VICTORIA DE LOS ÁNGELES

V I C TO R I A
DE LOS
Á NGELES
C A N TA
Homenatge | Homenaje | Tribute
Obres de Joaquín Nin-Culmell
i Joaquín Nin Castellanos
World Premiere Recordings
Enregistraments històrics de Victoria de los Ángeles realitzats entre 1950 i 1964
(vegeu més informació a la pàgina 4)
Els enregistraments de la resta de cantants daten de desembre de 2008
i van ser realitzats a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Producció musical: Alan Branch
Assessor artístic: Salvador Mas
Producció tècnica i enregistrament: Enric Giné i Ferran Conangla
Agraïments: Manuel Capdevila, Santiago Vela, Gregori Font, Miguel Pérez,
Nello Carlini i Raquel Pierotti
2008 - Copyright Producció: Fundació Victoria de los Ángeles
2008 - Copyright Edició: Columna Música, S.L.
Fotografia de la coberta: Joaquín Nin-Culmell. Fotografia cedida per Lluís Juste de Nin
Fotografies: Arxiu Fundació Victoria de los Ángeles
Revisió anglesa: Gerald Fannon
Traduccions: Beatriu Krayenbühl i Ari Weinstein
Revisió i correcció de textos: Aibana Productora Editorial, S.L.
Disseny i maquetació: www.Tresinteractiva.com
1CM0196
Dip. Legal B-24364-08
COLUMNA MÚSICA
C/ St. Eusebi, 53, pral. 1a
08006 Barcelona
Tel.: 93 362 03 28
Fax: 93 209 45 48
[email protected]
www.columnamusica.com
V I C TO R I A
DE LOS
Á NGELES
C A N TA
V ICTORIA
C A N TA A
Victoria de los Ángeles és un referent
imprescindible i indiscutible, que el temps va
convertint en llegendari, en la interpretació de
les cançons dels nostres compositors. Joaquín
Nin-Culmell es troba entre els autors que van
formar part del seu repertori liederístic, com ho
demostra aquesta gravació que s’ha pogut
recuperar gràcies a la recerca duta a terme per
l’investigador Manuel Capdevila i que se suma a
la llista de concerts en què va incloure les seves
obres, especialment durant els anys seixanta i
setanta, en recitals com el que va oferir al Hunter
College de Nova York, el 6 de febrer del 1960, on
va interpretar les seves Dotze cançons catalanes;
o al Royal Festival Hall de Londres, el 8 d’abril
de 1974, acompanyada del també mític Gerald
Moore, a més dels concerts que va fer a la
Universitat de Berkeley convidada pel mateix
Nin-Culmell. La relació entre aquests dos grans
músics es pot retrobar anys més tard, en els
noranta, en la creació de l’entitat Amics de Joaquín
Nin-Culmell, que promovia l’estrena al Gran
04
Teatre del Liceu de la seva òpera La Celestina, a
la qual Victoria va donar suport al costat de moltes
altres personalitats.
La Fundació Victoria de los Ángeles ha volgut
retre homenatge a Joaquín Nin-Culmell en el seu
centenari amb aquesta gravació, en què podem
escoltar la mateixa Victoria interpretant «La filla
del marxant», de les Dotze cançons catalanes, en
un concert en directe que va tenir lloc al castell
de Vulpellac el 1973, i també algunes de les
cançons compostes pel pare d’aquest compositor,
el també gran pianista i figura destacadíssima de
la història de la música catalana Joaquín Nin
Castellanos (1879-1949). Unes gravacions
antològiques que obren la porta a les noves
generacions de cantants que estan sorgint avui
en dia; gràcies a les beques que atorga la Fundació
Victoria de los Ángeles als estudiants de
perfeccionament de l’ESMUC, acomplint el desig
de la mateixa Victoria de fer costat als nous talents,
aquests enregistraments tenen l’oportunitat de
donar-se a conèixer amb aquest disc.
Tot i els seus orígens cosmopolites, pel seu
naixement a Berlín, per la infantesa passada a
París, a Barcelona i a Nova York, i per la seva
càtedra de Composició a la Universitat de Berkeley
durant més de cinquanta anys, Joaquín
Nin-Culmell va ser un compositor que no es va
desvincular mai de la vida musical del nostre país.
Les seves estades regulars a Barcelona van fer que
pogués conviure amb els compositors -Mompou,
Montsalvatge, Valls, Toldrà- i els intèrprets de la
seva generació -la seva mestra Conxita Badia, la
gran pianista Alícia de Larrocha i la mateixa
Victoria de los Ángeles entre els més destacats-,
que compartien amb ell la vocació de difondre la
creació musical contemporània. Aquest també va
ser el cas de Victoria de los Ángeles, que no es va
limitar només al repertori de la tradició europea,
sinó que es va responsabilitzar de donar a conèixer
les músiques dels compositors del seu país, del
seu entorn, com va ser el cas de Joaquín
Nin-Culmell.
Els dos volums de les Dotze cançons populars
catalanes són de les obres per a veu més conegudes
de Joaquín Nin-Culmell. El primer el va
compondre entre el 1952 i el 1953, i el segon el
1957, i coincideixen amb el caràcter popular que
va heretar de Manuel de Falla, amb el qual va
estudiar durant els anys trenta, en llargues estades
a Granada, en què també va poder submergir-se
en l’esperit musicològic que Falla havia après de
Felip Pedrell. A partir dels temes tradicionals,
Nin-Culmell proposa noves harmonitzacions
que proporcionen un nou tarannà a aquestes
cançons, tot sublimant-les amb la seva poètica
sonora, molt propera a la sensibilitat de Mompou.
La recreació que en fa aconsegueix transmetre el
to introspectiu i alhora inquiet pel que fa a
l’experimentació musical que trobem a tota la seva
obra.
Des d’aquesta mateixa visió sublimada de l’arrel
popular, compon les Cuatro canciones andaluzas,
que Nin-Culmell va dedicar a Victoria de los
Ángeles i que segellen amb aquest llegat musical
el seu reconeixement mutu. Un exemple diferent
del tractament que fa de les harmonies des dels
postulats del mateix Falla i dels compositors
francesos, com Paul Dukas, que Nin-Culmell va
poder conèixer durant la seva etapa de formació
a París. A través de les seves cançons, que
interpreten en aquest disc els becaris de la
Fundació Victoria de los Ángeles, Nin-Culmell
exercia la seva vocació més profunda: la d’elevar
la inspiració popular a la categoria d’art.
MÒNICA PAGÈS I SANTACANA
05
V ICTORIA
DE LOS
Va néixer l’1 de novembre de 1923 a Barcelona.
