veure crítiques - Andreu Sotorra

Cinisme, lucidesa i melodrama
Aquest salt mortal que proposa José Sanchis Sinisterra és complex.
Per això, els mateixos actors han de saber en quin registre es
troben els seus personatges a cada escena. Perquè si n'hi ha, com
els policies, que no poden ser més que pura guasa per beneits i
prepotents amb perles com ("per a la policia de la democràcia el
principal és la imatge") hi ha altres que transmuten. Bartolomé (una
picada d'ullet per a compis perquè si s'ha adoptat aquest nom és
perquè en català, és Bartomeu que és quasi clavat al Prometeu,
que pateix lligat en una torre com una bèstia se li menja el fetge) es
mou entre el cinisme, la lucidesa i el melodrama. Al cor li agrada
escoltar-se molt però no acaben de trobar cap solució; i alguns es
deixen comprar per un aparell amb més gigues de potència. El gir
també es produeix entre la periodista que aixeca la llebre enviant un
twit i l'experimentada de Tele Capsa (que no Caspa, que confonen
en dir-li, sovint).
Els jocs de paraules serveixen per estirar riures amb gags ben
trobats i també per demostrar la perversió del llenguatge (com allò
de demostrar que els anti-disturbis, en realitat, són elements
indispensables per a la rebel·lió). L'obra juga amb tants tons que
costa entendre cap a on avança. I acaba amb un esclat quasi
imprevisible. Bon cop d'efecte a escena, però sobretot de gir
dramàtic que evidencia que el Poder quan no pot desanimar un
rebel, hi passa per sobre sense valorar efectes col·laterals.
La peça evita el pamflet, tot i cridar consignes; evita el melodrama,
tot i fer plorar el pare quan veu que la filla, aparentment, segueix
sense saber plorar; i no es queda amb la comèdia fàcil perquè el
discurs és un crit d'alerta a la situació paradoxal del moment social
(ni una referència al "tema" nacional). Hi ha moment per a la
redempció com amb el càmera que entén el valor de l'intent de
suïcidi de Bartolomé i decideix permetre-li una mort digna. La pau
arriba amb el sirtaki (tota una picada d'ullet a la població grega que
ha estat dels primers en patir les inclemències de la crisi). Però és
un instant d'acord momentani. Que qualsevol altre episodi el supera
i l'esborra. La labor del públic és destriar què hi ha de denúncia i
què de burla. Tot i així, no s'acaba de separar l'oli de l'aigua.
Jordi Bordes. Recomana, 20 juliol 2014.
______________________________________________________
Globalitat criminal
El suïcidi del jubilat grec Dimitris Khristulas, que a l'abril de 2012
s'engegà un tret al cap davant del Parlament del seu país, inspirà al
dramaturg José Sanchis Sinisterra una tragicomèdia que reinventa
en termes contemporanis el mite de Prometeu. Bartolomé
encadenado es titula i s'ha estrenat al teatre Grec amb direcció
d'Antonio Simón.Com el Dimitris d'Atenes, que renuncià a
sobreviure cercant menjar entre les deixalles dels contenidors,
Bartolomé (Lluís Soler), desposseït de tot, va anunciar que també
se suicidaria l'endemà després d'encadenar-se dalt d'una torre d'un
pont en construcció. I les hores que falten per l'autoimmolació, les
utilitzarà l'encadenat per fer pedagogia sobre l'opressió i els crims
que el sistema capitalista global no pot deixar de perpetrar per
conservar i enfortir el seu poder.
Sanchis Sinisterra sap pulsar la corda satírica quan convé. I a
Bartolomé encadenado aquesta serà la que es podrà escoltar al
llarg de la història, endolcida per la jovialitat en el desenllaç i en
alguna peripècia personal, com la del càmera de TV (Xavier
Ruano), i del tot vitriòlica pel sarcasme contra dos policies (Tilda
Espluga i Bernat Quintana), molt imbuïts dels tics de quan, actuant
en qualsevol incidència, se sentien els reis del mambo.
La fidelitat al "drama satíric" que s'imposà el dramaturg, confessada
per ell mateix en el programa de mà, obligava, penso, a més
cauteles en les intervencions del protagonista, atès que a un suïcida
no li escau la desimboltura burlesca, ni a una tragicomèdia l'esgarip
dolorós que vol commoure l'ànim de l'espectador. L'autor, però, a
qui li sobren hores de vol, va trobar una fòrmula hàbil, barreja del
tòpic i d'una retòrica populista, per fer parlar Bartolomé amb el to
seriós però distès que reclama el gènere. En aquest registre, Lluís
Soler es mou confortablement parlant de les maldats dels sistemes
econòmics i financers, capaços d'enfonsar en la misèria i la
desesperació persones i famílies senceres. I de les seves paraules
es dedueixen les calamitats pels qui ensopeguin en la dissort, pels
qui no han estat prou previsors o no han sabut llegir prou bé les
lletres petites ni, doncs, les trampes mortals que amaga el vell i
pervers camuflatge tipogràfic.
