Catàleg en PDF

JOAN SERRA
PROTOPECES
J OA N SE R R A | PROTO PE C E S
PROTOPE C E S
AL LÍMIT SUCCEEIXEN LES COSES QUE M’INTERESSEN...
AL LÍMIT SUCCEEIXEN LES COSES QUE M’INTERESSEN...
DATES EXPOSICIÓ:
De l’1 de juliol al 18 de setembre de 2016
AGRAÏMENTS:
Pere Fradera i Àngels Jubany per la seva col·laboració i complicitat.
EDITA:
www.museucantir.org
plaça de l’Església, 9 / 0810 Argentona (Barcelona) Spain
+34 93 797 27 32 / [email protected]
PATROCINEN:
COL·L ABOREN:
PRESIDENT DEL P.M.DEL MUSEU DEL CÀNTIR:
Àngel Puig i Boltà.
EQUIP DEL MUSEU DEL CÀNTIR:
Oriol Calvo, Fina Carreras, Cristina Villa i Joan Eixarch.
TEXTOS:
Claudi Casanovas i Joan Serra
TRADUCCIÓ TEXTOS:
Charo Montejano i Michael Weiss
CORRECCIÓ:
Àngels Jubany i Antonio Vivas
FOTOGRAFIES OBRES:
Mia Llauder i Joan Serra
DISSENY:
Pere Fradera
DIPÒSIT LEGAL:
DL B 13444-2016
Aquesta exposició no és de les que es fan
habitualment, ja que és un recull, una mostra de
la varietat de processos i possibilitats que he
anat treballant al llarg dels últims 15, o potser 20
anys. Ara, un cop desenvolupada la sèrie, les
dates em ballen pel cap i perden importància.
La gran quantitat i varietat d’obres exposades
pot semblar, en un primer cop d’ull, un caos; la
paraula m’agrada, “al límit del caos” defineix el
moment exacte en què la terra i el foc
conflueixen per mostrar-nos aspectes íntims de
la metamorfosi del volum, condicions que
recorden l’origen i evolució de la terra,
recreacions de testimonis del poder de la natura
a escala humana.
El fil conductor de l’exposició és que totes les
obres tenen un origen comú: totes tenen forma
de cub i totes fan 15 x 15 x 15 cm; totes han estat
estructurades amb fang, amb el suport intern
d’una esponja i, finalment, totes han patit el
modelat del foc com a factor determinant,
conformador de l’obra.
El meu treball no és una abstracció de la realitat,
és realitat: obtenir el màxim de diversitat de
comportaments del fang i la seva consolidació en
peces, que siguin el reflex d’un instant, en què
els estats anteriors i posteriors es puguin intuir
com a parts d’un procés.
Un abans i un després sense retorn, aquesta és la
idiosincràsia del procés ceràmic.
Joan Serra
JOAN SERRA
P ro t ope c es .
A l l í m i t s u c c ee i x en l es c oses
q u e m ’ i n t eressen . . .
MUSEU DEL CÀNTIR D’ARGENTONA | C ASA GÒTICA
DE L’1 DE JULIOL AL 18 DE SETEMBRE DE 2016
“La poesia és allò de més personal de cada poeta”.
Carles Riba
Surto d’hora d’Olot per arribar puntual a Mataró.
Un viatge des de les calderes dels volcans fins a l’extensió de l’horitzó
del mar. Hi ha bones carreteres, sense gaire trànsit.
A la ràdio tot són notícies dels recents atemptats de Brussel·les.
S’està alçant un dia primaveral, clar, assolellat, puntejat per aquí, per
allà d’arbres florits.
Fa temps que conec en Joan Serra i la Mia Llauder: ens hem trobat
gràcies a les exposicions del Museu del Càntir d’Argentona; a París, en el
congrés de l’Acadèmia; al taller que comparteixen, on en Joan m’havia
convidat a conèixer la seva obra.
Em sento com un aprenent de periodista, un adorador en pràctiques
d’Svetlana Alexchievitx, la gran cronista dels “combats humans”.
Però aquí no es tracta de cap tragèdia, no és cap combat, tot al
contrari, es tracta de poesia, o no?
M’agrada deixar enrere, encara que sigui per uns instants, les
cabòries del taller, els fracassos inevitables que vindran en les properes
cuites d’aquesta nova sèrie que estic començant. Escampar la boira.
M’obre la porta la Mia, i de seguida comença a explicar la història
de la casa on tenen el taller, de quan Mataró encara no era la gran ciutat
actual.
“—Abans hi teníem l’escola, ara és a Argentona. Ocupem tot l’edifici,
les tres plantes, el pati i el cobert del darrere, amb els dos forns.”
Pintada de colors llampants, taronges, blaus, molt ben distribuïda,
moblada amb gust, lluminosa, la casa–taller crea uns espais diàfans i
oberts que t’acullen ràpidament. Potser pels colors, pel pati interior, pel
bon gust en tots els detalls, per la proximitat del mar, o per la proximitat
de la Mia, penso en la Casa Azul de la Frida Kahlo.
Des de dalt la galeria del primer pis en Joan ens saluda, té les mans
ocupades amb una peça petita, vermellosa. És un home cepat, com un
tenor, el recordo amb fulard a l’estil Jordi Savall, però sense la viola de
gamba. Em dirà, després, que el seu pare l’imaginava mecànic, mecànic
de motos. Té una barba blanquinosa, afuada, com sortida d’un relat de
Dostoievski.
Amb la Mia deixem la sala dels forns de gas: un vetust Riera de tota
la vida, que com els vells, ja no pot, ni que volgués, sortir per la porta
del local actual; l’altre, més modern, de fibra amb quatre cremadors. A
continuació pugem a la sala principal del primer pis.
És un espai lluminós, alt de sostre, sorprenentment ampli tot i les
grans taules centrals; a la façana uns grans finestrals s’obren al carrer
i a les envistes de les platges i al blau de l’horitzó de l’altra banda de la
carretera.
