Mostra-Tirant-Lo-Blanc

Tirant lo Blanc
Joanot Martorell
Adaptació d’Ismael Torres
Pròleg d’Albert Hauf
Il·lustracions de Jesús Gabán
Joanot Martorell
Tirant lo Blanc
Pròleg i revisió de l’adaptació
Albert Hauf
Catedràtic de la Universitat de València
Adaptació
Ismael Torres
Il·lustracions
Jesús Gabán
Activitats
Ramon Masnou
Edició no venal, 2008
Dipòsit Legal: B. 15.886-2008
ISBN: 978-84-316-8485-3
Núm. d’Ordre V.V.: AG39
© ISMAEL TORRES
Sobre l'adaptació.
© JESÚS GABÁN
Sobre les il·lustracions.
© ALBERT HAUF
Sobre el pròleg i la revisió de l'adaptació.
© RAMON MASNOU
Sobre les activitats.
© VICENS VIVES PRIMARIA, S.A.
Sobre aquesta edició segons l'art. 8 del Reial Decret Legislatiu 1/1996.
Obra protegida pel RDL 1/1996, de 12 d'abril pel qual s'aprova el Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual i
per la LLEI 23/2006, de 7 de juliol. Els infractors dels drets reconeguts a favor del titular o beneficiaris del ©
podran ser demandats d'acord amb els articles 138 a 141 d'aquesta Llei i podran ser sancionats amb les penes
assenyalades als articles 270, 271 i 272 del Codi Penal. Prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà,
inclosos els sistemes electrònics d'emmagatzematge, per reproducció, així com el tractament informàtic. Reservat
a favor de l’Editor el dret de préstec públic, lloguer o qualsevol altra forma de cessió d'ús d’aquest exemplar.
IMPRÈS A ESPANYA
PRINTED IN SPAIN
Editorial VICENS VIVES. Avda. de Sarrià, 130. E-08017 Barcelona.
Imprès per Gráficas INSTAR, S.A.
Índex
Tirant lo Blanc
Pròleg
7
De com Tirant lo Blanc va decidir fer-se cavaller
19
Les fabuloses festes de les noces reials
26
De com Tirant va ser armat cavaller
34
Les formidables batalles de Tirant a Londres
48
De com Tirant va alliberar l’illa de Rodes
62
De com Felip va conquistar finalment Ricomana
76
De com Tirant va ser ferit d’amor
81
De com Tirant va declarar el seu amor
94
L’heroica defensa de l’imperi grec
104
De com Tirant va vèncer a Bellpuig
120
De com Tirant va requerir d’amors Carmesina
130
De com Tirant va lluitar contra el Gran Caramany
143
De com prosperaren els amors de Tirant
154
De com la Viuda Reposada es venjà de Tirant
163
De com Tirant va cristianitzar la Barberia
170
De com Tirant va tornar a Constantinoble
180
De com Tirant va reconquistar l’imperi
194
Mapa
205
Activitats
209
De com Tirant va vèncer a Bellpuig
A mitjans de setembre, l’emperador i el seu seguici van arribar al
campament de Tirant, instal·lat a la vora del riu Transimeno,
però el van trobar desert. Només hi havia homes ferits, patges i
mossos de càrrega que traginaven coses entre les tendes, ja que
tots els soldats que estaven bé de salut havien sortit el dia abans a
defensar viles i fortaleses del contraatac dels moros. Qui podria
descriure l’enorme desil·lusió que va sentir Carmesina quan va
veure que Tirant no hi era? I què podríem dir de la tristesa que
va experimentar Estefania pel fet d’haver-se de separar del seu
promès Diafebus?
De sobte, Carmesina va descobrir un petit negre que corria a
amagar-se en una tenda, com si jugués a fet i amagar, i, descavalcant, va entrar a la tenda, el va agafar pels cabells i el va portar
davant l’emperador.
—Altesa —li va dir—, sou testimoni que, amb ànim esforçat,
he fet presoner un moro. Quan se n’assabenti el nostre capità Tirant lo Blanc, no podrà negar-me que sóc una cavalleresa valenta
i agosarada.
L’emperador i el seu seguici van riure amb la gràcia de la princesa, i Plaerdemavida va exclamar:
120
tirant lo blanc
—Visca la valerosa cavalleresa Carmesina!
—Visca! —va respondre un cor de veus entusiastes.
Tirant, mentrestant, estava lliurant una cruel batalla amb la
cavalleria del soldà. Combatien als afores de Bellpuig, una ciutat
molt ben fortificada al capdamunt d’un turó escarpat. Bellpuig
era un punt estratègic que Tirant volia recuperar, ja que des dels
merlets de la ciutat s’albirava el mar i el pas llunyà dels vaixells.
