En família - Bisbat de Lleida

Febrer de 2012, núm. 63
En família
Butlletí de la Delegació Diocesana de Família i Vida
Des de la redacció
Coses de casa
Rebaixes del cor
Hem passat uns dies de boira que
han tingut Lleida dins la penombra
gris i l’humitat. Hi ha gent que ho
ha celebrat perquè feia molt de
temps que no es vivia, d’altres han
estat queixant-se contínuament.
L’autèntica intel·ligència està en
saber-se adaptar a les circumstàncies
i saber viure en elles sense la visió
negativa del que passa i intentant
resoldre-la en la mida que estigui a
les nostres mans. Pensant en les
famílies, pensem que moltes vegades hi ha boira en la nostra quotidianitat i els nostres entorns estan
humits. No ens hem d’enfonsar pas
llavors, hem de treure forces d’on
hi hagi i treure endavant la situació.
Hi ha moltes càmeres atentes
per captar la imatge del dia,
el primer client de les rebaixes. S’obren les portes i
tothom corre esperitat per
atrapar una peça, tan se val
quina, i poder ser el primer
d’haver gaudit d’un descompte en quelcom que potser ni tan sols necessitava.
Corren les targetes, pesen
les bosses...
Avui hem anat a comprar uns
pantalons i m’he adonat que
el carrer era ple de gent que
no necessitàvem res. Mirant
els aparadors, amb grans
cartells “REBAIXES”... m’ha
vingut al cap que en temps
de crisi, tothom valora les
Moments de saviesa
rebaixes... i potser massa
sovint fem altres tipus de
La majoria
de les perrebaixes en qüestions que en
sones no
temps de crisi haurien de
volen accréixer i invertir-se. Tornant
ceptar el
amb el bus, he pensat en les
sofriment
rebaixes de bon humor i
de desd’educació. Totes les cadires
prendre’s.
eren ocupades, i els qui enD’aquesta
traven es queixaven de tot,
manera desaprofiten l’oportunitat
d’anar estrets, del fred que
de créixer i madurar. Prefereixen
fa, dels joves que no
mantenir les velles normes i perden l’ocasió i l’alegria de renàixer s’aixequen, del cotxet que
ocupa espai i de la màquina
a la plena humanitat.
Willigis Jäger, que llegeix les targetes! I he
En cada hora hay eternidad. vist que hi havia rebaixes a
l’autobús.
Quan he arribat a casa, la
mare s’ha canviat i s’ha posat
a fer el sofà. Jo estava tan
cansada de rodar, que m’he
assegut a esperar que el sopà
fos a taula. Rebaixes de servei i de gratuïtat. Me n’he
adonat massa tard, però he
descobert que també hi ha
rebaixes a
casa.
I ara
que vaig a dormir, diari,
penso que les rebaixes de les
botigues no ens toquen tant
el cor com les rebaixes
d’amor que fem per allà on
passem. En temps de crisi,
hem de treure’ns el cartell
de “REBAIXES I DESCOMPTES” i donar els
200% d’amor, d’alegria, de
perdó, de comprensió...
Que tot el que ens estalviem
quan ens mirem el melic es
perd i no es recupera, i en
canvi, tot allò que donem als
altres, crea un ambient de
benestar, de generositat...
que en molts casos pot fer
que la crisi sigui més portadora.
Així ho faré, diari. Júlia.
David i Judith
Avui convidem
HABLAR BIEN DE LAS COSAS BUENAS,
UNA MISIÓN PARA LA FAMILIA (y 3)
Los problemas específicos de la familia hoy, las dificultades singulares de nuestro tiempo para hacer familia, son
manifestación de la crisis antropológica de nuestra época.
