Jiménez-Balaguer - Laurent JIMENEZ
Anuncio
L’Hospitalet recorda iménez J -Balaguer Centre d’Art Tecla Sala Del 10 de març al 29 de maig de 2016 Amb la col·laboració de: Amb «L’Hospitalet recorda Jiménez-Balaguer», la ciutat vol retre homenatge a un dels artistes nascuts al municipi que han obtingut un reconeixement internacional més gran, el pintor Laurent Jiménez-Balaguer. Fa només dos anys, l’espai L’Harmonia del Museu de L’Hospitalet obria les seves portes a l’exposició «Llorenç Jiménez-Balaguer, la memòria de la matèria». Va ser la primera i l’única vegada que l’artista va exposar a la seva ciutat natal. I va ser llavors també quan es va gestar la idea de dedicar-li una exposició més àmplia, com la que avui acull el Centre d’Art Tecla Sala. Ens hauria agradat que ell mateix inaugurés aquesta mostra —amb obres creades des de la dècada dels quaranta fins al 2013— però Laurent JiménezBalaguer va morir el mes d’abril passat a França, on vivia des de mitjan anys cinquanta i on va forjar la seva trajectòria artística. En els darrers anys, Catalunya ha redescobert l’obra i la figura de JiménezBalaguer gràcies a les tres exposicions importants que van acostar l’artista al seu país: a Can Framis, a càrrec de la Fundació Vila Casas; a L’Harmonia de L’Hospitalet, i al Museu de Montserrat, una mostra que es va inaugurar un mes abans de la seva mort, comissariada pel director artístic del Centre d’Art Tecla Sala, Antoni Perna. L’Hospitalet, al llarg de la seva història, ha aportat figures importants al món creatiu català, i Laurent Jiménez-Balaguer n’és una de les més destacades. Vull recordar que, gràcies a la generositat de l’artista, el fons d’art municipal disposa d’onze obres cedides a la ciutat on va néixer, algunes de les quals podrem veure en aquesta exposició. Us convido a conèixer de prop el llegat pictòric d’aquest artista i a gaudir-lo. Núria Marín i Martínez Alcaldessa de L’Hospitalet Índex Laurent Jiménez-Balaguer 6 Antoni perna Cap a quina humanitat? 8 Alexis Virginie Jiménez He escoltat... 10 Laurent Jiménez-Balaguer Obres 13 Exposicions Individuals Col.lectives 66 68 Traduccions Textos en castellano English Text 70 74 Laurent Jiménez-Balaguer i jo ens vàrem conèixer el juliol del 2012, quan va trencar el seu llarg silenci a Catalunya iniciat el 1958, l’any que va marxar a França. Avalat per Josep Maria de Sucre i la crítica més solvent del moment, com ara la de Sebastià Gasch, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, Rafael Manzano González i Juan Eduardo Cirlot, va irrompre a l’escena artística catalana als anys cinquanta amb una pintura extraordinàriament vital, repleta de personatges fugaços que recordaven ocells o estels i que, inquiets, es bellugaven i fugien per la superfície de la tela. Va fer les primeres exposicions individuals a Barcelona, València i Madrid, amb una obra pròxima a les tendències informalistes que molt aviat es va expandir per esdevenir plenament personal. Nascut al barri de la Torrassa el 1928, va respirar tots els colors que li oferia el paisatge des de les terres enlairades del Samontà fins a la Marina, impregnant-se dels ocres i els marrons dels carrers i camins polsegosos, dels vermells dels crepuscles i de tots els blaus. L’aspiració de ser pintor, la precarietat cultural del nostre país i la necessitat de fugir del desig patern que fos metge van refermar la seva decisió de marxar a París el 1958 per treballar amb una pintura directa i primitiva que ambicionava ser matèria. La vinculació a projectes murals en l’àmbit de l’arquitectura pública a França va afavorir que s’allunyés dels circuits artístics habituals, tot i que, malgrat l’oxigen d’un París cosmopolita, la seva pintura no va deixar mai de nodrir-se dels elements d’un origen inesborrable. La recerca de si mateix, d’allò que és sagrat i inviolable, va ser per a Jiménez-Balaguer el motiu del seu treball, i m’atreviria a afirmar que el de la seva existència, sotmès tot al signe d’una generació d’artistes tacats pel desconsol de pertànyer a la postguerra espanyola. A partir dels vuitanta, la seva obra es va enriquir amb la utilització de cordes gruixudes tenyides de vermells contundents i blaus elèctrics que creaven tensions, embolcallant-ne el bastidor i la superfície, cosint-la i prenent formes corpòries, i també amb troncs i robes. El color, el cànem, la fusta, la tela i el seu contrast violent semblen apropar-nos a un record ancestral, al lligam irremeiable amb la terra i a la gran incògnita de l’ésser humà. En els darrers anys, Laurent Jiménez-Balaguer va trencar el seu silenci a Catalunya i, gràcies a la seva generositat i al seu entusiasme, l’any 2012, de la mà de la Fundació Vila Casas, va tornar al país amb una retrospectiva essencial a l’espai Can Framis de Barcelona. Un any després, el Museu de L’Hospitalet li organitzava una entranyable exposició a la seva ciutat natal. 6 A tocar de la primavera del 2015 em vaig retrobar amb l’artista durant una setmana intensa de treball al Museu de Montserrat per presentar la que seria la seva darrera exposició en vida. La seva fràgil salut llavors no va ser un obstacle per gaudir intensament, per entusiasmar-se amb la descoberta dels jardins de Montserrat, sempre amb l’esperança que ens tornaríem a abraçar a l’Hospitalet. Però, com afirmava el filòsof alemany Theodor Wiesengrund Adorno, en les etapes finals dels artistes ja es filtra d’una manera inevitable la inquietant i esquiva substància de la mort. El 16 d’abril de 2015 Laurent Jiménez-Balaguer va fugir definitivament amb els ocells de les seves primeres pintures. L’Hospitalet ret amb aquesta exposició pòstuma un merescut homenatge a l’artista i amic, amb obres que abracen des de les seves primeres etapes fins a l’actualitat, provinents de la col·lecció de l’artista, del MACBA- Museu d’Art Contemporani de Barcelona, del Museu de Montserrat, de la Fundació Vila Casas i del Museu de L’Hospitalet. Avui la seva obra se’ns presenta més lliure que mai, insistint en els conflictes no resolts de la nostra societat. L’Hospitalet, març de 2016 Antoni Perna Director artístic Centre d’Art Tecla Sala * Adaptació del text de l’exposició «Allò sagrat de Jiménez-Balaguer», celebrada al Museu de Montserrat del 13 de març al 5 de juliol de 2015. 