Layout 2

Jordi Banacolocha
Carlos Cuevas
Míriam Iscla
Pepa López
Joan Negrié
Anna Moliner
Venda d’entrades
Producció original del Teatre Nacional de Catalunya
Pep Planas
Emma Vilarasau
Presentació
Aquesta obra és un acte d’amor. D’amor a una època, a una gent, a una ciutat prodigiosa. A
un temps que hauria pogut ser el preludi d’un temps encara millor: més ple de llibres, d’escoles, de música i de llibertat.
Vaig néixer un any abans que morís aquell paio amb bigoti que l’any 1936 va decidir dinamitar un sistema democràtic, una idea de país i unes esperances de futur. Estudiar a fons
la Història de principis de segle XX a Espanya i Catalunya és entrar en un apassionant laberint d’ideologies, lideratges polítics, moviments socials, iniciatives culturals… Un brou
caldós que va tenir com a corol·lari l’anhelada República: segon intent d’implantar un sistema de govern participatiu, que concedís al ciutadà la plena sobirania política i decisòria.
Aquell primer quart de segle, Barcelona era una urbs plena i diversa, canalla i burgesa, feréstega i mestissa. I per damunt de tot, era el cap i casal de les essències d’una terra catalana promesa i encesa des de temps immemorials. La Guerra Civil, però, ho va esberlar
tot, i res del que podia haver estat no va ser. Espanya, esquinçada i empresonada en mans
dels totalitaris, va recular cent anys. Catalunya, emmordassada i sotmesa, hauria de renéixer de les cendres (una vegada més). I Barcelona… Barcelona va ser assetjada, vexada,
bombardejada sistemàticament pels feixistes de mitja Europa, aliats d’aquell paio amb bigoti que poc després ens va prohibir “escupir y hablar catalán”.
Aquesta obra és un acte de sentit reconeixement a tots aquells que van viure i somriure
quan el cel va omplir-se de voltors durant aquells tres anys de ràbia. Tots els que ens hem
involucrat en aquest projecte ho hem fet des del respecte, la delicadesa i la sensibilitat
justa que es mereix el record dels milers de ciutadans d’aquest país que van perdre la vida
injustament. A tots ells, doncs, el nostre millor i emocionat somriure.
Pere Riera
Dues dones i una ciutat assetjada
La Núria i l’Elena són dues dones amb comptes pendents; dues amigues separades
per l’amor d’un home i el destí d’una patria. Dues dones atretes sense remei per
l’encís d’una ciutat prodigiosa; una ciutat rosa de foc, blava i vermella. El seu retrobament, la darrera batalla entre totes dues, tindrà lloc en una Barcelona que respira,
malgrat tot, les cendres d’una época daurada. Totes dues hauran de posar en solfa
allò que les apropa i allò que les separa, amb el ressò d’una guerra estúpida i sagnant com a teló de fons.
Rèquiem per una ciutat
Som a l’any 1938, en plena Guerra Civil Espanyola. Les tropes falangistes avancen, però de moment, Catalunya, un punt que s’ha convertit en estratègic per
a la victòria o per a la derrota, resisteix. La Guerra Civil havia esdevingut una
mena de camp de proves per a exèrcits com l’italià, que hi va desenvolupar
estratègies que després aplicaria a la Segona Guerra Mundial. Una de les maniobres més tristament cèlebres va ser l’atac aeri sobre objectius civils, amb
la intenció de debilitar l’enemic i d’atemorir la població. L’estratègia va començar l’any 1937, amb bombardejos tan famosos com el de la ciutat basca de
Gernika. Fer caure Catalunya, que encara resistia l’any 1938, era l’objectiu prioritari per a l’exèrcit falangista, de manera que van començar els bombardejos
sobre terra catalana. Més de 140 poblacions del país foren bombardejades
pels exèrcits aeris nazi i feixista. Una de les ciutats més afectades per l’atac
va ser Barcelona. La capital catalana va patir diversos bombardejos d’intensitat diversa, amb el balanç devastador de més de 2.500 víctimes. És en aquesta
ciutat trencada pels atacs aeris que Pere Riera situa l’acció de “Barcelona”.
Tal dia com avui, un 17 de març de 1938, Barcelona va
patir el pitjor atac aeri amb bombes de la seva història. Els atacs dels bombardeigs italians havien començat la nit del dia 16 i van ser constants durant
quasi 48 hores, fins a matar gairebé 900 persones.