La seva primera llar va ser la universitat de la
ciutat, on el seu pare, home d’una personalitat
irresistible, era bidell. La formació a les aules
buides i al paranimf va ser decisiva per al seu
desenvolupament vocal i de la seva personalitat:
un temperament tímid però molt segur en el camp
artístic, que va conrear pel seu compte, amb
l’impuls de les escoles de la Generalitat de la
República i mitjançant els seus brillants cursos al
Conservatori del Liceu, on va completar tots els
seus estudis en tres anys meteòrics. Per bé que el
seu debut no professional va ser amb una de les
obres que li duria la fama, La Bohème, al Teatre
Victòria de Barcelona (1940), l’artístic va tenir lloc
al Palau de la Música Catalana el 19 de maig de
1944, amb un recital de cançons i àries acompanyat
pel conjunt Ars Musicae, tan important en la seva
formació i la seva vida, dirigit per Josep Maria
Lamaña. Aleshores ja es notava la seva necessitat
de mostrar al públic la seva doble faceta com a
cantant: música de cambra i òpera; en aquest
últim gènere, va debutar al Liceu el 13 de gener
06
Á NGELES
de 1945 amb un altre paper important per a ella,
la comtessa d’Almaviva a Le nozze di Figaro.
El 1947, quan ja era coneguda al seu país, va
guanyar el primer premi del prestigiós concurs
de Ginebra, i això li va obrir les portes de la
Scala de Milà, on va debutar l’any 1949 amb un
recital, i, un any més tard, amb la primera
representació a Itàlia (en italià, com era costum
aleshores) d’Ariadne auf Naxos, de Strauss. El
1948, s’havia presentat a un dels seus públics més
fidels, el de Londres, amb una transmissió
radiofònica a la BBC de La vida breve de Falla.
Aviat va iniciar una col·laboració fonamental
amb el rei dels pianistes acompanyants, Gerald
Moore, al qual més endavant s’afegiria Geoffrey
Parsons, a banda dels espanyols i d’altres
nacionalitats, des d’Alícia de Larrocha i Gonzalo
Soriano a Lavilla, Zanetti, García Morante,
Blancafort…
Del 1949 data la seva presentació a l’Òpera de
París, amb la seva impactant Marguerite del Faust
de Gounod, una obra que en la temporada
1950-51 la va imposar immediatament com una
de les grans favorites d’una de les èpoques
daurades del Met novaiorquès, la sala que va
presenciar la major part de les seves actuacions
operístiques a Nova York, per bé que el 2 de
novembre de 1950 ja havia debutat en concert al
Carnegie Hall, que encara avui mostra una placa
que duu el seu nom.
El 1952 va debutar amb un enorme èxit a
Llatinoamèrica; en aquest sentit, cal esmentar la
relació amorosa que va establir amb el públic
argentí des de la seva primera Manon de Massenet
i la Madama Butterfly de Puccini (per a molts,
els papers de Victoria, juntament amb la seva
Mimí), fins a una de les seves darreres actuacions
en l’escena lírica amb el Werther també de
Massenet (1979). El 1992 va celebrar en un concert
al Teatro Colón de Buenos Aires els quaranta anys
del seu debut en aquesta prestigiosa sala.
Els èxits i gires van succeir-se, i Victoria va
viatjar al Japó, Austràlia, Sud-àfrica, Rússia, va
recórrer tot Europa, va efectuar una enorme
quantitat d’enregistraments (alguns considerats
de referència al moment mateix de la seva aparició,
sense que fins avui aquest judici hagi canviat
substancialment), fins a assolir el que va significar
el més inesperat dels seus somnis i triomfs: el
debut del primer cantant espanyol a Bayreuth,
escollida per Wieland Wagner per interpretar el
1961 i 1962 l’Elisabeth del wagnerià Tannhäuser.
El mateix any 1961, un altre esdeveniment
especialment important va ser la seva participació
a l’estrena pòstuma, en versió de concert, de
L’Atlàntida de Falla al Liceu de Barcelona. En
aquest context, no podem deixar d’esmentar la
seva col·laboració amb Pau Casals, per qui sentia
una admiració que era corresposta, i la seva tasca
constant per difondre la música espanyola i
llatinoamericana de tots els temps, així com la
seva col·laboració i amistat amb compositors com
ara Rodrigo, Mompou, Montsalvatge, Esplà, VillaLobos, Moreno i tants altres, a banda de Toldrà;
la mort de la soprano va truncar un projecte
d’enregistrament de les obres vocals completes
d’aquest compositor català, amb Alícia de
Larrocha.
Dels papers que va abordar a l’escena, cal
esmentar, si més no, les protagonistes de La
traviata, Lohengrin, Die Meistersinger von
Nürnberg, Il barbiere di Siviglia, Pagliacci,
Cavalleria rusticana (en el cas d’aquestes dues
últimes òperes, en una famosa ocasió a Londres,
i una sola vegada va interpretar la Micaela de
Carmen al Met), Martha, la Donna Anna de Don
Giovanni, l’Agathe del Freischütz…
07
A mitjan anys seixanta, a causa d’un seguit
de factors personals, la carrera de l’artista es va
anar orientant cada vegada més cap al recital, i
les seves aparicions operístiques van anar
disminuint, fins a l’última, la seva inoblidable
Mélisande a Pelléas et Mélisande, de Debussy, al
Teatro de la Zarzuela de Madrid el 1980.
Tanmateix, el 1978 i 1979, va tenir temps de dur
finalment a escena la seva Carmen, davant d’un
públic en què hi havia col·legues de la seva època
al Met, i sobre la qual un crític va dir: «Qui cregui
que l’estil ha abandonat el món de l’òpera es
consolarà amb aquesta Carmen de Victoria de los
Ángeles».
Però la seva carrera va prosseguir fins al 28 de
desembre de 1997, data de l’últim concert oficial
al Teatre Nacional de Catalunya, com a
inauguració d’una sèrie de concerts programats
per la persona que aleshores n’era el director,
Josep Maria Flotats. Especialment importants són
el seu concert de celebració del seu debut al Palau
de la Música el 1989, la seva participació -tan
distingida i allunyada de qualsevol polèmica- en
la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de
Barcelona el 1992, així com el seu molt desitjat
retorn a la sala del Liceu també aquell mateix any,
amb un concert memorable entre altres coses per
l’acollida entusiasta que hi va rebre. El domini
i la predilecció pel cant de cambra han fet que
cada presentació -o cada enregistrament- de la
soprano hagi estat un moment únic de
comunicació amb el seu públic.
La filla del bidell va ser investida doctora
honoris causa per la Universitat de Barcelona el
desembre de 1987, i el seu discurs d’acceptació
va consistir en un recital al mateix paranimf on
tantes vegades havia assajat.
La jove guanyadora d’un concurs que encara
es presentava com una «aspirant» al paper de
Mimí es va acomiadar dels seus amics i del món
en una clínica de Barcelona tot recordant aquest
paper que tant adorava. Va morir el 15 de gener
de 2005, i la seva capella ardent i el posterior
funeral a Santa Maria del Mar -una església
que havia estimat molt i on la seva veu havia
ressonat tantes vegades-, es van convertir en un
plebiscit impressionant de l’afecte i la popularitat
enormes que havia assolit aquesta cantant
«aristocràtica» que mai no va renunciar al rigor,
la profunditat i la discreció en un món a voltes
tan vanitós i de falsos oripells com el del cant líric.
ESPAÑOL
JORGE BINAGHI
Joaquín Nin Castellanos
08
V ICTORIA
C A N TA A
Victoria de los Ángeles es un referente
imprescindible e indiscutible, que el tiempo va
convirtiendo en legendario en la interpretación
de las canciones de nuestros compositores.