Però el soldà no estava disposat que li prenguessin la ciutat, i havia plantat el seu campament al peu mateix del turó per fer front
als soldats cristians.
El combat havia començat a l’alba, i a les tres de la tarda encara es lluitava en tot el camp. Era esgarrifós veure com tot de cavallers morts i nafrats tenyien de vermell l’herba de la plana mentre
molts cavalls corrien a la desbandada sense genet. Pertot ressonaven cops de ferros, laments de ferits i crits de terror.
—Per Mahoma! —cridaven els infidels.
—Per Jesucrist! Per l’emperador! —rugien els cristians.
Amb l’arribada del capvespre, es va suspendre la batalla fins
l’endemà. Els moros es van retirar a Bellpuig i els cristians van
tornar exhausts al seu campament. Hi havia hagut molts morts
en tots dos bàndols. Tants, que seria impossible comptar les dones que van quedar vídues i les donzelles que van quedar òrfenes
aquella penosa jornada. La nit va servir per curar i alleujar el dolor dels ferits, molts dels quals van morir per falta de metges o
per culpa del fred.
Amb l’arribada del nou dia va sonar el redoblament dels tambors i la música de les gralles1 mores. Un formiguer de gent va
1 gralla: instrument musical de vent, semblant al clarinet però més popular.
122
de com tirant va vèncer a bellpuig
sortir de les tendes i es va desplegar pel camp en ordre de batalla,
brandant els estendards estampats amb una mitja lluna. A primera línia es va formar una llarga barrera de soldats de peu amb
llances i escuts molt grans, després es van col·locar els ballesters i,
finalment, la cavalleria, arrenglerada en diverses fileres.
Els cristians, mentrestant, van avivar les fogueres del campament i van preparar les armes per a la batalla. Els mulaters2 alimentaven els cavalls, els cobrien amb vistoses gualdrapes3 i els
ensellaven. Tirant, que només havia dormit tres hores sense separar-se de les armes, va oir missa i després va convocar a la seva
tenda els caps dels esquadrons. Calia fixar el pla d’atac. Com altres vegades, Tirant va recórrer a l’astúcia. El duc de Pera cobriria
el flanc esquerre amb les seves tropes, el duc de Sinòpoli ocuparia
el flanc dret, i ell aniria enmig amb el seu esquadró de valerosos
cavallers.
—Pel que fa a vós, Diafebus —ordenà Tirant—, us emboscareu en aquell turó proper amb quatre-cents cavallers fins que jo
us doni el senyal d’atacar.
Per acabar, Tirant es va girar cap al duc de Macedònia i li va
dir:
—Vós, senyor duc, anireu amb mi.
Era una posició molt honrosa que reconeixia la dignitat del
duc de Macedònia, però aquest odiava tant Tirant que va dir en
to provocador:
—Jo crec que ens hauríem de retirar fins que se’ns presenti
una situació més avantatjosa, o és que voleu enviar a una mort
2 mulater: persona que té cura de les mules.
3 gualdrapa: manta llarga que protegeix i adorna la gropa d’un cavall.
123
tirant lo blanc
segura a tots aquests cavallers cristians? Vós sou un aventurer estranger que se n’anirà tan de pressa com va venir; però els que vivim aquí, i tenim en aquest país les nostres dones i fills, desitgem
tornar a casa sans i estalvis. Per què teniu tantes ganes d’entrar en
combat? O és que potser heu fet un pacte secret amb el soldà per
vendre’ns als turcs i lliurar-los l’imperi grec?
La injúria4 era tan greu que Diafebus va empunyar l’espasa
per travessar el duc d’una estocada, però Tirant es va interposar
entre ells dos i, després d’aplacar la fúria del seu cosí, va exclamar:
—Teniu la llengua molt llarga! —va retreure al duc—. Si no
fos per l’emperador i la princesa, ara mateix em banyaria les
mans amb la sang del vostre cor. Com se us acut injuriar-me així?
I sobretot, qui penseu que us creurà, a vós, que ni tan sols vau saber protegir el fill de l’emperador i que correu més per recollir el
botí que per perseguir l’enemic?
El duc va posar la mà al pom de l’espasa, però llavors es va intensificar el redoblament dels tambors moros i el clamor de les
gralles, i això va fer que s’abandonés una disputa que podria haver acabat amb un duel fatal. Abans de sortir de la tenda, Tirant
va arengar5 els seus capitans.
—Oh, cavallers dignes d’honor —els va dir—, aquest és el dia
esperat en què vencerem i aconseguirem glòria i llibertat! No temeu la multitud d’enemics, ja que molt sovint pocs n’han vençut
molts. Si per ventura algú, pres pel temor, vol fugir, li val més
perdre la vida lluitant, perquè qui ho intenti serà pres i esquarte4 injúria: ofensa.
