Conèixer per confiar - Fundació Escola Cristiana de Catalunya

FAMÍLIA/ESCOLA Acció Compartida
BUTLLETÍ “30” EDUCACIÓ INFANTIL
La DIVERSITAT:
Conèixer per confiar
Qüestions per al diàleg:
1. Per a la Maria es tracta dels seus
millors amics. Què és realment el que
neguiteja els pares?
2. Quins sentiments ens generen les
situacions de convivència entre
persones d’orígens diferents? Com és
que els infants no en fan problema de la
convivència quotidiana?
3. Què suposa per a l’escola el fet
intercultural? Què suposa per als
pares? Què suposa per a la família
nouvinguda?
Parlem-ne tots plegats!
Propera Trobada FEAC d’Educació Infantil:
Material Complementari E.I
Butlletí 30
Conèixer per confiar
“Per a ella són amics, siguin d’on siguin!”
Ja fa dies que la Maria està pensant en la seva festa d’aniversari. Aviat farà
cinc anys, i li fa tanta il·lusió que a tothora en parla amb les amigues de l’escola:
- A la meva festa ens ho passarem “bomba”. Primer jugarem amb les joguines noves, i
després, la meva mare ens farà un pastís amb cinc espelmes!
Quan arriba a casa, la Maria ensenya als seus pares la llista de convidats que
ja porta preparada, amb la seva millor lletra:
Berta, Jamila, Pol, Clara, Asha, Said, Lluís, Joana, Ahmed, Marta, Nawal.
Els pares se la llegeixen i es fan una mirada preocupant.
- Què passa? - pregunta la Maria
- Maria, filla, són massa nens! A casa no hi cap tanta gent!
- Hauràs de fer més curta la llista – afegeix el pare – Potser hi ha nens que no podran
venir...
- Sí! Ja n’he parlat amb tots a l’escola!
- Però, Maria, és que hi ha nens i nenes de qui no sabem ni quina llengua hem de
parlar amb els seus pares!
- Però si tots parlem català a l’escola! Els ho puc dir jo!
- Segurament que us enteneu més bé entre vosaltres, que com arribaríem a
entendre’ns entre els adults!
- Però es fa complicat pensar en una festa per a tots... no sabem ni què hauríem de
fer per berenar!
- Un pastís!!
- Mira, Maria, la mare i jo pensarem com fer-ho i te’n direm alguna cosa més tard.–
Diu el pare, tot intentant guanyar temps per pensar amb calma.
La Maria se’n va a la seva habitació tot dient: - Joooo, jo els vull convidar tots!
- Ja hi som ,oi? – fa la mare, quan la nena ja no hi és – Ara ja estem de ple en una
d’aquelles situacions que preveiem quan la Maria va començar en aquesta escola.
- Sí, noia, ara es pot dir que tenim un problema ....
- O una ocasió per conèixer algunes famílies de l’escola amb les que mai hem pogut
parlar!
- La Maria sembla que no en fa cap problema, oi?
- No, cap ni un! Per a ella són amics, siguin d’on siguin!
- Doncs, que per nosaltres no quedi! Amb quina llengua et defenses millor tu, en àrab
o en francès?
- Per què m’ho preguntes?
- Per començar a escriure targetes d’invitació a aquestes famílies i convidar les
criatures!
Material Complementari E.I
Butlletí 30
TEMES PER A TREBALLAR
per Carme Thió de Pol
Tema: La diversitat i la immigració a l’escola
Les persones som individus diferents en sexe, en capacitats, en ritmes vitals i d’aprenentatge,
en gustos i afeccions, en cultures i ètnies... aquesta és la realitat diversa en la qual vivim i en
la qual viuen i viuran els nostres fills i alumnes. Valorar aquesta diversitat com a font
d’enriquiment personal i col·lectiu permet afrontar amb actituds positives les dificultats de
convivència i, en conseqüència, treure’n profit des del punt de vista formatiu i de maduració
personal.
