catálogo - Capella de Sant Roc

192
EXPOSICIÓ
Diuen els textos, a partir de Plini el Vell, que l’origen del dibuix
recau en Dibutades, aquella jove que, abans d’acomiadar-se del
seu enamorat, perfila l’ombra de la seva silueta projectada sobre
el mur. Quasi dos mil anys més tard, Jacques Derrida afegeix:
“El dibuix és cec”. La voluntat de conservar una imatge de la
persona estimada fa que Dibutades, precisament, perdi de vista
el seu amant. De cara al mur, concentrada en el que fa, deixa de
veure el motiu del seu dibuix i, en comptes d’aprofitar el seu cos
present, comença a recordar-lo quan encara no ha marxat.
Iñaki Álvarez evidencia aquesta ceguera amb memòria, i
l’exagera. Perquè aquí el model no són ombres que es poden
resseguir, sinó paraules —d’objectes, de persones, de gestos i
d’emocions. Paraules dites per una veu que l’Iñaki persegueix
des d’una pèrdua total de visibilitat (sense veure què dibuixa),
però que contenen el record de les paraules escrites per
Raymond Carver. Els fragments del conte motiven, doncs, el
dictat que mana a l’artista què fer, on aturar-se. I així el text,
convertit en partitura que una veu interpreta, és, alhora, traduït
en imatges. Dos ecos que dialoguen amb l’autor del relat com
qualsevol lector que, en la repetició de la lectura, recrea a cegues
l’univers projectat per l’escriptura.
La paraula és l’inici, allà on el dibuix apareix, però també allà on
es dilueix: unes vegades la cita ens remet a una cosa coneguda
(la Catedral de París, un cec), però la veu és imprecisa (“fes
un rectangle”, “fes un cercle que quedi buit per dins”); altres
vegades la cita no és prou clara (“un en color i un altre en blanc
i negre”) i hem d’esperar que la veu ens ho reveli (“són teles
antigues”). Mentrestant, veiem com l’Iñaki s’entrega a la paraula
i a la mirada de l’altre. La mà que dibuixa és la seva, però va
perduda, i s’aventura, desorientada sobre la superfície del paper
(com la càmera que la segueix en el vídeo que enregistra l’acció).
I malgrat tot, també calcula, mesura, intenta recordar allà on va
aixecar el braç, allà on creu que continua el darrer traç.
Curiós intercanvi el que aquí es dóna entre el cos i el dibuix,
entre la creació d’una imatge i la simple inscripció d’un rastre.
Perquè, lluny de Dibutades, sense referents, la intuïció fragmenta
i desordena les figures. I aquest decalatge de les formes no fa
més que traslladar a l’espai el decalatge inevitable que va del
text a la imatge, de la paraula a la cosa. Per això els dibuixos
són la descomposició involuntària de les imatges mentals de
l’artista. Una contradicció que tradueix el contrast entre el dir
i el dit, entre el llenguatge i allò que el llenguatge indica. Vuit
dibuixos que ens ensenyen que qualsevol reproducció visual
serà maldestra, que el realisme (lingüístic o pictòric) no existeix,
que qualsevol dibuix és la traducció d’una imatge mental, o, com
dèiem al principi, que el dibuix és cec.
L’Iñaki posa així en dubte la figura de l’artista com a artífex,
i amb el seu llapis ens remet al concepte d’estil, que ve de
l’estilet, que perfora, que disgrega qualsevol confiança amb
una suposada veritat. D’aquí l’estranya autoritat d’aquesta veu
i d’aquesta mà que semblen haver intercanviat els seus papers.
Perquè el fenomen invisible de la parla aquí guia i anima una mà
fora de si. Una manera de dir-nos que sempre podrem sentir el
que veiem, però que difícilment veurem allò que sentim. Potser
per això l’Iñaki Álvarez construeix imatges per a l’oïda, per
constatar aquesta ceguera indefugible de la paraula pintada.
Un projecte d’Iñaki Álvarez
Comissariat
Joana Hurtado Matheu
Jacques Derrida,
Mémoires d’aveugle, París,
Réunion des musées nationaux,
1990.
Raymond Carver,
Catedral, Barcelona,
Anagrama, Compactos, 1999.
Impressió
Moncunill
196
Joana Hurtado Matheu
IMÁGENES PARA EL OÍDO
Col·loca el dit del mig de la mà que tens lliure sobre el paper. — No
treguis aquest dit fins que t’ho digui. — Dibuixa una mà i fes coincidir
un dit de la mà que dibuixes amb el teu. — Sense treure el dit, imagina’t
l’ombra que projectaria el teu braç sobre el paper; dibuixa-la. — Ara, fes
una línia recta que passi per on tens posat el dit.