5 arengar: fer un discurs per encoratjar l’ànim dels soldats.
124
de com tirant va vèncer a bellpuig
rat com les ovelles. M’estimo més que la terra cobreixi els meus
ulls i que les bèsties es mengin la meva carn, que caure vençut!
Penseu en la glòria que obtindreu quan, després de vèncer, arribeu victoriosos davant les dames de la cort i l’emperador!
En acabat, Tirant ordenà al seu exèrcit que es disposés sobre el
camp de batalla com havia planejat. Les banderes i estendards
onejaven al capdamunt de les piques.6 Llavors, Tirant va fer sonar les trompetes per senyalar l’inici de la batalla.
Seguit pels seus cavallers, Tirant va sortir a galop tirat, mentre
els ducs de Pera i de Sinòpoli es mantenien a l’espera, subjectant
els seus cavalls impacients. Una pluja densa de llances i fletxes
queia sobre les tropes cristianes, que avançaven rabents7 per la
plana. Però, quan ja era a tocar dels llancers enemics, Tirant va
frenar el cavall i va indicar als seus cavallers que s’aturessin.
Apressadament, va manar al trompeta que donés l’ordre de retirada, i tots van girar cua i van fugir tan de pressa com havien
vingut.
Els moros, després d’uns instants de desconcert, començaren a
cridar:
—Mireu com fugen! Els cristians renuncien a lluitar!
Aleshores, esperonats per l’esperança d’una victòria fàcil, van
començar a perseguir els homes de Tirant com el llop empaita el
cérvol. Els soldats de peu i els ballesters van sortir a la carrera desordenadament brandant piques i llances. Aviat els va avançar la
cavalleria. Quan Tirant va mirar enrere, va veure que l’enemic el
seguia com havia previst. Però, tan bon punt va arribar al peu del
6 pica: arma semblant a la llança però més curta.
7 rabents: molt de pressa.
125
tirant lo blanc
turó on s’havien emboscat Diafebus i els seus homes, el comandant en cap de l’exèrcit grec va alçar la bandera que portava i tothom s’aturà. Tot seguit ordenà a les seves tropes que ataquessin
l’enemic. La lluita semblava molt desigual, però la situació va
canviar quan van entrar en combat pels flancs el duc de Pera i el
de Sinòpoli, que van envoltar l’enemic, i a un nou senyal de trompeta, Diafebus i els seus quatre-cents genets sortiren del bosc i
atacaren els enemics per la rereguarda,8 completant una maniobra envoltant. Els turcs quedaren, així, sense escapatòria possible.
La lluita va ser acarnissada: a peu i a cavall, a espasa i sabre, amb
llances i piques, fins amb dagues i coltells.
Tirant va reconèixer el rei de Capadòcia pel lleó d’or del seu
casc. Lluitava esforçadament, i en veure que Tirant se li acostava,
es va preparar per la confrontació. Tan gran fou l’encontre que
els dos combatents van trencar les llances i homes i cavalls van
anar a parar a terra. S’alçaren sense perdre temps, disposats a continuar el combat, però llavors els soldats del rei de Capadòcia aconseguiren fer-lo pujar a un altre cavall, i Tirant, decebut per no haver pogut vèncer el seu rival, va muntar també un cavall que anava sense genet i començà a donar cops mortals amb una atxa que
duia lligada al braç. Conscient que l’ànima de l’exèrcit grec era
Tirant, el rei d’Egipte, el de Capadòcia i el d’Àfrica es posaren
d’acord i van decidir atacar-lo tots junts. Però abans que intervinguessin, i sense que Tirant se n’adonés, el duc de Macedònia
se li va situar al darrere i, per l’espatlla, li va clavar la punta de
l’espasa al coll.
8 rereguarda: part de la tropa que va més endarrerida, i que no ataca l’enemic
o que ho fa al final del combat.
126
tirant lo blanc
Hipòlit, que ho va veure, va exclamar:
—Oh, duc traïdor! Per què vols matar un dels millors cavallers
del món?
Els tres reis moros, per la seva banda, amb les llances enlairades, iniciaren l’atac contra Tirant, però el rei d’Àfrica va trobar
abans al seu pas el duc de Macedònia, i després d’atacar-lo amb
fúria, li va clavar la llança al cor i el traspassà.
