions i
maneres de ser molt diferents.
Resum. A un poble prop de Florència hi vivia un pagès que per diners donava menjar i beguda als viatgers.
L'home tenia una muller molt ben plantada i dos fills: la Niccolosa, de setze anys, i un nadó que no en tenia
més un. La Niccolosa i el Pinuccio estaven enamorats, i per poder estar una nit junts, ell i els seus amics
idearen un pla: es farien passar per viatgers i quedar−se a dormir a la casa del pobre pagès. Els va rebre molt
bé i els deixà quedar−se a dormir. La casa disposava de una habitació en tres llits. En un d'ells va fer dormir al
Pinuccio i a l'Adriano, l'amic; al del mig, ell i la seva dona, amb el bressol del nadó al peus del llit; i al tercer,
la seva filla Niccolosa. Quan pensà que tothom dormia, el jove Pinuccio va anar fins al llit d'ella i es lliuraren
amb delit als plaer de l'amor. Quan estaven per feina, una gata tirà al terra unes cassoles i despertà a la mare
de la jove, pensant que podrien haver entrat lladres, s'aixecà. L'Adriano també es despertà, però aquest per
anar al lavabo; com que no podia passar sense apartar el bressol, va moure'l i el posà als peus del seu llit. Al
tornar a l'habitació, se n'oblidà de tornar a col·locar de nou el bressol al seu lloc. Quan la dona tornà per
dormir, buscà el bressol a l'obscuritat, quan el trobà va ficar−se al llit on era l'Adriano. Quan notà el cos de la
dona tan a prop, començà a acariciar−lo. Quan el dos joves van haver acabar, el Pinuccio tornà al `seu' llit,
s'entrebancà amb el bressol, i decidí que aquell no era el seu, i es ficà al llit amb el pare de la Niccolosa. I va
confessar−li, pensant que era el seu amic, que havia tingut una vetllada meravellosa amb la seva filla. Al
sentir el renous, la dona s'aixecà sense fer soroll, col·locà el bressol al seu lloc, es ficà al llit de la Niccolosa i
explicà al seu marit que era mentida, que ella havia passar tota la nit al llit de la noia, ja que els seus roncs no
la deixaven dormir. Fent creure al pagès que aquell home no deia la veritat, van seguir dormint. Cada cop que
la mare preguntava a la filla sobre aquella nit, la jove perjurava que era mentida. Tranquil·litzada amb aquelles
paraules, la dona aleshores recordava les carícies d'Adriano i pensava: «Sort que vaig ser l'única que vaig
passar la nit en blanc!.»
EL RESCAT DEL CABDILL DELS INDIS
O Henry. Va ser un escriptor americà de vida curta però intensa. Abans de dedicar−se a la literatura, va ser
ficat a la presó per desfalc, on va escriure més d'una dotzena de contes. En recobrar la llibertat, es traslladà a
Nova York i es dedicà en cos i ànima a la literatura. El resultat van ser més de tres−cents contes. Així, captivà
un gran nombre de lectors i es convertí en un dels narradors més cèlebre si prodigioses dels EUA. Els seus
relats es caracteritzen per recórrer l'humor, a un desenllaç sorprenent i a retratar l'heterogènia realitat cultural,
racial i econòmica del seu país.
Resum. El Bill i el Sam decidiren raptar al fill d'un ric empresari d'un poble per poder fer un frau amb un
terreny a Western Illinois. Va ser fàcil raptar al vailet de deu anys. A uns tres quilòmetres d'El Cimal, el pobre
on es trobaven, hi havia una muntanya amb un frondós bosc i una cova, allà s'amagarien. Des del
començament, el Bill i el vailet, no es van dur massa bé. Cada cop que li preguntaven si volia tornar a casa, el
jove deia que no, que allà s'avorria, volia estar amb ells dos, jugant a indis. El Sam va pujar al cim de la
muntanya per veure si el poble estava commocionat per la desaparició del fill de l'home més ric, però no, al
poble estava com sempre. Quan tornà a la cova, trobà al Bill acorralat contra una paret, el vailet feia de les
seves. A l'horabaixa, el Sam, va baixar al pobre que hi havia al costat d'El Cimal, Poplar Grove, per enviar una
carta al pare del noi. Li proposava un rescat de mil cinc−cents dòlars, i els havia de deixar dins una capsa prop
del bosc on s'amagaven, però abans havia d'haver una contestació per part del pare. Quan retornà a la cova,
2
allà no hi havia ningú. Al cap d'un temps es sentí el renou de les branques, era el Bill, es lamentava, perquè
havia tornar al vailet a casa seva, ja no el suportava més, però el Sam va dir−li que es girés: i allà hi era de
nou. A l'hora que havia pactat amb el pare del noi, baixà a la carretera i trobà la contestació: el pare proposava
que els segrestador el paguessin a ell per poder quedar−se amb el vailet. Finalment, desesperats, de tant
malament que es portava, van decidir acceptar el tracte del senyor Dorset.
