Programa

Navidad Musical en la Sede
DIVENDRES 20 DE DESEMBRE, 20.30 H
COCATERDAL DE SANT NICOLAU
La Sablonara
www.lasablonara.es
DIRECCIÓ::
Josep María Pérez i Sánchez
COMPONENTS:
Sopranos:
Gloria Bercial
Cristina Carbonell
Virtudes Narejos
Encar Rodríguez
Contralts:
Isabel Aparicio
Eva Torres
Cecilia Jurado
Tenors:
Daniel Gómez
Xavier Giner
Eugenio Peiró
Baixos:
Ignacio Hernández
Juan Martínez
Carlos Blaya
Enric Alcácer
Orgue:
Agustí Vidal
Espineta:
Eva Narejos
Percussió:
Francesc Olcina
Beatriz García
PROGRAMA
‘’Serafín que con dulce armonía’’ . Villancets barrocs al Virregnat de Nova
Espanya.
‘’Ay falaila…’’. Villancet. Miguel de Irízar
‘’Niño Dios d’amor herido’’. Villancet . Francisco Guerrero
‘’Tarará, qui yo soy Antón’’. Villancet. Antonio de Salazar
‘’A un niño llorando al hielo’’. Villancet. Francisco Guerrero
Sonata Bíblica V, “Gedeó, salvador d’Israel”. Johann Kuhnau
‘’El galán que ronda las calles’’. Villancet. Joan Cabanilles
‘’Pois con tanta graça’’. Villancet. Gaspar Fernández
‘’Hombre en nacer habéis sido’’. Villancet. Anònima
‘’Ah siolo Flasiquiyo’’. Villancet . Juan Gutiérrez de Padilla
Sonata Bíblica I, “David i Goliat”. Johann Kuhnau
‘’O magnum mysterium’’. Motet. Tomás Luis de Victoria
‘’Ande pues nuestro apellido’’. Fragment de l’ensalada “La bomba”. Mateu Fletxa, el Vell
‘’Serafín que con dulce armonía’’. Villancet. Joan Cererols
‘’Convidando está la noche’’. Villancet. Juan García de Céspedes
TEXTOS
‘’Ay falaila…’’. Villancet. Miguel de Irízar.
Miguel de Irizar Domenzain naix a el 1635. Probablement s’inicia en la
música amb l’organista de la seua localitat natal. De menut va ser cantor
en les catedrals de Lleó i Toledo. Després d’ocupar les places de mestre
de capella en les catedrals d’Oviedo i Santo Domingo de la Calzada,
el 1657 és nomenat mestre de capella en la col·legiata de Vitòria. Més
tard, el 1671, el nomenen mestre de capella de la catedral de Segòvia,
on s’estableix i exerceix com a mestre fins a la seua mort el 1684. Compositor veritablement prolífic, va ser un dels màxims representants del
policoralisme barroc espanyol juntament amb Ardanaz i Durango, i és
un músic fonamental per al coneixement de la música barroca espanyola
del segle XVII. Se li atribueixen més de 1.200 obres que es conserven a
la catedral de Segòvia, en les quals destaca el gran domini del contrapunt
i la utilització de 7, 9, 11 i més veus.
Ay falaila, falalaila.
Moresquillos al portal, porque estar allí un chequillo
que nos dice el cristianillo ser hijo del grande Alá. Ay falaila…
E hacerle grande zambra los morescos de la Alhambra,
con el zalema e zalae, enseñarle algarabea,
e llevarlo a Berberea, al chequillo que llorar,ay falaila…
Ya los magos de la estrelia , hacerles una burleia,
un comedia y un cantar, ay falaila…
Bailar morescos bailar, que crestiano el moro está.
Yo estar un moro valente, primo hermano del soltán,
e hejo del grande Hamete, e de Adaxa e de Asia. Ay falaila…
‘’Niño Dios d’amor herido’’. Villancet. Francisco Guerrero.
