valencià - Real Acadèmia de Cultura Valenciana

CONFERÈNCIA ATENEU
“UN MIT: LA CONFEDERACIÓ CATALANO-ARAGONESA”
Per Vicent Ll. Simó Santonja
Decà Honorari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Quede constància del meu agraïment a quants han propiciat la meua presència en esta conferència i
a quants assistixen ad ella.
Afirmacions d'eixida:
Catalunya és gran en sí mateixa.
Catalunya no necessita que s'invente la seua història
Catalunya no necessita que s'adultere la seua trayectòria ni que s'embrute en
manipulacions el seu gloriós passat, com a part de la Corona d'Aragó, primer, i com a
part d'Espanya a posteriori.
Admeses estes afirmacions, per coherència, he de dir-los que no pretenc rastrejar
culpables d'alguns invents i falsificacions, entre unes atres raons perque tindria que
investigar o interpretar qué es lo que pretenen en realitat. I este no és el cas; preferixc
parlar de “mit”, abans que acusar de “manipulació”.
Sí que és el cas, que em referixca a “fets i documents” que no puguen discutir-se,
encara que sí interpretar-se, pero no a la llum de les situacions actuals, sino a la llum,
potser escassa, dels temps en que tals situacions “es produïren”. Hi ha molt d'espai
entre el XII i el XXI, per a aplicar el mateix raser interpretatiu, inclús d'institucions
inexistents en el XII. Sé de bestreta que els vaig a cansar a vostés en DATES I
DOCUMENTS, per és l'únic modo, per a que vostés i uns atres que me lligguen,
vagen aparcant el mit, o per lo menys pensen que no acaba de ser científic seguir
mantenint-lo a ultrança, ni menys tractar de resucitar-lo, com pareix, per a favorir
posicions actuals més extremades. La mare del corder no dona per a tant. Sol
acceptar-se el dit: “per a mostra un botó”. Els botons que podria oferir ocuparien
varis llibres. Em vaig a referir només als que considere més essencials.
El fet d'haver eixercit més de quaranta anys una professió, la de “escritor-escrivànotari”, ha servit per a que considere transcendental per a les solucions jurídiques,
que es conega el “iter humà” dels otorgants dels documents, vullc dir les “raons
humanes” que les han dut a buscar les solucions als seus problemes, que també són
problemes dels demés, de la pròpia societat en la que viuen. Per esta raó menjant per
a oferir unes DATES INDUBITADES, que espere aclarixquen eixe iter humà.
<> El 7 de setembre de 1134, fallix Alfons el Batallador, a causa de les ferides
sofrides en l'assalt de Fraga. Fallix sense descendència i baix un “estrany” testament
en el que instituïx a Deu i als Sants, cedint els seus regnes (Aragó i Pamplona) a les
Órdens Militars del Sant Sepulcre, de l'Hospital de Jerusalem i dels Templaris.
Testament que no complia la llegalitat vigent. L'estranyea del moment dugué com a
conseqüència que Aragó i Pamplona prengueren camins diferents, elegint com a reis a
Ramir II el Monge, i a García Ramírez.
<> El 29 de setembre de 1134, Ramir II és coronat rei en Saragossa. Tenia dret a ser
rei, indubtablement, com germà menor del Batallador. Devia ser conscient de que el
seu paper era conseguir la continuïtat successòria del regne. Tenia en eixe moment al
voltant dels 48 anys, casi tots ells en estat religiós (San Ponce de Tomeras, Abat de
Sant Pere el Vell, bisbe de Roda-Barbastre) Es trobà, de la nit al matí en una tasca
nova per ad ell, i en acontenyiments inesperats, com per eixemple la denominada
“Campana d'Osca”. És de supondre que des del primer moment la seua idea era ¿Soc
yo rei, fins que Deu vullga, i cóm faig que el regne tinga successor?. Ho pensà poc
més d'un any.
<> El 13 de novembre de 1135, Ramir II, secularisat i en la pertinent llicència, es
casa en Inés de Poitou. El matrimoni es donà pressa per conseguir descendència. És
de supondre que durant l'embaràs, en més o manco ilusió parlaria del tema i del sexe
de la descendència, i inclús de qué farien segons fora un o atra.