Com afrontem el fet que les persones som diferents? Intentem eludir l’afrontament del
repte que suposa la diversitat, o la integrem i l’acceptem com el fet natural que és?
La diversitat ens afecta a tots, ja que aprendre a conviure amb gent de diferents països i
diferents cultures és una necessitat en la societat en la qual vivim. Aquesta realitat es viu des
de perspectives molt diferents: per a uns suposa haver deixat el seu país per venir a viure
entre nosaltres, i haver d’aprendre una nova llengua, una nova cultura i costums; per a
nosaltres, suposa tenir clar que el món és de tots i que l’acolliment és condició humana.
Ens sentim implicats quan es parla d’aquest tema o pensem que no és cosa nostra?
Aprendre a conviure és aprendre a viure entre persones diferents. Les experiències de
convivència amb persones de diferents cultures són oportunitats per a conèixer i descobrir el
veritable valor de les persones per damunt del seu origen, i per a desenvolupar actituds
positives de relació interpersonal, com la tolerància, el respecte i la solidaritat. L’amistat,
l’afecte i la solidaritat només poden créixer amb el coneixement mutu i la convivència. En
canvi, el desconeixement alimenta la por a la diferència, la intolerància, el menyspreu i, en
general, molts prejudicis.
Com reaccionem quan sabem que a la classe del nostre fill o filla hi ha criatures d’altres
ètnies i cultures? Ens molesta o incomoda? Ens desagrada? Ens és indiferent?
És difícil deixar prejudicis i fugir dels tòpics quan es posen etiquetes uniformitzadores i
generalitzadores (“és que els homes són...“, ”ja se sap, les dones...”, “els joves sempre...”, ”els
immigrants...”). Si volem sortir-ne, és necessari veure la persona concreta, amb la seva
manera de ser pròpia i única i anar més enllà del color de la seva pell, de la seva procedència,
de la seva cultura, del seu sexe o de la seva edat... Els prejudicis i els tòpics dificulten el
coneixement i la comprensió de les maneres de fer de l’altre i, a la llarga, posen obstacles a la
relació. De fet, es va generant un cercle negatiu, en el qual el desconeixement porta a la
incomprensió, que, deriva cap al rebuig i la desconfiança, de manera que van sorgint
sentiments d’inseguretat o amenaça... que alimenten encara més els prejudicis i impedeixen
la comunicació i la relació... i el cercle torna a començar!
Posem etiquetes o intentem apropar-nos i conèixer l’altre i la seva realitat? Defugim la
relació per causa de no ser del país?
Les persones ho hem d’aprendre tot. També hem d’aprendre a relacionar-nos amb els altres, i
aquest aprenentatge, tan complex com necessari, és vital perquè la nostra felicitat depèn, en
gran mesura, de la qualitat de les relacions que anem establint en el decurs de la nostra vida.
Les relacions humanes no són senzilles ni fàcils, perquè estan carregades de sentiments
ambivalents i contradictoris. Es tracta de viure les dificultats com el que són: oportunitats
individuals i col·lectives de millora.
Material Complementari E.I
Butlletí 30
En el cas de la diversitat, trobem oportunitats d’establir relacions basades en el coneixement i
el respecte mutus, en l’afecte, en la confiança, en el fet de compartir el dia a dia amb
persones que, en principi, ens són estranyes. No es tracta de fer com si no passés res,
d’amagar les pors d’uns i altres, els recels, les inseguretats, la desconfiança...: cal fer-hi front,
posar-ho sobre la taula, parlar-ne i encarar els conflictes que genera la convivència. Hem
d’aprendre a escoltar-nos, a mirar-nos tal com som, i no quedar-nos en els tòpics que són una
falsa imatge de la realitat.
Quines pors, desconfiances o recels ens desperta el fet d’haver de conviure amb
persones d’altres cultures? Sabem establir-hi relacions de tu a tu? Ens interessa
conèixer-les i relacionar-nos-hi? Parlem a casa i a l’escola de les dificultats de relació de
tots plegats?, i dels conflictes que sorgeixen?