Poques persones ho han relatat tan bé com Marcos Ordóñez en el seu llibre, “Un jardín
abandonado por los pájaros’”.
“Mi abuelo decía que no había que preocuparse tanto, pero el 16 comenzaron los bombardeos desde el aire, y el aullido de las sirenas en plena noche, y el correr a los refugios con
un abrigo echado sobre el pijama, los pies helados y la cabeza ardiendo, y la cadena de llamadas por la mañana para verificar quién había muerto y quién se había salvado. Quizás
nada ejemplifique mejor esa atroz rutina que la cucharita de madera que mis abuelos se
echaban al bolsillo cada vez que salían a la calle, como quien coge el llavero o monedas
para el tranvía: mordían la cucharita para mantener separados los dientes y que la onda expansiva de las bombas no les reventara las tripas. (…)
Una noche de marzo, mientras jugamos al parchís, como todos los lunes, mi madre está a
punto de mover ficha pero el dedo se alza. “Tal día como hoy”, dice, “hace cincuenta años,
tu abuela vio volar caballos por el cielo”. Pepita y yo levantamos la cabeza: eso se llama
captar la atención, y era lo primero que enseñaban en las clases de oratoria. O de narrativa,
para el caso, porque no hay oratoria sin narrativa (…) La mañana del 17, mis abuelos decidieron ir a Barcelona. Ella tenía que comprar aceite y azúcar. Todavía le quedaban cupones
en la cartilla de racionamiento y no era cuestión de perderlos. Él se había dejado el violín
en el Novedades. Así era la vida entonces, la vida en tiempo de guerra, la vida que seguía,
tenía que seguir”.
“Sería rápido, ir y volver. Calcularon el tiempo de que disponían las tres horas habituales entre cada bombardeo. Les dejaron un par de bicicletas y salieron de Molins
cuando todavía era de noche. Mi abuela quería llegar antes de que abrieran las tiendas,
para estar al principio de la cola. Quedaron en encontrarse luego en el bar Estudiantil,
frente a la Universidad. Cuando mi abuela llegó a la tienda de ultramarinos que estaba
en la esquina de la plaza de los Ángeles, había ya veinte o treinta personas esperando,
y la cola ocupaba un buen trecho de la calle del Carmen”.
“Ahora mi abuelo acaba de llegar al Novedades, en la esquina de Caspe y paseo de Gracia, y está hablando con el portero, que no deja de mirar al cielo. En las calles hay poco
tráfico. Escasos coches y apenas algunos taxis. Bicicletas apresuradas, algunos tranvías y algunos camiones militares, como el que se ha detenido en el cruce de Gran Vía
con Universidad. La cola del aceite se aviva: mi abuela está casi en la esquina de la
plaza. Enfrente hay dos carros de la basura, tirados por caballos. Los basureros están
haciendo una pausa y se pasan un cigarrillo de boca en boca. Mi abuela recuerda ese
detalle porque, mezclado con el olor de las boñigas, llegó hasta ella el humo hediondo
(fum de sabatots) de aquel tabaco paupérrimo, hecho de restos de colilla o de hierbas
puestas a secar en hojas de diario, como el que fumaba mi abuelo entonces”.
“Mi abuelo escuchó la sirena desde el camerino del teatro, con el violín en las manos.
Los integrantes de la cola del aceite se echan al suelo como fichas de dominó. Mi abuela
se lleva la cuchara de madera a la boca. Los caballos están enfilando la calle del Carmen en dirección a la Ronda. El camión militar está casi en la esquina de Gran Vía con
Balmes. Se dirige al frente de Aragón y lleva cuatro toneladas de trilita (…) Mi abuelo
ve venir los aviones y echa a correr hacia el paseo de Gracia, en dirección a la tienda
de ultramarinos. Cuando suena la segunda alarma se queda inmóvil. Le obligan a tirarse al suelo. Abraza el violín como si fuera un bebé. En el silencio que sigue oigo crujir un instante la madera del estuche bajo el peso de su pecho”.