<> El 11 d'agost de 1136, naix PETRONILA, la filla del matrimoni. Un embaràs de
271 dies, els nou mesos justs. És de supondre una certa decepció per no haver segut
fill varó, i naturalment noves conversacions que no coneixem pero podem imaginar,
¿seguim “buscant” un varó, que fem si “abandonem”?. Ni se sap. A finals de 1136,
Inés es retira al monasteri de Santa Maria de Fontevrault. Ramir II es queda a soles en
el gran problema: ha de buscar solució jurídica per a que no s'interrompa la successió
del regne d'Aragó. I la troba, just un any més tart, el 11 d'agost de 1137. Dispongué
d'un any per a meditar-la i apostar “fort” per ella.
Se plantejaven diverses possibilitats: fracassà l'afillament de García Ramírez, que ya
era rei de Pamplona; no prosperaren les pressions per a casar a Petronila en Alfons
VII de Castella, ni en el seu fill Sancho el Desijat, que haguera unit Aragó i Castella.
La solució decidida està degudament documentada.
Anoten que el denominat “contracte d'esponsals”, no és sols un document, sino que
són en realitat quatre. M'explique primer i ho explicite a continuació. El 11 d'agost de
1137, en Barbastre (en avant B1), s'otorga un contracte “nupcial i successori”. El
mateix dia 11 d'agost de 1137, també en Barbastre (en avant B2), se complementa
eixe mateix contracte (és cert que no s'indica la data, pero no pot ser una atra segons
es deduïx del contingut del quart document). El 22 d'agost de 1137, en Ayerbe (en
avant A), se complementen els dos documents anteriors. I el 13 de novembre de
1137, en Saragossa (en avant S), un quart i últim document concreta i complementa
definitivament, la solució prevista. Este és el contingut dels quatre documents.
DOCUMENT “B1”: El 11 d'agost de 1137, RAMIR II D'ARAGÓ CONCERTA
EL CASAMENT DE SA FILLA PETRONILA EN EL COMTE RAMON
BERENGUER IV DE BARCELONA. Els denominats “esponsals” (dic denominats
perque foren alguna cosa més que simples esponsals) es firmaren en Barbastre.
(Petronila, tenia un any; Ramon Berenguer, la superava en més de vint). Este és el
text complet:
(Nota: Es respecta el text dels quatre documents en castellà per ser el transcrit
pel conferenciant)
En el nombre de Dios,
Yo Ramiro, por la gracia de Dios, rey de los aragoneses, TE DOY A TI, conde y
marqués de los barceloneses, COMO ESPOSA, a mi hija, CON LA INTEGRIDAD
DEL REINO DE LOS ARAGONESES, como mi padre Sancho o mis hermanos Pedro
y Alfonso mejor hubieron y tuvieron, ambos y los demás hombres de su estirpe.
DEJANDO A SALVO, LOS USOS Y COSTUMBRES QUE MI PADRE SANCHO Y MI
HERMANO PEDRO TUVIERON EN SU REINO.
Y te encomiendo a todos los hombres de dicho reino, bajo homenaje y juramento, que
te sean fieles en tu vida y en tu cuerpo y en todos tus miembros, y que se mantengan
sin fraude ni decepción, y que te sean fieles de todo el reino pretitulado, y de todos y
de todas las pertenencias del reino, SALVO LA FIDELIDAD A MÍ Y A MI HIJA.
Todo lo antes escrito, yo el citado Ramón, lo hago a ti, Raimundo, conde y marqués
de los barceloneses, DE MODO QUE, si mi dicha hija muriese y tu fueras superstite
(la sobrevixqueres) tengas, libre e inmutablemente la donación de dicho reino, sin
ningún impedimento, DESPUÉS DE MI MUERTE.
ENTRETANTO ESTO SUCEDA, si estando yo vivo, quisiera hacerte algún aumento
o entrega de honores y “municiones” de dicho reino, permanecerá bajo la fidelidad
dicha, firme e inmóvil; Y YO EL DICHO REY RAMIRO SEA REY, SEÑOR Y PADRE,
EN DICHO REINO Y EN TODOS TUS CONDADOS, MIENTRAS ME PLACIERA
(volguera).
