Bearn o La sala de les nines. Autor: •

Bearn o La sala de les nines.
• Autor:
L'autor de Bearn és Llorenç Villalonga i Pons, aquest va néixer l'1 de Març de 1897 a Palma. El seu pare, que
procedia d'una família de propietaris rurals, era militar; i la seva mare procedia d'una família molt culta i
cosmopolita de Maó. Dona de gran intel·ligència i bellesa, influí molt en Llorenç, i aquesta influència es
reflecteix en alguns dels seus personatges femenins. La feina del seu pare els imposà una vida nòmada. El
1904 retornen a Pala i Llorenç començà a aprendre francès.
Al 1909 ingressà a l'institut Balear i publicà les primeres provatures literàries en castellà al diari Ultima hora.
Quan acabà el batxillerat començà a estudiar la carrera eclesiàstica, ja que la seva família volia que fos militar
o capellà, després d'haver provat sort en la carrera eclesiàstica, sense gaire fortuna, es decidí per estudiar
medicina a Barcelona, finalment cursà quart curs a Madrid, on s'interessà per Ortega i Marañon. El seu pare
mor i torna a l'illa, moment en el qual es dedica intensament al periodisme, però decideix anar a Saragossa a
acabar la carrera, i es va especialitzar en psiquiatria a París.
De retorn a Mallorca es dedicà al seu treball professional de psiquiatre i intensificà les seves col·laboracions
periodístiques i es feu amic d'Emilio Bernal , més tard fou nomenat sots−director del manicomi provincial.
Llorenç era un home culte, cosmopolita i racionalista; per això es trobava en desacord amb l'ambient de l'illa,
pobre, pintoresc i al mateix temps culturalment endarrerit i ensopit.
Després de publicar Mort de Dama edità Centro de contingut anticatalanista i feixista. Es declarà
ideològicament europeista i liberal, encara que esclatada la guerra civil, s'afilià a la Falange Española.
L'any 1936 es casà amb una cosina segona: Mª Teresa Gelabert, vídua sense fills i procedent, com ell, d'una
família rural. No tingueren descendència. Es retiraren a Binissalem on inicià Bearn, la seva gran creació.
Primer la publicà en castellà però la catalanitzà amb l'ajuda de Sanchis Guarner. El reconeixement públic li
vingué primer pels lectors i més tard amb el premi Josep Pla.
Al 1980, a l'edat de vuitanta−tres anys, morí a Palma després d'una progressiva arteriosclerosis.
Obra. Característiques generals:
Villalonga fou bàsicament novel·lista i no tenia gaire imaginació, ja que solia partir d'idees basades en l'esperit
del segle XVIII francès.
Inicià la seva producció en català amb Mort de Dama ja que li exigien el tema i l'ambient de Palma; però el
cosmopolitisme i l'anticatalanisme el portaren a escriure en castellà.
A la postguerra connectà amb el club dels novel·listes i tingué la voluntat de publicar tota l'obra en català.
Hi ha un desfasament entre redacció i publicació fins al 1967.
Estil:
Llegí obres de Proust i altres. Tenia una formació fonamentalment francesa i renegà de la tradició autòctona.
1
Substituí Anatde France per Proust, la fixació del record del qual és present al cicle de Bearn. També l'influeix
Voltaire. Llorenç era racionalista pur i, per això, la seva obra és la d'un moralista.
Usa materials i estètiques procedents d'altres escriptors. Per exemple Marcel Proust, amb el conte Marcel
Proust intenta vendre un De Dion−Bouton.
Els personatges de Villalonga responen a una sèrie de constants. Hi ha desaparició i recuperació d'alguns
personatges, com per exemple: Mª Antònia de Bearn. Aquesta i don Toni són sotmesos a un procés de
mitificació.
Dins el mostrari de tipus villalonquians existeix una distribució simbòlica de funcions: els homes representen
l'estupidesa, el primitivisme, la grolleria...; les dones, la delicadesa, la intel·ligència, l'equilibri...
El cicle La Raó i els seus dimonis és una dialèctica de contraris ( Raó−decisió, intel·ligència−estupidesa,
bé−mal...)
Teatre:
El teatre és el punt de partida d'algunes novel·les.
