descarregar arxiu - Museu Marítim de Barcelona

Anuncio
Revista
del Museu Marítim
de Barcelona
Desembre 2014
d
22
La pesca és una de les darreres
activitats humanes on cal
arrencar literalment els béns a
la natura.
drassana
d
Documentació sobre vaixells i
navegació a la Secció de Manuscrits
de la Biblioteca de Catalunya
La historia marítima de los tiempos
modernos. Una historia total del mar
y sus orillas
Dossier: La pesca
Veus de la Mar. Els pescadors de
Barcelona
DRASSANA_22 Ok.indd 1
30/01/15 13:55
drassana
Revista del Museu Marítim de Barcelona.
Observatori Permanent d’Història
i Cultura Marítima de la Mediterrània
Edició:
© Consorci de les Drassanes Reials
i Museu Marítim de Barcelona
Direcció:
Enric Garcia
Consell de redacció:
Jordi Ibarz, Xavier Gil, Inma González
Consell editorial:
Roger Marcet, Pere Comas,
Susana Navarro, Elvira Mata, Olga López,
Mireia Mayolas, Enric Garcia
Realització i producció:
Imatge-9, SL
Projecte gràfic:
Estudi Mestres
Fotografies:
Eliseu Carbonell (Arxiu ICRPC); Judit
Vidal; Jean-Louis Vaills; Alan Villiers,
Octavio Lixa Figueira, Alberto de Sousa
i Manuel Silva (Coleçao Museu Marítimo
Ilhavo); Roger Marcet; Jordi Montoro;
Albert Ventosa.
ISSN: 0214-2279
Dipòsit legal: B-6.259-2012
Imprès a Liberdúplex
Administració i subscripcions:
Av. de les Drassanes, s/n
Telèfon: 93 342 99 20 ext. 154
Correu-e: [email protected]
Drassana no es responsabilitza necessàriament
de l’opinió que expressin els articles signats.
Prohibida la reproducció total o parcial
de la revista per qualsevol mitjà mecànic,
electrònic o fotogràfic (inclosa la fotocòpia)
sense l’autorització prèvia del Consorci de les
Drassanes de Barcelona.
Revista editada per:
Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona
DRASSANA_22 Ok.indd 2
04/02/15 11:40
d
01-06 Editorial.indd 1
03/02/15 10:52
Editorial
v
4
miscel·lània
v
121
Les tres noves sales
IV Mediterranean Maritime
de reserva
History Network Conference
Barcelona: 7, 8 y 9 de mayo
patrimoni
v
7
de 2014
Museu Marítim de Barcelona
Documentació sobre vaixells
i navegació a la Secció de
els nostres projectes
Manuscrits de la Biblioteca
v
de Catalunya
Veus de la Mar.
Anna Gudayol
Els pescadors de Barcelona
reportatge
ressenyes
v
35
v
127
132
La historia marítima de
Víkings. Més enllà de la
los tiempos modernos.
llegenda
Una historia total del mar
v
y sus orillas
Antàrtida, la vida al límit
Carlos Martínez Shaw
v
133
134
Gyotaku, dibuixos de peixos
135
dossier
v
La pesca
El canal de Panamá
v
68
Ressenya: Enric Garcia
La memòria del món pesquer
v
Eliseu Carbonell
Noventa por ciento de todo
v
78
136
Ressenya: Jordi Ibarz
La pesca en Cataluña en la
Edad Moderna: una exitosa
altres museus
expansión por el litoral español
v
Eloy Martín Corrales
Ser do Mar: O Museu Marítimo
v
96
138
de Ílhavo como lugar
El desenvolupament marítim
de projecto
durant els segles xvi i xvii:
Álvaro Garrido
Les almadraves catalanes
Judit Vidal Bonavila
v
110
Les amers du choix pertinent
des signes à la manipulation
de l’espace
Jean-Louis Vaills
01-06 Editorial.indd 2
03/02/15 10:52
noves adquisicions
v
148
Les noves adquisicions del
Museu Marítim de Barcelona
Àlbum de fotos
v
154
La pesca
normes de presentació
v
166
22
Revista
del Museu Marítim
de Barcelona
Desembre de 2014
drassana
número 22 | 2014
3
01-06 Editorial.indd 3
03/02/15 10:52
E
Editorial
Les tres noves sales de reserva
Editorial
4
01-06 Editorial.indd 4
03/02/15 10:52
La preservació del patrimoni demana inversió en equipaments i esforços en camps de treball poc espectaculars però
imprescindibles. Es tracta d’allò que alguna vegada hem descrit com l’obra viva del museu, utilitzant una analogia amb
les embarcacions, per referir-se a la part submergida, no visible, però sobre la qual descansa tota l’embarcació. Per
exemple, cal dotar els equipaments museístics amb sales de reserva que permetin conservar el patrimoni (moble, fotogràfic, bibliogràfic, documental, etc.) en les millors condicions mediambientals i de neteja, però també d’ordre i de gestió.
El moviment de les peces, el control de temperatura i humitat, la supervisió de l’estat de conservació o el control de les
ubicacions són, entre d’altres, accions que poden ser realitzades amb eficàcia només en una reserva ben condicionada.
Aquesta responsabilitat vers el patrimoni és la columna vertebral de la nostra missió, tot i que visitants i usuaris no sempre siguin conscient de la seva importància ni de què significa treballar amb objectius a llarg termini.
A finals de 2014 el Museu Marítim de Barcelona donarà per tancat formalment un procés iniciat fa uns anys i que
ha tingut com a resultat el disseny i la construcció de les noves
reserves del museu. Després de
moltes dècades, el Museu Marítim
de Barcelona disposa, finalment,
de reserves adients per a la conservació preventiva i emmagatzematge de les seves col·leccions. Es tracta de
tres espais o Sales de Reserva especialitzades i dotades cada una d’elles dels
equipaments necessaris en funció del tipus de materials que s’hi conserven.
Els elements patrimonials, com les persones, demanen una atenció gairebé a
mida i, per tant, en funció de les necessitats dels artefactes cal ajustar unes
condicions concretes. Per exemple, l’equilibri entre temperatura i humitat té
efectes diferents sobre un paper, sobre una pintura (on la tela, els pigments o el
marc de fusta tenen comportaments diferents) o sobre un model de vaixell (on
podem trobar també metall, materials tèxtils, etc.). Unes reserves preparades,
netes i ben organitzades faciliten
els millors tractaments.
El primer espai és la Sala 1,
per al patrimoni moble. Es tracta
d’una gran nau amb altell, ubicada a l’interior de les Drassanes
Reials, i que disposa de mobiliari
especialitzat segons el tipus de material: pintura, models, escultura, armes, instruments, etc. Alguns materials tenen el
seu sistema d’emmagatzematge particular (monedes i medalles, instruments de navegació, materials tèxtils, etc.). Tots
els materials estan, a més a més, ubicats en armaris compactes. Aquest espai disposa d’una sala climatitzada, una sala
de quarantena i l’accés directe a l’exposició permanent i al carrer. Aquest espai és més que un magatzem; és també un
espai de treball, on els tècnics del museu poden controlar les peces, realitzar intervencions o rebre la visita d’estudiosos
que poden accedir a les peces de forma directa per al seu estudi.
El segon espai, el darrer en ser construït, és la Sala 2 o reserva de paper, on es conserven els fons documentals i
bibliogràfics, les col·leccions sobre suport de paper (gravats, aquarel·les, cartografia, etc.) i també on s’han preparat
dos espais singulars per a la conservació de les col·leccions fotogràfiques; en concret, dues sales climatitzades per
drassana
número 22 | 2014
5
01-06 Editorial.indd 5
03/02/15 10:52
a la fotografia en blanc i negre i la de color per separat.
Aquesta reserva acollirà també l’arxiu administratiu del
Consorci de les Drassanes i Museu Marítim de Barcelona.
El nou espai és al costat de les oficines i també de la nova
Sala de Consulta, de forma que l’accés a la documentació
és gairebé immediat.
El tercer espai, la Sala 3, és un magatzem extern situat a Navàs, una nau industrial on es conserven els grans
volums (la col·lecció d’embarcacions, les màquines i els
motors, etc.) i també materials tan diversos com ara làpides, àncores, canons, cadenes, eines, etc. Les condicions
ambientals i d’emmagatzematge són diferents i, sobretot,
les dimensions de l’espai permeten conservar elements
que, d’una altra forma, seria impossible preservar en bones condicions.
Amb aquests tres espais el Museu Marítim de Barcelona
podrà garantir la conservació del seu patrimoni en les mi-
llors condicions possibles i gestionar les col·leccions d’una
forma eficient. Aquestes estructures, que gairebé no són
conegudes pels visitants però imprescindibles en un museu, són fonamentals per garantir el funcionament d’un
museu modern i la preservació del patrimoni per al futur.
En certes ocasions aquestes reserves han estat visitades pel públic en jornades de portes obertes i, en general, són espais accessibles per a investigadors, estudiants,
professionals de museu, etc. No es tracta d’un fet aïllat,
sinó que forma part d’una nova filosofia de relació entre
museus i públic. En els darrers anys els museus han obert
les portes de les seves reserves com a espais visitables en
certes condicions, per apropar-les als ciutadans i fer palès
la importància d’aquestes estructures generalment opaques. Per una altra banda, obrir les portes de les reserves
és obrir la porta als espais secrets, una oportunitat que els
visitats valoren i agraeixen.
Editorial
6
01-06 Editorial.indd 6
03/02/15 10:52
Patrimoni
Documentació sobre
vaixells i navegació a la
Secció de Manuscrits de la
Biblioteca de Catalunya
alguns casos, la riquesa extraCreada el 1907 com a biblioteca
ordinària dels seus fons fa que
de l’Institut d’Estudis Catalans,
alguns documents singulars quela Biblioteca de Catalunya tenia
din relativament amagats, ja que
com a objectiu primer oferir als
espontàniament el públic invesmembres de l’Institut la bibliograAnna Gudayol
tigador no s’espera trobar-los-hi.
fia i la documentació necessàriCap de la Secció de Manuscrits
Aquest és el cas, per exemple,
es per dur a terme la seva tasca
Biblioteca de Catalunya
de tot un conjunt de manuscrits
d’estudi i recerca. Això implicava
relacionats amb la història de la
l’adquisició de la bibliografia cornavegació. Entre el públic investigador és ben conegut
rent i actualitzada (obres de referència, estudis monoque la Biblioteca conserva el fons del Consolat de Mar
gràfics, revistes…), imprescindible per estar al dia en els
(1268-1715),1 però probablement hagi passat desapercedistints àmbits acadèmics, però també l’ingrés de fonts
documentals sobre les quals desenvolupar els seus estubut un conjunt notable de manuscrits relacionats amb les
dis: manuscrits antics i moderns, impresos, mapes, gradrassanes i la construcció de vaixells a l’època medieval
vats, partitures… majoritàriament —encara que no semi moderna, un seguit de dietaris de viatges marítims o la
pre— realitzats o relacionats amb Catalunya o amb la seva
col·lecció de diaris de navegació, que van des de finals
història i cultura.
del xviii fins a mitjans del segle xix, de marins catalans que
Al llarg dels seus més de cent anys d’història, ha arfeien les Amèriques;2 aquests documents poden compleribat a recollir en les seves col·leccions un gran nombre
mentar les riques col·leccions del Museu Marítim de Barde documents de temàtiques i orígens molt diversos. En
celona.3
Aquest treball s’inscriu en el marc del projecte de recerca finançat pel MINECO “Tripulacions, armaments, construcció naval i navegació a la Mediterrània medieval” (HAR2013-48433-C2-1-P) i de les investigacions fetes en el marc del grup de recerca consolidat per la
Generalitat de Catalunya CAIMM (“La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani”, 2014 SGR 1559).
drassana
número 22 | 2014
7
07-34 Patrimoni.indd 7
03/02/15 11:00
Patrimoni
Els volums que es descriuen breument a continuació han ingressat a la biblioteca per molt diverses vies.
Un nombre important dels diaris de navegació ho feren
mitjançant la biblioteca del diplomàtic Eduard Toda, que
reuní al llarg del temps un extensíssim fons avui dispers
entre més d’una desena d’institucions. D’altres ho feren
formant part de fons i col·leccions diverses, com ara la
biblioteca de la família Dalmases o la del bibliòfil Artur
Sedó, els fons d’erudits acadèmics (Ferran de Sagarra
o Ramon d’Alós) o militars (Francesc Xavier de Cabanes
o Josep Massanés). Per la varietat dels seus orígens,
aquest conjunt constitueix, també, una mostra de la història de la nostra biblioteca.
Edat Mitjana. Drassanes i Galeres
Ms. 252
Inventaris relatius a les galeres catalanes que prengueren part en el combat de Constantinoble. 1351-1353.
252/1
F. 1: Llista de les galeres de Ponç de Santa Pau que
partiren de Barcelona i de València. Incompleta.
252/2
F. 2-27: F. 2-27, “En nom de Déu fis e de madona Santa
Maria amen. Aso és l’avantari lo qual ffo fet de totes
les armases e coses las quals foren atrobades en darasane, axí con per cases con en lo pla; e fo fet lo dit
avantari a xxi de juliol del any mcccli. Lo qual avantari
escriví e pres en Dalmau Gover; las quals robas criar-ne pos yo, Antoni de Murta, reaví en guardia, axí
com asò tot uhint e gordia de la darasane”, inventaris
de drassanes de les galeres de Ponç de Santa Pau i de
Bernat de Cabrera. 1351 i 1353.
25 f. (num. antiga xxv f.); x mm.
252/3
F. 28-53: “Aquest quaern dóna al racional en Bonanat
Dezcoll, viçalmirayll per informació de ço que have
del guany que la armada de la qual lo noble en Ponç
de Santa Pau era capità ha fet; del qual guany havien
comissió del senyor rey de reebre’l en Francesch de
Finestres e en Guillem Morey”, comptes de la subhasta del botí de l’armada de Ponç de Santa Pau lliurats
al mestre racional del rei per Bernat Descoll, vicealmirall. 1351.
25 f. (num. antiga xxiiii f.); mm.
Procedència: Donatiu del Dr. [Hermann] Urtel.
Reproducció: Microfilm.
Bibl.: Ed. dins A. Rubió i Lluch, Diplomatari de l’Orient
català: 1301-1409, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans,
1947 (reprod. facs. 2001); cf. J. Sans i Barutell, “Documentos concernientes a la armada que en 1351 mandó
aprestar el rey Don Pedro IV de Aragón en contra de genoveses…”, a Memorial Histórico Español. Colección de
documentos, opúsculos y antigüedades que publica la
Real Academia de la Historia (Madrid), 2 (1851), 249-389.
Nota: Altra documentació a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Fons del Reial Patrimoni, Mestre Racional.
Ms. 485, doc. 37 (f. 181-184v)
“Confirmatio domini regis Jacobi facta de ordinationibus factis per Jacobum Grunni […] super navibus et lignis
et barchis”. Còpia, [2a meitat s. xv – 1a meitat s. xvi].
Dins: Miscel·lània de textos històrics i jurídics.
Procedència: El volum havia pertangut a Bartomeu de
Monfar: al f. 1 “Aquest libre est de misser Bartomeu Monfar, dotor en […] de Tarrega”, al f. 4 “F.A.R. (en un cercle
sobremuntat d’una creu), “1531 Bartholomaeus de Monfar
Legum doctor Ilerden. et filius Tarrege in Campo Urgelen. 1531 et Sacre Thologie studens”, afegit després “Obiit
Barcinone”, al teixell “Bartholomeus de Monfar Variarum
rerum. 1531”; al f. 2 escut imprès enganxat. Havia pertangut a la Biblioteca Dalmases (sign. “2”).
Descripcions: [R. d’Alós], p. “La Biblioteca Dalmases”,
a Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 3 (1916), 34-35;
descripció parcial dins E. Duran, dir., Repertori mss. catalans (1474-1620), Barcelona: IEC, 1998, 193-195; cf. S. Farnés J uliá , “Selección de manuscritos del gótico al Renacimiento en algunos archivos y bibliotecas de Cataluña”,
Calligraphia et tipographia, arithmetica et numerica,
chronologia, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1998
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
8
07-34 Patrimoni.indd 8
03/02/15 11:00
(Rubrica, paleographica et diplomatica studia; 7), 521559 (núm. 3, 525; núm. 47, 530; núm. 73, 533; núm. 101,
537); Biteca manid 1007. M.C. D íaz y D íaz , Index scriptorum latinorum Medii Aevi Hispanorum , Madrid, CSIC,
1959, núm. 1241 af.
Ms. 1478/1
Còpies de documents sobre oficis relatius a la construcció de vaixells, s. xiv-xvi [còpia s. xvii].
F. 1-8: “De l’offici de dressaner”.
F. 9-15: “De l’offici de fabricador y vehedor de les galeres”.
15 f.; 315 x 220 mm. Enq. protecció BC (anys 50).
Ms. 1329
Taules de dimensions de vaixells de guerra [Catalunya,
mitjan s. xix].
F. 1-4v: “Dimencions abras mestras”.
F. 5-7v: “Dimencions per boupresus”.
F. 8-10v: “Dimencions de abras de gàbia y de pagufigu”.
F. 11-16: “Dimencions per fer panons”.
F. 16v-19: “Dimencions per astas de floch y de escutillas”.
F. 20-35: “Arboladuras de diferents bestiments de
guerra inglesus”.
Procedència: Fons documentals de la BC.
F. 36-41v: “Dimencions de baus y cruzetas de tot bestiment de guerra”.
Construcció i equipament de vaixells
F. 42-45: “Modu de treurer l’arboladura de dins el
guenter”.
1. Construcció
Ms. 1014
Recull factici de documents relatius a la construcció
d’embarcacions a Barcelona [s. xvii-xviii].
1014/1
Recull de documents relatius a la construcció d’embarcacions [finals s. xvii – principis s. xviii].
105 f. (num. antiga, afegida posteriorment, 650-881
p.); diverses mesures. Diverses mans.
Procedència: Compra a Maggs Brothers.
1014/2
Recull de documents relatius a la construcció d’embarcacions. En català, castellà i francès [1r quart del
s. xviii].
Procedència: Al f. 106 paper amb la nota: “Procedente
de un ms. del Sr. Segarra”.
150 f.; diverses mesures. Enq. protecció pergamí BC, reaprofitada.
Estat de conservació: Restaurat.
45 f.; 145 x 100 mm. Text distribuït en taules. Enq. coetània pergamí amb tanques de botó.
Procedència: Registrat el 1936. Al full de guarda anotació il·legible.
Ms. 2102
Juan Ruiz de Apodaca, “Elementos de un Navío del porte
de 112 cañones y 58 pies de manga, para deducir de ellos
su total valor, el gasto anual de su conservación, costo de
la carena de firme, tiempo de su duración, y valor en que
queda después de excluido”; al f. 2-9 taula de matèries i
al f. 9-12 resums de costos. Signat per Ruiz de Apodaca.
Carraca (Cadis), 7 d’agost de 1806.
458 f. (num. antiga 456 p.), 290 x 205 mm. Precedeix el
títol “Nº 1”; text en forma de taula. Enq. pell negra coetània, llom i cobertes estampats amb ferros daurats, títol al
llom estampat en un teixell de pell vermella, talls daurats.
Procedència: Amb l’ex-libris de la col·lecció teatral d’Artur Sedó; havia estat comprat a la llibreria Porter, a l’angle sup. dret del f. 468 “11100/500”.
Bibl.: Sembla material previ a la publicació de Juan
Ruiz de Apodaca Estados de los materiales, pertrechos y
drassana
número 22 | 2014
9
07-34 Patrimoni.indd 9
03/02/15 11:00
Patrimoni
jornales con su costo en reales de vellón, que se necesitan para cada uno de los treinta buques que en ellos se
expresan, y dos apéndices relativos al gasto de un arsenal y a los parajes donde se hallan dichos materiales, formados bajo la dirección de… [s.l.: s.n., 1806?]; reimprès
a l’Havana: F. de Paula Mas, 1822 (Palau 281689-281690).
Sobre l’autor, v. l’entrada a M. Fernández Navarrete, Biblioteca marítima española, reimpr. Barcelona: Palau & Dulcet, 1995, vol. II, 295-303.
2. Personal
Ms. 383/12, doc. 7
Fèlix María de Arriete y Llano, bisbe de Cadis i Algesires.
Nomenament de Jacint Verdaguer com a capellà del vaixell A. López; amb dues pròrrogues. Cadis, 28 de desembre de 1874.
Dins: Documentació personal de Jacint Verdaguer. Llicències eclesiàstiques.
Ms. 1375/1 (f. 3)
Certificat de serveis prestats per Josep Massanés al
port de Tarragona de 1804 a 1807, signat per Juan Smith.
Tarragona, 2 d’octubre de 1807.
Dins: Josep Massanés (1777-1857), coronel d’infanteria,
recull de memòries i projectes militars i urbanístics, precedit d’un curt índex manuscrit. 1789-1843.
Ms. 1470bis, f. 78
Missa “Pro navigantibus” [Finals s. xiv-xv].
Dins: Missal de Barcelona; sembla del cap. de la Catedral.
Procedència: Al f. 1 “Aquest libre és de Matheu Martín”,
s. xvii. Compra a Josep Martí (llibreria Argos).
Ms. 4896/9
Association Internationale pour la Protection Légale des
Travailleurs. Documentació sobre les obres del Port de
Barcelona. 1912-1913.
1. Circular sobre la seguretat dels obrers als ports. Basilea [Suïssa], 6 de novembre de 1913.
1 + 3 f.; 340 x 220 mm. Text mecanografiat (ciclostil).
Adjunta el model de qüestionari en còpia mecanografiada: “Projet: durée du travail. Fardeaux et Sécurité
des ouvriers des ports”.
2. Dades i apunts sobre el treball dels descarregadors
del Port de Barcelona.
10 f.; 155 x 215 mm.
3. “Datos sobre tarifas de alijos, carga y descarga en
vagones, en carros y otros medios en que intervienen
los obreros empleados en los muelles de Barcelona,
según las noticias facilitadas por las sociedades y entidades que se citan”; dades relatives a condicions laborals [ca. 1913].
5 f.; 275 x 215 mm. Còpia mecanografiada.
4. Assemblée Générale (7a: 10-12 de setembre de 1912:
Zuric).
– Convocatòria amb l’ordre del dia.
– “Propositions de la Ière Commission (Office international du travail)”.
– “Propositions de la IIme Commission (de Poisons
industriels)”.
– “Propositions de la IIIme Commission”.
– “Propositions de la IIIme Commission (Résolution
concernant le Trucksystem et les retenues)”.
– “Propositions de la IVme Commission (Travail dans
les usines à feu continu)”.
– “Propositions de la IVme Commission (Journée sanitaire du travail)”.
– “Propositions de la IVme Commission (Protection
des ouvriers des chemins de fer)”.
– “Propositions de la IVme Commission (Réduction de
la durée du travail le samedi)”.
– “Propositions de la Vme Commission (Ouvriers
étrangers en matière d’assurance sociale)”.
– “Propositions de la Vme Commission (Travail des
enfants)”.
– “Propositions de la Vme Commission (application
des conventions internationales du travail)”.
– “Propositions de la Commission spéciale sur la broderie à fil continu”.
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
10
07-34 Patrimoni.indd 10
03/02/15 11:00
Tretze documents (26 f.); 350 x 220 mm. Text imprès; alguns f. amb anotacions manuscrites. Amb el segell “Museu Social de Barcelona” i, en llapis, el número
2158.
Viatges d’exploració i diplomàtics
Ms. 1216, doc. 28. (f. 223-223v)
“Guiatge que·l senyor Rey en Pere terç fa a totes persones que yran o tremetran en naus o vaxells robes en tota
la terra del soldà de Babilònia”.
290 x 225 mm.
Dins: Miscel·lània de textos jurídics en català i en llatí
(Catalunya, finals s. xiv – inicis s. xv).
Bibl.: Capmany i Montpalau, Memorias históricas sobre la
marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92) [Vol.] 2, 144 i ss.
Ms. 1179
Recull de textos de caràcter històric, literari i religiós,
segles xvi-xix.
zión, geografía, viages, derroteros y navegazión de
las costas de Guinea, Etiopía y de la India Oriental,
China y Japón, derrotas y navegaziones de las indias
occidentales, descubrimientos y navegaziones del Río
de la Plata y costas de Brasil y del estrecho de Magallanes y pasage del Mayre, de las islas Filipinas, de las
Molucas ladrones y Salomon y costas del mar del sur”
[1a meitat s. xix].
Al f. 1 “nº 58”.
114 f.; diverses mesures. Enq. protecció tela blava BC, al
llom en lletres daurades “Miscelania”.
Procedència: Compra a la llibreria Vindel-Babra.
Ms. 2375
Jorge Juan y Santacilia, “Diario del viage que se hace
desde el Puerto de Cadiz para conducir a la Corte de Marruecos los Embajadores Sidi Hamet el Gacel y el Excmo.
Sor. Dn. Jorge Juan por S.M.C.” [1767 o post.].
F. 1: “Primera salida del puerto de Cádiz”.
F. 5-6v: “Segunda salida de Cádiz a Tetuan”.
1179/23
F. 58-68: “Viages marítimos en que se ve lo que trabajaron los emperadores y empreatrices de Russia
hasta encontrar el camino para la America del sur ha
más de un siglo”, còpia de mà de Fèlix Amat.
F. 7-20v: “Desembarco que el embaxador de España
hace en el río de Tetuán y recibimiento con que el governador le cortejó”.
11 f. (f. 59 i 68 en blanc). Text amb esmenes. Títol en f.
a part, al f. 59 “Nº 63”.
F. 43106v: “Diario que hace el embajador de España
desde Tetuán hasta la corte de Marruecos”.
1179/27
F. 79-82: “Viage en 1790 de San Blas de California a
los establecimientos rusos del Norte de la América”,
al f. 1 “Extracto de lo más esencial del diario del teniente de navío de la Real Armada Don Salvador Fidalgo, comandante del paquebote de S.M. San Carlos…”. 1790.
F. 106v-118: “Relación de los cautivos y pasados que
trahe desde el imperio de Marruecos el embaxador de
España”.
4 f. “al f. 82v “Nº 54”.
1179/36
F. 113-114: “Noticia de los muchos y graves autores españoles que han escrito libros de esphera y navega-
F. 20v-43: “Descripción de la rada, campo y ciudad de
Tetuán”.
F. 118-126: “Breve noticia de el estado en que se halla
el arte de curar en el imperio”.
F. 126: “Para la mañana”.
F. 126-128v: “Para mediodía”.
F. 128v-129: “Para cenar”.
F. 129-129v: “Para quando caminan”.
F. 129v-130: “Economía que gasta el emperador”.
drassana
número 22 | 2014
11
07-34 Patrimoni.indd 11
03/02/15 11:00
Patrimoni
130 f.; 220 x 160 mm. Algunes esmenes; algunes postil·
les. Paràgrafs numerats. Inclou diverses taules. Enq. coetània holandesa, llom pell marró i cobertes de cartró
recobertes de paper de guarda, talls jaspiats de vermell.
Procedència: Compra Porter-Moix, amb l’ex-libris de la
col·lecció “España en el Mundo”, al f. 130v “11100/600”. Al
f. 1 segell del comte d’Ezpeleta.
Nota: Una altra còpia del viatge a Madrid, Biblioteca
Nacional, ms. 3705, f. 54-163; ms. 10913, f. 46-139; “Diario del viaje a la corte de Marruecos en el año 1768. Descripción de Marruecos”. Nova York. Hispanic Society, ms.
4062.
Ms. 3457
Dietari d’una expedició naval al centre i sud d’Itàlia que
resultaria en la reinstauració del regne de Nàpols i Sicília
a favor de Carles de Borbó, duc de Parma, rei d’Espanya
amb el nom de Carles III. Inclou: “Plan de Batalla del destacamento etcho para la Pulla del Exercito de España”, “Plan
de batalla dada en Bitondo las tropas de S.M.C. en 25 de
mayo de 1734” i “Orden de batalla de las tropas franzesas
y piemontesas en 22 de mayo de 1735”. 1733-1735.
54 f. (3 f. plegats); 205 x 140 mm. F. 33-36v, 41v-46 a
2 cols. Enq. pergamí en forma de cartera, restes de tanca
de botó.
Procedència: Oriol Anguera de Sojo. Ingressat durant la
guerra civil (signatura antiga BC ms. 1943).
Ms. 3876
“Alguns documentos do Archivo Nacional de Torre
do Tombo acerca das navegaçoês e conquistas portuguezas”, còpia de 17 documents (originals: 1419-1527). En
portuguès i castellà, s. xx.
F. 1-66, 9 documents sobre navegacions portugueses.
F. 66-119, 8 documents sobre el descobriment de l’estret de Magallanes.
119 f., mesures variables. Text mecanografiat.
Procedència: Probablement, la col·lecció Porter-Moix
“España en el Mundo”.
marina de guerra
1. Relacions, memòries i plànols
Ms. 503/15 (f. 76-80)
“Relacion verdadera de las vitorias que ha tenido la armada naval del […] rey de Francia Luys XIII, conde de Barcelona, y de la ciudad de los castellanos que el exercito del
rey de Portugal ha saqueado”. Còpia d’un fullet imprès,
amb peu d’impremta “En Barcelona: en casa Gabriel Nogues a la calle de santo Domingo, año 641” [1641 o post.].
5 f.; 214 x 153 mm. Portada impresa, el text copiat a
mà; a la portada gravat d’un vaixell i a la fi dibuix a ploma
d’un personatge. Enq. perg.
Ms. 503/20 (f. 110-119)
Joan de la Torra. “Relacio verdadera de tots los successos de la armada de mar y terra del christianiss. rey de
França senor nostre, desde 29 de abril fins a 14 de maig
1641”. Còpia d’un fullet imprès [1641 o post.].
10 f.; 214 x 153 mm. Portada copiada de la impresa, el
text copiat a mà; a l’inici dibuix d’un vaixell i d’un angelet,
a la fi dibuix a ploma d’un personatge. Enq. perg.
Ms. 503/20 (f. 133-140)
“Relacio verdadera de la senyalada victoria que Nostre
Senyor es estat servit donar alas armas del Christianissim Rey de França […] en 10 del corrent dels enemichs, y
presa los han feta, axí de gent com de bestiar, ab la nomina dels morts, presos, y personas se senyalaren enla jornada, juntament la arribada de 22 galeras, y 7 bergantins
que lo enemich ha feta mostra ab intent de socorrer la
plaça de Tarragona, y la resistencia que la nostra armada
los ha fet, y bons succesos fins a 15 de juny 1641” [1641 o
post.].
10 f.; 214 x 153 mm. Portada copiada de la impresa, el
text copiat a mà; a l’inici dibuix de tres galeres. Enq. perg.
Tots tres fullets dins: Cartas diversas y varios papers
de Cataluña del any 1640 y 1641, recull factici de còpies
de textos impresos en relació amb la guerra dels Segadors. 29 documents [ca. 1640-1641].
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
12
07-34 Patrimoni.indd 12
03/02/15 11:00
Procedència: Compra de la Biblioteca de la casa Dalmases.
Bibl.: [R. d’Alós], “La Biblioteca Dalmases”, Butlletí de la
Biblioteca de Catalunya (1916).
Descripcions: P. Bohigas, “Inventario de códices miniaturados o iluminados de procedencia catalana o existentes
en bibliotecas catalanas”, dins La ilustración y la decoración del libro manuscrito en Cataluña Barcelona: Asociación de bibliófilos, 1960-1967, vol. III, 145-223 (núm.) (reed. de l’article Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2000);
E. Duran, M. Toldrà, A. Gudayol, Repertori de manuscrits
catalans (1620-1714), vol. I, Biblioteca de Catalunya, Barcelona: IEC, 2006.
Ms. 757/1 (f. 1-10)
Juan de San Juan. “Señales para un día de batalla de día
y de noche”. Tarragona, 4 de novembre de 1713.
10 f. Amb dibuixos de banderes de vaixell, de màstils i
de coques al marge, acolorits a l’aiguada.
Ms. 757/2 (f. 11)
“Nueva inbención de las lanchas albuceras, con su albuz, por el Exmo. Señor Don Antonio Barcelo, teniente
general de la Real Armada”, gravat calcogràfic [s. xviii].
Acolorit a l’aiguada.
Ms. 757/3 (f. 12-23)
José Huet. “Relacion circunstanciada que manifiesta
el estado de defensa en que se halla la costa de poniente desde la Torre del Río hasta la de Alcanar término de
Valencia, obras y reparos que se necesitan para su mejor
estado y defensa, cálculo prudencial de su coste y demás
que se expresa según el reconocimiento que he practicado de orden del general en gefe”. Barcelona, 4 de desembre de 1794.
12 f.
Ms. 757/23 (f. 178)
[Plànol de la costa al voltant d’Argel, amb la disposició
d’un exèrcit], gravat calcogràfic [s. xviii].
Tots quatre fullets dins: Recull factici de textos de temàtica militar; en castellà i en francès. 1713-1794.
Procedència: Donatiu de Ramon d’Alós.
Ms. 2073/2 (f. 51)
Pla de la batalla naval celebrada entre Barcelona i Castelldefels el 30 de juny de 1642 [mitjan s. xvii].
1 f.; 310 x 240 mm.
Descripció: FBon 10943 (Catálogo Folletos Bonsoms
núm. 2506); num. antigues f. 781, f. 773; E. Duran, M. Toldrà, A. Gudayol , Repertori de manuscrits catalans (16201714) , vol. I, Biblioteca de Catalunya, Barcelona: IEC,
2006.
Procedència: Compra a la Librería de Arnaldo Henriques de Oliveira de Lisboa (1962).
Ms. 3613
Papers històrics i literaris referents a l’any 1702, i particularment a Felip V i a la guerra de Successió; al verso
d’un dels fulls de guarda sembla llegir-se, per transparència, “Anales de este siglo en Cataluña…”, al llom “1702”.
F. 16r-18r, Notícia d’un encontre amb els vaixells turcs,
inc.: “Agraviado del fementido y bárbaro trato de un
araiz maometano…”.
F. 92r-v, “Reals dádivas del rey de las Españas Felip
Quint al arribar en Nàpols als capitans dels vaxells
que de Barcelona lo avian allí anat serjent”, inc.: “A
Musier de Langeron un diamant…”. Llistat dels presents oferts per Felip V als seus capitans de vaixell.
Bibl.: J. M. Madurell, “Pedro Serra y Postius”, Analecta Sacra Tarraconensia, 29 (1957), 345-400; “Más sobre
Pedro Serra y Postius”, íd., 46 (1973), 387-421; K. Brown,
“Encara més sobre Serra i Postius”, Actes del VIII Col·
loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Tolosa de Llenguadoc 12-17 de setembre de 1988), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989, vol. II,
267-289; J. L. Betrán, A. Espino, L. F. Toledano, “Pere Serra
i Postius y el criticismo historiográfico en la Barcelona de
la primera mitad del siglo xviii”, Manuscrits, 10 (1992), 315329.
drassana
número 22 | 2014
13
07-34 Patrimoni.indd 13
03/02/15 11:00
Patrimoni
Descripcions: E. Duran, M. Toldrà, A. Gudayol, Repertori de manuscrits catalans (1620-1714), vol. I, Biblioteca de
Catalunya, Barcelona: IEC, 2006.
2. Descripció de ports i costes
Ms. 890/5 (vol. II, f. F. 77-85)
“Memoria razonada del ingeniero general acerca de las
plazas y puertos fortificados que tiene la Península e islas adyacentes”.
Dins: Francesc Xavier Cabanes, compil., “Trabajos verificados por la Junta Consultiva de Guerra tomo segundo:
que contiene los trabajos verificados en los años de 1821
y 1822”. Al f. 2v taula de contingut.
Ms. 1374-1375
Josep Massanés (1777-1857), coronel d’infanteria. Recull
de memòries i projectes militars i urbanístics, precedit
d’un curt índex manuscrit. 1789-1843.
1374/7
F. 40-57: Memòria relativa a la defensa de costes de la
“Guerra de los argentinos”. Tarragona, març de 1824.
2 documents (esborrany de carta i memòria).
17 f., il·l. amb dibuixos.
1374/8
F. 58-68: “Informe de la costas de Valencia a Garraf
1824”.
6 documents (cartes de la Comisión de Reconoci­
miento de la costa de Catalunya).
10 f. (f. 68 en blanc).
1374/9
F. 69-75: “Descripción de la Torre de San Juan en el
Puerto de los Alfaques”. [Per] Antonio Samper. Tortosa, 29 d’abril de 1789.
7 f. (f. 75 en blanc).
1374/12
F. 90-93: Escrit sobre les illes Medes [18–].
Esborrany de carta adreçada al general.
4f.
Ms. 3623/2 (f. 62-63)
“Memoria descriptiva topográfica y militar de la isla,
baía, puerto interior y plaza de Cádiz, con sus inmediaciones” [ca. 1830-1840].
2 f.; 295 x 215 mm. Amb esmenes i afegitons.
Dins un recull de documents sobre la fortificació de
San Fernando, de Cadis.
Ms. 3825/15
F. 327-: Fèlix Amat, “Puerto de Tarragona. Canal de
Reus”. Al final, de lletra de l’autor: “M[adri]d, Fèlix Amat”
[entre 1780 i 1820].
Fragments numerats. Esmenes.
Ms. 3994
“Defensa de las Costas y Torres de martelo”. Amb un mapa de la regió basconavarres i croquis de les torres, s. xix.
Paper, 12 f., 210 x 150 mm.
3. Comunicats de Guerra
Ms. 4085
Col·lecció de comunicats de la Marina de Guerra espanyola durant la guerra de la Independència. Alguns
dels articles han estat enviats per via reservada a les
diverses comandàncies de la Marina de les costes catalanes i de les illes Balears, i han estat expedits des de
la base naval de Cartagena; a la fi, taula de contingut.
1808-1814.
1. José Adorno. Prohibició de bucs suecs contra Godoy
favorit, adreçada a Gerónimo Tavern, de Palamós.
Cartagena, 29 de novembre de 1808.
2. J osé A dorno . Comunicat per tal que restableixin
senyals en embarcacions de guerra contra l’enemic,
adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena,
6 de desembre de 1808.
3. José Adorno. Comunicat per tal que designin José
Galbán, coronel secretari del virregnat de Mèxic, com
a traïdor al seu rei, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena, 4 de març de 1809.
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
14
07-34 Patrimoni.indd 14
03/02/15 11:00
4. F elix B erenguer de M arquina . Arribada de Cadis i
Maó d’un comboi de 14 veles amb presoners francesos, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 9 de maig de 1809.
15. Comunicat pel qual l’exèrcit d’aquest Principat estava acampat sota el tir de canó d’una plaça militar
prop de Torredenbarra i “sufrieron el tiro de seis feluchos”. Tarragona, 24 de març de 1810.
5. Manuel Núñez. Acció de tropes del Principat contra
una divisió enemiga que sortí de Barcelona, adreçada
a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 3 de febrer de 1810.
16. Manuel Núñez Comunicat pel qual s’informa que
l’enemic havia avançat fins a Reus i havia fet 600 homes presoners a Vilafranca, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 7 d’abril de 1810.
6. Comunicat des de la rendició de Girona, adreçat a
Manuel Núñez. 20 de gener de 1810.
17. Manuel Núñez. Rebut d’ofici on s’informa d’un comboi enemic entrat a Barcelona amb queviures i pólvora provinent de Girona i 1.100 homes, adreçat a Salvador de Medina, de Tarragona. Cartagena, 21 d’agost
de 1810.
7. Comunicat a Manuel Núñez informant de l’exèrcit
que es trobava acampat als encontorns de Barcelona.
18 d’agost de 1810.
8. Comunicat a Manuel Núñez conforme l’exèrcit es
trobava als encontorns de Valls i que avançava cap a
Reus. 31 de març de 1810.
9. J osé A dorno . Comunicat per haver tingut notícia
de 8 naus franceses de Brest (preliminars de la batalla de Trafalgar), adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. 11 de març de 1809.
10. Manuel Núñez. Comunicat sobre l’arribada a Càller
(Sardenya) d’una fragata americana que conduïa Luciano Bonaparte, adreçat a Salvador de Medina, de
Tarragona. 22 de setembre de 1810.
11. [Nicolás de la Sierra]. Comunicat segons el qual arriba a Maó la fragata anglesa procedent de Sardenya. A
Bonaparte no se li permeté baixar a terra i foren conduïts a Malta. Adreçat a Manuel Núñez i José Adorno.
16 de setembre de 1810.
12. Comunicat pel qual s’informa que l’enemic roman
a la ciutat de Reus, des d’on fa contínues incursions,
adreçat a Manuel Núñez. 22 d’agost de 1810.
13. Comunicat conforme s’ha desocupat l’exèrcit a la
ciutat de Reus i que es dirigeix a Valls, adreçat a Manuel Núñez i José Adorno. 25 d’agost de 1810.
14. Manuel Núñez. Comunicat que informa dels oficis,
adreçat a Salvador de Medina, de Tarragona. Cartagena, 22 i 25 d’agost de 1810.
18. Comunicat de guerra del document anterior adreçat a Manuel Núñez. 15 d’agost de 1810.
19. Manuel Núñez. Ofici sobre el comboi de Barcelona
camí de Reus, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. 25 d’agost de 1810.
20. Manuel Núñez. “Por el oficio de Vd. De 21 del que
rige queda impuesto de lo que ha participado el comandante de la linia del Río Llobregat a ese general
en jefe…”, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona.
Cartagena, 28 de juliol de 1810.
21. [Nicolás María de Sierra]. Comunicat sobre l’acció
de les tropes als encontorns de Granollers, adreçat a
Manuel Núñez i Josep Adorno. 1 de setembre de 1810.
22. Manuel Núñez. Confirmació de recepció de l’ofici
amb el diari de les accions de guerra als encontorns
de Granollers, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 8 de setembre de 1810.
23. Manuel Núñez. Comunicat pel qual es fa acús de rebut de l’ofici sobre l’acció de guerra als encontorns de
Granollers, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona.
Cartagena, 27 de gener de 1810.
24. Comunicat de guerra pel qual l’exèrcit francès
d’Aragó del general Suchet tenia sitiada la plaça de
Lleida i que s’apoderà de la ciutat amb un assalt durant la nit. 13 de maig de 1810.
drassana
número 22 | 2014
15
07-34 Patrimoni.indd 15
03/02/15 11:00
Patrimoni
25. Comunicat de guerra amb la petició de canons de
ferro. S. d.
26. Manuel Núñez. Comunicat dels decrets segons els
quals no es poden facilitar canons de ferro per aquesta plaça i ports, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 14 de juliol de 1810.
27. Manuel Núñez. Comunicat sobre la posició, composició i reforç de l’exèrcit del Principat, adreçat a
Salvador de Medina, de Tarragona. Cartagena, 31 de
març de 1810.
28. [Nicolás María de Sierra]. Comunicat de la sortida de Reus de l’exèrcit, on hi ha presoner el comandant Ibarrola al castell de Cardona, adreçat a Manuel
Núñez i José de Adorno. 29 d’agost de 1810.
29. Manuel Núñez. Acús de rebut de l’ofici sobre les
operacions de l’exèrcit al Principat, on hi ha presoner
el general Ibarrola, adreçat a Salvador de Medina, de
Tarragona. Cartagena, 4 de setembre de 1810.
30. Manuel Núñez. Comunicat sobre l’exèrcit francès del general Suchet, que s’apoderà de Lleida i el
seu castell, i de l’abandonament d’Hostalric, adreçat
a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 26 de
maig de 1810.
31. Manuel Núñez. Acús de rebut de l’ofici sobre l’estada dels enemics a Sant Felip de Palafrugell i de
l’embarcament fins que arribaren a Girona, adreçat
a Juan Savater Conesa, de Palamós. Cartagena, 3 de
juliol de 1811.
32. Nicolás de Estrada. Acús de rebut de l’ofici sobre
la divisió enemiga atacada pel brigadier Francisco Milans. 6 d’abril de 1811.
33. Nicolás de Estrada. Comunitat sobre la presa de la
important plaça de Sant Ferran de Figueres, adreçat a
Juan Savater Conesa, d’Arenys. Cartagena, 23 d’abril
de 1811.
34. Nicolás de Estrada. Acús de rebut de l’ofici sobre la
situació de l’enemic a Palamós i de l’estat de la seva
fortificació, adreçat a Juan Savater Conesa, de Palamós. Cartagena, 12 de març de 1811.
35. Nicolás de Estrada. Comunicat sobre la reclamació
de sous dels oficials de Marina presoners a la plaça
de Tortosa, adreçat a Francisco Cantos, de Tortosa.
Cartagena, 13 de març de 1811.
36. Nicolás de Estrada. Acús de rebut de l’ofici sobre
les accions de l’enemic des de Mataró estenent-se per
tots els pobles de la costa, adreçat a Juan Savater
Conesa, de Palamós. Cartagena, 12 de març de 1811.
37. Luis Villavicencio. Comunicat al Comandant de matrícules de Palma informant que la Junta Superior ha
lliurat diners a Manuel Rodríguez del Javeque per pagar les despeses del trasllat de quadres de cavalleria.
Cadis, 28 de juliol de 1811.
38. Nicolás de Zea. Document sobre la desaparació del
capità Manuel Rodríguez i d’una quantitat entregada
pel trasport dels quadres de cavalleria des d’Alacant a
Antonio Aguirre. Eivissa, 26 de setembre de 1811.
39. Nicolás de Estrada. Ordre per tal que l’oficial D. Basilio Muñeira es presenti a l’illa de Cabrera per fer-se càrrec dels 400 presoners que hi ha allà, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 15 de juliol de 1812.
40. Nicolás de Estrada. “Con el oficio… representa­cion
de las mugeres de los patronos y tripulacion de los
buques que salieron para cargar granos a Oran y fueron detenidos en Argel”, adreçat a Antonio Aguirre.
12 de juliol de 1812.
41. Nicolás de Estrada. Comunicat per informar als comandants de bucs de guerra sobre l’apressament, per
bucs algerians, d’espanyols, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 26 d’octubre de 1812.
42. Comunicat de l’ordre del document anterior, adreçat al comandant de la nau de Sant Pau, Alejandro
Briarly. Palma, 16 de novembre de 1812.
43. Nicolás de Estrada. Comunicació de l’ordre sobre
bucs argelins. Palma, 22 de desembre de 1813.
44. N icolás de E strada . Comunicat sobre les embarcacions que sortien dels ports indis per a l’enemic,
adreçat a Juan Savater Conesa, d’Arenys. Cartagena,
26 de febrer de 1811.
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
16
07-34 Patrimoni.indd 16
03/02/15 11:00
45. Nicolás de Estrada. Comunicat sobre el trasllat de
Maó a Cabrera de la fragata Santa Lucía amb armament de canons, per disposició del capità general
de les Illes, adreçat a Antonio Aguirre. 9 de juliol de
1812.
52. Juan María Butler. Ordre segons la qual el patró
particular Pablo M. Merced de la Carrera de Indias està facultat per patronjear qualsevol embarcació corsària contra els enemics de la Corona. Cartagena, 14
de setembre de 1815.
46. José Adorno. Comunicat sobre les formes d’actuació dels mestres de nau que entren a la barra de
Lisboa amb una nota sobre el canvi de bandera de la
marina de Murat des que Napoleó separà del regne
de Nàpols els Abruços, adreçat a Antonio Aguirre.
Mallorca, 4 de febrer de 1812.
53. Miguel de Lardizábal. Document en el qual es nomena
Miguel de Lardizábal i es presenta com a secretari d’estat del departament de governació d’ultramar, adreçat
al jutge d’”arrivadas”. Madrid, 24 de maig de 1814.
47. Nicolás de Estrada. Comunicat sobre la reposició de
queviures als ports de Tarragona i costes a les embarcacions estacionades o que hi puguin arribar, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 23 de
març de 1811.
48. Nicolás de Estrada. Comunicat sobre la regència i
el relleu del càrrec de comandant de Marina d’Antonio Aguirre pel de capità de nau de Diego de Ochando, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 22 d’agost de 1812.
49. José Maldonado; José Adorno López. Comunicat sobre la concessió a Miguel Massanés d’una llicència
per tal que es retiri del servei (fill de vídua). Cartagena, 8 de desembre de 1814 (adjuntes nota i signatura
de Nieto, del 8 de desembre; de Diego Ochanda i de
“Contador”, del 14 de desembre).
50. José Vázquez de Figueroa. Comunicat sobre els falutxs de guerra que, quan es va perdre Tarragona,
passaren a Mallorca, adreçat a Antonio Aguirre, de
Palma. Cadis, 18 de desembre de 1812.
51. Francisco Osorio. Document de la Comandància
de Palma de Mallorca amb la reclamació de Marcos
Mateu i Antonio Marcel, mestres fusters de veles
d’aquesta matrícula, on sol·liciten una quantitat en
maravedisos per la composició dels bucs per al transport de la cavalleria del general Wittnham des de l’illa
d’Alacant, adreçada a Diego Orchando. Madrid, 3 de
març de 1814. És còpia signada per Vicente de Garay
de Palma, 9 de juny de 1815.
54. Tomás de Escalada. Sol·licitud de queviures per als
presoners i la tripulació que han de ser traslladats de
Palma a Cartagena, adreçat a Diego de Ochando. Palma, 9 de març de 1815.
55. Antonio de Quesada. Comunicat sobre l’amarratge
de la fragata Lucía al port de Cabrera sota les ordres
de l’almirant Richmore i l’embarcament de mariners
anglesos que desitgen negociar, adreçat a Antonio
Aguirre, de Palma. Maó, 8 de juny de 1812.
56. Juan Sabater Conesa. Comunicat pel qual s’informa
que l’ajudant militar de Begur, Pedro Darder, matricula joves aptes per a la pàtria per anar a Amèrica i
frustra així les intencions del govern de salvar la pàtria, adreçat al comandant militar de Marina de Mallorca. Canet de Mar, 22 de juliol de 1813.
57. Bernardo Pérez de Rada. Sol·licitud de trasllat de
matrícula desprès d’evacuar Mataró, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Muntanyes de Moret, 29 de
febrer de 1811.
58. Pedro Benavides. Comunicat sobre la seva estada, fugat de Tortosa, a la Illa, mentre desenvolupava
la segona comandància del port, adreçat a Antonio
Aguirre. Palma, 20 de maig de 1811.
59. Salvador de Medina. Comunicat sobre els 21 individus francesos que s’han remès a la ciutat en Laudes
com a presoners de guerra, adreçat a D. Bernardo Pérez de Rada. Tarragona, 26 de gener de 1811.
60. B enito R ovira . Comunicat pel qual va remetre
el dia anterior tots els papers que va poder salvar
a l’entrada dels enemics al poble de Sant Feliu de
drassana
número 22 | 2014
17
07-34 Patrimoni.indd 17
03/02/15 11:00
Patrimoni
Guíxols a Antonio de Aguirre. Palma, 19 de gener de
1811.
amb la correspondència amb Madrid perquè està ocupat i dominat per l’enemic, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena, 7 de gener de 1809.
61. Nicolás Xavier de San Juan. Comunicat dels dies següents a la rendició de la plaça de Tarragona sobre
l’extracció de la casa de la moneda i el trasllat d’unes
galeres apresades, adreçat al comandant de Marina a
la ciutat de Mataró i al seu partit. Mataró, 22 de juliol
de 1811.
69. Antonio Aguirre. “Durante el tiempo que tengo a
mi cargo la capitanía de este puerto, no ha entrado
en el buque alguno de nación dinamarquesa…”, adreçat a Antonio Boneo. Palma de Mallorca, 9 d’abril de
1809.
62. Gerónimo Tavern. Comunicat del Reial Decret pel
qual s’exonera D. Manuel Godoy, Príncipe de la Paz,
dels treballs de “generalísimo” i almirall i se li concedeix la seva retirada o jubilació, adreçat a Bernat Sánchez, de Palamós. Barcelona, 27 de març de
1808.
70. Conde de Ayamans. “Esta Junta Suprema de Observación y Defensa de este reyno ha acordado que no
se habilite ningún barco para la costa de Cataluña
desde Tarragona exclusive; hasta Francia”, adreçat a
Antonio Aguirre. Palma de Mallorca, 18 de febrer de
1809.
63. C onde de E zpeleta . Reial Decret d’exoneració de
D. Manuel Godoy, Príncep de la Pau, del càrrec d’almirall general d’Espanya i d’Índies, adreçat a Gerónimo
Tavern, de Palamós. Barcelona, 1 d’abril de 1808.
71. Sierra. Comunicat amb normes per a la recollida de
la correspondència, adreçat al comandant de Marina
de Mallorca. Cadis, 18 de setembre de 1810.
64. Conde de Ezpeleta. Còpia del Reial Decret pel qual
decideix abdicar de la Corona a favor del seu hereu
al tron, el seu fill el Príncep d’Astúries, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Barcelona, 29 de març de
1808.
65. José Adorno. Comunicat segons el qual no són vàlids els assentaments en la matrícula de mar després
de cessar les hostilitats amb els anglesos, adreçat a
Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena, 26 de novembre de 1808.
66. José Adorno. Comunicat del nomenament de Fèlix de Texada com a capità general de la Reial Armada
per part de Ferran VII, adreçat a Gerónimo Tavern, de
Palamós. Cartagena, 3 de novembre de 1808.
67. José Adorno. Comunicat del Reial Decret pel qual
Ferran VII nomena diversos capitans generals per a la
inspecció dels aranzels, adreçat a Gerónimo Tavern,
de Palamós; és còpia. Cartagena, 22 de novembre de
1808.
68. José Adorno. Comunicat al capità general de l’ofici en què la Junta Suprema determina el fet d’acabar
71 documents i 6 f. d’inventari, 360 x 290 mm. Taula de
contingut mecanografiada. Àlbum enquadernat en pell
granat, vores i llom estampats amb filets i florons daurats, i protegit per una funda en forma de capsa; els documents són dins unes carpetes de plàstic.
Compra a la llibreria Delstre’s (1993).
navegació comercial
1. Mercaderies
Diaris de navegació
Ms. 2377
Ventura Hortuño de Aguirre, capità. “Diario de Dn. Ventura Hortuño de Aguirre, capitán de navío y comandante de
la Europa en el viage de la Mar del Sur en los años de 1747,
48, 49, 50”. 12 de setembre de 1747 – 8 de juny de 1750.
Enq. protecció BC mitja pell i paper de guarda.
Procedència: Compra Porter-Moix.
Estat de conservació: Restaurat i enquadernat el 1982.
Descripció: “Inventari de manuscrits ingressats”, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 9 (1981), 119-140 (1975).
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
18
07-34 Patrimoni.indd 18
03/02/15 11:00
Entrada i pati de la
Biblioteca de Catalunya.
drassana
número 22 | 2014
19
07-34 Patrimoni.indd 19
03/02/15 11:00
Patrimoni
Ms. 2486-2487
Bernat Bobera, capità, i Joan Pere Bobera, pilot, diaris de
navegació de la pollacra Nuestra Señora de la Merced.
1785-1816.
Ms. 2486
“Diario de navegación de Bernardo Bobera”, sortida
de Màlaga amb destí a Veracruz, de Veracruz a l’Havana, i de l’Havana a Cadis; als f. 102 r-105r, regles de
triangulació i exercicis nàutics. 5 d’abril de 1785 – 18
de juny de 1786.
Ms. 2485
Antoni Miró i Urgellés, “Diarios de la navegación”, quaderns de bord de les travessies efectuades en diferents
vaixells entre la Península i diversos ports d’Amèrica del
Sud amb diversos capitans. 1790-1809.
1. F. 1r-56v, diari de navegació del bergantí Nuestra
señora de Montserrate, amb el capità Andrés Fontenales. Sortida de Màlaga a la Guaira, 23 de setembre –
30 d’octubre 1790. De la Guaira a Cadis, 16 d’abril – 25
de juny de 1791.
Paper pautat per a indicacions nàutiques, 107 f. (f. 88v91v, 99v-101v, 105v-107v en blanc), 310 x 220 mm. Enq.
pergamí en forma de dossier, tanca amb veta de pell i
reforços en cuir al llom.
2. F. 57r-78v, diari de navegació de la pollacra Nuestra
señora de Montserrate, amb el capità Josep Xibixell.
Sortida de Màlaga a Puerto Rico, d’allí a Santo Domingo, 27 d’abril – 22 de juny de 1792.
Ms. 2487
“Diario de navegación de Don Pedro Juan Bobera, piloto de Yndias”.
3. F. 79r-110r, diari de navegació del paquebot La Pura
y limpia Concepción, amb el capità Josep Oller. Sortida de l’Havana a Màlaga, 19 de juliol – 19 de setembre
de 1796.
F. 1-136, sortida d’Alacant a Cuba, d’allí a Veracruz,
d’allí a l’Havana, d’allí a Cadis. 10 de febrer – 1 d’octubre de 1790.
F. 137-145, documentació comptable de la família
Bobera. 1807-1816.
F. 137-140, llistes de despeses.
F. 141-145, rebuts.
F. 146-151, tres cartes d’Andrea Pitteri, Raimundo
Alguer i Giuseppe di Camilli a Bernardo i Pere Joan Bobera. 1807-1816.
Paper pautat per a indicacions nàutiques, 151 f. (f. 91 r136v en blanc; els f. 137-151 són fulls solts), 310 x 220 mm.
Enq. pergamí, tanques amb betes de pell.
Procedència: Amb l’ex-libris de la col·lecció Porter "España en el Mundo".
Ms. 5009
Bonaventura Romeu. “Diario de navegación”. 1787-1793.
2 vol.
Enq. pergamí.
Procedència: Casa de Subhastes Soler y Llach.
4. F. 110v-126v, diari de navegació del bergantí […]. Sortida de […], a Puerto Rico, [29 de maig] – 11 de juliol de
1803. Incomplet: comença a partir del 8 de juny.
5. F. 127r-130v, diari de navegació del bergantí […]. Sortida de Puerto Rico a Santa Marta, d’allí a Cartagena
de Indias, 15 de juliol – 15 d’agost de 1803.
6. F. 131 r-182 r, diari de navegació de la fragata La
Santísima Trinidad , amb el capità Josep Sagarra.
Sortida de Cartagena de Indias a Matanzas, d’allí a
Cadis, 15 de març – 13 de juliol de 1804.
7. F. 183r-213v, diari de navegació del xabec El Ángel de
la Guardia, amb el capità Manuel Valerino. Sortida de
Tarragona a Eivissa, d’allí a Cartagena, d’allí a Almeria, d’allí a l’Havana. 15 de juny – 20 de setembre de
1809.
8. F. 214r-v, diari de navegació del bergantí Santa Cristina, amb el capità Josep Soteras. Sortida de Màlaga
a Puerto Rico, l’Havana i Cartagena de Indias. 29 de
maig de 1803 – […]. Incomplet: acaba el 7 de juliol.
Paper pautat per a indicacions nàutiques (f. 2-129), i
sense pautar, 214 f. i alguns bitllets afegits, 310 x 215 mm.
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
20
07-34 Patrimoni.indd 20
03/02/15 11:00
Dibuixos a tinta i aquarel·la de vaixells de vela als f. 8, 14,
16, 19, 36, 39, 198; dibuixos de les costes vistes durant el
dia als f. 18-21, 24, 48, 49-50, 55-56, 97, 112, 177, 201, 202,
204, 205. Enq. pergamí coetània; els f. no pautats han estat afegits amb posterioritat.
Títol obtingut de la coberta.
Procedència: Amb l’ex-libris de la col·lecció Porter
"España en el Mundo", a l'angle superior del f. 212v, ms.
“22910”.
Ms. 824
[J. Tarragona]. “Libro de diarios náuticos”, diaris de
navegació d’un bergantí. 4 de juny de 1811 – 6 de juny de
1812.
1. F. 2r-26v: Sortida d’Algesires a Veracruz. 4 de juny –
23 de juliol de 1811.
2. F. 27r-41v: Sortida de Veracruz a Campeche (Mèxic), d’allí al Pan de Guayabón. 23 d’agost – 23 d’octubre de 1811.
3. F. 42r-45r: Sortida de l’Havana a Matanzas, 1-6 de
juny de 1812.
Paper pautat per a indicacions nàutiques, 91 f. (f. 45-91
en blanc); 300 x 210 mm. Enq. pergamí coetània, tanques
de veta; algunes anotacions a la coberta.
Títol a la coberta posterior, al damunt “J. Tarragona”;
diverses probationes pennae amb el nom “Zenon Gelpí”.
Procedència: Ex-libris de la biblioteca d’Escornalbou,
d’Eduard Toda.
Ms. 5007
Felicià Sust. “Salida del Puerto de Barcelona para el de
la Habana con escala en Valencia con el Bergantín español nombrado Emilio de Porte […] su capitán y piloto
con el cargo de la derrota Dn. Feliciano Sust”. Anotacions
i dades enregistrades durant el viatge entre Barcelona i
l’Havana, a bord del bergantí Emílio de Porte, del capità
i pilot Felicià Sust, realitzat el 23 de novembre de 1836 al
29 de juny de 1837, i de Joan Sust, amb el mateix vaixell,
entre Barcelona i Nova Orleans, el 17 d’agost de 1839 i el
10 d’octubre de 1840. 1836-1840.
[114], [1] f. ; 300 x 220 mm. Paper pautat per a indicacions nàutiques i alguns gràfics (formularis impresos amb
peu d’impremta: Imp. de Gorchs, Bajada de la Cárcel, Barcelona). Enq. cart. amb els talls tenyits de groc.