Lo cual fue hecho el III idus augusti, año de la encarnación del Señor CXXXVII post
milesimum, era milesima centesima LXXV, prefhato Rammiro regnante.
Signum Ramiris + regis. (seguix, les firmes dels que subscriviren el document junt en
el “scriptor” (notari) Poncio. (Veja's, ACA, Cancelleria Real, Pergamí nº 86
duplicat de Ramon Berenguer IV).
DOCUMENT “B2”: El 11 d'agost de 1137, RAMIR II, COMPLEMENTA EL
DOCUMENT ANTERIOR. El seu text en la part dispositiva diu:
Yo Ramiro, hijo del rey Sancho, rey de los aragoneses, doy a ti Ramón, conde
barcelonés, mi reino de Aragón, con mi hija, todo íntegramente, como lo dividió el
rey Sancho el Mayor, abuelo de mi padre; y como lo dividí con el rey García Ramírez
de los navarros, en Pamplona, exceptuadas las tenencias que el sobredicho rey
Sancho (el Major) dio al rey Ramiro, mi abuelo, en Navarra…ESTO TE DOY Y
CONCEDO A LOS HIJOS TUYOS QUE FUESEN DE GENERACIÓN DE MI HIJA,
por los siglos de los siglos. Tú, en cambio, convienes conmigo, en palabra de verdad,
y pones tus manos entre mis manos, QUE NO ENAJENES, ni hagas enajenar, este
reino que te doy, durante la vida de los hijos de mi hija…Y que durante TODA MI
VIDA ME TENGAS COMO PADRE Y SEÑOR…AUNQUE TE ENTREGUE EL
REINO, SIN EMBARGO NO RENUNCIO A MI DIGNIDAD. (Veja's, UBIETO,
Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, Saragossa, Anubar, 1987, p. 144/5).
DOCUMENT “A”: El 27 d'agost de 1137, RAMIR II, COMPLEMENTA ELS
DOS DOCUMENTS ANTERIORS. El seu text diu:
Este es el “donativo” que hace don Ramiro, rey de los aragoneses, al ilustre Ramón,
conde de los barceloneses. Le dona y confirma y lauda que DESDE AQUEL MISMO
DÍA en que le dio a su hija, con su “honor” encomendando el homenaje de sus
hombres, cerca de Barbastro, todo aquello que el rey hubiese dado o concedido a
otro, sería nulo y no tendría rectitud de estabilidad. Del mismo modo le da y aprueba
firmemente que DESDE ESE DÍA, en adelante, no dará ni confirmará a nadie sin el
consejo y buena voluntad del conde. Y que si lo hace será nulo y sin estabilidad. Este
“donativo” lo hizo el rey Ramiro, con el consejo y voluntad de sus nobles…en el
castillo de AYERBE (Veja's, ACA, Cancelleria Real, Pergamí nº 87 de Ramon
Berenguer).
DOCUMENT “S”: El 13 de novembre de 1137, RAMIR II COMUNICA ALS
SEUS SÚBDITS ELS DOCUMENTS ANTERIORS, i els diu:
Es por todos conocido que yo, Ramiro, por la gracia de Dios rey de Aragón entregué
a mi hija a Ramón SIMUL CUM OMNI REGNI MEI HONOR, (JUNTAMENT EN EL
HONOR DE REGNE), Ahora también, con libre voluntad y fuerte amor de corazón,
quiero, ordeno y mando a todos mis hombres, caballeros, clérigos y peones, que los
castillos y fortificaciones y todos los honores que tengan y posean en adelante por el
mismo conde Ramón como rey, deben tener y poseer, y que le guarden fidelidad y
obediencia en todas las cosas así como a rey. Y para que sobre esto nada pueda ser
pensado o maquinado por nadie, le dono, otorgo y concedo todo aquello que me
había reservado en aquella misma carta de donación que le había hecho
inicialmente, al entregarle a mi hija.
