L`ÀMBIT DE LA RELIGIÓ I LA FE Unitat Didàctica 7 La

L'ÀMBIT DE LA RELIGIÓ I LA FE
Unitat Didàctica 7
La persona que desenvolupa la seva actitud religiosa se sent salvada per Déu. A partir d'aquest
moment, aquest Déu es converteix en element central de la seva vida; i quan li sorgeixen
preguntes, interrogants sobre les qüestions de la vida, busca les respostes en aquesta relació
amb Déu. (Així neixen els mites, per exemple, com ja vàrem veure).
1) Tot seguit, al cantó esquerre, tens una llista de preguntes que es planteja l'home religiós i la
resposta de les quals cerca en referència a aquest Déu que el salva. Al cantó dret tens
fragments de diferents mites de la Biblia. Relaciona les dues columnes. De quina manera els
mites responen a tals preguntes?
1. Ara sí: aquesta és os dels meus ossos i carn
de la meva carn. Aquesta s'anomenarà
l'esposa, perque ha estat treta de l'espòs. Per
això, l'espòs deixarà el pare i la mare i
s'ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola
carn.
(Gn 2,23-2)
D'on procedeix el món?
A
Per què la setmana té
set dies i es descansa el
diumenge?
B
2. I a l'home, li digué: «Perquè has escoltat el
que et deia la dona i has menjat de l'arbre
sobre el qual t'havia manat que no en
mengessis, la terra serà maleïda per culpa
teva. Tota la vida passaràs penes per poder
menjar d'ella; et produirà espines i cards, i
menjaràs verdures; menjaràs el pa amb la
suor del teu front, fins que tornis a la terra.»
(Gn 3,17-19)
Per què el treball és
dolorós?
C
Per què existeixen tants
pobles i llengües diferents
sobre la terra?
D
Per què l'home és superior
a la resta de la natura?
E
Per què existeix el mal?
F
Per què és tan forta la unió
entre l'home i la dona?
G
3. Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra
era caòtica i desolada, les tenebres cobrien
l'oceà i l'esperit de Déu batia les ales sobre
l'aigua.
(Gn 1,1)
4. I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els
estols que s'hi mouen. Déu acabà la seva obra
el dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l'obra
que havia fet. Déu beneí el dia setè i el
santificà, perquè aquell dia reposà de tota
l'obra que havia creat i havia fet.
(Gn 2,1-3)
5. Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra,
semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos,
els ocells, els animals domèstics i els
salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen
per terra.» Déu creà, doncs, I'home a imatge
seva, el creà a imatge de Déu; creà l'home i la
dona.
(Gn 1,26-27)
6. Aleshores Jahvè baixà per veure la ciutat i la
torre que edificaven els homes. I Jahve digué:
«Tots ells formen un sol poble i parlen una
mateixa llengua. Si comencen amb aquesta
empresa, cap projecte ja no els serà
impossible. Baixem i confonguem-los aquí
mateix el llenguatge perquè no s'entenguin
entre ells.» Jahvè els va dispersar d'allí per
tota l'extensió de la terra. i van cessar
d'edificar la ciutat.
(Gn 11.5-8)
Les preguntes pel sentit de la vida
Les persones ens plantegem preguntes sobre la realitat de les coses, perquè sentim la
necessitat de saber i comprendre el que ens passa en la vida a fi de poder prendre decisions i
actuar. La manca de coneixement ens espanta perquè ens impedeix afrontar les situacions amb
seguretat.
Bàsicament, ens podem plantejar dos tipus de preguntes: les que demanen respostes clarament
demostrables (són les preguntes pròpies de la ciència, com ara per quin motiu cauen les coses),
i les que només es poden respondre amb opinions perquè es refereixen a temes que no es
poden observar i quantificar (són les preguntes que anomenem «preguntes sobre el sentit de la
vida»).
2) Quines són aquestes preguntes ? Per esbrinar-ho, primer escoltarem una cançó que n'enumera
unes quantes, i després n'anotarem algunes en el gràfic de sota.
El regreso (Siniestro total)
?