Francisco Guerrero (Sevilla, 4 d’octubre de 1528 – 8 de novembre de
1599) és, juntament amb Tomás Luis de Victoria i Cristóbal de Morales,
un dels grans noms de la música sacra espanyola del Renaixement i un
dels compositors espanyols més importants de tots els temps. Abans de
complir els trenta havia consolidat una excepcional reputació i la seua
obra es publicava a l’estranger. Va viatjar extensament per Espanya i Portugal al servei de l’emperador Maximilià II i va passar després un any a
Itàlia (1581-1582). Fou contractat per al cor de la catedral de Sevilla, on
va acabar els seus dies com a mestre de capella, quan la pesta del 1599
va posar fi a la seua vida. Guerrero va viure més temps a Espanya que
Victoria o Morales, residents molt de temps a Itàlia, i també va compondre una proporció més alta d’obres profanes. Destaca per la varietat
d’emocions que va ser capaç de posar en la seua música, des del recolliment místic a l’exaltació, des de la més gran alegria fins a la desesperació.
La seua obra, molt popular, continuaria interpretant-se molt de temps,
especialment a les catedrals americanes. Va compondre 18 misses i unes
150 peces litúrgiques diverses, incloent-hi motets, salms o vespres, a més
de cançons sacres i profanes.
Niño Dios d´amor herido,tan presto os enamoráis,
que apenas habéis naçido,quando d´amores lloráis.
En esa mortal divisa, nos mostráis bien el amar,
pues siendo hijo de risa, lo trocáis por el llorar.
La risa no os ha cabido, el llorar vos lo aceptáis,
y apenas habéis naçido, quando d´amores lloráis.
‘’Tarará, qui yo soy Antón’’. Villancet. Antonio de Salazar.
Poques notícies es tenen del compositor espanyol Antonio de Salazar
(ca. 1650-1715), que va ser mestre de capella de les catedrals de Puebla
(1679-88) i Mèxic (1688-1715), així com un dels compositors més famosos de l’època virregnal mexicana. A més de música sacra, Salazar va
compondre nadales i negrillas seguint la tradició dels mestres de capella
als quals va succeir en el càrrec. Antonio de Salazar es va convertir en
mestre de capella a Puebla, Mèxic, el 1679, succeint a Juan Gutiérrez
de Padilla amb qui probablement havia estudiat. El 1688 es va convertir
en mestre a la Ciutat de Mèxic, on va trobar els arxius “en un estat lamentable “, i el 1692 supervisava la instal·lació d’un orgue espanyol, un
dels dos instruments immensos que encara s’enfronten entre si a través
de la nau. Segons sembla, era íntim de la cèlebre sor Juana Inés de la
Cruz, per a qui va compondre l’acompanyament musical d’algunes de
les seues obres.
Tarará qui yo soy Antón ninglito li nacimiento
qui lo canto lo mas y mijo tarará tarará qui lo mas y mijo.
Yo soy Antón Molinela y ese niño que nació
hijo es liunos lablalola litula mi estimación.
Puleso mi sonajiya cascabela y a tambo
voy a bylo yo a Belena, pultilica y camalón.
Milalo quantu pasto la buscando a la niño Dios
van curriendo a las pultable pala daya la adolación.
Tarará, que yo soy Antón, negrito de nacimiento que canto “lo más...” y mejor.
Yo soy Antón molinero, y ese niño que nació hijo es de unos labradores de toda
mi estimación.
Por eso mis sonajillas, cascabeles y a tambor voy a bailar a Belén “puertorrica”
y “camarón”.
Míralos cuántos pastores buscando al niño Dios van corriendo a los portales
para darle adoración.
‘’A un niño llorando al hielo’’. Villancet. Francisco Guerrero.
A un niño llorando al hielo van tres Reyes a adorar,
porque el niño puede dar Reinos, vida, gloria y cielo.
Nace con tanta bajeza aunque es poderoso Rey,
porque nos da ya por ley, abatimento y pobreza.