Yo, Ramiro, rey de Aragón, le dono y otorgo todo lo arriba mencionado a Ramón,
conde de Barcelona, y se lo ratifico firmemente, a fin que todo lo que ahora le doy y
lo que ya tenía LO RETENGA PERPETUAMENTE A MI SERVICIO Y
FIDELIDAD…
Todas las cosas arriba mencionadas las otorgo y ratifico firmemente como mejor las
tuvo alguna vez mi hermano Alfonso (el Batallador), y para que las tenga todas
perpetuamente, BAJO LA FIDELIDAD DEBIDA A MI PERSONA…En El Castellar,
ZARAGOZA (Veja's, ACA, Cancelleria Real, Pergamí nº 85, de Ramon Berenguer
IV).
ESTUDI DEL CONTRACTE.
Nos correspon ara estudiar el “contracte”, oferiment de pacte, que deu considerar-se
acceptat, perque res en contrari se coneix. Estudi que ha de ser sistemàtic, és dir no
aïllat, sino tenint en conte els quatre documents que ad ell es referixen. No és
necessari estendre's en la seua “naturalea jurídica”, és dir en la seua calificació,
perque és patent que no es tracta d'uns simples esponsals a l'us, llavors en aquells
temps. És un contracte complex, que tracta de resoldre un problema successori a
través d'un futur matrimoni. Les interpretacions aïllades conduïxen al fracàs i a l'erro.
¿De qué servix argumentar que no hi ha dot, que en el primer document no es
menciona la boda, ni es parla de la successió de la filla i dels fills, o de que Catalunya
absorbix al regne d'Aragó?.
De moment, estudiem en document B1, en els seus complementaris, tan sols el
contingut que ha de ser explicitat:
<> Subjectes: Ramir i Ramon Berenguer.
<> Finalitat del contracte: El “cum” del B1, es convertix en “simul cum” en el S. O
siga, no es tracta de dos contractes (esponsals + donació), sino de “juntament”, un a
soles, que incardina la donació (situació successòria), en els esponsals de futur
matrimoni.
<> Objecte de la donació: integritat del regne dels aragonesos, en referència a la seua
realitat anterior, DEJANDO A SALVO USOS Y COSTUMBRES. Esta condició, de
per sí seria prou per a comprendre en la salvetat els problemes successoris, drets que
evidentment tenien els citats Sancho i Pere. Si be el possible dubte s'aclarix en el B2,
en el que es citen els possibles fills que Ramon Berenguer tinga en Petronila, i se
prohibix al primer la “abalienació” (o siga venda o herència diferent, d'eixos bens).
<> En tot cas es deixa a SALVO LA FIDELIDAD que ha de tindre i mantindre
Ramon Berenguer, tant a Ramir com a Petronila.
<>Govern i titularitat: Ramir serà REY, SEÑOR Y PADRE NO SOLO EN EL
REINO DE ARAGÓN SINO TAMBIÉN EN TODOS LOS CONDADOS DE
RAMÓN BERENGUER, mentres vullga (le pluguiere). Aixina ho reitera el
document S, AUNQUE TE ENTREGUE EL REINO NO RENUNCIO A MI
DIGNIDAD. O siga, que Ramir, va a seguir sent rei, senyor i pare, de no dir lo
contrari, fins la seua mort. Queda patent, que s'estava diferenciant entre GOVERN,
que s'atribuïa a Ramon Berenguer (perque podia atribuir-se, sent que Petronila era
dòna), en la titularitat del regne, el ser rei, que seguia corresponent a Ramir (i als seus
nets si aplegaven a nàixer). Lo evident, no en eixe moment sino més avant, quan ya
casats tingueren fills, és que Ramir mai aplegà a ser Rei, ni Senyor Major de la Casa.
Alguns comentaris al fil de lo ans dit.
Sense orde ni concert he ací alguns:
* És cert que en este contracte complex, ademés dels esponsals de futur matrimoni,
conté la possibilitat de que el comte aplegue a ser rei d'Aragó, pero tan sols en el cas
de que es complixquen determinades condicions (acontenyiments), en orde successiu
i acumulatiu. Un eixemple senzill facilitarà la comprensió de la complexitat.
* Supongam que Petronila fallix abans de casar-se, ¿quí entén que sobrevivint Ramon
Berenguer, serà rei d'Aragó quan fallixca Ramir? Ningú. Al referir-se el document B2
als fills, és condició INDISPENSABLE. A partir de la boda, havia que estar a
l'expectativa d'acontenyiments. I naturalment, el primer era que el matrimoni
Petronila-Ramon Berenguer tinguera o no tinguera fills, perque eixa era la RAÓ
FONAMENTAL DELS ESPONSALS.
