Eduard Avilés - P5B Certàmens literaris Carme Serrallonga de poesia Ricard Albert de prosa TREBALLS PREMIATS CURS 2015-2016 Fundació Privada Carme Serrallonga Índex P-3 ................................................................................................................................................ 1 EL CAVALL .......................................................................................................................................... 1 EL PEIX MACARRONI....................................................................................................................... 2 P-4 ................................................................................................................................................ 3 LA FESTA MAJOR .............................................................................................................................. 3 EL DINOSAURE DORMILEGA ....................................................................................................... 4 P-5 ................................................................................................................................................ 5 EL XINÉS I EL DRAC BO................................................................................................................... 5 LA LLEGENDA DEL LLUÍS ............................................................................................................... 6 1r Primària ............................................................................................................................... 7 EL DRAC I ELS EXTRATERRESTRES ........................................................................................... 7 LA BRUIXA I LA PRINCESA ............................................................................................................ 7 ELS BONS I ELS DOLENTS .............................................................................................................. 7 EL PASTÍS DE POMA I LA NENA ................................................................................................... 8 2n Primària ............................................................................................................................... 9 STARWARS, LA NOVA FAMÍLIA JEDI ......................................................................................... 9 ELS AMICS I ELS PLANETES........................................................................................................... 9 HISTÒRIA D’AMOR I LLUITA ......................................................................................................10 LA MARIA I ELS GEGANTS ...........................................................................................................10 3r Primària ............................................................................................................................ 11 EL NIL I EL JOC DE L’OCA..............................................................................................................11 LOS ZAPATOS MÁGICOS ...............................................................................................................11 EL GORIL·LA AVENTURER ...........................................................................................................12 EL CABALLO MÁGICO DE ÉRIC ...................................................................................................13 4t de primària ....................................................................................................................... 15 EN JOAN, EL NEN BAIXET I EL VIATGE FANTÀSTIC ............................................................15 EL ESQUELETO QUE NO PODÍA COMER NI BEBER ..............................................................16 A LA RECERCA DEL TIKI DAURAT ............................................................................................17 LOS DOS DETECTIVES ...................................................................................................................18 5è de primària....................................................................................................................... 20 ELS DOS AMICS ................................................................................................................................20 DE 1880 A 2016 ..............................................................................................................................21 L’ÀFRICA ALS NÚVOLS ..................................................................................................................22 EL CUENTO EN VERSO ..................................................................................................................23 6è de primària....................................................................................................................... 25 LA HISTÒRIA DEL POU .................................................................................................................25 EL ABUELO SONÁMBULO.............................................................................................................26 EL CONTE SENSE LLETRES ..........................................................................................................27 ¡A BAILAR! ........................................................................................................................................28 1r ESO ....................................................................................................................................... 30 PARETS ESCRITES ..........................................................................................................................30 NO TE DEJES LLEVAR ....................................................................................................................32 LA VIDA D’UN CAMBRER .............................................................................................................33 LO NECESSITO .................................................................................................................................35 2n ESO ...................................................................................................................................... 36 SOTA LA DUTXA..............................................................................................................................36 JÖRG I CORNELIA............................................................................................................................38 GUANYAR SENSE JUGAR...............................................................................................................41 EL DIARIO DE MATA HARI ..........................................................................................................43 3r ESO ....................................................................................................................................... 45 EL VELL ..............................................................................................................................................45 CARACOLES ......................................................................................................................................46 LA SENZILLESA DEL TEU COS .....................................................................................................48 LA DUCHA .........................................................................................................................................49 4t ESO ....................................................................................................................................... 50 ASSUMPTE: QUEIXES ....................................................................................................................50 TE ECHO DE MENOS.......................................................................................................................51 RUTINA ..............................................................................................................................................52 MI MONSTRUO INTERIOR ...........................................................................................................54 1r Batxillerat ......................................................................................................................... 56 SEMPRE EL MATEIX HOME .........................................................................................................56 UN LARGO DIA .................................................................................................................................57 FINALISTES CATALÀ .................................................................................................................................................. 58 FINALISTES CASTELLÀ ............................................................................................................................................. 59 DIPLOMES LLIURATS ................................................................................................................................................. 60 P-3 EL CAVALL H I HAVIA UNA VEGADA UN CAVALL GRAN, BLANC I NEGRE QUE ESTAVA TRIST I PLORAVA PERQUÈ S’HAVIA FET MAL I PERDUT. ELS NENS I NENS DE P3 VAN ANAR D’EXCURSIÓ I SE’L VAN TROBAR. LI VAN DONAR UNA POMA, UNA PASTANAGA I UNA “TIRITA” I EL VAN PORTAR AL VETERINARI PER CURAR-LO. COM NO TROBAVA ELS SEUS PARES, VAN DECIDIR FER UNA TORRE AMB UN TRACTOR I MOLTS COTXES, VAN POSAR-LO A DALT I AIXÍ EL VAN VEURE. Conte col·lectiu P-3 A 1 EL PEIX MACARRONI H I HAVIA UNA VEGADA UN PEIX QUE ES DEIA MACARRONI, QUE ESTAVA UNA MICA TRIST PERQUÈ NO TENIA AMICS. UN DIA UN CAVALLER, QUE ES DEIA SPAGUETTINI, VA ANAR A NEDAR AL RIU I ES VA TROBAR AL PEIX MACARRONI I ES VAN FER AMICS! I VAN DECIDIR QUE POSARIEN EL PEIX MACARRONI A UNA PEIXERA I ANIRIEN A JUGAR AL CASTELL AMB LA PRINCESA PATATONA. I VAN ANAR CANTANT PEL CAMÍ: -PEIX, PEIXET... DE LA CANYA, DE LA CANYA! - PEIX, PEIXET... DE LA CANYA AL SARRONET!!! I CONTE CONTAT, AQUEST CONTE S’HA ACABAT! Conte col·lectiu P-3 B 2 P-4 LA FESTA MAJOR H I HAVIA UNA VEGADA UNA PRINCESA QUE VIVIA EN UN CASTELL. LA PRINCESA TENIA UNA MASCOTA QUE ERA UNA VACA I ES DEIA RUDI. TENIEN UN AMIC QUE ERA UN CAVALL, EL CAU. TOTS TRES VAN ANAR A UN POBLE A CELEBRAR LA FESTA MAJOR. VAN BALLAR, VAN MENJAR “CHUCHES” I DESPRÉS VAN TORNAR JUNTS CAP AL CASTELL. Conte col·lectiu P-4 A 3 EL DINOSAURE DORMILEGA H I HAVIA UNA VEGADA UN DINOSAURE QUE LI AGRADAVA MOLT DORMIR. TOTS ELS SEUS AMICS S’AIXECAVEN D’HORA I JUGAVEN PERO UN DIA EL VAN DESPERTAR I ES VA ENFADAR. ELS SEUS AMICS VAN ANAR A ESMORZAR UN DONUT I UN CACAOLAT AL CENTRE COMERCIAL I EL DINOSAURE DORMILEGA DIUEN QUE ENCARA DORM…. Conte col·lectiu P-4 B 4 P-5 EL XINÉS I EL DRAC BO H I HAVIA UNA VEGADA UN GUERRER XINÉS QUE ANAVA CAMINANT PER “LILI”, EL POBLE ON VIVIA I ES VA TROBAR AL DRAC “SENSE” AMB EL QUE EREN MOLT AMICS. DE COP I VOLTA, VA APARÈIXER EL CAVALLER “SHAPA” QUE, COM QUE ES PENSAVA QUE EL DRAC ERA DOLENT, ELS VA COMENÇAR A PERSEGUIR. EL XINÉS I EL DRAC VAN CAURE A L’AIGUA. EL XINÉS LI VA EXPLICAR AL CAVALLER QUE EL DRAC ERA BO. EL CAVALLER EL VA ESCOLTAR. ELL VA ACOSTAR LA SEVA LLANÇA PER RESCATAR-LOS I ES VAN FER MOLT AMICS. FI. Conte col·lectiu P-5 A 5 LA LLEGENDA DEL LLUÍS H I HAVIA UNA VEGADA UN NEN QUE ES DEIA LLUÍS, NO TENIA AMICS I ESTAVA TRIST. UN DIA VA ANAR AL PARC I HI HAVIA FOC. VA ARRIBAR LA VENTO I VA APAGAR EL FOC. VAN ANAR A BALLAR I ES VAN ENAMORAR. LLEGENDA ACABADA. Conte col·lectiu P-5 B 6 1r Primària EL DRAC I ELS EXTRATERRESTRES H i havia una vegada uns extraterrestres que van aterrar a la Terra i vivien en un castell que van trobar i el vigilava un drac que escopia foc. Un dia mentre el drac dormia es va colar un espia per robar una joia. Llavors el drac es va despertar i va veure que no hi havia la joia. Va demanar ajut a un esquirol que estava enfilat a l’arbre. El va veure i li va tirar tres nou i