El governador i el bisbe, de bracet

la memòria
NARCÍS-JORDI ARAGÓ
El governador i el bisbe, de bracet
A
partir de l’ocupació de Gi·
rona per les tropes fran·
quistes el 4 de febrer de
1939, la ciutat va passar
més de dos mesos sen·
se cap diari. El Diari de Girona havia
mort el 19 de juliol de 1936, i L’Autonomista el 25 de gener de 1939, i no
existia encara cap òrgan periodístic
de FET i de las JONS, com ho seria
més tard el diari Los Sitios.
El governador civil, Antonio F.
Correa Véglison, va omplir aquell
buit comunicatiu creant el diari El Pirineo, i el va posar a mans d’empresa·
ris i antics periodistes procedents del
tradicionalisme i del regionalisme,
amb la incorporació d’alguns joves
excombatents. Es tractava d’una em·
presa privada, però fortament con·
trolada per l’autoritat governativa.
El diari, que apareix per primer
cop el dia 19 d’abril de 1939, precà·
riament sorgit de la impremta Ginés,
reforçada amb màquines expropia·
des a L’Autonomista, es proclama des
de la capçalera «al servicio de España
y del Caudillo», i en dóna fe des del
primer editorial: «Terminada gloriosamente la campaña que ha liberado
a España entera de sus criminales
enemigos de dentro y de fuera, la Nación entra en un luminoso futuro por
las vías de su Revolución Nacional
que ha de darle la Unidad, la Grandeza y la Libertad por la que vertieron
su sangre mártires y luchadores...».
El tracte que el diari donaria a
la realitat catalana i gironina es va
fer evident al cap de ben poc: el 19
de maig, amb quatre dies de retard,
feia saber la notícia de la mort de Jo·
aquim Ruyra en una nota a la secció
Necrológicas concebuda en aquests
termes: «Ha fallecido en Barcelona
el ilustre literato don Joaquín Ruyra
y Oms, hijo de Blanes (sic) y emparentado con la distinguida familia
Roquet, de esta ciudad. Era el señor
Ruyra muy conocido y admirado en
el mundo de las letras y de unos sen-
112 > revista de girona
295
>> La Guàrdia Civil a la platja de Tossa. Fotografia de Francesc Català-Roca extreta del
llibre Memòries de la Costa Brava (Barcelona, 2005).
timientos religiosos a toda prueba. Su
bondad de carácter era proverbial, lo
que hacía fuese altamente apreciado
de cuantos le trataban».
Però una de les missions cabdals
d’aquell diari era fer-se ressò de les
normes emanades pel poder per tal
d’exercir el control moral del país. La
dictadura s’havia proposat «regene·
rar-lo» i adaptar els hàbits socials a la
nova realitat. Tal com ha explicat l’his·
toriador Lluís Costa, la moral franquis·
ta «havia encotillat el sistema de vida i
de l’oci fins a la paranoia, imposant un
anacrònic model de comportament
i relacions socials que contenia més
equivalències amb l’època medieval
que amb el segle xx».
En aquest propòsit, el poder civil
—de fet, militar— trobava el seu millor
aliat en el poder eclesiàstic. L’aliança
entre l’espasa i la creu era tan forta
que, a l’hora de dictar prohibicions,
censures i normes d’obligat compli·
ment, el governador i el bisbe anaven
literalment de bracet: mentre el pri·
mer regulava la separació de sexes i el
vestuari a les platges i piscines, el se·
gon determinava la llargada i l’ampla·
da de les faldilles, les mànigues i els
escots de les noies. I el diari El Pirineo
era l’encarregat de publicar, íntegra·
ment i amb tots els honors tipogràfics,
disposicions tan al·lucinants com les
dues que es reprodueixen a la pàgina
contigua, exemples màxims de fins
a quins extrems podien arribar les
obsessions malaltisses dels respon·
sables de les institucions dominants.
Ara que hem commemorat el qua·
rantè aniversari de la mort de Franco,
potser és oportú recordar de quina
manera esperpèntica va començar a
implantar-se el seu règim.
El primer diari gironí de la postguerra va publicar les
normes de control moral emanades de les autoritats civils
i religioses que propugnaven la «regeneración» del país
«Para que, redimida España, se vuelva por los fueros
de la moralidad y la decencia»
«POR LA MORALIDAD«
LA VOZ DEL PRELADO
«Después de los desórdenes en las costumbres públicas, que han caracterizado la pasada dominación roja,
es conveniente, justo y oportuno disponer lo necesario,
en la actual época de baños, para que, redimida España,
se vuelva por los fueros de moralidad y decencia que
tanto habían caracterizado antiguamente las morigeradas costumbres españolas, que rechazan todo lo que
de ridículo y exagerado nos ha venido del extranjero.
A este fin, recuerdo a todos los señores Alcaldes de
esta provincia en cuyos términos municipales existan
ríos, playas o piscinas, dispongan y publiquen con toda
urgencia bandos y ordenanzas regulando los baños públicos en sus demarcaciones, teniendo presente que,
siempre que sea posible, debe establecerse la separación de sexos en los lugares donde se tomen baños de
sol, y que en las playas y sitios de esparcimiento en que
haya general concurrencia, deben todos ir debidamente
vestidos, con trajes cerrados, para que en ningún momento pueda faltarse a las reglas de decencia y buen
gusto, prohibiendo en absoluto la celebración de bailes
y fiestas en dichos lugares durante las horas de baño.