* TAN FONAMENTAL, que si el matrimoni tenia successió, hereu, complit
l'objectiu (llevat de complicacions que no es donaren), Ramon Berenguer podia
despedir-se de la seua possibilitat de ser rei d'Aragó, perque l'hereu seria hereu, sense
que poguera ser-lo el comte. Els vaig a propondre que insistim sobre el “entretant
temporal”, del document d'esponsals, que separa un abans i un despuix: la mort de
Ramir II, atesos els quatre documents transcrits i en especial L'OBJECTIU DEL
CONTRACTE QUE NO ÉS UN ATRE QUE POSAR LES BASES DE SOLUCIÓ
D'UN POSSIBLE, FUTUR, PROBLEMA SUCCESSORI.
* Seria absurt, per illògic, pensar que al sendemà del document de Ramir, o siga el 12
d'agost de 1137, ya estava tot resolt. Podien “passar” moltes coses, havien de “passar”
més, moltes més per a que Ramon Berenguer aplegara a ser, per lo pactat, rei
d'Aragó. Devien superar-se algunes etapes, pero la meta era movible, de tal manera
que podia succeir “alguna cosa” que anticipara la meta final, i no fora ya necessari
recórrer les demés etapes. Bona part del mit radica en pensar que el final del
contracte nupcial era el confederatiu o federatiu. Res més llunt de la realitat, del pacte
i dels fets que succeïren.
* ES BUSCA SUCCESSOR, podia ser el títul del contracte, per a que no nos trobem,
per sorpresa, en no tindre'l. Per a tractar d'entendre-ho no pot interpretar-se pensant
que s'ha arribat al resultat final (previst), el fet de que Ramon Berenguer aplegara a
ser rei d'Aragó. Vaig a donar-los els detalls, inclús els que no es produïren.
* Escomencem per una EXPECTATIVA SEQÜENCIAL, o siga vàries expectatives
que poden complir-se o no. La primera condició per a que els pactes matrimonials
tinguen les conseqüències previstes és, evidentment, que els nóvios, futurs esposos,
es casen. Poden morir-se, abans, o no casar-se, en el qual cas els pactes,hagueren
segut simple paper banyat, sense conseqüències, en lo relatiu a la titularitat del regne
d'Aragó, encara que s'haguera mantingut la “donació” del Govern.
* En el nostre cas, encara que des de 1137 a 1162 poguera “governar” Ramon
Berenguer, tals capítuls, estigueren “hivernant”, en part, fins 1150, en que alcançada
l'edat núbil de Petronila, es casaren. La primera etapa, s'alcançà relativament pronte:
que Petronila i Ramon Berenguer tingueren fills. I els tingueren. Es sap a ciència
certa, perque el 4 d'abril de 1152, (ACA, Cancelleria Real, pergamí nº 250, de
Ramon Berenguer IV), Petronila “in parto laborans, apud Barchinonam”, otorgà el
seu primer testament, instituint hereu al “nasciturus” que esperava, i eixe “nasciturus”
naixqué: el futur Alfons II el Cast d'Aragó. Poc, millor dit, res interessen qüestions
colaterals (que com no sabia si era varó o femella, de ser femella quedaria exclosa de
la successió; que el comte no entraria en la successió a no ser que no vixquera cap
fill; ni que els seu dret seria vitalici o definitiu; ni que ella no podia modificar els
capítuls ordenats per son pare, ni respecte de la seua premoriència al comte, ni de que
este no regnaria mentres vixquera Ramir).
* Lo transcendent al nostre estudi present, és que el 4 d'abril de 1152, el problema
successori té ya una via de solució, que paralisa i condiciona totes les demés vies
previstes com a possibilitat, encara que el comte seguixca “governant”. Eixe dia
4 d'abril de 1152, naixia el possible hereu, i si haguera fallit, superat el determini
llegal, no haguera tingut que tornar-se als pactes sino al fet senzill de buscar-li un
hereu al recent naixcut: qui tinguera millor dret a succeir.