Joaquín Nin-Culmell figura entre los autores que
formaron parte de su repertorio liederístico, tal
como lo demuestra esta grabación que se ha
podido recuperar gracias a la investigación llevada
a cabo por el estudioso Manuel Capdevila, que
se añade a la lista de conciertos en los que incluyó
sus obras, especialmente durante los años 1960
y 1970, en recitales como el ofrecido en el Hunter
College de Nueva York el 6 de febrero de 1960,
en el que interpretó sus Dotze cançons catalanes,
o en el Royal Festival Hall de Londres, el 8 de
abril de 1974, acompañada del igualmente mítico
Gerald Moore, además de los conciertos que dio
en la Universidad de Berkeley invitada por el
propio Nin-Culmell. La relación entre estos dos
grandes músicos se materializó años más tarde,
en los años noventa, en la creación de la
asociación Amics de Joaquím Nin-Culmell, que
promovería el estreno en el Gran Teatro del Liceo
10
de su ópera La Celestina, que contaría con el
apoyo de Victoria, junto al de muchas otras
personalidades.
La Fundación Victoria de los Ángeles ha
querido rendir homenaje a Joaquín Nin-Culmell
en su centenario con esta grabación en la que
podemos escuchar a Victoria interpretando «La
filla del marxant» de Dotze cançons catalanes,
en un concierto en directo que tuvo lugar en el
castell de Vulpellac en 1973, así como algunas de
las canciones compuestas por el padre de este
compositor, el también gran pianista y figura
muy destacada en la historia de la música catalana
Joaquín Nin Castellanos (1879-1949). Unas
grabaciones antológicas que abren la puerta a las
nuevas generaciones de cantantes que están
surgiendo en la actualidad; gracias a las becas
que otorga la Fundación Victoria de los Ángeles
de perfeccionamiento del ESMUC, cumpliendo
así el deseo de la propia Victoria de ayudar a
nuevos talentos, estas generaciones tienen la
oportunidad de darse a conocer a través de este
disco.
A pesar de sus orígenes cosmopolitas por el
hecho de haber nacido en Berlín, por la infancia
transcurrida en París, Barcelona y Nueva York,
y por su cátedra de Composición en la
Universidad de Berkeley durante más de
cincuenta años, Joaquín Nin-Culmell fue un
compositor que jamás se desvinculó de la vida
musical de nuestro país. Sus estancias regulares
en Barcelona le permitieron convivir con los
compositores -Mompou, Montsalvatge, Valls,
Toldrà- y los intérpretes de su generación -su
maestra Conxita Badia, la gran pianista Alicia de
Larrocha y la propia Victoria de los Ángeles entre
los más destacados-, que compartían con él la
vocación de difundir la creación musical
contemporánea. Este fue asimismo el caso de
Victoria de los Ángeles, que no se limitó
únicamente al repertorio de la tradición europea,
sino que asumió la responsabilidad de dar a
conocer la música de los compositores de su país,
de su entorno, como sucedería con Joaquín
Nin-Culmell.
Los dos volúmenes de Dotze cançons populars
catalanes figuran entre las obras para voz más
conocidas de Joaquín Nin-Culmell. Compuso el
primero entre 1952 y 1953, y el segundo, en 1957.
Ambos coinciden con el carácter popular que
heredó de Manuel de Falla, junto al que estudió
en los años treinta durante sus largas estancias
en Granada, lo que le permitió sumergirse en el
espíritu musicológico que Falla había aprendido
de Felip Pedrell. A partir de los temas
tradicionales, Nin-Culmell propone nuevas
armonizaciones que confieren un nuevo carácter
a estas canciones, sublimándolas mediante su
poética sonora, muy cercana a la sensibilidad de
Mompou. La recreación que hace de ellas
consigue transmitir el tono introspectivo y a la
vez inquieto respecto a la experimentación
musical que toda su obra presenta.
Desde esta misma visión sublimada de la raíz
popular, compone Cuatro canciones andaluzas,
que Nin-Culmell dedicó a Victoria de los Ángeles
y que sellan, con este legado musical, el
reconocimiento mutuo que ambos se profesaban.
Un ejemplo diferente de su tratamiento de las
armonías desde los postulados del propio Falla
y de compositores franceses, como Paul Dukas,
que Nin-Culmell pudo conocer durante su etapa
de formación en París. A través de sus canciones,
que interpretan en este disco los becarios de la
Fundación Victoria de los Ángeles, Nin-Culmell
ejercía su vocación más profunda: elevar la
inspiración popular a la categoría de arte.
MÒNICA PAGÈS I SANTACANA
11
V ICTORIA
DE LOS
Nació el 1 de noviembre de 1923 en Barcelona.
Su primera casa fue la Universidad de la ciudad,
donde su padre, hombre de una personalidad
arrolladora, era bedel. La formación en las aulas
vacías y en el paraninfo fue decisiva para su
desarrollo vocal y el de su personalidad: un
temperamento tímido pero muy seguro en lo
artístico, que cultivó por su cuenta, con el impulso
de las escuelas de la Generalitat de la República,
y con sus brillantes cursos en el Conservatorio
del Liceo, donde completó todos los estudios en
tres meteóricos años. Si bien su debut no
profesional fue con una de las obras en que se
haría célebre, La Bohème, en el barcelonés Teatro
Victoria (1940), el debut artístico se produjo
en el Palau de la Música Catalana el 19 de mayo
de 1944, con un recital de canciones y arias
acompañado por el conjunto Ars Musicae, de
tanta importancia en su formación y en su vida,
bajo la dirección de Josep Maria Lamaña. Ya se
notaba entonces su necesidad de mostrar al
público su doble faceta como cantante: de música
de cámara y de ópera; en este último género
12
Á NGELES
debutó en el Liceo el 13 de enero de 1945 con
otro de sus grandes papeles, la condesa Almaviva
de Le nozze di Figaro.
En 1947, cuando ya es conocida en su país,
gana el primer premio del prestigioso concurso
de Ginebra, y eso le abre las puertas de la Scala
de Milán, donde debuta en 1949 con un recital
y un año más tarde con la primera representación
en Italia (y en italiano, como se acostumbraba
entonces) de Ariadne auf Naxos, de Strauss.
En 1948 se había presentado a uno de sus
públicos más fieles: el londinense, con una
transmisión radiofónica en la BBC de La vida
breve de Falla. Pronto comenzará una
colaboración fundamental con el rey de los
pianistas acompañantes, Gerald Moore, al que
más adelante se añadiría Geoffrey Parsons,
además de los españoles y de otras nacionalidades,
desde Alicia de Larrocha y Gonzalo Soriano a
Lavilla, Zanetti, García Morante, Blancafort…
De 1949 data su presentación en la Ópera de
París, con su impactante Marguerite del Faust
de Gounod, obra que en la temporada 1950–51
la impondría de inmediato como una de las
grandes favoritas de una de las épocas doradas
del Met neoyorquino, sala que vio la mayor
cantidad de sus actuaciones operísticas en Nueva
York, aunque el 2 de noviembre de 1950 ya había
debutado en concierto en el Carnegie Hall, que
aún hoy exhibe una placa con su nombre.