El llenguatge de Bartolomé encadenado també funciona amb
naturalitat en el llarg diàleg amb el cor —14 joves llicenciats de
l'Institut del Teatre— que ha vingut a solidaritzar-se amb l'heroi de la
torre. És una colla d'indignats que no s'adreça a un destí
inabastable sinó que clama per les mateixes maldats denunciades
per Bartolomé. I aquest aprofita l'avinentesa per demanar als joves
un compromís: "Que se rompan las cadenas y apaguen las
pantallas", diu, exigint que actuïn i que no malgastin tant de temps
davant la televisió o l'ordinador.
La direcció del retrobat Antonio Simón crec que ha estat força
desigual: bon planejament de conjunt, poca atenció al treball dels
intèrprets, sobretot, al de Manel Barceló, un Hermes molt per sota
de les aptituds de l'actor. Les millors actuacions, les de les actrius
Tilda Espluga, Maria Molins —una reportera filla de Bartolomé— i la
periodista Montse Vellvehí.
Joan-Anton Benach. La Vanguardia, 22 juliol 2014
______________________________________________________
Pànic a l'amfiteatre
Ningú és heroi. Aquesta, sí, és la millor aproximació contemporània
a la tragèdia grega.
Si hi ha una pedra a la sabata en el festival Grec d'avui és haver de
programar teatre a l'amfiteatre Grec. Perquè les produccions que es
fan per Catalunya no s'adiuen a l'espai. I les que es poden veure en
altres festivals a l'aire lliure pequen, sovint, d'un aire de gesticulació
exagerada que millor evitar-lo. La solució per Ramon Simó ha estat
la de fer encàrrecs. L'any passat, 100 femmes (teatre social a mig
camí de la coreografia suggeridora) encara va salvar els mobles.
Més dramàtic va ser l'experiment de tres escoles teatrals europees
(Utopies). Enguany, s'ha cedit la responsabilitat a l'equip Sanchis
Sinisterra-Antonio Simon. D'entrada, s'han llançat de cap a
actualitzar Prometeu, deien (un altre risc notable perquè la
inauguració amb aquest títol el 2010 va ser de les més fredes que
es recorden).
L'autor és un gran amant de barrejar gèneres: comèdia, drama,
tragèdia... Així els personatges salten de la caricatura més
desbarrada (els policies doctes en antropologia i retòrica, deien, uns
personatges que interpreten amb diversió Tilda Espluga i Bernat
Quintana, o la periodista necessitada de notorietat —la vis còmica
de Vellvehí excel·leix, de nou—) amb el drama social d'un home
que decideix fer visible la seva derrota perquè altres facin cabal que
tothom està encadenat pel sistema (Lluís Soler presenta un geni
mig embogit) i que es troba la filla (Maria Molins, vol ser justa i
ferma però acaba sent dèbil)en el darrer moment. El càmera
decideix sumar-se al cor i donar veu i nom, amb el risc que mai
s'emeti el seu reportatge. Xavier Ruano és aquest utòpic, que de
sobte veu la llum i trenca amb tot. L'èxtasi es balla amb un sirtaki.
Per fi, el cinisme i l'estratègia del poder, encarnat en un fred
Hermes (Manel Barceló): quan no s'aconsegueix dominar l'element
rebel s'hi passa per sobre.
La peça roda d'una manera molt àgil durant bona part de l'obra,
exposant veritats en forma de titulars o d'eslògan per convocar
noves marees. També mostrant les febleses del poble, adormit per
la tecnologia. Ningú és heroi. Aquesta, sí, és la millor aproximació
contemporània a la tragèdia grega. Els salts de gèneres sense
xarxa amb l'esclat final, deixa molt desemparada l'audiència, que no
entén el to en què s'ha d'escoltar. Un tutti frutti, qui sap, si per
provar d'amagar el pànic a l'amfiteatre.
Jordi Bordes. El Punt Avui, 22 juliol 2014
______________________________________________________
Una denúncia del poders fàctics
Una clara denuncia de los poderes fácticos que nos han llevado a la
actual crisis, a este importante y peligroso paso atrás en todas las
conquistas sociales y humanitarias de las últimas décadas. Un
frívolo aleteo del frente monetario internacional puede suponer una
crisis catastrófica para la clase media, que es quien sustenta,
garantiza y mantiene el equilibrio y la esperanza de una sociedad.
