tertúlies literàries reunió - Ajuntament de L`Hospitalet

tertúlies literàries
reunió
El llibre de les mosques
Emili Teixidor
Dimarts, 17 de gener
de 2006 a les 19:30 hores
Biblioteca
Central
T e c l a
S a l a
Av. Josep Tarradellas 44
08901 L'Hospitalet de
Llobregat
Tel. 93 260 24 84
Fax 93 260 24 85
http://www.l-h.es/biblioteques
Biblioteca Central Tecla Sala
Pa negre
Dossier El llibre de les mosques
Qui és l’Emili Teixidor?
Emili Teixidor neix a Roda de Ter (Osona) el 1933. El paisatge de la plana de Vic i els personatges que
envolten la seva infantesa són elements importants per a configurar tant els escenaris de les seves
novel.les com els diversos temes tractats. Per exemple, el poble de l'obra En Ranquet i el tresor recorda
sovint indrets de Roda de Ter. O bé, el record dels anys de la postguerra es converteix en un rerefons
freqüent de les seves novel.les (Retrat d'un assassí d'ocells, El soldat plantat, Sic trànsit Glòria Swanson).
En una entrevista a Emili Teixidor que va realitzar Lluís Bonada i que es va publicar a la revista El Temps
(16 maig 1988) amb motiu de l'edició de Retrat d'un assassí d'ocells, el mateix autor afirma:
«Si les coses que conec ja em van bé, ¿per què n'he de buscar altres? En altres novel.les juvenils, com
L'ocell de foc, el nucli d'imaginació és exterior, però aquí és interior. La situació històrica de la postguerra
ja em va bé perquè em permet dir que per més guerres que hi hagi, sempre hi ha una injustícia, la vida, el
fet de viure, la derrota de viure. Després de la guerra, tant guanyadors com perdedors van quedar molt
fotuts. A més, la Plana de Vic em serveix de microcosmos. A la Plana de Vic hi ha el camp, el bosc i la
indústria, i, durant aquells anys, un poder absolut de l'església. (...) A la
novel.la hi ha, de més a més, una evocació d'aquest món del llenguatge de la
Plana de Vic d'aquella època (...)»
En aquests primers anys de la seva formació, coincideix amb Miquel Martí
Pol a l'escola unitària del poble i s'inicia una amistat que ha perdurat al llarg
dels anys. En els anys d'adolescència forma, juntament amb altres escriptors
i estudiants del poble, una mena de grup literari, la Penya Verdaguer, que es
reuneix els diumenges al matí. En aquestes reunions inicia la seva vocació
literària i es va configurant aquesta mitologia de paisatge, figures i temes que
serà recurrent tant en la seva obra adreçada al públic més jove com en
l'adreçada als adults.
Durant els primers anys de la seva vida professional, exerceix de mestre a la comarca d'Osona i,
posteriorment, funda juntament amb altres companys l'escola Patmos (1958), a Barcelona, de clara línia de
renovació pedagògica. A més a més de la carrera de mestre, estudia dret, filosofia i lletres i periodisme.
Aquesta completa formació acadèmica, unida al seu temperament inquiet, fa d'Emili Teixidor un home
polifacètic que no només alterna la docència amb la creació literària, sinó que realitza diverses incursions
en altres àmbits de la cultura.
Inicia la seva producció literària al final dels anys seixanta, en un moment en què hi ha un buit en la
literatura infantil i juvenil catalana. Durant molts anys comparteix la feina d'escriptor amb la de mestre. Com
a lectors, no resulta difícil observar en la seva obra un rerefons propi d'aquell que ha viscut directament el
món de l'ensenyament, així com una gran estima pel jovent i per les seves inquietuds i il.lusions.
Als anys setanta participa en les revistes Oriflama, Cavall Fort i Tretzevents, dirigides especialment a la
joventut. El 1975 dirigeix l'editorial Ultramar, una filial de Salvat. Aquest mateix any deixa la direcció de
l'escola que ha fundat i es trasllada a viure a París, on dirigeix durant dos anys una revista enciclopèdica
de cinema, en francès. Allà aprèn l'ofici d'editor i, quan torna a Barcelona, la seva vocació pedagògica
l'empeny a escriure novel.les i llibres per a nois i noies.
Actualment és un dels escriptors més valorats en l'àmbit de la literatura infantil i juvenil catalana, tot i que
també escriu llibres per a adults. Ha tingut actuacions notables en el món de l'educació i de l'edició, així
com a guionista de cinema i ràdio, traductor i periodista en diferents mitjans de comunicació. Ha realitzat
també adaptacions teatrals.
Al llarg de la seva trajectòria professional ha rebut un nombre important de premis literaris: el Joaquim
Ruyra (1967) per Les rates malaltes; el de Crítica Serra d'Or (1979) per Sic transit Glòria Swanson; el de
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
1
Dossier El llibre de les mosques
Literatura Juvenil de la Generalitat (1983) amb El Príncep Alí: el Pier Paolo Vergerio de literatura juvenil de
la Universitat de Pàdua (1989) per En Ranquet i el tresor, i el Crítica Serra d'Or (1995) per Cor de roure.
Ha estat finalista del Folch i Torres (1968) amb Dídac, Berta i la màquina de lligar boira i del Premi Europa
de Poitiers, seleccionat en la Jugendbibliotek de Munich (1986), per En Ranquet i el tresor. El març de
1990 va ser designat l'escriptor del mes de la Institució de les Lletres Catalanes.
El 1996 va ser seleccionat per totes les delegacions de l'Estat espanyol per al premi Andersen, el més
important dins del gènere de la literatura infantil i juvenil. I, al mes d'octubre de 1997, va obtenir el Premi
Nacional de Literatura Infantil i Juvenil atorgat pel Ministeri d'Educació i Cultura per la seva obra L'amiga
més amiga de la formiga Piga, ja editada el 1996. Aquesta mateixa obra ha estat premiada amb la Medalla
d'Or Internacional de literatura infantil, lliurada el 1998 a Nova Delhi. El 1999 va rebre el premi Sant Jordi
de novel.la per El llibre de les mosques. El
Les paraules del mateix autor, recollides de diverses entrevistes, són de gran utilitat per tal d'apropar-nos a
la seva personalitat. L'any 1989, en Lluís Bonada l'entrevista al diari Avui (15 desembre 1989) amb motiu
de l'èxit de crítica i de públic obtingut amb la novel.la En Ranquet i el tresor i l'autor ens ofereix la seva
interessant opinió sobre la literatura infantil i juvenil:
«-¿Què és escriure per a nois i noies?
-És inventar-se una mica el gènere. Perquè abans no existien els nois i noies, com a lectors, perquè
començaven a treballar als 8 o 9 anys. El gènere és relativament jove, sobretot al nostre país. No tot el que
té personatges infantils és per a nens. Amb l'Alícia de Lewis Carrol, els nens no hi entren, i El petit príncep
és un llibre per a grans que volen sentir nostàlgia de la infantesa. Els germans Grimm no escrivien per a
nens. Recollien el folklore oral. Escriure per a nens és connectar amb ells. Si has fet classe ho saps. Hi ha
professors que saben molt bé la seva matèria, però que no saben connectar amb els nens, i llavors els
alumnes no porten bé la matèria. I a l'inrevés. Allò que s'ha dit que la infantesa de l'art és l'art de la
infantesa, és fals. Ens feien llegir Hansel i Gretel, allò dels pares que abandonen els fills al bosc, per fernos por. Tot i que pot tenir una funció psicològica molt important: avesar el nen a dominar les seves
pròpies pors. Però no són obres escrites per a nens. Quan s'escriu per a nens no vol dir parlar d'ells, de la
mateixa forma que la novel.la negra no es fa per als presos de la Model.
- ¿Escriuríeu llibres per a joves si no haguéssiu estat professor?
Això no es podrà saber mai. Però el fet és que vam començar a escriure'n en veure que a l'escola no hi
havia llibres per als alumnes. Calia fer-los llibres agradables, perquè el que cal aconseguir, en primer lloc,
és que el nen sàpiga aguantar un llibre i disfruti amb la lectura. Jo abans de publicar un llibre el faig llegir a
uns lectors, amics meus. El problema és que se'm fan grans i n'he de trobar de nous.»
Coherent amb la seva trajectòria, en la seva darrera obra, L'amiga més amiga de la formiga Piga, en la
qual l'autor s'adreça a un públic encara més jove, els nens i nenes a partir de set anys, és a dir, quan
inicien el primer contacte amb la lletra impresa dels llibres, ens ofereix una idea divertida expressada a
través d'un llenguatge viu i ric de possibilitats lúdiques. Segons el mateix Emili Teixidor, amb aquesta
història, en la qual la formiga Piga trenca la rutina de la seva espècie i decideix seguir la girafa Rafa, més
que el tema tractat i el missatge, el realment important és el fet d'afavorir l'estima per la llengua.
De fet, tota la seva obra, sense diferenciar l'edat del lector a qui va dirigida, respon a aquesta necessitat
humana de tenir paraules per a poder ser feliços. I, indubtablement, Emili Teixidor ha aconseguit amb tota
la seva obra oferir-nos paraules útils, ja que, com ell mateix diu, es viu molt millor amb històries, amb
paraules que unes vegades ens provoquen rialles i d'altres ens emocionen, però que, en tot cas, ens
estimulen l'amor cap a la llengua i la comunicació.
Associació d’escriptors en llengua catalana. Biografia.
<http://www.escriptors.com/autors/teixidore/biografia.html>
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
2
Dossier El llibre de les mosques
El llibre de les mosques:
El llibre de les mosques narra una doble intriga sobre la recerca de
l'assassí d'una nena i un llibre impúdic i el seu redactor, en una època en què
la repressió sexual ho envaeix tot. El títol al·ludeix a un manuscrit que conté
secrets de la cúria, un llibre diabòlic, ple d'errors (mosques) i un dels més
consultats de l'arxiu, per tant, un dels més bruts. La novel·la comença pel final
amb les darreres pàgines d'"El llibre de les mosques", un patracol que conté
informacions reservades sobre crims i pecados sexuals. A continuació, un
altre final: Eulàlia torna al poble para assistir a un casament. Des de l'hotel
recorda els dies en què n'era la mestra: l'Eulàlia, mestra que s'estrena en un poble de la plana de Vic, en
temps de postguerra, s'endinsa en una atmosfera de basarda per mor de l'assassinat d'una escolar.