A l'ombra de la Seu fou el nucli temàtic de mort de Dama. A Fedra insistia en el tema de la decadència de
l'aristocràcia mallorquina.
Sílvia Ocampo tracta l'amistat de l'autor amb Emilio Bernal. L'alta burgesia mallorquina no sabé assimilar
l'arribada de Sílvia, símbol de modernitat.
Sílvia Ocampo, Fedra i Madame Dillon configuren el cicle de Fedra. Són uns tipus femenins als quals se'ls fa
molt difícil de reeixir en les experiències amoroses.
Faust i Filemó i Baucis són dues peces teatrals que corresponen a la primera i segona part, respectivament, de
Bearn.
Desbarats també està relacionat amb Bearn i Aquil·les o l'impossible és una obra lligada amb el conjunt de
novel·les del cicle de la Raó i els seus dimonis
Narrativa curta:
En la majoria dels casos els contes responen a unes mateixes preocupacions temàtiques i d'estil que els
connecten amb els cicles novel·lístics.
Charlus a Bearn narra la visita que fa els personatge proustià a Bearn. El conte Marcel Proust intenta vendre
un De Dion−Bouton narra la relació epistolar de Proust i el seu administrador, és la peça més perfecta
juntament amb la Xantipa i Julieta Recounier.
La seva producció ha estat recollida a El lledoner de la castra, De fora Mallorca, El llumí i altres narracions i
Narracions.
Cicles novel·lístics:
Mort de Dama, narra la història de dona Obdúlia de Montcada, basat en Rosa Ribera, tia−avia de l'autor.
Sotmetent−lo a sàtira i fent la caricatura d'altres personatges, aconseguí demostrar l'ensorrada del món
aristòcrata rural mallorquí i de la burgesia ciutadana.
2
Les obres posteriors a mort de Dama s'agrupen en els quatre cicles següents:
• Cicle de Fedra.
Hi ha Sílvia Ocampo i Fedra, però també Madame Dillon; que narra la història d'Alícia Dillon, excèntrica i
culta dama estrangera que manté relacions amb l'aristòcrata illenc Xim Puigdesaura, darrer Bearn. Villalonga
la reféu en català titulant−la l'hereva de dona Obdúlia, on narra la història de Francesca Pèrez, hereva de dona
Obdúlia, que feia d'artista de varietats al Paral·lel de Barcelona.
• Cicle de Bearn.
Retirat a Binissalem, Llorenç recupera el nom de la baronessa estimada, Bearn, i el converteix en centre d'un
cant elegíac per un món perdut. Mª Antònia de Bearn sintetitza la personalitat de la dona i la mare de l'autor.
El procés mistificador s'inicia amb la publicació de La novel·la de Palmira. Tonet de Bearn narra la vida de
Palmira, cosina de Mª Antònia. Això és un pretext per parlar de la progressiva decadència física i intel·lectual
del matrimoni Bearn.
Desbarats i Faust també formen part del cicle Bearn.
• Cicle de la Raó i els seus dimonis.
La mallorca mitificada en el cicle de Bearn és un record. Villalonga es disposà a escriure una sèrie d'obres que
parlessin sobre l'enfrontament dels dos móns en conflicte i l'acceptació de la consolidació del món dels
dimonis i la negació de la Raó.
Forma part d'aquest cicle : Aquil·les o l'impossible.
Desenllaç a Montlleó; Montlleó és un castell situat a la província d'Alcoi on hi viu una dama anglesa, Mrs
Seymour, educada i racionalista. L'ambient que l'envolta s'acosta però a la irracionalitat i la bogeria.
Flo la Vigne; planteja un enfrontament d'idees entre un vell liberal i un jove rebel. La tesi de la novel·la
defensa una veritable seducció per la mort i s'arriba a la conclusió que els contraris són iguals que <<el lluç
que es mossega la cua>>
A les Fures s'hi tracta la destrucció d'un món: les arcaiques vivències infantis a Bunyola.
La gran batuda és una novel·la clau. Lulú, la protagonista, és una noia beneita que triomfa en un món beneit.
L'obra destil·la un profund pessimisme davant masses ignorants i beneites.