Procedència: Casa de Subhastes Soler y Llach.
Bibl.: Joan Giménez Blasco, De la vela al vapor: la marina catalana a través d’una família de Vilassar de Mar, els
Sust, Lleida: Pagès Editors, 2009.
Ms. 5008
Francesc Buigas. “Salida del puerto de Barcelona para
Málaga y Santiago de Cuba del bergantín español nombrado Sn. Josefa su capitán Dn. Francisco Buigas”. Anotacions i dades enregistrades per Francesc Buigas, capità
i pilot, durant el viatge entre Barcelona i l’Havana a bord
del bergantí Josefa realitzat del 5 de febrer al 31 de juny
de 1831. 1831.
[46] f.; 300 x 205 mm. Paper pautat per a indicacions
nàutiques i alguns gràfics (Formularis impresos amb peu
d’impremta: Impremta de Piferrer, Barcelona). Enquadernació mig pergamí amb paper estampat enganxat al damunt, amb els talls tenyits.
Procedència: Casa de Subhastes Soler y Llach. Al f. 1r:
“Este librete es de Feliciano Sust, de Vilasar de Mar”.
Ms. 1506-1508
Jaume Ferrer, diaris de navegació. 1851-1853, 1858-1861.
Ms. 1506
Jaume Ferrer, diaris de navegació de la fragata Antonio i de la corbeta Villa Tossa.
1. F. 1-49, “Diario de Navegación para uso de Jay­
me Ferrer, segundo piloto y encargado de la derrota de la fragata Antonio, de porte 1.000 toneladas, de la matrícula de San Feliu de Guixols,
nuebo de primer viaje con lastre y afectos peninsulares, emprende el viaje para Nueba Orleans
con 22 hombres de tripulación y 6 pasajeros”;
sortida de l’estret de Gibraltar cap a Mississipi, del
drassana
número 22 | 2014
21
07-34 Patrimoni.indd 21
03/02/15 11:00
Patrimoni
Missisipi a Barcelona. 12 d’octubre de 1858 – 15 de
març de 1859.
2. F. 50-138, diari de navegació de la corbeta Villa
Tossa; sortida de l’estret de Gibraltar cap a Montevideo, d’allí a Fray Bentos i retorn, de Montevideo
a Matanzas, d’allí a Montevideo, d’allí a Puerto Rico, i d’allí a [Barcelona]. 26 de juny 1859 – 28 de
maig de 1861.
Paper pautat per a indicacions nàutiques, 138 f., 310
x 210 mm. Enq. original s. xix (quadern en hol. amb
tanques de veta).
Paper pautat per a indicacions nàutiques, 93 f., 205 x
155 mm. Enq. original s. xix (quadern en hol. amb una
etiqueta a la coberta sup.).
Reprod.: Microfilm.
Procedència: Biblioteca del marquès de Castelldosrius.
Ingressats durant la guerra civil (signatura antiga BC ms.
2699-2700, 2689).
Nota: Un altre diari de navegació de Jaume Ferrer es
conserva a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona
(ms. 2082).
Ms. 1507
Jaume Ferrer, “Diario de Navegación para la práctica
del alumno Jaime Ferrer, embarcado en el bergantín
Pepe al mando del capitán y piloto Don Pedro Maristany y segundo piloto Don Marcos Vilar, que emprende el viaje desde el puerto de Barcelona al de
Buenos Ayres con cargo de vino y otros afectos del
país”.
Ms. 5006
Jaume Sust i Alsina. “Diario de navegación para uso de
Jaime Sust y Alsina”. Anotacions i dades enregistrades
per Jaume Sust i Alsina durant el viatge de Barcelona a
l’Havana a bord de la pollacra espanyola anomenada Regenerada, amb Francesc Sust i Mir com a capità i pilot, realitzat del 4 de novembre de 1860 al 27 de setembre de
1861. 1860-1861.
1. F. 1-94, sortida de Barcelona a Màlaga, d’allí a
Rio de Janeiro, d’allí a Buenos Aires, d’allí a Matanzas, d’allí a Menorca i de Menorca a Barcelona.
11 de gener – 26 de desembre de 1851.
[103] f.; 320 x 250 mm, en capsa. Enq. editorial mitja
pell amb vetes.
2. F. 95-143, sortida de Barcelona cap a Santo
Domingo, d’allí cap a Trinidad, d’allí cap a l’illa de
Pinos, d’allí a Corrientes, d’allí a les Açores, d’allí
al cap Espartil, d’allí a Marsella, i de Marsella a
Barcelona. 16 de desembre de 1852 – 8 de juny de
1853.
Paper pautat per a indicacions nàutiques, 143, [3] f.,
310 x 210 mm. Enq. original s. xix (quadern en hol. amb
tanques de veta).
Ms. 1508
Jaume Ferrer, capità, “Cuaderno de vitácora para uso
de la corbeta Villa de Tossa, de porte 241 toneladas de
la matrícula de Barcelona”; sortida de Barcelona amb
destí a Montevideo, d’allí a Fray Bentos i retorn a Montevideo, de Montevideo a Matanzas, d’allí a l’Havana i
retorn a Matanzas, de Matanzas a Montevideo. 19 de
juny de 1859 – 6 de juliol de 1860.
F. 74, part inferior del f. escapçada.
Procedència: Casa de Subhastes Soler y Llach.
Bibl.: Joan Giménez Blasco, De la vela al vapor: la marina catalana a través d’una família de Vilassar de Mar, els
Sust, Lleida: Pagès Editors, 2009.
Ms. 750
Miquel Selleras i F[elicià] Sust. Diaris de navegació de
la fragata Paquita , matrícula de l’Havana; els trajectes
relliguen l’Havana, Nova Orleans, Veracruz, Maó, Alacant, Marsella i Barcelona; nom del capità extret del f.
146v. 3 de maig de 1860 – 2 de juliol de 1862.
F. 1-6v: L’Havana-Gíbara.
F. 7-29: Gíbara-Alacant.
F. 29v-31v: Alacant-Barcelona.
F. 32-56: Barcelona-l’Havana.
F. 57-61: L’Havana-Nova Orleans.
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
22
07-34 Patrimoni.indd 22
03/02/15 11:00
F. 61-89v: Nova Orleans-Tarragona i Barcelona.
F. 90-118: Barcelona-l’Havana.
F. 119-126: L’Havana-Veracruz-Sacrificios.
F. 126v-135: Sacrificios-l’Havana.
Fray Bentos, de Montevideo a Cárdenas, de Cárdenas
a l’Havana. 23 de gener de 1864 – 4 de novembre de
1864.
101 f. (f. 95-100 en blanc).
F. 146-174: L’Havana-Marsella.
Ms. 1512
Jaume Ferrer, capità, sortida de l’Havana a Marsella,
de Marsella a Barcelona. 19 de març – 5 de juny de
1865.
F. 175v-176v: Marsella-Barcelona.
50 f. (f. 38-50 en blanc).
F. 135v-139v: L’Havana-Veracruz.
F. 140-145v: Veracruz-l’Havana.
Paper pautat per a indicacions nàutiques, 200 f. (f. 177200 en blanc); 210 x 150 mm. Enq. mitja pell i cartró cobert amb paper de guarda coetània, restes de tanques de
veta.
Nom de l’autor deduït del f. 146v.
Procedència: Biblioteca de Ferran de Segarra i de Siscar.
Ms. 1509-1517
“Cuaderno de bitácora del bergantín español Romántico de la matrícula de Santiago de Cuba, del porte 250
toneladas”. 1862-1871.
Ms. 1509
Bonifacio Soler, capità, sortida de l’Havana amb destí a
Alacant, d’allí anada i tornada a Maó, d’Alacant a Barcelona. 17 de maig de 1862 – 10 d’agost de 1862, 13 de
setembre – 29 de novembre de 1863.
52, [93] f. (f. no numerats en blanc).
Ms. 1510
Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona amb destí
a Rio de Janeiro, de Rio de Janeiro a Buenos Aires i
Montevideo, de Montevideo a Matanzas, de Matanzas
a Gènova, i de Gènova a Barcelona. 2 de desembre de
1862 – 12 setembre de 1863.
99 f.
Nota: Acaba el contingut a BC ms. 1509.
Ms. 1511
Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a Rio de
Janeiro; de Rio a Montevideo, d’allí anada i tornada a
Ms. 1513
Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a l’Havana,
de l’Havana a Vigo, de Vigo a Alacant, d’Alacant a
Barce­lona, 2 de maig de 1866 – 14 d’octubre de 1866.
De Barcelona a l’Havana, de l’Havana a Nova Orleans, de Nova Orleans a Menorca. 12 de desembre de
1867 – 22 de maig de 1868.
147 f. (f. 124-146 en blanc, pàg. antiga 290 p.).
Nota: Complementa BC ms. 1515.
Ms. 1514
Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a l’Havana,
de l’Havana a Nova Orleans, de Nova Orleans a Maó,
de Maó a Barcelona. 11 de febrer 1867 – 18 d’agost de
1867.
151 f. (f. 72-150 en blanc).
Ms. 1515
Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a l’Havana,
de l’Havana a Nova Orleans, de Nova Orleans a Maó,
de Maó a Barcelona. 5 de desembre de 1867 – 5 de
juny de 1868.
101 f. (f. 71-101 en blanc).
Nota: Complementa BC ms. 1513.
Ms. 1516
Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a Montevideo, 18 de gener de 1869 – 8 d’abril de 1869. De
Montevideo a Barcelona, 26 d’agost de 1869 – 30 de
novembre de 1869. De Pernambuco a Maó, de Maó a
Barcelona, 14 de maig de 1871 – 2 de setembre de 1871.
151 f. (f. 144-150 en blanc).
drassana
número 22 | 2014
23
07-34 Patrimoni.indd 23
03/02/15 11:00
Patrimoni
Ms. 1517
Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a l’Havana,
de l’Havana a Montevideo, 6 de març – 15 de setembre de 1870. De Montevideo a Barcelona amb escala a
Pernambuco. 29 de març – 29 d’abril de 1871.
101 f. (f. 98-100 en blanc).
Nota: Continua a BC ms. 1513.
Paper amb una pauta per a indicacions nàutiques, 9 vols.,
205 x 155 mm. Enq. original s. xix (quaderns en hol. amb una
etiqueta a la coberta sup.).
Procedència: Biblioteca del marquès de Castelldosrius.
Ingressats durant la guerra civil (signatura antiga BC ms.
2690-2698).
Ms. 826
“Barque Clara of Liverpool, from London towards Bombay”, diari de navegació. 10 d’abril de 1875 – 18 de febrer
de 1876.
3. F. 12r-13v, “Derrota de Canarias al Puerto de La Habana con el conocimiento de las tierras”.
4. F. 18r-21r, “Derrota de Canarias a La Habana por la
Canal Vieja”.
5. F. 21v-22v, Perfils de les costes de les illes Canàries.
6. F. 24r-26v, “Derrota de Buenos Aires desde el puerto de Cádiz”.
7. F. 27r-29r, “Derrota de Montevideo para Europa”.
8. F. 30r-v, “Noticias de las corrientes del seno mejicano”.
Paper, 30 f. (f. 23, f. 29v en blanc), 310 x 215 mm. Dibuixos
a tinta de les costes que es veuen durant la ruta a la pràctica totalitat dels fulls. Enq. pergamí s. xx, restaurat el 1980.
Procedència: Recuperació. Amb l’etiqueta “Ministerio
de Instrucción Pública. Dirección General de Bellas Artes.
Junta General del Tesoro Artístico. Nº de inventario de la
Junta 213”.
Reprod.: Microfilm.
1. F. 1r-16v: Sortida, sota el comandament del pilot Bebiouth. 10 d’abril – 16 d’agost de 1875.
Càrrega
2. F. 17v-33v: Tornada, sota el comandament del pilot
Thennard. 15 d’octubre de 1875 – 18 de febrer de 1876.
Ms. 823, doc. 15 (f. 26)
Nota sobre la càrrega d’un vaixell en partença d’Ancona. [1849].
Paper ratllat, 33 f.; 325 x 205 mm. Enq. coetània (quadern en holandesa).
Procedència: Ex-libris de la biblioteca d’Escornalbou,
d’Eduard Toda.
Derrotes
Ms. 1634
D elgado , “Derrotero que contiene las derrotas que
adelante quedan dadas con la figuración de las tierras”;
conté rutes de Cadis i Canàries a diferents ports de
l’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud. Finals s. xviii – principis s. xix.
1. F. 2r-10r, “Derrota desde la badía de Cádiz al puerto
de Veracruz”.
2. F. 10r-12r, “Derrota de La Habana a Cádiz por la canal nueva de Bahama”.
Dins: Correspondència administrativa rebuda per Gregorio Vodret, cònsol general pontifici a Sardenya, en el
període anterior a la unificació italiana.
Procedència: Donatiu d’Eduard Toda.
Ms. 2176
“Livro de carga que deste porto de Pernambuco conduz ao de Lisboa o navio Sacramento e Conceiçaõ, commandante Joaquim Francisco d’Almada”, detall de la
càrrega del vaixell, amb indicació del carregador i del
destinatari. 4 de maig de 1823.
Paper, 36 f., 190 x 110 mm. Enq. pell, ornada d’una orla
estampada amb ferros daurats, restes d’una tanca de veta.
Procedència: Amb l’ex-libris de la colecció teatral d’Artur Sedó; havia estat comprat a la llibreria Porter, a l’angle sup. del f. 36v “11100/150”.
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
24
07-34 Patrimoni.indd 24
03/02/15 11:00
Sala general i sala de
reserva de la Biblioteca
de Catalunya.
drassana
número 22 | 2014
25
07-34 Patrimoni.indd 25
03/02/15 11:00
Patrimoni
Ms. 4340
“Libro A. Gastos menores”, despeses d’un comerciant
català amb interessos a Cuba; inclou relacions de mercaderies trameses per vaixell. 1835-1846.
23, 249 f., 220 x 160 mm.
Procedència: Biblioteca d’Eduard Toda a Escornalbou.
passatgers
Diaris de viatge
Ms. 2028
Rafael Peralta y Maroto. “Recuerdos de un viaje de Barcelona a Manila en el vapor Reina Mercedes”. 10 de setembre de 1878 – 12 d’octubre de 1878.
F. 1-40v: Dietari autògraf del viatge, en què es va fer
escala a Port Saïd, Aden, Punta Gales i Singapur, amb
il·lustracions.
F. 40v-42v: Apèndix amb les posicions geogràfiques
del vaixell, les distàncies i la climatologia i les diferències de longitud i d’hora.
F. 43r-59: Mapes i il·lustracions.
F. 43-47: Croquis geogràfics de Manila i Ceilan.
F. 48-50, 58-59: Dibuixos de monuments.
F. 51-58: Derrota seguida pel vaixell.
[1], 59, [6] f. (núm. antiga 113 p., els f. no numerats en
blanc; els dibuixos de monuments són bitllets afegits),
150 x 105 mm. Mapes i dibuixos a l’aquarel·la i llapis. Enq.
original s. xix, quadern en hol.
Procedència: Compra a Carolina i Federico Peralta.
Conservació: Llom desenganxat, pendent de restauració.
Ms. 2178
Armand Pin de Latour, “Dietari d’una excursió a Mallorca
y Cabrera a bordo del Mariucha. Juny 1913”, diari del viatge fet per l’autor amb el iot Mariucha, acompanyat per
[C.] Giralt, Ricard Segalà, Josep Grau, Francesc Coma, i
Josep Roca; inclou gran nombre de postals de Mallorca
i fo­­tografies de la vida al vaixell, dels pobles i les costes
mallorquines.
F. 1-2, introducció: “Eix manuscrit de l’excursió ab lo
Mariucha fou escrit a empentes, entre un cable de
New York i altres de Liverpool o d’Alexandria […] l’he
conservat finalment per les correccions que’l meu venerat pare se prengué la molèstia de fer-hi […] Barcelona 1929”. Barcelona, 1913.
Paper (fulls aprofitats de les llistes de cotitzatció del
cotó entre 1911 i 1913 a Liverpool, Orleans i Nova York,
impreses per la casa Riva y García, de Barcelona), 341 f.
(num. antiga 300 f.), 140 x 210 mm. Fotografies en blanc i
negre i targes postals. Enq. pell vermella s. xx.
Procedència: Amb l’ex-libris de la col·lecció teatral d’Artur Sedó.
Edicions: A. Pin de Latour, Dietari d’una excursió a Mallorca y Cabrera embarcats en lo “Mariucha”, juny 1913:
llegit a la sala de conferencies del Real Club Marítimo,
Barcelona: Imp. Casamajó, 1914.
Ms. 2527
Manuel Maria Ferrer. “Libro de anotaciones familiares”.
1815-1875.
F. 80-87v: “Estado de las entradas y salidas de puerto”.
Paper ratllat (de comptabilitat). 87 f. (num. antiga 88 f.)
+ 3 f. solts. Llibreta de comptabilitat.
Procedència: Forma part del fons de Mariano Ferrer
Bravo.
Descripció: “Inventari de manuscrits ingressats”, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 9 (1981), 119-140 (1978).
Ms. 2721
Pere Coromines, “Viatge a Canàries”, dietari d’un viatge
a les illes Canàries. Maig de 1930.
102 f. (a continuació alguns f. en blanc); 160 x 100 mm.
Paper quadriculat. Al f. de títol petit dibuix d’un vaixell,
alguns petits dibuixos il·lustratius. Llibreta, enq. industrial
en pell negra, talls acolorits.
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
26
07-34 Patrimoni.indd 26
03/02/15 11:00
Ms. 2722
Pere Coromines, “Viatge a l’Amèrica”, dietari d’un viatge
a l’Havana. Octubre-desembre de 1930.
4 f.; 222 x 160 mm. Text mecanografiat.
199 f. (f. 174-197 en blanc); 155 x 105 mm. Paper quadriculat. Al f. de títol hi ha el dibuix d’un vaixell i dibuixos il·
lustratius. Llibreta, enq. industrial en pell negra, talls acolorits.
Documentació sobre els diferents serveis
Ms. 2747/2
Pere Coromines, “Diari d’abord”, recull de textos i notes
disperses redactades en el vaixell cap a l’exili a Amèrica.
Octubre-novembre de 1939.
F. 1-6: “Els tipus d’abord”.
F. 7-10: “Tipus d’abord. En totes li ponen”.
F. 11-13: “Port de la Pallice”.
F. 14-16: “Els dos desterros”.
F. 17-18: “Les dones d’abord”.
F. 19-25: “Un naixement”.
F. 26-27: “Les converses amb en Martínez López”.
F. 28-32: 31 d’octubre de 1939.
F: 33-38. Arribada a Rio de Janeiro.
F. 39-44: Notes soltes.
44 f.; diverses mesures.
Ms. 4522
Jacint Verdaguer, Obra en prosa. [ca. 1870-1900].
7. Notes relacionades amb els viatges marítims de
Verdaguer, en castellà [ca. 1867-1870].
2 f., 210 x 150. Escrit en els espais en blanc d’un ofici
de l’Ateneo Catalán de la Clase Obrera a Jacint Verdaguer, signat per Ferran Sellarés i Josep Roca i Roca
(Barcelona, 12 de maig de 1867).
Ms. 4805/6
Transcripció amb blancs de l’esborrany d’un text en
prosa, escrit en castellà, sobre els indis d’Amèrica; notes
relacionades amb els viatges marítims de Verdaguer [ca.
1867-1870]. Text incomplet.
Cf.: ms. 4522, núm. 7, f. 2v.
Ms. 3369/6
Pere Coromines, documentació del viatge amb el vaixell
Roma, travessia Barcelona-Cuba; inclou la llista de passatges, dos menús, l’acreditació de Pere Coromines i una
postal del vaixell Roma de la Navigazione Generale Italiana, en què Pere Corominas féu un viatge a Amèrica, amb
una nota de Joan Coromines. 1930.
Ms. 2477
F.P.V.B. i A., Reglament del servei d’hosteleria en els
vaixells de vapor de la ruta Marsella-Cadis-Londres, a coberta rúbr.: “Carrera de Marsella a Cádiz y Londres por
los vapores españoles”. [2a meitat s. xix].
F. 1-13: “Instrucciones para las fondas en buques de
vapor”.
F. 13v-15: “Reglamento de manutención”.
F. 15v-16: “Tarifa”.
16 f.; 205 x 150 mm. Llibreta, coberta de paper rosa,
a la coberta anterior, etiqueta industrial (imprès: “El Escritorio, papeleria, rayados y pautados de José Arrufat y
Torrens, calle de Escudellers, núm. 71”).
Procedència: Fons antic.
Descripció: “Inventari de manuscrits ingressats”, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 9 (1981), 119-140 (1978).
Ms. 3958
F.P.V.B. i A., Reglament del servei d’hosteleria en els vaixells de vapor de la ruta Marsella-Cadis-Londres, a coberta rúbr.: “Carrera de Marsella a Cádiz y Londres por los
vapores españoles”. [2a meitat s. xix].
F. 1-11: “Instrucciones para las fondas en buques de vapor”.
F. 15v-17: “Reglamento de manutención”.
F. 17v-18: “Tarifa”.
drassana
número 22 | 2014
27
07-34 Patrimoni.indd 27
03/02/15 11:00
Patrimoni
18 f. (f. 12-15 en blanc), 200 x 145. Llibreta; a la coberta
anterior, etiqueta industrial amb el títol (imprès: “El Escritorio, de José Arrufat y Torrens, calle de Escudellers,
núm. 71”).
Procedència: Fons antic.
navegació fluvial
legislació i jurisprudència
Ms. 214/14 (f. 22-23)
F. 22-23: Còpia d’una sentència pronunciada en un procés per sodomia contra dos remers de les galeres reials
de Catalunya. 1611.
2 f.
Procedència: Biblioteca de Jaume Bofill i Mates.
Ms. 815
Charles Rivington. “Notes of an excursion through the
Netherlands and up the Rhine to Wiesbaden and Francfort”. Juliol-agost de 1828.
35 f.; 185 x 115 mm. Enq. holandesa s. xix.
Procedència: Ex-libris de la Biblioteca d’Escornalbou
d’Eduard Toda.
Nota: Potser l’autor és Charles Rivington (1752-1831),
editor, de qui es conserva una sèrie de dietaris a Òxford,
Bodleian Library, MSS. Eng. misc. e. 957 – 8, Universitat
d’Óxford.
Ms. 828
William Mac Gregor. “Nile Voyage 1873-1874 Log of Nygma. Memoranda as to stores, weather”, etc. Llistes preparatòries, diari de navegació i notes diverses. 2 de desembre de 1873 – 28 de febrer de 1874.
72 f.; diverses mesures. Enq. holandesa, s. xix.
Procedència: Ex-libris de la Biblioteca d’Escornalbou
d’Eduard Toda.
Descripcions: E. Duran, dir., Repertori mss. catalans
(1474-1620), Barcelona: IEC, 1998, vol. I, 165-166; Biteca
manid, 1932.
Ms. 1013
Canuto Corroza, “Estudios sobre una ley para el uso general del mar, para la navegación y para los puertos”. Madrid, 1863.
F. 6-99: “Primera parte. Estudio de lo que existe”.
F. 100-187: “Segunda parte. Estudio de lo que debe
establecerse”; al final “Madrid, 17 de septiembre de
1863. C. Corroza”.
F. 188-: “Tercera parte. Proyecto de ley”.
212 (num. original 415 p.); 320 x 225 mm. Amb esmenes
i cancel·lacions. Enquadernació coetània de pell verda estampada amb ferros daurats i en fred, títol a la coberta
“Proyecto de ley para el uso general del mar para la navegación y para los puertos”, i al llom “Ley de navegación
y puertos”.
Procedència: Donatiu de Ramon d’Alós-Moner.
Ms. 3572
“Navegación en el río Ebro. Notas para su estudio”. Signatura de l’autor, il·legible, al f. de títol. Novembre de 1935.
Ed.: Estudios sobre una ley para el uso general del mar,
para la navegación y para los puertos. [Madrid], Gálvez,
[s.a.]; id., Madrid: [s.n.], 1865 (Imp. de la viuda de D.J. Cosme de la Peña).
85 f.; 325 x 215 mm. Text mecanografiat, amb fotografies, gràfics i f. plegats amb plànols del recorregut del riu
Ebre i del Roine. Enq. tela groc mostassa, títol imprès a la
coberta.
Ms. 2441
Recull de notes i apunts de dret mercantil marítim sobre la hipoteca naval [1875].
Procedència: Donatiu de Felip Rodés. Traspàs del magatzem (R. 251.627).
71 f.; diverses mides. Escriptura de quatre mans (f. 2-54,
55-65, 66-70 i 71).
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
28
07-34 Patrimoni.indd 28
03/02/15 11:00
Procedència: Precedit per una carta de Santiago
Hernández Yzal, catedràtic de l’Escola Oficial de Nàutica,
de juny de 1977, en què es descriu el contingut de la documentació.
Procedència: Biblioteca de Marià Aguiló; al f. de guarda
”S. de Antoni del Codony menor, mercader françès, any
1614”.
Descripció: “Inventari de manuscrits ingressats”, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 9 (1981), 119-140 (1978).
Ms. 956
Tractat de matemàtica pràctica. En llatí. Acèfal (falten
la pàgina de títol i el primer full). [Finals s. xvii].
Ms. 3306/14
F. 357-366, “Expediente producido por el capitán ruso
Pandelly Mastroyani sobre si deben pagársele los fletes
por la tropa que en 14 noviembre de 1804 embarcó para
conducirla al puerto de Mahón en su polacra San Nicolás,
que el día 15 inmediato fue apresada por la esquadra inglesa del mando del General Nelson”. 1805.
110 f.; 385 x 240 mm. Títols de capítols cal·ligràfics.
Fulls emmarcats per doble filet, en certes pàgines en vermell; amb figures geomètriques; en alguns fulls dibuixos
de vaixells. Enq. pell sobre cartró.
Dins: Batllia General del Reial Patrimoni de Catalunya.
Recull d’expedients. 1782-1830.
Procedència: Compra a la llibreria Babra. Ingressat durant la guerra civil (signatura antiga ms. 2704).
Ms. 3646
[Gaspar Melchor de Jovellanos. Informe sobre la reforma de la Marina Reial Espanyola]. Inclou, a la fi, “Apuntes
formados para mi gobierno en el discurso de mi carrera”.
[1797 o post.].
[1], 88, [1] f.; 300 x 215 mm. Amb algunes esmenes i
cancel·lacions. Enq. protecció BC pergamí.
Procedència: No indicada.
Estat de conservació: Restaurat i enquadernat 2004.
annex: dibuixos de vaixells
Ms. 42
Miscel·lània de textos morals i pedagògics en català
[segles xiv-xv].
55 f. (a continuació 3. f. en blanc); 205 x 245 mm. Caplletres en vermell amb lleugera filigrana; nombrosos dibuixos marginals afegits posteriorment (entre ells, f. 30v,
un vaixell). Enq. protecció pergamí època moderna, al
llom títol ms. “Jafuda jueu”, restes d’un teixell de paper
amb un títol il·legible.
Procedència: Donatiu d’Eduard Toda. Havia pertangut
a Edward Moseley, al f. de guarda s’hi llegeix “Edward Moseley, his book, anno aetatis suae 14, annoque Domino
1698”.
Estat de conservació: Relligadura molt malmesa, alguns fulls desenganxats i amb les vores malmeses.
Nota: El possessor podria ser Edward Moseley, general
surveyor i posteriorment tresorer de Carolina del Nord,
als Estats Units.
Ms. 978
Jaume Çafont. “Dietari de les turbasions del tems del rey
Don Juan que en Catallunya foren, comensant al primer
de jener Mi. CCCC XIIII; fet y escrit lo present dietari per
mà d’en Jaume Safont, notari, que a carech tenia a portar y escriure lo dietari de la casa de la diputasió y General de Catalunya”. Als f. 149-153 índex alfabètic. 1414-1484;
títol afegit a principis del s. xvi.
Paper, 153 f.; 285 x 225 mm. Postil·les marginals. Al f. 1
escut d’armes de Barcelona, al damunt ms. “Cases de Barcelona, fol. 104” i “autor Jacobus Çafont notarius”. Acompanyant algunes de les postil·les, petits dibuixos al·lusius
al contingut (corones, banderes, escuts, armes, edificis,
vaixells, etc.), en tinta sèpia i vermella. Enq. pergamí, s. xvi,
restes de tanques de botó, títol al llom “Dietari de las turbacions de Catallunya”.
Procedència: Compra a B. Pereira Borrajo. Al contraplà
anterior anotació ms. “De Don Pedro Valero”; al f. 1 restes
de signatura en tinta “”De.s.e.” “10.7”.
drassana
número 22 | 2014
29
07-34 Patrimoni.indd 29
03/02/15 11:00
Patrimoni
Ms. 2196
Àlbum de Milagros Rubio de Feijóo; conté poemes (la
major part dedicats), dibuixos i aquarel·les, sovint de vaixells. Madrid-Santander, Cuba, 1864-1914.
Ms. 4552/4, doc. 2
Fotografia del transatlàntic Reina Maria Cristina, en
què Planells féu la travessia de Cuba a Barcelona el 1895.
Paper, 58 f., 210 x 300 mm. Enq. pell, s. xix, cantoneres
metàl·liques, talls argentats.
Dins: Documentació personal de Josep Planells i Serra,
Barcelona-Cuba.
Procedència: Amb l’ex-libris de la col·lecció teatral Artur Sedó.
85x12 mm.
NotEs
Ms. 3390
Pere Coromines, Conferències pronunciades durant el viatge a Amèrica. 1930.
1. Inventari consultable a través de la pàgina web de la Biblioteca de Catalunya: cataleg.bnc.cat/record=b1843184~S13*cat.
Consulta del 02/12/2014.
175 f.; a continuació ca. 25 f. en blanc. Paper quadriculat; títols en vermell; a l’inici de cada apartat hi ha enganxada una calcomania amb motius de flors, cases o vaixells. Llibreta, enquadernació industrial en paper cartó
negre.
2. Una altra institució que, insospitadament, conserva també alguns diaris de navegació és la biblioteca de l’Abadia de Montserrat
(mss. 916-1919).
3. Descrites per Víctor Mata i Ventura i Marià Hispano Vilaseca,
“Organització dels fons de col·leccions documentals: el tresor del
Museu Marítim de Barcelona”, a Drassana, 11 (2003), 6-14.
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
30
07-34 Patrimoni.indd 30
03/02/15 11:00
Antoni Miró i Urgellés, “Diarios
de la navegación”, Biblioteca
de Catalunya, ms. 2485, f. 16
(dibuix d’una fragata francesa).
drassana
número 22 | 2014
31
07-34 Patrimoni.indd 31
03/02/15 11:00
Antoni Miró i Urgellés, “Diarios
de la navegación”, Biblioteca
de Catalunya, ms. 2485, f. 18
(perfil de la costa de la Isla
Margarita).
Patrimoni
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
32
07-34 Patrimoni.indd 32
03/02/15 11:00
Antoni Miró i Urgellés, “Diarios
de la navegación”, Biblioteca
de Catalunya, ms. 2485, f. 19
(dibuix d’un vaixell).
drassana
número 22 | 2014
33
07-34 Patrimoni.indd 33
03/02/15 11:00
Antoni Miró i Urgellés, “Diarios
de la navegación”, Biblioteca
de Catalunya, ms. 2485, f. 55
(perfil de la costa del cap
San Vicente, amb el far).
Patrimoni
Patrimoni
Documentació sobre vaixells i navegació
a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya
34
07-34 Patrimoni.indd 34
03/02/15 11:00
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
Carlos Martínez Shaw
Universidad Nacional de Educación a Distancia, Real Academia de la Historia
35-64 Reportatge.indd 35
03/02/15 10:53
La historia marítima
durante mucho tiempo se
limitó fundamentalmente
a tres campos: el militar,
el de los descubrimientos
geográficos y, más
recientemente, el del
comercio. Pero, sobre
todo a partir de la
primera guerra mundial,
algunos historiadores
empezaron a poner las
bases para una historia
marítima de más amplios
horizontes y abrieron el
campo de estudio hacia
la investigación de las
cuestiones económicas.
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
36
35-64 Reportatge.indd 36
03/02/15 10:53
Un puerto europeo en plena
actividad, siglo xviii.
Foto: Museu Marítim de
Barcelona.
drassana
número 22 | 2014
37
35-64 Reportatge.indd 37
03/02/15 10:53
La protohistoria de la historia marítima
La historia marítima es la especialidad de la historia general que se ocupa del estudio de las temáticas vinculadas con el mar. La historia marítima ha sido, si solo nos
preocupamos de sus resultados y no de su conceptualización, una rama asiduamente cultivada desde el triunfo de
la historia positivista. Ahora bien, durante mucho tiempo
la investigación se limitó fundamentalmente a tres campos: la historia militar o historia naval (evocación de las
batallas navales y, en el mejor de los casos, historia de la
marina de guerra), la historia de los descubrimientos geográficos (asociada por lo general a la historia de la cartografía y de la ciencia náutica) y, más recientemente, la
historia del comercio realizado por vía marítima. En este
último campo, los años treinta proporcionaron ya algunos
títulos convertidos en clásicos, como los de Albert Girard
sobre el comercio sevillano y gaditano bajo los Austrias,
Clarence Henry Haring sobre el comercio y la navegación
entre España y sus Indias también en tiempos de los Austrias (publicado en castellano en 1939, aunque su edición
inglesa data de 1918), Roland Dennis Hussey sobre la Real
Compañía Guipuzcoana de Caracas, Earl Jefferson Hamilton sobre las remesas de metales preciosos a España durante el siglo xvi y la primera mitad del siglo xvii y William
Lytle Schurz sobre el Galeón de Manila.1
Ahora bien, a causa de esta restricción de sus objetos de
estudio (los cuales siguen teniendo plena carta de naturaleza, pese a la expansión experimentada por las nuevas
temáticas), algunos historiadores empezaron, sobre todo
a partir del fin de la primera guerra mundial, a poner las
bases para una historia marítima de más amplios horizontes, superando el tratamiento puramente positivista y el
carácter limitado de su campo de investigación. Así, en
la década de los cincuenta, se produciría un proceso de
conceptualización e institucionalización de la disciplina en
la historiografía europea, en el seno de la escuela de los
Annales y con la bendición de Lucien Febvre. Es el momento de la celebración en París, en 1956, del I Coloquio
Internacional de Historia Marítima, que proclamaba, bajo
la dirección de Michel Mollat du Jourdin y la autoridad de
uno de los dos fundadores de la escuela, la posibilidad de
dotar a la especialidad de un estatuto científico, de sacarla
de la marginalidad académica en que se hallaba sumida,
de inducirla a la práctica de la interdisciplinariedad y de
orientarla hacia la investigación de las cuestiones económicas. La historia marítima nacía ya con la voluntad de superar el marco de la historia militar y de la historia de los
descubrimientos para adquirir la fisonomía de una historia
de la economía marítima, que aparece ya como concepto
plenamente aceptado. En la misma línea seguirán los dos
siguientes coloquios celebrados igualmente en París durante los dos años inmediatos.2
El cuarto coloquio, celebrado asimismo en París, en
1959, marcó un nuevo hito en el proceso de consolidación
de la historia marítima. Por un lado, la institucionalización
avanza con la creación de la Comisión Internacional de
Historia Marítima, en el cuadro del Comité Internacional
de Ciencias Históricas. Por otro lado, este mismo hecho
anuncia una orientación más abierta de la disciplina, que
abandona por demasiado estrecho el marco estricto de la
Comisión de Historia Económica, donde en razón de sus
planteamientos iniciales se había ubicado desde un principio. Esta apertura se manifiesta también en la incorporación de historiadores de diversos países, como el británico Michael Postan, el estadounidense Frederic Lane, los
italianos Ruggiero Romano y Alberto Tenenti o el alemán
Hermann Kellenbenz, además de los primeros españoles,
Álvaro Castillo (que era discípulo de Fernand Braudel) y
Emili Giralt (que era discípulo de Jaume Vicens Vives). Sin
embargo, la predilección por la historia económica y por
la historia de los tiempos modernos sigue presente en la
convocatoria del coloquio, así como también en las publicaciones que empiezan a aparecer en estos años y en la
década siguiente en una colección de significativo título,
Ports, routes et trafics (y también en cierta forma, en la
colección Affaires et gens d’affaires), todas ellas producidas en la École Pratique des Hautes Études, bajo la tutela
directa de la escuela de los Annales.3
El noveno coloquio tuvo una relevancia especial para
España. Celebrado en Sevilla en 1967, contó con la presencia de algunos de los nombres más significativos de la nue-
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
38
35-64 Reportatge.indd 38
03/02/15 10:53
va especialidad (Michel Mollat, Pierre Chaunu, Hermann
Kellenbenz, el belga Charles Verlinden, el italiano Federigo
Melis o el portugués Avelino Teixeira da Mota, entre otros),
pero además incluyó a algunos historiadores españoles,
como Francisco Morales Padrón, Florentino Pérez-Embid,
Valentín Vázquez de Prada y María Lourdes Díaz-Trechuelo, entre otros. Como resultado, se constituyó la Comisión
Española de Historia Marítima y se publicaron tanto el volumen con los estudios y comunicaciones al coloquio (por
parte de la Universidad de Sevilla y de la Escuela de Estudios Hispano-Americanos) como el primer ensayo bibliográfico sobre la historia marítima en España.4
A lo largo de los años siguientes, los coloquios de historia marítima perdieron buena parte de su impulso, pese a
los esfuerzos por mantener encendida la llama sagrada,
mediante la inserción de los encuentros especializados
en el seno de los multitudinarios congresos de Ciencias
Históricas. Del mismo modo, los esfuerzos de Charles Verlinden consiguieron reincorporar a algunos historiadores
españoles a algunas de estas reuniones, en particular al
Congreso Internacional de Historia Marítima de Stuttgart
dedicado a los aspectos marítimos de las migraciones
(1985) y al “Congreso Internacional Industrial Revolutions
and the Sea”, celebrado en Bruselas (1989). Este proceso culminó con la organización del Congreso de Historia
Marítima de Madrid dedicado al transporte de productos
alimenticios y con la resurrección de la Comisión Española
de Historia Marítima dentro del Congreso de Ciencias Históricas (1990), una iniciativa que por desgracia no tendría
continuidad. Solo recientemente, la autonomía institucional de una específica historia marítima ha encontrado un
nuevo cauce con la creación de la Cátedra de Historia Naval, una institución fruto de la colaboración del Ministerio
de Defensa y de la Universidad de Murcia, que dio sus primeros pasos en 2011.5
Ahora bien, mientras se asistía a este errático proceso
de institucionalización, la historia marítima como especialidad de la historia general adquiría una presencia cada
vez mayor en las universidades y en los centros de investigación, al tiempo que, sobre todo, ampliaba de un modo
espectacular sus objetos de estudio. Así, en primer lugar,
la historia de la economía marítima ha dejado de ser sobre
todo una historia de los intercambios para integrar todas
las temáticas concernientes a las actividades económicas
en relación con el mar. Y, en segundo lugar, la historia marítima ha recorrido el camino que lleva de la historia económica a la historia de las mentalidades, pasando por la
historia urbana, la historia social, la historia institucional y
la historia cultural, e incorporando además algunos frentes que no admiten una clasificación clara en las especialidades tradicionales, como la geohistoria, la historia del
clima o la historia de las catástrofes naturales, siempre en
relación con el mar. Incluso, a veces, la historia ha querido
abarcar todo un mar o todo un océano.6
la historia marítima como historia económica
La historia marítima como historia económica, según
analizaremos más adelante con detalle, sigue ocupándose, ciertamente, del comercio marítimo (con sus instrumentos mercantiles, jurídicos y financieros) y sus vertientes asociadas (corso, contrabando, pecios), pero también
de la construcción naval (con sus astilleros y sus suministros), de la pesca (incluyendo peces, mamíferos, perlas, coral, nácar, carey o esponjas) y de la explotación de
otros recursos (sal, ámbar, algas o fuerza motriz, como
en los molinos de marea).7
La pesca, un subsector integrado en los aprovechamientos primarios, admite dos variantes bien diferenciadas.
La pesca de subsistencia se distingue por su localización
cerca de la costa, la venta del pescado preferentemente
fresco, la comercialización de las capturas en el mercado
local, la organización tradicional de la empresa controlada en la mayoría de los casos por el propio pescador y la
inserción del trabajo en el marco corporativo con retribución normalmente proporcional al resultado. La pesca de
altura se realiza lejos de la costa, las capturas se venden
en conserva (las básicas del salado, secado, ahumado y escabechado) y se distribuyen a larga distancia de acuerdo
con complejos circuitos internacionales, y la organización
sigue el modelo empresarial capitalista, separando la di-
drassana
número 22 | 2014
39
35-64 Reportatge.indd 39
03/02/15 10:53
rección del proceso de la ejecución del mismo por medio
de pescadores retribuidos mediante salario en los casos
más evolucionados.8
Un caso especial de la pesca de altura es el de la pesca de los mamíferos. La pesca de la ballena es un ramo
muy cultivado a todo lo largo de los tiempos modernos.
Las compañías balleneras construyen sus propios barcos
que capturan a los cetáceos para beneficiarse del saín o
aceite obtenido de la grasa del animal y utilizado para el
alumbrado, sin desdeñar otros aprovechamientos menores como las flexibles barbas o el hueso, que admite un
uso decorativo. Otras compañías se crean para la captura
de los elefantes, leones o lobos marinos, como es el caso
de la Real Compañía Marítima de Pesca, una sociedad privilegiada española dedicada a tal actividad en las aguas de
Patagonia a fines del siglo xviii.9
Un tipo singular de pesca del mundo mediterráneo es
el de la pesca del atún con el arte de la almadraba, que se
distingue por la organización feudal de la explotación (incluso cuando requiere el concurso del capital mercantil), el
carácter estacional de las campañas y el número reducido
de participantes en las faenas, aunque en algunos casos
genera núcleos de población completamente especializados en el ramo, como en el caso de la localidad española
de Conil o de la localidad sarda de Porto Torres.10
Otra especialidad mediterránea es la pesca del coral,
una actividad generalmente separada del tratamiento industrial del producto obtenido, aunque a veces se produjesen algunos intentos de integración vertical del proceso,
como ocurrió en España, sin mucho éxito por otra parte,
con la Real Compañía de la Pesca del Coral, constituida
en el siglo xviii. En general, fue una actividad meramente
complementaria de algunos pueblos pesqueros, mientras
que la industria derivada solo tuvo envergadura para convertirse en un capítulo de la artesanía urbana. Y menos
relevancia aún poseyó siempre el ramo de la pesca de esponjas.11
Finalmente, hay otro tipo de pesca de gran valor económico y muy diversificada geográficamente. El rescate
de perlas fue una actividad muy valorada por los exploradores europeos en la época de los descubrimientos. En
América, se descubrieron y se explotaron por un tiempo
dos grandes yacimientos perlíferos, el de la isla Margarita
(que daría lugar a la factoría de Nueva Cádiz de Cubagua)
y el del archipiélago de las Perlas, situado frente al golfo
de San Miguel, el lugar donde Vasco Núñez de Balboa se
adentró en la Mar del Sur. Por su parte, los portugueses, en
su expansión por tierras asiáticas encontraron en el golfo
Pérsico el yacimiento de las islas Bahrein, que consiguieron explotar a lo largo de un siglo hasta la arremetida del
shah Abbas el Grande. Y aún dejamos atrás otras riquezas
del mar, que también son objeto de investigación, como el
caso del nácar o madreperla (cuya explotación tiene muchos puntos de contacto con la del coral o las perlas) y el
del carey, otro producto suntuario, que implica la pesca de
las tortugas para el uso industrial de sus caparazones.12
Abandonando el sector primario de la pesca, la industria naval es asimismo una actividad económica extremadamente versátil que admite diversas modalidades y
presenta múltiples facetas. En primer lugar, la construcción de buques es un ramo que moviliza grandes capitales
(que provienen bien de las haciendas estatales, bien de
grandes compañías dedicadas al ramo o bien de modestas
asociaciones de pequeños accionistas), que puede llegar
a necesitar la concentración de numerosa mano de obra
(especializada y generalmente agremiada), que puede originar la construcción de amplios complejos que integren
todas las operaciones (como son los astilleros y arsenales) o bien la creación de manufacturas dispersas para la
provisión de los productos esenciales para el armamento
(como son fábricas de jarcias, fábricas de lona para las velas, fábricas de anclas o fábricas de cañones de bronce o
de hierro y de balería para artillar adecuadamente las naves, tanto de guerra como mercantes, pues éstas también
deben atender a su autodefensa) y que genera siempre un
significativo impacto económico sobre su entorno, susceptible de sufrir una profunda mutación en la orientación de
sus actividades productivas.13
Dentro de este complejo económico, la especialización
más extrema corresponde a la construcción de barcos de
guerra, una industria rígidamente controlada por la autoridad política. Dejada en manos de astilleros particulares
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
40
35-64 Reportatge.indd 40
03/02/15 10:53
al principio, las crecientes necesidades bélicas de los tiempos modernos exigieron la centralización de la actividad
en una serie limitada de arsenales, localizados en puntos
estratégicos, que muchas veces correspondieron a los
distintos sectores del litoral de cada uno de los estados e
incluso a los distintos ámbitos de los dominios coloniales.
Un debate frecuente sobre la construcción naval con fines
bélicos fue el sistema de financiación y organización de la
producción que, siempre bajo la orientación del gobierno,
pudo encomendarse a una serie de contratistas (el sistema de asientos de la Corona de España por ejemplo) o
pudo decantarse por la administración directa gestionada
por una serie de funcionarios públicos, unas veces de origen civil y otras de origen militar. Una cuestión recurrente
en el ámbito de la marina de guerra fue la frecuencia de
las situaciones de emergencia bélica que exigieron o bien
la aceleración de las actividades constructivas o bien una
solución extrema: el embargo de los barcos mercantes y
su inmediata conversión en buques aptos para el combate naval, un expediente que contó en muchas ocasiones
con la resistencia de los armadores afectados, aunque en
otras pudo constituir un mal menor dada la incertidumbre
del comercio a causa del conflicto militar en los mares,
como puede demostrar la situación mixta de los barcos
armados según significativa expresión “en corso y mercancía”.14
Por su parte, la marina civil (sobre todo la mercante,
ya que la flota pesquera se mantuvo muy por debajo en
cuanto a sus dimensiones) se desarrolló bajo unas coordenadas muy diferentes, por iniciativa del capital privado y
ubicado el proceso de fabricación de unidades en una serie de talleres de pequeñas o medianas proporciones, controlados por maestros gremiales y muy repartidos geográficamente. En la mayor parte de las ocasiones constituyó
una actividad complementaria del comercio marítimo y su
impulso provino del capital mercantil interesado en disponer a su conveniencia de los medios de transporte que
precisaba para garantizar su tráfico (obviando la necesidad de buscar desesperadamente la nave adecuada en el
momento justo: “the right ship at the right time”, según la
expresión inglesa) y para evitar la dependencia respecto
de los precios de los fletes que pudieran exigir los armadores autónomos.15
En ambos casos, la construcción naval ha producido
una copiosa producción sobre el funcionamiento de los
astilleros y los arsenales. Ahora bien, el armamento naval
al principio hubo de contentarse muchas veces con meras instalaciones de fortuna (galpones, tejabanas o gradas), que se utilizaban en ocasiones para la construcción
de un solo barco y eran abandonadas a renglón seguido.
Solo el paso del tiempo permitió la generalización de la
construc­ción naval en establecimientos cerrados dedicados de modo permanente y sistemático a la producción de
navíos, del mismo modo que fue un proceso lento el de la
introducción, para mejorar los rendimientos, de perfeccionamientos técnicos, como las torres de arboladuras, las
sierras mecánicas, las gradas múltiples o los diques secos.
Del mismo modo, la construcción de barcos no fue casi
nunca la única actividad de los astilleros y los arsenales,
que atendieron también a las labores de reparación, es decir, a la práctica de carenas y recorridas en unas naves que
no dejaban de sufrir los efectos derivados de su incesante
trajín por mares y puertos.16
Los efectos multiplicadores del armamento naval se debieron sobre todo a la gran cantidad de materias primas
exigidas por el proceso de construcción de los barcos. En
primer lugar la madera (resinosa para la arboladura y seca
para el casco), que dio lugar a la adopción de una verdadera política de explotación de este recurso básico hasta
el punto de llegar a poner en peligro la masa forestal de
provincias enteras. A renglón seguido, el lino y el cáñamo,
imprescindibles para la producción de jarcias y de velas,
que promovieron una actuación gubernamental para el fomento de su cultivo a fin de evitar la extrema dependencia
respecto de los países septentrionales que servían como
proveedores habituales, así como a toda una legislación
al respecto y a la creación de manufacturas para el tratamiento del producto, fuera y dentro del recinto de arsenales y astilleros. El bronce y el hierro fueron los metales básicos para la artillería, mientras el plomo y, sobre todo, el
cobre se utilizaron para la aplicación de forros como protección de los cascos de los buques, antes solo recubiertos
drassana
número 22 | 2014
41
35-64 Reportatge.indd 41
03/02/15 10:53
de otras materias que permitiesen también, aunque con
menor eficacia, su estanqueidad, como los alquitranes, los
betunes, las resinas y las estopas.17
Dentro de la economía marítima, el comercio siempre
ha constituido un sector fundamental y fue el primero en
ser objeto de atención por parte de los historiadores. Ahora bien, además del estudio de las rutas marítimas (desde
las modestas de cabotaje hasta los grandes derroteros
intercontinentales, como la Carreira portuguesa, la Carrera de Indias, el Galeón de Manila o las complejas vías del
comercio triangular), de los sistemas portuarios dentro de
los complejos imperiales o de la red de etapas, factorías o
comptoirs de las grandes compañías de las Indias occidentales y orientales, así como los productos de intercambio
(que se multiplican y se expanden por las “cuatro partes
del mundo” en la era de la primera globalización), el sector
comercial también desarrolla una serie de instrumentos
que surgen y se consolidan al compás de sus necesidades.
Estos instrumentos pueden ser estrictamente mercantiles
(como la constitución de compañías familiares o anónimas, el establecimiento de factores o corresponsales, el
nombramiento de patrones o capitanes, los contratos de
tripulación, los contratos de fletes), jurídicos (usos y costumbres orales o escritos, que pueden recopilarse en un
corpus legal y que abarcan los permisos para navegar, las
habilitaciones de buques, las declaraciones de aduana,
las pólizas de carga o las patentes de sanidad) y financieros (los préstamos a la gruesa o cambios marítimos y los
seguros marítimos sobre personas, sobre barcos o sobre
mercancías).18
Los instrumentos financieros típicamente marítimos
han suscitado frecuentemente la atención de los historiadores. El modo más frecuente de financiar una empresa marítima en el Antiguo Régimen era el préstamo a la
gruesa o riesgo de mar o cambio marítimo, una práctica
común y constante de las ciudades portuarias europeas
desde la antigüedad clásica hasta principios del siglo xx,
en que fue desplazada definitivamente por otros sistemas
crediticios más evolucionados, singularmente por las firmas bancarias especializadas. Consistía esencialmente en
un préstamo a interés (sobre el buque o las mercancías),
que requería en caso de éxito de la expedición el pago
del principal (capital prestado) más el premio (el interés),
mientras no obligaba a su devolución en caso de siniestro (real y no fraudulento) que afectase a la nave o a los
géneros (lo que doblaba la operación de crédito con otra
de seguro), aunque esta cláusula, por el peligro que entrañaba para el prestamista, permitía la exigencia de altas
tasas de remuneración del capital. Este sistema implantado en el comercio de cabotaje pudo constituirse incluso en
el medio ordinario para la financiación de algunas de las
más importantes empresas comerciales por vía marítima
de los tiempos modernos, como la Carrera de Indias.19
El seguro no es, estrictamente hablando, un instrumento financiero, aunque sí está asociado estrechamente (y
así lo tratan los repertorios legales y muchos de los especialistas) al riesgo de mar, que constituye, como hemos
visto, una fórmula mixta en que, si bien predomina el crédito, contiene asimismo un factor de garantía en caso de
siniestro. Los textos legales tienden a considerar el seguro
también como un instrumento híbrido, donde predomina
el elemento de garantía contra los riesgos de la empresa
marítima, ya que el comerciante o el naviero paga el interés por anticipado y solo recibe de manos del asegurador
el importe estipulado como una compensación después
del accidente, lo que conlleva un tipo de interés siempre
mucho más moderado que el de los préstamos a la gruesa. Con el paso del tiempo, los aseguradores individuales dejan paso a sociedades eventuales de aseguradores
(constituidas para una sola empresa) y, finalmente, a las
compañías de seguros, que aparecen por lo general en los
siglos xvii y xviii y que ya atienden a toda una gama de supuestos, protegiendo contra la pérdida de los cargamentos, los buques, los efectos e incluso la vida y la libertad
de los pasajeros.20
Junto al comercio legal, hay que dar cuenta también del
llamado comercio alternativo (el contrabando y el corso)
o algunas otras actividades estrechamente vinculadas al
tráfico marítimo, como el rescate de pecios. El contrabando duplica en muchas ocasiones el comercio oficial, como
demuestran numerosos ejemplos, aunque su cuantificación sea siempre difícil en razón del ocultamiento del
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
42
35-64 Reportatge.indd 42
03/02/15 10:53
El puerto de Sant Feliu de
Guíxols en el siglo xvii.
Foto: Museu Marítim de
Barcelona.
drassana
número 22 | 2014
43
35-64 Reportatge.indd 43
03/02/15 10:53
fraude. En ocasiones, el tráfico ilegal se convierte en una
práctica habitual que las autoridades no pueden combatir, por lo que a veces se resignan a tolerarla, tratando de
obtener una mera compensación económica, como ocurre
con el llamado indulto de la Carrera de Indias pagado por
los cargadores a cambio de su impunidad o como el llamado “derecho de contrabando” implantado en la isla de
Mallorca, cuyo expresivo nombre rehúye incluso un plausible eufemismo.21
Del mismo modo, incluido también bajo la rúbrica del
comercio alternativo, la práctica del corsarismo no solo
significa una práctica bélica, sino que posee también una
vertiente económica nada desdeñable, como puede dar
testimonio la actuación de los marinos ingleses y holandeses que operaron durante tres siglos en el área de la
América hispana, del mismo modo que el ejercicio del corso fue la práctica privilegiada de las plazas del norte de
África, que prácticamente se convirtieron en verdaderas
repúblicas corsarias desde la primera mitad del siglo xvi,
hasta que las naciones europeas les obligaron a replegarse hacia el comercio pacífico a lo largo del siglo xviii.22
Finalmente, el rescate de pecios constituyó una melancólica actividad en la que estuvieron implicadas una serie
de compañías especializadas en extraer del fondo del mar
los tesoros de los barcos naufragados. En la Carrera de
Indias, el caso que conocemos mejor, una vez intentado infructuosamente un rescate inmediato, podía concertarse
un acuerdo con un “asentista de buceos” (o con una sociedad de asentistas), que se comprometía a recuperar todo
lo que restara de valor en el buque, adelantando los costos
de la operación (que eran elevados, pues suponían el armamento de una flotilla especializada, más algunos otros
barcos para garantizarse alguna protección, la compra del
material adecuado, incluyendo algunos caros ingenios de
inmersión, así como el pago de un personal adiestrado
para tales labores) y una fianza a las autoridades como
prueba de buena fe, a cambio del reconocimiento de sus
derechos a la tercera parte (por lo general) del valor de los
frutos y ropas, casco y jarcia, cañones y pertrechos y, sobre todo, de los caudales rescatados. En realidad, el estudio de los casos conocidos presenta un cuadro con menos
éxitos que fracasos (que trataban de enjugarse mediante
alguna concesión comercial demandada a las autoridades), lo que no hizo desaparecer las propuestas por parte
de sucesivos interesados.23
Finalmente, las restantes actividades marítimas ni han
tenido tanta difusión geográfica ni han representado un
peso económico tan relevante ni han suscitado, por consiguiente, un interés tan generalizado por parte de los
estudiosos. Sin embargo, algunas de ellas han tenido un
valor estratégico de singular importancia, como es el caso
de las salinas, donde se producía un artículo de primera
necesidad y, además, complementario de la pesca, dando
lugar a un activo comercio, a veces de larga distancia. En
cualquier caso, casi todos los ramos cuentan con trabajos
de interés que pueden servir de referencia para posteriores investigaciones.24
la historia marítima como historia urbana
Por otra parte, en razón de las particulares funciones
de las ciudades que viven del mar, la historia marítima se
ha insertado también en la reciente historia urbana. La
ciudad marítima, en efecto, se reconoce básicamente por
la capacidad de la actividad portuaria para erigirse en el
principio organizativo del complejo urbano en su totalidad. Dicho en otras palabras, la ciudad marítima alcanza
su máxima expresión cuando la comunidad urbana puede
ser concebida como “un organismo dinámico cuyo desarrollo viene influenciado y determinado en primer lugar
por el sector portuario”. Una situación que admite gradaciones, así como movimientos de flujo y reflujo, bien porque el sector portuario quede embebido en un complejo
más amplio de funciones o bien porque pierda su papel
como sector organizativo primario de la vida urbana en un
determinado momento en una determinada colectividad.25
De esta forma, aceptando el fenómeno de las gradaciones y de las variaciones coyunturales, puede determinarse
la existencia de una tipología de ciudades marítimas cuyo
centro vital se sitúa en el ámbito del puerto. Por una parte,
es posible separar así las ciudades centradas en torno a los
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
44
35-64 Reportatge.indd 44
03/02/15 10:53
astilleros (dockyard towns) de las ciudades estrictamente
portuarias (port cities). Por otra parte, hay ciudades marítimas en que aparecen yuxtapuestos dos espacios urbanos diferenciados, la ciudad propiamente dicha (con sus
equipamientos tradicionales: municipio, iglesias, hospitales, cuarteles, teatros, etc.) y el recinto portuario (con sus
oficinas, sus talleres, sus almacenes, etc.). La regla más
común, sin embargo, es la plena inserción del puerto en el
corazón de la ciudad hasta convertirse en algunos casos
en el verdadero centro de la vida económica.26
En las ciudades centradas en torno a un arsenal o un
astillero, las zonas portuarias se encuentran claramente
se­gregadas del resto del espacio urbano. Es el caso de
ciudades como la conurbación Rochester-Chatham, que
nunca consiguió consolidar una unidad superior entre sus
dos comunidades independientes dedicada cada una a actividades propias (comerciales en un caso, navales en el
otro) y conservando celosamente sus prerrogativas en un
clima de incansable rivalidad. O el caso de la ciudad de
Lorient, edificada de nueva planta desde finales del siglo
xvii para convertirse en la sede de la francesa Compagnie
des Indes. Aquí, el ámbito urbano se articuló como yuxtaposición de dos unidades, la ville y l’enclos, la ciudad
propiamente dicha y la zona portuaria. La primera tenía
los equipamientos urbanos tradicionales, aunque algunos
edificios dejaban traslucir específicas funciones comerciales (Consulado, Lonja) y marítimas (Almirantazgo). Por su
parte, el recinto, dividido en tres sectores (almacenes de
madera y otros suministros navales, lonjas y almacenes
de mercancías y, finalmente, servicios administrativos),
incluía los talleres de construcción naval y de operaciones auxiliares (forjas, alquitraneras, etc.) junto a las oficinas de dirección, los puestos de vigilancia y los restantes
equipamientos característicos (grúa de ruedas, torres de
señales).27
Sin embargo, la regla era la plena integración del puerto
en el corazón de la ciudad hasta convertirse en algunos
casos en el verdadero centro de la vida económica, del entramado institucional y hasta de la participación colectiva
de la población. Así, la ciudad marítima ha de organizar de
manera original sus infraestructuras materiales, adminis-
trativas, sanitarias, fiscales y defensivas. Por una parte, ha
de cuidar del propio puerto: construcción de muelles de
atraque, prevención de la pérdida de calado, mantenimiento de las instalaciones (a través de la Junta de Obras), servicio de lamanaje (a cargo de los cuerpos de prácticos o lemanes), conservación de los faros. Por otra, ha de dotarse
de unos servicios administrativos (Capitanía del Puerto),
sanitarios (Junta de Sanidad, lazareto), fiscales (aduana)
y defensivos (castillos, baluartes, torres de vigía). Por último, el puerto se singulariza también por la aparición en su
entorno, más allá de los muelles, las oficinas y las fortificaciones, de un barrio marítimo, que incluye habitualmente
los alfolíes de la sal, los almacenes para los géneros descargados o por embarcar, los despachos de los consignatarios de buques, las tiendas especializadas en suministros
navales, la capilla o ermita marinera (llena con frecuencia
de exvotos) y los espacios de acogida de los hombres de
mar: las posadas, las tabernas y los burdeles.28
la historia marítima como historia social
La historia marítima ha dejado también de ser una historia meramente económica y se ha prolongado, de modo
natural, en una historia social, es decir en una historia
que acoge a los agentes. Por un lado, nos encontramos
con la burguesía de negocios, que suele responder al tipo
de la burguesía de los tiempos modernos, es decir del
mercader polivalente, que se interesa lógicamente por el
comercio de exportación e importación, pero que siente
el deseo o tiene la precaución de diversificar sus actividades, entregándose a las operaciones financieras (en
primer lugar, los préstamos a la gruesa), a la construcción
naval, a la compra y explotación de buques mercantes, a
la inversión industrial o incluso a la adquisición de tierras
en el cinturón de huertas que rodea la ciudad.29
Ahora bien, esta burguesía mercantil de las ciudades
portuarias origina, además, grupos especializados en las
diversas ramas del negocio marítimo, como pueden ser los
armadores pesqueros interesados en la pesca de altura,
pero sobre todo los navieros (a veces llamados dueños de
drassana
número 22 | 2014
45
35-64 Reportatge.indd 45
03/02/15 10:53
naos), que adquieren buques (de primera o de segunda
mano) para ofrecerlos en el mercado de contratación de
fletes o los hacen construir por su propia cuenta y riesgo.