7 Cap a quina humanitat? Jiménez-Balaguer creia que el sofriment té vocació universal i que el sofriment és la part maleïda de la humanitat. Aquest sofriment humà és la base de tota reflexió sobre el futur i constitueix l’assumpte de l’art. Però quin llenguatge fer servir per parlar-ne? Terminologia religiosa? Caldria trobar un llenguatge més universal. Teories? Jiménez-Balaguer se’n va allunyar. Tota construcció de si és una confrontació amb una forma de desconegut, d’impensat, la força emocional del qual és real. Alhora, la violència de la pulsió és domesticada contínuament per l’ésser que pinta i que s’expressa a través de l’art. Les obres de Jiménez-Balaguer estan investides d’un poder messiànic. Són terapèutiques. Volen anomenar el sofriment allà on existeix. Volen anar a l’altra banda del mirall per significar allò més inconscient com a regles fonamentals que formen una primera transcripció del sofriment humà. La conclusió no pot ser sinó negativa. Cap a l’any 2000, Jiménez-Balaguer es preguntava: 2.000 anys de què? Que potser la humanitat no ha de retre comptes de la seva activitat sobre la terra? Quines solucions s’han trobat per curar el sofriment humà? Es pateix de manera diferent a l’altra banda del planeta? Ser musulmà, ser catòlic, ser ateu, ser budista, què tenen en comú si no és el sofriment psíquic que s’ha de viure? Individuar-se, arribar a ser un mateix. La nova humanitat s’alliberarà de la mort o no serà, s’alliberarà de la mortalitat, aquesta és la lluita constant que ens uneix a la nostra carn. S’ha parlat de matèria transcendida, d’allò metamatèric; sí, aquesta va ser la direcció que va prendre l’expressionisme català de Jiménez-Balaguer. La matèria és l’invisible. La matèria és un empresonament del qual es promet un alliberament. Però, per a això, cal donar forma. L’art català de Jiménez-Balaguer difereix del dels pintors de Dau al Set. Si els seus camins s’hi haguessin prestat, les qüestions essencials que fonamenten la nostra humanitat haurien estat debatudes per aquells representants de l’informalisme. És el sofriment el mirall inevitable de l’ésser humà? És, en definitiva, el que provoca la guerra i la mort? L’informalisme del començament dels anys cinquanta volia combatre la humanitat que havia conduït a les catàstrofes del segle xx; l’informalisme 8 de Jiménez-Balaguer del començament del segle xxi, el qual hem anomenat nou informalisme, vol eradicar el sofriment del cos mateix de l’home. Però per eradicar-lo cal conèixer-lo, i per conèixer-lo cal donar-li forma. El seu nou informalisme provoca la confrontació amb el mal; el plantejament és plasmar parlant, pintar per dir. Jiménez-Balaguer va intentar tota la seva vida crear aquest llenguatge del sofriment, que és la base que cadascú té per trobar la seva independència, la seva bellesa, el seu poder. La llibertat, concepte essencial de la nostra tradició, sobre el qual només es pot fundar un NOU HUMANISME. El nou informalisme és un moviment artístic del segle xxi que basa el seu gest en les massacres perpetrades contra la humanitat al llarg de 2.000 anys de guerres i crims, de nació a nació, d’individu a individu; 2.000 anys d’indiferència davant la realitat pel que és. És la negació el que aniquila el futur. El sofriment ha de ser més aviat tingut en compte, perquè pugui desaparèixer per fi de l’horitzó humà. Gran observador d’allò humà, Jiménez-Balaguer no va deixar mai de proclamar la necessitat que l’home es relacioni amb la seva llibertat, que és l’únic sofriment portador d’esperança. Alexis Virginie Jiménez París, 10 de desembre de 2015 9 He escoltat una remor llunyana... molt llunyana, i la cerco entre la carn. Necessito cos. El meu art és plàstic, però el meu mirar està en l’ànima, junt a allò que se’ns escapa i rugeix amb l’angoixa del turmentat. Estimaré la vida, tot i que amb el mossegar que cerca la Mort. Angoixa d’allò desconegut..., inquietud del qui sap i tem. El meu art no és idea embrutada per la recerca d’allò nou, és l’Art mateix que es renova. És l’udol d’un món que es remou en un fangar morbós. Jo sóc la veu viva d’una veritat pre- He escoltat… sent; qui tingui veu que cridi, perquè l’Art és un crit que s’extingeix. El món, el nostre món, és un quadre immens on tot viu per una causa; per al creador l’obra té una causa, la impotència de l’home davant del que a cada moment li cau al damunt: la Mort. Angoixa d’allò desconegut..., inquietud del qui sap i tem. Ens hem confós moltes vegades i ens hem equivocat. Hem parlat massa pel poc que hem donat; benaventurats els qui exigeixen molt i són muts. 10 L’Art és viure pocs allò que ens han L’home mira amb un sospir el firma- negat a tots. És reacció anímica contra ment i aquest sospir és tot el seu existir. les forces que ens subjuguen. Allibera- Quan l’expressió ens crida, les portes ment passatger! L’Art és la impotència del dolor obren el seu eco. Es fan pro- de l’home. fundes les mirades i anomenem sentir Jo proclamo aquesta impotència da- allò que ens estremeix. Hi ha Art! vant la burla fugissera de la raó. Impo- Col·locar colors sobre superfícies és tència desviada cap a la potencialitat el que s’ha anomenat pintura. Però, per creadora. Lluita interna entre home i arribar al pou obscur d’insinuacions vi- déu. Visió i recerca. bràtils, al supersenso, cal per damunt de Assolir bases per a nous camins tot ser artista. i continuar… Arrossegar-nos per al- Hi ha un quelcom inconcret que fuig çar-nos més tard com a adolescents. del nostre coneixement, i aquest quel- No es paga la vida amb el sol fet de viu- com és la Vida mateixa. Efervescència re-la, es paga sofrint-la. d’ànsies que s’esmicolen en bocinets Llibertat de la nostra potència…, l’Art sensitius. Art! en oposició a la Mort! Ens volem deslli- Viure no sempre és crear, però creant gar de la nostra inferioritat, volem ser sempre es viu. A la veritat se l’apallissa, potencialment superiors a allò que ens però mai se la destrueix… Existeix en esclavitza, i fugim d’allò material refu- si mateixa. En la meva ànima hi ha la giant-nos en l’eteri i, així, ens envoltem lluita del qui triomfa i el dolor del qui d’imaginació i sentiment. pateix; de vegades riure, com mentir, és Mossegar no és viure l’aparença, sinó baixar les escales. viure la pobresa amb tota la seva misèria. On és la maduresa de l’esperit? Vici de fang i enfonsament. Laurent Jiménez-Balaguer Barcelona, 1955 11 12 Obres 13 Paisatge, c. 1940 / 1950 Oli sobre taula 40 x 33 cm 14 Natura morta, c. 1940 / 1950 Oli sobre tela 54 x 46 cm 15 «Ja de molt jove vaig tenir la vocació de pintar i, posteriorment, i sobretot avui, va caldre que aquella vocació fos real i molt forta per continuar sent pintor. Molt ràpidament em vaig adonar que ser pintor era alguna cosa més que els pigments, la tela i els pinzells..., que calia abandonar la fase de la pintura per la pintura…, que calia un compromís i, sobretot, insistir en una pintura creativa de comunicació… Avui crec més que mai que fer art és donar-li un contingut i anar a allò essencial. La gravetat no és un defecte, la vida és una lluita constant contra la mort. La mort està sempre present en la meva vida..., la lleugeresa no satisfà la meva necessitat de veritat. Han