La permanente y ciega codicia de los poderosos ha provocado esta
crisis de consecuencias aún imprevisibles que amenaza
directamente a la gran clase media y trabajadora europea, el gran
logro del final del siglo XX. La parte baja de esta clase media se va
hundiendo en la precariedad y la pobreza, mientras la clase mediaalta de esta clase media lucha por ir saliendo adelante
empobrecida. El capital especulativo, de enriquecimiento rápido y
por naturaleza amoral y sin ética, priva sobre el capital productivo
que es el que crea riqueza colectiva. Las consecuencias a corto y
largo plazo serán catastróficas. Por esa razón es imprescindible
reaccionar, cubrirse contra las demagogias y actuar colectiva e
individualmente desde abajo hacia arriba. Remodelar una
democracia pervertida, a base de transparencia y descubriendo y
castigando a los corruptos, legal y-o socialmente.
Todo esto está en el texto de José Sanchis Sinisterra, uno de los
mejores dramaturgos y hombres de teatro actuales. Un jubilado
hiperactivo, que acudió a esta sesión de estreno, saliendo a saludar
junto a los actores y el equipo técnico. Partiendo del Prometeo
encadenado de Esquilo, realiza un ejercicio de estilo en el que se
mezclan la estructura de la tragedia griega con la del drama satírico,
menos conocido, pero del que Aristófanes sería su mejor
representante. Sanchis lo define como una comitragedia, un nuevo
género teatral.
Partiendo del reciente trágico-épico e impresionante auto-anunciado
suicidio de un jubilado griego, Dimitris Christoulas, ante el
Parlamento de Atenas, el director del Grec, Ramón Simó y el
director de teatro Antonio Simón propusieron a su maestro José
Sanchis Sinisterra la creación de un texto que denunciará la
situación social y económica actual. Dos años cociendo a fuego
lento hasta su estreno, ayer en el Grec. En escena siete actores,
comandados por dos de los mejores actores catalanes actuales,
Lluis Soler (Bartolomé) y Manuel Barcelo (Hermes, el emisario del
poder) y un coro de catorce personas surgido de los graduados del
Institut del Teatre que han trabajado duramente durante más de tres
meses. Una escenografía, diseñada por Ramón Simó, centrada en
una base de puente a medio construir de ocho metros de altura,
sobre la cual se encadena Bartolomé y desde donde pretende
suicidarse. Sobre la rocosa pared del fondo del Grec unas
soberbias proyecciones diseñadas por Joan Rodón.
Esta iniciativa con espíritu de continuidad, nace como un proyecto
pedagógico profesional del Grec y del Institut del Teatre. Con
medios limitados y con el esfuerzo y la solidaridad de todos se ha
conseguido este espectacular montaje de teatro social y de
denuncia, que pretende concienciar y provocar una crisis de
conciencia, a la vez que denuncia la pasividad de una sociedad
perdida en la comunicación (incomunicación) virtual, de unos
medios de comunicación cada vez más serviles al poder y a las
audiencias masivas y la manipulación de unos y otros a una
sociedad que se resiste a pensar y actuar por si misma.
En mi modesta opinión el texto, indiscutiblemente bien hilvanado,
peca un poco de discursivo en algunos momentos y noto a faltar
este punto de pasión, de emoción, en un coro (creo que es un
problema de concepto, de discutible diseño sonoro) que no acaba
de representar a los jóvenes actuales. Ni en las manifestaciones
contra la ley Wert, ni en las de solidaridad con el colectivo de Can
Vies, por citar dos ejemplos distintos, sonaba nada similar a estos
cánones, ni a las canciones del espectáculo. Con todas sus
contradicciones, los raps, el hip hop, los eslóganes y los cánones,
nada de sones melódicos, sonaban más contundentes.
Un espectáculo que mueve a una positiva polémica. Un proyecto y
un esfuerzo que merece aplauso y continuidad. Citados ya Soler y
Barceló, gran “Duelo de Titanes escénicos”, destacar el buen
trabajo de Tilda Espluga y Bernat Quintana, como los “filosóficos”
policías (“esto es un acto de proyección simbólica, colega”), uno de
los mejores aciertos de la obra, a María Molins, reportera-star
televisiva de TVCapsa, con su camarógrafo, Xavier Ruano, Montse
Vellvehí, que compone una divertida reportera de la emisora
alternativa CañaDigital y el incansable y permanente trabajo de los
entregados actores y actrices del coro.
Ferran Baile. Recomana, 19 juliol 2014.
______________________________________________________