el drac va dir: -Vien! Pseudònim: PRÍNCEP JOEL LLASTARRI CUEVAS 1r Primària A LA BRUIXA I LA PRINCESA H i havia una vegada una princesa que va veure un castell on vivia una bruixa bona que feia pastissos pels nens. La bruixa perd la màgia i ja no pot fer pastissos. La princesa li ensenya a fer pastissos i es fan amigues i fan pastissos sense màgia. pseudònim: LA LEIA MAR FLORENCIO VENTURA 1r Primària A ELS BONS I ELS DOLENTS H i havia unes sirenes, una d’elles era dolenta i la més gran va caure a la trampa de la dolenta i després les seves amigues la van anar a socórrer i la dolenta se’n va anar i van ser feliços per sempre. Pseudònim: SIRENA AINA JOBANI MONTAMAT 1r Primària B 7 EL PASTÍS DE POMA I LA NENA H i havia una vegada una nena que portava una poma al seu cistell i havia vist un nen i el nen li havia donat dues pomes. I havia vist un supermercat, havia comprat sis pomes i finalment va fer un pastís de poma. Pseudònim: FLOR CARLA CAMPOS CERRO 1r Primària B 8 2n Primària STARWARS, LA NOVA FAMÍLIA JEDI F a molt temps, a una galàxia molt llunyana, hi havia una família que li agradava viatjar i arreglar coses. Eren a un planeta quan es van trobar uns nens que arreglaven coses i aquests nens es deien Marc, Carlos, Àlex, Jan i Arnau. Llavors la família els va preguntar si tenien algun problema i els van dir que se’ls havia espatllat el tub que donava color al planeta i ara tot era blanc. La família el va arreglar i van tornar els colors, i es van quedar a jugar una estona a futbol i van marxar contents. Pseudònim: OBI-WAN QUENOBI RAÚL MAGAÑA TEIJEIRO 2n Primària A ELS AMICS I ELS PLANETES E ra un nen que volia saber com era el món, si era rodó, si era quadrat i amb els seus amics volien descobrir-ho i amb els seus pares se’n van anar de vacances en cotxe i van passejar pel poble i van anar d’excursió al planetari i van mirar pel telescopi i ho van descobrir: era rodó i molt gran. Pseudònim: LAURA EMMA GÓMEZ POIGNARD 2n Primària A 9 HISTÒRIA D’AMOR I LLUITA H i havia una vegada dos països en guerra. Hi havia molt caos i molts morts. Entre els lluitadors, n’hi havia dos que lluitaven per una princesa molt bonica que vivia en un castell. La reina no la deixava tenir “nòvio”, però a ella li agradaven els dos. Quan es va acabar la guerra, els nois es van fer amics. La princesa havia trobat un altre “nòvio”. Els nois es van quedar tristos i molt enfadats i van decidir lluitar contra el nou “nòvio”. Quan lluitaven es van adonar que l’amor no ho és tot. L’amistat també és molt important, i els tres nois es van oblidar de la princesa. La princesa de seguida va trobar un altre “nòvio”. Pseudònim: JEIMS DIEGO PORRAS QUEVEDO 2n Primària B LA MARIA I ELS GEGANTS H i havia una vegada una nena que es deia Maria i va preguntar: -Mare, que puc sortir a jugar? -Sí, apa, surt a jugar, però no t’allunyis molt. -D’acord. De sobte, se sent un soroll que ve del bosc: pap, pap, pap! La Maria s’hi acosta per veure què és. Quan arriba al bosc... Socors, socors, un gegant! -No et faré res! Quan la Maria sent això para de córrer... -No... no em faràs res? -No, jo vull ser el teu amic. -De veritat? -Sí, es clar que sí. Que voldries jugar? -D’acord. Van començar a jugar, s’ho estaven passant molt bé, quan de sobte... -Maria! A dinar! -Haig de marxar. Mai t’oblidaré. Pseudònim: GEORGINA NOA ALMAGRO MORENO 2n Primària B 10 3r Primària EL NIL I EL JOC DE L’OCA H i havia una vegada un nen que es deia Nil. El Nil anava al cole però els nens se’n reien d’ell. Ja estava tip i va anar a casa i ho va explica a la seva mare i li va demanar una joguina. La mare li va dir que la setmana vinent li compraria la joguina. Van passar uns dies i tots dos van anar a la botiga a comprar la joguina, però quan va entrar a la botiga el Nil va veure una porta. La va obrir amb les claus que va trobar a terra. A dins hi havia un armari, va entra a dins i va veure un dau gran que posava: “Has d’acabar aquest joc de l’oca i no pots tornar fins que l’acabis.” El Nil va seguir el joc, va passar nivells i al penúltim li va sortir un cinc que era l’escala de les bruixes. Havia de sumar quatre punts i pujar quatre escales i al final va arribar al final de l’escala i per acabar li havia de sortir un sis i ho va aconseguir. Llavors va sortir de l’armari i li va dir a la seva mare que no volia cap joguina perquè s’ho havia passat molt bé jugant a l’oca. La mare no va entendre res i se’n van anar tots dos cap a casa molt contents. Pseudònim: BATMAN ASHE MICOLAU VENTURA 3r Primària A LOS ZAPATOS MÁGICOS H abía una vez unos zapatos que parecían normales y corrientes. Pero no lo eran. Se vendían los zapatos en una tienda al lado de un pueblo. Y un día vino un niño que se llamaba Pablo y venía a comprar unos zapatos para él y no sabía qué zapatos escoger y el señor de la tienda le ofreció los zapatos mágicos. Y a Pablo le encantaron los zapatos. Entonces se los compró. Después se fue a dar un paseo y un día quería un caballo. Y apareció un caballo. Entonces se dio cuenta de que eran mágicos, los zapatos. Y entonces empezó a pedir cosas. Y un día dejaron de funcionar. Entonces, al día siguiente, no le fue bien. Tronó, cayó en un charco de barro, chocó con una farola. Y ese día aprendió que no hay que aprovecharse de las cosas. Pseudònim: MUSICAL CARLOTA NAYA GONZÁLEZ 3r Primària A 11 EL GORIL·LA AVENTURER H i havia una vegada un goril·la petit i molt llest que es deia Marnos. Marnos tenia pocs amics. El seu millor amic es deia Lotin. Però Lotin un dia es va posar molt malalt i Natos, el metge, deia que l’única manera d’ajudar-lo era agafant una flor molt forta. Marnos, sense pensar-s’ho dues vegades, va preguntar on podia trobar aquesta flor màgica. El metge li va dir que a la muntanya màgica en trobaria. Li va donar un mapa i li va dir que anés en compte perquè el camí era perillós. Llavors Marnos va començar el camí. Marnos va arribar a la muntanya màgica i va pensar: “I ara com pujaré la muntanya?”. Marnos va pensar en el metge i en el mapa. De sobte va agafar el mapa i va començar a pensar. Al mapa hi havia un caminet molt llarg per arribar a dalt de tot. Quan va arribar a la meitat ja era fosc i es va adormir. El dia següent, va descobrir que un esquirol volia la mateixa flor i llavors Marnos es va espantar i va tornar al camí. Però l’esquirol era trampós, al final Marnos va arribar últim i estava molt trist però l’esquirol va dir que podien partir la flor per la meitat per ajudar els dos amics. Marnos va tornar i resulta que l’amic de l’esquirol també estava malalt. Al cap d’uns dies els dos es van posar bé i Marnos tenia tres bons amics. Pseudònim: SOLEDAD IRIA RODRÍGUEZ DOMINGUEZ 3r Primària B 12 EL CABALLO MÁGICO DE ÉRIC H ola, me llamo Éric y os voy a contar mi historia. Yo vivía en una granja con un caballo y tres cerdos. Me ponía encima del caballo muchas veces y una vez vi que flotaba. No había visto nunca un caballo que volase, era mágico, lo quería probar. Me senté en su espalda y me llevó por el cielo, viajamos como en un avión. Al cabo de un rato, teníamos que volver a casa, era la hora de comer. Después de unos minutos acabé de comer y me fui con mi caballo. Me llevó muy lejos y no lo podía parar, estaba descontrolado. Por la noche, mi madre me llamó para cenar, pero no podía parar al caballo, corría y corría, hasta que me caí de él. Me fui a casa muy triste porque había perdido a mi caballo por el bosque. Me fui a la cama. Cuando me desperté vi a lo lejos una cosa marrón que se movía en el bosque. Fui corriendo, pasé entre troncos, palos y hojas, y seguí corriendo. La cosa marrón se paró y yo me seguí acercando hasta descubrir que era mi caballo. Me puse encima de él y volvimos a casa. El caballo se fue a dormir porque estaba cansado de correr toda la noche. Después de la siesta, me fui a cepillar al caballo porque estaba muy sucio. Después de lavarlo estaba superlimpio. Salimos a pasear el caballo y yo volando. Vimos un perro y me lo quise llevar, cogí un palo y lo tiré hasta la granja, así el perro llegó hasta la granja. Cada día llevaba al perro a pasear, la mayoría de veces iba al bosque con el perro y el caballo. Después íbamos todos a cenar, la cena estaba muy buena, yo me dormía con el perro. Por la noche no paraba de darme lametazos. Me gustaba mucho dormir con él en la misma cama. Cuando me desperté me fui a la ducha y a desayunar y, por último, con el caballo y el perro. Esta vez, fuimos andando porque el caballo estaba muy cansado. De repente, el caballo sacó las alas y se fue volando solo. Yo grité y grité pero no volvía. El caballo vio una fortaleza de piedra y yo le seguí. Al entrar, salió una flecha. ¡Había trampas! Vimos a caballos en cárceles, los sacamos y los dejamos libres por la montaña. Cuando volvimos a la fortaleza vimos a un señor que se quejaba porque le habían robado los caballos. Nos escondimos al otro lado y el perro ladró. El señor oyó algo y se acercó, pero yo y los animales nos escondimos entre las piedras. Allí había serpientes que salían de las rocas, estaba muy sucio y nos daba asco. Al final, conseguimos salir de la fortaleza sin hacer ruido. 13 Cuando llegamos a casa, dejé a mi caballo en su cuarto y me fui a pasear a mi perro como cada día. Me encontré un hueso y el perro me seguía, tiré el hueso y el perro iba por él. Se hizo de noche y le dije al perro que nos teníamos que ir a casa. Nos fuimos a dormir. Cuando nos despertamos el perro y yo despertamos al caballo y nos fuimos a desayunar. Cuando acabamos fuimos a jugar a fuera y nos lo pasamos muy bien. Pseudònim: ERIC ALAN RIOPEDRE COYA 3r Primària B 14 4t de primària EN JOAN, EL NEN BAIXET I EL VIATGE FANTÀSTIC F a qui sap quants anys hi havia un nen que es deia Joan, era molt baixet. Era el més baixet de l’escola i de la família. Per això se sentia exclòs. Un dia en Joan se’n va afartar i va decidir marxar de casa. Va caminar durant moltes hores i va trobar una llum que li va cridar l’atenció. Aleshores va anar cap allà. Va trobar una ciutat molt gran, habitada per uns homenets molt baixets i verds. Eren els “Smallers”. En Joan es va sorprendre molt perquè a tots els treia un pam. Ells li van preparar una festa de benvinguda i s’ho va passar molt bé. Una nit, quan en Joan va anar a dormir, es va trobar l’“Smaller” més vell i savi i li va explicar tota la seva història. El savi li va dir que és igual si ets alt o baix, gras o prim, el que és important és com ets per dins. En Joan hi va està pensant tota la nit, en el què li havia dit el savi, i va decidir tornar a casa. Els “Smallers” el van acomiadar un per un i se’n va anar a casa. Aquella nit, quan va anar a dormir, va somiar amb els “Smallers” i va pensar en tot el que li havien ensenyat. Catacric-catacrac conte acabat. Pseudònim: JERRY GERARD IBÁÑEZ SOTO 4t Primària A 15 EL ESQUELETO QUE NO PODÍA COMER NI BEBER É rase una vez, y mentira no es, un esqueleto que vivía en el cementerio. Ese esqueleto se llamaba Huesitos. Era un esqueleto muy tímido y tenía unos amigos muy atrevidos. El esqueleto nunca tenía hambre, pero cuando un día, por la tarde, le dolían los huesos de la barriga. Él no sabía lo que era, después de un rato tenía la garganta un poco seca, tampoco sabía lo que era. Fue al médico y cuando le atendieron el médico se extrañó un poco al ver un esqueleto, pero él hizo lo que tenía que hacer, atenderle. Le dijo: -¿Qué te pasa? -Que me duele la barriga y tengo un poco reseca la garganta. -Eso es que tienes hambre y tienes sed. Y el esqueleto dijo: -Muchas gracias. Y se fue. Pero aún no sabía cómo comer y beber porque se le caería el agua y la comida. Fue a ver a sus amigos para ver si le podían ayudar. Los amigos dijeron que sí. A uno de ellos se le ocurrió ir al sabio y entonces fueron. El sabio dijo que podían coger sesos y corazones de muertos pero uno de ellos dijo: -Pero ya no funcionan porque son de muerto. Y el sabio dijo: -Pero es un cuento, todo lo que está pasando es mentira. Y entonces fueron a coger corazones y sesos… y cuando acabaron se lo pusieron al esqueleto. Y aquí se acaba este cuento, como me