Aspectes importants com la sàtira, la ambigüitat, el sarcasme, l'equívoc... prenen una volada molt més alta a
La Lulú i Lulú regina.
Tot plegat evolucionarà cap a una obra qualificable de ciència−ficció, Andrea Victrix.
• Cicle elegíac de les etapes vitals.
Les tres novel·les següents configuren el temps retrobat:
Falses memòries de Salvador Orlan narra els records no sempre exactes.
La virreyna és una novel·la basada en un arxiu familiar , aquest dóna les claus per construir el mite de Bearn, a
3
més conté una gran dosis d'ambigüitat.
El misantrop és una novel·la narrada en primera persona. César Làcar i Salvador Mendoza representen una
ideologia racionalista i una ideologia vitalista, respectivament.
• Personatges principals:
Don Toni de Bearn: és el marit i cosí segon de dona Maria Antònia, oncle de dona Xima i pare no reconegut
de Joan Mayol; és un noble arruïnat del camp que té una gran casa i posseeix terres a Bearn. És magre, esvelt,
una mica menut, lleig i té uns ulls petits, vius i voltats d'arrugues. Vestia hàbit franciscà i portava una perruca
blanca. És treballador, sincer, ben intencionat, culte, hàbil sofista i dialèctic, i li agraden els clàssics francesos.
És en certa manera, un alter ego que serveix a l'escriptor per a mostrar−nos les seves idees. Per a l'elaboració
d'aquest personatge Villalonga es va valer de diverses figures del seu entorn: l'oncle Josep Palou de
Comasema, un senyor que acabà en la ruïna; Gabriel Villalonga Muntaner un avantpassat sacerdot que
construí un dels primers automòbils; i altres.
Don Toni es caracteritza pel liberalisme i pel relativisme. Segons ell entre els extrems més oposats no hi ha
més que una lleugera diferència, un matís perquè els extrems es toquen. Els seu pensament és dialèctic i la
llibertat de raciocini l'aproxima a la figura de Voltaire, amb el qual fins i tot té una semblança física. Els seus
gustos demostren l'esperit clàssic enfront del romanticisme. Don Toni representa l'autèntic senyoriu, enfront
del Marquès de Collera, que és símbol de l'aristocràcia de nova planta. Encara que al final confessa haver−li
tingut enveja. L'ambigüitat és sobretot però el tret més destriable d'una manera de pensar molt difícil de
comprendre del tot per les seves contradiccions.
Don Joan Mayol: és el narrador de la història, és fill de pare jornaler i de mare collidora, encara que mai els
conegué. Però segons pareix ell és un dels fills no reconeguts per don Toni. Es crià amb els senyors don Toni i
dona Maria Antònia a la possessió de Bearn. Té els ulls negres (com sa mare, que a més era molt bella segons
Don Toni), és fort i àgil. Estudia al Seminari, a la ciutat. És un amant de la literatura i la poesia dels clàssics
greco−llatins.
És un personatge construït a partir de les idees contraries a les de don Toni: l'escrupolositat moral, el rigor
religiós i la creença en les veritats absolutes. Representa el catolicisme integrista del segle XIX. Però igual
que don Toni el seu pensament es ple de contradiccions amb la seva condició religiosa: és orgullós i
materialista, sent atracció per la força, l'exercici físic, la sensualitat i el paganisme. A més la seva actitud
sexual és ambigua la qual cosa el vincula a la figura del llegendari don Felip.
Don Joan a l'obra sofreix una sèrie de conflictes: social, pels seus orígens pobres; familiar, per ser fill no
reconegut i haurà d'abandonar Bearn; moral, per sentir−se atret per Xima, la qual per a ell és el dimoni en
persona; intel·lectual, per no haver pogut convèncer al seu protector de cap de les seves idees... Don Joan és
un fracassat, la seva única victòria es la crema de l'arxiu de la sala de les nines amb la qual podrà preservar viu
i intacte el record dels seus senyors.
Dona Maria Antònia: la dona de don Toni i la seva cosina, és una dona molt bella amb els ulls blaus i
tranquils. Té un fort temperament, però és reservada, franca i sincera. Està molt ben educada i posseeix una
amabilitat parsimoniosa. És l'ideal de dona cristiana: moralment correcta i amb una fe inalterable.