En cualquier caso, el armamento comercial se convierte
en un negocio autónomo (aunque complementario del tráfico de mercancías) basado en los beneficios producidos,
no por las transacciones mercantiles, sino por los fletes,
una de las partidas invisibles más características del Antiguo Régimen y una de las más dinámicas de la balanza
de pagos.30
La construcción naval requiere de una numerosa serie
de profesionales especializados. El más importante de todos ellos es el carpintero de ribera, que trabaja siguiendo
una técnica tradicional transmitida hereditariamente: él
es quien diseña el buque guiado por la experiencia (aunque progresivamente se impone la utilización de planos
cada vez más detallados), quien asume la dirección de los
trabajos, quien se ocupa de los suministros de las materias primas necesarias y quien contrata los servicios del
resto de los artesanos cualificados implicados en el proceso, normalmente integrados en corporaciones gremiales
específicas (los gremios de maestranza frente a los demás
gremios vinculados a la economía marítima). Le sigue en
el escalafón el calafate, encargado de garantizar (con el
alquitrán y la estopa) la resistencia del casco del buque
(la obra viva) frente a los agentes corrosivos. Después vienen los sogueros, los veleros, los herreros, los ancoreros,
los armeros, los carpinteros, los escultores y los pintores,
todos los cuales preparan el barco hasta dejarlo listo para
sacarlo de gradas y proceder a su botadura.31
Estos grupos implicados en la economía marítima trabajan fundamentalmente en tierra, aunque puedan embarcarse en ocasiones, como ocurre con algunos mercaderes, que se ven obligados a navegar como sobrecargos
para administrar o vigilar las mercancías transportadas.
En general, hay todo un servicio de tierra, formado por
los empleos mercantiles asentados en los propios puertos,
desde los consignatarios de buques hasta los especialistas
en efectos navales (los shipchandlers), desde los corredores (brokers) que buscan barcos para los mercaderes o
mercancías para los barcos y seguros para los negociantes
o cargadores para las compañías aseguradoras hasta los
servidores de las numerosas oficinas portuarias, desde
los capitanes del puerto hasta los prácticos o los bateleros
y barqueros, desde los estibadores hasta los descargado­
res y porteadores de las mercancías. Son los agentes que
sirven de apoyo en tierra para los profesionales de la mar.32
En efecto, muchos son los hombres que, en cambio, trabajan fundamentalmente en el mar, a bordo de los barcos.
Entre ellos, se cuentan los pescadores, que pueden ser de
bajura o cabotaje, pero que pueden especializarse en la
pesca de altura e incluso en la caza de la ballena, donde pueden aprender otros oficios como el de arponero, y
que necesitan de otros agentes para completar en tierra el
proceso productivo (conserveros, salazoneros, humeros) o
para el mantenimiento de las artes, mediante tareas que
requieren el concurso familiar, como el cosido de las redes
o la preparación de los anzuelos.33
Sin embargo, los pescadores, que forman parte de la
gente de mar, se diferencian claramente de los marineros
embarcados en naves mercantes o de guerra, empezando
por la pertenencia a gremios diferentes, que en los países
católicos se ponían bajo la protección respectiva de San
Pedro y de San Nicolás o San Telmo. Por otra parte, tampoco es igual ser marinero en un navío de guerra que en
un buque mercante, aunque las necesidades militares de
los estados modernos obligaron a la gente de mar (incluyendo bajo tal denominación tanto a marinos mercantes
como a pescadores, tanto de altura como de cabotaje) a
enrolarse durante determinados periodos de tiempo en
la Armada, sobre todo cuando la navegación a vela sustituyó a la navegación a remo, donde podía recurrirse al
concurso de los galeotes, forzados a tan ardua prestación
por una condena judicial o por su condición de cautivos o
esclavos.34
En otro orden de cosas, no todos los embarcados a bordo de una nave eran tripulantes del barco. Junto a la gente
de mar había que contar con los pasajeros, cuya vida estaba condicionada por las limitaciones del medio de transporte en que viajaban, pero que estaban dispensados de
cualquier tipo de obligación laboral y disfrutaban de unas
ciertas comodidades de acuerdo con su consideración
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
46
35-64 Reportatge.indd 46
03/02/15 10:53
social y su posición económica, aunque podían terminar
compartiendo el destino general en caso de accidente. En
algunos casos, la travesía era obligada, bien porque el barco hubiese sido apresado por un buque corsario o pirata y
sus ocupantes hubiesen sido obligados a cambiar de nave
como cautivos susceptibles de canje o rescate, bien porque se tratase de un embarque forzoso formando parte de
un cargamento de esclavos en un barco negrero destinado
a las plantaciones americanas, bien porque una sentencia
los obligase a cumplir su pena recluidos en un barco o realizando la penosa tarea de galeotes en los barcos propulsados a remo. Finalmente, los capitanes del barco debían
tener presente la posibilidad de la presencia de pasajeros
ilegales, como era el caso de los polizones o llovidos.35
Sin contar los pasajeros (voluntarios o forzados), tam­
po­co figuraban entre la tripulación toda otra serie de em­
bar­­­­­cados. Así, por un lado, el marinero se distinguía de
una serie de individuos que ni siquiera formaban parte
de la gente de mar: los soldados en los buques de guerra y
los sobrecargos en los buques mercantes, más en muchos
otros casos (casi siempre en la Armada, pero también en
los grandes navíos de comercio) los escribanos, los cirujanos (o barberos-cirujanos) y los capellanes, encargados
respectivamente de los papeles, los cuerpos y las almas.
Y, por otro, el marinero convivía pero no se confundía con
otros oficios vinculados con el mar que, aunque normalmente afincados en tierra, a veces formaban parte de la
dotación de los buques: carpinteros de ribera, calafates,
sogueros, toneleros y buzos destinados a la salvaguarda
de la estanqueidad de las naves.36
Finalmente, las tripulaciones tampoco se componían
solamente de marineros. El término de marinero excluía
a otra serie de individuos situados en posiciones más altas dentro de la comunidad fuertemente estratificada que
convivía a bordo de un buque. En efecto, en la Armada, el
término de marinero se contraponía al de oficial, mientras
en la marina mercante se diferenciaba y quedaba por debajo de los de piloto, maestre, despensero, contramaestre,
guardián o artillero (un mero marinero especializado, experto en cañones, que en la marina española operaba bajo
la dirección de un condestable), y siempre, en cualquier
embarcación, se situaba por debajo del capitán o del patrón. Por el contrario, tampoco era el último en la escala
social, ya que existía una serie de categorías inferiores,
como eran las de grumetes y pajes. Así, toda la tripulación
compartía vicisitudes comunes, pero cada estrato tenía
sus propias obligaciones y sus propios privilegios.37
El marinero, por tanto, representaba dentro del barco el
operario especializado que realizaba las funciones esenciales para la navegación. Estaba a las órdenes del capitán, que como último responsable del gobierno del barco
estaba dotado de la máxima autoridad para cumplir con
su cometido, hasta el punto de asimilarse a la figura de
un verdadero monarca absoluto en la toma de decisiones.
A veces, en la marina mercante, el capitán era sustituido
por un patrón, que a sus funciones de responsable de la
navegación solía sumar las de contratar a los carpinteros
de ribera que habían de construir el barco, reclutar a los
tripulantes, dar cuenta de los fletes a la sociedad de armadores y realizar las transacciones mercantiles por cuenta
de los cargadores. Normalmente, solía tener alguna participación en la propiedad del buque, como medio de promoción social, pero también a fin de mantener su interés
por la suerte del barco. En muchas ocasiones el mismo patrón procedía a llamarse capitán cuando pasaba a mandar
un barco de mayor porte, dejando la mayor parte de sus
obligaciones en manos de maestres o sobrecargos, pilotos
y contramaestres. Y, desde luego, si se trataba de un navío
de guerra o de un barco puesto bajo el fuero militar, el tratamiento de capitán era entonces obligatorio.38
Por encima del marinero, existían por tanto otras categorías. Así, el piloto desempeñaba unas funciones con
visos de trabajo intelectual. Su preparación podía ser
empírica, llegando a su puesto tras haber mostrado una
especial habilidad a través de los años, pero desde el siglo xviii las escuelas náuticas o de pilotos fueron encargándose progresivamente de promover a la clase de los
pilotos, constituidos en una suerte de cuerpo técnico con
formación a la vez teórica y práctica y con el prestigio
del desempeño de una función intelectual y no mecánica
como los marineros. En uno y otro caso, los conocimientos
debían ser los mismos: la determinación del rumbo y la
drassana
número 22 | 2014
47
35-64 Reportatge.indd 47
03/02/15 10:53
familiaridad con los mapas y con los instrumentos de la
navegación astronómica, es decir, entre otros, la brújula
y el astrolabio.39
El contramaestre ejecutaba directamente las órdenes
del capitán y las del piloto. Era sobre todo el jefe de personal, responsable de todos los demás tripulantes, y en
primer lugar de los marineros, con los que estaba en estrecho contacto y a los que dirigía en las maniobras mediante
los toques de silbato, el verdadero símbolo de su función
a bordo, junto a veces con el rebenque. Su ayudante era
el guardián, que le atendía en las maniobras de atraque y
desatraque (colocándose a proa, mientras el contramaestre se situaba a popa), comandaba el batel o embarcación
auxiliar y controlaba directamente a los grumetes y pajes. Otra figura permanente era la del despensero, considerado, como los anteriores, un “oficial de mar”, por más
que sus funciones nada tuvieran que ver con el manejo
del buque, sino sólo con el avituallamiento y la distribución de los ranchos, por lo que su distintivo era el manojo
de llaves que cerraban los pañoles donde se guardaban
los alimentos. Finalmente, tampoco estaba vinculado con
la navegación el maestre del buque, que era el administrador, el encargado de aprestar los recursos materiales
y humanos, el responsable de procurar las mercancías a
flete y contratar a la tripulación y por tanto el responsable
también ante la autoridad de la ejecución de la travesía
de acuerdo con los contratos suscritos y con la legislación
general, en suma un personaje cuyas múltiples funciones
le permitían en más de una ocasión acceder incluso a la
participación en la propiedad del barco.40
Las dos categorías más bajas de la escala eran los grumetes y los pajes. Los grumetes pueden considerarse
como marineros jóvenes (con edades entre los 17 y los 20
años), que todavía no tienen suficiente experiencia como
para llevar a cabo las tareas más delicadas de la navegación, pero sí la fuerza y agilidad suficientes para realizar
las más arriesgadas, como subir a las vergas a recoger
velas durante los temporales, saltar a los botes desde la
borda, vigilar desde la cofa o remar en bateles y chalupas.
Los pajes, por su parte, son meros aprendices (con edades
entre los 8 y los 18 años), que cuando no están al servicio
particular del capitán o de algún oficial, sino al general del
barco, deben fregar las cubiertas, ayudar al despensero
en la distribución de los alimentos, llamar al rancho, dirigir
las oraciones y tener cuidado de la ampolleta o reloj de
arena.41
Las condiciones de vida del marinero del Antiguo Régimen no fueron las mismas en todas las circunstancias,
sino que variaron según diversas coordenadas, por lo que
hay que tener en cuenta la geografía, la cronología, el servicio en la marina de guerra o en la marina mercante, la
navegación de cabotaje o de altura. En general, la vida a
bordo se hizo más tolerable con el tiempo, de modo que
la alimentación, la sanidad y la seguridad señalan diferencias favorables si se compara el siglo xviii con los anteriores. Del mismo modo, la Armada ofreció condiciones más
duras que la marina mercante, dadas las circunstancias
del enrolamiento compulsivo, la mayor disciplina, el permanente riesgo de confrontación bélica, las obligaciones
de la guerra (exigiendo una prolongada permanencia en
alta mar y reduciendo los periodos de permiso) y las dificultades financieras de los Estados, que significaban retrasos en las pagas y cortes en los suministros con los consiguientes efectos sobre la alimentación. Algunos de estos
inconvenientes se trasladaron a los barcos mercantes en
tiempos de guerra, bien porque los buques fueran embargados con tripulación y todo, bien porque los barcos se
entregaran al corso marítimo, bien porque los mercantes
debieran armarse para garantizar su autodefensa frente al
corso enemigo, aunque en todo caso siempre subsistieron
las diferencias entre la Armada y la marina comercial.42
La primera cuestión por la que una historia social de
los marineros debe preguntarse es por su origen, por su
extracción. En general, puede decirse que la tradición
de las poblaciones costeras ofrece siempre la posibilidad de una continuidad familiar en el servicio de la mar,
creando así una serie de dinastías que se perpetúan en el
tiempo y que, por lo tanto, siguen el modelo de la práctica
gremial presente en la mayoría de los oficios del Antiguo
Régimen. Esta persistencia genera al mismo tiempo estabilidad, lo que se traduce en la consolidación de posiciones
de privilegio dentro del mundo de la economía marítima.
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
48
35-64 Reportatge.indd 48
03/02/15 10:53
Dos representaciones de
barcos mercantes.
Fotos: Museu Marítim de
Barcelona.
Alegoría del comercio
y la navegación.
Foto: Museu Marítim de
Barcelona.
drassana
número 22 | 2014
49
35-64 Reportatge.indd 49
03/02/15 10:53
Los marineros de este origen son por lo común patrones,
maestres y pilotos, que han hecho su aprendizaje en el
barco comandado o pilotado por sus padres o por sus tíos,
que sustituirán luego a sus familiares en esas funciones
y que normalmente acabarán teniendo participación en el
negocio. Representan, pues, la élite de la marina mercante.43
Sin embargo, esta no es la regla para la mayoría de la
gente de mar. Los marineros se enrolan por la necesidad
de ganarse la vida en una profesión que se sabe dura y
difícil, por lo que las tripulaciones suelen provenir de los
medios más desfavorecidos, más frecuentemente, como
es lógico, de las localidades del litoral, situadas en el centro mismo de la fuente de contratación de personal, que
puede ser el maestre o el propio patrón. Dicho de otra
manera, mucho más que el afán de aventuras, la pobreza es la razón principal que mueve a adoptar el oficio de
marinero, es decir la supuesta vocación marinera es por lo
general hija de la pobreza. Muchas veces, la carrera en el
mar empezaba para algunos muy temprano, ya que el enrolamiento como paje o grumete era una salida muy apropiada para los incluseros, para los huérfanos de la Casa
Cuna, así como para los jóvenes desvalidos (generalmente
de padres desconocidos) que pululaban por los puertos.44
En consecuencia, los oficios de la mar no gozaban de
una alta consideración social. En el caso de la armada, el
soldado siempre estaba por encima del marinero: la pólvora distingue, la brea no. Y en el conjunto de la sociedad,
el marinero era mirado como un hombre peligroso, que
se hacía sospechoso por la propia falta de raíces, por el
propio carácter de transeúnte en un mundo que miraba
con recelo a todos los migrantes, a todos los que carecían
de domicilio reconocido. El marinero no sólo practicaba
un oficio mecánico, sino que ofrecía la imagen del vagabundo, entregado a la bebida y a una sexualidad dispersa
o mercenaria (cuando no violenta) y al que se atribuían
todos los vicios, pues, siguiendo un testimonio inglés del
siglo xviii, los barcos eran una buena escuela para el aprendizaje de las “seven liberal sciences: swearing, drinking,
thieving, whoring, killing, cozening and backbiting”. Así,
solo el marinero que volvía a casa, que estaba avecindado
en algún lugar y que estaba inscrito en el libro del gremio
de San Telmo, escapaba a este recelo de la comunidad. Sin
embargo, esta exculpación de los excesos más extremos
no le libraba de seguir ocupando una de las más bajas posiciones de la escala social.45
El dicho inglés atribuye al marinero una vida corta y divertida (“sailor’s life, a short and merry life”). Pues bien, la
primera parte de la sentencia se corresponde plenamente
con la realidad, ya que el marinero no solía llegar a viejo.
Sometido a muchas circunstancias adversas (a los accidentes propios de la vida en el mar y a las enfermedades
profesionales y a las otras) y víctima del desarraigo (extrañado muchas veces de su patria y carente otras veces de
familia y hogar), el marinero, huésped de posadas y cliente
de tabernas y de prostíbulos, tiene todas las probabilidades de morir joven. Por otra parte, si los accidentes y las
enfermedades le respetan, la vida activa tampoco dura
más de veinte años, ya que a los cuarenta el marinero apenas si está ya en condiciones de cumplir unas tareas que
exigen un gran esfuerzo físico, por lo que ha de pensar en
obtener un ascenso a un puesto más cómodo como el de
piloto o bien ha de resignarse a una temprana jubilación,
que tiene el inconveniente de la falta de una seguridad social que cubra sus necesidades después del retiro, por lo
cual algunos se ven obligados a prolongar su vida laboral
más allá de lo conveniente y se convierten en objeto de
escarnio por parte de los compañeros menos caritativos.
O, por el contrario, en plena edad laboral, el marinero puede perder su trabajo y convertirse en un beachcomber, el
“hombre que peina la playa”, a la búsqueda de un nuevo
barco donde enrolarse después de haber sido despedido
del anterior. Finalmente, la figura del “viejo lobo de mar”
es una rareza, razón por la cual el superviviente, ya retirado y asentado en su rincón de la costa con la vida garantizada por una renta, una propiedad o una familia, pasa a
ser un oráculo para los más jóvenes, un individuo respetado por su sabiduría entre las comunidades del litoral, un
personaje predilecto de la poesía y de la narrativa, una
sugestión irresistible para la conseja y la leyenda.46
Por el contrario, la segunda parte de la sentencia inglesa no resulta tan cierta, ya que la vida del marinero suele
ser una vida triste. Sirva como ejemplo este autorretrato
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
50
35-64 Reportatge.indd 50
03/02/15 10:53
contenido en el Cahier de doléances redactado en Lanriec,
en el senescalato de Quimper, en la costa bretona:
Nous formons une classe d’hommes pour ainsi dire
separée des autres citoyens et, en même temps, la plus
utile et la plus avantageuse à la société. Nous habitons
un élément terrible, nous ne vivons que parmi les écueils
et les tempêtes. Les périls et les dangers nous présentent
partout l’image de la mort. Nous rougissons de notre
sang le flot qui nous porte pour la défense de nos concitoyens, pour soutenir la couronne de notre roi et l’honneur du pavillon. Nous rentrons enfin dans le port après
de longs et pénibles voyages. Nous ne trouvons dans nos
demeures que le mépris de l’indigence, une femme flétrie
para la misère, des enfants sous les haillons et rongés de
besoins. Le produit de nos campagnes est consommé à
payer le pain amer que notre famille a mangé dans la détresse pendant notre absence. Ah! est-ce la récompense
que méritent de fidèles marins?47
Si el reclutamiento y las condiciones salariales variaron
según la geografía y el tiempo, las tareas de los marineros
no se diferenciaron mucho a lo largo de los tres siglos de
los tiempos modernos. Antes de la partida del buque, la
faena fundamental era la carga y estiba, donde entraban
las mercancías, los ranchos, las piezas de artillería y otras
armas y el lastre, compuesto de cajones de hierro o de
piedras. Las operaciones al zarpar incluían las de soltar
amarras (si el barco estaba atracado a un muelle, lo que
no siempre era el caso, dadas las precarias condiciones
portuarias de la época, que obligaban muchas veces a
los barcos a quedarse fondeados a cierta distancia de la
costa), levar anclas (mediante el recurso al cabrestante)
y, finalmente, izar vergas y largar velas, siguiendo las instrucciones procedentes de la toldilla o el alcázar de popa.
Ya iniciada la travesía, la tarea fundamental era garantizar
las maniobras del barco mediante la manipulación de cabos (trincar y soltar cabos y escotas) y velas (izar y arriar
velas, tensar aparejos), lo que exigía constantemente subir
por los obenques hacia las vergas. A estas tareas se sumaban una serie de faenas que formaban parte de la rutina
diaria: gobernar el timón, echar la sonda para vigilar el
calado o la corredera para controlar la velocidad, repasar
los aparejos, coser los desgarrones en las velas, engrasar
las máquinas (timón, cabrestante, bomba, etcétera) y baldear las cubiertas. Por último, quedaban las faenas derivadas de circunstancias especiales, como la defensa del
barco en caso de ataque (emplazar y recargar los cañones,
hostigar al enemigo, hacer frente al posible abordaje) o la
protección de la nave en caso de temporal: arriar las velas,
desprender las bonetas, accionar las bombas de achique
y arrojar lastre, siguiendo un cierto orden: los cofres de
los marineros y los pasajeros, los cañones y el resto de la
artillería, la arboladura (tras su tala) y las mercancías en
último lugar, ya que eran los objetos más susceptibles de
reclamación por parte de sus propietarios. Y rechazado
el ataque o restablecida la calma, había que proceder a
reparar las averías y atender a los desperfectos. Tantas y
tan complejas tareas exigían un dilatado horario laboral
que además se prolongaba durante largos periodos, lo que
autorizó a Juan Escalante de Mendoza a asentar en su divulgada obra el proverbio de que “las jornadas de mar no
son de contar”.48
Una jornada laboral como esta exigía una rígida disciplina. “Donde hay patrón no manda marinero”, aseveraba la
conocida frase, indicando que las órdenes del capitán del
barco eran inapelables. En proporción, los casos de desobediencia eran castigados con gran severidad, de modo
que no fueron infrecuentes el cepo en los pies, los azotes,
la garrucha o los tres “tantos de cuerda”. El motín, situación extrema que no se dio muchas veces, conllevaba la
pena de muerte o, en algunas ocasiones, el abandono en
una isla desierta o en un territorio inhóspito. De ahí que
las protestas se pensasen mucho, de modo que, aunque
los marineros ingleses fueron dados a la fórmula de arriar
las velas (to strike the sails, en inglés), hasta el punto de
conferir a la acción el significado genérico de huelga en
aquel idioma, la forma más frecuente de rehuir un trato
discriminatorio, una exigencia laboral excesiva o una autoridad despótica fue la deserción, el abandono del barco.49
Una decisión que se comprende a la luz de la dureza de
la vida a bordo, sometida además a múltiples accidentes.
Los accidentes laborales más frecuentes afectaban a toda
la tripulación, pues se derivaban bien del naufragio a consecuencia de un temporal o de un cálculo equivocado de
drassana
número 22 | 2014
51
35-64 Reportatge.indd 51
03/02/15 10:53
la derrota que podía conducir al barco contra los arrecifes,
bien del ataque por parte de un navío enemigo (corsario
o pirata), bien de los incendios producidos por la artillería
adversaria o simplemente de modo fortuito, por imprevisión a la hora de apagar las brasas o utilizar los fogones
donde se cocinaban los alimentos. En el plano individual
los accidentes más corrientes eran las caídas (a veces
desde alturas considerables, sobre la cubierta o sobre el
propio mar) y las fracturas, producidas con ocasión de la
manipulación de las velas o de las máquinas. El marinero
estaba además acosado por una serie de enfermedades
profesionales específicas, entre las cuales las más habituales eran la tríada compuesta por el reúma, la hernia
y el escorbuto. Esta última enfermedad fue el azote de la
marinería hasta bien entrado el siglo xviii, cuando el consumo de cítricos permitió alejar su fantasma, aunque la
alimentación fue siempre una cuestión delicada, que no
siempre pudo resolverse de manera adecuada, ni siquiera
contando con la buena voluntad de los despenseros.50
Y como punto final de esta vida, hay que enfrentarse
a la melancolía de la muerte del marinero que fallece a
bordo, lejos de sus deudos (si es que los tiene) y amparado sólo por la oración del capitán y el sentimiento de sus
compañeros (todo ello en el mejor de los casos), cuando su
cuerpo, metido en un saco lastrado con una bala de cañón,
es arrojado al mar. En última instancia, su recuerdo podía
ser perpetuado no sólo entre su familia (cuando existe),
sino también entre la comunidad marítima o parroquial
(cuando el desarraigo no es absoluto), que puede ofrecer
funerales y procesiones o poner placas en las iglesias,
como en la Europa septentrional, o dedicar a los desaparecidos un muro en los cementerios, como en las costas
atlánticas francesas.51
Para terminar, la historia social del mar incluye muchas
otras categorías. Así, hay que pensar en los agentes ocupados en otras actividades: los balleneros (arponeros, refinadores de grasa, talladores de hueso), los pescadores
de bajura (con el trabajo subsidiario de las redes y demás
artes o los trabajos de conserva del pescado de los salazoneros o los humeros), los buceadores dedicados a la pesca
de perlas, de esponjas y de coral y los salineros. Hay que
pensar también en la especificidad de la marina de guerra
(almirantes, oficiales, contramaestres, artilleros, soldados)
o en la práctica del corso. Y también hay que dar su lugar a todos aquellos que se sitúan al margen de la ley:
los contrabandistas, los piratas (bucaneros, filibusteros) y
los amotinados y desertores. Finalmente, hay otros oficios
indirectamente vinculados con el mundo de la economía
marítima, como pueden ser, por poner un ejemplo, los patrones de almadías y los gancheros, que transportan la
madera de la construcción naval desde los bosques hasta
la costa.52
la historia marítima como historia institucional
De igual modo, la historia marítima ha desarrollado
otra vertiente que forma parte de la historia institucional,
puesto que se ocupa del estudio de aquellos organismos
que guardan relación con las actividades específicamente
marítimas. Algunos de estos organismos están relacionados con el gobierno de la Armada (como el Almirantazgo
o la Intendencia de Marina), que también produce instrumentos propios (como el fuero de Marina o los tribunales
privativos de justicia) e instituciones dependientes, como
fueron en España las Academias de Guardiamarinas o los
Colegios de Cirugía de la Armada. También deberían citarse en este contexto la promulgación de las leyes que
regulaban la guerra marítima o los reglamentos para la
práctica del corso contra las potencias enemigas.53
Entre las instituciones civiles, podrían mencionarse en
primer lugar aquellas administraciones que están directamente conectadas con la vida portuaria, como las Juntas
de Obras del puerto, las Juntas de Sanidad, los resguardos
de aduana, los cuerpos de prácticos, etc. Ahora bien, la
institución más representativa del comercio marítimo es
el Consulado, una creación medieval mediterránea que se
extendió posteriormente a otros núcleos mercantiles, a
veces incluso ubicados en regiones del interior. En su forma clásica de los tiempos modernos, el Consulado es fundamentalmente una asociación profesional dedicada a la
defensa de los intereses profesionales de sus componen-
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
52
35-64 Reportatge.indd 52
03/02/15 10:53
tes frente a otros grupos y frente a la administración pública. Como consecuencia, es depositario de una matrícula
donde inscribe a los beneficiarios de sus privilegios y de
su protección, señalando exactamente los requisitos para
la pertenencia. Por último, el Consulado se erige asimismo
en tribunal privativo de comercio, nombrando sus jueces y
aplicando las ordenanzas o las prácticas consuetudinarias
a los litigios surgidos entre los mercaderes que exigen,
entre otros supuestos, la interpretación de los contratos
de flete, la admisión de las protestas de mar o el arbitraje
sobre pecios o presas de corso.54
El Consulado a veces se convirtió en una institución extraterritorial. Es el sentido de los consulados de las naciones extranjeras en los distintos puertos. Allí, los cónsules
defienden los intereses de los compatriotas frente a las
autoridades locales o frente a los comerciantes de otra
procedencia, dirimen los pleitos surgidos en el seno de su
colonia mercantil y envían información económica a sus
lugares de origen. Los grandes puertos comerciales no
han dejado de acoger una representación consular desde
la época medieval hasta la actualidad, pasando naturalmente por los tiempos modernos.55
Los consulados como representantes de los intereses
mercantiles no existieron en todas partes. Sin embargo,
los tiempos modernos crearon una institución sustitutiva,
que asumió parte de sus funciones. Son las Cámaras de
Comercio (que a veces incluso se titulan más explícitamente Cámaras de Comercio y Navegación para indicar
claramente su origen), organismos que se configuran no
solo como el representante de los intereses del comercio,
sino también como un centro privilegiado de recogida y
difusión de la información económica, como un lugar para
el debate de los problemas comerciales e incluso como
una plataforma desde donde lanzar iniciativas para el
fomento de la economía en general. Durante el siglo xviii
proliferaron especialmente en las ciudades marítimas de
la Francia atlántica: Bayona, Burdeos, La Rochelle, Nantes,
Saint-Malo.56
Los gobiernos absolutistas necesitaron de tripulaciones
para sus buques de guerra, tratando de solucionar el enrolamiento de marineros o de carpinteros de ribera y cala-
fates (hombres de mar y hombres de maestranza, respectivamente) mediante el recurso a la Matrícula de Mar, cuyo
objetivo básico era tener perfectamente controlados a todos aquellos profesionales susceptibles de ser movilizados
en caso de un conflicto armado. Este reclutamiento fue al
principio relativamente fácil, dada la equilibrada relación
entre la población litoral y las necesidades bélicas, pero
fue haciéndose más complicado a medida que pasaba el
tiempo y la guerra en el mar exigía la puesta a punto de
enormes armadas formadas por enormes barcos que exigían enormes tripulaciones. Cada Estado solucionó esta
carestía de tripulantes como pudo, pero algunas potencias
marítimas debieron recurrir a fórmulas compulsivas de
servicio obligatorio en la Armada.57
En el caso de España, por ejemplo, el primer ensayo
de una Matrícula de Mar exigiendo el trasvase de marineros desde los buques mercantes a los navíos de guerra
se dio ya en 1607, aunque la imposición de una matrícula
de mar universalmente obligatoria no se produjo hasta
la segunda mitad del siglo xviii, añadiendo así un nuevo
inconveniente al oficio de marinero, que debía abandonar
su puesto en la marina civil para arrostrar el riesgo de
una campaña militar de incierta geografía, cronología y
resultado, a cambio sólo de la concesión de unos privilegios de los que ya gozaban por su mera pertenencia a
las corporaciones gremiales. De ahí que no fuera raro que
los funcionarios setecentistas se encontrasen frecuentemente con la resistencia a la inscripción por parte de la
gente de mar ya perfectamente inserta en algunos de los
sectores de la economía marítima (ya fuera la pesca, el
transporte de cabotaje o la navegación de altura) y se viesen tentados a denunciar ante sus superiores la extendida “repugnancia a la matrícula” que cundía por las costas
españolas.58
En cualquier caso, la Matrícula de Mar no significó la
abolición de otra institución aún más duradera y representativa de las actividades vinculadas con el mar: los
gremios y cofradías de pescadores, marineros y personal
de maestranza. Aunque todos ellos ofrecen unas características que son comunes a las de las de las restantes
corporaciones gremiales, la especial sociabilidad de las
drassana
número 22 | 2014
53
35-64 Reportatge.indd 53
03/02/15 10:53
gentes de mar introdujo algunos elementos particulares,
que se desvelan en el análisis de su trayectoria, que han
hecho posibles diversos estudios de conjunto, tanto en España como fuera de España. Del mismo modo, ha quedado
constancia de algunos casos de revueltas colectivas ante
las amenazas provenientes de la organización industrial
de la pesca, a remolque de la implantación de la pesca de
arrastre y de las fábricas de salazones.59
Del mismo modo, la necesidad de contar con un perso­
nal más cualificado generó la aparición de diversos centros de formación de carácter civil, singularmente los colegios de pilotos (el principal de los cuales dedicado a la
Carrera de Indias ya ha sido mencionado) o las escuelas
de náutica, que vieron la luz generalmente en la segunda
mitad del siglo xviii en las ciudades portuarias, principalmente en las vinculadas con el comercio ultramarino. Es el
caso del pionero Estudis dels Pilots de Arenys de Mar, en la
costa catalana, instituto creado a instancias de la cofradía
de San Telmo de la población, que recibiría más tarde el
título de Real Escuela de Náutica por disposición del rey
Carlos IV, pero también de la mayoría de las escuelas de
esta índole, surgidas generalmente por iniciativa de los
propios consulados de las ciudades marítimas (que también impulsaron la creación de otras escuelas vinculadas
con las actividades mercantiles), como ocurrió en Santander, en La Coruña o en Barcelona. Por el contrario, los
escasos esfuerzos por crear escuelas de constructores navales encontraron la firme oposición de los agremiados.60
la historia marítima como historia de la cultura y de las mentalidades
La historia marítima ha pasado a ocuparse finalmente
de una serie de aspectos que forman parte de la historia
cultural. Así, ceñida durante mucho tiempo al ámbito de la
historia de los descubrimientos o de la historia de la cartografía y la hidrografía, ahora también, ahondando en este
campo, ha querido inscribirse en el marco más amplio del
complejo juego de las relaciones entre ciencia e imperio.
En ese sentido, la investigación sobre las exploraciones
científicas por vía marítima del Setecientos viene des-
de hace años cobrando un gran auge, especialmente en
lo que se refiere a las grandes expediciones rusas (Vitus
Behring), inglesas (James Cook), francesas (Bougainville,
La Perouse) y españolas (Malaspina). En su surco, también ha progresado mucho el estudio de los derroteros
seguidos por los buques mercantes en la era de la globalización y, en general, el interés por la literatura sobre los
viajes marítimos de larga distancia y larga duración.61
Más recientemente, sin embargo, aun sin abandonar
esta temática más tradicional, el acento se ha desplazado
hacia una serie de nuevos objetos propios de la investigación sobre la historia de la cultura y de las mentalidades.
En primer lugar, se ha puesto al descubierto que la ciudad
portuaria tiene unas peculiaridades culturales distintivas,
que se reflejan incluso en su ordenamiento urbano y en
su arquitectura, en la propia organización del espacio y
la disposición de sus edificios: la existencia de un frente
portuario, la incidencia física de las obligadas defensas
militares o la consideración del faro como auténtica torre
de la ciudad. La fachada marítima cumple las funciones
de verdadero escaparate para el visitante, de taller para
el trabajador portuario, de sede de los edificios administrativos y de paseo para los curiosos y los desocupados.
También se ha de tener en cuenta la distribución espacial
en los barrios marítimos, tanto en los habitados tradicionalmente como en los diseñados de nueva planta por una
mente racionalista o ilustrada. En este sentido, la historia
del urbanismo y de la arquitectura tienen por delante un
campo que cada vez se explora con mayor dedicación e
intensidad.62
Del mismo modo, puede identificarse un modo de vida
particular de los marineros, que también poseen una cultura grupal privativa, manifiesta en una sociabilidad y un
modo de expresión fuertemente individualizados. En efecto, la cultura de la gente de mar aparece como el patrimonio de hombres jóvenes, pobres y aislados, como una
cultura popular y plebeya intransferible (inclusive en su
vocabulario de tecnicismos e interjecciones), recorrida al
mismo tiempo por la religiosidad (una religiosidad de salvación al margen de la uniformidad impuesta por las iglesias) y el anticlericalismo, obligada a la solidaridad y a la
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
54
35-64 Reportatge.indd 54
03/02/15 10:53
Exvoto de 1780 dedicado a
san Cristóbal con una escena
marítima.
Foto: Museu Marítim de
Barcelona.
sociabilidad (expresada en los cuentos y en las canciones,
en los ritos de paso y en la bebida compartida), pero al
mismo tiempo violenta, igualitaria, libre e independiente.
En palabras de Alain Cabantous, “la pertenencia al medio
marino, más allá del origen geográfico, genera comportamientos particulares. Las ausencias prolongadas entorpecen toda evolución cultural y religiosa normal y regular,
las condiciones y el lugar de trabajo descubren o acentúan
Si se trataba de ciudades de mayores dimensiones y con
economías más diversificadas, las gentes de mar podían
encontrarse más diluidas dentro el tejido social urbano, a
menos que estuviesen bien establecidas en barrios marineros de antigua tradición. En estos casos, además, otras
instituciones servían para la articulación de los marineros,
que podían contar efectivamente, bien con una parroquia
que actuase de aglutinante para sus familias, bien con un
ciertos rasgos psicológicos; una fuerte religiosidad no específicamente cristiana, una violencia a menudo manifiesta, una independencia notoria”.63
Una parte de los marineros se reclutaba entre los habitantes de las localidades costeras. Si estas eran pequeñas
y poseían economías estrechamente vinculadas con el
medio marítimo, las gentes del mar constituían comunidades estables unidas por la semejanza del modo de vida.
gremio, cuya sede era lugar de reunión y cuyo objetivo era
la defensa de los intereses corporativos, la organización
de fiestas y otras manifestaciones colectivas y la dispensa
de una asistencia social y religiosa.64
Sin embargo, pese a estos puntos de anclaje (el pueblo
o el barrio, la parroquia y el gremio), el marinero siempre
estaba abocado al desarraigo, que era su condición habitual, salvo en los casos excepcionales de esa aristocracia
drassana
número 22 | 2014
55
35-64 Reportatge.indd 55
03/02/15 10:53
integrada por las dinastías familiares ligadas por tradición a las profesiones marítimas. Los demás marineros,
aunque eran muchos los que conseguían tener residencia
propia y construir una familia, debían hacer frente a la servidumbre de sus largas travesías, que les mantenían lejos
de sus casas durante varios meses y, en algunos casos,
durante varios años, con negativas repercusiones sobre
la cohesión familiar y también sobre la economía de sus
esposas e hijos, que debían subsistir largas temporadas
con las cantidades obtenidas en el viaje anterior y con un
modesto adelanto sobre las previsiones del siguiente. Una
situación que, combinada con la frecuencia de la muerte
en el mar, confiere un sesgo marcadamente femenino a
las poblaciones marítimas, con un mayor protagonismo de
las esposas y de las viudas en las actividades de la vida
cotidiana.65
El marinero es, por tanto, el agente y transmisor de
una cultura privativa. Es, en primer lugar, una cultura
plebeya, formada en la experiencia de una vida laboral
extremadamente exigente que le obliga a huir de los reclutadores de la armada, a soportar a los armadores y
los patrones, a hacer frente a los elementos y a establecer unas relaciones de solidaridad con los compañeros,
porque la salvación depende muchas veces de la unión
ante el déspota, ante los corsarios o ante las tormentas.
Es, por tanto, una cultura de supervivencia, articulada en
el tajo y elaborada en el transcurso de largas travesías,
donde hay ocasión para el suceso revelador, lugar para la
convivencia inevitable y tiempo para la reflexión individual y colectiva, pese a la presión de una tarea inacabable. De ahí que en las crónicas haya quedado registrado
como proverbial el escaso servilismo de la gente de mar
y su espíritu de rebeldía como un rasgo inspirador de su
conducta. Finalmente, se trata de una cultura de la libertad: “Homme libre, toujours tu chériras la mer”, en los
versos de Charles Baudelaire.66
Otra de las expresiones de la mentalidad marinera es
la forma que adopta su religiosidad, una cuestión que se
presta al debate por la falta de una respuesta contundente. El marinero, sometido a la amenaza de las fuerzas naturales, debió buscarse una serie de protectores celestia-
les que le socorriesen en caso de accidente. Así, en los
países católicos el marinero se enrola en un barco puesto
bajo una santa advocación (ya sea la Virgen del Rosario o
la Virgen del Carmen, ya sea San José o San Antonio de
Padua), se registra en el gremio de San Nicolás o de San
Telmo (a los que también se encomienda en las tormentas), reza a su vuelta en la ermita dedicada a la patrona
del lugar (Nuestra Señora de Bonanza o Nuestra Señora
de Barrameda, en los barcos de la Carrera de Indias) y allí
cuelga también sus exvotos (bajo la forma de un leño o de
un vestido desgarrado, de una maqueta del barco o de una
pintura narrando el suceso) en acción de gracias por haberse salvado de los enemigos o de las agitadas aguas. Del
mismo modo, el discurrir de sus días a bordo se ritma con
las oraciones sugeridas por los pajes, mientras en algunos
casos el capellán del barco le permite cumplir con sus obligaciones de los domingos y las fiestas de guardar y hasta
comulgar bajo la especie del pan en las misas secas para
evitar el derramamiento del vino que puede ser la sangre
de Cristo. La vida del marinero discurre, pues, en buena
parte dentro de los cauces de la religión establecida.67
Ahora bien, algunas de sus creencias no parecen ajustarse a la ortodoxia católica, y así lo pensaron en más de
una ocasión los guardianes de la fe. Sabemos de la costumbre de enrolar en los barcos a algunos santos o a la
Virgen María bajo una de sus innumerables advocaciones
para así garantizar su protección a la nave, sabemos de
la invocación de los cuatro cuerpos santos de los evangelistas para proteger las cuatro esquinas del barco, sabemos de los poderes atribuidos al ígneo aparicionismo
de San Telmo y de muchas otras creencias. Ahora bien,
esta conducta responde al pacto tácito que la Iglesia Católica hubo de firmar con las devociones grupales o locales
en los tiempos modernos, al compromiso entre el dogma
oficial y la creencia popular. Por tanto, la única diferencia
parece radicar en el carácter específico de la cultura marinera, que da a esta religión local del mar un sesgo también
particular.68
Otra cosa distinta es el nivel de la práctica. Aquí sería
necesario ir más allá de lo investigado hasta ahora para
concluir en un marcado desinterés de los marineros por
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
56
35-64 Reportatge.indd 56
03/02/15 10:53
el cumplimiento de sus obligaciones religiosas. Parece
lógico que, a pesar de las repetidas oraciones escuchadas (a la partida del barco, durante la travesía, al regreso a puerto), la falta de oportunidades para oír misa o
para frecuentar los sacramentos creara una inercia entre la gente de mar que la distanciara de esas prácticas
también durante su vida en tierra. Y, en todo caso, todo
hace pensar que la devoción marinera tenía un carácter
muy utilitario, un objetivo propiciatorio de la protección
celestial al estilo de otras devociones terapéuticas, es
decir, constituía el tipo de devoción más cercano a la
magia. Y, además, la invocación a los protectores tenía
su momento privilegiado en las ocasiones de peligro, durante los naufragios o las tempestades, lo que acortaba
su duración, pues pasada la amenaza del temporal nadie
volvía a acordarse de Santa Bárbara hasta una nueva
tormenta.69
La marina anglosajona y protestante parece aún más
alejada de la vida religiosa, aunque Marcus Rediker, la
principal fuente de información, cree que este proceso,
cuyas raíces necesitan de ulteriores investigaciones, debió
producirse a partir del siglo xvii. Los marineros no asisten
a los oficios, no frecuentan las iglesias, rehúyen el contacto con los pastores, profieren blasfemias de manera habitual y evitan encomendarse a Dios (su único protector)
en los momentos de peligro. Se ha aludido varias veces
como representativa a la anécdota referida por un pastor
protestante del siglo xix que, en medio de una tormenta,
no conseguía atraer la atención del capitán del barco, que
le remitía a cubierta a observar a los marineros jurando y
blasfemando contra los elementos, hasta que finalmente
le señaló que la tripulación había dejado de decir palabrotas y se había puesto a rezar, lo que hizo exclamar al comandante que si eso estaba ocurriendo es que ya no había
ninguna esperanza de salvación.70
La cultura marinera es, sobre todo, una cultura oral. Lo
es, en primer lugar, porque entre la gente de mar son muy
altos los niveles de analfabetismo. Y, después, porque la
vida a bordo induce a la comunicación verbal, al canto en
grupo, a la audición colectiva de cuentos y leyendas. Esta
cultura oral se expresa a través de un habla que incorpora
términos de todas las lenguas y dialectos (pues los puertos, y a veces hasta los mismos barcos, son torres de babel
y escuelas de idiomas) y que se halla trufada, casi más que
ninguna otra, de palabras de argot, ininteligibles para las
personas ajenas al medio. Un habla que incorpora, también más que ninguna otra, toda una serie de interjecciones, ya que las órdenes han de ser dadas con brevedad,
sobre todo cuando arrecia el viento, arrastrando hacia el
mar la voz del capitán y del contramaestre.71
La cultura marinera es, como toda cultura nacida de un
oficio, una cultura llena de conocimientos técnicos, que
versan sobre la estructura del barco, sobre las maniobras
a realizar, sobre geografía, astronomía y climatología.
Una cultura ciertamente empírica, pero que destila una
profunda sabiduría inalcanzable fuera del ejercicio de la
profesión, fuera de la práctica cotidiana. Es una cultura
dueña de una terminología muy precisa, de un vocabulario plagado de tecnicismos, que la convierten en una de
las más crípticas de las culturas privativas. Es, por último,
una cultura técnica que debe dominar todos los medios de
transmisión: la comunicación verbal (a veces bajo la forma interjectiva), la visual (señales, banderas y fuegos) e
incluso la acústica (el silbato del contramaestre para las
órdenes a bordo y las salvas de artillería para los avisos y
los saludos).72
Sin embargo, esta es la cultura de los hombres del mar.
¿Hay una cultura específica de los que se quedan en tierra? ¿Hay una relación directa entre ambas culturas? ¿Hay
una cultura portuaria que sea la resultante híbrida de esta
interacción? La cultura urbana es, en general, una cultura
heterónoma. En este sentido, por el momento solo cabe
decir que, al margen de las singularidades técnicas (conocimientos profesionales, jerga propia), la ciudad marítima
parece diferenciarse de las demás no tanto por la cualidad
como por el grado sumo que adquieren los rasgos característicos de sentido de la libertad, extraversión, innovación, movilidad, creatividad, comunicación, asimilación
de influencias lejanas, cosmopolitismo… Es sobre todo en
este último campo donde la ciudad marítima se comporta
menos como un mundo aparte que como la quintaesencia
de un modelo.73
drassana
número 22 | 2014
57
35-64 Reportatge.indd 57
03/02/15 10:53
conclusión
Este navegar por las diferentes aguas que conforman
el complejo espacio de la historia marítima nos pone de
manifiesto un mundo en constante expansión. Un mundo
que ha pasado de estar constituido por una temática severamente restringida a incorporar todas las áreas caracterizadas por la relación del hombre con el mar. Un mundo
que, por otra parte, ha dejado de estar diluido en el marco
de la historia general para convertirse por propio derecho
en una especialidad con personalidad diferenciada. Un
mundo que, finalmente, ha dejado de ser una superficie
desolada salpicada aquí y allá por algunos archipiélagos
de erudición para convertirse en una región progresivamente surcada por una numerosa serie de investigaciones
sobre las más diversas materias que confluyen en un mismo mar de conocimiento.
De esta forma, se avanza en el camino de la reconstrucción de la historia marítima (o de la construcción de una
historia marítima plenamente científica). Porque la historia marítima tiene vocación totalizadora e interdisciplinar,
puesto que integra y se integra en la historia económica,
social, institucional, cultural y de las mentalidades, en el
sentido de la historia total de Lucien Febvre y Marc Bloch
o de la historia integradora de Pierre Vilar. En definitiva, la
historia marítima quiere ser una historia total en el inmenso espacio del mar y sus orillas.
Notas
1. Albert Girard, Le commerce français à Séville et Cadix au
temps des Habsbourg (París, 1932); Clarence Henry Haring, Comercio y navegación entre España y las Indias en la época de los
Habsburgos (París, 1939, ed. inglesa, 1918); Roland Dennis Hussey, The Caracas Company (1728-1784) (Cambridge, Mass., 1934);
Earl Jefferson Hamilton, American Treasure and the Price Revolution in Spain, 1501-1650 (Cambridge, Mass., 1934); William Lytle
Schurz, The Manila Galleon (Nueva York, 1939).
2. Los títulos generales de estos tres primeros coloquios son suficientemente expresivos: Le navire et l’économie maritime du xiii
au xviii siècles (1956), Le navire et l’économie maritime du MoyenÂge au xviii siècle, principalemente en Méditerranée (1957) y Le navire et l’économie maritime du Nord de l’Europe du Moyen-Âge au
xviii siècle (1958). Los barcos asumían el protagonismo, sumando la
especificación del mundo mediterráneo y del mundo de la Europa
septentrional, respectivamente, al carácter general del primero de
los coloquios.
3. Entre los títulos de la primera serie figuraron obras como las
de Huguette y Pierre Chaunu, Séville et l’Atlantique (1500-1650),
(París, 1955-1960); Frédéric Mauro, Le Portugal et l’Atlantique au
xvii siècle (París, 1964); o Louis Dermigny, La Chine et l’Occident. Le
commerce à Canton au xviii siècle (1719-1833) (París, 1964). Y entre
los de la segunda, la obra de Henri Lapeyre, Une famille de marchands: les Ruiz (París, 1955), que dedica varios excelentes capítulos a la navegación atlántica y al comercio marítimo. En este mismo
sentido, Pierre Vilar, un autor esencial del mismo periodo, que combina su procedencia de Annales con su formación marxista, no solo
dedica también numerosas páginas al comercio marítimo de Cataluña, sino que escribe un capítulo pionero y ejemplar sobre el negocio de la construcción de barcos y su utilización para la navega­ción
mercantil, bajo el título de “La barca”, en su obra magna La Catalogne dans l’Espagne moderne (París, 1962).
4. Las rutas del Atlántico. Trabajos del Noveno Coloquio Internacional de Historia Marítima (Sevilla, 24-30 de septiembre
de 1967) (Sevilla, 1969) y Francisco Morales Padrón y Florentino
Pérez-Embid, Bibliografía Española de Historia Marítima, 1932-1962
(Sevilla, 1970). En general, para los comienzos de una específica
historia marítima en España, cf. Carlos Martínez Shaw, “La historia
de la economía marítima en España”, en José Manuel de Bernardo
Ares (ed.), El hispanismo anglonorteamericano. Aportaciones, problemas y perspectivas sobre Historia, arte y literatura españolas
(siglos xvi-xviii) (Córdoba, 2001), 381-392.
5. En cualquier caso, la participación española fue parca en todos los encuentros mencionados: Enriqueta Vila Vilar y Carlos Martínez Shaw en 1985; Carlos Martínez Shaw, Ricardo Cerezo Martínez y Hugo O’Donnell Duque de Estrada en 1989, y Hugo O’Donnell
Duque de Estada y Manuel Gracia Rivas en 1990. Un amplio recorrido por la historia marítima en España se encuentra en Marina
Alfons­ o Mola, “La historia marítima del Antiguo Régimen en España”, en María Luz González (ed.), Actas del II Coloquio Internacional
“La Historiografía Europea” (Mar del Plata, 1999), 35-72.
6. Pionero fue el estudio sobre la geohistoria incluido en su
obra magna por Fernand Braudel, La Méditerranée et le monde
méditerranéen à l’époque de Philippe II (París, 1949). Entre los
modernos estudios de historia del clima, hay que citar a Emmanuel Le Roy Ladurie, Histoire du climat depuis l’an mil (París,
1983) y el reciente libro de Geoffrey Parker, Global Crisis: War, Climate Change and Catastrophe in the Seventeenth Century (New
Haven/Londres, 2013). Para España, hay que destacar la también
reciente introducción a estas cuestiones de Armando Alberola
Romá, Los cambios climáticos. La Pequeña Edad del Hielo en España (Madrid, 2014), que también concede toda su importancia a
las catástrofes naturales. Finalmente, son varias las historias que
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
58
35-64 Reportatge.indd 58
03/02/15 10:53
toman como objeto todo un mar o todo un océano, según puede
observarse en los ejemplos de Jean Carpentier y François Lebrun
(dirs.), Histoire de la Méditerranée (París, 1998) y en los de Kenneth McPherson, The Indian Ocean. A History of People and the
Sea (Nueva Delhi, 1993) y Paul Butel, Histoire de l’Atlantique de
l’Antiquité à nos jours (Malesherbes, 1997). No quisiera concluir
esta nota sin mencionar uno de los pocos ensayos de historia
marítima total, el dirigido por Alain Cabantous, André Lespagnol
y Françoise Péron: Les français, la terre et la mer, (xiiie-xxe siècle)
(París, 2005).
7. Para una primera visión de conjunto, puede servir todavía el
trabajo de Carlos Martínez Shaw, “La economía marítima europea en
el umbral de la Revolución Industrial”, en Christian Koninckx (ed.),
Proceedings of the International Colloquium “Industrial Revolution
and the Sea” (Bruselas, 1991), 9-21.
8. La visión más completa de la pesca europea en los tiempos
modernos sigue siendo, pese a sus muchos años, la de A. R. Mitchell, “The European Fisheries in Early Modern History”, en The
Cambridge Economic History of Europe, vol. V (Cambridge, 1977),
133-184, quien afirma que “anyone tempted to construct a counterfactual model of the early modern economy without fishing
would find the whole maritime economy of Western Europe and
North America altered out of all recognition”. Hay algunas visiones de conjunto de todas las actividades pesqueras para ámbitos
determinados, como las recogidas en Patrick Villiers y Christian
Pfister (dirs.), La pêche en Manche et mer du Nord, 18e-20e siècles
(Boulogne-sur-mer, 1998) o en Giuseppe Doneddu y Alessandro Fiori
(coords.), La pesca in Italia tra età moderna e contemporanea. Produzione, mercato, consumo (Sassari, 2003).
9. La pesca de la ballena dispone de una amplia literatura. Un
libro ejemplar es el dedicado al puerto de Hull en el Setecientos
por Gordon Jackson, Hull in the eighteenth century: a study in
economic and social history (Óxford, 1972). Para España, son fundamentales los trabajos para el País Vasco de Selma Huxley, “Los
vascos y las pesquerías trasatlánticas, 1517-1713”, en Selma Huxley
(coord.), Itsasoa. La naturaleza, el hombre y la historia. Los vascos en el marco atlántico norte. Siglos xvi y xvii (Bilbao, 1992),
26-209, y Margarita Serna Vallejo, Los viajes pesquero-comerciales de guipuzcoanos y vizcaínos a Terranova (1530-1808): régimen jurídico (Madrid, 2010), y, sobre todo, para Galicia, los de
Andrés Canoura Quintana, A pesca da balea en Galicia nos séculos xvi e xvii (La Coruña, 2002) y A pesca na Galicia do século xvii
(Santiago, 2008) (versión castellana, La pesca en la Galicia del siglo xvii, La Coruña, 2009). Para la pesca en Patagonia, cf. Hernán
Asdrúbal Silva, La economía pesquera en el Virreinato del Río de
la Plata (Buenos Aires, 1978) y Carlos Martínez Shaw, “Economía
e Imperio. Los establecimientos de la Real Compañía Marítima
en América”, en Anuario de Estudios Atlánticos, núm. 54, vol. 1
(2008), 593-630.
10. Los mejores estudios sobre las almadrabas mediterráneas
son los de Giuseppe Doneddu, “Le tonnare in Sardegna (15001800)”, Società e Storia, núm. 21 (1983), 535-563, y La pesca nelle acque del Tirreno (secoli xvii-xviii) (Sassari, 2002). Una imagen
de las almadrabas españolas, en Carlos Martínez Shaw, “Las almadrabas españolas a fines del Antiguo Régimen”, Estudis, núm. 35
(2009), 259-286.
11. Una panorámica sobre las actividades en torno al coral
(pesca e industria), en Marco Marini y Maria Laura Ferru, Il corallo. Storia della pesca e della lavorazione in Sardegna e nel Mediterraneo (Cagliari, 1989). Para el caso español, los estudios más
completos se deben a Eloy Martín Corrales, “Los coraleros catalanes en el litoral argelino en el siglo xviii”, en Carlos Martínez Shaw
(ed.), El Derecho y el Mar en la España Moderna (Granada, 1995),
427-456. Para el caso de Cerdeña, hemos de volver a referirnos a
Giuseppe Doneddu, “La pesca del corallo tra alti profitti e progetti inattuali (sec. xviii)”, en Antonello Mattone y Piero Sanna (eds.),
Alghero, la Catalogna e il Mediterraneo (Sassari, 1994), 515-526;
así como mencionar el trabajo de Giovanni Murgia, ”L’attività
della pesca del corallo nella Sardegna durante la guerra dei
Trent’anni”, en Giuseppe Doneddu y Maurizio Gangemi, La pesca nel
Mediterraneo Occidentale (secc. xvi-xviii) (Bari, 2000), 221-229.
12. Sobre las perlas americanas, Enrique Otte, Las perlas del
Caribe: Nueva Cádiz de Cubagua (Caracas, 1977) y Carmen Mena
García, La sociedad de Panamá en el siglo xvi (Sevilla, 1984), especialmente 136-147. Sobre las perlas del Golfo Pérsico, Dejanira
Couto y Rui M. Loureiro (eds.), Revisiting Hormuz. Portuguese Interactions in the Persian Gulf Region in the Early Modern Period
(Wiesbaden, 2008).
13. Sobre la industria naval hay muchos buenos estudios parciales, pero quizás el de más amplio alcance sea el clásico y modélico
de Ralph Davis, The Rise of the English Shipping Industry in the Seventeenth and Eighteenth Centuries (Londres, 1962).
14. La bibliografía sobre la marina de guerra es muy extensa y
cada día adquiere mayores proporciones. Para una visión de conjunto referida a los tiempos modernos, cf. los trabajos que componen el volumen de Martine Acerra, José Merino y Jean Meyer (eds.),
Les Marines de Guerre Européennes, xvii-xviii siècles (París, 1985);
así como el más reciente estudio de André Zysberg, L’essor des marines de guerre européennes, vers 1680 – vers 1790 (París, 1996).
Sobre la guerra y su relación con la economía marítima, se puede
consultar el volumen colectivo de Silvia Marzagalli y Bruno Marnot
(dirs.), Guerre et économie dans l’espace atlantique du xvi au xx siècle (Burdeos, 2006). Para el caso español, nos limitaremos a citar
los recientes y ambiciosos trabajos de Iván Valdez-Bubnov, Poder naval y modernización del Estado: política de construcción naval española (siglos xvi-xviii) (México. D. F. / Madrid, 2011) y de Allan J. Kuethe
y Kenneth J. Andrien, The Spanish Atlantic World in the Eighteenth
Century. War and the Bourbon Reforms, 1713-1796 (Cambridge,
drassana
número 22 | 2014
59
35-64 Reportatge.indd 59
03/02/15 10:53
2014), más el volumen colectivo (de engañoso título pero excelente
contenido) de María Baudot Monroy (ed.), El Estado en guerra. Expediciones navales españolas en el siglo xviii (Madrid, 2014).
15. Además del estudio clásico ya citado, son muy numerosos los
trabajos que pueden citarse sobre la construcción naval, entre los
cuales podemos entresacar los de Jean Meyer, L’armement nantais
dans la deuxième moitié du xviii siècle (París, 1969) y Christian Pfister-Langanay, Ports, navires et négociants à Dunkerque (1662-1792)
(Dunkerque, 1985).
16. Hay una abundante bibliografía sobre arsenales y astilleros.
Para España, hay trabajos para todas las grandes instalaciones
de los tiempos modernos. Así, Antonio Meijide Pardo, Contribución a la historia de la industria naval de Galicia. Los arsenales
de Ferrol en el siglo xviii (Lisboa, 1961); José Patricio Merino Navarro , La Armada española en el siglo xviii (Madrid, 1981); María
Teresa Crespo Muñoz, El arsenal de Cartagena en el siglo xviii (Madrid, 1992); Juan M. Castanedo Galán, Guarnizo, un astillero de la
Corona (Madrid, 1993); Lourdes Odriozola Oyarbide, La construcción naval en Gipuzkoa, siglo xviii (San Sebastián, 1997), y José
Quintero González, La Carraca. El primer arsenal ilustrado español
(1717-1776) (Madrid, 2004). Para el mundo colonial, una visión de
conjunto se encuentra en Marina Alfonso Mola y Carlos Martínez
Shaw, “Los astilleros de la América colonial”, en Historia General
de América Latina, vol. III, tomo I, a cargo de Alfredo Castillero
Calvo y Allan Kuethe (París, 2000), 279-303. Para el astillero de
La Habana, el más importante del siglo xviii, José Manuel Serrano
Álvarez, El astillero de La Habana y la construcción naval, 17001750 (Madrid, 2008).
17. Los suministros siguen siendo objeto de numerosos estudios, entre los que podría destacarse, por su valor precursor y
por su tratamiento de dos de los productos básicos (el alquitrán
y la madera), el de Sven-Erik Aström, From Tar to Timber, Studies
in Northeast European Forest Exploitation and Foreign Trade,
1660-1860 (Helsinki, 1988). Para las jarcias, no puede olvidarse
el libro de Manuel Díaz Ordóñez, Amarrados al negocio. Reformismo borbónico y suministro de jarcia para la Armada Real (16751751) (Madrid, 2009). Para la introducción de los forros de cobre
en la flota colonial española, debe citarse el trabajo de Marina
A lfonso M ola , “Técnica y economía. El forro del casco en las
embarcaciones del Libre Comercio”, en José Luis Peset (coord.),
Ciencia, vida y espacio en Iberoamérica, t. II (Madrid, 1989), 73102. Finalmente, la relevante cuestión del efecto devastador de
la provisión de maderas para la construcción naval se trata en
el libro de Luis Urteaga, La tierra esquilmada. Las ideas sobre la
conservación de la naturaleza en la cultura española del siglo
xviii (Madrid, 1987), que dedica una parte a los bosques y otra al
conservacionismo pesquero.