TOBERMORY
Saki. Després de dedicar−se a la policia militar, Munro, es va dedicar al periodisme i a la literatura. Els seus
relats són plens d'enginy i d'humor àcid, on representa la burgesia anglesa de finals del segle XIX. Molts dels
seu relats es publicaren a la premsa de l'època, i després formaren a passar part d'un llibre. Les històries de
Saki, construïdes amb una trama sòlida i amb desenllaços sorprenents, ens revelen la vena satírica de l'autor,
que amb freqüència voreja la crueltat.
Resum. Lady Blemley havia convidat a una sèrie de amics per passar la tarda al voltant de la taula del té,
entre ells el Cornelius Appin. No sabia ben bé per què el convidà, pot ser per la seva intel·ligència, però
aquella tarda encara ningú l'havia reparada. Però arribà l'hora en que es fer notar. El senyor Appin havia
descobert un mètode per fer parlar als animals. Sense que els convidats s'ho cregueren massa, cridaren al gat
de la família, el Tobermory. Quan el varen fer parlar, el gat no era la `persona' més simpàtica del món, era un
poca vergonya. Va fer quedar malament a Lady Blemley, al seu home, Sir Wilfrid i a alguns dels convidats.
Quan el gat se'n va anar, varen decidir que el millor que podien fer era matar−lo, per què ningú més sortís
malparat. Al matí següent quan estaven esmorzant, el jardiner va dur entre les mans el cadàver del gat, la nit
anterior havia participat en un combat amb el gos de la rectoria. Unes quantes setmanes després, un elefant
d'un parc zoològic va matar a un anglès, on els diaris digueren que es deia Oppin o Eppelin, però tots, amb
exactitud van dir que es deia Cornelius.
LA GERRA
Luigi Pirandello. Encara que va ser un dels grans autors de teatre europeu del segle XX, va començar la seva
carrera literària col·laborant en la premsa amb poemes, articles i contes. Els seus primers relats reflecteixen la
voluntat de superar el naturalisme a favor d'una visió existencial de la vida. Amb un llenguatge tens i
expressionista, la narrativa de Pirandello descriu uns personatges que parlen molt, però que rarament es
comuniquen, recorrent a l'humor negre.
Resum. El senyor Lollò Zirafa, preparant−se per la collita d'olives, va decidir comprar una gran gerra, a més
de les cinc que ja tenia, per poder ficar−hi l'oli que anava a treure de la seva gran collita. La guardà a
l'almàssera, on es guardaven les eines. Al tercer dies de feina, un obrer baixà allà i trobà la gerra nova partida
pel mig. Cridaren a don Lollò, que de seguida anà a cridar un adobacossis, perquè arregles la gerra. El vell li
deia que ell ficaria una cola que havia inventat i quedaria com nova, però l'amo de la gerra va dir que no, que
volia que li dones unes puntades. El vell s'enfadà per què no li deixà posar la seva cola, però li donà les
puntades. Quan va acabar de adobar−ho, el vell se n'adonà de que havia donat les puntades des de dins, i que
ara no podia sortir. Amb un estat de còlera, don Lollò muntà la seva mula i anà cap a la ciutat a parlar amb el
seu advocat. Des de dins, va fer que el vell valores la gerra, un cop arreglada, però el adobacossis no volia
pagar, així que decidí quedar−se allà dins. A mitjanit, don Lollò es despertà amb els crits que es sentien dins
l'almàssera. Hi havia els seus obrers borratxos ballant, i el vell des de dins cantant a plens pulmons. Amb un
atac de ràbia, l'amo arrencà a córrer, arribà allà avall i pegà una puntada de peu a la gerra, que s'acabà
rompent. El vell sortí i guanyà el judici.