Por ello llorando al hielo van tres Reyes a adorar,
porque el niño puede dar Reinos, vida, gloria y cielo.
Alma, venid también vos a adorar tan alto nombre,
veréis que este niño es hombre y mayorazgo de Dios.
Y aunque pobre y pequeñuelo, le van Reyes a adorar,
porque el niño puede dar Reinos, vida, gloria y cielo.
Sonata Bíblica V, “Gedeó, salvador d’Israel”. Johann Kuhnau.
Johann Kuhnau (6 d’abril de 1660 a Geising - 5 de juny de 1722 a Leipzig) va ser un compositor alemany del barroc, intèrpret de l’orgue i el
clavecí. Va nàixer en Geising. Va obtenir el càrrec de cantor en l’església
de Sant Tomàs de Leipzig, on precedeix en aquest càrrec a Johann Sebastian Bach. El més destacat de la seua obra són les composicions per
a instruments de teclat, en relació amb els quals publica en vida quatre
llibres. L’últim conté les sis peces conegudes com a Sonates bíbliques,
obres que constitueixen els exemples més primerencs de música programàtica extensa.
‘’El galán que ronda las calles’’. Villancet. Joan Cabanilles.
Cabanilles es va formar a l’escola del seu poble natal amb Onofre Guinovant, organista de la parròquia de Sant Jaume d’Algemesí. Malgrat
que es creu que Cabanilles va seguir estudis religiosos a la seu de Va-
lència, el seu nom no apareix en cap document fins al seu nomenament
com a organista segon per a ajudar Andreu Peris, el Cec de València.
Després de la mort del Cec de València es va convertir en organista
principal de la catedral valenciana. A la mort del mestre de capella Gracià Baban (2 de febrer de 1675), encarreguen a Cabanilles la formació
dels escolans, sense que això comportara l’obligació de dirigir la capella
de música. Cabanilles va ser organista únic de la catedral, circumstància
que li dificultava llargues absències del càrrec, fins al 20 de febrer de
1703, en què Jorge Rodríguez va ser nomenat, “organiste i arpiste de la
Iglesia Colegial de Alacant”, organista segon d’aquesta seu. La música
d’orgue de Cabanilles és el punt culminant de la gran tradició organista
ibèrica dels segles XVI i XVII; els seus tientos, forma màxima de les
seues composicions, són el zenit d’aquesta forma musical netament hispanoportuguesa.
El galán que ronda las calles, ¡ ay qué enamoradito está¡
que si no se retira, él enfermará, él peligrará.
¡Ay¡ el amor le matará.
Valentón, que vais embozado,si pensáis que no os han visto
advertid que ya os conozco.¿Quién sois vos, Cuerpo de Cristo?
Con la fe os he descubierto,y no quiero más testigos,
que sé que por defenderos, un voto habéis hecho a Cristo.
De que en palabras os traigan no me espanto yo, Dios mío,
pues que sois todo amor, y al amor lo pintan niño.
‘’Pois con tanta graça’’. Villancet. Gaspar Fernández.
Gaspar Fernandes (1566-1629) va ser un compositor portuguès actiu a
les catedrals de Guatemala i Puebla. El 1603, l’amic de Fernandes, Pedro
Bermúdez, va deixar la catedral de Santiago de Guatemala per a acceptar
la invitació del capítol eclesiàstic de Puebla de los Ángeles, on exerciria el
càrrec de mestre de capella. Gaspar Fernandes es va convertir en succes-
sor de Bermúdez a Guatemala, i va ser el primer a exercir com a mestre
i organista al mateix temps. No obstant això, quan mor Bermúdez el
1605, el capítol de Puebla va aconseguir atraure Fernandes, que va deixar
Guatemala i novament va assumir la successió d’aquell. Ací va viure la
resta de la seua vida, fins que va morir el 1629. Li va succeir en el càrrec
de mestre de capella el malagueny Juan Gutiérrez de Padilla.