Disseny gràfic
Forma & Co
Fotografies dibuixos
Marc Llibre Roig
Dibuixos
Iñaki Álvarez
Correccions
Teresa Guasch Ventura
Traducció a l’anglès
Graham Thomson
Textos
Arturo Castillo Delgado
Joana Hurtado Matheu
PUBLICACIÓ
Agraïments
Paula Delgado
Thomas Fontdevilla
Eloi Grasset
Lluís X. Iturralde
Jordi París
Veronic Petit
El Terrat
Col·labora
Generalitat de Catalunya
Ajuntament de Valls
Institut d’Estudis Vallencs
Organitza
Museu de Valls
Edició so
Arturo Castillo Delgado
Gil Granero
Edició vídeo
Iñaki Álvarez
www.capellasantroc.cat
Capella de Sant Roc
Espai Contemporani
Valls, Tarragona
Del 3 de juny al 31 de juliol del 2011
A cura de Joana Hurtado Matheu
Dins del cicle Catedrals a la capella
Un cicle d’exposicions per a la
Capella de Sant Roc a partir de
Catedral, conte de Raymond Carver
Música
Giulia Valle
Ajudants de càmera
Carles Colom
Patri Torres
Fotografia i il·luminació
Pau Castejón
Text i veu en off
Arturo Castillo Delgado
«Movía las puntas de los
dedos por encima, por donde
yo había dibujado, asintiendo
con la cabeza.» p. 204
«Finalmente, salió la imagen
de la más famosa, la de París,
con sus arbotantes y sus
flechas que llegaban hasta
las nubes.» p. 201
Fes un rectangle apaïsat que ocupi la part de sota del paper. — A sobre
del rectangle dibuixa-hi punxes, cap amunt, una més gran que la resta,
fins arribar al final, de manera que quedi cobert tot el rectangle. — Fes
uns arcbotants: uns arcs que surtin del rectangle com si fossin rems
d’un vaixell i vagin cap al terra. Fes-ne quatre; aquests arcs sostenen
l’edifici. — Fes una porta amb punxa, molt gran. — I fes finestres
igualment amb punxa, les que vulguis. — Ara fes una creu damunt
la punxa més gran que hi ha per sobre del rectangle. — Marca-la ben
marcada, que es vegi. — Si vols, a la porta, marca-hi punxes de fora cap
endins. — Prou.
201
190
204
Dipòsit legal
T-52-2012
PARAULES PINTADES
Texts from Pliny the Elder on attribute the origin of drawing
to Butades’ daughter Dibutades: before bidding farewell to
her lover, the young woman traced the outline of his shadow
projected on the wall. Almost two thousand years later, Jacques
Derrida added that ‘drawing is blind’. It was precisely her desire
to preserve an image of her beloved that made Dibutades lose
sight of him. Face turned to the wall, concentrating on what she
was doing, she had ceased to look at the subject of the drawing,
and instead of making the most of his present body had begun to
remember him even before he had gone.
Iñaki Álvarez evidences this blindness with memory, and
exaggerates it. Because here the model is not shadows that
can be traced, but words — for objects, people, gestures and
emotions. Spoken by a voice that Iñaki pursues from a total loss
of vision (not seeing what he is drawing), the words contain the
record of those written by Raymond Carver. The fragments of the
story thus prompt the dictation that tells the artist what to do,
where to stop. And so the text, converted into a score that a voice
interprets, is at the same time translated into images — two
echoes that dialogue with the author of the story as any reader
does who, in the repetition of reading, blindly recreates the
universe projected by the writing.
The word is the beginning, where the drawing appears, but also
where it is diluted: at times the quotation refers us to something
known (the cathedral in Paris, a blind man), but the voice is
imprecise (‘draw a rectangle’, ‘draw a circle that is empty on the
inside’), at other times the quotation is not very clear (‘one in
colour and another in black and white’) and we have to wait for
the voice to reveal it to us (‘they are old TVs’). Meanwhile, we see
Iñaki surrender himself to the word and to the gaze of the other.
The hand that draws is his, but it is lost, and wanders disoriented
over the paper surface (like the camera that follows it in the
video recording the action). Yet nonetheless it also calculates,
measures, and tries to remember where the arm was raised,
where the last line might carry on from.