Hi ha grans prestatges a banda i banda. Encara no distingeixo les
moltes i moltes peces que s’hi arreceren amagades a dins de caixes,
calaixos. Prop dels finestrals hi ha uns taulells amb unes antigues i
llargues calaixeres amb tot l’aspecte d’haver vingut d’una drogueria, d’un
herbolari. Ben aviat descobriré, talment com en el Museu de Ciències
Naturals amb els insectes o les gemmes, que tots i cadascun dels calaixos
i calaixets guarden col·leccions de peces degudament ordenades,
catalogades, d’anys de proves, cuites i fusions.
La cura que hi impera fa desaparèixer el caràcter transitori que solen
tenir les proves i el conjunt s’afirma com una sola obra sòlida, assentada,
quasi atemporal.
Potser al Liceu les partitures també s’arxiven així?
Al damunt de les calaixeres, aplacat a la paret, s’estén, llarguíssim,
un regla de fusta de dos dits de gruix amb una extensa col·lecció de cons
piromètrics, petites barretes blanquinoses que s’alcen mig corbades de
tres en tres, com antenes, dits o monòlits en miniatura. Estan per grups,
i figuren retolades a la fusta al peu de cadascuna, amb una cal·ligrafia
acuradíssima, xifres de temperatures, lletres. M’adono no d’un sinó de
dos o tres regles, un damunt de l’altre.
Altre cop em sembla estar veient les línies d’un desconegut
pentagrama, amb tot de notes, amb anotacions de tres en tres. Baixet, a
la ràdio, hi ha sintonitzada una emissora de música clàssica.
Es tracta d’una progressió, d’un registre material, físic, de quelcom
tan impalpable com és la temperatura, de cinc en cinc graus, des dels 900
fins als 1350ºC.
“—Amb els esmalts d’alta temperatura deu graus és poca cosa, els
marges poden ser de fins a vint graus, però amb les terres és diferent. S’ha
d’afinar molt més, la fusió en les pastes de baixa temperatura ve de cinc
graus.
Els cons piromètrics, en principi, estan escalats de deu en deu
graus, hi ha diferents marques, diferents distribuïdors-importadors, un
absorbeix l’altre, un plega i un altre comença amb una nova sèrie. Hi
ha cons ferruginosos, cons alcalins, escales en base a graus Fahrenheit
traduïdes a centígrads o de Celsius, tot, és clar, amb els seves petites
variacions.
Un distribuïdor pot barrejar fàcilment les referències de les diferents
marques o dels diferents lots de fabricació. Ja saps que els piròmetres
digitals es poden desajustar fàcilment més de vint graus i que no detecten
la velocitat de la fornada.
Els cons maduren responent a la velocitat, 1200ºC. Amb una corba de
pujada de 100ºC/hora no és el mateix que 1200ºC amb 50ºC/hora, el con
es doblegarà abans, per saturació, com més lenta sigui la cuita.
Per precaució sempre compro partides grans de cons, i quan se
m’acaben els comparo metòdicament amb els nous que m’arriben.
N’hi poso tres, perquè el que indica la temperatura corresponent
als cinc graus és el del mig, que està tot just començant a caure; el de la
dreta està just iniciant la caiguda i el de l’esquerra ja està del tot caigut,
sempre el del centre indica el registre.
A les fornades hi poso diversos jocs de cons, depenent de les peces,
del pes i de la forma i de la circulació del foc, la temperatura varia.”
Davant aquest acurat, sorprenent, treball d’anys de fornades,
metòdicament anotades, creant una sèrie progressivament completada,
tinc la sensació d’estar davant de la veritable obra d’en Joan, o si més
no davant d’un personalíssim registre del foc, de la llum, de l’energia...
potser de la vida, ja que en aquest afany hi ha memòria, voluntat,
raonament, coratge, atenció.
Tot és netíssim, sense ni una mica de pols enlloc. No em puc estar de
comentar de com m’avergonyeixo de mi mateix, del meu desordenat i brut
taller.
“—Mira, aquí tinc la sèrie de les fusions sobre vidre, vidres de cotxe
que em donaven els planxistes, els pots barrejar amb les pastes sense que
et tallis.
Sempre utilitzo tres terres: la porcellana, l’argila negra i la faiança.
Industrials. No tinc cap interès per les terres naturals, bé, potser les
sorres, amb les sorres sí que hi he treballat.
Aquí hi ha les plaques de fusions de graves i pedres, granits, saulons,
pissarres...
A dalt de tot hi tinc encara les restes dels inicis quan vaig començar
a sucar les esponges amb argila líquida, daus d’escumes impregnats de
barbotina. Tots aquests cubs són massissos, pesen força, per dins són com
el moll d’ós, porosos però massissos.
Fa vint anys vaig començar aquests treballs, em vaig crear un índex de
possibilitats i l’he anat realitzant. En un programa d’ordinador anoto tot
el que fa referència a cada peça incloent-hi la foto, les exposicions... les
peces tenen una matrícula, una referència de números i lletres, rarament
els poso títols.
Anem a dalt que t’ensenyaré la col·lecció particular i les peces.”
I pugem per l’escala, ampla i en penombra, a la paret un gran quadre
d’en Jordi Berrocal, company d’escola i de taller d’en Joan, en els inicis; a
la dreta una sala amb els delicats treballs d’orfebre de la Mia; a l’esquerra
les col·leccions d’en Joan degudament embalades amb plàstics.
La ceràmica no permet ser oblidada fàcilment, ocupa un espai, sempre
hi és, no es deixa posar de cara a la paret com les teles en un estudi d’un
pintor, sempre ens retornen per participar del present.
Les col·leccions s’enllacen unes amb les altres i tot ve a ser una sola
obra: un dau d’argila, quina altra forma pot simbolitzar millor la terra
fosa, expandida, craquejada pel foc?
En Joan ha observat, observa, sempre encuriosit aquest entremaliat
equilibri entre el caos de les energies descabdellades a cada fornada i els
límits que hi posa la raó: forma i simetria, mesures, tècniques, registres,
controls.
Ho ha fet any rere any, captivat.
Em cita en Jean Paul Azais, en la seva col·lecció particular de
sigil·lades atresorada durant anys, fornada a fornada, anotada
meticulosament creant una farmacopea sui generis; em ve a la memòria
en Jean François Fouilloux amb la seva gegantina obsessió pels celadons
projectada amb tones i tones d’esmalt de rebuig al pati de rere del seu
taller, i també l’Enric Mestre amb la seva interminable “biblioteca” de
gresos, com la biblioteca imaginària d’un Borges de llevant.