La seua producció a Puebla difereix radicalment de la de Guatemala, ja
que en aquesta nova etapa es va centrar exclusivament en la composició de nadales vernacles per a matines, en idiomes vernacles. En l’Arxiu
Musical de la Catedral d’Oaxaca es va trobar la col·lecció íntegra del
Cancionero Musical de Gaspar Fernandes, amb més de 300 càntics religiosos populars, en la seua majoria escrits en espanyol i nàhuatl. La gran
incidència de nadales amb la indicació de portuguès podria confirmar
l’origen de Gaspar Fernandes, especialment per la correcta utilització de
l’idioma. També indica Fernandes composicions en biscaí, en negre o en
indi, segons en quina llengua estiguen escrits els textos. Molts estan designats com a negro, negrito, guineo o negrilla, i són mostra de la importància que tenia la cultura africana a Amèrica al principi del segle XVII.
Pois con tanta graça bela a naçido un belo niño.
Tocay voso panderiño,Batista sua churumbela,
Toca Afonso a guitarrela, a fora fora gatiño.
Follijay portuguesiño, fufurrufu…
Seja bem venido noso Deus a se folgar,
¡ay que estos fidalguiños folgão de o festejar¡
¡Ay que me morro ay que me fino
de amores da may donsela e seu belo fidalguiño¡
E minino tão fermoso que se semeja a sua may,
e todo porque seu pay es portugues muy honrroso.
Ainda que no portal naçe o minino chorando.
Pode ser que tempo andando seja rey de Portugal.
Fufurrufu…
Porque con tal bella gracia ha nacido un bello niño,toca tu panderiño, Batista
su churumbela,
toque Alfonso su guitarrela a parte del pequeño ratón…Follijay portuguesiño.
Fu furru fú…
Sea bienvenido nuestro Dios para holgar,¡ay ¡ que estos hidalguiños huelgan
de festejar.
¡ay que me muero¡, ¡ay que me fenezco de amores de mi doncella y su bello
hidalguiño¡
Es mi niño tan hermoso que se parece a su madre, y todo porque su padre es
honroso portugués.
Aunque en el portal nace mi niño llorando,puede ser que andado el tiempo sea
rey de Portugal.
Fu furru fú…
“Hombre en nacer habéis sido’’. Villancet. Anónimo.
Hombre en nacer habéis sido, sedlo niño en no llorar,
que alguno podrá pensar que os pesa el haber nacido.
Valor de hombre habéis mostrado, mi niño en nacer.
Hombre para padecer lo que los hombres han pecado.
Tiempo está determinado para el llanto, sed sufrido,
que alguno podrá pensar que os pesa el haber nacido.
Argumento de flaqueza son las lágrimas en vos,
mirad niño, que sois Dios y la misma fortaleza.
Mostrad callando entereza, no estéis al llanto rendido,
que alguno podrá pensar que os pesa el haber nacido.
Aunque tan niño en la edad, en no llorar sed varón,
pues vos, por vuetra elección, vestísteis la humanidad.
Las lágrimas enjugad tantas como habéis vertido,
que alguno podrá pensar que os pesa el haber nacido.
“Ah siolo Flasiquiyo’’. Villancet. Juan Gutiérrez de Padilla.
Juan Gutiérrez de Padilla (Màlaga, Espanya, 1590 - Puebla de los Ángels, Nova Espanya, 8 d’abril de 1664), va ser un compositor de música
del barroc. La seua obra, rescatada dels arxius de la catedral de Puebla
per musicòlegs del segle XX, està considerada entre les més excel·lents
del barroc espanyol.