* El quit de la qüestió, fins ara, que yo sàpia, no discutit, és concretar quina part de
dits pactes no té vigència efectiva, i quina part té vigència efectiva, no ya des de
1152, data en que naix l'hereu, sino ans, 1150 en que al casar-se es “sacralisen” els
pactes:
* En 1150 la boda posa en vigor lo pactat, en tot allò que pot posar-se en vigor, clar
està. Ho he sugerit, pero val la pena repetir-ho:
<> queden salvats els usos i costums que el pare i el germà de Ramir tingueren en el
seu regne. Entre ells, naturalment, el dret successori real aragonés (si naixia l'hereu
hàbil).
<> que els hòmens del regne han de ser fidels a Ramon Berenguer, llevat sempre de
la fidelitat deguda a Ramir i Petronila.
<> que si en el “interim”, Ramir haguera incrementat honors i fortalees a Ramon
Berenguer, hagueren quedat subjectes a la mateixa fidelitat.
<> que Ramir era, seguia sent, “REY, SEÑOR (MAJOR) Y PADRE…EN TODOS
TUS CONDADOS MIENTRAS LE PLACIERA” (si volguera). I aixina seguí fins la
seua mort en 1157. S'ha discutit sobre si el pacte de 1137 contenia o no l'institució
altoaragonesa del MATRIMONI EN CASA. Els que ho neguen obliden que
precisament tal costum (més be en defensa de l'agricultura) de “prolongació de
l'usufructe vidual”, tingué com antecedent, dos suposts o pautes “règies”: en 1059 (en
el primer testament de Ramir I que reconegué a la dòna la possibilitat de transmetre la
potestas règia encara que no l'eixercira, i que tal potestas passava al marit que se li
elegira, fent-li consort) i en 1109 (quan el Batallador al pactar les arres en la seua
esposa, establí una diferència entre tindre o no tindre fills).
* En 1150, la boda impedix que es posen en vigor els demés mecanismes prevists
(mort de Petronila, sobrevivència de Ramon Berenguer, mort de Ramir), mecanismes
que ya no podran ser tinguts en conte, a partir del 4 d'abril de 1152, quan naix l'hereu,
i deu obrir-se obligatòriament una via diferent, que ya no pot modificar-se.
* Fins ací, crec que jurídicament parlant, no hem alvançat a favor de la
“confederació”, i molt manco que esta siga “catalano-aragonesa”. Es fa necessari
baixar a nivell coloquial, no científic, que pot ser “interessat”, per a tractar d'entendre
els pactes. Un pare, que s'ha casat per a, tenint fills, salvar un regne, té una filla, i
continuant el seu problema “salvador”, es diu, “la case be, i resolt”. Li busca
“promés”, i otorga els capítuls. Entrega a la filla en matrimoni “cum” o siga en el
regne (lo que podria pensar-se com una DOBLE DONACIÓ), pero en el document
transcrit de Saragossa, diu “simul cum”, o siga juntament en el regne (lo que podria
pensar-se com una ÚNICA DONACIÓ, de dos “coses”, que deuen anar unides,
“simul cum”, en llenguage actual “un pack”. El document preveu tots els futurs. Pero
resulta que se complix el primer, ¡ya tenim hereu! ¿I ara, qué fem?.
* De moment seguix el “interim”, fins que: el 16 d'agost de 1157 fallix RAMIR.
Estaven vius, Petronila que és la reina, Ramon Berenguer, que és el
“governador” i el fill d'abdós Alfons, cridat a ser rei i Senyor Major, i pare.
L'interrogant és obligada: ¿Quí fon designat rei d'Aragó?. Ya ho he dit. Ramon
Berenguer no podia ser-lo perque no complia les condicions dels esponsals, en tant
que vivia Petronila, i si atenem a la seua “renúncia-donació”, en la que se reconeixia
reina i comtesa (document que vorem oportunament). Ramon Berenguer IV, no
s'intitulà rei d'Aragó, entre 1157 (mort de Ramir) i 1162 (la seua pròpia mort). Ni ho
fon, ni se sap que no protestara ni reclamara esta dignitat, ¿per qué?, perque la
documentació li era adversa, aixina, senzillament. Com vivia Petronila, no podia ser
rei Ramon Berenguer, que conforme al B1 devia sobreviure-li. No val l'opinió de
que Ramon Berenguer no fon rei perque no volgué ser-lo per respecte als aragonesos;
no fon rei perque la “documentació” no li ho permetia.