Alquimistes solitaris, gelosos, intentant, amb un treball contra
natura, transformar el món, quan en realitat són ells mateixos qui es
transformen.
Ells són els que han quedat captius, per la trobada entre el foc i la
terra en un combat, ferotge, indefugible... captivador. Tones i tones de
celadon, passadissos de blocs, cuites i més cuites destil·lant l’obra magna
imaginària.
Un combat, una guerra feta amb la pasta dels somnis i amb la matèria
de què estem fets.
Un combat que desvetlla “el terrible amor per la guerra”, que cita
James Hillman. Terrible amor pel combat, amor que sedueix, captiva,
empresona, obsessiona.
Combat o poesia? O tots dos alhora?
Em diu en Joan Serra que no llença res. És rar.
Antoni Cumella ens parlava de tenir sempre a punt un bon martell. Jo
mateix al taller em canso d’omplir de runes un contenidor.
Les peces que no el convencen les guarda, i les torna a treballar, si
s’escau, al cap de fins i tot deu anys.
És savi, i està captiu, com aquell pintor que mai donava per acabada
una tela i fins hi tot l’anava a corregir a les sales del museu.
Mai s’acaba, sempre es comença. Així són les obsessions, així és l’art.
Tot es resumeix en aquest petit cub de fang deformat per l’expansió,
per la fusió, que des de dins s’ha mogut fent-li perdre arestes, cares,
simetria.
I de què tracta, aquest cub deformat, o en formació?
Vull veure-hi un refugi, la casa per aturar-se, per estar-hi, malgrat
tots els cataclismes que inevitablement ens envolten, o que ens són
propis.
En Joan, amb un cub entre les mans, exclama espontàniament: “que
bonic!”, diverses vegades en el nostre recorregut; i ens ofereix això,
un refugi, alçat, enrunat, i recuperat altra vegada per la seva mirada
descobrint-hi la bellesa.
A la ràdio de baix continua sonant la música clàssica.
Penso de nou amb Jordi Savall, llegint, escrivint música; amb les
partitures posades al faristol, o potser guardades en calaixos, amb en
Joan i els seus pentagrames d’escales lluminoses, del vermell cirera
al taronja, i del taronja al groc llimona i als blancs dels 1300ºC, amb
harmonies musicals solidificades, entre ebullicions, reflexos blancs i
foscos de manganès, prop dels grans finestrals.
Aquest homenot que el pare el volia mecànic de motos, i que ha
sortit poeta del foc, té el seu propi registre, la seva pròpia veu, les seves
partitures, les seves escales, notes i harmonies.
Ja quan estem a punt de marxa, em porta a un reservat del taller
i m’ensenya una peça mural que vaig fer fa temps, molt de temps, per a
la primera exposició al Museu de Ceràmica de Barcelona, a l’etapa de la
Trinidad Sánchez Pacheco que, per cert, penso que es moriria altre cop,
ara de vergonya, si veiés els polítics i gestors actuals com actuen, tancant
les col·leccions de ceràmica, despreciant-la orgullosament.
Per sorpresa meva, en Joan se la va comprar.
Comprar pot ser un compromís, un contracte, és un acte important.
És seva, i se l’ha feta seva durant tota una colla d’anys.
L’ha continuat amb les seves peces, amb les seves cuites, a la seva
manera.
El camí encetat llavors amb aquelles peces, ens ha dut a tots dos a
transitar per un mateix país prenent diferents rutes.
Espio de cua d’ull, aquest disc, un xic africà. M’agrada i no m’agrada
retrobar-lo, retrobar-me, com en les fotos de joventut, hi plana un
neguitejant anar i venir entre el “ja sóc un altre i també sóc aquell”.
També m’afalaga que en Joan l’apreciï, que es conservi en bones
mans.
Potser he fet tot aquest viatge dels volcans a les platges, per arribar
en aquest punt que se’m fa escàpol, difícil de definir.
Un lloc de trobada entre el teu i el meu, entre el jo i el tu, entre l’ahir
i l’avui.
Marxem cap al xiringuito de la platja, a asseure’ns i menjar peixets
fregits i musclos a la marinera. En els balcons es veuen les estelades
remogudes per un ventet calent, a la llunyania tot de petites veles
blanques puntegen el blau del mar com les flors de les pruneres de la
Garrotxa.
Ens acomiadem.
Recullo el cotxe sense multa malgrat sobrepassar l’horari fixat.
Cl audi Casanovas
Ceramista
PASTA DE MANGANÈS
ME-PM-A1-1
ME-PM-B1A1-5
ME-PM-B2A2-11
ME-PM-A2-4
ME-PM-A2-7
ME-PM-B1A1-6
ME-PM-B2A2-13
ME-PM-B1A1-7
ME-PM-B2A2-14
ME-PM-A2-11
ME-PM-A2A-1
ME-PM-B1A2-17
ME-PM-B2A2-15
ME-PM-A-3
ME-PM-B1A3-1
ME-PM-B2A2-16
ME-PM-B1A1-1
ME-PM-B1A3-4
ME-PM-B2A2-17
ME-PM-B1A1-2
ME-PM-B1B2-2
ME-PM-B2A2-18
ME-PM-C4B3-4
ME-PM-B1B2-8
ME-PM-B1B2-9
FANG VERMELL
ME-FV-A1-1
ME-FV-B1A1-3
PASTA DE PISA
ME-FV-A1-2
ME-FV-B1A1-4
ME-FV-A1-3
ME-FV-A1-4
ME-FV-B1A1-5
ME-FV-B2C2-1
ME-FV-A2-1
ME-FV-A2-2
ME-FV-B1A1-1
ME-FV-B1A1-2
ME-PL-A2-1
ME-PL-B2A2-1
MF-PL-B1-3
ME-PL-A2-4
ME-PL-B2A2-4
MF-PL-B1-4
ME-PL-A2-6
ME-PL-B2A2-6
MF-PL-B1-5
ME-PL-A2-9
ME-PL-B2A2-7
MF-PL-B1-6
ME-PL-A2-10
ME-PL-B2A2-8
MF-PL-B1-16
ME-PL-B1A2-4
ME-PL-B2A3-5
ME-PL-B1A2-9
ME-PL-C4B3-7
ME-PL-B1A2-12
MF-PL-B1-1
MF-PL-B1-2
PASTA DE PORCELLANA
ME-PP-A1-12
ME-PP-A1-13
ME-PP-C3A3-2
ME-PP-D2B-5
ME-PP-A1-14
ME-PP-A1-16
ME-PP-A2-7
ME-PP-B1A2-16
ME-PP-B1A3-7
ME-PP-B1A3-17
ME-PP-C3A3-1
Protopiezas
Al límite suceden l as cosas que me interesan...
