Argentina i el seu folklore

Argentina
Extensió: 2,8 milions de km2
Població: al 1800, 1,8 milions
al 1914, 7,9 “
al 1970, 23,4 “
al 2013, 42,0 “
Argentina
Províncies
Capitals
El folklore argentí: breu història
•
El folklore argentí està arrelat en els pobles indígenes i va créixer amb la influència dels
missioners després de la conquesta i dels esclaus arribats d’Àfrica. A tot això cal sumar-hi també,
altres moviments migratoris posteriors, que també portaven la seva cultura, costums i tradicions. Al
segle XVII, la música, la dansa i el cant arribarien a un progrés més que interessant, llavors diverses
províncies del territori nacional començarien a organitzar reunions on predominarien totes aquestes
formes d’expressió artística. L’aportació europea s’intensificà en el transcurs del segle XVIII, però és al
segle XIX quan la música popular copsaria el cim. Van sorgir les primeres orquestres i cors, les quals
difondrien la musica folklòrica per tot el territori.
• En arribar el segle XX, Argentina estava embarcada en una audaç croada modernitzadora, i al
socaire d’aquest entusiasme començaren a sorgir grups representatius de cada regió que
interpretarien tot tipus de musica popular: “chacareras”, “zambas”, “vidalas”, “huaynos”, “gatos”,
“cuecas” i altres ritmes. Tot i que seria als anys 40 quan va començar a difondre’s a les grans ciutats i
als 60 quan va aconseguir la màxima expressió amb el Festival de Cosquin. Tornant a principis de
segle: la música era cultura local, la forma d’expressió d’un espai i d’un poble, impulsada per les elits
locals. En el transcurs dels anys es projectarà a la resta del país amb molta força, però no exempta de
contradiccions, perquè el seu origen reaccionari donarà pas a un ampli ventall reivindicatiu de les
classes camperoles pobres i oblidades. Les “zambas”, “chacareras”, “vidalas” i altres estils cantaran a
l’amor, al paisatge i a les traïcions, però també cada vegada més, a la vida pobra dels “hacheros” i el
“gauchaje, a la explotació de tots els treballadors i a la llibertat en general. L’esquerra s’incorpora al
cançoner i els cantautors són l’expressió màxima del folklore. De la dansa popular, gairebé només
queden els estils.
• Per citar només alguns dels intèrprets i autors més destacats, hauríem de començar amb el mestre
Andrés Chazarreta, el primer. I després un gran seguit: Hilario Cuadros, Alejandro Carrizo, Atahualpa
Yupanqui, Los Hermanos Abalos, Los Chalchaleros, Los Fronterizos, Eduardo Falú, Jaime Dávalos,
Jaime Torres, Los Quilla Huasi, Los Cantores del Alba, Ariel Ramirez, Mercedes Sosa, Horacio
Guaraní, José Larralde, Hedgar i Carlos di Fulvio, i així fins a ultrapassar el centenar.
Andrés Chazarreta
El mestre recopilador del folklore
Andrés Chazarreta (Santiago del Estero (1876 - 1960), va ser un músic investigador argentí del
folklore. Va estar el primer difusor de la música folklòrica argentina, estenent-la per tot el país des de
1906 amb el seu “Conjunto de Arte Nativo”. Va recollir temes clàssics del folklore com Zamba de
Vargas, La Telesita, El kacuy, Criollita santiagueña, entre altres.
Balls i estils folklòrics
•
Zamba: dansa argentina de ritme mixt, basat en el compàs ¾. Els musicòlegs coincideixen en
què, apareguda al segle XVII, prové de l’antiga zamacueca peruana, Estructuralment es similar a la
cueca cuyana. El mot “zamba” es refereix a les mestisses (indi+negra o l’inrevés) a les quals volien
seduir mitjançant el ball. Se l’ha volgut declarar com a dansa nacional. Instruments: guitarra i
bombo “legüero”.
•
Chacarera: dansa i música popular originaris del nord-oest argentí, del segle XIX. Alguns
sostenen que és una dansa bi-rítmica. Es balla per parelles formant grups. Sembla que el seu nom
prové de la paraula "chacra" (granja) de les àrees rural on, en general, va ser ballada, però a poc a
poc va anar arribant a les ciutats. Instruments: guitarra, violí, acordió i bombo “legüero”, també
charango i altres.
•
Milonga: música i dansa de compàs binari, nascuda al segle XIX a l’Argentina i l’Uruguai,
emparentada amb el tango, però més vivaç. Té variants urbanes i rurals. Milonga significada en la
llengua “quimbunda” (Brasil) —dels bundes provinents d’Angola—, paraula o paroleria.
