Memòria del Segle XX - 11 CONTRA L’INVASOR Recull d’articles a L’AUTONOMISTA (1900-1938) CARLES RAHOLA A cura de Rosa Maria Oliveras i Castanyer Lídia Traveria i Riba Aquest llibre ha estat editat amb la col·laboració de: Primera edició: juny del 2007 © Rosa Maria Oliveras i Castanyer © Lídia Traveria i Riba © Cossetània Edicions Director de la col·lecció: Josep M. Figueres Artigues Membres del consell assessor: Ramon Alberch, Albert Balcells, Joaquim Ferrer, Antoni Furió, Eugeni Giral, Jordi Planes i Sebastià Serra Edita: Cossetània Edicions C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls Tel. 977 60 25 91 Fax 977 61 43 57 [email protected] www.cossetania.com Disseny i composició: Imatge-9, SL Impressió: Romanyà-Valls, SA ISBN: 978-84-9791-288-4 Dipòsit legal: B-27478-2007 Unes paraules abans de començar 3 UNES PARAULES ABANS DE COMENÇAR Sobre la vida de Carles Rahola s’ha publicat força fins al moment. Però el que mai fins ara no s’havia fet era recollir els seus escrits periodístics en un llibre. Aquest és, doncs, un document inèdit i innovador que ha de servir per divulgar la figura d’aquest il·lustre gironí, la vida del qual fou arrabassada pel seu pensament. Un pensament basat en la justícia, la cultura i la pau, que tantes vegades Rahola va plasmar en la trentena de llibres que va escriure i en els prop de mil articles que va publicar a la premsa catalana. Amb aquest llibre, es recull per primera vegada, i de manera comentada, una selecció dels articles que va publicar al diari de la família Rahola, El Autonomista en la primera etapa i L’Autonomista en la segona, on va testimoniar fidelment l’amor que sentia per la seva ciutat d’adopció, Girona, i per la resta del país. Nota de les curadores: Volem agrair al director de la col·lecció Memòria del Segle XX i professor d’Història del Periodisme de la UAB, Josep Maria Figueres, que ens confiés aquest projecte quan encara érem només estudiants de facultat. 4 Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria Les darreres paraules que va pronunciar així ho demostren: “Moro màrtir per Catalunya!”. Era la matinada del 15 de març de 1939, quan Carles Rahola era afusellat per les tropes franquistes al cementiri de Girona. Rosa Maria Oliveras Lídia Traveria Introducció comentada 5 INTRODUCCIÓ COMENTADA Nota biogràfica Nascut a Cadaqués el 28 de juny de 1881, Carles Rahola i Llorens fou el cinquè fill de Ferran Rahola i Verdaguer i de Carolina Llorens i Palou. Temps després, quan Carles Rahola tenia tres anys, es trasllada a viure a Girona de manera definitiva amb els seus pares i quatre germans, Josep, Juli, Dàrius i Petra. L’economia familiar era modesta i per aquesta raó, i després d’haver cursat els estudis primaris a l’escola de Sant Narcís i posteriorment a l’acadèmia del pedagog Josep Dalmau Carles, Rahola es va veure obligat a renunciar als estudis superiors. Amb tot, això no va ser un impediment per a ell, que de manera autodidacta va esdevenir un intel·lectual. L’any 1896 va marcar el destí dels Rahola, ja que el patriarca de la família obre una impremta a la gironina plaça del Vi. Des d’aquest moment, Carles va treballar sempre més a l’establiment, dirigit pel seu germà Dàrius. L’altra institució gironina de la qual no es pot dissociar la vida de Rahola és la Diputació de Girona, on a partir 6 Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria de l’any 1898 va desenvolupar la seva carrera professional. Aquest mateix any Dàrius Rahola funda el diari d’ideologia republicanofederal El Autonomista. Carles Rahola i el periodisme Essencialment, Carles Rahola va desenvolupar la seva tasca periodística al diari del seu germà. La seva primera col·laboració signada hi apareix el 25 de novembre de 1900 i tracta del poeta John Milton. Però a banda, Rahola també publicava en molts altres periòdics catalans i l’any 1906 comença a col·laborar al diari El Poble Català, que li va permetre donar-se a conèixer en els cercles barcelonins. Rahola era un intel·lectual integral: periodista, escriptor i historiador. L’escriptor Josep Pla va descriure Rahola com un humanista madur i civilitzat: “saturat de cultura clàssica i francesa, impermeable a la monstruositat, més sensible al gra que a la palla”. Carles Rahola fou, doncs, i abans que res, un