Examen trimestral - comunicacioisocietat

MATÈRIA:
e
CRÈDIT 1:
Primer trimestre
COGNOMS SOLUCIÓ
BATXILLERAT
NOM
QUALIFICACIÓ
COMUNICACIÓ
GRUPS
CODI
DATA
10/12/09
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia
_PK=665856&idseccio_PK=1021
A. Llegeix el text següent:
28/11/2009 EDUCACIÓ
Els progressistes acomodats figuren entre els pitjors pares
1. • Un estudi diu que dediquen poc temps i afecte als seus nens, que són
conflictius
2. • El treball de la Fundació Jaume Bofill troba 4 tipus de família a Catalunya
MAURICIO BERNAL
BARCELONA
El tòpic diu que són les persones sense formació ni recursos, descendents de famílies
sense formació ni recursos, més pròximes a la pobresa que a la riquesa, apallissades per
la vida, les que creen les pitjors parelles, les que formen les pitjors famílies i les que
crien els pitjors fills, però ahir Javier Elzo va explicar que no: o que no són els únics,
almenys. Sociòleg, catedràtic de la Universidad de Deusto, tan conegut, amb tanta
experiència i tan prestigiós que gairebé no cal dir-ho, Elzo va presentar les conclusions
de l’informe elaborat amb les dades d’una gran enquesta realitzada per la Fundació
Jaume Bofill en què van ser interrogats fills, pares i professors. Potser la conclusió més
sorprenent de totes és que al costat dels desafavorits de tota la vida, alguns dels pitjors
pares estan en una franja de població privilegiada: bons ingressos, bona educació, bona
vida en general. I encara més xocant: progressistes. Però uns pares pèssims.
«No em feu dir –va explicar Elzo– que tots els progressistes són així. Però el que sí que
és cert és que els que són així són més que res progressistes». ¿Així? Es referia a un dels
quatre tipus de família catalana que ha definit, etiquetat i omplert de contingut després
d’estudiar l’enquesta: l’extravertida progressista. Valors d’esquerra, permissivitat a
casa,
pocs
conflictes
amb
els
fills...
i
molt
poc
compromís.
QUE SE N’ENCARREGUIN UNS ALTRES / «Hi ha una clara abdicació pel que fa a
l’educació dels fills –va explicar el sociòleg–. Prefereixen delegar en l’escola, en
familiars o en personal de suport, això últim entre altres coses perquè s’ho poden
permetre». En resum, els progressistes extravertits passen poc temps amb els seus fills,
no són especialment afectuosos ni proclius a les mostres d’estima i cultiven,
probablement sense saber-ho, una espècie de les menys estimades: els gamberros. Els
1
antisocials. Els conflictius. Els amics de l’incivisme. «En aquest entorn és fàcil trobar-hi
pares amb una vida social activa, que donen més importància a la promoció personal
que als seus fills. En aquestes famílies hi falten l’afecte, les abraçades, les
felicitacions...»
La teoria del sociòleg basc és que la família, almenys com a concepte, és una qüestió de
dretes. «Quan des de les forces conservadores es valora tant la família sembla que es
creï la idea que és una cosa de dretes. I aquesta idea es queda aquí».
UN DRAMA / La tipologia d’Elzo, elaborada amb totes les reserves i precaucions que
suposa l’art de posar etiquetes, també inclou la família tradicional introvertida, la
família conflictiva i la família harmònica. La segona és la del tòpic: sense formació ni
recursos, gairebé sense nord. «I és la que exigeix més atenció per part de
l’administració», va advertir el sociòleg basc. Conflictes per la forma de vestir dels fills,
pels amics, pels diners, per l’hora d’arribada, per les tasques domèstiques. Segons Elzo,
«un
drama».
A la tradicional introvertida el coordinador de l’estudi també la va qualificar com «la
família catalana tradicional»: discreta, «molt centrada en si mateixa», conservadora i
«amb una certa nostàlgia dels valors que van ser». I l’harmònica... ¿què es pot dir de
l’harmònica? Que és harmònica. Que és una bassa d’oli. «Tot aquí és meravellós», va
somriure Elzo. Curiosament, és el tipus de família amb percentatge més alt
d’immigrants. «No ho puc provar, però em sembla que en aquest grup hi ha la
immigració integrada, mentre que en el de la família conflictiva apareixen els
immigrants que encara no s’han integrat».