•
Chamamé: d’arrels indígenes guaranís de les províncies del litoral d’Argentina i Paraguai, amb
moltes influències espanyoles. Polirítmica, potser alegre i també trista. Instruments: Guitarra,
acordió, bandoneó i altres.
•
Baguala: gènere no ballable, originari del nord-oest d’Argentina de les valls Calchaquís, derivada
d’antigues tonades espanyoles. De versos octosíl·labs i ritme ternari, marcat per la “caja coplera” o
per un tambor amb l’agregació de la quena i algun altre instrument andí.
•
Vidala: composició poètica amb diverses melodies, “quintilles” o “sistilles” amb tornada. Es diu que
va néixer a “los montes santiagueños”. De rituals desconeguts dels “hacheros”. D’una sola veu i
s’acompanya amb la “caja” i la guitarra, molt condicionada pel text.
•
Vidalita: de versos octosíl·labs amorosos i no ballable, i més ràpida i alegre que la vidala, del
nord-est (Catamarca i Tucuman). Quan es canta s’intercala moltes vegades la paraula “vidalitá”.
•
Tonada: es toca amb un conjunt de guitarres i guitarró. No és ballable. Va néixer a Cuyo (San
Luis) com a melodia tradicional. A l’Argentina s’anomena també “cogollo”.
•
Chamarrita: dansa de parelles soltes dins del grup, “litoraleña” de Entre Rios i Corrientes,
d’Agentina i part d’Uruguai, amb ingredients afros i parenta de la milonga. Alguns la consideren
oriünda de les illes Açores, d’on passaria a Brasil i després a Argentina.
•
Cueca: principalment de Xile i derivada, sembla, de la jota espanyola, De Xile va passar a
l’Argentina per Mendoza i es va estendre per Cuyo (Mendoza, San Juan i San Luis) com a “cueca
cuyana”, “cueca riojana” o “cuequita”. Una molt famosa és “Los 60 granaderos” de Hilario
Cuadros.
•
Gato: música i dansa de gairebé tota Amèrica del Sud, de ritme viu i d’expressió picaresca. A
l’Argentina n’hi ha de molts tipus: “cuyano”, “encadenado”, “polqueado”, “cordobés” “correntino”...
•
Bailecito: de Bolivia i Argentina i d’influència incàica. Mitjan segle XIX va entrar a l’Argentina per
la província de Jujuy i es va estendre pel centre i regió cuyana.
•
Taquirari: dansa i ritme bolivians i del nord-est d’Argentina. El nom prové de la paraula
“moxenya takiríkire” (cant en honor de la fletxa per caçar) de Beni, província de Mojos (Bolivia).
Algun autor li ha trobat influencies de la sardana catalana.
•
Carnavalito: abans de l’arribada dels conqueridors ja es ballava a América. Avui perdura al
Nord d’Argentina (Jujuy, Salta, part de Catamarca i Tucuman, en Xile i Perú.
Instruments: quena, charango, erque, caja chayera, sikus i bombo.
•
Pericón: és una dansa evolucionada a partir de la contra dansa europea. Alguns autors la
consideren una variant del “cielito”, i així es denomina “cielito apericonado”. Apareix la primera
meitat dels segle XIX. Argentina i Uruguai. Arribada a Xile l’anomenaren “pericona”. Actualment es
sol ballar a les escoles. Al 2007, el Congrés Argentí el va declarar dansa nacional.
•
Refalosa (resbalosa): d’origen peruà es va estendre a mitjans del segle XIX per Xile i
Argentina. Es ballava arrossegant els peus. Gairebé desapareguda.
•
Chaya: Dansa de galanteig de la província de La Rioja, de moviments vius. No ha estat dansa
tradicional ni popular, atès que va ser una invenció de Juan de Santos Amores, folklorista deixeble
d’Andrés Chazarreta.
•
Malambo: pertany a la dansa “sureña”. Naixé per l’any 1600 a les “soledades pampeanas”. Com
a excepció de les danses argentines, li manca la lletra. Influencia africana.
•
Candombe: d’origen negre-africà, originada per l’arribada d’esclaus d’Àfrica. Molt significativa
en la cultura de l’Uruguai i amb manifestacions pròpies a Buenos Aires, Santa Fe, Parana i
Corrientes.
Instruments típics
Audició d’uns quants vinils
Hilario Cuadros y los Trovadores de Cuyo
Hilario Cuadros
Poeta, cantant i folklorista, va nàixer a Guayamallén (Medoza), regió de Cuyo, el 1902, i morí a Buenos
Aires el 1956.