Les persones ens necessitem les unes a les altres: això és el que vol dir ser éssers socials.
La vivència positiva de la diversitat ens permet adonar-nos que ajudar i ser ajudat és una
característica i un avantatge dels éssers humans, i que té a veure amb el fet que som
essencialment interdependents. El problema és que, de vegades, quan volem ajudar, tendim
a ser paternalistes, i identifiquem el qui necessita ajuda amb la “debilitat”. La sobreprotecció
no ajuda sinó que pot lesionar l’autoestima de les persones. Cal trobar ocasions educadores,
a casa i a l’escola, en què s’aprengui, mitjançant experiències positives, a compartir, a ajudar i
a deixar-se ajudar, tot reconeixent-nos interdependents.
Tendim a apartar-nos, a ser paternalistes o sobreprotectors amb les persones
immigrades? Hem après a demanar i a donar ajuda?
L’actitud dels adults, especialment dels pares, mares i mestres, té una gran incidència en la
manera de plantejar-se i de viure les relacions amb els companys de classe, siguin o no
vinguts d’altres països. Infants, nens i joves aprenen, en el seu entorn proper i en el context
social, com es fa costat o es marginen les criatures per les seves característiques “diferents”:
cultura, procedència, llengua...; manca de recursos familiars i socials; dificultats físiques o de
comportament...
Tenim tendència a dir “aquest amic no et convé” o pensem en com podem ajudar a
aquesta criatura a integrar-se? Tenim actituds que poden interpretar-se com “tu vés a la
teva” o ajudem als nostres fills i alumnes a establir relacions solidàries amb els seus
companys?
Ensenyar el camí de la solidaritat és facilitar que els fills i els alumnes puguin ser i sentir-se
feliços. Hom no pot ser feliç “anant a la seva”, aquest no és el camí. No podem
desentendre’ns dels que ens envolten si volem sentir-nos bé. Com més haguem exercitat la
tolerància, el respecte i la solidaritat, més garanties tindrem de felicitat en el present i en el
futur.
Material Complementari E.I
Butlletí 30
PROPOSTA DE DINÀMICA PER A LA “TROBADA”
Avís previ:
El “tema dels immigrants” havia estat àmpliament sol·licitat al FEAC. El tractament que li hem
volgut donar no és sociològic, ni molt menys polític! Tot i reconèixer que la immigració té molt
a veure amb el tema de la pobresa i la injustícia, hem volgut donar-li un tractament educatiu,
tot apropant-nos als nostres sentiments, que ens dificulten les relacions. El nostre objectiu
primordial és arribar a veure que cada persona (que no és “més igual” o “més diferent” als
altres) és única! És important que l’animador/a vetlli perquè el tema no se’n vagi cap a nivells
o aspectes tòpics o fora del nostre abast educatiu.
1. Començarem la Trobada, com sempre, llegint en veu alta el text del Butlletí: “Per a ella són
amics, siguin d’on siguin!”. Tot seguit, l’animador pot demanar que dues persones surtin a
buscar un material que s’ha descuidat fora de la sala (les fotocòpies de les “molècules de
la identitat”). Quan aquestes persones siguin fora, s’explica al grup que, quan entrin,
muntarem un role-playing per parlar del tema del butlletí, però serà en unes condicions
especials: actuarem com si nosaltres fóssim d’un entorn cultural imaginari, i ells
estrangers. Es donen instruccions al grup com , per exemple:
Per parlar es farà molt fluixet.
Quan hom s’adreci a un home li tocarà el braç, i si és una dona, l’espatlla.
Les frases que acabin amb la lletra “a” no s’atendran, es consideren de mala educació.
Etc.
A algú del grup se l’encarrega d’observar les reaccions dels estrangers i dels propis.
Quan les dues persones retornen al grup, comença el role-playing, tot parlant sobre què
motiva la nena de l’article que hem llegit, i com han reaccionat els seus pares. La conversa
en role-playing es manté durant uns minuts.