Por eso, si en nuestra época queremos defender la familia, tenemos que ir más allá de los debates sobre las leyes, más allá de la política; debemos trabajar en un plano
más profundo. Leyes y políticas son muy importantes,
pero lo que afecta negativamente a la familia hoy está
mucho más allá de las leyes y de la política, es el tema
nuclear de nuestra época: la crisis antropológica, el no
aclararnos sobre en qué consiste ser un ser humano. Las
leyes desastrosas (…) son consecuencia de este no entender de qué estamos hablando cuando nos referimos al
matrimonio y la familia, de la ceguera de no mirar la
realidad de la vida. (…) Esto es así de triste y no se arreglará ya solo con leyes; se arregla
transformando la percepción de la
realidad, empezando por la percepción de la propia realidad humana
de los que intentan hacer familia. Y
ahí sí que somos muy importantes
las gentes normales, porque donde
está la cabeza y el corazón de la
gente que intenta hacer familia no
están los políticos; estamos los
amigos, los familiares, los vecinos. Y, por tanto, es una
responsabilidad nuestra, de todos, recrear en nuestra
sociedad el ambiente intelectual y moral que permita de
nuevo estar en condiciones razonables de hacer familia
con eficacia porque volvamos a aclararnos sobre en qué
consiste ser un ser humano y qué es la familia.
Este es “el poder de los sin poder” por utilizar la expresión de Vaclav Havel. La caida del comunismo a finales
del siglo XX no fue el fruto de la lucha política superestructural, sino de la pública manifestación de sus convicciones por parte de la gente normal -sindicalistas polacos, intelectuales checos, hombres y mujeres religiososque fueron capaces de develar la gran mentira oficial y
mostrar con sus vidas la fuerza de la verdad y la libertad.
Me parece que la revolución que necesita este occidente
decadente de hoy vendrá de la misma fuente: la acción
coherente de hombres y mujeres bien formados que con
su vida y palabra muestren a sus contemporáneos cómo
se puede ser feliz de verdad poniendo de manifiesto las
falsedades de las ideologías antihumanistas al uso. Y a
esto las familias podemos contribuir con gran eficacia
porque estamos en todos los rincones de la sociedad.
Chesterton escribió que quienes atacan a la familia no
saben lo que hacen porque no conocen lo que deshacen.
Podemos darle la vuelta a esa reflexión: para defender la
familia hay que saber qué es la familia. ¿Y esto, cómo lo
podemos hacer las personas normales, los que no somos
importantes por nuestro papel en la sociedad o nuestro
liderazgo público? Al menos hay tres cosas que todos
podemos hacer y en hacerlas consiste la propuesta del
Foro a las familias españolas:
a) Poner al servicio de la defensa de la familia el mayor
poder que todos tenemos: el poder de la palabra;
hablando bien de la familia, la maternidad, el compromiso; usando nuestra capacidad de hablar para hablar siempre bien de las cosas buenas que la familia trae consigo y
eso con ocasión y sin ella, en todas las oportunidades que
la convivencia nos ofrece que son muchas porque de
estos temas hoy se habla mucho y sin pudor alguno. Y
para usar bien este poder, hay que formarse para ser
capaces de dar razón razonada de nuestras convicciones
en la materia con un lenguaje positivo y convincente.
b) Dar testimonio con nuestras vidas de que hacer familia
es una gozada y fuente de felicidad
sólida en nuestras vidas. A todos
atraen las vidas sólidas, alegres; las
familias unidas donde todo el mundo
se quiere y unos se ocupan de los
otros; los ambientes donde se da
vida y suenan las risas de los niños y
se cuida y quiere a los mayores.
Debemos exhibirnos en familia con
naturalidad para mostrar que hacer familia es algo estupendo y posible.
c) Asociarse con quienes comparten nuestros ideales
familiares para ser más eficaces en la labor de hacer visible y atractiva la familia a todos nuestros contemporáneos.
Son tres ámbitos de responsabilidad personal, asequibles
a todo el mundo y de gran trascendencia práctica para
remover corazones y conciencias, es decir, para transformar una sociedad haciendo una verdadera revolución
cultural, que es lo que nuestra época necesita en esta
materia.