El seu testament, firmat el 18 de març de 1664 a Puebla, diu: “Vaig nàixer
a Màlaga, Regne de Castella, d’on sóc natural, l’any 1590”. El més probable és que Gutiérrez de Padilla arribara a Nova Espanya entre 1620 i
1622. Aquell any, Gaspar Fernández, mestre de capella i organista de la
catedral de Puebla des del 1606, que ja tenia 55 anys d’edat, sol·licitava la
contractació d’un mestre assistent i al mateix temps proposava Gutiérrez
de Padilla. Al cap d’uns quants anys, Gutiérrez de Padilla tant assajava
amb el cor com componia cançonetes i villancets, com els que va escriure
per a les festivitats del Corpus Cristi de 1628 i que es conserven en
l’arxiu de la catedral de Puebla, al mateix temps que apareix en les actes
del Col·legi de Sant Ildefons, al qual, segons sembla, va pertànyer. Arran
de la mort de Gaspar Fernández, el capítol catedralici el va nomenar
per a succeir-li en el càrrec de mestre de capella el 25 de setembre de
1629, funció que ja venia exercint per l’avançada edat de Fernández. El
21 d’agost de 1630, el capítol elevava els seus ingressos i, alhora, les seues
responsabilitats. El 25 de gener de 1633 seria reconegut pel capítol pels
seus excepcionals serveis prestats un mes abans. Gutiérrez va arribar a ser
assistit en els treballs de reparació de llibres de música, en l’ensenyament
dels integrants del cor, en les classes de cant i orgue, així com en la impartició de gramàtica i llatí, tasques que demostren l’especialització i importància que va arribar a tenir la música a la catedral de Puebla, sobretot
en el període del bisbe Juan de Plafox y Mendoza. Va morir en la catedral
de Puebla el 8 d’abril de 1664 “el distingit mestre de Nova Espanya, Juan
Gutiérrez de Padilla”.
Ah, siolo Flasiquiyo!,
- ¿Qué manda siol Thomé?,
- ¿Tenemo tura trumenta templarita cum cunsielta?
- Sí siolo, ben poré avisá vosa micé,
que sa lo moleno ya,cayendo de pula risa y muliendo pol baylá.
- Llámalo, llámalo aplisa, que ha veniro lo branco ya
y lo niño aspelando sá, y se aleglalá, ha, ha, ha,
con lo zambambá, ha, ha, ha, con lo guacambé, con lo cascabé.
-Si siñolo Thomé repicamo lo rabé,
y a la panderetiyo Antón baylalemo lo neglo al son.
Tumbucutú, cutú, cutú, y toquemo pasito, querito
tumbucutú, cutú, cutú, no pantemo lo niño Sesú.
Turu neglo de Guinea que venimo combirara
ha detla e su criara, munglave con su liblea,
y pulque lo branco vea, que re branco nos selvimo
con vayal de un tamo plimo y le alemo a lo niño ¡Buh!
De mérico y silujano se vista Mingel aplisa,
pues nos cula Sesuclisa las helilas con su mano,
bayle el canario y viyano, más no pase pol detlás
de mula que da la zás, de toro que dirá ¡mú!
Antoniyo con su sayo, que tluxo re Puelto Rico,
saldrá vestiro re mico y Minguel de papangayo,
y cuando yegue adorayo, al niño le dirá así:
- si tu yolamo pol mí, yo me aleglamo pol tú.
¡Ah, señor Francisco!,
- ¿Qué manda señor Tomás?,
- ¿Tenemos todos los instrumentos afinados para el concierto?.
- Si, puede usted venir,avise a vuestra ama,
que ya están los negritos cayendo de pura risa y muriendo por bailar.
- Llámalo, llámalo deprisa, que ya ha venido el blanco
y el niño esplendoroso, y se alegrará, ha ha ha ha
con la zambomba, ha ha ha ha con los guacambé y con los cascabeles.
- Sí señor Tomás, tocaremos el rabel,
y con el panderillero Antón bailaremos los negros al son.
Tumbucutú, cutú, cutú, y toquemos despacito, quedito,
tumbucutú, cutú, cutú, no espantemos al niño Jesús.
Todos los negros de Guinea que venimos invitados
detrás de la criatura;munglave con su levita,
y para que los blancos vean que de blanco nos vestimos
con vestido de paño fino, y haremos al niño: ¡Búh!