Tirant va aturar com va poder l’escomesa dels dos reis, però la
topada va ser tan forta que ell i el seu cavall tornaren a anar per
terra. Ara Tirant tardà més a alçar-se, perquè el cavall li havia caigut sobre el peu esquerre, i el rei d’Egipte ho va aprofitar per agafar una llança i tirar-la contra Tirant. El projectil va impactar en128
de com tirant va vèncer a bellpuig
mig de la galta del cavaller bretó i li va fer caure quatre queixals
de cop. I Tirant hauria sortit encara més malparat d’aquella topada si no hagués estat per l’ajut que va rebre del duc d’Agramunt i
d’Hipòlit: el primer va ferir el rei d’Egipte en una cama i Hipòlit
el va ajudar a muntar.
Sense fer cas del dolor, Tirant tornà a la batalla i, tot buscant el
rei d’Egipte, va trobar el de Capadòcia, el va fer caure a terra i
li va tallar el cap. La lluita va continuar fins al migdia, quan el
soldà, veient la desfeta que estava patint el seu exèrcit, decidí retirar-se.
El camp va quedar ple de cadàvers. L’exèrcit de Tirant va guanyar un bon botí d’armes, roba, cavalls i presoners, però va haver
de lamentar la mort de més de mil homes, que van ser plorats
per vassalls i parents, i entre ells el duc de Babilònia, el virtuós
marquès de Guast, el comte de Plegamans, el marquès de Ferrara
i el traïdor duc de Macedònia.
129
De com Tirant va requerir
d’amors Carmesina
Quan Tirant va arribar a Malveí i va saber que l’emperador i Carmesina eren a la vila, es va sentir desbordat per l’alegria. També
l’emperador estava feliç i agraït perquè Tirant havia derrotat
l’exèrcit del Gran Turc i el soldà.
—Heu salvat l’imperi grec! —exclamà.
A Carmesina el cor li va fer un salt quan va veure que Tirant
arribava cobert amb la camisa que ella li havia lliurat, i que el capità duia estripada i plena de sang. Estefania, per la seva banda,
se sentia feliç de poder abraçar el seu estimat Diafebus. Pel que fa
a la Viuda Reposada, no perdia de vista Tirant. Tot i que tenia
més de quaranta anys, era enamoradissa com una adolescent, i es
va sentir decebuda quan va veure que Tirant només tenia ulls per
a Carmesina.
«He de seduir aquest jovenet», pensà la Viuda amb malícia.
El sopar d’aquell dia va ser esplèndid. Es va servir un guisat de
faisà, una au que té una carn que fa molt bé al cor dels enamorats. Però Tirant gairebé no va menjar res, i no només perquè encara tenia la boca molt adolorida, sinó perquè es va passar l’estona contemplant embadalit la princesa, que duia un vestit vermell
brodat de perles, una corona de diamants i els cabells daurats re130
de com tirant va requerir d’ amors carmesina
collits en un monyo perfecte, la qual cosa feia que la seva bellesa i
elegància excel·lissin.1 Tampoc ella va tastar el sopar: no feia altra
cosa que mirar Tirant amb devoció. Aprofitant un moment en
què el seu pare estava despistat, li va dir:
—Heu de guardar el nostre amor en secret fins que arribi el
moment adequat, encara que sé prou bé que és difícil contenir el
fum quan el cor està en flames.
—Jo sabré conservar el foc en secret —replicà Tirant—, ja que
si perdo l’esperança de posseir-vos em convertiré en el més desgraciat dels mortals.
A les postres, l’emperador es va alçar per brindar pel triomf de
les tropes imperials. Enmig d’un gran silenci, va dir:
—Per l’honra i els mèrits aconseguits al camp de batalla, atorgo a Tirant lo Blanc el títol de comte de Sant Àngel, que té una
renda de setanta mil ducats l’any.
Tirant es va posar dret i va contestar:
—Mil gràcies, Altesa, per concedir-me un favor tan alt, però
no vull títols ni riqueses, ja que el meu premi és servir-vos, a vós i
a la fe cristiana. Aquest títol de comte de Sant Àngel podria passar al meu cosí Diafebus de Montalt: sense ell no hauríem obtingut la victòria.2
Un greu silenci va inundar la sala. Tots, fins i tot Carmesina,
estaven estranyats. Com podia Tirant rebutjar un títol tan honorable? No era ser descortès envers l’emperador?
1 excel·lir: sobresortir, destacar molt dels altres.
2 El fet que Tirant no accepti el títol que li ofereix l’emperador, que en principi
sembla un acte d’humilitat, es deu al fet que el cavaller bretó aspira a fer mèrits suficients com per ser nomenat emperador de l’imperi grec i poder-se
casar així amb Carmesina en igualtat de condicions. L’emperador, com veurem de seguida, és de la mateixa opinió.