En 1952 debuta con enorme éxito en América
Latina; en este sentido es preciso mencionar la
relación de amor que entabla con el público
argentino desde su primera Manon de Massenet
y Madama Butterfly de Puccini (para muchos
los roles de Victoria, junto a su Mimí) hasta
una de sus últimas actuaciones en la escena lírica
con el Werther también de Massenet (1979).
En 1992 celebró con un concierto en el Teatro
Colón de Buenos Aires los 40 años de su debut
en la prestigiosa sala.
Los éxitos y giras se suceden y Victoria viaja
a Japón, Australia, Sudáfrica, Rusia, recorre toda
Europa, realiza una cantidad impresionante de
grabaciones (algunas consideradas de referencia
en el momento mismo de su aparición sin que
hasta hoy el juicio se haya modificado
sustancialmente), hasta alcanzar el que fue el
más inesperado de sus sueños y triunfos, el debut
del primer cantante español en Bayreuth, elegida
por Wieland Wagner para interpretar, en 1961 y
1962, la Elisabeth del wagneriano Tannhäuser.
En 1961, otro hecho de singular importancia
fue su participación en el estreno póstumo, en
versión de concierto, de L’Atlàntida de Falla, en
1961, en el Liceo barcelonés. En este contexto,
no puede dejar de mencionarse su colaboración
con Pablo Casals, por quien sentía una admiración
que era correspondida, y su trabajo constante
por la difusión de la música española y
latinoamericana de todos los tiempos, así como
su colaboración y amistad con compositores
como Rodrigo, Mompou, Montsalvatge, Esplà,
Villa-Lobos, Moreno y tantos otros, además de
Toldrà; la muerte de la soprano truncó un
proyecto de grabación de las obras vocales
completas de este compositor catalán, con Alicia
de Larrocha.
De los papeles que abordó en escena hay que
mencionar, al menos, las protagonistas de
La traviata, Lohengrin, Die Meistersinger von
Nürnberg, Il barbiere di Siviglia, Pagliacci,
Cavalleria rusticana (estos dos últimos en
una sonada oportunidad en Londres, así como
una sola vez interpretó a Micaela de Carmen en
el Met), Martha, la Donna Anna de Don Giovanni,
Agathe del Freischütz…
13
A mediados de los sesenta, por una serie de
factores personales, la carrera de la artista se va
orientando cada vez más al recital y sus
apariciones operísticas van siendo cada vez más
escasas, hasta llegar a la última, su inolvidable
Mélisande en Pelléas et Mélisande, de Debussy,
en la Zarzuela de Madrid en 1980.
En 1978 y 1979, no obstante, tiene tiempo
para llevar a escena finalmente su Carmen ante
un público en el que se encuentran colegas de su
época del Met y de la que un crítico dijo:
«Quien crea que el estilo ha abandonado el
mundo de la ópera se consolará con esta Carmen
de Victoria de los Ángeles».
No obstante, su carrera continúa hasta el
28 de diciembre de 1997, fecha de su último
concierto oficial, en el Teatre Nacional de
Catalunya y como inauguración de la serie de
conciertos programados por su entonces director,
Josep Maria Flotats. Particular importancia
revisten su concierto de celebración de su debut
en el Palau de la Música en 1989, su participación
-tan distinguida y alejada de cualquier polémicaen la ceremonia de clausura de los Juegos
Olímpicos de Barcelona en 1992, y su anhelado
retorno a la sala del Liceo también ese mismo
año, con un concierto memorable entre otras
ENGLISH
cosas por una entuasiata recepción. El dominio
y la predilección por el canto de cámara hacen
de cada presentación -o de cada grabación- de
la soprano un momento único de comunicación
con su público.
La hija del bedel es investida doctora honoris
causa por la Universidad de Barcelona en
diciembre de 1987, y su discurso de aceptación
consistió en un recital en el mismo paraninfo en
el que tanto ensayara.
La joven ganadora de un concurso que se
presentaba aún como «aspirante» al papel de
Mimí, se despedía de sus amigos y del mundo en
una clínica de Barcelona recordando este papel
que adoraba. Falleció el 15 de enero de 2005, y
su capilla ardiente y el funeral en Santa María del
Mar -una iglesia que amó y en la cual su voz
resonó tantas veces- se convirtieron en un
plebiscito arrollador sobre la popularidad y afecto
enormes que puede conseguir una cantante
«aristocrática» que nunca ha renunciado a la
seriedad, profundidad y discreción en un mundo
a veces tan vanidoso y de falsos oropeles como
el del canto lírico.
JORGE BINAGHI
Victoria de los Ángeles
14
15
V ICTORIA
SINGS
Victoria de los Ángeles is an undeniable and
indispensable reference which time is turning into
a legend, particularly when it comes to the
interpretation of our composer’s song repertoire.
Joaquín Nin-Culmell is one of the composers
whose lieder were a part of her repertory, as it is
evident from this recording discovered thanks to
the research of scholar Manuel Capdevila. It was
yet another concert in which she included his
works, having done so especially during the 60s
and 70s, in recitals like the one she gave at New
York’s Hunter College on the 6th of February 1960,
where she performed his Dotze cançons catalanes
(Twelve Catalan songs), or in London’s Royal
Festival Hall on April 8th, 1974, accompanied by
the equally mythical Gerald Moore, as well as the
concerts she gave at the University of Berkeley
invited by Nin-Culmell himself. The relationship
between these two great artists become deeper
and stronger years later, in the 1990s, when the
association Amics de Joaquín Nin-Culmell was
16
created and which promoted the premiere of his
opera La Celestina at the Gran Teatro del Liceo.
This production had the support of Victoria and
many other important personalities.
With this recording, the Victoria de los Ángeles
Foundation pays homage to Joaquín Nin-Culmell
on occasion of his centenary. Here we have Victoria
performing «La filla del marxant» from Dotze
cançons catalanes in a live concert recording from
the Castell de Vulpellac in 1973, as well as some
songs by the composer’s father, Joaquín Nin
Castellanos (1879-1949), a great pianist and
important figure in the history of Catalan music.
This anthological recording will open the doors
for a new and rising generation of singers. Thanks
to grants from the Victoria de los Ángeles
Foundation to new talents for further training
courses at the ESMUC, thereby complying with
Victoria’s wishes, these young singers have the
opportunity of showing their abilities with this
CD.
In spite of his cosmopolitan nature - born in
Berlin, he lived in Paris, Barcelona and New York,
and was a teacher at the University of Berkeley
for more than 50 years - Joaquín Nin-Culmell
never alienated himself as a composer from the
musical life of this land. During his frequent visits
to Barcelona he had the opportunity to approach
the composers -Mompou, Montsalvatge, Valls,
Toldrá- and the performers -his teacher Conxita
Badia, the great pianist Alicia de Larrocha and
Victoria de los Ángeles are among the most
notable- of his generation. They all shared the
wish to disseminate the musical creation of that
time. This was also true for Victoria de los Ángeles,
who did not limit herself to the traditional
European repertory, but rather assumed the
responsibility of promoting the works by
composers of her land and her surroundings, as
she did with the music of Joaquín Nin-Culmell.
