Origens i consolidació del catalanisme

HISTÒRIA: ORÍGENS I CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME (1833-1901)
TEMA 8
1. Una nova cultura catalanista
Al començament del segle XIX el català havia desaparegut pràcticament com a llengua
administrativa i de cultura, per caus del Decret de Nova Planta (dut a terme el segle
anterior). No tenia presencia en les esferes d'administració estatal, ni en el sistema
d'ensenyament ni en la vida oficial eclesiàstica. Malgrat aquest retrocés, el català
continuava viu com a llengua de comunicació oral entre la majoria de la població, i la
societat catalana no sols la pròpia llengua, sinó també els seus costums i les seves
tradicions, especialment la manera de viure.
La Renaixença va ser un moviment cultural que va sorgir a la dècada de 1830 per
reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana. El redescobriment de la idea de
pàtria i l'assimilació d'aquesta amb la llengua materna van ser l'impuls que donà origen
a la Renaixença. Els Jocs Florals, creat pels principals iniciadors de la Renaixença,
van ser la institució cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i la que va
estimular els poetes a escriure en la seva llengua. En base dels Jocs Florals, però, van
sorgir els Focs Artificials, que era una parodia dels Jocs Florals amb la intenció de
"promulgar el català que ara es parla" en lloc del català medieval, arcaic de paraules
difícils. Gracies als Jocs Florals, que van esdevenir una festa cívica, va renéixer el
gènere novel·lístic de la mà de Narcís Oller. El català es va incorporar a les
publicacions periòdiques: La renaixença, Diari Català, etcètera.
2. Els inicis del catalanisme polític
Les diferents constitucions del nou Estat Liberal van definir Espanya com una nació
única, i van optar per un model d'organització estatal basat en la centralització política,
econòmica, administrativa, jurídica i militar. Això va ser sota el regnat d'Isabel II, i
aquest estat va haver d'enfrontar-se a les crítiques de certs sectors del progressisme
català que discrepaven d'una centralització tan radical. Durant la època moderada,
es va produir un augment del centralisme, acompanyat d'una política d'ordre públic
molt dura que va comportar la declaració de l'Estat de guerra a Catalunya en diferents
ocasions. Els catalans van començar a distanciar-se dels espanyols.
Des de la dècada de 1840, el federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme. Al
1868 apareix el Partit Republicà Democràtic Federal, i l'implantació d'aquest partit
va ser especialment significativa a Catalunya, ja que va rebre suport de la petita
burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial. Francesc Pi i
Maragall, sostingué que Espanya era una nació que havia de garantir la plena
participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat
jurídica. Al 1869, un grup de federals catalans van signar el Pacte Federal de
Tortosa.
Valentí Almirall, va ser considerat un dels principals impulsors del catalanisme polític
(federal), va decidir impulsar una acció política específicament catalana al marge dels
partits d'àmbit estatal. Això va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista
(1880), que pretenia aplegar tendències diverses. Al 1870 va fundar la primera
associació catalanista, La jove Catalunya. Almirall va dir que el català havia de
superar la formulació literària i cultural i havia de pasar a ocupar-se de la política. El
Centre Català (1882), va ser l'encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu i
de crear nuclis propagandístics del catalanisme. El Centre Català va convocar el
Segon Congrés Catalanista, en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels
partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè els
abandonessin i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes.
Per tal d'assolir més projecció pública es va redactar un document, el Memorial de
Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i que va constituir el primer manifest polític
unitari del catalanisme. El Memorial denunciava el centralisme i demanava el dret a
impulsar la vida regional; també defensava el proteccionisme i el dret civil català
davant l'amenaça governamental d'elaborar un nou codi civil català davant l'amenaça
governamental d'elaborar un nou codi civil únic per a tot Espanya El Memorial també
va aproximar el moviment catalanista a la burgesia.
L'any 1886, Almirall publica Lo catalanisme, on establia les bases ideològiques d'un
catalanisme progressista. Però les propostes van anar perdent suport, ja que per una
banda representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la
burgesia catalana, i de l'altra, tenia un component social més feble que el
republicanisme federal, la qual cosa en limitava les bases populars. El final, però, va
ser a l'Exposició Universal de Barcelona (1888).
Les discrepàncies dins el Centre Català havien menat a una escissió i a la formació de
la Lliga de Catalunya (1887). Aquesta organització tenia una caràcter més
conservador que el projecte d'Almirall, amb la qual cosa va sintonitzar millor amb la
burgesia. El nou grup va fer seves les reivindicacions de l'oficialitat de la llengua
catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política
exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge de
la Reina Regent (1888). L'any següent, la Lliga va promoure una campanya en
defensa del dret català i contra el projecte de la reforma del Codi Civil. Finalment, el
govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil i va ser presentat com "la
primera victòria del catalanisme".
3. El catalanisme conservador
La campanya contra el projecte de Codi Civil va mostrar la necessitat d'organitzar més
i millor el moviment catalanista i la Lliga de Catalunya va proposar la fundació d'una
nova entitat que coordines tots els grups catalanistes comarcals: Unió Catalanista
(1891). L'objectiu es que fos una federació de tots els grups, centres, associacions,
ateneus i publicacions i que propagués les idees regionalistes i portés a terme la
realització d'un programa comú per a tots els grups catalanistes. Un dels primers actes
de la Unió va ser la celebració a Manresa d'una assemblea de delegats amb l'objectiu
d'aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució
Regional Catalana (també conegut com Bases de Manrsesa). Aquestes Bases deien
que atorgaven competències absolutes al poder català en matèria legislativa,
educació, justícia, ordre públic..., l'oficialitat de la llengua catalana, càrrecs públics a
Catalunya fossin només per a catalans, i el servei militar fos voluntari.
4. La formació de la Lliga Regionalista
El desastre de 1898 va tenir un abast econòmic i militar, però a Catalunya va
comportar també canvis polítics que van significar la irrupció del catalanisme en la vida
política. Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, que
tenia uns líders consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i havia
aconseguit una notable mobilització social. La conjuntura del 98 va afavorir la
consolidació d'una nova generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou
programa polític i la creació d'un partit que es presentés a les eleccions com a
estratègia per accedir a l'autonomia.
Els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, van optar
per crear un grup polític: la Unió Regionalista. Paral·lelament a aquesta iniciativa, el
grup que publicava el diari La veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va
fundar el Centre Nacional Català (1900). Estava format per joves professionals que
eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via
electoral. Els dos grups van arribar a un acord per a presentar una candidatura
unitària a les eleccions, i aquesta iniciativa es va conèixer com la "candidatura dels
quatre presidents" (Bartomeu Robert, Lluís Domènech, Sebastià Torres i Albert
Rusiñol).
L'èxit electoral de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una
nova entitat política: La Lliga Regionalista. A partir d'aquell moment, el joc polític a
Catalunya ja no passaria per conservadors i liberals, sinó que l'hegemonia electoral es
disputaria entre republicans i catalanistes.