lo contaron te lo cuento. Pseudònim: CATALUNYA MEHALET TELLO FONTES 4t Primària A 16 A LA RECERCA DEL TIKI DAURAT U n conte us explicaré tan bé com jo sabré, si l’escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. La Marina i el Marc eren uns nens molt especials, vivien a la Polinèsia, tenien uns amics que es deien: Laura, David i Iker. A la Marina li agradava molt mirar les coses del seu avi. Un dia va trobar un mapa del tresor de l’illa. Li va dir al seu germà i a la colla. Quan els ho va dir, l’Iker va dir: -I si anem a buscar el tresor? Els altres estaven d’acord. Primer van anar a l’illot de Tamara. Allà van trobar una endevinalla que deia: “Si el Tiki voleu, al volcà anireu.” Van anar al volcà i van estar buscant i van trobar una altra endevinalla que deia: “A l’illot de Tamara heu de tornar i al darrera de la gran palmera serà.” Van tornar, van escalar i el van trobar. El Tiki el van donar a l’ajuntament perquè el posessin al museu. I tot això és tan veritat que potser mai no ha passat. Pseudònim: COS DAURAT HELENA SANFELIU ZAMBRANA 4t Primària B 17 LOS DOS DETECTIVES A na y Marc eran dos hermanos gemelos y tenían un secreto. Eran detectives de la IMD, la Investigación Mundial de Detectives. Ana y Marc eran muy listos y tenían doce años. Era un día normal y corriente en la escuela Pepito Melenas pero de repente se apagó la luz, los ordenadores y todo lo que funcionaba con electricidad. Por los altavoces se oyó: -¡Somos los alienígenas! Todos los niños gritaron. A la clase de 1o de ESO entró el director Antonio Melenas y dijo: -Por favor, será mejor que volváis a casa. Por la noche Marc le dijo a Ana: -¿Ana crees que tenemos que avisar a la IMD de lo de antes? -Creo que sí- respondió Ana. Durante cuatro días la escuela estuvo cerrada, así que al día siguiente Marc preguntó a Ana: -¿Y qué, se lo dijiste? -Claro, cómo no, y nos han encargado que lo investiguemos. -¡Pues empecemos! Y así lo hicieron, entraron de escondidas a la escuela y descubrieron que habían robado toda la información del colegio. Miraron las huellas digitales y descubrieron que lo había hecho Guillermo, un niño que se fue del cole hacía poco. -Pero, ¿por qué?- dijo Marc. -¿Y si vamos a su casa?- dijo Ana. 18 Cuando llegaron a casa de Guillermo le preguntaron a su madre que a qué cole se había ido, que si le ponían muchos deberes y más cosas. Llegaron a la conclusión de que lo había hecho porque en el otro colegio todo era más difícil y quería robar la información del otro. Ana y Marc le dijeron todo a la madre de Guillermo y Guillermo no lo volvió a hacer. Pseudònim: RELLOTGE VERD MARIONA GIBERT ALONSO 4t primària B 19 5è de primària ELS DOS AMICS H i havia una vegada dos amics que sempre anaven junts, que sempre jugaven junts i que es deien Dani i Eric. El Dani era ros i molt alt i l’Eric tenia el cabell de color marró i era baixet. Un dia els tocava un examen i l’Eric no havia estudiat gens ni mica i el Dani s’ho sabia tot de memòria. I va arribar l’hora de l’examen. L’ Èric va canviar l’examen al Dani i l’Èric va treure un excel·lent i el Dani va treure un insuficient. El Dani se’n va assabentar del que havia fet l’Eric i es va enfadar molt i va trencar les fotos que sortien junts i l’examen, etc. L’Eric no tenia amics i el Dani es va sentir molt culpable del que havia fet. El Dani va ajudar l’Eric perquè estava molt trist i en un racó tot sol, però ja s’havien fet amics tots dos i es van fer fotos i les van penjar a casa seva i es van posar molt contents els dos. I mai més es van enfadar. Feien amics nous i van passar a 6è de Primària i se’n van anar de vacances a Miami amb els seus pares. Estaven contens. Pseudònim: Zipi LAIA MARIN CÁNOVAS 5è Primària A 20 DE 1880 A 2016 H ace mucho tiempo en un país vivía una niña que se llamaba Lucía, con su madre y su perro, que se llamaba Àlex. Lucía tenía 18 años, era rubia y también era muy alta. Àlex era pequeño, muy alegre y simpático. Lucía vivía en la montaña. En el colegio lo sacaba todo y sus profes la adoraban. Un día, sin decir nada a su madre, se fue a pasear por el bosque y, de repente, vio una luz que venía de más lejos. Siguió caminando y ya no la vio. A pesar de eso siguió caminando y la volvió a ver. Al cabo de un rato, estaba en otro país y no sabía qué hacer. Estaba perdida en un país que no conocía. Estaba súper asustada, no sabía qué hacer, y de repente, vio a otra niña y fue a ver qué le pasaba. Resulta que estaba igual que ella, pero Lucía tenía a Àlex; en cambio la niña, que se llamaba Elia, no tenía a nadie. Resulta que a Elia le había pasado lo mismo que a ella, había ido a caminar por el bosque y además no le había dicho a su madre que se iba a caminar. Entonces pensaron que si les hubieran dicho a sus madres que se iban a caminar, a lo mejor no estarían allí. Pero luego, después de pensarlo un rato, decidieron ir a preguntar dónde estaban. Resultó que estaban en Paris… en el año… 2016. También habían viajado en el tiempo: de 1880 a 2016. Lo primero que hicieron fue ir a buscar a alguien que les pudiera ayudar, pero sin embargo se encontraron a más niños y niñas a los que les había pasado lo mismo y entonces llegaron a una conclusión: les habían elegido no solo por sacar sobresalientes, porque los demás también sacaban sobresalientes, sino además porque tampoco se lo habían dicho a sus padres. Al fin y al cabo encontraron a unas personas, las suficientes para tantos niños, y se repartieron para irse a dormir a casa de cada una de las personas. Lucía y Elia se fueron a dormir a casa de una mujer llamada Aina. Aina vivía en una casa a las afueras de la ciudad. Lo que Lucía y Elia no sabían era que aquella señora era la que les había llevado hasta allí. Al llegar les dijo que ella sabía cómo podían volver, pues ella les había llevado hasta allí. Entonces les dijo cómo volver y ellas se lo dijeron a los demás y pudieron volver a casa. Se juraron a ellos mismos que nunca se volverían a ir de casa sin decírselo a sus padres. Pseudònim: Aerdna ANDREA MACARRILLA LÓPEZ 5è Primària A 21 L’ÀFRICA ALS NÚVOLS A un país allunyat de Catalunya hi havia una nena que es deia Àfrica. Era una nena molt impacient, pèl-roja i d’ulls blaus. Era prima i tenia pigues a les galtes roges. Tenia nou anys. Vivia amb els seus pares. El seu pare es deia Èric i tenia els cabells i els ulls marrons. Era alt, aproximadament tenia trenta-vuit anys. La mare de l’Àfrica tenia els mateixos anys que el seu marit. Es deia Amanda, era alta, el seu cabell era ros i amb els ulls marrons. L’Àfrica mai s’ho passava bé, sempre era la mateixa rutina: anar a l’escola, després a les extraescolars i quan finalment arribava a casa berenava i es posava a fer deures. Els caps de setmana tot el dia fent deures, però els diumenges per la tarda sempre feien una excursió. Un dia a la nit va veure una cosa molt gran i llarga que volava. Quan aquella cosa va entrar a l’habitació va veure que era una catifa voladora. A sobre hi havia una targeta que deia: “Crec que necessites la meva ajuda, un petó per l’Àfrica.“ Es va quedar amb la boca oberta._ -Com és que sap el meu nom ?- va preguntar-se . La va guardar al seu armari i va continuar dormint. Al matí, quan es va despertar, va agafar la catifa i s’hi va posar a sobre amb la intenció que volés i així ho va fer. L’Àfrica va practicar una mica i desprès la catifa, sense que ningú la guiés , la va portar a un núvol gegantí. Quan per fi van arribar l’Àfrica va veure tota una ciutat: tot era de núvols, les persones, els edificis, els restaurants; menys el menjar, és clar. Van menjar i sopar. Quan ja va ser de nit l’Àfrica se’n va anar a un hotel. Els seus pares l’estaven buscant per tot arreu. L’endemà l’Àfrica va anar a esmorzar al bar que hi havia a cinc minuts de l’hotel. Va conèixer un senyor que es deia Núvol. Després va tornar a casa seva i ho va explicar tot als seus pares. Van discutir una estona perquè l’Àfrica volia anar-se’n a viure als núvols però els seus pares volien quedar-se a viure a la terra. Finalment van decidir que viurien a la terra, però els caps de setmana anirien a la ciutat Metròpolis, la dels núvols. Pseudònim: Estrella PAULA FERNÁNDEZ MARTÍNEZ 5è primària B 22 EL CUENTO EN VERSO U na vez pasó en su tiempo, que un gran concierto hubo allí. Una gran obra, por supuesto, con orquesta y director. El director era egoísta y mala leche tenía. Excepto con su jefe, con el que se retenía. Las pobres notas, cada día, su furia sufrían. Las insultaba, las pegaba, hasta que ellas dijeron basta. Un maravilloso plan pensaron para fastidiar al director, el día de la obra, cambiando de sitio, un churro salió. Tanto se enfadó que rompió la partitura, haciéndola añicos, poquito a poquito. Al ver el gran desastre, la gente huyó despavorida. Los músicos también se marcharon ante la gran huida. Ya en soledad, las notas despertaron 23 (las que quedaban, claro). Su plan no funcionó, así que la reina, clave de sol, pensó: “ Iré a hablar con el jefe ” y así lo realizó. Él las escuchó, y al director despidió. Pseudònim: Mr. Wonderful me quiere NORA ZAFRILLA BORRAS 5è primària B 24 6è de primària LA HISTÒRIA DEL POU V et aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven, hi havia una noia de dotze anys que es trobava en un bosc fosc i humit. Era davant d’un pou i tenia una moneda a la mà. Ella volia demanar un desig i després tirar la moneda, i així ho va fer. El va demanar i després la va deixar caure. Ella volia una bici, un poni i unes ulleres. Es va quedar esperant davant del pou, volia sentir el “clic” de quan la moneda toca el fons. Va passar una estona i el va sentir. De sobte, al fons del pou, la noia va veure una llum molt petita i va pensar que era la seva moneda. Llavors es va abocar per veure-la millor, i va caure dins el pou, i després es va desmaiar. La noia, quan es va despertar, va veure que es trobava davant d’una muntanya de monedes que la gent havia tirat, i al seu costat, hi havia els seus somnis. Es va aixecar i va notar que el terra era molt tou. Estava caminant per sobre dels núvols! No era dins del pou! Llavors va veure sobre un núvol el mateix pou que hi havia al bosc. Va pensar que si llençava un altre cop la seva moneda, tornaria a casa seva. Va començar a buscar-la, però no la trobava, la seva brillava! I cap no brillava. Aleshores, va veure un cartellet que deia: “Espai dels Somnis”, i s’hi va endinsar. La noia, pel camí, va veure somnis divertits i interessants, però no veia enlloc la seva moneda. Al cap d’una estona, els núvols es van enfosquir. Tot seguit, la noia va veure un altre cartell que deia: “Espai dels Somnis Tristos”, i va començar a veure coses molt tristes. Hi havia una dona que volia que tornés el seu marit, una nena amb el seu gos,...I allà era! La seva moneda! La va agafar i se’n va tornar al pou. La noia va agafar ben fort la moneda i després la va tirar. I al cap d’un moment es va desmaiar. Quan la noia es va despertar, tornava a ser al bosc, i tenia la moneda a la mà. Haver passat per l’ ”Espai dels Somnis Tristos” li va fer pensar una cosa: “Una bici, un poni i unes ulleres no són tan importants com la família, has d’aprendre a valorar el que tens, i no sempre demanar coses que no necessites de veritat”. Llavors, la noia es va posar la moneda a la butxaca i se’n va tornar a casa. Pseudònim: Rosa de Sant Jordi TERESA Mª CASTELLÀ DOMÈNECH 6è primària A 25 EL ABUELO SONÁMBULO H abía una vez un niño que tenía ocho años y estaba con su madre, su padre, su abuela y su abuelo, que estaban haciendo una fiesta. A la mañana siguiente estaba la casa hecha un desastre. Decidieron llamar a la policía para que investigase y al día siguiente volvió a pasar. La policía les dijo que se fueran a un hotel, pero ellos dijeron que no tenían dinero suficiente, y la policía les dijo que fueran gratis. Hicieron las maletas y se fueron tres días para que la policía investigase si había algo en casa o había alguien escondido. Pasado el día volvió a entrar la policía en casa y esta estaba intacta. En el hotel el niño avisó a su madre y le dijo que la