The two volumes of Dotze cançons catalanes
are among the best known works for voice of
Joaquin Nin-Culmell. The first volume was
composed between 1952 and 1953, the second in
1957. Both reflect the popular nature he inherited
from Manuel de Falla, with whom he studied in
the 1930s during his long stays in Granada. This
allowed him to immerge himself into the
musicological spirit that Falla had learned from
Felip Pedrell. Based on traditional themes,
Nin-Culmell bestows them with original
harmonisations which give these songs a new
character. They become sublime thanks to his
poetic sound universe, very much akin to that of
Mompou. Their recreation in his hands evokes
the introspective mood and, at the same time, a
restless respect towards musical experimentation
that is present in all his works.
With this same sublime vision of traditional
roots he composed Cuatro canciones andaluzas,
which are dedicated to Victoria de los Ángeles
and which seal, with this musical legacy, the
mutual admiration they felt for each other. Here
he treats the harmony in a different way, from a
standpoint close to that of Falla and French
composers such as Paul Dukas, whom he knew
during his formative period in Paris. By way of
his songs, performed on this recording by grant
recipients of the Victoria de los Ángeles
Foundation, Nin-Culmell exercised his deepest
vocation: to elevate popular inspiration to the
category of artistry.
MÒNICA PAGÈS I SANTACANA
17
V ICTORIA
DE LOS
Victoria de los Ángeles was born on November
1, 1923 in Barcelona. Her first home was the
city’s University where her father, a man of
captivating personality, was beadle. She began
honing the skills which were basic to her vocal
and personal development in its empty
classrooms and assembly hall. Temperamentally
she was very timid, yet very sure of herself
artistically. She cultivated her talents on her own
with the help of the schools of the Republic era
Generalitat, and with her brilliant passage
through the Conservatori of the Liceu where
she completed her studies in three meteoric
years. Her amateur debut was in one of the works
in which she would later achieve fame: La
bohème, in the Teatro Victoria in Barcelona in
1940. Her professional debut took place in the
Palau de la Música Catalana on May 19, 1944
with a recital of lieder and arias accompanied
by the Ars Musicae ensemble, an important
factor in her musical education and life
experience, under the direction of Josep Maria
Lamaña. The necessity to demonstrate her
18
Á NGELES
twofold artistic nature, recitalist and opera singer,
was already evident. As the latter she made her
professional debut in the Liceu on January 13,
1945 in one of her other great roles, Countess
Almaviva in Le nozze di Figaro.
In 1947, by then well-known in her own
country, she won first prize in the prestigious
Geneva international competition. As a result,
the doors of Milan’s La Scala opened for her and
she appeared there for the first time in 1949 with
a recital, and a year later in the first Italian
production (in Italian, as was then the custom)
of Strauss’s Ariadne auf Naxos.
In 1948 she was presented, via a BBC
transmission of Falla’s La vida breve, to an
audience that was to be one of her most faithful:
that of London. Soon thereafter she embarked
on a collaboration, fundamental in her career,
with the king of accompanists, Gerald Moore.
Later she would also work with Geoffrey Parsons
as well as pianists from Spain and elsewhere,
from Alicia de Larrocha and Gonzalo Soriano
to Félix Lavilla, Miguel Zanetti, Manuel García-
Morante and Manuel Blancafort, among others.
In 1949 she made her debut at the Paris Opera
with her imposing Marguerite in Gounod’s Faust.
In this role, during the 1950-51 season, she
instantly became a favourite of New York’s
Metropolitan Opera, which then was enjoying
one of its golden eras. The Met was where she
most often appeared in New York, although she
had already given a recital at the Carnegie Hall
on the November 2, 1950. To this day, among
Carnegie Hall’s dedicatory plaques is one with
her name engraved on it.
In 1952 her South American debut was an
enormous success. It is important to note the love
affair between her and the Argentine audience
which began with her performances in Massenet’s
Manon and Pucccini’s Madama Butterfly (for
many, the roles of Victoria, along with her Mimi)
and lasted until her final opera appearances in
Massenet’s Werther (1979). In 1992 she gave a
concert in the Teatro Colón of Buenos Aires to
celebrate the 40th anniversary of her debut in the
prestigious hall.
Success and tours followed one another and
Victoria travelled to Japan, Australia, South Africa
and Russia. She traversed all of Europe and made
an impressive number of recordings (some of
which immediately became classics and whose
status since then has not substantially changed).
She then achieved the unexpected, a dream and
triumph she had hardly dared hope for: the début
of the first Spanish singer at Bayreuth, chosen by
Wieland Wagner to sing the role of Elisabeth in
Wagner’s Tannhäuser in 1961 and 1962.
In 1961 another event of undeniable
importance was her participation in the
posthumous premiere, in concert version, of Falla’s
Atlàntida in Barcelona’s Liceu. Here must be
mentioned her collaboration with Pablo Casals,
with whom she shared a mutual admiration, her
tireless efforts in disseminating Spanish and Latin
American music of all periods throughout the
world, and her collaboration and friendship with
composers such as Rodrigo, Mompou,
Montsalvatge, Esplà, Villa-Lobos, Moreno, Toldrà
and many more. The soprano’s death cut short a
project of recording the Catalan composer Toldrà’s
complete vocal works with Alicia de Larrocha.
Among the leading roles she sang on stage one
must mention those in La traviata, Lohengrin,
Die Meistersinger von Nürnberg, Il barbiere di
Siviglia, Pagliacci, Cavalleria rusticana (these last
two in a legendary one-time staging in London,
just as she only sang Micaela in Carmen once at
19
1
7
20
2
3
8
9
4
1. ANNA BRULL, soprano
2. MARTA GARCÍA CADENA, soprano
3. LAIA FRIGOLÉ, soprano
4. CHRISTINA KOCH, soprano
5. EULÀLIA FANTOVA, soprano
6. JOSEP RAMON OLIVÉ, baríton
7. SHEILA GRADOS, soprano
8. JORGE ABARZA, tenor
9. BEGOÑA NAVARRO, mezzosoprano
5
6
21
the Met), but also Martha, Donna Anna in Don
Giovanni, Agathe in Der Freischütz, etc.
By the mid-1960s, for a series of personal
reasons, her career became more and more
oriented towards recitals and her operatic
appearances diminished in frequency. The last of
these was her unforgettable Mélisande in
Debussy’s Pelléas et Mélisande at the Teatro de
la Zarzuela in Madrid in 1980.
In 1978 and 1979 she was finally able to sing
Carmen before an audience in which sat many of
her former Met colleagues, and of which one
critic wrote: “Those that believe that style has
abandoned the world of opera will find consolation
in Victoria de los Ángeles’ Carmen.”
Nevertheless, her career continued until the
December 28, 1997 – the date of her last official
concert. This took place in the Teatre Nacional
of Catalonia and was the inauguration of a series
of concerts programmed by its director at the
time, Josep Maria Flotats. Particular importance
should also be given to the 1989 concert in
celebration of her debut at the Palau de la Música,
to her participation –so distinguished and far
from any unsavoury controversy– in the closing
ceremony of the Barcelona Olympics in 1992 and
her longed-for return to the Liceu that same year
22
with a concert that was memorable, among other
reasons, for the enthusiastic reception it received.