intel·lectual, filòsof i humanista. I així ho reflecteixen també els seus articles, farcits de mencions —algunes d’explícites, d’altres que no ho són tant— als seus referents culturals: Pi i Margall, Émile Zola, Friedrich Nietzsche, Maurice Maeterlinck, Anatole France… Principalment, els seus primers textos periodístics són de tipus politicosocial, seguint els postulats del Partit Federal de Pi i Margall. En aquells primers anys, Rahola veu en el periodisme l’instrument ideal per millorar la societat i, essencialment, la vida de la classe treballadora. Per a ell, calia tendir cap a una societat moderna, oberta, de progrés i europea. Més endavant, els temes culturals van despertar el seu interès. Introducció comentada 7 El 1905 Rahola publica un recull d’escrits periodístics sota el títol de Pequeños ensayos. I és que Rahola volia ser escriptor. I esdevingué un escriptor prolífic. Seguint les seves inquietuds intel·lectuals, Rahola flirtejà amb el Modernisme de la Girona de començament del segle xx, quan col·labora amb la redacció del setmanari L’Enderroch (1902) i, un any després, en l’organització dels primers Jocs Florals gironins, el 1903. Però tot i les seves incursions a aquests cercles modernistes i noucentistes, l’estil de Carles Rahola no es pot encabir en cap moviment literari o periodístic; el seu estil era diferent del de la resta. Així, l’any 1922, Rahola intervé en la creació de l’Ateneu de Girona, institució plural en la qual ocuparà el càrrec de president fins al final de la seva vida. Fins que l’any 1933 es produí la catalanització del diari L’Autonomista, en els seus escrits dels primers anys utilitzava tant el català com el castellà. El seu primer llibre, Pequeños ensayos (1905), igual que el seu primer article, el va escriure en castellà. Poc després, en els seus escrits canvia aquest idioma pel català. Pels seus treballs, Rahola va ser premiat en nombroses ocasions. El 1921, Premi Narcís Pla i Deniel dels Jocs Florals de Girona per la biografia de Ramon Muntaner. El 1922 rebé el premi de la Mancomunitat de Catalunya en els Jocs Florals de Girona pel treball Girona en l’antiguitat. També guanya el premi Fernando Ortiz del Certamen Literari de l’Havana per la biografia del frenòleg Marià Cubí. Publica el llibre La dominació napoleònica de Girona. I és l’any en què també capitaneja una acció ciutadana per a la creació de l’Ateneu de Girona. 8 Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria Cinc anys més tard, l’autor fou guardonat amb el premi extraordinari de prosa dels Jocs Florals de Barcelona pel treball Proses històriques. I el 1930, Rahola guanya el premi de l’Ajuntament de Girona en els Jocs Florals de la ciutat per l’estudi Ferran VII a Girona. Durant els anys trenta, Rahola es va introduir entre les principals publicacions periodístiques de la capital catalana, en revistes com Mercurio, Nuestro Tiempo, Il·lustració Catalana, D’Ací i d’Allà, Arts i Lletres i, finalment, Revista de Catalunya. A banda, Carles Rahola col·laborà activament des dels seus inicis a Ràdio Girona, on es va donar a conèixer com a gran orador, faceta que també explorà en infinitat de discursos, seminaris i conferències. Políticament, l’autor diferenciava clarament entre el federalisme i el catalanisme perquè posava per davant la consecució de la República a l’autonomia, influït per la idea que el portava a associar l’autonomia amb el regionalisme burgès de la Lliga. Precisament, els anys de la República, tan desitjada per ell, van ser molt prolífics, a diferència del que succeí a partir de l’esclat de la Guerra Civil. Al llarg de més de trenta anys Rahola va acumular una ingent obra periodística, que trobem dispersa en multitud de publicacions. Això no obstant, el diari de la família és on Rahola col·laborava de manera més fervent, deixant de banda el fet que en moltes ocasions es podia llegir un mateix article en més d’una publicació. Historiador de soca-rel, el 1934 l’autor publica l’obra La pena de mort a Girona, un testimoni de les execucions dels segles xviii i xix amb el qual ratifica la seva oposició a la pena capital. I és que, fruit de la Introducció comentada 9 seva naturalesa pacifista, la condemna de l’execució mortal fou un dels temes més recurrents de la seva obra periodística. Amb