L'Eulàlia, per la coneixença de la mestressa del millor bordell de la comarca, fa de custodi d'un llibre tan
secret i sacríleg, "El llibre de les mosques". Les autoritats busquen els culpables. La diplomàcia vaticana
busca el llibre, redactat per un clergue.. La història d'aquells dies d'angoixa es barreja amb un segon relat:
Eulàlia abandona el poble i torna Barcelona, i s'introdueix en els ambients clandestins i comença a treballar
per l'agència de publicitat "Amb l'ham al cor", on un dels seus companys l'inicia en el sexe. La novel·la va
alternant aquests fils narratius, combinant la narració amb fragments del llibre secret. La novel·la és una
reflexió sobre la malaltia moral provocada per la Guerra Civil.
Entrevista publicada al diari "Avui" 09/03/00 per Lourdes Domínguez
L.D. ¿Existeix en realitat el Llibre de les Mosques?
E.T. No ho sé; descobrir-ho seria feina dels historiadors o dels periodistes. Jo he fet una ficció sobre una
dada que em va do-nar la Montserrat Casals, quan em va comentar que existia un tipus de llibre així. Més
tard, m'han informat que a la diò-cesi de Lleida existeixen unes obres semblants i que les anomenen
Llibres de Sang.
L.D. ¿Així doncs, els fragments del Llibre de les Mosques que sovintegen a la novel.la són de la
seva collita?
E.T. Sí, són ficció, no són fragments de llibres que ja existeixen ni pretenen ser un catàleg que reculli
processos de l'Església contra els seus membres.
L.D. Però bé deu haver hagut de consultar aquests tipus d'obres per poder escriure el seu llibre...
E.T. Sí, i són avorridíssimes, perquè estan escrites per a historiadors i no per a lectors. S'hi descriuen tots
els processos, els delictes, les penes sense cap mena d'ambició literària, amb una prosa més aviat de
jutjat. El meu Llibre de les Mosques no és així: intenta ser una superació d'això, no és cap recull de
delictes un rere l'altre.
L.D. Al llibre, recull les reflexionsd'uns membres de l'autoritat eclesiàstica sobre el Mal i els pecats
de tipus sexual en el clergat. ¿Exposar aquestes febleses de la clerecia no converteix l'obra en
anticlerical?
E.T. No ho crec. És més: si es llegeix bé, s'adverteix que en alguns punts es mostra un gran sentiment, o
com a mínim una gran nostàlgia, del fet religiós.
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
3
Dossier El llibre de les mosques
L.D. Però presenta una religió que sempre és viscuda com una imposició, com alguna cosa que
requereix sacrificis, que sempre comença per no...
E.T. Perquè la religió a l'època del franquisme era així. I encara ara, una de les grans equivocacions de
l'Església, al meu parer, és que, en lloc de donar un missatge d'amor, fa arribar un missatge de
prohibicions. Les relacions públiques de l'Església funcionen molt malament. I si no és així, per què el seu
símbol és un Crist crucificat en lloc del Crist ressuscitat? No permetre el sacerdoci de les dones no és
continuar dient que no?
L.D. La novel.la està estructurada en tres parts...
E.T. Hi ha una mena de triple acció: la història de l'Eulàlia, la mestra d'escola que guarda el Llibre de les
Mosques; els fragments d'aquest llibre que es van intercalant en el text; i el rerefons d'època, un reflex dels
anys seixanta, setanta i vuitanta que m'ha interessat de fer. Tots tres elements s'interrelacionen formant
una mena de trena.
L.D. Quan va rebre el premi Sant Jordi va qualificar l'obra de novel.la de reflexió moral...
E.T. Sí, perquè fa una reflexió sobre una conducta individual, la de la mestra, i sobre una conducta
col.lectiva, la del clergat. La novel.la intenta establir un contrast, una tensió, entre aquelles persones que,
com la mestra, no s'atreveixen a viure, i aquelles altres, la clerecia, que se salten les seves obligacions i
viuen massa.
L.D. L'Eulàlia és una mestra de poble totalment infantil...
E.T. El que li passa a l'Eulàlia ho explica un poema d'Eliot que parla d'un senyor que no s'atreveix a viure i
que, per tant, evita els perills que comporta la gosadia de viure, però alhora esdevé una mena de mort
espiritual en vida.
L.D. Com l'Eulàlia, vostè també ha exercit de mestre i coneix Roma i París. Comparteix amb ella
algun tret més?
E.T. No, he fet servir aquests escenaris per economia narrativa, és a dir, perquè els conec. És com l'Isidre
Nonell, que pintava gitanes perquè era el que tenia més a mà i perquè li sortia gratis, o com Picasso, que
pintava la seva dona.
L.D. ¿Li ha estat difícil parlar en primera persona tractant-se d'un personatge femení?
E.T. Sí, de fet vaig tenir la novel.la aturada durant molt de temps per aquesta raó. Però crec que ha estat
una bona opció, perquè això m'ha permès allunyar-me de la protagonista, prendre un distanciament
respecte de les seves vivències que crec que era necessari.
L.D. Al principi de la novel.la se'ns revela l'assassinat d'una nena del poble i no és fins al final de
l'obra que es descobreix l'assassí. ¿Podríem parlar de novel.la de misteri?
E.T. No, el misteri no té gaire importància, només és una estratègia que em serveix per explicar totes les
qüestions que vull donar a conèixer. El misteri és simplement un reflex de l'època: eren uns anys en què hi
havia moltes coses que no s'acabaven de dir, que s'amagaven al públic. Al revés d'ara, que es parla tant i
tant de tot i de tothom. Abans, el que s'amagava es mitificava, mentre que ara es comenta tant tot, que tot
es banalitza. Al meu llibre, l'important no és descobrir qui és l'assassí, sinóquines raons tenia per matar.
L.D. Què tenen a veure les mosques amb un llibre sobre les temptacions de tipus sexual del
clergat?
E.T. En una societat molt reprimida, la gent que consultava el llibre ho feia per expansionar-se amb les
barbaritats que llegia. Com que no hi havia cap tipus de llibres eròtics, aquest tipus d'obra els excitava.
L'excitació feia que el llibre esdevingués molt brut i atragués les mosques. A més a més, aquests insectes
sempre han estat un símbol del Mal.
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
4
Dossier El llibre de les mosques
L.D. Com ha comentat, li interessava reflectir la societat catalana de finals dels 60, els 70 i principis
dels 80. En diversos fragments critica el conformisme burgès de la caseta i l'hortet...
E.T. Critico el conformisme no només dels burgesos, que són els que tenien més possibilitats de rebel.larse, sinó de tota la societat. Per què et penses que la dictadura va poder aguan tar-se durant quaranta
anys?Cap règim aguanta tant si no hi ha el que després es va anomenar franquisme sociològic. Però que
consti que critico el conformisme, però també el comprenc. Ara també passen moltescoses que ens
haurien d'esglaiar i no hi fem res.
L.D. ¿Reivindica que en lloc d'arxivar el sexe com a font de pecat, s'hauria d'estudiar com a font de
bondat, com feien els antics?
E.T. Sí, com feien els antics i com han fet certes sectes heretges. Jo crec que encara fa falta una gran
quantitat d'educació sexual. L'educació sexual que és dóna actualment és massa mecànica. Pensa que jo
pertanyo a un sector d'ensenyants que vam haver de lluitar perquè s'estudiés educació sexual a les
escoles, perquè nois i noies poguessin estudiar junts!
L.D. En el seu intent de reflectir una època, fa sortir al llibre bastants personatges verídics...
E.T. Gairebé tots els personatges els cito amb noms verídics: Ventura Gassol, el bisbe Irureta, Serra i
Moret...
L.D. Un dels seus personatges ficticis, l'Artur, diu que hi ha un misteri a cada persona. Vostè també
ho creu?
E.T. N'estic convençut. Les virtuts ens venen de fora i els vicis de dins, per això no ens acabem de
conèixer mai fins que no coneixem amb exactitud els nostres vicis. Tothom té la seva part fosca, perquè si
no fos així, la bondat, la virtut, la santedat, no tindrien cap mèrit. El mèrit està a superar aquests vicis
innats.
L.D. Pel que es desprèn del llibre, la carn sempre pesa més que l'esperit...
E.T. És el meu parer, però podria estar equivocat. Crec que és un tema obert sobre el qual hauríem de
discutir més.
L.D. En alguns llibres seus per a un públic més jove com ara En Ranquet i el tresor i El soldat
plantat, crea personatges orfes, solitaris, que busquen la seva identitat. ¿Seria també el cas de
l'Eulàlia?
E.T. Sí, l'Eulàlia representa tota aquella gent, que és molta, que no han madurat, que no s'atreveixen a ferse adults. Per exemple, hi ha molt lectors així, que no gosen enfrontar-se a certes obres, als clàssics, per
exemple. Encara que, de fet, no tenen cap obligació de fer-ho.
L.D. Es comenta que l'infantilisme és un tret comú en molts ensenyants. És el seu cas?
E.T. Diuen que els mestres, de tant estar amb els nens, ens infantilitzem. Jo m'hi incloc, en aquest grup.
Però en sóc conscient i crec que hem de lluitar-hi en contra.
L.D. Aquesta és la seva tercera obra dirigida a un públic adult. Què l'ha animat a repetir?
E.T. Si un és escriptor, ha d'escriure cada dia. Jo escric per a infants i joves, escric guions, escric per a la
ràdio, escric per als diaris i, de tant en tant, doncs, també toca escriure per a adults. Només escric per a
adults quan en tinc ganes o quan tinc una nova cosa a dir.
L.D. Què li aporta la literatura per a adults que no ho faci la dirigida als infants i joves?