Després s’explica la situació que tots plegats hem viscut: es demana als “estrangers” que
expliquin com s’han sentit i als observadors que comentin què han vist. I es fa conversa
oberta.
2. Si sembla oportú, també es poden fer uns “diàlegs simultanis” a partir de la situació
següent: Es llegeix de nou l’article i es para la lectura quan la Maria se’n va dient “Joooo jo
els vull convidar tots!”. Seguidament, en grups de 4 persones, en 4 minuts, s’anoten totes
les preguntes que ens vindrien al cap si fóssim el pare o la mare d’aquesta nena en
aquesta situació. Passats els 4 minuts, es fa posada en comú i l’animador destaca totes
les que fan referència a “Conèixer per confiar”. Aquests són els interrogants més propers
al tema de la trobada!
3. Quan es cregui oportú es poden repartir els dibuixos dels “cercles concèntrics”. Un cop
cadascú ha fet la seva, comença una posada en comú (respectant el silenci de qui no
vulgui compartir-ho en veu alta) on destacarem les diferències. Podem ajudar a la reflexió
adreçant al grup preguntes com les següents:
a. Es adonem que la influència de la cultura ens separa menys que la personalitat,
l’edat o altres variables?
b. Quina importància concedim a les diferències lingüístiques?
c. Com interpreteu ara la frase destacada de Joan Soler? En què ens hem de tractar
com a iguals? Hi esteu d’acord? Perquè?
Aquesta dinàmica pot portar una bona estona i ser molt rica. Dediqueu-li tot el temps que
calgui. La reflexió posterior pot estar “il·luminada” per algunes idees que trobareu molt ben
expressades en el textos de la Sra Thió, i a l’esquema de l’iceberg (lectura 1).
4. Finalment, podeu convidar els assistents a fer un resum del que han sentit, o a destacar
un pensament o una idea sobre la necessitat de conèixer les persones, més enllà de les
seves “identitats col·lectives” o dels nostres estereotips per a poder crear un autèntic
corrent de confiança, vital per al clima educatiu dels nostres fills i filles.
5. Comiat i recordatori de la data de la propera trobada.
Material Complementari E.I
Butlletí 30
LECTURES COMPLEMENTÀRIES
LECTURA
1
CANDAU, V. M., ELOSUA, R.M., LLOPIS, C. Y ROMERA, C. (1994), Interculturalidad y cambio
educativo. Hacia comportamientos no discriminatorios. Apuntes IEPS nº 59, Madrid: Narcea. (pàg.
10)
El concepte “iceberg” de la naturalesa de la cultura
La part emergida: Situada en el terreny del conscient
La part submergida: Situada en el terreny de l’ inconscient
MATERIALS SUGGERITS
per treballar amb els nens i nenes o bé per adaptar alguna dinàmica per als adults:
L’orgull i la vergonya. B. Labbé i M. Puech, Editorial Cruïlla, Col·lecció Pensa-hi.
La meva llibertat i la dels altres. B. Labbé i M. Puech, Editorial Cruïlla, Col·lecció Pensa-hi.
Material Complementari E.I
Butlletí 30
LECTURES COMPLEMENTÀRIES
LECTURA
2
ONGHENA, YOLANDA, "Interculturalidad y confianza", a Revista CIDOB d 'Afers
http://www.cidob.org/castellano/publicaciones/Afers/61Internacionals, no.
61-62/2003,
62vanpouille.cfm
Introducción: ¿Por qué la confianza?
INTERCULTURALIDAD: ¿CONFIANZA, FAMILIARIDAD O DESCONFIANZA?