volgut dessacralitzar la pintura. Han intentat diverses vegades desacreditar-la..., i avui afirmen que la pintura és morta. Fins i tot hi ha qui la destrueix, declarant-se pintor, i qui creu que la torna a posar sobre el seu pedestal associant-la amb altres mitjans expressius que estan de moda. Cal, costi el que costi, que la pintura es desmarqui de tots aquests mitjans si vol sobreviure, cal que conservi totes les fortaleses que li són pròpies. La fi de la pintura..., la mort de la pintura? Avui dia anomenar-se pintor és gairebé un acte de fe. Jo sóc pintor… I el meu plantejament és ferm i crec profundament en el meu treball perquè és, i sempre ha estat, sense concessions.» Laurent Jiménez-Balaguer Syn’ART. Croissy-sur-Seine, 1997 16 Retrat del pare, c. 1940 / 1950 Oli sobre taula 57 x 45 cm 17 Sense títol, c. 1950 / 1960 Oli sobre tela 89 x 116 cm 18 Sense títol, c. 1950 / 1960 Oli sobre tela 89 x 81 cm 19 Sense títol, 1956 Oli sobre taula 148 x 114 cm Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat 20 Sense títol, 1956 Oli sobre tela 100,2 x 160,2 cm MACBA - Museu d’Art Contemporani de Barcelona 21 Sense títol, 1956 Oli sobre paper encolat sobre fusta 125 x 162 cm Museu de L’Hospitalet 22 Plats, 1956 Ceràmica de Manises policromada I, II, III Ø 35 cm, IV Ø 31 cm 23 «Pintar, per a mi, és pressentir l’existència. Quan el llenguatge pictòric arriba als seus límits, la fusta, els claus, les teles, les cordes m’aporten un sentit nou, que va molt més enllà de la pintura. L’obra la porto en mi, formosa, completa, acabada. El difícil és exterioritzar-la. El suport, la tela i els altres ingredients seran l’efecte d’un atzar controlat i profitós.» «L’art més gran és transformar el caos i el sentiment tràgic del món en consciència de si i permetre als homes creure que són posseïdors del seu destí.» Laurent Jiménez-Balaguer La Corderie Royale. Centre Culturel. Collections Contemporaines. Rochefort, 1998 24 Sense títol, 1961 Mixta 73 x 60,5 cm 25 Réveil de l’esprit, 1962 Fusta i acrílic sobre tela 118 x 99 cm Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat 26 Mouvement évolutif, 1968 Acrílic i fusta sobre tela 130 x 97 cm 27 Sense títol, 1975 Fusta i acrílic sobre tela 115 x 115 cm 28 Sense títol, 1977 Fusta, cordes i acrílic sobre tela 164 x 116 cm 29 Le corps d’une mémoire (tríptic), 1980 Fusta, cordes i acrílic sobre tela 195 x 131 cm 30 31 32 Un destin, 1980 Acrílic i fusta sobre tela 150 x 116 cm 33 Qui je suis?, 1980 Acrílic i fusta sobre tela 146 x 114 cm 34 Sense títol, 1980 Acrílic i fusta sobre tela 148 x 117 cm 35 Sense títol, 1980 Cordes i acrílic sobre tela 148 x 99 cm 36 Sense títol, 1980 Acrílic i fusta sobre tela 197 x 132 cm 37 «Pintar és pressentir l’existència. Quan pinto, executo un acte que aspira a ser un projecte ideal. El que l’obra hauria pogut ser ho tinc en el meu interior com a intenció pròpia i consumada.» Laurent Jiménez-Balaguer Rochefort, 1998 38 Renaissance, 1987 Branques, cordes i acrílic sobre estructura de ferro 150 x 110 cm Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat 39 Sense títol, 1990 Drap, cordes i acrílic sobre tela 162 x 196 cm Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat 40 41 «No intentaré explicar el meu treball, ja que crec fermament que cada obra ha de parlar per si mateixa, o en tot cas, aquest és el meu desig profund. Però sí que vull parlar de tres coses concretes: la matèria, les cordes i els títols…, per mirar (de cara a mi mateix) de diferenciar-les una mica més de la confusió que les envolta. La matèria: em classifiquen molt fàcilment entre els pintors matèrics. Indubtablement, el meu treball sobre la matèria és evident, en la superfície. Menys evident si se’m compara amb altres pintors matèrics. Parteixo d’un principi simple. Sé que el pensament no és matèria, que la sensibilitat no és matèria, que l’esperit no és matèria i que aquests tres elements essencialment immaterials estan en el nostre cos i el determinen, a ell, que és totalment matèria. No he treballat mai la matèria per la matèria en si. En la meva memòria, tot això s’amuntega…, quan pinto, pinto també el patiment del món. Les cordes: quan el llenguatge pictòric arriba als seus límits, les cordes són l’instrument preciós d’un nou llenguatge, d’un llenguatge amb els seus signes propis d’identitat, amb els quals vaig més enllà de la pintura. La meva tensió de pintar juga amb una nova presa de consciència... Aleshores el meu treball vincula la meva memòria interior d’home a un tot exterior d’univers. És en aquest pas d’allò singular a allò col·lectiu..., de l’individual a l’universal, on trobo la meva raó de ser… I la seguretat d’existir..., ja que puc dir: en la meva pintura, jo no hi significo res… Sóc! Els títols: els títols dels meus quadres, malgrat les aparences, no són ni molt menys descriptius, ja que no expliquen. No signifiquen res en relació amb l’obra, estan allà, això és tot, com a mers punts de referència, sense determinar ni aclarir una situació. Els associo als meus quadres subtilment, com un reconeixement, com el rastre d’una memòria.» Laurent Jiménez-Balaguer Centre d’Etudes Catalanes. París, març de 2002 42 Avant-Après, 1992 Teixit, corda i acrílic sobre tela 193 x 149 cm Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat 43 Fini et infini, 1992 Fusta, cordes i acrílic sobre tela 197 x 142 cm 44 Fini et infini-8, 1992 Fusta, cordes i acrílic sobre tela 195 x 150 cm 45 Commencement, 1994 Drap, cordes i acrílic sobre tela 130 x 162 cm 46 47 Mémoire d’infini, 1993 Cordes i acrílic amb sorra sobre tela 195 x 150 cm 48 La fêlure du monde, 1996 Drap, cordes i acrílic sobre tela 149 x 116 cm 49 Miroirs de la mémoire, 1999 Cordes policromades sobre miralls 200 x 300 cm (200 x 100 c/u) MACBA - Museu d’Art Contemporani de Barcelona 50 51 52 Sense títol, 2000 Cordes policromades sobre drap 196 x 114 cm 53 Le temps qui fuit, 2001 Cordes i acrílic sobre tela 131 x 202 cm Museu de L’Hospitalet 54 55 Le mystère de la Trinité, 2000 Cordes policromades sobre tela 90 x 195 cm Col·lecció Fundació Vila Casas, Barcelona 56 57 Attaches de mer, 2001 Fustes, cordes, draps, claus i acrílics sobre tela 105 x 205 cm Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat 58 59 Le réel derobé, 2002 Fustes, acrílic sobre tela 157 x 195 cm Col·lecció Fundació Vila Casas, Barcelona 60 L’espagne en moi, 2010 Cordes i acrílic amb sorra sobre tela 130 x 97 cm Museu de L’Hospitalet 61 D’infini à infini, 2011 Cordes, teixit i acrílic sobre tela 150 x 195 cm Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat 62 63 «Hem de tenir la valentia de creure en els nostres somnis, i sobretot de realitzar-los.» «L’art serveix per anar més enllà de la mort.» Laurent Jiménez-Balaguer 64 Mémoire et matière, 2013 Fusta, claus, cordes, drap i acrílic sobre tela 104 x 138 cm 65 Laurent Jiménez-Balaguer L’Hospitalet de Llobregat, 1928 - Boulogne-Billancourt, 2015 Exposicions individuals 2016 «L’Hospitalet recorda Jiménez-Balaguer». Centre d’Art Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat. 2015 «Allò sagrat de Jiménez-Balaguer. Obres 19562014». Museu de Montserrat, Montserrat. 