És un dels grans referents del folklore cuià. Al 1920 va crear un duo amb Domingo Morales. Al 1928
van anar a Buenos Aires on formarien amb dos components més, Los Trovadores de Cuyo. Va escriure
i van cantar multitud de temes històrics, religiosos populars, amorosos, costumistes i paisatgístics. Van
arribar a ser “una legítima expressió harmoniosa i autòctona de la meravellosa latitud argentina on el
nèctar del bon vi paga diàriament el bes del bon sol”.
Audició: la cueca Los 60 granaderos de Hilario Cuadros i Pérez Cardozo de l’LP “Claveles
mendocinos”, de l’any 1975, reconstrucció tècnica d’enregistraments dels anys 1936 al 1954. La cançó
relata com un “arriero” prega pels 60 granaders de la seva terra que van travessar els Andes, el 1817,
amb el general San Martín, molt malalt per alliberar Xile dels espanyols.
Ante el Cris, ante el Cristo Redentor (obra realitzada per l’escultor argentí Mateo Alonso,
se arrodi, se arrodillaba un arriero. erigida al pas d’Uspallata)
Y roga y rogaba por las almas
de los bra, de los bravos granaderos.
Eran se, eran sesenta paisanos,
los sese, los sesenta granaderos.
Eran va, eran valientes cuyanos (províncies de Mendoza, San Juan i San Luis)
de cora, de corazones de acero.
Quiero elevar mi canto
como un lamento de tradición,
para los granaderos
que defendieron a mi Nación.
Pido para esas almas
que las bendiga nuestro Señor!
Nuestra Se, nuestra Señora de Cuyo
contempló la cruzada de los Andes.
Y bendijo al General San Martín
el más gra, el más grande entre los grandes.
Cuna de, cuna de eternos laureles,
con que se, con que se adorna mi Patria.
Es Mendo, es Mendoza la guardiana
por ser la, por ser la tierra más gaucha.
Disc en audició
“Los 60 granaderos” (cueca)
Atahualpa Yupanqui
Atahualpa Yupanqui
Pseudònim d’Hector Roberto Chaveo, va néixer a Pergamino el 1908 (Nord de la província de Buenos
Aires) i va morir a Nimes el 1992. Cantautor, guitarrista, antropòleg i escriptor. De jove va viatjar per
l’Antiplà estudiant les costums dels indígenes d’Amèrica. Indignat per la pobresa s’afilià al Partit
Comunista. Se’l considera el músic més important de folklore d’Argentina. Al 19 anys va escriure la
famosa cançó Camino del indio. Va compondre 325 cançons i va escriure 12 llibres. Va jugar al tenis,
boxa i exercí el periodisme. Va viure a Jujuy, Bolivia i molts altres llocs. Va cantar per Amèrica i
Europa. De les cançons més conegudes podem citar a: La añera, El arriero, Camino del indio, Los
ejes de mi carreta, Le tengo miedo al silencio, El poeta, Tu que puedes vuelvete, Zamba del grillo...
Audició: El aromo (milonga) de A. Yupanqui i P. del Cerro, de l’àlbum “El hombre, el paisaje y su
canción, editat a Madrid el 1968. Pablo del Cerro, pseudònim de "Nenette", era l’esposa y companya
de A.Yupanqui. L’ortodòxia de l’època no hagués acceptat una dona compositora de folklore. El
veritable nom era Paule Pepin Fitzpatrick, nascuda a Canadà, morí a Buenos Aires l’any 1990.
Hay un aromo nacido (aromer, mimosa, floreix a l’hivern)
en la grieta de una piedra.
Parece que la rompió
pa’ salir de adentro de ella.
Está en un alto pelao
no tiene ni un yuyo cerca (yuyo, mala herba)
viéndolo solo y florido
tuíto el monte lo envidea.
Lo miran a la distancia
árboles y enredaderas,
diciéndose con rencor
¡pa’ uno solo, cuánta tierra!
En oro le ofrece al sol (magnífica metàfora poètica)
pagar la luz que le presta
y como tiene de más,
puñaos por el suelo siembra.
Salud, plata y alegría
tuíto al aromo le suebra
asegún ven los demás
desde el lugar que lo observan.
Pero hay que dir y fijarse
cómo lo estruja la piedra,
fijarse que es un martirio
la vida que le envidean.
En ese rajón el árbol
nació por su mala estrella,
y en vez de morirse triste
se hace flores de sus penas.
Como no tiene reparo
todos los vientos le pegan,
las heladas lo castigan,
l’agua pasa y no se queda.
Ansina vive el aromo
sin que ninguno lo sepa
con su poquito de orgullo
porque justo es que lo tenga.
Pero con l’alma tan linda
que no le brota una queja
que no teniendo alegrías
se hace flores de sus penas.
Eso habrían de envidiarle
los otros si lo supieran.