“La poesía es aquello personal de cada poeta”
Carl es R iba
Esta exposición no es de las que se hacen habitualmente, ya que es una
recopilación, una muestra de la variedad de procesos y posibilidades que
he ido trabajando a lo largo de los últimos 15, o quizás 20 años. Ahora,
una vez desarrollada la serie, las fechas bailan por mi cabeza y pierden
importancia.
La gran cantidad y variedad de las obras expuestas puede parecer,
en una primera ojeada, un caos; la palabra me gusta, “ al límite del
caos” define el momento exacto en que la tierra y el fuego confluyen
para mostrarnos aspectos íntimos de la metamorfosis del volumen,
condiciones que recuerdan el origen y evolución de la tierra, recreaciones
de testimonios del poder de la naturaleza a escala humana.
El hilo conductor de la exposición es que todas las obras tienen un
origen común: todas tienen forma de cubo y todas miden 15 x 15 x 15
cms., todas han sido entructuradas con barro, con el soporte interno de
una esponja y, finalmente, todas han padecido el modelado del fuego
como factor determinante conformador de la obra.
Mi trabajo no es una abstracción de la realidad, son realidades:
obtener el máximo de diversidad de comportamientos del barro y su
consolidación en piezas, que sean el reflejo de un instante, en las que
los estados anteriores y posteriores se puedan intuir como partes de un
proceso.
Un antes y un después sin retorno, esta es la idiosincrasia del procéso
cerámico.
Salgo pronto de Olot para llegar puntual a Mataró.
Un viaje desde las calderas de los volcanes hasta la extensión del
horizonte del mar. Hay buenas carreteras, sin demasiado tráfico.
En la radio todo son noticias de los recientes atentados de Bruselas.
Se está levantando un día primaveral, claro, soleado, punteado por
aquí y por allá de árboles floridos.
Hace tiempo que conozco a Joan Serra y a Mia Llauder: nos hemos
encontrado gracias a las exposiciones del Museu del Càntir de Argentona;
en París, en el Congreso de la Academia; en el taller que comparten,
adónde Joan me había invitado para conocer su obra.
Me siento como un aprendiz de periodista, un adorador en prácticas
de Svetlana Alexievich, la gran cronista de los “combates humanos”.
Pero aquí no se trata de ninguna tragedia, no es ningún combate, al
contrario, se trata de poesía, ¿o no?
Me gusta dejar atrás, aunque sea por unos instantes, las
preocupaciones del taller, los fracasos inevitables que vendrán en las
próximas cocciones de esta nueva serie que estoy empezando. Escaparme.
Me abre la puerta Mia, y enseguida comienza a explicar la historia de
la casa donde tienen el taller, de cuando Mataró aún no era la gran ciudad
actual.
“—Antes aquí teníamos la escuela, ahora está en Argentona.
Ocupamos todo el edificio, las tres plantas, el patio y el cobertizo de atrás,
con los dos hornos.”
Pintada de colores chillones, naranjas, azules, muy bien distribuida,
amueblada con gusto, luminosa, la casa-taller crea unos espacios diáfanos
y abiertos que acogen rápidamente. Quizás por los colores, por el patio
interior, por el buen gusto en todos los detalles, por la proximidad del
mar, o por la proximidad de Mia, pienso en la Casa Azul de Frida Kahlo.
Desde arriba, desde la galería del primer piso, Joan nos saluda, tiene
las manos ocupadas con una pieza pequeña, rojiza. Es un hombre robusto,
como un tenor, lo recuerdo con fulard, al estilo de Jordi Savall, pero
sin la viola de gamba. Me contará, después, que su padre lo imaginaba
mecánico, mecánico de motos. Tiene una barba blanquecina, afilada,
como salida de un relato de Dostoievski.
Con Mia, dejamos la sala de los hornos de gas: un vetusto Riera de
toda la vida que, como los viejos, ya no puede, aunque quisiera, salir
por la puerta del local actual; el otro, más moderno, de fibra con cuatro
quemadores. A continuación subimos a la sala principal del primer piso.
Es un espacio luminoso, de techos altos, sorprendentemente
amplio pese a las grandes mesas centrales; en la fachada unos grandes
ventanales se abren a la calle y a las vistas de las playas y al azul del
horizonte del otro lado de la carretera.
Hay grandes estantes de lado a lado. Todavía no distingo la gran
cantidad de piezas que se cobijan escondidas dentro de cajas, cajones.
Cerca de los ventanales hay unos mostradores con unas antiguas y
Joan Serra
largas cajoneras con el aspecto de haber venido de una droguería,
de un herbolario. Muy pronto descubriré al igual que en el Museo de
Ciencias Naturales con los insectos o las gemas, que todos y cada uno
de los cajones y cajoncitos guardan colecciones de piezas debidamente
ordenadas, catalogadas, de años de pruebas, cocciones y fusiones.
El esmero que impera hace desaparecer el carácter transitorio que
suelen tener las pruebas y el conjunto se afirma como una sola obra
sólida, asentada, casi atemporal.
¿Es posible que en el Liceu las partituras también se archiven así?
Encima de las cajoneras, pegado a la pared, se extiende, larguísima,
una regla de madera de dos dedos de grosor con una extensa colección de
conos pirométricos, pequeñas barritas blanquecinas que se alzan medio
curvadas de tres en tres, como antenas, dedos o monolitos en miniatura.
Están por grupos, y figuran rotuladas en la madera al pie de cada una, con
una caligrafía cuidadísima, cifras de temperaturas, letras. Me percato no
de una sino de dos o tres reglas, una encima de la otra.