2014 «La memòria de la matèria». Museu de L’Hospitalet, L’Harmonia - Espai d’art, l’Hospitalet de Llobregat. 2012 «L’emergència del signe». Museu Can Framis, Fundació Vila Casas, Barcelona. 2010 «El cos d’una memòria». Galeria Art Vall, Andorra la Vella (Andorra). «Le noeud». Galerie Saint Cyr, Rouen (França). 2007 «Cuerpo de una memoria». Calart Actual, Segòvia. 2006 «L’au-delà du miroir». Galerie Guislain - Etats d’Art, París (França). 2003 «Œuvres de 1960 à 1962». Galerie Guislain Etats d’Art, París (França). «Souvenirs enfouis». Œuvres récentes. Galerie Guislain - Etats d’Art, París (França). 2002 «Traces d’une mémoire». Centre d’Etudes Catalanes, París (França). 2000 Galerie Guislain - Etats d’Art, París (França). 1999 «2000 ans de quoi ?». Galerie Lina Davidov, París (França). «2000 ans de quoi ?». Grand Théâtre d’Angers, Angers (França). 66 1998 «Dedans/Dehors». La Corderie Royale, Rochefort (França). Maisons Pour Tous, Courdimanche, Les Ulis (França). 1997 «Images d’une mémoire». Couvent des Cordeliers, Châteauroux (França). Galerie Lina Davidov, París (França). 1981 Galerie Vienner, París (França). 1980 Galerie Vienner, París (França). Musée Naval et Napoléonien, Golfe-Juan (França). 1979 Galerie Vienner, París (França). 1996 Galerie Finartis, Zug (Suïssa). 1977 Realització de vuit grans relleus murals per al centre hospitalari de Creil, Creil (França). 1995 Galerie Calart Actual, Ginebra (Suïssa). 1969 Dayton’s Gallery 12, Minneapolis (EUA). 1994 Galerie Rämi, Zuric (Suïssa). Galerie Lina Davidov, París (França). 1963 Joachim Gallery, Chicago (EUA). 1993 Galerie Adriana Schmidt, Colònia (Alemanya). 1992 Galerie Lina Davidov, París (França). Galerie Adriana Schmidt, Stuttgart (Alemanya). 1991 Centre d’Art Contemporain, Corbeil-Essonnes (França). Galerie Claude Samuel, París (França). Galerie Rämi, Zuric (Suïssa). 1961 Galerie Saint-Germain, París (França). Savage Gallery, Londres (Gran Bretanya). Galeria Toulouse, Copenhaguen (Dinamarca). 1959 Galerie J. C. de Chaudun, París (França). Galerie Mistral, Brussel·les (Bèlgica). Centre Cultural i Artístic d’Uccle, Brussel·les (Bèlgica). 1957 Club Universitari de València, València. Galeria d’Art Jaimes, Barcelona. 1990 Galerie Calart Actual, Ginebra (Suïssa). 1989 Galerie Claude Samuel, París (França). 1987 «Realité autre». Galerie Claude Samuel, París (França). 1985 Paris Art Center, París (França). 1956 Galería Clan, Madrid. Galeria d’Art Quint, Palma de Mallorca. 1955 «Ciclo Experimental». Galerías Jardín, Barcelona. Casino de Ripoll, Ripoll. Galerías Layetanas, Barcelona. Galería Sur, Santander. 1984 Grand Orient de France, París (França). 1982 Galerie d’Art International, Chicago (EUA). 67 Exposicions col·lectives 2007 «Pintores Españoles en la Escuela de París». Museo Casa Pedrilla, Càceres. 2006 «Pintores Españoles en la Escuela de París». Fundación Arte Covi, Madrid. 2004 «3 peintres catalans, Pagès, Jiménez-Balaguer, Escriba». Syn’ART, Chapelle Saint-Léonard, Croissy-sur-Seine (França). 2003 «Hommage à Clavé», Artexpo. Barcelona. 2001 «Artistes Catalans à París». Centre d’Etudes Catalanes, París (França). Rencontre Européenne de Sculpture. Montauban (França). 2000 Art Paris. Galerie Guislain - Etats d’Art, París (França). 1999 «Danses et Mouvements». Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida. Exposició homenatge a Gérard Xuriguera. Creps, Châtenay-Malabry (França). 53è Saló de Maig. París (França). 1998 Artexpo. Galeria Calart Actual, Barcelona. «Danses et Mouvements». Espace Culturel Pierre Cardin, Saint-Ouen (França). «Dau al Set. El foc s’escampa, 1948-1955». Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona. 1997 «Liens avec l’Espagne», exposició pel 25è aniversari de la Galerie Calart Actual. Ginebra (Suïssa). «Improvisation II», Syn’ART. Chapelle SaintLéonard, Croyssi-sur-Seine (França). 1994 «Transterrats», exposició itinerant. Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona. 68 1993 «Matière, Matière». Galerie Lina Davidov, París (França). «Arte Español Hoy». Brussel·les (Bèlgica). 1992 «Art Multiple». Galerie Adriana Schmidt, Düsseldorf (Alemanya). «Colores de la Vida». Andorra la Vella (Andorra). «Ombres et Lumières». Galerie de l’Etoile, París (França). «Carré Rive Gauche». Galerie de Saint-Pères, París (França). «Peintres Espagnols». Galerie Adriana Schmidt, Reutlingen (Alemanya). Galerie Lina Davidov, París (França). «Grafic Art». Galerie Adriana Schmidt, Barcelona. 1991 «Colores de la vida». Centro Cultural de la Villa de Madrid, Madrid. «Barry Zivota». Praga (República Txeca). «Couleurs de la vie». Abbaye des Cordeliers, Châteauroux (França). 1990 «Parcours I». Galerie Claude Samuel, París (França). «19 Peintres Catalans». Abbaye des Cordeliers, Châteauroux (França). «19 Peintres Catalans». Abadia dels Franciscans, Pont-à-Mousson (França). «Couleurs de la vie - Cent artistes témoignent pour l’homme». Galerie Mansart, París (França). 8è Saló de Pintors Espanyols. Bourg-en-Bresse (França). 1989 «Pintors de Boulogne». Pan evo (Iugoslàvia). 1988 «París: arte español hoy». Galeria Greca, Barcelona. Galería Rayuela, Madrid. «Artistes Espagnols à Paris». Espace Vendôme, París (França). 1987 «A la rencontre de 8 artistes de Boulogne». Centre Culturel de Boulogne, Boulogne (França). 1984 Galerie Troy, París (França). 1982 «Art Catalan Contemporain». Centre Culturel P. Bayle, Besançon (França). «Solidarité Pologne». París (França). Art-Expo 82. Nova York (EUA). Galerie d’Art International, París (França). «Grands et Jeunes d’Aujourd’hui». Grand Palais, París (França). FIAC 82. Galerie d’Art International, París (França). 1981 «Grands et Jeunes d’Aujourd’hui». Grand Palais, París (França). «L’Art en fête». Palais de l’Europe, Le TouquetParis-Plage (França). «Gráfica», Bilbao. 1960 «Résonnance des Arts Primitifs». Galerie Jacques Peron, París (França). 1959 Galerie A. G., París (França). 1a Biennal. París (França). 1957 1r Saló de Maig. Barcelona. 1956 7a Exposició Nacional. Salamanca. Museu d’Art Modern, Barcelona. 1955 8è Saló d’Octubre. Barcelona. 3a Biennal Hispanoamericana d’Art. Saõ Paulo (Brasil). Saló del Jazz. Barcelona. Premi Condado de San Jorge. Barcelona. Saló d’Art Lliure. París (França). 1980 «Lambersart». Galerie Weppe, Lille (França). «Science au futur», Festival de Lille. Lille (França). Grand Salon Bilan de l’Art Contemporain. Quebec (Canadà). 