habitación estaba destrozada. Avisaron a la policía, y la policía les dijo que en casa no había pasado nada raro y les pusieron una cámara por si robaban, saber quiénes eran y si llevaban un pasamontañas. A la mañana del día siguiente la casa estaba destrozada. Llamaron a la policía y miraron la cámara: a las 4:21 de la madrugada el abuelo, que era sonámbulo, había destrozado la casa durmiendo. Entonces, todos se rieron. Cuento contado, cuento acabado y con este final os dejamos. Pseudònim: BASU ADRIAN AGUILERA MONROY 6è primària A 26 EL CONTE SENSE LLETRES V et aquí una vegada un conte sense lletres. Però sabeu per què? Ara ho explicaré. Un matí assolellat dalt del turó d’una muntanya, hi havia una petita biblioteca on no hi hauria més de vint llibres. Quasi mai venia gent, tots els llibres estaven molt abandonats. Un dels llibres duia per títol Vacances a la platja, l’havien llegit tres o quatre cops. El llibre n’estava d’allò més orgullós, de comptar amb el rècord d’aquella biblioteca... Aquell matí, quan es va despertar per donar el bon dia a les seves lletres, no hi eren! El llibre va començar a buscar les seves lletres per tot arreu però no les va trobar. Estava en blanc. Aleshores, el llibre es va haver d’arriscar a sortir de la biblioteca i, potser, viure una gran aventura. Va caure rodolant per el turó, però va arribar un moment que es va haver d’aturar perquè es va trobar amb la senyora papallona a qui li va preguntar si havia vist lletres perdudes que corrien en direcció a la ciutat. La senyora papallona va començar a riure perquè el conte no tenia lletres. Uns minuts després, quan estava a punt de sortir del bosc per entrar a la ciutat, tots els animals del bosc ja sabien que no tenia lletres i tots se’n reien d’ell. El llibre estava molt trist perquè tothom es burlava d’ell i a més a més les seves lletres l’havien deixat tot sol. Per fi va arribar al magatzem de la biblioteca central de la ciutat, que era impressionant i gegantina, però allà també els llibres se’n reien d’ell. Un llibre amb el títol Excursió a la muntanya li va dir que la gent és molt dolenta i que a la mínima que veuen algú diferent se’n riuen i això està molt malament. També li va dir que no calien lletres per ser important. I així va ser. I des d’aquell dia el llibre va sortir en el diari i a totes les revistes i es va fer molt famós. I entre tots li van posar un gran títol: Imagina’t el teu conte... I qui no ho vulgui creure, que ho vagi a veure! Pseudònim: Llegir és gratis.com YAIZA DA MOURA SANTAFLORENTINA 6è primària B 27 ¡A BAILAR! P aula era una niña de trece años que vivía en una casita muy acogedora en un pueblo llamado Dan Village. Ella era castellana, de Burgos, pero desde bien pequeña vivía en Estados Unidos. Iba a un instituto privado, muy estricto, pero a pesar de eso, tenía una mejor amiga que se llamaba Charlotte. Paula tenía una enfermedad que hacía que todo le costara un poco más que a los demás. Aun así sacaba muy buenas notas, era muy amable, y bailaba de maravilla. Tenía a su mejor amiga para hacerle compañía, pero en las escuelas e institutos siempre hay alguien que molesta a la gente ¿verdad? Pues en su instituto también. Un niño llamado Jonás siempre la estaba chinchando, y aunque su mejor amiga, Charlotte, lo intentaba evitar, seguía haciéndolo y no podía pararlo. Por las tardes iba a clases de ballet, y allí cada día aprendía cosas nuevas. Su profesora le decía que tenía mucho potencial y, que si seguía haciéndolo tan bien como hasta el momento, podría llegar muy lejos. Un día normal de colegio, Paula iba de camino a su instituto. Tropezó con una piedra y cayó al suelo. Pero eso no fue lo peor, lo peor era que Jonás le había hecho una foto en el suelo. Cuando Paula cayó, pensó que ese no iba a ser su día de suerte, y no iba mal encaminada… Una vez en el instituto, todos estaban mirándola, señalándola y riéndose de ella. Paula no les hizo mucho caso porque no sabía de qué iba la cosa, y pensaba que sería una broma o algo así. Entró en la clase y se sentó en su mesa, al lado de Charlotte. Paula le preguntó por qué todo el mundo se estaba riendo de ella y Charlotte le respondió que todo el instituto la había visto en el suelo, ya que Jonás le había hecho una foto y la había enviado a todos sus contactos. Paula se sintió fatal. Charlotte la animó y le dijo que no hiciera ni caso de lo que le decían, porque ella valía mucho más que todos esos que se estaban burlando de ella. Paula quería creerla pero no se sentía del todo segura. Cuando por la tarde le explicó a su madre lo ocurrido, la animó diciéndole más o menos lo mismo que Charlotte, pero con palabras de madre, que animan más. Al día siguiente, todos los profesores se habían enterado de lo que había pasado con la foto, por eso habían hablado con Jonás. Todo eso estaba muy bien, pero como Jonás era un “perlilla” y todo le daba igual, al cabo de poco rato, hizo como si nunca hubiera hablado con los profesores. Durante todo el día, Jonás le estuvo mandando miradas asesinas a Paula. Normalmente Paula hubiera tenido un poco de miedo, pero con el apoyo de su madre y Charlotte, lo había superado bastante. Por la tarde tenía que ir a ballet, eso era lo mejor del día, porque le encantaba. Cuando acabó la clase, su profesora de ballet habló con la madre de Paula, sobre el tema de que Paula 28 era maravillosa bailando, y que quería apuntarla al campeonato nacional de baile clásico. La madre de Paula dijo que tenía que hablar con su marido, y que al día siguiente lo confirmaría. Mientras cenaban, la madre de Paula le comentó a su padre eso del concurso, y su padre dijo que a él le parecía muy bien. ¡Se le veía muy emocionado! Al día siguiente, Paula le contó a Charlotte lo del concurso, y se puso muy contenta. No se lo dijo a nadie más porque sabía que no se lo creerían y se reirían de ella. Paula no iba a dejar que le estropeasen ese momento, porque iba a ser su momento de gloria. Esa misma tarde, Paula y su profesora hablaron sobre el concurso, y cuando sus padres la fueron a recoger hablaron durante mucho rato. Al final acordaron que saldrían hacia Texas al cabo de dos días, allí es donde se celebraba el concurso. Los siguientes dos días, Paula solamente pensó en el concurso y en el vuelo, esas 48 horas le pasaron volando. Una vez en el aeropuerto, Paula se puso muy nerviosa, pero sus padres la reconfortaron con dulces palabras, besos y abrazos. El viaje le pasó muy rápido, y cuando estuvieron en Texas, fueron directamente al hotel. Cuando llegaron a Texas era de noche, por eso cenaron muy rápido y se fueron a dormir. Al día siguiente empezaba el concurso, y cuando se despertaron solo quedaban dos horas para que empezara. Paula se arregló a toda prisa y fueron rapidísimo al concurso. Cuando le tocó salir estaba súper nerviosa, como nunca lo había estado en su vida. Estaba muy nerviosa, sí, pero cuando salió, se le fueron todos los nervios, y el baile le salió perfecto. Paula fue avanzando y llegó hasta la final. Fue un duelo muy reñido, pero aun así, ganó, solo por unas décimas. Cuando llegó a la escuela, todo el mundo le preguntó dónde había estado, hasta Jonás. Ella les explicó lo del concurso, pero aunque algunos se lo creyeron, Jonás y sus amigos se rieron de ella. Por eso al día siguiente, Paula llevó a la escuela el trofeo de ganadora y Jonás tuvo que tragarse sus palabras. Paula pensó en lo que le había pasado los últimos meses, y aunque hubiera gente que se riera de ella, si confiaba en sí misma, podía llegar mucho más lejos que esos niños. Pseudònim: Gorjuss GISELA FORTUÑO FRESNILLO 6è primària B 29 1r ESO PARETS ESCRITES A questa història va passar fa molts anys. La Margi era una nena que només amb nou anys va haver-se’n d’anar a viure a Alemanya i deixar enrere Barcelona. Quan va arribar al seu petit poble a prop de Berlín i va veure la seva nova casa li va passar pel cap que aquella casa tenia alguna cosa que no era massa bona, ja que semblava la típica casa mig abandonada i deshabitada des de ja feia uns anys. Quan hi varen entrar ella, els seus pares i la seva germana, la Júlia, es van sorprendre tots de tan bé que estava aquella casa per dins: estava molt neta, com si algú fes molt poc l’acabés de netejar, tota. Però el més sorprenent era que l’habitació de la Margi estava tancada amb clau, i el pitjor: que no tenien la clau i tampoc la menor idea d’on podia ser la clau d’aquella porta. Mentre no trobessin la clau, la Margi dormiria a l’habitació de la seva germana, cosa que ninguna de les dues volia. Un dia la Margi, jugant al jardí, va veure un gat blanc, la va sorprendre i el va seguir. El gat es dirigia a la part del darrere de la casa, a una mena de petit rebost. La Margi encara no l’havia vist, i va entrar. Allò sí que estava brut! Estava ple de coses velles i belles. La Margi va trobar una polsera amb una clau. Al principi ni li va passar pel cap que aquella pogués ser la clau de la porta de la seva habitació. Però va entrar a casa i va sentir els pares parlar sobre la porta tancada de la seva habitació i es va mirar la polsera i va córrer escales amunt. Va veure que la clau era molt petita per poder-la obrir, però ho va intentar. La sorpresa va ser que la porta es va obrir. La Margi no va entrar ràpidament ja que no s’ho esperava. Desprès d’estar-se allà sense creure que aquella clau fos la de la seva habitació, va entrar. A la habitació no hi havia res, només una paret de les quatre tenia alguna cosa especial. Tenia una història escrita, allà mateix. La Margi va començar a llegir. Es va sentir identificada amb la història escrita. Una nena s’ha de mudar a un altre país i la seva casa nova és molt misteriosa. Però aquella història anava avançada, respecte a ella, ja que la paret deia que els seus veïns es presentarien i que la Margi començaria a anar a l’Escola Internacional de Berlín. Els veïns sí que es podien presentar a casa seva, però el tema de l’escola de Berlín sí que no podria passar ja que no hi havia places. Les altres parets tenien dibuixos, a una hi havia dibuixada 30 una platja, a l’altra un arbre amb les fulles caigudes i l’última una casa que tota la seva teulada estava nevada. La Margi va deduir que les altres parets també tenien històries però s’havia d’arrencar el paper que les tapava, que era on hi havia els dibuixos. I pels dibuixos també va deduir que cada paret era per a cada estació de l’any. Acabàvem de començar la primavera, és a dir que la Margi s’havia d’esperar que acabés la primavera. No li va dir res a ningú sobre l’habitació, va fer com si l’habitació seguís tancada. Va passar la primavera i ja eren amics dels veïns i la Margi ja tenia plaça a l’escola. A la paret d’estiu no deia res de bo... La mare de la Margi es va posar molt malalta i al final se’n va anar al cel. Tothom estava deprimit, sobretot el pare, més que les filles. A la paret de tardor deia que el pare agafaria una depressió i enviaria les filles a una escola internes. Doncs la Margi sí que li va dir a la Júlia. La seva germana no se la va creure, la Margi li va explicar tot sobre les parets, però la Júlia no s’ho creia. A l final sí que va passar, el pare ja no podia més, les anava a enviar a una escola interna. Però el pare al final va dir que no. Al final se n’anaven a Barcelona però ell es quedava allà. Les nenes no li van portar la contrària al seu pare, no van dir res. La Júlia va saber un secret que no va poder acabar de gaudir i que la va preparar per al pitjor. Pseudònim: Wifi MARIA VIGO JABALOYES 1r ESO A 31 NO TE DEJES LLEVAR D ulce y hermosa, bonita y encantadora, de tus ojos me he enamorado. Ven conmigo y vivirás. No me interesan tus piropos. No vas a poderme engañar. A no ser que me arrastres hasta el infierno, tu hogar. Yo no quiero estar contigo, veo en ti la oscuridad, mi corazón no te pertenece, ni mi alma, ni mi identidad. Tu corazón me pertenece y vendras conmigo hasta el final. Vete de aquí, demonio malo, vete de aquí, devuélveme mi corazon. Y fuera la violencia que estoy viviendo yo. Vendrás conmigo aunque no quieras, eres mi