tot, Rahola es mantingué sempre al marge dels partits i de les lluites polítiques, atenent a la seva naturalesa moderada i tolerant. Però, tot i que no milità mai a cap partit, als anys trenta sí que es va situar a l’òrbita d’Esquerra Republicana de Catalunya. En paraules de Narcís-Jordi Aragó, Carles Rahola fou abans de tot —i, encara més, per damunt de tot— periodista. La seva vocació va marcar la seva vida i, com veurem, també la seva mort; posseïa les característiques i les virtuts pròpies del periodista: era realista, sintètic i precís, tenia una gran capacitat per traduir i interpretar la realitat circumdant; el seu desig, tantes vegades expressat, d’avançar cap a la socialització de la cultura el portava a la divulgació periodística, la fórmula més adequada per posar el saber a l’abast de tothom. El seu estil era viu, alliberat de feixugors, voluntàriament dinàmic, colorista i emotiu, propi del millor periodisme. (Aragó, N. J. “Rahola, periodista”, a Presència. Girona, 22-5-1976, p. 17). En reiterades ocasions en els seus articles, Rahola, un home de pau, es va mostrar contrari a la violència, tant contra les dones com contra els animals, i en especial deplorava les corrides de braus. Avui en dia, l’autor seria considerat una persona feminista i ecologista, que a més creia en la instrucció com a font de progrés personal i social. Rahola es mostrà així obertament en contra de l’obscurantisme que ell identificava amb l’Església catòlica, en contraposició al coneixement i la il·lustració. Aquest anticlericalisme exacerbat és 10 Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria molt probablement un dels motius pels quals fou condemnat a mort pel tribunal del bàndol nacional, més que no pas pel seu pensament polític, que defensava de manera prudent. I potser aquesta prudència és la que explica l’enorme quantitat de pseudònims que Carles Rahola va utilitzar al llarg dels anys per publicar els seus articles. Juan del Molino, Panida i, sobretot, August d’Alzina —l’alter ego de Rahola, protagonista del seu llibre El llibre de l’August d’Alzina— són alguns dels sobrenoms sota els quals va signar part de la seva obra periodística. Queda clar, doncs, que el gironí no fou eminentment un articulista polític; ans al contrari, la seva trajectòria periodística no s’entendria sense la temàtica d’abast cultural i social. Des de l’Argentina, el seu amic Hipòlit Nadal i Mallol el recordava així: Un home ponderat, demòcrata sí, que mai no havia figurat en política, l’única preocupació del qual eren les seves recerques històriques per tal d’engrandir el patriotisme espiritual de Catalunya. […] Vivia per la família i per les lletres. Així, la història i el periodisme es barregen amb profusa freqüència en els seus escrits, amb una ploma moderada, senzilla i fluida. Com a historiador, no va dubtar a enfrontar-se a la historiografia oficial i reivindicar el paper dels afrancesats del temps de la Catalunya sota Napoleó. A banda, la seva recerca sobre Girona constitueix encara avui en dia una aportació fonamental. I és que hem de tenir en compte el que va escriure l’historiador Ferran Soldevila sobre Rahola: Quasi tota la seva obra és obra d’historiador: ho és, fins i tot, la seva obra periodística, adreçada gaire- Introducció comentada 11 bé constantment a la divulgació historiogràfica. I, així i tot, Rahola va restar sempre una mica al marge de la història (no és aquest precisament el títol d’una de les seves sèries d’articles?). No va gosar, en general, llançar-se a fons a la tasca d’historiador, penetrar profundament en els temes que el temptaven, escometre obres d’una forta envergadura. Acostumava a procedir per petits fragments, que després relligava sota un títol general en un volum de reduïdes dimensions, sempre agradable i útil de llegir. Amb l’inici de la Guerra Civil l’any 1936, Rahola gairebé no escriu a causa de l’angoixa que li provoca la situació del país. I és durant la guerra que Carles Rahola fa un gir en el contingut dels seus escrits a L’Autonomista. Així, i sense abandonar la seva passió per la cultura, els seus textos esdevenen missatges de denúncia contra l’aixecament militar o bé de crida a la resistència per assolir un futur en pau i prosperitat. Durant l’any 1938 publicà el llibre Estudis