Con ello contribuirán al levantamiento del nivel moral de nuestra Patria, que tanto descenso tuvo durante
la dominación marxista.
Gerona, 20 de julio de 1939, Año de la Victoria.
«La inmodestia o mejor diríamos indecencia en la indumentaria femenina no solamente no se corrige sino que
va tomando un incremento alarmante, principalmente
en esta época del año en que el calor sirve de pretexto
para las más lamentables osadías.
Decidimos pedir al M. I. Catedrático de Teología Moral de nuestro Seminario un dictamen sobre la materia.
Lo sancionamos con nuestra autoridad y ordenamos
que sea leído en todas las iglesias durante las misas.
Dictamen:
1.- Las mujeres que se presenten al templo con vestidos no decentes son indignas de recibir los sacramentos, y como tales han de ser tratadas.
2.- El presentarse sin medias, si a esto se añade el
vestido corto, es razón bastante para negar los santos
sacramentos.
3.- Son vestidos no decentes:
a) Los demasiado cortos, o sea, los que no cubran al
menos la mitad de la pierna y, en las niñas, las rodillas.
Entendemos por niñas las que no llegan a los doce años.
b) Los vestidos estrechos, de tal manera ceñidos,
que dibujen escandalosamente formas y detalles de la
persona.
c).- Los de manga corta o las mangas sobre el codo
acusan descaro e indecencia; hasta el codo, sólo se
pueden tolerar; el ideal del vestido honesto ha de cubrir
el brazo total o casi totalmente.
d) Los de escote exagerado. Ha de llamarse exagerado cuando deja al descubierto parte notable del pecho
y espalda.
4.- Tampoco es lícito velar con telas transparentes
las partes del cuerpo que, según las reglas precedentes, deben estar cubiertas.
Regla práctica:
Todas las mujeres, señoras o señoritas que vestidas
inmodestamente se atrevan a acercarse a comulgar, el
sacerdote está obligado a negarles la Sagrada Comunión,
y hasta pueden ser despedidas de la iglesia.
ANTONIO F. DE CORREA VÉGLISON,
Gobernador civil»
El Pirineo, Girona, 20 de juliol de 1939.
JOSÉ CARTAÑÁ E INGLÉS,
Obispo de Gerona»
El Pirineo, Girona, 24-26 de juliol de 1939.
>> Portada d’El Pirineo del dia 20 de juliol de 1939
on apareixen les disposicions del governador civil .
revista de girona
295 > 113
reinout smit
296
maig - juny 2016
Dossier
Viure de l’aire
Joan Gratacós,
un voluntari de talla
La variant
de Sant Daniel
>> Noè Font, d’Empuriabrava,
és campió del món de kitesurf.
Camins de ronda de la Costa Brava
E
l dossier d’aquesta edició de la Revista, que examina des de múltiples perspectives els camins
de ronda de la Costa Brava, s’endinsa en aquests
espais amb l’afany de captar la seva història i diversitat,
les històries i facetes d’un paisatge privilegiat. Fa quinze
anys, al número 204, un reportatge fotogràfic de Jordi S.
Carrera il·lustrava un text en què Jordi Dalmau destacava:
«El diccionari s’entesta a dir que un camí de ronda és un
passadís resguardat de l’atac enemic, però aquestes comarques han donat el nom de camí de ronda a aquella
humilitat de pas que voreja la costa, per més que s’hagin
de salvar desnivells. Hem canviat el to bèl·lic, vermellós,
del nom per un àmbit de pau amb una irrepetible gamma
de terres, sienes, ocres i blaus capaç d’enamorar les sensibilitats més exigents». Al número 225, Enric Garcia i Núria
Serrats evocaven en la secció «Viatges» el recorregut que
van fer a peu entre Portbou i Blanes, tot seguint el GR92.
El reportatge d’Ester Sala i Joan Sala sobre Ésdansa,
el Festival internacional de Música i Dansa de les Preses,
és una bona oportunitat per recuperar algun dels textos
114 > revista de girona
295
centrats en la dansa. És el cas, per exemple, de l’article del
número 180 en què Mariàngela Vilallonga aprofundia en
la figura d’Àurea de Sarrà. «L’èxit obtingut a París va ser de
tal magnitud que va merèixer de ser honorada amb el nom
de Gran tràgica de la dansa (...) Després de París, va actuar
als teatres més prestigiosos d’Europa. El públic de Berlín,
Viena, Budapest, Brussel·les i Londres va poder gaudir de
la sensibilitat i l’exquisidesa de la dansarina». En el cas del
reportatge fotogràfic de Robert Guiral i Erika Mozo sobre
el GEiEG de rugbi femení, és pertinent recuperar unes paraules d’Eva Puig al 284 en una crònica sobre esport femení
escrita per Josep Pastells: «La gent se sorprèn quan s’assabenta que jugo a rugbi perquè es pensa que és violent, però
no és així, només és un esport de contacte».
Finalment, l’evocació del recentment traspassat Francesc Pararols, a càrrec de Xavier Carmaniu, pot ser complementada amb l’entrevista que li va fer Jordi Bonet al 222. En
parlar dels 18 anys que va viure a l’URSS, Pararols afirmava:
«El mètode stakhanovista de treball era una delícia. Incitava
la gent a pensar amb el cap a la feina i, per tant, a millorar-la».