* El 4 d'agost de 1162, En el burc de San Dalmazzo, Ramon Berenguer IV feu un
TESTAMENT SACRAMENTAL (oral davant testics: Guillem Ramon de Montcada,
Albert de Castellvell, i el capellà Mestre Guillem). Transcric lo essencial de la
clàusula del jurament de l'última voluntat i de la part dispositiva:
Esta es la cláusula del juramento de la última voluntad del señor e ínclito Ramón
Berenguer, conde de los barceloneses y príncipe de los aragoneses NO SE
INTITULA REY DE ARAGÓN SINO LO QUE ERA EN REALIDAD, CONDE DE
BARCELONA Y “PRINCIPE” DE ARAGÓN…Y dejó a su hijo mayor Ramón (sic,
perque aixina el nomenava, encara que també li digueren Alfons <i li digueren
Alfons II el Cast>), todo su honor de Aragón y Barcelona, LO QUE TENÍA EN
ARAGÓN Y BARCELONA (NO DIU CATALUNYA), a excepción del condado de
Cerdaña y todo otro su honor y feudo que Trencavell tenía y por él había…
Seguix la part diapositiva, regulant possibles substitucions vulgars recíproques i
reconeixent a Petronila drets vitalicis sobre Besalú i Ribas.
Fallit el comte en 1162, reprenc l'interrogant, ¿quí rebé el comtat de Barcelona?
(l'infant Alfons només tenia cinc anys). L'interrogant s'impon perque mentres vixqué
el comte el comtat fon seu, tal com reconeix en el seu propi testament.
* Queda clar, cert i verdader que primer, fora qui fora, en situació de regència o sense
ella, s'heretà el regne d'Aragó (1157), i cinc anys més tart, els comtats de Barcelona
(1162). Na Petronila es feu càrrec del Regne d'Aragó.
* El 18 de juliol de 1164, se produïx un document essencial, que deu conduir-nos a
la “pista” verdadera o mítica, yo dic negativa, de la confederació (Text en ACA,
Barcelona, Cancelleria Real, Liber Feudarum Major, ff. 10c-11a), que transcric
íntegre, obert a discrepàncies i afinitats:
Está decretado por autoridad legal que las cosas donadas si han sido entregadas de
presente, de ningún modo puedan ser repetidas (reclamades) por el donante.
Por lo cual, en nombre de Dios, eterno rey, YO PETRONILA, por la gracia de Dios,
reina de los aragoneses y condesa de los barceloneses, esposa que fui del venerable
Ramón Berenguer, conde de los barceloneses y príncipe de los aragoneses, con el
ánimo libre y presta la voluntad, con el consejo, consenso y providencia de Hugo,
por designación de Dios obispo de Tarragona y de Pedro obispo de Zaragoza, y de
Guillem obispo de Barcelona y del conde de Pallars y de Pedro de Castellazol,y de
Deusajuda y de Pedro Ortiz, y de Blasco Romeu y de Eximeno de Atrosella, y de
Dodonis de Alcalá, y de Fortunio Maza, y de Guillem Ramón senescal, y Guillem de
Castellvell y Albert de Castellvell, y otros magnates, tanto de Aragón como de
Cataluña,
DONO, LAUDO Y CONCEDO A TI, MI DILECTO HIJO ALFONSO, rey de Aragón
y conde de Barcelona, que en el testamento de mi marido llamó Ramón, y a toda tu
posteridad, todo el reino (d'Aragó) íntegro, también ciudades, iglesias, monasterios,
tierra cultivadas o yermas, rocas, montes, fortaleza, aguas, potestades inversas,
soldados y hombres, dominios y señoríos----con sus hombres y con todos los
términos, posesiones y pertenencias que correspondan al predicho reino de Aragón,
del modo que pertenezcan y deban corresponder así como desde nuestro abuelo y
bisabuelo tuvieron y debieron tener el reino de Aragón, con sus entradas y salidas,
íntegramente, con todos los incrementos y adquisiciones que, Dios auxiliare, , para
siempre adquiera el reino y pudieras tener, por todos y en todo,
A TI, predicho hijo mío Alfonso, rey, y a toda tu posteridad, ENTREGO, SALVO
(PAGO) Y DOY, COMO MEJOR PUEDA DECIRSE Y NOMBRARSE EN EL ORDEN
HUMANO EN TODA SU INTEGRIDAD, SIN NINGUNA PALABRA NI DOMINIO
RETENIDO POR MI. Y para que mejor se cumpla esta mi voluntad, firmo la
donación y la establezco para que se tenga por perpetua, la confirmo por mi propia
mano, y la laudo y concedo como ordenación de testamento de mi esposo, padre
tuyo, como última voluntad suya de cuyo juicio fue jurado, obligado y corroborado
por sus magnates como ordenación de última voluntad suya firme y estable, ahora y
siempre, cuya firmeza persista.