2
Respon a les següents preguntes:
1) Comprensió lectora: Assenyala si són veritat o no les següents afirmacions (1
punt ben contestades 0,75 mal contestades)- 2,5 punts -
Javier Elzo considera que les famílies amb poc recursos són les que tenen pitjors famílies
1
Javier Elzo ha etiquetat les famílies catalanes
2
La família progressista justifica robar en els grans magatzems
3
La família progressista no valoren la promoció personal per dedicar el temps a l’educació dels fills
4
5
6
7
8
9
10
La major part de les famílies a Catalunya són conservadores
Les famílies conflictives justifiquen el fet de copiar en un examen
Les famílies conservadores posen normes per a fer les tasques domèstiques
Les famílies conflictives estan a favor de la legalització de la marihuana
En la immigració integrada estarien les famílies harmòniques
La família tradicional catalana seria la introvertida
2) Explica els tipus de famílies estudiades a classe (0,5)
Familia nuclear (patriarcal, matriarcal)
Familia extensa (patrilocal, matrilocal, neolocal)
3) Justifica com voldries que fos la teva família dins de les etiquetades en l’article
(0,5)
Resposta lliure, però ben justificada i raonada.
4) La família desenvolupa unes determinades funcions segons els funcionalistes.
Alguns sociòlegs han criticat que aquestes funcions han estat canviant, o que
fins i tot poden deixar d’existir. Indica com poden canviar les funcions segons la
família progressista i la família conflictiva. (2 punts: 1 punt per a cadascuna)
FAMÍLIA PROGRESSISTA
Funció sexual: acceptació de les relacions sexuals fora del matrimoni.
Funció reproductiva: és realitzarà fora del matrimoni, i fora la família.
Funció de socialització: el fet de pensar que no hi crea conflicte la roba, diners,... poden
crear prejudicis socials o de classe, fins i tot, crear algunes desviacions socials.
3
F
V
V
F
F
V
V
F
V
V
Funció econòmica: les famílies són els principals consumidors d’una societat, i en tot
cas afectarà al tipus de consum que es pot realitzar
Funció de gratificació emocional: no en tots els tipus de família es podrà mantenir
aquesta funció tan extraordinària i necessària per la formació d’una persona. El
recolzament d’aspectes il.legals o fins i tot d’infraccions, poden desencadenar en fer
desaparèixer aquesta funció de les famílies.
Funció de control social: aquest tipus de família al justificar aspectes infractors en els
seus fills, modifiquen aquesta funció, ja que no estan desenvolupant una conducta de
normes socialment acceptables. Estan deixant en mans de l’escola (amb fortes crítiques)
i en mans dels mitjans de comunicació aquesta funció
Funció d’educació: deixen en mans de les escoles el que són les habilitats i
coneixements, tot i ser incoherents amb el que ells pensen o consideren .
FAMÍLIA CONFLICTIVA
Funció sexual: acceptació de les relacions sexuals fora del matrimoni.
Funció reproductiva: és realitzarà fora del matrimoni, i fora la família.
Funció de socialització: el fet de donar importància a la roba, aspecte físic,.... poden
crear prejudicis socials o de classe, fins i tot, crear algunes desviacions socials.
Funció econòmica: les famílies són els principals consumidors d’una societat, i en tot
cas afectarà al tipus de consum que es pot realitzar
Funció de gratificació emocional: no en tots els tipus de família es podrà mantenir
aquesta funció tan extraordinària i necessària per la formació d’una persona. El
recolzament d’aspectes il.legals o fins i tot d’infraccions, poden desencadenar en fer
desaparèixer aquesta funció de les famílies. Les respostes sense respecte cap als
membres familiars, no ajudarà a aquesta funció.