Disc en audició
“El aromo” (milonga)
Los Chalchaleros
Los Chalchaleros
Los Chalchaleros
Grup creat i presentat a la ciutat de Salta, l’any 1948. Va començar el seu creixement el 1953 (Lloraré, la
primera cançó gravada) i es van consagrar el 1966.El seu nom es refereix a l’ocell “zorzal” anomenat
“chalchal” que s’alimenta d’un arbust anomenat també “chalchal”. Han gravat, tenint en compte les
recopilacions, més de 80 discs. L’únic component que ha romàs sempre actiu ha estat Juan Carlos
Saravia. Del 1953 a 1960 va destacar Hernesto Cabeza amb la seva afinada i brillant guitarra. Entre les
interpretacions de “Los Chalchaleros” podem destacar les “zambas”: Lloraré, De mi esperanza, La Lopez
Pereyra, Zamba del chalchalero, Sapo cancionero, Doña María Ríos, A qué volver... Han cantat per tot el
món.
Audició: la zamba Guitarrero de l’àlbum “Los Chalchaleros for export” (1963). Amb les cançons d’aquest
disc es van presentar a Espanya. Força reproduït a la radio a Cataluya.
Lletra y música: Carlos di Fulvio, gran compositor i “guitarrero” argentí
Guitarrero, con tu cantar
me vas llenando de luz el alma,
porque tu voz temblando está,
corazón adentro de la farra. (Reunió bulliciosa i alegre, generalment amb músic i ball)
Como un puñal clavado está
el grito arisco de la baguala
y el eco de tu corazón,
bombo se vuelve en las cacharpayas. (Festa d’acomiadament d’un familiar, o de Carnaval)
Estribillo
Si alguna vez el tiempo
calle para siempre, tu guitarra,
sobre tu suelo irá el viento
quebrando maderas de jacarandá. (Arbre alt i fragant de flors blaves duradores, en català xicranda)
Adiós... adiós guitarrero,
tu viejo sendero que rumbo h'ai tomar.
I Bis
Hijo de aquel viejo cantor
que se fue al cielo de las vidalas
por la noche manchadita
con las estrellas de su guitarra
No te vayas, guitarrero,
que se me apaga la luz del alma;
quiero volver a amanecer
para morir en las cacharpayas.
Estribillo
Si alguna vez el tiempo
calle para siempre, tu guitarra,
sobre tu suelo irá el viento
quebrando maderas de jacarandá.
Adiós... adiós guitarrero,
tu viejo sendero que rumbo h'ai tomar.
Disc en audició
“Guitarrero” (zamba)
Mercedes Sosa
Mercedes Sosa
Nascuda a San Miguel de Tucuman el 1935, va morir a l’octubre del 2009. Era mestissa i coneguda
com “la Negra”, cantant i activista. Va xuclar de les arrels del més autèntic folk argentí. Va participar en
el Movimiento de la Nueva Canción i va ser arrestada durant la dictadura. Amb mes de 60 discos i 6
pel·lícules, recorregué mig món, cantant al Teatro Colón de Buenos Aires, Téatre Mogador de París,
Carnegie Hall, Lincoln Center, Capilla Sixtina i Colosseu de Roma... Al seu cor tres ciutats
benvolgudes: Mendoza, Tucuman i Buenos Aires. Una carrera plena de premis i reconeixements.
Potser la més gran d’Argentina. A la Casa Rosada s’hi por veure la seua fotografia al Saló de les
Dones. Els discs més coneguts: La voz de la zafra (el primer, 1962), Hasta la victoria (1972), Gracias a
la vida (1976) Cantora 1 i 2 (l’últim, 2009)...
Audició: Alfonsina y el mar (zamba) (1969) d’Ariel Ramírez i F. Luna, de l’àlbum “Gracias a la vida”
(1976). La cançó es refereix a la mort de la poetessa argentina, Alfonsina Storni. El 1938 amb 46 anys
es va suïcidar a Mar del Plata. Si aneu a Buenos Aires, la trobareu a una taula amb Carlos Gardel i
José Luis Borges, al Café Tortoni.
Por la blanda arena
que lame el mar
su pequeña huella
no vuelve más
un sendero solo
de pena y silencio llegó
hasta el agua profunda
un sendero solo
de penas mudas llegó
hasta la espuma.
Sabe Dios qué angustia
te acompañó
qué dolores viejos
calló tu voz
para recostarte
arrullada en el canto
de las caracolas marinas
la canción que canta
en el fondo oscuro del mar
la caracola.
Te vas Alfonsina
con tu soledad
¿qué poemas nuevos
fuíste a buscar?
una voz antigüa
de viento y de sal
te requiebra el alma
y la está llevando
y te vas hacia allá
como en sueños dormida,
Alfonsina vestida de mar.