Otra vez me parece estar viendo las líneas de un desconocido
pentagrama, llenos de notas, con anotaciones de tres en tres. Bajito, en la
radio, hay sintonizada una emisora de música clásica.
Se trata de una progresión, de un registro material, físico de algo tan
impalpable como es la temperatura, de cinco en cinco grados, desde los
900 hasta los 1350ºC.
“—Con los esmaltes de alta temperatura diez grados es poca cosa,
los márgenes pueden ser de hasta veinte grados, pero con el barro es
diferente. Se ha de afinar mucho más, la fusión en las pastas de baja
temperatura viene de cinco grados.
Los conos pirométricos, en principio, están escalados de diez
grados en diez grados, hay diferentes marcas, diferentes distribuidoresimportadores, uno absorbe al otro, uno termina y el otro comienza con
una nueva serie. Hay conos ferruginosos, conos alcalinos, escalas en base
a grados Fahrenheit traducidas a centígrados o Celsius, todo ello, claro,
con sus pequeñas variaciones.
Un distribuidor puede mezclar fácilmente las referencias de las
diferentes marcas o de los diferentes lotes de fabricación. Ya sabes que
los pirométricos digitales se pueden desajustar fácilmente más de veinte
grados y que no detectan la velocidad de la hornada. Los conos maduran
respondiendo a la velocidad, 1200ºC. con una curva de subida de 100º/
hora no es lo mismo que 1200ºC con 50ºC/hora, el cono se doblegará
antes, por saturación, cuanto más lenta sea la cocción.
Por precaución siempre compro partidas grandes de conos, y cuando
se me acaban los comparo metódicamente con los nuevos que me llegan.
Pongo tres porque el que indica la temperatura correspondiente a
los cinco grados es el del medio, que está justo comenzando a caer: el
de la derecha está iniciando la caída y el de la izquierda ya está caído del
todo, siempre el del centro indica el registro.
En las cocciones pongo diversos juegos de conos, dependiendo de las
piezas, del peso y de la forma y de la circulación del fuego, la temperatura
varía.”
Ante este esmerado, sorprendente trabajo de años de cocciones,
metódicamente anotadas, creando una serie progresivamente
completada, tengo la sensación de estar ante la verdadera obra de
Joan o, si no, ante un personalísimo registro del fuego, de la luz, de la
energía… quizás de la vida, ya que en este afán hay memoria, voluntad,
razonamiento, coraje, atención.
Todo está limpísimo, sin una mota de polvo en ningún lado. No
puedo evitar comentar que cómo me avergüenzo de mí mismo, de mi
desordenado y sucio taller.
“—Mira, aquí tengo la serie de las fusiones con vidrio, vidrio de
coche que me dan los planchistas, lo puedes mezclar con las pastas sin
cortarte.
Siempre utilizo tres tierras: la porcelana, la arcilla negra y la faenza.
Industriales. No tengo ningún interés por las tierras naturales, bien
quizás las arenas, con diversas arenas sí que he trabajado.
Aquí están las placas de fusión de gravas y piedras, granitos, sauló,
pizarras…
Arriba del todo tenemos todavía los restos de los inicios cuando
comencé a empapar las esponjas con arcilla líquida, dados de espuma
impregnados de barbotina. Todos estos cubos son macizos, pesan
bastante, por dentro son como la médula ósea, porosos pero macizos.
Hace veinte años que comencé estos trabajos. Me creé un índice
de posibilidades y lo he ido realizando. En un programa de ordenador
anoto todo lo que hace referencia a cada pieza, incluyendo la foto, las
exposiciones… las piezas tienen una matrícula, una referencia de números
y letras, raramente les pongo títulos.
Vamos arriba que te enseñaré la colección particular y las piezas.”
Y subimos por la escalera, amplia y en penumbra, en la pared un gran
cuadro de Jordi Berrocal, compañero de escuela y de taller de Joan, en
los inicios; a la derecha una sala con los delicados trabajos de orfebre de
Mia: a la izquierda las colecciones de Joan debidamente embaladas con
plásticos.
La cerámica no permite ser olvidada fácilmente, ocupa un espacio,
siempre está, no se deja poner de cara a la pared como las telas en el
estudio de un pintor, siempre vuelven para participar del presente.
Las colecciones se enlazan una con las otras y todo llega a ser una
sola obra: un dado de arcilla, ¿qué otra forma puede simbolizar mejor la
tierra fundida, expandida, craquelada por el fuego?
Joan ha observado, observa, con curiosidad este entretejido
equilibrio entre el caos de las energías descabelladas en cada cocción
y los límites que impone la razón: forma y simetría, medidas, técnicas,
registros, controles.
Lo ha hecho año tras año, cautivado.
Me cita a Jean-Paul Azaïs, en su colección particular de sigiladas
atesorada durante años, cocción a cocción, anotada meticulosamente
creando una farmacopea sui generis; me viene a la memoria Jean François
Fouilhoux con su gigantesca obsesión por los celadones proyectada en
toneladas y toneladas de esmalte de desecho en el patio de atrás de su
taller, y también Enric Mestre con su interminable biblioteca de gres,
como la biblioteca imaginaria de un Borges de levante.
Alquimistas solitarios, celosos, intentando, con un trabajo contra
natura, transformar el mundo, cuando en realidad son ellos mismos
quienes se transforman.
Ellos son los que han quedado cautivos, por el encuentro entre la
tierra y el fuego en un combate feroz, ineludible… cautivador. Toneladas
y toneladas de celedón, pasadizos de bloques, cocciones y más cocciones
destilando la obra magna imaginaria.
Un combate, una guerra hecha con la pasta de los sueños y con la
materia de la que estamos hechos.
Un combate que estimula “el terrible amor por la guerra” que cita
James Hillman. Terrible amor por el combate, amor que seduce, cautiva,
aprisiona, obsesiona.
¿Combate o poesía? ¿O los dos a la vez?
Me dice Joan Serra que no tira nada. Es raro.
Antoni Cumella sugería tener siempre a punto un buen martillo. Yo
mismo en el taller me canso de llenar de escombros un contenedor.
Las piezas que no le convencen las guarda, y la vuelve a trabajar, si es
necesario, al cabo de incluso diez años.