De tipus personal
i quotidià
¿Quiénes somos? ¿De dónde venimos? ¿Adónde vamos?
¿Cuando fue el gran estallido?
¿Dónde estamos antes de nacer?
¿Donde está el eslabón perdido?
¿Dónde vamos después de morir?
¿Qué son los agujeros negros?
¿Se expande el universo?
¿Es cóncavo o convexo?
¿Quiénes somos?¿De dónde venimos?¿Adónde vamos?
¿Estamos solos en la galaxia o acompañados?
¿Y si existe un mas allá?
¿Y si hay reencarnacion?
¿Quiénes somos?¿De dónde venimos?¿Adónde vamos?
¿Qué es el ser? ¿Qué es la esencia?
¿Qué es la nada? ¿Qué es la eternidad?
¿Somos alma? ¿Somos materia?
¿Somos sólo fruto del azar?
¿Es eficaz el carbono catorce?
¿Es nuestro antepasado el Hombre de Orce?
De caràcter
científic
Sobre el sentit
de la vida
....................................................
....................................................
....................................................
....................................................
....................................................
....................................................
....................................................
....................................................
....................................................
Aquesta necessitat de saber, com veiem, es manifesta en tots els àmbits de la nostra vida, des
de les relacions personals (volem saber qui som nosaltres i qui són els altres) fins als seus
misteris més profunds (què hi ha després de la mort). Si ens hi hem fixat bé, hi ha una mena de
preguntes que van més enllà de les que es planteja la ciència, són les preguntes sobre el sentit
de la vida, que pertanyen al terreny de l'opinió i la decisió personals, perquè no són
demostrables. A vegades ens sembla que podem viure sense plantejar-nos-les, però, de tant en
tant, hi ha esdeveniments en la nostra vida, com ara el naixement o la desaparició d'un ésser
estimat, la presència del dolor o la felicitat, que ens fa recordar-les. Són unes preguntes globals
perquè pretenen abraçar tots els aspectes de la vida i respondre els nombrosos interrogants
que planteja.
Totes les religions intenten proporcionar a les persones elements suficients que els permeti
entendre què és la vida.
3) Llegeix els textos de les diferents religions que tens a sota i relaciona'ls amb la llista de
preguntes sobre el sentit de la vida que trobaràs en el requadre. Indica a quina pregunta o
preguntes volen respondre cadascun dels textos.
a) Què és la felicitat? b) Qui sóc jo? c) Què és la vida? Per a què vivim? d) Per què les persones
sofrim? e) Què és la mort? Què hi ha al seu darrere? f) Què és l'home? g) Què vol dir ser lliure?
1 Els egipcis van creure sempre en una altra
4 Heus ací, oh monjos, la veritat santa sobre
vida. Les tombes més primitives contenien
mostres de menjar i equipament, i més tard la
decoració de les tombes ens indica com
concebien aquesta vida. En general, la
imaginaven semblant a la d'aquest món, pero
millorada, amb caceres i collites abundants,
rics banquets i formoses noies.
(Egipte)
l'origen del dolor: és la set que mena a
renéixer acompanyada de l'afecció al plaer, la
que cerca ací i alla la seva satisfacció; és la set
del gaudi. Heus ací, oh monjos, la veritat
santa sobre la supressió del dolor: aquesta
set només s'estingeix per l'aniquilament del
desig, desterrant-lo totalment del nostre
esperit, renunciant-hi, no donant-li acolliment
en nosaltres.
(Budisme)
2 Ha aconseguit la felicitat el qui s'ha purificat
per la fe. I que es recorda del nom de seu
Senyor, i prega. Pero vosaltres, oh infidels,
us estimeu més la vida d'aquest món que no
pas l'eterna. La vida de l'altre món és millor i
permanent.
(Islam)
3 Feliços els pobres en l'esperit,
perquè d'ells és el regne dels cels.
Feliços els pacients,
perquè heretaran la terra.
Feliços els qui ploren,
perquè seran consolats.
Feliços els qui tenen fam i set de justícia,
perquè seran saciats.
Feliços els misericordiosos,
perquè obtindran misericòrdia.
Feliços els nets de cor,
perquè veuran Déu.