Funció de control social: aquest tipus de família al justificar aspectes infractors en els
seus fills, modifiquen aquesta funció, ja que no estan desenvolupant una conducta de
normes socialment acceptables. Estan deixant en mans de l’escola (amb fortes crítiques)
i en mans dels mitjans de comunicació aquesta funció
Funció d’educació: deixen en mans de les escoles el que són les habilitats i
coneixements, però no acceptant les normes de l’escola, per tant, crearan un desviat
social.
B. Llegeix el següent text:
Las Cárceles de Soledad Real, de Consuelo García (Madrid. Ediciones
Alfaguara Nostromo, 1982).
1. Salida del campo de concentración francés de MoisdonlaRivière e
ingreso forzoso en España (1939)
“Nos sacan del campo de concentración sin decirnos a dónde vamos, y al tren
donde nos metieron empiezan a añadirle vagones de otros campos.
Nosotros llevábamos un mapa e íbamos siguiendo el itinerario; y nos damos
cuenta de que estábamos cruzando Francia, hacia el sur. Nos damos cuenta
de a dónde nos llevan, ¡ay!, a dónde nos llevan.
Fue un viaje horrible, porque nos cruzábamos con trenes con refugiados de la
Línea Maginot y nosotras les gritábamos: resistir, resistir. Y ellos nos
contestaban que los culpables éramos nosotros. O nos cruzábamos en otra
4
estación con un tren de chicos ingleses, borrachos como cubas que nos
trataban de putas.
Nuestra mayor preocupación era la de seguir juntos. Ésa fue una de las
razones por la que no nos bajamos del tren y huimos como muchos hicieron,
porque queríamos seguir juntos. Nos parecía que nos protegíamos un poco. Y
además, una camarada, Isabel Vicente, llevaba una niña recién nacida y, claro,
no podía correr aventuras con esa niña. La niña había nacido bajo
circunstancias muy trágicas en el campo de concentración. Y fuimos nosotras
las que la asistimos y todo el campo había participado en ello. Los chicos le
habían hecho una cunita con trozos de madera vieja que había por allí,
nosotras le habíamos hecho ropita, habíamos calentado el agua y, de noche
ya, habíamos trasladado a Isabel, que se había puesto a sangrar mucho y a la
que nadie atendía, a la enfermería del campo. La enfermería estaba muy
retirada de nuestro pabellón y los compañeros nos alumbraban con unas
antorchas y nosotras íbamos
tropezando y llevábamos a la pobre Isabel sobre una tabla de madera (...).
El día 1 de noviembre entrábamos en España y los encargados de esta
operación de entrar a la gente fueron las tropas del tercio francés. Fueron
entrando, y entrando, y nosotros decíamos: ¿qué hacemos? Y entonces
dijimos: pues, para que nos peguen un tiro, que nos lo peguen aquí, pero no
entramos. Y nos fuimos quedando allí sentaditos, todos los jóvenes de
dieciocho, veinte, veintidós años. Entonces llegan los niños del tercio y, a
culatazos y empujones, nos llevan hasta el puente de Hendaya y allí nos
tiramos al suelo y el que me llevaba a mí, al tirarme yo al suelo, se quedó con
la manga de mi abrigo en la mano. Hay un recuerdo muy vivo, una imagen muy
grabada, y es que enfrente, en la parte española, había como una valla y unas
escaleras por las que se subía a la parte del pueblo, y allí había un sacerdote,
con un barrigón, que se desternillaba de risa. Imagínate tú qué terror ver detrás
de la valla toda una jarca de curas, una jarca de Guardia Civil y una jarca de
boinas coloradas. Como nos habíamos tirado al suelo nos entraban
arrastrando, nos iban metiendo a empujones y los españoles abrían la valla”
(pp. 7678).
2. Interrogatorios en Jefatura (agosto de 1941)1
“Nos llevaron a Jefatura [Via Laietana] y nos metieron a los sótanos. El primer
día no nos llamaron. El segundo llamaron a Isabel [Imbert]. Y pasan horas y
pasan horas y cuando baja, ¡cómo bajaba! Sangrando por la boca, ¡con una
cara! Estaba yo pegada a la reja de mi celda y cuando pasa me dice: ¡Me han
matado, me han matado, Soledad!