131
tirant lo blanc
—Serà com vós vulgueu —va declarar l’emperador—. Nomeno Diafebus de Montalt comte de Sant Àngel!
A continuació l’emperador es va tornar a asseure i va xiuxiuejar a la seva filla:
—No he conegut mai un cavaller tan noble i virtuós com Tirant. Mereix ser rei i, si Déu m’ajuda, jo mateix m’encarregaré de
coronar-lo.
En sentir aquestes paraules, el cor de Carmesina va fer un salt
d’alegria. Gairebé al mateix temps, va notar la puntera d’un peu
que s’obria pas sota les seves faldilles i avançava amb decisió cap
al lloc prohibit. Carmesina sabia que aquell peu era el de Tirant, i
es va posar vermella com la grana. De sobte, els músics van començar la música de ball i Carmesina, com impulsada per una
molla, va saltar del seu seient disposada a dansar. Al mateix
temps, la Viuda Reposada, que també es delia per ballar amb Tirant, se li va posar davant per convidar-lo a dansar i li va dir amb
mirada ardent:
—No us ve de gust compartir amors amb una dama com jo?
És cert que ja no sóc una donzella, però tinc una experiència que
totes les joves envegen.
—Jo us estimaria, gentil dama —replicà Tirant—, si el meu
esperit fos lliure, però el meu pensament ja està captiu.
I apressadament va anar a l’encontre de Carmesina. Mentre
dansaven, tots dos es deien paraules dolces a cau d’orella i somreien.
—De vegades m’estimaria més morir acoltellat que sofrir aquesta pena d’amor per més temps —deia ell.
—Tingueu paciència —replicava ella amb picardia—. En aquesta vida, res que tingui valor s’obté sense esforç.
132
tirant lo blanc
—És que no teniu pietat de mi? No em penseu donar mai una
prova d’amor que sostingui les meves esperances? Deixeu-me almenys besar-vos les mans.
Carmesina es va estar una estona en silenci, però finalment li
va dir:
—D’ara endavant, les teves mans tindran tots els privilegis sobre la meva persona; en teniu tot el dret.
Després, girant-se bruscament, se’n va anar a corre-cuita i es
va tancar a la seva cambra. Els dubtes la turmentaven i no sabia si
riure o plorar. Es va estirar al llit, sense despullar-se i sense ni tan
sols treure’s la corona, i va posar-se a pensar en Tirant. Després es
va alçar, es va asseure al davant del mirall i va desfer-se el monyo, amb la qual cosa els cabells van lliscar lliurement fins molt a
prop de terra. «Tirant és un estranger», es deia, alhora que començava a pentinar-se amb un raspall d’or. «I si li lliuro el meu
amor i després se’n va? Si perdo la castedat, em deshonraré a mi
mateixa i deshonraré el meu pare».
També Tirant estava pensarós. Sol a les seves estances, s’havia
estirat al llit i, amb la vista clavada al sostre, ara sospirava malenconiosament, ara somreia. S’havia descalçat un peu, però no es va
treure la sabata que havia estat tan a prop del lloc que més desitjava posseir: per ell era com un objecte sagrat.
L’endemà, Estefania va anar a buscar Tirant per demanar-li
ajut.
—Estimo el vostre cosí Diafebus amb tota la meva ànima —li
va confessar—. Us prego que demaneu a l’emperador que em doni llicència per casar-m’hi.
No només Tirant va intervenir a favor d’Estefania, sinó també
Carmesina i fins la mateixa emperadriu, que gaudia molt veient
134
de com tirant va requerir d’ amors carmesina
com els joves s’enamoraven i es casaven. L’emperador va acceptar
l’aliança de bon grat, i la princesa va regalar un mocador als promesos que contenia deu mil ducats d’or. Però no es va fixar data
per a la cerimònia, perquè Tirant i els seus homes havien de tornar immediatament a la guerra.
Carmesina ho sabia, i va perdre la gana i el color només de
pensar que el seu estimat tornaria a allunyar-se. Fins i tot es marejava quan caminava, i per això gairebé no es movia del llit. El
dissabte al matí va sortir recolzada en Plaerdemavida per assistir
al Consell. Amb la cara coberta amb un vel perquè ningú pogués
veure-li els ulls banyats en llàgrimes, va entrar a la sala on l’emperador conversava amb Tirant. Quan el va veure, Carmesina es
va posar pàl·lida com la cera i va caure desmaiada a terra. Els metges hi van anar ràpidament i la van reanimar, però no van saber
determinar la causa d’aquell desmai.
—Que reposi —li van aconsellar—, i que prengui infusions
d’herbes i malvasia,3 que són els remeis més adequats per al mal
de panxa.