Cinco sirenitas
te llevarán
por caminos de algas
y de coral
y fosforescentes
caballos marinos harán
una ronda a tu lado
y los habitantes
del agua van a jugar
pronto a tu lado.
Bájame la lámpara
un poco más
déjame que duerma
nodriza, en paz
y si llama él
no le digas nunca que estoy
di que me he ido.
Te vas Alfonsina
con tu soledad
¿qué poemas nuevos
fuiste a buscar?
una voz antigua
de viento y de sal
te requiebra el alma
y la está llevando
y te vas hacia allá
como en sueños dormida,
Alfonsina vestida de mar.
Poema d’acomiadament al diari La Nación
Dientes de flores, cofia de rocío
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme puestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos escardados.
Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera,
una constelación, la que te guste,
todas son buenas; bájala un poquito.
Déjame sola: oyes romper los brotes,
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases
para que olvides. Gracias... Ah, un encargo,
si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido
Primer disc de Mercedes Sosa i disc en audició
“Alfonsina y el mar” (zamba)
Jorge Cafrune
Jorge Cafrune
Va nàixer a Perico, província de Jujuy, el 1937 —els seus pares eren d’origen libanès—i va morir el
1978 a Tigre, província de Buenos Aires, atropellat per una furgoneta quan anava a cavall. Cantant molt
popular, investigador, recopilador i difusor de la cultura. Va començar a Salta i no va parar fins a la
mort. Amb l’estil dels vells “gauchos” va recórrer el seu país, y molts d’altres, però l’èxit més gran el va
tenir a Espanya. Amb el nen Marito va cantar amb força d’èxit. Va gravar més de trenta LP’s i
intervindria en 6 pel·lícules.
Audició: Zamba de mi esperanza (zamba) (1950) de Luis Morales, pseudònim de Luis Profili. Malgrat
no tenir aquesta cançó cap contingut polític va estar prohibida per la dictadura militar. Del LP “Yo he
visto cantar al viento” (1970)
Zamba, de mi esperanza
amanecida como un querer.
Sueño, sueño del alma
que a veces muere sin florecer.
Sueño, Sueño del alma
que a veces muere sin florecer.
Zamba, a tí te canto
porque tu canto derrama amor
caricia, de tu pañuelo
que va envolviendo mi corazón
caricia, de tu pañuelo
que va envolviendo mi corazón.
Estrella, tú que miraste
tú que escuchaste mi padecer.
Estrella, deja que cante
deja que quiera como yo sé.
Estrella, deja que cante
deja que quiera como yo sé.
El tiempo, que va pasando
como la vida no vuelve más.
El tiempo, me va matando
y tu cariño será, será.
El tiempo, me va matando
y tu cariño será, será.
Hundido, en horizonte
soy polvareda que al viento va.
Zamba, ya no me dejes
yo sin tu canto no vivo más.
Zamba, ya no me dejes
yo sin tu canto no vivo más.
Estrella, tú que miraste
tú que escuchaste mi padecer.
Estrella, deja que cante
deja que quiera como yo sé.
Estrella, deja que cante
deja que quiera como yo sé.
Disc en audició
“Zamba de mi esperanza” (zamba)
Hedgar di Fulvio
Hedgar di Fulvio
Va néixer a l’estància de Sosa de Carrilobo (Córdoba) el 1933. Poeta, investigador, guitarrista i
compositor. Mentre estudiava va actuar de ballarí. Va estudiar medicina a la Universitat de Córdoba,
especialitat de pediatria, i a això es dedicà. Tot i que no va deixar mai la música, però no va actuar
pas a nivell professional comercial. D’ell són les cançons Yo soy de aquel pago pobre, Gallo
calavera, Zambita para mi ausencia, Araucano, entre moltes altres. Ha publicat libres de poesia i de
investigació. Un intervenció quirúrgica li impedeix cantar. Per a mi és un dels millors folkloristes
argentins.
Audició: la chacarera Yo soy de aquel pago pobre (1964) d’Hedgar di Fulvio, del disc del mateix
nom.
Yo soy de aquel pago pobre (“pago”, poble, lloc)
de aquel pago y es verdad
donde a los perros los venden
y a los changuitos los dan. (“chango”, nen jove, infant)
Donde pa’ matarlo al hambre
se prienden y nada más
y en esos pechos de madre
que ya sin carnes están.
Yo soy de aquel pago pobre
de aquel pago y es verdad
donde se teje el silencio (callar)
sin encontrarlo al telar
donde la suerte no llega
ni siquiera pa’ golpear (ni tan sols per colpejar)
porque esa es la vida de uno
andar, sufrir y callar.