De médico y cirujano, se vista Miguel deprisa,
pues nos curase las heridas con su mano,
baile el canario y el villano, mas no pase por detrás
de la mula que da coces y del toro que dirá ¡mú!.
Antonito con su sayo que trajo de Puerto Rico,
saldrá vestido de mico y Miguel de papagayo.
Y cuando llegue a adorarlo, al niño le dirá así:
- Si tu has llorado por mi, yo me he alegrado por ti
Sonata Bíblica I, “David i Goliat”. Johann Kuhnau.
‘’O magnum mysterium’’. Motete. Tomás Luis de Victoria.
Tomás Luis de Victoria (Àvila, ca. 1548 - Madrid, 20 d’agost de 1611)
va ser un compositor, mestre de capella i cèlebre polifonista del Renaixement espanyol. A l’edat de 8 anys va entrar en el cor de la catedral
d’Àvila. Posteriorment, a l’edat de 19 anys, decideix marxar a Roma per
a entrar en el Col·legi Germànic, on desenvoluparà la seua professió
com a sacerdot i aprofundirà en els seus coneixements musicals. Aproximadament cap a l’any 1569, sense abandonar les classes del col·legi
romà, pren el càrrec de cantor i al mateix temps organista de l’Església
Nacional dels Aragonesos a Roma, Santa Maria de Montserrat. Allí va
continuar com a mestre de capella almenys fins a mitjan 1572, cosa que
li va permetre dedicar-se per complet a l’estudi i a la composició d’obres
musicals, que apareixerien molt ràpid i manifestarien l’intens treball de
Victòria entre 1571 i 1572. Just aquest últim any (1572), publica la seua
primera col·lecció de motets, en la qual agraeix al cardenal Truchesess
la seua ajuda. Se sap, a més, que des d’un any abans d’aquesta publicació, Victoria s’encarregava de l’ensenyament musical dels alumnes del
Germànic, per la qual cosa rebia quinze ducs mensuals com a paga.
Prompte va fer un enviament a la catedral d’Àvila de sis cossos de llibres
de música enquadernats compostos per ell mateix. No obstant això, el
compositor no va rebre res a canvi dels llibres a causa, possiblement, dels
deutes que acumulava aquesta catedral. Amb tot, Victoria fa un altre enviament el gener de 1577, aquesta vegada un llibre de cant d’orgue, que
va lliurar, com l’anterior, el seu oncle Juan Luis. I encara que continuava
sense rebre res a canvi, hi va enviar més composicions seues, entre les
quals destaquen un llibre de misses de cant d’orgue (1584) pel qual va
rebre finalment deu ducats; dos llibres de cant d’orgue (1587), pels quals
va rebre cent reals i un llibre de misses breus de cant d’orgue (1593) pel
qual li van donar deu ducats. Un any després del seu segon enviament,
Tomás Luis de Victoria va eixir del Col·legi Germànic i són poques les
dades que es conserven de la seua vida posterior a Roma, a pesar que
sempre assistia a les festes de l’església de Sant Jaume dels Espanyols
per a dirigir la part musical en diverses festes religioses. El 1585, Vic-
toria publica també a Roma el prodigi de la polifonia sacra, que és el
seu Officium hebdomadæ Sanctæ, i també motets de les festes de tot
l’any (Motecta festorum totius anni, que dedica al príncep de Savoia,
Carles Manuel. Amb més seguretat, quasi es pot afirmar que Victoria
torna al principi de 1559 a Roma, possiblement per a l’edició de noves
obres, i aquell mateix any eixia a la llum, a Roma, el segon llibre de
misses, que dedica al cardenal Alberto. Posteriorment només trobem en
la seua producció el motet Surge, Debora, que es va cantar a l’església
de Sant Apol·linar el 18 de juliol de 1593, en la festa solemne celebrada
per a donar gràcies a déu per la victòria contra els turcs a Croàcia prop
de la fortalesa de Lisse. Així, arriba a Roma el 7 de juliol, per motius
desconeguts, igual que quan torna a la Cort espanyola el 1595. Per al 10
de maig d’aquest últim any figurarà com a capellà de l’emperadriu. I ja
posteriorment va exercir, almenys des del 1606, el càrrec d’organista a
Las Descalzas Reales (Madrid) fins al dia de la seua mort, el 27 d’agost
de 1611.