L’emperador estava molt preocupat, però Plaerdemavida s’hi
va acostar i li va xiuxiuejar amb to afalagador:
—Senyor, la princesa està trista perquè, des que era una nena,
ha tingut sempre Estefania al costat. Ara Estefania està a punt de
casar-se, i la princesa es pregunta: «I jo, quan tindré marit? On
deu ser el cavaller que conquerirà el meu amor?». Essent tan bella, discreta i honrada, i l’hereva de l’imperi grec, només un rei té
mèrits i títols per merèixer-la, però, on deu ser aquest rei?
L’emperador va assentir amb cara preocupada.
3 malvasia: tipus de cep importat d’Orient que fa un raïm blanc i dolç.
135
tirant lo blanc
—Teniu raó —va dir—. Hauria de pensar a buscar marit a
Carmesina, de la mateixa manera que m’encarrego d’instruir-la
en els assumptes de govern.
—Si fos cosa meva, Altesa —va dir Plaerdemavida amb ulls
entremaliats—, sabeu a qui donaria per marit a la princesa?
Plaerdemavida va fer una pausa, com si no gosés dir el que estava pensant. Expectant, l’emperador va preguntar:
—Digueu-m’ho sense embuts, a qui?
La donzella va respondre amb convicció:
—Al cavaller més virtuós del món, que és Tirant lo Blanc! Qui
sinó ell ha vençut el Gran Turc i el soldà?
—Que salada ets, Plaerdemavida! Tan sols per la gràcia amb
què m’has donat aquest consell, et recompensaré amb cinquanta
mil ducats. Però ara anem a veure Carmesina.
La princesa era al llit sense forces i amb els ulls envermellits
pel plor. L’emperador li va explicar el que li havia dit Plaerdemavida, i Carmesina es va ruboritzar.
—Pare meu —balbucejà morta de vergonya—, Plaerdemavida
és una noia esbojarrada i atrevida que sempre diu el primer que
li ve a la boca…
—Però filla, tu voldries el nostre capità per marit?
Carmesina va empassar-se la saliva abans de contestar.
—Senyor —va aconseguir dir a l’últim—, quan Tirant conquereixi tot el territori que els moros ens han pres, jo faré el que
vós em maneu.
—Bona resposta —va assentir l’emperador, i va somriure, feliç
de tenir una filla tan obedient i assenyada.
Tirant havia quedat molt preocupat després de presenciar el
desmai de Carmesina, i se sentia pres per la malenconia. Obses136
de com tirant va requerir d’ amors carmesina
sionat pel desig de posseir la princesa, el turmentava el fet de no
saber si la podria tenir mai entre els braços. No es va llevar en tot
el dissabte; es va estar tot el dia al llit, amb un peu calçat i l’altre
descalç, sospirant sense parar per Carmesina. Al capvespre, va rebre la visita de Plaerdemavida.
—Ajudeu-me —li va pregar Tirant—. Fins ara mai no havia
sofert una passió tan forta i cruel, i no sé com reaccionar.
—Sabeu que l’emperador ha preguntat a Carmesina si us voldria per marit…?
—I què ha contestat? —va preguntar Tirant amb gran ansietat, alçant mig cos del llit.
—Ha dit que… potser, quan haguéssiu expulsat l’últim turc
de l’imperi, es casaria amb vós.
—Oh, amor ingrat! —va exclamar Tirant amb ulls desconcertats—. I què faré fins llavors?
—Tingueu paciència. El que us convé és confiar en mi: quan
sigui negra nit tornaré.
I efectivament, unes hores més tard Plaerdemavida va tornar i
va agafar Tirant de la mà. Tots dos van sortir al passadís descalços, per evitar que els sentissin. Plaerdemavida va guiar Tirant
fins al vestidor que estava al costat de la cambra de Carmesina i li
va mostrar un bagul.
—Amagueu-vos aquí, senyor Tirant, i no feu gens de soroll.
El cavaller la va obeir. Es va ficar dins el bagul, tot encongit.
Després, Plaerdemavida va col·locar amb cura un drap de lli sota
la vora de la tapa, per tal que quedés una escletxa per on Tirant
pogués veure-hi i respirar. De seguida van entrar unes donzelles
amb gibrells d’aigua calenta que van buidar al bany, i quan tot estava llest, va aparèixer Carmesina i va començar a despullar-se.
137
tirant lo blanc
Per augmentar el plaer de Tirant, Plaerdemavida va agafar una
espelma encesa i la va acostar a la princesa. Llavors li va dir:
—A fe, senyora, que si Tirant fos aquí i us pogués tocar com
ho faig jo, em penso que seria més feliç que si el nomenessin senyor del reialme de França.