És també un personatge construït des de la realitat de Villalonga, té trets de la mare del novel·lista però
sobretot de la seva esposa. La qual cosa la fa molt humana i entranyable. Aquesta humanitat és aconseguida
pel seu senyoriu i també pel seu tarannà casolà.
Mª Antònia representa l'esperit clàssic: el seny, la serenitat, la necessitat de conservar les formes, la senzilles,
4
l'equilibri i la mesura. El classicisme de la senyora es fa palès en dues referències: la imatge de la vànova i el
mite de Filemó i Baucis vinculats al tema de la fidelitat conjugal. Però igualment que en els altres personatges
Villalonga hi introdueix una certa ambigüitat quan ens parla de les èpoques de desassossec i de pèrdua de la
raó, i també de la connexió moral entre dona Xima, la seva oponent.
Dona Xima: És la neboda òrfena dels senyors. Té deu o dotze anys més que Joan. Senyoreta de bona casa, ben
educada i bellesa perfecta, als divuit anys se'n va anar a París on es gastava els diners dels senyors d'una
manera depravada.
La característica essencial d'aquesta és l'ambigüitat. És la imatge del Mal, de la bellesa i de la depravació, però
també representa la sinceritat i, fins i tot, la innocència. També representa l'amoralitat, l'instint i la
inconsciència. Enfront de dona Maria Antònia, dona Xima és l'amor−curiositat, l'aventura fàustica de la
joventut que acaba en tragèdia.
A més la seva possible relació amb la maçoneria i la seva mort misteriosa li aporten una nota més
d'ambigüitat.
• Època, ambient, la Mallorca de Bearn:
La novel·la es desenvolupa en una època de canvis, el canvi entre l'Antic Règim i la civilització de l'Europa
actual. En concret l'obra acaba el 1890.
A la novel·la hi ha moltíssimes referències externes de l'època en que transcorren els fets, aquestes referències
són de fets històrics o culturals molt concrets, que ens permeten situar la història en unes dates molt precises.
Don toni va a París amb dona Xima el 1859 i assisteix a l'estrena de Faust, ell té quaranta−vuit anys la qual
cosa fa que l'any 1923, quan estudiava a Madrid, veiés la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. El
matrimoni de Bearn viu separat des de el 1859 a 1868 període en el qual don Toni accepta la maçoneria
(1862−1866). Don Joan entra al seminari el 1865 es per això que és possible que assistís a l'enderrocament de
l'estàtua de Isabel II a Palma el setembre de 1868. Desprès les dates són molt concretes però no són
especificats els fets històrics fins al final.
L'únic fet real que Villalonga tergiversa és l'any en que els protagonistes assisteixen a finals de 1883 a l'opera
de Manon la qual en realitat s'estrenà l'any després. I el temps ja no es torna a concretar fins a la mort dels
senyors i la visita dels membres de la Rosa−Creu alemanys (1890). Un esment al separatisme cubà acaba de
completar les referències històriques.
Tot aquest marc històric serveix per mostrar−nos uns canvis polítics que condueixen a la desaparició d'un món
d'unes formes de vida i d'una civilització. És la desaparició d'uns éssers reals, d'unes persones. El món que
s'ha perdut és el món del passat, la mallorca rural, que si és vist com un paradís és precisament per que ha
desaparegut.
És una època de canvi social, Villalonga ens ho ensenya amb les referències històriques: les lluites entre
liberals i conservadors en el regnat d'Isabel II, l'ascens de la burgesia i la caiguda de la noblesa a causa de
l'enriquiment a través de la indústria dels burgesos, l'oposició entre la cultura germànica i la francesa...
A Bearn les referències als nous invents i els progressos tècnics són també molt importants, aquests ens
demostren clarament el canvi social d'aquella època, que afecta a la vida dels individus i al seu ambient:
timbre elèctric, xifó, màquina de cosir, telèfon, automòbil, tren, correu... Els invents duen a una societat més
igualitària on els privilegis de classe ja no hi tenen cabuda. Els invents impliquen la pèrdua de llibertat i la
imposició d'un nou ordre, el socialisme.