Curious the exchange that takes place here between body
and drawing, between the creation of an image and the simple
inscribing of a trace, because, a long way now from Dibutades,
and without referents, intuition fragments and disorders the
figures. And this shifting of the forms is neither more nor less
than a transposing into space of the inevitable shift from the
text to the image, from the word to the thing. This is why the
drawings are the involuntary breaking down of the artist’s mental
images, a contradiction that translates the contrast between
the act of saying and what is said, between language and what
language points to; eight drawings which show us that all visual
reproduction will be clumsy, that realism (linguistic or pictorial)
does not exist, and that every drawing is the translation of a
mental image, or, as we said at the outset, that drawing is blind.
Iñaki thus calls into question the figure of the artist as a
craftsman, and with his pencil sends us back to the concept
of style, which comes from the stylet, the stiletto, which
pierces, cutting away any trust in a supposed truth. Hence the
strange authority of this voice and this hand that seem to have
exchanged roles. Because the invisible phenomenon of speech
here guides and animates an alienated hand — a way of telling
us that we can always hear what we see, but very rarely see what
we hear. Perhaps that is why Iñaki Álvarez constructs images for
the ear, in order to bear witness to the inescapable blindness of
the painted word.
Dicen los textos, a partir de Plinio el Viejo, que el origen del dibujo
recae en Dibutades, aquella joven que, antes de despedirse de su
amante, perfila la sombra de su silueta proyectada sobre el muro.
Casi dos mil años más tarde, Jacques Derrida añade: “El dibujo es
ciego”. La voluntad de conservar una imagen de la persona amada
hace que Dibutades, precisamente, pierda de vista a su amante.
De cara al muro, concentrada en lo que hace, deja de ver el motivo
de su dibujo y, en vez de aprovechar su cuerpo presente, empieza
a recordarlo cuando todavía no se ha ido.
Iñaki Álvarez evidencia esta ceguera con memoria, y la
exagera. Porque aquí el modelo no son sombras que se pueden
repasar, sino palabras —de objetos, de personas, de gestos y
emociones. Palabras dichas por una voz que Iñaki persigue
desde una pérdida total de visibilidad (sin ver qué dibuja),
pero que contienen el recuerdo de las palabras escritas por
Raymond Carver. Los fragmentos del cuento motivan, pues, el
dictado que manda al artista qué hacer, dónde detenerse. Y así
el texto, convertido en partitura que una voz interpreta, es, al
mismo tiempo, traducido en imágenes. Dos ecos que dialogan
con el autor del relato como cualquier lector, aquél que en la
repetición de la lectura recrea a ciegas el universo proyectado
por la escritura.
La palabra es el inicio, allí donde el dibujo aparece, pero
también allí donde se diluye: unas veces la cita nos remite a una
cosa conocida (la Catedral de París, un ciego) pero la voz es
imprecisa (“haz un rectángulo”, “haz un círculo, que quede vacío
por dentro”); otras veces la cita no es bastante clara (“uno en
color y otro en blanco y negro”) y debemos esperar que la voz
nos lo revele (“son teles antiguas”). Mientras tanto, vemos cómo
Iñaki se entrega a la palabra y a la mirada del otro. La mano que
dibuja es la suya, pero va perdida, y se aventura, desorientada
sobre la superficie del papel (como la cámara que la sigue en
el vídeo que registra la acción). Y sin embargo, también calcula,
mide, intenta recordar allí donde levantó el brazo, allí donde cree
que continúa el último trazo.
Curioso intercambio el que aquí se da entre cuerpo y dibujo,
entre la creación de una imagen y la simple inscripción de un
rastro. Porque lejos de Dibutades, sin referentes, la intuición
fragmenta y desordena las figuras. Y este desajuste de las formas
no hace más que trasladar al espacio el desajuste inevitable que
va del texto a la imagen, de la palabra a la cosa. Por eso los dibujos
son la descomposición involuntaria de las imágenes mentales
del artista. Una contradicción que traduce el contraste entre el
decir y el dedo, entre el lenguaje y lo que el lenguaje indica. Ocho
dibujos que nos enseñan que toda reproducción visual será torpe,
que el realismo (lingüístico o pictórico) no existe, que todo dibujo
es la traducción de una imagen mental, o, como decíamos al
principio, que el dibujo es ciego.
Iñaki pone así en duda la figura del artista como artífice, y con
su lápiz nos remite al concepto de estilo, que viene de estilete,
que perfora, que disgrega cualquier confianza con una supuesta
verdad. De ahí la extraña autoridad de esta voz y esta mano que
parecen haber intercambiado sus papeles. Porque el fenómeno
invisible del habla aquí guía y anima una mano fuera de sí. Una
manera de decirnos que siempre podremos oír lo que vemos,
pero que difícilmente veremos aquello que oímos. Quizás por
eso Iñaki Álvarez construye imágenes para el oído, para constatar
esta ceguera insoslayable de la palabra pintada.