—No t’ho creguis pas —contestà la princesa—, que ell s’estimaria més ser rei…
—Oh, Tirant! —exclamà Plaerdemavida—. On deus ser ara?
Com m’agradaria que fossis aquí i poguessis veure i tocar la cosa
que més aprecies en aquest món i en l’altre! Mira, senyor Tirant,
veus aquí els cabells de la princesa? Jo els beso en nom teu. Veus
aquí els ulls i la boca? Jo els beso per tu. Mira ara les seves cristallines mamelles: mira com són de menudes, dures, blanques i llises; jo les beso per tu. Oh, trista de mi, si fos home, voldria acabar
aquí els meus dies!
—Calla, calla —va riure la princesa—, mira que ets ben boja!
Tirant s’ho mirava tot amb els ulls esbatanats i amb prou feines podia contenir els ardents desitjos de sortir del cofre. Estant
en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada i la princesa li pregà
que es banyés amb ella. La Viuda es despullà, deixant-se només
posades unes calces vermelles i un capell de lli al cap. I per bé que
tenia una figura molt bella, les calces i el barret al cap la desfavorien tant que semblava un diable.4
Acabat el bany, Carmesina se’n tornà a la seva cambra, i llavors Plaerdemavida es va acostar al cofre on hi havia Tirant.
—Ara, senyor Tirant, espereu-me ben quietet —xiuxiuejà.
4 L’humorisme i el to distès i popular amb què Martorell descriu algunes de
les escenes amoroses i eròtiques del Tirant és un dels aspectes que fan d’aquesta obra una novel·la moderna i que la distancien d’altres novel·les de l’època.
138
tirant lo blanc
Quan la princesa i les seves donzelles s’adormiren, Plaerdemavida es llevà del llit i va anar a buscar Tirant.
—I ara, despulleu-vos —li va dir.
A Tirant li tremolaven les mans, els peus i el cor.
—Què és això? —preguntà Plaerdemavida—. No hi ha home
al món que sigui valent en les armes i que no sigui temorós entre
dones. En les batalles us enfronteu sense por a tots els homes del
món, i aquí tremoleu per la vista d’una sola donzella.
—Juro per Déu que m’estimaria més entrar en lliça en camp
clos a tota ultrança contra deu cavallers, que veure’m com em veig
ara.
Plaerdemavida el va agafar de la mà i Tirant, tremolant, la va
seguir.
—Donzella, m’estimaria més deixar-ho córrer, perquè abans
desitjaria la mort que ofendre la princesa —li va dir—. La voldria
conquerir amb amor, i no amb engany i dolor.
Plaerdemavida es va enfadar molt per les paraules de Tirant.
—Oh, cavaller de poc ànim! El temor d’una donzella us espanta? Deixeu-vos de romanços i seguiu-me.
Tirant va obeir, i Plaerdemavida el va guiar fins al llit de Carmesina. Tirant es va estirar al costat de la princesa, i Plaerdemavida es va situar a la capçalera del llit, des d’on podia dirigir les
insegures escomeses de l’atabalat cavaller. Tirant va començar a
acariciar amb plaer el cos de Carmesina, fins que la va despertar.
—Déu meu, em vols deixar dormir tranquil·la! —exclamà la
princesa, pensant que qui la tocava era Plaerdemavida.
—Dormiu i deixeu-me fer, perquè jo estic aquí en lloc de Tirant. Oh, virtuós cavaller, si tinguessis la mà on jo la tinc, que
content estaries!
140
de com tirant va requerir d’ amors carmesina
Quan Tirant va notar que Carmesina s’adormia profundament,
va provar de satisfer el seu desig, però la princesa es despertà de
cop i, veient que tenia un home al llit, es va incorporar bruscament i va fer un xiscle de por. La Viuda Reposada i diverses donzelles, que dormien molt a prop, van sortir corrents per ajudar la
princesa. Unes anaven amb camisa i les altres mig nues, i totes cridaven horroritzades davant la porta de l’habitació de Carmesina.
—Obriu la porta! Què us passa, senyora?
Mentrestant, Plaerdemavida va ajudar Tirant a vestir-se, el va
guiar fins a un terrat i li va donar una corda perquè pogués baixar fins a l’hort sense perill.
Tirant va lligar la corda i, sense mirar si arribava a terra o no,
s’hi despenjà precipitadament. Però la corda no era prou llarga i
Tirant va quedar penjat a una distància considerable
del terra. Només podia fer una cosa: saltar! Però va
caure malament i es va trencar una cama.
Mentrestant, tothom al castell estava despert.