18. Sobre las rutas y los cargamentos del comercio marítimo,
así como sobre los instrumentos mercantiles (muchos de ellos co-
munes a todo tipo de comercio y no privativos del marítimo) la bibliografía es tan extensa que tenemos que renunciar a entresacar
alguna obra concreta. Para los instrumentos jurídicos en general,
se sigue citando la obra clásica de Riniero Zeno, Storia del diritto
maritimo italiano del Mediterraneo (Milán, 1946) (primera ed. de
1918); pero, para el caso de España, deben tenerse especialmente
en cuenta otras publicaciones, como las de Arcadi García Sanz, “Estudios sobre los orígenes del derecho marítimo hispano-mediterráneo”, en Anuario de Historia del Derecho Español, t. XXXIX (1969),
212-316; Enrique Gacto Fernández, Historia de la jurisdicción mercantil en España (Sevilla, 1971); José Martínez Gijón, La compañía
mercantil de Castilla hasta las ordenanzas del Consulado de Bilbao
de 1737. Legislación y doctrina (Sevilla, 1979); Carlos Petit, La compañía mercantil bajo el régimen de las Ordenanzas del Consulado
de Bilbao, 1737-1829 (Sevilla, 1980), y Margarita Serna Vallejo, “La
autonomía jurídica en los mares: derecho propio, jurisdicciones privilegiadas y autogobierno”, en Ius Fugit, núm. 16 (2009-2010), 469492.
19. El riesgo de mar ha sido estudiado frecuentemente en relación con la Carrera de Indias, como puede apreciarse en el trabajo clásico de Charles Carrière, “Renouveau espagnol et prêt à
la grosse aventure (Notes sur la place de Cadix dans la seconde
moitié du xviii siècle)”, en Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, t. XVII (1970), 221-252. También constituye el centro de
la argumentación de la obra de Antonio-Miguel Bernal, La financiación de la Carrera de Indias (1492-1824), dinero y crédito en el
comercio colonial español con América (Sevilla, 1992), que puede
ponerse en relación con los trabajos de María Guadalupe Carrasco González, Los instrumentos del comercio colonial en el Cádiz
del siglo xvii (1650-1700) (Cádiz, 1996) y de Óscar Cruz Barney, El
riesgo en el comercio hispano-indiano: préstamos y seguros marítimos durante los siglos xvi a xix (México D. F., 1998).
20. Los trabajos sobre seguros son muy numerosos, pero podemos señalar como paradigmática la obra ya clásica de Louis
Augustin Boiteux, La fortune de mer. Le besoin de sécurité et les
débuts de l’assurance maritime (París, 1968). Para España, los trabajos recientes más completos son los de Arcadi García Sanz, “El seguro marítimo en España en los siglos xv y xvi”, en Actas del V Centenario del Consulado de Burgos (Burgos, 1995), 443-498; Isabel
Lobato Franco, Compañías y negocios en la Cataluña preindustrial
(Sevilla, 1995), y Jerònia Pons i Pons, Companyies i mercat asegurador a Mallorca (1650-1715) (Palma de Mallorca, 1996).
21. Para una visión integrada del comercio alternativo, cf. el volumen colectivo de Gonçal López Nadal (coord.), El comerç alternatiu.
Corsarisme i contraban (segles xv-xviii) (Palma de Mallorca, 1990).
Por su parte, la evaluación del contrabando en comparación con el
comercio oficial ha generado sonadas controversias, como la que
suscitó el trabajo de Michel Morineau, Incroyables gazettes et fabuleux métaux: les retours des trésors américains d’après les gazet-
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
60
35-64 Reportatge.indd 60
03/02/15 10:53
tes hollandaises (xvi-xvii siècles) (París, 1985), sobre el monto de
las remesas de plata americana a Europa entre los siglos xvi y xvii.
La descripción de un ejemplo de red de contrabando prácticamente
institucionalizada entre Inglaterra y la costa frontera de Francia se
halla en Christian Pfister-Langanay, Ports (323-360), la práctica de
tal comercio se identificaba en francés bajo el manifiesto anglicismo de smogglage. Finalmente, Andreu Bibiloni Amengual, “El derecho de contrabando en las relaciones comerciales mallorquinas”,
en Carlos Martínez Shaw (ed.), El Derecho, 31-38.
22. Sobre las dos áreas específicas del corso, cf. Michel Fontenay
y Alberto Tenenti, “Course et piraterie méditerranéennes de la fin
du moyen âge au début du xix siècle”, y W. E. Minchinton, “Piracy and
Privateering in the Atlantic, 1713-1776”, en Course et Piraterie (París, 1975), 87-134 y 199-330. Para el corso berberisco, la bibliografía es muy abundante: T. Bachrouch, Formation sociale barbaresque
et pouvoir à Tunis au xvii siècle (Túnez, 1977); Ciro Manca, Il modelo di sviluppo económico delle città marittime barbaresche dopo
Lepanto (Nápoles, 1982); Moulay Belhassimi, Histoire de la marine
algérienne (1516-1830) (Argel, 1983), y los numerosos artículos del
citado Michel Fontenay, “Los fenómenos corsarios en la «periferización» del Mediterráneo en el siglo xvii (Áreas, Murcia, 1986), 116121. Para el corso español en ambas áreas, las contribuciones más
completas son las de Gonçal López Nadal, El corsarisme mallorquí
en la Mediter­rània occidental (1652-1698): un comerç forçat (Palma
de Mallorca, 1986), y Enrique Otero Lana, Los corsarios españoles
durante la decadencia de los Austrias. El corso español del Atlántico peninsular en el siglo xvii (1621-1697) (Madrid, 1992). En realidad,
muchas veces, el paso del corsarismo al comercio (o viceversa) era
una operación relativamente simple, como puede verse, por ejemplo, en Carmel Vasallo, Corsairing to Commerce. Maltese Merchants
in xviii Century Spain (Valetta, Malta, 1997).
23. Para la consideración económica de los naufragios, cf. Javier de Castro Fresnadillo, La recuperación de pecios en la Carrera
de las Indias (Lérida, 1990), y Fernando Serrano Mangas, Naufragios y rescates en el tráfico indiano en el siglo xvii (Madrid, 1991).
24. Entre los trabajos dedicados a la sal, debemos citar los clásicos de Jean-Claude Hocquet, Le sel et la fortune de Venise (Lille,
1978-1979), y Le sel et le pouvoir. De l’An Mil à la Révolution Française (París, 1985).
25. La cita textual es de Peter Rietbergen, “Porto e città o CittàPorto? Qualche riflessione generale sul problema del rapporto fra
porto e contesto urbano”, en Simonetta Cavaciocchi (ed.), I porti come impresa economica (Florencia, 1988), 615-624. Para una visión
de conjunto de esta problemática, Carlos Martínez Shaw, “La ciudad
y el mar. La ciudad marítima y sus funciones en el Antiguo Régimen”, en Manuscrits, núm. 15 (1997), 257-278.
26. Cf. el volumen colectivo de D. T. Gilchrist (ed.), The Growth of
the Seaport Cities, 1790-1825 (Charlottesville, 1967), y, asimismo,
la obra de Josef W. Konvitz, Cities and the Sea. Port City Planning
in Early Modern Europe (Baltimore, 1978). También dedica un capítulo de su obra a las ciudades portuarias o dotadas de astillero, P.
J. Corfield, The impact of English towns, 1700-1800 (Oxford, 1982),
34-50. Finalmente, hay que destacar el reciente y valioso volumen
colectivo de José Ignacio Fortea Pérez (ed.), La ciudad portuaria atlántica en la historia: siglos xvi-xix (Santander, 2007).
27. Una visión general en la obra colectiva de Ennio Concina
(ed.), Arsenali e città nell’Occidente europeo (Roma, 1987). Para Rochester-Chatham, James Presnail, Chatham: the story of a dockyard
town (Chatham, 1952). Para Lorient, Claude Nières (dir.), Histoire de
Lorient (Toulouse, 1958).
28. Entre los trabajos que se ocupan especialmente de la organización de los puertos, pueden citarse las obras de Francesco Podestà, Il porto di Genova dalle origini fino alla caduta della republica
genovese (1797) (Génova, 1969); Edmund Cieslak y Czeslaw Biernat,
History of Gdansk (Gdansk, 1988). La obra clásica sobre la historia
de los faros es la de Alan Stevenson, The world’s lighthouses before
1820 (Londres, 1959). Sobre la sanidad portuaria, el libro clásico es
el de Françoise Hildesheimer, Le Bureau de la Santé de Marseille sous
l’Ancien Régime. Le renfermement de la contagion (Marsella, 1980).
Una obra reciente sobre el caso español es la de José María Cortés Verdaguer, La prevención sanitaria en Mallorca durante el siglo
xviii (1718-1803) (Madrid, 2011). Sobre los aspectos de la vida diaria
en los puertos, el trabajo más específico es quizás el de A. de Wismes, La vie quotidienne dans les ports bretons au xvii et xviii siècles
(París, 1973). Sobre los puertos españoles, hay diversas visiones de
conjunto, como el volumen coordinado desde la CEHOPU, Puertos
españoles en la historia (Madrid, 1994), o como el también volumen
colectivo de Agustín Guimerá y Dolores Romero (eds.), Puertos y sistemas portuarios (siglos xvi-xix) (Madrid, 1998).
29. Entre los trabajos sobre los hombres de negocios dedicados especialmente a las actividades marítimas, pueden citarse
los de Charles Carrière, Négociants marsellais au xviii siècle. Contribution à l’étude des économies maritimes (Marsella, 1973) (2 vols.),
y Paul Butel, Les négociants bordelais. L’Europe et les îles au xviii
siècle (París, 1974).
30. Un estudio modélico de una compañía naviera es el de Simon
P. Ville, English Shipowning during the Industrial revolution. Michael Henley and Son, London Shipowners, 1770-1830 (Manchester,
1987). Sobre el negocio del transporte marítimo y los fletes, puede
consultarse el volumen colectivo de Anna Vannini Marx (ed.), Transporti e sviluppo economico. Secoli xiii-xviii (Florencia, 1986). Los dueños de navíos llegaron a construir su propia corporación diferenciada de la de los mercaderes en la Sevilla orientada al comercio con
América (donde se integran en la Universidad de Mareantes y Dueños de Naos, frente a la Universidad de Cargadores a Indias), o bien
se incorporaron a los consulados de finales del Setecientos también como grupo separado de los mercaderes propiamente dichos
(cf., al respecto, el excelente trabajo de Marta García Garralón, La
drassana
número 22 | 2014
61
35-64 Reportatge.indd 61
03/02/15 10:53
Universidad de Mareantes de Sevilla, 1569-1793, Sevilla, 2007). En
España, el análisis de los navieros como empresarios separados de
los comerciantes no dispone de excesiva bibliografía, aunque deben
mencionarse los trabajos de Marina Alfonso Mola, “La Marina mercante colonial en la legislación borbónica (1700-1828)”, en Carlos
Martínez Shaw (ed.), El Derecho, 173-215, y “Armadores y flota mercante colonial. La guerra y las transformaciones del sector naviero
español en el Antiguo Régimen”, en Carlos Martínez Shaw y Marina
Alfonso Mola (dirs.), España en el comercio marítimo internacional
(siglos xvii-xix). Quince estudios (Madrid, 2009), 487-528, y de Feliciano Gámez Duarte, Luchar contra el mar, edificar en el viento. La
compañía gaditana Viniegra, 1797-1829 (Cádiz, 1999). Finalmente,
son también pocos los estudios dedicados a los fletes, aunque debe
mencionarse el trabajo de Jesús Rubio, El fletamento en el derecho
español (Madrid, 1953), para su tratamiento desde la óptica legal,
y el pormenorizado análisis de María Dolores Herrero Gil, El mundo de los negocios de Indias. Las familias Álvarez Campana y Llano
San Ginés en el Cádiz del siglo xviii (Madrid, 2013), 165-180.
31. Para los gremios empeñados en la construcción naval, cf.
el trabajo clásico de Richard W. Unger, Dutch Shipbuilding before
1800. Ships on Guilds (Amsterdam, 1978). Para España son muchos
los trabajos parciales al respecto, aunque pocas las visiones generales de los miembros de las maestranzas, salvo alguna excepción,
como la del trabajo pionero de Joaquim Llovet, Constructors navals
a l’exprovíncia marítima de Mataró (Madrid, 1971).
32. Sobre los oficios estrictamente portuarios, hay que consultar las monografías dedicadas a las ciudades marítimas. Para
España existen algunos trabajos sobre profesiones específicas,
como los de Josep Maria Delgado Ribas, “La organización de los
servicios portuarios en un puerto preindustrial”, en Carlos Martínez S haw (ed.), El Derecho , 107-146; María Ángeles Eugenio, “El
palanquinado de Cádiz”, en Burguesía mercantil gaditana (16501868) (Cádiz, 1976), 151-161; o Juana Gil Bermejo, “Trabajadores del
comercio andaluz (aljameces, palanquines y carretilleros)”, Jahrbuch für Geschichte Lateinamerikas, núm. 16 (1979), 185-204.
33. Si bien son numerosos los trabajos sobre la historia social de
los mercaderes de los tiempos modernos, por el contrario los pescadores, como grupo separado del resto de la gente de mar, disponen de menos estudios, aunque sí de algunos muy notables, como
el clásico de François Xavier Emmanuelli, Les pêcheurs de Marseille
dans la seconde moitié du xviii siècle (Marsella, 1975).
34. La bibliografía sobre las marinas de guerra es muy extensa.
Además de las obras ya citadas, pueden destacarse también para
el caso español las obras de Carla Rahn-Phillips, Six Galleons for the
King of Spain. Imperial Defense in the Early Seventeenth Century
(Baltimore, 1986); Colin Martin y Geoffrey Parker, The Spanish Armada (Londres, 1988); Felipe Fernández-Armesto, The Spanish Armada. The Experience of War in 1588 (Oxford, 1988); José Luis Casado
Soto, Los barcos españoles del siglo xvi y la Gran Armada de 1588
(Madrid, 1988); Richard Anthony Stradling, The Armada of Flanders:
Spanish Maritime Policy and European War, 1568-1668 (Cambridge,
1992), y David Goodman, Spanish naval power, 1589-1665. Reconstruction and Defeat (Cambridge, 1997).
35. La bibliografía sobre los esclavos embarcados es demasiado abundante para evocarla aquí. En cambio, para los galeotes, es
obligado citar la obra pionera de André Zysberg, Les Galériens du
Roi. Vies et destins de 60.000 forçats sur les galères de France
(1680-1748) (París, 1986). Para España, la temática está en mantillas, aunque se puedan citar algunos trabajos, como el de Javier
Guillamón Álvarez y Jesús Pérez Hervás, “Los forzados de galeras en
Cartagena durante el primer tercio del siglo xviii”, en Revista de Historia Naval, núm. 19 (1987), 63-75. Sobre los polizones, Ángeles Flores Moscoso, “Tripulantes de inferior categoría: llovidos y desvalidos,
siglo xviii”, en Bibiano Torres Ramírez y José Hernández Palomo (eds.),
Andalucía y América en el siglo xviii (Sevilla, 1985), 251-269.
36. Sobre la población a bordo de los buques de la Armada
británica del siglo xviii, cf. N. A. M. Rodger, The Wooden World. An
Anatomy of the Georgian Navy (Glasgow, 1986). Sobre algunas categorías de embarcados al margen de los marineros, existen naturalmente trabajos particulares, como pueden ser los de Antonia Heredia Herrera, “Los escribanos de naos”, en Andalucía, América y el
Mar (Sevilla, 1991), 283-304, o Javier de Castro, “El somormujador y
su legislación en el contexto de la Carrera de Indias”, en Revista de
Historia Naval, núm. 33 (1991), 54-68.
37. Para la estratificación social y la situación laboral de los marineros, nuestras principales fuentes de información son las obras de
Alain Cabantous, La mer et les hommes. Pêcheurs et matelots dunkerquois de Louis xiv à la Révolution (Dunkerque, 1980); Markus Rediker, Between the Devil and the Deep Blue Sea. Merchant seamen,
pirates and the Anglo-American maritime world, 1700-1750 (Nueva
York, 1987), y Pablo Emilio Pérez-Mallaína Bueno, Los hombres del
Océano. Vida cotidiana de los tripulantes de las flotas de Indias, siglo xvi (Sevilla, 1992).
38. Cf. especialmente el trabajo de Marina Alfonso y Carlos
Martínez Shaw, “Los trabajos y los días del marinero del Antiguo
Régimen”, en Francisco Chacón Jiménez y Juan Hernández Franco
(eds.), Espacios sociales, universos familiares. La familia en la historiografía española (Murcia, 2007), 157-176.
39. Los mejores trabajos sobre la formación de pilotos en España se deben a Manuel A. Sellés y Antonio Lafuente, “La formación de los pilotos en la España del siglo xviii”, en José Luis Peset
(ed.), La ciencia moderna y el Nuevo Mundo (Madrid, 1985), 149191, y, sobre todo, Marta García Garralón, “Taller de Mareantes”. El
Real Colegio Seminario de San Telmo de Sevilla (1681-1847) (Sevilla, 2007) (2 vols).
40. Para la figura del contramaestre, Ralph D avis , The Rise ,
112; N. A. M. R odger , The Wooden World, 22-23; Marcus R ediker,
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
62
35-64 Reportatge.indd 62
03/02/15 10:53
Between the Devil, 85, Pablo Emilio Pérez-Mallaína, Los hombres,
89.
41. Sobre los pajes y grumetes, Delphine Tempère, “Vida y muerte en alta mar. Pajes, grumetes y marineros en la navegación española del siglo xvii”, en Iberoamericana, núm. 5 (2002), 103-120.
42. David Goodman, Spanish naval power, 189-190, traduce dos
testimonios incontestables. Primero, una carta remitida por el almirante Diego Brochero a Felipe II en 1598: “Over fifteenth months
they have received no more than three months’pay. They don’t
have a shirt to put on; nor are they given their due rations, which
causes many to die”. Y a continuación, un resumen del informe del
capitán general de la flota Luis Fajardo en 1615: “In all voyages men
fled barefoot and unclothed, begging for alms and many of them
dying on the road, a sufficient advertisement to others not to serve
and for seamen to guide their sons away from a profession in which
there was only trouble”. (Siento no haber podido obtener el original
castellano de los documentos.)
43. Un ejemplo de esta situación, en Josep Maria Delgado Ribas,
“La navegació catalana d’altura: els mariners de comerç lliure”,
en L’Avenç, núm. 35 (1981), 52-59.
44. Sobre las razones para hacerse marinero, aunque refiriéndose especialmente a la Edad Media, cf. Michel Mollat, La vie
quotidienne des gens de mer en Atlantique (ix-xvi siècle) (París,
1983). Para la Edad Moderna, Pablo-Emilio Pérez Mallaína, Los
hombres, 31-57.
45. Cf. Ned Ward, The Wooden World Dissected: In the Character of a Ship of War (Londres, 1708), reimpresión de 1756 (Apud
M. Rediker, Between the Devil, 165).
46. Los hombres de mar de Dunkerque, por ejemplo, tenían
entre 1740 y 1780 una esperanza de vida de sólo 35 años (A. Cabantous, La mer, 166). La dureza de la vejez del marinero queda
reflejada en este testimonio de un marino inglés de finales del
siglo xvii: “Always in need, and enduring all manner of misery
and hardship, going with many a hungry belly and wet back, and
being always called “old dog”, and “old rogue”, and “son of a
whore”, and such like terms, which is a common use among seamen, and that would be a great grief for an aged man” (Edward
Barlow’s Journal of his Life at Sea, Londres, 1934. Apud Ralph Davis, The Rise, 177).
47. J. Savina y D. Bernard, Cahiers de doléances des sénéchaussées de Quimper et de Concarneau (Rennes, 1927), 293 (Apud
Alain Cabantous, Les citoyens du large. Les identités maritimes en
France (xvii-xix siècles) (París, 1995), 75.
48. Juan Escalante de Mendoza, Itinerario de navegación de los
mares y tierras occidentales (Madrid, 1985) (ed. original de 1575),
169 (Apud Pablo Emilio Pérez-Mallaína, Los hombres, 84).
49. Cf. Alain Cabantous, La Vergue et les Fers. Mutins et déserteurs
dans la marine de l’ancienne France (xvii et xviii siècle) (París, 1984).
50. Sobre los peligros del mar tal como eran percibidos en los
tiempos modernos (“Mer variable où toute crainte abonde”, siguiendo el verso de Clément Marot), Jean Delumeau, La peur en Occident (xiv-xviii siècles). Une cité assiégée (París, 1978), 49-62. Sobre
el escorbuto, la obra fundamental es la de Kenneth J. Carpenter,
The History of Scurvy and Vitamin C (Cambridge, 1986).
51. Cf. Alain Cabantous, Les citoyens, 145-151.
52. Para los conductores de almadías, Jordi Maluquer de Motes, “L’explotació del bosc i el transport de la fusta. Els raiers”, en
L’Avenç, núm. 34 (1981), 36-43.
53. Para España, cf. el reciente estudio de Alfonso de CeballosEscalera Gila, El Almirantazgo General de España e Indias en la
Edad Moderna (Madrid, 2002).
54. Sobre los consulados, cf. Robert Sidney Smith, The Spanish
guild merchant. A history of the Consulado, 1250-1700 (Durham
(N.C.), 1940) (la trad. española es de 1978). Para el siglo xviii, una
indispensable visión de conjunto para el caso español es la de
Roberto Fernández Díaz, “Burguesía y Consulados en el siglo xviii”,
en Tomás Martínez Vara (comp.), Mercado y desarrollo económico en la España contemporánea (Madrid, 1986), 1-39. Sobre los
consulados españoles, contamos con las obras clásicas de Teófilo
Guiard y Larrauri sobre el de Bilbao (1914) y de Ángel Ruiz y Pablo sobre Barcelona (1919), así como con las más modernas de
Francisco Bejarano Robles, Historia del Consulado y de la Junta
de Comercio de Málaga (1785-1859) (Málaga, 1947); Manuel Basas
Fernández, El Consulado de Burgos en el siglo xvi (Madrid, 1963), y
Román Piña Homs, El Consolat de Mar de Mallorca, 1326-1800 (Palma de Mallorca, 1985). Sobre el Consulado o Universidad de Cargadores a Indias, disponemos de numerosos estudios parciales,
a partir del de Antonia Heredia Herrera, “Apuntes para la historia
del Consulado de la Universidad de Cargadores a Indias en Sevilla y Cádiz”, en Anuario de Estudios Americanos, t. XXVII (1970),
219-279.
55. Una completa reconstrucción de una red consular se halla en Jesús Pradells Nadal, Diplomacia y comercio. La expansión
consular española en el siglo xviii (Alicante, 1992).
56. Para una visión de conjunto, con diversos ejemplos, Carmel
Vassallo (ed.), Consolati di Mare and Chambers of Commerce (Malta, 2000). Un excelente estudio sobre un ejemplo concreto es el de
Paul Butel (dir.), Histoire de la Chambre de Commerce et d’Industrie
de Bordeaux (Burdeos, 1988).
57. Sobre el reclutamiento de las tripulaciones de las marinas
de guerra, cf. Rolf Mühlmann, Die Reorganisation der spanischen
Kriegsmarine im 18. Jahrhundert (Colonia-Viena, 1975); Jonathan
R. Dull, The French Navy and American Independence: a Study of
Arms and Diplomacy, 1774-1787 (Princeton, 1975), y S. Gradish, The
Manning of the British Navy during the Seven Years’ War (Londres,
1980).
drassana
número 22 | 2014
63
35-64 Reportatge.indd 63
03/02/15 10:54
58. Sobre la Matrícula de Mar en España se puede consultar
Marina Alfonso Mola y Carlos Martínez Shaw, “El reclutamiento de
la gente de mar. Las Matrículas de Marina de 1607 y 1625”, en
Coloquio Internacional IV Centenario del ataque de Van der Does
a Las Palmas de Gran Canaria (1999) (Las Palmas de Gran Canaria, 2001), 651-693. Para su imposición obligatoria, cf. el trabajo
pionero de Joaquim Llovet, La Matrícula de Mar i la província de
Marina de Mataró al segle xviii (Mataró, 1980), y los artí­culos de
Olga López Miguel y Magda Mirabet Cucala y de Roberto Fernández
Díaz y Carlos Martínez Shaw, en Carlos Martínez Shaw (ed.), El Derecho, 217-239 y 241-271, respectivamente. Para Andalucía se puede
consultar Manuel Burgos Madroñero, Hombres de mar, pesca y embarcaciones en Andalucía. La Matrícula de Mar en los siglos xviii
y xix (1700-1850) (Sevilla, 2003). El estudio más reciente y más
completo es el de José Manuel Vázquez Lijó, La Matrícula de Mar
en la España del siglo xviii (Madrid, 2007).
59. Francisco de Paula Colldeforns Lladó, Historial de los Gremios de Mar de Barcelona (1750-1865) (Barcelona, 1951); Josu
Iñaki Erkoreka, Análisis histórico-institucional de las cofradías de
Mareantes del País Vasco (Vitoria, 1991). Sobre la conflictividad
del Setecientos, Luis Alonso Álvarez, Industrialización y conflictos sociales en la Galicia del Antiguo Régimen (1750-1830) (Madrid, 1977), y “A revolta preindustrial en Galicia: o ludismo”, en
Grial, núm. 66 (1979), 453-462; Marion Reder Gadow, “Conflictos
pesqueros catalano-malagueños en la costa marbellí a mediados
del siglo xviii”, en Baetica, núm. 13 (1991), 255-279, y María Luisa
Meijide Pardo, La “Guerra por la Sardina” (Pleito gallego-catalán
sobre artes de pesca en las costas de Galicia desde 1750 a 1890)
(La Coruña, 2002).
60. Josep Maria Pons Guri, Estudi dels Pilots. Ensayo monográfico sobre la Real Escuela de Náutica de Arenys de Mar (Arenys
de Mar, 1960); Ramón Vila Gil, “Algo de historia sobre la Escuela de Náutica de Santander”, en Anuario de Estudios Marítimos,
vol. I (1977), 259-275; Antonio Meijide Pardo, Origen y progreso de
la escuela náutica de La Coruña (1790-1825) (La Coruña, 1973),
y Roberto Fernández y Elena Sierco, “Ensenyament profesional i
desenvolupament econòmic: l’Escola Nàutica de Barcelona”, en
Recerques, núm. 15 (1984), 7-30.
61. La bibliografía sobre las expediciones marítimas se ha acrecentado tanto en los últimos años que renunciamos incluso a una
selección. Sin embargo, algunos de los más recientes planteamientos se pueden encontrar en Juan Pimentel, Testigos del mundo.
Ciencia, literatura y libros de viajes en la Ilustración (Madrid, 2003).
62. Sobre las edificaciones características de una ciudad marítima, Quentin Hugues, Seaport: architecture and townscape in Liverpool (Londres, 1969).
63. Alain Cabantous, La mer, 292.
64. Para todas estas cuestiones, la obra básica a seguir es la de
Alain Cabantous, Les citoyens…
65. Alain Cabantous, Les citoyens, 119-160.
66. Marcus Rediker, Between the Devil, 205-253.
67. Cf. Alain Cabantous, Le Ciel dans la mer. Christianisme et civilisation maritime (xiv-xix siècles) (París, 1990). Para los exvotos,
se puede consultar Bernard C ousin , Le miracle et le quotidien.
Les exvotos provençaux, images d’une société (Aix-en-Provence,
1983).
68. Para este compromiso entre religión oficial y religión popular, William A. Christian Jr., Local religion in sixteenth century Spain
(Princeton, 1981).
69. Alain Cabantous, Le Ciel, 123-243, y Les citoyens, 131-151. Sobre
la actitud ante el naufragio y la muerte, cf. especialmente las obras
de Pablo Emilio Pérez-Mallaína Bueno, El hombre frente al mar. Naufragios en la Carrera de Indias durante los siglos xvi y xvii (Sevilla,
1996), y de Delphine Tempère, Vivre et mourir sur les navires du Siècle d’Or (París, 2009).
70. Kurt Weibust, Deep Sea Sailors. A Study in maritime ethnology (Estocolmo, 1960), 204. (Apud Marcus Rediker, Between the
Devil, 169).
71. Una estadística referida a los puertos atlánticos franceses
en el siglo xviii señala una media de alfabetizados entre el 60 y
el 80 por ciento, mientras que la media para la población marinera oscila entre un 40 y un 50 por ciento solamente (Alain
Cabantous, Dix mille marins face à l’Océan. Les populations maritimes de Dunkerque au Havre, 1660-1794, París, 1991, 465). En
Cataluña, la situación es mucho peor, ya que el 95% de los marineros enrolados en los barcos del Libre Comercio a fines del siglo xviii no sabían escribir su nombre, según Josep Maria Delgado
Ribas, “La navegació…”, 55.
72. Para la cultura técnica del marinero, Marcus Rediker, Between the Devil, 162-168, y Pablo Emilio Pérez-Mallaína, Los hombres, 235-246.
73. Wolfgang Rudolph, Die Hafenstadt. Eine maritime Kulturgeschichte (Stuttgart, 1980).
Reportatge
La historia marítima de los tiempos modernos.
Una historia total del mar y sus orillas
64
35-64 Reportatge.indd 64
03/02/15 10:54
D
Dossier
65-120 dossier.indd 65
03/02/15 11:07
La pesca
,
,
[pà g. 68 La memòria del món pesquer / Eliseu Carbonell] [pàg. 78 La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una
exitosa expansión por el litoral español / Eloy Martín Corrales] [p à g . 96 El desenvolupament marítim durant els
segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes / Judit Vidal Bonavila] [pàg. 110 Les amers du choix pertinent des signes à
la manipulation de l’espace / Jean-Louis Vaills]
66
65-120 dossier.indd 66
03/02/15 11:08
El futur de la comunitat de pescadors de Barcelona és un tema de debat continuat. Les reformes
del port del passat més recent i els projectes en
marxa o en estudi, envoltats sovint de polèmica,
tenen els pescadors de la ciutat en el seu punt de
mira d’una o una altra forma. Tot i que, avui dia,
només hi ha un col·lectiu de pescadors radicat
dins del port, en el passat, Barcelona havia tingut altre nuclis de pescadors a les platges de la
…
Ribera, a la Barceloneta, als barris de Pequín, el
Somorrostro o Can Tunis. Presents a la ciutat des
de la seva mateixa fundació, fa uns dos mil anys,
els pescadors són un dels grups menys coneguts
i estudiats pels historiadors. Més enllà dels tòpics
i de l’anècdota, poca cosa sabem sobre la seva
organització, les seves institucions, els arts de
pesca utilitzats o el seu encaix en el teixit social
de la ciutat.
Afortunadament, la pesca ha estat i és objecte
d’estudi pel que fa a d’altres indrets de Catalunya, amb major o menor fortuna. És per això que qualsevol excusa és bona
per posar el focus sobre aquesta activitat…
El dossier dedicat a la pesca en aquesta edició de la revista Drassana és força variat. Eliseu Carbonell ens fa una aproximació antropològica en el seu article “La memòria del món pesquer”, mentre que Eloy Martín fa una visió més general
del fenomen, en una cronologia concreta, a “La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el
litoral español”. Judit Vidal focalitza sobre una activitat concreta a “El desenvolupament marítim durant els segles xvi i
xvii:
Les almadraves catalanes”, amb una cronologia anterior; i finalment Jean-Louis Vaills canvia radicalment de punt de
vista amb la seva aportació “Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l’espace”.
Cronologies diverses i focus diferents, però tots conviden a mirar l’activitat de la pesca i la gent que ha tingut aquest
mitjà de vida, un grup humà tan a l’abast com, a la vegada, tan poc conegut.
drassana
número 21 | 2013
67
65-120 dossier.indd 67
03/02/15 11:08
[
La memòria del món
pesquer
Eliseu Carbonell
Institut Català de Recerca en
Patrimoni Cultural
L’Estrella, pescador d’Arenys,
un pou de memòria.
Foto: E. Carbonell.
resumen
El objetivo del artículo es contrastar la memoria actual
del mundo marítimo con los procesos de patrimonialización que tienen lugar actualmente a lo largo de la costa
catalana. Tomando como base el concepto de economía
moral de una comunidad, tal como lo formuló E. P. Thompson, nos centraremos en el caso del sistema de partes en
la pesca, su teorización y su recuerdo a través de la memoria oral. Reivindicamos que los conflictivos sociales del
mundo pesquero forman también parte del patrimonio inmaterial a conservar.
Palabras clave: pesca artesanal, memoria oral, procesos
de patrimonialización, economía moral, sistema de partes
en la pesca.
abstract
The aim of this paper is to contrast the actual memories of the seafaring world with the process of patrimonalization that is taking place today all along the
Catalan coast. Based on the concept of moral economy
of community, as formulated by E. P. Thompson, the paper focuses on the case of the share system in fishing, its
theorization and its remembrance through oral memory.
We reclaim that social conflicts in the seafaring world
should have a place between the intangible heritages to
be conserved.
Keywords: artisanal fishing, oral memory, processes of
patrimonialization, moral economy, share system in fishing.
Com que ens trobem en una reunió1 organitzada per un
dels principals agents de la patrimonialització del passat
mariner —els museus marítims—, m’agradaria, en aquesta
xerrada,2 contraposar la memòria del món pesquer a la
patrimonialització de la cultura marítima que estem veient actualment en tot el litoral peninsular, tant per part
dels museus com per altres agents culturals, a la qual
podríem qualificar de fenomen artificial (o efectista, com
La pesca
La memòria del món pesquer
68
65-120 dossier.indd 68
D
03/02/15 11:08
La memòria oral forma part tant
del mètode com de l’objecte
mateix de l’antropologia.
Foto: E. Carbonell. Arxiu ICRPC.
ha fet recentment Juan Antonio Apraiz al llibre La patrimonialització de la cultura marítima).3 Ho il·lustraré amb
una anècdota potser una mica banal. A Sant Pol de Mar,
població del Maresme de 5.000 habitants, l’any 2006 es
va fundar una associació cultural amb l’objectiu de treballar per la recuperació del patrimoni marítim de la vila. La
primera gran fita assolida per aquesta associació fou la
inauguració, una dona, a qui li estava fent la història de
vida que després publicaríem,4 que pertany a una de les
famílies de pescadors més conegudes del poble, va sortir
de la “caseta de la maquinilla”, com popularment es coneix, exclamant que “hi faltava la merda”. “Fixa’t”, em deia, “que fins i tot han llençat la taula de jugar a la botifarra”. En efecte, la petita edificació servia de lloc de reunió
restauració, el 2007, d’un petit edifici situat al capdamunt
de la platja central del poble, construït el 1929, per albergar el motor de treure les barques del mar i pujar-les dalt
la platja, el que es coneix com a “fer per munt”. La caseta
va ser restaurada, així com els motors que hi conté, i fou
ambientada amb objectes, fotografies i plafons explicatius sobre la pesca local i les feines de varada. El dia de la
per als pescadors en dies de temporal. Aquesta anècdota,
aparentment banal, ens dóna, però, una mostra clara de
la distància que sovint existeix entre el patrimoni com a
producte cultural del nostre temps i la memòria del món
pesquer com a record de vida, vull dir de vida viscuda.
Per a un antropòleg com jo, parlar de memòria oral és
parlar del mètode mateix i de l’objecte mateix de la disci-
drassana
número 22 | 2014
69
65-120 dossier.indd 69
03/02/15 11:08
plina. L’oralitat forma part essencial del mètode etnogràfic en què ens basem els antropòlegs per fer els nostres
estudis. Per altra banda, els testimonis orals constitueixen per si mateixos objecte d’estudi de l’antropologia.
L’estudi del patrimoni etnològic5 no és només l’esforç
d’inventariar uns tresors culturals que cal preservar, sinó
que forma part de l’esforç per comprendre els entramats
de significacions que anomenem “cultura”.
La memòria oral és, doncs, un objecte d’estudi en ell
mateix, un document reconegut en la Llei del patrimoni cultural català, de 1993, en l’article 19, on es defineix
com a patrimoni “tota expressió del llenguatge oral […]
que constitueixi un testimoni de les funcions i les activitats socials de l’home i dels grups humans”. Al seu torn,
la Convenció de la UNESCO de 2003 per a la Salvaguarda
del Patrimoni Immaterial, defineix aquest en cinc àmbits,
el primer dels quals és justament l’oralitat: “Les tradicions i expressions orals, inclòs l’idioma com a vehicle del
patrimoni cultural immaterial.” Podem afegir, per acabar
les referències a les lleis, que la llei espanyola del Patrimoni Històric, de 1985, defineix tot el que engloba la
convenció de la UNESCO abans esmentada (a més de les
expressions orals, les festes, els rituals, les tècniques artesanals, etc.) sota l’epígraf de patrimoni etnològic.
Si identifiquem el patrimoni immaterial, i dintre
d’aquest l’oralitat, amb el patrimoni etnològic, aquest ha
d’incloure tot l’ampli espectre de vivències socials i culturals transmeses oralment que pertanyen a una comunitat
cultural. Això inclou no només les vivències més o menys
alegres i festives, sinó també les adreçades a assegurar
la supervivència. I dintre d’aquestes, no només les vinculades als modes de subsistència, com podria ser en el
cas del món pesquer les tècniques de pesca, els sabers
nàutics, els sabers ecològics, etc., sinó també tots aquells
discursos encaminats a denunciar els desequilibris i tensions que generen els sistemes socials establerts i que
potencialment suposen un trencament del sentit moral
de justícia o, dit amb més precisió, l’economia moral de la
comunitat.
El concepte d’economia moral d’una comunitat va ser
definit fa més de quaranta anys per E. P. Thompson6 com
“una visió tradicional conseqüent de les normes i obligacions socials, de les funcions econòmiques pròpies dels
diferents sectors dintre d’una comunitat…”. Interpretant
E. P Thomposon, altres autors7 han explicat això com
un fairness, en el sentit de comportar-se correctament
envers els altres membres de la comunitat o, per dir-ho
d’una altra forma, com un fairplay social.
Les comunitats tradicionals de pescadors poden ser
descrites com a comunitats encastades en l’economia
moral. Això és així perquè es tracta de comunitats petites, amb múltiples relacions imbricades entre si, on els
llaços de consanguinitat i aliances familiars juguen un rol
fonamental en la vida quotidiana i les relacions de treball, de manera que les relacions de producció i explotació queden mitigades pels vincles de parentiu o veïnatge.
Això no vol dir que aquestes relacions no es produeixin,
sinó que tot comportament que violenti el sentit comunitari de justícia resulta amplificat.
Ara bé, no podem confondre l’existència d’una economia moral de la comunitat amb l’absència de conflictes
socials. La patrimonialització de la cultura marítima sovint es fa sobre la base d’una societat idealitzada que respon als cànons d’un cert romanticisme folklòric. Aquesta
és la imatge que ens va voler transmetre l’historiador i
folklorista Emerencià Roig en el seu famós llibre La pesca
a Catalunya, publicat el 1927, on ens diu, entre altres coses: “Entre patrons i remitgers hi ha sempre la germanor
més perfecta. Això els allunya de la possibilitat dels conflictes socials.”8
La imatge d’una societat igualitària i sense antagonisme de classe ve reforçada per una interpretació poc
ajustada del sistema de les parts, al qual em referiré més
endavant.
Aquesta imatge idealitzada del passat pesquer transmesa per Emerencià Roig és la que predomina tanmateix en les representacions i les recreacions patrimonials
que es realitzen en aquests moments tant al nostre país
com a altres indrets. Això, evidentment, no és exclusiu de
l’àmbit del patrimoni marítim, però aquí hi som.
Els processos de patrimonialització de la vida en el
món rural que s’han anat produint en els darrers anys
La pesca
La memòria del món pesquer
70
65-120 dossier.indd 70
D
03/02/15 11:08
Demostració de tirada de l’art de platja
a Calella, el mes setembre de 2011.
Foto: E. Carbonell. Arxiu ICRPC.
drassana
número 22 | 2014
71
65-120 dossier.indd 71
03/02/15 11:08
han estat críticament qualificats d’“inflació patrimonial,”9
de “mercantilització de l’autèntic”10 o, més concretament
en l’àmbit del patrimoni marítim, de “boom patrimonial”.11
La patrimonialització del passat, i en concret del passat
marítim i la cultura que ens ha llegat, s’ha fet sovint de
manera poc reflexiva i crítica, cosa que ha comportat una
certa reificació del passat, ignorant les tensions i desigualtats que el sistema reificat comportava. Un exemple
molt clar seria la patrimonialització del passat mariner
vinculat al període colonial. Un altre seria la idealització
de la pesca artesanal com a model d’equitat i equilibri
social i ambiental, patrimonialitzant per exemple l’art de
platja com a model representant de la pesca artesanal en
molts pobles de la costa durant les festes majors dels últims anys, sense tenir en compte que aquest sistema de
pesca és on més accentuadament confluïen la desigualtat social, la marginalitat i la conflictivitat, tal com, per
exemple, fa pocs dies destacava Alfons Garrido en el seu
blog d’història de la pesca.12 S’ha tendit també a una certa “pintoresquització” del passat mariner, on les traces
del desenvolupament industrial —per al bo i per al dolent—
sembla que destorben en el paisatge imaginari del passat. Això, per exemple, es fa força palès en la recuperació
d’embarcacions tradicionals on els motors s’amaguen i,
en canvi, se sublimen les veles llatines i s’instal·len fins
i tot en aquelles embarcacions que no van ser pensades
per a aquesta propulsió. Però l’època de la navegació i
la pesca amb vela llatina fou una època de grans perills,
en què l’ofici de pescador comportava un risc important
i, en el context d’una societat fortament estratificada, els
pescadors es trobaven entre els llocs més fràgils de l’escala social. Lluny de la imatge idíl·lica del món de la pesca
que ens ha transmès Emerencià Roig, aquest ha estat un
univers social carregat de conflictes i amargors, tal com
un contemporani seu, el dramaturg Ignasi Iglésias, va saber exhibir molt bé a l’obra La barca nova, escrita el 1906.
O tal com la tradició oral també ens ha sabut transmetre
a través de rondalles com “El mariner de Sant Pau”, recollida per Verdaguer en les seves expedicions de caràcter folklòric al Pirineu a principis de segle xx,13 tot i que
sembla ser un passatge de les aventures d’Odisseu camí
d’Ítaca, tal com explica Bienve Moya en el seu blog;14 o en
cançons populars com “El mariner” (A la vora de la mar
hi ha una donzella…) recollida pel Rector de Vallfogona,
però que s’ha trobat també en altres llocs d’Europa, per
exemple a Escòcia. Ara bé, les dificultats, els conflictes i
les tensions no semblen desvetllar l’interès patrimonial
ara per ara.
Ens centrarem ara en el cas del sistema de parts per
veure com la memòria oral és un contrapunt necessari a
la temptació d’idealitzar el passat mariner mitjançant la
recreació patrimonial.
En el món de la pesca es coneix com a “sistema de
parts” una forma de remunerar el treball específica que
podem trobar arreu del món.15 Consisteix en fer-ho no
amb una salari fix, sinó mitjançant un sistema en què es
comparteixen riscos i beneficis. Els guanys obtinguts amb
la pesca, un cop venut el peix, es divideixen en parts i es
distribueixen seguint una sèrie de variables. Per exemple,
la barca pot tenir una part; el patró (que sovint pot ser el
propietari de la barca), a més de la part de la barca, pot
tenir una part i mitja; una altra part pot anar per a les
despeses (gasoil, manteniment), i una altra per als arreus
de pesca. Finalment, cada remitger té una part, tot i que
això també pot variar segons l’experiència (és a dir, els
nois que comencen i estan aprenent l’ofici poden rebre
una part inferior de la dels remitgers experimentats). En
el cas que la barca operi des de la platja, els palers també tenen accés al repartiment de les parts, generalment
anomenada “quartó” i que equival al 40% d’una part. El
sistema de parts pot variar segons el tipus de pesquera i
es pot combinar o no amb un salari mínim més el complement de la part.
Aquest sistema, en principi, equival a una empresa coparticipada, en què propietaris i mà d’obra comparteixen
els riscos, els costos i els beneficis. Comporta un com­
promís per part de tothom amb la feina, amb la reducció
dels costos de producció i amb l’eficàcia per a l’obtenció
dels majors beneficis, i estimula la productivitat, promou
la cooperació, minimitza el conflicte, alleugereix les tensions socials, fomenta l’esperit igualitari, limita l’accentuació de les actituds de classe i estimula la mobilitat social
La pesca
La memòria del món pesquer
72
65-120 dossier.indd 72
D
03/02/15 11:08
Visita d’escolars al port d’Arenys,
una altra forma de transmetre la
memòria del món pesquer.
Foto: E. Carbonell. Arxiu ICRPC.
drassana
número 22 | 2014
73
65-120 dossier.indd 73
03/02/15 11:08
en tant que permet potencialment als membres de les
tripulacions esdevenir en el futur propietaris de la seva
pròpia embarcació.16
Això, almenys, és el que n’han dit alguns antropòlegs i
historiadors, si bé amb matisos. El mateix Joan Lluís Alegret, en el seu estudi sobre els armelladers de Palamós
dels anys vuitanta, ja advertia que l’èmfasi igualitari del
sistema de parts “la majoria de vegades es queda en una
simple declaració d’intencions”.17
Com ha dit Rob van Ginkel,18 estudiós de la pesca a Holanda, el sistema de parts és inversament profitós per als
armadors i la tripulació segons la situació del mercat. En
moments de bonança econòmica per a la pesca, és a dir,
quan el peix té bon preu al mercat, el sistema de parts
és beneficiós per a la tripulació, mentre que per al propietari seria més convenient pagar un salari fix d’acord a
la categoria laboral equivalent dels treballadors de terra,
situat per sota del que reben els pescadors amb les parts.
En canvi, en èpoques de crisi, quan el peix va a un preu
baix, per al propietari el sistema de parts és beneficiós
perquè comparteix les pèrdues amb la tripulació, mentre
que aquesta obté uns beneficis molt baixos que sovint els
porten a abandonar la mar per dedicar-se a oficis de terra millor pagats i els seus llocs són reemplaçats per treballadors immigrants, com hem vist als nostres ports en
els darrers anys.
Ara bé, en èpoques en què el preu és baix i els salaris de
terra també ho són, o quan simplement hi ha poc treball
(com ara) a terra, als remitgers no els queda més remei
que compartir els riscos i les pèrdues amb els armadors.
Escoltarem ara el testimoni oral d’un pescador nascut
a Sant Pol de Mar l’any 1921 i mort el 2010. Aquesta entrevista l’hi vaig fer el 29 d’agost de 2007. M’agradaria
aprofitar per fer un breu parèntesi metodològic. L’entrevista, en el marc de la metodologia etnogràfica, no és
una tècnica fàcil ni evident. Pot ser un instrument estandarditzat, rígid i dirigit. Per als etnògraf, les entrevistes
han de ser flexibles, dinàmiques i no estructurades. Hi ha
moltes modalitats d’entrevistes: nosaltres tendim al model d’entrevista informal, que és el més semblant a una
conversa espontània. L’entrevistador pot tenir un esque-
ma més o menys clar en la seva ment sobre el que vol
saber, però ha de mirar d’exercir el mínim control en les
respostes de l’informant, de no condicionar el discurs i de
deixar que l’informant construeixi el seu propi relat. Val
a dir que aquesta tècnica, de tan natural com sembla, és
molt complicada i requereix una certa experiència. Ho esmento perquè a vegades en els programes de recollida de
la memòria oral això no es té prou en compte, segons he
pogut observar.
Però, tornant al nostre testimoni oral, l’any 1938 va morir el seu pare i ell era el gran de quatre germans. Anava a pescar amb un patró una mica poruc o previsor i no
guanyava gaire a causa del sistema de parts, on el repartiment dels guanys no es correspon amb el repartiment
d’autoritat o capacitat de decisió. Com que es trobava en
la situació d’haver perdut el pare, el nostre informant va
decidir canviar de patró i anar amb els germans Puig, que
tenien fama de ser els més valents i de sortir sempre, fins
i tot amb mal temps. Escoltem-lo quan es refereix al sistema de les parts:
Vaig començar amb un patró que li deien el Tatxo. Però després em van embarcar els Puig, que tenien fama
els dos germans de bons pescadors, que ho eren, i et
guanyaves més bé la vida. Per agafar més s’havia d’arriscar més i ells ho feien. I, llavors, del que s’agafava,
dels diners que es feien, es feien diverses parts. No me’n
recordo exactament com era…, però a veure, dues parts
per al manteniment de la barca, una part per al manteniment de les xarxes, després una part per al remitger
i el patró no sé si tenia una part i mitja. O sigui, més o
menys, no és segur. I, és clar, de diner sempre se’n feia
poc. Si que es pescava bastant, hi havia força peix, però
no valia cèntims. Nosaltres i moltes famílies de pescadors anàvem a comprar a l’hivern i s’apuntava en la llibreta, i llavors, a l’estiu, que s’agafava sardina i tot això,
llavors es guanyava més i es pagava el que s’havia gastat a l’hivern.
En sortir amb no gaire bon temps… Oh, que n’hi havia
que…, a veure…, ostres, que el temps… que si sortirem,
si no sortirem… Però llavors, sempre, els germans Puig,
a l’aigua! Mira, una vegada, això és una experiència personal, jo llavors tenia disset o divuit anys, vàrem sortir
que el temps no estava gaire d’allò… i va fer temporal. I
quan tornàvem en terra, un dels pescadors grans em va
dir: “Mira, tu posa’t a proa i quan la barca toqui en terra
La pesca
La memòria del món pesquer
74
65-120 dossier.indd 74
D
03/02/15 11:08
salta i fuig corrents cap amunt, si ha de passar alguna
cosa que ens passi a nosaltres.” Vull dir, és clar, que això era arriscat. Quan allò que deies, a veure que tal que
tal… els germans Puig, a l’aigua! Generalment sortia bé,
però no sempre.
Diversos autors19 han assenyalat que l’exigüitat dels aliments de la terra —és a dir, la fam— és el que va empènyer
els catalans al mar. El mar és un medi sotmès als atzars
del clima, altament insegur i arriscat. Per altra banda, William Torry,20 en un article sobre l’antropologia dels ambients atzarosos, va posar de manifest que hi ha condicions
històriques específiques vinculades al treball i el capital
que expliquen per què alguns col·lectius humans es veuen empesos a viure i a treballar en determinats hàbitats
perillosos.
Els pescadors artesanals s’enfrontaven al mar amb
una tecnologia precària, els llaguts a vela llatina, sense
cap mena de sistema de seguretat a bord i en una costa
desproveïda de les mínimes infraestructures per fer front
als temporals, amb escassísims ports on refugiar-se quan
l’alçada de les onades feia molt arriscat o impossible
treure les barques a la sorra. Quan els guanys eren insuficients s’augmentaven els riscos, com acabem de veure en
el fragment que hem escoltat, de manera que el sistema
de parts era també un sistema que empenyia els remitgers a arriscar més la seva vida per poder sobreviure.
Això és el que em porta a concloure, amb William
Torry,21 que “el sofriment i les pèrdues no són només una
qüestió de danys físics, sinó que tenen arrels en factors
culturals i socials”. Els temporals amb víctimes eren molt
freqüents, com ens demostra la tradició oral que ens ha
arribat a través de cançons i rondalles. El més greu que
tenim registrat a Catalunya es va produir, com sabeu,
l’any 1911, i entre els 140 pescadors i mariners que van
morir ofegats la nit del 31 de gener de 1911 hi trobem alguns infants de només deu anys d’edat. Per exemple,
a Cambrils, van comprovar al Registre Civil les dades
dels 15 pescadors d’aquella localitat morts al temporal i
un terç d’ells tenien entre dotze i disset anys d’edat. Els
processos de patrimonialització de la cultura marítima
no poden ignorar els factors socials i culturals que com-
portaren el sofriment i la pèrdua de vides humanes en el
món pesquer.22
M’agradaria acabar fent un esment a la conflictivitat social. Un altre element de la patrimonialització que
caldria revisar és la visió que ens dóna Emerencià Roig
d’una societat sense conflictes socials.
La vida de la gent de mar no és només una lluita contra
les adversitats derivades dels fenòmens naturals, com els
temporals. Ho és també contra les adversitats socials. En
els moments de crisi és quan es produeixen més alteracions del sentit de l’economia moral de les comunitats. El
sistema de parts es veu també afectat.
Fins ara he parlat de patrons i remitgers. Hi havia un
altre col·lectiu fonamental per al funcionament de la pesca en les viles sense port, que eren els palers. Els palers
eren escollits normalment per sorteig en les confraries
de pescadors, ja que es considerava un bon treball. Es regien per unes normes conegudes com a “Règim del pal”,
on s’establia el sistema d’elecció dels palers, normes i
condicions de treball, beneficis, etc. Mentre hi havia barques en la mar, el paler havia d’estar sempre amatent a
la possible tornada d’una barca —recordem que les embarcacions de pesca artesanal no disposaven de ràdio per
comunicar-se amb terra fins als anys seixanta—. Els palers
dormien, per tant, vora el mar hivern i estiu, en petites
construccions propietat de les confraries, conegudes com
a “botigues”, fins que tota la flota era en terra. Si hi havia temporal, amb les barques amarrades a la platja, els
palers anaven a avisar els patrons casa per casa per fer
les barques per munt, és a dir, per assegurar-les de les
onades, sovint passant-les sobre les vies dels trens fins
a l’altra banda de l’andana, com passava al Maresme. La
tasca del paler consistia a posar els pals de varada. Sobretot, el més important era el darrer pal que es posava,
en el trencall de l’onada, quan la barca es feia a la mar,
i també el primer, en el mateix lloc, quan la barca entrava a la terra. Aquesta operació era molt delicada, perquè
la barca podia quedar travessada, xocar contra l’onada i
tombar-se. Els pals, grans com les travesses de la via del
tren, els carregava un sol home a l’espatlla i els llençaven amb un cop de maluc caient en el lloc precís sota la
drassana
número 22 | 2014
75
65-120 dossier.indd 75
03/02/15 11:08
barca. He conegut els dos darrers palers de Sant Pol de
Mar, que es van jubilar en els anys vuitanta quan l’última
barca de pesca va abandonar la sorra de la platja. Quan
jo els vaig conèixer caminaven amb dificultat i s’havien
hagut de sotmetre a diverses operacions quirúrgiques. El
fragment que transcric a continuació és d’una entrevista
a un d’ells, realitzada el 20 de febrer de 2009. Nascut el
1926, va morir l’any passat. En l’entrevista ens parla dels
conflictes que tenia amb els patrons. Com he dit abans,
els palers rebien el quartó, és a dir, el 40% de part d’un
remitger, de cada barca. Quan hi havia moltes barques i
la pesca estava ben pagada, la feina de paler, tot i la duresa, compensava pels beneficis que s’obtenien sense els
riscos de sortir en mar. Però quan les barques van començar a desaparèixer de mica en mica de la platja, en
els anys seixanta i setanta, els guanys van anar minvant
per als palers, de manera que, per aprofitar el turisme
naixent a les nostres costes, els dos palers, que eren cunyats, van decidir muntar un bar a la platja per treballar
mentre les barques no els necessitaven servint refrescos
i plats combinats als turistes. En el següent fragment de
l’entrevista el paler m’explicava els conflictes que tenia
amb els patrons.
Ens robaven… que els patrons no et donaven ni la
quarta part del que et tocava. Jo vaig agafar uns disgustos! El meu cunyat, no, no, no, però jo ja volia plegar. I
ell, no collons, que jo em trobaré sense feina… I per no
deixar-lo a ell empantanegat…, perquè tenia la barqueta i llavors no podria anar en mar si jo plegava de paler.
Llavors va ser quan jo vaig dir, doncs mira, ja que estem
tot el dia aquí, fotem un bar. Això va ser la salvació. Ja
ho crec, home. Nosaltres a l’estiu trèiem una bona setmanada [gràcies al bar]. Però els pescadors, basta perquè tenies el bar que encara et robaven més. En Vinagreta i en Pallai, el Músic… Amb el Músic ens les vam
tenir però de collons, saps? Venia allà, es posava la mà a
la butxaca: “Teniu, agafeu la bona voluntat.” I et donava,
en aquell temps, et donava cent, cent cinquanta peles.
Un dia amb això de la bona voluntat li foto [els diners] a
les mans i li dic: “Això t’ho fots al cul i que et tregui un
altre, jo no et trec més. Et penses que m’has de donar
a mi cent cinquanta peles amb el peix que has tret d’en
mar?” “Oh, què et penses, noi, jo també tinc gastos.”
“Se’m fot els gastos que tinguis tu, tu m’has de donar lo
que treus d’en mar.”
Aquests episodis conflictius han estat poc recollits en
la cultura popular i, en tot cas, es troben pràcticament
absents en les presentacions patrimonials de la cultura
marítima que es poden observar avui tant en les manifestacions de patrimoni immaterial com en les presentacions museogràfiques. La memòria oral del món pesquer
ens permet accedir a aquests conflictes, a un relat més
viscut de la cultura on emergeixen visions del que era legítim i del que era il·legítim. Un sentit de l’economia moral que hauríem de traslladar també a l’àmbit professional del patrimoni.
L’Escala, 27 de novembre de 2013
NotEs
1. Ponència presentada en el marc de la III Jornada de la Xarxa
de Museus Marítims de la Costa Catalana, “La memòria oral: estat de la qüestió”, al Museu de l’Anxova i la Sal de l’Escala, 27 de
novembre de 2013. La recerca en què es basa aquesta ponència
forma part del Projecte I+D+i PESCUM (HAR2010-15566), finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. Agraeixo al Museu
de l’Anxova i la Sal de l’Escala la seva amable invitació a participar en aquesta jornada.
2. Una versió anglesa d’aquest text s’ha publicat al llibre de J.
L. Alegret i E. Carbonell, Revisiting the Coast: New Practices in
Maritime Heritage, (Girona: ICRPC, 2014).
3. Apraiz, J. A., “La patrimonialización efectista de la cultura
marítima”, a Joan Lluís Alegret i Eliseu Carbonell (eds.), La patrimonialització de la cultura marítima (Girona, Institut Català de
Recerca en Patrimoni Cultural, 2012).
4. Pujol, E.; Carbonell, E., Records d’una dona de mar (Palamós, Fundació Promediterrània, 2009).
5. Vegeu Moncusí, A., “La definició i l’activació del patrimoni immaterial. Algunes propostes des de l’etnologia”, a Revista Valenciana d’Etnologia, 3 (2008), 73-86.
6. Thompson, E. P., “The Moral Economy of the English Crowd in
the Eighteenth Century”, a Past and Present, 50 (1971), 76-136.
7. Vegeu Van Ginkel, R., “The Share System in the Fisheries: Coventuring on the Dutch Island of Texel”, a Argos. Revista do Museu Marítimo de Ílhavo, 1 (2013), 17-30.
La pesca
La memòria del món pesquer
76
65-120 dossier.indd 76
D
03/02/15 11:08
8. Roig, E., La pesca a Catalunya (Barcelona: Barcino, 1927).
9. Vegeu Heinich, N., La fabrique du patrimoine: de la cathédrale à la petite cuillère (París: Maison des Sciences de l’Homme,
2009).
10. Vegeu Frigolé, J., “Patrimonialization and the mercantilitzation of the authentic. Two fundamental strategies in a tertiary
economy”, a Xavier Roigé i Joan Frigolé (eds.), Constructing Cultural and Natural Heritage (Girona: ICRPC, 2010).
11. Vegeu Nadel-Klein, J., Fishing for Heritage. Modernity and
Loss Along the Scottish Coast (Oxford: Berg, 2003).
12. Historiesdelapesca.wordpress.com/2013/11/06/terramanersels-paries-de-la-pesca/. [Recuperat el 4/12/13.]
13. Bosch, A., “Estudi introductori”, a Jacint Verdaguer, Rondalles (Barcelona: Barcino, 1992).
14. Bienve.wordpress.com/2009/03/11/llegenda-del-mariner-desant-pau/. [Recuperat el 4/12/13.]
15. Vegeu, per exemple, Matthiasson, T., “Sharing revenue in
Icelandic Fisheries”, a Symes, D. (ed.). Northern Waters: Management Issues and Practice (Oxford: Fishing New Books, 1998), 130141; Pascual, J. J., “The Share System in fishing: the case of the
Canary Islands”, a Europea, vol. 2 (1999), 65-87; Martin, K., “The
difference that class makes: neoliberalization and non-capitalism
in the fishing industry of New England”, a Antipode, vol. 39, n. 3
(2007), 527–549; Van Ginkel, “The Share System in the Fisheries…”.
16. Van Ginkel, “The Share System in the Fisheries…”, 17.
17. Alegret, J. L., Els armelladers de Palamós (Girona: Diputació
de Girona, 1987), 225.
18. Van Ginkel, “The Share System in the Fisheries…”, 20.
19. Vegeu Braudel, F., La Méditerranée et le monde méditerranéen a l’èpoque de Philippe II (París: Armand Colin, 1949); Pi i
Sunyer, O., “Two Stages of Technological Change in a Catalan Fishing Community”, a Etellie M. Smith (ed.)., Those who live from
the sea: A Study in matirime anthropology (St. Paul: West, 1977);
Barbaza, Y., El paisatge humà de la Costa Brava, 2 vol. (Barcelona:
Edicions 62, 1988).
20. Torry, W., “Anthropology Studies in Hazardous Environment: Past Trends and New Horizons”, a Current Anthropology,
20(3) (972), 517-540.