napoleònics, on figura l’epíleg “Contra l’invasor”. A L’Autonomista, hi publicà durant aquell any només vuit articles, entre altres “Refugis i jardins” i “L’heroisme” (Maeterlinck), que va ser el seu darrer article periodístic. “Refugis i jardins”, aparegut el 8 de febrer, constitueix el seu primer editorial signat amb el qual pretenia transmetre esperança als ciutadans davant la dramàtica realitat del moment. El 6 d’agost, L’Autonomista publica l’editorial de Carles Rahola “L’heroisme”, un article clarament de denúncia contra la intervenció de les forces de l’eix en la guerra espanyola, aprofitant com a argument de fons el pròleg que l’any 1915 havia redactat per a 12 Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria la traducció catalana del llibre L’heroisme, de l’autor belga Maurice Maeterlinck (1862-1949). L’any 1939, després d’ajudar els intel·lectuals i polítics catalans que passaven per Girona camí de l’exili, Rahola es dirigeix a França. Però, en arribar a la Jonquera, es va negar a continuar fugint i va tornar a Girona, convençut que no seria víctima de la represàlia franquista. Amb l’entrada a la ciutat de les tropes dels nacionals el 4 de febrer de 1939, deixa d’aparèixer L’Autonomista, que veié confiscats els seus béns, i Rahola es reintegra al seu lloc de treball a la Diputació, on el detenen al cap de poc. Carles Rahola va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim d’urgència el dia 1 de març, sota l’acusació de ser un dels més destacats separatistes de Girona i d’haver escrit els articles “Contra l’invasor”, “Refugis i jardins” i “L’heroisme”. Rahola, acusat de “rebelión militar”, és condemnat a mort. A la presó, Carles Rahola va dedicar els seus darrers dies a escriure, de manera clandestina i en papers aprofitats, emotives cartes a la família que actualment es troben publicades sota el títol Papers de presó. Finalment, el dia 15 de març, a l’edat de 58 anys, Carles Rahola fou afusellat al cementiri de Girona. Breu història del diari L’AUTONOMISTA El diari El Autonomista va publicar-se per primera vegada a Girona el 18 de setembre de 1898 de la mà del seu director, Dàrius Rahola i Llorens, el germà de Carles. Aquest diari gironí d’esquerres tenia una vocació interclassista, s’adreçava tant a la petita burgesia com a la classe treballadora que el tenia com a mitjà Introducció comentada 13 de referència. El tiratge era modest, però el diari arribava als obrers a través de la lectura en tallers, tavernes o a l’ateneu. El 1904 el diari apareix bisetmanalment, els dimarts i els divendres. Abans es publicava els dissabtes. De fet, quatre anys més tard torna a la periodicitat setmanal, era el 1908. El 8 de febrer de 1916 el diari fa un gir i comença a aparèixer cada tarda diàriament. La catalanització del seu contingut i de la capçalera no arribarà fins el 2 de gener de 1933. És quan neix L’Autonomista i mor El Autonomista. Tot i defensar les tesis d’ERC, el republicanisme de L’Autonomista prioritzava els interessos generals als del partit. L’últim número, abans de ser confiscat pel franquisme, va aparèixer el 25 de gener de 1939. Quan encara vivia el general Franco, la família Rahola va intentar recuperar el diari, però cap de les gestions no va reeixir. L’Autonomista el van recuperar el 1985. Cada cinc anys torna a sortir al carrer amb el títol Suplement Literari perquè si no, la familia en perdria la titularitat. Criteris per a la selecció dels articles Carles Rahola, tal com hem dit, va escriure prop d’un miler d’articles. En aquest recull, s’hi pot trobar una petita mostra, que no per reduïda és menys interessant, una trentena dels escrits signats per Carles Rahola a les pàgines d’El Autonomista i L’Autonomista en el període comprès entre 1900 i 1938. És una selecció d’articles que agrupa totes les temàtiques que van interessar l’autor i que mostra la seva evolució, tant en el vessant periodístic com en 14 Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria el personal. Hem de tenir en compte que l’autor emprava el bilingüisme —fins i tot, traduïa el seu nom al castellà quan elegia aquest idioma per escriure— i per això tant trobem escrits en català com en castellà, ja que aquest no ha estat el criteri que ha determinat la selecció. Els articles han estat