Es sabio, está cautivo, como aquel pintor que nunca daba por acabada
una tela e incluso la iba corrigiendo en las salas del museo.
Nunca se acaba, siempre se comienza. Así son las obsesiones, así es
el arte.
Todo se resume en este pequeño cubo de barro deformado por la
expansión, por la fusión, que desde dentro se ha movido haciéndole
perder aristas, caras, simetría.
¿Y de qué trata este cubo deformado, o en formación?
Quiero ver en él un refugio, la casa para pararse, para estar, a pesar
de todos los cataclismos que inevitablemente nos rodean, o que nos son
propios,
Joan, con un cubo entre las manos, exclama espontáneamente:
“qué bonito!”, diversas veces en nuestro recorrido; y nos ofrece eso, un
refugio, alzado, derribado, y recuperado otra vez gracias a su mirada
descubriendo en él la belleza.
En la radio de abajo continúa sonando la música clásica.
Pienso de nuevo en Jordi Savall, leyendo, escribiendo música: con
las partituras puestas en el atril, o quizás guardadas en los cajones, Joan
y sus pentagramas de escalas luminosas, del rojo cereza al naranja, y del
naranja al amarillo limón y a los blancos de los 1300ºC, con armonías
musicales solidificadas, entre ebulliciones, reflejos blancos y oscuros de
manganeso, cerca de los grandes ventanales.
Este hombretón que el padre quería mecánico de motos, y que
ha salido poeta del fuego, tiene su propio registro, su propia voz, sus
partituras, sus escalas, notas y armonías.
Cuando ya estamos a punto de marchar, me lleva a un reservado del
taller y me enseña una pieza mural que hice hace tiempo, mucho tiempo,
para la primera exposición en el Museo de Cerámica de Barcelona, en
la etapa de Trinidad Sánchez Pacheco que, por cierto, pienso que se
moriría otra vez, ahora de vergüenza, si viera como actúan los políticos y
gestores actuales, cerrando las colecciones de cerámica, despreciándola
orgullosamente.
Para mi sorpresa, Joan se la compró.
Comprar puede seer un compromiso, un contrato, es un acto
importante.
Es suya, ya se la ha hecho suya durante un montón de años.
La ha continuado con sus piezas, con sus cocciones, a su manera.
El camino iniciado entonces con aquellas piezas, nos ha llevado a los
dos a transitar por un mismo país tomando diferentes rutas.
Miro de reojo este disco, un poco africano. Me gusta y no me gusta
reencontrarlo, reencontrarme, como en las fotos de juventud, planea un
inquietante ir y venir entre “ya soy otro y también soy aquel”.
También me halaga que Joan la aprecie, que se conserve en buenas
manos.
Es posible que haya hecho todo este viaje desde los volcanes a las
playas, para llegar a este punto que se me hace huidizo, difícil de definir.
Un lugar de encuentro entre el tuyo y el mío, entre el yo y el tu, entre
el ayer y el hoy.
Marchamos hacia el chiringuito de la playa, a sentarnos y comer
pescadito frito y mejillones a la marinera. En los balcones se ven esteladas
agitadas por un vientecillo caliente, a lo lejos muchas velas blancas
puntean el azul del mar como las flores de los ciruelos de la Garrotxa.
Nos despedimos.
Recojo el coche sin multa a pesar de sobrepasas el horario fijado.
Cl audi Casanovas
Ceramista
Protopieces
Things happen at the edge that interest me...
“Poetry is the most personal part of each poet.”
Carl es Ri ba
This is not the kind of exhibition that is commonly presented, because it is
a compilation, a sample of the variety of processes and possibilities that I
have been working on over the last 15 or perhaps 20 years. Now that the
series has been developed, the dates run together in my head and lose
importance.
The large number and variety of works exhibited may seem, at first
glance, to be chaos; I like that word; “at the edge of chaos” defines the
exact moment in which earth and fire come together to show us intimate
aspects of the metamorphosis of volume, conditions that recall the origin
and evolution of the earth, recreations of testimonials of the power of
nature on a human scale.
The leitmotif of the exhibition is that all of the works have a common
origin: they are all cube-shaped and they all measure 15 x 15 x 15 cm,
they were all structured with clay with the internal support of a sponge
and, lastly, all of them have suffered the modeling of fire as a determining
factor shaping the work.
My work is not an abstraction of reality, it is reality: to obtain the
maximum diversity from the behavior of clay and its consolidation into
pieces, which are a reflection of an instant, and in which the before
and after of previous and subsequent states can be sensed as parts of a
process.
A before and after with no return, this is the idiosyncrasy of the
ceramic process.
I leave Olot early to arrive in Mataró on time.
A trip from the cauldrons of the volcanoes to the endless horizon of
the sea. The roads are good, and there isn’t much traffic.
The radio is flooded with the news of the recent attacks in Brussels.
It’s a beautiful spring day, clear, sunny, dotted here and there with
flowering trees.
I’ve known Joan Serra and Mia Llauder for quite some time: we met
thanks to the exhibits at the Museu del Càntir in Argentona; in Paris, at
the congress of the Academy; in the studio they share, where Joan had
invited me to see his work.
I feel like an apprentice journalist, a neophyte worshipper of Svetlana
Alexchievitx, the great chronicler of “human combat”.
But here there is no tragedy, this is no combat, quite the contrary,
this is poetry, is it not?
I like to leave behind, even if only for a few moments, the worries of
my workshop, the inevitable failures that will come in the next firings in
this new series I’m starting. To clear my head...
Mia opens the door, and immediately begins to explain the history of
the house where they have their studio, from before Mataró became the
big city it is today.
“—We used to have our school here, now it’s in Argentona. We occupy
the entire building, the three floors, the courtyard and the shed in back
with the two kilns.”
Painted in bright colors, oranges, blues, nicely laid out, tastefully
furnished, luminous, the home-workshop creates open diaphanous
spaces that are immediately welcoming. Perhaps it is the colors, the inner
courtyard, the good taste displayed in every detail, the proximity of the
sea, or of Mia herself, that makes me think of the Blue House of Frida
Kahlo.