LA NEU DE CHELM
Isaac Bashevis Singer. Nasqué a Polònia, però emigrà als EUA durant l'apogeu del nazisme. Va escriure la
seva obra en jiddisch, la llengua parlada pels jueus al centre d'Europa. Els seus llibres constitueixen un retrat
3
precís del món dels jueus, tant a Polònia com als Estats Units. Els personatges de Singer es veuen obligats a
triar entre la fe i l'escepticisme i entre l'assimilació de la cultura moderna o de la fidelitat als seus vells senyals
d'identitat. Encara que això presenta rivets dramàtics, Singer l'aborda amb humorisme tendre. Va rebre el
premi Nobel de literatura al 1978.
Resum. Chelm era un llogaret de gent ximple. Els més famosos del poble eren set ancians, que eren els més
ximples de tots el habitants. Una nit, la neu no va deixar de caure al poble i cobrí Chelm com una capa
d'argent. La lluna brillà i la neu resplendí com un mantell de perles i diamants. Aquella nit els set ancians es
citaren i decidiren que per què ningú fes mal bé el tresor, enviarien un missatger per totes les cases per què
ningú sortís i ho trepitges. Es van adonar que el missatger trepitjaria la neu, així que determinaren que el
missatger fos menat damunt una taula per quatre homes. I trucant a les finestres va difondre el missatge.
Mentre els ancians pensaven que farien amb tot el gran tresor caigut del cel, el sol començà a brillar i se
n'adonaren que la neu havia sigut trepitjada pels qui portaven la taula amb el missatger. Després de llargues
reunions, el ancians decidiren que en la pròxima nevada, quatre homes més portarien als quatre que portaven
al noi des encàrrecs. I esperant la pròxima nevada, esperaven impacients per fur a terme la seva idea.
VINC PER DONAR FE
Pere Calders. L'humor i la ironia juguen un paper molt destacat en l'obra narrativa de Calders, uns dels
escriptors més influents de la literatura catalana del segle XX, que s'ha fet famós, sobretot, pels seus contes.
L'humor del Pere Calders es caracteritza per uns personatges anodins i insubstancials que actuen de manera
rutinària i que són incapaços de sorprendre's per res; una sèrie de successos estranys i fantàstics; un narrador
que ofereix una visió ingènua dels esdeveniments, i un llenguatge senzill, però precís.
Resum. L'Amèlia es una dona predestinada a collir totes les malalties epidèmiques, i quan van comunicar−li
al seu cosí que a la ciutat hi havia un vampir, va pensar en ella. Així que li recomanà que no sortís de casa fins
que no haguessin atrapat al vampir. Però un dissabte van sentir un gran renou i quan van baixar trobaren el
cadàver de l'Amèlia. L'alcalde es negà a enterrar−la amb l'esperit del vampir a dins, pel qual el protagonista va
tenir que clavar−li un estaca punxeguda al cor, i els nens volien que li tallessin també el cap, però el pare es
negà rotundament. L'endemà van demanar el permís de enterrament, el qual va ser acceptat. Pareixia que el
vampir havia mort ja que no va causar més mort més. Un dia vingué un periodista de Barcelona a fer un
reportatge i esbrinà que l'Amèlia havia mort desmaiada, per la seva mania d'encotillar−se.
LA PRAXI
Slawomir Mrozek. Considerat per molts com el millor dramaturg contemporani de Polònia, va iniciar la seva
carrera treballant com a caricaturista i humorista en revistes i diaris. La fama internacional li vingué per
escriure l'obra teatral Tango. Més tard, l'autor protestà contra la intervenció de les tropes soviètiques i
poloneses a Txecoslovàquia, i d'aleshores ençà dedicà una bona part dels seus textos a denunciar les
absurditats i les injustícies del règim comunista.
Resum. Un subjecte pega a una bufetada a un altre. El segon li demana que, com diu un precepte cristià, li
pegui a l'altre costat. Després de discutir una mica, el primer accepta i li pega. Com diu un altre precepte
cristià: A qui et pegui amb una pedra, torna−l'hi amb pa, l'individu u, cull una pedra i li llança al dos. El segon
va a un forn a comprar un pa de quilo, però no n'hi ha, així que compra unes pastes, i li llença al primer, que
cau a terra sense moure's. El segon pensa que aquell ho té ben merescut, per què s'ha de ficar amb ell?