Her mastery of and predilection for the intimacy
of song made every performance –and every
recording– a unique communicative experience
with her audience. The beadle’s daughter was
awarded a doctoral degree honoris causa by the
University of Barcelona in December 1987. Her
acceptance ceremony consisted of a recital given
in the same assembly hall in which she had once
rehearsed so much.
The young winner of a competition, who
presented herself as “aspiring” to the role of Mimi,
said goodbye to her friends and the world from
a Barcelona clinic, basking in memories of the
role she loved so much. She passed away on
January 15, 2005. Her wake and funeral at Santa
María del Mar –a church she loved and in which
her voice was heard many times– became an
overwhelming public show of affection for an
“aristocratic” singer who never renounced
seriousness, profoundness and discretion amidst
the vanity and false tinsel of the world of opera.
TEXTOS CANTATS | TEXTOS CANTADOS | LYRICS
JORGE BINAGHI
Victoria de los Ángeles acompanyada
del pianista Gerald Moore
23
01. El cant dels ocells
En veure despuntar
el major lluminar
en la nit més ditxosa,
els ocellets cantant
a festejar-lo van
amb sa veu melodiosa.
L’ocell rei de l’espai
va pels aires volant,
cantant amb melodia,
dient: «Jesús és nat
per treure’ns de pecat
i dar-nos l’alegria».
Tam pa tam tam,
que les figues son verdes.
Tam pa tam tam,
que ja maduraran.
03. El mariner
A la vora de la mar,
hi ha una donzella
que en brodava un mocador,
que és per la reina.
Quan en fou a mig brodar,
li manca seda;
veu venir un mariner
que una nau mena.
02. El Noi de la Mare
Què li darem a n’el Noi de la Mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.
Tam pa tan tam,
que les figues són verdes.
Tam pa tam tam,
que ja maduraran.
Què li darem al fillet de Maria?
Què li darem al formós infantó?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.
24
- Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?
- Pugeu a dalt de la nau,
triareu d’ella.
Mariner es posa a cantar
cançons novelles.
Amb el cant del mariner,
s’és dormideta.
04. La filadora
Un pobre pagès
tenia una filla;
tenia quinze anys
i encara no fila.
Tralarà, la, la, la,
prim fila, prim fila.
Tralarà, la, la, la,
prim fila i se’n va.
La nit de Nadal,
que és nit d’alegria,
pren filosa i fus,
dóna un tomb per vila.
Tralarà, la, la, la…
05. La pastoreta
- Què li donarem a la pastoreta?
Què li donarem per anar a ballar?
- Jo li donaria una caputxeta
i a la muntanyeta la faria anar.
A la muntanyeta no hi neva ni hi plou,
i a la terra plana tot el vent ho mou.
Sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombrí,
flors i violes i romaní.
06. Cançó de Nadal
El desembre congelat
confús se retira.
Abril de flors coronat
tot el món admira,
quan en un jardí d’amor
neix una divina flor,
d’una rosa bella
fecunda i poncella.
Tenint la Verge en son pit,
la prenda més rica,
que bo fóra de sentir
quan li cantaria
una lletra molt galant
per a alegrar l’Infant,
d’una dolça boca
obra de Déu tota.
07. La noia de l’Empordà
Una cançoneta nova
bé la sentireu cantar!
Treta n’és d’una minyona
de la plana d’Empordà.
Flor de lliri, clavell, violeta,
l’amor me’n té de matar.
Si en són dos que la festegen,
tots dos s’hi volen casar!
L’un n’és lo senyor batlle,
l’altre el senyor capità.
Flor de lliri, clavell, violeta,
l’amor me’n té de matar.
08. L’hereu Riera
Per a Sant Antoni,
grans balles hi ha.
Per a Sant Maurici,
tot el poble hi va.
Lalarala, lalarala,
lalarala, la la;
lalarala, lalarala,
lalarala, la, la.
25
Anem donzelletes,
anem a ballar,
que l’hereu Riera
nos hi farà entrar.
Lalarala, lalarala…
09. Caterina d’Alió
Caterina, l’amor
de matí s’és llevada,
n’agafa el rentador,
el rentador i la banca.
La dolça dama d’Alió.
Oh lailà, oh lailà!
Sota el pont d’Alió
va a rentar la bugada,
ja en passen tres galants
que l’han saludada.
10. El bon caçador
Una matinada fresca
jo me’n vaig anar a caçar;
no en trobo perdiu ni guatlla
per a poder-li tirar.
Si em tira l’amor i em toca,
si em toca bé em tocarà.
Sinó una pastoreta
que en guardava el bestiar:
Si la’n trobo dormideta
a la vora d’un canyar.
26
11. La mort de la núvia
Jo me’n llevo matinet,
matinet a punta d’alba,
poso la sella al cavall,
dret a muntanya n’anava.
Taliralirom, taliralirom,
talirom lumlaina, taliralirom.
Jo me’n pujo costa amunt,
amunt la costa solana.
Quan a mitja costa en sóc
sento una veu prima i clara.
12. El mestre
El pare i la mare
no em tenen sinó a mi.
Me’n fan anar a l’escola
a aprendre a llegir.
Mes, ai!, ara tom,
patantom xiribiriclena,
tumpena tumpí.
Mes, ai!, ara tom,
patantom xiribiriclom.
El mestre que m’ensenya
s’ha enamorat de mi.
Me’n diu: «No et facis monja
que et casaràs amb mi».
13. La ploma de perdiu
Si n’hi havia tres ninetes,
lumberbigodí bigodon dondeta,
lumberbigodí bigodeta don.
Que totes tres brodaven seda,
lumberbigodí lumberbigodon,
lumberbigodí bigodeta don.
El fill del rei s’hi passejava,
lumberbigodí…
Ja els en demana un bri de seda,
lumberbigodí…
- Què en voleu fer, del bri de seda?
lumberbigodí…
- El vull per una llaçadeta,
lumberbigodí…
- Per què en voleu la llaçadeta?
lumberbigodí...
- Per agafâ una perdiueta,
lumberbigodí…
- Per què en voleu la perdiu?
lumberbigodí…
- Per arrancar.li una ploma,
lumberbigodí…
- Què en voleu fer de la ploma
lumberbigodí…
- En vull escriure una carta,
lumberbigodí…
14. Anda jaleo
Yo me subí a un pino verde
por ver si la divisaba
y sólo divisé el polvo del coche
que la llevaba.
Anda jaleo, jaleo,
ya se acabó el alboroto
y ahora empieza el tiroteo.
15. Los cuatro muleros
De los cuatro muleros,
¡mamita mía!,
que van al río,
el de la mula torda
¡mamita mía!,
es mi marío.
¡Ay!, que m’he equivocao,
que el de la mula torda,
¡mamita mía!,
es mi cuñao.
16. Debajo de la hoja
Debajo de la hoja de la verbena,
debajo, debajo, debajo de la hoja,
debajo de la hoja,
debajo de la hoja de la verbena,
tengo mi amante malo, Jesús, que pena…
27
17. Seguidillas sevillanas
¡Viva Sevilla!
¡Viva Sevilla!
Llevan las sevillanas en la mantilla
un letrero que dice:
«¡Viva Sevilla!».
Un letrero que dice:
«¡Viva Sevilla!
¡Viva Triana! ¡Vivan los sevillanos
y sevillanas!