Feliços els qui treballen per la pau,
perquè s'anomenaran «fills de Déu».
(Cristianisme)
5 I Déu digué: «Fem l'home a imatge i
semblança nostra.» I Déu va crear l'home a
imatge i semblança seva; el creà a imatge de
Déu; els creà home i dona.
(Judaisme i cristianisme)
6 El qui coneix l'exterior
és un erudit.
El qui es coneix a si mateix
és un savi.
El qui conquereix els altres
és poderós.
El qui es conquereix a si mateix
és invencible.
El qui no té desigs
ho posseeix tot.
El qui no viu per a si mateix
domina.
El qui s'afirma en la calma
perdura.
Taoisme
La religió davant de la ciència
Podem aprofundir una mica més en el paper que juga la ciència i la religió en la vida de les
persones llegint el text que hi ha a sota. En aquest text es fa una distinció entre ciència i fe, i
permet veure que hi ha àmbits diferents de la realitat dels quals s'ocupen una i altra. (Per ajudar
a aclarir idees i fixar conceptes seria bo omplir el requadre que hi ha a continuació del text).
La ciència mira de donar una explicació dels fenomens naturals estudiant com es
produeixen. A tal fi utilitza les dades que obté de l'experiència sensible sotmesa a un
mètode de recerca elaborat d'acord amb les lleis de la raó humana. La ciència es mou
dintre els límits del món material i objectiu. Déu i el món del sobrenatural cauen fora de
la seva competència, per la qual cosa no poden pronunciar-se sobre aquests
(agnosticisme metodològic).
Si la ciència sobrepassa els seus propis límits i pretén de fer afirmacions sobre l'home,
Déu o el sentit de la vida, basant-se en els resultats dels seus experiments, cau en el
cientifisme.
La fe, igual que tota manifestació del fenomen religiós, es mou en el camp de la recerca
del sentit de la vida provant de respondre a la causa i a la finalitat profunda de les coses.
L'home tendeix a preguntar-se pel sentit últim de tot el que l'envolta i de si mateix. I per
a satisfer aquest interrogant no és suficient la descripció del mode com es produeixen
els fenomens. La fe busca les respostes als seus interrogants reflexionant sobre tot el
que constitueix la vida de la persona i de la humanitat en el seu conjunt, és a dir,
I'experiència humana global. Aquesta reflexió la realitza fent servir tots els recursos de
la raó humana recolzada i il luminada per la revelació.
Ciència
Fe
Poesia
Pregunta que es fa.
Camp propi.
Font de les
respostes.
4) Ara resumeix en poques ratlles quina és, segons la teva opinió i el que s'ha comentat a classe, la
relació entre la religió i el sentit de la vida. És a dir, fes un petit redactat que respongui a la
qüestió següent:
Per a què serveix la religió?
.......................................................................................................................
.......................................................................................................................
.......................................................................................................................
.......................................................................................................................
......................................................................................................................
El llençol de Torí: el sant sudari
Aquest llençol, conegut amb el nom de Síndone de Torí, presenta la imatge d’un cos humà ja
cadàver. Aquesta imatge és doble: la frontal y la dorsal (el davant i el darrere del cos), i aixó
s’explica atenent a la forma en què aquest llençol va embolcallar el cos.
Segons les investigacions dutes a terme per experts en medecina, arqueologia, història, física i
palinologia, aquest cos pertany, efectivament, a un home que ha estat colpejat, flagelat,
“coronat” amb un casquet d’espines, crucificat i obert el costat en el segle I de la nostra era. La
imatge del cos presenta unes proporcions exactes i no s’ha trobat cap tipus de pigment que
pugui explicar un possible origen pictòric. Però, aleshores, com s’explica que la imatge sigui a
la tela?
Aquesta és la gran pregunta de la Síndone. Els creients, per una banda, creuen que va
embolcallar el cos del Crist i que la imatge es va formar en el moment de la ressurrecció. Els
científics, en un primer moment, han afirmat que es tracta d’una falsificació de l’edat mitjana...
Avui dia, però, la pregunta encara resta oberta i la ciència està contribuint a resoldre-la.