From above the gallery on the first floor Joan greets us, his hands
busy with a small piece, reddish in color. He is a robust man, like a tenor,
I remember him wearing a foulard in the style of Jordi Savall, but without
the viola de gamba. He would tell me, later, that his father imagined
him as a motorcycle mechanic. He has a whitish beard, tapered, like he
stepped out of a story by Dostoyevsky.
Mia and I leave the room of the gas kilns: an ancient kiln made by
the brand Riera that’s been around forever, and which like the elderly,
couldn’t, even if it wanted to, fit through the door of the current
workshop; the other, a more modern kiln, made of fiber with four burners.
Next, we go up to the main room on the first floor.
It is a bright high-ceilinged space, surprisingly spacious despite the
large central tables; large windows on the facade open to the street and
to views of the beaches and the blue horizon on the other side of the
road.
There are large shelves on either side. I still can’t distinguish the
Joan Serra
multitude of pieces that take shelter hidden inside boxes and drawers.
There are tables near the windows holding long antique cabinets with
every appearance of having come from a drugstore or herbalist. Soon
I will discover, just like in the Natural History Museum with insects or
gems, that each and every one of the drawers and compartments holds
collections of duly ordered and cataloged pieces, from years of testing,
firing and fusions.
The care that prevails here makes the transitory nature that tests
usually have disappear, and the whole affirms itself as one solid piece,
established and settled, almost timeless.
Maybe the musical scores at the Liceu are also archived like this?
Above the cabinets, cladded to the wall, extends a very long wooden
ruler two fingers thick with an extensive collection of pyrometric cones,
small whitish bars that stand, half curved, in groups of three, like
antennas, fingers or miniature monoliths. They are in groups, and are
labeled on the wood at the foot of each one, in painstaking calligraphy,
with temperature figures, letters. I realize that there is not just one row
but two or three, on top of each other.
Once again I seem to be seeing the lines of an unknown pentagram,
with all of the notes and annotations in threes. Playing softly, the radio is
tuned to a classical music station.
It is a progression, a material record, physical, something as
intangible as temperature is, in five degree increments, from 900 to 1350
degrees.
“—With high-temperature glazes ten degrees isn’t much at all,
margins can be up to twenty degrees, but with clays it’s another story. You
have to fine tune much more; fusion in low-temperature material really
does depend on a difference of five degrees.
The pyrometric cones, en principle, are scaled in ten degree
increments, there are different brands, different distributors-importers,
one absorbs another, one goes out of business and another starts with a
new series. There are ferruginous cones, alkaline cones, scales based on
degrees Fahrenheit translated to centigrade or from Celsius, all of this, of
course, with their small variations.
A distributor can easily mix references of different brands or of
different production batches. You already know that digital pyrometers
can easily be out of adjustment by more than twenty degrees and without
detecting the velocity of the firing.
The cones mature in response to velocity, 1200ºC with an incremental
curve of 100ºC/hour it is not the same as 1200ºC with 50ºC/hour; the cone
will bend sooner, from saturation, the slower the firing.
As a precaution I always buy large batches of cones, and when I run
out I compare them methodically with the new ones that arrive.
I put them in threes because the middle one indicates the
temperature corresponding to five degrees, which is just starting to fall;
the one on the right is just initiating its fall and the one on the left is now
completely fallen. The record always indicates the one in the middle.
I put several sets of cones in the firings; depending on the pieces,
their weight and shape and the circulation of the fire, the temperature
varies.”
Before this careful and astonishing work of years of firings,
methodically annotated, creating a progressively completed series, I have
the feeling that I’m witnessing Joan’s true work, or at least that I’m being
shown a highly personal log of fire, light, energy...perhaps of life itself, as
in this endeavor there is memory, will, reasoning, courage and attention.
Everything is extremely clean, without a speck of dust anywhere. I
can’t keep from commenting on how ashamed I am of myself, of my messy
and dirty workshop.
“—Look, here I have a series of fusions using pieces of glass, car glass
that I got from body shops; you can mix them with slurry without getting
cut.
I always use three materials: porcelain, black clay and faience.
Industrial. I’m not at all interested in natural soils, well maybe sand; I’ve
worked some with sand.
Here are some fusions of gravel and stones, granites, course sand,
slates...
Up on top I still have some remnants from years ago when I first
started soaking the sponges with liquid clay, cubic chunks of foam
impregnated with barbotine (slips). All these cubes are solid, they’re quite
heavy, and inside they’re like bone marrow, porous but solid.
Twenty years ago I started this work, I created an index of
possibilities and I’ve been working on them ever since. In a computer
program I write down everything that refers to each piece including
photos, exhibitions, etc...the pieces have a license plate, a reference
comprised of numbers and letters, I rarely use titles.
Let’s go upstairs and I’ll show the private collection and the pieces.”
And we climbed up the stairs, wide and in semi-darkness; on the wall
a large painting by Jordi Berrocal, a school and workshop companion of
Joan, in the beginning; on the right a room with Mia’s delicate goldsmith
work, on the left Joan’s collections carefully wrapped in plastic.
A ceramic object does not allow itself to be easily forgotten, it takes
up space, it’s always there, you can’t leave it leaning against the wall like
paintings in a painter’s studio, it always come back to us to participate in
the present.
The collections are linked with each other and everything becomes
one work: a clay cube, what other shape can better symbolize molten
earth, expanded, cracked by fire?
Joan has observed, observes, always with great curiosity, this
mischievous balance between the chaos of the unreasonable energies
released in every firing and the limits imposed by reason: shape and
symmetry, measurements, techniques, registers, controls.
He has done this year after year, enthralled.
He cites Jean Paul Azais, in his private collection of terra sigillata
treasured for years, firing to firing, meticulously annotated creating a
pharmacopoeia sui generis, in a class by itself; I am reminded of JeanFrançois Fouilhoux with his enormous obsession for sprayed celadon with
many tons of waste glaze in the courtyard behind his studio, and also of
Enric Mestre with his endless “library” of sandstones, like the imaginary
library of a Levantine Borges.
Solitary alchemists, jealous, trying with their work against nature,
to transform the world, when in reality it is they themselves who are
transformed.
They are the ones who have been held captive by the encounter
between fire and earth in a battle that is at once fierce, inescapable ...
captivating. Tons and tons of celadon, corridors of blocks, firings and
more firings distilling the imaginary magnum opus.