Els guàrdies corrien d’una banda a l’altra i els
criats s’agrupaven desconcertats. Enmig de la
confusió, molts pensaven que els turcs havien
entrat a sang i foc al castell. Fins l’emperador va
sortir de les seves estances amb camisa de dormir i
l’espasa a la mà, i, en arribar davant de la cambra de
Carmesina, cridà:
—Filla meva, obriu! Què us passa? Qui us ofèn i
us ataca?
La porta finalment s’obrí i l’emperador, les donzelles i els
criats es precipitaren dins la cambra. Carmesina, del llit estant i
tapada amb els llençols, va cridar:
141
tirant lo blanc
—Una rata! Una rata ha saltat sobre el meu llit i m’ha esgarrapat la cara!
—Sí, sí, una rata! —va assentir Plaerdemavida.
—Rates, rates! —xisclaren aterrides les donzelles.
A la llum de les espelmes, la princesa semblava molt espantada
i els seus ulls vagaven d’un racó a l’altre de l’estança. Temia que
Tirant s’hagués fet mal en saltar a l’hort, i va començar a plorar
amargament. L’emperador, que era un home sagaç, sospitava que
hi havia gat amagat, i va revisar tota l’estança amb l’espasa enlairada. Es va estirar a terra per mirar sota el llit, va obrir un armari,
va passar al vestidor i va alçar la tapa del cofre, i finalment va sortir al terrat, però no hi va trobar res d’estrany en la nit silenciosa i
sense lluna. També la Viuda Reposada, que s’havia despertat
quan somiava en Tirant, buscava per la cambra alguna peça de
vestir que delatés la presència d’un home. Però no en va trobar
cap.
142
De com Tirant va lluitar
contra el Gran Caramany
Quan l’emperador va abandonar l’habitació de la princesa, Plaerdemavida es va afanyar a anar a buscar Hipòlit, el nebot de Tirant, i li va explicar que el seu oncle havia patit un accident.
Hipòlit, amb l’ajut d’uns quants homes, va recollir Tirant del terra del pati.
—Cal que me’n vagi del castell de seguida —li deia Tirant—.
Si l’emperador em veu amb la cama trencada, començarà a sospitar. Li haureu de dir que me n’he hagut d’anar urgentment a Bellpuig perquè els turcs han atacat la ciutat.
De manera que, quan li hagueren encanyat1 la cama trencada,
Tirant va marxar de Malveí. Com que no podia muntar a cavall,
els seus homes el dugueren fins a Bellpuig en una llitera. Més que
la cama, a Tirant li feia mal el cor. «Després de tot el que ha passat», pensava, «Carmesina no em voldrà veure mai més a la vida».
Tirant va descansar en una casa de Bellpuig durant un parell
de setmanes. A qui li preguntava què li havia passat, li responia
que havia caigut del cavall mentre feia un passeig.
1 encanyar: fer que es mantingui rígid un membre trencat lligant-hi un o dos
trossos de canya amb benes.
143
tirant lo blanc
Fins que, una tarda, uns soldats van entrar al lloc on descansava dient:
—Capità, us portem un presoner!
Era un moro molt corpulent, vestit amb roba luxosa, turbant
de seda i capa de viatge. Amb veu molt cortesa, el presoner va dir
a Tirant:
—Senyor, tot i que he nascut en aquesta terra d’infidels, sóc
fill d’una esclava cristiana que em va inculcar en secret la seva fe
des de petit. Tots em coneixen per un nom moro, però veritablement em dic Galançó i sóc d’Esclavònia. He vingut per ser batejat
perquè vull viure i morir en la fe de Crist.
—Alerta, capità! —va intervenir llavors el cap dels soldats—.
A mi em sembla que aquest home és un espia i que prova d’enganyar-nos.
Conscient que era molt difícil que el creguessin, el tal Galançó
va decidir revelar a Tirant un secret que havia sentit explicar a la
cort del soldà i que per força havia de resultar molt valuós per a
les tropes cristianes.
—Senyor —va dir—, el Gran Turc espera nou naus plenes a
vessar de blat, ordi, oli i carn.
—I qui les envia?
—El Gran Caramany, que ha aplegat un exèrcit de cinquanta
mil homes; s’esperen a l’altra riba del Bòsfor, i ho tenen tot a
punt per creuar l’estret. També hi viatja una de les filles del Gran
Caramany, que és extraordinàriament bella.
Tirant va pensar que aquell home no podia mentir sobre uns
fets que es podien comprovar ben fàcilment. Així doncs, va creure Galançó i va ordenar que l’acompanyessin fins a l’església perquè pogués ser batejat per l’arquebisbe.
144
Av. de Sarrià, 130 • 08017 Barcelona
Tel. 93 252 37 00 • Fax 93 252 37 11 • [email protected] • www.vicensvives.com