1979 «Animation 1979». Galerie Arpa, París (França). 1978 Maison de la Culture André Malraux, Reims (França). Salon Centre Culturel, Creil (França). 1966 «Artistes Catalans». Òmnium Cultural, París (França). 1964 5è Saló Internacional. Juvisy-sur-Orge (França). 1962 Galerie Creuze, París (França). Walker Art Center, Minneapolis (EUA). 69 Textos en castellano Con «L’Hospitalet recuerda a Jiménez-Balaguer», la ciudad desea rendir homenaje a uno de los artistas nacidos en el municipio que han obtenido un mayor reconocimiento internacional, el pintor Laurent Jiménez-Balaguer. Hace solo dos años, el espacio L’Harmonia del Museu de L’Hospitalet abría sus puertas a la exposición «Llorenç JiménezBalaguer, la memoria de la materia». Fue la primera y la única vez que el artista expuso en su ciudad natal. Y fue entonces también cuando se gestó la idea de dedicarle una exposición más amplia, como la que acoge hoy el Centre d’Art Tecla Sala. Nos hubiera gustado que él mismo inaugurara esta muestra —con obras creadas desde la década de los cuarenta hasta el 2013—, pero Laurent Jiménez-Balaguer falleció el pasado mes de abril en Francia, donde vivía desde mediados de los años cincuenta y donde forjó su trayectoria artística. Durante los últimos años, Cataluña ha redescubierto la obra y la figura de Jiménez-Balaguer gracias a tres exposiciones importantes que acercaron al artista a su país: en Can Framis, a cargo de la Fundació Vila Casas; en L’Harmonia de L’Hospitalet, i en el Museu de Montserrat, una muestra que se inauguró un mes antes de su muerte y que comisarió el director artístico del Centre d’Art Tecla Sala, Antoni Perna. L’Hospitalet, a lo largo de su historia, ha aportado importantes figuras al mundo creativo catalán, y Laurent Jiménez-Balaguer es una de las más destacadas. Deseo recordar que, gracias a la generosidad del artista, el fondo de arte municipal cuenta con once obras cedidas a su ciudad natal, algunas de las cuales podremos ver en esta exposición. Les invito a conocer de cerca el legado pictórico de este artista y disfrutarlo. Núria Marín i Martínez Alcaldesa de L’Hospitalet 70 Laurent Jiménez-Balaguer y yo nos conocimos en julio de 2012, cuando rompió su largo silencio en Cataluña iniciado en 1958, el año en que se marchó a París. Avalado por Josep Maria de Sucre y la crítica más solvente del momento, como la de Sebastià Gasch, Cesáreo RodríguezAguilera, Rafael Manzano González y Juan Eduardo Cirlot, irrumpió en la escena artística catalana en los años cincuenta con una pintura extraordinariamente vital, repleta de personajes fugaces que recordaban pájaros o estrellas y que, inquietos, se movían o huían por la superficie de la tela. Realizó sus primeras exposiciones individuales en Barcelona, Valencia y Madrid, con una obra próxima a las tendencias informalistas que muy pronto se expandió para llegar a ser plenamente personal. Nacido en el barrio de la Torrassa en 1928, respiró todos los colores que le ofrecía el paisaje desde las tierras elevadas del Samontà hasta la Marina, impregnándose de los ocres y los marrones de las calles y caminos polvorientos, de los rojos de los crepúsculos y de todos los azules. La aspiración de ser pintor, la precariedad cultural de nuestro país y la necesidad de huir del deseo paterno de que fuera médico reafirmaron su decisión de irse a París en 1958 para trabajar con una pintura directa y primitiva que ambicionaba ser materia. La vinculación a proyectos murales en el ámbito de la arquitectura pública en Francia favoreció que se alejara de los circuitos artísticos habituales, aunque, a pesar del oxígeno de un París cosmopolita, su pintura nunca dejó de nutrirse de los elementos de un origen imborrable. La búsqueda de sí mismo, de lo que es sagrado e inviolable, fue para Jiménez-Balaguer el motivo de su trabajo, y me atrevería a afirmar que de su vida, sometido todo al signo de una generación de artistas marcados por el desconsuelo de pertenecer a la posguerra española. En los últimos años, Laurent Jiménez-Balaguer rompió su largo silencio en Cataluña y, gracias a su generosidad y a su entusiasmo, en 2012, de la mano de la Fundació Vila Casas, regresó al país con una esencial retrospectiva en el espacio Can Framis de Barcelona. Un año después, el Museu de L’Hospitalet le organizaba una entrañable exposición en su ciudad natal. Cerca de la primavera de 2015 me reencontré con el artista durante una intensa semana de trabajo en el Museu de Montserrat para presentar la que sería su última exposición en vida. Su frágil salud entonces no fue un obstáculo para disfrutar intensamente, para entusiasmarse con el descubrimiento de los jardines de Montserrat, siempre con la esperanza de que nos volveríamos a abrazar en L’Hospitalet. Pero, como afirmaba el filósofo alemán Theodor Wiesengrund Adorno, en las etapas finales de los artistas ya se filtra de una forma inevitable la inquietante y esquiva sustancia de la muerte. El 16 de abril de 2015 Laurent Jiménez-Balaguer huyó definitivamente con los pájaros de sus primeras pinturas. L’Hospitalet rinde con esta exposición póstuma un merecido homenaje al artista y amigo, con obras que abarcan desde sus primeras etapas hasta la actualidad, procedentes de la colección del artista, del MACBA- Museu d’Art Contemporani de Barcelona, del Museu de Montserrat, de la Fundació Vila Casas y del Museu de L’Hospitalet. Hoy su obra se nos presenta más libre que nunca, insistiendo en los conflictos no resueltos de nuestra sociedad. L’Hospitalet, marzo de 2016 Antoni Perna Director artístico Centre d’Art Tecla Sala A partir de los ochenta, su obra se enriqueció con la utilización de cuerdas gruesas teñidas de rojos contundentes y azules eléctricos que creaban tensiones, envolviendo el bastidor y la superficie, cosiéndola o tomando formas corpóreas, y también con troncos y ropas. El color, el cáñamo, la madera, la tela y su violento contraste parecen acercarnos a un recuerdo ancestral, al vínculo irremediable con la tierra y a la gran incógnita del ser humano. * Adaptación del texto de la exposición «Lo sagrado de Jiménez-Balaguer», celebrada en el Museu de Montserrat del 13 de marzo al 5 de julio de 2015. 