A battle, a war fashioned out of the stuff of dreams and the matter of
which we are made.
A battle that reveals “a terrible love of war”, citing James Hillman.
Terrible love of combat, a love that seduces, captivates, imprisons,
obsesses.
Combat or poetry? Or both at once?
Joan Serra tells me he doesn’t throw anything away. Strange…
Antoni Cumella spoke to us about always having a good hammer on
hand. In my workshop I myself get tired of filling bins with debris.
But Joan saves the pieces he is not happy with, and returns to work
on them, if necessary, even after ten years have passed.
He is wise, and is captive, like that painter who never considered a
canvas to be finished and would even go to correct them in the exhibition
halls of museums.
Never ending, always beginning. Such are obsessions, such is art.
Everything is summed up in this little cube of clay deformed by
expansion, by fusion, which has moved from inside causing it to lose
edges, faces, symmetry.
And what is it, this cube that is deformed, or in a process of
formation?
I want to see a refuge, a house to stop at, to stay in, despite all the
cataclysms that inevitably surround us, or that are of our own making.
Joan, with a cube in his hands, spontaneously exclaims: “How
beautiful!”, several times on our tour; and offers us this, a refuge,
elevated, ruined, and restored again by his gaze discovering the beauty
in it.
The radio downstairs continues playing classical music.
Once again I think of Jordi Savall, reading, writing music; with his
scores placed on the music stand, or perhaps stored in drawers, of Joan
and his pentagrams of luminous scales, from cherry red to orange, and
from orange to lemon yellow and to the 1300ºC whites, with solidified
musical harmonies, between boilings, white and dark highlights of
manganese, near the large windows.
This big man whose father wanted him to be a motorcycle mechanic,
and who became a poet of fire, has his own personal register, his own
voice, his own scores, scales, notes and harmonies.
Now when we are about to leave, he leads me to a private room in
the studio and shows me a mural piece I did a long, long time ago, for the
first exhibition at the Museum of Ceramics of Barcelona, during the time
of Trinidad Sánchez Pacheco, who indeed, I believe would die again, this
time from shame, if she were to see how current politicians and managers
are behaving, closing collections of ceramics, proudly disregarding them.
To my surprise, Joan bought it.
Buying can be a commitment, a contract, it is an important act.
It’s his, and he has made it his own over many years.
He continued it with his pieces, with his firings, in his own way.
The path embarked on back then with those pieces, has led us both to
journey through the same country taking different routes.
Out of the corner of my eye I spy this disk, a bit African looking. I
both like and don’t like rediscovering it, rediscovering myself, like photos
from our youth, an anxiousness hovers back and forth between “now I am
another yet I am also that one”.
It also flatters me that Joan appreciates it, that it is preserved in
good hands.
Maybe I’ve taken this whole trip from the volcanoes to the beaches,
to arrive at this point unscathed, difficult to define.
A meeting place between yours and mine, between me and you,
between yesterday and today.
We head towards the snack bar on the beach, to sit down and eat fried
fish and mussels marinara. On the balconies you can see the estelades 1
waving in the warm breeze; in the distance small white sails dot the blue
sea like blossoms on the plum trees of the Garrotxa.
We say goodbye.
There is no parking ticket on my car even though I far exceeded the
time limit.
Cl audi Casanovas
Ceramista
1. Estelades are the independence flags (Catalan flags with a star) that many Catalans have hung
on the balconies of their houses, and that will remain until Catalonia gains independence.
JOAN SERRA
PROTOPECES
J OA N SE R R A | PROTO PE C E S
PROTOPE C E S
AL LÍMIT SUCCEEIXEN LES COSES QUE M’INTERESSEN...
AL LÍMIT SUCCEEIXEN LES COSES QUE M’INTERESSEN...
DATES EXPOSICIÓ:
De l’1 de juliol al 18 de setembre de 2016
AGRAÏMENTS:
Pere Fradera i Àngels Jubany per la seva col·laboració i complicitat.
EDITA:
www.museucantir.org
plaça de l’Església, 9 / 08310 Argentona (Barcelona) Spain
+34 93 797 27 32 / [email protected]
PATROCINEN:
COL·L ABOREN:
PRESIDENT DEL P.M.DEL MUSEU DEL CÀNTIR:
Àngel Puig i Boltà.
EQUIP DEL MUSEU DEL CÀNTIR:
Oriol Calvo, Fina Carreras, Cristina Villa i Joan Eixarch.
TEXTOS:
Claudi Casanovas i Joan Serra
TRADUCCIÓ TEXTOS:
Charo Montejano i Michael Weiss
CORRECCIÓ:
Àngels Jubany i Antonio Vivas
FOTOGRAFIES OBRES:
Mia Llauder i Joan Serra
DISSENY:
Pere Fradera
IMPRESSIÓ:
La Impremta d’Argentona
DIPÒSIT LEGAL:
DL B 13444-2016
Aquesta exposició no és de les que es fan
habitualment, ja que és un recull, una mostra de
la varietat de processos i possibilitats que he
anat treballant al llarg dels últims 15, o potser 20
anys. Ara, un cop desenvolupada la sèrie, les
dates em ballen pel cap i perden importància.
La gran quantitat i varietat d’obres exposades
pot semblar, en un primer cop d’ull, un caos; la
paraula m’agrada, “al límit del caos” defineix el
moment exacte en què la terra i el foc
conflueixen per mostrar-nos aspectes íntims de
la metamorfosi del volum, condicions que
recorden l’origen i evolució de la terra,
recreacions de testimonis del poder de la natura
a escala humana.
El fil conductor de l’exposició és que totes les
obres tenen un origen comú: totes tenen forma
de cub i totes fan 15 x 15 x 15 cm; totes han estat
estructurades amb fang, amb el suport intern
d’una esponja i, finalment, totes han patit el
modelat del foc com a factor determinant,
conformador de l’obra.
El meu treball no és una abstracció de la realitat,
és realitat: obtenir el màxim de diversitat de
comportaments del fang i la seva consolidació en
peces, que siguin el reflex d’un instant, en què
els estats anteriors i posteriors es puguin intuir
com a parts d’un procés.
Un abans i un després sense retorn, aquesta és la
idiosincràsia del procés ceràmic.
Joan Serra