Hedgar di Fulvio
yo soy de aquel pago pobre
que lo llaman Pucará. (en llengua “runa simi”, fortificació andina. Hi ha uns quants pobles amb
nom Pucará a l’Argentina)
Yo soy de aquel pago pobre
de aquel pago y es verdad
donde se palea arena (treure sorra d’un riu o rierol)
desde que empieza a clarear
sabiendo que pa’ la noche
no ha alcanzao ni pa’ sudar. (expressió que significa “ben poca cosa”)
Yo soy de aquel pago pobre
de aquel pago y es verdad
donde la muerte de miedo
no se quiere ni arrimar.
Donde si pasan los ricos
desprecean el lugar
porque la miseria de uno
no se arregla con pasar.
Yo soy de aquel pago pobre
que le llaman Pucará.
Disc de l’audició
“Yo soy de aquel pago pobre” (chacarera)
Carlos di Fulvio
Carlos di Fulvio:
Guitarrista autodidacta, poeta, compositor, va néixer el 1939. De guitarra finíssima i espectacular,
germà d’Hedgar di Fulvio, va fer la seua presentació a la radio de Córdoba el 1958. Aviat molt conegut
per tota Argentina. Ha rebut multitud de premis i distincions, una cinquantena. Ha publicat més de 40
discs i cd’s. La primera cançó que va escriure va ser la conegudíssima zamba Guitarrero. Entre les
obres integrals més conegudes podem citar: Concierto supersticioso, Del Antiplano a la Pampa, Canto
Brocheriano, La Conquista del Desierto...
Audició: La chacarera La tulumbana de Carlos Di Fulvio, del disc “Del Antiplano a la Pampa” del
1979.
Tulumbano es mi canto, (Villa Tulumba,capital del depart. de Tulumba (Córdoba)
casi monte, digo río...
Lo hallé en la flor de la tuna (figuera de moro “chumbera”)
bañándose en el rocío
Cada yuyo de mi tierra (mala herba)
tiene un secreto guardado,
lo teje doña María
en sus telares de palo. (petits telers artesanals)
Camino’e San Pedro norte, (depart. de Tulumba)
palmar y rojas arenas...
Yo vi en su luna grandota
brillar esta chacarera.
Hoy te canta un peregrino
que por tu senda cruzó,
con una guitarra de alma
y un canto en el corazón.
Quisiera volver un día
senditas del “Salamanca” (Cova màgica de bruixeria, pacte amb el diable d’un artista a canvi de l’ànima: inspiració)
y que me tope la noche
como a una copla olvidada.
Tulumba, pago querido,
si vuelvo no me detengas,
dejame rumbear p’al monte (dirigirse cap a un lloc)
buscando la chacarera.
Chacarera tulumbana
no te olvides cuando muera,
d’echarme sobre los ojos
un puñadito de arena.
Hoy te canta un peregrino
que por tu senda cruzó,
con una guitarra de alma
y un canto en el corazón.
Cova de Salamanca. Escola del Diable
Disc en audició
“La tulumbana” (chacarera)
Los Fronterizos
Los Fronterizos
Conjunt format a la ciutat de Salta el 1953, amb diversos canvis, però la Veu, Gerardo López, es va
mantenir sempre. El 1964 es van consagrar amb la Missa Criolla d’Ariel Ramírez (Isella, López,
Madeo i Moreno). Veus força diferents, però tan ben conjuntades! Per idees polítiques van haver-hi
tensions al grup. Van viatjar per tota Iberoamèrica, EEUU i Europa. César Isella va estar un temps al
grup. Van començar gravant en 78r. Entre tots els títols podem citar: La tristecita, Zamba del
Gitarrero, La López Pereira, Guitarreando, La Felipe Varela, Se lo llevó el Carnaval... Recentment ha
mort Eduardo Madeo als 82 anys.
Audició: No te puedo olvidar (zamba canción) de Eduardo Falú, cantautor, gran guitarrista i
compositor, i J. P. Castilla. Un bonic poema com tants altres que ha compost Eduardo Falú, de El
Galpón (Salta). El poeta J. P. Castilla, de Salta pot emmarcar-se dins del “Movimiento del Nuevo
Cancionero”. Del LP (1963) “Voces mágicas” .
No te puedo olvidar
cada tarde tus ojos tristes
vuelven a mí
y lejanos se van
por la calle donde miramos
herido el cielo crepuscular.
Alumbraba tu voz
nuestro paso en la noche clara
llena de ti
y la niebla del mar
nos rodeaba de un leve sueño
y era infinita la soledad.
Yo busco un olvido,
dónde lo hallaré.
Si lo encuentro, qué triste
ay con mi sombra me quedaré.