5) Ara, amb ajuda d’internet, recull la informació que es demana sobre aquesta tela.
5.1) Què és el sant sudari?
5.2) Quines dimensions té?
5.3) On està dipositat actualment?
5.4) Segons la prova del Carbono 14, de quina època és?
5.5) És fiable aquesta datació amb la prova del carboni? Per què?
5.6) Què demostren les proves realitzades amb el polen trobat entre el teixit?
5.7) Les monedes sobre els ulls també ajuden a datar el llençol. De quina època són?
5.8) Quines característiques presenta l’home crucificat (que està representat en la tela) que
contribueixen a pensar que es tractava de Jesucrist?
5.9) Una de les seves característiques és que la imatge es comporta com un negatiu fotogràfic.
Què vol dir aquesta afirmació?
És Jesucrist l’home crucificat del llençol de Torí?
Sabemos que Jesús fue "coronado de espinas". En la cabeza del "Hombre" de la Síndone han sido
descubiertas las huellas de un casco espinoso. ¿Era habitual que los reos del siglo I recibieran este
tipo de castigo antes de la crucifixión? Hasta el momento no se ha encontrado un solo testimonio o
documento -ni romano, ni asiático ni europeo- que refiera algo similar. La probabilidad, por tanto,
para dicho suceso debe ser estimada como muy baja. (1 contra 5000)
Los especialistas en anatomía han confirmado que el hombre de la Síndone presentaba importantes
escoriaciones en las áreas de los hombros, como consecuencia de haber cargado un pesado tronco
o madero: el patibulum. Y de acuerdo también con esta fórmula romana de ejecución, se tiene
conocimiento de que el reo sólo transportaba el brazo horizontal de la cruz. La "stipe" o palo vertical
solía permanecer fijo en el lugar del suplicio. Es muy probable, en suma, que Jesús fuera amarrado a
dicho "patibulum", caminando así durante una parte del recorrido entre la fortaleza Antonia y el
Gólgota. Y a la hora de establecer el cálculo de probabilidad, los analistas le han concedido una
proporción de... 1 contra 2
El "Hombre" del lienzo de Turín presenta las huellas de los clavos en muñecas y pies. Y aunque
lo normal en las crucifixiones romanas era amarrar a los condenados y no malgastar clavos, se dio una
proporción de... 1 contra 2
Más insólito es el asunto de la lanzada. La costumbre establecía que, en el supuesto de que el
crucificado no hubiera muerto y el descenso de la cruz tuviera que ser adelantado, el reo recibía una
serie de violentos golpes en las piernas, acelerando así el fallecimiento por asfixia. Y rara era la
ocasión en que resultaba alanceado. El hombre de la Síndone no fue víctima de este quebrantamiento
de huesos y sí herido en su costado derecho, una vez muerto, tal como relatan los Evangelios. El
cálculo matemático para tan inusual acontecimiento fue fijado en la proporción de... 1 contra 10
Según la costumbre, los cadáveres de los crucificados solían permanecer durante un tiempo
expuestos "a la vergüenza pública". Esta dramática circunstancia formaba parte del carácter
ignominioso del suplicio. Y una vez descendidos del madero, lo normal era arrojarlos a una fosa
común. En el caso de Jesús de Nazaret, como sabemos, el cuerpo fue depositado de inmediato
sobre una sábana y trasladado a un sepulcro. Y esto fue lo que ocurrió con el hombre de la
Síndone de Turín. Y los científicos establecieron que uno de cada cien crucificados pudo recibir tan
piadoso tratamiento. (1 contra 100)
También el hombre de la Síndone presenta otra no menos extraña característica, similar a la
experimentada por el cadáver de Cristo: ese cuerpo fue sepultado sin recibir los obligados y
tradicionales cuidados de lavado y unción. Algo inexplicable dentro de los sagrados rituales judíos
de la época. A no ser, claro está, que, como especifican los textos evangélicos, "razones de urgencia"
obligaran a sus deudos y familiares a postponer estas operaciones. La rareza de este suceso conduce
a una probabilidad de... 1 contra 20
Y lo más desconcertante: el hombre de la Síndone "sólo" permaneció envuelto en dicho lienzo por un
espacio de tiempo no superior a las treinta y seis horas. De haber continuado más tiempo, la
putrefacción habría arruinado la misteriosa imagen y la propia sábana. ¿Y qué dicen los evangelistas?