revisats ortogràficament per adequar-se a l’estàndard lingüístic actual; amb tot, els topònims catalans figuren en castellà, respectant la traducció que en el seu moment Rahola va fer dels noms geogràfics. A través d’aquestes pàgines, ens endinsarem en el pacifisme, en la lluita contra la pena de mort, en la defensa d’una educació que faciliti l’accés a la cultura a totes les persones amb independència de la seva condició social i, per sobre de tot, en la història. Una història d’àmbit general però també concret: de Girona, ciutat que estimava i coneixia al detall. Mostra d’això és el fet que Rahola fou guia turístic dels primers visitants que s’atansaren a conèixer la capital gironina. Abans de res, però, l’article amb el qual Carles Rahola va començar a teixir la seva història. Va ser el 25 de novembre de 1900 amb un escrit sobre John Milton. Rosa Maria Oliveras Lídia Traveria Contra l’invasor 15 LÍNEAS El Autonomista, 25/11/1900 John Milton, ese sabio tan desgraciado en vida y tan glorificado después de muerto, nació en Londres el día 9 de diciembre de 1608. Fue secretario del Protector de Inglaterra que sustituyó al rey Carlos I ejecutado en el cadalso, víctima de esa sacudida que sufren los pueblos a veces, llamada revolución. Muerto Cromwell y no pudiendo su hijo y el autor del Paraíso perdido, ciego ya, con el peso de la República, cayó ésta, apareciendo seguidamente la Restauración, empuñando el cetro Carlos II. La reacción se ceba en los caídos, los republicanos son, entonces, perseguidos como perros y arrojados en las fauces de ese animal que en los albores del siglo xx aún se yergue amenazador, siniestro, sombrío: el cadalso. Milton no se sustrajo al movimiento de la reacción; fue, pues, preso por haber hecho en su libro titulado Defensa del pueblo inglés la apología de la muerte de Carlos I. Tanto le pesó la prisión que manifestó, después de lograda su libertad, preferir la muerte a ella. 16 Carles Rahola El genio de quien nos ocupamos y el gran Shakespeare eran relegados al olvido y se aclamaba a malos poetas, eso sí, pero partidarios de la monarquía. Era un republicano nuestro biografiado, aunque no demócrata; quería una república de nobles, esto en el siglo xvii; en el nuestro quizá hubiera sido uno de los hombres más avanzados en ideas. Murió pobre y vilipendiado después de haber sufrido mucho. Cristo, ese gran revolucionario, también fue escarnecido antes de morir. Nótese la frecuencia de casos análogos, tratándose de hombres extraordinarios. La posteridad glorifica a Milton. La mejor producción del poeta inglés es el poema Paraíso perdido. Escribió además otras obras, habló casi todas las lenguas vivas y tradujo a los clásicos griegos, latinos y hebreos. Era de los grandes nombres “que son como unos meteoros que brillan y se consumen para alumbrar la tierra”, como dijo el derrotado en Waterloo. Pero si Milton brilla e ilumina a través de los siglos, bien cierto es que para él no brillaba nada en su ceguera que no fuera la luz de su prodigiosa imaginación. Aunque injusta la humanidad, esta vez no podemos decir con Hamlet “que la memoria de un grande nombre tal vez subsista seis meses después de su muerte; pero, ¡válgame la Virgen!, tendrá que edificar iglesias o si no, nadie se acordará de él”. Contra l’invasor 17 LÍNEAS El Autonomista, 20/01/1901 El domingo próximo pasado se celebró en Barcelona un mitin contra las odiosas corridas de toros. Se pronunciaron discursos enérgicos; habló la civilización. Todos los que trabajan para abolir tan repugnante espectáculo nos tienen a su lado. Para extirpar una fiesta infame que embrutece, degrada y envilece, hasta una revolución sería justificada. En el siglo xviii la excitación popular demolió la lóbrega Bastilla, con ella el feudalismo y la tiranía; en el que feneció, pulverizó la piqueta del pueblo varios conventos;1 en éste que comienza, la furia colectiva tiene heroica misión que cumplir: arrancar de cuajo las plazas de toros. Ira de la situación de este país. Virgen en su mayor parte de todo cultivo intelectual, acude en tropel a la plaza a engrosar la mancha que empaña el progreso, a blasfemar, perdidos los más nobles sentimientos, hambriento de carnaje, delirante de emociones… 1 Éstos han retoñado con prodigiosa exuberancia. 