5
Bearn no és un lloc real mallorquí. És una pura invenció de Villalonga partint de les realitats i petits detalls
d'una realitat física, com Bunyola i Binissalem. És, per tant, un espai mític. Els senyors estan units a aquest
espai mític enllaçats per aquest nom compartit i ambdós (espai i senyor) comparteixen el mateix procés
d'acabament. Les terres ja no poden mantenir els senyors, els boscos són tallats i fins i tot part de la casa
s'incendia. És tot un món mitificat que s'enfonsa, una civilització i un espai. Les grans possessions agrícoles
tradicionals, de la Mallorca rural, que havien permès econòmicament la manera de viure dels senyors en el
segle XIX, es començaren a dividir a causa de la desamortització.
Acaba alhora una ideologia, una concepció de la vida, la aristocràtica i un mode de producció, l'explotació de
les terres per uns pagesos arrelats a la propietat i en dependència quasi medieval a causa de l'abolició del
feudalisme a la crisi de l'antic règim. Aquesta unió tan estreta dels senyors a Bearn ens permet marcar una
oposició també molt clara entre l'espai rural de Bearn i l'espai urbà de Palma.
• el primer identificat amb el lloc paradisíac. Ja que les repercussions de les revolucions lliberals de
1868 tardaren a arribar, però igualment el paradís endarrerit mallorquí acabà desapareixent.
• el segon és el motor dels transcendentals canvis que estan acabant amb el lloc paradisíac, ja que
Palma sent la capital de Mallorca era on primer arribaven els canvis, i desprès s'anaven escampant per
tota l'illa, la qual però estava molt més endarrerida que la ciutat per la falta de recursos.
La mallorca del segle XIX és una Mallorca pobre, rural, els mallorquins d'aquella època solien viure del que
produïen, l'economia era molt pobre a causa de la poca industrialització que s'estava donant a l'illa, encara que
a l'estranger la indústria s'estigués estenent per tot.
Els canvis a Mallorca tardaren a arribar però finalment arribaren i transformaren mallorca de cap a peus.
• Narrativa catalana de postguerra:
Context històric:
El final de la guerra amb la derrota de la República suposà un tall en el progrés que s'estava donant
anteriorment en els àmbits polítics i culturals, això produí un efecte de pessimisme pel que feia a la continuïtat
històrica. La cultura catalana sofrí una gran crisi que va donar a la proscripció de la llengua catalana als
àmbits familiars i la prohibició d'organismes culturals i literaris. L'efecte de la guerra va suposar la desaparició
de persones i institucions molt importants en els àmbits polítics i culturals. La nostra cultura va ser sotmesa a
un procés de folklorització.
El predomini del conreu de la poesia fou molt important, però sols es permetien edicions de llibres folklòrics,
religiosos o poètics. La censura va prohibir els llibres en prosa. Però a pesar totes aquestes prohibicions, la
normalització començava a donar signes de vida.
L'exili:
Els crítics van parlar d'un doble exili: l'exterior (geogràfic) i interior (personal).Tots dos explicats a
continuació.
• L'exili exterior:
Amb la posada en acció de la dictadura del general Franco molta de la població es veié obligada a l'exili. Els
exiliats es traslladaren a França o Amèrica. França es va convertir en la primera residència pers als exiliats,
però aviat van ser enviats a uns altres llocs segons la situació legal de cadascun. Tots aquells que es van
refugiar a França i que no tenien documentació van ser traslladats a camps de concentració. Tots els exiliats,
6
tant els que es quedaren a Europa com els que es van anar cap a Amèrica, van haver d'adaptar−se a les noves
estructures socials i culturals dels països que els acolliren.
La cultura catalana va romandre durant 15 anys desplaçada, però, mantinguda pels exiliats, que celebraren
activitats que van des de la celebració dels Jocs Florals i la creació de institucions, editorials, revistes i premis,
fins les representacions teatrals, recitals de poesia i de cançons, etc.
Trets distintius de la literatura en aquell moment:
• Recull l'experiència i la converteix en literatura amb una projecció mítica i moral.
• Conté notes exòtiques.
• Incorpora el tema de l'enyorament.
• Porta als límits el sentiment de frustració i la fatalitat del destí.