O magnum mysterium et admirabile sacramentum,
ut animalia viderent Dominum natum jacentem in proesepio.
O beata virgo, cujus viscera me ruerunt portare
Dominum Jesum Christum. Aleluya.
Oh gran misterio y admirable sacramento,
que los animales vieran a Dios nacido yacendo en el pesebre.
Oh santa virgen, en cuyo vientre mereciste portar
al Señor Jesucristo. Aleluya.
‘’Ande pues nuestro apellido’’. Fragment de l’ensalada “La bomba”. Mateu Fletxa, el Vell.
Mateu Fletxa, el Vell (1481–1553) va ser un compositor del Renaixement
espanyol, conegut principalment per les seues ensalades. Se li denomina
el Vell per a diferenciar-lo del seu nebot Mateu Fletxa, el Jove. Va nàixer
el 1481 a la localitat catalana de Prada de Conflent. Possiblement va
estudiar música a Barcelona amb Joan Castelló. El desembre de 1522 comença a treballar a la catedral de Lleida, primer com a cantant i, a partir
de setembre del 1523 i fins a octubre del 1525, com a mestre de capella.
Es creu que posteriorment es trasllada a Guadalajara, al servei del duc de
l’Infantado Diego Hurtado de Mendoza, on treballaria durant sis anys.
Alguns indicis fan pensar que després es va traslladar a València, on va
assumir la direcció de la capella del duc de Calàbria o, si més no, va estar
vinculat amb els estaments musicals d’aquesta ciutat. De fet, almenys
tres de les seues obres apareixen en el cançoner vinculat a aquesta capella
(Cançoner del duc de Calàbria, també conegut com a Cançoner d’Uppsala).
Després es pensa que es va traslladar a Sigüenza, on també va ser mestre
de capella, potser del 1537 al 1539. Del 1544 al 1548 devia exercir el
mateix càrrec al castell d’Arévalo, a la capella de les infantes Maria i
Joana de Castella, les dues germanes menors de Felip II. Més tard es
va fer monjo de l’odre del Cister i va residir al monestir de Poblet, on
moriria el 1553.
Ande pues, nuestro apellido, el tañer con el cantar
concordes en alabar a Jesús rezién nacido.
Dindirindín, dindirindín.
Bendito el que ha venido a librarnos de agonía.
Bendito sea este día que nasció el contentamiento.
Remedió su advenimiento mil enojos.
Dindirindín, dindirindín
Benditos sean los ojos que con piedad nos miraron.
Y benditos, que ansí amansaron tal fortuna.
‘’Serafín que con dulce armonía’’. Villancet. Joan Cererols.
Joan Cererols i Fornells (Martorell, 29 de setembre de 1639 - Montserrat, 29 d’agost de 1680) va ser un frare espanyol compositor, organista,
arpista i violinista. Va començar els seus estudis musicals a l’Escolania de
Montserrat sota la tutela del pare Joan Marc. Va ingressar el 1636 com
a novici en el monestir de Montserrat, on es formaria en humanitats i
teologia moral, i professaria més tard com a monjo. Després de passar un
quant temps al monestir benedictí de Montserrat a Madrid, on prendrà
contacte amb nous corrents musicals, torna a l’abadia de Montserrat el
1648 i és nomenat mestre de capella, càrrec que exercirà al llarg de trenta
anys. També exercirà de sagristà major i, a la mort de Joan Marc el 1658,
li succeirà com a director de l’escolania, càrrec que ocuparà fins a la seua
mort el 1680. La música de Cererols es caracteritza per l’ús del policoralisme propi del barroc primerenc, amb un marcat estil contrapuntístic
que resulta rítmicament complex.