¡Vivan los sevillanos y sevillanas!».
18. La Mare de Déu
(a Eduard Toldrà)
La Mare de Déu,
quan era xiqueta,
anava a costura
a aprendre de lletra.
L'àngel hi va entrar
per la finestreta:
- Déu Vos guard, Maria,
de gràcia sou plena.
»En tindreu un fill,
bonic com l’estrella,
Jesús, Salvador
del cel i la terra».
28
19. El ram de la Passió!
(a Josep Subirà)
El ram de la Passió!
Obriu que volem entrar!
Les portes són tancades,
no fem sinó tustar.
20. La dama d'Aragó
(a Conxita Badia)
A Aragó n’hi ha una dama
que és bonica com el sol.
Té la cabellera rossa,
li arriba fins als talons.
Ai, amorosa Anna Maria,
robadora del meu cor! Ai, de l’amor.
I qui és aquesta dama
que llença tal resplendor?
Filla n’és del rei de França,
germana del d’Aragó.
Ai, amorosa Anna Maria,
robadora del meu cor! Ai, de l’amor.
21. El testament d’Amèlia
(a Frederic Mompou)
N’Amèlia està malalta,
la filla del bon rei.
Set doctors la visiten,
no saben quin mal té.
- Ai!, que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.
- Mare, la meva mare,
vós prou que ho sabeu:
metzines me n’heu dades
que em nuen el cor meu.
Ai!, que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.
- Mare, la meva mare,
ja en tinc fet testament:
dels meus béns res no us deixo,
us deixo el marit meu.
Ai!, que el meu cor se’m nua,
com un pom de clavells.
- Que us el tingueu en cambra
tothora que vulgueu,
besant-lo i abraçant-lo
tal com fa temps que ho feu.
Ai!, que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.
22. La Paula i en Jordi
(a Consuelo Rubio)
La Paula i en Jordi
es volen casar.
Ella n’és criada,
ell, fadrí manyà.
Ella té sis unces
que ha guanyat filant.
Mireu quina ditxa
que han lograt tan gran!
En Jordi té gorra
i gec de vellut,
pantaló de panyo,
encara que és brut,
armilla de seda
que és nova i flamant.
Mireu quina ditxa
que han lograt tan gran!
Direm a n’en Rasquí,
que és bon violí,
per mitja pesseta
si a cas vol venir.
Tocarà sis hores
i mai descansant.
Mireu quina ditxa
que han lograt tan gran!
23. L’hostal de la Peira
(a Isabel Rosés de Batlló)
A l’hostal de la Peira, olà,
dames hi van anar.
Ja truquen a la porta, olà,
ja responen: «Qui hi ha?».
Demanen una cambra, olà,
per poder-s’hi tancar.
La mossa se les mira, olà.
No li van agradar.
Porten calceta curta, olà,
pistoles als costats:
«Aneu-se’n al llit, mestressa,
perquè jo en vull vetllar».
29
Hostaler de la Peira, olà,
pots ben recompensar
qui t’ha salvat la vida, olà,
i l’hostal de robar.
24. Muntanyes regalades
(a Joaquín Rodrigo)
Muntanyes regalades
són les del Canigó
que tot l’estiu floreixen,
primavera i tardor
Jo que no l’aimo gaire;
jo que no l’aimo, no.
Jo que no l’aimo gaire;
la vida del pastor.
Quan he tingut prou diners,
he robat també una nina,
l’he robada amb falsedat,
dient que m’hi casaria.
Ell dorm damunt la palla,
jo en llençols de cotó.
Ell en beu aigua clara
jo bec vi del millor.
Adéu, clavell morenet,
adéu estrella del dia.
Jo que no l’aimo gaire;
jo que no l’aimo, no.
Jo que no l’aimo gaire;
la vida del pastor.
La justícia me n’ha pres
i en presó fosca em duïa,
la justícia me n’ha pres
i em farà pagar amb la vida.
Adéu, clavell morenet,
adéu estrella del dia.
25. Cançó del lladre
(a Xavier Monsalvatge)
Tardor i primavera,
en tot temps hi ha flor,
Hi floreixen les roses,
clavells de tot color.
Quan jo n’era petitet,
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.
Jo que no l’aimo gaire;
jo que no l’aimo, no.
Jo que no l’aimo gaire;
la vida del pastor
Adéu, clavell morenet,
adéu estrella del dia.
Mon pare m’ha promesa
a un pobre pastor.
Ell se’n va a la muntanya,
jo resto al Roselló.
30
Jo que no l’aimo gaire;
jo que no l’aimo, no.
Jo que no l’aimo gaire;
la vida del pastor.
I ara que m’he fet grandet,
m’he donat a mala vida,
Me só posat a robar,
ofici de cada dia.
Adéu, clavell morenet,
adéu estrella del dia.
26. El pardal quan s’ajocava
(a Josep Bartomeu)
Una cançoneta nova
vos la diré,
del pardal quan s’ajocava
sota l’oranger.
El pardal quan s’ajocava
feia remor
per veure si el sentiria
la seva amor.
Ai, cançó, qui t’ha dictada,
qui treta t’ha?
Tres fadrinets de la plana
de l’Empordà.
27. La filla del marxant
(a Frank Marshall)
La filla del marxant
diuen que és la més bella.
No és la més bella, no,
d’altres n’hi ha sense ella.
La birondon, quina donzella,
la birondon!
S’ha cercat aimador
a la faisó novella.
N’ha donat els amors
al peu d’una olivera.
La birondon, quina donzella,
la birondon!
28. Mariagneta
(a Victoria de los Ángeles)
Ai, adéu, Mariagneta,
princesa del meu sofrir.
Tu robes el cor als homes
i a mi em fas penar i morir.
Ai, adéu, Marigneta,
princesa dels meus sospirs.
Ton amant és a la porta,
que no espera sinó el sí;
no desconsolis tos pares,
per a consolar-me a mi.
Ai, adéu, Maria Agneta,
princesa dels meus sospirs.
31
29. Els fadrins de Sant Boi
(a Mary Milans de Rosés)
Els fadrins de Sant Boi
molta fatxenda en gasten.
El més petit de tots
ne gasta més que els altres.
Tralarà, el maco de la Laia, tralarà.
Va vestit de vellut,
botonada de plata.
Se n’ha comprat un ram
per dar a l’enamorada.
Tralarà, el maco de la Laia, tralarà.
Ja n’hi presenta el ram,
li fa mitja rialla,
li torna a presentar,
li fa tota plegada.
Tralarà, el maco de la Laia, tralarà.
30. Cançó de Nadal
32
Als pastors l’àngel desvetlla
i els hi diu la meravella,
la miren i fa sol
amb sa dolça cantarella.
Loilà Kyrie eleison!
Anirem al camp, pomes a collir...
31. Montañesa
Segaba yo aquella tarde,
y ella atropaba la yerba,
y estaba más colorada,
morena y salada,
que en su sazón las cerezas.
Cuatro pinos tiene tu pinar
y yo te los cuido.
Cuatro majos los quieren cortar,
no se han atrevido.
32. Malagueña
Eixa nit és nit de vetlla,
n’ha parit una donzella,
la miren i fa sol,
un infant com una estrella.
Loilà Kyrie eleison!