Siempre vas junto a mí
cada cosa que miro ya
la vimos los dos
cuando en lento vagar
se quedó el Lucero en tus manos
en el dorado tiempo de amar
No te puedo olvidar
ando solo en la noche siempre
nombrándote
a la orilla del mar
y si el viento que oye tu nombre
amor que nunca regresará.
Yo busco un olvido,
dónde lo hallaré.
Si lo encuentro, qué triste
ay con mi sombra me quedaré.
Disc en audició
“No te puedo olvidar” (zamba canción)
Alfredo Zitarrosa
Alfredo Zitarrosa
Va néixer el 1936 a Montevideo i morí el 1989. Cantautor, poeta, escriptor i periodista. Als pocs
mesos de néixer, sa mare el va deixar a un matrimoni que es van moure molt per la ciutat de
Montevideo, Santigo Vázquez i Trinidad (1937-47). Tornà a retrobar-se amb la seua mare biològica i
va viure amb ambdues famílies. Va tenir diversos oficis i en 1954 treballà a la radio i com a actor. Per
casualitat a Perú va començar a cantar, després a Bolívia, Uruguai i Argentina. Va militar en
l’esquerra i va a haver d’exiliar-se. Al tornar va fer tres recitals a Buenos Aires, el juliol de 1983, (disc
en audició) i després a Montevideo. De les cançons escrites per ell destaquem: Doña Soledad, P’al
que se va, Recordandote, Stefani, Adagio a mi país, El violín de Becho, Guitarra Negra... Va rebre
molts homenatges i s’han escrit 30 cançons i llibres en honor seu.
Audició: Stefani (canción) de A. Zitarrosa, del disc, gravat en directe en Buenos Aires en 1983,
“Zitarosa en Argentina”. És una de les mes belles melodies mai escrites, per a una prostituta brasilera
de Montevideo.
Stefanie, no hay dolor mas atroz que ser feliz,
decías anoche ouvi-me, por favo, bésame aquí. (dime, por favor)
Stefanie, sé que tu corazón fala ye mim (a mi)
y eso es dolor, Stefanie.
Stefanie, yo ayer estaba solo y hoy también
pero en mi cama ha quedado el perfume de tu piel.
Te veo salir, correr por el pasillo del hotel,
la vida es cruel, Stefanie.
Stefanie, hay una sombra oscura tras de ti;
de tu ternura, recuerdo la mirada azul turquí,
los pies calientes, tus palabras de amor en portugués,
pero no a ti, Stefanie.
Stefanie, hazme saber si va a sobrevivir
entre la gente, el color de tu pelo, Stefanie.
Debes vivir la soledad que sales a vender (gran metàfora)
sé más mujer, Stefanie.
Stefanie, yo tampoco te quiero, mas tu amor
por el dinero ha olvidado al obrero y al Señor;
esta canción que pregunta por ti, que no ha dormido,
es puro olvido, Stefanie.
Pa’l que se va (chamarrita)
No te olvides del pago
si te vas pa' la ciudad
cuanti más lejos te vayas
más te tenés que acordar.
Cierto que hay muchas cosas
que se pueden olvidar
pero algunas son olvidos
y otras son cosas nomás.
No eches en la maleta
lo que no vayas a usar
son más largos los caminos
pa'l que va carga'o de más.
Ahura que sos mocito
y ya pitás como el que más
no cambiés nunca de trillo (no canvis d’opinió)
aunque no tengas pa' fumar.(no tenir gaire cosa)
Y si sentís tristeza
cuando mires para atrás
no te olvides que el camino
es pa'l que viene y pa'l que va.
No te olvides del pago
si te vas pa' la ciudad
cuanti más lejos te vayas
más te tenés que acordar.
Cuanti más lejos te vayas
más te tenés que acordar.
Disc en audició
“Stefani” (canción)
José Larralde
José Larralde
Va néixer a Huanquelín (Buenos Aires), el 1937, cantautor i compositor, després de moltes altres
ocupacions. Descendent d’àrabs i bascos. Va treballar de paleta, mecànic, peó del camp, soldador i
altres. Va començar a cantar el 1966 de la mà de Cafrune. En 1967 va gravar el primer LP, al qual li
seguirien una trentena i totes les reedicions. Ha cantat per tota Sudamèrica, Alemanya, Australia,
Espanya, etc. El seu cant és d’autèntic folklorista, “gaucho” en la veu i en l’esperit.
Disc en audició: El Tamayo (milonga) de José Larralde, del LP “Y un porque sin final” (1975). Es
tracta d’un home pobre del seu poble, Huanguelén (Buenos Aires) abans havia tingut diners. Estava
assabentat de tot el que succeïa i era molt sentenciós.
Quién tiene tanta riqueza
como la tiene el Tamayo,(malnom d’un personatge pobre dels seu poble)
alguna vez tuvo pilchas (roba i vestits)
y otra vez tuvo caballo.