Benigno Blanco,
Presidente del Foro de la Familia
El fragment que us hem ofert forma part del discurs que
va pronunciar el 29 d’abril de 2011 al rebre el Premi San
Benedetto a Subiaco (Roma), el qual, molt amablemente, ens ha autoritzat a publicar. El podeu trobar tot sencer a:
http://www.forofamilia.org/2011/04/29/discursobenigno-blanco-entrega-del-premio-san-benedetto/
Els nostres temes
Els maltractaments als infants
Hem estat vivint en una societat
altament dividida tant entre la
manera de ser i actuar dels seus
membres, com en la coherència
que ha hagut, que hi ha, entre el
discurs que aquesta fa i la pràctica
habitual de tota ella (governants,
creadors d’opinió, gent sense
influència d’abast,...) en les seves
actuacions davant la realitat de la
vida quotidiana. Hem estat dient,
anunciant, forçant de paraula,
fins i tot legislant, al temps que la
major part de la població ha continuat actuant com ho feia, inclús
empitjorant la seva conducta com
a conseqüència de les influències
modernes i de la violència i el
sexe desenfrenat que s’ofereixen
i es fiquen com a model des dels
mitjans de comunicació habituals
i les noves tecnologies de la informació (videojocs, xarxes socials i Internet). Mentre es donen
unes pautes de comportament
que enlluenteixen la façana de la
nostra
aparença
social,
s’ofereixen uns models de convivència basats en l’hedonisme,
l’individualisme, els guanys, la
rancúnia, la venjança, el poder,
el triomf fàcil, la grolleria, la
cerca del plaer sense cap limitació, la utilització de l’home per
l’home sense cap mirament cap a
la seva dignitat.
Per una banda, aquesta situació
ens parla de la hipocresia de les
nostres vides, per una altra de la
inutilitat de la imposició moral
quan aquesta no respon al convenciment i el canvi interior dels
protagonistes. La incoherència de
la que parlem ens desautoritza a
parlar i ens desacredita perquè el
que diem no és en consonància
amb el que fem. Això arriba a
l’extrem d’estar criticant la pe-
dofília al temps que es fomenta el
turisme sexual (més ficant els
infants com a atractiu) i els anuncis relatius a la prostitució, i
s’inicien els preparatius (des
d’instàncies oficials supranacionals) per anar preparant el camí
per despenalitzar les relacions
sexuals amb infants sempre que
aquests es conformin,... perquè,
ara diuen, que si són consentides
no els faran mal encara que siguin
menors.
En la mateixa línia s’amaguen
dades que ens mostren les reali-
502.000 nens havien patit abús
sexual, es a dir quasi 1’2 milions,
una sisena part del total. És una
xifra aterradora. Durant el 2000
van ser maltractats (no abusats)
147.000 infants. Però aquestes
xifres han estat obviades i no han
transcendit, i en conseqüència no
s’ha pres cap tipus de mesura deu
anys després tot i que l’informe
augurava que durant la dècada
s’arribaria a més d’un milió
d’infants maltractats físicament.
És un silenci sobre una realitat
difícil de digerir que fa molt so-
tats que ens avergonyeixen i ens
fan ingressar dins del sac de la
hipocresia social. Segons un estudi que el Ministeri de Treball i
Assumptes Socials d’Espanya va
encarregar al 2011 a la Universitat Pontifícia de Comillas, citat
per
Forumlibertas
(http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=20767), titulat Situación
social de la infancia en España, que
aborda les xifres de l’abús sexual
infantil des de 2001, dels més de
6,3 milions d’infants menors de
14 anys que havia en 2001 en
Espanya, 676.000 nenes i
roll. És un silenci còmplice que
amaga la realitat d’una societat
dissociada i esquizofreinitzada
que viu en la hipocresia incoherent del quedar bé i no ser destorbada per allò que la molesta.