Cuando salí de Marbella
hasta el caballo lloraba,
que me dejé una doncella
que al sol sus rayos quitaba.
Anirem al camp, pomes a collir,
pometes collirem, que de Déu serem;
pometes al ram, que de Déu sigam.
Amores de largo tiempo
que malos de olvidar son
porque han echado raíces
en medio del corazón.
33. El amor es como un niño
El amor es como un niño
que cuanto ve se le antoja,
toma un cuchillo y se hiere
y, si se lo quitan, llora.
¡Ay! Tirana de mi vida,
mi querer no tiene igual,
pues te quiero aunque cruel.
¿Que más quieres? ¿Quieres más?
¡Caramba, cuánto te quiero!
¡Ay, sin poderlo remediar!
35. El vito
Una vieja vale un real,
y una muchacha, dos cuartos;
y yo, como soy tan pobre,
me voy a lo más barato.
Con el vito, vito, vito,
con el vito, vito, va.
No me jaga usté cosquillas,
que me pongo colorá.
36. Granadina
34. El paño murciano
Diga usted, señor platero,
cuánta plata es menester
para engarzar un besito
de boca de una mujer.
Señor platero, he pensado
que usted sabe engarzar;
por eso le vengo a dar
una obrita de cuidado.
Las fatigas del querer
son las fatigas más grandes,
porque se lloran cantando,
y las lágrimas no salen.
Dame con ese puñal
y dirás que yo me maté,
y en el color de la sangre
verás si bien te quiero.
A mí un besito me ha dado
mi novia con gran salero.
Engarzarlo en plata quiero
porque soy su fiel amante.
¿Qué plata será bastante?
Diga usted, señor platero.
33
JOAQUÍN NIN CASTELLANOS (1878 – 1949)
01. El cant dels ocells
VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 03 55
PAUL BERL, piano
españoles, 2.º cuaderno
Rec. 1960 (live)
11. La mort de la núvia
ANNA BRULL, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
01 44
12. El mestre
SHEILA GRADOS, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
01 26
13. La ploma de perdiu
CHRISTINA KOCH, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
02 25
JOAQUÍN NIN-CULMELL (1908 – 2004)
02. El Noi de la Mare
ANNA BRULL, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
01 37
14. Anda jaleo
JORGE ABARZA, tenor
ALAN BRANCH, piano
Cuatro canciones
andaluzas
00 51
03. El mariner
MARTA GARCÍA CADENA, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
01 47
15. Los cuatro muleros
JORGE ABARZA, tenor
ALAN BRANCH, piano
Cuatro canciones
andaluzas
01 08
04. La filadora
LAIA FRIGOLÉ, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
00 46
16. Debajo de la hoja
JORGE ABARZA, tenor
ALAN BRANCH, piano
Cuatro canciones
andaluzas
00 45
05. La pastoreta
CHRISTINA KOCH, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
00 45
17. Seguidillas sevillanas
JORGE ABARZA, tenor
ALAN BRANCH, piano
Cuatro canciones
andaluzas
01 24
06. Cançó de Nadal
EULÀLIA FANTOVA, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
01 40
18. La mare de Déu
EULÀLIA FANTOVA, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
02 03
07. La noia de l’Empordà
JOSEP RAMON OLIVÉ, baríton
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
01 10
19. El ram de la Passió!
CHRISTINA KOCH, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
00 49
08. L’hereu Riera
LAIA FRIGOLÉ, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
00 59
20. La dama d’Aragó
SHEILA GRADOS, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
01 57
09. Caterina d’Alió
EULÀLIA FANTOVA, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
01 24
21. El testament d’Amèlia
BEGOÑA NAVARRO, mezzosoprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
04 34
10. El bon caçador
JOSEP RAMON OLIVÉ, baríton
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 1
00 45
22. La Paula i en Jordi
EULÀLIA FANTOVA, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
01 50
34
35
23. L’hostal de la Peira
LAIA FRIGOLÉ, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
01 54
24. Muntanyes regalades
MARTA GARCÍA CADENA, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
03 26
25. Cançó del lladre
MARTA GARCÍA CADENA, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
02 23
26. El pardal quan s’ajocava
SHEILA GRADOS, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
01 42
27. La filla del marxant*
VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Cançons populars
MIGUEL ZANETTI, piano
catalanes, volum 2
Rec. Castell de Vulpellac, 1973 (live)
01 21
28. Mariagneta
JOSEP RAMON OLIVÉ, baríton
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
02 06
29. Els fadrins de Sant Boi
ANNA BRULL, soprano
ALAN BRANCH, piano
Cançons populars
catalanes, volum 2
01 29
33. El amor es como un niño* VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano
MAGDE WILMOTTE, piano
Rec. París, 1950 (live)
01 49
34. El paño murciano
VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 01 53
GERALD MOORE, piano
españoles, 2.º cuaderno
Rec. 1953
35. El vito
VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 01 56
GERALD MOORE, piano
españolas, 2.º cuaderno
Rec. 1953
36. Granadina
VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 01 56
GERALD MOORE, piano
españoles, 1.º cuaderno
Rec. 1960
TT 67 43
JOAQUÍN NIN CASTELLANOS
30. Cançó de Nadal*
VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 03 37
ALFREDO ROSSI, piano
españoles, 2.º cuaderno
Rec. Montevideo, 1954 (live)
31. Montañesa
VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 02 26
GERALD MOORE, piano
españoles, 1.º cuaderno
Rec. 1957
32. Malagueña
VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 02 34
PAUL BERL, piano
españoles, 1.º cuaderno
Rec. 1960 (live)
36
* World premiere recordings
37
Interpretacions de Victoria de los Ángeles d’obres de Joaquín Nin-Culmell
06.02.1960. Hunter College, Nova York. Dotze
cançons populars catalanes, volum 1. Paul Berl,
piano.
08.06.1960. Royal Festival Hall, Londres. «El noi
de la mare», «L’hereu Riera» i «El bon caçador»,
de les Dotze cançons populars catalanes, volum
1. Gerald Moore, piano.
23.08.1960. Plaza Porticada, Santander. «L’hereu
Riera» i «El bon caçador», de les Dotze cançons
populars catalanes, volum 1. Antonio Beltrami,
piano.
12.01.1964. Alfred Hertz Memorial Hall,
Berkeley, Califòrnia. Dotze cançons populars
catalanes, volum 1. Paul Berl, piano.
29.07.1973. Castell de Vulpellac, Girona. «La
filla del marxant», de les Dotze cançons populars
catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano.
38
27.03.1974. Theatre Royal. St. Helens,
Anglaterra. «La filla del marxant», de les Dotze
cançons populars catalanes, volum 2. Miguel
Zanetti, piano.
30.03.1974. Rosehill, Anglaterra. «La filla
del marxant», de les Dotze cançons populars
catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano.
02.04.1974. Harrogate, Anglaterra. «La filla
del marxant», de les Dotze cançons populars
catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano.
05.04.1974. Town Hall, Birmingham. «La filla
del marxant», de les Dotze cançons populars
catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano.
08.04.1974. Royal Festival Hall, Londres. «La
filla del marxant», de les Dotze cançons populars
catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano.
39