Rastres IE

RASTRES
PROJECTE IMATGE EXTENSA
Lluna Manresa Oliva
Descripció de la idea inicial.
La meva parella i jo ens veiem obligats a viure lluny l’un de l’altre per qüestions de
treball i d’estudis. Aquest fet ha fet que me n’adoni de certs detalls, certes marques que
queden presents després de conviure junts. Petites coses que no veus quan tens la
possibilitat de estar sempre que vols amb algú, però que es fan molt significatives en
circumstàncies com la meva. Per tant, el que vull aconseguir amb aquest projecte és plasmar el rastre que deixa el pas
d’una persona en un espai. Amb rastre no em refereixo només a fets molt clars com el raspall de dents que deixes al
bany, vull fer referència també a fets que passen més desapercebuts com poden ser les
costums o els rols que acabes assolint quan vius amb algú: sempre dormir a un costat del
llit, dinar mirant un programa concret, etc. Considero que aquest rastre és la marca del buit que deixa algú que t’acompanya en la
vida. Si la persona és significativa ets conscient d’aquests rastres, en canvi si és algú que
no té un pes en el teu dia a dia no te n’adones d’aquests detalls ja que no són
d’importància per tu. Tot i que en aquest projecte m’estic centrant en la falta de la parella també es pot
transportar a altres tipus de relacions i de convivències, com la que tens amb els pares i el
rastre que deixes quan marxes de casa seva.
Explicació de la dinàmica de treball, desenvolupament del projecte i conclusions.
En quant a l’elaboració formal del projecte el que he volgut aconseguir és
plasmar aquests objectes, aquestes situacions a partir de transferir fotografies i intervenir
en aquest procés. Amb aquestes representacions gràfiques que representen aquests
rastres he aconseguit un petit mostrari que intenta expressar diferents escenes en les
quals es veu reflectida la meva idea.
Considero que la tècnica de transferir és un procediment adequant perquè no
romp amb la idea del projecte. No deixa de ser el rastre d’un objecte, d’una situació, a
sobre d’un paper, per tant és una tècnica que per si sola ja expressa part de la idea que
vull transmetre.
A fi de remarcar més el concepte de rastre, he intervengut en el procés de transfer
impedint que certes parts de la imatge es traslladassin al paper, aconseguint així un major
sensació de marca, d’una cosa efímera però present.
Tot i que el resultat final consisteix en una serie de fotografies m’hauria agradat
arribar a trobar alguna connexió d’aquestes escenes que es veuen en les fotografies amb
una part més objectual a fi de poder fer més potent el missatge. Per això considero que és
un projecte inacabat ja que m’agradaria seguir treballant amb la idea i investigar altres
alternatives possibles a partir de les quals poder expressar aquesta idea de rastre, de
presencia d’una persona en un lloc determinat.
En quan al projecte en general el que m’ha estat de major interès no ha estat tant la
part física del treball, que també ja que he aprés molt sobre el transfer de les imatges,
sinó que m’ha interessat més la part més intima, aquella en la qual havia d’investigar i
descobrir en quins moment i en quines situacions esta present algú sense que te n’adonis,
sense que estigui físicament amb tu. Crec que treballs com aquest són una bona manera
de aprendre de tu mateix i de la gent que t’envolta.
Referents del treball.
Continuant amb la idea de la companyia, del fet d’acompanyar a algú i el rastre que
deixa m’agradaria fer referència a un poema de Jorge Riechmann, “Ven, te acompaño”.
Para LEJOS, en toda su proximidad
La palabra "acompañar" es una de las más hermosas de la lengua castellana.
Aparece ya en el Cantar de Mío Cid (1140); en su etimología encierra el
compartir el pan.
Acompañar, quizá la forma básica de la atención, que es la virtud primera del ser
humano, ligera con entrambas alas (el ser atento y el estar atento).
Un anciano que se encamina hacia las últimas preguntas agradece ser
acompañado. También la niña que ingresa en el zumbante matorral de enigmas
necesita ser acompañada. Pero, de forma quizá menos obvia, desde la diáfana
soledad de cada uno, todos y todas precisamos ser acompañados.
No tanto la estaticidad y formalidad de la compañía, como ese acompañar que
está en movimiento, acompañando al que se mueve, más cordial y cercano.
El amor tiene algo de excesiva montaña rusa entre el cielo y el infierno. Los
sabios psicoanalistas nos dicen que la relación sexual no existe. Y resulta dudoso
que consigamos nunca ayudar al otro, en el sentido más riguroso del término.
En cambio, siempre podemos acompañarle un trecho del camino.
Desde las formas más fáciles de acompañar -acariciar a la gata rumorosa- hasta
las situaciones extremas de acompañar donde no se puede acompañar: el
agonizante, la parturienta. (Pero los seres humanos no salimos adelante sin hacer
lo que resulta imposible hacer, por lo menos varias veces al día.)
La falta peor en que podríamos acaso incurrir, ¿no es haber rehusado acompañar
a quien mudamente de verdad lo necesitaba?
No puedes responder a la pregunta del otro, pero sí que puedes acompañarle
mientras recorre su propia formulación.
Precisamente porque no hay respuestas y el tiempo pasa: acompañar.
Aquest poema ha estat inspirador des de el moment en què el vaig llegir, i crec
que transmet molt bé la idea de la presencia d’una persona sense tenir-la al teu costat. El
fet de sentir-te acompanyat i d’acompanyar deixant apart les possibles circumstàncies.
Un artista que m’ha servit de referent és Ignasi Aballí amb la seva obra
“Personas”. Considero que el meu projecte està bastant relacionat amb la idea que Aballí
vol plasmar en aquesta obra. La idea del rastre que deixa el pas d’una persona en un lloc,
una marca que pot passar fàcilment desapercebuda si no prestem atenció, però que agafa
molta força quan ets conscient d’ella.
Material gràfic i documental de la peça final.
Projecte final.
Imatge originals.