71 ¿Hacia qué humanidad? Jiménez-Balaguer creía que el sufrimiento tiene vocación universal y que el sufrimiento es la parte maldita de la humanidad. Este sufrimiento humano es la base de toda reflexión sobre el futuro y constituye el asunto del arte. ¿Pero qué lenguaje utilizar para hablar de él? ¿Términos religiosos? Cabría encontrar un lenguaje más universal. ¿Teorías? Jiménez-Balaguer se alejó de ellas. Toda construcción de sí es una confrontación con una forma de desconocido, de impensado, cuya fuerza emocional es real. Al mismo tiempo, la violencia de la pulsión es domesticada continuamente por el ser que pinta y que se expresa a través del arte. Las obras de Jiménez-Balaguer están investidas de un poder mesiánico. Son terapéuticas. Quieren nombrar el sufrimiento donde exista. Quieren ir al otro lado del espejo para significar lo más inconsciente como reglas fundamentales que forman una primera transcripción del sufrimiento humano. La conclusión no puede ser sino negativa. En torno al año 2000, Jiménez-Balaguer se preguntaba: ¿2.000 años de qué? ¿Acaso no debe la humanidad dar cuenta de su actividad sobre la tierra? ¿Qué soluciones se han hallado para curar el sufrimiento humano? ¿Se sufre de forma distinta al otro lado del planeta? Ser musulmán, ser católico, ser ateo, ser budista, ¿qué tienen en común si no es el sufrimiento psíquico que hay que vivir? Individuarse, llegar a ser uno mismo. La nueva humanidad se liberará de la muerte o no será, se liberará de la mortalidad, esta es la lucha constante que nos une a nuestra carne. Se ha hablado de materia trascendida, de lo metamatérico; sí, esta fue la dirección tomada por el expresionismo catalán de Jiménez-Balaguer. La materia es lo invisible. La materia es un encarcelamiento del que se promete una liberación. Pero para ello hay que dar forma. El arte catalán de Jiménez-Balaguer difiere del de los pintores de Dau al Set. Si sus caminos se hubieran prestado a ello, las cuestiones esenciales que fundamentan nuestra humanidad habrían sido debatidas por aquellos representantes del informalismo. 72 ¿Es el sufrimiento el espejo inevitable del ser humano? ¿Es, en definitiva, lo que provoca la guerra y la muerte? El informalismo de principios de los cincuenta pretendía combatir a la humanidad que había conducido a las catástrofes del siglo xx, el informalismo de Jiménez-Balaguer de principios del siglo xxi, al que hemos llamado nuevo informalismo, pretende erradicar el sufrimiento del cuerpo mismo del hombre. Pero para erradicarlo hay que conocerlo, y para conocerlo hay que darle una forma. Su nuevo informalismo provoca la confrontación con el mal; el enfoque es plasmar hablando, pintar para decir. Jiménez-Balaguer dedicó toda su vida a tratar de crear este lenguaje del sufrimiento, que es la base que cada uno tiene para encontrar su independencia, su belleza, su poder. La libertad, concepto esencial de nuestra tradición, sobre el que solo se puede fundar un NUEVO HUMANISMO. El nuevo informalismo es un movimiento artístico del siglo xxi que basa su gesto en las masacres perpetradas contra la humanidad a lo largo de 2.000 años de guerras y crímenes, de nación a nación, de individuo a individuo; 2.000 años de indiferencia ante la realidad por lo que es. Es la negación lo que aniquila el futuro. El sufrimiento debe ser más bien tomado en cuenta para que pueda desaparecer por fin del horizonte humano. Gran observador de lo humano, Jiménez-Balaguer no cesó de proclamar la necesidad de que el hombre se relacione con su libertad, que es el único sufrimiento portador de esperanza. Alexis Virginie Jiménez París, 10 de diciembre de 2015 He escuchado… He escuchado un rumor lejano…, muy lejano, y lo busco entre la carne. Necesito cuerpo. Mi arte es plástico, pero mi mirar está en el alma, junto a aquello que se nos escapa y ruge con la angustia del atormentado. Amaré la vida, aunque con el morder que busca la Muerte. Mi arte no es idea mancillada por la búsqueda de lo nuevo, es el Arte mismo que se renueva. Es el aullido de un mundo que se revuelve en morboso ciénago. Yo soy la voz viva de una verdad presente; el que tenga voz que grite, porque el Arte es un grito que se extingue. El mundo, nuestro mundo, es un cuadro inmenso donde todo vive por una causa; para el creador la obra tiene una causa, la impotencia del hombre ante lo que a cada momento se le echa encima: la Muerte. Angustia de lo desconocido…, inquietud del que sabe y teme. Nos hemos confundido muchas veces y nos hemos equivocado. Hemos hablado demasiado por lo poco que hemos dado; bienaventurados los que exigen mucho y son mudos. Cuando la expresión llama, las puertas del dolor abren su eco. Se profundizan las miradas y denominamos sentir a lo que nos estremece. ¡Hay Arte! Colocar colores sobre superficies se le ha dado a llamar pintura. Pero, para llegar a ese pozo oscuro de insinuaciones vibrátiles, a ese supersenso, necesítase por encima de todo ser artista. Hay un algo inconcreto que huye de nuestro conocimiento y este algo es la Vida misma. Efervescencia de ansias que se desmigajan en pedacitos sensitivos. ¡Arte! Vivir no siempre es crear, aunque creando siempre se vive. La verdad es apaleada, pero nunca destruida… Existe en sí misma. En mi alma hay la lucha del que triunfa y el dolor del que sufre; a veces reír, al igual que mentir, es bajar las escaleras. Laurent Jiménez-Balaguer Barcelona, 1955 El Arte es vivir pocos lo que nos han negado a todos. Es reacción anímica contra las fuerzas que nos subyugan. ¡Pasajera liberación! El Arte es la impotencia del hombre. Yo proclamo esta impotencia ante la burla huidiza de la razón. Impotencia desviada hacia la potencialidad creadora. Lucha interna entre hombre y dios. Visión y búsqueda. Alcanzar bases para nuevos caminos y continuar… Arrastrarnos para levantarnos más tarde como adolescentes. No se paga la vida con el solo hecho de vivirla, se paga sufriéndola. ¡Libertad de nuestra potencia…, el Arte en oposición a la Muerte! Queremos desligarnos de nuestra inferioridad, queremos ser potencialmente superiores a lo que nos esclaviza, y huimos de lo material refugiándonos en lo etéreo y con ello nos envolvemos de imaginación y sentimiento. Morder no es vivir la apariencia, sino vivir la pobreza con toda su miseria. ¡Dónde está la madurez del espíritu! ¿Dónde está la madurez del espíritu? Vicio de fango y hundimiento. El hombre mira con un suspiro el firmamento y este suspiro es todo su existir. 