esclava y lo serás. La violencia nació conmigo y conmigo vivirá. Pseudònim: COCO MARIONA MUSTÉ JOVÉ 1r ESO A 32 LA VIDA D’UN CAMBRER I sí, hi ha molts oficis: bomber, policia, mestre, productor de cinema, escombriaire, cuiner, cantant i fins i tot aventurer. Però aquest home va decidir ser cambrer. I semblarà un bestiesa, però mai us heu parat a pensar que sempre que us ve de gust prendre una cervesa, unes olives, una coca cola o unes patates, hi ha algú que fins i tot un divendres al matí, dissabte a la tarda, o divendres a la nit, és allà per portar-vos a la taula el menjar o la beguda? I que a més no cobra quasi res! Doncs ara explicaré una història sobre un cambrer. No devia tenir més de 31 anys. No era ric, però cobrava suficient com per comprar el pa, alimentar la seva família, i pagar el petit apartament que tenia a un carrer vell i fosc. Les parets de casa seva estaven lleugerament trencades i descolorides. Tenia una petita cuina vella, una petita sala d’estar, una habitació amb un llit i un bressol i un petit lavabo. La casa tenia un sòl de pedra, fred i gris. Només tenien una estufa per tota la casa, que es trobava a un racó de l’habitació. Aquest home es deia Pol. Un home feliç i positiu. Vivia amb la seva família: la seva muller, Margarida, i un fill petit, de tan sols un any, que s’assemblava molt al pare i es deia Joan. En Pol era un home alt i fort, amb el cabell negre com el carbó, i uns ulls de color cafè. Color cafè que treu el son, color cafè hipnotitzant. Tenia un quaranta-cinc de peu, i una XXL. La seva muller no treballava, per tant els costava arribar a final de mes, però hi arribaven. En Pol es llevava a dos quarts de sis del matí, per arribar a treballar a les sis, fins i tot els diumenges, per anar a la cafeteria on l’esperava el seu cap, n home vell, malhumorat i amargat. Renyava en Pol a la mínima ocasió. Sona el despertador, dos quarts de sis. Surt del llit, tapa la Margarida amb la manta, i li fa un petó a en Joan. Va a la cuina i talla un tros de pa. Obre la nevera i treu un petit tros de mantega. L'unta al pa i se’l menja. Assaboreix cada segon, sap que no tornarà a menjar fins el matí següent. Es posa una camisa negra simple, uns texans, les seves espardenyes de color blanc, es posa el davantal i surt de casa amb un somriure. Arriba a la cafeteria, on l’espera el seu cap malhumorat, com sempre. Passa pel costat d’en Pol, i el trepitja amb les seves sabates lluents. A en Pol li fa mal el peu, però no reacciona, per por que ho torni a fer o que el renyi. Són les set del matí, arriba el primer client. Demana un cafè amb llet i un croissant de xocolata. En Pol corre a la cuina per fer el cafè, mentre que amb un plat agafa un croissant i el posa damunt la safata. Agafa la tassa de cafè de la cafetera, i va cap a la taula, on l’espera el senyor llegint el diari. Li deixa sobre la taula. El senyor mira en Pol durant uns segons, però baixa la mirada i comença a menjar. En Pol s’allunya, i es queda amb l'esperança que el senyor li deixi propina. Quan el senyor acaba, en Pol va amb els dits creuats cap a la taula, però el senyor paga just i marxa. En Pol no perd l’esperança. Creu que aquest és el seu dia. 33 Arriba el següent client; aquest cop són dues dones. Una és rossa, amb el cabell llis, prima i baixeta. L’altra no és tan prima, té el cabell negre i rinxolat. Les seves botes d’aigua ressalten, són roses. La primera s’acosta a la barra, i demana un entrepà de fuet i un suc de taronja. La segona no s’apropa, però li crida a la primera que vol un entrepà de truita de patates i un suc de préssec. La primera ho demana, i li somriu. Un cop s’han assegut, en Pol els prepara els entrepans i els sucs. Les dones paguen, però tampoc no deixen propina. Encara no perd l’esperança. El dia passa igual, arriba gent molt simpàtica, d’altres no, és clar, i ningú deixa propina. Fins que, a les set i divuit exactament, arriba un nen petit. Devia tenir cinc anys acabats de fer. Aquest s’apropa a la barra, i amb un esforç i un esbufec, intenta treure el cap per damunt el taulell. Un intent fallit. En Pol surt, agafa el nen en braços i l’asseu en un tamboret de color blau amb puntets negres. El nen li demana una ensaïmada i en Pol va a buscar-la; l’embolica amb un tovalló i la posa dins d’una bossa de paper. Li dóna al nen petit que li dedica un somriure. Aquest va vestit amb roba amb forats, trencada. En Pol no ho veu, però ho intueix perquè porta la samarreta i els pantalons plens de pegats. Apareix una dona embarassada, amb la roba igual que el nen, i en Pol intueix que deu ser la mare del nen. El nen li dóna els calers justos, però després afegeix dos euros. En Pol no sap si cridar o saltar, però la seva reacció no és aquesta. Quan el nen salta del tamboret per anar amb la seva mare, en Pol crida el nen. Aquest va corrent cap a ell. En Pol li obre la mà al nen, deixa caure els dos euros sobre el palmell de la seva mà i li diu a cau d’orella: “Té, per tu”. El noi mira en Pol, després la seva mare, torna a mirar en Pol, que li somriu. Tanca la mà, i va corrent fins a la seva mare, a la qual li explica el que acaba de passar. La mare li somriu, i en Pol li torna el somriure. Ara se sent molt millor que quan tenia els dos euros a la seva mà. Era l’hora de tancar, les onze en punt. Ningú havia deixat propina, però a en Pol no li importava. Veure el somriure d’aquell nen era el millor regal. De sobte, el seu cap va aparèixer, i en Pol es va desfer dels seus pensaments quan el seu cap li va dir: “Te'n recordes del nen de la ensaïmada? Era el fill del meu germà”. Un conjunt de sentiments i dubtes van explotar a dins d’en Pol. Aquest no va reaccionar, i el cap li va donar amb la mà a l’esquena, i a continuació, va marxar. En Pol va fer el mateix. Caminava a les fosques. Quasi tots els fanals estaven espatllats. Va arribar al portal de casa seva, va obrir la porta, i el seu fill, en Joan, va saltar en braços de seu pare, deixant-lo sense alè. Durant un instant, en Pol va recordar el nen de la cafeteria, el que va demanar una ensaïmada, el que va abraçar-lo, igual que el seu fill. I aquesta és la història d’un cambrer. Ni més ni menys. I com se sol dir; conte contat, aquest conte ja s’ha acabat. Pseudònim: TRIKY LUCIA PORRAS QUEVEDO 1r ESO B 34 LO NECESSITO Y o necesito ver a mi padre, vivo y coleando, abrazado a mi madre. Mi padre murió, en los campos de concentración. En una gris mañana, al lado de nuestra cabaña. Se fue a la ducha con sus amigos, seguido de muchos refugiados. De golpe un soldado gritó: -¡Al suelo y todos callados! Las duchas se encendieron, se oyeron gritos desesperados. El agua salía sin desprecio, con ácidos envenenados. Todos murieron intoxicados, estirados en los baños. Sin nada y sin nadie, suspirando por sus padres. Echo en falta a mi padre y a todos sus acompañantes. Pero siempre permanecerá en mi corazón, protegido con toda mi sangre. Pseudònim: Esteban Co RENATA BOTELLA HERMS 1r ESO B 35 2n ESO SOTA LA DUTXA H Presentació: ola, em dic Steve Peters, tinc 34 anys i visc al sud de Manhattan, en un petit barri anomenat Hell's Kitchen. Treballo a ISS, una de les empreses més importants de Nova York. La meva feina és dirigir el servei de neteja de tots els hotels de la zona. Dilluns 11 de Gener 2014: Estimat diari, el dia d’avui no ha sortit com jo m’esperava. M’he llevat a les cinc del matí per culpa del meu maleït despertador que ha sonat una hora abans del previst. He aprofitat per endreçar una mica l’habitació i després m’he arreglat per anar a treballar. He perdut el tren per culpa de l’embús de gent que hi havia i finalment he hagut d’agafar un taxi. He arribat tard a treballar i el meu estimat gerent m’ha donat una pila de currículums per analitzar. Com que m’he passat pràcticament tot el dia així, no he tingut temps ni per menjar. Al vespre, he agafat el tren i he marxat cap a casa. Com cada nit m’he posat sota la dutxa a reflexionar. Divendres 29 de Gener 2014: Estimat diari, a les 2 de la matinada he sentit unes veus al menjador de casa: “Et matarem”. M’aixeco ràpidament del llit per veure l’origen d’aquests fenòmens inquietants. Obro el llum i trobo tres noies assegudes al sofà. Les seves cares em semblen molt familiars, són les noies que vaig conèixer en aquella festa, quan anava tan borratxo i conduint i quan vam xocar amb aquell arbre i hi havia tanta sang i tants crits i tenia tanta por i la ambulància va trigar tant que van morir totes. Hola Steve –diu l’Aimie, que anava asseguda al seient del copilot. Què hi feu aquí? –dic jo aterrit. T’hem vingut a ajudar –diu la Mery, que va ser la que va trigar més a morir. No necessito la vostra ajuda, ja vaig al psicòleg. Jo crec que sí. Si fas el que et diem et sentiràs millor i potser ens pots recuperar –respon la Hanna, que quan va morir feia tres anys que sortíem. Però què és el que he de fer? –pregunto desesperat. Seguir les nostres instruccions i sobretot no dir res a la psicòloga. Però... No hi ha cap però, tu ens vas matar i pagaràs pel que vas fer. Ara vés a dormir i demà no vagis a treballar –em talla l’Aimie. Com pot ser, elles ja no hi són, van morir, van morir, les vaig matar! El sentiment de culpabilitat em matava, havia de fer el que fos per poder recuperar-les. 36 Al matí, truco a l’empresa i dic que deixo la feina, que m’he de dedicar a d’altres coses i no deixo que em contestin, penjo ràpidament. Vaig a la dutxa. Sento l’aigua calenta recorrent el meu cos, és una sensació bastant relaxant, però sento un altre cop la veu de la Hanna, l’estimava, ho vaig deixar tot per ella i quan vaig veure que no respirava... Les seves mans toquen la meva pell humida i la seva dolça veu em xiuxiueja: “Mata, mata, mata”. Té un ganivet a la mà. Me’l dóna. Em vesteixo, surto al carrer, està ple de gent, tots innocents però elles també ho eren. Trec el ganivet de carnisser de la motxilla i començo a matar tot el que passa pel meu davant. Les noies m’estan observant, m’animen a matar més i més gent. Pujo corrent a casa i em tanco al lavabo. Elles estan amb mi. Em poso un altre cop sota la dutxa i escolto les sirenes de les ambulàncies i els cotxes policials. No és just, només van de pressa quan la gent és apunyalada, no quan hi ha un accident. Intento no pensar en res, i ho aconsegueixo. L’única imatge que tinc al cap és la de les noies, tan maques, tan indefenses, tan poc culpables. Uns cops de porta em desconcentren, la policia, m’ha enxampat. Sento crits que em diuen que em lliuri, que tot serà més fàcil. Les noies també em parlen: “L’assecador, endolla l’assecador”. Entenc el que em volen dir. Segueixo les seves ordres i l’agafo per poder morir com més m’agradaria, sota la dutxa. Pseudònim: Mifito NEUS TUDELA I SUÑÉ 2n ESO A 37 JÖRG I CORNELIA A quel día era el cumpleaños de Pol, cumplía treinta años. Su familia había preparado una pequeña fiesta para él y su hija Adriana, que hacía dos días que había cumplido seis añitos. Estuvieron celebrándola durante toda la tarde hasta que anocheció. La gente se fue despidiendo y quedaron los dos solos. Pol se iba a la cama cuando Adriana le llamó, quería que le contase un cuento antes de que se fuese a dormir. Él cogió uno de los cuentos de la estantería, “Blancanieves”, era su favorito; pero no, Adriana quería que él mismo le contara su propia historia. Empezó a pensar en su familia, quería explicarle algo de cuando su padre, es decir el abuelo de Adriana, era pequeñito como ella y tenía unos seis años. Recordaba que su padre Otto le había explicado que aquel había sido uno de sus peores cumpleaños ya que había sido en esa misma edad cuando desaparecieron sus padres Jörg y Cornelia, nadie sabía ni dónde ni por qué se habían ido; no se sabía absolutamente nada de ellos. De pronto se dio cuenta de que aún estaba en la habitación de su hija, que ya se había dormido. Decidió volver a su habitación, quería meterse en la cama, aquel había sido un largo día. A la mañana siguiente, Pol dejó a Adriana en el colegio y él se fue a trabajar como cada lunes. No dejaba de pensar en el día anterior, se daba cuenta de