Todos lo sabemos: el cadáver de Jesús "desapareció" del sepulcro en la madrugada del sábado al
domingo. Verdaderamente es poco verosímil que los que se preocuparon de envolver el cuerpo del
"Hombre" de la Síndone en un lienzo penetraran en la sepultura antes de las treinta y seis horas para
cambiar de sitio al ajusticiado y retirar el lienzo. (1 contra 500)
RESULTADO: 1 entre 200.000 millones [ es decir, entre 200.000 millones de crucificados, en 1 se
podría haber dado la 'casualidad' de que confluyeran estas características ]. Verdad es que estos
cálculos probabilísticos son muy relativos (varían según los distintos conceptos y grados de
probabilidad que se les conceda), pero nos dan una idea de la imposibilidad de que hubiesen
confluido tantos factores en otro crucificado del siglo I. Podríamos decir, pues, que el individuo en el
que se dieron todas las características del hombre de la Síndone tiene nombre propio: JESÚS DE
NAZARET o, lo que es lo mismo, el "Hombre" (ahora con mayúscula) de la Sábana Santa.
LA IMAGEN MÁS PROBABLE DEL ROSTRO DE JESÚS
Años de tradición, nos han acostumbrado a una imagen física de Jesús que era
antropológicamente absurda e imposible: ningún judío, y Jesús lo fue, de su época y región de
residencia podía parecerse ni remotamente a la imagen que el arte cristiano le adjudicó.
Según la información publicada en
España por el diario El País (28-32001), la BBC, finalmente, se ha
atrevido
a
aproximarse
científicamente al posible rostro que
pudo tener Jesús. Lo ha hecho con la
ayuda de un cráneo judío del siglo I
hallado en Jerusalén y de tecnología
gráfica digital de última generación. El
encargado de la cuidadosa tarea de
reconstrucción facial ha sido el
prestigioso forense Richard Neave
(Universidad de Manchester), que ha
tratado de acercarse a la cara original
que tuvo el cráneo cubriendo con
capas de arcilla la calavera; una
técnica que ya había empleado él
mismo con éxito para identificar a la
víctima calcinada de un accidente
ferroviario en Londres, y que es usada
habitualmente por la policía a fin de
poder
identificar
cadáveres
desfigurados.
El resultado es el nuevo y sorprendente rostro de un Jesús con pómulos y nariz prominentes,
cabello rizado y tez morena; nada que ver, claro está, con la pálida, lánguida y suave faz con
que se le ha representado siempre. Según Jeremy Bowen, antiguo corresponsal de la BBC en
Oriente Medio y presentador de la serie titulada El hijo de Dios, para la que ha sido
reconstruido el rostro, ésta podría ser la versión más fiel a la realidad. "Hay muchos varones
parecidos a éste en Jerusalén. Es un auténtico judío de la zona y todavía puedes verle hoy
pasear por la ciudad repetido en multitud de rostros", ha dicho.
El cráneo utilizado para la reconstrucción fue elegido por el arqueólogo Joe Zygas, miembro del
grupo que inspeccionó el cementerio descubierto durante la construcción de la carretera en
Jerusalén. Una vez comprobado que los esqueletos allí incluidos eran judíos por la forma en
que estaban alineadas las tumbas y los objetos esparcidos por el terreno, el equipo de expertos
fechó la excavación hacia el siglo I de nuestra era. Zygas escogió el cráneo que le pareció más
representativo de un vecino de la época y sobre él trabajaron luego Neave y la BBC. El
primero reprodujo sin problemas las cejas, la nariz y la mandíbula, que, según él, "vienen dadas
por la forma misma del cráneo". El pelo, la barba y el color de la piel fueron añadidos con
ayuda de la BBC, basándose en las caras de Cristo pintadas hacia el siglo III en frescos
conservados en Siria e Irak.
El cas Galileu