E.T. Em permet parlar d'uns temes diferents i d'una manera i amb un risc també diferents. Els nens i els
joves són un públic lector molt exigent: si un llibre no els agrada, el deixen, i per tant cal respectar-los molt.
Al públic lector adult no cal respectar-lo, cal molestar-lo.
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
5
Dossier El llibre de les mosques
L.D. Vol dir fer-lo enfadar?
E.T. Em refereixo a molestar-lo per provocar que pensi. Un llibre no ha de respondre preguntes, n'ha de
generar. A més, el lector adult ja sap que no tots els llibres són per a totes les ocasions, per això no cal
respectar-lo tant.
L.D. Com prefereix que el qualifiquin: com a escriptor per a nens i joves o com a escriptor per a
adults?
E.T. Simplement m'agrada que es refereixin a mi com un bon escriptor i punt. Aquesta classificació és
artificial: no hi ha escriptors per a nens i escriptors per a adults, hi ha escriptors i prou. Per exemple Ted
Hugues és un grandíssim escriptor i molts dels seus llibres eren per a nens; Wiliam Faulkner escrivia obres
per nanos, Gertrude Stein també... És absurd fer aquesta mena de dicotomia. Per exemple, hi ha molta
gent gran que ha llegit el meu llibre L'amiga més amiga de la formiga piga i els ha agradat.
L.D. Així, doncs, ¿no creu que necessités cap premi Sant Jordi per confirmar la qualitat de la seva
obra per a adults?
E.T. En absolut. La primera obra que vaig escriure per a adults ja va guanyar el premi de la mítica Serra
d'Or. Què més vols?
Un torrent verbal. Elogi del Pa negre d'Emili
Teixidor
Oriol Izquierdo
He de confessar que em produeix una satisfacció especial poder fer aquest elogi d'Emili Teixidor, l'autor de
Pa negre, el llibre publicat l'any passat que el jurat de la Lletra d'Or ha considerat mereixedor d'aquesta
rara distinció que tenim l'honor i el deure de continuar.
I això, ja em perdonaran els companys del jurat aquest to confessional, perquè Emili Teixidor és per a mi
una mica un mestre. No només perquè, com tants fills dels anys seixanta, entre les primeres lectures que
vaig fer de nen i adolescent hi havia les seves històries i els seus personatges, les novel·les juvenils que
ell signava. També perquè l'atzar va fer que m'estrenés fent d'editor amb una novel·la seva, Retrat d'un
assassí d'ocells, i que, a partir d'aleshores, establíssim una relació que goso qualificar —si m'ho permets,
Emili— d'amistat. L'Emili també era aleshores, a més, editor, i gràcies a ell vaig aprendre algunes coses de
l'ofici que de moment, si no us sap greu, em quedaré per a mi.
Aquell Retrat d'un assassí d'ocells, el 1988, començava a desplegar amb contundència l'univers literari que
a Pa negre culmina en una obra, deixeu-m'ho dir així, modestament mestra. Abans, el 1979, aquell univers
havia començat a prendre cos en els contes de Sic transit Gloria Swanson, i el 1999 encara va continuar
amb una novel·la que obtindria el premi Sant Jordi, El llibre de les mosques.
Pot semblar que dic que Emili Teixidor escriu sempre la mateixa novel·la, la mateixa història. Potser sí.
Però a mi això no m'importa, perquè la seva veu narrativa em sedueix i perquè aquest univers m'atrau, de
vegades com sol atraure el buit als qui sentim vertigen: l'atracció del que hauríem de rebutjar, l'efecte de
succió del mirall que ens retorna la imatge menys amable de nosaltres mateixos, el monstre que amaguem
dins. La veu d'Emili Teixidor té el mateix efecte que aquest mirall.
Pa negre se situa en l'escabrosa postguerra, en un ambient de boira i en clau de drama fabril i rural, un
drama on s'entrecreua la memòria personal i les històries, de vegades les llegendes, aplegades d'aquí
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
6
Dossier El llibre de les mosques
d'allà. Construeix un territori mític, ubicat a la comarca d'Osona, que no és només un espai físic. És l'espai
moral del nen que endevina el món adult, l'espai moral de l'adolescent, l'espai de la iniciació a la vida, als
seus secrets, els seus misteris, el seu do i el dolor.
Emili Teixidor tria adoptar, aquesta vegada, el punt de vista d'Andreu, el narrador, un narrador innocent i
inconscient, que viu pràcticament sense pares, amb el pare empresonat, la mare a la fàbrica, intentant ferse un lloc a recer en el món que l'envolta i en el qual ha tingut, quina paradoxa, la sort d'irrompre protegit
pels senyors Manubens, fins a escollir, conseqüentment o no, dolorosament o no —almenys per al lector—
, entre la seguretat i la rebel·lia. Però no ens hem d'entretenir ara a desgranar aspectes de l'argument de
l'obra, sinó un dels elements que, per a mi, i no sóc l'únic, fa especialment singular aquesta novel·la. La
força del seu llenguatge. I el paper essencial, nuclear, que té aquest llenguatge en l'evolució del
personatge, en el seu procés de creixement moral. La força del llenguatge, la textura estilística de la
novel·la. Ho diu el narrador: "Per primer cop vaig entendre el verí que podien contenir les paraules, i com
se'ns ficaven a dins encara que no volguéssim." Ho pot experimentar el lector, des de la primera pàgina.
No sóc l'únic, dic. Ho ha remarcat Ponç Puigdevall (El País, 20 de novembre del 2003): "Emili Teixidor
aconsegueix que tota la novel·la aparegui pletòrica de so i de fúria." Ho ha remarcat Julià Guillamon (La
Vanguardia, 12 de novembre del 2003): "Teixidor sabe de lo que habla, y maneja un catalán sensacional,
del que se distancia atribuyendo los giros más característicos a la abuela, porque el narrador es un
desclasado y se enfrenta a una realidad que ya no existe." També Joan Triadú (Avui, 18 de desembre del
2003): "Escriure", assenyala, i no diu cap obvietat, "és l'art del llenguatge."
És a través d'aquest torrent verbal que Teixidor recrea un cop més el món inevitablement feliç de la
infantesa. Inevitablement feliç, ni que sigui d'una tristesa fosca, bruta, de vegades sòrdida o arnada. El
món de la infantesa, de la descoberta del món, de la realitat, que vol dir la vida, el dolor i el plaer, el
llenguatge.
A les acaballes de la novel·la, el protagonista s'acomiada de la mare, que l'ha baixat a veure
sacrificadament a l'escola on està intern. "Quan s'allunyava pel carrer gris i poc poblat cap a l'estació, vaig
tancar els ulls per no veure-la. | Encara la veig, abandonada i solitària en aquella saleta freda de visites
dels escolapis, una sala amb mobles pobres…" Com ell, com l'Andreu, quantes vegades no hem tancat els
ulls davant el que voldríem oblidar per, amb tot, no poder deixar-ho de veure? No és, aquesta contradicció,
el que, volubles i febles, humans, ens defineix?
He dit abans que Pa negre és una novel·la modestament mestra. Modestament, perquè —deixa-m'ho dir
així— és modestament com l'Emili fa les coses, sense aparatositat, sense efectisme. El lector comença a
llegir probablement sense adonar-se'n, i avança en la lectura potser amb la sensació que és davant d'un
enfilall d'històries gairebé anecdòtiques. I així, sense adonar-se'n, es troba enmig d'una història que
mostra, modestament i amb mestria, el drama moral del nen que ha de triar fer-se home. Deu ser això el
que permet dir d'algú que és un bon pedagog.
Pa negre és una novel·la majúscula. Un exercici de creació del món, a partir de la recreació de la memòria
i del llenguatge, sense concessions, també sense estridències, crec que profundament generosa amb els
lectors. Una Lletra d'Or, doncs, d'alçada. La Lletra d'Or de l'any 2004.
Gràcies, Emili, per haver-nos deixat compartir aquest Pa negre.
Lletra: espai virtual de literatura catalana. UOC. Oriol Izquierdo. Discurs pronunciat
en el lliurament del premi Lletra d'Or.
<2004.http://www.uoc.edu/lletra/obres/panegreteixidor/index.html>
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
7
Dossier El llibre de les mosques
Entrevista publcada al diari “Avui” el dia 27/11/03 per Francesc BombíVilaseca
"Hem apostat pels béns materials i hem perdut uns béns espirituals"
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1934) és més conegut com a escriptor de llibres infantils i juvenils, però ja a la
primera novel·la per a adults , Sic Transit Glòria Swanson , publicada el 1979, va demostrar que no es
tancava en cap gènere i l'obra ha estat de referència, com ho va ser Retrat d'un assassí d'ocells , del 1986.
El 1999 va guanyar el premi Sant Jordi amb El llibre de les mosques. Pa negre ens explica com l'Andreu,
el pare del qual és a la presó per roig, va entrant al món dels adults sense acabar d'entendre què passa
més enllà dels ulls dels adults, intentant saber què signifiquen aquelles paraules estranyes que li amaguen
un misteri insondable que es diu maduresa. La novel·la vol explicar per què l'Andreu acaba optant per fugir
de la pobresa que tenyeix la seva vida. Com? Canviant de bàndol, com ja van fer durant la guerra tants
catalans i encara molts més el dia després de la victòria final dels nacionals. A Pa negre , el lector té la
sensació com si l'acció es desenvolupés de nit, quan el protagonista dorm, igual que canvien els colors
dels arbres de l'estiu a la tardor d'un dia per l'altre. Una novel·la atrevida i ambiciosa, plena de poesia, que
té moltes lectures i que fa pensar en la nostra història passada i futura.
F.B.V. Pa negre és una barreja de memòria i ficció. Es recorda gaire de la postguerra? O els records
són tan fragmentaris com els del seu protagonista?
E.T. Jo em penso que els records són sempre fragmentaris, per una qüestió d'higiene mental, sempre són
selectius. A la novel·la hi ha records personals, però també n'hi ha de col·lectius, que he confrontat.