• Invalida l'experiència individual.
• Denúncia la guerra i les seves conseqüències, etc.
• L'exili interior:
Una literatura troba el seu sentit en relació a tota la societat i a la sèrie d'interessos que es debaten. La cultura
catalana ja no existia i el nou objectiu polític era la reespanyolització de les altres cultures de l'Estat. Els
nostres autors i la nostra població s'adaptà i començà a escriure en castellà i integrar−se als ideals del règim
feixista. La qual cosa implicà desfer−se de la llengua "local", el català.
Panorama hitòrico−cultural, etapes:
1939−1946
Acabada la guerra civil es van donar característiques diferents que es posaren en contra de la cultura catalana.
Es van donar una sèrie de campanyes en contra de la nostra llengua, i en poc de temps, es produeix una
difusió de la cultura castellana. Aquesta situació afectà profundament a la literatura catalana d'aquest període.
1947−1959
Son concedits els primers permisos per a publicar en català. Això suposà el començament de la recuperació de
la nostra cultura. Però, trobaren moltes restriccions, la prohibició de publicar traduccions. S'intentava
convertir la literatura catalana en folklòrica, per això, al principi, el llibre destinat al gran públic era frenat.
Però, la lluita entre l'escriptor i el públic i els premis literaris jugaren un important paper en la recuperació de
la nostra cultura i literatura.
1960−1968
Durant els anys seixanta es produeix l'expansió i consolidació del procés de represa cultural. Aquest
moviment va relacionat amb el creixement econòmic que obligà els polítics franquistes a introduir una certa
"liberalització" en alguns aspectes públics. D'això surten afavorides la cultura i la literatura.
La narrativa:
Després de la guerra, tots el autors que es van donar a conèixer abans del 1939 varen ser sotmesos a un
arraconament temporal. Les seves obres no es seguiren publicant ni formaren part de cap editorial. Varen
crear un objectiu, el de crear i reconstruir el mercat literari i el retrobament amb el públic. Tot això eren les
principals preocupacions de la producció narrativa. A finals dels anys 40 es troben signes de un recobrament
de la narrativa catalana, encara, això si, una mica feble. L'empenta la va donar el premi Joanot Martorell que
7
suposà una base segura per a la nostra literatura. Les obres que comencen a produir−se a la primera meitat
dels anys 50 recullen l'herència de la preguerra, però, també, es comença a notar una nova etapa. Comencen a
publicar−se obres d'autors exiliats i s'introdueixen les primeres mostres del realisme. Però les coses no
canviaren molt fins al 1962.
Autors:
Pere Calders:
La literatura de Pere Calders s'entén com la transformació de la realitat en una explicació superior donant−li
altres sentits alternatius. En les seves obres tot és possible: situacions extraordinàries i meravelloses,
contradiccions a conseqüència del progrés científic, esdeveniments gens freqüents, etc. La realitat és el punt
de partida per a la recreació i la seva presència és sempre present. Existeix una reflexió sobre la condició de
l'home.
El primer arlequí és un llibre de formació que arriba al seu procés de culminació amb Cròniques de la veritat
oculta amb el qual rep el premi Víctor Català. La seva narració es breu, però també escriu novel·les com:
L'ombra de l'atzavara (premi Sant Jordi), Ronda naval sota la boira i Aquí descansa Nevares.
Característiques més significatives de la narrativa de Pere Calders:
• Presència del motiu meravellós i fantàstic.
• Aquest element meravellós va precisant−se en l'absurd i en l'inhabitual.
• Porta dosis d'ambigüitat.
• Un contrast que provoca l'humor, l'esperpent o escepticisme respecte a la realitat quotidiana.
Els aspectes tècnics en els quals es fonamenta són :
• El llenguatge es planer, senzill, col·loquial, estilitzat i subtil.
• El punt de vista narratiu és distanciat.
Manuel Pedrolo
Aquest autor va escriure en tots el gèneres: narrativa, poesia i teatre, que te un plantejament realista. Li ha
estat concedit el Premi d'Honor de les lletres Catalanes i el premi Joanot Martorell amb Estrictament Personal.