73 English texts With the exhibition L’Hospitalet Remembers Jiménez-Balaguer, our city pays tribute to one of the artists born here that have reached the greatest international renown, the painter Laurent Jiménez-Balaguer. Just two years ago, the Harmonia section in the Museum of L’Hospitalet opened its doors with the exhibition Llorenç Jiménez-Balaguer: the Memory of Material. This was the first and only time that the artist presented a show in his hometown. And that was also when the idea was born of devoting a larger retrospective to him, such as the exhibition now open at the Tecla Sala Art Centre. We would have liked the artist himself to have opened the exhibition, which features works from the 1940s to 2014, but Llorenç Jiménez-Balaguer died in April last year in France, where he had lived since the mid-1950s and where he forged his artistic career. In recent years, Catalonia has rediscovered the life and work of Llorenç Jiménez-Balaguer thanks to three major exhibitions that brought this artist home to our country: at Can Framis, organised by the Vila Casas Foundation; at L’Harmonia in L’Hospitalet; and at the Museum of Montserrat, a show that opened just one month before the artist’s death, curated by Antoni Perna, artistic director of the Tecla Sala Art Centre. Over the course of our city’s history, L’Hospitalet has produced many leading figures on the Catalan art scene, and Laurent Jiménez-Balaguer is amongst the most outstanding of these. We should remember that, thanks to the artist’s generosity, the municipal art collection includes eleven works donated to the city of his birth, and we can admire some of those piece in this exhibition. It is my pleasure to invite you to discover and enjoy, at firsthand, the pictorial legacy of this fine artist. Núria Marín i Martínez Mayor of L’Hospitalet 74 Laurent Jiménez-Balaguer and I first met in July 2012, when the artist broke his long silence in Catalonia, a silence which had begun in 1958, the year that he left for France. Praised by Josep Maria de Sucre and the most respected critics of the day, such as Sebastià Gasch, Cesáreo RodríguezAguilera, Rafael Manzano González and Juan Eduardo Cirlot, Jiménez-Balaguer erupted onto the Catalan art scene in the 1950s with his extraordinarily vivid paintings, full of fleeting personages like birds or stars that fluttered restlessly over the surface of his canvases. Jiménez-Balaguer gave his first solo exhibitions in Barcelona, Valencia and Madrid, presenting works clearly influenced by informalist trends but which would soon evolve to embody a wholly personal language. Born in the Torrassa neighbourhood of L’Hospitalet in 1928, Laurent Jiménez-Balaguer breathed in all the colours of the landscape, from the airy heights of Samontà to the sea at La Marina, absorbing the ochres and browns of those dusty streets and paths, the sunset reds and the many hues of blue. The aspiration to be a painter, the precarious nature of culture in our country and the urge to flee from his father’s wish that he should become a doctor led his decision to leave for Paris in 1958 to create a direct, primitive painting that sought to become material. Due to his work in mural projects in the world of public architecture in France, he became somewhat distanced from the usual art circles, although, despite his immersion in cosmopolitan Paris, his painting was always nourished by elements from his indelible origins. The search for oneself, for that which is sacred and impenetrable, was the focus of Jiménez-Balaguer’s work and, I would go so far as to suggest, of his very life, subject as he was to the influence of a generation of artists marked by the despair of belonging to postwar Spain. In his last years, Laurent Jiménez-Balaguer broke his silence with Catalonia and in 2012, thanks to his generosity and enthusiasm and the support of the Vila Casas Foundation, he returned to his country of origin with a major retrospective at the Can Framis gallery in Barcelona. A year later, the Museum of L’Hospitalet devoted a superb show to Jiménez-Balaguer in his hometown. Towards spring 2015, I joined forces with the artist again for a week of intensive work at the Museum of Montserrat, preparing what was to be his last show before he died. His fragile health did not prevent him from delighting in the discovery of the gardens at Montserrat, and we hoped to meet up once more in L’Hospitalet. However, as the German philosopher Theodor Wiesengrund Adorno says, the final periods of artists inevitably filter the disturbing, elusive substance of death. On 16 April 2015, Laurent Jiménez-Balaguer finally fled to join the birds from his first paintings. In this posthumous exhibition, L’Hospitalet renders richlymerited tribute to an artist and friend, presenting works that range from his early periods to the present, from the collections of the artist, the MACBA - Museum of Contemporary Art of Barcelona, the Museum of Montserrat, the Vila Casas Foundation and the Museum of L’Hospitalet. Today, his work seems freer than ever, with its insistent focus on our society’s unresolved conflicts. L’Hospitalet, March 2016 Antoni Perna Artistic Director Tecla Sala Art Centre In the 1980s, his work became enriched by his use of thick ropes (dyed bright red and electric blue, which created tensions, binding frame and surface together, threading through the work and taking corporeal forms), sticks and clothes. Colour, hemp, canvas and their violent contrasts seem to intimate an ancestral memory, an inescapable bond with the land and great mystery of the human being. * Adaptation of the text for the exhibition “The Sacred in Jiménez-Balaguer”, presented at the Museum of Montserrat from 13 March to 5 July 2015. 75 Towards what humanity? Jiménez-Balaguer believed that suffering is universal in nature and is the cursed part of humanity. Human suffering is the basis of all meditation about the future and is the subject of art. But what language should we use to talk about it? Religious terminology? No, we should find a more universal language. Theories? Jiménez-Balaguer distanced himself from these. Any construction of the self is a confrontation with a form of the unknown, unthought of, whose emotional force is real. The informalism of the early-nineteen fifties sought to combat the humanity had led to the disasters of the twentieth century; Jiménez-Balaguer’s informalism of the early-twenty-first century, which we call new informalism, is aimed at eradicating suffering from our very body. But in order to eradicate it we must first know it, and to know it we need to give it form. Jiménez-Balaguer’s new informalism generates confrontation with evil; the technique is to shape by speaking, to paint in order to say. At the same time, the violence of the pulse constantly domesticated by the being that paints and expresses itself through art. The works of Jiménez-Balaguer are invested with Messianic power. They are therapeutic. Jiménez-Balaguer devoted his entire life to creating this language of suffering, which is the basis that everyone has to find their independence, their beauty, their power. Freedom, an essential concept in our tradition, on which it is only possible to found a NEW HUMANISM. They seek to name suffering wherever it exists. They seek to go through the mirror to the other side and signal what is most unconscious as basic rules that form an initial transcription of human suffering. The