Després d'una primera versió de la novel·la la vaig donar a un parell d'amics del poble perquè em
precisessin algunes qüesti-ons. Jo no volia explicar només l'abducció d'una persona sinó l'abducció que
pateix o pot patir tota una comunitat. Per exemple, Polònia o Txecoslovàquia en un moment determinat es
van llevar i tots eren comunistes, tant si volien com si no. I això passa amb les persones, i n'hi ha que ho
trien. Fins i tot hi ha la possibilitat de traïdoria: ets fidel perquè pots ser traïdor. En tot cas series presoner
d'unes conviccions determinades, o de pertànyer a una classe determinada... jo volia explicar una mica
això, però el que passa és que en una novel·la no es pot ser didàctic. Aquesta era la intenció subjacent de
Pa negre .
F.B.V. A tota la novel·la hi ha una tensió latent que no s'acaba d'explicitar...
E.T. Els infants, com els pobles en general, són molt dèbils, i per això són també molt cruels, i s'han de
defensar. Tots tenim esperit de supervivència, i els nens són exclusivament esperit de supervivència, i per
tant s'inclinen d'una manera natural i molt egoista cap a qui els pot protegir o qui els pot evitar més
problemes. Per això no intervenen directament, i els pobles exactament igual, a Catalunya i a tot arreu
passa el mateix, les persones noten que hi ha tot un món a part, que no entenen, senten coses que no
entenen i saben que els enganyen, i els diuen una cosa i després n'és una altra... però no poden intervenir
directament... Surten al carrer i diuen "no a la guerra", però és només com els infants amb una enrabiada
forta, no poden fer res més. Després tornen a casa i van fent i noten que hi ha unes forces adultes , més
poderoses que funcionen a la seva manera, per sobre d'ells. Això és el que volia dir en aquesta novel·la.
F.B.V. Això em recorda quan es parlava de la Catalunya mesella... En molts aspectes encara no
hem superat la postguerra i obeïm el que ens manen, no?
E.T. No hem anat gaire endavant. Per això he posat al principi del llibre una cita de W.G. Sebald: "Seria
hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens
trobem de ple en aquesta època". I això aquí encara és més cert, perquè hi ha hagut una continuïtat, una
transició, no pas una ruptura. Jo no dic si és millor una cosa o l'altra, perquè no pertany a la meva
novel·lística, jo no intento donar lliçons sinó que explico el que em sembla que passa i el que interessa a la
poètica dels meus personatges.
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
8
Dossier El llibre de les mosques
F.B.V. A la novel·la s'hi fa una aposta.
E.T. Sí, i el protagonista es passa a l'altre bàndol, com tot el país. Abans de la guerra, i fins i tot fins al
1939, Barcelona era la Rosa de Foc , que li deien, una ciutat republicana, revolucionària, amb els
menjacapellans i tota la pesca. Al cap de pocs anys, l'endemà mateix pràcticament, les esglésies estaven
plenes, la Cruz de los Caídos, el Congrés Eucarístic, i així fins ara. A la resta d'Espanya, on són els
republicans? No hi ha un partit republicà fort. Aquí queda el testimoni d'Esquerra Republicana, però poc
més.
F.B.V. Una submissió que passa factura.
E.T. És que és una submissió fins a cert punt. Això ho haurien de dir els historiadors, però em sembla que
en acabar la guerra va haver uns alcaldes franquistes que eren catalans. Jo recordo que en una visita a
Jerusalem, la ciutat dividida, l'Ajuntament ens va oferir una recepció, i l'alcalde era àrab! I jo vaig pensar:
"Esclar, és el Porcioles de Jerusalem!". Malgrat el poder i que allò està en mans dels jueus com a poder,
no es van atrevir a posar un alcalde jueu. I a Barcelona no es van atrevir a posar un alcalde que no fos
català, malgrat tot! Tots els alcaldes, "els quatre apoderats" que diu l'àvia Mercè de la novel·la, són gent
d'aquí i van prosperar perquè feien el que creien que havien de fer. Hauria estat millor d'una altra manera?
Potser sí, però jo només constato el que em sembla que era, un desclassament, com un exili... es paga
d'una manera o d'una altra, o materialment o espiritualment. Hem apostat pels béns materials i hem perdut
uns béns espirituals. Hem perdut tot de qüestions sobre la identitat, la cultura... Està molt bé que la gent no
tingui gana, que vagin a escola i que hi hagi hospitals... però això té un preu. Si hagués d'escollir no sé què
voldria, simplement és així. La literatura serveix per purgar una mica els pecats, no? I per ser una mica
més conscients, i potser quan siguem més conscients preferirem una mica menys la cosa material i més
l'espiritual. Tot i que ara ja està una mica més encarrilat, això.
F.B.V. I tindrem una espiritualitat en castellà o en anglès?
E.T. Potser sí. Jo sóc una mica escèptic, però les coses són així. Alemanya va perdre la guerra, i encara
ho paga: per això els ferits nord-americans d'Afganistan i de l'Iraq els porten a les bases d'Alemanya. Aquí
també es va perdre, i el que no podem fer és anar-nos demanant constantment què som i què fem. A una
gran part de la població se la mareja constantment i una altra part ja ho té clar i opta per Espanya o pel
castellà, i ho hem de respectar, perquè molts vénen d'Andalusia o d'on sigui i tenen la seva cultura i això
no és dolent. La gent que parla una llengua, sigui castellà, sigui francès o el que sigui, no en tenen cap
culpa. És la seva llengua i mereix un respecte, igual que en mereix la nostra. En tot cas nosaltres hem de
fermar la nostra, no atacar la dels altres.
F.B.V. El lingüista Joan Solà va dir que els que parlen castellà i defensen que la seva llengua sigui
la dominant ho fan perquè és la seva llengua, no amb la malícia que sovint se suposa.
E.T. Estem barrejats i hi ha d'haver un gran respecte, és una obligació que tenim. S'ha de respectar amb
delicadesa i elegància. Els responsables dels problemes són els polítics, no el veí ni la comunitat de
parlants.
F.B.V. I els que voten els polítics?
E.T. Llavors no hem d'anar a votar? Després resulta que l'índex d'abstenció és molt alt... Jo sóc
possibilista, no maximalista, crec que som aquí per ser una mica feliços, tant com puguem. A Holanda
parlen anglès, tothom el parla, tot i que Alemanya els sigui més pròxima, però els alemanys van perdre la
guerra i l'anglès s'ha infiltrat a tot arreu: el cinema, la música... Amb les traduccions també passa, els
catàlegs editorials estan plens d'autors de llengua anglesa.
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
9
Dossier El llibre de les mosques
F.B.V. Ser dels EUA o d'Anglaterra ja té un valor afegit i ens fa mirar amb menyspreu el que tenim.
E.T. És una mena de papanatisme absurd. No es gosa criticar, per exemple, el Harry Potter. Hi ha molta
gent que es carrega aquest llibre, començant per Harold Bloom, però ningú els ha fet cas. I com el Harry
Potter hi ha molts casos: sembla que com que té èxit tothom s'hagi d'agenollar al davant.
F.B.V. Però a Catalunya, durant molts anys, ha passat el mateix amb els llibres de Martí Pol: havien
de ser bons perquè eren d'ell, i tota la poesia que llegia molta gent es limitava a Martí Pol com si no
hi hagués res més. D'això fins i tot ell n'era conscient.
E.T. El primer signe que un país progressa en el camí cap a la civilització és el respecte cap als seus
poetes. Respectar-los no vol dir no tirar-los pedres ni lloar-los perquè toca: vol dir llegir-los. Fins que el
país no llegeixi no anirem bé. Això passa a tot arreu. En un moment determinat anaves per Espanya i
només et podien parlar de García Lorca, i ara, que ja no hi és fa tants anys, gairebé no saben dir cap altre
nom... potser l'Alberti o el Hierro, i para de comptar.
F.B.V. De vegades sembla que els escriptors siguin aliats del poder. En el cas de Martí Pol, la seva
imatge pública semblava propera al poder, amb tants homenatges que li feien, encara que només
calgués llegir els seus poemes per veure que en realitat era al contrari.
E.T. Ell era molt independent. El que passa és que sempre estem mirant a l'exterior, i comparant, i si als
altres països tenen, posem per cas, tres poetes, doncs aquí n'hem de tenir quatre, i si no no estem
contents. No ens sabem conformar amb el que tenim. Aquí, de vegades ens queixem que a les llistes dels
llibres més venuts no hi ha els millors llibres, però és que a les llistes del New York Times gairebé sempre
hi apareixen Tom Clancy i Danielle Steele, i és normal que hi siguin. No hi figurarà pas el Joseph Brodsky.
De llibres de poesia no en figura ni un, a les llistes de best sellers .
F.B.V. I aquí no ens arriben els autors importants d'altres cultures.
E.T. Només arriba la novel·la comercial, o un llibre de reportatges, o el que pugui generar diners. Ara he
citat Brodsky, però vagi als EUA o a Anglaterra i pregunti qui coneix, no ja Espriu o Bartra, és que no
sabran ni qui és José Hierro o José Ángel Valente! Se senten malament per això? No, és normal, només
saben el seu, tret d'algun estudiós que s'hi dedica.
F.B.V. És una qüestió de la indústria, doncs.
E.T. Home, en la poesia ja no hi ha ni indústria. La gent s'acontenta amb els seus, com ara amb Martí Pol,
perquè vol unes veus pròpies. Potser el problema és que es limitin a una sola veu, i d'això el Miquel no en
va tenir cap culpa: ell parlava d'altres autors, però no li feien cas. La gent és monotemàtica.
F.B.V. A Pa negre també hi introdueix molt tangencialment els abusos sexuals a infants .
E.T. El llibre està escrit des del punt de vista d'un nen que no ha sofert abusos, i ell no ho coneix, i la noia
no ho manifesta, o ho manifesta amb un tancament total. També es coneix en unes circumstàncies amb un
amic determinat, i prou, i la gent no se n'assabenta, i a la vida real passa igual. Si als EUA hi ha capellans
que ara mateix tenen casos de pederàstia, imagini que podia passar quan no hi havia una pressió social al
damunt, quan no es tenia en compte.