PAINTED WORDS
PALABRAS PINTADAS
Joana Hurtado Matheu
Joana Hurtado Matheu
«Pero no utilizaba bastón ni
llevaba gafas oscuras.» p. 194
«Mi mujer se sentó en el
sofá, entre los dos. Le pasé
el canuto. Lo cogió, le dio
una calada y me lo volvió a
pasar.» p. 199
«Uno en color y otro en blanco
y negro, una vieja reliquia.»
p. 197
Faràs un dibuix d’un home mig pla, de front. Fes el cap, només el cap. —
Fes les dues orelles. — Fes els ulls, només la part de fora dels ulls. —
Ara fes un cercle de l’iris dels ulls; només un cercle, que quedi buit per
dins. — Fes una boca i dibuixa-hi una barba espessa i molt llarga; més
espessa, més barba. Fes-hi un bigoti també. — Ara dibuixa el cos, amb
les espatlles caigudes. — L’home du una jaqueta; fes una corbata. —
Pinta la corbata per dintre. — Dibuixa-li alguns cabells, solts; l’home
és calb. — Prou.
Fes la silueta d’un sofà, que ocupi tot l’ample del paper. — Fes-hi tres
caps, asseguts un al costat de l’altre; només els caps. — Al cap de
l’esquerra, dibuixa-li una barba espessa, molt llarga. — Fes-li el cos:
té les cames creuades, una per sobre de l’altra. — En una mà, du una
cigarreta encesa; dibuixa el fum. — La persona del costat és una dona;
està de costat. Dibuixa-li el cos. — Du una bata. La bata està mig oberta
i se li veu un pit. Dibuixa el pit. — La dona està adormida; fes-li els ulls
tancats. — Dibuixa-li els cabells, curts. — Al seu costat, hi ha un home
gros. Dibuixa el cos d’un home gras; fes-li la panxa, les cames.
Dibuixa dos rectangles, on vulguis. — Dóna’ls profunditat; que siguin
cubs, com cubs. — Afegeix-los potes. Són “teles” antigues: quatre potes
a cadascuna. — Ara, dibuixa la pantalla: convexa, que sobresurti, que
es noti que sobresurt. — Dibuixa botons en un costat de cada pantalla. —
A l’altre costat de cada “tele”, fes-hi una reixeta de ventilació. —
Dibuixa dues antenes a sobre de cada aparell, una més llarga que
l’altra. — I una piloteta a la punta de cada pal.
194
199
197
«No hablamos. Comimos. Nos
atiborramos. Como animales.»
p. 196
«Tras haber sido inseparables
durante ocho años —ésa fue la
palabra que empleó mi mujer,
inseparables—, la salud de
Beulah empezó a declinar
rápidamente.» p. 192
«Ella accedió. Me dijo que le
pasó los dedos por toda la cara,
la nariz, incluso el cuello.»
p. 190
Tens llibertat per ubicar els objectes al lloc del paper que vulguis. —
Fes un cercle; és un plat. — Un altre cercle, dins del plat. — Dibuixa
un filet, que quedi negre. — Dibuixa dos trossos del filet al costat, dos
trossos que han estat tallats amb un ganivet. — Fes el ganivet, on
vulguis, amb serra. — El mànec, pinta’l, i dibuixa-hi els dos cargols. —
En un costat del plat, dibuixa-hi mongeta tendra; en un altre costat,
dues patates. Senceres, fetes al forn. Fes els puntets de les patates. —
Ara fes una forquilla. — Dibuixa dues llesques de pa, amb mantega;
dibuixa la mantega. — Fes un got, ple de llet.
A un costat del paper, fes un llit. — Dibuixa el matalàs. — Ara fes les
potes i la capçalera. — En aquest llit, hi ha una dona; fes-li el cap. — És
una dona negra: que es vegi. — Està tapada amb una manta; només
sobresurt un braç. — Fes aquest braç. — La seva mà l’agafa la mà d’un
home que està assegut al seu costat. — Primer fes la mà i el braç de
l’home. — Després, dibuixa el cos, assegut. — Fes la cadira, senzilla; fes
les potes. — Fes el cap. — I fes una barba, no tan llarga. — Espessa, però
no tan llarga; ja està bé.
Dibuixa el perfil d’una dona; només la cara, amb la boca una mica
oberta. — Fes el coll, arriba fins al pit. Dibuixa un pit, només la silueta. —
Fes els cabells: curts, arrissats, per tot el cap. — Molt cabell. — Ara
dibuixa una mà esquerra a la cara d’aquesta dona. — Algú li està tocant
la cara. Fes que el dit gros no es vegi. — El té ficat a la boca.