Pero si sucediera que tú murieras sin prole legítima, debería seguirse la disposición
testamentaria de mi esposo, tu padre, respecto de los demás hermanos tuyos. Y si
alguien intentara actuar contra esta escritura de donación, para infringirla, no
podrá hacerlo de ninguna manera, a menos que contra lo dispuesto “componga” el
doble para que así durante todo el tiempo sea estable y firme.
.
Seguix la data, XIIII kalendas juliol, any de l'Encarnació MCLXIIII; el signe de
Petronila, per la gràcia de Deu reina dels aragonesos i comtesa dels barcelonins, que
lauda i confirma i prega firmar als testics; seguixen els signes dels bisbes de
Barcelona (Guillem) i Saragossa (Pedro), i també els d'Arnal Mir (comte de Pallars),
Pedro de Castellazol, Deusajuda, Pedro Ortiz, Blasco Romeu, Eximeno de Atrosella,
Dodonis de Alcalá, Fortunio Maza, Guillem Ramon Senescal, Guillem de Castellvell,
Albert de Castellvell. Redactà com a notari el “scriptor” Pedro de Corron, que
degudament salvà dos paraules interllineades en les llínees XVI i XVII.
I un escoli final:
Com a tal nota, anoten:
<> 11 de novembre de 1216 (Huici-Cabanes, doc. Nº 1), Jaume I, se titula: rei
d'Aragó, comte de Barcelona, senyor de Montpellier.
<> 2 de maig de 1230 (Huici-Cabanes, doc. Nº 129), Jaume I se titula: rei d'Aragó,
rei de Mallorca, comte de Barcelona i Urgell, senyor de Montpellier.
<> 18 d'octubre de 1238 (Huici-Cabanes, doc. Nº 277), Jaume I se titula: rei d'Aragó,
rei de Mallorca, rei de Valéncia, comte de Barcelona i Urgell, senyor de Montpellier.
Sense temps per a entrar en l'anàlisis del Tractat de Corbeil (1258), puc no obstant,
preguntar ¿A ón està la confederació en primacia nominal catalana?.
Mínimes conclusions.
1ª. No hagué confederació.
2ª La suposta confederació fon i està sent, un mit, per no dir un “invent” que
contradiuen els fets i la documentació.
3ª S.e.u.o. el mit naix en l'ensaig d'ANTONIO DE BOFARULL Y BROCÁ, de
llarc títul, “LA CONFEDERACIÓN CATALANO ARAGONESA. REALIZADA
EN EL PERÍODO MÁS NOTABLE DEL GOBIERNO SOBERANO DEL
CONDE
DE
HISTÓRICO,
BARCELONA,
CRÍTICO
Y
RAMÓN
BERENGUER
DOCUMENTADO,
IV:
ESTUDIO
PREMIADO
POR
UNANIMIDAD EN EL CERTAMEN ABIERTO EN 15 DE DICIEMBRE DE
1869 POR EL ATENEO CATALÁN”, (Barcelona, Luis Tasso, 1872).
Els acabe de llegir, tal qual, el meu parer, subjecte a millor dictamen. Esta
conferència es publicarà en la WEB de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana,
www.racv.es
Gràcies per la seua atenció atenta.