F.B.V. A l'obra la majoria de les dones treballen, i això encara sobta.
E.T. Jo aquí a Barcelona sentia: "Ara que la dona s'ha incorporat al mercat de treball"... Però aquesta gent
en quin país viuen? Des del segle XIX que la dona treballa a les fàbriques, totes les fàbriques tèxtils de les
conques del Ter i del Llobregat estaven plenes de dones, totes les dones de pràcticament tots els pobles hi
treballaven, i els homes treballaven en altres feines o en càrrecs d'importància, de responsabilitat, que se'n
diu. I, en un cert tipus de fàbriques, encara segueix pràcticament igual.
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
10
Dossier El llibre de les mosques
F.B.V. La història l'escriuen els vencedors, i a la novel·la parlen els perdedors, que ho veuen tot tenyit de la
pobresa. Ho hem oblidat, tot això.
E.T. Hi havia les cartilles de racionament, amb el sucre roig, una llet blavosa, un oli infecte i el pa negre.
Els que tenien cases de pagès estaven salvats, perquè tenien de tot i la gent hi anava a pidolar. Jo ho
havia viscut, això. Hem oblidat moltes coses. Quan anàvem a Barcelona en tren, a la Meridiana molta gent
obria les finestres i llançava uns paquets, de contraban, perquè a l'estació de la plaça Catalunya hi havia la
policia i et demanaven un salconduit per entrar a la ciutat. Tot era resultat d'una situació molt dramàtica. I
aquelles famílies tenien molt de valor, els infants gairebé no ho notàvem perquè els pares feien mans i
mànigues perquè no ens adonéssim de res, o del mínim possible.
F.B.V. I encara som els perdedors.
E.T. Catalunya va perdre molt, perquè hi havia uns senyals d'identitat, però també hi havia rojos a Astúries,
a Madrid, a tot arreu, i aquells també van ser represaliats, i aquella gent van ser perdedors igual. Al
batxillerat nosaltres perdíem el Narcís Oller i ells mantenien el Pío Baroja, vam tenir un afegit de repressió,
però també molts autors que van escriure segons què en castellà van ser eliminats de la superfície del
món cultural, de vegades físicament i tot...
F.B.V. Pa negre és una novel·la que viu de les paraules, sempre que la finalitat darrera de vegades sigui
aprendre paraules "que deia l'àvia" o la tia o qui sigui. E.T. Hi havia una creativitat popular que em sembla
que s'ha perdut. Jo, quan em reuneixo amb amics, de vegades juguem a recordar com es deien les coses,
abans, i cada paraula porta a una altra. De vegades oblidem que hem passat en poc temps d'una cultura
oral a una de visual. Jo recordo que el cinema era fascinant, però ho era perquè només el veies un cop a
la setmana. En el moment que a les quatre de la matinada pots escollir entre cinquanta cadenes, la imatge
es banalitza. Avui els nanos diuen: "Deixa-m'ho veure", i abans deien: "Explica-m'ho". Potser no és d'una
importància vital, però aquest petit detall explica moltes coses. Fins i tot els que escolten notícies per
televisió les veuen.
F.B.V. Però al llibre hi ha ocasions en què sembla que vulgui ensenyar totes les paraules al lector,
sembla que ens vulgui educar a marxes forçades...
E.T. És que el protagonista és un nen i li sobta que els que l'envolten parlin de manera diferent que ell. Hi
ha paraules que un nano no diria mai, com versemblant , que diu l'àvia que, alhora, la treu del diari.
F.B.V. Però hi ha moltes paraules que els nens no entenen!
E.T. I no les han d'entendre! Aquesta paraula que no saben els hi quedarà com un misteri, i a molts els
portarà a buscar què és allò. Però si els donem el llenguatge tan deixatat, mastegat, no progressaran mai
en el llenguatge.
F.B.V. Ho exigim tot mastegat i fàcil?
E.T. Això és una cosa d'ara, és la sobreprotecció. És el que George Steiner en diu les teràpies de la
facilitat, que no porten mai enlloc. És l'esforç, el que porta al progrés. Encara hi ha qui pensa que llegir és
fàcil, i no ho és. Quan escric per a adults intento submergir-me en el magma de la llengua, i deixar-me
portar.
F.B.V. Però Pa negre el podrien llegir els adolescents, no només els 'adults'.
E.T. Crec que no, perquè hi ha tot d'elements que com a lector no estan acostumants a afegir-hi, una part
de misteri que el lector ha de posar-hi. Els follets, per exemple, que un lector adult interpreta clarament
com a refugiats a la casa, però això no es diu, perquè el noi no ho sap, ho sabrà potser més endavant. Per
altra banda, hi ha unes certes veritats de la vida que amb el tipus de literatura per a joves cal anar amb
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
11
Dossier El llibre de les mosques
molt de compte i molt de respecte, perquè cadascú té el seu desenvolupament vital i psicològic a un ritme
determinat i no es pot precipitar.
F.B.V. A la novel·la es viu la iniciació sexual ambigua d'un adolescent, en doble direcció.
E.T. Però si ara encara hi ha molta gent que no ho sap, encara surten pares de família amb dona i fills que
s'adonen que són homosexuals... A l'edat del protagonista, a la preadolescència, els sentiments són molt
més confusos, i si no hi ha uns models encara més. Ell descobreix unes coses i en sap d'altres, però
intueix el que no sap. Cadascú té el seu ritme. Ja ho diuen: "La televisió ha fet desaparèixer la infantesa".
Si no hi ha una administració de les claus de la vida no hi ha infantesa.
F.B.V. I es pot saber com hem d'administrar avui aquests coneixements als nens?
E.T. Hem passat una època molt dolenta perquè només hi havia una televisió que era omnipresent. Ara
hem de veure què passa amb els ordinadors. Hi haurà un moment que arribarem a casa i direm: "Vull
veure una conversa amb el Màrius Sampere", i ho veurem. N'estic segur.
F.B.V. Però vol dir que als adults no els agrada també que els ho donin tot mastegat?
E.T. No se'ls dóna mastegat! Encara se'ls expulsa de la feina, del centre de Barcelona... La vida no és
fàcil.
F.B.V. Quina responsabilitat té com a escriptor davant la societat?
E.T. Una de les funcions, crec, de la literatura, és posar els temes importants davant els ulls dels lectors,
ajudar-los a enfrontar-los amb els seus problemes. Però el Brodsky deia que la primera obligació de
l'escriptor és escriure bé. Perquè per viure necessitem paraules. També històries, però tenen una altra
funció. Per tant, la primera cosa que s'hauria de fer a qualsevol país seria protegir els poetes, que són els
que ens donen les paraules en l'estat més pur. A la novel·la hi ha molta més cosa que sobra, i al teatre no
és essencial, a la poesia hi ha el llenguatge més pur. El gran monument a Barcelona no és cap novel·lista,
és Verdaguer, i això ho sap fins i tot la gent que no llegeix, que a la cúspide de la literatura hi ha la poesia.
Hem de llegir per proveir-nos de paraules, perquè sense paraules no podríem pensar, som animals de
llenguatge, que deia Heidegger, em penso... Després vénen les altres funcions secundàries de la literatura,
però no han de passar mai al primer pla, que no sigui com passa de vegades amb el menjar, que se sap
que és molt bo, té molt bon gust però s'oblida que el que importa és que ens alimenti.
F.B.V. Hem de menjar llibres?!
E.T. Hem de llegir més, perquè si no acabarem perden el llenguatge. Avui es llegeix més que mai. La
primera edició de L'educació sentimental , de Flaubert, va ser de 5.000 exemplars, i avui, qualsevol
novel·la que sigui un petit èxit això ho supera amb escreix. Ferran Torrent, de la seva darrera novel·la, en
va vendre més de 50.000 exemplars, que era impensable fa uns anys, perquè hi havia gent que no sabia
ni llegir ni escriure.
F.B.V. En alguna cosa hem millorat.
E.T. Jo he conegut molta gent que no ha tingut estudis, i molts han hagut de fer-se el camí ells mateixos.
El Miquel Martí Pol no tenia estudis secundaris, però tenia una apetència per la lectura i es va fer una gran
cultura amb lectures, amb consells de Sarsanedas i una sèrie de gent que l'anava orientant. Esclar, això ha
de sortir d'un mateix, s'ha de sortir de casa, fer el primer pas.
F.B.V. Vostè té alguns punts en comú amb el protagonista d'aquesta novel·la, i gran part de l'obra
són records. Se sent reflectit en l'Andreu?
E.T. Quan Picasso o Dalí feien servir la seva dona com a model no ho feien perquè fossin extraordinàries,
sinó perquè així s'estalviaven uns diners per pagar una model.
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
12
Dossier El llibre de les mosques
F.B.V. Vostè va viure fins a l'adolescència a Roda de Ter, un poble amb fàbriques i un riu, que
podria ser el de la novel·la.
E.T. Podria ser-ho. També tenia dues masies o tres, on hi vivien parents, i els avis, i jo hi anava. I crec que
els nanos de poble tenen una gran sort, perquè tenen el bosc, l'entorn natural. El nens de poble poden
sortir a jugar al carrer, es respira una altra llibertat.
F.B.V. I per què no se'n torna a viure-hi, al poble?
E.T. Perquè ara m'avorreixo enormement. A més, visc a Sarrià, que d'alguna manera ja és un poble.