que no sabía nada sobre sus abuelos y la curiosidad le mataba. Al entrar en la oficina todos le felicitaron, Pol dio las gracias y subió las escaleras hasta su despacho. Estaba absorto en ese tema; encendió el ordenador y empezó a buscar y a buscar. Sabía que Jörg y Cornelia desaparecieron en 1955 justamente unos años después de nacer Otto, que se quedó con la hermana de Cornelia. Ella había muerto hacía solo cuatro años. ¿Por qué no le habría preguntado nada? Después de un buen rato de búsqueda, Pol encontró un blog en el que la gente preguntaba sobre gente que había vivido durante la Segunda Guerra Mundial o en los años siguientes a ésta. Había respuestas de todo tipo: algunas decían que podían haber muerto en cualquier combate, otras que podían preguntar a cualquier vecino o familiar que hubiera vivido en esa época; pero la mayoría de preguntas no tenían respuesta. Aun así, él decidió escribir, aunque no esperaba que nadie le contestase; pensó que, tal vez, aquella tarde iría a hacer una visita a su padre, pensaba que la hermana de Cornelia le podría haber contado algo a Otto. El día pasó lentamente y, por fin, dieron las cinco. Era hora de ir a recoger a Adriana al colegio. Eran las seis y media de la tarde cuando llegó a casa de sus padres. La verdad es que ellos no se lo esperaban, así que Otto le preguntó si quería algo en concreto; entonces fue cuando Pol le explicó todas sus dudas sobre sus abuelos, quería saber si tenía alguna idea de qué les había pasado. Se quedó boquiabierto, ¿a qué venían esas dudas? Hubo un momento de silencio, creo que nadie sabía qué decir. Finalmente, Otto le contestó que Susanne, la hermana de Cornelia, 38 le había entregado algunas fotos de ellos justo antes de morir. Su padre le pidió que le acompañara. Subieron hasta la habitación donde dormía Pol de pequeño y, en el fondo del cajón del segundo armario, estaban las fotografías y otras de sus pertenencias. Las sacó y se las dio a Pol, que las observó detenidamente; eran fotografías muy antiguas y Otto le explicó quién era cada uno de los personajes de cada una. También le enseñó un collar de Cornelia, regalado por su madre al nacer, antes de desaparecer, y un sobre con una nota de despedida de Jörg y Cornelia a Susanne. El contenido de ésta decía que se tenían que marcharse a otro lugar, que no podían darle explicaciones y que sentían no haber dicho nada hasta ese momento; y le decía que volverían a verse otra vez. Eso era todo lo que se podía entender, parecía haber sido un momento muy triste. Al acabar Pol le preguntó si se podía llevar la carta y las fotografías a casa por un tiempo. Otto asintió, pero tenía que cuidarlas bien, eran lo único que le quedaba de sus padres. A la mañana siguiente, sorprendentemente, Pol recibió un correo personal que respondía a la pregunta que había subido al blog el día anterior. Decía así: “Me llamo Hermine y yo fui una buena amiga de tus abuelos. Nos conocimos en 1942, en plena guerra, tus abuelos eran judíos, como la mayoría de mis conocidos. Tus abuelos, Jörg y Cornelia, tuvieron mucha suerte, ya que se escondieron en un lugar bastante aislado y siempre tuvieron mucho cuidado. Durante ese período ellos me explicaron que a sus padres, tíos y todos los amigos que tenían en Neuruppin, un pueblo cerca de Berlín, los habían asesinado los nazis, pero Susanne, la hermana de Cornelia, consiguió escapar con ellos. Estuvieron años encerrados en esa casa del bosque. Mi marido y yo íbamos todas las semanas a buscar el agua y la comida, pero ellos no salieron del recinto ni una sola vez. En 1945 la Segunda Guerra Mundial finalizó, tenían pensado escapar, pero después de cuatro años, nació tu padre. Jörg y Cornelia no sabían qué hacer, esta fue una gran noticia pero, también, un gran imprevisto. Estuvieron años pensando cómo sacar a tu padre de ese lugar tan peligroso. Cornelia creía que iba a volver la guerra, que no se podían quedar allí, pero finalmente llegamos a un acuerdo. Les convencí de que ya no iban a suceder más conflictos y decidimos que ellos se iban a ir a Francia y que mi marido les acompañaría; Susanne se quedaría conmigo cuidando de Otto y cuando Otto fuera mayor, nos mudaríamos todos a Francia. Era un buen plan, pero no podía ser perfecto: Jörg y Cornelia se cruzaron en el camino de un señor que estaba en contra de los judíos, creo que era un militar que había servido a Hitler; así que los mató. Estuvieron a punto de matar también a Alfred, mi marido, pero tus abuelos le salvaron la vida, así que te quiero agradecer todo lo que ellos hicieron por Alfred y por mí.” 39 Al acabar de leerlo Pol llamó rápidamente a su padre y le leyó el correo. Cuando hubo acabado, a Otto le caían lágrimas, pero no de tristeza, sino de alegría. Por fin sabía qué había pasado con sus padres. Ahora ya podría buscar sus restos y llevar flores al cementerio. Pseudònim: Cherry MIRIAM GONZÁLEZ RASCÓN 2n ESO A 40 GUANYAR SENSE JUGAR A Vancouver viu un home d’èxit, però saturat pels seus negocis. Ell és en Jack, Jack Ray i és el director de la famosa empresa d’aeronàutica Ray. Ell s’acabava d’aixecar després d’una nit intensa de negocis. Eren les 10:38 del matí i estava sonant el telèfon. Sabia que seria la seva mare que el trucava per donar-li ànims, també per avisar-lo que serien al recinte, encara que no sabia com arribarien perquè la nevada a cada minut era més intensa. Avui era el gran dia del campionat de la World Cup Poker Stars i ell competia pel gran premi 250.000$ En Jack estava molt atabalat, portava uns quants dies sense dormir gaire, pensant estratègies per al campionat. De manera que abans de les 18:00, l’hora que començava el campionat, va decidir trucar al seu germà, ja que ell havia estat el que l’havia ensenyat a jugar a aquell magnífic joc anomenat pòquer. Com solien fer de joves, van quedar a un bar apartat del centre de la ciutat anomenat Phillies. En arribar, com sempre, el seu germà William l’esperava a taula amb dues cerveses i una baralla de cartes de pòquer de la marca Bycicle. Es van saludar i van començar tots dos a parlar sobre les estratègies que en Jack utilitzaria al gran campionat. Durant l’estona que van ser a la cafeteria, el temporal va empitjorar, i per la televisió s’anunciava que la població de l’oest de l’estat de Canadà de la Columbia Britànica havia de refugiar-se a casa seva. S’apropava un temporal amb vents de més de 100 km/h i la nevada seria intensa. En Jack i el seu germà, amb una gran decepció, van avisar la seva família, que ja probablement es trobaven al centre del campionat, que no hi assistirien. La seva família es quedaria al centre on se celebrava el campionat fins que el temporal passés. Entre la gent atrapada al bar, va donar la casualitat que tots ells eren concursants i, víctimes de l’avorriment, van decidir fer una petita eliminatòria entre la gent que hi havia al bar, però hi havia un requisit per participar-hi, saber jugar a pòquer, és clar. Els participants del campionat improvisat eren vuit , incloent en Jack i en William. Només feien falta un baralla de cartes i una taula suficientment gran per a 8 persones. Passades tres hores, el petit campionat al bar havia conclòs. El campió va ser un home de 53 anys, que es deia Mark i venia de Florida, EEUU. Havia sigut campió de pòquer a l’estat de Florida dues vegades seguides. En finalitzar la tempesta, tots els del bar van comprovar als seus telèfons mòbils si hi havia cobertura, ja que durant la tempesta s’havia tallat i volien posar-se en contacte amb les seves famílies. 41 Tothom havia reflexionat sobre el que havien viscut aquella llarga nit de tempesta, i és que sense haver participat al campionat havien guanyat i molt: havien guanyat nous amics i noves vivències que recordarien tota la vida. Pseudònim: KAISERWALL HÈCTOR CARMONA LÓPEZ 2n ESO B 42 EL DIARIO DE MATA HARI S oy Dagna, arqueóloga, pero no de las que tú piensas: yo arriesgo mi vida por ello, he estado al borde de la muerte unas veinte veces y de todas ellas he salido inmune. Yo busco tesoros perdidos. Para otra gente, los tesoros que yo busco no llegan a ser de gran valor como los fósiles o jarrones; yo recopilo los diarios de la vida de espías antiguos, aquellos que desvelaron y sirvieron de ayuda a algún estado. Mata Hari fue una espía durante la Primera Guerra Mundial. Utilizaba su belleza para sus fines, trabajaba para Alemania, su diario era mi destino. Y esta es la historia de cómo lo encontré. Hacía ya varios años había intentado encontrarlo, así que tenía media faena ya hecha. Me dirigí desde Noruega a Berlín en avión. Un taxi esperaba mi llegada con las puertas abiertas. Subí y éste me llevó al pueblo en el que se hallaban la granja de los nietos de Mata Hari y mi diario. Caminé durante unas tres horas y ante mis ojos se abrió paso la enorme granja. Los habitantes estaban trabajando en el huerto cuando oyeron mis pasos. Abrí la verja de hierro que delimitaba la casa y les pedí cobijo. No había contratado ningún hotel confiando en que me dejaran pasar allí la noche; me dejaron. La casa era gigante, intenté mirarlo todo y observar para encontrar una puerta camuflada que me pudiera indicar el camino, pero no encontré nada. Me indicaron la habitación y me instalé lo más rápido que pude para poder repasar todos mis apuntes. Transcurrido el día llegó la hora de dormir. Cada uno nos fuimos a nuestras respectivas habitaciones. Esperé una hora a no escuchar ningún ruido, solo respiraciones y algún que otro ronquido. Salí de mi habitación y empecé a caminar con mucha precaución para no hacer ningún ruido. Pero la puerta chirrió y la madera crujió, el corazón se me paró, las manos me empezaron a sudar. Esperé unos minutos a calmarme y a revisar que no se escuchara nada, proseguí realizando el mismo método de antes hasta bajar a la primera planta. Antes de salir de la habitación había cogido una linterna muy tenue para iluminarme y no llamar la atención. La encendí, repasé meticulosamente todas las estancias de la planta principal. No encontré nada, así que bajé al subterráneo. Las escaleras estaban más sucias y rotas allí. El techo era muy bajo tenía que ir encorvada. Para mi sorpresa las paredes eran de madera antigua y tenían dibujos en relieve. La luz era demasiado floja, empecé a repasar todas las inscripciones de las paredes, saqué mi diario para compararlas, ya estaban todas escritas y tenía algunas marcadas. Presioné las marcadas en mi diario y una 43 puerta se abrió al otro lado de la sala. Entré y me adentré en el largo pasillo que se encontraba detrás. Al final, el diario reposaba sobre una tarima vieja llena de telarañas. Lo cogí y lo cambié por el mío. Subí a mi habitación y miré el móvil: las 6:30 de la mañana. Recogí todo mi equipaje, les escribí una nota a los nietos de Mata Hari y desaparecí de allí, de vuelta a Noruega. Pseudònim: Diana BERTA OROZCO GIMÉNEZ 2n ESO B 44 3r ESO EL VELL E l vell, assegut en un esglaó de l’escala, remuga. Diu coses que ni jo ni els meus amics podem entendre, en un idioma que ni tan sols existeix. Però ell parla, fluixet, i amb si mateix, però parla. M’hi atanso, i de cop i volta puc entendre cada un dels mots que surten de la seva boca. Diu coses que em fan enfadar i entristir, que em fan enyorar quelcom que mai he posseït, coses que em fan sentir buit per dins. Diu que l’home bo dels contes mai ha existit, que fins i tot les mentides són mentida, que potser la llibertat algun dia va ser real, o que potser tan sols va ser una altra invenció del titellaire, una entre mil. També diu que, en aquesta societat, és el veí qui et regala el ganivet amb el que després t’apunyalarà, que la realitat és que sempre s’enxamparà abans al coix que al mentider, i que si neixes esclau moriràs esclau. I em parla del progrés... Però quin progrés? I jo li dic que ho puc fer, que puc canviar el món... Però aleshores ell em recorda que sóc un entre set mil milions. De manera que m’assec al costat del vell, engego els meus amics a la merda i començo a remugar en un idioma que ni tan sols jo puc entendre. Pseudònim: EL TETE