Ha utilitzat diverses tècniques narratives i el seu realisme és modificat per l'assumpció explícita i l'aplicació
de les grans aportacions tècniques de la novel·lística del segle XX. Assaja les possibilitats d'aproximació a la
realitat i a la literatura que cada tècnica li permet.
Pedrolo en l'actualitat té més d'un centenar de novel·les publicades. Alguns títols més representatius són:
Totes les bèsties de càrrega, Introducció a l'ombra...
Mercè Rodoreda. La novel·la psicològica
La seva obra esta dividida en tres grans períodes
• L'etapa de joventut
En el primer període trobem les primeres novel·les que publicà. Sóc una dona honrada i Del que hom no pot
fugir, són obres molt importants per que anuncien algunes de les constants de la seva narrativa posterior, com
,per exemple, la condició de la dona i una relació d'oposició entre els dos sexes.
8
D'aquesta primera etapa podem destacar Aloma que fou premi Crexells. Rodoreda domina els recursos
narratius com els registres d'una prosa que esdevé densa i suggeridora.
• L'etapa de maduresa
Vint−i−dos contes, llibre que enllaça les obres d'abans de la guerra i la de després. Els seus contes reflecteixen
un profund pessimisme.
La novel·la més important d'aquesta segona etapa, La plaça del Diamant, fou una novel·la fonamental de la
postguerra. És una novel·la psicològica. Rodoreda, usa el llenguatge viu amb la normativa gramatical. L'ús de
tota una sèrie de tècniques lingüístiques confereix a la novel·la un alè poètic.
Carrer de les Carmèlies guanya el premi Sant Jordi i Ramon Llull.
• L'etapa de vellesa
La meva Cristina i altres contes, assenyala un nou gir en la seva producció amb què la prosa esdevé més densa
i es carrega de ressonàncies misterioses. Les últimes aportacions de Rodoreda són el recull de contes Viatges i
flors, que sembla anunciar la novel·la següent: Quanta, quanta guerra. I el seu darrer llibre: La mort i la
primavera.
El simbolisme d'una gran obra
L'obra de Mercè Rodoreda tendeix a la configuració d'un univers mític, que té com a base la infantesa. Els
personatges de les seves novel·les els coneixem íntimament i lluiten contra els seus propis enemics (interiors i
espirituals), descobreixen el significat de la vida i la seva pròpia identitat.
En Aloma els símbols dominants són: la flor i el jardí i per altra banda el gat. La flor representa la pèrdua de la
infantesa, la virginitat o la puresa.
De La Plaça del Diamant podem destacar també dos símbols: el colom perquè representa el estat de tancament
de la protagonista. L'arbre representa un món del qual la mort és exclosa. Els escenaris de les narracions, són
un món obert, vegetal, presidit per la lluna ,símbol de la mort, però, també de renaixement.
• Que penseu que és la sala de les nines?
La sala de les nines de la possessió de Bearn és el secret arxiu de don Toni on segons es revela a l'epíleg de
l'obra és on es guarden les pepes que vestia l'avantpassat del senyor, Felip, però també és on don Toni guarda
els documents que el vinculen a la secta maçònica, a la qual durant quatre anys de la seva vida (1862−1866)
va pertànyer.
Però el secret més gran que amaga la sala, són les proves de la bastarda de don Toni, en aquesta sala és on es
guarda l'arxiu on es revela que el títol de senyors de Bearn no pertany a la seva família des de la conquesta
sinó que el compraren. Igual que l'anomenat Marquès de Collera, el qual el senyor maleeix molt encara que li
degui algun que altre favor.
Per això, perquè no es descobrissin els secrets, sobretot aquest últim que Joan desconeix abans de cremar la
sala, es el per que Villalonga la fa desaparèixer, per mitificar encara més la figura dels senyors de Bearn, per
que en la mort fins hi tot segueixin amb la glòria i la màgia que donen les cinc lletres del nom de Bearn.
Llorenç Villalonga
9
Bearn
o La sala de les nines
Llorenç Villalonga
Bearn o La sala de les nines
• Autor:
• Personatges principals:
• Època, ambient, la Mallorca de Bearn:
• Narrativa catalana de postguerra:
• Que penseu que és la sala de les nines?
10