Article publicat a “La Vanguardia el 12/11/2003 per Julià Guillamon
Los huevos fatales
Sic transit Glòria Swanson fue uno de los libros fetiche de la literatura catalana de la transición. Se publicó
en 1979, dos años antes que Històries de la mà esquerra de Jesús Moncada, y entre críticas favorables y
recomendaciones positivas se convirtió en un punto de referencia: un ejemplo clarísimo de que a partir de
las esencias más profundas del ruralismo, gracias a las vivencias directas dobladas de cultura, se podía
escribir literatura de calidad: una novela corta de una gran complejidad técnica (La meva germana és ben
boja, en la que Teixidor reconstruía la usura mental de una chica demente y grafómana), un cuento de la
potencia figurativa y el reclamo de Sic transit Glòria Swanson o una obra maestra de la narrativa breve
como “L'ou gargot”. Este cuento debería estar en todas las antologías. La “tieta de pagès” le cuenta al
narrador que hay tres tipos de huevos. Los que sirven para hacer tortillas y huevos fritos, y los que llevan
“com una grana de pollet al rovell”. Y además está “l'ou gargot”, un huevo fecundado que la clueca
abandona, el proceso se interrumpe y queda a medio hacer. Los niños que protagonizan las historias de
Emili Teixidor se sienten atraídos por estos huevos. El protagonista de Retrat d'un assassí d'ocells
contempla en la vitrina de la escuela un nido de jilguero con tres “ous gargots”. En Pa negre forman parte
del tesoro que los chavales esconden en el tronco de un ciruelo. El protagonista de “L'ou gargot”, de Sic
transit Glòria Swanson, es un niño de la guerra. Intrigado por el misterio de la vida, se dedica a hacer
experimentos. Retira la cáscara para ver el pollito amodorrado y pegajoso, o vuelve a depositar el huevo
en el ponedero, a escondidas, para ver si llega a completar el proceso. El huevo es un correlato objetivo
de la impotencia del chico ante la muerte del padre, un emblema de la descomposición de los ideales y la
expresión de una poética. Teixidor nació en 1933, tiene setenta años. Pero yo le veo como un “nen gran”,
manipulando estos “ous gargots” que simbolizan lo incompleto y mal terminado, la vida abortada y la
imperfección del mundo, que en sus novelas y cuentos se encarna también en la figura de la chica con
meningitis, del amigo manco, del joven tísico. Desde Sic transit Glòria Swanson, la literatura de Emili
Teixidor ha funcionado por un procedimiento de variaciones y adicciones. El lector que le ha seguido en
todos sus libros reconocerá unos cuantos elementos que se repiten: la mujer enloquecida que corre
desnuda por el bosque, la leyenda de las chicas degolladas en el camino de la fábrica, el represaliado que
conduce el coche de línea, el “joc dels disbarats” o la canción del “pare Carbasser”. Son marcas
recurrentes que establecen el ritmo interior, global, de su obra narrativa. A partir de ahí cada novela
introduce un tema propio. En Retrat d'un assassí d'ocells los poderosos los amos de la colonia y los
mandamases de la curia se conjuraban en una historia a medio camino entre “Blue Velvet” y “Twin Peaks”.
En El llibre de les mosques, los recuerdos del Vic prostibulario y clerical se combinaban con las
experiencias de Teixidor en la Barcelona de los sesenta. Pa negre representa un retorno a los orígenes, al
primer libro, al primer cuento. Teixidor ha recuperado la mayor parte de las historias que le obsesionan y
las ha recreado en una única trama de corte clásico, protagonizada por el joven Andreu, trasplantado a
una masía de la Plana de Vic. El padre está en la cárcel, condenado a muerte, la madre es una “xinxa” de
la fábrica de tejidos. Sin padres, junto a un primo algo mayor y a una chica de su edad, Andreu
experimenta una doble iniciación en el sexo y en el lenguaje. La primera parte está muy próxima a las
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
13
Dossier El llibre de les mosques
memorias noveladas, con algún capítulo que funciona prácticamente de manera autónoma (los juegos en
el bosque con la Roviretes, la historia del carbonero humillado en la procesión del Combregar General). La
descripción de la vida de los chicos “massa enjogassats” entre los árboles y en las habitaciones de la
masía es emocionante. Teixidor sabe de lo que habla, y maneja un catalán sensacional, del que se
distancia atribuyendo los giros más característicos a la abuela, porque el narrador es un desclasado y se
enfrenta a una realidad que ya no existe. La violencia se resuelve aquí simbólicamente con la aparición de
un caballo despanzurrado, en un clima de fugas, reyertas, maquis, monjes y civiles cómplices. La muerte
del padre trastoca el frágil equilibrio familiar, y abre una brecha irreparable. Adoptado por los amos,
Andreu saldrá de Can Tupí para estudiar el bachillerato. Pero antes la novela ata todos los cabos sueltos
en una serie de capítulos formidables en los que Teixidor abre los puntos de la trama, separa las
generaciones, y presenta las diversas opciones vitales ante la decadencia del mundo rural. La discusión
entre el Quirze pare y Enriqueta, relatada por el chaval que escucha desde la cama, es un momento de
máxima complejidad y tensión. “Era el temps del pa negre, de la llet blava i de les mongetes amb jaumets”,
escribió Teixidor en uno de los cuentos de Sic transit Glòria Swanson. Cada vez que un escritor de la
generación correspondiente aborda la posguerra, existe el riesgo de acabar como en la canción de Serrat.
Pa negre apunta mucho más alto. Es uno de los libros más importantes de Teixidor y, junto al Purgatori de
Mira, la mejor novela del año.
Pan negro: Artículo publicado a “El cultural.es”
El narrador de este relato, que evoca acontecimientos de una infancia ya lejana, confiesa: “La memoria se
enredaba con la imaginación, y a veces la mezcla me jugaba malas pasadas y temía no recordar bien las
cosas” (pág. 277). He ahí una clave de Pan negro.
Es una narración novelesca con muchos ingredientes de la realidad vivida. Pero no sería acertado leer
estas páginas en clave autobiográfica. La mezcla de verdad histórica y ficción da siempre como resultado
una construcción ficcional. Teixidor ha recreado un mundo opresivo, mísero, lacerado por la guerra civil y
sus consecuencias inmediatas –familias destruidas, orfandad, miedo, represión– visto desde la perspectiva
de un niño que es capaz, años después, de reconstruir sus recuerdos con la mirada de entonces. Lo
curioso del caso es que Andrés, acogido en el campo por sus abuelos, con un padre en la cárcel y una
madre distante, rememora el mundo de la infancia como una época feliz, casi paradisíaca, hasta el punto
de que el golpe de fortuna que lo coloca en una situación confortable, protegido por los señores de
Manubens, y que le permitirá “dar la espalda [...] al mundo completo de antes” (pág. 373), es sentido como
un envilecimiento: “Comprendí, fascinado por mi propia transformación, con una mezcla de vanidad y de
miedo, que empezaba a convertirme en un monstruo [...] capaz de reunir en un solo cuerpo, en una sola
vida, dos naturalezas distintas, dos experiencias contrarias” (pág. 374). El mundo de los mayores, siempre
acosados por oscuros miedos o por viejas historias de las que no se habla, contrasta con el ámbito
luminoso de Andrés y sus primos –Quirico chico, la Lloramicos–, sus juegos, sus confidencias, su vida libre
y gozosa, su costumbre de encaramarse al ciruelo que simbólicamente los coloca en un nivel superior, por
encima de los asuntos de la tierra, de la precaria subsistencia cotidiana, de las conversaciones elusivas y
los secretos de los adultos, apenas entrevistos y nunca explicados del todo. La sutil conservación sin
apenas desfallecimientos de la perspectiva infantil a lo largo del relato es un logro notable del autor. El otro
mérito indudable de Pan negro es la riqueza de sus evocaciones, la minuciosidad y precisión con que se
describen lugares, paisajes, tareas agrícolas –véanse, a título de ejemplo, las páginas 278-279, dedicadas
a la siega y la trilla– y el gusto por los nombres perdidos de las cosas, asociados inevitablemente a la
memoria infantil: “Según la procedencia de los trilladores, hablaban del almiar, el nial, el borguil y otros
nombres que a nosotros nos remitían a territorios nuevos e inexplorados. Al ancho mundo de las palabras”
(pág. 279). Y aún podría añadirse el deleite verbal de las series enumerativas que aparecen en otro pasaje
(págs. 138-139), así como el gusto por las leyendas y manifestaciones populares de la abuela.
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
14
Dossier El llibre de les mosques
Hay numerosos aciertos narrativos: la visita al padre en la cárcel, el entierro y la escena con el alcalde, la
descripción de los Manubens (págs. 289-290) y el perfil de algunos tipos, como el señor Madern o el padre
Tafalla. Y un lenguaje variado y rico, que el mismo autor ha traducido del catalán sin lograr esquivar del
todo algunos catalanismos (“aquella verdor”, p. 37; “no pueden haber excepciones”, p. 74; “como que” (p.
172) por el “como” causal; “de buena mañana”, p. 242; “no sé qué os ha cogido” [‘ocurrido’], p. 302) cuya
presencia no empaña, sin embargo, la sensación de plenitud lingüística y riqueza de matices que el
lenguaje de la obra despierta. Un texto excelente, en suma, que logra revitalizar, por la intensidad de la
evocación, un tema repetido hasta la saciedad y hasta trivializado en demasiadas ocasiones.
Ricardo SENABRE
Cuatro cuestiones a Emili Teixidor
–Imaginación y memoria: ¿cuál de las dos es más fiable?
–La memoria cava, la imaginación florece.
–¿Incluso en la infancia más terrible hay un paraíso?
–Sí. ¿Cómo podrían vivir sin ese reducto los miles de niños que carecen de
casi todo? Un aforismo dice que quien quiere hacer un paraíso con su pan,
lo que consigue es un infierno con su hambre.
–¿Y los paraísos adultos?
–Algunos son artificiales, como es sabido. Como dice un buen amigo, de
todos los paraísos hay que emigrar, pero nunca ser expulsado.
–Los adultos ¿se entienden entre ellos?
–No, a la vista está. Sólo hay que abrir el diario. Pero hay que intentarlo.
Un adulto, a veces, no es más que un niño sin esperanza.