Què ens passa per tal de no fer
res per atendre realment els nostres infants i evitar que tot això
passi? Com és que ens molesta
estar en un entorn amb nens, ens
fa mal als ulls veure una dona
embarassada, veure’ls quan amb
les escoles es desplacen per carrer, els prohibim que entrin als
locals públics (restaurants,...),...
com és que rebutgem la infància?
Blanca i Juan Luis
Per formar-nos
Creiem oportú de fer notar com és
difícil d'entendre adequadament la
relació entre exigències objectives de
la justícia i situacions concretes;
això és, l'exactitud dels graus i de les
formes segons els quals els principis i
les directrius doctrinals han de ser
traduïts a la realitat.
Joan XXIII
Encíclica Pacen in terris, 147
De cine!
Títol: El cielo sobre el pantano
Director: Agustino Genina
País: Itàlia
Any: 1949
Al final de la dècada dels 40 del
segle XX, ningú no suposava que
el cinema parlaria de la vida i
mort d’una nena que havia passat
la seva existència amb una radical
duresa dins un marc rural extremadament deprimit i indigent. Es
tracta de la vida de Maria Goretti
que va transcorre a la zona pantanosa pròxima a Nettuno, en el
Lacio, casi davant del mar.
Maria era una nena d’onze anys
que va morir l’any 1902, defensant la seva puresa davant un noi
que la volia violar. Va rebre catorze punyalades i abans de morir, després de les operacions a
que va ser sotmesa, va perdonar
expressament el seu assassí. Va
ser canonitzada pel Papa Pius XII
l’any 1950.
Està clar que no hem de jutjar ningú perquè no coneixem quines circumstàncies li han acompanyat a actuar d’una manera concreta. De
vegades fins i tot la ignorància, o la incapacitat d’aplicar aquells principis que se senten profundament al cor però que no es veu com viure’ls a
la realitat de la vida, en són un autèntic obstacle. Cal, també, que al fer
l’ordenament de la nostra societat ho fem de manera clara i concisa,
atenent a les qüestions generals, sense especificar massa, de manera que
el que sigui concret pugui ser desenvolupat per les persones afectades.
Recordem de no carregar farcells feixucs a l’esquena del nostre proïsme
(també els pares davant els fills). Això també contribueix a crear la pau.
En aquests moments, la firma
Karma ha reproduït en DVD
l’excepcional pel·lícula filmada
per Genina al 1949, guardonada
a la Mostra de Venècia, i guanyadora del Premi Internacional de
la Oficina Catòlica Internacional
del Cinema, i del Premi de la
Presidència del Consell de Ministres com el millor film italià
d’aquell any.
Maria Lluïsa i Joan
Si navegues per
Internet...
La catequesi en família
http://www.editorialccs.com/t
emas/catequesisfamiliar/ppalbas
e.htm
Aquesta pàgina ens pot ajudar
prou a trobar materials per tal
d’anar plantejant la catequesi
viscuda al sí de la pròpia família.
És de l’editorial CCS (fundada en
1944), propietat dels Salesians
d’Espanya.
Mercè i Salvador
Què tenim per llegir
Educar en libertad y responsabilidad de Pablo Garrido Gil,
(2009), Ed. Palabra
El llibre comença analitzant la
relació entre llibertat i exercici
de l’autoritat i el que suposa la
responsabilitat, veient com les
virtuts alliberen i els vicis esclavitzen. En tot
es copsa la
importància
de l’exemple
que es dóna
des de la pròpia vida i la
manera com
hom la viu.
També contempla el que representa l’autoritat en el més autèntic sentit que pot donar-se i com
des d’ella s’ha de saber reprendre. Una segona part està destinada a parlar sobre l’educació en
la responsabilitat i el dolent que
és per l’acte educatiu tant la permissivitat, l’autoritarisme i la
sobreprotecció.
En la tercera part ens ajuda a fer
un creixement en la llibertat.
S’analitzen les teories dels alliberaments, els riscos de la llibertat,
la conquista de l’autèntica llibertat, la generositat i l’amor que es
situa per sobre d’ella.
Núria i Pau