Serafín, que con dulce armonía la Vida que nace requebrando estás;
cántale glorias mirándole en penas, que amante y quejoso, su alivio es un ¡ay!
Tan fragrantes, lucientes y bellas en cielo y en tierra distantes se ven
las estrellas vestir de colores, las flores brillar y las selvas arder.
En albergue, aunque pobre dichoso en nuevos afectos se mira esta vez
una luna que alumbra el empíreo, un sol que de aljófar guarnece sus pies.
En los brazos del alma más pura, picado de amor un hermoso clavel
desabrocha el color encarnado del nácar precioso que quiere verter.
¡Oh! mil veces dichosa la culpa, en cuya sentencia ha llegado a tener
por descargo un tesoro infinito: un Dios por padrino y un Niño por juez.
Llora el sol y la aurora se alegra, la pena y el gozo en sus ojos se ven;
que es afecto muy propio del alma llorar y reír al amanecer.
Un jazmín entre espinas y abrojos nos da testimonio en metáfora fiel,
que entre humanos y graves pesares siempre hay escondido un divino placer.
Hoy el hombre suspenso y absorto ignora, cobarde, lo mismo que ve:
pues mirar tan divino lo humano es cosa que apenas se puede entender.
Una noche de siglos tan largos dobladas las luces habrá menester,
y por eso amanecen dos soles que bañan de luz el portal de Belén.
‘’Convidando está la noche’’. Villancet. Juan García de Céspedes.
Juan García de Zéspedes (ca. 1619-1678) va ser un compositor nascut
a Puebla, Mèxic. De menut cantava en el cor de la catedral de Puebla,
el magisteri de la qual estava a càrrec de Juan Gutiérrez de Padilla. El
1664 va succeir a Gutiérrez com a mestre interí. Encara que censurat
pel capítol de la catedral més d’una vegada per desacords sobre les seues
funcions, va tenir una llarga carrera com a mestre de capella de la catedral
de Puebla. Les seues composicions musicals van des d’obres sacres fins a
peces seculars inspirades en la música popular.
Convidando está la noche
aquí de músicas varias
Al recién nacido infante
canten tiernas alabanzas
¡Ay, que me abraso, ay! divino dueño, ay!
en la hermosura, ay! de tus ojuelos, ¡ay!
¡Ay, cómo llueven, ay! ciento luceros, ay!
rayos de gloria, ay! rayos de fuego, ¡ay!
¡Ay, que la gloria, ay! del portaliño, ay!
ya viste rayos, ay! si arroja hielos, ¡ay!
¡Ay, que su madre, ay! como en su espero, ay!
mira en su lucencia, ay! sus crecimientos, ¡ay!
Alegres cuando festivas
unas hermosas zagales
Con novedad entonaron
juguetes por la guaracha.
¡En la guaracha, ay! le festinemos, ay!
mientras el niño, ay! se rinde al sueño, ¡ay!
¡Toquen y bailen, ay! porque tenemos, ay!
fuego en la nieve, ay! nieve en el fuego, ¡ay!
¡Pero el chicote, ay! a un mismo tiempo, ay!
llora y se ríe, ay! qué dos extremos, ¡ay!
¡Paz a los hombres, ay! dan de los cielos, ay!
a Dios las gracias, ay! porque callemos, ¡ay!
COORDINACIÓ:
María Marco Such
COL·LABORA:
L’accés és lliure i gratuït fins a completar la capacitat de l’espai.
Es demana puntualitat.
Més informació: Seu Ciutat d’Alacant
C/ Ramón y Cajal, 4 03001 Alacant
Tel. 965 14 53 33. Fax: 965 14 59 58
E-mail: [email protected]
http://web.ua.es/sedealicante