<http://www.elcultural.es/HTML/20041028/letras/LETRAS10527.asp>
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
15
Dossier El llibre de les mosques
Llibres de l’Emili Teixidor que podem trobar a la BCTS
Llibres Infantils:
•
La Rosa, la roca i el llop [I*]
•
Cada tigre té una jungla [I**]
•
La Formiga Piga es deslloriga [I**]
•
Petits contes d’intriga de la Formiga Piga [I**]
•
En Ring 1-2-3 i el món nou [I**]
•
La volta al món de la Formiga Piga [I**]
•
L’Amiga més amiga de la Formiga Piga [I***]
•
Dídac, Berta i la màquina de lligar [I***]
Llibres Juvenils (JN):
•
Un aire que mata
•
Les ales dela nit
•
Amics de mort
•
Cor de coure
•
Corazón de roble
•
El crim de la hipotenusa
•
Federico, Federico, Federico
•
Frederic, Frederic, Frederic
•
Marcabrú y la hoguera de hielo
•
L’Ocell de foc
•
El Príncep Alí
•
Quinze sín quinze
•
En Ranquet i el tresor
•
En Ranquet i els seus amics
•
Les rates malaltes
•
Sempre em dic Pere
•
El soldat plantat
Llibres per a adults (N):
•
Les contraportades d’El matí de
catalunya [791.4 Tei]
•
En veu alta escrits per a la ràdio [N 833
Tei]
•
El llibre de les mosques
•
Pa negre
•
Retrat d’un assasí d’ocells
•
Sic transit Glòria Swanson i altres
BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA
16
ESCRITURAS
Firma invitada Mientras el Estado se plantea cómo proteger a los niños de
la televisión, los pedagogos siguen preguntándose cómo enseñarles a leer.
Un reputado autor de libros infantiles que fue maestro revela aquí sus trucos
Estrategias del deseo
o trucos para leer
EMILI TEIXIDOR
Contagiar el deseo de leer es como
contagiar cualquier otra convicción profunda: sólo se puede conseguir, o mejor intentar, sin imposiciones, por simple contacto, imitación o seducción. No se trata de llenar ningún vaso –cerebro– vacío, sino de prender en
una zarza el fuego que nos agita. Por el
simple contacto de una llama. El mejor
contagio/contacto es el ejemplo. Si nos
preocupáramos menos por la lectura de
los otros y más y con más rigor por nuestras propias lecturas, seguro que nuestro entusiasmo nos desbordaría y los
más cercanos a nosotros advertirían esa
plenitud que nos proporcionan los libros y quizás, quizás, otros intentaran
alumbrar su propio ardor aprovechando alguna de las pequeñas chispas que
desprende nuestra hoguera.
Primer truco Primero lee tú y los demás imitarán el placer que tú expandas.
Predica con el ejemplo.
14
Culturas La Vanguardia
Miércoles, 19 enero 2005
1
Emili Teixidor
Nacido en Roda de
Ter en 1933, es
autor de ‘Pa negre’,
(2003), uno de los
grandes éxitos de la
narrativa catalana
reciente, y de la
serie de libros
infantiles
protagonizados por
la hormiga Piga
simplemente propiciando los encuentros, las iniciativas pueden convertirse
fácilmente en instituciones que eliminen el placer de la lectura.
Tercer truco En algunos países han establecido la hora del silencio en la cual
todo el personal debe permanecer callado y con un libro en las manos, desde la
directora hasta el conserje, y aplicarse
en la lectura. Una hora diaria. No todos
leerán al mismo ritmo. Lo que importa
es facilitar tiempo y espacio para aprender la disciplina que requiere toda lectura atenta. Muchas escuelas hacen algo
parecido, un rato de silencio con libros,
mientras esperan el inicio de las clases.
La mecánica de la lectura. La pedagogia actual ha desterrado la
lectura en voz alta y los ejercicios
de lectura diaria en las escuelas. Antes,
muchas escuelas unitarias dedicaban
una hora diaria a la lectura en voz alta
desde los siete a los doce años, más o menos. Eran muchísimas horas de entrenamiento lector. Steiner nos advierte de
que sólo se comprende bien un texto
cuando se lee en voz alta. Por algo a los
actores les llamamos intérpretes, porque leer es interpretar un texto, dar la
versión personal con las pausas, las inflexiones y el ritmo requerido. Muchos
jóvenes no leen bien en voz alta, no sa-
4
Toda seducción tiene sus estrategias o sus trucos. Existen algunos, pequeños, sencillos y prácticos para facilitar el contagio. O mejor, la
disciplina de la lectura. El esfuerzo que
requiere abrir un libro e interesarse activamente por su contenido. Expondremos algunos, pero recordemos antes
que para atraer al lector hay que lograr
que el texto le concierna en algo, que
pueda dialogar de alguna manera con
él, del modo activo y participativo en
que los aficionados al futbol leen los periódicos deportivos –calibrando los adjetivos dedicados a sus ídolos, examinando con lupa la descripción del partido,
juzgando la injusta expulsión de un jugador...– o los economistas las cotizaciones de la bolsa. En resumen, que el lector pueda establecer un diálogo, por mínimo que sea, con el texto. Los primeros
libros deben acoger al lector, no expulsarle de sus páginas. El placer de la lectura sólo se produce cuando el acto de leer
se convierte en una creación, en un acto
productivo, cuando el libro sabe poner
en juego las facultades del lector. Los mejores libros son los que dan al lector suficiente espacio para rehacer el texto a
medida que lo está leyendo.
Segundo truco Todos los lectores tienen su nivel y hay que conocerlo antes
de recomendarles un libro. Sepamos antes cuáles han sido sus últimas lecturas,
lo que han leído con agrado o con dificultad, cuáles son sus intereses... en fin,
qué deporte y en qué categoría está el
equipo de sus preferencias... literarias.
2
No se trata de convertir la lectura
en un programa educacional, sino
de educar –sobre todo a los jóvenes– en la lectura. Una de las estrategias
es ampliar las posibilidades para leer y,
aprovechando los espacios, hacer que
las bibliotecas, escolares o municipales,
sean lugares de encuentro abiertos a los
libros y a las personas. Si no se hace así,
3
ben interpretar el texto y en consecuencia no lo entienden. Para interpretar
música, danza o pintura, hay que pasar
por la dura disciplina rutinaria de las tablas, ejercicios, repeticiones y correcciones. Sólo tras un estricto aprendizaje
diario, viene la felicidad de una intepretación perfecta. ¿Por qué la lectura sería
la única habilidad que se libraría de esa
disciplina esencial para sembrar el deseo? El deseo no es más que la necesidad
de ejercitar lo aprendido con esfuerzo,
de liberar las energías y potencialidades
descubiertas en la práctica de los ensayos. Sin disciplina no hay deseo. El deseo anárquico y voluble no es deseo, es
capricho.
Cuarto truco Aprovechemos todas las
oportunidades para leer o hacer leer en
voz alta. ¿Por qué no se memorizan poemas, y se organizan recitales en las escuelas? La memoria, dicen, es el marcapasos de la inteligencia.
Carme Riera confesaba que su pasión por la lectura se le despertó
en dos frentes: los poemas que le
leía su abuela sobre cuentos populares
mallorquines y la biblioteca de su padre, siempre cerrada bajo llave, y que le
había prohibido utilizar sin excepciones. Dos fuentes de deseo: la generosidad oral y la prohibición de acceso a un
mundo posiblemente maravilloso.
La técnica de algunos profesores era
llegar a clase con tres libros y anunciar
que iban a hablar de dos libros que llevaban consigo. Los alumnos avisaban inmediatamente que eran tres y no dos,
ellos se hacían los sorprendidos, retiraban enseguida el libro intruso mientras
comentaba que aquel no era un libro para ellos, con temas demasiado comprometidos para su edad, que su lectura requería un esfuerzo superior al que ellos
podían realizar, que incluso lectores
más experimentados podían sucumbir
peligrosamente a las propuestas del autor... etcétera. No hablaban más de ese
libro y se pasaban la clase presentando
los otros dos. Acabada la clase, olvidaban los tres libros sobre la mesa. Todos
se precipitaban sobre el libro proscrito
del que ni siquiera habían mencionado
el título. Y todos tomaban nota de él y lo
leían, y unos pocos, además, leían los libros comentados y recomendados.
Quinto truco Sólo lo difícil es estimulante. Las razones para leer de los adolescentes son las mismas que las de los
adultos; la curiosidad desbocada, la pasión por descubrir otros mundos, de conocer a héroes o canallas osados, transgresores... ¿Puede despertar el deseo un
texto masticado, preparado, recomendado... y mil veces descubierto? En América llaman a los libros recomendados por
las autoridades académicas el beso de la
muerte, la maldición que mata la espontaneidad y la ilusión del descubrimiento personal, único, la voz original que
nos habla directamente a nosotros. En
tiempos de saciedad, regala necesidad.
5
Los lectores andan desesperados
por encontrar historias que les
proporciones materiales imaginativos para crear nuevos mundos en los
cuales puedan perderse o comprender
mejor el funcionamiento del mundo en
el que viven. Los lectores buscan pasar
un buen rato perdidos en otros mundos,
o en el lado más salvaje o sorprendente
de éste. Aunque sepan que el tesoro de
los libros no es nunca real y no es esencial para sobrevivir, todos los lectores
buscan en los libros una metáfora de la
felicidad.
Sexto truco Huir de la cultura de protección exacerbada por los miedos de los
adultos. Muchos adultos conciben la lec-
6
MIGUEL SANTAMARINA
Primero lee tú y los
demás imitarán el
placer que tú
expandes. Predica
con el ejemplo
La escuela debería
volver a la lectura en
voz alta, desterrada por
la pedagogía actual, y a
los recitales de poesía
7
Ejercicios en solitario.
a) Leer una sola línea –para adquirir el hábito de leer poesía– cada
día. Sólo una línea, pero inexcusablemente cada día. Los lectores objetan que
así no comprenderán nada, pero no se
trata se comprender, se trata de ejercitar el esfuerzo lector y graduarlo a la satisfacción obtenida. Con un solo verso
se acostumbrán al esfuerzo mínimo pero constante, aumentarán el vocabulario, reforzarán su disciplina lectora... y
sin darse cuenta, al poco tiempo leerán
un poco más, hasta apreciar las palabras, las frases, las cadencias...
b) Tener una fuente de información fiable: amigos, críticos, reseñas, profesores... donde acudir para formarse la opinión antes de leer un texto.
c) Hacer una lista de libros que puedan
interesar, recomendados por esas fuentes de información, a fin de no quedarse
nunca sin material. Añadir reseñas, opiniones... etcétera, a fin de aumentar la
preparación y el deseo.
d) Tener consciencia del nivel alcanzado como lector... etcétera.