21. Torry, W., “Anthropology Studies…”, 529.
22. Aquest tema l’he desenvolupat més extensament en el
capítol “El temporal de 1911 a Catalunya: La patrimonializació de
les catástrofes naturals”, a Joan Lluís Alegret i Eliseu Carbonell
(eds.), La patrimonialització…, 11-28.
drassana
número 22 | 2014
77
65-120 dossier.indd 77
03/02/15 11:08
[
La pesca en Cataluña
en la Edad Moderna:
una exitosa expansión
por el litoral español
Eloy Martín Corrales
Universitat Pompeu Fabra,
de Barcelona
resumen
La pesca en la Edad Moderna ha sido una de las actividades económicas menos estudiadas, a pesar de la
importancia del consumo de pescado por razones económicas y religiosas. El aumento de la población experimentado en Cataluña desde fines del siglo xvii y a lo largo
del siglo xviii, con la consiguiente demanda de productos
alimenticios (entre ellos el pescado) convierte a esta actividad en un elemento fundamental de la vida económica
y social del país. La expansión del sector pesquero español del siglo xviii no se puede comprender sin tener en
cuenta el caso catalán y su influencia a lo largo de todo el
litoral hispano.
Palabras clave: técnicas de pesca, conservación de pescado, artes de arrastre, pesca intensiva.
Abstract
Fishing in Modern Age has been one of the much less
studied economic activities, despite of the importance
of fish consumption for economic and religious reasons.
The population growth experienced in Catalonia since the
late seventeenth century and throughout the eighteenth
century, with the consequent demand for foodstuffs (including fish), makes this activity a fundamental element
of economic and social life of the country. The expansion
of Spanish fishing industry in the eighteenth century can
not be understood without considering the case of Catalonia, and its influence throughout the Spanish coast.
Keywords: fishing methods, fish conservation, trawl
gear, intensive fishing.
La pesca1 ha sido una de las actividades económicas menos estudiadas en la España de la Edad Moderna,2 a pesar de la importancia del consumo de pescado, debido
tanto a razones de índole religiosa (unos 150 días al año
de ayuno y abstinencia de ingesta de carne) y económica
(su baratura en relación con otros alimentos). 3 Así ocurre en el caso de Cataluña, donde la pesca ha sido poco
La pesca
La pesca en Cataluña en la Edad Moderna:
una exitosa expansión por el litoral español
78
65-120 dossier.indd 78
D
03/02/15 11:08
tratada en comparación con la atención dispensada al
estudio del tráfico marítimo catalán, en especial al extraordinario impulso que vivió desde fines del siglo xvii.
No obstante, contamos con diversas monografías para el
periodo medieval,4 los siglos xvi-xvii5 y, en especial, para
el xviii,6 que permiten hacernos una idea aproximada de
la evolución del sector pesquero catalán a lo largo de la
Edad Moderna.
El litoral de Cataluña, flanqueado por dos importantes
ríos (Ebro y Ródano) con sus aportes de agua y sedimentos, es una zona de cierta abundancia en fauna marítima,
en especial en la zona comprendida entre Blanes y la actual frontera francesa, la Costa Brava.7 Un testimonio de
1600 da cuenta de la riqueza y variedad de pescado:
Tenint com te Cataluña doscentes quaranta millas de
costa maritima; y tenint molts rius y alguns estanys te
abundancia de peyx de aygua salada y dolça, no sols
per à si pero encara per à altres provincias: lo qual no
tenen moltas provincias de España, Francia, è Italia, las
que estan en part mediterrànea y no participan de costa
maritima.8
El mismo informe daba cuenta de la variedad de las especies que se capturaban, destacando fundamentalmente
que el pescado azul o “pescado graso” (sardines, alatxes,
anxoves, verats, sorells, bissus, bonítols, tonyines y llampugues)9 era el más abundante:
Y començant dels peyxos de mar de Cataluña pescànse generalment en tot lo mar de Cataluña ab los arts y
bols Sardinas, Alatxas, Bogas, Sorells, Anchovas, Agullas, Varats, y altra varietat de peyxos, en gran abundancia epecialmente en lo mar de Colliure, Rosas, Cadaques,
Lloret y Canet, Palamos, y Tarragona, y encara que en
un temps se pescan mes que en altre temps, pero ordinariament de aquests peyx y ha en Cataluña gran abundancia.10
También se capturaban pescado blanco y otras especies: merluza, congrio, lubina, besugo, mero, boga, morena, calamar, langosta y otros.11
La pesca continuaba siendo practicada de forma muy
tradicional a comienzos del siglo xvi. Se utilizaban pequeñas embarcaciones y una tecnología que apenas había su-
frido cambios a lo largo de los siglos. Destacaba su estacionalidad, dado que dependía mucho de los meses en los
que las diversas especies se acercaban a la costa forman­
do nutridos bancos, como las sardinas en primavera y verano, las anchoas entre abril y septiembre u octubre y el
atún entre julio y octubre. Las principales modalidades de
pesca fueron las sedentarias y las móviles. Entre las primeras, el anzuelo, la nansa y el cerco (almadraba y sardinal). Entre las segundas, las artes de tiro (arte o xàvega y
artet o bolitx) y las de arrastre (gánguil, tartana y parelles
o bous). En líneas generales, se consumía el pescado fresco, lo que limitaba el radio de venta de las capturas. Salvo
en los casos de las sardinas, las anchoas y el atún, buena
parte de los cuales se salazonaba para su exportación. Un
testimonio de 1722 es ilustrativo al respecto:
Tout les Poissons qu’on pesche en Catalogne pres des
cotes et dans ces pesches ordinaires, et journalieres se
consommet frais excepte les Maquereaux, dont il s’en
prend quelque fois beaucoup dans ces mers icy; alors
on les sale en des barils avec la saumure, de de cette
maniere on les garde toute l’année, et on les transporte
dans les terres.12
La pesca con anzuelo (volantí, balestilla y palangre) era
la menos rentable desde el punto de vista de la producción, aunque no era agresiva con los recursos marítimos.
Su coste era elevado ya que había que emplear una cantidad importante de cebo y arpones:
Los qui pescan à canya solen pendrer llobarros, llissas, pagells, y moltes altres peyxos petits: pero esta pescaria ques fa ab cañya es molt poca: y en tal modo de
pescar se pert molt temps, y se guanya poc, y soviet per
raho dela fredor que pateéis lo qui pesca à canya, pren
alguna enfermedat, verificant se aquell proverbi. Pescador de Canya mes pert que no guanya.13
La nansa, o pesca mediante una especie de canastas de
las que no podía salir el pescado que entraba, se practicaba preferentemente de junio a noviembre. Era más productiva que la pesca con anzuelo, gracias a la baratura del
coste de producción de las nansas, pero los gastos en cebos hacía que no pudiera competir con la pesca con red.
drassana
número 22 | 2014
79
65-120 dossier.indd 79
03/02/15 11:08
On met dans ces Nances pour servir d’appat des sardines, des seiches, sardines pourries &c on les met loin
de terre de puis deux cents, jusques a quatre cents brasses d’eau, et on y prend des Languoustes, Congres, Pagets, Murenes.14
La almadraba, o cerco, era un sistema de redes que interrumpían el paso del atún, llevándolo finalmente al copo, lugar del que ya no podían salir. En Cataluña se calaba
normalmente la de retorn (entre verano y fines de octubre). Actividad no siempre rentable, necesitada de importantes desembolsos y de la imprescindible mano de obra
para llevarla a cabo.
Tonyinas y bonitols, que nos pescan en gran cantitat en Cataluña: Tota via se esdeve alguns añys que
sen pescan moltas, specialment en Coblliure, Rosas,
Cadaques, Tarragona y Coll de Balaguer. Lo any 1595
y 1596 se posaren almadravas en algunas parts dela
costa de Cataluña, y se guanyaren be los gastos y treballs.15
No existen muchas noticias de la explotación de las almadrabas anterior a 1578. Juan de Montcada, desde 1532,
era primer conde de Aitona y era señor de la jurisdicción
del vescomtat de Cabrera (que incluía la franja costera que
iba de Arenys de Mar a Malgrat). Tenía privilegio exclusivo
de calar almadrabas en el litoral, aunque no sabemos en
qué medida hizo efectivos sus derechos. Cuando, en 1575,
se concedió un privilegio real al valenciano Jeroni Salvador para que pudiese calar almadrabas en los litorales de
Cataluña y Rosellón, se hizo con la condición de que
no se haga perjuyzio a ningun tercero, ny sea en los lugares por nos, antes de agora, señalados al conde Aytona, para hazer la dicha pesca.
Jeroni Salvador tenía licencia para un periodo de diez
años, para una actividad en la que
se podrían hazer pescas de atunes, de que según dezís,
resultaría notable provecho y utilidad a todos su vecinos
de los dichos principado y condados, y gran aumento en
nuestros derechos y rentas reales.
Y que para pescar los dichos atunes, havéys inventado un nuevo artificio, en los mares de dichos principa-
dos y condados hasta aquí no usado, en que havéys gastado mucho tiempo y hazienda.16
En 1673 se concedió el derecho a establecer almadrabas entre Tossa y Torredembarra a Martí Tarascó, ciudadano honrado de Barcelona, y a Jeroni Ferrer, ambos
vecinos de Mataró y los dos vinculados con diversos comerciantes de ambas ciudades en esta actividad. El privilegio les otorgaba
perpètuament lo dret y facultat y plen poder, es a saber,
del terme de Tossa, inclusive, bisbat de Girona, Costa de
Catalunya fins al terme dit de La Torra den Barra, inclusive, archabisbat de Tarragona, de pescar tunynes, tant
venint com tornant, o de altre qualsevol ingeni o modo
per dit effecte, en les mars confinants de dit terme de
Tossa fins a la Torra den Barra privative a altres qualsevols, ab facultat de variar y posar dites, una o moltar
pesqueras o almedraves.17
Posteriormente, en 1722, el botánico Joan Salvador i
Riera, después de señalar que en otros tiempos se habían
calado almadrabas en diferentes lugares (Coll de Balaguer, Torredembarra, Mataró y Blanes), apuntaba que en
esos momentos solo quedaba la de Blanes:
Il y avoit en Catalogne quatre Madragues differentes
pour pescher les thons; une au Coll de Balaguer vers
Tortose; à la Torre den Barre ver Tarragone; à Matarò,
et a Blanes, presentement il n’y en a que celle de Blanes;
on la met du coté de la plage, qu’on nomme Cala Bona
Añadía que sus capturas se consumían en la propia
Cataluña (Barcelona, aunque también en Gerona y Vic)
y que la explotación de ese año “ne payera pas les frais”,
aunque reconocía que en otros años los beneficios fueron elevados. Entre 1727 y 1734 los explotadores de la
almadraba pretendían que los pescadores de la zona no
pudieran pescar mientras estuviese calada para que no la
perjudicasen. En 1737, la almadraba se había calado en
Tossa, mientras que en 1749 lo hacía en Llançà.18 Debió
de continuar siendo deficitaria, por lo que el concesionario renunció a ella en 1760, quedando sin explotación.
En 1788 un Real Decreto otorgó la de Roses a Josep Masdevall y a sus herederos, a título de feudo alodial, per-
La pesca
La pesca en Cataluña en la Edad Moderna:
una exitosa expansión por el litoral español
80
65-120 dossier.indd 80
D
03/02/15 11:08
petuamente y sin cargas. Se calculaba que producía una
ganancia anual de 80.0000 reales de vellón, el doble de
la inversión necesaria para su explotación. También por
Real Decreto se concedió, perpetua y hereditariamente,
la almadraba de L’Hospitalet o de Cap de Creus al conde
de Lalaing. Fue itinerante ya que se caló en los citados
lugares, en La Selva de Mar, Salou y Coll de Balaguer (Cap
de Terme), siendo una explotación deficitaria: “Ha producido siempre grandes pérdidas para su propietario, por
no corresponder lo que ha pescado a los gastos.”19
Posiblemente la escasa actividad almadrabera catalana
se debió, además de a que no siempre fue rentable, a que
era muy vulnerable a la amenaza del corso musulmán, tal
como opinaba Pere Gil en 1600:
Crec yo que si la costa de Cataluña estigues guardada y segura ab fortalezas, que los moros no poguessen
donar molestias; y se posasen almadravas en algunas
parts de Cataluña: se pescaria gran cantitat de Toñynas,
y se farian richs los pescadors de Almadravas.20
Más importancia que la almadraba tuvo la pesca de
la sardina y anchoa, mediante la utilización del sardinal.
Una barca de reducidas dimensiones lanzaba al agua
unas redes, cada una de ellas formada por tres o cuatro
piezas, en las que quedaban enganchadas las sardinas al
quererlas atravesar. Se practicaba desde diciembre hasta
fines de agosto. Se trataba de una pesca muy rentable.
Además de las cifras de la exportación de sardinas desde
algunos puertos catalanes, que veremos más adelante,
tenemos el testimonio de Joan Salvador, quien en 1722
afirmaba:
Quelques fois devant Barcelone il y en à cent jusques
cent-cinquante qui peschent chaque chaloupe à trois
mariniers pour faire la pesche portant des filets, qu’on
nomme sardinals.21
Además de las prácticas citadas estaban muy generalizadas las artes de tiro y arrastre, es decir, aquella modalidad en las que las embarcaciones debían moverse en
busca de las capturas. El art (xàvega) y el artet (bolitx)
utilizaban el mismo tipo de redes y actuaban de forma
idéntica, siendo su única diferencia el tamaño. Se calaba
una red de hilo de cáñamo compuesta por diversas piezas de malla de distinto grosor en las proximidades de la
costa. Posteriormente, se recogían los extremos de la red
y eran llevados a tierra, donde dos cuadrillas de hombres
tiraban de ella hasta depositarlas en la arena. El art solía
emplear una treintena de hombres, entre los de mar y los
de tierra:
Y juntament ablos filats y bols se trauen molts altres
peyxos grans y xichs de differents species que seria cosa prolixa referir assi tots los noms.22
El artet, de proporciones más reducidas, fue usual utilizarlo de noche a la luz de antorchas (la encesa). Xàvega,
bolitx y artet se practicaban entre abril y noviembre.23
Finalmente, el aumento de la población experimentado desde fines del siglo xvii y a lo largo de todo el siglo
xviii,24 con el consiguiente incremento de la demanda de
productos alimenticios, entre ellos el pescado, favoreció
la introducción y el triunfo de las artes de arrastre, la
pesca del bou. Su introducción en España hay que atribuirla al sector pesquero catalán.25 Tres fueron los sistemas practicados en Cataluña. El gánguil, a imitación de lo
que practicaban los provenzales, conocido ya a fines del
siglo xvi. Se traba de un “vaixell de dues proes i vela llatina que duia lligada una xarxa de malles molt estretes als
caps del seus botalons, que, un cop calada i amb el vaixell
en moviment anava arrosegant pels fondals”. La tartana, que solo se diferenciaba del anterior en que la red iba
“lligada un cap a la popa i un altre a la proa de manera
que quan es desplaçava ho feia de costat”. 26 Se trataba
de una actividad muy productiva desde el punto de vista
de las capturas. Las autoridades barcelonesas afirmaban,
en 1681, que había
enseñado la experiencia que el modo de pescar con gánguiles es el que da más abundancia de pescado, de que
se necesita, mayormente en las ciudades populosas, como es la presente.27
Però, las dos citadas modalidades fueron desbancadas
totalmente por el sistema de les parelles o bous. Se trataba de dos laúdes cada uno de los cuales llevaba el extremo de una red de malla muy estrecha que arrastraba
drassana
número 22 | 2014
81
65-120 dossier.indd 81
03/02/15 11:08
Naves llegadas con pescado a Barcelona y lugares de procedencia (1512-1553)
Año
Tossa
Blanes
Lloret
Total
1512
–
–
1
1
1519
1
–
–
1
1535
11
2
18
31
1537
1
–
–
1
1538
6
–
–
6
1540
20
3
19
42
1541
1
–
–
1
1543
3
–
–
3
1545
–
–
1
1
1548
1
–
6
7
1553
12
–
–
12
TOTAL
56
5
45
106
Fuente: Mario Zucchitello. El comerç maritim de Tossa a través del port Barcelona (1357-1553). Tossa: Ajuntament de Tossa, 1983, 111-115.
Sardina confita (salada) de Cataluña desembarcada en Valencia
Año
Barriles
Barriletes
–
1522
4
1538
1
–
1558
9
137
1559
205
–
Fuente: Mario Zucchitello. Homes, vaixells i mercaderies de Tossa al Grau de València (1459-1703). Tossa: Ajuntament de Tossa, 1991, 251.
La pesca
La pesca en Cataluña en la Edad Moderna:
una exitosa expansión por el litoral español
82
65-120 dossier.indd 82
D
03/02/15 11:08
el fondo marino capturando todo lo que allí hubiera. Su
éxito se explica por el mayor número de capturas que obtenía, en que los gastos en cebo eran inexistentes, en el
reducido número de tripulantes que utilizaba y en el bajo
coste de los laúdes.28
Establecer una panorámica de la evolución de la pesca
(mayor o menor importancia de las distintas modalida-
al litoral catalán y se había avanzado poco en materia de
conservación de las capturas. De ahí que, a comienzos del
siglo xvi, se dedicaba fundamental a ofrecer pescado fresco a las poblaciones marítimas en cuyas inmediaciones
se realizaban las capturas.
El crecimiento de la población catalana en el Quinientos primero y desde fines del Seiscientos en adelante fa-
Sardinas Ahumadas y arenques exportados desde Cataluña desembarcados en Valencia (1576-1703)
Años
Unidades
1576-1580
91.600
1581-1590
10.925.800
1591-1600
16.145.650
1601-1610
20.133.900
1611-1620
10.198.050
1621-1630
25.485.400
1631-1640
8.940.600
1641-1650
¿?
1651-1660
3.255.100
1661-1670
2.433.000
1671-1680
2.370.400
1681-1690
9.881.300
1691-1700
7.666.400
1701-1703
1.859.600
Fuente: Mario Zucchitello. Homes, vaixells i mercaderies de Tossa al Grau de València (1459-1703). Tossa: Ajuntament de Tossa, 1991, 254-250.
des, la productividad de cada una de ellas, la eficiencia a
la hora de obtener capturas, la capacidad para satisfacer
la demanda tanto de la costa como del interior, catalana o de fuera del Principado) a lo largo de los tres siglos
estudiados es una tarea harto complicada. Como se ha
señalado con anterioridad, era muy dependiente de la estacionalidad de los bancos de peces que se aproximaban
voreció el crecimiento de la demanda de pescado de las
principales ciudades, en especial de Barcelona. 29 Desde
fines del siglo xv y comienzos del xvi se detecta el envío
de pescado desde Palamós, Tossa, Blanes, Lloret y Roses
a Barcelona.
Un mínimo de 106 naves llegaron con pescado fresco
y salado a la capital catalana desde los citados puertos.
drassana
número 22 | 2014
83
65-120 dossier.indd 83
03/02/15 11:08
Hay que destacar que solo contamos con información
más o menos completa para once años (1504, 1508, 1512,
1517, 1523, 1527, 1531, 1535, 1540, 1545 y 1558); en los restantes que figuran en el cuadro solo se contabiliza noticias fragmentarias. Del total de 1.271 expediciones contabilizadas, solo conocemos la carga en el 25% de los
casos. De modo que la importancia de las 106 partidas de
pescado contabilizadas radica en que solo debe considerarse como la punta del iceberg del nutrido tráfico que
abasteció a Barcelona de pescado fresco y salado en la
primera mitad del siglo xvi.30
También se exportaba pescado hacia Valencia, para cuyo puerto contamos con noticias a partir de 1507. Sin embargo, esta actividad exportadora no parece que adquiriese verdadera importancia hasta seis o siete décadas
después.31
Muy posiblemente el tirón de la demanda pudo provocar la adopción de mejoras en las técnicas de conservación del pescado: confitado (salado), ahumado, arengado
y escabeche. Lo que favoreció que aumentasen las posibilidades de exportación de las capturas a mercados más
lejanos. Parece confirmar lo anterior la siguiente observación de Pere Gil, en 1600, al hablar de la utilidad de la
sal para la conservación del pescado:
Per a conservar serdinas, anchovas, varats, tonynas,
y altres peyxos ab aygua sal en barrils; Bacallars, Merlussas, Congres, Arangadas y altres peyxos conservarlos
salats en sec […] alguns animals y peyxos, sens couserse, abla sola sal sian bo y sufficient aliment del home
per a ser menjats. Y ayxi vejem, que la canselada magre
ben salada pot ella sola sens courerse menjada, y lo mateyx experimentan y usam cada dia dela tonyna magra,
y de las anchoas, etc.32
La mejora en la conservación de las capturas parece
confirmada por los comentarios del científico Joan Salvador, en 1772, aunque el texto es un tanto confuso:
Autres fois on faisoit en Catalogne une grande salure
des Anchois venant les Provenceaux à Palamos, Sant Feliu de Guixols, Calella &c pour les saler et les accomoder
avec des barils, les transportant apres en france pour
en faire leur negoce; mais depuis que en Roussillon de-
puis le Cap de Creus jusques à Cadaques l’on a observe y avoir meilleure pesche, les Provenceaux vont a ces
endroits la soulement. On accomode et sale les Anchois
dans des barils comme nous avons dit des sardines confites, avec cette difference, que les Anchois se rangent
dans les barils l’une sur l’autre le dos en dessous, et le
ventre en dessus, et on leur otte les entrailles, on y met
aussi des herbes aromatiques, comme aussi des clous
de Girofle, Canelle, Muscade &c ils tardent plus long
temps à etre confits, ils se conservent assez cons d’une
année à l’autre.33
Las mejoras explicarían que la actividad exportadora
se acelerase a fines del siglo xvi, tal como lo demuestran
las cifras de pescado enviado desde Cataluña hacia Valencia entre 1576 y 1703.
Hay que señalar que del total de los 129 años incluidos entre 1576 y 1703, solo tenemos información para
81 años, en 68 de los cuales es completa, siendo fragmentaria en los 13 restantes. Lo que significa que la exportación de pescado capturado en el litoral catalán
hacia Valencia fue más importante de lo que sugiere el
anterior cuadro. Lo cierto es que su envío hacia Valencia
en 1722 seguía siendo importante. Otras localidades valencianas como Vinaroz y el interior de Aragón también
recibieron pescado salido de Cataluña.34
Per raho del mar goza de sal de abundancia y varietat
de peyxos, que bastan no sols per è ella en si, pero encara per à comunicar al Regne de Arago.35
La creciente actividad exportadora, basada en el aumento de las capturas, favoreció la especialización pesquera de algunas localidades del litoral catalán. En Tossa,
de un muestrario de 1.089 matrimonios celebrados entre
1593 y 1710, conocemos la profesión del marido en 814 casos. En 460 ocasiones el marido pertenecía a la “gent de
la mar”. En un capbreu de vecinos de la citada localidad,
de 1639, el 48,5% de los 202 declarantes eran marineros
(16,33%) y pescadores (32,17%). La riqueza derivada de
la pesca favoreció a unos más que a otros. Antoni Caixa,
el más activo de los exportadores de Tossa entre 1584 y
1597, pudo, gracias a los beneficios obtenidos, fundar la
iglesia de la Mare de Déu del Socors, llegando a ser pro-
La pesca
La pesca en Cataluña en la Edad Moderna:
una exitosa expansión por el litoral español
84
65-120 dossier.indd 84
D
03/02/15 11:08
curador general del “castell, vila y término” de Tossa en
nombre del abad.36
Todo parece indicar que la actividad pesquera de la
Costa Brava, que había protagonizado la expansión exportadora de sardinas y anchoas en los siglos xvi y xvii,
no pudo adaptarse fácilmente a las nuevas necesidades,
marcadas por el crecimiento demográfico experimentado
por Cataluña desde fines del Seiscientos. Efectivamente,
la práctica de la pesca, encorsetada por seculares costumbres, plasmadas en Ordinacions en el caso de Cadaqués, solo podía aumentar sus capturas ampliando sus
zonas de pesca a expensas de localidades vecinas. 37 El
aumento del consumo de pescado en Cataluña y su notable capacidad exportadora hacia Francia y Valencia ya no
podían ser adecuadamente sostenidas por las capturas
del litoral norte de Cataluña. Además, sus fondos marinos
no eran aptos para la pesca de arrastre, modalidad que
precisaba fondos arenosos, que finalmente se impuso a
comienzos del siglo xviii.
El centro de la actividad pesquera comenzó a desplazarse hacia el sur. Los grandes comerciantes, los patrones de pesca y la marinería pescadora de Barcelona, Mataró y otras localidades vecinas (Masnou, Calella, Premià,
Vilassar, Sant Pol) protagonizaron, desde mediados del
siglo xvii, la ruptura de las anquilosadas jurisdicciones señoriales y de los usos consuetudinarios locales, que impedían que la pesca pudiese responder adecuadamente al
crecimiento que experimentaba la demanda. En 1643 los
pescadores de Mataró consiguieron que el ayuntamiento (universitat) les concediera licencia para poder enviar
sardina a otros mercados que no fueran el de la propia
localidad.38 Las cofradías de vendedores y de pescadores
de Barcelona fueron denunciadas en repetidas ocasiones (1675, 1686, 1696, 1697, 1719, 1727-1730 y 1734) por las
prácticas que utilizaban para mantener elevado el precio
del pescado. En 1697 un memorial de los pescadores reconocía estas prácticas:
Debido a ser excesivamente bajos los precios tasados,
la gente no quería ir a sacar las artes y en la venta del
pescado imperaba el desorden, por cuanto estaba dispuesto venderlo al peso, mientras que la costumbre era
venderlo a ojo.
Los pescadores también procuraban impedir que las
capturas de otras localidades del litoral catalán llegasen
a Barcelona. Uno de los argumentos de la ciudad de Barcelona y de los virreyes para autorizar la pesca de arrastre, primero con gánguil y posteriormente con parelles
de bou, fue el de poner fin a esas prácticas consideradas
abusivas.39
En todo caso, las posibilidades de beneficio que ofrecía la pesca llamó la atención de los acaudalados hombres de negocios de Barcelona y Mataró, los cuales
podían hacer frente con facilidad a las cada vez más elevadas inversiones necesarias para la actividad pesquera,
en especial la instalación de almadrabas y la pesca con
gánguil. Recuérdese que los socios de la Compañía a la
que se concedió en 1673 licencia para explotar las almadrabas desde Tossa hasta Torredembarra eran básicamente ciudadanos honrados de Barcelona, algunos de
ellos avecindados en Mataró.40 En Mataró fueron apareciendo vecinos que tenían artes de pesca: Miquel Peric
tenía ocho palangres; Vicenç Prats, 16; Joan Anglada,
un laúd, cinco piezas de sardinales y 600 barriles de salar sardinas. En 1696 se constituyó una compañía, con
capital de 600 libras catalanas, para salar y comercializar pescado.41 Finalmente, el gran centro consumidor
de pescado que era Barcelona, apoyándose en la plataforma de fondos arenosos que iba desde Arenys de Mar
hasta Castelldefels, impuso la consolidación de la pesca
de arrastre.
En el siglo xviii, la actividad pesquera experimentó un
notable desarrollo, ya que tuvo que hacer frente al crecimiento demográfico catalán (lo que implicaba un aumento del consumo de pescado, tanto fresco como salado).42
Sin embargo, el sector tuvo que superar, con mayor o menor fortuna, diferentes obstáculos, algunos de los cuales
se heredaban de los siglos anteriores.
La amenaza de los corsarios norteafricanos continuó
siendo una pesadilla para los pescadores catalanes que
a menudo perdieron sus embarcaciones o fueron capturados y llevados como esclavos a los baños del norte de
África. Algunos ejemplo lo demuestran. En 1721, el patrón
Samuel Alabart, dedicado a la pesca de arrastre con la
drassana
número 22 | 2014
85
65-120 dossier.indd 85
03/02/15 11:08
utilización del gánguil, fue apresado, así como dos gánguiles de su propiedad, aunque uno de ellos pudo ser rescatado.43 En 1760, un informe sobre Blanes describía un
panorama nada halagüeño:
A los problemas anteriores hay que añadir las evidencias de cierto agotamiento de los caladeros catalanes.
Los ya citados patrones Antonio Roldós y Salvador Pou
argumentaron que pescaban en Cèta y Martigues:
Todo el mundo está temblando, ni los pobres pescadores tienen valor para salir a pescar, porque delante de
esta villa se encuentran cuatro embarcaciones de moros, temiendo de ellos algún desembarco.44
Para exerzer su oficio y subvenir sus necesidades con
los lucros de aquel respecto la poca utilidad que en su
lugar y demás costas de este Principado les resultava.48
En 1772, el obispo de Barcelona facultó a sus feligreses
para que pudiera comer alimentos prohibidos en cuaresma ante la escasez de pescado fresco motivada por la
amenaza de los corsarios a la navegación y pesca.45
La pérdida de la Catalunya Nord en beneficio de Francia a raíz del Tratado de los Pirineos, en 1659, debió de
traducirse en dificultades para la tradicional actividad
pesquera catalana en el Rosellón (de Cerbera a Leucata)
y en la Provenza, aunque es un tema del que se sabe poco. Las medidas sanitarias tomadas a raíz de la epidemia
de peste de Marsella de 1720 provocó el que por unos
años se decretase la prohibición de pescar en aguas francesas. No obstante, los pescadores catalanes continuaron
faenando allí, tal como reconocía el Edicto de Sanidad de
1721:
Los lugares de la Marina del Ampurdán, desde Llansá
hasta Castellón de Ampurias, acostumbraban salir á executar la pesca, no solo en sus Mares, sino también hasta
los de Bañuls, y Colibre, Puertos de Francia.46
Noticias posteriores corroboran lo anterior. En 1728
los patrones Antonio Roldós y Salvador Pou, ambos de
Vilassar, que faenaron en Cèta y Martigues, y Carlos Gorgollón, del Masnou, quien lo hizo en Cotlliure, tuvieron
problemas con las autoridades sanitarias barcelonesas.
Gorgollón alegó que pescar en aquellos parajes era una
práctica habitual, “como lo hacen muchos otros pescadores de Barcelona y su circumbesindad”.47 Sin embargo, el
recurso a la pesca en el litoral francés fue teniendo cada
vez menos importancia a medida que avanzaba el siglo
xviii. En parte fue debido al establecimiento permanente
de pescadores catalanes en Marsella, donde crearon su
propio barrio.
Otras evidencias confirman que los caladeros catalanes
tenían enormes dificultades para abastecer de pescado a
Barcelona y a otras localidades catalanas, así como para hacer frente a la tradicional exportación de sardinas y
anchoas a Marsella. Las más importantes evidencias fueron las ya citadas protestas populares y de los conventos
ante la subida de precio del pescado (1686, 1696, 1697,
1719, 1727-1730 y 1734), la escasez y carestía del pescado (1771) y la utilización para la exportación de anchoas
de barriles con menos peso y capacidad que los usuales
(1770 y 1774).49
En paralelo, la monarquía española y las autoridades
locales intentaron potenciar la pesca para dificultar, en la
medida de lo posible, la dependencia de la continua importación de bacalao y especies similares, actividad controlada por los ingleses. En 1717 la ciudad de Barcelona
era favorable a la pesca de arrastre, practicada con gánguiles, con el argumento de que
la razón más principal que puede alegarse a su favor
es ahorrarse consumo consumo de la pesca salada de
otros reinos, que ocasiona el salir dinero de la Provincia.50
La guerra con Inglaterra, la de la Oreja de Jenkins
(1739-1748), parece que fue decisiva para impulsar el desarrollo de la pesca española y favorecer la disminución
de las importaciones.51
La combinación del aumento del consumo de pescado,
tanto fresco como salado, con las dificultades que pesaban sobre la actividad pesquera, con los intereses de los
pescadores y con los deseos de los gobernantes de promover su desarrollo estuvieron en el origen de dos importantes novedades que aparecen en el sector pesquero
catalán de comienzos del siglo xviii: la adopción de la pes-
La pesca
La pesca en Cataluña en la Edad Moderna:
una exitosa expansión por el litoral español
86
65-120 dossier.indd 86
D
03/02/15 11:08
ca de arrastre (parelles de bous) y la búsqueda de ricos
caladeros al sur de la frontera catalana.
La necesidad de aumentar las capturas muy por encima de las limitaciones de las modalidades de pesca
de tiro (art y artet) favoreció la adopción de la novedosa pesca de arrastre, o parelles de bous, que superaron
ampliamente a otras artes similares, como el gánguil o
la tartana. Su barrido de los fondos marinos le permitía
aumentar espectacularmente el volumen de sus capturas, así como su productividad, por lo que el nuevo sistema no tardó en generalizarse. Sin embargo, la pesca
de arrastre agravó un problema que ya se había hecho
sentir en el litoral catalán. Bien pronto se observó que
la sistemática pasada por los fondos marinos provocaba
la disminución de la fauna marítima. Cuando, en 1725,
se prohibió su práctica, ya estaba muy extendida ya que
unos cuarenta o cincuenta interesados en Barcelona solicitaron al monarca licencia para faenar. Una Real Cédula
de enero de 1726 concedió al Gremio de Pescadores licencia para armar solo quince o dieciséis parelles, para
que pudieran abastecer de pescado fresco a la ciudad.
También establecía la prohibición de pescar entre junio y agosto y limitaba a cuatro el número de gánguiles
que podían practicar la pesca de arrastre. De Tarragona
y otras localidades surgieron peticiones para poder armar parelles, que no fueron atendidas. Pero tales disposiciones no pudieron impedir la proliferación de les parelles: en 1732 se descubrió que una veintena de barcas
palangreras se dedicaban clandestinamente a la pesca de
arrastre.
Hacia 1741 se detecta la pesca con bous en Sanlúcar de
Barrameda. En 1755 los catalanes aparecen practicando
esta modalidad de pesca en el litoral de Cádiz y, poco
después, en los lejanos mares de Galicia. Por esas fechas,
se produjo una avalancha de protestas de las localidades
en cuyas costas faenaban los catalanes, dados los efectos negativos de este sistema de arrastre. Una Real Orden de 1761 prohibió la pesca con parejas, pero las presiones de los pescadores lograron que se revocara en
1765, año en que se procedió a regularizar su empleo en
las costas españolas. Se concedieron 16 licencias al lito-
ral catalán, 39 al valenciano, 5 al murciano, 5 a Andalucía
oriental y 32 a la bahía gaditana. A partir de 1777 se fueron turnando las disposiciones, órdenes prohibitivas o reguladoras de la actividad, como la reducción de las licencias. No debe extrañar que en esa tesitura, y a lo largo de
todo el litoral español, fuera habitual que numerosas parelles faenaran ilegalmente. En Cataluña llegaron casi al
medio centenar.52 Qué duda cabe de que el despliegue de
la pesca catalana por el litoral español hasta Galicia fue
exitoso. En especial si tenemos en cuenta que, además de
las innovadoras técnicas en materia de capturas, se introdujeron mejoras en su conservación.53 No debe extrañar que se llegara a exportar pescado salado a la feria de
Beaucaire, en Francia.54
La otra novedad, aunque relativa ya que la presencia
catalana en el pesquero andaluz y francés está perfectamente documentada desde comienzos del siglo xvi,55
fue la expansión de los pescadores catalanes a lo largo
de todo el litoral español en busca de nuevos caladeros,
ante la insuficiencia de los propios. De momento, las informaciones con las que contamos van en esa dirección.
Entre febrero de 1722 y abril de 1723, llegaron al puerto
de Barcelona un mínimo de 42 laúdes de pesca catalanes
con pequeñas partidas de congrio, zafios, rayas, gatos,
tollos y sardinas. Los 16 cargos de congrios contabilizados, de un total de 18, solo alcanzaron los cien quintales
(unos 1.150 kilogramos), mientras que los 15 de “pescado
salado”, de un total de 17, solo alcanzaron los 33 quintales
(no llegaron a 380 kilogramos). Cualquiera de los navíos
ingleses que llegaron esos años a Barcelona con bacalao
o abadejo superaban con mucho las anteriores cifras. Los
cuarenta y dos laúdes habían estado faenando en Adra,
la Rápita, Almuñécar, Salobreña, Motril, Nerja, Torrox,
Vélez-Málaga, Málaga, Estepona, Manilva, Ceuta, Conil y
Ayamonte. Sirva de ejemplo la anotación del escribano de
Vélez-Málaga en la boleta de sanidad de Gerardo Maristany fechada en marzo de 1723: “El patrón se ha mantenido desde el día diez de octubre próximo pasado pescando
en las plaias y jurisdicción de esta Villa.”56
La presencia de pescadores catalanes en La Higuerita
o La Figuerita (posteriormente, Isla Cristina) está data-
drassana
número 22 | 2014
87
65-120 dossier.indd 87
03/02/15 11:08
da hacia 1720; diez años más tarde estaban sólidamente
implantados en Ayamonte.57 En 1732, Jaume Duran, uno
de los más importantes comerciantes barceloneses de la
época, redactó un informe que demostraba el interés catalán por calar almadrabas a lo largo del litoral español y
por las pesquerías gallegas:
Que a este efecto convendrá establecer en Barcelona, Mataró y Campo de Tarragona, lo que será fácil a la
Junta conseguir con los negocios de estos pueblos, dos
Compañías, una para la pesca del atún en las costas de
España o en las partes de Ceuta, en África, donde abunda este pescado, y la otra en las costas del Reino de Galicia.58
Es importante destacar que la mayoría de las remesas
de pescado salado que llegaba a Barcelona desde el litoral español fue fruto de la actividad de los pescadores
catalanes. Pero no fue así en todos los casos, como veremos a través de noticias fragmentarias sobre cargos de
pescado llegado a Barcelona, bien adquirido por patrones
catalanes y valencianos en diferentes puertos españoles:
Vinaroz, Alicante, Valencia, Cartagena, La Coruña, 59 Almería y muy especialmente Ayamonte.60
Es interesante destacar que en los siglos xvi y xvii el
protagonismo de la actividad pesquera catalana lo tenían
diversas localidades de la Costa Brava (Tossa, Lloret, Blanes, Sant Feliu de Guíxols y otras). Sin embargo, desde
fines del siglo xvii, recayó cada vez más en Barcelona, Mataró y otras poblaciones del Maresme (El Masnou, Calella,
Vilassar, Premià, Sant Pol) e, incluso, al sur de la capital
catalana, cuyas embarcaciones pesqueras fueron las que
protagonizaron la expansión a lo largo del litoral español.
La capitalidad pesquera de Barcelona se ejemplifica perfectamente con el papel que sus comerciantes desempeñaron en el intento de poner en marcha las almadrabas
a partir de 1673 y en la aparición y expansión de la pesca
de arrastre. Incluso en el gran número de laúdes dedicados a la pesca de sardina para abastecer de pescado fresco a la ciudad: esos cien o ciento cincuenta sardinals de
que hablaba Joan Salvador en 1722.
La flota pesquera catalana, beneficiada por el extraordinario impulso del tráfico marítimo catalán, pudo des-
plegarse por todo el litoral español (los pescadores catalanes fundaron la actual Isla Cristina en la provincia de
Huelva y se instalaron en las costas gallegas), llegando
a ser la segunda en importancia de España, tan solo superada por la gallega. Según la revista de la Matrícula de
Marina de los años 1758-1765, contaba con 1.293 barcos
de pesca (486 en la provincia de marina de Mataró, 407
en la de Sant Feliu de Guíxols, 245 en la de Barcelona y
245 en la de Tarragona) y unos 4.600 pescadores. También hay que destacar las mejoras en la conservación del
pescado, que favoreció las exportaciones del sector pesquero catalán.61
La expansión del sector pesquero español del siglo
xviii no se puede explicar sin tener en cuenta la actividad
de los pescadores catalanes a lo largo de todo el litoral
hispano. Sin embargo, la expansión de la actividad pesquera catalana y/o española nunca pudo frenar significativamente la importación de pescado procedente del
extranjero. En los siglos xvi y xvii, el pescado (en especial
sardina, pero también atún, bacalao, merluza, arenques y
congrio) llegó sobre todo de Portugal, Andalucía, Galicia
y Cerdeña. En el xviii se impuso el bacalao que llegaba a
bordo de embarcaciones inglesas. Para el caso de Cataluña tenemos la observación de Pere Gil en 1600:
Los Congres sechs, y Merluzas, y Abadejos, y Arenchs,
y Arangadas, y Toñyna salada casi tota esta pescaria se
aporta [de] Galicia, ò Portugal, ò Bretanya; y arriba a Cataluña y altres provincias de España així mediterraneas,
com maritimas de aquest mar nostre mediterraneo.62
La importación de atún de las localidades portuguesas
de Faro y Lagos está demostrada al menos desde 1620.63
Décadas mas tarde, el comerciantes barcelonés Pau Dalmases i Ros estaba interesado en atún procedente del litoral español y de Cerdeña:
De Alicante han enviado una barca en Tarragona con
500 q[uintales de atún] y aquí [Barcelona] otra partida
semejante de atún de Ceuta de ida de la pesca de mayo
y aunque este no es tan estimado, no porque no sea tan
bueno como el de ay [Cerdeña?], que lo es, sino que no
viene tan bien acondicionado.64
La pesca
La pesca en Cataluña en la Edad Moderna:
una exitosa expansión por el litoral español
88
65-120 dossier.indd 88
D
03/02/15 11:08
En 1722, Joan Salvador decía a propósito del atún que
se consumía en Cataluña:
Le produit de la pesche se consomme dans la Province, et quand elle n’a pas eté abondante on fait venir
de ce poisson salé de Sardaigne, Portugal et autres endroits de l’Espagne.65
Lo cierto es que Barcelona estuvo muy necesitada da
las importaciones de atún. En 1721 el genovés Lorenzo
Banso llegó con una partida de atún que las autoridades
recelaban que era “muy probable qe este genero sea de
Zerdeña”. En esos momentos, como consecuencia de la
epidemia de peste de Marsella del año anterior, estaba
prohibida la admisión de embarcaciones procedentes de
la isla. El patrón solicitó que se le diera entrada alegando
que era “tan necessario para el abasto de esta Ciudad”.
Las autoridades sanitarias y el Gremio de Vendedores reconocía la escasez de atún, teniendo en cuenta “la corta
provisión qe hay existente de este genero y el consumo
regular que ha havido en los años anteriores”.66 Una vez
pasada la alarma sanitaria, continuó desembarcándose
atún de Cerdeña en Barcelona.67
Pero mucho más importantes fueron las llegadas de
bacalao, abadejo, salmón e, incluso, sardinas, que no dejaron de importarse.68 Hacia 1631-1632 fueron las embarcaciones de Saint-Malo las que abastecieron a Barcelona
de pescado salado. 69 La sardina que llegaba en buena
parte de Portugal fue siendo desplazada por la capturada en aguas andaluzas y, seguramente, norteafricanas.70
Posteriormente, los ingleses casi monopolizaron las
importaciones de bacalao, abadejo, salmón, arenque y
otras especies. Las transportaron desde Inglaterra, Irlanda, Hamburgo y Terranova,71 aunque también utilizaron
los puertos de Livorno, Génova y Gibraltar.72 Los franceses también intervinieron en este tráfico, aunque no
destaca­ron excesivamente.73 Para aquilatar la importancia de las compras de pescado salado al exterior servirán los siguien­tes datos. En 1793 se importaron 343.310
arrobas de bacalao, 26.221 de abadejo danés y 4.017 de
sardina de Portugal. En los años 1804, 1805 y 1806, el
valor del pescado salado, fundamentalmente bacalao,
desembarcado en Barcelona superó el 10% del total del
valor de todas sus importaciones (exceptuando los coloniales).74
Para concluir, la actividad pesquera catalana no cesó
de tener importancia a lo largo de los siglos xvi y xvii .
Los importantes niveles de consumo de pescado debidos tanto a razones de índole demográfica (aumento de
la población) como culturales (el papel del pescado en
cuaresma y las repetidas abstinencias) favorecieron el
creciente desvío de hombres, capitales y recursos hacia
este sector de la economía. En esos siglos el grueso de
la actividad estuvo controlado por las localidades marítimas de la Costa Brava que, crecientemente, abastecieron
de pescado a Barcelona, el interior catalán y a la misma
Valencia.
Sin embargo, el sector pesquero tuvo que hacer frente
a numerosas dificultades: la crónica amenaza del corso
musulmán, la amputación del litoral de Cerbera a Leucata
a raíz del Tratado de los Pirineos en 1659, la competencia
de las importaciones de bacalao protagonizadas por los
ingleses y, la más importante, el rendimiento decreciente
de los caladeros catalanes sometidos a una explotación
creciente.
A comienzos del siglo xviii, centuria en la que la población catalana en general y la de Barcelona en particular
experimentó un vigoroso crecimiento demográfico, el
sector pesquero respondió con dos cambios de gran importancia.
Ante la necesidad de aumentar las capturas muy por
encima de las dificultades señaladas y de las limitaciones
de los sistemas de art y artet, se introdujo la pesca de
arrastre (parelles de bou). Su barrido de los fondos marinos les permitió aumentar espectacularmente el volumen
de sus capturas, al tiempo que aumentaba su productividad debido a que utilizaba menos hombres que las artes
rivales, por lo que el nuevo sistema no tardó en generalizarse.
Sin embargo, la pesca de arrastre también supuso
problemas. En una situación caracterizada por el progresivo agotamiento de los caladeros catalanes (o su incapacidad para hacer frente a un importante aumento
de la demanda de pescado), la sistemática pasada por
drassana
número 22 | 2014
89
65-120 dossier.indd 89
03/02/15 11:08
los fondos marinos del litoral de las parelles de bous se
tradujo en la disminución de la fauna marítima (al menos eso defendían acaloradamente sus detractores) y,
lógicamente, de las capturas. Forzada por el agotamiento de los caladeros catalanes, la flota pesquera catalana
se desplegó a lo largo del litoral español. Entre sus hitos
más importantes, la fundación de localidades (La Higuerita o Isla Cristina en Huelva) y su consolidación en el
litoral de Galicia.
Las citadas innovaciones necesitaban un nuevo marco
libre de ataduras feudales y de prácticas consuetudinarias que dificultaban su expansión. También un litoral de
fondo arenoso que facilitara el arrastre de las redes. De
ahí que, desde fines del siglo xvii y durante el xviii, Barcelona y Mataró se convirtieran en el nuevo centro de una
actividad pesquera necesitada de más elevados capitales y mayores recursos que en los siglos anteriores.
Notas
1. Investigación enmarcada en el proyecto “Eclipse imperial:
transición y emergencia de nuevas estructuras políticas en América, Asia y África (1750-1950)”, Ref. HAR2012-39352-CO-2-OI.
Una primera y reducida versión en “L’expansion de la pêche en
Catalogne durant l’époque moderne”, en Rives Méditerranéennes. Revue de l’UMR TELEMMe, 43 (2012), 27-42.
2. Es imposible ofrecer aquí la totalidad de la bibliografía disponible, por lo que me limito a ofrecer visiones generales que,
en la medida de lo posible, recogen buena parte de lo publicado. Carlos Martínez Shaw, “La renovación de la pesca española en
el siglo xviii”, en Economía marítima. Actas de los XII Encuentros
de Historia y Arqueología: San Fernando, noviembre 1998 (San
Fernando: Ayuntamiento de San Fernando, 1998), 51-62. Roberto Fernández Díaz i Carlos Martínez Shaw, “La pesca de altura en
la América española del Setecientos: La fundación de la Real
Compa­ñía Marítima”, en Andalucía, América y el mar: Actas de
las IX Jornadas de Andalucía y América (Sevilla: Junta de Andalucía, 1991), 73-91. Carlos Martínez Shaw, “Las reflexiones de Campomanes sobre la pesca en América”, en Crónica Nova. Revista
de Historia Moderna de la Universidad de Granada, 22 (1995),
243-267. Carlos Martínez Shaw, “La pesca en los economistas españoles del siglo xviii”, en VII Congreso Internacional de Historia
de América, vol. 3. Diversos autores, La economía marítima del Atlántico: pesca, navegación y comercio (Zaragoza: Dep. Educación
y Cultura del Gobierno de Aragón, 1998), 1675-1690. Carlos Mar-
Shaw, “La pesca española en el siglo xviii. Una panorámica”,
en Giuseppe Doneddu y Maurizio Gangemi, La pesca nel Mediterraneo Occidentale (secc. xvi-xviii) (Bari: Publia Grafica Sud, 2000),
39-60. Carlos Martínez Shaw, “La empresa de pesca en Galicia,
1788-1789”, en Historia y perspectivas de investigación: estudios
en memoria del profesor Ángel Rodríguez Sánchez (Mérida: Consejería de Cultura de la Junta de Extremadura, 2002), 175-184.
Carlos Martínez Shaw, “Economía e imperio: los establecimientos
de la Real Compañía Marítima de América”, en Anuario de estudios atlánticos, 54-I (2008), 593-630. Carlos Martínez Shaw, “Las
almadrabas españolas a fines del Antiguo Régimen”, Estudis: Revista de Historia Moderna , 35 (2009), 259-286. Carlos Martínez
Shaw y Roberto Fernández Díaz, “La pesca en la España del siglo
xviii: una aproximación cuantitativa”, en Revista de Historia Económica – Journal of Iberian and Latin American Economic History, 3 (1984), 183-201. Andrés Canoura Quintana, La pesca en la
Galicia del siglo xviii (Santiago: Consellería de Pesca y Asuntos
Marítimos de la Xunta de Galicia, 2009).
tínez
3. Gerónimo de Uztáriz, Theoría y practica de Comercio y de
Marina (Madrid: Imp. de Antonio Sanz, 1742), 271-272. Fernand
Braudel, “Civilisation materielle, économie et capitalisme, xvxviii siècle”, tomo I: Les structures du quotidien: le possible et
l’impossible (París: A. Colin, 1979). Utilizo la versión castellana de
Alianza Editorial (1984), 176.
4. Para la pesca y el mercado de pescado en la Barcelona medieval, Claude Carrere, Barcelona, centre économique à l’époque
des dificultes, 1380-1462, I (París: Mouton, 1967), 321-326. Josefina
Mutgé i Vives, “L’abastament de peix i carn a Barcelona en el primer terç del segle xiv”, en Anuario de Estudios Medievales (Barcelona: Anexo, 1988), 109-136. José Rahola Sastre, “Cadaqués en la
Edad Media. Las «Ordinacions de la Pesquera»”, en Revista de Girona, núm. 38 (1967), 29-33, i núm. 54 (1971), 39-43. Josep Maria
Pons Gurí, “Ordinacions sobre pesca i venda de peix del 1401 al 1411
[al vescomtat de Cabrera]”, en Recull d’Estudis d’Història Jurídica
Catalana (Barcelona: Fundació Noguera, 1989), 93-97.
5. Federico Rahola y Trémols, Algunas noticias acerca de las
antiguas comunidades de pescadores en el cabo de Creus. Memoria leída en la Real Academia de Buenas Letras (Barcelona:
Imprenta de la Casa Provincial de Caridad, 1904). José Rahola
Sastre, “Cadaqués. Les «Ordinacions de la Pesquera» III”, en Revista de Girona, 106 (1984), 57-61. Josep Maria Madurell i Marimon,
“L’Almadrava de Tossa i la pesca de coral al comtat d’Empúries i a
la Selva de Mar”, en Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXV-2
(1981), 29-62. Ernesta Sala, “El llibre de les ordinacions de la pesquera de Cadaqués, un document del segle xvi”, en L’Autonomista
(Suplement Literari) (1990), 35-40. Maria Mercè Costa, “Conflictes de pesca a les mars de Palamós (1571-1576)”, en Estudis
del Baix Empordà, 14 (1995), 157-162. Anna-Maria Corredor i Plaja, “Temps de pescadors i comerciants a la platja de Pals (segle
xviii)”, en Estudis del Baix Empordà, 17 (1998), 127-150. Enric Prat,
La pesca
La pesca en Cataluña en la Edad Moderna:
una exitosa expansión por el litoral español
90
65-120 dossier.indd 90
D
03/02/15 11:08
Èrika Serna y Pep Vila (eds.), Les ordinacions de la pesquera de
Cadaqués (s. xvi-xviii) (Girona: Diputació de Girona, 2006).
6. Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, “Els sistemas
de pesca a la Catalunya de l’Antic Règim”, en L’Avenç, 33 (1980),
42-53. “La pesca en la Catalunya del siglo xviii: una panorámica”,
en Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 8-1 (1988), 323-328.
Y “El despliegue de los bous catalanes en el siglo xviii”, Carlos
Martínez Shaw (coor.), Historia Moderna, historia en construcción:
Economía, Mentalidades y Cultura (1999), 61-76. Jordi Lleonart
y Josep Maria Camarasa, La pesca a Catalunya el 1722 segons un
manuscrit de Joan Salvador i Riera (Barcelona: Museu Marítim,
1987). Francesca Mas i Marquès, La revolta dels Joseps. Un conflicte de pescadors del segle xviii (Lloret de Mar, Club Marina/Casinet, 1988). David Jou Andreu, Els sitgetants a Isla Cristina: aportació a l’estudi de les migraciones catalanes a l’Espanya dels segles
xviii i xix (Sitges: Grups d’Estudis Sitgetans, 1962). Catalanes en
Isla Cristina: aportación al estudio de la presencia de Sitges en la
antigua Isla de la Higuerita (Isla Cristina: Cuadernos de Isla Cristina, 1995). Eugenio Carré Aldao, “Influencia de los catalanes en
el progreso de la industria pesquera de Galicia”, en Boletín Real
Academia de Buenas Letras, vol. 2 (1904), 176-189. Antonio Meijide P ardo , Negociantes catalanes y sus fábricas de salazón en
la ría de Arosa (1780-1830) (La Coruña: Moret, 1973). “Polémica sobre los catalanes en las pesquerías gallegas del siglo xviii”,
en Homenaje a Antonio Domínguez Ortiz (Madrid: Ministerio de
Educación y Ciencia, 1981), 637-647. “La penetración económica
catalana en el puerto gallego de Murgado (1760-1830)”, en Pedralbes, 4 (1984), 7-38. Los Salazoneros catalanes: la economía
marítima de Sada y Fontán en la época precapitalista (Betanzos:
Lugami, 1996). Josep M. Grau y Roser Puig, El corall a la costa
de l’Empordà (Begur, segles xviii-xix) (Barcelona: Rafael Dalmau,
1993). Jordi Turón Piserra, La indústria del corall a Catalunya
(Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, tesis doctoral
inédita). Eloy Martín Corrales, “Sobre sanidad y pesca en la Cataluña del siglo xviii”, en Estudis d’Història Econòmica, 1 (Mallorca,
1988), 45-64. “L’activitat dels corallers catalans en el litoral africà al segle xix. Algèria, Marroc i Cap Verd”, en Drassana, 2 (Barcelona, 1994), 18-23. “Los coraleros catalanes en el litoral argelino
en el siglo xviii”, en Carlos Martínez Shaw, El Derecho y el Mar en la
España Moderna (Granada, 1995), 427-456.
7. Yvette Barbaza, Le paysage humain de la Costa Brava (París: A.
Colin, 1966), 62-74 y 313-324. Me limitaré a los límites actuales de
Cataluña, dejando de lado la Catalunya Nord, que hasta mediados
del siglo xvii estuvo bajo los dominios de la monarquía española.
8. Josep Iglésies, Pere Gil, S. J. (1551-1622), i la seva Geogra­fía
de Catalunya. Seguit de la transcripció del Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de historia o descripció natural, ço es de cosas naturasl de Cathaluña (Barcelona: IEC, 2002),
255. Dejaré de lado la pesca en ríos y estanques del interior, cuya
importancia aparece destacada en el texto de Pere Gil.
9. Sardina/sardina/sardine; alatxa/alacha/arand; anxova/boquerón/anchois; verat/caballa/maquereaux; sorell/jurel/chinchardes; bissus/bisos; tonyna/atún/thon, i bonitol/bonito/thon.
10. Josep Iglésies, Pere Gil…, 255.
11. “Llampugas se pescan en los ultims de Agost, y casi entot
Setembre, y part de Octubre enlo mar de Tarragona: y casi solament se troban en aquell mar; dos lleguas grans dins la mar;
las quals lempugas son peyxos de color blau, de admirable sabor
[…] Llussos se trauen en Tamarit cerca de Tarragona en gran numero; y se aportan por tota Cataluña, y al Regne de Arago, y se
salan y secan: los quals frescament salats son bons. Tambe en lo
mateyx mar de Tarragona se pescan Pagells y llobarros que solen ser peyxos molts preciats […] Arengadas molt pocas se fan en
Cataluña: ni manco Arenchs. Congres freschs, Morenas, Calamars
y semblants peyxos se pescan en Cataluña, y son en prou abundancia, si be son cars”, Josep Iglésies, Pere Gil…, 256.
12. Jordi Lleonart y Josep Maria Camarasa, La pesca a Catalu­
nya, 115.
13. Josep Iglésies, Pere Gil…, 256.
14. Jordi Lleonart y Josep Maria Camarasa, La pesca a Catalu­
nya, 117.
15. Josep Iglésies, Pere Gil…, 256.
16. Josep Maria Madurell i Marimon, “L’Almadrava de Tossa…”,
29-30 y 42-44.
17. Se estipulaba que las capturas la Compañía podría venderla
en la misma o donde quisiere: “En dita platja, a les parts que li
aparexerà més convenient per la venda de aquellas”, Josep Maria Madurell i Marimon, “L’Almadrava de Tossa…”, 32-38.
18. La almadraba de Blanes, poco antes de abandonarse, procuraba 600 quintales de atún, Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica de Cataluña. Siglos xvi al xviii, vol. IV (Barcelona:
Bosch, 1947), 419-421. Información para fines de siglo en Antonio
Sáñez Reguart, Diccionario Histórico de las Artes de la Pesca Nacional, I (Madrid: Imprenta Viuda de Joaquín Ibarra, 1791-1795),
40-52.
19. Carlos Martínez Shaw, “Las almadrabas españolas”, 267. Jordi Lleonart y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya, 109-111.
21. Josep Iglésies, Pere Gil…, 256.
22. Jordi Lleonart y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya,
109.
23. Josep Iglésies, Pere Gil…, 255. En 1722 tenemos constancia
de la actividad de cinco patrones de art o xàbega (Gaspar Carreras, Ramon Carreras, Juan Massó, Jayme Guixeras y Pedro Guixeras) y cuatro de bolitx (Miguel Pujol, Francisco Torres, Bernardo Pelliser y Pablo Fábregas), quienes presentaron un memorial
a la Real Audiencia sobre algunos problemas derivados de las
medidas sanitarias, Arxiu Històric Ciutat de Barcelona (AHCB),
drassana
número 22 | 2014
91
65-120 dossier.indd 91
03/02/15 11:08
Fons de Sanitat (FS), Informes y Representaciones, vol. 2, 104116.
de Cuaresma, Claude Carrere, Barcelona, centre économique…,
321-322.
24. “En Cadaqués, Canet, Lloret, Tamarit y llochs nomenats y
altres dela platja maritima de Cataluña se pesca ab Barcas de nit
ab llums, y de dia sens llum; y usan de uns instruments de pescar
quels nomenan […] y ab aquesta invencio pescan molta varietat
de peyxos”, Josep Iglésies, Pere Gil…, 255-256.
31. Algunas de la citadas remesas: 1537 (una barca con varat),
1538 (seis viajes), 1540 (uno), 1541 (10), 1543 (uno), 1553 (doce).
Otro resumen, que se solapa con las cifras anteriores, nos informa de un total de 73 viajes entre 1535 y 1548, Mario Zucchitello,
El comerç marítim de Tossa a través del port Barcelona (13571553) (Tossa: Ajuntament de Tossa, 1983), 106-115.
25. A comienzos del siglo xvi, Cataluña contaba con unos
240.000 habitantes, que ascendían a casi 270.000 en 1553. Los
pocos más de 400.000 de 1718, pasaron en 1787 a casi 900.000.
Barcelona contaba a comienzos del xvi unos 27.000 a 30.000 habitantes, que oscilaban entre 34.000 a 38.000 en 1717. En 1787, superaba los 90.000. Véase Jaume Sobrequés i Callicó (dir.), Història
de Barcelona, vols. 4 y 5 (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991).
26. Tradicionalmente se ha creído que fueron los pescadores
provenzales los que introdujeron la pesca de arrastre en Cataluña, aunque la historiografía francesa supone que fue introducida
en Francia por los catalanes. Es posible que su conocimiento y
práctica hubiera llegado al litoral catalán, sin que sepamos cómo,
desde Italia, donde la pesca de arrastre, “alla gaetana”, fue anterior a los casos catalán y francés. Véase el capítulo de Christopher Denis Delacour en este mismo volumen.
27. Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, “Els sistemes…”, “La pesca en la Catalunya…”, “El despliegue…”.
28. La pesca de arrastre con gánguil está documentada en
1593 y 1594, siendo prohibida este último año. No debió observarse totalmente, ya que volvió a ser prohibida en 1610, esta vez
en Tarragona. Sin embargo, el Virrey y la Bailía general concedieron algunas licencias para pescar, por ejemplo en 1653, lo que
ocasionó numerosas protestas de los pescadores de Barcelona,
Tarragona y Vila-seca. Las protestas arreciaron en 1678, finalizando en 1680 con la quema de dos gánguiles que faenaban en
aguas de Barcelona. Nuevas licencias para la pesca con gánguiles
se concedieron en 1681 por el Virrey, en 1702 por las Cortes y en
1706 por el monarca. El periodo de mayor esplendor del gánguil
fue entre 1706 y 1717, cuando pasó de cuatro a diecinueve los que
faenaban en las cercanías de Barcelona. Las inversiones necesarias para aparejar un gánguil eran elevadas. En 1700 uno de
los favorecidos con una licencia señalaba que había gastado 300
doblas de oro en adecuar un gánguil para pescar, Jaime Carrera
Pujal, Historia Política y Económica, II, 370-375; IV, 415-416.
29. Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, “Els sistemes…”, “La pesca en la Catalunya…”, “El despliegue…”.
30. Para tener una mínima orientación de cuál pudo ser el consumo de pescado en Barcelona, en el periodo estudiado, tiene
interés saber que en los siglos xiv y xv se ha estimado un consumo de 5 a 8 kilos de pescado por habitante y año en el caso de
Barcelona. De esa cantidad, el tercio se consumía en el período
32. Mario Zucchitello, El comerç marítim…, 106.
33. Josep Iglésies, Pere Gil…, 205.
34. Jordi Lleonart y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya…,
114.
35. Para 1722, informe de Joan Salvador, Jordi Lleonart y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya…, 112. En septiembre de
1574 unos mercaderes de Vinaroz adquirieron en Tossa, Lloret y
Blanes, 343 barriles de sardinas salada, dos botas y cuatro medias botas de bisos y verats salados, 2 barriles atuneros llenos de
verats y bisos salados, Mario Zucchitello, Homes, vaixells i mercaderies de Tossa al Grau de València (1459-1703) (Tossa: Ajuntament de Tossa, 1991), 89.
36. Añadía: “De aquets peyx fresc, ò sala ab un poco de sal se
aportan moltas carregas à totas las parts mediterràneas de Cataluña, y al regne de Arago“, Josep Iglésies, Pere Gil…, 177 y 255.
Véase también el citado informe de Joan Salvador, Jordi Lleonart
y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya…, 112.
37. Mario Zucchitello, Homes, vaixells i mercaderies…, 41-42 y
96.
38. Enric Prat, Èrika Serna y Pep Vila (eds.), Les ordinacions de
la pesquera.
39. Joan Giménez Blasco, Mataró en la Catalunya, 362.
40. Jaime Carrera Pujal, Historia Política y Económica, I, 585,
596-598; II, 371; III, 395-401; IV, 422-426.
41. Josep Maria Madurell i Marimon, “L’Almadrava de Tossa”, 3238.
42. Joan Giménez Blasco, Mataró en la Catalunya del segle xvii.
Un microcosmos en moviment (Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana,
2001), 362-371.
43. Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, “Els sistemes de pesca…” y ”La pesca en la Catalunya…”. Jaime Carrera
Pujal, Historia Política y Económica, vol. 4, 415-426.
44. Arxiu Històric Ciutat de Barcelona (AHCB), Fons de Sanitat
(FS), Informes y Representaciones, I, 261-264. Informes de 11-121921.
45. Maximiliano Barrio Gonzalo, “El corso norteafricano y su
incidencia en el Principado de Cataluña durante el siglo xviii”, en
Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXVII (1984), 313-327 y 320.
La pesca
La pesca en Cataluña en la Edad Moderna:
una exitosa expansión por el litoral español
92
65-120 dossier.indd 92
D
03/02/15 11:08
46. Proclama de Assensi, obispo de Barcelona, donde da cuenta de un breve de Clemente XIII con la notificación citada y ratificada por el monarca, con fecha de 17 de febrero de 1772, Biblioteca de Cataluña, Fullets Bonsoms, 3320.
47. Edicto General Comprehensivo de todas las Reales Provisiones y Ordenes y de los Edictos, Instrucciones y Providencias Generales, dadas en este Principado de Cataluña, para
preservarle, y resguardarle de la Peste, ò Contagio, que aflige
à la Provenza, Barcelona, 1721, 47. En septiembre de 1724, los regidores de Cadaqués enviaron una nota a la Junta de Sanidad
de Barcelona dándole cuenta de que le enviaban al patrón de
aquella localidad, Salvador Pont con su laúd y dos marineros,
notificando que Pont había “vingut de las costas de Franza de
pescar”, AHCB, FS, Serie XI, Caja 29. Para las cuarentenas de
las barcas pescadoras, Eloy M artín C orrales , “Sobre sanidad y
pesca en la Cataluña del siglo xviii”, en Estudis d’Història Econòmica, 1 (1988), 45-64.
48. Eloy Martín Corrales, “Sobre sanidad y pesca…”, 58.
49. AHCB, FS, Informes y Representaciones, vol. 4, 55-56. Eloy
Martín Corrales, “Sobre sanidad y pesca…”, 48-49.
50. Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica, III, 327,
332, 395, 399-401; IV, 422-426.
51. Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica…, IV,
415-416.
52. Para Pierre Vilar se había podido ganar cuotas del mercado a los ingleses en lo que hacía referencia a la sardina y la
anchoa, Pierre Vilar, La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondaments économiques des structures nationales, vol. 3 (París: Sevpen, 1962), 46-47 y 71.
53. Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, “Els sistemes…”, “La pesca en la Catalunya…”, “El despliegue…”. Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica , IV, 417-426. David Jou
Andreu, Els sitgetans a Isla Cristina y Catalanes en Isla Cristina.
Las protestas en los casos gallego y andaluz; Luis Alonso Álvarez,
Industrialización y conflictos sociales en la Galicia del Antiguo
Régimen (Madrid: Akal, 1976). Antonio Meijide Pardo, “Polémica
sobre los catalanes”. Marion Reder Gadow, “Conflictos pesqueros
catalano-malagueños en la costa marbellí a mediados del siglo
xviii”, en Baética: Estudios de arte, geografía e historia, 13 (1991),
255-280.
54. Eugenio Carré Aldao, “Influencia de los catalanes…”. David
Jou Andreu, Els sitgetans a Isla Cristina y Catalanes en Isla Cristina. Antonio Meijide Pardo, Negociantes catalanes. “La penetración económica catalana” y Los salazoneros catalanes.
55. Envíos de pescado, en especial anchoas, desde Cataluña
a la feria de Beaucaire, en libras tornesas: 1725 (42.000), 1726
(40.000), 1727 (30.000), 1728 (36.000), 1730 (50.000), 1731
(80.000), 1732 (70.000), 1733 (75.000), 1734 (100.000), 1754
(164.000) y 1789 (400.000), Pierre Vilar, La Catalogne dans…,
III, 49.
56. Para comerciantes catalanes que adquirían en Málaga sardinas y anchoas para enviarlas a Cataluña entre 1494 y 1534, María Teresa López Beltran, El puerto de Málaga en la transición a
los tiempos modernos (Málaga: Diputación Provincial, 1986), 46
y 114-119.
57. También hay información, aunque menor para 1728, Eloy
Martín Corrales, “Sobre sanidad y pesca”, 45-64. Para Gerardo
Maristany, AHCB, FS, Serie XI, Caja 9. Carlos Martínez Shaw, “Andalucía y el abastecimiento agrario de Cataluña. La coyuntura de
1721-1722”, en Actas II Coloquio de Historia de Andalucía. Andalucía Moderna, III (Córdoba: Monte de Piedad y Caja de Ahorros de
Córdoba, 1988), 639-650.
58. Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, “Els sistemes…”, “La pesca en la Catalunya…”, “El despliegue…”.
59. Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica… , vol.
II, 546.
60. En 1722 llegó a Barcelona el patrón valenciano Agustín
Benasco, de Vinaroz, con 40 barriles de sardina y 20 pieles de
angelote, AHCB, FS,Serie X, Caja 1. Entre junio de 1772 y mayo de
1773, se registran 9 cargos de sardinas procedentes de Alicante,
una de Valencia y otra de Cartagena. Entre 1782 y 1792, 5 embarcaciones francesas llegaron a Barcelona con sardina y pescado
salado desde Alicante (2), Salou, Cartagena y La Coruña. Pierre
Vilar, La Catalogne dans…, III, 71, 78, 89-108. Para las compras de
pescado en Portugal, Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández
Díaz, “Els sistemes…”, “La pesca en la Catalunya…”, “El despliegue…”.
61. Noticias dispersas de naves llegadas a Barcelona con sardina desde Ayamonte. En 1722 el patrón Bautista Vila, de Almería
con 8 botas sardinas. De procedencia desconocida, lo hicieron
Pablo Andreu (18 barricas sardinas), Josep Rius (25 botas sardina
y 1 bota albacora) y Jacinto Jupi (13 botas sardinas). En 1723, los
catalanes Feliciano Raventós y José Goday, este último de Málaga. En 1724, el catalán Juan Bautista Buixo, con sardina comprada a los armadores en Ayamonte. En 1741, el catalán Juan Ferrer
y el francés François Blandeau, aunque este con anchoas de Málaga. En 1761, los patrones catalanes, José Bori en dos ocasiones,
Cristóbal Casañas, Bartolomé Vida, José Roura, José Pagueras
y Pablo Aromi (estos con sardina de “Andalucía”), Magí Escardó,
Francisco Barrera, Juan Vidal, Bruno Capella. Gregorio Guillo, este último desde Vélez-Málaga con anchoas. En 1762, los patrones
Cristóbal Casanovas, José Casanovas, Luis Mestre, Sebastián Torrents, Gabriel Torrents, José Milá, Pablo Vidal, en dos ocasiones,
Francisco Mariné, Rafael Font, Sever Bofill, José Flaquer, Francisco Puig, Francisco Solé, Salvador Marró, José Roig, Jaime Bru,
José Llinás y Bernardo Portes. De Almería con pescado seco,
drassana
número 22 | 2014
93
65-120 dossier.indd 93
03/02/15 11:08
Francisco Lumart, Pedro Reg, Salvador Doménech, Tomás Casals,
Pedro Casals, Agustín Sisa y Gerardo Bertrán; de Málaga lo hicieron José Jelpí y Juan Jelpí con sus laúdes de pescar, aunque sin
cargo. Carlos Martínez Shaw, “Andalucía y el abastecimiento”. En
1772-73, Francesc Coll, mientras que Rafael Albert lo hizo con anchoas de Málaga, AHCB, FS, Serie X, Cajas 1-3. En 1773, una nave
con sardina de Ayamonte, Pierre Vilar, La Catalogne dans…, III,
71, 78, 89-108.
62. Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, “La pesca
en la Catalunya…”, “El despliegue…”.
63. Josep Iglésies, Pere Gil…, 256.
64. En 1620 el patrón Salvador Llauger fue de Mataró a Lisboa; en el viaje de retorno debía detenerse en Faro o Lagos para cargar “aún o otra pesca”, Joan Giménez Blasco, “Mataró y el
mundo andaluz, 1580-1705. Relaciones comerciales y marítimas”,
en Primer Congreso de Historia Catalano-andaluz. Las relaciones
comerciales del s. xvi al s. xviii (L’Hospitalet del Llobregat: Fundació Gresol Cultura, 1995), 73-94, 80.
65. AHCB, Fons Comercial, B-81, carta de 20-9-1687. También,
Eloy Martín Corrales, “La economía marítima de Ceuta en el siglo
xviii”, en, Ceuta en los siglos xvii y xviii. II Jornadas de Historia de
Ceuta (Ceuta: IEC, 2004), 121-156, 126. Para la llegada de atún de
las almadrabas italianas, Carlos Martínez Shaw, “El comercio marítimo de Barcelona, 1675-1712. Aproximación a partir de las escrituras de seguros”, en Estudios históricos y documentos de los
Archivos de Protocolos, VI (1978), 287-310, en especial la 302. De
las andaluzas, Carlos Martínez Shaw, “Las relaciones económicas
entre Cataluña y la Baja Andalucía en el siglo xviii: Un intento de
interpretación”, en Actas del Primer Congreso de Historia de Andalucía. Historia Moderna, III (Córdoba, Monte de Piedad y Caja
de Ahorros de Córdoba, 1978), 347-356.
66. Lleonart y Camarasa, La pesca a Catalunya…, 110.
67. AHCB, FS, Serie VI, Informes y Representaciones, vol. 1,
189-194, 28-8-1721. En 1721 llegó a Barcelona el patrón Juan Vigues, con 8 botas de atún, aunque se ignora su procedencia. En
1722, desde Génova, los genoveses Juan Domingo Guerri, con
atún de Cerdeña, y Pelegro Pistone, con 600 barriles de atún sacados, pero destinados a Valencia. Los patrones catalanes, Felipe Guimerá y Francisco Roig, desembarcaron dos partidas de
atún (una de 76 quintales) de Conil. En 1723, el capitán francés
Amabile Gañino llegó desde Cagliari con 750 barriles de atún y
8 quintales de mojama de la Isola Piana, Serie VI, Informes y Representaciones, vol. 2, 122-124. Serie X, cajas 1-3.
68. Entre 1724 y 1750, la Compañía Bensi & Merizano introdujo
en Barcelona 5.695 barriles de atún de Cerdeña, así como una
cantidad indeterminada de Denia, Juan Carlos Maixé Altés, Comercio y banca en la Cataluña del siglo xviii. La Companya Bensi
& Merizano de Barcelona (1724-1750), La Coruña: Universidad de
La Coruña, 1994, 67-68. En 1741, llegaron a Barcelona con atún,
desde Ayamonte, los patrones catalanes Pablo Torres, Agustín
Coll y Juan Ferrer, Eloy Martín Corrales, “El comercio catalanoandaluz en la primera mitad del siglo xviii”, en Primer Congreso
de Historia Catalano-andaluz. Las relaciones comerciales del s.
xvi al s. xviii (L’Hospitalet del Llobregat: Fundació Gresol Cultura,
1995), 127-166, esp. 152. Entre junio de 1772 y mayo de 1773, llegaron a Barcelona siete naves con atún de Cerdeña y una de Cádiz. Entre 1782 y 1792 llegaron a Barcelona nueve embarcaciones
francesas con atún de Cerdeña (7), Túnez y Malta, Pierre Vilar,
La Catalogne dans…, III, 78, 89-107.
69. En 1604 el patrón Benet Cassa fue fletado para dirigirse desde Mataró hacia Lisboa, donde se interesó por 50 millares de sardinas, Joan Giménez Blasco, “Mataró y el mundo andaluz”, 79, 80.
70. Al menos cuatro naves de Saint-Malo llegaron en ese periodo a Barcelona, Josep Maria Delgado Ribas, “El puerto de Barcelona en la época preindustrial”, en Joan Clavera, Albert Carreras, Josep María Delgado Ribas y César Yáñez, Economía e historia
del puerto de Barcelona (Madrid, Civitas, 1992), 18-79 y 59.
71. En 1721 llegaron a Barcelona cuatro londros de Sitges (Francisco Ballester, Mayor; Francisco Ballester, Menor; Josep Doz, y
Francisco Sendra) y las saetías de Gabriel Gibert (100 barriles de
sardina de la Barra de Lisboa) y Francisco Pi con sardina de Portugal. En 1722, el catalán Josep Palau llegó con el mismo cargo,
AHCB, Fons Sanitat, Serie X, Caja 1. Para las compras de pescado
en Portugal, Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, “Els
sistemes…”, “La pesca en la Catalunya…”, “El despliegue…”. Para
la pesca española en el norte de África, Eloy Martín Corrales, “La
pesca española en el Magreb”.
72. Algunos capitanes ingleses llegados a Barcelona con pescado entre 1721 y 1723: Thomas Hervine (salmón y abadejo), Thomas Breant (bacalao), Juan Saunders (de Inglaterra con sardina),
Nicolás James (140 botas arenque), Giles Fusge (30.000 libras de
congrio y 74 botas arenques), Thomas Hickes (de Inglaterra con
211 botas sardinas arenques), Guillermo Livingstone (de Dublín
con 40 barriles de salmón), Daniel Martín (de Londres, con bacalao), Esteban Borne (de Irlanda e Inglaterra con 286 botas arenques), Thomas Lawrence (de Inglaterra con bacalao), Artur Ballar
(de Terranova con bacalao), Gim Geli (de Inglaterra con sardina
y congrio), Gim Gatas (de Inglaterra con bacalao), Raymond Estrange (bacalao y salmón), Manuel Ferragut (de Londres con congrio), Juan Bulour (arenque), Juan Davis (arenque), Jaime Culbert (279,5 barriles de salmón, 43 barriles arenques blancos, 853
quintales bacalao), Ricardo Sampson (de Inglaterra con sardina),
Jorge Reid (de Hamburgo e Inglaterra con bacalao, arenques y
salmón) y John Brock (de Falmouth con pescado), AHCB, FS, serie X, cajas 1-2-3. Se trata de una relación sacada de la incompleta
colección de patentes de sanidad que se conserva en el AHCB.
Cualquiera de estas embarcaciones llevaba mas carga que las 42
La pesca
La pesca en Cataluña en la Edad Moderna:
una exitosa expansión por el litoral español
94
65-120 dossier.indd 94
D
03/02/15 11:08
barcas y laúdes que vimos llegaron a Barcelona con pescado desde Andalucía en los mismos años, Eloy Martín Corrales, “Sobre
sanidad y pesca”, 59. Entre junio de 1772 y mayo de 1773, llegaron a Barcelona 33 naves con bacalao desde Terranova (7), Noruega (3), Quebec (2), Halifax (8), Christiansund, Bretaña, Saint
Malo, Nueva Escocia, Nueva Inglaterra, Dunquerque y Shetlands.
El resto, 13 embarcaciones inglesas que hicieron escala en Alicante (7), Cádiz (4), Salou y Marsella. Además llegaron tres partidas
de salmón y una de arenques, de Irlanda y Quebec.
73. En 1722, llegaron a Barcelona el patrón catalán Josep Roig,
procedente de Gibraltar, donde cargó 18 quintales de abadejo, bisos y sardinas, y el genovés Cesaro Cabassa, desde Génova con
cargo de sardina, AHCB, FS, Serie VI, Informes y Representaciones, vol. 2, 181-183; y Serie X, caja 2. La compañía Bensi & Merizano remitió a Barcelona desde Livorno 340 quintales, peso
inglés, de bacalao y una partida de pejepalo, o bacalao seco sin
sal; y 34 barriles de arenques de Gibraltar, Juan Carlos Maixé Altés , Comercio y banca , 68. En 1761, llegaron a Barcelona por la
vía de Gibraltar, con abadejo, los capitanes Pablo Vidal, catalán,
José Desques, imperial, y Guillermo Morgan, inglés. En 1773, llegó
con abadejo sacado de Gibraltar el capitán Samuel Ingersall. Eloy
Martín Corrales, “El comercio catalano-andaluz”, 152-154.
74. En 1741, el capitán francés Esteban Satierra llegó desde
Saint-Malo con abadejo. Otro capitán, Espíritu Fábregas, llegó con
sardinas arenques tras una escala en Cádiz, Eloy Martín Corrales,
“El comercio catalano-andaluz”, 151-152. En 1785 llegaron a Barcelona dos embarcaciones con pescado, una de l’Îlle de Rê y la otra
de Pont de l’Abbé, Pierre Vilar, La Catalogne dans…, III, 78-108.
75. Pierre Vilar, La Catalogne dans…, III, 117, 136.
drassana
número 22 | 2014
95
65-120 dossier.indd 95
03/02/15 11:08
[
El desenvolupament
marítim durant
els segles xvi i xvii:
Les almadraves
catalanes
Judit Vidal Bonavila
Universitat Rovira i Virgili
resumen
Esta investigación tiene como objetivo comprender la
importancia que tuvieron las almadrabas en Cataluña;
localizar el área geográfica en la que se desarrollaron,
además de evaluar la relevancia social y económica. En
relación con este aspecto, vamos a explicar cómo se organizaba y se gestionaba el negocio de la pesca del atún
y se valorará si existe una correlación entre los territorios de la Corona de Aragón. Se pretende adquirir una visión general de este tipo de pesca y entender la conexión
entre estos territorios en época moderna a través del comercio marítimo.
Partimos de la premisa de que las almadrabas con tecnología moderna que se aplicaron en Cataluña provenían
de Sicilia. Esta hipótesis confirma las relaciones comerciales entre los territorios de la Corona de Aragón. El
intercambio entre almadrabas conllevó un impulso en el
uso del mar.
Palabras clave: pesca, almadraba, tecnología pesquera,
Corona de Aragón.
Abstract
This research aims to understand the traps in Ca­talonia
to investigate this kind of fishing; locate the geographical
area in which it was developed, in addition to evaluating
the social and economic importance. Related to this aspect, we will explain how to organize and manage the business of fishing for tuna and we will explore whether there
is a correlation between the territories of the Crown of
Aragon. We acquire an overview of this type of fishing and
understand the connection between these areas in modern times through maritime trade.
We start with the assumption that the traps of modern
technology applied in Catalonia come from Sicily. This hypothesis confirms that maritime trade between the territories of the Crown of Aragon. The business of exchange
between traps and territories that applied is a boost in
the use of the sea.
Keywords: fishing, traps, fishing technology, Crown of
Aragon.
La pesca
El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii:
Les almadraves catalanes
96
65-120 dossier.indd 96
D
03/02/15 11:08
Península Ibérica amb els enclavaments
de les almadraves calades entre
els segles xvi i xix.
Font: Elaboració pròpia.
Les almadraves són un art de pesca
molt antic que es va iniciar amb les
cultures preromanes i que s’ha utilitzat
pràcticament fins als nostres dies.
drassana
número 22 | 2014
97
65-120 dossier.indd 97
03/02/15 11:08
introducció
Les almadraves representen un art molt antic que es
va iniciar amb les cultures preromanes i que s’ha utilitzat pràcticament fins als nostres dies. A finals del segle
xvi i al llarg del segle xvii van significar un dels principals
motors econòmics del Mediterrani i van comportar una
especial forma d’organització social i administrativa del
territori, estretament lligada a la política.
En l’àmbit de la pesca van ser també un motor de desenvolupament tecnològic. Quan a mitjan segle xvi les almadraves van agafar protagonisme ho van fer amb noves
tècniques portades de Sicília, fet que verifica un intercanvi entorn del Mediterrani que va permetre una millora en
l’explotació dels recursos marítims. L’aprofitament era
tan important que generava tot un entramat comercial i
cultural centrat en el transport, tant dels materials i dels
recursos necessaris per a l’art de la pesca com de les persones que hi treballaven i del producte final: la tonyina
fresca o salada. La societat dedicada a aquest negoci es
va abocar al mar com a font de recursos, tant per a l’alimentació com per a la comercialització. En definitiva, el
desenvolupament de les almadraves va comportar un nou
impuls al món marítim, que durant l’edat medieval havia
quedat limitat pel corsarisme.1
localització geogràfica
En funció de les seves característiques geomorfològiques, les almadraves es van situar en unes zones determinades del Mediterrani. Els indrets més ben situats van
ser els del sud de la Península Ibèrica i les illes de Sicília
i de Sardenya, però les costes de València, de Catalunya i
del Rosselló també van tenir un paper destacat.
Les almadraves del sud peninsular van tenir la seva esplendor als segles xv i xvi, fins que a finals d’aquest últim
segle van entrar en recessió; just en el moment en què,
en aplicar les tècniques sicilianes, les valencianes i les catalanes van agafar el relleu.
En el territori valencià, l’art amb aquesta nova tecnologia es va incorporar al voltant dels anys setanta del
segle xvi. Durant tot el segle xvii, especialment a la zona
de Dénia, es va convertir en un dels principals negocis.
A Catalunya s’hi van incorporar pocs anys més tard, seguint el mateix esquema valencià. El negoci es va estendre
a tot el territori i va desenvolupar el seu propi monopoli.
Malgrat això, cal destacar tres principals zones: la sud, on
se situava l’almadrava de l’Hospitalet de l’Infant, itinerant
amb la de Cambrils i Salou; la central, on van destacar les
de Mataró, Blanes i Vilassar de Mar, i una tercera zona al
nord, on situem la de Roses i el Port de la Selva.
l’aplicació de l’almadrava a Catalunya
El negoci de les almadraves, que durant els segles xi i xii
va créixer tecnològicament i qualitativament a Sicília, es va
aplicar a les costes valencianes a les últimes dècades del
segle xvi i, poc després, també a les costes catalanes. A
Catalunya, es van situar en diversos indrets i van tenir
una certa importància, tot i així, no van assolir tant protagonisme com a les zones del sud peninsular o de Dénia.
Abans de la introducció de la nova tècnica pesquera, que
consistia en les almadraves de monte-leva,2 tenim algunes
dades anteriors referents a almadraves de vista o tir,3 però
a Catalunya les d’aquesta tipologia són força disperses.
L’any 1410, el concepte de “tonaire” apareixia entre els
pescadors de Roses. L’abat del monestir de Santa Maria
va redactar un reglament per a la pesca de la tonyina
amb “tonaires”. Aquesta normativa detallava les característiques tècniques i el mètode per calar les xarxes, entre
altres. Descrivia quina era la tasca que calia que desenvolupessin els patrons i els pescadors, els quals havien
de treballar en equip per submergir les xarxes ràpidament; a més, manifestava que el repartiment de beneficis seria proporcional a les xarxes que s’haguessin calat.
Aquesta informació corrobora que la tecnologia aplicada
al segle xv era de “vista o tir”.4
Item que tota tonaiyra qui sia en cinta aga aver part
del gony daquella ço es a·ssebre tonayira de CC maiyles
aya aver lo quart mes que·aquella qui en la dita cinta sia
de CL mayles e·que aquella de CL mayles prengua per
una tonayire e·miya d·aquella de C mayles qui en la di-
La pesca
El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii:
Les almadraves catalanes
98
65-120 dossier.indd 98
D
03/02/15 11:08
ta cinta sia. Es entes empero que castuna tonaiyre aya
aver C passes de armat o mes e que de X brasses ni de
X mayles mes o menys no puxa esse feta questio en naguna tonayra.5
Al Principat, el primer document que ens ratifica la
pesca en almadraves de monte-leva és de la segona meitat del segle xvi; ens referim al privilegi que, el 2 de gener
de 1578, Felip II va atorgar a Jeroni Salvador. Al mateix
personatge, l’any anterior, ja se li havia donat permís per
pescar tonyina a les costes valencianes. Amb aquest segon privilegi, Salvador aconseguia ampliar la concessió
fins a les costes de Catalunya, el comtat del Rosselló i la
Cerdanya.6
Les condicions en què se li atorgava la concessió eren
molt semblants a les del regne de València. La durada era
per deu anys i conservava el monopoli, de manera que,
entre els mesos d’abril, maig i juny, ningú no podia pescar
a mitja llegua de cap altra manera que dificultés el funcionament de les almadraves. Pel que fa a les sancions,
s’aplicava la pena de 500 florins d’or, moneda d’Aragó, i
s’embargaven els instruments de pesca utilitzats. La multa es repartia en tres parts: una per al rei, una altra per
a Jeroni Salvador i la tercera per a l’acusador; a més, es
duia el cas davant els tribunals. Ell i els seus successors
disposaven del dret de pesca a tot el territori, tant en zona de jurisdicció reial com senyorial, un cop pagats, naturalment, els delmes corresponents.
Felip II havia demanat a Jeroni Salvador elaborar una
relació dels llocs, inclosos en el privilegi, on es podien
calar almadraves. Segons confirmava el mateix monarca, Jeroni Salvador assegurava que aquestes costes eren
força adequades per a aquest tipus de pesca i que podien proporcionar importants beneficis a tots els veïns del
litoral, i també, evidentment, guanys a les rendes reials.
Salvador es referia a un nou mètode per pescar tonyina
i sol·licitava a la cort el permís necessari per aplicar-ho a
les costes catalanes. Insistia que l’artifici era nou, que fins
aleshores “no s’havia aplicat als mars de Catalunya i que
li havia costat molt temps desenvolupar-lo”. Hem d’entendre, com ja hem comentat, que l’art tenia antecedents al
territori, però el nou mètode al qual es referia Salvador
era el d’almadraves de monte-leva, que, si bé encara no
s’havien aplicat a Catalunya, feia dècades que es desenvolupaven a Sicília.
La posada en funcionament del nou mètode tindria un
cost de 7.500 ducats per cadascun dels llocs on es calés.
Finalment, apuntava que no s’havien de pagar delmes a
l’Església, ja que no era la seva intenció que s’hagués de
contribuir dues vegades en concepte de delme.7
A la Catalunya Nord, inclosa en el privilegi, s’hi va situar una de les principals almadraves, la de Cotlliure. Encara que s’han localitzat poques dades que expliquin el seu
funcionament, sabem que va ser de les més productives.
Els beneficis que se’n treien eren comparables únicament
als de l’almadrava de Conil, la més rendible de la Península.8
Durant els deu anys de privilegi, Salvador devia calar
diverses almadraves al Principat, però estem pendents
de nova documentació que permeti obtenir dades del seu
emplaçament. Sí que podem deduir que els personatges
que s’hi van implicar devien ser els mateixos que havien
portat l’art a la zona de Dénia. Els arraixos devien ser
també sicilians; a finals del segle xvi, els valencians encara no havien après a controlar l’art, per tant, no podien
ser calades directament per valencians, i encara menys
per catalans.
Hem d’esperar el 1594 per conèixer una altra dada del
negoci. El 4 d’abril d’aquest any va ser Pedro Gamir qui
va rebre el privilegi per pescar amb almadraves a la costa
catalana.9 Anys abans aquest empresari també el trobem
participant en el negoci de les almadraves valencianes;
la gestió feta allí li havia proporcionat un coneixement
sobre els comptes i l’administració del negoci que li va
permetre ampliar el privilegi. De fet, amb els tràmits realitzats a la cort, s’havia guanyat la confiança del monarca,
cosa que li va proporcionar el marc ideal per posar-se al
capdavant de les pesqueries catalanes.10
Pedro Gamir, també interessat en aquest negoci, havia
presentat una petició acompanyada d’una relació, on exposava les grans possibilitats que hi havia de pescar tonyina a les costes de Catalunya, i amb l’experiència que
ell tenia el negoci havia de donar notables beneficis a la
drassana
número 22 | 2014
99
65-120 dossier.indd 99
03/02/15 11:08
Corona. La resposta a aquesta petició va ser l’adjudicació
per deu anys de la pesca a tot el territori, un cop abonada
a la cort el delme corresponent:
Damos licencia permiso y facultat a vos, el dicho Pedro Gamir de Villaspessa, para que, por tiempo de diez
años del día de la data en adelante contaderos, vos o la
persona que vuestro derecho o poder siquiere y no otro
alguno podais pescar o hacer pescar en los mares de
nuestros Principado y condados de Cathalunya en qualquier parte dellas, assi en tierra reales como de barones,
atunes con dichas almadravas y pagando vos, sin fraude
ni daño alguno, a nuestra regia corte el diezmo franco.
També es mantenia la prohibició que durant els mesos
d’abril, maig i juny ningú pogués pescar a mitja llegua de
les almadraves, sota la sanció de 500 florins d’or d’Aragó i de perdre l’artifici. Com abans, una part de la multa
era per a la cort, una altra per a Gamir i la tercera per a
l’acusador. Exactament igual que a Salvador, li donaven
facilitats per adquirir els estris necessaris per posar l’art
en funcionament. En un paràgraf posterior s’insistia que,
a tota la costa catalana, hi havia quatre o cinc llocs aptes
per a la pesca, en els quals, durant l’època de la tonyina,
durant una tercera part de l’any, no es podia pescar en
dues llegües i mitja al seu voltant.11
Aquell mateix any de 1594, es va calar l’almadrava de
l’Hospitalet de l’Infant. La iniciativa no li va sortir gaire
bé a Gamir, ja que li va suposar l’inici d’un plet amb els
ducs de Cardona, que posseïen els drets sobre aquella
costa.12 En els arguments presentats, els ducs al·legaven
que ja tenien l’almadrava arrendada a Joan Saró, per tant
l’almadrava de l’Hospitalet ja devia haver estat operativa temps enrere; probablement, devia iniciar-se amb la
concessió del privilegi a Jeroni Salvador (1578-1588) i,
quan aquest va finalitzar, els ducs la van arrendar a nous
empresaris. La problemàtica que va comportar aquest
arrendament i el seu desenvolupament s’analitzaran a
l’apartat dedicat a l’almadrava de l’Hospitalet de l’Infant.
Arran de totes aquestes dificultats que, durant els anys
1596 i 1597, va presentar l’almadrava de l’Hospitalet, Gamir va calar una almadrava a Cambrils,13 però allí la seva
presència tampoc no va ser gaire afortunada. En els dos
anys en què hi va pescar, es van obtenir alts beneficis, però l’any 1599 es va iniciar un plet entre Nicolàs Rosselló i
Gamir. Rosselló, comerciant de Cambrils, s’havia ajuntat
amb Gamir i altres negociants, per formar una companyia
que s’havia d’encarregar d’administrar l’almadrava. La societat va acabar dirimint els seus problemes davant els
tribunals.
Gamir estava endeutat, probablement a conseqüència
del plet que havia tingut a l’almadrava de l’Hospitalet, i això va comportar que s’endarrerís dos o tres anys en el pagament dels delmes que corresponien a la Cort. Com que
devia més de 1.500 lliures i no les podia pagar, va intentar
fugir i abandonà l’almadrava i tots els estris a Cambrils.
En la documentació del procediment judicial, Rosselló
feia constar que coneixia molt bé Gamir pels tractes que
havien tingut i perquè, quan aquest va intentar fugir, a requeriment dels seus socis, va ser ell qui el va detenir.
A causa d’aquests problemes, en el moment del litigi,
l’almadrava ja feia dos anys que no s’havia calat a Cambrils. Rosselló argumentava: “Axí veu que fins ara no se
ha pescat mes en dita pesquera y almedrava, lo que es
gran dany pel rei i per la població del principat de Catalunya.” Rosselló va anar a la Cort per informar el rei sobre
la qüestió i per buscar una solució al fet que Gamir no fes
ús del seu privilegi. Per justificar-ho, va presentar diversos
testimonis; entre ells hi havia el del comerciant Bartomeu
Mas, el qual va declarar que feia temps que Gamir no es
deixava veure per la zona de Cambrils. La solució que proposava Rosselló era que li arrendessin a ell l’almadrava.
Arran la petició de Rosselló, l’Audiència va decidir donar un termini de sis dies a Gamir perquè al·legués en
contra de les demandes del seu associat. Finalment, es va
decidir donar la llicència per a la pesca amb almadraves a
Rosselló.14 De Gamir no en sabem res més i ignorem si va
seguir vinculat al negoci de les almadraves.
l’almadrava de l’hospitalet de l’infant
Un cop vist el desenvolupament de les almadraves, ens
centrarem en aprofundir i exemplificar les qüestions descrites en l’estudi d’una almadrava catalana concreta, la
La pesca
El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii:
Les almadraves catalanes
100
65-120 dossier.indd 100
D
03/02/15 11:08
Pintura sobre l’almadrava.
de l’Hospitalet de l’Infant. Aquesta, probablement, va ser
la que al segle xvi i a inicis del xvii va disposar d’una major
continuïtat històrica i la més destacada del Principat. Tot
i així, va mantenir-se activa fins al segle xx.
La platja on es realitzava l’activitat pesquera es denomina encara “la platja de l’almadrava” i és a uns vuit
quilòmetres al sud de l’actual terme municipal de l’Hospitalet de l’Infant i a nou al nord de l’Ametlla de Mar, just a
l’alçada del Coll de Balaguer.15 Era una zona força despoblada, propícia per a la presència de corsaris i bandolers,
però alhora també un lloc de pas, per on se situava el ca-
Com a torre de guaita s’utilitzava la talaia de la Torre
del Torm, que s’havia edificat per vigilar la costa contra
els atacs corsaris i per protegir el camí reial. Aquesta torre
servia de defensa, juntament amb la que hi havia adjunta a
l’hospital.17 Segons Josep Llobet,18 la Torre del Torm havia
estat edificada per un dels ducs de Cardona. També se li
havien assignat unes rendes per poder pagar els soldats
que l’havien de custodiar.19 Amb aquestes dades podem
deduir que datava de finals del segle xv o d’inicis del xvi.
L’almadrava obtenia la sal necessària per al procés de salaó de les salines de Tortosa, ubicades a pocs quilòmetres.
mí ral que anava de Tortosa a Tarragona, per tant, un lloc
de força trànsit que afavoria les pesqueries i les relacions
comercials.
Aquesta almadrava està molt lligada a la història de
l’hospital medieval que des del segle x s’havia edificat a
les costes del Coll de Balaguer. L’hospital, en l’època de
l’almadrava, servia de magatzem per a les xarxes i les
barques quan aquestes s’havien de guardar fins a la propera temporada de pesca. Per la seva estructura de fortalesa, també era utilitzat com a defensa i resguard per als
treballadors en cas d’atac piràtic.16
La primera notícia de què disposem de l’almadrava de
l’Hospitalet prové del plet que es va iniciar, l’any 1594, entre el duc de Cardona i Pedro Gamir, tot i que el funcionament d’aquesta pesqueria segurament devia ser anterior.
Com ja hem vist, l’any 1594, Felip II havia concedit a
Gamir la facultat de pescar tonyines a les almadraves del
Principat en forma de monopoli, i n’establí les restriccions temporals i geogràfiques ja citades. Això es contradeia amb la jurisdicció secular dels senyors de la baronia
que, en aquells temps, tenien arrendada l’almadrava i tot
gènere de pesca del Coll de Balaguer als mercaders va-
drassana
número 22 | 2014
101
65-120 dossier.indd 101
03/02/15 11:08
lencians Joan Saró i Antoni Balansà, que la podien calar
des del riu Llastres (límit actual entre Mont-roig i l’Hospitalet de l’Infant) fins al barranc de Codolar i la torre
de Sant Jordi d’Alfama (a l’actual terme de l’Ametlla de
Mar).20 Tots dos arrendaments eren incompatibles: tant el
rei com els ducs de Cardona havien arrendat la mateixa
almadrava a persones diferents. L’assumpte va ser tractat
a la Reial Audiència de Catalunya, amb l’assessorament
del jurista Joan Sabater.
Joan Saró era mercader de la ciutat de València i actuava com a procurador d’Antoni Balansà, tant en l’almadrava com en altres gèneres de pesca. Aquest defensava el dret que havia obtingut dels ducs Dídac i Joana de
Cardona, mentre que Gamir al·legava la seva potestat de
pescar en aquella zona presentant el seu privilegi a la Reial Audiència. Saró defensava els drets que tenia per part
dels ducs:
La Exelentissima duquesa de Cardona en lo domini
i pocesió pacifica que te de pescar ab almadraves y
tot genero de pesca en dita partida del mar del sobredit y designat y arrendat lo dret de dita pesca de tant
temps que no y ha memoria de homens en contrari
com a senyora i patrona de l’espital dit del infant don
Pere.21
Malgrat l’inici del plet, al mes de setembre de l’any
1594, els ducs de Cardona van arrendar de nou l’almadrava, aquesta vegada a Pedro Guillem Perramon, de la
vila de Móra, que substituïa, com a procurador, Joan Saró, antic administrador de l’almadrava del Coll de Balaguer.22
El plet amb Pedro Gamir va acabar el dia 8 de gener
de 1596, quan per l’interès que tenia davant el rei, el
fiscal va dictaminar a favor de Gamir. Però Llobet apuntava que, segons s’apreciava en diverses memòries,
el plet havia estat favorable als ducs de Cardona i als
seus arrendadors. 23 De fet, s’evidencia en els llibres de
comptes de l’almadrava dels anys 1602 i 1603, on hi ha
constància que els delmes de l’almadrava es pagaven
als ducs.24
Encara a l’any 1594, quan estava en marxa l’anterior
plet, els ducs de Cardona van entrar en un nou litigi pels
beneficis de l’almadrava, aquesta vegada amb l’arquebisbe de Tortosa i el rector de Tivissa. El mateix arrendador
dels ducs, Joan Saró, s’enfrontava als eclesiàstics pel pagament del delme de la tonyina del Coll de Balaguer, arran que aquests pretenien cobrar-ne una part. Els ducs al·
legaven que els corresponia la totalitat de l’impost com a
senyors del terme i que, almenys, en els últims cent anys,
ni el bisbe ni cap capellà n’havien rebut mai cap percentatge. A més, en la sentència dels fruits de Tivissa, que
percebien els eclesiàstics, no hi apareixien les tonyines ni
cap altre peix.
Aquest segon plet va finalitzar el 23 de gener de 1596
amb la sentència promulgada per la Reial Audiència
que condemnava Joan Saró a pagar al bisbe de Tortosa
i al rector de Tivissa el delme de les tonyines que, des
d’aquell moment, es pesquessin a la platja de l’Hospitalet.25 La resolució d’aquest veredicte s’ha d’entendre a
partir d’un segon document que assegura que el plet va
arribar fins a Roma, des d’on el 17 d’agost de 1595 es va
promulgar el dictamen a favor del bisbe de Tortosa i del
rector de Tivissa.26
Uns anys més tard en tenim noves notícies. L’any 1614,
Joan de Herrera, capellà, tresorer general i procurador
d’Enric Ramon Folc de Cardona, va firmar en nom del duc
i juntament amb altres personatges de Reus un contracte
on se’ls autoritzava a calar una almadrava a l’Hospitalet
de l’Infant amb els següents capítols:27
En los dits noms respectius, per la pesca o pesquera
de dos anys, ço es, del present i corrent mil sis cents i
catorze i propvinent mil sis cents quinze, ven e arrenda
i concedeix als dits honorables Francesc Miret i Joan
Miret, son fill; Bernat i Josep Figueres, son fill; Francesc
Morell i Esteve Serra i als seus i a qui ells volran per lo
dit temps, tot lo dret, acció, facultat i potestat de pescar
i traure tonyines amb almadrava, ço es rets, eixarcies,
barques i altres aparells.
També feien constar que totes les despeses anirien a
càrrec dels nous arrendadors i que els ducs no contribuirien ni en el finançament ni en el material necessari per
la posada en funcionament ni en el manteniment. Això no
els redimia d’haver de pagar el delme de la tonyina cor-
La pesca
El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii:
Les almadraves catalanes
102
65-120 dossier.indd 102
D
03/02/15 11:08
Almadrava de l’Hospitalet de
l’Infant segons Sañez Reguart.
Font: Sañez Reguart, volum I,
làmina IV, 32.
Esquema d’una almadrava.
Font: Sañez Reguart, volum I,
làmina VIII, 38.
responent als ducs, al bisbe de Tortosa i al rector de Tivissa, que significava la desena part de tot el peix que es
tragués. Se li concedia el dret d’utilitzar “la casa de l’Hospital, com també los magatzems que son en la vora de la
mar a on se salen les tonyines, així és a saber per l’habi­
tació d’oficials, ministres o persones que treballen per dites almadraves o pesquera de tonyines, com també per
recollir i guardar les tonyines que pescaran conforme es
acostumat en altres arrendataris sens haver de pagar per
a d’això cosa alguna”.28 Apuntava que els treballadors
calar-la durant sis anys, tant de dret com de retorn. En
un altre document del mateix any es feia l’inventari dels
estris i immobles de què disposava l’almadrava. Tot el
material estava guardat en els magatzems de la platja de
l’Hospitalet i amb el nou arrendament passava íntegrament a mans dels beneficiaris.30
L’any 1694, involucrats en el negoci de l’almadrava de
l’Hospitalet, hi trobem dos personatges destacats de la
vida econòmica d’aquells anys al Camp de Tarragona. Es
tracta de Joan Kies i Arnold de Jager, que eren fabri-
de l’almadrava havien d’estar protegits, per ser una zona
“amb gran risc i perill de moros, anglesos i altres infels”,
i també es manava a l’administrador de l’hospital que tingués bona provisió de pólvora, bales i altres municions
necessàries per a l’artilleria.29
El 1667, l’almadrava seguia en funcionament sota jurisdicció dels ducs de Cardona, ja que apareixen nous
arrendadors. Agustí Figuerola d’Alcover i Francesc Baugi
de Vilanova d’Escornalbou aconseguien la concessió per
cants i comerciants d’aiguardent i que van arrendar el
dret d’ús d’aquesta almadrava de l’Hospitalet, formant
una companyia amb altres comerciants per un termini
de quinze anys.
A partir del segle xviii aquesta almadrava va seguir en
funcionament en mans d’altres d’arrendataris. D’aquesta època en tenim poques referències, però devia ser un
moment de decadència equiparable al moment que vivia
el conjunt de totes les almadraves del Mediterrani. L’al-
drassana
número 22 | 2014
103
65-120 dossier.indd 103
03/02/15 11:08
madrava de l’Hospitalet va tenir un nou repunt durant el
segle xix.
l’economia de l’almadrava de l’hospitalet
Una vegada analitzat el recorregut jurídic que va regir l’almadrava d’Hospitalet durant els segles xvi i xvii, cal
aprofundir en la informació fiscal que ens permet penetrar en el funcionament i en el veritable rendiment de l’almadrava.
Les almadraves sovint van actuar com a monopolis que
intentaven controlar tants elements necessaris per al seu
ple funcionament com fos possible. La finalitat d’aquest
control era no haver de dependre de tercers en l’abastiment, però també perquè la quantitat de productes necessaris era tan elevat que implicava molts sectors productius.
En els llibres de comptes d’una almadrava hi trobem
dades econòmiques tan diverses que inclouen des dels
guanys de les mateixes tonyines fins a la compra de la sal
per conservar-les, passant per l’adquisició de la fusta per
fabricar les bótes i l’abonament del sou dels boters que
les fabricaven. Això ens permet analitzar el negoci com
un seguit de relacions marítimes que implicaven una gran
mobilitat de productes entre els diversos territoris que
aplicaven l’art.
L’any 1595, la campanya de pesca de la tonyina va proporcionar un total de 1.666 lliures i 7 sous que procedien de la venda de tonyina fresca, més 1.658 lliures i
9 sous de la venda de la salada. Conjuntament, representava 3.324 lliures amb 18 sous i 8 diners.31 Aquell mateix any 1594, les despeses per la compra de fusta per
a les bótes, el sou de les persones que les van fabricar
i la compra de la sal van sumar un total de 2.380 lliures amb 7 sous i 4 diners. Si aquesta xifra la restem dels
guanys citats, sabem que aquell any els arrendadors de
l’almadrava de l’Hospitalet van obtenir 944 lliures, 11 sous
i 4 diners de beneficis. 32 A aquests guanys encara s’hi
haurien de restar els impostos dels delmes destinats a
la duquessa de Cardona i als eclesiàstics.
Un altre bloc de la documentació analitzada és el llibre de comptes de l’almadrava dels anys 1602 i 1603. En
aquest llibre s’hi feia una relació, dia a dia, de les tonyines pescades durant els mesos de pesqueria i s’hi anotava el nom i la procedència de les persones que participaven de la pesca. A partir d’aquest llistat, podem veure
que hi intervenia una àmplia varietat de treballadors de
procedència molt diversa, malgrat que la majoria d’operaris procedia de les viles properes a la baronia d’Entença,
o, si més no, del Camp de Tarragona. L’any 1602, es van
obtenir 3.365 lliures, 19 sous i 5 diners en tonyina fresca, un augment considerable amb relació a l’obtinguda
l’any 1594. S’especifica que d’aquestes més de tres mil
lliures, a la duquessa de Cardona li corresponien 517 lliures i 14 sous. Seguidament, s’anotava que s’havien guanyat 3.470 lliures i 4 sous en tonyina salada, que es van
vendre conservades en 138 bótes. 33 Per tant, aquell
any, sumant la tonyina fresca i la salada, es van guanyar
6.836 lliures, 1 sou i 5 diners, més del doble de l’aconseguit el 1594. L’any 1603 van extreure menys tonyines. La
documentació ens assegura que els guanys van sumar
1.804 lliures i 2 sous, i les despeses van ser de 1.410 lliures i 12 sous. Calculant la diferència, als arrendadors els
van quedar uns guanys de 393 lliures, 12 sous i 7 diners.
altres almadraves catalanes
No disposem de gaires dades sobre les altres almadraves catalanes instal·lades durant la primera meitat del
segle xvii. Així, no serà fins a partir de la segona meitat
d’aquest segle que comencen a aparèixer referències de
nous indrets on es va practicar aquest tipus de pesca.
L’any 1673, en un protocol notarial datat a Barcelona el
29 de novembre, s’atorgava a Martí Tarascó, ciutadà honrat de Barcelona i resident a Mataró, la concessió de pescar des del terme de Tossa de Mar fins al de Torredembarra, així com el dret d’instal·lar almadraves durant un
període de cinc anys a les aigües del terme de Lloret:34
Facultat i ple poder, perquè des del terme de Tossa,
Costa de Catalunya fins al de Torredembarra inclusives,
de pescar en les dites mars, posant una o moltes pesqueres anomenades almadraves, per pescar tonyines,
tant venint com tornant o de altre qualsevol ingeni o
modo per dit effecte.
La pesca
El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii:
Les almadraves catalanes
104
65-120 dossier.indd 104
D
03/02/15 11:08
Parts d’una almadrava.
Martí Tarascó i altres inversors van constituir una companyia per administrar aquesta almadrava. Les condicions d’explotació incloïen aspectes com el capital de la
inversió, el sou dels treballadors, la gestió econòmica, la
comercialització i, fins i tot, el repartiment dels beneficis.
El document també citava l’obligació de portar un llibre
de caixa. El capità de l’almadrava era Josep Tarau, a qui
se li assignava un sou de 25 dobles anuals.35 En aquest
cas, podem afirmar que, a finals del segle xvii, els arraixos
ja eren catalans i no sicilians com a inicis de segle.
No sabem quantes almadraves van calar Tarascó i la
seva companyia, però tot sembla indicar que van ser també els responsables de l’almadrava que, l’any 1677, estava ubicada “en la platja del mar del terme de la vila de
Blanes”. Probablement era itinerant, ja que els mateixos
anys a Mataró ja hi existia una empresa similar.36 La companyia estava formada per mercaders barcelonins i ciutadans honrats de les poblacions costaneres properes. El
capital es dividia en 24 quintars, a 50 dobles cada un, que
suposava un capital nominal de 6.750 lliures, una quantitat força important però menor que la d’altres alma-
draves mediterrànies. Podem assegurar que aquesta almadrava es va calar entre Montgat, al sud de Vilassar de
Mar, i Blanes, tot i que, tal com deia el document notarial,
els límits se situaven entre Torredembarra i la costa de
Tossa de Mar. Els Tarascó hi van estar vinculats almenys
fins al 1715, últim any del qual tenim referència de l’existència d’aquesta explotació.37 Molt probablement aquesta
almadrava, calada per primera vegada l’any 1677, és coneguda com la de Calabona. Joan Salvador Riera afirmava
que era l’única que funcionava entorn al 1722.38
les almadraves catalanes al segle xviii
Per conèixer quines almadraves es mantenien actives a
finals del segle xviii, seguim les obres d’Antonio Sañez Reguart i Felipe de Orbegozo.39 Per Catalunya, Sañez només
es referia a l’almadrava de Roses i a la de l’Hospitalet.
Pel que respecta a Roses, sabem que al segle xv es va
calar alguna almadrava de vista o tir, però en els segles xvi
i xvii ens trobem amb un buit documental. Les notícies al
voltant d’aquesta almadrava reapareixen al segle xviii. Al
llarg d’aquest segle, a causa del volum de documentació
drassana
número 22 | 2014
105
65-120 dossier.indd 105
03/02/15 11:08
de què disposem i de l’elevada productivitat que proporcionava, sembla que Roses va agafar molta importància.
Al segle xviii l’almadrava de Roses es calava davant de la
Punxa de Canyelles, al sud de Roses, una zona força ben
protegida dels vents que li donava una posició adequada
que la va mantenir en funcionament fins a l’any 1923. Era
de dret i de retorn i la direcció de la cua de la xarxa es
canviava segons els mesos de pesquera.40 Sañez apuntava que pertanyia a Josep Masdevall, metge de cambra de
Carles III,41 que gaudia dels drets entre els caps de Creus
i de Begur, amb concessió perpètua i hereditària lliure
de censos.42 Orbegozo hi afegia que les despeses anuals
per calar-la pujaven a 40.000 rals de billó, però que els
guanys anuals eren el doble, uns 80.000 rals.43
L’almadrava de l’Hospitalet era mòbil i s’instal·lava en
diversos punts del golf de Sant Jordi. Al segle xviii pertanyia al comte de Lalaing, comanador de l’orde de Calatrava, a qui li havia estat concedida el 1789 amb una
reial llicència i facultat perpètues i hereditàries. Podia col·
locar-la des de les platges del Coll de Balaguer fins a la
Torre del Cap-Roig o Cap de Salou, i estava projectada per
calar-se de retorn. Sovint es veia perjudicada per la proximitat a la desembocadura de l’Ebre, ja que quan aquest
riu portava molt de cabal els sediments allunyaven les tonyines de la costa. Depenia també de la direcció del vent
que hi arribava, ja que si provenia del nord-oest la intensitat amb què bufava el cerç o serè sovint dificultava la pesca.44 Per contra, en anys bons es podien obtenir molts beneficis. Segons Orbegozo, els costos per calar-la eren tan
elevats —entre 100.000 i 120.000 reals de billó— que sovint produïa pèrdues.45 Actualment, el topònim almadrava
ha quedat a la platja que és a tocar del Cap del Terme.46
Sañez no es referia ni a les almadraves del Port de la
Selva ni a la de Vilassar, però sabem que el Port de la Selva disposava d’un fons marí molt adequat, encara que, tot
i que es trobava protegit de molts vents, el mestral podia
ser molt inclement i perjudicar el calat de les xarxes.47
Si ens atenem a les descripcions que feia Henri Duhamel du Monceau de l’art gros en la seva obra Traité
Général des Pesches et Histoire des Poissons, sembla
que l’almadrava de Cotlliure podia ser la mateixa que
la del Port de la Selva, o bé eren itinerants. Duhamel va
descriure les almadraves espanyoles a partir dels coneixements que tenia de l’almadrava del Rosselló. Apuntava
que, en una època indeterminada, havia estat molt rendible; al segle xviii, igual que havia succeït amb la majoria
de les almadraves espanyoles, la pesca havia disminuït
considerablement. També anotava que estava parada de
juny a setembre, per tant, era de retorn. Tenia 50 canes
de llargària i 16 d’alçada, disposava de 24 braces i el cóp
de 20 braces de fons.48
Pel que fa a l’almadrava de Vilassar de Mar es calava a
la platja de Sant Joan, possiblement era itinerant amb la
de Mataró. Era un bon lloc per a la pesca, ja que presentava un fons marí molt apte per a les xarxes, encara que
no estava tan protegida dels vents i calia resguardar-la
dels temporals.49
l’impuls marítim a través de les almadraves. Conlusions
Amb aquest estudi es pot verificar que les almadraves
van ser un negoci molt destacat a tot el Mediterrani, a
partir del qual es poden analitzar molts aspectes del món
marítim com les relacions comercials i tecnològiques entre els territoris que el formen, l’organització social i política i el volum econòmic que representava l’aprofitament
d’aquest recurs dins l’economia global del moment.
En aquest cas ens hem centrat en presentar les almadraves catalanes, però aquestes s’han d’entendre dins el
context de tot el Mediterrani. L’aplicació a Catalunya va
venir per la voluntat d’uns promotors que, justificant els
beneficis econòmics que el negoci donava a altres territoris com Sicília i el sud de la Península Ibèrica, van voler provar sort a València i Catalunya. A partir d’aquest
moment el negoci va passar a ser un punt de mira per
als comerciants del territori, així com per als nobles i els
eclesiàstics que tenien jurisdicció a les costes on es podien calar les xarxes. Això ens indica que realment hi havia
altes perspectives de rendibilitat, ja que podien comportar notables beneficis. Tot i així, cal apuntar que les almadraves eren un negoci que requeria una gran inversió i
La pesca
El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii:
Les almadraves catalanes
106
65-120 dossier.indd 106
D
03/02/15 11:08
Gravat que mostra el procés
de salar la tonyina a les platges
de Conil.
Font: Hoefnagel, 1575 aprox.
que sovint els guanys no eren tan elevats per compensar
aquestes inversions. Igualment, encara que la tecnologia, els materials i els coneixements van venir de Sicília,
juntament amb els treballadors i els tècnics més especialitzats, les almadraves del llevant peninsular mai no van
arribar als nivells d’aprofitament de les sicilianes. Les que
es van calar a les nostres costes són comparables a les
menys rendibles de Sicília i Sardenya, cosa que s’explica
pel recorregut que duen a terme les tonyines en les seves migracions, ja que circulaven pel sud del Mediterrani
i amb menys nombre s’aventuraven a les costes del nord.
Malgrat això, aquests intercanvis tècnics, culturals i comercials van comportar que la població s’acostés més al
mar i es beneficiés dels recursos que els podia oferir. Va
significar un canvi de tendència per a una població que
2. Les almadraves de monte-leva consisteixen en un entramat
de xarxes que es calaven al fons del mar a l’inici de la temporada
de pesca de la tonyina —a Catalunya a mitjan de juny— i es retiraven del mar a finals de la temporada —cap a principis de setembre—. Per a la pesca, únicament la cambra de la mort era la part de
les xarxes que es treia en superfície per dur a terme la matança.
durant l’època medieval s’havia allunyat del mar considerant-lo quelcom molt perillós i, ja que les almadraves van
funcionar com a enclavaments defensius i molt exposats
als atacs piràtics, en diversos casos van ser l’inici de poblacions que han perdurat fins als nostres dies.
En definitiva, cal que seguim treballant en l’estudi
d’aquest negoci com quelcom que va potenciar els intercanvis en el conjunt del Mediterrani i que va comportar
una nova forma de mirar i aprofitar els recursos marítims.
7. ACA. Cancillería, Registros, núm. 4307, “Felipe I el Prudente.
Diversorum 12”, 142-145.
NotEs
1. Alcoberro, Agustí, Pirates i bandolers als segles xvi i xvii (Barcelona: Barcanova, 1991).
3. Les almadraves de vista o tir consistien en una sèrie de xarxes mòbils que es calaven a la mar, entre diverses barques, en el
moment de pas de les tonyines, i que es retiraven en acabar la
pesqueria.
4. Salerno, Fabio. La pesca de tonyina amb almadraves: investigacions sobre Canyelles Majors. Girona, 2003, 24.
5. Arxiu Històric de Girona (AHG). Unidad sin inventariar, Reglament de pesca. Roses, 28 d’abril de 1410.
6. Arxiu da la Corona d’Aragó (ACA). Cancillería, Registros,
núm. 4307, “Felipe I el Prudente. Diversorum 12”, 142-145.
8. Oliver, Manuel, Almadrabas de la costa alicantina (Alicante,
1982), 161.
9. Arxiu de la Casa Ducal Medinaceli (ACDM). Secció Entença.
lligall 17, núm. 760.
10. En el document 36 del lligall 651 de l’ACA, el rei havia promès a Pedro Gamir facilitats per part de la Corona. Això pot relacionar-se amb el fet que, pocs anys després, quan Gamir va demanar el privilegi per pescar tonyina a les costes del Principat de
Catalunya, el rei l’hi concedís.
11. ACDM. Secció Entença. ll. 17, 760. Ignorem les causes concretes per les quals es va ampliar la zona de protecció de les almadraves.
12. ACDM. Secció Entença. ll. 17, 761.
drassana
número 22 | 2014
107
65-120 dossier.indd 107
03/02/15 11:08
13. Les xarxes i els estris per calar aquesta almadrava, molt
probablement, eren els mateixos que s’havien utilitzat per a l’almadrava de l’Hospitalet, ja que no es van calar simultàniament.
38. Lleonart, Jordi; Camarasa, Josep M., La pesca a Catalunya
el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera (Barcelona,
1987), 56.
14. ACA. Reial Patrimoni. BGRP, Processos 1599, núm. 2, núm. 6.
39. Felipe de Orbegozo era un comerciant vinculat a la pesca
de la cort, que va escriure l’informe “Memoria sucinta en que se
demuestran las causas de donde dimana la escasez de marinería
que se experimenta en España y se indican los medios de aumentarla”, com a resultat d’una comissió oficial que li va ser encomanada pel secretari de Marina, el 1803.
15. Romero, Manuel, Documents de la Baronia d’Entença (Coll
de Balaguer, Vandellòs, l’Hospitalet de l’Infant) (Vandellòs, 1991).
16. Conejo, Antoni, Assistència i hospitalitat a l’edat mitjana.
L’arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2002), tesi doctoral
inèdita, dirigida per Dr. Maria Rosa Terés Tomàs.
17. ACDM. Inventaris J. Llobet. Inventari Prades-Entença, 219.
18. Josep Llobet va ser arxiver dels ducs de Cardona durant la
segona meitat del segle xvii. Va organitzar i inventariar tot l’arxiu
patrimonial. D’aquesta tasca en van sortir una sèrie de volums on
va descriure i traduir els documents, que originàriament estaven
en llatí. Aquests llibres són clau per disposar d’un índex dels fons
catalans, però també per la multiplicitat de dades que hi afegeix i
per conèixer la documentació que s’ha extraviat.
19. ACDM. Inventaris J. Llobet. Prades-Entença, 231.
20. ACDM. Secció d’Entença. ll. 17, 760.
21. ACDM. Secció d’Entença. ll. 17, 761.
22. ACDM. Secció d’Entença. ll. 17, 762, 1.
23. ACDM. Inventaris J. Llobet. Inventari Prades-Entença. 257.
24. ACDM. Secció d’Entença. ll 17, 763, 12.
25. ACDM. Secció d’Entença. ll 17, 769, 8.
26. ACDM. Inventaris J. Llobet. Prades-Entença. 257.
27. Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona (AHPB).
Gaspar Montserrat, lligall 18, any 1613-1614.
28. Bru, Màrius, Fulls d’Història de la vila de Tivissa i el seu territori antic (Tivissa, 2010).
29. AHPB. Gaspar Montserrat, ll. 18, any 1613-1614.
30. ACDM. Inventaris J. Llobet. Inventari General (annex posterior) 690 i ACDM. Secció d’Entença. Lligall 22, núm. 1164 i 1165.