A SUÏSSA
Roland Topor. Va ser un artista polifacètic i molt provocador que experimentà sense descans en la pintura, el
cinema, la fotografia, la música, la televisió, el teatre i la literatura. En totes aquestes facetes destacà per l'ús
dels recursos humorístics més variats: des de la ironia fins al sarcasme, encara que opta per un humor negre,
4
grotesc i virulent.
Resum. Un grup de tres joves excursionistes es perden a la muntanya, i a un d'ells la cama se li congela. Amb
l'ajuda dels altres dos van aconseguir dur−lo fins a la cornisa i encendre un petit foc. El menjà escassejava i
una nit el Henri va despertat al Georges i li proposà l'idea de tallar−li la cama del Phil i repartir−la entre els
tres. La van tallar i la rostiren. L'olor del menjar despertà al Phil, i a la primera queixalada es reconegué. A la
nit, amb una gana que el matava, se la menjà. La carn ja tornava a escassejar de nou, però el Phil no va deixar
que li tallessin, deia que notava l'altra cama perfectament, que seva no seria la pròxima. Però idearen un pla,
cada nit el Georges alçava la manta i deixava la cama a l'aire, i el Henri s'encarregava de comprovar el seu
estat de sensibilitat. De vegades el Phil sentia i d'altres no, amb la mosca al nas, una nit decidiren sortir de
dubtes i en alçar la manta i els pantalons. La segona cama havia gairebé desaparegut del tot, el pocavergonya
de'l Phil se l'havia menjada ell tot sol!
LI CONCEDEIXO UN DESIG
Natalie Babbit. Es va dedicar, des de jove, a il·lustrar contes infantils, especialitzant−se en diferents escoles i
centres d'estudis superiors. La seva primera obra per a infants va sorgir d'un treball en col·laboració amb el
seu marit, que escrivia novel·les perquè ella les representés. No obstant, l'ocupada agenda del Samuel Babbit,
va fer impossible el treball en equip, així que Natalie va decidir escriure els seus propis llibres i
representar−los ella mateixa. Al principi, escrivia en vers, però després va decidir escriure−les en prosa, relats
que combinen la realitat i la fantasia.
Resum. Un dia que a l'Infern s'hi estava avorrit, el Diable decidí disfressar−se de fada padrina i pujà a la Terra
per empipar al primer que se li posés a l'abast. La primera va ser una vella camperola amb llenya a l'esquena.
Va dir−li que li concedia un desig, i la vella, que no creia en fades, desitjà que tornés al lloc d'on venia. Quan
va tornar a ser a la Terra, es trobà amb un ancià pensatiu amb la mirada perduda. Va dir−li el mateix que a la
vella, li concedia un desig. Després de parlar amb l'home, ell digué que no en tenia cap. Enfadat, el pobre
Diable, seguí buscant la seva víctima. I s'entrebancà amb un jove ufanós. Després de pensar el que demanaria:
diners, amor, poder, joventut eterna, salut... Va demanar−li ajut al Diable, que amablement contestà que el
millor desig es que qualsevol desig que ens passi pel cap es faci realitat. El cavaller, convençut, va demanar−li
allò. Però era massa tard, el demanar un desig s'havia perdut quan li havia preguntat que li digués quin era el
millor desig que podia demanar. I sense dir res més, el Diable se'n tornà cap a l'Infern, content del seu ardit.
LA PLAGA DE LA RIBERA
Jesús Moncada. Els seus contes es basen en un món novel·lesc i mític, evocat amb tendresa i ironia, i habitat
per homes que viuen de les mines de lignit i de la navegació fluvial, i que tenen prou temps per jugar una
partida de cartes al cafè després de acabar la feina i explicar−se històries que claven les seves arrels a la vida
real. La llengua literària d'aquest escriptor de la Franja està carregada d'humor tendre i sorprenent que ha
merescut elogis de la crítica i del públic.
Resum. Un home, el Jeroni Salses i Santapiga, escriu al director de la presó de Lleida, indicant−li que
l'ajuntament de la vila on ell es agutzil ha decidit tirar el vell edifici de la Casa de la Vila i construir−ne un de
nou. Però no tenen lloc per guardar tot el que hi ha dins, i com que el batlle es molt llest, ha decidit que cada
empleat se'n dugui a casa seva el material que li toqués. Així, a ell, li a tocat portar−se'n el retrat del rei, l'arxiu
del cadastre, cap−grossos i un presoner que estava a la garjola de Ca la Vila, que es diu Valerià, àlies la Plaga
de la Ribera. El lladre es un bon noi, ajuda a casa, sopa amb ells, mira la televisió a la nit... I la seva petició es
si podria ingressar al Valerià a la presó de Lleida i que allà aprengui l'especialitat de la delinqüència que més
li agradi, pagant el que calgui, es clar, i així quan surti d'allà podrà exercí d'allò que li agrada.