POL MORENO MENA 3r ESO A 45 CARACOLES ¿ Sabes cómo se siente un caracol cuando no llueve? Nunca te lo has planteado me imagino, porque son seres sin ninguna importancia para nosotros, tenemos cosas más importantes en las que pensar. Sin embargo, cuando te encuentras en el campo y observas la débil vida de un caracol, de una mosca o de cualquier tipo de insecto que yo no consigo identificar porque no me interesa demasiado pero que seguro que tú sí, piensas mucho. Intentas encontrarte en el físico de un bichillo, en cómo se mueve o cómo deja de hacerlo, y luego, después de hacer este gran esfuerzo por encontrar similitudes donde no las hay, sigues pensando en cosas que son más relevantes o que consideras que realmente aportarán algo a tu vida diaria. Pero piénsalo bien. Yo me encuentro en un bar fumando y bebiendo, y mientras pienso en animalillos entra un chico muy atractivo que, de verdad, se parece a un caracol. Es como muy sano, se mueve poco a poco, sonríe, y sin necesidad de hablar demuestra el carisma que lo caracteriza hipnotizándome sin que él lo quiera, como un caracol cuando sí que llueve. Nunca me había pasado antes y empezaba a pensar que de verdad no podía pasar eso de enamorarse a primera vista, pero la verdad es que mi atracción hacia él se atenúa cuando se pone a jugar al póker con dos tíos que rozan la repugnancia. Intuyo que empiezan a hablar de mí porque veo que los tres se vuelven. El chico caracol se levanta y se acerca a la barra a pedir unas copas poniéndose, de tal manera, a mi lado, y entonces me habla y me dice que le sueno. Yo pienso que vaya truco más malo para ligar, pero vuelvo a sentirme atraída por él inconscientemente. Coge las copas, las lleva a la mesa y vuelve para seguir hablando conmigo. Continúa con que él ha hecho teatro conmigo, que se llama José no sé qué y que es de Bilbao. Empezamos a hablar y me da la sensación de que nos tiramos así toda la noche, incluso después de que el bar cierre, y se viene a mi casa pero no hacemos nada. Descubro que no me gusta, que es un chico aburridísimo (cosa que no pensaba que pudiera suceder cuando hablas con un actor) y que no tiene ningún carisma, aunque antes pensara que sí. Así que me enfado, lo echo fuera de mi casa y luego me arrepiento de ser tan espontánea. Al día siguiente, cumpliendo mi monótona rutina, me dirijo al mismo bar. Esta vez, nada más llegar, lo veo con otra chica, que por como la trata pienso que es su hermana o su prima. Esta vez su rostro expresa tristeza y decepción, pero no por lo mío, sino por lo que esa mujer le está explicando. Yo me quedo en blanco y me siento mal porque este chico me vuelve a recordar a un adorable caracol. Es por eso por lo que me estoy varios minutos mirándolo y pensando en 46 cómo se debe sentir un caracol cuando no llueve, cuando no encuentra un lugar en el que pueda establecerse. Me da pena la situación, me hace sentir mal y hace que decida irme, rompiendo así con mi monótona rutina. Esta sensación hace que piense en caracoles, en moscas y en insectos que no logro identificar porque no me interesan demasiado, y hace que me ofusque, que todo lo relacione aunque no tenga nada que ver, que encuentre similitudes donde no las hay, que pase a ser tan aburrida como lo fue José aquella noche y que, definitivamente, me convierta en una mujer caracol, como él. Pseudònim: Jini ELENA GRUESO ÁLVAREZ 3r ESO A 47 LA SENZILLESA DEL TEU COS É s fàcil ser un adolescent català de quinze anys. T’ho juro; és ben senzill. Tot i que tu pensis que no, que és molt dur, que és complicat, que és pesat, que és insuportable... és fàcil. Creu-me. Es fàcil fins que perds el control; fins que perden el control. Fins que ells s’adonen del poder que tenen sobre tu i tu t’adones que en tens un. Un que, com ja t’he dit, és incontrolable. I, com totes les coses incontrolables, t’acaba pesant. T’acaba atabalant, t’acaba estressant, no et deixa respirar. Et fa sentir malament, incapaç, culpable, sol, atemorit, perillós. No en tenies prou amb tenir por d’ells i el seu poder, que ara has de tenir por de tu mateix. Però no estic aquí per parlar d’això. Estic aquí per explicar-te què passa quan explota, quan et fartes, quan no pots amb tu mateix. Doncs quan passa això (anomena-ho clímax, anomena-ho final, com vulguis) és quan entres a la dutxa i l’aigua surt salada. I, un cop comences a veure la teva pell fraccionada a talls, és quan comença tot: cada gota que impacta contra el terra provoca una explosió a la comarca de Lleida i cada cop que prems els punys per localitzar el teu mal, no aconsegueixes res més que activar els volcans d’Olot. Llavors és quan crides tant que la teva casa s’enfonsa. Plores tant que formes un tsunami que, a temps real, està arrasant Barcelona. Estàs tan nerviós que comences a donar voltes sobre tu mateix, però en comptes de calmar-te, origines un huracà que s’ho està passant genial destruint Tarragona. Arriba un punt que la teva consciència no pot carregar-te més i, mentre ordena a tots els desastres naturals que tornin al seu estat de pacifisme i tranquil·litat, es va acomiadant de tu serenament. S’allunya, cada cop més, fins que s’assegura que has caigut a terra i has mort. Si ho has fet (això només ho pots saber tu) és que s’ha sortit amb la seva; i ja li pots agrair. Si ho has fet, si de veritat has mort, enhorabona, acabes de proporcionar al món la pau que necessitava. Has recuperat el control sobre tu mateix, el teu poder ha marxat, però creu-me, no el trobaràs a faltar. De fet, no et trobaràs a faltar. I recorda; és fàcil ser un adolescent català de quinze anys. T’ho juro; és ben senzill. És fàcil fins que perds el control. Control que, afortunadament, mai has perdut. Pseudònim: Krats CRISTINA GIRONA CÉSPEDES 3r ESO B 48 LA DUCHA U na lluvia de calor que recubre mi cuerpo, un placer único y ojalá sin fin, los músculos se relajan, así es como todos mis pensamientos se van. Se va también, con el agua, algún cabello, las íntimas heridas de la piel y sus fríos rescoldos. Contemplo el agua algodonosa fluir sin pausa por mis músculos. Un silencio que te acoge, mientras escuchas la espuma que cruje. Un calor que da felicidad, que limpia cada recodo con oscuridad. Y se van, como el agua, a ningún sitio. Pseudònim: Briegas HÈCTOR AMORÓS THIERCY 3r ESO B 49 4t ESO ASSUMPTE: QUEIXES E stimat veí, T’escric aquest correu per demanar-te per favor que treguis LES DECORACIONS DE NADAL ja! Fa tres mesos que va ser desembre, i segueixes amb la maleïda música posada cada nit, m’arriba l’olor a torró per la finestra... És inaguantable. Ja sé que amb el canvi climàtic neva al març i l’únic que ve de gust és quedar-se a casa amb el teu cafè calentet i els nens vestits de vermell, però ens hem d’aguantar amb això: a partir d’ara el Nadal serà a la platja i passarem les vacances d’estiu amb les fulles caient i recollint els fruits dels castanyers. De passada, aprofitaré per dir-te que el petit unicorn biomèdic del teu fill no deixa de fer sorolls estranys. Encara que el deixeu volar tots els matins per sobre dels alts edificis de NuvoYorkshire, el sento fer sons metàl·lics que recorden les queixes del meu cotxe quan se li va trencar la bateria de fusió. Li demano, per favor, que el porti al mecanoveterinari el més aviat possible, gràcies. Ara que em poso a queixar-me, penso aprofitar. Per què aparques el cotxe al meu costat? Què t’he fet jo perquè tinguis tants problemes fent maniobres? Deixa de canviar la distribució de la casa cada deu dies, que mentre ho fas tremola tot, ja ho hauries de saber. Posa-li una mordassa al teu fill a la nit, que no para de plorar demanant que hi aneu tu o la teva dona. Deixa de ser tan mal educat en general, per favor! Com si fossis el totpoderós de l’edifici i poguessis fer el que et dóna la gana. Puja les escales i deixa’m l’ascensor a mi, que tu només has d’anar a la 23a planta amb la compra! Tant me fa que sigui la teva hora de la dutxa. Ja m’estàs responent, que sé que pots fer correus de veu. Gràcies per avançat, Linda Pseudònim: Pantalaimon DAVID SAÍZ VÁZQUEZ 4t ESO A 50 TE ECHO DE MENOS E stoy aquí solo con mis pensamientos y siento añoranza de aquellos momentos, momentos pequeños, breves y vitales, pero en mi mundo, tan trascendentales. Lejanos recuerdos, ecos de mi infancia, olores de tierra, de hierba y de azahar, perfumes que ella dejaba pasar. Oigo su dulce voz llamar a mis cristales, anuncio de un día de juego de chavales. Saltos en los charcos, risas en la calle y la gente mirando, sin perder detalle. Los días de invierno también me llamaba con una voz tan fría casi me helaba. Salía a la calle, los niños contentos, disfrutando todos esos fríos momentos. Te echo de menos, mi lluvia adorada. Te echo de menos, mi infancia pasada. Envuelto en la niebla mi sueño termina, Si no me espabilo no llego A LA OFICINA... Cada día en la ducha revivo tu presencia y por unos instantes añoro tu ausencia. Pseudònim: Another GEMMA BARÓ DOMÈNECH 4t ESO A 51 RUTINA A l senyor X, com a la gran majoria d’humans, li agrada seguir una rutina i qualsevol mena d’impediment en fer allò que sempre fa suposa una ira inexplicable. El nostre home surt de casa cada matí a la mateixa hora, sempre amb un petit marge depenent de quan tardi a encendre’s la seva màquina de cafè. Veu la mateixa gent cada matí, agafa el mateix autobús i baixa a la mateixa parada. També segueix una rutina amb l’horari predeterminat de l’oficina on treballa i, com que s’encarrega de la paperassa, tampoc viu gaire variacions. Torna a casa seguint l’ordre del matí a la inversa, mira el telenotícies i se’n va a dormir abans de les onze. Un dia, seguint la seva rutina, va adonar-se d’un canvi que, fins aleshores, no havia contemplat. Va ser només girar la vista un segon quan va adonar-se que la rajola que trepitjava amb el peu esquerre cada dia no era la mateixa que el dia anterior. I així, successivament, cap rajola corresponia al lloc on era. De bon principi va pensar que el cansament li havia jugat una mala passada ja que es trobava a finals de setmana. Però dia a dia va adonar-se que no era la seva imaginació ja que l’ordre de les rajoles del terra era, cada dia, diferent. Per aquest petit canvi que, com molts penseu, no pot interferir en la vida d’una persona perquè aquesta només utilitza el terra perquè la sostingui, el Senyor X va començar a generar una obsessió que cada vegada es va anar fent més intensa. Primerament, hi pensava a totes hores: mirava el telenotícies esperant que anunciessin l’autor d’aquell canvi, vigilava que les rajoles del bany seguissin al seu lloc mentre es dutxava i somiava en les maneres de canviar el terra d’un edifici en un període tan petit sense que es notés. Després, va començar a comentar-ho als companys, de forma subtil, com si fos un problema que tothom conegués. I mentre ell els ho explicava cada cop amb més entusiasme, els companys el miraven com si estigués cada cop més sonat. Tothom va començar a dir-li que allò era una tonteria i que ho deixés córrer, però ell no podia fer-ho, simplement, no podia. Cada vegada la seva obsessió pujava a un nivell més elevat i va passar de comentar-ho a escriure cartes i anuncis a diaris per tal que la gent s’adonés del problema i, sobretot, per tal de trobar a altra gent que estigués vivint el mateix que ell. Alguns diaris li publicaven pensant que era una mena d’acudit o d’article-trampa. El Senyor X va anunciar-ho 52 per tots els mitjans, fins i tot duia samarretes de protesta i, malgrat els múltiples rebutjos de la gent, ell va continuar la queixa i feia conferències per tot el país. Aquesta obsessió que va originar-se pel trencament de la rutina d’un home corrent ens confirma la teoria que he anunciat a l’inici, ja que en un moment d’aquest procés (no sabria quin exactament) la seva obsessió va convertir-se en la seva rutina. Pseudònim: HOOK TERESA MERCÉ GOTSENS 4t ESO B 53 MI MONSTRUO INTERIOR M e solían encantar las revoluciones. Eran mi vida, mi porqué existencial. Era extraño, pero de repente me daba cuenta que sin ellas no era nadie. Bien, era alguien, pero