18 Carles Rahola La fiesta nacional nada bueno puede dar de sí. El redondel es un amasijo de sangre y lodo: la sangre de las víctimas, el lodo de los espectadores. Los feroces instintos les igualan a todos. Dentro del círculo donde se comete uno de los más grandes atentados contra la cultura, el hombre se convierte en bestia, el corazón se le endurece, el cerebro se le ofusca. Las corridas de toros contribuyen grandemente a que España sea la noche; un pueblo que se divierte con este execrable legado del ayer, espantajo del progreso, merecería que el sol le negara su luz. Todos los esfuerzos encaminados al aniquilamiento del bárbaro arte serán pocos. El Océano no basta a borrar la gran mancha; el huracán más violento no es bastante poderoso para dar en tierra con el templo de la tauromaquia; la tempestad, sin embargo, ha de arrasarle. Fórmese la tormenta, condénsense las nubes, fulmínese pronto el rayo destructor. La humanidad lo manda y con ella el nuevo siglo; plantea éste una cuestión de incompatibilidad con lo salvaje. * * * En el camino he dejado algo que voy a recoger y a presentároslo: son datos de todos sabidos, pero que, en el presente caso, consolidarán lo manifestado. En otras naciones, descontando la del Estado, la iniciativa particular funda Universidad y otros centros de instrucción, observatorios y todo cuanto aviva el estímulo para investigar la naturaleza; aquí alza al cielo iglesias y plazas de toros. Pensar y escudriñar los secretos de natura maldito lo que nos importa, excla- Contra l’invasor 19 mamos. Y he aquí por qué en el pasado siglo, fecundo en maravillosos descubrimientos y en adelantos materiales de todo género, hemos contribuido negativa o a lo sumo mezquinamente a la labor científica, a la filosófica y literaria gracias a grandes esfuerzos personales, hemos coadyuvado un poco más. Aquí ser Cajal casi es un peligro. A un Alfredo Calderón se le desconoce. Necesitamos que el vecino nos llame la atención sobre lo bueno que tenemos en casa, y apenas paramos mientes en ello. ¿A qué conduce preocuparnos por el curso de los astros? Es más importante, sin duda, saber si tal dio un buen pase, como preparó al bicho. Esto será funesto pero nos priva de reflexionar. Humilla tal estado de cosas. 20 Carles Rahola PER L’ABOLICIÓ DE LA PENA DE MORT El Autonomista, 25/08/1906 A D. Emili Junoy He llegit amb fonda emoció la seva lletra en El Poble Català, adreçada als nobles ciutadans (que encara no tenen vot) senyors J. Vidal i Ventosa, G. Jardí, J. Borralleras, Ismael Smith, Rafel Baucis i A. Homar, que, en un moment d’ardent generositat, li escrigueren demanant-li que, quan s’obrin les Corts espanyoles, presenti una proposició de llei per abolir l’execrable pena de mort. Vostè, sempre entusiasta i esperançat, en la seva bonica lletra es mostra del tot pessimista en aquesta qüestió, remarcant que Espanya és el poble de la mort. “La mort”, diu, “és atractiva entre nosaltres; els poetes la idealitzen; és necessària per als governs febles, plens de por; sempre cruels i covards”. En llegir això, un rememora aquelles planes turmentades de La España negra de Verhaeren. Vostè, de les seves justíssimes observacions, acaba extraient-ne la conseqüència que la lloable proposició serà enterrada. I així, certament, és de creure. Contra l’invasor 21 Malgrat aquest trist convenciment, convé, convé molt que Catalunya faci sentir sa veu al Congrés demanant que Espanya faci el que l’admirable França, la nació veïna, acaba de realitzar. Que vegin que nosaltres no volem el botxí en la nostra terra; que tenim anhels generosos; que podríem engendrar, i no per paradoxa, un nou Quixot pietós i justicier… Segons dades exposades en els llibres d’en Ferri i d’en Lombroso, a Catalunya —i sobretot a la regió empordanesa— és allà on la criminalitat de sang dóna un contingent més reduït. No tindríem, doncs, un dret preferent a demanar que se suprimeixi la pena capital? Catalunya hauria de treballar molt en aquest sentit. Cap obra tan civilitzadora demostraria, així, una vegada més, contra el que diuen molts insensats, la seva grandesa de sentiments. La proposició de llei podrà ésser morta; però nosaltres, la joventut, els posseïts de la nova fe, els constructors de l’Avenir, els que volem crear “pàtries noves” i també la pàtria gran, la ressuscitarem un jorn per fer-la triomfar, posant-hi la nostra ànima, els nostres entusiasmes. I com no hem d’assolir, a l’últim, que damunt de nostra terra i de les terres germanes, aquelles que volen viure, no s’hi alci mai més el patíbul? Que bonic fóra que aquest crit de vida i d’altruisme de la joventut catalana, que ha trobat tan fort ressò en el cor de vostè, entrés ben endintre de l’àrida terra de Castella i li commogués les entranyes seques! 