conclusion can only be negative. In around 2000, Jiménez-Balaguer asked: 2,000 years of what? The new informalism is a twenty-first century art movement whose gesture is based on the massacres perpetrated against humanity over 2000 years of wars and crimes, from nation to nation, from individual to individual; 2,000 years of indifference towards reality as it is. Does humanity not need give an account of its activities on Earth? What solutions have been found to cure human suffering? Do they suffer differently on the other side of the planet? What do being a Muslim, being a Catholic, being an atheist, being a Buddhist, have in common, if not the mental suffering entailed? To individuate oneself, to become oneself. It is denial that annihilates the future. Suffering should, rather, be taken into account, so that it can finally disappear from the human horizon. A great observer of all things human, Jiménez-Balaguer never ceased to proclaim the need for people to be linked to their freedom, which is the only suffering that carries some hope. The new humanity will free itself from death or it not will be, it will become free from mortality; this is the constant struggle that unites us in our flesh. There has been talk of transcended matter, of the metamaterial. Yes, this was the direction that Jiménez-Balaguer’s Catalan expressionism took. Matter is invisible. Matter is an imprisonment from which release is promised. But for this to occur, form must be given. Jiménez-Balaguer’s Catalan art is different from that of the painters in the Dau al Set group. If their paths had so ordained, the key issues that underlie our humanity would have been discussed by those representatives of informalism. Is suffering the inevitable mirror of the human being? Is it, in short, what causes war and death? 76 Alexis Virginie Jiménez Paris, 10 December 2015 I Have Heard… I have heard a distant noise... very distant, and I seek it in the flesh.I need body. My art is fine art, but my gaze is in the soul, along with what escapes us and roars with the anguish of the tormented. Man looks at the heavens and sighs, and this sigh is all his existence. When the expression calls to us, the doors of pain open its echo. Gazes become deep and we call feeling that which makes us shiver. There is Art! I will love life, although with a bite that seeks Death. My art is not the sullied idea of the search for the new; Art itself is renewed. It is the howl of a world that stirs in a morbid quagmire. Putting colours onto surfaces is what is known as painting. But to reach the dark well of vibrating insinuation, to the supersense, it is necessary, above all, to be an artist. I am the living voice of a present truth; let they that have a voice shout out, for Art is a cry that is dying. The world, our world, is a huge picture in which everything lives for a reason; for the artist, the work has a reason; the impotence of humans before what looms over them at all times: Death. The anguish of the unknown... the unease of those who know and fear. We have become confused on many occasions, and we have made mistakes. We have spoken too much for the little we have given; blessed are those that demand much and are silent. There is something vague that eludes our knowledge, and that something is Life itself. Effervescence of anguishes that crumble into small, sensitive pieces. Art! To live is not always to create, but creating is always alive. The truth is beaten, but never destroyed; it exists in itself. In my soul there is the struggle of he who wins and the pain of he who suffers; sometimes laughing, like lying, is to descend the steps. Laurent Jiménez-Balaguer Barcelona, 1955 Art is a few who live what has been denied to all of us. It is the spirited reaction against the forces that subjugate us. Fleeting liberation! Art is the impotence of man. I proclaim this impotence before the fleeting mockery of reason. Impotence diverted towards the creative potential. Internal struggle between man and God. Vision and search. To reach bases for new paths and to continue... Crawling in order to rise later as adolescents. You do not pay for life just by living it; you pay for it by suffering it. Freedom for our potential... Art against Death! We want to disconnect from our inferiority, we want to be superior in potential to that which enslaves us, and we flee from the material, taking refuge in the ethereal and so surrounding ourselves with imagination and feeling. To bite is not to live in appearance, but to live poverty in all its misery. Where is the maturity of spirit? Vice of mud and sinking. 77 El Centre d’Art Tecla Sala vol expressar el seu agraïment a la família Jiménez-Balaguer; Pedro Madueño; MACBA - Museu d’Art Contemporani de Barcelona; Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat; Fundació Vila Casas, Barcelona; Museu de L’Hospitalet i a totes aquelles persones i institucions que amb la seva col·laboració han fet possible aquesta exposició. AJUNTAMENT DE L’HOSPITALET Alcaldessa Núria Marín Martínez REGIDORIA DE CULTURA Regidor Jaume Graells Veguin Cap de Servei de Cultura Rosa Maria Muga CENTRE CULTURAL METROPOLITÀ TECLA SALA Direcció Xavier Gil Dasca CENTRE D’ART TECLA SALA Direcció artistica Antoni Perna Coordinació Núria Garcia Difusió Lola Mesa Coordinació tècnica Andreu Masip Administració Rosa Inglés Suport logístic Carles Ventura, Rosa Jovani Premsa Gabinet de Premsa de l’Ajuntament de L’Hospitalet EXPOSICIÓ CATÀLEG Organització i producció Centre d’Art Tecla Sala. Ajuntament de L’Hospitalet Direcció i coordinació Centre d’Art Tecla Sala (Ajuntament de L’Hospitalet) Av. Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tel. (34) 93 338 57 71 [email protected] www.teclasala.net Concepció Centre d’Art Tecla Sala Muntatge Manel Civit / Xavier Mulet Centre d’Art Tecla Sala Coordinació pedagògica Les Espigadores (Servei Educatiu Centre d’Art Tecla Sala) Pintura Beatriz Ciriquian Marcs Marcs SIS Transports David Moyano Gustavo Sunyer Equip Museu de Montserrat Assegurances Marsh, SA. Assegurances Asedesa, SA. Corredoria d’Assegurances Ribé Salat, Broker d’Assegurances, SL Textos Núria Marín Martínez Antoni Perna Alexis Virginie Jiménez Laurent Jiménez-Balaguer Disseny gràfic Estudi Carme Vives Fotografies Retrat de l’artista: ©Pedro Madueño Fotografies de les obres: Guillem F-H Traduccions Al català i al castellà: Meritxell Prat (Artslingua) A l’anglès: Allan Moore Preimpressió i impressió Agpograf s.l. Dipòsit legal: B 5233 - 2016 ISBN: 978-84-938376-6-2 © De les imatges: Laurent Jiménez-Balaguer © Dels textos: els autors © De l’edició: Centre d’Art Tecla Sala (Ajuntament de L’Hospitalet) Paper: Gardapat Kiara de 135 g Tipografia: FFScala