31. ACDM. Secció d’Entença. ll. 17, 755, 8.
40. Lleal, Francesc. Localització geogràfica i estudi de les almadraves mediterrànies: el cas de l’Espanya del segle xviii. Tesi
doctoral inèdita dirigida per Rosa Castejón i Arqued (Universitat
de Barcelona, 2009), 192-193.
41. Josep Masdevall era doctor en medicina de la Universitat
de Cervera i metge de Carles III. El 1786 va escriure un llibre referent a les epidèmies de Catalunya fet a partir dels seus estudis
de medicina, el seguiment de les diverses malalties del territori i
l’aplicació del seu mètode curatiu. El seu paper entorn a la política reial explica que el trobem també com a propietari del negoci
de les almadraves.
42. Sañez, Antonio, Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional (Madrid, 2009), 30.
43. Martínez Shaw, Carlos, “Las almadrabas españolas a fines
del Antiguo Régimen”, a Estudis. Revista de Historia Moderna,
XXXV (febrer de 2009), 267.
44. Lleal, “Localització…”, 194-195.
45. Sañez, Diccionario…, 31.
46. El Cap del Terme està situat a 9 km al sud de l’Hospitalet
de l’Infant.
47. Lleal, “Localització…”, 191-192.
48. Duhamel du Monceau, Henri. Traité Général des Pesches
et Histoire des Poissons qu’elles fournissent tant pour la subsistance des hommes que pour plusieurs autres usages que on
rapport aux arts et au commerce (París: Chez Saillant et Nyou,
Libraires et Desain, Libraire), 1769-1782.
49. Lleal, “Localització…”, 193-194.
32. ACDM. Secció d’Entença. ll. 17, 755, 12.
33. ACDM. Secció d’Entença. ll. 17, 763, 10.
34. Maduell, Josep M., “L’almadrava de Tossa i la pesca del coral al comtat d’Empúries i la Selva de Mar”, a Annals de l’Institut
d’Estudis Gironins, 1981, XXV, 29-55.
35. AHPB, Matías Marsal, lligall 4, manual, any 1673.
36. Garrido, Alfons. “Historia de la pesca del atún en Cataluña. La
almadraba de Cap de Terme y l’Ametlla de Mar”. Article inèdit, 15.
37. Ibídem. 17.
bibliografia
Alcoberro, Agustí, Pirates i bandolers als segles xvi i xvii (Barcelona, 1991).
Bru, Màrius, Fulls d’Història de la vila de Tivissa i el seu territori
antic (Tivissa, 2010).
Calleri, Nicola, Un’ impresa mediterranea di pesca: i Pallavicini e
le tonnare delle Egadi nei secoli xvii-xix (Roma, 2006).
La pesca
El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii:
Les almadraves catalanes
108
65-120 dossier.indd 108
D
03/02/15 11:08
Conejo, Antoni, Assistència i hospitalitat a l’edat mitjana. L’arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement
(Barcelona: Universitat de Barcelona, 2002), tesi doctoral inèdita, dirigida per Dr. Maria Rosa Terés Tomàs.
Consolo, Vincenzo, La pesca del tonno in Sicilia (Palerm, 1987).
Doneddu, Giuseppe; Gangemi, Maurizio, La pesca del Mediterraneo
Occidentale (secolo xvi-xviii) (Bari, 2000).
Fernández Díaz, Roberto; Martínez Shaw, Carlos, “La pesca en la España del siglo xviii. Una aproximación cuantitativa (1758-1765)”,
a Revista de Historia Económica, III (1984), 183-201.
Garrido, Alfons, “Historia de la pesca del atún en Cataluña. La almadraba de Cap de Terme y l’Ametlla de Mar”, a I Jornada Científica: “La tonyina roja de la Mediterrània a l’Ametlla de Mar.
Tradició i innovació” (l’Ametlla de Mar, 2008), 1-41.
Lleal i Galceran, Francesc, “Factores de localización de las almadrabas: Análisis geográfico de la instalación de un arte de
pesca tradicional”, a La explotación de los recursos marinos:
pesca, acuicultura y marisqueo (2009), 717-724.
Lleal i Galceran, Francesc, Localització geogràfica i estudi de les
almadraves mediterrànies: el cas de l’Espanya del segle xviii.
Tesi doctoral inèdita dirigida per Rosa Castejón i Arqued (Universitat de Barcelona, 2009).
Lleonart, Jordi; Camarasa, Josep M., La pesca a Catalunya el 1722
segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera (Barcelona,
1987).
Llorca, Francesc-X., Llengua d’arraix. La parla almadravera valenciana (València, 2008).
Maduell, Josep M., “L’almadrava de Tossa i la pesca del coral al
comtat d’Empúries i la selva de Mar”, a Annals de l’Institut
d’Estudis Gironins, XXV (198), 29-55.
Martínez Shaw, Carlos, “La pesca en Cataluña del siglo xviii. Una
panorámica”, a Pedralbes: Revista d’Història Moderna, VIII
(1988), 323-338.
Oliver Narbona, Manuel, Faenando la mar. Pesca en las costas alicantinas (Alacant, 1995).
Oliver Narbona, Manuel, Almadrabas de la costa alicantina (Alacant, 1982).
Romero Tallafigo, Manuel, Documents de la Baronia d’Entença
(Coll de Balaguer, Vandellòs, l’Hospitalet de l’Infant) (Vandellòs,
1991).
Salerno, Fabio, La pesca de tonyina amb almadraves: investigacions sobre Canyelles Majors (Girona: Grup d’Estudis Socials de
la Pesca Marítima. Càtedra d’Estudis Marítims, 2003), treball
inèdit.
Sañez Reguard, Antonio, Diccionario histórico de los artes de la
pesca nacional (Madrid, 2009).
drassana
número 22 | 2014
109
65-120 dossier.indd 109
03/02/15 11:08
[
Les amers
du choix pertinent
des signes à la
manipulation de
l’espace
Jean-Louis Vaills
resumen
El mar no ofrece referencias, y por tanto la única alternativa para describir el espacio es la tierra. Así nacen las
señas de pescadores y marineros. Un invento que fue inicialmente el resultado de una búsqueda al azar, llevado a
cabo a golpe de intuición y de ensayo y error y coronado
finalmente por el descubrimiento de la geografía del fondo
marino. El artículo se centra en los orígenes y la práctica
de las señas en diferentes casos relacionados con la navegación y la pesca en la costa del Departamento francés de
los Pirineos Orientales. Este territorio fue política y culturalmente catalán antes de ser anexado al reino de Francia
en 1659. Hoy, todavía, el catalán es la lengua de las señas.
Palabras clave: señas de pescador, paisaje litoral, pesca
del sardinal, vocabulario marítimo.
abstract
The sea does not offer references, so the only way to
describe the space is land. Thus were born the signs of
fishermen and sailors. An invention that is initially was
the result of a random search, carried out with the stroke
of intuition, trial and error, and finally crowned by the
discovery of the geography of the seabed. This article focuses on the origins and practice of the signs in different
cases related to navigation and fishing on the coast of
the French department of Pyrenees-Orientales. This territory was Catalan politically and culturally before being
annexed to the kingdom of France in 1659. Today, Catalan
is still the language of signs.
Keywords: fishermen references, coastal landscape, sardine fishing, maritime vocabulary.
La présente étude a pour cadre géographique et culturel
la côte nord-catalane du département français des Pyrénées Orientales.
Cet espace situé entre les pays de parler occitan et la
Catalogne, appartenait à une aire culturelle et politique catalane avant d’être annexé au royaume de France en 1659.
La pesca
Les amers du choix pertinent des signes
à la manipulation de l’espace
110
65-120 dossier.indd 110
D
03/02/15 11:08
Les Nostres Mars, l’espace maritime
pratiqué, vécu et affectif des
pêcheurs cotlliurencs.
Principe basique du
fonctionnement des amers.
drassana
número 22 | 2014
111
65-120 dossier.indd 111
03/02/15 11:08
Si à l’heure actuelle, une grande partie de la population possède comme langue première le français imposé
autoritairement par les régimes monarchiques et républicains, des communautés professionnelles comme les
pêcheurs, les vignerons, les agriculteurs ont conservé le
catalan qui est demeuré le seul vecteur de transmission
des savoirs et savoir-faire bien avant le passage obligé au
français. Tous les acquis ont été transmis de génération
en génération par le geste et la parole.
Dans le cas qui nous occupe, les protagonistes sont les
pêcheurs du port de Cotlliure situé à 28 kilomètres au
sud de Perpignan.
L’objet de l’étude porte sur la genèse et la pratique des
amers dans différents cas de figures de navigation et de
pêche.
Les conditions de production des données recueillies
reposent sur l’enquête orale menée en terre ferme dans
la langue maternelle et de travail des pêcheurs, le catalan.
Ce type de situation de communication artificielle a obligé
les pêcheurs à verbaliser, pour l’enquêteur, des opérations
techniques évoquées mentalement en mer, in situ.
L’appellation, les Nostres Mars, donnée au territoire
contrôlé par la prud’homie de Cotlliure, est en beaucoup
plus réduit l’équivalent du Mare Nostrum des Romains.
La partie littorale qui s’étend du Bocal de la Tet (embouchure de la Tet) au nord, jusqu’au Cap de Biarra, au
sud, englobe côte sablonneuse et côte rocheuse ; les limites maritimes proprement dites ne dépassent pas les 6
ou 7 miles vers le large.
Ce territoire aux fonds variés constitue une zone de
prédations multiples, un espace communautaire à forte
valeur économique que les pêcheurs en tant qu’exploitants ont dû cartographier mentalement pour en tirer
profit et en éviter les dangers.
l’invention du lieu et la création des
amers
Face à la mer uniforme ne s’offrait plus que l’alternative de la terre pour se repérer dans l’espace. Ainsi est
née l’invention des amers. Une invention qui est au dé-
part le fruit d’une recherche au hasard, menée à coups
d’intuition et de tâtonnements et couronnée par la découverte d’un lieu sous-marin.
S’il était reconnu comme remarquable, il fallait à tout
prix fixer la position de ce lieu afin de le retrouver ou de
l’éviter.
La seule démarche permettant d’en établir la localisation
précise consistait à prendre des amers (agafar senyes),
c’est à dire, à pratiquer en termes savants la triangulation.
La procédure repose toute entière sur le point de vue
depuis la barque vers le paysage côtier, ici et maintenant : le regard ira prélever successivement 2 éléments
situés l’un au droit de l’autre, les uns en aval et les autres
en amont dans le paysage.
Ainsi, par les deux éléments de chacun de ces couples
passe une ligne immatérielle ; les deux lignes tirées alors
virtuellement depuis la barque constituent un angle dont la
barque est le point d’intersection, en géométrie le sommet.
Dans tous les cas, les 4 éléments du paysage portaient
un nom, dans le cas contraire les pêcheurs leur en donnaient un : mis en relation dans la construction géométrique qui leur est propre, ces 4 toponymes forment une
association équivalant plus ou moins à un syngtame qu’il
convient de mémoriser.
Dans la langue des pêcheurs et des marins ces points
de repère portent le nom de senya en catalan et d’amer
en français.
Au commencement, un regard orienté vers le paysage
fixe dans celui-ci l’inscription virtuelle d’un rocher immergé, d’un site de pêche, d’un fond dangereux, d’un espace
dans l’espace dont l’identité et la localisation en mer résident dans la mise en réseau des 4 toponymes relevés
depuis la barque.
Sitôt le “lieu” inventé, il faut procéder à la mise en mémoire des 4 amers ou points de repère, visibles dans le
paysage, et de leur association.
Pour retrouver avec certitude le lieu invisible parce
qu’immergé, il faudra inverser le sens de la construction
géométrique initiale : il s’agira d’abord d’identifier puis de
remettre en liaison les amers qui tels deux fils d’Ariane
conduiront la barque sur place. Retrouver un lieu consis-
La pesca
Les amers du choix pertinent des signes
à la manipulation de l’espace
112
65-120 dossier.indd 112
D
03/02/15 11:08
tera ainsi à rétablir un dialogue particulier et pertinent
entre la mer et la terre.
nature, caractéristiques et pertinence des amers
La nature des amers est forcément hétérogène de par
les espaces d’implantation.
En zone littorale, clochers, maisons, mas, immeubles,
arbres élevés, châteaux d’eau constitueront des points de
repère.
En zone montagneuse les accidents du relief (sommets,
pics, cols, versants…) mais aussi des constructions établies sur les hauteurs (tours, châteaux) rempliront cet
office.
Étroitement liées à leur nature et dépendant d’elles, les
caractéristiques des amers sont fondées sur des qualités
intrinsèques.
Ces points du paysage doivent être fixes dans l’espace et stables aussi longtemps que possible dans le
temps ; il faut surtout qu’ils soient remarquables à savoir qu’ils aient une morphologie unique, une identité
forte permettant de les identifier et de les mémoriser
facilement.
La pertinence est l’ultime et indispensable qualité
assurant sans erreur le fonctionnement du système de
repérage d’un lieu immergé et donc invisible ; elle repose
sur l’identité propre des amers, sur leur mise en relation
géométrique par le pêcheur, mise en relation rendue
d’autant plus efficace et facile que les amers en question
bénéficient d’une totale visibilité.
implantation, disposition des amers dans les paysage
Dans une somme importante d’éléments dispersés
dans le paysage, les pêcheurs ont dû opérer des choix
forcés qui les ont conduits à un réaménagement de l’espace pensé alors en termes technico-économiques.
Ce grand espace de prélèvement n’est autre que l’espace terrestre visible depuis les Nostres Mars, un espace
scruté par des hommes qui travaillent à l’oeil nu et qui
plus est se décline en sous-ensembles différenciés :
– La zone côtière qui s’étire au-delà de la frontière
politique franco-espagnole jusqu’à Cadaquès ( Munt
Pení).
– La zone qui s’étend à l’intérieur des terres de la
plaine du Roussillon (Força real, el Muntner, Castell
Rosselló…), dans la vallée du Tec (el Fort dels Banys, la
Cabrença…) et touche au Conflent dont le Canigó est le
point le plus en retrait.
Au total 5 espaces : les Albères (l’Albera), les Corbières
(les Corberes), le Canigou (el Canigó), toute la bordure littorale et quelques hauteurs de l’arrière-pays.
les catégories d’amers d’aval
Retenus par un choix imposé dans le paysage visible,
les amers relèvent de catégories dont les origines sont
différentes :
1. Amers naturels
– Oronymes : Puig Mosquit, el Rafart, el Penyasco, la
Cabrença…
– Thalassonymes : Cap Gros, Cap de Biarra, Punta Moreres, la Cova…
– Phytonymes : la Mata, l’Abreria, l’Ullastre, la Figuera…
2. Amers artificiels
– Feux divers : Fanal de Biarra, el Fanal Pitit, el Fanal
Roig, Pení, llums de la Baleta…
– Constructions civiles : la Casa dels Moros, el Molí
Romput, el Mas de la Riu, el Llinàs Pitit, el Casino d’Argelers…
– Fortifications : el Fort de la Beneta, Saltems (Sant
Elm), Pujols (tour), Madeloc (tour), el Fortí…
– Constructions religieuses : el Campanar de Canet, el
Campanar d’Elna, Santa Rafina (Santa Rufina), Sant Pere
de Roda, Santa Magdalena…
Pensés comme des instruments indispensables des
pratiques marines, les amers sont disposés par les lois de
la géométrie sur deux rangées non linéaires ni parallèles
mais cependant séparées l’une de l’autre : il y a la ligne
drassana
número 22 | 2014
113
65-120 dossier.indd 113
03/02/15 11:08
Amer d’arrière plan (la tour)
et amer de premier plan (le
moulin en ruines).
des amers de premier-plan et celle des amers d’arrièreplan.
• Amers de premier plan et d’arrière plan. Les amers
de premier plan occupent la bande littorale ; ceux d’arrière-plan sont répartis dans les montagnes et les hauteurs de l’arrière-pays.
Chaque couple d’amers sera constitué d’un amer de
premier plan et d’un amer de second plan et plus grande
sera la distance entre les deux points d’un même couple
et plus la ligne immatérielle qui passe par eux aura une
• Amers “traversiers” (senyes travesseres). Cette troisième catégorie d’amers ne comporte qu’un seul couple
de points de repères, points qui peuvent être prélevés
selon le cas en aval comme en amont de Cotlliure.
Ils sont utilisés selon les nécessités du moment comme
amers de remplacement ou de complément ; de complément pour affiner avec plus de précision la position d’un
rocher immergé situé au large ; en remplacement quand
l’un des deux couples d’amers n’est pas visible à cause de
la brume.
trajectoire plus juste pour la localisation du lieu de mer à
retrouver.
• Amers d’amont (senyes d’amunt) et amer d’aval (senyes d’avall). Dans le cas présent et en vertu du principe
de centralité propre à tout individu et donc à tout groupe,
Collioure (Cotlliure) est perçue par les pêcheurs comme
un centre autour duquel s’organise le monde environnant : il y a un haut, vers le nord (l’amunt) et un bas, vers
le sud (l’avall).
C’est donc de part et d’autre de Cotlliure que les points
de repère du premier et de l’arrière-plan seront prélevés.
Les différents recours aux amers en dehors des actes de prédation
1. Amers d’évitement d’un rocher immergé pour engins dérivants comme le sardinal
a) Cas d’un sardinal qui dérive vers un rocher, la distance l’en séparant autorisant une calée complète.
Il incombe au patron de surveiller dans le paysage le
défilement des amers et de relever la flue lorsque les
amers de signalisation des risques d’accrochage du filet
croisent, se superposent.
La pesca
Les amers du choix pertinent des signes
à la manipulation de l’espace
114
65-120 dossier.indd 114
D
03/02/15 11:08
Caler une palangre à la lisière
du rocher.
drassana
número 22 | 2014
115
65-120 dossier.indd 115
03/02/15 11:08
b ) Amers d’évitement d’un fond dangereux du type
croches, comme les Tingudes de Santa Magdalena, pour
engins traînants et dérivants comme le sardinal quand
le filet touche à dessein le fond à la calée de l’aube.
Ce cas en tous points comparable à celui du rocher
immergé relève de la même stratégie. Cependant, le patron a la possibilité d’adopter 3 procédures : accorder au
filet une immersion inférieure au fond dangereux, suivre
grâce aux amers appropriés une trajectoire qui l’écartera de ce fond soit du côté de la terre soit du côté du
large.
2. Prise d’amers occasionnels et temporaires
Il s’agit d’amers relevés sur le champ pour retrouver un
objet ou éviter un obstacle provisoire.
Lors de la perte d’une ancre, de la ralingue des plombs
d’une tessure de sardinal, quand une nasse a été calée
sciemment sans orin pour éviter les vols, ou qu’un tronc
d’arbre charrié par les crues a endommagé le filet, le pêcheur réagit aussitôt, ici et maintenant : la technique qui
préside à la prise des amers est la même que celle utilisée lors de l’invention d’un rocher mis à part que dans les
3 cas cités, l’intéressé est sur le lieu-même où se trouve
l’ancre, la ralingue, le tronc d’arbre.
3. Amers de notoriété à valeur purement informative
a) Amers qui établissent la localisation d’un lieu par un
pêcheur qui y a été témoin d’un événement dont il veut
faire part aux autres patrons de barque : présence d’un
banc de dauphins qui ont mis à mal sa flue, barque frôlée
par un cargo, rencontre avec d’autres pêcheurs des ports
voisins…
On choisit pour être compris de ceux à qui on relate les
faits, des amers majeurs aux noms connus de tous.
b) Amers marqueurs de la frontière entre la France et
l’Espagne.
Amers artificiels à valeur officielle et politique établis à
l’aide de deux poteaux peints en blanc, à 15 mètres environ l’un au-dessus de l’autre sur la falaise du Cap Cervera. Leur alignement signalait la ligne-frontière.
les pêches et leurs amers
À chaque pêche sa saison, ses moments de la journée,
ses fonds, ses engins, ses lieux. Des lieux à valeur économique parce que fréquentés par tel type de poisson ou
de crustacès dont la capture nécessite des engins adaptés qui, pour être calés efficacement, feront appel à des
amers différents.
La pêche à la sardine utilise des filets dérivants et
maillants calés en terre au crépuscule et plus au large
à l’aube. La fragilité du coton et la longueur des calées
exigent des fonds propres dénués de tout obstacle.
La pêche à l’anchois qui se pratique très au large, toute
la nuit ne nécessite que très peu d’amers.
La pêche au congre, qu’elle utilise la nasse ou la palangre, recherche le plein rocher.
Les pêches au galet, au pageot ou au rouget se font à
l’aide de palangres fines calés le plus près possible de la
bordure du rocher ou de la côte.
Le chalutage en double, jadis à la voile puis au moteur
demande des fonds propres sans obtacles.
La pêche à la rascasse, aux frayères, a lieu en des endroits très précis localisables par très peu d’amers.
1. La pêche au sardinal
a) Mettre la flue hors danger de tout obstacle. Dans la
mesure du possible chaque pêcheur calera sa flue sur un
fond propre, exempt de tout rocher ou de tout autre obstacle naturel comme un violet, un arbre de mer…
À l’aube, où il est obligatoire de toucher le fond, ce qui
multiplie les risques d’accrochage en cas de courant fort,
les pêcheurs calent dans un couloir de mer balisé sur
toute sa longueur qu’ils dénomment la Línia del Coll (la
Ligne du Col) praticable sur plus de 15 kilomètres.
b) Contrôler le sens et la vitesse de la dérive. Cette
opération est essentielle pour les engins dérivants
comme le sardinal qui pêche à des fonds tantôt de 15 à
16 brasses au crépuscule, tantôt à des fonds de 22 à 25
brasses à l’aube.
L’accident majeur qui puisse survenir à ce filet est de
se déchirer sur un fond garni d’obstacles ; l’incident mineur est de sortir de la zone dont le fond correspond à
La pesca
Les amers du choix pertinent des signes
à la manipulation de l’espace
116
65-120 dossier.indd 116
D
03/02/15 11:08
celui qui a été choisi en fonction du moment de la journée et de diverses conditions atmosphériques.
S’en remettre aux amers pour vérifier la direction et la
vitesse du courant est dans la plupart des cas plus rapide
que d’utiliser, en l’immergeant, l’escandall, la petite bouteille remplie plus ou moins d’eau amarrée au bout d’un
fil de palangre.
Une fois la calée effectuée, barque et flue peuvent
connaître plusieurs types de dérives.
– Dérives simples, celles vers le nord et vers le sud seront révélées par le déplacement des amers dit d’amont
et d’aval, mouvements qui se traduisent en catalan par
crusar per munt et crusar per baix, dériver vers le nord et
dériver vers le sud.
• Crusar per munt/dériver vers le nord. Dans le couple
des amers d’amont, c’est celui du premier plan qui se décale vers le sud, celui du second plan vers le nord.
• Crusar per baix/dérivers vers le sud. Dans le couple
des amers d’amont, c’est celui du premier plan se décale
vers le nord, celui du second plan vers le sud.
– Deux autres types de dérives simples peuvent éloigner la barque et la flue vers le large ou au contraire
les rapprocher du rivage ; les amers sollicités sont ceux
d’aval ; dans le premier cas le fond augmente et l’on parle
de crusar per fora/dériver vers le large ; dans le second
cas, le fond diminue et l’on parle de crusar per en terra/
dériver vers la côte.
• Crusar per fora/dériver vers le large. Dans le couple
des amers d’aval c’est celui du premier plan qui se décale
vers la gauche et celui du second plan vers la droite, vers
l’intérieur des terres.
• Crusar per en terra/dériver vers la côte. Dans le
couple des amers d’aval c’est celui du premier plan qui se
décale vers l’intérieur des terres, vers la droite, celui du
second plan vers la gauche, vers la mer.
– Il arrive que le mouvement imprimé à la barque par
la dérive combine deux directions : vers le nord et le
large, vers le nord et la côte, vers l’aval et le large et vers
l’aval et la côte. Se présentent alors 4 cas de figures faisant intervenir pour chacune d’elles les amers d’amont
et d’aval.
• Crusar per munt i per fora/dériver vers le nord-est.
Dans le couple des amers d’amont, celui du premier plan
se décale vers le nord, celui du second plan vers le sud.
Dans le couple des amers d’aval, celui du premier plan
se décale vers la gauche et celui du second plan vers la
droite, vers l’intérieur des terres.
• Crusar per munt i per en terra/dériver vers le nordouest. Dans le couple des amers d’amont, celui du premier plan se décale vers le nord, celui du second plan
vers le sud.
Dans le couple des amers d’aval celui du premier plan
se décale vers l’intérieur des terres, vers la droite, celui
du second plan vers la gauche, vers la mer.
• Crusar per baix i per fora/dériver vers le sud-est.
Dans le couple des amers d’amont, celui du premier plan
se décale vers le nord, celui du second plan vers le sud.
Dans le couple des amers d’aval, celui du premier plan
se décale vers la gauche et celui du second plan vers la
droite, vers l’intérieur des terres.
• Crusar per baix i per en terra/dériver vers le sudouest. Dans le couple des amers d’amont, celui du premier plan se décale vers le nord, celui du second plan
vers le sud.
Dans le couple des amers d’aval, celui du premier plan
se décale vers l’intérieur des terres, vers la droite, celui
du second plan vers la gauche, vers la mer.
2. La pêche à l’anchois
Ce type de pêche se pratiquant très au large, dans la
zone des 15 milles, les amers n’ont ici d’autre utilité que
de localiser puis de retrouver les espaces que traversent
les bancs d’anchois. Une des utilisations d’amers, les plus
fréquentes, consistait à anar a fer pondre el sol per la
Galera, c’est à dire à déplacer la barque jusqu’à aligner le
soleil couchant derrière une grande table rocheuse située
très à droite du point du paysage où le soleil se couche
normalement.
3. La pêche au congre à la palangre dite borreu
Cette forme de prédation fait intervenir les amers pour
localiser les deux extrémités d’un rocher immergé, el cap
drassana
número 22 | 2014
117
65-120 dossier.indd 117
03/02/15 11:08
Passatge. Amers pour la pêche
au bateau-boeuf (chalutiers en
double).
d’amunt (extrémité nord) et el cap d’avall (extrémité sud) ;
une fois l’opération accomplice il suffit de caler, en ligne
droite, les 4 ou 5 palangres amarrées bout à bout, de manière à les placer dans l’axe du rocher car c’est là que se
tiennent les congres. Jamais, l’ensemble des palangres va
d’une extrémité à l’autre du rocher.
4. Pêche au pageot et au galet à la palangre fine
Cette pêche demande la prise en compte de plusieurs
paramètres : établir avec précision la position du rocher,
évaluer le sens et la vitesse du courant, choisir la bordure
du rocher (ima), enfin décliner, au fur et à mesure que
l’on cale les palangres, la longue collection d’amers qui
permettent d’épouser les circonvolutions et les irrégularités d’un profil rocheux qui est loin d’être rectiligne.
5. Chalutage à deux barques
Si le chalutage à deux barques amarrées en double se
pratiquait le plus souvent sur des fonds propres, il arrivait que les nécessités de la pêche ou l’espoir de faire un
bon coup de filet, amènent les patrons à s’engager dans
un détroit, nommé el Passatge, délimité par deux rochers
immergés, el Rafart et el Cervera de Terra ; cet espace
large de 200 mètres environ imposait aux barques de réduire leur écartement et de bien suivre les amers pour ne
pas enrocher la poche du filet qui draguait le fond.
6. Pêche de la rascasse aux frayères
Il existe plusieurs frayères (rufinera) telles les Rufineres de Biarra, dels Portells ou de les Bateries où l’on
calait une série de trémails ; ces espaces, faciles à localiser dans leur morphologie et leur étendue faisaient aussi
appel au recours d’amers dont la mise en réseau était
identique en tous points au repérage d’un fond jugé dangereux.
7. Le rocher immergé
Par l’obstacle qu’il représente, par le nombre des
pêches qui y sont pratiquées, le rocher immergé est à lui
seul un paradigme dans l’utilisation et la combinaison des
amers.
La pesca
Les amers du choix pertinent des signes
à la manipulation de l’espace
118
65-120 dossier.indd 118
D
03/02/15 11:08
Amer d’aval de second plan.
Sur le seul plan de la pêche, le rocher est le lieu d’un
certain nombre d’actes de prédation qui pour être menés
à bien exigent des amers qui leurs sont à la fois propres
et communs.
Si le poisson ou le crustacès imposent le choix de l’engin, la technique de prédation appartient pour une part à
la façon de caler le filet, la nasse ou la palangre, d’autre
Dans le faire, dans la réalité, c’est toujours la barque
qui se déplace à la surface de la mer et c’est depuis la
barque-même que sont menées par le patron-pêcheur
toutes les pêches, toutes les actions sur le milieu.
part à la prise en compte de paramètres qui influent sur
cette technique ; à ce sujet, ont une grande importance
la direction et la force du courant de fond du sud (garbí)
ou du nord (llevant) mais surtout le choix et la mise en
réseau des bons amers qui sont alors les outils incontournables pour localiser le biotope.
Dans le dire, le rapport que le pêcheur entretient avec
le monde est different : la très grande majorité des actions est exprimée dans le vocabulaire par des verbes.
Si le lieu de l’énonciation mentale demeure toujours la
barque, le rapport à l’espace a changé et se présente
sous deux formes :
Les relations virtuelles du pêcheur à l’espace
drassana
número 22 | 2014
119
65-120 dossier.indd 119
03/02/15 11:08
– Le pêcheur apparaît comme celui qui manie les lieux,
en déplace les éléments, les aligne, les fait glisser, les
cache, les découvre, les sépare, les superpose : fer venir,
amagar, descobrir, fer crusar… (amener, cacher, découvrir, faire croiser…)
– Le pêcheur se projette dans le paysage, s’y déplace,
le parcourt, y construit ses itinéraires : forajar el Coll ,
terrajar el Fort de la Beneta, ser a Madeloc, arribar a les
Cases Pitites… (s’éloigner du Col, se rapprocher du Fort
de la Beneta, se trouver à Madeloc, arriver aux Petites
Maisons…
conclusion
Les senyes? Les amers?
Un système performant, indispensable, vital ; une panoplie d’outils symboliques construite par les pêcheurs et
pour eux seuls dans un but surtout économique.
Un système, ancêtre et prototype du GPS grâce auquel
le pêcheur informe l’espace en lui assignant des noms
pour que l’espace, en retour informe le pêcheur sur ses
fonds, leur nature, le sens et la force des courants de
fond, les dérives de la barque, la position des épaves, des
lieux de pêche…
Dans leur mise en service, les amers reposent sur des
instances de communication particulières, un dialogue
muet entre le pêcheur et le paysage au sujet de la mer ;
ils instaurent une relation discrète, presque secrète, confidentielle au monde.
C’est le moment où l’homme de l’eau parle avec la
terre.
La pesca
Les amers du choix pertinent des signes
à la manipulation de l’espace
120
65-120 dossier.indd 120
D
03/02/15 11:08
Miscel·lània
121-126 Miscel·ània.indd 121
03/02/15 11:13
IV Mediterranean Maritime
History Network Conference
Barcelona: 7, 8 y 9 de mayo
de 2014
Museu Marítim de Barcelona
antecedentes
La iniciativa de constituir la Mediterranean Maritime History Network (Red de Historia Marítima del Mediterráneo) surgió de un grupo de historiadores especializados
en historia marítima que coincidieron en el III Congreso
Internacional de Historia Marítima, celebrado en Esbjerg
(Dinamarca) en agosto de 2000, con el objetivo de reunir
a los investigadores interesados en esta área de conocimiento. El principal objetivo de la MMHN es actuar como
punto de referencia para el intercambio de información
sobre las investigaciones que se están llevando a cabo relativas a los temas de historia marítima mediterránea. La
MMHN se centra en el periodo que transcurre entre el siglo xiii y el siglo xx, con una concepción amplia de la historia marítima que incluye las siguientes categorías:
– El uso de los recursos del mar: la pesca y las actividades relacionadas, los aspectos socioeconómicos de las
comunidades marítimas, etc.
– El uso del mar como medio de comunicación para el
transporte de personas y mercancías y las estructuras
asociadas a este fenómeno, como son el desarrollo de
los puertos, las ciudades portuarias y su hinterland, etc.
Este apartado incluye aspectos tan extensos y complejos como la navegación, el cabotaje, el mundo del trabajo,
las instituciones auxiliares y económicas, los seguros, las
finanzas y los registros, las relaciones laborales y un largo etcétera que explica el mundo de la navegación en un
sentido amplio.
– El uso del mar para la proyección del poder a través
de la política naval, el corso, la piratería, aspectos estratégicos y tecnológicos, así como las políticas gubernamentales relacionadas con el control del mar y sus recursos.
– El uso del mar con fines científicos: oceanografía,
climatología y las políticas gubernamentales dirigidas al
desarrollo de la ciencia y la tecnología marina desde el
punto de vista histórico.
– El uso del mar para actividades de ocio. Se refiere,
ante todo, a la actividad económica más importante del
Mediterráneo: el turismo. También se incluye el aprove-
Miscel·lània
IV Mediterranean Maritime History
Network Conference
122
121-126 Miscel·ània.indd 122
03/02/15 11:13
chamiento del mar y de la costa, concebidos como un entorno regenerativo, y la práctica de los deportes náuticos
desde una perspectiva histórica.
– Por último, y no menos importante, el uso del mar como fuente de inspiración en la cultura y el pensamiento,
incluyendo las visiones artísticas y las interpretaciones
ideológicas; por ejemplo, el papel del mar en el arte y la
literatura, o el papel del mar como imagen de una nación.
Los congresos anteriores
El primer congreso, celebrado en La Valetta, Malta,
en abril de 2002, reunió a más de treinta investigadores
de Gran Bretaña, Francia, Alemania, Grecia, Israel, Italia,
España, Túnez y Malta, y fue particularmente útil para
reunir expertos de habla francesa e inglesa. El segundo
congreso del MMHN, organizado en Messina y Taormina, Sicilia, en mayo de 2006, reunió cerca de 100 comunicaciones relativas a las temáticas relacionadas con la
historia marítima del Mediterráneo. En este congreso se
reunieron expertos de Australia, Bélgica, Chipre, Francia,
Grecia, Israel, Italia, Malta, Holanda, España, Túnez, Turquía, Reino Unido y Estados Unidos. En el acto destacó la
gran participación y nuevas incorporaciones de jóvenes
investigadores. El tercer congreso, convocado en Esmirna, en mayo de 2010, mantuvo el gran número de sesiones celebradas en la anterior edición de Sicilia, con gran
éxito. Una gran variedad de temas fueron tratados, y los
delegados de más de 16 países presentes designaron un
comité científico para la próxima conferencia que iba a
celebrarse en Barcelona en 2014.
Ahora, Barcelona
El Museu Marítim de Barcelona ha hecho de la investigación una de sus principales funciones. Para canalizar
mejor sus esfuerzos creó, en el año 2007, el Observatorio Permanente de Historia y Cultura Marítima del Mediterráneo. En este marco fue donde la institución decidió
proponer que Barcelona acogiese el próximo congreso,
previsto para 2014. Además de consolidar el papel de
Barcelona y del MMB en la comunidad de historiadores,
esta reunión podría ser también una gran oportunidad
para conseguir una mejor y más estrecha colaboración
entre los investigadores que trabajan en el campo de la
historia marítima en España, no solo en el ámbito mediterráneo, sino también en cualquier área geográfica. La
voluntad del Museu Marítim de Barcelona es la de ser un
punto de encuentro para todos aquellos que se interesan
por la mar como espacio de conocimiento, y por ello invitó a la comunidad científica a reunirse en Barcelona.
drassana
número 22 | 2014
123
121-126 Miscel·ània.indd 123
03/02/15 11:13
Instituciones convocantes y comité organizador
Además de la MMHN y del Museu Marítim de Barcelona,
el congreso ha contado con el apoyo de la Universidad de
Barcelona y la colaboración de otras instituciones: la Escola Oficial d’Idiomes, la Escola Rosa Sensat y la Fundació
Artur Martorell. También ha recibido apoyo económico por
parte de la Fundación Privada Museu Marítim de Barcelona.
El comité organizador estaba formado por Jordi
Ibarz (profesor de historia contemporánea de la Universidad de Barcelona), Olga López e Inma González (conservadoras del MMB), y Dolors Bernal y Lluïsa Prieto
(técnicas del MMB). La coordinación del equipo estaba en
manos de Enric Garcia (jefe del Área de Gestión de Colecciones y Conocimiento del MMB). Otros miembros del
personal del Museu Marítim de Barcelona colaboraron
en las diferentes tareas vinculadas a la organización y la
atención a los congresistas. Finalmente, el comité organizador contó con la inestimable ayuda de diversos voluntarios (Pere Viladevall, Miguel Ángel Larriba, Ignasi Torra)
y con una estudiante en prácticas, Paola Solsona.
comités científicos, chairs
El congreso está en deuda con los comités científicos. El comité internacional estaba formado por Michela
D’Angelo (Università di Messina, Italia), Ruthy Gertwagen
(University of Haifa, Israel), Gelina Harlaftis (Ionian University, Grecia), Mirella Mafrici (Università degli Studi di
Salerno, Italia) y Elena Frangakis-Syrett (The City University of New York, USA). A su vez, el comité científico nacional estaba formado por Marta García Garralón (UNED
– Universidad Nacional de Educación a Distancia), Agustín
Guimerà Ravina (CSIC – Consejo Superior de Investigaciones Científicas), Jordi Ibarz Gelabert (Universitat de
Barcelona), Eloy Martín Corrales (Universitat Pompeu Fabra), Carlos Martínez Shaw (UNED – Universidad Nacional de Educación a Distancia), Martín Rodrigo Alharilla
(Universitat Pompeu Fabra), Juan José Sánchez Baena
(Universidad de Murcia), Rafael Torres Sánchez (UNAV –
Universidad de Navarra), Roser Salicrú i Lluch (IMF/CSIC
– Consejo Superior de Investigaciones Científicas) y Jesús
María Valdaliso Gago (UPV / EHU – Universidad del País
Vasco). Y, junto a ellos, Carmel Vassallo (Universidad de
Malta) como coordinador y persona de referencia.
También merecen un reconocimiento especial los
chairs de las diferentes mesas, los organizadores de pannels y cuantos han aportado su trabajo y su conocimiento
al congreso.
Participación
Se ha tratado de un encuentro internacional en el que
han participado 130 investigadores de diferentes paises:
Australia, Canadá, Croacia, Francia, Alemania, Georgia,
Grecia, Israel, Italia, Malta, Países Bajos, Noruega, Portugal, Polonia, Rumanía, España, Suecia, Turquía, Reino
Unido, Ucrania y Estados Unidos. Se presentaron comunicaciones sobre temas muy diversos, pero siempre focalizados sobre la Historia Marítima mediterránea.
El congreso fue abierto por la conferencia magistral del
Dr. Carlos Martínez Shaw (UNED) titulada “Una historia
total del mar y sus orillas”, cuya transcripción se incluye
en este mismo número de la revista Drassana. También
se presentaron fuera de programa algunos temas interesantes, como por ejemplo la ponencia “The Mediterranean Dimension of The International Journal of Maritime
History” o la presentación de la International Association
of Maritime Studies, de la Société International des Historiens de la Méditerranée y del grupo de investigación “La
gobernanza de los puertos atlánticos, siglos xiv-xxi”. Finalmente, el congreso fue clausurado con la conferencia “El
momento actual de la cooperación euromediterránea”, a
cargo de Senén Florensa (Institut Europeu de la Mediterránia).
El congreso se organizó en diferentes sesiones: Ports
and Cities, Corsairing and Slavery, Politics, Power Projection, Resources of the Sea, Trade and Traders (medieval),
Trade and Traders (Modern and Contemporary), Labour,
Science & Technology, Relations Between Regions, Culture & Ideology, Health y Consular Networks. Algunas
comunicaciones se presentaron en forma de paneles or-
Miscel·lània
IV Mediterranean Maritime History
Network Conference
124
121-126 Miscel·ània.indd 124
03/02/15 11:13
ganizados por grupos de investigación: Black Sea Trade
(Late 18th-19th C.), Towards the Central Mediterranean,
Kingdom of Naples, Malta and Ionian Islands between
politics and diplomacy (16th-19th C.), Politics, Culture and
Society, La Marina y la movilización de recursos humanos
y materiales en el siglo xviii y Black Sea History.
La organización del congreso dio la bienvenida a los
asistentes con un refrigerio en la Grada Central, en la po-
llegó después de un recorrido en barco por el puerto de
Barcelona.
pa de la réplica de la Galera Real. A lo largo del congreso
se ofreció la posibilidad de visitar el conjunto arquitectónico de las Drassanes Reials, cuya restauración integral
finalizó a principios de 2013. Finalmente, los participantes fueron invitados a una cena de despedida organizada
por la Confraria de Pescadors de Barcelona, que acogió
a los asistentes en el mercado del pescado, a donde se
en mayo de 2018. La organización del próximo evento
cuenta con el apoyo de un comité científico internacional formado por Michela D’Angelo, Enric Garcia, Ruthy
Gertwagen, Gelina Harlaftis y Mirella Mafricci (como promotores activos de la MMHN) y también por Joan Abela, Sabine Florence Fabijanec y Silvia Marzagalli como
representantes territoriales por Malta, Croacia y Francia
La asamblea general de la MMHN
El Dr. Constantin Ardeleanu, en nombre de la Ovidius
University, en Constanza (Rumanía), se ofreció para
acoger el próximo congreso de la MMHN en su ciudad,
drassana
número 22 | 2014
125
121-126 Miscel·ània.indd 125
03/02/15 11:13
respectivamente. Además, Constantin Ardeleanu forma
parte del comité en representación de la institución anfitriona del próximo congreso.
Otro punto importante fue el relevo del Dr. Vasallo como coordinador de la MMHN y la elección de un nuevo
representante. Esta tarea será asumida en los próximos
años por el Museu Marítim de Barcelona (y en su nombre
por el Dr. Enric Garcia), actuando de forma colegiada con
el Dr. Jordi Ibarz (en representación de la Universidad de
Barcelona). La coordinación de la Mediterranean Maritime History Network es un honor para el Museu Marítim
de Barcelona y también una responsabilidad que asumimos con la voluntad de servir, desde Barcelona, a los intereses de la comunidad internacional de investigadores en
el campo de la historia y la cultura marítimas en el Mediterráneo.
Los coordinadores tienen planteado también el reto
de desarrollar una propuesta de futuro para dotar a la
MMHN de una estructura más formal. Se ha establecido
una comisión para estudiar y redactar una propuesta de
estatutos y reorganización de la red, que serán presentados y discutidos en la próxima asamblea, en Constanza.
El futuro
El comité organizador ya ha puesto en marcha el proceso de edición de las actas con la voluntad de poder publicarlas antes de la celebración del próximo congreso.
Ahora es necesario dirigir nuestros esfuerzos a que el
V MMHN Conference en Constanza sea un éxito, por un
lado, y a consolidar el papel de la red entre la comunidad
académica, por otro. Es en esta última tarea donde el Museu Marítim de Barcelona concentrará su atención en los
próximos años.
Reconocimiento al coordinador general, Dr. Carmel Vasallo
El profesor Carmel Vassallo, del Department of Spanish
& Latin American Studies de la Universidad de Malta, ha
ejercido desde el principio el papel de coordinador de
la red. Pero el término coordinador es sin duda limitado
para describir su papel en la puesta en marcha y dinamización de la MMHN. La red tiene, por tanto, una enorme
deuda con Carmel Vasallo, coordinador y alma máter desde su fundación. Su trabajo y contribución ha tenido un
peso específico difícil de explicar en palabras. Desde el
respeto a su decisión de abandonar la coordinación de la
MMHN, la comunidad cuenta con él y con su experiencia
para continuar expandiendo le influencia de la organización en el futuro.
Miscel·lània
IV Mediterranean Maritime History
Network Conference
126
121-126 Miscel·ània.indd 126
03/02/15 11:13
Els nostres
projectes
127-130 Els nostres projectes.indd 127
03/02/15 11:13
Veus de la Mar. Els pescadors de Barcelona
El Museu Marítim de Barcelona té en marxa des del 2002
el programa Veus de la Mar amb l’objectiu de generar
fonts orals valides per a la recerca. Al llarg d’aquests anys
s’han seguit diferents estratègies i modalitats d’entrevistes per tal d’anar millorant els resultats.
En aquest marc, des del 2010 es van començar a organitzar el que hem anomenat Tallers de Memòria Oral.
Cada any des de llavors s’ha dedicat a una temàtica amb
relació a alguna recerca o activitat que s’estigui duent a
terme al museu.
Aquests tallers s’organitzen per recollir testimonis al
voltant del tema central escollit. Per fer-ho s’organitzen
diferents sessions d’entrevistes en dies diferents. En cada sessió incidim en concret en una de les vessants que
ens interessa explorar d’aquest tema més general al qual
dediquem el taller. Per a cada una de les entrevistes convidem diverses persones i busquem sempre que els participants hagin tingut una vivència rellevant en l’aspecte a
tractar. Els informants aporten el seu punt de vista i entre
ells s’ajuden a recordar i a treure els aspectes més destacats del tema; la aportació és en el conjunt de la conversa.
Des del seu inici aquests tallers estan inclosos en la
programació que s’edita conjuntament amb les diferents
propostes que elaboren a l’entorn de la memòria oral les
entitats que formen l’Observatori del Patrimoni Etnològic
i Immaterial, del qual el MMB forma part, i que coordina
el servei de Recerca i Protecció de la Direcció General de
Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya. Aquesta iniciativa en concret que ara us presentem,
sobre els pescadors de Barcelona, forma part dels VII Tallers i Jornades de Memòria Oral.
El 2010 es van fer amb el tema de fons “El treball i la
lluita per les millores laborals a la Marina mercant”; el
2011 sobre “La gent de mar de la Barceloneta: testimonis
dels canvis d’un barri”; el 2012 al voltant de “La mar i les
dones”; el 2013 sobre “Els esports de mar”, i el 2014 hem
realitzat entrevistes a extreballadors de la Compañía Trasatlántica Española.
Per aquest proper 2015 està previst realitzar aquests
tallers de memòria oral sobre els pescadors de Barcelona, amb la col·laboració de la Confraria de Pescadors de
Barcelona.
La comunitat de pescadors de la Ciutat Comtal és un
col·lectiu arrelat a la ciutat, amb una constant presència
al llarg del temps a l’espai portuari barceloní. Malgrat això, l’activitat pesquera a la ciutat de Barcelona és poc coneguda pels conciutadans.
De fet, representen un grup molt petit respecte al conjunt de la població de Barcelona. Actualment a la confraria hi ha associats 324 treballadors i 38 embarcacions.
Aquesta circumstància els fa molt poc visibles. Malgrat
això, mantenen una cohesió i una dinàmica social que els
és pròpia.
Els nostres projectes
128
127-130 Els nostres projectes.indd 128
03/02/15 11:13
El port de Barcelona avui dia.
Fotos: MMB-Albert Ventosa.
drassana
número 22 | 2014
129
127-130 Els nostres projectes.indd 129
03/02/15 11:13
Amb aquest projecte, des del Museu es vol donar protagonisme a aquesta comunitat i deixar testimoni de la
seva idiosincràsia, del seu funcionament i de l’afectació
que estan tenint els nous temps i les noves transformacions en la comunitat.
Els objectius marcats per a aquests tallers són els d’explorar inicialment tres aspectes principalment.
Un primer aspecte és veure com la incorporació de
nous treballadors d’altres cultures els està afectant i en
quins aspectes ho fa. En els últims temps han tingut una
primera onada d’incorporacions a les tripulacions de pesca de treballadors de la zona del Magreb i, més recentment, de treballadors subsaharians, persones que en
molts casos ja havien desenvolupat l’activitat pesquera
en els seus països d’origen i que porten en el seu bagatge
unes experiències, unes maneres de fer i una cultura diferents de les que es troben aquí. Volem que ells mateixos
ens expliquin de quina manera això ha engegat processos
d’adaptació i d’intercanvi cultural mutu en la feina i en la
comunitat.
Un segon aspecte és indagar com està afectant el litoral de la ciutat, i especialment el port de Barcelona, la
pressió urbanística. El port ha iniciat una gran ampliació
i reforma dels seus espais per respondre a les demandes
dels agents econòmics. Això ha afectat directament els
seus espais habituals d’ús i els ha obligat ha transformacions i processos d’adaptació a les noves circumstàncies i
espais. Es vol analitzar el procés, l’abast i les conseqüències dels canvis de reestructuració dels espais al port de
Barcelona sobre aquesta comunitat, en l’àmbit econòmic,
però també en les formes de vida i en la percepció del
medi.
I, finalment, l’última sessió vol centrar-se a veure si totes aquestes transformacions han donat pas a canvis en
les mentalitats, amb relació al mar i als recursos, i en la
percepció que ells mateixos tenen de la seva comunitat,
fent-hi l’aproximació amb una mirada antropològica.
Per tal de donar resposta a aquestes preguntes s’ha estructurat el taller en tres sessions:
1. Multiculturalitat a bord.
2. Pescadors a terra: comunitat i espai.
3. El respecte pel mar.
Per dur a terme aquest projecte comptem amb la col·
laboració del personal de la Confraria de Pescadors de
Barcelona i amb l’ajuda activa del seu patró major i de la
secretaria, principalment per contactar amb els possibles
informants i ajudar-nos a crear un clima de confiança
vers el projecte. Sense aquesta bona disposició seria del
tot inviable aquesta iniciativa.
La realització del projecte la duran a terme els tècnics
del Museu amb les col·laboracions d’una persona en pràctiques de grau del Departament d’Antropologia de la Universitat de Barcelona i d’un voluntari del Museu, Santiago
Ristol, com a càmera.
Les entrevistes està previst realitzar-les durant els mesos de febrer i març de 2015. S’enregistraran en vídeo i,
posteriorment, passaran a formar part dels recursos que
el Museu Marítim posa a disposició dels investigadors.
Les dades de les entrevistes s’introdueixen en la base
de dades de Veus de la Mar per a la gestió dels materials, així com per a la cerca i la consulta dels investigadors
que hi estiguin interessats.
Abans de la incorporació d’aquestes fonts orals a la
consulta pública, es facilita una còpia de l’enregistrament
a tots els participants i se’ls demana l’aprovació i el consentiment, amb la intenció de ser molt curosos amb els
drets dels informants.
Volem aprofitar per donar les gràcies a tots els entrevistats en el programa Veus de la Mar, que al llarg
d’aquests anys hi han col·laborat desinteressadament, pel
suport i la confiança que han donat al Museu i als tècnic
que portem a terme aquesta tasca. Moltes gràcies a tots.
Els nostres projectes
130
127-130 Els nostres projectes.indd 130
03/02/15 11:13
Ressenyes
131-137 Ressenyes.indd 131
03/02/15 11:14
Exposició (8/4/2014 – 28/9/2014)
Víkings. Més enllà de la llegenda
Aquesta exposició ha estat una gran aposta del MMB. Produïda per Mussemspartner i l’Statens Historiska Museer (SHM),
institució que depèn del Ministeri de Cultura Suec, endinsava
el visitant en el coneixement de la cultura dels víkings en base a recents descobriments arqueològics: la seva història, els
costums, la vida domèstica, els rituals de la mort, el poder de
la mitologia i el simbolisme dels seus vaixells.
El mar i els rius d’Europa van ser els aliats de les flotes de
vaixells víkings entre els segles ix i xii dC. Aquests Homes del
Nord van travessar Europa des de les fredes terres nòrdiques
fins a la càlides costes de la Mediterrània. Primer van expandir-se per les costes de la Bàltica i de la mar del Nord, després van baixar fins a Escòcia, Anglaterra i Normandia. Més
tard van afrontar les grans distàncies i les incursions cap al
sud d’Europa i també cap a l’interior del continent asiàtic.
L’exposició convidava a descobrir què és el que sabem realment del poble que anomenen víking i trencar alguns estereotips al voltant del poble Norse. Era un poble de guerrers, saquejadors, exploradors, comerciants o agricultors? Els últims
descobriments arqueològics ofereixen una nova perspectiva.
La idea popular d’un poble saquejador, ferotge i dels cascos
amb banyes s’ha substituït per una imatge molt més complexa. Fa més de mil anys que aquesta cultura es va anar desenvolupant i expandint i el que avui coneixem com a època dels
víkings correspon a un període mític dels pobles escandinaus
que se situa cronològicament entre els anys 750 i 1100 dC, i
que està documentat científicament en quatre continents. Les poblacions establertes a Escandinàvia en aquesta
època víking no eren un grup unificat, malgrat que moltes
fonts escrites s’hi refereixen com a normands o Norse. També, segons els diversos especialistes, s’utilitzaven els termes
pagans, bàrbars o gent del nord. El fet d’utilitzar la paraula
víking per descriure tota la cultura escandinava és una invenció de l’era moderna. Aquesta exposició ha servit per documentar aquesta diversitat i la complexitat d’aquella societat.
Els continguts científics de l’exposició s’articulaven a partir
de quatre-cents objectes originals procedents de l’Statens
Historiska Museet, que han estat exposats tan sols en ocasions excepcionals fora del territori escandinau. L’exposició
estava estructurada en vuit àmbits que oferien una acurada
i profunda visió sobre els diversos aspectes de la seva cultura: la vida quotidiana, els rituals i les creences, la mitologia,
l’artesania i el seu significat, les seves embarcacions, etc. La
mostra també comptava amb nombrosos elements interactius i produccions multimèdia, i ha estat molt ben acollida internacionalment. Completava la mostra la rèplica d’un vaixell
víking i anava acompanyada d’un paquet d’activitats lúdiques
i educatives vinculades al món dels víkings, com ara un taller
de joieria i d’escriptura, conferències, cinema a la fresca, un
viatge a Dinamarca, xerrades amb especialistes, etc.
Ressenyes
132
131-137 Ressenyes.indd 132
03/02/15 11:14
Exposició (4/2014 – 5/2014)
Antàrtida, la vida al límit
Coincidint amb el viatge de tres mesos d’un equip de quatre científics del CSIC que formaven part de l’expedició del
vaixell alemany Polarstern, de l’AWI (Alfred Wegener Institute), que està fent recerca a l’Antàrtida, l’MMB i el CSIC van
acordar fer una exposició que tenia com a objectiu explicar
com avui encara és una aventura anar a aquest continent. A
l’exposició s’hi podia veure tot allò que és necessari per portar a terme una expedició: des de la documentació fins als
objectes personals, passant per l’equip científic. D’altra banda també incorporava gran quantitat de material audiovisual
sobre la navegació i la vida a bord del vaixell.
L’exposició s’organitzava en una successió temporal de situacions o d’escenes que eren la representació de les diferents etapes de preparació, organització, execució i finalització d’una campanya oceanogràfica a l’Antàrtida. La idea
central era explicar amb documents originals, material gràfic
i filmat i, sobretot, amb equipaments i instruments, com s’organitza una expedició, com es viu a bord d’un vaixell oceanogràfic i com es treballa per obtenir els objectius programats
en els projectes de recerca actuals. Es tractava de combinar
el treball professional dels científics amb els aspectes logístics i socials de les campanyes al pol Sud.
Per contextualitzar tots els àmbits es van seleccionar
una sèrie d’objectes adequats a cada bloc temàtic, com per
exemple mapes, vídeos diversos, taula de dades geogràfiques i climàtiques, baguls oberts amb material on es podia
veure el contingut o amb equipaments i efectes personals i
llistats de queviures i materials per a les bases del continent.
També s’hi incorporava material de laboratori, amb aparells
d’anàlisis químiques, un microscopi i equipament de laboratori divers, un patí Nansen de recollida de mostres al gel,
una rèplica d’un core de gel amb llum, el plànol del vaixell en
un plafó (zona logística), un robot submarí amb tot l’equipament, l’ancoratge sencer (trampa de sediment, alliberador
acústic i correntòmetre), etc.
drassana
número 22 | 2014
133
131-137 Ressenyes.indd 133
03/02/15 11:14
Exposició (9/2014 – 12/2014)
Gyotaku, dibuixos de peixos
Aquesta exposició va venir de la mà de l’artista Victòria Rabal, directora del Museu Molí Paperer de Capellades. Victòria
Rabal és llicenciada en Belles Arts i en Història de l’Art, i diplomada en Gravat. Va ser membre fundadora de la IAPMA
(International Association of Papermakers and Artists) i, el
2008, la Generalitat de Catalunya la va nomenar Mestra Paperera. Des de l’any 1984 ha impartit nombrosos cursos i tallers sobre el paper al nostre país i a d’altres indrets, com ara
el Brasil, l’Equador, el Japó i els Estats Units. En els darrers
anys ha exposat la seva obra a galeries i museus de Barcelona, Madrid, Düren, Glasgow, Estocolm, Gezels i Buenos Aires.
Aquesta artista treballa des de fa anys el tema del mar i
dels peixos. L’interès pel món dels peixos la va portar a fer
els primers gyotakus —tradició japonesa de fer una impressió amb tinta sobre paper dels peixos que es posen a la venda, tot indicant-ne el nom, el pes i la data de la captura—.
A l’octubre de 2010, amb la col·laboració de la direcció de
Mercabarna i dels majoristes del Mercat Central del Peix, va
començar el projecte de l’Atles: “Els peixos de Mercabarna.
Gyotaku: capturar l’ànima dels peixos.”
Existeixen dos tipus de procediments per fer el gyotaku:
un de directe, anomenat chokusetsu-ho, i un altre d’indirecte, anomenat kansetsu-ho. El més emprat i popular és el chokusetsu-ho o mètode directe. El procés consisteix a entintar
el peix amb un pinzell amb tinta xinesa, després es retira la
tinta sobrant i es posa damunt el peix un paper fi, resistent i
alhora absorbent, capaç de registrar totes les textures del cos
de l’animal. A continuació, es pressiona amb cura i, finalment,
s’aixeca el paper ja imprès.
Ressenyes
134
131-137 Ressenyes.indd 134
03/02/15 11:14
El canal de Panamá
Ressenya: Enric Garcia
José Antonio López Cerezo
El canal de Panamá. Una perspectiva histórica y social
(Madrid: Los Libros de la Catarata, 2014), 127 pàgines.
El centenari de l’entrada en servei del canal de Panamà ha estat l’ocasió ideal per recordar en llibres, articles i documentals
aquesta obra d’enginyeria que tan gran impacte ha tingut sobre el món contemporani. Un dels treballs més interessant,
pel punt de vista utilitzat en la revisió, és el del professor José
A. López Cerezo, de la Universitat d’Oviedo, on és, entre d’altres coses, director del Departament de Filosofia i Coordinador de la Xarxa CTS del programa de ciències de l’Organització d’Estats Iberoamericans. Aquest perfil ja ens avança que
no es tracta d’un historiador i, per tant, el llibre ressenyat no
encaixa fàcilment en aquesta disciplina.
L’autor realitza una aproximació CTS (ciència, tecnologia
i societat) a la dinàmica de la tecnologia, prenent com a cas
d’estudi l’episodi històric de la construcció del canal de Panamà. El CTS és un camp de treball interdisciplinar que s’ocupa,
des de fa unes tres dècades, de les complexes interrelacions
que la ciència i la tecnologia estableixen amb les societats en
les quals es desenvolupen. El punts de vista CTS responen
tant a una renovació acadèmica de l’estudi de la ciència i de
la tecnologia com a una renovació de la consideració de la
funció social de les mateixes.
Amb aquest plantejament, l’obra realitza una reflexió acadèmica sobre la naturalesa de la tecnologia i de la relació
d’aquesta amb la societat. El repte del canal de Panamà, el
fracàs de Lesseps després de l’èxit obtingut anys abans amb
el canal de Suez i la comparació entre els mètodes francès i
nord-americà són vistos des de la dimensió no tècnica de la
tecnologia. En poques paraules, la tesi és que els francesos
van afrontar la tasca amb una concepció estreta o restringida de la tecnologia. Segons l’autor, el projecte també estava condicionat de partida per una visió saint-simonista de
la tecnologia “pour le bien de l’humanité”, que transformava
les possibilitats tecnològiques en una eina progressista. El
segle xix fou una època optimista també pel que fa al transport. En plena era del vapor, se somiava amb futurs sistemes
de transport que permetrien el moviment fluid de les persones i del coneixement que millorarien la vida de l’ésser humà
en conjunt.
La proposta de López parteix d’una pregunta inicial: Per
què els nord-americans van tenir èxit allà on els francesos
van fracassar? La resposta immediata, aparentment simple
però que caldrà analitzar amb detall, és que els segons no
van fracassar perquè els francesos ja havien fracassat prèviament, i perquè van aconseguir comprendre a temps l’abast i
la naturalesa dels errors dels europeus.
Per als francesos, el problema era vist merament com un
problema tècnic, d’excavació, i essencialment pensaven que
els calia fer una rasa prou llarga i profunda. Per als ame­ricans,
des del primer moment, es va tractar d’un problema de transport: calia moure persones, moure recursos, moure tropes i
també influències, i només llavors es podrien moure muntanyes i, finalment, vaixells. El seu plantejament no tenia només
una dimensió en el pla de l’enginyeria; tenia, sobretot, una dimensió social i organitzativa. Per altra banda, la intervenció
nord-americana va fer possible la unió de dos oceans, com
estava previst, però també va afavorir l’aplicació de la “doctrina Monroe” (Amèrica per als “americans”) i va posar els
Estats Units en una situació d’influència internacional. Roosevelt, a partir de l’experiència en la guerra contra Espanya
a Cuba, ja havia comprès que el control del mar era una part
integral del domini militar i comercial d’una nació. Encara
més, l’èxit final del canal va tenir també quelcom de simbòlic:
va separar, de forma literal, dues Amèriques ja separades en
tants aspectes.