Crisis, complejidad, incertidumbre. Tres términos de actualidad y que se pueden encontrar en la
mayoría de los análisis sobre fenómenos actuales. Proponemos una reflexión sobre la confianza que
es, según Niklas Luhmann, "un mecanismo de reducción de la complejidad y aumenta la tolerancia a la
incertidumbre". La confianza es una apuesta, hecha en el presente, hacia el futuro y que se
fundamenta en el pasado. La gran complejidad del orden social crea la necesidad más grande de
coordinación que se satisface cada vez menos por medio de la familiaridad. En estas circunstancias, la
confianza y la familiaridad tienen que buscar una relación nueva, y que sea recíprocamente
estabilizadora, la cual ya no se basa en un mundo inmediatamente experimentado, asegurado por la
tradición, los supuestos, los mitos o la religión. La seguridad de tal relación ya no puede darse
apartando a extraños, a lo no familiar con alguna frontera. La identidad de los sucesos es el avance del
presente, preservando el pasado y absorbiendo aquello que es nuevo. Familiaridad y confianza son,
por lo tanto, formas complementarias para absorber la complejidad y están unidas la una con la otra de
la misma forma que el pasado lo está con el futuro. La construcción de la confianza depende de
situaciones fácilmente interpretables y de la posibilidad de comunicación.
Confianza (presente)
La base de la confianza es el presente, como continuos sucesos cambiantes, que invoca la dimensión
de complejidad de todo lo nuevo, que se hace sentir en especial como una ruptura entre lo familiar y lo
no familiar, lo extraño. El aumento de complejidad se manifiesta en la relación del mundo como un todo
con las identidades individuales que existen en él y manifiestan una abundancia de realidades y
posibilidades. La confianza en el sistema se basa en el hecho de que otros también confían y que esta
posesión común de la confianza se hace consciente.
¿Hasta qué punto se necesita la confianza personal? ¿En qué sistemas sociales y en qué funciones?
¿Existen otras formas de construir la confianza que no dependan del elemento personal?
Familiaridad (pasado)
La familiaridad es la precondición para la confianza. En el mundo familiar, el pasado prevalece sobre el
presente y el futuro, en el sentido de que el pasado puede simplificar el mundo y reducir complejidad.
Perspectivas peligrosas como también propicias requieren una cierta familiaridad, un carácter típico
construido socialmente, de modo que pueda acomodarse al futuro de manera confiada. Uno confía en
lo familiar antes que en lo desconocido. Sin embargo, lo familiar puede restar confianza desde el
momento en que da totalmente por hecho las cosas que fomenta el acomodo al entorno tal como ha
sido siempre y no deja lugar para la (re) elaboración de la confianza.
¿De qué manera se puede encontrar una relación nueva entre familiaridad y confianza que sea
recíprocamente estabilizadora?
Desconfianza (futuro)
El problema de la confianza consiste en el hecho de que el futuro contiene muchas más posibilidades
de las que podrían actualizarse en el presente, y del presente transferirse al pasado, lo que provoca
incertidumbre.
La desconfianza no es sólo lo opuesto a la confianza, es un equivalente funcional para la confianza.
Una persona que desconfía necesita más información, pero al mismo tiempo está limitada por la
información en la que se siente seguro y puede confiar. No se puede evitar que surja la desconfianza,
que, a la vez, puede ser utilizada para aprender la confianza y acumular capital de confianza. La
desconfianza puede asimismo reducir complejidad; sin embargo, es más fácil transformar la confianza
en desconfianza que la desconfianza en confianza.
¿Dónde y en qué momento se ubican los umbrales y los puntos de ruptura? ¿Qué sucesos tienen un
valor simbólico y aceleran o frenan el proceso de confianza o desconfianza?
Material Complementari E.I
Butlletí 30
Material Complementari E.I
Butlletí 30
LECTURA
3
CARBONELL I PARIS, FRANCESC, “Sobre la imposibilidad de educar la confianza
Suposiciones y propuestas para una educación intercultural”, a Revista CIDOB d 'Afers
Internacionals
no. 61-62/2003, http://www.cidob.org/castellano/publicaciones/Afers/6162vanpouille.cfm
El punto de partida es la desconfianza.