La llevaron arrastrando hasta la celda y la dejaron allí tirada, como un trapo.
Entonces llaman a Clara Pueyo y a mí. Nos suben, nos hacen sentar en el
despacho, y empiezan a interrogar a Clara. Clara Pueyo, claro, eludía las
respuestas. Y entonces dicen: Esta tía lo que quiere es que le demos leña. ¡La
paliza que le dieron!
¡Que le rompieron los dos omóplatos!
Yo nada más tenía una obsesión: Sole, detrás de ella vas tú, y tienes que
aguantar. Te quiero explicar, porque esto para mí tiene mucha importancia, el
hecho de estar en un despacho muy grande, donde había una mesa, había
sillones y unos seis jóvenes estaban presenciando los interrogatorios de pie,
detrás de los sillones, que serían los jóvenes de la plantilla, los aprendices.
5
Y yo lo único que hacía era repetirme: Bueno, no hables, no hables, no sabes
nada, no sabes nada. Y entonces se vienen hacia mí y empiezan a
interrogarme: Bueno, a ver, ¿quién os ha traído el material éste? Pues no sé,
dije yo, llamaron a la puerta y nos dieron un paquete que dijeron que era para
nosotras. ¡Ah! ¿Y la máquina? ¿También te la trajeron así? No sé, pues había
mucha gente que tenía llaves. Ah, ¿y por qué tenía tanta gente llaves de tu
casa? Ah, pues yo un día le di una a un amigo y este amigo, pues no sé lo que
hizo, pero un día llego del trabajo y había allí una máquina de escribir y,
francamente, pues no sé quién la ha traído. Y, ¿todas las demás cosas? Pues
no sé. Mira, otra que no sabe nada. Venga.
(...) Me tiraron al suelo a vergajazos, y a vergajazos y como si fuera un colchón
me seguían pegando donde cayera y a donde cayera. Y tanto me pegaron que
el paño higiénico se me salió allí en medio. Y otra cosa que te digo, que delante
de aquella plantillita, de los jovencitos con el cuello duro, tuve que coger el
paño higiénico, bajarme la braga, ponerme el paño, bajarme la ropa. ¡a ver! No
había dónde elegir” (pp. 9394).
3. Vivencia de Les Corts (1941)
“Las Corts había sido anteriormente un colegio para unas trescientas niñas,
como mucho, y llegaron a estar cinco mil mujeres. Cuando nosotras llegamos
éramos unas pocas menos, pero aún se dormía en los patios, se dormía en
las escaleras, se dormía en los váteres. A mí el sitio que me correspondió para
dormir fue debajo de los fregaderos, donde se lavaban los platos, y por la
noche tenía que esperar hasta las doce, hasta que acaban de fregar, y por la
mañana me tenía que levantar a las cuatro, porque había tan pocos lavabos
que ya la gente se levantaba a esa hora para poder lavarse.
La cárcel estaba tan abarrotada de gente que por la noche, cuando se
desliaban los petates, no podías pasar por ningún sitio, Me acuerdo de una que
dormía en el váter con la puerta abierta y la cabeza apoyada sobre el borde de
la taza, y nosotras íbamos a hacer pipí y poníamos una pierna para allá y otra
para el otro lado, y ella decía: coña, tener puntería, porque tenía la cabeza en
el mismo borde.
Nos tocaban para dormir, pues, en aquellos tiempos, dos losetas y media, es
decir,
cincuenta centímetros, y estábamos tan apelmazadas que a veces decía
alguien en medio de la noche: por favor chicas, volvámonos, que no puedo
más, que tengo muchos dolores. Y tú oías a alguien que dirigía la orquesta y
decía: a la uuna, las dooooos, a las treees, y bumm, dábamos la vuelta todas.
Pero es que al volvernos siempre había alguna que se quedaba sin sitio, que
se quedaba encima de las otras, y empezaba: dadme mi sitio, y había que
reducirse otra vez, y había que quedarse de lado.
La cárcel no daba más que las dos o tres losetas. Los colchones o jergones los
mandaban las familias. Recuerdo que Isabel [Imbert] tenía un colchón de 60
centímetros en el que dormíamos las dos, pero era ya un colchón que había
tenido su padre en la cárcel y era muy delgado.