22 Carles Rahola DE OLOT A ROSAS El Autonomista, 18/08/1912 La utilidad que ha de reportar el ferrocarril estratégico de Olot a Rosas, que se proyecta poner en explotación dentro del plazo relativamente corto de cinco años, es imponderable para esta provincia de Gerona. Creemos que para demostrarlo bastaría consignar que en su primer trayecto prestará el servicio en toda la cuenca del río Fluviá, donde, a pesar de las muchas industrias en ella establecidas, no existe ninguna vía férrea, pues únicamente la cruza, en sentido transversal en San Miguel de Fluviá, el ferrocarril de Francia, sin que ni siquiera cuente con una regular red de carreteras que faciliten el transporte a la estación de dicho pueblo de los productos que proceden de la cuenca o van destinados a ella. La proyectada línea unirá dos comarcas tan ricas como la de Olot, por su industria y su agricultura, y la del Alto Ampurdán, por su agricultura, la cual ha de recibir nuevo impulso cuando sea un hecho la construcción del pantano de Crespiá, en estudio. A esto hay que agregar la varia belleza de las dos regiones, motivo por el cual son muy visitadas por los turistas: Contra l’invasor 23 Olot, con sus altas y escarpadas montañas, sus frondosos bosques, sus poéticos valles, sus fontanas de riquísimas aguas; Figueras, con el panorama magnífico de llanura exquisitamente cultivada, donde el agua es tan abundosa que en terrenos de secano se dan cosechas espléndidas como si aquéllos fuesen de regadío. A la estación de Crespiá, donde el terreno empieza a ser llano, podrán afluir viajeros y mercancías de los pueblos situados alrededor del bello lago de Bañolas y en la ribera izquierda del río Fluviá. De manera que esta comarca ha de salir también notablemente beneficiada si el proyecto llega a convertirse en realidad. La bahía y el puerto de Rosas, tan codiciados por los extranjeros, carecen en la actualidad de vía férrea. Cuando esté construida la de que se trata, aquel puerto, cuyo tráfico hoy es nulo, ha de ser de los más importantes de la provincia. Dejando aparte sus ventajas desde el punto de vista industrial y comercial, el ferrocarril de Olot a Rosas reunirá las condiciones estratégicas por que fue incluido en el plan del Estado, pues será una verdadera línea de defensa subpirenaica que, uniendo a Olot con el puerto de Rosas, facilitaría los aprovisionamientos de las tropas, y siguiendo por Ripoll, Seo de Urgel y Pamplona, cooperaría eficazmente a la defensa nacional, en el improbable caso de que, por contingencias internacionales, se quisiera atacarnos entrando tropas por los Pirineos. El coste de las obras ha de ser crecido, si se tiene en cuenta, por una parte, las dificultades topográficas de los trozos primero y segundo, a causa de ser el terreno montañoso y accidentado y muy frecuentes los viaductos y puentes. Y por otra, las dificultades hidro- 24 Carles Rahola lógicas del trozo final, pues en Castelló de Empurias hay afluencia de aguas por todos lados, produciendo el río Muga un cauce de abastecimiento del pantano de Castelló. Si se aprueba el trazado tal como está, se construirán estaciones en Olot, San Juan las Fonts, Castellfullit de la Roca, Argelaguer, Besalú, Crespiá, Ordis, Borrasá, Figueras, Vilatenim, Vilasacra, Castelló y Rosas, apeaderos en San Jaime de Llierca —donde están situadas las fábricas de los señores sucesores de B. Brutau—, Espinavesa y Santa Leocadia de Algaza. Esta línea y la de Blanes a Vilajuiga, de la que nos ocuparemos en otra crónica, acrecerían de tal manera la riqueza de nuestra provincia que en pocos años experimentaría una transformación completa. Esto nos induce a confiar en que no se pondrán obstáculos a la concesión, antes al contrario, en que será unánime y fuerte el estímulo para que en breve plazo pueda darse comienzo a las obras. Así lo