“Mi abuela ve una bandada de palomas que echan a volar. La primera bomba cae en la
plaza Universidad. La segunda impacta de lleno en el camión cargado de trilita, frente
al cine Coliseum, donde ocho años antes vieron ‘El desfile del amor’. Fue una explosión
tan salvaje que muchos creyeron luego que el Eje había probado en Barcelona un nuevo
tipo de arma a la que llamaron ‘aire líquido’ (…) Mi abuela levanta la cabeza y ve las
patas de los caballos volando por el aire como a cámara lenta, por encima de los terrados. Puedo escuchar los relinchos de los caballos, como una chirriante orquesta de
sierras a todo volumen (…) Mi abuela intenta llevarse la mano a la cara y entonces ve
unos extraños agujeros en la manga de su abrigo, como si unas polillas gigantes hubieran roído la lana. De repente, comienza a brotar sangre por los agujeros. La mano
no puede llegar a su rostro. Piensa que se le ha dormido por el peso del cuerpo. Todavía no sabe que su brazo derecho cuelga de un hilo de carne. Rompe a gritar antes de
desmayarse.” (…)
‘Un jardín abandonado por los pájaros’.
Marcos Ordóñez. El Aleph Editores. Barcelona, 2013.
Repartiment
Núria Míriam Iscla
Elena Emma Vilarasau
Joan Vila Jordi Banacolocha
Victòria Anna Moliner
Simó Pep Planas
Nati Pepa López
Tinet Carlos Cuevas
Ramon Joan Negrié
Escenografia Sebastià Brosa
Vestuari Georgina Viñolo
Il·luminació David Bofarull
Música original Òscar Roig
So Damien Bazin
Moviment Aixa Guerra
Caracterització Toni Santos
Ajudanta de direcció Ota Vallès
Ajudanta d’escenografia Elisenda Pérez
Músics d’enregistrament
Piano Dani Espasa
Saxos i clarinet Pep Pascual
Violoncel Rafael Sala
Guitarra i piano Òscar Roig
Realització d’escenografia Taller Jorba-Miró
Realització de vestuari Goretti
Col·laboració al vestuari Núria Manzano
Agraïments Carles Batlle, Sergi Belbel, Josep M. Benet i Jornet, Sebastià Brosa
Margarida Casacuberta, Jordi Casanovas, Gerard Corbella, Enric Gallén, Lluís Permanyer
Joan Sellent, Montibello, Pelleteria La Siberia
Col·labora Memorial Democràtic
Regidor Hèctor Morris / Raul Gallegos
Sastressa Àngels Roca
Perruquera Alicia Dvorska
Cap tècnic teatre Moi Cuenca
Personal tècnic funció Focus
Premsa Blanca de Carreras / Jordi Bou
Màrqueting i comunicació Publiespec
Reportatge fotogràfic David Ruano
Productor executiu FOCUS
Durada 2h 55 minuts, aproximadament amb entreacte
És una producció original del Teatre Nacional de Catalunya
“L’impuls per escriure BARCELONA va ser el context actual.
De crisis com la que estem patint poden sorgir conflictes
encara més greus”
Quin és l’origen d’aquest projecte?
La primeríssima idea, la llavor de Barcelona, és ben
senzilla: tenia moltes ganes de treballar conjuntament amb l’Emma (Vilarasau) i la Míriam (Iscla), després d’haver treballat amb totes dues per separat.
Em venia molt de gust ajuntar-les perquè entenen la
professió de manera molt similar. Sense tenir cap
projecte, vaig parlar-ho amb elles i totes dues em van
dir que sí immediatament. Em feien confiança, i serien presents en el repartiment escrivís el que escrivís.
El segon pas va ser anar a parlar amb en Sergi Belbel
(aleshores director artístic del TNC), que en aquell
precís moment estava preparant tot aquest cicle anomenat «La temporada dels autors». Vaig sortir d’aquella trobada amb l’encàrrec de fer un text per a la
Sala Gran. Tot un repte!
Tinc 39 anys. De Canet de Mar, però fa vint anys
que visc a Barcelona. Sóc dramaturg, i professor
de Teoria i història del teatre.
“Barcelona” és la meva darrera creació i és,
entre moltes coses, l’homenatge a una ciutat
que hauria pogut ser.
Es va estrenar el maig passat al TNC
i a partir del 17 d’octubre es podrà veure
al Teatre Goya Codorníu.
I Barcelona, la idea de l’argument, com et va venir
al cap?
Ja feia temps que tenia ganes de parlar de la guerra,
però en un principi no tenia previst de situar l’acció a
Barcelona, sinó que la meva idea era parlar d’una ciutat europea a la Segona Guerra Mundial. Un dels consells que em va donar en Sergi va ser traslladar
l’obra a la nostra ciutat, i a la nostra Guerra.