La confianza nace en el espacio emocional que va quedando libre con el control y la
reducción de la desconfianza.
Desde la perspectiva de este primer supuesto, estrictamente hablando, la confianza no
existiría, sería la ausencia de desconfianza. Por eso, e intentaremos argumentarlo en los
puntos siguientes, en el origen encontraríamos la desconfianza. El mismo N. Luhman en su
conocida definición: “es un mecanismo de reducción de complejidad y de aumento de
tolerancia a la incertidumbre”, observamos que hace una definición en cierta manera “en
negativo”. Definiendo la desconfianza parece que la habría podido relacionar más fácilmente y
directamente con la complejidad y con la incertidumbre. Una cosa parecida sucede cuando
hemos de definir el silencio como la ausencia de ruido. También en este caso, el punto de
partida es el ruido. Nosotros, de hecho, sólo podemos intervenir sobre el ruido, no podemos
manipular, incidir, operar directamente sobre el silencio, pero sí podemos hacerlo sobre el
ruido y al reducirlo, facilitamos la emergencia del silencio. En este sentido, estrictamente
hablando, el silencio no tendría entidad propia. Hay más o menos silencio en tanto y en
cuanto hay menos o más ruido. Podría enunciarse, quizás más adecuadamente, con
otra expresión: tanto la confianza como el silencio no son factores, sino productos.
(…)
No creo que sea ésta una discusión banal, la creo importante para el enfoque de una
pedagogía de la confianza. No es lo mismo tener que incidir sobre un factor que sobre un
resultado, un producto. No es lo mismo buscar estrategias para reducir el ruido, que para
intentar aumentar el silencio. (…)
Todavía desde el punto de vista lingüístico constatamos habitualmente que hay una cierta
fobia a utilizar expresiones negativas y que hay una cierta tendencia al exorcismo, a
positivizarlo todo. Como si cambiando la palabra en positivo –o haciendo un tabú del uso de la
expresión en negativo– ya tuviésemos el conflicto medio resuelto. Necesitamos buscar
eufemismos a las palabras que sirven para definir aquello que nos da miedo o que está
prohibido, encontraríamos muchos ejemplos. He dirigido diversos cursos de postgrado sobre
“exclusión social y diversidad cultural” y me he visto obligado muy a menudo a justificar por
qué no ponía el título en positivo, cambiándolo por términos como “inserción social”,
“ciudadanía”, etc., cuando, a mi parecer, creo que no se está hablando de lo mismo, que
ponemos el acento y la intención de manera muy diferente. Y como suele decirse, el diablo se
esconde en los matices. Creo que ocurre algo similar en la prioridad en el uso del término
“confianza” frente al de “desconfianza”.
Material Complementari E.I
Butlletí 30
Dinàmica dels Cercles concèntrics.
Què coneixem de les persones d’altres cultures?
Intentem recordar una persona concreta que coneguem bé (o tant bé com sigui possible), i que
sigui d’origen cultural diferent al nostre (d’un altre país, continent, religió, etc.)
I anirem anotant dins dels cercles, seguint les indicacions que hi ha a continuació.
Nivell extern: Diferències o característiques que “salten a la vista”, folklòriques, que s’observen en
un catàleg turístic o en una visita de pocs dies.
Nivell mig: El que sabem per experiència pròpia, per haver conviscut amb algú. Allò que es pot
observar en les conductes d’individus o grups concrets dins d’aquesta cultura (els joves/vells, els
més rics/pobres...).
Nivell interior: El que sabem a través del coneixement personal d’algú d’aquesta cultura. Els seus
valors, la seva forma de relacionar-se, les seves expectatives, les seves pors, ...
“Tractem els altres, les persones que no són com nosaltres,
com a iguals en allò que som diferents i com a diferents en
allò que som iguals”
Joan Soler, extret d’un article de “El Punt”, 2 de setembre de
1996. I citat per F. Carbonell a la revista Educar, n. 22-23
Material Complementari E.I
Butlletí 30