no yo. Mi nombre iba ligado a las revoluciones, habían pasado a formar parte de mí, eran tan imprescindibles para mí como lo es para el resto de la gente el oxígeno para respirar. Revolucionarme era mi sello de identidad, tanto era así que en mi pueblo natal me conocían como “la revolucionaria”. Y no me lo decían precisamente en tono afable o amistoso, pero me daba igual. Que los demás me dieran igual era otra forma de revolucionarme, así que me encantaba. No recuerdo bien cuándo me empecé a interesar por las revoluciones, por luchar contra lo establecido y lo impuesto a la fuerza. Quizás fue desde el momento en que me vi agobiada, asqueada de la gente que me rodeaba y de sus costumbres arcaicas. Fueron mis padres, obviamente sin querer, los que me arrojaron a esta extraña pasión. Su pulcra educación y sus altivos modales, junto con su extremo culto a Dios y a la Iglesia, me repugnaban. Fueron tales sus intentos de que me convirtiera en juez, que lo que acabé haciendo fue tirar tomates podridos a la cara de más de uno. Entré dentro de un grupo de jóvenes revolucionarios de la capital, con los cuales solíamos acudir a manifestaciones y chillábamos cosas innombrables sin cesar. Y yo me sentía bien, porque sabía que estaba luchando por el bien común, por un ideal mayor que el de mi felicidad: estaba luchando por la felicidad de mi sociedad. Pronto, al igual que los políticos, empecé a escalar posiciones en ese pequeño grupo de estudiantes revolucionarios, hasta el punto que ese grupo me pareció demasiado insustancial, demasiado poco para mí. Y decidí medrar. Medré a una asociación de gente revolucionaria, y de allí volví a medrar, hacia otra organización, y a otra, y a otra… Finalmente estaba dentro del grupo revolucionario más importante de mi país, y me sentía plenamente orgullosa me mí. Conseguimos hacer que el sistema político del país cambiara, exigíamos a los políticos más transparencia y menos engaños. Y resulta que funcionó; no sé aún cómo, pero funcionó. Y fue entonces cuando un día me ofrecieron formar parte de un partido político opuesto a mis ideales, pero con un buen sueldo mensual. Y pasó lo que menos esperaba que sucediera: dije que sí. ¡De mi minúscula boca salió un sí! Un sí que sonó convencido, incluso un poco arrogante y creído. Me juré a mí misma que en el fondo esto también era una revolución, ya que aprendería nuevas formas de hacer política, y vería que no siempre nuestra forma de pensar es la correcta. Ni tan sólo me di cuenta, pero los años pasaban y yo seguía allí, en lo alto del partido, dirigiendo a todos los de rango inferior a mí como haría cualquier dictador sin escrúpulos. Era algo muy 54 extraño, algo que me superaba sin poderlo controlar, no era dueña de mí misma. El ansia de poder había tomado el control de mí, y ya no podía hacer nada para volver atrás. Me encargué personalmente de destruir paso a paso todo lo que había conseguido mi país años atrás, todos los avances conseguidos con el sudor de nuestras revoluciones los estaba arrojando al vacío sin el más mínimo remordimiento. Había sido infiel a mis propios ideales, me había traicionado a mí misma. Y así acabé mis días, echada en la cama de mi piso multimillonario, rodeada de tres o cuatro sirvientes que ni me miraban, bebiendo vino importado de Italia y limpiándome las lágrimas con los billetes de 500 que me sobraban. Me convertí en mi peor pesadilla, me convertí en un monstruo. Quizás ese era el monstruo que había habitado desde siempre en mi interior, del que había intentado escapar desesperadamente durante toda mi vida, pero que al final me había atrapado. Desde pequeña había estado huyendo de mí misma, sin ni siquiera darme cuenta, porque en el fondo sabía que era igual que la gente a la que odiaba, era igual que todos ellos: era igual que los políticos, era igual que mis padres, era igual que la Iglesia… pero tenía miedo de aceptarlo. Y al final me encontré. Y sin darme cuenta me acepté, porque, al fin y al cabo, la aceptación es el primer paso para la superación. Y es que todos llevamos dentro a un terrible monstruo, y sólo si huimos lo suficientemente lejos, podremos abandonarlo del todo. Creo que yo hubiera necesitado marcharme fuera del planeta Tierra para huir de mi monstruo, pero en mi época aún no existían las naves espaciales. Pseudònim: Samarcanda ALBA TEBAR GUTIÉRREZ 4t ESO B 55 1r Batxillerat SEMPRE EL MATEIX HOME D ing, dong... Ding, dong... Les frívoles agulles del rellotge tocaren les tres de la matinada, i seguíem els dos asseguts en aquella vella i putrefacta taula de fusta, la qual portava tants records. “El temps no perdona, oi?”, em va dir l’home amb cert to irònic. Els dos sabíem que allò tard o d’hora havia d’acabar, que no podíem jeure eternament davant d’aquella taula en aquella fosca cel·la, no podíem estar per sempre immersos en aquell opi, ni podíem evadir aquella realitat sense fi. Vaig mirar al meu voltant. Era tot un espectacle desolador, el qual encabia perfectament com havien estat les nostres vides. El cendrer, ple a vessar de totes les emocions que havíem anat cremant poc a poc durant aquella nit, encara desprenia un petit fil de negre fum, negre... Com les nostres vides... Una petita espelma, col·locada estratègicament enmig de la taula, desprenia una tènue llum groga per tota la sala, fins perdre’s en el buit de la pupil·la d’aquell home que jeia davant meu. Aquella mirada... Acabes reconeixent-la fàcilment després de tants anys. És la mirada d’algú que ho ha perdut tot, i que ara es dedica a caminar per les tenebres de la seva ment, vagant per la part més oculta i obscura dels seus sentiments. El vaig mirar a la cara: una petita llàgrima recorria la seva bregada pell. Passava pel pòmul... la galta...i acabava el recorregut per la seva magre cara lliscant fins el final del mentó. Després d’aquells segons, que havien semblat hores, van picar a la porta. Un home de mirada buida i serena va entrar a la cel·la. “Ha arribat l’hora”, va dir. L’home assegut davant meu es va aixecar. Va anar fins la porta, on l’altre el va emmanillar amb un dur acer i el va portar per un laberint de passadissos foscos, tristos, fets del més fred dels formigons. Pseudònim: Espada 4 President ALBERT GARCIA LLAGOSTERA 1r Batxillerat 56 UN LARGO DIA E l agua cae sobre mí. Se desliza hasta llegar al suelo. Me da la sensación de perder otro pedazo de mi vida con cada gota que desaparece por el desagüe. Repaso minuto a minuto los sucesos del largo día, el que ha hecho cambiar mi vida, y el que sé que no voy a olvidar. La primera imagen aparece. Solo levantarme me he encontrado perdido en una discusión que ya ninguno sabíamos cómo había empezado. Ana estaba frente a mí, y yo no podía escuchar, solo veía diapositivas de sus expresiones faciales, cambiando a cada segundo, mostrando agotamiento, enfado, tristeza, incertidumbre. La segunda imagen mostraba a mi hija, sentada en la cocina. Ya no era esa niña pequeña que cantaba, reía y jugaba sin pensar en nada más. Ahora era mayor, había crecido. Casi sin darme cuenta ya había pasado delante de mí, hacia la escuela. No me había dado un beso antes de irse. Ya no era la misma. ¿Se habría olvidado de mí? La tercera imagen continúa. Al llegar al trabajo me he sentado en mi sitio. Había un ambiente extraño. La inseguridad reinaba en cada gesto de mis compañeros. Piernas inquietas, manos mojadas, respiraciones alteradas me hacían desconfiar. Veinte minutos después me encontraba frente al director. Él también estaba nervioso, no le gustaba hacer eso, es más, lo odiaba. Y la última imagen ya recorre mis pensamientos. Caminaba por las calles, entre los árboles, a paso lento, sin poder pensar en nada, solo paseando. Todo lo que creía que era mi vida, se había desvanecido en un solo día. Ya no imaginaba un futuro. Ya no imaginaba un mañana. Pseudònim: Villena MARINA AUSIÓ JUBERIAS 1r Batxillerat 57 FINALISTES CATALÀ CURS 1r primària A Elisabet Bellido 1r primària B Mireia Cabasés 2n Primària A Montserrat Martí 2n Primària B Sílvia Montesinos 3r Primària A Mercè Ventura 3r Primària B Laura Tamayo 4t Primària A Dolors Serrano 4t Primària B Vanesa Hernández 5è Primària A Arantxa Ampudia 5è primària B Carla Boza 6è primària A Àngels Santamaria 6è primària B Marta Rubió 1r ESO A Teresa Gotsens 1r ESO B Claudia Fabra 2n ESO A Cristina Cuesta 2n ESO B Xesco Mercé 3r ESO A Joan Anton Cano 3r ESO B Noa Teixidor 4t ESO A Roger Martínez 4t ESO B Gemma Ramos 1r Batxillerat Anna Martin ALUMNES TÍTOL Pau Sempere Ravell El drac, la serp i el gos Ian Cardona Sánchez El porquet que es va escapar Marc Laseca Lahoz El tresor misteriós Hugo Fernández Carmona Destructon Judith Mora Ventura Carla Roca Canals Gemma Arús Rodenas Sara Pedraza Bover Victor Figueredo Dominguez Naiara Perez Nuñez Mariona Gibert Alonso Irene Bravo Núñez Marta Torres Ferreres Carla Cayero De la Rosa Georgina González Monés Javier Gómez Lopo Kora Yuste Quintero Mariona Pons Puig Hector Rubio Erenas Guillem Sanz Cosculluela Mariona Musté Jové Maria Fernández Cardenas Renata Botella Herms Àlex Hernando Pruñonosa Paula Benito Mujal Ana Alegre Rieger Guillem Torrent Castell Patricia Batlle López-Almansa Pol Sturlese Ruíz Aina Llauradó Curull Carla Coloma Purroy Laia Hernando Pruñonosa Mariona Albors Rossell Mireia Vela Grau Sara Loscertales Caballé Laia Farré Tarrats La Laia té por de perdre La Paula té problemes La perruquera boja En Jatiti i l’estrella de mar Un llibre màgic Un somni dins d’un llibre Una aventura al·lucinant Els dos reis Anem d’esquiada La missió dels alienígenes Sempre amb un somriure La xarxa social L’ànima de l’escola El salt La 1a guerra forestal La casa pilota Recordant... Un cop de ma és el que necessitem tots per canviar Inconciència Un home lleig L’Òscar Una vida de joc Narcotraficans jamaicans El passat en una història Al revés No tinc sortida El millor moment del dia Pluja de colors El matrimoni Ulls blaus Spoiler Alert! Ja no en raja Albert Fernández Parpal Plaerdesavida 58 FINALISTES CASTELLÀ CURS 3r Primària A Mercè Ventura 3r Primària B Laura Tamayo 4t Primària A Dolors Serrano 4t Primària B Vanesa Hernández 5è Primària A Arantxa Ampudia 5è primària B Carla Boza 6è primària A Àngels Santamaria 6è primària B Marta Rubió 1r ESO A Teresa Gotsens 1r ESO B Claudia Fabra 2n ESO A Cristina Cuesta 2n ESO B Xesco Mercé 3r ESO A Joan Anton Cano 3r ESO B Noa Teixidor 4t ESO A Roger Martínez 4t ESO B Gemma Ramos 1r Batxillerat Anna Martin ALUMNES David Bravo Ruano Jan Martínez Alquézar Sara Pedraza Bover Iria Rodriguez Domínguez Emma Cervera Casas Roberto Feliu Breña Irene Bravo Núñez Sergi Alberich Rubert Jordi Andreu López Queralt Carbó Mateos Joan Peidró Ferro Lucia Romero Vílchez Mariona Pons Puig Elisenda Font Parés Clara Benito Mujal Alex Sturlese Ruíz Laura Domínguez Benítez Jan Solà Gascón Eric Olmo Viedma Leyre Soler Miras Paula Benito Mujal Berta Gràcia Albuixech Berta Comas Homedes Carlotta Alegre Rieger Albert Zarzoso Giménez Pol Sturlese Ruíz Abril Martínez Juárez Laia Hernando Pruñonosa Oriol Bagudanch Molina Maria Fisa i Millan Xavier Gimenez Sobrino Federico Fernández Galera TÍTOL La girafa verde Rockie no hace caso El Pol i el Tim El escarabajo busca Nuevos amigos El caracol y la mariposa El fantasma El niño y el Lobo El planeta loto Sergio y Mario, nos invaden los chinos La aventura de laura La aplicación Otto es un topo Rosas desconocidas Mi magnífica historia La camiseta roja Los tres osos Entre la vida y la muerte Ella tan bonita A mis espaldas todo este tiempo Mi último viaje Café Cualquier dia para morir Heridas Los granjeros ¿Por què? Un fantasma en casa Ella El leñador Lágrimas Rostro afligido Poesia Cuando me quise ir Emma Pubill Olivos El despertar de la magnolia 59 DIPLOMES LLIURATS Xavier Cantarero - 6è de primària B 60 Rita Rifé - 6è de primària B 61 Nil Acero - 6è de primària B 62 Pau Lafuente - 6è de primària A 63 Biel Molina - 6è de primària B 64 Joan Casas - 6è de primària B 65 Alba Sevillano - 6è de primària B 66 Elia Serrano - 6è de primària B 67 Héctor Calero - 5è de primària A