EL PÍCNIC DE LES TORTUGES
5
Anònim. els éssers humans han sentit sempre la necessitat de crear històries amb la finalitat d'informar−se o
divertir−se, és així com van néixer els contes folklòrics, que vivien de la tradició oral. Aquest art de narrar
històries existeix des de fa milers d'anys i ha estat cultivat per totes les civilitzacions. Entre ells abunden els
que tenen una finalitat humorística, amb animals com a protagonistes que actuen i parlen com a éssers
humans.
Resum. Un esplèndid dia de primavera, la família Tortuga va decidir anar−se'n de pícnic. El fill petit del
matrimoni, emocionat amb la idea de sortir de casa, ajudà a la mare a preparar la cistella. Tres mesos després,
la família sortí de casa seva dirigint−se a un bosquet que hi ha vora un riu. Un any i mig després d'haver sortit
de casa, la família ha havia fet la meitat del trajecte, però la mare va tenir que llençar el suc que havia preparat
perquè havia començat a criar cucs. Al cap de tres anys, arribaren al bosc, i dos mesos després ja havien estès
els tovallons, tret el menjar de la cistella i parat taula. Quan decidiren començar a menjar, se n'adonaren que
no havien portat l'obrellaunes. Van decidir que la jove tortugueta aniria a cercar−lo, però els va fer prometre
que no tocarien gens de menjar mentre ell fos fora, i els pares acceptaren. Al cap d'un any, els pares ja notaven
el rosec de la gana. Tres anys més tard, el pare Tortuga i la seva dona tenien una gana fora mida. Però no
menjaven perquè li havien promet al seu fill que no menjarien. Passaren anys i anys, fins que els pares
sentiren una gana voraç, i decidiren fer una queixalada mentre l'esperaven. I quan estaven a punt de mossegar
quan una veu sortí del mig del matolls, era el nen que es queixava de que no havien complit la seva promesa,
menys mal que no havia anat a cercar l'obrellaunes.
LA CAPUTXETA VERMELLA
James Finn Garner. És un escriptor i artista còmic americà que ha assolit fama mundial per les seves
paròdies d'allò que és políticament correcte. Una cosa políticament correcte es allò que amb el propòsit de
denunciar les discriminacions per qüestions de sexe, edat, nacionalitat o raça, ha degenerat una mena de
pensament únic bastat en una visió maniquea de la societat i de la història i en la imposició d'un llenguatge
altisonant.
Resum. La Caputxeta Vermella, que vivia amb la seva mare a la vora d'un bosc, va anar a portar−li un cistell
amb fruita fresca i aigua mineral a la seva àvia, una obra de sentiment solidari. Així doncs, la Caputxeta
Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. De camí cap a casa de la seva àvia se li va acostar un llop que li
preguntà que duia al cistell. Els comentaris del llop no van parèixer−li massa correctes a la noia, així que
seguí el seu camí. El llop, que sabia una drecera per arribar abans a casa de l'àvia de la Caputxeta, la seguí i en
arribar es posà la camisa de dormir de l'àvia i es ficà al llit. Quan la Caputxeta arribà a casa de la seva àvia,
trobà algunes coses diferents en ella: ulls grossos, nas gros, dents grosses... I el llop saltà del llit i agafà a la
Caputxeta amb les urpes decidit a devorar−la. La Caputxeta Vermella cridà, no pas per l'evident tendència
transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal. Els crits van ser sentits per un
company llenyataire que passava per allí. Va entrar a la casa per intervenir−hi, mentre aixecava la destral, la
Caputxeta i el llop s'aturaren en sec. La noia s'enfadà amb l'home, ja que era clarament sexista, per què havia
d'intervenir si una noia i un llop poden arreglar les seves diferències sense l'ajut d'una persona masculina? En
sentir el discurs de la seva neta, l'àvia sortí de la boca del llop, collí la destral i tallà el coll a l'home. Després
d'aquella experiència traumàtica, la Caputxeta Vermella, l'àvia i el llop van sentir un profund sentiment
solidari.
6