Durante la noche los piojos y las chinches te corrían por la cara, sobre todo las
chinches, que estaban carcomidas las colañas de madera y yo recuerdo que
mientras dormíamos nos caían a manadas. De vez en cuando, durante el día,
sacudíamos las colañas y hacíamos una matanza de chinches, con una
pestaza que asustaba. Y lo único posible era mucha limpieza, mucha ducha. Y
6
como no nos daban jabón, lo que hacíamos era revender el chusco de pan
para comprarnos jabón” (pp. 100101).
1 La detención de Soledad Real se produjo el 23 de agosto de 1941 en su piso de la calle Grau
y Torras 37, en la Barceloneta, junto a sus compañeras Isabel Imbert y Clara Pueyo, que
trabajaban en la reorganización del partido: Soledad en las JSUC, Clara en el Socorro Rojo e
Isabel en la Secretaría de Información del Comité Local de Barcelona. El domicilio, en el que la
policía se incautó de numerosa documentación, era conocido como El Oasis. La operación tuvo
como marco la redada masiva que desmanteló la estructura del PSUC encabezada por Albert
Assa y Antonio Pardinilla. El episodio, recordado por Soledad Real en Las cárceles de Soledad
Real, Madrid. Ediciones Alfaguara Nostromo, 1982, pp. 9192, ha sido descrito por Fernando
HERNÁNDEZ HOLGADO (Soledad Real. Madrid. Ediciones del Orto, 2000); y, más
extensamente, por Ricard VINYES (El daño y la memoria. Las prisiones de María Salvo.
Madrid. Plaza y Janés, 2004, pp. 62, 7480). A la misma causa, la 27.917, fueron incorporadas,
además de las ya mencionadas, Julia Chantrero Peñalba, Leonor Zalabardo Vibille, las
hermanas Cinta y Dolores Brugalada Ferrer, Perpetua Rejas [con el nombre falso de María del
Carmen García Companys], Antonia Benito Díaz, Rosario Pujol Rovira, Consuelo Alonso
Guindal y María Salvo Iborra. En la sentencia, dictada el 15 de diciembre de 1944 en Alcalá de
Henares, María Salvo, Isabel Imbert, Perpetua Rejas y Soledad Real fueron condenadas a
treinta años de cárcel; Dolores Brugalada a veinte años, Julia Chantrero a doce años y un día;
Consuelo Alonso, Cinta Brugalada, María Antonia Madueño y Leonor Zalabardo resultaron
absueltas (folios 11431145, Causa 27.917, ACGM).
5) Descriu en una o dues frases, un petit resum de cada paràgraf. (1)
6) Les persones, quan entren dins la presó, posseeixen un estatus adscrit o adquirit?
Justifica, amb la resposta a la pregunta, si dins la presó pot haver mobilitat
social. (1,5)
En principi tindrien un estatus adquirit, ja que la posició d’abans d’entrar a la presó,
mitjançant l’esforç, ha estat per aconseguir algun objectiu a la seva vida, però en el
moment que entren en la condició de presoneres, és com si haguessin tornat a
néixer, i per tant, tinguessin un estatus adscrit, el qual no permet cap tipus de
mobilitat; en una presó només existeixen presoners i guàrdies d’aquests presoners.
No pots modificar l’estatus. Tot i així, dins de l’estatus “presoner” podries
modificar-lo amb bona conducta,… però mai per assumir el paper dels guardians.
7
7) En quina etapa del procés socialitzador ubiques el text referent a la presó?
Justifica la resposta i posa d’altres exemples. (2)
Estaria en la socialització secundària, ja que pertany a la vida adulta, però especialment
en la resocialització ja que estan vivint un canvi radical en la seva vida. Han d’acceptar
noves formes de relacionar-se, noves persones amb qui compartir experiències, noves
persones a les quals s’han d’obeir, i sobretot el fet de pensar que no hi ha justificació
davant de cap dels fets que estan vivint. Altres exemples seria anar a viure a un altre
país, la jubilació,…
8