8
Seguro que cada maestro, padre,
tutor... podrá añadir más seducciones o trucos a esos apuntados.
He olvidado un buen truco: la indiferencia. Fingida, claro. Que el objeto deseado se muestre demasiado obsequioso y
zalamero para seducir al lector puede
hacerlo aborrecible a sus ojos, al tiempo
que rebaja su posible mérito. ¿Qué poco
seguro estará de sí mismo y de los placeres que ofrece, piensa el posible lector,
si tiene que descender a mendigar mi
atención? La atracción literaria es un
compromiso íntimo, cada lector tiene
una reacción única porque cada uno lee
a su manera. Y, por fin, existe toda una
educación del lector, una vez logrado el
primer estadio de las primeras lecturas.
Pero esa es otra cuestión, que trataremos otro día. |
India
y sus
castas
¡Oh sorpresa, oh sublime novedad salvadora, la
receta para proseguir la aventura creativa catalana
es, según los imparables, el romanticismo!
El romanticismo como actitud vital y
artística cala tan hondo en las raíces de
nuestra cultura occidental que nadie ha
acertado todavía una definición, si bien
todo el mundo está de acuerdo en
identificarlo y señalar su importancia.
Desde luego, parece imposible pensar
que sin el triunfo de las ideas que dieron
nacimiento al romanticismo, las
literaturas semienterradas como la
catalana hubieran levantado otra vez la
cabeza. Pero una cosa es ser
conscientes de lo que como cultura
debemos a Herder y a Fichte (y en última
instancia a Rousseau, Goethe o Kant) y
otra no advertir que todo catalán es
irónico, y por lo tanto antirromántico, por
mucho que pueda ir montado en el
caballo histórico del romanticismo, ya
sea éste tardío (Renaixença) o
palingenésico (actual).
Viene a cuento lo anterior por la
reiteración con la que los jóvenes
‘imparables’ se califican, al unísono y sin
matices, como románticos. ¿Qué puede
atraer tanto del romanticismo a
Alzamora, Bofill, Forcano y todo lo que
del trío cuelga, que empieza ya a ser
notable, y más que lo será? El romántico,
amparado en fuerzas imperecederas,
eternas y descontroladas, las ordena en
un ejercicio de voluntad, de fijación de
las propias normas vitales, que debe ir
más allá de la naturaleza, voluble por
definición aún cuando se muestre
terrible. El romántico no es voluble, es
consecuente. El romántico no es
ondulante, como la vida según
Montaigne. Su tempestad no cesa, no
desfallece, no se arredra. Lo bello, como
en las tragedias de Schiller, es morir en
cumplimiento de las normas que uno
mismo se ha dictado y de las que no se
apea por mucho que le convenga. El
romanticismo es un formidable chute de
voluntad a la vena, siempre enardecedor,
siempre peligroso, a menudo fatal. ¿Para
qué lo quieren?
Ensayemos hipótesis. A, para no
tener que rendirse a la evidencia de una
cultura tanto más agonizante cuanto
protegida por la madrastra de unos
partidos que han abdicado de la
catalanidad. B, para convivir con el
complejo de considerarse una vez más
los últimos de escribir en catalán y en
serio –como Espriu y muchos que lo
disimulan pero no pueden evitar tanta
enfermiza vanidad– erigiéndose por lo
menos, los imparables con su obra, en
una monumental pira funeraria o faro
deslumbrante en mar deshabitado, una
especie de fulgor postrero que redima
y dé sentido a tanto esfuerzo
precedente. C, para, así enardecidos,
desafiar mejor la adversidad, y
comprometerse sin posible vuelta atrás
en el desafío.
¿Tan mal estamos como literatura
que no haya otro recurso para proseguir
escribiendo en catalán con ambición y
constancia? Palol, su maestro, tiene un
pie en el barroco. Un servidor tiene los
cuatro, y hasta le salen volutas en las
orejas, de lo barroco, y por lo tanto
antirromántico, que llega a ser. Por
desgracia, no hay constancia histórica
de barroco enfrentado a romanticismo,
pero si sus frutos son iguales en
esplendor –eso depende tanto del
talento como de su alimento– como
estrategia de supervivencia las
calibradas y desconfiadas posiciones
barrocas son claramente superiores a la
grandeza autoinsuflada de los titanes.
Si no se descubren como una
‘enganyifa’, los imparables prometen
cincuenta años más de literatura
catalana de calidad no execrable, o sea
alta, con independencia de los avatares
que pueda sufrir la comunidad nacional
de la que son expresión al tiempo que
propuesta. Como, en consecuencia,
ellos cargan sobre sus portentosas
espaldas con la responsabilidad de
asegurar el futuro, los barrocos podemos
redoblar, ‘recargolar’, todavía más la
ironía. Y así pronosticar a los imparables
una ruptura entre su romántica manguera
umbilical y el cordoncito que sigue
alimentando al deletéreo espíritu catalán.
Por mucho que se esfuercen, los
catalanes seguiremos siendo, en una
práctica totalidad que a día de hoy se
amplía, algo indigno de ser tomado en
cuenta por cualquier romántico
verdadero: la voluntad catalana de ser
sólo alcanza para no desaparecer
9
Sebastià Alzamora, último premio Josep Pla de novela
PEDRO MADUEÑO
Narendra
Jadhav
Intocable. Una
familia de
parias en la
India
contemporánea
Traducción de
Margarita Sáenz de
la Calzada
ESPASA CALPE
321 PÁGINAS
18 EUROS
ESCRITURAS
XAVIER BRU DE SALA
JAVIER GUTIÉRREZ CARRETERO
Un hombre recorre las calles de Ozar,
un pequeño pueblo del estado indio de
Maharastra. Va descalzo, porta a la espalda una manta de lana negra llamada
ghongdi y se apoya en un bastón adornado con pequeños cascabeles que, al
tintinear en el aire de la abrasadora tarde, alertan a quienes se cruzan en su camino que se trata de un dalit, un paria,
un intocable de una casta inferior que
no puede rozar a los de las castas superiores ni con su sombra. Es el año
1930.
Un hombre espera en el aeropuerto
internacional de Bombay al avión que le
lleve a Washington D. C. para tomar posesión de su recién asignado puesto en
el Fondo Monetario Internacional
(FMI). Junto a su emocionada familia,
recibe toda clase de parabienes y felicitaciones de amigos y conocidos... a pesar
de descender de una familia intocable,
de una familia paria, a pesar de ser él
mismo un dalit. Es el año 1997.
Contra la infamia
Dos hombres unidos por la sangre y por
la pertenencia a una de las castas más
bajas de la sociedad india: la mahar. Un
padre, Damodar Runjaji Jadhav, que,
cansado de la existencia humillante de
las castas inferiores, se rebeló contra este tan antiquísimo como infrahumano
sistema social indio para dotar a los suyos y, por ende, a los más desfavorecidos, de aquello inherente a la misma
esencia del ser humano: la dignidad. Un
hijo, Narendra Jadhav (Mumbai, India,
1953) que, recogiendo su esfuerzo así como el de su familia, ha vencido toda clase de prejuicios ancestrales y se ha licenciado en Economía, ha trabajado como
directivo del FMI y es, en la actualidad,
alto funcionario del Ministerio de Finanzas de India. Un padre que vio la luz
en la figura del intocable Babaaheb Ambedkar, aquel que organizó y lideró la revolución social india con el fin de unificar a todos los dalits por la abolición
legal de la intocabilidad, formulada oficialmente por la Constitución de la recién creada República de la India el 26
de enero de 1950. Un hijo que ha relatado
todas estas ilusiones, frustraciones, esperanzas y sufrimientos en Intocable.
Una familia de parias en la India contemporánea.
Acontecimiento literario y social en
su país, es tan sencillamente un emotivo testimonio de su auténtica realidad
como un alegato de denuncia porque,
aunque legalmente abolido después de
más de tres milenios rigiendo el destino
de millones de seres humanos, este ignominioso sistema de castas se ha ido
perfeccionado a la sombra con el propósito de seguir condicionando en los albores del siglo XXI las vidas de indios e indias. Y es que, tal y como Narendra Jadhav resuelve: “Hoy en el mundo, un
hombre de cada seis es indio y un indio
de cada seis es, desde siempre, un intocable, un dalit”. |
Miércoles, 19 enero 2005
He aquí una pequeña lista de estrategias o trucos, además de los
ya expuestos, utilizados por varios profesores para crear o reforzar el
hábito de la lectura. Se refieren a ejercicios en grupo. Para edades determinadas, hay muchos más ejercicios. Nombramos sólo algunos para edades indeterminadas.
a) Hacer dramatizaciones de los libros.
El grupo de lectores convierte el libro en
una obra de teatro, no en detalle, sino en
esquema, cuántos actos tendría, qué partes deberían conservarse y de cuáles se
podría prescincir, cuántos personajes
principales y cuántos secundarios, escenarios de la accion... Además, hacer el
reparto entre los componentes del grupo, anotar las coincidencias de criterio,
elegir a los más idóneos... etcétera.
b) Encargar la presentación del libro elegido a otro grupo de lectores, en otra clase, biblioteca, mural... etcétera.
c) Buscar finales alternativos y elegir el
mejor o el más acorde con el espíritu del
texto.
d) Muchas bibliotecas tienen clubs de lectores en los que ponen en común las diferentes opiniones sobre el libro elegido.
e) Subrayar las frases más importantes del libro a criterio de los lectores, y
compararlas con las del resto del grupo. Mejor si una sola frase da idea del
contenido.
f) Escribir parodias sobre el libro leído.
g) Si existe versión cinematográfica,
comparar texto e imágenes. Dibujar un
cómic... etcétera.
Culturas La Vanguardia
Antirrománticos
Documento
15
tura como un salvavidas contra los embates de la vida, y no como una barca libre dispuesta a la aventura personal.