Alguna vez galopió
contra el viento y como un rayo,
la tropa se fue en camión
y el camión le echó un soslayo.
Quién tiene tanta riqueza
como la tiene el Tamayo, (segons declaracions de Larralde, el Tamayo sabia força de tot el que
passava)
chuspa flaca sin tabaco (bosa per guardar el tabac i per a la coca)
y una historia en cada callo.
Lo hallé chupao en el pueblo, (begut, borratxo)
consuelo zonzo, tal vez, (insuls, neci)
una vez no son dos veces,
me dijo, y vos lo sabés.
Pa qué guardar patacones (diners, pesos)
si el saco tiene un aujero,
yerba, tabaco y fideos, (yerba mate)
la paga de un mes entero.
Con agua, trampa y cuchillo, (amb una trampa, fil a la má, ajudat pel gos)
la nutria deja su real, (el Tamayo caçava llúdries per guanyar uns pesos)
mejor que el güinche es el perro (es refereix al rifle Winchester)
y le llaman animal.
Quién tiene tanta riqueza
como la tiene el Tamayo,
alguna vez tuvo pilchas
y otra vez tuvo caballo…
Disc en audició
“El Tamayo” (milonga)
Suma Paz
Suma Paz
Va néixer el 1939 a Bombal (Santa Fe) i morí el 2009. Al 6 anys va començar a estudiar guitarra. Es va
llicenciar en Filosofia i Lletres, D’ençà 1959 va treballar a la radio i TV. Al 1968 va fer 40 recitals al
Japó, cantà per l’Argentina, i va mantenir un programa de radio durant 6 anys. De veu especialment
fina i guitarra dolça i precisa. Entre els seus treballs, citarem: La incomparable Suma Paz (1960,
Guitarra dimelo tu (1965), Lo mejor de Suma Paz (1970), Homenaje a Atahualpa Yupanqui (1994) i
Ultima guitarra, obra pòstuma. Va publicar 4 llibres de poesia i va rebre moltes distincions.
Audició: El árbol que tú olvidaste (canción) d’Atahualpa Yupanqui (1966), de l’LP “Recital” de 1971
El árbol que tú olvidaste
siempre se acuerda de ti,
y le pregunta a la noche
si serás o no feliz.
El arroyo me ha contado
que el árbol suele decir:
quien se aleja junta quejas
en vez de quedarse aquí.
Al que se va por el mundo
suele sucederle así,
que el corazón va con uno
y uno tiene que sufrir,
y el árbol que tú olvidaste
siempre se acuerda de ti.
Arbolito de mi tierra
yo te quisiera decir
que lo que a muchos les pasa
también me ha pasado a mi.
No quiero que me lo digan
pero lo tengo que oír:
quien se aleja junta quejas
en vez de quedarse aquí.
Disc en audició
“El arbol que tu olvidaste” (canción)
Eduardo Falú
Eduardo Falú
Va néixer a Galpón (Salta) al 1923, gran guitarrista i compositor. Ha mort recentment a Buenos Aires (el
9 d’agost). Fill d’emigrants sirians. Al 11 anys va començar a tocar la guitarra i va estudiar a Salta. En
1946 va anar a viure a Buenos Aires, fins la seva mort. Va compondre peces d’inestimable valor estètic
i musical com: Zamba de la Candelaria, Tonada del viejo amor, Renacer, Milonga del alucinado, India
madre. Va col·laborar amb Ernesto Sábato i Jorge Luis Borges. Les Suites Argentinas és la prova dels
seus coneixements acadèmics i l’alt nivell interpretatiu a la guitarra. Molts premis i condecoracions.
Audició: Zamba de La Candelaria de Jaime Dávalos, poeta i músic argentí (1921-1981), i Eduardo
Falú. De l’LP “Jaime Dávalos, su voz i su guitarra” (1975). La Candelaria és un poble del nord-oest
d’Argentina, província de Salta.
Nació esta zamba en la tarde,
cerrando ya la oración,
cuando la luna lloraba,
astillas de plata, la muerte del sol. (Quina descripció de la posta de sol!)
La acunaron esos ríos,
que murmuran al pasar
y el viento de los inviernos
le dio la tristeza que la hace llorar.
Cuando madure la noche,
zumo de mi soledad,
se ha de alegrar el camino,
zambita nochera: la Candelaria.
Que se duerma la guitarra,
hueca de voces que van
sacando a flor de la tierra,
recuerdos queridos que no volverán.
Zamba de la Candelaria,
que cuando amanezca irás
rejuntando estrellas altas:
los ojos que me hacen a mí trasnochar.
Disc en audició
“Zamba de la Candelaria” (zamba)