A mi em va semblar una bona idea. A partir d’aquí, a
documentar-se i a escriure, perquè volia enllestir una
primera versió del text per parlar amb la resta d’actors que volia per a l’equip.
L’impuls per escriure aquesta obra va ser el context
actual. La crisi que estem patint actualment fa por, i
és d’aquesta mena de crisis que sorgeixen conflictes
encara més greus. Les persones ens convertim en
bèsties per tal de sobreviure. Com va passar durant la
Guerra Civil.
Estem parlant d’un tema que encara avui dia no
deixa indiferent a ningú. La Guerra Civil, els bombardejos, són ferides que encara estan obertes. Has
tingut cap problema per omplir de «veritat» una
obra com Barcelona?
Barcelona és una obra de ficció, feta des del respecte
i amb tota la cura possible. Però no és cap document
històric, sinó que intenta evocar un moment molt concret de la història de la ciutat: els bombardejos del
març de 1938. I em centro en una família concreta, un
grup humà relativament aliè als dos bàndols de la Guerra, que pateix els efectes d’aquest conflicte tan inhumà.
Estem parlant d’un grup de gent que intenta sobre-
viure, mantenir la pulsió de vida, en un context
molt difícil. Per això insisteixo que parlem d’una
ciutat en guerra, i de com un grup de gent, que representa una Barcelona de principis del segle XX,
una ciutat que si no hagués estat trencada pel conflicte armat i per la dictadura probablement hagués seguit el curs lògic de les altres urbs
europees (a la dècada de 1930 Barcelona podia
parlar de tu a tu a ciutats com Berlín, París o
Roma). Parlo de la mort d’una Barcelona que hauria pogut ser.
Així doncs, Barcelona, la ciutat, ha acabat esdevenint un personatge de l’obra.
Sí. Per mi, Barcelona són l’Elena i la Núria, les dues
protagonistes de l’obra. Parlo de l’amistat entre
dues dones que encarnen la manera com es van posicionar alguns dels ciutadans davant d’aquella situació extrema.
En aquesta situació de guerra, una de les dues
dones decideix quedar-se i resistir, i l’altra no vol
exposar-se a perdre la vida i les il·lusions, de manera que se’n va. Una persona amb la visió més
cosmopolita, i una altra que s’estima més preservar la identitat malgrat els atacs.
Aquesta dualitat, de fet, és la mateixa que té molta
gent jove ara, davant la crisi actual: «Què faig, em
quedo i confio en poder tornar al país allò que ha
invertit en la meva persona, o potser és millor marxar perquè, al cap i a la fi, no em volen?». En
aquest sentit, sí que pot haver-hi una analogia
entre aquells moments i l’actualitat, sense que ara
estiguem en cap situació bèl·lica, tot i que la situació en la qual ens trobem actualment, personal-
ment, em fa por. Falten dos graons perquè la gent
surti al carrer o, el que seria terrible, que una altra
persona torni a aprofitar-se d’aquesta situació tan
crítica per portar l’extremisme al govern.
Veus, així doncs, un vincle entre aquella Barcelona i la situació que estem vivint?
Pot sonar exagerat, però el cert és que, mentre em
documentava per escriure Barcelona, em va venir
aquesta sensació. Com més llegia sobre aquest
país en preguerra, més paral·lelismes podia fer respecte de la situació política, social i econòmica
que estem vivint ara. Vaig començar a escriure l’obra amb molta por, i l’he acabada d’escriure encara
amb més por. Penso en el que estava passant
abans de 1936 i hi veig un mirall de la situació actual. Aleshores també van començar a fer fora immigrants, a perseguir aquells que no treballaven
(gràcies a la «Ley de vagos y maleantes», que va
ser una iniciativa del govern de la República).
Després de l’estrena a la Sala Gran del TNC el
maig passat amb gran èxit de públic, quines són
les sensacions de cara a la nova temporada al
Teatre Goya Codorníu?
Tant de bo es mantingui l'entusiasme amb què el
públic va rebre les funcions del TNC. El Goya Codorníu és un teatre molt important i també té un públic
exigent. Espero que els espectadors gaudeixin de
nou amb les interpretacions de tota la companyia;
els actors i actrius d'aquest espectacle s'hi han implicat d'una manera extraordinària. Saben que no
és només una funció teatral; és un sentit homenatge a una ciutat que va ser, i als milers d'habitants
que hi van deixar la pell de manera injusta.