exigen los grandes intereses de la colectividad, a los que —esto es harto sabido, pero hay que proclamarlo una y otra vez— han de subordinarse siempre, en cuanto, claro está, no sea atentatorio a derechos legítimos, los intereses de los particulares. Contra l’invasor 25 GERONA El Autonomista, 27/02/1914 Pocas ciudades presentan como la de Gerona un doble carácter, tan marcado, de vetustez y de modernidad. Conviven en ella dos ciudades perfectamente caracterizadas: la del pasado, que recuerda invasiones, sitios, guerras entre hermanos, matanzas de judíos, concilios famosos, silenciosa vida monacal; y la de nuestros días, que aún no hace dos décadas comenzó a romper con cierta timidez el cerco de sus fuertes murallas, y que hoy, al fin, casi completamente libre de ellas, como si sus pulmones se dilataran, se extiende en el llano, levantando fábricas y centros educativos. ¿Son antinómicas las dos ciudades? ¿Ha de romper el presente de un modo absoluto con el pasado? En futuros días, acaso no tan lejanos como creemos, ¿quedará a un lado del río que la atraviesa una ciudad casi legendaria, de muerte y de silencio, y al otro lado una ciudad activa, fecunda, laboriosa, palpitante? Los templos augustos, las ruinas evocadoras, la antigua Universidad, los edificios militares, los conventos que se levantan bajo la sombra de la Catedral, ¿serán olvidados por la ciudad nueva, que construirá otros Índex 141 ÍNDEX Unes paraules abans de començar ............................3 Introducció comentada.............................................5 Nota biogràfica ....................................................5 Carles Rahola i el periodisme ...............................6 Breu història del diari L’Autonomista ................12 Criteris per a la selecció dels articles ..................13 Líneas.....................................................................15 Líneas.....................................................................17 Per l’abolició de la pena de mort ............................20 De Olot a Rosas .....................................................22 Gerona ...................................................................25 La repercusión de la guerra ....................................30 Una gran línea internacional: Ax-Ripoll-Puigcerdá ..35 El llibre de mossèn Reixach ....................................39 La joventut .............................................................43 Per Girona..............................................................46 142 Índex Girona en l’antiguitat. El traçat de la via Augusta (fragment) ..........................................................48 Els “murs ciclopis” de Girona ................................54 Cadaqués ...............................................................58 Les caputxines de Girona .......................................62 Els deures de la joventut .........................................66 La ex-colegiata de Besalú .......................................69 Homenatge.............................................................71 Colònies escolars ....................................................75 Gerona monumental. La exclaustración y restauración de los baños árabes .....................77 Una iniciativa. ¡Salvemos San Pedro de Roda!........85 Els nobles casals gironins .......................................89 Las bibliotecas populares. Elogio ...........................94 El moment històric ...............................................100 La indústria cotonera a Catalunya .......................104 Impromptus. Les creus renovades.........................112 L’Estatut i l’ensenyament primari .........................114 Sobre els estudis napoleònics a Catalunya ............116 A l’entorn del llibre ..............................................119 Afusellament de Ferrández i Bellés .......................125 Una lliçó d’història ...............................................129 Refugis i jardins ...................................................132 “Contra l’invasor”. Epíleg del recull d’articles Estudis napoleònics .........................................134 L’heroisme ............................................................136 Bibliografia...........................................................139