En definitiva, la proposta de López Cerezo no representa
una crònica més de la història del canal, sinó una reflexió
sobre la tecnologia, les seves possibilitats i les seves conseqüències.
drassana
número 22 | 2014
135
131-137 Ressenyes.indd 135
03/02/15 11:14
Noventa por ciento de todo
Ressenya: Jordi Ibarz
Rose George
Noventa por ciento de todo. La industria invisible que te viste,
te llena el depósito de gasolina y pone comida en tu plato
(Madrid: Capitán Swing, 2014), 295 pàgines.
Sota aquest suggeridor i atractiu títol hi ha una interessant
anàlisi periodística de la indústria naviliera internacional,
aquesta industria de la qual tan poc sabem i que per això
l’autora pot qualificar d’invisible. La importància del treball
rau, sobretot, en aquesta qüestió, en tractar de fer llum sobre una industria que té una importància capital en les nostres vides i que, alhora, sembla que tingui un especial interès
a mantenir-se al marge de l’opinió pública.
L’autora, Rose George, aborda l’estudi de la marina mercant emprant el format del reportatge periodístic i el que
fa és embarcar-se en un vaixell portacontenidors de la companyia Maersk i relatar un viatge entre el port anglès de Felixstowe i el de Singapur, a l’altra banda del món. Comença
el seu treball amb la descripció del vaixell i de la tripulació.
Les gegantines dimensions de la nau les contrasta amb la
reduïda tripulació, formada per una vintena de persones
que ens posen en la pista del que constitueix una de les
bases dels extraordinaris beneficis econòmics de les grans
companyies navilieres: l’alta productivitat del treball de les
tripulacions dels vaixells i del capital invertit. Seguidament
realitza algunes apreciacions sobre les característiques del
trànsit en contenidors i li sorprèn l’opacitat d’aquest sistema de transport. En concret, es refereix a les dificultats
per conèixer quin és el veritable contingut dels contenidors,
que sovint porten mercaderies diferents de les declarades.
Descriu les operacions de càrrega del vaixell comparant-les
amb les que existien abans de la introducció dels contenidors. En aquest sentit, assenyala la reducció de la importància dels estibadors en aquestes tasques. També ens parla
de les característiques de les tripulacions. Respecte això
en destaca el caràcter multinacional i com, en els darrers
anys, les tripulacions, i molt especialment la marineria, estan formades per persones de nacions poc desenvolupades.
També situa en diverses parts del llibre les difícils condicions de treball de les tripulacions dels vaixells mercants
actualment. Dedica la seva atenció als riscos —podríem dir
ordinaris— de la navegació, com poden ser els naufragis. En
aquest sentit, descriu la problemàtica del que anomenem
pavellons de conveniència i la seva incidència en l’incompliment de les normes de seguretat i també en tot allò que
fa referència als drets dels treballadors. El pas del vaixell
en què viatja l’autora per les aigües somalis és aprofitat per
relatar els riscs d’atacs pirates que, des de fa pocs anys,
amenacen extraordinàriament la navegació per aquella zona. A aquest tema li dedica, de fet, dos capítols i li ofereix
una atenció que té molt més a veure amb l’espectacularitat del fenomen i el seu caràcter mediàtic que no pas amb
el fet que serveixi per explicar realment la importància de
la navegació marítima en el dia a dia de la nostra existència. Tot seguit, en un nou capítol, parla de la importància
de les institucions benèfiques existents en molts ports per
realitzar una tasca de suport als mariners que hi recalen.
Ens anem acostant ja a la part final del llibre, i alhora del
viatge, i sembla com si l’autora tingués dificultats per omplir les pàgines que falten. Així doncs, trenca totalment amb
el fil argumental que suposa el relat de la seva experiència
com a embarcada i se situa en un altre moment i en un altre
espai: en el port d’Immingham, a la costa est d’Anglaterra.
Ressenyes
136
131-137 Ressenyes.indd 136
03/02/15 11:14
En aquest cas, parla del paper de les missions religioses establertes també com a institucions per a l’assistència social
dels mariners. Torna de nou a sortir del guió establert del
relat del seu viatge amb el vaixell portacontenidors i dedica un dels darrers capítols als danys que el trànsit marítim
provoca sobre les balenes. Per això relata un altre dels seus
viatges a un lloc molt diferent, a la costa nord-est dels Estats Units, un lloc d’albirament de balenes que, a més, coincideix amb un corredor important de transport marítim i
que, per tant, és un lloc on sovint es produeixen colisions
amb els cetacis. Per acabar, dedica un capítol a narrar les
condicions de salvament marítim i el seu desembarcament
del vaixell després de la llarga travessia.
És aquest un llibre de lectura fàcil, que aborda temes sovint desconeguts per a totes aquelles persones alienes al
transport marítim. En aquest sentit, el llibre té un caràcter
clarament divulgatiu. L’autora se centra en aquells aspectes
més espectaculars —els naufragis, els pirates, tot allò que té
a veure amb la sostenibilitat mediambiental— per tal de mantenir l’atenció sobre el tema. En el seu treball de divulgació
emprarà termes que farien treure foc pels queixals a aquelles persones mínimament introduïdes en això del món marítim. Així, si més no a la traducció castellana del llibre, parla
d’aparcar en lloc d’atracar el vaixell o es refereix a les distàncies recorregudes en termes de quilòmetres, més fàcils
de comprendre per als que no coneixen aquest món que les
milles nàutiques. Malgrat aquestes crítiques, podem considerar el llibre de George com una bona primera aproximació
a la indústria del transport marítim actual. No obstant això,
el llibre no arriba a entrar en allò realment interessant de la
indústria marítima, no ens parla del significat que té que el
negoci estigui repartit entre unes poques companyies, ni dels
acords i les aliances que aquestes tenen establerts o previstos. Si aprofundís una mica sobre això implicaria veure fins
a quin punt les lleis de la lliure competència en l’economia
de mercat són d’aplicació en aquest cas i com l’organització
econòmica d’aquesta indústria té efectes directes sobre la
nostra manera de vestir, sobre com omplim els dipòsits de
benzina dels nostres vehicles i sobre el menjar que posem als
nostres plats.
drassana
número 22 | 2014
137
131-137 Ressenyes.indd 137
03/02/15 11:14
Altres museus
Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo
como lugar de projecto
Álvaro Garrido
Historiador
Consultor do Museu Marítimo de Ílhavo
Museu Marítimo de Ílhavo, 2013.
Coleção MMI.
drassana
número 22 | 2014
139
Off Greenland, 1951.
Foto: Alan Villiers. Coleção MMI.
Por múltiplas razões socioculturais, hoje tudo se espera
de um Museu. Museólogos, quadros técnicos e tutelas,
todos declaram o museu como o lugar de excelência da
memória e da identidade, da inovação social e educativa. Situamo-nos perante a panaceia do património, cuja
ideia se tornou aberta mas totalizante, quase obsessiva.
Esta superlativização dos museus é tanto mais cultivada
quanto os projectos museológicos têm escassas possibilidades de serem pensados de forma autónoma e de serem contratualizados com as respectivas comunidades
de público.
De meros aglomerados de colecções, os museus foram
reconfigurando a sua vocação à medida que as sociedades desenvolvidas procuraram mobilizar a memória como elemento estruturante das identidades. As práticas
instituídas de preservação de património não exprimem
somente uma nostalgia do passado. A conservação e a
ideia de parimónio participam de um verdadeiro trabalho
de luto relativamente a um mundo em irreversível desaparecimento.1
Os processos do esquecimento e a fenomenologia social da memória —o modo como se recorda em sociedade,
por meio dos grupos e de “eus colectivos”— interessam
cada vez mais aos museus, quer por necessidade de legitimação das instituições, quer por expectativa social.
Segundo esta dupla ilusão conservacionista, ou devido a
esta busca de reconforto memorial nos museus e noutros
lugares da memória instituída, o passado torna-se um
valor-refúgio susceptível de reconstruções fictícias, mas
que se reivindicam autênticas ou mesmo recriadoras do
tempo social vivido —representações—.
Frequentemente, estes discursos e técnicas de invocação do passado obrigam os poderes públicos e os grupos
sociais interessados em explorar as potencialidades do
Museu como lugar de poder e sala de espelhos de uma
dada comunidade a prepararem uma herança. Se este
comportamento tipifica as sociedades pós-industriais em
que o Estado pesa nas políticas do património e onde as
classes médias se ressentem da falta de uma cultura comum com evidência social, o que se passa com os grupos que têm ou tiveram um território e uma identidade
fortes, ou que sempre se distinguiram dos demais? Neste como noutros domínios, devem colocar-se duas questões preambulares: preservar património para quê e para
quem? Activar património ou “musealizar”, porquê?
Se um “museu do mar” erigido por iniciativa pública
pode reforçar a coesão da comunidade que evoca pelo
facto de recolher memórias com rigor científico e respeito ético pelos actores vivos, também é provável que cristalize uma visão anti-cultural dos patrimónios locais. A
cultura é uma construção criativa e dinâmica, não podendo confundir-se com o património, conceito a que sempre preside uma ideia de luto ou de uma certa rendição
à finitude, em especial no contexto europeu judaico-cristão. Esta ambivalência de sentido de qualquer activação
patrimonial-museológica e a especificidade dos museus
marítimos obrigam-nos a discutir, previamente, o que se
entende por cultura marítima e o que se pede, ou o que
se poderá pedir, a um “museu marítimo” no tempo pós-moderno que corre e no contexto português.
Portugal e o mar: uma relação hiperidentitária
A relação de Portugal com o mar permanece acomodada em discursos ambivalentes e demasiado historicistas.
Volvido o imaginário de uma grandeza ultramarina
multissecular e confirmado o declínio da expressão económica das “indústrias marítimas tradicionais” (construção naval, pescas e marinha de comércio), as imagens
mais comuns dessa herança são de decadência e perda,
acompanhadas de um categórico discurso de “moderna
reconversão”. Na confluência desses diagnósticos, refunda-se um vago apelo ao “regresso de Portugal ao mar”,
entretanto ampliado pelas expectativas de alargamento
da plataforma continental portuguesa.
A ideia de resgate da “tradição marítima nacional”,
tem reaparecido em contextos diversos: numa exaltação
ora associada a celebrações de modernidade (caso da
Expo ‘98), ora anunciando novos rumos económicos, como sucede com a teoria do “hipercluster do mar”, que foi
proposta em sede privada e acolhida como doutrina pú-
Altres museus
Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo
como lugar de projecto
140
blica, nomeadamente na Estratégia Nacional para o Mar,
em vigor até 2020.
Ante o vazio de discurso e o silêncio sobre o papel da
cultura e dos museus neste exaltado maritimismo, não
estranha que os juízos estratégicos relativos ao destino
do “mar português” evoquem três argumentos frágeis e
nostálgicos: 1) A pretensão de que um decidido programa
nacional (público e privado) de revigoramento da “economia marítima” será capaz de suscitar o crescimento
económico português por força do factor geopolítico e
de outras vantagens singulares; 2) A insinuação de que
só uma economia marítima mais expressiva, inovadora e
integrada permitirá a Portugal garantir a sua soberania
e ultrapassar a sua inelutável pequenez europeia;2 3) A
declaração dogmática de uma identidade nacional essencialmente marítima, embora com escassa expressão
social.
Todas essas narrativas neo-maritimistas se propõem
volver o aperto das fronteiras em que se constrange o
velho Estado-Nação, valendo-se do mar como retórica
de modernidade estratégica. Estado de fachada atlântica
(até 1974), depois arquipelágico (de 1977 em diante, quando passou a deter uma imensa Zona Económica Exclusiva,3 dezoito vezes maior do que a área terrestre), durante
cinco séculos Portugal confinou por lei a sua soberania a
uma estreita faixa do Oceano, embora a estendesse a um
vasto império ultramarino.
Subjacente a este eterno retorno do mar à agenda
identitária portuguesa,4 o binómio “país atlântico ou europeu” há muito se achou redutor. Ainda assim, o exaltado atlantismo que perpassa em múltiplos artigos de
imprensa e no discurso político mais situado ao centro,
resiste à prova histórica: tal como a imaginaram os seus
pais fundadores após a Segunda Guerra Mundial, a Europa foi e é, acima de tudo, um projecto continental. Em­
bora o mar tenha sido um molde da civilização europeia,
a importância geopolítica do Oceano desde a época do
sea-power, a cultura que reside nas comunidades marítimas e o contributo das pescas para a identidade cultural
dos povos europeus são tópicos ausentes no projecto europeu.5
drassana
número 22 | 2014
141
Não existem estudos sobre a cultura marítima dos portugueses e são raras as instituições que procuram promovê-la. Depois da exposição universal de Lisboa dedicada ao tema dos Oceanos e após a extinção da Comissão
dos Descobrimentos Portugueses, nada de vigoroso ficou
neste imenso campo cultural e cívico, apesar de algumas
iniciativas promovidas pela Comissão para a Extensão da
Plataforma Continental Portuguesa. A única excepção
fulgurante tem sido a do “comércio” de memórias marítimas, cujo consumo parece em curva ascendente, dados
os anseios de compensação recordatória e identitária
que são próprios da pós-modernidade. De forma relativamente desconcertada e ao ritmo de dinâmicas e interesses locais, o apetite cultural pelos patrimónios marítimos
alimenta entre nós um incipiente turismo dos lugares de
memória que amiúde se reivindica guardião de tradições
autênticas. Num balanço de economia cultural, estaremos perante dinâmicas culturais pouco relevantes, mesmo à escala local. No entanto, a sua procura potencial já
é relevante e, por isso, receptiva a investimentos criativos
e à imaginação empresarial.
Cultura marítima
A cultura marítima consiste na variedade de expressões, materiais ou simbólicas, da relação entre grupos
humanos e o mar num determinado território e numa
certa temporalidade. As culturas marítimas não são
trans-históricas nem trans-geográficas, embora tendam
a ser classificadas da terra para o mar, por sujeitos que
muitas vezes as exotizam.6 As culturas marítimas são frágeis e, embora mitificadas pela singularidade dos seus
tipos humanos e pela riqueza fascinante da sua “cultura
material” —barcos e toda a sorte de artefactos destinados às fainas do mar e às lides da praia e do porto—, são
quase invisíveis na medida em que persistem marginais,
quase impenetráveis.
Se quisermos entender e narrar a vida marítima, seja
por sensibilidade apurada no convívio com a gente do
mar, seja por meio da observação directa ou através de
outros metódos científicos, importa que a percepção das
formas de cultura material e imaterial de uma dada comunidade renuncie às tipificações mitificadoras da literatura de pretensão etnológica e ao actual discurso político
e “mediático” sobre o mar, de modo a favorecer uma memória crítica, construída e reconstruída a diversas vozes.
Além da aparente intemporalidade das imagens que se
hajam estabelecido sobre uma certa comunidade (narrativas que tendem a alimentar imaginários essencialistas),
os colectivos marítimos evoluem num espaço onde as categorias convencionais do tempo linear se expressam contundentemente: passado, presente e futuro; vida e morte.
É nesta injunção de tempos que devemos ancorar os
modos de percepcionar a memória, tomando-a como conceito-chave de qualquer projecto de museologia marítima
que aspire a ter nas colecções e nos patrimónios imateriais fortes elementos de diálogo com a sua comunidade
de públicos. O projecto sociocultural do Museu Marítimo de
Ílhavo (MMI) oferece bons argumentos para este debate.
Memória e memórias
As memórias não são puras. São tensas, dinâmicas e
plurais; conflito, em vez de harmonia. Num só indivíduo,
podem coexistir memórias pessoais, de família, de grupo
ou mesmo de classe; memórias locais, nacionais e outras,
todas elas em permanente reconstrução e confronto com
o esquecimento.7
Durkheim e Halbwachs proclamaram a dimensão colectiva e social da memória, colocando em evidência a
fenomenologia social da memória cujas categorias e processos Ricoeur explicitou numa profunda gramática.8 Mal
compreendido no seu tempo, Halbwachs legou aos museus o desafio de procurarem investigar e mostrar de que
modo as sociedades recordam, o que recordam e porque
recordam. O apelo é particularmente pertinente para
inquéritos memoriais a grupos socioprofissionais cujas
memórias parecem especialmente densas ou produzidas
no seio dos próprios, a exemplo dos pescadores. A este
recurso prévio dos “museus do mar e de pesca” acresce
o potencial de atracção narrativa que a vida marítima
exerce sobre as sociedades que lhe são estranhas ou que
dela se afastaram. Basta notar o retorno do mar ao cinema documental, à literatura para a infância e mesmo ao
romance histórico, que hoje se regista um pouco por toda
a parte, após um longo divórcio.
A ilusão de que se vive num eterno-presente, a erosão
da memória nas sociedades actuais e a cooptação turística dos testemunhos do passado acentuou o declínio do
historicismo e das grandes memórias organizadoras da
vida social. Porém, a “crise da memória” e o modo como
nos lamentamos de viver em sociedades amnésicas podem ser juízos precipitados. Talvez a ideia de Museu encontre menos embaraços nessas tendências difusas de
declínio do passado do que desafios e oportunidades. A
descoberta do museu como “lugar de memória”, que se
declarou nos anos oitenta do século xx com o historiador
Pierre Nora,9 juntou-se poucos anos depois às vantagens
ciclópicas da sociedade digital, cujas tecnologias oferecem incomparáveis possibilidades aos processos de inventário e arquivo de documentos, ao ordenamento de
memórias e à sua inscrição no espaço público. Desde que
usada com criatividade e ética, a conjugação narrativa
das vozes, dos gestos, das imagens e dos próprios objectos invocados em qualquer projecto de museologia marítima permite uma extraordinária pluralização memorial
que, à parte, favorece a responsabilidade social dos museus.
Cabe aos museus observar todos estes traços do tempo vivido através de processos futuristas, nomeadamente
em dialógo com as artes, em geral, e com a arte contemporânea, em particular, que muitas se rejeita por se crer
antirealista. Se a cultura se pretende viva e geradora de
afiliações, os museus só contribuem para ela se assentarem os seus projectos numa conjugação da herança com
a criação.10 Assim entendemos o conceito de memória
cultural.
A ideia de conservação memorial
Os museus baseiam-se em contratos sociais estabelecidos em torno de memórias proclamadas como heranças,
ou seja, como patrimónios de índole quase sagrada, como
Altres museus
Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo
como lugar de projecto
142
Secando polvo na praia, s.d.
Foto: Octívio Lixa Filgueiras. Coleção MMI.
drassana
número 22 | 2014
143
Vendedeiras de Mercado, 1938.
Alberto de Sousa. Coleção MMI.
se não pudessem prescrever ou como se não deixassem
de interessar a “comunidade”, dando lugar a outros.
O Museu Marítimo de Ílhavo, fundado em 1937 e refundado em 2001, não foge à regra. A consciência de transitoriedade da pesca do bacalhau como emblema patrimonial do Museu, conduziu a uma pluralização desse
referente cultural assente nas colecções de objectos que
foram da pesca e navegação de modo a garantir a maritimização do projecto museológico. Esse processo tem
sido alcançado por meio da imaginação programática,
constantemente recriada através de projectos de investigação capazes de narrativizar patrimónios imateriais.
Mas também através de parcerias diversas com museus,
universidades e centros de investigação, que deram ao
museu um efeito de rede e uma escala mais ampla e
aberta à intervenção na sociedade.
O MMI é um lugar de projecto onde a cultura do mar se
promove e socializa. Um espaço de memórias e de dinâmicas identitárias nem sempre consequentes, dado que
estas não ocorrem dentro do Museu, mas no território
social mais vasto dos grupos que se reconhecem no trabalho memorial que o Museu activa. Tendo sido, durante
várias décadas, um museu local e regional de natureza
etnográfica, quando precisou de redefinir a sua responsabilidade social, optou pelo perfil mais ousado e moderno
de “museu marítimo” assente em diversos eixos de missão: investigação; programa expositivo; educação informal e comunicação cultural. Por necessidade de diferenciação, o MMI evitou o perfil de museu de cultura náutica
ou navalista, opção mais fechada, reprodutora e elitista,
que tende a desvalorizar o discurso dos principais actores das culturas marítimas. Compreender-se-ia tal opção
num museu de tutela militar dotado de vastas colecções
de instrumentação náutica, barcos e cartografia, a exemplo dos museus de marinha nacionais, cuja missão fosse
eminentemente historicista.
Não cabe aos museus do mar de âmbito local ou regional replicar a monumentalidade épica desses admiráveis
museus marcados pela ideologia navalista formulada por
Alfred Mahan em finais do século xix —o navalismo geopolítico das armadas e nacionalismos imperiais—, mas se-
guir por outros caminhos, abrindo-se à sociedade sem a
veleidade de a transformar. Nomeadamente, suscitando
problemáticas de fundo cívico que, embora ancoradas no
discurso dos objectos memoriais, falem do presente e do
futuro. Um bom exemplo reside, talvez, no potencial de
interpelação de objectos que sinalizam técnicas depredatórias de exploração dos recursos marinhos, um tema
que o MMI incluiu no seu projecto desde que passar a ter
património biológico extraordinário, um aquário de bacalhaus, aberto ao público em janeiro de 2013.
Os apelos de crescimento do MMI colocados pela ampliação e renovação do edifício, em 2001, e pela abertura, no mesmo ano, do pólo navio-museu Santo André, um
antigo arrastão bacalhoeiro recuperado para fins patrimoniais, exigiram uma profunda revisão do projecto museológico, até então limitado às práticas reprodutoras de
um museu etnográfico que nos anos noventa do século
xix iniciara um processo de maritimização. Aberto o “museu novo”, era muito claro que a arquitectura do seu belo
edifício não deveria alimentar a fantasia de uma criação
ex-nihilo, como se de um novo começo se tratasse.11
Em Janeiro de 2003, o programa cultural do MMI foi
reorientado para o conceito de conservação memorial.
De acordo as orientações do Exceutivo municipal, a gestão do Museu foi dirigida para o crescimento e diversificação de públicos no sentido de legitimar o investimento
realizado e de obter ganhos de imagem no âmbito local e
regional, propósitos claramente alcançados.
O projecto expositivo foi então colocado no eixo da dinâmica museológica e da comunicação regular com os
públicos. “As Artes de pesca, as Pescas e a Arte” foi o tema aglutinador da agenda de exposições temporárias do
triénio 2003-2005, na qual se incluiu a exposição temporária Estética e Ideologia da Faina Maior. Tema de múltiplos sentidos, procurou mostrar algumas representações
estéticas e ideológicas, de índole nacional e local, sobre
as actividades marítimas expressas nas colecções do Museu, ideia que estaria na base de cerca de uma dezena de
exposições temporárias assentes entre 2005 e 2013.
A exposição temporária Caixa da Memória – Tributo
aos homens que foram ao bacalhau, um registo de insta-
Altres museus
Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo
como lugar de projecto
144
Exposição temporária Caixa da
Memória – Tributo aos Homens que
foram ao Bacalhau, 2005.
Coleção MMI.
drassana
número 22 | 2014
145
Aquário de Bacalhaus do MMI, 2013.
Foto: Manuel Silva. Coleção MMI.
lação e fotografia próximo da linguagem estética da arte
contemporânea, despertou um movimento de interacção
vivaz com diversas comunidades piscatórias do país. Entre 2005 e 2012, este projecto baseado numa iniciativa
de restauro digital de documentos (cerca de vinte mil fichas de inscrição de tripulantes bacalhoeiros no respectivo Grémio, entre 1935 e 1974) e numa simples ideia de
partilha de memórias (rostos e nomes inscritos numa
enorme caixa de luz) conheceu diversas itinerâncias. Essas viagens com escala permitiram ao Museu um diálogo
inédito com a sua comunidade de públicos mais preciosa —as comunidades marítimas do litoral português e das
ilhas açorianas—.
Quase tudo assentou na aplicação prática do conceito filosófico de conservação memorial. Nestes e noutros
projectos expositivos do Museu apoiados em investigações criativas, de entre os quais se destaca o Arquivo de
Memórias da Pesca do Bacalhau, tem sido evidente que
a activação menmónica desperta ligações identitárias.
Mas há que reconhecer que as tarefas da “conservação
memorial” são tão fascinantes quanto delicadas. Exigem
um conhecimento preciso da teoria patrimonial e uma
consciência muito apurada sobre os limites éticos dos
“museus-laboratório”.
Considerando os repetidos lamentos sobre o declínio
da importância do mar na economia portuguesa —lamúrias pouco justificadas, dado que se assiste a uma reconversão das actividades marítimas tradicionalmente expressivas e de maior peso simbólico—,12 que papel pode
assumir um museu marítimo?
Essencialmente um, salvaguardadas as especificidades
de missão e projecto de cada instituição: promover uma
consciência crítica sobre a relação que estabelecemos
com o mar e sobre aquela que queremos construir para
dar futuros ao passado de uma história de dependências
e cumplicidades umbilicais. Noutra perspectiva, os museus
marítimos devem ser actores de primeiro plano no actual
movimento de religação de Portugal ao mar, cujo discurso
e dinâmicas se têm centrado, excessivamente, na economia e na ciência, dispensando de todo o papel da cultura e
das artes na construção de uma cidadania do mar.
Dotado de uma subunidade de investigação, documentação e empreendedorismo desde março de 2012, o
CIEMar-Ílhavo, o MMI procura alargar o seu projecto transitando do ordenamento de memórias para iniciativas de
maior intervenção social em domónios relevantes da relação de Portugal com o mar. A promoção de discursos e
saberes sobre a pesca do bacalhau, acerca das pescas e
dos pescadores em geral, através do cinema, do teatro e
da fotografia, são dinâmicas em curso que, em boa medida, o MMI estimulou contagiando a sociedade.
Conclusões
O MMI tem como vocação principal preservar, de forma
competente e criativa, patrimónios marítimos representados nas suas colecções. Recentemente, o Museu assumiu uma vocação mais ampla e socialmente audaz —a de
instituição promotora de uma cultura marítima capaz de
pluralizar memórias e de construir identidades—. No que
respeita ao processo de “maritimização” do Museu, o balanço é altamente positivo. Apontamos três argumentos
fundamentais:
1. A transição do antigo “Museu Marítimo e Regional de
Ílhavo” —assim designado até 1999— para um “museu marítimo” por excelência foi concretizada com êxito. A centralidade que os patrimónios relativos à pesca do bacalhau
vinham adquirindo desde meados dos anos noventa do século xx tem permitido abordá-los criativamente, no âmbito
de uma desejada polissemia conceptual da memória.
2. A renovação do edifício do Museu, baseada num projecto de arquitectura do gabinete ARX Portugal, bem como a abertura do Aquário de Bacalhaus, recentemente,
deram ao Museu uma escala mais ampla, que se atesta
no record histórico de públicos, atingido em 2013 (79.300
visitantes).
3. A renovação do programa museológico, definida em
2003 e redefinida em 2013, assente nos eixos dinâmicos
da investigação e do projecto expositivo, permitiu um
efeito de rede e um processo de abertura que resultaram
na construção de uma comunidade de públicos mais vasta e socialmente diversificada do que anteriormente.
Altres museus
Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo
como lugar de projecto
146
4. Deve um museu marítimo ser um lugar de culto do
passado ou, pelo contrário, espera-se que um “museu do
mar” seja um lugar de memória dinâmico e carismático,
onde as comunidades se podem questionar e onde o público em geral se pode interessar por outras culturas e
saberes a ponto de intervir socialmente para as proteger
ou contestar? Actuando deste último modo, por meio de
um projecto socialmente responsável e inquieto, o MMI
não só continuará a ser bom guardião de memórias, como as transmitirá melhor às próximas gerações.
NotEs
1. Marc Guillaume, A Política do Património (Porto: Campo das
Letras, trad., 2003), 39.
2. Veja-se o Relatório da Comissão Estratégica dos Oceanos
– O Oceano: Um Desígnio Nacional para o século xxi (Lisboa: Presidência do Conselho de Ministros, 2004).
3. Lei n. 33/77, de 28 de Maio.
4. O mar como tópico central da meta-identidade portuguesa
foi objecto de uma dissertação de doutoramento em Antropologia Cultural que tomou o caso de Ílhavo e do respectivo museu
drassana
número 22 | 2014
147
marítimo como observatório. Ver Elsa Peralta, A Memória do Mar.
Património, Tradição e (Re)imaginação Identitária na Contemporaneidade (Lisboa: ISCSP da Universidade Técnica de Lisboa,
2008).
5. Ver Michel Mollat du Jourdin, A Europa e o Mar (Lisboa: Editorial Presença, trad., 1995), 258-270.
6. Cf. Inês Amorim, “Homens da Terra ou Homens do Mar – um
percurso historiográfico”, in F. Oneto Nunes (coord.), Culturas Marítimas em Portugal (Lisboa: Âncora Editora, 2008), 27-70.
7. Marc Augé, Les Formes de L’Oubli (París: Éditions Payot & Rivages, 2001).
8. Paul Ricoeur, La mémoire, l’histoire, l’oubli (París: Éditions du
Seuil, 2000).
9. Pierre Nora (dir.), Les Lieux de Mémoire, 7 vols. (París: Gallimard, 1984-1993).
10. Guilherme d’Oliveira Martins, Património, Herança e Memória. A cultura como criação (Lisboa: Gradiva, 2009), 7-11.
11. Este processo encontra-se descrito e debatido num dos subcapítulos finais da citada história do MMI. Cf. Álvaro Garrido e
Ângelo Lebre, ob. cit., 167-173.
12. Cf. Álvaro Garrido (coord.), A Economia Marítima Existe (Lisboa: Âncora Editora, 2006), em especial o artigo de Nuno Valério, 95-110.
Noves
adquisicions
Les noves adquisicions del
Museu Marítim de Barcelona
Les col·leccions del MMB han estat enriquides en els darrers mesos amb la incorporació de diferents objectes, documents i fotografies, alguns procedents de donacions i
altres de compra. El seu valor és sempre gran, ja que permeten recuperar petits bocins de la nostra història marítima. En primer lloc destaquem les donacions, que no
paren de créixer i que demostren que el Museu Marítim
de Barcelona ha aconseguit guanyar-se la confiança i el
reconeixement de la nostra comunitat. Recollim les més
destacades per categories i per donants.
Pel que fa a patrimoni moble, l’associació Amics del
Museu Marítim de Barcelona dóna en nom de Josep Ortet un radiogoniòmetre, i com a col·lectiu tres poteres i
un rodet de canya de pescar; Ricard Ferran Nieto dóna
un dibuix al·legòric sobre la navegació submarina, signat
amb el nom d’Ulldistret (el seu àlies); Alcides Sugranyes
Baena, com a president de Sociedad General de Jefes y
Oficiales de Máquinas de la Marina Mercante, dóna un
radiogoniòmetre dels anys 40-50 del segle xx; Javier
Domènech dóna un banc de rem d’entrenament en sec;
Josep Gallart Reixach dóna un motor British Seagull, fabricat l’any 1972, per al Dinghy Gioia II (núm. inv. 19348);
Manuel Isnard dóna quatre monedes amb motius de vaixells i peixos de Malta, Portugal i Croàcia, així com altres
materials diversos (fotografies, un DVD amb el programa
de TVE Hoy también es fiesta del març de 1971 amb el capítol “Club Nàutic Arenys de Mar”, un distintiu del campionat europeu de 420 de 1983 a Hongria, una factura de
venda de l’empresa Motyvel, SA, d’un motor nàutic, un
dossier del vaixell Suzuki, que va participar a la segona
volta a Espanya el 1980 amb dues fotos, documentació
sobre les convivències d’Optimist que organitzà el club
nàutic de Cabrera de Mar els anys 1986, 1988, 1989, i
un conjunt de fotografies de vistes aèries d’Arenys de
Mar, l’autor de les quals és Lluís Mir, etc.); Miguel Ángel
Larriba Rodríguez dóna un termòmetre de bodega, targetes de “No molestar / Fer el camarot” de la Cía. Tras-
Noves adquisicions
148
148-153 Noves adquisiscions.indd 148
03/02/15 11:15
mediterránea, set de colors vermell i verd i una de colors
blanc i verd; Xavier Valls Serra dóna una postal tridimensional amb un navili; Roger Marcet dóna una càmera fotogràfica submarina (ca. 1990) i també dues postals del
port de Barcelona de mitjans del segle xx, un impermeable i una abric, i August-Cèsar Brillas Nesbitt dóna un
conjunt de taula circular i sis butaques Chipendale del
segle xix, en fusta de banús (aquest mobiliari pertanyia a
la Cía. Trasmediterránea i anava acompanyat de diverses
fotografies i postals relacionades amb aquesta companyia). També s’han rebut tres obres de creació donades
per tres artistes: Santi Farrés Carrera (àncora feta amb
ferro titulada L’àncora vertebral), Gonzalo Ruiz Tintoré
(àncora realitzada amb ferro titulada L’home encadenat
a la mar) i Jordi Illamola Portero (àncora feta amb acer
damasc titulada El lligam de l’home amb el mar ). Finalment, cal destacar la donació de Julio Arribas Herrero en
representació de l’empresa Yanmar Equipment Ibérica,
SL, d’un motor marí dièsel, marca Yanmar, model SB 12
de 12 HP de potència, dels anys 1976-1980.
La col·lecció d’embarcacions s’ha enriquit amb dos
exemplars nous. El primer és el patí de vela Baleres, construït pels volts de 1932, amb la vela original, donació de
Jaume Godàs Salces. L’altre és la Dionisia, de 1951, embarcació que va donar servei al Reial Club Nàutic de Barcelona com a base del Jurat de Regates durant més de cinquanta anys.
Pel que fa a la documentació, cal citar les donacions de
Manuel Garcia Garcia del diploma de participació a l’Exposició de Col·leccionisme en homenatge a Narcís Monturiol en el centenari de la seva mort, organitzat per l’Associació Empordanesa de Col·leccionistes, i de dos bitllets
de transport de la Cía. Trasmediterránea; Enric Garcia
Domingo ha fet la donació d’un lot de documents de la
Una qüestió d’ètica
El nostre codi deontològic ens impedeix fer valoracions d’objectes patrimonials. No podem fer taxacions per a empreses o particulars, i
tampoc podem posar preu a les coses. Es tracta de no intervenir en els
mercats ni de condicionar el valor econòmic del patrimoni ni d’entrar en
una dinàmica que podria tenir conseqüències negatives per a la mateixa conservació de la nostra herència cultural. És per això que quan algú
ens vol vendre alguna cosa li demanem que posi un preu, que nosaltres
podem acceptar o discutir. El mateix passa a les subhastes; llavors som
nosaltres els que decidim què podem o volem pagar per un artefacte
que pensem que cal recuperar i conservar. Els temes econòmics són
sempre delicats, però no podem evitar-los. El mateix passa quan hem
d’adjudicar un valor econòmic a les coses per tal de contractar una assegurança. Sigui com sigui, cal guiar-se per uns criteris ètics, pensar
en el bé comú i mantenir un equilibri entre els interessos públics i els
legítims interessos particulars, amb la preservació del patrimoni com a
objectiu final.
drassana
número 22 | 2014
149
148-153 Noves adquisiscions.indd 149
03/02/15 11:15
família Gelpi, navegants de Vilassar de Mar, i l’Associació
d’Amics del Museu Marítim de Barcelona ha donat l’aixecament del plànol de l’Ictíneo I.
Hi ha dues donacions que mereixen una menció a part.
Per una banda, l’Associació d’Amics del Museu Marítim de
Barcelona continua aportant cartells de pel·lícules, concretament les de Viaje a la Atlántida del Capitán Nemo
(editat l’any 1980); Alerta roja: Neptuno hundido (editat
l’any 1978); Waterworld; Los Teleñecos en la isla del tesoro;
Moby Dick (editat el 1978); Piratas, de Roman Polanski; Viaje al centro de la tierra (editat l’any 1977); Erik el vikingo,
escrita i dirigida per Terry Jones; La reina de África, dirigida per John Huston (imprès el 1980); Tormenta blanca,
dirigida per Ridley Scott; Mares de China, dirigida per Tay
Garnett (imprès el 1982); Motín a bordo, dirigida per Roger Donalson (imprès el 1984); Tormenta sobre el Pacífico, dirigida per Sergio Bergoncelli; La tormenta perfecta,
diri­gida per Wolfgang Petersen; Master and comander, dirigida per Peter Weir; Los héroes del tiempo, dirigida per
Terry Gilliam (imprès el 1981); Rebelión a bordo, dirigida
per Frank Lloyd (imprès el 1970); Los vikingos, dirigida per
Richard Fleischer (imprès el 1973); K-19 the widowmaker,
protagonitzada per Harrison Ford; Marea roja; Octubre
rojo (imprès el 1990), i El guerrero número 13. També ha
aportat dotze làmines corresponents a les pel·lícules El
guerrero número 13, Dies d’agost, Titanic, Rompiendo las
olas, Las aventures de Tintín, The Big Blue i Jaws.
Totalment diferent és la donació de Washington García,
que ha donat al MMB un diccionari enciclopèdic virtual,
de nom Lèxic mariner, que recull terminologia marítima
en català. Té suport informàtic i, mentre sigui possible,
l’anirà ampliant i corregint.
Pel que fa al material fotogràfic, cal destacar les donacions de Rosa Vila i Gratacós de 26 còpies digitals de
fotografies sobre estiba en vaixells mercants (anys 19701980) i de dues fotografies en blanc i negre de vaixells
(exsèrie Liberty); de Josep Maria Vicens Batet de fotografies digitals de producció pròpia, en concret 128 fotografies sobre el procés de construcció de la barca Avi Conet
a les drassanes Gay, de Sant Feliu de Guíxols, de 1996 a
1999, i Andreu Marcos Hernández de quatre còpies digi-
tals de la rèplica de la nau Santa Maria, de 1962-1963, i
cinc còpies digitals de la construcció de la rèplica de la
Galera Reial.
El grup de voluntaris de l’arxiu fotogràfic continua col·
laborant no només amb les tasques de documentació, sinó també amb la donació de materials. Jaume Cifré ha
fet donació de 111 fotografies, bàsicament sobre el port
de Barcelona —vistes dels molls, càrrega de vaixells, incidents i actes, entre altres—. Cal destacar nou fotografies
en blanc i negre sobre el incendi del vapor Bankdale al
moll d’Espanya, de Barcelona, el 1923, i dinou fotografies
en blanc i negre d’emigrants i passatgers de la primera
meitat del segle xx. També set fotografies en blanc i negre de l’estiba de vehicles al port de Barcelona, d’aproximadament el 1930, i quatre làmines de velers, signades
per John [Gardner]). Xavier Agramont Cruanyes ha donat
tres còpies digitals de fotografies de les platges d’Empúries de 1980, de Sitges de 1957 i del moll de Pescadors
del port de Barcelona de 1957, totes fetes per ell. Jordi
Montoro Fort ha donat 109 fotografies sobre temes diversos datades d’inicis del segle xx fins a la dècada de 1970,
quatre làmines de tema marítim i dos fulls del rol del iot
Saeta (1954). Cal destacar la col·lecció d’imatges sobre
banys de mar i platges. Jose de Dios Dacal ha donat 1.037
fotografies digitals de vaixells militars fetes per ell mateix
i 680 fotografies digitals de vaixells militars, de construcció naval i de ports. Manuel Garcia Garcia ha donat vint
fotografies del port de Vinaròs fetes pel ell mateix l’any
2013. I Vicente Sanahuja ha donat dues postals del port
de Barcelona en la primera meitat segle xx. Aprofitem per
fer constar el nostre pesar per la mort d’un dels membres
del grup: Antonio Cortés.
Pel que fa a llibres, s’han incorporat a la Biblioteca llibres i revistes. Pel que fa als llibres, cal destacar la donació de la Sociedad General de Jefes y Oficiales de
Máquinas de la Marina Mercante dels llibres American Bureau of Shipping. Record. 1980 (H-P) i Sailing Directions.
West Coast of Spain, Portugal and NorthWest Africa and
Off-Lying Islands, i la donació de Cruz Ferrer Muruzábal
d’un fons bibliogràfic de 29 llibres, amb exemplars molt
especialitzats sobre el món dels pràctics i dels treballs
Noves adquisicions
150
148-153 Noves adquisiscions.indd 150
03/02/15 11:15
portuaris. Quant a les revistes, el fons s’ha enriquit amb
les donacions de Lluís Bosch Fontcuberta d’exemplars de
Grandes Esloras (2001-2011) i Pesca de Altura, i de l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Barcelona d’exemplars de Neptunia dels anys 1958, 1967, 1968, 1973-1980,
1982, 1991 i 1992.
Un cas singular és la donació de Panxo Pi-Suñer Cañellas, director de la revista Surf a Vela, d’un lot de material
molt variat: una col·lecció de 50 samarretes de diferents
campionats i activitats de surf de vela i de surf; 148 vídeos VHS sobre viatges, maniobres, docència i competicions de surf, surf de vela i personatges relacionats amb
aquests esports (d’entre 1980 i 2010 aproximadament);
vint DVD sobre viatges, maniobres, docència i competicions sobre surf, surf de vela i personatges relacionats
amb aquests esports dels anys 2000; una col·lecció de
CD amb 65.641 fotografies de proveïdors, reportatges i
competicions dels anys 2000, i una col·lecció de 1.397 diapositives de proveïdors, reportatges i competicions d’entre 1995 i 2000).
Com cada any, el Museu Marítim de Barcelona també
ha adquirit diversos materials a partir de subhastes i propostes de particulars. Les adquisicions han estat força
variades. En una subhasta organitzada per Juan Naranjo
es van adquirir dues fotografies: un daguerreotip (vegeu
la fitxa) i una còpia fotogràfica, en color, que representa
el contrapicat de la proa de la motonau Campiz al port de
Barcelona (1940-1950). L’autor és l’estudi Batlles Compte i, independentment del seu valor documental perquè
és el retrat d’un vaixell, el fet d’emprar el color durant els
anys de postguerra i la seva composició plàstica enriqueixen la importància de la peça. També s’han comprat un
aparell Dynafoil, precedent de les actuals motos aquàtiques (vegeu la fitxa) comprat a Roberto Vallejo; un motor
francès de forabord de la fàbrica de Marcel Echard, marca Lutetia, 4 cv, construït pels volts de 1913, que ha estat
adquirit a Josefina Farriol Torrent; una sirena de boira
portàtil comprada a l’antiquària Món Antic, i una caixa estanca Rolleimarin (núm. 1385) amb una càmera Rolleiflex
3.5C, comprada a J. A. Wild.
drassana
número 22 | 2014
151
148-153 Noves adquisiscions.indd 151
03/02/15 11:15
Moto nàutica Dynafoil, model Hydrocraft, 2 seients
Autor: David J. Cline
Material: Acer, alumini, fibra de vidre.
Tècnica: –
Mides: 2,18 m x 0,81 m x 1,07 m. Cronologia: 1970-1980.
Procedència: Adquisició a Roberto Vallejo.
El Dynafoil és un precedent directe de les actuals motos aquàtiques, un artefacte que ha
tingut una evolució força ràpida en els darrers vint anys fins a la seva popularització en
els darrers temps. El Dynafoil fou dissenyat
per David J. Cline en la dècada de 1970, que,
entre 1974 i 1981, va construir a la seva factoria uns 500 exemplars. Es podia comprar
per peces i muntar-lo després. En realitat, es
tracta d’un vehicle per a una o dues persones
que es munta com una moto però que quan
assoleix la velocitat adient s’aixeca sobre l’aigua com un hidroplà. Està dotat d’un motor
Reed Valve de dos cilindres, 26 cv, i una autonomia de 65 milles.
Aquest exemplar és ara en procés de restauració per tal de retornar-li el seu aspecte
original i posar-lo en situació de navegar un
altre cop.
Noves adquisicions
152
148-153 Noves adquisiscions.indd 152
03/02/15 11:15
Daguerreotip estereoscopi
Autor: J. P. Mascher (EUA)
Material: Vidre, metall, cuir, mercuri.
Tècnica: Procediment fotogràfic (daguerreotip).
Mides: 12 cm x 9,5 cm (estoig).
Cronologia: 1850-1860.
Procedència: Adquirit en subhasta.
Es tracta d’un daguerreotip
estereoscòpic amb un retrat
masculí realitzat per J. P.
Mascher (EUA), ca. 1850-60.
Està encapsulat en un estoig
de fusta amb cuir gofrat,
que té incorporat un petit
visor plegable, amb dues
petites lents que permeten
una impecable visió en tres
dimensions. És el primer
exemplar que l’arxiu fotogràfic conserva amb d’aquest
procediment. Aquest model
va ser patentat a Filadèlfia
per John F. Mascher el 8 de
març de 1853. La fotografia
adquirida pel Museu Marítim
representa un militar amb
sabre, que al catàleg de la
subhasta apareixia identificat com a “mariner de l’armada dels Estats Units”. Però la investigació realitzada
per Javier Aznar, tècnic del
museu, amb la col·laboració
d’alguns dels voluntaris del
museu, indica que el personatge retratat és possiblement un militar espanyol que formava part de l’exèrcit
de guarnició a l’illa de Cuba. És probable que sigui un
coronel de l’Armada d’Infanteria, potser del Regiment
de Línia de la Reina núm. 2, que exercí les seves funcions cap al 1860.
drassana
número 22 | 2014
153
148-153 Noves adquisiscions.indd 153
03/02/15 11:15
F
Àlbum de fotos
La pesca
Àlbum de fotos
La Marina de Guerra, una presència constant
154
154-168 Album.indd 154
03/02/15 11:15
L’observació d’una tria de fotografies amb escenes sobre pesca és quelcom més
que un simple passeig per la pura contemplació icònica. Darrere de cada una
de les imatges, tenyides en blanc i negre, sèpia o color, s’hi belluga un intens
debat diari entre el mar i els homes, dones i infants en la cerca de la pura supervivència.
Amb la distància que ens atorga el pas dels temps i de les generacions, mirem
amb romanticisme i nostàlgia aquestes fotografies, amb les quals, a vegades,
ens resulta inevitable el desig d’introduir-nos en cada una d’elles per compartir amb els seus protagonistes uns instants de la seva existència. Uns temps
passats en què la comunió amb els elements naturals era més propera i respectuosa, en què els homes eren un element més de l’engranatge i vivien amb
harmonia i respecte, en un equilibri pactat.
La pesca, una activitat que presumia de ser font de recursos inesgotables, actualment és tema de controvèrsia i de reflexió davant la sobreexplotació i l’esgotament dels caladors. No obstant això, observar les antigues imatges d’uns
temps amb pesqueres més abundants, en què l’home vivia en equilibri amb els
elements naturals, potser ens ajudi a reflexionar sobre uns hàbits que podem
recuperar si aprenem dels nostres avantpassats que vivien practicant el respecte i l’amor envers la mare font dels recursos.
drassana
número 20 | 2012
155
154-168 Album.indd 155
03/02/15 11:15
173
Àlbum de fotos
La pesca
156
154-168 Album.indd 156
03/02/15 11:15
41518F
drassana
número 22 | 2014
157
154-168 Album.indd 157
03/02/15 11:15
17309N
Àlbum de fotos
La pesca
158
154-168 Album.indd 158
03/02/15 11:15
18271N
drassana
número 22 | 2014
159
154-168 Album.indd 159
03/02/15 11:15
32704F
Àlbum de fotos
La pesca
160
154-168 Album.indd 160
03/02/15 11:15
29462N
drassana
número 22 | 2014
161
154-168 Album.indd 161
03/02/15 11:15
37677F
Àlbum de fotos
La pesca
162
154-168 Album.indd 162
03/02/15 11:15
4460
drassana
número 22 | 2014
163
154-168 Album.indd 163
03/02/15 11:15
173
41518F
17309N
18271N
Instal·lacions de l’escar al Port
de Barcelona
Confraria de Pescadors de
Sant Pol de Mar
Interior de l’ermita de Sant
Magí, a Tarragona
Subhasta de peix a la platja
Autor desconegut, 1930
Roger Marcet, 2008
Autor desconegut, ca. 1990
En les albors del segle xix va
existir, al costat de la muralla de
Mar del port de Barcelona, l’anomenada platja de Pescadors, on
aquests efectuaven des de temps
immemorials el carenat de les seves embarcacions. Però, en construir-se el moll de Pescadors, a
primers de maig de 1885, aquests
van deixar lliure la platja i es van
instal·lar a l’embarcador situat a
la dàrsena de la Indústria.
Perquè els pescadors poguessin netejar i reparar les embarcacions d’una manera més eficaç,
la Junta del Port va construir, el
1890, un varador provisional a la
platja que hi havia en l’arrencada
del dic de l’Est, lloc conegut com
l’Obra. Però, a principis del segle
xx, la mateixa Junta va adquirir
l’escar públic i els terrenys que
Bofill i Martorell tenien a la dàrsena de la Indústria. Després de
diverses transformacions, ha arribat fins a nosaltres aquesta instal·
lació especial per al carenat de
les barques de pesca i de petites
embarcacions de motor i de vela.
La fotografia mostra l’escar
amb barques de pesca pujades
al carro gros i sobre els careners.
Per una rampa amb vies que s’internaven a l’aigua hi lliscaven, pujades en carros, les embarcacions
per a la seva reparació i neteja.
A Catalunya, les associacions
de pescadors tradicionals van ser,
durant molts segles, les confraries, que també van acollir mariners i mestres d’aixa. La més antiga és la de Sant Pere de Tortosa
(1116), encara que se sap que, en
dates anteriors, van existir altres
associacions semblants. Al principi, aquestes confraries van tenir
un caràcter religiós i assistencial i
els pescadors estaven sota l’advocació de l’apòstol Sant Pere.
Des de finals de l’Edat Mitjana
fins a mitjans del xix, en què se
suprimeixen els Gremis de Mar, el
Gremi de Navegants i Pescadors
va ser l’únic tipus d’organització
que va existir, i quan desaparegué
van començar a constituir-se associacions com pòsits de pescadors,
monts de pietat, germandats, cooperatives, mutualitats, etc.
La fotografia mostra un mosaic
de 1926, a la façana de la Confraria de Pescadors de Sant Pol de
Mar, on els pescadors emmagatzemaven els estris. Les confraries,
que van néixer tant per a la defensa d’interessos socials i benèfics
com amb finalitats religioses, actualment han quedat circumscrites a funcions econòmiques i polítiques, com facilitar instal·lacions,
magatzems, frigorífics, eixugadors de xarxes, bàscules o caixes.
Aquesta imatge representa
no només un espai concret actualment visitable (l’ermita de
Sant Magí, a Tarragona), sinó
que també recorda totes aquelles altres ermites marineres que
es van perdre durant la guerra
civil. Conservaven un patrimoni
material i immaterial relacionat
amb les devocions religioses de
la gent de mar, especialment dels
pescadors.
En l’àmbit de les creences marineres, un dels simbolismes més
representatius són els exvots.
L’exvot representa l’agraïment
per una gràcia concedida. Es tracta d’un pacte entre l’home de mar
i Déu, generalment a través d’intercessors com la Mare de Déu o
els sants.
En aquest pacte, el mariner
que es veu angoixat per un gran
perill es compromet a dur a terme
una acció a canvi de l’ajuda divina.
Aquesta acció se sol materialitzar en un objecte, generalment
una pintura o un model que ell o
un familiar realitza i que il·lustra
l’escena miraculosa amb un text
explicatiu i el nom de l’afavorit. Els
pescadors eren un dels grups que
patien més la incertesa i els perills, i és per això que les ermites
marineres eren plenes de petits
llaguts votius.
La imatge ens dóna una visió
de com es realitzava, a mitjan
segle xx, una subhasta de peix a
la mateixa platja. En aquest cas,
s’havia muntat una parada provisional per vendre el peix als
petits consumidors de la zona.
Aquest servei de venda per mitjà de subhas­ta variava amb els
costums locals. El més habitual és
que les transaccions comercials
entre venedors i compradors es
realitzessin a la llotja.
La llotja és l’edifici destinat a
la venda del peix desembarcat i la
seva ubicació està, per regla general, pròxima als molls pesquers.
En el seu interior hi ha espais per
a la preparació dels lots i per a la
realització de les subhastes. Un
cop els pescadors tornen amb les
seves captures, descarreguen els
vaixells i apilen les caixes de peix
sobre el sòl de la llotja, perquè els
compradors puguin observar la
quantitat i la qualitat.
El sistema que se segueix és
el de licitació a la baixa o subhasta holandesa, que consisteix
a iniciar la subhasta del lot amb
un preu alt que es va reduint fins
que algun comprador l’accepta.
Aquest tipus de subhasta s’havia
fet sempre a viva veu, però des de
fa uns anys s’ha anat informatitzant i amb això ha perdut part del
seu encant.
Autor desconegut, ca. 1950
Àlbum de fotos
La pesca
164
154-168 Album.indd 164
03/02/15 11:15
32704F
29462N
37677F
4460
Vista aèria de la platja de
Lloret de Mar
Construcció d’una barca de
pesca a les Drassanes Cardona
Barca d’arrossegament
Preparant l’àpat al port de
Barcelona
Autor desconegut, ca. 1950
Autor desconegut. Barcelona,
ca. 1940
El desenvolupament i els
avenços tecnològics han afavorit
una major seguretat i confort al
mar, amb embarcacions de gran
tonatge dotades de motors més
potents que permeten anar a
caladors més llunyans. Aquestes
grans millores, que inicialment
preveien un major nombre de
captures i portaven a presumir
d’un bon auguri, no obstant això,
han anat en detriment dels recursos naturals. L’home ha anat
definint una línia que l’ha anat
separant dels elements naturals i
ha marcat un conjunt de circums­
tàncies netament diferenciadores entre la pesca actual i la dels
temps dels nostres avantpassats.
Els recursos de peixos, crustacis
i mol·luscs són renovables, però
limitats. Actualment es troben
en una situació de sobrepesca.
El mar d’avui no és el mateix que
el mar de fa un segle. La contaminació i la sobrepesca han empobrit mars i oceans. Per això cal
que la regeneració de les espècies marines vagi a l’una amb una
pesca responsable i sostenible.
Sovint les antigues fotografies en blanc i negre mostren unes
llargues taques rectangulars,
d’aspecte més aviat fosc, sobre
la clara sorra de les platges. Són
les xarxes que els pescadors eixugaven al sol amb una generosa estesa tan bon punt acabava
la jornada de pesca.
En el temps d’aquesta fotografia, les xarxes estaven
fabricades amb cotó que periòdicament es tenyia utilitzant
substàncies tànniques (habitualment escorça de pi) que els
aportaven un aspecte marró.
Aquest tint tenia una funció de
conservació perquè donava una
bona resistència a l’ormeig. No
obstant això, a força d’ús, periòdicament calia fer també l’operació del tint, que consistia a col·
locar les xarxes en unes grans
peroles amb aigua calenta i els
tanins. Aquesta pràctica, que es
feia en els tenyidors comunals
de les confraries o en tenyidors
particulars, va anar desapareixent quan, cap a la dècada dels
50, els pescadors van començar
a utilitzar les xarxes fabricades
amb fibres artificials, molt més
resistents, que segueixen emprant actualment.
La barca és un dels valors
més preuats del pescador: és el
seu mitjà de treball i la seva llar
al mar. Ja fos un sardinal, una
palangrera o un bou, havien de
ser resistents i molt reforçats
per combatre els cops de mar i
el torrador sol d’estiu a terra. El
mestre d’aixa, dotat de la perícia i dels coneixements heretats
de generacions anteriors, sabia
molt bé que la quilla i les quadernes eren el robust esquelet,
protegit pels taulons de fusta
del folre, que garantiria una navegació segura. Un bon nombre
de pobles de pescadors del litoral
tenien platges que van ser escenari de la construcció de petites
i grans embarcacions, les quals,
desprès de ser batejades amb
noms plens d’al·lusions terrenals
i celestials (Pepita, Sant Pau,
Verge de la Misericòrdia, etc.)
s’endinsarien mar enllà en la cerca del peix. En les grans ciutats,
com és el cas de Barcelona, van
existir-hi drassanes ubicades al
port, on es construïen les barques sota l’aixopluc de la coberta
d’un sostre, com és el cas de les
Drassanes Cardona, a la Barceloneta.
Jordi Montoro, 2006
Autor desconegut, ca. 1950
La cuina al mar era molt senzilla i d’elaboració ràpida. Es
basava en una matèria primera
molt fresca: el peix acabat de
pescar que, pel seu caràcter perible, havia de ser consumit aviat.
Amb poca cosa i en l’espai
reduït de la barca, els pescadors
es feien un bon àpat. Gran part
de l’èxit del plat d’aquest peix
tan fresc era l’acompanyament
d’un bon sofregit i d’un caldo
substanciós al qual s’hi afegien
ingredients com l’arròs, la patata
o els fideus. Els suquets sovint
s’acompanyaven amb allioli.
En el moment de fer l’àpat,
els tripulants seien en rotllana al
voltant de la cassola, amb la cullera o llesca de pa a la mà. Era un
moment de distensió on no podia
faltar un bon porró de vi.
Aquests secrets de les receptes de pescadors s’han anat recuperant i adaptant als gustos
actuals en les cartes dels restaurants de la costa.
drassana
número 22 | 2014
165
154-168 Album.indd 165
03/02/15 11:15
Normes de presentació
La revista Drassana es publica en un volum anual i el seu
ISSN és 0214-2279.
Els originals manuscrits han de ser tramesos electrònicament al correu [email protected]. Els articles proposats per a la seva publicació poden estar escrits en català,
castellà, anglès, francès o italià. Hauran de ser originals,
no publicats prèviament ni pendents de publicació. L’autor
farà una cessió de drets i haurà de gestionar els permisos
oportuns per al material gràfic.
Si s’inclouen gràfics o fotografies, cal enviar-los també
de forma electrònica en format jpg. Els gràfics i fotografies han d’anar acompanyats de la citació de la procedència.
Si tenen copyright, aquesta responsabilitat recau sobre
l’autor.
Els originals s’han d’escriure en A4 amb marges suficients, en lletra Times New Roman de cos 12 i a doble espai.
Les notes han d’anar numerades consecutivament, al final
del text, i també la bibliografia i les referències han d’anar
al final del text.
Cada article ha d’anar acompanyat d’un resum en anglès
de 100 a 150 caràcters i la traducció del mateix resum en
castellà o català, en funció de l’idioma original de l’article.
Els noms de vaixell han d’anar en cursiva (per exemple:
vapor Ciudad de Barcelona).
Es recomana seguir el sistema de notació simplificada
d’Humanitats. Els següents exemples poden ser útils:
1) FONTS D’ARXIU. L’ordre general és arxiu, col·lecció,
número de referència i data.
Primera cita:
—Arxius municipals d’Amsterdam (MAA), Arxius Notarials, 63/63, 25 de novembre de 1593.
Cites següents:
—MAA, Arxius Notarials, 63/63, 25 de novembre de 1593.
2) LLIBRES. La primera cita requereix lloc i data de publicació, però no el nom de l’editor. No utilitzeu p. o pp.
Primera cita:
—Chester G. Starr, La influencia de poder naval en China
(Cambridge, 1989), 144.
Cites següents:
—Starr, La influencia…, 155.
3) ASSAIGS o CAPÍTOLS EN LLIBRES. La primera cita
requereix lloc i data de publicació, però no el nom de l’editor. No utilitzeu p. o pp.
Primera cita:
—David M. Williams, “Una bibliografia selecta d’estudis
publicats entre 1953 i 1969”, a Judith Blow Williams, Història comercial britànica 1750-1850 (Oxford, 1972), 461-487.
Cites següents:
—Williams, “Una bibliografia selecta…”, 475.
4) ARTICLES EN REVISTES. Cal utilitzar números romans per al volum de la revista. No utilitzeu p. o pp.
Primera cita:
—John McDonald i Ralph Shlomowitz, “The cost of shipping convicts to Australia”, International Journal of Maritime History, II, núm. 2 (desembre de 1990), 4-26.
Cites següents:
—McDonald i Shlomowitz, “The cost of shipping…”, 5.
Normes de presentació
La Marina de Guerra, una presència constant
166
154-168 Album.indd 166
03/02/15 11:15
5) PREMSA. El nom ha de reproduir exactament la capçalera del diari o revista. Si la ciutat no forma part de la
capçalera, es posarà entre parèntesis. No cal consignar
pàgina o columna.
—La Vanguardia (Barcelona), 23 de juliol de 1904.
S’enviaran als autors les proves en pdf per a la seva
correcció, que s’hauran de revisar seguint els terminis pro-
posats en cada ocasió. En cas de no rebre les observacions
dels autors, els editors procediran a fer les seves pròpies
correccions. En aquesta fase, les correccions hauran de
ser mínimes i no s’acceptaran modificacions substancials
del text, a criteri de l’editor.
Els articles i col·laboracions no seran remunerats. Els
autors hauran de signar una cessió de drets i rebran tres
exemplars de la revista.
. [] :
drassana
número 22 | 2014
167
154-168 Album.indd 167
03/02/15 11:15
154-168 Album.indd 168
03/02/15 11:15
Revista
del Museu Marítim
de Barcelona
Desembre 2014
d
22
La pesca és una de les darreres
activitats humanes on cal
arrencar literalment els béns a
la natura.
drassana
d
Documentació sobre vaixells i
navegació a la Secció de Manuscrits
de la Biblioteca de Catalunya
La historia marítima de los tiempos
modernos. Una historia total del mar
y sus orillas
Dossier: La pesca
Veus de la Mar. Els pescadors de
Barcelona
DRASSANA_22 Ok.indd 1
30/01/15 13:55
Descargar